Vilaweb.cat

Dolors Borau: ‘Hi haurà un canvi molt gran i cauran molts mites en l’alimentació’

Dolors Borau és nutricionista, escriptora i responsable de l’espai gastronòmic Sopa de Lletres, al barri d’Horta de Barcelona. Parlem amb ella sobre com mantenir una dieta sana, equilibrada i econòmica durant el confinament. Creu que aquesta situació es pot aprofitar per a millorar els hàbits alimentaris i retornar a les coses més senzilles i tradicionals. Contra l’angoixa generalitzada, recomana de cuidar molts els esmorzars, menjar proteïnes i aliments que activin el metabolisme i treballar l’autocontrol amb el menjar a partir de certes pautes, però sense renunciar als capricis. ‘Tothom té dret de tenir plaers!’, defensa. I més en un moment com aquest.

Com pot canviar els nostres hàbits alimentaris la crisi del coronavirus?
—Quan era petita només ens deixaven triar què menjàvem el dia del nostre aniversari, només hi havia iogurts blancs, havíem de comprar la llet fresca… Els meus pares van passar la guerra i la postguerra, sabien el valor de l’escassetat. Tot això s’havia perdut, s’havia perdut la por de tot, però ara moltes coses canviaran. Hi haurà un moment de ressaca, de consciència de com de fràgil és tot. Sincerament, no necessitava aquesta crisi, no m’ha obert els ulls… Però hi haurà un canvi molt gran i cauran molts mites en l’alimentació.

Quins?
—Anirem a l’essencial. Tindrem poques possibilitats de sortir i de tenir capricis. Haurem de ser austers en tot. S’ha arribat a teoritzar tant… Que si la fruita va abans o després del dinar, que si no es pot beure aigua, que si no hem de menjar carn… Tot això, quan tenim un problema tan gran, acaba en un segon pla. Quinze dies de confinament els passa tothom, perquè tothom té un rebost mínim, però si hem d’estar confinats fins al juny haurem d’organitzar-nos bé. I les persones que eren molt exigents amb segons quines coses ara es podran trobar que aniran a comprar i no hi haurà què demanen. Es podran mantenir els hàbits dels vegans i els vegetarians, però això remourà totes les opcions i tindrem menys llibertat de triar. No ho trobo positiu, però hi haurà un procés adaptatiu, perquè és una situació de catàstrofe que ens afecta a tots.

Pot presentar cap oportunitat?
—Els qui deien que no tenien temps de cuidar-se, cuinar, comprar productes de proximitat i ecològics, potser prendrà consciència. L’excusa de no cuidar-se de vegades és el temps, i ara passem moltes hores a casa. Podem tenir una oportunitat per a repensar el pla d’alimentació.

'L'excusa per no cuidar-se a vegades és el temps, i ara passem moltes hores a casa. Podem tenir una oportunitat per a repensar el pla d'alimentació'

Quina dieta recomanaríeu durant el confinament, tenint present que baixa considerablement l’activitat física?
—La dieta sempre ha de ser la mateixa, una dieta saludable, que és la que s’adequa a les necessitats de cada persona. Ha de ser variada i tenir, al llarg de la setmana, tots els ingredients dels grups dels aliments, amb molta rotació de plats i tècniques culinàries. I una cosa fonamental: amb les racions adaptades a les necessitats de cadascú. Si estàs confinat i, per tant, la teva activitat física ha minvat molt, l’única cosa que has de fer és reduir les racions. No pots menjar com si fessis com abans.

Com les hem de reduir? Un quart, la meitat…?
—Cadascú sap el plat que es posa, i haurà de ser menys. Encara que pensis que et quedaràs amb gana, la cosa adequada és quedar-te amb la sensació que no estàs tip. Si normalment et poses un plat ple, ara deixa que et falti un dit pels marges, dues o tres cullerades menys de cada cosa. I una regla d’or: no repetir mai, de res. Tampoc en condicions normals. Aquest extra l’acostumem a metabolitzar en forma de greix.

El nombre d’àpats diaris també ha de disminuir?
—Quan ets a casa, si tens certa angoixa, malestar, preocupació o avorriment, la tendència és mirar què pots picar. Generalment serà alguna cosa que doni satisfacció. Estranyament serà una pastanaga… Quan tens la necessitat d’omplir un buit, una tristor, la pastanaga no te l’omple, perquè no té la glucosa que fa pujar l’energia. Aniràs a buscar galetes, dolços, xocolata… Coses sense interès dietètic. Hem d’intentar fer, com a mínim, quatre àpats per a endreçar aquesta ingesta i no tenir la gana sobtada que fa que t’abraonis sobre allò que tens, sense control i buscant un plaer immediat. Has d’intentar no tenir baixades de glucosa, perquè així el món no serà tan trist ni ho veuràs tot tan negre. Quan estàs molt baix de glucosa, el to general de tot l’organisme baixa, també el psicològic. Per tant, cal esmorzar, dinar, berenar poquet i sopar lleuger.

'Quan tens la necessitat d'omplir un buit, una tristor, la pastanaga no te l'omple, perquè no té la glucosa que fa pujar l'energia'

Les hores del dia importen.
—Per al metabolisme no són el mateix les primeres hores del dia que les últimes. Els humans estem dissenyats per a cremar més energia durant les hores de sol. Quan cau el dia el metabolisme es posa en espera. Per això hem de menjar els aliments més energètics durant les hores del dia. Tots els farinacis, que ens aporten més energia, els hem de consumir per esmorzar i dinar.

Quin és l’esmorzar ideal?
—Per a molts ciutadans l’hora d’esmorzar és la més maltractada, per falta de temps. Si una cosa ens pot oferir el confinament és l’oportunitat de fer un esmorzar en família, bo i complet, que ens canviarà la gana de tot el dia. Fer un esmorzar amb tots a taula seria fantàstic! L’ideal és preparar un suc de taronja natural i tallar una peça de fruita a rodanxes per a tots. Això no vol dir menjar-se’n una de sencera, però sí un mínim que donarà moltes vitamines. La vitamina C és molt estimulant, desvetlla i dóna molta energia mental. A més d’això, el pa. No hi ha res com el pa. És farina, llevat, aigua i sal, zero greix. Cent grams de pa, que és un entrepà molt gran, són 265 quilocalories. Un croissant en són 400! Per tant, convé esmorzar entrepans o torrades, i el pa pot ser integral, que és més saciant, de llavors, de fibres… Pot ser amb pernil, llonganissa, formatge… S’ha d’anar variant. També amb mantega i melmelada. Per què no? I es pot donar pa amb xocolata als nens, que és més saludable que les galetes o els cereals ensucrats.

Molts adults també tenen l’hàbit de les galetes i els cereals… 
—Si els agraden molt poden esmorzar allò que comentava i afegir-hi un petit grapat d’aquests cereals. Passes amb menys, però igualment tens el plaer d’haver-ne menjat. Ara la gent té temps de fer tot això. I un esmorzar així es triga molt més a metabolitzar i pair que no pas els cereals o les galetes, que tenen molt més sucre, la metabolització és molt més ràpida i al cap de dues hores ja es té gana. Amb això aguantes perfectament fins a l’hora de dinar i passes el matí ple d’energia. I a tot això també cal afegir els lactis.

'Si una cosa ens pot oferir el confinament és l'oportunitat de fer un esmorzar en família, bo i complet'

Últimament tenen mala fama.
—Han caigut en desgràcia, com els ous, i no ho entenc. És una cosa cíclica. Diuen que no hi ha cap mamífer que prengui llet en créixer, però tampoc no n’hi ha cap que llegeixi i escrigui. En èpoques de fam, els homínids només podien beure la llet de la cabra. Els qui van adaptar-se a beure’n, van sobreviure i els que no, selecció natural. Els descendents de pastors que van fer l’adaptació genètica per pair els làctics no tenim cap problema de beure llet. Però a algunes persones els crea molt malestar perquè no tenen aquesta herència genètica d’adaptació a la digestió de la lactosa en adults. En aquests casos no cal forçar, però si no, cap problema. També es diu que les algues, per exemple, tenen més calci, però el calci de la llet que va unit a les molècules de la vitamina D el fixem ràpidament als ossos. El de les algues, els fruits secs o els llegums ens costa molt més, i no l’absorbim totalment. No és una qüestió de quantitat, sinó de biodisponibilitat.

Continuem amb la dieta per al confinament. Després d’esmorzar què convé?
—Potser no cal fer un esmorzar a mig matí, sinó dinar més d’hora, a quarts de dues. És el moment de fer plats que aportin energia perquè durant la tarda potser es juga amb els nens, es balla, es fa gimnàstica en línia… És el moment de fer aliments rics en farinacis: pasta, arròs, patates, llegums, cereals com la quinoa… I després la proteïna. Ara això està molt mal vist, però una alimentació saludable es basa en un primer plat a base de farinacis i un segon de proteïna: pollastre, peix, hamburguesa, truita… Menys els llegums, que podrien ser un plat únic. Els vegetarians han d’introduir proteïna vegetal. Si no mengem la proteïna, n’anirem coixos, i com que no fem gaire exercici, muscularment ens en podem ressentir. És molt important per als nens, també. L’hormona del creixement necessita proteïna. Quan hi ha fam no es creix, per això els nostres avis eren baixets… A més, si treus la proteïna i menges només un plat, segur que serà molt més abundant, amb massa quilocalories. Cent grams de carn són 100 calories, mentre que allò que aporten cent grams de farinacis en són 260 o 300.

I com s’han de repartir aquests farinacis durant la setmana?
—Dilluns fas pasta, dimarts llenties, dimecres patates al forn, dijous arròs, divendres pasta, dissabte arròs, diumenge cigrons… Dues vegades a la setmana de cada cosa. També és interessant de preparar l’arròs i la pasta de manera que hi intervinguin les verdures. Si en comptes de comprar una salsa de tomàquet preparada fas un sofregit de ceba i tomàquet, amb una mica de carbassó, pastanaga o xampinyons, molt millor. Baixarà la quantitat de pasta i pujarà la de verdura.

'Si no mengem la proteïna anirem coixos d'aquest nutrient, i com que no fem gaire exercici, muscularment ens en podem ressentir'

Passem al berenar: quines opcions recomaneu?
—Amb les criatures, es pot fer berenar-sopar, un berenar que sigui un sopar amb tota la família, com es fa a la resta d’Europa. Així no te’n vas a dormir amb la panxa tan plena. Fas un plat únic amb els nens: una sopa, una truita amb una torrada… I després els nens poden fer ressopó: iogurt, un got de llet… Si es fa berenar normal, hauria de ser a quarts de cinc, si s’ha dinat a quarts de dues. Convé un iogurt amb fruits secs, perquè tenen omega 3, antioxidants, fibra… Té bífidus i és molt recomanable per al bon funcionament dels budells, més en un moment com aquest, en què la manca d’activitat física pot provocar estrenyiment. També es pot menjar una peça de fruita o un got de llet. I els nens poden sucar dues galetes o posar-se un grapat de cereals, no passa res, però ha de ser contingut. Es podria aprofitar per sopar entre les vuit i dos quarts de nou.

Què hauríem de sopar?
—Sopes o cremes de verdures, de carbassó, de carbassa, de porros, de xampinyons… La verdura de tota la vida, també: patata i mongeta tendra, patata i bleda, coliflor gratinada al forn, escalivada, espinacs… La verdura al vespre és ideal, perquè aporta molt poques quilocalories i no és carregada de glucosa. La patata bullida, a més, té moltes menys quilocalories que no la pasta. Després també convindria menjar una truita, un pit de pollastre a la planxa, una hamburguesa petita, un tall de peix al forn, a la planxa, arrebossat… Així afegim aquesta proteïna, que dóna una digestió més lenta i no fa passar gana. No te’n vas a dormir com quan menges només una poma i un iogurt, cosa que no aconsello ara.

Per què?
—Perquè pot aportar molta tristesa. Necessitem un tipus d’aliments que ens activin el metabolisme i la termogènesi: sopa o verdura calenta, truita a la francesa… Això activa el metabolisme i vas a dormir amb més benestar intern. No són moments per a potenciar la tristesa, perquè ja ens ve de fora.

'Necessitem un tipus d'aliments que ens activin el metabolisme i la termogènesi'

Els dolços i els snacks en moderació poden ajudar a mantenir la felicitat?
—Els preveig absolutament. Tothom té dret a tenir plaers! Allò que és menys necessari ens ve molt de gust. I com més ens castiga la vida, més de gust ens ve. Acceptem-ho i controlem-ho. Ara, hi ha un nivell d’angoixa brutal i potser no estem disposats a renunciar-hi. No cal renunciar-hi, però sí pautar-lo. Es pot introduir la xocolata a l’esmorzar, però no una rajola sencera, sinó quatre preses. Has de tenir el pacte amb tu mateix que ho compliràs. T’has de permetre els extres, però en els dies i moments que triïs, perquè si perds el control et sentiràs malament, i no cal que afegim més malestar. Per postres, sempre és millor la fruita, per més que diguin que s’ha de menjar abans, és bona sempre. Si vols unes postres dolces per dinar, potser és millor deixar-les pel cap de setmana. Amb coses com la pizza, si és de qualitat, cap problema. No és cap altra cosa que un farinaci amb tomàquet, verdures o pernil i amb el calci del formatge.

Però se solen menjar divendres o dissabte a la nit. No seria millor per a dinar?
—És igual, també hem de ser feliços… Si tota la setmana has fet un sopar de verduretes, divendres o dissabte a la nit et pots menjar una pizza i beure una cerveseta. I combinar-ho amb unes patates xips i un bon plat d’amanida per a menjar menys quantitat de pizza. No et quedaràs amb gana i tindràs el plaer.

'Ara hi ha un nivell d'angoixa brutal i potser no estem disposats a renunciar als dolços, però hem de pautar-ne la ingesta'

Una altra qüestió és com cuinar i organitzar-nos tenint present que convé sortir poc a comprar.
—Podem fer una graella de menús entre tots. Així sabrem què necessitarem aquella setmana i podrem calcular i anar a comprar amb la llista amb allò que cal, sense badar i tocar coses. Si tens un rebost petit, millor comprar oli i llet per només una setmana i no buidar els súpers, com s’ha fet. També pot ser una oportunitat perquè tothom participi en el procés culinari, una bona eina per a passar l’estona i enfortir vincles.

