La federació de sindicats FEPOL ha guanyat clarament les eleccions al Consell de la Policia dels Mossos d’Esquadra, amb 10 dels 16 representants, segons els resultats provisionals dels comicis fets per via electrònica entre ahir i avui.

SAP-SME-Fepol ha obtingut 6 dels 12 consellers de l’escala bàsica, la d’agents i caporals, la més nombrosa, amb el 50% dels vots. En aquesta escala, el sindicat USPAC ha quedat en segon lloc amb tres consellers, seguits de SPC, b i CCOO, amb un representant cadascun.

En l’escala intermèdia, la de sergents i sotsinspectors, l’executiva, la d’inspectors, i la superior, la d’inspectors i comissaris, també han guanyat sindicats vinculats a Fepol: SEIME, SICME i SESME.

A l’escala de facultatius, els membres del cos que no són policies i que fan tasques de suport com administració, informàtica i policia científica, entre més, ha guanyat AFITCME-Fepol. La candidatura de Segcat-CatME, de caràcter independentista, no ha superat el 5% dels vots i queda fora del Consell.

En un comunicat, SAP-FEPOL i SME-FEPOL reivindiquen la seva majoria i es comprometen a encapçalar l’acció sindical dels quatre anys vinents amb responsabilitat i unitat. Els dos sindicats prioritzen l’increment retributiu i la reducció de la jornada laboral anual, treballant conjuntament amb totes les forces sindicals amb representació. A més, fan valdre una campanya basada en el diàleg i el respecte, evitant la confrontació.

Augmenta la participació

La participació ha estat del 74%, un 10% més que en les darreres, gràcies sobretot al fet que la votació ha estat telemàtica per primer cop, cosa que deixa enrere les històriques pugnes pel vot per correu, que fins i tot havia arribat als tribunals.

Aquestes eleccions van començar amb polèmica. Fepol va demanar a un jutjat que els funcionaris en pràctiques del cos poguessin participar per primera vegada en el procés electoral. El jutjat hi va accedir i, mitjançant mesures cautelaríssimes, va decidir de suspendre la votació a fi de trobar una solució. El sindicat, però, finalment va enviar una carta al jutjat demanat que es permetés de votar perquè aturar-lo posaria en risc més drets, com el de la negociació col·lectiva.

L’ex-futbolista del Barça i empresari Gerard Piqué ha negat als jutjats d’instrucció de Majadahonda haver pagat a l’ex-president de la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) Luis Rubiales o a la mateixa entitat per haver actuat com a intermediari per portar la Supercopa espanyola a l’Aràbia Saudita. També ha negat irregularitats en la comissió de quatre milions d’euros anuals –a abonar durant deu anys– que el seu grup empresarial, Kosmos, va pactar de rebre de l’empresa pública saudita SELA.

Tant en entrar com en sortir, Piqué ha optat per no fer declaracions a les desenes de periodistes que l’esperaven a la porta del jutjat. Dijous, la seva defensa va aportar quinze factures emeses per Kosmos a la Federació de Futbol de l’Aràbia Saudita (SAAF) per un import global de dotze milions d’euros, comprovants bancaris i una cadena de correus electrònics.

Aquesta suma s’ha anat abonant a un compte de Kosmos que la jutgessa va blocar l’abril passat arran de la investigació. L’advocat de Piqué ha defensat que aquesta documentació evidencia “la normalitat en la relació contractual i l’acceptació dels serveis d’intermediació”.

Segons fonts jurídiques, Piqué –que ha respost durant gairebé dues hores a la jutgessa, al fiscal i al seu advocat– ha assegurat estar orgullós d’haver aconseguit allò que considera el millor contracte de la RFEF. Ha insistit que, si en algun moment va deixar entendre que tenia l’encàrrec de la federació per a mitjançar en la Supercopa, ho va rectificar en una conferència de premsa.

Ha manifestat que, en un principi, l’acord amb SELA va ser verbal i l’ha qualificat de “pacte de cavallers”. També ha explicat que, quan la negociació es va consolidar, va proposar a SELA de tancar la posició de Kosmos i va parlar amb la RFEF per aconseguir aquesta protecció en el contracte mitjançant una clàusula que els saudites finalment van acceptar.

En la declaració, també ha assenyalat que va tenir problemes per cobrar i que, en l’intent de resoldre’ls, va telefonar a Rubiales perquè l’ajudés. Segons que ha dit, creu que l’ex-president de la RFEF va parlar del cas amb els saudites.

Al final de la intervenció, Piqué ha demanat la paraula, emocionat, per assegurar que li semblava una injustícia haver estat involucrat en aquesta causa durant més d’un any.

L’ex-futbolista ha comparegut a la seu judicial quan fa deu mesos que la magistrada Delia Rodrigo va decidir d’incloure’l en la llista d’investigats, en què hi ha també els ex-presidents de la RFEF Luis Rubiales i Pedro Rocha. S’investiguen presumptes delictes de corrupció en els negocis, administració deslleial i emblanquiment de capitals.

La Conselleria d’Educació ha publicat en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana (DOGV) d’avui el calendari d’admissió i matriculació per al curs 2025-2026 de les etapes d’infantil, primària, ESO, batxillerat i en els centres d’educació especial.

La presentació de sol·licituds de plaça durant la fase ordinària s’avança respecte a l’any passat, principalment en l’etapa d’infantil i primària. El procés es farà gairebé un mes abans que en 2024, del 6 al 14 de maig. Després de la baremació de les sol·licituds, es publicaran les llistes provisionals el 4 de juny i les definitives el 18 de juny. D’aquesta manera, la matrícula telemàtica serà del 18 al 27 de juny i la presencial del 18 de juny al 2 de juliol.

La presentació de sol·licituds per a l’alumnat de secundària serà del 15 al 23 de maig. Les llistes provisionals es publicaran el 7 de juliol, després de la presentació de reclamacions es publicaran les llistes definitives el 16 de juliol. A continuació, del 16 al 21 de juliol es farà la matrícula telemàtica, i del 16 al 22 de juliol la presencial.

Quant a l’admissió en batxillerat, la presentació de sol·licituds serà del 15 al 23 de maig i la publicació de llistes provisionals el 14 de juliol. El 22 de juliol es publicaran els llistats definitius per a fer la matrícula telemàtica del 22 al 25 de juliol i la presencial del 22 al 28 de juliol.

Per a sol·licitar plaça en un centre d’educació especial o unitats específiques en centres ordinaris, el termini serà del 6 al 14 de maig.

Les sol·licituds hauran de presentar-se exclusivament de manera telemàtica, a excepció dels centres d’educació especial i les unitats específiques en centres ordinaris, a través de la web adminova.gva.es, on es facilitarà la informació estructurada segons cada etapa educativa.

Fase extraordinària

Segons que ha avançat conselleria, enguany s’incorpora com a novetat la realització telemàtica de la confirmació de plaça en el centre adscrit i de la fase extraordinària que es farà el mes de juliol. Expliquen que l’objectiu d’aquesta fase és que es puga atendre una part de la demanda de places que anteriorment es resolia a principis de setembre. En aquesta fase podrà participar l’alumnat que, havent participat en la fase ordinària del procés d’admissió, no haja obtingut plaça escolar en cap dels centres sol·licitats i no dispose d’un lloc escolar en el seu municipi o zona d’escolarització establerta.

Així mateix, poden participar en aquesta fase aquells alumnes que requerisquen obtenir un lloc escolar de manera sobrevinguda en la localitat i que no hagen pogut presentar la sol·licitud en el període de fase ordinària.

El procediment de confirmació de plaça en els centres adscrits es farà entre el 20 i el 27 de març. Segons conselleria, les famílies que han de fer la confirmació de plaça per a continuar estudis en el centre adscrit sense participar en el procediment d’admissió han rebut un correu electrònic amb la informació bàsica d’aquest procés i l’enllaç per a poder participar-hi.

[MAPES] Els resultats de la consulta per la llengua, municipi a municipi

L’unça d’or troy, actiu refugi per antonomàsia, ha registrat una alça d’un 0,4%, fins a un nou màxim històric de 3.000 dòlars, en un context marcat pels aranzels a escala global i les negociacions per aconseguir una treva en la guerra d’Ucraïna.

Segons les dades del mercat, l’unça d’or acumula una revaloració d’un 14,3% enguany. El 2024, alimentat pels conflictes geopolítics i les retallades de tipus d’interès, l’or va tancar amb una pujada d’un 27%, el seu millor resultat des del 2010.

Les últimes empentes per a l’or han estat els anuncis sobre la imposició d’aranzels entre els Estats Units (EUA) la Unió Europea (UE), el Canadà i Mèxic.

Així mateix, en el pla geopolític, el president de Rússia, Vladímir Putin, ha plantejat dubtes sobre la proposta —pactada pels EUA i Ucraïna— d’un alto-el-foc a la guerra.

Un altre suport alcista ha estat la dada d’inflació dels EUA, que es va saber el dimecres i va ser millor del que s’esperava, fet que motiva la hipòtesi d’una Reserva Federal (Fed) dels Estats Units més avesada a abaixar els tipus.

Cal recordar que l’or i el dòlar mantenen, segons la teoria clàssica, una correlació inversa, ja que quan cau el ‘preu del diner’ (els tipus d’interès) calen més dòlars per comprar lingots, mentre que una política monetària dura pressiona el preu del metall.

Un ciutadà britànic s’ha mort atropellat pel seguici motoritzat del president de Kenya, William Ruto, segons que ha confirmat la policia. El mort ha estat identificat com a Edgar Charles Frederick, de 79 anys, i ha estat envestit per la caravana presidencial a la capital, Nairobi, durant una visita que el cap de l’estat feia per la ciutat.

El portaveu de la policia de Nairobi, Michael Muchiri, ha explicat a la cadena britànica BBC que Frederick era de visita al país per veure la seva germana i un nebot. Segons altres fonts citades pel diari kenyà The Nation, Frederick es dirigia a una mesquita a resar quan ha estat atropellat per un dels vehicles, el conductor del qual ara està en llibertat sota fiança mentre s’investiguen els fets.

La policia ha informat la BBC que el vehicle no es va aturar després d’envestir la víctima. El britànic era molt conegut a l’avinguda comercial de Ngong, on va tenir lloc l’atropellament, per la seva tasca humanitària amb la població més desafavorida.

