Convent Jerusalem-Matemàtic Marzal s’ha endut el primer premi de la Secció Especial de les Falles del 2025 amb el monument Or, obra de David Sánchez Llongo.

La comissió ha estat la gran guanyadora de l’any, ja que, a més del màxim guardó per a la falla gran, també ha aconseguit el primer premi de la Falla Infantil i el del Ninot Indultat, tots dos coneguts dissabte.

Sánchez Llongo ha fet honor al lema de la seua creació i ha situat la seua nova “casa” al capdamunt del palmarès faller amb una proposta espectacular, de grans volums i exuberància, que des de la plantà s’ha considerat una de les favorites i més admirades.

El segon premi ha estat per a Monestir de Poblet-Aparicio Albiñana, amb Pangea, obra de Josué Beitia. En tercer lloc ha quedat Na Jordana, que ha accedit al podi amb El tarot de les flames, del mestre faller Mario Gual.

Així ho ha anunciat el president de la Junta Central Fallera i regidor de Falles, Santiago Ballester, en la lectura de premis de les falles grans, feta ahir al vespre des de la seu de l’organisme autònom municipal. El veredicte s’ha fet esperar, amb un petit parèntesi abans de revelar l’ordre de les falles experimentals i, finalment, el de la Secció Especial, el més esperat.

Beceroles artificials 

Si encara queda cap racó on la intel·ligència artificial naufraga és en l’àmbit de la fantasia, la lliure associació d’idees, el joc i el foc verbals. En un mot: en els crucigrames

Fa ben poc un amic em va fer arribar aquest text precedit d’un missatge inquietant: “Sabies que en Pla va escriure un article sobre els teus crucigrames? Llàstima que quedés inèdit.” Vaig flipar mandonguilles, que dèiem abans, igual que en flipareu (o “les” flipareu, que maldieu ara) vosaltres. Heus-lo aquí:

La malenconia de les caselles en blanc

Si hi ha un art que combina la paciència de Job amb la tossuderia del català és el de resoldre els mots encreuats d’en Pau Vidal. Avui, a la meva taula de fusta de pi del Montseny, amb la llum que entra per la finestra de Llofriu ja declinant, he tingut al davant aquests enigmes fets de caselles en blanc que demanen ser omplertes amb lletres negres, com qui omple una casa buida amb mobles vells i necessaris.

El Pau Vidal no fa crucigrames corrents, d’aquells que trobem als diaris de Madrid, on la definició de “arbre” et porta directament a “om” o “pi”. No. Els seus són un torrent d’enginy català, cargolat com els carrers de Girona, ple de jocs de paraules, d’ambigüitats i de paranys per a incauts. Són mots encreuats que demanen un coneixement de la llengua que va més enllà del que ensenyen a les escoles.

La llum de la tarda es torna ataronjada mentre miro les definicions. “Fa de mal gastar quan el cor és així d’intocable, o encara més, venerable.” Quina manera més estranya de parlar del que és sagrat! I així, una rere l’altra, les definicions ballen davant dels meus ulls com les sardanes a la plaça del poble en diumenge.

El treball d’interpretació és feixuc. Mireu aquesta altra: “Al tren sempre va en tercera.” No es refereix pas a la classe del vagó, sinó a alguna cosa més subtil, més nostrada. I què me’n dieu de “En Gabriel a cals veïns, quan es mostra completament a l’inrevés de com és”? En Pau Vidal té la virtut de fer-nos veure el món des d’un angle nou, com si miréssim un paisatge conegut des d’un turó on mai no havíem pujat.

El cafè se’m refreda a la tassa mentre barrino, mentre faig proves. Poso una lletra, l’esborro, en provo una altra. És com intentar obrir un cadenat oxidat amb una clau que no està feta expressament per a ell. De tant en tant, clac!, una paraula encaixa, i això em dóna forces per continuar.

La gràcia dels mots encreuats d’en Vidal, com la de la cuina empordanesa, rau en la simplicitat aparent que amaga una complexitat meditada. Cada definició és un petit món, amb les seves regles i els seus secrets. I és que, ben mirat, la llengua catalana és així: clara en aparença, però amb racons foscos, amb dobles sentits, amb expressions que vénen de lluny i que només entenen els que han nascut aquí o els que hi han deixat la pell per aprendre-la.

Quan acabo d’omplir l’última casella, sento una satisfacció primària, elemental, com la del pagès que veu brotar les primeres tiges de blat després de la sembra. No és una satisfacció grandiosa ni espectacular, sinó íntima, com tot el que és autèntic.

Els mots encreuats d’en Pau Vidal a VilaWeb són això: un petit tresor de la nostra cultura, un exercici d’intel·ligència i de perseverança. Són com una finestra oberta al paisatge de la llengua, una finestra per on entra la flaire de les paraules que hem heretat dels nostres avis i que hem de transmetre als nostres néts, si és que en tindrem.

I ara, amb les caselles ja plenes, amb la feina ja feta, em quedo mirant el crucigrama resolt, com qui contempla un tapís antic on cada fil té el seu lloc i el seu sentit. Demà n’hi haurà un altre per resoldre, i demà passat un altre. I així anem fent, tossuts, obstinats, enamorats de les paraules, perquè, al capdavall, què som sinó paraules que caminen?

Uau! “Paraules que caminen.” Preciós, i molt planià. Però com pot ser que…? Per sort, l’amic en qüestió no era sinó el capo d’aquesta santa casa intentant-me convèncer de les virtuts de l’estri, per això m’ho aclaria al final: “He demanat al ChatGPT un article sobre els teus mots encreuats a la manera de Josep Pla.” Com que en Partal i una servidora estem als pols oposats en experiència tecnològica, incaut, el vaig desafiar: sí, l’article molt bé, però què t’hi jugues que el teu giny, com diria en Pedrals, no té prou enginy per resoldre’ls, els Minimots?

A manera de duel versallesc, doncs, vam fer la prova. I la bestiola va fracassar rotundament: de les setze definicions que componien el crucigrama d’aquell dia, la IA només en va encertar dues; un suspens en tota regla. Li vam donar una segona oportunitat, i re: idèntic resultat. Per no encertar no ensopegava ni la llargada de les solucions: a “Cap de nosaltres”, que qualsevol crucigramaire atent sap que és d’una sola lletra (la N, òbviament), va respondre NINGÚ; tampoc va entendre la referència literària i la polisèmia de “Trigues perquè la Teresa està a les últimes”, 6 lletres (que òbviament era TARDES); i la gracieta adhesivo-publicitària de “Soldeu-lo, si sou a Andorra i voleu esquiar bé” (6 lletres) no la va ni rascar (TARTER, és clar). El pobre ChatGPT, més literal que un Asperger, no va captar cap ni un dels acudits ni dels trucs formals del joc (inrevessos, anagrames, encadenats…), que evidentment en constitueixen la gràcia; la il·lògica no és del seu món.

Això vol dir que els crucis seran l’últim refugi davant l’avenç de la barbàrie? I que, en conseqüència, la clientela se’m multiplicarà exponencialment? Alerta, no cantis victòria, em va frenar l’home de la Pissarreta. Com que aquestes eines, al contrari que els alumnes de secundària, no paren d’aprendre, tard o d’hora també seran capaces de resoldre mots encreuats. No dic que no. Jo espero haver-me jubilat i mirar-m’ho, tranquil i artrític, des de la residència, però per si de cas (en Belzunces diu que ens jubilaran a tots més de pressa que no ens pensem), ja tinc pensat el pròxim desafiament: ara que has après a resoldre-les, fabrica-les tu, va, les definicions.

Oh, calla, ara que hi penso…

Entrevistem Sílvia Soler (Figueres, Alt Empordà, 1961), ara que publica Cor fort, la seva nova novel·la editada per Univers. Fa pocs dies que ha sortit a la venda, però ja ha aconseguit de posicionar-se com el llibre de ficció en llengua catalana més venut de la setmana, segons la llista setmanal que fa el Gremi de Llibreters de Catalunya. Tot apunta que pot ser també un dels llibres més venuts per Sant Jordi.

Aquesta vegada, Sílvia Soler ha retratat el pas del temps de la mà de la Teresa, la protagonista de l’obra, qui ens acompanyarà en cadascuna de les pàgines per explicar-nos la seva història. Així doncs, una vegada més, Soler beu de les relacions familiars per crear mons ficticis i regalar-nos novel·les que parlen sobre les coses bones i dolentes, sobre la vida mateixa.

—En una entrevista, fa dos anys, quan presentàveu Estimada Gris, vau dir que la vostra millor novel·la seria la següent. Creieu que ho és, Cor Fort, o ho dieu sempre?
—[Riu] Sí, sempre ho dic, però ho crec de veritat! Quan acabo una novel·la, a vegades n’estic més satisfeta, a vegades menys… Però sempre crec que la següent serà la bona, i mira que fa trenta anys que m’hi dedico!

—Però això està bé, no? Vol dir que, després de trenta anys, encara teniu l’incentiu de voler millorar.
—Espero que sí. Ara, quan llegeixo les primeres novel·les, penso: “Mare de Déu!” Però, alhora, és un al·licient per a continuar escrivint. Si pensés que ja ho he fet tot, potser em faria més mandra. En canvi, sempre tinc ganes de continuar escrivint, de moment.

—Cor fort és un llibre dedicat a la Dorita, la Jeanette, la Marini, la Mimí, la senyora Rosa i la vostra mare. Qui són? Com les vau conèixer?
—Aquestes dones són la meva mare i les seves companyes de generació d’un lloc on jo i la meva família estiuegem d’ençà de fa cinquanta anys. És un lloc que queda força aïllat. Ens hi trobàvem unes quantes famílies el mes de juliol, quan nosaltres érem petits, i encara hi anem. Ara estem per la tercera generació o la quarta i, per tant, som pràcticament una família. Aquesta generació de dones són exactament les dones de la generació que descric a la novel·la. Són dones de les quals he après molt, m’he divertit molt amb elles, les estimo molt. N’hi ha una que, malauradament, s’ha mort mentre escrivia la novel·la. La meva mare també és morta fa anys i tenia moltes ganes de fer-los aquest petit homenatge, que és molt familiar i molt personal, però que elles han agraït moltíssim.

—L’han llegida, elles, la novel·la?
—No, però ja la tenen, l’acaben de rebre. Una viu a Perpinyà, una altra a Tortosa, alguna a la Garrotxa… No l’han llegida, però sí que han vist la dedicatòria i m’han trucat ben emocionades i contentes.

—Situeu la història a Sorrals, un poble amb nom fictici. Veig que continueu sense voler revelar-ne el nom real…
—[Riu] Sí, però no és per cap motiu especial. Aquest poble el vaig crear per L’estiu que comença, el 2013. Em va venir de gust, per pur exercici literari, inventar-me un poble i poder fer-me’l a mida. I em vaig inventar el poble de Sorrals, que simplement és un poble petit de la costa catalana, amb un paisatge que acompanya molt. A Cor fort tenia dubtes d’on ambientar i situar la història, però tenia clar que volia que fos en un poble de costa. Vaig pensar que per haver de triar un altre poble, tant per tant, tornava a Sorrals, i això també és una picada d’ullet als lectors de L’estiu que comença, que és una novel·la que sé que hi ha molta gent que rellegeix i que se l’estima molt.

—El títol del llibre és Cor fort perquè, en moltes ocasions, la Teresa, la protagonista, ha de fer el cor fort per tirar endavant. Les dones de la generació de la Teresa, que són de la postguerra, van haver de fer el cor fort moltes més vegades que les de les generacions posteriors?
—A la Teresa, la protagonista, li diuen que ha de fer el cor fort, i ho fa. I ella també ho diu a la seva filla i, fins i tot, a la seva néta. És un missatge que es va transmetent de generació en generació i que trobo que és molt nostre, tant l’expressió (que és molt genuïna), com el que implica. Les dones catalanes, si es pot dir que hi ha una dona catalana típica, ho són bastant, de fer el cor fort, no? Són valentes, han d’entomar tot allò que vingui sense fer massa escarafalls… M’agradava el que representava l’expressió. Ara, totes les èpoques tenen les seves coses bones i dolentes. L’època de la meva mare i de la Teresa és una època especialment dura, perquè són nenes que van néixer durant la guerra del 1936-1939, que van viure tot el franquisme (i tota la seva joventut, en franquisme), i que després s’han hagut d’adaptar als nous temps. Llavors, no és que cregui que les dones d’ara no hem de fer el cor fort tantes vegades, sinó que tenim més eines per a fer-hi front.

—A la novel·la, l’expressió “fer el cor fort” porta per nom el de la Teresa. Vós, al final del llibre, esmenteu una A. Tots podríem trobar una persona per a aquesta expressió.
—Sí, exacte. Tenia la intenció d’explicar la vida d’una dona que ha hagut de fer el cor fort diverses vegades, però que fos una vida creïble, normal, que tothom pugui conèixer “Tereses”. A la protagonista li passen desgràcies, però tampoc són extraordinàries, volia que fossin vides normals. Dins de les vides normals, és veritat que hi ha gent que té més entrebancs que d’altres. Jo tinc una amiga (que és aquesta A que comentes) que, tot i que és molt jove, ha hagut de fer el cor fort moltes vegades. Li han passat coses molt grosses, i les circumstàncies li han demanat que ella fes el cor fort. He pensat molt en ella escrivint la novel·la, per això em venia molt de gust agrair-li que m’hagi fet tantes confidències al respecte.

Podeu comprar ‘Cor fort’ a la Botiga de VilaWeb

—És una novel·la que, entre moltes més coses, parla de les relacions familiars, un tema recurrent en la vostra obra. Per què us és tan inspirador?
—Sóc molt familiar. Hi ha qui diu que tots els escriptors acabem escrivint sempre la mateixa novel·la, i jo crec que aquesta frase té una part bastant grossa de veritat. Tenim alguna cosa a dir i l’anem dient de moltes maneres. Quan tenia vint anys i vaig començar a escriure, es va morir el meu pare. Allò va ser un cop que em va desestabilitzar moltíssim perquè jo havia tingut una infància molt feliç, molt protegida, amb una família molt petita, però molt unida. Va ser molt difícil que ens en reféssim, però ho vam aconseguir, i això és una lliçó de vida: primer, el fet de saber que la vida et pot clavar algun mastegot important i que te’n pots sortir; i, segon, l’actitud que va tenir la meva mare. Els meus germans i jo anàvem una mica guiats per ella: el va enyorar molt, hi va pensar molt, però no va deixar de celebrar la vida, perquè la vida ens ha ofert coses magnífiques. Tot això crec que ha fet que jo sigui molt familiar. A part, a l’hora d’escriure, trobo que la família és una mina. És un tema que no s’esgota: dins una família hi ha tot el registre de sentiments i d’emocions que una persona pot sentir!

—Justament és un llibre que parla d’això: de com a la vida hi ha moments de tot i, així i tot, també pot ser bonica.
—Exacte. Hi ha molta gent que em diu: “Les teves novel·les sempre acaben sent optimistes”, i mira que escric una quantitat de desgràcies…! Però sí que és veritat que la meva mirada és optimista, és esperançada. La vida és així: hi ha bufetades molt grosses, però també coses fantàstiques. Sóc molt vitalista, realment.

—Aquest optimisme el teniu, també, fora de l’escriptura?
—Sí, però no com un esforç, eh? Em surt ser-ho. Això depèn de la naturalesa de cadascú. Hi ha gent que té vides menys difícils i, en canvi, sempre veu el got mig buit. Jo sóc de les de l’altra banda. A mi la vida m’ha donat coses boníssimes i n’estic molt agraïda.

