El president de la Generalitat, Carlos Mazón, ha reiterat que farà tot el possible perquè la Copa Amèrica “torne a casa seua, que és València”. “No em rendiré”, ha assegurat. València va ser la seu de la Copa Amèrica el 2007 i el 2009 amb una gran polèmica pels 400 milions d’euros de deute que ofegaven l’ajuntament i que el govern espanyol va haver de condonar.

Enguany, s’ha fet a Barcelona perquè Nova Zelanda va renunciar a organitzar-la, com li correspondria per la victòria del Team New Zealand, que enguany ha tornat a guanyar i ha reobert el debat de l’organització del certamen vinent. A Barcelona hi ha hagut moltes queixes per l’organització de l’esdeveniment, però l’ajuntament no descarta de tornar-ne a ser la seu.

Un aborigen a la final de la Copa Amèrica

Mazón ha dit que l’ex-president Ximo Puig i l’ex-batlle de València Joan Ribó “deixaren escapar incomprensiblement” la Copa Amèrica i “abaixaren els braços d’una manera quasi insultant per al poble valencià”. Per contra, ha dit que el seu govern treballaria perquè el següent certamen es fes a València: “Jo continue amb aquesta dinàmica i ho seguiré intentant, per difícil que semble, no em rendiré amb aquesta postura”.

La batllessa de València, María José Catalá, ha dit que ja estudiaven la possibilitat de ser la seu de la pròxima Copa Amèrica, i ha defensat que era coherent amb la voluntat de restringir els apartaments turístics perquè, segons Catalá, la Copa Amèrica té un impacte permanent i no puntual. “L’esdeveniment de la Copa Amèrica, tal com l’estudiem, va comportar que moltes persones integrants dels equips vingueren a viure a València, i molta gent s’hi ha quedat. No és un turisme puntual sinó un impacte econòmic permanent en el temps, i en eixe sentit, quan hi ha un impacte que perdura i és positiu, l’hem de valorar d’una altra manera”, ha dit.

“En València, en comptes d’apostar per un turisme low cost, per un turisme d’hores que no genera impacte, cal apostar per un turisme especialitzat, de qualitat, que genere impacte. I dins d’eixa estratègia, veig absolutament coherent la nostra aposta per la Copa Amèrica”, ha afegit.

Copa Amèrica de vela, una València que no escarmenta mira Barcelona de reüll

La qüestió del deute milionari que va deixar les darreres edicions continua molt present en la memòria. Preguntada per aquesta qüestió Catalá ha dit que si es decideix d’optar a acollir l’esdeveniment, les administracions l’haurien d’impulsar, però el sector privat també hauria de col·laborar-hi. “Les coses canvien, i sempre treballem en aquests esdeveniments amb la presència, si pot ser, de patrocinadors privats que contribuïsquen. Pensem que l’administració pot impulsar, però que si hi ha un rèdit, el sector privat també ha d’ajudar”, ha remarcat.

Malgrat aquesta intenció, Catalá ha admès que l’Ajuntament de Barcelona podria voler repetir com a organitzador. “No ho descartem. És un tema en què treballem tranquil·lament i prudentment, i caldrà veure. Pensem que és un esdeveniment que, en el seu moment, va reportar avantatges a la ciutat. Anem a treballar per recuperar-lo”, ha explicat Catalá. “Ho vaig dir en campanya electoral; no estic dient res que no haja dit en el seu moment, però és cert que l’anterior govern, tant autonòmic com local, va abaixar els braços i va perdre l’oportunitat en benefici de Barcelona. Ha generat un seriós competidor, que és Barcelona, que ha fet unes instal·lacions i que evidentment és un competidor que abans no teníem, i ara sí”, ha conclòs.

La Generalitat de Catalunya i el govern d’Aragó han renovat l’acord per a l’assistència sanitària en urgències a la Franja. El govern ha aprovat, al consell executiu, la subscripció del conveni de col·laboració amb el govern aragonès.

El conveni regula l’assistència que presta, per part catalana, “fonamentalment” el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM-061), adscrit al Departament de Salut, i la institució d’urgències i emergències sanitàries 061-Aragó, per part aragonesa. El servei compartit comprèn una àrea formada per trenta-sis municipis principatins i quaranta-sis franjolins, i tant el SEM com el 061-Aragó activaran els recursos assistencials disponibles més pròxims a l’incident “independentment de la residència de l’usuari o la titularitat del recurs”.

Catalunya i l’Aragó van signar el primer acord d’aquesta mena el 29 d’abril de 2005 i el van actualitzar el 2018 amb la previsió de renovar-lo periòdicament, de manera que el conveni actual té una durada de quatre anys, renovables per quatre anys més.

La Generalitat de Catalunya i el govern d’Aragó han renovat l’acord per a l’assistència sanitària en urgències a la Franja. El govern ha aprovat, al consell executiu, la subscripció del conveni de col·laboració amb el govern aragonès.

El conveni regula l’assistència que presta, per part catalana, “fonamentalment” el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM-061), adscrit al Departament de Salut, i la institució d’urgències i emergències sanitàries 061-Aragó, per part aragonesa. El servei compartit comprèn una àrea formada per trenta-sis municipis principatins i quaranta-sis franjolins, i tant el SEM com el 061-Aragó activaran els recursos assistencials disponibles més pròxims a l’incident “independentment de la residència de l’usuari o la titularitat del recurs”.

Catalunya i l’Aragó van signar el primer acord d’aquesta mena el 29 d’abril de 2005 i el van actualitzar el 2018 amb la previsió de renovar-lo periòdicament, de manera que el conveni actual té una durada de quatre anys, renovables per quatre anys més.

La Generalitat de Catalunya i el govern d’Aragó han renovat l’acord per a l’assistència sanitària en urgències a la Franja. El govern ha aprovat, al consell executiu, la subscripció del conveni de col·laboració amb el govern aragonès.

El conveni regula l’assistència que presta, per part catalana, “fonamentalment” el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM-061), adscrit al Departament de Salut, i la institució d’urgències i emergències sanitàries 061-Aragó, per part aragonesa. El servei compartit comprèn una àrea formada per trenta-sis municipis principatins i quaranta-sis franjolins, i tant el SEM com el 061-Aragó activaran els recursos assistencials disponibles més pròxims a l’incident “independentment de la residència de l’usuari o la titularitat del recurs”.

Catalunya i l’Aragó van signar el primer acord d’aquesta mena el 29 d’abril de 2005 i el van actualitzar el 2018 amb la previsió de renovar-lo periòdicament, de manera que el conveni actual té una durada de quatre anys, renovables per quatre anys més.

El govern de les Illes ha aconseguit l’aprovació del sostre de despesa avui al parlament, el pas previ a l’aprovació del pressupost del 2025. Vox s’ha abstingut en la votació, de manera que el PP, en minoria, i gràcies als vots favorables dels trànsfugues, ha pogut aprovar la xifra de 6.563 milions d’euros, la més alta fins ara.

Però l’extrema dreta ha exigit condicions que, de fet, s’hauran de continuar negociant per fer possible l’aprovació del pressupost, segons que ha dit la portaveu, Manuela Cañadas. Ara com ara, s’ha desencallat la política principal que va propiciar la ruptura de Vox amb el govern de Marga Prohens: l’acollida de menors no acompanyats. Per tant, Vox s’absté en canvi que el PP no accedeixi a acollir menors del repartiment proposat pel govern espanyol.

L’extrema dreta exigirà unes altres polítiques en temes d’immigració, a més de tenir la seguretat que es continuaran impulsant mesures, com la segregació lingüística als centres, cosa que el PP ja va anunciar que faria amb Vox o sense. També han exigit la supressió de la llei de memòria democràtica. Sigui com sigui, la direcció espanyola de Vox va recordar que, malgrat haver arribat a un acord per al sostre de despesa, l’aprovació del pressupost hauria d’anar condicionada al fet que es compleixin la resta de punts de l’acord entre PP i l’extrema dreta. “El PP ha entès que ha de respectar el programa de Vox”, ha dit Cañadas al parlament. El partit de Prohens no ha volgut detallar res més de l’acord.

Quant a aquest pacte, Més per Mallorca ha dit que no donaven suport a un sostre de despesa que permetés de negociar un pressupost amb Vox: “No podem donar peu a aquesta negociació. Més, després de la intervenció de Cañadas”, ha remarcat Apesteguia.

El PSIB ja ha criticat que aquesta abstenció amagava l’acord entre Vox i el PP perquè Gabriel Le Senne pugui ser president del parlament i Prohens, la de les Illes. També han retret que si tenien el pressupost més alt de la història era perquè el govern no havia executat els fons europeus rebuts i els havia permès d’incrementar la despesa prevista. “Estan inflats i saben que caurà. I quan passi, començaran les retallades”, ha advertit el portaveu del partit, Iago Negueruela.

Agraïments a Vox

Durant la seva intervenció, el conseller d’Economia, Hisenda i Innovació, Antoni Costa, s’ha vantat de les rebaixes fiscals que havia dut a terme al govern i ha tornat a agrair, més de tres vegades, a l’extrema dreta la seva predisposició per fer-es. De la mateixa manera, també ha donat les gràcies als trànsfugues –sobretot, en referència a Llorenç Córdoba–, de qui ha dit que havien estat elegits legítimament i, una mica més nerviós, ha afegit: “No són ni trànsfugues ni hòsties”.