Avui, 14 de març de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Cristina Sánchez Miret: “Després de la pandèmia, han quedat massa preguntes per respondre”
• “La covid persistent t’acaba causant una mort en vida” 
• De la pandèmia a la normalitat: les imatges icòniques de fa cinc anys, reproduïdes avui
• Les trenta veus crítiques que van explicar la crisi del coronavirus a VilaWeb 
• No: la pau i la justícia social no són objectius contradictoris I Editorial de Vicent Partal 
• Pare frontissa I Mail obert de Tina Vallès 
• Qui connecti amb el dol de molts catalans arrasarà a les eleccions I Mail obert de Josep Sala i Cullell
• Junqueras mira de deixar enrere el retrat d’un partit dividit I Anàlisi d’Odei A.-Etxearte 
• ‘La tertúlia proscrita’: Indignats amb Susanna Griso i Rodalia 
• “Sóc una obrera de la paraula”: Gemma Pasqual, emocionada, rep la Lletra Lila de l’AELC
• La matança en un tren de passatgers agreuja la crisi de seguretat del Paquistan 
• La Venta o la Santa Continuïtat
• Què vol dir “sortir de fogó”? Un Què Sé Jo sobre frases fetes i refranys de la cuina

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

La nit del 14 de desembre, Oriol Junqueras fou reelegit president d’ERC amb un 52,2% dels vots dels militants, deu punts més dels que va obtenir la candidatura encapçalada per Xavier Godàs. Després d’un llarg debat intern, caïnita i erosionador, el resultat de les eleccions era clar però, al mateix temps, retratava un partit dividit. Tres mesos més tard, Junqueras entoma la culminació de la segona part del congrés en el plenari que aquest cap de setmana es farà a Martorell (Baix Llobregat), on es farà el debat final de les ponències estratègica, política i organitzativa. Hi arriba sense una oposició interna amb prou força ni capacitat de mobilització perquè la seva direcció se’n pugui ressentir. Ben al contrari, els de Junqueras mirara d’aprofitar-lo per apel·lar a la cohesió i per girar full de les batalles internes que han aprofundit la crisi oberta per la davallada de tot un cicle electoral, incloent-hi la polèmica per les estructures B i el joc brut polític amb els cartells dels germans Maragall.

El principal sector que li hauria pogut fer oposició interna, Nova Esquerra Nacional, s’ha acabat acostant a la direcció uns dies abans del congrés. El sector de Godàs i Alba Camps va arribar a un acord per a retirar les esmenes que qüestionaven directament o indirecta el lideratge de Junqueras, i que haurien capitalitzat els titulars del debat intern del cap de setmana. Els sectors més crítics, Foc Nou i el Col·lectiu Primer d’Octubre, tampoc no han obtingut prou suports per a defensar en el plenari el seu projecte alternatiu. Tanmateix, Foc Nou ha aconseguit una transacció que empeny ERC a defensar el català com a única llengua oficial en una Catalunya independent. Paradoxalment, l’acostament de la direcció amb el sector anomenat rovirista, per la seva afinitat amb qui fou secretària general del partit, ha coincidit amb l’aparició de desavinences amb Àgora Republicana, el corrent que encapçala l’ex-diputat al congrés i conseller nacional Joan Tardà.

Malgrat l’entesa que molts donaven per feta entre Tardà i la direcció de Junqueras, a qui l’ex-cap de files a Madrid va donar suport en el congrés, Àgora Republicana no ha arribat a cap acord perquè la ponència estratègica consagri l’obertura del partit a sobiranistes no independentistes i en continuarà defensant la necessitat en el plenari. Cal tenir en compte que Tardà és també president de l’anomenada comissió de la veritat, que també presentarà les conclusions dels seus treballs sobre les estructures B davant els militants congregats a Martorell.

La direcció vol tancar políticament aquesta carpeta. Arxivar en el passat del partit el cas dels cartells i les estructures comunicatives paral·leles, que nega que encara existeixin. No obstant això, es preveu que tant el responsable de compliment com la comissió de garanties d’Esquerres continuïn investigant, perquè és a aquests òrgans a qui correspon determinar quines persones van ser responsables dels fets i sancionar-les, en cas que no hagin estripat el carnet del partit. La comissió que presideix Tardà només podrà emetre conclusions polítiques.

També farà la seva pròpia avaluació sobre les relacions amb els socialistes la comissió de seguiment de pactes. ERC no ha negociat el pressupost de Salvador Illa ni el de Pedro Sánchez, però aquestes darreres setmanes ha exhibit una entesa amb els socialistes amb la concreció d’uns quants acords de la comissió bilateral, la d’infraestructures i la d’afers econòmics i fiscals, encara que manté el focus en el compliment necessari de l’acord d’investidura sobre el finançament. Sigui com sigui, Illa necessitarà ERC quan passi el congrés perquè el parlament validi l’ampliació de crèdit de 4.000 milions d’euros que necessita per a operar en absència dels comptes, i no es preveu que el partit de Junqueras l’entorpeixi.

En els tres primers mesos d’aquesta nova etapa al capdavant del partit, Junqueras ha esquivat les acusacions de fer una purga que pronosticaven els més crítics, però ha acabat de situar persones de la seva màxima confiança a les cambres i n’ha agafat el comandament. Era un relleu lògic després d’haver guanyat el congrés, però que podia haver implicat un trencament definitiu amb el sector rovirista. No ha estat així. Malgrat la distància i les ferides obertes, no n’hi ha hagut, i tot apunta que l’entesa entre la direcció de Junqueras i Nova Esquerra Nacional acaba d’aplanar el camí, també, per a tot allò que vindrà després: la tercera part del congrés, amb la renovació de les direccions territorials.

 

La nit del 14 de desembre, Oriol Junqueras fou reelegit president d’ERC amb un 52,2% dels vots dels militants, deu punts més dels que va obtenir la candidatura encapçalada per Xavier Godàs. Després d’un llarg debat intern, caïnita i erosionador, el resultat de les eleccions era clar però, al mateix temps, retratava un partit dividit. Tres mesos més tard, Junqueras entoma la culminació de la segona part del congrés en el plenari que aquest cap de setmana es farà a Martorell (Baix Llobregat), on es farà el debat final de les ponències estratègica, política i organitzativa. Hi arriba sense una oposició interna amb prou força ni capacitat de mobilització perquè la seva direcció se’n pugui ressentir. Ben al contrari, els de Junqueras mirara d’aprofitar-lo per apel·lar a la cohesió i per girar full de les batalles internes que han aprofundit la crisi oberta per la davallada de tot un cicle electoral, incloent-hi la polèmica per les estructures B i el joc brut polític amb els cartells dels germans Maragall.

El principal sector que li hauria pogut fer oposició interna, Nova Esquerra Nacional, s’ha acabat acostant a la direcció uns dies abans del congrés. El sector de Godàs i Alba Camps va arribar a un acord per a retirar les esmenes que qüestionaven directament o indirecta el lideratge de Junqueras, i que haurien capitalitzat els titulars del debat intern del cap de setmana. Els sectors més crítics, Foc Nou i el Col·lectiu Primer d’Octubre, tampoc no han obtingut prou suports per a defensar en el plenari el seu projecte alternatiu. Tanmateix, Foc Nou ha aconseguit una transacció que empeny ERC a defensar el català com a única llengua oficial en una Catalunya independent. Paradoxalment, l’acostament de la direcció amb el sector anomenat rovirista, per la seva afinitat amb qui fou secretària general del partit, ha coincidit amb l’aparició de desavinences amb Àgora Republicana, el corrent que encapçala l’ex-diputat al congrés i conseller nacional Joan Tardà.

Malgrat l’entesa que molts donaven per feta entre Tardà i la direcció de Junqueras, a qui l’ex-cap de files a Madrid va donar suport en el congrés, Àgora Republicana no ha arribat a cap acord perquè la ponència estratègica consagri l’obertura del partit a sobiranistes no independentistes i en continuarà defensant la necessitat en el plenari. Cal tenir en compte que Tardà és també president de l’anomenada comissió de la veritat, que també presentarà les conclusions dels seus treballs sobre les estructures B davant els militants congregats a Martorell.

La direcció vol tancar políticament aquesta carpeta. Arxivar en el passat del partit el cas dels cartells i les estructures comunicatives paral·leles, que nega que encara existeixin. No obstant això, es preveu que tant el responsable de compliment com la comissió de garanties d’Esquerres continuïn investigant, perquè és a aquests òrgans a qui correspon determinar quines persones van ser responsables dels fets i sancionar-les, en cas que no hagin estripat el carnet del partit. La comissió que presideix Tardà només podrà emetre conclusions polítiques.

També farà la seva pròpia avaluació sobre les relacions amb els socialistes la comissió de seguiment de pactes. ERC no ha negociat el pressupost de Salvador Illa ni el de Pedro Sánchez, però aquestes darreres setmanes ha exhibit una entesa amb els socialistes amb la concreció d’uns quants acords de la comissió bilateral, la d’infraestructures i la d’afers econòmics i fiscals, encara que manté el focus en el compliment necessari de l’acord d’investidura sobre el finançament. Sigui com sigui, Illa necessitarà ERC quan passi el congrés perquè el parlament validi l’ampliació de crèdit de 4.000 milions d’euros que necessita per a operar en absència dels comptes, i no es preveu que el partit de Junqueras l’entorpeixi.

En els tres primers mesos d’aquesta nova etapa al capdavant del partit, Junqueras ha esquivat les acusacions de fer una purga que pronosticaven els més crítics, però ha acabat de situar persones de la seva màxima confiança a les cambres i n’ha agafat el comandament. Era un relleu lògic després d’haver guanyat el congrés, però que podia haver implicat un trencament definitiu amb el sector rovirista. No ha estat així. Malgrat la distància i les ferides obertes, no n’hi ha hagut, i tot apunta que l’entesa entre la direcció de Junqueras i Nova Esquerra Nacional acaba d’aplanar el camí, també, per a tot allò que vindrà després: la tercera part del congrés, amb la renovació de les direccions territorials.

 

Iron kids

Durant les primeres setmanes de la pandèmia VilaWeb va intentar contribuir a entendre què estava passant arreu del món amb una sèrie de trenta entrevistes –quinze amb intel·lectuals i científics catalans i quinze més de tot el món– que poguessin aportar una mirada crítica als grans canvis socials que estaven tenint lloc d’una manera tan accelerada.

Avui aquelles entrevistes són el testimoni de l’impacte global d’aquella crisi i un recordatori de les coses que van passar, de les que pensàvem que podrien passar i de les que no van arribar a passar mai.

Les entrevistes són aquestes:

–Yassin al-Haj Saleh: ‘Crida l’atenció la facilitat amb què heu sucumbit al pànic a Europa’
L’escriptor i pensador sirià tem que el distanciament social a què ha obligat la pandèmia es consolidi com el model de les relacions futures, car minvaria la capacitat compensatòria de conceptes com ara ciutadania i democràcia i facilitaria l’exercici del poder als qui estiguin en posicions millors quan la por s’expandeixi.

–Margaret Atwood: ‘Durant les crisis, les coses es mouen, fins i tot els diners’
L’escriptora canadenca, filla d’un entomòleg, explica la seva visió sobre la pandèmia, més calmada i serena que no és habitual.

–Byung-Chul Han: ‘El pànic pel virus és exagerat’
El filòsof coreà avisa que amb la pandèmia ‘ens dirigim cap a un règim de vigilància biopolítica’ permanent contra els ciutadans.

–Francesc Cabana: ‘No pot ser que el capitalisme continuï’
L’historiador de l’economia i cofundador de Banca Catalana es mira la pandèmia amb perspectiva històrica i un punt d’optimisme mentre es reafirma en la crítica al sistema capitalista.

–Massimo Cacciari: ‘Cap espècie no ha accelerat la seva extinció tant com els humans’
El filòsof italià, ex-batlle de Venècia, tem els estralls econòmics i socials que deixarà la pandèmia i centra el tret en les causes ‘menystingudes’, com ara una mundialització descontrolada: ‘Cap espècie no ha accelerat la seva extinció tant com els humans’, avisa.

