Vint-i-quatre aules del Principat han començat el curs amb un 25% d’hores lectives en castellà. Obeeixen resolucions judicials que són fruit de denúncies interposades per famílies concretes, sovint assessorades per entitats espanyolistes com l’Asamblea por una Escuela Bilingüe. Són grups de centres que han d’aplicar el percentatge perquè ho diuen unes mesures cautelars. En la majoria d’aquests casos, la resta de famílies, contràries a la imposició del 25%, s’han organitzat per combatre-ho legalment. Mentre aquest combat s’encalla, però, assignatures com les matemàtiques o el coneixement del medi ja s’ensenyen en castellà a les desenes d’estudiants afectats.

D’aquests vint-i-quatre grups classe, vint-i-dos ja aplicaven el percentatge l’any passat. N’hi ha dos, tanmateix, que són resultat de procediments nous. La Plataforma per la Llengua, que assessora molts d’aquests centres, avisa que durant aquest mateix curs n’hi podria haver encara més, perquè hi ha jutges que tenen casos semblants damunt la taula. Segons que explica la directora de la Plataforma, Rut Carandell, han detectat que els col·lectius espanyolistes tenen un modus operandi nou, més selectiu, que cerca centres on creuen que la imposició serà més fàcil d’aplicar.

Josep Gonzàlez-Cambray, conseller d’Educació entre el maig del 2021 i el juny del 2023, va assegurar més d’una vegada que no hi hauria més centres que haguessin d’aplicar el 25%. Si fins ara n’hi havia que ja ho havien de fer, deien, és perquè ho estipulaven uns procediments judicials antics, anteriors a l’aprovació de la llei 8/2022, que segons els partits signants –PSC, ERC, Junts i Comuns– superava els percentatges. S’equivocava: els jutges han continuat donant la raó a famílies que volen més castellà. Un dels nous centres afectats va rebre les mesures cautelars el juliol proppassat i, a partir d’aquesta setmana, un grup de primària farà les matemàtiques en castellà.

El Javi, pare d’un alumne del curs afectat, explica que van rebre la notícia com un xoc. “Hi ha molts pares que no entenem que un jutge que no coneix la realitat social del centre imposi més castellà”, declara a VilaWeb. “No hi ha cap perill que els nostres fills no aprenguin castellà. Al pati parlen castellà; a l’esport extraescolar parlen castellà; a les xarxes socials, si en tenen, també; a la televisió, també…” A banda la família que va demanar el 25%, la resta, diu el Javi, ho consideren un atemptat contra un sistema que tothom creia que era el correcte. Així i tot, les famílies han estat molt curoses de no fer-ne llenya davant la canalla perquè no hi hagi assenyalaments.

A les mans dels tribunals

El desembre del 2020, el TSJC va sentenciar que tots els centres de Catalunya, en tots els cursos, havien d’aplicar un 25% de castellà –cosa que significa, a la pràctica, afegir-hi una assignatura troncal. Fins aleshores, només ho havia dictat en casos concrets, com aquesta vintena llarga de centres. El conseller d’Educació d’aleshores, Josep Bargalló, va dir que la llei d’educació espanyola que Esquerra Republicana acabava d’aprovar amb el PSOE a Madrid faria inaplicable la sentència perquè blindava el català com a llengua vehicular. En una sentència del març del 2021, tres mesos més tard, el TSJC desmentia explícitament la interpretació dels republicans i remarcava la condició de vehicular del castellà.

Per què és mentida que la llei Celaá blindava la immersió i per què el PSOE ja ho sabia?

L’aplicació del percentatge es féu obligatòria mesos després, el gener del 2022, quan la sentència esdevingué ferma. Aleshores, Esquerra Republicana, Junts, el PSC i els Comuns van pactar aquesta llei nova, la llei 8/2022 sobre l’ús i l’aprenentatge de les llengües oficials en l’ensenyament no universitari, que acceptava el castellà com una llengua “d’ús curricular i educatiu”. Era un subterfugi per a acceptar-ne, de fet, la condició de vehicular, imposada per la sentència del 2010 del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’estatut. Gonzàlez-Cambray, substitut de Bargalló, va tornar a dir, triomfal, que allò resolia la qüestió. “A partir de la setmana vinent, cap aula del país no aplicarà el 25% del castellà”, va dir a començament de setembre d’aquell mateix any. Al cap de tot just dos mesos, va haver d’admetre que hi havia vint-i-sis aules del país que sí que l’aplicarien.

Ara com ara, totes les aules del Principat es mantenen en espera que el Tribunal Constitucional espanyol decideixi si la nova llei és constitucional o no. Mentrestant, el TSJC ha dit que, de moment, la seva ordre d’aplicar el 25% de manera generalitzada no es pot imposar. El govern d’Aragonès es pensava que això també el faria inaplicable per als centres que depenien de sentències específiques, però el tribunal ho ha refusat en múltiples recursos, i el degoteig va continuant.

Les lliçons dels precedents

L’Helena, mare d’un alumne de l’escola Turó del Drac de Canet de Mar, una de les afectades per aquest reguitzell d’imposicions, opina que seria desastrós que el 25% de castellà s’apliqués de manera generalitzada. Allí, aquest curs és el quart que s’hi faran les matemàtiques en castellà, cosa que no tan sols implica la llengua del mestre, sinó els materials físics per a l’aula, com els llibres, i els materials en línia de les tauletes. En cursos anteriors, les famílies es van negar a comprar els materials en castellà i ho va haver d’assumir l’escola. La situació, tanmateix, va incomodar moltes famílies i també professors, que entenen que la posició del claustre és molt complicada perquè es troba entre l’espasa i la paret.

Aquests últims anys, explica l’Helena, les famílies han mirat d’aguantar estoicament la tensió que ha causat la situació. Però ara es troben esgotades: “No t’escolten ni et donen veu: és com parlar amb una paret. És molt esgotador i punyent veure que van passant els anys i, igualment, una família té més drets que les altres vint-i-quatre.” Els equilibris perquè la imposició no contamini l’ambient entre les criatures comencen a ser difícils. “Hem intentat que no els repercutís gens personalment, però és veritat que cada vegada són més grans, i més madurs, i la qüestió és més present, i s’adonen més que és una imposició”, explica.

Però el cansament no impedeix que continuï la lluita judicial. Les famílies partidàries de mantenir la immersió van imposar un recurs de cassació al TSJC que no va ser admès i ara s’adreçaran al Constitucional espanyol. “El fet més greu és que el model d’escola catalana és dinamitat. Les famílies que volem el català al Turó del Drac coincidim en la defensa de l’escola pública i de qualitat. Som famílies, no som polítics ni ens trobem a l’avantguarda pedagògica, però veiem que la intenció és anar més enllà de nosaltres, i que la llança apunta els pilars de la nostra cultura”, diu, l’Helena. La Plataforma per la Llengua també insisteix que, en tot cas, resta explorar el camí de la justícia europea, encara que hi hagi poca tradició en el dret respecte de qüestions lingüístiques.

El cap de govern d’Andorra, Xavier Espot, s’ha desplaçat a Eslovènia per a reunir-se amb el primer ministre, Robert Golob, i han establert un full de ruta a fi d’intensificar la col·laboració entre els dos estats en uns quants àmbits. La intenció és afavorir els contactes i intercanvis en l’àmbit de la cooperació econòmica, turística i esportiva, així com en el de la digitalització i la intel·ligència artificial (IA).

Els dos mandataris han exposat davant dels mitjans la voluntat d’iniciar la negociació per establir un conveni per evitar la doble imposició (CDI) que impulsi la col·laboració en projectes econòmics entre tots dos estats. Espot i Golob han explicat que volen fomentar l’intercanvi d’estratègies de viabilitat de les estacions de muntanya durant tot l’any en un context de canvi climàtic.

També han coincidit que han d’aplicar-se polítiques de sostenibilitat als territoris de muntanya per afavorir un desenvolupament turístic de qualitat que no tingui impacte ambiental, per la qual cosa han acordat intercanviar experiències i bones pràctiques en un sector “tan important” en tots dos països. Espot ha explicat a Golob el procés d’aproximació d’Andorra a la Unió Europea a través de l’acord d’associació i ha agraït al primer ministre eslovè “el seu suport durant els nou anys” de negociacions.

També ha destacat els avanços d’Andorra en l’àmbit de la digitalització i la recent aprovació d’un codi ètic per a l’ús de la IA destinat a l’àmbit públic, privat i als ciutadans. A més, ha visitat el Centre d’Investigació sobre la Intel·ligència Artificial (Ircai) amb el qual Andorra Recerca + Innovació va establir en 2022 un acord de col·laboració.

Espot ha conclòs la seva visita a la tarda amb una trobada amb el vice-primer ministre i ministre de Finances, Klemen Bôtjan, amb qui ha abordat la col·laboració econòmica i financera. En aquesta darrera reunió, han acordat iniciar la negociació per signar un conveni de no doble imposició (CDI) que ha de suposar noves oportunitats de negoci entre els dos països.

L’edat mitjana de la població de l’estat espanyol ha augmentat de més de quatre anys aquest segle i això té conseqüències econòmiques. L’envelliment és especialment intens entre els treballadors no assalariats, homes, assalariats del sector públic, treballadors d’empreses petites i comunitats autònomes nord-occidentals de la península. Respecte dels perfils d’ingressos laborals per edat, s’observa una desacceleració dels ingressos a partir de l’edat de 45 anys i una caiguda forta a partir de 60 anys que fa pensar en una intensa disminució de la productivitat en aquests grups d’edat.

