Vilaweb.cat

La Generalitat contradiu la fiscalia anticorrupció i acusa Camps per la fórmula 1

L’advocacia de la Generalitat ha presentat un escrit d’acusació ad cautelam contra Francisco Camps i més ex-alts càrrecs del consell i empresaris, en la causa que investiga les irregularitats en el disseny i construcció del circuit de fórmula 1, en contra del criteri de la fiscalia anticorrupció, que ha demanat que la causa sigui arxivada. L’escrit d’acusació cautelar es presenta perquè encara hi ha pendent de resoldre el recurs a la negativa de la magistrada del jutjat d’instrucció 17 de completar la prova pericial de la causa, sol·licitada per l’advocacia de la Generalitat i refusada aquest matí per la magistrada.

L’advocacia volia comptar amb un informe complementari per a tenir encara més tancats determinats aspectes, però la jutgessa considera que hi ha indicis de delicte per a elevar un escrit d’acusació, sense perjudici que continuï explorant totes les vies oportunes en defensa de l’interès general. L’advocacia assenyala que va tenir coneixement de l’informe de l’interventor de la Generalitat –en el qual reconeix que no es disposa del criteri tècnic suficient per a pronunciar-se sobre aspectes com el pressupost que es va aprovar, els preus dels contractes, les valoracions tècniques i les modificacions– quan la causa ja era tancada, per la qual cosa va sol·licitar diligències complementàries per a fer aquesta anàlisi tècnica.

No obstant això, manté que hi ha prou indicis establerts per la titular del jutjat d’instrucció número 17 en la seva ordre de processament per a presentar l’escrit d’acusació pels presumptes delictes de prevaricació i malversació en relació amb un circuit que no havia de costar diners i que va acabar costant uns noranta milions d’euros.

The post La Generalitat contradiu la fiscalia anticorrupció i acusa Camps per la fórmula 1 appeared first on VilaWeb.

Anna Carreras: ‘La literatura catalana és un món de llops’

La narrativa catalana contemporània és plena de rares pedres precioses que coneixen encara pocs lectors, però que s’han anat polint aquests darrers lustres per acabar convertint-se en joies úniques capaces de fer la mena de llibres que tots hauríem de cercar, els que no et deixen indiferent. Poden no agradar-te, però és segur que no hauran estat per a passar l’estona i prou. Anna Carreras és una d’aquestes narradores singulars que va arrencar de manera fulgurant i que s’ha anat consolidant en el món de les editorials independents, amb propostes sempre arriscades. Potser ha perdut una mica de la visibilitat que tenia quan començava –en narrativa es pot considerar coetània dels poetes de la mítica antologia Pedra foguera–, però ha bastit una trajectòria ben consistent. Ara fa un pas més i entra al món de la novel·la negra amb Llibres del Delicte i l’obra L’ull de l’escarabat.

Qui és Anna Carreras?
—Anna Carreras és una dona que mira de conèixer-se escrivint perquè no entén el món que l’envolta i viu a la corda fluixa de l’emoció, entre la pèrdua i el pas del temps. Un cul inquiet i un ull despert, que des dels quatre anys escriu el que veu, pateix el que viu i viu el que pot. Fa pocs dies, l’escriptor Jordi Abellán Llorente em mirava així: ‘Una fada prenent una canya a la barra d’un bar, intentant dissimular la seva màgia darrere el barret de palla, emmagatzemant pocions en un carro blau que delata els seus més de dos-cents anys en aquest pla, o en qualsevol altre. Cobrant deutes, guanyant guerres internes. No et donarà menys del que mereixis ni més del que t’hagis guanyat, ella imparteix justícia amb la mirada. És foc quan toca, oceà imparable. Musa de poetes, mare coratge amb al·lèrgia a la primavera eterna, escriptora d’històries, un interrogant.’

Vàreu tenir una arrencada fulgurant i tothom pensava que havia nascut una nova narradora. Què en queda?
—Igual que perfeccionem les autofotografies perquè no se’ns vegi el braç estirat, espero haver perfeccionat l’ofici. Arrencar a vint-i-pocs amb Camisa de foc, la història d’una Lady Frankenstein del segle XXI, va ser una entrada bonica en aquest món de llops que és la literatura al nostre país. Penso que llibre rere llibre, la narradora que va néixer a quatre anys ha anat llegint, baixant del pedestal absurd en què s’havia instal·lat, deixant enrere l’estètica barroca i la retòrica obtusa, i ha escrit els llibres que ella hauria volgut llegir. Què en queda? La il·lusió, la necessitat d’escriure, el desig de desitjar. Tot intacte. La llibertat és la meva tècnica més depurada.

Us heu prodigat en editorials independents on em sembla que heu trobat la llibertat per a crear la vostra obra, però en canvi potser heu perdut una mica de visibilitat…
—Les editorials independents m’han fet sentir estimada i lliure. En Quim Torra, l’Ester Andorrà i en Marc Romera, en Quico Mestres i en Marc Moreno m’han cuidat a mi i als llibres. M’han acompanyat i sobretot m’han deixat fer. No viuré mai dels llibres perquè no em sé vendre per un plat de llentilles. Les factures no es paguen amb novel·les, sinó amb traduccions, correccions i tasques d’edició. La visibilitat és endogàmica, un cercle viciós, una galeria estrafeta. No crec que tingui res a veure amb la casa on publiques, sinó amb el poder que tens dins uns mitjans, sovint comprats i encallats en unes mateixes cares.

Sou un exemple perfecte de la precarietat i volatilitat del periodista cultural… On escriviu ara i de què, per a poder seguir-vos?
—Les persones que vivim en exclusiva de la literatura anem cap a la indigència a marxes forçades. El periodista cultural o bé és acomiadat dels mitjans per manca de pressupost o bé cobra una misèria que fa vergonya de dir. La cultura no interessa: hi ha una persecució cap al sentit crític. Qui pensa, opina, i qui opina pot trasbalsar els patrons i transformar el món. Això no interessa a qui vol una societat narcotitzada, reggeatonera i rematadament estúpida. Ara escric mensualment a La Llança del Nacional, quinzenalment a El Punt Avui, setmanalment a Núvol i diàriament a Bonart Cultural.

Per què en aquest país no hi ha crítica literària? (o n’hi ha però no nombrosa i sempre penjant d’un fil)
—En aquest país i a tot arreu la veritat és perseguida i aniquilada. Interessa més la capelleta, la mamada grupal i la rialleta pessetera que no pas la crítica fonamentada en criteris estrictament literaris, en l’argumentació objectiva i en la serenitat a l’hora de dir: ‘Aquest llibre és una puta merda.’ Que consti que a mi, en vint anys d’ofici, només m’han censurat una sola crítica. I els motius… us en faríeu creus.

Acabau de publicar una novel·la negra (o, si més no, en una col·lecció negra). Què us aporta aquest gènere?
—Per ser exactes, he publicat un vodevil en una col·lecció de novel·la negra. En Marc Moreno, editor de Llibres del Delicte, es va interessar per la novel·la des d’un primer moment i ho va fer per aquest ‘negrejar’ diferent que diu que té L’ull de l’escarabat. Un estat d’inquietud que s’encomana a un lector que gravita entre les ganes de saber com acabarà la nit la protagonista i, alhora, el riure que li causa l’absurditat de la situació. Filtrar el gènere negre amb el sentit de l’humor que m’ha inoculat la lectura dels meus dos grans referents literaris, Santi Balmes i Adrià Pujol, ha donat lloc a una hipèrbole, una caricatura de la novel·la negra, un joc que trenca els preceptes clàssics. I tot gràcies a la ironia.

Heu optat per renovar alguns dels tòpics. Tot passa en una nit, en un centre cultural; per tant, en un d’aquests no-llocs dels quals parla Marc Augé, amb una protagonista molt marcada… Tot això no és gaire habitual en la novel·la negra.
—Els no-llocs, m’encanta que en parleu. En un no-lloc s’esdevé una peça teatral d’un sol acte, sí. La Maria tancada una nit en un centre cultural amb l’única companyia d’un escarabat lluent com el del conte d’Edgar Allan Poe. Que no sigui gaire habitual en la novel·la negra és tota una floreta. Gràcies. El mèrit és de l’editor Marc Moreno, que té una amplitud de mires i no relega el gènere a dos policies, quatre esquarteraments, sang per les parets, sis persecucions, una investigació i un culpable. Negre és tot allò que agita. Repetir patrons és molt poc creatiu. Fa dies, una llibretera em presentava com l’Agatha Christie del segle XXI a una clienta. Una mica més i li vomito a les sabates.

En les vostres novel·les sempre hi ha una ambició literària i lingüística molt important. Per què?
—La literatura és cultura, llenguatge, art. I la nostra llengua és molt rica. Reconec que les meves primeres tres novel·les pecaven de purisme i de pedanteria. Jo no escrivia com parlava i això feia un mal favor al llibre. De sobte, entenc l’escriptura com un acte de generositat i de comunicació. Vaig passar a escriure tal com parlo. I ara me’n ric de tot, començant per mi mateixa. Com que m’he fet meva la màxima avantguardista de ‘No hi ha bellesa sense cultura’, miro de parlar i d’escriure bé. Per respecte al lector, sobretot, per fer-li agradable l’entrada al món que crea un llibre. Ara tinc el sentit de l’humor a la punta de la llengua.

Aquests darrers anys us hem vist molt activa a les xarxes socials, amb entrades sovint ben polèmiques. Són imprescindibles les xarxes per a una escriptora avui dia?
—Les xarxes són una arma de doble tall. D’una banda, ajuden moltíssim a fer visible la feina que fas. D’una altra, generen plagis, enveges i malparidesa. Em fa l’efecte que les xarxes no són imprescindibles per a res, però certament ajuden, en el meu cas, a ampliar el cercle de lectors. No em mossego la llengua a l’hora de dir què penso, i això fa que valorin la teva sinceritat o que, altrament, et detestin.

