La secció de Medi Ambient i Urbanisme de la fiscalia de Barcelona ha arxivat la investigació contra les superilles de l’Eixample. Les diligències d’investigació es van incoar l’abril del 2022, arran de dues denúncies interposades per Salvem Barcelona i un ex-arquitecte del consistori. El fiscal ha considerat que no hi ha elements suficients per a considerar que hi havia un delicte sobre l’ordenació del territori, com consideraven els denunciants. Una volta analitzats els informes tècnics i l’actuació duta a terme, la fiscalia conclou que “no és evident” que per a la realització d’una ordenació d’aquest espai públic com la plantejada, fos necessària prèviament la modificació del pla general metropolità com entenien els denunciants.

El portaveu de la CUP a l’Ajuntament de Reus, Edgar Fernández, ha reclamat la retirada de la constitució espanyola del saló de plens. “No la puc treure”, ha respost el batlle, Carles Pellicer (Junts), que després ha fet broma movent el llibre —entre rialles d’alguns regidors— per sobre de la mesa, mentre afegia: “És l’estatut, la constitució i també el reglament del Parlament de Catalunya”.

“En aquest plenari tenim una bandera espanyola, l’escut espanyol, tenim el rei, tenim en Prim, fins i tot tenim Ciutadans fent censura a qualsevol qüestió que té relació amb l’independentisme. No sé si és necessari continuar el plenari amb una constitució damunt de la taula? No és obligatori, per tant, agrairíem que la tragués”, ha començat Fernández, en la seva intervenció.

Pellicer ha respost de seguida que damunt la mesa també hi ha un exemplar de l’estatut. “Ja ho sé, ja ho sé. Fora, fora”, ha insistit el portaveu de la CUP. Llavors és quan el batlle ha afirmat que no podia treure l’exemplar de la constitució i l’ha començat a moure. “Volem deixar palès que no ens fa cap maleïda gràcia tenir la constitució espanyola damunt de la taula en aquest plenari municipal”, ha reblat el portaveu.

El ministre de la Presidència espanyol, Félix Bolaños, ha dit que la petició de la fiscalia a Josep Maria Jové i Lluís Salvadó era una prova d’allò que el govern espanyol havia dit sempre: “Els fets del 2017 a Catalunya eren delicte aleshores i continuen essent-ho.” “Potser la pregunta avui seria per a aquells que van dir que amb la reforma del codi penal es despenalitzaven aquests fets”, ha remarcat Bolaños en una atenció als mitjans de comunicació. El ministeri públic ha demanat set anys de presó a Jové i sis anys i tres mesos a Salvadó per malversació agreujada, prevaricació i desobediència.

Alícia Romero envia suport a Jové i Salvadó

La portaveu del PSC al Parlament, Alícia Romero, ha demanat que la petició de la fiscalia “no tingui cap impacte” en la política catalana. “Ens agradaria que es poguessin separar les coses; nosaltres fem la funció legislativa i això no es pot barrejar amb altres processos i instàncies que fan la seva feina”, ha remarcat, i ha recordat que tot just fa unes setmanes el PSC va acordar amb ERC i els comuns el pressupost per al 2023.

En una conferència de premsa, Romero ha dit que cal respectar els processos judicials, però ha enviat suport a Jové i Salvadó. “Queda molt per al judici i per a una possible sentència; nosaltres respectem les decisions judicials, com no pot ser d’altra manera, i esperarem a veure com avancen els esdeveniments”, ha continuat. Per altra banda, també ha demanat respectar la presumpció d’innocència dels tres implicats.

Uriel Bertran, membre del secretariat de l’ANC, ha anunciat que renuncia a la vice-presidència de l’entitat. El vice-president actual, Jordi Pesarrodona, havia de cedir-li el testimoni al maig. És l’acord al qual van arribar fa un any després d’unes votacions molt ajustades. Betran, pròxim a la presidenta de l’entitat, Dolors Feliu, espera que aquest gest apaivagui la situació el dia bans d’una reunió del secretariat que es preveu decisiva.

Fa prop d’un any el Secretariat Nacional de l’@assemblea acordà q Jordi Pesarrodona @Pesacapsada fos VP el 1er any de mandat i jo el 2n. Ha fet una bona feina i per tal que totes les veus continuïn faig públic q renuncio a substituir-lo i continuaré de coordinador de Comissió

— Uriel Bertran (@uriel_bertran) February 17, 2023

La decisió l’ha comunicada Bertran mateix en un piulet a Twitter, tot i que la setmana passada ja ho havia traslladat als membres del secretariat que vol fer caure la cúpula actual. “Ha fet una bona feina [Pesarrodona] i per tal que totes les veus continuïn, faig públic que renuncio a substituir-lo”, ha dit Betran, que continuarà al capdavant de la comissió d’estratègia i discurs de l’ANC.

Qui vol trencar l’ANC?

Segons que va avançar ahir el diari Ara, membres del secretariat volen impulsar demà una qüestió de confiança del comitè permanent de l’entitat que encapçala Dolors Feliu. Aquest grup, que voreja la trentena –el secretariat el formen setanta membres–, són contraris a l’impuls de la llista cívica.

L’ANC va reaccionar a la publicació d’aquesta informació amb una defensa de la democràcia interna de l’entitat. En aquest sentit, recorden que l’impuls d’aquesta llista cívica el van incloure els socis al full de ruta de l’entitat per mitjà d’esmenes i va ser aprovat pel 96% dels membres de ple dret el maig del 2022. Diuen que el debat sobre aquesta llista tot just comença, que serà totalment transparent i que no serà breu.

El Camp Nou va lluir anit les grades plenes d’afeccionats culers, a diferència del partit contra l’Eintracht de Frankfurt. Tanmateix, la minoria de seguidors del Manchester United, que es van situar a la tercera graderia, van causar tota mena de maldecaps pel seu comportament intimidador i violent. “Hem hagut de marxar perquè els anglesos han estat picant la tanca, insultant, tirant ampolles i fins i tot un vidre, que gairebé ens rebenta el cap”, ha denunciat una assistent a l’estadi.

hem hagut de marxar perq els imbècils anglesos aquests han estat picant la valla, insultant, tirant ampolles i fins i tot una de puto vidre q per poc ens rebenta el cap i aqui ningú fot res @FCBarcelona_cat pic.twitter.com/5lQL6d3NyA

— carla (@carlajunyentt) February 16, 2023

Abans del partit, al carrer del Comandant Benítez, tocant a la Travessera de les Corts, ja hi va haver una baralla amb afeccionats del Manchester United que va deixar dos ferits lleus. Concretament, un va rebre un cop d’ampolla al cap, mentre que l’altre tenia ferides al nas.

Més afeccionats culers també han denunciat el comportament agressiu dels seguidors anglesos. “Ens tiren fins i tot ampolles de vidre i el club no fa res”, ha piulat un altre.

Els aficionats del Manchester United ens estan tirant fins i tot ampolles de vidre als aficionats que estem a 3a graderia i el club NO FA RES.

Que collons passa, cada any igual a Europa!!!@rac1 @FCBRAC1 @LaTdT @QueThiJugues pic.twitter.com/CCuNznEUsn

— Dídac Moreno (@DidacMoreno) February 16, 2023

Lamentable el comportament dels aficionats de l’United al Camp Nou llençant gots amb beguda als aficionats del Barça de les graderies inferiors.

— Xavi Lemus (@xlemus) February 16, 2023

El govern d’Ucraïna ha demanat als civils que viuen a la ciutat Bakhmut, a la regió de Donetsk, que l’evacuïn de manera immediata. La vice-primera ministra d’Ucraïna, Irina Vereixtxuk, ha assenyalat que la ciutat és al mig d’intensos combats entre les tropes ucraïneses i russes. A més, ha denunciat que les forces invasores ataquen zones residencials. Ahir, arran d’aquests atacs, cinc civils van morir i nou més van ser ferits.

“Heu d’evacuar immediatament, perquè si et quedes, poses en risc els teus éssers estimats, especialment els nens que es veuen obligats a estar amb tu”, ha explicat la vice-primera ministra. Alhora, ha indicat que romandre a la zona crea inconvenients i riscs addicionals per als equips d’emergència i rescat, com ara militars i voluntaris.

Vereixtxuk també ha assenyalat que els qui romanen impedeixen que les forces armades treballin amb normalitat, atès que han de comprovar constantment la seguretat dels civils.

La Guàrdia Urbana de Badalona investiga l’augment de contenidors cremats a la ciutat, que aquest darrer any s’han multiplicat per tres. Els darrers quatre mesos del 2022 se’n van cremar més –una mitjana de 31 el mes– que en tot el 2021. Amb les eleccions municipals a tocar, el govern del PSC sospita que rere els incidents hi ha l’entorn de l’ex-batlle del PP, Xavier García Albiol.

Allò que ha fet saltar totes les alarmes, segons que informa TV3, és que entre els detinguts hi ha el fill d’un membre de la llista electoral del PP en les anteriors eleccions. “Creiem que això no respon a una casuística o a una bretolada o incivisme, sinó que observem un cert grau de coordinació i d’organització en la crema d’aquests contenidors. Possiblement per originar un clima d’inseguretat fictici a la ciutat en aquesta qüestió”, ha dit el regidor de Seguretat, Christian Carneado.

Ara, el dirigent del PP badaloní ha negat qualsevol vinculació amb els incidents. “Ara el govern de Badalona insinua que hem organitzat un complot per a cremar contenidors. Suposo que també per a augmentar d’un 20% els delictes a la ciutat el 2022, tal com afirma el Ministeri d’Interior. Són esperpèntics”, ha piulat.

La penúltima. Ara el govern de #Badalona insinua que hem organitzat un complot per a cremar contenidors. Suposo que també per a augmentar un 20% els delictes a la ciutat en 2022 tal com afirma el Ministeri d'Interior. Són esperpèntics.

