Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Quatre municipis del nord del País Valencià van superar ahir a les 19.00 els 200 litres per metre quadrat de precipitació, segons dades de l’Associació Valenciana de Meteorologia (Avamet).

Al Pla de Meanes, a Atzeneta del Maestrat, s’havien registrat 220,2 l/m² al vespre; 211,4 l/m² a la Serra d’en Galceran – els Ibarsos; 203,7 l/m² a Suera i 203,4 l/m² a l’Alcúdia de Veo. A més, l’entitat destaca que a l’observatori de Catí, on hi ha registres d’ençà del 2008, s’ha batut el rècord de pluja diària, que s’acosta als 200 l/m².

Aquesta quantitat s’ha superat en punts de l’Alt Maestrat, l’interior de la Plana Alta i l’interior de la Plana Baixa, i a l’Alt Millars s’han vorejat els 200 l/m², segons l’associació.

L’Agència Estatal de Meteorologia (Aemet) ha assenyalat que l’estació meteorològica d’Atzeneta del Maestrat havia registrat ahir 142,0 l/m², la precipitació més alta en un sol dia de març des que hi ha registres, és a dir, en més de tres quarts de segle.

A les comarques del nord del País Valencià s’han registrat tres mesos de març excepcionalment plujosos durant l’última dècada: els de 2015, 2020 i 2022. Segons Aemet, el març del 2025 també ho serà.

Aemet ha rebaixat a última hora l’alerta per pluges a l’Alcalatén, que ha passat a nivell groc, mentre que es manté el nivell carabassa al Maestrat i a la Plana Alta, segons el servei d’emergències 112 GVA.

Tanmateix, Aemet adverteix que el temporal serà llarg i que la fase més adversa d’avui a la vesprada fins dijous.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha ordenat de suspendre l’ajut militar a Ucraïna després de la discussió amb el seu homòleg ucraïnès, Volodímir Zelenski, divendres passat al Despatx Oval, segons fonts de la Casa Blanca consultades per mitjans nord-americans.

Un atac rus després de l’aturada de l’ajuda dels EUA a Ucraïna deixa Odessa sense electricitat

“(Trump) ha deixat clar que s’ha centrat en la pau. Necessitem que els nostres socis també s’hi comprometin. Per això, hem aplicat una suspensió del nostre ajut, que revisarem per assegurar-nos que contribueix a la solució”, ha declarat un funcionari a mitjans com la cadena de televisió CNN i el diari The Washington Post.

Una altra font ha explicat que la pausa s’aplicaria a tot l’equip militar que encara no sigui en territori ucraïnès i ha afegit que la decisió es podria cancel·lar si Zelenski “demostra un nou compromís amb les negociacions per a posar fi a la guerra a Ucraïna”. Aquesta mesura, presa ahir a darrera hora, és una resposta directa a allò que Trump considera un “mal comportament de Zelenski” i forma part d’una estratègia de pressió sobre Ucraïna, ha afegit.

Trump diu que no tolerarà gaire temps més la posició de Zelenski sobre la pau a Ucraïna

Segons alguns funcionaris, Trump i els seus col·laboradors principals cerquen un gest de Zelenski, possiblement una disculpa pública, abans de continuar endavant amb l’acord sobre terres rares, que eren a punt de signar abans de la discussió.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha ordenat de suspendre l’ajut militar a Ucraïna després de la discussió amb el seu homòleg ucraïnès, Volodímir Zelenski, divendres passat al Despatx Oval, segons fonts de la Casa Blanca consultades per mitjans nord-americans.

Un atac rus després de l’aturada de l’ajuda dels EUA a Ucraïna deixa Odessa sense electricitat

“(Trump) ha deixat clar que s’ha centrat en la pau. Necessitem que els nostres socis també s’hi comprometin. Per això, hem aplicat una suspensió del nostre ajut, que revisarem per assegurar-nos que contribueix a la solució”, ha declarat un funcionari a mitjans com la cadena de televisió CNN i el diari The Washington Post.

Una altra font ha explicat que la pausa s’aplicaria a tot l’equip militar que encara no sigui en territori ucraïnès i ha afegit que la decisió es podria cancel·lar si Zelenski “demostra un nou compromís amb les negociacions per a posar fi a la guerra a Ucraïna”. Aquesta mesura, presa ahir a darrera hora, és una resposta directa a allò que Trump considera un “mal comportament de Zelenski” i forma part d’una estratègia de pressió sobre Ucraïna, ha afegit.

Trump diu que no tolerarà gaire temps més la posició de Zelenski sobre la pau a Ucraïna

Segons alguns funcionaris, Trump i els seus col·laboradors principals cerquen un gest de Zelenski, possiblement una disculpa pública, abans de continuar endavant amb l’acord sobre terres rares, que eren a punt de signar abans de la discussió.

A final de novembre del 2023, ara fa una mica més d’un any, un grup de joves pagesos i ramaders del Priorat publicaven un vídeo ple d’aplaudiments crítics i irònics, que va tenir molta repercussió. Ahir al vespre, a Falset, aquests joves van presentar un segon vídeo on també prenien la paraula per posar de manifest que la seva situació un any després no ha canviat gens, que continua essent inestable, vulnerable, fins i tot precària i amb risc de final. I amb ironia reclamaven futur i palesaven els grans desafiaments de la pagesia del Priorat i d’arreu.

L’endemà del lliurament dels Oscar, el vídeo presenta una catifa vermella de l’èxit, la dels famosos, amb ironia a l’enèsima potència. Canvien els aplaudiments pels “m’agrada”: ens recorden que amb el primer vídeo, el dels aplaudiments, van fer-se conèixer i van tenir molts “m’agrada” a les xarxes socials. Moltíssims. “Ens vam posar de moda i vam deixar de ser invisibles.” Tants “m’agrada” van tenir, sobretot de polítics i administracions, que resulta que la realitat els ha canviat molt, moltíssim.

Desplegant la catifa vermella despleguen també la trista ironia de constatar que tots aquells problemes i reivindicacions que exposaven aleshores són on eren, que no s’ha avançat. I ens diuen: “Amb els likes hem omplert els pantans d’aigua; ja tenim reg de suport a tot el Priorat; que la Generalitat de Catalunya ha revertit el transvasament del 90% de l’aigua del riu Siurana i el Priorat ha recuperat el seu riu; amb els likes hem aconseguit revertir la injustícia de les ajudes europees de la PAC: abans el 80% de les ajudes anava a les grans empreses de sempre que ja estan folrades. I ara?, igual: 22 empreses s’emportaran el mateix que 22.000 pagesos que som els qui ho necessitem…” I el reguitzell de denúncies i reivindicacions continua fins a l’escena final, agredolça, que no descobrirem.

Mireu el vídeo Likes de la Pagesia Jove del Priorat. Estima la terra de veritat:

Hem parlat amb Josep Sedó, jove pagès de Bellmunt del Priorat. Té vint-i-quatre anys, és fill de família pagesa. Sobretot es dedica a la viticultura, però també té oliveres. Bona part del raïm el ven a tercers i una part la destina a elaborar el vi propi amb la marca Sedó Barceló. Actualment, també és el coordinador nacional dels joves d’Unió de Pagesos.

Sedó explica que s’hi ha incorporat algun jove més de la comarca que no sortia al primer vídeo. Però matisa: “A la comarca, de joves pagesos i ramaders en som pocs i pràcticament hi sortim tots. El vídeo nou, marcat per la irona també, juga amb la idea dels likes de les xarxes socials, els que ens va fer tanta gent i també tants polítics, perquè va ser un vídeo que va tenir molta repercussió, una repercussió que no ens esperàvem. Ens va sorprendre. Fins i tot vam sortir al Polònia. Si surts al Polònia ja pots dir que ets famós, oi? [riu]. I aleshores, juguem amb la idea que els likes ens han solucionat els problemes i ja vivim tranquils i les coses ens van bé.”

El vídeo, un manifest

El vídeo va acompanyat d’un manifest que acaba dient:

“Les conclusions són clares: necessitem que s’estimi la terra de veritat i aquelles persones que la cuidem. Necessitem ser visibles i necessitem excepcions a les normes generals que acullin la nostra realitat. No volem canviar la nostra forma de viure ni canviar l’aixada i el tractor per vendre souvenirs ni ser una imatge folklòrica d’un patrimoni ja extingit.

Ens posem al capdavant d’un territori i ens arremanguem en la seva defensa. El nostre futur és poder aprofitar els recursos propis i mantenir el nostre paisatge, cultura, gastronomia i tradicions, autenticitat i singularitat! No volem likes ni copets a l’esquena, volem accions concretes i adaptades a la nostra escala, volem un Priorat viu.”

Reivindicacions coincidint amb la presència de la secretària general d’Agricultura

Els joves pagesos i ramaders van presentar ahir el segon vídeo després d’una reunió a Falset amb representants de les administracions, encapçalada per la secretària general del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, Cristina Massot, en què es va parlar precisament del problema de l’aigua i de les obres del rec de suport; un pla de prevenció d’incendis; dels agents rurals, etc. Els joves del Priorat van voler fer-hi coincidir la presentació del vídeo, per donar més força a la seva acció.

El primer vídeo va aparèixer abans de les grans manifestacions pageses de l’any passat i del moviment Revolta Pagesa, com un pòrtic que anunciava el malestar. Josep Sedó explica que l’administració sí que ha fet algunes accions, però que són completament insuficients. Destaca els ajuts directes a la sequera, que ja han cobrat, però també considera que la celeritat va fer que no es repartissin prou bé els diners.

Diu: “Aquest segon vídeo ens dóna continuïtat com a moviment i també constata que ens trobem al mateix lloc. I cal retreure que al cap d’un any gairebé no hagi canviat res. Ni amb l’aigua ni amb l’accés a la terra ni amb els ajuts a la incorporació de joves pagesos… El vídeo exposa els pilars principals dels nostres problemes i reivindicacions.”

Prèvia número 1. La censura i els intents de limitar la llibertat d’expressió vénen de lluny. Silenciar, aïllar, marginar i fins i tot eliminar qui no opina com tu és més vell que anar a peu. I no només és propi de dictadures, no. Hi ha democràcies pretesament modernes i consolidades que també tanquen diaris, segresten revistes i empresonen cantants. Suposo que no cal posar exemples.

Prèvia número 2. Hi ha persones que s’hi juguen el coll a l’hora de defensar la llibertat d’expressió o, simplement, exercir-la. Periodistes i no periodistes. Julian Assange, Anna Politkóvskaia, Edward Snowden, Martxelo Otamendi, Xavier Vinader o Jesús Rodríguez són només alguns d’una llarguíssima llista de noms. Perseguits, exiliats, empresonats, torturats, assassinats. Només l’any passat, l’organització Reporters Sense Fronteres va comptabilitzar 54 periodistes morts, 550 empresonats, 55 segrestats i 95 desapareguts a tot el món.

Tenint en compte les dues prèvies anteriors, la història que explico avui és ben poca cosa. Fireta, fins i tot. Però és la meva història, i si no l’explico jo, no l’explicarà ningú.

Divendres 31 de gener. Vol Barcelona-Managua AA113 d’American Airlines amb escala a Miami. A l’hora de fer la facturació a Miami per a agafar el vol de connexió, ens diuen que hi ha “problemes amb la documentació” i que no podem embarcar cap a Nicaragua. No entenc res. La documentació ha estat prou bona per a poder entrar als Estats Units i no ho és per a entrar a Nicaragua? Les dues dones que ens atenen ens miren amb cara de llàstima però no hi poden fer res. És el govern del país centreamericà, qui no autoritza la nostra entrada. Que anem dilluns al Consolat de Nicaragua a Miami a veure si ho podem resoldre.

Aquesta mena de contratemps no són ben bé els que desitges després de dotze hores de vol i viatjant amb una criatura, però què hi farem. Tenint en compte que els passaports han d’estar en ordre si ens han dut fins a Miami, repasso mentalment el formulari que vaig omplir fa dies per a les autoritats de Nicaragua i intento endevinar quina creu vaig deixar de marcar o vaig marcar equivocadament. Ingenu de mi!

El motiu pel qual veurem les obres de l’estadi de futbol que construeixen per a Messi a la capital llatina dels Estats Units i dormirem en un dels pitjors hotels de la meva vida és tot un altre. Els “problemes de documentació” que el govern de Nicaragua ha detectat són un article que vaig escriure el 1996 a la revista el Temps, tornant d’una missió d’observació electoral, que es veu que no va acabar d’agradar a les autoritats sandinistes. És la primera i única vegada que he estat a Nicaragua.

Ho repeteixo perquè sé que costa de creure: un article escrit fa gairebé trenta anys és el motiu pel qual se’ns impedeix el 2025 d’entrar a Nicaragua a fer turisme! Les gestions que mirem de fer per a trobar una solució no ens porten enlloc. La vida és així de paradoxal: un dia ets feliç cantant i ballant “porque Nicaragua es san-di-nis-ta” amb Fermin Muguruza al Palau Sant Jordi i, exactament, una setmana després, et trobes encallat a Miami pel mateix motiu, perquè Nicaragua és sandinista.

Com que tothom té dret de forjar-se una opinió més enllà dels censors i dels qui dediquen la seva vida a la noble causa d’elaborar llistes negres, us deixo l’enllaç a l’article que vaig publicar en el seu dia, que òbviament jo havia oblidat i ara he rellegit un munt de vegades per veure quins imperdonables elements contrarevolucionaris conté. Debades. Potser amb el títol en van tenir prou? “Tercera passa enrere dels sandinistes”. Si és així, llàstima, perquè després a dins del text donava part de culpa als nord-americans. La part bona, no cal dir-ho, és constatar que el català no és marginat i té rang de normalitat per a les autoritats nicaragüenques a l’hora de castigar la llibertat d’expressió.

No entraré ara a analitzar la situació política actual del país ni la deriva del tàndem format per aquell líder que tanta admiració despertava a la Catalunya dels anys vuitanta, Daniel Ortega, i la seva esposa i vice-presidenta del país, Rosario Murillo. Fa anys que els seus antics companys de lluita són a l’exili o a la presó. Noms guerrillers que també ressonaven amb força i que en el seu dia admiràvem tant o més que Ortega, com els de Sergio Ramírez, Mónica Baltodano, Dora María Téllez o Gioconda Belli. Llegint la darrera novel·la de Belli, Un silenci ple de murmuris, queda clar en quina mena de monstres considera que s’han convertit Ortega i Murillo. Uns monstres com els que també retraten Oriol Malet i John Carlin al còmic Bèsties, una faula universal sobre els vicis inherents a l’acumulació de poder polític inspirada, justament, en Daniel Ortega.

Fins aquí la meva aventura. Vam acabar improvisant un viatge alternatiu a Costa Rica que va estar la mar de bé. Jo vaig trigar uns dies a pair el disgust. He esperat fins ara per veure si obtenia alguna resposta de les autoritats de Nicaragua a les meves preguntes, òbviament sense èxit. Amb aquest article suposo que m’asseguro no poder entrar al país fins que hi hagi un canvi de règim. Em sap greu. No sóc tan ingenu per a pensar que tots els països que em deixen entrar sense problemes són democràcies, però tinc ben clar que qualsevol país que persegueix els periodistes autòctons i veta l’entrada a periodistes estrangers per articles innocus que van escriure fa trenta anys sí que és una dictadura.

 

Prèvia número 1. La censura i els intents de limitar la llibertat d’expressió vénen de lluny. Silenciar, aïllar, marginar i fins i tot eliminar qui no opina com tu és més vell que anar a peu. I no només és propi de dictadures, no. Hi ha democràcies pretesament modernes i consolidades que també tanquen diaris, segresten revistes i empresonen cantants. Suposo que no cal posar exemples.

Prèvia número 2. Hi ha persones que s’hi juguen el coll a l’hora de defensar la llibertat d’expressió o, simplement, exercir-la. Periodistes i no periodistes. Julian Assange, Anna Politkóvskaia, Edward Snowden, Martxelo Otamendi, Xavier Vinader o Jesús Rodríguez són només alguns d’una llarguíssima llista de noms. Perseguits, exiliats, empresonats, torturats, assassinats. Només l’any passat, l’organització Reporters Sense Fronteres va comptabilitzar 54 periodistes morts, 550 empresonats, 55 segrestats i 95 desapareguts a tot el món.

Tenint en compte les dues prèvies anteriors, la història que explico avui és ben poca cosa. Fireta, fins i tot. Però és la meva història, i si no l’explico jo, no l’explicarà ningú.

Divendres 31 de gener. Vol Barcelona-Managua AA113 d’American Airlines amb escala a Miami. A l’hora de fer la facturació a Miami per a agafar el vol de connexió, ens diuen que hi ha “problemes amb la documentació” i que no podem embarcar cap a Nicaragua. No entenc res. La documentació ha estat prou bona per a poder entrar als Estats Units i no ho és per a entrar a Nicaragua? Les dues dones que ens atenen ens miren amb cara de llàstima però no hi poden fer res. És el govern del país centreamericà, qui no autoritza la nostra entrada. Que anem dilluns al Consolat de Nicaragua a Miami a veure si ho podem resoldre.

Aquesta mena de contratemps no són ben bé els que desitges després de dotze hores de vol i viatjant amb una criatura, però què hi farem. Tenint en compte que els passaports han d’estar en ordre si ens han dut fins a Miami, repasso mentalment el formulari que vaig omplir fa dies per a les autoritats de Nicaragua i intento endevinar quina creu vaig deixar de marcar o vaig marcar equivocadament. Ingenu de mi!

El motiu pel qual veurem les obres de l’estadi de futbol que construeixen per a Messi a la capital llatina dels Estats Units i dormirem en un dels pitjors hotels de la meva vida és tot un altre. Els “problemes de documentació” que el govern de Nicaragua ha detectat són un article que vaig escriure el 1996 a la revista el Temps, tornant d’una missió d’observació electoral, que es veu que no va acabar d’agradar a les autoritats sandinistes. És la primera i única vegada que he estat a Nicaragua.

Ho repeteixo perquè sé que costa de creure: un article escrit fa gairebé trenta anys és el motiu pel qual se’ns impedeix el 2025 d’entrar a Nicaragua a fer turisme! Les gestions que mirem de fer per a trobar una solució no ens porten enlloc. La vida és així de paradoxal: un dia ets feliç cantant i ballant “porque Nicaragua es san-di-nis-ta” amb Fermin Muguruza al Palau Sant Jordi i, exactament, una setmana després, et trobes encallat a Miami pel mateix motiu, perquè Nicaragua és sandinista.

