Caminant per València, aquesta setmana és quasi impossible de no trobar alguna de les vuit-centes falles que aquests dies es planten en les places i carrers de la ciutat. De les més espectaculars de la secció especial fins a les més modestes, totes tenen un fi comú: la sàtira envers la societat. Cada falla tria el motiu característic dels seus ninots: el teatre, la sexualitat, la música, l’or, els animals… i a partir d’aquí neixen aquestes crítiques socials que cada any atreuen milers de visitants a València.

Pedro Sánchez, Yolanda Díaz, Feijóo, Puigdemont, Trump, Putin… Els polítics són els més representats en les falles, per la crítica que suscita la seva gestió, o bé pels escàndols que originen. Però, sens dubte, enguany el polític més caricaturitzat és Carlos Mazón. La pèssima gestió de la gota freda l’ha convertit en l’objectiu perfecte dels artistes fallers a l’hora de plasmar la ràbia de la societat valenciana per tot allò que va viure el 29 d’octubre. Caricaturitzat en el dinar a El Ventorro o convertit en el famós personatge d’On és en Wally, Carlos Mazón potser serà absent d’aquestes falles, però no dels monuments fallers.

L’historiador Jordi Casassas vol tornar a la presidència de l’Ateneu Barcelonès. La va deixar l’any 2021, després de vuit anys al càrrec, i no tenia pensat de tornar-hi, però la gestió de la presidenta actual, la productora cinematogràfica Isona Passola, l’ha fet canviar de parer. Diu que el seu equip se sent víctima de desqualificacions injustes per part de Passola i que hi té discrepàncies profundes sobre què ha de ser l’Ateneu. Les eleccions seran dijous vinent, 20 de març.

A la llista, Casassas recupera, per exemple, Esther Escudero, que fou secretària de la junta presidida per Oriol Bohigas, i hi incorpora l’economista Oriol Amat, ex-rector de la Universitat Pompeu Fabra; el crític David Castillo; la periodista Mireia Rourera; la historiadora Mireia Freixa; i l’economista Ferran Piqué, ex-president de la FNEC.

—Per què creieu que l’Ateneu Barcelonès encara és important per a la ciutat, més enllà dels socis?
—Sempre ho ha estat. Una institució que perviscut més de cent seixanta anys per força hi ha de tenir un paper. Si no, hauria desaparegut. Passa que, actualment, hi ha una oferta cultural i, permeteu-me, una faràndula tan important que aquesta mena d’entitats queden en segon pla. A la llarga, però, l’Ateneu Barcelonès és un element de referència a la ciutat i més enllà; no cal dir entre el món de la federació ateneística, que és essencial a Catalunya, d’ençà de la resistència antifranquista. I té una de les primeres biblioteques privades del país, amb una gran especialització en la cultura, la ciència, les arts professionals del segle XIX.

—Podríeu desenvolupar això de la faràndula? Com se’n diferencia l’Ateneu?
—Era una generalització. Ho matiso: hi ha coses que són faràndula i coses que no. Vull dir que hi ha una cultura de molts diners, que, si no es fa amb molts diners sembla que no pugui funcionar. Aquí, en canvi, es fa cultura de llarga distància i amb pocs diners.

—Per què voleu tornar a ser president de l’Ateneu Barcelonès?
—No tenia ni pensat de presentar-me, però es van produir dues coses. Primera: vaig veure que ningú més no s’hi volia presentar, i a l’Ateneu és essencial que hi hagi contrast, perquè hi ha estat sempre. Només en èpoques molt excepcionals pot haver-hi una candidatura no votada. I segon: perquè, aquesta junta, des del primer moment, ha fet la seva actuació sobretot contra la junta anterior que jo presidia. Ha obrat amb males arts que no trobo ateneístiques. Han desinformat i, de vegades, han mentit deliberadament. La senyora Passola va dir que jo no suportava que una dona manés a l’Ateneu. Com és possible que digui una cosa així? Fa quatre anys no hi va haver eleccions. A la senyora Passola només l’ha votat una persona: jo, que la vaig anar a buscar perquè pensava que era sensata, catalanista i d’un nivell cultural important.

—En què penseu que han desinformat? Poseu-me’n exemples.
—En moltes coses. Diu que van trobar una casa “en caiguda lliure”. No parla mai dels efectes de la covid, que per tot arreu es van notar, en totes les institucions, privades i públiques. Ho sap tothom. Ella ho amaga. Diu que han tornat la cultura a l’Ateneu. Em demano on havia anat. Ella respon que han vingut més de cent mil persones en més de tres mil actes. Ostres! Això és molt fort, són més visitants que el Mobile. Miro les dades oficials de la casa i veig que el 2019, l’any abans de la covid, hi havia hagut 834 activitats amb 43.582 assistents. L’any 2023 es van fer 653 activitats amb 24.248 assistents.

—El programa de la candidatura de Passola diu que va heretar un dèficit de 668.000 euros. L’auditoria ho corrobora.
—El programa diu això, però anteriorment havia donat xifres que no eren. Aquests 668.000 euros inclouen el deute que tenim amb la Caixa. Hi ha una negociació feta pel president Francesc Cabana amb el senyor Isidre Fainé en què es va acordar que, com que l’Ateneu era un soci fundador de la Caixa, la Caixa ens donaria 150.000 euros anuals per a anar eixugant aquest deute. Tots l’anem eixugant, aquest deute. Ho personalitza per dir que ella ho ha fet bé. No és que ella l’hereti: és un deute històric i l’eixuga el senyor Fainé, perquè té molt present què és l’Ateneu. Ara, és veritat que també ha fet coses bones, la senyora Passola, però l’Ateneu, com he dit abans, perviu gràcies a l’encadenament d’accions amb més o menys encert que fa cada junta. De bon rotllo. Per a la casa. L’Ateneu no s’inventa el 2021. No nego que hi hagi coses ben fetes. En critico la desinformació.

—Una altra cosa certa és que durant aquest mandat s’han recuperat els socis que es van perdre.
—Sí, no tants com diuen, però sí. A veure, després de la pandèmia fins i tot es recupera la natalitat. Ella diu que hi ha hagut un rejoveniment de l’Ateneu: una altra desinformació. Hi havia un percentatge més alt de socis joves l’any 2019 que no pas ara. No és ella, que ha rejovenit l’Ateneu, és un procés. No es pot dir: “Amb mi va començar el món.” Si de cas: “Jo he posat una pedra més en aquesta història.”

—En quin moment hi ha el trencament amb la senyora Passola?
—Gairebé al principi. Jo, primer, no vaig dir res. Molts socis em deien que m’havia de tornar a presentar. Ha estat constant i ho ha dut a la premsa, cosa que ha estat poc elegant.

—Però què causa aquest distanciament?
—La veritat és que no ho sé. Quan ella va acceptar de presidir la junta, jo li vaig facilitar noms, perquè ella no venia a l’Ateneu, ni ho tenia previst, i es va trobar sense saber per on anar. Ella em va dir que no calia que n’hi donés més perquè volia tenir llibertat. Tota la que vulguis. I li vam donar tota la informació perquè en l’etapa postcovid pogués actuar amb tota la informació, cosa que no és habitual. Trobo bastant deslleial que després comencés a dir aquest reguitzell de penjaments. De debò que em sorprèn, perquè jo tinc un cert pudor per a dir les coses. La veritat és que no sé per què.

—Més enllà de la qüestió personal…
—No, és que no és personal! És una actuació sorprenent.

—Bé, doncs més enllà de les discrepàncies sobre la gestió, quina discrepància profunda hi ha sobre què voleu que sigui l’Ateneu Barcelonès?
—Penso que Isona Passola no ha viscut l’Ateneu. Ella diu que sí perquè de petita hi venia, però no l’ha viscut, no està identificada amb allò que és realment l’Ateneu. L’Ateneu pot i ha d’anar canviant, però ha de mantenir una essència determinada, no es pot despersonalitzar. Tinc la sensació que ella vol crear una mena de casal de districte i no pas un Ateneu que superi Barcelona. L’Ateneu Barcelonès no pot ser un centre cultural de Ciutat Vella. L’ha obert a tothom, amb el soci cada vegada més arraconat, amb gent que havia d’anar-se’n del jardí perquè s’havia d’organitzar un acte privat que donava uns diners. I hi ha hagut un decreixement de la inversió en la biblioteca, que és la joia de la casa. Fets d’aquests que han anat desfigurant què és l’Ateneu.

—Si el problema de Passola és que no ha viscut prou l’Ateneu, com és que la vau anar a buscar perquè en fos presidenta?
—Perquè calia tenir una personalitat indiscutida, que no fos qualsevol. Primer de tot, vam anar a buscar Tatxo Benet, i va dir que sí, però a l’últim moment va preferir que no, per raons personals i familiars ben comprensibles. I, en aquell moment, Passola deixava la presidència de l’Acadèmia del Cinema Català. N’havia sentit algun discurs que m’havia agradat, d’un catalanisme indiscutible.

—Quines propostes noves hi ha al vostre programa?
—De coses absolutament noves, hi ha fer una sala d’exposicions a la sala Verdaguer. Pel que fa a la resta, retornarem i potenciarem les coses. Per exemple, la cultura que fa l’Ateneu, no la cultura que fan uns altres en espais que els lloga l’Ateneu. La cultura que genera l’Ateneu mateix. En aquest sentit, proposem una setmana de debat amb primeres espases del país. Hi ha coses que no s’han fet en quatre anys i que ara, de cop i volta, amb les mateixes paraules que fem servir nosaltres, apareixen al seu programa, com el compromís amb els Països Catalans. No països de parla catalana, no: Països Catalans. Pensem que l’Ateneu n’ha de ser un referent, sobretot en un moment de repressió tan brutal. Hem de professionalitzar les seccions i incorporar en la planificació els qui treballen a les penyes i tertúlies de la casa. I hem de represtigiar la plantilla de treballadors, que ha estat gairebé vexada. M’ha sabut molt greu.

—…
—L’Àlex Cosials, un bibliotecari de primer nivell al país, expulsat de males maneres. El Dani Ortiz, un gerent que va guanyar la plaça en un concurs amb una dotzena de candidats, i que el va destrossar. La Diana Cot, una persona de prestigi en el món de la gestió cultural catalana, acomiadada. Hi ha hagut quatre gerents! El d’ara és un encert, però és que n’han passat quatre.

—La senyora Passola diu que hi ha espais de l’edifici que tenien el perill d’esfondrar-se.
—L’Oriol Bohigas va iniciar un programa de reforma brutal. Abans d’ell, no hauríeu reconegut molts espais. Bohigas era arquitecte i socialista i va arribar a president just quan s’acabava el pujolisme, el 2003, i això va facilitar molt les relacions amb les institucions públiques, que van donar molts diners. Ell en va fer el disseny, però l’execució pràctica de l’obra la van fer dos arquitectes, un dels quals, el Mateu Barba, és ara el nostre arquitecte. A les juntes hi ha el càrrec del conservador, que ara ocupa l’Elisenda Cirici. En el nostre mandat vam tenir una subvenció molt important per a passar l’administració del segon pis al tercer i per a acabar l’espai Rogent, un arxiu importantíssim, i acomodar l’entrada de carruatges. Amb la covid, es va aturar tot. La junta actual va tenir la subvenció per a fer aquestes obres i vam dir a l’Elisenda Cirici, amiga nostra per altra banda, que hi havia un problema important amb el terra de la sala Pompeu Fabra. Aquesta obra és la que han emprès. Estaven avisats, era simplement el recorregut de les obres. Una altra cosa que diu és que l’Ateneu podia cremar perquè no s’havia revisat mai el sistema antiincendis. Però si en els espais públics hi ha una revisió periòdica feta pels bombers, que si veuen res malament poden tancar les instal·lacions! Aquí s’han fet revisions periòdiques sempre. No es pot dir que l’Ateneu podia cremar. Com una bresca, em sembla que va dir.

Allà on van triomfen. I triomfen molt. Potser no lliguen els gossos amb llonganisses, però la corretja segur que és daurada. No entrarem ara en l’inútil debat sobre si els Pets són el millor grup de música moderna en català, o el que té més èxit. Però és evident que, en aquest país que és el nostre, la història de l’etapa posterior a la Nova Cançó no es pot escriure sense dedicar un capítol al grup de Constantí. N’hi ha d’altres, és cert i per sort, però pocs amb una carrera tan sòlida i farcida de cançons aptes per a un ball de festa major (“Bon dia”), una cita romàntica (“Cançó d’amor #398”), viatges amb cotxe (“Al seient del costat”), posar la canalla a dormir (“Bona nit”), una benvinguda al Borbó (“Jo vull ser rei”) o una separació (“Blue tack”).

Ara, per celebrar quatre dècades de rock agrícola, s’han empescat una ronda de concerts ben original, que porta per nom “Cantant les quaranta”. Són dos espectacles complementaris, en què interpreten íntegrament –però no per ordre– quatre dels seus àlbums més coneguts: Agost (2004) i Bon dia (1997), la primera nit, i Som (2018) i Calla i balla (1991), la segona. La idea va ser de Lluís Gavaldà, que de fet volia fer la integral de tota l’obra, un disc cada nit durant tretze dies. Joan Reig i Falin Cáceres hi van posar seny i va quedar el format actual, que de tota manera els ha obligat a assajar com mai per tenir a punt una cinquantena de cançons amb molts arranjaments nous.

És la seva manera de celebrar una trajectòria que els ha fet ser banda sonora i imaginari col·lectiu d’unes quantes generacions, gràcies a la constant capacitat de reinventar-se, evolucionar i connectar amb un públic molt variat i heterogeni. Van començar la ronda el mes passat a Girona i tenen una vintena de concerts programats fins al mes d’agost, incloent-hi les Illes i el País Valencià, la majoria amb les entrades exhaurides. Si l’altre dia Quimi Portet em deia que era impossible preveure l’èxit d’una cançó, preveure l’èxit d’un grup no és més senzill. A banda d’un xic de seny i un poc de temps i un xic de món i un poc de sort, com deia Pere Quart a la “Tirallonga dels monosíl·labs”, el carisma, la constància, la qualitat dels discos i el nivell líric de les cançons segur que no hi són del tot alienes.

A Barcelona, programats pel Festival Empremtes, la cosa va anar més o menys així, de manera molt resumida.

Dia 1, La Paloma, dijous 13 de març. Nit plujosa, sala plena. Hi ha públic de totes les edats, els qui ja ens començàvem a afaitar quan els Pets van arrencar però també molta jovenalla, que es van incorporar a l’aventura molt més endavant. La vella Montserrat i la bella Montserrat. Gavaldà va mudat, amb americana vermella, camisa negra i corbata. Sembla un crooner granadet, dirà ell mateix. Joan Reig també porta corbata, armilla i barret. Falin Cáceres discret, com sempre, amb ulleres fosques. La resta, elegants però informals. Les cançons d’Agost, a la primera part. Una retirada a temps sempre és una victòria, diu Gavaldà abans de cantar “Retirada”. La gent xiula amistosament. Quan diu que continuaran quaranta anys més, hi ha aplaudiments i cridòria. Amb “Agost” i “Pau”, abans de la pausa, més aplaudiments. Les cerveses valen 5 euros i el so de la sala és millorable. A la segona part, amb les cançons de Bon dia, la recta final també va forta: “Digue’m que m’estimes”, “Estona de cel” i “Bon dia”. Entre el públic, una estelada. Un nen de poc més de deu anys i de nom Otger puja a ballar una de les cançons. Gavaldà en dedica una altra als pagesos i fa un visca a la terra lliure i treballada. Apoteosi amb els dos bisos finals: “Ella m’estima” i “Vine a la festa”. El públic feliç i a fora continua plovisquejant.

Dia 2, La Paloma, divendres 14 de març. Nit plujosa, sala pleníssima. Les entrades estan igual d’exhaurides que ahir, però sembla que hi hagi més gent. Repetim posició estratègica, davant a la dreta, darrere el tècnic de so, que ha canviat l’ordinador de posició i l’ha situat més a la dreta. Ahir teníem al costat David Muñoz, Gnaposs, guitarrista dels Pets entre el 2004 i el 2014, però ell avui no repeteix o ha canviat de posició. Gavaldà i Reig repeteixen vestuari i nivell d’elegància, amb algun canvi cromàtic. Gavaldà també repeteix alguna broma, fins que pregunta quanta gent també hi va anar el dia anterior i ben bé una quarta part aixeca la mà. Sou masoquistes, diu el cantant, ni jo mateix ens vindria a escoltar dues nits seguides. Avui el concert comença més tranquil, amb les cançons de Som, un disc de maduresa segons els crítics i els saberuts. Impressionant, la versió de “Corvus” que interpreta Joan Reig, que fa anys va fer públic que havia patit abusos sexuals per part del capellà del poble. La segona part del concert és intensa i fa honor al nom del segon disc dels Pets, enregistrat amb el gran Marc Grau: Calla i balla. “Tarragona m’esborrona”, “S’ha acabat” i “Vine a la festa” són tres dels moments àlgids, però Gavaldà també s’autoreivindica amb la cançó feminista “No sóc un forat” i somriu quan la gent obre els paraigües amb la cançó “Està plovent”. El cel ens està dient que els Països Catalans lliures i independents són possibles, diu Gavaldà. Potser sí. El que és segur és que quan arriba el darrer bis hi ha dos cambrers, que a La Paloma també van mudats i tenen una edat, enregistrant la cançó amb el mòbil sense dissimular. No sé si deu passar cada dia, això.

En els inicis, segur que no passava. El Cesc, eufòric pel concert viscut, em recorda que ell va anar al primer concert dels Pets a Barcelona, el 29 de novembre de 1989. Era a la sala 2 de Zeleste i el públic era bàsicament gent de les comarques de Tarragona que els coneixia. Jo crec recordar que a aquell concert encara no hi vaig anar, tot i que en aquella època el meu món també es deia Núria i tenia pis a Cambrils. Algunes de les crítiques que van publicar els diaris l’endemà del primer concert barceloní van ser especialment despietades i es veu que els integrants del grup van quedar una mica tocats. Però, en lloc de desanimar-se, van intensificar els assajos i van apostar per la qualitat. Al cap de pocs anys, se’ls rifaven, i la resta ja és història.

A la cançó “Som”, els Pets reflexionen sobre el pas del temps i com seran quan els anys els pesin a les cames. Veient-los sobre l’escenari de La Paloma, és evident que encara tenen les cames ben lleugeres i que hi pot haver música per estona. Quaranta anys més, deia Gavaldà l’altre dia. Tant ell com Reig i Cáceres són nascuts l’any 1963, que justament és el nom que van posar al seu darrer disc. Per tant, potser no seran quaranta anys més. Però mentre duri, i fins que el fred de novembre els faci girar cua cap a casa, per molts anys de Pets de Constantí i visca la mare que els va parir!

 

The Washington Post · Annabelle Timsit

Desenes de milers de manifestants han omplert els carrers de Belgrad aquest cap de setmana, en unes protestes que han estat la culminació de més de quatre mesos d’agitació popular contra el govern del president de Sèrbia, Aleksandar Vucic. Molts serbs acusen el president de no haver respost de manera prou contundent a l’esfondrament de la marquesina d’una estació de tren a la ciutat de Novi Sad, que deixà quinze morts el novembre passat. Les protestes representen un envit considerable per a Vucic, que ha dominat la política serba durant una dotzena d’anys.