— Xavier García Albiol (@Albiol_XG) February 16, 2023

Catalunya és la regió europea amb l’estratègia més bona per a captar inversions estrangeres. Així ho considera la revista fDi Magazine, del grup Financial Times, que la situa en primera posició, juntament amb Illa de França (estat francès), i per davant de territoris com ara Escòcia (el Regne Unit), Flandes (Bèlgica) i la Llombardia (Itàlia). Segons que ha destacat el govern en un comunicat, aquest és un dels rànquings més prestigiosos a escala internacional i és emprat per les multinacionals per estudiar futurs projectes d’inversió empresarial. El rànquing també situa Barcelona en la primera posició en la seva categoria de ciutats europees.

En el cas de Catalunya, la publicació valora particularment l’estratègia de captació d’inversions estrangeres d’ACCIÓ, l’agència per a la competitivitat del Departament d’Empresa i Treball. Segons l’executiu, l’organisme va captar 94 projectes d’inversió estrangera que van representar una inversió de 620 milions d’euros i la creació de més de 3.400 llocs de feina. Com a exemple d’aquesta activitat, la publicació destaca el projecte de l’empresa sud-coreana Iljin Materials, que invertirà 600 milions d’euros a Catalunya per obrir la seva primera fàbrica a Europa.

El conseller d’Empresa i Treball, Roger Torrent, celebra el reconeixement i diu que Catalunya és un imant per als projectes que originen valor afegit. Així mateix, considera que els projectes inversors internacionals són tractors per a la transformació del model productiu. D’una altra banda, remarca que bona part de les empreses amb matriu estrangera que han optat per Catalunya, més tard han ampliat instal·lacions o han fet inversions noves.

“Això vol dir que hi ha confiança no solament en el país, sinó també en l’administració pública”, ha indicat en declaracions a l’ACN. “Ens anem posicionant de manera molt competitiva.” En relació amb els països, Torrent indica que, aquests darrers anys, ACCIÓ ha posat èmfasi les relacions amb els països asiàtics, sobretot la Xina i Corea del Sud, i diu que són territoris amb projectes estratègics de cara al futur, com ara la mobilitat i els semiconductors: “Són sectors que explicaran la nostra economia i l’economia mundial els anys vinents.”

El rànquing fDi Magazine també situa Barcelona en la primera posició en la seva categoria de ciutats europees. El document destaca, entre més qüestions, l’estratègia de la ciutat per a atraure projectes de l’àmbit de la tecnologia i la sostenibilitat, i l’ecosistema tecnològic que ha propiciat. Tal com destaca la Generalitat en el comunicat, la capital catalana se situa per davant d’unes altres ciutats europees, com ara Dublín (Irlanda), Berlín (Alemanya), Munic (Alemanya) i Milà (Itàlia).

Avui, 17 de febrer de 2023, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Marchena bloca el pla B de Sàmper per a Lluís Puig 
• Qui vol trencar l’ANC? I Editorial de Vicent Partal 
• Quim Forn: “Sabíem què diria el Suprem i els hem obert la porta” 
• Espot rep el primer ministre de Liechtenstein: “És un referent per al procés d’aproximació a la UE” 
• Núria Graham: “Tots tenim un visionari dins que no volem escoltar” 
• La lliçó del “No a la guerra” I Mail obert de Josep Sala i Cullell 
• Una literatura viva I Mail obert de Tina Vallès 
• Concentració a València contra la infiltració de la policia espanyola en moviments socials 
• Els aldarulls a la comissaria de Vic arran de la detenció de Hasel, una causa plena d’incertesa 
• Badalonisme I Anàlisi d’Ot Bou 
• Xavi Sarrià i Ginestà s’uneixen en una nova versió de la cançó “Un foc que creix” 
• La història de la llibreria cremada I El ‘Mirador de cultura’ de Joan Safont

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari Bondia:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

.cat/" rel="nofollow" data-type="URL" data-id="https://www.pessebresvivents.cat/">Federació de Pessebres Vivents de Catalunya, des de Les Gunyoles d’Avinyotet (Alt Penedès) i Sant Guim de la Plana (La Segarra), posava punt final a la temporada 2022-23, marcada per la recuperació de la normalitat i la gran participació. En poc més d’un mes s’han assolit la xifra dels 100.315 visitants, superant clarament les dades dels dos anys anteriors, en què la pandèmia va obligar a cancel·lar la majoria de Pessebres en l’edició del 2020 i l’adopció de restriccions en la del 2021.

Des de la Federació de Pessebres Vivents consideren la xifra de visitants molt positiva, que duplica la de temporada anterior i està molt a prop dels 130.000 visitants que es van aconseguir abans de la pandèmia. La presidenta de l’entitat, Àngels Serentill, explica que aquesta temporada molts pessebres han canviat la manera de funcionar, i han reduït el nombre de funcions o d’aforament per sessions, no tant per raons de seguretat sinó probablement per qüestions organitzatives. “Tenint en compte això, superar els cent mil visitants és tot un èxit”.

A més de la tornada a la normalitat, la presidenta de la Federació afegeix que aquesta temporada ha estat també marcada per “moltes ganes i una eufòria col·lectiva, tant dels visitants, que tenien moltes ganes de poder sortir i visitar pessebres, com dels figurants, que en molts casos també han augmentat”.

Des de les entitats que conformen la Federació de Pessebres Vivents també destaquen “l’esforç i implicació de totes les persones voluntàries que han fet possible que la tradició dels Pessebres Vivents hagi reviscolat després de les dificultats dels últims dos anys”.

La Federació de Pessebres Vivents de Catalunya ha portat a terme representacions a 43 poblacions de tot Catalunya. La província de Barcelona ha aglutinat la majoria d’elles, amb funcions a 20 municipis. A la demarcació de Girona s’han representat Pessebres a 15 localitats (entre ells, destaca el Pessebre Vivent de Bàscara, un dels més antics del país, que ha celebrat els 50 anys), a les terres de Tarragona, 6, i la província de Lleida, 2.

.

Santi Albiol, president de l’APCTTE, va destacar que “s’havien superat les xifres respecte  de la temporada 2019”, la darrera no afectada per la covid-19. En concret van organitzar-se 469 espectacles, és a dir un increment de 6,59 % d’espectacles programats en comparació a tres anys enrere.

Abans del sopar de germanor, l’Agrupació va voler fer un reconeixement a les entitats que han complert un aniversari especial en el trienni 2020-2022. També es va atorgar una menció especial a la Penya Taurina Les Faraones d’Alcanar, integrada per més de cent sòcies, l’única entitat de la federació integrada exclusivament per dones. La gala també va ser precedida per una tertúlia taurina amb la participació de Javier Tarin, president de la Plataforma per a la Defensa de la Tauromàquia Tradicional, entitat que va rebre el I Premi Terres de l’Ebre 2022 al Projecte de Major Difusió.

A més d’aquest guardó de nova creació, l’APCTTE també va lliurar tretze premis per reconèixer els millors animals, proves, desafiaments entre ramaderies, cartells i tarda de vaques. El concurs de Fotografia de Terres de l’Ebre 2022 va comptar amb la participació de catorze fotògrafs i 51 instantànies presentades. Els guanyadors han estat Julià Riba per Tradicions (Millor Fotografia de Bou al Camp a Catalunya), Lluís Esteve per Los caminos siempre seran nuestros (Millor Fotografia de Bou al Camp en l’Àmbit Nacional) i Abel Fernàndez per Encant Especial (Millor Fotografia de les Festes amb Bous a Catalunya).

D’un temps ençà, ha emergit un nou gènere literari amb un notable èxit entre els lectors. Són les històries de llibreries: La llibreria ambulant i La llibreria encantada, La llibreria dels finals feliços, Una llibreria a Berlín, La llibreria del senyor Penombra oberta les 24 hores, Els meus dies a la llibreria Murisaki, La llibreria de les noves oportunitats, La llibreria voladora d’en Franklin, o, senzillament, La llibreria. O La llibretera de París, El llibreter de Kabul, el Diari d’un llibreter o bé La veritable història del llibreter assassí de Barcelona, de l’amic Marcel Fité a partir de la llegenda popularitzada per Flaubert. Ara s’acaba de presentar a Barcelona un altre títol per a afegir a la llista: La llibreria del turó (Ed. 62) d’Alba Donati.

“Com se li va acudir d’obrir una llibreria en un poble perdut?”

Amb una llarga carrera com a poetessa i crítica literària, Alba Donati va obrir una petita llibreria al petit llogarret de Lucignana, a la Toscana, de només cent vuitanta habitants, sense cap bar, sense cap hotel, sense cap altra botiga. “D’ençà que vaig obrir la llibreria no hi ha conversa on no hi surti la pregunta: ‘Com se li va acudir d’obrir una llibreria en un poblet perdut de 180 habitants?’”, escriu Donati al seu dietari de propietària i ànima de Sopra la Penna. També ho va haver de respondre en una conferència de premsa aquesta setmana, en la gran Bookeria d’Ona Llibres.

El desig de tornar a casa i aconseguir donar forma al somni de la caseta pròpia al bosc d’arrel rousseauniana, la voluntat de canviar de vida i deixar enrere la feina absorbent del món editorial i la necessitat de deixar de ser un treballador multitasca disponible set dies la setmana, vint-i-quatre hores el dia… i, sobretot, un record infantil: els llibres que donaven els senyors a la seva tia mainadera i que a ella li obrien el món. Amb tot plegat, Donati va deixar enrere Florència i va pujar amb la seva mare centenària cap a Lucignana. “La idea de la llibreria, ja llesta i empaquetada, va trucar a la meva porta una nit. Era el 30 de març de 2019. A sota casa teníem una eixida on la mare plantava enciams i on, en un filferro lligat a dos pals molt vells, estenia la roba. De diners no en tenia: m’havia d’inventar alguna cosa.”

