Va ser, i ho continua sent, una dels escriptors més intel·ligents del segle XX. Tant a l’hora de les novel·les com a l’hora d’intervenir públicament en els dilemes, canviants a tot drap, de la vida col·lectiva al llarg d’aquella confusa i temible centúria. No es deixava encasellar per ningú, ni pel feminisme dels seixanta i setanta que la convertia en reina en publicar El Quadern daurat el 1962. Res, Doris Lessing cantava les quaranta sempre que ho considerava convenient. Als comunistes del seu temps que feien els ulls grossos amb tantes coses, a les feministes que evitaven el contacte amb els homes, al mercat editorial que anava en una direcció que no permetia als autors sortir-se de la casella (va publicar dues novel·les amb pseudònim per demostrar-ho), als horrors quotidians.

Tossuda i decidida, vivint amb austeritat a Londres, anava fent. I així li van caure tants premis, entre els quals, el Catalunya del 1999 i el Nobel de literatura el 2007. Tampoc aleshores es va deixar etiquetar. No crec que li fes del tot gràcia l’argument suec sobre “la seva èpica narrativa de l’experiència femenina”, perquè la Lessing escriu com a dona, en efecte, però no sols de les dones ni sols per a les dones. Sí que fou encertat dir que aquesta èpica narrativa “ha sotmès a examen, amb escepticisme, passió i poder visionari, una civilització desunida”. Desunió entre homes i dones, volien dir els del Nobel. Entesos, sí, però, i això és igual de valuós, a Lessing li importa de manera sostinguda la desunió entre tot allò que la humanitat arriba a saber dels pitjors aspectes d’ella mateixa i allò que (no) fa per canviar: saber i no fer res. Progressar en el coneixement i no fer-lo servir. És el tema de Les presons on triem viure.

Publicat ara fa dos anys (Edicions 62, traducció d’Alba Dedeu), no hauria de passar desapercebut. Llegim-lo abans no desaparegui de les lleixes de les llibreries i dels magatzems editorials. Amb prosa clara i argumentativa, en la millor tradició de Virginia Woolf, Lessing aborda uns quants aspectes d’allò que ens evita pensar.

Són cinc conferències impartides el 1985 sota els auspicis de la radiotelevisió canadenca. “Si poséssim en pràctica tot el que sabem… Però el problema és aquest. Penso que, quan la gent recordi la nostra època, es quedarà parada amb una cosa més que amb cap altra. I és el fet que, tot i que avui dia sens dubte sabem més sobre nosaltres mateixos del que se sabia en el passat, s’ha posat en pràctica una part ben minsa d’aquests coneixements” (p. 15). Escrit fa quaranta anys, quatre dècades. Llegit ara fa encara més efecte, el llibre. És el factor visionari Lessing.

Va viure gairebé cent anys, entre 1919 i 2013. Què en devia pensar, els últims anys i en el nou segle, de tot això que escriu aquí, que anticipa les xarxes socials i el seu cafarnaüm, i que desmunta creences com que només en temps dels nazis els executors del mal se n’amagaven dient que “seguíem instruccions”? L’experiment Milgram, conegut des del 1963, després del judici al responsable màxim dels camps d’extermini nazis, Adolf Eichmann, ens recorda Lessing, confirma que aquesta actitud formarà part de la naturalesa humana fins que no sigui rectificada en les criatures de bon començament.

Escrit abans de la caiguda del Mur de Berlín i de la desfeta del món soviètic, Lessing afronta qüestions essencials avui com aleshores, però és avui que vivim. Una es queda admirada de l’ampla paleta de l’escriptora que observa i analitza un món que estima i li fa paüra. Les presons on triem viure, i d’aquí el títol, són les que no fem res per enderrocar. Que la natura humana és així i no pot canviar és el mantra, quan la natura humana no fa més que ser modelada, al ritme de les tecnologies que, ja en els vuitanta, Lessing advertia que “noves i aterridores, estan vinculades a informació psicològica nova” (p.60). No n’hi ha prou amb pensar, que per descomptat és el que cal fer per tal d’observar bé el món i els seus canvis. Després de pensar, cal corregir tot allò que fem malament des de temps immemorials o des de fa poc: “Crec que és justament perquè les coses són tan esfereïdores que ens quedem com hipnotitzats i no advertim forces igualment poderoses en sentit contrari, les forces de la raó, el seny i la civilització.” És el convit de Doris Lessing a afonar les presons on hem triat viure. Fa quaranta anys i encara ara.

Toni Comín ha fet el pas de presentar-se a la presidència del Consell de la República quan li cau al damunt una tempesta pels dubtes sobre la seva gestió com a vice-president de l’entitat. Però diu que no ha pensat pas a llançar la tovallola, que no s’ha d’amagar de res i que pensa lliurar una doble batalla d’ara endavant: una per la presidència del Consell i l’altra per la seva reputació. I en aquesta entrevista explica, per una banda, quines són les seves propostes de futur per a una entitat que passa un molt mal moment i, per una altra, respon les preguntes sobre l’eficiència de la seva gestió.

—Què us empeny a presentar-vos a la presidència del Consell de la República, tenint en compte aquests últims temps tan convulsos?
—Tinc tres motius per a presentar-m’hi i cap per a no presentar-m’hi. És la conclusió després de moltes converses que he tingut. El primer, que un moment de canvi tan important pel fet que el president Puigdemont ha deixat la presidència, hem de garantir la continuïtat del Consell, i l’experiència em sembla imprescindible. La segona raó té a veure amb la internacionalització, per la qual la meva condició d’eurodiputat i l’agenda de contactes ens permeten d’obrir moltes portes. I la tercera raó: l’exili és una font de legitimació del Consell. Mentre hi hagi exili, al Consell l’afavoreix posar els exiliats al capdavant.

—I no veieu cap raó per a no presentar-vos-hi. 
—Totes aquestes acusacions infundades de què he estat víctima han de portar a no presentar-m’hi? Doncs no.

—No us ha passat pel cap de deixar-ho córrer?
—No tinc res de què amagar-me. Cada vegada que ha sortit alguna acusació infundada jo l’he replicada immediatament, amb tota la contundència que he pogut. No tinc res de què amagar-me. Defensaré la meva honestedat. Són dues batalles: una per la presidència i pel futur del Consell, i l’altra per la meva reputació, que tinc tot el dret del món a presentar-la i ho faré tant de temps com calgui i dedicant-hi tot el que calgui perquè quedi immaculada.

—El Consell no viu un bon moment. Quan dieu que voleu reimpulsar-lo, què faríeu que no hàgiu fet fins ara?
—Se n’ha de fer un balanç ponderat. El Consell ha fet moltes coses, algunes molt ben fetes. Qui va ser el responsable últim de l’acte a Perpinyà? A qui li va tocar de coordinar aquell acte en termes polítics i organitzatius i logístics? A mi. Qui va preparar la normativa electoral perquè es pogués constituir l’Assemblea de Representants? Ho coordinava jo. No dic que no es pugui criticar el lideratge d’una organització, però el Consell ha estat víctima d’un problema que neix amb una missió altíssima: materialitzar el mandat del Primer d’Octubre i fer efectiva la declaració d’independència, i havia de donar continuïtat a l’estat major.

—I no ha estat així.
—Si el Consell no té tot l’estat major, és molt difícil que compleixi aquesta missió. Hi havia una altra manera: el president va dir allò d’aconseguir que s’hi inscriguessin un milió de persones. N’hi ha més de 100.000, que és moltíssim, però no hi ha el milió. Hi ha una frustració que no li passa només al Consell. Els problemes que té són un símptoma més d’un problema general, que és la frustració del moviment independentista quan el procés queda aturat.

—Però això són tot causes externes al Consell. També hi ha una gestió, i hi ha hagut crítiques internes a l’organització.
—Una cosa són les crítiques a la gestió. Però em demanàveu què podia fer de diferent del que hem fet fins ara. I jo us responc que cal ajustar molt bé les expectatives que després no es poden satisfer i acaben en frustració.

—El candidat Jordi Domingo deia que per a la nova etapa calia fer foc nou, que el president no fos ningú de l’anterior govern i que per això vós éreu un candidat inapropiat. 
—Jo no qualificaré un altre candidat. Vull basar la candidatura en parlar del meu projecte més que no en qualificar o desqualificar les altres. Ara, l’experiència em permet de dir que a força de fer foc nou pot acabar passant que calin foc i el Consell acabi calcinat.

—Per què ho dieu?
—És molt important que el Consell en aquesta nova etapa estigui governat per algú que hi té experiència, perquè és un moment de canvi, és un moment delicat, marxa el president Puigdemont, i crec que el Consell necessita prioritzar l’acció internacional, perquè, si no, la seva supervivència serà més difícil.

—Us ha criticat amb molta duresa Josep Miquel Arenas, Valtònyc, amb qui vau compartir exili: “Recomano allunyar-lo de qualsevol organització”, deia de vós. Us ha sorprès?
—Una sorpresa absoluta. Evidentment que em dol, hem compartit cinc anys d’exili amb en Josep, i treballava al Consell, tot i que no sota les meves ordres directes. Són paraules òbviament totalment injustificades i em sap greu.  Jo no demano que ningú em doni les gràcies. He estat durant sis anys dedicat al Consell, dedicant-li moltes hores cada dia, a canvi de res, perquè ho feia per pura convicció. Però no puc acceptar de cap manera que se’m difami i que es faci la més mínima insinuació de corrupció. I això és una injúria i em defensaré tant com calgui i tant temps com convingui. Però això em preocupa no només per mi, com és normal, sinó pel conjunt del moviment independentista. Perquè, si ens donem tots plegats la llicència de difamar als qui han fet el sacrifici personal més gran, la gent té ulls a la cara i prendrà nota. I aleshores qui estarà en disposició d’assumir nous sacrificis, si després corres el risc d’acabar sent víctima d’una campanya de desprestigi?

—Hi ha hagut molt de soroll aquests darrers mesos sobre la gestió econòmica i ho voldria aclarir. Quina és la situació econòmica del Consell ara mateix?
—Una cosa és si el Consell en aquests moments té més o menys ingressos, que això li pot passar a qualsevol organització; una altra és si el Consell s’ha gestionat de manera honesta, i l’altra, si s’ha gestionat de manera eficient. Són tres coses diferents. Tu pots fer una gestió honesta i eficient i que igualment, per raons polítiques, caiguin els ingressos.

Toni Comín, durant l’entrevista a VilaWeb per videoconferència.

—Parlem de la gestió.
—Deixeu-me dir que jo he fet una entrevista amb en Gerard Sesé que és a YouTube perquè era conscient que amb les entrevistes normals no hi hauria l’espai per a poder donar tots els detalls del món. He volgut ser el màxim de transparent. Que la gent miri i jutgi si considera que amb aquelles explicacions exhaustives els dubtes queden aclarits. Jo entenc que sí. No hi ha cap retret que es pugui fer en termes d’honestedat. En termes d’eficiència, també ho explico allà: si fos per les decisions que he pres jo directament, el Consell no tindria el deute que té.

—Com ara?
—Que una part dels ingressos, en comptes d’estar dedicats al Consell, han anat a CATCIP. No són coses que es fessin per instrucció meva, sinó sense el meu coneixement. Jo no estic a l’associació que gestiona els recursos del Consell.

—Però CATCIP és l’associació que gestiona els recursos de la Casa de la República, no?
—Sí. I no em sembla malament. Però són decisions que no s’han pres en el marc del govern del Consell. Les decisions de les quals he sigut responsable haguessin assegurat una situació financera molt més sanejada que la que té avui el Consell. Ara, el Consell té uns proveïdors a qui es paga en la mesura que els ingressos del Consell ho permeten. I també és cert que la situació política i el soroll que hi ha hagut al Consell no han ajudat en aquest sentit.

—I la vostra gestió?
—El govern va fer un comunicat quan es va publicar l’auditoria, que confirma que la gestió ha estat correcta. Jo vaig entrar el juliol del 2023. Va marxar el gerent, va ser rellevat el juliol del 2023, i jo vaig assumir-ne directament les funcions, justament per estalviar despeses; entre aquestes, la gestió de l’equip tècnic, la gestió quotidiana de les finances. I l’auditoria explica que es va tancar el 2022 amb un dèficit comptable de 244.000 euros, però que l’any 2023 es va tancar amb un superàvit comptable de 4.000 euros. Per tant, tan mala gestió no devia haver-hi l’any 2023.

—També parla d’un dèficit patrimonial de 58.000 euros.  
—Sí, i per tant la situació financera del Consell no és ideal quan es fa l’auditoria. Però aquest dèficit patrimonial de 58.000 euros no posa en risc la supervivència del Consell. Sí que puc dir que m’havia posat en marxa amb la persona que portava el tema financer per fer un pla d’amortització del deute pendent, que espero que es continuï executant.

—La junta gestora que hi ha ara va acomiadar tots els treballadors. És així?
—Sí, quan es va fer aquesta auditoria, el govern del Consell va prendre la decisió de reduir la massa salarial al 50%, per anar més de pressa a pagar el deute als proveïdors. Però després, un cop convocades les eleccions, la junta gestora va decidir de saltar-se aquest acord del govern i va reduir la massa salarial al 100%, és a dir, que s’acomiadava tothom.

