Vilaweb.cat

Al carrer ningú no parla dels indults

Els indults són tendència en tertúlies i informatius, però no ho són tant entre l’extenuat independentisme ras, el que avui es troba pel carrer i ja no es pregunta què, què, això nostre, perquè ha acabat fins al capdamunt dels seus dirigents: els empresonats, els exiliats i els acabats de sortir de la inèrcia de les urnes. I què passa? Que el buit que han deixat les reivindicacions col·lectives ha estat ocupat ràpidament pel lobby de l’oblit, el perdó i la segona transició, que, des dels principals altaveus mediàtics, estableix de manera més o menys subtil què toca de pensar ara.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

I ara toca de pensar en la gran jugada que fou posar Pedro Sánchez a governar per, d’aquesta manera, arrencar-li la gràcia de nou indults particulars. I aquí estem, empantanegats en les limitacions de la política espanyola, en el màxim que ha pogut donar de si l’executiu més progressista de bla, bla, que a sobre pretén, segons una aritmètica com a mínim agosarada, que a 3.300 represaliats n’hi restis 9 i doni zero, txic-txac, el procés s’ha acabat. Això fa recordar la famosa transició ejemplar, que per a Catalunya era un punt de partida de mínims i per a l’Espanya Eterna una màxima concessió: doncs els concordistes que avui veuen els indults com el preludi d’una segona transició es trobaran amb el mateix problema: que allò que per a Espanya és la claudicació suprema, per a Catalunya serà un simple peu de pàgina en la història del seu procés d’emancipació.

En tot cas, l’esperança dels qui ho han apostat tot al penell dels interessos de Sánchez, esdevé temor entre molts “moderats” que ja respiraven tranquils amb la Generalitat a mans de l’independentisme no practicant, altrament conegut com a independentisme pragmàtic. Perquè les mobilitzacions en massa que es preparen per tot l’estat i la firmita reloaded contra los catalanes alimenten la hipòtesi d’una nova onada de conversos a la causa indepe a l’estil del 2012. La idea és realista, però vist des d’avui té alguna fissura, com la gerra del conte de la lletera: perquè si la ignomínia del judici i les sentències no va obrir els ulls a cap catalanet més, no sé perquè hauria de fer-ho mantenir intacte el compliment de les penes.

Sigui com vulgui, servidora, com a pragmàtica però a la manera dels diccionaris (“que no té en compte sinó les conseqüències pràctiques”), no tinc cap mania de fer meu qualsevol avenç dels de les meues files, sigui o no sigui de xamba, provingui de l’estratègia de qui provingui, de la que consideri més encertada o de la que trobi errada. I, de moment, en termes de cost-benefici, el sotmetiment dels meus representants als tribunals espanyols encara no m’ha aportat res. Jo vull els presos a casa, punt, que és on haurien de ser des del primer dia, però alhora considero que el seu sacrifici, parlo com a independentista de carrer, a mi no m’ha servit de res, ni individualment ni col·lectiva.

En canvi, fora de la camisa de força de l’estat espanyol, sí que sento que el sacrifici dels exiliats em serveix d’alguna cosa. Fora d’aquest aire viciat de toga i tricorni, que ha enverinat partits que van néixer amb el dret d’autodeterminació sota el braç i els ha transformats en el monstre contra el qual un dia havien lluitat. Lluny de les vulneracions selectives de drets fonamentals, avalades pels aparells mediàtics, polítics i armats del règim. Lluny d’un estat judicial on defensors de totes les causes justes del món rebaixen els seus principis democràtics per la sagrada unitat de la pàtria. Doncs lluny d’aquesta democràcia podrida, d’aquest bassal d’immundícia en què xipollegem diàriament que si els indults, que si Sánchez, que si el Tribunal Suprem, hi ha una gent lliure i una judicatura lliure que sí que em fan servei.

Em fan servei quan treballen forçant la “justícia comparada” entre els tribunals polítics d’Espanya i les democràcies avançades, consolidades, amb separació de poders. Em fan servei per tots els patracols amb segells oficials que els seus equips jurídics obtenen de jutges imparcials –escocesos, belgues, alemanys, suïssos– i que qüestionen les taules de la llei de l’estat on visc atrapada, on la meua veu i el meu vot no valen res. Em són útils en la mesura que ningú no els escriu de grat, tots aquests contra-arguments, que s’han d’extreure a pic i pala com en una mina, i si els he de menester, no sabria ni per on començar. Perquè ningú no documenta de grat res que pugui contrariar un estat tan especialet com és l’espanyol, objecte d’uns tractes de favor inexplicables al si de la Unió Europea. Per això no parlo expressament de la UE, la Unió de la Vergonya per tants motius diferents, sinó d’ens deontològicament insubornables i on la diplomàcia espanyola, valgui l’oxímoron, no hi ha aconseguit posar-hi la grapa. Oh, és que l’estat espanyol s’ho passa tot per l’aixella: això ja ho sabem, i el primer pas, quan aquest és el sistema, és que l’aixella li quedi en carn viva i anar fent.

Ens han dit moltes vegades que l’estratègia de lliurar-se a la justícia espanyola i la de lliurar-se a l’europea es complementen, que sense l’una no hi hauria els fruits de l’altra. Com he dit més amunt: m’és igual. Potser sí, que calia deixar-se empresonar perquè els tribunals estrangers reconeguessin que els delictes imputats no tenen cabuda en el dret modern europeu. Personalment no ho veig, però no té cap importància. No retrec res a ningú –troba-t’hi!– ni en tinc cap dret. Ha anat així i, així tal com ha anat, la via per a sortir de la presó serà una solució individual, i la via per a tornar de l’exili serà col·lectiva. No tinc idea de dret, però els paperots que vénen de nord enllà, els que ens reconeixen com a minoria nacional amb tots els drets i uts, crec que seran més útils que inútils per als milers de represaliats pendents de processos judicials, els saquejats pel Tribunal de Cuentas o els perseguits malaltissament i reiterada per la fiscalia. I si m’equivoco i no és així, encara em quedarà una cosa clara per jugar-m’hi un sopar: que amb els indults aquests humiliants, reversibles com un anorac dels d’abans, l’estat espanyol se’n farà una col·lecció de vestits de gala per a anar anunciant pel món, tot magnànim, ell, que ja no cal amoïnar-se més pel conflicte amb els catalans, que circulin, que aquí no ha passat res, només quatre escarafalls d’uns victimistes exagerats.

The post Al carrer ningú no parla dels indults appeared first on VilaWeb.

Germà Bel: “Podem portar molta gent a passar gana per no ampliar l’aeroport”

Demà hi ha convocat un acte de més de dues-centes entitats a favor d’ampliar l’aeroport del Prat. De la Cambra de Comerç de Barcelona a Foment reclamen un acord entre les institucions catalanes per afavorir l’ampliació. Hi ha més veus que s’hi han mostrat en contra. Per parlar-ne, VilaWeb s’ha posat en contacte amb Germà Bel (1963), economista, ex-diputat i expert en infrastructures. És l’autor del llibre d’èxit Espanya capital París (la Campana), però també d’estudis especialitzats que lliguen vols internacionals i llocs de feina, com ara Arribar de pressa: la globalització, els vols intercontinentals i la localització de les seus, al Journal of Economic Geography 8 (2008). Bel defensa dos elements: si Barcelona està més ben connectada internacionalment amb vols de llarga distància, hi haurà empreses que s’establiran a la ciutat, amb feines de bons salaris. “La qüestió és aquesta, i no els turistes”. I en segon lloc, afirma que no serveix de res afegir una terminal si mantens les pistes velles. La clau és actuar sobre les pistes.

Germà Bel, en una imatge d’arxiu (fotografia: Adiva Koenigsberg). googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Germà Bel ampliaria l’aeroport?
—Aquest és un projecte de decisió col·lectiva. Però per fi ens adonem d’una situació: l’aeroport té una limitació, i no és marcada per l’espai de les terminals, sinó per la limitació de les pistes. Imagina’t que tens un garatge a casa, on cap un cotxe petit. I al camí que t’arriba a casa només hi poden circular cotxes petits. És un camí estret. Per què vols ampliar el garatge per tenir-hi cotxes grans, si la carretera continua essent petita? No hi podrien arribar. El problema de l’aeroport el tenim al camí que hi arriba. El problema és a les pistes. Una vegada amplies el camí, aleshores ja pots ampliar el garatge. La limitació de les pistes ve del fet que una pista és molt curta, que afecta flora i fauna a l’espai de la Ricarda. I una altra pista molesta uns veïns. Uns veïns que vull recordar que s’hi van instal·lar quan ja hi havia l’aeroport. És on hem d’actuar.

