Entrevistem Jordi Graupera (Barcelona, 1981) per parlar, un any després de la creació d’Alhora, el partit que encapçala, de com veu el país i com encara el creixement del partit. Diuen que és molt bo fent diagnosis. En la conversa en fa unes quantes i, sobretot, apunta idees noves sobre problemes vells. Se’n destaca una de complexa i original: per què Aliança Catalana s’equivoca, per què l’enfocament d’aquest partit posaria fi a la nació. Una altra idea, aquesta persistent en tota l’entrevista, és la de les engrunes. Tota engruna que serveixi per a avançar és bona si es llança contra l’enèmic. En les seves paraules no hi ha ni desesperança ni frustració. Hi ha convenciment i esperança. Sí que es veu diferent, potser amb un posat més seriós, més pausat. Té tres fills i diu que aquests últims anys ha dormit poc. Respon amb franquesa preguntes que potser no vénen a tomb, però les seves respostes denoten la capacitat de persistir en la idea d’avançar i no renunciar a res.

Fem l’entrevista a la llibreria Backstory, del carrer de Mallorca, a Barcelona. Quan acabem, el dirigent d’Alhora farà una conferència a expatriats sobre què és Catalunya i per què no en poden viure al marge. Se’n riu una mica i fa broma del fet que dedica temps a no votants. Coneixedor dels Estats Units, acabem l’entrevista parlant de l’Amèrica de Trump i de Vance. Queden massa paraules a l’enregistradora. No hi ha espai. Hem xerrat massa.

—Per què, podent ser un periodista brillant, persistiu a ser un polític?
—És una pregunta que té una resposta molt poc política, molt poc útil per als teus interessos periodístics. No crec gaire en les vocacions tancades. M’interessen els projectes, les coses, els compromisos. Tot ho faig amb aquest esperit. Sóc professor, faig de periodista de vegades, escric, faig llibres i faig política. Sempre he fet això, no he fet mai una cosa diferent d’aquestes. Intentem muntar un espai amb tota la humilitat possible. Però no és perquè jo estigui encaparrat a ser una cosa, que és molt difícil, sinó perquè tot el que faig a la vida ho faig amb el mateix compromís. Em sembla que allà on vas, has de mirar de fer que les coses siguin millor.

—Aquell Jordi Graupera que feia tombarelles davant la policia el 2017 en què ha canviat?
—En res. Aquella foto per a mi és com un test. Tothom que fa servir aquella imatge per dir-me que tenia ganes de fer-me una foto, sé que té un biaix irracional. Érem un grup de gent que vam intentar guanyar temps a la policia perquè arribessin més tard a l’institut següent. Ho tornaria a fer. I deixa’m dir-te que vaig passar por en aquell moment, perquè, vist en perspectiva, sabem que les furgonetes no estaven disposades a passar-nos per damunt, però en aquell moment no ho sabíem. Van treure un ull a en Roger. Aquell dia vam passar por, però també ens vam adonar que si aguantaves eren ells els que reculàvem. Aquest és el clic psicològic que les setmanes després el sistema es va encarregar de desactivar, repetint les imatges de la policia pegant. És sobre aquest clic psicològic que hem de construir.

—Us heu sentit sol aquests darrers temps?
—Una cosa que costa d’acceptar quan vols fer política és que per definició hi ha una solitud. No pots tenir gaires amics. I això ho saps. Ara, una cosa és saber-ho i una altra viure-ho, com passa amb tot a la vida. Aquests últims anys hem carregat el preu d’entendre que les nostres esperances polítiques ens podien trair, que la gent amb qui confiàvem podia tenir uns altres interessos. Quan fas la passa de fer política això ho pagues una mica més. Amb la gent d’Alhora, quan parlem d’aquestes coses, els dic que som uns privilegiats de ser en un moviment polític que no deu res a ningú. Al final què ens hi juguem? Ningú no és assassinat pel fet de defensar les idees que defensem. Si tenim el privilegi de poder empènyer la llibertat del país, de portar la ratlla una mica més enllà, fins i tot, darrere del mur que ens té tancats. A mi, saps?, això em fot calent, m’encén de veritat. Potser m’he fet més seriós, però és que tinc tres fills i he dormit molt poc aquests últims anys.

—Ara de què viviu?
—De professor, sempre he viscut de fer de professor i del periodisme. Sempre dic que m’agradaria ser tan ric com la gent es pensa que sóc. Quan en aquest país un fa passes polítiques, fora de les estructures existents, té un cost. Molta gent no entén per què ho fas, es pensa que ho fas per raons psicològiques estranyes. Anant molt bé, supèrbia; anant malament, narcisisme patològic. I a més quan empaperes el país amb la teva cara i t’estimbes davant de tothom, sobre la capa de menyspreu hi ha la capa de la pena.

—Ho heu notat, això de la pena?
—Evidentment. Constantment, però això és igual, és un preu molt petit davant el privilegi tan gran de pensar el que crec que necessita el meu país i posar-me a fer-ho i que hi hagi gent que ho vulgui fer amb mi. Això és un regal de la vida. Tenim unes vides increïbles: llegim llibres interessants, escrivim coses que valen la pena, ens preocupa de veritat la cosa i som coherents amb les coses que volem ser. Quina altra vida podríem somniar? Sí, sortir al balcó del Palau de la Generalitat i dir: “Amics, ho hem aconseguit.” Per arribar aquí s’ha de passar per la fosca nit que penses que no passarà mai.

—Un any després d’haver anunciat el partit, quina és la situació d’Alhora?
—Fa un any, érem cinc persones…

—A les eleccions 13.000 vots…
—Ens van convocar les eleccions una setmana després d’anunciar que existíem. Vam decidir presentar-nos-hi perquè ens semblava que, si surts a l’arena pública a dir que hi ha unes carències que són polítiques, has de ser conseqüent i has de presentar-te a les eleccions, encara que sàpigues que no entraràs al parlament. Però t’has de fer conèixer, amb coratge. Sí, vam fer 13.000 vots. Fa vuit mesos vam fer el congrés fundacional i hi havia 150 persones a Sabadell dient: fundem un partit polític. Doncs ara estem a punt d’arribar a 500. I això són set mesos, és un creixement lent. Acostar-se a Alhora no vol dir acostar-se ni a l’onada xenòfoba i populista ni als partits que ja tenen càrrecs i calés. Nosaltres no anem a buscar ningú en particular, va venint gent, a poc a poc, però de manera constant, de trenta a quaranta-cinc anys, gent professional que voldria fer política com tanta gent ha volgut fer política en el curs de la història del país i no troba un lloc on fer-ne d’una manera mínimament raonable.

—La vostra gent és gent frustrada amb el procés?
—No tinc la sensació de reunir gent frustrada. No hi ha frustració. Diria que és gent alliberada de les coordenades del procés, que no se sent amb deute amb els líders d’aquell moment i que és radicalment independentista. Gent que no creu que ser radicalment independentista impliqui oblidar-se de totes les coses que el país necessita en cada moment. Això que dic ho distingeixo de la política del mentrestant. Vull dir que cada engruna la pots fer servir per posar-te una pedra a la sabata o per tirar-la contra l’enemic. Nosaltres les volem fer servir per tirar-les contra l’enemic. Això és un esperit constructiu. Les discussions són sempre constructives i amb ganes de no ser atrapats per cap teranyina, ni en els centres emocionals, ni en els populismes barats ni en res d’això.

—El cultiu de la frustració sí que l’aprofita Aliança Catalana?
—Ens faríem un favor tots plegats si acceptéssim que l’electorat català es comporta com tots els electorats europeus. En els vint anys vinents, aquest tipus de votant creixerà fins a nivells que poden arribar a un 20%. Si això ho divideixes per la meitat, perquè hi ha una meitat que anirà a Vox –atès que l’electorat català està dividit en les dues nacions– parlem d’un 15% màxim. Això vol dir que hi haurà alguna legislatura que Aliança podria governar com a partit principal o bé amb el suport d’altres partits, però a Catalunya això és més complicat que en altres llocs, perquè Aliança hauria de sumar amb Junts. I això són uns números que ara mateix no surten, ni fan pinta de sumar. Per tant, vol dir que s’hi ha d’afegir algú de l’altre bloc. Això explicaria, en part, algunes de les ambigüitats del discurs d’Aliança.

—Aquesta és la situació que preveieu?
—És un escenari en què hi ha una part de la dreta europea i una part de l’esquerra europea que s’ha afegit al discurs, que té consens, que el problema és la immigració i que la manera de resoldre’l és ser agressiu amb la immigració. Això triomfa a tot arreu. Per tant, jo no faria de cada elecció un escenari en què se’ns fa xantatge per si Aliança puja. Pujarà, fem-nos-en la idea. La nostra missió és oferir una diagnosi del país i un seguit de propostes que siguin capaces de capturar l’esperança de la gent i no la desesperació. L’esperit constructiu i no la frustració. Amb duresa quan calgui i amb equanimitat quan calgui. I això també ens allibera una mica d’aquest permanent mirar pel retrovisor si Aliança fa això o fa allò.

—No sé si m’equivoco. Heu dit que un dels papers d’Alhora és estirar gent d’Aliança?
—No crec que ho hagi dit, però si voleu pot ser una de les missions que fem. Encantats de fer totes les missions que vulguem.

—Què en penseu d’Aliança?
—A mi no m’escandalitza l’existència d’Aliança. Penso que van profundament equivocats. I que part del lideratge d’Aliança, no sé exactament en quin percentatge, sap que manipula. Saben que diuen coses que són mitges veritats o mentides directament, però saben que funciona i ho exploten. Crec que apel·len a l’enviliment i a la crueltat de l’electorat i això no surt mai bé. És un incendi molt fàcil d’encendre, però molt difícil d’apagar. I és pràcticament una clausura de la nació catalana. És un tancament que sembla que et dóna la raó, però que només et porta cap a l’extinció. Fins i tot si anul·léssim la qüestió moral o la qüestió ideològica de l’equació, continuaria pensant que porta la nació a un cul-de-sac.

—Podeu explicar-ho més, això, que és molt profund?
—No és fàcil, però sí. La immigració que tenim és molt alta per diversos motius que van junts. Un és la baixa natalitat del país. Al principi, quan hi ha baixa natalitat, que a Catalunya va començar als vuitanta, tens escoles sense nens. Però després, passats vint anys, tens manca de treballadors. Aquí hi ha una primera raó de les onades migratòries a Catalunya i arreu del continent. Segon, perquè el model econòmic que té Catalunya, que és un model promogut pels partits del procés i no combatut per Aliança, és un model econòmic que s’aguanta sobre la importació de mà d’obra barata, que fa pujar el PIB, però fa caure el PIB per capita. En realitat ens fa més pobres. I després perquè la globalització és com és i ha generat uns desplaçaments migratoris, que són conjunturals, perquè la caiguda de la natalitat es va estenent als països emissors d’emigrants i, per tant, no tindrem aquest escenari durant cent anys seguits. Tard o d’hora s’acabarà. Tenim molta immigració i molt ràpida, n’hi ha hagut dues onades, una a principi de segle, una ara després de les crisis. I això crea tensió en els serveis públics, tensió en els transports, tensió en l’habitatge, tensió en l’economia en general. Això passa. Però el problema d’aquesta immigració no és que no s’integri.

—…?
—A tot arreu la immigració s’integra sempre i aquí s’integra a Espanya. De vegades la immigració triga dues o tres generacions a integrar-se. En aquest procés, que és molt lent, hi ha algú que en paga el preu. Això no surt de franc. La gent que conviu als barris amb els immigrants o que hi competeix en els llocs de feina o a les escoles o els serveis és la que ho pateix. I, si mirem les enquestes, és la gent que està votant Aliança. Tu pots mobilitzar el país a partir dels sentiments xenòfobs normals que tots tenim i generar una mena d’impermeabilitat de la cultura del país, de la llengua del país, del sentit de justícia del país… tot això. I això et tanca en un perímetre de què no pots sortir i en què ningú no pot entrar. I deixes tota la resta de la població en un escenari d’espanyolització. Mentrestant, a més a més, no ataques cap de les causes profundes que hi ha. Ni la natalitat, ni l’economia, ni l’urbanisme. En canvi, si fem l’esforç de mobilitzar les forces del país en el sentit contrari, que és reforçar on es pugui la natalitat –que no és fàcil, perquè té una dimensió cultural difícil d’adreçar– i canviar el model econòmic, que no es basi en la importació de gent desesperada a la qual després condemnem a no poder-se integrar a la societat, doncs potser no el 100% de la immigració caurà al nostre costat, però cada 1% que sumem es multiplicarà per dos, perquè és un 1% que prens als de l’altre costat. Em sembla que és molt més intel·ligent, coherent i que obre moltes més oportunitats en general per al país que fem l’esforç –sense discursos morals ni bonistes– d’anar a conquerir aquests espais que no pas replegar-nos.

—Què en penseu de la cessió de competències d’immigració d’aquests últims dies?
—Amb aquesta delegació de competències es pot fer una cosa, només una, que seria bestial!

—Caram, quina?
—Molta gent diu, i de fet el discurs de Junts és aquest, que si nosaltres controlem la regulació del procés de residència podem exigir el català o voldrem poder exigir el català. Però en realitat la llei no ens permetrà de fer això.

—I llavors?
—La llei sí que ens permet gestionar el permís de residència i, com que dins la llei d’estrangeria hi ha la via de l’arrelament, pots convertir el català en una via ràpida. Tota la resta no cal que ho tinguis. Si aprens català, passes al primer de la cua. I això et genera un incentiu. Això no canviaria el problema de la immigració, bla, bla, bla. Però és una engruna llançada contra l’enemic. Anar conquerint espais que siguin teus i no dels altres. Ara, hem de poder dir que això no és un traspàs de competències, que és una delegació. Es veu molt clarament que els partits catalans, Junts i Esquerra Republicana, tenen un gran incentiu per a dir tota l’estona que aconsegueixen grans coses. Perquè, és clar, si tu dones suport al govern espanyol i negocies coses, cada cosa que aconsegueixes has de poder explicar que és una gran cosa, perquè si no fas el ridícul. Això no és per a resoldre els problemes de la immigració, és per a resoldre els problemes que Junts té amb Aliança.