—Forçats perquè no tenien diners?
—Sí tens més despesa en salaris, vas més lent a pagar els deutes. És un tema de la velocitat amb què vols amortitzar el deute. És una decisió en part de gestió i en part política, de dir que anem més lents amb el deute per no haver d’acomiadar tots els treballadors. Si els acomiadem tots, s’eixugarà el deute abans. Però a mi m’agradaria parlar del projecte del Consell en el futur…

—Voldria aclarir abans aquestes qüestions.
—Per això he fet una entrevista d’una hora per a qui vulgui saber què passa, i jo el remeto allà. Ara hi ha unes eleccions en què m’agradaria parlar del Consell.

—Però jo vull aclarir què diu l’auditor sobre els comptes de l’entitat: ara hem sabut que va fer un aclariment i diu que vós no vau sobrepassar el límit de la despesa que teniu els exiliats en concepte de donacions.
—Ha fet una rectificació, no un aclariment. Perquè ell a l’auditoria diu que he tingut unes despeses per sobre del que diu el conveni i ara reconeix que s’han fet unes despeses per sota del límit que preveu el conveni. Això és una rectificació. En l’auditoria es feia una lectura errònia del conveni que explica les despeses a què té dret cadascú. L’auditor es va equivocar i quan li vaig demanar que rectifiqués, en un primer moment no ho va voler fer, i li vaig fer un requeriment avisant-lo que, si no, emprendria accions legals.

—L’auditor denuncia haver rebut pressions vostres.
—Jo tinc tot el dret no de pressionar, sinó d’exigir; no és pressionar, és exigir, res de pressions, és una exigència legítima perquè rectifiqui un error com aquest que m’ha causat un dany reputacional tan gran. Jo què he de fer? Defensar-me i intentar que s’esmeni aquest error, el que faria qualsevol persona. Titulars que han tacat la meva reputació basats en una frase d’una auditoria que és errònia. Si l’ha rectificat és que devia haver-hi un error.

—Ell diu que amb les pressions preteníeu fer-lo rectificar més enllà d’aquell punt concret i que modifiqués les conclusions de l’auditoria. I això no ho ha fet.
—Li demano que rectifiqui dues coses i en la nota d’aclariment n’ha modificat una. Li vaig demanar també que modifiqués unes consideracions subjectives per les quals ell no té la informació necessària. 

—Quines consideracions?
—Quan diu que no sembla justificat que jo faci ús del fons de Defensa Exili. Això és una consideració subjectiva que va més enllà de la seva funció. Aquests fons s’han utilitzat d’acord amb els criteris que va establir el govern, l’exili, són en una web. S’havia de limitar a contrastar les despeses amb els criteris. Les despeses corresponen als criteris? Són legítimes.

—Ell ho qüestionava en l’informe…
—No només vaig emprar menys recursos dels que hauria pogut emprar, perquè ho he fet per sota del límit que deia el conveni, sinó que, a més, no els vaig emprar per a mi. Perquè aquest fons diu que es poden utilitzar els recursos per a la manutenció i l’allotjament dels exiliats. Jo vaig deixar d’utilitzar aquests fons a partir del moment que vaig ser eurodiputat. I no vaig tornar a utilitzar aquest fons fins que va haver-hi l’oportunitat d’agafar un espai per a la persona de l’equip tècnic que durant cinc anys ha estat venint de manera regular a Bèlgica per donar-me suport. Vaig posar els fons al servei del Consell de la República. 

—L’auditoria fa un seguit de recomanacions perquè la gestió sigui més clara i transparent.
—Proposa d’acabar el desdoblament entre el consell d’administració de l’associació que dóna suport jurídic al Consell i el govern. Jo ja fa molt de temps que no sóc partidari d’aquest desdoblament, i crec que les mateixes persones que tenim la legitimitat per a prendre decisions som les persones que han de donar la cara des del punt de vista legal. Per tant, qui ha d’estar a la Junta de CatGlobal? El govern del Consell. Perquè ha arribat un punt que el govern del Consell ha perdut el control dels recursos, perquè els membres del consell d’administració d’aquesta associació s’han independitzat de les instruccions que jo els donava.

—Com és possible que l’entitat que gestiona això vagi a deshora del que diu el govern?
—Sembla impossible, però és així. Aquests membres del consell d’administració són persones de confiança del gerent que va ser rellevat i que ha volgut fer una revenja, i després les persones del seu entorn han seguit una mica amb la dinàmica del conflicte amb mi. Per tant, no hi ha hagut una mala gestió, sinó una mala relació amb els membres del consell d’administració, que són persones de la confiança de l’antic gerent. Però voldria que no perdéssim la capacitat de parlar del Consell. Sobre la gestió, jo ja he donat totes les explicacions. 

—Hi ha hagut manca de transparència sobre quants diners hi ha en aquest fons i on van a parar els diners de les quotes, com es reparteixen.
—Sí, la gent que hi posa diners ha de saber què en fas. 

—I doncs?
—Però no ha estat responsabilitat meva, perquè jo no ho gestionava directament, mai he tingut la responsabilitat legal d’aquest fons. Aquest fons era de CatGlobal. Amb prou feines he pogut veure els comptes corrents durant uns mesos. La potestat legal de la gestió d’aquest fons mai no ha estat meva. Jo passava instruccions. Jo sóc el primer que crec que s’ha de donar tota la informació del món. I per això, en el programa electoral he posat dues mesures noves que reforcen la transparència.

—Quines són?
—Que la comissió mixta entre el govern i l’assemblea territorial es reuneixi cada dos mesos de manera ordinària i, sempre que la part de l’assemblea ho requereixi, de manera extraordinària. Volem un seguiment permanent de la gestió financera. Aquesta comissió té dret de disposar de tota la informació que vulgui. I, com que hi ha un debat sobre si els proveïdors que s’han triat eren els que tocaven o no, proposo que hi hagi un síndic de comptes del Consell que porti la gestió financera, sota les directives polítiques del govern, i que triï els proveïdors de qualsevol cosa, activitat i acció que faci el Consell.

Toni Comín, durant l’entrevista a VilaWeb per videoconferència.

—El Consell com s’ha d’organitzar? S’ha de recuperar l’Assemblea de Representants?
—Ara no toca perdre energies en debats interns i la gent al final vol que ens confrontem amb l’estat espanyol, que avancem cap a la independència. Ara s’ha de mantenir l’assemblea territorial, segur, que representa els consells locals; i s’ha de desplegar l’assemblea de legislació republicana, també, perquè és una manera de preparar la república. Ara ens em de centrar a fer passos cap a la independència.

—I això què vol dir?
—Vol dir internacionalització, vol dir confrontar-nos amb l’estat espanyol, no entre nosaltres. I estic molt d’acord amb els tres temes que va triar l’assemblea territorial en el procés participatiu sobre el pla de govern: el consum estratègic, és a dir, desenganxar-se de les empreses de l’IBEX 35; la defensa de la llengua i dotar de contingut la Identitat Digital Republicana. 

—Poseu l’accent en la xarxa de delegats.
—Voldria doblar el nombre de delegats. Crec que amb l’experiència que tinc no és pas impossible.

—Això vol dir més recursos? Com es fa?
—No, perquè hem fet un model de delegats a l’exterior com si fossin cònsols honoraris. El fet d’incrementar la xarxa incrementa els costos de coordinació, però no la despesa del Consell, perquè els delegats exteriors, que tenen un perfil i una formació, són voluntaris.

—Què han de fer aquests delegats?
—Han d’explicar la legitimitat i l’encaix legal del dret d’autodeterminació per Catalunya. Tenim una mica guanyada la batalla de la denúncia de la repressió, i ara amb l’amnistia s’han pensat que aquest problema ja està resolt. Però hem d’explicar que la repressió continua i que el conflicte s’acabarà no perquè s’acabi la repressió, sinó quan respectin d’una vegada el dret d’autodeterminació de Catalunya. I cal explicar també la validesa del mandat del Primer d’Octubre, que això és un objectiu ara mateix més difícil. 

—A qui ho voleu explicar?
—A les institucions internacionals, als governs, als estats, als partits polítics, als think tanks, als acadèmics, als universitaris, als juristes, als mitjans de comunicació i a l’opinió pública dels diferents països. 

—De quins països?
—Les delegacions ja s’han fet tenint en compte dos criteris, que són els països que ens interessen més i els països on tenim gent disponible per a fer de delegat. Hi ha uns països prioritaris que són les potències de les quals aspirem a obtenir el reconeixement, i hi ha uns altres països prioritaris que són els països aliats, amb els quals pensem que el reconeixement és més fàcil; amb Eslovènia el reconeixement serà més fàcil que no amb uns altres països. Doncs té sentit de posar-n’hi un. Els països s’hauran de detallar en un programa d’acció exterior.

—I internament, què proposeu per a recuperar la força del moviment?
—Un activisme orientat a la confrontació, que sigui concret, que la gent pensi que dedica un temps i unes energies que serveixen per a alguna cosa. Això també té a veure amb mantenir l’estructura dels consells locals i flexibilitzar-ne la regulació perquè sigui més fàcil de crear-ne. També hi ha una línia de treball molt valuosa que són els convenis amb els ajuntaments que reconeixen el Consell com a primera institució republicana nascuda el 27 d’octubre. Aquests convenis es concreten amb la Identitat Digital Republicana, per entrar als equipaments municipals, però també haurien d’anar lligats al consum estratègic. Encara tenim governs municipals independentistes que continuen pagant-li la llum cada dia a l’IBEX 35. 

—Us hauríeu de coordinar amb l’ANC per això.
—És clar. Hem de fer una divisió de la feina amb l’ANC, perquè a la gent cada vegada l’esgota més la sensació que es duplica la feina. En molts casos es tracta de treballar plegats, com amb el consum estratègic en alguns municipis. I també tenim una bona infrastructura en el Consell per a facilitar la participació que potser no aprofitem prou. 

—De participació directa, en línia?
—Sí, i vam rebaixar el nombre d’avals que calien per a presentar una consulta. Utilitzem-ho més. Però tot això necessita una estructura tècnica, del Consell. No es pot fer màgia. Això sense una estructura tècnica no és gestionable. Ens calen recursos per a sostenir-ho, amb tota la transparència. 

—I és viable tot plegat en un moment en què van decreixent les aportacions al Consell?
—Nosaltres fem un programa ambiciós, concret, i a partir d’aquí, de manera molt honesta i transparent, el govern ha de dir que prioritzarem l’acció internacional; que potser tenim recursos per a reforçar la xarxa diplomàtica i potser no els tindrem, en un primer moment, per fer tres consultes cada setmana. Bé, doncs ja ho explicarem. 

—Una de les primeres decisions del nou govern haurà de ser tornar a contractar la gent acomiadada? S’ha de tornar a dotar de personal el Consell.
—Una de les primeres qüestions serà com es reconstrueix l’equip tècnic amb els recursos disponibles. Sempre s’ha gestionat amb molta austeritat l’equip tècnic, i ha crescut o ha disminuït segons els ingressos. Jo no veia clar que ara s’hagués fet un acomiadament total i absolut de tothom per poder tornar més ràpidament el deute. Ara espero poder demostrar a la gent que volem fer feina necessària i útil, com l’acció internacional, i que això faci que la gent vulgui continuar posant recursos al Consell. Aquesta és la meva esperança. Necessitem que la il·lusió es reconstrueixi sobre bases realistes. I aquí l’acció internacional ens pot ajudar molt, perquè es pot fer molt bona feina i anar-la explicant.

Quedem amb la Carme Elias al seu barri, el seu lloc segur. Ens porta el bar on cada dia va a fer un tallat. Ens explica que allà tothom la coneix, i que fins i tot ha fet una colla d’amics amb qui fan petar la xerrada. La Carme ve amb el seu germà, en Joan, el seu gran aliat d’ençà que li van diagnosticar Alzheimer. Durant la conversa, demostra una vegada i una altra com n’està, d’agraïda, del seu germà i la resta de la família, perquè li han sabut respectar l’autonomia, encara que són molt presents durant el dia, ja que, com més va, la malaltia es fa notar més.

Després de veure el documentari Mentre siguis tu a 3Cat, la setmana passada, no sabia com me la trobaria. I com diu ella, està molt bé, encara que la malaltia es fa present. En alguns moments s’oblida d’allò que ens ha explicat minuts abans, però la realitat és que m’hauria quedat hores parlat amb ella. Sobretot parlant de la seva professió. Se li il·lumina la cara d’una manera… Els ulls parlen com no ho he vist mai. Ho podeu comprovar en les fotografies que acompanyen aquesta conversa. En tot moment sabia com volia ser fotografiada, quina llum havia d’utilitzar el fotògraf… Tot demostrant el seu domini amb la càmera. Espero que gaudiu tant com jo d’aquesta conversa en una terrassa de Gràcia amb la Carme Elias, una de les grans actrius del nostre país, que ara s’ha convertit en una gran activista de la vida.

—Comencem pel més important. Com esteu?
—Estupenda. No farem un drama només començar, no trobes?

—I la relació amb el vostre amic Al [és com li diu ella a l’Alzheimer], com va?
—Bé, tenim les nostres anades i vingudes, saps? És com una parella que s’entén i no s’entén. Ho porto bé, és millor acceptar que barallar-te. I en aquesta acceptació, hi ha moments més difícils, moments més tranquils, però es porta bastant bé l’Al. No va molt de pressa. Quan et fan un diagnòstic, et sembla que tot passarà molt de pressa i no, la cosa va tranquil·leta. I jo estic prou bé. També és veritat que faig una vida tranquil·la, no m’arrisco. No he de sortir a un escenari, per exemple. Sí que faig entrevistes, com ara amb tu, però estic relaxada… Em pensava que a hores d’ara ja no hi seria, ja no estaria en aquest món. Va més lent del que jo em pensava i estic molt ben cuidada.

—Cada dia que aconseguiu passar bé és una victòria?
—No ho visc així. Sí que valoro més el dia a dia, però no ho visc com una victòria. No sé si ja t’ho he dit, perquè me n’oblido, però jo faig una vida tranquil·la. No és com quan havia de pujar a un escenari. Allò sí que era molt fort. Sortir a l’escenari, era com llençar-me d’un precipici i no saber com me’n sortiria. Parlo de quan encara no m’havien fet el diagnòstic. Sabia que alguna cosa no anava bé.

—De fet, el documentari comença així. Ens ensenyen com va ser gravar amb Clàudia Pinto el film La consequencias. Us quedàveu completament en blanc fent una escena, era molt complicat.
—Ah, sí? Veus, jo això ja no ho recordo… Sé que hem fet el documentari, però no recordo què surt i què no. Clar, en aquell moment no tenia diagnòstic, no em trobaven res. Va ser complicat.

—Com és el vostre dia a dia?
—La veritat és que és molt tranquil, és agradable inclús. Un cop has acceptat això perquè saps que no hi ha una lluita possible, el millor és amigar-te. Tinc la sort de tenir aquí al meu costat aquest germà meu que és el capità de la família i és el que gestiona totes les coses de les quals jo no en sóc capaç. El meu dia a dia és molt agradable. Sóc molt conscient que sóc conscient, encara. I això em fa viure d’una manera tranquil·la.

—Del que no sé si sou conscient és com esteu ajudant amb aquest documentari, el llibre i entrevistes a famílies que tenim persones malaltes amb Alzheimer. No tothom sap explicar el que us passa com ho feu vós. I escoltant-vos, aprenem moltes coses els familiars.
—No n’era conscient, però ara que ho dius, ho rebo amb molt de gust. Que bé. De totes maneres, és que és molt estrany això. Moltes vegades penso que s’han equivocat amb el diagnòstic. Penso que no pot ser. Però és veritat que després passen cosetes, i penses, vigila… Tinc la família al meu costat que és importantíssim. Tinc la seva protecció, sé que no estic sola, però sóc autònoma. Visc sola. És veritat que tot s’ha restringit, no puc exercir la meva gran vocació d’actriu, però de vegades penso que m’hauria d’atrevir a fer alguna cosa [Riu].

—Ara potser no ho recordeu; tanmateix, fa poc vau tornar a pujar a l’escenari… Vau fer Cartes d’amor amb Ramon Madaula, sota la direcció de Sílvia Munt.
—Ah! Era una lectura! Això ho puc fer, perquè llegeixo, i està tot controlat… No em feia por això. Va ser un plaer. Els vaig dir que hauríem de fer més actuacions, perquè a mi l’escenari em crida. Però sembla que no ha pogut ser… No és fàcil. Però a mi l’escenari no em fa por, el contrari, em dóna vida. És que ha estat la meva vida!

—És el que més trobeu a faltar, l’escenari?
—Sí, a mi m’encanta l’escenari. No sé si és el que més trobo a faltar… El trobo a faltar, però no tant, perquè ja ha passat molt de temps i ja ho he assimilat. I faig una vida molt gustosa, la veritat. Ara si em preguntessin què faig cada dia, no ho sé, vinc aquí a fer el cafè amb els meus amics. Gent que he conegut aquí, i fem una mica de tertúlia. Llegeixo, escric, cuino, faig coses de mestressa de casa.

—En el documentari expliqueu que, els primers anys, la malaltia va ser un secret que només sabia el vostre entorn més proper. Va haver-hi un moment que vau decidir explicar-ho…
—Veus, això que expliques quasi no ho recordo, però sé que és veritat!

—Com d’important ha estat fer-ho públic i poder-ne parlar?
—Quan em van proposar de fer-ho públic, vaig entendre que estava bé fer-ho. De fet, convertir-me en activista de tot plegat m’ha ajudat molt. He escrit un llibre, he fet un documentari… Eren coses que no m’esperava i, tot plegat, m’ha donat molta vida. M’ha donat vida de la que a mi m’agrada, la vida professional que jo he estimat. I si fent això he ajudat algú, és magnífic.

—També us heu tornat activista de reclamar una mort digna.
—Sí! Em sembla que és més digne morir amb la consciència, no? Ja he deixat escrit quan i com, llavors, adeu, no? Trobo que està bé que se’ns respecti això, no? Perquè no és viure dignament. Necessites que t’ho facin tot. No hi ets. Pot ser que tinguis una acció-reacció, però després no hi ets. I, llavors, trobo que viure d’aquesta manera no és viure. Vaig tenir una amiga, ara ja fa anys de tot això, a Madrid, que quan jo ni sospitava que a mi em podia passar una cosa així, va tenir aquest diagnòstic. Quan em van diagnosticar, me’n vaig anar a Madrid a visitar-la, perquè ella encara vivia, una senyora més gran que jo, una gran actriu. Quan vaig arribar allà, va fer… Ah! Em va reconèixer! I, immediatament, la seva cara es va transformar, es va quedar a no se sap on. I vaig dir, això no ho vull. Per això demano una mort digna. Trobo que viure d’aquesta manera no és viure i és tenir tot un conjunt de coses al voltant que estiguin per tu i persones. No cal, no ho vull. Jo sóc molt gran, encara em moriré abans… [Riu]

—En el documentari expliqueu que al final, amb aquesta malaltia, aquesta mort digna, és complicada, perquè és difícil de saber quan ja no hi ets. No ho podeu dir vós… 
—Jo ho tinc escrit, i la meva família ho té clar!

—Per tant, ho deveu haver parlat molt.
—Tampoc tant! Jo tinc escrit: quan passi això, i això, i això… I quan totes aquestes coses sumin, ja no cal ser-hi, no? I ja et dic, com que jo he tingut aquesta amiga, i he vist aquestes reaccions, vaig dir, fins aquí. No cal anar més enllà… Ets un ésser que ja no hi és. Pot tenir una reacció, però no existeix. Crec que no val la pena viure així. Crec que no és digne viure així. Està bé se’ns respecti això, no? Necessites que t’ho facin tot… La neteja, que et donin el menjar… tot! Això no ho vull! Això no és viure! Per això ho tinc tan clar. I crec que la meva família amb això serà coherent. Respectaran la meva decisió.

—Serà l’última mostra d’estima.
—Exacte! I mira que em cuiden, eh! Jo encara visc sola, però evidentment tinc una vigilància. Tinc molt a agrair. No sentir-te sola en un moment així és molt important. No em puc imaginar passar tot això sol. Sé que sóc molt afortunada en aquest sentit.

—En el documentari també surt el vostre fill…
—Afortunadament ja és un home. I pot viure la seva vida. Això em té molt tranquil·la. A més, sé que té qui el cuidarà si jo no hi sóc. Això em preocupa. Està tot organitzat. Ja he fet tot el que havia de fer. He signat tot el que havia de signar.

—Després de veure el documentari em sorgeix un dubte, continueu gravant?
—No, no s’ha donat. És una cosa tancada. La Clàudia no viu a Barcelona. I també la distància de les amistats que hi són, vulguis que no, també es va diluint una mica, no? Hi som tots, però hi som d’una altra manera, que no podem estar tota l’estona junts. La vida continua endavant, però la meva s’atura aquí. Que no s’atura, sinó, que estem avui aquí i demà allà, però vull dir s’ha aturat en alguns aspectes, com ara el professional. La seva contínua endavant. No puc esperar que sempre tothom estigui pendent de mi, tinc la sort de tenir el meu germà com a referent familiar. Ell em porta l’agenda, ho controla tot. No sé què seria de mi sense ell. Suposo que hauria de buscar algú, però tinc la sort que ho fa el meu germà. Però clar, tot va canviant. Hi havia molta gent al meu voltant que ja no hi són. Al meu voltant hi ha un cercle més tancat.

—En el documentari, per això, queda molt clar que per a vós els amics també són família.
—Els amics són família, però també tenen la seva vida. I la seva vida és més viva que la meva vida. I, per tant, van quedant-se pel camí també. O sigui, el camí, si no fos per la meva família, jo no el podria fer amb amics. Estaria sola. O quasi sempre estaria sola, exceptuant alguns moments. Sense la meva família seria molt complicat. Hauria d’estar en un centre. Comprenc que els meus amics no hi siguin tant, perquè tenen la seva vida. Només faltaria.

—Costa això de sentir que depens d’algú…
—Més que dependència, m’agrada pensar que tinc la seva vigilància. Perquè respecten molt la meva independència encara. Arribarà un moment que entenc que no podrà ser així. Però de moment estic bé, això va molt més a poc a poc que no pensava. La meva família em vigila, però ho fa molt intel·ligentment. Jo encara visc sola, faig una vida molt autònoma, molt ben vigilada. Em dono el meu espai, però alhora tenen el control.

—És molt important, tenir aquest control de l’espai. Vós al barri us sentiu segura, fora ja no…
—Si em traguessin del barri, em costaria tot molt més. Em sentiria molt desprotegida. Em sentiria com una barca en un mar enorme… Que no sap si l’onada li ve per aquí o per allà… En canvi, aquesta protecció tan intel·ligentment portada és vital. Sóc molt manaire, he fet una vida molt autònoma, per això agraeixo tant que em respectin la independència, però a la vegada que hi siguin… Agraeixo molt com ho està fent tota la meva família.

—Vós sou conscient que teniu la malaltia, ho noteu en el vostre dia a dia? Fa ràbia quan en sou conscient?
—No, ara ja no tinc ràbia. A veure, he passat per molts estadis. Ara és una acceptació de tot. És una acceptació i a més a més, sóc una persona molt gran. Ara mateix no sé dir-te quants anys tinc exactament, però més de setanta… Per tant, he viscut, he fet la vida que he volgut, professionalment he fet el que he volgut, això és molt important, naturalment he passat per tot, com tothom, però no tinc una cosa de dir: ostres, si haguessis fet això… Sí que la tinc, perquè tots en tenim, però vull dir que no, que en realitat he estat fidel a la meva vocació. Ja no sé què em preguntaves… Veus?

—És igual la pregunta, el que dèieu era molt interessant…
—Ja, però no sé si et parlo del mateix que t’he parlat abans… Vull dir que això em dóna satisfacció. Saber que he estat fidel al que jo volia, venint d’on venia. A mi no em tocava ser actriu, diguem. Va ser inesperat. Però des de joveneta vaig anar a un curs de teatre al barri. I els meus pares em van fer costat. Mira que en aquell moment era una professió que feia por. Era el pitjor. En canvi, els meus pares em van respectar. Els feia molta por, sobretot a la mare. Feia por perquè era un ambient molt obert, molt progre, per dir-ho d’alguna manera, com aquella època, no? I els feia una mica de por, però després van veure com era la cosa, i que jo era feliç pujant a l’escenari.

—Quan parleu del teatre se us il·lumina la cara.
—Sí, sí, teatre, cine, televisió… Sobretot el teatre, que tens el contacte amb el públic. És meravellós. Si miro enrere em dic: Maria del Carme, que em deien a casa, has viscut la vida que t’hauria agradat viure. Què més vull, no? Ara em toca això, és el que em toca. Ho he d’acceptar. No és només un discurs, sinó que ho intento practicar, però de vegades tens mals sentiments… Però s’ha d’acceptar el que hi ha. El que hi ha és el que hi ha i no hi ha res més.

—Dieu que plorar també va molt bé.
—Sí, treure llàgrimes és ideal. M’agrada tancar-me dins el llit i plorar. De vegades corro, me’n vaig al llit i ho trec tot. No passa res.

The Washington Post · Siobhán O’Grady i Serhii Korolchuk

Regió de Sumy, Ucraïna. “Resistir és inútil.” “Rendiu-vos.” “Esteu envoltats.”

Les frases, impreses en coreà amb la seva corresponent traducció –aproximada– al rus, eren escrites en un tros de paper que les tropes ucraïneses van trobar en el cos d’un soldat nord-coreà mort al front aquest mes. Vistes en conjunt, ofereixen una finestra molt reveladora als mètodes amb què l’exèrcit rus sembla que ha entrenat els seus nous aliats nord-coreans per agafar presoners ucraïnesos al camp de batalla.

Les tropes ucraïneses han utilitzat aquests documents, i també més objectes recuperats del camp de batalla, per entendre més bé el modus operandi dels milers de soldats nord-coreans que han assaltat les seves posicions aquestes darreres setmanes, en el darrer episodi d’escalada en la guerra entre Rússia i Ucraïna.

