Després de la reeixida de l’any passat al Teatre Lliure, Nil Cardoner torna a pujar a l’escenari del Teatre Poliorama per reestrenar l’obra Tot el que passarà a partir d’ara, de Joan Yago, dirigida per Glòria Balañà. Un monòleg que no deixarà indiferent cap espectador. Tot comença quan l’Èric, el personatge interpretat per Cardoner, rep una trucada del seu germà avisant-lo que el seu pare és mort, i que vagi de pressa a l’hospital si se’n vol acomiadar. Però afrontar la mort d’algú estimat no és senzill, i menys si tens setze anys i qui es mor és el teu pare. L’obra vol trencar un dels tabús més grans que encara hi ha avui a la nostra societat, la mort.

Aprofitem l’ocasió per parlar amb el Nil Cardoner sobre la professió. Com és això de començar de tan petit en aquesta professió? Cardoner confessa que fa uns anys va tenir una crisi existencial al respecte, quan es va adonar que mai no havia triat que volia ser actor. “En cap moment no m’havia plantejat que un futur volia ser actor”, diu. Encara que, després de reflexionar-hi, confessa que ara ho té clar, és on vol estar, dalt dels escenaris.

—Ens continua costant massa parlar de la mort?
—Sí, la mort encara és un tema tabú. Com a mínim, per mi ho ha estat durant molt de temps. I realment, aquesta obra, ha estat molt reveladora de la manera en què se’n parla.

—Tot sovint mirem cap a una altra banda quan hi ha un mort. En l’obra també passa. A l’Èric, el vostre personatge, de cop li truquen per avisar-lo que el seu pare és mort i que vagi a l’hospital a acomiadar-se’n. Ell cerca excuses per no assumir-ho…
—La mort és un moment desagradable i trist per a tothom. No ens han ensenyat a transitar per aquests llocs. És com si el patiment no formés part de la vida. Amb les xarxes, això encara passa més. Només es mostren moments feliços. Però, desgraciadament, això passa, a tots ens arribarà la mort. Malauradament, però, per una altra banda, amb una mica de sort, veurem morir els nostres progenitors i els nostres avis. I com que això passarà tant si volem com si no, crec que se n’ha de parlar. Aquesta obra en parla des d’un lloc en què la gent que ho ha viscut pot revisitar-ho d’una manera còmoda. No és gens dramàtic. No busquem el drama i el plor. Parlem des d’un lloc que té molta llum.

—De fet, la gent riu en aquesta obra.
—Sí, s’hi riu molt. Hi ha molts moments d’humor. De fet, és com la vida, no? Imagino que a molts ens ha passat que s’està morint un familiar i de cop hi ha un moment en què riuen. A mi em va passar en el funeral del meu avi. Recordo que estàvem a l’església, i amb la meva cosina ens vam posar a riure per una cosa que havíem vist. Imagino que és un sistema que utilitzem per defensar-nos i escapar de moments durs. Inevitablement, la mort ens fa por. El tema és que, com més en parlem i més afrontem que això és una realitat, que no és només una cosa que passi als altres, millor ho sabrem transitar i gestionar. Riure no és dolent.

—Un detall interessant de l’obra és que el protagonista té setze anys… Donem prou veu als adolescents? Els escoltem prou?
—De vegades tinc la sensació que ens oblidem que una vegada vam ser adolescents. És curiós, a mi em passa; tinc una germana de divuit anys i moltes vegades li exigeixo coses, que a posteriori, penso: “No pot ser, li estic exigint coses que m’exigeixo a mi. No li puc exigir a ella el mateix.” La manera en què entenen el món els adolescents, però també els nens més petits, és molt diferent. Fins i tot la manera d’entendre la mort. Per a l’obra em van recomanar llegir un llibre magnífic, que tothom hauria de llegir, que es diu Sobre el dol i el dolor, d’Elisabeth Kübler-Ross. I hi ha un moment en què parla del cas d’una nena a qui li diuen que la seva mare té càncer, i al final la mare es mor. Al cap de molt de temps, en una classe on estaven parlant d’horòscops, la nena es va posar a plorar i els va explicar que ella era càncer i que portava mitja vida pensant que la seva mare s’havia mort per culpa del seu signe de l’horòscop. Pobra, ella va fer una correlació d’idees que els adults no fan, i això passa molt. Amb els nens el tema de la mort és més complex. Cal anar amb molt de compte amb com s’expliquen les coses, perquè ells poden fer una relació d’idees, com en aquest cas, i acaben malinterpretant les coses. Igual que quan els diuen que el seu pare o la seva mare han anat al cel. S’ha d’anar amb compte, perquè pot acabar amb un malentès molt gran.

—De fet, a molts nens quan es mor una persona propera, la família vol evitar-los el patiment i decideixen que és millor que no vagin a l’enterrament, que no vagin al tanatori…
—Crec que és un error. Evidentment, els pares i les mares que decideixen fer-ho així és perquè ho intenten fer de la millor manera possible i com saben. A ningú no se’l pot responsabilitzar d’intentar fer-ho el millor possible. Però és veritat que parlant amb gent a qui se li ha mort el pare o la mare d’adolescent o de nen, molts m’han explicat que no tenen el record d’haver pogut acomiadar-se’n. Entenc que volen evitar un patiment, i per això el porten a casa els avis, per exemple, però a la vegada els han tret la possibilitat d’acomiadar-se’n. Crec que això és important. Igual que també crec que és important que els nens vegin els adults plorar. Aquest llibre que et deia explica casos en què els amics els deien a pares i mares que sobretot no ploressin davant dels nens, perquè els farien patir més. Però, després, expliquen un cas en què un dia la mare es va trencar finalment, i el fill li va dir: “Ostres, pensava que no et feia pena que el pare s’hagués mort, com que no ploraves!” Tot plegat forma part d’aquests malentesos que tenim al voltant de la mort, segurament pel fet que és un tema tabú.

—Pel que diuen, entenc que aquesta obra ha fet que molta gent us hagi vingut a explicar les seves experiències.
—Sí, Déu-n’hi-do! I també n’he parlat amb amics. Amics meus que sé que han viscut una experiència similar, els he dit que vinguessin a veure l’obra. En alguns casos, hi ha hagut gent que m’ha dit que van estar a punt de marxar a mitja obra. Però al final van decidir quedar-s’hi, i en sortir em van confessar que sortien millor del que havien entrat. Com deia abans, d’alguna manera crec que aquesta obra té una llum. Et fa revisitar el dolor, però crec que el text ho condueix molt bé per, al final, no acabar destrossat amb tot plegat.

—Una de les coses que li passa el teu personatge és que fa molts anys que el seu pare està malalt i, per tant, ha hagut de madurar molt aviat. I preparant-me l’entrevista pensava: no sé fins a quin punt us sentiu identificat en això. Vós també heu hagut de madurar molt aviat. Amb setze anys ja havíeu viscut la gran reeixida de Polseres Vermelles.
—Evidentment, els casos són molt diferents, perquè una cosa és que se’t mori un pare o una mare, i l’altra és el meu cas que és que vaig ser un nen actor. Però com que des de molt petit vaig treballar amb gent adulta, d’alguna manera feia per adaptar-me jo en aquesta situació. I també és veritat que abans no hi havia el control que hi ha ara amb els nens actors. No culpo ningú, eh? Jo m’ho vaig passar molt bé. Però ara veig que les productores tenen molt més control, per exemple, en els horaris. Són més conscients que és un nen o una nena. Però clar, inevitablement, jo havia d’interactuar amb aquella gent i llavors aprenia a marxes forçades, molt abans que els meus amics, a comunicar-me i saber estar. Vaig tenir una maduració més ràpida que els amics. De fet, jo m’ho notava, sobretot en l’adolescència.

—Recomanaríeu a un nen fer d’actor, o creieu que us vau perdre coses?
—No, crec que vaig fer coses diferents. A mi la vocació em va néixer a mesura que anava fent coses. Vaig començar fent els pastorets. I un dia em van preguntar si volia fer un càsting. Vaig dir que sí, però en cap moment no m’havia plantejat que en un futur volia ser actor. Simplement, amb la família fèiem els pastorets, i vam assumir que allò potser m’agradaria. M’imagino que és el mateix que passa amb els pares que apunten els seus fills a futbol. D’on neix la vocació de jugar a futbol? Aquests nanos com ara Pau Cubarsí i Lamine Yamal, que són molt joves i estan al primer equip del Barça. Per a arribar a aquest nivell, aquests nois han hagut de començar molt joves. Per tant, han tingut realment ells la vocació de voler ser futbolistes, o és una cosa més del pare o la mare? Tenint en compte tot això, jo ni ho recomanaria ni ho deixaria de recomanar. Evidentment, sí que he perdut coses, però també n’he guanyat. Tinc unes experiències que agraeixo molt haver-les tingut. M’ho he passat molt bé. L’època de Polseres Vermelles, per exemple, vaig viure una experiència que evidentment m’ha deixat unes seqüeles que encara ara estic treballant, però que alhora no hi renunciaria perquè m’han fet ser com sóc. Va ser molt divertit. De cop i volta, viure una espècie de fama tenia el seu punt divertit. Ara, per contra, també tenia coses dolentes que encara ara estic gestionant. Pensant-hi potser sí que vaig perdre l’oportunitat d’experimentar uns altres camps. Però, en canvi, en vaig treure aquest ofici, que, curiosament, m’agrada molt i vull continuar formant-ne part.