També pot ser un bon moment per a potenciar la cuina d’aprofitament?
—Sí, ara l’haurem de fer cada dia. Agafar allò que no recordàvem que teníem al congelador. Si has fet verdura a la nit i te’n sobra, l’endemà la pots saltar amb un all laminat i uns trossets de bacó. Si t’han sobrat salsitxes, pots fer unes torrades al forn amb xampinyons i tomàquet. Si t’han quedat llenties, pots fer una mica d’arròs bullit i barrejar-les. Si tens una mica d’escalivada, pots fer una massa de pizza i tens una coca. Si a més tens una llauna de sardines, tens una coca de recapte. Si una fruita s’ha posat lletja es pot fer macedònia.

Dotze maneres de lluitar contra el malbaratament alimentari 

Ara hi ha temps per a cuinar més els llegums, també.
—Requereix temps i estona. Cigrons i mongetes s’han de deixar en remull tota la nit, amb l’aigua sobrepassant-los. I cal posar una cullerada petita de bicarbonat, perquè faci més flonges les membranes i es cogui millor. L’altre gran secret és que sempre cal coure’ls amb l’aigua freda, si no queden durs. I cal anar traient amb una escumadora l’escuma que fan al principi. El llorer ajuda que no siguin tan flatulents i coure’ls amb l’olla a pressió ajuda a fer-ho més ràpidament.

La crisi del coronavirus implicarà problemes econòmics. De quina manera es pot tenir una dieta equilibrada sense aliments gaire cars?
—Els llegums són un grandíssim recurs. Només que els combinis amb una mica de pollastre, xoriço o botifarra, la barreja de la proteïna vegetal amb la proteïna animal té tant valor biològic com un tall de carn gran, i a molt menys cost. La pasta de blat i el pa també tenen molta proteïna. Un tall de pa amb formatge per esmorzar té proteïna vegetal i animal, una barreja boníssima amb què han crescut moltes generacions. També és important l’aprofitament.

Però la carn i el peix alimenten molt i sovint són cars.
—La carn no tant, perquè quan parlo de carn parlo de pollastre, gall d’indi, conill, porc… No solament vedella. El peix sí que picarà més, perquè la crisi arrasarà la pesca. Hi ha el recurs del peix congelat, que tampoc no és barat. Es pot fer menys vegades a la setmana, però mantenir-lo algun dia. Hi ha una proteïna molt barata i d’un valor bestial, que no hem tingut mai en prou prestigi: els ous. Si no tens cap malaltia i ets jove, pots menjar un ou diari. I si tens malalties, tres o quatre ous a la setmana. S’han tirat a terra totes les teories que diuen que provoquen colesterol. També es poden utilitzar llaunes de tonyina per a les amanides, però no cada dia, per l’alt contingut en mercuri. Les llaunes de sardina, que no tenen mercuri, també són un bon recurs. Haurem de tirar d’aquest rebost de les conserves que tenien els nostres avis.

The post Dolors Borau: ‘Hi haurà un canvi molt gran i cauran molts mites en l’alimentació’ appeared first on VilaWeb.

Al 5% de la població mundial

Fa poc s’ha començat a parlar d’emergència lingüística, fent una analogia amb el terme emergència climàtica, per cridar l’atenció sobre la situació d’amenaça extrema de la diversitat lingüística del planeta. Es considera que entre un 50% i un 90% de les llengües actuals no arribarà al segle XXII i actualment cada dues setmanes mor una llengua. El 96% de la població mundial parla el 4% de les llengües, és a dir que, de les aproximadament 6.000 llengües, n’hi ha un nombre reduït amb molts parlants i un nombre molt elevat amb pocs o molt pocs parlants (fa pocs anys era un 95% i un 5%, és a dir que el procés avança). Per situar-nos una mica, el català, amb uns 9 o 10 milions de parlants, es troba entre les 100 llengües més parlades.

No és cap sorpresa que aquells que no mostren la més mínima preocupació pel futur del planeta, i fins i tot neguen l’evidència per continuar amb la seva lògica capitalista destructiva, no tinguin tampoc cap sensibilitat per la diversitat lingüística i cultural. El cas més dramàtic és el de l’actual president del Brasil, l’ultradretà Jair Bolsonaro. En la seva primera intervenció davant l’Assemblea General de les Nacions Unides, el 2019, va criticar el colonialisme que, en la seva opinió, hi havia darrere de la reacció mundial pels incendis de l’Amazònia i va reivindicar la sobirania del Brasil sobre el seu territori. Va considerar una fal·làcia dir que l’Amazònia fos patrimoni de la humanitat o el pulmó del planeta. També va afirmar que mantenir intactes els territoris indígenes, que ocupen el 14% del país, no feia altra cosa que augmentar la pobresa i l’aïllament d’aquestes comunitats. Va criticar el fet que alguns líders indígenes haguessin estat manipulats per ONG i mitjans de comunicació, als quals els agradaria que els indígenes continuessin essent cavernícoles. Tota una declaració de principis.

Des d’aleshores, ha anat avançant en la destrucció de la selva, en la invasió dels territoris indígenes i en el genocidi cultural que implica destruir les seves cultures i sistemes de vida. El seu pla d’assimilació inclou també els no contactats, grups que rebutgen el contacte amb el món occidental i intenten continuar vivint com han viscut sempre, un centenar de grups al Brasil aproximadament. Va posar el departament que s’ocupa de la protecció dels territoris dels no contactats en mans d’un missioner fonamentalista, Ricardo Lopes Dias. Aquest missioner havia treballat en l’organització fonamentalista nord-americana New Tribes Mission, rebatejada ara com a Ethnos360, en la seva tasca al Brasil. Aquesta organització ha comprat recentment un helicòpter per poder arribar més fàcilment a grups aïllats, no contactats, de l’Amazònia brasilera. L’objectiu d’Ethnos360 és l’evangelització de pobles indígenes, i defensa i practica el contacte forçat amb grups no contactats. Més enllà de consideracions ètiques, de les conseqüències sobre les llengües i les cultures d’aquests grups, dels efectes psicològics sobre els individus, el contacte implica un perill greu de mort per malalties que no són freqüents en el seu entorn, molt més elevat en el cas dels no contactats del que ja ho és en els grups indígenes en general. Ara el coronavirus podria causar estralls.

Survival Internacional, una organització independent que treballa en la defensa dels drets dels pobles indígenes, està fent una campanya de denúncia dels plans genocides de Bolsonaro al Brasil (#StopBrazilGenocide). Una altra campanya important de Survival actualment propugna descolonitzar la conservació (#decolonizeconservation). Les crítiques en aquesta campanya no es dirigeixen a projectes d’explotació forestal o minera, sinó a governs i ONG conservacionistes, com la World Wildlife Fund (WWF), per la violació de drets humans de poblacions indígenes arreu del món, expulsades violentament dels seus territoris en nom de la conservació de la natura. Per exemple, la WWF està involucrada en l’ocupació sense consentiment del territori dels baka al Congo, per convertir la zona de Messok Dja en un parc nacional. Violència i humiliacions contra individus baka, empresonaments; cap actuació de la WWF, en canvi, per mirar de desmantellar les xarxes de comerç il·legal d’espècies protegides. Un guarda del Servei Forestal de Kènia, d’altra banda, va assassinar fa uns anys un home sengwer, després de dur a terme actuacions violentes per expulsar els sengwer de les seves terres; van incendiar les cases i van matar el bestiar per forçar-los a marxar. A l’Índia s’expulsen pobles indígenes dels seus territoris en diverses zones per establir-hi reserves de tigres; s’han denunciat tortures i assassinats.

La campanya de Survival denuncia una visió del conservacionisme, d’una part de la lluita contra els efectes de l’emergència climàtica en definitiva, que se centra en la preservació de la biodiversitat, les plantes o els tigres, però per a la qual les persones que viuen en les àrees que es volen protegir sembla que fan nosa. Per aquesta raó es mostra en contra del New Deal for Nature, que pretén reservar un 30% del planeta per a la vida salvatge. Survival defensa que, per contra, les poblacions indígenes són justament les que més en saben, de preservar la biodiversitat; que tenim moltes coses a aprendre’n en la nostra lluita contra el canvi climàtic. La conservació no es pot fer sense les poblacions indígenes, ni contra elles, que és el que passa de manera general en l’actualitat. Les poblacions indígenes representen el 5% de la població mundial i les seves terres contenen el 80% de la biodiversitat del planeta. No és una coincidència. Les zones més ben conservades del món són zones on viuen pobles indígenes.

Tant des del model tradicional de la depredació capitalista, representat en un extrem salvatge per Bolsonaro, com des de la voluntat de tenir cura de la natura, representat per exemple per la WWF, les poblacions indígenes continuen essent objectes, sense veu ni vot; humans de segona categoria, contra els quals es pot exercir la violència sense gaire cost. Cal combatre Bolsonaro, sens dubte, però també cal reivindicar que dins la conservació, l’ecologia, la lluita contra el canvi climàtic, hi hagi necessàriament un altre paper per a les poblacions indígenes. Per justícia, perquè ja és hora de superar segles d’opressió i humiliació. Però també perquè realment ens hem d’adonar que poden ser un model, que en podem aprendre coses.

Pel que fa a l’emergència lingüística, l’aspecte amb què començava l’article, cal tenir present que les poblacions indígenes representen la major part del 4% de la població mundial que parla el 96% de les llengües. Són, per tant, un part substancial de la diversitat lingüística del món. En definitiva, per fer front a les dues emergències, la climàtica i la lingüística –i per moltes altres raons–, necessitem les poblacions indígenes.

Mònica Barrieras és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)

The post Al 5% de la població mundial appeared first on VilaWeb.

Permisos retribuïts i acomiadaments més cars

Avui a la tarda ha saltat la sorpresa. Després d’haver negat mil vegades al govern català un confinament més rigorós de la població, Pedro Sánchez ha anunciat fa unes hores que el seu govern aprovarà demà que tots els treballadors d’activitats no essencials romanguin a casa durant aquestes dues setmanes. Ha avançat que aprovarà un permís retribuït recuperable que s’aplicarà als treballadors afectats, de manera que no s’hagin de desplaçar al lloc de feina a partir dilluns, 30 de març, fins al dijous 9 d’abril, tots dos inclosos. Ara falta veure la lletra petita, sobretot, quines són les activitats no essencials. Fins que no ho llegim al BOE, tot seran cabòries. I… què passa amb els ERTE? I amb els que fan teletreball? Quin desori! Per si hi havia poc embolic entre els empresaris, vet aquí que amb la sorpresa d’avui n’hi ha una mica més…

La veritat és que vivim uns dies de vertigen, amb molta informació. Potser massa. I això fa que els titulars tinguin una importància superior a la que ja tenen habitualment. Llegim el titular i ja donem per llegida la notícia. Quan són temes senzills, de vegades n’hi ha prou, però si entrem en el laberint de les lleis, la cosa es complica molt i la interpretació automàtica esdevé molt arriscada. Ahir, per exemple, el consell de ministres va fer un decret que va generar un titular únic als mitjans: ‘prohibit acomiadar’, i fins i tot ha estat una etiqueta a les xarxes. És contundent, clar i curt. I, evidentment, les reaccions després de la compareixença explicativa de la ministra de Treball, Yolanda Díaz, van ser immediates. La CEOE i la Cepyme van denunciar ràpidament que les mesures ‘impediran de posar les bases de la necessària recuperació econòmica d’Espanya i portaran, en última instància, a un nivell encara més alt d’atur’; en la seva opinió, el govern espanyol ha optat per una decisió que ‘no va en la direcció correcta, sinó que, molt al contrari, serà perjudicial per a l’economia espanyola’. No cal dir que el missatge va córrer com la pólvora.

Després d’haver llegit el decret al BOE avui al matí alguns advocats laboralistes ho veuen diferent i apunten que caldria esmenar aquest titular i deixar-lo en un ‘encariment de l’acomiadament’, la qual cosa és molt diferent. Segons que fan notar, allò que ha fet el Ministeri de Treball és anul·lar com a causa objectiva d’acomiadament totes les de força major, econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció, però no s’han determinat com a nul·les ni s’han modificat els acomiadaments improcedents. Això vol dir, simplificant, que continua oberta la via de l’acomiadament improcedent que, això sí, és més cara per a l’empresari. Recordem que, en termes de cost, la principal diferència per a l’empresa entre un acomiadament per causes objectives i un improcedent radica en la indemnització: mentre que en el primer cas cal pagar vint dies per any treballat amb un topall de dotze mensualitats, en el segon cal abonar trenta-tres dies per any amb un màxim de vint-i-quatre mensualitats. En definitiva, segons el decret, l’acomiadament objectiu, durant l’estat d’alarma per la Covid-19, es transforma en un acomiadament improcedent. Això vol dir que el jutge tindrà l’última paraula sobre si és nul o no. Però de prohibir, res de res…

The post Permisos retribuïts i acomiadaments més cars appeared first on VilaWeb.

Què ha fet exactament Corea del Sud per a aturar el coronavirus?

El darrer dia de febrer, Corea del Sud reportava més de vuit-cents casos nous i era el focus principal de coronavirus 2019, fins i tot per damunt de la Xina quant al ritme de contagi. Tanmateix, al cap de només deu dies ja havia reduït a trenta-cinc els casos registrats per dia. Més encara, mentre alguns estats d’Europa compten els morts per milers, n’acumula ara com ara només cent trenta-nou.

Els factors que expliquen aquesta fita són la resposta ràpida de les autoritats, un control sense precedents mitjançant les noves tecnologies i equipaments preparats per a grans epidèmies.

El control social: entre l’eficàcia i el límit de la privacitat

La informació ha estat una de les bases per a controlar el brot de la malaltia. Les autoritats sanitàries i governamentals fan dues sessions públiques cada dia i, sobretot, publiquen una gran quantitat de dades mitjançant les noves tecnologies, cosa que exposa gran part de la vida privada dels ciutadans.