Entre el 2002 i el 2022 la població ocupada va augmentar entorn del 18% i la població ocupada de 50 anys o més es va multiplicar per més de dos, la població ocupada de 16 anys a 29 es va reduir a la meitat. Aquest fenomen, que complica la substitució generacional de treballadors en tots els segments del mercat de treball, afecta el creixement agregat de la productivitat, principal motor del creixement econòmic a llarg termini. Per a frenar i revertir aquest procés d’envelliment i, per tant, evitar l’efecte potencial en l’estructura productiva, són clau la immigració i la natalitat. Amb aquesta reflexió, Funcas  presentava l’últim Papeles de Economía Española.

Fa molt de temps que la denunciem, aquesta situació. I ens obligarà a canviar moltes coses. Per exemple, la manera d’encarar les empreses el canvi que els arriba. Pensem que a Catalunya la població ocupada més gran de 55 anys ha crescut d’un 80% aquesta darrera dècada i ja voreja els 800.000 treballadors. Aquest grup d’edat avui representa més del 20% del total de la força laboral i fa tan sols deu anys n’era el 14%. Doncs bé, la setmana passada es va presentar un estudi que analitzava aquest aspecte, a escala de l’estat espanyol. Avancem que les conclusions no són precisament engrescadores.

Resulta que, a hores d’ara, vuit empreses de cada deu no tenen cap estratègia per a fomentar la feina dels més grans de 50 anys i tres de cada quatre tampoc en tenen cap per a contractar joves. Aquesta és el resultat més impressionant de l’enquesta feta pel Grup Adecco i Infoempleo a empreses representatives del teixit productiu de l’estat espanyol. Llegir aquestes xifres és més que preocupant.

Doncs, sí. Les empreses consultades diuen que tenen un percentatge de la plantilla entre el 30% i el 75% amb més de cinquanta anys. Això no obstant, paradoxalment, un 81,1% de les companyies enquestades no s’han preocupat d’aplicar cap estratègia per a fomentar el reclutament de candidats més grans de 50 anys durant l’últim any. El 18,2% restant, o bé no té en compte l’edat del candidat o bé valora més l’experiència, i en pocs casos tenen programes de talent sènior o col·laboren amb ONG per a reduir la discriminació laboral per edat o edatisme.

I, per una altra banda, un 74,1% de les consultades tampoc no ha emprès cap acció per a contractar menors de 30 anys. En el 25,9% que sí que van prendre mesures per a fomentar l’ocupació juvenil durant el 2023, s’han fet programes de pràctiques, en col·laboració amb centres formatius, o es mantenen acords amb els centres per a oferir programes de formació als treballadors, s’han activat programes d’acompanyament i mentoria o s’ofereixen programes de beques, en percentatges diferents en cada cas. Però fixem-nos que són tan sols una quarta part de les empreses. Què esperen les altres per actuar?

Segons aquesta anàlisi, la falta de relleu generacional, especialment en alguns sectors com ara la construcció, la indústria, el transport o l’hoteleria, ja s’ha convertit en un problema seriós. De fet, un 57,6% de les empreses consultades creu que tindran dificultats per a substituir els treballadors que es jubilen. Una sensació que ha crescut de més de 21 punts percentuals respecte del 2023. L’augment tan fort d’un any a un altre implica que el problema ja el veuen al damunt.

D’acord amb aquests resultats, Alberto Gavilán, director de talent d’Adecco Group, diu: “Les empreses espanyoles tenen un desafiament amb l’envelliment de la població activa i la falta de relleu generacional en les plantilles.” I és així. Fa pocs dies que hem sabut el contingut d’un informe del Banc d’Espanya en què s’alerta que l’envelliment de la societat tindrà un impacte negatiu en el dinamisme del mercat laboral, especialment en llocs tecnològics o en les anomenades ocupacions verdes.

“Però no solament en aquests sectors. N’hi ha molts més que ja es veuen afectats, dins la construcció i la indústria. Ara més que mai, cal esforçar-se a formar les noves generacions en aquells llocs on realment són necessaris, a més d’actualitzar els coneixements dels treballadors durant tota la seva carrera professional per a adaptar-nos a la realitat del mercat de treball”, afegeix el director. I, dissortadament, no sembla pas que es faci.

Encara que pugui semblar un contrasentit, hem de pensar que el sector que té la plantilla més envellida és l’administració pública. Concretament, l’últim estudi fet pel Ministeri d’Hisenda espanyol sobre els treballadors de l’administració general de l’estat (uns 190.000, dades de l’any 2022) apunta que continua l’envelliment dels treballadors, perquè el percentatge de més grans de 50 anys és del 64,1%, més del doble que el d’assalariats per edat a Espanya, segons l’EPA (30,3%).

Segons un estudi de la CEPYME, amb dades del 2023, que analitza l’edat mitjana de 21 sectors de l’economia de l’estat espanyol, resulta que la mitjana global és de 43,7 anys. Els més envellits són el grup ja mencionat de les administracions públiques (47,5 anys) i, per sobre de la mitjana, es destaquen per importància l’agricultura, amb 45,3; la construcció, amb 44,8; el transport, amb 44,6; les finances, amb 44,5; l’educació, amb 45,2; i la salut, amb 44,1. Els més baixos són el lleure, amb 39,5 anys; i les comunicacions, amb 39,7.

No cal dir que, dins els sectors, hi ha especialitats i oficis en què les xifres poden ser més altes. Vegem-ne un parell d’exemples. Un treballador de cada deu del sector de la construcció a Catalunya té menys de 30 anys, segons el darrer estudi de la Càtedra APCE-UPF Habitatge i Futur. I, a l’estat espanyol, el 70% dels conductors de camions té més de cinquanta anys. Les xifres no han pas de menester comentaris. Com ho resoldran aquests dos casos?… I n’hi ha molts més. Podeu jutjar vosaltres mateixos.

Un darrer aspecte que no es pot deixar de banda és el dels propietaris de petites empreses, que, majoritàriament per motius de jubilació sense continuïtat familiar, es troben abocats a tancar el negoci. Parlo amb Laura Sallent, directora del Departament d’Emprenedoria i Creixement Empresarial de la Cecot, que dirigeix Reempresa, i em comenta de seguida: “El nostre objectiu últim és de lluitar per preservar el teixit empresarial del nostre país.” Es tracta de cercar gent que vulgui fer-se càrrec d’aquests petits negocis, perquè no hagin de tancar i, als qui els agafen, els permeti de reorientar la seva vida professional. “Des que es va crear, Reempresa ha rebut un suport impressionant, amb més de 20.000 compradors potencials registrats; la demanda supera clarament l’oferta”, em comenta.

I afegeix: “Ens trobem amb molts petits empresaris que van néixer als anys cinquanta i seixanta i que avui es troben a les portes de la jubilació. I en molts casos els fills han seguit estudis que ells han decidit i no volen continuar el negoci dels pares, cosa que en generacions anteriors no passava. Ara el fil s’ha trencat i tot és més obert. Mirar que no tanquin és la nostra feina. Des del començament, Reempresa ha evitat el tancament de més de 4.500 empreses a tot Catalunya i ha garantit la continuïtat de més de 12.500 llocs de feina. Aquest èxit no solament té un impacte econòmic, sinó que també contribueix a mantenir viva la vitalitat del teixit empresarial català.”

Crec de veritat que caldrien més Reempreses en el teixit empresarial català, per impedir tancaments que seran inevitables. I, en el cas dels treballadors, l’únic camí que sembla viable és el de la formació adequada a les necessitats i la pràctica intensiva. No sembla pas que ho fem, això, quan tenim tanta gent a la frontera de la jubilació. No es pot deixar perdre tanta experiència acumulada. El món no s’acaba en la tecnologia avançada. Hi ha molt més, encara que sembla que hagi perdut importància. Però la realitat és tossuda i ens diu que no.

Avui ha començat el curs escolar en bona part del país. Al País Valencià, enguany serà el curs on els pares podran triar la llengua vehicular de l’educació dels seus fills,  d’acord amb l’anomenada “llei de llibertat educativa“, que pretén arraconar el català a l’ensenyament. I no és l’únic motiu del malestar de la comunitat educativa, que avui ha denunciat la gestió del Consell de Carlos Mazón, mentre el president de la Generalitat feia gala de triomfalisme en el primer dia del curs i felicitava el seu equip per “una bona planificació”.

El president de la Confederació d’AMPA Gonzalo Anaya, Rubén Pacheco, ha denunciat les fortes retallades en l’educació pública i el desviament de recursos cap a la concertada en el començament del nou curs escolar, el qual ha qualificat de “res positiu”. Així, demanen la retirada de les retallades, que no es paralitze el pla Edificant de construcció de centres, i aturar la llei Rovira.

Així ho ha assenyalat Pacheco en la roda de premsa de començament de curs que ha ofert la Confederació d’AMPA, davant el CEIP Max Aub de València. A la convocatòria també ha assistit el membre de l’AFA (Associació de Famílies d’Alumnes) del centre, Pau Vendrell, i representants de les entitats i sindicats que formen part de la Plataforma en Defensa de l’Ensenyament Públic.

Segons Pacheco, la retallada econòmica del pla Edificant en els centres públics ha significat la pèrdua d’uns 160 milions en inversions. A més, ha criticat la falta de transparència, diàleg i participació efectiva de la Generalitat. “A l’administració pública valenciana se li obre la boca dient que hi ha un diàleg permanent que no existeix”, ha lamentat. En aquest sentit, ha assenyalat que durant el curs anterior només es van reunir una única vegada amb el secretari autonòmic d’Educació, Daniel MacEvoy, per petició de la federació i després de set mesos d’espera.

Així mateix, ha exposat que el Consell Escolar Valencià s’ha reunit dues o tres vegades i la Mesa de Mares i Pares ho ha fet exclusivament per temes d’urgència. “De manera que si això és participació, si això és la política d’educació participativa que impulsa el govern valencià ara mateix, anem molt malament”, ha expressat.