—No sé si el president Illa agafarà la vostra idea.
—Que l’agafi el conseller Vila, que se suposa que és dels nostres. Imagina’t que el Departament de Política Lingüística emet un certificat d’arrelament si demostres uns coneixements de català que es dissenyen ad hoc per a la immigració. Imagina-t’ho: això sol és una màquina de fer catalanoparlants. La catalanitat és una via ràpida per al progrés.

—Parlant del conseller Vila, el gran dèficit dels mestres de català fa temps que l’advertíeu. Quin remei hi ha?
—Això dels professors de català és símptoma del que ha passat els últims vint anys en aquest país. Que mentre fèiem el procés les coses fonamentals, que sí que depenien de la Generalitat, es deixaven de banda. Fa molts anys que els degans de filologia deien que tindríem aquest problema, però se silenciava o es menystenia.

—I els metges…
—Hi ha un descens de la població en edat de treballar significatiu. I la gent que pot fer aquesta feina en català és una gent que no ha estat formada. No sé quanta gent –perquè les dades no són públiques– surt de filologia catalana, però a Girona l’any passat, a primer, només s’hi van matricular nou alumnes. No és una situació fàcil. Aquests anys vinents ens faltaran omplir 4.000 o 5.000 places.

—Amb qui les omplirem?
—Ja les anem omplint amb periodistes, i no tinc res en contra dels periodistes.

—Però s’omplen amb gent que no està preparada per a fer aquesta feina amb èxit.
—No hi tinc res en contra, però és gent que no sap ensenyar català. Aviat tindrem mestres de fora que aprovaran un C1, que el regalem amb unes fonètiques planes i un coneixement artificial de la llengua. I això no s’adreça.

—Què proposeu?
—Es podrien incentivar els estudis de filologia catalana, no amb un vídeo que va fer el conseller, que han vist 400 persones, que és menys gent que la que treballa a la conselleria. Es podria fer que si tu estudies filologia catalana i si durant quatre anys després de llicenciar-te et dediques a fer de mestre, et paguem la carrera i et paguem un salari mentre estudies. Et garantim quatre anys de feina i després, si tu vols fer una altra cosa en la teva vida, endavant les atxes. Però almenys obrim una via perquè els joves sàpiguen que aquí hi ha una carrera, que el català és una manera de guanyar-se la vida. Si la gent estudia biologia, matemàtiques, etc. i ser professor de secundària és una cosa que no descarta, doncs introduïm, sense excepció, una línia d’especialització de docència en català a totes les carreres. Per poder ensenyar biologia en català, o matemàtiques en català, o física en català, o química en català, o història, geografia… De manera que si tu has fet aquesta especialització, això et fa passar per davant, et dóna incentius de salari, cobres més… És un procés d’especialització. És a dir, posem tots els esforços del país, una altra vegada, igual que amb la immigració, a motivar que el talent, les ganes de treballar, les ganes de guanyar-se la vida, de tenir una vida digna, estiguin al servei d’una cosa que és fonamental de la naturalesa humana, que és la transmissió de la cultura a la generació següent. Allò que justifica una política dura amb qualsevol cosa és la transmissió social, la continuïtat d’una cultura en la segona generació. I aquí hi ha hagut una deixadesa de funcions dels nostres polítics.

—La revolta democràtica del Primer d’Octubre era la resposta més clara a aquest món convuls, d’extrema dreta, que va venint ara. Es pot recuperar?
—No m’ho he plantejat així. Jo crec que tots els catalans són independentistes sempre, si poden triar. La diferència és si veuen possible la independència o no. Alguna cosa va passar al tombant del segle que va fer que la generació que havia estat jove al començament dels vuitanta s’adonés que les esperances que tenia posades en un món més lliure eren debades. I, simultàniament, van veure que les amenaces de l’estat espanyol que havien governat la transició ja no tenien credibilitat. La suma de tot això va crear una acceleració històrica que va fer pensar que no ens podien matar. I era veritat.

—…
—Per això el que atura el procés o la justificació que fan servir els polítics del procés és “vindran a matar-nos”. Hi havia com una mena de necessitat de subratllar la part violenta, però justament allò que era nou del Primer d’Octubre sobre qualsevol altre moment del país és l’absència de violència: no hi va haver morts, ni trets, ni bombes. Hi havia una contenció fruit d’un moment històric, que provenia de la caiguda del Mur i de més fets, que feia possible això. Ara no veig tan clar si seria possible un escenari igual. Aquest món d’ara –de Trump, de Gaza, i també del militarisme europeu– algunes de les premisses que ens feien imaginar una transició indolora potser canviaran i això ens obligarà a endurir-nos; que, per altra banda, ja toca.

—Amb això que expliqueu, doncs, ho veieu possible?
—Si no ho veiés possible no hauria muntat un partit independentista.

—En aquest mentrestant, sembla que les temptacions de cedir creixen…
—La gent ha abandonat l’independentisme militant perquè és racional. Tu veus la classe política que tens i com pots dipositar-li les teves esperances de trencament? També crec que l’única cosa que podem fer és treballar perquè això passi. Després del Primer d’Octubre, que és un cràter radioactiu, ni hi ha cap altra política a Catalunya que no sigui o propiciar-ho o frenar-ho.

—Una de les coses que sempre em fan pensar és per què quan els polítics van fallar la gent no vam empènyer. Per què sempre es va obeir els que agafen el megàfon per dir que tornéssim a casa? Això es pot canviar?
—Sí, no confiant-hi tant i fent més rendiment de comptes. Hi ha un problema evident de falta de rendiment de comptes de la classe política catalana. No és un problema fàcil de resoldre perquè sempre exigim més heroïcitats als altres que a nosaltres mateixos. La majoria de la gent som més covards que els nostres judicis. Això s’ha de resoldre. I ho hem intentat de maneres diferents. Primàries era un sistema pensat per a resoldre aquest problema i no va funcionar prou. Crec que els espanyols tenen raó en una cosa, que ens costa d’admetre.

—Quina?
—Hi ha dues grans teories sobre Catalunya. Una és que si tu li dónes coses, l’apaivagaràs. Això, per exemple, ho pensa el PSOE. És allò de comprar els catalans. El PP pensa que com més coses donaràs als catalans, més en voldran.

—I qui té raó?
—Crec que té raó el PP. Com més coses tinguem, com més tastes la llibertat, més en vols. Els espanyols estan convençuts que si hi hagués un referèndum pactat guanyaríem els independentistes, i tenen tota la raó. El principal argument contra la independència és Espanya. Sense desesperació, sense frustració, que cada engruna serveixi perquè tothom tasti la llibertat i, sobre això, construir un gust perquè les coses es facin bé. És fàcil? No. És ràpid? No. És concret? Tampoc. Però si som capaços de demostrar que cada cosa que fem es fa amb aquest esperit, es pot construir una cosa. He fundat un partit amb gent que podria tenir carreres polítiques en els partits que ja existien i tria fer-la en un partit nou, sense diners ni mitjans de comunicació al darrere. Vol dir que ho fiem a llarg termini. Almenys que sigui dit que no a tothom li semblava bé allò que passava. Si d’aquí a vint anys, trenta anys o cent ha de venir una altra gent com nosaltres, que no s’hagin d’inventar la tradició de zero, que diguin: aquí hi ha una continuïtat del país que volem. És modest, no m’ho han dit mai, però és el que tenim a l’abast.

—El 2027 és la vostra pedra de toc. Anireu a les municipals?
—Al congrés vam aprovar que si hi ha eleccions anticipades ens asseurem a veure què volem fer, però el que segur que preparem són les municipals del 2027. Perquè si l’endemà de les municipals ens despertem en 20, 30, 50 o 700 regidors a Catalunya, sobre això es construeix un moviment nacional.

—Quan vàreu tornar de Nova York crèieu en la importància de guanyar Barcelona?
—No estirarem més el braç que la màniga. Si creiem que hi ha possibilitats hi anirem, si creiem que és llençar recursos, no. Les nostres campanyes es financen perquè la gent fa un esforç per a posar-hi calés, no els malbaratarem. Hem llançat una campanya per buscar líders municipals. Tenim presència de gent a seixanta municipis, alguns regidors de candidatures independents o altres partits. A Barcelona, que és on tenim més militants, anem als consells de barris, a associacions de veïns i entitats i preguntem en què podem ser útils. Sobre això, provem de crear un moviment polític. Si dóna fruit, anirem a totes.

—Si us presenteu sereu candidat?
—Ara mateix molta gent m’ha dit: penses més bé que no aconsegueixes aixecar vots. Jo escolto! De moment, tot l’esforç l’he posat en aquest espai polític que el país necessita que existeixi. Sí això porta al fet que els candidats siguin uns altres, endavant! Si al final faig el pas endavant jo, el faré, però ara no puc dir res més. Em sap greu respondre així perquè no m’agrada gens quan ho fan els polítics, però no vull dir allò de “no descarto”, ni el “segur que no” com Ada Colau, que després va dir que sí, perquè seria mentida.

—No podem acabar l’entrevista sense parlar dels Estats Units. Els demòcrates també són responsables d’això que passa?
—Els demòcrates han passat vint anys encenent focs a tot el món i ara, per apagar-los, els americans han triat un piròman. La suma d’aquests dos elements junts fa complicat saber que passarà.

—I els catalans com ens ho hem de mirar?
—A mi m’agradaria que ens ho miréssim des de la perspectiva dels nostres interessos. Un món una mica caòtic ens podria anar bé si tinguéssim un lideratge disposat a encarar-lo.

—No sembla el cas.
—El lideratge de Salvador Illa i el dels partits independentistes van cap a l’estabilització. L’obsessió d’Illa, i fins i tot de Puigdemont quan fa tweets, és que no ens agafi el caos. I les forces d’estabilització que ara mateix tenim a Europa són contràries als nostres interessos i a la nostra llibertat. Seríem un problema per a ells. Això ens col·loca entre un món que es va tornant agressiu i difícil i un lideratge disposat a pagar amb la nostra llibertat perquè aquests que són agressius no guanyin. Això a mi em preocupa molt. A mi Trump no m’agrada, ni m’ha agradat mai, però també és cert que els demòcrates s’havien acostumat a la seva manera de veure el món amb una normalitat imposada. I que un boig arribi i ho cremi tot té un punt refrescant. Ara aquest punt refrescant és inofensiu o arrossega el món cap a una erosió dels principis democràtics? Sembla que és això segon. Això ens hauria de preocupar una mica. El que és bo de recordar és que això s’acaba, li queden tres anys i després veurem què passa. Els Estats Units si alguna cosa van demostrar en el primer mandat de Trump és que són més forts que els seus polítics.

—De Vance, vós que vau fer el pròleg del seu llibre, us pensàveu que acabaria essent mai vice-president de Trump? Que consti que a mi també em va agradar el llibre.
—De Vance, allò que realment m’agradava era una frase que va fer sobre Trump boníssima. Va dir: “Trump és heroïna cultural.” És boníssima, és la millor definició que s’ha fet sobre Trump. Ell ha acabat venent aquesta heroïna cultural, perquè sap que és addictiva. En el seu llibre es veu que Vance és el típic nen nascut en una casa abusiva, amb maltractaments, pobresa i aquest cinisme que surt de la desesperació, que explica molt bé per què certs sectors decadents de la societat americana van acabar passant de ser típicament d’esquerres a ser típicament de dretes, fenomen que s’ha vist a tot occident i també passa a Catalunya. Això ho explica molt bé. Però, en el seu cas particular, és aquest tipus de nen que creix llegint molt bé cap a on ha de tirar per sortir-se’n. Quan li van fer la pressió a Ohio perquè es passés al trumpisme i va veure que allà hi havia la seva supervivència, va tirar cap allà sense escrúpols. Ell ho explica bé, però crec que també hi havia aquest càlcul que, si no és cínic, surt d’una desesperació de nen de casa violenta. Això és el que explica millor a Vance.

Un document de deu pàgines fa tremolar Andorra. És una nota del FinCEN, una agència del Departament del Tresor dels EUA contra l’emblanquiment de capitals. Assenyala la Banca Privada d’Andorra (BPA) com una “entitat financera de preocupació principal“. És 10 de març de 2015. No s’ha obert la capsa de Pandora, ha fet implosió. El cap de govern, Antoni Martí –uns dies abans havia revalidat la majoria absoluta, però encara exercia en funcions–, anuncia la intervenció de la BPA, que és propietat de la família Cierco, i assegura que pensar vetllar “pel bon nom i la integritat de la plaça financera andorrana”.

Les autoritats americanes acusen “alts executius” de la BPA d’haver acceptat suborns i comissions per facilitar operacions amb capitals de grups criminals de Rússia, la Xina i Veneçuela, entre més països. La nota del FinCEN la signa la directora, Jennifer Shasky Calvery, que actualment treballa per a l’entitat financera HSBC. La intervenció de la BPA comporta que el Banc d’Espanya faci el mateix amb la seva filial espanyola, el Banco de Madrid. Uns mesos abans, aquesta entitat havia omplert titulars perquè la família Pujol, després de la confessió de la deixa, la va utilitzar per regularitzar vora quatre milions d’euros.

L’escàndol de la BPA fa tremolar Andorra i amenaça d’engolir-ne el sistema financer. La nota creditícia es degrada i les autoritats imposen un corralito als clients del banc per dissoldre les cues als caixers. Encara no ha passat una setmana i la voràgine no s’atura. El 16 de març, el conseller delegat del banc, Joan Pau Miquel, després de 48 hores detingut, és empresonat de manera preventiva a la Comella. Hi romandrà gairebé dos anys, fins que és alliberat per ordre del Constitucional. És l’única persona que ha trepitjat la presó per aquest cas.

El govern de Martí acorda de fer una auditoria milionària a la BPA, a càrrec de Price Waterhouse Coopers (PwC), que determina que el banc tenia un 3% de clients sospitosos d’emblanquiment de capitals (923) amb un volum de negoci d’uns 1.000 milions d’euros (un 19% del total). Els germans Cierco, Higini i Ramon, sempre han posat en dubte les xifres i les consideren “dubtoses”. De fet, en van reclamar, sense aconseguir-ho, una revisió.