Una de les vostres feines habituals és la traducció. Què és traduir?
—Traduir és fer d’actor, interpretar un paper i fer-lo teu. És la llibertat de jugar amb la llengua, de torçar-la, de sotmetre-la, d’educar-la i de fer-la esclatar en tota la riquesa. La creativitat de parir una criatura nova, només teva, que s’assembla a una altra però que té una autonomia pròpia des del precís moment que adopta un nom nou. Hi ha lectors que valoren la feina grossa, es fixen en les dificultats que has hagut de superar en casos com el de la traducció dels quatre llibres d’Elena Ferrante. La paia fa servir simultàniament l’italià oficial i el napolità dialectal. M’agrada que m’agraeixin el fet de poder accedir a textos en la llengua de casa i, sobretot, m’anima molt que es noti que estimo la llengua que parlo. Quan treballes amb honestedat i passió, la narració llisca tota sola, com si et vingués dictada per l’autor tot i prenent unes cerveses en una terrassa. La clau, em sembla, és igualar-te a l’autor, no ser-ne submís ni pretendre millorar-lo. I si tens un dubte extrem i la possibilitat de quedar amb l’autor, fora dilemes. Si l’autor és Anaïs Nin o Elena Ferrante, et fas fotre i tires pel dret. En tot moment ets autor. I decideixes amb criteri.

Si Anna Carreras visqués a Barcelona seria molt més coneguda?
—Si Anna Carreras visqués a Barcelona probablement ja criaria malves. Hi vaig viure quatre anys, i malgrat que per a mi és la millor ciutat del món, un tarannà com el meu no hi encaixa. Aspiro a la calma, al silenci, a la solitud. I a Barcelona, la pressa mata. I us diré un secret: tinc molt clar que qui s’ha de fer conèixer és el llibre, tot sol, sense la mà protectora de qui l’ha escrit.

Què hi cerqueu, en un llibre? Què us ha d’aportar?
—Normalment en un llibre no hi busco, de vegades hi trobo i de vegades quedo indiferent, freda o emprenyada. A mi un bon llibre m’ha de drogar: ha de fer que mentre hi sóc desaparegui el món perquè el món que se’m dibuixa és infinitament millor. M’ha de suspendre momentàniament, m’ha de suscitar admiració, ja sigui per la trama, pel llenguatge, per la psicologia latent o per les notes mentals de qui l’ha escrit. Un bon llibre ha de ser una suma de moments de bellesa, encara que aquesta bellesa sigui trista, incòmoda o cruel. A la vida, m’han agradat molts llibres, n’he detestat encara més i si em furgo endins, només en duc set o vuit de clavats a l’estómac.

En quins projectes treballeu ara?
—A banda el periodisme cultural d’opinió, la crítica literària i artística i algunes feinetes esporàdiques d’edició i de correcció, treballo en la meva propera novel·la i en un parell de traduccions, en italià i en castellà, respectivament, que faig per amor a l’art, sense que de moment ningú no les esperi.

The post Anna Carreras: ‘La literatura catalana és un món de llops’ appeared first on VilaWeb.

La farsa del Suprem és inútil i aquest és el gran problema que té Espanya

Els fiscals del Tribunal Suprem espanyol varen presentar ahir les seues conclusions. Com era d’esperar, la vista no ha servit absolutament per a res i ells s’han mantingut allà on eren al començament del judici: continuen qualificant els fets de rebel·lió i acusen Oriol Junqueras de ser el principal responsable –que és la manera que tenen d’esquivar la contradicció màxima que significa no poder jutjar el president Carles Puigdemont perquè ja ha estat declarat innocent pels tribunals alemanys.

Durant tot el judici, n’hem anat denunciant una vegada i una altra les constants manipulacions, l’absència absoluta de garanties. En aquest sentit, Josep Casulleras, al seu ‘Diari d’un judici polític‘ ha fet una feina periodística extraordinària disseccionant-ne les sessions, que m’estalvia avui haver d’entrar en aquest terreny.

Per això m’agradaria centrar-me, ara que el judici ja s’acaba, en dues qüestions fonamentals que hem anat deixant de banda però que després dels discursos d’ahir adquireixen un gran valor. La primera és remarcar la inutilitat del judici per a resoldre el problema català. La segona és la greu conseqüència del judici mateix, en el sentit d’alienar la política dels ciutadans i erigir un poder tirànic que constitueix, des d’avui, no tan sols una amenaça per a tots els ciutadans dels Països Catalans sinó per a tots els ciutadans de totes les nacions que viuen avui dins les fronteres de l’estat espanyol –incloent-hi, és clar, l’espanyola.

La primera qüestió és senzilla d’entendre. Ara castigaran tots els presos a penes enormes de presó amb la voluntat política de fer-los desaparèixer de la vida pública i d’advertir tots els catalans que qualsevol altre intent de proclamació de la república serà reprimit amb duresa. Però això farà desaparèixer el problema català? La resposta és ben evident: no únicament no el farà desaparèixer sinó que el farà créixer. I què farà l’estat espanyol si, per posar un exemple, la Generalitat decideix de tornar a fer el referèndum per demostrar al món la persistència i la potència de la reivindicació catalana? Entrarem aleshores en un nou bucle de dos anys de judici i condemnes de dècades contra un segon grup de polítics catalans? I si això passa i d’ací a quatre anys, després d’un segon judici, la Generalitat decideix, per exemple, de tornar a fer el referèndum per demostrar al món la persistència i la potència de la reivindicació catalana? Entrarem aleshores en un nou bucle de dos anys, després de dos anys, després de dos anys i que hi haja novament condemnes de dècades contra un tercer grup de polítics catalans? La proposició espanyola és tan feble que al final es basa només en l’esperança que els catalans ens rendirem. És així de ridícul.

El problema és que, a més de ridícul, és molt perillós, això que han fet els governs del PP i del PSOE de deixar en mans dels jutges la gestió del principal problema polític que ha tingut mai l’estat espanyol. Perquè la judicialització de la política comporta necessàriament una alienació d’alguns aspectes bàsics de la política mateixa. La judicialització deslocalitza greument el debat polític fora de l’esfera social i democràtica per situar-lo a l’esfera de la tècnica jurídica. I allà no hi ha ciutadans sinó parts, no hi ha debat sinó peces processals i no hi ha política sinó codi –fixat en el temps i immutable. En resum, es pot dir que el judici treu espai a la política per dipositar-lo en la lluita tècnico-judicial, amb la qual cosa irremeiablement deixa la democràcia en mans de la tecnocràcia, apartant-la dels parlaments o dels governs. La contradicció és brutal i faria riure si no fos tan perillosa. Són els parlaments, que creen les lleis, però ara resulta que les lleis són més importants que els seus creadors i que els creadors no poden anar al davant de les criatures que han creat.

Aquests mesos, a Madrid, hem assistit a un intent de destruir l’equilibri entre la llei i la sobirania, equilibri històric que cerca prevenir que la dominació es perpetre mitjançant el monopoli de la llei i impedir que el poder judicial siga usat pel govern o el parlament, trencant així la separació de poders que és a la base de la democràcia. Però ací és on Espanya ha decidit de situar-se, com si els segles no hagueren passat…

The post La farsa del Suprem és inútil i aquest és el gran problema que té Espanya appeared first on VilaWeb.

L’ampliació de l’estat

Fa tres anys, mes amunt mes avall, vaig fer un article en què, a la manera ingènua dels analistes encegats per la immediatesa, venia a dir que ‘la crisi del bipartidisme a Espanya minvava, des del 15-M del 2011, la base de suport popular a l’estat. La davallada del PP i del PSOE i l’ascens de Podem i de Ciutadans a les enquestes aboquen a un escenari de compromís necessari entre les classes dominants i les classes mitjanes desfetes per la crisi’. Sancta simplicitas! Urdummheit! Em desdic de la primera afirmació –la minva del suport popular a l’estat– i en ratifico la segona –el compromís necessari entre les classes dominants i les classes mitjanes–, però aixeco esmena total a la hipòtesi de partida: avui, ara, i aquí, el bipartidisme ha deixat d’estar en crisi i torna a regnar sobre la societat espanyola –i catalana, és clar– amb noves forces auxiliars. En aquest sentit, la pretensió de Podem de fer govern amb el PSOE –o de condicionar-ne les polítiques socials– en fa una força auxiliar de la socialdemocràcia, perquè porta les classes mitjanes i part de les treballadores que els segueixen cap als rengles de la raó d’un estat pretesament racional, igualitari, paternal. Igualment, els anhels de Cs de superar el PP en fa una força auxiliar de la dreta liberal-conservadora (amb el satèl·lit Vox com a segona força auxiliar), fent que amplis sectors socials descontents per la seva marginalitat es cohesionin entorn de la mateixa raó d’un estat veritablement dur amb els dèbils i feble amb els forts. El disseny bipolar del transformisme franquista en monarquia parlamentària, base de la constitució espanyola, restà més viu que mai. Les classes mitjanes, castigades i fracturades per la crisi, no han creat cap força alternativa al règim ni han ajudat a crear cap nou bloc històric. Les classes treballadores, fragmentades i precaritzades, sense referents polítics propis, no  han sortit del terreny de la resistència: continuen tenint un paper polític subordinat. N’hi haurà que pensaran, abduïts pel miratge del procés, que Catalunya ha sortit sana i estàlvia del terratrèmol social de l’última crisi capitalista, si no fos que la raó última de la crisi del pujolisme respon als moviments tectònics registrats al si de les classes mitjanes representades per CiU en termes de poder regional hegemònic. N’hi haurà que veuran en l’ascens d’ERC la capacitat d’un partit per a interpretar els moments tàctics, però farien bé d’esbrinar un efecte col·lateral de la crisi: la ràpida aglomeració de les classes mitjanes subalternes entorn d’expectatives de poder –és a dir, de retorn a la seguretat–, obertes amb el tancament en marxa (i en fals) de l’anomenada ‘crisi territorial’ i no menys regionalistes, en última instància, que les de sempre, mentre l’estat entri en raó (¡?) i s’avingui a repartir millor el joc de poder territorial. (Una ‘crisi territorial’, diguem-ho de passada, que mostra, en la fase de descens, l’adaptabilitat de la ciutadania a processos formals, com la participació en massa en unes eleccions espanyoles trucades pel fals dilema ‘democràcia liberal’-‘democràcia dura’.) Finalment, n’hi haurà que interpretaran la davallada dels comuns i de la CUP, en les últimes eleccions municipals, com el preu a pagar bé per la seva indefinició amb el procés (comuns), bé per la seva contaminació amb el procés (CUP), si no fos que podrien ser més aviat testimoni d’una inquietant incapacitat intel·lectual per a entendre (i fer entendre) què ha fet la crisi dels últims deu anys a les classes treballadores que pretenen representar amb més mèrits o menys.

