A la cantonada entre la rambla de Catalunya i el carrer de Còrsega, a Barcelona, es destaca la floristeria Maria Ponsà Flors. Fa més d’un segle –per a ser exactes, cent vint-i-set anys– que és una referència a la ciutat. Ho és per les flors que tenen, per la manera com les mostren i també per la manera com les despatxen. Surts d’allà una mica tocant el cel, pel tracte que et donen. Ara aquest lloc emblemàtic s’ha convertit en alguna cosa més.

Maria Ponsà Santolari, que regenta la botiga, fundada per la seva rebestia i que van continuar els seus pares, ha aconseguit un fet insòlit: que els barcelonins s’aturin a mirar una buguenvíl·lia. Que deixin d’anar atrafegats i surtin del seu món interior per prendre consciència d’una buguenvíl·lia, que ara tot just comença a florir, i que fa vint anys Maria Ponsà va plantar a l’escocell de la surera que té al davant de la botiga. Els vianants s’hi aturen atrets pels cartells amb frases que et toquen el cap, com no matar mosques a canonades, i de seguida entren a signar perquè es trobi una solució i la formosa planta pugui continuar vivint, fent companyia a l’asfalt de Barcelona. Maria Ponsà aclareix sempre que signar no va contra l’ajuntament, sinó a favor de la buguenvíl·lia.

De moment, s’hi han adherit més de 26.000 persones. L’entusiasme per signar creix i fa lluir la millor cara de la ciutat. Maria Ponsà i la seva companya Carla Mateu van aturar la brigada de parcs i jardins. Amb ganes de resoldre el problema causat pel vent, van demanar ajut a l’ajuntament per trobar una solució que protegís els vianants i la planta, perquè la buguenvíl·lia s’havia enfonsat trenta centímetres. I es van trobar amb una resposta expeditiva, que no atenia la seva demanda. Al final els van convèncer que no la tallessin. Ara, mentre creix la sensibilitat dels veïns, esperen la resposta de l’ajuntament. Sembla clar que la solució és una pèrgola, fàcil de desmuntar, si convé. Sant Jordi seria un bon moment perquè tot estigués resolt.

—Què li va passar a la buguenvíl·lia?
—El 7 de desembre hi va haver una ventada i la buguenvíl·lia va baixar uns 30 centímetres. Perill no n’hi havia, perquè una buguenvíl·lia no és una palmera ni un arbre i cedeix molt a poc a poc, però té punxes. Per precaució, vam avisar l’ajuntament, perquè l’encerclés. El dilluns següent, ens trobem de sorpresa que vénen a tallar-la. La volien deixar a un metre de terra, de manera que hauria desaparegut tota la buguenvíl·lia. Possiblement no s’hauria mort perquè és una de les plantes més resilients i més fortes que hi ha, però s’hauria perdut tot això que veus.

—I vàreu dir que no es tallava?
—Va ser la meva companya, la Clara Mateu, que va dir que m’esperessin. I no es va tallar.

—I així va començar la lluita per la buguenvíl·lia.
—Quan una cosa la trobo injusta, o que no té raó de ser, intento lluitar. La lluita no és contra ningú, saps? És a favor, a favor de la planta i del sentit comú.

—Ara continua amenaçada?
—Hi ha hagut molt rebombori mediàtic. Els clients mateixos o gent que passava feien les fotocòpies i demanaven per signar. La signatura no ha estat contra l’ajuntament, sinó sempre perquè salvem la buguenvíl·lia. Hem presentat un projecte de posar-hi una pèrgola. Si no els agrada, el podem canviar. Una persona d’aquí, de Barcelona, s’ha ofert a fer el projecte de la pèrgola i assumir-ne el cost. L’ajuntament ha d’assumir l’encàrrec a cost d’un euro. Si volen un altre disseny, també es pot fer. És important que diguin ells per on s’ha de punxar, perquè per sota passa l’electricitat. És molt fàcil trobar una manera d’arreglar-ho. A la normativa, hi ha un epígraf que es diu “Petits paisatges urbans”, que inclou la possibilitat que l’ajuntament protegeixi aquesta planta per a generacions futures, que aquesta planta sigui viva per als nostres fills i per als que vindran. Una buguenvíl·lia pot viure molts anys.

—Quants anys té aquesta buguenvíl·lia?
—Ara ha fet vint-i-cinc anys.

—La vàreu plantar vosaltres?
—Sí, quan l’ajuntament tenia el projecte “Plantes als escocells”. Jo vaig veure una planta petitona, que no la volia ningú i que totes les seves germanes eren ufanoses. La vaig plantar, gairebé sense cap esperança, a l’escocell. Pensava que no se’n sortiria i mira si se n’ha sortit.

—Ara espereu que s’aprovi la pèrgola?
—Esperem a parlar amb algú de l’ajuntament que pugui tenir el criteri i l’autoritat per a trobar que en el sistema burocràtic es pugui posar una estructura del tipus que vulguin, però que sigui sòlida i autoportable, per si cal moure-la. Una buguenvíl·lia pot viure unes quantes generacions. Al Japó en vaig veure una de tres-cents anys.

—Vàreu dir que tallar la buguenvíl·lia era matar mosques a canonades.
—Ens agraden les solucions assenyades i tallar-la no ho era gens.

—La burocràcia se’ns menja?
—A vegades, aquestes coses diferents es veuen com un problema. Com les encaixem? Com ho posem? Jo em poso en el seu lloc i puc entendre aquesta sensació, però no és cap problema. És una joia. Potser sí, que és difícil d’encaixar, però s’ha de buscar la manera. Si els papers passen per davant del desig dels ciutadans, això no funciona. Jo no parlo per mi, en aquest moment parlo en nom de 26.000 persones que han firmat, en un mes i mig.  La gent passa, entra, pregunta i signa.

—Vàreu néixer gairebé aquí. Quants anys fa que teniu aquesta floristeria?
—És la floristeria més antiga de tot l’estat, té cent vint-i-set anys. Tota la vida de la nostra família ha girat entorn de la floristeria. M’agrada dir que tenim converses vegetals. “Com trasplantarem això?” “Les violetes aquest any les posem en aquest camp o les canviem?” “Això ho deixem reposar.” Les flors m’ho han donat tot. M’han donat vida, m’han donat consciència, m’han donat amor desinteressat. Les flors ho donen tot sense demanar res d’una manera molt senzilla. Les flors m’han donat una lliçó de vida.

—Es valora igual la flor ara que abans? Hi ha una manera diferent de sentir-les?
—Nosaltres tenim una sort tremenda de tenir uns clients molt fidels. Si els preguntes què volen, sempre em contesten: “El que tu vulguis, tu ja ens coneixes, tu fes…” Però sí, tot ha canviat molt, tot es demana per internet.

—Durant la covid va ser molt dur?
—Vaig patir perquè no podíem obrir la botiga, però va ser bonic. Una merla va fer un niu a la buguenvíl·lia, i una de les filletes entrava a la botiga i se’ns posava al damunt. Després, quan la gent va poder sortir, va ser bonic perquè la gent comprava flors no per regalar sinó per a ells mateixos. Les flors són aquell típic regal de quan no se sap què regalar. Però atenció! Una flor pot canviar-te l’energia d’un dia. Aquesta és la importància de la flor i no de qualsevol flor. Cada persona necessita una energia, potser un dia necessita una flor i un altre dia una de diferent. No viuríem sense flors.

—Què és millor, regalar un ram de flors o una planta? A vegades regalem plantes i al cap de pocs dies es mor.
—L’aspecte més important d’una florista, d’una persona que treballa amb flors i plantes, és que assessori, que expliqui com s’han de cuidar. Nosaltres tenim aquest telèfon que hi ha als cartells, que també és per a assessorar qualsevol que hagi comprat una planta a qualsevol lloc i que la tingui malament. Perquè la gent, de vegades, compra una planta i no sap com cuidar-la. De vegades, no sap ni com es diu. Et diuen: “Tinc una planta a casa que està molt malament.” “Verda.” “Quant temps fa que la teniu?” Diuen, per exemple, “tres anys”. I dius: “Molt bé, fantàstic, no?” Pobra, fa tres anys que és al mateix test i no menja?

—Ens oblidem que les plantes necessiten aliment?
—Les plantes també s’alimenten. I no estem acostumats a donar-los gaire menjar. Tenen una dieta molt específica. A unes els agrada el ferro, a les altres els agrada més el coure. Les terres són diferents. Unes han de ser més compactades, unes altres més poroses… Poden demanar-m’ho, encara que no l’hagin comprada aquí.

—Quines és la planta més regalada?
—Les plantes són molt importants perquè tenen vida, et poden donar flors. És molt important, ja et dic, canviar-les de test, regar-les, donar-los menjar i beure. No sé quina és la que és regala més.

—I amb un ram de flors, que regalem?
—Amb un ram de flors la gent regala moltes coses i n’explica també moltes. Són petits escrits florals. Hi ha un client nostre, que havia estat molt amic d’en Miquel Martí Pol, que em demana: “Maria, em pots escriure una carta d’amor per la meva dona?”

—Sabeu escriure amb les flors?
—Intento explicar amb flors el que aquest senyor vol comunicar. Hi ha flors que donen consol quan es mor una persona, flors que donen alegria, flors per a demanar perdó. Els rams de flors sempre són diferents segons per qui són.

—M’heu deixat intrigada, amb això de flors per a demanar perdó.
—Una vegada va venir un client i em va dir que volia unes roses vermelles per demanar perdó a una persona. Jo, que hi tenia molta confiança, en el client, li vaig dir: “No, jo no venc cap flor ni cap rosa per a demanar perdó.” Primer vés i li demanes perdó i després vés i li portes la rosa vermella. Això de triar la flor depèn de com ets tu i també de com és la persona a qui la vols regalar. Ara ja està una miqueta més de moda el coneixement intuïtiu, perquè abans tot era molt racional.

Durant tot l'any, quan Maria Ponsà no hi és, de la buguenvíl·la en té cura Clara Mateu. Maria Ponsà abraçant-se amb Carme Piera, que quan ella no hi és l'ajuda a tenir cura de la buguenvíl·la.

Dissabte serà 8 de març. Un altre dia en què tornarem a entonar la necessària-però-esgotadora premissa que diu que en realitat cada dia és 8-M o ho hauria de ser. Un any més, un dia més, al peu del canó, defensant mínims que continuen incomplint-se, recordant que qualsevol xifra de feminicidis o de qualsevol violència contra les dones que no sigui zero és una xifra tacada de vergonya, de fracàs social; una ignomínia. Abordarem la defensa feminista –que no és res més que defensa dels drets humans–, des de tots els àmbits de la vida, perquè la violència contra nosaltres, la silenciosa i imperceptible i la més evident, és a tot arreu: a dins les llars, a l’àmbit laboral, als jutjats, a la medicina, als carrerons públics, a l’esport… Tornarem al carrer, tornem a alçar la veu i, qui dia passa, any empeny i una altra vegada haurem fet una volta al sol i tornarà a ser 8 de març, i així, fins quan? Quina sensació tan tediosa d’història de lluita inacabable que sembla no tenir un horitzó definitiu i irreversible de triomf.