—Un dels molts temes que toca el llibre és el debat de què vol dir ser pare o mare: la persona que et cuida, o la biològica? Per què us sembla interessant d’explorar, aquest tema?
—Bé, en el meu entorn, he pogut conèixer situacions d’adopció, de separacions i de reconstrucció de famílies que m’han constatat que, efectivament, qui fa de pare és el pare, i qui fa de mare és la mare, més enllà dels vincles de sang. Això ho tinc claríssim, però no tenia cap inquietud particular sobre aquest tema. Al final, jo volia parlar de la vida de la Teresa, i aquesta dona viu una cosa que la marca per a tota la vida, que és que té una filla no esperada amb un home que se’n desentén totalment, i que després es casa amb un altre home que se’n fa càrrec i amb qui té més criatures.

—De fet, repasseu tota la vida de la Teresa: d’ençà que és ben joveneta fins que es mor. Un dels indicadors del pas del temps més ben descrits és la roba, els canvis de moda, l’estètica…
—És que a mi m’agrada molt la roba! No tant seguir la moda, però sí l’evolució de la roba. Això em ve de la meva mare, perquè quan érem petites, a mi i a la meva germana ens feia fer uns vestits molt originals per a l’època, era molt moderna.

—Anàveu a la modista a fer-vos els vestits?
—Sí, a una modista de Figueres. M’hi fixo molt, en la roba, i m’agrada molt mirar fotografies antigues per fixar-me en com anàvem vestides, guardo vestits de la meva mare i de la meva àvia… Va ser un propòsit: el moment de fer la novel·la i d’explicar el pas del temps a través de les tres generacions, ja volia fixar-me en aquestes coses. Després, evidentment, també hi ha, per exemple, la manera com celebràvem les coses: mentre la Teresa va a l’envelat per la festa major, la seva filla fa guateques i la seva néta va a la discoteca. Una altra cosa és la manera de comprar: mentre una va a la modista, l’altra compra a la botiga i l’altra ja compra per internet. Aquestes coses són les que fan que el nostre món canviï més que no pas les grans evolucions, tecnologia, internet… Ara tinc la sensació que estem en un tombant d’època, que hi ha coses que s’estan acabant del món que coneixem.

—Per exemple?
—Per exemple, quan escrivia això d’anar a la modista o de comprar a les botigues, pensava que els meus néts, si és que en tinc, ja no compraran a les botigues, ja no les coneixeran, perquè tothom comprarà per internet. Això és un canvi molt gros, en realitat, i que et fa pensar quin aspecte tindrà la ciutat, la quantitat de professionals que es perdran… A mi m’agrada la cosa aquesta d’intentar retratar una mica les èpoques des del punt de vista quotidià.

—Un altre tema és el descobriment de la lectura per a obrir-nos a nous mons. Al llibre es parla de Jane Austen, Mercè Rodoreda, Maria Mercè Marçal… Parlar de llibres també és un element comú en les vostres novel·les.
—Quan en una novel·la que llegeixo en surt una altra d’esmentada, la vaig a buscar i la llegeixo. És una manera d’anar fent una cadena. En aquest cas, la Teresa és una noia que no té massa pretensions ni ambicions quan és joveneta. Té la possibilitat d’estudiar i, en canvi, prefereix continuar treballant a la plaça. Però, quan es queda embarassada, la seva vida fa un gir i molt ràpidament s’adona que s’ha equivocat i que hauria d’haver estudiat. Què fa? Intenta estudiar d’una altra manera: en lloc d’anar a la universitat, se’n va a la biblioteca a buscar lectures. Aquesta em semblava la manera més senzilla i natural de fer que una noia de poble amb criatures i poc temps pogués ampliar fronteres i “viatjar” llegint.

—Quin és, per a vós, el poder de la lectura?
—Per a mi, la lectura ha estat la principal font de coneixement, d’emoció, de motivació… A vegades em pregunten si m’agrada més escriure o llegir, i sempre acabo arribant a la conclusió que si em prohibíssim fer una de les dues coses, preferiria no escriure.

—Per què?
—Perquè llegir ho he fet tota la vida, és bàsic, per a mi. No sabria concebre la vida de cap altra manera. Per tant, em semblava bastant lògic que la Teresa trobés un refugi en els llibres.

—Les lectures de la Teresa primer són en castellà i després en català. El pas del temps també es veu reflectit en això: en el context polític que censurava uns llibres, una llengua…
—Exacte, em venia molt de gust explicar la importància de la primera lectura en català de la Teresa. Després de llegir Jane Austen i Mujercitas en castellà, per primera vegada llegeix La plaça del diamant en català i, és clar, això li genera un trasbals perquè entén que allà hi ha una emoció diferent.

—La plaça del diamant és un trasbals per a qualsevol que la llegeixi, no tan sols per l’idioma!
—Sí! Per a mi, llegir La plaça del diamant també va ser una revelació. Tenia quinze anys o setze quan la meva mare me la va fer llegir i recordo molt l’impacte del moment d’acabar la novel·la i pensar: “Això és el que vull fer a la vida.” Per a mi, és una novel·la fonamental. De fet, hi ha una picada d’ullet perquè la protagonista es diu Teresa, com la Teresa Valldaura de Mirall trencat; la Teresa s’enamora en un envelat, com la Colometa… Bé, no me’n canso mai, del món de la Rodoreda, sempre que puc, hi torno.

—Per anar acabant: una vegada més, parleu de diversitat sexual. Què us interessa d’aquestes diverses maneres d’estimar?
—Hi ha moltes novel·les gais, i novel·les que parlen de ser lesbiana i de transsexualitat. Però en una novel·la coral en què hi ha personatges de tota mena i manera, no és gaire habitual. Jo intento fer un retrat del meu món més pròxim i del món contemporani, i, per tant, em sembla lògic abordar aquest tema. En aquest cas encara més, perquè una de les coses que ha canviat molt en aquestes tres generacions que recorre la novel·la és aquesta. És a dir, jo recordo quan era petita i es parlava d’algú conegut que “era rar” o “era rara”. I de gran deies: “Ah, no era rar, era homosexual.” Després, d’altra banda, també tenia ganes d’explicar que moltes de les dones d’aquesta generació, incloses algunes de les que surten a la dedicatòria, han sabut evolucionar molt de pressa amb coses que els han trencat els esquemes i quan han tingut un nét o una néta que els ha explicat una cosa que a elles els semblava surrealista, ho han encaixat amb molta naturalitat i han sabut entendre que només són maneres d’estimar.

The Washington Post · Mikhail Klimentov

La destrucció de la presa ucraïnesa de Kakhovka, el juny del 2023, deixà al descobert sediments acumulats al fons del llac que contenien més de 90.000 tones de metalls pesants nocius, en un procés que els experts descriuen com una “bomba de rellotgeria tòxica”.

A primera hora del matí del 6 de juny de 2023, una explosió enderrocà part de la presa, de l’era soviètica, cosa que causà que l’aigua en sortís disparada a gran velocitat. En el moment de l’accident feia prop d’un any que la infrastructura es trobava en mans de Rússia, que n’havia pres el control l’any anterior. Els pobles propers, situats a la riba del riu Dniéper, van quedar negats sota l’aigua, cosa que obligà a fer evacuacions en massa i deixà desenes de morts.

El torrent d’aigua desfermat per la destrucció de l’embassament, que abans de l’explosió era un dels més grans d’Europa, ha trastornat el fràgil ecosistema de la riba del riu i de la mar Negra. Els contaminants industrials i les aigües residuals sense tractar que havien quedat sepultats a la glera del pantà van ser arrossegats riu avall, tot contaminant l’aigua potable i el sòl cultivable de la zona. La crescuda de l’aigua, que en algunes zones va arribar a una profunditat de 4,5 metres, submergí els camps de mines i n’arrossegà els explosius a uns altres indrets.

Rússia i Ucraïna s’han culpat mútuament de l’explosió, aparentment intencionada, que destruí de la presa: la destrucció d’una infrastructura d’aquesta magnitud en temps de guerra constitueix una violació de les Convencions de Ginebra. Les avaluacions dels serveis d’intel·ligència occidentals, i unes quantes investigacions independents, han atribuït l’explosió a l’exèrcit rus.

Quan l’aigua s’enretirà, alguns ucraïnesos tornaren a casa. Però l’amenaça persisteix, com explica un estudi publicat dijous a la revista Science. A mesura que els sediments de la glera del pantà de Kakhovka s’erosionen, existeix el risc que la pluja i les inundacions estacionals facin que desenes de milers de tones de metalls pesants tòxics passin a l’aigua freàtica, la base del subministrament de la regió.

Amb la guerra encara en curs, el futur de la presa continua essent una incògnita. Però Oleksandra Shumilova, una de les autores de l’estudi, explica que les conclusions “han de tenir-se en compte a l’hora de planificar el futur de l’embassament”.

Durant els mesos posteriors a la inundació, els investigadors han registrat concentracions altes de contaminants –com ara zinc, coure, arsènic, cobalt i derivats del petroli– en els punts de control situats al llarg del riu. El níquel i el zinc, que els investigadors van trobar en grans quantitats a la glera de l’embassament, s’empren en els revestiments de peces metàl·liques, i són tòxics per als humans en grans quantitats. L’exposició a metalls pesants pot causar afectacions al cervell, al fetge, al sistema immunitari i al cor, i trastorns congènits.

La presència de metalls pesants a l’embassament es deu als contaminants industrials i agrícoles que fàbriques, mines i plantes metal·lúrgiques aboquen aigües amunt, al pas del Dniéper pel nord i l’est d’Ucraïna.

Abans de la destrucció de la presa, els metalls pesants acumulats al fons de l’embassament eren absorbits a escala molecular pels sediments, cosa que impedia que fluïssin riu avall. Però ara que l’aigua s’ha drenat, segons que explica Shumilova, hi ha el risc que els contaminants siguin absorbits per la vegetació i, per tant, entrin a la cadena tròfica local. Els autors de l’estudi, en aquest sentit, recomanen la construcció de dues barreres, d’uns quinze quilòmetres de llargària cadascuna, per a acordonar les parts de l’embassament que s’inunden sovint, i així evitar que els metalls pesants flueixin riu avall. No obstant això, els autors del document afirmen que aquestes mesures no es podran emprendre amb seguretat fins que no acabi la guerra. La zona en qüestió continua sota control rus.

El cost total dels danys i pèrdues del sinistre s’estima en gairebé 14.000 milions de dòlars, segons un informe publicat l’octubre del 2023 per l’ONU i el govern ucraïnès. Mentrestant, les possibilitats de reconstrucció continuen essent magres, més encara mentre el conflicte perduri.

“La restauració ambiental és un procés costós que requereix molt de temps. Després d’un conflicte armat, sol ser una prioritat baixa”, explica Doug Weir, director de l’Observatori de Conflictes i Medi Ambient, amb seu al Regne Unit. Weir explica que la destrucció de la presa de Kakhovka ha estat l’incident més perjudicial, en termes ambientals, de tota la guerra d’Ucraïna.

A l’hora de fer l’avaluació ecològica de l’impacte de la inundació, els investigadors modelaren el flux d’aigua després de les explosions a la presa, tot creuant-lo amb fotografies, vídeos i imatges per satèl·lit fetes durant les hores posteriors. També han analitzat dades recollides sobre el terreny, incloses mostres d’aigua i de terra, i fotografies dels terrenys que envoltaven el riu.

En algunes zones, la crescuda de l’aigua va arrencar la vegetació del sòl. En uns altres indrets, la riba del riu va quedar coberta de llot, que va sepultar els hàbitats de la fauna local. Els investigadors calculen que les poblacions de petits rosegadors de la zona es van reduir entre un 20% i un 30%, cosa que posa en perill la supervivència dels depredadors que en depenen. En unes altres parts del riu, generacions senceres de peixos –i algunes espècies de petits animals– poden haver desaparegut.

“Si s’ataquen més preses, la xifra de víctimes humanes i l’impacte ambiental podria ser catastròfic”, escriuen els autors de l’article. “La protecció de les preses en zones militars hauria de ser una preocupació cabdal per al dret internacional, atès l’impacte potencial d’aquests actes.”

Tanmateix, el transcurs del conflicte ha fet pràcticament impossible qualsevol feina de reparació o reconstrucció a la zona. També ha afectat personalment alguns dels científics que estudien el medi a Ucraïna. L’article de Science està dedicat a la memòria d’un d’ells: Lyudmila Shevtsova, una hidrobiòloga que morí en un bombardament rus a Kíiv.

Els ecosistemes que envoltaven la presa han rebrotat d’ençà de la inundació. De la mateixa manera, els ucraïnesos que vivien a la zona han tornat a casa  i als camps amb el pas del temps, tot i el risc ecològic que plana sobre la zona.

“La gent ha tornat molt de pressa a aquestes zones”, explica Olexi Pasyuk, director executiu de l’ONG ambiental Ecoaction. Explica que l’organització s’ha esforçat per fer entendre a la població local el perill de tornar a la zona afectada per les inundacions. “Ningú no hi sembla massa interessat”, admet Pasyuk.

I afegeix: “Quan la teva supervivència immediata està en joc, costa de preocupar-se per a les possibles repercussions que una situació com aquesta pot tenir, a llarg termini, per a la salut pública.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Vivim de ple una crisi de la docència? Com més va més professors asseguren que estan esgotats, cremats, o diuen que han perdut la vocació. La realitat social canvia i avui els docents no tan sols imparteixen una assignatura, sinó que sovint es troben que han de fer de psicòlegs, de pares, d’amics, de metges… Amb l’estrena aquesta setmana de la sèrie documental Històries de l’escola (3Cat), s’hi poden veure uns quants casos. El testimoni d’una docent d’anglès és exemplificador: “Hi ha gent especialitzada amb coses que a nosaltres se’ns escapen. Hi ha càrregues emocionals i motxilles que porten de casa, de molts anys de pares… Que hi ha un punt que jo us ajudaré fins que pugui. Som profes, jo vull fer classes d’anglès. Tinc ganes de fer classe i cada vegada costa més.”

Aquest problema és només un graó del cim que han d’escalar els professors cada dia quan entren a l’escola. Les reaccions són evidents: una teleespectadora del programa ho deia ben clar a les xarxes socials: “Només calen dos minuts de programa per veure que aviat ningú voldrà fer docència a un institut.” La pèrdua i la falta de vocació són un problema del qual fa anys que se’n parla a tot Europa i que, aquests anys, s’ha accentuat de manera important als Països Catalans.

“Amb els anys d’experiència, t’enduus hòsties pertot”

“Quan comences a estudiar a la universitat estàs molt il·lusionat, amb el pensament utòpic de canviar el món. Però amb els anys d’experiència veus que t’enduus hòsties pertot: tant de l’administració, com de directius, companys, alumnes, famílies… Amb els anys d’experiència veus que la flama es va apagant.” Això ho diu en Joan (nom fictici, com més testimonis d’aquest reportatge, que prefereixen restar en l’anonimat), un mestre de primària de les Illes. No és l’única persona que pensa així. 

Un informe del sindicat USTEC, al Principat, ho corroborava en xifres: més d’un terç dels docents està disposat a deixar la professió. En el cas del col·lectiu de 31 anys a 40, la xifra augmenta al 44%. Tampoc no és un fet aïllat d’ací: una enquesta de l’Associació Americana per l’Educació, dels EUA, parla d’un 55% de mestres que ho vol deixar. Com indicava un dels impulsors de l’estudi de l’USTEC, el mestre, historiador i escriptor Xavier Díez a VilaWeb, a l’estat francès, per primera vegada d’ençà de la Tercera República, en les últimes oposicions hi havia més places que no pas opositors.