Després d’haver reportat un cas, el Centre per al Control i la Prevenció de Malalties (KCDC) fa una entrevista a fons al pacient i la complementa amb les dades de les transaccions de les targetes de crèdit, de la identificació facial de les càmeres de seguretat de la via pública i de la ubicació GPS del telèfon mòbil. Tot plegat permet de recrear quin recorregut ha seguit els dies anteriors.

Els habitants del districte o la localitat, a continuació, reben l’avís al mòbil d’un nou afectat i es detalla per on ha passat abans de l’hospitalització. La gent evita aquests punts, que són desinfectats immediatament, i a la vegada, si és que han compartit cap, està pendent de qualsevol símptoma.

Captura de pantalla del lloc web coronamap.site.

Les dades també permeten de recopilar la informació en aplicacions mòbils i webs com ara coronamap.site, que ofereix la ruta dels infectats, on hi ha risc i la xifra de casos actius. Les dades no identifiquen pacients, però sí que en revelen el rang d’edat, un nombre d’identificació i les botigues i restaurants que han visitat.

La màscara ja era d’ús habitual, però les autoritats també envien constantment missatges amb diferents orientacions d’higiene a les xarxes, als mitjans de comunicació i en cartells al carrer i al transport públic.

Una estratègia basada en els tests en massa

Els casos, un 86%, es concentren principalment a la ciutat de Daegu i a Gyeongsangbuk-do, la província adjacent, a uns 230 km de Seül.

El primer brot va sorgir entre membres de l’Església Shincheonji de Jesús, una secta cristiana de vora dos-cents vint mil fidels i que encara constitueixen el 60% dels casos. El brot va fer que immediatament se’n tanquessin els temples i que desenes de milers de feligresos fossin posats en quarantena i analitzats un a un. En total, en vuit setmanes s’han fet 350.000 tests, o sigui, entre quinze mil i vint mil cada dia. En comparació, el govern espanyol n’havia fet uns 30.000 abans del 18 de març.

Una de les claus són els drive-in, proves que es fan sense necessitat de sortir del vehicle, que minimitzen el perill de contagi del personal sanitari (equipat amb vestits i ulleres protectores completes) i fa que s’estalviïn de desinfectar les sales d’espera. El procés dura només deu minuts, és gratuït (el paga el govern) i l’endemà n’arriba el resultat en un missatge de text.

Tests de coronavirus al cotxe. Fotografia d’Europa Press

Tot i que les autoritats han prohibit les concentracions i les competicions esportives i també van tancar escoles i més espais públics, el control que en fan, posant en quarantena els casos i el seu entorn, fa innecessari el confinament territorial i el blocatge de ciutats. Els tests multitudinaris, a més, permeten de guanyar temps quan hi ha un brot i preparar totes les instal·lacions hospitalàries, fet que també salva vides.

Un dels altres factors claus és que Corea del Sud té una infrastructura sanitària preparada, incloent-hi els equipaments i les dades, a causa d’haver tingut ja el 2015 un brot del coronavirus de la síndrome respiratòria de l’Orient Mitjà (MERS). En aquell moment, la resposta va ser lenta, es va amagar informació ­­­‒amb l’excusa de no causar alarma‒ i la gestió no va ser correcta. Va haver-hi transmissió dins els hospitals i problemes en el seguiment dels casos. Aquesta vegada s’han corregit les deficiències i s’ha donat una de les respostes amb més èxit del món.

L’estructura social, un altre punt en favor

Finalment, cal remarcar que la demografia és un altre factor que explica el control del virus i la més baixa mortalitat. En proporció, hi ha molta menys gent gran a Corea del Sud, on el 4% de la població té més de vuitanta anys, que no pas a Itàlia, on n’és el 18%. Si tenim en compte que més de la meitat de les defuncions del segon són de persones de més de vuitanta anys, la piràmide poblacional demostra que és molt important per a explicar la taxa de mortalitat.

La relació més estreta entre generacions és també perjudicial per als estats mediterranis. Els joves, que són els que més viatgen i van a treballar diàriament, són els transmissors principals del virus, mentre que els grans són els més vulnerables. A Corea del Sud hi ha molta més mobilitat per motius laborals i distanciament social entre generacions que no pas a Itàlia o l’estat espanyol, on un 23% de la gent gran viu amb familiars joves.

The post Què ha fet exactament Corea del Sud per a aturar el coronavirus? appeared first on VilaWeb.

Demà, una hora menys de confinament: a les dues seran les tres

Demà a la matinada els rellotges es menjaran una hora: a les 2.00 s’avançaran fins a les 3.00. És el tret de sortida de l’horari d’estiu, que es perllongarà fins al darrer diumenge d’octubre, quan recuperarem l’horari d’hivern. Amb aquest canvi es compleix la directiva europea 2000/84/CE, que continua afectant, sense excepció, tots els estats membres de la Unió. Les primeres modificacions es van aprovar el 1980 i l’any 2000 es van fixar els horaris actuals: el darrer diumenge de març comença l’horari estival i el darrer d’octubre, l’hivernal. L’argument: aprofitar la llum de la tarda.

Fa dos anys els membres de la UE van proposar d’eliminar el canvi d’hora i en van començar els tràmits per al 2019, però van considerar que la iniciativa era prematura i es va ajornar la decisió fins a l’any 2021. La Comissió Europea va fer una consulta pública el 2018 en què més del 80% dels 4,6 milions de ciutadans que hi van votar es va manifestar favorable a posar fi als canvis d’hora.

Fa un any, l’aleshores portaveu del govern espanyol, Isabel Celaá, va avançar que l’estat espanyol mantindria el seu fus horari i el canvi d’hora estacional i que no prendria la decisió abans del 2021, si més no. La normativa, de moment, fa que el canvi sigui obligatori i que es produeix sempre en les mateixes dates i hores en el conjunt de la UE, de manera que no existeix la possibilitat que algun estat membre no l’apliqui.

La Comissió Europea considera que el consum d’energia no n’és pas l’únic aspecte positiu: també subratlla impactes sobre sectors com ara el transport, les comunicacions, la seguretat viària, les condicions de treball, els estils de vida, la salut, el turisme o l’oci. El canvi d’hora es remunta a la dècada dels setanta, amb la primera crisi del petroli, quan alguns països van decidir d’avançar el rellotge per a aprofitar millor la llum natural del sol i consumir menys electricitat en il·luminació.

L’estat espanyol se situa geogràficament en el fus GMT+1, com la major part d’Europa Occidental, excepció feta del Regne Unit, Irlanda, Islàndia, Malta i Portugal, que es mantenen en el GMT+0. Espanya, per tant, té la seva hora oficial avançada seixanta minuts respecte de la solar. És així d’ençà de l’any 1940, quan Franco va decidir d’igualar l’horari alemany.

Què passarà d’aquí a un any?

El canvi d’hora genera un debat gruixut en diversos col·lectius socials. El 65% dels participants en una enquesta del CIS espanyol es va manifestar en favor de romandre en l’horari d’estiu. Tanmateix, la Comissió d’Indústria, Recerca i Energia del Parlament Europeu va elaborar un report a càrrec d’Sven Schulze en què es puntualitza que, si bé els canvis estacionals d’hora poden produir estalvis, són marginals i no hi ha certesa que n’hi hagi en tots els estats membres.

Diversos països surten perjudicats amb els canvis horaris: consumeixen més energia. El document també indica que pot haver-hi estalvis en il·luminació, però que no és tan obvi que passi igual amb la calefacció, el consum de la qual podria fins i tot augmentar. A més, segons que van indicar els experts, els resultats són difícils d’interpretar, car són molt influïts per factors externs com ara la meteorologia, la geografia i el comportament dels usuaris.

The post Demà, una hora menys de confinament: a les dues seran les tres appeared first on VilaWeb.

La Fira de Barcelona es convertirà aquesta setmana en un hospital temporal que tindrà dos mil llits

La consellera de Salut, Alba Vergés, ha anunciat en una conferència de premsa que la setmana entrant s’activarà un nou hospital temporal al recinte de la Fira de Barcelona per a atendre pacients lleus i estables de Covid-19. Tindrà, d’entrada, tres-cents llits, però l’objectiu és que arribi a tenir-ne dos mil. El centre s’anomenarà Hospital Fira Salut i, a mesura que passin els dies, s’analitzarà si caldrà ampliar-lo.

Als hospitals de referència i als Centres d’Assistència Primària es triaran els pacients i es decidirà si es deriven a la xarxa d’hospitals o al temporal de la Fira, i els sanitaris que hi treballin no provindran de cap centre en concret. La consellera ha agraït a Fira de Barcelona que hagi posat l’espai a disposició del departament i als treballadors la feina ‘ingent que hauran de fer d’aquí a molt pocs dies’.

El pavelló d’Igualada també es va preparant per a destinar, a partir de dilluns, noranta llits que serviran per a guanyar espai a l’Hospital de referència de la conca d’Òdena, tancada ja fa dues setmanes. Es calcula que els noranta llits puguin esdevenir-ne cent cinquanta.

The post La Fira de Barcelona es convertirà aquesta setmana en un hospital temporal que tindrà dos mil llits appeared first on VilaWeb.

Mig miler de nous casos i 36 morts més de Covid-19 al País Valencià en un dia

En només un sol dia hi ha hagut 502 casos nous confirmats de la Covid-19 al País Valencià, i ja són un total de 4.034. També hi ha hagut trenta-sis víctimes mortals més i arriben a 234. Són les dades presentades avui al matí en la conferència de premsa de la consellera de Sanitat, Ana Barceló, que ha informat també que ara mateix al País Valencià hi ha 703 professionals sanitaris malalts de Covid-19. Més dades: s’han fet 12.194 proves amb resultat negatiu, hi ha hagut 92 altes i hi ha 1.694 ingressats als hospitals.

El detall del repartiment dels casos es limita a les províncies: 236 a València; 229 a Alacant i 37 a Castelló.

EN DIRECTE:

Tota la informació sobre el Coronavirus, minut a minut

Coronavirus 2019: Què ha passat avui? El report diari de VilaWeb

Consells per als qui hagin d’aïllar-se pel coronavirus i per als familiars

Coronavirus: per què rentar-se les mans amb aigua i sabó és tan eficaç?

Coronavirus: com podem netejar el telèfon mòbil?

The post Mig miler de nous casos i 36 morts més de Covid-19 al País Valencià en un dia appeared first on VilaWeb.

[MAPA] Com es reparteixen els casos de coronavirus 2019 al Principat?

El Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya ha posat a disposició de la ciutadania un mapa interactiu per a comprovar quants casos de Covid-19 hi ha en cada àrea bàsica de salut. La gradació cromàtica es deu a la proporció d’afectats per cent mil habitants i s’hi poden consultar les xifres concretes.

En total hi ha sis focus al Principat que assoleixen la ràtio més alta. El primer és la conca d’Òdena, que ja fa dues setmanes que és tancada, amb la població absolutament confinada a causa del brot detectat a Igualada, on hi ha 214 casos confirmats. La taxa per cada 100.000 habitants, en aquest cas, puja fins al 840 casos. A Vilanova del Camí hi ha 59 confirmats i a Santa Margarida de Montbui 61, on la proporció és més elevada (932,2 per cent mil habitants). Del voltant, és molt alta també a Capellades (61 casos, 494,5 per cent mil habitants) i Piera (58, 339,2 per cent mil habitants).

El segon focus és a la conca del Llobregat. A Viladecans hi ha 296 afectats, repartits per les seves tres divisions sanitàries. És la segona vila amb la ràtio de casos per habitants més elevada del Principat (a la tercera divisió arriba a 708,8). Al costat, a Gavà, n’hi ha 120. I al Prat de Llobregat, que culmina el perímetre de densitat de casos, arriben a 242 (190 per cent mil habitants a la primera divisió sanitària, 218 a la segona i 163 a la tercera). Però allí les mesures de tancament absolut que s’han ordenat a la conca d’Òdena no s’han aplicat, encara que gairebé n’iguali les proporcions.

El cas de Barcelona i l’àrea metropolitana és especialment preocupant, perquè cada vegada es difumina més la frontera del focus. Entre la capital i els municipis del Vallès, que formen una cadena ininterrompuda, hi ha centenars de casos, especialment a Sabadell i Terrassa (les capitals del Vallès Occidental i ciutats més poblades), a Sant Quirze i a Montornès, on hi ha 90 casos. La taca també s’estén a Badalona i al Maresme, especialment a Montgat.

Un dels altres focus destacats és Vic, on hi ha 139 afectats (213 per cent mil en la primera divisió i 129 en la segona), i alguns dels municipis limítrofs, sobretot Manlleu (46 casos, 120 per cent mil habitants) i Santa Eugènia de Berga (43, 143 per cent mil habitants).

Exploreu ací el mapa:



 

Us oferim tota la informació de darrera hora sobre la crisi del coronavirus 2019

Cada vespre VilaWeb publica un informe amb el resum de tot allò que cal saber sobre la Covid-19

The post [MAPA] Com es reparteixen els casos de coronavirus 2019 al Principat? appeared first on VilaWeb.

Report diari sobre el coronavirus: un govern espanyol desbordat perd 659.000 proves i Macron allarga el confinament fins a mitjan abril

Si voleu rebre al vostre correu aquest report diari de VilaWeb sobre el coronavirus 2019, cada vespre a les 22.00, apunteu-vos-hi ací.

Per tenir la informació actualitzada al moment, consulteu sempre el Directe de VilaWeb.

En dies com els que vivim, és més necessari que mai defensar un periodisme independent i sense por de ser crític amb el poder. Si voleu donar suport al model de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors.

Què ha passat avui?