Alba Donati a la seva llibreria de Lucignana (fotografia: Luigi Fiano).

I així ho va fer, obrint una subscripció popular a les xarxes socials: “N’hi hauria prou ni que fos amb cinc euros per cada amic de Facebook per a fer realitat un somni: encomanar la passió pels llibres en un poblet de muntanya que no té ni escola. Fer com la Juliette Binoche amb la xocolata amb bitxo. Obrir a Lucignana, al peu de l’Apení toscà, una petita llibreria, si pot ser en una caseta de fusta, oberta sis mesos l’any i on els infants, però també els adults, puguin triar llibres i enamorar-se d’aquest indret mig màgic des d’on es veu pondre’s el sol rere els Alps Apuans.” Va rebre diners de tot el món, fins i tot un donatiu considerable de la família d’un fill del poble que es va establir als anys trenta als Estats Units, en cerca del seu somni americà.

Els llibres fan de bon cremar

El somni toscà d’Alba Donati, però, va estar a punt de convertir-se en malson. “Es crema la llibreria!” crida algú de matinada. La seva fundadora, encara mig adormida, pensa que és una escena del llibre inquietant que ha deixat a la tauleta de nit, Motel Life, de Willy Vlautin. La realitat és que un curtcircuit de la cafetera Nespresso ha causat un incendi gràcies al material altament inflamable que contenia l’espai. Els llibres fan de bon cremar. Prestatges destruïts, llibres carbonitzats, les flames no han deixat res per verd. “Tots anem en pijama. En Graziano, que és el responsable de manteniment d’una gran fàbrica de la zona, em dona seguretat. Comprova que els fils atrapats entre les fustes siguin tots morts. Comprovat. I així s’acaba la faula d’una poetessa que enviava un crowdfunding per Facebook i obria una llibreria en un poble de muntanya”, escriu Donati a La llibreria del turó.

Semblaria ser la llibreria de la plaça #sarria #incendi pic.twitter.com/Cm1EBfCySC

— Lorenzo Marini (@zlorine) January 30, 2023

Un escenari tan paorós com el que van trobar-se les germanes Rosa i Maria Bassedas el 30 de gener passat, quan un incendi va destruir la Llibreria de la Plaça de Sarrià que regentaven des del 2017, tan bon punt van agafar el traspàs de la llibreria Hernàndez, al passeig de la Reina Elisenda de Montcada, just davant la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià. Diaris, revistes, material escolar i cromos per a la mainada, com tantes altres papereries de pobles o viles –perquè Sarrià continua essent-ho, malgrat la centenària annexió–, però que procurava oferir una curosa i àmplia selecció de lectures i per Sant Jordi s’encarregava d’omplir la plaça que li dóna nom, amb una parada que feia goig, segons que m’han explicat clients i veïns del barri. L’altre dia, quan hi vaig passar, a la persiana metàl·lica ennegrida hi penjaven missatges d’amics i dibuixos d’infants de l’escola Orlandai, donant-los ànims. Fa un parell de dies hi van penjar una pancarta que fa ser optimista: “Estem treballant per tornar a obrir ben aviat. Us necessitem. Fem-ho possible. Tots som Llibreria de la Plaça. Sarrià, gràcies, gràcies, gràcies!”

Sarrià no és Lucignana, però la història de les Bassedas m’ha connectat amb el que conta Alba Donati sobre la reconstrucció de la seva llibreria. Va haver de tornar a començar, però ho va fer acompanyada dels veïns, amics i voluntaris que havia aplegat al seu voltant. Van netejar l’espai i van llençar els llibres més danyats. Els que només estaven emmascarats els van desar, a fi d’exposar-los i vendre’ls per ajudar a la reconstrucció. “La força per tornar a arrencar la dec a ells. A sota la llibreria, per sostenir-la, no hi havia només les bigues de ferro, hi havia tot un poble.” A banda, la llibreria Sopra la Penna va rebre diners d’arreu del món, hi van arribar llibres enviats pels editors de tot Itàlia i aquella història va omplir els diaris. Avui, la seva aventura, narrada a La llibreria del turó, motiva l’arribada al poble de visitants d’arreu d’Itàlia que fan centenars de quilòmetres per conèixer-la i s’espera una adaptació audiovisual de la història d’una llibreria en un poblet de cent vuitanta habitants, i d’una llibretera que va convertir l’hort de ca seva en un espai dedicat als llibres.

Aquesta setmana se n’ha parlat

L’escriptora Gemma Ruiz Palà deia a l’entrevista que li vam fer que Les nostres mares volia ser un homenatge a les dones que omplen els clubs de lectura de les biblioteques i assisteixen a les presentacions de les llibreries. Alba Donati ens deia que el 80% dels seus clients són dones. Que no llegim els homes? Deixem la pregunta en l’aire.

Manuel Marchena no va sortir del guió que ja havia aventurat Pablo Llarena i dilluns va anunciar una revisió dura de la sentència del procés. Va mantenir la inhabilitació a Oriol Junqueras, Dolors Bassa, Raül Romeva i Jordi Turull, a qui imposà la pena de malversació agreujada. A Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Carme Forcadell, Josep Rull i Joaquim Forn, les noves penes els han deixat sense inhabilitació. Però això no és pas una victòria, sinó una decisió amarga, explica Forn, que ens rep al seu despatx a l’edifici de Mediapro de Barcelona.

Confessa que s’esperava aquest pronunciament i que de moment no té pensat de tornar a la política, encara que no ho descarta completament. Fa una interpretació pessimista de la reforma del codi penal que ha desembocat en aquesta revisió perquè considera que obre la porta a endurir la repressió contra els encausats del jutjat 13 i, sobretot, contra Puigdemont: “La revisió de la sentència és pensada per a ell, és la peça grossa.” També li demanem per Barcelona, la candidatura que construeix Trias i la unitat de l’independentisme.

—Us sentiu alleugerit després de la retirada de la vostra inhabilitació?
—La veritat és que no gaire, sincerament. Jo ja portava una vida bastant normalitzada i la inhabilitació em preocupava relativament. Sempre millor no tenir-la, és clar, però no era un pes que dugués a sobre. M’esperava bastant això que ha acabat passant.

—Sí?
—Sí. Vaig trucar a la Dolors Bassa per dir-li que em sabia greu. Podríem dir que jo sóc dels beneficiats, però tant ella com Turull em van dir que és el que esperaven. No hi va haver cap sorpresa perquè va marcar molt el que havia dit Llarena. És evident que això no ho decideix tot sol. És claríssim que la decisió la pren amb Marchena i, per tant, estaven preparats per a una revisió d’aquest estil.

—Quina valoració en feu, dels efectes col·laterals que pot tenir aquesta revisió?
—A mi em preocupen coses que ja havíem anat advertint d’ençà que es parlava de modificar el codi penal. Hi havia coses que no eren gaire clares i que podien tenir conseqüències, i ara s’ha vist que sí. Per mi no és una excusa dir que és l’aplicació que en fan els jutges, sabíem quin recorregut tindria això; sabíem perfectament que això acabaria en mans del Tribunal Suprem. Hem tingut prou temps per a saber com pensa el Tribunal Suprem, com actua Marchena. Tot el problema de la malversació s’ha resolt molt malament i és preocupant. Primer per la gent que ho pateix ara, per l’Oriol, la Dolors, en Jordi i en Raül, però és molt preocupant per a la gent que té causes pendents i és acusada de delictes de malversació.

—Com els exiliats?
—Parlo de la gent del jutjat 13 i el 18. I, lògicament, els exiliats. Quan tu sents membres del govern de l’estat que diuen que ara ja és més fàcil portar cap aquí el president Puigdemont, t’inquieta. Era una cosa bastant cantada. I encara una altra. Gent que no tenia desordres públics, com Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, ara se’ls aplica aquesta nova tipologia de desordres públics. En el judici es diu que no hi ha desordres públics i ara la mateixa persona que jutja i sentencia et diu que sí que n’hi ha. És una incongruència absoluta. I, si et llegeixes la interlocutòria que fa de desordres públics, és clarament un avís. Qualsevol que vulgui protestar, manifestar-se, concentrar-se o reunir-se pot acabar víctima de la interpretació que fa el Tribunal Suprem dels desordres públics. Aquest advertiment també el vàrem assenyalar quan es discutia la reforma del codi penal.

—A efectes de jurisprudència, per la manera com amplia els desordres públics i com reinterpreta la malversació, creieu que la revisió empitjora la sentència?
—Jo no ho diria en aquests termes. Però sí que obre la possibilitat d’aplicar el delicte de desordres públics d’una manera molt més extensa. I això ja passa. I la interpretació que es fa de la malversació –si hi ha lucre o no– és molt més extensa i, més tard o més d’hora, pot causar molts problemes. Veurem com afecta els exiliats, perquè Llarena redactarà una nova euroordre i veurem com es basa en aquesta interpretació de la malversació.

—Aquesta interpretació de la malversació que fa Marchena en la revisió de la sentència és pensada per a Puigdemont?
—Sí. La peça grossa, no sols per al Tribunal Suprem, sinó també per al poder judicial i per al govern espanyol, és Puigdemont, és evident. Ells el volen. El president del govern ha dit que abans de la campanya electoral Puigdemont serà aquí. Per a ells és el gran trofeu. I té poc sentit que nosaltres, per precipitació o per ingenuïtat, facilitem una mica aquesta tasca. A mi em sorprèn.

—El PSOE va engalipar ERC?
—No m’agrada dir-ho així. Vull pressuposar tota la bona voluntat per part d’ERC, però també a vegades has d’escoltar més els qui en saben. Jo no sóc un especialista en dret penal, però sí que havia escoltat moltes coses que es deien abans de l’aprovació i que s’haurien de tenir en compte. He parlat amb molts penalistes i molts ho advertien. Per tant, no era impossible de veure, tot era suposable. I no em serveix que diguin que eren els jutges. Sabíem que hi serien, que seria el Suprem que revisaria les condemnes; i sabíem perfectament què dirien, i els hem obert la porta. Això és el que em preocupa més.