Per una altra banda, ha insistit que, malgrat que la recaptació per mitjà de l’impost de successions disminuís, a causa de l’eliminació que va aprovar el govern, no s’apujaria ni un euro mentre el PP continués governant. I Apesteguia ha recordat: “En governar el recuperarem per a aquestes persones que hereten molt, que és per a qui vostès estalvien molt.”

El vicepresident, Antoni Costa, presentant el sostre de despesa (fotografia: Martí Gelabert)

Pel que fa a l’ecotaxa, sense incloure-hi l’augment de la tarifa que té previst aprovar el govern, la perspectiva de recaptació és de 148 milions d’euros i que es basa en una previsió d’arribada de turistes similars a la d’enguany. Negueruela ha retret al govern que ho faci via decret llei i no a través d’una “proposta seriosa” i el debat adient per acordar quant s’hauria d’incrementar l’impost. També ha criticat que els pressupostos van dedicats a les grans rendes, que no milloren la mobilitat i que no hi haurà cap mesura per lluitar contra la precarietat laboral.

El periodista Sergi Vicente ha anunciat la dimissió com a director de Betevé. En una carta adreçada a la plantilla, a la qual ha tingut accés l’ACN, el responsable del canal de televisió de Barcelona d’ençà del gener del 2015 ha explicat que abandonava les seves funcions per començar una “nova etapa professional”. Després de diversos canvis a la cadena i a la programació, en desacord amb el comitè d’empresa i el professional, Vicente ha fet pública la seva decisió, que es materialitzarà el primer de gener de 2025, quan s’elegeixi un nou director. La selecció del nou responsable de la cadena es farà amb un concurs públic.

Vicente havia renovat com a director el març del 2021 i tenia un mandat de sis anys. A començament de mes, Betevé va anunciar que Carles Esquerra seria el nou gerent de la cadena a final d’octubre. “Han estat anys trepidants. En alguns casos, especialment difícils per a tothom i, en d’altres, molt gratificants”, ha assegurat a la plantilla.

“Quan el 2015 vaig aterrar a aquesta casa, ho vaig fer amb la idea de fer una televisió tan inclusiva, diversa i innovadora com fos possible, amb un ferm compromís envers la neutralitat del mitjà públic, i amb la determinació de rellançar Betevé en el front digital”, ha recordat. Vicente ha dit que facilitaria la transició a la direcció i que, per això, faria efectiva la seva dimissió el primer de gener. Igualment, ha dit que estaria a disposició de l’entitat per ajustar, si calgués, aquest calendari fins a la incorporació de la persona que el substitueixi una vegada completat el procés de selecció.

Per la seva banda, el comitè d’empresa de Betevé ha compartit una imatge de celebració (el moment d’obrir una ampolla de cava) de la decisió de Vicente, a qui feia anys que la plantilla demanava la dimissió. Vicente havia optat per onze hores d’emissions en directe, en l’anomenat betevé directe, i havia tancat bona part dels programes de la cadena.

pic.twitter.com/FPVpoNXvix

— Treballadores i treballadors de betevé (@SomBTV) October 22, 2024

El periodista Sergi Vicente ha anunciat la dimissió com a director de Betevé. En una carta adreçada a la plantilla, a la qual ha tingut accés l’ACN, el responsable del canal de televisió de Barcelona d’ençà del gener del 2015 ha explicat que abandonava les seves funcions per començar una “nova etapa professional”. Després de diversos canvis a la cadena i a la programació, en desacord amb el comitè d’empresa i el professional, Vicente ha fet pública la seva decisió, que es materialitzarà el primer de gener de 2025, quan s’elegeixi un nou director. La selecció del nou responsable de la cadena es farà amb un concurs públic.

Vicente havia renovat com a director el març del 2021 i tenia un mandat de sis anys. A començament de mes, Betevé va anunciar que Carles Esquerra seria el nou gerent de la cadena a final d’octubre. “Han estat anys trepidants. En alguns casos, especialment difícils per a tothom i, en d’altres, molt gratificants”, ha assegurat a la plantilla.

“Quan el 2015 vaig aterrar a aquesta casa, ho vaig fer amb la idea de fer una televisió tan inclusiva, diversa i innovadora com fos possible, amb un ferm compromís envers la neutralitat del mitjà públic, i amb la determinació de rellançar Betevé en el front digital”, ha recordat. Vicente ha dit que facilitaria la transició a la direcció i que, per això, faria efectiva la seva dimissió el primer de gener. Igualment, ha dit que estaria a disposició de l’entitat per ajustar, si calgués, aquest calendari fins a la incorporació de la persona que el substitueixi una vegada completat el procés de selecció.

Per la seva banda, el comitè d’empresa de Betevé ha compartit una imatge de celebració (el moment d’obrir una ampolla de cava) de la decisió de Vicente, a qui feia anys que la plantilla demanava la dimissió. Vicente havia optat per onze hores d’emissions en directe, en l’anomenat betevé directe, i havia tancat bona part dels programes de la cadena.

pic.twitter.com/FPVpoNXvix

— Treballadores i treballadors de betevé (@SomBTV) October 22, 2024

El periodista Sergi Vicente ha anunciat la dimissió com a director de Betevé. En una carta adreçada a la plantilla, a la qual ha tingut accés l’ACN, el responsable del canal de televisió de Barcelona d’ençà del gener del 2015 ha explicat que abandonava les seves funcions per començar una “nova etapa professional”. Després de diversos canvis a la cadena i a la programació, en desacord amb el comitè d’empresa i el professional, Vicente ha fet pública la seva decisió, que es materialitzarà el primer de gener de 2025, quan s’elegeixi un nou director. La selecció del nou responsable de la cadena es farà amb un concurs públic.

Vicente havia renovat com a director el març del 2021 i tenia un mandat de sis anys. A començament de mes, Betevé va anunciar que Carles Esquerra seria el nou gerent de la cadena a final d’octubre. “Han estat anys trepidants. En alguns casos, especialment difícils per a tothom i, en d’altres, molt gratificants”, ha assegurat a la plantilla.

“Quan el 2015 vaig aterrar a aquesta casa, ho vaig fer amb la idea de fer una televisió tan inclusiva, diversa i innovadora com fos possible, amb un ferm compromís envers la neutralitat del mitjà públic, i amb la determinació de rellançar Betevé en el front digital”, ha recordat. Vicente ha dit que facilitaria la transició a la direcció i que, per això, faria efectiva la seva dimissió el primer de gener. Igualment, ha dit que estaria a disposició de l’entitat per ajustar, si calgués, aquest calendari fins a la incorporació de la persona que el substitueixi una vegada completat el procés de selecció.

Per la seva banda, el comitè d’empresa de Betevé ha compartit una imatge de celebració (el moment d’obrir una ampolla de cava) de la decisió de Vicente, a qui feia anys que la plantilla demanava la dimissió. Vicente havia optat per onze hores d’emissions en directe, en l’anomenat betevé directe, i havia tancat bona part dels programes de la cadena.

pic.twitter.com/FPVpoNXvix

— Treballadores i treballadors de betevé (@SomBTV) October 22, 2024

Un treballador d’Adif va fer descarrilar voluntàriament el tren que dissabte va bolcar en el túnel de la gran velocitat de Madrid que uneix Chamartín i Atocha per evitar que xoqués contra un altre que pogués ser a la platja de vies d’aquesta segona estació, segons que ha explicat el ministre de Transports espanyol, Òscar Puente. L’incident va causar la suspensió d’una vintena de trens de gran velocitat entre València i Alacant i Madrid.

Ahir es va filtrar l’àudio d’un treballador d’Adif explicant com el tren descarrilat formava part d’una doble composició i, després d’un canvi de cabina del maquinista, una de les dues unitats es va desenganxar i va iniciar el descens sense control per l’interior del túnel. Tot seguit, es va activar el canvi d’agulles per fer descarrilar el comboi intencionadament.

La incidència va causar molts endarreriments i cancel·lacions dissabte a la tarda i diumenge, una situació que es va veure agreujada per la presència d’una persona en una zona no autoritzada a Atocha, que va obligar a tallar el subministrament elèctric, i va causar alternacions en la resta dels serveis ferroviaris.

La fiscalia anticorrupció espanyola ha sol·licitat l’ingrés immediat a la presó de l’ex-president de la Generalitat Valenciana Eduardo Zaplana després de ser condemnat a deu anys i cinc mesos de presó per la trama de les ITV en el conegut com a cas Erial.

El fiscal encarregat del procediment creu que hi ha risc de fugida i, per aquest motiu, ha sol·licitat l’ingrés a la presó malgrat que la resolució judicial encara no és ferma, segons que han confirmat a Europa Press fonts coneixedores de la decisió. El 7 de novembre es farà una vista a l’Audiència de València perquè les parts es pronunciïn sobre aquesta petició.

El ministeri públic espanyol ho ha demanat una setmana després de conèixer-se la sentència dictada per la secció quarta de l’Audiència Provincial de València que condemna Zaplana a presó després de considerar provat que va percebre comissions per l’adjudicació entre el 1997 i el 2003 d’estacions d’ITV de la Comunitat Valenciana i les va canalitzar a través d’una complexa estructura societària tant a Espanya com a països com Panamà o Luxemburg i amb comptes a Andorra.

Eduardo Zaplana, la condemna a tota una època i les recialles a l’actual Consell | Anàlisi d’Esperança Camps

El tribunal el declarà autor dels delictes de prevaricació, suborn, falsedat documental i emblanquiment de capitals i també li imposa un total de disset anys i deu mesos d’inhabilitació per a ocupació o càrrec públic, tres anys d’inhabilitació per a l’exercici de la seva professió i multes que en total superen els 25 milions d’euros. L’absol, en canvi, del delicte de grup criminal.

