Vilaweb.cat

Vallmanya, irradiadora d’història

Aquest llibre és una joia. No sols per als qui en compartim el paisatge i la història menuda, local: ho és per a la història del país, perquè la casa de Vallmanya, al terme municipal d’Alcarràs, va ser l’eix del Francesc Macià primer president de la Generalitat de l’era moderna i irradia història pels quatre costats i més. La història dels primers anys republicans, ben en particular a les terres del Segrià, de gran vitalitat llavors com arreu del país, en els diferents espais de la vida col·lectiva, des del rabassaire i el sindicalisme obrer i camperol als atacs al president sobretot sobretot de la dreta catalanista. Irradia història també des del final de la guerra del 36 fins avui mateix, la de la deixadesa contemporània sobre aquesta masia rellevant més enllà i per sobre dels anys que té. El llibre és Vallmanya, el paradís perdut de Francesc Macià, signat per set autors (Pagès Editors).

Costa de creure que el poble d’Alcarràs i la seva batllia practiquin el negacionisme respecte de Cal Macià, però així és, expliquen els autors que més vertebren aquest llibre per les seves continuades i fines investigacions, l’arqueòleg Joan-Ramon González, l’historiador Marc Macià i l’economista Ferran Dalmau. Els autors que complementen amb agudesa els tres investigadors principals esmentats són el president Quim Torra, el periodista Francesc Canosa, el professor d’història David Sancho i l’historiador de l’art Alberto Velasco.

Costa de creure que a Alcarràs, dècades abans sempre un pas endavant en el terreny agrícola, que fa ben poc ha donat peu i nom a un film de recorregut internacional, ara li sembli que no ha de fer cas a la plataforma que propugna el salvament de Cal Macià. Una es pregunta i li pregunta a l’ajuntament alcarrassí si la modernor de les plaques solars en els antics camps fruiters en extinció els fa perdre de vista el patrimoni històric material, i l’immaterial, espiritual, del passat.

Deixo parlar Marc Macià en una entrevista d’aquesta setmana al Punt Avui, tota ella recomanable: “Hi ha un problema de memòria. Macià és encara avui una figura oblidada en molts pobles de Catalunya. A la ciutat de Lleida, on va viure més de trenta anys, la casa està desapareguda i l’església on es va casar està en estat ruïnós, i és BCIN [bé cultural d’interès nacional]. Lleida té l’honor de tenir l’avinguda més curta de la història de la humanitat dedicada al personatge. No en té ni una trista estàtua. I la casa de Vallmanya és l’única on va viure que queda dempeus. Ens n’oblidem com si Macià fos un polític qualsevol: és el fundador de l’arquitectura institucional catalana. Les institucions que haurien de salvar Cal Macià no existirien sense Macià, que és també el fundador del partit que governa les tres administracions.”

La finca era propietat de qui seria la seva esposa, Eugènia Lamarca, gran terratinent: 4.000 hectàrees, 10.000 jornals. Era una masia d’aquelles on vivien els treballadors que la mantenien i també els colons que la treballaven i les seves famílies. Per a Francesc Macià va ser un espai de recomposició. Anar-hi volia dir sortir de Barcelona i arribar a una casa i un paisatge que, gràcies al viatge en cotxe (llavors de quatre hores), li mantenien el cap clar. Des de Vallmanya telefonava, organitzava reunions i l’agenda presidencial, rebia aquest i aquell altre, llegia els diaris i preparava els seus viatges arreu del país.

La gran burgesia catalanista el va atacar per aquesta finca, molt més, indiquen i documenten els investigadors en aquest llibre, que els sindicats pagesos en aquells anys de la llei petita de contractes de conreus que va fer tirar endavant. No podien suportar, els grans burgesos, que algú que, per matrimoni, podria haver format part del seu món, s’hagués decantat per la classe treballadora i la petita burgesia.

Una escriuria i no pararia sobre la història i el present de Cal Macià. Trobo doncs més pertinent recomanar-vos aquest llibre, que va més enllà de la història local. Per la meva banda, profund agraïment als autors, ells saben prou bé les raons de la meva gratitud.

Andreu Buenafuente: “M’he convertit en un addicte a la improvisació”

Andreu Buenafuente (1965) ha tornat a TV3, després de molts anys de fer humor per a televisions espanyoles. L’any 2022, després de sis anys vivint a Madrid, va tornar a viure a Catalunya, i ara estrena el programa Vosaltres mateixos, que demà arribarà a la televisió amb el tercer capítol. Un primer bloc de capítols  solament es podien veure en línia. Són cinquanta-cinc minuts en què Buenafuente entrevista gent del carrer amb una història peculiar (per exemple, una banda de rock que fa seixanta anys que toca), amb la improvisació com a factor clau, i en què el monòleg encara és marca de la casa. VilaWeb ha entrevistat Buenafuente per telèfon durant quinze minuts per parlar del seu retorn a la televisió que el va catapultar.


Andreu Buenafuente (fotografia: CCMA).

Com us agafeu el retorn a TV3?
—Des d’una certa lògica i normalitat. Al final, has d’anar on té sentit allò que fas, el projecte que tens entre mans. I això és el que va passar: que jo visc aquí des de fa un temps, i vaig pensar que aquest projecte era ideal per a TV3. A TV3 li va agradar. I endavant.

Pot ser que feu una mena d’humor diferent segons la cadena? Tinc la sensació, potser m’equivoco, que a TV3 feu un humor més polític, bromes de Junts, d’Esquerra, i en les televisions espanyoles no tant. Hi esteu d’acord?
—Home, et recomano que em miris mil programes. Que no t’ho recomano. No, no. Sempre hem fet comentaris d’actualitat. Ara et pot semblar més localitzat, més local, amb més intensitat. Però hem anat fent de tot i en totes les èpoques possibles. Aquests darrers anys, per exemple, han estat molt intensos i vam continuar fent-ho. I l’humor polític, per dir-ho així, tampoc és el gran objectiu del nostre humor.

I en aquest cas, a Vosaltres mateixos, doneu molta importància a l’humor improvisat. Per què?
—La improvisació és la destil·lació màxima de la comèdia. Diuen que la comèdia és basada en l’imprevist, i que, de fet, les bases de l’humor són aquestes. Trenques la lògica, amb l’humor imprevist. M’agrada molt. Ja fa anys que m’he convertit en un addicte a la improvisació, la practico molt, sempre l’he feta amb alegria, no m’aclaparo. Hi ha uns altres professionals que volen tenir-ho tot previst i controlat, que també és una tècnica molt encomiable. Però, a mi, que també m’agrada treballar amb bon guió, de tant en tant m’agrada experimentar amb l’imprevist.

Amb Berto Romero sou parella còmica de fa molt temps, i darrerament feu una sèrie en què vós feu boomer, home molt antic, que fot bromes fora de lloc, i que no toquen. Us veieu així?
—No, home, no. Espero que no. Penso que un comediant explica tota l’estona què passa al món. O què passa al món a través seu, per ser més exactes. Aleshores, una de les coses que vull tenir clara sempre és ser contemporani. Ja tindré temps de ser un antic i un clàssic. No, no, passa que el personatge que m’escriu en Berto per a la sèrie és un caramel. I realment és un altre prodigi de guió. S’ha de saber escriure, s’ha de saber compensar i col·locar en la història un paio com el doctor Estrada, tan al límit de la cancel·lació. Tinc la impressió que és un personatge que en males mans causaria rebuig, i en bones mans és el contrapunt.


Andreu Buenafuente (fotografia: CCMA).

Potser no heu canviat, però el clima sí que ha canviat. Els humoristes no podeu fer broma de coses que ara fa deu anys, quinze o vint, sí. O no?
—En discrepo una mica. Ha canviat el món de la comèdia, que ha actualitzat els seus codis de menyspreu a col·lectius, a minories, al tractament de la dona. I em sembla una bona notícia. Després, el comediant el que ha de fer (bé, que faci el que vulgui) és saber llegir els temps. I aquest mantra que el còmic no pot parlar de res no és veritat. El còmic pot parlar de tot. L’altra cosa és com ho fa. Però, evidentment, si surts a l’estil dels comediants dels vuitanta, bé, és que no és que et facin fora del país, és que et fan fora del planeta. És a dir, es consolida un mantra inexacte que no es pot parlar, no es pot parlar… I tant, que es pot parlar! I s’ha de parlar de tot. Ara, sigues conscient de l’any en què vius.

Un dia parlàvem amb Toni Soler i em deia que la censura que havia rebut més era l’econòmica, més que no la política. Marques i empreses més que no pas partits. Vós també?
—Sí, sí. Més que censura és no entendre la llibertat d’expressió. Crec que falta una educació general a tota la societat de la llibertat d’expressió. Crec que s’hauria d’ensenyar a les escoles, perquè a empresaris, grups de poder, els incomoda la llibertat d’expressió, perquè la veuen erròniament com un problema que els farà perdre clients i calés. I aquesta és la base de tot. Si tinguéssim clar que una societat és millor com més lliure és, la podries executar sense cap mena de censura o limitacions dels empresaris. Però, desgraciadament, és així. I això al final és una falta de cultura social, general, sobre el que és realment la llibertat d’expressió.

Ara, a Barcelona, sobretot, el monòleg és bastant moda. Ho seguiu?
—Sí. No tot, perquè el que sé és que s’ha estès moltíssim. Però vaig veient coses, sí.

Per exemple, els de la Sotana, els seguiu?
—I tant. Segueixo la Sotana, segueixo la Ruïna, segueixo noves generacions. M’agrada. Ha pujat la nòmina, i això és bo per tots.

Ali Wong?
—No, no la controlo, aquesta.

Tots aquests són humoristes molt més de política pura, o de qüestions com ara el racisme, l’avortament, les guerres. Per què no us atrau tant?
—Sí que m’atrau. I vaig evolucionant. Fa trenta anys que faig monòlegs, cosa que em sembla absolutament increïble. I si comparessis l’últim monòleg que he fet a Vosaltres mateixos amb el primer de TV3, veuries una evolució brutal. També et dic que sí que tinc ganes de parlar més pel senyor que sóc de cinquanta-set anys. I no defugir grans temes. L’altre dia vam parlar de la gestació i em va agradar perquè es va generar un debat a la grada. Tinc un motoret d’anar incorporant cada vegada més coses, qüestionant una miqueta el món que ens envolta, perquè, desgraciadament, el món està fet una merda. Si veiés que el món no necessita cap comentari, et diria, mira, doncs, ja està: costumisme sempre. Però és que el món està fet una merda.

Dues de política. Volia saber què en penseu, de l’amnistia?
—Hòstia, tot el que he de dir sobre la política, ho dic a la comèdia. Però el que he de dir és que un país democràtic, que creu en la seva democràcia s’ho ha de plantejar absolutament tot. I ha de treballar amb els mitjans de què disposa, parlamentaris, per abordar qualsevol qüestió. Si la política és l’art de solucionar les coses, tot s’ha de poder arreglar amb política.

Corregiu-me si m’equivoco, però diria que el 2017 éreu partidari del referèndum pactat i no de l’unilateral. Seria això, el resum polític?
—Bé, un resum polític no el pots fer mai, perquè és tot en constant evolució. Però recordo haver parlat amb Puigdemont en una entrevista que li fèiem a TV3, i li vaig dir que modestament pensava, com a ciutadà còmic, que el més sòlid que teníem era la voluntat de fer un referèndum per part de la majoria dels catalans. Això és el que detectava al carrer. A veure, tampoc sóc un estudi sociològic. Ara, no sé exactament com estaria, però penso que, a Catalunya, les ganes de decidir què som dins la legalitat és el més transversal que hi ha. Això seria amb el que tothom estaria més còmode. Em sembla a mi.

Perdoneu la pregunta, què vau votar el Primer d’Octubre? Es pot saber?
—Jo mai comento què voto. Perquè penso que sóc aquí per la comèdia, i no per induir cap vot a ningú. I cap partit m’ha regalat res. I és important aclarir-ho. Cap partit m’ha regalat res. M’han ofert moltes coses, de suport, de mítings, de gales. Penso que el còmic ha de mantenir la independència, encara que és clar que d’ultradreta no sóc.

Ja ho deveu saber, que us col·loquen als socialistes.
—No ho sé, no ho sé. I aquests que són tan llestos…

Voldríeu afegir res no us hagi demanat?
—Que em continua emocionant que trenta anys després la gent encara estigui al nostre costat, que em somriguin pel carrer, que aquest és el resum d’una carrera. Passat subratllant el present. Que és una complicitat molt bonica amb la gent, la sensació que els he fet sempre productes honestos i treballats. I això és el que fem ara, que, com més anys passen, més fan valdre.

Gil Matamala: “Un defecte de l’independentisme és el seu victimisme històric”

Hi ha dues coses que fan empipar especialment August Gil Matamala (Barcelona, 1934) en el decurs de l’entrevista que fem al seu pis, en un espai lluminós i ple de llibres on tot té un aire reposat i il·lustrat. La primera és la incapacitat d’una part de l’independentisme de saber valorar els èxits aconseguits; per exemple, la llei d’amnistia i la negociació amb mediació internacional acordades fa poc. I la segona, “aquesta competició infantil” entre els partits per veure qui ha aconseguit què. Per això demana una renovació profunda de lideratges en l’independentisme i no veu possible que de l’actual negociació amb el PSOE en pugui sortir cap referèndum acordat. “El trencament de la unitat d’Espanya no pot ser sinó unilateral.”

El seu diagnòstic és cru i dur, clar i profund. I el fa amb el coneixement d’haver-les vistes de tots colors, d’haver trepitjat el Tribunal de Orden Público franquista defensant sindicalistes i el seu successor, l’Audiència espanyola, defensant independentistes. Sap de quin peu calça l’estat espanyol, i hi veu una fractura. L’independentisme ara pot recuperar terreny, arran d’una carambola electoral, però ho ha de saber aprofitar. Perquè torni a tenir prou força per a quan arribi la pròxima crisi, per a quan sigui el moment.

La llei d’amnistia és una victòria de l’independentisme?
—Jo crec que sí, sospesant els pros i els contres. Té aspectes que es poden considerar un èxit i uns altres que es poden considerar com una cessió per part de l’independentisme. Però valorant totes dues coses, en faria una interpretació positiva. Ja vaig dir que he defensat sempre la mobilització a favor de l’amnistia perquè té un component molt fort de legitimació. I m’hi ratifico.