La Confederació ha reclamat protegir l’educació pública a través de més inversió, millorant les infrastructures educatives, paralitzant el districte únic, eliminant els concerts educatius, garantint l’ensenyament del català, amb l’estabilitat de les plantilles docents i amb més suport i recursos per a una “veritable inclusió educativa”.

Pacheco també ha denunciat que encara no tenen informació respecte a la infermera escolar, reclamada “fa dècades”, ni tampoc sobre el Pla de Salut Mental anunciat pel conseller d’Educació, José Antonio Rovira. “Encara no hem vist les tres-centes infermeres i infermers escolars que se’ns han promès, no tenim ni idea respecte a això perquè, com tot, no se’ns ha informat”, ha insistit.

“Però una de les qüestions més alarmants és precisament la falta de plantilla docent. Ara mateix se’ns està venent, o intentant vendre, que hi ha un increment de 1.200 professors en el sistema educatiu, quan realment en aquest curs estaven promesos 1.900 més”, ha dit. I ha afegit que cal sumar la “tremenda” quantitat de docents que haurien de tenir ja la plaça confirmada, i avui dia encara no saben res.

En aquest sentit, el sindicat STEPV ha presentat un recurs contenciós contra la decisió d’anul·lar els acords de plantilles docents signats per tots els sindicats de la Mesa Sectorial d’Educació amb la Conselleria en juny del 2023, segons els quals es preveia la contractació de 1.900 docents.

“Absolut menyspreu al valencià”

Respecte a la llei Rovira, Pacheco ha dit que “deixa un panorama en el qual el valencià és absolutament menyspreat en l’educació valenciana”. En aquesta línia, ha arremès contra la Conselleria d’Educació i la seua manera de promoure la llengua: “No pot ser que la Conselleria ens diga que el que busca ara és promoure el valencià, quan el que està fent és promoure una llei que en alguns centres elimina l’ensenyament del valencià”.

Així, ha fet referència als territoris en els quals existeix l’exempció. “S’està manipulant el sistema educatiu i s’està instrumentalitzant a les famílies per a generar un conflicte que no existia i que realment va en contra del benefici i del benestar de les nostres filles i fills, que tenen dret a aprendre valencià. I les nostres obligacions com a mares i pares és respectar aquest dret per a donar-los més oportunitats, no restar-los”, ha manifestat.

Joaquim Dolz: “Els defensors de la llei Rovira no volen saber res del valencià, i és terrible”

La manca d’inversions en l’educació pública

Una altra de les crítiques de la comunitat educativa és la manca d’inversions en noves infrastructures. N’és exemple el CEIP Max Aub, on s’ha paralitzat el projecte d’obres. Pau Vendrell, membre de l’AFA del centre, ha demanat que es faça la reforma que l’escola necessita i que havien pactat amb la Conselleria l’any 2022.

“El cas és que els nostres xiquets i xiquetes continuen tenint una escola sense gimnàs, amb barreres arquitectòniques, amb un magatzem insuficient i amb una esplanada a la solana. No entenem què ha passat. Però estem segurs que a Carlos Mazón no li agradaria que els seus fills estigueren en unes condicions com aquestes”, ha dit.

A més, des de l’AFA del Max Aub han reclamat que no es tanque el CEIP San Fernando i que no es concentre tot l’alumnat a la seua escola. “Diem ‘no’ a la massificació del Max Aub. Volen que aquesta escola siga de tres aules per curs i això és totalment antipedagògic. Perquè una escola no és un aparcament de xiquets, una escola és un lloc on els xiquets venen a aprendre i a créixer personalment. En un barri com la Saïdia, on tenim tres escoles públiques i sis concertades, no entenem per què s’ha de tancar la pública”, ha denunciat.

La mala planificació també ha fet que alguns centres educatius no hagen pogut obrir i hagen hagut de reubicar el seu alumnat provisionalment en altres llocs, contribuint a la saturació de les aules. Ha estat el cas de dos col·legis de Manises (Horta Sud), en els quals encara no s’han finalitzat les reformes.

Les reaccions polítiques

El PSPV i Compromís han qualificat el començament del curs escolar 2024/2025 de caòtic a causa de les “polítiques sectàries” i les retallades del Consell. També han denunciat que el curs serà el “menys valencià” a causa de la llei Rovira, que arracona la llengua pròpia. “És el curs del canvi a pitjor”, han dit.

Així ho han expressat, en declaracions als mitjans en les Corts Valencianes, els síndics de totes dues formacions, hores després del començament de la tornada a l’escola, que ha arrencat avui amb un total de 807.570 alumnes en les diferents etapes educatives al País Valencià.

D’una banda, el síndic del PSPV, José Muñoz, ha considerat que l’inici del curs ha estat caòtic per segon any consecutiu a causa del “sectarisme” del president de la Generalitat, Carlos Mazón, i del PP a l’hora d’implantar mesures com el districte únic segregador. “Fa que els xiquets amb menys possibilitats econòmiques tinguen també menys possibilitats de tenir una educació millor”, ha assenyalat.

També ha apuntat a les retallades en l’educació pública del primer pressupost de la Generalitat de Mazón: “Hi ha menys professors, una ràtio més alta i, per tant, una pitjor educació per als xiquets i xiquetes valencianes”. Amb tot, ha acusat el Partit Popular de pretendre degradar l’educació sistemàticament. D’una altra banda, ha qualificat de “publicitat enganyosa” la promesa de Mazón de l’educació gratuïta de zero a tres anys, i ha anunciat que en presentarà un recurs.

En aquesta mateixa línia, el portaveu d’Educació del PSPV, José Luis Lorenz, ha criticat que les polítiques del Consell ataquen l’educació pública i la porten a una ideologia molt conservadora. Així, ha assenyalat a la desaparició del català de l’escola. “Hi haurà aules en les quals no es donarà ni una hora en valencià”, ha advertit.

Per part seua, el síndic de Compromís, Joan Baldoví, ha ironitzat que, efectivament, com diu el conseller Rovira, aquest és el curs del canvi, però “del canvi a pitjor”, especialment per a la llengua. “Es fa una aposta claríssima per tal de desvirtuar i donar menys importància a la llengua dels valencians”, ha dit.

El recurs del govern de la Generalitat Valenciana contra la llei d’amnistia es justifica pel fet que, segons que diu el Consell, és una “aberració legislativa” que trenca la garantia de seguretat jurídica i la protecció dels drets de tots els espanyols, i recusa tres magistrats del Tribunal Constitucional espanyol (Cándido Conde-Pumpido, Juan Carlos Campos i Laura Díez).

Ayuso encapçala la guerra del PP contra la llei d’amnistia al TC

Així ho ha explicat el president de la Generalitat, Carlos Mazón, en una compareixença davant els mitjans de comunicació després de la reunió extraordinària del Consell d’avui per a aprovar la presentació d’un recurs al Tribunal Constitucional espanyol contra la llei d’amnistia, que segons que ha indicat ja han registrat.

“Els qui van creure que no alçaríem la veu contra aquest atac a la igualtat dels espanyols es van equivocar”, ha dit Mazón, que ha destacat el “moviment plural de rebuig” a la llei d’amnistia, que diu que va més enllà fins i tot de les sigles polítiques.

El termini de presentació dels recursos s’acaba demà passat. En cap cas els recursos no aturarien l’aplicació de l’amnistia. De fet, dijous passat el PP ja en va registrar un recurs en contra. La secretària general del PP espanyol, Cuca Gamarra, va remarcar que era necessari i una “obligació moral” del partit. La Junta de Castella-la Manxa, presidida pel socialista Emiliano García-Page, també ha registrat avui telemàticament un recurs d’inconstitucionalitat contra la llei.

Entre sis mesos i un any

Fonts del TC van apuntar la setmana passada que la resolució de la qüestió de fons de la llei d’amnistia es resoldria en un termini entre sis mesos i un any. Els recursos d’empara es resoldran mitjançant una sentència unificada i els recursos presentats pel PP i les comunitats autònomes i les qüestions d’inconstitucionalitat tindran una sentència cadascun.

El govern alemany ha anunciat que farà controls a totes les fronteres terrestres del país temporalment amb l’objectiu de reduir la immigració per via irregular i millorar la seguretat interior a partir de dilluns vinent, dia 16.

El Ministeri d’Interior alemany establirà controls fronterers amb l’estat francès, Luxemburg, els Països Baixos, Bèlgica i Dinamarca aquests sis mesos vinents. Aquesta mesura de control s’afegeix a les ja existents en les zones frontereres amb Suïssa, Àustria, la República Txeca i Polònia. Després de l’atac terrorista islamista a Solingen, el govern federal ha presentat un paquet integral de seguretat que, a banda del control fronterer, inclou mesures com expulsions de delinqüents violents, prohibicions de ganivets, reconeixement facial de delinqüents o l’ús de les pistoles Taser, entre d’altres. Aquest dijous, el Bundestag tractarà dos projectes de llei per implementar les mesures proposades pel govern federal.

La ministra de l’Interior alemanya, Nancy Faeser, ha explicat que els controls fronterers tenen com a objectiu limitar la migració irregular, així com “abordar les amenaces dels grups terroristes islamistes i de les organitzacions criminals transfrontereres”. “Estem fent tot el possible per protegir la gent del nostre país”, ha assegurat Faeser. “Reforcem la seguretat interna mitjançant accions concretes i seguim la posició dura contra la migració irregular”, ha subratllat la ministra.

El primer ministre de Baviera, el conservador Markus Söder, ha demanat de reduir de manera massiva la immigració, i, per tant, considera accelerar les deportacions dels sol·licitants d’asil que vegin rebutjada la seva petició. També el ministre de Finances, el liberal Christian Lindner, ha advocat per prendre mesures al respecte.

