El periodista Toni Cruanyes i Plana (Canet de Mar, Maresme, 1974) pot ser considerat l’autor mediàtic per excel·lència de Catalunya. D’ençà del 2014 edita i presenta el Telenotícies vespre de TV3, l’espai informatiu més vist i influent de la televisió pública. Com diu ell, entra a les cases de molts catalans a l’hora de sopar. Aquesta popularitat l’entoma com un fet positiu per la seva carrera d’escriptor, iniciada amb uns quants títols d’assaig de política internacional –foguejat com a corresponsal internacional, va guanyar el premi Joan Fuster d’Assaig l’any 2012, amb Un antídot contra l’extrema dreta– i amb texts com Un dels nostres, una reflexió sobre les identitats a partir de l’experiència del procés independentista, que podia ser interpretat també com una mena de memòries professionals, i que va fer un tomb amb La vall de la llum, premi Josep Pla 2022. En aquest darrer llibre mirava de pagar el deute contret amb la memòria del seu avi, mort durant la covid-19. Ara acaba de publicar La dona del segle (Editorial Columna), un llibre on posa la lupa en les dones de la seva família, a partir de la besàvia, l’àvia i la tia, i les decisions i desafiaments a què es va encarar.

—Voldria començar per la portada del llibre. A La vall de la llum, Maria Becana, que anomenaven justament la dona del segle perquè era nascuda l’any 1900, hi apareixia tallada, amb el marit i el fill, que eren els protagonistes, en primer pla. En canvi, ara ocupa tota sola la portada.
—En el llibre anterior, la història de la dona forta de la família va ser esborrada pel protagonista, que era el meu avi. Tenia el deute contret per l’Alzheimer de l’avi i la seva mort durant la covid-19, la sensació que allò no havia acabat bé i que calia reprendre la seva memòria. Però ja llavors em vaig adonar que el pilar de la família havia estat la seva mare, la meva besàvia. Aquesta va ser, d’alguna manera, la gènesi del llibre que ha sortit ara. A través d’ella i les altres dones de la família, he descobert un món nou, pràcticament.

—Dones que havien restat fora de focus.
—Durant segles, els homes hem tingut sempre el protagonisme, perquè érem els encarregats de la feina, els negocis, la vida pública, el nom i l’aparença de la família cap enfora. Però, en realitat, les dones, en molts casos –i en els episodis històrics del segle XX, n’hi ha hagut alguns de determinants–, han estat les més fortes de tota la família.

—A les pàgines de La dona del segle us demaneu com parlar de les dones. Fins i tot, si és lícit que us poseu en la seva pell o parleu per elles.
—En ple segle XXI té sentit que un home escrigui un llibre posant-se a la pell de dones del segle XX? Sincerament, crec que no. Però passa que aquesta és la història de la meva besàvia, de la meva àvia i la meva tia. Per escriure-la, he necessitat ajuda perquè m’he adonat fins a quin punt en som, d’ignorants, els homes respecte del món de les dones. Sobre allò que van haver de patir o les feines que van haver de fer, o les coses que realment eren importants i que nosaltres donàvem per fetes. De coses domèstiques fins a prendre decisions realment importants i afrontar les dificultats en absència del marit i els fills, o de manera subjacent, perquè aquests no ho havien fet.

—De l’avi Antoni Cruanyes en teníeu molta documentació, però de la seva mare, la seva dona i la seva filla, en teníeu?
—Una de les dificultats de fer històries sobre dones és que no hi ha documents, o n’hi ha molt pocs. El seu àmbit d’actuació era la vida privada, la vida dintre de les famílies. Si no eres una dona rica o especialment heroica en la teva actitud pública, passaves desapercebuda. Tenim fotografies i documents que sempre van vinculats als homes: als marits, als fills, als pares… No és fàcil d’explicar la història d’una àvia o d’una besàvia aparentment corrent. Allò que les fa extraordinàries és quan descobreixes la realitat de la vida que van viure.

—Us heu hagut d’allunyar del record mitificat de l’àvia dolça amb els néts, sacrificada per la família, gran cuinera…
—El meu record de la besàvia, que vaig conèixer, igual que de la meva àvia o de totes les meves ties, és un record endolcit de quan m’acotxaven per anar a dormir, em cantaven una cançó de bressol, el menjar boníssim que mai no farà ningú tan bé com l’àvia… Però la nostàlgia és una trampa. Les nostres àvies, en realitat, van ser alguna cosa més que àvies. El més important de la seva vida no va ser fer d’àvia. La nostàlgia funciona fàcilment, ens arriba pels sentiments i la pell, però no és una bona idea per a saber què els va passar, a les dones del segle XX.

—Maria Becana és filla d’immigrants aragonesos i arriba a Canet de Mar per amor.
—És una dona valenta i intrèpida, s’enamora bojament del meu besavi i al cap de pocs mesos es casen. Deixa la família a Barcelona i se’n va la Vall de la Llum, que és Canet de Mar, i comença una vida que nosaltres, endolcint-la, hem cregut sempre que va ser plàcida, però en què va patir enganys. Es va enamorar d’un home molt atractiu, poderós, que dominava el seu entorn, però es va trobar amb la situació real que va ser ella qui va haver d’agafar les regnes de la casa i l’empresa, per fer front als deutes de joc del marit, que van causar problemes seriosos a la família. Quan ve la guerra encara hi ha problemes més greus i és la que els ha de resoldre.

—El seu desig és ser mare i ho va ser gràcies a l’adopció, que ja era el tema del primer llibre.
—Al primer llibre, de manera per part meva, però sincera, vaig centrar-me en la relació entre l’avi i el pare. Una relació que és causada per l’adopció i per aquesta sensació del fill que està en deute amb el pare adoptiu. Però quan grates, t’adones que no és ben bé així. T’adones que va ser la mare la que el va anar a buscar, fins i tot en contra de la voluntat inicial del marit, a la Casa de la Maternitat, dels anys 1917-1920. La història d’aquesta dona que converteix un nen de l’orfenat, amb tot l’estigma que això tenia llavors, en un home de profit, mereixia ser explicada.