Com que tothom té dret de forjar-se una opinió més enllà dels censors i dels qui dediquen la seva vida a la noble causa d’elaborar llistes negres, us deixo l’enllaç a l’article que vaig publicar en el seu dia, que òbviament jo havia oblidat i ara he rellegit un munt de vegades per veure quins imperdonables elements contrarevolucionaris conté. Debades. Potser amb el títol en van tenir prou? “Tercera passa enrere dels sandinistes”. Si és així, llàstima, perquè després a dins del text donava part de culpa als nord-americans. La part bona, no cal dir-ho, és constatar que el català no és marginat i té rang de normalitat per a les autoritats nicaragüenques a l’hora de castigar la llibertat d’expressió.

No entraré ara a analitzar la situació política actual del país ni la deriva del tàndem format per aquell líder que tanta admiració despertava a la Catalunya dels anys vuitanta, Daniel Ortega, i la seva esposa i vice-presidenta del país, Rosario Murillo. Fa anys que els seus antics companys de lluita són a l’exili o a la presó. Noms guerrillers que també ressonaven amb força i que en el seu dia admiràvem tant o més que Ortega, com els de Sergio Ramírez, Mónica Baltodano, Dora María Téllez o Gioconda Belli. Llegint la darrera novel·la de Belli, Un silenci ple de murmuris, queda clar en quina mena de monstres considera que s’han convertit Ortega i Murillo. Uns monstres com els que també retraten Oriol Malet i John Carlin al còmic Bèsties, una faula universal sobre els vicis inherents a l’acumulació de poder polític inspirada, justament, en Daniel Ortega.

Fins aquí la meva aventura. Vam acabar improvisant un viatge alternatiu a Costa Rica que va estar la mar de bé. Jo vaig trigar uns dies a pair el disgust. He esperat fins ara per veure si obtenia alguna resposta de les autoritats de Nicaragua a les meves preguntes, òbviament sense èxit. Amb aquest article suposo que m’asseguro no poder entrar al país fins que hi hagi un canvi de règim. Em sap greu. No sóc tan ingenu per a pensar que tots els països que em deixen entrar sense problemes són democràcies, però tinc ben clar que qualsevol país que persegueix els periodistes autòctons i veta l’entrada a periodistes estrangers per articles innocus que van escriure fa trenta anys sí que és una dictadura.

 

“Hi ha elements que tots els habitants de Babel compartim: són els noms. És possible imaginar un món sense noms?” “Mentre un pare lluitava per recuperar la parla, nosaltres assumíem que havíem d’aprendre a desfer-nos del llenguatge per trobar un altre lloc comú, un refugi, una casa, un àmbit on viure, fora de la paraula.” “No sé si allò que no s’anomena deixa d’existir. El que sí que sé és que, sense noms, el grau de buidor és abismal.” “Quin jo camina fora de la casa del llenguatge?” Aquestes són algunes de les reflexions i preguntes que es fa l’escriptora Cristina Masanés al llibre Marxarons. Viatge pels cims i les valls del llenguatge, i que van impulsant la recerca i el procés d’entrar en un “nou planeta que no coneix alfabet”.

Per a qui no hagi llegit encara Marxarons, el punt de partida és un fet traumàtic que li passa al pare de la narradora: a seixanta-set anys té un vessament cerebral que li lesiona la part cerebral que afecta la llengua materna i el deixa sense poder parlar i sense poder escriure. És la pèrdua del llenguatge.

Amb aquest llibre, Cristina Masanés acaba de guanyar el premi Ciutat de Barcelona de literatura catalana. El jurat n’ha destacat “la subtil combinació de gèneres literaris d’una obra que juga amb la narrativa, el memorialisme i l’assaig per homenatjar el llenguatge com a vincle familiar. Des de la discreció i la precisió es construeix una peça literària memorable sobre els paisatges caminats, la malaltia i la mort del pare, i tant com això sobre la pèrdua dels noms i del món que aquests representen.”

Parlem amb ella del llibre, del seu procés d’escriptura i de la importància d’una llengua per a conformar una identitat. També del llibre que escriu ara. I, al final, inevitablement, apareix el tema de la gran minva en l’ús habitual del català que sofreix el país.

—Com us vau enfrontar a l’escriptura d’aquesta obra? Hi ha una informació que doneu al final del llibre, suposo que per no interferir en la lectura, que entenem que determina el text, quan dieu: “Em va inquietar, i molt, a l’inici d’aquest viatge escrit, com donar paraula precisament a qui no en tenia, com esquivar la impostura?”
—El meu pare va partir un ictus, que es diu ara, o una feridura, que se’n deia abans, i va perdre la capacitat de parlar i d’escriure. I això que em dius és la clau de volta, perquè era una cosa que em preocupava molt i em va bloquejar durant molt de temps el projecte. És a dir, tot allò que té a veure amb el llenguatge, vaig saber de seguida com ho volia endreçar, com ho volia construir. Amb això no vaig tenir cap problema. Però aquesta part era massa petita, perquè precisament, com que no hi havia llenguatge, la part narrativa tenia poc cos, era fineta tota. Llavors em vaig quedar bloquejada, com de dir, “bé, a veure com ho resoldrem per escriure-ho”. Perquè no volia fer dir coses al pare que no va dir o generar situacions que no vàrem viure. És clar que hauria pogut ficcionar més, és clar que hauria pogut ser més descriptiva, i més narrativa, fent entrar més personatges, però jo tenia necessitat de fidelitat als fets, i no volia generar situacions ni inventar ni projectar coses que no vàrem viure. No volia fer-ho.

—I com vau desbloquejar la situació?
—Per atzar, com sempre passen aquestes coses, es va creuar aquí la metàfora de l’alpinisme, de la muntanya, que va ser meravellosa, perquè em va desencallar. Allò sí que va ser la clau de volta.

—Perquè el vostre pare pujava muntanyes.
—Com que el que jo volia comunicar era la manca de llenguatge, vaig pensar: “Deixa’m revisar el parell de capses que tenim de coses del pare”, perquè la generació dels nostres pares van deixar poques coses. I a les dues capses hi havia unes fotografies en paper (no pas els milers del mòbil que nosaltres acumulem). I em va aparèixer el seu diari d’alpinisme, que havia escrit de ben jove, als disset, divuit, vint anys. L’havíem trobat quan s’havia mort, però havia quedat dins aquelles capses. I va ser molt curiós, perquè el meu pare no era una persona que escrivís, no escrivia, però llegint aquell diari em vaig dir: “És aquí, la seva veu.” Vaig trobar la seva veu, però desplaçada unes dècades enrere. I ho vaig provar i vaig anar cosint fragments del seu diari d’alpinista amb tota la vivència de la manca del llenguatge.

—Hi havia el risc que el vostre pare es convertís en un espectre si no aconseguíeu donar-li veu?
—Sí, era això. I aquests escrits seus tenen dues potes. Perquè, per una banda, aquests texts eren molt fidels a ell, perquè l’alpinisme va ser la seva obsessió, però alhora, com que l’alpinisme dóna tant de joc, em va proporcionar moltes metàfores que em van permetre anar travessant tot el text. Perquè hi ha el caminar sobre el gel, entrar dins la cova de Montserrat, arribar a dalt de tot, caminar amb raquetes sobre la neu, també la història de l’alpinisme català… Va ser per atzar, però li va donar tota la coherència.

—Això és fer literatura.
—Saps què passa?, que jo vinc de la filosofia i sóc molt més lectora d’assaig que de novel·la. I sempre dic que a mi no m’interessa ficcionar ni en sé. En els tres o quatre llibres que he fet sempre he partit d’arxius, memòria oral, dades… Jo necessito agafar-me a aquestes coses. Però, com que tinc molta preocupació pel llenguatge i per l’escriptura, suposo que allò que escric acaba pesant o decantant-se cap al cantó de la literatura o de la narrativa. Però jo sempre penso que faig assaig.

—Es nota que hi ha aquesta voluntat, sobretot en les preguntes que feu, que van a l’arrel. Això deu tenir a veure amb la vostra formació en filosofia, també. Preguntes que neixen de la incapacitat del vostre pare d’expressar-se, tant amb la llengua oral com amb l’escrita. Per tant, amb la incapacitat de comunicar-se. I us pregunteu sobre com relacionar-se des del silenci.
—Això de les preguntes… Quan ho vius, és tot molt desordenat, perquè cada dia intentes de sortir-te’n com pots: que ell no se senti sol, intentar comunicar-te com saps, inventar moltes coses per a trencar l’aïllament. Però tot és desordenat.

—Vau prendre notes mentre ho vau viure?
—Sí, jo tenia una llibreteta, però ens generava tanta perplexitat, i quasi quasi només sumàvem interrogants: continua essent ell, sense llenguatge? La sensació va ser sempre que sí, perquè ja s’espavilava per fer-se comunicar sense cap matís, però perquè la mirada diu que l’altre hi és o que ja no hi és. Però com és el món quan no disposes de paraules? Llavors, com que tot eren interrogants i cap neuròleg no ens va resoldre mai res, ni les logopedes tampoc, doncs vaig voler traspassar al lector la sensació de sumar interrogants. Això, per un tema de fidelitat a la vivència. I després, perquè el llenguatge és un dels grans temes filosòfics, és el de la representació. I com que jo vinc d’on vinc, doncs això va agafar un cos, un pes.

—El primer gran interrogant que s’obre i que plana per tot el llibre és el de prendre consciència del poc coneixement que es té de la complexitat del cervell. El cervell és un misteri. I una certa impotència.
—Completament. Va ser un treball d’impotència, del principi al final. De constatar límits. Nostres i seus. El llenguatge és la nostra relació amb el món. Per descomptat que no és l’única, però els humans passem molt pel llenguatge. I no en som conscients fins que no deixa de ser-hi.

—En el vostre relat comenceu abordant la paraula, després passeu cap al llenguatge i finalment també parleu de llengua, tot i que no en parleu obertament, sí que apareix quan tracteu la relació del llenguatge amb la identitat.
—El llenguatge és gramàtica, és un element constructiu, són uns usos. I la llengua ja t’ha construït, ja és identitària. I després encara hi ha una altra cosa, que és la veu, que això ho vaig incorporar al final. Perquè, és clar, la veu d’entrada és física. Una caixa de ressonància, unes cordes vocals, un aire que vibra… La veu és la identitat de l’altra persona també, però físicament. I això va ser molt curiós, perquè aquesta identitat que ens dóna la veu no la va perdre mai. Mai. Mentre tenia veu era ell.

—Lligueu la veu amb la música i, en concret, amb una harmònica, que resulta que descobriu que és l’instrument que s’assembla més a la veu humana. Quina coincidència. Per cert, ho feu al llarg del relat, això de recolzar-vos en objectes concrets.
—Crec que és ben bé perquè tenia quatre elements només per la banda de la pèrdua del llenguatge. Tenia les llibretetes amb les notes que jo havia anat prenent i després les seves, les d’ell, les de treballar amb la logopeda. És l’únic que tenia. I després tenia les dues capses amb els seus records, amb les fotografies, amb el no sé què… I moltes fotografies de muntanya. I veus allà que la gent tocava l’harmònica. Potser perquè ocupa poc i te la pots posar a la butxaca i caminar amunt.

—És un llibre molt concentrat, on apareixen molt pocs personatges. Però hi ha un moment que parleu del vostre avi, amb el qual relacioneu la muntanya amb el caminar.
—Sí, perquè era un avi caminaire, també. És aquesta manera de ser d’aquesta part de la família. Jo també sóc caminaire, el meu germà també és caminaire, no sé, caminem.

—Tornant a l’ictus del vostre pare, quan es parla de vessament cerebral com a punt de partida d’una creació, sempre em ve al cap Mones com la Becky, el film de Joaquim Jordà on explica el que ell va patir.
—És curiós. Perquè, com deies abans, el llibre és molt condensat, amb pocs personatges. I per això, de la primera versió del text definitiu de Marxarons només va saltar un paràgraf. No es va tocar res més. I aquest paràgraf parlava de Mones com la Becky, i parlava d’en Julià Guillamon i de la seva parella, la Cristina, que també va patir un vessament cerebral, i allò que explica en Julià, que com que són molt d’anar al bosc i de collir bolets, es va adonar que si li deia el nom d’un bolet, ella li responia amb el nom d’un altre bolet i fent aquest joc la feia enraonar més del que n’era capaç. I això, en una primera versió, ho havia incorporat, però ràpidament ho vaig treure, perquè estava fora de to, i volia preservar una atmosfera tancada i focalitzar molt. A més a més, també vaig tenir molt clar que havia de ser un llibre molt breu i havia de ser de poc llenguatge, de poca paraula, amb frases curtes. No m’hauria sentit còmoda fent un llibre amb moltes descripcions, amb molts personatges, amb molta llengua, quan precisament érem en un desert. És tot de mínims.

—Això també lliga amb un dels elogis que us han fet del llibre, que n’és un dels valors, i és que amb aquest tipus de llibre, que parteix d’un accident, d’una malaltia, el fet de caure en l’excés, en el sentimentalisme, d’utilitzar la part emocional com a instrument, és caure en una altra impostura.
—És que, a més, jo pensava que tot el que s’hi explicava ja tenia tanta duresa emocional, tanta densitat, que no calia carregar-ho més. No has de qualificar les emocions.

—Al mateix temps, escriviu d’una manera metòdica i didàctica, no doneu per suposat cap terme que podria ser confús per al lector.
—Aquesta cosa pedagògica, no ho sé, potser té a veure amb la feina que faig, perquè jo escric per a museus, sobretot per al MACBA.

—A sí?
—És la meva feina. Em faig un tip de fer vinils de paret, texts de paret, cartel·les, explicant obres, molts texts per a la web, també. I sempre has d’explicar art contemporani. Treballo sobretot per al MACBA, però també per al Museu de Granollers, el Museu de l’Empordà, el Museu de Girona… O sigui, és el que em dóna menjar. I, és clar, com que tot passa pel llenguatge, passa pel concepte, has d’anar traient les capes de significat que l’artista hi ha volgut posar. I tot, en poques paraules, perquè sempre és poquet, l’espai que tens. No ho havia pensat, però després de tants anys, potser sí que ha acabat influint.

—Al final del llibre hi ha una frase que conclou: “Sabem que es pot viure sense noms, però no es pot viure sense companyia.”
—El balanç de tota la vivència, és com de dir: “Ho vam fer com vam saber, que no va ser gaire meravellosament bé, però hi vam ser.” És un balanç humà, perquè l’hem acompanyat fins al final.

—Per anar acabant: quin efecte us ha fet, el premi Ciutat de Barcelona que heu rebut?
—És una gran sorpresa. M’ha generat una gran perplexitat. O sigui, estic tant contenta com sorpresa, perquè d’entrada tu no t’has presentat a cap premi i un bon dia et truquen i et diuen que has rebut el premi i tu dius, “perdoni, quin premi?, si no m’he presentat a cap premi”. I després, perquè jo tampoc estic gaire ficada dins el món literari, i en el meu horitzó això no existia. A més, és un llibre molt petitó i jo continuo pensant que és assaig. Però, vaja, molt contenta, la veritat, i també molt contenta perquè deu ser la primera vegada que de l’escriptura tindré algun retorn econòmic. I, sobretot, molt contenta i agraïda per la quantitat d’articles que s’han escrit sobre aquest llibre, tan ben escrits, que quasi són peces literàries.

—I ara ja us heu posat en algun altre projecte literari?
—Ja fa temps que escric, però no té res a veure amb aquest. A veure: els dos primers llibres que vaig escriure diguem que eren de fora cap a dins (Lídia de Cadaqués i Germaine Gargallo), i després vaig escriure Eroica i Marxarons, tots dos a Llibres de l’Avenç, que eren llibres de dins cap enfora. Ara el que escric torna a anar de fora cap a endins. I, per anar de pressa, et diré que vaig anar a consultar uns arxius a Nova York d’un periodista que l’any 1940-41 els americans van enviar a Marsella amb una llista d’intel·lectuals europeus per a ajudar a sortir d’Europa i arribar a Amèrica, per fugir del feixisme. I ara que som en un moment de terrible pujada dels feixismes, doncs, m’interessa el tema. Un titular ràpid per al nou llibre seria: “Els altres Walter Benjamin”. És a dir, els qui van aconseguir passar per Portbou, Girona, Barcelona, Lisboa i arribar a Mèxic.

—No voldria acabar sense demanar-vos per la darrera enquesta d’usos lingüístics, que apunta que només un terç de la població a Catalunya parla en català.
—No m’ho hauria pensat mai. Jo sóc catalanoparlant de sempre. Vaig viure la meva infància al Bages i tota la meva vida adulta l’he feta a l’Empordà. Per a mi, el castellà és la segona llengua, però molt segona, perquè no l’he utilitzat mai. I no havia pensat mai que el català es podia extingir, que ens quedaven dues o tres generacions de parlants, i ara ho començo a pensar.

—Per les dades de l’enquesta o perquè teniua alguna experiència que sustenta aquesta afirmació?
—Jo baixo a Barcelona una vegada la setmana, quan vaig al MACBA per feina, al barri del Raval, i tot i que jo em mantinc parlant en català sempre, en sectors com els serveis (cafeteries, fleques…) no sento absolutament mai el català. I em començo a sentir l’aborigen, la indígena. Això per un cantó. I, després, també faig de voluntària d’Òmnium al barri d’aterratge de Figueres, el barri de la Marca de l’Ham, als afores de la ciutat, que era un barri gitano i on ara viuen famílies marroquines, subsaharianes i de més orígens. Hi vaig un dia la setmana, una hora i mitja, i m’estic amb un grup de dones a les quals ensenyo el català, que ja és ben curiós, que aquelles dones vulguin aprendre català, perquè volen aprendre català i castellà, quina meravella, oi? I, així i tot, ho veig molt negre. O sigui, de veritat, no havia pensat mai que era una llengua que es podia extingir, mai, i ara ho començo a pensar. I, és clar, si no tenim un estat propi, és molt difícil. I la situació d’ara és més complexa que la de fa quaranta anys, quan hi havia una sola llengua que arribava, que era la castellana. Ara n’arriben moltes, de llengües, i vol dir que no hi ha un món comú, perquè la llengua fa un món comú.

—Segurament, la clau és que tota aquesta diversitat de procedències i de llengües tinguin el català com a llengua vehicular, no pas el castellà. Però els catalans hem de ser els primers de no canviar de llengua.
—És que és el que tocaria. Però ho veig difícil. Ara, més impensable era fa un segle pensar que les dones votaríem algun dia. I mira. És militància activa. Ens hi hem de posar i caldria tenir un estat propi, això també.

El periodista Vicenç Lozano (Vic, Osona, 1956) és conegut pel gran públic per una dilatada carrera a la secció d’informació internacional de TV3, especialitzat en la política d’Itàlia i, sobretot, en el Vaticà. Com a enviat especial, ha cobert, per exemple, les guerres dels Balcans, els macrojudicis contra la màfia siciliana i les eleccions dels papes Benet XVI i Francesc. Historiador i conferenciant, gràcies als seus contactes a la cúria ha revelat les Intrigues i poder al Vaticà, títol del seu primer llibre, i els complots contra Francesc, a Vaticangate, tots dos publicats per Pòrtic. Ara deixa momentàniament el periodisme per presentar la seva primera novel·la, Potser no hi va haver mai primavera (Proa), una obra coral ambientada a la Barcelona republicana, amb què ens podem endinsar en hotels i restaurants, bordells i cabarets, fàbriques i palaus, on es congria una gran conspiració contra el nou règim democràtic, que el periodista Lluís Bellpuig mirarà d’aturar amb l’ajut del fill de Sherlock Holmes, mentre s’enamora de Cristina Albanell, una dama de l’alta burgesia.

—Els vostres llibres anteriors són periodístics, dos reportatges a partir de la feina com a expert en el Vaticà. Però ara feu un canvi de registre. Per què?
—Després d’acabar Intrigues i poder al Vaticà, vaig començar a escriure una novel·la com a divertiment. Sempre havia volgut llegir una novel·la sobre la Barcelona de l’època republicana, que expliqués com era la vida fil per randa, i no en trobava cap. Vaig començar a investigar, i entremig vaig publicar Vaticangate. Va ser després que vaig decidir-me a acabar-la. Volia fer un retrat de l’època, una obra d’enjòlit i una novel·la històrica. Per a fer-la, he entrevistat gent que eren nens llavors, professors universitaris…

—El protagonista és un periodista. Era inevitable el transvasament entre el periodisme i la novel·la?
—No podia ser un enginyer o un farmacèutic qui expliqués la història. Havia de ser un periodista, que l’escriu l’any 1956, vint anys després dels fets, i es publica ara. S’hi escolen moltes coses meves, de la meva trajectòria professional. Per a alguns serà més un assaig que no una novel·la, però té una trama de ficció atractiva per al lector. No havia fet mai narrativa i era un desafiament. Sempre he fet de periodista, i hi ha un 90% de fets i personatges reals: Macià, Companys, Cambó, Margarida Xirgu, García Lorca, que era un enamorat de Barcelona, o els intel·lectuals que es reunien aquí mateix, a l’Ateneu Barcelonès.

—Què us ha sorprès més de l’època, tot fent recerca?
—Detalls com l’existència d’una primera televisió catalana. El primer decret que va signar Francesc Macià com a president de la Generalitat de Catalunya va ser el de la radiotelevisió catalana. Ja hi havia un projecte de Televisió de Catalunya, que no va fer-se realitat fins l’any 1984. També que un invent d’un enginyer de Campdevànol tingués un paper vital en la Segona Guerra Mundial. Però, a més d’això, miro de reflectir-hi l’esclat de llibertat, l’ambient culte d’una burgesia cosmopolita, i, alhora, les tendències impulsades pel món anarquista, com l’espiritisme, el naturisme, el vegetarianisme i l’esperanto.

—La novel·la comença el 14 d’abril de 1931, pràcticament, i acaba poc després del 18 de juliol de 1936. Quin paper va tenir el Vaticà en les conxorxes antirepublicanes?
—L’Església tenia un paper molt important, de suport a una Espanya monàrquica, conservadora i tradicionalista, que es deixava veure en els sermons del cardenal Pedro Segura. Alhora, la Santa Aliança, els serveis secrets del Vaticà, va treballar conjuntament amb la dreta política, amb els jutges, les forces de seguretat i l’exèrcit perquè hi hagués un cop d’estat contra la República.

—Quina relació hi va haver entre la Segona República espanyola i la Santa Seu?
—Una relació tibant. El context internacional que va viure la República era molt difícil, amb l’ascens del feixisme a Itàlia, feia poc, i aviat de l’Alemanya nazi. El projecte republicà preocupava, especialment per la presència dels radicals d’esquerres i el tarannà anticlerical del nou règim. Aquest és un dels errors que considero més importants. L’anticlericalisme va crear una opinió pública desfavorable en una part important del país. De fet, la República no va ser ni el gran desastre que diuen molts ni tampoc la idealització que n’han fet molts d’altres. D’aquí ve el títol: la primavera republicana va existir? Sí i no.

—Què va fallar?
—Va fallar el diàleg i el pacte a partir del primer minut. Tot plegat, dins una crisi econòmica derivada del crac del 29.

—La documentació vaticana de l’època és accessible als historiadors?
—Els arxius de la Santa Seu durant aquest període, no. Però he tingut accés a alguns documents desclassificats. Els arxius de Pius XI i Pius XII sí que s’han desclassificat. S’hi pot veure que el paper que va tenir la jerarquia catòlica va ser d’absolut alineament amb el feixisme.

—Al llibre emergeix una Església majoritària molt compromesa amb la reacció i una de més contemporitzadora, més moderada, potser.
—Vidal i Barraquer, un home dialogant, catalanista, disposat a contemporitzar amb la República, seria la figura més important d’aquest sector. També el mateix president Niceto Alcalá-Zamora, profundament catòlic i demòcrata, que creia en el pacte i que va fer mans i mànigues per evitar el desastre.

—Pius XI i el seu successor –llavors cardenal i secretari d’estat, Eugenio Pacelli– no van actuar de la mateixa manera, oi?
—Pius XI era un personatge que encara creia en la pau i en la possibilitat que Europa no es veiés sotmesa aquestes a les dictadures. Però, era un Sant Pare envoltat de voltors, que esperaven alinear l’Església amb el feixisme i el nazisme i el règim que sortís de la guerra civil espanyola, com va passar quan Pacelli va ser elegit papa.

—El retrat de la cúria no és gens complaent. El gran dolent de la novel·la, el fictici cardenal Rizzoli, practica l’abús de poder, l’obsessió amb el sexe…
—Dins els murs del Vaticà, com em va dir un cardenal, “tots som homes i, per tant, pequem com els homes”. Sempre hi ha hagut abusos de poder i, especialment, un clericalisme contra el qual lluita el papa Francesc. No és pas una cosa d’ara. De fa segles estan així, amb aquesta impunitat, no tan sols al Vaticà, sinó també als bisbats de tot el món. L’Església ha viscut, de fa dècades, en una tensió entre el món reformista de base i una jerarquia que, fins a arribar a Francesc i amb el parèntesi de Joan XXIII, ha estat extremadament conservadora.

—Existeix la Santa Aliança, encara?
—Els serveis secrets vaticans no tan sols existeixen, sinó que continuen treballant. En aquests moments, treballen en el problema d’Ucraïna i de Gaza i lluiten contra el canvi climàtic. Des del segle XVI és una institució de la qual el Vaticà no ha reconegut mai l’existència. Però William Casey, director de la CIA a l’època de Ronald Reagan, va considerar que eren els serveis secrets més poderosos i temuts del món.

—Quan escrivíeu el llibre, no sé si éreu conscient que hi hauria tants paral·lelismes amb l’actualitat. Un dels personatges fa servir un text bíblic per definir el moment, parlant dels qui diuen mal del bé i bé del mal, que canvien les tenebres en llum i la llum en tenebres, que canvien en dolç el que és amarg, i el que és dolç en amarg. Sembla un magnífic retrat de la situació i del món que vivim.
—Escrivint he anat veient molts paral·lelismes. Tots els estaments que lluitaven contra la República, continuen lluitant contra les nostres llibertats: jutges, policies, membres de l’exèrcit, l’alta burgesia, financers…  La lliçó del llibre és que no coneixem la història i, per tant, sempre estem condemnats a repetir-la. És aquella frase de Primo Levi: això va passar i ningú no pot assegurar que no torni a passar.

—De fet, a Vaticangate ja vau parlar de la conxorxa ultra per a alinear el Vaticà amb el món nacionalpopulista d’avui dia.
—Hi ha un sector important del Vaticà –que coincideix, òbviament, amb els enemics del papa– que està molt satisfeta amb l’ascens de l’extrema dreta internacional. Tant si és Giorgia Meloni a Itàlia, com Viktor Orbán a Hongria, o, ja no diguem, Donald Trump als Estats Units.

—Trump, de fet, un home sense cap inclinació religiosa, té el suport tant dels anarcocapitalistes de Silicon Valley com dels grups religiosos més conservadors –evangèlics i catòlics.
—Durant el primer mandat, Trump es va enfrontar el papa Francesc pel mur de Mèxic, per la immigració. I, ara veiem com el vice-president J. D. Vance ja s’hi ha enfrontat, pocs dies abans de l’ingrés del papa a l’hospital. És una situació que preocupa molt. Quan em pregunten on arribarem, no tinc cap bola de vidre, però els indicis que m’arriben no són gaire positius…

—La salut de Francesc és notícia aquests dies…
—Ara mateix hi pot haver un desenllaç mortal, es pot produir una renúncia. I, si se’n surt, com se’n sortirà un home de vuitanta-vuit anys? Tindrà forces per a tirar endavant? Sobre el paper, Francesc té majoria al col·legi cardenalici, perquè els ha nomenat ell, però al Vaticà dos i dos no fan mai quatre. A més, com ja explicava a Vaticangate, hi ha un intent de manipulació del pròxim conclave, perquè el papa que surti estigui als antípodes del papa actual, i més en sintonia amb els pontificats conservadors de Joan Pau II i Benet XVI.

—La Santa Seu és la peça que falta en la internacional reaccionària?
—Francesc molesta. És una pedra a la sabata per al projecte neofeixista, perquè ha posat l’accent en la qüestió social. Vol fer una Església dels pobres per als pobres, vol fer una Església justa, perquè per a ell la justícia social és important, una Església solidària, una Església democratitzada, on les comunitats de base tinguin veu i tinguin vot. Tot això no li ho perdonen. Hi ha molts elements dins del Vaticà que no li ho perdonen. Durant aquests anys, he parlat amb molts cardenals ultraconservadors que tenen al cap un projecte de futur d’una Església que torni a les arrels del tradicionalisme absolut, alineada amb aquest nou ordre mundial.

—Quin llegat deixarà el papa Francesc?
—El papa ha plantat una llavor important a l’Església, amb canvis notables, i ha fet una cosa dins la seva estratègia jesuítica molt important. Va convocar un sínode, un procés pel qual els catòlics de base de tot el món poden opinar sobre com està l’Església actualment i com millorar-la.  Evidentment, les respostes que hi ha hagut a aquest sínode que ha durat dos anys, fins a l’octubre de l’any passat, han estat molt diferents segons cada continent, cada cultura, etcètera. Però hi ha hagut moltes conferències episcopals que han parlat de l’obertura al col·lectiu LGTBIQ, a les dones, fins i tot al sacerdoci femení. Francesc mateix ha nomenat dones en la direcció de dicasteris, els ministeris vaticans. També és un papa ecologista, un papa que promou el diàleg per la pau i pel progrés social a partir del discerniment, a partir del debat, a partir del pensament crític, una cosa que anem oblidant en el món actual. Un hipotètic papa conservador difícilment pot destruir la petició que hi ha a les bases de l’Església de tot el món per a fer canvis importants.

—Quins perfils dominaran el futur conclave?
—Hi ha molts noms, i quan nosaltres, els periodistes, parlem de travesses, normalment ens equivoquem sempre. I qui digui el contrari i es vulgui posar medalles s’equivocarà sempre. Només en una ocasió el successor d’un papa en l’època contemporània era claríssim, i va ser Joseph Ratzinger, Benet XVI, continuista del papat de Joan Pau II. Tots els altres papes han estat realment una sorpresa. La gran sorpresa va ser l’elecció del papa Francesc, jesuïta, llatinoamericà, aliè al nucli de poder de l’Església.

—Us atreviu a dir noms?
—L’enemic número 1 del papa, actualment dins el Vaticà, és el cardenal Gerhard Müller, que va ser el prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, l’antic Sant Ofici, durant el pontificat de Benet XVI. Un home que titlla al papa actual d’heretge, de comunista i de voler destruir l’Església. En el vessant ultratradicionalista, també tenim el cardenal Péter Erdő, arquebisbe de Budapest, molt amic de Viktor Orbán i Donald Trump. Enfront d’aquests, hi ha el cardenal filipí Luis Antonio Tagle, bon amic meu, molt continuista respecte de les reformes del papa Francesc. Veurem què passa. Com deia, a Vaticangate explico el projecte anomenat Red Hat Report, que vol manipular el conclave i promoure l’elecció d’un candidat conservador, mitjançant dossiers sobre la vida íntima i privada dels cardenals, sobretot centrant-se en els més reformistes, mirant de trobar-los cadàvers a l’armari i fent-los xantatge.

—Al film Conclave és prou acurada la recreació que es fa de les lluites de poder dins l’elecció del papa?
—És un bon film, molt acurat quant a la recreació del ritual de l’elecció del nou papa. Ara, si li podem fer una crítica és que negligeix les pressions exteriors. Al Vaticà no s’ha produït mai una elecció sense considerar el panorama internacional. Joan Pau II, el papa polonès que venia de l’altre costat del Teló d’Acer, va acabar destruint el comunisme, per exemple.

—Allà es veu com es fan servir els dossiers…
—Sí, com s’eliminen candidats segons el que es va descobrint dels cardenals. Abusos de poder, fonamentalment, en forma de corrupció, en forma d’inversions en paradisos fiscals o empreses o fons d’inversions que tenen poc a veure amb la moral i amb la doctrina cristiana. O bé abusos sexuals, o d’encobriment d’aquests abusos sexuals. Com al film, evidentment, el fet és eliminar ràpidament aquests candidats partint d’aquests dossiers que servirien per a fer xantatge a aquests cardenals perquè retiressin les seves candidatures.

—Ara mateix som en un moment en què al panorama internacional podria ser molt llaminer tornar a tenir un papa molt conservador?
—Hi ha molta gent que em diu que la influència de l’Església Catòlica no és la mateixa que als anys trenta. Evidentment, els seminaris són més buits i Europa, sobretot, s’ha tornat més laica. Però el catolicisme no deixa de tenir una importància vital i, sobretot, una influència decisiva, especialment en relació amb les congregacions ultraconservadores que dominen el món de les finances internacionals. Parlem de l’Opus Dei i de més organitzacions que controlen les altes finances, les grans empreses que cotitzen a Wall Street o l’Íbex-35. Això no ha canviat. A mi m’ha interessat el Vaticà per aquest poder transversal que té i que va més enllà de la religió, de la doctrina.

El periodista Vicenç Lozano (Vic, Osona, 1956) és conegut pel gran públic per una dilatada carrera a la secció d’informació internacional de TV3, especialitzat en la política d’Itàlia i, sobretot, en el Vaticà. Com a enviat especial, ha cobert, per exemple, les guerres dels Balcans, els macrojudicis contra la màfia siciliana i les eleccions dels papes Benet XVI i Francesc. Historiador i conferenciant, gràcies als seus contactes a la cúria ha revelat les Intrigues i poder al Vaticà, títol del seu primer llibre, i els complots contra Francesc, a Vaticangate, tots dos publicats per Pòrtic. Ara deixa momentàniament el periodisme per presentar la seva primera novel·la, Potser no hi va haver mai primavera (Proa), una obra coral ambientada a la Barcelona republicana, amb què ens podem endinsar en hotels i restaurants, bordells i cabarets, fàbriques i palaus, on es congria una gran conspiració contra el nou règim democràtic, que el periodista Lluís Bellpuig mirarà d’aturar amb l’ajut del fill de Sherlock Holmes, mentre s’enamora de Cristina Albanell, una dama de l’alta burgesia.

—Els vostres llibres anteriors són periodístics, dos reportatges a partir de la feina com a expert en el Vaticà. Però ara feu un canvi de registre. Per què?
—Després d’acabar Intrigues i poder al Vaticà, vaig començar a escriure una novel·la com a divertiment. Sempre havia volgut llegir una novel·la sobre la Barcelona de l’època republicana, que expliqués com era la vida fil per randa, i no en trobava cap. Vaig començar a investigar, i entremig vaig publicar Vaticangate. Va ser després que vaig decidir-me a acabar-la. Volia fer un retrat de l’època, una obra d’enjòlit i una novel·la històrica. Per a fer-la, he entrevistat gent que eren nens llavors, professors universitaris…

—El protagonista és un periodista. Era inevitable el transvasament entre el periodisme i la novel·la?
—No podia ser un enginyer o un farmacèutic qui expliqués la història. Havia de ser un periodista, que l’escriu l’any 1956, vint anys després dels fets, i es publica ara. S’hi escolen moltes coses meves, de la meva trajectòria professional. Per a alguns serà més un assaig que no una novel·la, però té una trama de ficció atractiva per al lector. No havia fet mai narrativa i era un desafiament. Sempre he fet de periodista, i hi ha un 90% de fets i personatges reals: Macià, Companys, Cambó, Margarida Xirgu, García Lorca, que era un enamorat de Barcelona, o els intel·lectuals que es reunien aquí mateix, a l’Ateneu Barcelonès.

—Què us ha sorprès més de l’època, tot fent recerca?
—Detalls com l’existència d’una primera televisió catalana. El primer decret que va signar Francesc Macià com a president de la Generalitat de Catalunya va ser el de la radiotelevisió catalana. Ja hi havia un projecte de Televisió de Catalunya, que no va fer-se realitat fins l’any 1984. També que un invent d’un enginyer de Campdevànol tingués un paper vital en la Segona Guerra Mundial. Però, a més d’això, miro de reflectir-hi l’esclat de llibertat, l’ambient culte d’una burgesia cosmopolita, i, alhora, les tendències impulsades pel món anarquista, com l’espiritisme, el naturisme, el vegetarianisme i l’esperanto.

—La novel·la comença el 14 d’abril de 1931, pràcticament, i acaba poc després del 18 de juliol de 1936. Quin paper va tenir el Vaticà en les conxorxes antirepublicanes?
—L’Església tenia un paper molt important, de suport a una Espanya monàrquica, conservadora i tradicionalista, que es deixava veure en els sermons del cardenal Pedro Segura. Alhora, la Santa Aliança, els serveis secrets del Vaticà, va treballar conjuntament amb la dreta política, amb els jutges, les forces de seguretat i l’exèrcit perquè hi hagués un cop d’estat contra la República.