Frase: “L’aeroport té un problema perquè és a punt d’arribar a cinquanta-cinc milions de passatgers.”
—Els cinquanta-cinc milions que diuen que tenim a tocar no és el problema: és normal tenir un cert grau de congestió en dies concrets. Hi ha carreteres o autopistes que Divendres Sant van plenes, i la resta de l’any molt bé. No pots doblar l’autopista per un sol dia l’any. Amb les terminals actuals ja hi caben més passatgers. L’estrangulament de l’aeroport no ve de l’espai terminal, sinó de les pistes. I és important de veure quin és el primer obstacle. I no és la manca de terminal satèl·lit, sinó de pistes. Si no s’actua a les pistes, no té sentit una terminal satèl·lit.

Què vol dir “actuar”?
—Pots allargar la pista que passa per l’espai de la Ricarda. O pots fer un ús més intensiu de la pista, crec que és la tercera. Fent-ho, podràs tenir més vols i interconnectivitat amb vols de llarga distància.

I què hi guanya la ciutat si l’aeroport té més vols de llarga distància?
—La ciutat millora l’atracció com a centre d’activitat econòmica. Valor afegit. L’any 2008 vam escriure un article amb en Fageda, sobre això: Arribar de pressa: la globalització, els vols intercontinentals i la localització de les seus (Journal of Economic Geography 8, 2008). Sabem que Barcelona està per sota del que li correspondria pel pes demogràfic i econòmic. Està millor que fa quinze anys, això sí. Però està per sota del que podria estar. I per tant, limitem l’atracció de centres d’activitat econòmica de valor afegit. Tenim bona oferta de llarga distància, però cal que sigui aeroport on es puguin fer connexions. I això té a veure amb les pistes. Les operacions aeroportuàries fluides. És aquest el problema de les pistes.

L’ampliació no té a veure amb els turistes?
—No és una qüestió de turistes. No. És mentida. És una qüestió d’operacions complexes que fomenten la connectivitat d’una ciutat a llarga distància, creen llocs de treball i activitat empresarial i valor afegit.

Quins llocs de treball?
—Serveis tecnològics, serveis avançats, decisió empresarial. Les empreses instal·len seus, on van directius, als llocs on són més ben connectades. On hi ha les ambaixades i les multinacionals? A ciutats ben connectades. La Universitat de Chicago tenia un centre a Barcelona que al final el va dur a Londres perquè no podien arribar-hi directament. Ho van dir. Parlem d’aquesta mena de coses. Per això dic que la relació entre bones feines i aeroport és directa. I que el temps que tardes a arribar és important, i té valor. I la gent pren decisions en aquesta línia.

Donem feina a un directiu que ve de fora. I feines per als de Barcelona, quines hi hauria?
—Les dels qui tinguin la formació requerida. Si té bona formació i –gràcies a la connectivitat– hi ha empreses de nivell que s’instal·len a Barcelona, es podrà quedar. I si no, el català amb bona formació se n’haurà d’anar. Actualment es creen llocs de feina a Barcelona amb salaris alts, però no tenim prou gent formada per a accedir-hi. Ara, si pensem a tenir feines per als catalans pel sol fet de ser catalans, i no per la seva formació, aleshores és economia circular. Tancada. Les visions romàntiques de l’economia impliquen una visió autàrquica, de tancament. I recordo que al món l’economia autàrquica són els Borbons casant-se entre ells.

El vostre argument, doncs, és que la connectivitat portarà seus i feines de nivell a Barcelona.
—El meu argument és: quanta gent estem disposats a arruïnar, a retardar intervencions als hospitals, prenent mesures que eviten la creació de llocs de treball de qualitat, amb la recaptació fiscal corresponent, que permetria fer aquestes intervencions? Jo vull saber això: quants morts, quanta gana, i quantes oportunitats perdudes val no fer l’ampliació del port? El turisme d’entrompada està malament, el turisme de l’Hermitage està malament, portar empreses de qualitat està malament. Hi ha res que estigui bé?

Germà Bel, en una imatge d’arxiu (fotografia: Adiva Koenigsberg).

No vols tants turistes a Barcelona. Com ho fas?
—Apuges les taxes i els envies a Girona. En lloc de trenta i escaig per passatger, setanta en temporada alta. I cap a Girona. No parlem de turistes, parlem de capacitat d’atreure i desenvolupar feines d’alt valor afegit, algunes de les quals podran arreplegar catalans, i algunes, gent de fora. I encara farem una millora de l’espècie. Si demanem llocs de treball amb salaris alts i ens neguem a fer allò que facilita llocs de treball amb salaris alts, no fem sinapsi. La decisió sobre l’aeroport ha de ser informada. I aquí no parlem de més turistes, sinó de més avions de llarga distància. Els vols de llarga distància creen riquesa i llocs de feina amb valor afegit. Hem de jugar seriosament. Les ciutats de l’àrea metropolitana han de decidir quin model volen. És molt fàcil de dir que no, perquè tinc uns votants que viuen a prop de l’aeroport i s’hi oposen. I bloquejar. I això ho bloquejarà. Com sempre.

Fem la quarta pista, però no a Barcelona.
—El govern de la Generalitat ha de deixar-se de beneitures. Dir que farem la quarta pista a Girona, per evitar el problema amb els veïns és mentida. No ha funcionat enlloc del món. Dues excepcions, en una àrea concreta de trenta-vuit milions d’habitants. Ni ells no tenen serveis exprés. El govern ja no pot jugar al solitari. No faran una quarta pista perquè una quarta pista no funciona enlloc del món.

En contra de l’ampliació, hi veieu el problema ambiental?
—Hi ha una qüestió ambiental, que s’ha d’endreçar. Òbviament. Però no hi ha un problema ambiental molt gran. Mateu els ànecs, diuen. Mira, jo els ànecs els portaria al delta de l’Ebre. I que es barregin amb els altres. Ara són una endogàmia que acabarà destruïda. A mi m’agrada l’exemple de l’aeròdrom d’Alfés, a Lleida. Es va proposar d’ampliar aquest aeròdrom, abans de fer el nou aeroport d’Alguaire, però al final no es va ampliar l’aeròdrom perquè hi havia una colònia d’alosa becuda. Moixons. Cap a Alguaire. Jo, per cert, era contrari a l’una cosa i a l’altra. I quan ho deia quedava superguai, perquè anava contra l’aeroport. Però no hi anava per motius ecològics.

Doncs per què?
—Perquè destruïa vides de la gent de Lleida. A Alguaire, s’hi van invertir noranta-cinc milions d’euros per fer el nou aeroport, i ara i cada any se n’hi gasten quatre o cinc. I aquests milions han fet que gent hagi mort per falta d’intervenció quirúrgica, o han acabat desficiats perquè no han tingut serveis socials. Hem llançat cent cinquanta milions d’euros que haurien pogut anar a uns altres llocs. Ha impedit d’evitar que mori gent. Doncs vols creure’t que l’any 2007 les aloses becudes van desaparèixer? Putada. No s’amplia l’aeròdrom… i se’n van les aloses igualment! Doncs el 2016 ja en van veure quatre, a Alfés, i ara set. Es veu que les aloses van i tornen. Vols dir que no és bona idea enviar els ànecs a cardar a l’Ebre? Podem, si us plau, arribar a un acord sobre quin valor donem als ànecs i quines accions fem? Fem-ho. Perquè podem portar molta gent a passar gana per no ampliar l’aeroport. Quanta gent estem disposats a deixar sense feina per no tocar l’aeroport, amb les compensacions que siguin? Jo estic d’acord que l’aeroport es bloquegi si acceptem, això sí, viure d’una altra manera. Salaris de 1.000 euros, 1.200, assumir que la gent més capacitada se n’anirà i que ens quedem amb menys recursos públics.

Germà Bel, en una imatge d’arxiu (fotografia: Adiva Koenigsberg).

The post Germà Bel: “Podem portar molta gent a passar gana per no ampliar l’aeroport” appeared first on VilaWeb.

Toni Sala: “El risc de prendre mal és el meu concepte de la literatura”

L’escriptor Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969) acaba de publicar un nou llibre, Una família (l’Altra Editorial), en què fa un retrat d’una part de la seva família i ens parla d’una època. De fet, parla de la família per parlar d’ell mateix, també. Aquesta obra entronca amb el gran memorialisme que ja van escriure Pla, Sagarra, Ruyra o Gaziel.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El llibre comença amb una peça breu, que es pot llegir com un conte i que és una metàfora del llibre: Toni Sala és un nen i amb uns companys de jocs decideixen d’endinsar-se per la riera que va parar a la mar i que travessa tot Sant Feliu per sota. El llibre és com transitar per les profunditats d’una família, amb la basarda que significa i sense saber si hi haurà sortida. Al final, l’escriptor recupera la metàfora per retornar-nos al principi.

Perquè Una família no és l’aplec d’un grapat d’històries d’uns personatges amb vincle de sang, històries de vida i de mort. El llibre conté reflexions de molta profunditat. Com la que segueix, que resumeix amb lucidesa amb el que Toni Sala s’ha enfrontat: “Al llarg de la vida, anem entenent els nostres pares a mesura que anem trepitjant el seu mateix tros de camí. Com més anys fem, més superfície reflectim. Llegim els nostres pares a través nostre, però també ens llegim a través seu, també ells ens emmirallen. Si superem l’edat de la seva mort, el mirall ja no reflecteix res.”