Finalment, l’Agència Estatal de Resolució d’Entitats Bancàries (AREB), creada en plena crisi, acorda de traspassar els “actius bons” de la BPA a Vall Banc, que l’abril del 2016 és adquirit per 29 milions per J.C. Flowers & Co., un fons nord-americà que abans s’havia interessat per Catalunya Caixa. Sis anys més tard, Vall Banc torna a mans andorranes i s’integra a Crèdit Andorra.

Una dècada d’incerteses i interrogants

Deu anys després, l’escàndol de la BPA és un manyoc de causes judicials, a banda i banda del Pirineu, que ofereix més incerteses que no pas respostes. El setembre passat, el Tribunal de Corts havia d’emetre la primera gran sentència, l’anomenada “causa general”, però la va ajornar fins el 15 de juliol d’enguany. Aquest cas és el que investigava el presumpte emblanquiment de capitals provinents de l’organització encapçalada per l’empresari xinès Gao Ping, que també és investigat per l’Audiència espanyola.

Arran de la “causa general”, el conseller delegat del banc va ser empresonat i la fiscalia li demana vuit anys de presó, deu d’inhabilitació i cent milions de multa. En total, hi ha més d’una vintena d’acusats –entre directius i gestors–, però no pas els germans Cierco. La batlle Caòlic Mingorance els va deixar al marge per manca de proves perquè no tenien funcions executives. Ara, sí que van declarar com a testimonis i van destapar l’anomenada branca andorrana de l’operació Catalunya.

L’estiu del 2016, en plena instrucció, els germans Cierco van denunciar “amenaces i extorsions“ per part de comandaments policíacs espanyols –un any abans que el banc fos intervingut– perquè els lliuressin informació bancària de la família Pujol, però també d’Artur Mas i Oriol Junqueras. A més, els van advertir que si no col·laboraven amb ells, actuarien contra la BPA, fins i tot mitjançant la maquinària de l’administració nord-americana.

Els Cierco van assegurar que el govern n’estava al corrent “des de feia mesos”, perquè li havien comentat personalment a uns quants ministres i al mateix Antoni Martí. Tanmateix, l’executiu va negar les ingerències espanyoles. Higini Cierco també va explicar que es va reunir amb l’agregat d’Interior a l’ambaixada espanyola, Celestino Barroso, que li va dir que calia parlar amb “unes persones a Madrid pel tema del banc”. “En cas contrari morirà, i els americans estan al corrent de com fer-ho”, va afegir.

Més tard, els Cierco van aportar un enregistrament d’una segona reunió entre el conseller delegat i Celestino Barroso, que actuava amb immunitat diplomàtica. “El Banc d’Espanya té una inspecció al Banco de Madrid i se’l carregaran. Hi ha una empresa americana disposada a prendre el control del banc […] Depèn de vostès que quedi en no res”, li va dir. Així mateix, va instar Miquel a reunir-se a Madrid amb un alt càrrec policíac.

Aquest home, que feia servir l’àlies Félix, era Marcelino Martín Blas, ex-cap de la unitat d’Afers Interns de la policia espanyola, que va reiterar l’amenaça. Informació bancària sobre Pujol, Mas i Junqueras, o era el final de la BPA. Les pressions van fer cedir a la cúpula del banc, que va lliurar una captura de pantalla amb informació dels comptes de la família Pujol, que el 2010 havia traspassat des d’Andbank. Tot plegat va acabar a la portada del diari El Mundo l’estiu del 2014. Uns dies després, Pujol admetia la deixa.

L’advocat de la família Pujol, Jean Michel Rascagneres, sempre ha dit que la família Cierco fa servir l’operació Catalunya, concretament el cas Pujol, com a excusa per a tapar les seves males praxis bancàries. De fet, hi ha una querella pendent contra Higini Cierco i Joan Pau Miquel per revelació de secret bancari. De totes maneres, les pressions sobre la BPA no es van aturar. Els Cierco diuen que les clavegueres no en tenien prou i exigien més informació –inexistent– sobre Mas i Junqueras.

Finalment, el cap de la BPA va rodolar avinguda Meritxell avall fins a les aigües de la Valira. Poc després del fatídic 10 de març de 2015, un inspector de la policia espanyola –número 111.129–, per encàrrec dels fiscals José Grinda i Juan José Rosa, va fer una còpia de tota la base de dades del banc. El fonament de l’actuació era una investigació per emblanquiment de capitals contra el Banco de Madrid, però la còpia es va fer abans que la justícia andorrana acceptés la comissió rogatòria.

L’agent 111.129 de l’operació Catalunya, premiat pel govern de Sánchez amb una destinació daurada a La Haia

La justícia espanyola no ha volgut saber mai res sobre l’operació Catalunya i, encara menys, sobre la branca andorrana. D’ençà del 2017, a instàncies de l’Institut de Drets Humans d’Andorra (IDHA) i el col·lectiu de juristes Drets, la Batllia ho investiga com un atac a la sobirania andorrana mitjançant les coaccions, les amenaces, l’extorsió i el xantatge. Inicialment, la querella apuntava a la cúpula de la policia espanyola, però el 2019 es va ampliar per a apuntar també contra la Moncloa. Entre els encausats hi ha l’ex-president espanyol Mariano Rajoy, i els ex-ministres Jorge Fernández Díaz i Cristóbal Montoro.

Agustí Carles: “Si Rajoy no comparegués al judici, l’haurien d’extradir a Andorra” 

La denúncia assenyala Rajoy com el capitost de l’operació contra la BPA. Més enllà de les pressions al banc, els denunciants consideren que l’ex-president espanyol també va jugar les seves cartes amb l’aleshores cap de govern, Antoni Martí, amb qui es va reunir el 2014 a Madrid i Sanxenxo, però sobretot a Andorra el gener del 2015, poc abans de la nota del FinCEN. “O hi va haver complicitat o els van intimidar. Tenim el dubte. Antoni Martí aleshores volia fer un bon tractat amb la UE, i Rajoy els devia prometre ajuda”, va explicar l’advocat Agustí Carles a VilaWeb.

Però, com s’ha dit abans, la justícia espanyola no té cap mena d’interès en l’operació Catalunya, especialment la branca andorrana. D’ençà de l’estiu del 2024, la causa està completament aturada pel blocatge dels tribunals de la capital espanyola. El juliol, l’Audiència de Madrid va denegar l’auxili judicial a la batlle Stéphanie Garcia perquè creia que la comissió rogatòria no concretava ni els fets, ni la participació dels investigats. La fiscalia i les defenses van al·legar que era una causa política i no pas penal.

Uns mesos més tard, concretament el novembre, la decisió de l’Audiència va rebre l’aval implícit del Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM). “Aquella querella ha estat liquidada”, va dir la setmana passada Rajoy a la comissió d’investigació de l’operació Catalunya al congrés. L’ex-president espanyol va negar que sabés res sobre la guerra bruta i es va permetre el luxe de declarar: “No se m’acudeix d’amenaçar ningú. No és el meu estil.”

En la mateixa sessió, l’ex-ministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz també es va fer l’orni. Es va espolsar qualsevol responsabilitat i va dir que no hi va haver cap operació d’estat. “La BPA no entrava en la meva agenda i si algun policia va fer el que no tocava, que respongui ell”, va assegurar sobre la branca andorrana.

Unes setmanes abans, Joan Pau Miquel havia dit tot el contrari: “Som víctimes d’un atac que es va gestar prop d’aquesta cambra i en mans de policies que ho farien tot per Espanya. Uns policies dirigits per polítics sense escrúpols ni moral […] Hem estat víctimes per no cedir al xantatge i les extorsions de l’estat amb finalitats polítiques contra el nacionalisme català.”

Un laberint sense sortida

El laberint judicial de la BPA sembla una litografia de M. C. Escher. Passen els anys i encara surten causes i causes dels calaixos. Els germans Cierco fa anys que intenten que Andorra i l’estat espanyol els indemnitzin per la intervenció de la BPA i del Banco de Madrid. En total reclamen 365 milions d’euros per “danys i perjudicis”, però, ara per ara, tot són negatives. Un dels arguments que utilitzen és que fa sis anys que la justícia espanyola va arxivar la causa per emblanquiment de capitals contra Banco de Madrid.

El desembre passat, la presidenta del consell d’administració de l’AREB, Sílvia Cunill, va relatar que la justícia andorrana encara té en curs 46 de les 187 accions legals del cas BPA. La majoria dels processos eren de naturalesa administrativa (148), dels quals en queden 13 en marxa. Deu eren plets civils –sis pendents de resolució– i 29 penals (27 encara oberts).

Una de les causes és la demanda de responsabilitat social que l’AREB va presentar contra els germans Cierco i Joan Pau Miquel. Cunill es va mostrar confiada que els tribunals els donaran la raó i obligaran a l’ex-cúpula del banc a pagar 479 milions en concepte de reparació dels danys causats. Quan es resoldrà? Segons Cunill, faran falta entre cinc anys i deu perquè la demanda està aturada per prejudicialitat penal.

I mentrestant, l’embolic de causes penals avança de manera intermitent. La setmana passada, per exemple, la Batllia va processar els germans Cierco i Joan Pau Miquel per haver desviat fons presumptament de la BPA mitjançant una societat panamenya anomenada Landsteet Internacional. L’objectiu de la trama, segons la Batllia, era de treure diners del banc –es calcula que més 50 milions– amb justificacions fictícies.

S’acabarà mai el cas BPA? L’octubre passat, la defensa dels germans Cierco va fer una proposta. L’advocat Xavier Jordana va suggerir de fer una amnistia perquè tots els delictes relacionats amb el banc no anessin a judici. Demòcrates, el principal partit al Consell General d’Andorra, ho va descartar perquè consideren que atempta contra la separació de poders i posa en dubte la constitució. Un parer que comparteix el cap de govern, Xavier Espot, que ho veu inviable.

L’artista catalano-veneçolana Mariaelena Roqué (Tarragona, 1952) va fer tàndem amb el pianista i compositor de Vinaròs Carles Santos durant anys, però, així com l’obra de Santos va reeixir, la figura potent de Roqué ha restat molts anys en la penombra pública, tot i que ella ha continuat creant. Ara el Museu d’Art Modern de Tarragona (MAMT) ha volgut fer-li un homenatge amb una exposició retrospectiva. Roqué s’ha mogut entre la dansa, la performance, el teatre, el cinema i la música, en una obra visual i escènica que barreja les herències de les cultures originàries de l’Amèrica Llatina amb les catalanes.

Instal·lada a les Terres de l’Ebre d’ençà dels anys vuitanta, té una obra irreverent, crítica, valenta, que és una celebració del cos de la dona. L’exposició Unadonauna intervé i altera la mostra permanent del museu, que ofereix un autoretrat de l’artista del 1985 –quan s’instal·là definitivament a Catalunya– fins a l’actualitat. Comença amb el curtmetratge Piedraperla (1985) i les seves primeres creacions amb Santos –com ara Pertorbació inesperada (1986)–, amb qui funda la Companyia Carles Santos i la codirigeix del 1995 al 2010, com a responsable de la creació de vestuaris i espais escènics que es van representar en espais com l’Òpera de Sydney o el Hebbel-Theater de Berlín, així com en festivals i biennals d’arreu del món. L’any 2010 hi ha un allunyament de Santos, i comença una etapa marcada per les exposicions i les accions individuals. Sabates de taló de mil estils, collars de xamans amazònics, desenes de sostenidors negres, figures mitològiques, personatges històrics reals… Tota l’obra de Roqué gira en torn a l’experimentació amb el seu cos, amb allò que la cobreix o la despulla. Per això, la darrera etapa de la seva vida ha estat marcada per la fotografia i el videoart com mètodes per enregistrar els rituals de pas de la seva vida. Hi hem parlat, sobre l’exposició i sobre la seva relació personal i artística amb Santos.

—Fa pocs mesos que us va arribar la proposta de fer una exposició retrospectiva al Museu d’Art Modern de Tarragona. L’exposició es podrà veure fins a final de juny. Com ho vau rebre?
—Com una sorpresa. Jo tinc un pilot automàtic, sempre estic sintonitzada en la mateixa freqüència. Llavors, quan em demanen alguna cosa s’activa el meu pilot automàtic. Tinc una manera surrealista de treballar. Deixo que els meus diversos cervells vagin treballant mentre jo vaig preparant materials, ordenant, llençant coses a la brossa.

—On teniu tota la vostra obra?
—Aquests darrers anys he estat molt preocupada perquè he tingut molt moviment de magatzems. He insistit al Museu del Teatre perquè es quedin totes aquestes peces. S’ha mogut alguna cosa, però no gaire. He estat anys sense poder-me moure de casa perquè havia de cuidar la meva mare.

—Com està la vostra mare?
—Té cent quatre anys, però és una dona molt forta. No ens hem alabat mai, ni hem actuat com a mare i filla. Quan tenia noranta-cinc anys li vaig dir: “Ja n’hi ha prou d’anar sola pel món!” Continuava agafant avions sola. Desapareixia als aeroports, es quedava en illes. Jo anava boja buscant on dimonis s’havia ficat! En aquests anys ha anat avançant en la seva dependència, i per això jo no tenia gaires perspectives de res.

—Ara enregistren un documentari sobre la vostra vida?
—Sí, des de la pandèmia, l’Elisenda Trilla, de la productora Saurines, ha rodat de tot, de tot. I l’Assumpta Roses prepara un llibre. Busquem molt i elles em fan moltes preguntes.

—Dèieu el dia de la presentació de l’exposició que els fotògrafs són els seus grans aliats artístics.
—Sí, cada vegada que sento una pulsió o vull que quedi imprès un moment de la meva vida, truco a un fotògraf. Els demano una sessió. I aquesta és una de les peces de l’exposició, l’homenatge a la mort de la meva gata. També penso en el final del documental que està fent l’Elisenda. Jo no deixo mai de crear. I el que em satisfà d’aquesta exposició és veure que és un autoretrat. De vegades fabulat per mi, de vegades fabulat per altres. En cadascuna de les meves peces hi ha molt de contingut. Però sempre he deixat que cadascú ho interpreti com vulgui. Quan estàvem amb el Carles Santos, les obres eren un autoretrat de tots dos, en una relació intensa. Un combat de principi a fi.