Amb aquest text acordat, això continua essent així?
—En certa manera sí. És important entendre què vol dir una amnistia i, sobretot, diferenciar-la d’un indult, perquè aleshores veurem que té un caràcter de legitimació. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea diu en una sentència del 2021, exactament, que la funció de l’amnistia és despullar del caràcter delictiu els fets als quals s’aplica. L’indult és perdonar un delicte que es considera que continua existint. L’amnistia parteix d’una llei que ha estat deliberada, debatuda i aprovada pel poder legislatiu, que fa això: uns fets que en el seu moment el poder judicial va considerar que eren delictius, perden aquest caràcter. Si això no es considera una victòria per l’independentisme…

Però hi ha un independentisme que no ho veu així.
—Un dels defectes principals de l’independentisme és el seu victimisme històric, aquesta consideració que sempre hem estat derrotats i no sabem entendre un fet o una circumstància com una victòria. Tot ens sembla poc, i com que res no és definitiu, com que no hem tingut la victòria definitiva, qualsevol cosa ens sembla una derrota. I això, és clar, dins un procés històric, com és la lluita independentista, és una concepció totalment negativa.

En aquesta llei d’amnistia l’estat espanyol no reconeix explícitament cap error en la repressió.
—Seria esperar molt d’un estat que fes això. Una llei d’amnistia tampoc és una llei de rendició incondicional, en la qual una de les parts ha obtingut una victòria total. Ja que és pactada, no es pot esperar això d’una llei d’amnistia. Fixeu-vos que l’amnistia de l’any 1977, que és amplíssima, perquè deia “tots els fets d’intencionalitat política”, no feia tampoc aquest acte de contrició que em demanàveu. No reconeix que els que van lluitar contra Franco i que eren amnistiats tenien tota la raó del món. No parla de la dictadura ni dels crims del franquisme; al contrari, exonera de tota responsabilitat dels fets que podrien ser considerats delictius.

L’amnistia del 1977 no tenia ni preàmbul; aquesta, sí, i la justificació no encaixa amb el relat independentista.
—Hi ha elements absolutament contradictoris, evidentment, en aquesta llei, però és el resultat del pacte. Ara, dir que hi ha uns fets que s’amnistien, en si mateix, tal com ho entenem jurídicament, ja és un reconeixement que, si més no, la repressió d’aquests fets no era legítima.

Què us sembla que hi incloguin els policies?
—Em sembla que tal com s’ha plantejat l’amnistia era inevitable, perquè si els fets que s’amnistien són tots aquells que fan referència a actuacions vinculades al procés independentista, dins un marc temporal… Evidentment, aquí hi ha una certa diferència amb l’amnistia de l’any 1977.

En quin sentit?
—La de l’any 1977 establia dos períodes temporals d’aplicació. El primer era sobre tots els fets anteriors al 15 de desembre de 1976, i s’hi incloïen tots els fets d’intencionalitat política; és on es va acollir tota la criminalitat franquista. Però hi havia una segona amnistia que abastava del 15 de desembre de 1976 fins al 15 de juny de 1977 i que s’aplicava a tots els fets d’intencionalitat política fos quina fos la seva conseqüència, fins i tot incloent-hi morts, o sigui, fets gravíssims, sempre que tinguessin com a finalitat l’establiment de les llibertats democràtiques. Això va permetre d’amnistiar, per exemple, una gran quantitat de delictes d’ETA.

Per a la independència hem d’esperar una altra crisi, un altre moment

L’actual amnistia hauria pogut incloure activistes i polítics espanyolistes, però van anar a cercar policies per a ser amnistiats.
—L’amnistia hauria pogut establir clarament aquesta distinció, que afecta tan sols els qui van lluitar políticament dins el context del procés, fossin d’una banda o d’una altra, i deixar fora totes les actuacions que impliquessin una altra mena de responsabilitat penal, com ara les lesions o la tortura o els maltractaments. És una de les contradiccions de la llei.

Dieu que era inevitable.
—S’hauria pogut evitar? En aquest doble aspecte que jo assenyalava la llei implica elements molt positius de legitimació i uns altres que, en canvi, actuen en un sentit contrari. Si entenem que es legitimen amb l’amnistia uns determinats fets hauria de quedar-ne exclosa la repressió posterior d’aquests fets. Evidentment és una contradicció, i és un element que hem de situar en la part negativa.

És un preu polític.
—És la part de cessió. I a efectes pràctics tots sabem que cap policia en el fons arribaria, amb amnistia o sense, a ser condemnat o a patir les conseqüències dels seus fets, tret d’algun cas molt concret. I al final el que es perd és molt poc en relació amb el que es guanya.

Què més us en preocupa?
—La qüestió més preocupant és quan apareix en la justificació de l’aplicació de l’amnistia una apologia de la constitució; quan s’assenyala que tota l’aplicació d’aquesta llei es fa dins el marc de la constitució del 1978 com a constitució que garanteix l’exercici dels drets fonamentals, etc. Hi ha una contradicció intrínseca entre el fet d’amnistiar uns fets que se suposava que anaven contra la constitució i dir que aquesta mateixa constitució és en termes indiscutibles –perquè no se’n posa en dubte ni l’aplicació ni el contingut mateix– perfectament inatacable, que tot s’ha de fer dins aquest marc constitucional.

Quines conseqüències pot tenir, això?
—L’exposició de motius sempre és interpretable. La justificació de la llei té una gran importància política, i l’independentisme hauria d’aprofitar la part que es considera que és una victòria i mantenir les seves posicions. Ara, l’amnistia té bastant ben lligada la part dispositiva: quan passem a l’articulat de la llei, els setze articles que conté estan molt ben treballats i s’ha fet un esforç molt considerable d’acotar bé i de no deixar gaire marge a la interpretació judicial. Perquè les conseqüències pràctiques vindran derivades de la manera com els tribunals l’aplicaran. Aquest és un altre problema: l’actitud absolutament de rebel·lia i de contestació que pren el poder judicial.

Us esperàveu aquesta reacció furibunda?
—Sí, i em dóna més motius per interpretar la llei com un èxit; els ha posat a parir. Se senten deslegitimats, quan consideraven que havien fet la seva feina amb perfecta normalitat i aplicant una legalitat a uns fets que es podien subsumir en els tipus delictius que es van jutjar, i ara resulta que no. Se senten profundament ferits, perquè els dóna una clatellada claríssima, el poder legislatiu. I aquí ells s’equivoquen. Si fos un acte de l’executiu, podrien sentir-se ferits, però d’un acte que és legislatiu… Com s’atreveixen a interferir en la voluntat del parlament, que és l’expressió única de la sobirania popular, que és l’òrgan democràtic per excel·lència?

Hauríem de valorar la fractura a l’estat que causa l’amnistia

Intenten un cop d’estat judicial?
—No sé què intenten, però de moment aconsegueixen de promoure un trasbals en l’opinió pública, en els mitjans. I em sembla que és un altre element que l’independentisme hauria de considerar positiu: la llei d’amnistia causa una fractura en el món que ha de considerar que és el del seu el seu adversari. A l’estat.

Us preocupa la manera com es manifesten la dreta i l’extrema dreta?
—És clar que és preocupant. Quan es diu que l’extrema dreta ha crescut gràcies al procés independentista català és cert, però és que no hi era, aquesta extrema dreta, abans? No existia aquesta dreta que tota ella és extrema? És evident que tota acció provoca una reacció. Això és inevitable. És preocupant que arribin a guanyar les pròximes eleccions i a provocar una situació de crisi, és clar. Perquè si Sánchez es rendeix i es plega i convoca noves eleccions pot guanyar la dreta i l’extrema dreta. És claríssim, perquè parlem d’Espanya, d’una societat que no entén res del que passa aquí, que profundament no ho entén; hi ha una majoria clara contra l’amnistia i contra les reivindicacions catalanes i contra la independència. És un procés de lluita, i allò que importa ara és com l’independentisme pot aprofitar el que jo considero un èxit polític com un element per a enfortir-se.

I ha començat a aprofitar-ho bé, l’independentisme?
—No, no.

Per què?
—Perquè tenim dos protagonistes de l’independentisme que es dediquen a fer-se la punyeta. Aquesta pugna de “jo sóc qui ha aconseguit l’amnistia”, “no, que l’he aconseguida jo” és francament patètica. Això forma part d’un problema més ampli de com l’independentisme és capaç de perdre per problemes interns, és capaç de no aprofitar les victòries, que ara han vingut de carambola. L’amnistia no l’ha aconseguida la mobilització de l’independentisme ni la mobilització popular, sinó una carambola derivada de les eleccions. Els èxits polítics moltes vegades deriven de circumstàncies i caramboles absolutament conjunturals, això és la història de la política. Continua essent un èxit, un triomf, tot i que ens hauria agradat que s’hagués aconseguit per mitjà d’una mobilització. Però precisament la manca d’estratègia o de visió política dels partits independentistes han fet inviable la mobilització.

L’amnistia ha estat un encert bàsicament de l’actitud de Puigdemont

Els partits han demanat l’amnistia perquè la carambola electoral els ho permetia i perquè els seus dirigents amenaçats la necessitaven?
—És clar.

Per egoisme?
—No, tampoc no vull parlar d’egoisme ni que sembli que l’amnistia és perquè afecta unes persones determinades. No crec que sigui tan mesquina, la política catalana. Crec que ha estat un encert bàsicament de l’actitud de Puigdemont. La seva posició d’aguantar, de dir que ara que se’ns dóna la possibilitat de ser decisius no rebaixarem i almenys plantegem el tema de l’amnistia, em sembla oportú i ben pensat políticament. El fet de posar la reivindicació de l’amnistia sobre la taula com un element absolutament indispensable per a aconseguir els nostres vots. Em sembla legítim, i no anar més enllà i no demanar-ho tot, perquè demanar-ho tot és impossible. En canvi, demanar una cosa molt difícil d’aconseguir i aprofitar aquesta oportunitat per tirar-ho endavant i aconseguir-ho.

ERC diu que ells ja fa temps que la demanaven, l’amnistia.
—Això és patètic. Ho demanen? Però què van fer? Demanar-ho? On, quan? Sí, és un eslògan, també demanem la societat sense classes i la fi de l’explotació de la humanitat. Això són eslògans, són frases, són mítings, “demanem una amnistia”. Però quan has acabat de dir-ho, què fas, què organitzes, en què treballes, a qui acudeixes, quins mitjans poses a disposició de no sé qui per tirar endavant una campanya, una mobilització?

I el fet de començar una negociació amb el PSOE amb mediació internacional no és positiu?
—L’element positiu és reconèixer la legitimitat del procés, dels seus orígens fins al seu final en l’exili. Això és molt important políticament. El fet de situar aquesta negociació en aquests termes, fer-la on es fa i aconseguir la presència d’uns elements de mediació o de verificació és un altre èxit indiscutible en si mateix. Legitima el procés i sobretot té una importància internacional. L’independentisme sempre ha pretès internacionalitzar el procés, que es convertís en un tema de debat internacional i fer intervenir en la resolució del conflicte els països més pròxims. Això és el que s’ha aconseguit.

Malgrat el fet d’haver començat amb aquesta divisió dins l’independentisme?
—De moment funciona alguna cosa. Funciona prou perquè el tema sigui interessant internacionalment. L’error que han comès, al meu entendre, les dretes i el PP és haver intentat internacionalitzar el conflicte català.

Portar la batalla a Europa.
—És el que pretenia l’independentisme i que ho va aconseguir molt poc, en certa manera també gràcies a Puigdemont i les seves batalles judicials. Però en una mesura petita. I ara això ho posa a debat en institucions com el Parlament Europeu, i els pot sortir molt car. Crec que és un error polític de la dreta.

Es pot pensar que d’aquesta negociació en sortirà un referèndum acordat amb el govern espanyol?
—Em sembla que no, no és possible. No és possible en aquest moment. I aquí em sembla que hem de ser molt clars: hem d’esperar una altra crisi, un altre moment. Sóc molt escèptic que de tot això en surti gran cosa. Però entenc que hi ha una possibilitat per a l’independentisme de fer un salt qualitatiu important quant a la consolidació. Tota aquesta crisi que s’ha creat, bastant inesperada, podria ser un element important de consolidació, si es pogués interpretar com un èxit en el sentit que ara dèiem; en el sentit real de la paraula, d’obtenir fites, victòries, que són parcials, però que consoliden un moviment i un procés. I aquí és on la responsabilitat dels polítics actuals és enorme. Crec que és aquí on fallen i on crec que fallaran.

El trencament de la unitat d’Espanya no pot ser sinó unilateral

És una bona oportunitat per a recuperar terreny per part de l’independentisme però no per exercir l’autodeterminació?
—El trencament de la unitat d’Espanya, jo entenc que no pot ser sinó unilateral. De veritat, eh? És el que penso ara. Penso, per tant, que la independència… la veig així, una mica [fa la visera amb la mà i allarga el braç].

Lluny?
—I resultat d’una altra situació de crisi, que no puc ara imaginar, on ha d’haver-hi una mobilització. No pot ser resultat d’una carambola. La carambola electoral, els set vots que faltaven per a la investidura, ha donat més que no era previsible, i crec que ens hauríem de felicitar del que s’ha aconseguit. Pensar que la independència pot venir d’un diàleg amb l’estat espanyol ho veig impossible a mitjà termini. Crec que el moment seria de fer pinya i no d’aquesta competició infantil d’atribució de mèrits. I una cosa que ja us deia el mes d’agost: cal un canvi de lideratges. És claríssim. Una renovació a fons de lideratges.

A tots els partits?
—A tots.

Perquè arrosseguen la motxilla dels condicionants de la repressió?
—I per aquestes baralles, aquestes gelosies, aquesta competició, aquesta desqualificació del contrari… Què és, això?

La renovació de lideratges també s’hauria d’aplicar a Puigdemont i Junqueras?
—Puigdemont em fa la impressió que es veu al Parlament Europeu. A mi m’arriba que un cop amnistiat no pensa presentar-se a les eleccions catalanes per a ser president de la Generalitat, per a recuperar el lloc. És una impressió personal i una especulació meva, però el veig perfectament instal·lat en la política internacional, i portant un lideratge en el món internacional que pot ser molt positiu, perquè un senyor perseguit per la justícia, a qui s’ha llevat la immunitat de diputat del Parlament Europeu, que resta pendent d’una ordre de detenció, que hagi aconseguit mantenir bastant el tipus, que hagi aguantat fins ara, em sembla que, almenys a títol personal i polític, mereix un cert respecte, independentment de les idees que pugui tenir, socials, econòmiques i esportives.

Amb aquesta amnistia és possible que torni aviat de l’exili?
—Primer hi ha el procés legislatiu, que pot tenir una vida de mesos, relativament ràpida. I després hem de veure els efectes que puguin tenir els recursos al Tribunal Constitucional. En principi, un recurs d’inconstitucionalitat no suspèn l’aplicació de la llei. Però a causa d’una absolutament increïble reforma de la llei del TC que va fer el govern de Rajoy en ple procés, de modificació de les competències del tribunal, li donava una capacitat d’establir unes mesures cautelars amplíssimes. Quan el PP presenti el seu recurs demanarà al tribunal una cautelar perquè suspengui l’aplicació de la llei… Què farà, el Constitucional? En principi hem de suposar que l’actual composició del tribunal no serà tan antijurídica. El Tribunal Constitucional no pot tenir aquestes facultats d’interferir; té un paper a posteriori, de revisió de la llei.

