El president dels Estats Units, Donald Trump, ha complert la seva promesa d’invocar la Llei d’Enemics Estrangers de 1798 per accelerar la deportació d’immigrants en situació irregular. Aquesta normativa, d’infame record, es va utilitzar per empresonar ciutadans japonesos nord-americans durant la Segona Guerra Mundial i atorga al president un ampli poder per expulsar persones, segons ha alertat Amnistia Internacional.

La Casa Blanca ha explicat que el primer objectiu d’aquesta llei seran els immigrants considerats simpatitzants del grup criminal veneçolà Tren de Aragua, declarat “grup terrorista” pels Estats Units. Segons el govern nord-americà, aquests immigrants s’haurien “infiltrat il·legalment als Estats Units i estarien duent a terme una guerra irregular i realitzant accions hostils contra el país”.

Aquesta llei permet ser invocada si els Estats Units estan en guerra amb un altre país, si una nació estrangera ha envaït territori nord-americà o si existeix una amenaça d’invasió. En el passat, es va fer servir per justificar la detenció i deportació d’immigrants alemanys, austrohongaresos, italians i japonesos durant la Primera i la Segona Guerra Mundial.

Amy Fisher, directora del Programa de Drets de Refugiats i Migrants d’Amnistia Internacional als Estats Units, ha qualificat la decisió de Trump com “una mesura increïblement cruel” i ha denunciat que reforça l’agenda xenòfoba del president.

Segons Amnistia, aquesta llei “concedeix al president un poder amplíssim per detenir i deportar grans grups de persones per la seva nacionalitat” i suposa un risc de vulneracions greus dels drets humans, inclosos el dret a la no-discriminació, el degut procés i la possibilitat de sol·licitar asil.

Davant aquesta situació, alguns jutges federals ja han començat a oposar-se a la mesura. Ahir el magistrat James E. Boasberg va acceptar una demanda preventiva presentada per la Unió Nord-americana per les Llibertats Civils (ACLU) i Democracy Forward, i va emetre una ordre de restricció temporal per impedir la deportació durant 14 dies de cinc veneçolans detinguts sota aquesta llei. Aquesta ordre s’aplica únicament als demandants, però el jutge ha convocat una nova vista per decidir si amplia la seva aplicació a altres casos.

L’oferta de docència en català a les universitats públiques de Catalunya es manté entorn del 65% de les assignatures, segons les dades del curs 2023-24 obtingudes per l’ACN. Tanmateix, aquesta presència es redueix als màsters, on només una de cada tres assignatures s’ofereix en català. Aquest descens suposa un retrocés respecte del curs 2016-17, quan gairebé la meitat de les matèries es podien cursar en català. En els graus, en canvi, el català es manté estable i s’utilitza en el 75% de les assignatures. Ara bé, només un de cada deu graus s’imparteix íntegrament en català. Paral·lelament, la docència en castellà ha crescut fins al 35%, i la impartida en altres llengües, com l’anglès, ha passat d’un 20% a un 24% en els últims anys.

Dificultats per conèixer l’oferta real de places en català

El Departament de Recerca i Universitats no detalla la disponibilitat de places per idioma en cada grup d’una assignatura, fet que impedeix saber quants estudiants poden cursar efectivament les matèries en català. Les dades recollides per l’ACN permeten de conèixer només el nombre absolut d’assignatures en cada llengua, sense especificar-ne la distribució real entre estudiants.

Malgrat la caiguda de tres punts respecte del 2016-17, el català continua sent la llengua majoritària en l’oferta global de les universitats públiques. Al mateix temps, el castellà ha guanyat vuit punts percentuals, fins al 35%, i les altres llengües han crescut cinc punts, fins al 25%.

Diferències entre graus i màsters

La situació varia segons el tipus d’estudis. En els graus, el català és present en el 74% de les assignatures, mentre que el castellà ha passat del 24% al 34%, i les altres llengües, del 15% al 20%. En canvi, en els màsters la situació ha canviat significativament. Actualment, només el 32% de les assignatures són en català, mentre que el 2016-17 arribaven al 46%. El castellà ha crescut fins al 41% i les altres llengües fins al 37%.

El català és plenament majoritari en pocs graus

Només un de cada deu graus s’imparteix íntegrament en català i, en poc més d’un terç dels casos, el català és present en el 90% de les assignatures. No obstant això, en el 90% dels graus el català està present almenys en la meitat de les assignatures. Pel que fa als màsters, hi ha una major presència de programes completament en català (17%), però en general tenen una oferta menor: només un de cada tres màsters ofereix almenys la meitat de les assignatures en català.

L’orientació de les universitats influeix en l’ús del català

La presència del català varia segons la vocació de cada universitat i l’àmbit acadèmic. En els estudis de filologia, per exemple, la llengua de docència depèn de la disciplina, mentre que en els àmbits científics, tècnics i econòmics la presència del català és menor. Les universitats amb una forta vocació internacional, com la Universitat Pompeu Fabra (UPF), ofereixen més docència en anglès (30% de les assignatures) que en castellà (25%), fet que ha fet baixar la presència del català fins al 45%.

El català a cada universitat

La Universitat de Girona (UdG) és la que ofereix més assignatures en català (84%), mentre que la UPF és la que en té menys (45%). A la Universitat Rovira i Virgili (URV), el percentatge ha caigut del 78% al 72% en els últims sis anys, mentre que a la Universitat de Lleida (UdL) és del 71%. La Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) té una oferta del 60% en català, però en els últims anys ha augmentat la presència del castellà (36%) i de les terceres llengües (31%). A la Universitat de Barcelona (UB), el català és present en el 62% de les assignatures, mentre que el castellà ja s’acosta al 50%, fent de la UB la universitat pública amb més assignatures en castellà.

Queixes per canvis de llengua a l’aula

Des del curs 2021-22, el Departament de Recerca i Universitats ha rebut 200 queixes d’estudiants per canvis de llengua a l’aula, gairebé totes pel pas del català al castellà. Només un cas registrat correspon a un canvi del català a una altra llengua que no és el castellà. En un terç de les situacions, s’ha restituït el català com a llengua de docència. Aquest curs, 9 de les 12 queixes presentades han comportat el retorn al català. En altres casos, els estudiants han estat derivats a grups amb docència en català, sempre que n’hi havia. El departament destaca que les queixes per canvis de llengua representen menys de l’1% del total d’assignatures. Tot i això, el debat sobre la garantia del català a les universitats continua obert.

ERC ha consagrat el 2031 en l’horitzó del seu nou full de ruta polític. Els militants reunits en el congrés de Martorell han situat aquesta data simbòlica per construir una majoria social i política favorable a la República Catalana i a fer efectiu el dret d’autodeterminació. Amb un suport del 92,3% dels vots (503 a favor, 20 en contra i 22 en blanc), el partit s’agafa a la coincidència amb el centenari de la fundació per comprometre’s a aconseguir que hi hagi una base social que pressioni per un referèndum i el faci inevitable. Tanmateix, ERC no li posa data. El congrés també ha tombat l’esmena impulsada pel conseller nacional i ex-diputat al congrés espanyol Joan Tardà. El seu col·lectiu, Àgora Republicana, pretenia que el partit s’afirmés com una organització que “agrupa independentistes i sobiranistes compromesos amb l’anhel compartit de la conquesta de l’exercici del dret a l’autodeterminació i fer realitat una societat més justa, lliure i solidària”. Tardà volia que l’estratègia del 2031 fos compartida per militants independentistes dins el partit perquè els uns i els altres reclamen “la construcció i proclamació de la República Catalana” i de la resta de territoris dels Països Catalans i l’Aran. La proposta no s’ha aprovat amb 311 vots en contra, 196 a favor i 48 en blanc. Segons fonts consultades per VilaWeb, el president d’Esquerra, Oriol Junqueras, hi ha votat a favor, i la secretària general, Elisenda Alamany, en contra. Les votacions són a mà alçada.

ERC tampoc no ha aprovat una segona esmena promoguda per Àgora Republicana que considerava “indispensable, en nom de la fraternitat envers tots els pobles ibèrics i en pro dels interessos comuns, intensificar sinergies i complicitats amb les forces polítiques progressistes d’altres nacions de l’actual estat espanyol o d’àmbit estatal amb la voluntat de sumar esforços”, per superar el marc legal espanyol. La iniciativa ha estat refusada per 371 vots en contra, 159 a favor i 33 blancs, i Junqueras i Alamany han reproduït el mateix vot, segons les mateixes fonts. El sector de Tardà està convençut que les seves propostes aconseguiran prosperar d’aquí a quatre anys, perquè reflecteixen una realitat que ja conviu al partit. Finalment, a més, han retirat una tercera esmena estratègica.

Les de Tardà eren, de fet, les úniques esmenes que havien arribat vives al congrés amb forta càrrega política, després de la retirada i la transacció d’unes altres propostes clau aquestes setmanes. Àgora Republicana va aparcar l’intent de modificar els estatuts per obrir el partit a sobiranistes no independentistes i va traslladar aquesta defensa a la ponència estratègica, però tampoc no va poder pactar-la finalment amb l’equip redactor perquè s’incorporés a la ponència. L’objectiu de Tardà no era fàcil d’entrada, perquè genera el refús frontal dels sectors més independentistes del partit. A més, Tardà va protagonitzar ahir un dels moments més delicats del congrés. En tant que president de la Comissió de la Veritat, va assenyalar la cúpula de comunicació d’Esquerra entre el 2019 i el 2023 com a responsables dels cartells dels germans Maragall i va indignar especialment el sector rovirista, aplegat en l’antiga candidatura de Nova Esquerra Nacional.

La ponència aprovada defensa que la independència és “la millor eina per a garantir una Catalunya més justa, més pròspera i més democràtica”. Davant el canvi d’etapa que implica la pèrdua d’una majoria independentista al parlament, advoca perquè hi hagi un enfortiment institucional, i treballa perquè les institucions catalanes tinguin més poder polític, sobirania i capacitat d’influència. Parteix de la base, a més, que la catalanitat ha de ser plural i inclusiva, amb el català com a element de cohesió.

 

La fiscalia d’Alacant sol·licita dos anys i dos mesos de presó per a dos agents de la policia local de Benidorm que, el maig del 2020, van humiliar i insultar una dona trans des d’un cotxe patrulla a la via pública. Segons la fiscalia, un dels agents va proferir insults i vexacions mentre l’altre enregistrava la situació en vídeo. Aquest enregistrament es va enviar primer a un company i després a un grup de WhatsApp amb més agents, fins que un d’ells el va acabar difonent a la plataforma YouTube. La fiscalia considera que els fets constitueixen un delicte d’odi. El judici contra els dos agents es farà dimarts a partir de les 9.30 a la Secció Primera de l’Audiència Provincial d’Alacant, segons que ha informat el Tribunal Superior de Justícia de València (TSJCV).

Els insults van ser el primer de maig de 2020, en pandèmia, quan tots dos agents circulaven en un vehicle oficial i es van apropar a la víctima. Segons la fiscalia, un dels agents li va etzibar: “De dia ets encara més lleig, ets horrible”, i va afegir, fent referència a les restriccions pel confinament: “Ara que no podeu menjar polles ni robar, què feu? Com vius? Si abans ja en menjaves poques, tan lleig que ets, ara què fas?”

En el vídeo difós a internet, l’agent també li diu: “Et vaig dir l’altre dia que no podies estar per aquí i no et vaig denunciar”, mentre el company que enregistrava respon: “No, no, l’has de denunciar.” Finalment, l’agent de la policia local tanca l’enregistrament amb un altre insult: “Fora d’aquí, porc.”

La difusió del vídeo va tenir una gran repercussió a les xarxes socials i als mitjans, cosa que va portar a la detenció de l’agent que va proferir els insults, que va quedar en llibertat amb càrrecs després de passar a disposició judicial. Tant ell com el company que va enregistrar les imatges van ser expedientats per l’Ajuntament de Benidorm i suspesos de funcions.

Un incendi de grans dimensions en una discoteca de Kočani, a Macedònia del Nord, ha deixat un balanç provisional de desenes de morts i almenys un centenar de ferits, segons que recull l’agència EFE. De moment, la xifra de víctimes mortals és de 51.

El foc s’ha declarat a les tres de la matinada, hora local, en plena actuació de la banda local de música urbana DNK, en una discoteca on hi havia unes 1.500 persones, majoritàriament joves. Les autoritats investiguen les causes de l’incendi i treballen en les tasques de rescat i assistència als afectats.

Una incidència en la infrastructura ferroviària entre les estacions de Garraf i Sitges causa retards en cinc línies de Rodalia: la R2 Sud, la R14, la R15, la R16 i la R17, segons que ha informat la companyia. A la R2 Sud circulen dos trens per hora i sentit entre Garraf i Sant Vicenç, amb parada a totes les estacions.

A causa de l’avaria, els trens circulen amb afectacions en aquest tram, i els combois que s’hi apropen poden restar detinguts durant més temps del previst, fet que allarga el temps de recorregut. Segons Rodalia, els tècnics d’Adif ja treballen per solucionar la incidència i restablir la normalitat en el servei.