—Quina relació hi va haver entre la Segona República espanyola i la Santa Seu?
—Una relació tibant. El context internacional que va viure la República era molt difícil, amb l’ascens del feixisme a Itàlia, feia poc, i aviat de l’Alemanya nazi. El projecte republicà preocupava, especialment per la presència dels radicals d’esquerres i el tarannà anticlerical del nou règim. Aquest és un dels errors que considero més importants. L’anticlericalisme va crear una opinió pública desfavorable en una part important del país. De fet, la República no va ser ni el gran desastre que diuen molts ni tampoc la idealització que n’han fet molts d’altres. D’aquí ve el títol: la primavera republicana va existir? Sí i no.

—Què va fallar?
—Va fallar el diàleg i el pacte a partir del primer minut. Tot plegat, dins una crisi econòmica derivada del crac del 29.

—La documentació vaticana de l’època és accessible als historiadors?
—Els arxius de la Santa Seu durant aquest període, no. Però he tingut accés a alguns documents desclassificats. Els arxius de Pius XI i Pius XII sí que s’han desclassificat. S’hi pot veure que el paper que va tenir la jerarquia catòlica va ser d’absolut alineament amb el feixisme.

—Al llibre emergeix una Església majoritària molt compromesa amb la reacció i una de més contemporitzadora, més moderada, potser.
—Vidal i Barraquer, un home dialogant, catalanista, disposat a contemporitzar amb la República, seria la figura més important d’aquest sector. També el mateix president Niceto Alcalá-Zamora, profundament catòlic i demòcrata, que creia en el pacte i que va fer mans i mànigues per evitar el desastre.

—Pius XI i el seu successor –llavors cardenal i secretari d’estat, Eugenio Pacelli– no van actuar de la mateixa manera, oi?
—Pius XI era un personatge que encara creia en la pau i en la possibilitat que Europa no es veiés sotmesa aquestes a les dictadures. Però, era un Sant Pare envoltat de voltors, que esperaven alinear l’Església amb el feixisme i el nazisme i el règim que sortís de la guerra civil espanyola, com va passar quan Pacelli va ser elegit papa.

—El retrat de la cúria no és gens complaent. El gran dolent de la novel·la, el fictici cardenal Rizzoli, practica l’abús de poder, l’obsessió amb el sexe…
—Dins els murs del Vaticà, com em va dir un cardenal, “tots som homes i, per tant, pequem com els homes”. Sempre hi ha hagut abusos de poder i, especialment, un clericalisme contra el qual lluita el papa Francesc. No és pas una cosa d’ara. De fa segles estan així, amb aquesta impunitat, no tan sols al Vaticà, sinó també als bisbats de tot el món. L’Església ha viscut, de fa dècades, en una tensió entre el món reformista de base i una jerarquia que, fins a arribar a Francesc i amb el parèntesi de Joan XXIII, ha estat extremadament conservadora.

—Existeix la Santa Aliança, encara?
—Els serveis secrets vaticans no tan sols existeixen, sinó que continuen treballant. En aquests moments, treballen en el problema d’Ucraïna i de Gaza i lluiten contra el canvi climàtic. Des del segle XVI és una institució de la qual el Vaticà no ha reconegut mai l’existència. Però William Casey, director de la CIA a l’època de Ronald Reagan, va considerar que eren els serveis secrets més poderosos i temuts del món.

—Quan escrivíeu el llibre, no sé si éreu conscient que hi hauria tants paral·lelismes amb l’actualitat. Un dels personatges fa servir un text bíblic per definir el moment, parlant dels qui diuen mal del bé i bé del mal, que canvien les tenebres en llum i la llum en tenebres, que canvien en dolç el que és amarg, i el que és dolç en amarg. Sembla un magnífic retrat de la situació i del món que vivim.
—Escrivint he anat veient molts paral·lelismes. Tots els estaments que lluitaven contra la República, continuen lluitant contra les nostres llibertats: jutges, policies, membres de l’exèrcit, l’alta burgesia, financers…  La lliçó del llibre és que no coneixem la història i, per tant, sempre estem condemnats a repetir-la. És aquella frase de Primo Levi: això va passar i ningú no pot assegurar que no torni a passar.

—De fet, a Vaticangate ja vau parlar de la conxorxa ultra per a alinear el Vaticà amb el món nacionalpopulista d’avui dia.
—Hi ha un sector important del Vaticà –que coincideix, òbviament, amb els enemics del papa– que està molt satisfeta amb l’ascens de l’extrema dreta internacional. Tant si és Giorgia Meloni a Itàlia, com Viktor Orbán a Hongria, o, ja no diguem, Donald Trump als Estats Units.

—Trump, de fet, un home sense cap inclinació religiosa, té el suport tant dels anarcocapitalistes de Silicon Valley com dels grups religiosos més conservadors –evangèlics i catòlics.
—Durant el primer mandat, Trump es va enfrontar el papa Francesc pel mur de Mèxic, per la immigració. I, ara veiem com el vice-president J. D. Vance ja s’hi ha enfrontat, pocs dies abans de l’ingrés del papa a l’hospital. És una situació que preocupa molt. Quan em pregunten on arribarem, no tinc cap bola de vidre, però els indicis que m’arriben no són gaire positius…

—La salut de Francesc és notícia aquests dies…
—Ara mateix hi pot haver un desenllaç mortal, es pot produir una renúncia. I, si se’n surt, com se’n sortirà un home de vuitanta-vuit anys? Tindrà forces per a tirar endavant? Sobre el paper, Francesc té majoria al col·legi cardenalici, perquè els ha nomenat ell, però al Vaticà dos i dos no fan mai quatre. A més, com ja explicava a Vaticangate, hi ha un intent de manipulació del pròxim conclave, perquè el papa que surti estigui als antípodes del papa actual, i més en sintonia amb els pontificats conservadors de Joan Pau II i Benet XVI.

—La Santa Seu és la peça que falta en la internacional reaccionària?
—Francesc molesta. És una pedra a la sabata per al projecte neofeixista, perquè ha posat l’accent en la qüestió social. Vol fer una Església dels pobres per als pobres, vol fer una Església justa, perquè per a ell la justícia social és important, una Església solidària, una Església democratitzada, on les comunitats de base tinguin veu i tinguin vot. Tot això no li ho perdonen. Hi ha molts elements dins del Vaticà que no li ho perdonen. Durant aquests anys, he parlat amb molts cardenals ultraconservadors que tenen al cap un projecte de futur d’una Església que torni a les arrels del tradicionalisme absolut, alineada amb aquest nou ordre mundial.

—Quin llegat deixarà el papa Francesc?
—El papa ha plantat una llavor important a l’Església, amb canvis notables, i ha fet una cosa dins la seva estratègia jesuítica molt important. Va convocar un sínode, un procés pel qual els catòlics de base de tot el món poden opinar sobre com està l’Església actualment i com millorar-la.  Evidentment, les respostes que hi ha hagut a aquest sínode que ha durat dos anys, fins a l’octubre de l’any passat, han estat molt diferents segons cada continent, cada cultura, etcètera. Però hi ha hagut moltes conferències episcopals que han parlat de l’obertura al col·lectiu LGTBIQ, a les dones, fins i tot al sacerdoci femení. Francesc mateix ha nomenat dones en la direcció de dicasteris, els ministeris vaticans. També és un papa ecologista, un papa que promou el diàleg per la pau i pel progrés social a partir del discerniment, a partir del debat, a partir del pensament crític, una cosa que anem oblidant en el món actual. Un hipotètic papa conservador difícilment pot destruir la petició que hi ha a les bases de l’Església de tot el món per a fer canvis importants.

—Quins perfils dominaran el futur conclave?
—Hi ha molts noms, i quan nosaltres, els periodistes, parlem de travesses, normalment ens equivoquem sempre. I qui digui el contrari i es vulgui posar medalles s’equivocarà sempre. Només en una ocasió el successor d’un papa en l’època contemporània era claríssim, i va ser Joseph Ratzinger, Benet XVI, continuista del papat de Joan Pau II. Tots els altres papes han estat realment una sorpresa. La gran sorpresa va ser l’elecció del papa Francesc, jesuïta, llatinoamericà, aliè al nucli de poder de l’Església.

—Us atreviu a dir noms?
—L’enemic número 1 del papa, actualment dins el Vaticà, és el cardenal Gerhard Müller, que va ser el prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, l’antic Sant Ofici, durant el pontificat de Benet XVI. Un home que titlla al papa actual d’heretge, de comunista i de voler destruir l’Església. En el vessant ultratradicionalista, també tenim el cardenal Péter Erdő, arquebisbe de Budapest, molt amic de Viktor Orbán i Donald Trump. Enfront d’aquests, hi ha el cardenal filipí Luis Antonio Tagle, bon amic meu, molt continuista respecte de les reformes del papa Francesc. Veurem què passa. Com deia, a Vaticangate explico el projecte anomenat Red Hat Report, que vol manipular el conclave i promoure l’elecció d’un candidat conservador, mitjançant dossiers sobre la vida íntima i privada dels cardenals, sobretot centrant-se en els més reformistes, mirant de trobar-los cadàvers a l’armari i fent-los xantatge.

—Al film Conclave és prou acurada la recreació que es fa de les lluites de poder dins l’elecció del papa?
—És un bon film, molt acurat quant a la recreació del ritual de l’elecció del nou papa. Ara, si li podem fer una crítica és que negligeix les pressions exteriors. Al Vaticà no s’ha produït mai una elecció sense considerar el panorama internacional. Joan Pau II, el papa polonès que venia de l’altre costat del Teló d’Acer, va acabar destruint el comunisme, per exemple.

—Allà es veu com es fan servir els dossiers…
—Sí, com s’eliminen candidats segons el que es va descobrint dels cardenals. Abusos de poder, fonamentalment, en forma de corrupció, en forma d’inversions en paradisos fiscals o empreses o fons d’inversions que tenen poc a veure amb la moral i amb la doctrina cristiana. O bé abusos sexuals, o d’encobriment d’aquests abusos sexuals. Com al film, evidentment, el fet és eliminar ràpidament aquests candidats partint d’aquests dossiers que servirien per a fer xantatge a aquests cardenals perquè retiressin les seves candidatures.

—Ara mateix som en un moment en què al panorama internacional podria ser molt llaminer tornar a tenir un papa molt conservador?
—Hi ha molta gent que em diu que la influència de l’Església Catòlica no és la mateixa que als anys trenta. Evidentment, els seminaris són més buits i Europa, sobretot, s’ha tornat més laica. Però el catolicisme no deixa de tenir una importància vital i, sobretot, una influència decisiva, especialment en relació amb les congregacions ultraconservadores que dominen el món de les finances internacionals. Parlem de l’Opus Dei i de més organitzacions que controlen les altes finances, les grans empreses que cotitzen a Wall Street o l’Íbex-35. Això no ha canviat. A mi m’ha interessat el Vaticà per aquest poder transversal que té i que va més enllà de la religió, de la doctrina.

Mentre l’actualitat informativa és copada per un canvi de paradigma a escala mundial, a casa nostra una notícia petita explica que les llars catalanes també estan experimentant un tomb: si tradicionalment eren més de gossos, resulta que ara són més de gats. Segons l’Arxiu d’Identificació d’Animals de Companyia (AIAC), el 2024 es va observar un canvi en les noves inscripcions: les de felins havien augmentat un 14,2% respecte del 2021, mentre que les canines havien caigut un 23%. El cens és orientatiu, perquè només compta animals amb xip, però la tendència és clara i ens acosta com més va més a les cases de la resta d’europeus, que estadísticament es decanten més pels gats que no pas pels considerats millors amics de l’home –malgrat que l’home també pugui ser el seu pitjor enemic.

De tots els éssers fascinants que ens superen l’enteniment, els gats desperten en la nostra espècie passions enfrontades. La indiferència té poc predicament en aquest judici, hom manifesta que els detesta o bé que els adora, però, alhora, passa sovint que els més entusiastes siguin conversos que parlen en termes d’un jo anterior i posterior a l’experiència de conviure amb gats. No en va aquestes bèsties han captivat i arrossegat darrere la seua aparent indiferència tota mena de ments pensants –i qui en sigui tutor legal sap perfectament la literalitat d’aquest arrossegar. Filòsofs i literats de tota fama i eminència els han dedicat poemes, assajos i converses amb els porters de les seues finques. Perquè hi ha alguna cosa que uneix els qui han passat per l’experiència íntima de posar un genoll a terra per pidolar l’atenció del seu gat.

Davant d’algú que afirma categòric que no li agraden els gats, la resposta pertinent hauria de ser una pregunta: quin de tots? Perquè, més enllà del tarannà lligat a la taxonomia, aquests animals tenen el misteri dels melons: s’han d’obrir per saber com són. Per a la canalla sense inclinacions psicopàtiques, cohabitar amb un gat pot ser una excel·lent iniciació a humilitat, l’autocontrol i el noble art de saber deixar en pau. Mentre la tortuga i el peix han portat molts xiquets sans a desenvolupar la indiferència al patiment, o l’hàmster i el gos a explorar els límits de la jerarquia i la dominació, el gat els ofereix un aprenentatge intel·lectual més sofisticat, començant pels conceptes d’independència, insubmissió i respecte a l’espai personal, i fins a l’exercici de l’observació pacient i reflexiva de l’entorn.

Ara bé, tot això no és pas cultura general. El recolliment de la pandèmia i els vídeos de monades a internet han posat de moda els mixos com un substitutiu còmode del gos –tan dependent, tan demandant, tan escandalós–, sovint sota l’equívoc garrafal que el felí arribarà a oferir alguna cosa semblant a la fidelitat i la mal·leabilitat canina, i després arriben les decepcions… o l’epifania. Perquè el gat escull el seu amo, i no a la inversa, i l’experiència de ser escollit per una criatura tan exigent amb la companyia és un pessiguet d’escalfor per a aquesta vanitat humana que tots tenim en algun grau i que els nostres semblants no sempre es dignen a alimentar.

Un tòpic recurrent que també ha reforçat internet és el que associa els gats amb la soledat femenina –curiosament, no la masculina–, per aquesta idea que encara lliga el benestar de les dones al fet de tindre un home a casa o de tindre fills, i que els pressuposa un amor excedent que per força ha de desembocar en alguna alternativa mamífera. Deixant de banda el clixé masclista, la caricatura patina com sempre que hom pensa en els gats en clau de gos –i en els gossos en clau de substituts de fills en famílies egoistes–: perquè la decisió conscient de conviure amb un gat per sobre d’altres possibilitats animals, peludes o pelades, és l’acte d’afirmació més clar que allò que li falta a la persona no és altra cosa que un gat.

Arribo fins aquí donant per descomptat allò que sap tothom dels beneficis de conviure amb animals. Hi ha qui relaciona l’augment de tenidors de gats i gossos amb l’epidèmia de solitud que afecta les societats urbanes occidentals, i ateses les circumstàncies no veig per què hauria de ser una observació funesta. Si ho donem per cert, que no m’atreveixo a dubtar-ho, jo encara diria més: aquests moments, entre gossos i gats, si sabéssim quantes vides humanes mantenen aferrades a aquesta vall de llàgrimes, i quantes receptes estalvien al sistema públic de salut, estic segura que nou de cada deu metges els prescriurien i que la factura de les adopcions entraria per la seguretat social.

PS: Per si algú de valtros, solitari per gust o a disgust, està rumiant d’agafar un gat perquè és “més fàcil” que fer feliç un gos, un recordatori i un suggeriment: primer, que els gats poden viure molts anys, no tant com set vides, però sí gairebé un quart de la nostra, i que també cauen malalts i es fan grans. El suggeriment: que per poc que pugueu, adopteu els gats malalts i grans que abandona la gent.

Una vaga general inusual paralitzava divendres tot Grècia. Inusual perquè no es feia, com és habitual, per les polítiques econòmiques ni per la carestia de vida, sinó amb motiu del segon aniversari de la tragèdia ferroviària de Tempe, en què van morir cinquanta-set persones, encara avui marcada pels interrogants.

En una de les protestes més grans d’aquests darrers anys a Grècia, els serveis públics i els negocis es van aturar, els teatres van suspendre les funcions, es va cancel·lar el trànsit aeri, ferroviari i marítim i centenars de milers de persones van col·lapsar els carrers d’Atenes, Tessalònica i un centenar de ciutats, per demanar responsabilitats polítiques i judicials d’un accident que ha esdevingut un emblema de la mala gestió i de l’abandonament crònic de les infrastructures gregues.

Ara ja no és solament per l’accident, sinó que les protestes multitudinàries, que han coincidit amb noves informacions sobre el cas, han fet aflorar un malestar contra les institucions que han acorralat el govern grec, un govern que aquesta setmana s’enfronta a un seguit d’iniciatives parlamentàries.

Les manifestacions de divendres, que van començar sense incidents, van acabar amb forts enfrontaments entre manifestants i policia, amb gasos lacrimògens i còctels Molotov a la rodalia del parlament, a la plaça de Sintagma, i també a Tessalònica. El balanç final va ser de 220 detinguts, dels quals 73 van ser arrestats. Alhora, es va informar de 29 policies ferits i 34 civils.

Un informe molt esperat

L’accident fou el 28 de febrer de 2023. Aquell dia, un tren de passatgers que anava d’Atenes a Tessalònica, ple d’estudiants que tornaven a la universitat després d’unes vacances per la Quaresma grega ortodoxa, va col·lidir frontalment al congost de Tempe contra un tren de mercaderies que circulava per la mateixa via en sentit contrari. Cinquanta-set persones hi van morir i hi hagué vuitanta-cinc ferits.

El dia abans d’aquest segon aniversari es publicava un esperat informe, de 178 pàgines, amb les conclusions de l’Autoritat d’Investigació de la Seguretat Aèria i Ferroviària hel·lènica, que evidenciava que hi havia hagut una mala gestió que havia portat a la pèrdua de proves crucials.

L’informe parla, per una banda, d’un error humà, perquè el cap d’estació va dirigir el tren de passatgers a la mateixa via que el tren de mercaderies. Però va més enllà, i els investigadors assenyalen que hi ha escassetat i mala formació de personal i un manteniment deficient d’un sistema ferroviari obsolet, que no tenia controls de seguretat automatitzats.

Sobre això, el document adverteix que les deficiències de seguretat que van fer possible l’accident encara no s’han resolt avui dia. “Aquests nois van ser assassinats perquè el tren no era segur”, va dir el cap de l’autoritat, Christos Papadimitriou. La investigació constatava, alhora, que s’havien pagat milions d’euros per instal·lar sistemes de seguretat a la xarxa ferroviària, però que el projecte continuava incomplet a causa de la corrupció i la burocràcia. Per això, si tornés a haver-hi un error humà, no hi hauria mecanismes per a evitar un accident.

