Vilaweb.cat

La CUP denuncia Interior per l’enregistrament de 55 manifestacions sense permís

La CUP ha denunciat el Departament d’Interior davant de l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades arran de l’enregistrat, per part dels Mossos d’Esquadra, de 55 manifestacions sense autorització de la mateixa conselleria.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El partit anticapitalista ha obtingut la informació després de fer una consulta Interior, que va revelar que en els darrers dos anys s’han enregistrat 99 mobilitzacions, de les quals només 44 tenien l’autorització necessària.

“Això suposaria una afectació en el dret de la mateixa imatge, dret de l’honor, dret de manifestació, dret de la llibertat ideològica, dret de la llibertat d’expressió, dret de la participació política, entre altres”, assegura la CUP.

Així mateix, el partit avisa que el material enregistrat pot haver estat utilitzat en investigacions o procediments penals, però també amb altres finalitats com ara la generació de fitxers “amb una clara intencionalitat política de control de determinats moviments polítics i socials per la seva orientació ideològica”.

El diputat Xavi Pellicer ha assegurat que “aquestes gravacions il·lícites representen una evidència més de la persecució política per part dels Mossos d’Esquadra cap a la dissidència política”. Per això, ha exigit un major control i fiscalització dels Mossos d’Esquadra.

The post La CUP denuncia Interior per l’enregistrament de 55 manifestacions sense permís appeared first on VilaWeb.

Empat tècnic entre el PSOE i el PP després dels indults, segons un sondatge d’El Periódico

El PSOE obtindria el 27,3% dels vots —entre 118 i 120 diputats, els que té en l’actualitat— en cas de fer-se eleccions a l’estat espanyol. D’altra banda, el PP retallaria bona part de la distància amb el 26% dels vots, el que suposaria entre 116 a 118 parlamentaris (actualment en té 89). Una situació gairebé d’empat tècnic.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Segons un sondeig de GESOP per El Periódico, elaborat entre el 14 i 15 de juliol, després dels indults i la remodelació del govern de Pedro Sánchez. Pel que fa a la suma de socis naturals, el bloc de dretes (PP, Vox i Ciutadans) seria el que s’acostaria més a la majoria absoluta amb 163 diputats, mentre que PSOE, Unides Podem i Més País es quedarien amb 152 escons.

El partit d’extrema dreta Vox es mantindria com a tercera força, encara que amb una reculada de com a mínim deu diputats, i es quedaria amb entre 40 i 42 escons. Així mateix, Ciutadans tocaria fons amb 2 o 3 representants (actualment en té deu). Pel que fa al soci de govern del PSOE, Unides Podem també perdria uns deu escons i es quedaria amb entre 24 i 26 diputats.

D’altra banda, Més País, on s’integra Compromís, passaria dels tres diputats actuals a 4 o 6 escons.

The post Empat tècnic entre el PSOE i el PP després dels indults, segons un sondatge d’El Periódico appeared first on VilaWeb.

[VÍDEO] La resposta del president mexicà a un periodista espanyol que s’ha fet viral

El president mexicà, Andrés Manuel López Obrador (AMLO), continua aprofitant el bicentenari de la independència de Mèxic per denunciar l’actitud encara colonial de l’estat espanyol. En conferència de premsa, AMLO ha assegurat que el seu govern manté una relació de “respecte fraternal” amb l’executiu de Pedro Sánchez. Tanmateix, ha lamentat que encara no s’hagi disculpat pels abusos comesos durant la conquesta. “Li ha mancat humilitat”, ha assegurat, tot dient que demanar perdó és imprescindible per a millorar les relacions bilaterals.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En aquest sentit, AMLO lamenta que Felipe VI no li hagi respost la carta que li va enviar a principis d’any, en la qual proposava organitzar un acte bilateral per tal que “el Regne d’Espanya expressi de manera pública i oficial els greuges causats i acordi i redacti amb Mèxic un relat compartit, públic i socialitzat de la seva història en comú”.

“No tenen ni tan sols la delicadesa de respondre [la carta], la filtren i comencen els atacs contra la meva persona i al govern, per part d’autoritats, d’intel·lectuals pro-monàrquics, Vargas Llosas i altres escriptors, la premsa, programes de ràdio, de televisió d’Espanya, fent befa de la nostra proposta […] Que per què han de demanar perdó ells, amb molta arrogància, i s’obliden que el poder és humilitat”, ha continuat el president mexicà.

Però la cosa encara han anat un pas més enllà quan el periodista espanyol Alberto Peláez li ha recriminat que les seves declaracions tenen un cost econòmic per a Mèxic, ja que els empresaris espanyols que volen invertir al país es fan enrere quan el senten parlar dels greuges de l’època colonial. “El que s’ha de fer és entendre que hi ha una nova realitat a Mèxic i que ja no es permet robar”, ha respost AMLO.

¡QUE DEJEN DE ROBAR! 📢
¡MÉXICO YA NO ES TIERRA DE CONQUISTA!
📌▪️Hoy el periodista español #AlbertoPeláez cuestionó al presidente @lopezobrador_ sobre cómo alentar la inversión de las empresas españolas…. La respuesta fue sencilla….. 👇🏼 pic.twitter.com/5Lt5YUXvHq

— Avse Fernando Flores® (@AvseFernando) July 14, 2021

The post [VÍDEO] La resposta del president mexicà a un periodista espanyol que s’ha fet viral appeared first on VilaWeb.

El Canet Rock es desvincula del repunt de contagis

El Canet Rock, que es va fer el 3 de juliol passat, ha assegurat que no “hi ha cap motiu” per vincular el festival amb el repunt de casos a Catalunya. L’organització ha fet aquesta asseveració en un comunicat, tot i que el Departament de Salut encara no ha publicat les dades.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El Canet Rock demandarà l’empresa encarregada de fer les proves d’antígens als assistents

En aquest sentit, l’organització destaca que el festival es va fer amb un protocol específic que garantia la seguretat sanitària de l’acte. Així mateix, afirma que el Canet Rock es va fer amb la voluntat de generar “nous i més espais de relació social segurs davant dels àmbits informals, que no disposen de cap mena de mesura i que són els principals focus de contagis” d’aquesta nova onada.

En el comunicat es detalla que es van fer 22.000 proves d’antígens en un dia, en els quals es van detectar 152 positius asimptomàtics “que podrien haver estat un risc en qualsevol altre espai no controlat”.

Així mateix, tot i que l’organització reconeix que l’empresa que havia de fer les proves no va complir amb el seu contracte, defensa que totes les persones que van accedir al recinte ho van fer “amb una prova d’antígens amb resultat negatiu”, tal com estableix el protocol del Departament de Salut i el comitè del Procicat.

The post El Canet Rock es desvincula del repunt de contagis appeared first on VilaWeb.

Les portades: “Valents malgrat la pandèmia” i “La catàstrofe sacseja la campanya alemanya”

Avui, 19 de juliol de 2021, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Tot seguit us oferim totes les portades dels diaris del país.

Ara:

Diari Bondia:

El Periòdic d’Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Segre:

Última Hora:

The post Les portades: “Valents malgrat la pandèmia” i “La catàstrofe sacseja la campanya alemanya” appeared first on VilaWeb.

Els bars i restaurants de Catalunya Nord han de tancar a les onze de la nit

D’avui al 2 d’agost els bars, els restaurants, les guinguetes de les platges, els bars de temporada i les botigues vint-i-quatre hores de Catalunya Nord han de tancar a les 23.00, com a mesura per a reduir la incidència de la covid, que en una setmana va passar de 41,5 casos per cada 100.000 habitants a 258,8.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En canvi, les discoteques no cal que tanquin a les 23.00, perquè per entrar-hi s’ha de presentar el certificat digital covid, de manera que els clients certifiquen que ja són completament vaccinats, han passat la malaltia o tenen un resultat negatiu recent d’una prova PCR o d’antígens. Tampoc no haurà de tancar abans el festival de música Live au Campo que comença demà a Perpinyà, perquè els assistents també han de presentar el certificat digital covid.

L’ús de la màscara continua essent obligatori a l’espai públic i les autoritats demanen de mantenir la distància de seguretat.

The post Els bars i restaurants de Catalunya Nord han de tancar a les onze de la nit appeared first on VilaWeb.

Barcelona homenatja Juan Marsé un any després de la seva mort

Barcelona ha homenatjat l’escriptor Juan Marsé coincidint amb el primer aniversari de la seva mort. La terrassa de la biblioteca El Carmel-Juan Marsé ha estat escenari d’un repàs emotiu i íntim per la biografia literària de Marsé. A través de la veu de l’artista enregistrada llegint fragments de l’obra, extractes en vídeo i d’entrevistes on l’autor parla dels seus llibres, de literatura i de la vida, els assistents a l’homenatge han repassat la seva trajectòria vital. Persones properes Marsé com l’escriptor Eduardo Mendoza, Juan Cruz o responsables editorials del desaparegut han revelat i compartit experiències. També s’han sentit temes musicals apreciats per l’escriptor.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Coincidint amb el primer aniversari de la mort de Marsé, la biblioteca El Carmel – Juan Marsé ha inaugurat una exposició sobre la vida de l’autor. Es tracta d’un recull de fotografies de l’arxiu familiar amb textos del seu biògraf Josep Maria Cuenca. Segons ha informat el consistori, amb l’homenatge s’ha volgut reconèixer la contribució de Marsé amb Barcelona i traslladar l’efecte de tota la ciutat a l’escriptor.