Inauguració de l’exposició al MAMT. Fotografia: Quim Giró

—Despulles inoxidables és una de les obres més conegudes.
—Em van comprar aquesta sèrie i una peça de les Despulles. M’agradaria que tota l’obra estigués junta, en un mateix lloc. Els vaig dir que volia habitar el museu! Tenien una mica de por. Però tu ja saps que això de la por no fa per mi! Jo sempre vaig endavant! Els fotògrafs se sorprenen perquè sempre necessito la seqüència. Creo totes aquestes narracions i les poso a parlar amb l’obra anterior. Això ho he fet sempre a Europa i aquí. I sempre hi ha una inauguració perquè l’arrencada d’una exposició és molt important! És la potència de llançar una bomba aquell dia, perquè la gent, si no, ja es dissipa.

—Va ser un dia molt social i molt bonic. Com combineu dies així i anys de solitud?
—Tota la meva vida he estat així, des de petita. És una opció que he triat. És una necessitat. El fet curiós és que puc ser tan introspectiva i tan extravertida. Em divertia molt al col·legi, he tingut quaranta mil amants i he fet quaranta mil viatges. Ho he fet tot, però després tinc una part molt reservada que no dono. Una part de no necessitar ningú, ni ningú que em necessiti. No m’agrada tenir horaris. Només som els gats i jo. Mon pare sempre viatjava i ma mare era una alta executiva que es passava tot el dia treballant en una empresa. El meu germà i jo dinàvem al col·legi i teníem les claus de casa per a tornar sols. He bregat amb sàdics terribles i no m’han violat mai! Era una nena amb molta capacitat de lluita. Sempre jugava amb els nens, corrent i caient de la bicicleta. Era una nena-nen, però quan en tenia ganes em vestia de nena amb un vestidet i una bosseta de mà.

—Quan vau conèixer Carles Santos vau començar a crear junts?
—Sí, quan el vaig conèixer vaig comprendre que alguna cosa passava allà. Em va atreure moltíssim, perquè no tenia res a veure amb els altres éssers que havia conegut a la meva vida. Vaig tornar a Catalunya perquè el meu pare estava malalt. Si no, segurament m’hauria quedat a Àsia, perquè m’interessava molt la dansa butoh. I el catacali. Tinc tot això registrat en fotografies i súper-8. Tots els personatges que vam crear eren projeccions d’en Carles i meves. L’escena teatral només és un pas dins del trajecte. Jo em vaig fer un vestit que era una armadura. A ell l’hi volia deixar esquinçar. Volia deixar que m’esquarterés. Aquesta cosa de l’autosacrifici cristià però amb molt de paganisme, fins i tot el suïcidi estil Mishima. L’honor és la cosa més bèstia que tens i per honor pots arribar fins a l’última conseqüència, ofrenant-te. El fet de guerrejar és la creació contínua. I crec que he acabat vivint sola perquè en parella era una guerra continua. Guerrejar tot el dia és molt cansat. I al final amb una parella sempre hi ha una pugna de poders. I aquesta pugna és present en tota l’exposició.

—Com a dona, com vau viure aquesta relació amb Santos?
—Si m’enamoro, m’enamoro. I ho viuré, però mai no em deixaré sotmetre. Puc deixar que passin les coses més tremendes, evidentment, salvaguardant sempre la meva dignitat.

—Ara teniu més de setanta anys. Com us sentiu?
—He crescut a Veneçuela, que és un país molt jove. I crec que la gent, en general, té un tarannà molt jove. Això ho porto a dins. El meu cos no va començar a canviar fins a setanta anys. És veritat que hi ha un moment que començo a perdre cabells, perquè èticament em falla el vincle amb Santos. Aquest és el cop més dur que vaig tenir.

—Una traïció?
—Sí… Quan hi va haver el trencament li vaig dir: “Si fóssim al segle XVIII demà faríem un duel amb pistoles. Com dos homes.” Era una metàfora, evidentment. Després del trencament ell es va adonar que havia trencat un llenguatge que era a quatre mans i a quatre potes. En aquest moment, es va adonar que queia. Li vaig dir: “Si vols que tornem, primer t’has d’adonar de l’enorme masclisme amb què has funcionat!” I segon: “Ho resoldrem amb un duel a l’escenari. Despullats.” Però ell no ho va voler! I quan ja es moria m’ho va demanar: “Hauríem d’estar junts un altre cop a l’escenari!” Però ell és a la meva història de vida i, encara que hagi desaparegut físicament, el tinc present. I tinc un guió al cap de la meva vida.  A mi m’encanta el risc de la improvisació. Per a mi, és íntim estar amb la meva gata morta en una platja. Per a mi, això és despullar-me. I aquest cicle actual és un cicle en què he perdut el pudor. També tinc l’impudor d’estar com a filla amb la meva mare. Jo també he tingut un combat amb ma mare. I sempre hi ha un moment que t’acostes. Sé que ella té un silenci que m’ha traspassat, que és el silenci de ser una supervivent de la guerra civil. Jo també tinc aquest silenci. Em vaig permetre de portar les meves passions a l’extrem. Ella no.

Inauguració de l’exposició al MAMT. Fotografia: Quim Giró

—Com heu viscut la transformació d’aquestes masculinitats?
—Jo n’he viscut més, de transformacions, i han tornat enrere. I això ha passat durant tota la història. No me’n refio. Els anys vint, trenta, cinquanta… Ja t’ho vaig explicar que la meva besàvia era lesbiana, tot i que es va casar amb un home! Si Vox arriba al poder la primera cosa que faran serà eliminar tots aquests drets, com ja ha passat als Estats Units.

—La gent els vota. Què passa?
—Sí, internet ens aliena. Qui ha creat totes aquestes xarxes socials –i per això són les persones més poderoses del món ara mateix– fa que tu estiguis preocupat pel que diran de tu. Tu has de tenir veu. T’has de pronunciar. I això es mescla amb vendre productes. Estem en una trampa. La gent té por individual i por col·lectiva. Però jo també tinc por. Recordo la força, la valentia, l’energia amb què ens presentàvem junts als llocs. Jo construïa tot el meu discurs vital entorn d’una ètica i si aquesta ètica es trenca interiorment la intentes salvar. Aquesta cultura masclista que tenim apareix quan menys l’espero. Però jo sóc molt nihilista, molt escèptica.

—I ara com us sentiu?
—Ara em vaig tornant més home. Crec que m’he fet més austera. I això em diverteix moltíssim! Abans tenia vint abrics i una habitació plena de sabates. La coqueteria és un altre joc diferent! Aquest joc de dona-home l’he practicat tota la vida. Ma mare sempre ha anat impecable i jo he passat diferents fases, la fase de caminar descalça o de portar rastes als cabells. Ma mare sempre em va dir: “Que no t’importi el que els altres pensin de tu.”  Entre ma mare i jo sempre hi ha hagut un combat molt civilitzat. Ma mare sempre ha sabut que viure en aquesta vida és difícil si no segueixes els cànons establerts.

—No us volia massa fora del sistema?
—Exacte. És una manera de protegir els fills.

—Dèieu que no heu funcionat mai segons les cronologies habituals.
—Jo no penso en les xifres del sistema. No penso que a seixanta-cinc anys tindré una pensió. Veus que hi ha gent que viu molt marcada per aquestes xifres. Però com que no he viscut mai d’una manera convencional, no tinc mai aquest límit imposat. D’una altra banda, sí que veig que el cos, a poc a poc, em va posant uns límits. Les cames tenen uns límits. Darrerament no em cuidava com quan era ballarina. He de recuperar l’hàbit de les rutines per mantenir bé el cos. Però el cicle d’aquests catorze anys ha estat un cicle d’obrir-me a tot aquest territori de les Terres de l’Ebre. Ara tinc el territori dins. Igualment que ara he habitat el museu de Tarragona, he recuperat la ciutat on vaig néixer. Tampoc no la tenia en el meu mapa. Ara habito Tarragona des de qui jo sóc. La família que tinc a Tarragona veia que els qüestionava el seu estatus de burgesos. El museu m’ha portat a la ciutat on vaig néixer.

The Washington Post · Gerry Shih, Miriam Berger, Heidi Levine i Claire Parker

Tulkarm, Cisjordània. Els soldats israelians han destruït illes senceres de la ciutat, tot arrasant una casa rere una altra. Els drons han disparat contra cotxes i edificis on es creu que es refugien militants. Els tancs i franctiradors monitoren els barris ara deserts on fins fa poc vivien milers de civils.

No es tracta de Gaza, sinó del nou front de la guerra d’Israel: Cisjordània.

Més d’un any després de l’atac del 7 d’octubre del 2023 contra Israel, que desencadenà la guerra a Gaza, l’exèrcit israelià ha redirigit atenció i esforços a un altre territori palestí. Les autoritats israelianes afirmen que l’ofensiva a la Cisjordània ocupada –l’operació militar més important al territori en dècades– és imprescindible per a contrarestar el poder creixent dels militants en ciutats com ara Jenin, Tulkarm i Nablus, tot assenyalant l’augment d’atacs contra la població civil a Israel –que inclou apunyalaments, tirotejos i un presumpte atac amb bomba contra un grup d’autobusos buits als afores de Tel-Aviv, el mes passat– com a prova de la intensificació de l’amenaça terrorista.

Però molts palestins, i alguns analistes israelians, afirmen que l’escala i la intensitat de l’operació –que, segons els grups humanitaris, ha desplaçat gairebé 40.000 residents palestins en tan sols dos mesos– no són proporcionals a l’amenaça a què diu fer front. Aquests observadors veuen una campanya impulsada no tan sols per preocupacions de seguretat, sinó també –en els tempos, tàctiques i la promoció que el govern n’ha fet– per les motivacions polítiques i ideològiques del primer ministre, Benjamin Netanyahu, i l’extrema dreta israeliana, com més va més poderosa.

“És una barreja entre les necessitats militars i les motivacions polítiques dels colons”, explica Ilan Paz, general israelià retirat i ex-cap de l’administració civil a Cisjordània, l’òrgan de govern israelià que opera en aquest territori palestí.

“La pregunta no és si tenim prou motius per a atacar els terroristes a Cisjordània, sinó com hem d’atacar-los”, afegeix Paz. “Hem vist camps de refugiats buidats de palestins. Hem vist operacions militars amb excavadores blindades. Hem vist com el govern israelià menysté repetidament l’autoritat palestina. Tot això forma part de l’estratègia política de Netanyahu, i el resultat que acabarem veient serà molt semblant al de Gaza.”

Una excavadora de l’exèrcit israelià en un camp de refugiats a Jenin, Cisjordània, el febrer (fotografia: Heidi Levine/The Washington Post).

Les Forces de Defensa d’Israel (IDF) van començar l’operació militar a Cisjordània el 21 de gener, tan sols dos dies després de l’entrada en vigor l’alto-el-foc. Bezalel Smotrich, ministre del govern israelià i cap del moviment de colons d’extrema dreta, va felicitar aquell mateix dia l’exèrcit en un comunicat, en què també suggerí que havia votat a favor de l’alto-el-foc a Gaza amb la condició que les operacions a Cisjordània s’afegissin als objectius de guerra d’Israel. Tot i controlar tan sols sis escons dels 120 del parlament israelià, el partit de Smotrich exerceix una gran influència sobre el govern de Netanyahu, que perdria la majoria absoluta sense el seu suport.

El mes passat, Smotrich va advertir els palestins de Cisjordània que, si cometien actes terroristes, tindrien “el mateix destí que Gaza”. “També seran reduïdes a runa”, digué Smotrich sobre les ciutats de Cisjordània, tot esmentant específicament Tulkarm i Jenin. “Els seus habitants es veuran obligats a emigrar i cercar una vida nova en un altre país”, afegí.

Els camps de refugiats són atacats

Del 2022 ençà, les forces israelianes han fet batudes i atacs aeris a Cisjordània per matar i detenir presumptes militants afiliats a Hamàs i la Gihad Islàmica, dos grups militants que propugnen la lluita armada contra Israel. Les autoritats israelianes afirmen que hi ha centenars de militants –o més, fins i tot– que s’amaguen en els camps de refugiats de Cisjordània, densament poblats i propers a les grans ciutats del territori.

El desembre, forces pertanyents a l’autoritat palestina, l’òrgan de govern de Cisjordània que sovint es coordina amb les FDI, van llançar una operació per a expulsar els militants del camp de refugiats de Jenin. Segons que explica l’oficial militar israelià, que parla des de l’anonimat perquè dóna informació confidencial, el campament –d’unes 40 hectàrees– acollia 200 militants que rebien suport directe del govern iranià.

Setmanes més tard, el 21 de gener, l’exèrcit israelià va posar en marxa l’operació: una escalada significativa en comparació amb atacs anteriors.

Refugiades palestines proven d’accedir a casa seva, al camp de refugiats de Jenin, per recuperar les seves pertinences sense que els soldats israelians les vegin (fotografia: Heidi Levine/The Washington Post).

Les IDF van desplegar més de 30 batallons a Cisjordània. Les excavadores van destrossar les carreteres del territori, tot erigint barreres per impedir l’accés a les ciutats. El subministrament d’aigua i electricitat en els camps de refugiats de Jenin i Tulkarm va ser tallat poc després de l’arribada de les tropes israelianes, cosa que va obligar els residents a marxar. Una volta buidats els camps de refugiats, segons que expliquen els residents, els soldats israelians van fer saltar pels aires algunes cases per ampliar les carreteres circumdants. Tanmateix, molts d’aquests enderrocs es van fer sense cap objectiu aparent.

Les FDI afirmen que van evacuar els civils per garantir-ne seguretat, i que van destruir carreteres per impedir que els militants hi col·loquessin artefactes explosius improvisats. Els talls d’aigua i electricitat van ser accidentals, segons que explica un responsable militar israelià.

D’ençà del començament de l’ofensiva, 55 palestins, pel cap baix, i tres soldats israelians han mort a les províncies de Jenin, Tulkarm i Tubes, segons l’Oficina de Coordinació d’Assumptes Humanitaris de les Nacions Unides. En el cas de les víctimes palestines, l’oficina no distingeix entre militants i civils.

Un missatge contundent

Durant les darreres setmanes, Netanyahu sovint ha provat de projectar una imatge de força i de duresa.

