Per influència del castellà, tot sovint veiem verbs amb preposició que haurien d’anar sense. Posem-ne uns quants exemples.

“Cuidar algú” o “cuidar d’algú”?

El verb cuidar, quan vol dir ‘tenir cura’, és un verb transitiu, sense preposició. Per tant, hem de dir “cuidar un malalt” (i no pas “cuidar d’un malalt”). Els significats tradicionals de cuidar en català són ‘pensar, creure’ o bé ‘ésser a punt d’ocórrer’ (“He cuidat caure de l’escala”).

“Deuen suposar” o “deuen de suposar”?

Deure pot fer d’auxiliar d’un verb en infinitiu, i hi va unit sense preposició. Per tant, direm “Deuen suposar que no ho veiem” (i no pas “Deuen de suposar que no ho veiem”).

“Olor a flors” o “olor de flors”?: quinze errades freqüents de preposicions

“Donar menjar” o “donar de menjar”?

El verb donar, seguit d’infinitius com ara beure, menjar o mamar, va sense preposició. Direm, doncs, “Li donava menjar”, “Li donava mamar” (i no pas “Li donava de menjar”, “Li donava de mamar”).

“Estirar el fil” o “estirar del fil”?

El verb estirar també va sense preposició. Per tant, “estirem el fil” o “estirem les orelles” (i no “estirem del fil” ni “estirem de les orelles”). 

“Necessita la vostra comprensió” o “Necessita de la vostra comprensió”? 

El verb necessitar tampoc no duu preposició. Per tant, diem “Necessita la vostra comprensió” (i no pas “Necessita de la vostra comprensió”).

La llista de les preposicions catalanes

“Requereixen atenció personalitzada” o “Requereixen d’atenció personalitzada”? 

Igual com necessitar, requerir també va unit amb el complement sense preposició. Així, doncs, direm “Requereixen atenció personalitzada” (i no pas “Requereixen d’atenció personalitzada”).

“Tiraven la carrossa” o “Tiraven de la carrossa”?

El verb tirar –amb el significat originari de ‘fer força en la direcció en què hom es mou’– no duu preposició. Per tant, direm “Els cavalls tiraven la carrossa” (i no pas “Els cavalls tiraven de la carrossa”).

Avui la normativa accepta la preposició en alguns verbs en què abans no l’admetia, com ara abominar (“abominar d’algú”), aprofundir (“aprofundir en una qüestió”), apropiar-se (“apropiar-se d’una casa”) i complir (“complir amb una obligació”).

Dubtes i errades freqüents en l’ús de ‘a’, ‘amb’, ‘de’ i ‘en’

 

 

The Washington Post · Rachel Chason i Sarah Cahlan

Bassikounou, Mauritània. Les famílies viatgen durant la nit per carreteres secundàries desertes. A aquesta terra, fronterera i desolada, n’arriben cada dia, de famílies que expliquen històries de terror sobre els homes, blancs i emmascarats, que els han obligat a fugir de les seves llars.

Mercenaris del grup rus Wagner –que combaten al costat de soldats malians– han agredit dones, han massacrat civils i han cremat pobles sencers per tot el país, segons que expliquen els desplaçats, una campanya de violència gratuïta que ha alimentat una crisi de refugiats que no sembla que tingui fi a l’oest, al país veí de Mauritània.

“No havíem vist mai res igual”, diu Kossi Ag Mohamed, un pastor de 31 anys, que explica com va fugir del seu poble, a la regió maliana de Tombuctú. Les accions de Wagner, diu, han “desfermat la catàstrofe” a la regió.

La junta militar de Mali, que defenestrà l’anterior govern democràtic en un cop d’estat l’any 2020, començà a treballar amb Wagner a final del 2021. Gairebé dos anys després, el futur del grup mercenari, vinculat al Kremlin, quedà qüestionat quan el seu fundador, Ievgueni Prigojin, morí en un accident aeri després d’una efímera rebel·lió contra el govern de Putin.

Però Wagner no desaparegué, i els seus combatents han continuat desplegant-se a l’estranger –un exèrcit a l’ombra que, segons els experts, opera ara com un apèndix del Ministeri de Defensa rus. A Mali, la petjada del grup no ha fet sinó créixer aquests darrers anys, segons els analistes, i ha proporcionat una font d’ingressos addicional al govern de Putin, mancat de liquiditat, i una base d’influència per a Moscou a l’oest de l’Àfrica, una part del continent com més va més anàrquica.

Kossi Ag Mohamed (esquerra, sobre la moto) s’ha establert a Mauritània després de fugir de la violència a la regió maliana de Tombuctú (fotografia: Carmen Yasmine Abd Ali/The Washington Post).

Les autoritats malianes diuen que l’objectiu d’aquesta aliança és combatre els separatistes tuaregs, que fa anys que reclamen un estat propi al nord de Mali, i també els grups milicians lleials a Al-Qaeda i Estat Islàmic. Però qui s’ha endut la pitjor part de la brutalitat de Wagner han estat els civils, no pas els grups armats.

“Maten gent de manera indiscriminada”, diu Héni Nsaibia, analista principal per a l’Àfrica Occidental del Projecte de Dades sobre Localitzacions i Esdeveniments de Conflictes Armats (ACLED), un grup d’investigació sense ànim de lucre. “Veuen un comboi de vehicles, o gent venent productes al carrer, i l’ataquen per sistema. Maten homes, dones, criatures, i se’n queden tot allò que troben.”

Aquests darrers mesos, explica Ag Mohamed, els homes de la seva zona han desenvolupat una mena de ritual sinistre: s’amaguen entre els arbres quan senten que s’acosta un comboi militar i, quan se n’ha anat, segueixen el so dels trets per recollir els cadàvers que ha deixat.

El pastor mostra un seguit de vídeos que diu que han enregistrat ell i els seus amics. En un, s’hi veuen set cadàvers ensangonats, estesos a terra. En un altre, un home decapitat, amb el cap col·locat entre les mans. En un tercer vídeo, cadàvers de dones i criatures estesos sobre les cendres d’una casa cremada.

“Va ser la mort, que em va fer fugir”, diu Ag Mohamed. “Veia mort per tot arreu.”

El terror com a estratègia

El 2021, quan la junta de Mali va fer la invitació a Wagner, feia temps que la violència dels extremistes anava creixent. Un dels objectius de Wagner, segons que explica un efectiu de les forces del govern malià, era ajudar l’exèrcit del país a recuperar les bases i territoris que havien caigut sota el control dels extremistes.

Segons els analistes, el govern de Mali paga uns deu milions de dòlars el mes pels serveis de Wagner. És una partida considerable per a Rússia, l’economia de la qual ha quedat afeblida arran de les sancions internacionals per la guerra a Ucraïna. Moscou també gaudeix de concessions en unes quantes de les mines d’or del país, cosa que li atorga un interès material en la seguretat de Mali.

Encara que les forces malianes han aconseguit fer alguns avenços d’ençà de l’arribada dels mercenaris russos al país, els experts afirmen que les operacions militars en zones fora del control de l’estat s’han caracteritzat per una brutalitat aclaparadora.

“La política és: ‘mateu-los tots'”, diu Wassim Nasr, especialista del Sahel i investigador principal del Centre Soufan. “L’objectiu és terroritzar la població local.”

Un camió de transport que fa la ruta entre Mali i Mauritània (fotografia: Carmen Yasmine Abd Ali/The Washington Post).

L’ACLED calcula que 925 civils, pel cap baix, van morir l’any passat en atacs en què havia participat Wagner, més del doble dels 400 civils que calcula que van ser assassinats per milicians islamistes.

Andrew Lebovich, investigador de l’Institut Clingendael, als Països Baixos, diu que l’exèrcit de Mali fa anys que és acusat de violacions dels drets humans, però que l’escala i la ferocitat dels abusos ha crescut d’ençà que Wagner entrà en escena al país.

Segons que explica Lebovich, els mercenaris han adoptat “tàctiques de guerra bruta”, com ara, el segrest, la tortura i la decapitació. Múltiples refugiats expliquen a The Washington Post que, després de la retirada de l’exèrcit, els cadàvers sovint apareixen mutilats.

Fugida a la desesperada

El camp de refugiats de Mbera, situat al desert del sud-oest de Mauritània, ja s’havia convertit en el tercer centre de població del país abans i tot de l’allau de nouvinguts.

Desenes de milers de malians van arribar ací l’any 2012, quan extremistes i separatistes van envair gran part de Mali, i el camp ha continuat creixent durant la dècada següent, mentre les crisis successives anaven engolint el país. Però l’èxode que començà l’any passat no té precedent històric: ara es calcula que hi ha unes 149.000 persones a Mbera i la rodalia, segons l’ONU, el triple que no pas l’any 2023. El camp, que fa temps que ha quedat completament desbordat, s’estén ara en totes direccions.

En declaracions a The Washington Post, dotzenes de refugiats que han arribat al camp d’ençà del 2023 expliquen que allò que els ha empès a fugir de les seves llars han estat els atacs de l’exèrcit de Mali i els seus aliats russos, no pas els milicians islamistes. La filial regional d’Al-Qaeda, Jamaat Nusrat al-Islam wal-Muslimin (JNIM), controla grans extensions de territori a Mali i competeix pel poder amb una branca local d’Estat Islàmic, més petita però més brutal.

Alguns refugiats expliquen que, uns quants anys enrere, havien sofert intimidacions d’extremistes que pretenien imposar el seu domini, però que la vida als pobles del nord del país havia tornat a la normalitat, en gran manera, abans de l’arribada de l’exèrcit.

“Consideren terroristes tothom que duu un turbant”, diu Cherfe Ag Mama, de 45 anys, que explica que el seu germà ha estat assassinat per mercenaris de Wagner a la regió de Tombuctú.