L’acte ha comptat amb la presència de la batllessa de Barcelona, Ada Colau, que ha presidit l’homenatge; el ministre espanyol de Cultura i esport, Miquel Iceta, i els fills i nets de l’escriptor. En el discurs, Colau ha remarcat la imaginació de Marsé que li permetia plantejar “històries fascinants”. “Es va convertir en un dels millors novel·listes de tots els temps, com deia ell: un narrador”, ha apuntat Colau. Ha recordat que Marsé va ser un autor barceloní i català que va escriure en castellà i va rebutjar ser “etiquetat”. Ha indicat que va treballar sempre d’una forma “infatigable” i va ser “rebel” i “inconformista” davant del poder establert quan considerava una situació injusta.

Per la seva banda en nom de la família, la filla del novel·lista Berta Marsé ha transmès agraïment per l’homenatge. Ha parlat de la importància de la família i del lligam amb el seu pare. També ha explicat la dificultat emocional que va viure els darrers dies de vida de Marsé. Ha revelat que va trobar un escrit de Marsé de 2018 que la va marcar. “Si has estimat, si t’han estimat, sabràs a la vellesa que aquest va ser el poderós enllaç que et va lligar a la vida. L’únic que cal ser recordat”, ha llegit Berta Marsé escrit pel seu pare.

Marsé, referent en la novel·la de postguerra barcelonina

Juan Marsé es va morir el 18 de juliol de 2020 a 87 anys. Nascut a Barcelona l’any 1933 i escriptor autodidacte, es considera una figura clau de la literatura en castellà i un referent de la novel·la de la postguerra a Barcelona. Marsé es definia a si mateix com un novel·lista català que escrivia en castellà.

Pertanyent a la coneguda com a Generació del 50, Marsé –nascut amb el nom de Juan Faneca Roca- era un dels novel·listes més importants de la Barcelona de la postguerra. Deixa obres de gran rellevància i èxit com Últimas tardes con Teresa (ambientada al Carmel i Premi Biblioteca Breu Seix Barral 1965), Si te dicen que caí (Premi Internacional de Novel·la a Mèxic 1973), La muchacha de las bragas de oro (Premi Planeta, 1978), Ronda del Guinardó (Premi Ciutat de Barcelona, 1985) i El embrujo de Shanghai (Premi de la Crítica 1994 i portada al cine per Fernando Trueba). Juan Marsé va rebre el Premi Cervantes –el guardó més important de la llengua castellana- l’any 2008.

The post Barcelona homenatja Juan Marsé un any després de la seva mort appeared first on VilaWeb.

Demanen vuit anys de presó per a dos joves per la vaga contra el judici de l’1-O

Pol Serena, un mataroní de vint anys que viu a Vic, i un altre noi que vol mantenir l’anonimat seran jutjats avui a les 10.00 al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per les protestes durant la vaga general pel començament del judici contra el procés. A tots dos la fiscalia els demana vuit anys de presó i els acusa de desordres públics, atemptat contra l’autoritat i lesions. La Generalitat, per contra, els demana sis mesos de presó. Serena, que és militant de Jovent Republicà, ha denunciat una “mala praxi policíaca”, de resultes de la qual ha estat acusat d’uns fets que assegura que no va cometre. A més, ha criticat repetidament que l’havien identificat amb imatges enregistrades en unes altres manifestacions sense incidents.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els dos joves, que no tenen relació entre ells ni es coneixien el dia de la vaga general, arribaran al jutjat acompanyats de l’ex-vice-president de la Generalitat i president d’ERC Oriol Junqueras, al costat de dirigents i representants del partit, com ara Alba Vergés, Meritxell Serret, Marta Vilaret, Marta Rosique, Pau Morales, Jenn Díaz i Ruben Wagensberg.

Tal com va explicar Serena en una entrevista a VilaWeb, el dia de la vaga general va participar, “com un més”, en una manifestació en què no hi va haver cap incident, però quatre mesos més tard els Mossos d’Esquadra el van detenir quan era a casa de la seva àvia. “Vaig tenir la mala sort de posar-me una samarreta amb el lema ‘Independència’, la mateixa que duia el dia de les manifestacions. Cinc o sis agents em van emmanillar i em van dur a comissaria, on vaig estar gairebé vint-i-quatre hores”, va explicar. A la comissaria, diu que els agents el van tractar amb superioritat moral i que en van fer befa per la concentració de suport que es va formar davant la comissaria. A més, va passar setze hores sense veure-hi perquè va haver d’estar sense les ulleres.

L’acusen d’haver baixat a les vies de l’estació de la plaça de Catalunya de Barcelona, però ell diu que es va quedar a l’andana, des d’on va veure com els Mossos d’Esquadra carregaven contra els manifestants. També l’acusen d’haver lesionat tres agents de la BRIMO amb llançaments d’ampolles de plàstic i una llauna de cervesa buida. “A quina velocitat s’ha de llençar una ampolla de plàstic buida per lesionar un agent equipat de dalt a baix? Diuen que els vaig ferir i que van estar unes setmanes de baixa, i per això també em demanen mil euros d’indemnització”, va explicar. Serena reconeix que va llançar dues ampolles d’aigua, però que eren buides, de manera que no podien fer cap mal. A conseqüència dels llançaments, segons el text de l’acusació, dos agents van resultar ferits, i van trigar tres dies a recuperar-se, però van poder treballar amb normalitat. En concret, un agent va tenir lesions a la cuixa esquerra i un altre contusions a l’avantbraç dret.

“Sóc en aquest procés judicial perquè sóc pèl-roig”

Serena va dir que el dia de la vaga general no l’havien fet identificar, i que va ser mesos després quan el van anar a cercar, després d’haver comparat imatges seves en diverses manifestacions. “Quan et graven en una manifestació i ho revisen, miren si has comès cap delicte i, si no ho has fet, esborren les imatges. Però en el meu cas han ajuntat imatges meves de moltes manifestacions en què no he comès delictes…”, va dir. Això, va denunciar, és una mala praxi policíaca.

Segons Serena, un element determinant per a haver acabat encausat és que és pèl-roig, fet que ha servit per a identificar-lo en les imatges de manifestacions diverses: “Fins ara, sempre hi havia anat destapat, a les manifestacions. Pensava que no calia tapar-me perquè no cometia cap delicte. En unes altres imatges em veig amb una dessuadora dels Capgrossos de Mataró, la colla castellera, i a partir d’aquí la policia em va trobar.”

Explica que durant aquests dos anys ha mirat de fer vida normal sense pensar-hi gaire, però que la sentència de cinc anys de presó a Marcel Vivet per una altra manifestació li ha posat la por al cos: “Va ser un xoc de realitat i ara tot em costa més. Les penes i les causes són idèntiques i t’adones què pot passar. Ho he passat malament per dins, però he intentat de posar-me una cuirassa. No he estat deprimit en públic perquè no vull que la gent em vegi com una víctima, ho odio.”

Junqueras: “Els aparells de l’estat tenen por de la majoria democràtica”

Junqueras ja va fer costat a Serena en un acte de suport de Jovent Republicà i va criticar durament els aparells de l’estat espanyol, que a parer seu tenen por de la majoria democràtica. “De qui tenen por és de la gent, de la gran majoria de la gent i de la capacitat d’organització –va dir–. Això és l’únic que no poden controlar.” I afegí que els òrgans espanyols tenen molts més poders, “la repressió en forma de justícia i de presons i la repressió econòmica i els mitjans de comunicació, que els aplaudeixen cada dia”.

The post Demanen vuit anys de presó per a dos joves per la vaga contra el judici de l’1-O appeared first on VilaWeb.

Herència i repetició

La pregunta amb què acabava l’article de la setmana passada no era pas retòrica; per tant, tampoc senzilla de respondre-hi: “Què ho fa que a països que van patir algunes de les pitjors dictadures contemporànies i que semblaven haver-les rebutjades, un nombre creixent de persones n’enyori el caràcter autoritari i criminal?” Al seu diari del 1963, Causar-se d’esperar, Joan Fuster, en una lúcida entrada, observava que l’antisemitisme havia canviat de matís arran de la Xoà. “Un antisemita, avui, tingui el color o la motivació que es vulgui, ha de veure’s automàticament solidari de Majdanek i d’Auschwitz, de Dachau i de Varsòvia: seria un còmplice retroactiu de Himmler, d’Eichmann, de Stroop.” La complicitat retroactiva amb els grans genocides del segle XX hauria de reprimir l’expressió d’antisemitisme, empènyer-lo al subsòl de la vida social, a dissimular i esplaiar-se en la insinuació aparentment innòcua, a esmerçar la cautela amb què s’exterioritza un sentiment vergonyós.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Això potser passà durant un temps. Semblava que l’antisemitisme era definitivament enterrat, que després d’Auschwitz ja no podia haver-n’hi, com tampoc no podia haver-hi poesia, segons la frase atribuïda al filòsof Theodor Adorno. “I no. Torna a alçar el cap, i ho fa amb una particular i desafiadora descaradura”, deia Fuster indignat. I afegia tot seguit que el perill rau precisament en el fet que els antisemites “assumeixen la més tenebrosa de les herències imaginables, i que estan orgullosos d’assumir-la”.

