Miro el cel per empassar-me les llàgrimes,
soc un ocell immòbil enmig la catàstrofe,
del meu bec surt un desig i de l’arbre,
ja no hi creix res, pendent de retrobar-te.

Hi haurà qui llegint aquests quatre versos, aquesta estrofa, ja entoni una melodia i fins i tot es llanci a continuar-la (“Cada hivern te’n vas lluny d’aquest gener…”). Hi haurà qui la llegirà per dins com si fos un poema. Hi ha qui l’ha cantada saltant i envoltat de gent, al vespre, en una plaça… No és un poema, és una cançó. Continua així:

Cada hivern te’n vas lluny d’aquest gener
i jo t’espero aquí conscient
que tornaràs amb el bon temps.

L’escolto detingudament i em vénen a la memòria les classes de “Prosa i vers” a l’institut, una assignatura optativa que sempre era plena com un ou perquè la professora era una font d’entusiasme que et feia llegir Carner, Espriu, Vinyoli. Llegíem a poc a poc, un sonet podia durar dues classes, ens aturàvem en cada imatge, en parlàvem, després la professora ens deia d’on creia que venia allò, i apareixien els noms dels clàssics dins de l’aula perquè hi havien estat convidats pel poema. Res era forçat perquè la professora ho vivia i ens ho feia viure, i no us heu d’imaginar cap senyora abrandada perdent els papers per la lírica, era una professora fent de professora. 

I tot i els blaus d’aprendre a deixar anar,
sé que on te’n vagis hi estàs bé
i quan arribis cantaré…

Érem “millors”, nosaltres, adolescents dels noranta, que els d’ara? No. Potser la clau rau a deixar de fer comparacions i a atenir-se al present per tenir futur. Parlo de la llengua però també de la literatura i de la lectura, i de la comprensió lectora i de tot el reguitzell de sintagmes nominals incòmodes que repetim els del sector educatiu i cultural dia sí dia també perquè estem amoïnats. La situació actual de la llengua catalana no és responsabilitat dels adolescents d’avui, els carreguem un mort que és nostre, que en tot cas serà seu quan no sigui nostre.

Vola, vola, vola contra el vent,
que aquest amor desfaci el gel.
Quan se t’acabi el cel,
sempre en trobaràs un altre.
Vola, vola, vola contra el Sol,
que jo demà estaré millor.
La pluja és teva i l’aire
és més fred quan sap que marxes.

Hem arribat a la tonada de la cançó, potser ara en sou més els que la canteu. Jo m’adreço més aviat als que encara la llegiu com un poema, tot i que en realitat parlo per a tothom, també per a mi.

I de cop, quan començava a florir el roser,
es va sentir de lluny “tralaralarala”…

Si heu identificat la cançó, ara heu sentit un “es roser” i un “se va sentir” que us han dut cap a una illa. És la veu de la cantant mallorquina Maria Hein. La cançó que us he anat espigolant fins ara és Els ocells, del grup català Ginestà, del seu últim disc, Vida meva (Halley Records, 2024).

I ara necessito que volin uns asteriscs.

* * *

Si ara la situació del català és dramàtica és per culpa de qui ens governa, i si us plau que se sentin al·ludits tots els que tenen o han tingut mai en els darrers quaranta anys alguna responsabilitat política pel que fa a l’educació i la salut lingüística del país, no els que han estat a peu de carrer i d’aula. Al·ludits i si pot ser remoguts i culpables i que els pesi la culpa, la responsabilitat, perquè és ben seva, tota sencera, i no som ni nosaltres ni els nostres joves els qui l’hem de carregar. 

Perquè una llengua no mori, a banda de mantenir-la, cal enriquir-la, i això vol dir fer-la sonar bé, cantada, recitada, parlada, però que soni i que tingui el seu propi so. Ara mateix els responsables d’aquesta catàstrofe ens han dut a un punt pervers, ens fan preguntar si es pot viure les vint-i-quatre hores del dia en català. Penseu-hi un moment. És molt grossa aquesta pregunta. No es tracta de poder demanar un cafè amb llet en català i que no te’l duguin amb gel. Com ho hem pogut simplificar tant? Estem tan desesperades, i els responsables d’això ens han deixat tan soles i desarmades, que ara cridem a mantenir el català.

Jo no vull mantenir el català, no vull només mantenir el català, vull que llueixi, que brilli, que s’enriqueixi, perquè ja ho és, de ric, de brillant, de divers, d’assortit. Ho he vist, ho he sentit, ho he llegit, tot això ja ho tenim i ha de lluir. Però no ho podem fer soles, necessitem el suport de les institucions que precisament ens han dut fins a aquesta situació actualment empobrida. Hi podrem comptar? No m’ho feu dir. L’empenta, la iniciativa, la tenim, som nosaltres; només necessitem els recursos. I els recursos hi són, hi poden ser, si no es malversen. 

La bandera és la cultura. Hi posem recursos o seguim fent campanyes i declaracions per carregar el mort a qui no toca? Enriquim el català, hi invertim? Ho deia Joan Brossa: “Volem viure plenament en català.” Subratllo plenament.

Una tradició arrelada al sistema escolar noruec és l’anomenada Operasjons Dagsverk (‘Operació Jornada Laboral’), una acció solidària que organitzen els alumnes des del 1964. La idea original era renunciar a un dia d’aprenentatge i treballar per recollir diners per als nens de països desafavorits que no poden estudiar. L’any passat es van aconseguir dos milions d’euros, tot i que fa temps que va de baixa. El model encaixava bé amb l’activisme d’aquella època, però ara a la pràctica molts alumnes paguen diners de la seva butxaca per comprar un dia de festa. El meu institut va decidir fa un parell d’anys que hi renunciava.

L’altre problema de l’OD és que hem après a veure-hi problemes ètics. Per exemple, el projecte que rebrà l’ajut es vota entre els participants. Això, en principi, hauria de ser un acte positiu i democràtic, però en realitat és una mena d’Eurovisió de la solidaritat. Ara mateix les votacions estan obertes i els alumnes poden triar entre tres projectes: una campanya contra el matrimoni infantil i la mutilació genital femenina a Kènia i Tanzània, un espai d’aprenentatge per a les nenes de l’Afganistan, o ajuda psicològica per als adolescents de Palestina. M’ensumo quina serà l’opció triada, o sigui que nenes de l’Afganistan i de l’Àfrica, torneu a provar sort l’any que ve.

Fa uns quants anys el projecte guanyador es va centrar en les regions desafavorides de Colòmbia. Els alumnes d’un institut d’Oslo van decidir de crear una cançó motivadora –amb vídeo musical inclòs– per animar els companys a col·laborar-hi, i la van titular “Ara salvarem Colòmbia”. Ja sé que era feta amb tota la bona intenció, però veure una sèrie d’adolescents noruecs, alts, rossos i amb ulls blaus cantant que volien salvar uns sud-americans tenia un punt realment inquietant. A més, l’últim cop que ho vaig mirar diria que Colòmbia, tot i que pobra per als estàndards escandinaus, ara mateix és un país democràtic, amb un procés de pau que ha prosperat i unes estructures institucionals prou sòlides.

Vaig recordar aquesta història la setmana passada mentre preparava l’article sobre el fracàs de l’activisme, perquè per documentar-me em vaig entretenir a mirar les subvencions que donen l’Ajuntament de Barcelona i l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament –tot un món, i un dia caldrà parlar-ne a fons. Així vaig descobrir que Catalunya dedica cada any força diners a projectes relacionats amb Colòmbia: del 2019 al 2024 l’organisme de la Generalitat hi va destinar vuit milions d’euros (Barcelona, només l’any passat, uns 266.000).

Algunes d’aquestes subvencions van a entitats com UNICEF per a crear espais cívics per als joves (250.000 euros) o a les Nacions Unides per a la cerca de persones desaparegudes (295.000). D’altres, però, tenen un objectiu polític. L’Associació Catalana per la Pau va rebre 900.000 euros per a “enfortir i consolidar els processos de reincorporació, reconciliació i construcció de pau en el Nord-occident de Colòmbia”. L’Associació Acció Internacional per la Pau en va rebre 450.000 per a la “protecció, pedagogia i reconciliació per la construcció de pau a Colòmbia”. De fet, hi ha una Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia, formada per trenta-dues entitats, i que, segons llegim a la web, “treballa per contribuir des de Catalunya a la construcció d’una pau estable i duradora a Colòmbia que respecti i garanteixi els drets humans, acompanyant la sortida negociada i definitiva del conflicte colombià a tots els seus àmbits: polític, social, ambiental i armat”.

Admeto que tot això em deixa perplex. Nosaltres anem donant lliçons de democràcia als colombians? Nosaltres que hem estat incapaços de jutjar els assassins i torturadors de la dictadura, i que no vam aprovar una llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme fins l’any 2017? Que som part d’un país en què les altes institucions de l’estat són plenes de feixistes i ni tan sols se n’amaguen? Els explicarem el tancament del diari Egin? Les tortures als independentistes arran dels Jocs Olímpics? Els GAL?