En canvi, la responsable d’Exteriors, Annalena Baerbock, dels Verds, ha expressat el seu temor a assumir les tesis conservadores i posar en perill els avanços comuns pactats a la Unió Europea en matèria d’asil.

El jutge del jutjat d’instrucció número 1 de Palma ha rebutjat d’arxivar la querella i la denúncia contra el president del parlament, Gabriel Le Senne, i l’interrogarà com a investigat el 27 de setembre per un presumpte delicte d’odi.

El jutge ha denegat així la petició de Le Senne, que va demanar l’arxivament de la causa amb l’argument que havia estripat els retrats de dones assassinades pel franquisme –incloent-hi la sindicalista Aurora Picornell– de manera accidental, segons que ha explicat el col·lectiu Estimada Aurora.

El jutge instructor ha pres aquesta decisió després d’haver vist els vídeos de la sessió parlamentària, que debatia la possible derogació de la llei de memòria democràtica a proposta de Vox, en què Le Senne va esquinçar la fotografia, i després d’haver escoltat les acusacions sobre l’arxivament.

El col·lectiu Estimada Aurora, impulsat per l’advocat Sebastià Frau i format per més de cinquanta professionals de diferents àmbits, es va personar a la causa com a acusació popular, encara que dies abans l’associació Memòria de Mallorca ja havia presentat una denúncia com a acusació particular en nom de les víctimes i familiars de les Roges del Molinar per un presumpte delicte d’odi.

L’ex-rei espanyol Juan Carlos de Borbó ha creat juntament amb les seves filles Elena i Cristina una fundació a Abu Dhabi, on viu d’ençà de l’agost del 2020, per poder-los transferir més fàcilment l’herència.

La idea és beneficiar-se de l’avantatjosa legislació del país perquè l’ex-rei pugui centralitzar la seva fortuna fora de l’estat espanyol i deixar-la en herència a les seves filles. De fet, la llei permet que, una vegada mort el progenitor, les filles passin a controlar-ne tot el patrimoni. Amb tot, la creació d’aquesta fundació és un moviment que exclou el seu fill, Felipe VI, atès que tant ell com la seva filla Leonor van renunciar a cap herència que els pogués deixar Juan Carlos l’abril del 2019.

El València CF ha comunicat mesures disciplinàries contra el jugador Rafa Mir, que dimecres passat va sortir en llibertat provisional amb mesures cautelars com a presumpte autor d’un delicte d’agressió sexual. Després de prestar declaració davant la jutgessa i ser alliberat, el València el va eximir d’acudir als entrenaments de dijous i divendres i es va donar uns quants dies per analitzar els fets coneguts i la situació del jugador.

El club explica que, dins les seves competències, ha estudiat la situació del punt de vista del règim sancionador aplicable a l’àmbit del futbol professional i ha decidit d’aplicar-li mesures disciplinàries. El club obrirà un expedient a Mir perquè entén que la seva manera d’actuar, en el seu temps de descans, “afecta indiscutiblement” el rendiment professional que se n’espera com a jugador del València i que perjudica la confiança dels afeccionats. Ara com ara, això s’ha traduït, segons que expliquen alguns mitjans, com ara la cadena SER, a apartar el jugador de la disciplina de l’equip, fet que farà que no jugui pel cap baix els dos partits següents, i li ha imposat una multa per haver incomplert els horaris.

Aquest matí, Mir, que juga al València cedit pel Sevilla fins al final de la temporada, ha anat a Paterna i s’ha reunit amb la presidenta, Layhoon Chan, el director corporatiu, Javier Solís, i amb l’entrenador, Rubén Baraja, que li han comunicat la decisió del club. A l’escrit, el València condemna tota mena de violència i subratlla el respecte per la presumpció d’innocència, alhora que diu que la justícia ha de marcar els temps i les actuacions.

L’ex-primer ministre italià Mario Draghi diu que la Unió Europea necessitarà un augment en massa de les inversions per a digitalitzar i descarbonitzar l’economia i augmentar la capacitat de defensa, fet que representarà un esforç de 800.000 milions l’any, uns 5 punts percentuals del PIB, fins a assolir nivells dels anys 60 i 70, si vol mantenir la competitivitat contra rivals com ara la Xina i els Estats Units. “L’única manera de ser més productius és que Europa canviï radicalment”, assenyala l’ex-president del Banc Central Europeu (BCE) a l’informe sobre competitivitat de la UE que li va encarregar fa un any la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i que han presentat plegats en una compareixença de premsa.

Per exemplificar el desafiament, Draghi ha recordat que les inversions suplementàries del pla Marshall entre el 1948 i el 1951 van representar anualment al voltant de l’1-2% del PIB. A l’informe inclou simulacions de la Comissió Europea i el Fons Monetari Internacional (FMI) que avaluen si un augment tan gran de la inversió és macroeconòmicament sostenible i com Europa pot desblocar una partida d’aquesta envergadura. Els resultats d’aquests simulacres mostren que l’impuls inversor es pot fer sense que hi hagi restriccions d’oferta, i que la mobilització del finançament privat serà fonamental per aconseguir-ho.

“Vaig demanar aquest informe per afrontar els envits econòmics a què ens enfrontem a casa i assolir una posició més forta en un món de competència econòmica dura. D’ençà d’aleshores, la qüestió fins i tot ha cobrat impuls i ara hi ha un consens ampli que ha d’ocupar un lloc prioritari a la nostra agenda i ha de ser al centre de la nostra acció”, ha dit Von der Leyen.

El document, que analitza els envits principals que afrontarà la UE aquests anys vinents, també considera urgent de culminar la Unió dels Mercats de Capitals, arrenglerar les polítiques industrials, de competència i comercial, a atendre unes necessitats d’inversió inèdites i a aprofundir en la coordinació de la regulació i l’eliminació de les barreres administratives. “És una qüestió existencial”, ha assenyalat Draghi, que ha destacat la importància del creixement econòmic i de fer d’Europa un lloc on les tecnologies netes puguin “florir” per aconseguir que sobrevisqui davant de la “lenta agonia” que diu que viu el continent, amb un poder adquisitiu com més va més baix i amb una gran disminució de població.

Finançament de projectes comuns

Sobre el finançament de projectes d’interès comú europeu, l’informe de Draghi adverteix que per maximitzar la productivitat caldrà un cert finançament conjunt per a invertir en béns públics europeus clau, com ara la innovació, la despesa en defensa o les xarxes transfrontereres, que considera que acabaran desproveïts sense una acció comuna. D’una altra banda, Draghi ha dit que a fi que els estats membres convergeixin més estretament en les polítiques caldrà que hi hagi tant regulació com incentius, que també requeriran finançament comú. Tot i això, l’informe afegeix que si l’estratègia no s’aplica plenament i el creixement de la productivitat no repunta, pot ser necessària una emissió de deute públic més gran perquè el finançament de les transicions sigui una proposta més realista.

Sobre això, Von der Leyen ha advocat per estudiar la voluntat política per definir els projectes d’interès comú europeu i definir com finançaran: mitjançant contribucions dels estats o nous recursos propis, alhora que ha recordat que la proposta de la Comissió ara era en mans dels vint-i-set.

Manquen solament dos dies per a la Diada d’enguany, que serà descentralitzada a cinc ciutats de Catalunya: Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona i Tortosa. Per primera vegada, l’organització no recau exclusivament en l’Assemblea Nacional Catalana, sinó que anirà a càrrec de sis entitats diferents: l’ANC, Òmnium Cultural, l’AMI, el Consell de la República, la Intersindical, el CIEMEN i els CDR Catalunya. Avui, han presentat conjuntament un decàleg amb deu motius per a ser a la manifestació de demà passat.

Les entitats independentistes convocants de la manifestació unitària de l’Onze de Setembre han fet una crida a mobilitzar-se perquè, segons que alerten, amb la desmobilització “tan sols hi guanya l’estat espanyol” perquè “paralitza el moviment i normalitza el maltractament sistemàtic de l’estat espanyol amb Catalunya”. En un comunicat en forma de decàleg, les organitzacions han dit que la mobilització havia de servir per a demostrar que l’anhel d’independència continuava latent, les aspiracions nacionals, intactes i el moviment, compromès.

Quins seran els concerts de la Diada 2024 a Barcelona?

Les entitats han volgut donar deu arguments als ciutadans per a manifestar-se per la Diada. Entre les qüestions que destaquen hi ha la intenció de pressionar la classe política perquè posi fi a l’agenda “purament electoral i autonòmica” i avanci en accions adreçades a recuperar la lluita per la independència. Segons que creuen, la seva pressió és necessària després dels canvis de correlació de forces al parlament.

A més, volen que la Diada també serveixi per a denunciar l’espoli fiscal, la repressió i el “cop d’estat judicial”. A banda, creuen que les mobilitzacions independentistes encara capten l’atenció internacional i opten, per tant, per mantenir el focus internacional.

Ja podeu comprar la samarreta de la Diada 2024 de l’Assemblea

Podeu llegir-los sencers ací:

Marta Vilalta, secretària general ajunta d’ERC, ha reiterat les disculpes en nom del partit pel cas dels cartells dels Maragall: “Són vergonyosos, no es poden justificar de cap manera”, ha dit. Però alhora ha denunciat que la publicació de converses internes per WhatsApp i Signal sobre el cas són un “atac personal” a la secretària general d’ERC, Marta Rovira, enmig del procés cap al congrés del 30 de novembre. “No s’hi val tot per a guanyar”, ha dit en una conferència de premsa, i ha demanat que el debat congressual fos respectuós i constructiu. “Intentar utilitzar totes les arts per guanyar un congrés no servirà per a res, farà mal al projecte col·lectiu”, ha dit, sense esmentar directament el sector encapçalat per Oriol Junqueras, a qui unes altres vegades i a porta tancada el sector afí a Rovira ha atribuït la responsabilitat de l’aflorament del cas dels cartells. Vilalta també ha dit que Rovira es pronunciaria sobre la publicació dels xats quan ho cregués oportú, perquè considera que era hora de donar explicacions, tot i que avui no ha pogut ser a la seu d’ERC. El matí que els cartells van ser trobats a algunes seus d’ERC, Rovira va considerar que en podrien treure alguns rèdits electorals. “És una campanya tan agressiva que si la denunciem públicament potser arrenquem uns quants vots de solidaritat”, va dir en un xat intern.

