Com m’agrada aquest país més meu! Com m’apassiona aquesta terra que, generació rere generació i contra tots els obstacles, s’alça quan volen silenciar la nostra veu i posa a lloc els enterramorts.

El conseller Rovira, el president Mazón i tots els seus sequaços es pensaven que ens tenien atrapats. Amb un somriure hipòcrita parlaven de “exercici de llibertat” mentre preparaven un parany pensat no per a la llibertat sinó per fer desaparèixer el català de les aules. I quin disgust s’han endut quan han vist la reacció de la gent! Quin bac els han clavat els pares i mares dels nostres xiquets! Ni tan sols han tingut el pobre consol de proclamar que ens havien derrotat en conjunt sumant, com tenien preparat, el resultat de les comarques on es parla castellà de sempre –com si en un partit de futbol un equip volgués sumar els gols que es fan al camp del costat. Ni això: un 50,53% ha votat a favor del català en el còmput global, una xifra que significa en realitat un impressionant 68% a les comarques valencianes que parlen i fan escola en català, allà on anava dirigida la maleïda consulta, allà on aquest personal ens volia ferir, fer mal.

I quina bellesa, quina emoció contemplar el mapa dels resultats! A l’Alt Maestrat, un 94,71% dels pares han dit ben alt que el valencià, el nostre català, és la llengua en què volem que aprenguen els nostres xiquets. Als Ports, un 93,20% i al Comtat, un 87,63%. Un 80% i un 85% a les dues Riberes. Un 79% a la Safor, un 77% a la Vall d’Albaida i un 76% a l’Alcoià i un 71% a la Marina Alta. Fins i tot –la gran sorpresa!– als Serrans, terra tradicionalment castellanoparlant i exempta per llei de l’ensenyament en català, la majoria han dit ara que no, que no volen continuar ignorant la llengua que ens fa valencians, i han votat pel català també.

Lamentablement, alguns mitjans mandrosos han comprat la propaganda del conseller i ens venen dòcilment que el català “ha guanyat pels pèls”, tot i que la realitat és que fins i tot a València i a Alacant-Elx, on el procés de substitució lingüística és molt més agressiu, les xifres són negatives en conjunt, però amb les primeres dades indicant també que el català s’ha imposat a les escoles públiques, i que si no ha guanyat en el còmput global és pel pes de les concertades. A la ciutat d’Alacant mateix ens trobem amb un 94% de les famílies a favor del català al Joaquín Sorolla, un 86% a l’Enric Valor, un 82% a Sant Gabriel, un 76% al Rabassa, un 66% a l’Azorín, un 60% al Benalúa, un 55% al Sant Blai i també al Palmeral… Poca broma: contra la propaganda aberrant de l’esquerra espanyolista, vet ací que els fills del poble, els que vénen de les classes treballadores, han triat majoritàriament la llengua pròpia fins i tot a la ciutat on l’espanyolisme vol trencar-nos amb més obsessió i duresa.

I això ho explique sense fer servir les xifres –sempre opinables– sobre l’abstenció. Que en aquest cas semblaria més raonable que mai ajuntar-les-hi. Perquè hi ha un 42% de pares que no han anat a votar, ni després de llegir les malèvoles cartetes del consell, que volien omplir-los el cap de pardals. No podem especular amb el significat de l’abstenció, és evident, però sí que es pot apuntar que l’abstenció d’aquests pares és la prova fefaent que no s’han cregut la fantasia apocalíptica del Consell, tot allò que l’educació dels seus fills perillava i que calia anar a les urnes a defensar el castellà. I, alerta, que si comptàssem que és evident que els abstencionistes no qüestionen l’educació que reben avui, la cosa pren proporcions èpiques. Car hauran votat pel castellà tan sols el 28% de les famílies valencianes, i això incloent-hi les comarques castellanoparlants i tot.

Eixes, eixes, són les xifres que avui fan mal als espanyoladors. El senyor Rovira es pensava que podria ensibornar-nos amb la seua consulta parany, que aconseguiria dividir-nos, que podria vestir de “llibertat” allò que no és sinó un intent de genocidi cultural. Però ha xocat contra una muralla feta de gent, feta de pares i fills. No ens enganyem, tampoc: és evident que el conseller Rovira i la gentola que l’envolta no s’hi conformaran i cercaran de manera rabiosa noves maneres d’atacar-nos, crearan nous obstacles, inventaran nous paranys, començant per l’aplicació mateixa d’això que s’ha votat. Però de moment s’han estavellat, s’han pegat un bon bac i més val que ho celebrem, això, sense manies ni prevencions.

Que ho celebrem perquè darrere les xifres fredes s’amaga una cosa molt important: que hi ha una generació de pares, de trenta anys de mitjana, que té clar què significa ser valencià i vol ser-ho i que ho siguen els seus fills durant les dècades vinents. I perquè el país ha tornat a demostrar que és capaç d’organitzar-se aula a aula i escola a escola, de manera molt autogestionada, anant més enllà de les organitzacions que ens defensen a tots. I perquè aquestes organitzacions –Escola Valenciana, Acció Cultural del País Valencià, Famílies pel Valencià, Plataforma per la Llengua i totes les altres– han sabut ser el far magnífic, la guia, que ha explicat a cada col·lectiu de cada classe, de cada escola, què havien de fer.

Sí! M’agrada molt el meu País Valencià. I tant com m’agrada.

 

PS1. He fet una Pissarreta explicant això de les xifres. Hem d’analitzar les dades molt més en concret, escola a escola, però ara com ara les grans xifres les trobareu en aquest vídeo.

PS2. Núria Cerveró, una de les portaveus de Famílies pel Valencià, ha respost a les preguntes de Laura Escartí sobre què cal fer d’ara endavant: “Estarem a l’aguait en cada centre educatiu perquè es respecte la voluntat de les famílies”.

PS3. Com cada dijous, ahir La tertúlia proscrita analitzà totes les notícies de la setmana política, aquesta setmana amb Josep Costa, Antonio Baños, Josep Sala i Cullell i Txell Partal. Vegeu-ne el vídeo.

PS4. L’advocat de Gonzalo Boye va ensorrar ahir el castell de cartes contra ell en una intervenció memorable que ens reconta Josep Nualart Casulleras en aquesta crònica.

Dimecres, la Directa va destapar un cas més d’infiltració policíaca en moviments socials catalans. En aquest cas, era una noia de Madrid que es presentava amb el sobrenom de Belén Hammad Gómez i amb la història que el seu pare era palestí. Gràcies a aquesta carta de presentació, va entrar a la comunitat palestina catalana i, des d’allà, es va moure per diferents espais anticolonials i de lluita no violenta, entre els quals, un taller de Novact, que la va acostar al Casal Popular 3 Voltes Rebel, a Nou Barris (Barcelona). Allà va teixir xarxes de confiança política que li van donar accés a Endavant-OSAN, una de les organitzacions estratègiques que marca el pols de l’Esquerra Independentista. El 2020 se’n va anar de Catalunya amb l’argument d’un canvi de feina i de tornar amb la seva mare, que deia que estava malalta. La revelació dels altres infiltrats destapats per la Directa va fer que alguns dels qui havien estat companys de militància de la noia aixequessin la cella i comencessin a buscar-ne el rastre. Ara la seva identitat secreta ha estat exposada i, fins i tot, té una pàgina a la Viquipèdia amb el seu nom real.

De tot plegat, n’hem parlat amb dues representants d’alguns dels espais que va parasitar: Sara Soler, membre d’Endavant-OSAN a Nou Barris, i Melani Barbero, del Casal 3 Voltes Rebel.

Soler (esquerra) i Barbero (dreta) reben VilaWeb al Casal 3 Voltes Rebel, on es va infiltrar l’agent.

—Què us va fer sospitar que la vostra companya en realitat era una policia?
—Melani Barbero [M. B.]: Feia un temps que ja no era sòcia del casal ni era a Endavant. Arran del documentari Infiltrats, vam veure uns patrons comuns que ens van fer pensar que hi havia alguna cosa no quadrava.

—Quins eren aquests patrons?
—Sara Soler [S. S.]: Després d’anar-se’n, va mantenir contacte amb nosaltres, però molt intermitentment. L’excusa que va posar quan se’n va anar va ser per coses de la feina, però també que tenia un familiar malalt, igual que en altres casos d’infiltració.

—La diferència amb els altres és que ells van tallar en sec el contacte i van desaparèixer, en canvi, ella sí que el va mantenir.
—M. B.: Molt puntual. Avui en parlàvem amb companyes de la comunitat palestina, sí que va reprendre algun contacte, el 2023. Fa gairebé dos anys que no.

—Se’n va anar deixant amics o gent amb qui tingués una relació propera i que pogués tenir interès per com li anava?
—S. S.: Al Casal 3 Voltes Rebel no havia fet gaire amistat. Amb algunes de les companyes sí que hi havia parlat una mica, i després d’anar-se’n hi va continuar parlant una temporada, però la intensitat va anar disminuint fins que només hi parlava intermitentment. Alguna vegada havia dit que tornaria a Barcelona perquè havia de visitar algun familiar, però no va arribar a quedar amb ningú.

—I en aquests intercanvis de missatges preguntava coses de l’àmbit més polític o de mobilització, o era purament personal?
—S. S.: Era absolutament personal. Era una persona que semblava molt simpàtica, que es preocupava molt per la resta, sempre amb paraules molt afectuoses… No feia sospitar.

—Quina personalitat mostrava?
—M. B.: Aquests dies hem estat recordant coses i al final rèiem, perquè era la militant perfecta. Molt seriosa, molt responsable, portava sempre la feina feta, proactiva, col·laboradora sempre que calien mans… Un perfil de persona que tothom vol tenir a la seva organització. Això, pel que fa a la militància. Jo no vaig tenir gaire relació personal amb ella, però la gent que la tenia més a prop deia que era molt bona amiga, molt assertiva, molt acollidora, convidava la gent a parlar i explicar les seves vivències… molt companya.

—Era molt amigable, però dèieu que no va teixir relacions d’amistat profundes.
—M. B.: Era molt freqüent veure-la amb les coses de la feina de militància, però en els espais més lúdics o d’oci no acostumava a venir. Per exemple, quan feien algun vermut més social al Casal, menys polític, ella no venia. No tenia aquesta relació més lúdico-festiva.

—Sabíeu res de la seva vida personal?
—S. S.: No en parlava gaire. Venia de Sants, passant l’Hospitalet. Deia que vivia allà, però havia arribat al Casal 3 Voltes Rebel de Nou Barris a partir de la formació que va fer amb Novact, en la qual va teixir relació amb persones del casal. Va començar a militar aquí perquè deia que se sentia més còmoda perquè ja hi coneixia gent. Però no explicava gaire la seva vida, era una mica reservada.

—Com heu passat de la sospita que és una infiltrada a la verificació?
—M . B.: Teníem una companya que va començar a estirar el fil. Quan va trobar alguna cosa ho va passar a les companyes de la Directa, que són les qui han fet tot el procés d’investigació.

—Com va estirar el fil?
—M. B.: Amb alguna foto que teníem… Una recerca mitjançant les fotos, no el nom. I apareixia en uns altres espais.

—Fotografies amb policies?
—M. B.: No podem entrar gaire en això. No sabem si tot plegat acabarà amb una querella i ens agradaria deixar-ho, que tota la investigació l’ha feta la Directa.

