El 10 de novembre proppassat, el govern va tancar el període de presentació de sol·licituds de l’ajut de dos mil euros per a autònoms i microempreses afectats per la pandèmia, argumentant que s’havia arribat a les deu mil sol·licituds previstes, cosa que exhauria el pressupost de vint milions d’euros addicionals que s’hi havien destinat. El tancament arribava després de dos dies d’incidències i queixes, tant per les nombroses dificultats tècniques com pel fet que els ajuts s’atorguessin per ordre de presentació de la sol·licitud fins a arribar a les 10.000.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El govern va haver de demanar disculpes, llavors, i va prometre un nou sistema de repartiment d’ajuts per als autònoms que no premiés els qui fossin més ràpids a registrar-se. Avui, finalment, la consellera de la Presidència, Meritxell Budó, ha explicat que el govern ha aprovat activar aquest nou sistema. Segons que ha explicat, els dies vinent s’obrirà un registre en què “tothom tindrà un termini per a poder-s’hi inscriure” i, més tard, segons els criteris fixats per una comissió integrada pels departaments de Vice-presidència, Presidència i Treball, es procedirà a assignar els ajuts.

“Volem que sigui un sistema àgil i fàcil, que ens permeti a l’administració posar els recursos a disposició de la gent de manera immediata. Volem que aquests ajuts siguin a les butxaques dels emprenedors del nostre país abans de final d’any”, ha dit Budó. Els requisits encara no són clars, però la consllera sí que ha concretat que  aquests ajuts han d’anar vinculats al grau de perjudici que la pandèmia hagi causat a cada autònom o microempresa.

The post El govern activarà els pròxims dies un nou registre per a distribuir els ajuts als autònoms appeared first on VilaWeb.

Continua la mala maror al govern del Botànic. El clima de desconfiança entre els socis de govern, molt ben encarnada en la relació cada vegada més difícil entre el president Ximo Puig i la vice-presidenta Mónica Oltra, fa setmanes que s’arrossega per les desavinences sobre el pressupost, la fiscalitat i la gestió de la pandèmia, en què Oltra reclama un pes més rellevant de Compromís. Avui, l’escletxa s’ha eixamplat encara més per l’acte en què el cap de l’executiu ha presentat, segons l’anunci de l’acte, l’Estratègia Valenciana per a la Recuperació.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En un acte a la Ciutat de les Arts i les Ciències de València, Puig ha presentat el document, avançant que el govern aspira a gestionar un 10% del total de fons europeus que arriben a l’estat espanyol des d’Europa en els pròxims tres anys (14.000 milions de 140.000) mitjançant catorze projectes. El president ha explicat que aquests projectes que inclouen “iniciatives inèdites” en camps com l’hidrogen verd o la telemedicina, i ha explicat que el contingut del document presentat avui ha de servir per a dissenyar com serà el País Valencià l’endemà de la pandèmia. “Tenim el camí, comencem a recórrer-ho”, ha afirmat Puig, que ha detallat que la Generalitat espera aconseguir 21.000 milions en el període entre els anys 2021 i 2027.

Poc després, la vice-presidenta ha respost el piulet de la mateixa Generalitat desmarcant-se del plantejament que ha fet Puig en l’acte. “El que s’ha presentat hui és un document de treball de l’IVIE, i no pas cap Estratègia Valenciana de Recuperació que òbviament haurà de ser dialogada i consensuada al Consell. Crec que en la comunicació política s’ha de ser precís per respecte a la ciutadania”, ha sentenciat.

El que s'ha presentat hui és un document de treball de l'IVIE no cap Estratègia Valenciana de Recuperació que òbviament haurà de ser dialogada i consensuada al Consell. Crec que en la comunicació política s'ha de ser precís per respecte a la ciutadania. 😊 pic.twitter.com/QyMZYuH60W

— Mónica Oltra Jarque (@monicaoltra) November 24, 2020

The post S’aprofundeix la crisi al Botànic: Oltra es desmarca de l’estratègia de recuperació de Puig i diu que no l’han consensuada appeared first on VilaWeb.

El govern espanyol preveu vaccinar contra la covid-19 en tres etapes i, en la primera, immunitzarà a residents i personal sanitari i sociosanitari de residències de gent gran i de persones amb discapacitat. Seran els primers a ser vaccinats a partir del gener. En aquesta primera etapa, entre el gener i el març, també es vaccinarà dos grups poblacionals més: a la resta de personal sanitari i a persones dependents no institucionalitzades.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

L’estratègia de vaccinació contra el coronavirus aprovada aquest dimarts al Consell de Ministres espanyol estableix 18 grups poblacionals prioritaris en funció de la mortalitat, l’exposició a la malaltia, l’impacte socioeconòmic i la transmissió de la malaltia.

[EN DIRECTE] L’última hora sobre el coronavirus, minut a minut

La segona etapa de vaccinació, entre el març i el juny, incrementarà progressivament les persones que seran vaccinades i en la tercera etapa, a partir del juny, la previsió del govern espanyol és cobrir a tots els grups prioritaris. Ho ha explicat en roda de premsa el ministre de Sanitat, Salvador Illa, que ha explicat que el vaccí serà gratuït i d’entrada no serà obligatori.

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va avançar divendres que s’aprovaria aquesta estratègia al Consell de Ministres en la qual l’executiu treballa des del setembre. Sánchez va dir que l’estat espanyol seria un dels primers països europeus en tenir un pla, juntament amb Alemanya, i que una part “molt substancial” de la població es podria vaccinar el primer semestre de 2021.

El cap de setmana, Sánchez va concretar que l’estratègia seria “única” a tot l’estat espanyol i hi hauria 13.000 punts per administrar-les. El govern espanyol preveu rebre un 10% dels vaccins que compri la Comissió Europea, l’equivalent a uns 80 milions d’immunitzacions. Tanmateix, no hi ha la garantia que es puguin utilitzar tots, ja que abans hauran de ser aprovades per l’Agència Europea del Medicament.

La Unió Europea té acords de compra anticipada amb sis farmacèutiques. Avui se n’ha anunciat un més, amb Moderna per adquirir 160 milions de dosis. L’estratègia de vaccinació serà flexible i s’anirà adaptant en funció de quin tipus de vaccí arribi primer. Això pot fer variar quins col·lectius prioritaris són vaccinats en primer lloc.

350.000 dosis a Catalunya

Segons el ministeri, no està tancada la quantitat de vaccins que rebrà cada autonomia. Des de la conselleria de Salut de la Generalitat de Catalunya, s’assegura que al Principat  li pertocaran 350.000 dosis del vaccí de Pfizer. Assenyalen que permetrà de vaccina 175.000 persones, ja que s’administrarà en dues dosis. Catalunya ja ha comprat deu milions de xeringues per poder administrar les vacunes que vagin arribant.

Al País Valencià la consellera de Sanitat, Ana Barceló, abordarà demà el pla del govern espanyol a la ‘comissió de vacunes’, des d’on es planifiquen les campanyes de vacunació de la grip.

The post Els primers vaccinats contra el coronavirus seran residents i personal sanitari de residències de gent gran appeared first on VilaWeb.

“Sóc Montserrat Carulla actriu, catalana i independentista”, va començar dient en el discurs d’agraïment pel Gaudí d’Honor que els seus companys li van concedir el 2013, en reconeixement per una llarga trajectòria als escenaris. I així continuava Montserrat Carulla, entre aplaudiments: “Però el meu independentisme no va contra ningú. Admiro la cultura, la llengua del poble espanyol, però l’estimo i l’admiro i la vull al meu costat com a amiga, però amiga en llibertat”. Vegeu el seu discurs ací:

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

S’ha mort l’actriu Montserrat Carulla

En aquell moment, quan tot just eclosionava el procés independentista, ella remarcava el seu compromís de sempre amb el país i la seva fermesa independentista. Aquell mateix any, i arran precisament de la concessió del Gaudí d’Honor i la publicació del seu llibre de memòries El record és un pont al passat (Ara Llibres), Montserrat Serra i Jordi Carreño la visitaven a casa seva per a fer-li una entrevista en produnditat. On se sincerava, sobre la seva complicada infantesa, plena de penúries econòmiques, sobre com el teatre la va desvetllar, sobre el seu compromís individual i col·lectiu.

Un compromís polític que ha mantingut en tot moment, com quan el 2015 va obrir l’acte de presentació dels candidats de Junts pel Sí recitant el poema ‘Assumiràs la veu d’un poble’, del ‘Llibre de Meravelles’ de Vicent Andrés Estellés. Ho va fer acompanyada del músic Toni Xuclà:

Carulla explicava en aquest debat amb lectors de VilaWeb en el cicle Implicats, del 2013, quina era la cosa que més il·lusió li feia il·lusió. “La independència és la cosa que em fa més il·lusió ara mateix, i hi estic posada. Vaig a tots els pobles que m’ho demanen, i faig el meu discurs en què començo dient ‘sóc Montserrat Carulla, actriu, catalana i independentista’. I aquesta és la meva petita lluita avui, i la seguiré fent (…). I dic que vull destapar la botella de xampany que tinc a la nevera, i sóc tossuda i no em moriré fins que no brindi perquè Catalunya és un país lliure.”