Els objectes i els relats dels soldats ucraïnesos sobre les seves trobades amb les forces nord-coreanes permeten de traçar un retrat robot de les tropes nord-coreanes al terreny –la presència de les quals no ha estat confirmada ni per Rússia ni per Corea del Nord: són altament motivades i organitzades, i també ben entrenades i més ben equipades que no pas la infanteria russa.

D’esquerra a dreta: en Dmitro, en Volodímir, en Vitalii i en Viktor, soldats del primer batalló del vuitè regiment de les forces d’operacions especials de l’exèrcit ucraïnès (fotografia: Ed Ram/The Washington Post).

Els objectes recuperats són especialment importants atesa la dificultat que les tropes ucraïneses han tingut a l’hora de capturar i interrogar soldats nord-coreans durant el transcurs dels combats. A diferència de molts soldats russos, que segons els soldats ucraïnesos solen rendir-se voluntàriament, els nord-coreans lluiten fins a la mort o se suïciden amb granades per evitar de ser capturats.

The Washington Post ha obtingut accés a papers amb llistes de frases coreanes traduïdes al rus i a cartes manuscrites d’Any Nou atribuïdes a Kim Jong-un, i també a armilles antibales, equips de primers auxilis, documents d’identificació militar i més objectes recuperats les darreres setmanes dels cossos de soldats nord-coreans morts.

Tanca fronterera en un pas que connecta Rússia amb Ucraïna a la regió ucraïnesa de Sumy (fotografia: Ed Ram/The Washington Post).

En Vlad, un soldat ucraïnès de 31 anys, explica que Rússia sembla que ha seguit la filosofia de “deixar el millor per als hostes” a l’hora d’equipar els seus aliats nord-coreans.

“Els soldats russos estan molt més mal equipats”, diu. “Crec que han provat de fer-se notar davant els nord-coreans”, afegeix. Com més soldats ucraïnesos citats en aquest article, en Vlad accedeix a parlar amb The Washington Post amb la condició que tan sols l’identifiquem pel seu nom de pila, d’acord amb les normes de l’exèrcit ucraïnès.

Un AK-12 rus trobat en el cos d'un soldat nord-coreà a la regió russa de Kursk (fotografia: Ed Ram/The Washington Post). Motxilla i pala recuperades del cos d'un soldat nord-coreà a la regió russa de Kursk (fotografia: Ed Ram/The Washington Post).

El president ucraïnès, Volodímir Zelenski, va informar aquest mes que fins a 4.000 soldats nord-coreans havien mort o havien estat ferits les darreres setmanes al front, i que tan sols dos havien estat capturats amb vida. Ambdós homes eren ferits i van ser traslladats a Kíiv, on a més de tractar-los també els han interrogat.

Fins ara, els atacs nord-coreans s’han limitat al petit enclavament de la regió russa de Kursk que, d’ençà de l’agost de l’any passat, controlen les tropes ucraïneses. Aquests darrers dies, després de setmanes d’atacs incessants, les tropes nord-coreanes pràcticament no s’han deixat veure al camp de batalla, segons que expliquen els soldats ucraïnesos, fins i tot en els moments en què l’exèrcit rus ha llançat ofensives contra les posicions ucraïneses.

L’absència sobtada dels soldats nord-coreans podria indicar que van reagrupant-se i avaluant futurs moviments, o bé podria ser un reflex de les baixes generalitzades i l’esgotament després dels atacs ucraïnesos més recents.

“Es llepen les ferides”, diu en Vitalii, un soldat ucraïnès de 25 anys que ha combatut contra soldats nord-coreans al front.

Les dues pàgines manuscrites amb missatges del dirigent nord-coreà Kim Jong-un dataven del 31 de desembre i el primer de gener. Els documents han estat traduïts independentment per The Washington Post.

L’origen de les cartes, que compartien desigs d’Any Nou i donaven les gràcies a les tropes per lluitar en nom de la seva pàtria, no és clar. Poden haver estat enviades a les tropes des de Pyongyang, o bé transcrites per soldats nord-coreans a partir d’un discurs de Kim.

“Heu fet sacrificis corprenedors i heu experimentat en carn pròpia la joia de les victòries en batalla i el sentiment sense preu de la companyonia i el patriotisme genuí, lluny de la mare pàtria”, resava un dels missatges. “No puc trobar les paraules per a expressar-vos l’abast de la meva gratitud per la vostra dedicació i els vostres esforços incansables”.

“Us trobo a faltar molt profundament, camarades”, resava la missiva.

La carta manuscrita, atribuïda a Kim Jong-un, recuperada del cos d’un soldat nord-coreà (fotografia: Ed Ram/The Washington Post).

Un altre petit quadern trobat en el cos d’un soldat la setmana passada era ple de lletres manuscrites de cançons patriòtiques nord-coreanes. “El meu destí sempre segueix el de la pàtria”, deia una de les lletres.

El fet que els soldats portessin aquests missatges a les butxaques mentre participaven en missions en el terreny de batalla fa pensar a les tropes ucraïneses que la seva motivació, en termes ideològics, és molt més gran que no la dels soldats russos, que sovint accedeixen a lluitar tan sols en canvi de salaris alts.

Quan les tropes nord-coreanes van arribar al front el desembre proppassat, els soldats ucraïnesos van quedar atònits en veure com es movien en grans grups i ni tan sols provaven d’amagar-se dels drons enemics. De fet, molts no van trigar a morir en aquestes onades primerenques. Però en les batalles posteriors els nord-coreans van demostrar que estaven plenament preparats per al combat, i també que estaven en bona forma física i que eren tiradors hàbils, segons que expliquen els ucraïnesos.

A mitjan desembre, en Vitalii i vuit soldats més del seu batalló van ser enviats a Kursk amb dues missions: l’una era estabilitzar el control de les posicions ucraïneses en una línia d’arbres; l’altra era fer presoner un nord-coreà, fos qui fos.

Una volta al front, en Dmitro, un altre soldat ucraïnès, no va trigar a establir contacte visual amb les tropes nord-coreanes, situades a tan sols uns vint metres de distància, i va disparar.

Durant les vuit hores següents, explica, els nord-coreans –vestits de camuflatge blanc per a confondre’s amb la neu– no van deixar de tornar els trets. En l’estrèpit, els ucraïnesos van poder sentir una veu que donava ordres en coreà, amb un to com més va més desesperat. Només una vegada durant aquestes vuit hores van sentir una veu russa, que va cridar: “Alto! No us n’aneu!”

Portada d'un manual de primers auxilis del ministeri de Defensa rus i traduït al coreà (fotografia: Ed Ram/The Washington Post). Pàgines d'un manual de primers auxilis recuperat del cos d'un soldat nord-coreà a la regió russa de Kursk, en què es mostren instruccions per a fer-se un torniquet (fotografia: Ed Ram/The Washington Post).

En Vitalii i un company d’unitat seu, en Volodímir, van acabar identificant un soldat nord-coreà que creien que podrien capturar. Li van disparar i el van ferir; poc després, en Vitalii va aconseguir arrossegar-lo fins a la posició ucraïnesa, on un metge el va estabilitzar. Van mantenir-lo amb vida durant quatre hores, amb l’esperança que fos el seu primer presoner de guerra nord-coreà.

Però quan els ucraïnesos es van retirar, aquell mateix dia, els nord-coreans van tornar a atacar. Enmig d’una retirada caòtica sota drons, projectils d’artilleria i trets, el presoner i un dels soldats de la unitat van morir. Els periodistes de The Washington Post han pogut veure imatges del cadàver, que les tropes van examinar i van lliurar a les autoritats ucraïneses.

La unitat no s’ha trobat cara a cara amb tropes nord-coreanes d’aleshores ençà, però els soldats expliquen que poden veure com s’adapten a les condicions en el terreny de batalla. “Fins ara es comportaven, en certa manera, com ovelles en un ramat. Ara proven de ser més astuts”, diu en Viktor.

Un senyal amb direccions incorrectes cap a pobles i ciutats ucraïnesos a la carretera que duu a la frontera d’Ucraïna amb Rússia a la regió de Sumy (fotografia: Ed Ram/The Washington Post).

Amed Khan, un filantrop nord-americà que dóna suport financer a les forces especials ucraïneses, mostra a The Washington Post una altra partida de documents nord-coreans que les tropes ucraïneses van confiscar a Kursk, i que posteriorment va fer traduir.

The Washington Post no ha pogut verificar de manera independent l’autenticitat dels documents, però sembla que coincideixen amb uns altres materials nord-coreans revisats pels periodistes del diari.

Els documents, mecanografiats en coreà, suggereixen que les tropes nord-coreanes enregistren les seves experiències al front amb gran detall, en un intent aparent de comprendre més bé la tecnologia i l’equipament que fa servir l’exèrcit ucraïnès. Kíiv ha advertit que Pyongyang aprofita l’oportunitat per adquirir experiència pràctica en el camp de batalla per a possibles conflictes futurs amb Occident.

Porta d'un document d'identificació militar rus recuperat del cos d'un soldat nord-coreà a l'exèrcit rus (fotografia: Ed Ram/The Washington Post). Pàgines interiors d'un document d'identificació militar rus recuperat del cos d'un soldat nord-coreà a l'exèrcit rus (fotografia: Ed Ram/The Washington Post).

Com suggereix en Viktor, sembla que els ucraïnesos també aprenen dels seus errors.

“En la guerra moderna, en què s’ataca amb drons, no dispersar els equips de combat en unitats més petites de dos o tres membres pot causar baixes importants”, resa un dels documents nord-coreans.

Un altre document explica que algunes tropes nord-coreanes han tingut dificultats al terreny de batalla perquè no se’ls ha proporcionat “detalls crucials, com ara, la ubicació de bastions enemics o les posicions d’artilleria, per la qual cosa han arribat al front sense la preparació adequada”.

Khan confia que el nou president dels Estats Units, Donald Trump, pressionarà perquè Pyongyang es retiri del conflicte i que “expliqui a tothom que no interessa a ningú [que les tropes nord-coreanes] es matin a set fusos horaris de distància de casa, a la frontera ucraïnesa”.

Andrew Jeong i So Jin Jung, de Seül estant, han contribuït a aquest reportatge.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Aquesta setmana el govern xinès ha publicat les dades energètiques del 2024, en què les renovables assoleixen un nou rècord. En un sol any, l’energia solar ha guanyat 277 GW, amb un creixement sorprenent del 45,7%, que, afegit a les centrals prèvies, sumen 887 GW en total. L’energia eòlica, per una altra banda, ha crescut de 80 GW, un 18%, i arriba a 521 GW. La hidràulica ha tingut un creixement més modest, del 3,2%, amb 13,5 GW addicionals i arribant a 436 GW. En conjunt, les renovables han augmentat la capacitat de 370,5 GW, fins a 1,844 GW. Per contextualitzar-ho, a la UE les renovables han crescut de 79 GW durant el 2024. Cal dir que la Xina el 2020 es va establir un objectiu de 1.200 GW renovables per al 2030, fita que ha estat superada àmpliament sis anys abans. És un contrast amb molts països on els plans van endarrerits en relació amb els plans governamentals. D’una altra banda, alguns havien volgut veure la Xina com la gran esperança nuclear. Tanmateix, el sector nuclear es mostra incapaç d’oferir el creixement requerit per la segona economia mundial: només ha crescut de 3,9 GW, un 1% de la capacitat afegida per les renovables, amb un total de 61 GW. Quant a les fonts tèrmiques (fonamentalment combustibles fòssils), la capacitat de generació ha crescut d’un 3,8%, fins a un total d’1,444 GW. La Xina continua essent també el principal consumidor de carbó.

Tanmateix, el consum de carbó va caure al desembre, i els permisos per a noves centrals han baixat d’un 83% aquest darrer any. Cal dir que totes aquestes xifres fan referència a la capacitat per a generar electricitat, però la generació final depèn de les hores que funcionin les centrals. Les sequeres limiten la producció hidroelèctrica i nuclear, dificultats en el subministrament de carbó han causat apagades a diverses regions xineses, fins i tot la capital, Pequín, i l’eòlica i la solar són afectades pels fenòmens climàtics. Tot i això, la Xina continua essent el primer productor d’electricitat del món, amb 9,418 TWh. El consum elèctric ha pujat d’un 6,8% durant el 2024, fins a 9,852 TWh, comptant les importacions d’electricitat. Els experts creuen que el 2025 podria ser l’any del pic de consum de combustibles fòssils a la Xina. I, per fer-lo realitat, juntament amb els objectius de disminuir les apagades i reduir les importacions d’energia de l’estranger, la Xina desenvolupa un seguit de projectes autènticament faraònics que tot seguit us mostrem.

La Gran Muralla Solar

A començament de gener l’agència nord-americana NASA mostrava les imatges de l’evolució de la instal·lació de plaques solars al desert de Kubuqi, a la província xinesa de la Mongòlia Interior, al nord de la Xina. Conegut històricament com a “mar de la mort”, perquè és una mar de sorra gairebé sense vida, al desert de Kubuqi s’hi instal·len plaques solars de l’any 2017 ençà. A la zona mostrada per la NASA es veu la icònica planta solar de Junma, que fa la forma d’un cavall a vista de satèl·lit, amb una potència de 300 MW. Però tot a l’entorn s’han continuat construint més plantes solars, incloent-hi una de les més grans del món, amb 2 GW de potència i una bateria estacionària de 300 MW amb una capacitat d’emmagatzematge de 600 MWh. Anunciada a final del 2021, es va preveure que entraria en operació comercial el 2025. No tan sols s’ha acabat a temps aquesta planta solar, sinó que, a final d’agost passat, es van construir més parcs solars a tocar, amb una capacitat total de 5,4 GW.