—Us heu preguntat mai si sou actor perquè voleu o perquè la vida us hi ha portat? Heu tingut dubtes?
—Sí, no fa massa m’ho vaig preguntar. Farà uns cinc anys. Vaig tenir una crisi existencial. Em vaig adonar que mai no havia triat ser actor. D’alguna manera m’hi han anat arrossegant i m’hi he anat enganxant, i m’ha anat agradant. M’ho vaig qüestionar. Però, després d’un any de dubtes, de preguntar-me si simplement estava seguint el corrent, em vaig adonar que m’agrada la meva professió. I crec que ho faig mínimament bé, si no, no estaria fent aquest monòleg. M’agrada. Encara que també m’agrada pensar que continuaré escollint jo on vull estar. De moment vull continuar en això, i desitjo que duri molt de temps. Però m’ajuda a pensar que si mai decideixo que no vull continuar sent actor, no és un fracàs.

—Com més gaudeixes és fent teatre?
—Ara mateix, sí. Sobretot perquè n’he fet més últimament i em sento molt còmode amb el codi teatral. També estic fent la sèrie Com si fos ahir, però fa molt que no faig un projecte nou en el món de l’audiovisual. En tinc moltes ganes, però em fa més respecte. Tinc ganes de tornar a experimentar amb un nou equip i un codi diferent. Però és veritat que ara mateix en el teatre em sento molt còmode. Tinc tranquil·litat.

—Molts diuen que això de gravar Com si fos ahir és com una mica com anar al gimnàs. Que us dóna molt de rodatge… 
—Sí, és com tu dius. Evidentment, els guions t’arriben amb menys temps d’assaig. Has d’aconseguir ser resolutiu. I aconseguir un bon resultat amb menys temps. Per sort, l’equip és molt maco i rodar allà és molt fàcil. Rodar una sèrie de Netflix o Jo mai mai, de TV3 és molt diferent.

—3Cat ja ha anunciat que hi haurà una novena temporada de Com si fos ahir i igualarà El Cor de la ciutat com la sèrie més longeva de la cadena. Quina és la clau de la seva reeixida?
—Que fort, eh? M’imagino que l’èxit de les sèries diàries del migdia és perquè la gent al final se sent com a casa. És una sèrie per a mirar tota la família junta, després de dinar. M’imagino que aquest és l’èxit.

—Tornant al teatre, fer aquest monòleg era un desafiament?
—Els últims projectes que he fet, tots han estat un repte, i tots han estat molt diferents. Això era un repte perquè és un monòleg, i no n’havia fet mai. El que passa és que sí que és veritat que em va agafar en un bon moment de la vida, perquè si m’arriba a agafar quatre anys abans, no sé si l’hauria pogut fer. Som actors, però a vegades costa una mica també apartar la vida personal del que passa dalt de l’escenari. Però aquest repte ha estat molt còmode de surfejar, perquè la Glòria Balañà és una gran directora i perquè el Joan Yago escriu com els àngels. A més, hi ha un equip al darrere meravellós. Tot plegat ha fet que no sentís el pes del repte. Ha estat un procés molt bonic. No m’ho he passat malament, com en uns altres projectes. La Glòria sempre em va fer sentir que estàvem arribant allà on volíem en cada assaig. No m’ha fet sentir mai que no estiguéssim arribant on buscàvem perquè jo no donava prou. Tot el contrari. Està tan ben escrit i dirigit, aquest projecte, que malgrat que estic sol a l’escenari, no em sento així en cap moment.

—Heu dit que en un altre moment no sabeu si hauríeu estat capaç de fer-ho… És perquè quan acabeu de fer aquesta obra marxeu malament a casa?
—No, en unes altres obres sí que m’ha passat. Per exemple, quan feia La gavina, em costava sortir de la neurosi del personatge. Però s’ha d’aprendre a sortir-ne, és un tema que tinc pendent. Ara, amb aquesta obra no em passa. Al final ho buido tot. El que faig últimament és que em poso música quan acabo l’obra. Escolto Jamiroquai, que fa música alegre. Escolto música i em dutxo, i ja està. He d’anar buscant coses per trencar amb els viatges que es fan a les obres.

—Aquesta és la segona vegada que feu aquesta obra. Noteu alguna diferència?
—Sí! He intentat tornar-la a estudiar sense automatitzar, diguéssim. A la vegada, he intentat afegir-hi capes i matisos. I una cosa que em vaig proposar és que l’estat del personatge no anul·lés que s’entengués la paraula. En algun moment de les primeres funcions que vam fer al Lliure de Gràcia va passar. És per culpa de l’excitació, per la precipitació, és una cosa tècnica.

—Començàvem comentant com ens costa de parlar de la mort. Però, malgrat tot, vau reeixir al Lliure i ara torneu a omplir el Poliorama… Com s’aconsegueix?
—Crec que ha funcionat molt el boca-orella. La mort és un tema que fa molta por de parlar-ne entre nosaltres, però que ho expliquis a algú i puguis veure que és una cosa universal, imagino que és important. D’alguna manera, l’obra serveix per a reunir-nos i veure que a tots ens passa o ens passarà.

Com cada any, torna el Mobile World Congress (MWC) a la capital del país. Enguany durant quatre dies, del 3 al 6 de març. Els últims anys el MWC havia estat al centre de la polèmica, ja que col·lectius com ara els taxistes i els treballadors del transport públic aprofitaven un dels grans esdeveniments anuals de Barcelona per fer reclamacions laborals. Tanmateix, el congrés d’enguany es preveu tranquil en aquest front. L’organització espera superar la participació de l’any anterior, que va rebre 101.000 visitants. I ja no es fan les comparacions amb les dades d’assistència pre-pandèmia, els 109.000 participants del 2019, una data que queda massa lluny per a extreure’n conclusions. Enguany el congrés estarà dominat per les marques xineses de telèfons i per la implantació de la intel·ligència artificial als dispositius mòbils. Sense Apple al MWC 2025, com sempre, perquè mai no hi ha assistit, Google destacarà amb la seva IA Gemini als mòbils. L’impacte econòmic per a la ciutat s’estima en uns 550 milions, segons l’organització. Com en tots els congressos anteriors, el català és completament absent del web de l’esdeveniment.

Com arribar-hi

Com és habitual, el MWC 2025 es fa a les instal·lacions de la Fira de Barcelona de la Gran Via de l’Hospitalet de Llobregat. L’organització recomana el transport públic per a atansar-s’hi. Si fem servir el metro, podem baixar a les parades Fira i Europa, de la L9 Sud, i Foc, de la L10. Si optem pels Ferrocarrils de la Generalitat, tenim la parada Europa-Fira, de les línies L8, S3, S4, S8, S9, R5, R50, R6 i R60. Si preferim el bus, tenim les línies H12, V1, 46, 65 i 79 de TMB. L’organització, a més, habilitarà busos llançadora des de la plaça d’Espanya de Barcelona. Els assistents disposen d’un títol gratuït per a moure’s en transport públic durant els dies de l’esdeveniment. El preu de les entrades al MWC van de 899 €, l’opció més bàsica (Exhibition pass), a 4.999 € (VIP pass), passant per 2.199 € que val el Leader’s conference pass.

A banda de superar els 101.000 assistents del 2024, l’organització preveu que hi participin més de 2.700 expositors provinents de 205 països. A l’acte hi assistiran també més de 2.600 periodistes i analistes de tot el món.

El MWC 2025 es farà al recinte de la Fira de Barcelona a l’Hospitalet de Llobregat, com sempre. Els grans temes d’enguany

Com cada any, l’activitat se centra al voltant d’un seguit de temes. Enguany, el 5G repetirà com a centre d’atenció, amb el títol 5G Inside. El sector espera que s’entri en la següent fase de desplegament (endarrerida en molts països, incloent-hi molts del primer món), fent-la més versàtil, fiable i ubíqua. D’aquesta manera, s’espera que el 5G s’aplicarà a un rang d’aplicacions més ampli, cosa que solucionarà les necessitats d’unes quantes indústries i segments d’usuari. En qualsevol cas, el sector es fixarà en el MWC 2025 en el retorn de les inversions ja fetes a les xarxes 5G, perquè fa anys que es despleguen i cal començar a tenir guanys econòmics.

Un dels altres temes és la connectivitat dels dispositius IoT (internet de les coses, per les sigles en anglès). És a dir, els petits dispositius que es poden connectar a internet, com ara electrodomèstics i sensors de tota mena. Amb l’epígraf Connect X, el sector assegura que en dos anys s’arribarà a 15.000 milions de dispositius IoT connectats, la qual cosa requereix xarxes obertes a les quals es puguin connectar sense configuracions complicades, que siguin sostenibles i segures. Un aspecte important dins aquesta àrea serà la interoperabilitat entre un ecosistema mòbil com més va més complex i els grans actors tecnològics, com ara el núvol, la IA, la robòtica i l’automatització, així com la nova connectivitat satèl·lit, encapçalada per Starlink, de Space X.

La intel·ligència artificial (AI+) serà un dels centres d’atenció. Tot i els titulars de premsa i el potencial revolucionari i de canvi de la intel·ligència artificial generativa, el sector vol posar el focus en aspectes pràctics del seu desplegament i impacte. Es vol explorar l’optimització de la tecnologia i els processos i eines per a accelerar la transformació de la xarxa i del núvol. En el rerefons hi ha la lliçó de DeepSeek, que ha emprat molts menys recursos que els competidors nord-americans. També es fixaran en una interacció més natural de la IA amb les persones, bo i considerant els aspectes ètics i evitant biaixos racistes i ideològics, els quals continuen al centre de la polèmica encara avui dia.

Els organitzadors esperen superar la xifra d’assistents de l’any passat.

Amb l’explosió de la IA, hi haurà un capítol sobre la reinvenció de les empreses, l’Enterprise Re-invented. Hi ha una convergència entre unes quantes tecnologies crítiques, com ara el 5G, la IA i el núvol, amb la computació quàntica i la informàtica a la perifèria (edge computing). Aquesta és important i consisteix a acostar la computació als usuaris, tot alliberant els grans servidors i reduint la latència (el temps de resposta). Per exemple, l’Apple Intelligence mira d’executar-se dins els dispositius i si aquest no té prou potència, aleshores ho fa als servidors de la companyia al núvol. Que a més es poden situar per diferents continents, sense necessitat d’estar concentrats en un únic lloc. A banda de millorar la privadesa i la velocitat de resposta, també estalvia energia als grans servidors d’IA, que són devoradors d’electricitat. Les empreses que volen oferir serveis d’IA, o integrar-la dins els seus processos interns, hauran de tenir en compte totes aquestes coses.

Un altre capítol es dedicarà als Game Changers, aquelles tecnologies que puguin representar un canvi de les regles de negoci futures. Es tractarà la computació quàntica, que promet de resoldre problemes cent milions de vegades més ràpidament; la realitat augmentada, un salt endavant en la interacció entre humans i màquines; i la intel·ligència artificial, que refà indústries senceres, com ara l’audiovisual.

Finalment, a Our Digital DNA (el nostre ADN digital) es pararà atenció al profund canvi de prioritats que hi ha al món. De l’evolució digital fins a la transformació ecològica, amb l’organització demanant que les empreses se centrin en la sostenibilitat ambiental, la igualtat de gènere i la responsabilitat social. El centre de la polèmica és la persecució de les polítiques de gènere i la diversitat a les xarxes socials, i més serveis digitals, per part de l’administració Trump, amb la col·laboració de destacades figures de Silicon Valley de les principals companyies tecnològiques. El MWC 2025 podria ser, en aquest sentit, una crítica a la deriva preocupant a la qual hem assistit aquestes setmanes i que ha fet augmentar la crispació.

Apple no hi serà tampoc al MWC 2025, però serà la referència en l’aplicació de la IA en els dispositius mòbils. El suport a les empreses emergents i el talent jove

En el marc del MWC 2025 també es faran activitats complementàries. Destaca el 4YFN, orientat a les empreses emergents. El seu objectiu és posar en contacte els emprenedors bo i fent xarxa social i també fer-se conèixer entre potencials fons d’inversió VC, especialitzats en empreses emergents. En el marc del MWC també es desenvoluparà el Talent Arena, orientat a professionals digitals que cerquen d’ampliar els seus coneixements, millorar les seves carreres i explorar noves oportunitats. També se centra, amb capacitat limitada, en estudiants i talents digitals emergents. En aquest sentit, uns dies abans John Hoffman, el conseller delegat de la GSMA, que organitza el MWC, va participar en un acte al Cibernàrium de Barcelona per lliurar 500 entrades a joves estudiants. Va aprofitar-ho per motivar els joves a aprendre habilitats digitals i recalcar que no cal tenir por de la IA, tot contrarestant les veus que preveuen un gran impacte sobre la societat, especialment sobre els llocs de treball, a mesura que es vagi estenent aquesta tecnologia.

Al voltant del MWC 2025 també s’organitzen actes paral·lels, com ara el Talent Arena. Què n’esperen els analistes?

Més enllà d’això, els analistes esperen la nova generació de dispositius mòbils i ordinadors que les grans marques posaran a la venda aviat. En especial dels xinesos de Xiaomi, Redmagic i TLC, però també dels coreans de Samsung i marques com ara Nokia, Nothing i Lenovo. Més enllà dels dispositius, s’espera que Google marqui el congrés amb l’app del seu assistent d’IA Gemini, que ha de transformar els mòbils compatibles en terminals d’intel·ligència artificial. El camí l’ha marcat Apple fa pocs dies amb la presentació del nou mòbil assequible (709 euros), l’iPhone 16e. Tot i ser el model més econòmic de la companyia, està preparat per a l’Apple Intelligence, el gran desafiament de la companyia de la poma per als anys vinents. L’Apple Intelligence hauria d’arribar al nostre país a l’abril, tot i que no s’espera que s’ofereixi en català, si més no d’entrada.

A més, també hi ha gran expectació per les novetats que es presentin en robots, humanoides o no, cotxes connectats i tots els anuncis relacionats amb intel·ligència artificial. Sense oblidar els mòbils i tauletes plegables, dels quals fa anys que se’n parla, però de moment no han tingut una gran sortida. També s’espera l’anunci de nous models lingüístics orientats a llengües de mida mitjana i petita, especialment per a llengües minoritzades i en risc d’extinció. Fa temps que es reclama a les empreses d’IA que posin els recursos lingüístics que han creat per a les llengües grans a disposició de la resta de llengües.

El futur del MWC a Barcelona està garantit fins el 2030, ja que hi ha un contracte signat amb les administracions en què es va acordar d’augmentar les ajudes públiques a l’esdeveniment de 15 milions d’euros a 24. Amb totes aquestes noves tecnologies presentades, especialment l’aplicació lingüística de la IA, esperem que serveixi de cara a nous congressos perquè, com a mínim, l’organització tingui també el web en català, la llengua de la ciutat que els acull.

Com més va, els joves tenen menys motivació per a estalviar. El context de precarietat, la desocupació juvenil tan alta i el gran cost de l’habitatge i de la vida, per exemple, no són cap incentiu perquè els joves es preocupin per estalviar a mitjà o llarg termini. La manca d’educació financera –que també hi és entre els adults–, la invasió del consumisme per mitjà de les xarxes socials i el fet de viure en la cultura de la immediatesa també afavoreixen que aparegui l’estrès financer entre els més joves. I això acaba derivant en problemes d’ansietat.

“No penso que les generacions d’ara siguin més felices que les que no tenien xarxes. Al contrari, penso que són molt més infelices”, assegura Elisabet Ruiz Dotras, professora dels estudis d’economia i empresa de la UOC i investigadora del grup DigiBiz. “Abans, les coses no les teníem a l’instant i també érem feliços. No teníem xarxes socials i ens conformàvem amb menys coses. Ara volem cada vegada més i més, però més de què?”, afegeix. Avui els joves tenen més oportunitats, però el seu grau de felicitat no és tan gran.

Un dels culpables és la societat consumista, segons Ruiz, que utilitza estratègies de màrqueting basades en el consum ràpid. “Juguen amb el fet que pots ser feliç ara mateix, que no cal esperar a demà. Si ho compres ara, et farà la vida més feliç, estaràs molt guapo…”, diu. És un “ara o mai” constant que es distancia molt d’unes altres generacions més orientades a la cultura de l’estalvi. Les xarxes juguen amb les connexions emocionals, però no és l’únic factor que els ocasiona problemes.

Sense formació financera

La manca d’una formació financera ha estat un enemic directe per al jovent. Els resultats del darrer informe PISA en competència financera ja eren força desencoratjadors. Gairebé la meitat dels estudiants de quinze anys no sap interpretar una factura. La majoria –un 70%– sap què és un sou o un pressupost. I només dos de cada deu han après conceptes com “tipus de canvi” o “diversificació”.

Ruiz destaca que el mateix informe detalla que en els països on els nens tenen més contacte amb els diners també tenen més capacitació financera. Es refereix, per exemple, a donar una paga als fills. No de manera obligatòria ni la mateixa quantitat cada cert temps, sinó amb la intenció que sigui una manera amb què hagin de gestionar els diners, entrar a la banca en línia o fer servir la targeta. “El teu fill et costa uns diners, agradi o no. Els diners que et demanarà cada setmana, els hi pots donar en forma de paga. Tot això els aproxima a una realitat financera i els ajuda a desenvolupar aquestes competències”, diu.

Si bé l’experta defensa que a primària s’haurien d’introduir els primers conceptes financers, no tot el pes ha de recaure en el sistema educatiu. Per això, insisteix en el paper de les famílies, que han de continuar aquest camí i anar alineats amb les escoles. Però, perquè sigui possible, és important que els adults també disposin d’aquesta educació; si no, és un peix que es mossega la cua.

Atrapats dins un bucle

I què significa la manca d’educació financera? Primer, no es poden generar estalvis, ni pensar a llarg termini. Això es tradueix, segons Ruiz, en el fet de no tenir accés a un habitatge –sumant-hi, a més, el context actual d’encariment– o, fins i tot, a una jubilació. “Si no et planifiques, estaràs sempre atrapat dins un bucle que et generarà aquest estrès financer”, diu, perquè no es podran fer canvis a la vida, com canviar de feina o muntar una empresa, perquè requereixen tenir un coixí.

Per tant, la manca d’educació financera du a males decisions econòmiques. “També ets molt propens a les estafes o que el cost del deute sigui molt més gran”, diu, perquè “com més pobre, menys opcions; i com més ric, més poder de negociació”. De fet, alerta que aquesta poca capacitat d’estalvi acostuma a portar a demanar préstecs, generar deute i que et cobrin un interès com més va més alt: el perfil de risc també serà molt més alt, però tendràs menys marge de maniobra i necessitaràs el crèdit. “La manca d’educació financera et porta a quedar-te el pitjor”, subratlla.

El pagament en targeta, també enemic

Per als joves, pensar avui en diners en efectiu és pensar en diners de joguina. Però, malgrat que són una generació digital d’ençà que van néixer i haurien de tenir més per mà l’ús d’aplicacions com la banca en línia, no s’aturen a interpretar els comptes. “Quan treballes amb les coses físiques, saps què tens a la mà i quant has gastat. Si treies 100 euros per a la setmana, sabies que aquella setmana n’havies gastat 100”, diu Ruiz, i afegeix: “Ara vas passant la targeta i no saps què has gastat en una setmana. Se’n despreocupen, encara que tenen informació que els diu en què gasten cada euro.” Ruiz pensa que la pèrdua de consciència de quants diners gastem i quants ens en queden és un gran perill, perquè això forma part de tenir un bon pressupost.

