Noves incidències a la xarxa ferroviària. La línia d’alta velocitat entre Barcelona i Madrid presenta retards de més d’una hora causats per dues avaries. Això causa que hi hagi trams on els trens només circulen per via única. Ara mateix, hi ha uns tretze trens afectats.

Trens anul·lats i retards a Rodalia per la vaga que mantenen sindicats minoritaris

La primera avaria ha estat mancada per una manca de subministrament elèctric entre Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat) i el Prat de Llobregat, mentre que la segona és una pèrdua de tensió elèctrica a Sant Boi de Llobregat.

A hores d’ara, operaris d’Adif treballen per a solucionar les avaries. Per la seva banda, Renfe ha apuntat que la incidència afecta tots els operadors de TGV, no només els AVE.

A l’estació de Sants s’ha tancat la zona d’embarcament per evitar aglomeracions.

D’altra banda, la línia R2 Sud de Rodalies també presenta demores de vint minuts de mitjana a causa d’una incidència a les instal·lacions entre les estacions Garraf i Sitges.

[VÍDEO] La indignació viral d’un passatger de Rodalia en plena emissió de TV3

Ha arribat el dia gran i darrer de les Falles de Sant Josep del 2025. València ha viscut la nit de la cremà de les Falles, que fa que els monuments plantats a les ciutats i en poblacions de tot el País Valencià acabin fets cendra. S’ha organitzat de manera ordenada i d’acord amb la disponibilitat dels bombers per a controlar el foc de les falles més grans. El dispositiu l’han format 350 persones i 170 vehicles, que s’encarreguen de controlar més de 400 monuments de 60 localitats.

La visita clandestina de Carlos Mazón a la ‘cremà’ de la falla municipal

Les falles han començat a cremar a les deu del vespre. Una multitud feia hores que esperava la ‘cremà’ de la falla guanyadora d’enguany, de Convent Jerusalem – Matemàtic Marzal. La cremà era especialment complicada perquè ha plogut i, al mateix temps, es tractava del monument més gros que s’ha cremat en aquesta plaça.

Cinc ferits, dos d’ells greus, arran d’una explosió pirotècnica a la falla infantil de Sapadors

Vegeu ací la ‘cremà’ de la falla guanyadora del 2025:

Les falles infantils, les primeres de cremar

En primer lloc, ha estat el torn de la cremà de les falles infantils, que han començat a les vuit del vespre. La falla infantil guanyadora, que és la de Convent Jerusalem – Matemàtic Marzal, ha estat cremada a les 20.30. I a les 21.00 ha estat el torn de la falla infantil municipal, a la plaça de l’Ajuntament, que enguany és el monument de José Gallego, Anem de cap.

Vegeu ací la crema de la falla infantil guanyadora:

Finalment, ha acabat feta cendra:

Els docents de les especialitats de llengua catalana, llengua castellana, física,
química, biologia, geologia i filosofia s’ha unit per reclamar una taula de negociació amb la Conselleria d’Educació i FP de la Generalitat de Catalunya per a discutir els canvis prevists en el currículum educatiu, especialment al batxillerat.

Educació endarrereix els canvis a batxillerat arran del malestar de la comunitat educativa

“No podem permetre que la manca de diàleg i la presa de decisions unilaterals, precipitades i amb poc rigor acadèmic deteriorin el futur educatiu del país”, lamenten en un comunicat conjunt les associacions DocentsCAT, Plataforma Ciències en Perill, Docents de Filosofia i Docentscat-cast.

En aquest sentit, insten la conselleria a obrir una negociació amb la participació dels docents abans de prendre decisions irrevocables. “Massa vegades els canvis curriculars s’han fet sense la nostra participació, ara és el moment d’assegurar-la perquè, sense tot allò que nosaltres podem aportar, el resultat serà pitjor i la desconnexió serà un risc encara més acusat”, diuen.

El president dels EUA, Donald Trump, ha mantingut avui una conversa telefònica de prop d’una hora amb el president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, l’endemà de la trobada de Trump amb el president rus, Vladímir Putin, de la qual va sortir el compromís d’un alto-el-foc d’un mes sobre les instal·lacions energètiques d’Ucraïna. En una publicació a les xarxes socials, el president nord-americà ha dit que la conversa amb Zelenski havia estat “molt bona” i s’ha mostrat optimista sobre els resultats de les negociacions. “Ho tenim força encarrilat”, ha assegurat.

La conversa ha versat sobre la “crida” feta ahir amb Putin “per a alinear Rússia i Ucraïna en termes de les peticions i necessitats” d’ambdós contendents.

Aquest matí, Zelenski havia anunciat que tindria la conversa telefònica amb Trump i havia aprofitat per avisar que la darrera onada de bombardaments de l’exèrcit de Rússia –unes hores després de la conversa entre Trump i el president rus– eren una mostra que Putin no volia un acord de pau.

Segons el dirigent ucraïnès, els atacs “demostren que Rússia no està preparada per a la pau”, expressió que, precisament, va utilitzar Trump per referir-se a Zelenski després de l’esbroncada que el president nord-americà va fer a l’ucraïnès en la visita a la Casa Blanca. “Les paraules i les accions de Rússia no concorden”, ha dit en una conferència de premsa a Hèlsinki. Zelenski també ha avisat que per a Kíiv era una “línia vermella” la concessió dels territoris ocupats pel Kremlin.

L’esquiador andorrà Tomi Moreno s’ha mort a l’estació de Saint-Moritz, a Suïssa. Per causes que encara es desconeixen, es va precipitar per un penya-segat quan esquiava fora de pista, ahir. Moreno tenia vint-i-set anys.

Era un especialista en esquí fora de pista –el freeride– i una de les promeses que havia tingut Andorra. Havia competit en proves internacionals júniors de freeride, i treballava de monitor a l’estació alpina on ha perdut la vida. Ara es formava per esdevenir instructor de màxim nivell i poder treballar per lliure.

La seva germana és una esquiadora internacional, Cande Moreno, a qui la Federació Andorrana d’Esquí ha fet arribar el condol.

CONDOL · Avui estem sense paraules. pic.twitter.com/vw1vLqGmoN

— Federació Andorrana d'Esquí (@FAEAndorra) March 19, 2025

 

 

El jutjat de Granollers (Vallès Oriental) ha amnistiat quaranta-quatre investigats per un tall de l’autovia C-17 a l’Ametlla del Vallès el 16 d’octubre de 2019 en protesta per la sentència contra el procés.

Alerta Solidària considera que aquest procediment judicial s’havia allargat expressament i que havia esdevingut una macrocausa. Sobre això, en aquesta causa, els policies van declarar, com explica l’entitat antirepressiva, que havien investigat quatre membres de la CUP de Granollers per simples deduccions i a partir de la recerca de fotografies i noms per internet. Els militants de la CUP ni tan sols eren a la protesta de la carretera, sinó al centre de la ciutat.

La defensa d’Alerta Solidària ja va advertir que les imputacions eren constitutives de delicte i que s’havien d’investigar, però ara, amb el cop de carpeta de l’amnistia, els policies no hauran de ratificar les imputacions.

Amnistia per a 44 independentistes!

44? Sí! Els @mossos els van imputar A SAC per un tall a la C17 Cas @15Oaturemlos

L'escàndol majúscul fou la imputació falsa de 4 de la @CUPGranollers que ni hi eren. Ara l'escàndol quedarà soterrat per l'amnistia.https://t.co/4ThK0xaHph

— Alerta Solidària (@AlertaSolidaria) March 19, 2025

L’Audiència de Barcelona ha acordat l’obertura de judici oral contra quatre agents de la policia espanyola acusats d’un delicte de lesions per haver fet servir bales de goma durant el referèndum del Primer d’Octubre, segons que ha avançat El País i ha confirmat VilaWeb. Un dels projectils va impactar en l’ull dret de Roger Español, fet que va causar-li l’explosió del globus ocular i la pèrdua definitiva de la visió. El parlament havia prohibit les bales de goma l’any 2013.