Vilalta ha defensat l’actuació interna d’ERC a l’hora d’assenyalar i sancionar els responsables dels cartells. Després de la investigació que en va fer el responsable de compliment, la comissió de garanties ha de resoldre els expedients sancionadors de Sergi Sabrià, ex-vice-conseller d’Estratègia i Comunicació del govern, que també va avançar la sortida de l’executiu tot i declarar que no n’era responsable; de Marc Colomer, ex-vice-secretari de Comunicació d’ERC; del militant de l’Anoia que va fer l’encàrrec als tres joves que van penjar els cartells, i de l’ex-director de comunicació, Tolo Moya. Sabrià i Colomer podrien rebre a tot estirar una sanció lleu. El militant de l’Anoia entoma la possibilitat d’una expulsió com a sanció molt greu i Moya podria rebre una sanció greu. Aquests dos darrers també han estat suspesos preventivament de militància.

La investigació es tancarà si algun implicat es dóna de baixa

L’executiva va demanar la setmana passada a la comissió de garanties la màxima celeritat perquè resolgués els expedients. “Esperem que pugui ser tan aviat com sigui possible”, ha assenyalat Vilalta. Quan li han demanat per la possibilitat que alguns dels responsables dels fets es donin de baixa per esquivar la investigació interna, ha constatat que, si algun dels implicats deixava de ser afiliat d’Esquerra, el partit ja no podria actuar. Una altra cosa és que hi hagués delictes, i hi hauria unes altres vies, com ara la judicial, que s’haurien d’obrir, ha dit, però aquest no és el cas de l’afer dels cartells. El procés judicial es va tancar quan l’afectat principal i autor de la denúncia, l’ex-cap de files d’ERC a Barcelona Ernest Maragall, va decidir que no tenia sentit que continués, després de saber que l’encàrrec dels cartells va sortir de dins el partit. Maragall va anunciar que es donava de baixa d’ERC el 22 de juliol en una conferència de premsa. Va explicar que ho feia per agafar una distància crítica amb l’organització i per no donar aparença de normalitat als fets, pel risc que es confongués el silenci que havia mantingut amb “conformitat” o “complicitat”.

Un conseller nacional demana les factures de “la B”

Aquests darrers mesos aquest afer ha originat tensions i malestar dins el partit, enmig de l’enfrontament entre els sectors afins a Oriol Junqueras i Marta Rovira, i encara hi ha militants i quadres que en demanen explicacions. És el cas del conseller nacional Joan Puig, que, tal com va avançar el Món i va confirmar VilaWeb, ha demanat al partit totes les factures de l’estructura de comunicació paral·lela, anomenada “la B”. En un escrit de final d’agost adreçat a la comissió de garanties i al president del consell nacional, Josep Maria Jové, també demana que “el trencament del carnet del partit per part d’alguns dels responsables de les campanyes de falsa bandera no impedeixi la investigació fins a les darreres conseqüències de les responsabilitats de malmetre ERC”. Puig reclama que en el pròxim consell nacional, previst per al 21 de setembre, s’expliqui qui són els responsables d’aquestes campanyes i proposa que fins i tot s’endarrereixi el congrés si cal. El partit avança cap a un congrés amb quatre candidatures per a rellevar la direcció si tots els sectors aconsegueixen de recollir els avals necessaris per a poder-hi optar.

La Junta de Castella-la Manxa, presidida pel socialista Emiliano García-Page, ha registrat avui telemàticament un recurs d’inconstitucionalitat contra la llei d’amnistia, segons que han confirmat fonts d’aquest executiu. El govern castellano-manxec ja havia acordat d’interposar el recurs el 30 de juliol passat, quan va dir que la llei era una arbitrarietat que contravenia el text constitucional i que vulnerava el principi d’igualtat. El recurs arriba en pena pluja de recursos d’inconstitucionalitat contra la llei per part dels governs autonòmics del PP.

Ara, fonts de la Junta que esmenta l’ACN han volgut desmarcar el seu recurs de l’estratègia del PP. “Si Ferraz no ens marca l’agenda, Génova encara menys.” L’objectiu, segons la Junta, és “defensar els interessos de la comunitat autònoma com a part integrant de l’estat autonòmic previst a la constitució”.

Madrid, Cantàbria, Múrcia i l’Aragó ja han registrat els seus escrits, i la resta els presentaran abans no expiri el termini demà passat.

A diferència del PP, el govern de García-Page no ha demanat la recusació de cap dels magistrats del TC.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) podria enviar al Tribunal Suprem espanyol el cas de tres independentistes de Granollers condemnats per havr atacat mossos d’esquadra el primer d’octubre de 2020 a Barcelona, però que ja havien estat amnistiats. Segons la sentència, els joves van tirar pedres a una furgoneta dels Mossos d’Esquadra. A més, a un dels joves li van imposar mig any més de presó per haver envestit un agent.

Els anomenats “Tres de Granollers” van ser dels primers amnistiats, però el recurs de l’advocat d’un mosso podria capgirar la situació. El TSJC ha instat les parts a definir-se sobre el recurs i si s’ha d’elevar al Suprem, que ja s’ha manifestat contra l’amnistia i ha presentat qüestions d’inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional espanyol.

L’Audiència de Barcelona els va condemnar per haver tirat pedres contra almenys una furgoneta dels antiavalots dels Mossos d’Esquadra durant els aldarulls d’una manifestació pel centre de Barcelona, en concret a la confluència dels carrers de Balmes i Pelai. Quan van ser arrestats van oposar-hi resistència i van colpejar alguns agents, un dels quals va ser objecte de lesions i ara ha recorregut contra l’amnistia.

El recurs del mosso, segons que ha pogut saber l’ACN, es fonamenta justament en aquestes lesions, que podrien no ser incloses en la llei d’amnistia, en el fet que es donin per provats els fets de la sentència de l’Audiència de Barcelona, encara que havia estat objecte de recurs al TSJC, i en la suposada invalidesa de la llei d’amnistia.

“És una campanya tan agressiva que si la denunciem públicament potser arrenquem uns quants vots de solidaritat”, va respondre Marta Rovira, secretària general d’ERC, quan va ser informada en un xat intern de l’aparició dels cartells sobre els germans Maragall en uns quants casals de Barcelona. VilaWeb ha tingut accés a una captura de pantalla en què es pot llegir la primera reacció de Rovira i l’exclamació de Marta Vilalta, secretària general adjunta del partit: “És molt fort.” Tot seguit, qui reacciona és Carles Foguet, aleshores director general de Comunicació del govern, amb un missatge de conformitat amb l’afirmació de Rovira que la campanya els podia donar algun rèdit electoral en forma de solidaritat: “+1.000”.

 

Eren quarts de deu del matí del 9 de març de 2023, i els cartells havien estat penjats aquella nit, tal com informa la persona que comença la conversa amb la informació, de la federació de Barcelona. En aquell moment, segons que va dir Rovira, ella no havia estat informada que l’encàrrec dels cartells havia sortit de dins el partit, de l’estructura B, però no es pot confirmar a partir del que es diu en la conversa. Catalunya Ràdio ha avançat aquesta i conversa interna i algunes altres que indiquen que Rovira coneixia i comptava amb el funcionament de “la B”. El gener del 2024, quan ja sabia que l’encàrrec dels cartells provenia d’ERC i, en concret, de l’estructura paral·lela, va demanar d’activar aquesta estructura per reaccionar davant les declaracions d’un diputat de Junts sobre la llei d’amnistia. “Com estem de campanya B?”, va dir en aquella conversa.

En una altra conversa, a què ha tingut accés Catalunya Ràdio, Rovira proposa de presentar una denúncia per a aclarir l’origen de la campanya: “Del tema dels cartells potser hauríem de posar denúncia i que els Mossos comencin una investigació demanant que s’examinin les càmeres del veïnat. Aviam si trobem alguna cosa.” Qui ho va fer finalment va ser Ernest Maragall, aleshores candidat d’ERC a Barcelona.

La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, ha anunciat que el seu govern ha presentat avui el recurs d’inconstitucionalitat contra la llei d’amnistia i ha demanat les recusacions dels magistrats Cándido Conde-Pumpido, Juan Carlos Campo i Laura Díez. Avui també ho ha fet el govern d’Aragó, i el de Cantàbria ho farà al llarg del dia d’avui. A més, avui a les 17.00, el Consell es reunirà per aprovar de presentar el recurs. Els recursos van acompanyats de la petició de recusació de diversos magistrats progressistes a qui el PP vincula amb el PSOE per intentar bolcar la majoria. El termini de presentació dels recursos expira el pròxim dimecres, 11 de setembre. En cap cas els recursos no aturarien l’aplicació de l’amnistia.

De fet, dijous passat el partit ja en va registrar el recurs en contra. La secretària general del PP espanyol, Cuca Gamarra, va remarcar que era necessari i una “obligació moral” del partit. Per la seva banda, Isabel Díaz Ayuso ha dit que la Comunitat de Madrid no s’estaria de braços plegats: “És una llei escrita al dictat dels qui van tractar de donar un cop d’estat des de Catalunya, arbitrària i obscenament inconstitucional.”