—Teniu por que ella faci servir contra vosaltres la informació que va extreure?
—M. B.: No en aquest sentit. És perquè, si finalment decidim posar una querella, no volem que hi hagi res en el procediment que ens pugui complicar el procés. No és per la informació que hagi pogut trobar ella. Aquí poca cosa podia trobar, no ens amaguem. Sempre tenim la porta oberta i tot el que es fa és obert al carrer. No hi ha res a amagar.

—Voleu combatre-ho judicialment?
—M. B.: M’agradaria trobar responsabilitats polítiques. Tenim la sensació que hem d’estar justificant per què se’ns ha ficat una infiltrada a casa, com si féssim res dolent. És molt pervers. Som un espai obert, organitzat, que fa vida al barri i per al barri, i no hi ha res que justifiqui que ens fiquin aquesta persona. Ens agradaria trobar els mecanismes per a poder-ho denunciar legalment i que no quedi així, perquè ja n’hi ha hagut molts.

—Va començar la infiltració al moviment palestí i va arribar fins al casal i Endavant. Què creieu que buscava?
—S. S.: Era un moment previ a la sentència del procés, una escalada de la conflictivitat al carrer de tot el moviment independentista. Suposo que buscava informació de les nostres companyes, ella mateixa va participar en manifestacions. A Urquinaona, va anar amb mi a l’aeroport, i al tall que es va fer a la Jonquera. Però tampoc ha passat res a cap companya. Entenem que només volia una informació. Va venir, la va extreure i se’n va anar. Com deia la Melani, a Endavant no tenim res a amagar i estem tranquil·les.

—Dèieu abans que era una militant perfecta, molt propositiva i tot plegat. Però també ho era en el debat ideològic o només per a complir la feina?
—S. S.: No debatia gaire. Simplement, venia sempre amb tots els documents llegits, però era una persona que no intervenia ni es posava en treball de comissions.
—M. B.: Estava molt predisposada a fer totes les formacions que s’oferien. Tot i que acabés d’aterrar, volia fer qualsevol formació que es proposés.
—S. S.: A Endavant, també. Malgrat que feia molt poc que havia arribat, insistia molt a anar a l’assemblea nacional.

—I així podia llegir els documents interns.
—S. S.: Sí.

—Ella era nascuda a Madrid. Parlava català?
—M. B.: Molt poc. Se li veia l’esforç de parlar-lo, i la vergonya aquesta quan saps que no ho domines.

—Aquesta també és la diferència remarcable amb els altres casos que han sortit, que els policies eren dels Països Catalans. En aquest cas, era directament madrilenya.
—S. S.: Per a nosaltres no era cap sorpresa, perquè no se n’amagava, deia que venia de Madrid. Però el fet que fos palestina i milités en moviments palestins li va obrir les portes perquè no en desconfiéssim i també li obríssim les portes. Va aparèixer en un moment d’alta conflictivitat, en què molta gent va entrar a militar a l’esquerra independentista. No era estrany que qualsevol persona amb una mínima sensibilitat política volgués començar a organitzar-se. Havia passat uns anys abans amb els CDR, que hi anava absolutament tothom, fos com fos. Era normal, no era una cosa estranya.

—Es definia com a independentista, com a mínim?
—M. B.: No vaig tenir en cap moment aquest nivell de conversa amb ella. Només us podem dir que era present a les reunions, a l’organització, i que anava a les activitats al carrer i manifestacions. Entre nosaltres no ens ho hem preguntat, però si ets allà, t’ho pressuposen.

—Dins aquest rol propositiu, proposava accions de desobediència o sabotatge?
—S. S.: No proposava mai res, però sempre ho feia tot. Sempre estava disposada a fer qualsevol cosa. No era la persona que proposaria fer una barricada, però si hi havia companys fent-ne, ella hi era.

—Què heu pogut descobrir de la seva vida real? És veritat que el seu pare és palestí?
—S. S.: No ho sabem…
—M. B.: És una informació que no tenim. Per les gestions i l’organització que hem fet aquests dies amb la comunitat palestina, hem mirat d’estirar una mica més el fil, però no ens consta.

—Si ho fos, creieu que li podria haver sabut greu rebregar així l’herència palestina per a fer una infiltració policíaca?
—M. B.: És el que hem estat parlant entre nosaltres tots aquests dies. Si al final és veritat que aquesta dona té família a Gaza, què deuen pensar-ne ara mateix? És molt fort. Les companyes de la comunitat palestina hi han tingut una relació radicalment diferent que nosaltres. El nostre espai era molt polititzat i de molta militància, en canvi, per a elles, i en paraules textuals, era com rebre una germana. No els calia explicar gaires coses, al final és una lluita comuna, del mateix país d’origen, dones, joves… La rebuda era amb els braços oberts. Molta interacció a cases, amb la família… Compartien coses molt més privades. Aquí no tenia aquesta complicitat tan íntima. Per a elles l’impacte ha estat molt més fort que no pas per a nosaltres.

—Com ho han rebut?
—M. B.: Encara ho paeixen. Nosaltres tenim més aviat ràbia, elles estan en xoc.

—No en volen parlar?
—M. B.: Ara mateix tenen un ritme diferent. Necessiten més temps per a fer un treball intern i ens han demanat de fer-lo, però d’aquí a unes setmanes, quan estiguin una mica més tranquil·les.

—Saber que la policia ha pogut entrar dins les vostres organitzacions us fa canviar la manera com esteu oberts?
—M. B.: En un principi, impacta. Però hi poses cor i hi poses cap i t’adones que justament cerquen això. Hi ha aquesta resistència de dir, potser ara em fa més por o sóc una mica més curosa en segons quines rebudes, però no deixarem que això passi. El casal és un espai obert, un espai per al barri i des del barri que aglutina moltes organitzacions i persones amb sensibilitats polítiques diferents, però amb objectius comuns. Aquest projecte no es pot desenvolupar des de la por i la suspicàcia. No pots fer xarxa, així. Tot i que ara tinguem aquest neguit, continuarem funcionant de la mateixa manera.

—I a Endavant, que és una organització molt diferent d’un casal?
—S. S.: Ens caldrà mirar quins mecanismes interns tenim i com posar aquestes barreres perquè no torni a passar, però hem d’assumir que, si ho volen, pot tornar a passar. Aquesta por no ens ha de frenar, hem de mantenir la nostra acció política i continuar endavant amb l’organització i tot el moviment. Però ara sabem què és, sabem com han entrat i quines errades hem comès. Podem millorar tot això i construir coses noves.

—Quines errades heu identificat?
—S. S.: [S’ho pensa.] Això ho haurien de dir les persones que porten la lluita antirepressiva. Al final, milito al nucli local i hi pot entrar qualsevol persona si passa el procés de pre-militància.
—M. B.: El fet que ella vingués de la comunitat palestina ja era com un aval d’entrada. Hem de reconèixer que no posem gaire filtre, perquè és un espai obert. Hi ha gent que treu el cap a una activitat oberta, un concert, una exposició, i arrela; hi ha gent que ve un cop el mes; i n’hi ha que ve dos cops l’any. Aquest flux de gent diferent ja és normal, no podem posar gaires filtres.

—Sabeu què fa ara?
—S. S.: Qualsevol persona, sabent-ne el nom real, pot fer una cerca a Google i segur que en troba alguna cosa. Que la gent ho miri, si ho vol saber.

—Sabeu si encara és a Madrid o si l’han destinada a algun altre lloc?
—S. S.: No ho sabem.

Els caps d’estat i de govern de la Unió Europea han aprovat l’instrument de 150.000 milions d’euros en préstecs per a despesa militar dins el pla per a rearmar Europa la dècada vinent. També han establert les prioritats en les compres militars, en un nou pas per a respondre a l’actual situació geopolítica marcada pel conflicte a Ucraïna i el viratge dels EUA de Donald Trump.

En les conclusions sobre defensa, han donat suport al full de ruta de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, que preveu d’accelerar immediatament la despesa en defensa. La mesura més destacada és una proposta per a crear un instrument de préstecs als estats membres amb el suport del pressupost comunitari, però amb el pes principal sobre els pressuposts estatals. Això inclou activar de manera coordinada la clàusula de flexibilització perquè la inversió en defensa no computi en el dèficit.

El pla també preveu flexibilitzar les partides de cohesió per a destinar fons a la despesa militar i insta el Banc Europeu d’Inversions (BEI) a continuar adaptant les seves regles per a finançar projectes militars. A més, els dirigents europeus han identificat per primera vegada una llista “d’àmbits prioritaris” per a reforçar les capacitats militars de la UE, en coherència amb l’OTAN i basant-se en les lliçons apreses a Ucraïna. En aquesta llista destaquen la defensa antiaèria, els sistemes d’artilleria –incloent-hi capacitats d’atac de precisió profunda–, míssils, municions, drons i sistemes contra avions no tripulats.

Unes altres prioritats inclouen inversions en facilitadors estratègics, mobilitat militar, protecció d’infrastructures crítiques, ciberseguretat, intel·ligència artificial i guerra electrònica.

El text de conclusions de la cimera subratlla la necessitat de protegir les fronteres terrestres, marítimes i aèries de la UE i posa l’accent en el flanc oriental. No obstant això, a petició de l’estat espanyol i Itàlia, també inclou una menció a les amenaces provinents del flanc sud.

El RCD Espanyol ha començat avui els actes de celebració del cent vint-i-cinquè aniversari del club, en un acte institucional en què han assistit el director general del club, Mao Ye, el director esportiu, Fran Garagarza, l’entrenador del primer equip masculí, Manolo González, i els quatre capitans, Puado, Cabrera, Sergi Gómez i Joan García.

A més, també hi han estat presents ex-presidents del club, com Joan Collet i Dani Sánchez, i grans jugadors del club, com Tommy N’Kono, Toni Jiménez o Javi Márquez.

A més, l’Espanyol ha presentat el logotip commemoratiu de l’aniversari, dissenyat per Carlos Belmar i inspirat en el modernisme, estil artístic que dominava en l’època en què va ser fundat el club.

El resultat de la consulta sobre la llengua a les escoles del País Valencià ha significat un bac important per al conseller d’Educació, José Antonio Rovira, i el president Carlos Mazón. Ni fent totes les trampes amb la presentació de les dades no han pogut evitar la derrota de l’opció pel castellà. I si ens fixem en les dades detalladament, com fa Vicent Partal en aquesta Pissarreta, la patacada és monumental.

La principal trampa que prova de fer el conseller Rovira és barrejar les dades de les comarques històricament castellanoparlants –on no es fan classes en català– amb les de les comarques històricament catalanoparlants. Això li fa dir que un 50,5% de les famílies ha optat per l’ensenyament en català, però la xifra en realitat s’enfila a prop del 70% si es tenen en compte les comarques catalanoparlants i prou. Allà on els alumnes són ensenyats en català, per tant, les famílies volen que siga així.

[MAPA] La trampa de Rovira: les comarques valencianoparlants donen un sí rotund a la llengua

Amb les dades actuals, i pendents del recompte en detall, hi ha dues excepcions, precisament, a les dues grans àrees metropolitanes, València i Alacant-Elx. Però fins i tot ací les xifres que apareixen, molt probablement, seran positives quan es donen per separat les escoles concertades i les públiques. Amb una victòria també del català als centres públics.