La militància feminista, com qualsevol militància, és una manera de viure, d’entendre el món, però també és una condemna ideològica. D’una banda, ens reafirma en la nostra autoimatge i ens acarona i ens calma la consciència perquè és militant que fem alguna cosa per la societat i ho celebrem internament; militar ens fa sentir que fem el que és just, ens sentim mínimament útils, d’esquerres i decents com a éssers humans que actuen, que no callen, però alhora ens atrapa en l’eterna sensació de cansament per manca de resultats, ens condemna a concloure que militar, que lluitar per causes que semblen impossibles, igual que viure, és un resoldre per no estar mai resolts. Aquell enganxós sentiment de constatar que no avancem gaire, però que de cap manera podem rendir-nos, perquè això suposaria retrocedir i més ara, avui, amb l’auge de l’extrema dreta creixent a tants països, també al nostre.

Dissabte serà 8 de març, i una altra vegada sortirem al carrer, tot i que personalment, com a dona, el que realment em vindria de gust és alimentar el meu plaer, el meu gaudi i no pas vestir-me, un dia més, de dona reivindicativa. El que realment voldria fer dissabte és quedar amb les amigues, les tietes, les àvies, amb dones desconegudes, no per alçar pancartes, sinó per celebrar-nos, per aplaudir-nos, per cuidar-nos mentre riem, mengem o fem qualsevol cosa que no impliqui productivitat capitalista, que no impliqui sentir-nos ofegades, com habitualment. M’agradaria que qualsevol dona tingués dret de vaga sense ser penalitzada en cap sentit, ni a casa, ni laboralment, però no per anar a la trinxera –que ja prou que hi som cada dia a la trinxera–, sinó per fer el que li plagui: la dutxa llarga que no es pot permetre gaire sovint, la lectura d’un llibre que té pendent de fa mesos, anar al teatre o a nedar al mar, passejar per la muntanya, o fotre’s un Daiquiri sense sentir el pes de la culpa que solem arrossegar.

Sabeu què trobo que seria realment revolucionari aquest 8 de març, i també els dels anys vinents? Que fóssiu els homes els qui sortíssiu al carrer, els qui us escarrasséssiu a pensar els lemes feministes i enginyosos de les pancartes, qui anéssiu a la manifestació amb els vostres amics, amb els vostres pares, avis, oncles, amb les vostres criatures. M’agradaria que féssiu vostre aquest dia, que prenguéssiu el relleu de la lluita, aquest 8-M, que fóssiu vosaltres els qui us queixéssiu, els qui demanéssiu festa a la feina per sortir a defensar-nos, a reivindicar-nos, a cridar per nosaltres que ja n’hi ha prou, mentre nosaltres abracem la llibertat de fer el que ens plagui. Potser, així, ocupant, ni que sigui per un dia, el nostre lloc, el 9 de març, el 10 de març i la resta de l’any, davant el següent titular d’assetjament, d’assassinat d’una dona en mans del seu ex, entendríeu la trista i frustrant sensació de desgast i abatiment, sentiríeu que, si no anem tots alhora, que fins que la causa del feminisme no sigui també la vostra causa principal, tota lluita quedarà curta.

Per a aquest 8-M, demano que reclamem el gaudi perdut. Com diu l’humorista Ali Wong: “Com a dona, necessito més coses. No només vull el mateix sou que els homes, també vull el mateix plaer al qual ells tenen dret. Però, és clar, seria una amenaça que un gruix massa gran de dones prenguessin consciència que mereixen aquest plaer, perquè això suposaria que la gran majoria de dones deixarien d’estar disponibles per als seus marits, deixarien de fer-los la vida més fàcil.” En un dels seus monòlegs, Wong deixa anar la següent pregunta: “Sabeu quin èxit tindria jo si tingués una esposa, una dona afectuosa, amorosa i devota sempre al meu costat?”

Aquest 8-M proposo que siguem la millor versió de nosaltres mateixes, la que dóna amor, la que fa avançar el món, la que escolta, la que atén, la que cuida, la que s’anticipa, però no per entregar tota aquesta cura a un home, a una família, sinó a nosaltres mateixes. I que l’estela d’aquest comportament es perllongui la resta de dies de l’any.

The Washington Post · Kasha Patel, Helena Andrews-Dyer

[Advertència: aquest article conté informació important del setè episodi –i de la resta de la primera temporada– de la sèrie Paradise.]

Per ser una sèrie que s’anomena Paradise, la trama és lluny de ser idíl·lica.

La història comença amb l’assassinat d’un president. A priori sembla un cas policíac, però un canvi de guió inesperat revela que els personatges viuen en un món postapocalíptic. No és fins l’episodi setè de la sèrie, estrenat la setmana passada, que es revela la rècula de catàstrofes que va empènyer els personatges a traslladar-se sota terra: l’explosió d’un supervolcà, seguida d’un tsunami de gran magnitud, l’esclat d’una guerra nuclear i uns quants desastres més que tot aquest caos relega a un segon pla.

“L’obsessió amb la mortalitat és part de la condició humana”, diu Dan Fogelman, creador de la sèrie. “La mortalitat plana sobre les nostres vides en tota moment. I la mortalitat del món? No hi ha res més transcendental que això.”

Però fins a quin punt és possible que les catàstrofes que apareixen a la sèrie passin a la vida real? Heus ací què n’opinen els científics.

Què hauria de passar perquè hi hagués un “tsunami global”?

L’anomenat “supervolcà” de la sèrie entra en erupció sota la capa de gel de l’Antàrtida, i desencadena un “tsunami global” que envia onades de 90 metres d’alçària a tot el món. Les onades del tsunami, que es desplacen a gran velocitat, arrasen en qüestió d’hores les costes del planeta, de l’Antàrtida fins al pol nord. Tot allò que jagui per sota dels 90 metres d’elevació queda sota l’aigua en un tres i no res.

Crear un tsunami capaç de generar onades de 90 metres d’altura és difícil, però no pas impossible: a la vida real, de fet, ja ha passat, segons Sam Purkis, investigador en ciències atmosfèriques i marines de la Universitat de Miami. Tot depèn de com potent sigui l’erupció inicial: l’aigua és pesada de moure, afegeix, per la qual cosa caldria un detonant extremadament potent.

El 2022, el volcà submarí Hunga Tonga-Hunga Ha’apai generà onades de fins a 85 metres d’alçària quan entrà en erupció. Purkis i els seus col·legues calcularen aleshores que la força de l’erupció havia arribat a les 15 megatones –l’equivalent a 15 milions de tones de TNT, aproximadament, o bé a l’assaig nuclear més potent dut a terme per l’exèrcit dels Estats Units.

El volcà Hunga Tonga-Hunga Ha’apai, diu Purkis, es troba a la profunditat ideal per a desplaçar grans quantitats d’aigua. Encara que les onades en el punt original de l’erupció arribaren als 85 metres, l’impacte en altres punts va ser molt més reduït: a les costes del Perú, per exemple, les onades del tsunami no superaren els dos metres d’altura. Així i tot, aquestes onades més petites també van tenir efectes mortals.

Però l’erupció d’un volcà a l’Antàrtida, explica, no crearia cap tsunami: el volcà es trobaria en terra ferma i, per tant, no hi hauria aigua a desplaçar.

Sí que seria possible que el volcà, en entrar en erupció, fes caure el gel de l’Antàrtida a l’oceà, i això desencadenés una esllavissada submarina que podria acabar produint un tsunami. Va passar a Alaska l’any 1964, quan un terratrèmol de magnitud 9,2 –un dels més forts d’ençà que se’n tenen registres– desencadenà una esllavissada submarina que desfermà onades de gairebé 70 metres d’altura. Els efectes del tsunami van sentir-se en punts tan allunyats com Mèxic, Xile i Nova Zelanda.

Una altra possibilitat, diu Purkis, és que l’erupció del volcà creï una onada de pressió atmosfèrica que empenyi l’aigua cap avall i la faci ressorgir en altres punts del planeta. Després de l’erupció del Hunga-Tonga, Purkis detectà un tsunami a Miami causat per la pressió atmosfèrica. Ara, les onades d’aquest tsunami foren minúscules, de tan sols uns pocs mil·límetres.

Però sí que tenim un exemple històric d’un tsunami que desfermà onades de gran altura a milers de quilòmetres del punt d’origen: l’asteroide que causà l’extinció dels dinosaures.

En impactar contra la superfície terrestre, l’asteroide de Chicxulub desplaçà una quantitat d’aigua prou gran per a generar, segons les simulacions, onades de gairebé un quilòmetre d’alçària en totes les direccions.

Perquè hi hagi un tsunami global, doncs, caldria que un asteroide de gairebé mil milions de tones impactés contra la Terra. En aquest cas, ironitza Purkis, “el tsunami seria l’últim dels teus problemes”.

Existeixen de debò els “supervolcans”? Com en seria una erupció?

La sèrie fa referència tant a un “supervolcà” com a una “megacaldera en massa”, dos termes informals sense validesa científica. L’erupció de la sèrie sembla desencadenar un seguit de catàstrofes, incloent-hi el tsunami esmentat, i els científics que hi apareixen afirmen que el volcà ha erupcionat molt més de pressa que no preveien.

Encara que els supervolcans no són una categoria científica, les “erupcions supervolcàniques” són reals, i tenen repercussions globals. Al sistema volcànic de Yellowstone, per exemple, va haver-hi erupcions supervolcàniques fa tan sols 630.000 anys; i a la rodalia de Nàpols se’n registrà una altra fa tan sols uns 39.000 anys.

Una erupció es considera supervolcànica quan el volcà expulsa a l’aire mil quilòmetres cúbics, pel cap baix, de material. L’expulsió de cendra, que pot ser transportada pel vent  una distància llarga, és especialment perillosa perquè pot causar problemes respiratoris. Les erupcions també emeten molt diòxid de sofre, que quan arriba a l’atmosfera fa de capa protectora contra la llum solar i, de retruc, pot reduir la temperatura a la superfície.

Aquestes erupcions, que es produeixen en volcans terrestres, són especialment potents a causa del magma, ric en diòxid de silici, que s’hi troba a sota. El magma ric en diòxid de silici és molt enganxós i difícil de moure, cosa que dificulta la sortida de gasos a la superfície. El gas, atrapat, acumula pressió fins que finalment es despressuritza i explota violentament, com una llauna de refresc després de ser agitada.

L’Antàrtida té uns quants volcans, però no n’hi ha cap que hagi produït mai una erupció supervolcànica, segons que explica Jamie Farrell, sismòleg en cap de l’Observatori Volcànic de Yellowstone i investigador de la Universitat de Utah. Una gran erupció de grans dimensions al subsol antàrtic, tanmateix, podria fondre grans quantitats de gel, cosa que podria fer augmentar el nivell de la mar. Com Purkis, Farrell diu que tampoc no està segur que una erupció supervolcànica a l’Antàrtida pogués desencadenar un tsunami de la magnitud del de Paradise.