Però si qui presenta el recurs és un jutge, sí que tindria efectes suspensius, no?
—Sobre l’aplicació d’una llei orgànica aprovada pel parlament? Considero que no és dins aquestes facultats, però és objecte de debat. És el Tribunal Constitucional que ho ha de decidir, i jo no m’ho esperaria… Bé, del Tribunal Constitucional anterior m’ho puc esperar tot; de l’actual, em sembla improbable. No és descartable, és clar. Però és que no hi ha cap motiu d’inconstitucionalitat, poden al·legar el que vulguin, però no és contrari a la constitució. Si la constitució del 1978 hagués dit que queden prohibides les amnisties, s’hauria d’haver derogat la llei d’amnistia del 1977, i s’haurien ensorrat tots els acords de la transició. No ho va dir perquè no ho podia dir, perquè la llei d’amnistia del 1977 continua vigent. Un Tribunal Constitucional moderadament decent i amb una idea jurídica clara no pot considerar inconstitucional una llei d’amnistia, tal com s’ha redactat.

Una altra cosa és si aquesta rebel·lió judicial…
—Suposem que la llei d’amnistia s’aprova; s’ha d’aplicar en dos mesos.

I què passa amb els jutges que no l’apliquin, o que l’apliquin incorrectament?
—S’hi haurà de recórrer. Cas per cas. Per exemple, en el cas de Puigdemont, hi ha la causa de García-Castellón a l’Audiència Nacional. Bé, i la del Suprem, també. En la del Suprem l’amnistia és inevitable.

La de García-Castellón és perillosa?
—És una causa per terrorisme. La llei d’amnistia exclou explícitament les causes de terrorisme ja sentenciades, que hi hagi condemna.

I això val tant per la causa del Tsunami com la dels CDR de l’operació Judes.
—És clar, per més que se’ls hagi aplicat la llei antiterrorista, la llei d’amnistia diu clarament que l’única excepció seran els condemnats en ferm. Totes aquestes causes és impossible que no entrin en l’amnistia. Normalment, si no hi ha cap catàstrofe judicial, alguna cosa molt greu de rebel·lió judicial, en el curs de l’any que ve Puigdemont hauria d’estar amnistiat.

I si hi ha casos greus de rebel·lió judicial? Haurien de ser perseguits per prevaricació? És possible que passi, això, a l’estat espanyol?
—No ha passat mai, però és clar que algun dia s’hauria de fer. I si tan flamencs i tan gallets es posen els jutges, el govern espanyol actual s’hi juga la subsistència. Un govern no pot suportar una rebel·lió dels jutges d’aquesta naturalesa sense fer-hi res. I hauria de començar a actuar. Però, com s’actua contra els jutges?

Les comissions d’investigació que s’han de crear al congrés espanyol poden servir de res?
—Això no… És el gran problema. Però és el problema de la fiscalia. La fiscalia quin paper ha de jugar? És l’única que pot obrir un procediment per prevaricació. Tu et pots querellar contra un jutge per prevaricació, però les teves possibilitats són nul·les. Ha de ser la fiscalia; és qui té prou facultats per a tirar endavant un procediment encara que els jutges hi posin moltes pegues. Per tant, no podem cantar victòria en res. I hem de saber aprofitar les victòries en la mesura que ho són.

Fragment: ‘Una noia i un soldat’, de Teresa Pàmies

Una noia i un soldat (Adesiara) és la primera novel·la que Teresa Pàmies va escriure a Barcelona, el 1972, quan acabava de tornar d’un exili que s’havia allargat més de trenta anys. L’obra va topar de ple amb la censura franquista, que va prohibir-ne taxativament la publicació. Protagonitzada per una noia marxista –amb molts punts en comú amb l’autora– i un soldat republicà, aborda sense concessions l’experiència de la guerra de dues perspectives diferents i per mitjà de dues veus contrastades, enmig d’una trama amorosa intrigant i corprenedora. Fins ara inèdita, aquesta Novel·la de la guerra civil –com podem llegir en el subtítol de l’obra–, surt a llum “cinquanta anys després d’haver estat interceptada per la censura”, com diu Montserrat Bacardí, responsable de l’edició del llibre.

Llegiu un fragment de la novel·la inèdita Una noia i un soldat, de Teresa Pàmies (Adesiara).

Teresa Pàmies i Bertran (Balaguer, 1919 – Granada, 2012), pertanyent a la primera generació d’escriptores de la postguerra, no va publicar el primer llibre, Testament a Praga, fins el 1971. Abans, a les files de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, havia combatut durant la guerra i havia viscut, exiliada, en uns quants indrets de l’Amèrica del Sud i d’Europa. Després, a part de milers d’articles periodístics i d’una vintena de traduccions de l’anglès, va escriure, en poc més de trenta anys, una cinquantena de llibres: assaigs, cròniques, dietaris, narracions, novel·les… Moltes d’aquestes obres testimonien l’experiència personal i col·lectiva d’un segle XX tan convuls com apassionant.

La biògrafa i estudiosa de Teresa Pàmies Montserrat Bacardí, que és qui ha recuperat l’obra i qui acaba de publicar amb l’editorial Eumo una biografia literària de Pàmies, signa l’edició i la introducció del llibre. Entre més, Bacardí explica:

“La vida de Teresa Pàmies es va capgirar el gener del 1971 en merèixer el premi Josep Pla per Testament a Praga i obtenir una quantitat de diners –200.000 pessetes– que, descomptada la meitat per al partit, li permetia d’emprendre el retorn amb garanties econòmiques: viatges, trasllats, lloguer d’un pis, escolarització dels nens… Al cap de mig any, pel juliol, ja eren a Barcelona, i amb el determini clar de quedar-s’hi. Tenia cinquanta-un anys, a punt de fer-ne cinquanta-dos.”

“Els primers temps de ser a Barcelona, Teresa Pàmies treballava a preu fet escrivint i traduint. Una simple repassada dels títols publicats dóna idea del ritme de feina: en set anys, del 1972 al 1978, va traduir una vintena de títols de l’anglès al castellà (best-sellers que plantejaven una certa controvèrsia social: l’avortament, les drogues, la llibertat sexual, vides rebels…) i, en cinc anys, del 1974 al 1979, va editar una quinzena d’obres originals. Després de Testament a Praga, el 1974 van aparèixer el llibre de records Quan érem capitans. Memòries d’aquella guerra, i una de les seves novel·les més rodones, Va ploure tot el dia. En una entrevista del 22 de gener de 1972, rere la pregunta ‘¿Qué seguirá a Testament a Praga?’, afirmava: ‘Mire, para poder expresar todo lo que llevo dentro, tenía primero que volver […]. Lo único que sé es que lo que escriba será distinto del Testament; será la narración de las experiencias vividas.’”

Una noia i un soldat (novel·la de la guerra civil), datada el febrer del 1972, devia ser la primera obra que va acabar aquí, durant el primer mig any de la tornada. Un parell de mesos després, el 29 d’abril, l’editorial Destino (que ja li havia publicat Testament a Praga) va presentar-la a censura, amb la intenció de fer-ne un tiratge declarat de tres mil exemplars. Emès el 24 de maig, el ‘denegado’ no es va fer esperar. Amb dos informes, del 20 i el 23 de maig, n’hi va haver prou per a prohibir l’obra sense contemplacions.”

“Probablement la gènesi d’Una noia i un soldat, i qui sap si el canemàs, provenia de La xiqueta de Balaguer. Obra avui perduda. Teresa Pàmies n’havia parlat a Rafael Tasis, en una carta del 8 de maig de 1964, com de la primera novel·la que havia conclòs, presentada al premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil d’aquell any.”

“A Una noia i un soldat la guerra és presentada des d’una perspectiva femenina singular, d’una jove militant i lluitadora que, obligada a romandre a la rereguarda justament perquè era dona, combatia sense defallença amb les armes que tenia a l’abast: el voluntariat, la cooperació organitzada, l’oratòria, l’escriptura… És la perspectiva d’una guerra ‘viscuda’, no ‘pressentida’, ‘recordada’ o ‘referida’, ni tampoc com a teló de fons de la narració. La vida quotidiana del front i de la ciutat –els bombardeigs, la falta d’aliments, els talls de llum i gas, els hospitals atapeïts…– hi és absent, com també hi era a Quanta, quanta guerra…, de Mercè Rodoreda: ‘Una novel·la amb poca guerra però amb un fons continuat de guerra.’ En aquest sentit, es tracta d’una narració testimonial i política, alhora exemplar i justificativa, una novel·la de la ‘memòria utòpica’, en la qual els fets d’ahir es rememoren, també, amb vista a l’avui.”

“El fons ‘problemàtic’ [d’Una noia i un soldat] era ampli i profund. Teresa Pàmies no devia estar disposada a tergiversar un dels fets més decisius de la seva vida i de tota la seva generació, que els havia marcat sempre més. Per a una qüestió tan transcendent, no hi havia pedaços possibles. L’experiència que hi havia reflectit era la seva veritat. I la veritat era irrenunciable per a la cronista del seu temps que va voler ser, per a les ‘immenses memòries polítiques i emocionals’ que, llibre rere llibre, va voler construir. Avui, una primera baula en surt a llum, cinquanta anys després de ser interceptada per la censura franquista.”

Espai Quera, la llibreria que va portar la muntanya a la ciutat, es reinventa

Tenir sempre un bon motiu per venir. Aquesta és la idea que ha procurat sempre la família Quera a l’hora de pensar què oferir a la gent en el seu entranyable i més que centenari espai del número 2 del carrer Petritxol.

A tocar de la plaça i l’església del Pi, l’any 1916, Josep Quera Còrdoba i Montserrat Graupera obrien una llibreria. Li varen dir L’Escon. Hi venien llibres i revistes de teatre, perquè el Josep era editor i escriptor d’aquesta disciplina artística, i dirigia les revistes de teatre La Talia Catalana i L’Escon. Conèixer bé la temàtica que tractaven els exemplars que despatxaven feia d’aquell comerç un referent a la ciutat, de la mateixa manera que ho seria després, i durant més de mig segle, per als excursionistes.

A partir de l’any 1937, el negoci va començar a especialitzar-se en cultura excursionista i muntanyenca i passaria a dir-se Llibreria Quera. Va ser un dels fills dels propietaris, Joan Quera Graupera, qui va donar aquest nou motiu de visita a la botiga. A poc a poc, la literatura teatral aniria perdent pistonada en una Barcelona sotmesa al franquisme on el teatre en català ja no podia sortir a escena. I, en canvi, aquell fill dels Quera havia anat descobrint el gust per la muntanya i es va adonar que hi començava a haver afició dels barcelonins a sortir a cercar la natura i a caminar-la, però no era gens fàcil trobar llibres d’excursionisme i mapes. I, en plena guerra civil, va poder anar recopilant material que compartiria prestatges amb els llibres de teatre de la llibreria familiar.

Casaments clandestins durant la guerra

I altres coses també passaven durant la guerra en aquella botiga. Raimon Quera, quarta generació de la mateixa família que atén la llibreria, explica que, a banda de moltes publicacions sobre escoltisme que es venien clandestinament, en els anys del conflicte bèl·lic, a la rebotiga, on hi havia aleshores menjador, cuina i habitacions de l’habitacle familiar, varen permetre que s’hi amagués un mossèn. I per haver pogut així salvar la pell, aquell capellà, un cop ja va poder sortir del seu amagatall, va enviar cada any un capó a la família que el va ajudar. En el seu refugi clandestí, a més, el mossèn va arribar a celebrar casaments, i el Raimon ho va poder confirmar bé quan un bon dia, fa uns pocs anys -explica- “va entrar a la botiga un senyor que em va dir que els seus pares s’havien casat a la llibreria, tal com deia el seu document oficial matrimonial, al número 2 del carrer Petritxol de Barcelona”.

Ho comenta mentre prepara unes torrades amb sobrassada, formatge brie i mel, i omple unes copes de bon vi que serveix a un petit grup de persones que han arribat a mig matí a la llibreria per sentir la història d’aquest mític comerç barceloní i passar una bona estona conversant i tastant bons productes de proximitat. Perquè des del 2019, la llibreria Quera va tornar a crear un bon motiu per entrar-hi.

Veient que ara la gent amb el gran desplegament de la informació digital ja té moltes alternatives als mapes desplegables de paper i als llibres i guies d’excursionisme, el Raimon va posar taules i cadires a dins de la llibreria, i a la rebotiga, menjador i cuina de l’antic allotjament familiar. Va crear l’Espai Quera, on la venda de llibres i mapes conviu amb el servei de restauració, amb una carta de fustes selectes amb embotits, formatges, capritxos sobre un pa de coca, platets de mandonguilles, braves que tenen ja molts fans, canelons, daus de salmó, xoriço a la sidra, truites i aperitius ha esdevingut un nou reclam per obrir la porta d’aquest comerç emblemàtic.

Tot l’espai és ple d’encant. Asseguts a taula, especialment en el que havia estat el menjador antigament, tenim la sensació d’estar en un refugi de muntanya.

La reformulació del negoci i l’espai no només guarda total coherència amb l’origen de la botiga, sinó que ha esdevingut un molt digne retrat d’un bocí ben gran d’història de la ciutat, de l’excursionisme i del teatre que va dur a obrir la llibreria.

Cada taula, pensades totes amb un vidre amb un espai expositiu a sota, guarda una història. En una hi trobem les obres de teatre escrites pel besavi Josep Quera, en petits llibrets. En una altra, hi veiem llibres dels anys cinquanta de l’escoltisme perseguit, alguns dels quals el Joan Quera importava d’amagat de països com França. A través del vidre d’una altra taula descobrim guies d’excursions per carretera.

Alpina, els mapes de sempre

En una de les taules una mica més gran, podem veure, en exclusiva perquè no es pot trobar enlloc més, el primer mapa de l’editorial Alpina, de l’any 1946. És la firma, encara avui activa, que l’avi del Raimon, Joan Quera, va ajudar a fundar juntament amb quatre socis més. Només entrar a la llibreria, veurem l’expositor que classifica tots els mapes desplegables d’Alpina disponibles, un segell editorial que ha acompanyat diverses generacions d’excursionistes a coronar cims. Pioners en la cartografia i publicacions de muntanya, des de diferents especialitats -geografia, geologia, enginyeria, arts gràfiques- els seus fundadors es donaven cita molts cops a la llibreria Quera, des d’on el Joan feia la distribució i les venia al taulell, sobre el qual havien fet molts cops les correccions dels seus mapes abans d’enviar-los a impremta. Ho recorda bé el Raimon, que aleshores era un vailet que s’entretenia a la botiga jugant amb una pilota que s’havia fet amb paper. “Quan plegàvem de l’escola, veníem aquí, que hi havia l’avi i la nostra mare”, rememora qui, després de la seva mare, Roser Quera i Simón, va entrar a portar la llibreria.