Ayuso ha explicat que el govern de Madrid considerava que en la tramitació parlamentària de la llei s’havien infringit preceptes de la constitució espanyola i del reglament del congrés espanyol, i que això havia originat una reforma encoberta de la constitució.

Quant a les recusacions dels jutges, ha sostingut que les demanaven, entre més raons, per la seva vinculació “pública i notòria” amb el PSOE, partit que va presentar la llei d’amnistia, cosa que considera que els inhabilita per a enjudiciar la constitucionalitat de la llei. “Aquest és el motiu pel qual l’ex-ministre Camp ha demanat d’abstenir-se del debat que es tindrà aquest dimarts”, ha recordat.

La batalla de les recusacions

El ple del Tribunal Constitucional espanyol iniciarà demàel debat sobre l’amnistia. Té sobre la taula l’admissió a tràmit –que previsiblement prosperarà– d’una qüestió d’inconstitucionalitat plantejada pel Tribunal Suprem espanyol per la no aplicació de la llei d’amnistia sobre un cas de desordres públics a Girona. El debat del recurs del PP no començarà fins al ple del 24 de setembre.

També debatrà per primera vegada sobre les recusacions i abstencions. El recurs del PP i de la Comunitat de Madrid va acompanyat d’una petició de recusació de tres dels 12 magistrats del TC: el president, Cándido Conde-Pumpido, l’exdirectora general de la Moncloa Laura Díez i l’exministre Juan Carlos Campo. Tots per la seva “pública i notòria vinculació ideològica amb el PSOE”.

La setmana passada Campo (que s’havia manifestat contrari a l’amnistia) ja va demanar apartar-se de les deliberacions pel seu paper com a exministre socialista. Una decisió que ha de ratificar el ple del Tribunal Constitucional d’aquesta setmana i que deixa la majoria progressista amb només un vot d’avantatge davant els conservadors, sis vots a cinc.

El PP pretén apartar de la discussió dos magistrats més, fet que bolcaria la majoria a favor dels conservadors, però fonts del TC ja van apuntar la setmana passada que aprofitaran un precedent creat pel sector conservador el 2021 –per no acceptar recusacions contra la sentència del procés- per evitar que s’aprovin aquestes peticions.

Entre sis mesos i un any

Fonts del TC van apuntar la setmana passada que la resolució de la qüestió de fons de la llei d’amnistia es resoldrà en un termini d’entre sis mesos i un any. Els recursos d’empara es resoldran mitjançant una sentència unificada, mentre que els recursos presentats pel PP i les comunitats autònomes i les qüestions d’inconstitucionalitat tindran cadascun la seva respectiva sentència.

La secretària general d’ERC, Marta Rovira, va voler explotar políticament els cartells que atacaven els germans Pasqual i Ernest Maragall quan van ser penjats. Així ho revelen unes converses en un grup de Signal a què ha tingut accés Catalunya Ràdio i que VilaWeb també ha pogut consultar. Ella i més membres de l’equip de campanya de Maragall per a les eleccions municipals en van parlar el 9 de març de 2023, el matí després d’haver estat penjats els cartells a prop de seus d’ERC a Barcelona. El primer missatge en aquell grup de Signal va ser d’un dels membres de l’equip de Maragall, que va compartir fotografies dels cartells amb el següent missatge: “Aquesta nit algú ha fotut aquests cartells.” La primera resposta és de Rovira, sis minuts després, que diu: “És una campanya tan agressiva que si la denunciem públicament potser arrencarem uns quants vots de solidaritat.

Aleshores encara faltava més d’un any perquè el diari Ara fes públic que els cartells injuriosos eren un encàrrec d’ERC i, segons que ha dit públicament Rovira, ella encara no ho sabia. La següent a respondre en la conversa de Signal és la diputada Marta Vilalta, que diu: “Que fort.” Després, un dels estrategs del partit, que Catalunya Ràdio no identifica, respon “+1.000”, donant suport al missatge de Marta Rovira. Tot seguit es comença a parlar de quina estratègia seguir i de si s’ha de fer servir políticament el cas, tenint en compte com afectarà Ernest Maragall i el dolor que li pot causar. Els dubtes els expressen, sobretot, persones més pròximes a Maragall. Una de les persones de l’engranatge comunicatiu d’ERC demana de no tenir-lo tant en compte. Diu que si les decisions les pren el candidat, sempre seran més conservadores que no cal. Marta Rovira diu: “Animeu l’Ernest i escolliu el tempo. No hi ha pressa. Es pot guardar per a quan sigui millor. Allò que ha existit ningú ho farà desaparèixer.”

Quan els fets es fan públics, tot canvia. El Periódico és el primer mitjà de comunicació que ho publica, i aviat hi ha un piulet d’Ernest Maragall. De seguida, tota la classe política li fa costat, fins i tot rivals. Pel grup comparteixen un missatge de condemna de Xavier Trias, i Rovira diu: “Del tema dels cartells, potser hauríem de posar denúncia als Mossos i que comencin una investigació demanant les càmeres del veïnat. A veure si trobem alguna cosa.” Finalment, Maragall mateix va presentar la denúncia, però la va acabar retirant quan la policia va haver-ne identificat els autors materials, vinculats a ERC.

Rovira va demanar d’activar l’estructura B quan ja sabia que eren responsables dels cartells contra Maragall

Catalunya Ràdio ha tingut accés a més converses privades de dirigents d’ERC relatives a l’estructura B, que s’encarregava del joc brut polític i que, a més d’haver ordenat que es pengessin els cartells contra els germans Maragall, també va orquestrar campanyes de desprestigi digital contra adversaris polítics i va enviar un grup de mariachis a la seu de Junts quan debatien si sortien del govern.

El 27 de gener de 2024, gairebé un any després dels cartells i quan, segons que va explicar Sergi Sabrià quan va plegar, Rovira ja sabia que els cartells havien estat obra de l’estructura B, va demanar de reactivar-la. Tot plegat, arran d’una entrevista a un diputat de Junts sobre l’amnistia. Catalunya Ràdio no ha explicitat quina entrevista era, però aquell dia El Nacional va publicar una entrevista al diputat Josep Pagès amb el titular “L’amnistia només serà real si s’elimina el terrorisme de les exclusions”.

“Aquest paio no és aigua clara. De debò. S’ho carregarà tot. Què hem de fer? És al·lucinant que amenaci més ell que els poders fàctics espanyols. Com estem de campanya B?“, va escriure Rovira en un grup amb els seus afins, segons que ha revelat Catalunya Ràdio. Quan el diari Ara va destapar l’escàndol de les campanyes brutes d’ERC, Rovira va comparèixer públicament i va negar-ne la major part. “D’estructura B, Esquerra Republicana no en té. No hi ha estructures paral·leles”, va dir, i va explicar que, en tot cas, tenien “campanyes d’activisme” per a fer propaganda política favorable a ERC però sense el logotip del partit.

La resposta al missatge de Rovira la va donar Sabrià, que va contestar: “Algú tenim.” Aquest algú, diu Catalunya Ràdio, és el militant responsable dels cartells contra els Maragalls, que va continuar dins el partit. Va ser una de les dues persones que va contractar els nois que van penjar els cartells i, després, va continuar treballant a l’estructura B. Catalunya Ràdio diu que ho ha corroborat tant amb factures com amb missatges privats en què rep ordres del partit.

L’estructura B va continuar existint

L’estructura B era un grup de militants del partit que dissenyaven campanyes per a tenir impacte sense les sigles d’ERC, i a qui el partit pagava mitjançant l’empresa Relevance. Ells eren autònoms per a fer accions, però recollien idees de dirigents d’ERC mitjançant un grup de Signal en què hi havia Sergi Sabrià i més membres del departament de comunicació.

En una de les converses a què ha tingut accés Catalunya Ràdio, Sabrià demana a Tolo Moya, ex-director de comunicació i assenyalat com a responsable de la trama, que es posi en contacte amb el militant responsable de l’estructura per pagar-li algunes factures. Una vegada l’Ara va haver publicat tota la trama de l’estructura B, ERC el va acomiadar i ell ha denunciat que el procés intern d’ERC no s’havia fet correctament.

Tolo Moya acusa ERC de mentir sobre els cartells dels germans Margall i anuncia que emprendrà la via judicial 

Ni Marta Rovira ni Tolo Moya no han volgut parlar amb Catalunya Ràdio per donar la seva versió de les converses filtrades. Moya diu que no parlarà perquè el cas és judicialitzat; i l’entorn de Rovira diu que són converses privades filtrades amb intencionalitat per la proximitat del congrés del partit i que els xats demostren que ella no era conscient que els cartells eren obra de gent vinculada a ERC.

Aquest estiu, Barcelona s’ha vestit de gala per acollir la Copa Amèrica de vela, un esdeveniment que, segons la previsió oficial, havia de projectar la ciutat al món i atraure milions de visitants. No obstant això, passejant pel Moll de la Fusta, la Barceloneta o el Port Olímpic, la realitat no sembla complir aquestes expectatives. Tot i l’entusiasme primer, l’afluència de visitants és modesta i les terrasses i zones destinades al públic de les regates es mostren buides, tal com han confirmat les xarxes socials i unes quantes visites in situ fetes per la Directa, que avui en publica una investigació.

[RECULL FOTOGRÀFIC] Mig buit: la Copa Amèrica a Barcelona desperta poc interès

La Plataforma No a la Copa Amèrica considera un frau i una estafa els informes de previsió d’assistència de visitants a les regates de vela a Barcelona i es planteja de dur-los a la Sindicatura de Comptes o fins i tot l’Oficina Antifrau de Catalunya. Albert València, portaveu de l’entitat, ha explicat que la informació publicada per La Directa confirma la sospita que les xifres de visitants i espectadors estaven inflades per justificar el suposat retorn econòmic de l’esdeveniment. “Volem arribar fins a les últimes conseqüències, volem saber qui ha tingut a veure amb l’ús fraudulent de les dades falsejades”, ha subratllat.