Atesa la lentitud del moviment del magma, els científics probablement tindrien notícia d’una erupció supervolcànica amb setmanes, o fins i tot mesos, d’antelació. A Yellowstone, Farrell i els seus col·legues monitoren regularment l’activitat sísmica, les deformacions del sòl i la quantitat i tipus de gasos que n’emanen –tres factors que, amb tota probabilitat, canviarien dràsticament en les setmanes immediatament anteriors a una gran erupció.

Tot això, tanmateix, és pura especulació, atès que al sistema de Yellowstone no s’ha registrat mai cap erupció supervolcànica. Si avui n’hi hagués una, diu Farrell, “realment no hi hauria gran cosa a fer per a mitigar-la, més enllà d’advertir el públic i evacuar la població de la rodalia”.

La humanitat podria sobreviure a aquesta mena de catàstrofes?

Els científics tenen pistes que indiquen que els humans, en el curs de la història, han aconseguit d’adaptar-se a catàstrofes naturals sense precedents. L’arqueologia indica que els humans van canviar radicalment la seva dieta després d’una erupció supervolcànica a Indonèsia, fa uns 74.000 anys: en compte de caçar mamífers, passaren a menjar més peix. També van haver d’aprendre a sobreviure en condicions molt àrides.

Encara que l’erupció del volcà Tonga, l’any 2022, va deixar uns quants morts, la xifra de víctimes –menys d’una desena– va ser molt inferior a la d’erupcions volcàniques del passat. Segons Purkis, aquesta diferència es pot atribuir a la millora en la preparació i la previsió, com també al fet que, en el moment de l’erupció, a la zona hi havia molts menys turistes que no és habitual.

A la sèrie, les catàstrofes naturals no són l’únic factor que empenyen els protagonistes cap a un paradís artificial: les accions d’uns altres humans, de fet, tenen un paper tant o més important en aquest trasllat cap al subsol.

Fogelman i l’equip de producció de Paradise van consultar uns quants científics a l’hora d’elaborar la seqüència de la fi del món que apareix a la sèrie. És una cascada d’esdeveniments, començant per una catàstrofe climàtica, el trencament de la cooperació internacional i, en darrera instància, una guerra nuclear.

“Al començament del projecte vam tenir converses molt morboses”, diu Fogelman. Tots els experts consultats sobre el projecte van propugnar versions semblants d’un mateix escenari: un efecte dòmino de catàstrofes, amb les males decisions de la humanitat com a primera fitxa a caure.

Els temes apocalíptics més ombrívols de la sèrie són poc habituals per a Fogelman, que es defineix com a optimista per naturalesa i que diu que continua creient que la gent és intrínsecament bona.

“Hi ha raons per a l’esperança en aquests moments, per més que costin de veure –diu Fogelman–. Estic en el mateix estat de por morbosa que tenim tots. Però repeteixo que la humanitat és bona: que som brillants, que continuem essent capaços de resoldre problemes, com la crisi climàtica, abans no passi res de realment terrible.”

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Ho dic d’entrada, que, després, capaç sóc d’embolicar-me amb qui sap què i oblidar-me’n: és un llibre preciós. Feia temps que no em passava, això de no poder parar de llegir. He tingut la sort, a més a més, de trobar les hores (un viatge amb tren) i l’espai (vagó de silenci) que m’han permès la immersió gairebé sense interrupcions en el món que crea Auður Ava Ólafsdóttir a Edèn (Club Editor). I de romandre-hi encara. Que això fan els grans llibres: que t’hi quedes i ells també; que se’t queden a dins.

No té grandiloqüències, aquesta novel·la, ni enigmes per resoldre ni girs sorprenents ni secrets de família ni escenes trepidants. La seva mateixa existència, i la petjada que deixa, ja ens mostren que per a tractar temes amb fondària no cal pompa. I el goig d’anar passant les pàgines, i d’assaborir-les, de riure, de vegades, també, de xalar i de no voler fer res més que no sigui llegir, continuar llegint aviam si creixen els plançons de bedolls, aviam com creixen, és una altra prova del poder de la literatura (que va molt, molt més enllà de les fórmules de manual per a mantenir l’atenció, que compta amb aquest intangible que no sempre es pot explicar però que emociona tant, quan hi topes).

El plantejament d’Edèn és senzill: una lingüista islandesa compra una casa i la repara i s’hi instal·la. Per viure lluny de Reykjavík. Per plantar-hi un bosc de bedolls. En aquella terra volcànica i sacsejada pel vent i la intempèrie, un petit bosc reparador. I deixa la universitat (per… coses); i continua corregint (la causticitat literària de la correctora: un altre punt molt a favor); i observa els canvis, i també els modela. S’ha especialitzat en llengües en risc d’extinció, i d’això parla la novel·la: de llengües, de cultures, de vides o paisatges en perill de desaparició. D’aquesta pèrdua col·lectiva que marca el nostre temps. I d’aquest amor, també. D’aquest amor particular per les paraules i pels mons que les paraules representen. Les singularitats que contenen. Matisos i mirades i universos dins d’un mot.

La novel·la sencera ho destil·la, això: que són les llengües i que són alhora les paraules que estimes perquè sí, perquè et recorden jo què sé, perquè te les deia qui sé jo, pel que sigui. La protagonista s’hi fixa sempre, en els mots, i li marquen rumbs i te’ls explica (quin treball esplèndid i fluid, per cert, la traducció, aquí: parlar d’Edèn és també, per força, parlar del torsimany Macià Riutort i de la revisió que hi ha sumat Núria Martínez-Vernis: gràcies fortes i tanco parèntesi). Per això sabem, per exemple, que, antigament, les dones del districte de Jiangyong, a la Xina meridional, “parlaven una llengua, el nü shū, que només entenien elles, incomprensible per als pares, marits i fills. Aquesta llengua s’escrivia en versos de set ideogrames que feien màximes, com ara: ‘Amb una germana al costat ningú no desespera’” (quantes coses no descriu, quantes històries no explica, l’existència i la forma del nü shū!). O que hi ha llocs a la Terra on no té sentit escriure “cau la nit”, perquè no cau mai, sinó que arriba amb una lentitud de dies (perquè també les expressions que no hi són ens parlen del món que ha creat una llengua). O que “en islandès tenim més de cent paraules per anomenar les borrasques, segons d’on bufa el vent i segons si és sec o humit, fred o tebi”.

Al petit poble d’aquesta història hi ha una botiga on la gent porta coses que ja no fa servir. Allà els llibres es col·loquen primer a la prestatgeria de vendes, a un preu assequible. Si no atreuen ningú, passen a la caixa de llibres que es regalen. Si allà tampoc no fan sort, tornen a ser, ai, pasta de paper. La protagonista hi va duent patracols de gramàtica, actes de congressos de lingüística, coses així i assumint que tindran un destí tirant a fosc. Però resulta que no i que, contra tot pronòstic, es venen:

“—La Gerður, la caixera del banc, ha comprat La genealogia de la llengua, i la Fríður, la del supermercat Kjörbúðin, el recull d’assajos La gramàtica no té per què ser avorrida. I just abans que tu entressis he venut a l’Elínborg K. La meva llengua. Una declaració d’amor“, li diu el peculiar botiguer, amb flegma característica.

És un capítol tendre i deixa pòsit. La dona que, a la secció de lactis del supermercat, s’acosta a la veïna lingüista i li diu que la seva paraula preferida és ljúfsár, ‘amarg i agradable’; l’home que s’afegeix a la conversa i postula slabb, ‘neu bruta mig fosa’: “La gent em diu paraules per saber la meva opinió, sovint són paraules que estimen d’una manera especial però que se senten poc.”

Paraules que estimen.

(Arran d’això he recordat que també hi ha un mot, a Cerdanya, per anomenar la neu bruta de fang i mig fosa, he volat a remenar el diccionari i sí: barloc! Ja trobaré la manera d’escriure’l en alguna banda.)

No sé si és perquè l’islandès també viu en aquest temps les seves amenaces (encara que tenen estat, són tot just tres-cents mil parlants), però hi he vist, en aquest llibre, un retrat de coses que, a la nostra manera, fem aquí: aquest amor de llengua expressat així, estimant paraules encara que se sentin poc, o perquè se senten poc, però estimant-les; aquestes ganes de tornar-les a pronunciar, de sentir-les pronunciar, de parlar-ne, de compartir-les. Cadascú té la seva, o les seves, i per motius diferents. Jo m’estimo àpit, trumfa, nyas.

I sí: igual com un roure centenari es pot salvar del foc perquè la gent decideix unir forces i embolicar-lo amb una manta ignífuga (quina imatge tan poderosa i bella!), l’edèn pot rebrotar en un camp de lava. Sigui d’arbres o de mots, si hi ha qui el planti, i malgrat l’adversitat, pot rebrotar.

En aquesta curiosa època que ens ha tocat de viure fa la impressió que la ignorància ha esdevingut una expressió artística i la desmemòria, una ciència. Ho dic pel senyor Mariano Rajoy, ex-president del govern espanyol i compareixent, ahir, davant la “comissió Catalunya” del parlament llur.

M punt Rajoy ha perfeccionat una tècnica que tal vegada hauria de figurar als manuals de ciència política contemporània: governar sense assabentar-se de res. O, encara millor: erigir el no saber, la ignorància més completa, en mètode de govern. Amb ell assistim certament a un fenomen curiós. Si haguéssem de fer cas de què diu tindríem un home que ocupà la presidència del govern espanyol durant set anys, que desplegà tot l’aparell de l’estat contra Catalunya, que activà les clavegueres policíaques i els recursos judicials, però que ara se’ns presenta amb la candidesa d’un infant. “Jo no en sabia res, de l’operació Catalunya” diu. Si ens el creguéssem, que no és el cas, hauríem d’imaginar-lo passejant melangiós i capficat pels jardins de la Moncloa mentre al seu voltant els ministeris, les secretaries d’estat i els directors generals maquinaven brutes, brutíssimes operacions d’estat. Seria un prodigi d’absència present.

De fet, a la compareixença d’ahir, Rajoy semblava que no es coneixia ni a ell mateix: era la personificació del pur no-res administratiu. Un espectre de si mateix que negava la seua substància. “Jo no vaig ordenar res…”. “Jo no vaig saber res…”. “Jo no vaig participar en res…”. Talment com si el seu govern s’autopilotàs.

I, és clar, si ens el creguéssem, resultaria que l’operació Catalunya –un desplegament minuciós de recursos estatals per a fabricar proves contra polítics independentistes, avui més que documentat– va aparèixer per generació espontània. Va ser un autèntic miracle administratiu. Un albat polític, una criatura que va nàixer, va créixer i va morir sense que ningú la batejàs. Sense pare ni mare. Sense director ni responsable. És colossal, la barra que hi posa.

