Vilaweb.cat

Sánchez anuncia el final de les màscares al carrer a partir del 26 de juny

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha anunciat que aquest cap de setmana serà l’últim amb l’obligatorietat de portar màscara al carrer, ja que a partir del 26 de juny la mesura deixarà d’estar vigent. Sánchez ho ha explicat en un acte al Cercle d’Economia, en el qual ha explicat que la campanya de vaccinació permet continuar fent passes “cap a la nova normalitat”.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La mesura s’aprovarà en un consell de ministres extraordinari que es farà dijous de la setmana vinent. Cal recordar que aquesta setmana, sobretot per la millora de les dades epidemiològiques, Andorra i Catalunya Nord ja han deixat de requerir màscara als espais públics.

🙌 El jueves aprobaremos en #CMin extraordinario que no sea obligatoria la mascarilla en espacios al aire libre a partir del 26 de junio.

Porque…
♥️ La alegría de vivir de los españoles es nuestra alegría.
☝️Cumplimos todos los objetivos que nos marcamos.

🗣️ @sanchezcastejon pic.twitter.com/7qHC5qezxM

— PSOE (@PSOE) June 18, 2021

The post Sánchez anuncia el final de les màscares al carrer a partir del 26 de juny appeared first on VilaWeb.

Demanen set anys de presó per a quatre joves que van participar en una concentració davant la Guàrdia Civil de Manresa

La fiscalia demana set anys de presó per a quatre joves del Bages que van participar en una cassolada de protesta davant la caserna de la Guàrdia Civil de Manresa. Els fets es remunten al 16 d’octubre del 2019, quan una de les columnes de la Marxa per la Llibertat arribava a la capital del Bages. La fiscalia acusa els joves de desordres públics, atemptat contra l’autoritat i danys i lesions a dotze agents dels Mossos d’Esquadra. A banda de la presó, també els demana multes i indemnitzacions.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Segons la fiscalia, els joves van actuar premeditadament i de manera “violenta i agressiva”. En aquest cas, la Generalitat també exerceix de part acusadora i demana penes de presó de dos anys i tres mesos.

Els joves neguen la seva participació en els fets i la defensa subratlla que no hi ha cap imatge que els identifiqui, només el testimoni d’alguns agents. A banda dels quatre joves, també hi ha un menor acusat pels mateixos delictes. En aquest cas, el fiscal demana les mateixes indemnitzacions per als agents, i cent hores de servei a la comunitat que, si no s’accepten, se substituirien per divuit mesos de llibertat vigilada.

The post Demanen set anys de presó per a quatre joves que van participar en una concentració davant la Guàrdia Civil de Manresa appeared first on VilaWeb.

Romeva, sobre els indults: “Potser dormiré a casa, però la meva realitat judicial seguirà activa molt temps”

El conseller empresonat per l’1-O Raül Romeva ha afirmat que en cas que hi hagi un indult la seva situació judicial no s’acabarà, ja que està pendent del Tribunal de Comptes i d’una altra causa al jutjat 18 de Barcelona. “Potser dormiré a casa, però la meva realitat judicial seguirà activa molt de temps“, ha afegit en una entrevista a El matí de Catalunya Ràdio.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

🔴 @raulromeva, exconseller d'Exteriors: "Els indults són un gest molt petit respecte una realitat més àmplia i complexa" https://t.co/dodec5tH8E pic.twitter.com/KVJw2LYd03

— El matí de Catalunya Ràdio (@maticatradio) June 18, 2021

L’indult és, segons Romeva, un “gest molt petit” respecte a una realitat complexa i ha avisat que si algú es creu que amb aquesta mesura es deixarà de recordar que hi ha 3.000 represaliats, és que “no ha entès res”. Romeva ha afirmat que continuarà fent política quan surti de la presó encara que no sigui en l’àmbit institucional per la seva inhabilitació fins al 2030.

Romeva ha explicat que malgrat que hi hagi l’indult en unes setmanes el Tribunal de Comptes aplicarà una decisió “dramàtica” embargant comptes i cases de moltes persones. A més, ha recordat que té una altra causa oberta al jutjat 18 de Barcelona que investiga l’acció exterior de la Generalitat. “La meva situació personal no s’acabarà en cas que hi hagi indults. Quan em diuen que és reversible sembla un eufemisme, no se m’acaba res”, ha afegit. A més, segons ha dit, es tracta d’una mesura que ha decidit “unilateralment” el govern espanyol.

D’altra banda, Romeva ha recordat que és vice-secretari general de prospectiva i Agenda 2030 d’ERC i ha afirmat que seguirà fent política quan surti de la presó. “Sóc un defensor de la política, al final tots els grans problemes s’han acabat resolent a través de la política. Seguiré fent política evidentment”, ha dit el pres polític.

En la línia de les últimes entrevistes del president d’ERC, Oriol Junqueras, Romeva ha fet una aposta per la multilateralitat per resoldre el conflicte i ha dit que mai ha sentit o ha llegit que el president d’ERC hagi renunciat a la via unilateral.

The post Romeva, sobre els indults: “Potser dormiré a casa, però la meva realitat judicial seguirà activa molt temps” appeared first on VilaWeb.

Un periodista de la SER explica perquè s’ha negat a publicar l’informe de la Guàrdia Civil sobre el 23-S

La majoria de mitjans espanyols van reproduir ahir de manera acrítica l’informe de la Guàrdia Civil sobre els CDR detinguts el 23 de setembre de 2019. Diaris com El Mundo, El País o l’ABC van assenyalar que els activistes eren un “un grup criminal amb finalitat terrorista” i que tenia en el punt de mira diversos dirigents polítics contraris a la independència com ara Pablo Casado, Manuel Valls o José Manuel Villegas.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Rèpliques d’armes i “finalitats terroristes”: la premsa espanyola persisteix en la persecució dels detinguts del 23-S 

Ara bé, no tothom a Madrid ha acatat la versió de la Guàrdia Civil sense posar-la en dubte. El periodista de la cadena SER Miguel Ángel Campos ha explicat en un fil a Twitter perquè va decidir no informar sobre “un informe com a mínim discutible”.

Algunos me han preguntado por MD por qué no he entrado en el informe de la GC sobre los CDR y la supuesta “acción terrorista” planificada contra Casado. La aseveración del informe es cuanto menos discutible. Abro hilo 👇

— Miguel Ángel Campos (@MACamposP) June 17, 2021

En aquest sentit, Campos assegura que l’única prova que la Guàrdia Civil aporta per demostrar que els CDR planificaven “accions terroristes” contra polítics són les cerques a Google que va fer un dels encausats, Jordi Ros. “Ni una conversació enregistrada planificant un atac, ni un document requisat que aporti algun indici més sobre les intencions dels sospitosos. Res. Només una cerca a Google”, lamenta.

La única “prueba” del informe es que el sospechoso, Jordi Ros, realizó “búsquedas en google” de los referidos políticos

— Miguel Ángel Campos (@MACamposP) June 17, 2021

Se me ocurre que si esos agentes revisan mi portátil, o el de cualquiera de ustedes, seguramente nos incluirían en cualquier organización criminal o terrorista con esas “pruebas”

— Miguel Ángel Campos (@MACamposP) June 17, 2021

Així mateix, ironitza que si els mateixos agents de la Guàrdia Civil que han fet la investigació revisen el seu portàtil, o el de qualsevol dels lectors, segurament trobarien aquesta mena de “proves” per incriminar-lo en qualsevol organització criminal o terrorista.

Campos qualifica d’irresponsable la redacció de la Guàrdia Civil, però també la difusió que en van fer la majoria de mitjans espanyols. “I no se m’escapa que l’informe es filtra només un dia abans que Casado visiti Catalunya per parlar amb els empresaris i censurar els indults als polítics independentistes. I no, conscientment, no sóc ni seré una eina política de ningú”, continua.

Y no se me escapa que el informe se filtra solo un día antes de que Casado visite Cataluña para hablar con sus empresarios y censurar los indultos a los políticos independentistas. Y no, conscientemente, no soy ni seré herramienta política de nadie

— Miguel Ángel Campos (@MACamposP) June 17, 2021

Finalment, el periodista critica que l’informe no aporta cap novetat perquè ja era públic i notori que la Guàrdia Civil considera els CDR com a terroristes. “I no ho dic només jo. També la fiscalia, que no aprecia ‘cap novetat significativa’ en aquest informe, que ha servit per a les portades d’alguns. No a la SER”, conclou.

Y no solo lo digo yo. También la Fiscalía, que no aprecia “novedad significativa alguna” en este informe conocido ayer, que ha servido para las portadas de algunos. No en la SER

— Miguel Ángel Campos (@MACamposP) June 17, 2021

23-S: l’última ràtzia contra l’independentisme, viva un any després 

Germinal Tomàs: “He perdut la por de ser a la presó” 

CDR: un muntatge policíac que hauria de ser una lliçó I Editorial de Vicent Partal 

The post Un periodista de la SER explica perquè s’ha negat a publicar l’informe de la Guàrdia Civil sobre el 23-S appeared first on VilaWeb.

Rull presenta el seu recurs davant del TEDH en contra de la condemna de l’1-O

El conseller Josep Rull ha presentat el seu recurs davant del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), amb seu a Estrasburg, contra la sentència del Tribunal Suprem espanyol per l’1-O, després que fa uns dies el Tribunal Constitucional refusés l’últim recurs que quedava a la jurisdicció espanyola. L’ex-president de l’ANC Jordi Sànchez previsiblement presentarà el seu recurs la setmana vinent, segons que ha pogut saber l’ACN.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

“Anem a la justícia europea a acusar l’estat de persecució de la dissidència política i de vulneració de drets i llibertats fonamentals. Pels presos, exiliats i pels represaliats compromesos amb la llibertat” ha dit Rull a través de Twitter.

Avui el meu advocat @JordiPina1 ha presentat el meu recurs a Estrasburg. Anem a la justícia europea a acusar l’Estat de persecució de la disidència política i de vulneració de drets i llibertats fonamentals. Pels presos, exiliats i pels represaliats compromesos amb la llibertat.

— Josep Rull i Andreu 🎗 (@joseprull) June 18, 2021

The post Rull presenta el seu recurs davant del TEDH en contra de la condemna de l’1-O appeared first on VilaWeb.