De nen, una de les primeres feines que hi havia fet havia estat casar mapes d’Alpina que arribaven d’impremta en una capsa amb les portades que eren en una altra capsa, i els encaixava ben plegats a dins de la portada corresponent. Després els hi posava l’etiqueta vermella de la llibreria Quera. Així es va guanyar les primeres setmanades que va tenir. Més tard ja va començar a despatxar mapes i llibres de muntanya a una clientela que habitualment eren homes de mitjana edat.

Reinventar-se per no tancar

Ara a la botiga hi podem veure algunes motxilles d’aquells clients que les han donat com a decoració d’un negoci que va fer molt per ells i que ara ha continuat evolucionant per adaptar-se als canvis, al carrer, a la societat i al món sencer. Avui els GPS i les aplicacions digitals guien els excursionistes en les seves excursions, i el paper queda en mans d’una minoria de gent que sempre ha estimat la muntanya. El Raimon sap que “com a llibreria només hagués hagut de tancar”. Per això va cavil·lar una reinvenció amb molt bon gust.

Va pensar el projecte de llibreria-restaurant i el va vendre a l’empresa Temps d’Oci. Va ser la manera de mantenir obert el negoci familiar i el seu vincle amb ell, perquè el Raimon, en la proposta es va vendre a dins del projecte.

Qui millor que ell com amfitrió en aquest racó de muntanya al bell mig del Gòtic barceloní. El Raimon acull als comensals, alguns són grups de visites guiades a llocs especials de Barcelona, i els fa partícips de la seva història. “M’ho passo molt bé. M’agrada molt el tracte amb la gent”, diu. I, a més ha pogut comprovar que “en hostaleria, la gratificació és immediata”. Mentre que com a llibreter, en canvi,  “t’havies de guanyar el prestigi amb els anys”.

Avancem cap a una altra sala interior, on hi ha el menjador amb taules, al costat d’una petita cuina on només es dona el toc d’escalfor a elaboracions preparades pel cuiner gironí Vicenç Fajardo, del restaurant Saó de Fonteta. Les parets on seiem són plenes de fulls del Cucut i La Vanguardia dels anys 20 i 30 del segle passat, i moltes fotografies per tot l’establiment que ens pugen als cims dels Pirineus.

Quanta història en tan poc espai. El Raimon lamenta que Barcelona no copiï el model d’altres capitals on és l’administració la que adquireix els comerços més singulars per assegurar que no tanquin, “perquè és el patrimoni que identifica cada ciutat”. Ell mateix va haver de marxar de la ciutat fa catorze anys perquè li van triplicar el lloguer, que és l’amenaça per a molts dels establiments on encara batega l’autenticitat barcelonina. “Estem perdent els referents de barri. Jo si ara he de comprar una fusta, no sé on anar”.

Closcadelletra (CCCXCVI): Inici d’inventari de coses perdudes

Quan a una pàgina hi plou sé que som un poc feliç.

Deixaré a lloure les paraules perquè pasturin pel text al seu aire i contorn com si fossin un esbart d’estornells que fan figures desconegudes dins un cel serè.

Però no puc dir mentides.

Ha plogut tota la nit i no he aturat de despertar-me per escoltar el tec-a-tec musical i continu de les gotes contra les fulles, contra els cossiols, contra l’empedrat, contra les palmes, contra les escultures, contra les teulades, contra la terra de call vermell.

Frontissa dels instants, no em deixis!

Puc assegurar que no respect el gust dels altres.

Aquest viatge per les paraules és com qui fer retxes dins l’aigua.

Abans que tot s’esvaeixi redescobresc les coses amb mirada de convalescent, amb ulls de comiat definitiu, com si ja no les hagués de tornar a veure.

I em trob dins una atmosfera enigmàtica que treballa sobre l’extenuació de l’experiència.

Em són amics els emblemes de la fragilitat, les flames que ho devoren tot i a les totes, les claus de l’íntim, el desconcert de qualsevol balanç, les eines de la deriva, els records del nàufrag, la precisió dels mots, aquest desordre aclaparador que forma l’essència mateixa de la meva vida.

El fervor d’allò viu per un cantó i la ferotgia que em donen les coses perdudes per l’altre són els dos motors que m’empenyen en aquesta travessia dins l’espai i el temps de la lletra: l’interior del petit i el quotidià, la immediatesa del familiar i el domèstic, les llavors d’un espai secret de signes de l’escriptura que són la correntia humil de la vida, la suspensió de la mort, aquesta filigrana de formes que hi ha davall la fulla seca i banyada pel record d’una pluja immemorial.

Les sensacions lleus i efímeres són la sal de la vida: el daurat dels codonys que decoren la fruitera damunt la taula de la cuina, el zumzeig de les abelles que xuclen suaument els fruits de l’heura, el parrupeig d’una parella de tórtores en una branca desfullada d’ailant, el perfum de les pomes estotjades dins la palla als porxos, la casa amb els baumes intensos de la sopa de perdiu.

Sé que tot va cap a la ruïna, inabastable, però puc trobar coses veres que perduren en la modèstia de la seva constitució, en la reverberació dels seus ecos.

Encara no he après a viure.

Llegesc llibres a voler i descobresc moltes de coses de la meva vida: això podria ser una definició de la lectura?

Em fascina l’energia de la tendror, em sorprèn el meu desig de fer-me petit, el meu gust per la lentitud i aquesta capacitat, que no vull fer servir, per ser cruel cada dia.

Vull viure en l’angle mort del social i del temps, en els angles del món.

Repetesc les paraules de la Imitatio Christi. In omnibus requiem quaesivi et nusquam inveni nisi in angulo cum libro, que ve a dir: he cercat el repòs en tot l’univers i no l’he trobat enlloc més que en un racó amb un llibre.

M’amag en els intersticis i en els replecs, en les zones de fosca, en els oblits i els confins del temps, en els costums apassionats i sé que l’escriptura és el “mode silenci” del llenguatge.

El llenguatge en eco, a l’aventura de la qual no coneixes la sortida mai.

No plou.

Llegir espaia el pensament, no ho sabies?

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2023/12/Closcadellertra-CCCXCVI.mp3

Benvinguts a Pedro Sánchez i les seves perilloses mitges veritats

Pedro Sánchez (1972) acaba de publicar Tierra firme (Península), el seu repàs polític d’aquests darrers anys (2019-2023). Un llibre ple de mitges veritats, veritats senceres, alguna confessió, i silencis estudiats. Un llibre tan nou no s’havia fet mai tan antic tan de pressa. Impressiona de llegir el volum, a la venda d’ençà de dilluns, perquè no hi surt citada la paraula amnistia, ni la paraula Puigdemont, justament quan la seu del PSOE a Madrid fa setmanes que té davant una gernació concentrada contra l’amnistia i Puigdemont, mentre la cúpula judicial també es revolta. L’estat espanyol viu la convulsió més seriosa d’aquests darrers anys, i Sánchez ni en parla, perquè el volum s’acaba just la nit electoral del 23-J. Justament quan la part interessant i decisiva de la política espanyola va començar. El llibre es diu “terra ferma”, i evita de parlar de la tempesta que travessa. Però, tot i això, és interessant de llegir, encara que sigui de part.

El llibre repassa els darrers anys del govern Sánchez, i no és que ni Puigdemont ni amnistia no hi surtin citats –sempre podrà dir, amb raó, que el llibre acaba la nit electoral, quan la qüestió no era damunt la taula–, sinó que Pere Aragonès i taula de diàleg, tampoc. Hi surt la pandèmia, la guerra d’Ucraïna, la relació amb Podem, el canvi climàtic, la campanya electoral del 23-J, les cimeres europees i el feminisme. Però de la taula de diàleg, de Pere Aragonès o d’Oriol Junqueras, ni rastre. Mira si queda perfilat, el llibre.

Perfilat el llibre, l’autor, i l’autora. Que Pedro Sánchez ha escrit el volum, de 384 planes, a quatre mans amb la seva amiga Irene Lozano (1971), amb qui ja va escriure el primer, Manual de resistencia. La senyora Lozano té la carrera de lingüística i filosofia, va entrar a UPyD amb Rosa Díez i Fernando Savater “per a unir la idea d’Espanya i l’esquerra”, i una vegada va ser diputada, Sánchez la va acabar fitxant per dirigir España Global, l’entitat que combatia les campanyes internacionals independentistes. Com a directora d’España Global, la senyora Lozano va comparar l’independentisme amb una violació en una entrevista a Sky News, va promoure campanyes en què apareixia Junqueras vestit de lladre a la presó, va veure com una gernació es manifestava en contra seva a Barcelona, i va acabar plegant. Ara, a la Casa Àrab, Irene Lozano i Sánchez continuen la relació estreta, i el llibre n’és el resultat. I es nota.

Obra de prosa amb poca ànima, amb poc toc personal, poc íntima, amb un resultat que agradarà als lectors convençuts de Pedro Sánchez, que bàsicament planteja el llibre com un exercici de guerra cultural, més que no pas un repàs de l’obra de govern feta –que també. Guerra cultural en què Sánchez dedica moltes planes a advertir del perill de la ultradreta –“El PP ha franquejat el pas a Vox a la cúspide d’uns quants parlaments autonòmics: ha col·locat en el cor de la democràcia militants antivaccins, negacionistes del canvi climàtic, franquistes confessos, falangistes actius i homòfobs declarats”–, a defensar la importància de lluitar contra el canvi climàtic, a explicar què ha après del feminisme, o dels acords amb Europa que han permès els fons Next Generation i l’excepció ibèrica en la factura elèctrica. Però el lector ha d’anar amb compte de discernir les veritats, les mitges veritats –per on s’escolen les mentides– i els silencis clamorosos que parlen tant, o més, que la lletra impresa. I, a la vegada, de saber veure les virtuts de Sánchez, que també en té i se’n vanta. Per exemple, la seva brillant mirada tàctica.

Així, Sánchez explica que és ell, personalment, qui va decidir avançar les eleccions espanyoles la nit de la derrota electoral socialista de les eleccions municipals i autonòmiques del 28-M. En plena derrota, és ell qui entén abans que ningú que els pactes en ciutats i autonomies entre el PP i Vox li aniran bé en unes espanyoles, que li convé avançar. I així el votant tindrà frescs a la memòria els pactes amb la ultradreta: “Els missatges contraris a la comunitat LGTBIQ+ i a les dones, com també el negacionisme climàtic, els hem escoltat en boca de dirigents de Vox molt sovint aquests darrers anys. Escoltar-los des dels governs és molt diferent. Els votants progressistes van començar a veure una Espanya en blanc i negre que creien superada. I era el PP qui havia obert la porta de bat a bat en aquests dirigents.”

Li va sortir bé.

Entre les mitges veritats que cal saber captar, hi ha les dels resultats electorals. En tot moment Sánchez diu que el 23-J els socialistes van guanyar, quan no és ben bé així. El PSOE va treure menys vots i escons (122) que no pas el PP (136), que va ser el partit que va guanyar. Passa que el bloc del PSOE (PSOE, Sumar, PNB, ERC, ara Junts, etc.) va superar el bloc del PP i Vox. Això sí. Però el matís de dir que el PP va ser el partit més votat no s’explica mai i la lectura pot portar a confusió:

“Havíem guanyat. I teníem l’oportunitat de conformar una majoria. Vam obtenir uns resultats extraordinaris. Un milió de vots més que no el 2019; més diputats i més percentatge que el 2019; el 31,7%. Vora vuit milions de ciutadans i ciutadanes ens van atorgar la seva confiança. Era el millor resultat del Partit Socialista en una dècada. […] El suport de les dones va ser crucial. Els espanyols, i sobretot les espanyoles, havien vist el vídeo promocional dels governs del PP i Vox, i van decidir que no en volien veure el film.”

Sánchez, per cert, explica que va olorar la victòria al míting del 16 de juliol a Barcelona, on el seu instint li va dir que guanyarien. “Vaig tenir un sentiment de remuntada èpica que, per descomptat, em transcendia: jo era la cara visible de la tossuderia ciutadana de no permetre una involució.”

Una altra mitja veritat –per on s’escolen les mentides– és quan Sánchez situa el drama de l’habitatge a l’estat espanyol en la llei del sòl aprovada pel PP: “L’origen d’aquest greu problema es troba en la llei del sòl, aprovada el 1998, i els efectes de la qual encara pateix la societat. La liberalització i privatització del mercat del sòl beneïda aleshores va originar en el transcurs d’una dècada un augment mitjà del 167% en els preus de l’habitatge.” I això és cert, però si es vol ser honest, i es parla d’habitatge, hom ha de citar el decret Boyer (PSOE), del 1985, que va liberalitzar el mercat de lloguer, i que va permetre que la pròrroga de lloguers no fos automàtica, que va posar fi als lloguers de renda antiga, i a drets adquirits dels llogaters enfront dels propietaris i que ha enviat a travessies del desert a centenars de milers de llogaters a l’estat espanyol.

O una altra mitja veritat, referent als fons Next Generation, quan s’explica amb tota la raó que per primera vegada la Comissió Europea s’endeuta per a projectes que han d’ajudar els estats i els ciutadans a recuperar-se de la covid. Pas endavant històric, que fa que Europa sigui solidària amb si mateixa. Però va bé de comprovar on van a parar aquests fons, al final. Un 60% a entitats públiques, un 40% a privades. I en els primers llocs, hi surten guanyant constructores, públiques i privades, per a la construcció del tren d’alta velocitat, en contractes amb ADIF, segons dades del govern Sánchez mateix.

Un dels paràgrafs més citats en els resums del llibre fins ara publicats és el referent als canvis d’opinió de Sánchez, que ell justifica així: “No crec que hi hagi hagut cap president del govern, ni en el nostre país ni en cap altre, que no hagi modificat la seva postura política una vegada arribat al poder. Rajoy va guanyar les eleccions del 2011 dient que baixaria els impostos i va dur a terme una de les pujades més fortes de la nostra història recent. Aznar va començar a anomenar a ETA ‘Moviment basc d’alliberament nacional’ com si res. Felipe González va arribar al poder prometent un referèndum per a sortir de l’OTAN, però el va convocar perquè ens hi integréssim. I el més important és que va encertar. Hi ha qüestions que no es veuen fins que no s’ocupa la presidència del govern. A vegades canvia la conjuntura; unes altres, s’ha de fer canviar. […] Això no és ser maquiavèl·lic, com també se’m qualifica, sinó responsable. […] Sóc un polític de conviccions. I, així i tot, he canviat de postura amb un tema delicat com el dels indults. No és incompatible.”