Una dirigent del campament, que parla amb la condició d’anonimat per a tractar una qüestió delicada, diu que desenes de dones expliquen històries d’agressions sexuals comeses pels soldats de Wagner.

Aïssata Kelli, de 40 anys i mare de dos fills, relata el moment en què uns homes armats van irrompre a casa seva, el novembre passat. Explica que en el moment de l’atac estava massa terroritzada per a mirar-se’ls amb gaire deteniment, però que va poder veure que eren blancs, duien màscares i cridaven les mateixes dues preguntes, tota l’estona.

“On són els gihadistes?”, recorda que li cridaven els homes, en francès, a ella i a altres dones. “On són els vostres marits?”

Aïssata Kelli, mare de dos fills, al camp de refugiats de Mbera (fotografia: Carmen Yasmine Abd Ali/The Washington Post).

La majoria dels homes del seu poble, incloent-hi el marit de Kelli, van fugir tan bon punt van assabentar-se que els militars eren de camí. Recorda que va dir als soldats que el seu marit no era gihadista, i que no sabia on era. Els homes blancs van cridar-li i la van colpejar mentre li treien la roba, recorda, tot cercant un telèfon que creien que amagava.

“Fins i tot recordar-ho m’espanta”, diu Kelli, asseguda al costat del seu marit, un pastor parcialment cec, a la tenda de campanya de la família. “Pensava que em matarien.”

L’atac al seu poble va allargar-se durant tres dies agonitzants, segons que expliquen Kelli i la seva amiga, Siray Bah, de 35 anys. Mercenaris de Wagner i soldats malians van saquejar cases i negocis, expliquen ambdues dones, i tot seguit van calar-hi foc.

Cinc homes, incloent-hi l’imam del poble, van morir en l’atac, i uns quants més van ser segrestats. Un dels segrestats fou el marit de Bah, pare dels seus set fills, que en el moment de l’atac havia sortit a comprar menjar per a la família.

Bah, que alleta el seu nadó, explica que, els dies posteriors al segrest, va trucar repetidament al telèfon seu marit. No va arribar a contestar mai ningú.

Rússia s’expandeix a la regió

Encara que Wagner originalment es va establir al centre de Mali, el grup, segons els analistes, ha anat ampliant les operacions al nord del país, epicentre d’una llarga lluita entre l’estat malià i els rebels d’ètnia tuareg, que fa dècades que lluiten per establir-hi un estat independent.

Una de les victòries més significatives de Wagner a Mali va ser la recuperació de l’històric bastió rebel de Kidal, l’any 2023; el grup va sofrir el seu revés més important l’estiu passat, quan perdé desenes d’homes en una batalla amb combatents tuareg prop de la frontera amb Algèria.

Els analistes expliquen que aquesta desfeta va suscitar molta polèmica a Rússia, i va reobrir el debat sobre el futur del grup a l’Àfrica. Però els darrers mesos s’ha registrat un repunt en les transferències de material militar de Rússia a Mali, i les campanyes de reclutament també s’han intensificat –incloent-hi xerrades a les xarxes socials per part dels mateixos mercenaris.

No hi ha cap lloc segur

Sovint, la frontera que separa Mali de Mauritània no és més que una línia en la sorra.

Quan Wagner duu a terme una operació, els desplaçats solen passar la frontera durant el dia, segons que explica Ibrahim Sidi Mohamed, cap de Douankara, un llogaret maurità situat a uns 50 quilòmetres de Mbera, a l’altra banda de la frontera.

Tenda de la família Bacana a Dounkara (fotografia: Carmen Yasmine Abd Ali/The Washington Post).

La xifra de famílies que viuen a Douankara ha passat de 380 a 4.020 d’ençà del 2023, explica. Els malians solen arribar-hi en camionetes, equipats amb allò que poden carregar. Tan sols els més afortunats, diu, tenen prou espai per a carregar bestiar.

La gent viu en tendes de campanya, o en estructures fetes de fusta i metall. Però, moltes vegades, ni tan sols travessar la frontera garanteix seguretat.

Ould Bacana, un refugiat de 30 anys que feia un temps que s’havia establert a Douankara, va ser assassinat fa poc per una patrulla de Wagner als afores del poble, segons que expliquen Mohamed i la mare de Bacana.

Bacana anava cap a un mercat de bestiar, situat just a l’altra banda de la frontera amb Mali, quan ell i un grapat d’homes més van ser assassinats per mercenaris russos. Els veïns del llogaret van trobar-ne els cossos poc després, i els van enterrar allà on els van trobar.

Ahmed, a la tenda en què viu a Douankara (fotografia: Carmen Yasmine Abd Ali/The Washington Post).

“Ací tan sols queden dones; els homes ja els han matat tots”, diu la mare de Bacana, Izi Sidi Ahmed. Al seu costat, hi té el fill adolescent, a qui explica que no li deixa travessar la frontera cap a Mali, encara que les provisions de la família comencen a escassejar.

“Què se suposa que hem de fer?”, es pregunta.

I repeteix, com si parlés amb si mateixa: “Què se suposa que hem de fer?”

Cahlan informa de Washington estant. Ely Cheikh Mohamed Vadel, Issa Ag Mohamed i Walid Ag Menani, de Mauritània estant, han contribuït a aquest reportatge.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Els estats, en la seua arrogància monolítica, sempre cerquen el cos a cos amb els líders, però quan aquests líders se’ls escapen, o no els poden dominar del tot –cosa que sol passar–, s’acarnissen, i de quina manera, amb els lloctinents, els secretaris, els ajudants, els col·laboradors, els amics, tots els qui els envolten. La història de tots els països en va plena, d’això que podríem anomenar –si se’m disculpa la ironia– “justícia subsidiària”. No poden vèncer el símbol, de manera que en persegueixen l’ombra. Ahmed Kathrada va pagar l’odi a Mandela; Jacob Appelbaum i Jeremy Hammond, l’odi a Assange; Anatoli Martxenko i Iuri Orlov, l’odi a Sàkharov… Nosaltres no podíem ser diferents.

Aquesta constant històrica lamentable és la que explica tot allò que li ha passat a Josep Lluís Alay, un col·laborador essencial del president Puigdemont –potser, amb Gonzalo Boye, el més influent de tots– que, únicament per això i com també li passa a l’advocat, ha patit la repressió amb una persistència i una contundència absurda, desproporcionada, gairebé ridícula si no fos per les conseqüències que li ha comportat.

Però, ahir, finalment, els tribunals espanyols van descartar la darrera de les causes en què havien embolicat Alay tots aquests anys: Vólkhov, el Tsunami, la peça set d’Aguirre, el viatge a Nova Caledònia… Ha estat un reguitzell de causes tan fantasmagòriques com injustificades, i per això mateix, amb el pas del temps, han caigut l’una rere l’altra, atesa la inconsistència de les proves.

Però no pas sense haver fet molt de mal. Mal polític, però també mal personal, fins i tot en la seua salut, en el temps que li han fet perdre defensant-se d’acusacions absurdes. Maquiavel va explicar ja fa segles que la impotència sovint porta al fet que, quan no pots tallar el cap del rei, talles els caps dels servents. I això, exactament això, ha intentat de manera monòtona i obsessiva Espanya, però no ho ha aconseguit.

Josep Lluís Alay ha vist com la seua vida quotidiana esdevenia un malson kafkià: interrogatoris, acusacions, imputacions, detencions impactants, titulars infamants filtrats a la premsa, desqualificacions personals, fins i tot, de qui en teoria havien de ser els seus aliats… Tot, per acabar arribant on havíem començat: en el no res. Si fins i tot la traducció d’una novel·la li va valdre problemes amb la justícia, en un dels episodis més grotescos de la repressió!

Per tot plegat, avui que per fi s’ha vist deslliurat de la darrera de les acusacions, crec que és un moment adequat per a agrair-li de manera pública que haja resistit enmig d’una tempesta tan forta com la que li ha caigut a sobre. Primer, perquè, en cas de repressió, sempre cal ser al costat dels reprimits, però també perquè, en aquests temps de cinisme i pragmatisme extrem –en aquest temps en què tot sembla criticable i ningú no sembla disposat a construir ni a reconèixer mèrits–, aguantar com ha aguantat ell totes les coses que li han volgut abocar damunt té un valor digne de ser remarcat. Com a exemple per a tots.

 

PS1. Salt ha esclatat aquesta setmana en uns aldarulls que, com sol passar, han estat interpretats de maneres diverses, segons la ideologia de l’espectador. La realitat és que Salt és un cas molt particular en el conjunt del país, especialment quant a la dificultat de trobar-hi un habitatge. Per això, treballant sobre el terreny, Emma Granyer ens explica en aquest reportatge –defugint el sensacionalisme interessat i l’anàlisi fàcil– per què la situació en aquesta ciutat és així de complexa i difícil de gestionar.

PS2. Avui, dissabte, Perpinyà es manifesta en defensa de l’escola la Bressola. Us en parlem en aquest article, però també repesquem aquest reportatge de Clara Ardévol en què ens explica que les escoles del nord són, precisament, l’únic lloc del país on s’aplica la immersió lingüística, i com ho fan.

PS3. Parlant d’escola i immersió, avui us oferim aquest article, tan ben documentat i argumentat com sempre, de Germà Bel en què l’autor es declara partidari d’un canvi en el model escolar que oblide la fantasia de la immersió generalitzada per garantir als pares que ho vulguen –deixant-los triar– que l’ensenyament dels seus fills serà en català. És un debat que s’obre pas molt a poc a poc –Alhora el va posar sobre la taula de manera molt valenta en les darreres eleccions– i que a mi em sembla particularment important i interessant.