—Hi ha una maternitat frustrada en el Celestino, el nen de Robres – el poble dels Monegres d’on provenia la família–, que s’afilla.
—Tenim tendència a parlar de les nostres famílies pensant en el llinatge central de l’arbre genealògic, i inconscientment havíem esborrat una part de la família que venia de la immigració i s’havia empeltat amb la família de Canet. Aquesta part de la família venia dels Monegres, i a final del segle XIX es va instal·lar a Barcelona fugint de la crisi de la fil·loxera. Van deixar Robres, Sabiñánigo, tot de pobles que van quedar pràcticament deserts, per instal·lar-se a Catalunya. Si parlem en termes d’ara, la casa de la besàvia es va convertir en un “pis pastera”, on venien famílies de Robres a Canet, que tenien algun vincle llunyà amb els Becana, i que hi passaven una temporada fins que eren capaços de trobar una feina i una casa. A Canet hi ha cinc o sis famílies, que no som parents, però que ens uneix un vincle comú de Robres.

Podeu comprar ‘La dona del segle’ a la Botiga de VilaWeb

—Teresa Masvidal és filla d’un hereu de pagès, apartat de l’herència perquè només té noies.
—Penso que la meva àvia, de petita, devia maleir el fet de no haver nascut noi perquè hauria volgut dir que ells s’haurien pogut quedar a la casa familiar i heretar les terres. No va ser així, això va causar problemes familiars i, sobretot, una injustícia que va viure en primera persona, pel fet de ser dona. A més, el retrocés que hi va haver amb el franquisme, va ser molt acusat respecte del que s’havia viscut abans de la guerra, i la meva àvia va patir o va viure, va naturalitzar, aquest retrocés sobre els drets de les dones.

—Sogra i jove viuen les conseqüències de la guerra, l’una adulta i mare de família i l’altra com a nena.
—En això m’he trobat les discrepàncies entre els homes i les dones de la família. El meu avi quan explicava la guerra semblava una aventura. En canvi, l’experiència de la meva àvia és ben diferent. El seu pare es va haver d’amagar, les tres filles i la mare van quedar soles, va haver d’aprendre a fer anar l’escopeta… I, acabada la guerra, a Canet, com a molts pobles de la zona, quan van arribar els feixistes italians i els franquistes, esperant la desfilada de la Victòria, hi va haver violacions de noies.

—Si el gran moment de la vida de la Maria és quan va a la Maternitat a cercar el seu fill, el de la Teresa és quan es casa… embarassada.
—La meva àvia va prendre l’única decisió que podia prendre, que era casar-se amb el meu avi, perquè estic segur que n’estava enamorada. Les cartes d’amor que es dedicaven són molt evidents. L’embaràs no va ser desitjat en aquell moment, però formava part dels seus plans de futur. Ara, quedar embarassada abans del que tocava era molt malvist, i tampoc no hi havia cap altra alternativa que abandonar la casa familiar i anar-se’n a una nova casa, la de la família del marit. La vida que li va tocar de viure va ser la de les processons i les festes religioses, que eren els únics actes públics permesos, sempre al voltant d’un sant o un altre.

—Expliqueu una violència sexual ritualitzada en festes de carnaval, per exemple.
—És una de les coses que m’ha xocat més. Veure de manera crua que algunes dones eren víctimes de tota mena d’agressions amb l’objectiu de la diversió i de la disbauxa, i que això era naturalitzat, permès socialment. No se’n parlava als butlletins oficials ni a la premsa, però ara és el moment de centrar-hi l’atenció.

—La Victòria Cruanyes és una noia que s’acaba allunyant de Canet per fer la seva vida. El seu moment és quan se’n va a treballar a Barcelona.
—És la generació que va viure el Maig del 68, el final del franquisme, l’obertura que va significar el món de l’escoltisme, que comptava amb l’aval de l’Església del concili Vaticà II i, per tant, que els pares hi deixessin anar als fills i aquests descobrissin la solidaritat, l’amor, però també que transversal és el masclisme. Una generació és hereva de l’anterior, que alhora és hereva d’una altra.

—En un moment del llibre, parlant amb el vostre pare, penseu si els homes no hi surten massa malparats.
—La revisió històrica d’un punt de vista de gènere i feminista és obligatòria. No podem fer una altra cosa. La gran pregunta és què hem de fer els homes. Com hem de revisar el paper dels homes en la història. El meu pare em serveix de fil argumental, i ell i jo som els únics que hi sortim, al llibre. Tota la resta són secundaris. Hem fet una descoberta conjunta. No es tracta de buscar culpables, no es tracta de dir que les dones ho van passar malament i que els homes tenen la culpa de tot, però sí de prendre consciència d’alguns privilegis que nosaltres donàvem per fets.

—Teniu un fill i una filla. Pensàveu en les diferències que un i altre hauran d’enfrontar per aquest fet?
—Encara ara la diferència entre els nois i les noies, els homes i les dones, continua sent important, però sí que haig de dir que, mirant enrere, crec que la igualtat és més a la vora ara que no fa un segle.

—Alhora, cada vegada hi ha un sector més gran d’homes que enyoren aquest món privilegiat d’abans, i tenen molta influència entre les noves generacions.
—Si d’alguna cosa pot servir el llibre és perquè el llegeixin homes amb els ulls nets, amb voluntat de veure què va passar amb les nostres àvies, amb les nostres mares fora d’aquest rol d’àvies o de mares. Què van fer, què van aconseguir, a quin preu…

—Aquest llibre no deixa de ser una mena de reportatge allargassat…
—No em veig més que fent periodisme amb retrovisor, mirant enrere. Mirar enrere és més fàcil a l’hora de jutjar, perquè en el periodisme actual és molt difícil de tenir perspectiva històrica dels fets que s’esdevenen. La història diu tant sobre allò que expliques com dels ulls que ho miren i el moment en què ho mirem.