Al llibre, Sánchez es mostra partidari de reformar la constitució espanyola: “El procés lògic ens portarà en algun moment a actualitzar la constitució espanyola. Per fi recollirà el terme ‘persones amb discapacitat’, que fins i tot a això es va negar el PP la passada legislatura. Però hi ha uns altres aspectes igualment antiquats.” I Sánchez cita que no es menciona gairebé UE, el medi, i que ell hi entraria els drets digitals, el matrimoni igualitari, el dret de la sanitat pública, la dependència, el sistema de pensions, o bé canviar el dret dinàstic de la monarquia, per a permetre a les dones de ser reines.

Aquest llibre també pot servir per a veure virtuts del president espanyol, que defensa, i amb raó, la seva gestió del salari mínim (“Veníem d’un salari mínim de 707 euros el 2017 i el 2023 l’hem situat a 1.080”) o els permisos de paternitat, que ha col·locat en setze setmanes; però també per a veure algunes petites confessions de Sánchez, sigui en forma de xifres alarmants o converses interessants. Així, per exemple: “De les moltes converses que he mantingut aquests anys amb José Luis Rodríguez Zapatero, no poques les hem dedicades a Catalunya. Quan em vaig afrontar a una decisió tan difícil com la dels indults als líders independentistes, José Luis em va aconsellar i donar suport. En pocs líders he vist un instint polític com el seu.”

Tanmateix, Pedro Sánchez continua amb la seva teoria sobre Catalunya, paraula que surt molt poc citada, per exemple ací: “Haver aconseguit la passada legislatura aterrar Catalunya a la realitat i en la solució dels problemes quotidians de la ciutadania és un avenç polític i social.” I és un punt decebedor que Sánchez no defensi els indults, ni expliqui per què els va signar, ni com van anar les negociacions ni per què els veu positius. Tan sols els justifica, i de passada.

Sobre confessions interessants, una en forma de xifra alarmant: “Si el 2008, l’1% més ric acumulava el 15% de la riquesa a Espanya, el 2021 ja acumula el 21%. La desigualtat augmenta a tot arreu a un ritme inadmissible i lacerant. S’ha convertit en un fenomen estructural en el nostre país. El benefici de les empreses de l’Íbex 35 va ser el 2021 un 63% superior que no el 2019. I el poder de compra de les famílies s’ha reduït.”

I dues en forma d’idees, que, tot i que sabudes, està bé que les digui segons qui. Primera, que el mercat comú beneficia el nord d’Europa més que no el sud. I segona, que a l’estat espanyol el mercat elèctric és quasi captiu, i aquest va ser l’argument per a demanar (i aconseguir) l’excepció ibèrica en la negociació sobre el mercat elèctric: “[A l’estat espanyol] formem una illa en termes energètics, per la nostra situació geogràfica com a península, i amb la barrera natural dels Pirineus. Aquesta ubicació dificulta la lliure competència amb altres empreses estrangeres que, de fet, amb prou feines es dóna.” Sánchez explica com Europa va permetre que l’estat espanyol i Portugal intervinguessin en el mercat per a reduir la factura de la llum.

Finalment, una referència als llibres i diaris que Pedro Sánchez cita de passada, per veure quins són els referents del dirigent de la socialdemocràcia espanyola: The Economist, The New York Times, la revista alemanya Blätter, Angela Merkel (“líder del món lliure”), el pensador israelià Harari, Anthonny Giddens, Stern, la sèrie Black Mirror, l’economista Mariana Mazzucato (amb la seva idea d’estat emprenedor), el llibre Fariña (que explica el narcotràfic gallec), el film Don’t look up, l’assagista d’esquerres César Rendueles, Ràdio 3 i el programa All songs considered, de la cadena nord-americana NPR. Sánchez es vanta de parlar bé l’anglès –és el primer president espanyol que el domina– gràcies al fet que, diu, els seus pares es van hipotecar per pagar-li els cursos d’anglès a Irlanda, detall que agradarà als lectors convençuts de Sánchez, i que reforçarà la imatge d’un dirigent provinent de classe humil, amb l’avi Juan que va emigrar a Alemanya. Però, de fet, torna a ser una mitja veritat, essent l’altra mitja que el seu pare és economista, empresari, ha dirigit empreses i l’INAEM, la seva mare és funcionària de l’estat, i el seu germà, director d’orquestra.

“No ha existit”: el final de recorregut de les causes contra els policies de l’1-O?

Les càrregues de la policia el Primer d’Octubre van deixar un balanç de 1.066 ferits atesos i més de sis-centes denúncies. Els sis mil policies espanyols i guàrdies civils van actuar sense seguir els principis bàsics d’actuació, van colpejar de manera indiscriminada parts del cos no autoritzades, incloent-hi la cara, i van causar fractures, traumatismes crànio-encefàlics i afectacions en òrgans interns d’alguns votants.

Tanmateix, la manca de col·laboració de bona part de les institucions espanyoles ha estat un obstacle important per a depurar responsabilitats. Tot i això, sis anys més tard, hi ha unes quantes causes encara obertes, amb més d’un centenar de policies espanyols i guàrdies civils investigats o processats. Però ara, bona part de l’esforç en l’àmbit judicial podria acabar en no res.

La llei d’amnistia registrada al congrés espanyol preveu, entre més qüestions, que siguin amnistiats els actes que hagin estat declarats o que estiguessin tipificats com a delictes o com a conductes determinants de responsabilitat penal, administrativa o comptable vinculats al referèndum. Tot plegat extingiria les causes contra els organitzadors, manifestants, ex-alts càrrecs o batlles encara investigats, però també serien eximits de responsabilitats penals els policies que van reprimir. De fet, haver-hi inclòs els policies és una qüestió controvertida: hi ha represaliats que s’hi oposen i també els sindicats policíacs, que consideren un “insult” que siguin equiparats amb l’independentisme.

Benet Salellas: “Incloure els policies en l’amnistia és una bestiesa monumental”

Després de sis anys, encara no hi ha cap policia condemnat, tot i que hi ha unes quantes causes que són a punt d’arribar a judici. Les de Barcelona són les més avançades. El jutjat d’instrucció número 7 ha enviat a judici quaranta-set policies per les càrregues en un centre de votació de la ciutat i l’Audiència de Barcelona també ha confirmat que envia a judici cinc agents per haver fet perdre l’ull a Roger Español.

També resta pendent de judici la causa contra un policia pel cas d’Enric Sirvent, l’home que va patir un atac de cor a l’escola del barri de la Mariola, a Lleida. En canvi, van més endarrerits al jutjat d’instrucció número 4 de Mataró, en què vint-i-quatre ciutadans van denunciar les càrregues a Dosrius i Canyamars (Maresme). En aquest cas, encara manca la interlocutòria de la jutgessa, que ha de decidir si l’arxiva o envia quaranta-sis agents a judici.

Per part seva, el jutjat d’instrucció 2 de Girona ha decidit aquesta mateixa setmana l’arxivament les acusacions contra vint-i-set policies espanyols que van carregar en col·legis de la ciutat i d’Aiguaviva. La jutgessa ha considerat que no hi va haver un excés en l’actuació policíaca i que, si hi va haver lesions, va ser perquè no van poder actuar de cap altra manera. Tot i això, encara hi ha recorregut, i els advocats han avançat que hi presentaran un recurs. De manera semblant, una gran part de les causes han estat arxivades, però n’hi ha algunes que resten pendents de recurs, com ara la de les càrregues de la Ràpita (Montsià), les de Callús (Bages) –que és al TC espanyol– i les de Sant Joan de Vilatorrada (Bages) –al TEDH.

Com pot afectar-les l’amnistia?

La llei d’amnistia, tal com és redactada ara mateix, tindria efectes diferents en les causes, atès que les convencions internacionals subscrites per l’estat espanyol estableixen que els delictes de tortures, tractes inhumans o degradants han de restar fora de qualsevol procés d’amnistia. Aquest seria el cas de Barcelona, on el jutge instructor ha considerat que els fets, tant en la causa que afecta els quaranta-cinc policies com la de l’actuació contra Roger Español, també poden ser constitutius de tortures i contra la integritat moral. Això fa que el judici pugui tirar endavant tot i l’amnistia i que els agents no se’n puguin beneficiar si finalment són condemnats per aquests delictes.

En canvi, més complicat d’esquivar és en el cas de Dosrius i Canyamars. L’advocada Montse Parera, de l’Associació de Juristes pels Drets Humans, considera que, tal com és redactat el text registrat, els afectaria de ple, atès que s’ha especificat que restarien fora dels efectes de la llei els “actes dolosos contra les persones que haguessin produït un resultat de mort, avortament o lesions al fetus, la pèrdua o la inutilitat d’un òrgan o membre, la pèrdua o inutilitat d’un sentit, la impotència, l’esterilitat o una greu deformitat”, i en aquest cas no es compliria cap d’aquests supòsits, perquè hi ha lesions com ara contusions i un nas trencat.

En una línia semblant, l’advocat Albert Carreras, portaveu de Voluntaris Drets de Defensa Girona, explica que, tal com ha anat la instrucció, i l’actitud de la fiscalia i el jutjat i del ministeri de no col·laborar amb documentació i dades –cosa que no ha permès d’esbrinar la cadena de comandament ni el sistema per a basar la unitat d’actuació dels policies–, la causa ja tenia poc recorregut, però amb el text de la llei d’amnistia creu que es tancarà del tot: “Aquí s’esgotarà el recorregut penal de la causa.”

David Casellas, advocat defensor principal dels agredits durant el Primer d’Octubre al Bages, explica que allí tampoc s’ha estimat que hi hagi cap cas de tortures i que hi han anat recorrent fins on han pogut, però que els tribunals han anat tancant totes les causes. Creu que el recorregut hauria estat el mateix amb amnistia o sense: “No influirà en res.”

Els efectes abans de ser aprovada

La llei d’amnistia sembla haver tingut un efecte no previst abans d’haver-se aprovat i tot. En el cas de Dosrius, Parera explica que després de sis anys, i amb la instrucció acabada, ara solament manca que la jutgessa faci una interlocutòria i decideixi si ho arxiva o ho porta a judici. És una decisió que té sobre la taula d’ençà de fa molts mesos i que, tal com l’explica, “no poden ser dos folis, sinó una resolució molt motivada i substanciada”, un afer complex, altament mediàtic, al qual cal dedicar moltes hores i, a més, segur que serà objecte de recurs, per un part o l’altra. De manera que sospita que la jutgessa esperarà a veure què passa amb la llei d’amnistia abans de fer res.

De fet, la setmana passada ja es va suspendre un judici per la tramitació de la llei d’amnistia perquè el jutge va considerar que, amb el text actual, si era aprovada, hauria estat inútil de fer-lo, amb l’alt cost material i personal que implica un judici.

L’endarreriment de la causa també és evident en el cas d’Enric Sirvent, que d’ençà del mes de març espera que l’Audiència de Lleida fixi una data de judici. Anna Llauradó, advocada de la família, explica que en principi també s’hi inclourien els policies i que és possible que s’endarrereixi tot esperant l’aprovació de la llei d’amnistia.

Per la seva banda, Albert Carreras és del parer que l’arxivament la setmana passada de la causa també ha estat arran del debat de l’amnistia: “Nosaltres entenem que aquí hi ha una decisió judicial amb clares connotacions polítiques.” Considera que és molt complicat de justificar, sense un judici, un eximent complet després de sis anys d’instrucció, i creu que ho han fet així perquè no volen que es digui que els policies s’han beneficiat de la llei d’amnistia. Tot i això, ara han presentat un recurs contra l’arxivament, que preveu que es podria resoldre d’ací a un parell de mesos, és a dir, molt abans de l’aprovació definitiva de la llei.

I ara, què?

Els advocats de les causes en què no s’han demostrat tortures o atemptats contra la integritat moral coincideixen a dir que és un final de recorregut. Una possibilitat, tal com explica Carreras, podria ser una esmena a la llei que no solament deixés fora de l’amnistia els actes dolosos més greus, sinó tots els que tinguessin com a resultat lesions. Però entén que abans caldria analitzar-ho bé, per evitar que tingués efectes no desitjats sobre uns altres encausats.

Diu que esperaven que algunes causes com la seva restarien al marge de la llei d’amnistia, però entén que durant la negociació de tota la llei és una qüestió que no s’ha delimitat prou. Tot i això, personalment, i no com a portaveu, remarca que ho troba un pas endavant important, atès que molts acusats, amb causes pendents, podran recuperar la normalitat.

David Casellas explica que, una vegada tancada la causa penal, no es va plantejar obrir-ne una altra d’un punt de vista administratiu, i que no veu cap més via per a demanar responsabilitat; i Montse Parera diu que, de fet, els efectes de l’amnistia són que allò no va passar; s’esborra tot i no hi ha cap via més per a reclamar una indemnització a l’estat espanyol, ni res semblant. De manera que així poden acabar la gran majoria de causes del Primer d’Octubre: “No ha existit.”

Gemini, de Google, és el darrer oferiment d’un any trepidant per a la intel·ligència artificial

The Washington Post · Gerrit de Vynck

San Francisco, Estats Units. Després d’una llarga espera, Google va donar a conèixer el seu programari d’intel·ligència artificial dimecres en una presentació en què apuntà directament contra el fabricant de ChatGPT, OpenAI, i digué que el seu programari, anomenat Gemini, era més bo en les tasques de matemàtiques, codificació i raonament que no les altres eines d’intel·ligència artificial.

L’anunci de Google és tan sols el darrer en un any trepidant en la indústria tecnològica en què gegants com ara Microsoft, Google i Facebook s’han llançat a competir amb empreses emergents més petites, com ara OpenAI i Anthropic, per desplegar productes d’intel·ligència artificial. Aquesta carrera armamentística ha atret l’atenció de polítics de tot el món, que s’han esforçat per entendre la tecnologia i provar d’establir-hi regulacions. Sovint, aquest escrutini regulador s’ha produït enmig d’un debat més ampli sobre si la intel·ligència artificial podia perjudicar la humanitat o bé si simplement era la pròxima onada d’innovació tecnològica.

Tot i haver inventat molts dels conceptes informàtics que han fet possibles els bots de conversa i els generadors d’imatges, Google és endarrerit en la cursa de la intel·ligència artificial. Al novembre de l’any passat, OpenAI va donar a conèixer ChatGPT al món. El xatbot va captar l’atenció de la gent per la seva capacitat de crear frases i discursos humans i, fins i tot, superar exàmens de llicenciatura professionals. Microsoft, l’arxienemic de Google, va arribar a un acord amb OpenAI per accedir a la seva tecnologia i va començar a introduir-la en els seus productes. Google, per la seva banda, va contraatacar amb un xatbot propi. Poc després, OpenAI va llançar un programari d’intel·ligència artificial encara més sofisticat, l’anomenat GPT4, que d’aleshores ençà ha esdevingut el referent amb què la resta d’empreses tecnològiques mesuren la qualitat dels seus programaris d’intel·ligència artificial. Ara, Google ha fet pública la seva resposta a GPT4: Gemini. El llançament d’aquest programari culmina un any d’activitat frenètica per a la indústria tecnològica.