Els condemnats, juntament amb Zaplana, són l’advocat i l’assessor fiscal Francisco Grau; l’antic cap de gabinet a la Presidència de la Generalitat Juan Francisco García; l’amic i testaferro de l’ex-president Joaquín Miguel Barceló, i els empresaris Vicente Cotino –nebots del que va ser ex-president de les Corts i ex-director general de la policia espanyola Juan Cotino, que fou investigat en la causa fins a la seva mort– i Francisco Pérez.

La fiscalia anticorrupció espanyola ha sol·licitat l’ingrés immediat a la presó de l’ex-president de la Generalitat Valenciana Eduardo Zaplana després de ser condemnat a deu anys i cinc mesos de presó per la trama de les ITV en el conegut com a cas Erial.

El fiscal encarregat del procediment creu que hi ha risc de fugida i, per aquest motiu, ha sol·licitat l’ingrés a la presó malgrat que la resolució judicial encara no és ferma, segons que han confirmat a Europa Press fonts coneixedores de la decisió. El 7 de novembre es farà una vista a l’Audiència de València perquè les parts es pronunciïn sobre aquesta petició.

El ministeri públic espanyol ho ha demanat una setmana després de conèixer-se la sentència dictada per la secció quarta de l’Audiència Provincial de València que condemna Zaplana a presó després de considerar provat que va percebre comissions per l’adjudicació entre el 1997 i el 2003 d’estacions d’ITV de la Comunitat Valenciana i les va canalitzar a través d’una complexa estructura societària tant a Espanya com a països com Panamà o Luxemburg i amb comptes a Andorra.

Eduardo Zaplana, la condemna a tota una època i les recialles a l’actual Consell | Anàlisi d’Esperança Camps

El tribunal el declarà autor dels delictes de prevaricació, suborn, falsedat documental i emblanquiment de capitals i també li imposa un total de disset anys i deu mesos d’inhabilitació per a ocupació o càrrec públic, tres anys d’inhabilitació per a l’exercici de la seva professió i multes que en total superen els 25 milions d’euros. L’absol, en canvi, del delicte de grup criminal.

Els condemnats, juntament amb Zaplana, són l’advocat i l’assessor fiscal Francisco Grau; l’antic cap de gabinet a la Presidència de la Generalitat Juan Francisco García; l’amic i testaferro de l’ex-president Joaquín Miguel Barceló, i els empresaris Vicente Cotino –nebots del que va ser ex-president de les Corts i ex-director general de la policia espanyola Juan Cotino, que fou investigat en la causa fins a la seva mort– i Francisco Pérez.

La fiscalia anticorrupció espanyola ha sol·licitat l’ingrés immediat a la presó de l’ex-president de la Generalitat Valenciana Eduardo Zaplana després de ser condemnat a deu anys i cinc mesos de presó per la trama de les ITV en el conegut com a cas Erial.

El fiscal encarregat del procediment creu que hi ha risc de fugida i, per aquest motiu, ha sol·licitat l’ingrés a la presó malgrat que la resolució judicial encara no és ferma, segons que han confirmat a Europa Press fonts coneixedores de la decisió. El 7 de novembre es farà una vista a l’Audiència de València perquè les parts es pronunciïn sobre aquesta petició.

El ministeri públic espanyol ho ha demanat una setmana després de conèixer-se la sentència dictada per la secció quarta de l’Audiència Provincial de València que condemna Zaplana a presó després de considerar provat que va percebre comissions per l’adjudicació entre el 1997 i el 2003 d’estacions d’ITV de la Comunitat Valenciana i les va canalitzar a través d’una complexa estructura societària tant a Espanya com a països com Panamà o Luxemburg i amb comptes a Andorra.

Eduardo Zaplana, la condemna a tota una època i les recialles a l’actual Consell | Anàlisi d’Esperança Camps

El tribunal el declarà autor dels delictes de prevaricació, suborn, falsedat documental i emblanquiment de capitals i també li imposa un total de disset anys i deu mesos d’inhabilitació per a ocupació o càrrec públic, tres anys d’inhabilitació per a l’exercici de la seva professió i multes que en total superen els 25 milions d’euros. L’absol, en canvi, del delicte de grup criminal.

Els condemnats, juntament amb Zaplana, són l’advocat i l’assessor fiscal Francisco Grau; l’antic cap de gabinet a la Presidència de la Generalitat Juan Francisco García; l’amic i testaferro de l’ex-president Joaquín Miguel Barceló, i els empresaris Vicente Cotino –nebots del que va ser ex-president de les Corts i ex-director general de la policia espanyola Juan Cotino, que fou investigat en la causa fins a la seva mort– i Francisco Pérez.

L’acampada pel dret a un habitatge digne i contra l’especulació, que va començar dissabte a la nit a la plaça de l’Ajuntament de València, es mantindrà avui malgrat la previsió de pluja. Als seus canals d’informació han fet una crida als ciutadans perquè aportin materials per fer front a la pluja, com ara palets, lones, cordes, bosses de fem, garrafes d’aigua, pals i caixes de plàstic. L’acampada va decidir ahir en assemblea de continuar la protesta almenys un dia més, i més de 60 persones han dormit a la plaça aquesta nit, la tercera consecutiva, segons que han informat els convocants.

Una de les portaveus, Eva García, ha dit a EFE que s’estan afegint més persones a la protesta, que fan torns durant el dia i la nit, i que ja hi ha més de quaranta tendes de campanya instal·lades a la plaça. L’assemblea, a més, ha organitzat quatre comissions, una d’elles política, que prepara un manifest amb les reivindicacions que faran arribar a les administracions públiques competents en matèria d’habitatge, amb “temps i objectius”, ha indicat García.

ERC torna a registrar la proposició de llei per regular els lloguers de temporada

La jove, de 29 anys, treballa com a autònoma en comunicació i màrqueting i comparteix un pis amb altres dues persones a la zona de la Petxina, amb un lloguer de 850 euros al mes. “Hem passat en dos anys de pagar 500 a 850 euros”, lamenta, un preu que, diu, suposa més del 50% del seu salari. El perfil de les persones que donen suport a la protesta és majoritàriament jove, però també hi ha famílies i un grup de cinc persones grans que també han passat la nit a la plaça. “No deixa de vindre gent a transmetre’ns el seu suport i oferir ajuda”, afegeix.

Alberto Aguilar, un altre dels activistes, ha dit a EFE que el problema de l’habitatge és intergeneracional i que l’acampada també representa les persones majors que “desnonen de les seues cases” i altres col·lectius com els immigrants, “que tenen més problemes per accedir a un habitatge i a una faena”. “La solució no està en donar més ajudes perquè els propietaris ens pugen més el lloguer”, diu, sinó en “limitar el preu del lloguer, regular-lo, prohibir els apartaments turístics i que València es declare zona tensada”.

Els membres de l’assemblea s’organitzen perquè els participants puguin teletreballar a la zona d’acampada i s’han ofert a fer classes particulars als menors de les famílies que s’han sumat a la protesta. També hi ha mostres de solidaritat de comerciants de la ciutat, com la d’un llibreter que aquest matí ha portat llibres als acampats, agraeix García.

Avui hi ha prevista una jornada de debat i acció sobre l’ecologisme, organitzada per l’Assemblea Acció Climàtica, un dinar popular i una assemblea a les 18.30, que decidirà les següents accions.

ERC va tornar a registrar ahir al congrés espanyol la proposició de llei per a regular els lloguers de temporada que fa unes quantes setmanes no es va aprovar pel vot en contra del PP, Vox i Junts. En una conferència de premsa, la diputada d’ERC Pilar Vallugera ha explicat que havien introduït modificacions a la norma amb l’esperança que Junts hi doni suport, aquesta vegada. “Era incomprensible aquesta alineació amb el PP i Vox”, ha declarat.

Entre els canvis introduïts, destaca l’ampliació del període del contracte de lloguer de temporada, que passa de sis mesos a nou, perquè pugui coincidir amb els cursos acadèmics, i la subrogació dels contractes, que ara s’haurà de comunicar al propietari de l’immoble.

Carme Trilla: “És urgent regular els lloguers de temporada”

Avui, 22 d’octubre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

—Què desencadenarà el lideratge de Puigdemont a Junts?
—El retorn de Podem, el segon avís al règim | Editorial de Vicent Partal
—Eudald Carbonell: “Si no ens transformem, desapareixerem”
—Assassinats, extorsions, amenaces: els crims d’estat rere la crisi diplomàtica entre el Canadà i l’Índia
—Iñaki Uria: “Sense un diari, ni la llengua ni la nació no es consoliden”
—Què és el JOMO? L’alegria de desconnectar en l’era digital
—Els pagesos de Santa Susanna no volen que els seus conreus es converteixin en un altre Lloret
—VilaWeb organitza projeccions del film ‘Gonzalo Boye, el enemigo público’ a Barcelona i València
—Més de 80.000 pimes analitzades en 170 pàgines | La píndola de Jordi Goula
—Com vols treure’ls del cap la idea d’emigrar? | Mail obert de Marta Rojals
—I si el plaer i la vellesa fossin possibles? | Mail obert d’Anna Zaera

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara: 

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia: 

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante: 

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Eudald Carbonell acaba de publicar De la caverna al cosmos, nous horitzons per a l’espècie humana. Després de llegir el llibre se’t gira feina. Capgirar les pors i els deures respecte del futur. Carbonell fa un exercici important de prospecció de futur. Res de ficció: com diu ell, pensament mitjançant el coneixement. Sentir-nos espècie. Ni col·lectivitat, ni classe social.