El govern serb calcula que unes 107.000 persones van participar en la manifestació de dissabte a Belgrad, una xifra que els convocants situen en 325.000. A la protesta, hi participaren estudiants, professors, agricultors i, en general, residents de Novi Sad.

Durant la protesta, que transcorregué de manera pacífica pels carrers de la capital serba, els manifestants exigiren repetidament que el govern depurés responsabilitats pel desastre, i acusaren l’administració de corrupció i mala gestió.

Per la seva banda, Vucic ha provat d’atribuir les protestes a la ingerència estrangera. De fet, el seu govern fins i tot ha citat el tancament de l’Agència dels Estats Units per al Desenvolupament Internacional (USAID) com a justificació per a perseguir quatre organitzacions sense ànim de lucre vinculades a les protestes.

Dissabte, mentre les protestes continuaven als carrers del país, Vucic digué que el seu executiu havia captat el missatge dels manifestants: “Els membres d’aquest govern hem d’entendre per què tanta gent ha sortit als carrers. Som nosaltres, qui haurem de fer canvis”, declarà en una conferència de premsa.

El desastre de Novi Sad

Tot i començar com a moviment de protesta contra l’accident de Novi Sad, les protestes s’han acabat convertint en una “onada nacional contra la mala praxi del govern, la corrupció sistèmica i la manca supervisió institucional”. Ho diu Strahinja Subotic, que participà en les protestes de dissabte i treballa com a investigadora sènior al think tank European Policy Center.

Els manifestants atribueixen l’esfondrament a la corrupció dels dirigents polítics locals, a qui acusen d’haver fet els ulls grossos davant les deficiències en la renovació de l’estació. El ministre de Transports, Goran Vesic, dimití arran de l’accident, i la fiscalia l’ha encausat a ell i dotze persones més per càrrecs relacionats amb la seguretat pública, a més d’irregularitats en l’execució de les obres. Però les protestes han continuat, i els crítics del govern no han deixat de pressionar perquè la justícia també processi els acusats per un delicte corrupció.

El primer ministre serb, Milos Vucevic, dimití del càrrec el gener passat, tot al·legant que no volia “augmentar encara més les tensions en la societat serba”. Però la dimissió de Vucevic no ha resolt la crisi política subjacent, segons que explica Subotic en un correu electrònic, i la frustració pública amb Vucic no ha fet sinó créixer.

En aquest sentit, Subotic afegeix que la concentració de dissabte representà, sense cap mena de dubte, “la protesta més important de la història de Sèrbia, i el desafiament més gran al govern en els dotze anys que fa que és al càrrec”.

Un moviment molt ampli

Tot i començar com un moviment estudiantil, les protestes s’han anat expandint fins a incloure més sectors de la societat. “Molta gent els dóna suport”, assegura Engjellushe Morina, investigadora principal del grup d’experts del Consell Europeu de Relacions Exteriors.

Encara que la majoria de les protestes que han tingut lloc aquests darrers quatre mesos han estat pacífiques, també hi ha hagut alguns enfrontaments entre manifestants i agitadors pro-governamentals. El gener passat, durant un acte commemoratiu a Belgrad per les víctimes de l’accident de Novi Sad, un home va envestir un estudiant amb el cotxe. A la ciutat de Pozarevac també hi va haver un incident molt semblant. En total, segons el portal Balkan Insight, s’han detingut desenes de persones durant les protestes.

Morina explica que la resposta del govern a aquests incidents –i, en particular, les declaracions amb què Vucic semblava que treia importància a l’incident de Pozarevac– no han fet sinó atiar encara més la ira dels manifestants. “Això ha empipat molt la gent, perquè els fa creure que Vucic no es pren de debò tot això que diu sobre la necessitat de fer canvis”, continua.

Les tensions no afluixen

Els organitzadors de les protestes han fet unes quantes exigències a Vucic: que el govern publiqui tots els documents relatius a la investigació sobre les obres de renovació de l’estació de tren de Novi Sad, dirigides per contractistes xinesos, i que processi tots els implicats; que detingui de qualsevol persona implicada en l’atac contra manifestants; que s’indulti els manifestants detinguts i, finalment, que s’augmenti la despesa en educació.

El govern ha donat curs a moltes d’aquestes peticions. El gener passat, Vucic indultà tretze manifestants, mentre que la fiscalia obrí expedients penals a 41 persones per agressions contra manifestants i publicà documents relatius a la investigació de Novi Sad. El mes passat, el govern va aprovar una proposta d’esmena de la llei nacional d’educació superior que augmentava els salaris dels professors, reduí la matrícula a alguns estudiants i augmentà el finançament i la independència política de les universitats.

Però Morina diu que les concessions del govern no han posat fi a les protestes, perquè els serbs “ha perdut la confiança en la possibilitat que Vucic compleixi les seves promeses”.

“Vucic ha anat posant pegats, en compte d’abordar seriosament les preocupacions dels serbs”, afegeix.

Subotic, per la seva banda, diu: “Hi ha una atmosfera de desconfiança molt profunda, en gran part perquè el govern continua provant de deslegitimar tant els manifestants com les seves reivindicacions”.

Tot i atendre algunes de les demandes dels manifestants, el govern també ha insinuat –sense proves– que el moviment de protesta era finançat per potències estrangeres que volien desestabilitzar Sèrbia.

A començament d’aquest mes de març, Vucic titllà el moviment de “revolució importada” en una entrevista amb Donald Trump Jr., el fill del president nord-americà.

El mes passat, Vucic va citar el tancament d’USAID per part del govern Trump com a justificació per a les batudes a les seus de quatre organitzacions sense ànim de lucre serbes que, segons Belgrad, tenien vinculació amb les protestes. Les batudes han fet saltar les alarmes entre grups de la societat civil serba, que les han considerades un intent de silenciar i atemorir els crítics del govern.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Rodalia s’ha convertit en el primer gran maldecap del govern del president Salvador Illa. Els usuaris fa molts anys que carreguen a l’espatlla unes incidències contínues, agreujades per una desinversió crònica, que els últims dies s’han multiplicat. Ahir mateix, hi hagué retards sistemàtics, supressió de trens i una incidència tècnica a l’estació de la Plaça de Catalunya, malgrat que els sindicats havien desconvocat la vaga prevista. Les raons, de fet, varien, però el problema és estructural. La consellera de Territori, Sílvia Paneque, ha avisat que les incidències s’allargaran almenys dos anys per les obres que hi ha en curs. “Són obres necessàries si algun dia volem tenir una xarxa eficient i fiable”, va dir.

La crisi, doncs, continuarà, i l’oposició mira d’aprofitar-ho per erosionar un govern en minoria. Paneque haurà de comparèixer demà al parlament per donar explicacions del caos d’aquests últims dies. La setmana entrant, el dia 25, hi haurà un ple monogràfic sobre Rodalia, amb compareixença específica d’Illa. Fins ara, en la negociació amb el govern espanyol, RENFE i ADIF, el govern català tan sols ha aconseguit una previsió de més reunions i l’acceleració dels tràmits per a contractar més personal. El govern sosté que, amb Pedro Sánchez com a president, l’estat espanyol ha augmentat la inversió en Rodalia, però la pluja de milions promesa encara és lluny de materialitzar-se.

Malgrat que ja va néixer ple d’inconcrecions i vaguetats, el traspàs del servei de Madrid a la Generalitat de Catalunya, acordat entre ERC i el PSOE per a l’última investidura de Sánchez, s’anuncià com una manera de capgirar la situació. Però ara el “traspàs integral” promès ha entrat en una via morta: per a temperar el malestar dels treballadors, el govern espanyol els ha concedit que la nova empresa, Rodalies de Catalunya, no sigui controlada per la Generalitat, cosa que vulnera l’acord amb els republicans. Ara com ara, quatre grans galimaties impedeixen de parlar d’un traspàs integral: la configuració de l’empresa, les demandes dels treballadors, la incertesa amb el control de les infrastructures i els diners.

1. La disputa pel control de l’empresa

En l’acord original, el novembre del 2023, es va anunciar la creació d’una empresa mixta que assumiria la gestió de la xarxa ferroviària. Segons aquell document, la Generalitat hi tindria la major part de la participació, però el consell d’administració seria paritari, amb un 50% de representants de la Generalitat i un 50% de representants de l’administració espanyola. La previsió era que la Generalitat en nomenaria un president que tindria el poder de desempatar les votacions, però hi havia un matís crucial: les decisions estratègiques s’haurien de prendre per una majoria qualificada, de manera que Madrid tindria poder de vet. Fa poc, la secretària general d’ERC, Elisenda Alamany, va dir que aquest punt no els preocupava perquè hi havia “participació majoritària de la Generalitat”. Els últims canvis ho han rebregat tot.

ERC accepta l’acord i diu que posa un termini de dos anys perquè la nova empresa de Rodalia sigui de la Generalitat

El grau de control que tindrà la Generalitat sobre la nova empresa s’ha posat totalment en qüestió. L’acord dels sindicats majoritaris de RENFE i ADIF amb el Ministeri de Transports espanyol s’ha segellat en canvi que Rodalies de Catalunya no sigui dominada per la Generalitat i continuï dins del Grup RENFE, com una societat més. ERC considera que aquests canvis en l’accionariat seran temporals i diu que està disposada a esperar-se dos anys. Tanmateix, el govern d’Illa ja rebaixa expectatives. Fa un any i mig, fonts del govern del president Pere Aragonès deien que la nova empresa seria “la successora de RENFE, que desapareixerà de la vida dels ciutadans”. Per a llevar importància a l’acord amb els sindicats, Paneque ha dit que en realitat sempre havien previst que RENFE continués essent l’operador del servei de rodalia català, i que l’única cosa que en tot cas es proposava que canviés era el sistema de gestió.

2. Els treballadors volen continuar dins RENFE i ADIF

Encara que els republicans hagin donat dos anys de marge, la solució serà complicada perquè tots els sindicats majoritaris s’oposen a segregar-se i passar a ser la plantilla de la nova empresa. Ja es van posar en alerta amb l’anunci de traspàs, el 2023, i la vaga d’ara els ha servit per a erigir-se en un obstacle insalvable. Amb la continuïtat de Rodalies de Catalunya dins el Grup RENFE, mantindran el mateix conveni col·lectiu. També mantindran els acords que van tancar quan RENFE es va dividir en quatre societats mercantils diferents, que són les que conformen el Grup RENFE: RENFE Viajeros, RENFE Mercancías, RENFE Fabricación y Mantenimiento; i RENFE Alquiler Material Ferroviario. A aquestes quatre s’hi afegirà Rodalies de Catalunya.

Val a dir que no caldria que Rodalies de Catalunya fos part de RENFE perquè els treballadors mantinguessin el conveni col·lectiu i la resta de drets i obligacions laborals, com marca l’article 44 de l’estatut dels treballadors. Ara, hi ha un punt que sí que hauria afectat els treballadors i que els preocupava especialment: la mobilitat laboral. És habitual que els treballadors de RENFE facin ús de la potestat que tenen per a canviar de lloc de treball o funció en etapes diverses de la seva trajectòria, siguin canvis definitius o temporals. El fet que Rodalies de Catalunya fos una empresa autònoma de RENFE ho hauria impedit, tal com un agent de la policia espanyola pot demanar un trasllat de Girona a Valladolid, però un mosso d’esquadra no.

L’acord de desconvocatòria de la vaga també inclou un punt molt important que pot ser una altra pedra a la sabata en una hipotètica segregació de Rodalies de Catalunya, si efectivament es tractés d’una decisió temporal. En el supòsit d’una subrogació, successió d’empreses o similars, qualsevol treballador de RENFE i ADIF podrà decidir, individualment, si vol romandre a les empreses originals o passar a la nova empresa. És a dir, si mai es pretengués tallar el vincle societari entre RENFE i Rodalies de Catalunya, la Generalitat es podria trobar amb un boicot en massa dels treballadors i haver de cercar nous professionals per a funcionar.

3. La supremacia de la Xarxa Ferroviària d’Interès General espanyola

L’altre punt de discordança és el control de les infrastructures. El tret de sortida del traspàs havia de ser la R1, que va de Molins de Rei fins a Maçanet-Massanes. El procés ja va néixer coix, perquè el govern d’Illa va demanar formalment de començar tan sols per un tram d’aquesta línia, entre la futura estació de Bifurcació Sagrera i la de Maçanet-Massanes, sense incloure la primera. Segons el govern, la raó era que “Bifurcació Sagrera dóna servei a altres infrastructures de competència estatal” i, per a fer el traspàs, el tram seleccionat hauria de ser exclòs del catàleg de la Xarxa Ferroviària d’Interès General de l’estat espanyol.

A més a més, això també s’ha posat en qüestió amb l’acord de la desconvocatòria de vaga. La Xarxa Ferroviària d’Interès General de l’estat espanyol la integren les infrastructures que el govern espanyol considera essencials perquè hi hagi un sistema comú de transport ferroviari a tot l’estat, o que es considera necessari que funcionin conjuntament. Són les que intervenen en el transport fora de l’estat espanyol, les que enllacen comunitats autònomes, les més importants per a l’accés als grans nuclis de població i transport, o les instal·lacions considerades essencials per a l’economia o la defensa. És el govern espanyol que decideix quines infrastructures en formen part en cada moment, o quines en són excloses. El 2018, per exemple, en va retirar dues línies que transcorrien exclusivament pel País Basc i les va traspassar al govern basc.

Ara, els sindicats han fet de la sortida de les línies catalanes de la Xarxa Ferroviària d’Interès General un cavall de batalla. Ja abans de la vaga, el president del comitè d’empresa de RENFE, Andrés Rubio, va dibuixar un panorama apocalíptic si una línia sortia de la xarxa d’interès espanyol, amb l’argument que perdria automàticament tots els requisits de seguretat i interoperabilitat. Segons aquest argument, les línies catalanes segregades tindrien una catalogació inferior de les de la xarxa d’interès espanyol, cosa que causaria disfuncions com ara que, en cas d’incidència en una línia, no es podria derivar el trànsit entre línies de titularitats diferents. També deia que les obres per a millorar l’operabilitat i la seguretat de certes línies s’havien fet amb fons europeus perquè pertanyien a la Xarxa Ferroviària d’Interès General de l’estat espanyol, i que retirar-les-en podia implicar sancions de Brussel·les.

Més enllà d’això, els sindicats s’exclamaven que un treballador qualificat per a treballar a la xarxa d’interès espanyol, amb titulacions que emanen de directives europees, es trobaria amb la qualificació professional disminuïda si el fessin treballar en una línia en què no es requereix tal formació.

El traspàs pactat entre el PSOE i ERC no va preveure mai la transferència de la totalitat de les infrastructures ferroviàries que hi ha a Catalunya, tan sols d’aquelles sobre les quals transcorrin línies que la Generalitat en sigui titular exclusiva. I, en concret, el traspàs que s’explicitava era el de la infrastructura “de la línia del Maresme de la R1, la línia Papiol – l’Hospitalet – Vic – Puigcerdà de la R3 i la línia de Sant Vicenç de Calders de la R2”. Aquestes infrastructures són propietat d’ADIF i la previsió era que la Generalitat se’n fes càrrec amb l’empresa IFERCAT, però l’acord amb els sindicats també ho aigualeix. En compte de traspassar-ne la titularitat, com deia l’acord del PSOE i ERC, es farà una encomanda de gestió, una figura del dret administratiu espanyol que permet que un òrgan administratiu encarregui a un altre –de la mateixa administració o d’una altra– la realització d’activitats de caràcter material, tècnic o de serveis, sense haver-ne de traspassar la titularitat. En aquest cas, ADIF encarregarà a la Generalitat que s’ocupi de les infrastructures “durant el termini que s’estableixi legalment”, però la Generalitat no en serà titular.

4. Els diners

Més enllà d’on rau el control, hi ha una font de conflicte que ho travessa tot: els diners. La inversió ha estat fins ara responsabilitat de Madrid, amb incompliments cíclics dels compromisos adquirits. Del primer pla de Rodalia elaborat pel president José Luis Rodríguez Zapatero, tan sols se’n va acabar aplicant un 15%. Tal com va explicar Jordi Goula a VilaWeb, un informe de la Generalitat del 2023 assenyalava que entre el 2010 i el 2021 a Catalunya només s’havia executat la meitat del pressupost previst de RENFE i ADIF –un 50,4%, és a dir, 3.701 milions d’euros. El govern de Sánchez ha promès encara més inversions i diu que les acompleix, però encara no ha presentat les dades concretes sobre l’execució del pla de Rodalia 2024.

Tal com preveia el document del novembre del 2023 entre republicans i socialistes, el govern espanyol va aprovar fa pocs mesos la transferència a la Generalitat de 377,8 milions que l’estat devia a Catalunya pel dèficit d’explotació de Rodalia. Enguany i l’any vinent, aquest deute es continuarà saldant. El govern de Sánchez va presentar un nou pla de Rodalia 2020-2030, amb una inversió prevista de 6.345 milions, i que s’havia d’executar juntament amb el traspàs integral de Rodalia acordat amb ERC. A l’equador del pla, solament s’han fet un terç del total de les inversions. A més a més, el pacte no concretava les inversions exactes que acompanyarien el traspàs.

 

El caos de Rodalia: un problema crònic d’inversió de més de tres decennis

Un govern que no pot resoldre els problemes quotidians dels seus ciutadans no mereix anomenar-se govern. L’axioma –que es podria atribuir perfectament a qualsevol clàssic del pensament polític– sembla haver-se esborrat de la memòria política catalana, però és la clau de volta per a entendre tot això que ens passa. Perquè l’espectacle organitzat a Rodalia demostra clarament i una vegada més que a Catalunya l’autonomia constitucional espanyola, l’estatut, en realitat no serveix ni perquè un tren arribe a l’hora a l’estació.

Després del 155 –i després de la reculada general en l’ambició dels partits independentistes–, crec que la Generalitat de Catalunya s’ha convertit definitivament en una estructura administrativa buida i sense ànima, en un simulacre de poder que tan sols vol amagar la seua incapacitat sota una muntanya de papers oficials i discursos buits, d’escenografia i aparences. Però que no és capaç de fer el servei que el país li reclama: ser el govern.

No podem cometre l’error d’entendre la pintoresca polèmica amb Rodalia –aquesta manera en què un acord polític ha esdevingut no res per qüestions aparentment tècniques– únicament com el debat sobre un servei de transport i les seues circumstàncies: és la metàfora perfecta de la inutilitat del nostre autogovern i, per tant, de la necessitat imperiosa de substituir-lo.

Perquè és tan indignant com revelador contemplar que l’autogovern català no pot ni tan sols respondre a una de les necessitats més bàsiques del país: moure’s pel territori. Que la mobilitat diària de centenars de milers de catalans depenga d’una administració llunyana i absolutament indiferent al que hi passa i que això s’accepte amb una resignació gairebé fatalista, retrata millor que res la inutilitat perfecta del nostre autogovern actual.

L’estat espanyol, tal com hem vist perfectament aquest cap de setmana, sempre troba i trobarà motius per a perpetuar la dependència i el maltractament als ciutadans. Avui són els sindicats, demà seran els informes tècnics, demà passat s’inventaran alguna exòtica normativa europea o serà qualsevol altra cosa. I ho sabem tots: Rodalia no millorarà ni en dos anys ni en quatre ni en quaranta, llevat que canviem el marc constitucional. Quina altra prova necessitem?

Però el fet interessant –i que vull remarcar avui– és que aquesta era precisament la raó per a desencadenar el procés d’independència. En aquestes circumstàncies és quan cal recordar a tothom que la independència es va posar sobre la taula perquè, vista la sentència del constitucional espanyol contra l’estatut, tothom va entendre que el camí autonomista s’havia acabat i mort, perquè condemnava Catalunya a la decadència i al mal govern. La resposta espanyola a la conscienciació social va ser la violència i aquesta violència ha aconseguit que la classe política recule decennis enrere i que una part dels ciutadans s’haja cregut que la independència no es podrà fer mai, que “no ens la deixaran fer”.

Però resulta que els fets del dia a dia –aquests trens que no van, per exemple– ens recorden que la independència no és cap caprici, ni una simple opció ideològica, sinó una necessitat absoluta. I tots podem constatar, perquè és ben visible, que el preu de la no-independència és una catàstrofe social.

De manera que, enfront d’aquesta paradoxa, cal deixar les coses clares. Primer cal dir ben alt –i que cadascú hi pense en la responsabilitat que li toca– que la claudicació, el desencís i la fatalitat no resolen res; ben al contrari, tan sols consoliden un sistema dissenyat per mantenir-nos subordinats. I, segon, que acceptar aquesta situació de submissió crònica no és únicament un error polític convencional, és també un suïcidi col·lectiu a terminis. El suïcidi de la nació catalana, de la societat catalana, de l’economia catalana, de la vida de la gent, de Barcelona i tot.

La tria a fer, doncs, és si com a societat estem disposats a continuar estabornits per la violència espanyola. O no.

 

PS1. El president Mazón es va abraçar ahir impúdicament a l’extrema dreta, acceptant totes les exigències de Vox per a continuar comptant amb els seus vots –qui sap i tot si contra el seu partit. Esperança Camps signa aquesta anàlisi sobre un tomb tan inesperat com vomitiu: El dia que Carlos Mazón va pegar la cabotada davant Vox per arrapar uns pocs dies més com a aforat.

PS2. Les Falles, precisament, fidels a la tradició satírica, han posat en la picota el president Mazón i un bon conjunt de personatges i personalitats que Andreu Esteban ha capturat en aquest magnífic reportatge fotogràfic.

PS3. Despús-demà l’Ateneu Barcelonès farà eleccions per a triar la presidència de la institució. Ot Bou ha entrevistat els dos candidats, l’actual presidenta Isona Passola i Jordi Casassas.

PS4. Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixàs llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada, i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguen a l’abast de tothom. I tots hi eixirem guanyant.

Després d’un dia d’incertesa, el Barça ha trobat finalment la fórmula per complir amb el compromís a la Copa Catalunya. El dimecres, a la Ciutat Esportiva Dani Jarque, els blaugranes s’enfrontaran a l’Espanyol en la semifinal del torneig amb un equip format per jugadors del Barça Atlètic –l’equip actua com a filial del primer equip– i del juvenil A i B, dirigits pel personal del Barça Atlètic, amb l’entrenador Sergi Milà al capdavant.

El club havia provat d’ajornar el partit. Tot i haver acceptat la data del 19 de març fa més d’un mes, la programació posterior del duel de Primera Federació entre el Bilbao Athletic i el Barça Atlètic (previst per divendres 21) complicava la situació. El Barça considerava inoportú disputar la semifinal només quaranta-vuit hores abans del partit amb el Bilbao Athletic.

També hi ha hagut dificultat en el juvenil A. L’entrenador Juliano Belletti havia concedit dos dies de descans als jugadors després de la celebració del títol de la Copa del Rei, guanyada diumenge per primera vegada en catorze anys.

Davant la negativa de la Federació Catalana de Futbol i de l’Espanyol a ajornar el duel, el Barça fins i tot va valorar no presentar-se i renunciar a la competició. Finalment, però, l’entitat ha decidit de mantenir el compromís i a darrera hora d’avui ha anunciat com disputarà el partit.

La setmana passada va saltar a la llum que l’Audiència espanyola havia admès a tràmit el recurs presentat per Foment del Treball, malgrat el rebuig de la Comissió dels Mercats i la Competència espanyola (CNMC) al fet que es personi en la fase 2 de l’estudi de l’OPA del BBVA sobre el Banc Sabadell. Un fet que de primer no es va publicar –La Vanguardia va ser el primer, dimecres passat–, però que podria ser clau en tot el procés, és que l’organització va reclamar també mesures cautelars, sobre les quals encara s’ha de pronunciar el jutge. Segons que explicava ahir Europa Press, “fonts de la CNMC assenyalen que, de moment, el procés segueix el seu curs, però que respectarà la decisió que prengui la justícia”. L’Audiència espanyola ha requerit a Competència que li remeti els expedients administratius pels quals nega que Foment del Treball participi en el procés. La notícia, com era lògic, es va escampar ràpidament i tothom hi ha dit la seva.

Ben aviat es va saber que no era tan sols Foment que hi havia presentat recurs i havia estat admès per l’Audiència. Recordem que les 79 entitats que van presentar al·legacions o sol·licituds a la CNMC per a ser admeses com a “interessats legítims”, o totes dues coses alhora, van ser totes rebutjades el mes de desembre, llevat de la del Banc Sabadell i els dos informes de les autoritats de competència de les comunitats autònomes més afectades, Catalunya i el País Valencià, el caràcter dels quals, tot s’ha de dir, no és vinculant. El rebuig global va causar molt malestar, sobretot en les cambres de comerç i patronals, que se senten maltractades per la CNMC, menystingudes com a representants legítims del món empresarial. O, com es diu en els termes utilitzats, perquè els han denegat la condició d’interessats en el procés.

Recordem que és un procés que la CNMC havia obert el mes de novembre, “atesa –deia– la complexitat de l’operació i la quantitat d’actors implicats en la transacció”. De manera que va optar per un estudi minuciós de l’OPA, l’anomenada “fase 2”. Aquesta fase havia de ser –es deia llavors– molt més complexa, perquè, en teoria, s’havia de tenir en compte l’opinió d’actors diversos que hi poguessin aportar elements que enriquissin el coneixement de la realitat per part de Competència. Però, finalment, tot allò que deia la literatura legal s’ha reduït pràcticament a zero i s’ha tirat pel dret. Cap dels qui havien concorregut a la crida no s’han considerat com a interessats legítims.

D’aquí ve que moltes entitats, disconformes amb la decisió, hagin presentat recursos a l’Audiència; alguns ja han estat admesos i alguns esperen la resposta aviat. He parlat amb persones que coneixen a fons el món de les patronals i les cambres i em fan notar l’emprenyament que hi ha en aquestes institucions. La sensació que més molesta és que la CNMC hagi rebutjat en els mateixos termes la sol·licitud de condició d’interessat a més d’una setantena d’entitats, per bé que la majoria tenen una naturalesa jurídica, unes finalitats i una importància representativa molt diferent. Sembla com si la CNMC s’hagués volgut treure de sobre la feinada de tractar amb tants interlocutors, amb el pretext infundat que cap no té un interès directe en la situació afectada per l’operació en qüestió. Però és clar i de sentit comú que això no és així.

Em comenten, per exemple, que les cambres de comerç insisteixen en la seva naturalesa pública, i també en la funció representativa i consultiva preceptiva per a obtenir la condició d’interessats en el cas. És evident que els ha d’importar la competència financera que afecta les “seves” empreses. No ho entenen, senzillament. Em diuen també que les cambres de comerç personades ja han vist admès a tràmit el seu recurs contenciós administratiu davant l’Audiència espanyola.

Sembla que, a partir d’aquí, algunes voldrien continuar fins al final, encara que ja hagi acabat tot el procediment de competència en curs, per tal d’obtenir el reconeixement d’interessats legítims que es mereixen, per raó de les seves funcions i finalitats. Algunes altres, que també han presentat al·legacions, es qüestionen què pot passar si finalment l’Audiència els dóna la raó i la CNMC ja ha pres la decisió. Entre els experts hi ha coincidència a dir que la durada del procés contenciós pot ser molt més llarga que la de la decisió de la CNMC, que pot ser qüestió de setmanes… llevat que l’Audiència dicti aviat mesures cautelars, cosa que sembla molt difícil.

Persones que coneixen a fons les patronals em comenten que aquestes institucions consideren que tenen un doble interès legítim. El primer, perquè es consideren les organitzacions empresarials més representatives i això els atorga la condició d’interessat en allò que afecta l’àmbit econòmic (per aplicació de l’estatut d’autonomia, per exemple). El segon, que són associacions multisectorials amb molts milers d’empreses associades, i que n’hi ha moltíssimes que són usuàries i clientes del Sabadell. I conclouen que, lògicament, sumant totes dues premisses, són entitats que, sens dubte, representen l’interès legítim que Competència hauria d’admetre.

De tot plegat, jo podria arribar a entendre que la CNMC no volgués tenir una setantena –és un dir– de lletrats representants d’una setantena de clients pul·lulant per les sales. Però em sembla inaudit que hagi optat pel “sense cafè” per a tots, tenint en compte que el tarannà dels al·legadors és tan diferent, quant a capacitat de coneixement sobre la competència bancària. Allò que puguin saber una cambra de comerç, una patronal o una associació d’accionistes minoritaris, dit amb tot el respecte pel darrer, no em sembla que es pugui comparar.

Aquí hi podria aparèixer un interrogant. En cas afirmatiu, si les al·legacions que haguessin presentat els interessats que guanyin el recurs –els qui en van presentar– fossin molt importants i arribessin a misses dites, què se’n faria de les decisions ja preses per la CNMC? Veient el seu tarannà, suposo que tampoc no en faria gaire cas, de les hipotètiques aportacions. Sembla clar que Competència vol circular amb pinyó fix.

Però, ara com ara, el fet és que, amb els recursos acceptats per l’Audiència, i tot esperant que es resolguin, tot plegat s’ha complicat una mica més, per la banda dels agents –cada vegada més nombrosos– que troben que l’OPA és molt arriscada per a la competència en el mercat. Dissabte, per exemple, vam saber que l’Audiència també havia admès a tràmit el recurs del sindicat UGT. Aquí el problema són les plantilles… però la bola judicial es va fent més grossa.

En canvi, per la via de la CNMC sembla que tot es vulgui simplificar, com ja va demostrar en el rebuig a escoltar ningú, fins i tot entitats coneixedores dels problemes que pot originar l’OPA a les empreses. Segons la nota d’Europa Press d’ahir, citant fonts coneixedores del procés, la CNMC imposarà petites condicions al BBVA en l’anàlisi de fase 2. En concret, pactarà amb el banc mesures semblants a les que l’entitat basca ja va proposar en la fase 1. Per exemple, no tancarà oficines que no en tinguin una altra a prop i mantindrà les condicions comercials per a clients particulars i pimes en aquells codis postals en què hi hagi menys de quatre entitats. A més, es compromet a mantenir durant divuit mesos les línies de circulant a totes les pimes i el volum actual de crèdit total a aquelles que treballen únicament amb les dues entitats. D’aquesta manera, la CNMC negligiria les al·legacions presentades pel Sabadell, en què demanava mesures de caràcter més estructural. I sembla que vol anar de pressa, per resoldre-ho en qüestió de poques setmanes.

Una vegada consideri acabada aquesta anàlisi, Competència podrà aprovar l’operació sense condicions o amb condicions, o bé prohibir-la. En els dos últims supòsits, l’operació seria elevada al Ministeri d’Economia espanyol, que podria portar-la, al seu torn, al consell de ministres. I aquí apareix un altre dels grans dubtes: què faran Economia i el govern espanyol quan Competència prengui la resolució?

Com a guia, divendres passat, el ministre d’Economia, Carlos Cuerpo, va tornar a remarcar que el govern espanyol continua estant “molt preocupat” per l’impacte en la competència de l’OPA de BBVA sobre el Banc Sabadell. El ministre va recordar que no hi havia cap novetat respecte de l’OPA per part de l’executiu. Sí que va indicar que després de la fase 2 de la CNMC es podria activar una eventual “fase 3”, en què el govern espanyol es pronunciaria, modificant les exigències proposades per la CNMC, atenent motius diferents de la mera competència, com, per exemple, la cohesió territorial, un argument adduït fa temps pel president Pedro Sánchez.

El penúltim pas en el procés és l’aprovació del fullet de l’OPA, que correspon a la Comissió del Mercat de Valors espanyola (CNMV), que arribaria quan el govern espanyol hagi completat l’anàlisi, segons que va avançar l’organisme al febrer.

I l’últim, és clar, és la decisió dels accionistes. Segons que s’ha comentat, el Sabadell calcula que el 48% dels títols són a les mans de petits accionistes, molts dels quals són clients del banc i contraris a l’OPA, enfront de la resta, que pertanyen a inversors institucionals. I què en pensen, aquests clients? Com reaccionarien si l’OPA acabés com vol el BBVA?

Avui el diari Ara publica una enquesta pròpia en què cerquen respostes a aquest punt. Quan es demana: “Consideraria tancar el meu compte i canviar de banc”, hi respon afirmativament el 43% dels clients que tenen l’entitat catalana com a banc principal. I un 69% dels clients pensen que l’OPA tindria un impacte negatiu en termes de competència, i parlen, fins i tot, de risc d’oligopoli.

Sembla, doncs, que les cartes ja són sobre la taula i no falta gaire temps perquè els accionistes hagin de votar, si no hi ha sorpreses, és clar. Crec que el comportament de la CNMC no ha estat pas gaire objectiu, si finalment acompleix la seva decisió, amb el menysteniment dels representants dels afectats, com ara cambres i patronals. La primera OPA hostil a la banca en trenta-set anys a l’estat espanyol, i els efectes directes que pot tenir en els empresaris, potser mereixeria, almenys, haver canviat aquesta actitud manifestament esquerpa, ni que fos per una qüestió purament estètica.

El govern aprovarà un decret llei per avaluar el grau d’inundabilitat dels càmpings de Catalunya i poder actuar en cas que existeixi el risc de tancar parcialment o totalment alguna instal·lació. Ho han explicat fonts de l’executiu català, que han assenyalat que la mesura tirarà endavant en el consell executiu de dimarts. Han defensat que és una eina garantista que en cap cas situa com a primera estratègia el cessament d’aquestes activitats. Alhora, han assegurat que tot el procediment es farà de forma “consensuada” amb el sector i que es crearà un fons de recuperació per ajudar els càmpings que es vegin perjudicats.

Tot i que el novembre la Generalitat va posar en el punt de mira setze càmpings amb risc d’inundació inassumible en cas d’aiguats, ara ha defensat que el nou decret implica començar a treballar de zero sense prefixar cap zona concreta.

La decisió de revisar totes les activitats que es desenvolupaven en zones inundables de Catalunya va arribar després de veure l’impacte que la gota freda va tenir al País Valencià i dels estralls que el temporal va causar en algunes àrees de Catalunya.

Així, el govern ha afirmat que el text al qual l’executiu de Salvador Illa donarà llum verda demà s’ha creat per poder disposar d’una eina per comprovar i fer un seguiment de la viabilitat i les funcionalitats dels càmpings ubicats en espais afectats per risc d’inundació.

El principal objectiu és minimitzar els riscs associats a fenòmens com les precipitacions torrencials, les tempestes sobtades i les crescudes de rius en aquestes àrees especialment vulnerables.

Fonts de l’executiu han insistit que l’objectiu no és “demonitzar el sector” i han remarcat que el text no situa com a primera estratègia el tancament d’activitats, sinó cercar alternatives perquè puguin continuar. Així, han indicat que la comprovació de la viabilitat dels càmpings es durà a terme de manera progressiva, segons els criteris de prioritat establerts pels organismes tècnics competents.

Nous òrgans per comprovar la viabilitat

El decret contempla crear una Comissió Tècnica que s’encarregarà d’analitzar la situació de cada càmping, cas per cas; de començar els procediments i formular les propostes de resolució. A més, també es treballarà en l’aplicació de millores tecnològiques de detecció d’inundació preventives perquè els càmpings es puguin adaptar a les condicions climàtiques. Així, haurà de determinar les funcionalitats de les activitats, comprovant la seguretat de les persones i la protecció de l’activitat econòmica. Per altra banda, hi haurà una Comissió de govern que tindrà la responsabilitat de resoldre els procediments i adoptar mesures provisionals en cas de risc imminent.

Aquests òrgans estaran formats per representants d’uns quants departaments que conformen el govern. A més, hi haurà tècnics especialitzats en protecció civil, turisme, urbanisme i hidrologia. Segons l’executiu, es garantirà la participació de les administracions locals, les entitats municipalistes i el sector afectat.

Creació del Fons de Recuperació de l’activitat econòmica

El decret també preveu el seguiment de les activitats implicades, en coordinació amb les administracions locals i els sectors econòmics, amb l’objectiu d’establir que les mesures aplicades no posin en risc ni comprometin la competitivitat del turisme, sobretot en aquells municipis on els càmpings tenen un paper imprescindible en l’economia local.

Per aquest motiu es crearà un Fons de Recuperació de l’activitat econòmica, que es destinarà al finançament d’inversions públiques o privades de creació de nova oferta d’allotjament turístic o ampliació d’existent que pugui compensar la pèrdua de places resultant dels estudis de viabilitat i seguretat dels càmpings.

Tot i que encara no s’ha establert quina serà la dotació econòmica d’aquest fons, sí que s’ha decidit que estarà integrat per línies de crèdit específiques acordades entre l’Institut Català de Finances i el Departament d’Empresa i Treball; ajuts directes o de pública concurrència del Departament d’Empresa i Treball; transferències directes als ens locals afectats per la disminució de places d’allotjament, previ conveni de concertació amb el Departament d’Economia i Finances i el Departament d’Empresa i Treball.

Els subjectes beneficiaris d’aquests ajuts podran ser persones físiques o persones jurídiques públiques o privades titulars d’establiments d’allotjament turístic per al supòsit d’ampliació d’activitat, o qualsevol persona per al supòsit de projectes de nova creació d’establiments turístics.

Reunió amb el sector

Els representants de la Generalitat s’han reunit avui amb els dels càmpings catalans. Han posat en comú el contingut del decret i el fons de recuperació i han acordat treballar de forma conjunta per iniciar aquest procés d’avaluació.

El govern ha defensat que es continuarà una estratègia col·laborativa i solidària amb el sector i ha insistit que el procediment es farà de forma consensuada.

La Federació Catalana de Càmpings mostra “ma estesa” al govern

La Federació Catalana de Càmpings ha anunciat “mà estesa” amb el govern per negociar el decret llei sobre la gestió de zones inundables. El president de l’entitat, Miquel Gotanegra, retreu al govern que encara no hagin pogut llegir la normativa i quan es publiqui analitzaran “al detall” tot el que planteja la Generalitat.

Gotanegra assegura que vol que s’analitzi cas per cas i posa sobre la taula solucions tecnològiques que ajudin a gestionar les situacions d’emergència que puguin tenir els càmpings. Malgrat tot, el president de la federació critica “les formes” com el govern ha elaborat el decret llei i l’ha presentat a correcuita al sector, poc abans d’explicar-lo als mitjans de comunicació.

L’Audiència de Lleida ha acordat de mantenir com a investigats tres membres del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), i la mateixa institució –com a responsable civil subsidiària–, per la mort de dos guies de muntanya en una allau durant una expedició a la Vall d’Aran el març del 2018, en què un tercer tècnic va quedar ferit greu.

L’Audiència ha estimat parcialment el recurs de les famílies i ha revocat la decisió del jutjat de Viella de dictar el sobreseïment provisional del cas. Segons el tribunal, no poden descartar-se “indicis racionals” de la presumpta comissió de delictes contra la seguretat en el treball, lesions i homicidi imprudent, per la qual cosa acorda de reobrir la causa i deixar els investigats a un pas de judici.

En concret, l’Audiència ha acordat de mantenir com a investigats l’aleshores director del Centre d’Estudis Avançats de Blanes (CEAB), l’investigador principal del projecte en què participaven les víctimes i la responsable de prevenció de riscos laborals del CSIC a Catalunya i les Illes.

En el recurs d’apel·lació, els familiars de les víctimes –personats com a acusació particular– demanaven que també es reobrís la causa contra l’aleshores presidenta del CSIC, Rosa Menéndez, i els responsables de Recursos Humans i Riscos Laborals del CSIC.

Com ja va fer el jutjat de Viella, l’Audiència de Lleida ho ha descartat amb l’argument que no se’ls pot exigir únicament pel seu càrrec que tinguessin un coneixement de la concreta situació de risc, ni capacitat d’actuació en la matèria. El 2021, la presidenta del CSIC va negar cap responsabilitat i va declarar que l’agència té 11.000 treballadors i no coneixia tots els projectes.

Sorpresos per una allau

A l’accident, que passar el 22 de març de 2018, tres membres de l’expedició científica anaven a recollir mostres d’aigua del llac Redon per a un projecte del CSIC. Dos d’ells van morir en ser arrossegats per una allau a la vall de Conangles i precipitar-se per una roca vertical de noranta metres d’alçada. Una tercera persona, un tècnic superior que treballava per al CSIC, va quedar ferit de gravetat.

Segons la investigació, els dos morts havien estat reclutats verbalment pel director del projecte uns dies abans de la sortida de l’expedició sense fer cap tràmit administratiu previ, ni gestionar cap full de comanda de contractació i sense que la gerència del CSIC autoritzés cap despesa en relació amb l’objectiu de la investigació.

Això ja va causar una demanda de la Tresoreria de la Seguretat Social i el jutjat Social 1 de Lleida va reconèixer en una sentència, confirmada pel TSJC el 2022, que les víctimes tenien una relació laboral amb el CSIC. Els dos guies havien de percebre una remuneració de cent euros al dia, segons que consta en la causa judicial.

En la resolució, l’Audiència recorda que l’informe de la Inspecció de Treball va destacar “l’omissió gairebé completa de la normativa en matèria de prevenció de riscos laborals” i que “es va deixar a la voluntat dels treballadors l’ascens al llac com a únic criteri preventiu”. Igualment, apunta que el CSIC va aportar un pla de prevenció que havia estat elaborat després dels fets.

Un home ha estat detingut avui a Torís (Ribera Alta) per l’assassinat de la seva mare, de 84 anys. L’home, de 60 anys, s’ha lliurat després d’haver confessat el crim. Pot ser que tingui una malaltia mental, segons la Guàrdia Civil espanyola.

L’Ajuntament de Torís ha decretat tres dies de dol. Dijous, a les 12.00, es farà un minut de silenci en memòria de la víctima davant l’ajuntament.

Junts per Catalunya veu en l’acord entre el govern espanyol i els sindicats per a desconvocar la vaga ferroviària “el certificat de defunció del traspàs de Rodalia”. Així ho ha denunciat el vice-president i portaveu del partit, Josep Rius, que ha criticat que el traspàs no ha estat integral en cap moment. “El problema no només és que Rodalies sigui una filial de Renfe, sinó que tenim un president de la Generalitat que és una filial del PSOE”, ha criticat el dirigent, que al mateix temps ha evitat responsabilitzar-ne ERC pel seu pacte amb els socialistes. També ha lamentat que Salvador Illa no comparegui al Parlament fins al ple monogràfic previst per la setmana que ve.

En conferència de premsa després de la reunió de l’executiva, el portaveu de Junts ha assegurat que “l’acord estableix que RENFE i Adif continuaran operant com han fet fins ara a Catalunya, igual de malament”, i que l’estat continuarà tenint “l’última paraula en tot”. En aquest sentit, ha acusat el govern espanyol d'”aprofitar la pressió dels sindicats per a aigualir un traspàs que mai ha estat integral”.

A més, Josep Rius ha assenyalat directament el govern de Salvador Illa, i ha lamentat que “els principals afectats d’aquest acord continuen sent els usuaris de Rodalia, que continuaran patint el caos, els retards i el maltractament dels darrers anys”. Sobre la responsabilitat d’ERC, Rius ha volgut posar el focus en l’executiu.

Rius ha contraposat el funcionament de Rodalia amb la xarxa ferroviària que ja gestiona la Generalitat. “El bon funcionament d’FGC demostra que, quan es gestiona des de Catalunya, les coses es poden fer molt bé”, ha comparat. I ha deixat clar que la seva proposta passa per un “traspàs integral amb la seva corresponent dotació pressupostària”.

En aquest context marcat per les incidències de Rodalia, l’executiva de Junts ha acordat “sumar-se” a les mobilitzacions que hi haurà aquest cap de setmana a diversos punts de Catalunya, on tenen previst assistir dirigents del partit.

La commemoració del centenari de la celebració de l’Exposició Internacional de 1929 al recinte firal de Montjuïc agafa forma amb l’inici d’obres a finals d’any. El conseller delegat de Fira de Barcelona, Agustí Serrallonga, ha detallat que els treballs s’allargaran fins a 2029 en la presentació dels projectes guanyadors. Es construiran dos nous edificis, el Palau Multifuncional (l’actual Palau de Congressos i el Palau 4) i el Palau de Congressos (en l’actual Palau Alfons XIII). Alhora, es crearà el Palau Vestit (acollirà el futur centre d’innovació de l’espai firal), a tocar de la plaça d’Espanya. En total es destinaran 255 milions d’euros. Serrallonga ha garantit que durant aquest període seguirà l’activitat amb els pavellons 1, 2 i 8.

Els tres projectes guanyadors han sortit de més de cent vint candidatures que s’han presentat i s’han dividit en tres lots. El primer, el que fa referència al Palau Multifuncional i la renovació de l’actual Palau de les Comunicacions, l’ha presentat l’equip format pels arquitectes Smiljan Radić, Miquel Mariné Núñez, Beatriz Borque i Cesar Rueda Bonet. El Palau Multifuncional comptarà amb dues plantes i una superfície expositiva de 20.500 metres quadrats i contempla la construcció d’una passarel·la enjardinada de més de 2.000 metres quadrats per unir els dos pavellons en la façana de l’Avinguda de Maria Cristina. Aquestes obres faran que la plaça de l’Univers es redueixi per l’ampliació d’aquests dos pavellons.

El lot 2, que preveu el nou Palau de Congressos en l’actual Palau Alfons XIII, ha estat a càrrec de Forgas Architectes, Archambac (Arquitectura Sideral) i Álvaro Alejandro Fernández. Serrallonga ha concretat que es conservarà la façana i s’enderrocarà part de l’interior, hi haurà un nou accés des de la plaça de Carles Buïgas a través d’un vestíbul, un jardí de més de 6.500 metres quadrats, una sala d’exposició de més de 3.000 i un auditori amb capacitat per a 2.000 espectadors.

Per últim, el lot 3 consistirà a crear el Fira Barcelona Innovation Hub, el futur centre d’innovació permanent de la institució firal, i una de les intervencions més destacades serà a la façana que dona a plaça d’Espanya, on passarà a haver-hi un pòrtic d’entrada.

El batlle de Barcelona, Jaume Collboni, ha afirmat que es fa un gran pas endavant per arribar a celebrar aquesta efemèride a la ciutat i ha destacat que “és un somni fet realitat, té calendari, pressupostos”. També ha indicat que aquestes obres serviran per canviar el barri del Poble-sec i, en paral·lel, es farà l’ampliació del MNAC per “gairebé doblar l’espai expositiu”, ha recalcat.  La consellera d’Economia i Finances, Alícia Romero, que ha participat en la presentació dels projectes, juntament amb el ministre d’Indústria i Turisme, Jordi Hereu, el president de Fira de Barcelona, Pau Relat, i l’arquitecta en cap de l’Ajuntament de Barcelona, Maria Buhigas, ha defensat que “per recuperar el lideratge econòmic” a l’estat espanyol calen aquestes iniciatives. Romero ha remarcat que “Barcelona té un paper rellevant, és la capital i és la que ens marca el rumb”.

Segona fase

La remodelació del recinte firal compta amb una segona fase i que segons el director general de Fira de Barcelona està pressupostada en uns 160 milions d’euros. Uns recursos per abordar el que “queda del frontal del lot 1” a la plaça d’Espanya, ha explicitat i tot el pavelló 8. Tot plegat, serà a partir de 2029, ha precisat Serrallonga.

La titular del Jutjat de Primera Instància i Instrucció número 3 de Catarroja, que investiga la gestió de la gota freda del passat 29 d’octubre, ha citat a declarar com a investigats l’11 d’abril l’ex-consellera de Justícia i Interior Salomé Pradas i l’ex-secretari d’Emergències Emilio Argüeso.

Segons consta en la resolució, la magistrada també ha fixat el 14 d’abril per prendre declaració com a testimonis a la delegada del govern espanyol al País Valencià, Pilar Bernabé, i al president de la Diputació de València, Vicent Mompó. El 29 d’abril declararan dos tècnics.

La duríssima resolució de la jutgessa de Catarroja

La jutgessa ha dictat avui una resolució en la qual denega la petició de l’acusació popular, exercida per Acció Cultural del País Valencià, de requerir dades sobre els vehicles oficials utilitzats pel president de la Generalitat i els seus escortes entre les 8.00 del 29 d’octubre i les 8.00 de l’endemà.

La magistrada justifica la negativa en la condició d’aforat del president del Consell i diu que no és factible fer diligències d’investigació sobre la seva actuació. A més, també denega la sol·licitud de diligències respecte a Pradas i Argüeso. En aquest cas, la jutgessa diu que no s’ha constatat que no s’incorporessin a la reunió del Centre de Coordinació Operativa Integrat (Cecopi) o que ho fessin amb endarreriment. Així mateix, rebutja la petició d’investigar el director i el sots-director general d’Emergències, ja que aquests no tenen la condició d’investigats.

Finalment, respecte a les possibles gravacions d’àudio realitzades per integrants de la reunió del Cecopi, la jutgessa determina que seran aquests qui hauran de manifestar si posseeixen aquest material i si voluntàriament consenten a aportar-lo al procés quan se’ls prengui declaració.

Els embassaments de les conques internes han arribat al 46,2% de la seva capacitat, segons dades de l’Agència Catalana de l’Aigua actualitzades avui. Es tracta d’un augment de quinze punts percentuals respecte a fa deu dies, quan va començar l’últim episodi de pluges. Les reserves han assolit així el nivell més alt en gairebé tres anys, des del 20 de juliol del 2022. De fet, aquell mes va començar amb les reserves a més de la meitat de la capacitat màxima. Els nou principals embassaments de la xarxa han anat a l’alça, i en especial ho han fet Sau, Darnius i la Baells, amb creixements de més de vint punts des de principis de març.

El pantà de Sau estava al 7,6% el 7 de març, i ha saltat gairebé trenta punts fins al 36,7%, un nivell que no es veia des del juliol passat. Les xifres són més estables a Susqueda, l’embassament que, com Sau, també pertany al riu Ter. En el mateix període, ha pujat de manera més moderada del 38,2% al 41,6%.

Un altre dels embassaments que han ampliat més les reserves és el de la Baells, que creix del 54% al 76,6% també els últims deu dies –la infrestructura situada a Cercs, al Berguedà, no estava tan ple des de l’agost del 2021. 

Encara entre els pantans vinculats al Ter-Llobregat, el de Sant Ponç ha crescut set punts fins al 63,3%, mentre que la Llosa del Cavall ha augmentat de manera similar, vuit punts fins al 42,8%. En conjunt, el sistema Ter-Llobregat, que nodreix a uns sis milions de persones, inclosa l’àrea metropolitana de Barcelona, arriba gairebé a la meitat de la seva capacitat (47,5%) i prop dels 300 hm³. 

Darnius també ha augmentat de manera significativa: uns vint punts fins al 36,3% de la seva capacitat, el màxim des de l’agost del 2022. Pel que fa al de Foix, a Castellet i la Gornal, porta ja pràcticament ple des de la tardor, d’ençà de la gota que va afectar especialment el País Valencià.

 

Els dos pantans del Camp de Tarragona continuen sent els que presenten uns nivells d’aigua més escassos, però els últims ruixats també els han empès. Siurana ha crescut cinc punts, del 9% al 14,5%, mentre que Riudecanyes ha passat del 24,1% al 34,3% de les reserves.

La ministra de Ciència espanyola i secretària general del PSPV, Diana Morant, ha afirmat que el “pacte de la vergonya 2.0”, com ha anomenat al pre-acord pel pressupost que ha anunciat el president de la Generalitat, Carlos Mazón, amb Vox, és “una nova exhibició” que el dirigent del PP, Alberto Núñez Feijóo, s’ha lliurat a la formació d’extrema dreta.

En una compareixença davant els mitjans, Morant ha lamentat que, al País Valencià, el territori de “la crisi política institucional més gran del nostre país”, Vox i el PP tornen a arribar a un acord que inclou el racisme i negacionisme climàtic.

A més, ha tornat a reclamar un avançament electoral, que ha considerat “l’única solució a tanta indignitat”, perquè, segons que ha manifestat, ja no n’hi ha prou que Mazón dimiteixi.

“Mazón ha de marxar, però també ho ha de fer el Partit Popular i el Vox que el sosté, que són aquesta coalició negacionista indigna que els valencians no ens mereixem”, ha defensat. “No el volen acompanyar ni a la cantonada ni els seus”, ha conclòs.

VilaWeb recorda que aquest article és basat en els resultats d’un sondatge i tan sols s’ha d’interpretar en aquest sentit: tal com s’ha demostrat, no hi ha garanties que aquestes dades siguin reflectides en els resultats finals.

 

El Centre d’Investigacions Sociològiques espanyol (CIS) considera que, ara com ara, la força política més votada a l’estat espanyol seria el PSOE, que rebria el 34,5% dels vots, per davant del PP, amb el 29,2%. És un dels principals resultats del baròmetre del CIS de març, que un mes més manté el PSOE al capdavant, i diu que encara tindria més suport del que va predir al febrer (33,4%). També pujaria el PP, que ara fa un mes li va atribuir una estimació del vot del 28,1%.

En canvi, la tercera força, Vox, perdria suports i passaria d’un 13,3% previst al febrer a un 11,7%. A Sumar –al qual se li inclouen també Comuns, Compromís i Més per Mallorca– li atribueixen un 7,6% del vot, una xifra major que el mes passat, que deien que rebria el 6,4%. Podem, per contra, passaria d’un 4,4% previst al febrer a un 3,8%. En sisena posició hi hauria Se acabó la fiesta, el partit de l’agitador ultra Alvise, que rebria un 1,9%, una xifra major a la prevista al febrer (1,6%).

Tant ERC com Junts rebrien una dècima més que el mes passat: ERC aconseguiria l’1,7% del vot i Junts l’1,4%. Després els seguirien el PNB (1,1%), Bildu (0,9%), el BNG (0,8%), Coalició Canària (0,1%) i la Unió del Poble Navarrés (0,1%).

El president del comitè general d’empresa de RENFE, Andrés Rubio, ha negat en una entrevista al 3/24 que els treballadors ferroviaris facin una vaga encoberta. Els retards i cancel·lacions d’aquest matí, malgrat que la desconvocatòria de la vaga per l’acord entre els sindicats majoritaris, el Departament de Territori i el ministeri de Transports espanyol, ha fet sospitar que mantinguessin la protesta. En canvi, Rubio ha atribuït les incidències de primera hora a “desajustos operatius” i ha explicat que els responsables de la companyia han intentat de restablir el servei habitual quan ja hi havia previstos els serveis mínims. Confia que la situació es normalitzi a mesura que avanci el matí.

Rubio ha comentat que s’han donat casos en què dos maquinistes s’han trobat al mateix tren i en d’altres no s’hi ha presentat ningú, un fet que ha atribuït a la reorganització del servei un cop els serveis mínims no s’hagueren d’aplicar arran de l’acord d’ahir al vespre. Sigui com sigui, Rubio ha deixat clar que les incidències del matí es deuen a causes logístiques i a l’avaria d’un tren a primera hora a l’estació de Plaça Catalunya.

Pel que fa a l’acord d’aquest diumenge, Rubio l’ha defensat com a “sensat”, s’ha mostrat “satisfet” i ha dit que totes les parts han actuat de manera “responsable”. A més, ha defensat mantenir-se dins del grup Renfe i que el tram de l’R1 que s’ha de traspassar continuï inclòs a la Xarxa Ferroviària d’Interès General per no perdre la interoperabilitat i mantenir els estàndards de seguretat europeus.

Finalment, Rubio ha pronosticat que els usuaris començaran a notar millores en el servei a finals d’any, tot i que ha admès que aquest procés requerirà “temps”.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El primer ministre francès, François Bayrou, ha descartat aquest diumenge que el govern rebaixi novament l’edat de jubilació a l’estat francès als 62 anys, al·legant la situació financera precària del sistema de pensions.

Bayrou fa tres mesos que negocia amb sindicats i federacions empresarials la revisió de la impopular llei de pensions del 2023, impulsada pel president Emmanuel Macron, que augmenta progressivament l’edat mínima de jubilació de 62 a 64 anys.

“Els qui participen en les converses coneixen les xifres i ja hi ha un dèficit en les pensions del sector privat”, ha afirmat Bayrou en una entrevista a France Inter aquest diumenge. “Ens adonem que no tenim els mitjans per fer el que voldríem, perquè ja no produïm com abans ni produïm el mateix que els nostres veïns”, ha lamentat.

Un informe de la Cort de Comptes francesa, publicat el mes passat, preveu que el dèficit del sistema de pensions creixi considerablement els pròxims anys. Sense reformes, el dèficit anual arribarà als 15.000 milions d’euros el 2035 i pràcticament es duplicarà el 2045.

“Hem de mantenir dos debats a tota costa: un sobre el sector privat, amb l’objectiu de recuperar l’equilibri el 2030”, ha declarat Bayrou. “I, en segon lloc, hem de trobar un enfocament per a les pensions del sector públic que, amb el temps, permeti un millor equilibri de les finances públiques.”

La reobertura del controvertit debat sobre les pensions a França va ser la principal concessió que Bayrou va oferir als diputats socialistes al gener per evitar que votessin contra el govern pel pressupost.

El primer ministre ha promès que el parlament podrà treballar sobre la legislació a partir de qualsevol acord que sorgeixi de les converses, amb la condició que les possibles modificacions no deteriorin l’equilibri financer del sistema.

“Pel que fa a fixar una edat per a tothom, no crec que sigui l’única solució”, ha declarat Bayrou, sense presentar cap proposta alternativa concreta i apostant, en canvi, per la confiança en els participants en les negociacions.