I si encara fos el passat! Què els direm, que un estat proxeneta ha enviat dones policies a allitar-se amb activistes per a infiltrar moviments socials pacífics? Que encara no sabem quina relació tenien els serveis secrets amb un atemptat terrorista que va omplir de cadàvers el carrer més conegut de Catalunya? Prendran apunts de la violència desfermada per la policia durant el referèndum del Primer d’Octubre, o de la manera com es van trinxar els drets i procediments més elementals durant el procés judicial? Entendran que molts espais polítics que s’anomenen d’esquerres no van donar suport a les víctimes i a la minoria nacional oprimida, sinó que es van col·locar a la banda dels repressors? Segur que algú em dirà que tot això no hi té res a veure, i que de fet els projectes són liderats per professors universitaris i experts. Ah, d’acord.

En l’etapa històrica que ara comença, el món de la cooperació rebrà una forta sacsejada. Donald Trump vol tancar l’Agència dels Estats Units per al Desenvolupament Internacional, i quan escric aquestes línies el primer ministre del Regne Unit, el laborista Keir Starmer, ha anunciat una retallada dràstica dels programes de solidaritat, només amb excepcions per a zones en guerra com Ucraïna, Gaza o el Sudan. Tocarà, per tant, que l’anomenat tercer sector expliqui molt millor on van els diners i si el que fan té sentit, o tot plegat respon al clixé del salvador blanc. Jo, per la meva banda, potser preferiria agafar aquells vuit milions d’euros i buscar algun país més ric que vingués a donar-nos lliçons per a millorar la nostra democràcia precària. Si ens hi posem, en podria sortir un vídeo musical i tot.

El dirigent kurd Abdul·là Öcalan va demanar ahir, des de la presó turca on fa ja dècades que està empresonat, la dissolució del PKK i la fi de la lluita armada per a entrar en una nova etapa del procés d’autodeterminació d’aquesta nació sense estat, la més gran i important del món.

En la decisió d’Öcalan és segur que hi tenen a veure els esdeveniments que aquests darrers anys han portat a la creació de territoris kurds semiindependents a Síria i l’Irac i la possibilitat d’avançar en la mateixa direcció a partir de la potència electorals dels kurds que viuen avui a Turquia. Vicent Partal ens en dóna les claus en aquesta Pissarreta.

The Washington Post · Niha Masih

La justícia sud-africana ha desestimat les al·legacions d’un suposat “genocidi blanc” al país, que ha qualificat de “clarament imaginàries i infundades en la realitat”. La sentència ha anul·lat el testament d’un home que havia llegat part del seu patrimoni a un grup supremacista blanc.

L’home, Grantland Michael Bray, havia deixat part dels seus diners a una organització, coneguda per Boerelegioen, amb l’expectativa que “exterminés tots els negres de Sud-àfrica”. Boerelegioen, que es presenta a si mateix com un “moviment de defensa civil”, diu que coordina la resistència contra “la promesa de matar els blancs [a Sud-àfrica] i confiscar-ne les propietats”.

Els germans de Bray i els fideïcomissaris del Bray Family Trust van impugnar aquell testament, tot argumentant que era contrari a l’ordre públic, perquè Boerelegioen és una organització que promou “l’odi racial i la violència contra els sud-africans negres”. En la sentència, emesa el 18 de febrer, el tribunal va invalidar el testament i va condemnar Boerelegioen a pagar les costes judicials.

Poc abans de la sentència, el president dels Estats Units, Donald Trump, havia cancel·lat l’ajut del seu govern a Sud-àfrica, amb l’argument –infundat– que els terratinents blancs del país són objecte de discriminació racial pel govern.

Tal com ha informat The Washington Post, Trump sembla referir-se a l’aprovació d’una llei que permet l’expropiació de terres sense compensació en casos excepcionals, i que el govern de Sud-àfrica ha dit que té l’objectiu de posar fi a les disparitats racials en la distribució de la terra en l’era post-apartheid. Elon Musk, d’origen sud-africà, també ha fet acusacions semblants sobre el suposat racisme antiblanc al país.

Durant el primer mandat de Trump, el president va suggerir –també sense proves– que hi havia hagut assassinats “a gran escala” de grangers blancs a Sud-àfrica, un mite propagat pels supremacistes blancs.

En el cas de Bray, els demandants han explicat que, durant el darrer decenni de la seva vida, havia manifestat una obsessió “amb la idea d’un genocidi imminent contra la població blanca de Sud-àfrica.”

Bray, segons que explicaren els germans al tribunal, havia tret aquesta idea de les xarxes socials. L’home, que va morir el març del 2022, era tetraplègic, i tenia diagnosticat un trastorn límit de personalitat.

A Sud-àfrica, la distribució de la propietat de la terra és un dels llegats més evidents de l’era de l’apartheid, que va institucionalitzar la segregació racial i va prohibir als negres de posseir terres durant dècades.

L’apartheid va acabar formalment a començament dels noranta, però aquestes desigualtats han perdurat en les dècades posteriors. La primera auditoria exhaustiva de la distribució de la propietat al país, feta l’any 2017, revelà que la població blanca, que representava prop d’un 7% de la població, posseïa un 72% de les granges i explotacions agrícoles de propietat individual.

Les autoritats sud-africanes han proposat d’impulsar una reforma agrària per a corregir aquest desequilibri. Aquest mes, el president Cyril Ramaphosa va dir a les xarxes socials que la llei d’expropiació “no és un instrument de confiscació, sinó un procés legal que garanteix l’accés públic a la terra de forma equitativa i justa, d’acord amb els principis de la constitució”.

“La llei és un intent de corregir el gran desequilibri en la distribució de la riquesa”, explica Alana Lentin, professora d’anàlisi cultural i social a la Universitat de Western Sydney. “Qualificar-la de ‘genocidi blanc’ és absurd, i completament allunyat de la realitat.”

Pels experts, la idea d’una suposada persecució contra la població blanca no és nova, i menys encara entre la ultradreta sud-africana.

A començament de mes, el secretari d’estat dels EUA, Marco Rubio, anuncià a les xarxes socials que no participaria en la cimera del Grup dels 20 (G20) a Johannesburg, a Sud-àfrica, i féu servir d’excusa les acusacions de Trump sobre el suposat racisme antiblanc al país. El president dels Estats Units també ha ordenat al seu govern que traci un pla per a reassentar afrikaners als Estats Units com a refugiats, que considera que han estat “víctimes d’una discriminació racial injusta.” Els principals grups que representen la minoria blanca de Sud-àfrica han refusat l’oferta.

L’any 2018, el ministre d’Interior australià, Peter Dutton –que ara és el cap de l’oposició al país–, va declarar a la premsa que els grangers blancs de Sud-àfrica necessitaven l’ajuda “d’un país civilitzat com el nostre”, i que Cànberra hauria de considerar la possibilitat de concedir-los visats per motius humanitaris.

En relació amb això, Lentin explica que l’impacte de declaracions com les de Trump o Dutton és molt més gran que no podria semblar d’entrada. “Ara hi ha molta més acceptació, en el debat públic, de la suposada existència del racisme contra els blancs –explica–. Fa tan sols una dècada, dir una cosa com aquesta en públic era impensable”.

Katharine Houreld, Lesley Wroughton i María Luisa Paúl han contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

“Vaig estudiar filologia catalana i en moltes classes estava tot sol! Amb uns professors excel·lents…”, així explicava el traductor d’origen tunisià Tayssir Azouz la seva experiència a la universitat en una entrevista a VilaWeb. La manca de professors de català és un problema que fa anys que s’arrossega a tot el país i que té unes conseqüències nefastes per a la llengua. Hi ha pocs estudiants de filologia; d’aquests, no tots volen dedicar-se a la docència, i a les aules manquen professors d’aquesta matèria tant a secundària com als cursos fora de les escoles. A primària, a més, els experts alerten que els nous mestres no surten de la facultat amb un nivell de llengua òptim. Quin és l’abast del problema? Com s’ha originat? I, sobretot, què cal fer per redreçar-ho?

Un problema a tot arreu dels Països Catalans

Cada territori té les seves particularitats, però la manca de professors de llengua és un problema comú a tot arreu dels Països Catalans. Al Principat, segons dades de la Intersindical-CSC, el curs passat faltaven 303 professors, dels quals, 43 de català. Fa dos cursos, van quedar 23.000 substitucions sense cobrir. Fonts del departament reconeixen la manca de professors substituts d’algunes especialitats, i en alguns territoris, però no parlen d’una mancança genèrica. Dels 3.254 docents de la borsa per a llengua catalana, 1.916 són filòlegs.

Al País Valencià, segons dades de la Intersindical Valenciana, molts graduats de filologia catalana van al Principat o les Illes perquè les borses de treball s’obren periòdicament. Al País Valencià, la darrera borsa de català es va obrir el 2023 i s’hi van apuntar gairebé 120 persones. L’anterior, va ser el 2018. En les substitucions ràpides, a més, tenen prioritat els professors de les borses d’altres especialitats i titulacions que, únicament amb l’acreditació del nivell C2, ja poden accedir a places de professor de català. Així doncs, graduats de filologia que no formen part d’aquestes borses pràcticament no hi poden accedir. Tal com informa Escola Valenciana, això no significa un problema per a cobrir places, però sí que preocupa el descens important dels filòlegs.

A les Illes, el problema és especialment greu a les Pitiüses, on hi ha més interins, més mancança de professorat i un cost de la vida més alt, cosa que fa que molts professors se’n vagin. Sindicats com l’STEI Intersindical han denunciat que alguns processos d’interinatge aniran en detriment de l’ensenyament de la llengua: abans, les especialitats eren més acotades, però ara funcionen per branques –per exemple, humanitats. Així, les places s’omplen més fàcilment, però no sempre amb filòlegs.