—ERC afrontava la reforma del codi penal amb la intenció de rehabilitar Junqueras?
—Segur, i segurament ho feien amb la voluntat que es pogués rehabilitar tothom. No en tinc cap dubte. Però no ha sortit bé. Quan tu toques un codi penal, t’ho has de mirar tot molt bé. És com un trencaclosques; toques una peça, però en pots malmetre una altra. No ho podem oblidar. No podem estar contents del resultat final ni de les conseqüències que comportarà això.

—Creieu que els republicans haurien de trencar relacions amb el PSOE?
—No sóc qui per a recomanar què ha de fer ERC. Ells sabran què van pactar i què van acordar. Però, en tot cas, i n’he parlat amb gent d’ERC, crec que comparteixen aquesta preocupació. Hi ha dos dirigents importants d’ERC que en poc temps poden ser víctimes de la interpretació que puguin fer els tribunals.

—Josep Maria Jové i Lluís Salvadó.
—I la consellera de Cultura, que també es pot trobar afectada per la interpretació que fa el Suprem de la malversació. N’hi ha que tenen molta confiança en què pugui dir el TC. No podem donar per fet que esmeni la plana al Suprem. “Oh, és que ara són progressistes.” Podem parlar de decisions dels progressistes que fan esfereir.

—Mirant a Europa, la retirada de la inhabilitació podria fer caure la vostra causa a Estrasburg?
—Jo vull creure que no, perquè he estat condemnat, he tingut un judici, he estat tres anys i vuit mesos a la presó, els meus drets en el judici han estat vulnerats i jo crec que tinc el dret de defensar-me. I més encara tenint en compte el document del TJUE que vàrem conèixer fa poc i que remarca que no tenir dret a una segona instància podria donar lloc a l’anul·lació del judici.

—Sempre es fa molta referència a Europa, però què espereu que diguin?
—Al final hem de distingir entre els que són estats i el que són òrgans judicials. I crec que tenim bones notícies. Si mires l’evolució del cas, Europa és la que nega la primera demanda d’extradició; hem tingut moltes sentències de Brussel·les en contra les extradicions; i ara s’obre un camí a través del TJUE. Hi ha hagut una cosa especialment important que és que es fixin els “grups objectivament identificables”. Es van obrint camins que, si més no, ens fan veure un possible recorregut per a continuar la lluita i que hi haurà un reconeixement que les coses no s’han fet bé; una certa reparació.

—Però Europa no sempre resol a favor dels vostres interessos.
—Si, no tinc la certesa de què passarà. Però tinc esperança. És cert que a vegades juguen a fer l’equilibri, a quedar bé amb uns i altres. Malgrat tot, les úniques bones notícies ens han arribat d’Europa. Ja sabem que per la via judicial a l’estat espanyol serà impossible.

—Us tempta la possibilitat d’anar a la llista de Xavier Trias a les pròximes eleccions?
—No. És una decisió que ja havia pres independentment de si em retiraven la inhabilitació o no. N’havia parlat amb en Xavier. Jo he estat disset anys a l’ajuntament, a l’oposició i al govern. I allà on he anat he fet la millor feina que he pogut. És evident que Xavier Trias per mi és molt bon candidat, que pot guanyar. I, per una altra banda, vull donar pas a gent nova al capdavant de l’ajuntament, gent que fa anys que treballa i que té tot el dret de formar part de la llista. Jo hi ajudaré, però el meu lloc ara no és la llista.

—Trias us ha arribat a oferir lloc a la candidatura?
—No ha calgut, perquè ja fa temps que n’havíem parlat.

—Més enllà de les municipals, descarteu de tornar a la política?
—Per experiència, a la vida no s’ha de descartar res. Qui hauria dit fa quatre anys a Xavier Trias que tornaria a ser candidat a l’alcaldia? Hauria dit que era impossible. Jo no descarto res, visc la política, la sento. Però també sé que les teves idees no només les vehicules mitjançant la política o la representació institucional. Jo en aquests moments treballo amb Òmnium Cultural, però participo en moltes iniciatives socials. I si mai em sento tornat a cridar per la política, no ho puc descartar. Però ara, en un horitzó mitjà, diria que no.

—Trias construeix una candidatura que vol abraçar més espais, com el del PDECat. Us agrada la fórmula?
—Sí, crec que és absolutament necessari. Si tu vols guanyar les eleccions ho has de fer d’aquesta manera, no en conec cap més. Has de ser un candidat transversal. Principalment, has de tenir un projecte clar, i en Xavier el té claríssim; un equip bo, que el tindrà; i poder fer sentir còmode a molta gent que et pugui votar. Així és com es guanyen les eleccions. Les municipals o les del parlament.

—La proposta que fa Trias s’assembla més a Convergència que no pas a Junts? Vull dir que abraça molts espais polítics que fins ara maldaven per diferenciar-se els uns dels altres.
—Les pugnes són molt artificials i són més en clau personal que en clau política. Moltes pugnes entre Junts i el PDECat m’ha costat d’entendre-les. I Xavier Trias ha tingut la capacitat d’ajuntar i de sumar. Jo ho comparteixo. No tan sols per Junts i el PDECat, sinó en el conjunt del món independentista. Només pots aconseguir els teus objectius si tens la capacitat de sumar. Això que fa Xavier Trias amb aquesta candidatura també ens hauria de servir per al país. Si no, no avançarem i no farem realitat allò que vam començar l’1-O.

—I entendríeu que Trias pactés amb el PSC per a poder ser batlle?
—La meva aspiració és que Xavier Trias pugui governar. Nosaltres hem governat sols amb catorze regidors. I vam tenir capacitat de fer pactes. És una possibilitat que no puc descartar. No ens podem plantejar una campanya pensant si pactarem amb els uns o amb els altres. És evident que ningú no tindrà majoria absoluta, però l’aspiració primera és governar sols, amb capacitat d’incorporar més veus i partits en els grans projectes de ciutat. Això no és impossible. Ara, si vols aquesta pregunta me la tornes a fer el 29 de maig i t’ho podré dir, perquè sense veure el taulell és complicada de respondre.

—Creieu que el votant de Junts entendria una aliança amb el PSC en cas de necessitar el seu suport, quan la direcció ha demonitzat tant aquesta aliança per part del govern català?
—A la gent li ho han d’explicar i al final hi haurà un partit que haurà de decidir què vol fer. Entenc perfectament que hi hagués aquestes suspicàcies, perquè el camí recorregut entre el PSC i l’independentisme ha estat el que ha estat. Hi ha molta gent que no pot oblidar que el PSC va donar suport al 155. I parlem de fa quatre dies. Entenc aquesta situació. I, si s’hi arriba, s’haurà de fer molta pedagogia. Però ara la nostra voluntat ha de ser governar amb la màxima llibertat possible, i això ho tens si aconsegueixes el màxim de regidors.

—Les relacions entre els partits independentistes estan molt deteriorades. És possible de recuperar-les?
—No saps mai si hem tocat fons o no. A vegades sembla que sí, però passa alguna cosa i veus que no. Sigui com sigui, hem de crear les condicions per a poder seure i parlar, tenir una unitat d’estratègia. És absolutament indispensable. En les sortides que faig per Catalunya, la gent demana això. Jo em sento en deute amb aquesta gent i la funció que m’he atorgat és la de recosir, crear condicions i evitar segons quines actituds que no ajuden. No podem estar enfrontats.

—Per resoldre-ho cal que els lideratges que hi va haver l’octubre del 2017 desapareguin de la primera línia?
—Més que desaparèixer, cal que n’apareguin de nous, que incorporem nova gent. Aquest és el repte. El paper que han tingut algunes persones, amb Puigdemont al capdavant, no es pot menystenir. És qui ara mateix té més capacitat d’aglutinar dins del món independentista. Hi podem sumar més dirigents i cada partit haurà de decidir què és millor, no en clau de partit, sinó en clau de país. No seré jo qui digui aquest sí i aquest fora, però ens cal incorporar més gent que ara no és prou compromesa. Hi ha molta gent que en té ganes, gent que necessita un lideratge polític i un projecte clar. Si això surt, la gent hi tornarà.

—I com es fa un projecte unitari enmig del partidisme?
—Va ser possible per l’1-O. Ja sé que no va ser un camí de roses, però jo sempre he dit que la unitat que vaig veure des del 20-S fins al 1r d’octubre va ser espectacular. Es van refer unes relacions que haurien estat possibles en una situació de normalitat. Per què no hi podem tornar? Si tens un objectiu compartit, un objectiu clar de país, ens ha d’ajudar anar a l’una. Sé que és més fàcil dir-ho que fer-ho, però s’ha fet en altres moments i no és impossible tornar-hi.

—En aquesta lògica d’unitat, Junts es va equivocar sortint del govern?
—Jo ja vaig dir que preferia que ens mantinguéssim en el govern. Però també és cert que la majoria del partit va decidir que no, i va ser una bona iniciativa que la gent pogués votar. Jo crec que sí que hi havia arguments per a anar-se’n, era evident. Si et vols fixar en les coses que no funcionen, t’hi fixes, però em preocupava i em continua preocupant que aquestes decisions aprofundeixen la divisió. He viscut divisions d’aquesta mena i refer els ponts costa molt. Potser m’equivocava, però crec que era millor continuar amb un seguit de condicions. També et dic que si som fora, més enllà de la divergència política, hem de poder proposar un projecte comú acceptant que no som iguals. És qüestió de perdre-hi hores i mirar més el país que el melic.