Fins i tot el batlle de Barcelona, Jaume Collboni, ha reconegut que l’impacte esperat no es feia notar ni en l’ocupació hotelera ni en l’arribada en massa de turistes. Arran d’això, emergeix la pregunta oberta de si la Copa Amèrica ha fracassat i, encara més, si les previsions de grans audiències i una allau de visitants eren basades en dades reals.

La Directa destapa un seguit d’irregularitats en els mètodes de recompte de visitants i audiències que s’han fet servir per justificar la declaració de la Copa Amèrica com a esdeveniment d’excepcional interès públic (EEIP), indispensable perquè li fossin atorgades subvencions i beneficis fiscals. Segons aquesta investigació, les xifres presentades per l’organització, inclosa la previsió de 2,5 milions de visitants, no tenen base científica i estan clarament inflades.

El sistema emprat per comptar els visitants no distingeix entre aquells que realment assisteixen a les regates i els que simplement passegen per la zona. Això vol dir que qualsevol persona que transiti repetidament pel Moll de la Fusta o les platges de la Barceloneta o el Bogatell pot ser comptada unes quantes vegades. Un mètode que, segons l’organització, també s’ha emprat en competicions anteriors de la Copa Amèrica en ciutats com ara Auckland, Bermuda i San Francisco. A més, els càlculs de despesa per part dels visitants són basats en prediccions esbiaixades que multipliquen per catorze l’impacte econòmic real de l’esdeveniment.

Segons dades contrastades, mentre a Auckland tan sols es van comptar 51.000 pernoctacions directament vinculades a la Copa Amèrica, l’organització de Barcelona ha venut la idea que s’arribaria als 2,5 milions de visitants. Aquesta inflació de xifres es trasllada també als informes d’impacte econòmic, que preveuen una despesa total de més de 1.115 milions d’euros, una estimació que es basa en dades molt qüestionables.

Per això, València considera que les entitats, partits polítics i institucions que han donat suport a la Copa Amèrica han estat enganyades o que s’han deixat enganyar pels organitzadors i pels informes. El portaveu ha criticat el “secretisme” i les “clàusules de confidencialitat” del contracte entre les administracions i els organitzadors per tal que aquests rebin uns 57 milions d’euros en subvencions públiques i diversos beneficis fiscals, ja que l’esdeveniment ha estat declarat d’interès públic.

Entre els informes, en destaca un de la UPF que justifica els beneficis de la Copa Amèrica, i critica que hagués acceptat de manera acrítica les dades proporcionades pels organitzadors sense validar-les.

Audiències inflades: una trampa terminològica

La manipulació de xifres no es limita tan sols als visitants. L’audiència televisiva de la Copa Amèrica també ha estat exagerada. Segons l’organització, la competició d’Auckland va atreure 941 milions d’espectadors, cosa que la situava com el tercer esdeveniment esportiu més vist del món, tan sols per darrere dels jocs olímpics i el mundial de futbol. No obstant això, aquesta xifra és enganyosa. Tal com revela l’informe final, l’audiència real dels esdeveniments en directe va ser de només 68,2 milions de persones. La xifra de 941 milions s’obté sumant totes les audiències de programes que simplement van esmentar la Copa Amèrica.

Aquesta distorsió en les dades permet a l’organització de posicionar la Copa Amèrica com un dels esdeveniments amb més impacte mundial, però la realitat és ben diferent. Unes altres competicions com ara el mundial de rugbi, la Superbowl, el Tour de França i els partits de futbol com el Barça-Madrid superen àmpliament l’audiència de les regates de vela.

Avui, 9 de setembre de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

—Amparo Piquer: “Tinc les portes obertes a parlar amb una candidatura que compartesca el meu full de ruta”
—Les amenaces contra la premsa: per què estem tots en perill? | Editorial de Vicent Partal
—Què és el corredor Filadèlfia, i per què és tan important per a un alto-el-foc a Gaza?
—El contraban de persones a Chinatown
—“És com un Lego”: el túnel submarí que trenca rècords i vol revolucionar la mobilitat al nord d’Europa
—Català o castellà encobert? La ubiqüitat del “català ortopèdic” | Article del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi)
—Ada Colau confirma que abandona l’Ajuntament de Barcelona, però que podria tornar a ser candidata el 2027
—El Col·lectiu Primer d’Octubre també presentarà una candidatura al congrés d’ERC

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara: 

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza: 

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

En aquesta secció aquests darrers anys hem anat comentant i informant de tots els magnífics treballs narratius de no-ficció de Patrick Radden Keefe (Dorchester, Massachusetts, 1976) publicats en català per Edicions del Periscopi (No diguis res, L’imperi del dolor, Canalles). I sempre amb bona traducció de Ricard Gil. Ha estat un plaer i una lliçó llegir-lo i ser dels primers a contribuir a descobrir-lo al gran públic. El ressò que ha tingut entre nosaltres ha estat important, fins al punt que enguany Radden Keefe ha estat el primer convidat del programa Resident CCCB en col·laboració amb la UOC.

L’obra que ara surt a les llibreries, Caps de serp, publicada en anglès el 2009, va ser el seu primer i extens treball d’investigació en profunditat, escrit, com totes les seves obres, amb un ritme extraordinari i un talent narratiu que el situa en un lloc de privilegi entre el periodisme i la literatura, terreny, el de l’anomenada no-ficció, en què ha destacat com un mestre. En aquest cas, l’autor es va endinsar durant tres anys en les profunditats més ocultes del misteriós món de les màfies xineses de Chinatown, de Nova York, dedicades, sobretot, al contraban de persones, però amb derivades també en el tràfic i venda de drogues, el joc, la prostitució i el gangsterisme.

Podeu comprar Caps de serp de Patrick Radden Keefe a la botiga de VilaWeb
Chinatown, Nova York. L’accident del Golden Venture

L’espurna que va encendre la metxa d’aquesta investigació internacional de tres anys de Patrick Radden Keefe va ser el naufragi del vaixell Golden Venture a Rockaway, Queens, Nova York, el 6 de juny de 1993. Les bodegues del vaixell duien anxovat un carregament clandestí d’uns tres-cents ciutadans xinesos il·legals, homes, dones i nens. Deu dels quals van morir ofegats per la tempesta quan provaven d’arribar a la platja i els que van sobreviure van ser retinguts en unes quantes presons fins que es tramités la sol·licitud d’asil. L’odissea d’aquells immigrants havia començat quatre mesos abans a Bangkok, i havien passat per Mombasa, el cap de Bona Esperança, fins a travessar l’oceà Atlàntic.

Els immigrants clandestins eren guiats i organitzats per uns quants “caps de serp”, que es dedicaven al tràfic il·legal de persones. La majoria provenien de la regió xinesa de Fujian i, havien travessat Myanmar a peu i havien passat clandestinament a Tailàndia per la zona del Triangle d’Or. A Bangkok havien esperat unes quantes setmanes amuntegats en pisos tancats, fins que els caps de serp van aconseguir de llogar un vaixell. A Mombasa, Kenya, van haver d’esperar encara més perquè es va haver de comprar un vaixell nou. La travessa en general va ser molt dura, amb tempestes, poc menjar, condicions insalubres, violència i malalties.

Fins a acabar, finalment, amb el naufragi a Queens. Després van venir les detencions, els hospitals, les presons i una llarga epopeia que va posar en evidència les contradiccions del sistema d’immigració nord-americà i els mètodes de les trames mafioses de contraban d’éssers humans que, de feia molts anys, històricament, operaven a Chinatown.

El periodista Patrick Radden Keefe es va posar a treballar en el tema i l’any 2006 en va publicar un reportatge revelador a The New Yorker. Tres anys d’investigació exhaustiva després publicaria Caps de serp.

Viatgers clandestins del Golden Venture, a la platja (fotografia: The New York Times). Destapar l’univers il·legal de les màfies xineses

Al llibre, l’autor ens descobreix tot un univers il·legal críptic, que havia restat molts anys en la foscor, fins i tot per l’FBI i el govern, cosa que encara afegeix més mèrit a la seva tasca d’investigació periodística. L’autor hi va dedicar tres anys, va entrevistar centenars de persones, algunes de les quals surten amb noms i cognoms i unes altres han preferit de ser informadors anònims. Entre les fonts, ha parlat amb agents de policia i de l’FBI, de l’INS (Oficina d’Immigració i Naturalització dels Estats Units), experts, professors, analistes, periodistes, immigrants, mafiosos i víctimes de les màfies de contraban de persones que, en aquest cas, són dirigides pels caps de serp. El nom fa al·lusió als qui guien i encapçalen una filera d’il·legals o a les marques que deixa un cos a terra quan s’arrossega fent ziga-zagues per travessar per sota les tanques de filferro de les fronteres.

La investigació l’ha portat a viatjar per tot arreu del món i entrevistar policies, advocats, periodistes, experts i protagonistes a Mombasa, la Xina, Bangkok, Pattaya i Hong Kong. El resultat és un veritable enjòlit, amb arrels a la història a partir del segle XIX, als EUA i a la Xina. Descobrint i relatant sempre les vides i les accions dels protagonistes reals, amb emoció i precisió, amb grans dots d’observació i descripció física i psicològica, Radden Keefe ens destapa tota una trama a l’ombra de les nostres societats que es nodreix de les necessitats migratòries dels xinesos que volen fugir de la repressió política i la pobresa i, a la vegada, s’alimenta de l’enginy secret clandestí dels xinesos i de les contradiccions i les aberracions legals que van canviant, evolucionant, en positiu o no, al llarg dels anys, fruit de les circumstàncies polítiques i econòmiques.