Un temps després, en aquesta entrevista amb VilaWeb quan tot just es començava a parlar de la possibilitat d’un referèndum unilateral, Carulla feia un seguit de reflexions que a dia d’avui encara són vàlides. Sobretot demanava celeritat, tirar pel dret: “Jo tiraria pel dret perquè a aquest pas em moriré i no veuré la independència. Això em molesta moltíssim.” I es queixava de l’actitud dels partits: “Sí, estic molt indignada amb els partits. Pot afectar, i tant. Perquè cadascú té el cul a la cadira i no el vol moure. I un, quan es dedica a una cosa tan important com és el nostre país ha de jugar-se fins i tot la cadira si convé. I això, alguns dels partits que tenim, no ho saben fer.”

The post [VÍDEOS] “Sóc Montserrat Carulla, actriu, catalana i independentista” appeared first on VilaWeb.

S’ha mort a 90 anys Montserrat Carulla, una de les actrius catalanes més destacades del segle XX. ‘Actriu, catalana i independentista’ es va definir en el discurs que va fer el 2013 després de rebre el premi d’honor de l’Acadèmia del Cinema Català. Va arribar a la interpretació des del teatre amateur i va estudiar alguns cursos a l’Institut del Teatre de Barcelona, a finals dels anys quaranta. No fou fins al 1960 que entrà al teatre professional i des de llavors va mantenir una intensa carrera dramàtica al teatre i també al cinema i a la televisió. La Carulla va ser una persona estimada pel públic i popular. El 2013 va escriure un volum memorialístic, El record és un pont al passat (Ara llibres) i el 2015 va publicar un altre llibre, Bon cop de falç, de records de quan era infant.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Montserrat Carulla: ‘Jo tiraria pel dret perquè a aquest pas no veuré la independència’

Carulla va nèixer a Barcelona l’any 1930, en una família treballadora, amb un pare taxista que venia de la Segarra i una mare de Mas de Barberans (el Montsià). El final de la guerra va portar la família Carulla a una situació crítica: el pare, que fugia dels feixistes, va passar la frontera i fou internat al camp d’Argelers. La mare, amb tres criatures (la Montserrat, la del mig), malvivia fent de portera d’una família de l’alta burgesia de l’Eixample. Montserrat Carulla va haver de suportar penúries econòmiques, però, sobretot, la humiliació de classe i la barbàrie de les monges, còmplices d’aquella dictadura criminal.

La Carulla petita era una nena tímida, amb dislèxia, que parlava poc. Se sentia desorientada, tot i que un esperit de rebel·lia i de sentit crític va impedir que fos mai una nena mesella envers el règim. Explica que a casa seva no hi havia cap llibre, només hi entrava el Noticiero Universal, i que la fam de lectura la va portar a entrar, un dia, en una llibreria. Només tenia deu cèntims. El llibreter li va vendre a terminis el seu primer llibre, que va triar ell. Fou una elecció segurament insuperable, que la va marcar per sempre: La pietat perillosa de Stefan Zweig.

VÍDEOS | ‘No em moriré fins que no hagi brindat perquè Catalunya és un país lliure’

La segona meitat de la seva vida és diametralment oposada: es va separar del marit, l’actor Felip Peña, amb qui havia tingut quatre fills (tres nenes –dues de bessones– i un nen). Van ser setze anys de matrimoni infeliç, de molta soledat, va explicar, i d’una sogra, ficada a casa, de qui deia: ‘Conviure amb ella em va fer baixar a la penombra de l’infern.’ Un cop separada, va viure anys difícils, però també feliços, sola amb els nens, i lliure i forta com la tramuntana. El teatre la va desvetllar i li va permetre de guanyar-se la vida tal com volia, en una professió artística.

Entre la llarga llista de peces teatrals on va participar hi ha Mort de dama, de Llorenç Villalonga; Pigmalió, de George Bernard Shaw; La filla del mar, d’Àngel Guimerà; Hamlet, de Sakesperare; Primera història d’Esther, de Salvador Espriu; Guy & Dolls, de Mario Gas, etc. A la televisió va participar en sèries de Televisió de Catalunya com Secrets de família, Laberint d’ombres, El cor de la ciutat i La Riera. I en cinema la trobem a Companys, procés a Catalunya (1979) de Josep Maria Forn, El vicari d’Olot (1982) de Ventura Pons, Carreteras secundarias (1997) d’Emilio Martínez-Lázaro, El pianista (1998) de Mario Gas, La ciutat dels prodigis (1999) de Mario Camus,  L’orfenat (2007) de Juan Antonio Bayona.

I entre els reconeixements que va recollir al llarg de la seva trajectòria, a més del Gaudí d’Honor, destaquen la Creu de Sant Jordi el 1995 i la Medalla d’Or de la Generalitat el 2008. Així, també, va obtenir el premi Memorial Margarida Xirgu, pel seu paper a El temps i els Conway, el 1992.

The post S’ha mort l’actriu Montserrat Carulla appeared first on VilaWeb.

Ja són nou les persones que s’han mort per covid-19 a la residència La Saleta de La Pobla de Vallbona (Camp de Túria), on la setmana passada es va registrar un brot de la malaltia amb 76 casos positius, 64 d’usuaris (d’un total de 74 residents) i dotze de treballadors. Segons que han informat EFE fonts municipals, dues persones s’han mort al centre, set més, a l’hospital, i ara com ara encara hi ha set residents més hospitalitzats, mentre que la resta de positius estan estables i estan rebent l’atneció mèdica al mateix centre.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els primers deu interns que van donar positiu ja tenen immunitat i és previst que avui se’ls repeteixin les proves PCR per a confirmar que obtenen un resultat negatiu i la seva posterior alta mèdica, segons les mateixes fonts. Els interns asimptomàtics es troben confinats en una de les plantes de la residència, mentre que en l’altra se situen els usuaris que no s’han contagiat.

El 4 de novembre proppassat es va detectar un brot amb nou casos en aquesta residència privada i d’aleshores ençà ha anat creixent fins a la xifra actual, que el va convertir, en un “brot de grau dos”. Aquest grau suposa un seguiment i suport específic des del departament Arnau de Vilanova, i també que Salut Pública aporta personal i es fa càrrec de l’organització del centre i la recollida de residus; i la Unitat d’Hospitalització Domiciliària visita diàriament el centre per a seguir l’estat de salut dels residents.

The post Nou usuaris de la residència de La Pobla de Vallbona s’han mort per covid-19 appeared first on VilaWeb.

La presidenta del govern, Francina Armengol, ha reiterat la seva decepció amb la inversió territorialitzada del govern espanyol a les Illes el 2021, la més baixa per habitant de l’estat espanyol, encara que ha evitat criticar a l’executiu de Pedro Sánchez i el seu projecte de pressupost.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

“Els 201 milions estan per sota de la mitjana i és important que el govern d’Espanya inverteixi en les seves competències pròpies”, ha declarat Armengol en el ple del parlament en ser preguntada per la diputada de Ciutadans Patricia Guasp sobre si els diputats socialistes de les Illes donaran suport a les esmenes per a incrementar els fons que presentarà Ciutadans.

La presidenta ha eludit referir-se al sentit del vot dels diputats del seu partit i ha defensat que, al marge de la inversió territorialitzada, l’aportació global del pressupost espanyol a les Illes és “la més alta de la història”.

També ha incidit en què els comptes preveuen “recursos per a mantenir la protecció de treballadors i empreses i per a ajudar a les persones més vulnerables”, davant la crisi.

Guasp ha demanat a Armengol que no es resigni i insti els diputats del PSOE a donar suport a esmenes al pressupost del seu partit, com la que defensa destinar 500.000 euros per a construir uns nous jutjats a Ciutadella i la que demana la cessió dels terrenys militars de Son Busquets a l’Ajuntament de Palma.

La diputada de Ciutadans ha reclamat també el suport dels representants socialistes a Madrid perquè s’incrementi la indemnització per l’insularitat que cobren els empleats públics que resideixen a les Illes.

The post Armengol reitera la seva decepció amb la inversió del govern espanyol a les Illes el 2021 appeared first on VilaWeb.

D’ençà que el 2013 la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) va decidir de tancar la delegació informativa a Catalunya Nord per a reduir despesa, el nord del país continua desconnectat informativament dels mitjans públics del Principat. Arran d’això, s’ha posat en marxa una campanya per a demanar en massa el retorn de la delegació al Servei d’Atenció a l’Audiència de la CCMA a través d’aquest formulari.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

“Sense Delegació al Nord TV3 perd la seva identitat, la d’un canal que s’interessa pel territori de parla catalana, per les seves particularitats, que escull a periodistes que s’identifiquessin amb la seva zona de treball”, diu la campanya, que recorda la feina feta per Pere Codonyan i Thierry Masdeu.