—Vau acompanyar Laura Borràs a les portes del TSJC. Creieu, com diu Òmnium, que el seu judici “no és per haver exercit drets civils i polítics”?
—Tot el que ha fet Laura Borràs s’ha fet en totes les administracions de Catalunya, ho han fet dirigents de tots els colors polítics. No hi ha ningú que pugui negar-ho. Qui negui això sap que és absolutament mentida. Si Laura Borràs no fos Laura Borràs i no representés allò que representa, ni la fiscalia hi hauria intervingut com hi ha intervingut, ni s’hauria arribat a aquest extrem.

—Però és penable aquesta pràctica.
—Si és penable per què no es persegueix a tothom de la mateixa manera? O tots o ningú. Jo faig costat a la persona contra qui en aquest cas considero que es comet una injustícia, amb tota la força de l’estat.

—Com vau prendre la decisió d’anar-hi, malgrat que Òmnium, com a entitat, no hi va donar suport?
—Joan Vallvé i jo som membres de la junta d’Òmnium i vam comunicar que hi aniríem. I ens van dir que els semblava perfecte. No hi ha hagut cap discrepància en això. Jo respecto la decisió que es va prendre a l’executiva i em va semblar que s’havia de comunicar que hi anava, però no vaig rebre cap retret.

Entre el gener i el març és quan floreixen els ametllers, els presseguers i els cirerers. Els camps es tenyeixen de tons blancs i rosats i ofereixen un paisatge magnífic. En alguns indrets s’organitzen activitats per a fruir-ne. Tot seguit us oferim les deu propostes més destacades per a contemplar aquests escenaris idíl·lics:

Experiència estacional de l’arbre fruiter a Aitona

A la comarca del Segrià podreu veure el paisatge excepcional que ofereixen els presseguers florits. A Aitona es farà una ruta amb autobús durant una hora i mitja, amb tècnics i pagesos. S’hi podrà visitar un camp de fruita de 400 hectàrees i veure unes panoràmiques fantàstiques dels camps florits. L’activitat val 12 euros i es farà del 27 de febrer al 26 de març. És indispensable de reservar l’activitat.

Floració, colors de la Ribera i perfum de l’Ebre

L’Ajuntament de Miravet, a la Ribera d’Ebre, us proposa una ruta per a descobrir la floració de la cirera, amb el perfum que la caracteritza. També podreu contemplar una panoràmica excepcional de Miravet i visitar un dels espais de la batalla de l’Ebre on, entre l’agost i el novembre del 1938, hi va haver un hospital de campanya i una fossa comuna. Finalment, fareu un tast de productes locals. Les sortides seran del 12 al 25 de març i el preu és de 10 euros per cap. Cal fer reserva de l’activitat.

La Ribera en flor: experiència en blanc i rosa

També a la Ribera d’Ebre podreu passejar entre els ametllers florits en dues rutes més. L’una surt d’Ascó i l’altra de Vinebre. A més, si hi aneu un dissabte, podreu conèixer de prop el món de l’apicultura i fer un tast de mel. Si hi aneu un diumenge, us hi trobareu activitats relacionades amb la viticultura i un tast de vins. Les rutes duren una hora i valen 8 euros per cap. Es faran els cap de setmana del 25 i 26 de febrer i del 4 i 5 de març. És indispensable de reservar-les.

El festival Feslalí a Alcalalí

El festival Feslalí es fa a Alcalalí, a la Marina Alta, fins el 26 de febrer. Anys enrere servia per a celebrar la floració dels ametllers, però d’ençà que la xilel·la els va matar tots s’ha hagut de redefinir. Avui inclou un conjunt d’activitats molt diverses, com ara un concurs de pastissos i dolços d’ametlla i un taller de pintura tèxtil. Podeu consultar-ne la programació sencera a la web del festival.

Presseguers florits a Flix, sobre rodes

Si voleu gaudir del paisatge dels presseguers florits sobre rodes, podeu anar Flix, a la Ribera d’Ebre. Hi trobareu una ruta senzilla, de dues hores entre els presseguers, acompanyats d’un guia que us n’explicarà la floració i també les curiositats de la població, de la comarca i del riu Ebre. A més, podreu travessar el riu amb el tradicional pas de barca. L’activitat es fa els caps de setmana del 25 de febrer al 26 de març. El preu per persona és de 15 euros i cal fer reserva de l’activitat.

 

Rutes Alcarràs Florit 2023

A Alcarràs, al Segrià, s’hi farà una ruta amb autobús pels camps de presseguers, ametllers i nectarines. Podreu conèixer de primera mà el paisatge alcarrassí, que va inspirar la cineasta Carla Simón per al film Alcarràs, guanyador de l’Ós d’Or del 2022. A més, tindreu l’oportunitat de fer un esmorzar típic del poble i un tast de productes locals. L’activitat es farà els caps de setmana del 4 al 12 de març i costarà 15 euros per persona. Cal reservar la ruta.

Passejada amb carro pels camps florits de Ginestar

A Ginestar, a la Ribera d’Ebre, podreu descobrir la floració fent una volta amb carro. La ruta voreja el riu, els camins de les riberes i l’illa de Benissanet. També inclou una visita a l’església vella i un tast de vi blanc a l’edifici centenari de la cooperativa la Ginesta. Les sortides seran els dies 25 i 26 de març, al preu de 10 euros per cap, i cal reservar la passejada.

La Beth, els refranys i els ametllers florits

Concert en flor a Tivissa

A Tivissa, a la Ribera d’Ebre, podreu fer una visita guiada pels camps florits de presseguers, on aprendreu les curiositats del cultiu del préssec i del projecte agroturístic del Mas de l’Illa. En acabat, Mirla Riomar i Marcel Vallès presentaran el seu disc de música afrobrasilera. L’activitat es farà el 4 de març, valdrà 20 euros i cal fer-ne la reserva.

Escriure en temps de floració a Vinebre

Si sou amants de l’escriptura, aquesta activitat és per a vosaltres. El poeta i novel·lista Vicenç Llorca oferirà una jornada d’escriptura creativa a Vinebre, a la Ribera d’Ebre, amb un paisatge de fons extraordinari. El dissabte 11 de març podreu viure la literatura a partir de la reflexió i la creació, en un taller al palau renaixentista de Ca Don Joan. L’activitat costa 30 euros i cal reservar-la.

Floració a Benissanet, refugi i tast de pastissets

A Benissanet, a la Ribera d’Ebre, teniu l’oportunitat de fer una caminada de dos quilòmetres pels camps florits. S’acaba al refugi antiaeri de la Font Gran, que podreu visitar i veure-hi un breu documentari sobre la construcció de l’espai. Finalment, es farà un tast de pastissets al forn Ca Mussol. Es farà de l’1 al 12 de març, val 5 euros per persona i cal fer-ne la reserva.

Flors, riu i patrimoni a Garcia

Una altra proposta és aquesta caminada de baixa dificultat al costat dels arbres florits de vora el riu, juntament amb el pas de barca. Tot això a Garcia, a la Ribera d’Ebre. Després podreu visitar l’església vella del poble, on us oferiran un tast de vins locals tot contemplant el paisatge florit. L’activitat costa 6 euros, es farà els dies 11 i 12 de març i cal reservar-la.

Núria Graham (Vic, 1996) acaba de publicar el seu cinquè disc, Cyclamen. És un disc diferent, amb sonoritats noves, més viu, més irònic, menys turmentat. És el primer que s’ha produït ella mateixa i el primer que li publica internacionalment l’històric segell nord-americà Verve. Graham l’ha mig enregistrat al menjador de casa, un somni que feia temps que tenia, i ha rebut bones crítiques importants. Hi parla d’un peix daurat, un home ocell, un gira-sol verinós, el foc i la muntanya, un camí d’aigua, tempestes de pols. És un disc ple d’imatges i d’avisos naturals –una mica sense cercar-ho, diu–, però que transmet pau i sempre es tomba cap al sol. “Ha estat una època molt fosca i tenia ganes de fer una cosa que mirés més cap a la llum”, explica Graham. Avui, a les nou, el presenta en un concert a Barcelona, a la sala Paral·lel 62.

—Aquest disc és un començament de cicle?
—Sí. No volia un trencament amb allò que havia fet abans, però sí que és el principi d’alguna cosa. Noto que he tancat un cicle i n’he obert un de nou. Musicalment i personalment.

—El disc anterior, Marjorie (2020), us va servir per a superar la cosa més biogràfica, en què importaven molt les arrels?
—Sí, però la llavor que vaig plantar amb Marjorie ha crescut ara. No hi ha trencament. Aquest disc també és autobiogràfic, però d’una manera més críptica. Fils que vaig començar a estirar amb aquell disc els he continuat estirant ara. En aquell moment volia investigar molt sobre la meva família. Ja intentava d’entendre alguns aspectes de la mort, però era una cosa que no havia passat. Ara, després d’un procés de dol molt mal tancat, aquest disc ha estat una manera d’estar en pau amb tot el que feia xup-xup. L’exercici ha estat seguir aquell camí.

—Aquest nou disc és com respirar després d’una fase de dolor.
—Sí. Respirar i entendre. M’ha sortit un disc molt optimista, al final, tot i que tracta temes que potser no ho són tant. Aquest disc sembla que hagi d’explicar un desastre i només és l’observació d’un cicle.

—Tractar la qüestió de la mort a Marjorie us va servir per al dol real?
—Encara em costa una mica parlar-ne, perquè són coses que no entenc gaire. El misteri que intento d’abastar amb el nou disc és el mateix de Marjorie. El misteri de la naturalesa que t’envia missatges. “Connemara”, el tema més representatiu de tot el que em tibava tot aquest temps, és un lloc on anava molt amb la meva tieta. Tenia una obsessió amb el lloc. La meva tieta és la protagonista de la cançó, del vídeo, de tot, i es va morir poc després que sortís el disc. I això, a banda del dol, em va generar moltes preguntes.