És evident que aquesta estratègia del no saber és una comèdia que té un avantatge evident: la irresponsabilitat total. Si no saps res, no pots ser responsable de res. No cal ser molt llest per a entendre això. Però la pregunta immediatament posterior ha de ser a què es dedicava aleshores el president del govern espanyol, en plena crisi per la independència de Catalunya? Si el senyor Rajoy no sabia res d’allò que Espanya feia per evitar-la, aleshores a què es dedicava exactament aquells dies? Quines eren les seues ocupacions durant aquelles jornades tan i tan intenses? Feia mots encreuats mentre els seus subordinats organitzaven “operacions d’estat”? La imatge és tan ridícula com inquietant.

I encara és més inquietant comprovar que aquest estil de governar sembla que s’ha estès com una taca d’oli. La millor defensa és no saber, no recordar, no haver participat, l’art de la desmemòria institucional. Una pràctica que converteix la democràcia en una espècie de joc d’ombres xineses, en què les responsabilitats es dilueixen en un teatre d’aparences. I no cal anar a Espanya: ací tenim el senyor Mazón per a confirmar l’actualitat de la invenció rajoiana.

El cas Rajoy, doncs, més enllà de ser una broma o una demostració sideral de cinisme, és paradigmàtic d’una nova concepció de l’estat espanyol. Ara ens volen vendre que un estat és un organisme que funciona per generació espontània, on els esdeveniments succeeixen sense causa ni responsable, on les accions naixen òrfenes de paternitat política. Ara ens volen fer creure que hi ha un estat màgic on el president no és sinó un espectador privilegiat que observa, perplex, com els seus subordinats prenen decisions sense consultar-li-les. I això malgrat les víctimes ben reals, el rastre deixat pels seus crims i les conseqüències ben tangibles que va tenir la martingala il·legal que van organitzar. I, home, una cosa és que una sessió puga semblar fins i tot distreta –en termes diguem-ne cinematogràfics–, però per ací no hi hauríem de passar.

 

PS1. La Caixa diuen que ha tornat a Barcelona. Tot allò que havia d’explicar sobre aquest tema ho vaig deixar escrit el gener del 2024: “Que no tornen mai, ni la Caixa ni el Sabadell ni els altres”.

PS2. L’extrema dreta –no tan sols l’alemanya, sinó també totes les nostres– va saltar com una fera després de l’atemptat a Mannheim, on van morir dues persones. Van fer el seu habitual i espectacular desplegament de violència retòrica a les xarxes socials assenyalant els immigrants i barrejant naps amb cols, com fan sempre. Però ara es veu que l’autor de l’atemptat, finalment, era un dels seus: un ultradretà. I com han reaccionat a Alemanya o a Catalunya els qui cridaven tant el dia que va passar allò? Doncs esborrant piulades corrents i de pressa i fent veure que no havien dit res d’allò que van dir ni tenien res a dir sobre el fet que un dels seus assassine dues persones. Però, per sort, els periodistes hi som per a documentar-ho i explicar-ho als lectors, com ho fa Pol Baraza en aquest magnífic article.

PS3. Manolo Mata, que va ser síndic a les Corts dels socialistes valencians porta ara la denúncia que Acció Cultural del País Valencià ha fet contra el president Mazón per la gestió de la gota freda. En aquesta entrevista d’Esperança Camps parla de la complexitat de la instrucció, però també de la importància d’arribar a saber la veritat, i afirma que els fets que es van fent públics dia a dia assenyalen cada volta més clarament el president de la Generalitat.

PS4. A la cantonada entre la rambla de Catalunya i el carrer de Còrsega, a Barcelona, es destaca la floristeria Maria Ponsà Flors. Fa vint anys, Ponsà va plantar una buguenvíl·lia a l’escocell de la surera que té al davant de la botiga, i el cas és que ara la planta, que molta gent admira, perilla i 26.000 persones s’han reunit per salvar-la, en un gest que és una història periodística emocionant i bella, que ens reconforta, recordant-nos que la humanitat continua viva: “La lluita de més de 26.000 persones per salvar la buguenvíl·lia de la rambla de Catalunya, la millor cara de Barcelona”.

PS5. Els mitjans de comunicació vivim una època convulsa que ens amenaça l’existència. Són, de fet, moltes amenaces combinades que fan que cada dia rebem males notícies sobre tal o tal mitjà. A VilaWeb creiem en la fortalesa que ens donen els subscriptors i en la responsabilitat de ser veu de la comunitat que ens sustenta. Però necessitem que els qui encara no en sou us en feu. En aquesta pàgina us expliquem quins avantatges rebreu en canvi de la vostra aportació, però recordeu que la principal és que garantireu que els Països Catalans tinguen un diari nacional, rigorós, professional i potent.

A vegades passen coses tan excepcionals com que, en tan sols dos mesos, quatre teatres de Barcelona programin obres d’un mateix autor. En un país com el nostre, en què la cultura no és precisament una prioritat, això és una anomalia i, quan passa, cal celebrar-ho. Per això, avui entrevistem al dramaturg i director Josep Maria Miró (Prats de Lluçanès, 1977), que d’ençà del gener ha tingut a la cartellera Jo, travesti!, a la Villarroel, La majordoma, al Heartbreak Hotel –la segona part d’El tríptic de l’Epifania, que va començar el 2021 amb El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc–, El principi d’Arquimedes, que s’ha reestrenat després de tretze anys a l’Espai Texas, i Sicalíptiques, al Teatre Musical de Gràcia i que farà ronda per diferents teatres de la Xarxa de Teatres d’Ateneus de Catalunya. A més a més, aquests mesos també s’ha presentat El principi d’Arquimedes a Colòmbia –és la seva obra més traduïda i representada internacionalment–, Nerium Park a Madrid i El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc a Grècia.

El principi d’Arquimedes es pot veure a l’Espai Texas fins el 27 d’abril, i La majordoma s’ha reprogramat al Heartbreak Hotel del 2 al 27 de setembre. A més, estrenarà El monstre al festival Grec d’enguany, i el 2026, la tercera part d’El tríptic de l’Epifania, L’esguerrat.

—En poc més d’un mes s’han programat a Barcelona quatre obres vostres, una de les quals, El principi d’Arquimedes, també s’ha fet a Colòmbia, i una altra, Nerium Park, a Madrid. És l’any de Josep Maria Miró?
—No, això és una d’aquelles coses que cal explicar bé: de la mateixa manera que et coincideixen quatre estrenes en dos mesos, a vegades pots estar dos o tres anys sense estrenar al teu país. És fruit de la casualitat. El text de La majordoma, per exemple, vaig escriure’l el 2020. Va caure en diverses mans, però no s’ha estrenat fins ara. No ha estat fàcil d’aixecar, el projecte, ni tampoc va ser-ho en el seu moment El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc [a partir d’ara, abreujat com El cos]. La nostra professió és tan estranya i tan difícil, que de cop i volta et coincideixen coses.

—És una cosa excepcional, doncs?
—Estrenar i escriure teatre sempre és excepcional, perquè és una professió de resistència.

—No deixa de ser sorprenent que coincideixi en el mateix moment, entre el gener i ara. Podria ser que també fos fruit d’una manca de comunicació i que els mateixos teatres de la ciutat no estiguin pendents del que fan els uns i els altres?
—Jo, travesti! és una reposició. Es va estrenar al Grec del 2023, l’any passat va fer temporada al Brossa i ara la Villarroel l’ha recollit un altre cop i l’espai que ens va donar va ser aquest mes, i ha anat molt bé. A l’abril ens n’anirem a Montreal! Alhora, tornar a fer El principi d’Arquimedes, després de gairebé una dècada, és una cosa excepcional. Als autors, a vegades, ens demanen molta immediatesa. Justament avui parlava amb un bon amic, l’autor uruguaià Sergio Blanco, sobre com és de bonic que el teu país et torni a revisitar. Això és una cosa excepcional: si t’hi pares a pensar, en els últims anys, quants espectacles, quants textos catalans has vist a la cartellera que es tornin a revisitar? Hem vist Desig, de Benet i Jornet, que va ser a la sala gran del TNC, però va caldre que passessin trenta anys i que l’autor ja no hi fos. Es va tornar a fer un segon muntatge d’El mètode Grönholm [de Jordi Galceran] amb direcció de Sergi Belbel, però van haver de passar uns disset anys. En canvi, hi ha espectacles de Yasmina Reza, d’irlandesos, com la Dansa d’agost [de Brian Friel], La reina de la bellesa de Leenane [de Martin McDonagh] o 4d òptic de l’argentí Javier Daulte que hem vist un munt de vegades. Hem revisitat més texts contemporanis d’altres països que no de casa. Per això, que tornem a fer un text que té quinze anys de vida, com El principi d’Arquimedes, em sembla una notícia important, perquè vol dir que els autors tenim capacitat de convertir-nos en repertori. Al mateix temps, per mi era important no tornar-lo a fer jo, perquè ja el vaig dirigir i em semblava més interessant que el trànsit també expliqués alguna cosa d’un relleu generacional. Tornar a fer un text et posa en un lloc molt fràgil, perquè et fa qüestionar quina és la resistència del text amb el temps.

—En aquest cas, ha estat Leo Granados qui ha dirigit El principi d’Arquimedes. Va ser ell, qui va proposar-ho?
—Amb en Leo ens coneixem de fa uns quants anys. Vaig conèixer-lo quan ell en tenia divuit, en una classe magistral a Vic, i després vam coincidir en un curs que vaig fer a la Sala Beckett. D’ençà d’aleshores, sempre hem tingut vincle. Ell sempre m’ha anat llegint, cosa que és poc habitual, perquè a vegades els directors i els actors d’aquí llegeixen més texts de fora que no pas el que es cuina a casa. Un dia em va dir: “M’encantaria dirigir un text teu.” Això em va emocionar. Llavors, quan el Texas va proposar-me de recuperar El principi d’Arquimedes, vaig preguntar a en Leo si li agradaria dirigir-lo, i aquí ens tens.

—Dieu que, en general, els directors i actors llegeixen poc el que es fa aquí…
—A vegades faig broma amb altres autors. Els dic: “Els directors d’aquest país us truquen?” I diuen: “No”. A alguns sí, però molt pocs. En canvi, trobem molts directors que estan molt al cas de què s’estrena al món i dels èxits que hi ha. Jo tinc un parell de directors o tres que sí que em pregunten què escric, però no és habitual, és una anomalia. La cosa normal seria que sabéssim què es cou a casa, preguntar als autors si treballen en texts nous, saber quins texts es premien… És a dir, que estiguéssim connectats.

—I per què creieu que no s’hi està prou?
—És generalitzat, i té a veure amb una cosa que jo pensava que ja teníem superada: la valoració de la nostra dramatúrgia. Està ben considerada, però, en canvi, encara ens costa de trobar aquestes afinitats amb els directors. N’hi ha, però les dinàmiques encara no estan naturalitzades.