–Eudald Carbonell: ‘Tenir líders és el pitjor que ens pot passar, i ara es veu’
L’arqueòleg, geòleg, historiador i escriptor opina que fa falta una altra mena d’estructura de governança i organització. Més basada en l’autoconeixement, l’autoformació i la coordinació.

–Enric Casasses: ‘Supervivència, no. Viure!’
El poeta, premi d’Honor de les Lletres Catalanes, parla d’intempèrie; reclama un nou Epicur, que vol dir donar veu al filòsof i bandejar els opinants; reclama el fet de fluir, la vida; fa una crítica als polítics i al govern espanyol i recorda els presos polítics i el Primer d’Octubre.

–Noam Chomsky: ‘Els científics ja sabien que vindrien més pandèmies i no s’hi ha fet res’
Per al filòsof i lingüista Noam Chomsky, la primera gran lliçó de l’actual pandèmia és que som davant ‘un altre error massiu i colossal de la versió neoliberal del capitalisme’, que en el cas dels Estats Units s’agreuja per la naturalesa dels qui anomena ‘bufons sociòpates que mouen el govern’ encapçalat per Donald Trump.

–Manuel Delgado: ‘L’única manera de resoldre aquesta situació és obeint’
Des de la mirada de l’antropòleg, Delgado raona per què hi ha hagut tan pocs aldarulls i protestes, per què obeïm, per què hem de creure, o per què és possible l’èxit de Pedro Sánchez i el PSOE quan tot això s’acabi.

–Martí Domínguez: ‘És un govern excessivament captiu de la banca i Podem ha desaparegut completament’
L’escriptor i director de la prestigiosa revista científica de la Universitat de València Mètode reflexiona sobre la reacció dels polítics a la crisi.

–Jordi Galí: ‘Tornar ara a la feina l’única cosa que farà és allargar la crisi’
El reconegut economista, director del Centre de Recerca en Economia Internacional de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, reflexiona sobre les possibles mesures per a sortir de la crisi econòmica derivada de la Covid-19.

–Clara Granell: ‘La gent no està conscienciada del perill en què vivim’
La investigadora de sistemes complexos de la Universitat de Saragossa demana que la gent prengui consciència de la situació actual. ‘És possible que durant molt temps no puguem tornar a fer una vida social com la que teníem.’

–Eva Illouz: ‘En la pandèmia, tot allò que associem al confort i el contacte humà és inexistent‘
La sociòloga i escriptora franco-israeliana experta en emocions, descriu els efectes de la crisi mundial del coronavirus, que ens han menat a una situació inaudita que ens capgira la realitat quotidiana i que significa ‘una inversió de tot allò que coneixíem’.

–Yan Lianke: ‘La Xina no és tan forta com es pensa’
L’escriptor xinès, habitual candidat al Nobel de literatura d’aquests darrers anys, considera que la pandèmia és un gran desastre per a la humanitat, que portarà canvis radicals i que ens ha de fer reflexionar profundament sobre què fem com a espècie.

–Simona Levi: ‘Tenim uns quants mesos per a posar les bases d’un futur que pot ser molt millor’
L’activista digital alerta sobre els riscs i les oportunitats que obre la crisi de la Covid-19 i observa esperançada la capacitat de la gent d’ajudar-se, de fer xarxa i de superar envits terribles.

–Marta Marín-Dòmine: ‘M’inquieten les masses de gent que quedaran en situació precària’
Aquesta professora canadenca de literatura testimonial i especialista en literatura concentracionària reflexiona sobre el confinament i com canvia la percepció de l’espai quan el confinament és dins de casa però el carrer també està confinat.

–José Antonio Marina: ‘En moments d’amenaça la gent es torna solidària, però aquests sentiments duren poc’
El filòsof espanyol considera que commocions emocionals com la del confinament per la Covid-19 no deixen una petjada gaire profunda en la gent.

–Joan Martínez Alier: ‘El PIB és un invent metafísic per a disciplinar la gent’
L’economista, activista i pioner al món de l’economia ecològica i l’ecologia política als Països Catalans opina que l’obsessió del PIB és l’obsessió de fer funcionar la roda dels deutes i viure dels interessos. I afirma que no és l’única vegada a la nostra història que amb un invent metafísic s’intenta disciplinar a la gent.

—Anna Miñarro: ‘La gent se sent enganyada’
La psicòloga clínica , especialitzada en experiències traumàtiques explica que aquest és un confinament desigual, perquè no tothom el pot viure en les mateixes condicions.

–José Mujica: ‘S’ha tornat a demostrar que l’òrgan humà més sensible no és el cor sinó la butxaca’
L’ex-president uruguaià i guerriller del Moviment d’Alliberament Nacional-Tupamaros opina que la pandèmia no canviarà el capitalisme però que afavoreix la introspecció.

–Yuval Noah Harari: ‘Les coses que fem el mes vinent canviaran el món durant anys’
El conegut pensador israelià reflexiona sobre els perills de la ingerència d’estats i corporacions en l’esfera privada mitjançant la tecnologia, el futur de l’ocupació i les possibles conseqüències de l’enginyeria genètica en la desigualtat.

–Manel Ollé: ‘A la Xina, la indignació queda latent sota la censura’
Un dels especialistes i bons coneixedors de la cultura xinesa actual que tenim al país ens parla de la dissidència cultural i de l’evolució geopolítica de la Xina.

–Sebastià Perelló: ‘Cal una profunda reflexió sobre què significa viure plegats’
L’escriptor i poeta reclama d’aprendre, i amb urgència, noves maneres de proximitat i demana una profunda reflexió sobre què significa viure plegats, de la localitat fins a la mundialitat.

–John Ralston Saul: ‘El sistema ha fallat i això n’hauria de ser el final’
El pensador, polític i filòsof més influent del Canadà, que creu que la Covid-19 pot ser l’últim cop de gràcia al mundialisme.

–Felwine Sarr: ‘A qui encara no havia après a estar amb si mateix, aquesta crisi l’hi ha obligat’
El filòsof, economista, músic i escriptor senegalès Felwine Sarr creu que la pandèmia ha posat, novament, el temps al nostre abast. Però afirma, tanmateix, que ens sentim incapaços de viure’l d’una manera diferent de la ‘sobreactivitat’ rutinària.

–Saskia Sassen: ‘L’enemic no és el virus sinó les grans empreses extractives’
La sociòloga i escriptora, professora de la Universitat de Columbia, pensa que l’ésser humà té una capacitat extraordinària d’oblidar, la qual cosa li fa creure que es deixarà de parlar del coronavirus tan bon punt la crisi s’acabi. I avisa que l’enemic, després, seran les grans empreses que destrueixen les petites.

–Jordi Serra-Cobo: ‘Cal que ens preparem perquè hi haurà noves epidèmies, segur’
El doctor en biologia, ecoepidemiòleg i investigador de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat de la Universitat de Barcelona detalla com l’alteració dels entorns naturals pels éssers humans ha originat una pèrdua de biodiversitat i una modificació dels hàbits d’alguns animals que ha trencat una cadena que feia de barrera natural a moltes malalties.

–Susanna Siegel: ‘Els més poderosos del món, ara, no són els milionaris o els polítics, sinó els epidemiòlegs’
La professora de filosofia Edgar Pierce a la Universitat Harvard i reconeguda per les seves aportacions a la filosofia de la ment i l’epistemologia, explica que els governs tenen moltes dificultats per a imposar la seva narrativa enmig de la pandèmia.

–Pete Singer: ‘Ens ho hauríem de repensar, això de menjar carn’
El filòsof australià destaca la ‘pèrdua d’aquesta sensació de seguretat que teníem’, però considera que la situació ofereix també una oportunitat única d’assimilar l’efecte nociu que té al món l’explotació dels animals com a font d’aliment.

–Guy Standing: ‘La renda bàsica universal seria meravellosament alliberadora’
El pare teòric de la idea d’un sou per a tothom reflexiona sobre la seva idea de sou per a tothom, que ha agafat més empenta que mai, i es veu com una possible solució a la crisi econòmica causada per la Covid-19.

–Jordi Sunyer: ‘La crisi climàtica serà més greu que aquesta pandèmia’
El cap del programa de Salut Infantil de l’ISGlobal i expert en els efectes de la contaminació atmosfèrica afirma que la pandèmia ha demostrat que una societat de baixes emissions és possible.

–Richard Wolff: ‘Als EUA la histèria és totalment fora de control’
L’economista nord-americà reflexiona sobre la situació al seu país i afirma que la Covid-19 és allò que ho fa esclatar tot.

 

Andorra celebra avui el trenta-dosè aniversari de la Constitució que va modernitzar el país i el va situar en una nova era com a estat independent i modern.

El cap de Govern, Xavier Espot, ha afirmat que la constitució andorrana és moderna i vigent i està “plenament consolidada i assumida per la ciutadania”. Espot ha criticat el que ha qualificat com d’excès de pessimisme pel que fa a la situació del Principat.

Pel que fa als actes commemoratius el Consell General ha preparat visites, activitats per infants, música i exposicions. Començant per una jornada de portes obertes al Consell General i a la Casa de la Vall.

Aquesta tardahi haurà la sessió tradicional del Consell General, a les sis, i posteriorment la recepció oficial, oferta per les autoritats del país.

Andorra celebra avui el trenta-dosè aniversari de la Constitució que va modernitzar el país i el va situar en una nova era com a estat independent i modern.

El cap de Govern, Xavier Espot, ha afirmat que la constitució andorrana és moderna i vigent i està “plenament consolidada i assumida per la ciutadania”. Espot ha criticat el que ha qualificat com d’excès de pessimisme pel que fa a la situació del Principat.

Pel que fa als actes commemoratius el Consell General ha preparat visites, activitats per infants, música i exposicions. Començant per una jornada de portes obertes al Consell General i a la Casa de la Vall.

Aquesta tardahi haurà la sessió tradicional del Consell General, a les sis, i posteriorment la recepció oficial, oferta per les autoritats del país.

Portugal farà eleccions el 18 de maig després del fracàs del primer ministre, el conservador Luís Montenegro, que dimarts va perdre la moció de confiança proposada al parlament. La decisió s’ha pres avui en una reunió del Consell d’Estat presidida pel president de la República, Marcelo Rebelo de Sousa. El president ha dissolt l’Assemblea de la República i ha convocat eleccions el 18 de maig. Seran les terceres d’ençà del 2022.

Montenegro va perdre la moció de confiança quan tota l’oposició, tret d’Iniciativa Liberal, hi va votar en contra. El cap de l’executiu portuguès l’havia presentada enmig de la polèmica que el persegueix, relacionada amb els seus negocis familiars. A última hora, va voler arribar a un pacte amb els socialistes per retirar la moció de confiança, però l’estratègia no va reeixir.

Avui s’estrena un Què Sé Jo?, el joc dels Països Catalans. Aquesta vegada tracta sobre frases fetes i dites relacionades amb la cuina, i l’ha elaborat Jordi Badia i Pujol, cap d’estil de VilaWeb. Hi podreu jugar fins el 27 de març, i forma part de l’oferta de jocs de VilaWeb, juntament amb el Paraulògic, el Mot-li! i el Minimots.

Jugueu al nou Què Sé Jo (sobre frases fetes i refranys relacionats amb la cuina)

Olles, fogons, aigüeres, ganivets, culleres…: tots els estris, aparells i espais de la cuina formen part de la nostra paremiologia, del recull de refranys i frases fetes de la llengua catalana. Si consultem la gran Paremiologia catalana comparada digital, de Víctor Pàmies, ens n’adonarem. El mot “cuina”, per exemple, surt en 57 refranys. El mot “cullera”, en 67. “Ganivet”, en 31… Alguns d’aquests refranys són prou coneguts (“El més calent és a l’aigüera”, per exemple). Alguns altres (com “tenir per a fer bullir l’olla”), hi ha qui els fa servir amb un significat equivocat. I alguns, en fi, són molt poc usuals. Us proposem, doncs, una manera entretinguda d’aprendre aquest tresor amagat a la cuina del català.

Què Sé Jo? és un joc per a fer difusió de la cultura dels Països Catalans. Consisteix en una sèrie de dotze preguntes amb tres respostes possibles. Els participants poden avaluar els coneixements sobre els Països Catalans en tot un seguit d’àmbits culturals. El joc es renova cada dos divendres i, a cada renovació, els jugadors entren en el sorteig d’un lot de productes de VilaWeb –motxilla, tassa i llibreta– amb el logotip dels Països Catalans.

Recordeu que a VilaWeb podeu trobar una de les ofertes més atractives de jocs en català: a més del Què Sé Jo?, podeu jugar al Paraulògic, al Minimots i al Mot-li.

La situació que vivim és difícil, però, per desgràcia, també és inevitable. La victòria de Donald Trump, les seues declaracions sobre l’OTAN, les amenaces de retirar el suport a Ucraïna i l’admiració mal dissimulada per Vladímir Putin han posat Europa i ens han posat a nosaltres, els europeus, davant un autèntic abisme estratègic. La realitat s’ha imposat amb cruesa i en molt pocs dies, sense deixar-nos marge per a l’ambigüitat: Europa ha d’assumir la seua defensa, i de pressa.

Tanmateix, això no vol dir que haja de copiar el model americà. D’una manera molt especial, la UE ha d’entendre que la veritable força d’Europa no resideix, ni podrà residir mai, en els exèrcits i prou, ni en un futur exèrcit unit europeu. Perquè la cohesió social és, en si mateixa, un element primordial de seguretat nacional. Una societat fragmentada, polaritzada i empobrida és, com comprovem cada dia, una societat vulnerable a la manipulació exterior i a les derives autoritàries.

La força d’Europa ha descansat fins ara sobre la seua –imperfecta, però encara destacable en comparació amb les altres regions del planeta– cohesió social, en els valors democràtics i en la capacitat d’oferir un futur digne a la majoria dels ciutadans. Europa o és això o no serà res. I en un moment tan delicat com l’actual cal fer memòria d’aquestes coses.

És evident que no podem fallar als ucraïnesos, però és també evident que no podem fallar al conjunt dels europeus. I no: la pau i la justícia social no tan sols no són objectius contradictoris, sinó que són necessàriament complementaris. De fet, aquest és el desafiament del nostre temps: defensar Ucraïna, defensar-nos tots en realitat, i evitar que això signifique sacrificar encara més del que s’ha sacrificat ja –que és massa– allò que hauria d’haver estat sempre l’ànima d’Europa.

El conflicte d’Ucraïna, la invasió russa d’aquest país, ens ha tornat a demostrar a tots que la pau no és un estat natural, sinó un equilibri massa fràgil que requereix compromís i, tant si ens agrada com si no, capacitat de dissuasió. Les crides al desarmament, per molt benintencionades que siguen, resulten extemporànies i –si em permeteu de dir-ho amb una certa duresa–, en el context actual, són profundament hipòcrites. La pau contra un agressor no es defensa amb bones intencions, sinó amb la determinació de frenar-lo. Entre el “no a la guerra” en abstracte que no vol assumir les conseqüències i el “no passaran”, ara és el moment del “no passaran”.

I, en aquest context, la creació d’un veritable exèrcit europeu, autònom i amb capacitat dissuasiva, no és cap opció: és una necessitat imperiosa. Però aquesta construcció d’una Europa de la defensa suscita un dilema fonamental que tampoc no es pot esquivar: com es pot fer créixer la despesa militar sense fer perillar encara més l’estat del benestar que ha definit el model social europeu, però que cada dia el defineix menys? La memòria de la crisi financera del 2008 i del rescat bancari encara és viva. I és inacceptable que els ciutadans europeus tornem a ser les víctimes d’una redistribució injusta dels sacrificis col·lectius.

Per aquesta raó, l’augment anunciat de la despesa militar no pot ser un xec en blanc a la indústria armamentística ni una excusa per als governs –de dretes o d’esquerres, que en això tant hi fa. La sanitat pública, l’educació, les pensions i els serveis socials no poden ser les víctimes col·laterals d’aquesta nova prioritat. I els ciutadans europeus, per la gravetat del moment, mereixem sostenir un debat honest que reconega aquesta complexitat i no vulga escamotejar-la.

Un debat que no amague que difícil que és la situació en què ens trobem i que difícils que són les qüestions que cal resoldre. Perquè no hi ha solucions simples per a un dilema com el que tenim avui mateix sobre la taula. No hi ha consignes fàcils a les quals puguem aferrar-nos mentre es tanquen els ulls. Els qui prometen seguretat sense parlar de sacrificis o els qui advoquen per l’abandó d’Ucraïna en nom del benestar immediat simplifiquen massa un debat que segurament és el més transcendental i important d’aquestes darreres dècades i que per això mateix reclama molt de rigor i molta serietat.

 

PS1. Ahir La tertúlia proscrita va fer dos anys. I ho va celebrar fent allò que Albano-Dante Fachin, Josep Costa i Txell Partal han fet tot aquest temps: analitzar l’actualitat i centrar-se en els escàndols més recents, en aquest cas concret el de RENFE, però també les declaracions de la periodista Susanna Griso als mitjans públics catalans. Ací en teniu el vídeo.

PS2. Avui, 14 de març, fa cinc anys de l’anunci de confinament que va fer el president espanyol, Pedro Sánchez, arran de la pandèmia de coronavirus. Un anunci que ho va canviar tot. Hem volgut parlar amb la sociòloga Cristina Sánchez Miret per a repassar què va significar i què n’ha restat: “Han quedat massa preguntes per respondre”.

PS3: VilaWeb pot oferir de franc i a tothom totes les informacions que publiquem perquè 25.000 lectors expressen el seu compromís i solidaritat amb el projecte periodístic i nacional que representem fent-se’n subscriptors. En necessitem més per a poder abordar projectes molt més ambiciosos encara. Ens voldríeu ajudar? Aneu a aquesta pàgina.

La situació que vivim és difícil, però, per desgràcia, també és inevitable. La victòria de Donald Trump, les seues declaracions sobre l’OTAN, les amenaces de retirar el suport a Ucraïna i l’admiració mal dissimulada per Vladímir Putin han posat Europa i ens han posat a nosaltres, els europeus, davant un autèntic abisme estratègic. La realitat s’ha imposat amb cruesa i en molt pocs dies, sense deixar-nos marge per a l’ambigüitat: Europa ha d’assumir la seua defensa, i de pressa.

Tanmateix, això no vol dir que haja de copiar el model americà. D’una manera molt especial, la UE ha d’entendre que la veritable força d’Europa no resideix, ni podrà residir mai, en els exèrcits i prou, ni en un futur exèrcit unit europeu. Perquè la cohesió social és, en si mateixa, un element primordial de seguretat nacional. Una societat fragmentada, polaritzada i empobrida és, com comprovem cada dia, una societat vulnerable a la manipulació exterior i a les derives autoritàries.

La força d’Europa ha descansat fins ara sobre la seua –imperfecta, però encara destacable en comparació amb les altres regions del planeta– cohesió social, en els valors democràtics i en la capacitat d’oferir un futur digne a la majoria dels ciutadans. Europa o és això o no serà res. I en un moment tan delicat com l’actual cal fer memòria d’aquestes coses.

És evident que no podem fallar als ucraïnesos, però és també evident que no podem fallar al conjunt dels europeus. I no: la pau i la justícia social no tan sols no són objectius contradictoris, sinó que són necessàriament complementaris. De fet, aquest és el desafiament del nostre temps: defensar Ucraïna, defensar-nos tots en realitat, i evitar que això signifique sacrificar encara més del que s’ha sacrificat ja –que és massa– allò que hauria d’haver estat sempre l’ànima d’Europa.

El conflicte d’Ucraïna, la invasió russa d’aquest país, ens ha tornat a demostrar a tots que la pau no és un estat natural, sinó un equilibri massa fràgil que requereix compromís i, tant si ens agrada com si no, capacitat de dissuasió. Les crides al desarmament, per molt benintencionades que siguen, resulten extemporànies i –si em permeteu de dir-ho amb una certa duresa–, en el context actual, són profundament hipòcrites. La pau contra un agressor no es defensa amb bones intencions, sinó amb la determinació de frenar-lo. Entre el “no a la guerra” en abstracte que no vol assumir les conseqüències i el “no passaran”, ara és el moment del “no passaran”.

I, en aquest context, la creació d’un veritable exèrcit europeu, autònom i amb capacitat dissuasiva, no és cap opció: és una necessitat imperiosa. Però aquesta construcció d’una Europa de la defensa suscita un dilema fonamental que tampoc no es pot esquivar: com es pot fer créixer la despesa militar sense fer perillar encara més l’estat del benestar que ha definit el model social europeu, però que cada dia el defineix menys? La memòria de la crisi financera del 2008 i del rescat bancari encara és viva. I és inacceptable que els ciutadans europeus tornem a ser les víctimes d’una redistribució injusta dels sacrificis col·lectius.

Per aquesta raó, l’augment anunciat de la despesa militar no pot ser un xec en blanc a la indústria armamentística ni una excusa per als governs –de dretes o d’esquerres, que en això tant hi fa. La sanitat pública, l’educació, les pensions i els serveis socials no poden ser les víctimes col·laterals d’aquesta nova prioritat. I els ciutadans europeus, per la gravetat del moment, mereixem sostenir un debat honest que reconega aquesta complexitat i no vulga escamotejar-la.

Un debat que no amague que difícil que és la situació en què ens trobem i que difícils que són les qüestions que cal resoldre. Perquè no hi ha solucions simples per a un dilema com el que tenim avui mateix sobre la taula. No hi ha consignes fàcils a les quals puguem aferrar-nos mentre es tanquen els ulls. Els qui prometen seguretat sense parlar de sacrificis o els qui advoquen per l’abandó d’Ucraïna en nom del benestar immediat simplifiquen massa un debat que segurament és el més transcendental i important d’aquestes darreres dècades i que per això mateix reclama molt de rigor i molta serietat.

 

PS1. Ahir La tertúlia proscrita va fer dos anys. I ho va celebrar fent allò que Albano-Dante Fachin, Josep Costa i Txell Partal han fet tot aquest temps: analitzar l’actualitat i centrar-se en els escàndols més recents, en aquest cas concret el de RENFE, però també les declaracions de la periodista Susanna Griso als mitjans públics catalans. Ací en teniu el vídeo.

PS2. Avui, 14 de març, fa cinc anys de l’anunci de confinament que va fer el president espanyol, Pedro Sánchez, arran de la pandèmia de coronavirus. Un anunci que ho va canviar tot. Hem volgut parlar amb la sociòloga Cristina Sánchez Miret per a repassar què va significar i què n’ha restat: “Han quedat massa preguntes per respondre”.

PS3: VilaWeb pot oferir de franc i a tothom totes les informacions que publiquem perquè 25.000 lectors expressen el seu compromís i solidaritat amb el projecte periodístic i nacional que representem fent-se’n subscriptors. En necessitem més per a poder abordar projectes molt més ambiciosos encara. Ens voldríeu ajudar? Aneu a aquesta pàgina.

Qui no ha sentit parlar de les pastilles del doctor Andreu? Pocs medicaments poden dir que tenen gairebé cent cinquanta anys d’història. Tot comença amb un jove farmacèutic anomenat Salvador Andreu i Grau, nascut l’any 1841 en una família de juristes i comerciants barcelonins, i l’obertura d’una moderna farmàcia a la baixada de la Presó, l’any 1866. Som encara en una època en què els apotecaris fan anar el morter per preparar les anomenades fórmules magistrals, a partir de les pólvores i herbes que guardaven en els pots de farmàcia de porcellana, bellament decorats. Com si encara fossin una mena de savis, d’alquimistes, de fetillers, preparen medicaments específics per a cada pacient. Però Andreu sap que als països més avançats d’Europa es comencen a fabricar medicaments en sèrie, que després es venen en farmàcies com la seva, i que han arraconat els preparats receptats pels metges i elaborats pels farmacèutics. També sap que n’és, d’important, la incipient publicitat i que els diaris en parlin. Tres anys després d’haver inaugurat l’establiment, es doctora en farmàcia. A partir d’ara serà ja per sempre el doctor Andreu, un personatge popularíssim a la ciutat i de qui es comencen a explicar facècies i històries indemostrables. Com aquella que parla dels esforços paterns per aconseguir donar carrera al fill, quan en realitat el patriarca és notari. Així és com l’any 1871 presenta en societat una pasta pectoral antitussígena que aviat expedirà en forma de pastilles, “remei segur per a tots els que pateixen de tos”, que s’anunciarà advertint que “moltes tisis pulmonars provenen d’una simple tos, ocasionada per un constipat mal guarit”. Per això, “aquest gran medicament és sempre segur per a guarir en uns casos i combatre en uns altres una malaltia els terribles resultats dels quals es veuen diàriament”.

Història del Tibidabo

Així, amb enginy, màrqueting i alleugerint amb les seves pastilles una afecció d’allò més comuna, Andreu aconseguirà no tan sols fer-se un nom, sinó també una considerable fortuna. Això li permetrà de concentrar-se en la seva condició de promotor immobiliari i mecenes ciutadà. Som ara a final del segle XIX, l’estiueig comença a ser una pràctica habitual de les classes que s’ho poden permetre, i la muntanya sol ser la recomanació de metges i la preferència de les famílies que poden sortir a l’estiu de les anxovades i poc ventilades ciutats industrials. És així com el doctor Andreu, que ja ha aconseguit que l’ajuntament li faci cas i ha urbanitzat la rambla de Catalunya, es proposa de crear una ciutat jardí entre el passeig de Sant Gervasi i el cim de la muntanya del Tibidabo. Per això va fundar la societat anònima Tibidabo, amb tres grans fortunes indianes: Teodor Roviralta, Ròmul Bosch i Alsina i Romà Macaya. Tots s’hi fan grans cases modernistes –la dels Andreu, expropiada durant la guerra de 1936-39, va albergar el consolat general de l’URSS, amb Antónov-Ovséienko al capdavant– i sufraguen l’enyorat tramvia blau i el funicular. Al peu del funicular, a la placeta que recorda l’ànima del projecte, s’hi obren el 1904 uns establiments de lleure per a fer més agradable la pujada i afavorir l’atractiu de fer l’esforç d’arribar fins al Tibidabo, on la societat impulsora també acaba instal·lant el popularíssim parc d’atraccions.

És allà mateix on l’any 1904 va obrir l’actual restaurant la Venta, llavors conegut com a Cafè Restaurant Viñas, pel nom dels seus propietaris. Va ser l’any 1975 quan, amb el propietari de Vinçon, Fernando Amat, i de l’empresari Paco Bosch va canviar el vell nom per l’actual, que ha donat lloc a llegendes, com la vida del doctor Andreu, que l’han vinculat a les antigues cases de postes, i que ben segur que no són més que això. El fet és que, des del primer dia, aquella casa és un restaurant per a menjar amb unes de les millors vistes de la ciutat. No sabem si el pantarca Eugeni d’Ors i Rovira, aquell home nascut al carrer Comtal, que va viure a la Casa de les Punxes i va estiuejar entre cases modernistes a Argentona, acollit per Lídia a Cadaqués i al Balneari Blancafort per refer-se els nervis, entre més, el gran urbanita apòstol del noucentisme, va pujar mai al Tibidabo, i va fer parada i fonda al vell Viñas. Sí que podem afirmar sense equivocar-nos que un restaurant que d’ençà de fa cent vint anys funciona, que celebra cinquanta anys amb el nom actual i continua obert avui, és un exemple d’allò que Xènius anomenada la Santa Continuïtat.

Restaurador ocasional per amor

Amb canvis de carta, amb canvis de propietat, amb canvis en algunes decisions –durant una època, van conviure la Venta i el Mirador de la Venta, amb cuina separada i una carta diferent, uns productes i uns preus diferents–, però sense moure un pam de l’espai original, ni tocar el personal, ni canviar l’atmosfera d’un espai singular. Així ha estat la història d’aquest local, que va ser adquirit pel seu actual propietari, Lluís Vinyes, un empresari del món de les assegurances d’arrels lleidatanes, l’any 2012. Va ser llavors quan es va adonar que el cognom del vell regent, que es veu que era de Ponts i havia treballat a l’Hotel del Llac de Puigcerdà, coincidia pràcticament amb el seu en la referència a la vinya, tot i que el seu s’havia normalitzat lingüísticament, com l’escrivien els seus avantpassats. Vinyes, veí del restaurant, va adquirir-lo per evitar-ne el tancament, en un gest que considera mogut per l’amor. Confessa que va ser aquest enamorament, i la consciència tossuda que un espai així no podia tancar, que el va portar a esdevenir, ara fa tretze anys, restaurador ocasional, interessat a fer cada dia les coses una mica més bé –”en saviesa i santedat”, m’indica–, que no pas a obtenir grans resultats immediats. “Aquesta feina, com que la faig per amor, no pot sortir malament”, afirma convençut.

Com dèiem, els canvis al local han estat mínims, molt més presents a la carta que no pas a la decoració. De les seves arrels, hi ha aportat la llonganissa –anomenada així, i no pas botifarra– i els caragols. També l’oli de les Garrigues, d’on eren els pares, i que fan servir al restaurant. Perquè la Venta és i vol ser un referent de cuina catalana i de clientela familiar. Costa de trobar-hi turistes o estrangers, malgrat que un dels seus clients més destacats i habituals, Johan Cruyff, va fer que fos conegut entre els visitants neerlandesos. Les taules d’un dia entre setmana obeeixen a un públic que fa anys que hi ve i que hi torna. Vinyes està content que sigui així, que sigui gent de la ciutat que ompli el restaurant, però també és conscient que els pocs visitants forasters que travessen la porta de la terrassa o entren a la sala interior descobriran el secret d’una cuina catalana autèntica, basada en el producte de temporada, i amb un celler espectacular excavat a la pedra del Tibidabo, amb una magnífica selecció de vins del país.

Ara, per exemple, toquen carxofes, simplement laminades i fregides, o garotes gratinades. De segon, a més de la llonganissa, té tirada la cua de bou o el lluç a la romana, amb una deliciosa salsa maionesa que és un dels plats més estimats i demanats de la carta. També l’arròs de caragols o els canelons. Entre les postres, crida l’atenció un suflé gelat gairebé com el de l’heroic Francesc Fortí, el xef i propietari del Racó d’en Binu, que malgrat que va estar anys fent-los-hi, no els va arribar a donar mai la recepta. Però no és pas problema. Perquè a Vinyes ja li agrada que els donin feina a la cuina, que el client els faci treballar, i no demani pas qualsevol cosa que podria menjar a casa. Tot i que, efectivament, se sentin a casa, que es noti que són en un restaurant. En un restaurant que, en un entorn privilegiat, enamora com el primer dia. I això que ja en fa molts…

El 14 de març de 2020, avui fa cinc anys, el govern espanyol va declarar l’estat d’alarma amb l’objectiu d’evitar la propagació de la covid-19. Va començar un confinament domiciliari que havia de durar quinze dies, però que va acabar allargant-se més de tres mesos. Ara, un lustre després, sembla que hem oblidat què va significar tot plegat. Però, sobretot, hem oblidat que encara hi ha molta gent que en pateix les conseqüències. Un exemple clar són els malalts de la covid persistent.

És una malaltia que afecta tots els qui que mantenen els símptomes del coronavirus més de dotze setmanes després d’haver-se infectat. Es calcula que un 10% de les persones amb la covid-19 desenvolupen símptomes persistents, majoritàriament, dones entre 45 anys i 50. Tanmateix, és una malaltia infradiagnosticada, perquè té dos-cents símptomes diferents, que es poden confondre amb uns altres problemes de salut, per això no hi ha xifres concretes d’afectats. Per exemple, moltes vegades es diagnostica als pacients segons els símptomes, i no es registra com a covid persistent, sinó, per exemple, com a migranya. En tot cas, s’estima que hi ha uns 400 milions d’afectats a tot el món per la covid persistent.

A més, és una malaltia de dones: “Hi ha un estigma, entre més coses, perquè afecta majoritàriament les dones entre 40 anys i 50. És una edat premenopàusica i moltes vegades s’atribueixen els seus símptomes a trastorns emocionals”, explica Lourdes Mateu, cap de la unitat de covid persistent de l’Hospital Germans Trias i Pujol. Tot plegat va acompanyat d’un retard en el diagnòstic en la majoria dels casos, i és per això que la doctora insta a millorar la formació dels professionals de la salut en aquest àmbit.

Basant-nos en dades pròpies de Catalunya (COVICAT), que fa una estimació d’acord amb la definició de l’OMS i que mostra unes dades inferiors a les publicades, el total de persones que podrien haver desenvolupat la covid persistent en algun moment de la seva evolució posterior a la malaltia aguda és de 240.000, fent una estimació conservadora. A Andorra, per exemple, d’ençà del 2021 s’han arribat a detectar 136 casos.

“És un cost per al sistema sanitari i per al sistema laboral. Per això cal invertir en assistència i en recerca”, adverteix Mateu. El programa de covid persistent de Can Ruti va obrir el juny de 2020 i ja ha atès uns 2.000 pacients. D’aquests, tan sols un 7,6% s’ha guarit. Mateu atribueix aquestes xifres tan baixes al fet que a l’hospital tan sols els arriben els casos més greus. Per contra, la majoria d’infants que contreuen la malaltia es recuperen: en quatre anys, Can Ruti ha atès uns 200 nens, i la meitat ja han rebut l’alta. Ara bé, les repercussions que tenen en l’àmbit emocional sovint són molt pitjors que no pas les que tenen els adults, atès que travessen una etapa vital molt diferent.