I en una línia similar s’expressa el degà de la facultat d’educació de la Universitat de les Illes Balears (UIB) –on el màster de professor té força places buides–, Miquel Oliver: un estudi de la UNESCO de l’any 2000 ja advertia que països com ara Bèlgica, Dinamarca, Suècia, els Països Baixos i el Regne Unit tenien una mancança molt gran de professors. 

Per què s’apaga la flama?

El problema no és només un, és una suma de factors que afegeixen aigua al banyat. I un sistema que no acaba de funcionar, segons que denuncien els docents consultats, perquè quan surt una solució, neix un problema nou. I, al final, és un peix que es mossega la cua. Tots els docents amb qui hem parlat coincideixen força en els factors. El més clar: la professió ha perdut prestigi.

“Falta confiança en la figura del docent”, diu en Joan. “No ens valora ningú”, diu la Laia, docent del Principat. El portaveu del sindicat STEI en educació pública, Lluís Segura, també ho té clar: “La sensació que tenim és que sempre hem d’estar justificant la nostra implicació.” Ell mateix adverteix que moltes especialitats de les llistes d’interins queden buides, tant a secundària com en el cos de mestres. “Per què tot allò pel qual era meravellós ser mestre ja no és així?”, pregunta, i respon ell mateix: “Per la manca de consideració social.”

L’administració, responsable?

Segura creu que el culpable clar d’aquest desprestigi és l’administració: “S’utilitza l’educació com a punta de llança. Canvien les normatives cada tres o quatre anys. No ens deixen temps d’adaptar-nos a una nova manera de fer feina. I si canvies constantment la normativa, fas palès que l’educació va malament. Ho transmets a la societat. Sembla que els docents no feim bé la nostra feina.” Una docent catalana també s’expressava així a les xarxes socials: “Som jutjats per tot.”

Enfadat amb el govern també ho està Cristian Llorens, l’influenciador curiosaire.vlc. Com explicava en una entrevista a VilaWeb, té “la sensació que el nou govern té una set de venjança cap al professorat”. I per això va anunciar que plegava, després de cinc anys com a interí: “M’agrada tenir el control de la meua vida i d’ençà que estic en educació note que l’he perdut per complet. I sobretot, els últims dos anys amb el canvi de govern valencià.” 

“La docència ja no és atractiva”

“Estam cremats, cansats, decebuts. Duim anys sacrificant-ho tot, fins i tot les condicions laborals, en pro de voler baixar ràtios, millorar les condicions i amb la mirada posada en els infants. Però els polítics s’obliden que també necessitam condicions laborals dignes”, apunta Segura. I això fa que molts llicenciats acabin trobant aquestes condicions en l’empresa privada: “La docència ja no és atractiva. I això redunda en què els joves, com més va, menys volen ser mestres. Què passarà si això continua creixent?”

La pregunta que es fa Segura és la mateixa que es fa Oliver, que diu que els canvis que s’han fet fins ara no són prou valents, que la realitat ens supera, que no se segueix l’exemple d’uns altres països on sí que han funcionat les solucions. El degà de la UIB té clar que la problemàtica es complicarà: “El que ens ve és molt pitjor que el que tenim. L’adaptació als canvis dels pròxims cinc-deu anys dificultarà molt l’exercici de la docència.”

Els docents novells, abandonats

Una de les solucions que proposa Oliver, que diu que la gran part de la recerca sobre el tema hi coincideix, és tenir equips docents cohesionats. Diu que no pot ser que hi hagi instituts en què canviï el 30% del professorat cada any i que els docents més experts haurien de ser els mateixos transmissors de coneixement de les futures generacions. “El sistema educatiu hauria d’amanyagar el professorat novell. Però no, si el podem cremar en un any, millor no esperar-ne cinc. El posam a l’institut amb més dificultats educatives i l’abandonam a la realitat de l’aula.”

La docent Marta Perxachs, que ha publicat el llibre Allò que no t’expliquen a l’obligatori Màster de professorat, diu que “no pot ser que facis una carrera, un màster i que entris totalment verge dins una aula”, i considera que avui dia “tothom pot entrar a ser professor” i que la professió “ha perdut el prestigi al llarg del temps”. 

Marina Vergés, de l’Assemblea de Docents, diu que s’hauria de treballar molt la formació inicial de docents que preparin als futurs professionals. “Una cosa és el que estudies, una altra el que et trobes a les aules. És un xoc considerable. Quan arribes de nou véns amb moltes il·lusions i iniciativa, que hi han de ser, però que topen de manera brutal contra el mur de la realitat. És una realitat que sobrepassa a les capacitats que tenim”, adverteix. I afegeix una idea més: com en unes altres feines, s’estén molt entre els caps que tenir vocació vol dir haver de regalar hores. “Les noves generacions ja no són les generacions del voluntariat”, diu, les de fer hores i hores perquè sí. “Ja és hora que algú es planti. Que ja està bé d’abusar del personal.”

“Hi ha dies que ho engegaries tot”

Perxachs diu també que hi ha molts professors als quals els falten les eines necessàries per a exercir i això fa que, a la llarga, s’acabin cremant. Perquè “el sistema, en general, crema”, subratlla. Diu que hi ha molta burocràcia i moltes més feines més enllà de fer classe. I com a factors que fan que la gent estigui cremada, en destaca aspectes actitudinals dins les aules, que el respecte al professorat no és el mateix que fa uns anys, que el suport de les famílies tampoc no és el mateix i que hi ha professors “que cauen al temptador menfotisme” de ser col·lega dels alumnes.

“Hi ha dies de tot, que ho engegaries tot i penses que series més feliç a una altra feina. Però si valores el bon contacte amb els alumnes, després et passa. El problema és quan el sentiment és recurrent, quan anem de tornada i hem perdut tota l’entrega vocacional”, afegeix. 

“El sistema és un desgavell increïble, amb pocs recursos i que ens du a fer moltíssimes tasques en poc temps. És important que treballem junts des de casa i dels del centre. Moltes vegades no van de bracet i tots els inputs que rep el docent són negatius. Els que acaben la vida laboral motivats i amb vocació mereixen un premi”, assegura Perxachs.

“Et qüestionen quan dónes una ordre…”

La sintonia és la mateixa: “Els pares exigeixen més i s’ocupen menys dels seus fills”, diu una usuària en un grup de docents cremats. L’Aina apunta que no vol caure en la idea de donar sempre la culpa als alumnes o a les famílies, encara que hi hagi una part de raó. Ella diu que està cremada per molts factors, però justament el primer que esmenta són les característiques de l’alumnat dels centres on ha estat.

També es queixa de la càrrega horària i que els adolescents d’avui no són els de fa vint anys. “Els és més difícil mantenir l’atenció, et qüestionen quan dónes una ordre…” i insisteix que la implicació dels docents és més elevada: “Has d’estar molt implicat i amb molta força a totes les hores. Això du un desgast. Després se li sumen hores de preparació, acompanyament, revisió, de formació… És un desgast emocional, físic i mental brutal […] Si has de fer feina per damunt de les teves possibilitats, explotes.” 

En Joan coincideix que “el cap d’un mestre està 24 hores en marxa”. A això cal sumar-hi tot el que hi ha darrere: “Has fet molts esforços per acabar la carrera; entrar a la llista d’interins, que moltes vegades implica moure’t d’illa; anar a oposicions amb tota la pressió personal, familiar i social; aprovar-les, segurament no a la primera; després que et donin plaça, tal vegada a una hora de casa; els tràmits complexos…”

Funcionament dins els centres

Per una altra banda, l’Aina assenyala el nivell d’agressivitat i conflictivitat que hi ha als centres. “Hi ha molts docents que no estan segurs dins l’aula. Senten que poden passar moltes coses”. Almanco, més assenyalats ho estan i les pressions polítiques també són, com més va més grans. Per exemple, la proposta de pin parental presentada per Vox a les Illes. Segura diu que encara que a l’escola li toca ser l’eina principal de compensació social i que els docents necessiten sentir que el que diuen és important, com més va ha d’anar més amb compte amb com es fan les classes perquè “vés a saber què pot passar”. “Es volen controlar els continguts, s’anima a les famílies a dir als docents com han de fer la feina. Això no es planteja a altres oficis”, diu. 

Un altre problema comú és la vida dins el centre escolar. La Marina, docent en un institut escola del Principat, s’ha trobat que treballar en un centre públic ha estat com treballar “en una empresa privada”, amb directors triats a dit i fent la vida impossible a qui els rebatien els mètodes. “Uns companys es van queixar que no estaven d’acord amb ell i els va dur a la inspectora.” Així, anar tots a una, com proposa Oliver, és complicat. “Hi ha interessos, gent que vol quedar bé amb direcció. I si et veien que eres un professor de pas, et tractaven com un professor de segona”, diu na Marina.

L’Aina ha viscut una situació similar: “Hi ha hagut un factor humà que m’ha fet molt difícil sentir-me còmoda. He trobat professionals fantàstics, però també molta gent que et fa la traveta, que té enveges, que sempre vol estar per damunt. Bé, el que passa a totes les feines. Però el centre s’acaba convertint en un espai de moltes persones i el component humà és molt important.”

“Ens trobem sols davant del perill”

I la Marina, com més docents consultats, també denuncia que hi ha pressions implícites per a aprovar l’alumnat i, així, intentar de maquillar el fracàs escolar. Ella ha viscut, també, la desprotecció dels equips directius davant les famílies, perquè no volen problemes amb inspecció. Vergés coincideix: “Ens trobem sols davant del perill. Pares que donen suport a certes actituds d’alumnes. Els interessa més tenir els pares contents i les famílies contentes que no els professionals.”

Per a uns, el resultat de tot plegat és deixar-ho. Per a uns altres, el futur és massa incert: “Però que faig si no sóc docent? Era la meva vocació, però ara que he vista la realitat, què faig? Estic molt desenganada”, conclou la Marina.

Parlar dels grans conglomerats mediàtics sense esmentar-ne l’endeutament monstruós seria com descriure l’enfonsament del Titanic negligint que hi havia un iceberg. Aquestes enormes maquinàries d’influència –en aquest cas, parle de tota la trama empresarial entorn del diari El País– arrosseguen uns deutes increïbles que farien tremolar qualsevol comptable amb dos dits de front. Però –i ací rau la paradoxa– com més deuen aquesta gent, més difícil sembla fer-los caure.

El grup PRISA fa molts anys que s’ofega en un deute que negocien i renegocien constantment. I ara s’esforça moltíssim, segons que ens expliquen, per convèncer PIMCO –una empresa d’inversions amb seu a Califòrnia, que és el creditor principal del grup i que ja en té moltes accions que li van oferir en canvi d’una part del deute– que n’accepte un refinançament. Un refinançament que, amb les xifres a la mà, no té gens de trellat. Tanmateix, ningú no gosa deixar caure aquests monstres financers adduint la simple raó que són una ruïna. Per què?

La resposta és tan simple com inquietant: són massa útils per al poder. Per al poder espanyol, en aquest cas i d’una manera molt especial. Aquests mitjans, fabricats a redós de l’estat durant la suposada modernització democràtica, van créixer devorant els milions que no tenien, però amb la complicitat d’uns governs que els necessitaven imperiosament per a domesticar l’opinió pública i impulsar el seu projecte polític, el projecte del règim. Així, doncs, es va establir un pacte que en podríem dir faustià: vosaltres influïu sobre el personal i ens el calmeu i domestiqueu, i no us preocupeu, que nosaltres ja evitarem que us afoneu, passe què passe.

Decennis després, el resultat és aquesta autèntica aberració econòmica que veiem avui: empreses tècnicament fallides que continuen funcionant com si res, mentre els accionistes es barallen pel control d’un cadàver polsegós. D’un cadàver, això sí, que encara té la capacitat de marcar d’una manera important l’agenda pública.

El deute no és tan sols, ni primordialment, una xifra als llibres de comptabilitat. El deute de PRISA i els casos semblants –espanyols, però també catalans– és una cadena que lliga aquests mitjans de comunicació als centres de poder econòmic i polític. Perquè quan deus diners, ja no ets lliure. I quan no ets lliure et trobes a les ordres d’algú.

Però aquest endeutament crònic explica també per què aquestes batalles pel control –com la que es lliura aquests dies pel control d’El País– són tan ferotges. No és una lluita pel negoci –qualsevol empresari amb dos dits de front fugiria d’un balanç econòmic com aquest–, sinó per la capacitat d’influència. El que hi ha en joc no és la rendibilitat econòmica, sinó el poder de decidir què pensa la gent, de construir realitats mediàtiques que beneficien determinats interessos de partit, però també –i especialment en el cas espanyol– nacionals.

La guerra actual pel control de PRISA té tots els ingredients d’una novel·la d’espionatge dolenta, que, sols pels protagonistes, faria fruir l’enyorat Ramon Barnils. D’una banda, tenim Joseph Oughourlian, aquest inversor francès d’ascendència armènia que ahir es va coronar a tota portada president d’El País després d’haver decapitat Carlos Núñez i José Miguel Contreras –aquest darrer, no casualment, assessor de comunicació de la Moncloa i de Pedro Sánchez. D’una altra, els accionistes espanyols i molt espanyols, apadrinats per Sánchez, que ara pretenen apoderar-se del 51% dels vots per expulsar el gavatx en la següent junta d’accionistes.

Però l’element més sucós i divertit és l’aparició en escena de Vivendi, el gegant mediàtic, també francès, que controla un 12% de PRISA i que pot decantar la balança a favor del seu compatriota o a favor del PSOE. El govern espanyol, en un exercici d’aquella subtilesa diplomàtica que sempre l’ha caracteritzat, va enviar fa pocs dies el ministre Óscar López a París per convèncer Arnaud de Puyfontaine, el número dos de Vivendi, que traís el seu compatriota Oughourlian. Un viatge que, naturalment, López nega que tingués aquest objectiu i que redueix a “dos minuts” de conversa casual. Com si hagués anat al forn a comprar baguets i s’hi haguessen trobat per casualitat.

I perquè és sucós això? A banda del fet en si, perquè temps enrere el govern espanyol va privar que Vivendi augmentàs la seua participació fins al 29,9%, com havia sol·licitat. I és que quan els comptes no quadren ací pot passar de tot: a la Moncloa primer els impedeixen de fer-se més grans, i ara els demanen que facen costat a la causa nacional. Quin espectacle!

Espectacle que revela, i això crec que és important d’assenyalar-ho, el declivi del nacionalisme espanyol. Aquell diari que va nàixer el 1976 com a estendard de la modernització espanyola, el portaveu oficiós d’un projecte nacional que havia de deixar enrere la mòmia del franquisme i presentar-se com a renovat i europeista, s’ha convertit ara simplement en una peça més en el tauler d’escacs del capitalisme global. El temple mediàtic on es consagraven els dogmes de la unitat nacional indestructible i la bona nova de la peculiar democràcia espanyola ara resulta que és a les mans de fons voltor i especuladors estrangers.

I això és especialment interessant per a nosaltres. Perquè El País era, per al nacionalisme espanyol, molt més que un diari: n’era, i encara n’és, la trona, la bíblia, el confessor. Era l’instrument que transformava les raons d’estat en gotes d’ideologia que bevien les classes mitjanes urbanes i il·lustrades, de manera que feien passar avall qualsevol barbaritat. Hi va haver un temps que portar el diari El País sota el braç, pel carrer, era tota una declaració de principis i un acte de modernitat. Sempre que no li miràssem el cul, a la bèstia.

