Avui, a les 14.00, s’acaba el termini per a participar en la consulta sobre la llengua base a l’ensenyament, que obligava les famílies a triar entre el català i el castellà, amb una forta oposició de la comunitat educativa. El procés va començar fa tot just una setmana, el 25 de febrer, i ha estat marcat per un grapat d’incidències i problemes que n’han dificultat la participació. A més a més, la Conselleria d’Educació va enviar dues cartes pressionant les famílies perquè votassen, cosa que va despertar les crítiques d’associacions i sindicats, que han qualificat aquesta consulta de poc democràtica.

Pocs dies abans de començar la consulta, el conseller José Antonio Rovira va enviar la primera missiva a les famílies, en què els demanava que hi votassen. Els recordava que les famílies ja havien participat en unes altres consultes educatives, com la de la jornada lectiva, i defensava que la decisió sobre la llengua havia de recaure directament en elles. Sostenia que l’anomenada llei de “llibertat educativa” havia estat motivada per la preocupació del descens del català i deia que pretenia de revertir-ho amb un canvi de paradigma: “De la imposició a la promoció.” Deia: “Queda fermament demostrada la voluntat de defensar que som una comunitat bilingüe amb un llegat cultural inqüestionable.”.

Així, adduïa que, a les zones catalanoparlants, l’ús de català i castellà en l’ensenyament no superaria el 20% de diferència, independentment de la llengua base triada. A les zones castellanoparlants, assegurava, també es podrien establir grups amb el català com a llengua base si les famílies ho sol·licitaven. Finalment, remarcava que la continuïtat del banc de llibres, l’atenció als alumnes amb necessitats especials i les activitats extraescolars estaven garantides. La confederació d’associacions de mares i parles d’alumnes del País Valencià Gonzalo Anaya va qualificar la carta del conseller de “manipuladora i esbiaixada”.

La indignació va créixer quan, dissabte passat, el conseller va enviar una segona carta a les famílies. Novament, exercia pressió perquè participassen en la consulta. “No obliden que la llengua base que s’assignarà als diferents grups de col·legis i instituts s’establirà en funció del que voten les famílies”, deia el text. A més de tot això, prèviament al començament de la consulta, alguns centres educatius van denunciar pressions de la conselleria perquè no es posicionassen, i els inspectors van arribar a retirar cartells de les famílies a favor de la llengua pròpia.

Els creadors valencians s’aboquen a favor de la llengua en la consulta: “Sí al valencià, sempre, i ara més que mai”

Els problemes per a votar

La consulta sobre la llengua va començar amb mal peu d’ençà del primer moment. A primera hora del dia 25, les famílies es van trobar amb dificultats perquè la pàgina web no carregava bé o, una vegada emès el vot, no es registrava. La consulta no tan sols incloïa la pregunta sobre la llengua base, sinó que també demanava informació addicional per a resoldre problemes futurs, com la possibilitat que hi hagués més sol·licituds d’una de les dues llengües en un centre concret que no pas places. Per a aquesta qüestió, entre més, es tenia en compte si el centre era de la mateixa àrea d’influència o en una àrea limítrofa, uns conceptes que van confondre algunes famílies. A més, si s’entrava a la plataforma per votar-hi amb mòbil, l’opció del català quedava oculta.

Tot just ahir, Famílies pel Valencià també va denunciar que moltes famílies no podien exercir el seu dret de vot en la consulta tot i tenir totes les dades correctes. Va concretar que això passava, sobretot, en famílies que tenien xiquets en acollida o amb fins d’adopció. Aquestes famílies criticaven la falta d’informació de la conselleria perquè no hi havia cap referència en l’ordre als procediments que havien de seguir per poder participar de la consulta.

Les famílies amb NIE tampoc no eren reconegudes pel sistema i denunciaven que, o bé no havien pogut exercir el dret de vot, o bé havien tingut moltes dificultats per a completar el procés. A més, segons que ha denunciat el sindicat STEPV, la Direcció General d’Ordenació i Política Lingüística va enviar ahir al matí un missatge als centres educatius, mitjançant la plataforma ITACA, en què deia que, si el document identificatiu real, fóra DNI o NIE, no coincidia amb el del cens definitiu, no es podia modificar, però sí que es podia forçar la plataforma per manipular el número identificatiu perquè coincidís amb el del cens. “Aquest fet és gravíssim i totalment il·legal, perquè si s’ha tancat el termini d’esmenes al cens, ja no es pot votar si les dades no són correctes i, per tant, es vulnera la mateixa norma que regula la consulta”, assenyalava el sindicat.

Famílies pel Valencià va dir que les primeres vint-i-quatre hores de la votació ja havia rebut centenars de queixes, i va criticar “l’opacitat” de la conselleria durant tot el procediment. Arran del desgavell format, l’associació, juntament amb la Plataforma en Defensa de l’Ensenyament Públic, va encetar una campanya de reclamacions pels errors en la consulta. Segons que han dit, ja s’han interposat més de cent reclamacions a la Direcció General d’Ordenació.

Núria Cerveró: “Els xiquets no entenen per què no poden estudiar en valencià”

Vaga d’estudiants ajornada

El Sindicat d’Estudiants i el SEPC havien convocat una convocat una vaga d’estudiats avui contra la consulta. La consideren “una maniobra antidemocràtica i absolutament segregadora”, que només pretén marginar el català, però la suspensió de les classes a causa del temporal n’ha provocat la desconvocatòria.

Quins són els municipis que suspenen les classes a cusa de l’emergència per les inundacions al País Valencià?

Quan se sabran els resultats de la consulta?

L’ordre emesa per la Conselleria d’Educació per al desenvolupament de la consulta detalla que, una vegada acabat el termini de votació, el sistema d’informació ITACA generarà una llista d’alumnes amb la relació de la llengua triada. Aquestes llistes es publicaran en els taulers d’anuncis situats a l’interior de cada centre educatiu. Segons el text, es publicaran “en la data indicada en l’annex d’aquesta ordre”. Però aquesta informació no apareix en l’annex. VilaWeb ha consultat fonts de la conselleria, que no n’han sabut donar una resposta concreta. Han dit que farien públiques les dades de participació dimecres o dijous d’aquesta setmana.

 

El partit de futbol de primera divisió entre el Vila-real i l’Espanyol, que havia de disputar-se aquest vespre, ha estat ajornat a conseqüència de les alertes per fortes pluges i inundacions decretades a bona part del País Valencià.

En els prolegòmens del partit, previst a les 21.00, els delegats de tots dos equips i representants dels dos clubs, juntament amb el col·legiat encarregat de dirigir-lo, José Luis Munuera Montero, han mantingut una reunió per analitzar la situació i buscar possibles alternatives. Així, seguint les recomanacions de l’Aemet, han decidit de cancel·lar el partit.

Ara, els clubs i la lliga de futbol professional cercaran una nova data per a jugar el partit.

Encara que a Vila-real (Plana Baixa) les pluges no han causat danys greus, les precipitacions han causat que unes quantes carreteres de la zona hagin estat tallades.

Gràcies. pic.twitter.com/RptmKHLdzm

— RCD Espanyol de Barcelona (@RCDEspanyol) March 3, 2025

‘Cafè pels més cafeteros’ és el nom que el duet mataroní The Tyets ha triat per al seu tercer disc d’estudi, un treball que arribarà a totes les plataformes digitals el 4 d’abril. L’entorn dels artistes afirma que en aquest nou treball discogràfic, Xavier Coca i Oriol de Ramon exploren noves sonoritats, que han treballat amb productors del país però també de fora. Sobre això, la mateixa font assegura que el viatge que els dos artistes van fer a Miami ara fa un any té un pes important en aquest nou disc.

The Tyets: “Si has parlat tota la vida en català, no et venguis per quatre m’agrades”

El treball s’acompanyarà d’un nou directe que ja té cites al festival Strenes de Girona (26 i 27 ‘abril), al Satèl·lit Fest d’Inca (17 de maig), al Nits de Vivers de València (31 de maig) o al Cabró Rock de Vic (14 de juny).

El president dels EUA, Donald Trump, ha avisat que imposarà aranzels a les importacions agrícoles a partir del 2 d’abril. A través d’un missatge a la seva xarxa social, Truth Social, ha anunciat als “grans agricultors” del país la mesura. “Prepareu-vos per vendre molts productes agrícoles dins dels Estats Units. Els aranzels s’aplicaran als productes externs el 2 d’abril. Divertiu-vos!”, ha escrit Trump.

El republicà manté, així, l’amenaça de gravar els productes importats als EUA amb aranzels per potenciar la producció interna, una amenaça que ha rebut crítiques de bona part dels socis comercials del món, que alhora han advertit amb mesures similars per als productes americans.

El PSOE i Junts consideren imminent el pacte per la transferència de les competències d’immigració, segons han indicat a l’ACN fonts d’ambdós partits. Els socialistes no descarten que l’acord es pugui signar en les hores vinents, perquè afirmen que “està molt fet”, mentre que Junts no dóna més detalls que la confirmació de la imminència.

Les negociacions entre ambdues formacions s’han encarrilat els darrers dies -després d’haver estat a punt de trencar-se- arran de la decisió dels juntaires de retirar la proposició no de llei per la qüestió de confiança a Pedro Sánchez. El president espanyol havia advertit en unes quantes ocasions que no s’hi sotmetria, i l’enfrontament amenaçava de crear un sisme insalvable entre ambdues formacions.

Després de la intervenció del mediador internacional entre els dos partits, el salvadoreny Francisco Galindo, tot demanant a Junts que retirés la proposició no de llei per evitar la ruptura entre els dos partits, els de Carles Puigdemont van decidir de fer “un últim esforç”, que ara es podria traduir en la transferència de les competències en matèria d’immigració.