Què us va fer decidir a escriure sobre la vostra família? És un tema difícil, dolorós i hi ha el risc de prendre mal.
—El risc de prendre mal és el meu concepte de la literatura. Si té això, que és veritat que ho té, doncs era gairebé obligat de fer-ho. És un llibre que gairebé ni he decidit de fer-lo. Com diu en Sergi Pàmies, me l’he fet a sobre. No m’ha costat gens de posar-lo sobre el paper, perquè tot el que hi ha està molt macerat, molt viscut. És un llibre d’algú de cinquanta anys que ja pot parlar des d’una maduresa, en el sentit que és un llibre que amb vint anys o trenta no hauria pogut escriure. Perquè aleshores encara hauria estat un llibre rabiós. En canvi ara, havent sigut pare i ja de tornada i amb el fet que són morts, em permetia fer-ho.

Era imprescindible que els vostres pares i el vostre avi fossin morts?
—Sí. El llibre parla del pare, la mare i l’avi. A l’àvia la vaig afegir per tancar el llibre i perquè hi hagués una simetria amb el començament, però en realitat no en parlo, perquè la meva àvia encara és viva, té cent anys. I quan li vaig portar el llibre em va dir: “Ah, ja me’l llegiré.” I estic segur que se’l llegirà. Aquest llibre podria tenir cent cinquanta pàgines més, les que vaig escriure sobre la meva àvia, però al final les vaig treure. Les vaig treure perquè el fet que no fos morta no permetia que la meva reflexió sobre ella fos prou interioritzada.

Voleu dir crear una distància?
—Més aviat crear una proximitat. Quan algú es mor ja és acabat, ja no et sorprendrà i ja ets tu qui el revius, l’encarnes. El fet que la meva àvia sigui viva no m’ha permès fer això. I segurament la part del llibre que està més aconseguida és la part del pare, perquè és qui fa més anys que és mort. Després, el meu avi i, després, la meua mare.

També ordeneu així els capítols.
—Sí, és un llibre que també es podria dir “Els enterraments” o “L’enterrador” (si ho poseu, no en vendré ni un, ha, ha, ha).

Hi ha algun llibre que us hagi servit de guia, de referent?
—No. Però després d’haver-lo escrit, sí que m’ha servit llegir les tragèdies gregues. M’han servit per a entendre el meu llibre. Perquè sovint quan escrius no saps gaire el què. El paper del lector és molt important, perquè fins que no comença a haver-hi gent que l’ha llegit, tu no saps què has escrit. Perquè és part de la teva feina arriscar-te i no fer una cosa buscant uns ingredients, una fórmula. Això no va així. I, per tant, vas desemparat fins que no tens lectors. Per a mi són més importants les lectures que pugui fer després per a entendre un llibre meu que les que pugui fer entremig, que són molt casuals. De fet, no us sabria dir quan he escrit aquest llibre. L’he escrit durant molt de temps.

L’heu escrit a trossos?
—La part de la meva àvia em va costar moltíssim d’escriure. No hi havia res pensat, vaig començar a buscar i van sortir tot d’històries. I és molt interessant des del punt de vista d’un historiador, perquè l’àvia té un munt d’històries amb exiliats, amb un pintor… Històricament és molt interessant, però literàriament, no, perquè no està interioritzat. En canvi, el que va passar amb el meu pare és de l’època de la meva adolescència i joventut, perquè quan ell es va morir jo només tenia vint-i-un anys i ara en tinc cinquanta-dos. Són trenta anys, mireu si he tingut temps d’anar-ho destil·lant.

I què vau descobrir amb les tragèdies gregues?
—Vaig descobrir que la família és el tema de les tragèdies gregues: pares, fills, el destí i la mort, evidentment. I una manera de confrontar la família amb la mort, que potser és el que hi ha a Una família. Pel que sigui, en els meus llibres sempre surt aquesta cosa de la mort. I és un bon mirall, un mirall net, que no deforma. La mort et parla molt de tu a tu, no hi ha engany possible, perquè la mort és definitiva, és radical, no la pots disfressar, és tan constitutiva com la vida. Si no fos per la mort, cap decisió tindria sentit. La mort fa que la vida tingui un sentit transcendental. Això a la tragèdia grega també es veu molt.

Parleu-me de la fotografia de la coberta del llibre. Sembla una família americana dels anys seixanta, setanta o vuitanta, però en els crèdits posa que pertany a la família Sala Isern. Aquest era l’hotel de la vostra família?
—És l’hotel nou. L’home que hi ha dins la piscina és el meu avi i la dona dreta, la meva mare. Aquesta foto és bestial, és un exemple de la vida i la relació que tenia la meua mare amb el meu avi. I la meua mare porta el vestit que es va fer ella mateixa per al meu casament. No és una foto tan antiga, és de cap allà el 2000. Ara, l’hotel sí que és fet als anys vuitanta. I la piscina és anterior.

Coberta del llibre.

Expliquem-ho bé: sou fill de fondistes per les dues bandes familiars.
—Sí, per part de l’àvia Isern, que tenien una fonda que es deia l’Empordanesa, i per part del pare, que tenien una fonda que es deia el Sabre. Passa que l’àvia es va casar amb un carreter, que era el meu avi, que en el llibre té molt de pes. L’avi era una mena d’emprenedor. Va aguantar amb els carros fins que es va fer impossible, a final dels seixanta, i aleshores va muntar una hípica a Platja d’Aro. I l’hotel dels meus pares va sorgir del fet que l’avi muntés una hípica amb unes habitacions. Mireu, ara tenim un president que ve de l’hostaleria, també. Això va sortint.

Com que sou nascut el 1969 a Sant Feliu de Guíxols, explicar la història d’una part de la vostra família també és explicar la història d’un moment concret, d’un territori concret. En aquest cas, el de la Vall d’Aro en el moment de l’adveniment del turisme i la transformació que això va significar.
—Aquí sempre tenim la idea que el turisme arriba amb els Jocs Olímpic del 1992 a Barcelona, però això ve d’abans. A la Costa Brava es va viure deu anys abans, el 1982, amb els mundials de futbol. En aquell moment arriba la massificació i és quan diria que la meva família decideix muntar l’hotel gros.

Llegim: “Les fondes encara no es deien hotel, encara no es tractava diferent la clientela local de la forastera. Les fondes mantenien la senzillesa i l’honestedat dels negocis humils, hi havia la intimitat de compartir un mateix sostre, i un agraïment mutu, de manera que era fàcil que els clients convidessin els fondistes a tornar-los la visita, perquè consideraven un favor el nostre tracte.”
—És el moment previ als tour operators. La gent venia amb cotxe. I era un negoci familiar, no era una cadena d’hotels. Hi ha una cosa que trobo molt interessant. Sant Feliu havia estat la segona capital del suro i a través del suro havia estat absolutament en contacte amb Europa, perquè moltes empreses del suro eren alemanyes i franceses i hi instal·laven la fàbrica. I sempre s’explica que en Garreta va arribar a fer les sardanes que va fer perquè li arribaven les partitures de Wagner directament d’Alemanya. O en Pla amb els viatges, o en Gaziel… Aquesta obertura a l’estranger, Sant Feliu ja la tenia. El meu avi, que tot i només ser un carreter estava en contacte amb aquest món del suro, quan va arribar el turisme, d’alguna manera ja havia fet el pont. Sant Feliu té una mena d’obertura cultural que no és teòrica, de llibre, sinó que és de contacte directe. Recordo que a casa venien molts nòrdics: un danès que col·leccionava segells i em parlava d’Ortega y Gasset, una italiana que em parlava de García Lorca…

Aquesta vida tan física, de contacte, de pell, en què més us va afavorir?
—Penso que si a casa meva hi hagués hagut llibres, una biblioteca, potser no m’hauria afavorit tant en la possibilitat que acabés dedicant-me a la literatura com el fet que a casa tingués accés a un món molt físic: els cavalls, la piscina, les estrangeres… Tothom que es dedica poc o molt als llibres ho nota, això: necessites l’experiència, has de sortir, t’has d’airejar. Jo sóc molt d’anar pel bosc. Una cosa i l’altra s’han de compensar d’alguna manera.

Però després, quan us poseu a escriure, feu literatura. No n’hi ha prou amb un bon grapat de records, i això ho mostreu d’una manera impressionant, per exemple, quan captureu la història del mirall que necessita el vostre pare, quan ja és a l’hospital amb càncer, i no demana un ‘mirall’ sinó que demana un ‘espill’.
—No hi ha res més literari que un mirall. I jo em vaig quedar amb aquesta escena, però vés a saber quantes coses em va demanar que no he tornat a recordar. D’experiències tothom en té, però el que importa és aquesta cosa física i saber detectar quines són literàries i quines no.