De fet, la capacitat d’ampliació de l’estat no haurà estat, doncs, merament ‘interna’, per a refer el joc de les estructures partidistes (alternances socialdemocràcia-conservadorisme), sense soscavar-ne els fonaments (‘unitat nacional’). També haurà estat ‘externa’, en efecte, en el sentit que el moviment per dalt (‘crisi territorial’) no ha permès d’advertir als seus protagonistes (classes mitjanes i treballadores catalanes) que la qüestió fonamental no era solament trastocar la ‘política’, sinó capgirar la ‘societat’. D’aquí ve la velocitat amb què ha pogut girar les tornes ERC en la recerca de disponibilitat per a nous acords amb patronal i estat; o els moviments d’aquesta patronal quan ha vist les orelles al llop amb la victòria independentista a les Cambres de Comerç; o el joc de vodevil amb la governabilitat de Barcelona, esdevinguda una burla cruel de la unitat durament guanyada al carrer pels moviments socials; o el patètic intent de resurrecció de Mas per a l’enèsima refundació de l’espai convergent… Moviments per dalt sense relació orgànica amb la naturalesa dels canvis per baix: vet aquí com s’amplia la base de l’estat en tant que aparell polític on convergeixen totes les línies de fuga de la realitat civil fracturada: només cal escoltar les esperpèntiques conclusions dels fiscals del judici-farsa, pròpies del millor Cantinflas del ‘sóc aquí perquè he vingut; si no hagués vingut seria en un altre lloc’, per a copsar-ne la naturalesa auroreferencial. Ben viva, tanmateix, com a tapadora de l’olla exprés.

The post L’ampliació de l’estat appeared first on VilaWeb.

La doble moral d’una societat malalta i masclista

El seu nom era Verónica, però això no és important, s’hauria pogut dir Maria, Empar o Montserrat, tenia 32 anys i això tampoc té la més mínima importància, deixa dos fills que no van sospesar prou en la balança de la seva desesperació quan va decidir suïcidar-se.

Era la protagonista absoluta d’un vídeo de contingut sexual que, com una consigna, circulava de mòbil en mòbil pel seu lloc de treball fins a arribar al seu marit.

Va demanar ajut, no podia suportar les rialles, les mirades, ni l’escarni públic, però ningú li va fer cas. I finalment, assetjada i avergonyida, no va veure una altra sortida que llevar-se la vida.

I es va matar per ser dona, perquè si Verónica hagués estat Xavier o Francesc, l’haurien felicitat per la seva gesta, li haurien donat copets a l’esquena i haurien brindat amb copa i puro per la seva homenia, per ser un mascle com cal. Però si ets Verónica o Núria, l’adjectiu més suau que et dediquen és puta.

I ningú va pensar en les conseqüències, mentre miraven el vídeo en companyia, en el bar, en l’oficina o en la més absoluta intimitat d’un lavabo. I ningú va pensar que anava matant a poc a poc Verónica en cada grup de whatsapp, en cada comentari porc, en cada emoticona.

A Verónica l’ha morta aquesta societat de la culpa, de rosaris amagats entre els camals dels pantalons, una societat patriarcal que estigmatitza el sexe de les dones. Una societat beata, pueril, del sexe del dissabte, la paella del diumenge, els blaus de les dones tapats pel maquillatge, els crits d’auxili de la veïna del costat silenciats pel volum dels televisors, una societat cega davant les injustícies. La societat de Fran Rivera, Ana Rosa Quintana i Susanna Griso. Una societat de pandereta, de manolas i toreros. Una societat de minuts de silenci i lamentacions. Una societat de doble moral, malalta i masclista.

The post La doble moral d’una societat malalta i masclista appeared first on VilaWeb.

El silenci inquietant de Jaume Duch

Ahir, Jaume Duch Guillot (Barcelona, 1962) va participar en una inquietant trobada amb la premsa catalana en un dels recomanables esmorzars informatius al CIDOB, el centre d’estudis especialitzat en relacions internacionals de Barcelona. La trobada va començar a dos quarts de nou del matí, horari europeu, amb una intervenció sobre les eleccions europees per part del senyor Duch, un dels catalans amb més poder polític de la Unió Europea. Poca broma amb Duch. Tot i que té carrera política a Catalunya (candidat de la UCD d’Adolfo Suárez al parlament català el 1980), el seu hàbitat natural ha estat Europa: assessor de Concepció Ferrer, de la Unió de Duran i Lleida, al Parlament Europeu, on va ser cap de premsa del president de la cambra del PP, José María Gil-Robles. Des de fa trenta anys, és funcionari de la casa i en fa dotze que és portaveu oficial del Parlament Europeu, on dirigent la potent àrea de comunicació. Ara fa un any, el senyor Duch va ser premiat amb l’Ordre d’Isabel la Catòlica pel rei d’Espanya, sota el govern del PP. Aquesta medalla va néixer el 1815 ‘amb la intenció de recompensar la lleialtat a Espanya i els mèrits ciutadans i estrangers en bé de la nació’.

Vist el currículum, que VilaWeb ha detallat en dos articles (Jaume Duch, un portaveu que amenaça, amb un passat clarificador i Jaume Duch, un peó al servei dEspanya per a aturar lindependentisme a lEurocambra), ahir al CIDOB no s’hi cabia. Del vice-president del parlament, Josep Costa, a l’ex-conseller Salvador Milà; de Joan Tapia a Andreu Claret, tots volien escoltar-lo. Feia uns dies, la institució que ell representa hi havia negat l’acreditació i l’entrada a Carles Puigdemont, Toni Comín i Oriol Junqueras. Doncs l’home, de manera inquietant, va ser capaç de fer una primera intervenció de 40 minuts sobre el nou Parlament Europeu sense pronunciar les paraules Puigdemont, Junqueras ni Comín. Jaume Duch, el silenci dins jo, va fer una explicació detallada dels resultats electorals, els possibles pactes i el context europeu sense parlar ni una sola vegada del tema. Del gran tema. Del súper tema. Això sí, al torn de preguntes va ser capaç de dir que no s’havia negat l’entrada als eurodiputats, sinó que simplement se’ls havia negat l’acreditació. Els afectats Puigdemont i Comín, testimonis com Aleix Sarri, la carta que Jordi Cañas va penjar a Twitter i el piulet del periodista Jean Quatremer el contradiuen: se’ls volia prohibir l’entrada i se’ls va prohibir l’entrada. No tan sols l’acreditació.

D’entrada, Duch va fugir d’estudi i va fer reflexions detallades i interessants sobre els quatre grans grups que pilotaran el Parlament Europeu els anys vinents: els populars, els socialistes, els verds i els liberals. Tots quatre hauran de donar el vist-i-plau al nou president de la Comissió Europea, proposat pel Consell Europeu. El parlament té dret de vet. És a dir, els europeus no elegeixen president, com recordava implícitament Duch. Elegeixen el parlament que dóna el vist-i-plau, o no, al nom que vol el Consell d’Europa. Legislativament, a més, tots quatre grups hauran d’evitar que l’extrema dreta i euroescèptics puguin blocar la decisió.

‘Determinades persones’

Però al torn de preguntes, els periodistes més joves de la sala sí que van preguntar amb normalitat sobre el tema. El gran tema. El súper tema. De la dotzena de preguntes, quatre van demanar per Puigdemont, Comín i Junqueras. El primer salvador va ser aquest: ‘Com s’implicarà el Parlament Europeu per defensar els drets polítics dels diputats, com el president Carles Puigdemont i el vice-president Junqueras?”

I aquesta va ser la resposta, llarga, plena de silenci, però amb perles lluminoses de concreció per part del portaveu del Parlament Europeu:

‘Sobre si el parlament es podria implicar, o s’implicarà, per defensar els drets polítics de determinades persones, heu citat el senyor Puigdemont, només puc dir dues coses. I vull ser molt respectuós amb aquesta qüestió, i no voldria que, de totes les coses que digui, només en quedin dues frases, perquè aleshores no hauria fet la meva feina. Primera, tot allò que passi fins al 2 de juliol no es juga a Brussel·les ni Estrasburg, sinó que es juga a Madrid. Això tots ho hem entès. En unes altres circumstàncies, i amb una altra legislació i un altre Parlament Europeu, amb una llei electoral pròpia, hauria pogut funcionar d’una altra manera. Però no som en aquesta situació. Som en una situació en què cada país regula això des d’un punt de vista nacional. No hi ha marc europeu que ho faci. A partir del 2 de juliol, hi haurà un nou parlament, i veurem quina composició tindrà. Insisteixo que això no depèn del parlament. I en funció d’aquesta nova composició, el parlament haurà de decidir si vol reaccionar, de quina manera vol reaccionar, si és que vol reaccionar. Com que jo no he vist encara el nou parlament, no ha passat res encara, no us puc donar cap informació que no tingueu.’