També tracta un aspecte molt debatut: una explosió just després de l’impacte que, segons una investigació feta per familiars de les víctimes, fou deguda a productes químics dins el tren de mercaderies que no s’havien declarat. “És impossible de determinar què va causar exactament la bola de foc, però les simulacions i els informes d’experts indiquen la possible presència d’un combustible fins ara desconegut”, conclou l’informe.

“Ha desaparegut informació fonamental perquè el lloc de l’accident no era precintat”, diuen els investigadors de l’informe. Assenyala la manca de “respecte i ordre” mostrada per les autoritats, que van fer netejar i tapar amb grava i ciment el lloc de l’accident. Arran d’això, segons que sembla, no s’ha pogut determinar quin combustible va causar la bola de foc que va cremar moltes de les víctimes, algunes de les quals eren vives aleshores. Tot plegat ha atiat les especulacions sobre un encobriment pel govern i sobre les sospites que el tren de mercaderies realment passava contraban de productes químics il·legals.

Dos anys després, cap organisme oficial no ha estat condemnat per la tragèdia i, a causa del ritme de la justícia grega, encara no s’ha clos la investigació judicial ni, encara menys, hi ha cap data per a un judici. De fet, es preveu que els investigadors judicials citaran nous testimonis per declarar aquesta setmana, enmig de la creixent preocupació que les proves clau s’hagin amagat deliberadament.

Crisi política oberta

El primer ministre grec, Kiriakos Mitsotakis, poc abans de la vaga general, va demanar “respecte per les víctimes i la seva memòria”, en un missatge en què deia que la divisió feia perillar l’estabilitat interna del país. “Volen explotar el dolor de les víctimes per a les seves finalitats polítiques”, afegia.

Deia que abordaria les deficiències greus i la falta de personal i de finançament i que les infrastructures s’havien de modernitzar i fer segures. I contra les acusacions d’encobriment, feia una crida perquè no es perdés la fe en el poder judicial. “En un estat de dret, solament el poder judicial té la responsabilitat, l’autoritat i la capacitat d’aclarir un cas que ens ha causat tant dolor; no pas els partits polítics, ni l’opinió pública”, va escriure.

No obstant això, el dirigent s’enfronta a la crisi més greu d’ençà que va ser elegit, el juliol del 2019, amb reiterades crítiques dels familiars de les víctimes per no haver iniciat una investigació parlamentària sobre responsabilitat política. De fet, és una crisi de govern però sobretot política, d’una opinió pública que ja no confia en les institucions públiques ni en el sistema judicial.

Els partits de l’oposició, que tampoc no són capaços d’encapçalar una crítica a partir d’aquest malestar, han acusat el govern d’encobrir proves i l’han instat a dimitir. Avui es debat al parlament si es crea una comissió parlamentària per a investigar la possible responsabilitat política en l’accident, i que assenyala principalment el vice-ministre de Protecció Civil, Christos Triantopoulos. Tot dependrà del partit de govern, Nova Democràcia, que té majoria absoluta.

Demà s’ha de debatre una moció de censura contra Mitsotakis, també abocada al fracàs per la majoria de Nova Democràcia. Aquesta ha estat presentada pel PASOK, partit de centre-esquerra encapçalat per Nikos Androulakis, que ha tingut el suport de SYRIZA . Si es presenta demà, tal com es preveu, desencadenarà un debat de tres dies, i posarà el focus encara més en la qüestió.

El cap del PASOK va anunciar la iniciativa arran de l’informe de l’Autoritat d’Investigació de la Seguretat Aèria i Ferroviària grec: “Durant dos anys, el primer ministre i les autoritats de Nova Democràcia es van burlar del poble grec, el van enganyar sobre un afer crucial, i van demostrar que, de fet, havien fet mans i mànigues per amagar les seves responsabilitats polítiques. Per què no se sap de quin combustible es tractava? Doncs perquè algunes persones, en aquelles hores crítiques, sense cap ordre de la justícia, es van reunir i van decidir de fer canvis en el lloc, i això ha fet que la presa de mostres s’endarrerissin excessivament. Per això l’informe no té informació d’aquelles hores crucials i no ens pot dir quin combustible és el responsable d’aquella bola de foc. Això no és un encobriment i una retenció de proves?”, es preguntava.

La moció se centrarà en tres qüestions clau: la manca d’execució del contracte que havia de millorar els sistemes de seguretat ferroviària; denúncies de manipulació de proves al lloc de l’accident; i llacunes de seguretat en l’explotació de la xarxa ferroviària, que es destaquen a l’informe. La moció anirà acompanyada d’una anàlisi tècnica de totes les dades que hagin sorgit. I Androulakis concloïa: “Sempre que la Nova Democràcia es troba en una situació que amenaça la seva autoritat demostra que és capaç de qualsevol cosa per defensar-la. Això és molt perillós per a la qualitat de la nostra democràcia.” I ho reblava així: “Necessitem un canvi polític.”

Una vaga general inusual paralitzava divendres tot Grècia. Inusual perquè no es feia, com és habitual, per les polítiques econòmiques ni per la carestia de vida, sinó amb motiu del segon aniversari de la tragèdia ferroviària de Tempe, en què van morir cinquanta-set persones, encara avui marcada pels interrogants.

En una de les protestes més grans d’aquests darrers anys a Grècia, els serveis públics i els negocis es van aturar, els teatres van suspendre les funcions, es va cancel·lar el trànsit aeri, ferroviari i marítim i centenars de milers de persones van col·lapsar els carrers d’Atenes, Tessalònica i un centenar de ciutats, per demanar responsabilitats polítiques i judicials d’un accident que ha esdevingut un emblema de la mala gestió i de l’abandonament crònic de les infrastructures gregues.

Ara ja no és solament per l’accident, sinó que les protestes multitudinàries, que han coincidit amb noves informacions sobre el cas, han fet aflorar un malestar contra les institucions que han acorralat el govern grec, un govern que aquesta setmana s’enfronta a un seguit d’iniciatives parlamentàries.

Les manifestacions de divendres, que van començar sense incidents, van acabar amb forts enfrontaments entre manifestants i policia, amb gasos lacrimògens i còctels Molotov a la rodalia del parlament, a la plaça de Sintagma, i també a Tessalònica. El balanç final va ser de 220 detinguts, dels quals 73 van ser arrestats. Alhora, es va informar de 29 policies ferits i 34 civils.

Un informe molt esperat

L’accident fou el 28 de febrer de 2023. Aquell dia, un tren de passatgers que anava d’Atenes a Tessalònica, ple d’estudiants que tornaven a la universitat després d’unes vacances per la Quaresma grega ortodoxa, va col·lidir frontalment al congost de Tempe contra un tren de mercaderies que circulava per la mateixa via en sentit contrari. Cinquanta-set persones hi van morir i hi hagué vuitanta-cinc ferits.

El dia abans d’aquest segon aniversari es publicava un esperat informe, de 178 pàgines, amb les conclusions de l’Autoritat d’Investigació de la Seguretat Aèria i Ferroviària hel·lènica, que evidenciava que hi havia hagut una mala gestió que havia portat a la pèrdua de proves crucials.

L’informe parla, per una banda, d’un error humà, perquè el cap d’estació va dirigir el tren de passatgers a la mateixa via que el tren de mercaderies. Però va més enllà, i els investigadors assenyalen que hi ha escassetat i mala formació de personal i un manteniment deficient d’un sistema ferroviari obsolet, que no tenia controls de seguretat automatitzats.

Sobre això, el document adverteix que les deficiències de seguretat que van fer possible l’accident encara no s’han resolt avui dia. “Aquests nois van ser assassinats perquè el tren no era segur”, va dir el cap de l’autoritat, Christos Papadimitriou. La investigació constatava, alhora, que s’havien pagat milions d’euros per instal·lar sistemes de seguretat a la xarxa ferroviària, però que el projecte continuava incomplet a causa de la corrupció i la burocràcia. Per això, si tornés a haver-hi un error humà, no hi hauria mecanismes per a evitar un accident.

També tracta un aspecte molt debatut: una explosió just després de l’impacte que, segons una investigació feta per familiars de les víctimes, fou deguda a productes químics dins el tren de mercaderies que no s’havien declarat. “És impossible de determinar què va causar exactament la bola de foc, però les simulacions i els informes d’experts indiquen la possible presència d’un combustible fins ara desconegut”, conclou l’informe.

“Ha desaparegut informació fonamental perquè el lloc de l’accident no era precintat”, diuen els investigadors de l’informe. Assenyala la manca de “respecte i ordre” mostrada per les autoritats, que van fer netejar i tapar amb grava i ciment el lloc de l’accident. Arran d’això, segons que sembla, no s’ha pogut determinar quin combustible va causar la bola de foc que va cremar moltes de les víctimes, algunes de les quals eren vives aleshores. Tot plegat ha atiat les especulacions sobre un encobriment pel govern i sobre les sospites que el tren de mercaderies realment passava contraban de productes químics il·legals.

Dos anys després, cap organisme oficial no ha estat condemnat per la tragèdia i, a causa del ritme de la justícia grega, encara no s’ha clos la investigació judicial ni, encara menys, hi ha cap data per a un judici. De fet, es preveu que els investigadors judicials citaran nous testimonis per declarar aquesta setmana, enmig de la creixent preocupació que les proves clau s’hagin amagat deliberadament.

Crisi política oberta

El primer ministre grec, Kiriakos Mitsotakis, poc abans de la vaga general, va demanar “respecte per les víctimes i la seva memòria”, en un missatge en què deia que la divisió feia perillar l’estabilitat interna del país. “Volen explotar el dolor de les víctimes per a les seves finalitats polítiques”, afegia.

Deia que abordaria les deficiències greus i la falta de personal i de finançament i que les infrastructures s’havien de modernitzar i fer segures. I contra les acusacions d’encobriment, feia una crida perquè no es perdés la fe en el poder judicial. “En un estat de dret, solament el poder judicial té la responsabilitat, l’autoritat i la capacitat d’aclarir un cas que ens ha causat tant dolor; no pas els partits polítics, ni l’opinió pública”, va escriure.

No obstant això, el dirigent s’enfronta a la crisi més greu d’ençà que va ser elegit, el juliol del 2019, amb reiterades crítiques dels familiars de les víctimes per no haver iniciat una investigació parlamentària sobre responsabilitat política. De fet, és una crisi de govern però sobretot política, d’una opinió pública que ja no confia en les institucions públiques ni en el sistema judicial.

Els partits de l’oposició, que tampoc no són capaços d’encapçalar una crítica a partir d’aquest malestar, han acusat el govern d’encobrir proves i l’han instat a dimitir. Avui es debat al parlament si es crea una comissió parlamentària per a investigar la possible responsabilitat política en l’accident, i que assenyala principalment el vice-ministre de Protecció Civil, Christos Triantopoulos. Tot dependrà del partit de govern, Nova Democràcia, que té majoria absoluta.

Demà s’ha de debatre una moció de censura contra Mitsotakis, també abocada al fracàs per la majoria de Nova Democràcia. Aquesta ha estat presentada pel PASOK, partit de centre-esquerra encapçalat per Nikos Androulakis, que ha tingut el suport de SYRIZA . Si es presenta demà, tal com es preveu, desencadenarà un debat de tres dies, i posarà el focus encara més en la qüestió.

El cap del PASOK va anunciar la iniciativa arran de l’informe de l’Autoritat d’Investigació de la Seguretat Aèria i Ferroviària grec: “Durant dos anys, el primer ministre i les autoritats de Nova Democràcia es van burlar del poble grec, el van enganyar sobre un afer crucial, i van demostrar que, de fet, havien fet mans i mànigues per amagar les seves responsabilitats polítiques. Per què no se sap de quin combustible es tractava? Doncs perquè algunes persones, en aquelles hores crítiques, sense cap ordre de la justícia, es van reunir i van decidir de fer canvis en el lloc, i això ha fet que la presa de mostres s’endarrerissin excessivament. Per això l’informe no té informació d’aquelles hores crucials i no ens pot dir quin combustible és el responsable d’aquella bola de foc. Això no és un encobriment i una retenció de proves?”, es preguntava.

La moció se centrarà en tres qüestions clau: la manca d’execució del contracte que havia de millorar els sistemes de seguretat ferroviària; denúncies de manipulació de proves al lloc de l’accident; i llacunes de seguretat en l’explotació de la xarxa ferroviària, que es destaquen a l’informe. La moció anirà acompanyada d’una anàlisi tècnica de totes les dades que hagin sorgit. I Androulakis concloïa: “Sempre que la Nova Democràcia es troba en una situació que amenaça la seva autoritat demostra que és capaç de qualsevol cosa per defensar-la. Això és molt perillós per a la qualitat de la nostra democràcia.” I ho reblava així: “Necessitem un canvi polític.”

L’autobús 76 serpenteja pels camins costeruts del barri més pobre de Barcelona, fins a l’Institut Escola Ferrer i Guàrdia. És un bloc de maons de quatre pisos, al carrer del Pedraforca, en un punt elevat de Ciutat Meridiana; hi estudien, cada dia, gairebé mig miler de criatures. El camí és cansat, si es fa a peu, perquè hi ha força desnivell i l’entramat urbanístic és anàrquic, com si fos pensat perquè la gent no s’hi trobés. Aquest curs, l’escola fa quaranta anys. Ciutat Meridiana no en té gaire més: fins el 1963 era un serrat de turonets on s’estenia la quadra de Vallbona. La proximitat del riu Besòs i l’obaga feien la terra molt humida, però, amb la urbanització desfermada i les fortes onades migratòries de la segona meitat del segle XX, es va convertir en un terreny idoni per a l’especulació immobiliària. Ara hi viuen onze mil persones.

El barri sempre ha anat amb l’aigua al coll, equipant-se amb una sabata i una espardenya mentre en creixia exponencialment la població. Quan hi van construir l’escola Ferrer i Guàrdia, Ciutat Meridiana encara continuava a mitges: amb prou feines el clavegueram arribava a tot arreu, hi passaven molt pocs autobusos i el metro encara hi era embrionari. La lluita dels veïns, com un plugim persistent, ha fet millorar l’espai públic, la connectivitat i els recursos, i les coses han canviat força, però els problemes s’arrosseguen sempre, com una llosa, i molts encara tenen la sensació que s’han de reivindicar sempre contra l’abandonament de les institucions; que, si deixessin d’insistir que existeixen, Barcelona se n’oblidaria.

Aquesta mateixa sensació la tenen molts mestres. Al Ferrer i Guàrdia, el dia a dia del centre no té res a veure amb els discursos oficials ni amb les taules d’Excel del Departament d’Educació. Sovint, la relació amb l’administració és complicada perquè la veu dels mestres es perd en la immensitat. “Ens arriba el material que ells volen, no el que nosaltres demanem. Ningú no ens pregunta què ens va bé i què no ens va bé”, explica Clara González, una de les responsables de l’aula d’acollida. Reben una gran pantalla per a cada aula, micròfons nous, unes taules circulars que dibuixen un trencaclosques i que, de fet, són útils, però que no les trien els mestres. “Benvingudes les pissarres, però no vam demanar pissarres, vam demanar mestres!” Amb les formacions contínues passa si fa no fa igual. És un detall logístic, però que il·lustra molt bé una manera de fer: una mirada institucional que, de vegades de bona fe, de vegades per arrogància, mira d’imposar solucions sense comprovar abans si encaixen amb les necessitats.

Clara González (fotografia: Adiva Koenigsberg). Una de les aules de sisè de primària (fotografia: Adiva Koenigsberg).

El director, Toni Camacho, procura prendre-s’ho amb paciència i perspectiva. Fa quinze anys que treballa al Ferrer i Guàrdia i diu que les coses han evolucionat, malgrat tot: vora tres quarts dels alumnes depenen d’uns ajuts –per a materials, menjador, sortides o colònies– que abans no rebien i aquests últims anys han començat a rebre. El problema, considera, és més aviat estructural, d’un pressupost insuficient per a l’ensenyament. “Necessitaríem cinc o sis mestres més, però, no ens podem enganyar, el pressupost és el que és. Ara, si vas a la Vall d’Hebron o a qualsevol lloc, de fet, et diran això mateix”, constata. El matís és que, en centres com el seu, hi detecta un cert desbordament, sobretot a les aules d’acollida. Durant el curs es van incorporant alumnes nous i els ritmes s’acceleren. Roser Ribalta, que també en té cura, hi posa xifres: “Ara tinc trenta alumnes i només demà me n’arriben quatre més.”

Roser Ribalta amb dos alumnes (fotografia: Adiva Koenigsberg). Capses amb material nou que acaba d'arribar, i que encara no saben on posaran (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Cada any és una cursa damunt un cavall que sempre corre el risc de desbocar-se. “El departament sempre ens parla d’èxit educatiu. Definim-lo, jo no sé què és. M’ho demano de debò: què és, l’èxit educatiu, en una escola així?”, diu la cap d’estudis, Lluïsa Selma. “Èxit” sembla una paraula marciana davant la realitat dels alumnes. Un informe recent va identificar que, allí, gairebé el 80% tenen “necessitats específiques de suport educatiu”. González creu que manca realisme: centres com el Ferrer i Guàrdia s’han de mesurar amb termòmetres diferents, perquè, a la pràctica, també tenen funcions diferents. Per a poder ensenyar amb normalitat, s’ha d’excavar una muntanya molt alta de problemes de salut mental. A la Zona Nord –Ciutat Meridiana, Vallbona i Torre Baró–, els intents de suïcidi tripliquen la taxa de la ciutat, i hi ha el doble de veïns que declaren “un malestar emocional intens” –un 56% de les dones i un 44% dels homes. L’escola n’és un mirall. “Aquí fem serveis socials. Ensenyem, però dediquem molta part de la nostra jornada a fer de psicòlegs. Necessitaríem terapeutes, infermeres, psicòlegs especialitzats…”, diu.

Les condicions materials de la majoria de famílies són molt precàries. Ciutat Meridiana és el barri barceloní amb la renda més baixa, de vora deu mil euros anuals. Un terç de la població prové de fora de l’estat espanyol, gairebé tota de països pobres. Un 65% dels alumnes de la Zona Nord es troben en “situació de vulnerabilitat social”. La conducta de la canalla a l’aula reverbera allò que viuen a fora. Un dels dies que ens trobem, González ve d’una reunió amb tres alumnes de deu anys que han tingut problemes els últims dies. Una es recupera d’una malaltia molt greu que li va fer perillar la vida el curs passat; una altra, tan petita, gairebé ha de fer de mare dels seus germans; un altre es passa el dia tot sol a casa. “Hem parlat, han pogut explicar com se sentien, han pogut posar paraules a allò que els passava i ens hem emocionat. És una catarsi constant”, diu.