140 diputats i senadors reclamen a Macron una reforma constitucional que garanteixi la supervivència de les llengües minoritzades

Continua la batalla política per la llei de protecció i de promoció de les llengües minoritzades a l’estat francès —també coneguda com a llei Molac—, després que el Tribunal Constitucional retallés articles nuclears com ara el que garantia l’ensenyament immersiu en català i altres llengües minoritzades. Ara, 140 parlamentaris francesos han enviat una carta oberta al president Emmanuel Macron reclamant-li una reforma constitucional que empari la defensa d’aquestes llengües.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Ara fa deu dies, ja es va produir un moviment similar, poc després de les grans manifestacions arreu de l’estat a favor de la llei Molac. En aquest sentit, tots els presidents regionals van enviar una missiva a Macron exigint-li una reforma constitucional per tal de permetre l’ensenyament immersiu.

Nins i electes: el Constitucional francès topa amb la protesta de Perpinyà I Crònica de Vicent Partal 

En aquesta nova carta, signada per 125 diputats i 15 senadors, es demanen mesures “a molt curt termini” per part del govern francès per defensar la riquesa lingüística. Entre els signants hi ha representants nord-catalans com Romain Grau, François Calvet i Romain Grau.

Les llengües a l’estat francès: entre el renaixement i la desaparició 

Macron i Castex han expressat la seva voluntat d’intentar esmenar la situació, de manera que es pugui preservar la llei Molac tal com la va aprovar l’Assemblea francesa. Ara bé, els 140 representants creuen imprescindible reformar l’article número dos de la constitució –estipula que el francès és l’única llengua oficial de l’estat— per evitar un nou revés judicial.

L’Associació per a l’ensenyament en català (APLEC) ha publicat a Twitter diversos piulets donant suport a la iniciativa, ja que considera que la interpretació “abusiva i sistemàtica” que es fa actualment de la constitució comporta a la pràctica la il·legalitat del català.

140 PARLAMENTARIS DEMANEN LA REVISIÓ DE LA CONSTITUCIÓ A FAVOR DE LES LLENGÜES, entre els quals François CALVET, Laurence GAYTE i Romain GRAU
Paul MOLAC anuncia avui que 140 parlamentaris – diputats i senadors – han adreçat una carta al president de la República ⤵️ pic.twitter.com/SOw124Vepb

— APLEC (@AssoAPLEC) June 17, 2021

figuren 3 dels 6 representants de Catalunya Nord : Français CALVET, senador, Laurence GAYTE, diputada i Romain GRAU, diputat. L’APLEC dona suport a aqueixa iniciativa que ha de permetre desactivar la interpretació abusiva – i sistemàtica – de la Constitució que il·legalitza ⤵️

— APLEC (@AssoAPLEC) June 17, 2021

a les llengües de les regions : ensenyament immersiu, accents i signes, entre altres. La carta dels parlamentaris a : https://t.co/oiaKKP78GB.

— APLEC (@AssoAPLEC) June 17, 2021

The post 140 diputats i senadors reclamen a Macron una reforma constitucional que garanteixi la supervivència de les llengües minoritzades appeared first on VilaWeb.

“Incendis” i “alarmes” a la premsa espanyolista en contra del suport als indults dels bisbes i els empresaris

Els indults als presos polítics estan resultant indigestos per a la premsa espanyolista, sobretot després que els bisbes catalans i bona part dels estaments empresarials els hagin avalat per a “normalitzar la situació” a Catalunya. En aquest sentit, El Mundo carrega contra el president de la CEOE, Antonio Garamendi, per haver “fet seus els arguments del govern espanyol” i, insinua, que aquestes declaracions es deu a les negociacions que té pendents amb la Moncloa: la reforma de les pensions i la pròrroga dels ERTO.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Cal recordar que el líder de la patronal espanyola, després d’una entrevista a RTVE, va recular i va reconèixer que la CEOE no té una postura unitària sobre els indults. Tanmateix, en l’editorial, titulat “L’alarmant suport de la patronal a l’independentisme”, el diari continua: “L’experiència recent demostra que és ingenu pensar que el separatisme està disposat a negociar una altra cosa que no sigui la celebració d’un referèndum i la construcció d’una república.”

Així mateix, El Mundo titlla de “sorprenent” el suport dels bisbes catalans als indults, que en un comunicat van assegurar que cal “alguna cosa més que l’aplicació de la llei” per superar un conflicte. “Sánchez es va trobar ahir amb l’inesperat suport d’una part de l’església i de les principals associacions d’empresaris, que han decidit de posar-se del costat del govern en l’aplicació d’una mesura de gràcia que desautoritza el Tribunal Suprem. Es constata així l’alarmant xarxa de suports —clients?— que està aconseguint el govern en l’emblanquiment del separatisme”, conclou.

Per la seva part, l’ABC titula el seu editorial “Els indults no són la solució” i acusa la Moncloa de sotmetre la societat espanyola a un alt grau de tensió i crispació amb “la decisió arbitrària d’indultar els líders independentistes”. “El preu a pagar és la desfiguració de la nostra democràcia, mentre les institucions són subjugades per l’ambició de Sánchez i l’extorsió d’uns delinqüents”, continua.

Tal com també fa El Mundo, el diari destaca el paper del president del PP, Pablo Casado, per haver estat l’únic que va mostrar un discurs “contundent i desacomplexat” contra els indults al Cercle d’Economia. Així mateix, retreu als empresaris que “massa sovint, i amb massa cinisme, s’hagin posat de perfil en els moments crucials d’atacs al nostre sistema. Ja no és temps d’equilibris impossibles ni de tebieses i humiliacions, sinó de defensa de la solidesa de l’estat”.

Pel que fa a les declaracions de Garamendi, l’ABC li recrimina que si normalitzar la situació suposa “sacrificar la raó jurídica de l’estat i substituir la sentència del Suprem per l’exigència sediciosa d’uns colpistes”, això no és res més que “rendició per un interès polític”.

Finalment, sobre els bisbes catalans, el diari constata la utilitat de la misericòrdia i el perdó, però no en el cas dels presos polítics. En aquest sentit, a Joan Josep Omella, li etziba. “La misericòrdia i el perdó, legítims evidentment, procedeix a aplicar-los quan els seus beneficiaris no es delectin amb el seu delicte, quan mostrin penediment i rescabalament del dany causat, i quan es comprometin a no delinquir més”. Per la seva part, La Razón ha dedicat l’editorial a la presidenta en funcions de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, una de les veus més hostils contra els indults i que avui serà investida per a un segon mandat. Ara bé, en la portada, el diari que dirigeix Francisco Marhuenda acusa Garamendi “d’incendiar” la CEOE amb el suport als indults.

The post “Incendis” i “alarmes” a la premsa espanyolista en contra del suport als indults dels bisbes i els empresaris appeared first on VilaWeb.

Les portades: “El front empresarial a favor dels indults deixa aïllat Casado” i “El cas Vivet fa revisar les acusacions dels Mossos”

Avui, 18 de juny de 2021, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.        

Diari Bondia: googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

La Verdad de Alicante:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades: “El front empresarial a favor dels indults deixa aïllat Casado” i “El cas Vivet fa revisar les acusacions dels Mossos” appeared first on VilaWeb.

El teatre juvenil català es retroba aquest cap de setmana a Sant Feliu de Codines

Fer visible la feina dels grups de gent jove, tota una escola d’actors i de públic, i crear un espai de convivència i intercanvi d’experiències al voltant del fet teatral és l’objectiu de la VIII Mostra Juvenil Amateur de Teatre, que se celebra el 19 i 20 de juny a Sant Feliu de Codines. Encara marcada per les restriccions, la Mostra recupera la presencialitat i també els dos dies d’activitats complementàries i de convivència. Les obres són amb entrada lliure i gratuïta.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

“La d’enguany serà una edició de ‘represa’, ja que l’any passat, a l’octubre, només va poder ser d’un dia sol i sense pràcticament contacte entre els grups. Aquest any tornem al format de dos dies i de nit d’acampada (complint totes les normatives de seguretat sanitària), i això serà molt positiu de cara al contacte entre grups de teatre”, explica Josep Canet, autor i director de Deixalles 81, de Sant Feliu de Codines, el grup organitzador de la iniciativa juntament amb la Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya.

Llegeix la notícia sencera a Tornaveu fent clic aquí

The post El teatre juvenil català es retroba aquest cap de setmana a Sant Feliu de Codines appeared first on VilaWeb.

Qui és provincià? Una reflexió sobre l’Hermitage a Barcelona

Article d’opinió de Guillem Carreras

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

 

El debat sobre la possible instal·lació de l’Hermitage al port de Barcelona ha generat rius de tinta entre museòlegs, crítics, gestors culturals, periodistes, i també tertulians. En un article publicat a principis de 2019, ja vaig manifestar el meu escepticisme respecte dels grans projectes culturals que no responen a un desig o necessitat de la ciutadania. Llavors vaig insistir, i per tant no ho faré avui, en el nefast impacte socioeconòmic que molt sovint tenen aquesta mena d’iniciatives.

Gairebé ningú s’atreveix a afirmar que la cultura no és una eina necessària per construir una societat més crítica. El corol·lari d’aquesta afirmació hauria de ser l’aposta decidida per una cultura accessible a tothom, però moltes vegades no és així. En aquest sentit, em faig meves les paraules que la periodista Clàudia Rius escrivia en l’article This is Art i la societat que cuidava els seus mínimsLa nova cap de comunicació del Departament de Cultura hi defensa que la prioritat d’una societat que aspira a ser culte hauria de ser que el nivell mínim (o estàndard) de la població sigui com més elevat millor. A tall d’exemple: en les polítiques educatives d’un país, les universitats d’excel·lència no són tan importants com disposar d’una xarxa d’escoles i instituts ben equipada.

Llegeix l’article d’opinió sencer a Tornaveu fent clic aquí

The post Qui és provincià? Una reflexió sobre l’Hermitage a Barcelona appeared first on VilaWeb.

Guiris de segona

El turisme lloucost som nosaltres. Som tan poca cosa, valem tan poc, que el personal que ens atén ni tan sols es molesta a prendre en consideració la nostra llengua. Amb entendre-la ja fan, i en alguns casos ni això.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Hotelers i restauradors fa setmanes que reclamen (en algun titular he llegit que “exigeixen” i tot) el relaxament de les restriccions i la reobertura de fronteres per poder-se refer del daltabaix econòmic. La reclusió forçosa d’aquest any llarg (en els dos sentits del terme) ha fet aflorar el debat sobre el model econòmic del país, però, a jutjar per la rapidesa amb què tornen a aparèixer les siluetes dels ferrys a l’horitzó, tot fa pensar que no escarmentarem ni poc ni gaire. Continuarà el xancletisme, continuarà la massificació i continuarà la contractació de personal poat del fracàs escolar. El capitalisme és així i no hi podem fer més, senyora, ens diuen. El còctel perfecte per a donar el cop de gràcia a la conversió del país en una provincieta hispano-europea.