Les xifres, a més, aporten tres elements molt positius sobre la voluntat dels valencians.

El primer és que aquestes dades corresponen al vot de pares que ronden els trenta anys. Tenint en compte que en dotze comarques els partidaris del català superen el 70%, això assegura un coixí per a la llengua clar en les pròximes dècades.

Un conseller Rovira cofoi no concreta si es respectarà l’opció triada per les famílies

El segon és que, segons les xifres preliminars, hi ha més partidaris encara del català entre les famílies que tenen xiquets més menuts, cosa que insinua un creixement de la demanda.

I el tercer és una gran sorpresa. A les comarques històricament castellanoparlants no es fan classes en català i, tanmateix, als Serrans la majoria de les famílies en reclamen (un 51%) i en quatre comarques més també és la llengua preferida per més del 30% de les famílies.

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha engegat una campanya per recollir donatius per destinar-los a la Bressola, la xarxa d’escoles catalanes de Catalunya Nord. Els donatius es poden fer a través d’aquest enllaç.

A mitjan gener, la Bressola va avisar que tenia problemes econòmics i que si no es resolen, a partir del mes de maig no podran pagar els salaris. El president de la Bressola, Guillem Nivet, atribueix la delicada situació a la inflació, però també a la manca d’aportacions rebudes de l’administració de fa anys.

Davant d’aquesta situació, l’ANC anima els socis i simpatitzats de l’entitat i tots els catalans a “aportar el seu granet de sorra per mantenir viva la llengua catalana a la Catalunya Nord.” L’ANC ha explicat que també participarà en la manifestació de suport del 15 de març.

La xarxa d’escoles immersives a Catalunya Nord té actualment 1.100 alumnes de 750 famílies, que paguen quotes segons els seus ingressos, i 110 treballadors. Al gener, el president, Guillem Nivet, va explicar que, si la situació no canviava, l’entitat s’abocaria a una “ruptura de liquiditat” que implicaria que no poguessin pagar els salaris a partir del maig.

Si això passa, l’escola es veurà obligada a demanar a les famílies que augmentin les seves aportacions i, possiblement, a tancar algun centres d’ensenyament immersiu en català que tenen repartits per Perpinyà, Nyils, Prada, el Soler, Sant Esteve, Pesillà i Canet de Rosselló.

Hi ha més entitats que han donat suport a la Bressola, com ara Òmnium Cultural, el 20 de gener, va aconseguir de recaptar 50.478 euros per pal·liar la mala economia de la xarxa d’escoles. L’Associació Catalana de Municipis (ACM) ha animat els ajuntaments catalans a aprovar mocions de suport a l’entitat amb aportacions econòmiques concretes, i un grup d’eurodiputats ha fet una crida urgent al Consell d’Europa per tal que pressionin les autoritats de l’estat francès i salvin les escoles la Bressola. Fins i tot el president del Barça, Joan Laporta, va fer una crida fa un mes a solidaritzar-se amb la Bressola.

La Bressola: així es fa la immersió real en català al nord

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha anunciat un acord amb l’homòloga mexicana, Claudia Sheinbaum, per mantenir tots els productes inclosos en el tractat de lliure comerç nord-americà exempts d’aranzels almenys fins al 2 d’abril.

“He fet això com un favor i com una mostra de respecte per la presidenta Sheinbaum”, ha declarat Trump, destacant la seva “molt bona relació” amb la mandatària mexicana. Segons el president nord-americà, tots dos governs estan treballant intensament per abordar assumptes pendents a la frontera, especialment en matèria d’immigració i tràfic de drogues.

Trump ha agraït la cooperació de Sheinbaum, una volta que la Casa Blanca anunciés una pròrroga aranzelària limitada als automòbils i que també afectava el Canadà. Tanmateix, els gravàmens imposats a aquest país dimarts es mantenen vigents.

Claudia Sheinbaum ha expressat el seu agraïment a Trump després de la seva “excel·lent i respectuosa trucada”. A través del seu compte a X, la presidenta mexicana ha assenyalat que tots dos coincideixen que la seva cooperació ha donat “resultats sense precedents” dins d’un marc de respecte a les sobiranies de cada país.

Muchas gracias al presidente Donald Trump. Tuvimos una excelente y respetuosa llamada en la que coincidimos en que nuestro trabajo y colaboración han dado resultados sin precedentes, en el marco de respeto a nuestras soberanías. Continuaremos trabajando juntos, particularmente en… pic.twitter.com/JzD9jkm8tz

— Claudia Sheinbaum Pardo (@Claudiashein) March 6, 2025

Sheinbaum, que ha endarrerit la seva conferència de premsa diària per mantenir la conversa telefònica amb Trump, ha afirmat que espera que els dos països continuïn treballant plegats, especialment en qüestions de migració i seguretat. En aquest sentit, ha subratllat la importància de combatre també el tràfic d’armes dels Estats Units cap a Mèxic.

a càrrec de Míriam Soler membre del Consell Municipal de les Dones. Activitat recomanada per a infants a partir de 4 anys - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

L’estratègia obscura d’incriminació contra Gonzalo Boye que durant anys van anar teixint la policia espanyola, la fiscalia i la jutgessa d’instrucció María Tardón ha quedat exposada de manera clara, precisa i rotunda avui a la seu de l’Audiència espanyola de San Fernando de Henares, als afores de Madrid, per l’advocat Eduardo García Peña. El lletrat defensor de Boye ha fet una exposició brillant i memorable durant dues hores –en què ha deixat bocabadat tothom que hi havia a la sala, tret del sempre hieràtic magistrat Félix Guevara– del seu informe final en el macrojudici per narcotràfic i emblanquiment de diners que va començar fa gairebé tres mesos. Boye encara una petició de pena, confirmada per la fiscalia, de nou anys i nou mesos de presó per l’acusació d’haver falsificat uns documents mercantils per encobrir l’origen il·lícit de nou-cents mil euros que van intervenir a un empresari, Manuel González Rubio, i a la seva família a l’aeroport de Madrid el febrer del 2017.

García Peña no tan sols ha desactivat tots els paranys incriminatoris contra Boye que ha anat posant la fiscalia durant aquest judici, a partir, sobretot i pràcticament de manera exclusiva, del testimoni de l’única agent de la UDEF que ha comparegut, la inspectora número 127.263, i de la declaració d’un dels acusats, Manuel Puentes Saavedra. També ha exposat de manera nítida l’ànim incriminatori amb què unes quantes institucions de l’estat espanyol van voler involucrar Boye en aquesta macrocausa per narcotràfic d’ençà del 2019, un any molt decisiu en el procés d’independència a Catalunya en general i en alguns dels defensats per Boye, en particular, començant pel president Carles Puigdemont.

L’any del judici, del Tsunami i Urquinaona, de les protestes contra la sentència, de l’entrada dels exiliats a l’eurocambra, de l’espionatge amb Pegasus i de la reactivació de les euroordres, el 2019 també fou l’any en què la fiscalia i una jutgessa íntimament vinculada amb la dreta espanyola i l’estat profund, van engegar la maquinària contra Boye. De tot aquest context, que és imprescindible per entendre la causa, García Peña no n’ha parlat pas, perquè no tocava fer-ho en un informe que exposava tots els arguments jurídics que l’exculpen dels delictes que se li imputen; però surava en l’ambient, es llegia entre línies, era la pregunta constant on anava a parar constantment l’advocat i que tothom sabia però ningú no formulava: per què van voler inculpar Gonzalo Boye si no hi havia cap prova sòlida contra ell?

És la pregunta que es desprèn de tota la intervenció de García Peña, molt especialment en la primera part del seu informe, quan ha explicat la manera com la policia va escorcollar el seu despatx i el seu domicili l’octubre del 2019, just una setmana després de la sentència contra el procés: tenien ordre d’intervenir les comunicacions i la documentació que estiguessin relacionades amb una suposada trama d’emblanquiment de diners, però es van endur tots els correus electrònics que tenia desats Gonzalo Boye d’ençà del 2010, i es van quedar el seu mòbil i tots els missatges que hi tenia d’ençà del 2008: una dècada de comunicacions professionals (i personals) amb clients i amb altres advocats en desenes de causes judicials…

García Peña ha demanat per això, de nou, la nul·litat de la causa, per vulneració del secret professional. I, també, per vulneració del dret de la defensa. Perquè la policia també va intervenir uns documents que tant ell com el seu col·lega de despatx van elaborar conjuntament amb Boye per a poder defensar-se del més que segur encausament de què seria víctima; perquè van saber uns mesos abans dels escorcolls, el juliol del 2019, que un dels acusats que aleshores era a la presó, Puentes Saavedra, va declarar voluntàriament davant de la jutgessa Tardón per a canviar la seva declaració inicial i  incriminar directament Gonzalo Boye. Quaranta-vuit hores després en van acordar la sortida en llibertat incondicional amb un informe favorable de la fiscalia.

La policia va entrar al despatx i a la casa de Boye amb una ordre de la jutgessa Tardón que es fonamentava en la declaració de Puentes Saavedra. D’aquells escorcolls, la jutgessa en va aconseguir l’accés integral de totes les comunicacions de Boye. No li va caldre l’autorització d’infectar els seus dispositius amb Pegasus ni cap altre programari espia. L’advocat de Boye ha recordat sentències recents del Tribunal Europeu dels Drets Humans sobre casos semblants d’intervenció dels telèfons i les comunicacions d’advocats quan no ha estat prou motivades, segons les quals hi ha hagut una vulneració del dret de la vida privada que recull el Conveni Europeu dels Drets Humans.

Això hauria de comportar, també, la nul·litat de la causa contra Boye. Però García Peña ha anat més enllà, quan ha fet notar que la jutgessa Tardón va prendre decisions que no li corresponien i que li van fer perdre l’aparença d’imparcialitat que se li ha d’exigir: en comptes d’encarregar a la policia que, de totes les comunicacions intervingudes a Boye, en seleccionés aquelles que podien ser d’interès per a la causa, va decidir de fer-ho ella, de llegir tots els correus i missatges de l’advocat, absolutament tots, i de fer-ne ella la selecció. I ho va fer de tal manera que va deixar a l’abast de totes les parts informació cabdal de la seva estratègia de defensa, accessible a altres acusats, començant per Puentes Saavedra.

García Peña ho explicava escandalitzat: “Tota la resta de la informació del mòbil de Gonzalo Boye la jutgessa va decidir que restés en una caixa forta del jutjat central 3 [de l’Audiència espanyola]. Fins quan? Ad eternum”.

L’advocat de Boye ha recordat també les proves que han aportat al judici per a demostrar que Puentes Saavedra va rebre la visita d’agents de policia a la presó, “i que estava desesperat”, poc temps abans que demanés de declarar contra Boye i que acabés sortint de la presó. I ha assenyalat les contradiccions entre les diferents declaracions de Puentes Saavedra durant el procediment i que s’han anat ajustant a les novetats que anaven apareixent, per mirar de no entrar en contradicció. I, tanmateix, ho va fer, quan va mentir sobre unes suposades reunions al despatx de Boye amb el presumpte capitost de la trama de la droga, José Ramón Prado Bugallo, àlies Sito Miñanco; perquè en el judici s’ha demostrat que ni tan sols era a Madrid els dies de les reunions.