—Per tant, quin és el procés que seguiu des que acabeu d’escriure un text fins que s’interpreta? L’heu de moure gaire?
—En el cas d’El cos, igual que en el de La majordoma, venia premiat amb un premi important com el Born. El vaig enviar a diversos teatres que em semblava que podien ser possibles interlocutors –per exemple, sento que estic més vinculat a un teatre públic o a un teatre més petit, vull dir, que els meus interlocutors no són tants. Alhora, hi va haver una cosa crucial, que va ser que en Pere Arquillué se’l va llegir i va dir: “Ho vull fer.” Això va facilitar-ho tot, però va tenir diversos nos. Igual que amb La majordoma, que a tothom li agrada molt, però del 2020 al 2025 han passat cinc anys abans no s’ha estrenat. Espero que amb el tercer [L’esguerrat] sigui més fàcil.

—És curiós, perquè amb la bona rebuda que va tenir i els premis que va guanyar El cos, sembla que hauria de ser fàcil de voler representar aquests textos als teatres.
—En aquesta professió sempre es comença de zero. Cada cop que faig un espectacle amb el públic, m’encanta, perquè em posa en un lloc en què tot allò que he fet abans no importa. Això sempre em sembla fascinant. Ara bé: començar de zero dins del sector no m’ho sembla. És a dir, que tingui les mateixes dificultats que quan vaig sortir de l’Institut del Teatre, en què em pensava que fer un text m’ajudaria a ser més llegit i veure que això és molt difícil, no és bo. Artísticament, sí, perquè en cada espectacle et tires a la piscina, però dins la professió, quan ja tens un cert recorregut, esperes si més no que et tractin amb una certa professionalitat: que es reuneixin amb mi, que em llegeixin i tenir-ne un retorn. Mira, fa pocs dies vaig tenir una reunió amb un director artístic d’un teatre públic de Madrid que ha rebut uns quants projectes meus, però no m’han contestat mai. És tan fàcil com dir que no i explicar-me el perquè! Tenir la sensació que us heu llegit el material que us he passat. Em deia: “Et tenim molt ben considerat.” Doncs jo no m’hi sento, és una mica de ghosting professional. Si no et llegeixen, com et programaran? Quin serà el criteri? La meva carta de presentació és allò que escric. És un sector complicat, però cadascú ha de fer la seva feina.

—Comenteu que us sentiu més a prop dels teatres públics. Així i tot, darrerament estreneu en teatres privats. És més difícil que us programin als públics?
—No, no m’agradaria entrar en aquesta dinàmica, perquè depèn de la sensibilitat, dels criteris… Depèn de moltes coses. Ara comentava tot això, però, per exemple, quan vaig saber que s’obria el Heartbreak Hotel, vaig passar el text de La majordoma que tenia aparcat d’ençà del 2020 a l’Àlex Rigola [director del Heartbreak Hotel], perquè vaig pensar que la sala li aniria molt bé, al text. L’Àlex ha creat una sala amb un format molt particular i, amb el poc temps que fa que està oberta, hi ha la sensació que ofereix una determinada qualitat en relació amb la interpretació, a la proximitat, als materials escollits… I això també genera un públic molt concret. La programació és molt clara, s’entén –hi ha llocs en què és molt difícil d’entendre-la. La missió dels teatres, sobretot els públics, és tenir una filosofia i unes coordenades molt clares sobre què ha de fer i de quina manera s’ha de relacionar amb el patrimoni, amb la tradició, amb els directors, amb la nova creació… L’Àlex ha creat una línia molt concreta, igual que el Texas o igual que la Flyhard. Es tracta de dir quina mena de teatre fas i amb quin de públic i nova creació dialogues. En el teatre públic i privat et trobes de tot, per això no m’agradaria generalitzar.

—Amb El cos us vau estrenar en els monòlegs. Fins llavors, què us en privava?
—El cos arriba en un moment molt concret que és d’estar completament sol durant el confinament, però no tenia especial fascinació per escriure monòlegs. Tinc la sensació que un monòleg és la cosa més complicada, perquè penso que has de tenir l’instrument una mica afinat i saber per què el vols escriure. És que em sembla una cosa molt concreta! És un material que no és gens fàcil. Quan vaig fer El cos, de cop vaig tenir clar que allò havia de ser un monòleg i com havia de ser. Quan va arribar, vaig pensar que em venia de gust que fos un tríptic: un primer que fos sense gènere, un per actriu i un per actor, i els tres pensats per a grans intèrprets. Aquest tríptic [titulat El tríptic de l’Epifania] el volia lliurar a tres grans intèrprets, a la meva llengua i al teatre del meu país. Jo escric molt pensant en el meu país, i El cos –que encara aquesta setmana s’ha fet a Atenes– és el text més local que he escrit. Per això em sorprèn que es faci a Grècia. També es farà al Brasil l’any que ve i hi ha una possible producció a Mèxic. És molt local i, en canvi, dialoga amb llocs molt diferents, però jo no he escrit mai pensant que el meu text es faci a fora.

—Sobre això, El principi d’Arquimedes va ser la vostra primera obra més internacional: s’ha traduït a desenes de llengües i s’ha interpretat a tot el món. En algun moment us ha fet por que tota la vostra carrera es reduís a aquesta obra?
—Ara acabem de publicar amb Punta de Vista dos volums de quinze obres traduïdes al castellà. En el pròleg –que també em van fer escriure a mi–, parlo d’això que dius. Quan vaig escriure Gang bang (obert fins a l’hora de l’àngelus), vaig ser “el polèmic autor de Gang bang“, i pensava que sempre més ho seria. Llavors, quan vaig estrenar El principi d’Arquimedes, “el polèmic autor de Gang bang” va desaparèixer, i vaig convertir-me en “l’autor d’El principi d’Arquimedes“. Per això, després va venir Nerium Park, La travessia, Temps salvatge, El cos… Sempre he intentat moure la meva escriptura. Per exemple: després de la gran producció que va ser Temps salvatge, el següent que escric és El cos, d’un sol actor. I, quan acabi El tríptic de l’Epifania, segurament no escriuré cap més monòleg. Vull dir que sempre intento canviar. Fins i tot després d’El cos hi ha uns certs canvis estilístics importants: més essencialistes, més trencadors amb la realitat, etc. Quan vaig fer Temps salvatge, algú em va dir: “Després de fer una sala gran al TNC, què et queda?” Vaig dir-li: “Em queda tot.” Perquè em queda continuar dialogant amb els teatres del meu país, em queda continuar creixent… Un munt de coses! Per a mi, una sala gran no és una meta, no ho ha estat mai. El meu objectiu és escriure teatre.

—Una cosa que sí que manteniu és la capacitat de proposar debats que la societat encara no ha fet seus, i forjar en l’obscuritat dels individus.
—No hi acabo d’estar d’acord. Sí, parlem d’obscuritat, però el meu teatre és profundament lluminós. Pot semblar que hi hagi temàtiques obscures, però sempre és una foscor que busca la llum. La majoria d’aquestes obres reclamen trobar uns mecanismes ètics per tal de viure individualment i col·lectivament. Per exemple, la mort del jove de disset anys a El cos porta a un espai de revisió i reflexió dins aquella comunitat. Serà millor, aquella comunitat? No ho sé, però en tot cas la mort d’un jove activa aquesta possibilitat de regeneració. El teatre és política o no és. La cultura és política o no és. No hi ha res més ideològic, que no vol dir dogmàtic, que fer cultura. Per això, quan escric teatre, no acostumo a donar respostes, però sí que incito al debat. No hi ha res que em generi més satisfacció que el debat després d’una funció. Si jo tingués les respostes, potser no faria teatre.

—Aquests clarobscurs es fan molt més evidents a Jo, travesti! o Sicalíptiques.
—Sí, són obres molt lluminoses, però també hi ha obscuritat a dins. L’art i el món del transformisme ha estat invisibilitzat, les violències hi han estat, han passat moltes coses, en aquest sentit. Jo, travesti! és una carta d’amor al meu amic Roberto G. Alonso i una manera de dignificar materials que semblen de segona i que la cultura expulsa. Jo, travesti! dialoga amb Camila Sosa, amb Víctor Català, amb Sergio Blanco, amb la Rambla de les Floristes de Sagarra… Situem el món del transformisme com un llegat, i amb Sicalíptiques passa una mica igual: el llegat que tenim dels cuplets és enorme, i moltes vegades se n’ha explicat només la part frívola. Teníem clar que l’obra havia de reivindicar el cuplet i el Paral·lel com la porta d’entrada de la modernitat a Barcelona i a Catalunya. Amb la construcció del Paral·lel parlem, per primer cop, de la cultura de masses, de feminisme, d’ideologia… Hi havia cuplets claríssimament polítics!

Contra la Copa Amèrica i els polítics de torn: Glòria Ribera revifa el cuplet

—Una altra cosa que es repeteix en les vostres obres és la violència: cossos mutilats, agredits, canviants… Què us n’interessa, de la violència? I del cos?
—És que la vida és violenta. Néixer és un acte violent, i morir també. La violència ha estat molt present en la meva obra, però el desig també. Violència i desig ens mobilitzen, ens immobilitzen, ens fan mal i poden tenir unes conseqüències enormes sobre nosaltres mateixos i sobre els altres. Per exemple, El cos parla del cos que voldries tenir, el mutilat, el cos agredit… Però també parla del cos en un actor, que no és mai matèria sinó una convenció escènica. Ha de ser un cos que canviï. Xavier Albertí un cop em va dir: “Què passarà el dia que et demanin de fer El cos amb cinc actors?”, i li vaig respondre: “Doncs que no els en donaré els drets.” És una obra en què un actor o una actriu ha de passar per tota aquesta experiència, i si ho fan amb cinc actors és una convenció conservadora per a aquesta obra, perquè és dir: “personatge i actor és igual a realitat”. Jo proposo que el cos de l’actor sigui un únic canal perquè hi entri un noi de disset anys, una dona de cinquanta, un vell de setanta… En el cas de La majordoma, per exemple, és un personatge en present en dues franges d’edat diferents, amb trenta anys pel mig. Per tant, també demana que l’actriu no sigui un sinònim de realitat, perquè no ho pot ser. Hi ha una cosa que m’agrada molt: proposar algunes coses que no es veuen al muntatge i que l’espectador ha de configurar al seu cervell. Normalment, amb la violència i amb el desig, l’espectador sempre anirà més lluny que jo.

—Alguna vegada heu dirigit les vostres obres, però no sempre. Es fa molt evident en El tríptic de l’Epifania: El cos va dirigir-lo Xavier Albertí; La majordoma, vós; i L’esguerrat és previst que el dirigeixi algú altre. De què depèn?
—Xavier Albertí és un còmplice meravellós. I hi ha un tòpic que m’agradaria trencar que és la dificultat d’entesa entre el director i l’autor. En Xavier és una persona molt estimulant, perquè té un nivell intel·lectual molt brillant i és capaç de portar-te a llocs que jo sol no hi arribaria. Amb en Leo, per exemple, m’ha passat igual. Si jo hagués tornat a dirigir El principi d’Arquimedes hauria estat més conservador. I, en canvi, ell va ser el primer que em va dir: “Hem de reescriure l’escena final.” Això és meravellós. Pel que fa a La majordoma, jo tenia ganes d’afrontar-m’hi… Era la meva primera direcció d’un monòleg, en tenia ganes, perquè jo no em dirigeixo sempre, i cada vegada menys. Però amb La majordoma em venia de gust, i ha estat meravellós.