Els empresaris que es juguen les garrofes amb la deambulació global tenen pressa per rescabalar-se de les pèrdues, però sembla que no tanta per millorar el servei. En dura competència amb l’administració, tot s’ha de dir. Per exemple, en l’atenció al client, que se suposa que és un dels fonaments de l’activitat llur. I un dels elements clau de l’atenció al client és la llengua. Ens fem tips de veure escenes de pintoresquisme berlanguesc protagonitzades per personal monolingüe que malda per dir tres paraules malgirbades en anglès o francès al guirillam però que no fan ni el més lleu esforç amb els guiris d’aquí, que som tu i jo. El vocabulari bàsic: bon dia, què voldran?, una cambra de matrimoni, aigua freda o calenta, un cafè amb llet, un cafè amb gel, són vint-i-sis euros, al fons a la dreta… Per què milers de cambrers, empleats i funcionaris que treballen de cara al públic no s’esforcen gota a aprendre una terminologia que els costaria… què?, una tarda de classe? Un parell de dies de pràctiques? Un curset d’una setmana, pels que busquen, ehem, l’excel·lència? Doncs molt senzill: perquè l’amo no els ho demana. I l’amo no els ho demana perquè, malgrat que la llei hi obliga (d’aquella manera a què la llei obliga en aquest país: només a una part dels legislats, si fa no fa el 35%, ves per on), el client català no ho reclama. I com que el client no ho reclama, per quins set sous l’empleador s’hauria de complicar la vida exigint a un treballador (segurament) mal pagat un esforç extra? Que després aquest senyor o senyora propietària sigui un o una gran patriota, i faci grans proclames a les sobretaules i pengi grans estelades al balcó i digui grans penjaments dels nostres polítics traïdors, pot molt ben ser. Però entre la llengua i la pela no hi ha dubte possible. M’agradaria saber quants empresaris catalans inclouen entre les obligacions dels treballadors atendre la clientela local en la llengua que toca (el que seria el model Bonpreu, exacte).

És clar que l’administració no dóna gaire bon exemple, tampoc. En l’activitat turística resulta menys visible, però, tot i així, per a ajuntaments, diputacions i altres ens el requisit lingüístic continua essent paper mullat. Ja sé que és difícil trobar personal, i que moltes vegades s’han de fer contractacions a cuitacorrents, o hi ha canvis d’última hora, o fins i tot cal tornar favors inconfessables en forma de cosines o cunyats per col·locar; però quant triga una persona destinada, posem per cas, a vigilar un aparcament municipal, a aprendre les quatre coses que necessitarà per a atendre el públic? Realment sóc jo, l’usuari, qui li ha de recordar les seves obligacions?

I aprofito aquesta convergència d’incompliments per part dels dos àmbits, el públic i el privat, per rematar la protesta tot traient el tema d’un altre subsector molt en auge aquests dies: el lleure infantil. De la mateixa manera que el dia passat reclamàvem un reglament lingüístic per al Departament de Salut, també valdria la pena, trobo, no deixar desemparats els monitors i monitores de les mil i una colònies, estades i campaments que es fan al llarg i ample del país. Tant si les munta el centre cívic (públic) com si és Rosa dels Vents (privat). Perquè si no es donen indicacions, si es deixa que cadascú s’ho manegui com bonament li passi per la barretina, el que s’ha vist fins ara és que la submissió intravenosa porta el castellà a arrasar amb tot, igual que en els altres sectors, i la canalla no catalanoparlant no solament perden una ocasió d’or per a llançar-se a la piscina de la llengua sinó que interioritzen encara més el missatge fatal segons el qual el català és la llengua de l’escola i prou. Si històricament hi ha hagut un espai on la catalanoparlància ha estat capaç de fagocitar forans és el de l’escoltisme, l’excursionisme i el focdecampisme en general. Si perdem també aquest llençol (completi la frase vostè mateix).

[Acabo la peça amb un aclariment que vatros que sou espavilats podeu aprofitar com a pràctiques d’estiu, referit a l’adjectiu “nacional” que he posat al subtítol. Ho faig amb una anècdota d’allò més suada que, tanmateix, no para de renovar-se. Som en una terrassa, a punt de dinar/sopar. Per completar la comanda, el cambrer demana quin vi volen els senyors, els senyors pregunten quins tenen i el cambrer recita mitja dotzena de señoríos i valdealgos. “No, no, del país, nacionals, dic” i el cambrer que sí que sí, que són aquells, que són riojas, valdepeñas i riberasdequithaparit. En aquell moment, un cop més, el client català ha de fer un esforç suplementari que la gent del món normal s’estalvia: muntar ràpidament una assemblea interior i decidir si aquell dia té prou esma per posar-se pedagògic o deixar-ho córrer, amb el resultat igualment empipador que, si opta per la primera, haurà de fer una mitja arenga (si és dels combatius) o empassar-se la vergonya de sentir-se un pagerol (si és dels prudents), i si en canvi opta per embeinar-se-la s’haurà de passar l’àpat maleint la seva covardia i la del país on li ha tocat agonitzar.]

The post Guiris de segona appeared first on VilaWeb.

Mare de cavalls

Del març al setembre el Cavall de l’Orri, centre de reproducció, es dedica a la cria de cavalls àrabs que poden servir per a curses de llarga distància, per exemple. Fan extraccions de semen, inseminacions i transferència d’embrions. El va fundar la veterinària Marta Dordas i el ferrer de cavalls Pere Doura, durant la pandèmia. És a Pardines (Ripollès), a l’antiga pallissa de Can Perpinyà, la masia de l’avi de la Marta, on també viuen. Ja tenen trenta cavalls per a tractar aquesta temporada. El Cavall de l’Orri és un dels tres centres d’aquesta mena que hi ha a Catalunya, amb clients d’ací i de l’estat francès. VilaWeb hi ha fet una visita aquests darrers mesos per observar el complex procés de reproducció de cavalls, dirigit bàsicament per dones. A la fotografia, Marta Dordas amb l’egua Sisylia i la seva pollina Zersicka, nascuda fa un mes i mig gràcies a una inseminació.

The post Mare de cavalls appeared first on VilaWeb.

Un inventari de bocins de món

Ara fa dos mesos que, potser a la secció d’art o potser a la de moda, capricis de les arts classificatòries de les llibreries, trobareu l’assaig Agua y jabón de Marta D. Riezu, publicat per l’editorial Terranova, especialitzada en llibres d’art, amb un bon gust estètic que va més enllà de la vista i arriba fins al tacte: l’objecte, el llibre, és una pura delícia de la maquetació, de l’enquadernació, del disseny; me’n fascina especialment el tacte del paper, la col·locació de les notes a peu de pàgina i, sobretot, la manera com s’obre el llibre i es queda obert, i l’amplitud de les pàgines, i els marges, i la tria de la lletra, i tot de detalls que passen desapercebuts en la majoria de llibres però que en aquest, per l’austeritat que defensa i predica, es veuen i destaquen de la millor de les maneres, o sigui, per la seva discreció. És pura coherència amb el contingut del llibre, uns apunts sobre l’elegància involuntària dividits en tres parts, una per a persones i personatges, una altra per a objectes i una tercera per a llocs (i un suplement d’afinitats).

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El títol ja ho diu tot –i ja et posa la mel als llavis. Es veu que una vegada li van preguntar al fotògraf i modista britànic Cecil Beaton (1904-1980) que què era per a ell l’elegància, i ell va contestar: aigua i sabó. “Que és el mateix que dir: el que és elegant és el que és senzill, el que és útil, el que és de tota la vida.” Marta D. Riezu ja ens ho diu abans de començar: “L’elegància involuntària no té res a veure amb la moda, ni amb els diners, ni amb el que és bonic. L’associo amb l’alegria discreta, amb el gest generós, amb la persona que aporta i apaivaga. És sempre a prop del silenci, el bé comú, la paciència, la natura, la voluntat de construir i de conservar.” I poc més avall ja avisa que aquest “no és un llibre d’imaginació, sinó d’observació”.

Agua y jabón es pot llegir com un manifest a favor de la senzillesa, l’austeritat, el bon disseny, el silenci, les arrels, els estius de la infantesa, els objectes que perduren, la gent que respecta els altres, les olors que desperten records, les peces de roba amples, els mobles fets per fusters, els diners en metàl·lic, la lentitud, les mantes que pesen, les natures mortes, les navalles heretades, el pa amb oli… I a mesura que avances i espigoles i saltes pàgines i algunes les rellegeixes i les subratlles (fluix, fluixíssim, amb un llapis que llisca suau per aquest paper de textura de somni) també veus que és un catàleg d’elegàncies i de formes de viure que has tingut a la vora però mai t’has aturat a observar, a analitzar, a intentar descriure-les amb paraules, i Marta D. Riezu (Terrassa, 1979), amb una combinació equilibradíssima de bon gust, gràcia literària, humor, nostàlgia en la dosi justa, sentit comú, ironia i un pessic d’histrionisme en algun moment molt puntual i ben triat, s’hi ha llançat de cap i ens regala el que gairebé em sembla un tractat del viure.

Hi ha cinema, música, literatura, art, perfums, moda, viatges, efemèrides, història personal, i tot amb una pàtina de reflexió profunda i alhora condensada, en un format d’apunt, de cosa breu, que fa que vagis d’un tema a l’altre sense importar-te l’alçada o la distància del salt, deixant-te portar per ara elogiar l’Snoopy, ara renegar d’Ikea, ara reivindicar el paper de les biblioteques (“la meva primera llibertat individual la vaig exercir a deu anys, davant de les prestatgeries de la biblioteca pública”), ara donar valor a l’educació basada en l’esforç que vam rebre els nascuts als setanta (i no només, ja ho sé): “Qui duu això a les alforges ja ho té tot per anar amb el vent a favor seu per la vida. Ho veus a mesura que fas anys. La rutina, l’aixopluc de l’estabilitat, l’equilibri. Aprendre a estar, per poder ser anys després.”