I en aquest cas de l’espill, és la metàfora i és la llengua.
—De tots els llibres que he escrit, aquest és on he tingut més possibilitats de fer servir l’idioma amb tota l’especificitat de la Vall d’Aro. El mateix gènere no tan sols t’ho permet sinó que t’ho demana. Jo m’inscric en un gènere en què he trobat la feina molt feta. Perquè és el gènere que va fer en Pla, en Gaziel, en Ruyra… Des del punt de vista d’un escriptor català, tenir un Pla, un Gaziel, un Ruyra és tenir molt d’avantatge, perquè ja tens el camí, perquè hi ha gent que ja ho ha fet molt bé. La literatura catalana clàssica, segurament, en una de les coses que excel·leix és en aquest tipus de llibre.

El personatge de l’avi és d’una gran potència. Un home ple d’arestes, contradictori, amb moltes cares. Tot i la duresa, l’autoritarisme i l’antipatia, és un personatge que no pots detestar completament.
—El meu avi era molt dur, era el que en deien tot un caràcter. Quan érem nens, l’admiràvem. En contrast amb el meu pare, el meu avi era el patriarca, la persona admirada, perquè també li agradava que l’admiressin. Tenia una gran potència d’atractiu. I té mèrit, perquè era un carreter orfe. Amb la guerra, té la sort de desertar, que l’agafin els republicans, el posin a la presó, i quan s’acaba la guerra li donen un carnet d’excautivo. És un carnet que jo encara guardo. Aleshores Sant Feliu era un poble de treballadors, de tapers, i no eren ni espanyolistes ni de dretes. Era una ciutat republicana. Quan van arribar els franquistes, no van trobar gent per a dirigir el poble i van acabar posant un alcalde de fora. El meu avi ho va aprofitar perquè li donessin la concessió de les escombraries i del transport dels morts i tirar endavant la família. Aquest és el paper dels catalans, per això té tanta importància la família.

Què voleu dir?
—Segurament ara tornarem a això, a la família i a la defensa de la família. Quan falla el govern i falla l’estructura nacional, la gent es replega en la família. Per als països que han estat sotmesos, la família és molt important. Perquè la família és una unitat política, també. És un dret de defensa.

En un moment com el que vivim, on falla una mica tot, la família serà el refugi?
—Naturalment. Hem perdut una guerra. Tot això que es diu dels presos polítics i del retorn a la sentimentalitat. Els lligams gairebé afectius, perquè els racionals fallen i les estructures abstractes han cedit, han perdut.

Toni Sala a l’hípica de la seva germana, a Llagostera. Fotografia: Anna Sala.

Ens trobem en una etapa de tancament, de micromón?
—A més a més, això ja ha passat: quan en Sagarra fa les Memòries o en Pla El quadern gris, també hi té a veure la situació de defensa de la cultura. És com si t’haguessin anat arraconant. Si ens mirem l’any 2016, és un moment d’exteriorització, de manifestacions, banderes… Ara, en canvi, som en un moment de replegament, de derrota i que se salvi qui pugui. I d’un sentiment també d’haver estat traïts. I quan et sents traït, et refugies en la sang. I crec que aquí tornarem a la família, ocupant també un paper que no li correspon i és fotut, que és polític, sicilià. Ens defensem des de la família perquè no tenim unes estructures polítiques que ho puguin fer. No podem funcionar normalment.

Però el llibre no es diu “La família” sinó “Una família”, i aquest “una” és un matís molt important, perquè permet la col·lectivitat.
—Evidentment que totes les famílies s’assemblen. I molta gent m’ha dit que s’hi reconeix, tot i ser una família tan específica, perquè és una família, diries d’entrada, molt especial. Però a diferència del que diu Tolstoi a Anna Karènina, que “totes les famílies felices s’assemblen i cada família infeliç ho és a la seva manera”, potser és al contrari: que totes les famílies infelices són igual. De felices no en conec cap, però si n’hi ha alguna deu ser superespecial. És lògic, perquè entre tu i el món sempre hi ha la família i has de trencar aquest vincle per sortir al món i això és dolorós.

El fet de perdre el pare de jove és un fet determinant en la vida.
—Em sembla que és Vargas Llosa qui ho diu, que el fet d’haver perdut els pares quan són joves ha ajudat escriptors a escriure, potser perquè en tens més necessitat. Potser l’escriptura és una substitució del pare, una comunicació molt íntima.

El personatge del vostre pare, deixeu-m’ho dir així, personatge…
—…és que ho és, perquè tot el que en dic és la meva percepció.

Per cert, en aquest llibre tothom treballa molt. La vostra família és feta de pencaires i és un dels elements que connota el llibre.
—Sí, és una cosa normal. És cultura pagesa. Hi ha una manera de fer que arriba fins avui.

Una altra frase de pes que trobem a Una família, tornant a aquell primer turisme i el tancament que es vivia sota el franquisme: “Els estrangers eren el primer contacte amb la civilització.” Si hi afegim que a la vostra família la religió no hi entrava o tenia un pes molt secundari, teníeu un gran avantatge amb relació al tancament de la societat en general.
—Eren una cosa lluminosa, els estrangers. I no, no eren gens catòlics, a casa. A casa eren grecs. M’ho va fer veure en Gaziel, perquè no som catòlics ben bé. Gaziel diu que veient les roques de la Costa Brava, no li costa gens imaginar-se l’Ulisses. I jo crec que a un nivell molt profund també hi és, això. És clar, això és Empúries i és el que els noucentistes reivindiquen per als catalans. També hi ha la cosa de la confrontació amb la mort, de tenir la mort sempre molt present. Perquè si no ho mires des d’un punt de vista tenebrós, que seria la visió catòlica i de por de la mort; si mires la mort des d’un punt de vista grec, és el contrari: la vida pren tot el sentit i és més intensa justament perquè hi ha la mort. La por de la mort s’ha vist molt amb l’epidèmia: ens hauríem deixat esclavitzar per la vida despullada, la vida nua, biològica. Però un home és alguna cosa més que una vida biològica.

The post Toni Sala: “El risc de prendre mal és el meu concepte de la literatura” appeared first on VilaWeb.

Thomas Laimgruber: “Tenim problemes d’intolerància i sabem que els casquets són una maenaça”

“Sóc l’únic regidor de Compromís de la comarca de l’Alt Palància, una comarca molt castellanoparlant. A Caudiel, Vox va superar el PP en les últimes eleccions generals. Estem a l’oposició. Hem tingut algun conflicte i sabem que això és una amenaça”.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Thomas Laimgruber atén a VilaWeb per telèfon mentre intenta collir les carlotes ecològiques que ha de posar en una caixa del grup de consum. Al seu camp d’una hectàrea i mitja també hi ha la policia judicial que intenta trobar pistes per saber qui li ha deixat set beines de bala del calibre 38. “No són d’escopeta de cacera”, diu Laimgruber, és un missatge clar.

La primera denúncia a la Guàrdia Civil l’ha posat aquest dilluns a migdia quan en eixir del camp ha trobat les restes de tres projectils. Quan hi ha tornat, ja amb la policia, n’hi havia tres més. I encara, un poc més tard, la seua dona, Francesca, n’ha trobada una altra. Set beines.

Li preguntem si ell o la seua dona han rebut amenaces. “Amenaces, no. Hem tingut conflictes per la nostra activitat política. Per exemple, organitzem una taula d’anglès i venen i ens la boicoten amb crits d’’Arriba España’.

El regidor, d’origen austríac, diu que arran de denunciar aquestes coses a les xarxes socials, la intolerància cap a ell i les activitats que fa s’ha accentuat. “L’ambient es fa cada vegada més estrany. Fa unes setmanes estàvem a la plaça del poble parlant tranquil·lament. Érem tres. Dos parlàvem valencià i l’altre en castellà, sense cap problema, i una persona del costat s’alça i ens recrimina: ‘aquí hablamos castellano,  por què teneis que hablar valenciano?’”.

Thomas Laimgruber és el primer regidor de Compromís en la història de Caudiel, una localitat que sempre, excepte en una legislatura, ha estat governada pel PP.  “El que ha passat avui em fa qüestionar certes coses. Com funciona avui en dia, en el segle XXI, un poble del món rural. És brutal i increïble. La veritat és que estem flipant. Tota la vida dient que eixe poble està infestat de gent intolerant, i la gent dient-me, no, tots els pobles… i jo crec que no, que a Caudiel la gent és molt d’extrema dreta”.

Laimgruber ha fet pública la troballa al seu mur de Facebook amb un missatge per als que li han posat les beines, que no els té por.

The post Thomas Laimgruber: “Tenim problemes d’intolerància i sabem que els casquets són una maenaça” appeared first on VilaWeb.