El tancament de la delegació a Catalunya Nord es va fer conjuntament amb les de les Terres de l’Ebre i el Pirineu, en què s’inclouen les d’Andorra, Alt Urgell, Cerdanya, Perpinyà i Pallars. Ho va fer rescindint els contractes que tenia amb diverses productores i amb el compromís que en el futur serien els treballadors públics els que informarien sobre aquests territoris.

Entrevista de 2013 a Pere Codonyan: ‘És lamentable; el territori quedarà totalment desconnectat’

The post Demanen el retorn de la delegació de TV3 a Catalunya Nord appeared first on VilaWeb.

El govern espanyol posarà sobre la taula del Consell Interterritorial de Salut una proposta de pla conjunt de cara a les vacances de Nadal on aposta per limitar a un màxim de sis persones les reunions d’aquestes dates i endarrerir el confinament nocturn fins a la 1 de la matinada els dies 24 i 31 de desembre. El Departament de Salut no s’ha pronunciat sobre el pla perquè de moment només és un esborrany que topa amb el pla de la Generalitat de Catalunya que es va fer públic fa uns dies.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Nadal amb restriccions: deu a taula i confinament nocturn

El document, a què ha tingut accés l’agència ACN, també aposta per un màxim de sis persones per taula als restaurants, demana cavalcades de Reis estàtiques o per televisió i obre la porta a a la celebració de mercats de Nadal sempre que es garanteixi la distància de seguretat.

El pla, que es debatrà aquest dimecres a la reunió del Consell Interterritorial de Salut reconeix que s’està produint una “desmotivació” per part de la població a l’hora de complir les mesures contra la covid i ho atribueix al “cansament” per la crisi sanitària i social, l’anomenada “fatiga pandèmica”.

Per això aposta per establir mesures “clares” que es planifiquin i comuniquin amb antelació de cara a Nadal. “És important establir un marc comú i clar de mesures que afavoreixi que les recomanacions es facin de forma clara, consensuada i coordinada” i que es facin públiques de manera “ta anticipada com sigui possible” perquè “hi hagi temps suficient perquè la població s’organitzi”, apunta.

Màxim de sis persones

En total el pla inclou 16 punts que comencen per la necessitat de mantenir les mesures de prevenció de distància, higiene i mascareta i que estableixen el nombre màxim de sis persones a les reunions de Nadal. Aquesta recomanació topa de moment amb el pla de desescalada del govern, que preveu reunions de fins a 10 persones si no hi ha repunt de casos.

En concret el pla del ministeri espanyol estableix que “a les reunions d’àmbit familiar es recomana limitar la participació en els membres que pertanyin al mateix grup de convivència” i “en el cas que hi hagi algun membre extern no convivent habitual les reunions seran d’un màxim de sis persones i s’ha de garantir les mesures de prevenció independentment de si són familiars o no”.

Pel que fa als sopars de feina, “es recomana evitar i minimitzar les reunions en l’àmbit social” que en cas que se celebrin “seran d’un màxim de sis persones i preferiblement a l’exterior”.

En tots dos casos –trobada familiar o social- no hi han d’assistir persones diagnosticades de covid que estan en període de transmissibilitat, persones amb símptomes, o els que estan esperant resultats de test, així com les que han tingut contacte amb un positiu en els últims 14 dies.

Evitar viatges

El pla també estableix que “s’evitaran com a norma general els viatges que no siguin estrictament necessaris” i les persones que provinguin de països declarats de risc hi hauran de presentat una prova amb resultat negatiu feta un màxim de 72 hores abans de l’arribada a l’estat espanyol o bé sotmetre’s a un test establert pels serveis de sanitat exterior. Pel que fa al retorn dels estudiants universitaris el pla recomana que limitin les interaccions socials i que extremin les mesures de prevenció.

Confinament nocturn a partir de la 1

El pla proposa que es mantingui el confinament nocturn com fins ara, però estableix que els dies 24 i 31 de desembre s’ampliï l’horari i passi a activar-se a la una de la matinada. A més proposa que es faci més ús de l’espai públic a l’aire lliure per a la celebració dels esdeveniments culturals i els restaurants, i recorda que el consum d’alcohol “no està autoritzat a la via pública” així com el consum de tabac quan no es pugui garantir la distància de dos metres.

Cavalcada de Reis

Pel que fa a les cavalcades de Reis, adverteix que es tracta d’esdeveniments de “risc elevat” per la quantitat de persones que hi assisteixen, però deixa la decisió en mans de les CCAA, perquè “els esdeveniments multitudinaris han de ser valorats de forma individualitzada per les autoritats de salut pública”. En tot cas recomana que es busqui alternatives “que garanteixin el compliment de les normes d’higiene i prevenció”, com “cavalcades estàtiques” o “per televisió”.

Pel que fa als esdeveniments culturals de Nadal que tenen lloc a cinemes, teatres, auditoris, carpes de circ o similars recomana que es duguin a terme respectant l’aforament vigent a cada comunitat autònoma i “quan sigui possible” que es facin a l’aire lliure. Un cas similar al de les celebracions religioses, que “seguiran les normes d’aforament” de cada territori, tot i que “es recomana no cantar i fer servir música pregravada“.

Sis persones per taula i mercats de Nadal

El pla proposa que es mantinguin les normes d’aforament vigents a l’interior dels restaurants i es permeti un màxim de sis persones per taula amb una distància d’1,5 metres entre taules. A més demana que es promoguin les compres al petit comerç i obre la porta a la instal·lació de mercats nadalencs “sempre que siguin a l’aire lliure i es pugui mantenir la distància de seguretat”.

Augment del transport públic

Per últim, el document demana a les comunitats autònomes que augmentin el transport públic per evitar aglomeracions, tot i que recomana caminar o anar en bicicleta als llocs. També proposa fixar estratègies comunicatives per combatre la “fatiga pandèmica” i establir mesures de coordinació amb la Federació de Municipis i Províncies per implicar els ajuntaments en el pla.

The post El govern espanyol filtra un esborrany de restriccions per Nadal que topa amb el pla de la Generalitat appeared first on VilaWeb.

The post Josep Grau-Bové appeared first on VilaWeb.

El subdirector de Programes de Protecció Civil, Sergio Delgado, ha afirmat que hi ha un “compliment generalitzat” de les mesures en la reobertura, però ha constatat que ja s’han vist incompliments a les terrasses dels bars. “Ja hem vist grups de sis, si us plau no ho deixem només en mas de policies, ajuntaments o el mateix restaurador, fem el possible per complir i no fer un pas enrere“, ha afirmat a Rac-1. Delgado ha insistit també que aquest Nadal no pot ser normal i ha alertat que, si es mantenen les habituals trobades de familiars que no es veuen des de fa temps i sense mesures de seguretat, “quinze dies després hi haurà un repunt de casos”. En aquest sentit, ha afirmat que tampoc no són recomanables els retrobaments amb persones que viuen fora de Catalunya.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Reobren bars i restaurants: com han de ser les reunions amb amics i familiars? 

Delgado ha recordat que a les terrasses dels bars i restaurants hi han d’haver un màxim de quatre comensals per taula i que s’han de mantenir tant la distància entre aquests, com amb la resta de taules. “Fem-ho perquè ens interessa a tots no fer un pas enrere”, ha insistit.

El sub-director ha reconegut que “hi ha incompliments” i ha apel·lat a la col·laboració d’aquells que no respecten les mesures i normes establertes. Ha afegit que les trobades en espais tancats, amb gent fora de la bombolla de convivència i sense respectar les mesures són els contextos de més risc.

En aquest sentit, ha alertat sobre els retrobaments a Nadal i ha dit que “precisament el que no s’ha de fer” són aquests retrobaments fora de les bombolles habituals. “Si planifiquem els retrobaments habituals, quinze dies després tindrem un repunt dels casos i veurem fins a on arriba. Això ho podem donar per fet perquè ens trobem amb persones amb les quals no ens trobem habitualment”, ha manifestat.

Delgado ha fet una crida “a ser molt selectius” en les trobades amb persones que no siguin del grup de convivència i ha demanat “no relaxar-se” els dies vinents.

D’altra banda, ha apuntat que el fet de no permetre que l’assistència a actes culturals sigui un motiu d’excepció del confinament municipal dels caps de setmana respon a criteris de coherència. “Hem de conjugar molt bé la reobertura d’activitat amb les limitacions de la mobilitat”, ha dit. Ha confiat que si la situació millora, es pugui continuar la represa en el següent tram, al cap de catorze dies.

També ha apuntat que el pla està treballat i que en l’àmbit tècnic el pas de tram està marcat cada catorze dies perquè s’ha de fer una gestió de la pandèmia “amb llarg recorregut” i amb decisions fermes que es mantinguin.