—Qui dirigirà i protagonitzarà L’esguerrat? Ja ho teniu decidit?
—Té algun pretendent. Ja ho veurem, no sé què passarà, però en tot cas em semblava bonic que fossin tres viatges diferents, tres actors diferents i tres directors diferents.

El president francès, Emmanuel Macron, ha considerat Rússia una “amenaça” per a Europa en un discurs televisat adreçat a la nació la vigília de la cimera dels caps dels vint-i-set a Brussel·les per abordar el canvi d’escena a la guerra d’Ucraïna. L’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca ha suposat un terrabastall en les relacions internacionals, també en aquest conflicte, i el president de l’estat francès ha aprofitat el discurs per reiterar que la pau que busca l’administració nord-americana “no pot ser a qualsevol preu”. Un missatge de suport explícit al president ucraïnès, Volodímir Zelenski, després de l’esbroncada que Trump li va fer davant dels mitjans de comunicació que va trencar tots els estàndards del protocol internacional.

“La pau no pot ser la capitulació d’Ucraïna, no pot ser el seu col·lapse o un alto el foc que seria massa fràgil”, ha assegurat Macron, tot fent referència a l’incompliment rus dels Acords de Minsk. “Avui, ja no podem creure la paraula de Rússia”, ha insistit. “Ucraïna té dret a la pau i a la seguretat per ella mateixa i aquest és el nostre interès i aquest és l’interès de la seguretat del continent europeu”, ha afegit.

El nou panorama internacional, que aborda demà la reunió extraordinària de la UE, posa sobre la taula el debat sobre si Europa ha d’incrementar la despesa en defensa per no dependre d’aliats externs, després d’haver criticat Trump que, per exemple, organismes com l’OTAN reben molts més fons dels EUA que de cap altre soci.

En aquest context, i amb el benentès que, a parer de Macron, ningú pot dir amb certesa si Vladímir Putin aturarà a Ucraïna l’afany expansionista, el president de la república francesa s’ha mostrat partidari d’augmentar la despesa en defensa, per bé que ha volgut deixar clar que aquest increment pressupostari no suposarà una pujada d’impostos. Arran de la petició del guanyador de les eleccions a Alemanya, Friedrich Merz, s’ha mostrat disposat a negociar la possibilitat que l’arsenal nuclear francès, única potència dels vint-i-set que disposa d’aquest armament, pugui ser utilitzat com a eina de dissuasió per Europa. Això sí, ha subratllat que la sobirania sobre l’arsenal serà sempre francesa.

Menja't la sardina! - Lloc: Pati del C.C.Calisay

a càrrec del Seràfics - Lloc: Pati del C.C.Calisay

La Generalitat Valenciana ja ha enviat a la jutgessa de Catarroja, que investiga els fets del 29 d’octubre, l’informe que va sol·licitar sobre els recessos en la reunió del CECOPI ordenats per la consellera de Justícia i Interior d’aleshores, Salomé Pradas. En aquest informe, la Generalitat reconeix que va haver-hi un moment en què es va produir “un període de treball exclusivament presencial”, però nega que hi hagués cap recés ni talls en la connexió telemàtica amb els membres del CECOPI.

En concret, va ser una pausa d’una hora en un dels moments clau, quan el telèfon d’emergències 112 rebia 1.439 trucades per la crescuda de rius i barrancs. L’informe ha estat redactat pel director general d’Emergències i Extinció d’Incendis, Alberto Martín Moratilla, que assegura que “en aquest període es valoraren pels tècnics presents en el CECOPI les possibilitats de comunicació a través dels mitjans massius a la població.”

En l’informe, Martín Moratilla reconeix que també es va valorar la possibilitat d’enviar un missatge Es-Alert en relació amb el risc que es trenqués la presa de Forata, que es preveia en un termini de tres hores. Finalment, explica que l’alerta s’envià quan reben la trucada del secretari d’Estat de Medi Ambient, Hugo Morán, sobre el perill imminent de la presa.

La consellera d’Interior, Núria Parlon, ha anunciat unes quantes mesures per a augmentar la seguretat a l’autopista AP-7, arran de l’augment de la sinistralitat en aquesta via en les darreres hores.

Amplien la denúncia per la inseguretat de la AP-7 després dels recents episodis d’accidents i talls

Concretament, ha dit que s’implementaria la velocitat variable en un tram d’uns 150 quilòmetres entre Maçanet de la Selva i el Vendrell. També ha anunciat que es farien obres de millora en carrils complementaris i d’incorporació, s’hi instal·larien sis nous radars i s’hi farien més controls. A més, s’ha mostrat partidària que hi hagués més presència dels mossos en els controls a les carreteres.

En la mateixa línia, ha anunciat que hi hauria “campanyes segmentades per diferents col·lectius i nous cicles formatius per a conductors professionals”.

Finalment, ha explicat que s’introduiria un nou sistema predictiu d’accidents basat en tecnologia d’intel·ligència artificial. “Volem anticipar-nos als accidents que hi pugui haver”, ha manifestat del Vendrell estant, on ha participat en la junta de seguretat local.

L’ex-ministre de l’Interior espanyol Jorge Fernández Díaz ha comparegut en la comissió d’investigació del congrés espanyol sobre l’operació Catalunya, la guerra bruta del seu executiu contra l’independentisme. Fernández Díaz ha negat “rotundament” que hi hagués cap estratègia dissenyada, amb actes il·legals, per a posar fi al procés i ha assegurat que no tenia “cap dubte” que era “un invent” arran d’una declaració davant un tribunal de l’ex-comissari de la policia espanyola José Manuel Villarejo.

A més, ha negat que ell ordenés espiar cap adversari polític, ni independentistes catalans ni de Podem. “Li puc assegurar que durant el meu mandat al ministeri jo no vaig sentir mai parlar d’operació Catalunya, mai”, ha defensat.  I sobre l’espionatge, ha dit: “En cas que fos veritat, jo aquesta ordre no la vaig donar. Quin interès polític podria tenir?”, s’ha demanat, i ha afegit que si cap policia havia fet cap pràctica il·legal, que responguessin ells.

La dirigent de Podem Ione Belarra ha dit que Fernández Díaz havia mentit dues vegades, en la policia patriòtica i el cas Kitchen. Va negar que tenia relació amb l’ex-comissari de la policia espanyola José Manuel Villarejo, i posteriorment van sortir uns àudios a El País en què es revelava que s’havien reunit durant més d’una hora amb Villarejo i el cap de tota la trama, Eugenio Pino. I que organitzaven una estratègia sobre quan presentar una denúncia contra la família Pujol i davant de quin jutge.

[VÍDEO] Jorge Fernández Díaz: “M. Rajoy suposo que és Mariano Rajoy”

Fernández Díaz ha dit que havia saludat Villarejo un parell de vegades en actes institucions i que els àudios filtrats de les converses amb Villarejo per a presentar denúncies contra la família Pujol amb connivència de l’Audiència espanyol estaven “manipulats”. “No cal arribar a la intel·ligència artificial per saber les meravelles que es poden fer amb uns àudios”, ha dit.

Fernández Díaz ha volgut explicar els àudios en què conversava amb el director de l’Oficina Antifrau d’aleshores, Daniel de Alfonso, i en què ell deia: “La fiscalia t’ho afina”. Segons que ha dit, no és veritat que ell i De Alfonso conspiressin “per destruir el sistema sanitari català”, com es va dir aleshores, i que no deia “t’ho afina” sinó “en fi”. “Els convido que demanin a la comissaria general de policia científica el dictamen que va fer per a acreditar que aquelles cintes estaven manipulades”, ha dit, i ha defensat que no conspirava pas “per destruir el sistema sanitari català” sinó que parlava “d’un cas de corrupció” per una denúncia de la CUP sobre corrupció al sistema sanitari català.

El document, que es considera l’inici de l’operació Catalunya, recull com Fernández Díaz diu que negarà fins i tot sota tortura que la reunió hagi existit. Segons el ministre, “potser aquest àudio era d’una altra reunió”, i defensa “la transcripció judicial diu que no hi ha proves” de la comissió de cap delicte.

Podeu recuperar tot seguit la compareixença a la comissió d’investigació:

El Tribunal Superior de Justícia (TSJ) del País Valencià ha refusat de suspendre cautelarment l’execució de l’acord del consell d’administració de l’Autoritat Portuària de València (APV) que aprovava el projecte d’ampliació nord del port de València. D’aquesta manera, ha desestimat la petició presentada el 27 de gener per Acció Ecologista-Agró. Fa un any, ja va fer igual amb la de l’entitat Per l’Horta.

Sense entrar en el fons de la qüestió, argumenta que la petició es basa exclusivament en un dictamen pericial que ha estat discutit per l’administració demandada i que el tribunal haurà de valorar una vegada s’hagin fet els aclariments ja plantejats i contrastant-lo amb la resta de proves.

Els magistrats remarquen la “complexitat indubtable” del cas, exemplificada pel cost de l’obra, amb un pressupost base superior als 660 milions d’euros. A més, afirmen que la valoració del dictamen pericial s’haurà de fer més endavant, però que en relació amb la conveniència de la suspensió cautelar, o no, aquest informe aporta poc o gens a la sala perquè tracta qüestions de fons.

Finalment, destaquen les conseqüències econòmiques que tindria una suspensió cautelar del projecte, a partir d’un informe tècnic signat pel cap de domini públic de l’autoritat portuària.

El consell d’administració de l’Autoritat Portuària de València (APV) va aprovar el plec que recull les condicions jurídiques i econòmiques per a licitar les obres de l’ampliació nord del port de València el 22 de desembre de 2023. El govern espanyol destinarà 656,7 milions d’euros (xifra sense IVA) a una operació total público-privada de més de 1.600 milions d’euros. Construiran una terminal de 5 milions de TEU de capacitat, que amplien els 7,5 milions de TEU que ja té el port de València ara mateix.

La fiscalia ha demanat al jutjat de Barcelona que investiga l’espionatge amb Pegasus contra l’ex-eurodiputat d’ERC Jordi Solé que insti el govern espanyol a autoritzar la declaració com a imputada de l’ex-directora del CNI Paz Esteban. Concretament, ha demanat que li permetin de revelar informació reservada dels serveis secrets.

Avenç decisiu en el Catalangate: encausats tres directius de NSO en el cas Van den Eynde

El jutjat d’instrucció 24 de Barcelona va citar-la com a investigada per a aclarir el paper dels serveis secrets en l’espionatge del Catalangate. Esteban, investigada en tres causes judicials diferents pels atacs contra mòbils d’ERC amb Pegasus, ja va declarar com imputada davant el jutge que indaga l’ex-president català Pere Aragonès. En aquella compareixença, va evitar donar informació sobre l’assumpte escudant-se en què la llei de secrets oficials li impedeix de fer-ho.