‘Aquestes persones’

Arran d’aquesta resposta, els periodistes més joves van repreguntar; la resta, no:

—Volia fer èmfasi en el cas de Puigdemont, Junqueras i Comín. Creieu que seran europarlamentaris? Què en penseu, de l’ofensiva que hi ha de l’independentisme? Puigdemont recriminava el silenci de les autoritats a la Unió Europea, i diputats del Parlament de Catalunya han enviat una carta a presidents del Parlament Europeu recriminant que no hi puguin entrar.

—Hi ha una cosa que no entenc. Si dieu que el cas de Puigdemont i Junqueras es juga als parlaments nacionals, com és que el Parlament Europeu no els deixa entrar? No creieu que és una contradicció dir que la partida es juga a fora, si també es juga a dins? I en aquest sentit: vós, personalment vós, no com a membre ni portaveu, senyor Duch: creieu que haurien de ser eurodiputats?

—Volia preguntar-vos sobre l’informe del Parlament Europeu que diu que l’acta s’havia de recollir a Madrid. Hi ha informacions que diuen que el Tribunal Suprem pensava que Junqueras no podria sortir a recollir l’acta. El Parlament Europeu consideraria aquest fet preocupant? Creieu que aquest cas dels tres diputats electes pot acabar a la justícia?

La segona resposta de Jaume Duch va ser única, responent a les tres preguntes:

‘Amb el cas dels diputats catalans, si seran diputats o no ho seran, he dit el que podia dir. Entenc que la premsa faci preguntes molt concretes sobre aquestaa qüestió. Jo només puc dir això que he dit: aquesta és una decisió que no es pren tant al Parlament Europeu. Sí que vull aclarir que, en cap moment, no es va impedir a ningú d’entrar al Parlament Europeu. De fet, aquestes persones hi han entrat unes quantes vegades. S’ha de fer la distinció entre que t’hi deixin entrar i que et deixin acreditar. Hi insisteixo: jo no entraré en informes ni en Tribunals de Justícia, qui pot fer què ni què pot fer cadascú, perquè és una situació que no depèn del Parlament Europeu. Per tant, com que no depèn del Parlament Europeu, no hi ha una posició que jo pugui expressar. I sobre la meva posició personal, si em convideu un dia a sopar, us ho aclariré.’

Pocs minuts després d’aquesta resposta, un whatsapp convidant a sopar el senyor Duch sortia d’una redacció catalana plena de gent jove.

Els diners per als set anys vinents i la seguretat social

A banda dels seus silencis, va ser molt interessant també la previsió de futur del senyor Duch, amb trenta anys de carrera a la Unió Europea. Segons ell, els anys vinents el Parlament Europeu tindrà aquestes qüestions damunt la taula:

‘Ratificar l’acord de sortida del Regne Unit abans o després del 31 d’octubre; elegir el president de la Comissió Europea; negociar amb el Consell Europeu els pressupostos, no ja d’aquests anys, sinó dels set anys vinents. Això que s’anomena marc financer plurianual. Molt important. La prioritat de partits i països on es pot visualitzar bé és, de fet, a la distribució de fons en els set anys vinents. Quants diners per a cada partida. Serà una Unió Europea que continuarà dedicant la major part del pressupost als fons regionals (agricultura) o la distribució serà diferent i els diners aniran a recerca, mobilitat juvenil, polítiques socials, energies renovables? Continuarem tenint dificultats amb països com Hongria, Polònia, Romania. Continuar avançant amb la legislació europea del canvi climàtic; reformar la Unió Monetària. Acords comercials amb Mèxic, Singapur. Coordinar la seguretat social dels estats membres i més coses.’

Pocs minuts després d’acabar l’acte, un dels vice-president del Parlament Europeu, Pavel Telicka, es desvinculava de la decisió de vetar Puigdemont a la cambra; Puigdemont i Comín entraven, ara sí, al Parlament Europeu que representa el senyor Duch; i un whatsapp educat de resposta arribava a una redacció barcelonina.

The post El silenci inquietant de Jaume Duch appeared first on VilaWeb.

Neix una associació d’afectats per l’1-O amb la intenció d’internacionalitzar la causa

Divendres es presentarà l’Associació Democràcia i Justícia per Catalunya, impulsada per diversos afectats per la violència del Primer d’Octubre i els seus equips jurídics, amb Núria Garrido i Jordi Cortada. Té la intenció d’internacionalitzar la vulneració dels drets fonamentals per l’estat espanyol.

Una seixantena de persones, procedents de llocs molt diversos, han aplegat esforços amb el compromís de defensar els drets fonaments dels ciutadans de Catalunya i fer visible el context de repressió que s’hi viu. Tenen la intenció de donar suport a qualsevol persona que sigui víctima directa o indirecta d’actuacions injustificades que vulneren els drets civils a l’estat espanyol. I volen abastar més enllà dels ferits durant l’1-O.

Fa mesos que hi treballen, però demà passat es presentaran públicament a l’Ateneu Barcelonès. L’acte serà a les 18.00 i hi participaran Elisenda Paluzie, presidenta de l’ANC, un representat d’Òmnium Cultural i Gonzalo Boye, advocat i membre de l’equip jurídic de l’associació.

La diferència entre aquest projecte i les associacions d’afectats de l’1-O ja creades és la intenció d’internacionalitzar el conflicte. A més de presentar denúncies als tribunals espanyols, volen cercar respostes a instàncies europees i internacionals.

Per una banda, es van preparant per presentar denúncies a l’ONU sobre els drets fonamentals que ha vulnerat l’estat espanyol del Primer d’Octubre fins a l’actualitat. Tenen previst de presentar les denuncies als relators de llibertat d’expressió, de lliure manifestació i de participació política i també al relator contra la tortura i el tracte denigrant. A més, també faran arribar la denúncia al Consell d’Europa.

The post Neix una associació d’afectats per l’1-O amb la intenció d’internacionalitzar la causa appeared first on VilaWeb.

L’esquerra independentista homenatja Marina Bernadó

Diverses organitzacions de l’Esquerra independentista com Rescat o Arran han homenatjat a la plaça del Raspall de Gràcia (Barcelona) Marina Bernadó, ETA. El 25 de maig Bernadó va acabar de complir a la presó de Rennes (Bretanya) una condemna per pertinença a l’organització armada ETA, però l’estat francès la va lliurar a les autoritats espanyoles i no va ser fins ahir que va ser posada en llibertat provisional.

Unes dues-centes persones han rebut Bernadó amb una pancarta de benvinguda i un brindis conjunt. A continuació, al recentment alliberada ha fet un discurs d’agraïment per les mostres d’afecte: ‘Vull donar-vos les gràcies per tots aquests anys de solidaritat i de compromís. Tots els gestos que m’han arribat a la presó són molt importants’.

 

The post L’esquerra independentista homenatja Marina Bernadó appeared first on VilaWeb.

El Suprem exhuma l’esperit de Franco

TEMA DEL DIA
Restes.
El 17 de juny de 2018 Pedro Sánchez anunciava que abans de l’estiu hauria exhumat les restes de Franco. ‘Us agafarà treballant’, va dir als periodistes el president, acabat d’arribar a la Moncloa per gentilesa altruista de l’independentisme. Amb les restes de Franco volia fer com Zapatero amb l’Irac. Zapatero va retirar les tropes espanyoles només d’arribar a la presidència del govern, en un gest que li va permetre de viure de renda uns quants mesos. Sánchez ha topat amb les tropes franquistes, parapetades al Tribunal Suprem, que han donat la raó a la família, com era previsible d’aquesta institució curulla d’elements del règim anterior.

El problema de Franco no són les seves restes, quatre ossos polsosos que ja no resisteixen l’estol de medalles escampades per la seva tomba. El problema és que el seu esperit continua viu no únicament en les instàncies judicials, sinó en sectors polítics econòmics i mediàtics espanyols que gaudeixen de molts ressorts de poder. Les restes de Franco les poden posar on vulguin, al Pardo, a l’Almudena o en un abocador de la perifèria de Madrid. El problema és que un dels magistrats de la secció quarta del Tribunal Suprem espanyol que ha pres la decisió és José Luis Requero, a qui l’Associació per a la Memòria Històrica atribueix una estreta relació amb l’advocat Santiago Milans del Bosch, defensor dels interessos de la família del dictador i col·laborador de la Fundació Francisco Franco. I això es fa notar en l’escrit de la sala que evita de parlar de dictador, sempre l’esmenta com Don Francisco Franco, i el reconeix com a cap d’estat des del primer d’octubre de 1936, per bé que la guerra de 1936-1939 no va acabar fins el primer d’abril de 1939. El text del Suprem valida el cop d’estat franquista i emblanqueix la figura del dictador.

Gairebé simultàniament, al mateix tribunal, el fiscal que acusa els dirigents independentistes ha equiparat la violència del 23-F amb la que suposadament hi va haver l’1-O. El fiscal Fidel Cadena ha banalitzat el cop d’estat i ha insultat milers de catalans que pacíficament van defensar pacíficament el col·legi electoral. Però contra l’independentisme, el fi justifica els mitjans i Cadena és la versió judicial dels polítics que asseguren que a Catalunya hi va haver un cop d’estat, un relat que promouen el PP, Cs i Vox però també alguns dirigents del PSOE, sobretot els barons autonòmics. Mentre el Suprem renta la cara del franquisme, acusa l’independentisme democràtic de colpista. I tot això passa amb el PSOE al poder, amb la seva complicitat o el seu silenci.