The post Protecció Civil constata incompliments a les terrasses i avisa d’un repunt per Nadal si no es compleix appeared first on VilaWeb.

La sala penal del Tribunal Suprem espanyol decidirà dijous sobre els recursos de la fiscalia i dels nou presos polítics sobre l’aplicació del tercer grau penitenciari i l’article 100.2 del reglament penitenciari. La sala es reunirà a les 10 del matí per deliberar i resoldre els recursos, sense vista oral.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El Suprem va anul·lar l’aplicació de l’article 100.2 als nou presos, i el recurs de la fiscalia contra el tercer grau va fer que un jutjat de vigilància penitenciària suspengués cautelarment la semillibertat pels set presos dels Lledoners –Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull, Oriol Junqueras, Raül Romeva i Joaquim Forn–, mentre que dos altres jutjats van mantenir el tercer grau a Carme Forcadell i Dolors Bassa mentre el Suprem no resolgués, cosa que passarà aquest dijous.

The post El Suprem decidirà dijous sobre el tercer grau dels presos polítics appeared first on VilaWeb.

La ponent de l’informe del Parlament Europeu sobre drets fonamentals, Clare Daly, ha denunciat la “prohibició” de fer constar la seva opinió sobre els presos polítics catalans en la nota explicatòria de l’informe. Daly hi ha fet referència durant el debat sobre l’informe en el plenari de la cambra. En l’escrit, que simplement expressa la visió de la ponent, l’eurodiputada irlandesa havia esmentat l’existència de “sentències judicials que superen els deu anys de presó per haver permès plebiscits democràtics”, en referència al cas català.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Daly ha acusat “els grans grups polítics” del Parlament Europeu d’eliminar-la, fent “allò que l’informe condemna” en relació amb la llibertat d’expressió. “No poden assimilar la veritat”, ha lamentat. També ha criticat “la debilitat” i “l’absurditat” del report quant als drets fonamentals a la Unió Europea perquè no assenyala cap estat membre. “Això és una bogeria”, ha dit.

“Si la llibertat significa res, és el dret d’explicar allò que no es vol escoltar i alguna gent aquí no vol escoltar què passa a Catalunya“, ha dit en català, citant George Orwell.

Podeu consultar l’informe ací:

“És un exercici de cinisme”

L’eurodiputada d’ERC Diana Riba ha denunciat que els grans grups del parlament havien evitat que es mencionés cap estat membre en l’informe sobre drets fonamentals. Així mateix, ha lamentat que s’hagi eliminat la nota de la ponent “d’avui per demà i per motius de política domèstica”. Ha dit que la nota anava en la mateixa línia que allò que han exposat públicament el grup de treball de detencions arbitràries de l’ONU o Amnistia Internacional sobre els presos polítics. “Lamentem, que, precisament en un informe sobre de drets fonamentals, hàgim de condemnar un acte de censura i un exercici de cinisme polític com aquest”, ha declarat.

Riba ha exigit al Parlament Europeu que revisi la situació i protegeixi la llibertat d’expressió de tots els eurodiputats. Així mateix, ha demanat d’incloure una esmena a l’informe perquè reconegui el dret d’autodeterminació, tal com fa la legislació internacional.

Què pretenen? Amagar la veritat?

Per una altra banda, l’eurodiputat de Junts Toni Comín ha recordat a la cambra que els presos polítics compleixen entre nou i gairebé tretze anys de presó per haver organitzat l’1-O o haver participat en la manifestació del 20 de setembre de 2017. “Sí, avui a Espanya es vulneren greument alguns dels drets que es mencionen en aquest informe, i què fan alguns en aquest parlament contra això? Censurar”, ha criticat.

Comín ha lamentat el cinisme d’exigir a Hongria i Polònia que garanteixin tots els principis dels estats de dret, mentre es dóna “carta blanca a Espanya per atropellar els drets civils i polítics més fonamentals”. Sobre això, ha assegurat que si no es garanteixen aquests drets arreu de la UE, “el projecte europeu ja s’ha acabat”.

L’eurocambra rebutja la petició dels Verds-ALE de votar una esmena sobre l’escó de Junqueras

Un dels vice-presidents de l’eurocambra, Rainer Wieland, ha rebutjat la petició del grup Verds-ALE per a votar una esmena sobre l’escó del dirigent d’ERC, Oriol Junqueras. L’eurodiputat de Volt, Damian Boeselager, ha demanat que s’inclogui una menció sobre Junqueras en l’informe parlamentari de les eleccions europees del 2019 que es votarà aquesta setmana. “No ho puc acceptar, perquè el senyor Junqueras no és membre del Parlament Europeu”, s’ha limitat a dir Wieland, eurodiputat de la CDU.

Els Verds-ALE ja van provar d’incloure l’esmena durant la tramitació al comitè corresponent, però han tornat a reclamar que s’inclogui ara que ha passat a mans del ple de l’eurocambra. L’esmena eliminada reclamava al Parlament Europeu d’aplicar la sentència del Tribunal de Justícia de la UE i protegir-ne la immunitat.

Per contra, demà es votarà una altra esmena d’aquest informe sobre les eleccions en què es lamenta “que Oriol Junqueras no pogués ocupar el seu escó” i es recorda la competència exclusiva de l’eurocambra per a “aixecar la immunitat” d’un eurodiputat.

The post “No volen sentir parlar de Catalunya!”: dura denúncia de la ponent sobre drets fonamentals a l’Eurocambra appeared first on VilaWeb.

La consellera de Cultura, Àngels Ponsa, creu que el pròxim escull que es podrà “salvar” en una revisió del pla de reobertura serà que la cultura pugui ser un salconduit per a trencar el confinament dels caps de setmana, sempre que els indicadors sanitaris siguin favorables.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Comença el pla de reobertura: què es pot fer durant la fase 1? 

“Amb una negociació mai surt al 100% com voldries”, ha reconegut a Catalunya Ràdio, una mesura que ha qualificat de “factible” per garantir a tota la població l’accés a la cultura “en viu”.

La consellera també ha avançat que el govern aprovarà l’última línia d’ajuts a la cultura, el de subsidis per als treballadors, que van quedar aturats després de la polèmica amb els autònoms i que es posarà en marxa els dies vinents.

The post Ponsa sobre la cultura com a salconduit els caps de setmana: “Serà el proper escull que podrem salvar en una revisió” appeared first on VilaWeb.

Ara:

Diari Bondia: googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periòdic d'Andorra:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Superdeporte:

Última Hora:

The post Les portades del dimarts 24 de novembre de 2020 appeared first on VilaWeb.

Imaginem que, en escriure una carta d’amor, ens veiérem obligats a escriure oracions amb un nombre fix de caràcters. Oblidem la idea d’utilitzar una prosa complexa o de citar Shakespeare en la nostra obra mestra: si ens passem del límit, la frase es tallarà, haguera o no acabat. Això és el que vam viure tots i cadascun dels estudiants de programació informàtica en les dècades dels vuitanta i noranta del segle passat. En aquell moment era necessari trencar les cadenes de més de vuitanta caràcters en trossos més menuts per a ajustar-se a les limitacions dels editors de text. Això era encara més evident en escriure càlculs complexos en un prestigiós llenguatge de programació anomenat Fortran. A vegades, una equació no es podia escriure en una sola línia, i era necessari partir aquella llarga expressió matemàtica en múltiples trossos. La inserció de molestos salts de línia que interrompien els nostres pensaments semblava una complicació injustificada per a una tasca –la programació informàtica– que ja era (i continua sent) intrínsecament complexa. Per què 80 i no 166 o qualsevol altre nombre de caràcters?

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

L’origen d’aquesta qüestió és anterior a les pantalles de grandària fixa; radica en la grandària de les targetes perforades amb les quals es processava el cens dels EUA en la dècada de 1890. Aquestes targetes amb vuitanta caràcters per línia s’introduïen en les primeres computadores comercials d’IBM, en els anys cinquanta del segle XX. Els nostres ordinadors personals van heretar el format de columna de vuitanta caràcters, que es va convertir en l’estàndard de facto per a molts de nosaltres. Fins i tot avui dia, en un moment en el qual les pantalles d’alta resolució són tan comunes, els editors de text continuen sent compatibles amb relíquies de maquinari (hardware) que ja no tornarem a utilitzar.