El president del parlament, Josep Rull, s’ha reunit amb el nou president del Consell de la República, Jordi Domingo, al parlament per a parlar sobre l’enfocament del projecte que encapçala Domingo. “Compartim la necessitat d’enfortir la nació i cohesionar-la amb el projecte d’independència com a element aglutinador”, ha dit Rull en un piulet.

Rebo el nou president del @ConsellRep, @JordiDomingoGM, amb qui parlem de la nova etapa del Consell i de l’enfocament del projecte davant els reptes actuals.

Compartim la necessitat d’enfortir la nació i cohesionar-la amb el projecte d’independència com a element aglutinador. pic.twitter.com/qi4QPzxxCL

— Josep Rull i Andreu (@joseprull) March 3, 2025

Fa una setmana, Domingo va reunir-se amb el president Carles Puigdemont per a tractar de la nova etapa al Consell. Puigdemont expressà el seu suport a Domingo en la nova etapa i que ha destacat la importància de consolidar el Consell de la República com un espai de coordinació i acció política de l’independentisme.

Jordi Domingo s’adreça als adherits: “Hem de fer del Consell una estructura operativa i participativa”

La plataforma ciutadana SOS Vivienda Formentera ha denunciat davant el consell dos casos de lloguers d’infrahabitatges a l’illa. Segons que explica IB3, les autoritats han obert dos expedients i els propietaris es podrien enfrontar a sancions de fins a 400.000 euros.

Un dels habitatges denunciats és a la costa nord de l’Illa, ben a prop de la cala en Baster. Es tracta d’una caseta de fusta sense aigua corrent ni electricitat. L’altre és a la zona del Cap, en direcció a la cala Saona. Es tracta d’una construcció semblant a un corral que no té ni finestres ni ventilació.

Els preus de luxe ofeguen el mercat d’habitatge a les Illes: ja no es fan pisos assequibles

Arran de l’augment del preu de l’habitatge a les Illes, els casos de lloguers il·legals d’infrahabitatges han incrementat en els darrers mesos, així com el d’altres alternatives residencials com autocaravanes o vaixells.

Canta amb nosaltres les cançons del carnaval arenyenc - Lloc: Inici al pati del Calisay

a càrrec de Mercè Boher - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

La CUP ha proposat la creació d’una prova perquè els alumnes de quart de l’ESO acreditin la competència lingüística en català. La mesura forma part d’un pla de xoc per a aconseguir que s’apliqui la immersió lingüística “de debò” a les escoles.

Els resultats de català i castellà a quart d’ESO són els més baixos d’aquests darrers deu anys

Ho ha explicat la portaveu del secretariat nacional, Susanna Moreno, que ha definit la proposta com un sistema d’acreditació que alhora funcioni com a diagnòstic sociolingüístic. “L’objectiu de la proposta és que tot l’alumnat que passa per l’educació obligatòria acabi amb un nivell C1 de català”, ha afegit.

D’ençà del curs 2007-2008, el sistema actual atorga el títol a tots els alumnes que aproven l’ESO al Principat, sense necessitat de superar cap prova. Moreno ha sostingut que aquest sistema no funciona perquè “avui dia la immersió lingüística no s’aplica”.

Per això, la mesura proposada per la CUP preveu d’abastar els nivells B1, B2 i C1 del Marc Comú Europeu de Referència, i que les proves siguin de gestió externa als centres educatius per garantir la professionalitat del procés.

El pla de xoc en què s’inclou la mesura, titulat “Garantim el dret al català, apliquem la immersió de debò”, s’ha concebut, segons la diputada al Parlament Pilar Castillejo, com un conjunt de mesures “àmplies” i “complementàries” amb les quals “enfortir el sistema educatiu”.

Entre les mesures, destaquen la proposta de tornar a les tres hores lectives de llengua catalana en l’ESO i batxillerat, la reducció de ràtios professor-alumnes, la creació d’un sistema de beques per a fomentar els estudis de filologia catalana i la catalanització de la formació professional mitjançant la formació i sensibilització del professorat.

A més, el text insta el govern a no acatar l’ordre del Tribunal Suprem espanyol que fixa que almenys un 25% de les hores lectives siguin en llengua castellana, ja que la considera profundament antidemocràtica.

La formació ha justificat aquestes mesures per la “situació d’emergència lingüística” en la que es troba la llengua i que, a parer seu, es deu a les ofensives judicials i polítiques de l’estat i a la negligència i inoperància dels governs autonòmics.

L’Ajuntament de València ha suspès la mascletà de demà a la plaça de l’Ajuntament, que havia de disparar la pirotècnia Drac, de Villena, per les condicions meteorològiques.

L’Agència de Meteorologia espanyola (AEMET) ha establert per a demà l’avís carabassa per precipitacions de 30 litres per metre quadrat en una hora i 100 litres en dotze hores en les comarques del centre i sud del País Valencià. A més, hi ha avís groc per precipitacions de 20 litres en una hora i de 60 litres en dotze hores en les comarques litorals del centre.

Aquesta serà la primera vegada que se suspèn una mascletà dins el cicle actual de trets a la plaça de l’Ajuntament de les Falles 2025, que es fan de l’1 al 19 de març.

Anora, la dramèdia sobre una treballadora sexual que es casa amb el fill malcriat d’un oligarca rus, ha estat el film més destacat als premis d’Oscar; tota una sorpresa perquè, de tots els nominats, és el que ha tingut una recaptació en taquilla més baixa. S’ha imposat a The Brutalist, Conclave i Emilia Pérez, altres films amb més nominacions, però que s’han vist superats per Anora, que n’ha rebut cinc, entre ells el de millor film i millor actriu protagonista, per a Mikey Madison. L’ha seguida The Brutalist, que ha rebut tres guardons, d’entre els quals el de millor actor protagonista per a Adrien Brody, que en va guanyar un altre fa vint-i-dos anys amb El pianista.

Kieran Culkin (A Real Pain) ha estat reconegut com a millor actor secundari pel seu paper d’un home inquiet en una ruta per Polònia amb el seu cosí. Zoe Saldaña (Emilia Pérez) ha estat guardonada com a millor actriu secundària, un dels dos únics premis del film –l’altre ha estat el de millor cançó, que arribava a la cerimònia amb dotze nominacions i tacada per la revelació dels piulets xenòfobs de la seva actriu protagonista, Karla Sofía Gascón.

I’m Still Here, un drama familiar ambientat durant la dictadura militar del Brasil, ha estat escollit millor film internacional, el primer Oscar de la història per a una producció brasilera. Flow, una aventura fantàstica de Letònia sobre un gat que lluita per sobreviure a una inundació, ha estat guardonada com a millor film d’animació, superant candidates com The Wild Robot i Inside Out 2.

No other land, un retrat de la política de desallotjaments del govern israelià contra els palestins a Cisjordània, ha estat reconeguda com a millor film documentari, tot i que ha tingut grans dificultats per a aconseguir distribució. El film ha estat dirigit per un col·lectiu d’activistes israelians i palestins.

Vegeu a continuació tots els guanyadors dels premis Oscars.

Millor film

• Anora
• The Brutalist
• A Complete Unknown
• Conclave
• Dune: Part Two
• Emilia Pérez
• I’m Still Here
• Nickel Boys
• The Substance
• Wicked

Millor direcció

• Sean Baker, per Anora
• Brady Corbet, per The Brutalist
• James Mangold, per A Complete Unknown
• Jacques Audiard, per Emilia Pérez
• Coralie Fargeat, per The Substance

Millor actor protagonista

• Adrien Brody, per The Brutalist
• Timothée Chalamet, per A Complete Unknown
• Colman Domingo, per Sing Sing
• Ralph Fiennes, per Conclave
• Sebastian Stan, per The Apprentice

Millor actriu protagonista

• Cynthia Erivo, per Wicked
• Karla Sofía Gascón, per Emilia Pérez
• Mikey Madison, per Anora
• Demi Moore, per The Substance
• Fernanda Torres, per I’m Still Here

Millor actor secundari

• Yura Borisov, per Anora
• Kieran Culkin, per A Real Pain
• Edward Norton, per A Complete Unknown
• Guy Pearce, per The Brutalist
• Jeremy Strong, per The Apprentice

Millor actriu secundària

• Monica Barbaro, per A Complete Unknown
• Ariana Grande, per Wicked
• Felicity Jones, per The Brutalist
• Isabella Rossellini, per Conclave
• Zoe Saldaña, per Emilia Pérez

Millor guió adaptat

• A Complete Unknown
• Conclave
• Emilia Pérez
• Nickel Boys
• Sing Sing

Millor guió original

• Anora
• The Brutalist
• A Real Pain
• September 5
• The Substance

Millor curtmetratge d’animació

• Beautiful Men
• In the Shadow of the Cypress
• Magic Candies
• Wander to Wonder
• Yuck!