Del IESE a ESADE, amb l’aeroport de protagonista

“Un miler de representants de la societat civil i del sector empresarial català ha assistit avui a un acte acadèmic convocat per reclamar millores a l’aeroport de Barcelona i més presència de vols intercontinentals. L’acte ha estat convocat per la Cambra de Comerç de Barcelona, Foment del Treball i el RACC i s’ha fet a l’escola de negocis IESE. Germà Bel, catedràtic d’economia aplicada de la UB, ha dit que amb l’acte d’avui es volia demanar el millor aeroport possible per a Barcelona. Bel ha assegurat que no es pretén que el Prat sigui un aeroport de connexió, redistribuïdor de vols, com el de Frankfurt, sinó que tingui una plataforma de vols intercontinentals. Ara com ara, és el vuitè aeroport d’Europa en trànsit agregat, però ocupa el lloc 25è o 30è en vols intercontinentals.”

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Aquestes línies corresponen a una crònica d’agència del dia 2 de març de 2007, fa catorze anys. I ha plogut molt de llavors ençà, però demà passat es repetirà l’acte, aquesta vegada a ESADE, amb el mateix motiu de fons, l’aeroport.

Va servir de res aquell acte del 2007? Al cap de deu anys, Germà Bel declarava a La Vanguardia que, tot i que l’acte del IESE no havia tingut efecte en el govern espanyol, “va significar el principi d’un canvi en la societat catalana, que va començar a conscienciar-se del gran potencial de l’aeroport i de la importància de les infrastructures”. Per Bel, gràcies a l’acte es va posar un cost polític a una infrastructura molt important. Tanmateix, afegia: “Tot i que la gestió individualitzada era la millor manera de gestionar l’aeroport, ni es va aconseguir ni s’aconseguirà mai.”

I, efectivament, continua a les mans d’AENA. Però vet aquí que, arran de les discordances  entre els partits polítics i de la negativa a l’ampliació de l’Ajuntament de Barcelona, ha renascut l’esperit del IESE i ara se’n va a ESADE, però amb moltes més entitats al darrere. Entre els convocants a l’acte de dimecres, 2 de juny, hi ha les patronals Foment del Treball, PIMEC, la Cambra de Comerç de Barcelona, Barcelona Tech City, Mobile World Capital, el Cercle d’Economia, el Círculo Ecuestre, el RACC, ESADE i Barcelona Global. En total, més de dues-centes entitats. Totes demanen que es confirmi l’ampliació de les instal·lacions per reforçar el Prat com a hub internacional.

Al document de convocatòria es diu que per assolir la recuperació i la consolidació de les connexions intercontinentals de Catalunya, és imprescindible que les institucions i els agents del territori arribin a un acord, perquè “esdevingui una realitat la inversió de 1.700 milions d’euros que AENA ha compromès per al desenvolupament de l’aeroport, que inclou la construcció d’una nova terminal i actuacions vinculades per a utilitzar la capacitat aprovada al pla director vigent per al camp de vol, com ara l’allargament de 500 metres a la tercera pista. Aquesta inversió, a més, generaria 20.000 llocs de treball”.

Per què és tan important i per què es fa la mobilització? Molt simple. N’hi ha prou de veure les xifres que ha fet la Cambra, en què explica que a l’aeroport de Barcelona hi hagué un augment mitjà de trànsit anual del 5,3% durant el període 2000-2019, que va fer que passés de 19,5 milions de passatgers a 52,7 en aquests vint anys, i que els deu últims anys dupliqués el trànsit internacional. El màxim estimat que pot gestionar amb les instal·lacions actuals és de 55 milions. A més, el 2019 va ser el sisè aeroport de la Unió Europea en volum de trànsit.

Fa poc que el Laboratori d’Economia Aplicada AQR-Lab de la Universitat de Barcelona ha fet l’estudi d’impacte econòmic de l’aeroport: amb dades del 2018, el nombre de treballadors ocupats directes és de 38.117 i de 218.181 com a efecte global. La contribució al PIB de Catalunya és d’un 6,8%. Si es fes l’ampliació, la contribució pujaria al 9%. Realment, això no es pot deixar perdre per discrepàncies entre partits i municipis.

Quin problema hi ha? Per què hi ha tanta por de perdre aquest tren de 1.700 milions? AENA ha dit que vol que hi hagi consens general per a fer la inversió. I, de moment, no és que hi hagi discrepàncies entre institucions, sinó que n’hi ha dins l’Ajuntament de Barcelona… I ja veurem a la Generalitat. Ja he dit que Ada Colau ha dit que no. Si la línia que segueix ERC és la mateixa que la del seu grup municipal barceloní, imperarà la negativa també a la Generalitat? No ho sé. Més ambigua –i per a mi, sorprenent– va ser la posició de Junts per Catalunya, que va optar per l’abstenció mentre demanava que tots els agents implicats s’asseguessin per cercar un acord majoritari. Segons que es va dir, hi hauria d’haver el Ministeri de Transports espanyol, però també el de Transició Ecològica, juntament amb la Generalitat, l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i els ajuntaments de Barcelona i del Prat. Què farà la Generalitat?

I els socialistes? En principi, estan d’acord amb l’ampliació, però no van voler entrar en l’embolic i van tirar la pilota enlaire, tot destacant la necessitat de tenir el vist-i-plau de la Unió Europea per a complir les compensacions ambientals proposades. Bé, un altre agent per a la taula del consens. En realitat, és l’última baula de la cadena, però és fonamental: la Comissió Europea és l’administració que té la clau del projecte d’AENA, perquè la prolongació de la tercera pista afecta la Ricarda, un espai natural amb la màxima protecció possible. Tanta, que qualsevol modificació en aquests terrenys pertanyents a la xarxa Natura 2000 ha de tenir el vist-i-plau de Brussel·les. I la possibilitat de fer-hi modificacions és recollida en la legislació europea, però el procediment és molt rigorós i exigent.

Ves per on, la Ricarda és la clau de milers de llocs de feina i d’una part gens negligible del futur de Catalunya! Segons la nota que va passar ahir la Cambra –i que publicà VilaWeb–, un dels principals arguments contraris a allargar cinc-cents metres la pista curta és precisament la invasió de la Ricarda. Per això, les entitats signants manifesten que l’ampliació de l’aeroport ha de ser “perfectament compatible amb la protecció de la biodiversitat mitjançant l’adopció de les mesures compensatòries adequades i proporcionades”. I afegeixen: “Cal un diàleg sincer entre les administracions i les associacions implicades que permeti la recerca del consens i l’adopció que millori la situació de partida econòmicament i ambiental.”

Al mateix temps, fan una crida a AENA perquè es comprometi amb les compensacions i amb la creació d’un nou espai natural del delta del Llobregat. “L’ampliació de l’aeroport s’ha de fer amb respecte ple a l’ordenament jurídic, català, espanyol i europeu en general i especialment de protecció de la biodiversitat, amb plena seguretat jurídica”, diu el text.

Els ajuntaments de Gavà i Castelldefels s’oposen a l’ampliació, però el de Viladecans hi està d’acord. Curiós, perquè tots tres en són afectats. Diverses entitats ecologistes també s’oposen aferrissadament a l’ampliació per motius diversos, tots en relació amb la Ricarda i el soroll, i s’han agrupat sota una plataforma, Zeroport, per a frenar aquests plans. A més, hi ha sempre al fons les queixes veïnals per l’impacte acústic dels avions. No vull entrar –perquè desconec el camp– en el món de les bestioles i plantes que puguin resultar afectades, si bé sembla que AENA té previst de posar uns altres terrenys a la seva disposició i ajuntaments com el de Viladecans acceptarien de cedir-los. Quant al problema del soroll, que no dubto que és molt molest, sempre m’he preguntat si quan la gent s’hi va fer la casa, o la hi va comprar, no hi havia aeroport. Crec que sí. I no ho entenc gaire, això, de comprar una casa al costat d’un polvorí i després demanar que l’eliminin perquè pot explotar.

En definitiva, som davant una cruïlla que no hauria de ser tan problemàtica. Aquesta vegada és qüestió interna, això sí, amb Brussel·les al fons. No sé quina repercussió tindrà l’acte de dimecres entre els opositors a l’ampliació. Però seria bo que els polítics se’n fessin ressò i que recordessin que el bé comú passa per damunt dels problemes particulars o dels partits. I que maximitzar-lo és la seva feina. Per això hi són i per això cobren.

The post Del IESE a ESADE, amb l’aeroport de protagonista appeared first on VilaWeb.

Report diari sobre el coronavirus: El país no declara cap mort les últimes 24 hores. Les Illes acomiaden el confinament nocturn

Si voleu rebre aquest report diari de VilaWeb sobre el coronavirus 2019 al vostre correu, cada dia a les 20.00, podeu apuntar-vos-hi. El cap de setmana s’enviarà excepcionalment, segons l’actualitat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En dies com els que vivim, és més necessari que mai defensar un periodisme independent i sense por de ser crítics amb el poder. Si voleu donar suport al model de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors.

Què ha passat avui?

Cap territori dels Països Catalans no ha registrat cap mort durant aquestes últimes vint-i-quatre hores. Ni a Andorra, ni al Principat, ni al País Valencià, ni a les Illes no s’ha notificat cap víctima mortal des d’ahir. Aquestes dades s’han de llegir amb precaució, perquè no són definitives i aquests dies vinents poden variar.

Tanmateix, la dinàmica positiva és un fet. Entre les dades consolidades, es pot afirmar que el primer dia sense morts a Catalunya va ser el 27 de maig. Això no passava d’ençà del 5 de juliol, gairebé fa un any. A Andorra l’últim mort fou el 2 de maig, fa un mes; a les Illes el dia 18; i al País Valencià les darreres víctimes comptabilitzades corresponen a principi d’any.

Les Illes Balears deixaran enrere el confinament nocturn –vigent des de l’octubre– diumenge. El govern de Francina Armengol havia allargat la restricció durant un mes, amb l’aval del Tribunal Superior de Justícia, però la bona situació epidemiològica i l’arribada de l’estiu ja la feien insostenible.

Per tant, a partir del 6 de juny, la limitació de la mobilitat entre mitjanit i les sis del matí deixarà de ser efectiva. D’una altra banda, el portaveu de l’executiu, Iago Negueruela, ha explicat que també s’ampliaran els límits de les reunions familiars i socials, que passaran de vuit persones a quinze a l’exterior, i de sis a deu dins els domicilis.

A Catalunya Nord la vaccinació ha entrat en una nova fase. Avui tots els adults més grans de divuit anys ja poden rebre la dosi contra el coronavirus i s’elimina qualsevol limitació sobre l’edat o l’estat de salut del pacient. Per agilitar aquest procés les farmàcies també administren les dosis de Moderna –AstraZeneca i Janssen són reservades a més grans de cinquanta-cinc anys. La vaccinació amb Pfizer és reservada als centres especialitzats.

Quin és el recompte actual d’afectats i morts?

Als Països Catalans hi ha 1.097.281 casos, 30.891 morts i hi ha 308 pacients a les UCI.

Cliqueu sobre el nom del territori per consultar les webs amb les dades oficials [Catalunya | País Valencià | Illes | Catalunya Nord | Andorra].

A tot el món, les darreres xifres són de 171.232.029 casos confirmats i 3.560.968 morts. Del total de casos, 153.514.018 ja es consideren guarits, segons dades de Worldometer. Els cinc estats més afectats són:

–Els Estats Units d’Amèrica, amb 34.043.573 casos i 609.556 morts;
–L’Índia, amb 28.161.668 casos i 331.607 morts;
–El Brasil, amb 16.515.120 i 462.092 morts;
–L’estat francès, amb 5.666.113 casos i 109.402 morts;
–Turquia, amb 5.242.911 casos i 47.405 morts.

–A l’estat espanyol hi ha 3.678.390 casos i 79.953 morts.

La píndola de Jordi Goula: “Del IESE a ESADE, amb l’aeroport de protagonista”

“Un miler de representants de la societat civil i del sector empresarial català ha assistit avui a un acte acadèmic convocat per reclamar millores a l’aeroport de Barcelona i més presència de vols intercontinentals. L’acte ha estat convocat per la Cambra de Comerç de Barcelona, Foment del Treball i el RACC i s’ha fet a l’escola de negocis IESE. Germà Bel, catedràtic d’economia aplicada de la UB, ha dit que amb l’acte d’avui es volia demanar el millor aeroport possible per a Barcelona. Bel ha assegurat que no es pretén que el Prat sigui un aeroport de connexió, redistribuïdor de vols, com el de Frankfurt, sinó que tingui una plataforma de vols intercontinentals. Ara com ara, és el vuitè aeroport d’Europa en trànsit agregat, però ocupa el lloc 25è o 30è en vols intercontinentals.”

Aquestes línies corresponen a una crònica d’agència del dia 2 de març de 2007, fa catorze anys. I ha plogut molt de llavors ençà, però demà passat es repetirà l’acte, aquesta vegada a ESADE, amb el mateix motiu de fons, l’aeroport.

Va servir de res aquell acte del 2007? Al cap de deu anys, Germà Bel declarava a La Vanguardia que, tot i que l’acte del IESE no havia tingut efecte en el govern espanyol, “va significar el principi d’un canvi en la societat catalana, que va començar a conscienciar-se del gran potencial de l’aeroport i de la importància de les infrastructures”. Per Bel, gràcies a l’acte es va posar un cost polític a una infrastructura molt important. Tanmateix, afegia: “Tot i que la gestió individualitzada era la millor manera de gestionar l’aeroport, ni es va aconseguir ni s’aconseguirà mai.”

I, efectivament, continua a les mans d’AENA. Però vet aquí que, arran de les discordances  entre els partits polítics i de la negativa a l’ampliació de l’Ajuntament de Barcelona, ha renascut l’esperit del IESE i ara se’n va a ESADE, però amb moltes més entitats al darrere. Entre els convocants a l’acte de dimecres, 2 de juny, hi ha les patronals Foment del Treball, PIMEC, la Cambra de Comerç de Barcelona, Barcelona Tech City, Mobile World Capital, el Cercle d’Economia, el Círculo Ecuestre, el RACC, ESADE i Barcelona Global. En total, més de dues-centes entitats. Totes demanen que es confirmi l’ampliació de les instal·lacions per reforçar el Prat com a hub internacional.

Al document de convocatòria es diu que per assolir la recuperació i la consolidació de les connexions intercontinentals de Catalunya, és imprescindible que les institucions i els agents del territori arribin a un acord, perquè “esdevingui una realitat la inversió de 1.700 milions d’euros que AENA ha compromès per al desenvolupament de l’aeroport, que inclou la construcció d’una nova terminal i actuacions vinculades per a utilitzar la capacitat aprovada al pla director vigent per al camp de vol, com ara l’allargament de 500 metres a la tercera pista. Aquesta inversió, a més, generaria 20.000 llocs de treball”.

Per què és tan important i per què es fa la mobilització? Molt simple. N’hi ha prou de veure les xifres que ha fet la Cambra, en què explica que a l’aeroport de Barcelona hi hagué un augment mitjà de trànsit anual del 5,3% durant el període 2000-2019, que va fer que passés de 19,5 milions de passatgers a 52,7 en aquests vint anys, i que els deu últims anys dupliqués el trànsit internacional. El màxim estimat que pot gestionar amb les instal·lacions actuals és de 55 milions. A més, el 2019 va ser el sisè aeroport de la Unió Europea en volum de trànsit.

Fa poc que el Laboratori d’Economia Aplicada AQR-Lab de la Universitat de Barcelona ha fet l’estudi d’impacte econòmic de l’aeroport: amb dades del 2018, el nombre de treballadors ocupats directes és de 38.117 i de 218.181 com a efecte global. La contribució al PIB de Catalunya és d’un 6,8%. Si es fes l’ampliació, la contribució pujaria al 9%. Realment, això no es pot deixar perdre per discrepàncies entre partits i municipis.

Quin problema hi ha? Per què hi ha tanta por de perdre aquest tren de 1.700 milions? AENA ha dit que vol que hi hagi consens general per a fer la inversió. I, de moment, no és que hi hagi discrepàncies entre institucions, sinó que n’hi ha dins l’Ajuntament de Barcelona… I ja veurem a la Generalitat. Ja he dit que Ada Colau ha dit que no. Si la línia que segueix ERC és la mateixa que la del seu grup municipal barceloní, imperarà la negativa també a la Generalitat? No ho sé. Més ambigua –i per a mi, sorprenent– va ser la posició de Junts per Catalunya, que va optar per l’abstenció mentre demanava que tots els agents implicats s’asseguessin per cercar un acord majoritari. Segons que es va dir, hi hauria d’haver el Ministeri de Transports espanyol, però també el de Transició Ecològica, juntament amb la Generalitat, l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i els ajuntaments de Barcelona i del Prat. Què farà la Generalitat?

I els socialistes? En principi, estan d’acord amb l’ampliació, però no van voler entrar en l’embolic i van tirar la pilota enlaire, tot destacant la necessitat de tenir el vist-i-plau de la Unió Europea per a complir les compensacions ambientals proposades. Bé, un altre agent per a la taula del consens. En realitat, és l’última baula de la cadena, però és fonamental: la Comissió Europea és l’administració que té la clau del projecte d’AENA, perquè la prolongació de la tercera pista afecta la Ricarda, un espai natural amb la màxima protecció possible. Tanta, que qualsevol modificació en aquests terrenys pertanyents a la xarxa Natura 2000 ha de tenir el vist-i-plau de Brussel·les. I la possibilitat de fer-hi modificacions és recollida en la legislació europea, però el procediment és molt rigorós i exigent.

Ves per on, la Ricarda és la clau de milers de llocs de feina i d’una part gens negligible del futur de Catalunya! Segons la nota que va passar ahir la Cambra –i que publicà VilaWeb–, un dels principals arguments contraris a allargar cinc-cents metres la pista curta és precisament la invasió de la Ricarda. Per això, les entitats signants manifesten que l’ampliació de l’aeroport ha de ser “perfectament compatible amb la protecció de la biodiversitat mitjançant l’adopció de les mesures compensatòries adequades i proporcionades”. I afegeixen: “Cal un diàleg sincer entre les administracions i les associacions implicades que permeti la recerca del consens i l’adopció que millori la situació de partida econòmicament i ambiental.”

Al mateix temps, fan una crida a AENA perquè es comprometi amb les compensacions i amb la creació d’un nou espai natural del delta del Llobregat. “L’ampliació de l’aeroport s’ha de fer amb respecte ple a l’ordenament jurídic, català, espanyol i europeu en general i especialment de protecció de la biodiversitat, amb plena seguretat jurídica”, diu el text.

Els ajuntaments de Gavà i Castelldefels s’oposen a l’ampliació, però el de Viladecans hi està d’acord. Curiós, perquè tots tres en són afectats. Diverses entitats ecologistes també s’oposen aferrissadament a l’ampliació per motius diversos, tots en relació amb la Ricarda i el soroll, i s’han agrupat sota una plataforma, Zeroport, per a frenar aquests plans. A més, hi ha sempre al fons les queixes veïnals per l’impacte acústic dels avions. No vull entrar –perquè desconec el camp– en el món de les bestioles i plantes que puguin resultar afectades, si bé sembla que AENA té previst de posar uns altres terrenys a la seva disposició i ajuntaments com el de Viladecans acceptarien de cedir-los. Quant al problema del soroll, que no dubto que és molt molest, sempre m’he preguntat si quan la gent s’hi va fer la casa, o la hi va comprar, no hi havia aeroport. Crec que sí. I no ho entenc gaire, això, de comprar una casa al costat d’un polvorí i després demanar que l’eliminin perquè pot explotar.

En definitiva, som davant una cruïlla que no hauria de ser tan problemàtica. Aquesta vegada és qüestió interna, això sí, amb Brussel·les al fons. No sé quina repercussió tindrà l’acte de dimecres entre els opositors a l’ampliació. Però seria bo que els polítics se’n fessin ressò i que recordessin que el bé comú passa per damunt dels problemes particulars o dels partits. I que maximitzar-lo és la seva feina. Per això hi són i per això cobren.

La redacció de VilaWeb us recomana avui aquests articles i enllaços:

–VilaWeb: Els cinc envits pendents abans de tornar del tot a la normalitat
–Asia Times: La teoria de la fuita del laboratori de Wuhan torna amb conseqüències (en anglès)
–Franceinfo: Són justificades les preocupacions relacionades amb la creació del passaport sanitari? (en francès)
–Aljazeera: “No tornar a la normalitat”: 43.000 nens nord-americans han perdut a un dels seus pares a causa de la covid (en anglès)
–The Guardian: La variant de la covid-19 de l’Índia s’estén per Anglaterra, segons les dades (en anglès)

Quines han estat les notícies més destacades sobre la crisi que us hem ofert avui:

El Vietnam farà proves multitudinàries per a detectar la “variant híbrida” del coronavirus
Les Illes deixaran enrere el confinament nocturn diumenge

Els enllaços i les dades a tenir sempre a mà:

Quines són les restriccions al País Valencià?
Quines són les mesures contra la covid-19 a Catalunya?
[MAPA] Així evoluciona la campanya de vaccinació a tot el món
He tingut contacte amb un positiu de covid-19, però ja m’havien vaccinat: he de fer quarantena?
Així és el consentiment escrit per a rebre la segona dosi d’AstraZeneca
En marxa la vaccinació de persones entre 50 anys i 59 a Catalunya: com demanar hora?
Passaport covid: què en sabem i quan entrarà en vigor?
Vacances 2021: on podrem viatjar i fer turisme tot i la covid?

–Vegeu la informació de la Generalitat Valenciana. Telèfon d’informació: 900 300 555
–Vegeu la informació de la Generalitat de Catalunya. Telèfon d’informació: 061
–Vegeu la informació del Govern de les Illes Balears. Telèfon d’informació: 061
–Vegeu la informació del Govern d’Andorra. Telèfon de cita prèvia: 821 955
–Vegeu la informació de l’estat espanyol
–Vegeu la informació de l’estat francès
–Vegeu la informació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)

The post Report diari sobre el coronavirus: El país no declara cap mort les últimes 24 hores. Les Illes acomiaden el confinament nocturn appeared first on VilaWeb.

La manifestació de l’Orgull torna a València el 28 de juny amb la reivindicació trans com a eix central

Lambda, entitat de defensa dels drets LGBT, ha anunciat la convocatoria d’una manifestació per l’Orgull a València el 28 de juny, amb el lema ‘Els drets trans són drets humans’. “És el moment de fer pressió social per a aconseguir l’aprovació d’una llei que marcarà la diferència en la vida de les persones trans”, ha afirmat Nhabi, coordinadora del grup d’atenció en temes trans (GATT) de Lambda.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Cinquanta anys de la revolta de Stonewall, la nit que el col·lectiu LGTB va dir prou

La manifestació d’enguany ve condicionada per les restriccions sanitàries, per la qual cosa no serà possible de celebrar la festa final a la plaça de l’Ajuntament. La manifestació tindrà com a punt de concentració l’Albereda, entre el Pont del Real i el Pont de l’Exposició, a les 20.00, i finalitzarà al carrer Xàtiva, amb la lectura d’un manifest. 

La data reivindica l’origen històric d’aquest dia que beu dels disturbis d’Stonewall als Estats Units d’Amèrica, quan dones trans encapçalaren l’enfrontament contra la policia i contra l’abús legislatiu que suposava atacar qualsevol persona fora de la norma heteropatriarcal blanca.

 

 

The post La manifestació de l’Orgull torna a València el 28 de juny amb la reivindicació trans com a eix central appeared first on VilaWeb.

Mariàngela Vilallonga, nova presidenta de la fundació Prudenci Bertrana

L’ex-consellera de Cultura Mariàngela Vilallonga ha estat nomenada avui presidenta de la fundació Prudenci Bertrana. El patronat de la fundació l’ha triat per unanimitat en una reunió telemàtica i substitueix Joan Domènech que va accedir a la presidència de la fundació el 5 de novembre de 2014.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Mariàngela Vilallonga va ser consellera de Cultura entre el 24 de març de 2019 (per substituir Laura Borràs que va passar a ser candidata al congrés espanyol) i el 3 de setembre de 2020 va ser substituïda per Àngels Ponsa. També és catedràtica a la Universitat de Girona (UdG) i entre el 2017 i el 2019 va ser vice-presidenta segona de l’Institut d’Estudis Catalans.

The post Mariàngela Vilallonga, nova presidenta de la fundació Prudenci Bertrana appeared first on VilaWeb.

La Xina permetrà de tenir tres fills com a resposta a l’envelliment de la població

El govern de la Xina ha anunciat avui que permetrà de tenir tres fills a les parelles, un canvi de les dures polítiques de natalitat que té l’objectiu de “respondre a l’envelliment de la població” al gegant asiàtic.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El Comitè Polític del Partit Comunista Xinès ha adoptat la decisió i ha ressaltat que entre els objectius figuren el de “millorar l’estructura poblacional” i el de “preservar els avantatges en recursos humans”. Així, ha destacat que es milloraran les polítiques sobre naixements, ha incidit que es permetrà de tenir tres fills, a més d’optar per endarrerir l’edat de jubilació.

L’Oficina Nacional d’Estadístiques de la Xina ha indicat que durant el 2020 van néixer dotze milions de persones, un descens respecte dels 14,6 milions del 2019, amb un descens fins als 1,3 fills per dona.

Les autoritats xineses han reformat aquests darrers anys les dures polítiques de natalitat, que durant anys van impedir tenir més d’un fill a les famílies. Així, el 2016 van autoritzar que les parelles tinguessin un segon fill.

The post La Xina permetrà de tenir tres fills com a resposta a l’envelliment de la població appeared first on VilaWeb.

Cèlia Cañellas i Rosa Toran guanyen el premi Bones Lletres d’Assaig Humanístic amb un treball sobre Hilda Agostini

Cèlia Cañellas i Rosa Toran han guanyat el primer premi Bones Lletres d’Assaig Humanístic amb un treball sobre Hilda Agostini (Tarragona, 1890 – París, 1976). El jurat, format per Lola Badia, Judit Carrera, Marta Segarra, Sergio Vila-Sanjuán i Borja de Riquer, va triar per majoria entre les sis obres presentades ‘A la recerca de Hilda Agostini: del lliurepensament a la maçoneria, del republicanisme a l’antifeixisme’. L’obra es publicarà a l’octubre. La Reial Acadèmia de les Bones Lletres i Edicions 62 van anunciar a final del 2020 el guardó anual d’assaig per a obres originals i inèdites en català dotat amb sis mil euros.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El jurat ha destacat l’aportació que suposa aquest assaig pel que fa “a la maçoneria femenina, un camp ben desconegut, i el fet que posi en valor el paper de les mestres renovadores i de l’associacionisme femení per a la integració de les dones en la vida social i pública ciutadana dels anys vint i trenta del segle XX; el retrat d’una època vibrant”.

Filla d’un empresari i agent consular americà, protestant i maçó, i d’una jove de Reus, de família procedent del camp de Tarragona, Hilda Agostini Banús, protestant i maçona, mestra i política, va ser una dona activa i compromesa que va participar amb empenta en els projectes renovadors i de progrés de la societat catalana els anys 20 i 30 del segle XX.

Mestra tarragonina, va participar en el moviment de les escoles renovadores i en l’associacionisme (membre del Lyceum Club) que va comportar la sociabilitat i la mobilització del moviment femení els anys vint i trenta, fins al punt que es va comprometre políticament amb el catalanisme republicà (militant del Partit Republicà Radical Socialista i, durant la guerra, del PSUC), participant activament en la tasca propagandística amb aparicions públiques durant la República i la guerra del 1936-1939. Exiliada a l’estat francès, va continuar les relacions amb la maçoneria francesa i el republicanisme d’esquerres i va reprendre els vincles amb els cercles protestants.

The post Cèlia Cañellas i Rosa Toran guanyen el premi Bones Lletres d’Assaig Humanístic amb un treball sobre Hilda Agostini appeared first on VilaWeb.

Plats, coberts i palles de plàstic, prohibits a la Unió Europea a partir del 3 de juliol

Els plats, els coberts i les palles de plàstic, entre més productes de plàstic d’un sol ús, estaran prohibits a la UE a partir del juliol. Tot i que la normativa va ser aprovada l’any 2019, els estats han tingut fins aquest 3 de juliol per aplicar-la, i a partir d’ara hauran de garantir que no es comercialitzin aquests productes al mercat de la UE. La Comissió Europea ha publicat la llista de productes de plàstic que determina si s’han de retirar o limitar del mercat. Així, Brussel·les marca directrius sobre l’ús d’aquest tipus de productes per tenir una aplicació uniforme arreu d’Europa.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

L’objectiu és limitar l’ús dels plàstics d’un sol ús i fomentar la reducció del consum d’aquests productes i la prevenció d’escombraries. Per fer-ho, la Comissió preveu d’establir requisits d’etiquetatge, campanyes de sensibilització o requisits de disseny de productes.

Els productes que compten amb alternatives assequibles sense plàstic al mercat estaran prohibits: varetes de cotó, coberts, plats, palles, etc. Per altra banda, certs productes com aparells de pesca, compreses, tampons, envasos de begudes i aliments per al consum immediat o filtres de tabac entre altres estaran disponibles però s’aplicaran diferents mesures per tal de reduir-ne l’ús.

La Comissió també s’ha marcat com a objectiu reduir les deixalles marines de productes de plàstic d’un sol ús i aparells de pesca i promoure la transició cap a una economia circular amb models, productes i materials de negoci innovadors i sostenibles. “Reduir l’ús de plàstics d’un sol ús ajuda a protegir la salut de les persones i del planeta. Les normes de la Unió Europea són un èxit important per abordar les escombraries marines. També estimulen els negocis sostenibles models, i ens apropen a una economia circular on la reutilització precedeix el sol ús”, ha dit el vicepresident executiu del Tracte Verd Europeu, Frans Timmermans.

The post Plats, coberts i palles de plàstic, prohibits a la Unió Europea a partir del 3 de juliol appeared first on VilaWeb.

Sánchez refreda la reactivació de la taula de diàleg

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha rebaixat les expectatives del govern català sobre la taula de diàleg, que Pere Aragonès va demanar de reactivar abans de les vacances: “Hi haurà temps per reprendre el diàleg entre governs, però anirem pas a pas, l’important i urgent ara és que els dos presidents autonòmics (en referència a Aragonès i a la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso), siguin rebuts com mereixen al Palau”.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Sánchez ha recordat que el seu executiu “sempre ha estat disposat a reunir-se” i ha justificat que només s’ha fet una reunió, ara fa més d’un any, per la pandèmia i la inestabilitat política a Catalunya.

També ha defensat els indults als presos polítics malgrat les advertències que li arriben sobre el desgast que li pot comportar electoralment. Preguntat per si assumeix aquest desgast, Sánchez ha estat taxatiu: “Ajudar a resoldre problemes no suposa un cost, el cost seria deixar les coses enquistades”. Sánchez no ha volgut abordar en profunditat el calendari de les pròximes setmanes respecte a aquesta qüestió. “Després ja hi haurà temps de reunir la taula no una vegada, sinó moltes”, ha tornat a reblar sobre la taula de diàleg.

ERC vol que Junqueras assisteixi a la taula de diàleg

Sánchez ha fet aquestes manifestacions en una conferència de premsa conjunta amb el primer ministre de Polònia, Mateus Morawiecki, en el marc de la XIII cimera hispano-polonesa. Ha insistit que els indults permetran “un futur millor” perquè cal “reprendre la vida política” després d’anys de “judicialització” i d’allunyament.

Els indults són un pacte entre impotents, abans de la “catàstrofe immanejable” I Editorial de Vicent Partal

 Es tracta, segons el president, de “recomençar, que vol dir tornar al punt en què les dues parts ens vam deixar d’escoltar” per buscar una solució política a partir de la “paciència, empatia, dots de negociació i generositat”.

Per tant, segons Sánchez, el govern espanyol abordarà la qüestió dels indults “en consciència i no pensant tant en els afectats com en els milions de ciutadans catalans i de conjunt del país que volem viure en convivència, conciliació i concòrdia”.

“Crec que la decisió del govern d’Espanya ens permetrà transitar d’un mal passat cap a un futur millor” per a la “convivència i cohesió” entre catalans i “entre Catalunya i el conjunt del país”.

El president espanyol no ha volgut posar data a l’arribada dels indults al consell de ministres espanyol perquè són expedients individuals “que s’han de construir, armar-se bé i fonamentar-se bé”, i “quan estiguin preparats s’elevaran al consell”.

Reforma de la sedició

Sánchez també ha insistit que el seu govern treballa per a la reforma del codi penal en el delicte de sedició. Segons El País, la reforma acompanyarà jurídicament la decisió sobre els indults.

El president espanyol ha afirmat que l’any 2017 quan es va començar a aplicar el delicte de sedició als presos independentistes “Espanya va aprendre una lliçó” perquè “vam veure com de desconnectat estava el nostre codi penal en aquests delictes respecte a altres codis penals dels països més avançats”.

 

The post Sánchez refreda la reactivació de la taula de diàleg appeared first on VilaWeb.

El Suprem confirma la multa a Sánchez per haver fet campanya des de la Moncloa en una entrevista pre-electoral

El Tribunal Suprem espanyol ha confirmat la multa de 500 euros que va imposar la Junta Electoral Central (JEC) al president del govern espanyol, Pedro Sánchez, per haver concedit una entrevista a la Sexta el 25 d’octubre de 2019 des del Palau de la Moncloa, durant la pre-campanya del 10-N. La sala contenciosa-administrativa avala la decisió i desestima el recurs de Sánchez.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La JEC va considerar que Sánchez va aprofitar “els mitjans públics de què disposava” com a cap de l’executiu amb la qual cosa va trencar “el principi de neutralitat que tot poder públic ha de respectar durant el procés electoral” i que la seva actuació va implicar una “minva del principi d’igualtat d’armes entre les formacions polítiques contendents a les eleccions” del 10-N.

El Suprem destaca, en una sentència feta pública aquest dilluns, que la JEC ja va advertir el setembre de 2019 als membres del govern espanyol que calia tenir un alt grau de diligència per no trencar la neutralitat dels poders públics.

La sala remarca que “entre aquesta diligència es trobava la d’indicar que no s’havia de penjar en una web institucional una entrevista realitzada en període electoral, per a una televisió privada al Palau de la Moncloa”.

Per al Suprem, el fet d’haver fet l’entrevista al Palau de la Moncloa i haver-la penjat posteriorment a la web institucional són conductes que integren el tipus sancionador considerat per la JEC.

Concretament, l’àrbitre electoral va considerar que es van vulnerar els articles 153.1, 50.2 i 8.1 de la llei electoral (LOREG). Sis dels tretze vocals de la JEC van discrepar amb la decisió majoritària, ja que creien que s’havia d’arxivar l’expedient.

The post El Suprem confirma la multa a Sánchez per haver fet campanya des de la Moncloa en una entrevista pre-electoral appeared first on VilaWeb.

Pàgines