El govern espanyol està com més va més desbordat per la gestió de la crisi per la Covid-19. Avui, el ministre de Sanitat, Salvador Illa, ha admès que l’executiu de Pedro Sánchez havia perdut 659.000 proves ràpides per a detectar el coronavirus 2019 perquè eren defectuoses. D’entrada, s’havia anunciat que això només n’afectava nou mil que ja havien estat distribuïdes per la Comunitat de Madrid. Després, que n’hi havia cinquanta mil més d’invàlides, però que no s’havien repartit. Finalment, són més de mig milió. Tot plegat contrasta amb la situació a Andorra, on el ministre de Salut, Joan Martínez Benazet, ha anunciat que s’havien fet 7.036 proves per cada milió d’habitants, una xifra capdavantera a escala mundial, superior a la de Corea del Sud (6.846 proves per milió d’habitants) i Alemanya (5.845 test per milió d’habitants). Al Principat, el doctor Bonaventura Clotet ha explicat que investiguen un vaccí pancoronavirus que previngui el següent brot.

El govern de Pedro Sánchez rep cada dia més pressió perquè endureixi les mesures de l’estat d’alarma. Avui també s’ha publicat un article conjunt d’una seixantena de científics a The Lancet, la revista mèdica més prestigiosa del món, en què demanen al govern espanyol que apliqui urgentment un confinament total. També alerten d’una saturació de tot el sistema hospitalari que es pot allargar fins el 24 d’abril. Entre els signants, hi ha el metge Oriol Mitjà, el físic Àlex Arenas, el científic de dades Joe Brew i el professor Xavier Rodó. Segueixen la línia argumental que ja van exposar al govern de Pedro Sánchez ara fa una setmana amb aquesta carta. El govern espanyol també rep crítiques per la gestió econòmica. Avui, la Cambra de Comerç de Barcelona ha demanat que suspengui les quotes als autònoms i que exoneri les pimes de pagar la seguretat social als treballadors.

En l’àmbit governamental, el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya ha publicat unes recomanacions d’higiene més estrictes que no pas les que havia difós fins ara, sense donar cap més explicació que són ‘mesures extremes’ per a persones que conviuen amb gent molt vulnerable. A més, Metges de Catalunya ha denunciat Salut al TSJC i l’acusen d’haver incomplert la normativa de riscs laborals. La portaveu del govern, Meritxell Budó, ha descartat desobeir el govern espanyol i tancar Catalunya de manera unilateral, i la Generalitat ha rectificat i ha suspès les obres públiques no essencials. Per la seva banda, el govern espanyol ha prohibit avui els acomiadaments durant la crisi del coronavirus. A l’estat francès, el primer ministre, Édouard Philippe, ha anunciat una pròrroga del confinament de dues setmanes més a partir de dimecres, fins el 15 d’abril, ‘com a mínim’.

Avui, Jordi Cuixart ha demanat al Tribunal Constitucional espanyol de passar el confinament a casa, una mesura que ja ha pres el govern francès, el qual, seguint les recomanacions de l’ONU, va anunciar ahir que permetria a certs presos de passar el confinament a casa per evitar una propagació als centres penitenciaris. Mentrestant, els casos creixen arreu del món. Els Estats Units ja és el país amb més casos del planeta, amb 98.093 casos registrats i 1.513 morts. Itàlia ha registrat avui el dia amb més morts d’ençà de l’inici de la pandèmia, amb 919 defuncions noves, i també l’estat espanyol, que n’ha anunciat 769.

L’editorial de Vicent Partal

La incompetència dramàtica del ministre Illa: una cadena de decisions absurdes

La píndola de Jordi Goula sobre l’economia: ‘Benvinguts al 2011!’

Entrem a la màquina del temps. És l’any 2011, en un entorn angoixant. L’euro perilla i Grècia és el dolent de la pel·lícula. El deute es descontrola i les primes de risc d’alguns estats se’n van als núvols. Perill de col·lapse. Amb aquesta situació, el 21 de novembre, la Comissió Europea suggereix la creació d’eurobons per als disset estats de la zona euro com una bona mesura per a aturar la crisi europea. Dos dies després, la Comissió presenta un Llibre Verd explicatiu de les característiques d’aquests bons, a fi que els deutes estatals es puguin avalar entre el conjunt de països de l’euro i eliminar, entre més coses, l’especulació. L’efecte buscat és l’alleujament ràpid, o relativament ràpid, de la crisi del deute sobirà. També s’espera que els eurobons reforcin el sistema financer de la zona euro, tot evitant crisis futures. No obstant això, els governs dels estats menys afectats en aquest moment per la crisi del deute, especialment Alemanya i Àustria, diuen que no a la proposta, perquè entenen que l’endeutament indefinit no podria ser una resposta a la crisi… La continuació, la sabem tots.

Bé, la història es repeteix. L’arrel del problema ara és molt diferent, però la reacció és la mateixa. Aquesta nit passada, Itàlia i l’estat espanyol –els dos estats amb més morts– es van plantar davant la Unió Europea i van demanar una actuació més contundent, a la qual s’oposen Alemanya i Holanda. Aquella vegada, la raó era que no volien pagar la ‘festa’ viscuda als estats del sud. Aquesta, amb milers de morts a l’esquena i amb problemes arreu, la resposta és la mateixa, però l’explicació no la tenen tan clara. Es torna a demostrar, per enèsima vegada, que Europa continua essent una suma d’estats i poc més. Res de solidaritat, per més dubtes raonables que tinguin sobre la manera com han fet les coses els governs italià i espanyol. Però saben que ara no hi ha hagut festa; si de cas, manca de savoir faire, que no és igual.

El més greu de tot és que, per primera vegada, semblava haver-hi acord en tres fronts. Que som davant un fenomen transitori, però de durada desconeguda; que el tancament de l’activitat econòmica imposa uns costos econòmics difícils de calcular, però que s’anticipen enormes; i que cal reforçar el sistema sanitari i evitar com sigui que les empreses solvents se’n vagin en orris i s’acomiadi treballadors, amb el perill que es quedin a l’atur, cosa que allargaria molt la recuperació posterior. Aquest últim objectiu se sintetitzava en dues idees: proporcionar tota la liquiditat que calgués a les empreses i un matalàs de seguretat als treballadors, incloent-hi rebaixes fiscals i oferint moratòries en el pagament d’impostos.

I això vol dir diners, molts diners. Fins i tot el Banc Central Europeu, tot i la vacil·lació inicial, ha donat suport amb 750.000 milions d’euros a la liquiditat del sistema i la presidenta de la Comissió, l’alemanya Ursula von der Leyen, ha demanat de fer un pas gegant en la solidaritat per aquesta via. Però sembla que no ha servit de res. Ara els estats tenen quinze dies per a repensar-s’ho. Però no és fàcil. L’única certesa és que es necessiten molts diners. El diagnòstic en què hi ha consens sembla el correcte, però vol dir que els estats –sobretot l’italià i l’espanyol– hauran d’endeutar-se molt per pagar els treballadors afectats pels ERTO, els ajuts diversos a empreses, i recordem que fins i tot De Guindos mateix parlava d’aplicar una renda mínima… Si no hi ha un paraigua europeu, les conseqüències seran molt costoses i difícils de gestionar.

Si ara Europa no fa un pas en sentit solidari, ens haurem de demanar si una vegada acaba la crisi, la Unió es podrà continuar anomenant Unió.

La redacció de VilaWeb us recomana avui aquests articles i enllaços:

– VilaWeb: Així s’ha escampat el coronavirus a tot l’estat espanyol per no haver aïllat Madrid
– The Guardian: Vaccí contra el coronavirus: quan estarà a punt? (en anglès)
– Le Figaro: Coronavirus: el gran èxode dels habitants de la ciutat (en francès)
– Nature: Què revelen els brots a creuers sobre el coronavirus (en anglès)
– CNN: Per què hi ha tants casos de coronavirus a Nova York? (en castellà)
– The Straits Times: El Vietnam acumularà 190.000 tones d’arròs per a la seguretat alimentària enmig del brot de coronavirus (en anglès)
– La Repubblica: Iemen, Síria, Filipines, Camerun… es proclama l’alto al foc als països en guerra per por a la pandèmia (en italià)
– Franceinfo: per què Mayotte tem ‘un tsunami’ davant la crisi sanitària que s’anuncia (en francès)
– South China Morning Post: Per què els tests ràpids potser no són la solució ràpida que alguns governs esperen (en anglès)

Quines han estat les notícies més destacades sobre la crisi que us hem ofert avui?

El Departament de Salut publica unes recomanacions d’higiene més estrictes i inclou les embarassades com a grup de risc
Metges de Catalunya denuncia la conselleria de Salut al TSJC per incomplir la normativa de riscos laborals
L’escàndol de les proves de la Covid-19: el govern espanyol en perd 659.000 perquè eren defectuoses
El govern espanyol prohibeix els acomiadaments durant la crisi del coronavius
La Cambra de Comerç demana de suspendre les quotes d’autònoms i exonerar les pimes de pagar la seguretat social dels treballadors
La lentitud de la resposta del sistema immunitari: una causa que la letalitat del coronavirus sigui més alta en la gent gran
Macron aprofita el decret d’emergència per retallar drets laborals
El govern català rectifica i suspèn ara els contractes d’obres públiques que no siguin ‘d’emergència, bàsics o estratègics’
Bonaventura Clotet investiga un vaccí pancoronavirus que previngui el següent brot
Andorra supera Alemanya i Corea del Sud en la ràtio de proves del coronavirus per milió d’habitants
Boris Johnson anuncia que té el coronavirus
Article urgent d’Oriol Mitjà i desenes de científics per a interpel·lar Sánchez a la revista mèdica més prestigiosa
Cuixart demana al TC de passar el confinament a casa

Quin és el recompte actual d’afectats i morts?

A tot el món, les darreres xifres són de 588.038 casos confirmats i 26.918 morts. Del total de casos, 132.440 ja es consideren guarits, segons dades de Worldometer.

Els estats més afectats són:
—Els Estats Units d’Amèrica, amb 99.116 casos i 1.526 morts.
—Itàlia, amb 86.498 casos i 9.134 morts.
—La Xina, amb 81.340 casos i 3.292 morts.
—L’estat espanyol, amb 64.059 casos i 4.934 morts.
—Alemanya, amb 50.178 casos i 338 morts.

A l’estat francès hi ha 32.964 casos i 1.995 morts.

Als Països Catalans hi ha 18.711 casos i 1.306 morts.

—Al Principat, 14.263 casos i 1070 morts (1.323 casos i 190 morts més que no ahir).
—Al País Valencià, 3.532 casos i 198 morts (332 casos i 31 morts més que no ahir).
—A les Illes, 755 casos i 26 morts (95 casos i 4 morts més que no ahir).
—A Catalunya Nord, 159 casos i 9 morts (11 casos i 1 morts més que no ahir).
—A Andorra, 261 casos i 3 morts (40 casos més que no ahir).

*No hi ha dades separades sobre la Franja de Ponent i el Carxe.

Els enllaços i les dades a tenir sempre a mà:

– [MAPA] L’evolució del coronavirus a tot el món: quants casos n’hi ha?
– Tots els rumors sobre el coronavirus que no us heu de creure
– Per què és impossible de saber ara quina és la mortalitat real del coronavirus?
– Coronavirus: per què rentar-se les mans amb sabó és tan eficaç?
Quin efecte pot tenir en les embarassades i els seus nadons?
– Coronavirus: com podem netejar el telèfon mòbil?
– Consells per als qui hagin d’aïllar-se pel coronavirus i per als familiars
Gossos i gats poden contreure o transmetre la Covid-19?
‘Coronavirus’ o ‘Covid-19’? Com n’hem de dir?

– Vegeu la informació de la Generalitat Valenciana. Telèfon d’urgència: 900 300 555
– Vegeu la informació de la Generalitat de Catalunya. Telèfon d’urgència: 061
– Vegeu la informació del Govern de les Illes Balears. Telèfon d’urgència: 061
– Vegeu la informació del Govern d’Andorra. Telèfon d’urgència: 188

– Vegeu la informació de l’estat espanyol
– Vegeu la informació de l’estat francès
– Vegeu la informació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)

The post Report diari sobre el coronavirus: un govern espanyol desbordat perd 659.000 proves i Macron allarga el confinament fins a mitjan abril appeared first on VilaWeb.

La incompetència dramàtica del ministre Illa: una cadena de decisions absurdes

El ministre de Sanitat espanyol, Salvador Illa, ha admès que ha de retornar una remesa de 659.000 proves ràpides del coronavirus 2019. Aquesta remesa, la compra de la qual va anunciar Pedro Sánchez el 21 de març, es va fer mitjançant un proveïdor habitual a l’empresa Bioeasy, empresa que, segons que va advertir l’ambaixada de la Xina despús-ahir, no tenia llicència mèdica per a operar en aquest país ni consta tampoc a la llista de distribuïdors recomanats pel govern xinès. El fiasco, doncs, és monumental –dramàtic, de fet, si tenim en compte la necessitat imperiosa d’aquesta mena de proves.

És ben sabut que els especialistes no paren d’advertir que tenir proves i fer-les a tantes persones com siga possible és una de les mesures més eficaces per a contenir la pandèmia. Andorra, que és assessorada pel doctor Oriol Mitjà, és avui l’estat del món que ha fet més proves per habitant, per exemple. I aquesta és una de les claus de les baixes xifres de mortalitat que tenen estats com Alemanya. La incompetència del ministre del PSC, doncs, significa la pèrdua –literal– fins avui de sis dies importantíssims, que ja veurem quants són al final, perquè ara tota l’operació ha tornat a començar. En una pandèmia tan sensible al temps com la que vivim, el desastre és majúscul.

Hi ha dues coses importants a tenir en compte en relació amb aquesta notícia. Com és possible que una persona com Salvador Illa acabe essent ministre de Sanitat i per què la recentralització decretada de manera unilateral pel govern espanyol no solament no ajuda a resoldre la situació sinó que és terriblement contraproduent.

La primera qüestió és fàcil d’explicar, per desgràcia. Salvador Illa és ministre de Salut perquè al PSC li tocava tenir un ministre. La presència d’Illa al govern espanyol era pensada per a garantir la presència política directa del PSC a govern espanyol, partint del supòsit que la qüestió catalana seria una de les claus de la legislatura.