A Andorra també s’han detectat problemes similars, i és per això que el govern vol ampliar els cicles formatius de català que s’ofereixen a la Universitat d’Andorra, per tal d’incentivar-ne els estudis. A Catalunya Nord la situació és diferent, perquè el nombre de classes de català és molt menor, però igualment hi ha un dèficit de professors de català a primària i secundària.

Solucions temporals per a un problema previsible

A grans trets, la solució temporal que han trobat algunes administracions és la de fer classes de català amb titulats d’unes altres matèries humanístiques o socials, incorporar professors que encara no han acabat el màster o afegir complements retributius per als professors de català que augmenten les hores establertes, entre més.

“Per als professors, és una sobrecàrrega de feina: les classes que queden sense cobrir es cobreixen amb guàrdies. I per als alumnes, és devastador: significa no impartir hores d’aquella matèria”, denuncia Marc Martorell, de la Intersindical Educació. “Si aquestes classes les fan docents que no són de llengua, que no tenen la formació necessària, la qualitat que es resta a l’aprenentatge és preocupant”, afegeix Iolanda Segura, portaveu del sindicat USTEC. En una línia similar, Carles Cabrera, secretari de normalització lingüística de l’STEI Intersindical, assenyala que, a les Illes, en alguns casos hi ha la possibilitat que entrin professors de català sense el requisit de català, per procediment urgent.

“Hi ha hagut una manca estructural de planificació general de com es farien els relleus, ara que es comença a jubilar la generació que va començar als vuitanta”, assenyala Júlia Ojeda, doctora en literatura catalana i professora a la Facultat d’Educació de la UB. “Als vuitanta, hi va haver una entrada massiva de gent molt vinculada al catalanisme a secundària, primària, universitats… Això va durar uns vint-i-cinc anys, però ara ja en fa vint que el sistema no funciona. Fa anys que se sabia que això passaria, però no s’hi ha posat remei. Un C2 i un grau d’humanitats no et donen els coneixements necessaris per a fer classes de català en un sistema amb tants reptes lingüístics. Caldria que els professors sabessin coses, com ara, què vol dir gestionar una aula amb moltes nacionalitats diferents. Falten nocions de pedagogia i sociolingüística bàsica.”

Manca d’estudiants de filologia

Una de les arrels del problema es troba a les universitats, on hi ha una manca de graduats en filologia catalana. Segons dades del Departament de Recerca i Universitats català, del 2019 al 2023 es van graduar, respectivament, cada any, 69 alumnes, 80, 96 i 105, a totes les universitats públiques del Principat i la UOC, i normalment s’ocupen més de la meitat de les places disponibles. “Aquest darrer any, per fortuna, han augmentat els matriculats i hem arribat al rècord de 190 a la UOC”, explica Teresa Iribarren, presidenta de la Coordinadora d’Estudis Universitaris de Filologia Catalana. Diu que aquest augment és molt recent, i l’atribueixen a la campanya impulsada fa un any pel govern, que animava a triar aquests estudis. Fonts de Política Lingüística asseguren que preparen noves accions concretes en relació amb aquest impuls.

Segons dades de la Coordinadora,  a totes les universitats públiques dels Països Catalans, i sumant-hi la UOC, la dada de nous matriculats enguany s’acosta a 550 alumnes. “Encara que els titulats augmentin, no cobrirem les baixes. Tampoc no tenim relleu per al Consorci per a la Normalització Lingüística”, afegeix la presidenta. També cal tenir en compte que no tots els graduats en filologia acaben dedicant-se a la docència. N’hi ha molts que també opten per ser correctors o traductors o treballar en el món editorial, per exemple.

“El moment globalitzador també ha entrat a la universitat i això ha fet que potser hi hagi més interès a cursar estudis anglesos o hispànics”, afegeix Ojeda. “S’ha de prestigiar la professió del docent, especialment en aquest àmbit, i generar incentius. Pots pagar més als mestres de català perquè vulguin ser-ho, en comptes de ser de socials, i es formin bé, o pots becar amb programes especials perquè els alumnes vulguin estudiar filologia catalana, i no hispànica o anglesa. Pots replantejar el magisteri per especialitzar-lo més, o buscar unes altres fórmules: dos cursos de filologia i, després, especialització en docència. No cal que tots els professors siguin filòlegs durs.”

Iribarren afegeix: “Cal dir ben clar que el 100% de les persones que es graduïn en filologia catalana tindran feina. Cal prestigiar els oficis vinculats a la llengua –els correctors cobren molt poc– i també millorar les condicions dels docents. Tenim alumnes que no volen ser professors de català perquè ho troben una feina molt dura. Estem ensenyant la llengua de la manera més eficaç en segons quins contextos i alumnats?”

En alguns territoris, la manca de vocacions de filologia també es pot relacionar amb polítiques catalanofòbiques concretes. “Si la política de la Conselleria d’Educació al País Valencià no fos tan hostil amb la llengua, segurament hi hauria més vocacions en filologia catalana. Ara som en una època molt dura pel que fa a aquesta hostilitat i cada vegada és menys atractiu per als estudiants triar aquesta carrera”, denuncia Alexandra Usó, presidenta d’Escola Valenciana.

Què passa a primària?

La manca de filòlegs es nota, sobretot, a les classes de català a secundària i al CPNL, però el problema és diferent a primària, on els professors han fet el grau d’educació. Ojeda imparteix l’assignatura de llengua catalana per a l’ensenyament en aquest grau a la Universitat de Barcelona, i diu que un dels problemes és el baix nivell de català amb què arriben molts alumnes, que quan siguin professors seran referents lingüístics. “En aquesta assignatura de la universitat és on s’adonen per primera vegada que el seu nivell de català és molt baix. Si no saben fer bé les dues eles o les vocals neutres, com han de ser referents lingüístics? Alguns em contesten que és la primera vegada que algú els corregeix la fonètica, i és cert, però és que han aprovat català durant anys! La majoria suspenen aquesta assignatura i tenen un xoc de realitat. Intentem corregir en quatre mesos una cosa que forma part de les bases de la seva formació. Tinc alumnes que no han parlat català ni a l’escola. S’hi han relacionat com si fos una llengua estrangera.”

És per això que la recepta per a millorar la situació no implica només un canvi de plans docents. Cal que els universitaris que seran professors en un futur ja arribin amb un bon nivell a la facultat. Diu Iribarren: “Cal començar per reforçar la immersió a la primària, amb més recursos i facilitats per als professors. S’ensenya bé el català a primària? Funcionen bé les biblioteques escolars? S’han de fer tota mena d’iniciatives perquè els nens aprenguin bé la llengua. Per exemple, es podrien fer activitats extraescolars assumides per l’estat per a reforçar-la. Activitats com ara música o dansa, però acompanyades d’un reforç de català. És la mena d’apostes que fructificaran d’aquí a quinze anys.”

Les demandes dels sindicats

Qui també ha posat unes quantes demandes sobre la taula són els sindicats. Per exemple, Martorell explica que, entre les demandes de la Intersindical, hi ha la de prestigiar les humanitats. “Fa vint anys que sentim aquest discurs neoliberal que, si estudies filologia, acabaràs treballant en un McDonald’s. Les dades demostren que això no és veritat. La inserció professional de les humanitats és gairebé del 100%. Si no hi ha prou gent que vulgui fer de professor és perquè l’oferta laboral no és prou atractiva, per tant, caldria millorar les condicions laborals del professorat, que els darrers vint anys ha perdut una quarta part del poder adquisitiu.” El sindicat també demana més transparència. “Únicament es publiquen les places que hi hauria d’haver a cada centre, però no les que estan ocupades. Si el teu fill no et diu que al seu centre no hi ha professor de català, tu no ho saps.”

Tant la Intersindical com la USTEC són partidaris de fixar el nivell de C2 de català com a requisit per a accedir a la docència, però la USTEC matisa: “No ens oposem que els professors hagin de tenir el C2, però ja hauria de formar part de la carrera, te l’hauries de treure allà. En la carrera o el màster –en el cas de secundària– també s’ha d’acreditar una formació en llengua”, explica Iolanda Segura. Per part de l’STEI, Cabrera explica que a les Illes és una cosa que cal revisar. “És damunt la taula, però passa que encara agreujaria més els problemes de mancança de professorat”.

Al País Valencià, Marc Candela, de la Intersindical, demana d’obrir periòdicament les borses de treball i que els nous graduats puguin accedir més ràpidament al sistema. “En les borses de treball, les titulacions requerides sí que s’ajusten a les titulacions pròpies per a impartir català. En la difícil cobertura de les substitucions són més laxes. Mentrestant, caldria restringir les titulacions exigides en difícil cobertura per al català a les pròpies de l’especialitat”. Fora dels sindicats, Escola Valenciana també proposa que les persones que siguin a la borsa facin una prova extraordinària de capacitació lingüística, per tal que les que són d’unes altres especialitats demostrin que estan prou preparades. “Un comentari de text és més fàcil que el sàpiga fer algú que ve de filosofia o periodisme, però hi ha més qüestions, com la fonètica o la sintaxi, que són molt importants.”