Poc després de desplegar tancs a Cisjordània per primera volta en dècades, Netanyahu –equipat amb una armilla antibales– va plantar-se en un carrer de Tulkarm i va pronunciar un discurs en què assegurà: “Hem entrat als bastions del terrorisme, tot arrasant-ne els carrers i les llars, eliminant-los a ells i als seus comandants.” L’aparició de Netanyahu a Tulkarm trencà un precedent molt arrelat: fins aleshores, cap primer ministre israelià no havia visitat la ciutat, que es troba en una zona administrada exclusivament per l’autoritat palestina en virtut dels Acords d’Oslo, signats el 1993.

“L’objectiu de la visita era d’enviar un missatge contundent a la dreta radical i si, per casualitat, va fer que l’autoritat palestina se sentís menyspreada o ofesa, doncs què hi farem”, diu Itamar Rabinovich, ex-ambaixador israelià a Washington. Una de les grans claus per a entendre l’operació militar són les dotzenes de posicions de reconeixement que els colons israelians han construït Cisjordània aquests mesos, afegeix Rabinovich. “Tot apunta en la mateixa direcció”, diu.

Un home mira amb els seus fills les restes dels vehicles destruïts per l’operació de l’exèrcit israelià a Jenin (fotografia: Heidi Levine/The Washington Post).

Per a l’autoritat palestina, l’operació de les FDI ha estat una humiliació en tota regla. En un moment en què l’autoritat intenta demostrar que compta amb el suport popular i la capacitat per a governar tant Cisjordània com una Gaza de postguerra, les accions israelianes han demostrat que continua essent incapaç de mantenir a ratlla els militants palestins i d’impedir l’agressió israeliana al seu territori.

Abdal·là Kmeil, governador de Tulkarm, explica que ha preguntat als funcionaris palestins si Israel estaria disposada a aturar la campanya en cas que l’autoritat palestina aconseguís de detenir els militants que Israel cerca. La resposta, diu, fou negativa. “L’operació de les FDI és una qüestió política; això ens van dir”, explica Kmeil, visiblement frustrat.

El governador denuncia que l’operació ha desfermat una crisi humanitària i ha fet minvar el suport popular a l’autoritat palestina moderada. “Això no ajuda: al contrari, augmentarà la radicalització de la societat palestina”, diu.

Divendres al matí, a Jenin, les excavadores blindades israelianes retrunyien vora l’entrada del camp de refugiats mentre hi construïen barreres amb terra excavada. Els soldats israelians han advertit els residents que corrien el risc de ser disparats en cas d’apropar-se al camp, però molts residents, presos per la desesperació, han continuat tornant-hi per recuperar les seves pertinences o bé, en el cas d’aquells que encara hi eren, fugir.

Tant sortir del camp com entrar-hi ha esdevingut un gran risc, segons que asseguren els residents, que expliquen que fa dues setmanes una dona va rebre un tret a la cama mentre fugia perquè els soldats havien ordenat d’evacuar.

Membres de la família Shalabi fugen del camp de refugiats de Jenin (fotografia: Heidi Levine/The Washington Post).

Ibrahim Mustafa Shalabi, acompanyat dels seus tres fills, diu que no porta roba de recanvi ni menjar. “Ni tan sols duc un xéquel a sobre”, diu.

“On hem de dormir? Al carrer, amb els meus fills?”, crida.

Minuts després, Orieb Abu Ali salta la barricada de terra. És la segona vegada que es veu obligada a desplaçar-se en poques setmanes, explica.

El campament, que fins fa poc acollia 20.000 residents, ha esdevingut ara una ciutat fantasma, segons que explica. “Som els últims de sortir-ne”, sospira.

Sufian Taha i Lior Soroka han contribuït en aquest reportatge.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Un migdia de tardor, quatre homes d’uns trenta anys mantenen un noi de pell fosca mig agenollat retorçant-li un braç a l’esquena. Una noia que parla molt de pressa els adverteix que no el maltractin. “Com es nota que no han entrat mai a robar a casa teva”, li diu el més decidit d’aquells homes, que sembla portar la veu cantant. (Fan pinta de policies, pensa un home gran que contempla l’escena, però no ho poden ser, raona, perquè s’haurien emportat el detingut a comissaria.)

La noia que parla molt de pressa truca a la policia però no li contesten. Una veïna jove diu als homes que no el maltractin o serà el lladre (“presumpte lladre”, precisa el senyor gran) qui els acabarà denunciant a ells per maltractaments. L’últim d’arribar és un home gras, que s’acosta al noi de pell fosca retingut pels quatre homes amb un braç retorçat a l’esquena: “Tots vosaltres sou una merda. Només veniu a robar-nos. Us enviaria a tots a casa vostra perquè us moríssiu  de fam.” Una dona que acompanya la noia que parla molt de pressa li contesta que, amb violència, no es resolen les coses. “Ja m’agradaria veure-la, a vostè, si haguessin entrat a casa seva”, contesta, molt nerviós, l’home que sembla portar la veu cantant dels que tenen retingut el noi de pell fosca, i s’encara amb el senyor gran que ha dit que és un “presumpte lladre” fins que no se’n demostri la culpabilitat. Un segon home dels qui retenen el noi retorçant-li un braç a l’esquena contesta al senyor gran: “Vostè és un polític o què?” Aleshores intervé l’home gras que ha arribat l’últim i diu que el noi entrarà al jutjat per una porta i que en sortirà per l’altra, “sempre igual, amb aquests lladregots i els seus còmplices” (“dos més, que han pogut fugir”, remarca el tercer home que reté el noi de pell fosca retorçant-li un braç a l’esquena). La noia que parla molt de pressa aconsegueix de posar-se en contacte amb la policia i els diu que vinguin de seguida, que hi ha uns homes que tenen retingut un noi i el maltracten. La veïna jove li diu que es deixi de tanta beneiteria, que el lladre ha participat en la trencadissa que ella ha vist al pis del costat de casa seva, i l’home que sembla portar la veu cantant dels que retenen el noi de pell fosca diu que, si els hagués agafat a l’acte, “els hauria trencat les cames”. Aleshores arriba amb moto un home molt més gras que l’home que havia arribat l’últim, atura la moto als morros del noi de pell fosca retingut pels quatre homes retorçant-li un braç a l’esquena i, sense baixar de la moto, li clava una puntada de bota a la cama. La noia que parla molt de pressa i la dona que l’acompanya comencen a cridar reclamant la presència de la policia-que-no-arriba-mai, mentre el senyor gran que ha parlat del “presumpte culpable” s’hi interposa i l’home que sembla portar la veu cantant dóna una empenta a la noia que parla molt de pressa, que cau de cul i topa amb el cap en un esglaó de pedra. Finalment arriben dos mossos d’esquadra motoristes; un dels agents agafa amb brusquedat el noi de pell fosca i se l’emporta a l’entrada d’un hotel, mentre la noia que parla molt de pressa i la dona que l’acompanya i el senyor gran que ha parlat del noi com a “presumpte culpable” diuen al segon mosso d’esquadra que els quatre homes i el motorista que ha arribat a última hora han maltractat el noi de pell fosca i que han donat una empenta a la noia que parla molt de pressa. El segon mosso d’esquadra els diu que escampin la boira, que ells ja s’ocuparan del cas. La noia que parla molt de pressa diu que ella també ha de ser escoltada i el segon mosso d’esquadra li diu que ja ha pres nota de tot i que ja se’n pot anar tranquil·la. La dona que acompanya la noia que parla molt de pressa diu alguna cosa sobre els drets humans i el segon mosso d’esquadra li demana el carnet d’identitat. “Vostè és argentina?”, diu el segon mosso d’esquadra. “Sí”, diu la dona que acompanya la noia que parla molt de pressa. El segon mosso d’esquadra fa una trucada i demana informació sobre la dona argentina. A continuació, li diu que se’n vagi mentre ell se’n va cap al primer mosso d’esquadra primer i els cinc homes que han retingut el noi de pell fosca retorçant-li un braç a l’esquena. I els nois del barri, que ho han vist tot, tremolen de por.

(Va passar fa una dècada al peu de l’estàtua d’Àngel Guimerà de la plaça de Sant Josep Oriol.)

The Washington Post ·  Pranshu Verma i Trisha Thadani

Una dona vestida amb una dessuadora negra amb caputxa va entrar al lot de vehicles de Tesla amb la intenció de causar-hi danys. Portava quatre ampolles de Smirnoff Ice plenes de benzina, les va llançar contra els cotxes elèctrics estacionats i va observar com es cremaven.

Segons els registres judicials, Lucy Grace Nelson va visitar unes quantes vegades el lot de Tesla de Loveland, Colorado, en un període de tretze dies a partir del 29 de gener. Una vegada, va pintar amb esprai negre la paraula “Nazi” sota el cartell d’entrada del concessionari, i en una altra ocasió va encendre un còctel Molotov a prop d’un Tesla Cybertruck. També és acusada d’haver escrit amb esprai vermell un missatge a la porta del concessionari: “Fusck Musk”. L’advocat de Nelson ha refusat de fer comentaris sobre el cas.

D’ençà que Donald Trump va assumir la presidència dels Estats Units, s’han registrat més d’una dotzena d’actes violents o destructius contra instal·lacions de Tesla, segons documents judicials, imatges de vigilància, informes policíacs i mitjans locals revisats per The Washington Post. Aquests incidents es produeixen mentre Elon Musk ha esdevingut el suport més conegut de Trump i una figura provocadora dins la dreta política. La ira contra el magnat tecnològic s’ha traslladat com més va més al món real amb actes de vandalisme contra botigues, estacions de càrrega i vehicles de Tesla.

El març, uns quants supercarregadors de Tesla d’un centre comercial de Littleton, Massachusetts, van ser incendiats. A Maryland, van pintar “No Musk” sobre un edifici de Tesla, al costat d’un símbol semblant a una esvàstica. El febrer, un home amb un rifle semiautomàtic va disparar contra un establiment de Tesla a Salem, Oregon. Setmanes abans, el mateix home, segons els investigadors, havia atacat el mateix concessionari amb còctels Molotov contra vehicles Tesla i els vidres de la botiga, cosa que va causar vora 500.000 dòlars en danys, segons els documents judicials.

Atac a un concessionari de Tesla a Salem (Oregon) (fotografia cedida per United States District Court for the District of Oregon).

Aquesta destrucció se suma als problemes d’una empresa automobilística ja en crisi. Les accions de Tesla han caigut més d’un 35% d’ençà de la investidura de Trump, i l’any passat la companyia va viure la primera caiguda anual de vendes en més d’una dècada. A Alemanya, les vendes de Tesla van caure un 76% el febrer en comparació amb l’any anterior, segons dades publicades dimecres. A més, alguns propietaris de Tesla han expressat penediment per tenir un vehicle que ara es veu com un símbol de la política d’extrema dreta, un contrast marcat amb la consciència ecològica que representava abans.

Ross Gerber, inversor de Tesla i crític de Musk, ha afirmat que els informes sobre actes vandàlics contra botigues, cotxes i supercarregadors de Tesla poden tenir un “efecte dissuasiu”. Segons que diu, “els clients segurament no voldran associar-se amb Elon ni rebre vandalisme”.

I això no passa només als Estats Units. L’any passat, la fàbrica de Tesla a prop de Berlín ja va quedar sense electricitat quan un grup ecologista d’extrema esquerra, anomenat El Grup Volcà, va reivindicar que havien incendiat una torre elèctrica propera a la planta. Mesos més tard, vora 800 activistes ambientals van intentar d’assaltar la mateixa fàbrica. Alguns treballadors i inversors han començat a expressar preocupació pel fet que l’aliança de Musk amb Trump pugui danyar irreparablement la reputació de Tesla.

Un cotxe Tesla amb una bala al parabrisa en un concessionari de Tigard (Oregon).

Però el fet és que la posició política de Musk d’ençà que Trump va assumir el càrrec n’ha polaritzat encara més les opinions. Musk ha establert relacions amb polítics d’extrema dreta a Europa i, fins i tot, ha fet un gest semblant a una salutació nazi. En unes quantes ciutats, manifestants s’han reunit davant les botigues de Tesla per protestar contra les retallades dràstiques que ha aplicat a l’administració federal mitjançant el servei DOGE.

Musk i Tesla no han respost les peticions de comentari sobre aquesta situació, però en resposta a una fotografia publicada a les xarxes socials d’un supercarregador pintat amb la paraula “Nazi” el mes passat, un compte oficial de Tesla ha afirmat que l’empresa “presentarà càrrecs per vandalisme als supercarregadors”.

Els atacs violents arriben en un moment en què Musk es veu immers en una polèmica nacional. El multimilionari, que abans evitava la política, s’ha convertit en el principal donant de la campanya de Trump, amb l’aportació d’almenys 288 milions de dòlars per a ajudar a la reelecció.

Musk i la seva política polaritzadora, juntament amb el vandalisme contra Tesla, afecten la marca, segons Gerber, l’inversor. “Això es podria arreglar fàcilment”, afirma, “amb una altra persona al capdavant de Tesla”.

En canvi, hi ha qui considera que el suport de Musk a Trump acabarà essent rendible. Els analistes esperen que Tesla es beneficiï d’una regulació més laxa sobre la conducció autònoma, cosa que Musk considera clau per al futur de l’empresa.

Mentrestant, les autoritats temen que no passi gaire temps abans algú no acabi ferit de gravetat en els atacs contra Tesla.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El 24 de novembre, quan un operari es va morir perquè li va caure al damunt part d’una estructura d’una escola de Massanassa molt malmesa per la barrancada del 29 d’octubre, el conseller d’Educació, José Antonio Rovira, va considerar que no calia interrompre el seu descans dominical. Ni el seu ni el del seu amic íntim, el president Mazón. “També tenim dret a la conciliació familiar”, va dir, ja al vespre, davant un grup de periodistes que van quedar astorats amb la resposta. Encara no feia ni un mes d’aquella tragèdia que havia deixat desenes de milers d’infants i joves sense escola i desenes de centres tan malmesos com l’escola Lluís Vives de Massanassa o més.

Això és el que projecta sempre el conseller Rovira, una mena de desmenjament perpetu i meninfotisme que exhibeix tant a les Corts Valencianes com en les conferències de premsa o en qualsevol compareixença. El dia de la mort del treballador, va parlar de l’accident amb tanta fredor com si haguera ocorregut a mil quilòmetres de distància i com si les escoles no fossen el seu negociat.