Festa de la reutilització i reciclatge - Lloc: Riera, davant del C.C. Calisay

Almenys 31 persones han mort i 101 han estat ferides a conseqüència dels primers atacs de la nova operació militar ordenada pel president dels Estats Units, Donald Trump, contra posicions dels hutis a Sanà, la capital del Iemen.

Segons que ha informat el portaveu del ministeri de Salut dels rebels, Anis al-Asbahi, en un missatge a la xarxa X, la majoria de les víctimes mortals i ferits són infants i dones. Ha precisat que és un “balanç preliminar”, atès que “la recerca continua”.

Abans, el ministeri de Salut de les autoritats hutis havia confirmat un primer balanç difós per la cadena de televisió panàrab Al-Mayadin, que parlava de tretze morts, i havia denunciat que tots eren víctimes civils.

“Condemnem i denunciem el crim d’atacar civils i béns de caràcter civil, que és un crim de guerra en tota regla i se suma a l’historial criminal de l’aliança malvada, a més de representar una flagrant violació de totes les lleis i convencions internacionals”, ha dit Al-Asbahi.

Per una altra banda, Mohàmmad al-Bukhaiti, membre del politburó del moviment Ansarul·là –nom amb què es coneixen els hutis–, ha dit que “la implicació dels Estats Units en l’agressió contra el Iemen és injustificada” i que les milícies respondran a una escalada amb una altra escalada.

Avui, 16 de març de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Encarna Martínez: “José va enregistrar un vídeo dient: ‘Mireu com s’ompli el cotxe d’aigua’, i ja no en vam saber res més”
• La neollengua dels expats | Mail obert de Mercè Ibarz
• Els Serrans, la comarca castellanoparlant que ha posat el conseller Rovira contra les cordes
• Els errors de la tesi del ‘pic del petroli’ i el començament de l’era de l’electricitat
• Fons, sabates, dents: el “camp d’extermini” que ha commocionat Mèxic
• Quimi Portet: “Si hi ha un element genuïnament català és l’humor, malgrat que som un país amb una història ben trista”
• Veure-hi amb el nas: el que ens revela la diversitat lingüística sobre l’olfacte | Opinió del Grup de Lingüistes per la Diversitat
• [VÍDEO] Presentació del llibre de Vicenç Lozano a l’Espai VilaWeb
• Corpinnat: descens de les vendes, però amb expectatives múltiples per als mesos a venir
• Avançament editorial: ‘Chéri’ de Colette
• Closcadelletra (CDLVIII): Esvair, vaig amollar, com un crit de silenci

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Lloc: Parada Bus davant C.C. Calisay

Quan la nota que acompanya el llibre que t’envien per a preparar l’entrevista està signada per un Departament de Propaganda i Manipulació de la Plebs Abjecta i Adotzenada ja intueixes que tot anirà bé, malgrat que el text tingui el to intimidatori propi dels gàngsters i amenaci d’emprar la violència física si no en fas la publicitat adequada. Els gàngsters, en aquest cas, són dos: el primer editor de La Segona Perifèria, Miquel Adam, i l’autor del llibre, Quimi Portet. La faixa del llibre, on s’acostumen a col·locar frases transcendentals o lloances estratosfèriques, és de color groc i en lletres vermelles ben grans hi diu “T’estimo, truita!”, una exclamació extreta de la brevíssima cançó escrita a quatre mans “Àfrica, 11 de la tarda”.

El llibre en qüestió és Cançons en bell llemosí 1987-2020, un volum que arriba demà a les llibreries i que aplega la lletra de les 130 cançons que Quimi Portet ha escrit durant 33 anys i que deixa entreveure el poeta que hi ha darrere el músic. És, per tant, una obra en vers completa, si exceptuem les cançons que va escriure per a El Último de la Fila, que no eren ni en bell llemosí ni en català, i algunes de la prehistòria, quan formava part d’un grup amb un nom tan evocador com Kul de Mandril. A banda les lletres de les cançons, el valor del llibre és que Portet ha escrit un text que introdueix cadascun dels onze discs en solitari i n’explica el temps i les circumstàncies. A més, hi ha dos bonus track: un “Magne estudi introductori”, a càrrec de Quim Monzó, i “Un colossal epíleg”, del company de mil batalles, Manolo García.

Una volta llegit el llibre, enfilo la C-17 cap a Vic, que és on Portet fa anys que viu, després de fer-ho a llocs com ara Eivissa i el País Basc del Nord. Els entrevistats, com els animals, sempre és millor observar-los en el seu hàbitat natural. Com que Osona és una terra prolífica en grups musicals, des de Duble Buble i Sau fins a Oques Grasses i Power Burkas, prenc consciència per primera volta de la quantitat de vegades que músics del nostre país, en estats mentals i emocionals diversos, deuen haver transitat per aquestes mateixes corbes. Quan arribo a la imponent Biblioteca Pilarin Bayès, Quimi Portet ja m’espera, tot prenent un cafè. És molt puntual, em diu la seva acompanyant. A més de puntual, és xerraire, lúcid, modest, optimista, aparentment feliç i té sentit de l’humor, que sempre és d’agrair. Tot això, moderadament, és clar, que és el seu adverbi preferit.

—En aquesta biblioteca tan bonica on som, on us agradaria trobar el vostre llibre? A la secció de poesia, a la de música o en alguna altra?
—Home, si estigués molt animat i tingués un dia optimista, et diria que a la de poesia. Poesia popular, si vols, que com la música popular és un gènere menor. Ho dic amb tota la humilitat, però sí, crec que hauria d’anar a poesia. Ara, també es podrien posar uns quants exemplars a música i uns altres a poesia, i tothom content.

—En el fons, aquest llibre és la reivindicació d’una de les vostres múltiples facetes, que és la de lletrista, oi?
—Sí, tot i que més que reivindicar-la, el que faig és organitzar-la i ensenyar a la gent que he fet unes lletres. A vegades, els músics fem tant de soroll amb les guitarres i els bombos i les bateries que, potser amb una mica de vanitat, intento demostrar que hi ha hagut 130 vegades que he escrit una lletra per a aquestes músiques. A més, posar les lletres en un llibre és com tornar-les al lloc d’on van sortir: totes van començar amb un paper i un llapis.

—De facetes, en teniu moltes. Al pròleg, Quim Monzó us anomena “estrella de la música moderadament moderna” i a l’epíleg Manolo García diu que sou un ésser lliure. Vós mateix us considereu un “guitarrista espaviladet i bromista”. Sou tot això i més?
—Crec que la suma d’aquests elements és una bona manera de definir-me, sí. No sé si hi afegiria gran cosa més. Òbviament, em podria fer més el xulo, perquè tots som vanitosos, però trobo que és un bon resum.

—El que em fa més enveja és això de ser lliure…
—Em sap greu, però sí, sóc molt lliure. Sobretot des que vaig començar la meva segona carrera, la carrera en solitari. Abans potser ho era una mica menys, però, vaja, diguem que els esforços que havia de fer amb El Último de la Fila en general també eren força agradables. Per tant, dins la tragèdia de tot plegat, sóc lliure, o moderadament lliure.

—No us voleu treure la jaqueta, que fa calor? [Qui fa aquesta pregunta és la fotògrafa, que acaba d’arribar i ha començat a disparar la càmera].
—No, gràcies. És que m’agrada. Jo sóc una estrella del rock i si me la trec, semblaré un senyor normal, un oficinista o un que passava per aquí. M’agrada molt portar aquesta caçadora. És xula, no? Fa molts anys que la porto i sempre m’acompanya quan faig propaganda.

—Hi ha una altra etiqueta per a definir-vos que també m’agrada molt: astre intercomarcal.
—Això ho vam inventar en una època en què teníem un bloc humorístic. Com que venia de ser un astre “internacional”, vam rebaixar una mica la categoria a astre intercomarcal, que és molt divertit i molt còmode.

—D’un astre intercomarcal a un cantautor galàctic com en Jaume Sisa trobo que no hi ha tanta distància. I, a més, trobo que tant les lletres i l’univers que creen com l’actitud vital i el sentit de l’humor us acosten a cantants i cantautors tan admirats com Jaume Sisa, Pau Riba, Albert Pla i Adrià Puntí. Us sentiu còmode amb aquesta colla?
—Molt! El Sisa i el Pau Riba els considero una mica mestres. Quan jo era jovenet i volia ser músic, estava molt pendent de la música internacional, perquè jo era molt esnob. També va ser una època, els anys setanta, en què la música americana i l’anglesa eren espectaculars. Però d’aquí em van interessar sobretot el Pau i el Sisa. Els textos que feien m’arribaven molt, eren molt especials. Unes lletres així només es podien fer aquí. Tot i que la música fos homologable amb la música pop internacional, les lletres eren genuïnament nostres, per la llengua i per la longitud d’ona mental.

—Us referiu a una cosa semblant al surrealisme català que va teoritzar Francesc Pujols?
—Sí. Escoltant-los a ells dos em vaig adonar que ens feien riure coses que a l’altra gent no els feien ni fred ni calor i, en canvi, no ens feien riure coses que a l’altra gent sí. Això em va fer pensar. No des d’un punt de vista nacionalista ni xovinista, però sí com una manera de veure el món nostrada. Crec que era Pau Casals que deia que sense una visió pròpia, no podràs aportar mai res a la cultura mundial. Si hi ha un element genuïnament català crec que és l’humor, malgrat que som un país amb una història ben trista. O justament per això. És cert que hi ha països que tenen històries encara més tristes. Els catalans no som al pòdium, però som a prop.

—Riure per no plorar?
—Exacte. Encara que sempre hem tingut gent molt seriosa i circumspecta, al costat, hi havia també tot tipus d’humoristes i bromistes de diferents categories, des del broc gros i escatològics fins a gent amb un toc més refinat, com ara Francesc Pujols. En èpoques més modernes hem tingut personatges com ara Joan Capri, que sempre m’agrada recordar, i la Trinca, de quan érem petits. La nostra cultura sempre ha combinat el vessant combatiu amb la resiliència humorística, si em permets utilitzar aquesta paraula que està tan de moda. Tant si estàs enamorat com si estàs trist, o per més filosòfic que et posis, és molt sa aplicar aquesta pàtina humorística, no agafar-se res massa seriosament, ser escèptic davant de qualsevol grandiloqüència, encara que sigui la pàtria, encara que sigui la llengua… En el fons, tot és risible i tot és ironitzable.

—Em sona que en una cançó dieu que l’humor és com l’anarquia que triomfa puntualment, oi?
—Per uns breus instants, sí. A mi em sembla que la manca d’humor és dolenta per a la salut, tant la física com la mental, però un excés potser tampoc no cal. Altra feina tenim, que la nostra existència és ben enigmàtica. Ens hem acostumat tant a existir, que a vegades no hi pensem. El delirant que és ser aquí i ara. És delirant. Jo, això, algun cop, quan tenia febre i era petit, ho havia entès, però no me’n recordo com era. Algun cop, amb un atac de febre d’aquests de 39 graus, recordo haver entès per què som aquí, però no ho he tornat a entendre mai més. Entre els animals, entre els mamífers, segur, la salut mental de l’espècie humana és la que està més deteriorada. Un primat no serveix per a les coses que li fem fer. Venir de Barcelona dins d’una capsa d’acer a 120 quilòmetres per hora no és normal, per molt que ens ho sembli.

—Tornem al llibre, que crec que ens n’hem allunyat una mica. Tot i que ja m’heu dit que en un dia optimista el col·locaríeu amb els llibres de poesia, en algun moment us ha fet por o angúnia presentar les lletres de les cançons despullades, sense música?
—Les del primer disc, del 1987, sí. A partir del segon disc, ja m’estan bé, la veritat. Amb tota humilitat. He procurat no ser mai frívol escrivint lletres de cançons i em sembla que més o menys ho he aconseguit. Les lletres de Persones estranyes les vaig fer en quinze dies, al llibre ho explico, i potser sí que hauria pogut deixar-les fora. És un disc testimonial, fet als inicis d’El Último de la Fila. Però en vam parlar amb l’editor i vam decidir que fa el seu paper i hi ha alguna cançó que fins i tot està mig bé i tot. De la resta, crec que n’hi ha que llueixen prou, o fins i tot que llueixen més sobre paper que a la cançó. Pensa que jo sóc un cantant de patacada, ho he dit sempre, i, per tant, la meva tècnica vocal no subratlla la part poètica de les cançons. A més, com que originalment van néixer sobre un paper, m’agrada que hi tornin.

—Parlant de paper, sou dels qui escriviu texts al tovalló d’un restaurant o ben asseguts davant l’ordinador amb música clàssica de fons?
—A veure, jo escric en hores laborables. Sóc incapaç de tenir una inspiració en un moment en què no toca. Treballo vuit hores al dia, o deu, o dotze, les que convingui, però només escric en aquestes hores, i puc escriure a mà i a l’ordinador. Sí que a vegades et ve una idea graciosa, lluminosa, i l’apuntes. Abans duia una llibreteta i ara ho faig al mòbil. D’aquestes grans llistes de bestieses atzaroses sempre n’acaba sortint alguna idea bona.