Com hem vist en l’exemple anterior, una casualitat històrica pot deixar una petjada ben fonda en l’evolució tecnològica (Arthur, 1994). Algunes poden ser inofensives, però unes altres provoquen ineficiències associades a tasques subòptimes. Com podem garantir la idoneïtat d’una elecció tecnològica? Una manera de fer-ho és comprovar la llista de bones pràctiques i recomanacions. Un estàndard tecnològic elimina els elements innecessaris de les pràctiques de l’enginyeria i conserva «el que val la pena». Aquests estàndards han estalviat molt d’esforç assegurant-se que els «materials, productes, processos i serveis siguen els adequats per al seu propòsit», tal com predica l’Organització Internacional per a l’Estandardització (ISO). Podem trobar molts exemples d’estàndards útils en la indústria i en enginyeria, on les comunitats d’experts defineixen i actualitzen les seues recomanacions perquè siguen consistents. En essència, la qualitat d’aquests estàndards depèn de la capacitat dels experts per a decidir si les normes i innovacions associades continuen sent útils o no. L’estandardització augmenta l’efi­ciència tecnològica, però també pot prolongar més del compte la vida de les tecnologies existents inhibint qualsevol inversió en innovació (Tassey, 1999). Aconseguir un equilibri òptim entre l’eficiència i la innovació és extremadament difícil, i les prediccions sobre innovació tecnològica han estat fins ara poc fiables. En particular, les innovacions complexes s’enfronten a més obstacles que les simples a l’hora d’aconseguir l’èxit comercial (Schnaars i Wymbs, 2004).

El coll de botella del programari

En l’últim segle hem presenciat una acceleració espectacular en el rendiment computacional, la capacitat d’emmagatzematge digital i les comunicacions electròniques a escala global. La famosa llei de Moore ha marcat l’evolució de les tecnologies de la informació. Això és conseqüència d’uns principis teòrics sòlids: els fonaments conceptuals de la computació continuen essent els mateixos des de la publicació dels textos clàssics d’Alan Turing. D’altra banda, la tendència exponencial del maquinari no s’ha vist reflectida amb innovacions paral·leles en programari (software), que es continuen mesurant en escales de temps humanes. Encara que tant maquinari com programari han crescut en complexitat, la seua evolució presenta una asimetria important (Valverde, 2016). L’actual coll de botella en tecnologies de la informació no és el cost del maquinari, sinó l’obtenció del programari necessari per a fer-lo funcionar (Ensmenger, 2010). El programari dicta la utilitat de les tecnologies de la informació i la seua demanda ha creat un enorme problema econòmic. Molts projectes de programari estan farcits d’errors, accidents i decisions idiosincràtiques (Brooks, 1975). El fracàs recurrent de projectes va portar el sector a definir enfocaments fiables per assegurar el desenvolupament de programari d’alta qualitat (Charette, 2005).

Des de la invenció de la tecnologia de computació en la dècada de 1950, l’estandardització ha estat l’aspiració de moltes associa­cions d’usuaris i professionals de la informàtica. Com en tota disciplina emergent, els professionals estaven ansiosos per demostrar la seua utilitat social. En particular, els primers passos dels programadors en l’estandardització es van centrar en la interoperabilitat del programari informàtic; és a dir, en la possibilitat d’intercanviar i reutilitzar programari entre diferents ordinadors. Per exemple, l’estàndard de sistema operatiu MS-DOS va donar lloc a l’adopció generalitzada dels ordinadors personals (PC), que al seu torn van conduir a moltes innovacions posteriors, com l’aparició d’Internet i la World Wide Web. El creixement exponencial del mercat dels ordinadors i la proliferació d’ordinadors incompatibles va augmentar la competència en el món del programari. S’esperava que l’estandardització facilitara l’aparició de programari no sols compatible sinó també més econòmic. Per a això, els estàndards es van centrar principalment en dos aspectes: escriure i mantenir codi (o «desenvolupament de programari») i les eines per a fer costat a aquest procés (per exemple, els llenguatges de programació i els jocs de components de programari reutilitzable). Però si bé la interoperabilitat dels programes informàtics va tenir un gran èxit, l’adopció tan escassa d’estàndards en desenvolupament de programari suggereix la presència de límits que encara no comprenem prou.

Llig l’article complet en la web de Mètode.

Sergi Valverde. Expert en sistemes complexos, doctorat en Física Aplicada i investigador de l’Institut de Biologia Evolutiva (UPF-CSIC) de Barcelona (Espanya), on lidera el Laboratori de l’Evolució Tecnològica (ETL). El seu grup de recerca és pioner en l’estudi de les grans transicions evolutives mitjançant la comparativa de sistemes biològics i artificials. La seua recerca multidisciplinària integra diverses àrees de coneixement, des de la teoria de xarxes fins a l’ecologia teòrica i la simulació computacional dels processos evolutius. És membre de la junta de la Xarxa Catalana per a l’Estudi dels Sistemes Complexos (complexitat.cat).

Què és Mètode?

The post El llarg i sinuós camí appeared first on VilaWeb.

Si la Biblioteca i el Museu d’Alexandria foren institucions importants per al cultiu de les ciències en l’Antiguitat, Gundisapor fou el major centre intel·lectual medieval. Es trobava a l’actual província de Khuzestan, al sud-oest de l’Iran. Diu la tradició que Sapor I, fill d’Artaxerxes, va fundar la ciutat, després de derrotar l’exèrcit romà, com una guarnició per als presoners de guerra romans. Amb el pas del temps Gundisapor va esdevenir una cruïlla de cultures. Sapor I es va esposar amb la filla de l’emperador romà Aurelià, i va fer Gundisapor la capital de Pèrsia, on va fundar un hospital i va portar metges grecs per practicar i ensenyar la medicina hipocràtica. La ciutat comptava també amb una gran biblioteca i un centre d’ensenyament de les arts i les ciències.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Quan, l’any 489, el centre teològic i científic nestorià d’Edessa va ser clausurat per l’emperador bizantí, els científics, filòsofs i metges es traslladaren a Gundisapor, on gaudiren de llibertat per recrear les mateixes institucions laiques. D’altra banda, molts científics, naturalistes i filòsofs desterrats d’Atenes per Justinià (529), van traslladar-se a Gundisapor, on continuaren treballant en medicina, astronomia i matemàtiques. Va ser al segle VI, sota el domini del monarca sassànida Cosroes I, quan Gundisapor va adquirir el màxim prestigi com a centre cultural, científic i artístic. Cosroes I hi va donar refugi a filòsofs grecs i metges i científics assiris nestorians, que fugien de la persecució religiosa a l’imperi bizantí. Els assiris eren la majoria dels metges d’Urfa, principal centre mèdic de l’època. L’ensenyament de les ciències i la medicina es feia en siríac fins que la ciutat va caure a mans dels àrabs musulmans, però molt abans el rei havia encarregat als refugiats la traducció al persa de textos grecs i siríacs de medicina, astronomia, astrologia, filosofia i arts útils.

Convençut de la importància de la ciència i la filosofia, Cosroes I també va mirar cap a l’Orient i va enviar el metge Bozorgmehr a l’Índia i la Xina, on va reclutar científics indis i xinesos per portar-los a Gundisapor. Allí havien d’ensenyar i traduir textos indis sobre filosofia natural, astrologia, matemàtiques i medicina, i obres xineses de botànica i filosofia natural. Es diu que Borzuya va fer la traducció al persa del text indi Panchatantra, col·lecció antiga de faules hindús sobre la natura escrites en sànscrit.

La dinastia sassànida va ser derrotada pels exèrcits musulmans l’any 638. L’Acadèmia de Gundisapor va perviure dos segles, transformada en un centre islàmic per al cultiu i aprenentatge de les ciències, les arts i la medicina. Gràcies al gran pes cultural i polític que tenia, Gundisapor va ser escollida capital per Ya’qub ibn al-Layth al-Saffar, fundador de la dinastia saffàrida, i el 832, el califa Al-Mamun hi va fundar el Bayt al-Hikmah, la Casa de la Saviesa, seguint el model de l’antiga Acadèmia de Gundisapor. Però es pensa que la Casa de la Saviesa va ser tancada per Al-Mutawàkkil, el successor d’Al-Mamun, qui va veure que la llibertat laica d’aquell centre intel·lectual entrava en conflicte amb l’ortodòxia de l’Alcorà. A més, el centre intel·lectual i polític del califat abbàssida es va traslladar a Bagdad.

Llig l’article complet en la web de Mètode.

Josep Lluís Barona. Catedràtic d’Història de la Ciència de la Universitat de València.

Què és Mètode?

The post Gundisapor, centre de la cultura científica medieval appeared first on VilaWeb.

La filòloga Aina Moll (1930-2019) té aquests dies un èxit de popularitat molt intens a Palma. El motiu és triple. D’una banda, ha aparegut la seva biografia, Aina Moll i Marquès, filòloga pionera i activista compromesa amb la normalització de la llengua catalana, a càrrec de la investigadora Pilar Arnau i Segarra. El treball ha estat editat per l’Ajuntament de Palma en la seva col·lecció de biografies de mallorquins, que també s’ha encarregat de publicar-ne una versió més reduïda en còmic, amb texts també de Pilar Arnau i il·lustracions de Margalida Vinyes. El tercer motiu és que el consistori ha anunciat que aquesta legislatura dedicarà un carrer de Palma a la filòloga.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Moll va obtenir en vida totes les grans distincions possibles que atorga la societat a les seves personalitats més destacades: la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, el premi Pompeu Fabra, el Ramon Llull del govern balear, la medalla al Mèrit, la medalla d’Or de la ciutat de Palma, la del Consell de Mallorca… Però ha estat la publicació d’aquesta biografia i del còmic, que ha aconseguit que els focus s’hagin posat sobre una dona que va ser molt feliç quan un col·legi de Palma, l’Eugenio López, situat a la popular plaça dels Patins, va canviar el nom i va posar-hi el seu. “Per a ella, aquest va ser el més important de tots els reconeixements”, explica Arnau, que remarca la gran vocació pedagògica d’Aina Moll no només en l’ensenyament reglat –va ser una de les catedràtiques de francès més exigents de l’Institut Joan Alcover– sinó també en les seves classes clandestines de català i en una gran quantitat de conferències, xerrades i articles de divulgació que pretenien d’arribar al gran públic, una de les seves màximes obsessions a l’hora de difondre el català.

Però sense cap mena de dubte, el personatge d’Aina Moll va molt més enllà d’algunes de les dimensions públiques que més han transcendit, com per exemple, la seva tasca al capdavant de la normalització lingüística a Catalunya a partir de 1980. “Aina Moll va molt més enllà d’això, és pionera en molts aspectes. Per exemple, va ser la primera filòloga que els anys cinquanta va sortir a estudiar a Europa; amb vint-i-tres anys va obtenir beques per anar-se’n a la Sorbona de París, a Suïssa, a Frankfurt i a altres universitats. I en aquest sentit cal remarcar que va ser pionera en un món d’homes en plena Espanya franquista.”

El pas per la Universitat de Barcelona

Abans d’obtenir aquestes beques, Moll va rebre qualificacions altíssimes en els seus estudis de batxillerat i va passar per la Universitat de Barcelona. Va ser alumna de Martí de Riquer, però va tenir com a companys de promoció alguns dels grans filòlegs del país: Antoni Maria Badia i Margarit; Joan Veny; Joaquim Molas; Antoni Comas… La biògrafa explica: “He trobat cartes entre ells i es tenien molta confiança, a final dels anys quaranta i principi dels cinquanta la relació d’aquest grup d’estudiants era molt bona i, a banda de l’amistat filològica, feien excursions de diumenges en família i nombroses activitats culturals i d’esbarjo, com anar al cinema plegats, per exemple.”

Precisament, el període a l’estranger de l’any 1954 (Moll va fer tres estades a la Sorbona, a la Universitat d’Estrasburg i a Frankfurt aquell any) i el 1956 a Zuric és un dels més desconeguts de la seva vida. De fet, en el futur hi haurà noves sorpreses, perquè Arnau ha tingut accés a molt material que encara s’ha de classificar i endreçar. “La gran sorpresa va ser trobar una bona part de l’epistolari d’Aina Moll de quan era a l’estranger, que és l’època de la qual tenim menys informació i fins i tot hi ha cartes molt interessants amb son pare que s’hauran d’estudiar bé. Penseu que ella ho guardava tot i hi ha maletes plenes d’objectes personals, com per exemple les entrades del cinema i del teatre que veia a París. Era una dona que agafava estima a tot.”

El projecte de biografia no ha estat senzill per a la investigadora. Va néixer la primavera del 2016, quan ho va proposar al regidor Miquel Perelló, amb qui es va acordar de publicar l’obra a la col·lecció municipal. “Per sort, no vaig acordar cap data, perquè vaig començar a buscar la documentació i les entrevistes i ella ja estava malalta i no era fàcil aconseguir que ho recordés tot, anava perdent la memòria per l’edat i això va implicar cercar moltes fotografies, testimonis i documentació per fer el treball.”

Ningú no esperava que s’hagués de fer una segona edició del llibre pràcticament de manera immediata, sobretot per distribuir-lo la Setmana del Llibre en Català de Palma, que comença aquest dijous. L’interès creixent per la figura de la filòloga ha sorprès tothom. Arnau explica: “El que més m’ha cridat l’atenció, suposo que perquè jo llavors vivia a França i Alemanya, ha estat constatar la gran popularitat que va tenir Aina Moll a Catalunya, on se la recorda amb molta estima. Tothom té un record excel·lent dels vuit anys que va ser directora general de Política Lingüística.”

Pilar Arnau, amb bufanda vermella, presentà el text a l’Ajuntament de Palma amb els regidors d’Ensenyament i Cultura.

En aquest sentit, cal recordar que “va ser la seva feina i empenta la que va aconseguir la llei de normalització lingüística aprovada per unanimitat, cosa que avui dia seria impossible i que va ser la base que va inspirar les lleis homòlogues a les Illes Balears i al País Valencià, i això és una feina fonamental”. Igual de fonamental com va ser crear tot d’eines i materials per a aconseguir l’extensió de la llengua i la seva popularització, entre les quals, el mètode Digui digui, amb el suport incondicional d’Isidor Marí i Miquel Strubell. “Varen ser molt innovadors i el mètode va ser molt popular.” Igualment populars van ser els seus articles sobre llengua que feia als mitjans de comunicació a Mallorca durant la campanya interinstitucional de normalització lingüística de les Illes, que va encunyar el lema “La llengua, feina de tots”.

Darrere quedaven els anys de dedicació a l’Editorial Moll, on va ser peça cabdal per a la redacció, composició i sortida a la llum dels darrers dos volums del Diccionari català-valencià-balear; en l’impuls a la biblioteca Raixa, entre moltes altres tasques; o els anys que va exercir com a catedràtica de francès, a partir de 1961, una tasca que la va dur a publicar tretze manuals d’ensenyament del francès. Cal destacar que aquesta feina, juntament amb les classes clandestines de català que impartia, va comportar que hi hagués una gran quantitat d’alumnes seves que es decidissin a cursar filologia i també que l’escriptora Carme Riera optés per escriure en català després d’haver-la tinguda com a mestra. Així mateix, va ajudar molt l’escriptora Maria Antònia Oliver –que ja havia optat per si mateixa per escriure en català– a acabar els seus estudis.

Aquesta primera biografia d’Aina Moll obre la porta a futures publicacions. Arnau explica: “Crec que estem en deute amb tota una generació d’activistes molt assenyats i formats els anys seixanta i setanta, com per exemple Josep Maria Llompart, o Aina Moll entre molts d’altres, que varen posar les base per a ser on som ara. Jo he escrit el llibre com un homenatge, perquè m’agrada donar a conèixer aquesta trajectòria, perquè són referents.” Ara bé, més enllà d’aquesta biografia divulgativa, Arnau pensa continuar treballant en la figura d’Aina Moll: “Necessito anys, perquè hi ha milers de documents que s’han de seleccionar, amb carpetes, sacs, bosses i un traster enorme ple de cartes perquè ho guardava tot, cada carta emesa i rebuda. Per exemple, hi ha les cartes amb Jordi Pujol, que són molt importants. M’agradaria editar aquests epistolaris per conèixer millor la història cultural d’aquest temps.”

The post Aina Moll, la gran filòloga, ja té biografia i un còmic appeared first on VilaWeb.

L’etiqueta, “octubrisme”, se la va inventar algú pensant que així feia mal als partidaris de la unilateralitat i del mandat assolit al referèndum d’autodeterminació. Però a mi m’agrada molt. Potser perquè de molt jove vaig llegir aquell llibre d’Edmund Wilson que es titula Cap a l’estació de Finlàndia i se’m va ficar al cap una imatge ben romàntica, que avui evidentment matisaria, del paper dels mesos d’octubre en la història de la humanitat. Sia per això o per pura estètica, a mi ja m’està bé el nom: octubrisme, doncs.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Entès aquest sector així com el definesc, és evident que l’octubrisme està neguitós a mesura que s’acosten les eleccions regionals catalanes, inquiet. Ho prova la presència simultània d’unes quantes candidatures que s’apunten a la voluntat de representar-lo. Des de Demòcrates o Primàries, les dues més consolidades, fins a la que un grup de represaliats polítics va anunciar la setmana passada, la més nova de totes.

Però la inquietud, tal com jo ho entenc, és doble. De primer, hi ha la inquietud electoral. Plana en l’ambient la sensació, i és més que una sensació, que ERC té molt ben travada la seua proposta i treballa a tota màquina i decididament, però exactament en la direcció contrària d’allà on voldria anar a parar l’octubrisme. I ni Junts ni la CUP no sembla que acaben de satisfer una part substancial d’aquest sector, molt plural ideològicament, molt decidit personalment i naturalment molt dispers, gairebé més una manera de fer que no pas una idea. Una victòria clara al febrer dels partidaris de frenar la velocitat del procés podria ser interpretada com una patacada per a un sector de gent que tem, que sent l’angoixa, que l’oportunitat de fer real la república catalana se’ns escole de les mans, com si fos aigua, durant un grapat d’anys. Però al mateix temps és una realitat constatable, i per això apareixen tantes candidatures i es fan tantes propostes, que ningú, ni tan sols la figura del president Puigdemont, no sembla capaç ara mateix de suscitar prou consens entre la varietat d’octubristes que hi ha escampats per tots els racons del país.

I això passa probablement, si més no és la impressió que tinc jo, perquè més enllà del procés electoral del febrer vinent no hi ha tampoc consens dins l’independentisme rupturista sobre quins són els passos a fer immediatament. Hi ha gent movent-se en moltes direccions i això és molt positiu, però ningú no acaba d’encertar el revulsiu. Fins i tot a Arenys de Munt intenten tornar a encendre la flama del país amb una plataforma, Via Unilateral, pensada per a pressionar els partits. L’ANC, que precisament aquests dies vota la proposta de decàleg dels principis d’acció política, es mou en una direcció semblant i parla de fiscalitzar-los i tot. I hi ha, a més, tot d’iniciatives parcials, com una sobre el model de policia, impulsada per la Xarxa Antirepressió de Familiars de Detingudes i Mares i Àvies per la República. En definitiva, que hi ha molt moviment –hi ha moltes més iniciatives encara–, però molt dispers i descoordinat.

Cal, per això, un debat a fons, si no pot ser del conjunt de l’independentisme, sembla que definitivament bifurcat en dos moviments antagònics, sí almenys d’això que n’hem dit els octubristes. Un debat sobre la nova etapa que s’obrirà després del febrer. Però també sobre les conseqüències del fracàs del “govern efectiu” i sobre les possibilitats que hi ha de tornar no solament a l’octubre del 2017 sinó també al del 2019, sobre el retorn al carrer que haurà de fer-se quan amaine la pandèmia. El Consell per la República, a l’acte de Perpinyà, va anunciar la concreció d’un “preparem-nos” que en teoria ha de donar resposta a aquestes preguntes i que en un moment o altre haurà de prendre forma pública. Veurem aleshores si respon plenament a les inquietuds d’aquest independentisme rupturista o no. Un independentisme amb característiques molt noves que, siga com siga, és la gran novetat sorgida del big bang del 2017 i, al mateix temps, la gran esperança del país, ara. Ep!, per més descoordinat i desconcertat, per més inquiet, que se’ns aparega aquests dies.

The post L'”octubrisme” està inquiet appeared first on VilaWeb.

Els saharians residents al país viuen amb inquietud i incertesa la represa de la guerra entre la República Sahariana i el Marroc. Els intents de comunicar-se amb els seus familiars no sempre són fàcils i a vegades els costa de destriar, entre totes les notícies que circulen, què és informació veraç i què és propaganda.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Parlem amb quatre joves saharians arrelats per diversos motius al País Valencià i que mantenen íntegra la identificació amb el seu país. Tots tenen la família als camps de refugiats de Tindouf i lamenten els anys i anys d’immobilisme i de patiment. Tant, que viuen el començament dels combats com un alliberament i una esperança de futur.

Mustapha, Jadu, Admed i Laila (fotografies: Prats i Camps).

Tots quatre diuen que l’origen de tot plegat és la deixadesa de funcions de les Nacions Unides, que no fa complir els tractats al Marroc. Però acusen directament el govern espanyol de la situació d’inhumanitat que es viu als campaments d’Algèria. Tenen clar que la inacció practicada pels executius del PSOE i del PP, i ara d’aquest govern de coalició, té l’origen en interessos econòmics, en l’afany de no molestar el Marroc.

Ahmed Mohamed Saleh, graduat en finances i activista en voluntariat

“Fa quaranta-cinc anys que estem oblidats allí sense que ningú ens faça cas. Això és pràcticament ser morts. Per estar esperant, preferim que ens maten abans que ens passen per damunt. Potser és un suïcidi, o potser s’acaba solucionant”. Ahmed Mohamed Saleh. Vint-i-sis anys.

A quatre anys, Ahmed va arribar a Salamanca i a cinc o sis, al País Valencià amb un programa de xiquets saharians malalts. Era tan menut que van permetre que sa mare l’acompanyàs mentre durava el tractament. Son pare i els seus germans es van quedar als campaments. A vuit anys, sa mare se’n tornà i a ell el va acollir una família de la llosa de Ranes, a la Costera. Continua molt lligat a aquesta família. Gràcies a ells ha estudiat un grau de finances i comptabilitat i un màster en política econòmica. Viu a València. Ha fet tot de voluntariats amb ONG, tant ací com a l’Equador. Ha treballat en finances ètiques i economia social i solidària. Ara treballa a la Fundació Amigó, un centre d’acolliment d’immigrants en situació de vulnerabilitat. Tota la seua família continua vivint al Sàhara.

Fa dos anys que hi va anar per última vegada a passar-hi cinc mesos. Ara, diu, tot és molt més complicat. Té dos germans al front i no en sap res. Li preguntem per sa mare. Ens explica que va perdre el primer marit a la guerra i que no veu gens bé que els seus germans vagen al front. Està malament, explica. Ella és qui l’informa de les novetats: “Em conta que estan bé. Estan preocupats per aquests dos que se n’han anat. La situació és per a preocupar-se, però també és el moment d’afrontar l’enemic.” 

Ací la conversa amb Ahmed ja s’ha posat seriosa. Recorda i gira la vista enrere: “El problema no és d’ara mateix, el problema són els vint-i-nou anys que el conflicte porta estancat. Ja estan farts d’esperar. Prefereixen anar-se’n a la guerra encara que els maten, que quedar-se quaranta-cinc anys en un camp de refugiats. Ningú volia arribar a aquest punt, però ens hi han obligat”.

Ahmed parla d’impotència i de respecte. A banda dels germans, també té amics al front. En el camp de refugiats, diu, pots fer poques coses, i una de les eixides és entrar a l’exèrcit. Aquells que no han fet la mili ara els entrenen. Faran maniobres per estar a punt. No sap res d’ells, diu. 

L’actualitat del seu poble la segueix a través dels grups de WhatsApp i algunes xarxes socials. Ahmed adverteix que hi ha fonts i mitjans que no són fiables, que intoxiquen. També algunes fonts sahrauís que són massa sensacionalistes, pensa, per això és complicat, en la distància, saber què passa exactament allí. “La nostra generació mai havia vist això. Són moltes coses noves que encara estem encaixant. Algunes coses que veiem als mitjans ens semblen mentida, però no tenim cap certesa”.

Tornem a l’origen del conflicte. I Ahmed parla de la impotència que li fa veure el paper de l’estat espanyol, veure el temor generalitzat de demanar al govern del Marroc que respecte els drets humans, i ho atribueix a una qüestió econòmica: “La comunitat internacional té poder per fer les coses, una altra cosa és que no vulga fer-ho. La cooperació amb el Marroc és un tema de diners. Volen continuar explotant el Sàhara i prou”.

Sobre el futur: “Les coses no són estàtiques. Dins el Marroc poden ocórrer altres factors. La zona del Rif també vol independitzar-se i hi ha moviments per a derrocar el sistema de govern. Volen acabar amb tot l’entramat econòmic que es manté per a espoliar recursos, per a vendre pràcticament els drets laborals de la gent. Les zones franques, el tèxtil amb jornades de seixanta o setanta hores. Parle del Marroc, i això genera molta estabilitat. És un polvorí que pot esclatar.”

Jadu Daf, la infermera, filla d’un metge que va arribar sense papers

“Som un poble oblidat que malviu. A pesar de la por i de les conseqüències que puga tenir, crec que el noranta-vuit per cent dels sahrauís estan a favor d’això, perquè és l’única manera que canvien les coses i ens escolten” Jadu Daf. 30 anys.

El pare de Jadu Daf era metge. Va arribar a l’estat espanyol l’any 1998. Sense papers. Una família el va ajudar i va poder dur la família. Primer la dona, i més tard, Jadu i els seus germans. La carrera del pare va portar la família a Alzira i a Albacete. Jadu va estudiar infermeria a Montcada i com que València li va agradar tant va fer el possible per a quedar-s’hi, a pesar que la resta de la família continuava a Albacete. Treballa com a infermera a l’hospital Doctor Pesset de València. Fa poc més d’un any, son pare va faltar i ara tota la família s’ha tornat a reunir a València. 

Quasi cada estiu la família torna als campaments a passar-hi les vacances.  Jadu hi té ties, oncles, cosins i altres vincles de família i amics. Fa pocs dies es va morir la seua àvia amb més de noranta anys. Quasi cada dia parlen per Whatsapp, diu. “Ara mateix, als campaments només hi ha dones i xiquets. Els meus cosins estan al desert. Esperant per a ser entrenats i per anar-se’n”.