Illa no tenia cap qualificació per a ocupar-se de Sanitat. Llicenciat en filosofia, viu professionalment de la política des que tenia 29 anys. Primer va ser batlle del seu poble fins 2005. Després va ser director general de la gestió d’infraestructures del Departament de Justícia, càrrec en el qual va ser substituït el 2009, just abans de l’entrada en servei de la Ciutat de la Justícia. Va treballar uns mesos en una empresa privada, la productora audiovisual Cromosoma, però de seguida va tornar a la política com a responsable de finances de l’Ajuntament de Barcelona (2010-2011), coordinador del grup municipal socialista (2011-2016) i gerent d’empresa, cultura i innovació (2016-2017). Al 2016 va ser escollit secretari d’organització del PSC.

Pedro Sánchez podia haver triat, per a representar el PSC, algun ministre dels que van sonar amb capacitat demostrada i prestigi en la seua àrea de gestió, com hauria estat el cas de Cristina Gallach a Exteriors. Però va optar per Illa, precisament, perquè del perfil del PSC només li interessava el control polític de la situació catalana. Illa és molt proper a Societat Civil Catalana, però a la vegada era el negociador amb ERC durant la moció d’investidura. Sánchez va calcular que el Ministeri de Sanitat aniria sol i que, per tant, el nou ministre es podria concentrar tranquil·lament en el dossier català. De manera que la qualificació professional d’Illa importava poc.

I per què pensava això, Sánchez? Doncs perquè el Ministeri de Sanitat és una carcassa buida que en un sistema realment federal no hauria ni d’existir, tenint en compte que totes les competències pertanyen a les comunitats autònomes. A més, durant la negociació amb Unides Podem part de les poques competències del ministeri (dependència, serveis socials i consum) se’n van anar a ministeris de Podem, cosa que deixava la cartera sota mínims històrics de poder. Illa només s’havia d’encarregar, pràcticament, de regular la cartera bàsica de serveis del sistema ‘nacional’ de Salut, una cartera que executen les autonomies, i de fixar els preus dels medicaments, a les ordres del Ministeri d’Hisenda. Res més. Que tingués tan poca feina, en realitat, no importava gaire perquè, al cap i a la fi, el càrrec real al qual Salvador Illa estava cridat era el de ser ‘ministre del PSC‘ per a remenar les relacions catalanes. Salut, gairebé, era l’excusa amb la qual seia a la taula.

Però per a desgràcia de tothom, va venir la crisi del coronavirus i Pedro Sánchez va decidir de reaccionar per la via més autoritària imaginable, decretant l’estat d’alarma, militaritzant l’administració, obviant el criteri dels científics i concentrant en ell tot el poder. Una decisió terriblement equivocada, molt especialment pel que fa a Sanitat. Per què? Per la senzilla raó que aquest Ministeri de Sanitat buit de capacitats que explicava abans no sap com fer les coses perquè, a la pràctica, només treballa, al nivell que ho faria qualsevol conselleria, per a Ceuta i Melilla.

Són les Generalitats les que tenen, de fa dècades, els equips humans, els recursos tècnics i professional, els contactes amb els proveïdors, la capacitat de compra, tot. El ministeri no té res d’això i no sap com fer-ho, tal com ha quedat clarament demostrat. Però, malgrat ser-ne conscients, Illa no tan sols va assumir la centralització de les compres de material sense saber fer-les sinó que va prohibir a les comunitats autònomes que saben fer-les que les feren elles directament. I fins i tot, va amenaçar amb la confiscació de material. El desastre criminal que vivim ara ja era servit, per a desgràcia de tota la ciutadania.

Arribats ací, una pregunta lògica a fer seria si, amb aquest panorama, no hauria estat sensat que el ministre mateix hagués articulat un format federal amb participació de les autonomies, com han fet la majoria dels estats europeus. Una persona normal i corrent hauria estat discreta i prudent i hauria actuat així, però Illa no podia fer-ho. Ben al contrari. Recordeu les declaracions de Sánchez dient aquella bestiesa que no hi ha territoris sinó individus, amb la qual encara avui continuen justificant la no-adopció de les mesures més necessàries? Doncs allò no era sinó posar la ideologia per damunt i per davant de la gestió, actuar irracionalment i prendre decisions irresponsablement, no pas en funció dels fets sinó d’un apriorisme sense contrast amb la realitat. I cal entendre que aquella ideologia que Sánchez posava per damunt i per davant de la gestió, allò que no hi ha territoris sinó individus, no és sinó el cos ideològic central de Ciutadans, primer, i, sobretot, de Societat Civil Catalana. I la pregunta final, doncs, és qui, en la taula del govern espanyol, representa Societat Civil Catalana? Salvador Illa.

The post La incompetència dramàtica del ministre Illa: una cadena de decisions absurdes appeared first on VilaWeb.

N’estem farts, per fi, de la frivolitat?

Feita essa gente que anda por aí
Brincando com a vida
Cuidado, companheiro!
A vida é pra valer
E não se engane não, tem uma só […]
A vida não é de brincadeira, amigo
A vida é a arte do encontro
Embora haja tanto desencontro pela vida

Vinicius de Moraes, Samba da Benção

Pertanyo a una generació de frívols dins una societat construïda durant les últimes quatre dècades, en molts sentits, per a exercir la frivolitat. Vam rebre el dot social possiblement més generós de la història de la humanitat i, després de malgastar-lo en un temps rècord en guerres inútils i productes efímers, vam dedicar-nos a saquejar sistemàticament les institucions que havien fet possible la creació de quasi tot allò que vam heretar. I els nord-americans, essent tan generosos com som, hem fet tant com hem pogut per compartir la increïble trivialitat de la nostra manera de pensar i actuar amb els grans amics europeus, persones que durant anys havien resistit el cant de sirena del nostre xou materialista, però que van acabar cedint, a poc a poc i en anys recents, a la seva lògica subjacent.

Parlar de la frivolitat és parlar implícitament de la seva qualitat antagònica: la serietat, una cosa confosa sovint amb la tristesa i vista com més va més com una mena de defecte.

Als EUA hi ha molt poques coses que puguin generar més reaccions al·lèrgiques als espais socials o, fins i tot, als recintes acadèmics que parlar sense ambages de les coses que, fins fa poc, eren considerades per molts com els temes per excel·lència de la serietat: la mort, la soledat, l’amor, la bellesa, l’amistat i els misteris infinits de la crueltat humana. En una curiosa inversió de papers, els qui volen integrar aquests temes en les converses diàries són vistos avui com a frívols, mentre que els qui en fugen i tracten de temes suposadament pràctics, com ara guanyar molts diners o controlar fredament el destí vital d’altri són considerats gent seriosa.

O, com em va dir la meva filla després d’haver-se graduat en una de les universitats suposadament més prestigioses del país (una institució ‘seriosa’ per antonomàsia): ‘Pare, estudiar en universitats com aquesta és rebre invitacions constants a entrar per a tota la vida en una autopista elevada que et permet d’observar la brutícia de la realitat de les persones a les ciutats i als pobles, allà baix, amb un somriure autocomplaent, mentre lamentes amb una condescendència expressada subtilment, però molt clara, la incapacitat d’aquesta gent de fer allò que has fet tu.’

Em direu que els poderosos sempre han estat frívols i han posseït una gran capacitat de presentar els seus programes de saqueig a la majoria de la gent amb un to transcendental, o solemne i tot. I és veritat.

Però crec que avui hi ha una gran diferència. El control gairebé total dels grans mitjans de comunicació per les elits econòmiques els ha permès de convèncer-nos a molts de nosaltres que l’egoisme disfressat de bondat no és un tret particular d’aquesta elit, sinó un atribut bàsic i absolutament predominant de tots els éssers humans. De manera que, en el fons, tots som tan cínics com ells. I d’aquesta manera ens han robat, sense que molts de nosaltres ens n’adonéssim plenament, allò que sempre havien estat les nostres armes més poderoses de lluita per la justícia: la sinceritat, l’empatia, la compassió i la indignació. En fi, tots els elements de la moral.

Tinc bons amics que, tot i que admeten obertament el seu desconeixement gairebé total de la història, és a dir, el record de les reaccions de l’ésser humà als desafiaments morals en diversos contextos del passat, són capaços de dir taxativament i amb gran vehemència que l’ésser humà no ha estat mai sinó un cercador d’interessos personals. I això xoca quan és dit per persones que han demostrat una vegada i una altra durant tots els anys d’amistat una enorme capacitat altruista!

Com s’explica aquesta paradoxa? En el fons és un problema del llenguatge. Les persones sols poden articular sentiments pels quals tenen paraules que els descriguin, cosa que explica l’èmfasi que posava l’ideòleg del neoliberalisme per excel·lència, Milton Friedman, en la necessitat de controlar l’inventari de les ‘idees escampades per terra’ abans que esclatés la crisi. Si durant tota la vida t’han dit que els saquejadors són seriosos i els solidaris són frívols, és molt difícil d’imaginar qualsevol altra configuració de la realitat.

Ara que la mort i tots els seus derivats –és a dir, la serietat amb majúscules– s’han burlat novament dels intents sistemàtics de les elits d’eliminar-la com a factor primordial del nostre raonament moral quotidià, voleu dir que no és l’hora d’atacar frontalment i sense miraments l’absurditat dels discursos mestres d’aquesta ‘gent que camina per aquí jugant amb (les nostres) vides’ i recordar-los, a ells i a tothom, una vegada i una altra, que ‘la vida no és un joc, és l’art de la trobada’?

The post N’estem farts, per fi, de la frivolitat? appeared first on VilaWeb.

La ciutat dels gratacels i de la hiperdiversitat

Endangered Language Alliance
3 West 18th Street, Nova York
Mapa a Google

En l’imaginari col·lectiu occidental, la ciutat més multicultural del planeta és sens dubte Nova York. Des que un grup de neerlandesos es van establir al sud de l’illa de Manhattan el 1624, en territori algonquí, la singular ciutat nord-americana ha crescut gràcies a onades constants d’immigrants arribats d’Europa, primer, i del món sencer, més cap aquí.

La mostra més gràfica d’aquesta hiperdiversitat és, potser, el mapa que acaba de publicar l’Endangered Language Alliance (ELA), una entitat nascuda el 2010 per a ‘documentar i fomentar la diversitat lingüística i les llengües amenaçades a Nova York i més enllà’. Amb el títol de Languages of New York City, es marquen sobre la ciutat més de sis-centes llengües de les prop de vuit-centes que es calcula que parlen els vuit milions d’habitants de la metròpoli. Són exactament les 631 llengües i variants que els membres d’ELA han pogut confirmar que es parlen en gairebé un miler de llocs de la ciutat, des de barris ben definits fins a petits restaurants. Hi apareix, per exemple, el lenape, l’idioma algonquí que es parlava just on ara s’aixeca Nova York. I també el català, inclòs en el requadre corresponent a la seu de les Nacions Unides, on Andorra té cadira pròpia.

La interessant diversitat lingüística de Nova York, doncs, no sol passar per alt. Molts mitjans, com ara el New York Times, no s’estan de recordar-ho amb articles com aquest i aquest. I els mateixos novaiorquesos en són ben conscients en el seu dia a dia. Ho demostra Daniel Bogre Udell, un jove estudiant que fa uns quants anys, en una estada acadèmica a l’Aragó i un voluntariat posterior a la seu d’ERC a Barcelona, es va enamorar de la llengua i la política catalanes. Tornat a la seva ciutat, des del 2014 va decidir impulsar WikiTongues, un repositori col·laboratiu de les set mil llengües vives que hi ha al món.

A l’hora d’encarar aquesta tasca ingent, Bogre es va basar en dos grans recursos que tenia a l’abast: les eines d’internet i, és clar, en Nova York. ‘Visc en una de les ciutats més diverses del món lingüísticament, si no la més diversa, i per tant tinc l’oportunitat de trobar-hi parlants de moltes llengües i de crear un corpus de continguts bons per ajudar-me a construir una marca’, explicava aleshores. D’entrada, doncs, WikiTongues va començar a rodar gràcies a les entrevistes que feia amb parlants de diferents llengües establerts a Nova York –com les mallorquines Anita i Ona– o que hi eren de passada –com l’Artur. No va ser fins més endavant que la iniciativa es va començar a eixamplar exponencialment amb enregistraments fets pels mateixos parlants des de tots els racons del planeta –com aquest des de Perpinyà–, que han ajudat a convertir WikiTongues en un entretingut i interessant mosaic de llengües vives obert al món des de ‘territori lenape a Brooklyn, Nova York’.

I una mica més: Per a descobrir el rastre català a Nova York, una referència indispensable és el llibre Nova York a la catalana, escrit pel periodista Carles Capdevila després d’haver-hi viscut dos anys. Hi ressegueix la pista de divuit personatges o entitats catalanes a la Gran Poma, l’empremta deixada, entrevistes amb catalans residents aleshores a la ciutat i un recull de citacions d’autors nostrats sobre Nova York. Un apartat, aquest últim, que es podria ampliar ara amb algunes frases que l’escriptor menorquí Ponç Pons ha deixat plasmades al llibre Els ullastres de Manhattan (2020), de caràcter molt més personal, però també basat en una estada a la ciutat dels gratacels.

Què és Com a casa?
Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

The post La ciutat dels gratacels i de la hiperdiversitat appeared first on VilaWeb.

Català per a confinats (1): S sorda i S sonora

Si és veritat que els catalans, de les pedres en fem pans, potser podem aprofitar aquests dies d’isolament per seguir unes petites lliçons de català. Són lliçons simples i breus, aptes per a pares i fills (i mestres), que ens serviran per a repassar aspectes de llengua elementals. I amb molts exercicis per a practicar i consolidar la teoria.

Començarem amb la grafia dels dos sons de la essa (tècnicament, el so alveolar fricatiu sonor i sord).

Com sona la S?

—El so de la S sorda és el que fem quan volem que calli algú: Ssssst!

—El de la S sonora és el que fem quan imitem una abella: Zzzzzz!

Vegem-ho i escoltem-ho:

Essa sorda: caçar

Essa sonora: crisi

Com s’escriu la S sorda?

La S sorda es pot escriure amb aquestes grafies:

S: al començament (sala) i després de consonant (cansat). Entre vocals, el so de la S sorda tan sols l’escrivim amb una S després d’un prefix (sobresortir).

SS: entre vocals (passar).

C: en qualsevol posició llevat de fi de mot (cinema, decebre, València).

Ç: en qualsevol posició (plaça, cançó, estruç), però quasi mai al començament.

No dubtem si hem d’escriure C o Ç: la Ç tan sols pot anar davant A, O, U; la C, davant E, I

No dubtem si hem d’escriure S o SS: tan sols escrivim SS entre vocals

Com s’escriu la S sonora?

S: entre vocals (casa).

Z: al començament (zoològic), després de consonant (colze) i, molt poc sovint, entre vocals (trapezi).

No podem dubtar com hem de representar el so de la S sonora: entre vocals hi anirà generalment S i en les altres posicions, Z

Amb el so de S sorda, com podem saber si hem d’escriure C,Ç, S o SS?

No hi ha cap regla per a esbrinar-ho, però podem tenir en compte això:

En mots d’una mateixa família, hi ha correspondència S-SS i Ç-C

És a dir, si escrivim pas, hem d’escriure passar, passos, passera, passejar, traspassar… De la mateixa manera, si escrivim comerciant, hem d’escriure comerç i comerços.

Mots que hem de retenir perquè sovint s’escriuen o es pronuncien malament

Per raons diverses, hi ha gent que s’equivoca a l’hora de pronunciar o d’escriure aquests mots:

agressió, alcaldessa, Àsia, asil, batllessa, botzina, braç, bronze, Brussel·les, Cadis, calabós, catorze, centèsima, Còrsega, dansa, discussió, dissoldre, dosi, Eivissa, emissora, entusiasme, etcètera, Eusebi, frontissa, Ignasi, impressió, impressora, jutgessa, medusa, metgessa, mil·lèsima, nasal, premissa, presagi, presumpte, quinze, safata, sanefa, Saragossa, Sardenya, sarsuela, sentinella, serraller, tapís, tassa, tesi, tossut, tros, vernís, zèfir.

I ara, a practicar

1. Enxaneta (els exercicis s’obren clicant els números de la barra inferior).

2. Universitat d’Alacant (per canviar d’exercici, cliqueu damunt la fletxa que hi ha al capdavall de la pàgina)

3. Itineraris d’aprenentatge

The post Català per a confinats (1): S sorda i S sonora appeared first on VilaWeb.

Coses que torno a fer

Torno a fer aquest article setmanal, el fet no té més interès que el de formar part d’aquesta estranya normalitat en la calamitat. Tanta gent que veu alterat tot el seu dia a dia, i nosaltres, els del ram periodístic, res, aquí. Gràcies a internet els uns escrivim i ho enviem ací i vosaltres ens podeu llegir per la mateixa raó, perquè estem connectats. Això no ha canviat. Les coses que han canviat cadascú se les sap, a més de les moltes que ja sabem i de les moltíssimes més que intuïm que canviaran. Faig una pausa en l’argument, per dir-ho així, i em fixo en coses que no feia i que ara torno a fer, fora de casa, en els estrets límits que permet la reclusió. Potser també us passa, o us en passen d’altres. 

Respecto els semàfors. Sóc, dispenseu-me, d’aquelles esbojarrades que els agradava passar el carrer en vermell si no venien cotxes. Me’n reia, discretament, de la cara dels turistes que, assenyats, giraven la vista per no veure’t travessar la Diagonal en vermell quan el semàfor de la cruïlla de la Casa de les Punxes encara no s’ha posat verd i els cotxes en canvi el tenen vermell. Els veïns ho sabem: només te n’has de preocupar si ets a la vorera de dalt de Rosselló, que llavors sí que els cotxes et vénen escopetejats i travessen l’avinguda a tota pastilla, però si ets al passeig central et ben asseguro que pots travessar sense problemes. Ara, sense cotxes ni res, m’espero que el semàfor verdegi. Uns minuts més al carrer, oh sí. Per la mateixa raó, ara faig cua i tot al forn, a la farmàcia i al súper, no ho hauria dit mai de mi. 

Torno a pujar al terrat. La meva finca és estreta, el terrat no és gaire galdós. Hi visc des de fa més de trenta anys i al començament, ara que la primavera esclata, hi anava sovint. Prenia el sol estirada a terra, m’enduia una cadira i llegia una estona, fumava. Després vaig deixar d’anar-hi. Fins que una vegada vaig tenir una humitat grossa dins del pis que em va portar a la casa del costat, una finca encara més estreta. Seguir la humitat em va dur fins al capdamunt, un terrat que feia cantonada: hi vaig veure la ciutat d’una altra manera. En vaig fer un relat, ‘Fragilitat de les parets’, que va anar a parar a un llibre que es va publicar a Quaderns Crema el 2005 amb un títol que ara em ressona diferent de llavors, Febre de carrer. Per les raons actuals, una febre semblant em torna a moure cap al terrat. El sol llueix, corre un airet preciós, pur, net. Sorprèn veure tan pocs veïns als balcons de les finques del davant. Per què no hi surt, la gent, al balcó? Com que no en tinc, pujo al terrat. Per sort, Barcelona és una ciutat de terrats. Estar-se al sol anima. 

Trio els temes per a escriure i les imatges amb un altre esperit, no sé quin ni en busco el nom, simplement m’hi deixo guiar. Segurament ens passa a molts dels que escrivim aquests dies columnes, que per a mi no són d’opinió. A qui li pot importar, l’opinió, quan fa tanta falta la informació. Sobre el virus, sobre el present, sobre la vacuna, sobre el futur. Escriure té una certa aspiració d’acompanyament encara que no sàpigues qui hi ha a l’altra banda de la pantalla, del llibre, perquè això és el que et passa a tu quan llegeixes, estàs acompanyada. O sigui que aquí van la música, el quadre i el llibre d’aquest altre article del confinament. 

Lost In The Stars, en la versió de la compositora, directora d’orquestra, cantant i saxofonista Carla Bley, californiana de vuitanta-tres anys, tota una figura de la música sense etiquetes, que també ha format part de la Liberation Music Orchestra del meravellós contrabaixista Charlie Haden. Aquí la Bley arranja i dirigeix l’obra del mateix títol de Kurt Weill, el compositor alemany que sovint va col·laborar amb Bertold Brecht. Un compositor del teatre musical del Berlín d’entreguerres, amb la cantant Lotta Lenya que s’hi casaria, i després als Estats Units, on va fer aquestes cançons. Al disc intervenen Marianne Faithfull, Lou Reed, Tom Waits i més gent. És un disc d’una gran generositat, que dura i dura. El podeu sentir ací.

El quadre, un de desconegut gairebé, és una obra magnífica, una més, de la pintora renaixentista Artemisia Gentileschi. És Maria Magdalena en èxtasi, pintat entre el 1620 i el 1625. És de col·lecció privada i havia de formar part de la gran exposició de la pintora a Londres que no es farà. Ho va tenir difícil en vida, Artemisia, no perquè no pogués pintar, sinó per a pintar el que volia i li era negat per ser dona. No la coneixem encara prou, i és clar que encara haurà d’esperar-se més. L’expo que la National Gallery tenia previst d’obrir el 4 d’abril a Londres ha estat ajornada sense nova data. El material de premsa i promoció estava preparat, i així podem almenys veure la seva Magdalena, un èxtasi sense retòrica, carnal, senzill, lluminós. 

‘Maria Magdalena en èxtasi’, d’Artemisia Gentileschi (1620-1625).

Un dels llibres que més m’han acompanyat potser el teniu a casa, és de fa tres anys: La dona singular i la ciutat, de Vivian Gornick (L’altra editorial, traducció de Josefina Caball), que en una sàvia decisió l’editora Eugènia Broggi va publicar conjuntament amb un altre recull de memòries de l’autora, Vincles ferotges. He rellegit sovint La dona singular i la ciutat i ara ho torno a fer, per moments com aquest, escrit després del daltabaix a Nova York aquell setembre fatídic: 

«Dreta a l’illot, al mig de Broadway, vaig comprendre què era allò que perdíem: la nostàlgia. I després em vaig adonar que aquest era el tret essencial de la ficció de postguerra. En aquelles novel·les no hi faltava sentiment, sinó nostàlgia. El silenci fred i pur essencial que constitueix el nucli de la prosa europea moderna és l’absència de nostàlgia, una absència a l’abast només d’aquells que senten que s’estan drets al final de la història i que amb la mirada penetren, sense anhelar ni lamentar res, en l’existència present d’allò que és.»

The post Coses que torno a fer appeared first on VilaWeb.

Benvinguts al 2011!

Entrem a la màquina del temps. És l’any 2011, en un entorn angoixant. L’euro perilla i Grècia és el dolent de la pel·lícula. El deute es descontrola i les primes de risc d’alguns estats se’n van als núvols. Perill de col·lapse. Amb aquesta situació, el 21 de novembre, la Comissió Europea suggereix la creació d’eurobons per als disset estats de la zona euro com una bona mesura per a aturar la crisi europea. Dos dies després, la Comissió presenta un Llibre Verd explicatiu de les característiques d’aquests bons, a fi que els deutes estatals es puguin avalar entre el conjunt de països de l’euro i eliminar, entre més coses, l’especulació. L’efecte buscat és l’alleujament ràpid, o relativament ràpid, de la crisi del deute sobirà. També s’espera que els eurobons reforcin el sistema financer de la zona euro, tot evitant crisis futures. No obstant això, els governs dels estats menys afectats en aquest moment per la crisi del deute, especialment Alemanya i Àustria, diuen que no a la proposta, perquè entenen que l’endeutament indefinit no podria ser una resposta a la crisi… La continuació, la sabem tots.

Bé, la història es repeteix. L’arrel del problema ara és molt diferent, però la reacció és la mateixa. Aquesta nit passada, Itàlia i l’estat espanyol –els dos estats amb més morts– es van plantar davant la Unió Europea i van demanar una actuació més contundent, a la qual s’oposen Alemanya i Holanda. Aquella vegada, la raó era que no volien pagar la ‘festa’ viscuda als estats del sud. Aquesta, amb milers de morts a l’esquena i amb problemes arreu, la resposta és la mateixa, però l’explicació no la tenen tan clara. Es torna a demostrar, per enèsima vegada, que Europa continua essent una suma d’estats i poc més. Res de solidaritat, per més dubtes raonables que tinguin sobre la manera com han fet les coses els governs italià i espanyol. Però saben que ara no hi ha hagut festa; si de cas, manca de savoir faire, que no és igual.

El més greu de tot és que, per primera vegada, semblava haver-hi acord en tres fronts. Que som davant un fenomen transitori, però de durada desconeguda; que el tancament de l’activitat econòmica imposa uns costos econòmics difícils de calcular, però que s’anticipen enormes; i que cal reforçar el sistema sanitari i evitar com sigui que les empreses solvents se’n vagin en orris i s’acomiadi treballadors, amb el perill que es quedin a l’atur, cosa que allargaria molt la recuperació posterior. Aquest últim objectiu se sintetitzava en dues idees: proporcionar tota la liquiditat que calgués a les empreses i un matalàs de seguretat als treballadors, incloent-hi rebaixes fiscals i oferint moratòries en el pagament d’impostos.

I això vol dir diners, molts diners. Fins i tot el Banc Central Europeu, tot i la vacil·lació inicial, ha donat suport amb 750.000 milions d’euros a la liquiditat del sistema i la presidenta de la Comissió, l’alemanya Ursula von der Leyen, ha demanat de fer un pas gegant en la solidaritat per aquesta via. Però sembla que no ha servit de res. Ara els estats tenen quinze dies per a repensar-s’ho. Però no és fàcil. L’única certesa és que es necessiten molts diners. El diagnòstic en què hi ha consens sembla el correcte, però vol dir que els estats –sobretot l’italià i l’espanyol– hauran d’endeutar-se molt per pagar els treballadors afectats pels ERTO, els ajuts diversos a empreses, i recordem que fins i tot De Guindos mateix parlava d’aplicar una renda mínima… Si no hi ha un paraigua europeu, les conseqüències seran molt costoses i difícils de gestionar.

Si ara Europa no fa un pas en sentit solidari, ens haurem de demanar si una vegada acaba la crisi, la Unió es podrà continuar anomenant Unió.

The post Benvinguts al 2011! appeared first on VilaWeb.

Així es reparteixen els vals i targetes de les beques menjador durant l’epidèmia

Continua el repartiment de les targetes i els vals en alimentació per a les famílies que reben ajuts de menjador en plena epidèmia per la Covid-19. Són una mesura per a pal·liar la càrrega econòmica addicional que implica per a famílies vulnerables haver de pagar durant el confinament el dinar dels fills que habitualment rebien a l’escola amb beca. No obstant això, el repartiment s’ha anat complicant i l’agilitat o la demora en la distribució depèn de l’organització territorial de les beques menjador. Malgrat les queixes inicials d’alguns ajuntaments de Catalunya perquè les targetes moneder no arribaven, a hores d’ara ja són en mans dels ajuntaments i dels consells comarcals que gestionen les beques menjador, segons fonts del Departament d’Educació. De fet, en molts municipis ja les han anat repartint aquesta setmana, en alguns casos amb crítiques perquè han obligat les famílies a anar-les a recollir malgrat que es demana a la població que es confini. Tenen una càrrega inicial de 40 euros per a la primera quinzena de l’estat d’alarma, i la Generalitat preveu que els que encara no hagin acabat el repartiment ho facin les pròximes hores. A les Illes també repartiran les mateixes targetes dilluns, tot i que amb una càrrega de 60 euros, per mitjà dels centres educatius, i el País Valencià ha d’enviar a les famílies un val pel mateix valor amb un SMS per a gastar en aliments als supermercats de la cadena Consum.

També per Setmana Santa

El funcionament del repartiment de les targetes a Catalunya ha estat majoritàriament a partir d’un contacte inicial amb les famílies, a les quals es demana si la volen tenir quan s’acabi el confinament o tan aviat com sigui possible. Atès que la majoria de famílies necessiten els recursos, el més habitual ha estat la concertació d’una cita prèvia en un lloc concret perquè les puguin recollir de manera esglaonada, mantenint les distàncies de seguretat, garantint la desinfecció de l’espai i evitant el contacte físic amb el personal que les reparteix. Però el Departament d’Educació no ha establert directrius generals per al repartiment, sinó que cada ajuntament i consell comarcal ho ha fet o ho acabarà de fer com cregui convenient. I no tothom ha fet un repartiment físic. Per exemple, l’Ajuntament de Reus ha optat per lliurar-les a les famílies directament a casa, amb un servei de missatgeria. El de Girona ha estat diferent en funció dels barris. Hi ha hagut un dispositiu de repartiment a domicili en la majoria, però als barris de Girona Est s’ha unificat el lliurament en un pavelló. Els ritmes del repartiment també han estat diferents en funció del lloc. Per exemple, l’Ajuntament de Tarragona les començarà a distribuir avui als centres escolars. Les famílies poden utilitzar-les a qualsevol centre d’alimentació que disposi de lector de targetes i seran vàlides durant un any.

El Departament ha decidit que la pròxima recàrrega, que es farà de manera automàtica, inclourà els dies laborables de Setmana Santa, encara que no siguin dies lectius. En una entrevista a Catalunya Ràdio, el conseller d’Educació, Josep Bargalló, va assegurar ahir que l’emissora de les targetes (la Caixa) no cobraria comissió a les famílies. Mentrestant, el govern hi negocia haver de pagar només pels costos de l’expedició de les targetes.

A les Illes, es repartiran dilluns

Ahir, el govern de les Illes va distribuir les targetes moneder a les escoles, amb la previsió que comencin a repartir-les dilluns a les famílies. El repartiment també es farà amb cita prèvia i seguint les orientacions sanitàries per a evitar contagis. L’executiu va considerar d’enviar les targetes per correu, però atesa  la falta d’actualització de les adreces i el fet que el domicili aportat amb les dades de l’alumne no sigui el real, ho van descartar. Seran els centres mateixos els que en faran el repartiment, comptant que les famílies viuen a prop de les escoles i que es reduiran els desplaçaments.

Les targetes estan pre-carregades amb 60 euros per a la primera quinzena de l’estat d’alarma, comptant la quantitat corresponent als dies lectius, i ampliaran el crèdit per a la segona quinzena, que ja va ser formalment aprovada dimecres al congrés espanyol. Es distribuiran 6.152 targetes: 5.453 a Mallorca, 434 a Menorca, 251 a Eivissa i 14 de Formentera. La Conselleria d’Afers Socials i Esports ha invertit 375.000 euros per a aquesta primera quinzena, i va optar per tancar un acord amb la Caixa per a aplicar el sistema de les targetes moneder després d’avaluar altres vies, com la distribució directa de menjar a través de les empreses que cuinen els àpats a les escoles (que no estaven preparades per a fer el servei a domicili) o d’ONG que gestionen serveis similars però que tampoc no tenien capacitat per a assumir-ho. El govern balear també va descartar de fer transferències bancàries perquè molts centres no disposen d’aquestes dades i en molts casos les famílies més vulnerables no tenen compte o el tenen embargat.

Els SMS del País Valencià

Al País Valencià han optat per un sistema diferent: un val per a gastar al supermercat Consum. Les famílies han de rebre per SMS l’accés per a descarregar el val, que només es pot gastar a la cadena de supermercats Consum i té un valor de 60 euros per a aquesta primera quinzena. La conselleria d’Educació enviarà el missatge telefònic a famílies d’uns 60.000 alumnes. L’SMS enllaça amb un espai on s’ha d’identificar el pare, la mare o el tutor o tutora de l’infant i el número de telèfon. Aquest primer val equival al servei de menjador entre el 16 de març i el 3 d’abril. Els vals només es poden utilitzar una vegada, de manera que s’han d’adquirir els aliments en una sola compra.

Crítiques per la desprotecció dels treballadors

Mentre continuava el repartiment de les targetes moneder a Catalunya, la Federació d’Associacions de Mares i Pares de Catalunya (FAPAC) ha denunciat que algunes empreses que presten els serveis de menjador estan aplicant als seus treballadors, majoritàriament dones, expedients de regulació temporals (ERTO), i critica el govern per haver-los desprotegit. Inicialment, l’executiu havia garantit per decret el pagament dels salaris de les empreses que gestionaven els menjadors amb contractes fets pels ajuntaments, els consells comarcals o les direccions dels centres, cosa que prohibia que s’acollissin als expedients de regulació temporals. Però el govern va modificar després el decret, i en va excloure les empreses de menjador escolar, fent viable que s’hi apliquessin els ERTO, tot i que podran optar a ser indemnitzades per les pèrdues provocades per la suspensió del contracte, malgrat que no s’hi estableixen les condicions.

La directora de la FAPAC, Lidón Gasull, expressava a VilaWeb la seva preocupació perquè és un sector molt precaritzat que, a més, afronta amb dubtes si es podrà tornar a reincorporar a la feina quan acabi el confinament. ‘Se’ls presenten molts mesos per davant sense possibilitat de trobar una altra feina’, alerta. A hores d’ara, tant aquestes empreses com les que feien el servei de menjador contractats per les associacions de mares i pares, i les AMPA que autogestionaven els menjadors, poden patir ERTO. Fonts del Departament d’Educació diuen que el canvi de criteri amb les empreses contractades per administracions públiques es deu a l’obligació de complir amb un reial decret estatal que els va obligar a canviar els paràmetres.

The post Així es reparteixen els vals i targetes de les beques menjador durant l’epidèmia appeared first on VilaWeb.

Salvador Macip: ‘Aquesta pandèmia no és la grossa’

Salvador Macip (1970) és metge i doctor en genètica molecular. Dirigeix un laboratori a Leicester (Regne Unit) sobre envelliment i càncer. Actualment viu confiat a casa seva, al Regne Unit, des d’on treballa fent classes a distància a la Universitat de Leicester i preparant-ne per a la Universitat Oberta de Catalunya. Escriptor prolífic, més de trenta obres publicades tant de ficció com de no-ficció, aquesta setmana s’acaba de reeditar Les grans epidèmies modernes (la Campana), amb un pròleg actualitzat sobre la Covid-19. Es troba en format electrònic. Una de les idees força del llibre és que la gran pandèmia encara no ha arribat. VilaWeb ha entrevistat Macip per telèfon.

Confinat a casa. Fent feina a distància?
—A mitges. Per una banda, ensenyo des de casa: a la Universitat de Leicester hem penjat les classes en vídeo i a la UOC es fa tot en línia, de sempre. Però pel que fa a la recerca, ha estat una mica dur, perquè hem hagut de tancar-ho tot. Els experiments són llargs i en el cas de l’envelliment, el meu cas, encara més. Treballem amb cèl·lules i ratolins. Han hagut d’aturar-se en sec. Perdrem molt de temps, aquí.

Viviu al Regne Unit, on el president Boris Johnson ha acabat rectificant el seu mètode: volia deixar que s’arribés a la immunitat col·lectiva sense fer res.
—Quan Johnson ho va anunciar vaig dir que no aguantaria ni dues setmanes. Sobre el paper tenia una base sòlida, i es veia que els assessors hi havien pensat. Per una altra banda, era pensat per a una pandèmia que progressa a un ritme que no és aquest. El gran problema de la Covid-19 és que va tan de pressa que pot col·lapsar el sistema sanitari. Allò que pot fer augmentar el nombre de víctimes és que els hospitals es col·lapsin. Per tant, no pots deixar que una pandèmia faci el seu curs sense fer res, perquè arribaràs a la saturació. Per això Johnson ha canviat de tàctica. Des d’aquesta setmana, confinats. No sé com li van deixar fer aquell anunci. Serà molt interessant i molt important analitzar què ha fet cada govern i cada país, els temps, amb quina seriositat s’ha fet el confinament i quin és el percentatge de morts. Veurem qui ho ha fet bé i qui ho ha fet malament. Fins a cert punt, és la primera vegada que tenim una pandèmia d’aquesta mena en un món globalitzat. Hem d’entendre com funciona això i com reaccionar-hi per preparar-nos per a la pròxima pandèmia, perquè n’hi haurà més.

S’acaba de reeditar un llibre vostre, en què dieu que la pandèmia grossa encara ha d’arribar.
—De pandèmies, n’hi continuarà havent, i potser són pitjors que aquesta, que ja és molt pitjor que la del 2009. Així i tot, aquesta pandèmia no és la grossa. Els virus sempre van canviant i poden adquirir característiques que els faci més agressius i crear més mortalitat. L’actual no és dels pitjors que podríem tenir. Ara imagineu-vos un virus que, en compte de tenir una mortalitat de l’1%, la tingués del 10%. Hem de ser conscients que això és possible. I que ara fem front a una crisi que podria ser més greu. La qüestió important del llibre que ara reeditem és explicar a la població com funciona un virus, un bacteri, una pandèmia, i què es podia preveure. Què són els microbis i com funcionen. Hi ha un desconeixement molt gran. Nosaltres compartim el planeta amb els microbis, que hi eren abans que nosaltres i que hi seran quan nosaltres ens n’hàgim anat. Continuaran mutant i evolucionant. I seran resistents. Explico també que tenim un munt de microbis bons que viuen amb nosaltres, que són necessaris a la vida i que hi treballem amb simbiosis. Són els grans desconeguts. El llibre va per aquí.

La globalització ens va en contra?
—La quantitat de viatges que fem avui dia fa que el virus s’escampi més, sí. Malalties que abans es quedaven en un racó ara ja no s’hi queden. És nou d’aquest segle. Ara vivim en la tempesta perfecta. És difícil saber quin virus causarà la pròxima pandèmia. El 2009 es creia que seria un virus de la grip. Ningú no parlava del coronavirus. I mira. Per pura estadística has d’assumir que tard o d’hora es donaran les condicions perquè un altre virus salti als humans.

S’han fet públics dos estudis recents que prediuen que el pic de la corba a l’estat espanyol serà a l’abril, i que la xifra de morts pot arribar a 13.000 a Catalunya, i a 200.000 a Espanya.
—Em sembla raonable que es calculi que el pic serà entre abril i maig, que és el que suggereixen les evolucions a altres països. I fins i tot llavors no podrem abaixar la guàrdia perquè hi haurà risc de rebrots durant un temps. El nombre de morts és difícil de predir, per això donen marges tan amples. Tot dependrà si aconseguim que els casos greus s’espaïn i no arribin tots de cop a urgències.

Dubte: si a l’estat espanyol el virus no l’hem pogut controlar, i per tant arribarà a tothom, i tothom a l’estat espanyol vol dir 47 milions d’habitants amb una letalitat de l’1%, això vol dir que moriran 470.000 persones?
—Jo crec que no hi arribarem, perquè prenem mesures i no crec que s’arribi a contagiar tota la població. Ara, atenció, si deixes la pandèmia sense control, aleshores no moren únicament mig milió, perquè l’1% és amb el sistema sanitari en bon funcionament. Si es col·lapsa el sistema, aleshores vas a una letalitat del 6%, 7% o 8%, que és el que veiem a Itàlia. És quan, per manca de recursos, no pots atendre gent que es curaria. Si no féssim res, caurien més. Espero que no arribem mai a tenir tota la població infectada i una letalitat entre l’1% i el 10%.

Per què creieu que les mesures preses sí que funcionaran? El confinament no és total.
—Bona pregunta. Ho veurem aviat. Estic d’acord que no fem el confinament tan bé com s’hauria de fer. Hauríem de tancar el país durant setmanes o mesos. Malgrat això, qualsevol acció que disminueixi el contagi, com el confinament parcial, fa que la gent que ens quedem a casa ja sortim de la població de risc i de la possibilitat de transmetre. Per tant, en reduïm una part. N’hi haurà prou per a aplanar la corba? La clau és no tenir molts casos a la vegada. Pots tenir un milió d’infectats, però si els tens repartits en un any, els pots salvar a tots llevat d’excepcions. Però si et vénen de cop, les excepcions són els que salves.

Per què el sistema sanitari col·lapsa i no està preparat per a la pandèmia?
—Aquests últims deus anys hem fallat. Des de la pandèmia de la grip hem tingut temps. L’OMS parlava de la malaltia X, desconeguda. Demanava que els països es preparessin per a una malaltia d’origen desconegut. És una mica això que passa. Per què no ho hem fet millor? Per què no teníem un protocol que ens digués què fer quan tinguéssim tants casos per miler d’habitant? Quan es tanca el país? Ara hem d’improvisar. Però un cop passi, i amb un munt de dades per analitzar, hauríem de ser capaços de preparar-nos millor. Ara no ho hem fet.

S’ha de donar dades de morts i casos per municipi i comarca?
—És un punt interessant i discutible des de molts angles. Jo, al començament, era partidari de no donar gaires dades. Ni tan sols dia per dia. Ni lloc per lloc. Creava incertesa i un cert pànic. Ara, en canvi, enmig de l’embolic, crec que sí. És útil saber on tens els focus i alertar la gent, que sabrà què fer per evitar-los. En una pandèmia, en el punt en què som ara, és bàsic implicar la població. Perquè si de moment no tenim vacunes, ni fàrmacs, l’única cosa que podem fer és controlar el contagi. I això vol dir implicar-hi la població, cosa que depèn de la manera com es transmet la informació. Si ho fas bé, no espantes i la impliques. Si ho fas malament, l’espantes i la paralitzes.

Expliqueu-me per què el virus mor per sobre de 26 graus.
—No mor. S’afebleix. Aquest virus es transmet malament per via àrea, com les gotes de saliva (al contrari de la grip), però resisteix força bé a la superfície. I quan puja la temperatura, la supervivència a la superfície és menor. Es redueix. No és que el virus mori. Però sobreviurà menys. En metall fred, sobreviu 48 hores. En metall calent, moltes menys hores. Els virus són molt sensibles i aguanten poc fora d’un organisme.