—Quines?
—He parlat molt de la causalitat de la natura. De vegades passen coses que són com màgia perquè les veies a venir i no saps com. I en realitat no és màgia: la natura té la seva manera de comunicar-se. Tot això que vaig obrir amb Marjorie, ara ho miro d’entendre. Aquest disc és una manera de posar encara més el dit a la llaga. Em demano: “Això del subconscient, com funciona, realment?”

—Quan dieu que amb aquest disc heu mirat de connectar amb el subconscient i l’instint, voleu dir això? Entendre les intuïcions?
—Sí. És que són molt difícils de desxifrar i vénen amb formes molt estranyes. De vegades tens somnis que dius: “No té cap mena de sentit”. Però el somni et porta a una altra cosa. És això de somniar en una persona i trobar-te-la l’endemà. No és màgia. És perquè hi ha una estructura, estem més connectats que no ens pensem, i fent música arribes a llocs així, tan curiosos que et demanes: “Com he arribat fins aquí?” Doncs deixant-te emportar per aquest misteri.

—Us ha passat amb cap cançó d’aquest nou disc, que la comencéssiu a compondre per instint, per un somni o per un pensament?
—De fet, la gran majoria. Algunes potser les he treballades més o tenia més clar de què volia parlar, però la gran majoria són coses que se m’han anat presentant. Un somni que vaig tenir fa molt de temps. Picades d’ullet que només entendré jo. És una sensació que crec que té molta gent: si em demanes com escric una cançó, no en tinc ni idea. No sé com es fa una cançó. És com fer un exorcisme d’alguna cosa. Et mires la cançó i dius: “Com ho he fet, tan mandrosa com sóc?” Les paraules que et surten et sorprenen. És la cosa divertida: posar-te tan dins d’un procés que al final ja no és ni cosa teva. Tothom té dins una versió de si mateix que va a anys vista. Tots tenim un visionari dins que no volem escoltar.

—Potser per això us ha quedat un disc una mica surrealista, d’imatges, oníric.
—Sí, però jo no havia pensat: “Faré un disc que parlarà sobre tal i tindrà aquestes referències”. Són coses que ha descobert altra gent. Del no res m’han sortit uns bolets, i hi ha uns quants personatges que expliquen aquestes visions. Això ha estat molt influït pel moment en què estem tots. Parlo d’aquest catastrofisme que hi ha a l’aire tota l’estona. Pots decidir quedar-te amb el catastrofisme, com a “Birdman”, una de les cançons, en què el personatge avisa que ve un desastre, o pots buscar una mica la llum, que és el que intenta fer aquest disc.

—Teniu aquest vers, “I only like the beginning of things” (“Només m’agrada el començament de les coses”), que dieu que ve d’un episodi de Mad men. Us passa, això? Només us agrada el començament de les coses?
—Inevitablement, una mica. Com a mínim, crec que amb aquesta cançó intento de trencar aquest cicle: dir-ho per sortir-ne. Fer esclatar una cosa per tornar a començar després és molt còmode. Però ara no estic així, per primera vegada a la meva vida. No segueixo el mateix patró d’abans. Per això aquesta cançó. És una de les que em van marcar més el camí. Em van fer veure com seria el disc. Però ara vull continuar: és la primera vegada que faig un disc sense la sensació de trencament. Personalment o musicalment, va junt.

—A la lletra ho dieu, de fet. “Little girl don’t be so sure / to leave some things undone” (“Nena, no estiguis tan segura de deixar coses a mitges”). Us qüestioneu aquesta manera de fer les coses.
—Sí. Parlo una mica amb la Núria del passat, però també amb la Núria del futur. L’altre dia, a casa dels meus pares, vaig llegir un diari que escrivia abans. I veig que fa molt de temps que ho faig: converso molt amb mi mateixa i me’n ric de mi amb un humor molt cínic. Hi ha una pàgina al diari i la Núria de tres anys més tard hi escriu a sobre: “Ha, ha, ha”. Amb les cançons és molt interessant de fer. Deixar-te missatges perquè amb el temps no t’oblidis de la teva essència, de la teva manera de veure el món.

—Teniu uns quants versos, en aquest disc i en d’altres, sobre deixar coses sense dir. Sou partidària de no dir-ho tot?
—No ho sé. És un error meu, no saber-me expressar. De vegades no és només no expressar-te: és no entendre’t a tu mateix. Amb cada disc intento de ser una persona millor i entendre’m millor. Vull trobar una via pràctica per expressar les coses que no sé dir amb paraules v. La música em serveix molt, perquè així em puc treure un pes que, si no, tota jo m’aniria inflant i no sabria com treure-me’l.

—Us enteneu per mitjà de la música.
—Sí. I no crec que m’acabi d’entendre mai a mi mateixa, però és un camí que no s’acaba. Amb la música em conec més a mi i això m’ajuda a conèixer més els altres.

—Anar-vos-en de Barcelona us ha ajudat a fer un disc menys autobiogràfic?
—Ara fa dos anys i mig que visc a la Bisbal d’Empordà. És un episodi molt calmat de la meva vida. Abans sempre era de trasllat, cada any vivia en un lloc diferent. Ara tinc estabilitat. Sóc al mateix lloc, tinc un gat, tinc un piano. Això sí que ha influït en la música que he fet i m’ha ajudat a fer coses menys autobiogràfiques. Potser quan era més jove tenia la mania que, per a fer un disc amb sentit, la vida havia de ser una mica caòtica, havies de ser una espècie de femme fatale o alguna cosa per l’estil. Ara ja no. Ara tenia una calma molt grossa i era com un paper en blanc. Per això és un disc més tranquil, amb altres sonoritats, com el piano.

—Al disc parleu molt d’aquests avisos de la natura. Creieu que pertanyeu a una generació poc connectada amb l’entorn?
—Sí. No tan sols la meva generació. Tots estem desconnectats, de la natura en si i també una mica de nosaltres mateixos. Jo m’ho noto. Estic abduïda en un món que gairebé és irreal i és molt difícil sortir-ne. En tot el procés creatiu, tancada a casa, en les hores lliures, si no tenia un bon dia em podia quedar abduïda mirant reels o mirant què havia fet aquest o què havia fet l’altre i dir: “Vull tirar el puto telèfon per la finestra”. És un problema que té tothom que conec. Et roben l’energia i no saps com evitar-ho. És com un forat negre: la sobreinformació, la sobreproducció. Són problemes que està bé saber que els tenim, sense ser catastrofistes. Tenir una mica d’esperança que la vida pot ser una mica millor.

—Al disc hi ha dues cançons sobre l’illa de Procida i una que es diu “Disaster in Napoli”. Per què us era tan suggerent, la cosa italiana?
—Em costa d’explicar. “Disaster in Napoli” la vaig escriure fa vuit anys, la primera vegada que hi vaig anar, perquè hi vaig tenir una ruptura de relació pel·liculesca, i la cançó es va quedar allà. Al cap d’uns anys hi vaig tornar amb l’Íngrid, amb qui he fet la portada. Vam anar al Vesuvi, vam baixar del tren a la platja de la foto… Totes dues vam tenir una sensació molt estranya, compartida. I la foto de la portada fa cinc anys que la tinc a la tauleta de nit. De sobte vaig dir: “Necessito que agafem aquesta foto i la pintem”. I tot va prendre forma. Són peces que es van anar ajuntant.

—El redescobriment es nota, a la cançó. La primera part obre el disc i la segona el tanca. Fer dues vegades el mateix viatge per entendre què va passar.
—Sí. “Procida” parla d’això. El principi és a Procida i llavors hi tornes. Faig servir l’espai físic, però és com un espai mental. Explica això: l’exercici de tornar a un lloc després que hagin passat moltes coses, quan ja no ets ben bé la mateixa persona. De fet, la setmana que ve vaig a Procida, a fer una mena de viatge per a tancar el cicle.

—Aquí hi ha “Birdman”. Teniu un disc que es diu Bird Eyes. Una altra cançó que es diu “Bird hits its head against the wall”… Què us passa amb els ocells?
—M’agraden molt des de petita. Forma part del meu repertori. “Birdman” és una cançó que fa molta referència al meu pare. És una mica aquesta figura que t’avisa que ve el futur, amb aquesta visió gairebé catastrofista. Al meu pare li agraden molt els ocells, també. És una referència clarament familiar. Això que dèiem que és un disc menys autobiogràfic… ho acaba essent sempre [riu].

—Quin vincle hi heu tingut, amb la natura?
—Sempre ha estat una via d’escapatòria. Sóc filla única i amb els meus pares sempre fèiem escapades. Anar al bosc amb els meus pares era un moment de molta pau interior. Sempre agafo pedres, bastons. Encara ho faig. Tinc vint-i-sis anys i encara m’emporto un bastó a casa [riu]. A la natura hi tens una part de puresa que, quan et fas gran, de vegades la perds. La naturalesa té aquest caos. La naturalesa és com un nen petit i els humans quan ens fem grans som un edifici avorrit. Jo vull tornar a l’estat més pur de les coses. És el que no hem de perdre quan ens fem grans.

—Us ha servit, aquest disc, personalment? Us ha fet canviar?
—Sí. M’he deixat ser. He tingut pau amb la meva parella. M’he pogut permetre més ser jo, que fa temps que no m’ho havia permès. Estava en situacions més caòtiques. I ara dic: “Ai, és que em sento com un nen petit, en aquesta relació.” Però és una cosa bonica de dir! Fins i tot m’ha fet reconnectar amb coses que fa temps que em feia vergonya fer, perquè de vegades et fa vergonya mostrar-te. Ara, a casa, puc ser la mateixa boja que era a casa amb els meus pares. De cop i volta pinto un quadre. Fa riure, dic a la meva parella: “Mira, t’he fet un retrat”. I és una pasterada. Però tot això són coses divertides: quan et permets ser així i tens la sort de poder estar tranquil, surten coses més sinceres.