Què és Gemini?

Gemini és un model de llenguatge extens (LLM) entrenat a partir milers de milions d’imatges i frases extretes d’internet. És la tecnologia amb què funcionen els bots de conversa –en el cas de Google, Bard. En una reunió informativa amb periodistes, els executius de l’empresa van dir que Gemini era capaç d’entendre problemes matemàtics, desglossar-los i donar consells sobre com resoldre’ls. Com que la intel·ligència artificial extreu dades d’internet i s’hi basa per construir una concepció pròpia de com diferents conceptes i paraules es connecten entre si, els xatbots solen ser bons en la producció de frases, però poden tenir problemes a l’hora de fer raonaments o resoldre problemes matemàtics. Gemini també és capaç de convertir a text instruccions en forma de vídeo, imatge o enregistrament de veu, cosa que pocs models d’intel·ligència artificial poden fer.

És difícil de vaticinar si Gemini realment pot ser el nou capdavanter en el sector de la intel·ligència artificial. La qualitat de les respostes de la intel·ligència artificial pot variar molt, i Gemini –així com uns altres models d’intel·ligència artificial– continua inventant-se informació falsa i tractant-la com si fos un fet demostrat. Els experts, en aquest sentit, han criticat les referències que Google ha emprat per comparar el seu model de llenguatge extens amb la resta, i han assenyalat que no oferien proves fefaents de la capacitat o intel·ligència de Gemini. Tot seguit, us mostrem alguns dels competidors de Gemini que són al mercat.

Bing, la versió de Microsoft del ChatGPT

El xatbot de Microsoft Bing, llançat al febrer, va ser anunciat per l’empresa com una eina que canviaria la manera en què la gent cerca informació a internet. Però el bot ha mostrat tendència a inventar-se respostes, cosa que en soscava considerablement la utilitat a l’hora ajudar l’usuari a trobar informació de qualitat a la xarxa. De vegades, fins i tot ha arribat a comportar-se de manera descontrolada, i ha dit als usuaris que el seu nom real era Sydney. Tot i aquests entrebancs, la incursió agressiva de Microsoft en l’àmbit de la intel·ligència artificial ha empès Google a llançar les seves pròpies eines i reforçar la llarga política de l’empresa de llançar programari nou després de mesos, o fins i tot anys, de proves.

GPT4, la intel·ligència artificial més llesta d’OpenAI

OpenAI va donar a conèixer al març GPT4, el seu darrer model d’intel·ligència artificial, que segons la companyia té “capacitats de raonament avançades” i pot interpretar imatges i text. Alguns usuaris van quedar parats per la capacitat del xatbot de resumir documents llargs succintament, però uns altres van criticar que encara s’inventava respostes de manera aleatòria. Els mesos següents, OpenAI va prendre la decisió de permetre que unes altres empreses fessin servir el GPT4 als seus productes en canvi d’una tarifa, i així va accelerar la carrera per a trobar maneres de guanyar diners amb aquesta tecnologia.

Google Bard, la resposta d’Alphabet al ChatGPT

Al març, Google també va anunciar el seu propi xatbot, anomenat Bard. A diferència de Microsoft, Google no va incloure Bard als seus resultats de cerca immediatament, sinó que va etiquetar l’eina com “d’experiment” –per bé que la va promocionar a milions dels seus clients. D’aleshores ençà, Google ha començat a integrar Bard amb molts dels seus productes, incloent-hi YouTube, Gmail i Google Docs. L’empresa també ha començat a mostrar respostes generades per la intel·ligència artificial en els resultats de cerca d’alguns usuaris. Això ha aixecat molta polseguera entre la indústria editorial, que ha criticat Google per haver entrenat la seva intel·ligència artificial amb notícies, publicacions en blocs i receptes amb drets d’autor amb l’objectiu construir una eina per crear contingut nou de franc. Dimecres, Google va dir que Gemini s’afegiria a Bard i en faria créixer de manera exponencial les capacitats. I va afegir que Gemini començaria a aparèixer als resultats de cerca a partir de l’any vinent.

Llama 2, la resposta de Meta a la carrera armamentística en la intel·ligència artificial

El propietari de Facebook, Meta, tingut un paper actiu en l’àmbit de la intel·ligència artificial durant anys, ha contractat alguns dels investigadors més intel·ligents de la indústria i ha fet servir la tecnologia per ajudar a decidir quins anuncis havien de veure els seus usuaris. Aquest juliol, Meta va refermar el seu enfocament en intel·ligència artificial, molt diferents del dels seus rivals, i va anunciar que Llama 2, la seva resposta a GPT4, seria de “codi obert”: és a dir, que estaria disponible perquè qualsevol usuari pogués descarregar-lo, modificar-lo i afegir-lo als seus propis productes de franc. Aquesta decisió va valdre a Meta els aplaudiments de les empreses emergents tecnològiques, preocupades perquè Google, Microsoft i OpenAI intentessin apropiar-se el mercat d’intel·ligència artificial avançada i en fessin fora qualsevol competidor més. Però alguns també han criticat la companyia perquè podria facilitar la tasca a aquells que vulguin emprar la intel·ligència artificial amb finalitats malicioses. Unes altres eines d’intel·ligència artificial de codi obert s’han fet servir, per exemple, per generar material d’explotació sexual infantil, dissenyar nous virus informàtics i estafar usuaris.

GPT Store, els plans d’OpenAI per a la pròxima onada d’IA

Aquest novembre passat, OpenAI va fer la primera conferència de desenvolupadors, un esdeveniment amb mil participants que va evocar els ja mítics llançaments de l’iPhone d’Apple. El director general de la companyia, Sam Altman, va irrompre a l’escenari per anunciar la GPT Store, un mercat en què la gent pot publicar versions de ChatGPT que hagin ajustat amb les seves pròpies dades i instruccions. Els propietaris de GPT especialment populars obtindran un descompte en la quota de subscripció d’OpenAI, va dir l’empresa, tot un model de negoci fet famós per un altre gegant tecnològic: Google amb YouTube. L’esdeveniment va demostrar que l’ambició d’Altman era convertir OpenAI en una empresa tecnològica capdavantera, en compte de limitar-se a ser un mer un proveïdor de tecnologia del seu soci Microsoft. Setmanes més tard, Altman va ser acomiadat i reincorporat de seguida com a director general d’OpenAI, i així va consolidar la seva posició i visió per al futur de la companyia. Per tant, la carrera armamentística de la intel·ligència artificial sembla que no tindrà aturador.

Vi del Matarranya i ratafia d’aram

Vi Irur, quan el celler Ficaria del Priorat elabora al Matarranya

El celler Ficaria, amb seu al municipi de la Figuera (Priorat), és un projecte familiar que tiren endavant Jaume Roca, Montse Castro i els fills, avui sobretot la seva filla Èlia Roca. Enguany fan vint anys, perquè van fundar el celler el 2003, i abans no s’acabi l’any organitzaran una trobada amb sommeliers, prescriptors i amics a Barcelona, on es podran tastar els seus vins en un tast conduït pel sommelier Ferran Centelles. També presentaran un primer audiovisual de la sèrie Converses sota la figuera, a partir de converses sobre el vi i al voltant del món rural, aquest primer protagonitzat per la Vanesa Freixa, de l’Escola de Pastors, i que ha elaborat la productora Cordegat, de Jordi Gatell i Manel Cortés.

A Ficaria són treballadors i entusiastes, que elaboren uns vins de garnatxa de qualitat. La Figuera és terra de garnatxa negra. De fa tres anys, els seus vins no formen part de cap denominació d’origen i treballen al grup de Vinyataires Lliures per, entre més qüestions, fer menys restrictives i arbitràries les normatives de les DO.

Però avui volem explicar que fa cinc anys la passió que senten pel vi que expressa el terrer va portar aquests viticultors a engegar un projecte d’elaboració de vins al Matarranya, al poble d’Arenys de Lledó, molt a prop d’Horta de Sant Joan, a una hora de camí de la Figuera. Vuitanta quilòmetres separen la Figuera d’Arenys de Lledó. A Jaume Roca i Montse Castro de sempre que els agradava anar a passejar pel Matarranya i ell, quan veia les vinyes que hi havia, sentia una forta atracció per aquest paisatge de valls, amb poca població, molt rural encara i prou salvatgí, com el Priorat. “Ben segur que d’una terra amb tanta identitat n’han de sortir bons vins”, es deia. I va començar a imaginar la possibilitat d’elaborar vins en aquest territori.


Vinya del Matarranya.

Una primera prova el 2016 va confirmar les seves sospites. Ho explica ell mateix: “Els vins els fan els llocs. Nosaltres al Matarranya ens hi sentíem bé, la terra ens parlava i volíem provar de fer vins allà. Però havíem de trobar un celler. El 2016 vam contactar amb en César, un viticultor que tenia vinyes i havia tingut un celler, però no li havia anat bé. Li vam comprar raïm d’una vinya de garnatxa blanca de la vall d’Infern. I d’aquí va néixer el primer vi del Matarranya de Ficaria. Va ser una microvinificacio i el vam anomenar Irur, un nom iber.”

“Com que el vi ens va agradar, el 2017 vam parlar amb la cooperativa agrícola d’Arenys de Lledó, que aleshores ja no tenia ningú que fes vi allà i quatre socis ens van vendre el raïm a nosaltres i ens van arrendar un espai de la cooperativa per poder elaborar el vi. I així ho hem fet al llarg d’aquests cinc anys següents. Hem elaborat dos vins amb àmfora, els Irur de garnatxa blanca i l’Irur de garnatxa negra; dos vins anomenats les Valls, de garnatxa blanca i negre i un cinquè vi, Ekiar, de macabeu.”

Aquest projecte anava bé: el 2018 van augmentar la producció i el 2019 van començar l’exportació als Estats Units. Però va arribar el 2020 i amb la pandèmia el món es va aturar. “I tot i que vam elaborar els vins, perquè hi va haver míldiu, però el vam poder controlar, l’importador americà va tancar i nosaltres vam quedar desprotegits. Als pobles del Matarranya, com en la majoria de llocs, els joves també marxen i no es dediquen a la pagesia, i a la cooperativa tots els pagesos són grans i van abandonant les finques. I no vam trobar ningú d’allà amb qui ens poguéssim associar, tampoc de fora. I introduir el nostre vi a l’Aragó és molt difícil. De manera que enguany ja no hem elaborat i el projecte al Matarranya ara es troba latent. Però no renuncio a abandonar-lo, perquè després de cinc anys em conec el terreny. Valoro el vi que en surt, la terra, el lloc. Ens desmotiven les dificultats que ens hem trobat i caldrà esperar a trobar un accionista que vulgui compartir el projecte per donar-li una identitat pròpia més enllà de Ficaria.”

El sòl d’aquesta zona del Matarranya és calcari i llimós. Sempre ha tingut molta aigua. Per això hi ha tantes valls, ens explica Jaume Roca. “El vi que en surt m’agrada perquè reflecteix la terra d’on surt. És un vi mediterrani amb tocs continentals, perquè els Ports de Tortosa-Beseit fan una barrera que impedeix que hi arribi la brisa marina. Hi ha un gran contrast tèrmic entre el dia i la nit i tot això es troba en els vins que fem. Són vins amb una gran potència, que equilibrem amb un bon treball de terra i també triant el moment adequat per a collir el raïm. Durant cinc anys he anat aprenent tot això.”

Demanem a Jaume Roca que ens presenti un dels cinc vins del Matarranya i ens proposa l’Irur 2020, un vi de garnatxa blanca que surt d’una vinya de seixanta anys, una petita parcel·la a la vall d’Infern. De l’Irur 2020 en van sortir entre 900 i 1.000 ampolles. El raïm es va derrapar, premsar i el most es va fermentar en àmfora. Una vegada acabada la fermentació el vi es va transvasar per eliminar les mares més grosses i es va tornar a posar a l’àmfora on va fer una criança de quatre mesos. Fa servir àmfores de 350 litres elaborades al poble de Miravet. “Al nas, hi trobem fruita groga madura (poma, codony, préssec), també notes de mel i un toc de fonoll. En boca és un vi untuós, glicèric, que manté les notes de fruita madura i mostra una acidesa cítrica, que li aporta frescor. És llarg i harmoniós.”

La Ratafia d’Aram de Santa Coloma de Farners, tribut a Joan Vinyoli

Al novembre, durant la Festa de la Ratafia de Santa Coloma de Farners, es va presentar una ratafia singular: la Ratafia d’Aram, perquè l’han inspirada uns versos del poeta Joan Vinyoli i el vincle de Vinyoli amb l’entorn natural i humà de Santa Coloma de Farners. És ben conegut que Joan Vinyoli va passar els estius en aquesta població durant la seva infantesa i joventut i va ser aquí on “la natura el va cridar” i va començar a escriure poesia.

Ens explica Pep Solà, biògraf del poeta, que a propòsit del poema “El viatge”, del llibre El griu, publicat als setanta, es van adonar que contenia uns versos que feien referència inequívoca a la ratafia i que aquest fet podia ser el punt de partida per a l’elaboració d’una ratafia a partir d’herbes característiques dels boscs de Sant Coloma. Els versos són aquests:

                                        Un massa ardent xarop
d’herbes de juny em vas posar a la copa
del comiat, que em vaig quedar morint
de set de tornar a veure’t.

Continua Solà: “Sembla molt clar que aquest ‘xarop d’herbes de juny’ només pot fer referència a la ratafia. Per una altra banda, hem vinculat aquest fet amb un altre: en Vinyoli va viure al carrer Beat Dalmau, on, entre el 1930 i el 1936, va compartir veïnatge amb la Francesca Pastells, reconeguda bosquerola i ratafiaire de generacions, que recol·lectava productes del bosc (bolets, herbes, llenya…). El seu licor era conegut pertot el veïnat. Per això és raonable pensar que la primera vegada que tastés aquest licor, fos el de la Francesca.”


Joan Vinyoli, a Santa Coloma de Farners.

Enguany, doncs, amb motiu de la Festa de la Ratafia, la Confraria de la Ratafia, juntament amb estudiosos i lectors del poeta, amb Pep Solà al capdavant, i la cooperativa de joves la Sobirana, van impulsar i elaborar una ratafia partint d’una recepta lligada al paisatge de Santa Coloma. Entre més ingredients, conté tomaní (cap d’ase), farigola, poniol, saüc i uns encenalls d’escorça de castanyer i de roure. Això dóna un cos molt especial a la beguda. La Sobirana va elaborar aquesta ratafia i se’n van elaborar 800 ampolles, que es van exhaurir totes durant la festa.