Condició indispensable per a la salut de la llengua

La qüestió de la manca de professors és vital per la importància del català tant en l’educació com fora. Al cap i a la fi, totes les demandes perquè els nous parlants puguin aprendre la llengua impliquen la presència de professors. “Òmnium va fer la campanya que denuncia que hi ha dos milions de persones que volen aprendre català. Però qui els farà classes?”, es demana Ojeda. “Fins ara, si el país ha sobreviscut, és perquè hi ha una massa crítica de professors entregadíssims que, en condicions duríssimes, hi han deixat la pell.”

Iribarren fa una crida a fer polítiques útils perquè d’ací a uns anys se’n vegin resultats, i també a tenir en compte què ha millorat. “Els índexs de lectura en català són molt positius i tenim molts autors amb repercussió internacional. Fa anys que l’Institut Ramon Llull i la Institució de les Lletres Catalanes fan una bona feina, i tenim una literatura més robusta que mai. Hi ha hagut bones polítiques de suport a la literatura, però, en canvi, un retrocés en l’ús social del català. Ara no sabem quin és el pla B de les administracions, i és un problema greu. S’ha mirat cap a una altra banda amb l’ensenyament en català i ara ens ha esclatat la bomba.”

L’eurodiputat dels Comuns Sumar Jaume Asens explica que va començar a treballar en Els anys irrecuperables (Pòrtic) quan pensava que la seva carrera política s’havia acabat. És un títol manllevat a Stefan Zweig, que el va descartar per a El món d’ahir. Després Asens va acceptar d’anar a la llista de les europees, però igualment volia fer balanç d’un cicle polític que s’acaba. Un llegat de trenta anys d’activisme (del moviment antiglobalització al 15-M), de l’exercici d’advocat per a protegir els drets dels altres activistes, de les minories i els desarrelats, i de la creació dels artefactes polítics de Podem, Barcelona en Comú i els Comuns. Asens ha fet de frontissa amb el seu amic Toni Comín, Gonzalo Boye i Carles Puigdemont. Al llibre n’explica detalls suculents. En parlem en aquesta entrevista, feta a la Casa del Llibre de la rambla de Catalunya barcelonina.

—Hi ha un moment que dieu: “El llibre m’ha transformat, i m’ha guarit de ferides i pors.” Ha estat una catarsi individual i també del vostre espai polític?
—Crec que sí. És important a la vida, com a la política, saber deixar de banda certes diferències ideològiques, certs retrets, certa rancúnia, per abraçar el futur. De vegades, si un s’abraça massa al passat, costa abraçar el futur. Hi ha una part de l’escriptura que serveix per a curar ferides i per a perdonar-te a tu mateix i per a perdonar-nos a tots col·lectivament. El perdó és el contrari de la ràbia, de la rancúnia que et manté presoner del passat.

—Com a advocat, enteneu l’ofici com un contrapoder. Podeu explicar qui era Jorge Bolancel?
—Jorge Bolancel era un noi d’uns divuit anys que vaig assistir a la comissaria de Cornellà, de la Policia Nacional [espanyola]. Quan en va sortir, després d’haver sofert maltractaments policials, va anar a una assemblea, va explicar què li havia passat i els seus companys li van retreure que hagués reconegut els fets pels quals l’acusaven i que hagués donat informació. Tenien a veure amb un atac a una ETT; era l’època de la reforma laboral del PP. I es va sentir tan malament que se’n va anar tot sol caminant per les vies del tren i, quan en va arribar un, s’hi va llançar. Ho explico per fer un homenatge a molts activistes com ell, que no han tingut una rellevància pública, però que les seves històries ens interpel·len. Així com el 4-F té un documental, Bolancel va quedar en l’oblit. No recordo ni que sortís als diaris. És una mort que a mi –com la de Patricia Heras, que també es va suïcidar– em va colpir molt. L’havia vist feia poques hores i em van trucar per dir-me que s’havia suïcidat. Em va tocar, com a advocat, actuar als marges, en un moment en què la política antirepressiva no era moda i havíem de treballar molt contra corrent. Ningú no ens feia cas. Les denúncies de tortura o maltractaments a les comissaries s’arxivaven. Era molt difícil fer creure que hi havia coses que no funcionaven a l’estat espanyol. Ara a Catalunya, afortunadament, amb el procés hi ha hagut més consciència social i és més transversal. VilaWeb feia aquella funció d’altaveu dels advocats que treballàvem en aquest món. Però a Catalunya hi havia molt poc ressò d’aquells casos. Penso en una foto mítica –amb Vicent Partal n’hem parlat algun cop– que és la de la presó de Xirinacs. Li vaig fer una fotografia als calabossos dels jutjats. Era prohibit, però VilaWeb es va atrevir a publicar-la.

—Quan van detenir Xirinacs, precisament, expliqueu que a la manifestació de fora els jutjats hi havia David Fernàndez. Què significa per a vós?
—És una persona excepcional, que té uns valors humans molt arrelats. Te’l pots trobar a les festes populars servint copes al taulell, quan hi ha una paella popular és ell qui la fa, i quan ve a casa a dinar és qui renta els plats. No li costa gens fer tasques invisibles i anònimes. És humil, generós, empàtic i valent. L’abraçada a Artur Mas diu molt d’en David. És una abraçada criticada per la gent del seu espai polític, i també del meu, però poca gent com ell s’atreviria a fer-la. Malgrat tot l’abisme ideològic que hi havia, va ser capaç de superar els prejudicis i les diferències ideològiques per tenir un gest d’afecte amb un adversari com el president Mas, i crec que això l’honora.

—Quan aconseguiu la batllia amb Barcelona en Comú, admeteu repetidament que us faltava experiència. La digestió de les contradiccions del pas de la política des de l’activisme és complicada?
—Sí, perquè aprens la distància que hi ha entre el que voldries fer i el que pots fer. Aprens a gestionar contradiccions, els límits d’acció política i institucional. Presentes en un programa però després has de negociar, sobretot si tens una posició minoritària com la nostra, que vam governar en minoria. I per tant, el resultat de la teva acció política no correspon amb el que havies previst. I no sols has de negociar amb els altres actors polítics, sinó amb la pròpia màquina institucional. Si hi vas en contra, molts cops et saboteja. Volíem anar molt de pressa i fer-ho tot, i vam aprendre que en política és molt important triar les lluites, perquè quan les vols fer totes tens el risc de perdre-les totes. És important saber renunciar. A més, també hi juguen molt els poders econòmics. T’adones del poder que té el comte de Godó a la ciutat de Barcelona. I a la pràctica costa molt tirar endavant les coses si els tens tots en contra. Sí que hi havia al començament una barreja d’ingenuïtat i arrogància, normal en gent que comença i que es creu que podrà fer més del que realment pot fer, i que el nou no té res a veure amb el vell. I, en realitat, ni el vell és tan vell ni el nou és tan nou. Tots els lideratges que hi havia d’ICV van fer un pas al costat. Tots els que vam entrar a la institució érem nous. Els altres actors estaven entrenats i nosaltres n’anàvem aprenent a hòsties.

—Arriba l’1-O. Escriviu: “Cal ser aquí.” Però manteniu una ambivalència: us deixeu portar i en sou també crític.
—Molta gent dels Comuns creiem que hem de ser-hi, que hi hem de posar el cos, que hem de defensar les urnes, però a la vegada no participem en el diagnòstic o en el pla que hi ha darrere de l’1-O. És una mobilització de masses, un exercici de sobirania molt autèntic, molt potent, segurament l’exercici de desobediència civil més gran viscut a Europa els últims anys. Però pensem que no és un referèndum efectiu sinó que és un exercici qualificat de protesta. Hi ha una barreja entre adhesió o passió pel que succeeix i un cert escepticisme. És un compromís desenganyat. Som allà, però a la vegada sabem que allò no és el que molta gent pensa que serà i sabem que després hi haurà una proclamació que no es podrà fer efectiva i que portarà al desengany i a la frustració a molta gent.

—Jordi Cuixart us demana que el defenseu però sou tercer tinent de la batllia. Teniu el dilema professional més gran després d’haver fet el pas a l’advocacia a la política?
—No sé si és el més gran, però la veritat és que era molt temptador. M’he passat tota la vida fent judicis polítics. Vaig començar amb els judicis als insubmisos. Feia defenses polítiques: no eren estrictament tècniques, era molt important la confrontació amb l’estat i el que succeïa fora de la sala del judici. La idea és que, com deia Vergès –que és un dels advocats que va popularitzar els judicis polítics i de ruptura–, interpel·laves el tribunal però també la societat. Quan van arribar la mare dels judicis polítics, que era el del procés contra els líders independentistes, em trobava fent política. Vaig pensar molt si era compatible amb ser tinent d’alcalde, que requereix una dedicació plena. Si hagués estat a l’oposició ho hauria pogut fer. Benet Salellas va poder compaginar ser diputat amb l’advocacia. Jo vaig haver de tancar el despatx. M’ho vaig plantejar però al final vaig descartar-ho. Sí que vaig ajudar el Jordi a buscar advocats i a pensar la defensa.