L’Àfrica se salva, de moment, per temperatura i per tenir poblacions joves?
—És la gran incertesa. Els punts que heu dit són els que tenen a favor: temperatures molt altes i poblacions molt joves. Afegim-hi que tenen menys ciutats i concentracions humanes que a Europa, i que en molts casos ja saben com reaccionar davant pandèmies com la de l’Ebola. Hi estan molt més avesats que nosaltres. En contra, sistemes sanitaris molt més fràgils. És una gran incertesa, què hi passarà.

Per acabar, com valoreu la gestió de l’estat espanyol?
—Ho han fet força malament, sobretot al principi. Tenint l’exemple d’Itàlia i la Xina, encara dubtaven. Van ser massa conservadors. S’han comès molts errors. I el principal, no tancar Madrid. Veient que no tancant bé el nord d’Itàlia el virus es va escampar per tot el país, Espanya havia d’haver tancat immediatament. Això no s’ha fet i la corba de contagis ha pujat més de pressa. Com ha anat després? Vacil·lant. S’ha dubtat massa a adoptar mesures dràstiques. Entenc que els polítics han de trobar l’equilibri entre paralitzar el país i aplicar mesures de contenció. Tothom intenta no frenar l’economia. Però això, fins a cert punt, només es podia dir al començament. No pas quan ja tenies l’exemple d’Itàlia. Anglaterra ha fet igual: Boris Johnson ha dubtat massa. Calia ser més energètic i definitiu i contundent. El moment clau és al començament de la pandèmia. A Europa no s’ha fet gens bé. Reclamaria actuar de manera més dràstica i contundent. No s’apliquen mesures prou fermes. Com dèieu: la gent va a treballar. I el metro, alguns dies, és ple de gent. Això no pot ser.

The post Salvador Macip: ‘Aquesta pandèmia no és la grossa’ appeared first on VilaWeb.

Metges de Catalunya denuncia la conselleria de Salut al TSJC per incomplir la normativa de riscos laborals

El sindicat Metges de Catalunya (MC) ha demanat aquest divendres al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que dicti mesures cautelars contra el Departament de Salut, el Servei Català de Salut (CatSalut), l’Institut Català de la Salut (ICS) i 30 entitats concertades del sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT) per incomplir la normativa de riscos laborals i posar en risc la salut del personal sanitari pel coronavirus. El sindicat demana que, en un termini màxim de 24 hores i durant tota l’emergència sanitària, es doti el personal del sistema públic de salut dels mitjans necessaris per complir els protocols de protecció avalats per la ciència i l’Organització Mundial de la Salut (OMS).

L’organització, majoritària al sector, fonamenta la seva demanda en l’incompliment de la normativa de salut laboral que es fa palès en els darrers protocols d’actuació dels professionals enfront de casos d’infecció pel nou coronavirus, publicats per la Subdirecció General de Vigilància i Resposta a Emergències de Salut Pública de l’Agència de Salut Pública de Catalunya, que han anat rebaixant de manera progressiva el grau d’exigència i seguretat dels materials de protecció. Així, la manca d’equips de protecció individual (EPI) eficaços en els centres sanitaris i la utilització, com a conseqüència d’aquesta, de materials insegurs ha provocat un alarmant increment de contagis entre els professionals sanitaris que, en el cas de Catalunya, s’eleva fins al 17,37% sobre el total de positius per covid-19, segons dades del Departament de Salut.

Per aquest motiu i davant la gravetat de la situació, MC reclama que el personal facultatiu dels hospitals, centres d’atenció primària i altres centres assistencials públics o privats que atengui casos possibles, probables, en investigació o confirmats per infecció pel coronavirus, tingui a la seva disposició mascaretes d’alta eficàcia tipus FFP2 o FFP3, ulleres de protecció ocular de muntura integral o protector facial complet, guants i bates impermeables, segons els protocols de màxima protecció aplicables a aquest patogen.

El sindicat mèdic també ha fet avinent al TSJC que, tot i no disposar de legitimació per demanar-ho, perquè la seva representació és exclusiva sobre els facultatius, seria desitjable que la mateixa mesura s’apliqués a tot el personal que treballi en l’àmbit sanitari.

The post Metges de Catalunya denuncia la conselleria de Salut al TSJC per incomplir la normativa de riscos laborals appeared first on VilaWeb.

Europa no vol pagar la negligència espanyola

TEMA DEL DIA
Desencaixat. Mentre les xifres de morts pel coronavirus 2019 continuen disparades a l’estat espanyol, amb el rècord de 769 morts les darreres vint-i-quatre hores, el govern de Pedro Sánchez continua donant símptomes greus de desorientació i, sobretot, d’incompetència. El ministre de Sanitat espanyol, Salvador Illa, cada dia més desencaixat, ha admès que la remesa de proves defectuoses per a detectar el coronavirus no es limita a les 9.000 repartides a la Comunitat de Madrid, ni a les 50.000 que havien arribat i que no havien estat distribuïdes, sinó que afecta tota una remesa de 659.000 comprada pel seu executiu. No ha donat xifres sobre el cost. Una negligència com la de les proves falses comportaria la dimissió immediata d’un ministre, però Illa salva el coll perquè la lluita contra la pandèmia ho tapa tot. De moment, ha anunciat que n’ha encarregat cinc milions més, també a la Xina, tot i que no sap com arribaran.

Han passat prou dies perquè hagi quedat demostrat que l’estratègia del govern de Pedro Sánchez davant la pandèmia no funciona. El fet de centralitzar competències alenteix les decisions i dificulta la distribució del material sanitari a les comunitats autònomes, que s’han hagut de buscar la vida pel seu compte. I la decisió de no tancar Madrid ha ajudat a expandir el virus arreu de l’estat espanyol. El govern espanyol és el primer que és conscient d’aquest fracàs i ja prepara una correcció, en la línia d’anunciar un confinament total, que es podria anunciar les pròximes hores o dies. És incomprensible que no s’hagi fet abans, tal com reclamava la comunitat científica, i l’OMS, que defensa confinar territoris.

Quan arribi, serà el moment de reconèixer que el govern de la Generalitat tenia raó i de retirar la campanya de propaganda #estevirusloparamosentretodos, que ha tingut un cost de 4.500.000 euros, que ara aniran a la paperera, malgrat que podrien haver-se destinat a comprar material sanitari. Cada vegada són menys els membres del govern espanyol que repeteixen la cantarella que aquesta no és una qüestió de territoris, perquè a hores d’ara ha quedat sepultat per la realitat i fins i tot se li ha girat en contra al govern espanyol, que ha topat amb la negativa d’Europa a pagar els plats trencats de la crisi causada per la mala gestió que n’han fet l’estat espanyol i Itàlia.

Dijous, en una reunió de l’eurogrup per videoconferència, Sánchez va defensar la creació d’un instrument de deute comú que faciliti la recuperació ‘ràpida, sostenible i inclusiva’, que implica l’emissió de coronabons. Una petició que defensaven també França, Itàlia, Portugal, Bèlgica, Grècia, Luxemburg, Eslovènia i Irlanda, però que va topar amb Alemanya, Holanda, Àustria i Finlàndia, que s’hi oposen rotundament. Sánchez ha fet servir la retòrica habitual de la necessitat de la solidaritat entre estats, però hi ha una part d’Europa que està farta de pagar. A Espanya, aquest discurs de la solidaritat entre regions riques i pobres funciona perquè és imposat. Catalunya, que és qui paga, no té llibertat per a decidir què aporta a la caixa comuna, amb la qual cosa cada any paga 16.0000 milions d’euros anuals, que després no tornen i encara es troba que els receptors d’aquests diners alimenten l’anticatalanisme. Però a Europa, els estats són sobirans, i la Unió Europea no pot servir de coartada per a defensar governs incompetents.

La petició del ministre d’Economia holandès, Wopke Hoekstra, perquè Brusel·les investigui estats com l’espanyol per no tenir marge pressupostari per a fer front al coronavirus malgrat el creixement de la zona euro durant els darrers set anys, han aixecat una onada de protestes, però el cert és que durant aquest període Espanya ha generat un dèficit de 260.000 milions d’euros, mentre que Holanda ha aconseguit un excedent fiscal de 15 milions d’euros. Les afirmacions del ministre democristià han irritat la classe política espanyola, que ha tornat a ressuscitar aquell antieuropeisme impregnat en el nacionalisme espanyol, que és transversal, des del PP fins a Podem. Fins i tot, s’han sentit crides a sortir de l’euro. Però si Espanya vol rebre ajuda, primer hauria de demostrar que és capaç de pilotar la crisi del coronavirus amb eficàcia. Cosa que ni les xifres ni els fets han demostrat fins ara.

MÉS QÜESTIONS
El Consell aprova destinar 57,5 milions als autònoms. Tal com havia anunciat el president de la Generalitat, Ximo Puig, el ple del Consell ha aprovat el decret llei de mesures urgents de suport econòmic i financer als treballadors autònoms i de caràcter tributari per a fer front a l’impacte derivat de la crisi del coronavirus. En total, la Generalitat preveu destinar 57,5 milions d’euros a aquestes subvencions, amb les quals vol atenuar els efectes de la brusca disminució d’ingressos en els sectors econòmics més vulnerables. La Conselleria d’Economia Sostenible oferirà subvencions directes als treballadors en règim d’autònoms, que desenvolupen l’activitat professional al País Valencià en algun dels sectors afectats per la situació de crisi sanitària ocasionada pel coronavirus 2019. Els ajuts ascendiran a 1.500 euros, en el cas de negocis que hagin hagut de tancar, i a 750 euros per als negocis que encara que no hagin hagut de tancar hagin tingut una disminució d’ingressos en les condicions que estableix el reial decret. Aquesta mesura, la va avançar ahir el president Puig, després d’haver-se reunit amb representants empresarials i sindicals per analitzar quines actuacions de caràcter socioeconòmic calien per a fer front a la situació actual. El Consell també posarà 17 milions d’euros per a facilitar la concessió d’avals per a préstecs als autònoms. D’aquesta manera, l’Institut Valencià de Finances obrirà línies de finançament per a autònoms i empreses al 0% d’interès.

El govern balear crea una xarxa per a canalitzar la solidaritat ciutadana. El Consell de Govern ha habilitat la ‘Xarxa Junts’ per a canalitzar la solidaritat ciutadana de les Illes que floreix arran de la crisi sanitària de la Covid-19. La ‘Xarxa Junts’ té quatre ramificacions solidàries: el material sanitari, la donació econòmica, la col·laboració veïnal i el voluntariat. La coordina la conselleria d’Afers Socials i Esports i hi participen la conselleria de Presidència, Cultura i Igualtat i la conselleria d’Administracions Públiques i Modernització, per mitjà de la secretaria autonòmica de Memòria Democràtica i Bon Govern. Per canalitzar la solidaritat, el govern explica que qui vulgui donar material o, per exemple, cosir màscares, ha de contactar amb el responsable de material de la Conselleria de Salut i Consum. El material que empren els professionals sanitaris ha de tenir uns estàndards determinats, que s’han de tenir en compte. No serveix tot. La conselleria indicarà les pautes per a fer la donació i s’encarregarà de distribuir el material. Pel que fa a les peticions d’empreses i particulars que volien fer donacions econòmiques, s’ha habilitat un tràmit administratiu a la pàgina de l’Agència Tributària de les Illes perquè es puguin fer aquestes aportacions i es diferenciarà entre les donacions d’empreses i particulars. Els diners aniran destinats a ajuts socials i sanitaris.

La presó de Perpinyà alliberarà quaranta presos per descongestionar el centre. La presó de Perpinyà alliberarà de manera anticipada uns quaranta presos per evitar la propagació del coronavirus 2019. Els sindicats de vigilants recorden que a la presó de Perpinyà hi ha actualment 730 presos, per a 550 places. Amb aquests alliberaments avançats, es buidarà una part de la presó que serà reservada pels casos positius del coronavirus. Seguint aquesta línia, el Ministeri de Justícia francès té la intenció d’alliberar uns 5.000 detinguts a tot l’estat. La Generalitat de Catalunya també aplica aquesta mesura. Més de la meitat dels presos en tercer grau passen el confinament per la Covid-19 a casa.

Els temporers continuen atrapats a Andorra. El final precipitat de la temporada d’esquí ha deixat moltes repercussions a Andorra; la principal, en l’àmbit humanitari, és la que afecta els temporers, que s’han quedat sense poder tornar als països d’origen. La majoria són argentins i ara que el president de l’Argentina, Alberto Fernández, ha decretat el tancament de les fronteres, no poden tornar a casa malgrat tenir bitllets d’avió. El govern, que va quantificar en uns 2.000 els temporers afectats, va anunciar que ampliaria els permisos de residència i la cobertura sanitària de tots els temporers fins el 2 de maig. L’executiu fa un seguiment del cas i està en contacte amb els responsables polítics argentins, que els informaran quan reobri l’espai aeri. Per retornar al seu país, els temporers argentins van provar de contactar amb l’ambaixada a Madrid o amb el consolat de Barcelona, però ni una cancelleria ni l’altra no els aportaven cap solució i els instaven a parlar amb les seves companyies aèries per poder canviar els vols. Sense possibilitat de volar a Buenos Aires, Ushuaia, Campana o Bariloche, han fet una crida desesperada perquè algú els doni solucions.

LA XIFRA
280 euros de més cobraran els treballadors de Consum aquest mes de març. La cooperativa valenciana, que regenta nombrosos supermercats arreu dels Països Catalans, destina 3,8 milions d’euros als seus treballadors per l’esforç que fan durant la crisi del coronavirus 2019.

TAL DIA COM AVUI
El 27 de març de 1993, va morir Vicent Andrés Estellés, escriptor i periodista, considerat el principal renovador de la poesia catalana contemporània. Entre d’altres moltes coses, és recordat per aquest vers: ‘Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot’.

The post Europa no vol pagar la negligència espanyola appeared first on VilaWeb.

Pàgines