Sempre que no miràssem el cul a la bèstia, perquè no ens enganyem pas, tampoc: sota aquella aparença de diari seriós, equilibrat i europeu, El País ha estat sempre un dels grans manipuladors de la realitat espanyola i catalana.

Per aquesta raó, quan la qüestió començava a anar de debò –és a dir, quan s’amenaçava la sacrosanta unitat d’Espanya–, el diari treia tota l’artilleria per a legitimar qualsevol mesura repressiva. Va passar l’any 1992 amb la ràtzia del jutge Garzón, justificada esforçadament per El País. Va passar l’11-M quan El País va córrer a dir que era ETA la causant de les morts de Madrid. Va passar durant el referèndum d’autodeterminació: mentre els carrers de Barcelona rebien càrregues de la policia que la premsa internacional mostrava amb estupor, El País construïa un relat paral·lel en què les víctimes eren culpables i els agressors, simples funcionaris complint ordres. La brutalitat de la policia espanyola es transformava, per art de màgia editorial, en “proporcionalitat”, els presoners polítics passaven a ser tot d’una “polítics presos” i la repressió, un simple “estat de dret en funcionament”.

El miracle d’El País –i allò que el feia tan valuós per a Espanya– era precisament la capacitat de fer semblar raonable allò que era irracional, de mudar amb vestit i corbata les mentides oficials. Amb aquell to professoral i aquella pàtina d’intel·lectualitat, ha aconseguit durant decennis que les classes mitjanes progressistes espanyoles –i també moltes, massa, de catalanes– s’empassassen sense mastegar les més grolleres tergiversacions. Les signatures prestigioses, els editorials solemnes, el disseny elegant i la retòrica europeista no eren sinó el cavall de Troia perfecte per a endinyar-nos, entre paràgrafs aparentment assenyats, el nacionalisme espanyol més ferotge. I aquesta és, precisament, la fórmula que ara es disputen francesos i espanyols: no pas el negoci ruïnós, sinó qui es queda allò que resta de la gran màquina de construir realitats alternatives.

En relació amb això, finalment, la desesperació del govern de Pedro Sánchez per recuperar-ne el control no és tan sols una qüestió d’influència mediàtica genèrica; és la constatació que, sense aquest altaveu, el seu projecte nacional estarà mig afònic, perdrà en bona part la capacitat de relatar-se a si mateix de manera convincent i d’explicar-se al món. Perquè, en el fons –ho sabem de sobres– Espanya sempre ha estat més un relat que no una realitat. I, en vida nostra, El País n’ha estat el principal narrador.

 

PS1. Vivim de ple una crisi de la docència? Com més va més professors asseguren que estan esgotats, cremats, o que han perdut la vocació. La realitat social canvia i avui els docents no tan sols imparteixen una assignatura, sinó que sovint es troben que han de fer de psicòlegs, de pares, d’amics, de metges. Martí Gelabert ens ofereix en aquest article una radiografia preocupant dels mestres d’escola dels Països Catalans que denuncien que a les administracions els interessa més de tenir contents els pares i les famílies que no els professionals.

PS2. Jordi Antolí és professor titular a la Facultat de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant i director de la Unitat d’Educació Multilingüe de la mateixa universitat, i ha estat una figura clau en la lluita per la llengua a les escoles en la votació recent. L’èxit espectacular dels partidaris del català ha estat matisat únicament a València i a Alacant-Elx, on les xifres necessiten més anàlisi per a entendre-les. I per això l’ha entrevistat Esperança Camps: “Hem salvat els centres de referència del valencià a Alacant”.

PS3. Precisament avui publiquen un article de l’epidemiòloga del Centre de Salut Pública d’Elx Míriam Navarro Beltrá i de Susana Monge Corella, en què s’analitzen, des de la seua perspectiva científica, algunes de les mentides que fa córrer l’extrema dreta. Un treball força interessant: “Quatre mentides sobre la immigració desmuntades amb estudis epidemiològics”.

PS4. Xavier Montanyà ens parla avui també d’un llibre clau d’Antonio Scurati publicat per Afers i Raig Verd, que serveix per a entendre la repercussió ideològica del feixisme dels anys vint i trenta del segle passat fins avui, quan ressuscita amb fórmules no tan violentes, però igualment perilloses: “L’herència actual de Benito Mussolini”.

Fa un temps, molts dels agents dels Mossos d’Esquadra que sortien de l’Escola de Policia i els que ja eren al cos tenien fal·lera per anar a parar a les unitats d’investigació. Els concursos per a proveir llocs en totes les escales eren a vessar de gent, les places es rifaven i la llista d’agents que en quedaven fora era llarga. Això ha canviat radicalment aquests anys. Els agents com més va són més reticents d’entrar-hi i això ha causat un maldecap per al departament d’Interior i la direcció dels Mossos, que reconeixen la crisi i estudien mesures per a fer-hi front.

Per què molts mossos ja no volen ser investigadors? Uns quants agents assenyalen a VilaWeb que hi ha uns quants motius. D’entrada, diuen que l’excés de la burocràcia els satura i els obliga a fer moltes hores de despatx i, per tant, trepitgen menys el carrer. Relaten que la feina d’ara, a diferència de fa uns anys, és menys atractiva i que el rol de l’investigador que ronda en l’imaginari col·lectiu –probablement alimentat pels capítols de Crims– en realitat és ben diferent i s’ha anat esvaint.

“Hem passat de ser una unitat que estava al carrer investigant els delictes a ser una unitat que està en un despatx davant d’una pantalla fent tasca burocràtica. Això no motiva la gent”, assenyala Emili Mencia, secretari de l’especialitat d’investigació del sindicat policíac SAP-FEPOL, el majoritari als Mossos.

Els agents atribueixen part del problema a les condicions laborals i la manca del personal i material tècnic. “És un sistema d’investigació obsolet que no s’ha adequat al sistema actual de delinqüència. Hi ha molta responsabilitat i les hores estan mal pagades”, diu Albert Palacio, portaveu del sindicat USPAC. Palacio fa tres anys que es dedica plenament al sindicat. Abans treballava com a investigador a Granollers, i reconeix que el problema ja hi era. Segons Palacio, hi ha gent que té moltes hores acumulades que no estan pagades. Davant aquesta situació, expressa: “Hi ha gent amb fills grans que volen anar a seguretat ciutadana. Els agrada molt la investigació, però diuen que ja no és el que era abans.”

Places sense cobrir

La darrera convocatòria interna d’investigació de fa tres anys és una bona prova per a calibrar quin és l’estat de salut de les unitats. La crisi és greu en l’escala d’investigació bàsica, el nivell inicial dins l’àmbit d’investigació, que es dedica principalment a la recerca i resolució de delictes comuns, com ara robatoris, furts, estafes i agressions. Es van oferir 237 places i 191 no van quedar cobertes, el 80,59%.

A l’escala avançada, centrada en delictes més complexos, com ara el crim organitzat, l’emblanquiment de capitals, el tràfic de drogues, homicidis i delictes econòmics, la situació és diferent. En aquest cas, es van oferir 119 places i 45 no van quedar cobertes (37,82%). A la científica, centrada en la recerca i anàlisi de proves científiques en l’escena del crim, es van cobrir les 45 places que s’oferien. El segon trimestre o tercer hi ha un nou concurs i, ara per ara, preveuen que la situació serà igual.

Queixes per les condicions laborals i la manca d’agents

Què ho fa que les unitats d’investigació siguin com més va menys atractives? Els sindicats diuen que això s’explica perquè fa temps que s’arrosseguen uns quants problemes. Assenyalen que és una especialitat molt sacrificada quants al temps, perquè requereix molta dedicació i el cos no s’ha adaptat als nous sistemes d’investigació. També diuen que cal millorar les condicions laborals dels agents i que s’han de redimensionar les unitats amb la contractació de més agents.

Segons Mencias, a investigació es treballa amb un règim horari de l’any 1996 i s’han fet avenços en termes d’horari i conciliació familiar a totes les unitats, excepte a investigació. “Entre els horaris, el tema que l’administració no ha adaptat els nous sistemes d’investigació i les qüestions econòmiques, que tampoc no s’han tingut en compte l’especialitat. Això fa que la gent no vegi atractiva aquesta especialitat”, insisteix Mencias. Considera que l’única manera de revertir els problemes és que tots els actors que hi tinguin veu i poder se centrin en l’especialització. “Quan s’ha fet qualsevol negociació sindical amb l’administració, sempre s’ha deixat de banda l’especialitat. Llavors, ara mateix, són molts punts que s’han de detectar i canviar, però l’única manera és anar directament a tractar-los amb l’especialitat”, considera. 

Palacio relata que hi ha una manca d’agents d’investigació a Catalunya i això fa que la gent tampoc no hi vulgui anar. Calcula que en calen quatre-cents o cinc-cents. I si hi fossin, defensa que això permetria que els agents de segona activitat –els que per motius d’edat o salut han deixat d’exercir funcions operatives al carrer– podrien assumir les feines administratives i, per tant, alliberar les unitats de l’excés de burocràcia, mentre les noves fornades es podrien dedicar a fer feina al carrer.

El sindicat FEPOL guanya clarament les eleccions sindicals dels Mossos amb 10 representants de 16

Malestar amb les maneres de treballar

Tots dos sindicats creuen que hi ha hagut un canvi en el modus operandi en les unitats. Palacio s’explica: “Els resultats o les estadístiques van per davant de la feina. Molts caps prioritzen això, treballar en qualsevol cas que es pugui estirar el fil i sigui de fàcil resolució […] Als caps no els interessa tenir tres o quatre agents durant tres setmanes en un cas. Són quatre persones hipotecades que no resolen casos. Sí que es resolen furts i robatoris, però el que interessa és això”, afegeix.

Segons Mencias, els agents han de seleccionar quins són els casos rellevants. Els prioritaris sempre són els que afecten les persones i després el patrimoni. L’agent deixa clar que no es deixa mai d’investigar, però que, a causa dels recursos que hi ha, es veuen obligats a fer una mena de triatge. “Es miren els que no tenen una resolució relativament ràpida. Si no s’hi veuen sortides, es passa a una altra cosa”, diu. Ara bé, vol deixar clar que no hi ha cap delicte, sobretot els greus, que es deixi d’investigar. “L’especialitat està molt ben valorada i hi ha professionals molt bons, el problema és que deixem marxar professionals bons per una manca d’interès de l’administració”, afegeix. 

Imma Viudes, portaveu de SAP-FEPOL, insisteix que els agents no volen anar a investigació perquè saben que tindran problemes per a resoldre casos. “Tindran un munt d’investigacions damunt la taula a les quals no podran fer front. Per tant, no hi haurà resolució i això, efectivament, acaba afectant el ciutadà”, assenyala. Diu que això no tan sols genera frustració entre els agents, sinó que el ciutadà, quan és víctima d’un delicte petit com ara un furt, també pot deixar de pensar que hi haurà una resolució. Perquè la crisi és greu en l’escala bàsica, les que treballen amb delictes del dia a dia, els que són menys complexos, però que, al final, són els que afecten més directament la ciutadania.

Mencias destaca que fa anys que la plantilla d’investigació no creix, malgrat que apareixen delictes com més va més complexos, com ara els que estan relacionats amb internet i els ciberatacs. “Això satura les unitats perquè en molts casos els crims es cometen fora del país i és difícil de resoldre. Com que no augmenten les plantilles, però sí que augmenten els delictes, l’única cosa que pots fer és la selecció”, diu.

Segons Palacio, part del problema és perquè s’ha volgut unificar el mateix sistema de treball a tot arreu. “No pot ser el mateix sistema de guàrdies a Terres de l’Ebre que a Girona a l’estiu. Ells ho volen englobar tot en un, i no. No és el mateix la investigació a Barcelona que la investigació a Mataró. Cada comissaria té la seva complexitat i la seva delinqüència i els seus índexs delinqüencials. No pots fer un estàndard a tot el cos perquè és no adaptar-te”, diu. 

Alcohol, drogues i excés de velocitat: crit d’alerta per l’augment d’accidents mortals a les carreteres

Material i punxades telefòniques

Els sindicats posen damunt la taula més problemes. SAP-FEPOL denuncia que treballen amb equips obsolets, ordinadors antics i sense programes adequats per a l’anàlisi de proves digitals. A més, sovint han de comprar amb diners de la seva butxaca material essencial, com ara dispositius d’emmagatzematge. A més, diuen que tenen jaquetes inadequades i fundes d’armes de mala qualitat i que es promociona una imatge d’alta tecnologia del cos, però que la realitat és ben diferent.

Palacio diu que, a vegades, determinades lleis també els causen un bon embolic. “La investigació sempre ha de caminar per la línia legal. Però a vegades és molt difícil combatre les màfies. Pensa que inverteixen moltíssims diners perquè la policia no els enganxi. L’administració, en canvi, inverteix zero en material o formació perquè la policia no els enganxi. Les màfies sempre van cinc passes per davant”, ha dit. Segons ell, també es troben amb impediments legals per a posar localitzadors en cotxes i tenen dificultats per a intervenir telèfons. “Quan vaig entrar a investigació, qualsevol investigació podia demanar una punxada telefònica. Ara tens tant volum de feina de despatx, que no ho pots fer”, assenyala.

La recepta dels Mossos

Fonts dels Mossos reconeixen a VilaWeb que la problemàtica existeix. Expliquen que les unitats s’han envellit, que els costa de trobar relleu i que, efectivament, la burocràcia és enrevessada. “El delicte s’ha modificat. Abans tot era molt analògic. Ara és molt digital, hi ha centenars d’estafes. Haver de contactar amb Meta o Google és lent i el sistema de traçabilitat és pura burocràcia”, expliquen.

Tal com denuncien els sindicats, fonts dels Mossos reconeixen que la figura de l’investigador al carrer i de seguiment s’ha anat perdent perquè hi ha molta feina de despatx, i que molts dels agents prefereixen anar a seguretat ciutadana. El motiu? És una destinació més “llaminera” perquè hi ha incentius econòmics, complements de nit i per anar a judicis.

Els Mossos tenen clar que la solució a la crisi que es viu a investigació implica d’enfortir la Regió Policial Virtual, creada el juny del 2023. Segons el cos, aquesta unitat hauria d’ocupar-se de tots els casos que fan referència al món digital, de manera que les unitats d’investigació es pogessin centrar en la resta de casos.

Ni noms ni nacionalitat: a Catalunya hi ha una norantena de cadàvers sense identificar

The Washington Post · Heather Kelly

Kelly Takasu no hauria volgut veure mai vídeos generats per intel·ligència artificial de dones grans alletant nadons mig panda, mig humans. Aquesta mare de trenta-sis anys utilitza Instagram per trobar consells útils sobre criança i receptes de cuina. Però després de cercar contingut sobre lactància, l’aplicació va interpretar erròniament els seus interessos.

“Un dia vaig notar que em suggerien uns reels on sortia una dona gran envoltada de nadons. Segurament m’hi vaig estar mirant massa estona”, diu Takasu.

Instagram, propietat de Meta, va continuar mostrant-li vídeos com més anava més estranys: una parella gran al llit envoltada d’una vintena de nadons, dones grans alletant i, finalment, dones de diferents edats alletant i donant a llum a criatures híbrides entre humans i animals. Va decidir deixar d’usar l’aplicació per no veure més aquestes publicacions generades amb IA.