Aquesta setmana, Rovira ha fet dues conferències de premsa a la conselleria de Campanar. Totes dues per a parlar de la consulta sobre la llengua base que s’ha entestat a fer a desgrat de les opinions en contra. En la primera va anunciar la participació i va assolir la fita de posar en dubte la representativitat d’un òrgan com el Consell Escolar.

La segona compareixença va ser dijous, i li va servir per a donar, de manera maquillada, els resultats de la consulta. Primer va dir que quina sorpresa haver-nos convocat una altra volta, perquè no sabia que els resultats se sabrien tan aviat, i que quina feinada que havien fet els funcionaris de la casa, i que bé. Com si el funcionament de la conselleria no fos un tema que a ell el concernira, com si no es fiara de la tasca del funcionariat, com si ell passara per allí, que això és el que sembla moltes vegades, que passava per allí. Rovira va llegir, en castellà, frases preparades i la tirallonga de xifres, sense gens d’interès a destacar res. Va fer una brometa sobre les poblacions i llogarets on hi havia el cent per cent en una llengua o en una altra i va dir: “El valencià i el castellà estan en condicions d’igualtat.” No era una frase, era una roda de molí que va voler que ens empassàssem.

José Antonio Rovira Jover és un dels membres zaplanistes del Consell. Íntim amic d’un Carlos Mazón que, quan va ser elegit president de la Generalitat, no va dubtar que el seu conseller d’Educació havia de ser el seu col·lega Rovi. La convivència en un pis a València, quan Mazón era director General de l’IVAJ i Rovira era diputat a les Corts, uneix molt. La lleialtat al partit i al pare polític, també. L’abolició de la llei del plurilingüisme va ser la seua obsessió des del primer moment. I sempre va tenir el suport incondicional de Vox que aquests dies ha estat qui més l’ha encoratjat a continuar amb la croada contra el català a les aules.

Rovira, de Sant Vicent del Raspeig (l’Alacantí), prové d’una família benestant, valencianoparlant. El seu avi va començar un negoci d’espardenyes i també feia de barber. A poc a poc, també van començar a vendre sabates, i més tard, productes per a fer esport. Calçats Tono va fer cent anys l’any 2019, regentat per Maria Antònia, la germana del conseller, que és mestra. El cartell que van posar a l’entrada de la botiga per a commemorar el centenari el van fer en català. Tots dos germans gestionen el patrimoni immobiliari de la família mitjançant l’empresa Rojo Inver SL. Rovira va fer el ronso a l’hora de renunciar al càrrec en el consell d’administració i no va ser fins que Compromís no va amenaçar-lo de denunciar el cas, que no va treure el seu nom de la societat.

Qui l’ha conegut de jove, pel poble, sap que el conseller d’Educació ha parlat sempre en català, que és la seua llengua familiar, però en l’esfera pública en renega. En renega molt i sempre. Se l’ha extirpat com qui es lleva un gra molest. Fins i tot, en les primeres setmanes de mandat es va enfrontar amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, a qui va demanar que adaptara les normes al “valencià que es parla al carrer”, per afegir després que què en sabrà ell de llengua, si ell és d’Alacant. Va voler fer una gràcia, aquell dia, però en realitat, tornava a renegar, com un sant Pere, de la valencianitat del seu origen. Va voler dibuixar una frontera i ell se’n situava a l’altra banda. A la banda d’aquells que prioritzen els càrrecs i les moquetes a l’origen, a les arrels i als principis. Com ha fet sempre, d’ençà que va començar la carrera política de la mà de Diego Such, en el PSOE, tot i que molt aviat van transitar junts cap al PP. Rovira va ser regidor de l’Ajuntament d’Alacant, diputat a les Corts i director general a la conselleria d’Educació. Càrrecs de segon nivell, de pocs maldecaps, per poder conciliar, per poder tornar sempre a casa. Ara també ho fa, passe què passe. I encara que allò que passe siga una gota freda. Ho va fer el 29 d’octubre, que era un dimarts qualsevol i a la una del migdia va demanar al xofer que el duguera a casa a dinar. A Sant Vicent del Raspeig. Amb alerta roja.

PS. Acabat d’escriure aquest article, divendres de vesprada, rebem a la redacció una trucada: “Ara mateix hi ha el conseller Rovira fent-se uns cubates en un bar de la plaça de Sant Vicent.” Potser celebrava la reeixida de la consulta.

Quan el tren no arriba, quan les vies són un desastre, quan les andanes s’atapeeixen de ciutadans amb la paciència esgotada, és llavors quan es revela l’engany. No necessitem grans teories polítiques per a entendre-ho. La vida quotidiana, implacable i concreta, desmunta en un matí, en poques hores, les fantasies constitucionals que els polítics i els mitjans ens han venut durant dècades. L’autonomia, la Generalitat, és un patètic castell de cartes que s’ensorra amb el primer avís per megafonia d’un retard a Rodalia.

Els nostres presidents autonòmics, investits amb la pompa i cerimònia de les institucions locals, apareixen llavors com allò que realment són: simples figuretes decoratives que no tenen cap control real sobre les infrastructures bàsiques que determinen la vida dels seus ciutadans. Poden fer discursos, poden anunciar plans, poden demanar, i fins i tot exigir, reunions. Però no poden fer que els trens arriben a l’hora, ho hem comprovat aquests darrers cinquanta anys. I és això que importa a qui ha perdut la feina per haver-hi arribat tard sistemàticament o a qui ha hagut de renunciar a oportunitats laborals perquè la connexió ferroviària li és impracticable.

La situació ferroviària, tant al Principat com al País Valencià, exposa brutalment un fet que molts polítics s’estimen més amagar: el poder real no està transferit, el poder real no el té la Generalitat. El govern espanyol decideix les inversions, planifica les xarxes, determina el pressupost. Mentrestant, l’autonomia és una carcassa buida, una façana administrativa que a Espanya li serveix de paraigua per a absorbir la indignació ciutadana. La Generalitat podria “gestionar” Rodalia, però no pot decidir ni on van les vies, ni quants trens hi circulen, ni quin pressupost s’hi destina, ni quants vagons cal comprar.

Els esforços cosmètics i propagandístics per a “normalitzar” les relacions xoquen, doncs, amb la dura realitat: totes aquestes fotos d’uns ministres somrients amb uns presidents autonòmics resignats, els anuncis d’inversions que no arriben mai o arriben retallades, tot això s’esvaeix quan qualsevol de nosaltres s’ha d’esperar quaranta minuts a l’andana, sense saber si el tren vindrà, si hi podrà pujar, si frenarà a la primera revolta i hi romandrà o si li tocarà jugar-se la vida saltant enmig del no-res. En aquell moment, quan passa això que passa cada dia, cap discurs sobre la “Espanya diversa”, cap afirmació que les coses ara van millor perquè torna aquell banc o aquell altre, no pot amagar la crua i dura realitat: no som sinó uns territoris subordinats, sotmesos a decisions preses a centenars de quilòmetres de distància per gent que no té gens d’interès en el nostre benestar.

La xarxa ferroviària no és tan sols una infrastructura física, és un mapa del poder real. I en aquest mapa totes les línies de decisió passen per Madrid. El símbol perfecte és la gran velocitat: en compte de crear un corredor mediterrani eficient entre Alacant i Perpinyà que seguesca la lògica econòmica i demogràfica, es construeix un traçat radial on tot passa, absurdament, per la capital. Si vols anar en TGV de Barcelona a València avui encara has de passar per Madrid. I això ja no és un problema tècnic, és una declaració política.

L’autonomisme, la idea que els nostres països poden viure i prosperar dins la constitució espanyola, es revela com un parany en el moment que toca les infrastructures essencials. Ens transfereixen competències sobre sanitat i educació, però aquestes competències són gàbies pressupostàries sense capacitat real de transformació. Les veritables palanques del poder –l’energia, el transport, les comunicacions, la fiscalitat– romanen fèrriament centralitzades. El resultat? Presidents autonòmics que fan lamentables conferències de premsa pidolant com uns captaires que ADIF o RENFE facen la seua feina, convertits de manera ben visible en uns  intermediaris impotents davant la ciutadania.

I la gran mentida –perquè l’experiència ja ens ho ha demostrat a bastament– és que aquesta situació es pot resoldre amb més diàleg, més cooperació, més paciència, més fraternitat federalista. Mentida. Dècades d’experiència, amb tota mena de governs a banda i banda, ens demostren que això no és així. Les promeses d’inversions ferroviàries a Catalunya i al País Valencià són tan antigues com incomplides. Cada nou ministre arriba amb els mateixos compromisos que el seu predecessor, i els resultats són idèntics. No és un problema de voluntat política conjuntural, és una qüestió estructural: Madrid no pot deixar de ser Madrid, el centre que ho absorbeix tot, que ho decideix tot.

Siga com siga, d’aquesta constatació l’única cosa positiva que se’n pot extraure és que la situació ferroviària posa davant els ulls dels ciutadans –sense filtres ni refinaments intel·lectuals– la realitat colonial de la relació entre els Països Catalans i Espanya. Quan vius a la perifèria d’un imperi, els serveis es degraden en proporció a la distància amb el centre. Això ja passava a l’imperi romà, on les vies eren impecables a prop de Roma i es deterioraven progressivament als confins de Britània i Judea. I passa avui, quan els Cercanías madrilenys funcionen com un rellotge, nets i polits, mentre Rodalia s’ensorra en el caos.

La lliçó és dura, però també és innegable: no hi ha solució autonòmica als problemes estructurals. No serveix de res renunciar a la independència ni acomodar-se per la repressió. No hi ha ni hi haurà mai cap transferència de competències que resolga un problema de disseny estatal. No hi ha ni hi haurà mai cap pressupost que puga compensar una visió del territori on el centre és essencial i la perifèria accessòria. Mentre no fem real i tangible la independència, tots –independentistes i espanyolistes, igualment– continuarem esperant eternament un tren que no arribarà. I que, si arriba, funcionarà malament.

 

PS1. Ara fa un any que Jordi Graupera i Clara Ponsatí van anunciar el naixement d’Alhora. El partit es va trobar sorprès per la convocatòria precipitada de les eleccions autonòmiques en què va obtenir un resultat pobre. Però després ha continuat treballant, encapçalant debats intel·lectuals i moviments com la solidaritat amb les comarques valencianes afectades per la gota freda. Per saber on és avui Alhora i què pretén, Assumpció Maresma ha parlat amb Jordi Graupera en aquesta entrevista: “A Aliança Catalana estan profundament equivocats”

PS2. Deu anys després de començar, la justícia andorrana encara no ha sentenciat la “causa general” de la Banca Privada d’Andorra, i l’estat espanyol fa mans i mànegues per rebentar la investigació de la branca andorrana de l’operació Catalunya. Oriol Bäbler ha repassat on som en aquesta complicada trama, estretament vinculada a les maniobres contra el procés: “Deu anys de l’escàndol de la BPA: incògnites, silencis i obstruccionisme”.

PS3. Els últims dies de febrer del 1985 –és a dir, ara fa exactament quaranta anys– va arribar a les llibreries una novel·la no gaire gruixuda d’una autora desconeguda que durant la Nit de Santa Llúcia anterior havia enlluernat el jurat del premi al qual s’havia presentat. El llibre era Pedra de tartera i l’autora, Maria Barbal. D’aleshores ençà, Barbal ens ha regalat una trentena de títols i ha rebut un munt de premis i de reconeixements, com ara el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Joan Josep Isern repassa en aquest article els seus quaranta anys de trajectòria i ens parla de la novel·la que acaba de publicar.

PS4. Els mitjans de comunicació vivim una època convulsa que ens amenaça l’existència. Són, de fet, moltes amenaces combinades que fan que cada dia rebem males notícies sobre tal o tal mitjà. A VilaWeb creiem en la fortalesa que ens donen els subscriptors i en la responsabilitat de ser la veu de la comunitat que ens sustenta. Però necessitem que els qui encara no en sou, us en feu. En aquesta pàgina us expliquem quins avantatges rebreu en canvi de la vostra aportació, però recordeu que el principal és que garantireu que els Països Catalans tinguen un diari nacional, rigorós, professional i potent.

Les cartes dels soldats que van prendre part en la Primera Guerra Mundial van ser decisives per a conèixer a fons la veritat d’aquell conflicte. Són una documentació històrica molt reveladora d’aspectes que historiadors, cronistes i polítics havien menystingut. Quan van ser del domini públic, la petita història va esdevenir immensa. Els testimonis més íntims i crus dels soldats ens han ajudat a entendre com l’ús d’armes noves (iperita), la meteorologia i les penalitats de les trinxeres van afectar l’actitud, els sentiments i les emocions dels que van patir, matar i morir en la primera línia de front. Són uns documents d’un gran valor històric que van injectar una dosi imprescindible d’humanitat i veritat a les versions oficials del conflicte.

Dels tres anys de la guerra d’Ucraïna ja ens són familiars noms com Mariúpol, Donetsk, Odessa, Rostov, Kíiv, Kherson…, mapes, xifres de morts i ferits, moviments de tropes, llançament de míssils, atacs amb drons, declaracions de polítics que no la sofreixen en persona, i imatges d’edificis destruïts, amb persones ferides i mortes. O mutilades. Les fotos ens expliquen moltes coses, però mai no podem posar noms ni sentir la veu d’aquells encara vius atrapats entre la runa. O les dels familiars desesperats que els cerquen, per exemple. O les vides i penalitats de la gent que sobreviu fora del marc de les fotos.

Per completar la història ens falta saber la veritat més àmplia i profunda del conflicte. En realitat, l’essència mateixa. Com ha afectat la gent que han patit i pateixen per aquell infern. Què en resta viu, de la humanitat malgrat la tragèdia. Com es conviu diàriament amb la por, la injustícia, la mort, l’odi, l’amor i el sentiment de venjança. De fet, la capacitat humana per a resistir i sobreviure o per a sobreposar-se i conviure amb la tragèdia dels propis morts, ferits i desapareguts.