El resultat de les darreres eleccions espanyoles va donar la victòria al PSOE però l’executiu de Pedro Sánchez no ha aconseguit que l’advocacia de l’estat ni la fiscalia moderin les seves acusacions, tot i que la primera ha admès que la violència no era ‘estructural’ en el procés. Una evidència que no pot ser considerada un gest, perquè manté l’acusació de sedició. L’advocacia de l’estat és de nomenament directe del govern espanyol i la fiscalia és un òrgan jeràrquic que depèn de la fiscal general de l’estat, María José Segarra, nomenada per Sánchez el juny de l’any passat. En aquest cas, no es pot adduir l’excusa de la separació de poders perquè són càrrecs de designació política. A més, la separació de poders es va tornar fer miques quan el congrés i el senat, presidits per Meritxell Batet i Manuel Cruz, van suspendre els drets dels diputats Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Josep Rull i Jordi Turull i del senador més votat a Catalunya, Raül Romeva, a instàncies del Suprem. Encara hi ha qui s’enfada quan es diu que Espanya és una democràcia deteriorada, però cada dia hi ha fets que corroboren que l’estat de dret té aluminosi avançada.

MÉS QÜESTIONS
Compromís exigeix que el PSPV no tingui més del 50% de les carteres del nou Botànic.
Compromís demanarà que els socialistes no tinguin més del 50% de conselleries en el nou govern que es conformi a partir del segon Pacte del Botànic. Comromís proposa que el PSPV encapçali tan solament una cartera més que ells, amb l’objectiu d’evitar que Presidència, que serà controlada per Ximo Puig, actuï sense l’acord de la resta dels socis. És una de les exigències que presentarà a la reunió del comitè negociador, demà. També demanarà que abans de la investidura de Puig, el 12 de juny, se sàpiguen els noms de tots els consellers. El PSPV és l’únic grup de les Corts que ha presentat candidat a la presidència de la Generalitat, tal com ha explicat el president de les Corts Valencianes, Enric Morera, que ha informat que la candidatura va entrar al registre el 30 de maig. Demà hi haurà reunió de la mesa de les Corts i, després, la Junta de Síndics, en què s’informarà del començament d’una ronda d’entrevistes de Morera amb els portaveus dels grups parlamentaris. Després de la Junta de Síndics se sabran els dies i l’ordre de citació de la trobada de Morera amb els grups per a copsar la posició respecte de la investidura. Seguint el procediment que marca el reglament de les Corts, a constinuació la presidència fixarà la data del debat d’investidura. Segons els terminis reglamentaris, no pot ser abans del dia 6 de juny ni després del dia 12.

La Generalitat contradiu la fiscalia anticorrupció i acusa Camps per la fórmula 1. L’advocacia de la Generalitat ha presentat un escrit d’acusació ad cautelam contra Francisco Camps i més ex-alts càrrecs del consell i empresaris, en la causa que investiga les irregularitats en el disseny i construcció del circuit de fórmula 1, en contra del criteri de la fiscalia anticorrupció, que ha demanat que la causa sigui arxivada. L’escrit d’acusació cautelar es presenta perquè encara hi ha pendent de resoldre el recurs a la negativa de la magistrada del jutjat d’instrucció 17 de completar la prova pericial de la causa, sol·licitada per l’advocacia de la Generalitat i refusada aquest matí per la magistrada. L’advocacia volia comptar amb un informe complementari per a tenir encara més tancats determinats aspectes, però la jutgessa considera que hi ha indicis de delicte per a elevar un escrit d’acusació, sense perjudici que continuï explorant totes les vies oportunes en defensa de l’interès general. L’advocacia assenyala que va tenir coneixement de l’informe de l’interventor de la Generalitat –en el qual reconeix que no es disposa del criteri tècnic suficient per a pronunciar-se sobre aspectes com el pressupost que es va aprovar, els preus dels contractes, les valoracions tècniques i les modificacions– quan la causa ja era tancada, per la qual cosa va sol·licitar diligències complementàries per a fer aquesta anàlisi tècnica. No obstant això, manté que hi ha prou indicis establerts per la titular del jutjat d’instrucció número 17 en la seva ordre de processament per a presentar l’escrit d’acusació pels presumptes delictes de prevaricació i malversació en relació amb un circuit que no havia de costar diners i que va acabar costant uns noranta milions d’euros.

Armengol imposa discreció en les negociacions pel nou govern. Discreció és la tònica predominant de les negociacions per conformar el nou pacte de govern a les Illes. La presidenta del govern en funcions, Francina Armengol, encapçala personalment les negociacions per a configurar el nou pacte però ha demanat discreció als socis perquè no se’n sàpiga el contingut fins que no hi hagi acord. Avui han passat pel Consolat de Mar el portaveu del PSIB i un dels negociadors, Iago Negueruela, que no ha volgut revelar l’estat de les converses. Sí que ha desmentit que se’n vagi al govern espanyol de Pedro Sánchez. El to actual és molt diferent de les negociacions dels acords pel canvi del 2015. Alguns dels participants en aquelles reunions negociadores varen retransmetre a les xarxes socials tot allò que hi passava. Per exemple, el dirigent de Podem d’aleshores, Alberto Jarabo. Prometien transparència i donaven comptes de tots els detalls. Però ara, amb una direcció diferent i amb la possibilitat d’entrar al govern, la situació és ben diferent.

LA XIFRA
22.000 clients de Ciutadella, el Mercadal i Ferreries han quedat sense subministrament elèctric després d’una avaria a la central tèrmica de Maó que ha causat una fumerada negra. Portaveus oficials d’Endesa han explicat que l’incident ha estat degut a l’aturada d’una turbina a la central tèrmica.

TAL DIA COM AVUI
El 4 de juny de 2008 es va morir a València l’escriptor, professor universitari i sociòleg Josep Vicent Marqués i González.

The post El Suprem exhuma l’esperit de Franco appeared first on VilaWeb.

La conferència de Puigdemont a Hamburg, amb traducció al català

En un acte a Hamburg (Alemanya) organitzat pel partit de l’esquerra verda Die Linke, Puigdemont va assegurar que ell i el seu equip treballaven per poder ser a la constitució del Parlament Europeu el 2 de juliol, al costat de Toni Comin i d’Oriol Junqueras. ‘No revelarem res, però sí que sabem com hem d’actuar en cada circumstància’, va dir Puigdemont. ‘El 2 de juliol serem molts que anirem a Estrasburg. I volem anar-hi amb Oriol Junqueras i amb Toni Comín. I treballem per a això.’

Vegeu l’acte complet amb traducció al català, on també parla del suport de l’independentisme, el paper d’Espanya i el referèndum pactat.

The post La conferència de Puigdemont a Hamburg, amb traducció al català appeared first on VilaWeb.

Sense escapatòria: així és el camí del càstig que els fiscals dibuixen a Marchena

Un caprici del calendari ha fet coincidir avui dos fets molt significatius al Tribunal Suprem espanyol. Mentre a l’ostentosa sala de plens on es fa el judici contra el procés els fiscals qualificaven l’1-O de cop d’estat, la sala quarta del tribunal decidia que calia aturar l’exhumació de Franco, i al text en què ho argumentava es referia al dictador com a cap de l’estat d’Espanya des del primer d’octubre del 1936. És a dir, d’ençà de la data en què es va autoproclamar cap d’estat amb un discurs a Burgos, poc temps després del cop d’estat. Són sales diferents, però la institució és la mateixa, el Tribunal Suprem, l’òrgan judicial que haurà de decidir si condemna els dirigents polítics i socials independentistes tancats a la presó de fa més d’un any i mig. I la sala que haurà de decidir-ho, presidida per Manuel Marchena, ha escoltat avui en una llarga sessió els arguments de les acusacions.

Es respirava des de primera hora del matí un aire de dia transcendental. La sala era plena de gom a gom i hi havia molts més periodistes que no en les sessions d’aquestes darreres setmanes. Els fiscals n’eren conscients, d’aquesta transcendència, i han travat un discurs potent, molt agressiu, farcit de tergiversacions, que tenia tanta importància en el fons com en la forma. La vena inflada del coll de Jaime Moreno era visible del fons de la sala estant, quan argüia amb un to irascible i sense més aire als pulmons que Catalunya era un polvorí i que hi va haver un clima insurreccional. Però Javier Zaragoza és el fiscal que més s’hi ha lluït, perquè és el més locuaç i amb més experiència, adreçant-se permanentment als membres del tribunal, mantenint sempre un to alliçonador, alçant-lo quan es referia als acusats, com si els renyés, vorejant el crit. Un to volgudament humiliant per als qui eren els membres del govern de la Generalitat.

Però hi ha un d’aquests membres del govern que no s’asseu pas als bancs dels acusats del Suprem. És Carles Puigdemont, i n’era el president. Zaragoza s’hi ha referit manta vegada com a ‘processat rebel’, per no esmentar-ne ni tan sols el nom. És la carta principal que manca a l’acusació, i que ho ensorra tot. Per això els fiscals han hagut de dir avui que ‘el motor de la rebel·lió era el processat Junqueras’. Puigdemont, el gran absent, i la presència del qual ha sobrevolat els quatre mesos de judici. La seva absència fa present el Tribunal Superior de Slesvig-Holstein, que va dir que el president no podia ser extradit a Espanya ni jutjat per rebel·lió ni sedició, perquè la tardor del 2017 no hi va haver la violència que requereixen aquests delictes.

Pitjor que el 23-F

Alemanya va dir allò, i avui els fiscals espanyols han dit la contrària, i que tant els feia què havien dit aquells jutges, qualificant de cop d’estat l’1-O. Encara més: l’han comparat amb el 23-F –que sí que fou un cop d’estat–, amb el propòsit de demostrar que no cal que hi hagi violència física perquè es pugui parlar de la violència que requereix el tipus delictiu de la rebel·lió, que parla d’un ‘alçament públic i violent’. I hi ha hagut un moment que el fiscal Fidel Cadena ha dit: ‘Aquest alçament ha estat violent. És la clau. Pretendran que la violència no va existir, que no fou instrumental ni proporcional, que no fou l’adequada…. Però en la violència s’hi inclou la intimidació? És clar que sí. A més de la vis física, hi ha d’haver la vis intimidatòria […]. Si la violència de la rebel·lió restés limitada a la violència física, en restarien fora les revoltes que es planifiquen i s’executen de manera incruenta. I n’hi ha hagut moltes en la nostra història militar. I restarien sense sanció tots aquells esdeveniments que fracassessin per raons diverses. Hauria passat per exemple que del 23-F se’n discutiria la tipicitat, perquè l’existència de la violència física restaria limitada a aquelles travetes o aquell sacseig al tinent general Gutiérrez Mellado, en pau descansi.’

És a dir, compara l’1-O amb 23-F. Diu que el 23-F hi va haver intimidació, però no un ús de la violència física; com la intimidació que, segons ell, exercien ‘les masses’ llançades contra la policia espanyola o el fet de disposar d’un cos policíac, els Mossos d’Esquadra, amb disset mil agents al servei del projecte independentista, i tant se val que durant el judici tots els comissaris hagin deixat clar que se’n van desvincular i que fins i tot havien previst un pla per a detenir el president i els consellers. La comparació l’ha deixada servida Fidel Cadena, per més que el 23-F hi hagués un assalt al congrés espanyol, fossin segrestats 350 diputats durant hores, es disparessin trets a l’aire i sortissin els tancs a València.

Però és que aquest procediment judicial de càstig contra l’independentisme permet i avala aquesta comparació tan desproporcionada, i la permet fins al final. Caldrà veure què entenem per final; si aquest final l’hem vist avui, amb l’exposició de la petició de penes, o bé si el final serà la sentència. Perquè aquesta equivalència ja la va fer el jutge instructor, Pablo Llarena, quan en les seves interlocutòries, tot al llarg de la primera meitat del 2018, parlava d’una situació equiparable a ‘una presa d’ostatges amb trets a l’aire’ per a referir-se al 20-S. Què fou, si no, el 23-F?

El llast de Llarena

La instrucció de Llarena és un problema per a Marchena, perquè durant tots els mesos que va durar va cometre violacions flagrants dels drets fonamentals dels acusats, empresonats preventivament i privats de l’exercici del dret de participació política, amb decisions preses d’acord amb calendaris i ritmes polítics… Marchena va voler marcar una distància en relació amb la fase d’instrucció i va deixar clar que el tribunal només tindria en compte allò que es digués i que s’exposés com a prova a la sala mentre durés el judici. Les males llengües diuen que ell, com a totpoderós president de la sala segona del Suprem, fou qui va tutelar aquesta fase d’instrucció tan escandalosa de Llarena. Però aquest judici oral, tan públic, tan seguit, i amb Estrasburg a l’horitzó, és tota una altra cosa.

Per als fiscals és com si aquests quatre mesos amb centenars de testimonis no haguessin existit, i han justificat l’acusació de rebel·lió en bona part amb interlocutòries de Llarena. Tot un envit per a Marchena i companyia, perquè hauran de decidir si avalen la línia argumental que Llarena va construir per a justificar una vegada rere una altra el manteniment de la presó preventiva i el processament per rebel·lió o bé se’n desmarquen a la sentència. Els fiscals Zaragoza, Moreno i Cadena han invocat Llarena fins i tot per a fer responsables els acusats, els membres del govern, del miler de votants ferits pels cops i els abusos de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil. Això va fer Llarena, i això volen els fiscals que faci Marchena.

La tesi de la fiscalia és que la violència de la rebel·lió no cal que sigui armada ni física, sinó intimidatòria. I per això han fet valer una sentència del 2015 el ponent de la qual fou Manuel Marchena. És la condemna per la manifestació ‘Aturem el Parlament’ del 2011, amb què el president de la sala que jutja els presos polítics va dir que la violència pot ser ambiental. La fiscalia ja ho sabia i va voler recrear una violència ambiental postissa i assajada amb les declaracions de més de dos-cents policies en aquest judici. Tota la intervenció dels fiscals ha estat plena de referències a sentències, resolucions i interlocutòries del Tribunal Suprem, inclosa la sala segona, per a demostrar que tot allò que exposen és raonat i té fonament.

Les armes dels fiscals

Les principals armes dels fiscals són el Tribunal Suprem mateix i Felipe VI, amb el seu discurs del 3-O i amb la intervenció pública que va fer poc després de començar el judici, amb una ingerència insòlita aquesta vegada en el poder judicial. Perquè, per si hi havia cap dubte, aquest judici té la unitat d’Espanya com a eix gravitatori, i no pas els drets fonamentals. Però hi ha més armes jurídiques que han valorat els fiscals, alguna de les quals ha aparegut en el decurs del judici, com ara la reunió del 28 de setembre al Palau de la Generalitat, en què la cúpula dels Mossos va advertir els representants del govern dels riscs de fer el referèndum. També han esgrimit el testimoniatge de Carles Hernández, el cap de la Brimo, tot i que no fou proposat per l’acusació, per les declaracions que va fer sobre l’actitud de Jordi Sànchez durant la concentració del 20-S davant Economia.

Però no tan sols això. La resolució del Tribunal Europeu dels Drets Humans la setmana passada desestimant la demanda presentada per Carme Forcadell i la resta de parlamentaris de la majoria independentista de l’anterior legislatura contra la suspensió per part del TC del ple en què s’havia de fer la declaració d’independència té pes. I pot tenir pes per a Manuel Marchena. Perquè, tal com han indicat els fiscals, aquella resolució –que no té valor de sentència, i això és important–  considera que no es van vulnerar els drets fonamentals que s’esgrimien, el de llibertat d’expressió i llibertat de reunió, perquè la interferència en aquests dos drets era ‘raonable’, perquè la suspensió d’aquell ple ‘era una necessitat en una societat democràtica, per al manteniment de la seguretat pública, la defensa de l’ordre i la protecció dels drets i llibertats dels altres’. Per als fiscals això és la prova que els drets fonamentals poden ser restringits en uns casos determinats. I així ho podrien veure també els magistrats. En canvi, tot i que han esmentat també la resolució de l’ONU per a l’alliberament immediat dels presos polítics, l’han llançada a les escombraries, convidant Marchena a fer com ells.

Sedició o rebel·lió?

Però les primeres que no han vist clars tots els arguments per a demostrar la violència han estat les advocades de l’estat, que per a defensar la seva acusació de sedició han hagut de negar la rebel·lió, perquè són delictes que s’exclouen. Per això Rosa María Seoane ha exposat que, si bé hi va haver una voluntat planificada d’alçar-se de manera tumultuària per a impedir el compliment de la llei i l’execució de resolucions judicials, en canvi la força que hi va haver, segons ella, als col·legis l’1-O o a Economia el 20-S no és equivalent a la violència que requereix la rebel·lió. Segons Seoane, els testimonis i experts que han passat pel judici no han acreditat aquesta violència, ni per la intensitat que hauria de tenir ni perquè fos un ‘element nuclear i estructural per a assolir els objectius’.

L’aportació de l’advocada de l’estat és important, perquè la mar de fons que hi ha al Suprem d’ençà de fa setmanes és que el principal dubte que té el tribunal és si es decanta per una condemna per sedició o per rebel·lió o conspiració per a la rebel·lió (d’absolució, no en parla ningú). Serà la setmana vinent que les defenses tindran ocasió d’exposar els seus arguments. Marchena i els altres magistrats els hauran d’escoltar amb molt detall, perquè els arguments jurídics de les defenses per l’absolució, perquè no hi hagi cap mena de condemna, són de molt pes. El fonament jurídic de les acusacions és minso; el de les defenses és sòlid. Però som al Tribunal Suprem, la màxima institució judicial que diu de Franco que fou cap de l’estat d’ençà del primer d’octubre del 1936.

MÉS INFORMACIÓ

Ara que el judici arriba a la fase final, torna al primer pla la necessitat de donar resposta a la sentència, una vegada sigui publicada, previsiblement la tardor vinent. Òmnium i l’ANC han exigit a Torra ‘unitat estratègica’ per a donar aquesta resposta. Vegeu-ne més informació.

Javier Zaragoza no pot dir el nom de Carles Puigdemont. Per això s’hi refereix com el ‘processat rebel’, volent dir que és en situació de rebel·lia, o ‘fugit de la justícia’. El cas és que Puigdemont es pot moure amb llibertat pertot arreu tret de l’estat espanyol, i avui mateix ha pogut entrar finalment al Parlament Europeu, d’on és eurodiputat electe. Malgrat els entrebancs de Tajani. Vegeu-ne més informació.

QUÈ PASSARÀ LA SETMANA VINENT?

Falten tan sols dues sessions de judici, abans no quedi vist per a sentència. Seran dimarts i dimecres vinents, amb l’exposició dels informes de les defenses i el torn de darrera paraula dels acusats. Cada advocat tindrà una hora, si defensa un acusat; dues, si en defensa dos; i tres, si en defensa tres. I finalment els acusats podran fer una última intervenció de quinze minuts cadascun.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

The post Sense escapatòria: així és el camí del càstig que els fiscals dibuixen a Marchena appeared first on VilaWeb.

Els lletrats del congrés espanyol conclouen que la suspensió dels diputats presos no ha d’alterar la majoria absoluta

Els advocats del congrés espanyol consideren que la majoria absoluta de la cambra baixa espanyola no s’ha de modificar tot i la suspensió dels quatre diputats presos. El nombre global d’escons del congrés espanyol, segons els lletrats, s’ha de mantenir en els 350 actuals, per la qual cosa, la majoria absoluta continuen essent 176 diputats.

L’informe que els lletrats han remès a la mesa del congrés estableix que Oriol Junqueas, Josep Rull, Jordi Sànchez i Jordi Turull mantenen la condició de membres. En conseqüència, han de computar a efectes de la composició de la cambra baixa, fixada en els 350 escons esmentats.

Així, afegeixen els lletrats, la suspensió dels quatre presos polítics no afecta el nombre de vots necessaris per a la majoria absoluta ni per a la resta de majories establertes per la legislació vigent.