Diu que en menys de deu anys ja serem transhumans. Són molt pocs anys. Hi som de ple. Es tracta de ser racionals, d’evitar la desaparició i acceptar la transformació. De deixar de patir per la pèrdua dels valors, que diu que són passats de moda. Ara cal prendre consciència d’espècie, insisteix.

Quan parla el veig més cansat que no pas algunes altres vegades, un cansament que no lleva agudesa a res del que diu; al contrari, hi dóna profunditat real, gairebé corpòria. Llegeixo que enguany no s’ha trobat gaire bé, que ha superat una crisi temporal d’amnèsia, però no en parlem. No trec el tema. Estic tan capficada en el contingut del llibre, que no en surto. S’expressa amb una clarividència precisa i complexa.

Ens acomiadem enraonant de la tercera guerra mundial. No és cap distopia en les seves paraules. Veu inevitable un reajustament demogràfic. Insisteix que no ens han de fer por les transformacions que vénen. L’objectiu és la racionalitat.

—Aquest llibre que acabeu de publicar ens parla del futur.
—Sí, fa molt temps que penso a prospectar l’espècie. L’espècie passa moments molt difícils, això ho sabem tots. És probable que hi hagi una tercera guerra mundial.

—Comencem forts…
—Sempre que els humans hem fet una revolució important d’aquesta mena hi ha un reajustament demogràfic, que són els morts. Doncs aquesta, que serà la socialització de la revolució científico-tecnològica portarà a un desastre molt gros. I això fa pensar molt en l’espècie. La gent que pensem hem de veure com prospectar aquesta espècie, com donar-li contingut, com donar-li essència fonamental perquè estem molt perduts. El temps va molt de pressa, el temps és exponencial. Llavors, no tens temps de pensar per què et passen les coses. Per això parlo molt de la transhumanitat i de la humanitat perquè el nostre cervell haurà d’agafar una nova consciència, haurà de tenir més capacitats, haurà de millorar l’espècie, etc. Parlo molt d’aquestes coses que són un futur immediat.

—Som a prop del final de la humanitat?
—Finalment ens hem fet humans. Ens n’ha fet el llenguatge, la tecnologia. La intel·ligència artificial ens farà transhumans.

—Quan?
—Quan se socialitzi la intel·ligència artificial, d’aquí a tres, quatre, cinc o sis anys.

—Tan poc?
—Sí, sí. La intel·ligència artificial passarà a ser més important que la intel·ligència natural. Serà conceptual, no serà generativa, com ara.

—Això què vol dir?
—Que sentirà, tindrà sentiments, pensarà, etc.

—Això que ens fa tanta por?
—Exactament.

—Ens ha de fer de por?
—Sí. Ara tot va molt de pressa. Això que diuen que les màquines no pensin no serà. Les màquines pensaran igual que nosaltres. Ens comunicarem amb les màquines a través dels algorismes matemàtics, això és una cosa òbvia. Però, és clar, tot això s’ha de socialitzar. Als laboratoris encara no s’ha començat a fer gent artificialment. En el llibre parlo d’això.

 

—De la transhumanitat a la posthumanitat.
—La transhumanitat és el pas cap a la posthumanitat. Quan la transhumanitat s’hagi socialitzat serà la posthumanitat, que no tindrà res a veure amb la humanitat. La transhumanitat encara és humana, però la posthumanitat no ho serà.

—Som a punt d’entrar a la transhumanitat?
—Exactament, hi anem a passos gegants.

—La prospecció que feu és per a saber fins on pot arribar l’espècie?
—Som una espècie que s’ha adaptat gràcies a les pressions selectives, gràcies a la tecnologia. Quan ens autodeterminem serà una meravella, serà un canvi exponencial. Quan millorem la consciència, quan millorem la mobilitat, el processament de pensament, etc. Això és la transhumanitat. Això passarà d’aquí a pocs anys. Hi haurà molta gent, fins que serà general.

—Normalment, quan diem que ens deshumanitzem ho diem com una cosa negativa.
—Ens deshumanitzem perquè ens humanitzem d’una altra manera, per dir-ho així. Però la deshumanització és un procés natural. No és negativa ni positiva.

—Però, per exemple, la pèrdua de valors fa patir.
—Els valors són una cosa absolutament passada de moda, no serveixen en un món, en la tecnologia, en el pensament, en tot allò que està alfabetitzat. Els valors no serveixen. Jo no estaria preocupat. Estaria preocupat perquè es prengui consciència d’espècie. Guanyar consciència és molt més important que els valors. Consciència d’espècie i consciència còsmica, que és la consciència de l’univers, la que ens falta arribar a tenir. Ara comencem a socialitzar la consciència d’espècie. Quan parlem d’ecologia és quan comencem a pensar en l’espècie en general. Els valors són la moral, són coses efímeres i de cada grup. En canvi, allò que és general, que és universal és allò que no és del grup, allò que és l’espècie. La consciència ha de ser socialitzada.

—Parleu tota l’estona d’espècie, però no ens és fàcil parlar-ne. Sovint no ens hi sentim…
—La gent encara no se sent espècie. No ens hi veiem i això és un retard. Hi ha consciència col·lectiva i personal, però la d’espècie encara ens costa. Quan hi va haver la crisi dels míssils va ser la primera vegada que va aparèixer la consciència d’espècie. Teníem por que es destruís el planeta. No es va destruir i la consciència d’espècie va passar. La segona vegada que es va socialitzar aquesta consciència d’espècie va ser amb la guerra de l’Irac, on milions de persones van sortir al carrer i van prendre consciència que l’espècie perillava per la guerra. La gent es pensa que els valors funcionen, però els valors del segle XIX no serveixen. Amb la guerra de Gaza, amb la guerra d’Ucraïna, no serveixen. Si fóssim conscients ho aturaríem, és una inconsciència.

—Us sentiu sol parlant d’això? Dieu que seria important que s’incorporés al debat tot això que exposeu.
—L’individu és molt important, però és molt rellevant dins la col·lectivitat. Dins la col·lectivitat és l’espècie. Marx ho tenia com a consciència de classe, que la classe social havia de fer això. Jo ho veig més com a espècie, que és superior a això. És l’espècie que perilla. Tots som una espècie.

—Considereu que la consciència d’espècie és superior a la col·lectiva?
—Exactament.

—I l’individu?
—És molt rellevant perquè és el que crea la consciència.

 

—La felicitat no la veieu com a objectiu de futur?
—L’objectiu és la racionalitat. La felicitat, la complaença, el benestar de l’espècie no serveixen per a res. El que serveix és la racionalitat de l’espècie, és la lògica. Aquesta vegada estem adquirint la teleonomia, cap on volem anar, no l’atzar. Fins ara havíem funcionat per atzar, som humans per atzar, no pas perquè ens hagin modificat el cervell. Ara ve l’època de la lògica, l’època de la direcció de la teleonomia, d’agafar el toro per les banyes, de ser nosaltres. No parlem de fer un espai romàntic cristià on tots som molt bons. No és això.

—Perquè si no arriba aquesta racionalitat, anem al caos?
—Anem malament. Si no tenim més consciència crítica d’espècie, anem al caos.

—També dieu que si no es treballa per posar fi a les desigualtats, no anem bé.
—Sense això no hi ha cap possibilitat d’avançar. La diversitat és molt important, però no les diferències. Les diferències són absolutament inhumanes.

—La complexitat és difícil de gestionar?
—La complexitat no es gestiona. La complexitat arriba i t’hi has de moure. La complexitat s’ha de sentir, s’ha d’expressar. No la gestionem. La complexitat la fem nosaltres. Els problemes els augmentem o els disminuïm de pes específic nosaltres.

—Quantes espècies hi haurà en el futur?
—Primer va ser la diversitat natural, hi havia l’home de Desínova, l’home de Neandertal,  l’Homo sapiens, l’Homo floresiensis que convivien. Tanta diversitat va fer que aguantéssim els colls d’ampolla. Quan passava una cosa a uns, no passava als altres. Això ha fet que aguantéssim tants anys d’evolució. I ara hem de continuar evolucionant perquè encara no som capaços d’integrar la diversitat. La diversitat s’ha d’integrar, però no s’ha d’automatitzar, no s’ha d’uniformitzar. La diversitat no la generarem de manera natural, la generarem de manera artificial. Tenim els mitjans per a fer-la artificialment. Serem quatre espècies. El sapiens ha integrat tots els altres i hem de tornar a crear diversitat, però aquesta vegada ha de ser artificial. Per això al laboratori s’hi farà edició genètica, serà l’home editat…

—La creació de diferents espècies la veieu com una estratègia d’adaptació del futur. Això encara ens fa més por. En el llibre poseu una escena del film de George Lucas La guerra de les galàxies, en què espècies diverses s’ho passen bé en un bar.
—Sí, aquesta escena de la pel·lícula de George Lucas és la millor que hi ha per a il·lustrar la diversitat. I també la pel·lícula d’Arthur C. Clarke 2001: una odissea de l’espai és la millor que hi ha en tecnologia, és la forma més paradigmàtica d’explicar la tecnologia humana. Jo en aquestes escenes hi veig el futur, és genial. Són allà prenent alguna cosa, fent sexe, fent-ho tot.