Amb antisemitisme o sense –i no s’hi val a confondre la crítica a la política d’Israel amb l’antisemitisme, per les raons impecables que adduïa Fuster–, avui l’auge de l’extrema dreta a la política europea assumeix, precisament pel fet de ser europea, la més tenebrosa de les herències. A Alemanya no sols n’assumeix l’ideari sinó la petja històrica, els crims, del nazisme, ço és del nacionalisme dut a extrems històrics d’agressivitat i autodestrucció. A França, el Front National assumeix el llegat de Vichy, apropiant-se el llast ideològic del col·laboracionisme, que actualment es reconstitueix en la coordinació de l’extrema dreta a escala continental. Una dreta extrema que seria il·lús de circumscriure a Europa o als països occidentals, però que, si s’insisteix en aquesta circumscripció, caldria reconèixer com l’homenatge involuntari que fan a la democràcia els qui volen destruir-la. Allà on no hi ha democràcia, no es pot parlar amb propietat de dreta i esquerra. Són d’esquerra Xi Jinping i Kim Jong-un? Assad és de dreta? Ho és el rei Salman? Ho era Franco? Aquell militarot sense ideologia ni discurs, incapaç d’inventar-se’n una com sí que ho feren els loquaços Mussolini i Hitler, defugí la política per refugiar-se en la inèrcia tronada dels pronunciamentos i l’autoritarisme sense imaginació. Com un vulgar oportunista, s’enganxà l’etiqueta de falangista i, paradoxalment, també la de tradicionalista per ofegar les expansions polítiques del movimiento mentre es posava sota el pal·li amb l’únic objectiu de perpetuar l’status quo.

És quan arriba la democràcia i entra en joc el partidisme que apareix l’extrema dreta per restablir l’ordre o més ben dit el desordre pre-democràtic. I aviat “torna a alçar el cap”, com deia Fuster, l’espectre del passat “amb desafiadora descaradura”. El nom triat per l’extrema dreta espanyola, Vox, és un atestat de la descaradura. Però el desafiament a la decència el comparteixen amb Ciutadans i una part no pas negligible del Partit Popular. Tots assumeixen l’herència tenebrosa del franquisme, els uns amb descaradura íntegra i els altres amb un xic –no pas gaire– de circumspecció.

Però no és sols ni principalment la reaparició de cognoms franquistes a les esferes del poder allò que més delata el continuisme amb el règim anterior. Un continuisme que ha pogut passar desapercebut a Europa, perquè no té cap paral·lel als altres països postfeixistes. A les institucions alemanyes no hi ha Himmlers ni Görings ni Heydrichs, com no hi ha Gentiles ni Corradinis ni Cianos a les italianes. En aquests països no són legals ni el partit nacional feixista ni el partit nacionalsocialista, mentre que a Espanya la Falange no sols ho és sinó que té llibertat per a organitzar actes públics amb la simbologia proscrita. Si a Alemanya cap símbol nazi no és tolerat, els tribunals espanyols obstaculitzen la retirada de monuments franquistes i una Fundación Francisco Franco ha arribat a subvencionar-se “amb els diners de tots els espanyols”, com els agrada de dir als espanyolistes quan es tracta de despesa pública a Catalunya.

Més que les proves palmàries que el franquisme es perpetua al cor del règim actual, allò que més interessa sociològicament és el trànsit de la dissimulació vergonyosa de mitjan anys setanta a l’actual desvergonyiment. Allò que reclama explicació no és tant la residualitat com la complicitat, retòrica i sentimental, de cada vegada més persones amb les barbaritats del feixisme. Dit d’una altra manera, el retorn d’allò que s’ha mantingut reprimit.

A l’article anterior recuperava una idea exposada a The Ghost in the Constitution sobre la latència de certes estructures i pulsions. En tant que factor no manifest, la idea de latència resulta inacceptable pels positivistes repatanis, pels fanàtics del document, perquè implica una mena d’inconscient col·lectiu. I ja em direu si són gaire inclinats a acceptar la hipòtesi d’un inconscient de grup persones que ni tan sols admeten la possibilitat d’una consciència col·lectiva, que pressuposa –ni que sigui teòricament– l’existència d’un subjecte col·lectiu. Però com que no he de defensar la tesi davant cap tribunal, aventuraré la possibilitat que la història no sigui una cadena unívoca i inacabable de fenòmens irrepetibles –de la qual no es podria extreure cap coneixement– ni una dialèctica de final previsible, sinó una combinació de canvis i recurrències. Que sigui l’escena d’una repetició d’impulsos constitutius de la conducta humana, d’accions comprensibles com a variacions d’un paradigma. La vida és creativa, genera variants constantment, com observem amb alarma aquests dies en què les mutacions d’un virus arrasen la salut de milions de persones a tot el món. Però per poder ser creativa, la vida també ha de ser repetitiva. Les mutacions sorgeixen en el tràmit de la reproducció, així com en música les variacions prenen forma en la interpretació d’un tema o melodia.

Si hi ha un feixisme “orgànic” capaç de reconstituir-se en la negació del feixisme històric, igual que el nacionalisme ultrat sovint es disfressa d’antinacionalisme, ens haurem de preguntar si les revoltes que Catalunya desferma de manera intermitent no són també recurrències d’una revolta latent que periòdicament s’encarna en nous protagonistes i noves víctimes sacrificials. I encara ens haurem de preguntar si a la corprenedora reiteració del llenguatge feixista dels anys trenta i a la impúdica ressurgència de l’anticatalanisme a tot l’espectre polític espanyol, no correspon una idiosincràsia catalana consistent a dur una explosió sentimental fins al llindar de la revolta per tot seguit fer implosió en desorganització i conflictivitat interna. La recurrència històrica d’episodis de gosadia seguits de submissió sembla corroborar la fatalitat, advertida per Cambó, amb què Espanya i Catalunya fracassen tenaçment en els seus objectius, d’assimilació l’una i d’alliberació l’altra. És com si, sota la llum concentrada del present, allò que va passar fa molt de temps esdevingués la reposició d’un programa conegut. I així com ningú no podia saber-se conscientment i plenament feixista abans que el feixisme tanqués el seu cercle infernal, ningú no pot saber la dinàmica ni les conseqüències de la revolta si no és capaç de veure en el present allò que ja s’ha esdevingut altres vegades i ens apareix deformat per la perspectiva temporal de la seqüencialitat. No es tracta de fatalisme, car a priori no hi ha cap necessitat ineludible d’un retorn del feixisme, com tampoc no és escrit enlloc que els estats siguin eterns. Simplement insinuo, com a hipòtesi interessant, que, malgrat que la història no es regeixi per lleis inflexibles que n’anticipen el desenllaç, la naturalesa sí que presenta una extraordinària barreja d’economia i de luxe, de repetició i variacions. La vida de les col·lectivitats particulars, com la de l’espècie, assaja constantment noves combinacions de conducta instintiva, posant-les a prova dins terminis que, a causa de la brevetat de la vida individual, fan l’efecte de llarga durada, però que en la vida del planeta són instants fugissers. Algunes combinacions s’adapten al medi històric i perduren; algunes altres es demostren inviables i desapareixen. Però tant la supervivència com la inviabilitat són inscrites en els reflexos que caracteritzen els intercanvis de les societats amb el medi, tant si els és benigne com si els és hostil.

The post Herència i repetició appeared first on VilaWeb.

Els pilars de la terra

Hi ha companys periodistes per qui sent un respecte diguem-ne reverencial. Puc estar-hi més d’acord o menys en tal o tal qüestió, però els reconec que porten dins seu la millor cara de la professió: la capacitat de veure-hi i sentir-hi més enllà d’on hi veu i hi sent la gent corrent. Gonçal Mazcuñan, un dels homes que va posar dempeus durant la transició el Regió7, n’és un. De manera que aquest dissabte, quan vaig rebre un missatge de correu seu, com faig sempre, vaig parar-hi un esment especial.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Mazcuñan em feia arribar un vídeo personal i una nota molt breu, aclaridora. El vídeo mostrava un fragment de la marxa del conseller Jordi Turull travessant el Principat, concretament al tram de Sant Benet a Sant Fruitós de Bages, durant la vuitena etapa. A un costat, s’hi veia una dona amb samarreta groga i barret, fent sonar el “Cant dels Ocells” amb la flauta travessera, mentre la llarga corrua de caminants l’aplaudia quan passava. De sobte, el conseller emergia entre els caminants, barret de palla i motxilla a l’esquena, i enregistrava les imatges amb el mòbil. Primer en horitzontal i després en vertical. I quan la dona ja enfilava les darreres notes, amb una mirada profunda i sentida, Turull desava el mòbil en la butxaca per anar a fondre-s’hi en una abraçada.

Una escena bonica, una més, podríem pensar. Però la mirada de Mazcuñan no és mai anecdòtica. Per això al correu m’indicava que la dona en qüestió era Anna Ortega, ànima de Música per la Llibertat, el grup, la iniciativa, que ha escampat arreu del país la tradició de tocar una versió del “Cant dels Ocells” solidària amb els presos polítics. La que Turull mateix havia escoltat des de la cel·la tantes nits.

La història mereix ser contada i jo la conte com me l’expliquen. El primer de novembre de 2017, una setmana després de proclamar-se la independència, setmanes després de l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez i tan sols hores abans que el vice-president Junqueras i set consellers de la Generalitat ingressassen a la presó espanyola d’Estremera, Anna Ortega va recuperar una flauta que feia molts anys que no tocava i es va plantar a la plaça de l’Ajuntament de Sant Fruitós de Bages, tota sola, amb els seus fills. A les nou del vespre en punt. Va pensar que fer sonar el “Cant dels Ocells” era allò que ella podia fer per protestar. Que tenia la responsabilitat indefugible de protestar i que no havia d’esperar ningú per a posar-s’hi. L’endemà s’hi uniren tres persones. Dos dies després ja eren una dotzena i ben aviat la Música per la Llibertat es va anar expandint i estenent en moltes viles i ciutats. Primer al Bages: Artés, Sallent, Manresa, Santpedor… I després en molts més indrets, no solament del Principat, sinó de tots els Països Catalans. Alguns ho han fet cada dia. Molts altres un dia la setmana. Tots fent sonar l’himne del mestre Casals. Solament ells, tots els qui han fet això en qualsevol plaça del país, saben què ha estat tanta perseverança. Trobar els músics, coordinar-los, fer les pancartes, repartir-les a l’hora de començar i plegar-les al final, enregistrar-ho, penjar-ho a la xarxa, fer-ho arribar dins les presons. La idea era simple, i tan simple com era. Però algú l’havia de tenir, i va ser l’Anna.