—Si vau escriure les cançons del primer disc en quinze dies, vol dir que en feu via, no?
—Sí, sóc molt ràpid escrivint. Pensa que aquest llibre de cançons estava previst treure’l per Nadal o pel Sant Jordi de l’any que ve. Però els textos que presenten les cançons de cada disc també els vaig enllestir en dues setmanes. Sóc ràpid quan ho faig, és clar. També hi ha moments en què em fa mandra o no veig el moment de posar-m’hi. Però quan m’hi poso, vaig per feina.

—Com que les lletres apareixen per ordre cronològic, és fàcil de comprovar que a les primeres hi ha més amor i t’estimos, i a les últimes més malenconia i més això ja no hi és i allò altre ha canviat…
—Això és la biologia, sí. La biologia ha fet el seu camí en la meva obra, amb perdó. Estar enamorat és una cosa deliciosa i espectacular, i la lírica i la música popular neixen d’aquí, no? La música popular es va inventar per anar als aplecs i enamorar-se, que es creessin matrimonis i que es perpetués l’espècie, no ens enganyem. Cerquem parella, cerquem companyia. Segurament hi ha quelcom d’antinatural en ser un vell i continuar fent rock, continuar fent música popular. Llavors, t’has d’espavilar per buscar uns altres temes, al llibre ho explico això també. Pots continuar simulant que t’enamores, o recordar el divertit que era estar enamorat, o pots experimentar amb temes nous. Per exemple, per què escrius, per què cantes. Una de les últimes cançons que he escrit es diu “Amb qui parlo” i és una reflexió sobre per què estic cantant amb aquest micròfon i qui m’escolta a l’altra banda. Crec que és un bon tema per a un senyor de 67 anys com jo. Per a un xaval de divuit anys seria un tema absolutament denigrant i caldria portar-lo ràpidament al metge.

—En tot cas, encara no heu arribat a l’estadi de foscor de Leonard Cohen amb el seu darrer disc, You Want it Darker, amb la mort omnipresent.
—La mort, suposo que ja ens avisaran quan sigui el moment, perquè sempre acabem allà. De moment, no sé si és per la salut o pel que sigui, no és un tema que em cridi, com diuen ara. No prou per a fer-ne cançons. Però veig que normalment, amb gent que escriu i que passa d’una certa edat, és un tema que apareix. Jo tampoc no em pensava que escriuria sobre l’enyor, i ho he fet. Està bé deixar que la biologia intervingui en la teva manera d’escriure.

—En algun moment heu considerat de presentar les 130 lletres en un ordre diferent del cronològic i agrupades per disc?
—No, no, jo estic fet molt a l’antiga amb això. Componc discos, no cançons. No sabria fer una cançó i publicar-la. Sóc d’una època en què vam néixer amb els LPs i tota la vida he fet LPs. Després van arribar els CDs i hi podies posar més cançons, d’acord, va bé, però discos al capdavall. No és que els meus discos siguin temàtics, però sí que són una instantània d’un moment i d’uns sentiments, d’una manera de ser molt feliç o de ser-ho molt poc, o de ser mig feliç. Cada època té el seu disc i m’agrada que sigui així.

—Com arriba a reeixir una cançó? En quin moment en sou conscient? És en el moment de pensar-la, d’escriure-la, quan arriba als escenaris, o és un misteri?
—És un misteri absolut. Molts cops, la cançó que ha tingut més èxit d’un disc és la cançó que menys t’esperaves. Parlo ja de l’època de l’Último. Potser la nostra cançó més famosa és “Insurrección”. Doncs mira, va ser una cançó feta a última hora per acabar d’omplir un disc. En el meu cas, potser “La Rambla” és la cançó més coneguda. Doncs és una cançó que va estar a punt d’anar a les escombraries i, per una casualitat, la vam acabar posant, ho explico al llibre. I ara és la cançó més coneguda! En canvi, altres vegades he fet cançons i he pensat, ostres, després d’aquesta cançó el món no tornarà a ser el mateix. I sí que ha continuat sent el mateix. Són cançons que han passat totalment desapercebudes. Érem amb l’Albert Pla a l’estudi convençuts que una cançó era delirant i boníssima, i res. Misteri total.

—La pregunta del milió: com es fa per casar la lletra d’una cançó, més o menys poètica, basada en un element descriptiu i concret com el llenguatge, amb la música, que és un element abstracte per definició?
—No ho sé. La veritat és que no en tinc ni idea. Jo sempre començo amb la música. Sé que és una mica estrany, perquè molts companys comencen per la lletra. Jo, el 98% de les cançons que he fet, les he començat amb la música, perquè a mi m’agrada molt la música. M’agrada com a objecte abstracte i és la música la que finalment em diu coses, em remou emocionalment, m’evoca coses i m’inspira a escriure un text. Però la sessió d’escriptura del text no té res a veure amb la música. L’he de fer en un altre espai físic, perquè si hi ha guitarres o bateries a la vora, no escriuria mai ni una lletra. Fer música és molt més divertit. Realment, és com un joc que enganxa, hi ha un punt que fa vergonya i tot. Fer música en un estudi de gravació té un punt viciós. Ostres, que ens ho estem passant massa bé, això segur que té alguna contraindicació o és pecat. Sí, segur que és pecat o fa mal al fetge. En canvi, la lletra, tot i que puguis divertir-te molt, té una part d’esforç i de dolor, almenys de la manera que escric jo.

—El títol del llibre parla de “Cançons en bell llemosí” i no en català, per què?
—Em va semblar maco, no? Això del llemosí em sembla que s’ho van inventar els de la Renaixença, aquells senyors tan elegants i tan prats de la riba, una mica per destacar el parentesc entre el català i l’occità, i per donar-li un toc poètic, de jocs florals, una mica arcaïtzant. El meu material no té res d’arcaïtzant, però sí que té molt en compte la força de les paraules i de la llengua. Jo trobo que el català és supersexi. Fins i tot el de Pitarra i el d’abans de Pompeu Fabra. És una llengua divertida, que s’ha hagut de buscar la vida, a vegades amb dobles sentits, a vegades contra censures importants, i és una llengua que ha tingut la seva història, també trista com la del país, però que ha donat aquest resultat, que és el que tenim.

—Venint d’una educació en castellà i de menjar-vos el món amb El Último de la Fila, vau tenir clar des de bon principi que volíeu fer cançons en català també?
—Sí, de fet, abans de conèixer el Manolo jo ja feia cançons en català. No el sabia escriure perquè no el vaig estudiar mai. Ni gramàtica, ni ortografia, ni literatura. Res. Jo vaig néixer el 57, o sigui que, quan va morir Franco, jo ja tenia divuit anys. I feia cançons en català, sense saber com. També en feia en castellà, és clar, perquè no tenia referents. Per això van ser tan importants Pau Riba i Jaume Sisa, que eren uns rara avis totals. Amb el Manolo García, que a diferència de mi sí que és un cantant fora de sèrie, era evident que les cançons havien de ser en castellà, perquè era el seu idioma. Quan jo vaig començar a anar en solitari vaig fer el mateix, cantar en el meu idioma, com fan quasi tots els cantants del món, menys dos o tres. Quan escrivia en castellà era un exercici més intel·lectual, si se’m permet dir-ho així, mentre que quan ho faig en català, l’idioma en què em parlaven els meus pares i els meus avis, noto que estic més a prop dels meus sentiments. Treballar en una altra llengua té un punt de diversió, perquè has de fer una mica de teatre, has de trobar un personatge que sigui creïble i que et faci sentir còmode.

—Ara que se’n parla tant, del català, aquí a Vic també teniu la sensació que recula o viviu en un oasi?
—No ho sé, la veritat, no m’hi fixo prou en aquestes coses. A més, amb aquest tema et pots posar molt trist i, a la meva edat, has de mirar de tenir el mínim de disgustos possibles. Però no vull respondre frívolament a aquesta pregunta. M’agradaria poder dir que tot anirà bé, però no ho puc dir. I tampoc puc dir que tot anirà malament. No sóc pessimista, però tampoc sóc optimista. Em sembla que la nostra cultura ha sobreviscut a molts atzucacs, alguns de terribles, violents i dramàtics. El món canvia i tot és molt complex. No estem sols i totes les llengües pateixen a la seva manera. Mira els francesos, espantats perquè retrocedeix el francès. No sóc optimista, però m’ho miro amb tranquil·litat moderada.

—Parlant de disgusts, l’altre dia vaig sentir la nova versió que heu enregistrat de la cançó “Aviones plateados”, amb Manolo García, i allà on parlava de llibres de pintura robats, ara són comprats. Al llibre també heu actualitzat alguna lletra per fer-la políticament correcta?
—Això dels llibres de pintura és una lletra del Manolo i ho entenc perfectament, pensa que ell ja té una edat, també, i té una certa… Ho veig normal, vaja. Jo no he fet cap canvi, que recordi. Bé, sí, un de molt petit: a la cançó “Francesc Pujols”, on deia que els vegetarians no hauran de patir, ja matarem un bròquil si veniu a dinar, ara hi diu no haureu de patir. Crec que és millor. I potser algun altre detall molt menor.

—Parlem de plans de futur. El World Tour que vau començar el 1999 suposo que es manté actiu?
—I tant! Ja ens avisaran quan sigui l’hora de plegar. Quan ets més jove sí que les gires van lligades amb un disc, però amb 67 anys estàs per sobre d’aquests formalismes. Si hi ha un concert, el fem, i si cal fer un disc, es fa. Mentre hi hagi algú que vulgui que anem a tocar, hi anirem. Si Bob Dylan i Paul McCartney i Neil Young, que tenen 80 anys o més, continuen cantant i ballant, jo, que sóc uns quants anys més jove, aspiro a fer el mateix en el meu petit àmbit geogràfic i intel·lectual. I confio que alguna bona persona ens avisarà quan calgui posar punt i final: un metge, un psicòleg o algun familiar. Algú ens avisarà.

—I de discs? Tot i que dèieu que amb la maduresa costa més de compondre lletres, pot ser que en vinguin més?
—Jo sempre estic fent un disc. Sempre hi ha un disc a la cuina, fent-se. El que passa és que ara hi ha el llibre, abans el disc amb el Manolo, després no sé què més. Van passant coses i jo no treballo en paral·lel. Jo treballo en un sol projecte, en això sóc molt masculí. Només sé fer una cosa. I per fer un disc necessito quatre mesos o cinc, sense interrupcions. És allò de l’artista tancat a la seva torre de marfil. Doncs sí, jo funciono una mica així.

—He deixat la política per al final. Al llibre escriviu que aquest país habitualment és un orgue de gats. I hi ha aquell fragment a “Homes i dones del cap dret” que diu que “la meva terra és com un parrac grapejat, un país vençut pel davant i pel darrere”. És aquest el diagnòstic o en teniu més?
—Sí, però crec que si fos d’un altre país, també diria el mateix. Vull dir que de parracs rebregats també n’hi ha fora de Catalunya. Les supergranges i els polígons industrials no ens els hem inventat nosaltres. En tenim molts, això sí, i fan lleig el país. Els arquitectes moderns, amb el seu racionalisme de via estreta, i els urbanistes amb idees de bomber, tampoc no són només nostres. Potser aquí excel·lim en aquest urbanisme tan depriment, però no som els únics.

—I som un orgue de gats?
—Això dels orgues de gats, dels Alps cap avall estan assegurats. També té la seva part positiva. En aquests països del sud que són tan alegres, si calles una estoneta sembles intel·ligent. I mira, aquí mengem amb oli d’oliva i bevem vi i allà dalt cuinen amb mantega i beuen cervesa. Però són més educats i més civilitzats. Trobar un terme mitjà on hi hagués l’alegria i la disbauxa d’aquí baix, i l’eficiència i la puntualitat i l’elegància filosòfica d’unes altres terres estaria molt bé, però em sembla que sempre que s’ha intentat, ha fracassat. I si ho intentes, t’arrisques a acabar a un manicomi, tant allà dalt com aquí baix.

Corpinnat és una marca col·lectiva amb registre europeu, que es va constituir el 2017 i és formada per tretze empreses de vi escumós amb seu en 46 municipis de les comarques de l’Alt Penedès, el Baix Penedès, l’Anoia, l’Alt Camp i el Baix Llobregat. L’any 2019 eren sis cellers fundadors; el 2023, dotze; i a començament del 2025 s’hi ha incorporat el que fa tretze. Aquesta entitat té un reglament estricte i les seves empreses estan subjectes a una auditoria que garanteix, entre més, que les vinyes siguin totes d’agricultura ecològica, la verema es faci manualment i el raïm sigui vinificat íntegrament a la propietat. Els seus escumosos han de tenir una criança mínima de 18 mesos. Aquesta setmana, el president de Corpinnat, Ton Mata, del celler Recaredo, i el vice-president, Xavier Nadal, del celler Nadal, han fet balanç del 2024 i han apuntat els objectius i expectatives per als mesos vinents. En especial, han reclamat a l’administració que els doni suport.

Més pluja, però l’anyada 2024 encara sota els efectes de la sequera

La presentació de la memòria econòmica va començar amb una notícia esperançadora: la situació de sequera ha canviat, tal com va dir Ton Mata, que ho va argumentar amb dades: de la tardor fins ara, la primera quinzena del mes de març, han caigut més de 400 litres al Penedès. No hi havia tanta de pluja d’ençà del 2020. Durant el 2024, la pluviometria anual es va situar al voltant dels 600 litres, xifra que es troba per sobre de la mitjana (500 litres anuals).