—En un vers parleu del vostre “estúpid català-anglès”. Quin problema hi teniu, amb això? És acomplexament?
—Fa riure, perquè quan escrivia aquesta cançó no sabia que m’hi trobaria tant, en aquesta situació. Aquí sempre em deien: “Oh, la Núria és mig irlandesa”. I sempre he anat de vacances a Irlanda a veure la meva família, però sóc molt d’aquí, tinc un accent més vigatà impossible, em sembla. Quan viatjo o parlo anglès amb gent nadiua, sempre els fa molta gràcia el meu accent. I amb aquest accent em surt un altre personatge. En català, jo mateixa em posaria límits. En canvi, aquesta Núria que tinc a anys llum de mi ha agafat aquest idioma per expressar-se i té unes ocurrències gairebé gracioses. En anglès és un altre personatge. Més irònic.

—Potser és això que dèieu: un mecanisme de connexió amb el subconscient.
—Sí. En anglès tinc menys vocabulari, perquè no el faig servir, i això em fa sintetitzar més. Quan escric en anglès, la frase em ve directa i més sintètica. No sé tant com tractar el llenguatge, però se m’acudeixen coses que a un nadiu no se li acudirien perquè diria: “Què coi faig?”

—Aquesta identitat dual, mig irlandesa mig catalana, com us ha afectat?
—Sempre hi ha la curiositat per la vida paral·lela que podries haver tingut. Hi he pensat molt. Si hagués nascut allà, faria música, seria la mateixa persona? Sobretot quan era més jove, sempre tenia la sensació que em faltava alguna cosa i no sabia ben bé què. Per això vaig anar tant a Connemara i vaig voler saber tant. Volia que m’ho expliquessin tot molt, perquè em sentia òrfena d’una part.

Ara fa vint anys Jordi Pujol vivia els últims mesos de president de la Generalitat, Joan Clos enllestia les obres del Fòrum de les Cultures, el Barça s’estava ensorrant per la gestió de Joan Gaspart, i el Telenotícies vespre encara s’emetia a dos quarts de nou. Tot i això, la qüestió que ocupava tothom era l’amenaça d’invasió de l’Irac per part d’una coalició on hi havia els Estats Units, el Regne Unit, Austràlia, Itàlia, Espanya i Polònia. El 15 de febrer de 2003 hi va haver manifestacions contra la guerra arreu del món, i una de les més multitudinàries va tenir lloc a Barcelona (segons l’ajuntament hi van participar 1,3 milions de persones, 340.000 si fem cas dels càlculs de Contrastant), un retrat de la unanimitat gairebé total que hi havia aquells dies a Catalunya –que jo recordi, només Alfons Quintà a l’Avui estava a favor d’atacar Saddam. Al cap d’uns quants dies, Bush pare va dir que la política de seguretat americana no podia dependre “de la molta o poca gent que surt al carrer a Barcelona”. Un altre èxit dels catalans, que vam poder anar cap a casa amb les dues sensacions que més ens agraden: tenir raó i saber que el món ens mira.

Al cap d’un mes va començar la invasió, i les conseqüències tots les recordem, entre altres uns cent mil morts directes per la guerra, i uns quants centenars de milers més en tot el conflicte. Dels participants en la famosa foto de les Açores, George Bush i Tony Blair van tornar a guanyar les eleccions, José Manuel Durão Barroso va ser durant deu anys president de la Comissió Europea i José María Aznar se’n va anar a fer negocis amb força èxit. El Partit Popular va engegar una vendetta contra els dissidents més visibles, els actors i directors del cinema espanyol, que encara dura, i que els ha dut a la ruïna i la irrellevància.

La gran lliçó del “No a la guerra” va ser que els estats tenen un poder omnímode i creixent, que poden menystenir la voluntat de la població sense que passi gaire res, i que els costa molt poc destruir qui vulgui anar contra el sistema. Dos anys enrere els havíem vist esclafar el moviment contra la globalització a Gènova, en un dels triomfs més definitius que s’han vist mai. Aquells joves idealistes avisaven que la lliure circulació de capitals provocaria la decadència de les classes mitjana i treballadora occidentals, com ha passat; avui se’ns diu que un antiglobalitzador és un xenòfob que vol tancar fronteres, i un feréstec que lluita per impedir que l’esquerra oficial porti la seva llum immaculada a cada racó de món.

Des de llavors el fracàs de les revolucions ha estat la norma. La Primavera Àrab va acabar fent encara més inestables i autoritaris aquells països, va provocar una onada de refugiats que va disparar l’extrema dreta europea, i l’únic estat que va avançar una mica cap a la democràcia, Tunísia, ha tornat a abraçar la dictadura. A Bielorússia encara hi mana Lukaixenko, tot i que unes quantes vegades va semblar que sí, que ara el podrien enderrocar. Les noves tecnologies, que semblava que havien de ser una finestra de llibertat, han donat eines de control inaudites, des de l’espionatge de Pegasus als sistemes de reconeixement facial a la Xina, país que pot tancar milions de persones en camps de concentració sense cap conseqüència. Vells mecanismes com ara avergonyir un polític per aconseguir que dimiteixi ja no funcionen, perquè han entès que el blindatge els fa invulnerables, i perquè el poder que et dóna ser dins de la maquinària estatal és massa llaminer. Avui Nixon no hauria plegat mai, i Ceaușescu encara fóra viu.

M’està sortint un text força pessimista, però tenir una classe política que no va entendre tot això és el que ens ha portat al fracàs des del Primer d’Octubre. Ser independentista vol dir ser antisistema, i un estat no ens tolerarà mai (sí que perdonarà els moviments que considera inofensius, com el 15-M que va donar lloc a Podem). Tenir la raó democràtica o la voluntat popular és irrellevant l’any 2023, si això ha d’originar canvis massa gruixuts. Sovint penso que els que més s’assemblen als protagonistes del procés són els oracles de les criptomonedes. Algú es pensa de veritat que els Estats Units cediran el poder del dòlar?

Els escriptors de ciència-ficció dels seixanta i setanta, i sobretot el moviment cyberpunk dels vuitanta, presentaven un món decadent dominat per grans corporacions privades. La decadència la tenim a tocar, però, malgrat la força dels grans oligopolis, el poder continua en mans dels estats moderns sorgits fa tres-cents anys. Si algun dia hem d’engegar algun embat que vagi més enllà de la retòrica i la gesticulació, tinguem-ho en compte.

“Per això em bellugo, per mirar de remoure papers; he de remoure l’expedient, per obligar-los a respondre”, deia el conseller Lluís Puig fa poques setmanes en aquesta entrevista de VilaWeb, en què justificava el canvi d’advocat que havia fet: Miquel Sàmper en lloc de Gonzalo Boye. Va prendre aquesta decisió en un moment molt delicat, a final de l’any passat, quan encara es negociava al congrés espanyol la reforma del delicte de malversació, pel qual Pablo Llarena el manté processat, i poques setmanes abans de la sentència decisiva del TJUE sobre les euroordres, que l’afectava de ple. Puig no veia clar el seu camí judicial, i va voler activar una estratègia alternativa a la de Boye. Ara el panorama judicial és una mica més clar, perquè ja se saben les condicions que posa Luxemburg a les extradicions i perquè el Suprem ha fixat definitivament la interpretació del nou delicte de malversació, en la forma més agreujada. I mentre Llarena pensa com ha de redactar la nova euroordre contra ell, Manuel Marchena acaba de blocar el pla B que Miquel Sàmper havia engegat.

La revisió de la sentència del judici contra el procés que ha fet Marchena és molt contundent, perquè desactiva d’arrel l’argumentació que Miquel Sàmper havia anat traslladant a Pablo Llarena aquests darrers dos mesos per mirar d’aconseguir que retirés la malversació del processament de Lluís Puig. Si la malversació caigués, no hi hauria euroordre, i la desobediència que li quedaria no implicaria pas cap pena de presó: tindria una situació semblant a la que queda a Clara Ponsatí i a Marta Rovira. O bé, si tant els fiscals com els jutges haguessin interpretat que amb la reforma del codi penal quedava una malversació atenuada sobre la causa del Primer d’Octubre, l’amenaça de presó tindria un pes molt menor. Però no ha passat ni una cosa ni l’altra.

La via de “remoure els papers”

Sàmper va demanar la vènia a Boye a començament de desembre, i de seguida va obrir una via perquè Llarena es mogués; li va enviar un recurs el dia 7 en què ja li demanava que caigués la malversació, amb l’argument que l’única despesa que s’atribueix a Lluís Puig per a processar-lo per aquest delicte no es va arribar a executar mai. Sàmper exposava un argument que, de fet, Gonzalo Boye ja havia esgrimit anteriorment en recursos contra el processament i contra les euroordres enviades contra Puig: que la sentència dictada per Marchena l’octubre del 2019 deia que no hi va arribar a haver una despesa d’Unipost per l’enviament de targetes censals ni la distribució de cartes als membres de les meses, que és el fet pel qual Puig és processat.

Llarena va trigar més d’un mes a donar-hi resposta, i ho va fer en la interlocutòria del 12 de gener en què actualitzava el processament dels exiliats després d’haver-se aprovat la reforma del codi penal que deroga la sedició i que modifica precisament el delicte de malversació. I la resposta era taxativa: Puig havia de continuar processat per malversació perquè, amb la sentència a la mà, la despesa que se li atribueix sobre els encàrrecs a Unipost sí que s’ha de considerar malversació, “per més que l’administració hagués renunciat al seu cobrament”. I encara més: en aquell escrit Llarena ja deia que la distinció entre una malversació agreujada (que impliqui un enriquiment personal) i una altra de lleu (per despeses fetes per una administració deslleial dels fons públics) no es podia sostenir, que el Primer d’Octubre hi va haver un desviament de fons que s’havia de considerar una malversació en la forma més agreujada.