Millor disseny de vestuari

• A Complete Unknown
• Conclave
• Gladiator II
• Nosferatu
• Wicked

Millor film d’animació

• Flow
• Inside Out 2
• Memoir of a Snail
• Wallace & Gromit: Vengeance Most Fowl
• The Wild Robot

Millor film internacional

• I’m Still Here
• The Girl with the Needle
• Emilia Pérez
• The Seed of the Sacred Fig
• Flow

Millor banda sonora

• The Brutalist
• Conclave
• Emilia Pérez
• Wicked
• The Wild Robot

Millor cançó original

• “El Mal”, de Emilia Pérez
• “The Journey”, de The Six Triple Eight
• “Like a Bird”, de Sing Sing
• “Mi Camino”, de Emilia Pérez
• “Never Too Late”, de Elton John: Never Too Late

Millor disseny de producció

• The Brutalist
• Conclave
• Dune: Part Two
• Nosferatu
• Wicked

Millor so

• A Complete Unknown
• Dune: Part Two
• Emilia Pérez
• Wicked
• The Wild Robot

Millors efectes visuals

• Alien: Romulus
• Better Man
• Dune: Part Two
• Kingdom of the Planet of the Apes
• Wicked

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Als qui anem pel carrer parant l’orella per sentir que el català no és una llengua morta, des que van fer públics els resultats de l’enquesta d’usos lingüístics se’ns ha girat encara més feina. Tan aviat obro el calaix de la preocupació, com el del plaer per una paraula retrobada o perquè sento pel carrer un nen menorquí que parla català com els déus. O canvio de xip i obro el calaix de la frustració o el de la ràbia, que també n’acumulo. També obro el de l’acceleració frenètica per no deixar perdre cap oportunitat i evitar qualsevol pas enrere. Tot plegat és com si m’hagués convertit en una calaixera vivent, no la de Coromines, que ja seria el súmmum, sinó una calaixera o xifonier ple de tants calaixos com sentiments/pensaments tinc cap a aquesta llengua que m’estimo, que em dol i em remou sense pietat, ni compassió, amb tot allò que és bo i dolent. Sempre inseparables. No sé si us passa com a mi, però no desconnecto mai. És com si tingués dos canals: el del català i el de la resta.

No sé si és fruit del “depèn de tu”, que crec, practico i predico, o és la manera d’evitar el mode “resistència” perquè no em marquin més gols i passar definitivament al mode “volem la pilota” per fer tots els gols que calgui. Segur que, per més que aquest viure que descric pugui semblar robòtic o de guillats, no ho és. Les coses són com són. I les entomem amb alegria, que són quatre dies.

Fem tant com calgui, però, com ja he dit algunes altres vegades, tampoc no hem de ser sants, ni passar per alt les barbaritats. I llegir Oriol Junqueras que diu frases com aquesta: “És l’hora que el govern, les administracions i les institucions del país posin tots els esforços a millorar aquesta situació” és obrir la capsa dels trons. Mantindrem el català, farem tant com calgui. Però no podem tolerar aquest cinisme amb què ens tracten d’idiotes. Ja sé que Junqueras és un polític fora del temps, obsolet, tot allò que vulgueu. Però, igualment, no es pot tolerar aquesta pantomima, sobretot perquè s’ha de saber que allò que van fer Junqueras i el seu partit en tota l’etapa pre-procés respecte del català va ser negatiu, contraproduent, nefast… i afegiu-hi els adjectius que vulgueu. Cal saber què va fer i no tan sols per les responsabilitats que va tenir o que aspira a tenir, sinó perquè el discurs que va crear va acabar essent combustible per a Ciutadans. I va trencar amb la història sencera del catalanisme, precisament ell que es vanta d’historiador.

Hem de tenir les idees clares si volem fer passes endavant i aturar la desaparició del català de casa nostra, dels patis d’escola, dels carrers. I no fer el cínic, ni vendre’s per quatre vots com va fer Junqueras, que va ser qui, políticament, va obrir la porta gran al bilingüisme. Ho va fer sense escrúpols. Va canviar de discurs polític, d’un dia per l’altre, publicant a El Periódico “El castellano y la República catalana”. Una declaració de principis, en canvi de vots, pensant-se que lligaria els gossos amb llonganisses. Prometia una Catalunya on el castellà fos oficial i no hi hagués cap problema. Al cap de quatre anys tornava a El Periódico cercant més vots, amb l’article “La llengua dels meus amics, la llengua de la meva gent”, en què afirmava sense contemplacions: “A Catalunya no hi ha cap problema lingüístic.” No us en reprodueixo més trossos perquè em vénen basques, però us l’enllaço perquè amb calma entengueu els errors que es van cometre i hi reflexioneu. Cal tenir memòria. Diuen que en el món actual el relat ho és tot. Doncs som-hi, que no ens venguin relats de duros a quatre pessetes.

En el llibre de Pau Vidal El bilingüisme mata, publicat el 2015, com una alerta que no s’ha escoltat, s’explica clar. El català no progressarà mai en una societat que afavoreix el bilingüisme. L’altre dia, Vidal en feia una síntesi en aquest article que vam publicar com a anàlisi de l’enquesta d’usos lingüístics: “Si volem que el català avanci, el castellà ha de retrocedir.” Tan clar i tan fàcil. Com també ho corroborava el sociolingüista Avel·lí Flors: “Si  volem revertir la situació, el català ha de recuperar espais i el castellà n’ha de cedir.” El bilingüisme feliç, com diu Bibiloni, no existeix. Per més que Junqueras durant anys hagi venut aquesta fal·làcia. Hem de saber on som, per no repetir els errors i deixar que altres els repeteixin.

Patrice Lumumba, líder de la independència del Congo belga, primer ministre elegit democràticament al país, va ser assassinat el 17 de gener de 1961, a la província de Katanga, molt rica en minerals com  l’urani, essencial per a fabricar bombes atòmiques. La CIA va planejar i executar el crim d’acord amb el govern de Bèlgica i la passivitat còmplice de les forces de pau de les Nacions Unides.

Dies després, a Nova York, la cantant de jazz Abbey Lincoln i l’escriptora Maya Angelou, en indignada i rabiosa protesta per l’assassinat de Lumumba, encapçalaren un grup d’uns seixanta activistes que, amb l’ajut dels delegats cubans, van irrompre al Consell de Seguretat de l’ONU, fent visible la sorpresa i el desconcert dels representants de tots els països del món que s’hi reunien. Hi va haver crits: de “Assassins!”, “Lumumba!”, “Racistes!”, “Ku Klux Klan!”, empentes i cops de puny. Entre els manifestants també hi havia el bateria de jazz Max Roach.

Un enregistrament d’arxiu d’Abbey Lincoln i Max Roach interpretant l’emocionant  “We insist! Freedom Now Suite” comencen el documentari Soundtrack to a Coup d’Etat del director i guionista belga Johan Grimonprez, multipremiat arreu del món, que avui competeix per l’Oscar. Els diaris africans l’assenyalen com a possible guanyador, jo m’hi afegeixo, encara que en l’Amèrica de l’ultradretà Trump pugui semblar-nos del tot impossible. Tret que Hollywood vulgui desmarcar-se de l’actual línia política de la Casa Blanca.

A més, el film és ara de candent actualitat. El Congo torna a estar en conflicte, si és que mai hi ha deixat d’estar d’ençà de l’assassinat de Lumumba. El grup rebel M23, amb el suport de Ruanda, va ocupar Goma fa un mes. És la cara visible d’un conflicte que encara té de rerefons tots els ingredients de l’època de la independència: minerals de sang, guerres oblidades, mercenaris, matances de població rural, reivindicacions territorials, una complexa gamma d’interessos econòmics de les grans empreses i potències occidentals i, com d’habitud, el silenci còmplice i la passivitat de les Nacions Unides, els EUA i Europa.

Patrice Lumumba, detingut i maltractat. Darrera imatge del líder viu.

Dir que el film és genial és fer curt. En dues hores i mitja, amb un muntatge trepidant, a ritme del millor jazz de l’època, Grimonprez ens presenta una peça intensa, documentada com un assaig històric d’investigació, amb un muntatge trepidant, innovador, que utilitza tots els registres possibles: entrevistes, cites de llibres, música de jazz, publicitat, concerts i una fascinant selecció d’imatges arxiu visual i sonor. És com un collage-thriller, elaborat amb un gust exquisit i un rigor històric impecable. No el pots deixar ni un instant. Interessa i sedueix a partir del primer minut. No decau mai. És revelador i valent en el pla polític i històric.

Amb entrevistes d’arxiu, declaracions a premsa i escrits de tots els intervinents en la història i en el complot d’assassinat, fragments de les memòries sonores personals de Nikita Khruixtxov i imatges d’arxiu de les seves contundents i icòniques intervencions a l’Assemblea de l’ONU, a més de les fascinants imatges documentals del Congo, dels EUA i de Bèlgica, inclosos enregistrament familiars, imatges publicitàries i de propaganda política, i les intervencions d’un ampli espectre de personatges crucials en aquella història i aquells anys.

Un moment clau de la guerra freda

La trama se centra en la independència del Congo, la trajectòria i l’assassinat de Lumumba, un moment clau de la guerra freda. A més, pel director és imprescindible que hi aparegui tot el context. En l’intel·ligent collage fílmic, una peça innovadora, sensible i sorprenent, es tracten tots els temes que apareixerien en un gran assaig històric. És una qüestió clau d’aquells temps que va marcar, també, les polítiques posteriors de les, aviat, ex-potències colonials.

L’ONU, a proposta de Nikita Kkruixtxov, va aprovar una resolució per a garantir les independències dels pobles colonitzats. A final de l’any 1960, poques setmanes abans de l’assassinat de Lumumba, disset països s’havien independitzat del continent negre. La meitat de l’Àfrica va ser descolonitzada. Franz Fannon havia predit: “Si l’Àfrica té forma de revòlver, aleshores el Congo és el gallet.”

Khruixtxov va proposar a l’ONU una resolució per a garantir la independència dels pobles colonitzats. Nikita Khruixtxov i la delegació soviètica picant amb els punys per celebrar l’aprovació de la resolució per a garantir la independència dels pobles colonitzats.