Foren els estudiosos i amants del poeta que van trobar el nom adient a aquest licor. Ratafia d’Aram fa referència a un dels recursos poètics més coneguts i celebrats de Joan Vinyoli. Ens situa de ple a la tardor, amb el vent que enlaira i s’endú les fulles seques i fa caure les vermelloses i grogues. Recorda el biògraf del poeta: “La ratafia arriba a la tardor. Vinyoli, en una prosa poètica que va escriure als anys cinquanta per descriure el trànsit de l’estiu a la tardor i les vivències de petit a Santa Coloma de Farners, va fer servir aquest ‘vent d’aram’.”

La Ratafia d’Aram té un color vermellós ocre molt tardorenc, porta tap de suro i l’etiqueta és obra del dissenyador Oriol Piferrer. Té un aire de medicament, de xarop, com diu el poeta en el vers de “El viatge”. No li diu pas licor, i això fa pensar a Pep Solà que potser Vinyoli en el poema recorda la ratafia d’infant, com a xarop, que li donaven per a refer-se.

Espanya al divan

“Irònicament, dic que jo no sóc nacionalista, que només sóc independentista, perquè jo vull un estat, no vull que m’entabanin. És clar que sóc nacionalista, però el motor ha de ser nacionalista mentre el volant no ho ha de ser. Perquè el foc al cor crea fum al cap.” Tenir el motor nacionalista i el volant, no. Quin home, Xavier Rubert de Ventós (1939-2023), el filòsof que va teoritzar sobre nosaltres en llibres com De la identitat a la independència, amb pròleg de Pasqual Maragall, o Teoria de la sensibilitat nacionalista. Home de conversa sàvia i humil –tot i que amb prou feines el vaig conèixer, l’enyoro– i que té idees com aquesta: “Hem de barrejar-nos amb més lleis, terres i sang. Practicar la identitat múltiple. Si no, és perillós. I fem-ho bé. Un de Vic que és boletaire, catòlic, del Barça, nacionalista i votant de CiU no té múltiples identitats. En té una de sola, que és redundant. Fugim de l’única identitat.” (Xavier Rubert de Ventós, 2012, 2012 i 2014)

Però és sobretot un paràgraf, que aquests dies porto a dins. Un paràgraf que em recorda poderosament la idea que vaig aprendre de David Graeber, i que ja no m’ha deixat: la pregunta és més important que no la resposta, perquè marca el debat, la narrativa, el tema de conversa, el focus d’atenció. Compara una universitat que atorga una beca de 150.000 euros amb aquest enunciat (Quina és la relació entre lliure mercat i democràcia?) i una altra amb aquest (Quina és la relació entre lliure mercat i extracció colonial?) i veuràs la importància de la pregunta (i no la resposta) a l’hora de marcar el debat. Rubert de Ventós, expressa una idea similar, que aquests dies no em trec del cap:

“Doncs igual que una feminista voldria que no fos necessari el feminisme, jo també voldria que no fos necessari el catalanisme. Perquè a nosaltres ens treu el ressentiment, la mala llet… I als espanyols els treu la prepotència. Fa vint anys o més fèiem unes reunions a Castelldefels amb el Castellet i els seus amics, i els liberals de Madrid. Sempre venien amb la mateixa cançó: ‘no us expliqueu!’. L’actitud nostra és el que em neguitejava i em neguiteja. Vull dir: el que pregunta és el que es constitueix en psicoanalista, et posa a sobre el divan. Jo vaig tenir la sensació vergonyant, en aquestes reunions d’intel·lectuals castellans-catalans, que els castellans ens venien a perdonar. Ens deien: ‘Abans éreu la nostra porta d’Europa i ara amb aquest Pujol esteu tancats. Tan bé que ens enteníem abans, expliqueu-nos què us passa.’ Que què ens passa? Estira’t tu al divan, jo faré de psicoanalista i preguntaré què us passa a vosaltres. És important fer tu la pregunta. Et constitueixes amb el poder. L’espanyolisme ha anat generant en mi i en tots una mala llet, que és la que és. I em fa ràbia aquesta gent que em fa sortir registres meus que no m’agrada que em surtin. I  aquesta gent ja no els aguanto.” (2014)

De la fase “Escolta, Espanya”, Rubert de Ventós ens recomana passar a la fase “Respon, Espanya”. Fes la pregunta. Posa’ls al divan. I ara, aquests dies més que mai, Espanya ha d’anar al divan: Com és, Espanya, que aquests darrers quatre anys, encara no, has viscut tres eleccions (2019, 2019, 2023) i una moció de censura (2018)? Per què , Espanya, et costa tant tenir un govern estable? Per què tens tanta gent al carrer envoltant la seu del partit del president? Tens, Espanya, problemes de convivència? Per què? Què us passa, PP i PSOE, que practiqueu aquest odi? Per què aquesta ultradreta la teniu tan descontrolada? Per què se us pot girar ara la lawfare en contra? De veritat que el pla és de fer amb Pedro Sánchez el que ja s’ha fet amb Lula da Silva o amb Evo Morales? Pedro Sánchez a la presó, doncs? Un president guanya, legisla, no us agrada i el voleu a la presó? Activeu els jutges contra seu? Per què? Per què, Espanya, la teva població té una autoestima tan baixa enquesta rere enquesta? Què us passa ara amb la Letícia? Per què humilieu la vostra reina, el vostre rei i la vostra monarquia? Per què els joves de VOX criden Borbons als taurons? Per què, ara, l’amnistia i els indults? Per què els legisles, Espanya, sense ganes, sense defensar-los, sense justificar-los, sense teoritzar-los? Com és que has acceptat una negociació a Suïssa amb un presumpte pròfug? Explica’t, Espanya. Què et passa? Seu, estira’t al divan. Digues-nos què et passa últimament, que no acabes de trobar estabilitat? Com et podem ajudar?

La UE vol que les Illes siguin independents energèticament el 2030

Fa pocs dies, la Comissió Europea anunciava les illes i arxipèlags seleccionats per al programa Trenta Illes Renovables per al 2030, que s’emmarca dins la iniciativa d’energia neta per a les illes de la UE per a promoure la independència energètica als territoris insulars de la UE mitjançant l’adopció de fonts renovables. Entre les primeres trenta seleccionades, n’hi ha de deu estats membres, entre les quals, les Illes Balears. Una illa és un dels llocs on els beneficis de les energies renovables són més evidents. Actualment, depenen del tot de la importació de combustibles fòssils i generalment la generació elèctrica es fa a partir de dièsel, cosa que fa que hi hagi preus energètics molt més cars que al continent. L’objectiu de la UE és que, amb les energies renovables, les illes aconsegueixin independència energètica, o un valor de dependència exterior tan baix com sigui, i addicionalment fer que el rebut energètic davalli notablement. A més, a l’estat espanyol els sobrecosts energètics insulars els han d’assumir al seu rebut mensual els consumidors peninsulars, per la qual cosa també seran beneficiats de la iniciativa europea. Les Illes entren en un programa que ha de servir d’exemple de bones pràctiques que després es puguin expandir a la resta de territoris insulars europeus.

Els objectius de la UE

En conjunt, a la UE hi ha 2.400 illes habitades amb una població total d’uns vint milions de persones. Les institucions europees volen promoure una aproximació a les renovables en conjunt, però, alhora, que cada illa pugui decidir el seu propi camí cap a la neutralitat climàtica. La funció de la Comissió serà proporcionar ajuda, assessorar i assistir en els diferents aspectes de la transició de cada territori insular. La iniciativa d’energies netes per a les illes es va presentar el 2017, a partir de la qual els governs insulars van presentar projectes. Ara, la Comissió ha seleccionat aquelles illes amb els plans que poden ser “models pioners en la planificació i implantació de sistemes d’energia neta i en la gestió de sistemes elèctrics descentralitzats i descarbonitzats”, en paraules de la comissària d’Energia, Kadri Simson.

El 2020 les institucions europees van fer una diagnosi dels inconvenients i limitacions a què s’enfrontaven els territoris insulars en l’àmbit energètic. Principalment, que les illes encara depenen en gran manera de la importació de combustibles fòssils per a generar electricitat. També, que les connexions energètiques entre illes, o amb el continent, són limitades i, fins i tot, inexistents en alguns casos. El turisme, fonamental en l’economia de molts territoris insulars, també implica un augment estacional important de la demanda energètica i, per tant, que hagin de tenir infrastructures energètiques específiques per a cobrir aquests pics.

Tot plegat fa que el cost energètic de les illes sigui molt elevat i s’hagi de subvencionar, cosa que vol dir subvencionar directament l’ús de combustibles fòssils, una contradicció amb les polítiques verdes europees actuals. I que, a més, actua de barrera a l’extensió de les energies renovables, limita la lluita de les illes contra el canvi climàtic, en perpetua la dependència energètica de l’exterior i no descarbonitza la seva economia. A més, els governs es veuen obligats a dedicar-hi una part considerable del pressupost públic i disminuir els fons per a unes altres partides.


La Comissió Europea ha publicat les illes seleccionades per tirar endavant els plans d’independència energètica als territoris insulars de la Unió.

Així doncs, la UE reconeix que cal posar fi a les subvencions als combustibles fòssils. L’acció principal per a descarbonitzar les illes és estendre les energies renovables localment, que, a més, reduiran la dependència de l’exterior i aportaran flexibilitat al sistema energètic, cosa que farà atenuar l’impacte estacional del turisme i rebaixar els pics de demanda. També vol que les renovables ajudin a mitigar l’aïllament geogràfic de les illes i creïn llocs de feina qualificats locals. Tot plegat ha de contribuir a facilitar l’autosuficiència econòmica i reduir els impactes sobre la salut que causa la combustió de dièsel. Sense oblidar que les energies renovables contribueixen a la protecció dels ecosistemes i hàbitats únics de les illes, i que abaratiran el rebut energètic dels habitants, a més d’augmentar la seguretat de subministrament energètic, perquè no depenen tant del continent.

Per això la Comissió Europea entra ara en una fase de promoure l’autosuficiència energètica de les illes i encoratja la reducció de la importació de combustibles fòssils. A partir d’ara, proporcionarà als governs insulars les solucions més bones i les pràctiques que han demostrat de ser eficients per accelerar la implantació d’energies renovables. No tot passa pels governs i grans centrals de generació. Així, la Comissió vol que es promogui la participació ciutadana en la transició energètica, s’estableixin comunitats energètiques dins cada illa, o es promogui la implantació de sistemes d’emmagatzematge d’energia i l’electrificació del transport, entre més accions.

La Comissió reconeix que cada illa té condicionants molt específics i que és important que comparteixin els casos d’èxit, també reguladors i tècnics, a fi que cadascuna pugui triar les accions més indicades per al seu cas particular. En resum, vol que les illes esdevinguis autosuficients energèticament a partir de renovables, que siguin les comunitats insulars les que defineixin les seves necessitats, amb un alt grau de participació ciutadana, donin feina a treballadors locals i tinguin una visió integral. Vol que hi hagi un concepte general a escala de cada illa tenint en compte la generació elèctrica, la climatització i generació de calor i fred, el transport per carretera dins l’illa i el transport en vaixell entre illes, i també el subministrament d’aigua, que en molts casos inclou l’ús de dessaladores, grans consumidores energètiques.


L’abocador de Milà, prop de Maó, contindrà una planta híbrida amb energia eòlica, solar, biogàs i bateries d’emmagatzematge, bo i aprofitant que ja és un terreny antropitzat. Menorca, un exemple europeu

La Comissió Europea ha publicat el mapa on es mostren els trenta arxipèlags i illes seleccionats en aquesta primera fase. A cada illa s’enllacen els plans presentats pels governs. En el nostre cas, hi ha els de Menorca i Eivissa, presentats el 2020 pels consells insulars, i encara no n’hi ha cap per a Mallorca. El full de ruta per a Menorca, també disponible en català, és un bon exemple de les mesures que poden tirar endavant les illes europees, però, alhora, de les limitacions i entrebancs que es poden trobar. D’entrada, els plans menorquins estableixen per al 2030 els objectius específics de cobrir el 85% de la demanda elèctrica amb energia procedent de renovables, reduir d’un 50% del consum de combustibles fòssils en el transport terrestre, d’un 30% per a usos tèrmics en el sector serveis, residencial i industrial i d’un 10% en el cas del gasoil B en el sector primari (agricultura i ramaderia).

Uns objectius entre molt destacables i minsos, però que avancen en la bona direcció. Tanmateix, són lluny dels plans europeus d’assolir una independència energètica completa el 2030. I més, tenint en compte que tan sols manquen 6 anys. En tot cas, el document destaca 10 accions prioritàries que s’han de tirar endavant a Menorca, i que mostren quin tipus d’accions es poden dur a terme en unes altres illes. Com a primera acció, hi ha el projecte d’aprofitar l’abocador de Milà, a prop de Maó, per desenvolupar generació renovable mitjançant una planta que combini eòlica, solar i biogàs, amb una potència prevista entre 18 MW i 20. En aquest cas, es tracta d’aprofitar un terreny antropitzat per instal·lar-hi molins i plaques, a més de captar el metà que s’emet per la descomposició dels residus orgànics. El projecte va ser adjudicat fa pocs dies, amb modificacions. Ara incorpora bateries d’emmagatzematge, una de les darreres tendències dins el sector, i la seva potència podria pujar fins a 27 MW.

La segona acció prioritària menorquina proposada a les institucions europees ja funciona. És el parc fotovoltaic de Son Salomó, que té una potència de 50 MW. El Consell de Menorca argumenta que no és el model general que vol implantar, atès que prefereix instal·lacions més petites, però alhora mostra que aquesta mena d’instal·lacions de dimensions més grans són necessàries ocasionalment, puix tenen un gran impacte en l’augment de generació d’energia renovable. Son Salomó, per si sol, cobrirà el 15% de l’electricitat anual requerida a Menorca. Fins i tot, a les hores centrals del dia, pot arribar a cobrir el 70% de la demanda elèctrica de l’illa.


La planta solar de Son Salmó, de 50 MW, és fonamental per a assolir els objectius renovables de Menorca. Un ús innovador de les bateries dels vehicles elèctrics

La tercera acció és la instal·lació de bateries d’emmagatzematge connectades a la xarxa elèctrica. El pla menorquí per al 2030 vol disposar de 400 MWh de capacitat d’emmagatzematge i una potència de 100 MW. Però, a més, ho fa de manera innovadora perquè considera tres menes diferents de bateries. Per una banda, bateries estacionàries de grans dimensions, que s’instal·laran a prop de les subestacions existents o dins les centrals, tal com hem vist en el cas de l’abocador de Milà. Tindran una capacitat combinada de 196 MWh i una potència de 49 MW.

La segona mena de bateries són aquelles associades a les petites plantes de generació fotovoltaica en zones urbanes o semiurbanes, generalment a les teulades. Són les bateries residencials que les famílies s’instal·len a casa (també els negocis i les indústries), i que es volen emprar com una central virtual per a tota l’illa. El 2030 haurien de tenir 160 MWh de capacitat d’emmagatzematge i 25 MW de potència. Finalment, també es considera d’usar les bateries dels vehicles elèctrics connectades a la xarxa elèctrica i gestionades remotament, d’acord amb les necessitats de l’illa. L’objectiu per al 2030 és que hi hagi 80 MWh disponibles, amb una potència de 20 MW. En aquest cas, segurament seria un dels primers llocs del món on les bateries dels cotxes serien usades per gestionar la xarxa elèctrica.