Divendres, el vespre abans de rebre el correu de Mazcuñan, vaig ser a Vic en un acte organitzat precisament per l’ANC i les Àvies i Avis de la Plaça (vídeo). A la mateixa ciutat on el dia abans s’havia fet una gran concentració que simbòlicament havia passat el relleu dels presoners del govern a la resta de represaliats. I encara no havia entrat al recinte del Sucre, on es feia l’acte, que els avis i les àvies, vestits amb samarretes grogues, ja em van explicar que havien decidit de continuar fent les concentracions cada dimarts, encara que els presos ja fossen al carrer. I que havien decidit de fer més coses, encara. I em van insistir, sobretot, que informàs els assistents que preparaven un autobús per a baixar avui a Barcelona a donar suport a Pol Serena, militant de Jovent Republicà que és jutjat al TSJC, on li demanen vuit anys de presó arran de la vaga contra el judici de l’1-O.

Acabada la conferència, Joan, un amic dels Alamús que també era a la sala, em va explicar que a Lleida havien pres la mateixa decisió: continuar. I m’arriben notícies de més bandes del país on passa això mateix. La gent vol continuar protestant, conscients que els indults han tancat, si de cas, nou carpetes personals però que hi ha l’exili i una repressió ferotge que no s’atura. I que, siga com siga, amb això no han enterrat ni poden enterrar la qüestió de fons.

No tinc la sort de conèixer personalment Anna Ortega, però aquests anys he conegut moltes Annes Ortega per tot el país. Gent d’una resiliència a prova de bomba que a mi m’agrada d’anomenar els pilars de la terra, perquè per a mi ho són. Són persones poc conegudes pel gran públic i fora del seu àmbit territorial, que defugen qualsevol notorietat, però que no defugen mai cap feina. I n’hi ha a cabassos. És gent que t’explica el país com si fos una part més del seu cos. Gent amb qui saps que pots comptar-hi sempre, fins i tot si els demanes la cosa més insòlita a l’hora més intempestiva. Gent que pot fer quilòmetres per debatre i per escoltar, per donar un colp de mà. Gent que no es descuida mai d’explicar amb un missatge concís i breu les novetats importants que no haurien de quedar fora del radar. I n’hi ha tants…

Ara, ahir ho vam tornar a viure amb l’estúpida utilització partidista de la polèmica sobre els hidroavions. Vivim un moment de molta confusió política, d’un gran desencís amb la classe política. I per això crec que és important de remarcar que aquesta gent, els pilars de la terra, és la que al capdavall és important. I que les seues decisions són les que a la llarga pesen i marquen la diferència. Per més desapercebudes que puguen passar al gran públic. Per més que no es vegen mai a TV3. Com ara aquesta decisió de continuar al carrer tocant el “Cant dels Ocells” malgrat que els presoners ja siguen a casa. A Madrid, i segurament alguns a Barcelona, comptaven que alliberant-los la gent ho deixaria estar, però no, ni parlar-ne.

D’ençà del 2006, el Principat ha viscut una epopeia extraordinària, el moment més vibrant de la nostra vida i pense que algunes lliçons ja les hauríem d’haver apreses. Entre el 2006 i el 2012, polítics de partits diversos van creure que aquest país era un país dòcil que podia ser conduït per les avingudes que ells pensaven que els afavorien. Fins que es van trobar arrossegats, de baix estant, per la rierada que havien construït quatre clarividents a Arenys de Munt i per allò que havien fabricat discretament milers i milers de dissidents –de gent que dissentia i dissenteix i dissentirà sempre de la política professional i professionalitzada. Allò que vam viure entre el 2015 i el 2017 és difícil de descriure, perquè per primera volta vam caminar junts, també amb els polítics, i vam fer allò que no hauríem somniat mai. I després, sí, els partits han tornat a fer política de part. Obsedits i encegats. I com a societat hem tornat enrere. Tant, que podem interpretar que els polítics professionals, al govern i a l’oposició, encara espantats per la llum del Primer d’Octubre, intenten de tancar la revolució per dalt, malden per donar per acabada la revolta catalana i volen tornar a sentir-se com si fossen els propietaris del país, en compte de ser-ne els servidors.

Tot plegat decep i entristeix, és cert. Però, al costat d’això, Anna torna a tocar la flauta travessera i Gonçal Mazcuñan em demana que m’adone del significat d’això. Mentre les àvies de Vic decideixen que avui baixaran a Barcelona a acompanyar aquest noi i que demà seran allà on sempre han estat, protestant tossudament alçades. I, què voleu que us diga? Són aquestes petites coses que fan que jo estiga tranquil i relaxat, satisfet de viure aquest moment en aquest país. Perquè comprove que els pilars de la terra no s’han mogut ni es mouran i que, per tant, com vam aprendre molt abans del gran Octubre, tot és i tot serà possible. Llegiu aquest editorial com el meu senzill homenatge a tota aquesta gent.

PS. Fa un parell de setmanes, us vam oferir un especial de les “Històries de VilaWeb” en què explicàvem divuit rutes de muntanya pels Països Catalans. Avui us oferim una visita a divuit platges i cales, amb un format espectacular que fins i tot us permetrà d’apreciar-les amb fotografies immersives. Ho trobareu ací.

The post Els pilars de la terra appeared first on VilaWeb.

La UE opta per la taxa del CO2 per lluitar contra l’emergència climàtica. N’hi haurà prou?

“Som en un moment crucial de la resposta mundial a l’emergència climàtica i de la biodiversitat i som l’última generació que encara pot actuar a temps. Aquesta dècada és un ‘o ara o mai’ per a complir els compromisos amb l’Acord de París, amb interès per a la salut, el benestar i la prosperitat de tots.” Així comença el document per a lluitar contra el canvi climàtic que la Comissió Europa, l’òrgan executiu de la UE que té la funció de formular propostes legislatives, ha presentat aquesta setmana. “El cost de la no-acció és clarament superior al cost de complir les nostres ambicions climàtiques. Abordar aquestes crisis és una qüestió de solidaritat intergeneracional i internacional”, rebla el document. La Comissió proposa un seguit de mesures que afecten tots els àmbits de la vida i impliquen un canvi no solament tecnològic sinó també social. L’eina fonamental serà expandir a nous àmbits –també de la vida diària– el mercat d’emissions actual del sector industrial, conegut popularment com a taxa del CO2. La UE preveu impactes socials importants, i per això prepara programes d’ajudes per a minimitzar les protestes que hi pugui haver. El Parlament Europeu i el Consell hauran de redactar les lleis que facin realitat aquestes propostes.

Un pla per a transformar l’economia i la societat googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La Unió Europea ha entès que, més enllà de les solucions tecnològiques, per a lluitar contra l’emergència climàtica cal un canvi de model econòmic i social. El Pacte Verd Europeu va establir el marc per a fer possible la transformació, però ara ha arribat el moment de començar a detallar-ne les mesures. La primera cosa que cal destacar és que la UE ha començat a definir un enfocament total. Hauran de definir estratègies en biodiversitat, economia circular, contaminació zero, mobilitat intel·ligent i sostenible, renovació d’edificis i infrastructures, fer menjar sostenible –amb canvis importants en l’agricultura i la ramaderia–, desenvolupar una economia d’hidrogen i bateries, expandir l’energia renovable marina i moltes més. Una revolució autèntica amb unes propostes que fins ara mai no s’havien vist en òrgans de govern, sinó que eren més pròpies de les reclamacions dels grups ambientalistes. Els recursos econòmics que s’hi dedicaran no tenen precedents. Per una banda, hi ha el programa Next Generation EU, que té un component ambiental fort; per l’altra, el pressupost a llarg termini de la UE pel 2021-2027, i també permetre que hi participi la inversió privada.

El nucli del pla –també per al finançament– és d’ampliar el mercat d’emissions del sector industrial i que posa un preu a la tona de CO2 emesa. La coneguda popularment com a taxa del CO2. La Comissió argumenta que ha estat una política de gran èxit als àmbits en què s’ha aplicat, i per això proposa que, a partir d’ara, s’inclogui també a l’aviació i el transport marítim, dos sectors que fins ara tenien carta blanca  en les emissions. Però la Comissió també vol ampliar-lo a la indústria, el transport de carretera i els edificis, cosa que afectaria tant els negocis particulars com les famílies. Per a evitar que la indústria se’n vagi de la UE per fer els productes a fora i després vendre’ls aquí sense haver de pagar la taxa, han previst un mecanisme de compensació fronterer. I encara més: es modificaran les directives que afecten la regulació forestal, l’ús del sòl i els canvis d’ús. Això implicarà exigències ambientals per a sectors que fins ara havien estat molt protegits per la UE: l’agricultura, la ramaderia i l’explotació forestal.

La Unió Europea comença a detallar el pla per a un continent verd.

Amb el pla presentat, la UE vol reduir emissions, aprofitar per a crear feina i creixement econòmic basat en una economia verda, solucionar la pobresa energètica i la dependència energètica exterior gràcies a les renovables, i millorar la salut i el benestar dels ciutadans. Ara per ara, mentre no es desenvolupen les eines legislatives, han fixat els grans objectius finals. Per una banda, l’any 2030 s’hauran hagut de reduir el conjunt d’emissions un 55% en relació amb el 1990. Un altre dels objectius clau serà que el 40% de l’energia consumida provingui de fonts renovables el mateix any, un enduriment en relació amb el 32% de fins ara. Això inclou no només l’electricitat, sinó la resta d’energia consumida a partir de combustibles fòssils, tant en el transport com en la indústria, l’agricultura, ramaderia i qualsevol activitat econòmica i social. A la pràctica, implicarà d’electrificar tot el consum energètic a partir de generació renovable i també fer servir hidrogen verd i biocombustibles.