—No explicarem el llibre, ni de bon tros, però sí que per situar cap a on ens porta aquesta prospecció, podríem entrar en detall. La majoria serem com els humans actuals?
—Sí, en aquesta transició hi haurà uns humans que no voldran ser modificats. N’hi haurà uns que no ho voldran per qüestions religioses, per qüestions polítiques, per qüestions ètiques, per qüestions que ells sabran, però no es modificaran. Hi haurà qui els deixarà modificar per una pròtesi, per una mà…

—Això ja existeix.
—Ja n’hi ha, és clar que sí. Hi ha molts humans modificats. N’hi ha milions.

—Però no en prenem consciència tampoc.
—Pensem que són igual que nosaltres. Una persona que té tres stents en el cor no és igual que nosaltres. És modificat genèticament i mecànicament.

—Una tercera espècie seria la dels humans editats.
—Els que seran editats genèticament són els que hi estaran disposats. Per exemple, per a anar a Mart, com que allà no hi ha oxigen, els modificaran.

—Entre els humans modificats i els humans editats, quina diferència hi hauria?
—Els editats ho són a la carta. Poden ser editats per respirar, o per exemple per matar o per registrar temperatures extremes si anem a un planeta on fa falta. Els modificats seran per a una circumstància, però no per a tot.

—Poseu una quarta espècie que seran els cíborgs.
—Els cíborgs són els humanoides que la intel·ligència artificial farà intel·ligents conceptualment i cognitivament.

—Com a Blade Runner.
—Anem a un món de pel·lícules, sí. Anem a un món de pel·lícules. Però la intel·ligència artificial serà el llenguatge comú de tots. Ens comunicarem, és clar, amb algorismes matemàtics. Jo veig això com una teleonomia cap on hem d’avançar per transhumanitzar-nos i per deixar de ser humans. Per això parlo de la deshumanització, que és això. La posthumanitat, en canvi, no tindrà res a veure amb la nostra humanitat. Serà un canvi, serà una transformació. Nosaltres no desapareixerem, ens transformarem.

—Però si no som capaços de transformar-nos desapareixem.
—Si no ens transformem, desapareixerem. La nostra subsistència com a espècie serà la transformació primera. I quan siguem transformats no serem iguals que abans, serem una altra espècie.

 

—Parleu poc del poder, però qui tindrà el poder en aquestes hipòtesis?
—El capitalisme té els dies comptats, perquè és un sistema que no resol els problemes que genera. Per tant, no hi ha perill que això s’apliqui amb el capitalisme. S’aplicarà amb l’humanisme tecnològic, que pretén el millor funcionament de l’espècie humana.

—Però és molt fàcil que amb totes aquestes espècies diferents hi hagi una dictadura tecnològica.
—Si no hi ha diversitat, segur, però si n’hi ha algú es revelarà, algú anirà en contra d’això. De les quatre espècies que hi haurà, alguna hi anirà en contra.

—Imaginar tot això…
—Ha estat una cosa molt positiva per a mi. Pensar, projectar, prospectar l’espècie –que no és predir– és important. Llançar escenaris, llançar formes de pensar, de viure, és bo.

—Heu fet un procés al revés, del passat heu anat al futur. 
—El passat és el que conec bé. Puc parlar de transhumanitat perquè conec bé la humanitat. Sé fins on pot arribar. He vist els neandertals, he vist els erectus, he vist com s’adaptaven al medi, he vist la tecnologia que han fet. Tot el que he vist m’ha empès a fer això. A mi em preocupa l’espècie actual. Em preocupa la nostra espècie. Per això he fet una prospectiva. No penso en cap distopia, penso en una utopia. Sóc un pensador utòpic. No penso que això es portarà a la destrucció del planeta. Al contrari, portarà una altra cosa, que serà millor per a l’espècie, perquè el fet important és que l’espècie resisteixi al planeta. La tecnologia ens porta cap aquí, és el que hem adoptat. Això és un cavall desbocat, el cavall és la tecnologia, el cavall tira endavant. Per més que s’hi vulguin posar pegats. No ens ha d’espantar el que és inevitable.

—Fent aquesta prospecció parleu de tot, de gastronomia, de sexe…Deixeu-me aturar en el sexe. Comenceu el capítol dient que no hi ha res més important que el sexe…
—Exactament. Nosaltres encara som mamífers primats i ens anem humanitzant. El sexe tindrà molt poca importància en el futur. Seria una mica la conclusió.

—Referencieu el llibre Sexe social que vàreu fer el 2010, on parlaveu de quan el sexe se separa de la reproducció.
—El sexe no és la complaença. Fixa’t, quan estàs enamorat estàs molt bé. Quan et desenamores tot és una merda. Tot és un problema. No, dic que el sexe físicament, psicològicament, canvia tot això. Això és el sexe social. El sexe no és follar. Però el sexe, la condició que té el sexe social és que canvia totalment la percepció.

—I la reproducció?
—El problema central que tenim ara és que, contra el que es pensa, som poca gent. 10.000 milions de persones no és gaire. Tot això es controla fatal. En aquest moment a Occident, però també a la Xina, la reproducció que tenim és del 0,9%. En quatre generacions ens extingirem. La reproducció artificial serà la base del futur.

—Parlant de sexe dieu que l’erotisme ocuparà tot l’espai?
—Els sentits, el plaer no s’eliminarà. Ja ho veus: ara hi ha més sexe a les xarxes que real. Tot això, canviarà molt.

—Al final del llibre dieu que no hem de tenir remordiments…
—La por ens fa fer coses que no hauríem de fer. Passaran coses molt greus, però han de passar.

—No les hem d’evitar?
—No.

—Com a miratge de futur sempre hi ha la immortalitat com a desig.
—Tots hi pensem com un fenomen físic possible. És un somni que tenim els humans, de continuïtat en el planeta mentre estem bé. Quan no estem bé no tenim aquest somni.

—Parleu també de la memòria del sistema. La immortalitat està en aquesta memòria?
—La immortalitat és tornar a ser còsmics, és tornar a la consciència còsmica que és l’essència de tot. Jo començo el llibre dient que som pols d’estrelles pensant. És tornar a l’inici.

—Dues coses abans d’acabar. Dieu que sempre treballeu amb música i que això ho deveu a la vostra àvia.
—Sí, la meva àvia és la meva musa. Vaig sentir el seu amor. M’ha ensenyat moltes coses i la música va ser una. Des que tinc quinze o setze anys que no he parat d’escoltar música, quan treballo.

—Quin consell donaríeu a algú que llegeix el vostre llibre i no ho entén tot?
—Que pensi com ho faig jo. Al cap i a la fi això és una utopia meva. És molt important imaginar, perquè si no imaginem no podrem fer les coses. El que he fet no és ficció. És coneixement transformat en pensament. Aquesta és la meva conclusió.

—Mentre parlem d’això, cada vegada sembla que creixin més els terraplanistes.
—Sí, és clar. Això és la contradicció. La manipulació sempre existeix.

—Heu pensat a publicar l’obra completa?
—M’agradaria molt que el que he fet durant aquests vint-i-cinc anys es convertís en obra completa. He fet quaranta o cinquanta llibres i tots tenen un seguit conceptual. Vaig començar amb Planeta humà i Encara no som humans i he seguit una trajectòria bastant contínua, bastant sistematitzada. M’agradaria molt que aquests llibres es poguessin llegir, crec que n’hi ha deu o dotze que poden encaixar-hi molt bé. És un bon moment per fer-ho.

Als qui heu vist la sèrie distòpica Years and Years (BBC, 2019) us devia sonar la música: Ursula von der Leyen proposant de crear centres de deportació de migrants a fora de la UE, seguint el model de la primera ministra italiana, l’ultra Giorgia Meloni. Years and Years tracta de la vida quotidiana d’una família britànica al llarg d’una dècada, del 2019 al 2029, en un món sacsejat per profunds canvis socials, polítics i tecnològics. Un dels temes centrals és la crisi migratòria i l’auge de polítiques extremistes que afecten el tracte als migrants econòmics i els refugiats, i aquí volia arribar, perquè si la teniu pendent (una curiositat: Catalunya hi surt de passada) ara és el moment de mirar-la, abans que la realitat no l’acabi de superar del tot.

Diu la teoria que si Europa i les xarxes socials han esdevingut un niu de racisme i xenofòbia és per culpa dels partits socialdemòcrates, que no han sabut gestionar les migracions, i a partir d’aquí els populistes de dreta han explotat el malestar de les classes populars contra la que consideren una amenaça per als propis recursos, identitats i valors. I bé, mentre les esquerres vacil·lants perden credibilitat davant dels votants, els ultres capitalitzen el discurs regulador, però per la via de l’odi, que és la més ràpida, vinculant la migració (no blanca) a la delinqüència i a la conflictivitat, com aquell qui vincula el català a l’antipatia i l’amargor, perquè anar a l’arrel de les realitats complexes és cansat i trenca moltes oracions.

Ja que diem catalans, parlem-ne. El nostre és, a grans trets, un país envellit amb un model econòmic com més va més gandul –què és la turistificació d’un país, sinó ganduleria? Un model basat en el calé fàcil i a crear llocs de feina de merda que acaben assumint els immigrants (es pot dir, immigrants?). De jóvens, no en tenim tants com caldrien, i de vells, en som una potència europea, si no mundial. A més a més, dels pocs jóvens que produïm, molts van a buscar-se una vida millor fora-fronteres, i els que no produïm, molts vénen de fora-fronteres a buscar-se una vida millor. Oh, ves, prosperar és una aspiració legítima que tenim tothom.