—Ada Colau i Pablo Iglesias són dos protagonistes del llibre. Amb Colau, l’amistat i el vincle polític perdura, però amb Iglesias es va desgastant. Quina relació hi teniu ara, amb Iglesias?
—És una persona que admiro profundament. Té grans qualitats de lideratge, és una persona molt audaç, molt valenta. Quan li vaig demanar que es comprometés amb la denúncia antirepressiva a Catalunya, ho va fer. Li vaig demanar que anés a veure els presos polítics a les presons i, essent vice-president, ho va fer. Té el meu respecte intel·lectual. És veritat que hem tingut diferències polítiques. Crec que hem aconseguit preservar l’amistat tot i que evidentment l’han sacsejat i hem tingut els nostres moments de distanciament. Una de les coses que em costa més en política és això. Veure com hi ha amistats que es poden arribar a torçar.

—De fet, preneu algunes decisions polítiques per amistat, com quan declineu d’anar de número dos d’Iglesias a les europees del 2014 per la vinculació amb Colau i Gerardo Pisarello. De Podem, en dieu: “Serà un cruent camp de batalla ple de cadàvers polítics.”
—Quan mires enrere, veus un camp de batalla. No només dels cinc del nucli fundador, que ja no en queda cap, sinó que hi ha un moment en què les dagues volen a una banda i a una altra i és impossible posar-se a recer. Catalunya era dels pocs llocs on l’onada expansiva d’aquella batalla interna no va arribar, però a la resta de l’estat t’havies de situar. Moltíssima gent de sobte es va trobar que era errejonista o pablista sense haver-ho decidit. Simplement perquè callava davant d’una situació o per qualsevol circumstància de la vida. Es van crear dos blocs que van acabar tenint una lluita fratricida. Després, n’hi ha hagut més i diverses escissions. Un s’adona que alguna cosa s’ha fet malament i té a veure amb el que dèiem: l’amistat i el poder. L’amistat és un sentiment pur i desinteressat. El poder, en canvi, implica relacions a vegades tòxiques, jocs de cadires, d’egos. Quan el poder intervé comencen a sorgir discrepàncies ideològiques que a l’inici no hi són. La història de Podem és la d’un grup d’amics que acaben essent enemics. Acaba confirmant allò que sempre s’ha dit: que hi ha els enemics i els companys de partit. Em sembla que és de les coses més idiotes de la vida: sacrificar l’amistat per la política. No ho he fet mai.

—En l’etapa d’activisme, dieu: “L’esquerra tradicional em sembla trista, impotent i perdedora.” La història de Podem i els Comuns és una lluita per evitar mimetitzar-s’hi?
—Som una generació que estem molt marcats per la derrota de tots aquells que van defensar unes utopies al segle XX que després molts cops van portar a l’horror. Quan passes per la política institucional acabes enfrontant-te a obstacles que et fan recordar el que els havia passat als del passat. Una diferència important és que nosaltres anem molt desenganyats a la política. Hi ha certes coses que sabem que no succeiran. Hi ha una voluntat de transformar la realitat, evidentment, però no és tan ambiciosa. Les generacions passades volien refer el món i a nosaltres ens tocava més aviat evitar-ne la desintegració.

—Sánchez us veta a vós i a Pisarello com a ministres perquè sou partidaris del dret de decidir. Carolina Bescansa avisa que la qüestió catalana perjudica el partit. Al final, Podem deixa de defensar-lo per propi interès polític?
—La tensió entre les conviccions i l’interès de partit sempre ha estat present. Per això valoro la valentia d’en Pablo, perquè era conscient que podia pagar un cost electoral i tot indica que el van pagar. Quan va néixer Podem, molta gent funcionava amb l’esquema de dalt i de baix, del 99 contra l’1%, del poble contra les elits. Era una forma molt simplificada, si es vol amb certs rivets populistes, d’intentar denunciar un estat de les coses on els bancs i els grans poders econòmics eren darrere de la gran recessió de 2008, i que va fer néixer el 15-M. Aquella sacsejada convivia amb una altra força impugnatòria del règim del 78 que era el dret de decidir. Alguns pensàvem que es podien retroalimentar l’una amb l’altra. Per això defensàvem el procés constituent, no supeditar la lluita social a la nacional sinó que totes dues anessin de bracet. A la pràctica, el que va succeir a Catalunya va fer que molta gent que ens donava suport de sobte pensés, en comptes de dalt i a baix, en Catalunya i Espanya. Gent que se sentia d’esquerres per sobre de ser espanyol, de sobte es va sentir espanyol per sobre de ser d’esquerres, i vam començar a perdre molt suport a la resta de l’estat. El que va succeir a Catalunya va generar una reacció a la resta de l’estat que electoralment ens va anar enfonsant. Cada cop que dèiem alguna cosa sobre el tema, la gent pensava el que significava en termes electorals i això impedia el nostre objectiu de construir un estat plurinacional amb el dret d’autodeterminació al centre. Aquesta tensió ha fet que alguns cops hi hagi hagut la temptació d’allunyar-se de determinades posicions pel cost electoral que representava.

—Expliqueu que l’any passat us vau reunir amb Jordi Pujol al seu despatx del carrer de Calàbria. Us penediu d’haver presentat la querella?
—No. És la cita de Concepción Arenal: “Odia el delicte, compadeix el delinqüent.” Vam arribar a la conclusió que hi havia un seguit d’indicis per plantejar una hipòtesi que existia un entramat criminal de la família Pujol, però això no priva que després hi pugui veure l’aspecte humà. En el cas de Millet, també emblemàtic, molta gent no va entendre que l’Àlex Solà i jo, que érem els advocats de l’acusació, no demanéssim l’entrada a presó quan va ser condemnat en primera instància, a diferència de la fiscalia. Ho vam fer perquè volíem donar exemple, perquè no creiem en el populisme punitiu, i perquè pensàvem que amb l’edat que tenia, i el càstig social que havia rebut, n’hi havia prou. En el cas de Jordi Pujol, vaig veure una persona de 94 anys i, evidentment, parlant amb ell, m’inspira compassió. Penso que si finalment Jordi Pujol és condemnat no tindria sentit que entrés a la presó per una qüestió humanitària. Sóc molt crític amb Jordi Pujol però els personatges no són blanc o negre. Crec en l’empatia, l’humanisme, la compassió, la benevolència. Ser d’esquerres per a mi és això. Quan em van proposar quedar amb ell, ho vaig acceptar i em va semblar valent també per part seva voler trobar-se amb la persona que l’havia acusat.

—No acabeu d’explicar qui protagonitza la traïció de què parleu quan renuncieu a tornar-vos a presentar a les eleccions espanyoles. Per què?
—Si no ho explico, tampoc no ho explicaré ara… No parlo de traïció, tampoc. Dic que passen coses que no m’agraden al partit. De fet, aquest capítol no hi havia de sortir, al llibre, però al final l’hi incloc perquè Toni Comín hi insisteix, quan el llegeix. No volia explicar el que succeïa perquè creia que no era necessari.

—Parlant de Comín, sou amic seu. Gonzalo Boye surt molt al llibre. Amb Puigdemont i Iglesias, expliqueu que teniu un xat de Telegram. Quin sentit tenen tots aquests ponts polítics?
—En política és molt important ser capaç de travessar les línies enemigues o posar-te en la pell del teu adversari. Potser per la meva formació filosòfica, dono molta importància a la capacitat de pensar des del lloc de l’altre. Quan ho fas, inevitablement flexibilitzes la teva posició. És un exercici d’humanisme que evita el dogmatisme. Em sembla important poder mantenir aquests ponts. El sistema polític català és molt porós, les fronteres entre els diferents espais són difuses i tenim moltes coses en comú entre les forces catalanistes. Catalunya, al llarg de la història, ha estat forta quan ha trobat aquests consensos i capacitat d’entesa. Penso en l’Assemblea de Catalunya dels anys setanta. Cal esforçar-se a trobar aquests punts en comú, que moltes vegades poden arribar a ser útils, com en aquest cas ho van ser amb la negociació de l’amnistia.

—A l’hora de negociar l’última investidura de Sánchez, us reuniu amb Puigdemont. Expliqueu que us diu que no busca una solució personal i que no serà un obstacle.
—Crec que és un gest romàntic carregat de simbolisme. Carles Puigdemont és una persona molt pragmàtica però a qui a la vegada li agrada molt una certa èpica, un cert heroisme. A mi em va sorprendre. Primer, perquè ho va dir a iniciativa pròpia i, segon, perquè és una voluntat d’estar disposat a acceptar un sacrifici que posa en evidència que no era allà per a salvar-se ell, fins al punt que estava disposat a sacrificar el seu benestar personal per aconseguir aquell objectiu. Em va semblar una mostra de valentia i de sacrifici admirable. Em vaig quedar força estona pensant què hi havia darrere d’aquell gest simbòlic.

—L’amnistia es va fer bé?
—Crec que sí, que es va fer tant com es podia. No hi ha una llei d’amnistia ideal o perfecta. Ho sabíem. De fet, quan va caure la primera llei, ho dèiem, que podia passar el que passa ara, i pensàvem que era millor tirar endavant amb aquella proposta. La idea era que si hi havia dificultats en l’aplicació, com passa ara perquè els jutges la sabotegen, sempre es podia reformar per intentar esquivar els esculls que van posant. Però mai tindrem una amnistia perfectament blindada a la capacitat de certs jutges de manipular-la i convertir-la en una altra cosa.

—Hi ha rumors que diuen que els exiliats podrien tornar abans de l’estiu. Ho veieu possible?
—En política, el moment és molt important. Calia que la batalla fos aviat, com ho va fer Òmnium Cultural i altres, però el moment per a fer-la era aquesta legislatura perquè la majoria progressista del Constitucional ho permetia. Abans hauria estat un fracàs i hauria estat difícil de remuntar-lo, perquè un cop s’hagués pronunciat en contra de la llei hauria estat difícil plantejar-ne una altra amb èxit. Ha estat una sort fer l’agenda de desjudicialització en dues etapes. La primera era parcial, sobretot per a treure de la presó els líders independentistes, i la segona per poder salvar tot el gruix dels represaliats. Confio que el TC posi les coses al seu lloc i faci un toc d’atenció fort al Tribunal Suprem com ja ha fet amb altres casos. Sincerament, espero que els exiliats puguin tornar perquè el TC ho permeti. És la via que em sembla més ràpida.

—A la reunió de què parleu al llibre, Puigdemont situa al final de la legislatura la negociació d’un referèndum a partir de l’article 92 de la constitució espanyola. Ho veieu viable?
—En aquesta legislatura? No, no ho veig viable. Sí que és veritat que és un element clau de la negociació. També que és un element en què havíem treballat ja en la legislatura anterior i n’havíem fet un esborrany de document. Es poden avançar qüestions en aquest àmbit però no fins al punt d’organitzar un referèndum per la correlació de forces que hi ha, per la ressaca que ha produït el procés i pel context internacional on som, amb l’ascens de l’extrema dreta. Sembla que s’imposa una lògica de front democràtic i fa molt difícil plantejar una batalla d’aquestes característiques amb possibilitat d’èxit.

—Culpeu Yolanda Díaz de tenir una superioritat moral amb els partits, de no valorar-los prou, tampoc Podem. És el seu gran error?
—Crec que la Yolanda és una gran vice-presidenta i ha fet coses inimaginables, com l’escut social que es va aixecar amb la pandèmia. És un referent polític indiscutible. Té molt bones qualitats, una gran capacitat de comunicació. Però si té algun defecte, que ella mateixa ha reconegut, és que no li agrada la vida interna dels partits. És més una dona de govern que de partit. En Pablo és un home de partit. Per això, quan està al govern es frustra i molt aviat dimiteix i se’n va a la batalla de les Termòpiles madrilenyes perquè el que li agrada és l’acció i la comunicació.

—Si, com dieu, “la política és una trituradora d’humanitat”, per què decidiu tornar-hi com a candidat a les europees?
—Quan vaig renunciar a ser candidat i vaig començar a escriure aquest llibre, pensava que era el meu final polític i, a més, ho desitjava. Vaig tenir propostes de tornar a la política catalana i espanyola i les vaig descartar. Però em va temptar la política europea. Primer, perquè era un vell desig que tenia i que ja m’havia proposat en Pablo temps enrere. Segon, perquè significava allunyar-me de la política catalana i l’espanyola. Tercer, perquè la batalla a Europa és crucial. Som en un moment de crisi existencial. Es desintegra l’ordre internacional que va néixer després de l’horror de la Segona Guerra Mundial: de multilateralitat, drets humans… I això planteja un gran repte per a Europa, que sempre ha crescut en els moments de crisi. Si sabem aprofitar-ho, pot ser una oportunitat per a tenir una Europa més integrada i forta.

—Acabeu el llibre amb una crida a l’esperança, al contrari de Stefan Zweig. L’esperit del 15-M pot renéixer d’alguna manera?
—Després de la nit sempre bé l’albada. L’actitud correcta era la dels contemporanis de Zweig, que van continuar lluitant i que van aconseguir derrotar el nazisme. Ell pensava que vindria un Tercer Reich de molts anys i que mai no tornaria a sortir la llum. Defenso molt la idea de l’esperança, que no és el mateix que l’optimisme. Tampoc no és la convicció de la certesa de la victòria, sinó de la certesa del sentit de la lluita. La història funciona com un pèndol. Ara som en una època d’ascens de l’extrema dreta. Un ha d’estar preparat per als dissabtes a la plaça, els moments d’eufòria col·lectiva, però també per als dilluns de normalitat, que serveixen per a preparar-se per quan vingui el pròxim dissabte a la plaça. La nostra obligació és preparar el terreny perquè puguin venir molts altres 15-M. Per això és molt important la política als barris, l’apoderament col·lectiu, encara que sigui en un context d’hivern fred. Ja es van preparant les condicions per al proper renaixement. Per això està bé que gent com l’Ada, que ve de l’activisme, hi torni, perquè és als carrers on moltes coses comencen de nou.

Comerciants, patinadors i veïns del Raval de Barcelona han fet palès el malestar per l’ampliació del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) en una manifestació que ha aplegat unes dues-centes persones. La manifestació anava contra el MACBA, però també ha estat un altaveu de més causes socials, com ara el rebuig a la Copa Amèrica, l’oposició al desnonament de l’Antiga Massana i el perill de tancament del Casal de Joves de Ciutat Vella.

Els col·lectius s’exclamen que l’ampliació del MACBA implica la pèrdua 1.000 metres quadrats d’espai públic en un barri en què ja en manca prou. Segons Santi Aranya, membre del col·lectiu No a l’Ampliació del MACBA, l’ampliació no la volen ni els veïns, ni els patinadors ni els petits comerciants. Per ell, respon a les necessitats de les elits culturals i econòmiques. “Es fa per interessos polítics”, ha dit.

Pol Martin, membre de l’estudi Skate Architects, diu que la pèrdua de l’espai no té cap justificació i que les queixes es fan servir contra els patinadors com una cortina de fum. Diu que la plaça dels Àngels té un gran impacte internacional entre els patinadors i que el sector està preocupat per la pèrdua d’aquest espai.

La Xarxa Veïnal del Raval ha interposat dos recursos contenciosos administratius contra el projecte. Malgrat això, les obres ja han començat i ara sospesen de demanar mesures cautelars a fi de suspendre-les fins que no s’hagin resolt els procediments judicials.

La manifestació ha començat a la plaça dels Àngels i s’ha desplaçat fins a la seu del districte de Ciutat Vella, on s’han fet parlaments. Alguns comerciants s’ho han mirat de davant el local estant i molts turistes s’han mostrat sorpresos. La manifestació s’ha acabat davant el MACBA, on també s’han fet discursos. Al final, uns quants manifestants han tombat algunes tanques metàl·liques que encerclen les obres.

Santi Aranya, en un moment del parlament davant la seu del districte de Ciutat Vella. Queixes pel model de ciutat

La manifestació ha aplegat gent diversa i de totes les edats. La Cristina, veïna del barri, hi ha vingut acompanyada del seu fill i una amiga. Hi ha assistit perquè diu que l’ajuntament no ha respectat allò que s’havia pactat amb els veïns. Sobre la paralització de les obres arran dels contenciosos, diu: “Tenint en compte que el govern d’ara fa el que li dóna la gana, tinc poca esperança. Però si no és de grat, serà per força.”

La Cristina destaca que al barri hi ha quatre mil nens i que no té sentit suprimir espais públics. “Pocs espais que tenim oberts i ara hi foten un altre Museu. L’ampliació la poden fer a Bellvitge, que no els passarà res. Necessitem parcs i zones obertes”, exclama. El seu fill, el Roc, també està enutjat amb la decisió i ha pensat una solució. “Podrien posar-hi un tren que vagi directament on ho construeixin”, diu.

Un moment de la manifestació arribant al MACBA.

Esther Jorquera: “La Copa Amèrica és la benzina de l’activitat econòmica que afavoreix les elits”

No s’ha parlat tan sols de l’ampliació del MACBA. Davant la seu del districte de Ciutat Vella, hi ha hagut més queixes sobre el model de ciutat que creuen que es va configurant. Esther Jorquera, integrant de la Plataforma No a la Copa Amèrica de Vela Barcelona, ha dit que la Copa Amèrica també es va fer a “esquena de la ciutadania”. “Ja hem patit i patim l’espoliació que fan els polítics”, ha dit Jorquera. S’ha queixat que es desvirtuen informes i que volen convertir els barris en un parc d’esbarjo. “Netegen la ciutat de la classe obrera, de qui els manté. El barri és de qui hi habita, no de qui hi negocia “, s’ha queixat.

La Laia, membre de l’Organització Juvenil Socialista (OJS), també ha pres la paraula per denunciar el desnonament de l’Antiga Massana del 28 de gener, un espai ocupat d’ençà de la pandèmia per atendre persones en situació de vulnerabilitat. Considera que les obres són una ofensiva contra la classe treballadora i que aquests projectes pretenen accelerar el procés de turistificació, la gentrificació i l’expulsió dels veïns.

Ella també s’ha queixat del Pla Endreça, que l’ha qualificat del “pla antiproletari”. “Ja no volen un barri marginal, ara volen crear el seu paradís”, ha dit. Considera que s’ha de construir una alternativa a la situació política actual. “No saben que construïm un poder que un dia els passarà per sobre, el poder dels treballadors”, ha dit.

Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”

Per part del Casal de Joves de Ciutat Vella, un dels integrants s’ha queixat que l’ajuntament no els vol renovar la concessió i que l’entitat perilla. “Volen convertir el casal en un centre cívic per a fer prevaler els interessos del PSC”, ha dit. “On anirem? Què farem davant l’ofensiva? Lluitarem per la renovació de la concessió. Si no la renoven, es convertirà en un conflicte polític”, ha insistit.

En què consisteixen les obres d’ampliació del MACBA?

El projecte d’ampliació del MACBA té un pressupost de 16,26 milions d’euros i es desenvoluparà en dues fases. La primera fase de les obres va començar dilluns i durarà uns quinze mesos. Aquesta actuació inclou l’excavació i preparació dels fonaments del nou edifici, la construcció de nous lavabos públics i l’eliminació dels actuals. També es reorganitzaran les entrades de vianants a l’aparcament soterrani de la plaça, l’enllumenat i les estacions de Bicing, que provisionalment s’han traslladat als carrers de Valldonzella i d’Agustí Duran i Sanpere.

La segona fase serà la construcció del nou edifici que allotjarà sales i espais ampliats del museu. L’Ajuntament de Barcelona vol enllaçar-la amb la primera per agilitar els terminis i completar les obres en un total de vint-i-sis mesos. És previst que les obres acabin a començament del 2027.

Mentre durin els treballs, la zona afectada serà delimitada amb una tanca i l’accés dels camions es farà únicament pel carrer de Montalegre per evitar el pas de vehicles pesants per la plaça dels Àngels. L’ajuntament recomana als vianants d’utilitzar itineraris alternatius.

Quant als lavabos públics, es traslladaran al convent dels Àngels l’abril del 2026. Fins llavors, els actuals es mantindran oberts. A més, es preveu una intervenció arqueològica preventiva, perquè aquesta àrea forma part d’una Zona d’Interès Arqueològic.

Al novembre també van començar les obres per a instal·lar el CAP Raval Nord a l’antiga capella de la Misericòrdia. A més, l’ajuntament estudia una reforma de la plaça dels Àngels per a convertir-la en un espai “més amable”.

L’escriptora, actriu, productora i directora cultural Estel Solé ha rebut avui el premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull per ‘Aquest tros de vida’, una novel·la que parla de la fragilitat i la resiliència humana. La història se centra en la vida d’una científica que malda per conciliar les fites laborals amb la criança. En un moment de desfeta personal, decideix fer un viatge inesperat que la portarà a conviure amb tres desconeguts amb qui es plantejarà dilemes inesperats sobre la vida, la mort i l’amor.

L’autora ha assegurat a l’ACN que haver rebut el guardó l’ha “emocionat”, sobretot per tota “l’allau” d’amor i de suport que ha rebut. “Tot just ara estic descobrint la magnitud social que suposa”, ha admès.

Borís Spasski, que va esdevenir campió del món d’escacs el 1969, s’ha mort a vuitanta-vuit anys. “Ha mort una gran personalitat; generacions de jugadors d’escacs van aprendre i continuen aprenent dels seus jocs i de la seva feina. Una gran pèrdua per al país. Condol a la seva família i amics. Memòria eterna”, ha anunciat Andrei Filatov, actual president de la federació russa d’escacs.

El 1966, Spasski va guanyar per primera vegada el dret de jugar el partit per la corona mundial d’escacs, però va perdre davant Tigran Petrossian. Va ser dues vegades campió de la URSS (1961, 1973) i dins de l’equip nacional de la URSS va guanyar l’Olimpíada Mundial d’Escacs sis vegades. Spasski es va fer especialment cèlebre arran del duel contra el nord-americà Bobby Fischer el 1972, en plena Guerra Freda, que es va conèixer com el Matx del segle.

El 1972, Spasski va emigrar a l’estat francès i va competir per aquest país tres vegades a les Olimpíades Mundials d’Escacs. A la dècada de 2000, Spasski va participar en la popularització dels escacs a Rússia, viatjant molt per tot el país, obrint escoles i clubs d’escacs. El 2012 es va tornar a establir a Rússia.

Retransmissió en directe des de la Royal Opera House de Londres - Lloc: Teatre Principal

“Les empreses emergents posen de manifest els principals actius de la nostra economia: l’obertura al món i la capacitat d’innovar. Són un motor de creixement molt destacat per a l’economia catalana, perquè contribueixen a modernitzar el teixit empresarial del conjunt del país, aportant-hi riquesa i llocs de treball de qualitat, a més d’oferir al mercat la tecnologia més innovadora.” Són paraules que ha pronunciat aquest matí el conseller d’Empresa i Treball, Miquel Sàmper, quan ha presentat un estudi elaborat per Acció sobre aquestes empreses.

El fet és que el nombre d’empreses emergents a Catalunya continua creixent a un ritme constant. Actualment, s’ha enfilat fins a 2.285, una xifra de rècord que duplica la de l’any 2016. És un ecosistema molt viu que dóna feina a més de 22.840 treballadors (un 10,5% més que l’any anterior) i que, en conjunt, factura més de 2.330 milions d’euros (+10,6%). Tot plegat són dades de l’“Anàlisi de l’ecosistema empresa emergent a Catalunya, 2025”, que radiografia les principals xifres i tendències del sector amb dades de l’any 2024. És basat en les dades de la plataforma digital Barcelona & Catalonia Startup Hub, el directori de referència de l’ecosistema emprenedor de casa nostra.

Parlo amb la responsable de l’estudi, Imma Rodríguez, que també és la mànager d’intel·ligència de mercat d’Acció. Diu que la dada que mostra millor el fort dinamisme i la fortalesa de les empreses emergents és que la meitat s’han creat aquests darrers cinc anys (2020-2024) i també que un 60% tenen algun fundador amb experiència prèvia en la creació d’empreses emergents. Una dada que no ha deixat de créixer aquests darrers anys. “Diu molt de l’esperit emprenedor dels catalans. Molts deixen l’empresa, quan ja funciona, en mans d’altri i en comencen una altra”, afegeix.

Del punt de vista sectorial, em comenta que és més important la distribució segons el volum de negoci generat, que no pas a partir del nombre d’empreses creades. Així, doncs, salut, viatges i lleure, conjuntament amb el sector financer, concentren el 32,8% de la facturació de les empreses emergents catalanes. També em destaca la gran defensa tecnològica que fan: gairebé dos terços (62%) del total treballen amb tecnologies de la indústria 4.0, com ara la intel·ligència artificial i el big data, els sensors o la computació al núvol.

D’una altra banda, les empreses del Barcelona & Catalonia Startup Hub s’han consolidat com un dels actors clau per a transmetre coneixement al mercat i, de fet, a la Unió Europea, Barcelona és el segon nucli d’empreses emergents preferit pels fundadors per crear-ne una, després de Berlín, però també és la segona ciutat de la UE amb més fundadors procedents d’universitats locals. “Quan anem a fora, sempre hi anem en nom de Catalunya, però realment Barcelona és la marca que utilitzem per captar talent. Arreu del món és sinònim de bona qualitat de vida i això la fa molt atractiva a la gent de talent”, diu Rodríguez.

Un dels aspectes cabdals és que la inversió captada per les empreses emergents a Catalunya aquests darrers cinc anys ha augmentat d’un 127% respecte de la inversió rebuda durant el quinquenni anterior, i ha pujat fins a 6.104 milions d’euros. Només durant l’any 2024, les empreses emergents catalanes han captat inversions en capital per valor de 1.152 milions d’euros, un 65,5% més que l’any anterior. “L’any 2023 va ser molt dolent per a les inversions, no solament aquí, sinó arreu. La por pels problemes mundials de tota mena va frenar els inversors –assenyala Rodríguez–. L’any passat vam tenir dues grans rondes, de més de 100 milions de dòlars, que han estat decisives per a aquesta empenta tan forta.” I on van les inversions? Doncs el sector financer, el de viatges i el de salut n’acumulen més de la meitat (52,3%).

En l’acte, també hi ha participat el secretari d’Empresa i Competitivitat del departament i conseller delegat d’Acció, Jaume Baró Torres, que ha remarcat: “En un context cada vegada més incert, en què els canvis s’acceleren com més va més, tenir empreses emergents especialitzades en tecnologies deep tech ens assegura una posició com a hub internacional i ens impulsa a continuar generant noves solucions en sectors estratègics.”

Ha destacat que 287 empreses emergents són spin-off, és a dir, empreses derivades, sorgides de l’entorn de les universitats i els centres de recerca, una dada que Baró Torres considera significativa: “Realça la importància de la transferència de coneixement i tecnologia de l’àmbit de la recerca cap al mercat.” Un pas necessari i de primera magnitud per a rendibilitzar les inversions. A més, el 90% del total d’empreses emergents recollides en l’estudi inverteix en R+D i, cosa molt important, més de la meitat tenen alguna patent per a protegir el seu coneixement.

Finalment, cal esmentar que enguany el govern facilitarà la participació de 36 empreses emergents a l’estand d’Acció al 4YFN (l’espai dedicat a aquestes empreses i la inversió), que es farà la setmana vinent a la Fira de Barcelona Gran Via, dins el Mobile World Congress. Són empreses emergents de diversos àmbits sectorials que exposaran les seves tecnologies al congrés; a banda, n’hi haurà 16 més d’especialitzades en l’àmbit de la salut, que participen en el Catalonia Health Innovation Ecosystem Pavilion, l’espai habilitat juntament amb Biocat.

Donar visibilitat sempre és un aspecte cabdal, però molt més en aquesta mena d’empreses que tot just treuen el cap al mercat…

Vine i menja't una bona botifarra amb nosaltres!!! També hi haurà com a novetat botifarra vegana - Lloc: Pati del C.C.Calisay

La Catedral de Barcelona exhibirà per primera vegada al públic la mitra restaurada de Sant Oleguer, bisbe de Barcelona i arquebisbe de Tarragona en els segles XI i XII. Segons que ha informat l’església en un comunicat, es tracta d’una de les peces tèxtils més antigues conservades a la catedral i és considerada una relíquia “per haver estat en contacte amb el cos difunt del sant”.

Aquesta mitra és una peça excepcional extreta al segle XIV del sepulcre de Sant Oleguer i és considerada d’estil romànic bizantí i, possiblement, de tradició normanda-siciliana.

La mitra, que és un capell litúrgic utilitzat pels bisbes en algunes celebracions, es podrà veure el dijous 6 de març, coincidint amb la festivitat de Sant Oleguer. L’objecte s’exhibirà a la capella del Santíssim i de Sant Oleguer de la catedral de 9.30 a 10.00, de 10.40 a 11.00, d’11.30 a 12.00 i de 12.30 a 17.45.

La restauració de la relíquia es va dur a terme el 2022 per poder formar part d’una exposició sobre la cultura normanda a Mannheim (Alemanya), concretament, al Reiss-Engelhorn-Museen. El procés va consistir en un tractament de microaspiració per eliminar la brutícia acumulada.

El Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC), que depèn de la Conselleria de Cultura de la Generalitat, és qui va fer l’anàlisi i l’estudi de les mostres, a més dels treballs de recuperació de la peça, que tenia greus problemes de conservació a causa de la fragilitat dels materials i del pas del temps.

El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha avalat la maniobra del Tribunal Constitucional espanyol (TC) per a impedir el debat i votació de resolucions sobre l’autodeterminació i la monarquia. En la sentència, el TEDH fa seus els arguments de l’estat espanyol i defensa que el TC ja va declarar inconstitucionals resolucions similars abans del 2019, de manera que qualifica la seva actuació de lícita, previsible i proporcionada.

Josep Costa, que va presentar la demanda com a vice-president de la cambra i que intervindrà a la Tertúlia Proscrita per parlar sobre la qüestió, ha analitzat la sentència i ha explicat que el tribunal “ha comprat el relat d’Espanya sobre unes ‘extremes circumstàncies’ per justificar la restricció dels nostres drets. Però només han pogut inadmetre el cas perquè vaig guanyar el judici”, així que troba que la sentència marca el camí de les que han de venir. “Si l’argument és que la restricció dels nostres drets va ser proporcional al que estàvem fent i que amb l’amnistia ja està arreglat, la pròxima vegada cal que ho fem de veritat”, ha dit Costa.

En aquesta línia, afirma que “ja sabíem que un tribunal amb president francès i vicepresidenta espanyola no seria favorable a les nostres tesis” i que l’estratègia de la demanda ra impedir que poguessin donar la raó a Espanya sense dinamitar el sistema de protecció dels drets humans. “Per això han admès que s’han vulnerat els nostres drets però s’han inventat que les resolucions vetades poc menys que feien efectiva la independència”, diu Costa.

I rebla que “el que més greu em sap és no haver obtingut resposta sobre la inviolabilitat del parlament. Aquí l’excusa és justament el fet d’haver estat absolt (i la maleïda amnistia, que no s’havia al·legat). Només saben dir que si al final em condemnen, que hi torni. Caldrà tornar-hi”.

Ja sabíem que un tribunal amb president francès i vicepresidenta espanyola no seria favorable a les nostres tesis. Però si es treuen de la màniga i ens apliquen l’article 155 de la Constitució espanyola, aleshores és legítim preguntar-se qui coi ha escrit aquesta sentència.
(2/6) pic.twitter.com/nhRVtPnAXI

— Josep Costa (@josepcosta) February 27, 2025

En la segona de les demandes, presentades ambdues abans del judici, l’estratègia ha funcionat perfectament. Perquè va ser per por a la sentència d’avui que el TSJ ens va absoldre del delicte de desobediència. Aixi queda certificat en la referència que fan a l’absolució:
(4/6) pic.twitter.com/4KZXhL9PuV

— Josep Costa (@josepcosta) February 27, 2025

La pitjor part és que aquesta primera sentència marca una mica el camí de les que han de venir. Si l’argument és que la restricció dels nostres drets va ser proporcional al que estàvem fent i que amb l’amnistia ja està arreglat, la propera vegada cal que ho fem de veritat.
(6/6)

— Josep Costa (@josepcosta) February 27, 2025

 

 

 

Set planetes són visibles al cel nocturn aquesta setmana, en un fenomen que no es tornarà a veure fins el 2040. Quatre dels planetes (Mercuri, Venus, Júpiter i Mart) es podran veure a ull nu, Saturn serà més complicat perquè ràpidament es pondrà a l’horitzó, mentre que en els casos d’Urà i Neptú caldrà un telescopi o prismàtics astronòmics. Per tant, es podran veure set planetes en fila, però cal tenir en compte que els dos planetes més llunyans no seran visibles a simple vista.

Una bona vista de l’horitzó i un cel clar oferiran la millor oportunitat de veure’ls tots. Tot i això, la finestra per veure els set planetes serà molt breu. El Sol es pon cap a les 19.00, Saturn ho farà cap a les 19.50 i Mercuri una mitja hora més tard. Així que la finestra d’oportunitat serà solament d’uns pocs minuts després del capvespre. Tanmateix, sí que es podran veure Venus, Júpiter i Mart amb claredat durant molt més temps.  Per a facilitar l’observació, també es poden fer servir aplicacions mòbils com per exemple Star Walk 2 Free o SkyView Lite, que ajuden a ubicar-los.

Tot i que el 28 de febrer és el millor dia, es podrà veure durant uns quants dies, ja que els planetes es mouen força lent al cel. Com que orbiten a diferents velocitats i distàncies del Sol, hi ha moments en què semblen alinear-se des de la perspectiva de la Terra creant un espectacle visual, encara que els planetes romanen separats per grans distàncies a l’espai.

Els planetes del nostre sistema solar orbiten al voltant del Sol aproximadament al mateix pla que la Terra. La majoria de nits, si el temps ho permet, es pot veure almenys un planeta brillant, les alineacions de quatre o cinc planetes a simple vista amb condicions de visibilitat òptima solen passar cada pocs anys, però tots set no tornarà a passar fins el 2040.

a carrèc de Gra de Sorra. Activitat recomanada per a infants a partir de 4 anys - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

Lloc: Carrer Doedes, 23

Lloc: Esplai/C.C.Calisay

L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) ha anunciat que el guardó Lletra Lila 2025 serà atorgat a l’escriptora Gemma Pasqual i Escrivà “en reconeixement de la seua trajectòria i el seu compromís amb la defensa de la cultura, la literatura, la llengua i el feminisme”. El premi es lliurarà en un acte el 13 de març a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València. L’esdeveniment comptarà amb una glosa a càrrec de Carme Gregori i una lectura de fragments seleccionats interpretada pel grup Teatre Lliure de Benimaclet, sota la direcció d’Anna Gascón.

L’AELC atorga anualment la Lletra Lila a una dona rellevant del món de la literatura que hagi destacat per la seva contribució a la cultura i a la lluita feminista en l’àmbit literari. Amb el guardó, Gemma Pasqual i Escrivà, “autora prolífica i activista cultural”, s’afegeix a la llista de premiades.

Nascuda a Almoines (la Safor) l’any 1967, Gemma Pasqual és una escriptora destacada, amb “una trajectòria marcada pel compromís amb la justícia social, la memòria històrica i la defensa dels drets de les dones”. Ha escrit una àmplia varietat d’obres adreçades tant al públic juvenil com adult. Entre els seus títols més es troben Xènia, tens un WhatsApp, La rosa de paper, Like. Blau, Et recorde, Amanda, Marina, Llàgrimes sobre Bagdad i Drames i likes a l’institut, dins la narrativa juvenil, i Viure perillosament, Torturades i La puta i la santa, dirigides a un públic adult.

La batllessa de València, María José Catalá, ha assegurat que no preveu pas de substituir el president de la Generalitat, Carlos Mazón, si ell dimitís per la gestió de la gota freda del passat 29 d’octubre. En declaracions als mitjans al Saler, on la batllessa ha fet balanç de les tasques de neteja de les platges que fa l’Ajuntament de València després de les inundacions, i preguntada per si es donés la situació, ha respost: “No contemple este escenari”.

La Generalitat prova de tancar la polèmica filtrant les imatges de l’entrada de Mazón al CECOPI

Qüestionada per informacions periodístiques que assenyalen que Carlos Mazón va arribar al CECOPI abans de les 20.28 –com ell mateix va dir ahir–, la batllessa ha rebutjat pronunciar-se sobre el tema. “Jo ahir vaig dir el que havia de dir”, ha resolt.

Avui, mitjans com La Vanguardia asseguren que la direcció estatal del PP explora la possibilitat de nomenar una gestora del partit al País Valencià, encapçalada pel número 2 a l’ajuntament, Juan Carlos Caballero, amb l’objectiu de preparar una transició perquè l’actual batllessa substitueixi Mazón al capdavant del govern.