Per això ha estat dur amb els fiscals, que, malgrat la inconsistència de la declaració de Puentes Saavedra, van demanar al tribunal que valorés d’aplicar-li un atenuant per delació. “Si la fiscalia considerava que diu la veritat, jugant-se-la davant de cinquanta perillosos narcotraficants, li hauria hagut d’aplicar directament l’atenuant; però si creu que menteix o en té dubtes, la seva declaració no es pot tenir en compte.”

El tribunal deixarà el judici vist per a sentència el 19 de març vinent, quan acabaran d’intervenir els pocs advocats que encara no han tingut temps de fer-ho. I s’obrirà un període de deliberació en què Guevara haurà de decidir si remata tota la causa construïda contra Boye o si, al contrari, l’atura a temps.

 

El Banc Central Europeu (BCE) ha tornat a reduir els tipus d’interès en 0,25 punts, situant el tipus de referència en el 2,5%. La rebaixa anunciada avui és la sisena que es produeix consecutivament en els últims nou mesos, i situa el preu del diner en el seu nivell més baix des del febrer del 2023.

Coincidint amb l’anunci dels tipus, l’organisme monetari també ha actualitzat les seves previsions econòmiques per a l’eurozona, que durant els darrers mesos ha mostrat un creixement feble i que ara es veu amenaçada pels nous aranzels dels Estats Units. En aquest sentit, l’organisme ha revisat a la baixa les perspectives per al 2025 i preveu una millora del PIB del 0,9%, dues dècimes menys respecte a les anteriors estimacions.

A banda de la rebaixa del tipus d’interès de referència –des del setembre del 2024 s’utilitza el que s’aplica a les entitats que dipositen diners al banc central– també s’han reduït en un quart de punts els altres dos tipus. En aquest sentit, el tipus d’interès bàsic baixa fins al 2,65%, mentre que el tipus per als préstecs immediats passa al 2,9%. Els canvis, segons informa l’entitat, començaran a tenir efecte a partir del pròxim 12 de març.

L’anunci d’avui confirma el que algunes veus del consell de govern de l’entitat ja havien anticipat, entre elles el governador del Banc Central de Grècia, Yannis Stournaras. En una entrevista recent, el dirigent hel·lè havia sostingut que el modus operandi de l’entitat continuaria basant-se a procedir gradualment per fer front a “l’elevada incertesa” i havia apuntat que es produirien rebaixes “de 0,25 punts cada vegada” per acabar situant el preu del diner “més a prop del 2%” a finals del 2025.

La rebaixa dels tipus, a més, pretén de donar un impuls a l’economia de l’eurozona, la qual ha experimentat un creixement feble durant els últims mesos. Segons les últimes dades recollides per l’Eurostat, el PIB de la zona euro va tancar el quart trimestre amb un creixement pla (0%), marcada en bona part per les caigudes d’Alemanya (-0,2%), França (-0,1%) i l’estancament d’Itàlia (0%).

La inflació continua evolucionant d’acord amb les previsions del BCE, que ja va avisar d’un lleu repunt de la taxa entre els últims mesos del 2024 i els primers del 2025. L’última actualització de l’Eurostat va apuntar que la inflació interanual a l’eurozona durant el mes de febrer va caure una dècima i es va situar en el 2,4%, deixant enrere quatre mesos consecutius a l’alça i apropant-se novament a l’objectiu del 2%.

Escola Valenciana celebra els resultats favorables per al català en la consulta sobre la llengua base als centres educatius, però denuncia “la irresponsabilitat de la Conselleria d’Educació per haver forçat un procés innecessari i perjudicial per a la cohesió educativa i social.” Segons que ha informat el conseller José Antonio Rovira, el català s’ha imposat al castellà en el conjunt del País Valencià, amb un 50,53% dels vots.

“Aquest resultat és fruit de la implicació i mobilització de milers de persones que han defensat la nostra llengua i cultura enfront d’aquest nou atac de la dreta i la ultradreta, i per això volem felicitar a tota la comunitat educativa, famílies, alumnat i personal docent que han fet possible aquest èxit”, han dit.

No obstant això, Escola Valenciana considera que aquesta consulta mai s’hauria d’haver fet. “La defensa del valencià i la seua presència als centres educatius ha estat un objectiu ja consolidat durant dècades i aquest procés ha generat divisió i tensió innecessària en la societat”, han dit. És per això que insisteixen a demanar la dimissió del conseller Rovira, “per la seua incapacitat i ineptitud en la gestió d’aquest afer, així com per la seua manca de sensibilitat cap a la comunitat educativa.”

Per a Alexandra Usó, presidenta de l’entitat, aquesta consulta i els seus resultats evidencien la necessitat de polítiques urgents de protecció de la llengua minoritzada i no lleis que pretenen arraconar el català. A més, ha recordat que el procés de votació ha estat ple d’errades i problemes, sense garanties democràtiques ni de transparència.

L’entitat considera que la consulta ha evidenciat la forta oposició de les comunitats educatives a les mesures impulsades per la Conselleria d’Educació. En aquest sentit, han assegurat que continuaran treballant per a garantir els drets lingüístics de l’alumnat i recorden la possibilitat de fer ús del recurs d’alçada que han posat a disposició de les famílies davant les possibles incidències provocades per la consulta. Tanmateix, l’entitat continuarà donant suport legal als equips directius, claustres de docents, AFES i consells escolars que ho necessiten.

“Era absolutament innecessària”

Per part seua, Acció Cultural del País Valencià també demana la dimissió del conseller. “Assenyalem que l’únic que demostra aquesta consulta és que no hi havia una demanda social per fer-la. En totes les comarques valencianoparlants, que era on es corria el risc de perdre l’educació en valencià, les famílies han votat majoritàriament a favor de la nostra llengua. En canvi, els pocs resultats a favor del castellà no impliquen més que disrupcions i problemes a l’escola”, han dit.

A més a més, assenyalen la tardança en fer públics els resultats de la consulta. “Si en unes eleccions generals o autonòmiques, fetes amb papereta física, els resultats es saben amb immediatesa; en una consulta telemàtica que va finalitzar dimarts a migdia no es poden rebre quasi dos dies després. Aquesta situació evidencia que totes les mancances i tots els problemes que s’han produït durant la consulta s’han allargat per aconseguir els resultats. A més a més, s’han emprat molts recursos de la comunitat educativa i dels centres en una qüestió que era absolutament innecessària”, han dit.

Així, reiteren que aquests recursos s’haurien de destinar als centres afectats per la gota freda, que encara no han pogut recuperar la normalitat. “En contraposició, ha tractat de crear un conflicte on no existia i l’assimilació espanyolista que es pretenia ha sigut un fracàs”, han conclòs.

La xarxa esclata d’alegria pels resultats del català en la consulta de Rovira: “Ens fan lluitar per salvar-lo”

Les famílies celebren l’èxit

D’una altra banda, Famílies pel Valencià ha celebrat l’èxit del català en la consulta sobre la llengua base i ho atribueixen a la mobilització popular dels darrers mesos. “Considerem que aquests resultats demostren que la societat valenciana s’estima la seua llengua malgrat els intents per part del govern valencià d’arraconar-la”, han dit. Amb tot, exigeixen més presència del català a les aules i li demanen al conseller que canvie la seua política lingüística, que considera el català com una imposició. “Considerem aquest resultat com una esmena a la totalitat a les polítiques contra el valencià de la conselleria i creiem que aquestes dades els haurien de fer reflexionar”, han conclòs. Per a acabar, han felicitat tota la comunitat educativa i, especialment, les famílies, pels resultats i per la campanya en defensa de la llengua.

Els dirigents de la Unió Europea es reuneixen avui a Brussel·les per parlar del suport a Ucraïna i el reforç de la defensa del bloc amb un pla per a rearmar Europa arran del distanciament dels Estats Units amb la tornada de Donald Trump a la Casa Blanca.

“Durant tot aquest període, i l’última setmana, us heu mantingut al nostre costat”, ha agraït el president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, que ha estat qüestionat per l’administració Trump. De cara a les converses sobre el rearmament, el primer ministre polonès, Donald Tusk, ha demanat per ara més tropes de l’OTAN a la frontera de Polònia amb Rússia, mentre que el president francès, Emmanuel Macron, ha obert la porta a utilitzar el seu arsenal nuclear com a eina dissuasiva europea.

Tant el primer ministre polonès, com altres dirigents europeus, han defensat el manteniment de l’aliança amb els Estats Units malgrat el gir polític de Donald Trump envers Europa. “Encara que des de l’altra banda no sempre es donen senyals d’interès, hem de fer la nostra feina i ser un aliat fiable per al país i per la resta de membres de l’OTAN”, ha sostingut Tusk abans de la cimera extraordinària a Brussel·les sobre la guerra a Ucraïna.

Hongria inclús ha defensat adoptar la mateixa estratègia que els Estats Units i “mantenir un diàleg directe amb Rússia” per assolir “un alto-el-foc i una pau sostenible a Ucraïna”.

Sánchez trucarà la setmana vinent a tots els grups parlamentaris excepte Vox per parlar de la situació a Ucraïna

Risc de divisió

Juntament amb Eslovàquia, el primer ministre hongarès Viktor Orbán ha amenaçat de trencar la unitat que es vol mostrar a la cimera d’avui.

Abans de la reunió, l’alta representant de la UE, Kaja Kallas, s’ha limitat a assenyalar que des del Consell Europeu, on seuen els caps d’estat i de govern de la UE, es treballarà per la unitat i que, “si no és possible, que Hongria parli per si mateixa”.

En referència a aquesta discussió, el primer ministre luxemburguès, Luc Frieden, ha dit que “si un o dos països [en referència a Hongria i Eslovàquia] no comparteixen la mateixa visió, la resta han de continuar tirant endavant en la mesura del possible”. “És moment perquè Europa actuï, i crec que molts estats membres compartim la visió que necessitem més defensa”, ha sostingut.

Troben el cos del conegut pirotècnic Pedro Luis Sirvent, que havia desaparegut després d’una explosió i el posterior incendi en l’empresa pirotècnica Hermanos Sirvent, de Fontcalent, al terme municipal d’Alacant. Hi ha quatre ferits, un dels quals greus, que ha estat traslladat amb helicòpter a l’Hospital La Fe de València.

Segons que han informat fonts de la policia local i espanyola a l’agència Efe, la deflagració s’ha produït a les 11.25 a la pirotècnia en circumstàncies que encara s’investiguen. Entre els ferits, un és en estat greu amb cremades de tercer grau, mentre que els altres tres han patit ferides lleus.

L’explosió ha provocat un incendi. El perímetre de seguretat s’ha ampliat a causa de l’elevada quantitat de pólvora emmagatzemada a les instal·lacions. Segons el batlle, Luis Barcala, la policia local ha estat el primer cos d’emergència que ha arribat al lloc dels fets i els agents han extret els ferits de dins del local.

A més dels bombers, fins al lloc s’hi han desplaçat un helicòpter medicalitzat, unes quantes ambulàncies i la policia. Davant la gravetat de la situació, el Centre de Coordinació d’Emergències ha activat la Situació 0 del Pla Territorial d’Emergències del País Valencià (PTECV). Al mateix temps, Adif ha informat la Generalitat Valenciana de la suspensió temporal de la línia de tren AVE propera, seguint la petició del Consorci Provincial de Bombers.

La ronda Litoral de Barcelona és tallada al Morrot en direcció Llobregat per un accident amb quatre vehicles implicats, segons que ha informat la Guàrdia Urbana. L’accident ha tingut lloc al quilòmetre 12,5 i una persona ha resultat ferida lleu. Hi ha retencions de nou kilòmetres des de Sant Adrià de Besòs. Es fan desviaments de trànsit per la sortida 20.

Podeu consultar l’estat del trànsit.

Tallada la ronda Litoral/B-10 al Morrot en sentit Llobregat per un accident. Hi ha retencions de 9 km des de Sant Adrià de Besòs. pic.twitter.com/mb0ihc0prp

— Trànsit (@transit) March 6, 2025

Un estudi ha permès d’observar per primera vegada com les neurones que conformen el cervell humà emmagatzemen els records. L’estudi, publicat a Cell Reports, ha estat encapçalat pel coordinador del grup de recerca en mecanismes neuronals de percepció i memòria de l’Institut de Recerca de l’Hospital del Mar, el doctor Rodrigo Quiroga. Els investigadors han certificat que els records són capaços de distingir objectes i persones independentment del seu context, i això permet d’establir relacions superiors i abstractes, cosa que constitueix la base de la intel·ligència humana. L’Hospital del Mar ha dit que era la primera vegada que un estudi era capaç d’observar aquest comportament de les neurones en humans.

Fins ara, els treballs fets amb animals mostraven grans diferències en la codificació de conceptes quan es canviava el context. Per exemple, les neurones responien de manera molt diferent si una rata trobava un objecte en un lloc o en un altre. Per tant, es creia que aquests records s’emmagatzemaven en grups diferents de neurones.

Ara l’estudi encapçalat pel doctor Quiroga ha permès d’obtenir “respostes sorprenents”, que contradiuen les publicacions fetes fins al moment, perquè conclou que les respostes neuronals a un concepte determinat són les mateixes encara que es canviï el context, per exemple, quan es recorda haver vist algú en un lloc o en un altre. “El principi bàsic de codificació neuronal en humans és l’oposat al que s’ha vist fins ara en altres espècies, i d’això es deriven conseqüències importants”, apunta.

El treball ha comptat amb dades de nou pacients de centres de l’Argentina i el Regne Unit amb epilèpsia refractària al tractament a qui s’havien implantat elèctrodes per a controlar el funcionament de determinats grups de neurones de manera individual. Això ha permès d’obtenir registres precisos de les seves respostes, a diferència d’estudis anteriors, basats en imatges de ressonància magnètica, sense capacitat de diferenciar neurones individuals.

Als pacients els explicaven dues històries, protagonitzades per la mateixa persona, en diferents contextos amb suport d’imatges. Gràcies al monitoratge, es va comprovar quins grups de neurones s’activaven. Concretament, es va comprovar que la resposta davant la imatge de la persona era la mateixa, activava el mateix grup de neurones, en totes dues històries. A més, es va comprovar que, quan els pacients explicaven ells la història, uns segons abans de referir-se al protagonista, aquestes neurones s’activaven en tots dos casos i de la mateixa manera.

Quiroga ha explicat que els records es guardaven d’una manera molt més abstracta en els humans que no pas en uns altres animals. Per tot plegat, ha dit que aquesta podia ser la “base de la intel·ligència humana”. “Aquest fet ens permet de fer associacions i inferències molt més abstractes i complexes que no pas si fóssim forçats a pensar en cada concepte en un context concret determinat”, assegura. És a dir, els humans poden descontextualitzar els seus records per crear un pensament més abstracte.

Sílvia Orriols, batllessa de Ripoll i dirigent del partit d’extrema dreta Aliança Catalana, va trigar poca estona a reaccionar a l’atropellament multitudinari de dilluns a Mannheim, a Alemanya, que va deixar dos morts i onze ferits. Orriols va fer un piulet dient que els governs i parlaments, en lloc de tancar mesquites i fer deportacions massives, legislaven contra la gent que denuncia i prova de combatre els atemptats en territori europeu, com el que es va cometre en la ciutat alemanya. “No riurem, no…”, digué.

El piulet anava acompanyat d’una fotografia d’una cama mutilada al mig de carrer i donava per entès que l’atac l’havia comès un musulmà o algun altre immigrant. El missatge de la dirigent d’Aliança va córrer durant hores a la xarxa. El missatge que va voler transmetre Orriols va calar i molta gent es creia –i encara ara es creu– que qui conduïa el Ford Fiesta que va envestir una multitud de gent a la plaça central de Mannheim era un immigrant.

El piulet va tenir milers d’interaccions, però ja no el trobareu a X perquè Orriols, hàbilment, l’ha eliminat. El que explicava era senzillament fals i el dia d’avui no ho ha rectificat ni desmentit.

L’atacant no té la pell fosca ni és immigrant. Es diu Alexander Scheuermann, té quaranta anys, és alemany i té vinculació amb els moviments d’extrema dreta alemanys, d’acord amb una investigació d’EXIF – Research & Analyse, una plataforma de recerca independent i antifeixista que indaga en el panorama d’ultradreta i neonazi d’Alemanya. Scheuermann també arrossega problemes de salut mental.

La policia de Mannheim, que d’un bon començament va avisar que molta gent difonia informació falsa sobre l’atac a les xarxes, ja té coneixement dels vincles de l’atacant amb l’extrema dreta. Ara és centrada a investigar quin és el mòbil de l’atropellament, que podria haver estat molt greu si no hagués estat per l’actuació d’un taxista d’origen pakistanès anomenat Azfal Muhammad, que ho va impedir. “Des de la parada en què esperava clients, va veure venir el vehicle que atropellava la gent, va engegar el taxi i es va estavellar contra ell per aturar-lo”, explica Seini, taxista i company de Muhammad, a l’agència EFE.

Captura de pantalla del piulet que ha eliminat Orriols.

La desinformació que ha emprat Orriols no és cap cas aïllat. Forma part d’un fenomen general i no és pas cap casualitat. Perquè a l’estat espanyol, per exemple, Vox també ha assenyalat que l’atropellament fou culpa de la immigració. I a Alemanya, dirigents i perfils relacionats amb Alternativa per Alemanya (AfD) –partit amb el qual Aliança Catalana manté una estreta relació– també han difós tota mena de falsedats. I fins i tot han pagat perquè les publicacions tinguessin més ressò.

L’extrema dreta ha manipulat l’atropellament, ha estat l’altaveu de notícies falses i ha alimentat els discursos d’odi contra els immigrants tot difonent fotografies de presumptes autors i documents d’identitats falsos, entre més informació. Han fet servir una desgràcia humana per treure’n rèdit polític.

Els dirigents d’extrema dreta ara poden excusar-se dient va ser un error o una confusió, però la qüestió és que poca estona després de l’atropellament ningú no tenia cap mena d’informació fiable que confirmés que el conductor era immigrant, ni tan sols els mitjans locals.

Aliança Catalana abraça l’extrema dreta més radical del Parlament Europeu

Més falsedats

Jorge Buxadé, eurodiputat de Vox, va fer un piulet afirmant que l’autor de l’atac era un saudita que s’encarregava de portar més saudites a Europa. “L’enemic és a dins, i alguns els han deixat entrar i els paguen el viatge, manutenció i dietes d’hotel”, digué. Això que explica Buxadé és completament fals i encara no ha eliminat el piulet ni ha demanat disculpes.

Captura de pantalla del piulet de Jorge Buxadé.

Hi ha més membres d’Aliança Catalana que han alimentat els discursos d’odi. Orriols a banda, s’hi ha referit Rosa Maria Soberana, diputada al parlament. Soberana va repiular dos piulets que assenyalaven la immigració. Un és una resposta al piulet d’Orriols, ara ja eliminat. “Les polítiques valentes”, diu, impliquen regular la immigració, deportar delinqüents i tancar mesquites salafistes.

L’altre piulet, amb to de befa, es pregunta si sobren cotxes o “sobren conductors de la mitja lluna”. El símbol de la mitja lluna, sovint acompanyat d’una estrella, és un emblema històricament associat a l’islam i a uns quants països de majoria musulmana. En aquest context, té clarament una connotació despectiva i assenyala que els musulmans poden haver causat l’atac.

Captura de pantalla dels piulets que ha compartit la diputada Rosa Maria Soberana.
Captura de pantalla dels piulets repiulats per la diputada Rosa Maria Soberana.

Així mateix, molts comptes vinculats a Alternativa per a Alemanya (AfD), entre els quals el de la secció local de Hannover, han difós un fotomuntatge amb documents d’identitat que suposadament pertanyien al presumpte autor i una suposada comunicació interna de la policia que indicava que l’atacant era un home de “pell fosca”, tal com recull el diari Tagesspiegel. L’autor que assenyalaven tenia un nom en àrab i era immigrant.

Aquesta informació va córrer com un regueró de pólvora per les xarxes socials. Hi ha perfils que fins i tot van patrocinar algunes de les publicacions per a tenir més visibilitat. Hores després, la informació fou eliminada, però ja havia tingut milers d’interaccions i visualitzacions.

L’atacant: alemany i d’extrema dreta

L’autor de l’atac, Alexander Scheuermann, havia viscut a la ciutat de Ludwigshafen, a l’estat de Renània-Palatina. Segons EXIF, formava part de l’anomenat Ring Bund, un grup de l’espectre dels ciutadans del Reich, encapçalat per neonazis, que nega la legitimitat de la República Federal d’Alemanya. Aquest grup mantenia contacte amb traficants d’armes, com Bernd Zimmermann i Alexander Reichl, condemnats per delictes relacionats amb la venda il·lícita d’armament.

El gener de 2020, durant una batuda, la policia va trobar a casa de Zimmermann una llista manuscrita amb noms d’armes com Kalàixnikov AK-47 i granades de mà. L’anàlisi dels telèfons va revelar que tant ell com Reichl planejaven uns quants projectes polítics, alguns relacionats amb la Patriotische Alternative, una organització afí a l’AfD. Reichl fou condemnat el 31 de maig de 2022 a quatre anys i tres mesos de presó per haver participat en el negoci de les armes.

En una llista confiscada a Zimmermann l’any 2018, Alexander Scheuermann hi apareixia identificat amb el número 000415 i es detallaven algunes de les seves habilitats, com ara que era jardiner paisatgista i boxador, que tenia permís d’armes i que dominava l’anglès.

El 3 d’octubre de 2018 Scheuermann va participar en una manifestació d’extrema dreta a Berlín, organitzada pel partit neofeixista NPD i amb la presència de Sebastian Schmidtke, dirigent del partit.

Scheuermann, en una manifestació neonazi a Berlín (fotografia: EXIF).

El grup neonazi Ring Bund, de què formava part l’atacant de Mannheim, es va fundar el desembre del 2016 i operava en la clandestinitat. Tal com relata EXIT, els integrants es comunicaven entre ells amb sobrenoms i feien servir canals xifrats, com ProtonMail. Ideològicament, són antisemites radicals i pensen que la globalització és un pla deliberat controlat per una elit financera mundial. “Aquesta teoria conspirativa, coneguda per Zionist Occupied Government (ZOG), és àmpliament difosa en cercles neonazis”, detalla EXIT.

Segons EXIT, els fets revelen que l’atac podria tenir una motivació política. Si més no –diuen–, fins el 2018 Scheuermann tenia connexions amb grups neonazis i les publicacions a les xarxes socials també indiquen que tenia un perfil extremista.

La policia, coneixedora de la vinculació amb l’extrema dreta

La policia de Mannheim de moment no ha pogut confirmar que l’atac tingui una motivació política. Tot amb tot, destaca que els investigadors són coneixedors de la vinculació de Scheuermann amb moviments d’extrema dreta.

A partir d’uns quants registres mèdics i la declaració d’un gran nombre de testimonis, també s’ha pogut comprovar que Scheuermann fa temps que té una malaltia mental. Havia estat regularment sota tractament mèdic i psiquiàtric i l’any passat fou hospitalitzat, explica la policia i la fiscalia de Mannheim en un comunicat conjunt.

Així mateix, la policia explica que l’any 2018 difonia discursos extremistes a les xarxes socials i fou multat per haver utilitzat símbols d’organitzacions neonazis. Però els serveis d’intel·ligència no hi van detectar cap amenaça extremista. “Entre les proves examinades fins ara, no se n’han trobat que assenyalin que el sospitós tingui opinions extremistes”, expliquen.

Un altre focus de la investigació de l’oficina de la policia criminal de l’estat de Baden-Württemberg, que opera a partir del Centre de Seguretat Estatal i Antiterrorista (SAT BW), són les activitats, contactes, amics i connexions que Scheuermann tenia en les xarxes socials i les aplicacions de missatgeria.

El Ford Fiesta que va fer servir Scheuermann (fotografia: EFE / EPA / Ronald Wittek). Un altre atac manipulat per l’extrema dreta

Aquests darrers mesos, hi ha hagut dos atacs més a Alemanya amb atropellaments multitudinaris. El primer fou el 20 de desembre en un mercat de Nadal de Magdeburg, en què l’atacant va fer servir el mateix modus operandi que a Mannheim: un atropellament múltiple amb un cotxe. En aquest cas, hi van morir sis persones.

L’autor de l’atac fou Taleb al-Abdulmohsen. El fet que l’home fos saudita va fer pensar que havia estat un atemptat de caràcter gihadista, però hi va haver un canvi sobtat de guió. Taleb al-Abdulmohsen era un saudita antiislamista confés, conegut a Alemanya pel seu activisme contrari a aquesta religió. Aquest fet va tombar totes les teories conspiratives que l’extrema dreta, inclosos també Aliança Catalana i Vox, havia difós per tots els canals contra els immigrants.

L’autor va declarar en una entrevista al diari Frankfurter Allgemeine Zeitung que era ateu i contrari a l’islam i explicà la seva activitat ajudant dones de l’Aràbia Saudita a rebre asil polític en uns quants països del món. Segons la policia alemanya, al-Abdulmohsen s’havia anat radicalitzant i en les comunicacions i xarxes socials criticava violentament la política d’immigració d’Alemanya i el fet que s’hi permetés l’entrada de musulmans. També havia lloat unes quantes vegades el partit d’extrema dreta AfD.

El segon atac fou a mitjan febrer, quan un cotxe també va xocar deliberadament contra una multitud que participava en una manifestació sindical a Munic, durant la setmana de la conferència de seguretat. En aquest cas, hi va haver trenta-nou ferits i una mare i una filla van morir dos dies després a l’hospital a causa de les ferides.

L’autor, un ciutadà afganès de vint-i-quatre anys, fou detingut a l’instant. En l’interrogatori va reconèixer que havia envestit deliberadament la manifestació de treballadors públics convocada pel sindicat Verdi i va dir que l’atac tenia una “explicació religiosa”.

Les lliçons profundes de l’atemptat de Magdeburg | Editorial de Vicent Partal

Acció Cultural del País Valencià s’ha personat com a acusació popular en el cas de les víctimes mortals per la gota freda de l’octubre passat que instrueix la jutgessa del número 3 de Catarroja. És una instrucció complexa que serà llarga perquè, entre més coses, hi ha una xifra molt gran de morts. En parlem amb Manolo Mata, que és l’advocat que representa l’entitat. Mata, militant del PSPV, té una llarga experiència com a lletrat, però també coneix amb profunditat la cuina del poder i de la gestió. Ha estat regidor a l’Ajuntament de València, diputat a les Corts i síndic del grup socialista entre el 2015 i el 2022.

En aquesta entrevista, que fem al seu despatx del centre de València, parla de la complexitat de la instrucció, però també de la importància d’arribar a saber la veritat. Pensa que els fets que es van fent públics dia a dia assenyalen el president Mazón, i que encara hi ha moltes altres veus que no romandran callades.

—Per què vàreu acceptar d’exercir l’acusació popular en aquesta causa?
—Em va cridar Anna Oliver i li vaig dir que no m’agradaria dur víctimes perquè en aquesta qüestió l’acusació popular tenia molt a dir i dur moltes iniciatives. Quan ens assabentàrem que Podem i Vox ja s’havien personat, que la fiança era assequible, de 6.000 euros, ràpidament demanàrem la personació i es va admetre. És un dels assumptes més importants del país d’ençà que treballe d’advocat, fa més de quaranta anys.

—La jutgessa ha posat l’èmfasi a separar les víctimes dels danys materials. Això és una bona estratègia?
—El problema de les macrocauses és que, a vegades, d’un fil n’estires un altre i hi ha una dispersió brutal. I ací sí que sabíem que hi havia pèrdues de vides humanes, lesions i danys materials. La jutgessa parteix d’un principi que és assumible: les morts eren evitables i els danys materials, potser no. Hi ha més vies per a reclamar la responsabilitat patrimonial. Crec que és una decisió molt encertada perquè cenyeix l’objecte d’investigació i es limita a les persones que hi van participar.

—Això evitarà que la causa s’eternitze, o també serà una instrucció llarga?
—Serà llarga, segur. Només amb el testimoni dels familiars de les 227 víctimes, que explicaran què va passar. Tots hem accedit al sumari i hem vist que són relats aterridors. És una situació tan greu! I tots haurien de participar-hi. Els forenses, els informes de la policia, la Guàrdia Civil, la policia local sobre la trobada dels cossos… Hi ha moltes coses que en una instrucció han d’estar perfectament. Serà llarg, segur, però no serà infinit.

—Responent que ell no era al centre de coordinació d’emergències de l’Eliana, dirigint el CECOPI, el president Mazón s’allunya del centre de la diana?
—Hem vist tres Mazons. El primer era el que estava “noquejat”, com va dir Feijóo i el va definir perfectament, que va ser el del matí dels dies 30, 31, que deia: pobra gent, ha estat un drama, molt bé la participació del govern d’Espanya… Però això li va durar vint-i-quatre hores. Ell va pensar que l’única manera d’exculpar-se políticament era mantenir dues tesis que, a més, eren contradictòries: una era “jo he estat perfectament informat des del minut u, i hem fet el que havíem de fer”. Però quan la jutgessa diu: “Si vostè n’estava informat, i ha fet el que havia de fer, i ho ha fet quan ja no tenia sentit, perquè podia haver-ho fet a primera hora del matí, a migdia, o a la vesprada, però ho va fer a les vuit i onze minuts –vuit i dotze, diu la jutgessa–, ha arribat tard, i per tant pot ser responsable de les pèrdues humanes”, fixa la seua defensa política i judicial en un altre àmbit.

—En el de dir que ell no era membre del CECOPI…
—Diu: “Jo sabia coses, però jo no hi pintava res, jo no hi era…” La veritat és que no hi ha cap llei, ni cap ordre expressa en la llei d’emergències o en altres àmbits sobre la responsabilitat del president de la Generalitat, a banda de dir, genèricament, que és la primera autoritat del país i la que ha d’exercir l’alta direcció de totes les polítiques del Consell. I si recordeu la participació de Camps a Gürtel, es veu que hi havia una trama per les conselleries, però el president no va firmar cap paper. I jo crec que aquesta és la seua defensa judicial.

—És una bona defensa?
—No és una bona defensa. Són massa hores, hi ha massa informació. La tasca dels mitjans de comunicació ha estat espectacular, perquè la jutgessa ha demanat un informe molt exhaustiu de la Conselleria d’Emergències sobre què va passar eixe dia, un informe de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, té les dades d’AEMET, i tot allò que es va publicar i dir en els mitjans de comunicació. I ja tenim un fum de realitats. I la realitat és que la consellera Salomé Pradas, en el compte personal de X va dir a les dues i vint de la vesprada que vigilaven molt atentament el barranc del Poio, i que la gent havia d’allunyar-se de les riberes. Sabem que una connexió d’À Punt a les tres i deu amb el centre d’emergències, el subdirector general d’Emergències deia que el compromís de la Generalitat era vigilar les riberes del barranc del Poio i del Magre. Sabem que els brigadistes forestals estigueren allí mirant com venia l’aigua del barranc i en un moment determinat els ordenaren que es retiraren. Totes aquestes coses no poden ser alienes al que fa el president de la Generalitat. Hauríem d’investigar coses de la geolocalització del seu mòbil, les telefonades: no les que ell diu que va fer i que va rebre entre les tres de la vesprada i les vuit del vespre, sinó durant tot el dia. És d’una irresponsabilitat manifesta i un menfotisme inexplicable. Jo crec que pot tenir responsabilitats penals.

—Amb el temporal que vivim aquests dies, hem vist un canvi d’actitud del president, una exhibició de recursos i de mesures que no sé si és una autoinculpació.
—Jo crec que sí. La situació era molt complexa, a veure què feia aquests dies. O passava de tot i desapareixia, o encapçalava les operacions. Ell es fixa molt en el llenguatge i totes les piulades diuen “Mazón acompanya no sé qui” o “Mazón va amb no sé qui”, però el cas és que el president de la Generalitat és el president de tots els valencians; per tant, el responsable màxim i ho demostra.

—Això podria desmuntar en part la seua estratègia defensiva?
—L’estratègia defensiva era doble. D’una banda, deia que les agències estatals no els donaven informació i, en conseqüència, no sabia com reaccionar; i, d’una altra, que ell no encapçalava les emergències. Doncs, això que passa aquests dies ho desmunta tot, perquè la informació és exactament la mateixa, les mateixes agències, amb una diferència essencial, que és que s’han mobilitzat els recursos de la Generalitat. Tot el que no es va fer, s’ha fet ara.

—I parlant d’informació, hem sabut que entraven milers de telefonades al 112 provinents dels pobles de l’Horta Sud inundant-se, mentre el CECOPI estava reunit i que, segons la vice-presidenta Susana Camarero, ningú no en va informar.
—És incomprensible que ningú advertira que el 112 estava col·lapsat. És incomprensible que, essent allí la consellera d’Emergències, el secretari autonòmic d’Emergències, el director general d’Emergències, el subdirector general d’Emergències, que eren al capdavant del 112, no entraren a la reunió del CECOPI i no digueren què passava.

—La jutgessa té elements per a demanar al president que diga on va estar entre les 18.00 i les 20.28?
—No al president directament, però jo, per exemple, demanaré a la policia autonòmica els informes de treball dels policies i escortes del president durant tot el dia per a saber on eren, i les seues despeses de dinar. Hi ha mitjans tècnics per a saber on era el seu mòbil. Ara ens diuen de la Generalitat que ell no tenia mòbil personal. Molta gent el té, i és un 650 no sé què. Hi ha moltes proves indiciàries que es poden demanar sense implicar-lo a ell, fins que la jutgessa tinga clar que es pot encausar el president de la Generalitat i que, per tant, hi ha d’haver una resolució motivada al TSJ, que és el que prendria la decisió.

—Segons la llei d’emergències, el comandament únic és de la consellera responsable d’emergències, però com a responsable últim de totes les decisions, el president en seria el responsable?
—Qui és amo governa. En totes les crisis que jo he viscut mentre vaig tenir una certa participació en el Botànic, i en la vida política, quan hi ha una crisi d’aquesta magnitud, la persona que més mana és la que vol estar informada de tot. I els altres deixen en les seues mans la darrera decisió. El problema del poder és eixe. És teoria política dels clàssics: la soledat del poder i l’última decisió. Això jo ho he viscut amb Pérez Casado, quan volia desallotjar la Malva-rosa, o el 1982 quan hi hagué la pantanada, i cent mil persones de les Riberes es van moure per a fugir de l’avinguda de l’aigua. Hi ha unes errades brutals, en aquest cas, perquè, per exemple, la llei d’emergències diu que el cap de les emergències passa a ser el cap de totes les policies municipals. Què hauria passat si tots els ajuntaments hagueren tingut tota la informació i els seus policies locals, amb megàfons, hagueren avisat? Hi ha municipis que tenen un whatsapp ciutadà. Si algú dóna l’ordre que la gent puge al primer pis, que no baixe al soterrani, que s’obliden dels cotxes, s’haurien salvat moltíssimes vides. I crec que eixa espera a la darrera decisió, en estar aïllat en el poder s’ha produït segur, perquè jo crec que el missatge no s’emet fins que el president de la Generalitat no dóna el vist-i-plau de l’emissió i del contingut. I ho fa cinc hores tard. Perquè una altra qüestió que s’haurà de veure és per què no es va reunir el CECOPI dies abans, com en la dana del 2019, que és el paradigma de com es gestiona una dana.

—Salomé Pradas ja no és aforada, i el president, sí. Sembla lògic pensar que voldran descarregar sobre ella tota la responsabilitat com a directora de l’emergència.
—En teoria, sí. Però jo he conegut molt Ximo Puig i Mónica Oltra com a vice-presidenta, i és impensable que els seus subordinats prengueren decisions d’eixa envergadura sense que ells prengueren la decisió final. Qualsevol dirigent en una guerra, en una crisi climàtica, vol alçar la bandera, i és la soledat de la darrera decisió que et deia. Però eixa soledat no vol dir que estiga aïllat en un despatx del palau sense saber què passa. Hi ha els mitjans de comunicació, les piulades de la gent, la ràdio, per saber permanentment què passa.

—Tot això que heu dit fins ara s’entén molt bé, però al final s’ha de concretar en un sumari. Serà possible fer-ho?
—Jo crec que sí. Perquè van arribant testimonis, gent que hi era. Si el que pensa fer Mazón és descarregar les culpes en Salomé Pradas; Salomé Pradas descarregar-les en el secretari autonòmic; el secretari autonòmic, en el director general; i el director general, en el subdirector general; i el subdirector general, en els tècnics…

—Arribem al maquinista de l’accident del metro.
—És el maquinista de l’accident del metro. El metro n’és un exemple. Jo vaig estar en la instrucció del metro i patírem moltíssim, perquè la jutgessa creia que la culpa era del maquinista i ens ho negava tot, i en els interrogatoris quasi totes les peguntes de les acusacions deia que eren capcioses i inútils… Va tenir una paralització d’uns anys i quan Évole va demostrar que era una situació insostenible, que mereixia una investigació, s’arribà a unes certes condemnes tal vegada simbòliques. Però sí que hi havia una relació entre l’activitat administrativa i el resultat penal de les morts. Ara és un cas molt semblant, amb la diferència que la jutgessa té una tesi i eixa tesi és la que intentarà esbrinar per on puga. Ja anem veient declaracions en mitjans periodístics del cap de bombers del consorci, del cap dels brigadistes forestals. Tenim els whatsapps que enviava el tècnic d’AEMET als seus companys des del CECOPI. I hi ha una dada molt sorprenent. Per què no hi ha les gravacions del CECOPI? És inversemblant que oficialment no es gravaren les reunions, però també dic que on hi ha trenta persones és molt probable que una que hi va entrar telemàticament, ho gravara en el seu despatx. I si això isquera, també aportaria molta llum. Costarà més o menys, però jo crec que la veritat eixirà a la llum.

—Una de les coses que van sorprendre la setmana passada és eixa difusió de la fotografia del president arribant a les 20.28. Heu demanat una inspecció ocular de les instal·lacions de l’Eliana.
—Jo he demanat una visita de les instal·lacions. La llei preveu que una comissió judicial puga fer inspecció ocular. Les parts i el jutge van prenent nota de les coses que hi ha i com estan. Jo crec que en aquest cas tot se centra en el war room. Seria la sala de màquines de tota l’emergència, localitzada a l’Eliana, en un carrer concret i en unes instal·lacions concretes. I seria molt bon punt de partida saber si hi ha més despatxos, on es reuneix el CECOPI, què són eixes pantalles de plasma que veiem en tots els reportatges i què hi ha, la informació en temps real d’AEMET, o de la confederació hidrogràfica, on són les càmeres en totes les dependències, saber com funciona realment el 112. Jo crec que la inspecció ocular o fins i tot una reconstrucció del que va passar en eixes hores dramàtiques seria molt pertinent. S’ha demanat i estem pendents que la jutgessa ens diga que sí o que no.

—Això inclou també una revisió de les càmeres de seguretat, per si s’havia canviat de l’horari d’estiu al d’hivern?
—Sí, i tant. L’informe que envia el cap de seguretat de les instal·lacions, i el firma el subdirector general d’emergències, ens diu que hi ha càmeres dins i fora. A mi m’han dit que hi ha dos accessos. Que hi ha una porta principal i una porta lateral. Aquestes càmeres, manualment s’estabilitzen, el canvi d’horari va ser el cap de setmana del 25 d’octubre i es va canviar, diuen ells, i que el desfasament que hi havia quan ens envien les imatges era de tres segons. Ells no neguen que el president arribara a les 20.28. Però en qualsevol cas, fóra abans o després, què feia entre les cinc i mitja o sis menys quart fins a les vuit i mitja que va arribar? Què va fer? Amb qui va parlar? Perquè sembla que hi ha una telefonada a les 19.43 amb Salomé Pradas i que, dos minuts després, Pradas diu als tècnics que s’ha d’enviar el missatge. Hi ha molta gent que deu pensar: per què m’he de carregar la culpa jo podent dir la veritat? I confiem esbrinar la veritat.

—Ho heu comentat al principi. Una de les eixides que ha tingut el president Mazón és culpar de tot el govern espanyol i l’apagada informativa d’AEMET i la confederació. L’anàlisi del comportament d’aquestes agències també la tindreu en compte?
—Sí, però parlem d’una agència que fa prediccions, AEMET. Tu, com a responsable polític, has de pensar què passarà si es compleixen les prediccions, i si erren per defecte ho has de tenir previst, també. I la confederació sí que ha de controlar els cabals dels rius, però la vigilància dels barrancs és competència de la Generalitat Valenciana. A més, hi ha dues persones que ho diuen en dos moments clau. El subdirector general d’Emergències que diu: “Ara la nostra tasca és controlar els barrancs.” Perquè ell sabia que si plovia dalt, l’aigua havia de baixar fortíssima baix. I jo, per cert, vaig ser el primer sorprès quan vaig descobrir que el barranc del Poio acabava en l’Albufera, no ho havia pensat mai, la veritat. Però els tècnics hi són, i l’administració autonòmica té un pressupost de 31.500 milions d’euros. Té enginyers, meteoròlegs, tota mena de professionals que poden alertar i advertir. No es pot culpar qui fa la predicció. Hi ha uns estatus que sols s’entenen entre ells, per exemple, quan diuen: el llindar superarà els 180 litres. Això pot ser que arribe a 500, o a 800, però està protocol·litzat que amb més de 180 ja exigeix un nivell de protecció X. Quasi ningú no ho sap, però el mes de setembre els governs anteriors –i si el Botànic ho feia, el PP supose que també– tenien reunions per a estudiar què podia passar al setembre i a l’octubre. Perquè hi havia el risc climatològic més greu que podria tenir el país. Ja es tenia una certa previsió.

—A l’estiu va haver-hi el canvi a la Conselleria d’Interior.
—Jo crec que aquest govern pensava que Emergències era una qüestió menor, i Vox la va reivindicar perquè anava amb els bous. Volien Emergències per tenir els bous. I en l’any que governaren no feren res. Ni els protocols ni res. I després, a una persona que havia demostrat la seua inutilitat en una conselleria important, com Medi Ambient, l’envien a Emergències. I es troba amb l’emergència més gran que ha tingut aquest país.

—Quins delictes es podrien imputar?
—Crec que són homicidis imprudents. Hi ha una qüestió tècnica que fa convertir els homicidis imprudents en homicidis, que és el dol eventual, però és una qüestió teòrica molt rebuscada. Crec que no té discussió que serien homicidis imprudents i lesions greus per imprudència greu. I ací hi ha el límit sobre què és una imprudència lleu o una de greu, perquè el delicte baixa moltíssim. I serà per on girarà la instrucció. Si hi ha un responsable. Ara ACPV està determinada a saber la veritat, i busquem la veritat, com siga. I quan la tinguem, veurem si és possible que hi haja responsables. I si hi ha responsables, que vagen a judici. Són passos. I som en el primer.

—Us ha sorprès la manera com s’expressa la jutgessa en les seues resolucions? Les persones que no sabem de dret les llegim i ens sembla que les entenem.
—És el que diu la llei, que els jutges s’han d’expressar d’una manera que l’administrat puga entendre-ho clarament. Són resolucions amb molta concreció. No perd folis i folis marejant ni fent referències a la doctrina o a la jurisprudència, sinó que parla un llenguatge molt pla, escriu molt bé, frases curtes, molt ben puntuades, en què la idea central sempre és molt clara i transmet allò que qualsevol persona normal entendria quan analitza la situació. I eixa és una clau. Ella des del primer moment va demanar a A3 Media, Mediaset, À Punt i a totes les cadenes de televisió que tenien entrevistes a persones, connexions en directe, i, és clar, veure això, fa feredat, perquè veus companys rodejats d’aigua i des de l’estudi que els diuen: vés a espai… Això ella ho dóna com un element més de les dificultats que hi havia eixe dia des de primera hora del matí.

—Teniu una carrera política llarga i en aquesta entrevista heu parlat de la proximitat a les institucions. A parer vostre, i a desgrat de Zaplana i de Gürtel, tenim davant la crisi institucional més greu al País Valencià?
—Mires pel retrovisor i veus que hi ha un president de la Generalitat condemnat; un altre que en teoria era temporal, Olivas, condemnat; un altre ha estat en molts procediments judicials… Però, en aquest cas, és una crisi perquè són massa persones. Ja no parlem de diners, ni d’un edifici molt lleig que tota la vida estarà ací. Parlem de 227 persones que han mort i que pot implicar 30.000 o 40.000 persones del seu àmbit, familiars, amics, concentrades en poblacions molt concretes. I això és una crisi perquè té transcendència nacional i internacional. El PP té un problema molt greu, perquè les enquestes diuen que es perd la confiança en el PP. I els monstres de l’extrema dreta van creixent. I van creixent tot i que ells mai en la vida no haurien resolt eixa qüestió, no sols per la seua inutilitat, sinó, perquè en teoria no creuen en aquestes coses del canvi climàtic o les pluges de tanta intensitat. Però és insostenible tenir un president a qui la gent no creu, i els votants del PP estan indignats amb allò que va fer Mazón. I té mala solució, perquè si el PP no dóna resposta i els intents d’una moció de censura no tenen viabilitat, perquè no tens la majoria, pot ser molt vistós el debat parlamentari i deixar-lo en ridícul. I quan no hi ha resposta, algú ha de convocar eleccions.