Les lluites per la independència i contra el colonialisme del moviment dels Països No Alineats, el sempre ambigu paper de l’ONU, en aquest cas, còmplice passiu del crim. L’obra aprofundeix en el projecte de Lumumba i el ghanès Nkrumah –amb el suport de Malcolm X als EUA– de crear uns Estats Units d’Àfrica, i els interessos belgues, britànics i americans en les mines d’urani, cobalt i coltan de la regió de Katanga, explotada per la Union Minière du Haut-Katanga, empresa belga amb una petita participació britànica. D’allà, els EUA n’obtenien l’urani per a fabricar bombes atòmiques. Les d’Hiroshima i Nagasaki, les primeres, tenien urani congolès.

Irrupció a l’ONU en protesta per l’assassinat de Lumumba.

Hi apareixen del president Eisenhower i els germans Dulles –Allen, director de la CIA, i John, secretari d’estat– fins a Malcolm X o René Magritte, passant per, òbviament, Patrice Lumumba, i Mobutu, Tshombe, l’activista panafricanista Andrée Blouin, Fidel Castro, Khruixtxov, Nehru, Suharto, Nasser, Nkrumah, el rei Balduí i una molt completa selecció d’agents de la CIA destacats al Congo, mercenaris, caps de policia i de l’exèrcit colonial.

Hi ha, també, extractes dels llibres El meu país, Àfrica, d’Andrée Blouin; Congo Inc.,  d’In Koli Jean Bofane; Anada i tornada a Katanga, de Conor Cruise O’Brien; i les ja esmentades memòries en àudio de Nikita Khruitxov. Els fragments triats i les declaracions dels autors són una sòlida i reveladora línia argumental del film, que ens acosta a la realitat quotidiana de l’època, sigui per la descripció d’escenaris i actituds polítiques, o per l’evocació, en primera persona, dels ideals de la joventut africana antiimperialista.

El jazz, la música de la llibertat

El jazz hi és omnipresent i afegeix ritme i sentit a la narració visual. Li dóna una dimensió fonamental, a l’obra. En sensibilitat, estil, improvisació i fidelitat a les essències més innovadores de l’art i el sentiment humà i ideològic dels negres de l’època, tant dels afroamericans com dels africans. Hi surten actuacions dels millors: Louis Armstrong, Dizzy Gillespie, Abbey Lincoln, Max Roach, Nina Simone, Thelonious Monk, John Coltrane, Duke Ellington, Charles Mingus, Miriam Makeba i bandes africanes com Rock-a-Mambo, Dr. Nico o Zap Mama.

La sud-africana Miriam Makeba, activista anti-‘apartheid’, va ser expusalda del seu país. La cantant Abbey Lincoln, instigadora de les protestes a l’ONU.

Tots ells donaven suport al Moviment Afroamericà pels Drets Civils i es van identificar de tot cor amb les lluites anticolonials dels africans. En el cas congolès i l’assassinat de Lumumba, van fer grans gires internacionals, inclòs el mateix Congo i altres països africans. La CIA i el Departament d’Estat eren conscients del poder popular dels grans músics de jazz. Ells s’enfrontaven a un dilema dolorós: donaven suport als seus germans africans, però representaven un país on la segregació racial era la llei.

L’escriptor del renaixement de Harlem, Langston Hughes, a Negro, (1924) va escriure: “Els belgues em van tallar les mans, ara em linxen a Texas.”

En algunes seqüències veiem la relació entre el moviment negre nord-americà, els africans anticolonialistes i la col·laboració i solidaritat amb ells d’uns altres polítics i països. És important de poder veure els discursos valents i impecables de Khruixtxov, Nehru, Nasser o Fidel Castro que va protagonitzar, malgrat ell, un sonat esdeveniment quan va visitar l’ONU a Nova York.

La delegació cubana es va allotjar en un hotel cèntric de Manhattan, però els propietaris van dir que els cubans mataven gallines a les habitacions i els van fer fora. Malcolm X els va convidar a allotjar-se a l’Hotel Thérèse de Harlem, on Castro i els seus van ser rebuts com a herois. Hi ha bones imatges documentals d’ells a Harlem, i de Castro rebent abraçades de Kruixtxov i de més dirigents mundials dels no alineats. La CIA, nerviosa, va intentar liquidar Castro fent-li arribar un tub de dentrifrici enverinat, però, per enèsima vegada en els anys següents, va fallar.

Fidel Castro rep el primer ministre de l’Índia, Jawāharlāl Nehru, davant l’Hotel Thérèse, a Harlem. Fidel Castro i Nikita Khruixtxov es troben a l’Hotel Thérèse de Harlem.

Com explica el documentari, algunes vegades, sense que els músics ho sabessin, el govern dels EUA va infiltrar agents de la CIA en les seves rondes internacionals. Els van utilitzar com a cavall de Troia. Li va passar a Nina Simone quan va actuar a Nigèria. I a Louis Armstrong, “l’ambaixador del jazz”, en un viatge per a actuar a Elisabethville, avui Lumumbashi, capital de Katanga. Era dies abans de l’assassinat de Lumumba i la CIA ho va aprofitar per introduir els seus agents especials a la zona. Quan Armstrong ho va saber, va amenaçar de renegar de la ciutadania nord-americana i anar-se’n a viure a la Ghana de Kwame Nkrumah.

Els soviètics, en canvi, eren a anys llum del jazz. No veien amb bons ulls el seu desplegament internacional. En les seves memòries sonores, el dirigent de l’URSS deia: “Em torna boig. Quan escolto jazz és com si tingués gasos a l’estómac.” Ràdio Moscou va informar que la ronda d’Armstrong pel “turbulent Congo” havia escandalitzat Moscou, que ho veia com una “tàctica de diversió”. Els russos deien: “Avui té un saxòfon. Demà serà un espia.” Per contra, el New York Times afirmava: “El tocadiscs pot ajudar a guanyar la guerra freda.”

El jazz, una eina per a canviar el món.

Dizzy Gillespie va protagonitzar una anècdota simpàtica, que denota la importància política que tenien els músics de jazz. En un dels seus concerts, abans de començar, amb fi sentit de l’humor, va anunciar al públic els membres del seu gabinet polític. Secretari d’Estat: Duke Ellington. Director de la CIA: Miles Davis. Secretari de Defensa: Max Roach. Secretari de Pau: Charles Mingus. Secretària de Salut: Ella Fitzgerald. Fiscal general: Malcolm X. Ministre d’Agricultura: Louis Armstrong. Ambaixador plenipotenciari, Thelonious Monk. “M’agradaria que els meus governs sonessin tan bé”, va dir. En realitat, Gillespie va arribar a anunciar la seva candidatura a la presidència dels EUA, prometent transformar “the White House in the Blues House”. I així començà una campanya amb el lema: “Vota jazz, vota Dizzy.”

Moments històrics, revelacions clau

Entre les moltes aportacions i detalls històrics que fa aquest documentari, hi ha moltes perles. En destaco alguna.

Quan Nikita Khruixtxov va visitar Nova York i l’ONU l’any 1959 li van presentar Allen Dulles, director de la CIA (1953-61), que l’any següent seria el responsable màxim, després d’Eisenhower i el Rei Balduí, de l’assassinat de Patrice Lumumba. El líder soviètic, cordial, picant-li un ull, va dir al director de la CIA: “A vostè el conec. Llegeixo els seus informes.” Un altre líder, l’imperialista britànic Sir Winston Churchill, responsable de massacres a Kènia o a l’Índia, adorava Dulles: “És honest, molt honest.”

A Bèlgica sentien un odi especial per Lumumba, que responsabilitzaven de la futura pèrdua dels seus milionaris negocis miners. Quan el líder congolès va visitar l’ONU, el van convidar a dormir a la Casa Blanca. La premsa belga es va indignar i es tragué la màscara: “Per què el govern dels EUA li ha donat aquest honor a un negre brut? Ha dormit al mateix llit que un dia va ocupar el rei Leopold de Bèlgica.”

30 de juny de 1960. El rei Balduí arriba a Leopoldville per concedir la independència al Congo. Un home li roba l’espasa al rei belga quan entrava triomfal a la ciutat.

Com podem veure en el documentari, el ministre d’Afers Africans del govern belga va dir al primer ministre: “Perdrem molts milions si el Congo és controlat per Lumumba. La nostra única esperança és jugar la carta de Katanga.” I així ho van fer, amb la col·laboració fidel i corrupta de Tshombe, a qui el 1964 van arribar a ascendir a primer ministre com a recompensa pels serveis prestats. Tshombe va viatjar a Sud-àfrica per a contractar mercenaris, així Bèlgica se’n rentava les mans. En poc temps, abans de matar Lumumba, l’exèrcit belga i els mercenaris van massacrar 100.000 vilatans congolesos, incloses dones i criatures.

Entre més revelacions, el film denuncia el rol jugat per un personatge que ha volgut passar desapercebut per la història. Es tracta de William Burden, conegut per ser president del MOMA de Nova York. En realitat, era un agent de la CIA i accionista de la indústria minera de Katanga que, en el moment de la crisi, va ser nomenat ambaixador a Brusel·les i jugà un paper decisiu d’intermediari. “Els belgues coquetejaven amb la idea de veure Lumumba assassinat”, declarà Burden. “I no crec que fos una mala idea. La manera era un assassinat polític.”