Lluïsa Selma, la cap d’estudis (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Amb la crisi del 2008, van perdre la casa tants veïns que de Ciutat Meridiana se’n va popularitzar el malnom de Vila Desnonaments. Les dificultats d’habitatge perduren. Famílies senceres viuen rellogades en habitacions o es troben obligades a ocupar il·legalment pisos que els bancs van confiscar durant les hores pitjors del malson financer. Les associacions de veïns clamen perquè la situació encara continua, amb desnonaments cada setmana. Tot sovint, els “okupes” demonitzats pels mitjans i pels discursos populistes són famílies que no tenen alternativa, amb canalla que ha d’anar a l’escola. González recorda el cas d’una família molt nombrosa que el curs passat va viure en una caravana. “No sé com hi podien viure”, diu. Ara, finalment, han trobat un pis de lloguer. “No hi ha cap explicació cultural: vivien com nòmades, simplement, perquè no es podien permetre un habitatge.” No són dades tangencials a la qüestió educativa: la inestabilitat travessa la vida de molts alumnes i això dificulta tant l’arrelament com la continuïtat dels estudis.

Va tot lligat. És el barri amb la xifra més alta de treballadors de baixa qualificació, un 25%. Dels joves, el 44% no tenen estudis postobligatoris. Per a combatre l’abandonament escolar, aquest curs, quatre escoles de la zona s’han convertit en instituts escola. Però les solucions sempre arriben a mitges, i a costa de carregar més pes damunt d’esquenes exhaustes. El Ferrer i Guàrdia integra ara primer i segon d’ESO, però de moment el canvi s’ha fet sense ampliar infrastructures. D’entrada, han hagut de renunciar al laboratori. Aviat els habilitaran un edifici extern on, fa vora cinquanta anys, s’hi havia d’instal·lar l’escola Mestre Morera, però el lloc era massa ombrívol i massa humit. Hi van acabar fent un centre d’educació especial, Sant Joan de la Creu, que ara traslladaran. La logística no serà fàcil: la cap d’estudis ha d’organitzar tots els horaris en virtut d’això, per evitar tant com pugui els desplaçaments innecessaris el mateix dia. No es doblaran serveis; no hi haurà dues aules d’acollida; no hi haurà dues direccions.

El dit de González assenyala l’edifici de Sant Joan de la Creu, just damunt del camp de futbol, amb dues lones blaves en dues finestres (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Els mestres treballen per procurar que aquesta asfíxia de l’exterior no traspassi els maons de l’escola. A fora, l’entorn és gris i deslluït; a dins, l’ambient és prou alegre: en mil detalls es palpa de seguida la mà dels adults perquè hi hagi color i optimisme. En una paret hi ha dibuixada la part del darrere de l’escola, amb el pati enfonsat a baix, tot pintat de tons vius i nens feliços. En una altra hi ha retrats de cada alumne de sisè somrient d’orella a orella, amb el cap mig badat i, de dins, els en surt tot allò que són i que els agrada. Es veu de seguida que les mestres s’hi esllomen. Criden l’atenció quan cal, però són afectuoses, coneixen les famílies de tothom, separen un moment un nen de la fila per demanar-li com està la mare. Passar temps al centre hi conrea un vincle molt especial. Selma recorda que, al principi, comptava els dies per anar-se’n, fins que va arribar la data: “Llavors me’n vaig adonar. No me’n volia anar. Volia estar-me aquí.” Després de dir-ho fa un sospir llarg. “No vivim instal·lats en la queixa. Si hi visquéssim, no seríem aquí. Ens estimem aquest lloc. Però estic enfadada. I jo no era així”, diu.

Fotografia: Adiva Koenigsberg. Fotografia: Adiva Koenigsberg. Fotografia: Adiva Koenigsberg.

Els fonaments de l’edifici són, en realitat, l’esforç d’aquests mestres. La insuficiència de recursos i les dificultats socioeconòmiques del barri creen un buit educatiu profund que s’omple només amb la imaginació que hi posen, i amb la llengua i la cultura. Organitzen una iniciativa rere una altra. “S’estima allò que es respecta; es respecta allò que es coneix; es coneix allò que ens ensenyen a descobrir i compartir”, fa un cartell que presideix una aula. Una de les obsessions és que els alumnes, molts immigrants o fills d’immigrants, tinguin un espai per a explicar les seves tradicions familiars als companys. A classe de dansa, per exemple, la Iúlia n’ensenya una d’ucraïnesa. La resta la ballen tot seguint-ne les instruccions. “És la manera que es facin seves les tradicions d’aquí. En aquests contextos multiculturals, reivindicar el català és reivindicar les seves llengües maternes”, diu González. Dessota el cartell hi ha unes inscripcions en panjabi. Han rebut la visita d’unes mares que els n’han ensenyat.

La Iúlia ensenya tradicions ucraïneses als seus companys (fotografia: Adiva Koenigsberg). La Iúlia ensenya tradicions ucraïneses als seus companys (fotografia: Adiva Koenigsberg).

A final de gener, Ribalta i González organitzen un claustre especial per a parlar de la immersió lingüística, on es reuneixen tots els mestres del Ferrer i Guàrdia. Han elaborat una enquesta interna sobre els usos del català i celebren que, entre col·legues, hi ha prou consciència: de quaranta-set docents que són, trenta-tres parlen sempre exclusivament en català; deu més parlen sobretot català però fan servir de vegades el castellà, especialment en situacions de conflicte, i tan sols un el fa servir sempre. El desafiament que detecten és claríssim: aconseguir que els alumnes els responguin, també, en català. El to és amable, però les conclusions són rotundes: “Ser més ‘lingüísticament exigents’ i parlar sempre català a l’aula, en tots els espais del centre.”

Aquest recurs de l’intercanvi cultural ha estat durant molts anys la recepta per a preservar el català en el sistema educatiu d’un dels barris del país on menys es parla. En part és mèrit d’una mestra ja jubilada, Noemí Rocabert, que durant molts anys va ser directora de l’escola Mestre Morera. Una vegada van fer una activitat conjunta totes dues escoles i Camacho recorda amb fascinació com, a l’autocar, els alumnes de Mestre Morera corejaven cançons en català. Rocabert repeteix que tot ha estat sempre una tasca col·lectiva, però la resta reconeixen que ha estat inspiradora. És l’encarregada de tancar el claustre especial sobre llengua. “Tota la vida, des que era jove, he tingut una idea al cap: això també és Catalunya. Quan els parlem en català els donem el nostre patrimoni perquè el facin seu i en tinguin cura. No deixeu de parlar-los mai en català”, els diu. Uns quants caps assenteixen.

Costarà de navegar la mar dels anys vinents. Però, contra el pessimisme estatístic, contra la fredor alarmant de les xifres –lingüístiques, econòmiques, educatives–, la persistència i la força de la voluntat poden obrir camí.

Una colla de nens juguen a futbol a l’hora del pati (fotografia: Adiva Koenigsberg).

L’autobús 76 serpenteja pels camins costeruts del barri més pobre de Barcelona, fins a l’Institut Escola Ferrer i Guàrdia. És un bloc de maons de quatre pisos, al carrer del Pedraforca, en un punt elevat de Ciutat Meridiana; hi estudien, cada dia, gairebé mig miler de criatures. El camí és cansat, si es fa a peu, perquè hi ha força desnivell i l’entramat urbanístic és anàrquic, com si fos pensat perquè la gent no s’hi trobés. Aquest curs, l’escola fa quaranta anys. Ciutat Meridiana no en té gaire més: fins el 1963 era un serrat de turonets on s’estenia la quadra de Vallbona. La proximitat del riu Besòs i l’obaga feien la terra molt humida, però, amb la urbanització desfermada i les fortes onades migratòries de la segona meitat del segle XX, es va convertir en un terreny idoni per a l’especulació immobiliària. Ara hi viuen onze mil persones.

El barri sempre ha anat amb l’aigua al coll, equipant-se amb una sabata i una espardenya mentre en creixia exponencialment la població. Quan hi van construir l’escola Ferrer i Guàrdia, Ciutat Meridiana encara continuava a mitges: amb prou feines el clavegueram arribava a tot arreu, hi passaven molt pocs autobusos i el metro encara hi era embrionari. La lluita dels veïns, com un plugim persistent, ha fet millorar l’espai públic, la connectivitat i els recursos, i les coses han canviat força, però els problemes s’arrosseguen sempre, com una llosa, i molts encara tenen la sensació que s’han de reivindicar sempre contra l’abandonament de les institucions; que, si deixessin d’insistir que existeixen, Barcelona se n’oblidaria.

Aquesta mateixa sensació la tenen molts mestres. Al Ferrer i Guàrdia, el dia a dia del centre no té res a veure amb els discursos oficials ni amb les taules d’Excel del Departament d’Educació. Sovint, la relació amb l’administració és complicada perquè la veu dels mestres es perd en la immensitat. “Ens arriba el material que ells volen, no el que nosaltres demanem. Ningú no ens pregunta què ens va bé i què no ens va bé”, explica Clara González, una de les responsables de l’aula d’acollida. Reben una gran pantalla per a cada aula, micròfons nous, unes taules circulars que dibuixen un trencaclosques i que, de fet, són útils, però que no les trien els mestres. “Benvingudes les pissarres, però no vam demanar pissarres, vam demanar mestres!” Amb les formacions contínues passa si fa no fa igual. És un detall logístic, però que il·lustra molt bé una manera de fer: una mirada institucional que, de vegades de bona fe, de vegades per arrogància, mira d’imposar solucions sense comprovar abans si encaixen amb les necessitats.

Clara González (fotografia: Adiva Koenigsberg). Una de les aules de sisè de primària (fotografia: Adiva Koenigsberg).

El director, Toni Camacho, procura prendre-s’ho amb paciència i perspectiva. Fa quinze anys que treballa al Ferrer i Guàrdia i diu que les coses han evolucionat, malgrat tot: vora tres quarts dels alumnes depenen d’uns ajuts –per a materials, menjador, sortides o colònies– que abans no rebien i aquests últims anys han començat a rebre. El problema, considera, és més aviat estructural, d’un pressupost insuficient per a l’ensenyament. “Necessitaríem cinc o sis mestres més, però, no ens podem enganyar, el pressupost és el que és. Ara, si vas a la Vall d’Hebron o a qualsevol lloc, de fet, et diran això mateix”, constata. El matís és que, en centres com el seu, hi detecta un cert desbordament, sobretot a les aules d’acollida. Durant el curs es van incorporant alumnes nous i els ritmes s’acceleren. Roser Ribalta, que també en té cura, hi posa xifres: “Ara tinc trenta alumnes i només demà me n’arriben quatre més.”

Roser Ribalta amb dos alumnes (fotografia: Adiva Koenigsberg). Capses amb material nou que acaba d'arribar, i que encara no saben on posaran (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Cada any és una cursa damunt un cavall que sempre corre el risc de desbocar-se. “El departament sempre ens parla d’èxit educatiu. Definim-lo, jo no sé què és. M’ho demano de debò: què és, l’èxit educatiu, en una escola així?”, diu la cap d’estudis, Lluïsa Selma. “Èxit” sembla una paraula marciana davant la realitat dels alumnes. Un informe recent va identificar que, allí, gairebé el 80% tenen “necessitats específiques de suport educatiu”. González creu que manca realisme: centres com el Ferrer i Guàrdia s’han de mesurar amb termòmetres diferents, perquè, a la pràctica, també tenen funcions diferents. Per a poder ensenyar amb normalitat, s’ha d’excavar una muntanya molt alta de problemes de salut mental. A la Zona Nord –Ciutat Meridiana, Vallbona i Torre Baró–, els intents de suïcidi tripliquen la taxa de la ciutat, i hi ha el doble de veïns que declaren “un malestar emocional intens” –un 56% de les dones i un 44% dels homes. L’escola n’és un mirall. “Aquí fem serveis socials. Ensenyem, però dediquem molta part de la nostra jornada a fer de psicòlegs. Necessitaríem terapeutes, infermeres, psicòlegs especialitzats…”, diu.

Les condicions materials de la majoria de famílies són molt precàries. Ciutat Meridiana és el barri barceloní amb la renda més baixa, de vora deu mil euros anuals. Un terç de la població prové de fora de l’estat espanyol, gairebé tota de països pobres. Un 65% dels alumnes de la Zona Nord es troben en “situació de vulnerabilitat social”. La conducta de la canalla a l’aula reverbera allò que viuen a fora. Un dels dies que ens trobem, González ve d’una reunió amb tres alumnes de deu anys que han tingut problemes els últims dies. Una es recupera d’una malaltia molt greu que li va fer perillar la vida el curs passat; una altra, tan petita, gairebé ha de fer de mare dels seus germans; un altre es passa el dia tot sol a casa. “Hem parlat, han pogut explicar com se sentien, han pogut posar paraules a allò que els passava i ens hem emocionat. És una catarsi constant”, diu.

Lluïsa Selma, la cap d’estudis (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Amb la crisi del 2008, van perdre la casa tants veïns que de Ciutat Meridiana se’n va popularitzar el malnom de Vila Desnonaments. Les dificultats d’habitatge perduren. Famílies senceres viuen rellogades en habitacions o es troben obligades a ocupar il·legalment pisos que els bancs van confiscar durant les hores pitjors del malson financer. Les associacions de veïns clamen perquè la situació encara continua, amb desnonaments cada setmana. Tot sovint, els “okupes” demonitzats pels mitjans i pels discursos populistes són famílies que no tenen alternativa, amb canalla que ha d’anar a l’escola. González recorda el cas d’una família molt nombrosa que el curs passat va viure en una caravana. “No sé com hi podien viure”, diu. Ara, finalment, han trobat un pis de lloguer. “No hi ha cap explicació cultural: vivien com nòmades, simplement, perquè no es podien permetre un habitatge.” No són dades tangencials a la qüestió educativa: la inestabilitat travessa la vida de molts alumnes i això dificulta tant l’arrelament com la continuïtat dels estudis.

Va tot lligat. És el barri amb la xifra més alta de treballadors de baixa qualificació, un 25%. Dels joves, el 44% no tenen estudis postobligatoris. Per a combatre l’abandonament escolar, aquest curs, quatre escoles de la zona s’han convertit en instituts escola. Però les solucions sempre arriben a mitges, i a costa de carregar més pes damunt d’esquenes exhaustes. El Ferrer i Guàrdia integra ara primer i segon d’ESO, però de moment el canvi s’ha fet sense ampliar infrastructures. D’entrada, han hagut de renunciar al laboratori. Aviat els habilitaran un edifici extern on, fa vora cinquanta anys, s’hi havia d’instal·lar l’escola Mestre Morera, però el lloc era massa ombrívol i massa humit. Hi van acabar fent un centre d’educació especial, Sant Joan de la Creu, que ara traslladaran. La logística no serà fàcil: la cap d’estudis ha d’organitzar tots els horaris en virtut d’això, per evitar tant com pugui els desplaçaments innecessaris el mateix dia. No es doblaran serveis; no hi haurà dues aules d’acollida; no hi haurà dues direccions.

El dit de González assenyala l’edifici de Sant Joan de la Creu, just damunt del camp de futbol, amb dues lones blaves en dues finestres (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Els mestres treballen per procurar que aquesta asfíxia de l’exterior no traspassi els maons de l’escola. A fora, l’entorn és gris i deslluït; a dins, l’ambient és prou alegre: en mil detalls es palpa de seguida la mà dels adults perquè hi hagi color i optimisme. En una paret hi ha dibuixada la part del darrere de l’escola, amb el pati enfonsat a baix, tot pintat de tons vius i nens feliços. En una altra hi ha retrats de cada alumne de sisè somrient d’orella a orella, amb el cap mig badat i, de dins, els en surt tot allò que són i que els agrada. Es veu de seguida que les mestres s’hi esllomen. Criden l’atenció quan cal, però són afectuoses, coneixen les famílies de tothom, separen un moment un nen de la fila per demanar-li com està la mare. Passar temps al centre hi conrea un vincle molt especial. Selma recorda que, al principi, comptava els dies per anar-se’n, fins que va arribar la data: “Llavors me’n vaig adonar. No me’n volia anar. Volia estar-me aquí.” Després de dir-ho fa un sospir llarg. “No vivim instal·lats en la queixa. Si hi visquéssim, no seríem aquí. Ens estimem aquest lloc. Però estic enfadada. I jo no era així”, diu.

Fotografia: Adiva Koenigsberg. Fotografia: Adiva Koenigsberg. Fotografia: Adiva Koenigsberg.

Els fonaments de l’edifici són, en realitat, l’esforç d’aquests mestres. La insuficiència de recursos i les dificultats socioeconòmiques del barri creen un buit educatiu profund que s’omple només amb la imaginació que hi posen, i amb la llengua i la cultura. Organitzen una iniciativa rere una altra. “S’estima allò que es respecta; es respecta allò que es coneix; es coneix allò que ens ensenyen a descobrir i compartir”, fa un cartell que presideix una aula. Una de les obsessions és que els alumnes, molts immigrants o fills d’immigrants, tinguin un espai per a explicar les seves tradicions familiars als companys. A classe de dansa, per exemple, la Iúlia n’ensenya una d’ucraïnesa. La resta la ballen tot seguint-ne les instruccions. “És la manera que es facin seves les tradicions d’aquí. En aquests contextos multiculturals, reivindicar el català és reivindicar les seves llengües maternes”, diu González. Dessota el cartell hi ha unes inscripcions en panjabi. Han rebut la visita d’unes mares que els n’han ensenyat.

La Iúlia ensenya tradicions ucraïneses als seus companys (fotografia: Adiva Koenigsberg). La Iúlia ensenya tradicions ucraïneses als seus companys (fotografia: Adiva Koenigsberg).

A final de gener, Ribalta i González organitzen un claustre especial per a parlar de la immersió lingüística, on es reuneixen tots els mestres del Ferrer i Guàrdia. Han elaborat una enquesta interna sobre els usos del català i celebren que, entre col·legues, hi ha prou consciència: de quaranta-set docents que són, trenta-tres parlen sempre exclusivament en català; deu més parlen sobretot català però fan servir de vegades el castellà, especialment en situacions de conflicte, i tan sols un el fa servir sempre. El desafiament que detecten és claríssim: aconseguir que els alumnes els responguin, també, en català. El to és amable, però les conclusions són rotundes: “Ser més ‘lingüísticament exigents’ i parlar sempre català a l’aula, en tots els espais del centre.”