Ara, en l’informe, el fiscal de delictes informàtics, Roberto Valverde, sol·licita a la magistrada que expedeixi un nou suplicatori al consell de ministres espanyols per a “habilitar” la declaració d’Esteban com a investigada. A més, argumenta que l’Audiència de Barcelona ha defensat “taxativament” la necessitat d’imputar-la pel Catalangate.

Segons que diu el fiscal, la declaració d’Esteban ha de ser autoritzada expressament pel consell de ministres, perquè no solament és reservada la informació que el CNI classifica com a secreta, sinó també aquelles dades que poden conduir “indirectament” a saber les seves activitats, organització, estructura interna, mitjans i procediments, personal, instal·lacions, bases i centres de dades.

La jutgessa instructora ja va demanar la desclassificació de la informació relativa a l’ús de Pegasus en el mòbil de Solé, així com en el telèfon d’Andreu Van Den Eynde, advocat del dirigent d’ERC Oriol Junqueras. El govern va respondre que no li constava que fossin espiats pel CNI.

En opinió del fiscal, la desclassificació que va demanar la magistrada no cobreix de cap manera la declaració d’Esteban, que continua obligada pel secret que afecta les activitats del CNI, i per això creu necessari dirigir un nou suplicatori al govern per a permetre que l’ex-directora sigui interrogada “sense incórrer en l’incompliment de l’obligació imposada per la llei”.

A més de la causa oberta per l’espionatge a Aragonès, en la qual ja va declarar com investigada, l’Audiència de Barcelona ha ordenat imputar a Esteban en altres dos procediments oberts per l’espionatge amb Pegasus: el de Solé i el dels diputats republicans Josep Maria Jové i Diana Riba.

L’ex-ministre d’Interior espanyol Jorge Fernández Díaz, que compareix avui en la comissió d’investigació de l’operació Catalunya del congrés espanyol, ha assenyalat que l’ex-president Mariano Rajoy era la persona que hi havia darrere de “M. Rajoy“, el nom que apareix en la comptabilitat B del Partit Popular (PP) dels papers de Luis Bárcenas. Fernández Díaz és la primera personalitat del PP que ho reconeix.

“M.Rajoy suposo que és Mariano Rajoy”, ha dit Fernández Díaz en resposta a una pregunta a la secretària general de Podem, Ione Belarra. Belarra, aprofitant que Fernández Díaz ha publicat recentment un llibre sobre aparicions marianes –anomenat El tiempo de María–, li ha demanat si podia “aclarir l’aparició mariana de M. Rajoy que apareix als papers de Bárcenas”. Rajoy ha evitat de parlar-ne en la seva compareixença, que s’ha fet abans de la de Fernández.

Rajoy ho nega tot | Crònica de les evasives de l’ex-president del govern espanyol 

“Si em pregunta qui és M. Rajoy, no cal ser doctor en ciències polítiques”, li ha respost Fernández Díaz. Belarra s’ha mostrat sorpresa per la resposta: “Això penso jo, però ningú no ho reconeix. Me n’alegro que ho reconegui algú del PP”. Fernández Díaz ha insistit: “Si la pregunta simplement és si crec que M. Rajoy es refereix a Mariano Rajoy, raonablement, penso això”.

El nom de M. Rajoy apareix en els anomenats papers de Bárcenas, una sèrie de documents manuscrits per l’ex-tresorer del PP, Luis Bárcenas, en els quals es detallen pagaments en negre a dirigents del partit provinents d’una caixa B finançada per donacions d’empreses.

Segons aquests documents, M. Rajoy hauria rebut uns quants pagaments en sobres durant els anys en què Mariano Rajoy era ministre i posteriorment dirigents del PP. Tot i això, l’ex-president espanyol sempre ha negat qualsevol vinculació amb aquests fets i mai s’ha pogut provar jurídicament que fos ell qui apareixia en els papers.

Mariano Rajoy no sabia res de l’operació Catalunya. No té res a veure amb la creació de proves falses per a desacreditar els dirigents independentistes. No va ordenar que el seu ministre d’Interior i mà dreta durant gran part de la seva carrera política, Jorge Fernández Díaz, maquinés per filtrar informes falsos a mitjans de comunicació, ni tan sols ho sabia. No va facilitar que el seu cap de gabinet, Jorge Moragas, convertís la xicota de Jordi Pujol Ferrussola en una confident per mirar de treure draps bruts sobre la família Pujol. I no va amenaçar els dirigents de la Banca Privada d’Andorra (BPA) ni el govern andorrà perquè li donessin informació bancària sobre polítics independentistes, ni va fer caure el banc perquè no ho van fer. Aquest és el relat que ha volgut vendre en la seva compareixença a la comissió d’investigació de l’operació Catalunya, que es fa al congrés espanyol.

Rajoy era un dels noms destacats de la llista de compareixents, però no hi ha hagut cap sorpresa i no s’ha mogut del guió que segueix de fa anys, negant-ho tot. Darrerament, no és habitual poder escoltar en públic qui va ser president del govern espanyol entre el 2011 i el 2018, tot i que fa poques setmanes va presentar el seu llibre en un espai amable com El Hormiguero. Sabedor que l’audiència d’avui no seria tan amable, hi ha arribat acompanyat d’una quinzena de diputats del PP que l’aplaudien amb cops a la taula i escridassaven els altres diputats quan el collaven, i ha exhibit el seu to característic, un equilibrisme entre les evasives i la retranca gallega marca de la casa. Malgrat la pressió, Rajoy ha sostingut la tesi de la ignorància i la negació dels fets, i no ha tingut problemes per a sortir a l’atac contra els diputats que més l’irritaven, com Gabriel Rufián, a qui ha titllat d’irresponsable per, suposadament, haver empès Puigdemont a proclamar la independència amb l’històric piulet de “les 155 monedes de plata”. O el socialista Manuel Arribas, que l’ha tret de polleguera fins al punt que Rajoy li ha contestat que era “un maleducat, ofensiu i mentider”. “Representa que jo he de saber què feien 100.000 policies, i l’actual president del govern no sabia què feia el seu ministre de Transports, que a més era el segon del Partit Socialista. Expliqui això i deixi d’insultar-me”, li ha dit.

“No tinc cap coneixement de l’existència d’una denominada operació Catalunya.” “No tinc coneixement de cap trama parapolicíaca ni de les presumptes irregularitats que s’investiguen.” “No em va arribar cap nota informativa de Fernández-Díaz sobre la iniciativa de posar en marxa una activitat delictiva.” “No recordo que Fernández Díaz em digués que es reuniria amb el senyor Pujol.” “Aquesta senyora que ha citat [Victòria Álvarez] no sé ni qui és.” “Mai he conegut l’informe PISA [acrònim de Pablo Iglesias Societat Anònima, sobre un suposat finançament irregular de Podem], que no és ni un informe oficial ni va signat per ningú.” “No puc convertir-me en un comentarista d’allò que fan o no fan els altres, encara menys, d’esdeveniments que no em consten.” Rajoy ho ha negat tot, i ha explicitat que ell duia preparats uns temes –per què es va reunir amb el cap de govern andorrà Toni Martí i què n’opina de la comissió rogatòria que va demanar la jutgessa andorrana que l’ha encausat–, i ha demanat que li preguntessin sobre això. Fins i tot, s’ha permès treure el seu darrer llibre per a recordar alguns episodis del seu mandat, com ara una reunió amb Puigdemont per a reclamar-li la convocatòria d’un referèndum d’independència. Segons Rajoy, ell ja li va dir que no hi havia cap possibilitat que autoritzés un referèndum, i Puigdemont li hauria contestat que ja ho sabia, perquè a més no tindria poder per a fer-ho.

Rajoy ha donat el tomb al concepte “operació Catalunya” i ha dit que, en tot cas, l’operació que hi va haver va ser el procés d’independència: “No hi ha hagut cap operació Catalunya, més enllà del fet que uns dirigents polítics que van acabar condemnats, que van fer moltes coses. Aquesta és l’operació Catalunya, és l’intent de liquidar una nació amb cinc segles d’història.” En un mateix sentit, ha dit que el seu paper davant de l’Operació Catalunya va ser desarticular-la políticament amb l’aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola, i ha venut que ell va intentar evitar-ne l’aplicació fins al final, però que no li va quedar cap més opció: “Vaig fer tots els intents perquè no es declarés la independència, perquè si la declarava havia de posar en marxa l’article 155 de la constitució espanyola. Si no ho hagués fet, hauria estat un irresponsable.”

Rajoy ha jugat a fer-se l’orni, i ha recordat les múltiples investigacions judicials que havien afectat el PP per a desacreditar l’existència de la policia patriòtica. “Si és una policia del PP, que malament la fem anar”, ha dit. També ha dit que, d’investigacions judicials per corrupció a Catalunya, n’hi havia hagut sempre, i que no es podien atribuir a la mà del PP des del govern espanyol.

Què feia Rajoy a Andorra?

Mariano Rajoy i els seus ministres Cristobal Montoro i Jorge Fernández Díaz estan encausats a Andorra per un delicte contra la sobirania nacional, arran de les pressions als responsables de la BPA per a aconseguir els suposats comptes bancaris d’Artur Mas, Oriol Junqueras i la família Pujol, amb l’amenaça del tancament del banc andorrà i de la seva filial espanyola, Banco Madrid, cosa que finalment es va produir. Aquest estiu, l’Audiència de Madrid va negar l’ajut judicial que li va demanar la justícia andorrana en forma de comissió rogatòria, amb l’argument que no concretava una exposició dels fets i ni oferia una descripció individualitzada dels fets atribuïts a cada querellat. I ha estat aquesta resposta judicial espanyola la que ha fet servir Rajoy per, un cop més, fer veure que allò no era cosa seva. “Aquella querella ha estat liquidada”, ha dit.

Rajoy ha posat en qüestió la legitimitat de la querella pel fet que s’hagués presentat el 2019, quatre anys després dels fets, i que l’hagués presentada l’Institut de Drets Humans d’Andorra, que ha relacionat amb l’independentisme català. I també ha negat qualsevol amenaça, i ha justificat la relació estreta del seu govern amb l’andorrà no pas per a extorquir-los, sinó amb la voluntat d’ajudar-los a treure’s la llufa de ser un paradís fiscal.

“L’objectiu del meu viatge a Andorra va ser signar un conveni per a evitar la doble imposició i lluitar contra el frau fiscal”, ha dit sobre la visita que hi va fer el 2015, la primera de la història d’un president del govern espanyol. “L’origen va ser un sopar a Madrid amb el cap de govern d’Andorra, perquè Andorra tenia interès que es deixés de dir que era un paradís fiscal. Vam signar acords similars amb altres estats”, s’ha justificat. Ja llavors, el viatge va despertar moltes suspicàcies sobre la possible relació amb el cas Pujol, i l’esfondrament posterior de la BPA no li juga a favor. Tot i això, també ha negat haver tingut cap relació amb el lliurament d’informació bancària falsa a les autoritats dels EUA, que van intervenir la BPA i en van provocar el col·lapse. “En aquella època, jo ni sabia què era el FinCEN”, ha dit sobre l’organisme nord-americà, i ha negat que fos possible que “per un paper que els pugui enviar un policia espanyol li donin tota la credibilitat”.