A mesura que més xarxes socials adopten el model algorítmic de TikTok, els usuaris es troben més sovint amb contingut estrany, inquietant i no desitjat. No es tracta només de creacions inusuals fetes per intel·ligència artificial, sinó també de violència real, pornografia i discursos polítics incendiaris. Aquest contingut sempre ha existit en racons foscs d’internet, però ara s’escola en les aplicacions utilitzades per adolescents i adults.

En particular, les publicacions violentes –com ara vídeos de xocs impactants i imatges escabroses– han format part de l’ADN d’internet durant dècades, allotjades en fòrums especialitzats. Tot i que tenen una audiència específica, l’impacte que tenen fa que puguin atreure l’atenció de persones que no les cercaven activament.

A començament d’aquest mes, usuaris d’Instagram de tot el món, inclosos menors amb restriccions activades al compte, de sobte van veure com els reels s’omplien de vídeos violents, sexuals i extremistes durant tot un dia.

“El meu fill de disset anys va veure assassinats –gairebé com si fossin atemptats terroristes–, el part d’una dona i cossos morts”, explica la mare d’un estudiant de secundària. “Va ser com un atac a la seva ment. Encara són molt impressionables.”

Més usuaris també van informar de vídeos de cirurgies, persones morint en accidents, tirotejos i nus. Molts d’aquests vídeos continuen disponibles a l’aplicació, en comptes populars amb milers de seguidors. Sovint es troben en una zona grisa que no incompleix els estàndards comunitaris de Meta.

“Hem corregit un error que va fer que alguns usuaris veiessin temporalment contingut que no hauria d’haver estat recomanat al seu reel. Demanem disculpes per l’error”, va declarar Erin Logan, portaveu de Meta.

Encara que aquest problema no estava relacionat amb un canvi de política, Meta ha introduït canvis que afecten el contingut que es veu a Instagram i Facebook. Ha eliminat el programa de verificació de fets i ha relaxat les restriccions sobre comentaris negatius en qüestions com ara la immigració i els drets de les persones transgènere. També ha tornat a permetre més publicacions polítiques a les seves plataformes.

Instagram sempre ha volgut ser un espai perquè els menors segueixin amics, influenciadors i comptes d’humor, sense tallar del tot l’accés a l’enorme volum de vídeos que allotja.

El setembre, l’aplicació va introduir restriccions més estrictes per als usuaris menors de divuit anys, amb l’activació per defecte del filtre més restrictiu per a contingut violent i sexual. Aquest filtre redueix les possibilitats que els adolescents es trobin amb publicacions inadequades, tot i que els usuaris de setze anys o més poden modificar-ne la configuració per fer-la menys restrictiva.

Però segons que explica la mare de l’estudiant de secundària, el compte del seu fill tenia activats tots els filtres de seguretat.

No és la primera vegada que Instagram es veu qüestionat per contingut controvertit. El 2021, la denunciant Frances Haugen va revelar que investigacions internes de Meta demostraven que la plataforma perjudicava els adolescents, especialment en termes d’autoestima i imatge corporal.

Taylor Little, una jove de vint-i-dos anys de Colorado Springs, és una de les demandants en unes quantes causes contra Meta, que acusen la companyia d’haver perjudicat menor deliberadament. Little va obrir un compte d’Instagram a dotze anys fent-se passar per una persona de setze. Aviat es va veure atrapada en una espiral de contingut sobre autolesions, trastorns alimentaris i idees suïcides. Les primeres publicacions li van aparèixer com a suggeriments a la pàgina d’exploració.

“Va arribar un punt en què només veia això”, diu Little. “Vaig desenvolupar un trastorn alimentari molt ràpidament i m’autolesionava cada dia.”

Encara està en procés de recuperació i ha esborrat totes les aplicacions de xarxes socials del telèfon.

“Sabem que el que manté la gent enganxada és el contingut escandalós, tòxic, odiós i morbós”, explica Sandra Wachter, professora de tecnologia i regulació a la Universitat d’Oxford. “Les bones notícies no venen, per tant, els algoritmes aprenen les preferències dels usuaris i acaben oferint com més va més aquest contingut problemàtic.”

Segons la normativa actual, Meta prohibeix la majoria dels vídeos extremadament gràfics, com ara imatges de cossos calcinats, execucions en directe i òrgans exposats fora d’un context mèdic.

Tanmateix, hi ha marge per a vídeos impactants, com ara imatges explícites de procediments mèdics i contingut que pugui fomentar trastorns alimentaris. Instagram sovint no els elimina, sinó que els amaga darrere una pantalla d’advertència de “contingut sensible”, tot indicant que pot ser gràfic o violent. Aquest filtre està activat per defecte en comptes de menors.

A més de la violència i el sexe, també es colen a les xarxes continguts totalment surrealistes. Les eines d’IA permeten de generar imatges i vídeos impactants fàcilment i a baix cost. L’objectiu és crear contingut tan estrany que la gent se senti atreta a mirar-lo i comentar-lo, tot i que els usuaris més joves poden ser més conscients que són falsos.

YouTube continua essent la plataforma més popular entre els adolescents, segons el Pew Research Center, seguida de TikTok i Instagram. Molts d’aquests vídeos també es poden trobar a YouTube sense necessitat d’iniciar sessió. Tanmateix, a TikTok són més difícils de trobar, ja que la plataforma té filtres més estrictes per a la violència i el sexe.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

La protecció dels drets humans és avui més necessària que mai. L’Assemblea General de les Nacions Unides està preocupada per protegir plenament els drets humans de tots els que emigren. No li falten motius de preocupació, atesa la proliferació de comentaris xenòfobs i racistes a tot el món. Fins i tot hi ha qui acusa les persones que emigren de transportar malalties com ara el tifus.

Davant aquesta mena de comentaris mancats de rigor contra persones que han deixat enrere la llar tot cercant un futur millor, no podem sinó posicionar-nos com a ciutadans i com a científics. Com a ciutadans, estem perplexos i indignats. Com a científics, el nostre deure és oferir informació veraç i lliure de partidismes.

Per això, el grup de vigilància epidemiològica de la Societat Espanyola d’Epidemiologia ha decidit de desmentir, amb el suport d’estudis i dades rigoroses, quatre mentides recurrents sobre la immigració.

Mentida 1: els immigrants ens envaeixen

L’ésser humà ha migrat d’ençà de la prehistòria. Sempre hi ha hagut persones que deixen la llar i el país per cercar oportunitats econòmiques i vitals més bones, o per fugir de la persecució política i els conflictes, com en el cas dels refugiats.

En un món globalitzat on les poblacions es mouen, hauríem d’aprendre a mirar el fenomen migratori com quelcom de comú i atemporal, i no pas com un esdeveniment dramàtic i puntual de la nostra època. L’any 2020, el nombre de migracions internacionals es va xifrar en 281 milions, un augment important respecte dels 150 milions estimats l’any 2000. Així i tot, la proporció que representaven els migrants internacionals dins la població mundial era només d’un 3,6 % el 2020, i va augmentar proporcionalment menys que la població mundial.

Per una altra banda, aquests anys hem observat un augment dels moviments poblacionals causats per desastres naturals. Alguns dels efectes de la crisi climàtica –la causa fonamental de la qual són els factors humans, i no la natura– apareixen en forma de fenòmens meteorològics extrems, com ara inundacions, sequeres i huracans. Alhora, aquests esdeveniments desemboquen en escassetat d’aigua, inseguretat alimentària, fam, epidèmies i conflictes armats, entre més. Tal és el seu impacte que, actualment, podem afirmar que el canvi climàtic és un motor més potent per a les migracions que tota la resta de factors econòmics i polítics junts.

No oblidem que les poblacions que menys contribueixen al canvi climàtic són les que més en reben les conseqüències, fet que alimenta les inequitats i constitueix un problema de justícia social global.

Mentida 2: Europa suporta el pes més gran de la immigració

La gran majoria de les persones que migren no travessen fronteres internacionals, sinó que romanen dins el seu país. L’última estimació disponible és de l’any 2009, quan es va xifrar en 740 milions el volum de migrants interns, tres vegades i mitja més que el nombre de migrants internacionals estimats aquell any (214 milions).

Les migracions internes es produeixen, sobretot, de zones rurals a zones urbanes, en gran part motivades pels canvis ambientals i en els sistemes de producció, accelerats per la crisi climàtica. El 2021, un 56% de la població mundial vivia en ciutats, i la urbanització creixent és un dels grans desafiaments actuals. A això cal afegir-hi els desplaçats interns a causa de catàstrofes, crisis i conflictes que, a final del 2022, arribaven a la xifra rècord de 71,1 milions, principalment a l’Àfrica i el Pròxim Orient.

Quant a les migracions internacionals, Europa i l’Àsia es troben més o menys al mateix nivell com a receptors d’immigració. Aquests dos continents van acollir el 2022 vora 87 milions d’immigrants internacionals cadascun, però l’augment més marcat entre el 2000 i el 2020 es va registrar a l’Àsia, i no pas a Europa.

A més, en relació amb la quantitat de població de cada regió, les proporcions més altes de migrants internacionals el 2020 es van observar a Oceania (22%) i a Amèrica del Nord (16%), seguides d’Europa (12%).

El gener del 2022, un 5,3% de la població dels vint-i-set països de la Unió Europea (UE) eren ciutadans de fora de la UE, xifra que passa al 12,5 % si tenim en compte els moviments entre països de la UE.

Finalment, no hem d’oblidar que Europa també és emissora d’emigrants: el 2021, els 2,9 milions de nous permisos de residència als països de la UE contrastaven amb els 2,3 milions d’emigrants registrats.

Mentida 3: els immigrants ens porten malalties

Ben al contrari. Ja fa dècades que es va descobrir un fenomen conegut per “l’efecte del migrant sa”. Aquest concepte, emprat en epidemiologia i salut pública, s’utilitza per descriure que la població migrant, independentment del seu origen, té una salut més bona que la de la població autòctona, tant del país d’origen com del país de destinació. Al cap i a la fi, se sap que no emigra qui vol, sinó qui pot, i el trajecte pot ser molt exigent, tant físicament com econòmica.

Ara bé, s’ha observat que la salut dels migrants empitjora a mesura que augmenta l’estada al país de destinació, sobretot a causa de les condicions de vida, com ara l’amuntegament, la malnutrició i la situació irregular, que dificulten el contacte amb els programes de salut pública i l’accés al sistema sanitari, entre més conseqüències. Aquestes condicions impacten negativament en la salut i fan augmentar la vulnerabilitat social i la susceptibilitat a malalties, tant infeccioses com cròniques.

Si bé és cert que alguns grups d’immigrants poden provenir de zones amb alta prevalença de malalties com ara el VIH i la tuberculosi, els estudis demostren que més de la meitat dels immigrants que viuen amb el VIH a l’estat espanyol s’hi van infectar un cop ja hi eren.

Per una altra banda, les barreres d’accés al sistema sanitari dificulten que els pacients tinguin un seguiment mèdic adequat de les patologies, i poden tenir interrupcions de tractaments crònics i, fins i tot, que els els deneguin.

Quant a les malalties cròniques, un estudi de l’any 2020 va revelar que la prevalença d’aquestes era menor en els immigrants en situació irregular que en aquells en situació regular i en la població autòctona. Aquests resultats, com també el concepte de “migrant sa”, refuten les afirmacions prèvies que la càrrega de malaltia en els immigrants és superior a la de la població nadiua del país de destinació.

Ben al contrari, molts immigrants poden tenir malalties desateses. Són malalties infeccioses clàssicament presents només en zones tropicals i associades a la pobresa. En línies generals, no són transmissibles a la població autòctona dels països de destinació, sigui perquè no es donen les condicions ambientals adequades perquè els cicles es completin, sigui perquè les possibles vies de transmissió estan regulades, com és el cas de les transfusions de sang i els trasplantaments d’òrgans.

Mentida 4: els immigrants ens roben els recursos

L’evidència científica demostra que els immigrants no tan sols no utilitzen més els recursos sanitaris, sinó que els fan servir molts menys que la població autòctona. Quant als immigrants en situació irregular, els més demonitzats quan es tracta de l’ús de recursos, s’ha comprovat que, en condicions d’igualtat d’accés, la utilització de l’assistència sanitària és molt més baixa en aquest grup d’immigrants que entre els autòctons, i també inferior a la dels immigrants documentats, independentment del país d’origen o de la durada de l’estada. Passa igual amb el consum de medicaments.

Igualment, la situació d’irregularitat implica la manca de dret a baixes laborals retribuïdes i a més drets socials que sí que tenen els treballadors en situació regular, amb estalvis en imposts que habitualment no reverteixen en l’empleat, sinó en l’ocupador.

Finalment, es pot afirmar que la immigració constitueix un factor d’alleujament de la crisi demogràfica i que és beneficiosa per al mercat laboral. Per això, l’Oficina Regional Europea de l’Organització Internacional per a les Migracions es fa una crida a considerar la immigració com una oportunitat, i no pas com un problema.

L’ésser humà sempre ha temut allò que no sap. Saber i intentar d’entendre allò que ens és estrany és la base per a començar a acceptar allò que ens resulta diferent. Tenim a les nostres mans combatre l’odi i la falsedat amb les dades i l’evidència científica.

 

Miriam Navarro Beltrá és epidemiòloga del Centre de Salut Pública d’Elx. Susana Monge Corella forma part del grup de vigilància epidemiològica de la Societat Espanyola d’Epidemiologia.

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. 

Les paraules “desconfiança” i “descrèdit” aplicades al sistema democràtic són ja habituals avui en els discursos i els articles; com també en els insults i les mentides que es diuen a la claveguera de les xarxes socials. Tots hem sentit o llegit aquests darrers anys, i no tan sols en boca de Trump, Orbán o Milei, també de gent molt acostada geogràficament, frases desqualificadores, contundents com esmenes a la totalitat. L’objectiu és arribar al poder i enfonsar el sistema democràtic per instaurar governs neofeixistes, neoliberals, racistes i xenòfobs. Alguns ja ho han aconseguit. La propaganda s’estén arreu del món ràpidament. L’amenaça és molt greu.

Recordem-ne algunes frases. “Democràcia. És el règim en què es dóna al poble la il·lusió intermitent de ser sobirà.” “El parlament és el circ agonal de la democràcia. Les promeses dels programes electorals són una de les manifestacions més obscenes de la trampa política. El candidat es vendria l’ànima al dimoni per resultar elegit. Les seves maniobres de seducció de l’opinió pública i dels electors no tenen mesura.” “La democràcia, en el fons, només pot parlar. Viu de la paraula i per a la paraula. Però en temps de crisi els pobres no demanen que els facin propaganda, demanen que els manin. El temps de la discussió inútil, per tant, ha de deixar pas al temps de l’obediència.”

Idees que tots hem sentit entremig del soroll d’aquests últims anys. Dites per polítics o pels seus opinants a sou, formen part de la retòrica oficial de líders i moviments polítics que, tot i situar-se dins el sistema democràtic, ambicionen el poder per desmantellar-lo. El fet més significatiu és que les frases que acabo de citar són totes de Benito Mussolini, pronunciades als anys vint i trenta del segle passat, el segle de la gran batalla a mort entre la democràcia i els seus enemics.

Aquest exemple enlluernador l’he extret de Feixisme i populisme. Mussolini avui, de l’escriptor i professor de literatura contemporània de la IULM de Milà Antonio Scurati (Nàpols, 1969), que l’Editorial Afers i Raig Verd acaben de publicar amb un epíleg de l’assagista Gustau Muñoz. És un llibre clau per a entendre la repercussió ideològica del feixisme dels anys vint i trenta fins avui, que ressuscita sota fórmules no tan violentes, però igualment perilloses. El rigor analític, ideològic i documental d’Antonio Scurati ha estat lloat i admirat per pensadors i historiadors d’arreu per la seva impressionant investigació sobre Mussolini i els seus temps, editada en quatre volums, del qual el darrer acaba de ser traduït i publicat en castellà.

El hijo del siglo (2020), M. El hombre de la providència (2021), M. Los ultimos días de Europa (2023) i M. La hora del destino, tots publicats per Alfaguara, són un gran projecte que ja forma part de les millors obres de la literatura i la història contemporània. L’autor ha estat comparat amb Gore Vidal, Marguerite Yourcenar o W. G. Sebald. Aquesta magna tetralogia “és un panorama d’una riquesa extraordinària que ajuda a entendre una època decisiva”, afirma Gustau Muñoz; “assistim a l’aparició, auge i caiguda del feixisme amb una plasticitat inaudita, inèdita”.

L’èxit i l’impacte social i acadèmic de l’obra de Scurati, que ha renovat el corrent antifeixista, l’ha convertit en l’enemic públic número 1 dels populistes italians, que ja estaven llestos per a reescriure la història i revalorar el neofeixisme. Per això ha estat objecte de pintades amenaçadores i atacs a casa seva amb bosses plenes d’excrements. També, de constants insults a la premsa d’extrema dreta. Com que el director d’un d’aquests diaris és coautor de la biografia de Giorgia Meloni, la policia li ha posat escorta personal.

Meloni mateix l’ha atacat personalment amb mentides. Scurati va ser vetat en un programa de televisió sobre l’alliberament del nazisme. La presentadora li va reconèixer que la primera ministra no volia que es parlés del reconeixement a la lluita antifeixista. Després Meloni va publicar un post dient, falsament, que Scurati no havia estat censurat, sinó que demanava molts diners per participar-hi, perquè pretén enriquir-se amb l’antifeixisme.

La demagògia feixista de Mussolini, avui

Feixisme i populisme (Afers i Raig Verd) és el text d’una conferència de l’autor als Rencontres Internationales de Ginebra, que es fan d’ençà del 1946, ben bé acabada la guerra, quan un grup d’escriptors i intel·lectuals van pensar que era imperatiu de reprendre el diàleg cultural entre nacions per preservar la pau. Scurati hi va pronunciar el discurs, que ell qualifica d’“oració civil”, el 29 de setembre de 2022, pocs dies després de les eleccions italianes que va guanyar la neofeixista Giorgia Meloni, dirigent del partit Fratelli d’Italia.

En les mitings de les joventuts de Fratelli d’Italia sonen himnes a Mussolini i es fan salutacions nazis.

La tesi de Scurati és que les noves formacions d’ultradreta a Europa i al món no descendeixen del Mussolini feixista, sinó del Mussolini populista. Ell fou l’inventor del feixisme, però, també, el creador de la manera de fer, el tipus de comunicació i el lideratge polític que avui anomenem populisme sobiranista.

El polític i periodista Benito Mussolini, ens explica aquest gran especialista, va ser expulsat del Partit Socialista Revolucionari Italià. El 1918, per aprofitar-se de la frustració causada per la Primera Guerra Mundial, es va afegir a la causa dels arditi, aleshores indignats. Eren uns escamots d’assalt que havien viscut molt bé a la rereguarda, on els tractaven com a herois. Alguns eren delinqüents a qui es va commutar la pena per integrar els escamots. Només s’enfilaven als camions per anar al front quan els ordenaven missions arriscades i sovint suïcides. El seu emblema era la bandera negra i una calavera amb el ganivet entre les dents. A la postguerra es van enfurismar perquè havien perdut els privilegis.

Mussolini va saber canalitzar el seu descontentament i el 1919 fundà els Fasci de Combattimento, amb aquesta púrria de professionals de la violència que formaren els primers escamots feixistes. El ressò popular va ser un fracàs. Mussolini va ser empresonat, acusat d’organitzar bandes armades. Un cop alliberat era conscient que estava acabat. No obstant això, es posà a treballar en la seva figura i en la gestació d’un moviment populista sobiranista, que seduí la societat italiana.

Segons que explica molt gràficament l’autor, Mussolini violà Itàlia amb els arditi, però no es limità a violar-la, també la va seduir. La combinació de violència i seducció populista li permeté d’atreure sectors importants de les classes mitjanes i la burgesia. Aquest fou l’èxit que l’impulsà fins a la presidència del govern l’any 1922, càrrec que exercí fins al 1943. Però el feixisme fou comèdia i tragèdia. El 1945 fou detingut i afusellat, juntament amb més jerarques feixistes, i penjat en públic cap per avall amb la seva amant, Clara Petacci.

Els arditi van formar els primers escamots feixistes mussolinians.

Scurati investiga i troba rere la màscara marcial del feixista els trets persuasius del populista i analitza l’evolució, en el curs dels anys, del seu pensament en els seus discursos i articles, fins a perfilar nítidament les claus del seu populisme seductor. Aquí és on assenyala la veritable herència dels grups d’extrema dreta actuals. No seria exacte de titllar-los de feixistes, perquè el feixisme original era violència, i els d’avui no en practiquen, encara. D’on de debò beuen els hereus actuals, creu ell, és del seu complement imprescindible: el populisme sobiranista que va engendrar l’inventor del feixisme.

Segons l’autor, el Mussolini “animal polític” tenia una intuïció visionària sobre la política en l’era de les masses, que llavors començava i que avui prossegueix en la fase de maduresa.

Les regles del populisme 

La primera regla del populisme és la personalització autoritària, essència del mot “populisme”.  Del “jo sóc el poble” evoluciona cap a “el poble sóc jo”. I al “qui no està amb mi, és el meu enemic i, per tant, l’enemic del poble”. Així s’estigmatitza qualsevol pensament diferent, qualificant-lo de “antiitalià”, “antiamericà”, etc.

Reduir el tot a un individu va implicar una revolució en el llenguatge periodístic, que influí molt la premsa italiana. Mussolini s’allunyà de la cultura literària vuitcentista i engegà una nova maquinària. Frases curtes, elementals. Tota frase era susceptible de ser un eslògan, una dita memorable extrapolable al text perquè funcionés sola públicament en qualsevol situació i context.

Moltes començaven per la primera persona del singular: “jo dic”, “jo penso”, “jo prometo”. Les escrivia o les projectava a crits a les masses. No li importava gens la coherència històrica ni l’ontològica. De fet, va ser el precursor de la política actual feta a base de piulets elementals, mentides i tergiversacions de la història i de la realitat. Un llenguatge perfectament entenedor i assimilable, fins i tot per als més analfabets, incultes i babaus.

La segona és la polèmica antiparlamentària. De fet, antidemocràtica. Que a força de repetir va anar arrelant en la societat italiana. En síntesi, el raonament és: si jo sóc el poble i el poble sóc jo, aleshores el parlament esdevé “una pèrdua de temps, un lloc de corrupció, de degeneració patològica, d’incapacitat, de robatoris, de privilegis de casta, l’epicentre d’un inútil caos crònic. L’espera el destí dels febles, dels ineptes”. Una música que avui ens resulta també molt familiar. Mussolini va dir: “Jo no faig política, jo faig antipolítica”, un eslògan que ja té un segle i circula àmpliament en el nou mil·lenni.

La tercera és “guiar i seguir”. Ell deia que guiava les masses, però no precedint-les, sinó seguint-les. Volia dir que el líder no cal que tingui idees pròpies, ni fidelitat o lleialtat a res, ni objectius a llarg termini. Simplement, ha de saber de tàctica i no d’estratègia, d’oportunitats i no de conviccions, de praxi i no de teoria.

La quarta és la “política de la por”. Els líders populistes no apel·len gairebé mai a les esperances de la gent, sinó a les seves pors. Si hi havia por de la revolució socialista, ell la va multiplicar, per exemple. I de les llavors que sembra la por, en neix l’odi, que seria la cinquena regla. L’odi era l’objectiu. No tan sols calia tenir por dels socialistes, per exemple: calia odiar-los, com els alemanys als jueus, o el populisme sobiranista i l’extrema dreta actual als immigrants.

La sisena regla consistia a simplificar la vida moderna. Brutalitzar la política per destruir el pensament. Convèncer la gent que la realitat és molt simple. Tot es pot reduir a un únic problema, que es pot reduir a un únic enemic, que s’identifica amb un estranger, un estranger que aviat serà vist com un invasor. Com que l’estranger invasor es pot matar, problema resolt.

Elon Musk fent la salutació nazi.

La setena és comunicar el cos amb el cos. Mussolini va situar el cos, el seu, el cos del mascle potent, al mig de l’escena política. Fent-se fotos a pit descobert amb els pagesos, fent veure que veremava o cavava, o nedant davant les masses o gesticulant com un ninot grotesc. Això ho practiquen tots els d’avui, sobretot Putin i Trump. Aquesta apel·lació a l’animalitat humana significa per a ell que en l’era de les masses la comunicació política no passa de cervell a cervell, sinó de cos a cos. S’accentua la comunicació corporal, quasi visceral, en perjudici de la intel·lectual, feta de raonaments, reflexions i anàlisis. L’odi a la cultura, a la paraula i la reflexió, als estudis d’humanitats i al pensament, també és molt estès avui entre els populistes sobiranistes.

“No hi ha res d’estúpid en tot això”, remarca Scurati fent un advertiment. “És un procés que reactiva en la història necessitats, estats d’ànim i sentiments primaris, experiències de vida ancestrals, fins i tot, prehistòriques. Si despatxem aquest atavisme amb una ganyota de suficiència, els estúpids som nosaltres. No hi ha res de ridícul o de divertit, aquí. Si ens en riem, no riurem gaire temps.”

 “Cal reprendre la lluita, seguint el llegat antifeixista dels nostres avis”

Al final de la seva “oració civil”, Antonio Scurati, davant l’audiència d’escriptors i intel·lectuals, va abordar la gran qüestió: “Què podem fer?”

Manifestació de grups neonazis a Leipzig, Alemanya, l'octubre del 2009. El grup ultradretà Yomus a la zona afectada per la gota freda abans de fer patrulles.

La resposta, va reconèixer, és fàcil d’enunciar, però terriblement difícil de dur a la pràctica: cal reprendre la lluita. Fins ara havíem viscut en la il·lusió de la suposada immortalitat de la democràcia. Ara cal retornar a la seva història, que també és la història de la lluita per la democràcia. “Una lluita quotidiana, interminable, incansable”, afegia. “Hem d’assumir el llegat de l’antifeixisme dels nostres pares i dels nostres avis […]. Un llegat que no cau del cel, cal guanyar-se’l, merèixer-lo, fer-lo nostre.”

Dit això, Scurati afirmava que per poder esdevenir hereus de l’antifeixisme del segle XX cal renovar-lo. Ell veu avui possible i absolutament necessari un antifeixisme cívic i no ja ideològic: “Un antifeixisme que no imposi a segons quin arrenglerament sota banderes de to pujat, sinó que dugui tothom a prendre posicions sota la bandera de la democràcia. La democràcia de tradició europea, liberal, plena i sencera. No n’hi ha cap altra. Avui, superades les sangonoses batalles político-ideològiques del Nou-cents, és finalment possible un antifeixisme de tots, de tots els demòcrates sincers, qualsevulla que sigui la seva orientació política personal. És possible i és necessari.”

Protestes de Vox davant la seu del PSOE. La dirigent d'Aliança Catalana, solemne, envoltada dels seus correligionaris.

En síntesi, Scurati ens recorda que la democràcia no és immortal, com veiem avui arreu del món, on creix com l’escuma la força i l’amenaça del neofeixisme i el populisme. Aquests últims anys, a Catalunya han anat creixent, sota banderes diferents, les formacions d’extrema dreta Vox i AC, connectades amb l’extrema dreta d’Alternativa per Alemanya, relacionada amb els neonazis. Avui ja tenen 11 i 2 diputats, respectivament. Les previsions són que augmentin aquests anys vinents. Sobretot, AC.

No es pot esborrar la nostra història, la portem amb nosaltres. No hem d’esperar el retorn del feixisme perquè les forces antidemocràtiques ja són aquí. Cal reprendre la lluita, com diu Antonio Scurati. No es pot abandonar ara. És la feina de tota una vida, com ho va ser per als nostres avis.

 

Coberta

Els resultats de la consulta sobre la llengua base imposada pel conseller José Antonio Rovira van donar un titular genèric: li ha eixit el tret per la culata. Però amb les dades a la mà se’n poden fer lectures més fines per a dibuixar un mapa de la situació del català a l’ensenyament i, per què no dir-ho, en l’estat d’ànim de la ciutadania.

De tot això en parlem amb Jordi Antolí que és, entre més, professor titular a la Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant i director de la Unitat d’Educació Multilingüe de la mateixa universitat. Durant les setmanes prèvies a la consulta, el professor Antolí ha estat un dels activistes que ha participat en conferències informatives sobre els beneficis de triar el català com a llengua base.

Fem l’entrevista al passadís del departament. Antolí parla pausat i remarca les frases amb gests característics. En tot moment deixa anar una sensació d’optimisme informat i raonat després d’haver llegit i analitzat els resultats amb calma i deteniment. Ens concentrem a parlar de la situació del sud que molts voldrien perduda per al català, però on els resultats confirmen que la ciutadania és molt més intel·ligent que els governants.

—Quina valoració general feu dels resultats?
—Com a resultat general, trobe que podem estar molt contents. Hi ha hagut una mobilització social a favor del valencià que ni tan sols les persones que estem més posades en qüestions de demolingüística i sociolingüística no esperàvem. Fins i tot, per a les associacions que hem estat darrere de les campanyes a favor de triar el valencià, han estat uns resultats molt més bons que no esperàvem. Per tant, fem una valoració molt positiva de la consulta. Però, per una altra banda, potser no és tan positiva, perquè ha estat una consulta absolutament inútil en la qual les famílies han acabat dient el que ja sabíem, que volien el que ja hi havia. Les famílies volen quedar-se com estaven, no volen canviar el sistema.

—Potser això explicaria, en part, l’abstenció que hi ha hagut?
—D’una banda, en la zona de predomini lingüístic castellà, l’abstenció ha estat molt notable. Per una cosa tan senzilla com que per defecte ja tenen llengua base castellana. No calia anar a votar si ja sabien que per defecte eixiria castellà. D’una altra banda, hi ha hagut problemes tècnics per a accedir a la votació. Pot haver-hi gent que s’ha vist desencoratjada a participar. Hi ha hagut una campanya de promoció, el conseller ha enviat dues cartes, i amb tot això, aconsegueix només un 58% de participació? Si eixe és el gran mèrit de la consulta, potser ho posaria en quarantena. Si tota aquesta llei, la llei de llibertat educativa, l’hem bastida amb l’objectiu que les famílies trien i el resultat és aquest, per a fer tot aquest viatge, no calia fer tot el que hem fet.

—Fixem-nos ara què ha passat a les comarques del sud, a les zones de frontera.
—Primer faré un comentari macro sobre la qüestió, i és que és cert que es donen les dades de la província d’Alacant i tenen uns resultats molt desfavorables al valencià, però això es fa sense desagregar les dades, sense separar, per exemple, els resultats de la zona de predomini lingüístic castellà, segons la LUEV del 1983. I sense separar la concertada de la pública, que és una altra variable molt important. A la província de València també hi ha zona de predomini lingüístic castellà, però la densitat de població en aquelles comarques no és la mateixa que ací, amb ciutats com ara Torrevella, Oriola, Villena. No és comparable. Si mirem específicament les comarques de predomini lingüístic valencià, els resultats són molt més bons, i específicament si es focalitza en l’ensenyament públic. Hi ha titulars i valoracions que no miren on haurien de mirar.

—Digueu.
—No es partia d’un sistema que vehiculava majoritàriament en valencià i hem passat a un sistema en què la gent triava valencià o castellà. A la ciutat d’Alacant hi ha escoles que vehiculaven un 26% de valencià, com ara el CEIP Gabriel Miró, i que han votat, en tots els nivells i en tots els grups, sí al castellà, i per tant no té cap grup en valencià, però és que els percentatges en què ens quedem ara són entre un 25% i un 32,5%. No és que hàgem reculat. En conseqüència, la valoració l’hauríem de fer mirant centre a centre, què és el que teníem amb el PEPLI i què ha resultat ara. Si férem eixa comparativa, no hem quedat tan malament. Hem quedat millor de com estàvem amb l’anterior sistema de línies.

—Hi ha alguna altra cosa en què ens hàgem de fixar per anar entenent on som?
—A la ciutat d’Alacant, el que ha passat, a parer meu, és que els centres que amb el sistema de línies eren de referència per al valencià, s’han mantingut ara com a centres de referència per al valencià. És el cas, per exemple, del CEIP Rabassa, i del Joaquim Sorolla, que han votat majoritàriament en valencià. Això, en una ciutat amb la base demolingüística de la ciutat d’Alacant, és una cosa digna d’esment. Perquè no és que la població valencianoparlant haja votat valencià com a llengua d’escolaritat dels seus fills, és que hi ha hagut un percentatge enorme de famílies que tenen el castellà com a llengua primera que han entès que era important de mantenir eixa línia del centre. Les famílies han agafat aquest testimoni i han mantingut aquesta llengua de cohesió del centre. Jo crec que això és un motiu de molta alegria i de felicitació per a aquests centres que han estat capaços de transmetre a les famílies per què era important triar valencià en aquesta consulta. Crec que la notícia és que hem salvat eixos centres que eren de referència del valencià a la ciutat d’Alacant i que hem recuperat eixos espais segurs que amb el PEPLI van desaparèixer. Hem recuperat eixos espais de referència del valencià a la ciutat d’Alacant.

—Com llegiu els resultats a Elx?
—A la ciutat d’Elx podríem traure la mateixa conclusió. Més o menys, la cosa ha quedat com s’està fent fins ara, amb algun retrocés en algun centre. Però a grans trets, els centres que vehiculaven més en valencià, s’han mantingut en eixos percentatges. Evidentment, hi ha hagut uns nivells en què poden aparèixer grups solts de castellà com a llengua base, però pense que no és significatiu.

—Un dels efectes de la consulta és que ha revifat la problematització de la llengua dins el sistema educatiu, quan semblava desapareguda.
—Sí. Per descomptat. I això és un problema greu. Qui és competent a configurar com s’han de gestionar les llengües a les aules és la conselleria, i la conselleria ha traslladat una obligació que era pròpia a les famílies. Les famílies no tenen aquesta obligació i els han demanat que, sense necessàriament estar prou informades, prenguen una decisió tan important per al futur acadèmic dels seus fills. I això, en què s’ha traduït? En molta conflictivitat, i això s’ha vist en els grups de pares de whatsapp del centre. S’ha vist en les denúncies que vosaltres mateixos heu publicat entre associacions de pares que denunciaven el centre per haver fet difusió. Hi ha hagut conflicte, però a la vista dels resultats, potser no ha estat tan greu i les famílies han entès que es volia embrutar el terreny de joc i no ho han permès. M’agradaria que la conselleria entengués que la matèria lingüística ja no hauria d’interessar com a camp de batalla política.

—Abans de la consulta heu fet xerrades d’orientació en unes quantes poblacions. Quins eren els principals dubtes de les famílies?
—Són molts els companys que han fet xerrades, jo, ni de lluny, sóc la persona que més n’ha fet. Ho hem fet perquè hi havia molta necessitat d’informació, tant per part de les famílies com per part dels centres. Per això ens convocaven associacions culturals i de pares. La gent estava molt preocupada per l’impacte que tenia l’aplicació d’una norma de la qual els centres educatius no els havien informat, però és que els centres mateixos no sabien de què anava la cosa. Per tant, les famílies estaven molt preocupades perquè sabien que venia alguna cosa important, que tindria un impacte gran ja des del curs vinent, però no sabien de què anava la cosa. Els preocupa que els seus fills, el dia de demà, siguen competents en valencià. Volien saber què passaria si en un nivell eixia un grup de cada llengua base. O com impactaria sobre els criteris d’agrupació. O si tots els repetidors acabarien en el mateix grup. O què passaria amb l’alumnat amb necessitats especials. Eixia molt el tema de la xarxa de llibres. Els resultats que hem tingut tan favorables al valencià s’expliquen per la fidelitat de les famílies a la llegua. I moltes vegades per la confiança que tenen les famílies en els centres.

—Hi ha una segona fase, a partir de la consulta, amb tot de dubtes i situacions poc clares. A pesar de tot l’enrenou, el conseller no ha assegurat que totes les famílies tinguin plaça segons l’opció triada.
—El conseller no ha enganyat mai perquè sempre ha dit que un vot no era decisiu. Si una família ha votat llengua base valencià o llengua base castellà, i al seu centre no hi ha oferta, haurà de decidir si vol continuar en eixe centre o si vol provar un altre centre, si hi haguera capacitat. Evidentment, nosaltres ho hem dit de primera hora: aquesta consulta deixarà molta gent descontenta. Hi ha un percentatge, per menut que siga, en tots els centres, de famílies que no tindran el que volen. I, evidentment, la conselleria pot dir que intentaran oferir plaça en un altre centre, però això és un gran impacte per al centre, per matriculacions i desmatriculacions. És un impacte per a la família i per als alumnes.

—Dependrà dels recursos dels centres?
—Clar: hem d’esperar que oferesquen més recursos als centres per poder tenir els desdoblaments que toca, 0 cal que insistim en les qüestions pendents que té la conselleria i que no resol per qüestions econòmiques? Dubte molt que puguen oferir tots eixos recursos perquè tothom tinga assegurada una plaça en el grup de llengua base que desitja. I una cosa que crec que és molt important que la gent tinga present és que el dia de demà, a qui han de demanar explicacions no és als equips directius, perquè els equips directius estaran aplicant el que diu la norma. Hauran de demanar explicacions a la conselleria, que és qui, en definitiva, ha dictat aquest sistema molt detallat. Si això no es té en compte, qui ho acabarà pagant són els equips directius als quals ni tan sols els han preguntat sobre el tema.

—Una de les coses que ha fet el conseller, per defensar la consulta, ha estat denigrar el paper d’un òrgan, fins ara gens discutit, que és el Consell Escolar.
—El Consell Escolar no solament inclou les famílies. Per tant, quan el conseller critica la configuració del Consell Escolar, obvia que també hi ha els equips directius, el claustre de professors, o de mestres, l’administració local. Hi ha moltes persones representades a les quals els han negat la veu. Aquesta llei, la llei de llibertat educativa, parteix del supòsit que les famílies fins ara no havien tingut veu. No és cert, la tenien mitjançant el canal establert, que era el Consell Escolar. Ara li neguen la veu a tota la resta, i això inclou les persones que estan més preparades i coneixen més bé l’entorn, que és el professorat que ha estudiat sobre la matèria. Jo considere que és molt més representatiu i és molt més informada una decisió que puga prendre un Consell Escolar tan plural que no simplement les famílies.

—La consulta s’ha convertit pràcticament en un espectacle, en el pitjor sentit de la paraula. Però a partir del curs vinent, què passarà? Com es faran les tries?
—No és a partir del curs vinent, és ja. Perquè ara, en el procés d’admissió ordinari, ja tornaran a triar les famílies que hagen sol·licitat admissió a infantil, o que hagen sol·licitat admissió a batxillerat… Ara mateix, en el procés d’amissió ordinari tornarem a tenir famílies consultades sobre la llengua base. I això passarà cada curs. No hi tornaran a participar totes les famílies, però sí les que comencen etapa. I els resultats d’aquesta tria condicionen la llengua base de l’escolaritat fins que l’alumne acaba etapa. En el moment que s’ha fet la tria a infantil, condiciona tota la primària. Fins i tot, pot arribar a condicionar, diu la llei, si continua en el mateix centre, fins a quart de l’ESO. L’accés a secundària condiciona tota la secundària. Aquesta decisió era una decisió molt important, perquè ara ja no podrà haver-hi modificacions.

—Tornant a les dades de participació, a les comarques de l’Alcoià i el Comtat, ha estat molt més alta que la mitjana. Es deu al fet que la gent que hi ha participat és la que realment volia el català? O es tracta d’una mobilització contra la conselleria?
—Una cosa no lleva l’altra. Hi ha hagut una grandíssima mobilització en certes comarques, en moltes, i en bona part el percentatge de participació s’explica per aquesta mobilització. La gent que no ha anat a votar és que possiblement no ho considerava rellevant. No hauríem de llevar el mèrit a les mobilitzacions que hi ha hagut en moltes comarques perquè hi ha hagut molt d’esforç i realment han tingut molt d’èxit. Pense en la ciutat d’Alcoi, que té nou centres concertats, que té només quatre centres públics, parle d’educació infantil i primària. En els concertats, només en un cas, havia tingut abans programa d’ensenyament en valencià. Quan va venir el PEPLI procuraven vehicular el mínim de percentatge en valencià, el 25%. I ara, de sobte, aquests centres concertats es troben que hauran d’oferir, en la major part, si tenen dos grups, grup en valencià i grup en castellà. Això ja no s’explica per la inèrcia del centre, això s’explica perquè hi ha hagut una gran mobilització. Hi havia gent sensible a qui han donat l’opció de triar, i ha triat valencià. Per tant, un comentari final potser podria ser que es parla tota l’estona d’imposició del valencià, però alerta, perquè potser hi havia centres que estaven vehiculant en castellà més del que les famílies dels alumnes haurien volgut. I ara ho hem vist, perquè en la concertada han eixit coses que no ens esperàvem.

—A la concertada de les ciutats d’Alacant i València no hi ha hagut aquestes sorpreses…
—Una cosa que estaria bé d’aclarir és per què durant tota aquesta campanya que hem fet algunes entitats externes, de promoció del valencià, una campanya que hauria d’haver fet la conselleria, potser s’ha posat molt en el focus el fet que els centres públics no es posicionaren, han arrancat pancartes, etc. També estaria bé que el focus s’haguera posat en la concertada, per assegurar-nos que no hi havia equips directius que deien obertament que la llengua vehicular del centre era el castellà. Això també estaria bé saber-ho.

—Sabeu de casos on això ha passat?
—No, però estaria bé saber-ho, perquè ens han posat molt el focus problematitzant la pública i potser estaria bé saber què ha passat en la concertada.

—Sou professor en la facultat de filologia catalana de la Universitat d’Alacant. Els vostres alumnes, quan veuen aquest interès a eliminar el català, amb quins ànims vénen a classe?
—Aquestes setmanes hi ha hagut una miqueta d’estupor. Els de filologia i els de la resta de graus. En el de mestre en educació infantil i primària on faig també classes, l’alumnat no entenia què estava passant i per què la conselleria promovia una mesura com aquesta. Però crec que el nostre alumnat ara està eufòric en veure que hi ha una societat valenciana que realment entén que el valencià és important i jo crec que és amb el que ens hem de quedar. Potser pensàvem que la societat estava una mica desanimada o que el tema de la llengua potser a la gent no li interessava tant, però sí que hem rebut una resposta que ens encoratja a continuar treballant. Això és la nostra llengua. Això no va de voler imposar el valencià, que és el que diuen alguns. Ací va estrictament de defensar els drets de les persones valencianoparlants del País Valencià i ací va estrictament de salvar la nostra llengua. Entusiasme. Estem força satisfets…

Els Serrans, la comarca castellanoparlant que ha posat el conseller Rovira contra les cordes

—Creieu que el conseller no s’esperava aquesta resposta?
—En una entrevista que li van fer al conseller Rovira, ell considerava que el que seria normal és que les famílies castellanoparlants triaren com a llengua base el castellà, i que les persones que foren valencianoparlants triaren com a llengua base el valencià. Segons les dades de l’última enquesta de coneixement i ús del valencià, la població valencianoparlant de llengua primera és un 20% i la resta parla unes altres llengües, principalment castellà. Suposem que el conseller Rovira esperava que aproximadament un 20% de la població triaria el valencià com a llengua base. I a més, que en comarques de la zona de predomini lingüístic castellà, haja eixit com a resultat que les famílies han votat majoritàriament, com als Serrans, valencià, això no s’ho esperaven. I això ho podem confirmar perquè la llei de llibertat educativa ni tan sols preveu com s’implementarà això. Diu que la conselleria aplicarà les mesures oportunes per a donar resposta a eixa demanda. Això és molt abstracte.

—Rovira va dir en la conferència de premsa de presentació dels resultats que és impossible de trobar més equilibri entre el català i el castellà. Estan en el mateix nivell, va dir.
—En algunes de les xarrades reflexionàvem amb les famílies que si els xiquets no aprenen el valencià normatiu en el centre educatiu, o el valencià, en general, que no tenen a casa, on l’aprendran? Aniran al supermercat i tindran tot el producte etiquetat en valencià? Aniran a la plataforma de contingut a veure la sèrie en valencià? No ho trobaran. Ni a les xarxes socials… Com es pot parlar d’igualtat en unes llengües que parteixen d’una situació demolingüística tan diferent? Partim de la base que tenim un govern que pràcticament no fa intervencions en valencià. Quina igualtat és eixa? Igualtat és que hagen eixit uns resultats molt equiparables en aquesta consulta? I tota la resta de l’ecosistema on queda?

—Voleu afegir res?
—Trobe que el resultat d’aquesta consulta ens ha de donar energia, optimisme, esperança. Hem d’analitzar molt bé els resultats. Veure què és el que ha fet que les famílies optaren pel valencià. Per què han pres aquesta decisió? Per què hi ha famílies que no han entès que era important triar el valencià i a partir d’ací plantejar bones estratègies de cara al futur per aconseguir estendre el valencià al sistema educatiu. El sistema educatiu sol no salvarà la llengua, però sense sistema educatiu no hi ha solució possible.

I

Temps era temps, l’independentisme de masses sobrevingut els últims quinze anys (manifestació del juliol del 2010) presumia de “transversalitat” –encara avui l’ANC en fa un senyal d’identitat–: tothom hi era convidat, a la taula d’en Bernat, i si no hi eres, hi tenies un lloc reservat. Enguany, això semblaria que tot això s’ha acabat: el “nacionalisme català”, segons un subscriptor d’aquest diari, estaria representat, en exclusiva, pel partit que arreplega tot el ressentiment i la frustració del moviment fins el Primer d’Octubre. Els comentaris d’altres subscriptors a la notícia de la detenció de tres membres de la CUP pels Mossos d’Esquadra per l’atac a una parada d’Aliança Catalana (vegeu VilaWeb, 15 de març) fa basarda: la CUP serien des d’una “colla de violents colonitzats per policies nacionals” passant per “persones sectàries, ressentides, talibans”, fills de “famílies benestants… que ataquen persones que intenten explicar el seu ideal”,  que fan “més por que els de Vox”: o sigui, una “extrema esquerra [que] agredeix el nacionalisme català (¡?)”. Importa poc que la CUP sigui l’actual avatar d’un  independentisme (d’esquerres) que va sostenir la memòria de la nació popular quan no n’hi havia cap, de moviment ni de partit, que la representés. Amb un grau no menor  d’ira i menyspreu, reben partits, entitats, o persones, en comentaris a articles diversos d’aquest mateix diari, que tampoc no en surt estalvi. És sabut que, en temps de desgovern, o de governs titella, la irracionalitat i la demagògia són la manifestació “intel·lectual” de l’uomo qualunque.  