En la interlocutòria, el tribunal conclou que aquests fets no queden coberts per la llei d’amnistia. La resolució es fonamenta en l’article 2.a de la norma, que exclou del seu àmbit d’aplicació “els actes dolosos contra les persones que haguessin produït […] la pèrdua o inutilitat d’un òrgan o membre”.

Segons la instrucció del cas, un escopeter de la policia espanyola va disparar tres vegades, pel cap baix, bales de goma. El tercer tret, efectuat a una distància de 14,2 metres, és el que va causar la lesió irreversible a Español. A més, segons l’acusació, tres agents més –un inspector i dos subinspectors– van ordenar o autoritzar l’ús d’aquestes bales de goma en un context inadequat i a una distància perillosa.

[Treballem per ampliar aquesta informació.]

Les cooperatives Som Energia, Som Connexió i Som Mobilitat han signat una aliança cooperativa per oferir energia verda, telefonia i solucions de mobilitat elèctrica amb impacte social. L’objectiu és oferir “una alternativa a les empreses i entitats que volen consumir de manera ètica i sostenible”, a més d’oferir una solució dins el cooperativisme i per a empreses amb valors, simplificant la gestió.

L’acord respon a la necessitat d’unir forces “per a oferir una alternativa real i competitiva” a les empreses i entitats que vulguin consumir de manera alineada amb els seus valors socials i ambientals.

Avui s’ha presentat el model avançat d’intel·ligència artificial (IA) per a preveure incidents que han desenvolupat el Servei d’Emergències Mèdiques (SEM) i el Centre of Innovation for Data tech and Artificial Intelligence (CIDAI). A partir de les dades de 27 milions d’incidències gestionades pel SEM, l’eina, que ha obtingut resultats “molt interessants”, prediu la demanda per adaptar la capacitat de resposta i gestió en cas de possibles emergències. “És un primer pas per a conèixer l’activitat que tindrem i dimensionar-nos per a assegurar que no ens manquen recursos i que no els malmetem quan no són necessaris”, ha destacat Anna Fontquerni, directora del SEM. L’objectiu és aplicar progressivament el model per a planificar millor els efectius a la central o modificar la dimensió i ubicació de la flota d’ambulàncies.

La iniciativa s’inscriu en els Projectes d’Alt Impacte que du a terme el Centre of Innovation for Data tech and Artificial Intelligence en el marc de l’Estratègia d’Intel·ligència Artificial de Catalunya. Aquest projecte, que ha comptat amb la participació del SEM com a promotor del repte, l’ha liderat Eurecat, que, juntament amb la Fundació i2CAT i Huawei, ha desenvolupat la solució innovadora basada en eines d’analítica avançada de dades i IA.

El projecte té l’objectiu de crear una eina predictiva de la demanda que permeti adaptar la capacitat de resposta i gestió del SEM davant de possibles emergències i establir també les bases per a futures innovacions tecnològiques en l’àmbit dels serveis sanitaris de Catalunya. Es tracta d’una solució de predicció del nombre de trucades que rep el SEM en matèria d’emergències mèdiques que vol anticipar els moments de màxima demanda, a fi de poder distribuir els recursos més eficientment i oferir una resposta més ràpida en situacions d’urgència a la ciutadania.

Des del SEM han recordat que cada dia reben entre 8.000 i 10.000 trucades que es tradueixen en 2.500 i 3.500 mobilitzacions d’ambulàncies. Un volum de trucades que implica centenars de professionals diàriament i que en moments de màxima o mínima activitat pot produir desajustos que, predient la demanda, es podrien corregir. “No parlem d’estalvi de recursos, parlem d’eficiència. No és igual rebre 4.000 trucades en un dia tranquil que 14.000 en un pic durant la grip. Això ens obliga a adaptar-nos per a dimensionar l’activitat en tot moment”, ha assenyalat Raimon Dalmau, cap de l’Àrea de Sistemes d’Informació, TIC i Dades del SEM.

“Fins ara hem aconseguit resultats interessants amb la demanda prevista i la real, tot i que encara som en fase d’aprenentatge. A partir d’ara hem de fer que el model aprengui i verificar que dóna respostes fiables en un cicle d’un any”, hi ha afegit Dalmau.

Amb els bons resultats aconseguits, des del SEM estan convençuts que aplicaran progressivament l’eina al conjunt de la seva activitat. A curt termini, per exemple, creuen que servirà per a dimensionar el personal destinat cada dia a la central de Barcelona, i a mitjà termini per a optimitzar el dimensionament i la ubicació de la flota d’ambulàncies al carrer.

Maria Galindo, secretària de Polítiques Digitals de la Generalitat, ha recordat que fins no fa gaire la IA “semblava no tenir aplicacions clares” per a millorar el dia a dia de la gent i que amb l’eina presentada avui s’ha demostrat que pot ser eficaç per a millorar el funcionament d’un servei tan complex com el SEM. Galindo ha refermat l’aposta del Govern per la transformació digital del conjunt de la societat i per escalar l’ús de la IA a altres serveis.

En la mateixa línia, Joan Mas, director del CIDAI, ha celebrat que l’eina desenvolupada amb el SEM “demostra que les noves tecnologies i la IA són bones aliades per a resoldre problemes concrets a la nostra societat”.

La jutgessa Inmaculada Iglesias ha citat el 10 d’abril Alberto González Amador, parella d’Isabel Díaz Ayuso, perquè declari com a investigat per una segona causa judicial, amb l’acusació de corrupció en els negocis i administració deslleial.

Ara fa unes setmanes, l’Audiència de Madrid va avalar aquesta investigació impulsada per l’acusació popular, que representen el PSOE i Més Madrid.

González Amador va comparèixer el 24 de febrer davant la magistrada com a investigat per frau fiscal, però es va acollir al dret de no declarar per consell dels seus advocats.

La magistrada va acordar l’octubre passat d’obrir una investigació separada del procediment principal pel suposat ús d’una societat instrumental per a “ocultar uns ingressos” del Grup Quirón.

Aquest matí, hi ha hagut afectacions en alguns trens de primera hora a les línies R4, R2 sud, RL3 i R7 per les aturades parcials convocades contra el traspàs de Rodalia. Malgrat que els sindicats majoritaris van desconvocar la vaga, CGT i SF-I no consideren vàlid l’acord amb el govern espanyol i mantenen les aturades en tres intervals: de sis a nou del matí, de dues del migdia a cinc de la tarda i de nou del vespre a onze de la nit.

La via morta del traspàs de Rodalia: del “traspàs integral” a la dependència de RENFE

El tren de Sant Celoni a Castelldefels de les 8.15 no ha circulat i el de la R11 de Figueres a Sants de les 7.55 s’ha aturat a totes les estacions. A banda, el de Vilanova i la Geltrú de les 8.38 i el de l’estació de França a Vilanova de les 7.28 s’han eliminat. El primer tren des de Sant Vicenç no ha circulat fins a les 6.00 i el de les 7.48 entre l’estació de França i Sant Vicenç s’ha aturat en totes les estacions.

A més, el tren Lleida-Pirineus de les 8.03 cap a Cervera no ha passat i els viatgers hauran d’esperar al de les 8.42. També s’han eliminat alguns trens de l’R7 i Renfe ha recomanat directament el bus exprés i els FGC. Per altra banda, el comboi de Sant Vicenç de Calders de les 5.30 ha començat el seu recorregut a les 5.51 a Vilafranca del Penedès.

A primera hora del matí, també hi ha hagut una incidència en un comboi de l’R11 a l’estació del Clot, per una avaria en el sistema de tancament i obertura de les portes, que ha estat resolta en pocs minuts.

[VÍDEO] La indignació viral d’un passatger de Rodalia en plena emissió de TV3

Les autoritats turques han detingut el batlle d’Istambul i membre del Partit Republicà del Poble (CHP), Ekrem Imamoglu, per haver “encapçalat una organització criminal” i altres delictes de corrupció, però també per haver ajudat, diuen, el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), que Ankara considera una organització terrorista.

La fiscalia d’Istambul ha emès ordres de detenció contra Imamoglu i 99 persones més acusades de “pertinença a banda criminal, extorsió, suborn, frau, obtenció il·legal de dades personals i manipulació d’una licitació”.

El dirigent de la formació opositora CHP, Özgür Özel, ha denunciat la mesura com “un intent de cop d’estat contra el pròxim president”. “Prendre decisions en nom del poble, fer servir la força per substituir la voluntat popular o obstruir-la és un cop d’estat. Actualment, hi ha una força que impedeix que la nació determini qui serà el pròxim president”, ha dit a la xarxa X.

El CHP té previst de fer aquest diumenge, 23 de març, les primàries en què previsiblement Imamoglu en sortirà elegit candidat per a les presidencials del 2028.

La detenció s’afegeix a una ordre de la Universitat d’Istambul, que ahir va revocar el títol expedit al batlle, dos fets que podrien impedir-li de desafiar l’actual mandatari turc, Recep Tayyip Erdogan, en aquesta cita electoral, atès que, segons la constitució, els aspirants a la presidència del país han de tenir un títol d’educació superior.

Avui, 19 de març de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Els deliris espanyolistes per imposar el castellà després de la consulta de la llengua
• RENFE sospesa de plegar veles a l’estat francès: traves o mala gestió?
• Quan la pau és l’excusa bonica per a justificar la guerra I Editorial de Vicent Partal
• Una família de Mataró, en perill de desnonament malgrat l’Alzheimer de la mare
• El resistible ascens de Donald Trump I Mail obert de Joan Ramon Resina 
• En el món de la cultura també hi ha enemics I Mail obert de Joan Minguet 
• La carn de porc, l’arma secreta de la Xina per a guanyar la guerra comercial a Trump
• Toni Cruanyes: “M’he adonat fins a quin punt en som, d’ignorants, els homes respecte del món de les dones”
• Jaume Casañas: “El carrer del Consell de Cent és espectacular, però a Cunit tenim els mateixos trens que fa trenta anys”

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Lloc: Sortida de la Riera davant del CC Calisay

El Congrés de Cultura Catalana, fet entre el 1975 i el 1977, va ser una mobilització popular per a posar les bases del model cultural i polític que es pretenia de construir després de la mort de Franco. Es va posar sobre la taula, com no s’havia fet mai, un discurs per a reimaginar, redefinir i modernitzar la cultura del catalanisme, amb debats com ara el del paper públic de la llengua, la salvaguarda del patrimoni natural i l’ecologia, el model econòmic, el disseny sanitari i el paper de la immigració, en un país que no era el mateix que el que tenien al cap els catalanistes que havien resistit els primers anys del franquisme.

El Congrés de Cultura Catalana o quan el país es va pensar a si mateix

No se’n limitava pas l’abast al Principat, sinó que explícitament tenia per àmbit tots els Països Catalans, amb activitats i presència del País Valencià a Catalunya Nord i d’Andorra a les Illes. Ara, cinquanta anys més tard, es farà un acte d’homenatge per reivindicar-ne el llegat i obrir una nova etapa de reflexió col·lectiva sobre els envits culturals, socials i nacionals del present i del futur. Serà al Saló del Tinell de Barcelona, dijous a les 19.00.

Les vagues generals que van fer trontollar el franquisme al Baix Llobregat

En aquest acte, que serà conduït per la periodista valenciana Violeta Tena, es farà un homenatge a figures que van tenir un paper destacat en l’històric Congrés de Cultura Catalana, representades a l’escenari per Rafael Ribó, Anna Balletbò, Dolors Bramon i Sebastià Serra. I també comptarà amb una intervenció del president de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, Agustí Alcoberro, i l’actuació de Maria Hein, que representa el relleu generacional en la música en català.

Es preveu l’assistència de representants institucionals de diverses sensibilitats polítiques, tant en l’àmbit municipal com en el nacional, a més de figures destacades del món cultural i responsables d’entitats.

Cap al Nou Congrés de Cultura Catalana

A la segona part de l’acte, Esteve Plantada, director del Nou Congrés de Cultura Catalana, exposarà el sentit i els objectius d’aquesta etapa, que vol recollir l’esperit de transformació que va marcar el congrés original. Tot seguit, es presentarà el cartell oficial del nou congrés, creat pels artistes Frederic Amat i Perejaume, i es clourà amb la lectura de “la Crida”, un manifest que reivindica la necessitat d’una nova reflexió col·lectiva per a encarar els grans desafiaments actuals.

Plantada explica: “Des de l’històric Congrés de Cultura Catalana, el país ha canviat molt. Ara som en un context de crisi global en què, més que mai, hem de reflexionar a fons sobre qui som i qui volem ser. Per això proposem un projecte ambiciós i de progrés, una gran àgora arreu dels Països Catalans per buscar aquestes respostes.” Tot seguint l’esperit transformador del Congrés de Cultura Catalana de fa cinc decennis, ara es vol impulsar un nou procés que reculli aquell esperit transformador i adaptar-lo als temps actuals, per donar resposta a qüestions com la crisi climàtica, la diversitat social, la preservació de la llengua, el model educatiu i el paper de la cultura en la construcció d’un futur compartit. Un espai de trobada i debat, en què s’esbossin nous horitzons i lideratges amb l’objectiu de construir un full de ruta per als cinquanta anys que vénen.

“Som un apunt en un full d’Excel, res més que això.” Fa temps que l’Eduard i la seva família viuen amb l’angoixa que els puguin fer fora de casa. Una espasa de Dàmocles especialment amenaçadora d’ençà que, fa un any, la seva parella, la Regina, va ser diagnosticada d’Alzheimer. El fons voltor que no els vol renovar el contracte ha fet cas omís dels requeriments de la Generalitat per a recollir l’informe de vulnerabilitat que acredita, entre més, com pot ser de perjudicial per a ella un canvi de residència, i de moment la família espera amb escepticisme, però encara amb un bri d’esperança, una resolució judicial. El desnonament s’havia d’executar el 7 d’abril, però s’ajornarà fins que el jutge no decideixi sobre el cas.

Una història que comença amb la crisi del 2008

Eduard Farinyes, de seixanta-tres anys, i la seva parella, de cinquanta-vuit, van comprar el pis on viuen ara al barri el Palau de Mataró el 2002, quan la seva filla era molt petita. Entre més, l’Eduard ha treballat com a fotògraf i informàtic i la Regina com a maquetista. Van poder pagar la hipoteca amb normalitat fins el 2012, quan van començar a notar les conseqüències de la crisi del 2008. “Entre el preu de les hipoteques i coses que fas mal fetes, vam acabar en una situació molt complicada i vam pactar amb el Banc Sabadell una dació en pagament, que en aquell moment era, de facto, un lloguer social. Hi va haver un any que vaig pagar el 10% dels ingressos, 83 euros el mes. Això va ser gràcies a una llei progressista que va acabar tombant el Tribunal Constitucional. Llavors, la propietat, que en aquell moment era Solvia, va respirar tranquil·la i vam tornar al que havíem pactat amb la PAH: 345 euros, que amb pujades van acabar essent 362 euros. Fins fa poc, la llei deia que, pel que fa al lloguer social, els grans tenidors estaven obligats a renovar el contracte, com a mínim, una vegada. Jo no demanaria més que això, però com el Constitucional també ho ha tombat, no hi estan obligats, i és per això que no esperem un final feliç.” L’Eduard es refereix a una sentència del passat mes d’octubre que anul·la part de la llei catalana d’habitatge del 2022 i que tomba l’obligació dels propietaris d’oferir lloguer social. La possibilitat de negociar-lo ni s’ha posat sobre la taula, en aquest cas.

Eduard Farinyes, al balcó de casa. Fotografia: Albert Salamé. Eduard Farinyes, al balcó de casa. Fotografia: Albert Salamé. 4.000 euros en canvi de deixar el pis

La història es va reactivar el 2021, quan la família va rebre trucades de Solvia, que encara tenia la propietat del pis, advertint-los que el contracte s’acabava aquell mateix any. Però el contracte no acabava fins el 2023. Llavors hi va haver un canvi de propietat i Solvia va passar a ser l’entitat administradora dels actius, i la gran majoria va quedar en mans del fons voltor Cerberus, i una altra part, en mans de Promontoria Real State Coliseum, una immobiliària amb participació de Cerberus. “Quan se’ns acaba el contracte el 2023, deixen de passar-me el rebut del lloguer, tot i que hi ha una carta de Solvia que ens diu que ells continuaran pagant la renda. Nosaltres no devíem ni un cèntim, vam pagar fins l’últim dia”, explica l’Eduard.

Avui dia, a més, la seva situació econòmica continua essent complicada. Com a desocupats de llarga durada, la parella passa el mes amb 960 euros i l’ajut de la seva filla, que també viu al pis i treballa mitja jornada en una escola bressol. Les dificultats encara es van fer més notòries fa un any, quan la Regina va ser diagnosticada d’Alzheimer, de moment, en grau moderat, però amb una deficiència cognitiva severa. “La medicació és cara, gairebé 130 euros mensuals, i jo no puc treballar perquè he de cuidar-la a ella. Podria fer mitja jornada, però és molt difícil trobar feina a la meva edat i, a més, cada cop que marxo de casa ho faig amb angoixa. Tinc por de la malaltia i encara no ho he assumit.”

L'Eduard repassa els papers del procés. Fotografia: Albert Salamé. L'Eduard repassa els papers del procés. Fotografia: Albert Salamé.

Amb el canvi de propietat, a l’Eduard li van comunicar que Promontoria era el nou titular del pis, i que Solvia s’encarregava d’administrar-ho. “Vaig rebre moltes trucades i whatsapps. Verbalment, m’oferien diners per a anar-me’n, no m’ho deien per escrit. Primer, em donaven 6.000 euros, després 5.000, després 4.000… L’última vegada sí que ha estat una oferta per escrit, amb la meva advocada. A mi, 4.000 euros no em solucionen res. Passa que amb 4.000 euros, a Rocafonda, el barri del costat, compres les claus d’un pis il·legal d’alguna màfia i ajornes dos anys el problema. Però nosaltres estem en una altra situació. No m’agrada la paraula, però es pot dir que som una família ortodoxa. No hem rebentat cap porta per entrar, fa vint-i-quatre anys que vivim entre aquestes parets. Em van oferir de comprar el pis, però evidentment no podem.”

Un canvi demolidor per a una persona amb Alzheimer

El punt més preocupant de la situació d’aquesta família és el diagnòstic d’Alzheimer de la Regina, perquè el canvi d’entorn a què estarien forçats en cas de ser desnonats podria ser demolidor per a ella. Dos informes mèdics, a què ha tingut accés VilaWeb, diuen que no és gens recomanable de canviar-la d’entorn. “La meva parella encara pot sortir a comprar i coneix les botigues. Vull aprofitar-ho, perquè arribarà un moment en què no podrà. Però mentre pugui, que en gaudeixi! Treure’ns això és ensorrar-nos, condemnar-nos a l’ostracisme i a l’exclusió social”, afegeix l’Eduard, emocionat. “Jo podria canviar-me de casa i faria amics on fos, però ella i la seva vida? Com es relacionarà amb un nou entorn? Les cares d’aquest entorn les coneix. No recorda els noms dels carrers, però sap anar fins a l’ajuntament i quedar amb les seves amigues. Elles l’acompanyen i jo estic tranquil. En un altre lloc no voldrà sortir perquè tindrà por. S’enclaustrarà i això l’anul·larà. Encara té molt per gaudir, està en una fase moderada. Jo vull per a ella un entorn controlable, i també conservar la nostra vida i records. Malgrat els buits de memòria, és conscient de la situació, l’angoixa i l’entristeix.”

L’Eduard i la Regina. (Fotografia: Albert Salamé.)

L’Eduard també denuncia que el fons voltor hagi fet cas omís unes quantes vegades de l’existència d’un informe de vulnerabilitat, i que fins i tot volguessin interrogar la Regina. “Hem presentat tots els papers que acrediten la nostra situació, però la propietat no els ha recollit, no van recollir l’informe de vulnerabilitat que ells mateixos van demanar. Tot plegat es va tancar amb un expedient sancionador, però són sancions que els fan pessigolles. Van decidir de continuar la denúncia per finalització de contracte. Tampoc no es van presentar al judici –només l’advocat, però ningú de la propietat– i la jutgessa va dir que s’enfrontaven a una possible sanció.”

Sense sentiment de culpabilitat

Ara per ara, la situació és als llimbs, tot esperant una resolució judicial. Si es vol executar el desnonament, es posarà damunt la taula l’informe de vulnerabilitat i la jutgessa tindrà la potestat d’aturar-lo fins que l’ajuntament no doni una alternativa; si més no, aturar-lo durant uns mesos.

L’Eduard ha considerat la possibilitat de plantar cara en el moment del desnonament, però la situació de la seva parella li genera dubtes, perquè una situació així podria angoixar-la i perjudicar-la més. “M’ho plantejaré quan arribi. De moment, vull menjar-me el meló tallet a tallet, perquè si no m’ennuego. Intento mantenir la compostura, però hi ha moments en què no puc. És dur. És tota una vida que se’n va a la merda. La meva filla ha crescut aquí i és del barri, i a nosaltres ens coneix tothom. Tenir un sostre és garant de la pau social. Si t’ho prenen cada cinc anys no fas arrels, no crees comunitat. És un model que ens extingeix com a poble. Si això no se soluciona, serà una bomba de rellotgeria i passaran coses que no ens agradaran, com les de Salt.” A més, alerta del problema dels pisos buits per a l’especulació en mans de fons voltor. Segons l’INE, l’11,57% dels habitatges a Mataró no són d’ús residencial. Hi ha 1.899 habitatges buits, 1.096 que s’utilitzen menys d’un mes l’any i 3.134 que són d’ús esporàdic.

Amb tot, defensa de passar a l’acció amb vagues de lloguers o grans mobilitzacions, deixar enrere el sentiment de culpabilitat i que les persones en situacions similars no se’n vagin de casa en silenci. “Et volen fer creure que és culpa teva. Segur que he fet coses malament, com tothom, però no sóc culpable d’això. Jo no em nego a pagar un lloguer, però hauria de ser un lloguer adequat per a la meva situació. Es vulnera el dret a l’habitatge per un interès econòmic. Per l’interès d’un grup que no sap ni on ets i que té el despatx a la Cinquena Avinguda. Els salta un avís vermell, veuen que poden vendre i nosaltres no som més que aquell apunt en un Excel. Hem de posar el focus en qui fa saltar l’avís vermell per guanyar més diners, no en qui fan fora de casa.”

L'Eduard, la Regina i el seu gos, el Milo. Fotografia: Albert Salamé. L'Eduard passeja pel barri d'El Palau. Fotografia: Albert Salamé.

The Washington Post · Christian Shepherd

Pequín, Xina. Als xinesos els encanta el porc. L’any passat van consumir ells sols una mica més de la meitat de la producció mundial. La secció dedicada a la carn de porc de Xinfadi, el mercat majorista més gran de Pequín, és tan gran que ocupa tot l’edifici.

La carn de porc està tan arrelada a la cultura, la cuina i la llengua xineses, que el caràcter xinès per a les paraules “llar” i “família” és un porc sota una teulada, i la paraula per a carn –rou– sovint s’empra com a sinònim de la carn de porc en concret. Garantir el subministrament d’aquesta carn és tan important, políticament parlant, que el Partit Comunista Xinès fins i tot gestiona una “reserva estratègica de carn de porc” per pal·liar qualsevol possible problema de proveïment en temps d’escassetat.

A primera vista, per tant, podria sorprendre que Pequín hagi imposat un aranzel d’un 10% a les importacions de carn de porc nord-americana en resposta a la guerra comercial que Trump ha declarat a la Xina.

Atès que la Xina no importa –ni de bon tros– tant com exporta als Estats Units, Pequín ha hagut d’empescar-se maneres de pressionar Trump sense imposar grans costs a l’economia xinesa.

Els aranzels sobre les importacions agrícoles provinents dels Estats Units són una part crucial d’aquesta estratègia de pressió. El govern xinès ha imposat aranzels entre un 10% i un 15% sobre els 21.000 milions de dòlars d’importacions nord-americanes a la Xina, incloent-hi la carn de porc, el pollastre, la soja i més béns agrícoles produïts majoritàriament en àrees rurals dels Estats Units que van votar Trump en les darreres eleccions, incloent-hi els estats d’Iowa, Carolina del Nord i Missouri. La Xina fou el tercer principal importador de carn de porc nord-americana l’any passat, tan sols superat pel Japó i per Mèxic.

Però tot i la predilecció nacional per la carn de porc, els aranzels sobre la carn de porc nord-americana difícilment causaran gaires maldecaps als xinesos, atesa la reducció progressiva de la dependència xinesa en les importacions de carn de porc nord-americana.

Els 1.100 milions de dòlars en carn de porc que la Xina va importar als Estats Units l’any passat representaren tan sols un 7% de les importacions totals de carn de poc, i un 0,1% del subministrament total de carn de porc al país.

Els carnissers de Xinfadi rebutgen la possibilitat que els aranzels els perjudiquin el negoci. “Tan sols venem carn de porc d’origen xinès”, explica Zhang Haifu. “Les intrigues i tensions comercials no tenen res a veure amb nosaltres.”

A la secció de carn de porc del mercat, un gran tauler electrònic penja al costat de l’entrada en què apareixen els preus dels 1.795 porcs disponibles avui: el quilo es ven a prop d’1,80 euros. Al costat del preu, una segona columna indica l’origen de cadascun dels porcs dins la Xina.

Del porc, ací, també se n’aprofita tot. Les orelles, la tripa, les potes i altres parts solen considerar-se menges a la Xina, cosa que crea un mercat considerable per a les importacions procedents de països on no solen valorar-se les vísceres, com és el cas dels Estats Units. Prop d’un 25% de les vísceres de porc importades a la Xina, de fet, procedeixen dels Estats Units.

“Cap altre mercat alternatiu pot acostar-se al preu que paguen els compradors xinesos [per les vísceres]”, resumia fa poc la Federació d’Exportacions de Carn dels Estats Units.

Les autoritats xineses, per la seva banda, confien que els ramaders de països com el Brasil i Espanya estaran disposats a redirigir els seus excedents al mercat de porc més gran del planeta.

D’ençà de la guerra comercial del primer mandat de Trump, Pequín ha treballat incansablement per reduir la dependència de l’economia xinesa en les importacions de productes agrícoles nord-americans. Una de les mesures clau d’aquest programa ha estat l’impuls a la producció nacional de la carn de porc, que ara representa un 97% del mercat xinès.

Aquesta campanya per l’autosuficiència va fer un pas enrere amb el brot de pesta porcina del 2018, que va ocasionar que les importacions de poc nord-americà s’enfilessin fins a nivells de rècord l’any 2020.

D’aleshores ençà, les petites granges en què se solien criar la majoria dels porcs a la Xina han donat pas, a instàncies de Pequín, a estructures gegantines de múltiples pisos que la premsa xinesa ha batejat com a “hotels porcins”.

Aquests darrers anys, la Xina també ha començat a diversificar les fonts d’importació de carn de porc i de pinso. El primer carregament de porcs russos va arribar al país l’any passat entre una gran expectació mediàtica, per bé que la carn de porc russa representa tan sols una petita part de les importacions totals a la Xina.

“Aquests darrers dos anys, l’oferta nacional s’ha mantingut relativament estable, i la competitivitat dels nostres productes ha millorat”, explica Zhu Zengyong, investigador de l’Acadèmia Xinesa de Ciències Agrícoles.

Amb les importacions de porc provinents del Brasil, l’estat espanyol i més països, n’hi hauria d’haver prou per a satisfer la demanda, diu Zhu, fins i tot en cas d’una guerra comercial amb els Estats Units. “Si Trump manté aquesta estratègia [aranzelària] a llarg termini, veig difícil que la carn de porc nord-americana continuï essent competitiva a la Xina”, afegeix.

Però això no vol dir, necessàriament, que els productors de carn de porc xinesos hagin de sortir airosos d’una guerra comercial prolongada entre Washington i Pequín. Els experts, en aquest sentit, adverteixen que les tensions comercials podrien fer augmentar el cost del pinso i causar una incertesa generalitzada en els mercats de porc internacionals, cosa que podria fer que la carn de porc xinesa, eventualment, també s’acabés encarint.

Tot i que la Xina no depèn en excés de la carn de porc nord-americana, la situació en el cas de la soja és completament diferent: els Estats Units són l’origen de prop d’un 35% del subministrament total de soja a la Xina, on aquest llegum s’empra principalment per a produir pinsos i oli de cuinar. Aquests darrers mesos, les empreses xineses s’han dedicat a emmagatzemar soja i a signar contractes de compra de llarga durada per protegir-se de possibles aranzels.

Encara que els costos reals dels aranzels trigaran a notar-se, la guerra comercial podria acabar encarint el preu de la carn de porc xinesa. Sigui com sigui, els consumidors rarament solen relacionar les fluctuacions en el preu de la carn amb la imposició d’aranzels concrets. Ho explica Jack Zhang, professor adjunt de la Universitat de Kansas que ha estudiat els efectes de la guerra comercial entre els Estats Units i la Xina.

Per a l’anèmica economia del país, un repunt de la d’inflació no seria necessàriament dolent, segons que assenyalen els analistes. Els preus de la carn de porc s’han mantingut obstinadament baixos aquests darrers mesos –a excepció de les vacances de l’Any Nou Lunar, en què les famílies xineses es reuneixen per compartir àpats on sol abundar la carn.

Però a molts fabricants i exportadors els preocupa que la guerra comercial amb els Estats Units s’estengui i enfonsi encara més el consum privat al país.

Les famílies xineses ja es mostraven poc disposades a gastar abans i tot que Trump imposés nous aranzels als productes del país. En aquest sentit, el nou “pla d’acció especial per a impulsar el consum” de Pequín arriba en un moment en què l’economia malda per aconseguir l’objectiu anual de creixement marcat pel govern, de prop d’un 5%.

És un matí de març, i hi ha pocs clients a la “gran nevera de Pequín”, el nom amb què es coneix popularment el supermercat majorista que obrí l’any passat al sud-est de Pequín.

El magatzem té tot allò que una família xinesa pot necessitar per a un banquet: sacs d’espècies i xili, oli de cuina en bidons enormes, un hangar amb alcohol i tes de tota mena.

Dins, els venedors lamenten que –amb guerra comercial o sense– la gent simplement ja no gasta com abans. “Per ací ja no passa ningú”, diu Cui Yawei, que regenta una paradeta d’aperitius al magatzem.

“Quan sona el telèfon, alguns esperen que a l’altra banda de la línia hi hagi el seu enamorat. Jo, en canvi, espero que sigui un client”, escriu Cui en el compte de la seva botiga al portal xinès WeChat. I afegeix: “No em pregunteu si hi sóc o no hi sóc. Jo no descanso mai. Us respondré més de pressa que la vostra parella.”

Pei-Lin Wu, de Taipei estant, i Lyric Li, de Seül estant, han contribuït a aquest reportatge.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

L’operadora espanyola RENFE té dificultats a l’estat francès, i aviat podria prendre mesures dràstiques. Fa més de tres anys que batalla per arribar a París, però els endarreriments s’han encadenat i no preveu d’aconseguir-ho abans del 2029. Les rutes transfrontereres fins a la capital francesa són considerades les més rendibles –si no les úniques–, però, per culpa dels retards, sembla que la companyia sospesa de renunciar a totes les operacions a l’estat francès.

Fins fa pocs anys no hi havia conflicte ferroviari i el repartiment era clar. RENFE i l’operadora francesa SNCF tenien una societat conjunta i, en els trajectes, cada companyia gestionava els serveis dins l’estat corresponen, sense necessitat de fer transbord. L’aliança va funcionar entre el 2001 i el desembre del 2022, però hi hagué un punt d’inflexió amb la liberalització del transport ferroviari de gran velocitat a la Unió Europea, aprovada el desembre del 2020. D’ençà d’aleshores, qualsevol operador pot demanar l’autorització per a fer circular trens amb les mateixes condicions que les de l’operadora que monopolitzava els trajectes.

Això va fer que, gairebé immediatament, SNCF, amb la seva filial Ouigo, passés a competir a l’estat espanyol contra el seu antic aliat, tot explotant la ruta entre Barcelona i Madrid d’ençà de maig del 2021.

Els endarreriments a l’estat francès

La tardor del 2021 el consell d’administració de RENFE va aprovar d’obrir una delegació a París i començar a competir amb la seva ex-aliada. Però, així com ADIF, l’administrador d’infrastructures ferroviàries espanyoles, va habilitar ràpidament els trens d’SNCF, les autoritats franceses solament han permès que els trens de RENFE arribin a Marsella i Lió, però no pas a París.

Això ha originat una crisi diplomàtica entre tots dos estats. Raquel Sánchez, ministra de Transports espanyola fins al novembre del 2023, va enviar pel cap baix dues cartes als seus homòlegs francesos, i una altra a la comissària de Transports europea, Adina Vălean, en què lamentava el desenvolupament del procés d’autorització i denunciava la “manca d’implicació de certes administracions ferroviàries d’uns altres estats membres” en el projecte europeu de creació d’un espai ferroviari comú.

El gener del 2023, el qui aleshores era ministre de Transport francès, Clément Beaune, es va comprometre a agilitar el procés de certificació i facilitar a RENFE d’encarregar-se de la ruta entre Lió i París abans d’acabar aquell any. A la primeria, l’objectiu de la companyia espanyola era activar la ruta abans dels Jocs Olímpics de París, però la tramitació es va anar complicant.

Més recentment, el ministre de Transports espanyol, Óscar Puente, ha denunciat entrebancs de les autoritats franceses. “França fa mans i mànigues per evitar un veritable procés de liberalització del seu mercat.” Alhora, la crisi política de l’estat francès dificultava la comunicació. “El diàleg amb França és molt difícil. He conegut quatre ministres de Transports l’últim any!”, va dir Puente.

Per una altra banda, la directora general d’Estratègia Global de RENFE Operadora, Paloma Baena, va dir fa poques setmanes al senat francès que els nous operadors mereixien “accedir al mercat en condicions adequades, sense entrebancs per la posició dominant” de SNCF. Si la vinculació entre ADIF i RENFE no és tan forta, a l’estat francès hi ha SNCF Voyageurs, que és un operador ferroviari, amb suport de l’estat, i després hi ha SNCF Réseau, el gestor de la infrastructura que ha d’habilitar la resta d’operadors. Són dues empreses germanes i això fa que l’estat francès sigui molt més proteccionista.

Traves o mala gestió?

RENFE va presentar fa tres anys una proposta tècnica per a la ruta fins a París, però la  SNCF encara no li ha donat els permisos i homologacions necessaris, tot i que, en teoria, el procés de certificació havia de durar mig any i prou.

És cert que el període d’homologació dels trens de gran velocitat a l’estat francès és un dels més llargs d’Europa, però el fet és que la italiana Trenitalia sí que va aconseguir ja fa temps l’homologació per explotar la ruta fins a París. Primer, el desembre del 2021, impulsant la connexió de París amb Milà; i a partir del 15 de juny d’enguany, és previst que posi en funcionament un servei entre París i Marsella, que competirà directament amb SNCF.

En canvi, la companyia espanyola es troba estancada. Ara com ara ofereix les línies Lió-Barcelona i Marsella-Madrid i, en teoria, el mes vinent ha de començar a oferir servei en la línia Barcelona-Tolosa, però tot pot variar si finalment RENFE fa un canvi estratègic. Entre els entrebancs per a arribar fins a París, més enllà de la política proteccionista de les autoritats franceses, els trens de la companyia espanyola han suscitat dubtes seriosos.

De primer, es va provar d’homologar en aquesta ruta entre Lió i París els trens de la sèrie 100F, del fabricant francès Alstom. L’operador espanyol havia optat per renovar aquests trens del 1992, però SNCF Réseau ho va refusar, adduint que eren incompatibles amb la tecnologia existent en aquesta línia. Tot i que aquests trens sí que circulen per Occitània, el problema és que la línia París-Lió es remunta als anys setanta i els trens no tindrien els sistemes tècnics necessaris per a operar aquest tram.

RENFE ha hagut de repensar el projecte i ha fet una nova proposta amb trens Avril, de la sèrie 106 de Talgo, que ja s’empren a l’estat espanyol. Tanmateix, aquests trens, tot i ser més moderns i adaptats per a circular per les amplades de via dels estats francès i espanyol, han tingut dificultats i encara no han estat homologats en cap altre estat europeu.

També tenen problemes informàtics, són sorollosos i han tingut massa incidències. De fet, els dos primers mesos de funcionament, el 2024, es van registrar 479 incidències, una mitjana de sis cada dia. El més greu fou quan cinc-cents passatgers van romandre atrapats dues hores en un túnel de Madrid. Les dificultats tècniques van fer que RENFE exigís una compensació econòmica a Talgo. Ho va denunciar el ministre espanyol a les xarxes socials.

El de ayer es el incidente que colma el vaso. Trenes estrenados el 21 de mayo, que están dando infinidad de problemas que sufren los usuarios y deterioran la imagen del servicio. “Renfe exige compensaciones económicas a Talgo por los continuos fallos en sus trenes” pic.twitter.com/wPF6DIg0h3

— Oscar Puente (@oscar_puente_) August 6, 2024

Al mateix temps es va denunciar un endarreriment d’anys en el lliurament a RENFE dels nous trens que haurien de circular per l’estat francès. Es calcula que no es rebrà l’aprovació per a arribar a París, pel cap baix, fins a final del 2028. A continuació caldria formar els conductors per a circular amb aquells trens per aquella línia concreta. Així, doncs, les estimacions més optimistes són que RENFE no podria arribar a París fins el 2029.

Per a acabar-ho d’adobar, també hi ha traves en el manteniment d’aquests trens. Si l’estat espanyol ha adaptat els tallers als nous operadors, Talgo, el fabricant de l’Avril, s’ha trobat que el taller que la SNCF ha posat la seva disposició no ofereix equipament per a tasques bàsiques de manteniment, i això l’obliga a fer les reparacions i la posada a punt a Barcelona.

L’estat francès, l’últim obstacle en el camí dels trens nocturns cap a Barcelona

Les traves de l’estat francès ja havien causat endarreriments en projectes anteriors, com ara en el de trens nocturns. En aquest cas s’hi afegeix una gestió dubtosa, que ha fet que s’ajornessin els plans més que no pas els dels seus homòlegs italians.

Que l’estat espanyol sortís de la xarxa ferroviària francesa podria significar un punt d’inflexió i un toc d’atenció a les autoritats europees sobre les barreres que encara imperen en el sector ferroviari, però sobretot hi hauria una reculada en el nombre de connexions, que perjudicaria els catalans de banda i banda de la frontera administrativa.

Quan falta un mes perquè es complexin cent dies de rodatge de la seva presidència, Donald Trump ha tingut prou temps per a deixar clar que aquesta vegada va de debò. Frustrat per no haver pogut desenvolupar la seva agenda en la primera legislatura, ara ha decidit d’aplicar-la des del primer dia. Extorquint a tort i a dret, ha aconseguit d’imposar una rara unanimitat als rengles republicans. Les coaccions són virolades: des de donar suport als opositors dels diputats republicans a les diverses eleccions estatals fins a amenaçar de mort els polítics díscols i les seves famílies. Una piulada de Trump és una instigació per als seus fidels. D’aquí ve la gravetat de retirar les escortes de polítics que l’han criticat o simplement se n’han distanciat, i el cinisme de negar qualsevol responsabilitat si els passés res. En situació de risc per l’hostilitat declarada de Trump es troben l’ex-conseller de seguretat nacional John Bolton, l’ex-secretari d’estat Mike Pompeo i el seu ajudant Brian Hook, tots membres del primer govern Trump i tots amenaçats per l’Iran. En situació semblant hi ha Anthony Fauci, l’expert en malalties infeccioses que dirigí la sanitat pública durant la pandèmia. Sovint en desacord amb les idees del president sobre com contenir la infecció, Fauci rebé amenaces de mort per les decisions sobre l’aïllament, l’ús de les màscares i la vaccinació, i encara avui és objecte de la ira de molts republicans. Quan van demanar a Trump si se sentiria responsable en cas de passar-li res a Fauci, va respondre que no, i afegí que aquestes persones podien pagar-se una escorta privada, que és precisament el que han hagut de fer.

Immediatament després de prendre possessió de la presidència, Trump escometé l’operació que Steve Bannon anomena pedantment “desconstrucció de l’estat administratiu” i Elon Musk, amb menys eufemisme, designa amb la serra mecànica alçada com la llança d’un bàrbar en peu de guerra. Malgrat el caos que provoquen les ordres i contraordres en matèria d’aranzels i acomiadament de funcionaris, Trump segueix fil per randa el Projecte 2025, un pla de transformació del govern concebut per la conservadora Heritage Foundation. L’objectiu és retenir el poder prou temps per a modificar els Estats Units de manera irreversible. L’oportunitat que donen a Trump les majories republicanes a les dues cambres explica el ritme vertiginós de la legislació mitjançant decrets, aquí anomenats ordres executives. Trump vol accelerar la transformació bandejant el congrés, tot i disposar de majoria més que suficient a la cambra baixa i d’una majoria exigua al senat. 

Governant a cop de decret, revela la pretensió d’arrabassar poder al legislatiu per acostar-se a la monarquia, en el sentit original de govern d’una sola persona. Per a arribar a aquest ideal cal fer una lectura molt esbiaixada de la constitució i violentar la voluntat dels fundadors, que prengueren precaucions contra l’admissió del principi monàrquic a la nova democràcia. Per a assegurar-se interpretacions complaents de la constitució, Trump ja havia farcit el Tribunal Suprem de jutges conservadors, els quals li van regalar la immunitat, una subtracció de responsabilitat al més alt nivell fins ara impensable en una democràcia. De cop i volta, el president quedava per damunt de la llei en tot allò que faci i desfaci en matèria de govern. Amb la immunitat a la butxaca, Trump farà mans i mànigues per concórrer inconstitucionalment a una tercera legislatura, i una vegada més serà el Tribunal Suprem, amb majoria conservadora, que tindrà la darrera paraula. Aquest ascendent sobre el poder judicial és especialment greu, perquè de la mateixa manera que Trump pot comprar representants i senadors amb favors o atemorir-los amb amenaces, també pot corrompre els jutges, com ja és el cas de Clarence Thomas i Samuel Alito, o esporuguir-los, com en el cas d’Amy Coney Barrett. El proppassat dia 5, Barrett, que acostuma a fer costat al grup conservador, va votar contra la petició del govern de congelar d’urgència l’ajuda internacional. I de cop i volta es convertí en blanc de les ires del moviment MAGA. Pocs dies després, la seva germana rebia una amenaça de bomba.

En els rengles de l’oficialitat, dins el Partit Republicà mateix; en la majoria dels funcionaris acomiadats, que sols gosen parlar des de l’anonimat; en els directius i propietaris d’empresa, temorosos dels aranzels que perjudicarien els seus negocis; en els rectors d’universitat, que tenen por de perdre milions de dòlars de finançament; en governadors d’estats que podrien perdre ajuda federal o trobar-se al davant un candidat patrocinat amb els diners de Musk; en un amplíssim espectre de les institucions responsables de la marxa de la societat s’ha instal·lat un silenci arraulit, un posat de veure-les venir resignadament, amb l’esperança que el malson passi com més aviat millor.

No és casualitat que el referent històric de Trump sigui Andrew Jackson, el president populista que fou el primer de governar amb el suport del grup que s’anomenava “Partit Democràtic”. Jackson era un desaprensiu. Va violar prop d’un centenar de tractats amb les tribus índies per prendre’ls la terra. L’expansionisme de Jackson ressona en les bravates de Trump d’annexionar el Canadà i Grenlàndia. Trump podria haver-se inspirat en l’Acta d’Expulsió dels indis a l’oest del riu Mississippí per a les seves ordres d’expulsió massiva d’immigrants.

El president ha engegat un blitzkrieg legislatiu per desorientar l’oposició. Els atacs a l’estructura de l’estat són tan ràpids que fins ara han paralitzat els demòcrates i no pas pocs republicans. Sense cap càrrec electiu, Musk s’enfronta als pocs ministres de Trump que gosen contradir-lo i amb prou feines reprimeixen el malestar. Com en un maridatge de Goebbels amb Krupp, Musk combina el poder econòmic amb el propagandístic. Els departaments on entra com un elefant en una botiga de porcellana són estructures bàsiques de l’equilibri social i la diplomàcia. Tanmateix, programes sencers són delmats o clausurats. Institucions clau per a l’administració de justícia, la seguretat i la salut, com el Departament de Justícia, els Centres per al Control i Prevenció de Malalties, l’FBI, la CIA, el Departament d’Educació i Hisenda han estat escapçades i sotmeses al caprici de Trump. Un exemple de com posa les institucions al seu servei és la venjança contra els cinc mil treballadors de l’FBI que s’havien encarregat d’investigar els assaltants del Capitoli el 6 de gener de 2021.

Més ominosa que la destrossa en si és la intenció de Trump de romandre en el poder més enllà de la legislatura. No podem fer-nos il·lusions sobre això, perquè hi ha el precedent de l’intent del gener del 2021, quan el president provà de subvertir la democràcia per tal de continuar al poder. Aquesta vegada no hi haurà un vice-president per a rebutjar l’ordre de no certificar la victòria del rival. No s’ha comentat prou que en plena campanya de les passades eleccions, Trump demanà a la gent que anés a votar aquella vegada, que ja no hi hauria de tornar. Ho deia perquè era la seva darrera candidatura o perquè pensava abolir les eleccions? L’ambigüitat roman. 

De moment, Musk i Trump (i no sabria ben bé en quin ordre de rellevància) proven d’exercir unes atribucions que la constitució no els atorga. El finançament de les agències federals, que centra l’activitat del “Departament d’Eficiència del govern” de Musk, no recau en l’executiu sinó en el congrés. Trump actua com si no hi hagués jurisprudència ni tradició legislativa ni una constitució que fixa els límits de la presidència, talment com si l’estat d’excepció que s’esforça a crear –per exemple, invocant l’Acta d’Enemics Estrangers, una llei del segle XVIII pensada per a temps de guerra, a fi d’expulsar milions de persones expeditivament– legitimés uns poders desmesurats i tendencialment absoluts. De moment, l’estratègia li funciona. Els demòcrates en minoria, dividits per l’estratègia i sense líder visible, estan desorientats i sense cap més recurs que mirar d’alentir les escomeses als jutjats. Però fins i tot aquest recurs és una font d’angoixa. Alguns es pregunten què passarà si el govern es nega a acatar les decisions judicials que no vagin en el seu sentit, o si les acata però les interpreta a favor seu. A diferència dels tribunals espanyols, els dels Estats Units no tenen capacitat executiva, no hi ha policia judicial. Si el govern fes cas omís de les sentències desfavorables, a la pràctica hauria desaparegut l’estat de dret. Sense necessitat d’arribar a aital crisi definitiva de la democràcia, encara que Trump perdi uns quants processos, sols pel fet de tenir assegurada la majoria de les sentències del Tribunal Suprem ja podrà ampliar els seus poders estrebant la constitució fins a límits impensats i canviar així la naturalesa del càrrec i, doncs, la forma del govern.

Són temps excepcionals que demanen, una vegada més, sortir de la zona de confort i implicar-se en defensa dels drets. Qui deia que les mobilitzacions per les causes elementals s’havien deixat enrere, com a curiositats històriques? Que eren guanyades per sempre amb el sacrifici d’unes generacions que hom recorda en blanc i negre, com una pel·lícula d’època que hom mira amb desgana a l’aula de classe? La democràcia no és cap estat permanent, els drets no són òrgans naturals que s’hereten amb la resta de les facultats físiques, com el color dels ulls o la mida de les orelles. Cada tant, cal tornar a guanyar-los sota pena de perdre’ls una temporada llarga.

L’adoració irracional de la pau s’ha convertit en un dels dogmes més perillosos del nostre temps. Aquest culte cec a “la pau a qualsevol preu” negligeix una veritat fonamental acreditada per la història: no tota pau és justa, ni tota pau és digna, ni tota pau és útil. Quan elevem la pau a la categoria d’absolut moral oblidem que pot esdevenir l’arma més eficaç dels opressors.

La història és implacable a l’hora de mostrar-nos aquesta perversió. Els famosos “acords de pau” de Munic del 1938 no van ser sinó una rendició vergonyosa davant Hitler. Chamberlain va tornar a Londres proclamant als quatre vents “pau per al nostre temps”, mentre lliurava Txecoslovàquia a la barbàrie nazi, en realitat per a res. Un any després, Europa s’enfonsava en l’abisme perquè la pau sense justícia no és pau, és en tot cas la consolidació de la injustícia sota un nom respectable.

Hannah Arendt ho va advertir fa molts anys, amb una aguda clarividència, quan ens va fer avinent que l’ordre i l’estabilitat podien ser simplement el resultat d’una repressió efectiva –cosa que els catalans hem comprovat una vegada i una altra en la pròpia pell. O és que no perpetuem i justifiquem la violència quan proposem de bastir la pau precisament sobre els fruits d’aquesta?

Ahir aquesta hipocresia es va manifestar amb una cruesa especial. Profundament irritant. Perquè quan Donald Trump i Vladímir Putin declaren junts que la guerra d’Ucraïna “no hauria d’haver començat mai”, converteixen la noció de pau en un sarcasme insultant que passa per alt una cosa tan elemental i bàsica com qui va atacar i qui es defensa. I, paral·lelament, el retorn dels atacs d’Israel a Gaza, just el mateix dia, no fan res més que deixar clar que els discursos sobre la pau en mans de personatges com Trump són, per damunt de qualsevol altra consideració, un parany destinat a consolidar els guanys aconseguits prèviament amb la violència.

No s’hi val a fer trampes al solitari: quan la comunitat internacional demana “contenció” mentre les bombes cauen sobre escoles i hospitals a Gaza, som davant la perversió completa del concepte de pau. I quan es pressiona Ucraïna perquè accepte de cedir el seu territori legítim en nom d’una “solució pacífica”, acceptem i consagrem el principi que la violència i l’agressió són el camí per a obtenir guanys territorials al segle XXI. És a dir, allò que Putin volia imposar quan envaí la nació ucraïnesa.

 

PS1. El novembre del 2023 vaig anar a Ucraïna per comprovar de primera mà què hi passava. Avui voldria recuperar especialment un dels articles que vaig publicar, on descrivia què vaig veure amb els meus ulls a Iahidne, Borodianka i Butxa: “L’horror, la mort, la guerra i un grafit de Banksy”.

PS2. En aquest món global on vivim hi ha notícies que poden tenir vincles sorprenents. Catalunya és un gran exportador de productes derivats del porc a la Xina. I, precisament, el porc s’ha convertit en una peça clau de la guerra comercial entre els Estats Units i la Xina, conflicte en què la producció provinent de l’estat espanyol té un paper central. En parlem en aquest reportatge signat per Christian Shepherd a Pequín.

PS3. El resultat favorable al català en la consulta sobre la llengua base a les escoles valencianes cou molt al PP i els seus satèl·lits. I n’és la prova més fefaent que Escuela de Todos haja denunciat setanta-vuit ajuntaments al Síndic de Greuges adduint una presumpta vulneració de la neutralitat institucional, alhora que Hablamos Español medita de demanar l’anul·lació de la consulta. Aquest reportatge repassa els deliris espanyolistes per imposar el castellà, després d’haver fracassat en el gran intent.

PS4. El geògraf Jaume Casañas, que també ha estat batlle de Cunit (Baix Penedès), exposa un problema greu de Catalunya: així com l’àrea metropolitana de Barcelona es va consolidant, la resta del país és completament desestructurada i sense ordre. És un enfocament que cal escoltar, perquè hi ha en joc l’ànima del país. Ell i Ot Bou n’han parlat en aquest nou episodi del pòdcast Santa Eulàlia.

PS5. Molta gent ja escolta VilaWeb, en compte de llegir-lo, gràcies a la funció automàtica de veu. Els subscriptors del diari, a més, poden crear llistes d’escolta per fer-se un diari parlat a la carta. Comproveu-ho.