Arriba un moment, en la lectura d’Agua y jabón, que l’elegància involuntària que serveix de premissa et comença a ser una mica igual, perquè ja t’ha captivat del tot la veu de l’autora, la seva mirada, la seva visió analítica, nostàlgica, categòrica, irònica, paròdica a estones, tendra, també, i mentre ella desgrana records, personatges, objectes, llocs, tu vas fent la teva pròpia memòria, sobretot pel que fa a objectes del passat, els que perduren quan les persones que els feien servir ja no hi són.

Quan Marta D. Riezu parla de la bata de flors de la seva àvia descansant en una cadira a mi em ve al cap l’armari de les tovalloles de la meva àvia, que hi amagava bitllets de cinc mil pessetes per si mai tenia cap emergència. I després em vénen al cap els pares buidant el pis dels avis, obrint aquell armari, traient-ne les tovalloles i trobant-hi no sé si trenta o quaranta mil pessetes en total, quan ja feia tres anys que ho pagàvem tot amb euros.

Només ella et pot parlar de l’elegància involuntària de Martínez Soria i poques pàgines després descriure’t la de Robert Walser, i que en tots dos casos l’interès del lector sigui el mateix, perquè ja som dins del seu univers, de la seva particular (en tots els sentits) manera de mirar, perquè el món només es pot mirar així, a bocins, per peces, fragmentat, i després provar de compondre’n un puzle sent conscients que a primer cop d’ull les peces no encaixaran però que a la llarga la nostra mirada farà que l’encaix sigui perfectament mil·limètric. 

Vaig anar a parar a aquest llibre perquè una bona editora amb qui comparteixo força afinitats el va recomanar amb un entusiasme que em va fer saltar totes les alarmes, perquè ella sol ser força mesurada i poc invasiva quan parla de les seves lectures. M’hi vaig llançar de cap, al llibre, el vaig comprar vint-i-quatre hores després i em vaig posar dos llibres de barrera abans de poder llegir-lo, i va funcionar: em vaig polir els deures de seguida.

Us vull imaginar en plenes vacances, despreocupats, descalços, mig ajaguts, sense rellotge ni plans, a l’ombra, amb un got de llimonada a l’abast de la mà, un llapis rere l’orella o al monyo, el mòbil lluny i silenciat, tot i que potser us caldrà per buscar-hi alguna imatge o algun personatge, i anar fent, aquest tros el llegeixo, aquest el salto, ara busco quina cara feia Cecil Beaton, ara miro si tenen els diaris de Samuel Pepys a la biblioteca del barri, i tot sense pressa ni ànsia. Un dels tres diaris preferits de Marta D. Riezu és El quadern gris de Pla, que rellegia cada estiu de la seva infantesa. Jo no descarto tornar al seu inventari d’elegàncies i afinitats en plena canícula, perquè llegir-lo per primer cop en aquest inici de juny tan xafogós ha sigut la millor manera de veure arribar aquest estiu que promet.

Em passa una cosa preciosa amb aquest llibre: l’anava llegint, el vaig llegint, perquè encara me’n falta un trosset, però no podia esperar a parlar-vos-en, perquè, com deia, l’anava llegint i en cada fragment em venia al cap alguna persona que aprecio, propera, i la imaginava llegint aquell fragment i pensava “l’hi he de recomanar”, i ja me n’anava del llibre i pensava com li diria a aquella persona concreta que aquell llibre era per a ella; a una li diria que hi parla de moda, a una altra que hi surten Munari i Ungerer i Rodari, a una altra que hi parla de cinema, a una altra que hi surt Calafell i Carlos Barral, i no solament imaginava el moment en què els deia “aquest llibre és per a tu”, sinó que també les imaginava, aquestes meves persones properes, llegint-lo i trobant aquell fragment que m’havia fet pensar en elles i fent que sí amb el cap mentre hi feien una marqueta amb el llapis, i imaginar-ho em feia feliç. Sé que tot plegat pot sonar molt cursi, però aquest llibre m’obre els porus de la sensibilitat fins a aquest punt. No exagero. No l’he acabat i no vull que s’acabi, però quan s’acabi, no l’hauré acabat, no s’acabarà. “El símptoma més primari de la felicitat és desitjar la repetició.”

The post Un inventari de bocins de món appeared first on VilaWeb.

Quan el virus i el vaccí es troben

Fa prop de mig any que ha començat el procés de vaccinació i a mesura que passen les setmanes va creixent el percentatge d’immunitzats. Això porta a una reducció molt considerable de casos positius de la covid i, per tant, d’hospitalitzacions i de decessos. Amb tot, encara hi ha infeccions que tenen conseqüències molt greus. També hi ha dubtes i sobresalts. Hi ha un cert percentatge de persones que, tot i estar vaccinades, tenen la covid. La casuística és variada i hi ha situacions que causen perplexitat i, fins i tot, confusió. També hi ha situacions imprevistes, com ara que algú es vaccini mentre cova el virus sense saber-ho.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Això li va passar a Maria Llopis Freixas, una traductora de cinquanta-vuit anys que es recupera a casa d’una pneumònia bilateral que la va tenir vint dies ingressada a l’Hospital Clínic de Barcelona. Nou d’aquests dies va ser a l’UCI.

Ingressar per la covid després d’haver estat vaccinat, possible, però poc probable

La Maria va començar a notar els primers símptomes de la covid la tarda del dijous 13 de maig, quan tornava a casa després d’haver rebut la primera dosi de Pfizer. Febre, malestar, mal per tot el cos i nàusees. “Vaig pensar que la vacuna m’havia fet efecte molt ràpid, i com que la infermera ja m’havia avisat que podia passar, i que m’havia de prendre paracetamol, vaig creure que era normal.”

Que no ho era, de normal, ho va saber uns dies més tard.

Un cafè a casa d’una amiga

Maria Llopis explica el seu cas a VilaWeb per telèfon, amb l’agenda a la mà, perquè ha traçat al mil·límetre la línia del temps d’uns fets que comencen deu dies abans de rebre la primera dosi del vaccí: la tarda del dilluns 3 de maig, fent un cafè a casa d’una amiga.

Dos dies després, el dimecres, l’amiga l’avisa que s’ha trobat malament, que li han fet la prova d’antígens i que és positiva. La Maria parla amb el seu CAP i li diuen que s’aïlli a casa i que deixi passar uns dies fins el dilluns següent, dia 10, per anar a fer-se una PCR.

Fa trenta anys que la Maria Llopis treballa des de casa. Tradueix del francès, l’italià i l’espanyol al català, i a l’inrevés. Anna Gavalda, Stéphane Hessel, Francesco Alberoni, entre més autors. I això va fer, continuar treballant de casa estant. Sense cap símptoma. Sense tenir contacte amb ningú fins que dilluns, quan feia set dies del contacte amb la persona positiva, va anar a fer-se la prova diagnòstica al CAP. L’endemà va consultar telemàticament el resultat a l’aplicacióLa meva salut” i va veure que era negatiu.

Maria Llopis Freixas Una reacció exagerada

“Com que per edat ja tenia la cita per a la primera dosi de Pfizer, el dijous 13 de maig, i el resultat de la PCR era negatiu, vaig anar tranquil·lament a la Fira de Barcelona a rebre aquesta primera dosi.” I va ser de tornada a casa quan ja va començar a trobar-se malament. De manera prou sobtada. No tenia tos ni s’ofegava, ni tampoc no va perdre ni el gust ni l’olfacte. Va arribar a 38,5 de febre. Com que no millorava gens, sinó que empitjorava, el diumenge va telefonar al 061 per explicar què li passava i li van demanar que es fes una prova. “Vaig trucar a una amiga que és infermera i em va dir que vindria a casa amb un test d’antígens. N’havia comprat per a la família perquè havien de fer una celebració. El test va donar positiu.” Això era el diumenge dia 16 de maig.

La seva amiga infermera li va deixar un fluxímetre de dit perquè es controlés ella mateixa la saturació d’oxigen. “Jo no tenia ni tos ni sensació d’ofec, però ella em va recomanar que me l’anés mirant. El dilluns i el dimarts estava a 96-97, però el dimecres vaig veure que baixava a 88 i vaig trucar a la meva amiga, que em va dir que em duria a l’hospital, a urgències.”

Primer van anar a la clínica Plató. I d’allà, després d’haver-li fet una placa i una gasometria i veure la pneumònia bilateral, la van derivar a l’Hospital Clínic.

Nou dies a l’UCI del Clínic

Hi va arribar en ambulància. La nit del dia 19 de maig, la Maria va dormir a planta, però com que no millorava, la van dur a l’UCI. “Vaig estar bastant greu. A mi no m’ho deien, però la meva germana m’ha dit que un parell de dies vaig estar ben malament. No em van intubar, però vaig haver de rebre unes racions d’oxigen molt bèsties, un cabal que havies d’anar empassant-te per anar curant aquella pneumònia.” Hi ha gent que no ho tolera bé. Ella diu que la seva única ocupació, de nit i de dia, era engolir tota aquella ventada. També la van tractar amb antibiòtics i corticoides. Va estar monitorada nou dies a l’UCI i tres dies més a la planta de semicrítics, també monitorada, però amb una dosi cada vegada més baixa d’oxigen.

Va estar sempre conscient, dins l’UCI, rebent tot aquell oxigen, sense poder veure cap familiar, sense poder-se moure. Si volia agafar el telèfon per connectar-se, tots els aparells començaven a xiular. Diu que el personal la va tractar molt bé. “Saben que estàs molt espantada i fan que, a pesar de la soledat, et sentis acompanyada, perquè tenen un grau d’humanitat molt alt. A més, he tingut molta sort perquè no tenen tanta pressió de treball i estan entrenadíssims amb tot el que han après tot aquest temps.”

A la mateixa UCI, la Maria va començar a fer una mica de rehabilitació. Els fisioterapeutes la visitaven cada dia per fer-li fer moviments amb les cames i els turmells. Sense moure’s del llit.

A planta va continuar fent la recuperació. Caminava una mica per l’habitació sense poder sortir-ne i sense poder rebre visites, perquè era a la planta covid i els protocols continuen tan estrictes com el primer dia.