Som davant la caricatura històrica d’un temps d’entreguerres (aquí, entre Espanya i Catalunya). La primera guerra, entre el 2017 i el 2024, va acabar en derrota catalana per la claudicació dels lideratges partidistes, la inexperiència de les entitats independentistes i la repressió espanyola. Va fer figa l’estratègia basada a aconseguir una independència consensuada mercès a l’empenta política, organitzativa i moral d’unes masses mobilitzades sota el signe de la democràcia, el pacifisme i l’ordre social establert. L’efecte més aparent, però no més significatiu, haurà estat el col·laboracionisme amb l’estat espanyol d’uns partits independentistes doblement derrotats: per la repressió des del 2017 i per la pèrdua de la majoria al parlament el 2024. No obstant això, és més rellevant, a parer meu, el desinflament del gruix de la base independentista, ressentida, un cop més, per la nova “traïció dels líders” i incapaç de suportar la imatge de la pròpia incapacitat per a reprendre l’ofensiva a través de les entitats que, en temps més feliços, podien fer sortir al carrer centenars de milers de persones a toc de xiulet. 

 

II

No menys singular, però gens anòmal, en temps d’entreguerres, és girar la por, induïda per la ferocitat d’un estat poderós, contra dos “enemics” que en fan un tot. El primer “enemic” dins els propis rengles –abans “transversals”, com hem dit– seria representat per agents dels partits camuflats al si de les entitats, per infiltrats de la policia, o per destructors de l’ordre social (“com en temps del 36”, remarcava un altre dels comentaristes de la notícia a dalt esmentada). 

El segon “enemic” amenaçaria la nació, des de la base de la reproducció, per raons etnoculturals (bàsicament, religioses), com a instrument d’una conspiració mundial contra els valors d’Occident i de l’essència de Catalunya –la “nació pura”. El fet que segones generacions d’aquest “enemic” assenyalat s’hagin integrat mercès al treball, l’ensenyament i la llengua (vegeu reportatge d’Emma Granyer sobre Salt en aquest diari, 14 de març), encara abonaria més, en comptes de negar-la, l’amenaça contra la “nació pura”. Res que no s’hagi viscut a Europa en temps d’entreguerres ètniques, religioses, socioeconòmiques o polítiques. I tant se val l’etiqueta que es deixin penjar els seus missatgers: les paraules parlen per ells encara que els fets no ho facin (encara). 

A partir d’aquestes premisses, com serà la segona guerra? N’hi haurà, de guerra? Perquè n’hi hagi, caldria, en primer lloc, reunificar els rangs del moviment independentista. No s’hi val a reclamar, des de cap posició ideològica, el “mandat democràtic” del Primer d’Octubre: en aquest sentit, si no hi ha materialització de poder al carrer, les institucions són mortes. Haurà de ser des del propi moviment, que es creï una nova realitat de poder nacional. En tenen cap visió, els partidaris de la “nació pura”? Mirem-ho de prop.

El partit de la “nació pura” (uso el terme “partit” en sentit ampli, de “tendència”, no pas d’organització política), sorgit de la frustració del moviment derrotat en la primera guerra esmentada, tira a matar contra tot allò que es mou a fi d’esdevenir un moviment de masses difús, agitador ideològic i activista social –no pas militant ni militaritzat, en el sentit clàssic dels moviments d’entreguerres que hi serien pròxims. La seva manifestació electoral, Aliança Catalana, no pot quallar en majories sense crear el miratge d’una “transversalitat” en defensa de la nació amenaçada de mort. Però és una “transversalitat” fula, basada en el negativisme o, si es vol, en el pessimisme que pretendria combatre, mentre la realitat social és bellugadissa, complexa i indòcil a les simplificacions. En canvi, la “transversalitat” real –social, ideològica, cultural, política–, que va alimentar el moviment i és un dels “valors” fonamentals de la mobilització durant la primera guerra, és ignorada –o sembla ser-ho– olímpicament pel partit de la “nació pura”: en aquest sentit, rema al marge de la realitat profunda del moviment. 

Com podria, doncs, realitzar la independència, el partit de la “nació pura”, si només tira pel seu compte? Només obrint tres fronts alhora: contra l’estat espanyol, contra l’“enemic” al si del moviment i contra l’“enemic” al si de la nació. Unes combinacions de què sempre sortirà perdedor. Encara que assolís les condicions prèvies al Primer d’Octubre, el partit de la “nació pura”, per si sol, no pot fer res contra l’estat espanyol: necessitaria una força militar que Catalunya no li pot proporcionar –no tenim la potència financera i industrial indispensable– o l’auxili d’una potència exterior que la nostra posició geopolítica no propicia (i encara menys si concita l’enemistat de tota la Mediterrània nord-africana i llevantina). Hi hauria, igualment, la possibilitat que, a canvi de promeses avançades d’autogovern, l’estat trobés l’auxili dels partits catalans per a aïllar el partit de la “nació pura” (si aconseguia un veritable èxit electoral) d’un nou consens polític Espanya-Catalunya. I també hi cabria la possibilitat que l’espectre de centre-esquerra –incloent-hi l’independentisme d’esquerres–  formés una aliança electoral per deixar en clara minoria  el partit de la “nació pura” al parlament. I així successivament.

On anem a parar, en aquesta segona guerra que s’està covant contra la prepotència “pacificadora” de l’estat i la gansoneria mesella del govern Illa? El partit de la “nació pura” té com a funció ideològica aïllar el moviment respecte a la societat: només n’agita el fantasma, però no n’inquieta la realitat. No els trobareu, els seus partidaris –ni hi són ni hi seran–, a les estacions de Rodalia, en les mobilitzacions en defensa de la llengua, a la Bressola de Perpinyà, en l’organització  unitària de la  Diada –van contra els “okupes”, però no contra els fons voltor. En conseqüència, estan arraconats a una doble tasca complementària: 1) auxiliar les dretes catalanes imposant a les xarxes el discurs de l’“ordre” i fent-los pessigolles a compte d’enquestes electorals i denúncies amb la boca petita; 2) auxiliar el sistema-estat assenyalant “enemics” de l’ordre però no creadors del desordre capitalista; denunciant persones i organitzacions “sospitoses” però no repressors, jutges i corruptes d’estat; alimentant recels i desconfiances contra l’“enemic” però estalviant-se de disparar contra la connivència econòmica, jurídica i policial enfront de la desigualtat social regnant. Així és, i així ha estat sempre, en totes les fases, entre el desordre provinent de la derrota i el nou ordre que ens volen imposar des de l’estat opressor: la “pacificació” espanyola va de bracet amb el “discurs de l’ordre” del partit de la “nació pura”. I la seva organització més vistosa, Aliança Catalana, fa la tasca del verí que paralitza la víctima sense arribar a matar-la, perquè es troba en un ecosistema –el català– on no són pensables formes complexes d’organització superior com exigeix la construcció d’un estat. En aquest sentit, el “nostre” partit de la “nació pura” és una pobra caricatura (valgui el rodolí) dels moviments populistes d’extrema dreta de què no vol saber, per a poder “victimitzar-se”, mentre predica l’exclusió del proïsme que no respongui al seu imaginari de puresa.   

Al que hi resta de sa, dins del moviment, li toca d’agafar el toro esquerp per les banyes.

Els sindicats han desconvocat la vaga de RENFE i ADIF que s’havia de fer aquest dilluns perquè han arribat a un acord amb el Ministeri de Transports espanyol. Segons fonts de la negociació, l’acord s’ha tancat in extremis, tan sols quatre hores abans de començar l’aturada.

Els comitès generals d’empresa de RENFE i ADIF, formats per SEMAF, CCOO, UGT, CGT, SF-I i SCF, havien convocat set jornades de vaga per als dies 17, 19, 24, 26 i 28 de març, i també els dies 1r i 3 d’abril contra les implicacions del traspàs de Rodalia a Catalunya i la “privatització” del transport de mercaderies. Els sindicats consideraven trencats els compromisos que garantien que RENFE i ADIF continuarien essent els prestadors dels serveis de Rodalia i que es preservaria la integritat de la plantilla de les dues empreses.

Rere la vaga de RENFE: per què els sindicats posen traves al traspàs de Rodalia?

Fora dels sindicats majoritaris, fonts del sindicat CGT han indicat que ells mantenen la protesta fins que consultin les bases sobre l’acord, mentre que SF creu que “no soluciona els problemes” i per això també fan una crida a la vaga.

L’acord a què han arribat les parts implica que RENFE Viajeros tingui la participació majoritària en el capital de la nova empresa que gestionarà Rodalia per un percentatge ínfim mentre que la Generalitat en controlarà el consell d’administració perquè el presidirà i hi tindrà vot de qualitat. El secretari d’estat de Transports, José Antonio Santano, ha confirmat en declaracions a la premsa que hi haurà una “majoria de RENFE Viajeros” a l’accionariat i que la representació al consell d’administració serà “majoritàriament per a la Generalitat”. També ha assegurat que la negociació amb els sindicats s’ha fet en tot moment “de bracet amb la Generalitat”, en contacte permanent amb la consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, Sílvia Paneque.

ERC avala el pacte, però el considera una solució temporal

ERC ha donat suport al pacte, però ha remarcat que era una solució temporal dins el procés de traspàs de Rodalia. En un comunicat, ERC, que ha seguit la negociació de prop, ha dit que aquesta adscripció a RENFE és transitòria i que preveia un marge de dos anys per a trobar mecanismes que garantissin tots els drets laborals i permetessin que la nova empresa passés a dependre de la Generalitat. Això ja és previst en l’acord amb els sindicats.

Segons ERC, la nova empresa tindrà autonomia i serà tutelada pel govern, que en presidirà el consell d’administració i hi tindrà la majoria. Consideren que el traspàs de Rodalia no pot prosperar sense el consens dels treballadors i afegeixen: “És un procés llarg i ple d’obstacles que volem recórrer amb la complicitat dels usuaris, de la societat catalana i dels treballadors.” ERC argumenta que l’acord permet de “pacificar” la relació amb els sindicats i ofereix avantatges operatius, com la subrogació de contractes, llicències i autoritzacions, que facilitaran l’engegada de la nova empresa. També insisteix que no renuncia a cap dels acords signats amb el PSC i el PSOE i avança que es reuniran aviat amb el Ministeri de Transports espanyol i el govern per a concretar la magnitud de l’acord amb els sindicats i definir les fases següents del procés. L’objectiu, diuen, és culminar la creació de la nova societat abans del 31 de desembre i avançar cap a una solució definitiva.

Aquesta tarda, la carretera C-16 registra 22 quilòmetres de retencions entre Berga i Bagà (Berguedà) en sentit sud, cap a Barcelona. En vista d’aquesta situació, el Servei Català de Trànsit ha tancat els accessos nord i centre a Berga per als vehicles que circulen en direcció als Pirineus, que només poden entrar a la ciutat des de l’accés sud. A més, la mateixa xifra de retencions es dóna a l’autopista AP-7, on un camió avariat a Gelida ha obligat a tallar un carril en sentit nord. Aquesta incidència ha causat llargues cues que arriben fins a Olèrdola (Alt Penedès).

El tren Iryo avariat a l’estació de Barcelona-Sants ha estat retirat de la via 3, i la circulació ha recuperat la normalitat, segons que ha informat Adif. Tot i això, l’avaria ha afectat un total de tretze trens de llarga distància i alta velocitat, que han acumulat un retard mitjà de vint minuts.

L’avaria del pantògraf del tren ha deixat sense tensió la via 3 de Sants vora les 17.00, fet que ha causat alteracions en els serveis ferroviaris amb origen o destinació en aquesta estació. Adif havia advertit que els trens podien tenir retards durant la tarda, però la situació ja s’ha resolt.

També s’han registrat retards en els trens d’alta velocitat entre Barcelona i Madrid a causa de la presència de neu entre les poblacions de las Inviernas (Castella-la Manxa) i Ariza (Aragó). Segons que ha informat Adif, l’acumulació de neu en aquest tram ha obligat a limitar la velocitat dels combois.

Lloc: Casal de Joventut Seràfica

Grup Triangle Teatre de Cornellà - Lloc: Teatre dels Seràfics

amb la Companyia Xirriquiteula - Lloc: Teatre Principal

L’ex-president de la Generalitat Pere Aragonès ha declinat d’assistir a la cloenda del 30è Congrés Nacional d’ERC en protesta per la Comissió de la Veritat presentada ahir per Joan Tardà. Aragonès, que sí que va participar ahir en la primera sessió a Martorell, ha decidit de no avalar amb la seva presència unes conclusions que considera que “buscaven dividir i atacar companys del partit”. Fonts pròximes a l’ex-president asseguren que la investigació no tenia “ni garanties ni transparència” i que la seva manera d’actuar “no afavoria la unitat” d’ERC.

Aragonès tenia previst d’assistir a la cloenda del congrés, però finalment no ho ha fet per discrepàncies amb la direcció. Segons que ha defensat, sempre ha estat al servei d’ERC i considera que ara cal recosir el partit amb honestedat i visió de futur. En canvi, veu la comissió política de Tardà com un intent de “confondre, enfrontar faccions i atacar companys i companyes”.

També critica que no s’hagi demanat perdó a Ernest Maragall i la seva família. Ha assegurat que el seu nom s’ha fet servir de manera “injusta i interessada”, i que la comissió ja sabia que ell no tenia coneixement de l’estructura B del partit ni podia aportar-ne informació. Tot i això, manté que cal aclarir els fets i arribar “fins on calgui”, però refusa que s’hagi fet servir la investigació amb intencions polítiques.

ERC dóna per tancada la investigació de l’estructura B

Malgrat la polèmica interna, la direcció d’ERC va donar ahir per “tancada políticament” la investigació de l’estructura B del partit, tot assenyalant el departament de comunicació i estratègia –encapçalat per Sergi Sabrià i Marc Colomer– com a responsable. Segons el vice-secretari general de comunicació, Isaac Albert, algunes persones “han estat injustament acusades i assenyalades públicament”, com ara Tolo Moya, i la investigació ha demostrat que no van ser partícips dels fets. Tot i això, el document no aclareix quants diners es van destinar a aquestes operacions ni com es van executar. ERC ha demanat perdó i ha assegurat que treballarà per evitar que es repeteixin situacions similars.

Crítiques internes i acusacions de “purga”

El sector crític del partit ha carregat contra l’informe de la comissió. La direcció nacional d’ERC no el va sotmetre a votació, sinó que només el va presentar davant les bases, fet que ha generat malestar entre els diferents corrents interns. Helena Solà, candidata de Foc Nou, hi ha expressat rebuig a la xarxa X, bo i assegurant que esperava “rigor, transparència i imparcialitat” i no pas “escarni”. A més, segons fonts de NEN consultades per l’ACN, alguns militants van sortir de la sala cridant “purga, escarni i judici polític” i hi ha qui considera d’estripar el carnet del partit. També hi ha militants que portaran les conclusions de la comissió al canal ètic del partit i a la comissió de garanties. Isaac Peraire ha titllat la ‘comissió de la veritat’ de “farsa” i de “acte polític, espectacle i escarni lamentable, imprecís, de part, incendari i irresponsable”.