Tots hem sigut jóvens i hem tingut una idea de futur millor que la que ens venia donada, i si ajuntem una gran quantitat de jovent i una gran diferència entre la seua idea de futur i les possibilitats del país on ha nascut, el resultat ja el tens. Després ja podem parlar de papers, de permisos i de tots els invents que ens hem empescat per establir qui es mereix més que qui una vida digna. I malviure per malviure, molta gent acaba decidint que ha de ser allà on t’hi jugues menys la pell.

Dit tot això, com a defensora del decreixement que sóc, la C­atalunya dels vuit milions m’esgarrifa, ja no dic la de deu. Ara bé, en aquest món com més va més global i desigual, no se m’acut cap solució fàcil per a evitar les migracions en massa i que alhora sigui compatible amb els drets humans. Vull dir que ­no sé com es pot treure del cap de la gent la idea d’aspirar a un futur millor per als seus fills i per a si mateix. Com te la trauries tu del cap?, hi has pensat? Com la hi trauries al teu fill, si no és amb una lobotomia, amb electro-xocs, lligant-lo a la pota del llit, tancant-lo a pany i forrellat fins que desistís? Coartar aquest instint de sobreviure, de prosperar, ha de ser necessàriament una operació forçada. Cal dissuadir: deportar, tancar, abatre tota possibilitat d’esperança, o, com en diuen eufemísticament, “evitar l’efecte crida”.

En fi, crear un problema per a cada problema és una especialitat humana. Descartada l’empresa impossible d’anivellar el món, doncs, què hem fer? Perquè som al pitjor moment de la història per a solucionar res reflexivament: tot va més de pressa que no podem assimilar, el món se’ns en va a la mè i el votant d’avui vol solucions immediates, ja, ara, ahir si pot ser. En aquest context, tot fa témer que les esquerres, més que fer de contrapès ètic als extremismes anti-immigració, puguin estar temptades d’adoptar els discursos de la dreta abans que no complicar-se la vida suïcidament. Anar a l’arrel dels problemes complexos és cansat, ja ho dèiem abans, a més a més de lent, a més a més de woke, ja m’ho dic jo.

I aquesta humil woke que us escriu vol i dol: com a catalana, vull no haver de sospitar que la metròpoli satura deliberadament la capacitat del meu país d’absorbir migrants, i també vull poder rebre’n tants com convingui sense detriment de la supervivència de la meua llengua, que és l’únic país que em queda. Per somiar no fan pagar, imagine all the people, tal i tal. Obro i tanco parèntesi en aquest sentit: al meu estat somiat, el lingüístic seria l’únic requisit, el document d’identitat més fàcil d’adquirir de tots els que es fan i es desfan. Però, mentre tot això no passa, no hi puc fer més: culturalment, em sento més amenaçada per l’expat que m’altera el preu del metre quadrat, el teixit comercial i la llengua vehicular del barri on visc, que no pas per qui ha hagut de vindre aquí per desesperació i hi acabarà arrelant sos fills. Però ho he de dir: encara em sento més amenaçada, i de llarg, pels “de casa” que els neguen la llengua de manera particular o institucional, amb les conseqüències catastròfiques que cada dia podem comprovar.

En fi, si no podem evitar que treballadors benestants deixin els seus països democràtics i acomodats per un caprici de sol i platja, no sé quin capteniment hem d’esperar dels qui fugen de contrades ofegades en la misèria, i encara més si és per causa del saqueig dels nostres estats “desenvolupats”. Des del privilegi de no haver hagut de deixar la meua terra per necessitat, i sense descartar que algun dia m’hi pugui trobar, l’únic que tinc clar és que si m’ha tocat de veure-ho des d’aquesta banda i no de la contrària és un punyeteríssim atzar.

Podem va tornant a trobar un espai. Això ja és visible. La maniobra de Sumar –inspirada i teledirigida per Pedro Sánchez amb la voluntat de llevar-se del damunt un soci incòmode– s’ha esgotat. I, a mesura que el vaixell de Yolanda Díaz s’enfonsa, el de Ione Belarra sembla que comença a surar tímidament, però sabent cap on va. A la Moncloa el veien enfonsat, i ves que ells mateixos no acaben enfonsant Pedro Sánchez.

Ahir els dirigents de Podem van anunciar que proposarien un referèndum entre la militància sobre què haurien de votar al pressupost del govern espanyol –si a favor o en contra. I, per les preguntes que exposen, es veu ben clar que volen votar que no. I impedir-ne, per tant, l’aprovació. Els socialistes anaven refiats, perquè es creien la seua pròpia propaganda, imaginant que Junts acabaria votant a favor dels comptes perquè no resistiria la pressió de votar com Vox i de ser els únics de votar al costat del PP i de l’extrema dreta. Però, tal com hem vist aquests darrers dies, els de Puigdemont no s’espanten amb butonis. I és evident que encara s’espantaran menys, encara estaran més tranquils, si Podem s’hi afegeix i també vota que no.

En realitat, i vist en perspectiva, això que passa no és tan estrany ni imprevisible. Ara mateix Junts i Podem personifiquen al parlament espanyol les dues impugnacions serioses que el règim del 78 va haver d’afrontar la dècada passada: l’independentisme català i el 15-M. I tenen un punt en comú, que és el recel respecte del paper del PSOE, la convicció que els socialistes no són gens diferents del PP quan és qüestió de sostenir el règim i els fonaments d’aquest règim. I la sensació que han estat perseguits i atacats els darrers anys, amb la voluntat de substituir-los per socis dòcils i fidels.

Projectant una mirada llarga, crec que la cosa es pot entendre millor. Després de la mort de Franco, el PSOE va saber-se presentar com el partit del canvi i la democràcia, i el PP representava la continuació de la dictadura. En aquelles condicions, semblava lògic que tots els demòcrates, d’alguna manera, acceptassen el lideratge d’uns socialistes que ja no eren aigua clara aleshores, però que representava que ho eren.

L’independentisme català va començar en la fase actual el 2009-2010 i el moviment dels indignats va esclatar el 15 de maig de 2011. El PSOE ja aleshores no era el dels anys vuitanta i noranta del segle passat, sinó el culpable de bona part dels problemes quotidians que van portar tanta gent indignada al carrer, sota una bandera o sota una altra. D’aquesta gent, alguns compartien l’esperit i alguns altres no, però és ben clar que entre la consulta d’Arenys de Munt i les manifestacions del 15-M es congria una reacció popular que ja acusa de tots els mals directament el règim sencer i no una part solament –el PPSOE, que deien amb tanta gràcia els indignats.

I amb això la dialèctica entre el PSOE i el PP, que tan fabulosament els va anar als socialistes aquells anys en què podien espantar el personal advertint que venia el PP, es va esquerdar. I els socialistes ho van notar amb una pèrdua en massa de vots i de poder.

Però el 2017, després de la brutal reacció del PP al procés d’independència de Catalunya, el PSOE va ser molt hàbil recuperant la vella posició de centralitat entre els demòcrates i va arrossegar molt eficaçment ERC, Junts i Podem. Pablo Iglesias va entrar al govern i l’independentisme va coronar el seu botxí. El PSOE va recuperar vots i poder. Però, en realitat, res ja no era igual.

Continuant amb la mirada llarga, aquest és el punt interessant on som avui. Un fil cronològic ens ajudarà.

Entre el 1976 i el 2009 el PSOE va viure de l’ensarronada de ser els bons del règim, de ser “els espanyols bons”. Tanmateix, del 2009 al 2018 els independentistes i els indignats, per raons diverses, però en coincidència tàctica, van posar els socialistes al seu lloc: tant se val el PSOE com el PP. Del 2018 al 2023 –combinant sàviament la moqueta i la cel·la– el PSOE va viure en un somni: la millor època de la seua vida, amb tothom besant-li la mà i fent-li reverències. I ara, un any després d’haver intentat d’incloure Junts en la reforma i un any després d’haver intentat d’enfonsar Podem amb l’abraçada de l’ós de Sumar, la cosa, simplement, ja no s’aguanta més.

No s’aguanta més perquè el PSOE no pot oferir res de real. Et pots creure un temps que complirà açò o allò o que té la intenció de fer aquest canvi o aquell. Però passen els mesos i constates que no és veritat. El PSOE és el cor del règim i, per tant, no pot –ni podrà mai– acontentar demandes que desborden el règim i que reclamen la ruptura amb el franquisme evolucionat. Sí, és veritat que poden establir relacions instrumentals i momentànies, com van fer amb l’entrada al govern de Pablo Iglesias o amb el pacte de Brussel·les amb Carles Puigdemont. Però res més que això. I aquestes relacions tan poc serioses arriba un moment, inevitable, en què els altres veuen que són un engany, una manera d’aprofitar-se’n i un intent indissimulat d’enfonsar-los. I, per tant, tornen a l’estat anterior de l’abraçada de l’ós.

La novetat? Que, segons que comença a semblar, ni Junts ni Podem no es deixaran engalipar, no passaran per on passen ERC i Sumar –per on, de fet, ha passat tothom d’ençà de les eleccions del 15 de juny de 1977. Comencem a veure-ho en votacions i en gests: Junts i Podem no seran la CiU de Duran i Lleida ni el PCE de Carrillo. I això –si s’acaba confirmant i si acaba passant– equival a un certificat si no de defunció, almenys de malaltia molt greu del règim.

Costa molt i és molt pesat, sí, però a voltes, en política, els grans canvis necessiten més temps que no voldríem per a solidificar-se.

 

PS1. VilaWeb ha organitzat dues projeccions, a Barcelona i a València, del film Gonzalo Boye, el enemigo público, a les quals podran assistir els subscriptors que ho demanen. Tots ja han rebut un correu en què poden reservar plaça en les dues projeccions, a les quals assistirà Gonzalo Boye mateix. Si no l’heu rebut, podeu reclamar-lo a inscripcions@vilaweb.cat

PS2. Iñaki Uria va ser director i conseller delegat d’Egunkaria, un dels més represaliats per la ràtzia repressiva contra el diari basc. Després d’eixir de la presó, es va dedicar a posar dempeus la xarxa de televisions basques locals Hamaika. I ara que ho ha deixat els nostres companys de Berria li han fet una entrevista llarga que us oferim en català: “Sense un diari, ni la llengua ni la nació no es consoliden”

PS3. Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixàs llegir aquest editorial? No és l’estil de VilaWeb. La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom. Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors. Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguen a l’abast de tothom. I tots hi eixirem guanyant.

Ens resulta difícil associar gent gran amb gaudi i plaer. Semblen dos conceptes antagònics, impossibles de conciliar. El plaer és un cos jove, passerell, i amb una potència capaç de menjar-s’ho tot. En una societat hipersexualitzada, el plaer en la vellesa –com també ha passat amb la infantesa, i això ho explica molt bé Helena Martín a la pel·lícula catalana Creatura, guardonada a Canes– ha quedat fora dels nostres imaginaris, i no només ha estat infrarepresentat sinó que molts cops s’ha associat amb el tabú d’allò que és grotesc o inimaginable. Cossos sotmesos a la pressió estètica que no reconeix plaers possibles fora de la genialitat i han quedat arraconats de qualsevol representació versemblant. Hem dedicat poc espai a delectar-nos amb la bellesa dels cossos incompresos, els grassos, els peluts, els amputats, tampoc els vells. Modelats per les experiències d’una vida llarga, de formes capaces de rebre i oferir plaers en sentits amplis, cossos, és clar, aptes per a la sensualitat que els vincula amb uns altres cossos també brillantment dispars. El plaer en la vellesa ha estat esborrat de la vida pública d’una manera semblant com ho ha estat el desig, un concepte igual d’inaccessible, ambigu, sovint associat a les ombres del pecat i el dolor de l’absència de l’altre. Ho explicaven Helena Martín i la filòsofa Clara Serra a la Biennal de Pensament de Barcelona la setmana passada, en una conversa a la plaça de Joan Coromines que portava per títol “El desig insubordinat” i que va concloure que, precisament, pel seu caràcter indomable, el desig podia ser un bon agent per a l’acció política i el desmantellament de l’ordre establert.

Fotografia: Noa Wu (Festival Rihhihiu).

Aquest cap de setmana, precisament, ha tingut lloc una manifestació pública, en aquest cas artística, de la potència plaent de la gent gran. Una dotzena de persones entre setanta i noranta anys ha protagonitzat, en el marc del festival Rihihiu, una indagació coreogràfica, textual, plàstica i sensorial sobre la relació plaent i sensual amb el cos, sota la direcció de la dramaturga Marta Galan Sala, la coreògrafa Montserrat Iranzo Domingo i el músic Pau de Nut. Marta Galan Sala, que ja ha treballat en altres ocasions amb creacions comunitàries amb veïnes del barri de la Ribera de Barcelona a l’Antic Teatre, articula ara una nova peça escènica, amb el títol “Al risc, al risc!”, ara amb uns protagonistes reals sortits del món rural. El meu poble, Santa Bàrbara, ha estat l’escenari d’aquest espectacle, que ha estat el fruit d’una creació comunitària que s’ha desenvolupat durant unes quantes setmanes en aquesta població del Montsià.

Embotits en un mallot que simbolitzava un cos nu, els protagonistes s’han anat dibuixant amb un retolador mútuament sobre la pell fictícia, un joc de venes i cicatrius. L’acció era senzilla. Només sentir les mans de l’altra persona i fer-la moure, a poc a poc, al ritme de la música, com una dansa que comença en aquest simple contacte i reconeix el cos de l’altre. Tot era allò i tot acabava allà. Tornaven al cos no sols com a individus, sinó com a col·lectiu, en la cerca d’una trobada personal i alhora compartida. Amb una força dramàtica capaç de fer trontollar la terra i l’univers sencer, aquest grup de gent gran ballaven a la llum de la lluna com criatures celestials tocades per la màgia d’alguna fada. S’entregaven al risc de posar els seus cossos fràgils en escena, davant de la mirada atenta de tot un poble emocionat de veure’s reflectit en aquella puresa poques vegades vista. I, de sobte, han sonat les veus. Recitant tot allò que els feia connectar amb el goig de viure. Cadascú amb el seu to i amb el seu timbre, amb la seva profunditat. Alguns plaers associats als records, d’altres encara ben vius en la seva vida quotidiana. El plaer de tocar el fang ben fred; el plaer de veure la sortida del sol; un paisatge; el plaer d’embotellar tomates quan fem conserva; l’olor de les garrofes guardades dalt de les golfes; el soroll quan cauen a terra damunt les borrasses, els ditets de la néta quan posa crema a la cara; embrutar-se les mans fent mandonguilles; pastar els pastissets formant boles, el pèl de la gateta en contacte amb el cos.

La gent gran, per si mateixa, ja representa un col·lectiu de risc per moltes raons. De risc, perquè viuen sovint situacions de soledat. A vegades, han perdut la parella de tota la vida, s’enfronten a la desaparició progressiva dels seus companys de generació i han de buscar refugi en noves relacions de veïnatge. Aquests canvis relacionals s’uneixen a un cos que va deteriorant-se. Apareixen dolors freqüents, es redueix la visió i la capacitat auditiva, l’agilitat minva i el radi d’acció es limita. El món es fa petit i sembla apagar-se progressivament al ritme també de la dopamina, el neurotransmissor del desig. Les cames es tornen rígides, els braços es desarticulen, els pits es van pansint, els músculs de la cara cauen i els cabells es tornen fràgils i trencadissos. Tot costa més. Els òrgans a mig gas i les vísceres atropellades pels anys d’ús, l’obsolescència programada que tens acabarà afectant-los tots. I, perquè no dir-ho, la mort plana com un capítol vital que s’apropa indefugiblement, i això tampoc fa gaire gràcia.

Però, tal com vam veure dissabte, aquests cossos desballestats contenen ànimes plaents capaces de seguir fruint, com si no hagués existit l’ahir o el demà, disponibles per entregar-se al plaer, o al risc, dues cares de la mateixa moneda. Encara que l’endemà es despertin amb un mal l’esquena difícil de suportar. Deia la Teresa en escena: “No tindré por, no. Quan em vindrà a buscar, m’entregaré al risc, al risc.” I els espectadors restàvem immòbils, tocats per tanta potència. No sabem el poder que té el plaer en unes mans velles, què ens ensenyen els nostres grans, referents, quan els veiem apropiar-se del seu plaer sense demanar permís. Quanta bellesa van veure els nostres ulls! Qualsevol subversió podria començar per aquí i ja en tindríem prou.

Iñaki Uria (Zarautz, Guipúscoa, 1960) va començar els estudis de medicina, però sempre s’ha dedicat a la promoció de l’èuscar. Ha escrit, ha fet tasques de gestió, ha aconseguit ajudes i diners per als mitjans de comunicació en èuscar… També n’ha creat. Va ser un dels fundadors d’Euskaldunon Egunkaria; on va fer de director i conseller delegat. També va ser fundador de la televisió Hamaika, on ha treballat durant aquests darrers divuit anys.

—Com hi vau arribar, a la revista Argia?
—Va ser cap a l’any 1979. En aquell moment era Zeruko Argia, i al principi hi col·laborava. A la universitat vaig conèixer Josu Landa i alguns altres que escrivien per a la revista. Elixabete Garmendia i Pilar Iparragirre la van deixar i aleshores hi va entrar un altre grup. El 1980 em vaig integrar plenament a l’equip.

—A Argia teníeu grans dificultats econòmiques, oi?
—Al grup, hi érem Pello Zubiria, Josu Landa, Jon Barandiaran i més. La qüestió era que havíem de continuar tirant endavant Argia, no podíem cobrar, i per viure havíem de guanyar-nos els diners en algun altre lloc; de manera que fèiem classes nocturnes, feines de traducció, de disseny… i coses d’aquesta mena.

—Es van crear els diaris Egin i Deia, però en tots dos es publicava poc en èuscar.
—Aquests dos diaris es van crear l’any 1977, però el percentatge d’articles publicats en èuscar no va ser mai gaire alt. En aquella època també van crear algunes revistes setmanals, majoritàriament en castellà. Nosaltres teníem clar que havíem de fer-ho en èuscar i des de l’èuscar.

—Com va néixer aquell somni de crear un diari en èuscar dins el grup d’Argia?
—Molt ràpidament. A començament dels anys vuitanta es va crear ETB. El govern basc sempre parlava primer de la promoció de la ràdio i després de la televisió. I nosaltres dèiem: “I el mitjà escrit?” A Argia, quan vam començar a respirar una mica millor, vam veure que el pas següent era fer un diari. Durant quatre setmanes consecutives vam publicar quatre editorials reclamant-ho.

—I com va anar?
—El procés va ser molt llarg. Però a mesura que avançàvem, anàvem coneixent més gent. Durant aquella dècada, el govern basc afirmava que no hi havia ni prou periodistes ni prou lectors per a fer un diari en èuscar. Però nosaltres vèiem que com a poble en teníem la necessitat: sense un diari, ni la llengua ni la nació no es consoliden. Així i tot, no ho podíem fer tots sols.