Aquest recurs de l’intercanvi cultural ha estat durant molts anys la recepta per a preservar el català en el sistema educatiu d’un dels barris del país on menys es parla. En part és mèrit d’una mestra ja jubilada, Noemí Rocabert, que durant molts anys va ser directora de l’escola Mestre Morera. Una vegada van fer una activitat conjunta totes dues escoles i Camacho recorda amb fascinació com, a l’autocar, els alumnes de Mestre Morera corejaven cançons en català. Rocabert repeteix que tot ha estat sempre una tasca col·lectiva, però la resta reconeixen que ha estat inspiradora. És l’encarregada de tancar el claustre especial sobre llengua. “Tota la vida, des que era jove, he tingut una idea al cap: això també és Catalunya. Quan els parlem en català els donem el nostre patrimoni perquè el facin seu i en tinguin cura. No deixeu de parlar-los mai en català”, els diu. Uns quants caps assenteixen.

Costarà de navegar la mar dels anys vinents. Però, contra el pessimisme estatístic, contra la fredor alarmant de les xifres –lingüístiques, econòmiques, educatives–, la persistència i la força de la voluntat poden obrir camí.

Una colla de nens juguen a futbol a l’hora del pati (fotografia: Adiva Koenigsberg).

The Washington Post · Anthony Faiola i Stefano Pitrelli

Ciutat del Vaticà. A la seva autobiografia, el papa Francesc reflexiona sobre la vida després d’una hipotètica retirada, seguint els passos del seu predecessor. El pontífex s’imagina a si mateix retirant-se de la Santa Seu i traslladant-se la Basílica de Santa Maria la Major de Roma, on confessaria i donaria la comunió als malalts, no pas com a papa emèrit, sinó com a “simple bisbe de Roma emèrit”.

Però, en el mateix llibre, el papa aclareix que tan sols es retirarà en cas que tingui problemes de salut extremadament greus. “Alguns confien que, tard o d’hora, potser després d’una estada a l’hospital, faci un anunci d’aquesta mena, però no hi ha cap perill que això passi”, escriu.

Ara que l’argentí, de 88 anys, afronta la crisi de salut més greu del seu papat, les especulacions públiques i privades sobre si el pontífex hauria de jubilar-se –provinents tant de dins com de fora de l’Església– han tornat al centre del debat, i amb més força que mai.

En alguns casos, aquestes especulacions sembla que reflecteixen una preocupació genuïna per la salut del papa i el futur de l’Església, evident en el nivell inusual de detall de les actualitzacions diàries de salut que n’ofereix el Vaticà. Però alguns comentaris, especialment dels crítics de Francesc, també destaquen per l’absència de la deferència i el respecte institucional que tradicionalment s’ha concedit a la figura del pontífex.

Si bé el precedent de Benet XVI ofereix a Francesc una via que, d’altra manera, segurament no hauria considerat, l’opció de retirar-se també presenta interrogants importants, tant al pontífex com a l’opinió pública. Quin és el moment adequat perquè un papa faci un pas al costat, si és que n’hi ha un? I si la jubilació –una circumstància que, abans del papa Benet, feia sis segles que no es veia a la Santa Seu– esdevé la norma, en compte de l’excepció, quin perill hi ha de desprestigiar la institució?

Un papa no pot ser obligat a jubilar-se, però el dret canònic li permet de renunciar voluntàriament al càrrec. A 85 anys, Benet XVI va decidir de jubilar-se tot al·legant una manca de força mental i física –encara que l’Església que dirigia també s’enfrontava a acusacions de corrupció, problemes financers i una crisi reputacional derivada de la gestió dels abusos sexuals comesos per clergues.

Francesc ha elogiat la decisió del seu predecessor, encara que s’ha referit al papat com una feina ad vitam; és a dir, per a tota la vida. El pontífex ha reconegut haver redactat una carta de renúncia, però ha insistit que tan sols hi recorreria en cas d’incapacitat.

Aquestes dues darreres setmanes, en què el papa ha romàs ingressat a causa d’una malaltia respiratòria “complexa”, tant el Vaticà com els metges del pontífex han provat repetidament d’allunyar els fantasmes de la incapacitat: les actualitzacions diàries sobre el seu estat de salut, de fet, sovint han remarcat que el pontífex havia passat part del dia treballant.

Divendres proppassat, el Vaticà informà que el papa havia sofert un “broncospasme aïllat”, o estrenyiment de les vies respiratòries, cosa que li havia causat “vòmits amb inhalació” i “un empitjorament sobtat de [la seva] condició respiratòria”. Però Francesc, segons que informà la Santa Seu, romangué en alerta en tot moment.

Un funcionari del Vaticà, que parla amb la condició d’anonimat per poder tractar l’estat de salut del papa, explica que el flux d’oxigen de Francesc es troba ara al nivell més alt d’ençà que fou hospitalitzat. Diu que sembla que el pontífex va responent al tractament, però encara caldran 24 hores més per a determinar de manera conclusiva si s’ha recuperat favorablement de l’episodi.

Fins ara, el Vaticà ha ofert un nivell de detall inaudit sobre l’estat de salut i el tractament del papa. Durant segles, la Santa Seu ha acostumat a fer mans i mànigues per protegir la informació de salut dels pontífexs, en un intent de projectar estabilitat i reduir possibles especulacions públiques. Les actualitzacions sobre el papa s’han fet a instàncies de Francesc mateix, que ha expressat la voluntat de mantenir informat el públic i combatre la desinformació sobre el seu estat de salut.

Els alts clergues han parlat amb una franquesa inusual sobre la salut del papa. “Hem de ser una mica realistes, tenint en compte com ell és […], la cosa no pinta bé”, deia el cardenal de Nova York, Timothy Dola, aquest passat cap de setmana.

Mentre el Vaticà ha fet oracions nocturnes pel pontífex a la plaça de Sant Pere, alguns crítics de Francesc han començat a pressionar públicament per triar un nou papa. “Els catòlics han de negar-se a acceptar un heretge públic com a papa”, proclamà un article d’opinió publicat fa poc al portal catòlic nord-americà LifeSite News. Un dels signants de l’article era el bisbe conservador de Texas, Joseph Strickland, a qui Francesc destituí l’any 2023.

Fins i tot, en cas que el pontífex acabi superant la malaltia, el procés de recuperació d’una pneumònia pot ser llarg i extenuant. A més, els seus metges han advertit que el pontífex continuaria sofrint dels problemes respiratoris que ja tenia abans de ser ingressat, i que arrossegaria seqüeles fins i tot encara que es recuperés.

“És poc probable que el papa que surti d’un episodi respiratori tan greu i agut sigui el mateix papa que teníem abans”, diu Andrea Trovè, especialista en malalties respiratòries romà, que no ha tractat el pontífex però que n’ha seguit atentament les actualitzacions de salut d’ençà que fou ingressat.

Abans de l’hospitalització, Francesc ja arrossegava problemes de mobilitat que sovint l’obligaven a utilitzar una cadira de rodes. A voltes, quan li faltava l’aire o es trobava malament, el pontífex fins i tot havia demanat a tercers que llegissin passatges en el seu nom en actes públics. Delegar més responsabilitats en tercers ha estat frustrant per a un papa que considera la interacció amb els fidels una part clau de la seva missió, especialment en un any jubilar catòlic que ha atret milions de peregrins a Roma.

La majoria dels alts càrrecs eclesiàstics que s’han pronunciat sobre la qüestió aquests darrers dies han descartat la possibilitat que Francesc dimiteixi.

En declaracions a The Washington Post, l’arquebisbe Vincenzo Paglia, president de l’Acadèmia Pontifícia per a la Vida, diu: “Pel que en sé, el papa tan sols acceptaria [retirar-se] en un cas extrem. No és una tria fàcil.”

Uns altres cardenals han considerat obertament la possibilitat que el papa es retiri, unes especulacions que alguns dels seus homòlegs han titllat d’impròpies i prematures.

El cardenal Francesco Coccopalmerio, president emèrit dels Consells Pontificis per als Textos Legislatius, explicà dijous passat al Corriere della Sera: “Crec que la idea [de renunciar] és espontània. Crec que seria desitjable que el papa digués: ‘He donat molt de mi i ara necessito uns anys de descans’. Això és concebible”. Coccopalmerio ha assegurat que va votar per Francesc en el darrer conclave.

El cardenal Gianfranco Ravasi, per la seva banda, ha expressat una opinió semblant: “Si [Francesc] té cap dificultat seriosa per a exercir el seu servei, prendrà una decisió. Ell decidirà, per descomptat”, va dir la setmana passada, també al Corriere della Sera.

Durant anys, Francesc ha estat el blanc de les crítiques i els atacs dels sectors més conservadors de l’Església, i alguns dels aliats més pròxims del papa han suggerit que els seus crítics podrien alimentar les especulacions sobre una possible renúncia.

“Alguns grups han pressionat perquè faci un pas al costat”, deia la setmana passada el cardenal Víctor Manuel, Tucho, Fernández, un dels aliats més lleials i poderosos de Francesc, al diari argentí La Nación. “Ja ho han fet unes quantes vegades aquests darrers anys: perquè la renúncia sigui vàlida, la decisió tan sols pot correspondre al papa.”

Les autoritats vaticanes s’han vist obligades a comentar les informacions aparegudes en la premsa italiana, incloent-hi el diari italià Il Fatto Quotidiano, sobre una suposada “campanya Biden” en què els aliats del pontífex –inspirats en l’exemple de l’ex-president dels Estats Units– haurien provat de convèncer-lo perquè es retirés. El Vaticà també ha hagut de desmentir un seguit d’informacions falses sobre el pontífex aquests darrers dies, incloent-hi l’afirmació que Francesc ja era mort.

Sobre la possibilitat d’una campanya concertada per a defenestrar el pontífex, el cardenal Pietro Parolin, número dos del papa, digué al Corriere della Sera: “Honestament, he de dir que no sé si existeixen aquestes maniobres i, en qualsevol cas, provo de mantenir-me’n al marge […] D’altra banda, crec que és força habitual que en aquesta mena de situacions es facin comentaris inapropiats. Per descomptat, no és la primera vegada que això passa. Però  no crec que hi hagi cap moviment en particular, i fins ara no n’he sentit res.”

Alguns dels crítics tradicionalistes del pontífex han demanat que Francesc continuï com a papa, i han advertit que una nova retirada podria establir un precedent perillós. “Un no baixa de la creu”, digué a Il Messaggero el cardenal Gerhard Ludwig Müller, crític de Francesc i vell aliat de Benet. En la mateixa entrevista, Müller afegia que no havia acabat mai d’entendre la decisió de Benet de jubilar-se.

Alguns estudiosos veuen una possible renúncia de Francesc com un perill gran per al papat. Si els papes comencen a renunciar a la tradició de perseverar fins a la mort, el càrrec vitalici de Vicari de Crist podria començar a semblar menys sagrat. La figura de Benet com a papa retirat, d’altra banda, sovint s’ha interpretat com una font de confusió per al papat de Francesc. L’argentí ha assegurat que evitaria el títol de “papa emèrit” i que, si es retirava, viuria fora de la Ciutat del Vaticà. Però el primer papa llatinoamericà, conegut per les seves decisions trencadores i mediàtiques, continuarà essent una figura amenaçadora per a qualsevol possible successor.

Fins i tot, hi ha la possibilitat que els possibles successors de Francesc hagin de conviure amb més d’un papa retirat a la vegada. “Podria haver-hi dos papes emèrits, o fins i tot tres, vius alhora”, diu Roberto Regoli, professor de Patrimoni Cultural de l’Església a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma. “La confusió podria ser molt gran: cada catòlic podria triar seguir el papa que li fes més el pes.”

Francesc ha posat un llistó molt alt per a una hipotètica jubilació, sense especificar exactament què l’empenyeria a prendre aquesta decisió. En una reunió l’any 2023 amb companys jesuïtes a la República Democràtica del Congo, Francesc lloà com a valenta la decisió de Benet de fer un pas al costat. Però també en digué: “Això no significa, de cap manera, que cregui que la renúncia s’hagi de convertir en una tendència entre els pontífexs.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

La mascletada va arribar ahir a l’Ajuntament de València un parell d’hores abans de l’hora prevista. La va disparar a Madrid el dirigent de Vox, Santiago Abascal, quan va decidir de suspendre temporalment de militància el seu número u, Juan Manuel Badenas. El motiu és la investigació sobre la presumpta adjudicació irregular d’un contracte de la regidoria d’Ocupació que dirigeix una consultoria on treballa el marit de la delegada del govern espanyol, Pilar Bernabé.

La denúncia la va posar Compromís davant la Fiscalia Anticorrupció i Vox va investigar Badenas internament. Ara el partit l’ha suspès de militància i l’ha inhabilitat per a exercir càrrec o funció dins el partit o representant-lo.

Per tant, Badenas ha deixat de ser, de facto, tinent de batlle de l’Ajuntament de València. Tot i que el Partit Popular ha volgut llevar importància aquest afer i en les declaracions públiques diuen que no hi ha cap crisi de govern ni pensen a desfer la coalició amb Vox que permet a María José Català de governar, l’aritmètica és molt tossuda, perquè la majoria depèn d’un vot.

A la bancada de la dreta, el Partit Popular té tretze regidors i Vox, quatre. A l’altra banda, hi ha els nou regidors de Compromís i els set del PSPV. Per tant, disset a setze. Si Badenas manté l’acta de regidor i passa al grup de no adscrits, Català perd la majoria absoluta.

Hi ha un altre factor a tenir en compte. Juan Manuel Badenas és la parella sentimental de Cecilia Herrera, també regidora de Vox. Sempre que hi ha hagut alguna polèmica en la majoria governant, Herrero ha fet costat a Badenas, fins i tot contra el criteri dels altres dos regidors de Vox.

Va ser molt polèmic el fet que el cap de setmana següent a la gota freda, la parella va celebrar una escapada romàntica als Ports i la va esbombar a bastament a les xarxes socials. A la ciutat de València van morir disset persones per la barrancada. Aquest fet, o bé alguns altres, com ara autoproclamar-se vice-batlle de la ciutat han originat tensió amb la batllessa que, per tal de mantenir la majoria, sempre ha mirat de llevar-hi importància públicament.

Via de negociació amb Vox

Juan Carlos Caballero, el número dos de María José Català, ha dit que en cap moment no pensen a trencar l’aliança de govern amb Vox, ans al contrari, que han obert una via de negociació amb la direcció espanyola. “Volem garantir l’estabilitat del consistori i que els ciutadans no es troben afectats per les decisions que prenen els partits”, va dir.

Compromís demana que l’expulsen del govern

Papi Robles, la portaveu de Compromís al consistori, ha dit que la situació és de crisi de govern municipal. “És claríssim que Vox va dur la corrupció dins les institucions i que la senyora Català és la principal responsable d’haver obert les portes de l’Ajuntament de València, del govern de l’Ajuntament de València, a Vox.” Robles ha recordat que aquesta és la institució més gran que Vox governa a tot el país. La regidora ha acusat María José Català de no tenir capacitat per a prendre unes decisions que a parer seu haurien de ser contundents.

Borja Sanjuan, portaveu del grup municipal socialista ha culpat Català de deixar l’ajuntament en una situació d’inestabilitat. Ha dit també que, per decència política, el govern havia d’estar en minoria. “No pot mantenir ni un segon més com a tinent de batlle d’aquesta ciutat el senyor Badenas. María José Català va decidir d’unir-se i lligar el destí d’aquesta ciutat a l’extrema dreta i a un personatge a qui l’extrema dreta considera massa indigne per a fer part de les seues llistes.”

El futur de María José Català

A la batllessa de València, aquesta crisi li explota quan el seu nom sona cada volta amb més força per a substituir el president Carlos Mazón, acorralat pel seu comportament el dia de la gota freda del 29 d’octubre. Cada volta hi ha més veus de dins i fora del PP que demanen que el president faça un pas al costat i deixe la presidència de la Generalitat. María José Català és diputada a les Corts i d’ençà del primer dia el seu nom ha sonat amb més o menys força com a substituta. A desgrat d’això, ella sempre ha dit que sols aspira a ser batllessa de la ciutat. Aquests darrers dies el to de la defensa del president ha anat baixant i en unes declaracions que va fer ahir mateix van ser molt fredes i es van limitar a dir que Mazón treballa per a la reconstrucció del país.

La substitució de Mazón per Català haurà de tenir el vist-i-plau de Vox perquè a les Corts el PP tampoc no hi té majoria absoluta. És potser per això que no vol tancar cap porta a la negociació i que ahir, en saber que el partit havia suspès Badenas, va obrir ràpidament una via de diàleg amb Santiago Abascal.

En aquest espectacle grotesc que anomenem política ferroviària espanyola, els sindicats han decidit d’interpretar el paper més lamentable que ens puguem imaginar: el de guardians zelosos d’un centralisme ranci que, en aquest terreny com en pocs altres, fa un mal evident i indiscutible als ciutadans. Mentre els usuaris de Rodalia encara hem de suportar un servei que s’assembla més a una sessió de masoquisme que no a un transport públic del segle XXI, els comitès generals d’empresa de Renfe i Adif, amb una sincronització digna de les millors comparses carnavalesques, han anunciat una vaga que sols es pot qualificar de capritx corporativista. Per protestar per l’enèsima proposta de cessió –que ja veurem com caram acaba– de Rodalia a la Generalitat de Catalunya.

Els primers anys del postfranquisme va fer una certa fortuna un eslògan posat en circulació pels ultres més cridaners que deia que “Espanya” solament podia ser una i no cinquanta-una –crec recordar que específicament eren cinquanta-una per allò de les provincias que conformaven un estat que n’acabava de perdre una, la del Sàhara Occidental, que equivalia a la meitat del seu territori. I a València, durant molts anys, entre les llargues vies del revolt d’entrada a la ciutat, va sobreviure una pintada, feta encara amb quitrà, que adaptava significativament l’eslògan i el convertia en “Renfe, una i no cinquanta-una”. Segons que sembla, dècades després hi hem tornat i la cosa no deixa de ser tan significativa com decebedora.

Perquè, mentre els passatgers de Sitges i Cunit –per a posar dos exemples–, aquest cap de setmana romanien abandonats com nàufrags a les andanes, es veu que els sindicats es preocupaven no pas per aquesta gent, no pas pels usuaris del servei i tot allò que han d’aguantar, sinó per la més que hipotètica amenaça que implica un traspàs que tothom veu clar que podria millorar el servei i evitar a la població el desgavell constant i insultant que pateix. La lògica sindical resulta tan perversa, en aquest cas, que faria riure si no fes plorar: defensem els treballadors fent que els usuaris patesquen encara més. Tenim davant un sindicalisme mutant que ha substituït la solidaritat de classe per la defensa corporativa de privilegis gremials. I del nacionalisme espanyol.