Carrer Mott, a Chinatown (fotografia: Wikimedia Commons). La increïble Germana Ping

Patrick Radden Keefe investiga el funcionament intern a l’ombra de l’imperi multimilionari internacional del contraban de persones de la Xina a Nova York, que va forjar Cheng Chui Ping, àlies Germana Ping, una xinesa fascinant de mitjana edat, que operava en un petit i humil basar de Chinatown, amb ramificacions a la Xina, Myanmar, Laos, Tailàndia, Kenya, el Canadà, Guatemala i Florida (EUA). La història real d’aquesta màfia creada i dirigida amb mà de ferro i una precisió impecable, durant molts anys, per la Germana Ping, supera de bon tros qualsevol novel·la de ficció que s’hagi escrit sobre qüestions similars.

Després de molts anys d’investigar-la, quan l’FBI la va poder detenir va descobrir que aquella dona xinesa d’aparença humil que tenia un petit basar a Chinatown era la cap de serp principal i més respectada de la història, i que es dedicava de feia molts anys al tràfic i contraban clandestí de ciutadans xinesos. Havia començat a partir de l’experiència del seu pare i més familiars fins a arribar a perfeccionar de tal manera els mètodes que, com les serps, havia aconseguit de ser molt escorredissa i misteriosa.

Quan un agent d’immigració es va creure en condicions d’amenaçar-la que l’acabaria enxampant. Ella, impertèrrita, li va etzibar: “No teniu prou temps per a enxampar-me. Ni recursos.” Finalment, anys després, va caure. Ningú no ho hauria dit mai, però la policia va descobrir aleshores que era propietària d’uns quants restaurants xinesos, una botiga de roba, immobles a Chinatown, apartaments a Hong Kong i una granja a Sud-àfrica. A banda del contraban de persones, el seu negoci principal era una xarxa bancària clandestina amb ramificacions de Nova York a Tailàndia, Singapur, la Xina i Hong Kong.

Les referències a films com ara Chinatown, The gangs of New York, El padrí i Manhattan sud són inevitables, però ací tot és veritat, tot ha passat de debò. Encara se sent l’espetec dels trets i es percep l’olor de la sang dels assassinats per les bandes mafioses de Chinatown. Com també els laments dels qui s’han ofegat a alta mar i els plors dels torturats en la solitud de les seves cel·les o en la foscor de les bodegues dels vaixells o els amagatalls secrets construïts als magatzems de Chinatown.

Les tríades xineses han estat protagonistes de molts films. Els imprescindibles fets històrics

L’autor ha tingut accés a arxius, documents oficials i policíacs, familiars i històrics per a reconstruir, amb total fidelitat contrastada, una història que es remunta als treballs forçats d’esclaus que feien els xinesos en la construcció del ferrocarril i les mines dels EUA al segle XVIII i XIX, fins a arribar als temps de la Revolució Cultural de Mao o les reformes de Deng Xiaoping, passant per les presidències de George Bush i Bill Clinton.

Els fets històrics de segles enrere que ens relata l’autor són imprescindibles per a comprendre les trames delictives de les màfies xineses d’avui dia. En aquesta línia, Patrick Radden Keefe aporta dades molt valuoses. Com ara que a mitjan segle XIX als EUA hi vivien solament trenta-tres milions de persones; a la Xina, en canvi, n’hi vivien quatre-cents trenta. De fet, la mà d’obra xinesa va substituir els esclaus negres quan es van poder emancipar.

Cap al 1867, gairebé el 70 % dels treballadors de les mines a l’oest de les muntanyes Rocalloses eren xinesos. També van ser ells que van construir el ferrocarril d’est a oest. Moltes de les grans fortunes americanes d’aquells anys es van edificar sobre la mà d’obra xinesa, però els xinesos van pagar un preu devastador per l’esforç. Més de mil treballadors van morir durant la construcció del ferrocarril. Nou mil quilos d’ossos van ser repatriats a la Xina.

Malgrat tot, per als xinesos, Amèrica era la terra promesa. L’anomenaven la Muntanya d’Or. Durant dècades van fer tot el van poder per arribar-hi i instal·lar-s’hi, fos com fos, malgrat els riscs. Fins avui. L’any 2000, per exemple, hi havia un gran nombre de multimilionaris d’ascendència xinesa que tenien arrels a la província de Fujian, d’on és originària la gran protagonista de Caps de serp, la Germana Ping. El lema dels xinesos de Fujian era: “Un en porta deu. Deu en porten cent.” Segons un cap de la comunitat de Fujian a Nova York, el contraban de persones tenia grans avantatges: “Era un negoci més bo que el tràfic de drogues. Més beneficis, menys riscs. Si t’enxampen i et declares culpable immediatament, només passes sis mesos a la presó. L’altre avantatge és que la mercaderia sap caminar.”

Chinatown, Nova York. El context a la Xina i als EUA

Radden Keefe no es deixa cap fil per a estirar i investigar, amb una meticulositat i curiositat infinites, fins que aconsegueix de reunir, i fer encaixar, totes les peces d’un trencaclosques monumental que s’alimenta de la vida i la política, la història, l’economia i el dret, l’audàcia, la violència i el crim, sense escatimar emocions, enginy, por, misèria i corrupció.

A banda de tot l’univers humà que s’amaga en la il·legalitat rere el teló de Chinatown, la llei i l’ordre, al llibre també hi ha una introspecció en el món rural xinès, les tradicions, la cultura, les conseqüències socials i familiars de fets històrics com les guerres de l’opi o la revolució cultural, la repressió, les mesures esterilitzadores de Mao Zedong o la repressió contra els joves i els dissidents després dels fets de la plaça de Tian’anmen.

També s’hi veu el xoc i l’adaptació d’unes quantes generacions de xinesos entre dos mons i dues cultures, dos sistemes polítics i dues maneres de viure, sobreviure, conviure i enriquir-se. De l’enginy solitari i artesanal dels pioners com la Germana Ping, fins als mètodes criminals de les bandes juvenils de Chinatown.

Tota la trama del llibre, i els fets de la vida real en què és basat, es construeix sobre el tema de les migracions, entre la legalitat i la il·legalitat, la rigidesa o l’absurd de les lleis d’asil i de refugi. Per això, el que s’hi explica transcendeix el context de Nova York i té un interès innegable per als ciutadans de tot arreu del món que segueixen els grans debats sobre immigració, asil i refugi, temes sempre d’una actualitat candent.

Un debat universal

Sobre això, és interessant com ens presenta la incompetència i corrupció d’alguns funcionaris d’INS (Oficina d’immigració i Naturalització dels Estats Units), i com algunes de les idees que emeten alguns d’aquests personatges són perfectament assimilables al discurs antiimmigració que, de fa anys, divulguen la dreta xenòfoba i l’extrema dreta pertot arreu dels EUA i d’Europa.

Com a exemple, hi ha el cas d’un dels personatges del llibre, Bill Slattery, cap de l’oficina de l’INS de Nova York. Segons ell, “les polítiques d’immigració dels Estats Units encoratjaven els immigrants il·legals a emprendre el viatge. Des del seu punt de vista, el sistema d’asil s’havia fet miques i l’acumulació de casos feia impossible acollir els immigrants un cop havien arribat. Davant de la premsa feia advertiments alarmants, afirmant que els sol·licitants d’asil fraudulents prenien el control de les fronteres al govern dels Estats Units”.

Chinatown, Nova York.

D’una altra banda, l’autor cita experts i analistes que opinen que l’únic delicte que havien comès els passatgers il·legals del vaixell naufragat Golden Venture, per exemple, era el de fugir d’un país que era perillosíssim per les seves vides i que aplicava unes lleis d’esterilització i d’avortament forçós que anaven en contra dels drets humans. En la majoria dels casos, deportar-los a la Xina volia dir lliurar-los a la repressió, la violència i la presó. El llibre es fa ressò d’alguns casos concrets.

També aporta dades molt significatives en moments necessaris per a la comprensió dels fets. Sobre la magnitud de la política xinesa d’esterilitzacions, per exemple, diu: “El 1991 la xifra de persones esterilitzades havia augmentat el 25 % i arribava als dotze milions i mig. I sovint, les dones que es negaven a interrompre voluntàriament la gestació d’aquests infants sobrants rebien multes de centenars o fins i tot milers de dòlars, en un moment en què la renda per càpita de les zones rurals xineses era de cent trenta-cinc dòlars l’any.”

La Germana Ping va treure un gran profit de la situació durant la seva vida. Havia sabut treballar amb discreció, la gent hi confiava i se servia de petites bandes juvenils de Chinatown per cobrar els seus honoraris, que, sovint, es pagaven a terminis o en canvi de feina en un restaurant o una bugaderia. A més, com ja hem dit, i el llibre explica a la perfecció, va crear una banca clandestina internacional que permetia als xinesos de donar-li els diners en mà, al seu basar de Chinatown, ella en cobrava una comissió, i algun agent seu a Hong Kong o a la Xina, lliurava en mà i en efectiu la quantitat convinguda als familiars del dipositari al seu país d’origen. La majoria dels xinesos, a causa d’entrebancs legals i de tota mena, operaven en efectiu, i això feia que l’assistència de la banca de la Germana Ping fos imprescindible. I, per a ella, un negoci multimilionari.

L’any 2006 la Germana Ping va ser condemnada a la pena màxima de trenta-cinc anys en una presó federal. Després de molts intents fallits, Patrick Radden Keefe va aconseguir d’entrevistar-la per escrit a la presó. Les seves declaracions no solament van donar més pistes sobre la increïble psicologia del personatge, sinó que també van relligar i donar explicació a algunes de les incògnites que el periodista encara tenia després de tres anys d’investigació. Caps de serp n’és el brillant resultat.