PS4. Manel Vidal –que, per cert, és de Salt– publica un llibre. Després d’anys fent ràdio, guions i humor, ha decidit d’escriure unes memòries parcials, La passada a l’espai, en què barreja el Barça amb retalls de la seua vida. Oriol Bäbler li ha fet una entrevista per a emmarcar: “Tinc certs problemes per a llegir llibres, imagina’t per a escriure’n”.

PS5. A VilaWeb estimem el periodisme ben fet i creiem en el rigor i l’elegància. Som conscients que no som iguals que els altres, i per això demanem als lectors que ens ajuden. Si us agrada això que fem, podeu entrar en aquesta pàgina i ajudar-nos a treballar de manera digna per continuar oferint-vos en obert tots els nostres continguts.

 

El president Salvador Illa té una fantasia neopujolista: construir, maó sobre maó, una hegemonia electoral que mantingui el galliner calmat, a còpia de la incompareixença dels rivals i de la por generalitzada a la llibertat nacional. Per això vol discreció, poc debat i pocs problemes, i per això l’estat d’ànim més alimentat de dalt a baix és el pessimisme. Com el govern de Jaume Collboni a l’Ajuntament de Barcelona, el d’Illa no té suc, ni grans projectes ni narratives gaire ambicioses. No pensar gaire, que és perillós. En general, fins ara, tant l’un com l’altre se’n van sortint: costa que les polèmiques arrelin i el país, submergit en una letargia molt pesada, es va deixant administrar el somnífer. Però, a llarg termini, és més difícil que se’n surtin: les promeses que s’han fet per a imposar aquesta segona transició espanyola, després del 2017, tenen les potes molt més curtes que no pas les mentides que es van fer servir per a imposar la transició del 1978.

La generació que va sortir de la foscor franquista i va poder reconstruir les institucions té raó, probablement, quan diu als joves que l’autonomisme tan menyspreat després del referèndum era llavors un alçament de llum en la tenebra. El problema és que el menyspreu actual de l’autonomisme no és fruit de la desmemòria ni de la inconsciència, sinó d’haver somiat més enllà. Illa no podrà ressuscitar l’esperit del president Jordi Pujol perquè li manca el pòsit emocional, però sobretot perquè la gestió ha perdut valor: fa quaranta anys, gestionar significava tastar una certa llibertat política, per tutelada que fos, i ara significa tastar la manca de llibertat. Llavors era el mínim i ara és el màxim; era el punt de partida i ara és el d’arribada. El pujolisme, malgrat que resultés castrador en molts sentits, venia després d’un silenci; en canvi, el propòsit motor de la Catalunya d’Illa és començar un silenci nou, tan llarg com el puguin fer durar.

Amb el país escanyat, doncs, l’obsessió d’Illa és d’oferir, magrament, una bona gestió, que millori una mica el dia a dia dels ciutadans, però de fet és això que es va morir durant el procés. Si d’una sola cosa va servir parlar d’independència, encara que maldin tant per enterrar la idea, va ser per a normalitzar la tesi que els problemes de gestió, a Catalunya, no són de gestió, sinó de poder. Els socialistes tenen raó, de vegades, quan retreuen deixadesa als governs independentistes –començant per la immersió lingüística, per exemple–, però l’aprenentatge del procés era més fondo, no pas el fruit d’un rampell, sinó de la constatació dels límits, decepció rere decepció, i aquesta lliçó no s’oblida fàcilment. Allò que hauria de demostrar Illa, si es vol consolidar, no és pas que es pot gestionar millor, sinó que els límits de la gestió no són pas on diu l’independentisme. I és això, probablement, que el farà descarrilar, tard o d’hora.

Aquest llast s’arrossegarà tot el mandat. El silenci, de vegades, es trenca mal que vulguis evitar-ho. La consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, Sílvia Paneque, ho ha començat a comprovar aquesta setmana arran del caos ferroviari. L’hem vista neguitosa per primera vegada. Governar Catalunya com una sucursal t’endinsa en un laberint del qual costa molt sortir: les humiliacions als usuaris i les deficiències del servei, el finançament del qual és responsabilitat de Madrid, són tan incontestables que no es pot fugir d’estudi, però el govern, és clar, vol evitar de culpar Madrid perquè no li agrada la “confrontació”, de manera que Paneque ha d’explicar que el problema és Madrid mentre fa veure que, en realitat, explica una altra cosa. L’altre dia, mentre admetia que hi havia hagut un problema històric de manca d’inversió per part dels governs espanyols anteriors que havien prioritzat l’alta velocitat en lloc de Rodalia, carregava els neulers als consellers convergents i postconvergents per una suposada “no gestió” del servei.

Rodalia té totes les butlletes de la rifa per a ser el gran maldecap d’aquest govern, perquè condensa molt bé totes les contradiccions de l’autonomisme. Primera: la resposta és administrativa però l’explicació és nacional, perquè l’abandonament del sistema és fruit de la radialitat madrilenyista. Segona: l’obtenció de resultats no depèn de la Generalitat sinó de la bondat castellana. Vegeu com, en les reunions amb el ministeri, ADIF i RENFE, Paneque tan sols ha aconseguit fins ara el compromís de més reunions, l’acceleració dels tràmits per a contractar més personal i la vaga promesa de concretar unes inversions que ja s’haurien d’haver concretat. Tercera: el PSC ha de triar entre protegir el PSOE o bé qüestionar-lo per vendre que defensa els interessos dels catalans. Com que no vol fer ni una cosa ni una altra, rep pels dos cantons: no fa de portaveu de la indignació dels usuaris ni tampoc rep el suport del ministre Óscar Puente, que al cap d’unes hores nega que hi hagi cap problema de desinversió.

Però la contradicció central és la farsa del traspàs, que encara és més difús avui que no pas el dia que es va anunciar. No tan sols és un traspàs parcial a una empresa en què Madrid tindrà poder de vetar les decisions estratègiques: encara no se sap la llista detallada de les inversions, ni el calendari, ni hi ha la certesa de quines línies es traspassaran, ni de si es traspassaran senceres, ni s’ha aclarit als treballadors què passarà amb el contracte programa. Tot continua verd i encara reverdeix: aquesta setmana, mentre una gota de suor baixava pel front del govern, s’ha sabut que, en un esborrany del ministeri, hi apareix l’opció d’integrar la nova empresa mixta dins el grup RENFE, cosa que vulneraria l’acord entre els socialistes i Esquerra, que van pactar que seria una empresa segregada. El govern d’Illa té el perill que li passi igual que al govern del president Pere Aragonès: com que els fruits de la negociació amb Madrid no s’acaben de materialitzar mai, les promeses s’acumulen i es buiden de credibilitat. Caducat el pujolisme, ha caducat la funció de la gestió com un elixir.

Aquesta setmana, Salt (Gironès) ha tornat a ocupar les principals pàgines dels informatius del país pels aldarulls i les protestes ciutadanes que hi han tingut lloc. A VilaWeb n’hem fet un seguiment tots aquests dies, i avui us oferim una anàlisi amb més profunditat per entendre quina és la situació del municipi.

Un poble empobrit

Salt és el municipi amb la renda per capita més baixa de Catalunya, segons dades de l’IDESCAT del 2021. No és estrany, doncs, que el 63% de la població no pugui accedir a un lloguer mitjà, que actualment és de 600 euros mensuals al municipi.

A Catalunya, hi ha una vintena de desnonaments cada setmana i, segons dades del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), la de Girona va ser la demarcació amb més desnonaments de l’estat espanyol durant el primer semestre del 2024: se n’hi van fer 548. Salt és un dels municipis on n’hi ha més: el mes passat, en un sol dia n’hi va haver quatre, d’habitatges que són propietat de fons voltor. Aquella setmana (la del 21 al 28 de febrer), se’n van fer set, la majoria amb menors implicats. El Sindicat d’Habitatge de Salt va batejar-la com a “Setmana Tràgica”.

El problema ve de lluny, però ara ha estat notícia a tot el país arran del desnonament d’un imam i la seva família, divendres passat. Quan se’ls van acabar els tres dies d’alternativa residencial en un hostal de Medinyà (Gironès), van voler tornar al seu habitatge, però quan van provar-ho, els va saltar l’alarma i els van desallotjar. El desallotjament va acabar amb tres persones a l’hospital i un centenar de veïns, la majoria dels quals, membres de la comunitat musulmana de Salt, protestant davant la comissaria dels Mossos d’Esquadra. Les protestes es van repetir dimarts a la nit i van acabar amb set detinguts. L’endemà, tres d’ells van sortir en llibertat provisional, amb la condició de comparèixer davant el jutge cada quinze dies.

La violència dels aldarulls va sorprendre, i fa qüestionar-se per què ha passat ara. Cal tenir en compte que l’emergència residencial a Salt és un cas especial, perquè la majoria de veïns no poden accedir a un habitatge per dificultats econòmiques, però molt especialment, per una manca d’oferta molt aguda. És una situació especial, doncs, amb unes particularitats que cal tenir en compte.

Salt, un poble receptor d’immigració

Salt ha estat un poble que ha crescut tant amb l’onada migratòria espanyola de la segona meitat del segle XX com amb la de començament dels 2000 de gent del Nord d’Àfrica, l’Àfrica subsahariana i països d’Amèrica del Sud, principalment. Amb aquesta darrera onada migratòria, la població va passar de 21.738 l’any 1990, a 30.302 l’any 2010, segons dades de l’Institut d’Estatística espanyol (INE). Actualment, és el municipi de la comarca amb més densitat de població, que se situa en 5.112,3 habitants per quilòmetre quadrat.

El creixement sobtat de la població, la majoria d’origen estranger, ha fet que, a més a més, Salt estigui segregat urbanísticament, amb zones on es concentra la major part de població immigrant i amb vulnerabilitat econòmica –com el barri Centre– que queden separades de la resta de barris del municipi per “fronteres mentals” marcades per carrers i avingudes.

L’arribada de nouvinguts va coincidir amb la bombolla immobiliària, un altre factor clau per a entendre per què s’ha arribat a la situació actual.

El tinent de batlle i regidor d’Habitatge de Salt, Àlex Barceló (ERC), ho explica així: “Salt creix, sobretot, a partir de dues colònies tèxtils que serveixen com a reclam els anys seixanta i setanta per a persones que vénen de tot arreu de la península i, sobretot, del sud d’Espanya, que és la gent que, en aquella època, va a viure a pisos de protecció oficial que acaben comprant a principi dels anys vuitanta, quan el Ministeri d’Habitatge espanyol ho regularitza. Per tant, és gent que es fa propietària i que progressa socialment. Quan arriba el boom immobiliari a final dels anys noranta i principi dels dos mil, aquells pisos que eren de baixa qualitat agafen un valor insospitat en el mercat immobiliari, que els permet de vendre-se’ls a preus molt elevats i comprar-se una casa en millors condicions a Salt o en uns altres pobles. Qui compra aquests pisos? La nova onada migratòria, que ja no ve d’Espanya, sinó que ve d’alguns països de l’Àfrica i d’Amèrica del Sud. Compren els pisos per un valor més alt del valor real i, és clar, quan peta la bombolla, s’endeuten.”

Àlex Barceló (fotografia: Albert Salamé).

És en aquest context que els bancs embarguen els pisos i els aprofiten no pas com a habitatges sinó com a actius immobiliaris per mirar d’augmentar-ne el valor, de manera que molts d’aquests pisos queden buits. “El problema és que a Salt es genera una bossa de pisos en mans de bancs que queden buits, tots concentrats en una mateixa zona, la del barri Centre”, diu Barceló.

Segons el Pla Local d’Habitatge, es calcula que a Salt hi ha 1.800 pisos buits en mans de bancs o fons d’inversió. Això, afegit a la impossibilitat de poder accedir a un lloguer, ja sigui per la poca oferta en el mercat ordinari (que se situa per sota del 5%, segons la mateixa diagnosi del Pla Local d’Habitatge de Salt) o per motius econòmics, fa que moltes famílies considerin l’ocupació com una opció. Segons dades de persones ateses pels serveis socials recollides pel Sindicat d’Habitatge, a Salt hi ha “700 persones que viuen en habitatges ocupats de grans tenidors” i, a part, n’hi ha prop de 1.000 inscrites per a demanar un habitatge de protecció oficial.

Els pisos hi són, per això cal remarcar que la crisi de l’habitatge a Salt no es deu a la manca d’habitatge, sinó a la dificultat d’accedir-hi. Qui fa especial èmfasi en això és Judit Font, membre del Sindicat d’Habitatge de Salt, que diu: “Els habitatges ja hi són i la gent ja hi viu. El tema és en quin règim: han de ser pisos de grans tenidors perquè hi especulin, o han de ser habitatges en règim de lloguer perquè la gent pugui viure-hi? La gent està disposada a pagar lloguers.” I continua: “Ningú no està en una situació d’ocupació d’un habitatge per gust, perquè genera molt malestar, inestabilitat i angoixa. Cal plantejar-se per a qui són els habitatges.” Font reclama que es garanteixi el dret d’habitatge a tothom abaixant-ne el preu i ampliant-ne el parc públic amb preus que es determinin també de manera pública.

El parc d’habitatge públic de Salt

Per fer front a la crisi d’habitatge de Salt, l’ajuntament va comprar (per mitjà de l’ens públic Gestora Urbanística NouSalt) més de dos-cents pisos per augmentar el parc d’habitatge públic del municipi i oferir-los a famílies i persones amb situació de vulnerabilitat.

D’aquests dos-cents pisos, tan sols a la meitat hi viu gent, perquè el consistori només té capacitat per a posar al mercat de lloguer de l’àmbit municipal quinze pisos l’any. És a dir: entre un i dos el mes, aproximadament. “El gran problema és que molts d’aquests pisos han estat abandonats molts anys, alguns han estat ocupats, en d’altres hi ha gent que hi viu i que els ocupa i que s’ha de reallotjar… Per tant, la realitat és que el procés de posar al mercat tots aquests pisos és molt lent”, argumenta Barceló. Els habitatges que ja són al mercat, i en què ja viu gent, tenen contractes temporals de set anys, i tenen un lloguer mensual entre 300 euros i 500.

L’Ajuntament de Salt compra els pisos mitjançant el dret de tanteig i retracte, un dret que li permet de comprar un habitatge amb preferència a qualsevol altra persona interessada en l’adquisició de l’habitatge, i de comprar-lo amb les mateixes condicions de l’adquisició (preu, forma de pagament, etc.) que s’havien ofert a un tercer. Quan va esclatar la bombolla i els bancs movien els pisos buits com a actiu immobiliari, l’Ajuntament de Salt va aconseguir de comprar-ne 130. Tot i que Barceló critica que l’àmbit competencial real del consistori és molt limitat, també destaca que Salt ha estat capdavanter en l’adquisició d’habitatge públic aquests darrers anys.

El Sindicat d’Habitatge recorda que l’emergència residencial del poble exigeix solucions més immediates, i calcula que pot haver-hi més de mil persones en perill de perdre el pis. A més, també demana planificació i previsió. “Oi que sabràs quants alumnes nous tindràs al curs que ve? Doncs també s’hauria de poder planificar quants desnonaments tindràs. O, si hi ha desnonaments, planificar quines alternatives hi ha per a oferir. Tres nits en un hostal de Medinyà em sembla insuficient. Quan la mesa d’emergència està col·lapsada, quan hi ha gent que no pot accedir-hi pels criteris d’accés o quan el parc públic està pendent de reforma o ocupat, necessitem alguna cosa mentrestant”, explica Judit Font. Alhora, el sindicat critica que el reglament de pisos de lloguer social aprovat deixa fora les persones sense permís de residència.

Judit Font (fotografia: Albert Salamé). La crisi d’habitatge de Salt, un cas singular

L’alt percentatge de població estrangera de Salt (un 40% de la població) és una particularitat a tenir en compte. Aliou Diallo, professor i investigador de ciències polítiques de la Universitat de Girona i veí de Salt, creu que aquest és un dels factors clau que diferencien la crisi d’habitatge de Salt amb la de la resta del país. Diallo en destaca tres factors principals: primer, això que ell anomena “racisme immobiliari”; segon, la gran quantitat de pisos en mans de fonts voltors i bancs; i tercer, la manca d’oferta de lloguer al municipi. Sobre el primer factor, Diallo diu: “A Salt hi ha un gueto, que és el barri Centre. Si ets una persona immigrant que vol viure fora d’aquell barri, les immobiliàries són les que s’asseguren que no puguis optar-hi, perquè interpreten que, si lloguen un pis a una família estrangera fora d’aquella zona, l’habitatge perdrà valor.”

Aliou Diallo (fotografia: Albert Salamé). “Sensellarisme infantil”

Un altre problema important són els desnonaments diaris amb menors d’edat implicats. En aquest sentit, Font explica que la majoria dels desnonaments del poble afecten nuclis familiars i domicilis on hi ha menors. “Com a sindicat n’hem posat un nom científic: sensellarisme infantil.” Font corrobora que, dins les categories del sensellarisme, hi ha les que identifiquen les situacions de carrer, però també les situacions que tenen a veure amb un habitatge inestable, en perill de pèrdua o un habitatge inadequat. “Molts infants del poble viuen en aquesta situació. Hi ha famílies senceres vivint en una sola habitació, en un garatge… Això passa. El sensellarisme no és només que et desnonin i et quedis sense casa, sinó també tota la pèrdua de condicions de vida digna, la inestabilitat, la por de no saber quina solució trobaràs quan et desnonin.”

Evidentment, el sensellarisme infantil té moltes conseqüències per a les criatures, més enllà de quedar-se sense casa: quan un menor no té accés a un habitatge, tampoc té accés a una educació de qualitat i, per tant, perd el dret de l’educació. Docents i personal educatiu d’escoles i instituts de Salt són una part de la població que viu de primera mà els desnonaments diaris del municipi, perquè quan un infant és desnonant deixa d’anar a l’escola, o hi té un rendiment irregular. Per això, a començament d’aquest curs, va néixer la plataforma Docents 17190 (el codi postal de Salt), format per personal educatiu del poble que defensa el dret de l’habitatge i que vetlla perquè cap infant es quedi sense casa. Un model de plataforma que s’ha replicat a gairebé una desena de comarques més de Catalunya, com el Barcelonès, el Baix Llobregat, el Maresme o el Segrià, per a posar-ne alguns exemples.

 

Mariona Parra, professora de l’institut Vallvera de Salt i membre de Docents 17190, explica que la plataforma va néixer per posar perspectiva educativa en la crisi de l’habitatge. “Quan et prenen el dret a l’habitatge, te’n treuen molts d’altres. Un d’ells, el dret a l’educació.” Segons Parra, el nombre de desnonaments amb menors escolaritzats al poble d’ençà del setembre ha estat “escandalós”: “No pots demanar a un nen que estigui atent a classe si està pendent que el desnonin, o si ja ha perdut la casa. No pots exigir-los que facin els deures, perquè moltes vegades tampoc no tenen on fer-los, o unes condicions adequadament on fer-los.” A vegades, el problema va més enllà: deixen d’anar a l’escola. “Si els desnonen i els envien tres dies en una pensió de Medinyà, no poden seguir els horaris lectius, perquè molts cops no arriben a l’hora per la falta de transport públic i, llavors, deixen de venir a classe.” Malgrat que la pèrdua d’habitatge tingui unes conseqüències directes en l’aprenentatge, avui en dia encara no hi ha xifres per a demostrar-ho. Així i tot, hi ha una dada que no ens ha de passar per alt: Salt és la zona amb el percentatge més alt de població amb pocs estudis. Concretament, el 56% de la població no té pràcticament formació educativa, tal com va avançar Crític en un reportatge.

Parra calcula que, el curs passat, al seu institut hi havia entre vuit alumnes i deu que havien estat desnonats, tot i que podrien ser més, perquè costa molt de detectar-ho. “Molts d’ells no ens ho diuen per vergonya”, comenta.

La vergonya és un dels factors que també esmenta Àlex Barceló quan explica de quina manera l’ajuntament pot evitar un desnonament. L’any passat, el consistori va aconseguir d’aturar 160 desnonaments, però, segons el regidor, moltes vegades quan les famílies demanen ajuda ja és massa tard. “La gran dificultat és que la gent vingui a demanar-nos ajuda. Hi ha molta gent a qui li fa vergonya, o no ho sap, o es pensa que ja ho arreglarà, i quan ens ve a buscar ja és molt tard. I, és clar, moltes vegades ja no tenim cap mena de possibilitat d’incidir-hi. Si la gent ve a temps, podem treballar-hi.”

La utilització de l’extrema dreta

Els fets d’aquests dies a Salt han estat aprofitats per l’extrema dreta per desviar el focus de la crisi de l’habitatge i centrar-lo en la immigració. Al municipi hi ha quatre regidors del partit d’extrema dreta espanyol, i dimecres a la tarda Ignacio Garriga va fer acte de presència a la vila per llançar discursos islamofòbics i racistes, però la veritat és que només va aconseguir d’aplegar una vintena de veïns.

Aliança Catalana tampoc no va quedar al marge. Sílvia Orriols mateix repiulava missatges racistes i, fins i tot, alguns perfils d’extrema dreta van fer córrer informació falsa que l’Ajuntament de Salt ràpidament va haver de desmentir, com ara, que havien donat un pis de lloguer social a la família desnonada.

Davant d’algunes informacions falses, l’Ajuntament de Salt vol aclarir. El consistori, com ha indicat des del principi, no ha cedit cap pis social a la família desnonada, ja que no compleix els requisits establerts per optar-hi. pic.twitter.com/QWMIwVW0ji

— Ajuntament de Salt (@ViladeSalt) March 13, 2025

Amb motiu del trenta-dosè aniversari de la constitució d’Andorra, el cap de govern, Xavier Espot, ha rebut una seixantena de representants del cos diplomàtic acreditats a Andorra.

Durant la recepció, Espot ha destacat la importància de la diplomàcia com a eina per a garantir l’estabilitat i el progrés compartit i ha subratllat els esforços d’Andorra per reforçar la seva cooperació internacional en àmbits com el canvi climàtic, el desenvolupament sostenible i la digitalització. Espot ha destacat que davant dels desafiaments geopolítics, econòmics i mediambientals, la diplomàcia “esdevé una eina essencial per garantir l’estabilitat i el progrés compartit”.

L’ambaixadora de la Unió Europea a Andorra i Mònaco, Christina Kokkinakis, ha agraït el suport d’Andorra als organismes internacionals i ha explicat que la Comissió Europea continua treballant per avançar en la signatura de l’Acord d’associació en els pròxims mesos. Kokkinakis ha mantingut reunions de treball amb el cap de govern, la ministra d’Afers Exteriors, Imma Tor, i el secretari d’Estat per a les Relacions amb la UE, Landry Riba, per tractar qüestions de cooperació transfronterera i actualitat internacional.

A més, la diplomàtica també s’ha reunit amb representants del sector econòmic andorrà, incloent-hi la Confederació Empresarial Andorrana (CEA), l’Empresa Familiar Andorrana (EFA) i la Cambra de Comerç, Indústria i Serveis (CCIS).

D’altra banda, vuit nous ambaixadors acreditats a Andorra han presentat les seves cartes credencials a la ministra d’Afers Exteriors. Es tracta dels representants d’Albània, Uzbekistan, Grècia, Paraguai, Eslovènia, Suècia, Letònia i Xipre. Segons el govern, aquesta cerimònia ha permès de reforçar la cooperació bilateral i incrementar els vincles d’Andorra en l’àmbit internacional.

Nou dia d’endarreriments a Rodalia. Aquest vespre, n’hi ha a les línies R3 i R4. A la línia R3, els endarreriments poden superar els trenta minuts a causa d’una incidència a la infrastructura entre Parets del Vallès i Granollers Canovelles.

A la R4, poden superar els vint minuts. En paral·lel, sí que s’han solucionat ja incidències en unes quantes línies que provocaven afectacions. Hi havia endarreriments a la R2 Sud i Nord, però a poc a poc es recuperen les freqüències habituals.

A la R1 s’ha reparat una incidència a la infrastructura entre Sant Pol de Mar i Calella que causava que els trens augmentessin el temps de recorregut en aquest tram. També s’ha normalitzat el servei a la R7, que patia afectacions puntuals per l’avaria d’un material.

Perpinyà acull una manifestació en defensa de la Bressola i la continuïtat de la immersió educativa en català, després d’haver anunciat fa un temps que tenia greus dificultats econòmiques. La convocatòria és a la plaça de Catalunya, a les 10.30, i anirà fins al Castellet, on es llegirà un manifest.

L’entitat ha demanat als assistents que portin samarretes de la Bressola –hi haurà un punt de venda– o bé vagin vestits amb colors vius i alegres. L’objectiu és que la manifestació sigui festiva i reivindicativa, en defensa de la Bressola i l’ensenyament del català i la cultura catalana a Catalunya Nord. També ha posat a disposició dels participants, per mitjà de les xarxes socials, el cartell i el lema de la manifestació perquè els manifestants el portin imprès: “Bressola viva, llengua viva: suport institucional ara mateix”.

La Bressola: així es fa la immersió real en català al nord

Aquesta xarxa d’escoles, que ara compta amb set centres d’educació infantil i primària i dos col·legis de secundària, es va fundar el 1976, ara fa gairebé cinquanta anys, i té actualment 1.100 alumnes de 750 famílies, que paguen quotes segons els seus ingressos, i 110 treballadors.

Una situació límit

El mes de gener, el president de l’entitat, Guillem Nivet, va explicar que, si no hi havia canvis estructurals per part de les administracions, s’abocarien a una “ruptura de liquiditat”, cosa que implicaria que no poguessin pagar els salaris a partir del mes de maig.

La crisi econòmica que passa respon, per una banda, a l’augment de la inflació, però, per una altra, a la manca de subvencions de les institucions nord-catalanes. Nivet ha explicat que tenen un pressupost de 4,5 milions d’euros, 1,9 dels quals són finançats per l’estat francès, i la resta assumida per l’entitat. De les administracions del Departament dels Pirineus Orientals tan sols reben un ajut de 50.000 euros (un 1,1% del pressupost global), i de la Regió d’Occitània, 117.000, un 2,6% del total.

Abans de l’entrada del govern d’ultradreta de Louis Aliot, rebien una subvenció de 60.000 euros de l’Ajuntament de Perpinyà. Però ara no tan sols els l’han retirada, sinó que els han apujat les càrregues amb imposts. Per aquest motiu, Nivet explica que se senten abandonats i demana la implicació real de l’ajuntament i el departament amb una aportació mínima del 5% del global del pressupost.

Guillem Nivet (la Bressola): “Seria dramàtic tancar centres en un moment de tanta demanda”

Fins ara, els comptes havien sortit gràcies als estalvis, però aquesta via ja no té més recorregut. Sobre això, després de la crida feta a les administracions, la Generalitat de Catalunya ha anunciat un augment de l’ajut, de 650.000 euros, l’any passat, a 800.000, enguany. Per la seva banda, la Regió Occitània s’ha mostrat disposada al diàleg i a augmentar la subvenció que ja aporta.

Així que la manifestació d’avui va dirigida, principalment, a protestar contra la inacció del Departament dels Pirineus Orientals, que ha dit que donaria 30.000 euros més, i de l’ajuntament. La Bressola demana que reconeguin la importància de l’escola en català per al futur de la llengua, i exigeix un compromís clar i que proporcionin els mitjans econòmics necessaris per a garantir l’estabilitat de la Bressola.

Nivet explica que, al mateix temps que es veuen abocats a una situació econòmica límit, la demanda de les famílies i dels municipis no ha parat d’augmentar, però no la poden satisfer. De fet, si no hi ha canvis en les aportacions, diu que es veuran obligats a demanar a les famílies que augmentin les aportacions i, possiblement, a tancar algun centres d’ensenyament immersiu en català que tenen repartits per Perpinyà, Nils, Prada, el Soler, Sant Esteve, Pesillà i Canet de Rosselló.

L’objectiu de la manifestació, com diuen al manifest, és també de fons, de reivindicar “una Catalunya del Nord en la qual el català no sigui una excepció, sinó una realitat viva i palpitant en tots els àmbits de la societat. Una Catalunya del Nord en la qual es pugui fer servir el català i viure en català amb normalitat. Reivindiquem el futur de la Bressola, reivindiquem el futur de la llengua.”

Com es pot ajudar?

La crida de la Bressola ha portat a una campanya de donatius, més enllà de la sol·licitud de subvencions. L’entitat ha animat qui vulgui i pugui a fer-se soci de l’Associació d’Amics de la Bressola. També es pot fer directament una donació, i ho separen segons si es viu a Catalunya Sud o a Catalunya Nord. Al mateix temps, Òmnium Cultural també recull donatius, i l’ANC ha habilitat aquesta pàgina per fer-ne. Entitats com el Consell de la República i partits polítics s’han adherit a la manifestació.

Geoffroy Lourdou: “De petit pensava que el català era la llengua dels vells”

 

A primera hora del matí, abans que l’INE fes públiques les dades, el Ministeri d’Economia feia una nota breu, amb un parell de frases, per a destacar allò que creu que és més important del mes. D’una banda, la confirmació de l’INE de la dada avançada d’inflació, és a dir, que la general es va situar en el 3% al febrer, la qual cosa significa un augment d’una dècima respecte del mes anterior, fonamentalment a causa de l’electricitat. I d’una altra, que la inflació subjacent (índex general sense aliments no elaborats ni productes energètics) va continuar reduint-se al febrer, dues dècimes, i es va situar en el 2,2%, la taxa més baixa d’ençà de fa més de tres anys, concretament, del desembre del 2021.

Aquesta dada fa que ens anem allunyant de la mitjana de la Unió Monetària. L’octubre passat, l’IPC de l’estat espanyol se situava dues dècimes per sota del comunitari, i al febrer, la diferència ha estat de 0,5 punts per sobre l’avanç europeu. Vol dir que aquí l’evolució cap avall és més lenta. Avui, per exemple, hem sabut els IPC d’Alemanya i França, que són, en termes interanuals, del 2,3% i 0,8%, respectivament.

Dins l’estat, també hi ha diferències molt importants entre els territoris. A Catalunya, els preus creixen d’un 3,1%, una dècima per damunt de la mitjana estatal; i a les Illes, la pujada és d’un 3,6%. En canvi, a Canàries només creixen d’un 2,2%. L’epígraf que més ha pujat a tot arreu ha estat l’habitatge, però també hi veiem fortes diferències. La taxa anual general es va incrementar gairebé dos punts, fins al 9,8%. Aquest augment responia a la pujada dels preus de l’electricitat, enfront de la baixada registrada el febrer del 2024. Doncs bé, al País Valencià i a Extremadura, l’augment és del 12,5% i 12,4%, respectivament, mentre que Canàries i Madrid, és del 8,1% i del 8,3%. A Catalunya, del 8,9%.

El mes passat, hi va haver dos factors principals que contribuïren a la pujada de la llum. El primer és que va fer menys vent. Normalment, les energies renovables ajuden a abaratir el rebut, i a l’hivern la generació eòlica sol ser molt gran que no pas la solar. No obstant això, el mes de febrer passat va ser especialment escàs en vent, la qual cosa va reduir dràsticament l’aportació de l’eòlica al mix elèctric.

Concretament, i segons la companyia Red Eléctrica, l’aportació de l’energia eòlica al mix de generació d’electricitat al febrer va ser del 17,5%, mentre que el 31 de gener era del 32,3%. És a dir, en tan sols un sol mes, ha passat de ser la primera tecnologia productora a la tercera, superada per la nuclear –responsable del 23,3% del total de l’electricitat produïda a l’Espanya peninsular al febrer– i la hidràulica, amb el 21,4%.

Evidentment, quan l’energia renovable redueix la seva aportació, el sistema elèctric ha de recórrer als cicles combinats de gas (CCG), molt més cars, per poder satisfer la demanda. Al febrer, la generació eòlica va caure d’un 45,6% respecte del mateix mes de l’any passat i va ser un 41,1% més baixa que no pas la mitjana dels darrers cinc anys.

Aquesta forta reducció de la generació eòlica va tenir un impacte enorme en l’impuls dels preus al febrer, perquè va fer que els CCG haguessin d’incrementar la producció d’un 41,2%, i la hidràulica, d’un 40%. De fet, les reserves hidràuliques es troben molt per sota de l’any passat, per la qual cosa és previsible que els mesos vinents redueixin la producció i augmenti la dels CCG, cosa que n’elevarà els preus. Tot dependrà de les pluges del març i l’abril.

El buit deixat per l’absència d’eòlica, doncs, ha estat aprofitat pels CCG i la hidràulica per elevar les ofertes al mercat, en absència d’unes altres tecnologies capaces de satisfer la demanda.

Per la seva banda, el ràpid descens de les reserves de gas a Europa ocasiona una escalada del preu del gas. La pujada de les ofertes dels CCG va ser motivada pel fort increment del preu del gas al mercat de referència a Europa, un 102% més alt que no pas el mateix mes de l’any passat. En conseqüència, també van augmentar els costs de generació dels CCG. La incertesa del mercat de gas a Europa continua creixent a mesura que els estocs de gas disminueixen. El nivell de les reserves a final de febrer es va situar al 38,5% de la seva capacitat, 24 punts menys que no pas fa un any.

De totes maneres, com destaca el ministeri espanyol, i jo també ho crec, la dada més important del febrer és la baixada de la inflació subjacent. Vol dir que el nucli dur està més controlat i les pujades a l’índex general són degudes als elements més volàtils, com l’energia i als aliments no elaborats. De fet, l’índex subjacent estatal, al 2,2%, es troba quatre dècimes per sota de la mitjana europea (2,6%), mentre el català és al 2,4%.

Al febrer, al marge dels productes energètics –electricitat–, també destaca que els aliments no elaborats pugen a un ritme del 5% anual, tant a Catalunya com a tot l’estat. És un salt important, atès que al gener pujat al 2,8%. Si examinen les subclasses que aporta l’INE per a tot l’estat espanyol, veiem quins són els preus dels productes que més creixen. La carn de vacu i oví puja per sobre del 10%, els olis comestibles (tret de l’oli d’oliva), d’un 16,7%; la xocolata, d’un 24,1%; el cafè, d’un 14,5% i el cacau, d’un 11%. Per la seva banda, l’oli d’oliva baixa d’un 32% i el sucre, d’un 15%.

Segons les dades que proporciona la Coordinadora d’Organitzacions d’Agricultors i Ramaders espanyola (COAG), sembla que la pujada d’alguns aliments no ha estat perquè el productor hagi apujat els preus, sinó perquè els esglaons intermedis, abans d’arribar al consumidor, han crescut. De fet, l’índex de preus en origen i destinació (IPOD) mesura la diferència entre el preu que rep el productor i el que paguem els consumidors. Al febrer, ha passat del 3,93 al 4,40 en els productes agrícoles, mentre que la pujada ha estat mínima en els ramaders. Aquests índexs signifiquen que el consumidor paga els productes agrícoles 4,40 vegades més del que rep el productor. Hi ha casos concrets més punyents, com el de les taronges i les llimones, que les paguem 6,3 vegades, les cebes (7,2 vegades) o les patates (més de 5 vegades). Malgrat que la tendència de l’IPOD és a la baixa a llarg termini, les diferències entre ambdós preus semblen encara molt altes. Aquesta és una realitat de la qual es parla molt poc, però que té una importància molt gran.

Finalment, em sembla interessant la nota que ha publicat el think tank Funcas, després de saber l’IPC de febrer, en què considera que les mesures aranzelàries anunciades per la Comissió Europea en resposta a les restriccions comercials dels Estats Units no tindrien, de moment, un impacte significatiu en els preus. L’estimació la fa a partir del fet que el valor de les importacions de béns de consum afectats no assoleix els 3.000 milions d’euros a tot l’estat espanyol, de manera que un increment del 25% dels aranzels elevaria l’IPC total al voltant d’una dècima. Evidentment, són xifres globals. Qui li toqui el rebre no pensarà en aquesta minimització que fan els analistes…

Manifestació contra la infiltració policíaca de Belén A. G. –que feia servir el nom fals Belén Hammad– a la Comunitat Palestina de Catalunya, el Casal Popular 3 Voltes Rebel i l’organització Endavant-OSAN. La protesta s’ha fet a la marquesina de la Via Júlia, a Nou Barris (Barcelona).

Aquesta policia va començar a relacionar-se amb els moviments socials catalans l’any 2018, i hi va ser fins al 2020, quan va marxar amb l’excusa que la canviaven de feina i tenia la mare malalta. Va acostar-se a la Comunitat palestina amb l’argument que el seu pare era palestí, i a partir d’ací va entrar en contacte amb altres organitzacions polítiques d’esquerres.

“La Belén no proposava de fer barricades, però si se’n feien ella hi era”

Es va implicar en les activitats de l’entitat i en va arribar a administrar el compte de Twitter, ara X, i el correu electrònic. De totes maneres, això només va ser un primer pas, B. A. G. va aprofitar la comunitat per ampliar la seva xarxa i arribar a uns altres col·lectius, com ara el Casal Popular 3 Voltes Rebel i Endavant.

 

B. A. G. formava part de la 32a promoció de l’Escola de la Policia espanyola a Àvila –una promoció anterior als altres quatre infiltrats destapats per la Directa– i va jurar la bandera el juny de 2018, poc abans de començar la seva activitat. A final del 2020, al·legant un canvi de feina i problemes familiars, se’n va anar de Barcelona, tot i que va mantenir alguns contactes telefònics fins el 2023.

Presentació a càrrec de Neus Ribas San Emeterio - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

El nou màxim dirigent del Partit Liberal del Canadà, Mark Carney, s’ha convertit en el primer ministre canadenc, després de la retirada de Justin Trudeau, que al gener va renunciar a revalidar el càrrec que havia ostentat durant nou anys.

Carney, ex-director del Banc Central del Canadà, va guanyar la carrera pel lideratge del partit liberal diumenge, amb més del 85% dels vots. I esdevé el cap del govern canadenc en plena guerra comercial amb el president dels Estats Units, Donald Trump. El Canadà farà enguany eleccions federals.

El seu nomenament arriba quan fa unes hores que han entrat en vigor els nous gravàmens imposats pel Canadà a les importacions de productes estatunidencs en resposta als aranzels impulsats pel president dels Estats Units, del 25%, que van començar a aplicar-se dimecres. També fa pocs dies que Trump va amenaçar d’augmentar fins al 50% els aranzels a l’acer i l’alumini del Canadà i Mèxic. Una amenaça que va acabar retirant perquè el primer ministre d’Ontario, Doug Ford, va anunciar que suspenia la sobrecàrrega del 25% en les exportacions d’electricitat als Estats Units que volia imposar com a represàlia a les mesures de Washington.

La incertesa per la imposició d’aranzels ha causat la caiguda del parquet borsari de Wall Street, que encadena diverses jornades en negatiu per la inestabilitat provocada per les polítiques econòmiques del president Trump.

El govern espanyol negocia amb els sindicats ferroviaris un acord per a desconvocar la vaga de RENFE i ADIF prevista la setmana vinent, convocada arran dels avenços anunciats sobre el traspàs a Catalunya de Rodalia. Ara com ara, ha transcendit que el govern espanyol els havia ofert que la nova empresa que s’ha de crear per gestionar el servei a Catalunya formés part del grup RENFE, i que ADIF continués gestionant íntegrament la línia R1, entre la Sagrera i Maçanet-Massanes, quan se n’hagi traspassat la titularitat. Tots dos punts contravenen l’acord pel traspàs que van tancar el PSOE i ERC.

Les negociacions encara continuen a Madrid i, ara com ara, la vaga continua convocada entre el 17 de març i el 3 d’abril. Malgrat que se centra en gran part en el traspàs de Rodalia, la vaga no s’ha convocat tan sols a Catalunya, sinó que també afectaria el País Valencià i la resta de l’estat espanyol. Dilluns vinent, el 26 de març i l’1 d’abril la vaga s’ha convocat per a tot el dia; i els altres quatre dies –19, 24 i 28 de març, i 3 d’abril– seran aturades parcials. A Catalunya s’han decretat serveis mínims del 66% en hora punta i del 33% en les altres hores; i al País Valencià seran del 75% en hora punta i del 50% en les altres.

El caos de Rodalia: un problema crònic d’inversió de més de tres decennis

El traspàs de Rodalia a Catalunya ve del novembre del 2023, arran de l’acord d’investidura de Pedro Sánchez signat per ERC i el PSOE, i preveia un “traspàs integral” durant la legislatura espanyola. En realitat, el traspàs que s’explicitava era el de la infrastructura “de la línia del Maresme de la R1, la línia Papiol – l’Hospitalet – Vic – Puigcerdà de la R3 i la línia de Sant Vicenç de Calders de la R2”. La titularitat d’aquesta infrastructura, ara d’ADIF, s’havia de traspassar a la Generalitat, que l’hauria gestionat amb l’empresa Ifercat. L’acord deia que l’operació del servei se segregaria de RENFE Viajeros i passaria a una nova empresa anomenada Rodalies de Catalunya, amb participació majoritària de la Generalitat i un consell d’administració al 50% entre la Generalitat i l’administració general de l’estat, amb una presidència de la Generalitat amb vot de qualitat. També es va acordar de traspassar els recursos econòmics per a pagar el dèficit que té RENFE per la prestació del servei de Rodalia i el deute de la Generalitat amb RENFE, i la creació d’un grup de treball entre la conselleria i el ministeri espanyol encarregats de pactar les millores necessàries i els costos a assumir.

En aquest any i quatre mesos d’ençà que es va tancar l’acord, el govern català ha aprovat de demanar al ministeri espanyol que comenci els tràmits per al traspàs de la línia R1 excloent de la Xarxa Ferroviària d’Interès General espanyola el tram que va entre la futura estació de Bifurcació-Sagrera i la de Maçanet-Massanes. Per contra, el tram entre Molins de Rei i Bifurcació-Sagrera continuaria en mans d’ADIF, si més no, inicialment. Sí que s’ha anunciat que no s’arribarà a traspassar pas la nova estació de la Sagrera, que continuarà dins la Xarxa Ferroviària d’Interès General perquè dóna servei a unes altres infrastructures de competència estatal. A banda, el govern ha fet un petit pas en la constitució de l’empresa mixta Rodalies de Catalunya i ha anunciat que serà operativa a partir del cap d’any del 2026. La previsió és que els estatuts de la nova empresa es presentin durant el mes de març –encara no s’han fet públics– i que a partir del primer de gener del 2026 Rodalies de Catalunya tingui la titularitat de la gestió de totes les línies de Catalunya, encara que, a la pràctica, la transferència dels actius de cadascuna de les línies trigarà molt més temps i serà progressiva.

Els sindicats de RENFE i ADIF es van agafar a aquests dos passos tímids –la petició formal que se segregui de la xarxa estatal mitja R1 i l’anunci del calendari per a constituir l’empresa mixta– per convocar la vaga. Per entendre-ho, ens hem de remuntar a final de novembre del 2023, quan els sindicats van acordar amb el ministeri espanyol de desconvocar una primera vaga convocada de pressa i corrents a reacció de l’anunci de traspàs. Llavors, van pactar que la transferència comptaria amb la participació dels representants dels treballadors en taules de negociació i el compromís que totes les parts acordarien el marc jurídic per a mantenir les condicions sociolaborals dels treballadors. Els sindicats consideren que els dos anuncis del govern contravenien aquell acord, perquè es van anunciar sense tenir en compte el parer dels sindicats, i van anunciar la vaga per fer seure els governs a negociar amb ells.

Rodalia? Paciència… fins que s’acabi | La píndola de Jordi Goula

“Vam acordar que els traspassos de les línies es farien en paral·lel a la conformació de contractes programa de la nova empresa amb RENFE, que s’havien de fer abans de la creació de l’empresa consorciada entre els dos governs”, explicava aquesta setmana a VilaWeb Javier Pacheco, secretari general de CCOO a Catalunya. Malgrat que l’empresa encara és molt lluny de crear-se, Pacheco critica que ja se n’anunciés el calendari abans de reunir cap de les taules de negociació previstes. “Ens hem trobat damunt la taula una sèrie de decisions que no tenen res a veure amb allò que havíem pactat”, es queixava, i avançava que hi havia marge per a arribar a un acord.

Els sindicats perdrien poder

Més enllà de la formalitat de fer els anuncis sense haver convocat formalment els sindicats, Pacheco ja deia que la voluntat dels sindicats era que els treballadors no canviessin d’empresa. És a dir, que continuessin essent plantilla de RENFE, tal com els ha proposat ara el govern espanyol. “Que aquesta nova empresa, en una primera fase, estableixi l’operativa mitjançant contractes programa amb ADIF i RENFE. I, per tant, començar a fer tot un procés de discussió amb més tranquil·litat de com s’acaba incorporant en un futur la plantilla en aquesta nova empresa. I veure si és necessari, o si es podria fer amb un criteri com l’actual, amb una operadora”, deia.

Ara bé, malgrat la condició que posen els sindicats, no hi ha cap impediment perquè els treballadors poguessin mantenir els seus drets i condicions laborals un cop es fes el traspàs. “Es pot crear una empresa, que els treballadors passin a la nova empresa, i que els treballadors estiguin tranquils pel que fa a les condicions”, explica a VilaWeb Eloi Orihuela, advocat de Castori Laboral, que esmenta l’article 44 de l’estatut dels treballadors. Una altra cosa, afegeix, és que les forces sindicals podrien quedar afeblides en tot el procés. “Quan hi ha una subrogació i les empreses es divideixen, hi ha un risc que el comitè perdi força negociadora. I en un cas com aquest, pot ser especialment problemàtic. Però això és una qüestió política, no jurídica. A escala jurídica, amb la nova empresa se’ls respecten totes les condicions.”

La integritat de la xarxa d’interès general espanyola

Més enllà dels drets dels treballadors, els sindicats també critiquen una qüestió central del traspàs de Rodalia: la transferència a la Generalitat de la infrastructura, cosa que significa la sortida de línies de Rodalia de la Xarxa Ferroviària d’Interès General espanyola. “Treure-les implicaria perdre automàticament tots els estàndards de seguretat i interoperabilitat, de manera que el tren no podria continuar la seva ruta quan entrés a Catalunya”, va dir a Europa Press Andrés Rubio, president del comitè d’empresa de RENFE. Malgrat què digui Rubio, l’acord entre el PSOE i ERC deia que només en sortirien les línies que transcorreguessin íntegrament per Catalunya, no les que passessin per unes altres comunitats autònomes.

Rubio també sacsejava l’espantall que la sortida de la Xarxa d’Interès General causaria problemes en cas d’una incidència en una línia, perquè deia que no es podria derivar el trànsit entre línies de diferent titularitat, com passa ara. I més encara: que la Comissió Europea podria aplicar sancions pel fet de treure de la Xarxa Ferroviària d’Interès General espanyola una línia que havia rebut finançament europeu pel fet de formar part d’aquesta xarxa.

“Quina bestiesa”, contesta Joan Amorós, president de l’associació europea FERRMED. “Són ganes de criticar per criticar. Quan hi ha una incidència, tothom hi va a ajudar, no a posar bastons a les rodes”, diu, i descarta que pogués passar cap situació així de catastròfica. En canvi, Amorós demana d’obrir el focus, i assenyala que és un sense-sentit que els trens de Rodalia circulin per les línies d’interès general de l’estat. “A París, els trens de rodalia no van per la mateixa línia que el tren que va a Berlín”, exemplifica.

“Ara, si jo vull anar de Figueres a Barcelona per una línia que és d’interès general, però que també és de rodalia, el meu tren s’ha d’intercalar amb els de rodalia”, diu. Un problema que encara és més gran quan s’hi afegeixen els trens de mercaderies. “Entre Barcelona i Martorell hi ha 170 trens de rodalia i 30 de mercaderies cada dia. En el moment que aquests trens de mercaderies, que són un 3% i escaig, arribin a un 10% –que és el que volen per a l’any 2030–,  en comptes de 30 trens, seran 90. I els 90 més els 170 no hi caben”, diu.

“El problema greu és de concepció de la xarxa, que fa cent anys que és la mateixa. Només es va fer una línia nova per a anar fins a l’aeroport i el by-pass per darrere el Tibidabo perquè els residus nuclears de la central de Vandellòs que van a França no passessin per dins de Barcelona. No s’ha fet res més”, diu. D’aleshores ençà, la població a la regió metropolitana de Barcelona ha passat d’1,4 milions a prop de 6 milions, però la xarxa és la mateixa. “Les dades són que a l’Àrea Metropolitana de Barcelona es belluga en transport públic al voltant d’un 31% de la població. Si vols que arribi al 50%, per contrarestar el canvi climàtic, i tenint en compte l’augment de la població, hem calculat que cal invertir vora 27.000 milions d’euros a la xarxa de la Rodalia de Barcelona”, diu.

La titular del jutjat d’instrucció 1 de Barcelona, ​​que recentment ha substituït el jutge Joaquín Aguirre, ha arxivat la darrera causa contra el cap de l’oficina del president de Carles Puigdemont, Josep Lluís Alay. A la interlocutòria, avançada pel Nacional, la magistrada Alejandra Gil ha acordat el sobreseïment lliure del delicte de revelació de secrets pel qual era investigat Alay després de presumptament haver demanat a un mosso una captura de pantalla de la seva fitxa policíaca.

Alay va ser amnistiat pels presumptes delictes de prevaricació i malversació pels quals estava pendent de judici per, presumptament, haver fet servir fons públics per a fer un viatge a Nova Caledònia com a observador del referèndum d’autodeterminació quan era responsable de l’Oficina del president. La fiscalia demanava per a ell tres anys de presó i disset d’inhabilitació, però el tribunal va acordar amnistiar-lo en entendre que “entre les funcions de l’acusat destacava la de donar suport a l’expresident en els assumptes i matèries que aquest disposés i altres funcions que se li encarregués”.

Infectat per Pegasus

Alay va interposar una querella davant el jutjat d’instrucció 4 de Barcelona per haver estat espiat i l’informe dels Mossos, sobre dos dels telèfons que va fer servir, conclou que va ser infectat amb el programa d’espionatge Pegasus. En concret, un dels dos terminals “va ser infectat per un programa maliciós que deixa els mateixos rastres que el programa conegut com a Pegasus” a partir de l’11 d’octubre del 2019, mentre que l’altre no presenta rastre d’aquesta infecció.

Un grup de voluntaris armats amb eines per a netejar el fang damunt el pont dit de la solidaritat és el ninot infantil que més ha agradat al públic que ha visitat l’exposició del ninot enguany. Aquesta figura, obra de Mario Pérez, ha obtingut 11.810 volts dels 60.726 que s’han emès. El vespre del dia de Sant Josep se salvarà de les flames i farà part del Museu Faller on romandrà com a record dels fets del 29 d’octubre.

El ninot fa part de la falla “Els misteris del Duc” de la comissió Duc de Gaeta-Pobla de Farnals, del sector Camins al Grau.

Aquest és el cinquè any que Duc de Gaeta assoleix el ninot indultat infantil. L’última ocasió va ser l’any passat amb el mateix artista.

[RECULL FOTOGRÀFIC] Els ninots de les falles, marcats pel dol i la ràbia per la gota freda

La gota freda i els seus efectes són una constant en les falles que es plantaran enguany a València.

El Comitè d’empresa de Ferrocarrils de la Generalitat (FGV) manté el seu calendari de vaga a Metrovalència després d’haver acabat sense acord la reunió feta avui amb la direcció.D’aquesta manera, es mantenen les aturades previstes el dia 15 de març, d’11.00 a 14.00, i de 20.00 a 22.00; el dia 16 de març, de 00.05 a 02.00, d’11.30 a 14.00, de 19.30 a 21.30 i de 22.45 a 00.00.

La vaga continuarà  el dia 17 de març de 00.30 a 02.30, de 12.30 a 15.00 i de 20.30 a 22.30; el 18 de març de 01.00 a 03.00, de 12.45 a 15.15, de 17.00 a 19.00, de 22.45 a 00.00 i el 19 de març de 04.30 a 06.30, de 12.40 a 15.00.

També hi ha convocades aturades el 26 de març de 13.15 a 15.15, el 2 d’abril de 13.30 a 15.30; el 9 d’abril de 13.00 a 15.20; el 16 d’abril de 12.45 a 15.10 i el 30 d’abril de 13.00 a 15.00.

Les negociacions entre la direcció de FGV i els sindicats continuen. El motiu de la vaga és la modificació de les condicions laborals acordada per la direcció, que segons els sindicats “vulnera la conciliació familiar a conseqüència del canvi unilateral del calendari laboral”.

La ciutat de Nova York ha acollit l’estrena mundial de ‘Sémiramis’ de Maurice Ravel, una obra inèdita que s’ha pogut recuperar gràcies a una anotació localitzada en el diari inèdit del pianista i compositor lleidatà Ricard Viñes. La interpretació s’ha fet durant el concert inaugural de la temporada de la Filharmònica de Nova York -dirigida pel prestigiós director veneçolà Gustavo Dudamel- i s’ha endut un llarg aplaudiment del públic del David Geffen Hall. La Filharmònica ha interpretat un fragment de cinc minuts de la peça, que es podrà escoltar sencera a París al desembre.

Aquest any es commemora el cent cinquantè aniversari del naixement dels dos músics, que van compartir bona part de la seva trajectòria professional i personal. El musicòleg lleidatà i comissari de l’Any Viñes, Màrius Bernadó, ha estat l’artífex de la confirmació de l’autenticitat d’aquesta peça de Ravel. Feia temps que la Filharmònica de Nova York en volia confirmar l’autoria i, finalment, ha estat possible gràcies a les anotacions localitzades en una pàgina del diari inèdit de Viñes.

La peça de Ravel, una composició de 1902, solament va ser interpretada al Conservatori de París quan el dirigia Paul Taffanel, però mai amb públic. El manuscrit va ser adquirit per la Biblioteca Nacional de França, però la partitura no estava signada. Ha estat una entrada del diari de Viñes, del 7 d’abril del mateix any, la que en confirma l’autoria. En el seu diari, Viñes descriu que ha estat al Conservatori en una classe matinal de dijous on ha escoltat la cantata de Ravel Sémiramis i explica que “és molt bonica i amb sabor oriental”.

El diari de Viñes s’exposa fins a finals de maig al vestíbul de l’auditori David Geffen Hall i la descoberta ha atret l’interès de mitjans de renom com el New York Times.  “Viñes ens permet dialogar amb la Filharmònica de Nova York, amb Nova York, i això ha estat possible gràcies a la conservació del seu diari, en definitiva, del patrimoni, que és el gran objectiu que hem de perseguir al llarg d’aquest any”, ha explicat des de la ciutat nord-americana el comissari de l’Any Viñes, Màrius Bernadó, que ha assistit a la presentació de la peça.

Els preus del lloguer als municipis amb zones declarades tensades han caigut un 3,7% d’ençà que va entrar en vigor del topall fa un any. A Barcelona el descens s’ha accentuat fins al 6,4%. Segons que ha explicat la consellera de Territori i Habitatge, Sílvia Paneque, des que es va començar a aplicar la norma en els primers municipis s’han signat un miler de contractes nous cada mes a Catalunya.

Pel que fa al preu mitjà dels nous contractes de lloguer el quart trimestre de l’any passat en comparació amb el mateix període del 2023, es va reduir un 1,6% i un 3,3% amb relació als primers tres mesos de l’any. A Barcelona, el preu del lloguer ha retrocedit un 5,1% entre el darrer trimestre del 2024 i el del 2023.

Coincidint amb el primer aniversari de l’aplicació del topall, la consellera de Territori, Sílvia Paneque, ha rebut la ministra espanyola d’Habitatge, Isabel Rodríguez, i el batlle de Barcelona, Jaume Collboni, a la seu del Departament de Territori. En una conferència de premsa posterior, tots tres s’han felicitat per la reducció dels preus del lloguer en les zones tensades i han assegurat que s’ha demostrat l’efectivitat de la mesura.

Paneque ha celebrat “l’impacte positiu per a totes les parts” del topall del lloguer en els 140 municipis que van aplicar primer la mesura fa un any. Concretament, les dades recullen les dades dels lloguers dipositats a l’Incasol d’acord amb la LAU i no inclouen el lloguer temporal, que les administracions han començat a perseguir en els casos d’ús fraudulent.

Disminució tímida

El portaveu del Sindicat de Llogateres, Enric Aragonès, ha definit de tímida la disminució dels preus del lloguer “en el mercat regulat” i ha instat a fer una normativa al lloguer de temporada i d’habitacions. En una atenció a la premsa, ha dit que es tracta “d’un mercat desregulat, que és cada cop més gran, i que han promogut”. Alhora, ha remarcat que “és un incentiu per fer fora” els inquilins.

El portaveu de la plataforma ha recordat que el 5 d’abril hi ha convocada una mobilització per reclamar la rebaixa dels preus i s’ha organitzat, perquè després de la del 23 de novembre “els governs o no han entès res o estan passant de tot”.