La quarta acció prioritària és potenciar l’autogeneració, l’autoconsum, als edificis. D’aquesta manera es genera electricitat allà on es consumeix, directament, sense necessitar recórrer a la xarxa elèctrica general. Així també s’implica la població en l’expansió de les energies renovables. L’objectiu és que hi hagi 30 MW d’energia fotovoltaica i microeòlica en entorns urbans. Això inclou tant el sector residencial (teulades de les cases i edificis), com el sector turístic (teulades d’hotels) com l’administració pública i el sector industrial. La cinquena acció hi va relacionada. Es tracta d’instal·lar plaques fotovoltaiques en les zones d’aparcament públic urbà, i aprofitar així un espai sense cap més ús i evitar d’hipotecar superfícies noves. No s’exclou tampoc la instal·lació de plaques en marquesines, rotondes o parcel·les de polígons industrials.

L’eficiència energètica, la mobilitat i les xarxes també són importants

No tot és generació, també cal considerar l’eficiència energètica. La sisena mesura prioritària és proporcionar finançament a propietaris de locals, cases i edificis perquè facin reformes i rehabilitacions encaminades a millorar els aïllaments i així augmentar-ne l’eficiència energètica. És prevista una inversió de 68 milions d’euros en aquesta àrea. La setena mesura va adreçada a la mobilitat elèctrica. Una acció que les institucions menorquines consideren vital i per a la qual és indispensable disposar d’una bona infrastructura de recàrrega. El 2020 a Menorca hi havia 74.000 vehicles, dels quals tan sols 100 eren elèctrics. Per a assolir un 50% d’electrificació el 2030, s’haurien d’electrificar uns 4.000 vehicles anualment. Entre les mesures a tirar endavant hi ha que el 50% dels vehicles de lloguer siguin elèctrics el 2030, que el transport públic (incloent-hi taxis i VTC) sigui 100% elèctric en aquella data, i que el 70% dels vehicles de l’administració pública s’hagin electrificat, a més de promoure sistemes de vehicle compartit elèctric. També es preveuen incentius fiscals, com ara la rebaixa de l’impost de circulació o bonificacions en aparcaments.

La vuitena acció fa referència a la xarxa elèctrica, que s’ha de transformar en una xarxa intel·ligent. Per a permetre una elevada generació renovable és indispensable que la gestió del sistema elèctric es faci de manera pràcticament automàtica, que gestioni la producció, la demanda i la càrrega i descàrrega de les bateries d’emmagatzematge. La novena acció a desenvolupar a Menorca va directament relacionada amb l’anterior. Es tracta d’establir mercats locals d’energia, on s’implantarien noves figures reguladores ara inexistents. Amb un sistema renovable es deixa enrere el sistema fòssil centralitzat en grans centrals. Amb el nou paradigma, tothom pot generar i vendre l’electricitat que generen les seves plaques solars i que és emmagatzemada a les seves bateries. Famílies, comerços, empreses, hotels, administració, etc. Calen figures noves com la del comercialitzador, el gestor de transaccions a curt termini (normalment, un dia) i el gestor de serveis complementaris. La seva funció és determinar quan és millor consumir electricitat i quan és millor vendre’n, d’acord amb les necessitats de la xarxa de l’illa.

Finalment, la desena acció i última, i no per això la menys important, és l’establiment de l’Oficina de l’Energia Menorca 2030. És un agent facilitador que ha d’integrar els actors principals, promoure la participació i formació ciutadana, i finançar i executar projectes pilots. També fer un seguiment del full de ruta, fer de mitjancer i dur a terme accions de difusió i conscienciació. Un dels inconvenients principals detectats per les institucions europees és que manca molta informació entre la ciutadania i les empreses, i calen oficines on es pugui obtenir fàcilment. Quina solució va més bé per a cada perfil, quines empreses poden fer la instal·lació o on carregar el vehicle elèctric.

Dos científics s’encadenen a la Ciutat de les Arts i les Ciències per denunciar el fracàs de la COP28

Científics del moviment internacional Rebel·lió Científica (RC) i de Rebel·lió i Extinció (XR) s’han encadenat a la Ciutat de les Arts i les Ciències de València i han abocat pintura negra en un dels estanys davant al Museu de les Ciències. D’aquesta manera, denuncien que la Cimera de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COP28) és un fracàs en la lluita contra la crisi climàtica.

José and Adán, two Doctors of biology, have been locked on for nearly 7 hours at @CACiencies.

They only ask that the directors of the museum publicly support this type of protest as necessary & justified.

So far, nobody has come out to support their call for climate action. https://t.co/Qq2odQOYvZ pic.twitter.com/SmX3ctKFDV

— Scientist Rebellion (@ScientistRebel1) December 9, 2023

Totes dues organitzacions rere la protesta reclamen la creació d’una assemblea ciutadana permanent per accelerar i millorar la participació en la transició ecològica, segons que han indicat en un comunicat.

Els científics i activistes que han participat en l’acció de protesta han tenyit de negre un dels estanys davant del Museu de les Ciències amb un líquid innocu i ecològic, alhora que han desplegat una pancarta amb el lema “Unides davant del fracàs climàtic” per protestar contra les falses promeses i l’ecoemblanquiment a la COP28 que es fa als Emirats Àrabs i els retards en l’acció dels governs.

El dirigent de Vox a València es vanta d’haver eliminat un acte per a promocionar dones en càrrecs directius

El segon tinent de batlle de València i portaveu de Vox, Juan Manuel Badenas, s’ha vantat en una entrevista a Okdiario d’haver eliminat un acte, anomenat Lidereses, dins un programa per a la promoció de dones en càrrecs directius. L’acte, que era organitzat per l’ajuntament i la Confederació Empresarial Valenciana (CEV), s’havia de fer el 12 de desembre.

“Li donaré una primícia. He paralitzat una jornada que va deixar organitzada Sandra Gómez –ex-vice-batllessa del PSPV– per al dia 12 i que tenia un cost de 107.000 euros per quatre hores. En cinc mesos, el PP tampoc no la va paralitzar. Em va semblar tan vergonyós que en quatre hores es gastessin 107.000 euros que he decidit de suspendre-la”, ha declarat Badenas.

De tota manera, el dirigent de Vox encara ha anat més enllà i ha dit que amb el pressupost de la jornada podia pagar a quatre jardiners durant tot un any amb un salari de més de 25.000 euros. “És la tònica habitual. El malbaratament de diners públics. La jornada s’anomenava Lidereses i ni tan sols les ponents cobraven. Vés a saber en què es gastaven els 107.000 euros”, ha afegit.

Arran d’aquestes declaracions, el regidor del PSPV Borja Sanjuán ha exigit a la batllessa, María José Català, que destitueixi Badenas si no vol ser “còmplice de les seves mesures masclistes”.

El Suprem de Texas suspèn el permís per a avortar d’una dona amb un fetus amb una anomalia greu

El Tribunal Suprem de Texas ha suspès provisionalment el permís concedit per un tribunal inferior a una dona de la ciutat de Dallas per avortar atès que el seu fetus té l’anomenada síndrome d’Edwards o trisomia 18, una anomalia fatal en un percentatge molt elevat de casos.

El Tribunal Suprem dels EUA permet que la píndola abortiva es continuï distribuint

El Suprem ha actuat a petició del fiscal general de Texas, Ken Paxton, i ha decidit de suspendre provisionalment el permís “independentment dels motius de cada part” per concedir-se més temps de cara a un veredicte final.

Les lleis contra l’avortament a Texas són de les més estrictes dels EUA: és prohibit en pràcticament tots els casos excepte aquells en què la vida de la mare corre perill. En el cas d’aquesta dona de Dallas, la síndrome d’Edwards podria causar-li danys a la salut i arriscar futurs embarassos.

A més, la majoria dels nens amb trisomia 18 no viuen més enllà de les dues primeres setmanes de vida i menys del 10% sobreviu al primer any, generalment arran de defectes cardíacs o pulmonars importants, segons les estimacions dels Instituts Nacionals de Salut dels Estats Units.

El fiscal general Paxton, molt admirat pels estaments ultraconservadors de Texas, també ha enviat una carta a uns quants hospitals a qui avisa que podrien enfrontar-se a represàlies si acaben triant endavant el procediment.

Troben el cadàver d’un home surant a la mar entre Santa Cristina d’Aro i Tossa de Mar

El cadàver d’un home ha aparegut surant a la mar entre les poblacions de Santa Cristina d’Aro (Baix Empordà) i Tossa de Mar (Selva), segons que ha avançat El Caso i ha confirmat l’ACN. El cos ha estat trobat cap al migdia davant la platja de Vallpresona pel patró d’una embarcació d’esbarjo, que ha trucat al telèfon d’emergències 112.

Els Mossos d’Esquadra, els Bombers de la Generalitat i la Guàrdia Civil espanyola s’han desplaçat a la zona per poder recuperar el cadàver de l’home, d’edat indeterminada. La unitat subaquàtica dels Mossos s’ha encarregat d’extreure el cos de l’aigua i ja s’han començat les investigacions per esbrinar-ne la identitat i les circumstàncies de la mort.

De moment, la policia catalana no té constància que se cerqués cap desaparegut a la zona.

El Paraulògic sorprèn amb un desafiament que amaga 20 tutis

El Paraulògic sorprèn avui amb un joc que permet de trobar 160 paraules, 20 de les quals són tutis —fan servir totes les lletres disponibles—, el nombre màxim d’enguany (el rècord és de 21, el 4 d’agost de 2022). Les lletres disponibles són la ce, la ena, la i, la ela, la a i la o (aquesta darrera, d’ús obligat per a poder puntar). Si voleu provar el desafiament del Paraulògic, feu clic ací.

El Paraulògic incorpora noves pistes: prefixos, sufixos, palíndroms… i molt més! 

Dissabte 9 de desembre – Paraules possibles: 160

https://t.co/WuGXUFqnso pic.twitter.com/WZv7NEATvm

— Paraulògic (@paraulogic) December 9, 2023

Rolser conquereix el MoMA amb un dels seus icònics carretons d’anar a comprar

El Museu d’Art Modern de Nova York (MoMA) ha incorporat a la seva col·lecció un dels icònics carretons d’anar a comprar de l’empresa Rolser de Pedreguer (Marina Alta), capdavantera al sector i pionera en solucions innovadores que simplifiquen la vida diària, segons que ha assenyalat la companyia en un comunicat.

Joan Server, president executiu de Rolser: “Té més repercussió econòmica el Brexit que no la independència de Catalunya”

El carretó d’anar a comprar, dissenyat en exclusiva per al MoMA, correspon al model ECO I-MAX 6L, en un “elegant color marí”, segons que ha indicat la companyia, que ha valorat: “Aquest reconeixement no només reflecteix excel·lència i qualitat al disseny de Rolser, sinó un ferm compromís amb la sostenibilitat i la responsabilitat ambiental.”

El criteri principal del museu, a l’hora de seleccionar un nou producte, és que tingui capacitat per a resoldre problemes quotidians, a més del disseny. En concret, el model seleccionat expliquen ha estat dissenyat per satisfer les necessitats dels novaiorquesos, amb característiques essencials com ara les sis rodes: “Imprescindibles per a afrontar els múltiples trams d’escales característiques de la ciutat, des del metro fins a l’entrada de les cases.”

A més, és un model ecològic, atès que la bossa ha estat fabricada amb materials 100% reciclats, com ara polièster, derivat d’ampolles de plàstic, i cotó reciclat, i ofereix un ampli espai per transportar productes, portar roba a la bugaderia o gaudir d’un dia de pícnic.

El carro també inclou totes les comoditats característiques de Rolser: versió plegable per a un emmagatzematge eficient, múltiples butxaques, tancament amb cordó i un xassís d’alumini amb ganxo per a subjectar-hi més bosses de menor capacitat.

Actualment, aquest producte és disponible a les dues botigues de Nova York, ubicades al Soho i al carrer 53, i també a la pàgina web del museu, on es pot comprar per 245 euros.

L’OMS avisa de l’alt risc d’expansió del brot d’àntrax de Zàmbia

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha avisat que el brot d’àntrax declarat a Zàmbia el primer de novembre es podria estendre de pressa per tot el país i els països veïns, si no s’engega un pla d’emergència immediatament.

Segons el balanç de l’OMS, en què cita les autoritats sanitàries zambianes, d’ençà de la declaració del brot fins el 20 de novembre, s’han confirmat 4 morts i 684 casos sospitosos.

El risc per a la salut humana és alt, avisa l’OMS, ateses les múltiples exposicions de la població durant la manipulació cadàvers d’animals que havien mort sobtadament, i havent menjat carn d’animals infectats, amb el consegüent àntrax cutani i gastrointestinal associat.

En el darrer butlletí, l’OMS avisa que aquest brot té un abast sense precedents perquè afecta nou províncies de les deu del país i hi ha un risc considerablement alt que traspassi fronteres atès el freqüent desplaçament d’animals i persones, en particular a Angola, Botswana, la República Democràtica del Congo, Malawi, Moçambic, Namíbia, Tanzània, Uganda i Zimbàbue.

Els brots anteriors es van limitar a les províncies del nord-oest i de l’oest, amb casos esporàdics al llarg dels anys. Cal destacar que Zàmbia va informar brots d’àntrax tant en humans com en animals a la província occidental el 2017 i a la província oriental el 2011 i el 2016.

S’ha mort Carles Soler, bisbe emèrit de Girona

El bisbe emèrit de Girona Carles Soler s’ha mort a 91 anys a la residència sacerdotal Bisbe Sivilla de Girona, segons que ha informat el bisbat.

Soler, nascut a Barcelona el 12 de setembre de 1932, va estudiar humanitats i filosofia a la Universitat de Barcelona, es va llicenciar en teologia i en dret canònic per la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma. El 1960 va ser ordenat prevere a la Capella del Col·legi Espanyol de Roma.

L’octubre del 2001, va ser nomenat bisbe de Girona, quan era bisbe auxiliar de l’Arquebisbat de Barcelona, i va exercir el càrrec fins el juliol del 2008, quan el papa Benet XVI va acceptar la seva renúncia, després d’haver fet setanta-cinc anys.

L’administrador diocesà de Girona, Lluís Suñer, ha destacat el servei generós i desinteressat del bisbe emèrit, i ha afegit: “Per ell, el ministeri episcopal es resumia en dues paraules: servei i donació.”

La missa exequial serà dimarts a les 11.00 a la catedral de Girona, on d’ençà de les 9.00 hi haurà la capella ardent.

Pàgines