Al desert de Kubuqi ja hi ha 5,4 GW d’energia solar i l’objectiu del govern xinès és d’arribar a 100 GW el 2030 (imatge: NASA)

Aquesta xifra, per si sola, no té equivalent mundial. Però encara quedarà empetitida pels projectes que s’hi desenvolupen. El desert de Kubuqi és una franja de dunes de 200 quilòmetres de llargària per uns 10 d’amplada de mitjana. La intenció del govern xinès és que fins el 2030, en tan sols cinc anys, s’hi instal·lin 100 GW d’energia solar fotovoltaica repartida en unes 225 plantes, cosa que constituirà un clúster de plantes solars que ha estat batejat com a Gran Muralla Solar. El cost d’aquest megaprojecte sense precedents és de 48.000 milions de dòlars, i es preveu que produeixi 48 TWh d’electricitat anualment. Amb la Gran Muralla Solar, el govern xinès vol proporcionar electricitat a la capital del país, Pequín, i l’àrea d’influència. Amb una distància que els separa de 600 quilòmetres, problemes esporàdics de subministrament de carbó a les centrals tèrmiques que proporcionen electricitat a una capital de 22 milions d’habitants, han causat unes quantes apagades generals aquests últims anys. Afegits als elevadíssims nivells de contaminació atmosfèrica de la megalòpoli, el règim xinès mira de limitar les protestes socials millorant el subministrament elèctric.

Temps enrere, el govern no va dubtar a tancar centrals de carbó per disminuir uns valors de contaminació atmosfèrica que eren dels més elevats del món i originaven un profund malestar entre la població. Les plantes solars del desert de Kubuqi han de fer possible que s’acabin tancant totes les centrals de carbó, es posi fi als talls de llum i s’estableixi una pau social que no amenaci el règim comunista.

Encara més gran: desert de Gobi

El desert de Kubuqi forma part del desert de Gobi, emplaçat al nord de la Xina i el sud de Mongòlia, amb una longitud de 1.500 km, una amplada de 800 km i una superfície d’1,2 milions de quilòmetres quadrats. D’ençà dels anys setanta del segle passat, el govern xinès hi desenvolupa la Gran Muralla Verda, plantant arbres i vegetació en una àrea que ja arriba a 500.000 km2, el bosc artificial més gran del món. El projecte s’ha d’haver completat el 2050. Aquesta iniciativa forma part de la “guerra a la sorra” que lliura el gegant asiàtic, amb què vol disminuir les tempestes de sorra que s’originen al desert del Gobi i arriben a l’est del país, superpoblat.

A Xinjiang, dins el desert del Gobi, hi ha la planta solar més gran del món, amb 3,5 GW de potència

Tot i que ja fa vora cinquanta anys que es desenvolupa aquest projecte, l’energia solar ha esdevingut un aliat inesperat d’última hora. Les plaques solars ajuden a fixar les dunes, disminueixen la sorra aixecada i protegeixen la vegetació plantada sobre la sorra. Això és un al·licient addicional per al govern xinès a l’hora d’emplenar tota la franja del desert de Kubuqi de plaques solars. Es maten dos pardals d’un tret: energia per a la capital i menys tempestes de sorra. Però si un continu de 200 km amb milions de plaques solars és difícil d’imaginar, es farà petit pel projecte que el govern xinès vol a tot el desert del Gobi. L’objectiu final és assolir 600 GW solars, a les quals també s’afegirien plantes eòliques, perquè és una zona amb vents abundants. I ja el va començar fa anys, tot i que ara es pot accelerar ràpidament atesa la dimensió de desplegament mostrada el 2024. El 2020 a la província de Qinghai es va inaugurar la que aleshores fou la planta solar més gran del món, amb 2,2 GW de potència. Va ser construïda en cinc fases i acabada tan sols en nou mesos, un temps rècord.

Però aquesta planta fou superada per la que es va inaugurar l’estiu passat a l’extrem est del desert del Gobi, a prop de la capital de la regió de Xinjiang, Ürümchi. És la planta solar Midong, amb 5,26 milions de plaques solars per a una potència total de 3,5 GW. S’hi ha invertit l’equivalent a 2.000 milions d’euros. No tan gran, al sud de la part central del Gobi, al desert de Tengger, trobem un altre parc solar amb pocs equivalents mundials: 2,2 GW de potència i uns 6 milions de plaques solars, repartit per una àrea de 25 km2. La Xina no s’aturarà pas aquí, i aviat continuarà inaugurant més plantes com aquestes, de dimensions inimaginables en bona part del món. Si bé 600 GW pot semblar una xifra desmesurada, n’hi ha prou de recordar que en tan sols un any, el 2024, ha estat capaç d’instal·lar gairebé la meitat d’aquesta xifra, els 277 GW que exposàvem al començament.

La Xina ha hagut de construir milers de quilòmetres de línies d’alta tensió per transportar l’electricitat produïda a les zones remotes del nord del país als grans centres industrials i de població Del desert a la mar

Totes aquestes plantes solars instal·lades al desert del Gobi, i les que s’hi han d’instal·lar en el futur, tenen l’avantatge que se situen en una zona remota del país amb molt poca població i que no interfereixen en la producció agrícola i ramadera. De fet, ajudaran a aquesta producció perquè les plaques solars protegiran la nova vegetació plantada, que al seu torn pot servir de pastura i disminuir les tempestes de sorra que afecten els terrenys de conreu de l’àrea. Així i tot, és una zona allunyada dels grans centres industrials i poblacionals del país, i per això la Xina ha hagut de construir milers de quilòmetres línies de molt alta tensió per dur aquesta producció elèctrica a l’est del país. Un altre projecte faraònic en si mateix. Tanmateix, la zona costanera de la Xina també té projectes solars propis, i també d’una dimensió sense precedents.

A la província de Jiangsu, amb 85 milions d’habitants –al nord de Xangai–, el govern regional ha anunciat la zona de producció solar marina més gran mai vista. L’objectiu és que en tan sols cinc anys (2025-2030) s’hi construeixin 60 projectes marins costaners amb una capacitat de 27 GW. El 2027 esperen haver acabat la construcció de 10 GW, i el 2030 haver enllestit la resta. Els projectes es repartiran per unes quantes àrees costaneres de la regió i inclouran bateries que proporcionaran un mínim del 10% de la potència de les instal·lacions. Amb capacitat per a proporcionar dues hores de subministrament continu d’electricitat emmagatzemada. A aquesta iniciativa provincial, s’hi afegeixen a la mateixa zona tres plantes solars marines que desenvolupa l’administració central. Una de 2 GW i dues de 400 MW. Es preveu que es completin durant el mateix període, i que tot plegat faci pujar la capacitat solar marina de la zona a vora 30 GW.

La Xina és també el primer país que treballa decididament per l’energia solar marina a gran escala

El govern xinès confia que les plantes de Jiangsu serveixin de model d’expansió de l’energia solar marina per a la resta del país, de manera que ajudin a produir electricitat més a prop dels centres industrials i de població. Sense cap iniciativa semblant al món, això proporcionarà avantatge competitiu a les empreses xineses per a fer instal·lacions marines en més països en un futur pròxim.

La central elèctrica virtual més gran del món

Sense abandonar la província de Jiangsu, la companyia elèctrica regional, en coordinació amb el gestor nacional de la xarxa elèctrica, ha emprès un projecte de central virtual en l’escala de gigawatts. A Jiangsu les renovables ja han superat al carbó com a principal font generadora d’electricitat. I això fa que se n’hagi de gestionar la variabilitat. Al sector renovable es parla de fa anys de les xarxes elèctriques intel·ligents, capaces de gestionar no tan sols la generació d’electricitat, sinó també la demanda. Però, ara per ara, és una qüestió teòrica més que no pas una pràctica implantada, amb molt pocs exemples al món i d’una escala petita. Tanmateix, la Xina ha decidit d’anar un pas més enllà. La intensió de la regió xinesa de Jiangsu és connectar en una central virtual milions de cases, amb aires condicionats, escalfadors d’aigua elèctrics i bombes de calor, entre més. Amb la gestió remota, el núvol i l’ús d’intel·ligència artificial, esperen poder gestionar més eficientment la demanda elèctrica, especialment durant els pics de consum a l’estiu i l’hivern.

Les dimensions de les plantes solars xineses tenen pocs equivalents mundials

La intenció és que quan es prevegi una demanda massa alta s’enviï al mòbil una invitació als residents perquè ajustin la temperatura dels electrodomèstics per abaixar el consum i guanyar descomptes a la factura elèctrica. Segons els càlculs de la companyia elèctrica, abaixar un grau en l’aire condicionat dels 43 milions d’habitatges de la província es traduiria en un descens de la potència necessària de 2,6 GW. En un futur és previsible que s’inclogui una gestió remota automatitzada dels consums de les cases, d’acord amb els propietaris, també incloent-hi les bateries residencials. Tot plegat mostra que la Xina avança ràpidament en tots els fronts renovables. Per una banda, instal·la energia solar i eòlica com ningú. És el país que més cotxes elèctrics té en circulació, ja ha començat a expandir l’energia solar a la mar en massa i fa els primers passos en la creació d’una xarxa elèctrica intel·ligent a gran escala, on es gestiona tant la generació com la demanda.

La Xina és el país més electrificat del món, amb el 30% de l’energia consumida en forma d’electricitat, mentre a Occident s’ha mantingut en un 20% durant l’última dècada. Un percentatge de penetració de l’electricitat que puja nou vegades més de pressa a la Xina que no a la resta del món. I, així i tot, el ritme s’accelera encara més, no es frena pas. Amb una administració Trump que ja ha començat a prendre mesures per a fer sabotatge a les renovables i augmentar l’extracció de combustibles fòssils als EUA, la Xina esdevé el líder indiscutible industrial, econòmic, tecnològic i, fins i tot, moral de les energies renovables. La gran incògnita ara mateix és Europa. Seguirà els passos dels EUA o els de la Xina?

Allò que per a molta de gent va començar essent una manera de matar l’avorriment s’ha convertit en una petita passió que, com més va, més creix. El fenomen dels pòdcasts en català ha tingut un creixement incipient aquests darrers anys a les Illes, tot i que no té un camí fàcil. També s’ha convertit en una eina clau per a preservar la llengua entre els joves. I encara més avui, en què els darrers estudis indiquen que continua reculant entre la gent de menys de 35 anys.

Espais com Tabac i sobrassada, Pati de butaques, Anam fent i Ja te diré coses han tingut una bona rebuda dels joves. Com va passar amb Cas Horrach i Polo de llet, per esmentar-ne alguns. Converses disteses, entrevistes més personals amb els convidats –que se senten còmodes amb un format allunyat del to periodístic–, rialles i, al cap i a la fi, una estona de passar-ho bé amb el públic han estat els ingredients que han empès l’audiència a consumir noves fórmules.

“Tabac i sobrassada va néixer durant l’onada de gent avorrida en la pandèmia.” Ens ho explica Tomeu Mir, creador del pòdcast, juntament amb Rafel Manera i Pablo González, que, a diferència dels dos mallorquins, és andorrà. Va ser González qui els va engrescar a fer un pòdcast, tot i que no en tenien gaire experiència. Una vegada fet el pilot, la cosa no ha aturat. “Ens ha fuit un poc de les mans, sobretot perquè ha anat bé i la gent ens ha fet el retorn. Si no, no hauríem aguantat les cinc temporades”, diu Mir.

A Tabac i sobrassada, que publiquen programa cada quinze dies, no van tardar a mostrar quin era el seu segell: quedar per berenar. Sigui amb un variat mallorquí o un esmorzar de forquilla –viuen a Barcelona–, sols o amb els convidats, el berenar sempre trenca el gel. “Poder parlar de què hem menjat per berenar en el programa ens apassiona”, comenta Mir, alhora que els ajuda en els enregistraments, perquè no és igual començar sense saber de res el convidat.

Pati de butaques

Com ells, Júlia Mérida es va embarcar en aquesta aventura amb Pati de butaques. Va ser en el mateix context: la pandèmia. “A la gent que volíem fer coses se’ns va activar aquesta vena”, diu. I confessa que ella ja escoltava pòdcasts. De fet, a les xarxes feia tota una declaració de respecte envers Polo de llet, el pòdcast conduït per la periodista Inés Mateu amb molt d’encert i que es va convertir en un referent per als altres joves. “Va ser qui va obrir camí perquè totes les altres poguéssim començar. Gràcies per ser un referent en creació de contingut en català des de Mallorca. Sense tu, tot hauria estat més difícil i avorrit”, diu Mérida sobre Mateu i Polo de llet, que va acabar l’emissió el 2023. 

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Júlia (@juliameridac)

Pati de butaques va rebre el premi Sonor al millor pòdcast conversacional l’abril passat. I encara que no ho faci pels premis, rebre un reconeixement ja és tota una alegria i un estímul per a continuar fent feina. S’hi parla de tot, partint de qualsevol manifestació artística, però que pot derivar en converses com ara sobre fer trenta anys o sobre la persona que t’agrada. “És un espai obert, parteix de la cultura i la connect amb el dia a dia i les coses que poden interessar la meva comunitat”, diu Mérida.

Anam fent

El cas d’Aina Segura i Neus Gil va ser un pèl diferent. Anam fent va sorgir espontàniament l’octubre del 2022, quan van partir a Alemanya d’Erasmus. Segura conta que elles dues sempre han estat molt mogudes i que els agradava molt aquest format. Amb l’Erasmus van trobar una oportunitat per a parlar, però tot va ser molt esporàdic. De bon començament, era més aviat un diari personal, per a poder escoltar què feien i traslladar-ho a la família.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Anam Fent (@anamfent.podcast)

“Sempre dic que és un pòdcast un poc caòtic, tronat i improvisat, però no necessàriament totes aquestes paraules en el sentit negatiu”, explica Segura, recordant que van començar amb un micròfon atrotinat, una càmera rescatada i amb un moble per trípode. De fet, això fa que hi hagi una connexió més forta amb el seu públic. “Ens va sortir natural, és orgànic, són simplement xerrades que ja teníem na Neus i jo com a amigues”, explica.

L’impuls de la llengua

Fer pòdcasts en català a les Illes, en el context actual, és una decisió ferma. Però tots els entrevistats coincideixen que sorgeix d’un fet natural. “Pati de butaques és el teu espai de confiança en català a Mallorca per a xerrar”, diu Mérida, que remarca que no han pensat mai a fer-lo en un altre idioma: “La meva vida és en català, i era ben lògic fer-ho en la llengua que visc, xerr, estim i ho faig tot.”

Mir assegura que la reivindicació de Tabac i sobrassada era “no fer-ho en castellà”. “Ho feim en català perquè és el nostre dia a dia, la nostra llengua, desenvolupam el 100% de les nostres hores en català.” I, amb humor, afegeix: “Parlar de botifarra, mongetes o cap-i-pota en castellà seria molt complicat.”  Segura opina també que s’ha de fer veure a la gent que hi ha contingut de proximitat, en la llengua pròpia, que té molt de valor. “Allò que ha connectat amb la gent és fer-ho com nosaltres som. Si ho haguéssim fet en castellà no ens hauria fet cas ningú”, diu.

De tota manera, Mérida considera que s’ha de superar la fase de ser reconeguts perquè un pòdcast en català, i que se’n valori més el contingut: “És un moment de reivindicació per a millorar les condicions laborals. Fa molt temps que feim pòdcasts en català que tenen èxit i a cap de nosaltres en surten feines dignes”, diu. De fet, ella és funcionària, professora d’institut. Mir és químic i també treballa en el món acadèmic; Manera i González són enginyers.

Relleu generacional

Mérida també diu que no es considera tan jove, tot i ser a la trentena, i creu que hi hauria d’haver gent encara més jove que fes coses en català: “Si la gent de quinze anys a vint no en fa, alguna cosa passa. La gent que començarà una carrera, a polititzar-se, a militar… és molt més jove que jo i la meva audiència –diu–. Hem de començar a veure un relleu generacional.”

El català continua reculant com a llengua habitual entre els joves de les Illes

“Hi ha una manca de pòdcasts i de tot allò que té a veure amb la creació de contingut audiovisual –lamenta Segura–. Com menys contingut hi hagi en català, menys referents per a la gent jove. Ja no és que els joves triïn fer-ho en català o en castellà, és que ni s’ho pensen.” I afegeix: “Se’m fa estrany veure que gent jove que parla català amb el seu entorn, després agafa el mòbil i s’adreça a la gent en castellà.” I remarca que el català és útil per a tot allò que es pugui fer en la vida.

Fer xarxa

Una de les qüestions que més han ajudat aquestes generacions de joves a fer pòdcasts –també els creadors de contingut– és el fet de teixir xarxa. “Estic molt contenta del suport que ens donam els uns als altres, perquè ningú no ens en dóna”, assegura Mérida, que diu que adora Tabac i sobrassada i que Anam fent són “les millors del món”. Ella, per exemple, va aprendre a fer vídeos amb un tutorial de González. “Ens enriquim els uns als altres.”

Mir esmenta l’Aferrada, la iniciativa que promou l’OCB, i la Mobofest de l’any passat, amb l’espai per a pòdcasts abans dels concerts. “Sempre que podem o tenim dubtes, ens ho consultam tot”, diu Mir. Considera que, així com a Catalunya, per exemple, les propostes de pòdcasts creixen a un bon ritme, a les Illes encara costa un poc més.

Convidats com Maria Jaume, Ana Polo i Joel Díaz han passat per Tabac i sobrassada. A Pati de butaques s’ha conversat amb gent com Laura Gost, Flavita Banana, Julieta i Maria Hein. A Anam fent hi han passat artistes com Fades o Pau Franch. I, naturalment, els creadors dels pòdcasts han compartit espais entre ells, una altra manera donar-se suport i créixer plegats.

Aquest és el títol d’un llibre del lingüista Josep Estruch Traité on recull el patrimoni lèxic badaloní. Existeixen d’altres llibres que recullen variants lèxiques de l’Empordà, de variants pròpies de les Terres de l’Ebre, del Vallès. En tot cas a mi m’interessa el de l’Estruch perquè està centrat en Badalona, la meva ciutat, i potser també perquè ens diferencia de la capital, que tan sovint ens absorbeix.

L’autor hi assenyala que segurament moltes de les paraules no són conegudes per molts badalonins, però d’altres són d’ús freqüent a la ciutat. També cal dir que algunes les compartim amb unes poques poblacions del Maresme.

En recull un total de 86, a més de 23 particularitats fraseològiques. En tots els casos n’explica l’origen –de vegades incert–, alguna curiositat o anècdota. No és intenció meva entrar ara en la història d’aquests termes; el lector que hi estigui interessat pot anar directament al text original, de lectura amena i fàcil. Us comentaré paraules que hi apareixen i que formen part de la meva vida (les trobareu escrites en cursiva).

Actualment, la majoria dels badalonins viuen en piseries, que és el mot que fem servir per referir-nos als edificis de pisos, però abans del boom migratori dels anys 70 l’habitual era viure en casetes de 2 o 3 plantes. Les cases solien tenir la mateixa estructura: porta de dos batents que solia ser de fusta, el cancell –espai que permet l’obertura de les portes grosses– i a continuació les ventalles, és a dir les portes de vidre que donen accés a la vivenda; una habitació a l’entrada de la casa, passadís que menava al menjador d’hivern i a continuació s’arribava al menjador d’estiu, que donava a un badiu, és a dir a l’eixida del darrere.

Era, i és habitual en les que encara existeixen, que en els badius hi hagués llimoners o micaquers, l’arbre que produeix micacos, altrament anomenats nespres. Moltes criatures badalonines ens hem passat hores jugant en els badius de cals avis. Un joc freqüent era fer curses de paparoles. Les paparoles són aquells insectes que trobem en indrets humits i que quan els toques es converteixen en una bola. No jugàvem, però, amb les estisoretes a les quals anomenem els tallanassos, cal anar amb compte perquè pessiguen.

Segurament, el més característic de Badalona és la seva llarga platja i hi ha molta tradició d’anar a mar, de fet en dèiem anar a marc. A marc hi podíem passar unes quantes hores jugant i banyant-nos sempre que no hi hagués moques a l’aigua atès que a ningú agrada que li piqui el que es coneix com a meduses.

Un joc que actualment encara es practica a la sorra de la platja és el tacatà. Es tracta d’un joc en què dos equips d’unes 2 o 3 persones s’han de tirar una pilota de baix cap amunt, amb un cop de mà sec, per tal que la pilota passi per sobre de la xarxa. Vindria a ser una mena de tenis sense raqueta.

Hi ha qui diu que només els badalonins entrem a l’aigua fent sota. Això em deia una amiga de la meva mare que tenia noranta anys i encara intentava tirar-se de cap a mar. Temo que a la seva edat més aviat feia panxots perquè li devia costar agafar la inclinació adequada per entrar-hi de cap.

Com us he dit abans, el llibre d’en Josep Estruch Traité recull molts més termes locals, però no faré més de btv (badalonina de tota la vida, com se’ns diu de vegades amb to burleta). Si us interessen les paraules en general, amb aquest llibre podeu passar unes bones estones.

Gràcies, Josep Estruch, per la teva feina.

Montserrat Cortès Colomé
Membre del GELA

Referència:
Estruch Traité, J. (2024). Històries de paraules. Vocabulari i fraseologia de Badalona. Badalona: El Pont del Petroli.

D’Itàlia va sorgir un dels bressols de la cultura mediterrània i, com a tal, també va ser un dels territoris importants de l’univers vinícola d’aquesta part del món. Així i tot, actualment, els vins italians són força desconeguts a Catalunya, entre més, perquè el mercat mira cap a França. Això no impedeix que Itàlia sigui un dels territoris vinícoles més atractius del món, per la gran varietat de regions vinícoles, varietats de raïm i elaboracions que ofereix. Aquesta setmana, els amants del vi han tingut l’oportunitat d’acostar-s’hi una mica més, perquè s’ha fet la primera mostra de vins d’Itàlia, organitzada per la distribuïdora l’Emporium. S’hi van poder tastar més de dos-cents vins de trenta-set cellers de diferents zones d’Itàlia: vins del Piemont, el Vènet, la Toscana, la Pulla, la Campània, l’Alto Adige, el Friül, l’Emília-Romanya, les Marques, els Abruços i Sardenya.

Coincidint amb aquesta mostra, es va organitzar un tast de vins de terra volcànica, que és el que us relatem a continuació. Va conduir el tast un dels responsables de l’Emporium, el sommelier Massimo Cesca, acompanyat per la periodista vinícola Ruth Troyano, que va anar posant l’accent en diferents aspectes dels vins. Un viatge interessant per un territori que, com va dir Troyano, “és ple de matisos, de riquesa enològica, climes i tipus de sòls molt diferents, per la diversitat de varietats i sobretot de varietats autòctones. De fet, és el país que té més varietats autòctones escampades per les vint regions vinícoles d’Itàlia”. Més enllà de la Toscana, Sicília i el Piemont, hi ha zones menys conegudes d’una escala petita, cooperatives i petits productors artesans que mantenen elaboracions tradicionals, vins icònics i cellers històrics.

Amb el títol “Introducció al tast: el sòl volcànic d’Itàlia. Tast de sis vins: sis expressions del sòl volcànic”, es van tastar: Fiano “Zagreo” d’I Cacciagalli (blanc biodinàmic de la regió de la Campània); Sauvignon Blanc d’In Der Eben (blanc de la regió de l’Alto Adige); Soave Classico “San Michele” de Ca’ Rugate (blanc de la regió del Vènet elaborat amb la varietat garganega); Etna Rosso “Ciaurìa” de Pietro Caciorgna (vi negre de Sicília elaborat amb la varietat nerello mascalese); Taurasi “Radici Riserva” de Mastroberardino (un icònic aglianico de la regió de la Campània; i Boca de Le Piane (un nebbiolo de la regió del Piemont).

Per començar, Troyano va preguntar a Massimo Cesca quin gust creia que tenia Itàlia? Ell va anomenar algunes particularitats, com ara la tanicitat que tenen les varietats de raïm italianes i, quant als vins blancs, el to lleugerament amarg que els vesteix. Va parlar del fet que a Itàlia s’havien identificat quatre mil varietats de raïm diferents de les quals sis-centes es vinificaven. Això significa una gran riquesa gustativa. I entrant en l’àmbit del sòl volcànic, va establir dos tipus de sòls amb característiques diferents: els sòls volcànics antics, que ja no es troben actius, que tenen una gran riquesa mineral i bona acidesa, i els sòls volcànics actius o semiactius, com és el cas de l’Etna, però també d’alguns llacs del Laci continental, zones sobretot de vins negres on s’expressen els fumats. Tots els vins tastats treballen a partir de l’agricultura ecològica i biodinàmica.

Els vins del tast “El sòl volcànic d’Itàlia”.

Soave Classico “San Michele” de Ca’ Rugate
Blanc de la regió del Vènet, que s’estén entre Venècia i Verona, elaborat amb la varietat garganega. Ca’Rugate és un celler de la família Tessari, que conrea noranta hectàrees de vinya en sòl de terra obscura i volcànica en les zones vitivinícoles de Soave Classico, Valpolicella i Lessini Durello, i amb seu a la localitat de Brognoligo. Un projecte vinícola que ja compta amb la continuïtat de quatre generacions i cent anys d’història. És un vi elaborat amb tines d’acer inoxidable que expressa flors de camamilla i saüc.

Fiano “Zagreo” 2020 d’I Cacciagalli
Blanc biodinàmic de la regió de la Campània, un territori vinícola històric a Itàlia. El celler I Cacciangalli és un projecte jove impulsat per l’enòloga Diana Iannaccone i el seu marit, Marco Basco. S’aixeca al costat del volcà Roccamonfina, avui inactiu, però les vinyes es cultiven en un sòl ric i mineral, al qual s’afegeix l’aportació de nutrients del riu Volturno. Elaboren vins biodinàmics expressius. El Zagreo és elaborat amb la fiano, varietat de raïm blanca autòctona de la Campània, en àmfores de terracota i maceració amb les pells. Això li confereix un color intens. En resulta un vi molt cítric, on es fa present l’alcohol, de textura salina i bona acidesa. Té capacitat d’envelliment.

Sauvignon blanc 2019 d’In Der Eben
Blanc de la regió de l’Alto Adige, la zona vinícola del Tirol del sud, a dalt de tot del país. El celler In Der Eben se situa a la conca del Bolzano, a la vall d’Isarco, amb vinyes a molta altura. Impulsa el celler el jove Urban Plattner, que encara no té els quaranta anys. També treballa en biodinàmic tres hectàrees de sòl granític vermell d’origen volcànic. Conrea varietats autòctones, sobretot la schiava, i també la malvasia rosa (una raresa), i d’altres com el sauvignon blanc i la gewürztraminer. Tots els seus vins maceren amb les pells i una part de la rapa. En aquest cas, Plattner ha fet fermentar i criar durant tres anys aquesta sauvignon en bótes de fusta. Té un nas impactant i en boca és un vi molt fresc, tot i que els records són a fruita confitada. Però és vibrant i dinàmic.

Etna Rosso “Ciauria” 2023 de Pietro Caciorgna
Vi negre de Sicília elaborat amb la varietat nerello mascalese, amb què es fan els grans vins negres d’aquest territori. El celler se situa a la falda de l’Etna amb vinyes plantades a 700 i 800 metres sobre el nivell del mar. El propietari, l’enòleg Pietro Caciorgna, treballa l’agricultura ecològica. Aquest Ciauria és un vi lleuger i fresc, que té sis mesos de barrica que no és nova. És un vi ple de tipicitat, rusticitat, amb un taní molt marcat. Al nas, hi trobem les notes de fumats tan característiques de les zones volcàniques amb activitat.

Le Piane, Boca DOC 2019
La zona de Boca, a la regió del Piemont, l’any 1969 tenia 400 hectàrees de vinya i avui només en té 90. Tanmateix, perviu, en bona part gràcies al celler Le Piane i el treball de Christoph Kunzli, que va revertir aquest territori vinícola amenaçat per la despoblació. El vi és elaborat amb la varietat negra pròpia del lloc, la nebbiolo, amb un petit percentatge de la varietat vespolina. És un vi que necessita envelliment i per això passa tres anys en grans bótes de fusta d’Eslavonia. Té un nas molt singular. Un vi aspre, astringent, amb personalitat i un final llarg.

Taurasi Radici Riserva 2017 de Mastroberardino
Un vi icònic de la regió de la Campània elaborat amb la varietat autòctona aglianico. El celler que l’elabora, Mastroberardino, és un dels productors més antics d’aquesta regió vinícola i referents del vi italià amb més de 250 hectàrees de vinya. Vi d’un color molt intens. També és intensa la tanicitat, que requereix ser domesticada per la gastronomia. Intensitat aromàtica i gustativa, rusticitat. El vi és envellit durant trenta mesos en barriques de roure. L’aglianico és una varietat amb molta capacitat d’envelliment.

 

La Mutualitat General de Funcionaris Civils espanyola (Muface) ha anunciat aquest dissabte que modifica les condicions de la segona licitació del concert d’assistència sanitària. Entre els canvis, s’amplia el termini, que s’acabava dilluns, fins a una nova data que encara no s’ha anunciat. Adeslas, que a finals del 2024 va anunciar que no presentaria candidatura, ha assegurat aquest mateix dissabte en un comunicat que si es consoliden els canvis en les condicions de licitació “en una proposta adequada per part de l’administració” reconsideraran formar part de Muface.

L’asseguradora ha explicat que ha estat en contacte amb el Ministeri per a la Transformació Digital i de la Funció Pública espanyol al llarg de la setmana i que ha detectat canvis significatius que podrien permetre desencallar la situació de Muface “i definir un model just, equilibrat i sostenible” per al projecte. De moment, Adeslas i DKV havien dit que no estaven interessades en la nova licitació. Asisa, la tercera empresa que fins ara prestava el servei, s’havia quedat com a única candidata.

amb Duet Dancing Group - Lloc: Ateneu Arenyenc

Esquerra Republicana ha registrat una proposta de resolució tant al Parlament com al Congrés espanyol per eliminar l’obligatorietat dels esportistes catalans a anar amb la selecció espanyola. El text apunta que actualment la legislació esportiva espanyola “imposa una obligació injustificable als esportistes, forçant-los a acudir a les convocatòries de les seleccions espanyoles sota l’amenaça de sancions desproporcionades”, una normativa que vulnera el principi bàsic d’autonomia de la voluntat i restringeix la llibertat individual d’esportistes que, “per motius professionals, personals o ideològics, puguin decidir no participar en aquestes convocatòries”. Per tot plegat, els republicans registren a la cambra catalana una proposta perquè els atletes puguin decidir lliurement si volen assistir a les convocatòries de la selecció espanyola, sense coaccions ni sancions. Al Congrés, demanen al govern espanyol mesures per a defensar l'”objecció de consciència dels esportistes”.

El grup parlamentari de Madrid també ha demanat a la mesa de desencallar la proposició de llei que els republicans van registrar el setembre del 2023 en la mateixa direcció.

Actualment, la normativa espanyola estableix multes que poden arribar a 30.000 euros i suspensions de les llicències federatives per a aquells esportistes que es neguin a anar a una convocatòria de la selecció espanyola. Esquerra denuncia la coacció que impliquen les sancions, perquè impedeixen els atletes de decidir lliurement si hi volen participar o no.

Aquest ha estat un debat recurrent. Precisament fa dues setmanes, en un programa en directe de La Sotana en què van dur de convidat l’ex-jugador del Barça Oleguer Presas, es va reobrir el seu cas, un dels més mediàtics sobre aquesta qüestió. El 2006, el futbolista va denunciar amenaces i coaccions perquè anés amb la selecció espanyola després d’haver-ne expressat disconformitat, fet que va recordar durant el programa de La Sotana, on també revela que va viure com una humiliació la convocatòria per a la selecció espanyola. “És una aberració que facin aquesta sanció a algú que no vol jugar amb la selecció espanyola”, va dir. I va afegir que va anar a la convocatòria perquè el van fer “passar per l’adreçador”. Un altre cas més recent és el de les jugadores de la selecció espanyola de futbol, que es van veure forçades a participar en les convocatòries malgrat la seva oposició.

Amb tot plegat, ERC també aprofita per demanar el reconeixement oficial de les seleccions esportives catalanes.

Stay Homas tanca una etapa aquest cap de setmana i s’acomiada dels seus fans indefinidament amb tres concerts a Barcelona. El trio barceloní diu adeu fins a nou avís després de cinc anys d’ençà del seu debut fulgurant en ple confinament. Els recordats concerts dels tres companys de pis des del terrat de casa seva els van fer famosos globalment, i després han vingut gires mundials, dos discos d’estudi i diversos EP, i fins i tot un documental que repassa la seva breu però intensa trajectòria. L’emoció dels tres components i dels assistents ha sigut palpable en el concert matinal d’aquest dissabte al Poble Espanyol de Barcelona, el segon dels tres que hi faran i que gràcies a l’horari diürn ha convocat un públic molt heterogeni i familiar.

En un concert celebrat dins del festival Guitar Bcn, Stay Homas no ha escatimat energia ni cançons, amb una actuació llarga dues hores, en què han repassat gairebé tot el seu repertori. El grup ha tocat prop d’una trentena de cançons, incloent-hi les peces més cèlebres, compostes i estrenades al terrat de casa seva com “Stay Homa” o “Confineo”, i totes les que han vingut després: “Bright side”, “Es por ti”, “Let it out”, “La platja”, “No vull baixar”, “Ho tornaria a fer” o “La nòria”, entre altres.

A més, la banda ha comptat la col·laboració de Figa Flawas, amb els quals han interpretat la cançó que han estrenat conjuntament fa pocs dies, “Espurna”. Al llarg del cap de setmana, seran diversos els artistes amics que voldran acompanyar-los en algun dels tres concerts, com Nil Moliner, El Kanka o Sofia Ellar.

L’horari matinal del concert, que el grup va afegir després d’exhaurir les entrades de les actuacions nocturnes de divendres i la que faran aquest vespre, ha permès que els més petits s’hagin pogut acomiadar també de la banda. No eren poques les famílies amb canalla les que omplien aquest matí l’hivernacle del Poble Espanyol. I no només els més joves han volgut dir adeu a Stay Homas. Gent de totes les edats, que acrediten que el grup ha connectat amb un públic transversal. Tampoc hi ha faltat familiars, com les dues àvies, materna i paterna, de Guillem Boltó, que han seguit el concert assegudes, respectivament, en una cadira de rodes des d’un punt elevat que ha facilitat l’organització del festival.

Comiat indefinit

Aquesta tríada de concerts -el primer celebrat divendres a la nit, el segon aquest dissabte al matí i el tercer avui a la nit- tanca un cicle per al grup. El trio va prendre la decisió ja fa temps, i ho va anunciar l’any 2023, en començar una nova i llarga gira que avui culminen des de Barcelona, la seva ciutat. No en va, han batejat l’espectacle de comiat amb el nom de “In the end”, parafrasejant la seva cançó homònima.

Guillem Boltó ja vaticinava en començar que el d’avui seria “un dia molt fort” i “molt especial” perquè el grup tanca etapa sense saber si això és un “punt i seguit, un punt final, o un punt i a part de tota aquesta història”. “Però el que segur que sabem és que xino-xano hem arribat fins aquí, així que avui a donar-ho tot!”, ha reblat el músic.

En declaracions a l’ACN després d’acabar el concert, el grup ha reconegut que el comiat és “més intens” del que havien previst, tot i que això no ha alterat el convenciment que era “100% el moment de parar”, en expressió de Klaus Stroink.

Sobre el futur del grup, efectivament no està tancat, sentint les paraules de Rai Benet. “Ara estem molt emocionals, però d’aquí a un temps indeterminat veurem on hem col·locat tot això, tot el que ens ha passat en aquests cinc anys, i veurem cap a on anem”, ha raonat. El seu company Guillem Boltó diu, en tot cas, que si ha d’escollir una cosa que s’endú d’aquesta experiència amb Stay Homas és que d’una amistat que va derivar a anar-se’n a viure plegats al carrer Balmes, “n’ha sortit una història súper preciosa que t’ha regalat totes les altres”.

València viu aquesta vesprada l’exaltació de la fallera major Berta Peiró García i de la fallera major infantil, Lucía García, en un acte celebrat al Palau de la Música. L’acte d’exaltació va tornar l’any passat al Palau de la Música, després de cinc anys celebrant-se en altres espais. L’escenari albergava l’acte des del 1989, però va haver de fer una pausa perquè el rehabilitaren.

Aquest és un dels actes més emocionants perquè donen el tret de sortida a les Falles d’enguany, i perquè es revela el color dels espolins de les falleres: García ha escollit el color corall, que representa “la felicitat sense límits” i que transmet sensacions d’alegria i energia. Peiró, per la seva banda, ha escollit el color lila albergínia. Vives y Marí ha sigut, un any més, la firma encarregada de teixir els dos espolins oficials. D’ençà de 1973, Vives i Marí implementa la seva producció dedicant-se a la creació de teixits per als vestits tradicionals de tot el País Valencià, i d’ençà del 1999 recupera la fabricació d’espolins.

Com és tradició, les falleres majors han arribat al Palau de la Música en cotxes d’època des de la plaça de l’Ajuntament. L’acte d’exaltació es divideix en dues parts: una primera, en què es representa un espectacle, i la segona, en què la batllessa de València, María José Catalá, imposa la banda que acredita a Peiró i García com a màximes representants de la ciutat.

El primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, ha anunciat avui la suspensió del protocol de retorn de la població civil palestina al nord de la Franja de Gaza després d’acusar Hamàs d’incomplir parcialment l’acord de l’alto-el-foc.

Concretament, Netanyahu ha denunciat que Hamàs no ha alliberat la civil Arbel Yehud, segrestada el 7 d’octubre de 2023 per les milícies palestines, tal com estava estipulat.

“Israel no permetrà el pas dels habitants de Gaza al nord de la Franja fins que no s’hagi acordat l’alliberament d’Arbel Yehud, que havia de ser alliberada avui”, ha avisat Netanyahu.

Si el comandant Muguruza ho reclama, la vella guàrdia es mobilitza. Com formiguetes inicien la peregrinació des de la plaça barcelonina que porta el nom del país veí cap al Palau Sant Jordi. Qui més qui menys, tothom ha rescatat una samarreta o una dessuadora de Kortatu o Negu Gorriak del fons d’un calaix. Un rastre de llaunes de cervesa marca el camí a seguir. Tothom comenta aquell concert mític del passat, aquella anada al País Basc a veure’ls, aquella tornada amb bus tots torrats. Escalfar motors abans d’un concert també forma part del concert, i fa de més ben portar la cua del control d’accés.

El Palau Sant Jordi es va omplint lentament. Muguruza va anunciar la ronda internacional de concerts per a celebrar els 40 anys de la primera maqueta de Kortatu el passat mes de juliol. Uns concerts amb regust de comiat. Les entrades de pista es van esgotar de seguida, les de grada s’han venut més lentament i la sensació és que el Sant Jordi és ben ple: 15.000 ànimes amb ganes de passar-ho bé. Molts més homes que dones. Molt pocs per sota els 30. Una colla ja superen la cinquantena, els qui van votar HB a les europees del 87. També hi ha cupaires, antifeixistes, okupes i altra gent de mal viure. Gent que es troba i que es retroba, com a les reunions d’amics. Tot a punt per a l’aquelarre.

A les grades de l’esquerra de l’escenari, una pancarta gegant amb el lema “Etxera”. A la dreta, una bandera palestina encara més gran. Dalt l’escenari, una pancarta que diu “Casa Orsola resisteix”. Hi ha algunes pancartes reivindicatives més repartides pel Sant Jordi, però, en canvi, molt poques estelades, sorprenentment. Es poden comptar amb els dits de dues mans i en sobren. Tampoc no es veuen banderes basques.

Deu minuts abans de les 21.00 s’apaguen els llums i arrenca el concert. De seguida queden clares dues coses. La primera: el so és bo, des del primer minut, cosa que no sempre passa en els macroconcerts i en espais com el Sant Jordi. La segona: la banda de músics que l’acompanya sona bé. Molt bé fins i tot. Són nou músics, dels quals tres són catalans: la bateria Gloria Maurel; la vocalista Miryam ‘Matah’, ex Kinky Beat; i el percussionista Gerard Casajús, àlies Chalart58. La festa comença amb “Maputxe” i “Urrun”, dos temes del seu primer disc en solitari. La gent balla, els qui són a les grades no s’asseuran en tot el concert.

Hi ha un altre element que també queda clar ben aviat: Fermin Muguruza està en plena forma. Malgrat l’edat, malgrat els problemes de salut, malgrat el sobrenom de lleó asmàtic d’Irun, malgrat haver estat onze anys sense fer concerts seguits i haver-se dedicat a uns altres vessants artístics, com ara el còmic i el cinema, Muguruza continua a primera línia del front, incombustible. No puc evitar de fer un paral·lelisme amb Xavi Sarrià, un altre músic combatiu i irreductible, que es va acomiadar dels escenaris fa ben poc. Salvant totes les distàncies, hi ha un fil roig que uneix el so i el missatge de grups com ara Negu Gorriak, Obrint Pas i Banda Bassotti.

Les cançons de Kortatu aniran apareixent durant del concert i seran celebrades i ballades com correspon: “Hay algo aquí que va mal”, “La familia Iskariote”, “Desmond Tutu”, “Nicaragua sandinista”, “El último ska de Manolo Rastamán”… Òbviament, no hi pot mancar “La línea del frente”, una cançó que conté referències a Bob Marley, Eddy Grant, Peter Tosh i Linton Kwesi Johnson, entre més influències jamaicanes de Muguruza. Un dels moments de màxima eufòria col·lectiva arriba amb “Zu atrapatu arte”, que ressona amb la força dels grans himnes per carregar contra l’apatia burgesa, en una cançó que han adoptat i adaptat grups de tot el món. També és bonic l’homenatge al germà de Fermín i company de batalles a Kortatu, Iñigo, mort el 2019, amb la cançó “Bizitza zein laburra den” (Que breu és la vida).

Les tres pantalles gegants que hi ha darrere l’escenari no deixen de projectar imatges durant tota la vetllada. Internacionalisme pur i dur, amb alguns dibuixos animats inclosos. Hi apareixen el Berlín revolucionari i les milicianes kurdes, Palestina, els sandinistes i Nelson Mandela. Després de “Dub Manifest”, a les 23.00, hi ha el primer intent de posar punt final al concert. En la represa, un altre moment sublim: mentre la banda toca les notes de “La Internacional”, a la pantalla hi apareixen les mítiques escenes de Charlot liderant involuntàriament una manifestació a “Temps moderns”.

Som a la recta final del concert. Muguruza ha canviat la camisa negra que portava escrit “All power to the people” a l’esquena per una samarreta taronja del Sindicat de Llogateres. Durant tota la vetllada, Muguruza ha parlat en un català impecable i ha criticat la “ignorància monolingüística” imperant a l’estat espanyol. Ha recordat quan, als inicis, els seus amics catalans li escrivien en un paper les paraules que volia dir en el nostre idioma. Després, el 2017, durant els mesos que va viure al barri de Sant Andreu de Barcelona mentre enllestia la banda sonora de Black is beltza a la Fabra i Coats, va aprofitar per aprendre’l.

Quan arriba l’hora de presentar els músics i els tècnics, m’enduc una sorpresa final. Resulta que el tècnic de so, que tinc a tocar, és el mateix de l’època de Kortatu i es diu Ángel Katarain. El meu acompanyant m’apunta a l’oïda: “És el germà de la Yoyes.” Que bèstia. El tècnic de so de Muguruza, que segur que és tan independentista com ell i que deu haver sentit més crits a favor d’ETA que ningú, és el germà de la famosa militant de l’organització armada que la mateixa ETA va assassinar el 1986 perquè n’era crítica i se’n volia allunyar.

Ara sí, això s’acaba. La pantalla gegant fa una estona ha projectat el missatge “Venim de lluny, ho tornarem a fer, endavant les atxes!” Sonen “Yalah, Yalah, Ramallah!”, “Gora Herria” i, com no podia ser d’una altra manera i per acabar, “Sarri, Sarri”. Tothom canta, tothom balla. Segur que era una de les cançons que no agradava al general Galindo, que va portar Negu Gorriak als tribunals, i sí al fill del militar, que era seguidor de la banda. Ningú no ha dit que la vida sigui senzilla. Tampoc no ho és recuperar els dos euros que ens han fet pagar pels gots de plàstic. A fora és negra nit i el món continua essent un lloc ple de guerres i injustícies. Però concerts com el de Muguruza ajuden a carregar les bateries per a combatre-les i ser a la barricada a les tres.

El document estratègic de l’Assemblea, aprovat pels socis el 20 de gener amb un suport del 83%, proposa un embat a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, l’any 2028.

En un acte polític a l’Ateneu Barcelonès, membres del Secretariat Nacional i coordinadors de comissions han exposat “una estratègia viable i creïble” que esbossa els passos a fer en el front civil, institucional i internacional per a desfermar el nou embat per la independència.

“Només una Catalunya forta guanyarà la independència.” Amb aquest propòsit l’Assemblea vol recuperar el múscul del moviment tot canalitzant la indignació ciutadana: “Per combatre els nefastos efectes de ser un país ocupat, la independència és l’única solució.”

El nou full de ruta, on hi ha una clara posició a favor de la desobediència civil i la lluita no violenta, indica que per al nou embat és indispensable que el moviment civil per la independència recuperi la capacitat de paralitzar i controlar el país que va demostrar el 3 d’octubre de 2017. Així mateix, també apunta la necessitat d’aconseguir una majoria electoral determinada a fer efectiva la independència en el cicle electoral vinent i esbossa una profunda regeneració democràtica per a aconseguir-ho. Finalment, destaca la importància d’intensificar la internacionalització del conflicte amb l’estat espanyol per contrarestar-ne el relat segons el qual el “problema català” ja s’ha resolt.

L’Assemblea vol reforçar els espais de coordinació entre les entitats i els partits independentistes i proposa als partits independentistes una “Agenda per la Independència” compartida i l’exclusió dels pactes amb partits espanyolistes, que estabilitzen l’estat espanyol.

El president de l’Assemblea, Lluís Llach, ha conclòs l’acte amb un discurs davant una sala plena de personalitats de l’àmbit polític independentista, amb representants de Junts, ERC, CUP, Òmnium, Intersindical, AMI, Consell de la República i la CAL.

Llach, ha començat la intervenció amb un crit d’alerta: “Si volem ser –si volem sobreviure com a poble–, necessitem el combat, i l’Assemblea està disposada a picar pedra, una pedra dura i cantelluda, fins a aconseguir un moviment d’alliberament nacional estructurat, possible i resolutiu.” El president de l’entitat també ha volgut deixar clar que lluitaran per la independència al mateix temps que ho faran “per enfortir els paràmetres de convivència que defineixen la nostra nació”.

També ha aprofitat l’acte per dirigir-se als partits independentistes, als quals ha avisat que no demanin a l’Assemblea que participi “en la gestió autonomista de la colònia, ni en el sotmetiment que comporta”. “En la lluita per la independència mai més no serem la vostra crossa.” Tot i la crítica, ha deixat la porta oberta a l’entesa: “Si la vostra praxi política es dirigeix envers la independència, nosaltres ja hi serem.”

El president ha finalitzat el discurs convidant els catalans a sumar-se a la lluita per “un món millor”, tot assenyalant que “l’única manera de fer-ho és treballant i lluitant per una Catalunya justa, centrada en el servei de les persones”.

Els Estats Units han congelat quasi tots els fons destinats a ajuda exterior a excepció d’Israel i Egipte, segons que han avançat la CNN i The New York Times. El secretari d’estat dels EUA, Marco Rubio, ha enviat una circular a totes les ambaixades i oficines diplomàtiques on reclama d’aturar tota l’assistència humanitària, militar i per al desenvolupament durant un període de noranta dies. “No s’assignaran nous fons fins que cada nova concessió i prolongació proposada no hagi estat revisada i aprovada d’acord amb l’agenda del president Trump”, assenyala el text, que només estableix una exempció per a l’ajuda alimentària d’emergència i el finançament militar per a Israel i Egipte, implicats en l’alto-el-foc a la Franja de Gaza.

Un dels principals països afectats per aquesta congelació de l’ajuda exterior seria Ucraïna, que fins ara havia rebut milers de milions de dòlars d’ajuda militar per part de l’administració Biden. La circular enviada per Rubio és conseqüència directa d’un decret firmat per Trump el mateix dia de la seva investidura, on ordenava d’aturar l’ajuda exterior dels Estats Units durant tres mesos per “avaluar l’eficiència programàtica i la coherència amb la política exterior dels Estats Units”. El memoràndum del secretari d’estat que justifica aquesta aturada afirma que ara mateix és impossible per a la nova administració d’avaluar si els compromisos d’ajuda exterior existents “no estan duplicats, són efectius i són consistents amb la política exterior del president Trump”.

De fet, Trump va assegurar que la indústria i la burocràcia de l’ajuda exterior dels EUA no estan alineades amb els interessos del país i, en molts casos, són contràries als valors dels ciutadans.

Mazón no aconsegueix de cobrir la plaça de subdirector general d’Emergència en plena crisi per la gestió de la gota freda. Tal com ha pogut avançar elDiario.es i ha confirmat VilaWeb, la plaça de Subdirector General d’Assessorament i Coordinació Operativa, adscrita a la Secretaria Autonòmica de Seguretat i Emergències de la Conselleria de Justícia i Interior de la Generalitat Valenciana, ha quedat deserta per “falta de candidats”, segons que indica la resolució del DOGV publicada ahir.

Es tracta d’una convocatòria que el govern de Carlos Mazón va publicar el 13 de novembre, dues setmanes després de la gota freda, que ha deixat 224 morts i tres desapareguts.

La conselleria d’Emergències i Interior assegura a elDiario.es que la plaça s’ocuparà en el moment que “es consideri oportú”, atès que no s’ha presentat cap candidat i que és una plaça de “lliure designació”.

La Generalitat també va publicar una convocatòria per a cobrir tretze places de difícil cobertura de tècnics d’emergències i protecció civil una setmana després de la gota freda, places que fins llavors estaven vacants. Es tracta de set places de categoria C2 en emergències i protecció civil, tècnics d’anàlisis i seguiment per al centre de coordinació d’emergències i altres sis d’A2 per a tècnic en emergències i protecció civil i per a la sala de control. Tots dos procediments es feien per concurs de mèrits per a personal funcionari.

Lloc: Església de Santa Maria

El candidat per al Departament de Defensa dels Estats Units, Pete Hegseth, ha estat finalment confirmat per al càrrec al Senat, tot i que dues senadores del Partit Republicà van rebutjar-ne la candidatura, tot posant en dubte, entre més coses, la seva falta d’experiència política i el seu rebuig a la presència femenina en operacions de combat de les Forces Armades.

“Enhorabona, Pete Hegseth. Serà un gran secretari de Defensa!”, ha expressat el president Donald Trump, en la seva xarxa social, Truth Social, minuts després de saber-se el resultat de la votació, que ha tirat endavant gràcies al vot de desempat del vicepresident, JD Vance.

El nomenament d’Hegseth, presentador de FOX News i veterà de les Forces Armades, ha estat envoltat de polèmica d’ençà de bon començament. No tan sols per una acusació d’agressió sexual a una dona el 2017, sinó també perquè en més d’una ocasió ha qüestionat obertament que les dones puguin participar en operacions de combat o que els militars LGTBI mostrin obertament la seva orientació sexual, i ha arribat a titllar de “marxistes” els avanços reeixits en aquesta qüestió dins les Forces Armades dels Estats Units.

No obstant això, l’ara director del Pentàgon, conegut pel seu pas per la citada cadena de televisió, ha insistit en tot moment que aquestes acusacions formen part d’una “campanya de difamació coordinada” per part dels mitjans de comunicació.