Lourdes Mateu: “A la majoria de pacients amb covid persistent els diagnostiquen equivocadament ansietat o depressió”

Tenir covid persistent cinc anys després: com es troben els pacients?

L’afectació de la covid persistent varia segons cada pacient. Alguns han pogut tornar a treballar, però n’hi ha d’altres que continuen tenint una salut molt dèbil, que els impedeix de fer vida normal. Sílvia Soler, portaveu del col·lectiu d’afectats de la covid persistent, explica que d’ençà que li van detectar la malaltia ara fa cinc anys no ha pogut tornar a treballar i ha hagut de rebutjar moltes trobades socials: “Veure’t sense poder treballar, haver de rebutjar fer coses en família o amb amics, tot això t’acaba causant una mort social, una mort en vida”, diu. I destaca: “Només et trobes bé una setmana l’any.”

Sílvia Soler, portaveu del Col·lectiu d’Afectats Persistents per la Covid-19, asseguda en un banc del passeig Marítim de Castelldefels durant una entrevista amb l’ACN. 25 d’agost de 2021.

Carles Càrcamo es va infectar de la covid la primera setmana del confinament. “Em vaig començar a trobar molt malament, i la meva germana, que és sanitària, em va dir que feia pinta de covid. La gent que havia agafat la covid, al cap d’un temps es trobava millor, però jo no”, relata. Diu que li van començar a passar coses estranyes, com ara, que el seu cos va reviure alguna malaltia que havia tingut feia molts anys: “Se’m va reiniciar el sistema biològic.” S’ofegava, s’ho va passar molt malament, però com eren els primes dies i els hospitals estaven tan saturats, no el van hospitalitzar. “Si ens haguessin motoritzat, probablement no estaríem com estem ara”, reflexiona. En total, a Càrcamo li han diagnosticat vint-i-una patologies que no tenia abans de la covid-19, quatre de les quals l’afecten en el dia a dia: fibromiàlgia, fatiga crònica, insuficiència respiratòria i deteriorament cognitiu. Diu que té el “cap ennuvolat”, que perd el fil de les converses, o que li falla la memòria… Sense anar més lluny, les borrasques i el mal oratge de la setmana passada van obligar-lo a anar-se’n de Barcelona, on viu actualment, perquè es trobava molt malament. “No pots parlar, no pots comunicar-te, els dolors que tens cada dia es fan més grossos.” També va perdre la capacitat de caminar, i havia d’anar amb cadira de rodes. Per això, va haver de deixar el pis on vivia, i al qual accedia per unes escales. Ara ha millorat una mica, perquè es pot desplaçar amb bastó. Amb tot, diu que la cosa més difícil de la seva malaltia és l’acceptació: “No he tornat a ser qui era”.

Irene Navarro també va ser de les primeres persones a qui van diagnosticar covid persistent al Principat. Tot i que va infectar-se amb la primera tongada d’afectats, no li van reconèixer la malaltia fins l’octubre del 2020, més de mig any després. En el seu cas, ha tingut molts problemes intestinals, a més de migranyes. També diu que tenia tiroïditis de Hashimoto i a causa de la covid persistent li va desenvolupar en hipotiroïdisme. “Vaig passar un any i mig amb mal de cap, un dia sí i un altre també”, puntualitza. A més, explica que, dels cinc anys que fa que té covid permanent, sumant tots els dies que ha pogut estar mitjanament bé, tan sols agrupa tres mesos, o quatre. “No m’atreveixo a dir-te que estic millor, perquè a l’octubre em va venir un brot i vaig estar molt molt malament”, detalla. Com que la covid permanent es manifesta amb brots, pot ser que un pacient tingui una època bona, però sense saber mai quan pot arribar la recaiguda, i això també crea frustració. “Si et ve un brot i t’estàs malament un mes, pots necessitar mesos per a recuperar-te de nou. A més, arran del brot, et pot venir una patologia nova, o dues”, explica Càrcamo.

La covid persistent, un perill que encara existeix

No poder treballar i que et neguin els ajuts 

Cada vegada que Soler ha intentat de reincorporar-se al món laboral, la seva malaltia s’ha accentuat i ha necessitat més de sis mesos per a recuperar-se. Per això, ara continua de baixa laboral. El metge de capçalera li va dir que demanés la incapacitat absoluta, però la seguretat social li l’ha denegada, i ara està pendent de judici, que es farà el gener de l’any que ve.

El cas de Càrcamo és semblant. Ell era comercial de vi en un celler, i ho ha hagut de deixar perquè ha perdut l’olfacte i el gust, dues coses estrictament necessàries per a exercir la seva feina. “Com que no puc fer la feina, l’empresa al final m’ha hagut d’acomiadar”, lamenta. Aviat farà dos anys que és a l’atur: “És molt complicat, no sé de què menjaré quan em quedi sense ingressos.” La seguretat social també li ha denegat la incapacitat permanent, i lamenta s’ha hagut de gastar molts diners en advocats per a demandar-ho: “Quan m’arribi la data del judici, ja no disposaré ni d’atur ni d’ingressos.” En aquest sentit, denuncia que a la majoria d’afectats per la covid permanent se’ls nega la incapacitat permanent perquè les proves diagnòstiques que existeixen no determinen què els passa exactament. Considera que les administracions no els donen facilitats per a aconseguir-la perquè no els interessa: “En el moment en què reconeguin que els qui tenim covid persistent tenim dret a estar malalts i a una incapacitat permanent, això implicarà molts diners”, apunta.

Tots els entrevistats per VilaWeb coincideixen a assenyalar la manca de suport i l’abandonament de les administracions i institucions del país. Soler es queixa que les autoritats els han promès avenços i una atenció que no han rebut. El desembre passat, el grup d’afectats per la covid permanent va demanar una reunió amb la nova secretaria del departament per a discutir unes quantes propostes i demandes, però encara no n’han obtingut cap resposta. D’altra banda, vuit associacions de pacients amb covid persistent, entre les quals hi ha entitats de Catalunya i de les Illes, s’han ajuntat perquè s’activi la proposició no de llei d’aquesta malaltia que a final d’any va aprovar el congrés espanyol. Entre més qüestions, demanen que es formi els sanitaris perquè no hi hagi un infradiagnòstic, destinar recursos econòmics i humans per a garantir-ne el tractament i també la necessitat d’oferir una atenció multidisciplinària, que ara mateix tan sols es pot tenir a l’Hospital Germans Trias i Pujol, tant al país com a l’estat espanyol.

“Les administracions ens tenen totalment oblidats. Per què han tancat les unitats de covid persistent que hi havia en alguns hospitals?”, es demana Navarro. “Quan fa cinc anys que estàs així, les paraules et sobren. Jo necessito fets. Em sento abandonada. No puc esperar cinc anys que em diguin que posaran diners per a investigar”, recalca. A més, també reclama un recurs psicològic per als afectats de covid persistent. Càrcamo, al seu torn, afegeix: “Se’ns estigmatitza amb el silenci. Ens tenen completament oblidats.” En aquest sentit, retreu que no s’alerta correctament la població actual dels perills de contraure la covid permanent: “La majoria dels qui tenim covid persistent no érem població de risc.”

Afectats per la covid persistent denuncien el “maltractament estructural” de l’administració

Estigma i oblit, la societat es gira d’esquena al problema 

“La gent no vol recordar el patiment de la covid, per això et posen mala cara quan els dius que tens covid permanent”, declara Càrcamo. L’estigma social que hi ha vers els afectats per la covid persistent és força elevat, segons que relaten les víctimes: “Quan em veuen amb màscara i bastó, em miren pensant que els enganxaré alguna cosa”, diu Càrcamo. Una impressió que comparteix Soler: “Es pensen que portes la màscara perquè encara dónes positiu.” I afegeix: “Hi ha persones que pensen que si t’abracen i tens covid persistent els infectaràs. No pot ser que després de cinc anys de la pandèmia siguem en aquest punt”, es queixa. Navarro diu que encara hi ha molt desconeixement de la població respecte de la covid permanent: “Hi ha gent que passa la covid com una grip i després es troba els símptomes els dos mesos següents. Hi ha un gran desconeixement. Hi ha negacionistes de la covid persistent, de la mateixa manera que n’hi ha de la covid”, diu.

Amb tot, Soler assenyala les administracions, que considera que haurien d’haver explicat millor a la població la realitat i els problemes derivats de la covid persistent: “La gent s’ha oblidat dels perills del coronavirus perquè no ens els han explicat. Si la gent en fos conscient, aniria amb màscara quan toca”, alerta. “Algú va dir que d’aquesta pandèmia sortiríem millors. Doncs jo crec que ni n’hem sortit millors ni n’hem après res”, etziba.

“Tinc covid persistent, m’han acomiadat i no m’ajuda ningú”: una situació límit cada vegada més freqüent

Encara es detecten casos nous de covid persistent 

La majoria dels afectats va agafar la covid permanent durant la primera onada de contagis, però avui en dia encara hi ha gent que agafa la malaltia. La incidència de la covid persistent varia segons de diversos factors, tal com explica Mateu. D’una banda, la vaccinació; i d’una altra, les variants del virus: “Amb la variant ancestral o amb la variant delta, s’estimava una incidència del 15%, però amb la variant òmicron s’estima que la incidència és del voltant del 5%, per exemple. De totes maneres, continuem tenint casos de pacients amb nous diagnòstics de covid persistent”, explica la doctora.

Després de cinc anys, la medicina no ha trobat cap tractament eficaç contra la covid persistent, tot i que hi ha tractaments pal·liatius d’alguns dels símptomes que se’n deriven. Al febrer, va començar un assaig clínic d’un medicament per a lluitar contra la covid persistent, que espera obtenir resultats el 2026. Enguany, a Can Ruti han acabat un assaig amb plasmafèresi (per a obtenir plasma) que no ha funcionat. Tanmateix, Mateu diu que no llencen la tovallola: “És important dir també allò que no va bé, perquè els pacients necessiten respostes, estan desesperats i fan molts tractaments sense cap evidència científica, i la nostra obligació és donar respostes per determinar què funciona i què no.” En aquest sentit, admet que la ciència va molt més lenta que no els agradaria. “Hi ha moltes malalties que no tenen cura, però el metge, el sistema sanitari, ha d’acompanyar el pacient amb aquesta malaltia”, afegeix.

Sigui com sigui, Soler té esperança: “Crec que, com a mínim, podrem cronificar la malaltia. No podrem recuperar les nostres vides anteriors, però sí que podrem trobar-nos relativament bé”, augura. “Ens queda molt camí encara per recórrer, però estem molt millor que fa cinc anys”, afegeix Mateu.

Com canvia la vida la covid persistent: la dura història d’una comptable que ara no sap multiplicar

Un bri d’esperança

El cas d’Eva Vial dona un bri d’esperança al col·lectiu d’afectats per la covid permanent: “Ara estic recuperada al 98%”, diu. “Encara tinc algunes intoleràncies amb el menjar, però ja no m’agafen les migranyes tan fortes d’abans”, detalla. Vial, que va ser diagnosticada de la covid persistent l’octubre del 2020, quan se’n va anar de vacances a Egipte a fer submarinisme, ara ha pogut reincorporar-se al món laboral: “L’endemà de la jornada laboral he de descansar molt, però puc fer-ho”, concreta. El seu moment més fosc va ser el 2022, un any que va passar gairebé sencer amb baixa laboral. També va haver de deixar de fer tot allò que li agradava: sortir a córrer, fer submarinisme o practicar ioga. Per sort, aquella etapa, per a ella, ja ha acabat.

Vial relata que ha optat per la medicina alternativa ateses les poques opcions de millora que rebia de la tradicional. Diu que això, juntament amb una situació personal privilegiada que l’ha permès de descansar molt –no té fills ni persones dependents de qui tenir cura–, han fet que millori exponencialment la seva salut. “Ha estat un procés lent, he notat les millores molt a poc a poc. Però ara la gent que em veu diu que m’ha canviat l’expressió de la cara. Torno a ser jo”, diu contenta. Vial celebra que la seva parella actual, que justament va conèixer en aquell viatge a Egipte on es va infectar, tingui l’ocasió de conèixer-la ara, tal com és, sense la malaltia: “Va ser un viatge que, per a bé i per a mal, m’ha canviat la vida”, conclou.

Eva Vial. 02.05.2022. (Fotografia: Albert Salamé / VWFoto.)

El 14 de març de 2020, avui fa cinc anys, el govern espanyol va declarar l’estat d’alarma amb l’objectiu d’evitar la propagació de la covid-19. Va començar un confinament domiciliari que havia de durar quinze dies, però que va acabar allargant-se més de tres mesos. Ara, un lustre després, sembla que hem oblidat què va significar tot plegat. Però, sobretot, hem oblidat que encara hi ha molta gent que en pateix les conseqüències. Un exemple clar són els malalts de la covid persistent.

És una malaltia que afecta tots els qui que mantenen els símptomes del coronavirus més de dotze setmanes després d’haver-se infectat. Es calcula que un 10% de les persones amb la covid-19 desenvolupen símptomes persistents, majoritàriament, dones entre 45 anys i 50. Tanmateix, és una malaltia infradiagnosticada, perquè té dos-cents símptomes diferents, que es poden confondre amb uns altres problemes de salut, per això no hi ha xifres concretes d’afectats. Per exemple, moltes vegades es diagnostica als pacients segons els símptomes, i no es registra com a covid persistent, sinó, per exemple, com a migranya. En tot cas, s’estima que hi ha uns 400 milions d’afectats a tot el món per la covid persistent.

A més, és una malaltia de dones: “Hi ha un estigma, entre més coses, perquè afecta majoritàriament les dones entre 40 anys i 50. És una edat premenopàusica i moltes vegades s’atribueixen els seus símptomes a trastorns emocionals”, explica Lourdes Mateu, cap de la unitat de covid persistent de l’Hospital Germans Trias i Pujol. Tot plegat va acompanyat d’un retard en el diagnòstic en la majoria dels casos, i és per això que la doctora insta a millorar la formació dels professionals de la salut en aquest àmbit.

Basant-nos en dades pròpies de Catalunya (COVICAT), que fa una estimació d’acord amb la definició de l’OMS i que mostra unes dades inferiors a les publicades, el total de persones que podrien haver desenvolupat la covid persistent en algun moment de la seva evolució posterior a la malaltia aguda és de 240.000, fent una estimació conservadora. A Andorra, per exemple, d’ençà del 2021 s’han arribat a detectar 136 casos.

“És un cost per al sistema sanitari i per al sistema laboral. Per això cal invertir en assistència i en recerca”, adverteix Mateu. El programa de covid persistent de Can Ruti va obrir el juny de 2020 i ja ha atès uns 2.000 pacients. D’aquests, tan sols un 7,6% s’ha guarit. Mateu atribueix aquestes xifres tan baixes al fet que a l’hospital tan sols els arriben els casos més greus. Per contra, la majoria d’infants que contreuen la malaltia es recuperen: en quatre anys, Can Ruti ha atès uns 200 nens, i la meitat ja han rebut l’alta. Ara bé, les repercussions que tenen en l’àmbit emocional sovint són molt pitjors que no pas les que tenen els adults, atès que travessen una etapa vital molt diferent.

Lourdes Mateu: “A la majoria de pacients amb covid persistent els diagnostiquen equivocadament ansietat o depressió”

Tenir covid persistent cinc anys després: com es troben els pacients?

L’afectació de la covid persistent varia segons cada pacient. Alguns han pogut tornar a treballar, però n’hi ha d’altres que continuen tenint una salut molt dèbil, que els impedeix de fer vida normal. Sílvia Soler, portaveu del col·lectiu d’afectats de la covid persistent, explica que d’ençà que li van detectar la malaltia ara fa cinc anys no ha pogut tornar a treballar i ha hagut de rebutjar moltes trobades socials: “Veure’t sense poder treballar, haver de rebutjar fer coses en família o amb amics, tot això t’acaba causant una mort social, una mort en vida”, diu. I destaca: “Només et trobes bé una setmana l’any.”

Sílvia Soler, portaveu del Col·lectiu d’Afectats Persistents per la Covid-19, asseguda en un banc del passeig Marítim de Castelldefels durant una entrevista amb l’ACN. 25 d’agost de 2021.

Carles Càrcamo es va infectar de la covid la primera setmana del confinament. “Em vaig començar a trobar molt malament, i la meva germana, que és sanitària, em va dir que feia pinta de covid. La gent que havia agafat la covid, al cap d’un temps es trobava millor, però jo no”, relata. Diu que li van començar a passar coses estranyes, com ara, que el seu cos va reviure alguna malaltia que havia tingut feia molts anys: “Se’m va reiniciar el sistema biològic.” S’ofegava, s’ho va passar molt malament, però com eren els primes dies i els hospitals estaven tan saturats, no el van hospitalitzar. “Si ens haguessin motoritzat, probablement no estaríem com estem ara”, reflexiona. En total, a Càrcamo li han diagnosticat vint-i-una patologies que no tenia abans de la covid-19, quatre de les quals l’afecten en el dia a dia: fibromiàlgia, fatiga crònica, insuficiència respiratòria i deteriorament cognitiu. Diu que té el “cap ennuvolat”, que perd el fil de les converses, o que li falla la memòria… Sense anar més lluny, les borrasques i el mal oratge de la setmana passada van obligar-lo a anar-se’n de Barcelona, on viu actualment, perquè es trobava molt malament. “No pots parlar, no pots comunicar-te, els dolors que tens cada dia es fan més grossos.” També va perdre la capacitat de caminar, i havia d’anar amb cadira de rodes. Per això, va haver de deixar el pis on vivia, i al qual accedia per unes escales. Ara ha millorat una mica, perquè es pot desplaçar amb bastó. Amb tot, diu que la cosa més difícil de la seva malaltia és l’acceptació: “No he tornat a ser qui era”.

Irene Navarro també va ser de les primeres persones a qui van diagnosticar covid persistent al Principat. Tot i que va infectar-se amb la primera tongada d’afectats, no li van reconèixer la malaltia fins l’octubre del 2020, més de mig any després. En el seu cas, ha tingut molts problemes intestinals, a més de migranyes. També diu que tenia tiroïditis de Hashimoto i a causa de la covid persistent li va desenvolupar en hipotiroïdisme. “Vaig passar un any i mig amb mal de cap, un dia sí i un altre també”, puntualitza. A més, explica que, dels cinc anys que fa que té covid permanent, sumant tots els dies que ha pogut estar mitjanament bé, tan sols agrupa tres mesos, o quatre. “No m’atreveixo a dir-te que estic millor, perquè a l’octubre em va venir un brot i vaig estar molt molt malament”, detalla. Com que la covid permanent es manifesta amb brots, pot ser que un pacient tingui una època bona, però sense saber mai quan pot arribar la recaiguda, i això també crea frustració. “Si et ve un brot i t’estàs malament un mes, pots necessitar mesos per a recuperar-te de nou. A més, arran del brot, et pot venir una patologia nova, o dues”, explica Càrcamo.

La covid persistent, un perill que encara existeix

No poder treballar i que et neguin els ajuts 

Cada vegada que Soler ha intentat de reincorporar-se al món laboral, la seva malaltia s’ha accentuat i ha necessitat més de sis mesos per a recuperar-se. Per això, ara continua de baixa laboral. El metge de capçalera li va dir que demanés la incapacitat absoluta, però la seguretat social li l’ha denegada, i ara està pendent de judici, que es farà el gener de l’any que ve.

El cas de Càrcamo és semblant. Ell era comercial de vi en un celler, i ho ha hagut de deixar perquè ha perdut l’olfacte i el gust, dues coses estrictament necessàries per a exercir la seva feina. “Com que no puc fer la feina, l’empresa al final m’ha hagut d’acomiadar”, lamenta. Aviat farà dos anys que és a l’atur: “És molt complicat, no sé de què menjaré quan em quedi sense ingressos.” La seguretat social també li ha denegat la incapacitat permanent, i lamenta s’ha hagut de gastar molts diners en advocats per a demandar-ho: “Quan m’arribi la data del judici, ja no disposaré ni d’atur ni d’ingressos.” En aquest sentit, denuncia que a la majoria d’afectats per la covid permanent se’ls nega la incapacitat permanent perquè les proves diagnòstiques que existeixen no determinen què els passa exactament. Considera que les administracions no els donen facilitats per a aconseguir-la perquè no els interessa: “En el moment en què reconeguin que els qui tenim covid persistent tenim dret a estar malalts i a una incapacitat permanent, això implicarà molts diners”, apunta.

Tots els entrevistats per VilaWeb coincideixen a assenyalar la manca de suport i l’abandonament de les administracions i institucions del país. Soler es queixa que les autoritats els han promès avenços i una atenció que no han rebut. El desembre passat, el grup d’afectats per la covid permanent va demanar una reunió amb la nova secretaria del departament per a discutir unes quantes propostes i demandes, però encara no n’han obtingut cap resposta. D’altra banda, vuit associacions de pacients amb covid persistent, entre les quals hi ha entitats de Catalunya i de les Illes, s’han ajuntat perquè s’activi la proposició no de llei d’aquesta malaltia que a final d’any va aprovar el congrés espanyol. Entre més qüestions, demanen que es formi els sanitaris perquè no hi hagi un infradiagnòstic, destinar recursos econòmics i humans per a garantir-ne el tractament i també la necessitat d’oferir una atenció multidisciplinària, que ara mateix tan sols es pot tenir a l’Hospital Germans Trias i Pujol, tant al país com a l’estat espanyol.

“Les administracions ens tenen totalment oblidats. Per què han tancat les unitats de covid persistent que hi havia en alguns hospitals?”, es demana Navarro. “Quan fa cinc anys que estàs així, les paraules et sobren. Jo necessito fets. Em sento abandonada. No puc esperar cinc anys que em diguin que posaran diners per a investigar”, recalca. A més, també reclama un recurs psicològic per als afectats de covid persistent. Càrcamo, al seu torn, afegeix: “Se’ns estigmatitza amb el silenci. Ens tenen completament oblidats.” En aquest sentit, retreu que no s’alerta correctament la població actual dels perills de contraure la covid permanent: “La majoria dels qui tenim covid persistent no érem població de risc.”

Afectats per la covid persistent denuncien el “maltractament estructural” de l’administració

Estigma i oblit, la societat es gira d’esquena al problema 

“La gent no vol recordar el patiment de la covid, per això et posen mala cara quan els dius que tens covid permanent”, declara Càrcamo. L’estigma social que hi ha vers els afectats per la covid persistent és força elevat, segons que relaten les víctimes: “Quan em veuen amb màscara i bastó, em miren pensant que els enganxaré alguna cosa”, diu Càrcamo. Una impressió que comparteix Soler: “Es pensen que portes la màscara perquè encara dónes positiu.” I afegeix: “Hi ha persones que pensen que si t’abracen i tens covid persistent els infectaràs. No pot ser que després de cinc anys de la pandèmia siguem en aquest punt”, es queixa. Navarro diu que encara hi ha molt desconeixement de la població respecte de la covid permanent: “Hi ha gent que passa la covid com una grip i després es troba els símptomes els dos mesos següents. Hi ha un gran desconeixement. Hi ha negacionistes de la covid persistent, de la mateixa manera que n’hi ha de la covid”, diu.

Amb tot, Soler assenyala les administracions, que considera que haurien d’haver explicat millor a la població la realitat i els problemes derivats de la covid persistent: “La gent s’ha oblidat dels perills del coronavirus perquè no ens els han explicat. Si la gent en fos conscient, aniria amb màscara quan toca”, alerta. “Algú va dir que d’aquesta pandèmia sortiríem millors. Doncs jo crec que ni n’hem sortit millors ni n’hem après res”, etziba.

“Tinc covid persistent, m’han acomiadat i no m’ajuda ningú”: una situació límit cada vegada més freqüent

Encara es detecten casos nous de covid persistent 

La majoria dels afectats va agafar la covid permanent durant la primera onada de contagis, però avui en dia encara hi ha gent que agafa la malaltia. La incidència de la covid persistent varia segons de diversos factors, tal com explica Mateu. D’una banda, la vaccinació; i d’una altra, les variants del virus: “Amb la variant ancestral o amb la variant delta, s’estimava una incidència del 15%, però amb la variant òmicron s’estima que la incidència és del voltant del 5%, per exemple. De totes maneres, continuem tenint casos de pacients amb nous diagnòstics de covid persistent”, explica la doctora.

Després de cinc anys, la medicina no ha trobat cap tractament eficaç contra la covid persistent, tot i que hi ha tractaments pal·liatius d’alguns dels símptomes que se’n deriven. Al febrer, va començar un assaig clínic d’un medicament per a lluitar contra la covid persistent, que espera obtenir resultats el 2026. Enguany, a Can Ruti han acabat un assaig amb plasmafèresi (per a obtenir plasma) que no ha funcionat. Tanmateix, Mateu diu que no llencen la tovallola: “És important dir també allò que no va bé, perquè els pacients necessiten respostes, estan desesperats i fan molts tractaments sense cap evidència científica, i la nostra obligació és donar respostes per determinar què funciona i què no.” En aquest sentit, admet que la ciència va molt més lenta que no els agradaria. “Hi ha moltes malalties que no tenen cura, però el metge, el sistema sanitari, ha d’acompanyar el pacient amb aquesta malaltia”, afegeix.

Sigui com sigui, Soler té esperança: “Crec que, com a mínim, podrem cronificar la malaltia. No podrem recuperar les nostres vides anteriors, però sí que podrem trobar-nos relativament bé”, augura. “Ens queda molt camí encara per recórrer, però estem molt millor que fa cinc anys”, afegeix Mateu.

Com canvia la vida la covid persistent: la dura història d’una comptable que ara no sap multiplicar

Un bri d’esperança

El cas d’Eva Vial dona un bri d’esperança al col·lectiu d’afectats per la covid permanent: “Ara estic recuperada al 98%”, diu. “Encara tinc algunes intoleràncies amb el menjar, però ja no m’agafen les migranyes tan fortes d’abans”, detalla. Vial, que va ser diagnosticada de la covid persistent l’octubre del 2020, quan se’n va anar de vacances a Egipte a fer submarinisme, ara ha pogut reincorporar-se al món laboral: “L’endemà de la jornada laboral he de descansar molt, però puc fer-ho”, concreta. El seu moment més fosc va ser el 2022, un any que va passar gairebé sencer amb baixa laboral. També va haver de deixar de fer tot allò que li agradava: sortir a córrer, fer submarinisme o practicar ioga. Per sort, aquella etapa, per a ella, ja ha acabat.

Vial relata que ha optat per la medicina alternativa ateses les poques opcions de millora que rebia de la tradicional. Diu que això, juntament amb una situació personal privilegiada que l’ha permès de descansar molt –no té fills ni persones dependents de qui tenir cura–, han fet que millori exponencialment la seva salut. “Ha estat un procés lent, he notat les millores molt a poc a poc. Però ara la gent que em veu diu que m’ha canviat l’expressió de la cara. Torno a ser jo”, diu contenta. Vial celebra que la seva parella actual, que justament va conèixer en aquell viatge a Egipte on es va infectar, tingui l’ocasió de conèixer-la ara, tal com és, sense la malaltia: “Va ser un viatge que, per a bé i per a mal, m’ha canviat la vida”, conclou.

Eva Vial. 02.05.2022. (Fotografia: Albert Salamé / VWFoto.)

Un dolor que tots passem diverses vegades a la vida és la davallada d’alguna cosa que estimem –un familiar, un amic, un artista admirat, una institució que respectàvem. És una experiència inevitable que ens pot afectar més o menys, i segur que tots tenim el cap ple d’imatges amb el procés de dol i com ens va canviar. Molts catalans, a més, ara ho patim amb un dels pilars fonamentals de la identitat humana, la nació.

La llista de la decrepitud del nostre país és tan bèstia que no sé ni per on començar. O sí: les queixes de molts ciutadans que han vist com algú proper es moria i no podia parlar en la seva llengua, perquè una colla de consellers impresentables o insensats (Geli, Ruiz, Comín, Vergés, Argimon, Balcells, Pané) han castellanitzat el servei de salut. Rodalia ha convertit una acció tan bàsica com agafar un tren en una tortura, i a l’Aeroport de Barcelona et pot caure un tros de sostre al cap si plou una mica. Quan repassem els mitjans hi veiem el balanç setmanal i imparable de tirotejos, apunyalaments i assassinats, resultat d’un enorme mercat de la droga. El sistema educatiu, sobretot la primària, és una fàbrica de ciutadans incomplets per culpa de l’acció d’uns pedagogs fanàtics. El preu de l’habitatge expulsa les famílies de les ciutats i impedeix que les parelles joves tinguin fills, perquè les nostres elits econòmiques en tenen prou amb un model social de turistes i immigrants. Tampoc no som aliens als trasbalsos del món: l’amenaça dels imperis autocràtics, l’urpa dels senyors tecnofeudals, la crisi laboral que vindrà per la intel·ligència artificial, les catàstrofes del canvi climàtic. Molts pares es pregunten si els fills i néts parlaran en català, si podran guanyar-se la vida al país, si la nostra herència mil·lenària existirà d’aquí a mig segle.

Sé que la nostra nació és plena de coses meravelloses i que en algunes hem avançat, però davant d’aquest paisatge és natural que s’estengui un sentiment negatiu. Que cadascú hi posi un nom: por, inquietud, basarda, tristesa. Per no caure en el pou de la desesperança, podem tenir la temptació de tornar-nos feréstecs i aïllar-nos, o de refugiar-nos en la cultura i l’oci, o de no mirar més enllà de les qüestions domèstiques. Hi pot haver moments de fúria, però no passen de la imaginació. Per sort, una eina de protesta que (de moment) no ens poden prendre és el vot.

Cada vegada que visito Girona tinc més clar que el vent de la nostra política bufa cap a Ripoll. Sé que només és una col·lecció d’anècdotes, però la quantitat de gent del meu entorn que m’ha dit que votaria Aliança Catalana (o que el seu entorn els votaria) és extraordinària. Ex-votants de Junts, d’Esquerra i de la CUP, joves i grans, acadèmics i pagesos, tots entusiasmats pels missatges i els vídeos que fan córrer per WhatsApp i la resta de xarxes socials.

Sílvia Orriols no triomfa perquè els catalans hàgim canviat d’ideologia, sinó perquè és l’única que diu: “Jo us escolto, us entenc i comparteixo el vostre dolor”, i a més amb un discurs ben estructurat expressat amb un català impecable. La novetat d’Aliança Catalana és que parla de la realitat diària que viuen molts ciutadans, però que no troben ni a la boca dels polítics tradicionals ni encara menys en uns mitjans públics que presenten un país de coloraines. Com passa amb els moviments mal anomenats populistes, les preguntes que formula són vàlides –les respostes que ofereix, és clar, són tota una altra cosa. A vegades són inacceptables en una societat democràtica, a vegades profundament tramposes, però molta gent ho accepta a canvi d’una promesa de millora. Aliança Catalana també té l’avantatge que cap més espai polític no està disposat a acceptar el retrat de l’estat de la nació i a competir-hi pels votants, i això els ha deixats una autopista immensa (la mateixa que van regalar a Xavier García Albiol a Badalona).

El missatge del govern de la Generalitat és que al país no hi passa res de greu, i que amb un president immòbil i submís ja fem. Davant d’això els castellans se n’aprofiten per a humiliar-nos, més benzina per a l’incendi del descontentament (la reunió de la consellera Paneque amb els responsables de RENFE i ADIF n’ha estat un bon exemple). La insistència del PSC a dir que tot va bé també du a situacions que insulten la intel·ligència dels ciutadans, com l’entrevista recent en què el director general dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, va dir que “cinc homicidis en cinc dies no és indicador de res”.

El bàndol que s’anomena independentista no surt de la bombolla. Esquerra Republicana ha decidit de convertir-se en una franquícia del PSOE, i els seus militants viuen amb por que si fan enfadar el líder messiànic quedaran fora de les llistes electorals. La CUP continua perduda en un laberint ideològic de difícil sortida, i només té ressò quan els grupuscles afins fan uns actes de protesta que més aviat semblen dissenyats per la policia espanyola. Respecto els integrants d’Alhora, però de moment la seva recepta és oferir dissertacions acadèmiques per a guarir els problemes emocionals, i això no ha funcionat mai.

Queda Junts per Catalunya, un espai que podria vendre un missatge que competís amb Aliança, però que viu tenallat per dues dinàmiques. La primera, l’estèril nostàlgia convergent que els porta a jugar a la política espanyola, tot i que no en trauran gairebé res, i a defensar uns interessos empresarials nocius per al país. La segona, el llarg i brutal exili del líder. Potser el dia que el president Puigdemont pugui tornar a voltar per Girona, i parli amb gent al marge del seu entorn i de les xarxes socials, s’adonarà dels canvis de fons i imposarà un canvi de rumb.

Queden uns quants anys per a unes noves eleccions al parlament, i el món va tan de pressa que tot pot capgirar-se. Ho veiem ara mateix: les polítiques erràtiques del president Trump comencen a trinxar els partits europeus que se li van acostar massa, i està reforçant les marques tradicionals. No puc preveure què passarà a Catalunya, però tinc clar que hi ha una oportunitat per a qui la vulgui aprofitar, i que Aliança no té cap monopoli garantit. Molts catalans passen un dol, i si algú altre els ofereix una esperança real, sense lemes buits ni idees caducades, pot triomfar.