—Vàreu ser síndic socialista a les Corts. Quan veieu les sessions de control al president Mazón i el seu comportament amb l’oposició, que són els representants de la ciutadania, què penseu?
—Les sessions de control són cada vegada més l’espill on es mira el president de la Generalitat. I ara, amb aquests talls de vint segons, trenta segons que es reprodueixen en les xarxes socials, el derrotaran, perquè la gent torna a traure que ell a les set era allí, després diu que a les vuit i mitja… Són eixos detalls que consten i estan publicats i van eixint.

The Washington Post · Michael E. Miller

Sydney, Austràlia. La multitud s’aglomera, un matí de febrer, davant un gran concessionari de BYD en un centre comercial de Sydney. Un a un, els curiosos repassen els vehicles de la marca, lluents i perfectament arrenglerats en llargues fileres. Mentrestant, un petit robot els va duent ampolles d’aigua amb el logotip de la marca.

Un d’aquests compradors, Vanessa Farrer, explica que ja ha pagat un dels vehicles, un SUV híbrid endollable que costa uns 29.000 euros, i confia que li arribi d’ací a una setmana.

El seu marit, Liam Flood, diu que ha restat tan impressionat pel vehicle que ara vol provar la Shark, la nova camioneta híbrida endollable de BYD. Després de donar-hi una volta, Flood en paga els 36.000 dòlars que costa immediatament.

La parella contrasta la situació a Austràlia, on els vehicles elèctrics xinesos són com més va més populars, amb la dels Estats Units, on ni tan sols són a la venda. “No crec pas que canviï, ara que Trump ha tornat la presidència”, diu Flood.

Tant Trump com el seu predecessor, Joe Biden, han adoptat una estratègia de línia dura contra els vehicles elèctrics xinesos, que aquests darrers anys han guanyat terreny al mercat internacional a passes de gegant: l’any passat, de fet, BYD va fabricar més cotxes elèctrics que no Tesla. Com a president, Biden en blocà la importació als Estats Units tot imposant un aranzel d’un 100% –l’equivalent a doblar-ne el preu– als vehicles de la marca. Justificà la mesura apel·lant a la necessitat de protegir els fabricants d’automòbils nord-americans de la “competència deslleial” de les marques xineses, que acusà d’haver rebut suport indegut de Pequín.

Trump, que en el primer mandat presidencial ja impulsà una guerra comercial amb la Xina, també ha promès de salvar la indústria automobilística nord-americana –per exemple, a còpia de revocar els incentius fiscals aprovats per Biden a la compra de vehicles elèctrics. Així mateix, ha imposat aranzels addicionals d’un 10% sobre totes les importacions xineses, que aquesta setmana ha doblat fins al 20%.

Liam Flood (dreta) es fa una fotografia amb la seva dona, Vanessa (esquerra), després de comprar un vehicle elèctric de BYD (fotografia: Mridula Amin/The Washington Post).

Però a Austràlia, un país sense una indústria automobilística pròpia que necessiti protecció, de vehicles elèctrics xinesos se’n veuen per tot arreu. Prop d’un terç dels que es venen al país, de fet, són d’origen xinès: si s’hi inclouen els de Tesla fabricats a la Xina, aquesta xifra augmenta fins a dos terços.

BYD, en particular, és una de les marques xineses que ha esdevingut més popular al país, amb vendes que hi van augmentar d’un 65% l’any passat, segons David Smitherman, conseller delegat del distribuïdor australià de la marca.

Gairebé un vehicle elèctric de cada quatre venut a Austràlia el 2024 va ser un BYD. Enguany es preveu que aquestes vendes es doblaran, cosa que la convertiria en la marca de vehicles elèctrics més venuda del país, per davant de Tesla i tot.

Però l’èxit de BYD a Austràlia ha deixat en una situació complicada el govern australià, que forma part de la xarxa d’intercanvi d’intel·ligència Five Eyes, juntament amb els Estats Units, el Canadà, el Regne Unit i Nova Zelanda.

Més enllà de protegir els seus fabricants de vehicles elèctrics d’allò que repetidament titllà de competència deslleial xinesa, el govern de Biden també es referí sovint a la proliferació de vehicles elèctrics xinesos com un problema de seguretat nacional: la majoria d’aquests vehicles tenen connexió a internet, i Washington sovint havia mostrat preocupació per la possibilitat que això permetés a Pequín d’accedir a les dades dels conductors. Sobre això, el govern de Trump té una posició semblant.

Poc abans de deixar la presidència, Biden va blocar la importació de programari automobilístic xinès per al 2029 –cosa que, a efectes pràctics, prohibeix la importació de vehicles xinesos als Estats Units– per por que Pequín pogués fer-lo servir per espiar els conductors nord-americans.

Funcionaris dels departaments de Justícia i Comerç dels EUA informaren els seus homòlegs australians d’aquesta decisió l’octubre passat, tot instant-los a fer com ells. Cànberra, tanmateix, evità de pronunciar-s’hi, segons que explica un funcionari del govern nord-americà.

El Ministeri d’Interior australià, responsable de la ciberseguretat al país, declarà en un comunicat: “Seguim de prop l’evolució d’aquesta qüestió als Estats Units, i col·laborem activament amb el govern nord-americà per a aprofundir les implicacions de qualsevol proposta en matèria de regulació.”

Façana del consolat xinès a Sydney (fotografia: Mridula Amin/The Washington Post).

Alguns analistes han demanat a Cànberra que segueixi les passes de Washington, tot acusant el govern de prioritzar els vehicles elèctrics barats –i les relacions amb Pequín– a la seguretat nacional.

“Hi ha un risc crucial en matèria de seguretat nacional que no podem negligir”, explica Justin Bassi, director executiu de l’Institut Australià de Política Estratègica, un laboratori d’idees que propugna una posició de línia dura en les relacions amb la Xina.

Funcionaris del Ministeri d’Interior australià han advertit al parlament que hi ha la possibilitat que els vehicles xinesos amb connexió a internet recullin dades de viatges dels usuaris i enregistraments d’àudio.

El client és qui tria

L’esfondrament de la indústria automobilística australiana, ara fa una dècada, implica que el país hi té molt menys a perdre amb l’arribada dels vehicles xinesos que no pas alguns altres països occidentals.

“Com més competitiu sigui el panorama automobilístic mundial, millor per a nosaltres”, diu Huw McKay, economista i professor visitant de la Universitat Nacional d’Austràlia a Canberra. “Tot això acaba afavorint el client, que és qui tria”.

La popularitat dels models xinesos ha fet que els vehicles elèctrics superin el 10% de les vendes de cotxes nous a Austràlia, i es preveu que aquesta xifra es duplicarà d’ací al 2027. Això pot ajudar a frenar la contaminació atmosfèrica en un país acostumat a les camionetes, que consumeixen molta gasolina, i en què el transport és responsable de més d’una cinquena part de les emissions.

Detall d’un vehicle de BYD circulant per Sydney (fotografia: Mridula Amin/The Washington Post).

“Per als australians, les subvencions del govern xinès als fabricants d’automòbils no són cap problema, ans al contrari: si Pequín vol invertir els diners dels seus contribuents a abaratir-nos els seus vehicles elèctrics als australians, els diem que moltes gràcies”, ironitza McKay.

BYD ven sis models a Austràlia. Un és el Dolphin, un utilitari que, segons la marca, és el primer vehicle elèctric que es ven per menys de 30.000 dòlars australians (uns 18.000 euros) al país.

Aquests darrers anys, l’hegemonia que Tesla ha tingut fins fa poc al mercat australià sembla haver-se’n començat a ressentir. Les vendes de la marca al país van baixar d’un 17% l’any passat: si aquesta tendència continua, BYD superarà Tesla en vendes a final d’any.

Un usuari mostra l’aplicació de BYD al seu telèfon mòbil. Li serveix per a comprovar el nivell de càrrega de la bateria a distància, o bé d’encendre l’aire condicionat per a refredar el vehicle abans no hi entri, entre més funcionalitats (fotografia: Mridula Amin/The Washington Post).

Les vendes de dos fabricants xinesos més, MG i GWM, també van augmentar a Austràlia l’any passat, tot i romandre a una distància considerable tant de Tesla com de BYD. El fabricant alemany BMW també va duplicar-hi les vendes de vehicles elèctrics, i les de les sud-coreanes Hyundai i Kia van augmentar a un ritme més baix.

David Crockett, que té un canal de YouTube dedicat a BYD, explica que els seguidors nord-americans sovint estan astorats en saber els preus dels models a Austràlia. Alguns, fins i tot, li expliquen que volen provar de comprar un BYD a Mèxic i fer-lo passar per la frontera cap als Estats Units.

“Què poden espiar?”

Al principi, Farrer era escèptica sobre la qualitat dels BYD. Però aleshores recordà el cas dels vehicles japonesos, als anys vuitanta, i els vehicles sud-coreans, als anys noranta –que tot i fer arrufar celles en un primer moment també demostraren ser de bona qualitat. “Quan vaig veure els models, vaig pensar que la història es repetia, que tot era qüestió de prejudicis”, afirma.

Farrer, d’una altra banda, no està preocupada per la possibilitat que el seu cotxe l’espiï. “Què poden espiar?”, diu.

Flood (dreta) i Farrer (esquerra) condueixen la seva camioneta BYD nova per Sydney (fotografia: Mridula Amin/The Washington Post).

James Robinson, portaveu de BYD a Austràlia, no vol fer comentaris sobre la qüestió de l’espionatge. Smitherman, el representant de la distribuïdora local, insisteix que no hi cap risc que les dades recollides pels vehicles de la marca caiguin en mans del govern xinès. “Totes les nostres dades s’emmagatzemen a Austràlia, i complim la legislació vigent sobre privadesa”, afirma.

Però Bassi, el director del laboratori d’idees, insisteix que el govern australià no es pren la qüestió de l’espionatge prou seriosament. L’investigador demana que Austràlia, els Estats Units i més aliats tinguin un enfocament unificat per a mantenir la tecnologia xinesa fora de sectors estratègics com ara la indústria automobilística, la sanitat o bé els serveis públics.

Si més no, afegeix, Cànberra ha de tenir una visió més àmplia sobre la qüestió de l’espionatge xinès: amb decisions concretes –com ara prohibir la construcció de la xarxa 5G de Huawei, l’any 2018, o bé retirar les càmeres de seguretat xineses de les oficines del parlament, l’any 2023– ja no n’hi ha prou.

“Hem de deixar d’abordar el problema cas per cas, perquè és evident que aquesta estratègia no funciona –explica–. La tecnologia avança més de pressa que no poden avançar els governs.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb