Homer i Mira i el privilegi que tenim
Ho dic ja d’entrada perquè feina feta no té destorb i perquè tinc ganes de dir-ho ja d’entrada i perquè ara després ho mig desenvoluparé però m’agrada aquest ja d’entrada que queda resumit aquí: nosaltres som la llengua que té l’Odissea traduïda en vers per Carles Riba i per Joan Francesc Mira.
Que som més coses, i que ella té més coses, certament, però això també; això com un antídot contra el pansiment o la tristesa o la tendència a veure’ns ínfims que de vegades ens dominen. Perquè, posats a discutir, i tant com ens agrada fer-ho, resulta que nosaltres, si ho volem, podem encetar o continuar aquest debat a les altures que ens sospesa els versos d’Homer traslladats per l’un o per l’altre als hexàmetres en català. Traslladats tan bellament. Fins i tot (de vegades passa) podem establir que el mateix plantejament ja és una meravella, i que quina sort, la nostra, que tenim la possibilitat d’aquest col·loqui.
Quina sort i quin privilegi.
Joan Francesc Mira explica que l’estiu de l’any 2005 va tornar a llegir Homer (aquest misteri, encara, darrere del nom, i si era o no era, o quants, i com; i quina sensació, alhora, pensar i entendre que venim d’aquí, precisament, que la tradició literària dita occidental neix d’aquest interrogant). Aquell estiu, però, no va agafar l’Odissea per feina ni amb voluntat filològica ni pel gust d’assaborir-ne de tant en tant un ram de versos en fragments de cants, sinó com si abordés “el Quixot o Guerra i pau per primera vegada: esperant a veure què passaria després, com acabaria l’episodi del gegant Polifem, quina seria la història de la delicada princesa Nausica, com es resoldria l’impossible combat final d’Ulisses amb els pretendents, com acabaria la relació amb Penèlope”.
I d’aquella lectura, diguem-ne, narrativa, en va sortir un fum de tresors. El primer, constatar que es podia fer, que l’Odissea és moltes coses i també (aquesta evidència) l’emoció i l’expectació i tot en suspens per pures ganes i necessitat de saber què passa al final, per saber, potser, sobretot, com passa, com s’ho fa aquest Ulisses que tot ho suporta, Ulisses el noble, el d’ànima forta, tan hàbil i ric en idees, com és que aconsegueix tornar a casa (a l’enyorada Ítaca, destinació de tants anhels aleshores i també passats els segles) i ordir i executar la venjança.
En va emergir la constatació però també, o alhora, el gaudi directe i emocionant que ens brinda la literatura. És l’estremiment o la felicitat que ens proporciona l’art: un quadre que et nua la gola quan per fi el tens davant, una melodia que t’omple els ulls de llàgrimes el primer cop que la sents, un gran estol de versos immortals. Tan realistes, tan prosaics, fins i tot, i tan capaços de transmetre imatges i trasbalsos i sentiments pregons. “Com quan algú posa al foc, per damunt de les flames enceses/ d’una foguera, un budell ple de sang i de greix, va girant-lo/ cap a un costat i un altre, i voldria rostir-lo de pressa,/ es regirava ell mateix a una banda i a l’altra, i dubtava/ com posaria les mans sobre aquells pretendents sense honra,/ sol contra molts…” He copiat aquests perquè són alguns dels que el mateix Mira destaca i perquè ja emociona el sol fet de trobar-lo a ell emocionat, rendit així a la bellesa i a la humanitat d’un grapat de mots posats en ordre amb intenció.
A més a més, però, i en aquest punt entrem nosaltres com a beneficiaris de l’íntima relació del savi d’avui amb els clàssics sempiterns (mentre hi hagi humanitat, els clàssics), aquella lectura d’estiu va tenir una altra conseqüència encara, un impuls que defineix també ànima i idea (idees, que el plural aporta aquí revestiments i matisos i interseccions) de qui el sent: la necessitat de compartir. En Joan Francesc Mira, l’home que ja ens havia ofert traduccions de la Divina Comèdia o els Evangelis (no s’hi posa pas per poc), és un intel·lectual que ha exercit sempre des de la implicació directa amb el seu poble, amb el país. D’aquí ve que sigui tan lògica la seva reflexió: llegia els versos homèrics en grec i l’entusiasme propi es va convertir en el martelleig insistent d’un propòsit: “Fer-ne una versió directa i transparent per al meu temps i els meus conciutadans; posar-la en mans, potser, d’uns nous lectors per renovar-ne el gust de la lectura.” Això, a més a més, tenia l’estímul del goig personalíssim, un “premi en l’esforç mateix”: “Submergir-me jo llargament en la mar infinita del poema, una mar de color de vi.”
I transmetre-ho. Transmetre’ns-ho. I aconseguir que sentim també la commoció. Les commocions. La que ens arriba directa dels mots que Mira acosta al nostre temps. La que causa llegir-nos les arrels, reconèixer-nos-hi, també, en un mar d’evocacions i referents. “La recerca, el viatge, la fantasia”, escriu Jordi Cornudella; “l’astúcia, el coratge, la lucidesa; la màgia, el retorn, la venjança: l’Odissea és un compendi de tot això i és també molt més que tot això”. Potser els nostres fonaments.
La setmana vinent s’estrena club de lectura a València (“Clàssics a mà”, conduït per l’escriptor Tomàs Llopis, a la llibreria Fan Set) i ho fa amb el clàssic dels clàssics i en companyia del seu traductor. He procurat no escriure gaires vegades el mot “emoció” en aquest article, però ara ho he de fer novament perquè vivim així, llegint i rellegint i repassant i retornant a l’Odissea perquè tenim la sort de comptar amb els fruits del treball d’aquest savi que és Joan Francesc Mira, i perquè podrem, a sobre, escoltar com ens ho explica. I és una emoció.
I un privilegi.
No sé si en som prou conscients.