D’aquells que són al front, com un dels seus oncles, no en saben res. “Tinc cosins de la meua edat, un d’ells és metge, la guerra els va agafar al desert. Quan van saber com estaven les coses van telefonar per a anar-se’n. Si no han fet la mili, els entrenen unes setmanes i ja se’n podran anar. Tota la família se n’ha anat de manera voluntària. Amb molt d’ànim, perquè és gent que porta un munt d’anys malvivint, sense cap esperança. A part de defensar el seu poble, els seus drets, la seua dignitat, se’n van al front perquè no tenen res a perdre. Al desert caada dia és igual a l’anterior”.

Jadu explica que viu aquests dies amb molt d’estrés i molta incertesa, amb una atenció contínua: “La barbaritat  pot ser molt gran. L’exèrcit marroquí és molt nombrós i té armes més modernes que les nostres. I això és una guerra, i hi haurà morts i ferits. Estem amb tensió, però si jo estiguera allà, me n’aniria la primera. No m’ho pensaria. Passen tantes coses, que hi ha vegades que em té igual morir per això, perquè si em muir és per una bona causa, perquè el meu poble tinga una vida millor”.

Sobre la reacció política de la comunitat internacional i del govern de l’estat espanyol en concret, Jadu Daf insisteix en la idea que ningú no fa res. Denuncia l’estat d’abandonament en què es troben les persones en els campaments, com ara dones que es moren en el part o persones que es moren per malalties completament banals o perquè no es fan diagnòstics adequats. La seua cosina va morir a trenta-tres anys d’un càncer diagnosticat massa tard, explica. “Potser aquesta guerra salvarà molta gent”, afegeix.

Jadu Daf, que es declara votant d’esquerres,  se sent molt decebuda pel govern espanyol i té un missatge per a la ministra d’afers estrangers, Arancha González Laya: “En comptes de mirar els beneficis o les relacions polítiques ha de mirar els drets de les persones i la dignitat. Un govern ha de defensar les situacions justes, i la nostra no ho és. Entenc que Espanya té un compromís amb el Marroc, però no es pot deixar de banda. Ja ho han fet durant quaranta-cinc anys i no ho poden fer durant més temps”. 

El futur: “Tinc el pressentiment que acabarà bé i a favor nostre. Potser és per les circumstàncies i tot el que passa al món, o per com ha sorgit tot, però pense que acabarà a favor nostre”.

Mustapha, el professor universitari criat a la Plana d’Utiel

“Tant de bo jo poguera estar allí per ajudar en el que siga. Jo sóc civil, però voldria ajudar. Si el meu poble em necessita, jo hi he de ser, el que passa és que la conjuntura a escala global impedeix que puguem circular lliurement. Si es reobrin les fronteres, jo vull estar amb la meua família”. Mustapha Mohamed-Lamin. 38 anys

Mustapha va arribar a Requena, a la comarca de la Plana d’Utiel-Requena, a divuit anys a través del programa per a sahruís malalts. Es va integrar en una família monoparental que el va ajudar a integrar-se i a estudiar. Va fer Filologia Hispànica a la Universitat de València, on ara treballa com a professor associat. També treballa en projectes d’integració en el servei Jesuïta Emigrant de València. Té una filla.

Els seus pares i els seus germans, els oncles, les ties… tots viuen als campaments d’Algèria. Sol aprofitar les vacances d’agost per anar a visitar-los, però enguany el tancament de les fronteres per la covid li ho ha impedit. Parla quasi cada dia amb ells. No té cap familiar al front, però dos dels seus germans que són militars en actiu estan preparats amb la seuaunitat per anar-hi quan els criden.

Li preguntem què li expliquen des d’allí. “Em conten que estan d’acord en què ara és el moment de parlar amb el Marroc en l’únic llenguatge que entén, que és el llenguatge de les armes. També ho veuen bé perquè la comunitat internacional s’adone que no tot val per a oprimir un poble amb la complicitat del seu silenci davant les violacions dels tractats de Nacions Unides”.

Des del punt de vista personal, Mustaapha explica que ho viu amb molta preocupació: “Jo vaig nàixer l’any 1982 i fins al 1991 hi havia guerra. Recorde les pèrdues de gent propera, dels pares dels meus amics, ara no voldria tornar a veure les mateixes llàgrimes vessades per la pèrdua del fill o la mare o l’oncle d’un veí. És molt dolorós, però comprenc la reacció del meu poble i l’entusiasme de molts joves que s’han oferit voluntaris”.

Alguns d’aquests joves s’han posat en contacte amb Zemmur, l’associació de sahrauís de València, de quina manera poden viatjar al Sàhara per a unir-se a l’exèrcit. La resposta que els donen ara és que no es pot. La represa dels combats és el monotema entre els associats.

Mustapha Mohamed-Lamin és molt dur quan es refereix a la ministra González Laya. L’acusa d’actuar com la cap de gabinet del ministre d’afers estrangers marroquí i de negar la legitimitat a la República Àrab Sahrauí. “La nostra primera desgràcia és haver sigut colonitzats per Espanya i la segona, estar ocupats pel Marroc i no per Veneçuela. Si ens ocupara Veneçuela hi hauria una protesta enèrgica cada dia. Aquest govern de Pedro Sánchez té ministres que en algun moment ha donat suport obertament al poble sahrauí i ara estan molt calladets”.

La indignació de Mustapha augmenta per moments al llarg de la conversa: “Em sent estafat. Vaig votar Unides Podem en les últimes eleccions i vaig demanar el vot per a ells, però ha estat un vot tirat al fem. Aquest govern és com el de Zapatero, que va ser el més hostil de tots perquè ell i Moratinos es van carregar en 2004 l’últim consens que hi havia per a la resolució del conflicte.”

El futur: “La comunitat internacional haurà de reaccionar si no vol que la regió es convertisca en un polvorí perquè això afectarà la seguretat d’Europa i d’Espanya. Serà un infern”.

Laila Salek, la fornera molt valenciana

“La meua mare està molt emocionada. Fa quaranta-cinc anys que espera que arribe aquest moment. Està molt contenta i vol que baixe, que la independència està a tocar. I jo li dic, bé, mare, un moment, que això encara no s’ha acabat”. Laila Salek. 28 anys.

Unes pedres al ronyó provocades per l’aigua i l’arena del desert van allargar l’estada de Laila a València l’any 2000, quan va vindre amb altres xiquets i xiquetes dels campaments dins el programa ‘Vacances en pau’. La mateixa família que la va acollir per a tractar-li el problema de salut va plantejar a la família biològica la possibilitat que fera els estudis al País Valencià. La família accedí. Va estudiar un grau superior de restauració i és fornera. Va estar un any a l’Espiga d’or de Vilanova i la Geltrú on es va formar en l’especialitat de pa ecològic amb massa mare que és el que fa al forn de València on ara treballa.   

Laila Salek No ha perdut mai la relació amb la família i diu que té vuit germans saharuís i una germana valenciana. En tots dos casos, és la menuda. Diu que té claríssim que no vol perdre per a res el vincle amb la família de sang, però que és molt valenciana.

La darrera vegada que va estar en els campaments va ser el mes de gener passat, poc abans del confinament provocat per la pandèmia. Feia quatre anys que no hi anava perquè, diu, tot és molt complicat.

Aquests dies parla amb la família, encara que tot és molt complicat. Té un germà militar i un nebot que també està formant-se. L’home de la seua germana major és un coronel del Front Polisario. “Estic molt preocupada. Em fa por que els passe alguna cosa. Ni amb ells ni amb ningú dels que són al front puc tenir contacte, només amb els que s’han quedat als campaments”. 

Parlem de com veu el conflicte des de la distància i des d’aquesta valencianitat que proclama i que no li impedeix estar involucrada en tot el que passa al seu país: “Sempre he donat suport al Front Polisario. Hem de recuperar la nostra terra. És nostra, no és del Marroc. Ma mare té problemes a les cames i als ulls. Viure al desert és molt problemàtic. Els meus germans tenen problemes de tant dormir a terra, menjar a terra, beure l’aigua del desert que no és potable.”

Per a Laila Salek, a bada de la responsabilitat del Marroc, el paper d’Espanya també és censurable. Considera que viu amb els ulls tancats i que mai ha volgut mirar què passa al Sàhara: “L’únic que fa és donar-nos un poquet d’ajuda perquè callem, però ja no podem callar més. És molt injust que un govern faça el que li done la gana sobre un territori per a espoliar-ne les riqueses i que Espanya es tape els ulls.”

El futur: “Crec que els sahrauis no podem guanyar aquesta guerra a soles. No tenim armes per a guanyar al Marroc. Si Algèria o Mauritània no ens ajuden, no podrem guanyar”.

Dos quilòmetres de república que han encès la guerra al Sàhara

The post “Som un poble oblidat per tothom, la guerra és millor que malviure sense esperança”: joves saharians expliquen el conflicte appeared first on VilaWeb.