Final agre i una hora més tard del que era previst

Rajoy ha anat esquivant amb prou habilitat les preguntes dels diputats, però la intervenció del socialista Manuel Arribas l’ha enervat profundament i l’ha fet sortir a l’atac amb acusacions sobre la suposada corrupció del govern de Pedro Sánchez. La darrera intervenció pertocava al PP, en veu de Rafael Hernando, el seu escuder al congrés espanyol durant la presidència, que li ha fet un massatge públic i li ha permès de justificar-se i lloar el seu llegat. Però quan ha acabat, Rajoy encara ha tingut temps de recordar-se dels socialistes i li ha retret que hagin “perdut la dignitat, que és l’última cosa que algú pot perdre”, en paraules seves.

La intervenció de Rajoy s’ha allargat més del previst, fins al punt que ha mogut la compareixença del seu ministre Fernández Díaz, que estava citat a les 13.00 i no ha començat a parlar fins a les 14.30.

El president d’Egipte, Abdel Fattah al-Sisi, assegura que hi ha consens entre els països àrabs sobre el pla de reconstrucció per a Gaza. Després d’una cimera de la Lliga Àrab al Caire, Al-Sisi ha defensat en un missatge a X que el seu pla permetria “als palestins quedar-se a la seva terra sense desplaçaments”, en contraposició al pla del president dels Estats Units, Donald Trump, de convertir Gaza en una “ribera del Pròxim Orient”. 

Al-Sisi espera de negociar amb Trump la reconstrucció de la franja i arribar a una “solució justa de la qüestió palestina” i “l’estabilitat a la regió”.

Segons que informen mitjans àrabs, el pla egipci preveu una primera fase que implicaria desminar la franja, proporcionar uns 200.000 habitatges prefabricats temporals per allotjar 1,5 milions de palestins i restaurar uns 60.000 habitatges parcialment destruïts per acollir unes 360.000 persones més. 

La segona fase seria més llarga i es dedicaria a la construcció d’infrastructures essencials.

El Caire calcula que aquesta reconstrucció costarà uns 53.000 milions de dòlars i durarà uns cinc anys. També preveu un fons sota supervisió internacional per a gestionar els ajuts.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha reiterat davant el congrés nord-americà la seva voluntat de controlar el canal de Panamà i Grenlàndia. “Necessitem Grenlàndia. Crec que ho aconseguirem. D’una manera o una altra, ho aconseguirem”, ha dit en el seu primer discurs davant el senat i la cambra de representants en el seu segon mandat.

Durant la intervenció, el dirigent nord-americà ha dit que respectava el dret de l’illa –ara com ara dependent de Dinamarca–, però ha afegit que li “donaria la benvinguda” per raons de seguretat nacional i per “fer-los rics”. “Treballem amb totes les parts implicades per mirar d’aconseguir-ho”, ha reiterat. Novament, ha insistit que volia “recuperar” el canal de Panamà i ha elogiat Marco Rubio, que encapçala el Departament d’Estat: “Bona sort, Marco”, ha dit Trump, que n’ha fet broma dient: “Ara ja sabem qui culpar si alguna cosa va malament”, tot i que ha afegit que Rubio faria “una feina fantàstica”.

[VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: Per què tothom parla de sobte de Grenlàndia?

Trump ha justificat la imposició d’aranzels a uns altres països, i els ha justificat dient que tornarien “a fer rics els Estats Units”. “Les noves taxes tenen com a objectiu fer que els Estats Units tornin a ser rics i grans. Això ja passa, i passarà força de pressa”, ha declarat, tot i que ha admès que ocasionaran “algunes pertorbacions petites”. “No ens importen. No seran gaires”, ha promès. Ha admès que hi podia “haver un petit període d’ajustament” per l’aplicació d’aranzels als productes agrícoles estrangers i ha demanat paciència als agricultors nord-americans. També ha demanat que no es consumeixin productes estrangers perquè “poden ser molt bruts i repugnants quan arriben, i perjudiquen els nostres agricultors”.

Aquestes declaracions arriben després de l’entrada en vigor d’aranzels del 25% a Mèxic i el Canadà, i de l’increment dels aranzels a la Xina del 10% al 20%. Aquests dos darrers països han anunciat represàlies, i Trump ha contraatacat dient que els imposaria aranzels recíprocs. “Uns altres països han fet servir aranzels en contra nostra durant dècades, i ara ens toca a nosaltres. És recíproc, d’anada i tornada. Allò que ens imposin com a impost, ho gravarem”, ha dit, incloent-hi ací la Unió Europea.

“El país ha deixat de ser woke“

Trump ha celebrat que els Estats Units havien “deixat de ser woke” –una desqualificació conservadora contra els activistes en favor de la igualtat i els drets cívics–, i ha presumit de les seves polítiques contra la diversitat i la inclusió, la immigració irregular i les retallades en despesa pública.

Ha destacat que havia prohibit que els homes competissin “en esports femenins” –en referència a l’exclusió de les dones trans–, que havia impulsat mesures perquè “només hi hagi dos sexes” i que protegia els menors eliminant “el suport a la ideologia de gènere i d’equitat radical”. A més, ha demanat al congrés que criminalitzi les operacions d’afirmació de gènere en menors: “Vull que el congrés aprovi una llei que prohibeixi i penalitzi permanentment els canvis de sexe en nens i posi fi per sempre a la mentida que qualsevol nen pot estar atrapat en un cos equivocat”.

En un discurs d’una hora i quaranta minuts, ha destacat les ordres executives que havia signat fins ara i ha indicat al congrés com havia d’implementar la seva agenda legislativa. Ha demanat retalls fiscals per a “tothom”, finançar l’escut antimíssils Cúpula Daurada i derogar la llei de Joe Biden que destina 52.700 milions de dòlars als semiconductors.

D’altra banda, ha elogiat la tasca d’Elon Musk al capdavant del Departament d’Eficiència Governamental (DOGE), n’ha destacat “l’ofensiva sense precedents” contra els estrangers en situació irregular i ha promès: “Redescobrirem el poder imparable de l’esperit nord-americà”. “Compatriotes nord-americans, prepareu-vos per a un futur increïble, perquè l’era daurada dels Estats Units tot just comença. Serà com mai s’ha vist. Gràcies, que Déu us beneeixi i que Déu beneeixi els Estats Units”, ha clos, ovacionat pels republicans.

La línia R3 entre Puigcerdà i Ribes de Freser (Ripollès) continua tallada arran del xoc d’un tren amb una pedra de grans dimensions. La companyia ofereix un servei de bus entre aquestes dues poblacions mentre duren les tasques per a retirar el comboi.

L’incident va passar ahir a les 19.14. Al tren sinistrat, hi viatjaven 16 persones que van ser traslladades a un altre comboi a l’estació de Ribes i van ser ateses pel Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM), que hi va desplaçar quatre dotacions.

Dues persones en estat menys greu van ser traslladades a l’Hospital de Campdevànol i l’Hospital Josep Trueta de Girona i una tercera va rebre l’alta in situ.

Sis dotacions dels bombers van desplaçar-se fins a la zona i van ajudar en les tasques de transbordament del passatge. També van intervenir-hi quatre patrulles dels Mossos.

Protecció Civil ha desactivat aquesta nit l’alerta del pla de protecció civil de Catalunya (PROCICAT) per emergències en el transport de viatgers per ferrocarril (FERROCAT) que havia activat arran de l’accident.

Fi alerta #FERROCAT

Establert transport alternatiu per carretera a la R3 entre Planoles i Ribes de Freser@bomberscat ha col•laborat en el transbordament del passatge i @semgencat ha atès 3 persones, una donada d'alta al lloc i dues traslladades en estat menys greu pic.twitter.com/bsbSztdqNy

— Protecció civil (@emergenciescat) March 4, 2025

L’abast de l’espionatge policíac als moviments socials i independentista és incert. La Directa destapa avui un nou cas d’infiltració d’una agent de la policia espanyola. Entre el 2018 i el 2020, B. A. G va fer servir el nom fals de Belén Hammad Gómez –també disposava d’un DNI fals– per immiscir-se en les activitats de la Comunitat Palestina de Catalunya, la Coalició Prou Complicitat amb Israel, el Casal Popular 3 Voltes Rebel (Nou Barris) i l’organització independentista Endavant.

La tardor del 2019, arran de la sentència contra el procés, B. A. G. es va involucrar en les protestes del Tsunami Democràtic. Va anar a les convocatòries a l’aeroport de Barcelona, el Pertús i el Camp Nou. Així mateix, segons alguns testimonis, també va tenir un paper destacat en l’anomenada batalla d’Urquinaona.

B. A. G. es presentava com la filla d’una mare madrilenya i un pare de Gaza, tot i que no va donar mai cap més detall sobre la seva família. Segons ella, havia arribat a Barcelona per motius laboral –una feina de comercial– i deia que vivia en un pis de lloguer a l’Hospitalet de Llobregat. 

La infiltració va començar l’octubre del 2018, quan B. A. G. va entrar en contacte amb la presidenta de la Comunitat Palestina de Catalunya, Natàlia Abu-Sharar. Es va implicar en les activitats de l’entitat i en va arribar a administrar el compte de Twitter, ara X, i el correu electrònic. De totes maneres, això només va ser un primer pas, B. A. G. va aprofitar la comunitat per ampliar la seva xarxa i arribar a uns altres col·lectius, com ara el Casal Popular 3 Voltes Rebel i Endavant.

B. A. G. formava part de la 32a promoció de l’Escola de la Policia espanyola a Àvila –una promoció anterior als altres quatre infiltrats destapats per la Directa– i va jurar la bandera el juny de 2018, poc abans de començar la seva activitat. A final del 2020, al·legant un canvi de feina i problemes familiars, se’n va anar de Barcelona, tot i que va mantenir alguns contactes telefònics fins el 2023.

Condemnen l’espionatge

Unes quantes entitats, com Endavant, el Casal Tres Voltes Rebel de Nou Barris, la Comunitat Palestina de Catalunya, han protestat per aquest nou “atac” policíac en els moviments socials i polítics catalans. L’han considerat una “herència franquista” i han lamentat que aquest espionatge, com el de Pegasus, s’empari en la llei franquista de secrets oficials.

Luca Gervasoni, membre de Novact, ha criticat les infiltracions i ha avisat que creen “incertesa i inseguretat” per a totes les persones que volen participar en els moviments socials. Ha demanat als responsables polítics que desenvolupin “mecanismes efectius de control policial i transparència” dels cossos i forces de seguretat i ha advertit que “la llei franquista de secrets policials no pot continuar emparant el secretisme d’operacions que afecten de ple els drets fonamentals de la ciutadania”.

Els representants de les entitats han assegurat, però, que aquest nou cas no els farà tancar-se més en ells mateixos, sinó que hi combatran i respondran amb “més lluita i més autoorganització”.