Tanmateix, pels efectes de la sequera continuada durant tres anys, la verema del 2024 és la que ha produït un rendiment més baix dels darrers anys. De mitjana, s’han collit 3.666 quilos per hectàrea, un rendiment molt baix tenint en compte que el rendiment màxim de quilos per hectàrea pot arribar als 12.000. Econòmicament, és dur de sostenir, diu Mata, que de seguida compensa aquesta dada amb una altra de positiva, que és que en conjunt les empreses de Corpinnat tenen un estoc de més d’11 milions d’ampolles, fet que garanteix el compromís amb la llarga criança d’aquests vins escumosos, que és un dels trets diferencials i de prestigi dels Corpinnat.

Corpinnat es troba dins la tendència de baixada de vendes del mercat dels escumosos. En concret, el 2024, el conjunt de cellers d’aquesta marca col·lectiva van vendre 2,2 milions d’ampolles, que significa una caiguda en volum del 2,63%, tot i que en valor incrementen la facturació d’un 1,7% (això vol dir que es va incrementar el preu mitjà per ampolla). El 2024, les empreses de Corpinnat han facturat 26,8 milions d’euros, el 17% dels quals es van aconseguir exportant els productes a 66 països.

La quantitat de raïm entrat en la verema del 2024 va ser de 4,5 milions de quilos, el 40% del qual procedia de vinyes pròpies de tots els cellers associats (l’any 2023 va ser superior, i va arribar gairebé al 50% de raïm propi, per un rendiment més alt per hectàrea). El 60% de raïm entrat procedeix de viticultors independents. Això vol dir que es van comprar 2,7 milions de quilos de raïm, a un preu mitjà d’1,15 euros per quilo (tot i que el preu mínim que van establir era de 0,88 euros el quilo de raïm) i que es va comprar raïm per valor d’una mica més de tres milions d’euros. El 95% del raïm entrat ha estat de varietats històriques, i s’ha valorat sobretot el xarel·lo i el sumoll.

El nombre d’hectàrees pròpies dels cellers de Corpinnat el 2024 ha estat de 636,38; arrendades, 81,91; i de viticultors independents, 621,50. En total, les hectàrees de vinya de raïm destinat als escumosos sota la marca Corpinnat es troba per sobre del 5% del conjunt de les hectàrees de vinya del Penedès. Ton Mata considera que aquesta dada és important, perquè és un territori petit que el 2024 englobava dotze cellers i prou. Mata va dir que, si fos una denominació d’origen catalana, Corpinnat representaria la segona més petita, després de la DO Alella, però, en canvi, la quarta en facturació, la vuitena en ampolles comercialitzades i la primera quant al preu mitjà més alt per ampolla, 21 euros, preu més alt que a la DOQ Priorat.

Corpinnat no vol ser una denominació d’origen, però vol suport de l’administració

Precisament, un dels moments àlgids de la trobada amb la premsa va ser la insistència del president i vice-president de Corpinnat en la necessitat que la Generalitat de Catalunya donés suport als cellers emparats sota aquesta marca. Xavier Nadal va dir: “El món polític ens ha d’estimar una mica més.” I va fer èmfasi en el fet que Corpinnat no havia rebut mai cap subvenció, ni tan sols durant la covid.

Però, al mateix temps, president i vice-president de Corpinnat van deixar ben clar que no volien convertir-se en una denominació d’origen ni integrar-se en una nova denominació d’origen que englobés tots els escumosos catalans. Perquè, segons que van dir, ser una marca col·lectiva europea els permet una agilitat en els canvis en el reglament, en la incorporació de nous cellers i en unes altres gestions, cosa que veuen com un gran avantatge, fins i tot, remarquen que és una agilitat necessària i imprescindible per a ser dinàmics i competitius.

Tanmateix, la Generalitat opta pel model de les denominacions d’origen. Aleshores, quin marge d’acció els permet aquest decalatge? I de quina manera volen aconseguir subvencions i suport econòmic si no es regeixen sota els mateixos principis estructurals? Mata i Nadal van ser clars: volen que es canviïn algunes regles del joc, i que els barems per a aconseguir ajuts públics es deslliguin de les DO i siguin regits per valors de qualitat i sostenibilitat. En aquesta batalla tindran al costat uns altres col·lectius que es troben fora de les denominacions d’origen i que també demanen canvis, com el Gremi de Vinyataires Lliures. En aquest sentit, els responsables de Corpinnat van explicar que ja tenien concertada una reunió amb el conseller d’Agricultura i el director general de l’INCAVI per a parlar d’aquests temes i que havien posat grans expectatives en la trobada.

Precisament, la trobada amb el conseller d’Agricultura Oscar Ordeig i el director general de l’INCAVI, Joan Gené, era imminent, perquè s’ha celebrat aquest dijous 13 de març. De la reunió no s’ha difós cap nota de premsa per part del departament. Sí que ho ha fet Corpinnat, que destaca només l’acostament de posicions. Segons el col·lectiu d’escumosos: “Ambdues parts s’han compromès a treballar i fer equip per tal de progressar conjuntament i gaudir cadascuna dels efectes positius que poden derivar-se d’aquesta col·laboració, fixant-se unes trobades periòdiques. A més, Corpinnat serà convidat a les taules de debat i negociació.”

Mata i Nadal havien demanat el suport de l’administració com un fet necessari, també perquè els cellers de Corpinnat defensen i practiquen la viticultura de secà i la sequera no s’acabarà. Consideren l’agricultura de secà un valor diferencial. Amb tot, en la presentació de la memòria econòmica van explicar que donaven suport a la comunitat de regants del Penedès, perquè són conscients que el problema de la sequera no desapareixerà i que caldrà disposar d’un mínim d’aigua com a rec de suport per a assegurar la pervivència de les vinyes, i que no es morin els ceps. I també diuen que cal el suport de l’administració perquè la vinya al Penedès es troba amenaçada, entre més, per les plaques solars. Ton Mata ho diu així: “Si no aconseguim que la vinya doni més de tres mil euros per hectàrea, es canviaran les vinyes per plaques solars.”

Nous cellers que es podrien incorporar ben aviat a Corpinnat

Tot i la reivindicació oberta de la necessitat de suport de l’administració i el descens de les vendes en volum, Ton Mata es va mostrar optimista i va anunciar que hi havia molts cellers interessats a entrar a Corpinnat i que abans de Setmana Santa se n’incorporarien dos de nous, que ja han passat l’auditoria, que són dos anys. Tot i que van estimar-se més de no dir noms encara, segons el diari La Vanguardia els cellers que fan gestions per a entrar a Corpinnat actualment són Kripta (fins ara DO Cava), AT Roca (fins ara Clàssic Penedès), Viader (que fins fa poc es deia Muscàndia, ha deixat la DO Cava), Autòcton (al Penedès), Ritme (fins ara DOQ Priorat) i Acústic (fins ara DO Montsant). Preguntat a Corpinnat per aquests noms, l’entitat no els ha confirmativa ni desmemtit, mantenint el compromís de confidencialitat.

 

The Washington Post · Mary Beth Sheridan

Durant mesos, les pistes havien començat a arribar en forma de missatges de Facebook. Tots semblaven apuntar en la mateixa direcció: que en un petit poble rural dels afores de Guadalajara, a l’oest de Mèxic, s’amagava una fossa comuna amb centenars de cossos.

Mèxic –un país en què més de 110.000 persones es troben en parador desconegut– fa anys que arrossega un problema greu que té a veure amb els desapareguts. Els familiars de les víctimes han desenterrat centenars de fosses plenes de cadàvers. Aquesta semblava una més. Però els responsables de la pàgina de Facebook –un grup de l’estat de Jalisco que es dedica a cercar desapareguts– no podien evitar una certa desorientació. S’havia dit que la fossa era al poble de La Estanzuela. Però on, exactament?

El 5 de març, després de rebre més pistes anònimes, la cap del grup, Indira Navarro, i desenes de familiars de víctimes més van arribar a un ranxo abandonat als afores del poble i van començar a excavar. Desenterraren tres forns subterranis, tot trobant centenars i centenars de fragments d’ossos socarrats: cranis, dits, dents. Es trobaven en un camp d’extermini.

La imatge que realment ha deixat atònits els mexicans ha estat la de les sabates. Enterrades sota el ranxo, els voluntaris en trobaren una munió: més de dues-centes.

“Recorda les condicions d’Auschwitz”, digué fa poc José Ramón Cossío, ex-president del Tribunal Suprem de Mèxic, en una entrevista a la ràdio mexicana.

El descobriment ha commocionat els mexicans, ha dominat l’actualitat informativa i ha desfermat protestes de grups de ciutadans, l’Església Catòlica i els experts en dret.

Pla aeri del ranxo, amb vehicles de la policia a l’entrada, aquesta setmana (fotografia: Francisco Guasco/Efe).

Mèxic s’ha trobat flagel·lat per una violència extrema d’ençà del 2008, quan l’exèrcit –amb el suport dels Estats Units– llançà una ofensiva a gran escala contra grups criminals que havien format exèrcits privats propis. Aquests camps d’extermini han esdevingut habituals al país. S’hi descobreixen noves fosses comunes pràcticament cada setmana. El ranxo de Jalisco, tanmateix, ha causat un horror especial entre els mexicans.

La troballa evidencia fins a quin punt els grups criminals han penetrat en l’economia mexicana. Els càrtels ja no tan sols trafiquen drogues cap als Estats Units: també extorqueixen empreses, cobren “imposts” als traficants d’immigrants i dirigeixen vastes xarxes de contraban de mercaderies, de la gasolina a la fusta.

El grup de Navarro creu que el ranxo de La Estanzuela havia estat un centre de reclutament i entrenament d’un d’aquests grups. La zona és controlada per un dels càrtels més importants del país, Jalisco Nova Generació (CJNG).

El grup de Navarro, conegut per Guerrers Cercadors de Jalisco, l’any passat va començar a sentir notícies de casos de joves que havien arribat a les estacions d’autobús de la zona de Guadalajara, atrets per ofertes de feina publicades a internet, i tot seguit havien desaparegut sense deixar rastre.

D’ençà que el camp fou descobert, hi ha hagut gent que ha ofert a Navarro i als mitjans de comunicació relats detallats de què creuen que els passà, a aquests joves. Parlen anònimament per por de represàlies. Expliquen que els nois, pensant que es reunirien amb els seus nous ocupadors, es van deixar portar al ranxo, on el càrtel els va obligar a sotmetre’s a un programa d’entrenament militar. Aquells qui no rendien adequadament o es negaven a seguir les ordres van ser assassinats, segons aquests testimonis, i en van trossejar els cossos. Alguns altres sembla que van morir apallissats, o bé a causa de la deshidratació. Al camp, els reclutes foren obligats a cavar clots i construir forns improvisats amb maons i pedres.

Encara que molts treballadors del camp van ser segrestats contra la seva voluntat, alguns testimonis diuen que n’hi va haver que es van oferir voluntàriament. El fet és que aquests darrers anys els càrtels han agafat tanta importància econòmica que figuren entre els grans creadors d’ocupació del país: com que sovint els treballadors són assassinats o empresonats, aquests grups necessiten recanvi de mà d’obra contínuament. “Reclutar entre 350 i 370 persones per setmana [a tot el país] és essencial per a evitar-ne la fallida”, diu un estudi d’investigadors mexicans i italians publicat el 2023.

Una de les raons per les quals la descoberta del camp ha indignat tant és que les autoritats ja n’estaven al corrent. La guàrdia nacional va fer una batuda al ranxo el setembre passat. Hi va detenir deu persones, va rescatar dos segrestats i va descobrir un cadàver embolicat en plàstic, segons les autoritats.

Salvador González de los Santos, fiscal general de l’estat de Jalisco, explica que una desena de treballadors del govern, amb l’ajuda d’una retroexcavadora i de gossos ensinistrats, van rastrejar l’indret en aquell moment, però que no van trobar cap cadàver més. Els treballadors, assegura, no van poder examinar a fons tot el ranxo per una raó ben simple: era massa gran.

El ranxo, vist des de dalt (fotografia: Francisco Guasco/Efe).

Els rastrejadors voluntaris, tanmateix, van localitzar les fosses amb un mètode sorprenentment rudimentari: clavar vares de metall a terra i olorar-ne les puntes per a detectar la fortor dels cossos en descomposició.

“Un col·lectiu de la societat civil, sense entrenament en tècniques forenses, ha rastrejat el ranxo molt més bé que no els investigadors experts”, escriu Sergio Sarmiento, columnista del diari mexicà Reforma.

Aquests darrers dies, arran de la descoberta dels voluntaris, les autoritats han localitzat sis fosses clandestines més al ranxo. Encara no és clar quantes persones, en total, hi han estat assassinades.

Els grups de recerca civils han proliferat per tot Mèxic aquests darrers quinze anys, en què la xifra de desapareguts s’ha multiplicat. El 2019, el qui era president de Mèxic, Andrés Manuel López Obrador, va prometre d’intensificar els esforços de cerca dels desapareguts, que atribuí a la inoperància de governs anteriors. La seva comissària, tanmateix, es trobà forçada a dimitir després d’admetre que les desaparicions no havien deixat d’augmentar.