L’informe dels lletrats del congrés ha de ser analitzat ara pels membres de la mesa, que prendran la decisió definitiva. En tot cas, si l’assumeixen, Pedro Sánchez veurà com se li complica la investidura en primera volta, per a la qual li caldria una majoria absoluta que sense aquests quatre escons tenia més a l’abast, però no en la segona, per a la qual només li caldran més vots a favor que en contra.

The post Els lletrats del congrés espanyol conclouen que la suspensió dels diputats presos no ha d’alterar la majoria absoluta appeared first on VilaWeb.

De Beirut al Petit de Cal Eril: un Festival Vida per a un estiu etern

L’edició d’enguany del Festival Vida se celebrarà del 4 al 6 de juliol com és habitual a la Masia d’en Cabanyes de Vilanova i la Geltrú, sota la temàtica ‘Endless summer’ –Un estiu etern–, un concepte que agafa com a premissa el documental de Bruce Brown i que vol fer referència al lligam entre el festival Vida i l’estació de l’any.

José González, The Temples, Nacho Vegas i El Petit de Cal Eril, van ser els darrers grups a ser confirmats d’un cartell conformat pels següents grups: Madness, Beirut, Hot Chip, José González, Sharon Van Etten, The Charlatans, Sleaford Mods, Fat White Family, Kevin Morby, Temples, Superchunk, Polo & Pan, Gus Dapperton, Nacho Vegas, Meute, El Mató a un Policía Motorizado, Julia Jacklin, Marlon Williams, Dididirr i, Westerman, Carolina Durante, Stella Donnelly, Molly Burch, El Petit de Cal Eril, Cala Vento, Pau Vallvé, Alondra Bentley, Derby Motoreta’s Burrito Kachimba, Invisible Harvey, Aries, Kids From Mars, Espaldamaceta, Hidrogenesse, Fontaines D.C., Joan Colom o, Mavica, Yawners, Egosex, Carla, Honolulu, Ferran Palau, Miqui Puig & ACP, Cariño, Soledad Vélez, Bronquio, Fino Oyonarte, Quentin Gas & Los Zíngaros, O.R.T.I.G.A, Lava Fizz, Nyandú.

 

dels darrers a ser confirmats.

The post De Beirut al Petit de Cal Eril: un Festival Vida per a un estiu etern appeared first on VilaWeb.

El govern català destina 750.000 euros per contractar intèrprets en llengua de signes a l’etapa postobligatòria

El govern català ha aprovat avui una dotació econòmica de 749.620 euros per contractar intèrprets en llengua de signes catalana (LSC) per a l’alumnat amb sordesa que està escolaritzat en l’etapa postobligatòria, en la modalitat bilingüe.

Aquest import farà possible afrontar el cost d’aquest servei per al curs 2019-2020, i per això la dotació es dividirà en dos exercicis, 283.640 euros el 2019 i 465.980 el 2020. Amb aquesta aprovació del govern, es dona compliment a les demandes de l’alumnat català amb sordesa en aquesta etapa, la no obligatòria, i és una de les mesures del Departament d’Educació en el marc de l’educació inclusiva, i coincidint amb la celebració ahir del Dia de la llengua de signes catalana.

The post El govern català destina 750.000 euros per contractar intèrprets en llengua de signes a l’etapa postobligatòria appeared first on VilaWeb.

El govern català reestructura el Departament de Polítiques Digitals i Administració Pública

El Consell Executiu ha donat llum verda avui a la nova estructura del Departament de Polítiques Digitals i Administració Pública per impulsar la innovació com a motor de l’economia digital i de la transformació de l’administració. Amb la nova estructura, la fins ara Secretaria de Telecomunicacions, Ciberseguretat i Societat Digital passa a anomenar-se Secretaria de Polítiques Digitals, i integra així la totalitat d’àmbits del sector TIC que el Departament impulsa en línia amb els objectius marcats aquesta legislatura.

Dins la Secretaria de Polítiques Digitals, s’incorpora la Direcció General d’Innovació i Economia Digital, que tindrà com a principal objectiu fomentar el creixement del sector TIC i impulsar Catalunya com a pol d’innovació digital que lidera el desenvolupament de les tecnologies digitals avançades en àmbits estratègics com la 5G, les cadenes de blocs (blockchain), els drons i la Intel·ligència Artificial (IA), entre d’altres. També s’encarregarà de promoure la transformació digital de les empreses i de les entitats catalanes, així com el desenvolupament de les ciutats i territoris intel·ligents.

Aquesta Direcció General treballarà de forma paral·lela amb la Direcció General de Societat Digital ja existent, que impulsa totes aquelles accions dirigides perquè Catalunya tingui una ciutadania plenament capacitada digitalment. Promou el coneixement de les tecnologies digitals de la informació i comunicació a través del foment de la creativitat, l’impuls d’espais de creació compartida i innovació oberta. Treballa per generar més vocacions i talent STEM, en especial en col·lectius com el dels nens i nenes, les dones i el de les persones amb diversitat.

D’altra banda, dins la Secretaria d’Administració i Funció Pública, la fins ara Direcció General de Modernització i Innovació de l’Administració passa a anomenar-se Direcció General d’Administració Digital per tal d’abordar el canvi cultural i el nou model de gestió i de relació amb la ciutadania arran de la transformació digital. Aquesta unitat coordinarà i implementarà iniciatives que promoguin un canvi cultural en l’organització per aconseguir el canvi de dins cap enfora i, per altra banda, la introducció de metodologies i processos de gestió que facin possible tant l’escolta activa als usuaris com la seva participació en el disseny dels serveis públics, adequant el seu model de relació i gestió i aprofitant tot el potencial de la innovació i la tecnologia, a través de metodologies com la cocreació que afavoreixen la generació d’intel·ligència col·lectiva.

The post El govern català reestructura el Departament de Polítiques Digitals i Administració Pública appeared first on VilaWeb.

Quim Monzó i Teresa Ciges protagonitzen l’examen de català de la Selectivitat al País Valencià

Un total de 20.250 estudiants valencians han començat avui les proves d’accés a la Universitat (PAU) que se celebren els dies 4, 5 i 6 de juny. El primer examen d’accés a les universitats ha estat el d’Història d’Espanya i els temes que han hagut d’escollir els estudiants han estat entre la dictadura de Primo de Rivera, amb les seves diferències i similituds amb la de Francisco Franco, i el règim polític de la restauració borbònica.

En la primera opció que han pogut triar és referida a la restauració borbònica que va començar el 1875 amb l’ascens al tron d’Alfons XII, on han hagut d’explicar el significat dels conceptes ‘sufragi censatari’ i ‘caciquisme’.

També s’ha demanat als estudiants que expliquen les característiques del règim de la Restauració i els trets polítics del moderantisme comparant-los amb els canvis introduïts per la Revolució del 1868. Per a això, han comptat amb el suport de dos texts: un sobre la Llei electoral del 1878, promulgada durant el regnat d’Alfons XII i que va establir el sufragi censatari, i un altre sobre un article del 1892 del diari carlista ‘El siglo futuro‘ sobre el sufragi universal.

La segona opció es referia al segle XX, i en elles els estudiants han hagut d’explicar els conceptes ‘dictadura militar’ i ‘govern constitucional’, així com analitzar el cop d’estat del 1923, que va donar inici a la dictadura de Primo de Rivera, i les característiques d’aquesta dictadura i la seva comparació amb la de Francisco Franco.

Amb aquesta finalitat, han hagut de comentar un fragment del ‘Manifiesto al país y al ejército‘ de Primo de Rivera, del setembre del 1923, en el qual es dirigeix als ciutadans per a justificar el seu cop d’estat, o el d’una entrevista a Alfons XIII a Londres publicada pel diari ABC l’any 1931, en la qual el monarca explica per què va marxar de l’estat espanyol després de proclamar-se la Segona República.

Després de l’examen d’Història d’Espanya s’ha fet l’examen de l’assignatura de català, en el qual l’alumnat ha hagut de fer un comentari de text entre dues opcions: un conte de Quim Monzó publicat el 1999 i titulat ‘El conte’, o un article de Teresa Ciges publicat en la revista Saó l’any 2017 titulat ‘Des del bressol, en valencià’.

Un total de 20.250 estudiants es presenten al País Valencià a les proves d’accés a la Universitat que se celebren els dies 4, 5 i 6 de juny, dels quals 19.137 han cursat Batxillerat i 1.104 procedeixen de cicles formatius.

Del total d’aspirants, 11.931 són dones i 8.319 són homes, els quals podran saber els seus resultats a partir de les 14.00 hores del 14 de juny, en la convocatòria ordinària, i de les 17.00 hores del dia 11 de juliol, en la convocatòria extraordinària.

Des del 17 de juny fins al 5 de juliol podran participar en el procés de preinscripció a la Universitat els estudiants que s’hagin presentat a les PAU de juny o de juliol; estudiants amb l’accés de majors de 25, 40 o 45 anys; estudiants de cursos anteriors; estudiants titulats; estudiants de cicles formatius, o estudiants estrangers.

The post Quim Monzó i Teresa Ciges protagonitzen l’examen de català de la Selectivitat al País Valencià appeared first on VilaWeb.

Un jutjat de Girona cita a declarar vint-i-dos policies espanyols investigats per les càrregues de l’1-O

El jutjat d’instrucció 2 de Girona ha citat ha declarar durant quatre dies 22 policies espanyols investigats per les càrregues de l’1-O a diferents col·legis la ciutat. La majoria dels agents van actuar al col·legi Verd però també n’hi ha que van intervenir al Servei Municipal d’Ocupació, al Dalmau Carles, a la biblioteca Ernest Lluch o al Bruguera. A més, hi ha alguns policies que estan investigats per actuar en més d’un centre. Segons recull la providència emesa pel jutjat, hi haurà tres tongades de set agents que han de comparèixer com a investigats els dies 10, 14 i 17 de juny. El darrer està citat per al 8 de juliol.

Els investiguen per lesions, danys i tortures, els delictes recollits en la querella col·lectiva que van presentar els ajuntaments de Girona, Sant Julià de Ramis i Aiguaviva, de la qual també en pengen les denúncies individuals d’uns dos-cents ferits.

Els 22 policies nacionals que hauran de declarar com a investigats davant del jutjat van actuar en diferents col·legis electorals de Girona ciutat durant el referèndum. De moment, són tots aquells a qui el ferits van poder identificar pel número de TIP. No hi ha cap dels guàrdies civils que van carregar a Sant Julià de Ramis o Aiguaviva perquè, precisament, com ja va deixar clar el jutjat, de moment a aquests no se’ls ha pogut identificar.

Segons la interlocutòria que el jutjat va emetre a l’abril, on es comunicava als policies que estaven formalment investigats, hi ha dos agents que van carregar en més d’un centre de votació. En concret, al Servei Municipal d’Ocupació, a la biblioteca Ernest Lluch i al col·legi Bruguera. A més, a dos altres policies que van anar a l’escola Verd se’ls atribuïa haver colpejat ‘violentament’ més d’un votant.

Fins a una dotzena, al Verd

El jutjat identificava fins a una dotzena de policies nacionals que van carregar al Verd. Entre les actuacions que descrivia la interlocutòria, hi havia la d’un agent que va colpejar un votant i li va dir ‘aparta d’aquí catalufo de merda’ després de saltar la tanca del col·legi. O la de tres més que van agredir un manifestant que ‘fins i tot estava inconscient’. Al Bruguera, la interlocutòria identificava cinc policies. Aquí la majoria de les víctimes que els van denunciar són dones. De fet, el jutjat, parafrasejant les declaracions de les denunciants, recollia que un dels agents va dir explícitament ‘a per les dones’ i descriu que van ‘riure-se’n d’elles’, van donar cops de genoll, van estirar cabells i a una de les votants li va ‘prémer amb força el pit’.

A l’institut Dalmau Carles hi ha investigats quatre dels agents que van participar en les càrregues de l’1-O. Una de les víctimes era menor d’edat i la seqüència de fets denunciats es repeteix amb cops de puny i puntades de peu propinats pels policies. A l’Ernest Lluch hi havia un únic policia identificat que va donar un cop de porra a l’ull d’un dels votants. I al Servei Municipal d’Ocupació hi havia dos agents més. En aquest cas els denunciants van explicar que els agents van llançar expressions ‘catalanòfobes’ com ‘separatas o rojos de mierda’, que donaven cops a l’estómac o que a un dels votants li van colpejar el cap contra el terra.

La Generalitat, acusació popular

Les declaracions dels 22 policies investigats es duran a terme, precisament, pocs dies després que l’Audiència de Girona hagi avalat que la Generalitat pugui ser acusació popular en la querella col·lectiva per l’1-O que van interposar els tres ajuntaments. Inicialment, el jutjat d’instrucció 2 va admetre’n la personació, però la fiscalia va recórrer la decisió interposant un recurs d’apel·lació, que va haver de resoldre l’Audiència. I la setmana passada, aquest tribunal va desestimar el recurs.

The post Un jutjat de Girona cita a declarar vint-i-dos policies espanyols investigats per les càrregues de l’1-O appeared first on VilaWeb.

La donació d’òrgans augmenta un 16% al Principat els primers cinc mesos de l’any

La donació d’òrgans al Principat ha aconseguit rècords i ha crescut un 16% entre el gener i el maig del 2019 respecte al mateix període de l’any anterior, amb 167 donacions cadàver vàlides, segons ha informat avui la Conselleria de Salut de la Generalitat, amb motiu de la celebració del Dia del Donant d’Òrgans i Teixits de demà.

Segons el tipus de donant, els de mort encefàlica (cerebral) disminueixen un 1,1%, amb un menys, mentre que els de mort en asistòlia (aturada cardíaca) augmenten un 43,6%, vint-i-quatre més, principalment a causa del creixement dels donants d’asistòlia controlada, malalts terminals ingressats en hospitals que moren per cessament irreversible de l’activitat cardíaca.

La donació de viu, d’altra banda, malgrat que segueix una tendència a la baixa, se situa en quaranta donants en aquests cinc mesos, un 11,1% menys que el 2018 -cinc donants menys -, com a conseqüència de l’elevada disponibilitat d’òrgans de donants cadàver.

El director de l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT), Jaume Tort, ha subratllat els professionals, els hospitals i el model de trasplantament, així com la ‘confiança de la societat en el sistema’, perquè el consentiment de donació se situa en el 82%, per la qual cosa vuit de cada deu famílies accedeixen a la donació d’òrgans i teixits.

Durant els cinc primers mesos de l’any, els hospitals catalans han fet 524 intervencions de trasplantament, un 12% més que l’any passat quan van ser 468 en el mateix període, i en el tipus d’òrgan, tots creixen excepte els cardíacs i els pulmonars.

Se situen al capdavant els trasplantaments renals, amb 353 (un 12,1% més); els hepàtics, amb 93 (un 29,2% més); els pulmonars, amb 45 (un 6,3% menys); els cardíacs, amb 24 (un 17,2% menys), i els pancreàtics, amb nou (un 125% més).

Mil dos-cents en espera

La conselleria de salut ha recordat que, malgrat la intensa activitat de trasplantament en aquests cinc primers mesos de l’any, hi ha 1.203 persones que continuen esperant un òrgan.

L’any passat, gràcies als 328 donants cadàver vàlids, 130 donants vius i l’intercanvi d’òrgans amb altres organitzacions, un total d’1.151 persones van poder ser trasplantades, la qual cosa va suposar un 4% més.

Per tipus, es van dur a terme 773 trasplantaments renals, 182 hepàtics, 71 cardíacs, 104 pulmonars i 21 pancreàtics, i el total va ser d’1.151 trasplantaments, que van representar un rècord històric d’activitat.

Pel que fa als teixits, va haver-hi 1.501 donants, dels quals 1.483 van ser de còrnia, 184 de vàlvules cardíaques, 118 de vasos sanguinis, 368 de teixit musculoesquelètic i 152 de pell.

L’OCATT celebra aquest dimarts al Palau Robert de Barcelona un debat obert sobre la importància dels valors en la decisió de donar i com a nexe d’unió entre les diferents cultures.

The post La donació d’òrgans augmenta un 16% al Principat els primers cinc mesos de l’any appeared first on VilaWeb.

Òmnium i l’ANC exigeixen a Torra ‘unitat estratègica’ per a oferir una resposta conjunta a la sentència

La presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, i el vice-president d’Òmnium Cultural, Marcel Mauri, han demanat al president de la Generalitat, Quim Torra, que treballi per coordinar una unitat estratègica entre els partits i els actors socials per poder oferir una resposta conjunta a la sentència del Tribunal Suprem espanyol. ‘És evident que afrontarem molt millor la sentència si hem refet la unitat estratègica i estem tots d’acord en l’objectiu: la independència amb unitat estratègica’, ha dit Paluzie. Aquestes reunions formen part de la ronda contactes que el president del govern ha començat per mirar de coordinar una resposta de l’independentisme i els partidaris de l’autodeterminació a la fi del judici de l’1-O.

Paluzie ha explicat a la premsa que havia comentat amb el president el full de ruta que l’ANC va aprovar a Tarragona i que referma que ‘la via unilateral és la més realista’. ‘El referèndum acordat sempre seria una opció, perquè rebaixaria els costos de transició, però no el veiem realista i no ens podem quedar de braços plegats quan l’estat no ens considera un subjecte polític, no respecta el dret d’autodeterminació i vulnera drets fonamentals’, i això mateix ha dit a Torra.

La presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, i el vice-president, Pep Cruanyes, reunits amb el president de la Generalitat, Quim Torra.

En aquest sentit, Paluzie ha insistit que l’ANC es refermava en la via unilateral, però conscient que aquesta via seria ‘dura i complexa’, i que caldria ‘preparar-se analitzant fortaleses i febleses’.

Per la seva banda, Marcel Mauri ha subratllat que Òmnium no proposarà mesures concretes perquè l’entitat ‘no té un full de ruta’ concret, sinó que s’arromangaran per contribuir a la ‘unitat estratègica’, imprescindible per a ‘combatre la repressió’ de l’estat, ha dit.

‘Davant una situació de tanta gravetat, calen respostes àmplies, contundents i fermes que expressin el sentir general del país. El 80% dels catalans estan en contra que hi hagi presos polítics, de la repressió i volen exercir l’autodeterminació’, ha subratllat.

Preguntat si avalarien la convocatòria d’unes eleccions anticipades com a resposta a la sentència, ha dit: ‘Si això és un element que és de consens, ens semblarà perfecte; si no, doncs no ens ho semblarà.’

The post Òmnium i l’ANC exigeixen a Torra ‘unitat estratègica’ per a oferir una resposta conjunta a la sentència appeared first on VilaWeb.

Els comuns tanquen la porta a un govern municipal a Barcelona entre ERC i BComú

La presidenta del grup parlamentari de Catalunya en Comú, Jéssica Albiach, ha tancat la porta avui a un govern municipal a Barcelona bipartit entre ERC i Barcelona en Comú. En roda de premsa al Parlament, Albiach ha explicat que fins la data de constitució del nou plenari hi ha temps ‘per arribar a acords’ i ha insistit en la proposta dels comuns d’un govern tripartit entre ERC, Barcelona en Comú i el PSC.

Així, ha constatat que el resultat de les eleccions municipals a la capital catalana mostra que el 64% de la ciutadania ‘va votar progrés i esquerra’ i, per això, ha indicat que es treballa per fer possible aquest escenari. ‘En política el que no passa en un dia passa en mitja hora’, ha expressat.

ERC proposa un govern bipartit a Barcelona en Comú

The post Els comuns tanquen la porta a un govern municipal a Barcelona entre ERC i BComú appeared first on VilaWeb.

Pàgines