Vilaweb.cat

Tota la informació sobre la cadena feminista i la resta de mobilitzacions contra les violències de gènere

El 25 de novembre és el dia internacional per a l’eliminació de les violències de gènere, una jornada de conscienciació i mobilització per a denunciar l’opressió per qüestió de gènere i les múltiples violències contra les dones que es cometen a l’empara d’aquest fet. Segons la Macroenquesta de violències envers les dones de l’any 2019 feta per la delegació del govern espanyol contra la violència de gènere, el 57,3% de les dones de més de 16 anys ha sofert violències (físiques, psicològiques, econòmiques i sexuals –assetjaments, abusos i agressions) pel fet de ser dones. D’aquestes, el 19,8% les ha patides durant aquest darrer any.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El 68% de les dones han canviat els seus hàbits de mobilitat per Barcelona per sentir-se més segures

Amb dades tan contundents com aquestes, el moviment feminista s’ha organitzat per mobilitzar-se tot i les dificultats per les restriccions contra la covid. Vegeu a continuació les mobilitzacions feministes contra les violències de gènere més destacades d’arreu del país:

Cadena feminista al Principat

Una de les mobilitzacions més destacades són les cadenes feministes que es faran diumenge 22 a les 12.00 a municipis com Arenys de Mar, Barcelona, Cabrera de Mar, Canet de Mar, Castelldefels, la Floresta (Sant Cugat del Vallès), Igualada, Mataró, Ocata, Piera, Santa Perpètua de Mogoda, Sant Pol de Mar, Tàrrega i Viladecavalls. L’acció, l’ha impulsada la plataforma Novembre feminista i ha estat replicada per múltiples organitzacions feministes del país.

Diccionari feminista: més de cent paraules imprescindibles

Per participar en les cadenes feministes, l’organització demana de mantenir les mesures de seguretat contra la covid, com ara l’ús de màscara, establir una distància d’entre 1,5 i 2 metres entre participants i rentar-se sovint les mans.

Heus ací les cadenes previstes:

A Barcelona, l’organització demana que els participants s’inscriguin en un registre. La cadena feminista barcelonina s’ha dividit en tres subcadenes i cadascuna, en diferents trams. Es recomana d’inscriure’s al tram més pròxim al domicili per evitar desplaçaments innecessaris. A més, qui hi vulgui participar haurà de vestir de lila o portar una peça de roba de color lila. Aquests són els trams prevists:

Dos anys per a registrar-se com a mares del seu fill: una odissea burocràtica que no és un cas aïllat

Les dones, en un segon pla també en la lluita LGTB

Marxes de torxes, concentracions i repics d’atuells

Com altres anys, també s’han organitzat marxes de torxes i concentracions feministes, tot i que amb una presència molt menor a causa de la pandèmia.

Avui a les 20.00 hi ha convocada una marxa de torxes a Alacant que sortirà de la plaça de Calvo Sotelo. Terrassa farà una marxa de torxes no mixta el 24 de novembre a les 19.00 que sortirà del raval de Montserrat. Es demana que les participants vagin vestides de negre. A Sant Cugat del Vallès, també se’n farà una el 25 de novembre a les 18.30, que sortirà de la plaça de Lluís Millet i que es convertirà en una performance, per a la qual l’organització demana de portar sabates velles en una bossa.

Dret d’avortament: set obstacles que encara el dificulten

També s’han convocat múltiples concentracions contra les violències de gènere. A València, avui s’han convocat concentracions davant el mercat del Cabanyal a les 12.00, a les 16.00 al jardí de Berta Cáceres i a les 20.00 a la plaça del Mercat. També s’hi faran concentracions el 25 de novembre mateix. D’una banda, l’Assemblea Feminista de València ha convocat una concentració a les 17.00 a la plaça dels Pinazos que es convertirà en una performance, per a la qual demanen que qui hi participi porti sabates roges. A més, la Coordinadora Feminista de València farà una acció a la plaça de l’Ajuntament a les 19.00 on es representaran amb siluetes les dones assassinades per violència masclista de l’1 de desembre de 2019 al 31 d’octubre de 2020. Aquest acte es podrà seguir en directe pel Facebook de la Coordinadora.

El dia 25 també es faran concentracions a les 19.00 a la plaça de l’església de Riudoms i a la plaça de Sants de Barcelona, que a les 20.00 es convertirà en un repic d’atuells. A Mallorca, també hi ha convocat un repic d’atuells des dels balcons de cinc minuts a les 21.00.

🤐 Cansades de minuts de silenci tant com del silenci generalitzat davant la violència masclista. Tot i que aquest 24N no podrem ocupar els carrers amb la nostra manifestació nocturna, ens farem sentir!!! A les 21 h totes als balcons a fer 5 min renou! 📢 ‼️#Cassolada #CapAl25N pic.twitter.com/uUvXGq047r

— Mov. Feminista de Mallorca (@movfemmallorca) November 19, 2020

[VÍDEOS] ‘Un violador en el teu camí’: l’himne de les feministes xilenes que ressona arreu del món

The post Tota la informació sobre la cadena feminista i la resta de mobilitzacions contra les violències de gènere appeared first on VilaWeb.

Qui són els candidats a la presidència del Barça? Set aspirants i dues incògnites

Les eleccions a la presidència del Barça, previstes el 24 de gener, ja tenen uns quants pre-candidats que volen concórrer-hi. El relleu de Josep Maria Bartomeu tindrà la tasca ingent i urgent de quadrar els comptes del club, molt afectats per la reducció d’ingressos a causa de la pandèmia, i de reduir la massa salarial dels esportistes. També hi ha en joc el model de club dels anys vinents, l’impuls que necessita el planter, la renovació del primer equip de futbol masculí i el desafiament econòmic de fer possible la remodelació del Camp Nou i la seva rodalia.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La cursa per la presidència ja ha començat i hi ha diversos pre-candidats que aspiren a succeir Bartomeu. Per convertir-se en candidats oficials, hauran de recollir 2.257 signatures de socis, una xifra que correspon a la meitat dels compromissaris. També hauran d’avalar el 15% del pressupost del club, uns 125 milions d’euros. L’envit de recollir les signatures necessàries sense partits amb públic a l’estadi ni al Palau Blaugrana convertirà el tràmit de facto en el primer sedàs pel qual passaran les candidatures. A més, no es descarten pactes abans de les eleccions entre les candidatures que quedin dempeus.

Fins ara, hi ha set pre-candidats que han fet el pas. Són Víctor Font, Xavier Vilajoana, Agustí Benedito, Toni Freixa, Jordi Farré, Pere Riera i Lluís Fernández Alà. A més, hi ha dues grans incògnites, Joan Laporta i Juan Rosell, que encara no han anunciat públicament la seva candidatura, tot i que corren rumors que també formaran part de la cursa electoral per a arribar a la llotja del Camp Nou.

Víctor Font

Font és un empresari sobiranista (vegeu-ne el perfil ací) que fa anys que prepara el projecte ‘Sí al futur’ per a la cursa electoral i ja ha presentat els primers noms de la seva candidatura: Toni Nadal i Antoni Bassas. Així mateix, té el suport públic de l’ex-capità del Barça Xavi Hernández. Font vol canviar el rumb del club i instaurar una estructura professionalitzada. Ha dit que serà poc intervencionista en l’àmbit esportiu i ha mostrat dubtes sobre el finançament de l’Espai Barça.

Xavier Vilajoana

Vilajoana ha format part de les juntes de Laporta –va dimitir-ne el 2005–, Rosell i Bartomeu, i pot ser vist com el candidat continuista, malgrat que en les seves primeres intervencions públiques ha provat de desmarcar-se de la junta que hi havia fins fa poques setmanes. Ha estat el responsable de la Masia aquests darrers anys, a més del futbol femení, i en fa bandera. Amb l’eslògan ‘Un home del Barça’, ara fa el pas d’aspirar a la presidència. En l’àmbit professional, es dedica al sector immobiliari.

Agustí Benedito

Benedito es presenta a les eleccions per tercera vegada i és un candidat bregat en campanya. El 2010 va quedar segon per darrere de Rosell i el 2015 va ser tercer, darrere de Bartomeu i Laporta. L’empresari, obertament independentista, va impulsar una moció de censura el 2017 que no va prosperar, i no ha donat suport a la moció d’enguany.

Toni Freixa

Freixa concorrerà a les eleccions per segona vegada, després d’haver quedat en darrera posició el 2015. Va formar part de la directiva de Laporta el 2003 –va dimitir-ne el 2005– i de la de Rosell el 2010, quan va ser nomenat portaveu. És advocat de professió i s’ha mostrat favorable a la continuïtat de Ronald Koeman com a entrenador del primer equip de futbol masculí.

Jordi Farré

És la segona vegada que aquest empresari presenta candidatura. El 2015 no va aconseguir prou signatures. Encapçala la candidatura ‘Nou impuls FCB’, i aspira a superar el tall gràcies, en part, a la projecció mediàtica que ha tingut com a impulsor de la moció de censura contra Bartomeu. És partidari que el patrocinador de la samarreta sigui Catalunya.

Pere Riera

Riera presenta candidatura per primera vegada. És director i empresari del sector químic i immobiliari. En les seves primeres intervencions ha fet molta incidència en la importància de recuperar la Masia, ha promès d’aixecar les catifes del club i ha donat importància a les penyes.

Lluís Fernández Alà

Fernández és un empresari vinculat a Sant Cugat del Vallès i de perfil independentista. Havia estat vinculat a Unió i s’havia presentat a les primàries de Demòcrates de Catalunya. Ha anunciat que recuperaria Albert Benaiges com a director de futbol formatiu en cas de guanyar les eleccions. Benaiges fou entrenador i coordinador de la Masia en dues etapes (1990-2003 i 2005-2011).

Joan Laporta

L’ex-president (2003-2010) no descarta de tornar-se a presentar. Malgrat la derrota del 2015, amb una candidatura bastida a corre-cuita, Laporta podria tornar-ho a provar i recuperar el comandament del club després del seu breu pas per la política institucional. La seva presència a les eleccions pot fer variar molt el tauler de joc per l’ascendència que té sobre una part important dels socis del Barça, malgrat que un altre sector el rebutja.

Juan Rosell

Segona el programa Onze de TV3, l’ex-president de Foment del Treball i de la CEOE podria fer el pas i presentar una candidatura de tall continuista. Rosell ha estat patró de la Fundació FCB i té una trajectòria empresarial molt lligada als cercles de poder de Madrid i a l’Íbex 35.

The post Qui són els candidats a la presidència del Barça? Set aspirants i dues incògnites appeared first on VilaWeb.

Joan Coderch, el professor que manté viva una llengua morta

School of Classics – University of St Andrews
Swallowgate, Butts Wynd, St Andrews, Escòcia
Mapa a Google

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Ja sigui amb locucions i frases fetes, per mitjà de la nomenclatura científica o amb lemes d’institucions i escuts de molts territoris, el llatí és una llengua clàssica encara ben present en el nostre dia a dia. I a més, com a llengua de la Santa Seu, disposa fins i tot d’organismes que n’impulsen la creació de textos i n’adapten constantment el vocabulari en l’actualitat. Per tot plegat, no és estrany que pel món trobem grups de neoparlants, traductors en línia, algunes emissions de ràdio i fins i tot portals de notícies en llatí.

Però, i en grec antic, l’altra gran llengua clàssica d’Occident? Aquesta pregunta, se la devia fer el doctor en filologia clàssica Joan Coderch (Barcelona, 1962) quan, al tombant del segle XXI, va decidir de posar fil a l’agulla a Akropolis World News, “el portal de notícies del món en grec antic”, amb la intenció de cobrir el buit absolut que havia trobat. Des del final de l’any 2002, quan va començar a fer de professor assistent de grec i llatí a la Universitat d’Oxford, periòdicament hi ha anat publicant resums de fets destacats de l’actualitat internacional escrits en dialecte àtic del segle V aC: des de la invasió de l’Irac arran dels atacs de l’11 de setembre de 2001 fins a la victòria de Joe Biden a la presidència dels EUA, passant per la mort de Michael Jackson.

Més enllà de la dificultat intrínseca d’escriure en una llengua antiga, en la redacció dels textos hi ha una complicació afegida evident: com es tradueixen conceptes i objectes ni imaginats a la Grècia de fa més de dos mil·lennis? A mesura que s’ha anat engrandint la llista de notícies publicades a Akropolis World News, doncs, també s’ha fet més llarg el vocabulari modern que Coderch ha hagut d’anar creant (ambulància, empresària, iceberg, periodista, fumar, dijous, novembre…) per a aquesta llengua més immortal que no pas morta, com li agrada de definir-la.

Per a Coderch, com assegurava en una entrevista fa alguns anys, tota aquesta feina que porta a terme al portal no s’aparta gens de la que desenvolupa des de fa tretze anys a la Facultat de Clàssiques de la veterana Universitat de St Andrews, a Escòcia: “És una manera més de conèixer el llenguatge d’una cultura que ha tingut un paper importantíssim en el procés de configuració del món modern i en què s’han escrit obres meravelloses.” Perquè no hem d’oblidar, reblava, que del grec clàssic hem heretat conceptes com art, filosofia i, sobretot, democràcia.

I una mica més: L’esforç de Coderch per fer més fàcil l’accés d’estudiants i estudiosos al grec antic també s’ha materialitzat en la traducció a aquesta llengua d’algunes obres literàries més o menys contemporànies. No en va, a la reduïda llista de llibres moderns amb versió en grec clàssic apareix el seu nom tres vegades: en la traducció d’El Petit Príncep, d’Antoine de Saint-Exupéry (2017), en una aventura de Sherlock Holmes, de Sir Arthur Conan Doyle (2010) i en un dels títols de la sèrie de Don Camilo, de Giovannino Guareschi (2010).

 

Què és Com a casa?
Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

The post Joan Coderch, el professor que manté viva una llengua morta appeared first on VilaWeb.

Sobirania tecnològica, també

Ja sabem que la situació del català no és bona. Ho diuen els experts i només cal parar l’orella per veure que hem d’animar-nos tots plegats a parlar-lo més. (A parlar-lo bé, sí, però sobretot a parlar-lo!) Passa que, personalment, em costa convèncer el meu entorn amb arguments sobre la bellesa i la unicitat de les llengües i la necessitat d’evitar-ne l’extinció, que sovint veuen tocats de romanticisme. Però en l’era en què ens trobem, tenim un terreny de joc on tots ens podem engrescar i que forma part cada vegada més del nostre dia a dia: la tecnologia; una realitat diària sobretot per als més joves, però també per als no tan joves. Fem que el català sigui una llengua atractiva, moderna, normalitzada digitalment, i present en qualsevol aplicació que utilitzem diàriament, sense excepció. Això vol dir tenir eines, recursos, aplicacions mòbils i continguts audiovisuals en català. Al cap i a la fi, viure plenament en la nostra llengua és fer-ho també amb les nostres pantalles.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

D’iniciatives magnífiques no en falten, afortunadament, com aquesta o aquesta altra, que a més a més no vénen de les institucions sinó del carrer; però en necessitem moltes més. I aquí és on ens cal avançar activament cap a la sobirania tecnològica, que rau en la gestió i creació de recursos lliures i propis, amb independència dels programaris i altres serveis tecnològics de propietat. Per a les llengües minoritzades com la nostra, els avantatges de la sobirania tecnològica són immensos, perquè permet tenir la paella pel mànec en l’àmbit lingüístic sense haver d’esperar ni de suplicar a cap gegant tecnològic que tingui la bondat d’incloure la nostra llengua en els seus productes. A Catalunya tenim la capacitat de fer-ho, no en tinguem cap dubte. Som un dels països més avançats a Europa en l’àmbit digital, al capdavant de la llista de llocs més atractius del sud d’Europa per a captar inversió estrangera en tecnologia, i amb un gran nivell en recerca tecnològica i en el sector de l’audiovisual. El talent el tenim, i no cal esperar que ens ho facin els altres. Aprofitem-ho.

Mireia Farrús
Professora de Lingüística Computacional
Centre de Llenguatge i Computació
Universitat de Barcelona

VilaWeb publica cada dia un article de la sèrie “El futur del català”, impulsada per Carme Junyent (vegeu-ne el text introductori).

Heus ací els autors de la sèrie:

1. Josep Murgades: ‘Situació de la llengua o llengua de la situació’
2. Joan Peytaví: ‘Perdre el nord?’
3. Maite Puigdevall: ‘Tots els colors de la llengua’
4. Joan Pujolar: ‘La llengua com a factor de producció’
5. Carles de Rosselló: ‘Minoritzats, però propositius’
6. Albert Rossich: ‘Ecologisme lingüístic’
7. Montse Sendra: ‘La reconstrucció necessària’
8. Enric Serra: ‘El català no ‘cunde’ prou’
9. Ramon Sistac: ‘Parlar o saber parlar’
10. Natxo Sorolla: ‘Activem els sensors de la llengua’
11. Albert Turull: ‘La llengua incerta’
12. Carme Vilà Comajoan: ‘No hem complert mai un decret de fa vint-i-vuit anys’
13. Xavier Vila: ‘Una estratègia completa per a la llengua’
14. Lluís Barceló: ‘El català a les Illes Balears enfront de la saturació d’informació (en castellà)’
15. Albert Bastardas: ‘Caldria fer moltes coses, entre les quals les següents’
16. Alà Baylac: ‘Ressuscitar el català a Catalunya Nord’
17. Marta de Blas: ‘Per què parlem de multilingüisme quan volem parlar del català?’
18. Emili Boix: ‘Banderes vermelles’
19. Eugeni Casanova: ‘Som Cartago a mans de Roma’
20. Llorenç Comajoan: ‘Assumeix que la gent no és idiota’
21. Mireia Farrús
22. Avel·lí Flors
23. Jordi Ginebra
24. Andreu González
25. Narcís Iglesias
26. Xavier Lamuela
27. Mercè Lorente
28. Josep Martines
29. Vicent Martines
30. Marina Massaguer
31. Brauli Montoya

The post Sobirania tecnològica, també appeared first on VilaWeb.

Dies d’ira. Helios Gómez torna a la Rambla

Quan decideixes de fer una exposició, és a dir, una presentació al públic d’una obra artística i les raons que la motiven, les que ha volgut i vol provocar, estàs conjurant el present. Si és d’un artista del passat més o menys recent que continua tapat per a la majoria de les generacions en gran mesura, pots esperar que el conjur, la convocatòria que fas, sigui una aportació, una sorpresa, un valor que el públic reconegui. És un atzar, una revelació només en aparença, que passi una cosa que ara passa a propòsit de tantes bones expos a Barcelona i segurament en altres llocs: ni que fossin pensades per a aquests temps de pandèmia. L’art l’encerta sempre, és així de senzill. Si ara sembla més eloqüent és perquè el necessitem més. La pandèmia aguditza els sentits, i l’art respon.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Qui li havia de dir a l’inclassificable Helios Gómez (Sevilla, 1905 – Barcelona, 1959) que el seu Crist, des de la façana de la Virreina, seria el reclam d’una expo seva que es diu “Dies d’ira” en temps de pandèmia i de desesperació de tanta gent. La Rambla avui solitària, isolada de la ciutat perquè ja gairebé no té veïns, ni té turistes, és alguns dies lloc de la ira dels col·lectius que protesten i reclamen. Poca cosa més. A dins de la Virreina, la polièdrica vitalitat d’aquest “artista de corbata vermella”, com li deien i li agradava que li diguessin, i que va dur la condició gitana al capdamunt del seu art, com un hashtag d’avui a les xarxes, sense defallir ni durant la revolució ni durant la guerra ni a l’exili ni a la Model on va pintar la Capella Gitana per encàrrec del capellà del penal, però que va morir jove, als cinquanta-quatre.

Des que Carlos Pérez el va programar a l’IVAM de la primera i fins ara millor època del gran museu de València, el 1998, l’artista no fa sinó guanyar seguidors i estudiosos, alguns dels quals han constituït l’Associació Cultural Helios Gómez, han dut a l’Arxiu Nacional de Catalunya el seu fons documental i han cedit algunes obres al MNAC. Dibuixant, grafista, pintor. Un dels recurrents vindicadors d’HG és Pedro G. Romero, que ja va participar en el catàleg de l’expo valenciana, i ara presenta molt més.

“Conegut i desconegut alhora, HG és un artista de trajectòria singular”, escriu Romero en el fulletó de la Virreina, un catàleg portàtil que et pots endur de franc, sense més pretensions, ben fet, com és habitual en aquest centre cultural. “Es reconeixia com a sevillà, gitano i barceloní, estava inscrit en algunes de les xarxes de creació més interessants del seu temps i sempre va representar un nus paradoxal entre semblants aparentment antitètics, alhora anacrònic i avançat a la seva època: artista realista, populista i d’avantguarda, activista polític i gitanista militant, comunista llibertari i flamenc dels que canten i ballen. La pertinència de les obres de l’artista HG”, rebla el seu valedor i bon coneixedor de l’època, ell mateix artista, estudiós del flamenc, “és un cas singular dins del panorama artístic europeu del seu temps”. HG forma part dels artistes polítics dels anys vint i trenta passats que van decidir no estar per orgues i dir la seva sense manies i amb molt d’art, un domini de l’ofici i més. El seu Crist repartint les armes entre els reaccionaris és una il·lustració per a la revista Mundo Obrero publicada a Madrid el 19 de novembre de 1931. La república espanyola acabava com qui diu d’engegar, tenia vuit mesos, i molts problemes a afrontar, entre els quals i no pas el menor la relació amb la caverna eclesiàstica.

A Barcelona, HG va treballar molt. Va ser també el fundador i directiu des del començament del Sindicat de Dibuixants Professionals de Catalunya. De la cultura gitana va extreure una relació potser única entre els artistes d’aquells anys tan dedicats al grafisme –revistes, portades de llibres, cartells polítics i de tota mena, publicitat–, arreu d’Europa, també a l’URSS, on HG va anar tan aviat com va poder: visió del futur sense renúncia a passats oblidats, eludint sovint formes considerades d’avantguarda a favor d’un realisme popular. Tot va començar en el seu cas al Kursaal de Sevilla, una mena d’ateneu, casino obrer i sala de festes, on va trobar els activistes llibertaris pròxims a Solidaridad Obrera que havien deixat Barcelona en ser prohibit el diari, entre ells Felipe Alaiz, l’escriptor i agitador nascut a Bellver de Cinca i instal·lat des de jove a la capital catalana.

Correrà món, publicarà a La Rambla el 1934 les seves impressions i dibuixos de “dos anys entre bolxevics”, viurà la revolució i la guerra del 36 i té, en suma, una trajectòria que Carlos Pérez en deia amb afecte de saltimbanqui polític, com tants dels artistes de la seva generació, els “joves europeus” que ells mateixos es deien. De l’exili torna a Sevilla i d’allí ve cap a Barcelona, les denúncies allà i aquí el porten finalment a la Model. S’hi estarà gairebé vuit anys, del 1947 al 1954. Una bona temporada l’ocupa l’encàrrec del capellà: decorar la capella de la presó. HG sent i xiula els “Angelitos negros” de Machín, un hit de l’època, i decideix, en consonància, que tots seran gitanos: els àngels, és clar, i també Maria i també Jesús. Una reproducció ocupa ara una de les saletes de la Virreina. Dies d’ira a la Rambla. Potser. No se sap mai, Helios.

The post Dies d’ira. Helios Gómez torna a la Rambla appeared first on VilaWeb.

Un plat únic amb molts nutrients: tallarines arrissades amb xampinyons, bacó, panses i pinyons

La pasta forma part de moltes receptes quotidianes de la nostra dieta habitual. La d’avui és creació d’uns grans cuiners de Vilassar, la família Marimon. No vull atribuir-me’n el mèrit, però he de confessar que a mi m’agrada afegir-hi, sobretot aquesta època de l’any, panses i pinyons, encara que no siguin a la recepta original.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Tant la pasta seca, que es pot trobar en qualsevol botiga d’alimentació (macarrons, espaguetis, galets…), com la fresca, que es troba sempre a la zona refrigerada, cal bullir-la, cal hidratar-la.

És un aliment molt ric en hidrats de carboni i, per això, és un aliment que ens aporta molta energia. Durant la digestió de la pasta, l’energia s’allibera lentament, això ens proporciona unes quantes hores de sacietat i ens permet de continuar les tasques que hàgim de fer durant el dia. La pasta és un plat ideal per als qui fan exercici i duen una vida activa.

Es recomana de menjar-ne a l’hora de dinar. A la nit, és aconsellable que els adults no sopin un plat de pasta, perquè no cal tanta energia abans d’anar a dormir, tret que la mengem dins d’un plat de sopa, perquè llavors n’hi ha prou amb molta menys quantitat.

Tot i que és un aliment energètic, el seu contingut en greix és molt baix. A més, com que la pasta és d’origen vegetal, no conté gens de colesterol, que és un greix que només es troba en els aliments d’origen animal.

Tot i ser un aliment d’origen vegetal, el contingut en vitamines és poc important, però la pasta de blat dur ens aporta una bona quantitat de potassi, magnesi i fòsfor

El gluten

La pasta s’obté del blat, de la varietat de blat dur anomenat triticum durum. El blat, a més de contenir hidrats de carboni, és un cereal ric en proteïna vegetal que s’anomena gluten. Hi ha persones que no poden assimilar aquesta proteïna, són les persones celíaques i no poden menjar mai blat ni cap altre cereal que en contingui.

Els cereals que tenen gluten són el blat, el sègol, l’ordi, la civada, l’espelta i el kamut. Cap farina d’aquests cereals és apta per a celíacs. Els cereals que no tenen gluten són l’arròs i el blat de moro.

La quinoa no pertany a la família de les gramínies (per tant, no és un cereal) però és molt ric en midó i, per això, se’l considera un pseudocereal. Tampoc té gluten.

Els llegums no són cereals, també tenen un alt contingut en proteïnes vegetals, i tampoc contenen gluten.

Metabolització dels glúcids

Els glúcids o hidrats de carboni estimulen la secreció d’una hormona fabricada al pàncrees que s’anomena insulina. Aquesta hormona és l’encarregada de transportar a les cèl·lules les molècules de glucosa que s’obtenen dels aliments rics en glúcids. És d’aquesta manera que l’organisme obté energia.

Els diabètics no poden produir prou quantitat d’insulina i no poden transportar la glucosa dels aliments a l’interior de les cèl·lules. És per aquest motiu que la glucosa queda circulant pel corrent sanguini i es diu que, llavors, tenen els nivells de sucre en sang elevats. La ingesta dels hidrats de carboni ha d’estar pautada per un dietista o per un metge, però no s’han de suprimir de la dieta. En cada cas es farà un pla per a distribuir la quantitat de glúcids que poden ingerir al llarg del dia.

Proteïnes

El blat és molt ric en proteïna vegetal (tot i que li falta un aminoàcid essencial, la lisina, per considerar que és una proteïna completa). Es recomana que a la dieta diària hi hagi tots dos tipus de proteïna, la dels aliments d’origen vegetal i les d’origen animal, perquè es complementen. Per fer una comparativa: 100g de pollastre contenen 22g de proteïna i 100g de blat n’aporten 12,5g. Encara que no sigui un aliment proteic, la quantitat de proteïna del blat és molt considerable.

Actualment, hi ha una certa tendència a evitar de menjar blat, fins i tot, per part de persones que no tenen cap problema per a digerir el gluten. Si no es té cap intolerància ni malaltia, suprimir-lo de la dieta és un problema, perquè es deixa de consumir aquesta proteïna vegetal.

La quinoa té la particularitat de contenir tots els aminoàcids essencials i per aquest motiu cada vegada se’n consumeix més, sobretot, per part dels qui segueixen dietes vegetarianes.

Les racions

–Les racions de pasta seca sempre es calculen en cru.
–Aquestes recomanacions són per a persones sanes que no tenen cap malaltia ni han de seguir una dieta per a perdre pes.
–Els adolescents i els joves tenen unes necessitats energètiques més elevades, però a partir dels quaranta anys cal reduir les quantitats dels plats.
–Les racions varien segons l’edat, l’activitat física i la complexió de cada persona.
–Les dones necessiten menys quilocalories el dia que els homes i, per tant, les racions dels plats han de ser més moderades.

Recomanacions:
–Adolescents i joves: una ració de 100g de pasta seca pesada en cru.
–Adults: 70g.
–Persona gran: 60g.
–A la sopa: uns 20-25 grams per persona.

Ingredients per a una persona

–tallarines arrissades (100g per a adolescents i joves, 70g per a adults, 60g per a una persona gran) pesades en sec
–50g de xampinyons laminats
–1 llenca de bacó fumat
–1 all
–15g de pinyons
–15g de panses de Corint
–1 grapat de formatge parmesà
–oli d’oliva verge
–julivert
–1 raig de vi blanc o de brou (vegetal o de pollastre)
–sal
–pebre

Preparació

Poseu aigua al foc (1 litre per cada 100g de pasta) amb una culleradeta de postres de sal per persona.

Quan l’aigua bulli hi aboqueu la pasta, remeneu i espereu que torni a arrencar el bull per comptar l’estona que necessita de cocció, que amb la pasta seca acostuma a ser entre 10 i 12 minuts.

Quan la pasta estigui al punt, refredeu l’aigua de l’olla amb un raig d’aigua freda de l’aixeta, la coleu i l’esbandiu una mica.

En una paella petita, hi poseu un raig d’oli i hi daureu, a foc suau, els pinyons fins que canviïn de color i llavors hi afegiu un raig de vi blanc o de brou i les panses, deixeu que faci una mica de xup-xup fins que es redueixi una mica el suc i ho retireu del foc.

Talleu l’all a làmines. Talleu la llenca de bacó a tires. Netegeu els xampinyons i talleu-los a làmines (els podeu comprar ja tallats, si voleu). Trinxeu unes fulles netes de julivert.

Poseu l’all tallat a la paella o cassola a foc no gaire fort. Quan canviï de color i sigui daurat, el retireu i el reserveu en un plat.

Al mateix oli hi poseu el bacó a tires i el deixeu daurar. També el retireu al plat amb l’all. En aquest oli perfumat amb l’all i el suc del bacó hi poseu els xampinyons nets i laminats i els deixeu coure a foc més viu fins que hagin absorbit gairebé tot el suc que desprenen.

Torneu a posar l’all i el bacó dins la cassola i ho remeneu perquè es barregi tot amb els xampinyons.

Afegiu-hi les tallarines arrissades i barregeu la pasta amb tots els ingredients. Hi poseu el julivert i el formatge parmesà i ho remeneu. Hi aboqueu els pinyons i les panses amb el suc de la cocció. Hi podeu posar una mica de pebre negre i rectificar de sal

Observacions

Aquesta recepta, si es prepara sense el bacó, és un plat vegetarià molt complet, atès que la fruita seca aporta l’aminoàcid essencial que li manca al blat i així s’obté una proteïna completa.

Si la recepta es fa amb l’aportació de carn, s’obté més quantitat de proteïna perquè hi ha la barreja de les vegetals i les d’origen animal.

Com que és un recepta que conté tots els nutrients, es pot considera un plat únic.

No cal menjar un segon plat i estaria bé acompanyar-lo amb una amanida o menjar una fruita per postres.

Suggeriments

Les persones que han de seguir una dieta sense gluten poden substituir les tallarines arrissades de blat per una pasta sense gluten o per arròs o per quinoa i també quedarà una recepta molt gustosa.

Valoració nutricional per a una persona Font: Taula de composició d’aliments, CESNID-Publicacions de la Universitat de Barcelona 2002.
Interpretació de la taula

Si us fixeu amb les quilocalories que aporta aquest plat, comprovareu que es pot considerar un plat únic.

La quantitat de proteïnes és gairebé la mateixa que la que hi ha en 100g de pollastre i aquí, la majoria, prové de la pasta de blat.

La majoria dels greixos són d’origen vegetal, dels pinyons i de l’oli d’oliva, per tant, són greixos saludables.

Com que és un plat de pasta, és ric en hidrats de carboni.

The post Un plat únic amb molts nutrients: tallarines arrissades amb xampinyons, bacó, panses i pinyons appeared first on VilaWeb.

Marc Ribas: “Ha entrat un elefant i ha fet una gran cagarada al menjador, no la podem amagar sota la catifa”

Si hi ha un nom de moda a la televisió catalana, aquest és sense dubte el del cuiner Marc Ribas. Des del programa Cuines ha perfeccionat la seva faceta comunicativa i l’ha consolidada en un dels productes estrella de TV3, Joc de cartes, on ha aconseguit excel·lents registres d’audiència. És per això que la cadena li ha donat un altre programa que ha estrenat aquesta setmana, Pop Up Xef. Tot li va de cara. Fins i tot ha estrenat una marca de gelats, Brutal

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Però la vida de Marc Ribas darrere la pantalla no és immune al coronavirus. Fa més d’un mes que els seus dos restaurants –el Panot de Barcelona i la Taverna del Ciri de Terrassa– tenen la persiana abaixada. O mig abaixada, perquè un feia domicilis. Diu que durant mesos no ha parat de llençar diners a les escombraries i que la reobertura no serà la solució. Parlem de tot plegat i del seu present i futur a la televisió, on deixa clar que encara en vol més.

Abans que presentador i estrella televisiva, sou cuiner. Cuina en temps de pandèmia. Complicat.
—Hi ha un problema molt greu amb tot això, i és que ens van donar un missatge esperançador que era mentida. “Ens en sortirem”. No, no ens en sortirem. Hem de cercar un remei. Ha entrat un elefant, ha fet una gran cagarada al menjador, no la podem amagar sota la catifa, hem de dir que hi ha una gran cagarada. Així podrem trobar una solució i començar a netejar. Fins que no assumim que això ha estat una desgràcia i farà molt de mal durant molt de temps, no trobarem solucions.

Teniu dos restaurants. Com us ha afectat?
—Com a cuiner ha estat un desastre, perquè just havíem tingut inspecció Michelin al Panot i havia anat molt bé. Normalment te’n fan més d’una per veure si t’atorguen l’estrella. I que tanqués després de la primera visita va fer que no hi hagués marge per a saber què hauria passat. I mira que estàvem molt contents. I aquí, a la Taverna del Ciri, vam tenir dues visites per a rebre un Bib Gourmand. Ens va faltar la tercera. És a dir, que gastronòmicament estàvem bé. Tot s’ha desmuntat. Per una altra banda, he deixat de fer el meu ofici i el trobo a faltar. Perquè necessites treballar i continuar treballant. Penso que una de les virtuts que jo sigui un cuiner en actiu mentre faig receptes a la televisió és que no m’he aturat. Continuo veient en primera persona què es fa als fogons.

Quants treballadors teniu entre els dos restaurants?
—Aquest és el perjudici principal. Jo tinc prop de dinou persones entre els dos restaurants. Són persones que viuen directament del sou del restaurant i que passen a cobrar un ERTO. I coi, és difícil. A mi no m’afecta, perquè no trec un rendiment dels restaurants, però veure que el teu equip cobra menys de la meitat del que cobrava, doncs és fotut.

Com serà la reobertura?
—Es mirarà de rescatar treballadors. Veure si queda alguna cosa per a pagar les despeses fixes que tens i la seguretat social dels treballadors. Perquè tenir el restaurant tancat costa prop de 8.000 euros.

Cada mes?
—Sí, i l’he tingut sis mesos així. Al final es tractava d’anar llençant quartos… Jo em pensava, com tots, que seria una cosa passatgera. No enteníem ben bé què era un virus. Ara tots som epidemiòlegs. Quan et diuen que un virus no es pot matar, et deixa molt cardat. Jo pensava que tancaríem dues setmanes i que perdríem la facturació de dues setmanes, i no ha estat així. Perdrem la facturació d’un any, i arrossegaràs aquesta desgràcia quatre, cinc, sis, set anys. Hi haurà gent que no ho podrà resistir.

Teniu companys de professió que hagin hagut de tancar?
—Sí. Companys que no poden continuar i que plegaran. Perquè ho han intentat, perquè van dir que junts ho aconseguiríem… I com que t’ho creus, agafes ràpidament un ICO, te’l rebentes i encara no has pogut obrir. Tinc companys que van demanar crèdits durant la pandèmia i que ja se’ls han gastat. Ara els crèdits ICO te’ls allarguen a vuit anys, però igualment has de demanar diners, endeutar-te. Carregues un problema al damunt perquè no tens cap més opció, però és un merder. T’adones que en èpoques de crisi hi ha qui plora i hi ha qui ven mocadors. I aquí n’hi ha molts que venen mocadors, que venen crèdits, tecnologia digital i una pila de coses que tots estem obligats a comprar. Hem de continuar plorant i eixugant-nos els mocs amb els mocadors que ens venen.

A qui us referiu?
—Ara has de treballar, o intentar treballar, amb menjar a domicili, treballar amb comerç electrònic que et permet d’enviar productes amunt i avall i anar subsistint. I això vol dir que hi ha algú que té plataformes que va venent.

Ada Parellada explicava que havia entrat a Glovo perquè si un no hi és, no existeix. “Però et treuen els ulls. I els budells si poden”.
—Aquí, a la Taverna del Ciri, hem fet domicilis, però no hem treballat amb Glovo. En un principi no hi vam treballar perquè tenia fama de no tractar bé els seus treballadors i, per tant, no hi volíem treballar. Vam treballar amb una plataforma molt petita que es diu Quicktenders, amb la qual estem molt contents, i tenen un abast molt petit. Quan entres en aquest joc t’adones que o claudiques i acabes acceptant totes les plataformes o ets mort, perquè la gent no cerca directament el teu restaurant. La gent es fica al mercat de Glovo i a veure què demana avui. I si no ho fas, perds moltes vendes. Moltes.

I continueu renunciant-hi?
—Anem pensant què hem de fer i ho decidirem. El problema és que n’hi ha per temps.

Com avalueu la gestió del govern en les restriccions que van establir?
—Entenc que la situació és molt complicada i jo no sóc qui ha de dir com organitzar-ho, però segur que es pot fer millor. La meva queixa és global. No entenc com és que no s’han posat d’acord totes les nacions sobre com atacar la pandèmia. És que no ens deien que això era una pandèmia? Si és una pandèmia, s’ha d’atacar com a pandèmia, i l’anem atacant com si fossin epidèmies. Per tant, crec que els protocols s’haurien d’haver establert a partir d’un criteri general i que tothom el seguís. Els interessos de cada país ha fet que ho tractéssim com a epidèmia. I, novament, la Unió Europea ha fet el ridícul, perquè s’ha vist que tothom va a la seva. I això et fa perdre la fe en la humanitat. Perquè quan ens afecten coses en l’àmbit humà no se sap respondre, i és molt trist.

Contra els mals, l’entreteniment. Heu estrenat nou programa, Pop Up Xef.
—Dos anys de gestació. Hem estat dos anys donant-hi voltes. Tot va començar amb un dinar a can Ferran amb en Carles Torres, que és el cap de continguts de Magnòlia. Em va dir que tenia una idea i, a partir d’aquí, en els viatges de Joc de cartes vam anar construint-ho. Ho va escriure, vam gravar un pilot i va funcionar. Un pilot a Alcalá de Henares, perquè la productora és de Madrid. Imagina’t a mi, amb el meu accent egarenc, gravant a Alcalá de Henares…

És un Joc de Cartes + El foraster?
—Més aviat Pequín exprés. És un Foraster però no del tot, perquè no anem a conèixer persones. Anem a conèixer sector primari; territori, en el seu sentit més literal. Què ens dóna la nostra terra i quins productes hi ha a cada indret i com es treballen. Això vol dir que els cuiners que participen en el concurs han de fer servir productes de proximitat i saber on van. Han de fer servir artesania del lloc. És a dir, que no anem a veure bona gent, sinó que anirem a veure bons productes.

Això vol dir que Joc de cartes morirà?
—No, perquè penso que Joc de cartes té el secret de l’èxit. En aquest país ens agrada menjar, anar de restaurants i tots tenim el nostre criteri sobre què està bé i què no. Això fa que empàticament connectis molt més amb Joc de cartes que no pas amb cap altre format.

També feu el Cuines. Al final us trobarem a la sopa i tot.
—[Riures] Sí, sí, estic a la sopa. Sóc un entrebanc més d’un minestrone.

Us agrada l’èxit?
—Bé, encara no l’he assolit.

Depèn com es miri. Ja teniu entrada a la Viquipèdia.
—Sí, però encara no l’he assolit.

I què us falta? No pareu d’empalmar projectes.
—Suposo que morir. L’èxit el veuré quan sigui al llit, a prop de la mort, pugui fer un repàs de què he viscut i somrigui recordant tot el que he fet donant-ho tot. Mireu, sóc bastant infeliç en aquest sentit. El Cuines funciona, fem vint i escaig d’audiència, farem mil receptes aviat, he aconseguit escriure mil receptes, i ara n’he de fer mil més; hem aconseguit d’incorporar-hi la Gessamí Caramés; espero incorporar-hi més gent i que el programa creixi i complicar-lo més. Al final, faig un programa didàctic en què explico com fer el que sé i m’agrada fer.

I doncs?
—M’agradaria fer altres coses a la televisió que no es poden fer ara mateix, o que no es poden fer en una televisió que viu de la publicitat.

Més enllà de la cuina?
—En cuina.

I què imagineu?
—M’imagino explicar què és la indústria alimentària realment; anar a una granja i veure per què es donen tants antibiòtics als animals; i què passa si tu t’alimentes d’aquests antibiòtics; i explicar per què l’estat espanyol és el país europeu on es donen més antibiòtics als animals. M’agradaria ensenyar la porqueria que hi ha en el menjar, perquè és molt important. El menjar és felicitat, és plaer, però també compleix una funció vital i hem d’explicar què ens donen i com són les farines de segons quins pans. El problema no és el gluten, és que allò no és pa; ni farina. Tots hem de ser més conscients sobre què consumim, què ens fiquem al cos; i què pot acabar causant això. I m’agradaria aprendre’n molt més.

D’ací en pot sortir una sèrie documental.
—Hi ha coses que no sé si les sé completament, però es tractaria de fer un programa on poguéssim indagar això amb actors independents. Però si això no ho fas amb una televisió que penja de la publicitat, sí que pots fer-ho amb Netflix.

Com vau entrar al Cuines?
—Per uns amics que són periodistes i que els agrada molt la gastronomia, i que tenen una agència que es diu Aborigens Barcelona. Em van dir que a TV3 buscaven algú i em van donar el telèfon del primer director del Cuines, l’Oriol Talón. Però no li vaig trucar. I una setmana més tard em van tornar a insistir. Quan vaig trucar-hi, em van dir que ja havien escollit la persona del càsting, tot i que no deien que era per presentar el Cuines. Però que igualment, el divendres feien una prova a les vuit del vespre per a acabar de descartar. Havia de fer un plat fred sense fogons i els havia d’explicar la recepta. Vaig anar-hi, els vaig fer riure i els vaig trencar els esquemes. I al cap d’uns mesos em van oferir de fer Joc de cartes. Però no el volia fer.

Per què?
—Per què vaig veure el format italià, 4 Ristoranti, i veia que el presentador entrava a la cuina i obria tots els calaixos. I jo això no ho volia fer. No volia fer de Chicote. M’incomoda molt i no sóc ningú per anar donant lliçonetes a ningú. I llavors vam adaptar el format a nosaltres. Una vegada adaptat, em va semblar ben parit i la resta és història.

Amb el temps heu après a fer volar ganivets entre els participants.
—Hem estat entrenant la intel·ligència emocional, i ràpidament saps qui tens davant. I t’és més fàcil saber per què fa allò. Veus moltes persones i saps per què actuen així. I he tingut la sort de treballar amb gent que en sap molt i he fet d’esponja del que m’han ensenyat.

Abans explicàveu que al Panot mireu d’aconseguir una estrella Michelin. Per què un cuiner que aspira al màxim ha de voler una estrella Michelin?
—Segurament hi ha una part que és pura arrogància. A part d’això, com a cuiner, intentes dir alguna cosa, tens algun missatge. I el meu missatge és que amb la cuina tradicional catalana es pot aconseguir una estrella. I ho intentaré. Perquè estic convençut de la cuina tradicional catalana. No és que busqui una estrella Michelin i vulgui fer el que sigui per tenir-la, sinó que busco una estrella amb cuina tradicional catalana refinada.

No seguiu la nouvelle cuisine?
—La cuina del Panot és anterior a la nouvelle cuisine. Per entendre’ns, tot allò que menjava la gent a la Catalunya modernista de final del segle XIX i principi del segle XX. Potser algun plat fins el 1950. La nouvelle cuisine seria de 1960 en endavant, per tant, tot això fora. I concentrar-nos en tota allò que feia Ignasi Domènech i, per tant, que feia Escoffier, i que es feia als restaurants d’aquí, com per exemple al Ritz.

Quin valor té?
—És una gastronomia al·lucinant i que no hem de perdre, perquè si perdem aquesta memòria, perdrem el nostre sentit i oblidarem d’on venim. L’hem començat a fer al Panot, i per exemple, em sento orgullós de ser l’únic restaurant de Barcelona que fa llagosta a la catalana.

The post Marc Ribas: “Ha entrat un elefant i ha fet una gran cagarada al menjador, no la podem amagar sota la catifa” appeared first on VilaWeb.

Galeusca de directors: “Som per obra i gràcia de l’idioma”

Article de Maria Obelleiro, directora de NósDiario

“Si encara som gallecs és per obra i gràcia de l’idioma”

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La discriminació de les llengües oficials de les nacions sense estat amb relació a l’espanyol té a veure amb la naturalesa del règim polític institucionalitzat després de la mort de Franco. Els mateixos legisladors del 1978 no van dubtar a establir un estatut diferent per a cada llengua i fixaren en la literalitat de la norma constitucional un tracte asimètric que en el curs del temps el Tribunal Constitucional va interpretar en un sentit favorable a l’espanyol. El 1986 aquest òrgan jurisdiccional no va dubtar a donar la raó al delegat del govern espanyol del PSOE a Galícia, i president de la Reial Acadèmia Gallega, Domingo García-Sabell, negant l’obligatorietat del deure de saber el gallec.

La desigualtat estructural de la llengua gallega en relació amb l’espanyol ha estat afavorida per les polítiques del Partit Popular a l’executiu gallec. Les dades de la reculada de l’idioma i de la pèrdua de parlants aquests últims anys no presenten cap dubte. I són dades provinents de l’Institut Gallec d’Estatística (IGE), un organisme dependent de la Junta de Galícia, que mostren que el 24% dels gallecs menors de quinze anys no parlen ni escriuen en gallec. La preocupació per la situació de l’idioma i per les orientacions en aquesta matèria del govern gallec va portar fins i tot el Consell d’Europa a denunciar la política lingüística de la Junta, instant-la a “eliminar les limitacions a l’ensenyament del gallec a Galícia”.

No obstant això, al govern del president Feixoo el preocupa la salut de l’espanyol i ha dedicat bona part de l’artilleria pesant d’aquests últims temps a denunciar les polítiques “d’imposició” de les llengües oficials de les nacions sense estat. El discurs del Partit Popular és coherent amb el seu disseny polític al servei d’una determinada concepció d’Espanya. L’objectiu és impedir processos de normalització i restauració d’usos dels idiomes altres que l’espanyol en els territoris respectius, convençuts que com més consciència lingüística hi hagi, més consciència de nació: en el nostre cas, més consciència de ser gallecs. Ells, com Castelao, saben que “si encara som gallecs és per obra i gràcia de l’idioma”.

 

Article de Martxelo Otamendi, director de Berria

Aquesta pilota està aturada

No descobrirem pas ara el paper que fa l’esport d’elit en la nostra societat, paper que ha anat creixent aquestes darreres dècades. Mou grans quantitats de diners, és l’entreteniment de pagament que més públic reuneix i dóna relleu a les estructures estatals.

Deixant de banda algunes excepcions, només els estats poden participar en els campionats internacionals. Per això són de segona les seleccions de Catalunya, Galícia i el País Basc. Això també passa en un esport que té l’origen en un dels nostres països: la pilota. La selecció nacional del nostre poble no pot participar en el campionat mundial que organitza l’oficialment anomenada Federació Internacional de Pilota Basca, perquè la Federació Espanyola l’ha vetada. I això que és tan acceptat que és un esport nostre, que el nom, en anglès, de la federació de l’Índia és All India Pelota Vasca Federation.

Aquesta setmana, la selecció basca de futbol ha guanyat 2-1 contra la de Costa Rica. El partit s’ha jugat amb les grades buides, a causa de la pandèmia. Però el desig que la nostra selecció de futbol participi en campionats internacionals és afectat per un mal anterior a la covid-19. Són lluny els temps en què les grades dels nostres estadis més grans s’omplien d’afeccionats: aquests últims anys cada vegada menys gent s’ha reunit en aquests partits. Per què? Perquè els afeccionats s’han cansat de donar-se cops de cap a la paret aixecada per les estructures de l’estat espanyol, perquè no veuen actituds fermes de les institucions públiques i perquè predomina l’intent de convertir en simples partits allò que abans eren festes reivindicatives a favor de l’oficialitat de les nostres seleccions. És a dir, procurant no molestar gaire.

No sé, Maria i Vicent, exactament quina importància han tingut aquests últims dos anys o tres les reivindicacions a favor de les seleccions oficials dels vostres pobles, però, com que no hi he percebut gran moviment, suposo que la situació és semblant a la nostra. La crida que ha fet aquesta setmana Aritz Aduriz, jugador retirat fa poc, per a donar suport a la selecció és reveladora. Aquesta pilota està aturada.

 

Article de Vicent Partal, director de VilaWeb

Les llengües, encara

El diputat de la CUP Albert Botran i el diputat del BNG Néstor Rego s’han quedat sense paraula, literalment, aquesta setmana al congrés espanyol. En el debat sobre la llei d’educació tots dos van intervenir en català i en gallec. Alguns altres portaveus ho van fer també, però es van passar a l’espanyol en el moment que la presidenta de la cambra, la catalana Batet, ho va demanar. Botran i Rego, no: van continuar parlant en la seua llengua i el resultat va ser que els van fer fora de la tribuna.

Curiosament, l’octubre del 2017, a la presidenta Batet, llavors simple diputada, sí que li permeteren de fer una intervenció en català per atacar la imminent declaració d’independència, que arribà poc després. No tan sols això: Ana Pastor, que llavors presidia la cambra, fins i tot es va atrevir a recordar que ella mateixa era d’un ‘territori bilingüe’. Pastor és de la comarca oficialment castellano-lleonesa però de llengua gallega del Bierzo.

Tanta efusió lingüística només es va acceptar, excepcionalment, doncs, per anar contra la independència de Catalunya, com s’ha vist bé aquesta setmana. Rego i Botran són, doncs, l’exemple viu i concret de la incapacitat espanyola d’atendre –ja no dic de promoure– la diversitat.

Però passa que el gest d’aquesta setmana ens torna al vell debat sobre què passaria si els diputats al congrés prenguessen amb normalitat, cada dia, l’actitud que Botran i Rego van prendre excepcionalment en aquest debat.

Els diputats de les províncies oficialment bilingues són 140 sobre el total de 350. Evidentment no tots saben parlar català, basc, gallec o asturià i, a més, alguns no els parlarien de cap manera, per política. Però tan sols amb les forces sobiranistes ja sumen uns 40. I deixar sense paraula 40 diputats, cada dia, crearia una situació insuportable que estic segur que acabaria resolent-se de l’única manera raonable: plasmant al parlament espanyol la realitat plurilingüe de l’estat, ara amagada i perseguida.

The post Galeusca de directors: “Som per obra i gràcia de l’idioma” appeared first on VilaWeb.

LLUÍS ALCALÀ GUANYA LA SARDANA DE L’ANY 2019

El compositor i instrumentista de tenora barceloní va guanyar dissabte passat el Premi Popular del Concurs La Sardana de l’Any 2019,  amb la sardana “25 anys màgics”. A la Gala final, que finalment es pogué celebrar sense públic al Teatre de La Passió d’Esparreguera, el veterà Jordi León assolí l’accèssit del premi popular amb la sardana “Gresca, tabola i ball de rams”, i Marc Timón i Jan Fité aconseguiren el Premi de la Crítica i el Premi Joventut, respectivament.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Aquest serà un dels temes d’aquest FES TA FESTA en que també us parlarem de moltes altres coses: com ara de com s’ha desenvolupat el Primer Congrés Nacional de Música d’Arrel al CAT, del Memorial Joaquim Serra 2020 que s’enregistrà sense públic el passat dimecres i que podeu veure ja al Canal Youtube de l’Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona o al final d’aquest davantal.

També us parlarem de coses que s’han hagut de suspendre o aplaçar per culpa de la pandèmia com ara la Festa del Tió d’Argençola, la gala FESTIVITAS BESTIARUM o el Festival CÀNTUT de Cassà de la Selva. I d’altres que es celebraran properament, com la SETMANA DE LA PEDRA SECA.

Llegir més i escoltar el programa…

The post LLUÍS ALCALÀ GUANYA LA SARDANA DE L’ANY 2019 appeared first on VilaWeb.

‘El que em queda de tu’, de Pepa Aguar, i ‘L’animal que parla’, de Josep-Anton Fernández, premis Ciutat de Gandia 2020

La novel·la El que em queda de tu, de Pepa Aguar, i el poemari L’animal que parla, de Josep-Anton Fernández, són els guanyadors dels Premis Literaris Ciutat de Gandia 2020, lliurats aquest vespre. Aguar (València, 1964) s’ha endut el XLII Premi Joanot Martorell de Narrativa amb una obra que plasma la impotència familiar davant la pèrdua de memòria progressiva de la matriarca. Al seu torn, Fernández (Barcelona, 1963), ha guanyat el LVIII Premi Ausiàs March amb la seva estrena en la poesia, una “rara descoberta” que manté “l’interès sostingut” al llarg de tota l’obra, segons que ha valorat el jurat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El que em queda de tu és una novel·la que parla de les pèrdues familiars derivades de la malaltia mental degenerativa que pateix la matriarca. “Aquesta novel·la parla de dones, d’àvies, de mares i de filles i de les paraules que varen quedar per dir quan la malaltia de la ment ho arrossega tot al seu pas”, resumeix l’organització. En la novel·la, afegeixen, “hi ha la nostàlgia dels temps que ja han estat però també esperança i alegria en el futur”. El jurat del guardó està format per Pilar Beltrán, Xavier Aliaga, Valèria Gallard, Víctor Labrado i Ignasi Móra.

Fernàndez debuta amb èxit en la poesia amb L’animal que parla. El poemari és la rara descoberta d’una veu que s’estrena en la poesia des de la plenitud de la maduresa vital, intel·lectual i literària. El llibre, estructurat en sis parts, “enfronta el lector a un ventall d’experiències que van des del més íntim estremiment emotiu fins a la vibració més genuïna del pensament, i ho fa posant en joc mecanismes poètics d’alt voltatge i de gran precisió”, n’ha destacat el jurat, que integren Jordi Cornudella, Jaume Pont, Maria Josep Escrivà, i Rubén Luzón.

La gala de lliurament dels premis s’ha fet aquest vespre al saló de Corones del Palau Ducal dels Borja de Gandia, ciutat que convoca i acull el premi. Edicions 62 editarà ambdós títols, premiats respectivament amb 20.000 i 8.000 euros.

The post ‘El que em queda de tu’, de Pepa Aguar, i ‘L’animal que parla’, de Josep-Anton Fernández, premis Ciutat de Gandia 2020 appeared first on VilaWeb.

Barcelona esdevé finalista per a acollir la nova seu del Centre Europeu de Prediccions Meteorològiques

La candidatura de Barcelona per a acollir la tercera seu del Centre Europeu de Prediccions Meteorològiques a Termini Mitjà ha avançat fins a la fase final. La votació definitiva es farà el 9 de desembre en el consell del centre, que reuneix els vint-i-dos estats membres.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Es tracta d’un projecte impulsat conjuntament per l’ajuntament, la Generalitat i el govern espanyol, amb un un equip format per professionals i tècnics de les tres administracions en coordinació amb el Barcelona Supercomputing Center.

L’edifici que es proposa per establir-hi la seu és el Nexus II, obra de l’arquitecte Ricardo Bofill i situat en el Parc UPC, té capacitat per acollir fins a quatre-centes persones i 7.600 metres quadrats. Aquesta nova seu s’uniria a la de Reading, al Regne Unit, i a la de Bolonya, que l’any que ve entrarà en funcionament.

The post Barcelona esdevé finalista per a acollir la nova seu del Centre Europeu de Prediccions Meteorològiques appeared first on VilaWeb.

Per què he de demanar un crèdit per a pagar imposts?

Per a centenars de milers d’autònoms i petits negocis que van ajornar els imposts al maig i que encara no els han retornat, avui acabava el termini per a liquidar els deutes de les autoliquidacions trimestrals que el govern va permetre d’ajornar arran del coronavirus, durant sis mesos, quatre dels quals sense interessos. A més de la declaració trimestral de l’IVA, els qui facturessin menys de 600.000 euros anuals podien ajornar alguns imposts del primer trimestre del 2020, com les retencions i ingressos a compte dels models de retencions trimestrals a treballadors o empresaris; d’arrendament o subarrendament d’immobles i també els pagaments fraccionats de l’IRPF i els pagaments a compte de l’Impost de Societats.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Aquesta mesura va ser ben rebuda i va servir per a dotar de liquiditat els treballadors per compte propi en els moments més crítics. No obstant això, i encara que molts són lluny de recuperar-se, aquests ajuts han acabat i els autònoms han de començar a afrontar les seves obligacions. No acabo d’entendre com és que el govern espanyol no ha allargat la moratòria per a tota aquesta gent. Falten ajuts, veiem que els problemes de la pandèmia s’han allargat més del que es pensava, que als països veïns tot són facilitats, que molts establiments i autònoms no han pogut treballar encara a un ritme acceptable –i fer caixa– per imperatiu legal… i Hisenda no flexibilitza les mesures i actua com si no passés res. No ho entenc.

I ara, què? Doncs els afectats hauran hagut de decidir entre demanar un crèdit per a pagar a Hisenda o afrontar els problemes de la morositat fiscal.

Cap de les dues solucions no és fàcil. Si demanem al banc un crèdit amb l’aval de l’ICO –avals allargats fins al març del 2021–, l’entitat veurà l’aval com una cosa més i, fonamentalment, ens aplicarà el ràting que toqui a la situació en què tinguem el balanç. I, probablement, amb uns ingressos mínims i l’endeutament contret mesos enrere, no serà el millor possible. Això vol dir que el banc ens demanarà més garanties personals, a més de la de l’ICO, i no sempre estarem en condicions d’aportar-les. Per tant, ens el poden denegar, amb la qual cosa ens trobarem en la situació de no poder pagar a Hisenda. Em consta que molts autònoms i petits empresaris han optat per prioritzar els pagaments al personal i als proveïdors, amb la idea de veure què diu després Hisenda.

Què passa amb aquesta gent? A què s’enfronten? Ho demano a Enric Rius, assessor fiscal de la Cecot. Em diu que, per a Hisenda, entren en situació de constrenyiment. D’entrada, tenen un recàrrec del 20% sobre el deute fiscal, que ja porta un augment de dos mesos (fins ara) d’interessos al 3,75% sobre la xifra inicial. El pas següent serà la notificació del deute. El temps que tardi a tramitar-se dependrà de la voluntat política de fer-ho, em diu Rius, perquè les dades estan informatitzades. Si tampoc no paguem quan arribi el requeriment, llavors començarà el procés d’embargament, primer dels comptes bancaris i, en cas que no hi hagi prou diners, es pot anar als clients. És a dir, que en lloc de pagar-nos a nosaltres el que ens deuen pels productes venuts o serveis prestats, ho faran directament a Hisenda. Aquest procés, això sí, acostuma a ser més lent.

En aquests moments de trasbals que vivim, em sembla un desori i una manera gratuïta de fer créixer l’angoixa d’unes persones que no és que no vulguin pagar, sinó que no els deixen treballar per generar prou ingressos per a pagar. Enric Rius em comenta que tot indica que el govern espanyol, amb els ERTO i els avals de l’ICO, creu que ja ha fet prou i que no cal anar més enllà. Talment sembla que les autoritats oblidin que l’ICO fa només un paper secundari de mediació i que qui dóna els crèdits és el banc, segons els seus paràmetres de concessió, que no han canviat aquests temps. I sembla que oblidi que en el moment d’anar a demanar una ampliació del crèdit al banc per a pagar els imposts, l’autònom o la pime hagin esgotat el límit de risc que el banc els atorga.

No sé quants bars, restaurants, discoteques, gent de l’audiovisual per a concerts, agències de viatges, transportistes, per esmentar-ne uns quants dels més afectats pels tancaments de la pandèmia, hauran pogut fer front al pagament que se’ls obligava a fer avui. Però cal deixar constància que la inflexibilitat d’Hisenda és una barbaritat en aquests moments excepcionals. Si aquest és el tarannà general del govern espanyol, temo que no ens en sortirem gaire bé, de la crisi actual, encara que en les seves continuades declaracions diguin que el més important ara és salvar empreses. No ho demostren i ho pagarem tots plegats.

The post Per què he de demanar un crèdit per a pagar imposts? appeared first on VilaWeb.

Report diari sobre el coronavirus: Salut presenta una nova estratègia i Andorra cerca la fórmula per a recuperar la mobilitat amb el sud

Si voleu rebre aquest report diari de VilaWeb sobre el coronavirus 2019 al vostre correu, cada dia a les 20.00, podeu apuntar-vos-hi. El cap de setmana s’enviarà excepcionalment, segons l’actualitat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En dies com els que vivim, és més necessari que mai defensar un periodisme independent i sense por de ser crítics amb el poder. Si voleu donar suport al model de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors.

Què ha passat avui?

El Departament de Salut ha presentat una nova estratègia per a aplicar durant la reobertura. La consellera, Alba Vergés, i el secretari de Salut Pública, Josep Maria Argimon, han explicat que començarien a fer-se proves multitudinàries, novament, a diverses ciutats per a detectar el virus, que hi hauria equips d’automostres a les farmàcies i que es contractarien mig miler més de rastrejadors. Pel que fa a la reobertura que comença dilluns, la consellera de Presidència, Meritxell Budó, ha dit que la mobilitat comarcal podria reobrir-se abans no preveu el pla que va presentar ahir el govern, el cap de setmana anterior al pont de desembre. Per la seva banda, el director general de Salut, Marc Ramentol, ha explicat que l’objectiu era evitar una tercera onada, ha defensat les mesures que s’havien pres fins ara i ha afegit que el pas als següents trams de la reobertura podria ser asimètric segons les dades epidemiològiques.

El govern d’Andorra vol recuperar la mobilitat amb el sud abans del 21 de desembre. És el dia que es preveu l’aixecament del confinament perimetral de Catalunya, però el cap de l’executiu andorrà, Xavier Espot, creu que obrir la frontera és una “decisió transcendental” i creu que una bona fórmula seria l’assimilació dels andorrans als residents de la regió sanitària de l’Alt Pirineu i Aran, tal com va fer-se en el desconfinament de la primavera. L’Ajuntament de la Seu d’Urgell, el govern andorrà i el català treballen per cercar la fórmula que permeti de recuperar la mobilitat. A més, el govern andorrà demanarà un resultat negatiu de PCR als turistes que passin més de tres nits al Principat, però aquesta mesura no afectarà els ciutadans de la resta del país.

La fiscalia ha obert una investigació a Rodalia per la manca de mesures de seguretat contra la covid-19. La denúncia s’adreça a Renfe, Adif, la Generalitat de Catalunya i els ministeris responsables del govern espanyol. El col·lectiu Xnet va denunciar que era impossible de mantenir la distància de seguretat en les hores punta als trens, i que no s’havia fet res per a minimitzar els riscs.

Quin és el recompte actual d’afectats i morts?

Als Països Catalans hi ha 417.503 casos, 18.157 morts i hi ha 908 pacients a les UCI:

Cliqueu sobre el nom del territori per consultar les webs amb les dades oficials [Catalunya | País Valencià | Illes | Catalunya Nord | Andorra].

*No hi ha dades separades sobre la Franja de Ponent i el Carxe.

A tot el món, les darreres xifres són de 57.553,093 confirmats i 1.370.879 morts. Del total de casos, 39.939.891 ja es consideren guarits, segons dades de Worldometer. Els sis estats més afectats són:

–Els Estats Units d’Amèrica, amb 12.112.125 casos i 258.829 morts;
–L’Índia, amb 9.021.020 casos i 132.310 morts;
–El Brasil, amb 5.987.219 casos i 168.218 morts;
–L’estat francès, amb 2.086.288 casos i 47.127 morts;
–Rússia, amb 2.039.926 casos i 35.311 morts;
–L’estat espanyol, amb 1.574.063 casos i 42.291 morts.

La píndola de Jordi Goula: ‘Per què he de demanar un crèdit per a pagar imposts?’

Per a centenars de milers d’autònoms i petits negocis que van ajornar els imposts al maig i que encara no els han retornat, avui acabava el termini per a liquidar els deutes de les autoliquidacions trimestrals que el govern va permetre d’ajornar arran del coronavirus, durant sis mesos, quatre dels quals sense interessos. A més de la declaració trimestral de l’IVA, els qui facturessin menys de 600.000 euros anuals podien ajornar alguns imposts del primer trimestre del 2020, com les retencions i ingressos a compte dels models de retencions trimestrals a treballadors o empresaris; d’arrendament o subarrendament d’immobles i també els pagaments fraccionats de l’IRPF i els pagaments a compte de l’Impost de Societats.

Aquesta mesura va ser ben rebuda i va servir per a dotar de liquiditat els treballadors per compte propi en els moments més crítics. No obstant això, i encara que molts són lluny de recuperar-se, aquests ajuts han acabat i els autònoms han de començar a afrontar les seves obligacions. No acabo d’entendre com és que el govern espanyol no ha allargat la moratòria per a tota aquesta gent. Falten ajuts, veiem que els problemes de la pandèmia s’han allargat més del que es pensava, que als països veïns tot són facilitats, que molts establiments i autònoms no han pogut treballar encara a un ritme acceptable –i fer caixa– per imperatiu legal… i Hisenda no flexibilitza les mesures i actua com si no passés res. No ho entenc.

I ara, què? Doncs els afectats hauran hagut de decidir entre demanar un crèdit per a pagar a Hisenda o afrontar els problemes de la morositat fiscal.

Cap de les dues solucions no és fàcil. Si demanem al banc un crèdit amb l’aval de l’ICO –avals allargats fins al març del 2021–, l’entitat veurà l’aval com una cosa més i, fonamentalment, ens aplicarà el ràting que toqui a la situació en què tinguem el balanç. I, probablement, amb uns ingressos mínims i l’endeutament contret mesos enrere, no serà el millor possible. Això vol dir que el banc ens demanarà més garanties personals, a més de la de l’ICO, i no sempre estarem en condicions d’aportar-les. Per tant, ens el poden denegar, amb la qual cosa ens trobarem en la situació de no poder pagar a Hisenda. Em consta que molts autònoms i petits empresaris han optat per prioritzar els pagaments al personal i als proveïdors, amb la idea de veure què diu després Hisenda.

Què passa amb aquesta gent? A què s’enfronten? Ho demano a Enric Rius, assessor fiscal de la Cecot. Em diu que, per a Hisenda, entren en situació de constrenyiment. D’entrada, tenen un recàrrec del 20% sobre el deute fiscal, que ja porta un augment de dos mesos (fins ara) d’interessos al 3,75% sobre la xifra inicial. El pas següent serà la notificació del deute. El temps que tardi a tramitar-se dependrà de la voluntat política de fer-ho, em diu Rius, perquè les dades estan informatitzades. Si tampoc no paguem quan arribi el requeriment, llavors començarà el procés d’embargament, primer dels comptes bancaris i, en cas que no hi hagi prou diners, es pot anar als clients. És a dir, que en lloc de pagar-nos a nosaltres el que ens deuen pels productes venuts o serveis prestats, ho faran directament a Hisenda. Aquest procés, això sí, acostuma a ser més lent.

En aquests moments de trasbals que vivim, em sembla un desori i una manera gratuïta de fer créixer l’angoixa d’unes persones que no és que no vulguin pagar, sinó que no els deixen treballar per generar prou ingressos per a pagar. Enric Rius em comenta que tot indica que el govern espanyol, amb els ERTO i els avals de l’ICO, creu que ja ha fet prou i que no cal anar més enllà. Talment sembla que les autoritats oblidin que l’ICO fa només un paper secundari de mediació i que qui dóna els crèdits és el banc, segons els seus paràmetres de concessió, que no han canviat aquests temps. I sembla que oblidi que en el moment d’anar a demanar una ampliació del crèdit al banc per a pagar els imposts, l’autònom o la pime hagin esgotat el límit de risc que el banc els atorga.

No sé quants bars, restaurants, discoteques, gent de l’audiovisual per a concerts, agències de viatges, transportistes, per esmentar-ne uns quants dels més afectats pels tancaments de la pandèmia, hauran pogut fer front al pagament que se’ls obligava a fer avui. Però cal deixar constància que la inflexibilitat d’Hisenda és una barbaritat en aquests moments excepcionals. Si aquest és el tarannà general del govern espanyol, temo que no ens en sortirem gaire bé, de la crisi actual, encara que en les seves continuades declaracions diguin que el més important ara és salvar empreses. No ho demostren i ho pagarem tots plegats.

La redacció de VilaWeb us recomana avui aquests articles i enllaços:

–VilaWeb: Miquel Puig: “Amb els fons UE hem de fer un salt tecnològic”
–BBC: Pfizer sol·licita l’autorització als EUA del seu vaccí contra la covid (en anglès)
–Le Figaro: Aïllar els malalts als hotels és la solució per a trencar les transmissions? (en francès)
–The Guardian: La Xina ha donat un vaccí experimental a gairebé un milió de persones (en anglès)
–Deutsche Welle: Després de la pandèmia del coronavirus, ve la de l’endeutament (en castellà)
–The Straits Times: Puc infectar-me de la covid-19 per haver tocat una superfície contaminada? (en anglès)
–CNN: Europa ha evitat un col·lapse per la covid: això és el que podem aprendre adels EUA (en anglès)

Quines han estat les notícies més destacades sobre la crisi que us hem ofert avui:

La nova estratègia de Salut: proves multitudinàries, equips d’automostres en farmàcies i 500 rastrejadors més
Andorra vol recuperar la mobilitat amb el sud abans del 21 de desembre
Requisen més de 3.300 proves ràpides de covid-19 destinades a la venda il·legal
La fiscalia investigarà Rodalia de Catalunya per la manca de mesures de seguretat contra la covid
Ramentol: “No tot Catalunya passarà necessàriament de fase alhora”
Budó obre la porta a la mobilitat comarcal de cap de setmana abans del pont del desembre
Andorra demanarà una PCR negativa als turistes que pernoctin més de tres nits
Pfizer demana una autorització d’emergència del seu vaccí als Estats Units
L’OMS desaconsella l’ús del remdesivir per tractar pacients de la covid-19
El perillós estancament de la pandèmia al País Valencià
Sobreviuran les sales de concerts? “Allò que ens mata és la incertesa”

Els enllaços i les dades a tenir sempre a mà:

Què passarà a partir del 23 de novembre? Així és el pla de reobertura a Catalunya
Nadal amb restriccions: deu a taula i confinament nocturn
Quan podré sortir del meu municipi el cap de setmana?
Coronavirus: per què rentar-se les mans amb sabó és tan eficaç?
Si sóc contacte d’un positiu de covid-19, què he de fer?
Consells per als qui hagin d’aïllar-se pel coronavirus i per als familiars

–Vegeu la informació de la Generalitat Valenciana. Telèfon d’urgència: 900 300 555
–Vegeu la informació de la Generalitat de Catalunya. Telèfon d’urgència: 061
–Vegeu la informació del Govern de les Illes Balears. Telèfon d’urgència: 061
–Vegeu la informació del Govern d’Andorra. Telèfon d’urgència: 18
–Vegeu la informació de l’estat espanyol
–Vegeu la informació de l’estat francès
–Vegeu la informació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)

The post Report diari sobre el coronavirus: Salut presenta una nova estratègia i Andorra cerca la fórmula per a recuperar la mobilitat amb el sud appeared first on VilaWeb.

ERC proclama Aragonès com a candidat a la presidència de la Generalitat

Esquerra Republicana ha proclamat Pere Aragonès com a candidat a la presidència de la Generalitat a les eleccions del 14-F. En un comunicat, el partit ha explicat que Aragonès serà el cap de llista per Barcelona i que també han estat elegides caps de llista Marta Vilalta per Lleida, Teresa Jordà per Girona i Raquel Sans per Tarragona. No s’havien presentat més candidatures a les primàries.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Segons ERC, Aragonès ha rebut un rècord d’avals de la militància amb 2.343 signatures vàlides. Ha superat les 2.105 signatures aconseguides per Oriol Junqueras a les eleccions europees del 2019. Sans, per la seva banda, ha aconseguit 341 avals vàlids per Tarragona; Vilalta, 225 per Lleida; i Jordà, 284, a Girona. En tots els casos, s’ha aconseguit el suport de més del 10% de les persones militants a la federació en qüestió.

A partir d’ara, el procés electoral intern continua per triar els membres que hauran d’integrar el conjunt de la llista electoral dels republicans, que haurà de ser ratificada el 12 de desembre pel consell nacional de la formació.

The post ERC proclama Aragonès com a candidat a la presidència de la Generalitat appeared first on VilaWeb.

Les lliçons importants del gran nyap europeu de Vox contra Puigdemont i Comín

Els eurodiputats d’extrema dreta espanyols Jorge Buxadé, Mazaly Aguilar i Herman Tertsch van presentar enfurismats el gener d’enguany una demanda al Tribunal General de la Unió Europea contra la decisió del president del Parlament Europeu, David Sassoli, de permetre que Carles Puigdemont i Toni Comín fossin diputats de ple dret de la cambra. Ho va permetre d’acord amb la sentència del desembre de l’any passat del Tribunal de Luxemburg sobre Oriol Junqueras segons la qual tant el vice-president com el president i el conseller haurien d’haver estat reconeguts com a eurodiputats d’ençà del juny del 2019. Els eurodiputats de Vox van voler fer amb Puigdemont i Comín allò que el Tribunal Suprem espanyol no podia fer, però que sí que va fer amb Oriol Junqueras: retirar-los la condició d’eurodiputats. Però ho van fer tan malament que avui la justícia europea els ha desestimat la demanda i ho ha fet amb una resolució tan contundent que se’n poden extreure algunes lliçons importants.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La primera és la diferència entre allò que pot fer Vox en la justícia espanyola i allò que pot fer en l’europea. D’entrada, el Tribunal General deixa clar que Vox no presenta bé la sol·licitud per la qual demanen que s’anul·li la decisió del Parlament Europeu que va fer eurodiputats Puigdemont i Comín. Presenten la demanda pel procediment accelerat, però no compleixen els requisits formals exigits pel tribunal, i justifiquen la rapidesa amb què volen que es resolgui perquè, segons ell, la qüestió s’ho val; diuen que és tan greu que fossin reconeguts com a eurodiputats que això s’ha de resoldre de pressa, i el tribunal gairebé se’n riu.

Però a més, el TGUE diu als diputats de Vox que ells no són competents per a presentar una demanda així, perquè la decisió no els afecta ni directament ni individualment. Els arguments de Vox són que sí que els afecta, però no precisen com, vénen a dir que se’n ressent tota la cambra. Aquesta contradicció de percepcions és tan gran que evidencia allò que vol dir Vox, és a dir, que se’n senten perjudicats perquè els cou, perquè és una vergonya per a Espanya que això passi.

La ineptitud de Vox queda retratada en el màxim tribunal europeu, i això fa més greu allò que hem vist que passava a la justícia espanyola aquests darrers anys. Perquè a Espanya van poder ser acusació en el judici més mediàtic i amb més impacte de la història. I aquí, a Europa, la seva condició de perjudicats és inadmissible. I no en poden ser part. A l’estat espanyol no només van ser-ne en el judici contra el procés, sinó que van ser els qui van engegar la investigació prospectiva contra desenes de càrrecs independentistes al jutjat 13 per sospites de delictes de malversació, sedició i desobediència i que encara és pendent de judici, amb prop de quatre anys de persecució per a moltes persones i que va propiciar també l’assalt a la Generalitat del 20-S. I encara més: van ser acusació en el judici polític que va propiciar la inhabilitació del president de la Generalitat Quim Torra. Novament, el mirall europeu.

I encara més. Tot i que el TGUE no entra en el fons de la qüestió, perquè no li correspon, i desestima la demanda de Vox perquè és mal feta i perquè el tribunal no és competent per a pronunciar-s’hi, sí que esmenta com a jurisprudència consolidada la sentència sobre Junqueras del 2019. I quan ho fa ratifica la interpretació que en va fer no solament el Parlament Europeu, sinó el mateix TGUE quan va anul·lar la decisió del juliol de l’any passat de no permetre de manera cautelar a Puigdemont i Comín l’entrada a l’eurocambra en la sessió constitutiva. És a dir, en una nova resolució, la justícia europea rebla la doctrina i fa més exasperant la situació en què el Tribunal Suprem espanyol manté l’eurodiputat Junqueras d’ençà de la sentència del Tribunal de Luxemburg que duu el seu nom. Perquè l’única diferència que hi ha amb Puigdemont i Comín (i posteriorment Ponsatí) és que aquests no són a les seves mans. I per això des d’avui hi ha encara més fonament per a demandar per incompliment el Tribunal Suprem i l’estat espanyol a la justícia europea.

The post Les lliçons importants del gran nyap europeu de Vox contra Puigdemont i Comín appeared first on VilaWeb.

Andorra demanarà una PCR negativa als turistes que pernoctin més de tres nits

El govern d’Andorra demanarà als turistes que presentin una prova PCR o similar negativa per a poder passar més de tres nits al Principat, segons que ha informat el l’executiu en una nota de premsa sobre la presentació de l’estratègia de lluita contra la covid-19 dissenyada per a aquest hivern.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El requeriment és per a tots els turistes majors de sis anys i amb una antelació de setanta-dues hores, amb l’excepció dels ciutadans de la resta del país. També queden exempts els espanyols, els portuguesos i els francesos. En conseqüència, l’admissió a l’allotjament turístic en qüestió estarà vinculada a la presentació d’aquest resultat negatiu.

El ministre de Salut, Joan Martínez Benazet, ha explicat que per als grups escolars que viatgin en autocar, com ocorre durant les denominades setmanes blanques, també hauran d’acreditar el test negatiu, amb independència de la seva procedència. La ministra de Turisme, Verònica Canals, ha avançat que s’han desenvolupat assegurances aplicables en el cas que un turista passi a ser positiu durant la seva estada al Principat.

“Ski Andorra, la Unió Hotelera i les agències de viatges inclouen en el seu preu segurs per a cobrir la repatriació de la persona positiva, i en alguns casos dels acompanyants, les despeses mèdiques i hospitalàries i el reemborsament dels dies d’esquí o nits no gaudides”, ha dit.

En les estacions d’esquí s’aplicaran protocols amb accions específiques, que inclouen mesures de neteja i desinfecció de les instal·lacions, una redimensión dels espais d’espera i la limitació de la capacitat de cabines i remontadores al 75%, així com per al transport públic.

The post Andorra demanarà una PCR negativa als turistes que pernoctin més de tres nits appeared first on VilaWeb.

‘Lítica’ de Lucia Pietrelli, nou premi Lletra d’Or 2020

El jurat del premi Lletra d’Or ja ho havia dit al gener, que enguany s’atorgaria a principis d’any el premi corresponent al 2019, que va recaure en l’Enric Casasses amb El nus la flor, i que a finals d’any anunciarien el premi d’aquest any. I s’ha anunciat avui. El premi Lletra d’Or 2020 és per a Lucia Pietrelli i la seva novel·la Lítica, publicada per l’editorial Males Herbes. El llibre es va presentar durant la Setmana del Llibre en Català de l’any passat. Aleshores, VilaWeb va parlar amb l’autora. Lucia Pietrelli, d’origen italià, fa vuit anys que viu a Mallorca i té el català com a llengua literària.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Lítica és una novel·la que embolcalla, que sumeix el lector en un estat boirós, a voltes dens, a voltes lleuger, sempre inquietant. Ella, la germana gran, la protagonista, de qui no sabem el nom, habitant d’un poble del qual tampoc no sabem el nom, habitant d’un temps que podria ser qualsevol temps, habitant d’una casa on només viuen dones, a tocar del bosc, un bosc que amaga secrets i tresors. Com una faula. Ella, la germana gran, que es desespera i desespera el lector, que no viu ni un bri de calma, sempre de pensament brillant però captiu, altament inflamant, com el liti. Lítica, amb característiques del metall, el més lleuger que ha donat la natura, també altament reactiu i inflamable, favorable en casos de trastorns bipolars i de personalitat.

L’autora juga amb el recurs de la faula, del mite, del conte i també de l’element fantàstic. ‘Jo crec que el fantàstic està imbricat en la quotidianitat i la diferència és el punt de vista, per això la importància de l’estil.’ Sobre l’estil, diu l’editor, Ramon Mas, que és una novel·la curta però comprimida. Que Pietrelli exerceix una tensió sobre el llenguatge. Per a ella és determinant el com, més que no el què. Pietrelli porta la prosa poètica a la novel·la.

Perquè l’escriptora és abans que res poeta (té publicats sis poemaris) i això marca la seva narrativa, que conté una càrrega estilística molt forta i poc habitual. Diu: ‘El com és la cosa important, perquè és el que fa la diferència. La idea és habitar en el llenguatge. El llenguatge és la nostra manera de comunicar-nos i de silenciar allò que sovint no es mostra mai. Una comunicació sovint gastada, perquè el llenguatge també és ple de coses sobrants.’

Un dels temes importants que apareix a Lítica és la impossibilitat de conèixer completament l’altre: la germana petita narra la història de la germana gran, que li fa de mirall, alhora que se n’ha de separar per ser ella mateixa. La impossibilitat de conèixer la germana gran o la impossibilitat de la germana gran de conèixer el seu xicot. I, en conseqüència, la manca de comunicació, la càrrega de sexualitat, la proximitat dels cossos com a camí de coneixement de l’altre… En aquest sentit, la impotència és un dels grans sentiments de la germana gran. Un altre tema que fa de motor és la construcció de la identitat. ‘Com agafes els referents, com t’afecten, com et construeixen i desconstrueixen la identitat.’

El premi Lletra d’Or es concedeix cada any, des de 1956, al millor llibre publicat en llengua catalana durant l’any anterior (en aquesta edició, entre les obres publicades al llarg del 2019), segons el criteri del jurat, independent de qualsevol grup editorial o institució i que no té els cinquanta anys encara. El jurat ha estat integrat pels escriptors Llucia Ramis, Míriam Cano, Jordi Nopca, Núria Cadenes, Andreu Gomila, Salvador Macip, Sebastià Alzamora, l’actriu Sílvia Bel i el dramaturg Pau Miró.El jurat del Lletra d’Or ha dit de l’obra:Lítica és una novel·la breu i poderosa que explora la personalitat d’una noia que admira profundament la seva germana gran. És una història que explica un amor fraternal i, alhora, el descobriment de la vida i l’entrada a l’edat adulta. És un llibre que conté un alè poètic fora mida que ens manté enganxats a les paraules, al goig de llegir i a la revelació d’un món interior exhaustiu i ric.’

El guardó és una lletra phi (Φ) d’or, símbol clàssic de l’equilibri, dissenyada pel joier Manel Capdevila, nét de l’impulsor inicial del Premi.

The post ‘Lítica’ de Lucia Pietrelli, nou premi Lletra d’Or 2020 appeared first on VilaWeb.

El Botànic vol multar l’enaltiment del franquisme

Els partits del Botànic —PSPV, Compromís i Unides Podem— han presentat una iniciativa conjunta per multar l’enaltiment del franquisme. En aquest sentit, volen evitar que es produeixin actes d’exaltament de la dictadura com els que van passar el 12 d’octubre a Benimaclet. Així doncs, el Botànic vol que l’exhibició de símbols franquistes o l’exaltació del règim —individual o en grup— siguin considerats faltes greus.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Amb aquesta esmena a la llei de memòria històrica, que s’ha presentat quan es compleixen 45 anys de la mort del dictador Francisco Franco, els grups que integren el Consell volen defensar l’honor i la memòria de les víctimes del règim.

Així mateix, l’esmena inclou facilitats perquè es puguin fer exhumacions de fosses i permetrà que el govern denunciï com a delicte contra els drets humans els afusellaments de la dictadura.

The post El Botànic vol multar l’enaltiment del franquisme appeared first on VilaWeb.

Pfizer demana una autorització d’emergència del seu vaccí als Estats Units

La companyia farmacèutica Pfizer i la seva sòcia alemanya BioNTech han demanat una autorització d’emergència a l’Administració d’Aliments i Fàrmacs dels Estats Units (FDA) per el seu vaccí contra la covid-19.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Aquesta és el primer vaccí que cerca una autorització de l’organisme regulador dels Estats Units, de manera que podria estar disponible a mitjans o finals de desembre per a grups de risc, segons ha indicat Pfizer en un comunicat.

La sol·licitud a la FDA es basa en els resultats preliminars de l’assaig clínic en fase 3 del vaccí, que segons que va anunciar Pfizer dimecres té una eficàcia del 95% a partir dels 28 dies de la primera dosi.

Pfizer ha informat que d’aprovar la sol·licitud, el vaccí podria començar a distribuir-se al desembre per fases, començant pels grups d’alt risc, inclosos els treballadors sanitaris, la gent gran i les persones amb problemes de salut.

Els treballadors essencials, mestres i persones sense llar, així com les que viuen en refugis i presons, probablement serien els següents, seguits per nens i adults joves.

S’espera que el procés de control de la FDA duri algunes setmanes i s’ha programat una reunió amb el comitè assessor per revisar el vaccí per a principis de desembre.

The post Pfizer demana una autorització d’emergència del seu vaccí als Estats Units appeared first on VilaWeb.

Estupefacció als Estats Units per l’intent de Trump de forçar els parlaments estatals a canviar el resultat de les eleccions

Els Estats Units no es recuperen del xoc. L’actual president Donald Trump ha desvetllat la jugada que té per intentar mantenir-se en el poder, un cop han fracassat les reclamacions judicials i els recomptes. Trump intenta ara forar alguns dels parlaments estatals a que ignorin el resultat de la votació i votin per ell en el Col·legi Electoral. Això és legal però no ha passat mai en la història i obriria una crisi constitucional de dimensions col·losals.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Tot té el seu origen en el complicat sistema electoral dels Estats Units. L’elecció del president dels Estats Units no la fan de manera directa els electors sinó els estats, els cinquanta estats, reunits en el que es coneix com a Col·legi Electoral. El dia de les eleccions s’hi fan, per això, cinquanta eleccions simultànies, una en cada estat, que donen a cada estat un guanyador. I aquest guanyador, amb l’excepció de Maine i Nebraska, es queda amb tots els vots del Col·legi Electoral que corresponen a l’estat, fins i tot guanyant per un sol vot de diferència. El nombre de delegats al Col·legi Electoral de cada estat el determina la població. Així els qui menys en tenen aporten tres delegats i per tant tres vots i Califòrnia que és qui en té més rep 55 vots.

Seguint la tradició aquestes delegats o compromisaris s’han de reunir a les capitals dels seus estats el primer dilluns després del segon dimecres de desembre, aquest any serà el dia catorze, i enviar el resultat al Congrés. El Congrés, al seu torn, es reuneix la primera setmana de gener, aquesta vegada és previst que això serà el dia sis i confirma el nou president, que pren posessió el dia vint del mateix mes.

Encara que les eleccions es fan per a decidir qui són aquests electors i per qui voten en la majoria dels estats, el cas és, però, que la majoria de les constitucions dels estats consideren acceptable que els membres designats pel votar al Col·legi Electoral no votin el candidat que ha guanyat les eleccions. I no hi ha cap regla federal que indiqui el contrari. No sol passar, i encara menys tenir conseqüències legals, però en les darreres eleccions, les que Hillary Clinton va perdre davant Trump un membre del Col·legi Electoral de Minnesota va decidir votar a Bernie Sanders encara que estava obligat a votar per Hillary Clinton. La llei de Minnesota indica que si passa això l’elector és substituït per un altre i el vot anul·lat, cosa que va passar. Però hi ha estats on això no passa.

Així a Califòrnia, Nou Mèxic i Carolina del Sud l’elector que votés per un candidat contrari al triat pel vot popular podria acabar en presó però el seu vot seria comptat com a vàlid i en dèsset estats més no és prevista cap pena ni l’anul·lació del vot, si es dóna aquesta circumstància. És a dir que en aquests estats encara que hagi guanyat Biden és constitucionalment legal que els seus vots vagin a Trump.

I la cosa encara es complica més perquè el mètode d’elecció d’aquests compromisaris és diferent en cada estat i en alguns són nomenats pel parlament estatal. I aquí és on hi ha la clau de la maniobra de Trump.

Allò que l’actual president intenta és que diversos parlaments estatals amb majoria republicana decideixin que els representant que acudeixin al Col·legi Electoral votin per ell, encara que els electors hagin votat per Biden. Se sap en concret que ho ha demanat a Michigan, on els republicans dominen les dues cambres del parlament estatal i ho ha d’haver demanat a altres estats perquè necessitaria més vots per a guanyar ja que Michigan només té setze electors. La situació és la mateixa, però, en Geòrgia i Pensilvània on les dues cambres estan en mans dels republicans.

El simple fet que se sàpiga que el president dels Estats Units contempla una possibilitat com aquesta ha deixat el país en estat de xoc. Trump afirma sense aportar proves, especialment a través de Rudolf Giulani, que li han robat les eleccions i presenta en aquest marc operacions com la del Col·legi Electoral no com el quasi cop d’estat que representaria sinó com la manera de restaurar allò que hauria estat robat.

Molts republicans importants ja s’han desmarcat en públic, però, afirmant que tot i que la rebuscada llei electoral americana permetria fer una maniobra com aquesta legalment, políticament això seria intolerable. D’aquí al catorze de desembre, però, la tensió pot anar augmentat i portar a una crisi institucional com mai abans s’hauria vist als Estats Units.

 

The post Estupefacció als Estats Units per l’intent de Trump de forçar els parlaments estatals a canviar el resultat de les eleccions appeared first on VilaWeb.

Pàgines