—I aleshores vau posar fil a l’agulla.
—En un moment determinat vam fer el clic. Ens vam reunir amb més gent i es va formar el grup Egunkaria Sortzen.

—El 6 de desembre de 1990 vau publicar el primer número d’Euskaldunon Egunkaria. I, sorprenentment, el govern basc va presentar un diari d’un sol número a la Fira de Durango.
—Aquell diari del govern basc es deia Egunero. Nosaltres preparàvem els números zero i, pocs dies abans, el 3 de desembre, el govern basc va convocar una conferència de premsa. Hi vaig anar i van presentar el que havia de sortir el 6 de desembre. Els vaig demanar si sabien que Euskaldunon Egunkaria naixeria aquell dia. Em van respondre: “Això ho dieu vosaltres.” Es pensaven que fèiem una campanya de propaganda i agitació, i que Euskaldunon Egunkaria no duraria ni dos dies.

—Però va ser el seu, que va durar un sol dia.
—Sí, era en colors, molt bonic. Després van dir que era un prototip. El seu objectiu era fer mal a Euskaldunon Egunkaria. Van fer mal amb això, expressament.

—Però va néixer Euskaldunon Egunkaria i Argia va continuar.
—Ens vam repartir: alguns es van quedar a Argia. També hi va haver un dilema sobre què fer-ne d’Argia. Si Euskaldunon Egunkaria durava un any, pensàvem que podríem arribar a obtenir algunes ajudes. Però van passar quatre anys fins que el govern basc no va començar a donar suport a Egunkaria…

—Quan Martxelo Otamendi es féu càrrec de la direcció d’Egunkaria, us vau convertir en conseller delegat del diari. Com ho vau viure, això d’haver d’assumir responsabilitats en compte d’escriure articles?
—Va ser un maldecap. Quan Zumalabe es va morir, l’any 1993, jo era director, i hauria preferit que algú altre fos el conseller delegat, però em va tocar a mi. El 1994 vam arribar a un acord amb el govern basc, tot i que va ser molt difícil. En aquell moment el conseller era Joseba Arregi.

—Com van acollir Egunkaria els ciutadans?
—És un aspecte que no s’ha explicat gaire: des d’Argia vam impulsar Euskal Herrian Euskaraz, i vam participar activament en aquell moviment. Vèiem molt clar que, si al carrer no creixia el nombre de parlants d’èuscar alfabetitzats, la nostra feina era en va. Calia impulsar un moviment i vam recórrer poble per poble per conèixer gent. Quan es va formar Egunkaria Sortzen ja teníem relació amb els grups locals, i això va ser fonamental.

—No hi havia gaire costum de llegir en èuscar a la dècada del 1990.
—Aquesta era una de les reflexions que fèiem a Egunkaria. Amb un únic diari nacional, era molt difícil de fomentar la lectura. Per això ens va semblar interessant de crear diaris locals. Vèiem que hi havia una oportunitat per a guanyar lectors amb productes lleugers, i vam començar a col·laborar amb algunes revistes locals. Després van arribar els diaris Hitza.

—Fins al tancament forçós del febrer del 2003, quina va ser la contribució d’Egunkaria a la normalització de la llengua?
—Una de les principals aportacions va ser la consolidació de l’euskera batua, normalitzat en l’escriptura. Es va avançar molt en aquesta direcció. El primer llibre d’estil el van elaborar Josu Landa i Koldo Izagirre, i va ser molt important. Però, a més de la llengua, Egunkaria va ser essencial per a la consolidació de la nació: la manera d’organitzar les seccions, els mapes, les referències i altres aspectes. Egunkaria va marcar una visió àmplia del nostre territori.

—Hi ha alguna cosa encara que no hàgiu explicat sobre allò que vau viure durant el tancament d’Egunkaria?
—No, res. Una altra barbàrie. Com tantes altres que hem sofert en aquest país. Però en aquest cas em va afectar directament a mi. Van tallar de soca-rel un projecte per a fer avançar la llengua i el país. Personalment, em van caure al damunt les tortures, la presó… i tot allò que implica.

—El fet que l’endemà del tancament d’Egunkaria ja hi hagués un altre diari, Egunero, als quioscs, què va demostrar?
—Vaig saber-ho cinc dies després, quan em van tancar a la presó. Vaig sentir una gran alegria i orgull. Sabia que hi havia gent preparada i disposada, i que ja havíem reaccionat abans amb el tancament d’Egin. Quan van tancar Egunkaria, la resposta no va ser només al carrer, i es va aconseguir d’engegar un altre diari. Com a poble, allò va ser molt important. Va ser un gran mèrit de tots aquells que hi van treballar, amb tota la por que podien tenir vist allò que passava. I el fet que succeís demostra que allò que havíem fet abans estava bé.

—Durant els divuit mesos que vau passar a la presó, quin va ser el moment més difícil?
—Quan era a la presó d’Aranjuez, a Espanya, i vaig viure els atemptats gihadistes de l’11 de març de 2004. Als presos bascs ens van tancar a les cel·les i al principi no enteníem què passava. Després vam saber que en alguns mòduls havien agredit presos bascs. No va ser una qüestió de dos dies: es va allargar molt. També vaig viure més moments difícils: gent que es va morir a la presó, que es va suïcidar, que es va tallar les venes… La presó et mostra molt bé com funciona la societat.

—Vau anar a la presó per haver ajudat a fundar un diari…
—Sí, però no és tan sols un diari. És la llengua, el país, és tota aquesta feina. Al cap i a la fi, s’avança políticament en la mesura que s’avança amb la llengua.

—Berria va néixer el juny del 2003. Els primers mesos hi havia molts subscriptors, però la xifra va baixar amb el temps.
—És normal, això. En els moments de fervor, és més habitual fer-se subscriptor com a mostra d’adhesió. Al principi, molta gent s’hi va subscriure. Però després la realitat i el dia a dia et posen a lloc.

—I com és que vau entrar en l’àmbit de les llicències per a televisions locals en èuscar?
—Vaig sortir de la presó amb aquesta idea. Després de fer Egunkaria, jo veia que calia fer un altre pas. Va coincidir que el govern basc tenia l’opció d’emetre llicències per a televisions; un altre múltiplex autonòmic, i podien convocar concurs per a televisions locals, i així ho van fer. Em vaig preparar per implicar-m’hi. La idea inicial era crear televisions locals juntament amb allò que després van ser els diaris Hitza, aprofitant sinergies. De seguida vam veure que també caldria anar a parlar amb més gent.

—Amb qui vau col·laborar?
—Vam sondar unes quantes productores. Finalment, s’hi van implicar tres diaris: Berria, Gara i el grup Noticias. Amb ells, per crear Hamaika, s’hi van unir l’editorial Elkar, Euskaltel i la productora Bainet. Abans d’això vam picar moltes portes; no va ser gens fàcil.

—Hamaika va obtenir unes quantes llicències, però fer televisió és car.
—El capital inicial era d’un milió d’euros. Després hi ha hagut ampliacions de capital. Les empreses que he esmentat hi han aportat diners.

—De quina magnitud han estat les ajudes públiques a Hamaika?
—Molt escasses. El model de subvencions actual es basa en la premsa escrita. Les subvencions per a televisió sempre han estat molt petites. Nosaltres vam optar a llicències de televisió local perquè es van convocar. Hauria estat molt més interessant crear un canal autonòmic, però el govern basc no va convocar el concurs per al múltiplex autonòmic. Amb el temps, van renunciar-hi i el van retornar a Madrid.

—Per què ho van fer?
—Perquè no volien competència per a ETB. No volen que ens morim, però tampoc no fan una política adequada.

—Hi ha cap estratègia sobre els mitjans que necessita aquest país?
—No. No hi ha cap estratègia sobre què cal fer com a país. La decisió és mantenir EITB i aprofitar els avantatges que aporta al partit, al PNB. Abans es parlava de l’espai comunicatiu basc, però aquests darrers deu anys les coses han canviat molt. Internet s’ha convertit en un oceà, i estem tots perduts. No sabem treballar adequadament com a llengua i com a poble, i no hi ha una idea clara de què cal fer. A la dècada del 1980 vèiem molt clar que havíem de fer un diari. Però avui dia, què s’ha de fer?

—Què s’hauria de fer perquè la premsa en èuscar tornés a créixer?
—No ho sé; ningú no ho encerta. Els diaris dels països del voltant tampoc no ho encerten. Tots són a internet. Però d’ingressos en paper n’hi ha pocs, i a internet encara menys. A la premsa en èuscar es fa molta feina i de qualitat. Però la qüestió és quines condicions es poden crear perquè la gent s’hi mantingui, per poder produir continguts.

—Aquest és un dels envits per a la promoció de l’èuscar, oi?
—Sí, però no és l’únic. És important de fer que la llengua sigui necessària en el món laboral; també cal trobar la manera de gestionar la immigració, i no ho aconseguim; els joves saben que per ser influenciadors han de parlar en castellà, no en èuscar. Hi ha euskalduns que es comuniquen en castellà i tenen molts seguidors. Però en èuscar? No es genera un llenguatge juvenil en aquests àmbits. La creació de continguts audiovisuals també és una qüestió de vida o mort.

—Mirant cap a la jubilació, quins plans teniu?
—Descansar, refrescar la ment i carregar les piles. Vull aprendre coses, reciclar-me. Alguna cosa faré.

—No us quedareu pas a casa mirant la paret…
—No, això no. Ja farem alguna cosa.