Navarro, cap del grup de recerca, fa nou anys que cerca el seu germà. Però ni tan sols la seva experiència no l’havia mentalitzada per a la descoberta de la roba, les sabates i més munts d’articles quotidians al ranxo. “Veure escampats per terra tots els objectes, tots els somnis d’aquests joves, et fa posar els pèls de punta”, explicà fa poc a Radio Fórmula. “És esgarrifós de veure com van acabar allí simplement perquè pensaven que podrien tenir una vida millor, un salari més alt.”

Valentina Muñoz Castillo i Gabriela Martínez han contribuït a elaborar aquest reportatge.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

En el camp energètic, vam començar el segle XXI amb el debat sobre l’exhauriment del petroli i les greus conseqüències que ens duria, com ara l’escassetat i augment desorbitat de molts productes, l’esfondrament econòmic de països sencers, conflictes i guerres. Es va anomenar la tesi del “pic del petroli”, en què es barrejava coneixement tècnic, ideologies polítiques i interessos econòmics. Fins i tot mitjans generalistes en publicaven reportatges especials l’any 2006, en què explicaven com hauríem de viure en un món amb poc petroli i una inseguretat energètica crònica que podria estendre el pànic. Les implicacions geopolítiques també havien de ser greus, però alhora es donava per fet que l’energia de fonts fòssils continuaria dominant el segle que arrencava. Tanmateix, durant aquests darrers mesos, alguns dels principals defensors internacionals de la tesi del pic del petroli l’han donada per morta, i han reconegut els errors conceptuals que van cometre. Certament, el món s’acosta a un pic del petroli, però no pels motius que s’adduïen i descartant la visió apocalíptica de les conseqüències que se’n deriven. Un dels motius principals en l’error de la tesi ha estat la irrupció de les renovables, que permet d’albirar un futur sense combustibles fòssils. De fet, segons l’Agència Internacional de l’Energia en un informe de fa pocs dies, ja hem entrat en una nova era energètica marcada per l’electricitat, no pas pels combustibles fòssils.

Un debat tècnic que va arribar a l’espai públic amb preceptes equivocats

Sobre el pic de producció de petroli se n’ha parlat en el camp de la geologia d’ençà de la dècada dels setanta del segle XX, si no abans. S’havia observat que el pic de descobriments de nous jaciments de petroli s’havia esdevingut durant la dècada dels seixanta i que els jaciments més importants del món s’exhaurien progressivament. Dins el camp energètic, per suplir un futur amb menys petroli es va anar donant més importància al gas, el combustible fòssil de tercera generació, després del petroli i el carbó. A banda, es va cercar petroli de fonts no convencionals, en relació amb les fonts tradicionals que s’havien fet servir fins llavors. Tanmateix, en canviar de segle, aquest debat geològic i energètic va transcendir al públic general i s’hi afegiren científics de més disciplines i activistes d’ideologies polítiques diverses. S’anunciava que en pocs anys havia de començar a escassejar el petroli, cosa que faria que els països lluitessin entre si per aconseguir-lo, de manera que el Primer Món intensificaria l’explotació del Tercer Món, hi hauria pujades del preu del menjar i productes quotidians i els ciutadans s’empobririen greument, inclosos els occidentals. El panorama que s’obria era que ens havíem d’acostumar a l’escassetat de molts productes del nostre dia a dia, talls energètics freqüents i cues a les benzineres, per exemple. L’economia decreixeria i hauríem de tornar a un estil de vida propi de segles passats per adaptar-nos-hi.

El ‘fracking’ va ser una innovació tecnològica no prevista pels defensors de la tesi del pic del petroli, malgrat que s’ha prohibit a molts llocs per l’impacte ambiental que té (imatge: Unsplash).

Tanmateix, aquesta situació, que s’havia d’esdevenir durant la dècada del 2010, no s’ha esdevingut i alguns dels principals defensors internacionals de la tesi del pic del petroli n’han fet autocrítica darrerament. En què es van equivocar, segons que reconeixen? En primer lloc, ignoraven les innovacions que hi havia en el camp de l’exploració geològica. El de més impacte, el que va fer miques totes les previsions, va ser el fracking. Aquesta tècnica serveix per a extreure petroli de roques impermeabilitzades on se sap que n’hi ha molt, però que no s’ha trobat la manera de recuperar-lo d’una manera econòmicament rendible i en grans volums. A les tècniques de perforació horitzontals desenvolupades per extreure petroli des de plataformes marines a la mar del Nord (entre més) anys abans, ara s’hi afegia la fractura hidràulica, per a trencar aquestes roques en grans volums, passant-les d’impermeables a permeables i fent recuperable un petroli immòbil fins aleshores. El boom del fracking ha fet que els EUA hagin doblat i més la producció de petroli d’ençà del 2008, i s’ha convertit en el primer productor mundial de gas i petroli. Han deixat enrere els anys en què havien tingut una baixada de producció, el seu pic de petroli particular.

En alguns altres països l’impacte ambiental del fracking ha fet que hi fos prohibit. Però, sigui com sigui, ha fet augmentar les reserves de petroli, per si un dia calgués recórrer-hi. Un altre error conceptual va ser el desconeixement dels mecanismes que actuen sobre la mineria. Amb confusions sobre els conceptes geològics de “reserves” i “recursos” i també sobre els mecanismes de mercat propis del sistema capitalista que matisen aquests conceptes. El recurs correspon a l’estimació de la quantitat d’un element (en aquest cas, petroli) i la reserva és la quantitat que se’n pot extreure de manera rendible. Però tant, l’estimació del recurs i de l’extracció depèn de l’interès econòmic i de la tecnologia que es desenvolupi. Dit d’una altra manera, si el preu d’un element puja, hi ha més interès a invertir-hi perquè se n’obtenen guanys més grans. A més, l’augment del preu té unes quantes conseqüències. Primer, en baixa la demanda, cosa que ens obliga a usar-lo amb més eficiència, evitant-ne el malbaratament i allargant-ne la reserva.

L’aire condicionat és un dels principals responsables de l’augment del consum d’electricitat arreu del món (imatge: Unsplash).

En segon terme, s’inverteix en recerca geològica per localitzar més recursos, tot i que els resultats es veuen al cap d’anys. A més, entre els recursos ja localitzats, un augment del preu fa que sigui rendible econòmicament d’extreure la part del recurs que abans no ho era i que, per tant, no es considerava reserva. L’encariment pot augmentar les reserves, paradoxalment. I, a més, també és un incentiu per a la innovació tecnològica d’extracció, com va passar amb el fracking. Tot plegat fa que n’augmenti el subministrament, fent que torni a baixar el preu. Un equilibri econòmic dinàmic a diverses bandes al qual els defensors de la tesi del col·lapse no van donar prou importància per motius ideològics (especialment dels anticapitalistes), com admeten ara. I que relativitza, fins a cert punt, els valors de les reserves i els recursos, fins aleshores considerats valors inamovibles.

Però, més enllà d’aquestes consideracions teòriques, hi ha la realitat dels fets pràctics: la producció de petroli continua pujant. I, contradictòriament, la majoria d’experts coincideixen a dir que som molt a prop d’un pic del petroli. Com quedem? Bé, és que és una altra mena de pic.

El pic és a punt d’arribar, però serà de demanda, no de producció

La tesi del pic del petroli es basava en el límit de producció. És a dir, que encara que necessitéssim i volguéssim més petroli, els pous d’extracció s’exhauririen i no en trobaríem prou de nous per a substituir els que avui són productius. L’extracció de petroli aniria baixant progressivament i ens hi hauríem d’adaptar tant sí com no. Com hem dit, aquesta situació no s’ha esdevingut i tot fa pensar que no s’esdevindrà. Perquè un altre aspecte que no van considerar els defensors de la tesi del pic de petroli és el de les alternatives tecnològiques. Quan una tecnologia o element s’encareix, se’n cerquen alternatives. Tot amb tot, una de les conseqüències d’aquest debat, sovint alarmista i basat en conceptes erronis, és que ha estat un incentiu per a trobar alternatives als combustibles fòssils. En concret, l’energia solar i l’eòlica i les bateries.

Ja hi ha hagut pics de consum de combustibles fòssils, com el del carbó al Regne Unit (imatge: CarbonBrief.org).

A començament del segle XXI els combustibles fòssils es veien com l’única font energètica universal possible. Les renovables existents fins aleshores, la hidràulica i la biomassa, no podien subministrar tota l’energia que necessitàvem. Alhora, l’eòlica i la solar eren massa cares per a una aplicació general. L’electricitat representava menys d’un quart del consum energètic i no es veia com una alternativa viable als combustibles fòssils, tampoc. Però la Xina, un país que s’anava desenvolupament acceleradament i que no es podia permetre limitacions energètiques (i també que volia superar tecnològicament Occident) va decidir de jugar fort a favor de les renovables i l’electrificació del seu sistema energètic. Començava l’extraordinari abaratiment de plaques solars, bateries i cotxes elèctrics.

Avui dia comencem a veure els efectes de l’electrificació de l’economia de molts països i ja hi ha senyals que ben aviat necessitarem menys petroli. Haurem arribat a un màxim de producció de petroli a partir del qual començarà a baixar-ne la producció. És a dir, el pic s’esdevindrà, però serà un pic de demanda, no pas de producció. La demanda començarà a baixar d’aquí a molt poc. De fet, no serà la primera vegada que hi ha un pic de demanda amb un combustible fòssil. Al Regne Unit, el primer país occidental a fer servir carbó de manera generalitzada a partir del segle XV, el pic de producció de carbó es va assolir als anys cinquanta del segle XX, i a partir de llavors va començar a baixar-ne el consum acceleradament. Avui, el volum de consum de carbó és el més baix d’ençà del 1666 i no hi ha hagut cap esfondrament econòmic. El motiu és que va ser substituït pel petroli i el gas, que tenen més bones propietats. Actualment, a aquests dos combustibles fòssils els espera un futur idèntic en mans de les renovables, pels mateixos motius: són millors i, a més, més barates.

Segons l’Agència Internacional de l’Energia, ja hem entrat en l’era de l’electricitat. Hem entrat a l’era de l’electricitat

Fa poques setmanes l’Agència Internacional de l’Energia (AIE) presentava l’informe Electricitat 2025. Anàlisi i previsions per al 2027, en què analitza la situació energètica internacional. El primer diagnòstic és clar: “El fort creixement de la demanda d’electricitat anuncia una nova era de l’electricitat, amb una demanda que augmentarà fins al 2027.” El món comença a mostrar signes que s’electrificarà molt més que no pas ara. L’electricitat ja representa el 28% del consum energètic total de la Xina, el percentatge més alt del món, molt més que no el dels EUA (22%) i la UE (21%). Segons l’agència internacional, la UE encara es recupera de la greu crisi energètica del 2022, quan el consum d’electricitat va baixar d’un 3%, igual com el 2023, en què es van atènyer uns valors mai no vistos en dues dècades.

El 2024 la demanda mundial d’electricitat va pujar d’un 4,3%, molt per sobre del 2,5% de l’any anterior. L’AIE preveu que el creixement voregi el 4% fins al 2027, amb un augment de producció “sense precedents” de 3.500 TWh, l’equivalent a un nou Japó cada any, en termes de consum elèctric. Aquest fort creixement és encapçalat per economies emergents i representa un 85% de l’augment. Amb tot, la Xina, per si sola, és la responsable del 50% de la pujada. Però l’Índia i alguns altres països asiàtics han començat a seguir els passos xinesos, i es preveu que tindran creixements de consum elèctric anuals al voltant del 6%. La UE, mentrestant, va créixer un modest 1,4%.

En general, la indústria és responsable de la meitat de l’augment de demanda d’electricitat a tot el món, i un 40% és atribuïble al sector comercial i residencial. L’AIE apunta com un dels factors clau del creixement d’aquest consum la instal·lació generalitzada d’aires condicionats arreu del món. Alguns altres factors són la instal·lació de bombes de calor per a calefacció i la indústria, i la recàrrega de vehicles elèctrics. Però, sobretot, l’expansió dels centres de dades amb l’explosió de la intel·ligència artificial. A la Xina, per exemple, s’espera que d’aquí al 2027 es doblarà el consum d’electricitat dels centres de dades, que el 2024 van necessitar 100 TWh.

El final dels combustibles fòssils és cada dia més a prop.

Als EUA, l’agència internacional espera que el consum d’electricitat hi augmenti d’un 2% anual d’aquí al 2027. És l’equivalent a afegir una nova Califòrnia durant els tres anys vinents. El causant principal són els centres de dades per a IA. A la UE es preveu que l’expansió de l’ús de bombes de calor i vehicles elèctrics, juntament amb els centres de dades, siguin els principals responsables de l’augment de l’electrificació del consum energètic. El consum al sector industrial del nostre continent s’ha mantingut pla. Malgrat que sectors com el químic i el metal·lúrgic han augmentat la demanda elèctrica, això ha estat contrarestat per un descens en sectors com l’automobilístic (que continua oposant-se a l’electrificació), la maquinària i sectors relacionats. L’AIE fa una estirada d’orelles a la UE: els preus d’electricitat per a la indústria són ben per sota dels valors de la crisi del 2022, però encara continuen essent el doble de cars que els dels EUA i un 50% més que els de la Xina, cosa que els resta competitivitat.

L’agència internacional preveu que l’augment del consum d’electricitat serà cobert en un 95% amb energies renovables, gràcies a una ràpida expansió de l’energia solar, principalment. En aquest futur no hi ha espai per a combustibles fòssils. Durant els tres anys vinents, la solar, tota sola, produirà 600 TWh addicionals cada any, l’equivalent a afegir el consum d’una nova Corea del Sud. Tot plegat ha de fer que les emissions de CO2 de la producció d’electricitat arribin a un pla, després d’haver crescut d’un 1% durant el 2024. Serà el pas previ a un decreixement d’emissions. Aquesta dada, juntament amb algunes altres com l’evolució de vendes de vehicles elèctrics i bombes de calor, juntament amb la instal·lació de plaques solars i molins eòlics, fa pensar que som a prop de veure el pic de producció de petroli. Un pic originat per una baixada de la demanda de combustibles fòssils. Començant per la Xina, cada vegada necessitarem menys benzina per a moure vehicles i menys gas per a escalfar-nos. I mentrestant la indústria també s’electrifica per fugir d’uns combustibles fòssils que aporten una gran inestabilitat econòmica. El pic del petroli arriba, però serà perquè hem optat per un sistema energètic millor i sense les conseqüències catastròfiques que alguns van preveure erròniament, com admeten ara.

Considerada per la Llei d’ús i ensenyament del valencià com a comarca de predomini lingüístic castellà, els Serrans –o, com els habitants en diuen, la Serrania– és una zona, diríem, de frontera, amb poc més de setze mil habitants. La comarca veïna, el Camp de Túria, és plenament catalanoparlant, i això ha marcat, inevitablement, la parla de la gent dels Serrans. Influït pel castellà d’Aragó i pel català, el xurro és el seu dialecte. I se l’estimen i el defensen, de la mateixa manera que han defensat el català davant la consulta sobre la llengua base a les escoles impulsada pel conseller Rovira. 

[MAPES] Els resultats de la consulta per la llengua, municipi a municipi

El caos i la incertesa

Amb un 51,97% a favor del català, les famílies dels Serrans han desmuntat l’estratègia del conseller d’Educació, que preveia una victòria aclaparadora del castellà, almenys, en les comarques castellanoparlants. On, a més a més, tenen l’exempció lingüística del català, recollida en la LUEV. Com que es donava per fet que en aquestes zones el català no era ben rebut a les aules, a la nova llei educativa directament se n’excloïa la possibilitat de vehicular assignatures que no foren la de la mateixa llengua. Tan segur estava el conseller que les famílies no volien el català, que el redactat de la llei no deixava clar què passaria si eixia una majoria a favor. Digué que, en el cas que es donara eixa casuística, ja valorarien la possibilitat d’obrir una línia en català. Però tampoc no especificava quin percentatge era el necessari perquè això passara.

Aquest menyspreu ha indignat moltes famílies i se li ha girat en contra en aquesta comarca, poc poblada i amb pocs xiquets. Al Centre Rural Agrupat (CRA) de Bugarra ha eixit un clamorós 84% que demana el català com a llengua base, amb vint-i-un vots de vint-i-cinc, d’un total de trenta-cinc alumnes. Tot i això, ni les famílies, ni els mestres, ni l’equip directiu no saben si realment s’aplicarà el resultat. 

“Ha molestat molt que es donara per descomptat que el nostre vot no valia, que com que som castellanoparlants, ja no anàvem a decidir. Nosaltres hem votat valencià i ha eixit valencià, però no sabem què passarà, perquè estem en zona castellanoparlant”, diu Alba Jiménez, mare d’un xiquet de tres anys que va al centre de Bugarra, i professora d’història a l’IES la Serrania, al Villar. 

“Els mestres, fins i tot l’equip directiu, sabem el mateix que les famílies. És a dir, res”, diu Mónica García, mestra del CRA de Bugarra. “De moment, no sabem com es pot aplicar i més en un cas com el nostre, que tenim tan pocs alumnes que s’han d’agrupar. La meua classe de primària és una classe amb tres nivells. Primer, segon i tercer. Aleshores, no sabem com es pot aplicar, perquè ja no es pot dividir més. Si ja estem agrupats per la manca d’alumnes, fer una divisió per a uns en castellà i per a uns altres en valencià, ho veiem molt difícil. Però el resum és que no en sabem res”, explica.

La mestra considera que seria ideal que enviaren més personal al centre, però descarta que la conselleria preveja eixa possibilitat. Diu que fins el juliol, quan fan l’arranjament escolar, segurament no sabran com ho solucionaran o quins recursos posarà Educació per poder garantir l’elecció de les famílies. Ara el conseller es troba amb casos d’aules de deu alumnes, en una comarca castellanoparlant, on vuit volen català. Un cas per a res previst a la llei de “llibertat educativa”. 

És per això que Jiménez tem que no veuran garantits els seus drets. “Coneixent com conec la conselleria, parlarà amb la mestra i li dirà que ha de preparar els materials en castellà per a uns xiquets, i en valencià per a uns altres. No hi ha una altra eixida. O ens imposaran només una assignatura en valencià, quan nosaltres preferim que en donen tres, perquè la resta de la seua vida serà en castellà”, lamenta. 

Una generació conscienciada

A molta gent ha sorprès el fet que en una comarca castellanoparlant guanyara el català la consulta. Però per als seus habitants no ha estat cap sorpresa. Una nova generació de mares i pares, amb estudis mitjans i superiors, i conscienciats en la defensa de la llengua del territori, dóna vida als pobles. A més a més, molts dels mestres del CRA provenen de zones catalanoparlants, com ara el Camp de Túria, i les famílies hi senten empatia i solidaritat. 

“Com que la majoria dels mestres del centre tenen com a llengua materna el valencià, doncs a mi no m’agradaria que m’imposaren parlar en una altra llengua que no fora la meua, i a la resta tampoc. Però és que el nostre vot és simbòlic, és de suport amb la resta de la gent perquè ningú ens té en compte. No ens tindran en compte. Ha eixit això, i l’any que ve el meu fill ho donarà tot en castellà i només una assignatura en valencià. Però almenys, que se sàpiga que nosaltres no hi estem d’acord”, diu Jiménez. 

Explica que les famílies que s’han mobilitzat pel català han estat les que han anat a les reunions informatives i n’han eixit amb el missatge que serà més enriquidor per als seus fills, que tindran més oportunitats. “Som gent castellanoparlant i sabem que, en aquesta comarca, si els nostres fills no aprenen el valencià en el col·legi, després tindran una situació d’inferioritat respecte de la resta de la comunitat. Si van a la facultat, si van a Llíria a estudiar al conservatori… Molts que volen fer el batxillerat artístic també van a l’institut a Llíria. Això enriquirà l’aprenentatge del meu fill, li facilitarà la vida. I, a més a més, és la llengua de la nostra identitat com a poble valencià, de la nostra cultura i també del nostre dialecte. Igual que nosaltres tenim el nostre dialecte, que és la llengua xurra, i volem estimar-la i protegir-la, pensem que el valencià, que és una llengua minoritària, s’ha de protegir”, assegura. 

Així, recorda que hi ha moltes paraules del xurro que provenen del català. “Per exemple, ara diríem ‘qué mal orage que hace’, perquè ve de l’oratge. I nosaltres volem que els nostres fills sàpiguen que la nostra llengua ve també del valencià. Si es perd el valencià, es perdran eixes expressions”, lamenta. 

Una comarca orgullosa

En aquest mateix sentit, l’escriptor Alfons Cervera, de Xestalgar, enumera una llista de paraules catalanes que ells també fan servir en el seu dialecte, com ara corbella, garrofera i olivera. Fins i tot recorda una anècdota, quan un xiquet va preguntar a un mestre amic seu: “Maestro, por qué en valenciano dicen ‘mangrana’?“

“La nostra llengua evidentment és el castellà, però tenim la sort de tenir un castellà absolutament mestís. El respecte al valencià és absolut, ens considerem part d’eixa cultura mestissa, que és absolutament molt volguda per la meua comarca, i per això no ha sigut cap sorpresa”, diu, en referència als resultats de la consulta. “Sé en quina comarca he nascut, en quina comarca visc, i el respecte al valencià és absolut. Considerar-nos en aquesta proximitat al valencià és un orgull per a nosaltres”, insisteix. 

L’escriptor de Xestalgar, que sempre ha defensat el bilingüisme dels Serrans i ha escrit llibres en totes dues llengües, també ha valorat la qüestió des del punt de vista polític. “És molt important l’anàlisi. La nostra resposta ha cridat tant l’atenció perquè ha posat al descobert aquesta guerra absurda que ha volgut muntar el Partit Popular. L’orgull de la Serrania és haver-li fet esclatar en la cara aquesta guerra. I això també demostra una cosa fonamental per a nosaltres, per a la comarca, i és que, evidentment, mai en la vida, i tampoc ara, hem estat en guerra contra el valencià, en absolut. Estem orgullosíssims de formar part d’aquest país”, conclou. 

Encarna Martínez parla en present del seu germà José, el director de l’institut del Centre Educatiu de Xest, abans conegut per Universitat Laboral, que el 29 d’octubre va morir quan volgué tornar a sa casa, a Russafa, València. Abans de sortir de l’institut, José Martínez es va preocupar que tothom se n’anàs a casa i que ningú no prengués mal. El desbordament del barranc de Sechara, que desemboca en el barranc de Torrent, el va agafar quan feia pocs minuts que havia eixit de l’institut.

El seu cas va ser polèmic perquè el conseller d’Educació, José Antonio Rovira, va negar, en un primer moment, que el professor i pedagog hagués mort en les circumstàncies que realment van ocórrer.

Feia dos anys que José Martínez Toral era el director de l’institut. També era el coordinador acadèmic del Centre d’Alt Rendiment i orientava els estudis dels joves pilots.

L’entrevista amb Encarna, que no se separa d’una fotografia amb el seu germà ben somrient, la fem en un camí on es pot veure el lloc on van trobar el cotxe. Un vent fort aixeca polseguera i fa córrer els núvols, i de fons, el brunzit de les motos que corren en el circuit Ricardo Tormo, que tenim a tocar, però no podem veure. En acabar, baixem a la vora del barranc. Hi ha unes flors mig marcides que hi van deixar les germanes de José, i ben al costat d’on van trobar el cotxe, encara fa una troballa que la trasbalsa: entre la malesa acumulada hi ha una peça que sembla pertànyer al motor d’un cotxe, i una carpeta blava plena de fang sec. En agafar-la, s’adona que és la documentació del vehicle del seu germà. Com ja li havia passat durant l’entrevista, es trasbalsa.

—Com esteu?
—Em trobe molt desanimada, molt de baixada. Hi ha dies que estic bé. Hi ha dies que estic malament, i hi ha dies que estic pitjor. Però amb ganes de continuar lluitant. I de demanar justícia per tot el que ha succeït.

—Fem l’entrevista a prop de Xest, en un punt a prop del centre educatiu, que és on treballava el vostre germà. Allà al fons hi ha el lloc exacte on trobaren el cotxe. Expliqueu-nos què va passar?
—Jo era a casa veient una pel·lícula. Quan es va acabar, van començar a telefonar-me per dir-me que encenguera el televisor. I quan ho vaig veure, no em podia imaginar que li passaria alguna cosa al meu germà. Abans d’anar a dormir, al grup de WhatsApp que tenim els germans els vaig demanar si estaven tots bé. Em van contestar la meua germana Rosa i el meu germà David, però el meu germà José no responia. L’endemà, a les deu del matí em van dir que no havia arribat i que, segurament, havia desaparegut.

Encarna Martínez asssenyala el lloc exacte (on hi ha la bossa de plàstic blanc) on va quedar varat el cotxe del seu germà.

Dolores Ruiz: “Li vaig dir a Mazón: ‘Vostè sap el què he perdut? El marit i els dos fills, el millor de la meua vida'”

—José era director de l’institut de Xest i, pel que heu pogut saber, què va fer ell eixe dia?
—Com tots els directors, quan tens una responsabilitat, crec que ets l’últim. Has de deixar-ho tot en ordre per a l’endemà. Ell és una persona molt responsable, i com que ací plovia prou, va fer que tothom se n’anara a casa. Es van quedar només els de manteniment, les dones de la neteja, i com a director, va quedar el darrer. A les sis de la vesprada va dir que se n’anava. Ningú no els havia avisat de res. Ja havien passat coses als pobles. El primer mort va ser a primera hora del matí, però fèiem vida normal. El meu germà va eixir a les sis de la vesprada i va recórrer la rotonda, i és quan l’aigua el va atrapar.

—Vivia a València.
—Sí. Ell viu al barri de Russafa i se n’anava cap allà. Són vint minuts. Plovia tant que va dir que en vint minuts no passaria res. No havia arribat cap alarma i, per tant, ell va eixir normal, com tothom quan ix de la faena.

—Havia fet molt pocs metres d’ençà de l’eixida de l’institut.
—A l’eixida del Centre Educatiu hi ha una rotonda xicoteta que va cap a l’autovia, però a les sis de la vesprada tot això ja s’havia inundat. L’aigua baixava molt forta cap avall i els va agafar de sorpresa.

—Quina va ser la darrera comunicació que vàreu tenir amb José?
—Ell va enregistrar un vídeo dient: “Mireu com es va omplint el cotxe d’aigua i el cotxe es mou.” El va enviar al seu marit i ja no en vam saber res més. “El cotxe es mou”, i ja està.

—L’endemà vàreu començar una cerca pel vostre compte aprofitant l’experiència en seguretat privada.
—Havíem localitzat el mòbil, sabíem que era ací, i vaig provar de venir, però ja em van dir que les carreteres, l’autovia, tot estava tallat o trencat. Era impossible venir cap ací. I vaig pensar que hi havia més vies. Vaig començar una marxa per Vilamarxant, vaig voler fer la volta fins a Xest, i d’allà venir fins ací. Vaig arribar a Xest. No em van deixar passar, perquè hi havia un pont destrossat i la policia local no em va deixar caminar. Jo anava amb una motxilla amb aigua, roba eixuta, un ganivet per si havia de tallar cordes… No sabia com em trobaria el meu germà. Volia anar caminant amb la meua motxilla a través d’aquests camps. M’era igual, però jo volia arribar fins ací. No em deixaren passar. Em vaig quedar a Xest i em van dir que tornara a casa.

Rosa M. Álvarez: “Em tortura pensar que el meu pare va morir pensant que la vida de la seua néta perillava”

—Quants dies havien passat quan trobàreu el cotxe?
—El dia 31 ja es podia venir fins aquest punt. Ja estava pràcticament tot sec, havia eixit un poc el sol. El meu cunyat va venir i va trobar el cotxe i el mòbil a dins.

—I el cos de José, quan el trobàreu?
—Nou dies després, en un camp de la zona de Quart de Poblet.

—Qui us va avisar?
—Jo agraesc a l’UME que des del primer minut van fer tot el possible per trobar la gent i per ajudar. I per això hi són. Protecció Civil, seguretat privada. Els comerços eren oberts i la gent robava, els centres comercials trencats. El va trobar l’UME.

—En començar a parlar heu dit que esteu entre malament i pitjor.
—Ara som al lloc exacte, amb la fotografia del meu germà i de fons, el circuit [plora]. I és molt dolorós perquè no puc pensar que haja passat. Encara no em crec del tot que em falte el meu germà en aquestes circumstàncies tan horribles.

—Sou molt activa en les manifestacions i en el col·lectiu de familiars de víctimes. Imagine que, com tots els familiars, demaneu justícia.
—Que ho paguen. Si ho han fet malament, que ho paguen. Perquè també em demanen responsabilitats en la meua faena. Quan ho fa malament, qualsevol persona, el retiren, l’acomiaden, l’aparten o el duen a un altre lloc. Però en això hi ha hagut moltíssimes morts i han de pagar per això. Demane justícia, sí.

—Heu tingut contacte amb la Generalitat o amb alguna persona de l’administració?
—Res. No només això, sinó que familiars de les víctimes, quan sabem que Mazón s’acosta a una zona i hi anem, ell fuig de nosaltres. L’altre dia fugia. Fa que es canvien de cotxe per evitar de passar per davant nostre, per no aturar-se. És que, a més d’inútil, és covard.

—Aquests dies van sabent-se moltes coses de com van anar les coses el 29 d’octubre. El president Mazón ha canviat de versió, per exemple, sobre l’hora d’arribada al centre d’emergències.
—Quan veus què et ve damunt, què faràs? Espolsar-te les puces. És el que ell fa. No és el mateix, a partir de les set, que a les 20.28. Perquè entre una cosa i una altra, en una situació com aquesta hi ha una alerta. En altres circumstàncies, potser no té gaire importància, però en aquesta en té molta, perquè si hi vas ser a partir de les set, l’alerta va ser a les 20.11, tu no eres al teu lloc.

—En tot cas, l’alerta va arribar tard per a molta gent. El vostre germà i la majoria de les víctimes a eixa hora ja s’havien mort.
—La primera persona desapareguda va ser a primera hora del matí. Això [la reunió del CECOPI] no havia de ser ni a les cinc de la vesprada ni a les vuit ni a les nou. A primera hora del matí, s’havia d’haver dit per premsa i per televisió que ningú anara a treballar. Es veia venir. És com el conte, que ve, que ve, i ningú no s’ho creu, i quan passa, ara què? Se sabia, perquè va avisar AEMET. I la reunió no podia ser ni a les vuit ni a les sis, ni a les cinc, ni a les quatre, ni a les tres. A primera hora del matí havia d’haver fet una roda de premsa dient que totes les escoles es tancaven i totes les institucions es tancaven per això.

—Recrimineu al conseller Rovira que negàs que s’hagués produït aquest accident tornant de la feina.
—És clar, és que ell ho va considerar un accident lleu. Una persona de Compromís, que és professora, va dir: no senyor, José Martínez Toral, com a director d’un institut, eixia del seu treball i va morir a les sis i cinc de la vesprada. No va ser un accident lleu, va ser un accident mortal. S’ha de traure de la llista d’accidents lleus. No és lleu, és mortal. No tan sols és el meu germà. Un altre professor també va morir. Mortal, no lleu ni greu. El conseller a la una va marxar a casa i el meu germà encara era ací. Aquestes persones que són responsables… Al·lucine de com va aquest país.

—Creieu que el president és a prop d’una renúncia?
—Amb tota la pressió, espere que ell tinga vergonya i tinga eixa humanitat, com l’ex-rei que va dir: “Ho sent, m’he equivocat, no tornarà a passar.” Espere que ell ho faça, que es presente al balcó de l’ajuntament, davant de tots els valencians i diga: “Ho sent molt, m’he equivocat i me’n vaig.”

—Han passat més de quatre mesos i no hi ha hagut cap homenatge oficial i públic a les víctimes.
—Jo crec que esperen a trobar Elisabet, Javi i Paco. Han de tancar el cercle. Espere que ho facen. I espere que facen un funeral d’estat en condicions. No podem estar tota la vida esperant si els troben, perquè potser no els trobaran. Hi ha una possibilitat que no els troben. Què farem? Deu anys, esperant? Potser d’ací a uns mesos ho faran.

—Conteu-nos coses de José, el vostre germà.
—Uf [plora]. Ha sigut sempre molt estimat. Ha treballat en instituts i col·legis de Barcelona, Puigcerdà, Tarragona i València. El meu germà ajudava tot el món com a professor orientador. Era psicopedagog i feia d’orientador en centres educatius. Les mares, els xavals, els estudiants, els d’ací, es van posar en contacte amb mi per les xarxes socials i deien coses precioses del meu germà. No el veien com a professor, perquè era tan proper i intentava ajudar-te i donar-te solucions. Fins i tot a mi. Ell em va dir que em posara a estudiar perquè havien d’eixir places d’inclusió de discapacitats en els centres educatius i hi hauria aules amb alumnes amb necessitats especials. “Posa’t a estudiar.” I jo li vaig dir: “A quaranta-quatre anys, jo no en tinc ganes.” I ell: “Que sí, que sí, que això és el teu fort…” Sempre m’ha agradat el tema de la discapacitat, dels xiquets. Jo sóc educadora infantil. I em va donar el temari, i estudiant estudiant, vaig aprovar amb un 8.15. Cinc dies després de la desaparició del meu germà, mentre jo el buscava ací, em van cridar de la Generalitat que si volia anar al centre de Requena que hi havia una plaça. Gràcies a José ara treballe. Aquest entestament que va tenir amb mi, el tenia amb tot el món. I molta gent diu “jo sóc professora” o “jo sóc no sé què” perquè José encaminava la gent. Era un guia en la vida.

—Són vius, els vostres pares?
—La meua mare, no. Es va morir de càncer. El meu pare està destrossat. El meu germà ha estat molt proper als meus pares. Sempre hi anava i dinava amb ell. I tenia molta proximitat amb el meu pare, és clar.

—Teniu relació amb el marit del vostre germà?
—El meu cunyat és molt tímid, per això no ix. La seua manera de ser és molt diferent. Jo sóc més guerrera, més justiciera. No puc veure una injustícia, i ho tinc en la vena. Crec que quan hi ha una injustícia vaig a cercar la veritat i contra les persones que fan mal.

—Aquests dies veiem que la jutgessa de Catarroja fa una instrucció en què va directa a les coses. Creieu en la justícia?
—És una pregunta que avui dia… No sé, fa uns anys t’hauria dit una cosa, però avui, espere que sí, que es faça justícia. Que s’aparte la política. Que s’òbriguen de cor. És l’únic que demane, que s’obliden del tema de ser polític o no. Per culpa d’eixa persona, de la no-gestió que va fer, han mort 228 persones. Que ho pague i ja està, segons el que diga el codi penal. Homicidi imprudent. Hi ha molts casos, hi ha moltes proves que ho diuen, que va desatendre els seus deures.

Saray Ruiz: “Em sembla impossible que trobem mon pare, jo ja imagine qualsevol cosa”

—Ara les víctimes sou a la primera línia de les manifestacions. Teniu por que arribe un moment que la gent deixe d’anar a les convocatòries, que la gent oblide tot allò que va passar?
—Sempre passa igual. Amb qualsevol situació semblant, en un accident… Ara ja no es parla de l’incendi de Campanar. O de l’accident del metro… Però les víctimes de Campanar hi són i demanen justícia. La gent tendim a oblidar les coses. Ara són les falles, canvies el xip. Ja ve la Setmana Santa, l’estiu. Espere que això no s’oblide. Que va passar amb la riuada del 57. Ara una altra volta? Jo crec que ens hauríem de plantar i dir que no ens podem oblidar tan fàcilment de les coses, i coses tan greus com aquestes.

—Ara treballeu a Requena. Podeu fer vida normal?
—Em diuen que encara no he fet el dol. No l’he fet perquè no tinc oportunitat de fer-lo. Entre setmana vaig a l’escola. Cada dia passe per aquesta autovia i veig el lloc, i encara amb el dolor i plorant, faig el camí, que són 45 minuts. I quan arribe a Requena, em netege les llàgrimes perquè he de posar bona cara perquè he d’estar amb xiquets menuts. I els xiquets i les persones amb discapacitat que porte no tenen la culpa d’això que ha passat. És com això que deia Freddie Mercury: “Show must go on.” L’espectacle ha de continuar. I ho he de fer.

Un moment de l’entrevista ran del barranc de la Sechara.

—Teniu fills?
—Tinc una xiqueta de dotze anys.

—Com està?
—Em va preocupar perquè a ella mai no li havia passat res semblant. Em vaig preocupar per si tenia malsons. En l’escola l’han tractada, perquè una de les orientadores coneixia també el meu germà. Ara està bé. L’han ajudada molt a l’escola i els seus pares parlem molt amb ella. Si té cap necessitat de res, que ens ho diga…

—Voleu afegir res?
—Només demane que no s’amaguen, que no passen, que donen la cara. Igual que jo la done pel meu germà, que la dónes tu [assenyala i mira la càmera]. Pels valencians, per aquestes persones que per la seua irresponsabilitat i la poca vergonya que ha tingut… I encara s’espolsa les puces. Que demane perdó a tots els valencians. I després, a la presó i fora de l’àmbit polític. No el volem. I si hi ha un funeral d’estat, no volem que hi vaja. No volem aquesta persona que ha assassinat els nostres familiars. No volem persones tan incompetents en les seues faenes. Una persona així no hauria de governar. Jo abans creia més en la política. Ara, ja no. Que dimitesca.

Encarna Martínez observant el barranc. En acabar l'entrevista, Encarna Martínez va trobar la documentació del cotxe del seu germà.

Aquesta setmana entrant arribarà a les llibreries Chéri, de Colette, traduïda per Teresa Florit Selma i publicada per LaBreu edicions. Chéri és una novel·la emblemàtica de Colette, que va tenir un èxit immediat. Explora les subtileses de l’amor i la passió mitjançant la complexa relació entre Léa de Lonval, una demi-mondaine que voreja els cinquanta anys, i Chéri, un jove atractiu fill d’una amiga seva. Ambientada en el luxós escenari de la Belle Époque de París, la novel·la aprofundeix en l’evolució dels conflictes interiors dels personatges i els misteris de l’atracció. Tots dos protagonistes lluiten entre la passió romàntica i l’anhel de llibertat individual, i revelen les tensions entre les convencions socials i els desigs personals en uns diàlegs a flor de pell.

Sidonie-Gabrielle Colette (Saint-Sauveur-en-Puisaye, 1873 – París, 1954), coneguda per Colette, va ser una prolífica novel·lista, actriu, ballarina de music-hall, periodista i crítica teatral i literària. D’inquietuds i interessos molt diversos, es va moure en cercles artístics, teatrals, literaris, musicals i polítics que li van servir per a conèixer mons molt diferents i reflectir en els seus escrits experiències, caràcters i maneres de viure a partir d’una perspectiva inèdita fins llavors en la literatura francesa.

Llegiu un fragment de Chéri, de Colette (LaBreu).

Teresa Florit, editora de LaBreu i traductora de l’obra, explica:
“Concebuda en un primer moment com a obra dramàtica, i a l’espera de ser adaptada al teatre més endavant, Chéri es va publicar el 1920; fou la primera novel·la que Colette va escriure en tercera persona. L’autora va decidir de passar a un mode d’escriptura que li permetia una evocació més precisa del marc social on es desenvolupa l’argument i una caracterització més rica de la part emocional i intel·lectual dels personatges. La novel·la, per tant, combina bona part de diàlegs, àgils i irònics, plens de coses no dites, amb descripcions detallades dels escenaris físics i dels paisatges emocionals que permeten al lector de submergir-se en el perfum de la història –construïda amb elegància– i que respon a una estructura narrativa que propicia una progressió fluida dels esdeveniments. Colette sap quan revelar informació crucial. Això fa mantenir la tensió, alhora que incideix en les emocions i les motivacions dels personatges en una barreja de crítica, ironia, tendresa i crueltat.

Llegir Chéri és una delícia; és assistir a una festa en què els convidats porten les disfresses més variades per celebrar la passió per la vida, els plaers més sensorials i els més intel·lectuals, la ironia més fina, la crueltat més punyent, la transgressió de les normes socials i l’adaptació a les circumstàncies vitals amb un sentit comú que va més enllà del conformisme.

Traduir Chéri ha estat un plaer. M’ha permès endinsar-me en un llenguatge depurat que flueix amb naturalitat per construir un ambient on tenen cabuda des del to més col·loquial fins a les reflexions més profundes dels moviments de l’ànima.”

Aquells que surten cada dia a passejar el gos possiblement observaran com la seva estimada mascota pot passar-se molta estona explorant una sola olor, o com, fins i tot, el recorregut del passeig el determinen les olors que hi van apareixent. Sembla que l’objectiu principal no és només satisfer les seves necessitats fisiològiques, sinó descobrir el món a través de l’olfacte. En canvi, els humans donem menys importància a aquest sentit, probablement a causa d’influències culturals i filosòfiques. Són conegudes les afirmacions de Darwin i Kant sobre l’olfacte. Darwin el considerava “d’extremadament poca utilitat”, mentre que Kant el descrivia com “el més prescindible dels sentits”. Aquesta idea ha prevalgut en la història occidental i ha influït en l’estudi del llenguatge, on s’ha observat que el vocabulari per descriure olors és més limitat que el dels colors, ja que les olors solen descriure’s de manera referencial, associant-les a la seva font.

Un exemple d’aquesta diferència en la classificació sensorial es troba en el català. Com vam veure en l’article del mes passat, la nostra llengua disposa de termes abstractes per a designar la qualitat dels colors canònics (és a dir, aquells noms que, tot i estar ben integrats al vocabulari, no tenen una etimologia clara) i utilitza referències a objectes distintius per a altres (rosa, taronja). En canvi, la descripció d’olors segueix un patró diferent. Segons el Corpus textual informatitzat de la llengua catalana, la paraula olor sol anar vinculada a la seva font (olor de fum, olor de flors, olor d’humitat, etc.). El corpus mostra que les olors també es poden descriure amb adjectius com ara bona, mala, forta, intensa, penetrant o agradable, que es troben entre els més freqüents. Molts d’aquests adjectius no són específics de l’olfacte i tenen un caràcter avaluatiu.

En aquest sentit, el català forma part d’aquelles llengües que fan servir principalment termes abstractes per als colors, però recorre a estratègies referencials o avaluatives per a les olors. Però ¿és aquesta una característica universal o es tracta d’un fenomen culturalment específic? Alguns estudis recents, com el de Majid i Burenhult (2014), han demostrat que algunes llengües utilitzen termes abstractes tant per als colors com per a les olors. Una d’aquestes llengües és el jahai, una llengua asliana (una branca de la família austroasiàtica) parlada per caçadors-recol·lectors a la península de Malàisia. El jahai compta amb una dotzena de paraules abstractes per descriure olors. Per exemple, el terme ltpit s’utilitza per descriure l’olor de diverses flors i fruites madures, incloent-hi el durian (una fruita d’origen asiàtic amb olor molt forta), el perfum i el sabó. Un altre terme, cŋes, es fa servir per a l’olor de la gasolina, el fum, els excrements de ratpenat i algunes espècies de milpeus, entre altres.

A primera vista, aquests termes poden semblar arbitraris, però per als parlants de jahai, el seu sistema de categorització és més precís que el d’altres llengües. En un experiment amb deu parlants de jahai i deu d’anglès, es van presentar 80 colors i 12 olors als participants i se’ls va demanar que els anomenessin. Els resultats van mostrar que als parlants d’anglès els costava molt més anomenar les olors que els colors. Per les olors, els anglòfons van utilitzar explicacions llargues, basades en la descripció de la font, i van coincidir poc en les seves descripcions. En canvi, els parlants de jahai tenien la mateixa facilitat per anomenar colors i olors, van fer servir termes abstractes per a ambdós casos i van mostrar nivells similars de concordança tant per a olors com per a colors.

Probant els “sniffing sticks” amb parlants de la llengua Alta (Filipines). Aquest mètode és similar al que
es va fer servir amb parlants de jahai. Fotografia: Álex García Laguía.

Aquest patró també es troba en altres llengües aslianes, com el maniq, el batek o el semaq beri, que disposen de lèxics similars per a les olors. Més enllà de la qüestió lèxica, l’olfacte té un paper essencial en la percepció del món físic i del sobrenatural en els pobles aslians. Un cas particular és el de la llengua chewong, on aquesta relació es regula principalment a mitjançant el sentit de l’olfacte. En aquesta societat, l’olor personal és una marca de la identitat individual, tant física com espiritual, atès que forma part d’una xarxa en la qual cada element juga un paper en l’equilibri còsmic. Quan un chewong es banya i perd la seva olor, perd també la seva identitat, fet que requereix un ritual per restaurar la seva identitat i l’ordre natural de les coses. La importància de l’olfacte en diferents àmbits de la llengua i la cultura ha portat a descriure els pobles aslians com a “cultures de l’olor”.

Ara bé, aquest fenomen no es limita a les llengües aslianes. També en altres parts del món trobem llengües amb sistemes sofisticats per descriure les olors. Per exemple, el cha’palaa, parlat pel poble chachi a l’Equador, té 15 paraules bàsiques per parlar de sensacions, que es poden combinar amb sufixos per referir-se a olors i sabors. Aquest mecanisme, sense equivalents atestats altres llengües, en ensenya que la percepció sensorial no només està present en el lèxic, sinó que també es pot integrar en la gramàtica. En l’àmbit cultural del poble chachi, l’olfacte també té un paper important en rituals com la cerimònia del Niño, en la qual es vessa abundant perfum sobre els participants com a cloenda.

Així doncs, podem concloure que la relació entre llenguatge i olfacte varia enormement entre cultures. Segons Majid i Burenhult, cada llengua és una solució a les necessitats socioculturals i ecològiques dels seus parlants, com veiem en les diferents maneres d’incorporar l’olfacte en lèxic i la gramàtica. Això no significa, però, que els parlants de jahai o cha’palaa tinguin un olfacte més desenvolupat, sinó que en les seves cultures té molta més rellevància, fet que els converteix en millors descriptors d’olors. Potser és hora de replantejar-nos la idea que l’olfacte és un sentit ‘inútil’ i valorar-ne el paper fonamental en la diversitat cultural i lingüística.

Àlex García Laguía és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).

Aquest dilluns, convidada per l’escriptora Rosa Ribas, he participat en un diàleg amb ella sobre canvis i modificacions socials, al Cèntric del Prat de Llobregat, un espai cultural ben interessant que ara conec. De primer em pensava que era el casino del vell Prat, però no. És al Prat de construcció nova des de més o menys els anys setanta. I no és un cafè vell, sinó més, una estructura ciutadana, un equipament que aglutina una biblioteca, l’arxiu municipal, un auditori, sales d’estudi i del club de lectura, una sala d’exposicions (n’hi ha ara una de ben bonica sobre la memòria dels objectes) i un bar, així com un aparcament públic. S’hi pot arribar amb metro, parada Cèntric, de la línia 9, obra que ha de travessar Barcelona fins a l’aeroport i que encara és a mig fer, d’escales vertiginoses aquí, les que han calgut perquè el metro vagi per sota del Llobregat. Érem unes quaranta persones, que no són tan fàcils de reunir, i la meva amfitriona, bona escriptora, va conduir el diàleg amb sentit i sensibilitat respecte dels temes tractats –els canvis, al meu Saidí natal, al Prat que ens acollia– i de les maneres d’escriure-ho. La Ribas també en sap, de canvis. Nascuda al Prat, ha viscut trenta anys a Alemanya, n’ha tornat fa uns quatre anys i ara viu a Sants, ben comunicada amb el Prat. Diguem que és el contrari d’una expat, que aquí vull anar a parar.

Abans de donar pas al públic, amb la Rosa vam coincidir que hi ha poca literatura sobre les emigracions i immigracions cap a Barcelona del món català extrabarceloní, i en particular del rural. Em referia que quan vaig publicar per primer cop La terra retirada, el 1993, ara recollida al Tríptic de la terra que m’havia portat al Prat per parlar de canvis i recanvis, em vaig quedar ben sorpresa, i encara em dura, que se’n parlés tan poc, dels emigrants com jo mateixa. És clar que havia arribat per a estudiar, però no deixava de ser un cert exili, una emigració del lloc d’origen. Vam coincidir que hi ha rebuig a parlar d’aquells anys seixanta i setanta que tants de nosaltres o érem pobres o vivíem en una austeritat radical. Pareix que ho hem volgut oblidar i en part la societat ho ha aconseguit. De vegades m’he trobat amb la tercera generació d’immigrants, ja nascuts a Barcelona de pares que ja hi van nàixer, que et parlen com si els immigrants fossin ells, elles. He trigat anys a dir-los: ep, que sóc jo la immigrant, que vaig arribar aquí a disset anys sense conèixer ningú a la ciutat. La immigració rural del rerepaís és la que menys compta en l’imaginari. I això em penso que és així en bona mesura perquè ens fa vergonya dir-nos immigrants. Va ser llavors que un jove del públic va demanar la paraula.

Era, es va presentar, un investigador acadèmic que ha tingut la sort (mal pagada, però sort al capdavall) d’entrar en un equip d’investigació europeu que opera a la República Txeca. El mateix passa, ens va informar, amb els seus companys, que no volen dir-se emigrants ni immigrants ni exiliats ni asilats sinó expats. Ben interessant. Per no parlar que expat és una manera que la neollengua ha trobat per no dir expatriat, que vol dir l’exiliat voluntari així com el polític que ha obtingut asil en un altre país. Doncs així estem, amb paraules que amaguen el nucli de les coses, en aquest cas l’emigració del país i la immigració en un altre, sobretot de persones amb una certa capacitat econòmica, de vegades molta, superior sovint a la dels habitants dels llocs on decideixen anar a viure, temporalment o no. Ho sabem a Barcelona i a bona part del país, i és un fenomen bastant general en una part considerable del planeta.

Faig un tomb per la xarxa i em trobo que els expats ja s’han espavilat per establir jerarquies entre ells, que encara hi ha classes. Vuit categories, de la més glamurosa a la més elemental. Distingeixen entre (poseu-hi el gènere, que l’anglès universal dels expats s’estalvia): L’emprenedor (Go-Getter), L’optimitzador, L’explorador, El romàntic, El desplaçat per l’empresa (The Foreign Assignee), El cònjuge viatger (Travelling Spouse) i l’Estudiant. Cap no es diu ni es dirà mai ni expatriat ni cap altra de les denominacions que ja he dit, ni molt menys encara es dirà refugiat. El nostre context d’aparences mistificadores basades en paraules buidades de contingut (empty signifier, en diuen els analistes del discurs) està aconseguint que fins un jove universitari obligat a emigrar, que cobra la misèria que paga un equip d’investigació acadèmica als joves que s’hi integren, se senti dir que és un expat. I que si intenta posar les coses a lloc, els companys li facin sentir vergonya. 

Els emigrants, els immigrants, els migrants són només els pobres de solemnitat! Així va el repertori lingüístic de la discriminació. Amaguem el dolor històric de les nostres pròpies emigracions i immigracions que, d’aquesta manera, no ens haurem de preguntar de quina manera rebem els que ara ens arriben (ni res més).

Us oferim el vídeo de la presentació del llibre de Vicenç Lozano, Potser no hi va haver mai primavera (Proa), que va tenir lloc dijous a l’Espai VilaWeb, amb la moderació d’Assumpció Maresma.

Vicenç Lozano ha deixat momentàniament el periodisme per presentar la seva primera novel·la, una obra coral ambientada a la Barcelona republicana, amb què ens podem endinsar en hotels i restaurants, bordells i cabarets, fàbriques i palaus, on es congria una gran conspiració contra el nou règim democràtic, que el periodista Lluís Bellpuig mirarà d’aturar amb l’ajut del fill de Sherlock Holmes, mentre s’enamora de Cristina Albanell, una dama de l’alta burgesia.

Podeu llegir l’entrevista a Vicenç Lozano sobre el llibre en aquest enllaç.