Emporta’t el meu dolor (Comanegra), de la periodista i documentalista russa Katerina Gordéieva, ha estat guardonat amb el premi internacional Anna Politkóvskaia i el premi Geschwister Scholl. Ens aporta les històries personals de desenes de víctimes de tres anys d’horror. Són molta gent amb experiències i punts de vista diversos, antagònics, de vegades, segons quins orígens familiars o geogràfics tinguin i segons el paper, actiu o passiu, que els hagi tocat de fer. Aquest relat coral és imprescindible per a saber més íntimament la veritable realitat de la guerra. L’única. És un gran llibre que podria tenir el mateix valor històric que en va tenir temps enrere la publicació de les cartes dels soldats de la Primera Guerra Mundial.

El mestratge de Svetlana Aleksiévitx

Està concebut i narrat seguint el patró i l’estil de la gran escriptora bielorussa Svetlana Aleksiévitx, premi Nobel de literatura (2015), per una obra que el jurat va qualificar de “monument al valor i al patiment del nostre temps”. És autora d’impressionants obres mestres de la literatura i la història com La pregària de Txernòbil. Crònica del futur, Temps de segona mà. La fi de l’home roig o Els nois de zinc, editats per Raig Verd. Tots són construïts a partir de relats personals, siguin els de les dones dels treballadors i bombers de Txornòbil, les mares dels soldats russos que van combatre a l’Afganistan o els de la generació que va viure l’esfondrament de l’URSS.

De fet, Svetlana Aleksiévitx és una de les grans admiradores d’Emporta’t el meu dolor. “Arribarà un  dia que la gent aprendrà història llegint els llibres de Katerina Gordéieva. No és la història de la guerra; més aviat la de les persones a la guerra: fins a quin punt l’humà és fràgil, vergonyosament i espantosament fràgil”, ha dit. “Heu de llegir aquest llibre, ara. És la millor defensa davant del mal.”

El Nobel de la pau Dmitri Muràtov ha afirmat: “Les històries de les persones d’aquest llibre són aclaparadores. Tragèdies, el pas dels ucraïnesos de la incomprensió a la fúria… Una ferida que ja els és permanent. El que Gordéieva enregistra pot fer canviar el món.”

A més, crec que cal remarcar una qüestió: per a totes dues autores les veus de les dones són fonamentals per a narrar aquestes realitats tan inhumanes. Elles, per regla general, no van a la guerra a combatre, però la sofreixen igual o més. Com a àvies, mares o filles, treballadores, infermeres o voluntàries, tenen una perspectiva molt profunda i clarivident del valor de la vida humana, de l’essència diabòlica del conflicte, del cruel i sanguinari absurd que engendren tanta mort i destrucció. A la vegada que són conscients que són les que aixequen l’acta de la desaparició de tot un món. El que fins ahir havia estat el seu i dels seus.

Irina, una de les dones entrevistades per Gordéieva, fa aquesta reflexió: “Totes les mares ploren llàgrimes salades. Les nostres i les seves. I ningú porta un fill al món per dur-lo a l’escorxador.”

Una periodista considerada “agent estranger” per Putin

Katerina Gordéieva (Rostov del Don, 1977) és una de les periodistes russes actualment més valorades i influents. Va ser durant molts anys corresponsal de la televisió russa en conflictes a Txetxènia, l’Irac i l’Afganistan. Quan Rússia va annexionar Crimea (2014), les seves cròniques li van fer merèixer el qualificatiu de “agent estranger” per part de Vladímir Putin i es va haver d’exiliar professionalment a Letònia, amb la seva família.

De Riga estant, i viatjant incansablement per tots els països veïns –inclosos, sobretot, Rússia i Ucraïna–, ha continuat escrivint i fent documentaris en rus, amb totes les dificultats imaginables. Va crear un canal de YouTube que ja té més d’un milió de subscriptors i els vídeos que hi penja tenen desenes de milions de visualitzacions. Ha estat cinc vegades guanyadora del premi Redkollegia, que reconeix la tasca informativa dels periodistes independents que continuen treballant lliurement malgrat les traves i pressions del govern rus.

 “Vaig haver de deixar la televisió quan la propaganda va substituir la llibertat d’expressió i quan en lloc de professionalitat es va començar a exigir lleialtat al poder”, diu a la introducció del llibre. “Malgrat haver-me’n anat, he continuat filmant i parlant de Rússia: tant si ho vull com si no, no tinc ni tindré cap més pàtria.” El dia que va començar la invasió russa d’Ucraïna, el 24 de febrer de 2022, va tenir la sensació que tot havia deixat de tenir sentit.

A més de tenir la meitat de la família a Kíiv i constatar que “el seu estat” havia declarat la guerra a gent que estima, li queia al damunt la responsabilitat d’explicar als seus fills que aquella guerra l’havia començada el país que ells anomenen “pàtria”. Si la immensa majoria de guerres són incomprensibles per gran part de la humanitat, aquesta per a ella tenia malauradament uns factors encara més bèsties i absurds.

Potser per això, amb la voluntat ferma de tot bon periodista de provar d’entendre-ho per explicar-ho, des del febrer del 2022 gairebé no va parar a casa. Va viatjar per tot Europa (Polònia, Espanya, Estònia, Itàlia, Alemanya, Txèquia…), Rússia i Ucraïna entrevistant i enregistrant converses amb tots els testimonis que va poder localitzar i que van accedir a parlar amb ella. Pel fet de ser russa, n’hi va haver que van refusar de parlar-hi. Alguns altres l’acceptaren amb recel i, més d’una vegada, va ser l’objecte de les crítiques, l’odi i el desesper d’aquells qui anava coneixent.

Quan va penjar a internet el film acabat, es pensava que podria girar full, però no. Els personatges se li apareixien en somnis. No se’ls podia treure del cap. Especialment, perquè amb molts va establir-hi una relació continuada, en persona, per correu o videotrucada, que, més enllà de l’ofici, establí vincles d’amistat, solidaritat i ajuda. Per això va decidir d’escriure aquest llibre en què, a més dels entrevistats del film, n’apareixen de nous perquè la guerra no s’acaba i els contactes i les recomanacions es multipliquen.

El missatge d’una de les protagonistes del llibre li va donar l’empenta que necessitava: “Cadascun de  nosaltres ha viscut una història, terrible, tràgica, però només una. Tu les has viscudes totes.” I és així, exactament. Perquè Gordéieva s’hi implica personalment a fons. La lectura del llibre, a més d’informar-te de les vides i les morts de les víctimes reals, et transporta a una dimensió elevada, profunda.

No hi ha tan sols els relats de tota mena de gent, alguns dels quals els va trobar casualment en una estació de tren, en un parc o passejant pels carrers. Hi ha també la seva catarsi com a russa, com a periodista i com a persona de profundes arrels familiars en el “món rus” i la seva història, independentment dels països concrets. La dedicatòria en dóna fe: “A la meva àvia Rosa, que va néixer a Mikolaiv i va morir a Rostov del Don. A la meva àvia Kàtia, que va néixer a Moscou i va morir a Kíiv. A les persones que estimo en tots dos bàndols de la guerra.”

La clarividència sòbria i crua de les dones

En tots els relats dels protagonistes hi ha una tragèdia diferent, entre totes es pot imaginar un mapa del dolor i la injustícia humana causada per tres anys de guerra. Com si tinguessin la ferma voluntat inconscient d’aprofitar el seu moment de parlar amb el món per emetre un missatge colpidor, sobri i contingut. Hi ha concisió, idees clares, pensaments afinats i durs. Lluny de tota superficialitat i anècdota, van directament al gra, disparen amb la precisió del qui sap molt bé què diu perquè ho ha sofert i hi ha pensat solitàriament dies, setmanes, mesos, anys. Cada frase t’impacta, et fa reflexionar per mirar de comprendre allò que és incomprensible.

Al mateix temps, es fa evident la capacitat d’escoltar i la voluntat de saber de la periodista, conscient de la importància de la seva tasca informativa i de la necessitat humana dels entrevistats de desfogar-se, d’alliberar-se de la injustícia, l’odi i el tràgic absurd de tanta matança i tant dolor. Molts ho han passat tots sols, mirant de dissimular davant els altres i de fer el cor fort per resistir i continuar vivint en un món desconegut. El que anirà apareixent de les runes d’allò que era el seu, el dia que s’acabi la guerra.

Es nota que per a tots l’oportunitat d’explicar-ho als quatre vents i buidar amb paraules el seu esperit turmentat és una necessitat vital. Com també és una necessitat dels lectors d’allà i d’arreu del món escoltar i pensar en les seves veus per poder imaginar què és aquesta guerra. De fet, una de les qüestions recurrents que molts es fan en veu alta és “per què?” “per què ens heu vingut a matar?”.

Una dona ucraïnesa que creu que el seu fill va anar a lluitar i morir a la guerra per defensar-la a ella, diu una veritat que fa pensar: “Penso que sé perfectament per què es va morir el meu fill. I per molt que em dolgui, estic orgullosa d’en Bòria i sé perfectament que és un heroi. Però, els vostres fills per què es moren? No te l’has feta aquesta pregunta? I a ells els l’heu feta? Tot això no es perdona, Kàtia. I no intenteu desentendre-us-en, vosaltres també en sou partícips.”

Les víctimes t’informen d’infinitat d’experiències, actituds i situacions. És la veu de molts dels que han estat ignorats i oblidats pels relats oficials i periodístics habituals. Són com nàufrags perduts en la immensitat de l’oceà. La que té paràlisi cerebral, o un càncer que els hospitals ucraïnesos ja no poden guarir, o un parent tancat en un psiquiàtric que ha restat en zona ocupada i aïllada. Les persones que pràcticament viuen als soterranis a les fosques, sense garanties d’higiene ni alimentació. Els nadons i els vells que es moren per manca d’aigua, menjar o medecines.

Gent que sobreviu amb fragments de metralla incrustats al cos. Familiars que no poden enterrar els seus cadàvers i els carreguen en un sac al portaequipatge dels vehicles. Mares a qui les autoritats civils i militars no informen sobre l’estat i la localització dels seus fills i els cerquen embogides. Fan milers de quilòmetres amunt i avall seguint qualsevol possible indici on agafar-se. No saben si són morts, empresonats o desapareguts. Famílies refugiades a Rússia, Europa o Ucraïna. Gent que pensa en el suïcidi o en la venjança, mares que no tenen cap mena de sentiment pels nadons que acaben de parir…

“També n’ets responsable”

L’actitud de Katerina Gordéieva, com a russa, no és fàcil. Resisteix tots els atacs de la gent que va coneixent, sense gairebé replicar ni defensar-se. Aguanta estoicament els moments de tempesta, no sense que, de tant en tant, digui alguna frase que revela el seu turment interior. De què s’hauria de defensar si ella també lluita contra aquesta guerra amb les seves armes? No obstant això, alguns li fan raonaments que, en tots els ordres de la vida i de la història en general, present i passada, són per a ella i per a tots els lectors un bon motiu de reflexió.

Una de les entrevistades li diu: “Tu o els vostres amics no sou uns xitxarel·los. I si en presència vostra, si sota la vostra mirada, i durant els anys de la vostra activitat professional, es va anar forjant el que va venir a matar-nos, aleshores significa que vas fer alguna cosa que va permetre que allò es forgés. Significa que també n’ets responsable.”

P.S.: Les fotografies que il·lustren l’article són de la web oficial d’Ucraïna.

 

· Joc de Miralls: En homenatge dels periodistes palestins, sobre el documental que ha guanyat l’Òscar.

Els últims dies de febrer del 1985 –és a dir, ara fa exactament quaranta anys— va arribar a les llibreries una novel·la no gaire gruixuda d’una autora desconeguda que durant la Nit de Santa Llúcia anterior havia enlluernat el jurat del premi al qual s’havia presentat. Em refereixo a Pedra de tartera, de Maria Barbal, publicada per l’editorial Laia amb l’etiqueta de guanyadora del premi Joaquim Ruyra de narrativa infantil i juvenil perquè el mecanoscrit original no tenia el nombre mínim de folis per a optar al premi gran de la nit: el Sant Jordi.

M’adono d’aquest aniversari en plena lectura de Peripècies, la novel·la més recent de Maria Barbal,  i penso que una coincidència tan afortunada demostra que aquella escriptora que ara fa quaranta anys va irrompre de manera tan contundent en el panorama literari de casa nostra és, de fa molt de temps, una veu indiscutible de les nostres lletres i un valor consolidat per una bibliografia amb una trentena de títols i un munt de premis i de reconeixements, com ara el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que li van concedir fa tres anys.

La trama de Peripècies gira entorn d’un escriptor i del món editorial en què desenvolupa la seva activitat, però m’apresso a dir que ni és una novel·la autobiogràfica, ni pretén fer cap radiografia de cap sistema literari en concret. No cal, doncs, que ningú perdi el temps cercant-hi traces de noms camuflats darrere cap màscara.

Amb més o menys protagonisme, a Peripècies apareixen tots els actors que intervenen en el món del llibre: els escriptors, és clar; però també els jurats, els premis literaris, els crítics, els mitjans de comunicació, les signatures de Sant Jordi, les biblioteques, els clubs de lectura, els familiars dels escriptors, els seus hereus i dues categories més que tenen una presència significativa: els agents literaris i els editors.

Podeu comprar a la Botiga de VilaWeb el llibre ‘Peripècies’, de Maria Barbal

Passar la maroma

A la coberta del llibre veiem un personatge que, amb més o menys dificultats, camina damunt una corda fluixa. Una imatge ben trobada, aquest passar la maroma, que remet al fràgil equilibri entre dues servituds: les de la vida personal i les de la creació. O a la diferència entre “ser” escriptor i “fer” d’escriptor, tal com diu la mateixa Maria Barbal.

Peripècies m’ha semblat una magnífica demostració de domini de l’ofici, una lliçó sobre la manera de construir una història per mitjà d’un seguit de situacions que la fan avançar i, sobretot, d’uns personatges que circulen pels seus paisatges i que li donen sentit. Tenim tres protagonistes principals: l’escriptor Anton Bellart; Eduard Catín, editor; i Sílvia Cors, també escriptora. I un munt de personatges secundaris que van entrant i sortint en el lloc, moment i mesura que els corresponen.