Més enllà d’aquests objectius genèrics, la Comissió proposa objectius concrets per sectors. El 2030 unes quantes activitats hauran d’haver reduït un 61% les emissions en relació amb el 2005. Afecta àmbits com les refineries de petroli, la producció d’acer, ferro, alumini i altres metalls, ciment, calç, vidre, ceràmica, polpa de paper, paper i cartró, fabricació d’àcids i química orgànica, i també l’aviació i el sector marítim. Són sectors molt intensius des d’un punt de vista energètic, i formen part del nucli de l’economia industrial europea. Un segon objectiu sectorial serà la reducció del 40% en relació amb les emissions del 2005 dels edificis, el transport, l’agricultura, el tractament de residus i la petita indústria. Del transport, es fixen objectius concrets per a cotxes (reducció del 55%) i furgonetes (50%) pel 2030. A partir del 2035, els cotxes nous no podran tenir emissions, cosa que significa que es prohibirà la venda de nous vehicles de combustió. Per a afavorir l’electrificació del transport, preveu electrolineres a les carreteres europees cada 60 quilòmetres, i estacions d’hidrogen cada 150. Una millora molt significativa, tenint en compte que la manca d’estacions de càrrega és, ara per ara, un dels grans obstacles per a l’expansió dels vehicles elèctrics. Sobre els vaixells, els més grans de 5.000 tones que atraquin a ports europeus hauran de comprar permisos de pol·lució. L’aviació el 2027 perdrà completament les excepcions d’emissions.

Sobre els edificis, la UE espera que el 2030 se n’hagin renovat trenta-cinc milions des d’una perspectiva ambiental i que creïn 160.000 llocs de feina verds addicionals. La instal·lació de plaques solars residencials, la millora dels aïllaments tèrmics a les cases i la substitució de calderes a combustió per bombes de calor ja són feines amb molta demanda i s’espera que creixi ràpidament en el futur. El 2030 el 49% dels edificis de la UE hauran de funcionar a partir d’energies renovables. Una vegada entri en funcionament la proposta de la Comissió, s’haurà de renovar anualment el 3% dels edificis públics, pel cap baix. Es demana també als estats membres que facin créixer l’ús d’energies renovables en la climatització d’edificis un 1,1% anual fins al 2030.

Els edificis són un dels grans objectius del nou pla.

La UE també fa una aposta ambiental molt important. Té com a objectius la restauració d’ecosistemes per a potenciar la biodiversitat i com a mesura ràpida, econòmica i natural per a capturar CO2. Per a fer-ho, la Comissió proposa de restaurar els boscs –preveu d’haver plantat 3.000 milions d’arbres el 2030– i sòls perduts per l’explotació agrícola i ramadera, i de recuperar aiguamolls i matollars, entre més mesures. La natura té una gran capacitat d’absorció de CO2. Els humans no només hem augmentat les emissions, sinó que hem disminuït notablement la capacitat natural del planeta de retirar-lo de l’atmosfera. Fins ara, la UE tenia l’objectiu d’absorbir 268 milions de tones de CO2, i ara vol que en siguin 310 el 2030. La regulació afectarà els usos dels sòls, els canvis d’ús i la gestió forestal i requerirà de pràctiques agrícoles i forestals noves que posin la natura i la terra com a primera prioritat per a poder regenerar la qualitat dels terrenys i garantir la seguretat alimentària. Ara per ara, un dels grans maldecaps és l’erosió i la sobreexplotació de sòls.

Sobre la biomassa, la legislació europea actual ha creat inconvenients significatius, com ara la tala d’arbres a Nord-amèrica que es transformen en pèl·lets que s’importen a Europa i es cremen en centrals. La Comissió vol prendre mesures per a incentivar les bones pràctiques en la producció de biomassa, assegurar un subministrament i una demanda sostenibles i compatibles amb restaurar ecosistemes i millorar la qualitat ambiental. Es preveu que aquestes mesures centrades en el medi natural seran de les primeres que s’aprovaran a final d’any.

La UE es prepara per a les protestes

Les mesures que ha presentat la Comissió afecten molts sectors econòmics i diversos àmbits de la vida diària dels ciutadans. Fins i tot inclou sectors coneguts històricament per la capacitat de mobilització, com ara l’agrícola o el transport, tal com va mostrar el moviment de les armilles grogues a l’estat francès. La introducció d’una taxa del CO2 generalitzada que s’apliqui a coses com ara el vehicle particular i la calefacció de casa tindrà un impacte social molt important i pot causar protestes. Especialment ara que la pobresa energètica, segons la mateixa Comissió, afecta trenta-quatre milions d’europeus. Per a contrarestar-ho, la UE crearà el Fons Climàtic Social amb setanta-dos mil milions d’euros per al període 2025-2032. El 25% d’aquests diners provindrà de la taxa del CO2 aplicada al transport i als edificis, que començarà un any abans que no entri en vigor el fons perquè pugui estar disponible des del principi. Els estats membres hauran de complementar-lo fins al 50% pel cap baix. La Comissió també establirà guies per a tractar les problemàtiques socials i laborals fruit de la transició climàtica.

La proposta de la Comissió afecta molt els sectors agrícola, ramader i forestal.

Les ajudes se centraran en les cases vulnerables amb ingressos baixos i mitjans, els usuaris de transport –en general, no només del públic– i les microempreses. Donarà suport a les inversions necessàries per a renovar els edificis, fer-ne créixer l’eficiència energètica i els canvis dels sistemes de calefacció i aire condicionat. Les renovables s’hauran d’integrar d’una manera que, a més de permetre la reducció d’emissions, també abaixin els rebuts de l’energia. El Fons Climàtic Social també finançarà l’accés a la mobilitat de zero o baixes emissions. També inclou, quan sigui necessari, proporcionar ajudes directes a la gent. Paral·lelament, s’ampliaran els fons per a la modernització i la innovació, que s’aplicaran als països amb menys penetració de renovables, un ús energètic més intensiu, que tinguin més emissions i una renda per càpita més baixa. La Comissió diu que la neutralitat climàtica ha de ser un objectiu comú de tota la societat amb un esforç col·lectiu, però també cal reconèixer que no tothom tindrà les mateixes facilitats. Finalment, un 10% de la recaptació de la taxa del CO2 a tota la UE es redistribuirà entre els estats membres.

Algunes organitzacions critiquen la proposta per poc ambiciosa

La proposta de la Comissió no té precedents, és molt detallada i afecta molts sectors nous. Però ha rebut diverses crítiques. Per exemple, la coneguda associació europea Transport & Environment ha denunciat que la proposta permetrà l’ús de combustibles fòssils durant dècades. Per als vaixells, s’opta pel biofuels i el gas fòssil, i no es fa res per a promoure combustibles nets com l’amoníac. A partir d’ara es requerirà que tots els ports de la UE tinguin una infrastructura de recàrrega de gas fòssil liquat (GNL). Una altra crítica és que la Comissió no sembla que hagi de treure el gas fòssil de la categoria de “combustible alternatiu”. Deixar-l’hi és una barrera per a electrificar sectors com els autobusos urbans.

Els objectius pel transport són poc ambiciosos, segons alguns experts.

També es critica que la UE continuarà donant suport a conreus insostenibles de biofuels, com ara la soja i l’oli de palma. Algunes iniciatives legislatives recents aprovades als Països Baixos, Alemanya, França i Bèlgica a favor de l’electricitat deixen enrere la proposta de la Comissió. Una altra mesura conservadora és la prohibició de la venda de vehicles de combustió el 2035. Noruega els prohibirà 10 anys abans –el 2025–, i més estats membres ho faran el 2030 –com ara Suècia, Dinamarca i els Països Baixos. Fins i tot el Regne Unit, que al principi n’havia establert la prohibició el 2040, i després la va baixar al 2035, recentment l’ha situada al 2030. Sobre l’objectiu que un 40% de l’energia consumida sigui de fonts renovables l’any 2030, és molt lluny del 80% que alguns experts reclamen i que defensen com a possible si hi ha prou voluntat política.

A més, no s’ha d’oblidar que és una proposta de la Comissió Europea, però que són el Parlament i el Consell europeus els que han de fer la legislació, que després els estats membres han d’adoptar. En aquest procés, el document es podria retallar a la baixa, una vegada s’ha llançat aquest primer globus sonda. El pla ha de mirar d’aconseguir un equilibri difícil entre els objectius climàtics i la defensa de la indústria i l’economia europees, i competir amb més països i continents amb objectius ambientals menys agosarats, especialment l’Àsia. A més, s’està a l’espera del document definitiu del grup d’anàlisi climàtic de Nacions Unides (IPCC). Ja us vam parlar de l’esborrany, que apunta que la situació és més greu que no es pensava inicialment. Amb una evolució que, més enllà d’incomplir els objectius de l’Acord de París, preveu un futur encara pitjor: una pujada de tres graus o més. Tot plegat pot fer que la proposta de la UE sigui completament insuficient. Com més trigui a aplicar-se, més insuficient serà.

The post La UE opta per la taxa del CO2 per lluitar contra l’emergència climàtica. N’hi haurà prou? appeared first on VilaWeb.

Qui va matar Berta Cáceres?

La setmana passada la justícia hondurenya va declarar culpable l’empresari David Castillo com a autor intel·lectual de l’assassinat a trets de l’activista i dirigent indígena Berta Cáceres l’any 2016. Castillo és l’ex-president de la companyia Desarrollos Energéticos DESA S.A., impulsora del pla de construcció d’una presa hidroelèctrica al riu Gualcarque. També és un ex-militar format a West Point, als EUA.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Berta Cáceres tenia quaranta-quatre anys quan la van matar. Encapçalava les protestes pacífiques i socials de les comunitats indígenes lenques que lluitaven contra aquest projecte en un indret sagrat i vital per als autòctons d’aquella zona d’Hondures. Les protestes van aconseguir de frenar les obres i la jove, entre més activistes, es va convertir en l’objectiu de la violència de la companyia.

Al judici s’ha demostrat que David Castillo seguia ordres de la família Atala Zablah –propietària de l’empresa i una de les grans fortunes del país– i va coordinar seguiments, amenaces i atacs contra l’activista que van concloure amb l’assassinat. L’any 2018 ja es van condemnar vuit homes com a autors materials del crim. Els responsables principals estaven vinculats a la direcció de tasques de seguretat i comunicació de l’empresa DESA.

La culpabilitat de David Castillo posa al descobert les relacions empresarials i criminals estretes de les grans famílies hondurenyes, els militars, la policia, els esquadrons de la mort, els EUA, el narcotràfic i la DEA. Una trama que, amb més variacions o menys, es repeteix per tota l’Amèrica Llatina a les ordres de les empreses i els poders econòmics locals per a reprimir, criminalitzar i eradicar les protestes pacífiques de les comunitats que defensen la seva terra. És un funcionament repressiu sistèmic.

 Han sentanciat els autors materials i intel·lectuals de l’assassinat.

Tant les filles de Berta Cáceres com els companys del Consell Cívic d’Organitzacions Populars i Indígenes d’Hondures (COPINH ), del qual n’era fundadora, han qualificat la decisió judicial de victòria popular. Pot ser una via per a trencar la impunitat que obri la porta a investigar i identificar més autors intel·lectuals de molts crims similars comesos al país contra activistes ambientals i dirigents de les lluites indígenes i camperoles.

Convé remarcar que ara per ara el projecte de la presa hidroelèctrica del riu Gualcarque s’ha aturat i els camperols de la zona de Río Blanco continuen resistint i conreant les terres que DESA els volia prendre.

Qui vulgui conèixer a fons el cas de l’activista assassinada, la seva lluita i el funcionament de l’Hondures mafiosa i corrupta, amb militars i esquadrons de la mort, pot llegir el llibre ¿Quién mató a Berta Cáceres?, de Nina Lakhani, periodista d’investigació de The Guardian especialitzada en Centre-amèrica, que acaba de publicar l’editorial Icària. El comentaré més endavant.

Entre vuitanta dones i cent assassinades en deu anys

El cas de Berta Cáceres és emblemàtic, una de les cares més conegudes de les assassinades per haver defensat el medi i els drets de les comunitats més pobres arreu del món. Però n’hi ha moltes més. Una eina de referència imprescindible, l’EJATLAS, ha pogut identificar i documentar entre vuitanta casos i casos de dones activistes assassinades al món en aquests darrers deu anys.

Global Witness (2020) estima que el 10% dels assassinats de defensors ambientals són de dones, però no se sap el nombre exacte de víctimes. Els casos són difícils de documentar a causa del silenci social envers les dones i el de les parts interessades a encobrir la repressió violenta i els abusos.

El funcionament és similar en tots els casos i països. Les maten sicaris i paramilitars en operacions secretes. Si és en manifestacions públiques, ho fa la policia o els militars, directament. Sovint les han matades amb fills o néts al mateix lloc, ja sigui en una botiga, a casa seva o en una manifestació. Entre els països on hi ha més violència i crims contra els ecologistes –homes i dones– hi ha Filipines, Colòmbia, Guatemala, Hondures, Mèxic, el nord del Brasil i l’Índia, encara que amb una proporció més petita atesa la població del país.

Protesta de dones contra Chevron a Escravos, delta del Níger (fotografia: International Museum of Women).

El mateix any que van matar Berta Cáceres, el 2016, un encaputxat va assassinar a trets la filipina Gloria Capitán al seu bar de karaoke on també hi eren els seus néts. Glòria lluitava contra la indústria del carbó que contaminava el seu poble i afectava la salut de la gent, especialment la dels nens.

El mes de març passat van assassinar la dirigent indígena de l’Amazònia peruana Estela Casanto Mauricio i l’any 2020 van matar a trets l’activista sud-africana Fikile Ntshangase a casa seva.

Gloria Capitan, activista filipina assassinada el mateix any que Berta Cáceres, el 2016 (fotografia: Derek Cabe, Coal-Free Bataan Movement).

El Journal of Political Ecology va publicar l’any passat una anàlisi reveladora sobre la violència contra les dones activistes. És un treball d’investigació de Dalena Tran, Joan Martínez-Alier, Grettel Navas i Sara Mingorría del Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA-UAB) de la Universitat Autònoma de Barcelona. Segons Dalena Tran, les defensores del medi (WED: Women Environmental Defenders) com més va més es mobilitzen arreu del món i són les més afectades i menyspreades. S’enfronten a una violència sistèmica agreujada per la de gènere.

Fikile Ntshangase, activista ecologista sud-africana assassinada l’any 2020.

Hi ha violència patriarcal, racial i capitalista mundial. Les multinacionals violen els drets humans i ambientals contra comunitats i dones vulnerables. Actuen impunement. Els governs no les fan responsables perquè impera el fals argument del desenvolupament econòmic i el discurs misogin.

La identitat i el context racial i de classe condicionen la violència i els mètodes per a silenciar-les que es fan servir en contra seva. El procés de “silenciament” de gènere és molt dur perquè s’ataca la credibilitat de les dones activistes amb la criminalització, la difamació organitzada, l’assetjament judicial o, fins i tot, les acusacions d’histèria i d’abandó de les responsabilitats maternals i familiars. Després arriben les amenaces i l’ús de la força per a reprimir-les, que en molts casos culmina en assassinat.

Tran argumenta que la resistència de les dones és especialment poderosa perquè confronten la violència amb estratègies clarament no violentes. Les activistes són actors socials amb idees alternatives per a la creació de xarxes de suport, divulgació i diàleg entre les parts i la resistència quotidiana, local, social i cultural.

El de Berta Cáceres és un exemple emblemàtic de la repressió contra les dones activistes ambientals i de tot això que he explicat fins ací. Segons la periodista Nina Lakhani, l’Amèrica Llatina és la regió més perillosa del món per a ser dona. Hi ha set dels deu països del món amb més feminicidis. Segons Global Witness, entre 2010 i 2015, Hondures va ser el lloc més mortífer del planeta per als que lluitaven contra el robatori de terres i la destrucció de la naturalesa.

Qui va matar Berta Cáceres, segons Nina Lakhani

La periodista Nina Lakhani, especialista en Centre-amèrica, havia cobert per The Guardian diverses vegades les protestes indígenes i ecològiques d’Hondures. Havia conegut i entrevistat Berta Cáceres i altres dirigents de les lluites socials. Tenia contactes oficials i oficiosos, s’havia guanyat la confiança de molta gent opositora i amenaçada i, també, havia adquirit una visió global del context històric i polític que s’ha viscut a Hondures i Centre-amèrica aquests darrers anys.

Coberta del llibre ‘¿Quién mató a Berta Cáceres?’, de Nina Lakhani.

Per tot plegat, quan el 2 de març de 2016 uns sicaris van assassinar Berta Cáceres a casa seva, Lakhani va decidir d’investigar els fets amb tenacitat per a arribar al fons de la qüestió. El resultat és el llibre ¿Quién mató a Berta Cáceres? (Icària), una investigació exhaustiva i arriscada basada en declaracions i trobades amb personatges clau, idees contrastades i informacions periodístiques, legals i policíaques que destapen la veritat oculta sobre aquell crim i aporten llum sobre el funcionament corrupte i violent de la trama política-empresarial-militar fosca que controla Hondures, un dels països més perillosos del món.

Lakhani ens descobreix i ens descriu quins personatges van fer de sicaris i quins van ser els instigadors de l’assetjament i el crim de la dirigent ecologista. Feia anys que amenaçaven Cáceres i que temia per la seva vida, tal com havia dit a companys i familiars més d’una vegada. En la lluita pacífica al costat dels indígenes lenques per a aturar la presa hidroelèctrica del riu Gualcarque, Berta sabia que s’enfrontava a un dels clans més poderosos del país, els Atala, i que el president de DESA i el seu cap de seguretat eren ex-oficials militars hondurenys formats als EUA i especialitzats contra la insurgència.

Tenien tota la cobertura política, policíaca i militar per a actuar contra els activistes, amenaçar-los, dividir-los, subornar-los, atemorir-los i, si calia, assassinar-los. No van matar només Berta Cáceres, el crim més conegut internacionalment, sinó que també van assassinar brutalment cinc veïns més de Río Blanco.

Com a fundadora del Consell Cívic d’Organitzacions Populars i Indígenes d’Hondures (COPINH), quan va decidir de donar suport a les comunitats que lluitaven contra el projecte de la presa hidroelèctrica, Berta els va advertir que protestar volia dir amenaces, violència, morts, divisions, persecucions, infiltrats, militarització, policia, sicaris… Que l’empresa ho faria tot per a doblegar-los. Les comunitats van optar per la lluita pacífica. Va passar tot allò de què Berta els havia advertit, i molt pitjor que no s’havien imaginat.

Dones kurdes de Rojava, contra l’estat turc.

El llibre també és un bon reportatge dels últims anys de lluita de Cáceres i dels seus orígens familiars i ideològics. Des de la participació en la lluita de la guerrilla salvadorenca del Front Farabundo Martí per a l’Alliberament Nacional (FMLN), fins que, convençuda de la inutilitat de la lluita armada, va apostar per la lluita pacífica a favor dels indígenes i els seus drets a la terra i a l’aigua, molt amenaçats per les multinacionals.

La lluita dels zapatistes a Chiapas li va obrir els ulls i va canalitzar tota la seva experiència i energia en aquesta direcció. Fou una dirigent valenta, innovadora, irreductible i molt respectada. Uns mesos abans de morir, va obtenir el Premi Goldman, el reconeixement mundial més important per als activistes ecològics.

Els EUA i la república bananera d’Hondures

El llibre també explica molt bé el context. Durant la guerra freda, no va costar gaire als americans de convèncer les elits centre-americanes, acostumades a la guerra bruta, perquè adoptessin la seva doctrina contra insurgència. D’aquesta manera, dirigents estudiantils i camperols, periodistes, sindicalistes, activistes mediambientals i sacerdots de la teoria de l’alliberament es van convertir en l’enemic ideològic, equiparable a una guerrilla violenta.

Els militars americans, amb els manuals de guerra psicològica i tortura, i els esquadrons de la mort van convertir els exèrcits d’aquells països en “màquines de matar” molt ben organitzades i efectives per a detectar i eliminar qualsevol home o dona que consideressin sospitós. Reagan va gastar mil milions de dòlars per a donar suport a la contra nicaragüenca. Una part dels diners provenia del tràfic de drogues, emparat per la CIA, i la venda il·legal d’armes.

A Hondures, l’exèrcit americà tenia una base aèria des d’on el tinent coronel de la marina Oliver North va dirigir l’operació Iran-Contra. Van crear el Batalló 3-16, una màquina de matar efectiva patrocinada per l’estat. Els integrants van ser entrenats per la CIA. En teoria era una unitat d’intel·ligència, però, en realitat, va segrestar, torturar i fer desaparèixer desenes de presumptes subversius. Oficialment, als anys vuitanta a Hondures van desaparèixer 184 persones. No se sap quantes van ser torturades i executades, segons el Comitè de Familiars de Desapareguts d’Hondures (COFADEH).

Dones activistes protesten a l’Índia.

Quan va acabar la guerra freda, i ací rau una de les claus d’aquesta història, les estructures de seguretat contra insurgents no es van desarmar. Es van transformar en xarxes criminals poderoses vinculades a la corrupció i al tràfic d’armes i de drogues, amb estructures de seguretat paral·leles i clandestines. Els activistes per la justícia social es van convertir en l’objectiu a abatre. Tal com abans ho havien estat els comunistes. A grans trets, la política nord-americana no va canviar. Del president Ronald Reagan a la secretària d’estat Hillary Clinton, que el 2009 va donar suport al cop d’estat contra el president democràtic Manuel Zelaya perquè el considerava un altre Hugo Chávez. Aquest és el context important de repressió al qual es van enfrontar Beta Cáceres i els seus companys.

Al llarg de la seva vida militant, Berta Cáceres va saber adaptar el discurs i obrir nous camins d’acció popular i social. Els indígenes d’Hondures amb prou feines es consideraven persones. A ulls del poder, només existien com a vestigi folclòric del passat. Ella va aconseguir que passessin de ser fòssils a ciutadans amb drets, en connexió amb tots els moviments indígenes que es començaven a despertar al continent i al món. Va saber percebre els vincles entre el fet local i el mundial. Tot això és molt ben explicat al llibre.

El procés d’investigació de la periodista sobre el crim de Berta Cáceres i la crònica detallada del judici són trepidants i, malgrat la molta, i necessària, informació que aporta, també ajuda a fer-se una idea de la personalitat dels botxins i de les víctimes, del clima que es vivia. És una crònica imprescindible per a conèixer els temps que va viure Berta Cáceres a Hondures. A més de l’activisme públic, els darrers mesos de la seva vida va investigar les fonts de corrupció i de diner negre que hi podia haver darrere alguns projectes de desenvolupament, com ara el de la presa hidroelèctrica del riu Gualcarque.

The post Qui va matar Berta Cáceres? appeared first on VilaWeb.

Compromís veu una burla que la Llei de Memòria Democràtica continuï al calaix

Compromís considera “una burla” que la llei de Memòria Democràtica “faci un any que és al calaix” i ha dit que, malgrat ser “insuficient”, podria esmenar-se en la seva tramitació parlamentària per a incorporar les peticions de les entitats memorialístiques. D’aquesta manera, Compromís se suma la campanya dels Fòrums per la Memòria que denuncia “les insuficiències de la proposta legislativa del govern [espanyol] sobre memòria democràtica, que contínua deixant impune al franquisme”.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Fan sabotatge a la cripta de Montserrat dedicada als requetès

El senador Carles Mulet ha recordat avui, que es commemora el començament del cop d’estat que va acabar amb la democràcia i va donar pas a la dictadura “i milers d’assassinats i crims de lesa humanitat”, que el govern espanyol té paralitzat durant gairebé un any una proposta de nova llei. Per a Mulet, el PSOE ha usat la política de memòria “de manera covarda, efectista però sense efectes reals”. “L’enèsima excusa per a desblocar la tramitació parlamentària d’aquest esborrany ha estat el desitjat canvi en el Ministeri de la Presidència, Relacions amb les Corts i Memòria Democràtica”, ha criticat.

Per a Mulet, “partim de la premissa que Félix Bolaño no podrà fer-ho pitjor que Carmen Calvo, ja que és impossible, però el principal problema ha estat i és que l’esborrany del PSOE de nou no aborda els grans reptes pendents en matèria de memòria democràtica”.

La victòria aclaparadora de Félix Bolaños en la lluita dels quatre arquitectes de Sánchez

Compromís i la resta del grup parlamentari de l’Esquerra Confederal del Senat va presentar l’abril de 2020 una proposta de Llei de Víctimes del Franquisme “més ambiciosa” que la del govern espanyol.

The post Compromís veu una burla que la Llei de Memòria Democràtica continuï al calaix appeared first on VilaWeb.

Filtren els telèfons de 50.000 objectius de Pegasus, el programa amb què van espiar independentistes catalans

La filtració d’un llistat de més de 50.000 números de telèfon seleccionats pels clients de l’empresa de ciberespionatge israeliana NSO Group mostra com és d’estès arreu del món el programari espia Pegasus, amb què es va espiar l’ex-president del parlament i ara conseller Roger Torrent, el dirigent d’ERC a Barcelona Ernest Maragall, l’ex-diputada de la CUP Anna Gabriel, el diputat del PDECat Sergi Miquel o el dirigent de l’ANC Jordi Domingo. The Forbidden Stories, un consorci de setze mitjans de comunicació d’arreu del món, ha tingut accés a un llistat d’objectius de Pegasus on hi ha 180 periodistes pel cap baix de països com l’Índia, Mèxic, Hongria, el Marroc i l’estat francès, i també activistes pels drets humans, acadèmics, empresaris, advocats, doctors, dirigents sindicals, diplomàtics, polítics i uns quants caps d’estat. Segons NSO Group, només venen el programari Pegasus a governs i exclusivament per a espiar gent sospitosa d’haver comès delictes importants o terrorisme.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

NSO: el fosc historial de l’empresa que ha espiat Torrent, Gabriel i Maragall

La mera aparició del número de telèfon al llistat no vol dir que els hagin espiats, sinó que eren, com a mínim, un objectiu. De totes maneres, anàlisis forenses fetes per Amnistia Internacional als telèfons mòbils d’alguns dels objectius van concloure que el 85% eren infectats pel programari espia, una xifra molt alta tenint en compte que és difícil de detectar.

Un dels països amb més números de telèfon és Mèxic, amb més de 15.000 números de periodistes, polítics, dirigents sindicals i més crítics amb el govern. També n’hi ha un gran nombre al Llevant, incloent-hi Qatar, els Emirats Àrabs, Bahrain i el Iemen. S’han trobat molts números de periodistes de l’Índia, com ara el de Siddarth Varadarajan, fundador del diari The Wire, un dels mitjans que ha publicat la informació. També hi ha el telèfon de Szabolcs Panyi, periodista d’investigació del diari hongarès Direkt36, que també han publicat la filtració.

The Guardian ha publicat que el govern de Viktor Orbán a Hongria va fer servir l’eina per a apuntar com a objectius advocats, opositors polítics i periodistes. En declaracions a The Guardian, el govern hongarès ha negat qualsevol espionatge, però l’anàlisi del telèfon de Panyi ha mostrat que va tenir el telèfon infectat unes quantes vegades durant set mesos del 2019, sovint poc després d’haver demanat declaracions a autoritats del govern hongarès.

Les anàlisis d’Amnistia Internacional també han trobat proves que es va instal·lar el programari Pegasus als telèfons mòbils de l’esposa i la xicota del periodista de The Washington Post Jamal Khaixoggi, assassinat a l’interior del consolat saudita a Istambul l’octubre del 2018 per un comando que havia viatjat expressament des de l’Aràbia Saudita, suposadament amb la intenció de convèncer-lo de tornar al país, perquè vivia exiliat als Estats Units.

La informació ha estat publicada per The Guardian, Le Monde, The Washington Post, Süddeutsche Zeitung, Die Zeit, Aristegui Noticias, Radio France, Proceso, OCCRP, Knack, Le Soir, Haaretz/TheMarker, The Wire, Daraj, Direkt36 i PBS Frontline. Els dies vinents, els diaris publicaran més noms de persones que apareixen al llistat de 50.000 telèfons objectius de Pegasus.

El programari espia Pegasus es pot instal·lar a distància als telèfons dels objectius. Una vegada fet, permet als clients de NSO Group de prendre tot el control del dispositiu, incloent l’accés a aplicacions de missatgeria encriptada com WhatsApp i Signal, conèixer la ubicació per GPS, encendre el micròfon i la càmera, accedir a l’agenda, llegir els correus electrònics i veure fotografies i vídeos.

Candiru, competidora directa d’NSO, també va espiar catalans

Microsoft va denunciar dijous que una desena d’estats havien comprat un programa a l’empresa israeliana Candiru, competidora directa de NSO Group, per espiar polítics, periodistes, dissidents, activistes i ambaixadors, entre els quals ciutadans catalans. Candiru permet d’entrar il·lícitament a telèfons mòbils, ordinadors, tauletes, dispositius connectats a internet, espais d’emmagatzematge al núvol i tecnologies similars.

Entre els espiats amb el programa de Candiru hi ha l’entorn del president Carles Puigdemont, segons que va poder confirmar VilaWeb. Els investigadors de Citizen Lab, de la Universitat de Toronto, al Canadà, han identificat el centenar de víctimes de l’espionatge arreu del món i continuen la tasca de detecció dels arxius afectats per a saber l’abast de la intromissió de què va ser víctima el president.

The post Filtren els telèfons de 50.000 objectius de Pegasus, el programa amb què van espiar independentistes catalans appeared first on VilaWeb.

Reoberta la N-340 i un carril de la AP-7 a l’Ametlla de Mar, tallades per un incendi

Un incendi ha obligat a tallar aquesta tarda la AP-7 i la N-340 a l’altura de l’Ametlla de Mar (Baix Ebre), que ja s’han reobert. Els bombers, que han rebut l’avís a les 16.44, han activat inicialment 14 vehicles terrestres i set d’aeris. Poc després de les 19.00 han anunciat que retiraven els vehicles aeris i que hi deixaven 12 dotacions terrestres. Per un costat l’incendi no pot progressar perquè hi ha un circuit de motos. Els bombers, que asseguren que les tasques evolucionen favorablement, han combinat els mitjans aeris amb una línia d’aigua perquè no s’escoli per un barranc cap a la zona forestal.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Es tracta d’un incendi de vegetació a la zona de Calafat, molt proper a l’autopista i que ha creuat a via del tren. De fet, també s’ha interromput la circulació ferroviària entre l’Ametlla i l’Hospitalet de l’Infant, la qual cosa afecta la línia R16 de Rodalies i els serveis de llarga distància. Un cop s’ha restablert la circulació per la AP-7, encara que per un sol carril, Renfe ha habilitat un servei per carretera per suplir el transport ferroviari afectat.

Tot i que no s’han registrat ferits, el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) ha activat tres unitats: una de terrestre, una de comandament i una d’intervenció i suport.

Incendi ara mateix a l'Ametlla de Mar, travessant l'AP7.#incendis @bomberscat pic.twitter.com/l4wrTcevUG

— Carles Heredia (@CarlesHeredia) July 18, 2021

The post Reoberta la N-340 i un carril de la AP-7 a l’Ametlla de Mar, tallades per un incendi appeared first on VilaWeb.

Un incendi a Nefiac obliga a tallar la N-116 en tots dos sentits

Un incendi forestal a Nefiac (Rosselló) ha obligat a tallar la carretera N-116 en els dos sentits. En direcció nord els vehicles han de sortir a Millars i en sentit sud a Illa. A banda, també s’ha tallat la RD-916 i s’ha establert una desviació a Tuïr. L’incendi s’ha declarat a les 16.00. S’han mobilitzat sis hidroavions per donar suport al cos de bombers dels Pirineus Orientals. Veïns de municipis de la rodalia diuen que l’olor de cremat s’ha estès pel vent.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

🔥🔥 Feu de végétations en cours sur la commune de NEFIACH. ⚠️ Route Nationale 116 coupée dans les sens, des déviations en cours ⚠️
⚠️ Merci d’éviter la zone et de laisser passer les secours ⚠️@Prefet66 @leDepartement66 @Gendarmerie @rescomSP @SecCivileFrance @ONF_Officiel pic.twitter.com/k34qsCVAaQ

— SDIS 66 (@SDIS66) July 18, 2021

Les #Canadairs @SDIS66 au dessus de #Rivesaltes qui interviennent sûrement sur le #feudeforet de #Nefiach dans les Pyrénées Orientales. La N116 est fermée. Infos sur @Prefet66 @leDepartement66 pic.twitter.com/oRLoojXs9p

— Damien Ramos (@Damien_Ramos_) July 18, 2021

Feu à Nefiach. La route 116 coupée. Les pompiers aidés par un avion bombardier d'eau (Milan) pic.twitter.com/FDMkjcQhrh

— France Bleu Roussillon (@bleuroussillon) July 18, 2021

Cooperem, el projecte de col·laboració de bombers nord-catalans i sud-catalans que el govern espanyol no va voler activar

The post Un incendi a Nefiac obliga a tallar la N-116 en tots dos sentits appeared first on VilaWeb.

Ciutadans reivindica el liberalisme per mirar d’evitar la desaparició

Ciutadans ha celebrat aquest cap de setmana la seva convenció política en el seu pitjor moment dels últims quinze anys, quan va néixer com a partit a Catalunya contra el tripartit i consensos polítics com la immersió lingüística a les escoles. Des de llavors va tenir un cicle ascendent fins al 2019, quan va perdre 47 escons i més de dos milions i mig de vots. A partir de llavors s’ha fet petit a cada elecció que ha disputat i fins i tot ha perdut representants que han deixat el partit, però s’han quedat l’escó. La seva presidenta, Inés Arrimadas, ha reivindicat el seu partit com l’únic partit liberal d’Espanya amb l’objectiu de buscar una bossa de votants que totes les enquestes assenyalen que ja els han abandonat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

“No té res de dolent ser conservador ni ser socialdemòcrata, però no té res de liberal ser una cosa o una altra”, ha dit Arrimadas,  que ha criticat el bipartidisme de PSOE i PP perquè “només vol els vots de la gent de l’espai liberal”. Ha mirat de destacar la importància del seu partit reivindicant l’ex-president del govern espanyol de la UCD Adolfo Suárez i als liberals del segle XIX.  “Tenim tot el que cal per alçar el vol, però només podrem  fer-ho si l’espai del centre liberal i reformista està fort”, ha dit Arrimadas.

Durant el cap de setmana els dirigents de Ciutadans s’han reivindicat davant les 300 persones que han participat en la convenció com el partit de la política útil, que “adoren” la llibertat, però amb igualtat i solidaritat. Tot plegat, però, sota la constitució espanyola i contra els nacionalismes diferents de l’espanyol. En aquest sentit, Arrimadas ha criticat el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, de qui ha dit que ha adoptat “el discurs del separatisme” i ha aprovat els indults als presos polítics “perquè els necessita per mantenir-se al govern”

Arrimadas ha reconegut que en quinze anys d’història de Ciutadans s’han comès errors. “Aprenem d’ells”, ha apuntat. Però també ha puntualitzat que s’han assumit responsabilitats i que són la formació que més ha pagat a les urnes pels seus errors. “Tenim els votants més exigents i m’agrada que sigui així”, ha sostingut.

Durant la convenció s’han celebrat taules sobre ecologia, economia, llibertat, drets, educació, municipalisme o comunicació dels quals han sortit propostes que ara haurà d’analitzar el Consell General de Ciutadans en la seva pròxima reunió, encara que fonts de la direcció assenyalen que el document es difondrà amb el nou curs polític.

Diuen que no canviaran el nom ni es fusionaran amb el PP

Davant la crisi innegable que viu el partit, els dirigents de Ciutadans han hagut de negar que pensin a canviar el nom o el logotip del partit per visibilitzar un canvi el rumb. “El nostre nom va estar molt ben triat”, ha dit Arrimadas. Per tancar qualsevol dubte ha explicat als assistents que representa el valor més preuat: el de la ciutadania, “per sobre de dogmes ideològics”.

Ahir, el vice-secretari general del partit, Edmundo Bal, va diferenciar-se del PP dient que és un partit conservador, mentre que ells són liberals, i va dir que no hi hauria una absorció del partit per part del PP: “Mantindrem amb independència i autonomia aquest projecte liberal. No hi haurà fusió amb el PP.”

The post Ciutadans reivindica el liberalisme per mirar d’evitar la desaparició appeared first on VilaWeb.

S’ha mort de covid Pedro Cano, regidor de Santa Coloma de Gramenet

El regidor de Promoció de la Ciutat, Comerç i Turisme de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, Pedro Luís Cano, s’ha mort a causa del coronavirus. Segons que informa el consistori, Cano feia setmanes que estava ingressat a l’UCI de l’Hospital Germans Trias i Pujol (Can Ruti) a causa de la infecció del virus. L’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet informarà aviat dels actes que decretarà i lamenta la pèrdua i transmet el més sentit condol a familiars i amics.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Núria Parlon, batllessa de la ciutat, ha escrit a Twitter que està “consternada per la notícia i la injustícia de la vida” i ha enviat el condol a la família i els amics.

Consternada per la notícia i la injustícia de la vida. El meu condol a tota la família i amics. Pedro, que la tierra te sea leve. https://t.co/rreWGK1cWP

— Parlon#apeudecarrer #josócabolicionista💜 (@nuriaparlon) July 18, 2021

The post S’ha mort de covid Pedro Cano, regidor de Santa Coloma de Gramenet appeared first on VilaWeb.

Pàgines