La història ens ofereix, ofereix als sindicalistes de Renfe i Adif, un espill incòmode on mirar-se. A final del segle XIX, quan el moviment obrer es començava a articular, els sindicats nasqueren com a instruments de defensa col·lectiva dels treballadors contra l’explotació capitalista. I Pablo Iglesias, el venerat fundador del PSOE i la UGT, va arribar a dir que el sindicat era l’arma dels qui no tenien armes. La frase està bé, però et porta inevitablement a preguntar què passa quan aquesta arma es dispara contra els interessos generals de la població treballadora.

Això que veiem avui –i em sap greu dir-ho d’aquesta manera tan directa– s’assembla més al corporativisme franquista, a aquell sistema que suposadament integrava empresaris i treballadors en una única estructura vertical al servei de l’“interès nacional”. Perquè, convocant aquesta vaga, els sindicats SEMAF, CCOO, UGT, CGT i SF semblen més preocupats per mantenir l’status quo burocràtic que no pas per assegurar un servei digne per a la classe treballadora. I per a qui siga que utilitza cada dia aquests trens, convertits en eina diària de terror i maltractament ciutadà.

Si, com deia aquell savi, la política no són sinó interessos disfressats d’idees, ací els interessos són transparents com l’aigua: mantenir les cadenes de comandament, les estructures de poder i els petits o grans privilegis que se’n deriven en cada cas. I l’Espanya una i no cinquanta-una. I això, que ho disfressaran com ho vulguen disfressar, a banda de ser una vergonya és, també, una traïció a l’essència històrica del moviment sindical.

 

PS1. Avui a les 14.00 s’acabarà la polèmica consulta sobre la llengua a l’escola promoguda pel govern de Carlos Mazón. Si la mateixa consulta ja era un desficaci intolerable, el reguitzell d’entrebancs, errors, dificultats i reclamacions que l’ha acompanyada l’ha convertida en un caos. Laura Escartí ens en fa el resum i ens explica què pot passar d’ara endavant. Perquè encara falta una darrera astracanada per veure: ningú no sap quan donaran els resultats ni com.

PS2. La salut del papa Francesc s’ha complicat molt aquestes darreres hores. Però abans de saber-ho ja us havíem preparat dues peces periodístiques especials. D’una banda, aquest article d’Anthony Faiola i Stefano Pitrelli sobre la polèmica respecte de si hauria de dimitir o no. I, d’una altra banda, una entrevista amb Vicenç Lozano, segurament el vaticanista català més expert: “El papa Francesc és una pedra a la sabata per al feixisme actual”.

PS3. Poder gestionar-se i decidir per si sol quan s’acosta la vellesa és el desig de molta gent. Amb aquest propòsit fa uns quants anys que s’ha difós el concepte de cohabitatge sènior, un moviment cooperatiu nascut a Dinamarca als anys seixanta que evita la soledat de casa o l’alternativa de les residències per a proposar un habitatge cooperatiu. Alba Tebar ens explica el model, parlant amb els grups pioners en aquest model que ja són presents tant al Principat com al País Valencià: “Volem demostrar que es pot viure d’una altra manera”.

Poder gestionar-se i decidir per si sol quan s’acosta la vellesa és el desig de molta gent gran. No haver de dependre de ningú, o “no ser una càrrega”, com diuen molts. Certament, és possible un envelliment alternatiu, que defuig les residències –que sovint ofereixen als usuaris unes condicions poc amables i angoixants– o la soledat de restar a casa. Amb aquest propòsit fa uns quants anys que s’ha difós el concepte de cohabitatge sènior, un moviment cooperatiu nascut a Dinamarca als anys seixanta.

Tanmateix, a casa nostra no s’ha desenvolupat gaire, perquè hi ha moltes traves a aquest model alternatiu d’habitatge i de vida. Ni a les Illes ni al País Valencià, actualment, no hi ha cap cohabitatge per a gent gran en funcionament. Però no és pas per manca de demanda o de ganes, sinó pels obstacles burocràtics, administratius i de finançament a què s’ha de fer front.

Ara sembla que ens trobem en un punt d’inflexió, perquè hi ha uns quants projectes en fase de construcció molt avançada i amb previsió d’entrar en funcionament l’any que ve, tant a Catalunya com al País Valencià. Parlem amb alguns experts i actors implicats per fer una radiografia de l’estat del moviment del cohabitatge per a gent gran al país.

Quan nosaltres siguem vells

Retrat del cohabitatge sènior als Països Catalans

Hi ha un registre que situa en un mapa de l’estat espanyol totes les iniciatives de cohabitatge sènior existents. Tanmateix, el mapa no és actualitzat, perquè hi apareixen molts projectes que no s’han materialitzat. Per exemple, trobem a Mallorca l’associació sense ànim de lucre Plegats, que volia ser pionera en el cohabitatge sènior a les Illes, però que és inactiva; o la Cooperativa Sènior 50/70, que s’havia d’instal·lar entre Sant Cugat del Vallès i Cerdanyola del Vallès, però que tampoc no s’ha fet efectiva, ara com ara. També hi trobem Alicante Convivencia, una cooperativa que té el terreny comprat i que actualment es troba en fase de consolidació, amb 26 sòcies de les 35 previstes. O el projecte Cohabitatge Vacaciones Permanentes, a Alfara de la Baronia (Camp de Morvedre). Ens expliquen que tenen el terreny comprat, però poc més, i que, per tant, encara necessiten dos o tres anys perquè esdevingui una realitat.

Aquest mapa el va elaborar fa pocs anys Movicoma, que estudia l’auge, el desenvolupament i l’impacte del moviment d’habitatge col·laboratiu de gent gran a l’estat espanyol. N’és un dels creadors Daniel López, professor de psicologia i ciències de l’educació de la UOC, que el 2013 va començar a estudiar el fenomen del cohabitatge i de l’envelliment.

Al mapa hi surt un cohabitatge sènior actualment en fase de convivència. A Santa Oliva (Baix Penedès) hi trobem la Muralleta, probablement el cohabitatge sènior més conegut i pioner dels Països Catalans. La idea va néixer l’any 2000 amb sis socis inicials, i d’ençà del 2012 hi ha una dotzena d’habitatges actius. Els membres de la Muralleta han declinat de parlar amb VilaWeb a causa d’uns problemes que té el grup de convivència. Més enllà d’aquesta iniciativa, la resta de projectes d’habitatge cooperatiu per a gent gran encara són en fase de construcció.

Segons un estudi fet fa deu anys a gent de més de seixanta-cinc anys de l’estat espanyol, la majoria consideraven poc o gens probable viure en una residència en el futur. I més del 40% sospesa d’anar a viure en habitatges col·laboratius. Tanmateix, la realitat xoca amb el desig d’aquest gruix de població. Principalment, perquè l’administració pública encara no reconeix aquests habitatges. “Fins que l’administració pública no defensi fermament aquesta iniciativa, és molt complicat de tirar-ho endavant”, explica Marta Pi, doctora en antropologia, que acaba de publicar Cuidar-se en comunitat. Una aproximació a les llars col·laboratives per a persones grans (UB, 2025).

Resistir, un exemple de les dificultats de crear cohabitatge sènior

Ara per ara, la majoria d’iniciatives en fase més avançada de construcció són privades, tot i ser cooperatives. N’és un exemple la cooperativa Resistir, a València. El 2015, un  grup d’amics amb interessos comuns es va començar a constituir en cohabitatge, però els obstacles administratius i econòmics han fet que encara no hagin culminat el procés, deu anys després. Rosa Crespo, una de les sòcies, explica que la idea era vendre els pisos que tenen, per fer diners, comprar un solar i edificar la llar col·laborativa. Però els preus eren molt alts i finalment van comprar un solar petit a Godella (Horta Nord).

Com que no tenien prou diners per a construir, van haver de confiar en un inversor que es va oferir a edificar i a llogar-los els pisos després. Crespo no està gens tranquil·la amb l’evolució dels fets: “No tenim cap contracte encara, i l’edifici ja gairebé és fet. No sabem quant pagarem i no sabem si ho podrem assumir, si ens demana molts diners.” Crespo diu que l’inversor els ha insinuat que haurien de pagar entre 1.500 euros i 2.000 per habitatge. Tan sols els consola que l’ajuntament del poble els va prometre que els atorgava llicència de construcció amb la condició que s’hi fes un cohabitatge. Resistir és una cooperativa de vuitanta persones, i a l’edifici, que en principi s’hi podrà anar a viure d’ací a un any, hi conviuran 21 socis, malgrat que tenen interessats en llista d’espera. “Tenim un altre grup dins Resistir que negocia amb l’Ajuntament del Port de Sagunt, que els ha promès que els donaria un terreny”, afegeix Crespo.

Resistir és la cooperativa per a gent gran en una fase més avançada de construcció al País Valencià. S’ha intentat d’impulsar molts més projectes, però la falta de finançament o d’ajudes per l’administració pública han fet que molts acabessin fracassant. “Les administracions de València o de Castelló hi posen molts entrebancs. La Generalitat va oferir cinc o sis solars, però els jubilats que ens volíem associar sobrepassàvem l’IPREM [Indicador Públic de Renda d’Efectes Múltiples, un índex de referència per a la concessió d’ajuts i subvencions], i no ens ho donaven”, diu Crespo. José Téllez, responsable de comunicació de l’entitat Sostre Cívic, que promou l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús a Catalunya, ho contextualitza: “Quan hi ha cessió de terreny, tots els habitatges han de ser definits de protecció oficial perquè són habitatges fets sobre sòl públic. En el cas de la gent gran, moltes vegades no compleixen aquestes condicions de protecció oficial perquè tenen una propietat o bé pensions altes”, explica.

Per què és tan difícil de materialitzar el cohabitatge per a gent gran?

“Els Països Catalans no són pioners en aquesta matèria”, admet López. Les llars col·laboratives de gent gran al nostre país són un fenomen molt recent, comparat amb el nord d’Europa. Ara, això no vol dir necessàriament que anem endarrerits en comparació amb el conjunt d’Europa: a Dinamarca hi ha molts projectes de cohabitatge sènior, però a Anglaterra, per exemple, gairebé no n’hi ha cap.

En tot cas, és important d’analitzar quins fenòmens en dificulten l’aplicació, atès que no és per falta de demanda. Un primer obstacle és la lentitud burocràtica: les traves que hi posa l’administració fan que el procés d’entrar a viure a un habitatge alternatiu d’aquesta mena s’allarguin. I poden sorgir moltes dificultats: “Al cap dels anys poden passar moltes coses i les vides canvien. En determinades etapes de crisi que hem viscut, com la covid, molta gent gran, que és el sostén de la família, es va retirar perquè els diners que havien destinat al seu projecte vital de vellesa els van fer servir per ajudar la família”, explica Pi.

L’antropòloga també destaca les dificultats que poden sorgir amb motiu de certs problemes associats a la vellesa: “La gestió de la demència és una línia vermella”, diu. Explica que allà on hi ha casos de persones amb demència, costa de saber trobar els límits i la manera de gestionar-ho, “perquè moltes vegades no saben o no tenen les eines per cuidar-se adequadament”.

Però si hi ha un factor clau que fa desdir molta gent d’afegir-se a aquests projectes és el cost de les despeses associades. La majoria de projectes cooperatius, doncs, van endavant amb finançament privat. Si hi ha una cooperativa sòlida al darrere, com Sostre Cívic, és més fàcil d’obtenir el crèdit necessari, però fins i tot ells tenen dificultats: “En general, la banca tradicional no dóna crèdit a aquests projectes, perquè no concorden amb els seus valors polítics i socials”, diu Téllez. A més, cal garantir a les entitats bancàries que hi haurà relleu generacional. La seva cooperativa, on hi ha gent de totes les edats, és més atractiva perquè els bancs s’atreveixin a donar-los fiançament: “Hi ha gent a la cooperativa que quan arribi a 55 anys tindrà la necessitat de canviar d’habitatge i anar-se’n a un de fet exclusivament per a gent gran, amb serveis de cures associats. I això en garanteix la viabilitat futura”, detalla Téllez.

Tot plegat ajuda a entendre que formar part d’un cohabitatge de gent gran al país tan sols s’ho pot permetre qui té una bona salut econòmica. Això implica una certa elitització del fenomen, segons López. “El cohabitatge en molts casos és més econòmic que una residència privada. Però, així i tot, has de tenir un cert capital inicial. A banda, has de pagar les mensualitats per a l’ús de l’espai. Segons cada cohabitatge, segons els serveis que tingui, segons què tinguin contractat, la quota pot ser més alta o més baixa. La Muralleta, de primer, tenia una quota molt baixa, però perquè només compartien despeses d’electricitat i poques coses més”, detalla. “Hi ha un procés d’elitització: com més va menys accessible és, i, a banda, han d’anar a un lloc on construir sigui més econòmic”, subratlla López. Certament, el cost elevat dels solars on construir també és descoratjador. Normalment, cal cercar llocs allunyats de les ciutats, perquè són més barats, però molta gent gran que té familiars o amics a les ciutats, perden l’interès si implica que se n’hauran d’allunyar.

Amb tot, López creu que cal una forta defensa de les polítiques públiques i que els municipis facilitin la construcció d’aquesta mena d’habitatges. Així esdevindria una opció realment accessible a tothom, sense que barreres econòmiques.

El futur del cohabitatge sènior

Tot i les dificultats, aquests darrers anys les llars col·laboratives han tingut una expansió considerable. Hi ha hagut un avenç amb la compra del sòl per part de l’administració. Per exemple, Can 70, situat a Barcelona, serà el primer habitatge cooperatiu sènior que es construirà sobre sòl públic als Països Catalans, i que és gestionat per Sostre Cívic. És un cas pioner: el maig del 2021, l’Ajuntament de Barcelona va cedir un solar al barri de Sarrià per a aquesta cooperativa, en virtut d’un conveni amb unes quantes entitats d’habitatge social i cooperatives d’habitatge. Ara són en règim de cessió d’ús, és a dir, que per accedir a un dels habitatges l’interessat fa una aportació de capital social que és retornable en cas de baixa. Les inscripcions encara hi són obertes: hi ha 10 habitatges convencionals i 29 en unitats d’agregació. És previst que la fase de convivència comenci el 2027, segons Téllez.

Sostre Cívic gestiona la construcció de més projectes de cohabitatge destinats a gent gran a Catalunya. D’una banda, hi ha Walden XXI, situat a Sant Feliu de Guíxols i construït amb finançament privat en un antic hotel. Es transformarà en 31 apartaments comunitaris, i s’hi preveu l’entrada l’any que ve. D’una altra banda, també gestionen el projecte de Solterra, a Sant Hilari Sacalm, construït sobre un antic hotel amb finançament privat. Hi haurà 30 habitatges i s’hi entrarà a viure, previsiblement, el 2027.

“Sostre Cívic és capdavanter en el model cooperatiu d’habitatge, però el seu valor central és precisament l’habitatge, i el factor de la vellesa, de l’edat, és secundari”, detalla López. Cal –diu– analitzar el fenomen del cohabitatge de gent gran a partir d’un altre prisma: generalment, no és gent que té dificultats d’habitatge, sinó gent que vol o necessita una altra mena d’habitatge. “Busquen alternatives a la vida en un domicili habitual o en una residència”, explica López. Per això remarca que l’habitatge cooperatiu és tan sols una de les alternatives que té la gent gran, en què l’objectiu principal és l’alternativa a l’envelliment, no l’habitatge: “És més una voluntat de model de vida, no de necessitat.”

“Vivim en un moment d’estancament. Ha pujat molt el nombre de grups de gent que té projectes en desenvolupament, però això no es tradueix en una construcció real de tots aquests habitatges”, explica. Les causes, tal com hem explicat, són l’elevat cost de construcció i de compra del sòl. De totes maneres, considera que, a llarg termini, l’habitatge cooperatiu es normalitzarà i que, per tant, esdevindrà un model de futur que les administracions no veuran amb tant de recel. Així, doncs, el creixement d’entitats com Sostre Cívic, o la normalització de projectes cooperatius com Resistirem, a València, o la Muralleta, a Tarragona, han d’aplanar el terreny perquè l’administració reconegui la necessitat social del cohabitatge i ofereixi models alternatius a l’envelliment. Pi fa un avís: “Cal pensar l’habitatge d’una altra manera, sobretot amb la situació que vivim actualment. Els baby-boomers comencen a arribar a la jubilació, i no els donem alternatives.”

Què vol dir viure en un cohabitatge per a gent gran?

Les llars col·laboratives per a gent gran són una manera d’envellir alternativa, fora de les propostes pre-establertes. Es tracta d’encarar aquesta etapa de la vida en comunitat, de manera autogestionada, col·laborativa, i basada en el suport mutu i en la participació activa. És a dir, proposa una resposta col·lectiva per a fer front a la solitud i l’aïllament quan ens fem grans. Bàsicament, es tracta de gestionar la vellesa i ser-ne protagonistes, resumeix Téllez.

Pi ha estudiat a fons els habitatges cooperatius, visitant, per exemple, la gent de la Muralleta. I explica que viure en comunitat no vol dir haver d’estar amb gent les 24 hores del dia, però sí que implica una certa responsabilitat i sentit social: “Hi ha un espai privat i un espai comunitari. Les cures tenen una importància cabdal, i no tan sols de la dependència, sinó les cures emocionals –puntualitza–. Una de les meves entrevistades em deia que la cura per a ella era que, quan estava malalta, algú li preparés un brou o una truita.” L’antropòloga diu que hi ha una frase que ha sentit especialment entre la gent gran: “No vull ser una càrrega familiar. He decidit tota la meva vida què fer, i també vull decidir-ho ara, en el final de la meva vida.” En aquesta línia, Téllez afegeix: “Hi ha molta gent que no vol acabar en una residència, on els parlen com si fossin nens petits.”

Les cooperatives, i no tan sols les que són exclusives per a gent gran, es vinculen molt amb el territori on són: amb el barri, si és en un entorn de ciutat, o amb el poble, si és un entorn més rural. Amb tot, són dinàmiques que trenquen una forta tendència individualista de la societat, tal com explica Pi.

Crespo, que es va unir a Resistir amb 62 anys i ara en té 70, diu que té pressa i moltes ganes d’anar a viure en comunitat. I conclou amb una reflexió: “M’agrada la idea de compartir tot allò que pugui: una xerrada, un dinar… Hem de canviar com a societat, i compartir més, perquè els recursos no són infinits. I amb la cooperativa volem demostrar que es pot viure d’una altra manera.”