—Sou responsable del TN vespre, no us falta projecció pública. Per què escriviu?
—Sincerament, perquè el brogit diari necessita moments de calma i de profunditat que aquest “a corre-cuita” de les notícies no em permet de tenir. Vull aprofundir en temes importants. Els meus llibres potser tenen forma de novel·la, però en realitat són assajos, revisions històriques, reflexions sobre com és la societat. En aquest, concretament, com eren les dones. I, mirant enrere, descriure la realitat actual d’homes i dones.

—És inevitable que us considerin un autor mediàtic?
—No pot ser de cap més manera. Surto a la televisió cada dia, pot ser que la majoria de gent arribi als meus llibres per mitjà del meu personatge a la televisió. M’ho agafo bé, no passa res.

—Però us agradaria que el lector arribés als vostres llibres deixant de banda la vostra popularitat televisiva?
—Estaria bé. Però això també té avantatges. Segurament perquè formo part de l’imaginari de molta gent, que em veuen tot sopant cada dia, poden sentir més tendresa o més interès cap a la meva família. I, per tant, el que vull explicar arriba més. M’ho agafo pel cantó positiu.

—Fa més de deu anys que presenteu el principal informatiu de TV3. En aquests anys ha passat de tot.
—El món s’ha mogut, Catalunya també, i nosaltres ens hem mogut al ritme dels temps. M’agrada molt l’actualitat, viure el món, saber què passa i per què passa. Això em fascina. I, justament per això, a mesura que el temps m’ho permeti i els lectors vulguin, cada dos o tres anys m’agradaria pair bé una història i explicar-la amb una mica de profunditat. Pot ser un bon exercici que revertirà en la millor comprensió de les notícies de cada dia.

—En aquesta dècada, us heu sentit a l’ull de l’huracà, amb tothom fixant-se en el que dieu i com ho dieu i fent conjectures?
—Hem passat anys de tots colors, políticament i no només, i el Telenotícies és l’instrument de comunicació de referència més potent. I, com que som els més vistos, també som els més criticats. Fa molts anys que faig periodisme i no crec que hagi de demostrar res. Ens juguem la credibilitat cada dia, però en el llarg termini crec, honestament, que hem explicat el que ha passat, no el que ens hauria agradat que passés. Estem a disposició de Catalunya i de la ciutadania per a oferir-los una cosa que cada vegada és més cara, més rara, més difícil de trobar, que és explicar què passa i prou. Sense omplir-ho d’opinió, sense punts de vista molt marcats. Tothom en té un, però els periodistes hem d’intentar espolsar-nos-els per explicar-ho com nosaltres ho hem vist.

Toni Cruanyes, periodista (fotografia: Enric Galli).

—La vostra família ha tingut relació amb la política. Alguns hi van patir, com el vostre besavi, i alguns altres, com el vostre avi o el vostre marit mateix, s’hi han dedicat.  
—És curiós, perquè la generació que va viure la guerra i la postguerra durant el franquisme, va créixer amb el consell de “no et signifiquis mai, amaga’t en la mesura que sigui possible, que ningú no et vegi massa”. Aquest pòsit té alguna cosa a veure amb la meva educació. Així i tot, malgrat que la família hi ha tingut relació, el periodisme és la meva àrea de coneixement i és on em sento més segur de mi mateix i on crec que puc ser útil.

—I us n’heu sentit víctima?
—En cap cas. La gent ens critica tant si parlem del Barça com si parlem de l’Espanyol, si parlem dels israelians com dels palestins, si dels partits independentistes o de Salvador Illa o Pedro Sánchez. La crítica és inherent a una feina important com la de presentar el Telenotícies vespre. Benvinguda sigui, perquè voldrà dir que ens miren i ens veuen com una referència.

Fa anys, abans de la pandèmia, vaig anar a la inauguració d’una exposició que tenia lloc en una galeria d’art. Hi exposava un artista l’obra del qual em sembla interessant, fill d’un filòsof que va ser important en la meva formació. El galerista, de molt bon tracte, és l’únic que em va ajudar quan vaig fer una exposició sobre Miró a l’IVAM. I, de cop, enmig de la inauguració, entra per la porta Manuel Valls, quan bregava per ser alcalde de l’Ajuntament de Barcelona. I, és clar, el galerista va anar cap allà; l’artista va fer cara de “quin remei!”. Jo vaig tenir clar que havia de marxar rabent d’aquell local: Manuel Valls era –és– un enemic, per més quadres que comprés. Perquè, per més interès per l’art que tingui, la seva ideologia reaccionària i xenòfoba és als antípodes de la meva.

Començo per aquesta anècdota, no pas per jutjar el galerista i l’artista. Ho prometo, no podria jutjar-los perquè jo, en la meva feina, també he hagut de claudicar més d’una vegada davant de gent que, indubtablement, són a l’altra banda del món que vull i que m’imagino. Potser, de jove, vaig equivocar-me estudiant història de l’art, ho he pensat més d’una vegada. Però almenys sóc conscient que no hi ha cap diferència entre el món social i el món cultural, les trinxeres són les mateixes. A pesar que molts col·legues del sector de les arts es moguin amb entusiasme en els ambients de l’opulència, com si arribés a ser veritat que la cultura és neutral. (El primer senyal de la no-neutralitat és que l’opulència dels rics gairebé mai no es trasllada al camp de la cultura, que viu en una precarietat generalitzada.) Quan a les classes expresso aquesta idea, que si ells, els alumnes –i elles, és clar, sempre aquest llenguatge exclusiu– es mobilitzen per un món millor, han de tenir clar que en els ambients de les arts també hi ha enemics, sovint fan cara d’espant. Si la paraula “enemic” cou massa, poseu-hi “contrincant”, “adversari”. Són els altres, els qui no formen part de les trinxeres que reclamen l’igualitarisme en tots els àmbits de la societat.