El discurs de Lumumba el dia de la independència

El 30 de juny de 1960, el rei Balduí va visitar la capital del Congo, Leopoldville (avui Kinshasa), per atorgar-los la independència. Un moment històric emocionant és quan Lumumba, en la recepció oficial, pren la paraula per dir això:

“Combatents que heu conquerit la independència, us saludo com a membre del govern congolès. Vostès, amics meus, que vau lluitar sense treva, una lluita necessària per a posar fi a l’esclavitud humiliant, que ens va ser imposada per la força. Us demano que feu d’aquest dia 30 de juny de 1960 un dia il·lustre que romandrà gravat en els nostres cors per sempre. Vam rebre befes i insults, pallisses matí, tarda i nit perquè érem negres. Les nostres matèries primeres van ser robades amb documents legals que només van beneficiar als que estaven en el poder. La llei mai no va ser igual quan es tractava de blancs i negres. Com podem oblidar les execucions? O les presons que van mantenir captius aquells que no es van sotmetre a l’opressió? Caurà el cel perquè un negre es va atrevir a maleir un rei? La independència del Congo és un pas decisiu per a l’alliberament de tot el continent africà.”

Històric discurs de Lumuba davant el rei Balduí el dia de la independencia, 30 de juny de 1960.

En les imatges d’arxiu es percep la incomoditat d’alguns blancs presents. El rei Balduí li diu a cau d’orella al seu acompanyant: “Estava previst que ell parlés?” En els dies i setmanes següents, Lumumba va ser destituït, empresonat a domicili, exiliat al seu país i, set mesos després, assassinat per un complot capitanejat per la CIA i el govern belga, amb el beneplàcit del president americà, Eisenhower.

Han passat seixanta-cinc anys i la guerra continua davant la passivitat de la comunitat internacional. Avui s’estima que la riquesa en minerals no extrets de la República Democràtica del Congo equival a 24 trilions de dòlars.

 

Ara que comencem el mes de març no serà sobrer de recordar que va ser un dia de març del 988 –ningú no sap exactament quin dia va ser– que Borrell II, comte de Barcelona, home, segons que diuen, de constitució més aviat feixuga i de caràcter mig pagès, mig senyor, decidí de no renovar el jurament de fidelitat al rei de França. Un paper –suposant que fos de “paper”– que no se signa, una mà que no s’alça: els gests més transcendentals de la història acostumen a ser d’una simplicitat aclaparadora.

El país –la Marca, els comtats catalans, Catalunya, els Països Catalans, com ho vulgueu considerar– devia ser aleshores una cosa molt vaga i imprecisa, un territori ple de muntanyes aspres, de valls estretes i camins de ferradura, ben allunyat d’això tan estrident que som avui. La vida, segons que ens expliquen els historiadors, hi era pobra, limitada, extremadament primària. Però el gest del comte revela que ja hi havia, diguem-ho així, una intenció, un cert instint de país, una idea de nació –si és que ningú tenia idees d’aquesta mena en la cristiandat militant de l’època. Les idees clares són posteriors als fets, sempre. Es comença fent i després es pensa què s’ha fet. És l’ordre natural de les coses.

El comte Borrell va decidir de fer visible aquella seua decisió independentista encunyant moneda pròpia. En aquell temps, tenir moneda era una cosa molt seriosa i privilegiada, que marcava la diferència. La gent del camp, de moneda, no en veien gens, canviaven blat per ous i així anaven fent. I, tanmateix, tothom entenia què significava aquell gest. Encunyar moneda era un acte d’afirmació en un moment en què no hi havia banderes, ni parlaments, ni passaport ni televisions que transmetessen en directe. L’acte d’afirmació nacional –i disculpeu-me la inexactitud científica de l’expressió–, en qualsevol cas, es feia visible. Com es va fer, segles més tard, amb la proclamació de la República Catalana a càrrec de Pau Claris, el 1641. O amb la república pseudo-napoleònica del 1808. O amb la de ben poques hores de Macià, el 1931. O, evidentment, com es va fer visible en el referèndum i la declaració d’independència del 2017. Baules, totes, d’una mateixa cadena.

Aquell dia de març del 988 no sembla que pogués passar res de noticiable, en el sentit que avui donem al terme. Si més no, ningú no ha sabut trobar cap rastre de proclames solemnes, ni de grans discursos, ni, encara menys, de manifestacions de cap classe al carrer. I potser el secret de la història del nostre país és, precisament, aquest: anar fent, anar construint, sempre i tossudament. De vegades en silenci, com Borrell II; de vegades amb el clamor de tot un poble al darrere, com el que vam veure l’octubre del 2017. Les formes canvien, però el fons és el mateix: l’afirmació persistent d’una voluntat col·lectiva. De ser.

La primera independència catalana, la de Borrell II, no fou confirmada per França fins 280 anys després, però ja va ser un fet consumat molt abans de ser un fet legalitzat. En aquest país sempre hem tingut una certa tendència a passar davant de les lleis. A crear realitats que després, tard o d’hora, s’han d’acabar reconeixent, tant si els altres ho volen com si no. El referèndum del 2017 i els dies que el van seguir, amb tota la complexitat i amb totes les llums i ombres, no deixa de ser un episodi més d’aquesta llarga tradició d’autoafirmació. I això val més que no ho oblidem.

 

PS1. La historiografia espanyola ens ha fet mirar sovint on no passaven les coses perquè no la interpretàssem amb llibertat i a partir de nosaltres mateixos. El primer de març, en aquest cas de 1810, és una data també a recordar i rememorar. És el dia de la revolta dels menorquins que l’11 de juny de 1802 havien deixat de ser súbdits del rei d’Anglaterra per a passar a ser-ho del d’Espanya i que en vuit anys van descobrir, indignats, les conseqüències de la dominació espanyola. Com explica Andreu Murillo en el llibre (introbable a les llibreries) La “revolució” menorquina de 1810, a tots els pobles de l’illa els bans del governador espanyol es van empastifar, es van assaltar oficines de l’administració espanyola i les cases dels despòtics funcionaris espanyols i es va desarmar la tropa que feia tasques de policia. No m’estranya que intenten que el precedent passe desapercebut.

PS2. És, si més no, curiós –per no dir alarmant– que siga el president dels Estats Units qui renuncie a la pròpia història americana. L’aliança entre Europa i els Estats Units no fou cap atzar ni cap capritx dels polítics de torn, sinó una necessitat. Els nord-americans, que no són pas estúpids, van entendre que la seua prosperitat i la seua seguretat depenien d’una Europa forta i aliada, de manera que aquell “pla Marshall” i l’OTAN no eren actes de beneficència desinteressada, sinó càlculs pragmàtics d’una potència ascendent. Ara Trump, en la seua immensa simplicitat, decideix que tot això és prescindible. Bé, Europa, naturalment, se les enginyarà i a qui perjudicarà aquesta ruptura, a mitjà termini, és als Estats Units. Els nord-americans són gent pràctica, però també sorprenentment ingènua en matèria política. Creuen en els miracles, en les solucions màgiques, en els redemptors. Trump els ha fet creure que poden girar-se d’esquena al món i ser més forts, més pròspers, més segurs. Una il·lusió perillosa que, més tard o més d’hora, es revelarà com això que és: un miratge, una monumental estafa intel·lectual.

PS3. Continuant amb les lliçons de la història, Joan Safont entrevista avui l’historiador Josep Pich i Mitjana a propòsit de la dictadura de Primo de Rivera. L’entrevista és molt sucosa i revela un mecanisme que, segons que sembla, Espanya sempre fa servir contra Catalunya: quan veuen la cosa malament, la monarquia recorre a un “partit” exogen –aleshores el militar, ara el judicial–, que sobrevola la democràcia formal i tot allò que calga. Llegiu-la: “Josep Pich: ‘Alfons XIII va aturar l’autonomia per a Catalunya que Primo de Rivera estava disposat a aprovar’”.

PS4. Si heu vist la nova sèrie protagonitzada per Robert De Niro (Zero Day), segurament un calfred us ha recorregut el cos pensant que tot allò que relata és tremendament possible. Ho és tant que ja ha passat a petita escala unes quantes voltes. Us ho expliquem avui en aquest article.

PS5. Avui vull recomanar especialment dos articles d’opinió clarividents i polèmics al mateix temps. El que signa la nostra editora Assumpció Maresma (“Si el bilingüisme ens mata, per què no fem callar al botxí Junqueras?“) i el que signa Julià de Jòdar, referint-se a l’emergència de l’extrema dreta catalana (“De jocs falsament patriòtics“).

PS6. Els mitjans de comunicació vivim una època convulsa que ens amenaça l’existència. Són, de fet, moltes amenaces combinades que fan que cada dia rebem males notícies sobre tal o tal mitjà. A VilaWeb creiem en la fortalesa que ens donen els subscriptors i en la responsabilitat de ser veu de la comunitat que ens sustenta. Però necessitem que els qui encara no en sou us en feu. En aquesta pàgina us expliquem quins avantatges rebreu en canvi de la vostra aportació, però recordeu que la principal és que garantireu que els Països Catalans tinguen un diari nacional, rigorós, professional i potent.

Netflix ha incorporat al seu catàleg Zero Day, una sèrie nova i inquietant protagonitzada per Robert De Niro, en què l’aclamat actor dóna vida a un ex-president dels Estats Units que es veu obligat a encapçalar una investigació sobre un ciberatac massiu devastador. La producció presenta una situació que fa reflexionar: en només seixanta segons, un país sencer pot quedar paralitzat del tot quan les seves infrastructures crítiques són compromeses a causa d’un atac informàtic conegut per “zero day”.

La sèrie, que s’endinsa en el terreny del thriller polític i tecnològic, arriba en un moment en què la ciberseguretat ha deixat de ser un assumpte merament tècnic per a convertir-se en una qüestió de seguretat nacional en tots els estats del món. L’elecció de De Niro com a protagonista aporta el pes dramàtic necessari per a una trama que, lluny de ser ciència-ficció, reflecteix algunes de les preocupacions més urgents de les agències d’intel·ligència i seguretat globals.

Zero Day posa de manifest un temor creixent en les societats digitals contemporànies: la nostra extrema vulnerabilitat davant amenaces invisibles que poden atacar des de qualsevol punt del planeta, sense necessitat d’exèrcits convencionals ni armament físic, només amb coneixements avançats d’informàtica i connexió a internet.

Què és un atac zero day?

Un zero day (o dia zero) és una vulnerabilitat de seguretat informàtica que el fabricant del programari no sap i, per tant, no té solució disponible en el moment de ser explotada. Rep aquest nom perquè els desenvolupadors disposen de “zero dies” per a solucionar-la abans no pugui ser aprofitada per actors maliciosos. Aquestes vulnerabilitats són molt temibles perquè permeten que els ciberdelinqüents accedeixin a sistemes per als quals no hi ha defensa prevista.

A diferència d’unes altres menes d’atacs informàtics, en què s’exploten vulnerabilitats ja sabudes i, per tant, corregibles mitjançant actualitzacions de seguretat, els atacs de tipus zero day operen en un espai d’avantatge per a l’atacant. És com si algú descobrís una porta secreta a l’edifici més protegit del món, una entrada que ni els mateixos arquitectes i responsables de seguretat saben que hi és.

De fet, el mercat negre d’aquestes vulnerabilitats és un dels més lucratius del ciberespai. Una sola vulnerabilitat de dia zero en qualsevol sistema operatiu popular pot vendre’s per centenars de milers d’euros o, fins i tot, milions, segons el seu abast i potencial. Estats, organitzacions criminals i mercenaris digitals competeixen per descobrir-les, adquirir-les i desenvolupar-les, conscients de l’immens valor estratègic que tenen. I ben sovint les guarden per fer-les servir en cas de necessitat. Els atacants que descobreixen aquests forats de seguretat poden explotar-los sense deixar rastre aparent, tot infiltrant-se en sistemes crítics i romandre-hi durant mesos o, fins i tot, anys, extraient-ne informació i preparant-se per llançar atacs més destructius en el moment més oportú.

No és ficció, ja ha passat

Els ciberatacs en massa que retrata la sèrie Zero Day no són pura ficció. La història recent ens ha mostrat episodis alarmants que evidencien la fragilitat dels nostres sistemes interconnectats i com es poden esfondrar de manera dramàtica amb conseqüències que transcendeixen el món digital per afectar directament la vida quotidiana de milions de persones:

· NotPetya: el malware més costós de la història

El juny del 2017, un atac de ransomware devastador es va estendre ràpidament per tot el món. En un primer moment, camuflat com un simple programa de xifratge que demanava un rescat per recuperar l’accés als arxius de l’usuari, NotPetya va resultar ser molt més destructiu. Aquest malware va aprofitar una vulnerabilitat en el sistema operatiu Windows anomenada EternalBlue, prèviament filtrada de l’Agència de Seguretat Nacional dels EUA.

Originalment dirigit contra objectius a Ucraïna, on va afectar bancs, ministeris de governs i, fins i tot, el sistema de monitorització de la central nuclear de Txornòbil, NotPetya va escapar ràpidament dels límits geogràfics prevists per a infectar sistemes de tot el món. La seva capacitat per propagar-se automàticament mitjançant xarxes corporatives el va convertir en un dels malwares més virulents mai creats.

La naviliera danesa Maersk, responsable del 20% del transport marítim mundial, va ser una de les víctimes més afectades. En qüestió d’hores, els seus sistemes informàtics es van col·lapsar completament. L’empresa va haver de reconstruir la seva infrastructura informàtica, que incloïa 4.000 servidors i 45.000 ordinadors. Durant deu dies, la gestió del trànsit de contenidors va haver de fer-se manualment, amb paper i bolígraf, cosa que va paralitzar ports sencers arreu del món.

També el gegant farmacèutic Merck va perdre més de 870 milions de dòlars a causa de l’atac, i la companyia de missatgeria FedEx va reportar pèrdues de 400 milions. A diferència d’uns altres atacants de ransomware, els creadors de NotPetya no semblaven interessats principalment en el rescat econòmic, sinó en causar el màxim dany possible. Les pèrdues globals d’aquest atac es van estimar en més de 10.000 milions de dòlars, i el van convertint en el ciberatac més costós de la història.

· Colonial Pipeline: quan l’energia s’atura

El maig del 2021, un sol contrasenyal compromès va causar un dels incidents de ciberseguretat amb més impacte en infrastructures crítiques dels Estats Units. El grup de cibercriminals DarkSide va aconseguir l’accés als sistemes informàtics de Colonial Pipeline, l’operador del principal oleoducte de la costa est americana, que transporta gairebé la meitat del combustible que consumeixen estats com ara Nova York, Nova Jersey i Pensilvània.

L’atac va començar amb la infiltració a la xarxa corporativa de l’empresa, però ràpidament va amenaçar els sistemes que controlaven el flux físic de combustible. Per a contenir l’atac, l’empresa es va veure obligada a tancar totes les operacions durant sis dies, la qual cosa va causar escassetat de combustible, cues a les benzineres i pujades de preus en uns quants estats. La situació va ser tan greu que unes quantes aerolínies van haver de modificar les rutes per garantir el subministrament de combustible, i uns quants estats van declarar l’estat d’emergència.

Tot i que Colonial Pipeline va pagar un rescat de 4,4 milions de dòlars en bitcoin (més tard l’FBI en va recuperar una part), l’incident va posar en evidència com un sol punt vulnerable pot afectar directament la vida de milions de persones. També va demostrar que fins i tot empreses amb recursos considerables poden tenir dificultats per a protegir adequadament les seves infrastructures crítiques.

La resposta del govern americà no es va fer esperar. L’incident va impulsar noves regulacions de ciberseguretat per a operadors d’infrastructures crítiques i va accelerar iniciatives per a combatre el ransomware a escala global. El president Joe Biden va emetre una ordre executiva per millorar la ciberseguretat nacional, incloent-hi nous requisits per als contractistes federals i esforços per a estandarditzar la resposta a incidents.

· Ucraïna 2015: el primer blackout digital

El desembre del 2015, els habitants d’unes quantes regions d’Ucraïna van experimentar una cosa sense precedents: una apagada massiva causada per un ciberatac. Els atacants, presumptament vinculats a Rússia, van penetrar en els sistemes de control d’unes quantes companyies elèctriques ucraïneses i van desconnectar subestacions senceres.

L’operació va començar mesos abans, amb campanyes de phishing dirigides a empleats de les companyies elèctriques. Una volta els atacants van aconseguir-ne l’accés, van dedicar setmanes a estudiar els sistemes SCADA (Supervisory Control and Data Acquisition) que controlaven la xarxa elèctrica. El 23 de desembre van executar l’atac: van prendre control remot dels sistemes, van desconnectar subestacions i, fins i tot, van sobreescriure el firmware d’uns quants dispositius per inutilitzar-los permanentment.

L’atac va deixar sense electricitat més de 230.000 persones durant vora sis hores, en ple hivern ucraïnès, amb temperatures sota zero. El més alarmant va ser la sofisticació de l’operació: els atacants no tan sols van desconnectar l’electricitat, sinó que també van blocar els centres de trucades de les empreses elèctriques perquè els clients no poguessin reportar les incidències i van fer malbé components físics que van requerir setmanes per a ser reparats.

Aquest incident representa el primer cas documentat d’un ciberatac que aconseguia afectar directament una xarxa elèctrica civil. Per als experts en seguretat, va ser una prova de concepte preocupant que demostrava com els ciberatacs poden transcendir el món digital per a afectar infrastructures físiques essencials. Un any després, el desembre del 2016, Ucraïna va rebre un segon atac similar, encara més sofisticat, que va afectar la subestació elèctrica Pivnichna a Kíiv, i va deixar part de la capital ucraïnesa sense electricitat.

Aquests incidents es consideren part d’una campanya més àmplia de guerra híbrida contra Ucraïna, on els ciberatacs complementen unes altres formes d’agressió. Van servir d’advertiment per a la resta de països sobre la necessitat d’enfortir la seguretat de les infrastructures crítiques davant aquesta nova forma de guerra.

· SolarWinds: l’espionatge invisible

Però potser l’exemple més clar d’un veritable atac dia zero és l’incident de SolarWinds, descobert a final del 2020 però actiu des del març d’aquell mateix any. Els atacants, presumptament vinculats també al govern rus, van aconseguir d’introduir codi maliciós en les actualitzacions del software Orion, un programa de gestió de xarxes desenvolupat per l’empresa SolarWinds i utilitzat per més de 33.000 clients de tot el món.

La genialitat maliciosa de l’operació radicava en el seu mètode d’infecció. En compte d’atacar directament els objectius, els hackers van comprometre la cadena de subministrament del software. Van aconseguir accés als servidors de construcció de SolarWinds, en què el codi font es compila abans de ser distribuït als clients. Allà van inserir el seu codi maliciós, que més tard va ser signat digitalment per SolarWinds mateix, bo i fent-lo aparentment legítim. De manera que cada vegada que una organització actualitzava el seu software legítim, en realitat estava instal·lant, sense saber-ho, una porta del darrere que permetia els atacants d’accedir als seus sistemes.

Entre les víctimes hi havia unes quantes agències governamentals dels Estats Units, com ara els departaments del Tresor, de Justícia, d’Estat i d’Energia, i empreses capdavanteres del sector tecnològic, com ara Microsoft, Intel i Cisco.

La infiltració va permetre els atacants de romandre als sistemes durant mesos sense ser detectats, mentre recopilaven informació sensible, credencials d’accés i secrets comercials. Es calcula que vora 18.000 organitzacions van instal·lar les actualitzacions malicioses, tot i que els atacants només van perseguir activament un subconjunt d’aquests objectius, probablement els de més valor estratègic.

El més inquietant de SolarWinds va ser la durada: gairebé nou mesos d’activitat sense ser detectats, un període extraordinàriament llarg per a un atac d’aquesta magnitud. Finalment, va ser descobert per l’empresa de ciberseguretat FireEye, que va detectar activitat sospitosa a la seva xarxa.

Aquest atac va demostrar com una sola escletxa de seguretat en un proveïdor de confiança pot causar un impacte sistèmic en cadena i va esdevenir un punt d’inflexió en la manera d’entendre la seguretat de la cadena de subministrament de software.

Els ciberatacs més temuts

Si bé els exemples anteriors mostren la realitat dels ciberatacs d’alt impacte, els experts en seguretat continuen preocupats per casos encara més greus que encara no s’han produït, però que poden materialitzar-se en el futur. En destaquen els següents:

· Atacs coordinats a infrastructures múltiples. En compte d’atacar un sol sector, com ara l’energètic o el financer, un atac simultani a unes quantes infrastructures crítiques pot causar efectes sinèrgics devastadors. Imaginem, com passa en la sèrie, una situació en què fallin simultàniament la xarxa elèctrica, les telecomunicacions i els sistemes bancaris.

· Atacs a sistemes de control industrial. Els sistemes SCADA i ICS (Industrial Control Systems) controlen infrastructures físiques, com ara plantes de tractament d’aigua, refineries, fàbriques i centrals elèctriques. Un atac sofisticat pot causar danys físics greus, com va demostrar Stuxnet, el malware que va sabotejar el programa nuclear iranià el 2010 i en va fer malbé les centrifugadores d’enriquiment d’urani.

· Compromís de serveis en el núvol. A mesura que més organitzacions migren les seves operacions al núvol, un atac a un gran proveïdor de serveis en el núvol pot afectar milers d’empreses simultàniament. L’efecte multiplicador seria immens, sobretot si l’atac compromet la integritat o disponibilitat de les dades emmagatzemades.

· Atacs a xarxes de telecomunicacions 5G. Les noves xarxes 5G formaran la columna vertebral de la pròxima generació d’infrastructures connectades, incloses les ciutats intel·ligents i els vehicles autònoms. Una vulnerabilitat en aquests sistemes pot tenir implicacions de gran abast.

És factible “petar-se el món” en un minut?

La premissa central de la sèrie Zero Day sobre la possibilitat d’una paràlisi global en seixanta segons conté elements obvis d’exageració dramàtica, propis de la narrativa audiovisual, però no està totalment allunyada de la realitat. Els experts en ciberseguretat coincideixen que un atac coordinat contra múltiples infrastructures crítiques pot causar disrupcions importants en molt poc temps com les que presenta la sèrie.

Però la pregunta clau no és si un atac podria desencadenar-se ràpidament –la resposta és afirmativa–, sinó fins a quin punt els sistemes de redundància i les mesures de contingència podrien mitigar-ne l’impacte.

Els sistemes crítics generalment estan segmentats i protegits per múltiples capes de seguretat, precisament per evitar aquestes situacions. A més, molts països tenen redundàncies i sistemes de resposta d’emergència que continuarien funcionant encara que els sistemes informàtics principals fallessin. Però la interconnexió creixent dels nostres sistemes també crea noves vulnerabilitats. La convergència de les tecnologies operatives (OT), que controlen processos físics, amb les tecnologies de la informació (IT), tradicionalment separades, obre noves vies d’atac.

La veritable amenaça no és tant la velocitat de l’impacte inicial, com els efectes en cascada que podrien produir-se amb el temps: fallades generalitzades dels serveis bàsics, col·lapse de les cadenes de subministrament i pèrdua de confiança en els sistemes financers. Aquests efectes secundaris poden perllongar-se durant setmanes o mesos, amb conseqüències socials i econòmiques difícils de predir.

La carrera armamentística digital

La producció de Netflix arriba en un moment en què la ciberseguretat ha esdevingut una prioritat estratègica per a governs i empreses de tot el món.

És sabut que pràcticament tots els estats han creat infrastructures de defensa informàtica i també que hi ha estats que dediquen recursos creixents al desenvolupament de capacitats ofensives en l’àmbit cibernètic. Països com ara els Estats Units, la Xina, Rússia, Israel i el Regne Unit han establert unitats i comandaments cibernètics específics dins les seves forces armades, tot reconeixent el ciberespai com un nou domini de conflicte, juntament amb la terra, el mar, l’aire i l’espai.

Al mateix temps, organitzacions internacionals com ara l’ONU intenten d’establir normes de comportament responsable en el ciberespai, tot cercant l’equivalent a un “tractat de no proliferació nuclear” per a les ciberarmes. Tanmateix, la naturalesa dual de moltes eines cibernètiques, que poden usar-se tant amb propòsits defensius com ofensius, complica molt aquests esforços.

Davant aquest panorama, els experts en ciberseguretat coincideixen que la millor defensa combina mesures preventives amb el desenvolupament de la resiliència, la capacitat de recuperar-se ràpidament després d’un atac.

Les organitzacions adopten enfocaments de “seguretat per disseny”, tot integrant consideracions de ciberseguretat des de les primeres etapes del desenvolupament de sistemes i aplicacions. També implanten models de zero trust (confiança zero), que parteixen de la premissa que les amenaces poden provenir tant de l’exterior com de l’interior de les xarxes, i requereixen verificació constant de qualsevol intent d’accés.

Un recordatori oportú

En aquest context, la sèrie de Netflix, protagonitzada per un De Niro que torna a la pantalla petita amb un paper de pes, serveix com a recordatori inquietant de la nostra creixent dependència tecnològica i de com, en un món hiperconnectat, la ciberseguretat ha esdevingut un pilar fonamental de la seguretat nacional i global.

Zero Day s’uneix a produccions anteriors que han intentat portar les complexitats del món de la ciberseguretat a audiències més àmplies. I tot i les inevitables llicències dramàtiques, la veritat és que aquestes produccions contribueixen a conscienciar tothom sobre riscs que, tot i ser intangibles, tenen el potencial d’afectar profundament les nostres societats.

Mentre es continua construint un món com més va més interconnectat i dependent de la tecnologia, la pregunta plantejada per Zero Day –quant de temps trigaria a fer fallida tot el sistema?– guanya rellevància més enllà de la ficció. Perquè és una pregunta que ni els experts més qualificats no poden respondre amb certesa, però que mou a la reflexió sobre la fragilitat dels fonaments digitals sobre els quals reposa la societat.

FERRMED es creà l’any 2004, a Brussel·les, com una associació multisectorial per incloure el corredor mediterrani a la xarxa principal transeuropea (Core Network) i millorar el transport integrat de mercaderies a la UE, amb uns estàndards ferroviaris comuns i la concepció de xarxa.

El 2009 vam acabar un estudi sobre l’eix Escandinàvia – Mediterrània Occidental, que va convèncer la CE d’incloure el corredor mediterrani al Core Network. Així mateix, definia les característiques bàsiques del corredor, amb doble línia ferroviària (quatre vies) en tot el recorregut. Estudis posteriors nostres corroboren aquestes necessitats.

Passats vint anys, no creix la participació del ferrocarril en el transport de mercaderies (18% UE, 4% Espanya). Sens dubte, una de les causes és que s’inverteix a la xarxa sense una prioritat ben establerta.

A Espanya, al corredor mediterrani s’han unit per AVE les urbs de la zona amb Madrid, sense continuïtat en el corredor. Només el tram Camp de Tarragona – Vandellòs en té i ara les línies es van adaptant a l’amplada de via internacional, però sense preveure l’augment de trànsit ni la necessitat de doble línia. Es volen fer passar trens de mercaderies per línies de rodalia a les entrades de Barcelona i de València i no es duplica la línia entre Tarragona i Castelló ni es desagrega el trànsit de l’eix de l’Ebre del de l’eix mediterrani a Catalunya, cosa que crearà greus problemes de saturació. Val a dir que, malgrat el menor trànsit, totes les línies que uneixen Madrid amb la perifèria són dobles, però no pas al corredor mediterrani. A l’estat francès també hi ha retard en la duplicació del tram Montpeller-Perpinyà i en el bypass de Lió.

Pel que fa als passatgers, la nova connexió amb l’aeroport del Prat no és passant i obligarà a canviar de tren a Sants. L’aeroport ha de poder rebre trens directes de tot arreu, com passa a Brussel·les, per exemple. No es preveu línia de gran velocitat entre Tarragona i València. Tot això penalitza els viatges de negocis al corredor mediterrani.

Per tot plegat, hem fet un nou estudi de la xarxa transeuropea (77.240 quilòmetres analitzats i 45.000 hores de feina), incloent-hi tots els mitjans: tren, camió i barcassa. El 65% del trànsit de mercaderies es troba en 18.040 quilòmetres. És aquí on cal invertir prioritàriament, per obtenir els objectius socioeconòmics i ambientals de la CE, amb un resultat positiu de 225.000 milions d’euros de valor present net. Per als restants 59.200 quilòmetres el resultat global és negatiu (-1.900 milions).

A l’estat espanyol són dins els 18.040 quilòmetres el corredor mediterrani frontera-Múrcia, el de l’Ebre Barcelona-Saragossa, el voltant de Madrid i gairebé tot el tram Madrid-Irun.

Barcelona-Tarragona és el tercer gran hub logístic de la UE i per assolir l’objectiu de la CE d’una quota ferroviària del 30% calen 425 noves terminals a la UE, 19 a Catalunya i 59 a tot l’estat espanyol.

L’estudi demostra per què les mercaderies per ferrocarril no creixen a la UE. El problema està en el fet que els trens punt a punt o per composició de vagons aïllats no són capaços d’abastar la demanda diària de la majoria de les destinacions dels hubs, per això els productes agroalimentaris o manufacturats no esperen més dies i empren el camió.

Per resoldre-ho cal el “FERRMED, Fast, Flexible, Integrated Rail-Road System of Transport (+FIRRST)”, que consisteix a afegir als trens punt a punt trens a demanda que s’aturin on calgui segons les dades en temps real dels carregadors, la destinació i la situació de les unitats transportades per carretera i per ferrocarril. Aquest sistema, tècnicament factible, permet un transport combinat eficient i un estalvi per als carregadors del 12% del cost.

Sense el +FIRRST no s’aconseguiran els objectius ambientals de la CE. A part de la saturació i accidentalitat de les autopistes, el transport de mercaderies terrestre emet 275 milions de tones de CO2 l’any, a més de gasos nocius.

FERRMED impulsa una potent aliança d’àmbit europeu amb ESC (carregadors), IRU (transport per carretera) i UIRR (transport combinat) per implantar el +FIRRST. A Catalunya ja s’hi han interessat Best, Calsina-Carré, CECOT, CIMALSA, Foment del Treball, PIMEC, SEAT, Synergy i TRADISA.

És un projecte vital per a la UE. Volem fer un test pilot en les rutes Barcelona-Rotterdam i Barcelona-Duisburg, que requerirà un important finançament de la CE. Amb l’amplada de via internacional i les infrastructures adequades, s’hi afegirien Tarragona, València, Lleida, Saragossa, etc.

Per tenir èxit cal reforçar FERRMED i l’aliança arreu d’Europa.

Fem una crida al món empresarial perquè s’incorpori a FERRMED i a l’aliança. Com més forts serem, més possibilitats tindrem de revertir una situació insostenible.

 

Joan Amorós, president de FERRMED

Temps enrere, els fruits macats de l’autonomisme van ser collits per la sociovergència i es van podrir amb els tripartits. Entre el 2006 i el 2012 (boicot a l’estatut del 2006, Plataforma pel Dret de Decidir, consultes independentistes, manifestació del 2010, fundació de l’ANC), un moviment amplíssim va fer foc nou a tot el país, però no va bastar: l’antagonisme d’arrel va ser substituït políticament per les peticions a l’estat (Mas-Rajoy), la desnaturalització de l’expressió popular (9-N), la falsa unitat tàctica del bipartidisme (Junts pel Sí) i la desconfiança dels dirigents respecte a l’energia popular. I la gent, que s’havia organitzat al marge del sistema dependent d’Espanya, els va deixar fer –s’ho va deixar fer, confiada. Era clar que l’independentisme només es podia nodrir de l’aprofundiment de l’antagonisme amb l’estat, no pas contribuint a l’emmascarament del totalitarisme espanyol –com ara fan, mal que els pesi, ERC i Junts en distint grau i diferents maneres.

El desplaçament cap a l’extrema dreta d’un sector del moviment independentista haurà estat una de les seqüeles –no pas menys amarga per més que fos esperada– de la frustració pels fets d’octubre del 2017 –de tots els fets, tant al parlament com al carrer. La incompetència, estultícia i por dels partits independentistes d’aquell moment van donar com a fruit la indefensió del poble davant la repressió espanyola, la desorientació tàctica de les entitats independentistes i la rendició estratègica dels partits. La terra de ningú entre una ofensiva espanyola, sense a penes obstacles, la falta d’un lideratge únic i enrocat, la pèssima estratègia dels líders davant els judicis i la desorientació de les entitats, van permetre que les estructures partidistes tornessin a ficar la banya pel forat de la rivalitat suïcida i de la rutina autonomista fins a la pèrdua de la majoria absoluta al parlament. Entretant, l’estat, amb el millor estil colonial espanyol, desactivava l’antagonisme fent passar bou per bèstia grossa amb indults, “taules de diàleg” i lleis d’amnistia venuts com a “pacificació” o “normalització”, que només van servir per a perdonar delinqüents amb uniforme i placa.

Després de tanta misèria política, un irredemptisme furiós, davant la impotència del moviment i la incompetència del govern i dels partits, va prendre una capital comarcal com a bastió on erigir-se en referent de la irritació popular. N’hi ha que pensen que quaranta anys de fer la viu-viu davant l’estat opressor es poden resoldre en un sospir i n’hi ha que atribuiran la incapacitat dels dirigents polítics independentistes a endogàmies i mesquineses de les maquinàries on regna la mediocritat. I potser tindran raó, però només en una part; l’altra, per a ser honestos, obliga a mirar endins per a comprovar si hem sabut acompanyar la idea amb l’acció, el propòsit amb l’organització i la constància amb la direcció. La meva conclusió és que no s’han fet els deures i, ara, tots els esforços de l’ANC impliquen reunir aquelles condicions animant, mobilitzant i organitzant la lluita de base. Una tasca àrdua i dura, ineludible, per sostenir l’antagonisme amb l’estat.

Tindria mèrit convertir el moviment independentista en una minoria irredempta en la seva pròpia terra, bo i girant contra un difús enemic interior la impotència enfront de l’enemic poderós. Ja ho va fer un cert catalanisme menestral, trumpista avant la lettre, quan va decidir que havíem perdut la guerra del 36 per culpa de la “purrialla murciana revolucionària” finançada, segons els intel·lectuals orgànics d’aquell catalanisme, pel feixisme espanyol, com ho era Andreu Nin, segons els estalinistes, o com ho seria l’actual CUP per l’unionisme, segons els habituals anònims de les xarxes. Abonen aquesta paranoia l’exclusió de la majoria de les decisions que afecten la seva vida quotidiana; l’escassedat planificada dels recursos; la crisi convertida en saqueig permanent de les rendes del treball; la deslegitimació de la democràcia liberal a causa de la impunitat dels estats; el despotisme del mercat i la ideologia neoliberal… En el cas de Catalunya, ho abonarien la repressió sistemàtica com a eina estructural de l’imperialisme espanyol; l’espoliació com a forma de dominació colonial; l’adulteració de la llei per aplicar-la contra els catalans com a enemic interior; l’ofegament exprés i cínicament planificat de la llengua i la cultura catalanes; l’abúlia del govern català espanyolista per a aplicar les lleis pròpies en defensa del país; la difusió de l’espanyolisme sense complexos i el menyspreu consegüent de la catalanitat.

Els irredemptistes d’extrema dreta demanen ordre per resoldre una part, segons ells, dels problemes, mentre fan l’orni davant el desordre capitalista, que campa al seu aire; reclamen neteja ètnica disfressada de lluita contra la delinqüència de carrer, però no pas neteja de màfies immobiliàries, corrupció pública, evasors fiscals, o usuaris de recursos públics per a negocis privats; volen només la llengua pròpia, però voten al parlament amb els partits espanyols en favor de les decisions dels jutges espanyols per la quota de castellà a l’ensenyament.

Ningú que es proposi de resoldre problemes punyents perseguint un enemic interior difús no confessarà cap adscripció d’extrema dreta, una de les característiques, precisament, de la reestructuració de l’imperialisme representada per Trump i les noves oligarquies globals, que es declaren “populistes” i no pas dretanes. Serà interessant de comprovar si, a casa nostra, ens trobem davant d’una operació de tirar l’ham perquè el mosseguin els mateixos queixals ingenus que, sota aparença de “purisme” independentista, han propiciat, gràcies a la inèpcia dels partits independentistes, el govern espanyolista que patim. (Entretant, veiem el president Illa al costat del comte de Godó propagant l’aliança entre poder polític i interessos privats en una “Catalunya oberta a Espanya, a Europa, al Mediterrani i al món”. Per a aquesta genteta, seríem com una tabula rasa…)

Si aquests irredempts d’extrema dreta volen fer net de “estranys”, que comencin convencent el més d’un milió de votants de Ciutadans que s’han passat a PSC, PP i Vox, amb els quals, de passada, Aliança Catalana ha votat, com hem dit, que s’apliqui el 25% de castellà a les escoles catalanes. Aquells són més durs de pelar que la pila del greix de nouvinguts: tenen un estat espanyol que els anima i els protegeix; paguen els impostos i cobren la pensió de l’estat; defensen els valors d’Occident signifiquin el que signifiquin. El problema d’aquesta extrema dreta nostrada és que el poble català no té tradició militarista ni monstres industrials; els extrems encara no tenen bona premsa a la Catalunya “pacificada”; la dreta realment existent és prou hipòcrita per a negar-se a si mateixa (les anomenades esquerres són més il·luses); i  els grans radiquen a Madrid. Només espantaran una mica Junts no pas per raons de país, sinó de quota electoral, no fos cas que els necessitessin demà passat per a fer govern; en aquest sentit, Aliança Catalana és un partit frontissa: tant pot servir els interessos nacionals espanyols com els interessos particulars de les dretes catalanes.

Els resquills d’aquesta extrema dreta ja fan forat en alguns caps del veïnat enredaire (penso, i ho dic en veu alta, en gent com Ramon Cotarelo), i de més enllà, però els nous vents imperials no els afavoreixen. Trump i el trumpisme poden fer forat on els seus seguidors disposin d’estat, però, on no en tinguin, com als Països Catalans, l’establishment polític, el funcionariat i els cercles acadèmics i intel·lectuals estabulats ja en tenen prou amb el balneari autonomista, i no els proporcionaran la massa crítica necessària per a assaltar el poder: la geopolítica mana més que la ideologia.