Tornada a casa, cansada i amb interrogants

El dilluns 7 de juny, vint dies després d’haver ingressat, va rebre l’alta hospitalària. La sortida va ser estranya, diu. No van deixar que el seu fill s’endugués la roba que portava quan va ingressar i va sortir del Clínic vestida quasi d’hivern, com havia entrat vint dies abans. Encara ha de continuar prenent corticoides durant un parell de setmanes més, i just abans de parlar amb VilaWeb ha rebut la telefonada del metge de capçalera per a fer-li una mica de control.

“Ara estic en convalescència i em trobo molt millor. Em trobo molt bé. És lent, però ja me n’han avisat, m’ho prenc amb molta calma i cada dia puc fer una mica més.” La fluixesa de les cames encara continua. Viu a un dúplex i la mesura de totes les coses és l’escala. Els primers dies, pujar cada graó era una aventura. Ara ja no es cansa tant.

Una casualitat

El que li va passar a Maria Llopis, de notar els símptomes de la covid just després d’haver-se vaccinat és una casualitat. Tot i que la prova diagnòstica PCR que es va fer set dies després d’haver estat contacte d’un positiu li va sortir negativa, és pràcticament segur que ja estava infectada quan es va vaccinar.

És una de les probabilitats que li van dir a l’hospital. La doctora Anna Vilella, epidemiòloga de l’Hospital Clínic, explica a VilaWeb que quan la pacient es va fer la PCR només havien passat set dies del contacte i que el període d’incubació del virus és de catorze dies. “Quan hi ha un contacte amb un positiu, s’han de fer com a mínim deu dies d’aïllament. Sabem que l’ideal són catorze, encara que nosaltres diem deu per totes les repercussions socials i econòmiques que té l’aïllament. També sabem que entre els deu dies i els catorze el nombre de casos que es manifesten és molt petit.”

És per això que la doctora Vilella considera una casualitat que els símptomes de la covid es manifestessin el mateix dia de la vaccinació de la pacient. Justament, el dia que feia deu després del contacte amb la persona positiva. “El període d’incubació no s’havia acabat, i encara hi havia marge perquè li aparegués el positiu. És un procés totalment normal.”

La doctora Anna Vilella El vaccí no agreuja els símptomes

Sobre la possibilitat que la inoculació del vaccí agreugés els símptomes, la doctora Vilella ho nega. Diu que el cos tarda dies a reaccionar a la introducció del preparat. “Si aquesta pacient no hagués anat a vacunar-se el dia que feia deu del contacte, hauria fet igualment una covid amb els mateixos símptomes que va tenir.”

L’epidemiòloga del Clínic explica que no vaccinen persones que estan en període d’incubació. Entre altres coses, perquè han d’estar en aïllament, segons el protocol vigent. “Però vull aclarir que si una persona està en període d’incubació i li posem la vacuna, no li farem mal. Passa que la vacuna no arriba a temps de frenar la infecció.”

Tot i aquesta afirmació, la doctora adverteix: “No digueu que no s’hauria d’haver vacunat. S’ha vacunat i ja està. Però, moltes vegades, si reps la vacuna en un període avançat de la incubació, no tindrà cap efecte. L’objectiu de les vacunes és prevenir la malaltia, i si ja estàs infectat, no la previndrà.” Sí que hauria pogut passar que hagués mitigat els símptomes. “Potser si a aquesta senyora l’haguessin vacunada el dia zero del contacte, s’hi hauria pogut fer alguna cosa.”

Em puc infectar de covid-19 després d’haver estat vaccinat? I puc contagiar? 

The post Quan el virus i el vaccí es troben appeared first on VilaWeb.

Una pista d’aterratge al Cercle d’Economia

Les jornades del Cercle d’Economia van reunir ahir els presidents Ximo Puig i Francina Armengol, juntament amb dos presidents de territoris perifèrics de l’estat espanyol: el de Galícia, Alberto Núñez Feijóo, que va participar-hi telemàticament; i el d’Andalusia, Juan Manuel Moreno Bonilla. Dos del Partit Popular i dos del PSOE, doncs. Intent de simetria en el plat fort de la jornada.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Presentats  i moderats per Teresa García Milà, directora de la Graduate School of Economics, havien de respondre a aquest enunciat: “El model territorial per a millorar l’economia espanyola“.

La sala era ben plena, i entre el públic hi havia l’ex-president Montilla, el ministre Iceta i l’ex-ministre i ara diputat al Parlament de Catalunya, Illa.

Madrid també hi va ser, tota ampul·losa i omnipresent, ella, en tots els discursos. El dumping fiscal, el centralisme econòmic, el mediàtic, el polític, l’institucional, el judicial. Tots els centralismes possibles i tots els greuges de la capital d’un estat que xucla i aspira i fagocita recursos de les perifèries.

“No ho digueu, però feu federalisme”

Aquesta enumeració la va fer Ximo Puig, que va aprofitar la intervenció per demanar de reformar l’estat en tres aspectes: el model de finançament, una descentralització en clau federal i l’impuls per a “reconstruir l’Espanya de les Espanyes”.

La batalla de l’infrafinançament és antiga i aquests dies ha tornat amb molta cruesa al debat polític. Amb tanta cruesa que és una nosa punxeguda damunt la taula de Consell perquè els seus socis de Compromís retreuen a Puig que no fa res per a resoldre el problema, que no planta prou cara al govern de l’estat. Davant Pedro Sánchez. Les xifres damunt la taula, el diferencial de renda respecte de la mitjana estatal, el deute històric, l’espoliació fiscal… Un enfilall de greuges que cap govern espanyol no vol remeiar. “Es pensen que som el Levante Feliz, encara, és invisible per a ells aquesta realitat”, va dir Ximo Puig. Era una frase amarga que va il·lustrar amb l’anècdota duna conversa amb un alt dirigent del Banc d’Espanya incapaç de reconèixer els fets.

Quant al federalisme, Puig va ser l’autor d’una de les frases de la tarda: “Ja sé que per ací no agrada gaire la paraula federalisme, els costa dir-la (probablement cercava Montilla amb la mirada). Si no els agrada, no diguin la paraula, però facin federalisme.” Puig també va demanar una descentralització de les institucions de l’estat. “Totes han de ser a Madrid? Totes? També l’institut oceanogràfic?”, va dir.

Una pista d’aterratge molt ben calculada

La reconstrucció de les espanyes ha de servir, segons Puig,  per a superar la crispació i el frontisme per a reconnectar emocionalment tots els territoris. “Moltes vegades les banderes separen molt i uneixen poc”, va dir.

La presidenta de les Illes, Francina Armengol va voler afegir-se a aquesta posició de mà oberta i de diàleg i va convidar Catalunya, Armengol sí que va dir-ne el nom, a unir-se al diàleg multilateral entre comunitats per a negociar la reforma del model de finançament autonòmic. “Convid el govern català a afegir-se a les taules de diàleg. Ens anirà millor a tots, si Catalunya s’asseu a la taula a negociar”, va dir.

Cartes damunt la taula i eines per a la pista d’aterratge: dos barons socialistes de molt de pes, a Barcelona, al Cercle d’Economia, en vespres de tot allò que ha de passar, demanant al govern de Catalunya que s’assegui a una taula a dialogar.

Per a Armengol, Espanya és plural i diversa i això és bo, diu. També ho són la diversitat lingüística i la descentralització. Va dir que la constitució espanyola és bona, però va lenta, en alguns casos. “El meu desig és reformar la constitució, però mentre això no arriba, tenim unes altres oportunitats. Una idea a treballar seria que es repartís la riquesa que creen les institucions que tenen seu a Madrid.”

I també va usar la paraula que Puig considerava tabú: federalisme. Hi ha debats que van massa lents i cal avançar. El Règim Especial de les Balears, el REB, no arriba mai. I ací va dir una frase que entroncava amb el Levante feliz: “Ens miren i es pensen que les Illes són un paradís on la gent ja és rica quan neix”, va dir.

Presidents cofois

Entre els intervinents de les perifèries espanyoles es va apreciar un cert cofoisme amb l’anomenat estat de les autonomies. La bandera de l’entusiasme l’enarborava des de la pantalla un feliç Núñez Feijóo, que no se’n sabia avenir que en quaranta anys s’hagi passat d’una dictadura a aquesta descentralització tan fabulosa que tothom enveja tant i que, és clar, no és perfecta perquè no hi ha res perfecte a la vida. No va poder estar-se de repetir el tòpic habitual: “Tenim més competències que un Land alemany.”

“Les comunitats autònomes som estat. L’estat no és el govern central. A Galícia no hem triat ser gallecs o europeus o espanyols, hem triat ser totes tres coses. El model polític ens ha donat la possibilitat de governar-nos a nosaltres mateixos….” És cert que no tenim TGV i que Madrid és radial, i que fins fa no res les carreteres eren com eren, va dir Feijóo, però està content perquè els Länder alemanys ens tenen enveja amb tanta descentralització i tanta democràcia.

Moreno Bonilla va presumir de català. Va fer una brometa sobre l’intercanvi de papers amb Montilla: el primer president català nascut a Andalusia i el primer president andalús nascut a Catalunya. També molt content de tot. Un èxit. Tot molt ordenat. Si han de posar un però a alguna cosa és a les infrastructures, que Madrid és molt centralista i molt radial, però la resta… bé, gràcies!

També s’ha fallat en l’eficiència i en la coordinació, ara aquests mesos de la pandèmia, però el model autonòmic és un èxit i té molta més llum que ombres.

Un rogle

En acabar l’acte, Juan Manuel Moreno Bonilla se n’anà molt de pressa i Francina Armengol, també. Però Ximo Puig, Miquel Iceta, José Montilla i Salvador Illa van formar un rogle a bastament fotografiat. Va durar uns quants minuts. Tants que la següent taula va començar amb una mica de retard.

The post Una pista d’aterratge al Cercle d’Economia appeared first on VilaWeb.