Segons un estudi publicat a la revista Nature, les targetes de crèdit aprofiten aquests mecanismes neuronals de recompensa per fomentar l’augment de la despesa. És a dir, es redueix la sensibilitat al preu i s’activa la recompensa al cervell. És diferent del pagament en efectiu, en què l’activació neuronal varia segons el preu del producte.

El descontrol de fraccionar pagaments

A això se li afegeixen uns altres ingredients, com la possibilitat de fraccionar pagaments, que guanya popularitat entre els joves. Encara que abans es podien comprar coses a crèdit, sempre hi acostumava a haver un límit. “Ara és molt bèstia, perquè el sistema de fraccionament del pagament es comença a dispersar. Cada dia van arribant pagaments al compte corrent i hi ha un descontrol”, diu. Amb l’entrada d’elements com les targetes revolving – que permeten de tornar l’import de les compres a terminis amb interessos– l’embolic encara és més gran. Ruiz alerta: “No és un crèdit per a comprar un cotxe, per a estalviar, per a unes obres, sinó una línia per a disposar de diners. Et posa en una espiral de deute”, perquè acumula interessos que augmenten a mesura que el crèdit té menys garantia.

Un estudi de la Reserva Federal de Nova York ja alertava que un de cada set joves de la generació Z amb targeta de crèdit assolia el límit de solvència. Segons l’Enquesta Financera de les Famílies, la mitjana del deute és de mil euros a les llars, tot i que entre els inactius i els aturats –on abunden els joves–, encara és més alta.

La manca de responsabilitats financeres

La manca d’oportunitats genera una manca de responsabilitats financeres. Això també pot originar un problema tant en el present com en el futur, encara que varia molt a cada casa. Per exemple, l’edat d’emancipació dels joves catalans és de 29,8 anys, segons les darreres dades, quatre punts per damunt de la mitjana europea. A les Illes, han de destinar el 108% del sou per pagar un lloguer.

“Emancipar-se és inassumible”: els joves de les Illes han de destinar el 108% del sou a independitzar-se

Per això, Ruiz proposa que els pares ajudin els joves a estalviar o a aportar a casa: “Els hem d’incentivar i fer entendre que els pares no els poden mantenir in aeternum”. Una mesura seria que una part dels diners que guanyen els joves l’haguessin de posar en un compte d’estalvi, si no tenen la capacitat econòmica per a emancipar-se. “Si no els ajudem a planificar, pressupostar i estalviar, es repengen d’aquesta situació. Molts viuen molt bé a casa dels pares, amb la roba neta, el dinar fet…”, argumenta.

Els consells que dóna Ruiz obliga a preguntar-se si, realment, allò que es compra és necessari, que hi hagi un control constant dels ingressos i les despeses, no gastar més del que es pot pagar i, en tot cas, liquidar el saldo cada mes per evitar interessos o evitar l’ús de crèdits per a despeses recurrents.

 

The Washington Post · Louisa Loveluck, Abbie Cheeseman, Kareem Fahim

Damasc, Síria. Després d’atacar repetidament Síria durant dos mesos –tot atiant la ira i les angoixes dels ciutadans i del nou govern del país–, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha promès d’intensificar una campanya militar que, segons que ha explicat, té l’objectiu de neutralitzar qualsevol possible amenaça que Síria pugui emanar del seu veí del nord.

Dimarts de la setmana passada, sense anar més lluny, els drons israelians van bombardar uns quants punts de Damasc i del sud de Síria. L’exèrcit israelià, per la seva banda, va descriure els objectius dels atacs com a posicions militars que “representen una amenaça per als ciutadans d’Israel”.

Tanmateix, no és clar quina amenaça representava cap d’aquestes posicions per a Israel. L’estat sirià ha quedat molt debilitat per catorze anys de guerra civil, i les seves capacitats militars són, ara com ara, altament limitades. D’ençà que els insurgents van prendre el poder el desembre passat, els nous dirigents del país han demostrat molt poc interès a enfrontar-se a Israel, i han optat per centrar-se en les múltiples crisis internes que assolen el país.

Els rebels també s’han mostrat poc predisposats a condemnar l’activitat militar d’Israel al seu país, segurament en un intent de cortejar els països occidentals, que fins ara han optat per mantenir les sancions econòmiques que tant de mal han fet a l’economia siriana.

Els nous dirigents del país difícilment podran desentendre’s de les reclamacions de Netanyahu, que ha exigit la desmilitarització total del sud de Síria. Dimarts passat, poques hores abans dels atacs, els participants en el diàleg nacional sirià van condemnar enèrgicament els atacs israelians, tot demanant al govern de Netanyahu que posi fi a l’ocupació israeliana de part del sud de Síria.

El ministre de Defensa israelià, Israel Katz, declarà la setmana passada que els atacs de les forces aèries del seu país al sud de Síria s’emmarquen en “la nova política de pacificació del sud de Síria”. “El missatge és clar: no permetrem que el sud de Síria es converteixi en el sud del Líban”, explicà Katz, en al·lusió a la part del país veí des de la qual el grup militant Hezbol·là ha atacat Israel.

Després de l’atac del 7 d’octubre, Israel va llançar un seguit de campanyes militars aèries i terrestres que, segons que explicà aleshores el govern israelià, tenien com a objectiu eliminar qualsevol possible amenaça provinent de països veïns. La campanya va destruir gran part de Gaza i del sud del Líban, que es van convertir de facto en zones tampó.

La setmana passada, Israel va enviar tancs a la Cisjordània ocupada, per primera vegada en dues dècades, en el marc d’una ofensiva com més va més intensa.

Vehicles militars i tancs a la base de l’exèrcit sirià a Mezze, a Damasc, el desembre (fotografia: Salwan Georges/The Washington Post).

Mairav Zonszein, analista d’Israel a l’International Crisis Group, un think tank amb seu a Brussel·les, explica que les incursions israelianes a Síria formen part del missatge que Israel ha provat d’enviar als seus rivals regionals d’ençà del 7 d’octubre: “No us fiqueu amb nosaltres.”

“Imagino que alguns funcionaris del govern israelià creuen que això és una tàctica eficaç, però no sé què pretenen d’aconseguir en el cas de Síria”, continua.

Israel, segons que afegeix Zonszein, sovint ha emprat aquesta tàctica a Cisjordània. Tot i fer-se amb el pretext de salvaguardar la seguretat nacional, aquestes accions militars sovint no han fet sinó crear encara més inseguretat i violència.

En les hores posteriors a la caiguda del govern d’Assad, fa més de dos mesos, les forces israelianes van trencar un alto-el-foc que havia existit durant dècades entre ambdós països, tot prenent posicions militars a la zona tampó patrullada per l’ONU i, fins i tot, encara més endins de Síria.

D’aleshores ençà, Israel ha llançat centenars d’atacs contra posicions militars dins de Síria, segons els grups d’observació, aparentment contra equipament i instal·lacions militars vinculades a l’antic règim.

Els assalts militars israelians són una qüestió molt delicada per al nou president de Síria, Ahmed al-Sharaa, que ja ha hagut de gestionar l’esclat de protestes espontànies contra els atacs, tant a Damasc com a més punts del sud del país. L’esperada sessió de diàleg nacional va acabar dimarts amb una declaració que descrigué els atacs militars israelians com “una violació flagrant de la sobirania de l’estat sirià” i exigí la retirada immediata i incondicional d’Israel.

Restes d’un helicòpter de l’exèrcit sirià destruït per l’aviació israeliana a la base de Mezze, la setmana passada (fotografia: Salwan Georges/The Washington Post).

“És una qüestió molt delicada”, explica Orwa Ajjoub, un doctorand de la Universitat de Malmö que estudia Hay’at Tahrir al-Sham (HTS), el grup militant islamista que Sharaa va dirigir abans de convertir-se en el president de Síria. “Vol mantenir la imatge que és un home de pau per provar de seduir Trump”, afegeix.

Molts analistes han interpretat l’exigència de Netanyahu d’una “desmilitarització total” al sud de Síria, formalitzada per primera vegada a mitjan febrer, com la formalització d’una ocupació en territori sirià que Israel havia descrit originalment com a temporal. Netanyahu va afirmar que Israel “no permetrà” que l’exèrcit sirià es desplaci al sud de la capital, Damasc, en unes paraules que s’han llegit com un desafiament descarat a la sobirania del nou –i encara feble– govern del país.

El matí de dimecres passat, al barri de Kiswah de Damasc, els residents explicaren que alguns dels atacs de la vigília havien impactat contra la base militar de la primera divisió blindada de l’exèrcit, ara controlada per militants lleials al govern nou.

A les portes de la instal·lació, un dels combatents –que accedeix a parlar amb la condició de ser identificat pel sobrenom d’Abu Reem, atès que no està autoritzat a fer declaracions als mitjans sobre els atacs– explica que sembla que els atacs tenien com a objectiu els vehicles de la divisió, tot i que no és clar per què Israel voldria destruir-los. En una base situada a pocs centenars de metres es veuen, de les portes estant, un grapat de tancs intactes.

Vehicles de l’exèrcit sirià en una base als afores de Damasc, la setmana passada (fotografia: Salwan Georges/The Washington Post).

Ajjoub diu que li costa de discernir quina amenaça militar veu Israel, ara com ara, en Síria. “L’exèrcit sirià ja no existeix, i les noves unitats militars que formen part de la nova administració estan mal equipades”, afirma. “I Israel ha destruït la major part de l’armament sofisticat –si se li pot dir així– que posseïa l’exèrcit sirià.”

Zonszein, per la seva banda, reitera que l’onada recent d’atacs israelians sembla “contraproduent per a qualsevol pau i estabilitat” a la regió, per genuïna que pugui ser la preocupació del govern israelià sobre la possibilitat que el nou govern de Síria pugui representar una amenaça contra la seguretat nacional del país.

Mentre Sharaa i el seu govern se centren a abordar problemes interns –sense deixar de remarcar que la nova Síria no serà una amenaça per a la seguretat de la regió–, Zonszein explica que els atacs han convertit Israel “en un enemic que Síria, en aquests moments, ni vol ni necessita”.

“Costa de no veure tot plegat com una extralimitació i una provocació”, afegeix.

Dimecres, a Kiswah, els residents van explicar que havien passat una nit de molta angoixa. La por a nous atacs despertava la gent fins i tot després d’haver-se aconseguit adormir. “La caiguda del règim ens va fer molt feliços, però anit els meus fills estaven molt espantats”, assegurà Firas Hassan Isleem, un taxista de 52 anys. “Ho han destruït tot”, digué, en al·lusió a Israel. “No queda res que pugui protegir-nos-en.”

Firas Hassan Isleem mira el turó, proper a Kiswah, que l’aviació israeliana bombardà la setmana passada, en un atac que explica que ha espantat profundament els seus fills (fotografia: Salwan Georges/The Washington Post).

Un altre home s’acostà a Isleem per preguntar-li què havia passat. Tornava d’un viatge, va explicar, i tot just acabava d’arribar a Kiswah. “Han tornat a bombardar”, li respongué Isleem.

“Qui?”, preguntà l’home.

“Tu qui creus?”, digué Isleem.

Cheeseman informa de Beirut estant; Fahim informa d’Istambul estant. Zakaria Zakaria i Salwan Georges han contribuït en aquest reportatge.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

L’endemà del caos ferroviari, a l’estació de Cunit no s’han registrat les aglomeracions d’ahir, però els trens de la R2 Sud han sortit amb puntualitat irregular i s’han omplert de passatgers, molts dels quals han decidit d’avançar el trajecte per evitar complicacions. “Està ple de gom a gom. Sabent com vénen les pròximes parades, que segurament s’ompliran més, no sé què passarà”, ha dit, resignat, Àlex Delgado just abans d’agafar el tren.

Renfe ha desplegat un dispositiu amb més personal per a “minimitzar” les afectacions a la R2 Sud i la R4 a causa de la “conflictivitat laboral”. Per una altra banda, el sindicat de maquinistes atribueix la situació d’ahir a un “error de coordinació” entre Renfe, Adif i la Generalitat.

Els trens han arribat a l’estació de Cunit amb una mitjana de mitja hora, tot i que en alguns casos hi ha hagut retards. És el cas del tren que havia de sortir a un quart de sis de la tarda i que finalment ho ha fet un quart d’hora més tard, amb totes les places plenes. Alguns passatgers han criticat les condicions del viatge fins a Barcelona. “No es pot passar per enlloc, no s’hi cap”, s’ha queixat Francisco Serret de la porta estant d’un vagó. Davant la saturació, Maika Quiu ha preferit esperar el tren següent per evitar haver de viatjar dreta. Dissabte ja va viure les afectacions a les línies R4 i R2 Sud, una situació que ha descrit com a “horrible”. “Haurien d’haver posat un tren més gran, tenint en compte que venien passatgers de tot Catalunya”, ha dit a l’ACN.

L’historiador Josep Pich i Mitjana (Manresa, 1967) és actualment catedràtic d’història contemporània a la Universitat Pompeu Fabra, on va entrar a principis dels anys noranta per fer el doctorat –li va dirigir la tesi Josep Termes– i on es va quedar com a professor. Especialista en història política de Catalunya, biògraf de Valentí Almirall, ha treballat els orígens populars i vuitcentistes del catalanisme, el paper de la premsa satírica, la qüestió del Marroc i l’anticatalanisme, sobre el qual prepara un volum que sortirà aviat. Des de la Càtedra Josep Fontana, que ell dirigeix, va organitzar el 28 i 29 de setembre de 2023 unes jornades sobre la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, en escaure’s el centenari del cop d’estat, que ara arriben a les llibreries en forma de llibre amb el títol La dictadura de Primo de Rivera. La primera dictadura espanyola del segle XX, coeditat per Alfonso Bermúdez Mombiela i Gerard Llorens DeCesaris, i editat per Icaria Editorial. Aprofitem l’ocasió per parlar de la seva trajectòria i d’algunes de les recerques rellevants que ha fet sobre la dictadura primoriverista i el catalanisme.

—Voldria saber quin és el vostre primer contacte amb la història. És una vocació?
—És difícil de dir quan comença, però sí que és cert que quan feia EGB l’assignatura que sempre m’anava millor era la història. Era curiós, volia saber d’on venien les coses, i si un es pregunta d’on venen les coses s’acaba arribant a la història. Aquesta curiositat infantil es va mantenir durant el batxillerat, i quan va tocar triar estudis universitaris, per a disgust de la família, que volien que fes alguna cosa que tingués una sortida laboral més remarcable, vaig triar estudiar història. Era el primer llicenciat de la família i, per tant, vaig dir que ho provaria i, si no sortia bé, ja estudiaria una altra cosa. El fet és que va sortir bé i encara hi sóc.

—Vau estudiar a la Universitat de Barcelona, però el doctorat el vau fer a la Universitat Pompeu Fabra, que era nova de trinca.
—Vaig acabar just abans dels Jocs Olímpics del 1992, i un dia, llegint La Vanguardia, vaig veure un anunci que deia que començava un doctorat nou, en una universitat nova. Els professors eren pràcticament tots els deixebles de Pierre Vilar. El dirigia Josep Fontana i hi havia Josep Termes, Eva Serra, Núria Sales, Josep Maria Salrach, Jaume Torres Elias…

—Com és que vau decidir dedicar la vostra tesi a un personatge tan cabdal com Valentí Almirall?
—Quan arribo per primera vegada al piset on hi havia l’Institut Universitari Jaume Vicens Vives de la UPF, acompanyat del meu company Antoni Saumell, que malauradament va morir jove, em trobo que tot just estan posant els llibres a la biblioteca. I qui ho fa és un senyor que jo creia que era el bibliotecari. En realitat era Josep Fontana. Ens va preguntar què volíem investigar, i quan li vaig dir que m’interessaven els orígens del catalanisme, perquè aquella història de la burgesia insolidària no em quadrava amb el món d’on venia, em va dir que tenia bona part del Diari Català i que me’l portaria. Ell em va dir que estudiés Almirall i que em dirigiria la tesi Josep Termes. Per tant, tot i que historiogràficament no estiguin tots tres d’acord, em considero deixeble de tots tres, i m’enorgulleixo de dirigir la Càtedra Josep Fontana, que la tesi me la dirigís Josep Termes i haver substituït Enric Ucelay-Da Cal. Aquest va entrar a substituir Josep Termes, i quan va crear el seu grup de recerca hi vaig estar implicat des del primer moment. Quan es va jubilar, el vaig substituir jo.

—Què us va seduir del personatge?
—Vaig fer una biografia quan el gènere no estava de moda dins la nostra historiografia. Però a mi la biografia m’era útil, perquè tens una estructuració molt clara, mai no he estat deconstructivista, i em sembla que la cronologia és rellevant. I un dels avantatges que té la biografia és que, a partir d’aquí, pots entrar als detalls. En concret, estudiar Almirall em va permetre de parlar de la Universitat de Barcelona dels anys 50 del segle XIX, que acabava de tornar de Cervera i era al convent del Carme, em va permetre d’estudiar la Renaixença des d’una perspectiva que no era majoritària, tot i que era la de Coromines, Rovira i Virgili i Fontana. És a dir, la dels mal anomenats xarons: Frederic Soler, Conrad Roure, Tomàs Padró, Joan Lluís Pellicer i Almirall, davant l’oficial, dels Jocs Florals.

—I de l’Almirall polític, què en destacaríeu?
–Almirall és un dels principals teòrics del federalisme. Serà quan trenqui amb Pi i Margall que impulsarà el catalanisme. De fet, és l’autor del primer llibre de la tríada de la ideologia catalanista, Lo catalanisme, que tindrà la seva rèplica en La tradició catalana, de Torres i Bages, i la síntesi, que seria La nacionalitat catalana, de Prat de la Riba. Almirall hi escriu que ell en diu particularisme, però que en realitat és federalisme. El problema és que no pot fer servir la mateixa paraula que els federalistes espanyols, perquè per a ells és tota una altra cosa. De fet, des del Primer Congrés Catalanista del 1880, que organitza Almirall, fins el 2010, el catalanisme majoritari no és separatista, sinó que busca l’encaix dins d’Espanya. El primer independentisme no sorgeix fins el 1918-1919. El canvi radical és el 2010, arran de la sentència del Tribunal Constitucional [espanyol], en què la major part del catalanisme es transforma en independentista. Però això, des d’una perspectiva històrica, és gairebé sociologia.

—El vostre àmbit de recerca, dins la història contemporània de Catalunya i Espanya, va del Sexenni democràtic fins a la República?
—Comença una mica abans del Sexenni democràtic, en el que per a mi seria l’inici de la Renaixença de veritat, amb els Jocs Florals del 1859 i els anomenats “Fochs artificials” del 1860. De mica en mica, m’he anat centrant en el segle XX, amb recerques sobre Josep Maria Planes i Justo Bueno Pérez. Per tant, vaig començar a mitjan segle XIX i estic arribant a la Segona República espanyola.

—L’any 2023 va fer cent anys del cop d’estat de Primo de Rivera. Ara acabeu de publicar un volum sobre la qüestió. Què us va portar a estudiar-lo?
—Vaig tenir la sort de trobar una documentació que, modèstia part, em sembla de la més rellevant que he trobat mai i que canvia força la perspectiva sobre la relació entre la dictadura i el catalanisme. Els grans estudiosos de la dictadura de Primo de Rivera, Albert Balcells i Enric Ucelay, a més de Roig Rosich, no l’havien vist. Per tant, crec que només pots aportar coses noves si trobes documentació nova.

—Quina és la relació entre la dictadura i el catalanisme?
—Per entendre tot plegat ens hem de situar en el que anomenem pistolerisme o guerra social, que és una guerra civil de baixa intensitat. El fet és que, en aquest context, els enemics dels meus enemics són els meus amics, encara que siguin persones que en unes altres circumstàncies no ho serien. És a dir, davant dels grups d’acció de la CNT, quan, com escriu Joan Oller i Rabassa, mataven pels carrers, la Lliga tria bàndol i ho fa amb la patronal, que té els seus pistolers, i els militars que, en terminologia de Xavier Casals i Enric Ucelay-Da Cal, han creat el partit militar. Bàsicament, vol dir que han importat de Cuba els mètodes contra el separatisme que han exercitat en el que ells consideren no una colònia, sinó una província d’ultramar, i que són l’origen del primer feixisme espanyol. En un context normal, algú com Puig i Cadafalch no hauria tingut mai bones relacions amb el governador civil Severiano Martínez Anido o amb Miguel Arlegui, el seu cap de policia. Però en aquest context violent, les tenien. Això explica la documentació que he trobat, que posa de manifest la confiança del catalanisme en el presumpte autonomisme del cap del directori militar.

—I com és que algú com Puig i Cadafalch podia creure en aquest presumpte esperit autonomista i reformista de Primo de Rivera?
—Em va sorprendre molt que algú intel·ligent com ell pogués confiar en personatges com ara Martínez Anido, Joaquín Milans del Bosch, Primo de Rivera… Però, no és només una aposta de Puig, va més enllà. Per a mi el més rellevant és quan vaig trobar el projecte de reial decret de regionalització d’Espanya. Aquest projecte d’estatut regional havia d’entrar en vigor el 15 d’octubre de 1923. El decret conté alguns articles importants. El primer aboleix el reial decret que havia creat les províncies l’any 1833. Un altre, fonamental: totes les competències que no siguin exclusives de l’estat, seran de les regions. Això és la base de qualsevol estat compost. I l’últim: el sistema fiscal en què s’estipulen els impostos que recaptaran les regions, que pagaran una quota a l’estat. Només li falta una cosa: la signatura del rei.

—Tot i això, els primers actes de Primo de Rivera són contra el catalanisme…
—Tot just arribat al poder, Primo de Rivera promulga un decret contra el separatisme, i allà ja diu que com que està a punt de fer una llei que donarà l’autonomia a les províncies, cal fer net. De fet, Primo de Rivera fa servir com a excusa els incidents que hi ha hagut l’Onze de Setembre i la celebració de Galeuzka a Barcelona, on s’han cridat visques a la República del Rif, a Cuba, s’ha cridat “mori Espanya”, etc. El seu pronunciament ataca els polítics de la Restauració, té un fort component masclista, i diu que vol normalitzar la vida del país i plegar. Des del punt de vista catalanista, si tu acceptes que el catalanisme no és separatista i és regenerador, per què no intentar-ho, a veure si hi ha sort? El mateix Primo de Rivera no és un ideòleg, és un pragmàtic, però els militars que deixa aquí quan marxa a Madrid són més espanyolistes que ell.

—Llavors, qui s’oposa a la dictadura?
—La CNT, perquè no té més remei, i Francesc Macià, perquè representa el separatisme i és l’únic que marxa a l’exili en el primer moment. Els socialistes donen suport explícit a la dictadura, tant o més que Puig i Cadafalch. I la majoria es posa de perfil, o mira de jugar a dues bandes. Rovira i Virgili, per exemple, marxa a París, s’entrevista amb Macià, que li diu que la seva aposta és la lluita armada, i torna a fer de funcionari de la Mancomunitat, fins que el fan fora. En aquell temps pot fer la Revista de Catalunya i tot, sense problemes.

—En resum, la violència porta el catalanisme conservador a donar suport als militars, i el punt d’unió és l’autonomia?
—Pel que fa a Puig i Cadafalch, no és ell personalment qui dóna suport al cop, sinó tot el consell de la Mancomunitat, on hi ha la Lliga, els republicans nacionalistes i un liberal. Primo de Rivera els reclama dos tècnics per a redactar aquest estatut, però Puig hi envia també un diputat, Pere Mies, republicà i que serà un dels fundadors d’ERC l’any 1931. Com deia, molts dirigents es posaran de perfil, però qui donarà la cara és Puig i Cadafalch. I qui en paga els plats trencats. Tot i això, per a mi és simptomàtic que Puig i Cadafalch, quan s’acaba la guerra civil, torni i no li facin res. Bé, a un senyor de setanta anys li diuen que no pot treballar d’arquitecte… I això que tenia l’Institut d’Estudis Catalans a casa seva! No li fan res, continua vivint a casa fins que es mor. Però, ideològicament, quina diferència hi havia entre un democristià confederalista com Carrasco i Formiguera i un nacionalista com Puig i Cadafalch? La principal és que l’antic partit militar, que li’n devia unes quantes, ara, amb Franco al poder, devia donar ordres que no el toquessin.

—Sempre s’ha parlat d’un Puig i Cadafalch acomiadant Primo de Rivera a l’estació, i resulta que dieu que no és cert.  
—Aquesta llegenda la difon Cambó, que és el cap del sector més conservador i monàrquic, enfront del sector més nacionalista que podria representar Puig i Cadafalch, des de la presidència de la Mancomunitat. Cambó és un personatge excepcional, molt més bon polític que Puig i Cadafalch, que, com ha destacat Borja de Riquer, gràcies a la CHADE es pot relacionar amb l’elit política europea, però per més que es considerés hereu de Prat de la Riba, o fins i tot el cap de la Lliga, no vol dir que ho fos. Ni de bon tros. Prat de la Riba era el primmus inter pares de la Lliga, però hi havia almenys dos sectors, com deia. O tres: Cambó a Madrid, Puig i Cadafalch a la Mancomunitat i Lluís Duran i Ventosa a l’ajuntament. Concretament, sobre la qüestió del cop, els civils qui hi ha amb Primo de Rivera quan fa el seu pronunciament són gent de l’entorn de la Lliga, però del sector més cambonià. El mateix Cambó ha plegat com a diputat i està navegant a Grècia en espera d’esdeveniments. Quan tingui notícia del cop, aconsellarà als seus que no es comprometin, es posarà de perfil, però l’únic lligaire que col·laborarà activament amb la dictadura serà Eduard Aunós, que ha estat el seu secretari al ministeri.

—Primo de Rivera va enganyar els dirigents catalans?
—Si acceptem que Primo de Rivera va enganyar la Mancomunitat, aleshores per què els demana dos tècnics? I, alhora, sabem que el reial decret es redacta perquè hi ha les cartes de Nicolás Maria de Urgoiti, el propietari del diari El Sol, que diu que donarà suport a l’autonomia des dels seus diaris perquè també li interessa per al País Basc.

—Així doncs, per què creieu que aquesta regionalització no arriba mai a entrar en vigor?
—Suposo que pensaven que si acceptaven això, els catalanistes acabarien reintroduint la bandera, la llengua, i tornaríem al cap del carrer. No ho puc demostrar, però a mi em sembla que Primo de Rivera estava disposat a aplicar l’estatut regional. Però clar, no havia de signar ell personalment el decret. A mi em sembla una hipòtesi fefaent que fos Alfons XIII qui ho aturés. Com diu Amadeu Hurtado a les seves memòries, amb el cop d’estat el rei va decidir d’utilitzar el partit militar, que era el partit que s’havia creat com a reserva i que ell mateix dirigia. Hi estic d’acord. Qui realment dirigia el partit militar no era ni Joaquín Milans del Bosch, ni Severiano Martínez Anido, ni Miguel Primo de Rivera, sinó Alfons XIII.

La presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen, ha defensat avui la necessitat d’incrementar la capacitat defensiva d’Ucraïna fins a convertir-la en un “eriçó d’acer”. En declaracions després de la cimera sobre seguretat feta a Londres, Von der Leyen ha demanat als estats europeus que donin suport per “bàsicament convertir Ucraïna en un eriçó d’acer que sigui indigerible per a qualsevol invasor”.

Segons ha explicat, a la reunió s’ha produït “un debat bo i franc” entre els aliats, que han coincidit en la necessitat de posar Ucraïna en una posició de força. Kíiv necessita “garanties de seguretat integrals” que consolidin la seva situació econòmica i militar, ha afegit.

Crida a rearmar Europa

També ha defensat la urgència de “rearmar Europa” i ha anunciat que la Comissió presentarà un pla en aquest sentit al Consell Europeu previst per al 6 de març. “Hem d’intervenir de manera contundent”, ha argumentat. “És de la màxima importància incrementar la inversió en defensa durant un període prolongat. És per la seguretat de la Unió Europea. Ens hem de preparar per al pitjor en l’entorn geoestratègic en què vivim i, per tant, hem d’enfortir la defensa”, ha dit.

Missatge als Estats Units

Quan li han preguntat pel missatge que Europa vol enviar als Estats Units, Von der Leyen ha respost: “Som a punt per a defensar, al vostre costat, la democràcia i el principi que hi ha normes. Que no es pot envair ni assetjar el veí ni es poden canviar les fronteres per la força”.

El ministre d’Exteriors de Rússia, Serguei Lavrov, s’ha pronunciat avui contra el possible desplegament de forces europees a Ucraïna, que contemplen des de fa temps el primer ministre britànic, Keir Starmer, i el president francès, Emmanuel Macron. Segons Lavrov, aquesta decisió representaria una nova incitació a la guerra.

“Macron i Starmer fa temps que donen voltes a idees com l’entrenament de milers de pacificadors”, ha declarat Lavrov. “Però aquest pla de ficar forces de pau a Ucraïna no és més que una nova incitació del règim de Kíiv a la guerra contra nosaltres”.

En unes declaracions al conglomerat de mitjans russos Krasnaya Zvezda, recollides pel Ministeri d’Exteriors, Lavrov ha lamentat que ningú no hagi preguntat a Rússia sobre aquesta possibilitat i ha aplaudit l’actitud del president dels Estats Units, Donald Trump. “Encara és massa aviat per parlar d’aquesta qüestió i el que cal és el consentiment de totes les parts, perquè és un home que ho comprèn tot”.

Cimera a Londres per a una proposta d’alto-el-foc

L’entrevista ha coincidit amb l’inici d’una cimera de dirigents europeus a Londres per debatre una proposta d’alto-el-foc elaborada per Londres, París i Kíiv, amb la intenció final que una delegació negociadora nord-americana la traslladi al govern rus per a la seva avaluació. A la trobada també es parla de la creació d’una coalició de països per accelerar la resposta europea a la guerra i garantir la seguretat continental.

Lavrov acusa Europa de vulnerar els Acords de Minsk

El ministre d’Exteriors rus ha dedicat part de les seves declaracions a tractar els orígens històrics del conflicte a Ucraïna i ha acusat Europa de “calcinar els Acords de Minsk”, el pla de pau fallit per posar fi als combats entre Ucraïna i les forces prorusses a les autoproclamades repúbliques de Donetsk i Luhansk.

“Els seus coautors, els nostres veïns occidentals, no tenien cap intenció de complir aquests acords”, ha afirmat Lavrov, abans d’acusar Europa d’haver “portat al poder amb baionetes” primer l’ex-president ucraïnès, el proeuropeu Petró Poroixenko, i després l’actual president, Volodímir Zelenski, a qui ha anomenat “pur nazi”.

“A Zelenski el van portar al poder unes baionetes i ara vol tornar a fer-les servir amb les anomenades ‘forces de pau’, que no resoldran les causes profundes d’aquest conflicte”, ha conclòs Lavrov.

Grup de teatre ACR de Fals - Lloc: Teatre dels Seràfics

El Centre de Coordinació d’Emergències de la Generalitat ha emès un avís especial per l’episodi de pluges generalitzades i persistents que afecta el País Valencià.

Segons Emergències, la situació continuarà avui al cap de la Nau i s’intensificarà demà, especialment a les comarques de l’interior del nord i el centre del País Valencià, on s’esperen precipitacions localment fortes o molt fortes i persistents, amb acumulacions que poden superar els 100 mil·límetres en dotze hores.

A partir de dimarts, els xàfecs més intensos també podrien estendre’s al sud. La principal característica serà la persistència de les precipitacions, amb acumulats que podrien arribar als 60 mil·límetres en dotze hores i xàfecs localment forts.

Segons l’avís especial de l’Agència Estatal de Meteorologia (Aemet), la inestabilitat es mantindrà dimecres i dijous, amb acumulacions importants de pluja a tot el País Valencià, tot i que amb una incertesa creixent en la previsió.

Davant aquesta situació, l’Agència Valenciana de Seguretat i Resposta a les Emergències recomana als municipis i organismes responsables de la gestió d’emergències que estiguin atents als avisos del Centre de Coordinació d’Emergències i activin amb antelació els protocols necessaris per establir mesures preventives als seus respectius àmbits.

El port de València tanca el trànsit marítim pel temporal

Avui, de moment, el port de València ha tancat el trànsit marítim a causa del temporal, segons que ha informat l’Autoritat Portuària de València al seu perfil de la xarxa X. Tanmateix, es mantenen operatius els ferris a les Illes, segons les mateixes fonts. El tancament del trànsit marítim s’ha ordenat a les 14.09.

Aquesta tarda la Vall d’Ebo (Marina Alta) ja frega els 200 litres per metre quadrat acumulats des del començament de l’episodi de pluges, i en una hora s’hi han registrat més de 40 litres per metre quadrat, la màxima intensitat diària fins ara. Segons les previsions, aquest episodi podria deixar acumulats de fins a 300 litres. Avui, la pluja ha caigut amb força, especialment a l’interior de la Marina Alta i la Safor, al nord del Comtat, la Vall d’Albaida, la Costera, el canal de Navarrés i el sud de la Ribera Alta. Fins a les 16.30, la Vall de Gallinera ha superat els 103 litres per metre quadrat, mentre que la Vall d’Ebo s’ha acostat als 200 passades les 17.00, segons dades de l’Associació Valenciana de Meteorologia (AVAMET).

Des d’AVAMET expliquen que “no tenim els mateixos ingredients que el 29 d’octubre, hi ha menys potencial, però la situació s’ha de seguir molt atentament”. Alguns models preveuen acumulacions de fins a 300 litres per metre quadrat en zones prelitorals i d’interior.

Un estudi de l’Associació Nacional d’Audioprotesistes (ANA) assenyala que el 52% de les persones amb pèrdua auditiva no fa servir audiòfons per “vergonya i por al rebuig social”. L’informe, anomenat EuroTrak, és una anàlisi comparativa sobre pèrdua auditiva i ús d’audiòfons que es fa periòdicament en diversos països d’Europa, el Japó i Nova Zelanda. Enguany s’ha fet una enquesta a més de 1.300 persones d’entre 14 i 74 anys amb pèrdua auditiva. Malgrat la reticència d’aquest sector de la població a fer servir aquests dispositius, el 63% dels usuaris d’audiòfons asseguren que no han experimentat cap mena de rebuig o burla per portar-los. Segons les dades de l’estudi, és més probable que hi hagi més rebuig social cap a una persona amb discapacitat auditiva que no fa servir audiòfons.

Altres motius per no fer servir audiòfons

A més de la vergonya, els enquestats també indiquen altres raons per no fer servir audiòfons, com ara considerar que la seva pèrdua auditiva no és prou greu (43%), trobar que els audiòfons són incòmodes (44%) o pensar que no restableixen una audició normal (41%).

Per contra, el 78% dels usuaris d’audiòfons es mostren “molt satisfets” amb els seus dispositius, una xifra similar a la d’altres països europeus com Suïssa, Bèlgica, Itàlia o França. Entre els beneficis destacats pels usuaris hi ha la millora de la vida social (77%), una sensació més gran de seguretat (75%), un major benestar i millor salut mental (58%) i més productivitat en el treball (32%).

Impacte en la salut mental i el descans

Segons l’estudi, les persones amb pèrdua auditiva que no fan servir audiòfons tenen una probabilitat “mitjana-alta” (72%) de patir ansietat, depressió o esgotament. A més, un 47% d’aquest col·lectiu reconeix que arriba mentalment esgotat al final del dia. L’ús d’audiòfons també es relaciona amb una millor qualitat del son. Segons l’enquesta, el 58% dels usuaris d’audiòfons diu que dorm bé, un 14% més que les persones que no en fan servir (44%).

Ja és la segona vegada que, després de la ‘mascletà‘, se senten crits de ‘Mazón dimissió‘ a les falles de València. De nou, el president no ha aparegut a l’esdeveniment, malgrat que fa un any sí que va participar en la primera ‘mascletà’. Els crits d’avui venen precedits per la manifestació d’ahir, la cinquena a la ciutat que demana la seva dimissió. També s’han sentit crits d'”El president, a Picassent” i, a més dels crits contra Mazón, també s’han sentit crits de ‘Sí al valencià’, en oposició a la consulta de llengua base a les escoles organitzada pel govern.

Els tres regidors de Ciutadans a l’Ajuntament de Vilamarxant (Camp de Túria) presentaran demà la renúncia a les seves delegacions i sortiran de l’equip de govern per discrepàncies amb el batlle, Héctor Troyano (PP), segons que ha informat el partit en un comunicat.

La decisió s’ha pres en una reunió en què han participat el secretari general de Ciutadans, Carlos Pérez Nievas, la coordinadora del País Valencià, Mamen Peris, i els cinc regidors del partit al consistori: el portaveu, Xavier Jorge, i els edils Gabriel Castellano, Víctor Sanchis, Stefania Burlacu i Teresa González.

Segons el comunicat, la sortida del govern municipal respon a la “decisió unilateral, injustificada i barroera” del batlle de retirar les competències de Xavier Jorge i Víctor Sanchis. Fins ara, Castellano gestionava les àrees d’Obres, Serveis Municipals, Esports i Personal; Burlacu, Foment de l’Ocupació, Transparència i Participació, i González, Turisme i Patrimoni.

Ciutadans subratlla que la sortida dels seus tres regidors deixa el PP governant en minoria “després de l’intent barroer del batlle de desprestigiar la feina de dos regidors de Ciutadans a menys de tres mesos i mig del canvi de batllia acordat, pactat i signat per PP i Cs després de les eleccions municipals del 2023”.

Els regidors de Ciutadans han defensat la seva “fidelitat, feina i dedicació” envers els veïns durant aquesta etapa al govern municipal: “Hem treballat per Vilamarxant i tothom coneix la nostra gestió. Ara el batlle fa aquestes acusacions sense fonament per justificar que no vol complir l’acord i cedir la vara de comandament. Les persones compleixen la seva paraula, i quan no en tenen, com a mínim compleixen allò que han signat”, han conclòs.

Dues persones s’han mort avui en un incendi en una casa de pagès a la Vall d’en Bas (Garrotxa). L’avís s’ha rebut quan faltaven pocs minuts per tres quarts d’onze del matí. Fins al punt s’hi ha desplaçat dues dotacions de Bombers, però –segons informen fonts del cos– quan hi han arribat, l’incendi ja estava extingit. S’investiguen les causes del foc.

El català ocupa una posició minoritària com a llengua de les tesis doctorals a les universitats públiques. Segons les darreres dades, corresponents al curs 2022-2023, només una de cada deu és escrita en català. Un 11% dels 2.358 treballs de final de doctorat es van redactar en català, més d’un terç en castellà, i més de la meitat en altres llengües. Entre els investigadors nascuts a Catalunya, el català és més emprat, però encara no és majoritari: un de cada cinc treballs. Les revistes acadèmiques en què es publiquen habitualment aquests estudis són internacionals i en anglès, fet que condiciona l’opció lingüística. Algunes universitats, com ara la Universitat Pompeu Fabra (UPF) –amb un 2,4% de tesis en català–, miren d’incrementar les recerques en català amb guies de publicacions que l’accepten i finançament per a treballs escrits en català.

L’anglès domina entre els investigadors catalans

La proporció de tesis escrites en català és baixa en termes generals, però també entre els investigadors nascuts a Catalunya. De fet, la primera opció idiomàtica d’aquest grup, segons les dades del departament de Recerca i Universitats a què ha tingut accés l’ACN, és l’anglès. Un 43% de les tesis dels doctorands catalans el curs 2022-2023 han estat en aquesta llengua. En castellà se’n van escriure una de cada tres i, en català, tan sols una de cada cinc (23%).

En el conjunt de tesis doctorals presentades a Catalunya el pes del català és encara menor, fins a situar-se en una de cada deu. Això s’explica, en part, per l’alt nombre de doctorands de fora del Principat: només el 45% de les tesis del curs 2022-2023 a les universitats públiques són d’alumnes nascuts a Catalunya. Fins a un  14% dels doctorands procedeixen de l’estat espanyol i un 38% d’altres països.

L’anglès mana en les publicacions acadèmiques

Fonts del sector universitari consultades confirmen que la baixa presència del català en les tesis doctorals respon, sobretot, a la destinació final d’aquests treballs en revistes i publicacions acadèmiques especialitzades, un àmbit dominat per l’anglès. “En doctorats, la majoria de programes són en anglès”, expliquen a l’ACN des de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), una de les universitats públiques amb més projecció internacional –un 30% de la docència s’hi imparteix en anglès, i un 25% del professorat és estranger– i també la que presenta el percentatge més baix de tesis en català (2,4%).

La institució assenyala que tot just ara comença a haver-hi revistes acadèmiques en què es pot publicar en català, “o almenys el resum”. Per incentivar l’ús d’aquesta llengua, ha començat a finançar la publicació de recerques en català en revistes acadèmiques de prestigi i ha elaborat una guia de les publicacions internacionals que accepten articles en català, una quarantena en total, segons detallen fonts de la universitat.

L’especialització de cada universitat

Els àmbits de coneixement que cobreix cada universitat també influeixen en la presència del català en les tesis. Per exemple, en el sector tecnològic, la major part de la literatura acadèmica es publica en anglès, segons que expliquen fonts de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) a l’ACN. Això explica que sigui la segona universitat pública amb menys tesis en català (2,5%), després de la Pompeu Fabra. A més, també és una de les que atrau més doctorands estrangers, que representen la meitat del total.

“La llengua franca en aquests àmbits és l’anglès”, exposen des de la UPC. Amb tot, des del 2023, la universitat ha decidit que almenys el resum dels articles acadèmics es pugui consultar en català. Això no obstant, expliquen que “és difícil” perquè interessa que les tesis puguin ser llegides i citades per la comunitat científica internacional, i sovint això implica redactar-les en anglès.

També entre els alumnes catalans d’aquests dos centres universitaris –i no tan sols entre els estrangers– la proporció de tesis escrites en català és molt baixa: un 7,1% dels treballs a la UPC i un 5,1% a la UPF. En canvi, més del 70% dels treballs en ambdues universitats són escrits en terceres llengües.

La UdG, l’excepció

Fins i tot a les universitats públiques amb més presència d’investigadors nascuts a Catalunya –com ara la Universitat de Girona (UdG), la Universitat de Barcelona (UB) i la Universitat de Lleida (UdL)– el català no és majoritari.

La UdG, la universitat amb més doctorands nascuts a Catalunya (60%), és també on es van presentar més tesis en català: una de cada quatre (25,8%). Entre els doctorands catalans, el català sí que és majoritari, amb el 40% de les tesis escrites en aquesta llengua, un fet que no passa a cap altre centre universitari analitzat.

En un punt intermedi, sempre prenent el mateix curs acadèmic, hi ha la UdL, amb un 18% de les tesis presentades en català. En aquest centre, la meitat de les recerques són signades per alumnes nascuts a Catalunya, i entre aquests hi ha més equilibri entre les tres opcions idiomàtiques que en qualsevol altra universitat pública: un terç de les tesis són escrites en català, castellà i anglès, amb un lleuger avantatge de les terceres llengües.

A la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), amb l’11,6% de tesis en català el 2022-2023; la UB, amb el 14,5%, i la Universitat Rovira i Virgili (URV), amb el 12%, l’ús del català en les tesis es manté en nivells similars.

L’ús testimonial del català entre els estrangers

Entre els investigadors nascuts fora de Catalunya, l’ús del català és gairebé inexistent. El registre del curs 2022-2023 recull que només set de les prop de nou-centes tesis presentades per estrangers eren en català. En canvi, un terç dels doctorands (33,6%) van optar pel castellà, mentre que el 65,6% van escriure la tesi en anglès o una altra llengua.

Entre els doctorands nascuts a la resta de l’estat espanyol, la proporció de tesis en català és una mica més alta, però encara minoritària: el 2022-2023, només 17 tesis (5% del total). Igual que els doctorands catalans, els d’origen espanyol també opten majoritàriament per escriure en llengües com l’anglès (55%) abans que en castellà (40%).

Evolució estable

L’anàlisi de les dades dels darrers sis cursos acadèmics mostra que el pes del català en la redacció de les tesis doctorals a les universitats públiques catalanes s’ha mantingut estable. El curs 2016-2017 va ser el punt més alt, amb un 14,5% de les tesis en català, mentre que en els anys posteriors el percentatge s’ha situat entre el 10% i l’11%.

En canvi, el nombre de tesis escrites en llengües estrangeres ha augmentat notablement, amb gairebé deu punts més. El curs 2016-2017, el 45,6% de les tesis eren escrites en aquestes llengües, mentre que el 2022-2023 aquesta xifra ha superat la meitat dels treballs (53,4%).

Missa solemne en memòria de l'arenyenca més universal - Lloc: Església de Santa Maria

Quatre accidents de trànsit durant aquesta passada nit de Carnaval han acabat amb sis víctimes mortals a les carreteres catalanes, segons que ha informat el Servei Català de Trànsit (SCT). Els sinistres mortals han estat a la C-25 a Gurb (Osona), la C-58 a Vacarisses (Vallès Occidental), la mateixa C-58 a Badia del Vallès (Vallès Occidental) i la AP-7 a l’Aldea (Baix Ebre), ha detallat l’SCT.

A banda, un xoc frontal entre dos turismes ahir a la C-16 a Cercs (Berguedà) va causar la mort d’una dona de 59 anys veïna de Barcelona, que viatjava de passatgera en un dels vehicles.

Un augment respecte de l’any passat

Amb aquestes víctimes, ja seran 29 les persones que han perdut la vida a les carreteres catalanes en els poc més de dos mesos que portem d’any. Les morts en accidents a la xarxa viària del Principat han crescut respecte de l’any passat.  Només fins al febrer, segons el SCT, havien mort 22 persones en 22 accidents de trànsit a la xarxa viària interurbana, tres més que el 2024. Al llarg d’aquests dos mesos s’han registrat 105 ferits greus, 12 més que en el mateix període del 2024.

El primer ministre del Regne Unit, Keir Starmer, ha anunciat que el seu país presentarà als Estats Units, juntament amb França i Ucraïna, una proposta d’alto-el-foc amb la intenció final que una delegació negociadora dels EUA la traslladi al govern rus perquè la valori.

En una entrevista a la cadena britànica BBC, Starmer ha explicat que preparen una proposta elaborada després d’unes quantes converses amb el president ucraïnès, Volodímir Zelenski –que és de visita a Londres amb motiu de la cimera de dirigents europeus d’avui–, el president de França, Emmanuel Macron, i el mateix mandatari dels EUA, Donald Trump. “Prepararem un pla per a aturar els combats i després en parlarem amb els Estats Units. Crec que hem fet un pas en la bona direcció”, ha dit Starmer, que ha afegit que a aquesta proposta s’hi podrien afegir un país o dos més, però no n’ha donat més detalls ni tampoc sobre els participants.

El Papa ha passat una nova nit tranquil·la i encara descansa a l’hospital Gemelli de Roma 48 hores després de la crisi respiratòria, segons ha informat el Vaticà. El pontífex es troba estable (no té febre ni leucocitosi –excés de glòbuls blancs), rep ventilació mecànica i fa fisioteràpia respiratòria per a recuperar-se.

El Papa Francesc va ingressar el 14 de febrer al Gemelli de Roma per una doble pneumònia i, tot i que està conscient i orientat, ha patit algunes crisis respiratòries que han afectat el seu pronòstic. L’últim comunicat del Vaticà ha detallat que ha rebut l’eucaristia i després ha pregat, i que continua menjant pel seu compte i col·laborant en la rehabilitació. El seu pronòstic segueix reservat.