L’advocat de Puig va presentar un recurs de reforma (com van fer tots els altres exiliats, tret de Marta Rovira) contra aquesta interlocutòria de Llarena, tot insistint en l’argument que la despesa d’Unipost (una part de la qual la sentència de Marchena atribueix al departament de Cultura) no es va arribar a dur a terme, que no es van pagar les factures, que el servei no es va arribar a fer, que, en definitiva, el milió llarg d’euros (IVA inclòs) d’aquell encàrrec no es pot comptar com a diners malversats perquè la sentència de Marchena no ho considerava pas.

Encara no hi ha hagut cap resposta de Llarena a aquest recurs, ni a cap dels altres que s’hi han presentat. El jutge instructor exposava en el seu escrit la voluntat d’emetre unes noves euroordres que s’adeqüessin al nou codi penal, i per això reescrivia els termes del processament dels exiliats. El 12 de gener també reconeixia que, si bé retirava les velles euroordres, no podia emetre’n cap de nova, per més que ja digués per quins delictes i contra qui les volia emetre. Perquè havia d’esperar unes sentències del Tribunal de Luxemburg; la primera, del TJUE, es va fer pública el 31 de gener i, tot i que deia que es podia repetir una euroordre contra una mateixa persona, hi posava moltes condicions. La segona, que se sabrà aquests mesos vinents, dirà si Puigdemont, Comín i Ponsatí tenen immunitat com a eurodiputats.

“Que vingui”

La sentència del TJUE no va satisfer gens Llarena, que encara no ha gosat de repetir l’euroordre contra Puig. Ara calcula quina és la millor manera de fer-ho; esperava a tenir ben definida l’aplicació que s’havia de fer de la nova malversació en els fets de l’1-O, i Marchena ja li ho ha confirmat: malversació agreujada, amb un màxim de vuit anys de presó i fins a vint d’inhabilitació. Les acusacions, amb la fiscalia al capdavant, tindrien molt de camp per córrer en un hipotètic judici per malversació. Llarena també ho deia a Sàmper en l’escrit del 12 de gener, que la malversació no podia caure en aquest moment del processament, que si estava tan convençut que no hi havia proves de malversació contra Puig, que se sotmetés a un judici, les acusacions ja decidirien de què acusarien i quines peticions de pena farien i el tribunal ja sentenciaria.

Malgrat la resposta inicial de Llarena, l’advocat esperava a veure si hi havia cap possibilitat de treure Puig d’un processament o d’una eventual acusació de malversació agreujada; però la successió dels esdeveniments després del 12 de gener va ser implacable: la fiscalia del Suprem coincidia amb Llarena que l’1-O hi va haver, segons el nou codi penal, una malversació agreujada, i la fiscalia general de l’estat va publicar unes instruccions perquè tots els fiscals fessin aquesta mateixa interpretació, la més greu per a l’1-O. La darrera paraula la tenia Marchena en la revisió de la sentència contra el procés, i la resposta ha caigut com una llosa damunt la nova estratègia de defensa de Puig. Perquè no hi ha cap escletxa.

I perquè la confirmació de la pena d’inhabilitació de Dolors Bassa és un senyal. Bassa fou condemnada per sedició i malversació, però en la malversació només se li atribuïa un dels cinc pagaments en què es va fragmentar la contractació de l’enviament per part d’Unipost de les butlletes i les notificacions del referèndum. Exactament el mateix que atribueixen a Lluís Puig. I ja en la sentència de l’octubre del 2019, el Suprem deixava clar que, per més que aquell servei no s’hagués dut a terme i que no s’hagués pagat ni executat cap despesa, allò que causava el perjudici a les arques públiques era “el reconeixement de l’obligació” envers el proveïdor.

De manera que Marchena ha confirmat la condemna per malversació de Bassa a dotze anys d’inhabilitació absoluta. I en el text mateix de la revisió, per si hi hagués cap dubte, diu que hi va haver “un reconeixement de crèdit a llarg termini” amb Unipost i que la Generalitat “va intentar de dissimular aquestes despeses del referèndum.” Amb aquesta sentència, la resposta de Llarena al recurs de reforma de Puig és previsible. Encara quedarà l’opció d’un recurs d’apel·lació sobre la interlocutòria de Llarena, però quan finalment s’hagi resolt el jutge segurament enviarà la nova euroordre.

Quan això passi, Bèlgica haurà de decidir si l’accepta o si en rebutja la tramitació, tenint en compte que la justícia d’aquest país ja s’ha pronunciat sobre aquests fets. Ja és cosa jutjada. Si, tanmateix, la tramitessin, s’haurien de cenyir als condicionants que va imposar el TJUE, i començaria un procediment nou en què la defensa de Lluís Puig hauria de fer valer totes les proves que demostren que Puig és perseguit per un sistema judicial que aplica a l’independentisme en general i a ell en concret el dret penal de l’enemic, que funciona de manera deficient i amb un ànim de persecució política. I si s’hagués d’emprendre novament el camí belga, ja hi ha a punt els advocats Paul i Simon Bekaert.

 

La família de l’actor Bruce Willis ha anunciat que l’actor pateix demència frontotemporal. La malaltia està vinculada amb el diagnòstic d’afàsia, que causa dificultat per a la parla i que va comportar que s’hagués de retirar el març del 2022.

En un comunicat a Instagram, la seva família assegura que es troba alleugerida de tenir ara ja un diagnòstic clar. I han volgut expressar el “més profund agraïment per la increïble efusió d’amor, suport i històries meravelloses que hem rebut des que vam compartir el diagnòstic original de Bruce”. El text també explica que “avui no hi ha tractaments per a la malaltia, una realitat que esperem que pugui canviar en els anys vinents”.

L’actor de Hollywood, de seixanta-set anys, és conegut per films com ara Difícil de matar (Die Hard), Pulp Fiction, El cinquè element (Le Cinquième Élément), Armageddon o El sisè sentit (The Sixth Sense).

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Rumer Glenn Willis (@rumerwillis)

La teràpia assistida amb gossos ha permès reduir un 75% les crisis emocionals entre menors atesos a l’Hospital de Dia de salut mental infantojuvenil de l’Hospital Clínic de Barcelona. Així es desprèn d’un estudi encapçalat pel centre sanitari en què han participat una trentena de pacients d’entre vuit anys i dotze.

Els responsables del projecte han afirmat que la presència dels animals actua com a “facilitador” i com a “enllaç emocional” entre els sanitaris i els infants. A més, la metodologia ha permès de reduir l’absentisme “perquè els pacients no senten que van a teràpia, sinó a veure gosses com la Mel o la Nina”. El projecte s’ha fet en col·laboració amb el Centre de Teràpies Assistides amb Cans i aviat s’estendrà a adolescents d’entre tretze anys i disset.

L’estudi s’ha centrat en infants que presenten trastorns de l’espectre autista, trastorns de conducta i ansietat i que acudeixen de forma regular a l’Hospital de Dia de salut mental infantojuvenil del Clínic. La cap de la secció del Servei de Psicologia i Psiquiatria Infantil d’aquest centre, Astrid Morer, ha explicat que en la majoria de casos es tracta d’infants que tenen problemes per socialitzar, resistències emocionals o una adaptabilitat als canvis baixa. Sobre això, ha assegurat que els gossos són un instrument terapèutic complementari per a desenvolupar els tractaments més convencionals. “Ens ajuden molt perquè el dia que venen l’ambient és més senzill i els pacients es mostren més col·laboradors”, ha apuntat la doctora que ha remarcat que el vincle entre l’animal i el pacient és molt afectuós de forma que els ajuda a calmar-se.

“Són nens i nenes a qui els costa molt fer exercicis de vincle o entrar en un grup terapèutic per millorar les relacions socials”, ha comentat Morer que ha indicat que quan els gossos participen en les sessions els infants pateixen menys crisis emocionals. De fet, ha detallat que aquests episodis s’han reduït un 75% en la trentena d’infants que han pres part en l’estudi. Alhora ha valorat que és “increïble” com els pacients accedeixen a realitzar o enfrontar situacions amb el gos, com per exemple una analítica, que sense ell no farien. Elías Guillén, infermer especialista en salut mental i psiquiatria de l’Hospital Clínic, també s’ha expressat en aquesta línia i ha dit que aquests nens i nenes s’agiten molt menys els dies que venen els animals.

La metodologia

Guillén ha explicat que les sessions amb gossos a l’Hospital Clínic van començar-se a desenvolupar l’any 2020. D’ençà de llavors la trentena de pacients que se n’han beneficiat han pogut gaudir de quaranta-cinc minuts setmanals de teràpia (excepte els mesos en què va ser impossible a causa del confinament per la covid-19). Durant aquest període s’han dut a terme sessions individuals, grupals i familiars, entre d’altres.  A l’estudi s’han fet dues anàlisis. Per una banda, una quantitativa sobre el tractament realitzat, i per l’altra una molt més qualitativa, amb entrevistes a una dotzena de professionals de l’àmbit sanitari que han tingut contacte amb els pacients i els animals.

 

Anna Grau s’ha imposat a Koldo Blanco en les primàries de Ciutadans per encapçalar la llista del partit a les eleccions municipals de Barcelona. Grau i Blanco eren els únics dos afiliats s’hi havien postulat. La guanyadora ha superat Blanco amb el 71,68% dels vots, mentre que la llista de Blanco ha aconseguit el 28,32% dels suports. Les votacions dels afiliats s’han fet entre ahir i avui telemàticament. Els estatuts del partit no obliguen a fer primàries a Barcelona, però la direcció ja va preparar-se setmanes enrere per convocar-ne unes a la capital catalana.