Marcel Vivet: coses que no poden passar

Molts encara no ens hem refet del xoc emocional de la condemna dictada per la secció 21 de l’Audiència de Barcelona contra Marcel Vivet. Un tribunal de tres jutges pretén enviar cinc anys a la presó aquest jove de Badalona, acusant-lo d’un colp contra un agent de la BRIMO. La cosa s’ha complicat més perquè ahir la defensa de Vivet, representada pels advocats d’Alerta Solidària, va denunciar que el mateix agent dels Mossos d’Esquadra que va acusar Vivet d’haver-lo agredit durant la manifestació holi contra Jusapol, també havia acusat un altre xicot del mateix colp.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

És una situació absolutament inusual. I ho és tant, que costa d’imaginar què ha passat. No s’entén i és molt greu que un mosso acuse dues persones d’un mateix fet. Fins i tot en el supòsit que haja estat una rectificació –que primer haguessen identificat l’un i després haguessen rectificat–, amb això ja n’hi hauria d’haver prou per a evitar el judici. Perquè implica que hi ha, si més no, un dubte evident. Si els ha identificats tots dos, això és un desficaci. I si el mosso o els membres de la UCIOP han dubtat si era aquest o aquell i han fet identificacions contradictòries, aquest fet mateix, a falta de cap altra prova –que no n’hi ha cap més–, hauria de ser suficient perquè s’imposàs la presumpció d’innocència. No es pot enviar a la presó ningú amb el sol testimoni d’un policia que dubta o ha dubtat amb la identificació. Això és una barbaritat que si l’acceptàssem ens deixaria indefensos a tots.

Respecte d’això, la documentació presentada pels advocats és prou sòlida per a reclamar explicacions molt documentades i decisions executives, si escau. I, evidentment, l’anul·lació de la sentència. Cal aclarir els fets sense deixar cap ombra de dubte. Dins la policia de Catalunya però també dins el tribunal. Com pot ser que la fiscalia ignore que hi ha dues persones acusades d’un mateix fet? Com és que allò que presumptament és un sol fet és jutjat per dos tribunals diferents? Com és, en qualsevol cas, que un tribunal format per tres jutges assumeix una “prova” tan feble per a fer una condemna tan dura? I com és, i ja no sé quantes vegades ho he dit, això, que la Generalitat manté encara avui aquesta política d’acusar manifestants i defensar sistemàticament policies. Potser el mosso acusat de doblar l’acusació cercava els diners de la indemnització, que seria una vergonya, potser volia castigar judicialment o políticament els manifestants, cosa que no li toca de fer. Tant se val. Les excuses no serveixen: aquesta és una situació inadmissible, de la qual el govern no pot ser còmplice.

I jo no sé, parlant d’això, si el nou govern de Catalunya és conscient que en pocs dies, i coincidint amb la maniobra dels indults, ha augmentat significativament la tensió política a Catalunya. Però crec que li convindria de capir-ho. Ahir vam veure la premsa espanyola desenterrar el cas dels CDR, s’organitzaven dotzenes de manifestacions a tot el país contra l’intent d’empresonar Vivet i va créixer com la bromera la repulsa pel robatori legal del Tribunal de Comptes espanyol –avui, justament, a VilaWeb entrevistem el premi Nobel d’economia Roger Myerson, que en parla. Avui mateix a Figueres hi haurà una nova ronda d’acusacions pels fets de la AP-7 i ja se sap que hi ha encausats que no s’hi presentaran, que en tot cas siguen els Mossos que els hagen d’anar a detenir. I en la concentració de Barcelona tant Òmnium com l’ANC, mitjançant Elisenda Paluzie i Marcel Mauri, han apujat seriosament el to i els advertiments contra aquesta classe política que tant decep. Fins i tot Amnistia Internacional ja ha avisat que els indults no frenarien la repressió política. Ja ho entenc, que tenim un govern format aclaparadorament per buròcrates de partit. Però el país és agredit, és viu i es belluga. Tant si ells ho volen veure com si no.

The post Marcel Vivet: coses que no poden passar appeared first on VilaWeb.

Roger Myerson (premi Nobel): “No hi ha ningú que admiri més que Andreu Mas-Colell”

Quaranta-un polítics, alts càrrecs, funcionaris i delegats del govern a l’estranger seran citats al Tribunal de Comptes espanyol, que els reclama que paguin les despeses del Diplocat (2011-2017) per l’acció exterior de la Generalitat. Un dels afectats és l’economista Andreu Mas-Colell, que podria perdre la pensió i la casa i contreure un deute milionari. La reputació de Mas-Colell, ex-professor a Harvard durant vint anys, i expert en teoria de jocs, és d’abast mundial. Després de la denúncia feta pel seu fill Alex Mas a Twitter, acadèmics de renom es mobilitzen aquests dies. N’és un exemple el premi Nobel d’economia 2007, el nord-americà Roger Myerson, que ahir va atendre VilaWeb telemàticament per mostrar solidaritat amb Mas-Colell. El coneix de fa més de quaranta anys, l’admira i el vol ajudar. Myerson, economista i expert també en federalisme, expressa en aquesta entrevista la preocupació per l’actuació del Tribunal de Comptes espanyol.

Roger Myerson, durant la conversa per Skype (fotografia: Adiva Koenigsberg). googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Coneixeu Mas-Colell personalment?
—Sí, des de final dels anys setanta, quan el vaig trobar en una conferència a Stanford, crec recordar. En el nostre camp d’estudi és un líder distingit. Un gran erudit. Un gran economista. Té un llarg historial, i un dels pensaments més profunds en la teoria de l’equilibri general i en la teoria de jocs, camp en què he treballat jo, i en què ell i Sergiu Heart han fet dels millors treballs. La seva feina ha estat destacadíssima. És una persona de veu suau, que no pretén dominar quan hi parles. L’admiro enormement. Va ser professor a la Universitat Harvard, professor titular d’universitat durant els anys noranta, i ho va deixar per a fer servei públic a Espanya, Catalunya. A Harvard, molt pocs professors titulars d’universitat han deixat de ser-ho per anar a fer un servei públic. D’aquesta manera demostra que és profundament patriota amb el seu país, i que creia que valia la pena de construir alguna cosa a Catalunya. I fer-ne una societat millor. I un lloc millor. Estic al cas que alguns voldrien una Catalunya independent, i que molta altra gent vol romandre a Espanya. Doncs quan jo em trobava amb Andreu Mas-Colell a conferències, o quan anava a Barcelona, li preguntava què passava. I t’he de dir que admirava el seu seny, i la comprensió que tenia de la complexitat de la situació, i que parlava amb moderació cada vegada, i que m’explicava com ho veia la gent de l’una banda i de l’altra. D’aquestes converses en tinc la imatge d’un home assenyat, moderat i patriota.

I ara es troba en un mal pas: es pot quedar sense pensió, sense casa, sense compte corrent i amb un deute de milions d’euros per una decisió del Tribunal de Comptes. Hi ha cartes que circulen demanant una petició d’aturar el procés.
—No les he vistes, les cartes. I segurament les signaria. Llegint-ho abans, és clar. M’alegra de saber que veus destacades ho fan. Tinc una perspectiva personal, que m’agradaria afegir. L’octubre del 2011 vaig formar part dels premis Severo Ochoa. I el meu record és que tres premis dels quatre que vam donar van ser per a catalans. Com el Barcelona Graduate School of Economics. Una de les millors institucions econòmiques d’Europa. Va ser xocant parlar amb biòlegs i físics que em deien que l’Andreu havia fet grans coses per a ells, també. Com a funcionari públic entenia la recerca i l’excel·lència en el camp de l’economia. Per mi, algú que ha servit Espanya tan bé, que ha ajudat al desenvolupament d’institucions de nivell mundial i que va tenir un paper clau ajudant a desenvolupar centres de recerca de tant de nivell, mostra que Espanya està en deute amb ell. Espanya hauria d’estar agraïda a Andreu Mas-Colell. Fer la contrària, provar de prendre-li la pensió i la casa i deixar-lo sense res, és el pitjor error de judici que em puc imaginar. És una ingratitud del tot inapropiada envers un home que sempre s’ha preocupat d’ajudar el seu país.

Què els aconsellaríeu, a les autoritats espanyoles?
—M’agradaria molt de signar una carta de premis Nobel, economistes distingits, informant les autoritats espanyoles que han jutjat erròniament Andreu Mas-Colell. I que jutgen erròniament tot allò què li deuen. Crec que una carta pública, però, pot posar els polítics a la defensiva. Abans aniria bé que ells parlessin amb la seva gent de l’acadèmia i de la recerca, i amb capdavanters universitaris de fora de Catalunya. I veurien que molts, arreu del món, entenen que Espanya deu moltíssim a Andreu Mas-Colell. Es mereix molt. Valdria més que escoltessin els seus investigadors privadament abans que el món senti que malament que el jutgen. Perquè, si ho he entès bé, parlem d’un cos administratiu i que el seu cas no ha estat ni tan sols en un tribunal de justícia.

Exacte. El Tribunal de Comptes és un cos administratiu. No hi haurà ni judici.
—Si un cos administratiu em prengués la casa, fos per la raó que fos, i en algun moment haguessin d’enviar la policia, i resistís la policia, hi hauria un judici. Oi? Espero que els ciutadans espanyols no puguin ser expropiats basant-se en un cos administratiu. Ningú, ni al teu país, ni al meu, no hauria de ser objecte d’aquesta mena d’expropiació sense el degut procés legal. I espero que els actors polítics del govern espanyol puguin aturar-se un moment i considerar si poden intervenir en el cos administratiu. No sé fins a quin punt aquest cos és independent del sistema polític espanyol. Però certament hi hauria d’haver algú que ho reconsiderés. I ara no parlo d’aquest cas i prou, sinó en general, de qualsevol persona i ciutadà espanyol que tingui el seu patrimoni personal expropiat de resultes d’al·legacions de deute públic que va administrar en un servei públic. Això és extremadament perillós, per a aquest país.

Les autoritats espanyoles van darrere la gent que va organitzar el referèndum. Mas-Colell no era membre del govern que el va organitzar.
—Això tenia entès, sí. També conec Clara Ponsatí, li conec la feina i la conec personalment. I sé que ella formava part d’aquest govern. I sé que alguna gent ha estat responsabilitzada de la situació i ara són refugiats en països d’Europa. I tenia entès que Mas-Colell no formava part del govern el 2017 quan es va fer el referèndum. Ell es va retirar abans. I segons que entenc d’allò que diu Alex Mas el cos administratiu el feia responsable dels diners gastats pel govern de Catalunya el 2015, quan no hi havia referèndum d’independència. Deixeu-me dir que durant uns quants anys vaig estar en una comissió del pressupost de l’estat d’Illinois. I puc assegurar que si algú es posava diners del pressupost a la butxaca era perseguit. Però si l’únic que fas és posar els diners on toca, seguint les indicacions del pressupost, no pots castigar gent que fa això. Els has de premiar. I, segons que tinc entès, no hi ha pas constància que Andreu Mas Colell no destinés de manera lleial les partides del pressupost. Si el govern espanyol avui té cap dubte sobre el pressupost del govern català regional el 2015, Mas-Colell només era un de molts. I com a ministre de finances només era responsable de gastar els diners de manera fidel al pressupost.

Més enllà del cas Mas-Colell, teniu opinió formada sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya?
—He tingut amics catalans des de fa molts anys. Alguns eren nacionalistes catalans quan anava a la universitat, durant els darrers anys de Franco. I sóc conscient que la llengua catalana era important per a molta gent i era prohibida en alguns casos. I els catalans tenen el dret d’estar enfadats per aquest episodi de la història. He visitat Barcelona unes quantes vegades a la meva vida. I sóc conscient de la fortalesa de la cultura catalana com a part de la cultura espanyola. La meva recerca, en gran part, és sobre federalisme. Si llegeixes història dels Estats Units, veus que abans de la independència volien ser part de l’imperi britànic, però assegurant-se que els governs regionals tinguessin un cert nivell de poder. Aquesta era el tema. I encara ho és. És important la balança de poder entre el nivell nacional i el local. Des d’aquest punt de vista crec que l’apoderament de les regions dins Espanya ha estat important per a l’èxit espanyol. Per mi, per tant, i no sóc català o espanyol, com a acadèmic, sí que tinc interès en el federalisme. Si Catalunya es manté com a província o regió d’Espanya i manté una part substancial de poder, i alhora respecta el poder de Madrid, la relació podria ser el que la meva teoria diu que és una bona manera de fer funcionar les societats. Si vols saber com ho veig, espero veure l’experiment català triomfant dins Espanya, sense convertir-se en un estat independent.

Ben interessant, perquè el creixement de l’independentisme català ve de gent que era feliç dins Espanya, però que va veure que Espanya no respectava el poder de les regions. I es van convertir a l’independentisme.
—Urgiria les autoritats espanyoles a considerar-ho. Sense saber-ho del tot, crec que quan Catalunya va començar a demanar més poder autonòmic, la decisió va ser donar-la a Catalunya, però també a altres regions d’Espanya. Crec que en aquesta negociació Catalunya va fer un bon servei a tot Espanya. El federalisme és complex, però també aporta un benefici enorme. L’equilibri de poder s’ha mantingut durant la història dels Estats Units com un dels grans temes. Va ser-ho durant la Revolució Americana. I encara és central en el debat americà. Obama va aprovar la llei de protecció i cures del pacient, que atorga nous poders al govern central, però la va elaborar de tal manera que donava als estats prou poder autònom en parts del programa. Perquè s’entén que tenim una balança de poder adient entre l’estat central i les regions. Espero que pugui ser una lliçó per a la gent de Catalunya i Espanya.

Res a afegir en el cas d’Andreu Mas-Colell?
—Andreu Mas-Colell és un home que parla suau i sense reclamar atenció. I amb la seva presència t’adones que és un gran home. És una de les persones més grans que he conegut mai. El conec de fa molts anys i és un dels cinc amics més propers dins la professió. L’admiro profundament. No hi ha ningú que admiri més que Andreu Mas-Colell.

The post Roger Myerson (premi Nobel): “No hi ha ningú que admiri més que Andreu Mas-Colell” appeared first on VilaWeb.

Occitània i Catalunya Nord fan la primera volta de les eleccions regionals

Diumenge es fa la primera volta de les eleccions a Occitània i a Catalunya Nord, que renovaran el Consell General d’Occitània i el Consell Departamental dels Pirineus Orientals. Era previst que es fessin al març i el 10 i 13 de juny, però el govern francès va endarrerir tant la primera volta com la segona, que es farà la setmana vinent, el 27 de juny.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En aquesta primera volta és ben present l’amenaça de la victòria de l’extrema dreta, que l’any passat ja va imposar-se a les eleccions municipals de Perpinyà. A més, aquestes eleccions es llegiran també en clau estatal, atès que la primavera del 2022 hi ha eleccions presidencials a l’estat francès i Marine Le Pen provarà novament de guanyar-les davant l’actual president, Emmanuel Macron, que ha tingut força desgast per les multitudinàries protestes socials que hi ha hagut durant el seu mandat. En tot cas, que l’extrema dreta sigui la primera força a la primera volta en aquestes eleccions regionals no li assegura pas la victòria a la segona.

La pandèmia tornarà a marcar aquestes eleccions. Serà obligatori l’ús de la màscara, hi haurà gel hidroalcohòlic per als votants i es limitarà el nombre de persones dins els col·legis electorals. A les municipals, la covid-19 va ser un dels factors que van fer créixer l’abstenció a Catalunya Nord.

Frec a frec entre Carole Delga i l’extrema dreta a Occitània

Hi ha nou candidatures al Consell General d’Occitània, on s’elegeixen 158 representants. La meitat dels escons es distribueixen amb un sistema proporcional entre les candidatures que obtenen més del 5% dels vots. L’altra meitat s’adjudica directament a la llista guanyadora de la segona volta, o a la que venç en la primera volta si ho fa amb més del 50% dels vots.

Les nou candidatures que concorren a les eleccions són encapçalades per Jean-Paul Garraud (Reagrupament Nacional), Aurélien Pradié (Coratge per a Occitània, que té el suport dels Republicans), Vincent Terrail-Novès (Nou Impuls per a Occitània, que té el suport de La República en Marxa d’Emmanuel Macron), Antoine Maurice (Occitània Naturalment, de tarannà ecologista), Carole Delga (l’actual presidenta, d’Occitània en Comú), Myriam Martin (Occitània Popular, vinculada a la França Insubmisa) i Malena Adrada (Lluita Obrera). També hi ha una candidatura regionalista encapçalada per Jean-Luc Davezac (Bastir Occitània) i una d’independents dirigida per Anthony Le Boursicaud (Unió Essencial).

Delga opta a la reelecció. Tanmateix, el Reagrupament Nacional podria ser la força més votada en aquesta primera volta. Un sondatge de France 3 fet per internet a mil votants entre el 3 i el 7 de juny donava el 33% dels vots a l’extrema dreta, seguida de prop per la candidatura de Delga, amb el 30%. Dues candidatures més podrien passar a la segona volta amb l’11% dels vots, Coratge per a Occitània i Nou Impuls per a Occitània. La resta quedarien fora de la cursa electoral.

Font: France 3

En aquest supòsit, només Delga representaria l’esquerra a la segona volta. Si aconseguís d’aplegar el suport de les altres candidatures i els seus votants, l’actual presidenta occitana podria revalidar la victòria del 2015 amb el 41% dels vots, segons les enquestes d’Europe 1 i La Tribune. El Ministeri d’Interior francès ofereix els resultats de les eleccions anteriors.

Font: France 3

L’actual executiu occità no va dubtar a posicionar-se sobre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya. En una resolució contundent, el 2019, va demanar l’alliberament dels presos polítics i dels exiliats independentistes catalans, i va criticar les acusacions del Tribunal Suprem espanyol i la repressió contra drets fonamentals.

Disset cantons a Catalunya Nord

El territori de Catalunya Nord es divideix en disset cantons en aquestes eleccions, i s’hi elegiran els 34 consellers del Consell Departamental dels Pirineus Orientals. Perpinyà es divideix en sis cantons diferents, i la resta de pobles i ciutats nord-catalanes s’agrupen en els altres cantons. Cada cantó aporta dos consellers a l’assemblea del Consell Departamental, que elegeix el president. L’actual presidenta, Hermeline Malherbe, no es presenta a la reelecció. En aquest infogràfic poden consultar-se les candidatures de tots els cantons nord-catalans.

Les principals candidatures presenten una parella de candidats a tots els cantons, però també n’hi ha de locals. La parella guanyadora s’emporta els dos escons al Consell Departamental, cosa que va fer que l’any 2015 no fos elegit cap conseller del Front Nacional, tot i ser la força més votada en el conjunt de Catalunya Nord. La parella de candidats de l’extrema dreta no va aconseguir de ser primera en cap dels disset cantons. Però l’impuls del triomf de Louis Aliot a les municipals de Perpinyà fa un any podria catapultar ara l’extrema dreta.

Fins ara, els consellers s’agrupaven en tres famílies polítiques. Hi havia setze consellers del Partit Socialista i aliats, onze de la Unió Republicana de la Dreta i del Centre, cinc del Front de l’Esquerra, dos independents, integrats a La República en Marxa, i cap del Reagrupament Nacional. El Ministeri d’Interior francès ofereix els resultats de les eleccions anteriors.

The post Occitània i Catalunya Nord fan la primera volta de les eleccions regionals appeared first on VilaWeb.

[VÍDEOS I FOTOGRAFIES] Segon dia consecutiu de mobilitzacions en suport de Marcel Vivet

Aquest vespre hi ha hagut concentracions en diverses places del Principat en suport a l’activista independentista Marcel Vivet, condemnat a cinc anys de presó. La més nombrosa ha estat a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, on s’ha reclamat l’absolució de Vivet. Avui, ha transcendit que l’agent dels Mossos d’Esquadra que va acusar-lo en el judici d’haver-lo agredit va culpar un altre noi pel mateix cop, i la defensa ha denunciat diverses irregularitats més en el procés penal.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En paral·lel, al Parlament de Catalunya la junta de portaveus ha aprovat una declaració de suport a Vivet i ha instat la Generalitat a retirar-se com a acusació particular de totes les causes on hi ha en joc el dret de manifestació. De fet, el govern demanava una pena de quatre anys i mig de presó per a Vivet, mentre els partits independentistes han criticat la desproporció de la condemna. Ahir, una multitudinària manifestació a Badalona va respondre a la condemna, i Vivet va rebre el suport de l’ANC i Òmnium.

Vegeu un recull fotogràfic de la concentració a la plaça de Sant Jaume.

Concentració de suport a @MarcelVR1 a la plaça de Sant Jaume de Barcelonahttps://t.co/FQxJ5IrPez pic.twitter.com/tr180RiyKM

— VilaWeb (@VilaWeb) June 17, 2021

Vivet ha tornat a parlar en públic i ha agraït el suport de la gent a ell mateix a tots els represaliats. Ha explicat que l’Adrià, el noi que va rebre la mateixa acusació que ell per part de mateix agent dels Mossos, pot rebre una condemna de vuit anys de presó.

L’ANC i Òmnium han tornat a donar suport a Vivet a totes les concentracions. El vice-president d’Òmnium, Marcel Mauri, ha llegit una carta de suport del president de l’entitat, Jordi Cuixart.

. @marcelmauri: "Les presons no són un límit en la nostra lluita". El vice-president d'@omnium llegeix una carta de @jcuixart en suport de @MarcelVR1 https://t.co/FQxJ5IrPez pic.twitter.com/tPOoFH2dsB

— VilaWeb (@VilaWeb) June 17, 2021

“Exigim que la Generalitat es posicioni en contra d’aquesta corrupció policial, que surti de les causes, que deixi de donar complicitat a aquests muntatges”, ha criticat la diputada de la CUP Dolors Sabater.

La diputada de la @cupnacional @mariadolorsa demana a la Generalitat que deixi de ser "còmplice" dels muntatges policíacs i de la repressió https://t.co/FQxJ5IrPez pic.twitter.com/VJNfrHP5JZ

— VilaWeb (@VilaWeb) June 17, 2021

La presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, ha incidit en criticar “l’estratègia de la rendició” de la Generalitat i ha advertit de la duresa de la repressió. Ha elogiat la lluita de Vivet i ha retret al govern que actuï “amb por” respecte dels sindicats espanyolistes dels Mossos d’Esquadra.

Vegeu algunes de les imatges de les desenes de concentracions convocades arreu de Catalunya.

⬛⬜ La plaça Sant Jaume es va omplint. A Barcelona i arreu del país, sortim al carrer: #MarcelAbsolucio17J

Només #IndependènciaÉsLlibertat pic.twitter.com/hlUuzUNBwd

— Assemblea Nacional Catalana (@assemblea) June 17, 2021

👫 Avui el país es mobilitza per solidaritzar-se amb el jove Marcel Vivet!

Manifestar-se és un dret fonamental i mai pot ser delicte. Estem amb tu! #AmnistiaAra #MarcelAbsolució17J pic.twitter.com/y65BHNVzSK

— Òmnium Cultural (@omnium) June 17, 2021

Vilafranca @assemblea amb @OmniumPenedes @BaulaSolidaria i altres entitats independentistes, en defensa de la llibertat i contra la repressió contra en Marcel Vivet! @marcelabsolucio #MarcelAbsolució17J#IndependènciaÉsLlibertat pic.twitter.com/2949uRgrem

— ANC Vilafranca (@vilafrancaxindp) June 17, 2021

Hem sortit a la plaça per fer costat al Marcel Vivet i denunciar la sentència INjusta de 5 anys de presó.#ProuRepressió#MarcelAbsolució @marcelabsolucio#PreparemNos pic.twitter.com/anLpV9Cfl9

— Consell Local – Sabadell (@CxRSabadell) June 17, 2021

Concentració de suport i solidaritat amb Marcel Vivet a la placeta baixa de la Rambla de #Figueres. Està condemnat a 5 anys de presó per desordres públics i agressió a un mosso, tot i que cap imatge acredita els fets.#Marcelllibertat @marcelabsolucio pic.twitter.com/gD0OP51PML

— Tramuntana Televisió (@tramuntana_tv) June 17, 2021

🔶#ARAMATEIX Una trentena de persones es manifesten davant dels jutjats de Rubí contra la condemna de 5 anys de presó per a Marcel Vivet, el jove independentista acusat d'haver pegat un mosso amb el pal d'una bandera #Rubicity pic.twitter.com/a3sYpSuExY

— Ràdio Rubí 99.7 FM (@radiorubi997fm) June 17, 2021

Ahir en Marcel Vivet va ser condemnat a 5 anys de presó.
📍A Banyoles també sortim al carrer per denunciar-ho.#MarcelAbsolucio17J pic.twitter.com/7uPvxcgy2x

— Assemblea Pla de l'Estany (@ANCPlaEstany) June 17, 2021

#EnImatges Concentració a la plaça dels Oms de #laSeu per reclamar l'absolució de Marcel Vivet. https://t.co/TyZkAW1Jni #AltUrgell #Pirineu pic.twitter.com/NyqvUKasVz

— RàdioSeu (@RadioSeu) June 17, 2021

The post [VÍDEOS I FOTOGRAFIES] Segon dia consecutiu de mobilitzacions en suport de Marcel Vivet appeared first on VilaWeb.

El farisaic expedient sancionador a la banca

He de confessar que a mi no em sorprèn gaire que la Comissió dels Mercats i la Competència espanyola (CNMC) hagi obert un expedient sancionador al Banc Santander, Caixabank i Bankia, a més del Sabadell, per possibles pràctiques restrictives de la competència en la concessió dels avals de l’ICO atorgats per lluitar contra la pandèmia. En realitat, la CNMC investiga de fa mesos si aquests quatre bancs van exigir la contractació de productes diversos, com a condició per a concedir el finançament amb aval de l’ICO, a més d’analitzar si aquests crèdits es van usar com a mecanisme per a reestructurar deutes financers de les empreses ja existents abans.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Aquesta investigació va començar arran de les queixes rebudes per la CNMC, concretament pel seu canal en línia de denúncia de possibles pràctiques anticompetitives, i per l’enrenou suscitat sobre les condicions que, segons que es deia, exigien alguns bancs. Després de fer-ne l’anàlisi, la CNMC considera que l’actuació dels bancs investigats s’allunya de la bona fe exigida a les entitats en la relació amb els clients. Ara la CNMC té un termini de divuit mesos per a resoldre l’expedient.

Aquesta és l’explicació oficial que les agències feien arribar ahir als mitjans de comunicació, però em sembla interessant d’exposar-hi uns quants dubtes.

El primer és sobre un fet que m’obsessiona com més va més. És el concepte d’urgència que té l’administració. A la píndola d’ahir explicava que des que es van publicar al BOE els ajuts directes a pimes i autònoms fins que arribaran a la butxaca del destinatari, hauran passat cinc mesos o sis. Inaudit. I ara surt aquesta nota que anuncia l’expedient sancionador a uns bancs, que tardarà un any i mig a resoldre’s, tot i que les denúncies van ser immediates a l’abril i al maig de l’any passat, és a dir, a partir del primer moment en què es van començar a concedir els crèdits amb aval de l’ICO.

Potser és interessant de recordar un parell de casos. El Col·legi de Mediadors d’Assegurances de Barcelona va difondre el 6 d’abril de 2020 una carta oberta en què manifestava la seva posició arran de les denúncies de ciutadans que acusaven les entitats bancàries de treure profit de la concessió de les línies de crèdits avalats per l’ICO per a autònoms i pimes afectats per l’estat d’alarma i de forçar els clients a vincular aquests préstecs amb la contractació d’assegurances diverses del banc. Cal recordar que va ser el govern espanyol que va assenyalar expressament la prohibició de fer aquestes vendes, perquè havien sortit a la llum unes quantes pràctiques en les quals, en alguns casos, el preu de l’assegurança era fins i tot superior al preu principal del préstec.

Un mes després, el 8 de maig de 2020, després de fer una enquesta als associats, la patronal PIMEC lamentava que un 15,9% de les operacions tancades per pimes i autònoms hagués servit per a compensar uns altres productes financers que ja tenien concedits abans, cosa que va fer que un 36,6% del finançament contractat s’hagués destinat a renovacions i no a nova liquiditat. D’una altra banda, criticava que a un 88,8% de les pimes i autònoms els fos aplicada una comissió d’obertura en el finançament subscrit, d’una mitjana del 0,37%; i a un 80,5%, una comissió d’amortització anticipada, amb una mitjana de l’1%. A més, explicava que a un 11,5% dels enquestats, les entitats financeres els van obligar a contractar productes accessoris en el moment de formalitzar les operacions, sobretot assegurances de vida. Són irregularitats denunciades fa més d’un any!

Com recordava en un comunicat publicat el 28 de desembre, la CNMC ja va obrir, arran dels correus entrats a la seva bústia de reclamacions, un seguit de diligències prèvies i va enviar requeriments d’informació a algunes entitats, la identitat de les quals no va revelar. La Comissió, en canvi, sí que assenyalava que allò que analitzava en la seva investigació era “la vinculació de productes encreuats a l’hora de comercialitzar els préstecs”. És a dir, el banc obligava a contractar uns altres serveis en canvi de concedir el crèdit, cosa que teòricament no es pot fer. Entre aquests productes, hi havia “assegurances, serveis d’alarma i la compra de televisors”.

Més aspectes que ja vigilava el supervisor de la competència eren “la utilització d’aquests crèdits com a mecanisme per a reestructurar productes financers pre-existents” i “el pagament de despeses inicials pels beneficiaris dels crèdits, amb caràcter previ al desemborsament dels fons corresponents”. Totes dues conductes són prohibides pels reials decrets en els quals el govern espanyol va aprovar les línies d’avals públics, i la CNMC creu que poden constituir “actes deslleials”. En concret, el comunicat recordava que, “per haver falsejat la lliure competència”, aquestes pràctiques van afectar suposadament l’interès públic i van constituir una infracció de la llei de defensa de la competència del 2007.

Bé, deixem-ho aquí. Fa més d’un any que les autoritats espanyoles estan assabentades de les males pràctiques de les entitats financeres, per denúncies de patronals i organitzacions de consumidors i per notes directes a la seva bústia. La pregunta és per què el primer comunicat va tardar set mesos a fer-se, si les denúncies ja eren paleses al primer moment. I per què s’ha trigat mig any a fer l’expedient d’ençà del primer comunicat. A mi tot plegat em sembla molt més greu pel fet que els perjudicats d’aquestes pràctiques –que, diguem-ho tot, són força habituals des de temps immemorials– hagin estat pimes i autònoms que estaven ofegats per un fet aliè a la seva activitat. I, compte!, que ho hagin fet quan els préstecs són avalats en un 80% per l’ICO i que ho hagin pogut fer impunement durant catorze mesos, mentre la CNMC feia com si sentís ploure. Ara, quan ja s’ha entrat en una fase en què el problema no és la concessió dels préstecs sinó el retorn, és quan surt la CNMC anunciant l’expedient sancionador. Curiós, no? Què diran els bancs en defensa pròpia? Que ho han fet bé, sense dubte. I així aniran passant els mesos fins que ja ningú no recordi l’obertura de l’expedient. El recordarà ningú el gener del 2023?

The post El farisaic expedient sancionador a la banca appeared first on VilaWeb.

Pàgines