Anton, el protagonista central, pertany a l’estrat social de les famílies convencionals i burgeses “de tota la vida”, el vici de l’escriptura el té ben arrelat –tot just començar sabem que la seva passió era “l’intent d’escriure el món, el que coneixia i el que imaginava”– i té talent. Un talent acompanyat, a més a més, de sort perquè quan es presenta amb un recull de contes a un premi l’èxit de crítica i vendes li somriu, tot i que només queda finalista. De seguida es professionalitza com a escriptor i poc després escriu la seva primera novel·la, que és un retrat més o menys dissimulat de la seva gent, cosa que provoca una gran crisi familiar. Amb aquest segon llibre Anton Bellart ja no serà finalista: guanyarà directament el premi més important de la Nit de Santa Llúcia.

Eduard Catín, l’editor, home de relacions complicades amb les dones, s’aboca des del primer moment en la carrera de l’Anton, bàsicament perquè és l’autor que aporta més guanys a l’editorial: li cerca col·laboracions als diaris perquè visqui d’allò que escriu i per escampar, de passada, el seu nom. Eduard se sap tots els trucs de l’ofici i no s’està de res a l’hora de cercar els escàndols perquè sap que fan pujar les vendes.

Sílvia Cors, en canvi, és l’escriptora tranquil·la. La contraimatge de l’Anton: no és una escriptora d’èxit (ni ho vol), escriu per al seu plaer i manté una relació estranya, amb més ombres que llums, amb l’Eduard, que és també el seu editor.

La maduresa

La trama de Peripècies abasta un arc temporal no gaire definit, tot i que el podem delimitar en uns trenta anys o trenta-cinc; el relat segueix un ordre cronològic que intercala, quan cal, el·lipsis per saltar endavant en el temps. Al final de la seva trajectòria l’Anton demostrarà que és possible dominar el timó de la seva vida i canviar-ne el rumb quan convé. I que el trajecte no és fàcil perquè haurà de saber conviure amb la vanitat que va associada a l’èxit, amb l’angoixa davant el full en blanc i amb el sentiment de culpa per haver traït les esperances de la família.

Però en aquest trajecte apareixerà també la maduresa, tal com llegim en la frase que clou la novel·la i que remet a aquell “ser” i “fer” d’escriptor a què m’he referit més amunt: “Ara sabia escriure millor que quan havia començat, però ja no feia d’escriptor.” Una maduresa que implica la constatació que els temps i els costums canvien; i no sempre per millorar: “Darrerament, li semblava que quasi ningú llegia lliurement. Només moguts per qui és la persona que ha escrit, si és algú conegut, si sap promocionar-se.”

He començat dient que, encara que el protagonista sigui un escriptor, Peripècies no és una novel·la autobiogràfica. Però és evident que hi ha més possibilitats de trobar racons de Maria Barbal en la tria d’un personatge com aquest que si l’hagués concebut com un cuiner, un professor universitari o un conductor d’autobús (que ara estan molt en voga).

Ho dic perquè tinc la impressió que la idea central que defineix l’actitud d’Anton Bellart –aquest concepte de l’escriptura entesa com a necessitat– no és gaire allunyada de l’actitud que l’autora ha mantingut en els quaranta anys dedicats a l’ofici d’escriure.

Ho deia quan va ser nomenada Escriptora del Mes de novembre del 1993: “Escric perquè m’agrada i per tenir la llibertat de dir el que no diria enraonant. I algunes hores, escric per necessitat.” I gairebé trenta anys després –el 29 de novembre de 2022– va dir això mateix en el seu discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona: “Jo em trobo en el grup d’escriptors que s’han iniciat en l’art de l’escriptura per expressar una necessitat interior […]. M’interessa des de fa temps el tema de la ficció narrativa com a vehicle de memòria i de veritat perquè l’escriptura implica pensament i reflexió.”

I, afegeixo jo, anar bastint l’obra sense presses, amb la màxima honestedat, amb el legítim orgull que dóna mirar cap enrere per veure el que s’ha fet i amb una mirada llarga cap endavant, cap al que encara està per fer. Del suc de tota aquesta experiència, en surt aquest Peripècies que demostra que Maria Barbal està en plena forma.

La força dels sèniors

Tot i que encara falten dies per a Sant Jordi, en vista de les novetats que van apareixent detecto que hi ha uns quants títols de gruix que pertanyen a autors veterans. Em refereixo, per exemple, a El jo que no mor, de Ferran Torrent, nascut el 1951; a El carrer de la xocolata, de Ramon Solsona (1950); a L’anell del nibelung d’Amadeu Fabregat ( 1948); aquest de Maria Barbal (1949); i hi incloc Josep Piera (1947), de qui ara es reedita un llibre que ja semblava perdut i que em sembla extraordinari: Ací s’acaba tot.

Potser tot plegat és una simple coincidència, però, com he dit fa un moment, per Sant Jordi encara falten dies i tindrem, si és el cas, prou temps per a tornar-hi.

Protecció Civil ha desactivat aquesta tarda l’alerta del pla especial d’emergències per inundacions de Catalunya (Inuncat), un cop superat l’episodi de pluja intensa de les darreres hores. Tot i això, el manté en pre-alerta a causa de l’elevat cabal dels rius arran de les precipitacions. Cursos com el Fluvià, la Muga, el Manol, la Tordera, el Llobregat, el Tenes, el Ser i el Congost baixen carregats i han patit desbordaments en alguns punts.

Durant l’episodi de tempesta, el telèfon d’emergències 112 ha rebut 623 trucades per 393 incidents derivats del temporal, sobretot per caiguda d’arbres, despreniments de pedres i inundacions en habitatges. Els bombers de la Generalitat han rebut 379 avisos, cap de gravetat.

La regidora de Vox a l’Ajuntament de València Cecilia Herrero ha anunciat que es dóna de baixa voluntàriament com a militant del partit. Ho ha comunicat en un missatge al seu compte de X, on ha indicat que explicarà els motius en una conferència de premsa.

Fa pocs dies que el portaveu del grup i segon tinent de batlle, Juanma Badenas, fou suspès cautelarment de militància per presumptes irregularitats en una adjudicació de la fundació municipal que presidia.

Badenas era assenyalat pels contractes de publicitat de la fundació València Activa, que presideix. Acumula unes quantes denúncies a la fiscalia i és investigat internament a Vox per un contracte de 128.000 euros amb la consultora Institut Mediterrani de Desenvolupament Sostenible.

L’oposicio ha sortit en tromba a criticar la reunió del govern amb Renfe i Adif. La portaveu de Junts al parlament, Mònica Sales, ha criticat que el govern hagi sortit “amb les mans buides” de la reunió en què la Generalitat, el govern espanyol, Renfe i Adif han pactat de contractar més personal per intensificar la revisió de vies i millorar l’atenció als usuaris del tren. Sales l’ha definida com un despropòsit. Ho ha dit en un comunicat a través de xarxes, en què assegura que no s’han pres les mesures necessàries per acabar amb la situació de caos ferroviari. Sales ha destacat la necessitat que el govern es planti davant Madrid per a buscar solucions i ha criticat l’absència de Salvador Illa a la reunió: “Hi ha una falta de lideratge”.

El portaveu dels comuns al parlament, David Cid, ha lamentat que després de la reunió es continua desconeixent “què falla a Rodalies” i no es té “un calendari clar de solucions”. També ha anunciat que dilluns registraran la sol·licitud d’un ple monogràfic sobre els problemes transport ferroviari al parlament. Fonts dels Comuns han explicat a l’Agència Catalana de Notícies (ACN) que precisament presentaran aquesta petició conjuntament amb ERC i la CUP després d’haver arribat a un acord amb aquestes dues formacions.

Al matí, abans de la reunció, el president d’ERC, Oriol Junqueras, ha dit a Catalunya Ràdio que “els responsables d’Adif i Renfe haurien de dimitir si no són capaços de fer la seva feina” i ha denunciat el funcionament “catastròfic” de la xarxa ferroviària a Catalunya, que considera “impropi de qualsevol país europeu”. Ha defensat que aquest “mal funcionament” justifica plenament el traspàs del servei de Rodalia al govern català i ha remarcat que “la prova que els trens a Catalunya poden funcionar bé és que els Ferrocarrils de la Generalitat són exemplars”.

La Generalitat, el govern espanyol, Renfe i Adif han pactat de contractar més personal per intensificar la revisió de vies i millorar l’atenció als usuaris del tren. Aquest ha estat un dels acords de la reunió entre la consellera de Territori, Sílvia Paneque, el ministeri de Transports espanyol i els presidents d’Adif i Renfe, feta avui arran del caos ferroviari dels últims dies. Tots dos governs han acordat de reforçar els centres d’informació i gestió de Renfe i augmentar el personal d’atenció immediata als usuaris. És l’acord més tangible d’un seguit de punts que no aporten cap mesura definitiva per a frenar el caos a Rodalia.

Una persona de 63 anys s’ha mort després de tenir un accident de muntanya al Montlude, a l’Aran. Els serveis d’emergències han rebut un avís a les 13.13 que hi havia un ferit a la cara nord de la muntanya, a cavall dels municipis de Les i Vilamòs.

Els Pompièrs d’Aran hi han desplaçat efectius de rescat de muntanya i han evacuat la víctima fins a l’heliport de Vielha, on els serveis mèdics d’Aran Salut n’han certificat la mort. Segons que ha informat el Conselh Generau d’Aran, s’investiguen les causes de l’accident.

L’empresa catalana Starlab ha desenvolupat un dispositiu que facilita la detecció precoç de l’Alzheimer en centres sanitaris. El sistema consisteix en un casc que utilitza neurotecnologia i intel·ligència artificial per a fer un primer cribratge dels pacients amb malalties neurodegeneratives, segons que ha informat el Departament d’Empresa i Treball en un comunicat.

El dispositiu incorpora neuromarcadors que es connecten a una tauleta per monitorar les senyals cerebrals del pacient, a qui se li fa un test cognitiu inicial. Posteriorment, mitjançant intel·ligència artificial, es desenvolupen biomarcadors per determinar si la persona té Alzheimer i en quin estadi es troba.

El projecte ha rebut una ajuda de 135.000 euros de la Generalitat a través d’Acció i la línia de finançament Tecniospring Industry. La tecnologia permet conèixer l’estadi de la malaltia amb un cost deu vegades inferior als sistemes tradicionals de detecció.

El director de Starlab, Aureli Soria-Frisch, ha destacat que el dispositiu utilitza una tècnica disruptiva i no invasiva i ha explicat que ja han començat a provar-ne la viabilitat en entorns operacionals.

Soria-Frisch ha subratllat que l’objectiu principal de l’empresa és “universalitzar l’accés al dispositiu perquè pugui ser utilitzat en tots els centres sanitaris, des d’hospitals de referència fins a centres d’atenció primària”.

Una tragicomèdia de Ramon Madaula - Lloc: Teatre Principal

Grup de teatre Paranys de Sant Joan de Vilatorrada - Lloc: Teatre dels Seràfics

Els Mossos d’Esquadra investiguen un segon tiroteig a Terrassa, que ha deixat un home ferit, només unes hores després de la mort a trets d’una persona a les portes de la discoteca Chicago Latino. Segons que ha pogut saber l’ACN, la policia treballa amb la hipòtesi que els dos atacs amb arma de foc poden estar relacionats.

En aquest segon incident, els agents han rebut un avís vora les 15.00 alertant d’uns trets al carrer de l’Historiador Cardús. Fins allà s’han desplaçat dotacions dels Mossos i la policia municipal i hi han trobat un home ferit al peu, que ha estat traslladat a l’hospital. L’agressor o agressors han fugit i són cercats per la policia.

Un primer tiroteig mortal a la matinada

El primer tiroteig ha estat aquesta matinada vora les 6.30 a l’exterior de la discoteca Chicago Latino, situada al carrer de Tàrrega, al polígon industrial de Can Petit. Segons les primeres informacions, els ocupants d’un cotxe han obert foc contra la víctima amb almenys cinc trets i han fugit ràpidament del lloc dels fets.

Els Mossos d’Esquadra de la Divisió d’Investigació Criminal de la Regió Metropolitana Nord s’han fet càrrec de la investigació, que és sota secret de sumari, i intenten localitzar el vehicle i els autors del tiroteig mortal a la cocapital vallesana.

La despesa dels desplaçaments dels senadors amb càrrec al pressupost del senat espanyol ha estat superior a quatre milions d’euros durant el 2024, cosa que representa un increment d’1,2 milions respecte de l’any anterior i el rècord d’ençà que es disposa d’aquestes dades, ara fa deu anys.

Segons dades recopilades per Europa Press, el senat ha batut el rècord de despesa en viatges dels senadors, tot coincidint amb l’augment de l’activitat parlamentària. Fa poc, la cambra va detallar les dades del quart trimestre del 2024, que sumen 1.080.173,13 euros. Aquesta despesa inclou viatges parlamentaris, polítics i oficials dels senadors, i despeses de gestió, cancel·lació i canvi de bitllets, a més de bitllets emesos pendents d’utilització.

El senat cobreix el cost dels viatges dels senadors en mitjans de transport col·lectiu –avió, tren, autobús i vaixell– per a l’acompliment de la seva activitat parlamentària, per a activitats polítiques, sectorials i de representació institucional, i per a viatges oficials en representació de la cambra. A més, el senat facilita als parlamentaris una targeta de taxi amb un crèdit màxim anual de 3.000 euros per als desplaçaments dins la Comunitat de Madrid i, si fan servir el vehicle particular, els abona 0,25 euros per quilòmetre i, si escau, el cost dels peatges d’autopista.

Amb dos mesos inhàbils

La despesa dels senadors en viatges el 2024 ha estat la més alta d’ençà que es publiquen aquestes dades, malgrat que durant aquest període hi ha hagut dos mesos inhàbils per vacances: gener i agost. En comparació amb anys anteriors, el 2023 la despesa total en viatges va ser de 2.817.216,52 euros, i el 2022 de 2.915.300,74 euros. El 2020, amb la pandèmia de la covid i la suspensió gairebé total de l’activitat presencial a la cambra, la despesa va ser d’1.652.745,42 euros. El 2021, encara amb restriccions, va arribar a 2.280.326,17 euros. El 2019, l’últim any abans de la pandèmia, els viatges dels senadors van costar 1.710.209,1 euros. Els anys 2018 (3.374.370,17 euros), 2017 (3.010.569,19 euros), 2016 (2.014.547,67 euros) i 2015 (2.469.622,55 euros) mai no s’havia superat la barrera de quatre milions d’euros, com ha passat el 2024.