Hi ha molta gent, més de la que els altres volen i diuen, que lluita per l’igualitarisme social i econòmic: per una educació i una sanitat públiques de qualitat, pel dret real a l’habitatge dels qui tenen menys, per les conquestes de les dones en la seva antiquíssima i obligada prosternació, per la defensa de la llengua catalana com a idioma d’ús, entre més, i més. I l’estranyesa –o l’enuig– m’assalta quan molta d’aquesta gent compromesa acudeix al món de la cultura (museus, concerts, festivals, programacions teatrals, el Liceu, editorials dels rics…) sense cap reivindicació, fent veure que tot va bé, emblanquint la inqüestionable realitat que, en el nostre sector, no tots som iguals: hi ha, com en la resta de l’estructura social, patrons i treballadors, cabdills i pelacanyes. En resum, que a mi no em fa por fer servir expressions que ara no són considerades de bon gust, que en el món de l’art també hi ha rics i pobres, explotadors i explotats, per més que ens dediquem a un mateix camp. Hauríem de negar desobedientment la suposada bondat dels filantrops que dediquen una part de les seves riqueses a la cultura. No ho fan pas per filantropia, ho fan per cobdícia i aparença, han vingut a servir-se dels obrers de la cultura, no a l’inrevés, amb les excepcions que vulgueu exposar, que només serviran per a fer bona la regla general.

Tot això ve perquè fa uns quants dies que la gent –o una gent– del Raval de Barcelona protesta per l’ampliació del MACBA. I, entre més arguments, exposen que la col·lecció del museu és privada, cosa que és certa en un bon percentatge, perquè depèn de la Fundació MACBA, aquesta agrupació de rics que Pasqual Maragall va permetre que tingués un paper insòlit en el funcionament de l’equipament. I des d’aleshores que la cosa no ha canviat gens, cap consistori de la capital no s’ha enfrontat a aquesta intromissió dels diners privats en un equipament públic. I, davant de les protestes d’una part del barri, aquella gent a qui mai no han fet sentir seu el museu, què ha dit el món de la cultura. D’una banda, he vist per les xarxes respostes inaudites, menystenint les protestes, ridiculitzant els veïns i les seves raons, com si la cultura (l’ampliació d’un museu) estigués per sobre de tot, fos neutral, i ens poguéssim aliar amb… l’enemic, efectivament.

D’una altra banda, i no pot ser casualitat, el diari del comte de Godó (que és membre del patronat de la Fundació MACBA) fa pocs dies va publicar un reportatge sobre la presidenta de la fundació, Ainhoa Grandes. Més que una entrevista (em sap greu dir-ho per l’autora, una bona periodista que conec de fa anys), es tracta d’una ensabonada en què una dona rica parla desbocadament dels seus problemes des de l’opulència, des d’una posició social privilegiada. És des d’aquests privilegis que ens ensenya que, per a ella, l’art no és més que posició social i glamur. Ja em perdonareu, no posaré l’enllaç de l’entrevista, que no cal divulgar les andròmines de l’altre bàndol, la més grossa de les quals és parlar amb orgull d’un premi d’art que ha impulsat, dotat amb vuitanta mil euros. Grandes diu que vol competir amb els millors premis internacionals. Per què? Per la seva pròpia condició, per afavorir els seus i fer-se valer, perquè la veritat és que a ella el teixit artístic del país se li’n fot. I els veïns del Raval encara menys. Vuitanta mil patacons! Us imagineu què podria fer una comunitat d’artistes amb aquesta quantitat?

La història de l’art que estudiem i venerem obedientment és el relat del poder, dels artistes als quals els qui tenien el poder encarregaven obres. I la cosa ha variat, però no del tot. Hi ha museus que tenen patronats formats, no pas de per artistes, pensadors, veïns (sí, veïns), sinó per gent adinerada, només pel fet que són rics, res més. Hi ha festivals de música o museus finançats per bancs que, amb això, volen amagar que, en la seva funció principal, enriqueixen els rics i empobreixen els pobres amb mecanismes perversos. Hi ha personatges de la cultura que treballen per al poder, i surten a la televisió pública, mentre els qui treballen a peu d’obra malviuen, o sobreviuen.
Al món de la cultura hi ha enemics, encara que s’amaguin i facin veure que són els nostres col·legues. Són els mateixos enemics sobre els quals protestem (els qui ho fan, és clar) per aconseguir una societat millor, més igualitària, veritablement democràtica. Una societat en què la cultura també sigui igualitària i democràtica.

El ple del congrés espanyol ha aprovat la tramitació d’una proposició de llei del PSOE que preveu de reduir la taxa màxima d’alcohol en sang permesa en la conducció de 0,5 grams per litre a 0,2, així com prohibir la difusió de la ubicació dels controls policials a les xarxes socials.

La iniciativa s’ha aprovat amb l’únic vot en contra de Vox i l’abstenció del PP. Aquesta proposició modifica el text de la Llei sobre Trànsit, Circulació de Vehicles de Motor i Seguretat Viària, i segons els socialistes, no té un enfocament repressiu, sinó que cerca garantir la seguretat viària i la integritat física dels ciutadans, drets reconeguts per la Constitució.

El text incorpora un nou paràgraf a l’article 76 de la llei, que considera infracció greu conduir amb una taxa d’alcohol superior a 0,1 mil·ligrams per litre d’aire expirat o 0,2 grams per litre en sang, i preveu multes de 1.000 euros per a les infraccions que superin el llindar permès.

Segons l’Institut Nacional de Toxicologia i Ciències Forenses, el 33% dels conductors morts en accidents de trànsit tenien alcohol en sang, així com el 29% dels vianants morts. A més, l’any 2023 es van registrar 50.071 condemnes per conducció sota els efectes de l’alcohol.

Alcohol, drogues i excés de velocitat: crit d’alerta per l’augment d’accidents mortals a les carreteres

Un canvi amb el suport d’experts i víctimes de sinistres viaris

El ministre de l’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, ja havia anunciat aquesta reforma el setembre, afirmant que la “societat espanyola està madura” per acceptar aquest canvi, atenent la petició d’associacions de víctimes de la “violència viària”. L’associació Automobilistes Europeus Associats va valorar positivament la mesura i va expressar el seu suport a una reducció encara més gran, fins a la taxa 0,0.

A més, la proposta afegeix un nou apartat a l’article 13 que prohibeix la difusió de qualsevol informació sobre la ubicació dels controls policials d’alcohol i drogues, sigui per mitjans públics o privats.

El Partit Popular del País Valencià s’ha trobat obligat a eliminar un piulet que feia referència a l’ex-secretari de Seguretat i Emergències de la Generalitat Valenciana, Emilio Argüeso, que, juntament amb l’ex-consellera Salomé Pradas, ha estat citat com a investigat per la catàstrofe de la gota freda.

El piulet feia ressò d’una notícia de La Razón en què s’explica que Argüeso ha dit que el 112 no havia enviat cap comunicació al CECOPI. Sense voler-ho, han revelat que hi havia hagut una presumpta negligència. Perquè, en realitat, Argüeso era el màxim responsable de l’Agència Valenciana de Seguretat i Resposta a les Emergències (AVSRE), un organisme que s’encarrega, precisament, d’elaborar els protocols operatius del CECOPI i el 112.

Sí, el @ppcv ha esborrat el tuit. Per què?

En 2017 es crea l’Agència Valenciana de Seguretat i Resposta a les Emergències AVSRE.

L’AVSRE s’encarrega d’elaborar els protocols operatius del Centre de Coordinació d'Emergències i del 112.

Qui dirigia l’AVSRE el 29O? Argüeso. pic.twitter.com/n92vHOHrcY

— Ramir Calvo i Cubedo (@ramircalvo) March 18, 2025

Entre les funcions de l’AVSRE, hi ha: “desenvolupar i coordinar la política i els programes en matèria de protecció civil i gestió d’emergències segons les directrius emanades del Consell de la Generalitat”; i “elaborar el Pla territorial d’emergència de la Comunitat Valenciana, els plans especials, els procediments d’actuació i els protocols operatius del Centre de Coordinació d’Emergències i del 112 Comunitat Valenciana, en l’àmbit de la Comunitat Valenciana”.

Policia i ex-dirigent de Ciutadans: qui és Emilio Argüeso, el polèmic cap d’Emergències de la Generalitat desaparegut durant la gota freda?

Argüeso al·lega indefensió

Arran de l’encausament, Argüeso ha al·legat indefensió. José María Bueno, l’advocat de l’ex-secretari d’Emergències, diu que el seu client té la voluntat de col·laborar, però que en la interlocutòria d’encausament no s’expressen els motius, els fets, els indicis, les situacions ni les omissions que posen el seu client en la situació d’investigat. En sis pàgines, el lletrat pretén separar completament els fets del 29 d’octubre de l’actuació del número dos de Salomé Pradas.

Diu que la interlocutòria té una part en què s’enumeren les querelles que s’han presentat en la causa, però que l’única cosa que es diu d’Argüeso és que és secretari de Seguretat i Emergències. “En tot cas, ser secretari autonòmic i suposat número dos d’una conselleria no és cap delicte, per això suposem que hi ha més raons per a citar-lo com a imputat que la jutgessa ha obviat.”

El Departament d’Empresa i Treball ha aprovat el calendari de festes laborals per a l’any 2026 a Catalunya. En total, hi haurà dotze dies festius oficials, als quals cada municipi podrà afegir dues festes locals.

Aquest calendari ha estat validat pels agents socials i econòmics més representatius (CCOO, UGT, FOMENT i PIMEC) dins el Consell de Relacions Laborals.

Dies festius a Catalunya el 2026

• 1 de gener (dijous) – Any Nou
• 6 de gener (dimarts) – Reis
• 3 d’abril (divendres) – Divendres Sant
• 6 d’abril (dilluns) – Dilluns de Pasqua
• 1 de maig (divendres) – Dia del Treball
• 24 de juny (dimecres) – Sant Joan
• 15 d’agost (dissabte) – Assumpció de la Mare de Déu
• 11 de setembre (divendres) – Diada Nacional de Catalunya
• 12 d’octubre (dilluns) – Dia de la Hispanitat
• 8 de desembre (dimarts) – Immaculada Concepció
• 25 de desembre (divendres) – Nadal
• 26 de desembre (dissabte) – Sant Esteve

Quins són els millors dies per a fer pont?

El calendari laboral del 2026 presenta unes quantes oportunitats per fer ponts i gaudir de caps de setmana llargs:

• Gener: l’1 de gener (dijous) permet fer un pont amb el divendres 2.
• Abril: la Setmana Santa serà del 3 al 6 d’abril (divendres a dilluns), ideal per a unes petites vacances.
• Maig: l’1 de maig cau en divendres, perfecte per a un cap de setmana llarg.
• Setembre: la Diada de Catalunya (11 de setembre) serà divendres, és a dir, que hi haurà un altre cap de setmana llarg.
• Octubre: el 12 d’octubre serà dilluns, cosa que permet un pont de tres dies.
• Desembre: hi ha dues opcions clares: el 8 de desembre (dimarts) permet de fer pont amb dilluns 7, i Nadal cau en divendres i també permet de fer un altre cap de setmana llarg.

Festivitat especial a la Vall d’Aran

A la Vall d’Aran, la festivitat de Sant Esteve (26 de desembre) serà substituïda per la Festa d’Aran (17 de juny, dimecres).

Més del 80% de les persones amb síndrome de Down tenen alguna alteració del son. Especialment, apnea obstructiva. Això pot alterar la seva qualitat de vida i, fins i tot, accelerar processos neurodegeneratius, com l’Alzheimer. 

Ho apunta un estudi de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, que remarca que aquesta mena de problemes sovint estan “infradiagnosticats”. Si els trastorns del son no es diagnostiquen i es tracten a temps, poden tenir “conseqüències greus”, indica la doctora Sandra Giménez, neurofisiòloga clínica especialista en medicina del son i investigadora del grup de recerca de Neurobiologia de les Demències de l’IR Sant Pau. 

Els símptomes, entre els quals, despertars nocturns o apnees, poden ser difícils de reconèixer i les conseqüències, com ara, somnolència diürna, poden ser malinterpretades per les famílies com una part natural de l’envelliment.

L’estudi destaca que, a la manca de detecció precoç, també s’hi afegeix el pensament que no toleraran el tractament ni presentaran cap benefici per la condició de discapacitat. Ara bé, han comprovat la “viabilitat i efectivitat” del tractament en persones amb síndrome de Down amb un dispositiu de pressió positiva contínua en vies respiratòries amb la mateixa efectivitat que en la població general.

Estudi amb seguiment a llarg termini

Per avaluar millor la relació entre els trastorns del son i el desenvolupament de l’Alzheimer en persones amb síndrome de Down, la Unitat Alzheimer-Down de Sant Pau, en col·laboració amb la Universitat de Nova York, fa un estudi que inclou proves avançades, com la polisomnografia i el monitoratge de la temperatura central, mitjançant una càpsula especial. 

Aquesta tècnica permet d’analitzar les fluctuacions de la temperatura corporal i la seva relació amb el ritme circadiari, factor clau en la qualitat del son. Els investigadors sospiten que les alteracions en aquest ritme podrien influir en el risc de desenvolupar Alzheimer.

L’estudi també permetrà de fer un seguiment a llarg termini als pacients i veure com els canvis en el son poden influir en la seva evolució cognitiva, cosa que també permetrà d’identificar estratègies preventives. Així, la investigació pretén que es puguin establir protocols de detecció precoç i tractament dels trastorns del son en persones amb síndrome de Down. La recerca preveu reclutar 60 participants per fer un seguiment a llarg termini dels biomarcadors de la malaltia d’Alzheimer i l’Hospital de Sant Pau fa una crida a participar-hi per contribuir al coneixement científic.

Les organitzacions de la Cimera Social de l’Aigua demanen prudència al govern i als màxims responsables de la gestió de l’aigua de Catalunya, a més de revisar el pla de sequera, després de l’anunci de la reducció de les limitacions per sequera a deu àrees de Catalunya d’aquest matí.

Recorden que l’estat dels embassaments és un 29% per sota de la mitjana de fa deu anys, i alerten que l’escassetat d’aigua, com més va més crònica, no es pot gestionar amb mesures pensades per a episodis puntuals. També es mostren preocupades pel pla del govern per a afrontar la sequera i desvincular-se de la pluviometria. Denuncien que es planifiquen inversions en dessalinització i regeneració “a cop d’anunci” que preveuen un 50% més d’aigua de la necessària.

Manca de transparència

Les entitats ecologistes al·leguen que durant els anys de sequera no s’han publicat dades de consum i estalvi d’aigua del sector agrícola, ramader o industrial. “Ens falta la meitat del dibuix, és a dir, les dades de consum del sector agrícola, ramader i industrial, i sense aquestes dades, és impossible planificar amb rigor”, lamenten. A les portes d’una nova temporada turística, exigeixen saber el consum que representa aquesta activitat econòmica a escala catalana i municipal. També reclamen que es publiquin periòdicament les dades del transvasament del Ter a Barcelona per tal de fer seguiment dels Acords de la Taula del Ter.

Sílvia Paneque, consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica; Josep Lluís Armenter, director de l’Agència Catalana de l’Aigua; i Concha Zorrilla, directora General de Transició Hídrica, han promès a les entitats ecologistes que revisaran el pla especial de sequera i que posaran en marxa els consells de conca, que han de servir com a eina de participació en la gestió de l’aigua dins del marc del pla de gestió de conques internes. El govern també s’ha compromès a estudiar la derogació del transvasament del Siurana al Riudecanyes un cop implantada la regeneració de Reus, tal com els han demanat els ecologistes. D’aquesta manera, es podria retornar l’aigua del Siurana al Priorat.

El jutge instructor ha decretat presó provisional per corrupció i organització criminal per a quatre representants de l’empresa tecnològica xinesa Huawei per presumptes suborns a eurodiputats.

El magistrat ha pres aquesta decisió després dels escorcolls de dijous a la seu de l’empresa a Brussel·les durant la investigació d’un possible cas de corrupció. El Parlament Europeu va decidir l’endemà de prohibir l’entrada als seus edificis als representants de la companyia. Hi ha una cinquena persona que ha estat sortit en llibertat tot i que és investigada per emblanquiment de capitals. Ahir, hi va haver més escorcolls a les oficines de l’eurocambra a Brussel·les.

Informacions periodístiques assenyalen una quinzena d’eurodiputats i ex-eurodiputats en les investigacions per suborns. Segons la fiscalia belga, la corrupció s’hauria comès “de manera regular i molt discreta” del 2021 fins a l’actualitat, amb regals i suborns en canvi d’un tracte de favor en decisions de l’eurocambra. A més, la Comissió Europea ha donat instruccions de suspendre tots els contactes amb Huawei.

Els escorcolls i detencions de dijous formaven part d’una investigació dels serveis d’intel·ligència belgues, que analitzen les operacions de Huawei, especialment, com la Xina utilitza actors no estatals per avançar en els seus interessos a Europa. Segons la plataforma d’investigació Follow The Money, els investigadors sospiten que els grups de pressió de Huawei poden haver subornat els eurodiputats amb entrades de futbol, ​​regals i viatges de luxe a la Xina.

L’objectiu d’aquestes activitats de pressió seria contrarestar els intents dels Estats Units per excloure les companyies de telecomunicacions xineses de mercats sensibles, i també provar que els mercats europeus s’obrissin a aquestes empreses.

L’escàndol del Catargate

El desembre del 2022 va esclatar la trama de suborns de Catar i el Marroc, que esquitxà unes quantes personalitats del Parlament Europeu. En aquest cas, la policia va engegar una investigació per a esclarir les pressions que efectuaven Catar i el Marroc a eurodiputats i més càrrecs a fi de guanyar influència en la presa de decisions polítiques i econòmiques a la institució europea.

La vice-presidenta del Parlament Europeu, Eva Kailí, del Moviment Socialista Panhel·lènic (PASOK), fou detinguda per pertinença a una organització criminal, corrupció i emblanquiment de capitals en el marc de la investigació. També hi va haver tres persones més en presó preventiva per haver format part, presumptament, d’una organització criminal de corrupció i emblanquiment de capital que fa mesos que, en nom d’un país del Golf, provava d’influir en la presa de decisions econòmiques i polítiques de l’eurocambra. Són Francesco Giorgi, assessor de l’eurocambra i parella de Kailí; l’italià Pier Antonio Panzeri, diputat al Parlament Europeu del 2004 al 2019 amb el grup de l’Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates i considerat el cap de la trama de corrupció; i Niccolò Figà-Talamanca, secretari general de l’ONG No Peace Without Justice.

Kailí fou destituïda l’endemà de l’escàndol per una àmplia majoria. En total, es van fer vint registres: dinou en oficines i habitatges i la seu del Parlament Europeu a Brussel·les.

El president rus, Vladímir Putin, ha acordat d’aturar durant trenta dies els atacs a les infrastructures energètiques d’Ucraïna durant una conversa telefònica amb el seu homòleg nord-americà, Donald Trump.

Tots dos coincideixen que “el camí cap a la pau començarà amb un alto-el-foc en matèria d’energia i infrastructura”. I han pactat d’impulsar negociacions tècniques sobre l’aplicació d’un alto-el-foc marítim a la mar Negra, un alto-el-foc total i, finalment, una pau permanent.

El Kremlin ha confirmat també que intercanviarà 175 presoners de guerra amb Ucraïna com a part de l’acord. Segons un comunicat del govern rus, l’intercanvi es durà a terme demà. Rússia també traslladarà “com a gest de bona voluntat” a 23 soldats ucraïnesos greument ferits hospitalitzats en instal·lacions mèdiques russes.

“Aquestes negociacions començaran immediatament al Llevant”, ha difós la Casa Blanca en un comunicat. De fet, tots dos dirigents han coincidit que el conflicte no hauria d’haver començat mai i que “hauria d’haver acabat fa molt de temps amb esforços de pau sincers i de bona fe”.

En la conversa també han tractat de la necessitat d’aturar la proliferació d’armes estratègiques i han coincidit en el fet que la millora de la relació entre tots dos tenia “avantatges enormes”. Això inclouria acords econòmics una vegada hagi acabat la guerra.

La Guàrdia Civil haurà de continuar desant als seus magatzems les restes d’explosius que es van recollir com a prova dels atemptats del 17-A a Barcelona i Cambrils. Fa més de quatre anys que es va acabar el judici, però la Guàrdia Civil encara té tota mena de proves que vol treure’s de sobre, com ara, ordinadors, tauletes, telèfons mòbils, targetes SIM, targetes i llapis de memòria, càmeres de fotografies, a més de documentació, elements per a fabricar explosius, vídeos i banderes d’Estat Islàmic i més objectes. Ha demanat permís més d’una volta per a desfer-se’n, però fins ara no se n’han sortit. Ara l’Audiència espanyola ha tornat a prohibir-li que destrueixi cap explosiu relacionat amb els atemptats.

El pare del nen assassinat el 17-A alliçona la portaveu de Vox: “Els catalans érem víctimes de tercera”

Ha estat determinant la demanda presentada al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) presentada per Javier Martínez Espínola, el pare del nen de tres anys mort en l’atemptat a la Rambla de Barcelona, que al·lega que l’estat espanyol va incomplir les seves obligacions d’investigar efectivament les circumstàncies de l’atac. A més, no hi havia cap de les parts personades al judici que hi estigués d’acord: tant la fiscalia com l’Ajuntament de Barcelona i els pares del nen mort havien demanat que continués tot desat als magatzems de la Guàrdia Civil. Jaume Alonso-Cuevillas, advocat d’aquestes víctimes, ha celebrat la decisió judicial.

Denegada la destrucció dels explosius !https://t.co/X6dSHa5tSG pic.twitter.com/Bkj2nXAoq8

— Jaume Alonso-Cuevillas i Sayrol (JACS) (@JACS_JaumeACS) March 18, 2025

Fins ara, de totes les proves del judici del 17-A només s’ha destruït un cotxe, model SEAT Ibiza.

Enric Hernández reconeix que no té proves que es contrastés la nota del 17-A

a càrrec de Muntsa Lamúa Cassou, presidenta d'AFOPA (Agrupació d'Aules de Formació Permanent per a la Gent Gran de Catalunya) - Lloc: Sala d'Actes Col·legi Presentació

Una mirada des de l´equitat i la no discriminació - Lloc: Sala Noble del C.C.Calisay

a càrrec de Montse Llavina Colomer. Activitat per a infants de 6 a 10 anys - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

Els germans Roca obriran un restaurant de cuina tradicional catalana al castell de Sant Julià de Ramis (Gironès) a l’abril. El restaurant Fontané se situarà al cim de la muntanya de Sants Metges, al menjador principal de l’Hotel Esperit Roca, en el punt més alt del castell.

En el nou restaurant oferiran una experiència gastronòmica diferent de la del restaurant Esperit Roca, que ja se situa a la planta de baix del castell. Obrirà el 27 d’abril, coincidint amb santa Montserrat, atès que el local vol ser un tribut a la mare dels tres germans, Montserrat Fontané. 

Per aquest motiu, el restaurant incorporarà una mirada matriarcal i maternal a la cuina “clàssica, estricta, però no fonamentalista digna, potent, qualitativa, accessible i amb un punt de sofisticació i elegància”, han dit en un comunicat. 

Els germans Roca volen “fer valdre la cuina de sempre” i oferiran una versió elevada de la cuina tradicional de Can Roca. També optaran pel producte de proximitat. Alguns plats que s’han avançat són el carpaccio de peus de porc, el fricandó de vedella amb bolets i la crema catalana de poma. La direcció del restaurant la durà Carlos López. 

La productora cinematogràfica Isona Passola i l’historiador Jordi Casassas es disputaran la presidència de l’Ateneu Barcelonès a les eleccions que hi ha demà passat, dijous, 20 de març. La campanya electoral és aferrissada: Passola reivindica que la seva junta ha salvat la institució d’un perill mortal, perquè s’hi va trobar un dèficit de 668.000 euros que ha hagut de reduir, i Casassas, el seu antecessor, diu que no li agrada la manera de fer de la presidenta actual i se sent víctima de desqualificacions.

Ací podeu llegir les entrevistes que els ha fet VilaWeb, en què tots dos expliquen les propostes noves i les discrepàncies que tenen amb la candidatura rival:

Isona Passola: “Casassas diu que l’Ateneu no estava tan malament. No és veritat”

Jordi Casassas: “La junta de Passola ha desinformat”

Els equips

Passola manté a la llista bona part dels qui ja formen part de la junta, com ara l’escriptora i crítica Lluïsa Julià; l’antropòleg Ricard Faura; la conservadora Elisabeth Cirici; el censor jurat de comptes Daniel Faura; l’ex-directora de la Fundació Miró Rosa Maria Malet i el graduat en filosofia Jordi Jiménez. També incorporarà fitxatges com el periodista Marc Giró; la rectora de la Universitat Oberta de Catalunya, Àngels Fitó; la sinòloga Dolors Folch; i Pol Villaverde, un dels joves impulsors de la tertúlia Cafè Continental. 

Casassas, al seu torn, recupera Esther Escudero, que fou secretària de la junta presidida per Oriol Bohigas, i incorpora l’economista Oriol Amat, ex-rector de la Universitat Pompeu Fabra; el crític David Castillo; la periodista Mireia Rourera; la historiadora Mireia Freixa; i l’economista Ferran Piqué, ex-president de la FNEC.

Lloc: Sala Gran d'entitats del C.C. Calisay

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha reiterat l’obligació que dotze escoles catalanes facin un 25% de les classes en castellà. La Generalitat de Catalunya hi havia presentat recursos de cassació, però el TSJC els ha refusat tots amb l’argument que no havia argumentat prou bé per què hauria de rectificar.

La Generalitat argumentava que la legislació educativa aprovada arran de la primera sentència que imposava el 25% de castellà impossibilitava de fixar criteris numèrics de les llengües vehiculars. Així doncs, deia que el TSJC no podia eludir aquest marc legal, i afegia que la qüestió transcendia cada cas concret, perquè hi havia més escoles pendents que es resolguessin els seus recursos. Ara bé, el TSJC diu que no pot tenir en compte els recursos perquè no hi ha prou arguments perquè es tornin a estudiar els casos.

És una nova topada de la Generalitat amb el TSJC, que continua obsedit a aplicar un 25% de castellà a les escoles que ho demanin. Mentre el Tribunal Constitucional estudia la legislació catalana que es va aprovar quan la sentència ordenava de fer un 25% de les classes en castellà a totes les escoles, el TSJC continua avalant les demandes presentades per famílies concretes, que els permeten que a les classes dels seus fills un quart de l’educació sigui en castellà. Arran d’això, aquest curs va començar amb vint-i-quatre aules de Catalunya amb l’obligació de fer un 25% de les hores lectives en castellà, dues més que el curs passat.

L’ex-conseller Josep Gonzàlez-Cambray va dir que amb la legislació que havien aprovar el 2022 –que incloïa una reforma de la llei de política lingüística i un decret llei del govern– no hi hauria més centres que haguessin d’aplicar el 25% de castellà, i que tan sols afectaria els que havien rebut l’ordre judicial abans dels canvis legislatius. Tot i això, els jutges han continuat avalant peticions concretes de famílies que demanen més castellà per als seus fills, tot sovint assessorats per l’entitat espanyolista Asamblea por una Escuela Bilingüe, i ara ha refusat els recursos de la Generalitat sobre dotze escoles.

El Partit Popular Europeu s’ha alineat amb la ultradreta per negar la compareixença de l’associació Víctimes DANA 29 d’octubre per a parlar de la catàstrofe davant la Comissió de Peticions del Parlament Europeu. L’associació va tramitar la petició el 13 de març i avui ha rebut la negativa.

La intenció de l’associació era explicar al Parlament Europeu les greus deficiències en la gestió de la catàstrofe ocasionada per la gota freda. Volien denunciar que les autoritats valencianes havien menystingut els avisos meteorològics i no havien coordinat adequadament la resposta a l’emergència. Denunciaven que centenars de famílies havien quedat en una situació d’extrema vulnerabilitat.

Al mateix temps, les víctimes demanaven l’acceleració de la concessió de fons europeus per a atendre de manera immediata les necessitats dels afectats, molts dels quals necessiten ajut per a reconstruir les seues llars.

Tant la socialista Sandra Gómez com Vicent Marzà, de Compromís, han lamentat l’actitud de menysteniment de la dreta i l’extrema dreta de les víctimes de la gota freda.

La petició ha quedat desestimada perquè hi han votat en contra el Partit Popular Europeu, el grup Conservadors i Reformistes Europeus, Patriotes per Europa i més grups de l’extrema dreta, com els alemanys AFD.

El portaveu del PSIB al parlament, Iago Negueruela, ha confirmat la seva candidatura a encapçalar l’agrupació socialista de Palma. Tot just ahir, l’ex-batlle de Palma i actual senador espanyol, José Hila, va confirmar que no tenia intenció de presentar-se a la reelecció.

El PSIB va fent moviments pensant en les pròximes eleccions. Francina Armengol reeditarà càrrec a la secretaria general del partit, Amanda Fernández és la nova dirigent de l’agrupació a Mallorca i Negueruela aspira a ser-ho a Palma. De fet, fonts properes apunten que serà l’única candidatura i, per tant, serà proclamat secretari general de l’agrupació.

a càrrec de Carme Porcel - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca