El tinent de batlle d’Economia de Barcelona, Jordi Valls, ha anunciat que el govern municipal del batlle, Jaume Collboni, ha decidit de prorrogar el pressupost per al 2025 per la manca d’acord amb Barcelona en Comú.

“El govern es planta i dóna per tancada la negociació dels pressupostos” després de cinc mesos de negociació i més de trenta reunions amb ERC i els Comuns, ha dit Valls en una conferència de premsa al consistori.

La setmana passada, el govern va presentar la seva proposta de pressupost, que va rebre el vist-i-plau d’ERC quan va incorporar-hi unes quantes de les seves demandes, però els Comuns havien dit que, per obtenir el seu suport als comptes, s’havia de garantir el 30% d’habitatge protegit, continuar estenent el model de superilles i crear una òptica i una funerària públiques.

La batllessa de Ripoll, Sílvia Orriols, se sotmetrà a una qüestió de confiança. Aquest matí, ha anunciat, en un missatge a X, que ho faria si els grups de l’oposició li tombaven el pressupost, com finalment han fet. Aliança Catalana compta només amb 6 regidors dels 17 que conformen el ple. Els principals grups de l’oposició, Junts i ERC, ja havien anunciat que no li donarien suport. 

Ara, els partits tenen 30 dies per a teixir un govern alternatiu i, si no ho fan, els comptes s’aprovaran automàticament. Orriols acusa l’oposició de deixar Ripoll “sense pressupost i, per tant, sense viabilitat”. Assegura que té “l’esperança i certesa que” els grups de l’oposició “no s’avindran i que, si ho fan, hi haurà un guirigall ingovernable”.

Donald Trump torna avui a la Casa Blanca. Aquesta tarda ha pres possessió com a quaranta-setè president dels Estats Units. La cerimònia ha culminat la rehabilitació política del magnat, que fa tot just quatre anys semblava que tenia un peu i mig fora de la política nord-americana, després del seu paper en la insurrecció fallida al Capitoli. Un dels elements de l’acte que més ha cridat l’atenció ha estat la Bíblia que ha fet servir.

Retorn triomfal a la Casa Blanca: les claus de la presa de possessió de Trump

Generalment, els presidents electes juren el càrrec amb una mà sobre el llibre. Sense anar més lluny, el 2017, Trump va jurar el càrrec amb una mà sobre la Bíblia amb què Abraham Lincoln va prendre possessió el 1861, i amb una altra mà en una segona Bíblia que li havia regalat la seva mare. Enguany, tal com va explicar el seu equip divendres passat, ha repetit.

Ara bé, el magnat també ha aprofitat aquesta presa de possessió per a fer negoci. Concretament, ha editat una edició especial de la Bíblia Déu salvi Amèrica (God Bless the USA Bible), una versió adaptada de la Bíblia del rei Jaume, que barreja simbolisme ultranacionalista nord-americà i celebra els suposats valors tradicionals i conservadors dels Estats Units. Malgrat que Trump no ha participat en l’elaboració d’aquest llibre, sí que hi ha donat suport explícit, cosa que, segons que explica The Washington Post, li ha representat uns ingressos de 300.000 dòlars. Així doncs, aquestes darreres hores, Trump ha esperonat la venda d’aquesta Bíblia de la presa de possessió a la seva botiga oficial, que té un cost de 69,99 dòlars.

A més, també se’n venen unes altres edicions especials. Per exemple, una edició especial de camuflatge, en què la portada imita els colors de l’uniforme de camuflatge de l’exèrcit nord-americà, que val 84,99 dòlars, o una altra exclusiva signada pel president electe que costa 1.000 dòlars.

“Quan hi ha un gran canvi moral, quan hi ha un canvi de valors, aquest és un espai per a la literatura. I anava a les llibreries buscant una novel·la heterosexual del desig masculí, que s’interrogués sobre les coses del feminisme, i em faltava. Per això la vaig escriure, perquè necessitem parlar-ne i perquè penso que és una conversa que està poc sobre la taula. I vaig buscar això, un espai d’intimitat on tenir aquesta conversa que em sembla necessària.” Així situa l’escriptor Arià Paco (Igualada, 1993) la seva novel·la Teoria del joc, que és la guanyadora del desè premi Llibres Anagrama i que arribarà a les llibreries a final de març.

Arià Paco és doctor en filosofia per la Universitat d’Arizona. Potser per això el jurat també ha considerat que és una novel·la d’idees. Però aquesta no és la seva opera prima, ja té dues novel·les publicades. El 2022 va guanyar el premi Roc Boronat amb Covarda, vella, tan salvatge (Amsterdam) i el 2020 havia debutat amb Mentir a les mosques (Publicacions de la UAB).

El tema de l’amor masculí és rabiosament contemporani. Com ha explicat Jordi Puntí, un dels membres del jurat: “És una novel·la esplèndida sobre l’amor al segle XXI i sobretot sobre la mirada masculina a l’amor al segle XXI, a través d’una mena de tríada que a mesura que vas llegint el llibre va agafant cos: l’amor, el sexe i el desig entremig. I aquests elements, a mesura que provoquen tensions en el personatge principal respecte dels personatges secundaris que són gairebé tots femenins, és on la novel·la es converteix en una reflexió masculina sobre l’amor a l’època del Me Too i a l’època del No és no. I això fa que les reaccions del personatge en el lector et provoquin la incomoditat de veure cap a on anirem, si més no a mi me l’ha provocat com a lector masculí. I això sempre és bo, que les novel·les et provoquin incomoditat i que et facin pensar.”

A la conferència de premsa també hi ha intervingut Imma Monsó, també membre del jurat, que ha relatat: “Aquest llibre tracta de com l’Ernest, personatge clau de la novel·la, viu les primeres trobades amoroses, especifico amb dones, i la gràcia o la desgràcia és que en cap moment, ni tan sols en els moments més tòrrids, perd de vista el seu particular procés de desconstrucció de la masculinitat. De manera que el veiem follant, el veiem follant molt, però el veiem també constantment a l’aguait per detectar els seus tips masclistes. El veiem preocupat per no abusar dels privilegis masculins heretats, i el veiem, en definitiva, enfrontant-se amb perplexitat (i aquest punt és important) al fet que aquestes idees sobre el comportament ideal de l’home desconstruït no acaben de quadrar ni amb els impulsos dionisíacs i desenfrenats que ell manifesta al llit i, cosa interessant, tampoc amb els desitjos que manifesten elles.”

Segons Monsó, la idea central de la novel·la és la idea de la culpa: “Sovint  les relacions actuals dels joves, especialment els més compromesos amb els valors del feminisme, com és el cas de l’Ernest, s’assemblen força a un entramat de codis units per un concepte que sona més a pedagogisme que a erotisme, i que porta per nom ‘responsabilitat afectiva’. Un concepte que, quan l’Ernest li esmenta a una noia que acaba de conèixer, la Jaqui, ella li respon que això sona com un condó de sentiments. En aquestes circumstàncies no és estrany que aparegui aquest monstre tan familiar com sinistre que és la culpa, i que per a mi és el gran eix de la novel·la.”

I continua: “La culpa és un tema sempre interessant no sols perquè sempre ha estat inscrit en la  tradició cultural occidental sinó perquè en aquest cas es tracta d’una culpa masculina relacionada amb el sexe, cosa força innovadora, però també femenina, perquè també elles de vegades se senten culpables pel mateix. I això m’ha interessat particularment perquè aquesta culpa contrasta molt amb la llibertat que s’agafava a la generació anterior és a dir, la meva  en l’amor i en el sexe.”

Jordi Puntí també ha apuntat: “Precisament, ho comentàvem amb la Mita Casacuberta, que també és membre del jurat, que a tots dos la novel·la ens havia fet pensar en Vals, de Francesc Trabal, on al personatge central li agrada, sobretot, enamorar-se. I més enllà d’això, tinc ganes que el llibre ja sigui al carrer per veure com llegeixen la novel·la els joves.”

En aquesta desena edició s’han presentat 73 originals. El guardó té una dotació de 12.000 euros i el jurat ha triat Teoria del joc per unanimitat.

L’asemblea general extraordinària de l’ANC ha aprovat el full de ruta de l’entitat per als anys 2025 i 2026. Els socis han rebutjat totes les esmenes que s’havien portat a votació i, per tant, el document inicial no ha sofert cap canvi. Els socis han avalat el nou document amb el 83% dels vots a favor.

El sector crític amb la direcció de Lluís Llach havia pressionat per fer alguns canvis substancials en el text i de forma d’alguns dels punts del document, però no van aconseguir de convèncer els associats.

Amb les esmenes, es va fer palès que el debat intern era més viu que mai, que hi havia diversitat d’estratègies i, sobretot, que hi havia dos corrents principals dins l’ANC: l’afí al president Llach i el sector crític amb la direcció.

El procés participatiu del full de ruta va començar a la tardor, quan es van recollir aportacions prèvies de les assemblees de base. El document estratègic de l’entitat es presentarà el dissabte 25 de gener a les 11.30 en un acte polític a l’Ateneu Barcelonès.

Què diu el full de ruta?

El full de ruta de l’ANC, de vint-i-cinc pàgines, parteix de la premissa que la independència és urgent i inajornable i assenyala la necessitat de regenerar el lideratge independentista, recuperar la credibilitat institucional i revertir la desmobilització de les bases, i fa una crida a construir un moviment resilient, entre més qüestions.

El document es divideix en quatre apartats: impuls cap a la independència, front de la societat civil, front institucional i polític i front internacional. En el primer cas, es considera que la via unilateral és l’única opció viable per a fer efectiva la República Catalana, que la repressió és part inherent del procés, que s’han de desplegar accions per a soscavar els pilars de l’estat espanyol i que s’ha de prioritzar la defensa del català i la cultura catalana com a eines de mobilització.

En l’àmbit de societat civil, l’ANC proposa campanyes de denúncia de l’espoliació fiscal i la minorització del català; estructures que permetin de sostenir la sobirania catalana; formacions per a preparar la població per a una defensa activa en cas de conflicte i mecanismes de solidaritat amb els represaliats.

En l’àmbit del front institucional i polític, el full de ruta explica que es treballarà per regenerar el lideratge polític i establir una agenda que prioritzi la independència; que els ajuntaments es potenciaran com a instruments de sobirania i insisteix en la necessitat de tenir polítics compromesos amb la unilateralitat i de preparar les institucions per afrontar la repressió espanyola.

En el front internacional, s’explica que se cercaran aliances amb unes altres nacions i moviments d’autodeterminació i el suport de governs i organitzacions internacionals i que es potenciarà el paper de les assemblees exteriors.

La secretària general i portaveu d’ERC, Elisenda Alamany, ha donat per tancat el debat sobre el pressupost del 2025 i ha explicat que el seu partit ja havia fet saber al PSC que no hi negociaria. “És un tema tancat”, ha dit. Alamany ha argumentat que, entre sobirania fiscal i uns nous comptes per a enguany, ERC prioritzava la primera opció. De fet, la secretària general ha insistit que el no al pressupost es mantindria encara que el president de la Generalitat, Salvador Illa, premés l’accelerador pel finançament singular. 

Sobre el pressupost de l’estat espanyol, Alamany ha constatat que Pedro Sánchez encara no havia fet cap proposta ni s’havia obert el debat, i ha garantit que ERC seria “sempre exigent”.

En la XXI Nit d’Escola Valenciana, que es farà dissabte a Benimodo (Ribera Alta), l’entitat recordarà les víctimes de la gota freda del 29 d’octubre. L’esdeveniment, que aplega anualment activistes, representants institucionals i personalitats valencianes per retre homenatge a les persones, col·lectius i entitats que treballen cada dia per la normalització del català, era previst que es fes el 23 de nombre, però la Ribera Alta va ser una de les comarques afectades per la catàstrofe i es va ajornar.

“En aquell moment, vam decidir posar tota la nostra atenció en acompanyar les persones i els municipis afectats, mostrar-los el nostre suport i solidaritat en temps tan dolents i incerts”, ha dit Alexandra Usó, la presidenta d’Escola Valenciana. Juntament amb el batlle de Benimodo, Paco Teruel, han avançat alguns detalls més de l’acte, que es farà l’auditori Casa de Cultura i començarà a les 18.00.

En l’acte de dissabte, en què l’entitat guardonarà el poeta Marc Granell, l’Espai Joan Fuster i la Bressola, s’hi farà una acció de record a les víctimes de la gota freda. La Nit esdevindrà, a més, l’escenari de presentació del calendari de les Trobades d’Escola Valenciana 2025, que recorreran el país amb el lema “En valencià, lliures i amb orgull”. També es farà un homenatge a Vicent Andrés Estellés i Didín Puig, figures destacades del municipi, la comarca i el país. Els periodistes Sònia Bosch Bivià i Rafa Miragal Ramón presentaran la gala, que comptarà amb l’actuació de Xiomara Abelló.

L’accés és gratuït, però cal fer una reserva a la web d’Escola Valenciana. A més a més, diumenge a les 9.00 hi haurà una visita cultural guiada des d’Alginet fins a Carles i Benimodo, organitzada pel col·lectiu el Camí del País Valencià. Per a participar en l’activitat, també cal emplenar un formulari d’inscripció.

La Bressola, en situació crítica: com hi podem ajudar?

Trenta-nou veïns han estat desallotjats de matinada per la presència de gas en un edifici de Tarragona. El 112 ha rebut un avís a les 00.12 perquè s’havia activat una alarma de gas al carrer de Menorca. Fins al lloc s’han desplaçat tres dotacions, que han fet tasques de ventilació i mesures amb el detector. Tres dels veïns han estat atesos pel Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM).

Aquesta nit al c/Menorca de Tarragona, hem activat 3 dotacions de #bomberscat per acudir a l'avís d'una alarma de gas (avís 00.12h @112). Realitzem tasques de ventilació i mesures amb el detector.

39 veïns han hagut de ser evacuats, tres d'ells han estat atesos pel @semgencat

— Bombers (@bomberscat) January 20, 2025

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

The Washington Post · Gerry Shih, Shira Rubin i Miriam Berger

Jerusalem. Després de quinze mesos de guerra, aquest matí ha entrat en vigor un alto-el-foc a la franja de Gaza, que ha obert pas a un dia molt emotiu en què Hamàs ha alliberat els primers 3 ostatges israelians dels 33 d’aquesta primera fase: 3 dones que havien estat en captivitat durant 471 dies.

En contrapartida, Israel ha alliberat, però ja ben entrada la nit, 90 presoners palestins –tots dones i infants– a la presó d’Ofer, a Cisjordània.

L’alto-el-foc original era previst per a les 8.30 del matí (hora local), però s’ha endarrerit perquè Hamàs no havia lliurat a temps els noms de les ostatges als mitjancers, i perquè Israel ha fet atacs de darrera hora contra instal·lacions del grup armat.

Finalment, les armes han emmudit. Quan Israel ha anunciat que l’alto-el-foc començaria a les 11.15, els palestins han començat tot de celebracions a Gaza, i els israelians s’han aplegat a la plaça de Tel-Aviv coneguda com a “plaça dels Ostatges” per esperar el retorn de les tres primeres: Roni Gonen (24 anys), Emily Tehila Damari (28 anys) i Doron Steinbrecher (31 anys).

En total, 33 ostatges israelians, la major part, presumptament vius, seran alliberats gradualment cada 7 dies aquests 42 dies vinents, segons el primer tram de l’acord d’alto-el-foc. Si les negociacions per a la segona fase, més complexa políticament, tenen èxit en les setmanes vinents i la treva es manté, és previst que s’alliberin 64 ostatges més. No se sap amb certesa quants dels ostatges restants són vius i morts.

Alliberament de les ostatges a la plaça Saraya (fotografia: Comitè Internacional de la Creu Roja).

Imatges en directe emeses per la cadena Aljazeera han mostrat una escena caòtica aquesta tarda a la plaça de Saraya, un terreny en runes, a la ciutat de Gaza. Treballadors del Comitè Internacional de la Creu Roja, encarregats de la transferència dels ostatges, han arribat per recollir les tres israelianes retingudes per Hamàs. Centenars de civils palestins han envoltat els vehicles i s’han enfilat als rètols publicitaris per presenciar el moment del lliurament, mentre combatents d’Hamàs amb fusells d’assalt provaven de controlar la multitud.

Poc després de les cinc de la tarda, els milicians han obert les portes d’una furgoneta blanca, han fet un gest de victòria amb el polze aixecat i han conduït les ostatges israelianes als vehicles de la Creu Roja que les esperaven, cosa que ha causat celebracions intenses a la plaça, segons les imatges. Les ostatges han estat conduïdes cap a la frontera amb Israel, on han estat rebudes per les forces de seguretat israelianes poc després de la posta de sol.

Cap a les sis de la tarda, centenars d’israelians s’han congregat a la plaça dels Ostatges a Tel-Aviv per seguir les emissions en pantalles gegants. La multitud ha esclatat en crits d’alegria, aplaudiments i abraçades cada vegada que es feia una actualització: el moment en què les dones eren lliurades a les Forces de Defensa d’Israel, quan es reunien amb les seves famílies i quan es confirmava que es trobaven en un “bon estat” de salut després d’una revisió mèdica preliminar.

L’ostatge israeliana d’Hamàs Romi Gonen abraça la seva mare després de ser alliberada.

Més enllà de l’avaluació mèdica inicial, avui s’ha sabut poca cosa sobre l’estat de les tres dones o les lesions i traumes que poden haver sofert. Una captura de pantalla d’Emily Tehila Damari en una videotrucada amb la seva família, publicada per les forces israelianes, la mostra amb un jersei verd, somrient al costat de la seva mare, i aixecant una mà amb tan sols tres dits, probablement a causa de les ferides sofertes durant el segrest.

“Després de quatre-cents setanta-un dies, l’Emily és finalment a casa”, ha dit Mandy, la seva mare, en un comunicat publicat pel Fòrum d’Ostatges i Famílies Desaparegudes, que representa la majoria de famílies d’ostatges. “Mentre el malson de l’Emily a Gaza ha acabat, per a massa famílies més l’espera impossible continua.”

A la xarxa X, el primer ministre, Benjamin Netanyahu, ha celebrat el retorn de les ostatges amb aquestes paraules: “Romi, Doron i Emily: una nació sencera us abraça; benvingudes a casa.”

Tot i que l’alto-el-foc ha començat sense grans contratemps, Netanyahu i l’administració entrant de Donald Trump han subratllat aquests darrers dies que aquesta pausa en els combats era solament temporal, mentre definien les condicions per a reprendre la guerra.

D’ençà que es va anunciar l’acord d’alto-el-foc dimecres passat, Netanyahu ha estat sotmès a una gran pressió per part dels socis de coalició d’extrema dreta, que han criticat que la treva permetia que Hamàs i els seus combatents es mantinguessin forts a Gaza. El dirigent israelià ha insinuat que podria tornar a llançar operacions militars al territori palestí per “acabar la feina”.

Palestins a Khan Yunis es mouen, anant cap a casa, durant les primeres hores de l’alto-el-foc (fotografia: Haitham Imad).

En un discurs pronunciat ahir a la nit, la vigília de l’alto-el-foc, Netanyahu va afirmar que els objectius del que ell anomenava la “Guerra de Resurrecció” d’Israel a Gaza continuaven intactes: recuperar tots els ostatges, eliminar les capacitats militars i de govern d’Hamàs i garantir que Gaza no torni a ser una amenaça per a Israel.

Tot i la devastació a Gaza, amb gran part del territori arrasat pels bombardaments i gairebé 47.000 morts segons el Ministeri de Salut de Gaza –que no distingeix entre civils i combatents–, els sectors més durs d’Israel han instat Netanyahu a imposar càstigs encara més durs a Hamàs i a Gaza.

Dissabte, l’ex-ministre de Seguretat israelià, Itamar Ben Gvir, que va abandonar el govern per protestar contra l’alto-el-foc però que ha promès de tornar si es reprenien els combats, va instar el primer ministre a recuperar els ostatges restants “mitjançant l’ús de la força, tallant el subministrament de combustible i aturant l’ajuda humanitària, no pas amb rendicions”.

Mentrestant, Hamàs ha adoptat un to conciliador i ha promès de mantenir l’alto-el-foc. També ha procurat projectar una imatge de força militar i popularitat intactes a Gaza i ha presentat el moment com una victòria.

Durant el dia, combatents de l’ala militar, les Brigades Izz ad-Din al-Qassam, vestits amb uniformes impecables i amb kalàixnikovs, han desfilat triomfalment pels carrers en runes de l’enclavament amb una caravana de tot terrenys. Al vespre, les brigades han difós un vídeo de propaganda que mostrava els combatents lliurant bosses de regal i certificats en paper a les tres ostatges israelianes abans d’alliberar-les davant una multitud a la plaça de Saraya.

El portaveu de les brigades, Abu Obaida, ha aparegut a la televisió per exaltar les que ha anomenat “batalles llegendàries” contra les forces israelianes i ha promès que la milícia respectaria l’acord.

En un discurs emès per Aljazeera, Abu Obaida ha acusat Netanyahu d’haver prolongat la guerra i ha instat els mitjancers de l’alto-el-foc, inclosos els Estats Units, Catar i Egipte, a ajudar a evitar que l’acord es trenqués prematurament. “Estem compromesos amb l’èxit de tots els termes i fases de l’acord per a evitar el vessament de sang del nostre poble”, ha dit Abu Obaida. “I demanem a tots els intermediaris que obliguin l’enemic a complir-lo.”

Arribada a Beitunia del primer autobús amb presoners palestins alliberats.

A la ciutat de Beitunia (Cisjordània), fora de la presó d’Ofer, famílies palestines han onejat banderes, han repartit dolços i s’han agrupat al voltant de fogueres improvisades mentre esperaven l’alliberament dels seus familiars, que no ha arribat fins ben tard. Segons el Club de Presoners Palestins, la llista dels 90 detinguts que havien de ser alliberats avui incloïa 69 dones i 21 infants. Mentre la multitud s’aplegava, les forces israelianes han disparat gas lacrimogen fora de la presó per dispersar-la.

Solament presoners procedents de la Cisjordània ocupada i de Jerusalem Est, i no pas de Gaza, s’havien d’alliberar avui. Funcionaris israelians han informat que havien augmentat la presència de seguretat a Cisjordània per evitar aldarulls o celebracions després de l’alliberament dels presoners.

Khowla al-Kawasmi, de cinquanta-tres anys, va conduir més de dues hores provinent de la ciutat d’Hebron, a Cisjordània, per esperar l’alliberament de la seva filla, Ayat Mahfouz, de trenta-tres anys. Ayat va ser arrestada el 14 de juliol, acusada d’haver intentat d’apunyalar un soldat a la ciutat vella d’Hebron, una acusació que la seva mare nega. Quan Ayat era jove, segons que explica Kawasmi, va perdre un ull quan les forces israelianes li van disparar un projectil de gas lacrimogen.

“Estem contents; no esperàvem que l’alliberessin”, diu Kawasmi. Però afegeix: “La nostra felicitat es barreja amb amargor per la guerra. Ni el teu enemic ni el teu amic voldrien veure aquest vessament de sang.”

Dues dones israelianes s’abracen quan es confirma que les ostatges ja eren lliures (fotografia: Abir Sultan).

Entre la multitud aplegada a la plaça dels Ostatges a Tel-Aviv, Gil Dickman, un israelià el cosí del qual, Carmel Gat, va ser segrestat el 7 d’octubre de 2023, també descrivia aquest dia d’emocions oposades. Segons una avaluació militar israeliana, Gat era entre els sis ostatges assassinats pels segrestadors a final d’agost, després d’haver-se trencat les negociacions d’alto-el-foc.

En una reunió amb Netanyahu aquest mes, juntament amb més famílies d’ostatges, el primer ministre va dir a Dickman que l’acord tancat la setmana passada era el mateix que havia estat promogut per l’administració Biden i ofert a Israel i Hamàs a principi de mes. Dickman es va demanar per què no s’havia tancat abans.

“Sentim un dolor enorme perquè la Carmel no hi sigui, perquè es va perdre l’oportunitat de portar-la a ella i als altres cinc ostatges de tornada”, diu. “Però plorem llàgrimes d’alegria quan veiem les cares de l’Emily, la Romy i la Doron, sabent que ja són amb les seves mares”, afegeix.

Rubin ha informat de Tel-Aviv estant i Berger de Beitunia etant, a la Cisjordània ocupada. Sufian Taha, a Beitunia; Mohamad El Chamaa, a Beirut; Hajar Harb, a Londres, i Hazem Balousha, a Toronto, també han contribuït en aquest informe.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Els XIX premis Ovidi han fet avui al teatre Serrano de Gandia (Safor) una emotiva gala de lliurament de les millors obres de la música en català del País Valencià, dedicada al poeta Vicent Andrés Estellés, amb presència de la seua filla, Carmina Andrés Lorente, i en record a les víctimes de la gota freda que assolà les comarques de l’Horta Sud, la Ribera Alta, la Foia de Bunyol i la Plana d’Utiel-Requena el 29 d’octubre passat.

Enguany ha estat un any rècord de produccions de música en llengua pròpia, i el jurat ha valorat 267 obres. De fet, han estat els premis Ovidi més repartits de la història, i solament Miquel Gil ha aconseguit més d’un guardó: millor disc de folk per Viatger i millor videoclip. Borja Penalba ha guanyat en la categoria de millor disc de cançó per Giròvag, Pep de la Tona en mestissatge per El temps de la calor, i Atlàntic en pop per Desnivell positiu. La resta de guardonats han estat Vaire pel millor disc de rock, Palmer en hip-hop i electrònica, De Paper en música familiar i Quinto en millor disc revelació.

La millor cançó ha estat “Emili Baró”, de Malifeta, i Andreu Valor ha estat guardonat per la millor versió musical d’Estellés, amb la cançó “Documentals”. Els millors arranjaments o producció han estat per a Trib Reial, i la millor lletra per a Sociologia Animal, amb la cançó “Corredor del Mediterrani”.

A més, Mara Aranda, que juntament amb Efrén López van ser els principals integrants i fundadors de l’Ham de Foc, ha recollit el premi honorífic a la trajectòria artística, i Germà Alcayde ha rebut el premi al suport a la música en valencià per la tasca al capdavant del portal Música en Valencià.

Amb les víctimes de la gota freda

Conduïda per l’actriu Marina Alegre, la gala dels premis Ovidi en un teatre ple de gom a gom, ha tingut un record continuat per a les víctimes de la gota freda. El Col·lectiu Ovidi Montllor (COM) va haver d’ajornar la cerimònia de lliurament de guardons per la catàstrofe. Amb “El cant dels ocells”, de Pau Casals, interpretat per Maria Pons, s’ha encès la flama d’una emotiva vesprada que ha tingut de fil conductor l’obra d’Estellés.

Alegre ha encetat la nit amb un fragment de l’obra teatral Coral Romput, i hi ha hagut unes quantes actuacions de la cantant Esther, que, amb el seu grup, ha musicat uns quants poemes de l’autor de Burjassot. Un dels moments de la nit ha estat el lliurament del premi a la millor adaptació musical d’Estellés, convocat enguany de manera extraordinària i al qual concorrien les vuitanta-sis cançons que s’han fet de poemes d’Estellés tan sols aquest darrer any. El guardó l’ha lliurat la filla del poeta, Carmina Andrés Lorente, a Andreu Valor.

Per al lliurament dels premis, a més dels membres del jurat, format enguany per Amàlia Garrigós, Carla González, Josep Vicent Frechina, Quim Vilarnau, Vicent Xavier Contrí i Xavier Aliaga en l’apartat musical, i per Cèsar Amiguet, Lina Vila, Víctor Serna en el visual, el COM ha volgut incloure figures destacades de la cultura, com ara el poeta Josep Piera, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes; Vicent Torrent, fundador i ànima del grup Al Tall; l’actor i director teatral Ximo Vidal (Pluja Teatre), la cantant Eva Dénia i Pere Camps, director del festival de cançó d’autor Barnasants.

El discurs del president del COM

El desastre natural de la gota freda, també polític per la gestió de la catàstrofe, ha centrat bona part del discurs del president del COM, Jesús Barranco, que ha recordat la campanya que el col·lectiu ha encapçalat per ajudar els músics damnificats i provar d’assolir l’objectiu de cobrir, almenys, la quarta part del valor de les pèrdues materials en instruments i equipaments, que és calcula que són més de dos-cents quinze mil euros tan sols entre l’inventari que s’ha fet d’associats al COM (gairebé dos-cents artistes).

“Ha quedat demostrada, una vegada més, la vitalitat, la diversitat i l’originalitat d’una escena musical que és el batec del nostre poble, ni més ni menys. Una combinació admirable de talent nou i talent vell”, ha dit. Ha assenyalat que els artistes que feien servir la llengua pròpia mereixien més presència en l’entorn mediàtic, i ha considerat que haurien de constituir un actiu estratègic en qualsevol política cultural pensada en clau valenciana. “Negligir això és gravíssim, i estem farts de negligències gravíssimes”, ha denunciat.

Esther i el seu grup han tancat l’acte cantant la cèlebre cançó “M’aclame a tu”, que Ovidi Montllor va fer a partir de dos poemes de Vicent Andrés Estellés.

El Consell de la República Catalana ha anunciat eleccions a la presidència i això sembla que ha revifat un organisme que era al punt per a cantar-li les absoltes –com jo mateix havia fet fa unes quantes setmanes. Sol passar.

Dos candidats, Toni Comín i Jordi Domingo, ja han anunciat la seua intenció de competir. I, segons les meues fonts, un tercer candidat es presentarà aquesta setmana, acotxat per algunes seccions locals del Consell. No es pot descartar que hi haja algun candidat més al final, però tampoc no sembla que hi haja d’haver més sorpreses.

Serà molt interessant veure què proposen els diferents candidats. Jordi Domingo ja ha estat entrevistat ací, a VilaWeb; també entrevistarem Toni Comín aquesta setmana i la nostra intenció seria entrevistar el tercer candidat si finalment es proclama. En el moment de confusió evident que viu aquesta institució, qualsevol clarificació serà benvinguda.

Però més enllà dels noms, crec que tots hem de ser conscients que allò que importa en realitat és el projecte. Allò que importa de debò és si es pot reflotar i rellançar la que, de fet, és l’única institució nascuda de la legalitat creada el 27 d’octubre de 2017, arran de la proclamació de la independència de Catalunya pel parlament.

I en aquesta línia és decisiu no perdre de vista aquest fet primordial, que en realitat n’és el fonament i hauria de ser la guia de tota la seua acció. El Consell de la República té, pel seu naixement, aquesta marca única, que el converteix en un instrument privilegiat per a la nació catalana, únic i irrepetible, si se’l sap conduir bé i si s’ocupa del que s’ha d’ocupar.

Perquè el Consell no és, no hauria de ser, una organització antirepressiva –encara que el fet de ser fora de l’estat espanyol li faça jugar un paper clau en aquest terreny que no ha de descuidar.

Perquè tampoc no és un moviment polític de masses, com l’ANC, i encara menys un partit –tot i que el nombre d’afiliats, si mai arribem a saber quin és de veritat, li dóna molta força, evidentment.

Perquè no solament és un instrument d’internacionalització –encara que ho hauria de ser de manera privilegiada, com a representació del conjunt de l’independentisme, com a govern provisional, per dir-ho en la formulació diplomàtica clàssica, una mica a l’estil de l’Administració Central Tibetana a l’Índia.

De fet, el Consell de la República Catalana té en el Congrés d’Estònia un precedent històric clau, el significat del qual vam explicar en aquest article publicat a VilaWeb l’any 2018. I també té en el precedent estonià del “passaport Rumessen” una tasca fonamental d’autoorganització de la nació, que vam explicar en aquest altre article de l’any 2021 i que dissortadament, tot i que es va començar a fer, ha acabat bastant arraconat.

En definitiva, la peça clau que dóna, o donaria, un sentit i una importància al Consell de la República és ser l’eina d’autoorganització dels catalans nacionals, al marge dels estats espanyol i francès. Solament això. Qualsevol altra cosa el fa irrellevant o innecessari.

I la sort és que és en aquest terreny precisament on hi ha molt de camp per a córrer. Especialment, gràcies a les possibilitats de la tecnologia del segle XXI, possibilitats que els estonians haurien volgut tenir a l’abast en el seu moment. De fet, la creació de la identitat digital i la capacitat per a convocar eleccions i referèndums –dues coses que el Consell ja ha fet servir, però fins ara de manera tímida i a vegades desconcertant– són els elements decisius sobre els quals podria assentar-se –i hauria de fer-ho– el futur, no solament de la institució, sinó fins i tot del país o, si més no, del moviment independentista.

Perquè al capdavall el dilema és molt simple: o s’apuntala la monarquia corrupta i degenerada de Felipe VI i tot allò que representa, o es comença a explorar què significa bastir una república democràtica de persones lliures al segle XXI, emparats en la tecnologia i en la democràcia radical.

I amb un Consell de la República funcionant a ple rendiment en l’espai lliure europeu, l’autogovern de Catalunya ja no es podria definir mai més com un procés vinculat i derivat exclusivament de la institucionalització espanyola. Ans al contrari, proclamaríem internacionalment una legalitat confrontada a la d’aquells que administren encara el nostre territori, gràcies a l’ús que van fer –i fan– de la violència.

Deixeu-me aclarir, finalment, perquè no hi haja equívocs, que tot això que explique ja era en les beceroles del Consell, tal com va explicar molt bé el president Puigdemont en aquesta entrevista feta a Brussel·les l’11 de desembre de 2018. Potser hem perdut massa anys en dubtes i giragonses, però per a fer les coses bé sempre hi som a temps.

 

PS1. Allò tan pesat que Lenin definia com a social-xovinisme ha tornat a escena arran de la cerimònia de lliurament dels premis Gaudí. Txell Partal en parla, amb contundència, en aquest article: I si ho deixem estar, això de xarnegos i burgesos?

PS2. Parlant d’això, avui us oferim un article de Xavier Ferré, amb la col·laboració de Ferran Lupescu, que avisa de com les llibreries s’omplin desvergonyidament de pamflets històrics espanyolistes. El gaudireu segur: Cinc minuts d’immersió en l’espanyoleria: història, consens i nacionalització.

PS3. Continuem parlant de llengua: el conseller José Antonio Rovira tira endavant amb la consulta sobre la llengua vehicular de l’ensenyament a les escoles, que ha posat en peu de guerra tota la comunitat educativa. Laura Escartí ha parlat amb la portaveu de Famílies pel Valencià, Núria Cerveró: “Els xiquets no entenen per què no poden estudiar en valencià”.

PS4. Donald Trump avui prendrà possessió del càrrec de president dels Estats Units. Blai Avià ens explica des d’aquell país les claus de la cerimònia que podrem viure en directe. Retorn triomfal a la Casa Blanca: les claus de la presa de possessió de Trump.

PS5. Xavier Montanyà ens parla en la seua columna setmanal del darrer llibre de Samir Naïr, Europa encadenada. Un llibre que exposa a la llum pública moltes de les incongruències internes, externes i de funcionament de la UE per a definir l’estat de paràlisi europea actual en un món en plena ebullició: Europa, captiva i paralitzada pel neoliberalisme mundial.

PS6. Tot això, i molt més, us ho podem oferir en obert i lliurement gràcies a la generositat dels vint-i-cinc mil subscriptors de VilaWeb. Si encara no sou subscriptors, i podeu fer-vos-en, us demanem que ens ajudeu clicant ací.

Antoni Cañete (Barcelona, 1963), president de la PIMEC d’ençà del 2021, coneix bé l’organització i el seu àmbit de competència. Hi és vinculat des del 2005, aleshores com a secretari general. També és vice-president de la patronal de les petites i mitjanes empreses europees. Hàbil en el relat, es mostra infatigable en la conversa, encara que la fem cap al tard. Desborda energia, combativitat, convenciment i un to conciliador.

Està convençut que alguna cosa fem malament. Farceix el discurs amb dades, que sovint són com petits punyals que es claven a la ment, de tan dures com són a l’hora de descriure la realitat. Les repeteix amablement sempre que pot, però no per això deixen de ser contundents. 7 documents de cada 10 que demana l’administració ja els té. Les petites i mitjanes empreses dediquen 42 hores el mes a omplir papers per fer tràmits administratius. L’estat espanyol és per sota de Turquia respecte de la productivitat. Dels 4.000 milions d’euros que la Generalitat destina a polítiques laborals, el 90% són a polítiques passives i tan sols el 10% actives. Té molt clar que moltes coses no es fan bé, però està convençut que el motor per a canviar-les és l’exigència de la societat civil. Li preocupa el problema del finançament català, produït pel dèficit fiscal. Creu que no pot ser que Catalunya sigui el segon territori en aportació i el catorzè (el penúltim) a rebre. Li agrada el model alemany dels Länder, en què l’ordinalitat no es perd mai.

—Com veieu a la PIMEC la nova regulació de la jornada laboral?
—La gent no està preocupada per la jornada laboral, la gent està preocupada pel salari. És un tema que s’ha posat a la societat com a debat, possiblement sense que hi fos com a debat principal. La gent està preocupada pel salari i el cost de la vida i no les hores de feina. Dic això per centrar i marcar el tema. Siguis treballador, empresari o autònom, ningú està en contra de treballar menys i guanyar més. Tothom vol treballar menys i guanyar més, per tant, som davant una proposta populista, i prendre una mesura com aquesta de baixar de quaranta hores a trenta-set hores i mitja setmanals hem d’entrar-hi en profunditat, perquè tindrà unes conseqüències i n’hem de parlar.

—Fem-ho.
—Hem de saber que, aquests darrers anys s’ha doblat l’absentisme i que això repercuteix sobretot a la petita i mitjana empresa. Per tant, si tenim el doble de gent en absentisme i, a més, moltes menys hores per a poder cobrir les obligacions que tens, això repercuteix en la capacitat que té l’empresa de poder donar resposta i n’afecta la competitivitat. Però a part d’això, cal fixar-se en el fet que en aquest país hem guanyat en PIB, hem crescut del 3,1%, però ho hem fet a força de suor. Hem posat més gent a treballar i això ha fet que hàgim crescut en PIB, però no en productivitat, que és la veritable causa que tenim pendent.

—Això es pot canviar?
—Si guanyéssim en productivitat, i no només laboral, sinó també de recursos i tinguéssim un absentisme que fos l’adequat o el natural, seria diferent. I no dic que l’absentisme sigui únicament un problema de treballadors. És un problema de tots, també dels empresaris o de les empreses i del sistema: si triguen molt a fer una prova, si no hi ha un control concret de la baixa, si hi ha un abús o si no posem les condicions perquè d’alguna manera no n’hi hagi.

—Què faríeu?
—Hi ha uns indicadors que si els corregim serien més fàcils de poder assumir. No és el mateix una gran empresa que té mil treballadors que una petita empresa o un comerç que té deu, cinc, tres o menys treballadors. Mentre la gran empresa té una capacitat d’organització, en una petita empresa la situació és més complicada de gestionar. Una proposta com aquesta hauria de tenir en compte la dimensió de l’empresa i el sector d’activitat. Hi ha sectors d’activitat que, per les seves pròpies característiques, tenen marge i capacitat d’organització per a assumir-ho. Això ja passa en la negociació col·lectiva. Hi ha molts sectors i empreses que són per sota de les trenta-set hores i mitja. Però, en canvi, hi ha sectors que no ho poden fer.

—Algun exemple?
—Quan va venir la vice-presidenta, ens vam reunir amb diferents sectors i va veure, per exemple, que les farmàcies tenen l’obligació funcional de dispensar medicaments i, si no ho fan, cometen un delicte. Si a sobre hi afegim que el maldecap principal de les farmàcies, com de moltes empreses més, és trobar gent que estigui capacitada, tot es complica. Vam fer un estudi que deia que per baixar de 40 a 37,5 hores, només en la província de Barcelona, es necessitarien més de 600 treballadors. Un altre cas són les empreses de neteja, que el 90% és mà d’obra, o de seguretat. Hi ha una qüestió funcional. I això vol dir que una mesura com aquesta necessitaria una transitorietat i una sectorització. Si anem a comerços que tenen 2 treballadors o 3, el problema és que tu no pots tancar el comerç i, per tant, normalment el que passa és que l’autònom –que ja el tenim a 55 hores de mitjana, i nosaltres reclamem que en siguin 40– encara hauria de fer més hores.

—Podeu concretar més?
—Proposem que es tracti en la negociació col·lectiva, perquè allà on es donin les circumstàncies perquè es pugui aplicar s’apliqui i es puguin posar mesures o indicadors que permetin dir que quan en un sector baixi l’absentisme, per exemple, d’un 12% a un 5%, s’apliqui directament la reducció. Jo preferiria tenir una plantilla per a poder fer la feina que no la gent que està de baixa. Prefereixo 37,5 hores amb una presència més gran d’activitat. Però s’ha de vigilar que a les petites i mitjanes empreses això no els impliqui una pèrdua de competitivitat. És clar, si només fem que tinguin 37,5 hores les grans i 40 les petites, el problema és que ningú voldrà anar a treballar en una petita.

—Però què creieu que passarà?
—El reial decret és molt dur per intentar tenir una negociació. Ara hi haurà un tràmit parlamentari i tot i que hi ha partits que diuen que no votaran a favor d’aquesta mesura, això de dir als teus votants que estàs en contra que treballin menys i cobrin més podria portar erròniament els partits a fer mesures populistes. Val la pena que hi hagi un debat serè i que no ens fem un tret al peu. Seria bo que una tramitació parlamentària fes que posem els accents on han de ser.

—Heu dit que allò que preocupa la gent és el salari, encara més amb la inflació que hi ha.
—Quan hi va haver una inflació pràcticament de dos dígits, moltes institucions i organitzacions, sobretot en l’àmbit econòmic i empresarial, deien que no podien apujar de dos dígits el salari. I jo deia des de la PIMEC que, amb una inflació com la que hi havia, i amb un augment com el d’aquell moment amb el preu de l’energia i les matèries primeres tan important, no podíem dir a la gent que no li podíem apujar el sou. Perquè la gent ha d’arribar a final de mes i ha de poder fer front a aquesta inflació. Llavors vam dir que els sous s’havien d’augmentar, però paral·lelament dèiem i diem que això ha de venir acompanyat d’indicadors de productivitat. I no parlo de productivitat laboral sinó productivitat dels recursos.

—Conclusió?
—Hem de fer que les nostres empreses tinguin la capacitat de poder pagar més bons salaris i ser més resilients, però per això hem d’entrar en el factor productivitat. No pot ser que siguem el segon país amb menys productivitat d’Europa, després de Turquia. Alguna cosa no fem bé, perquè si tinguéssim bona productivitat segurament podríem tenir més bons salaris i la gent tindria una capacitat de compra més gran. El que estira la nostra economia és el consum.

—Sou molt crítics amb la burocràcia com a factor que minva la productivitat. Les dades que presenteu són esfereïdores.
—Ens agrada explicar les coses amb dades i, a partir d’aquí, trobar solucions. Hi ha un excés de burocràcia a Europa, a Espanya i especialment a Catalunya, que encara hem estat capaços d’augmentar-la. Les dades reals ens diuen que de cada 10 papers que ens demana l’administració, 7 ja els té; que les petites i mitjanes empreses dediquen quasi 42 hores cada mes per omplir papers i que quan li demanem alguna cosa a l’administració, que hauria de donar la resposta en 30 o 60 dies, tarda de mitjana 166 dies. Això afecta la productivitat i la competitivitat. Si en comptes de dedicar hores a omplir papers ens dediquéssim a poder produir millor, tot seria diferent. Alguna cosa no fem bé. Mentre la Xina fabrica i els Estats Units innoven, a Europa creem normes. Europa fa molta regulació i molta norma. Espanya fa molta norma, però a més a més el problema és que fem lleis que no serveixen o que no complim, que encara és pitjor. Però si analitzem Catalunya, encara tenim tendència a regular més. I, per tant, tenim documentat que a Europa fa unes 300-400 normes, Espanya en fa 600 i Catalunya, de 700 a 1.000. Ens ho hem de fer mirar. Ara, a Europa, des de Catalunya hem aportat que s’hagin pres unes mesures pensant en petit.

—Lluitar contra la morositat és una de les vostres croades, si em permeteu aquesta paraula.
—En el tema de la morositat vam aconseguir una cosa extraordinària: que hi hagi un reglament aprovat per la Comissió Europea. Ara aquest reglament, per fer-lo efectiu, ha de passar pel Parlament Europeu, on hi va haver l’oposició de països que tenen resolta la morositat, com ara França i Alemanya, i van parar la votació perquè van començar a sortir molts interessos de grans corporacions i de països. Però finalment es va fer la votació en l’últim ple del mandat anterior i es va guanyar. Per tant, la Comissió Europea ja ha aprovat aquest reglament i ara falta el Consell d’Estats, on estem pendents que s’aprovi. Però hi ha una gran oposició per part d’Alemanya i d’alguns països més. Hem de tenir una visió d’Europa. Quan llegim l’informe Draghi, amb què estem absolutament d’acord, Europa ha de fer una aposta important perquè no tenim cap empresa innovadora o tecnològica fins les deu primeres mundials, per tant, perdem algun tren. Estem totalment d’acord amb l’informe quan diu que Europa no pot legislar-se per directives europees, perquè triga molt a poder implantar-les. Perquè no les adapten o no les implanten o perquè quan les implanten fan trampa.

—Com s’ha de funcionar?
—S’ha de funcionar per reglaments en què no pots canviar ni una coma i és immediat implantar-lo. El reglament que treballem obliga a crear una entitat que controli els pagaments. Les empreses hauran de pagar els interessos de demora de forma automàtica i aquest organisme haurà de controlar i sancionar qui compleixi. Aquí, el conte canvia. Si tu dius has de pagar quan toca, si no, pagaràs amb interessos de demora, que són 8% més el preu dels diners, gairebé un 11%, tot canvia. Ningú voldrà pagar un 11%, perquè per fer això te’n vas al banc i et finances, que és el que haurien de fer en comptes de demorar el pagament. Si no, el que faig és finançar-me a través del meu proveïdor i això és una perversió. En el sector privat hi ha una anomalia, la mitjana ens enganya. Les petites empreses paguen bé, són les grans que paguen malament, perquè tenen una posició de domini. Com que no passa res… Llavors les grans empreses es beneficien a costa de les petites. Com he dit abans, és una perversió. Aquell que té més capacitat de finançament utilitza la posició de domini per finançar-se a través de les petites empreses. Això fa que les nostres petites empreses siguin més febles i no creixin. Jo no entenc que qui pot pagar no ho faci; això ens distorsiona l’economia.

—Aquí les dades també fan mal, la morositat fa tancar moltes petites i mitjanes empreses.
—Sí, la presidenta Von der Leyen va dir que a Europa tancava una de cada quatre empreses per aquest problema. En el cas d’Espanya, per als nostres nivells, és una de cada tres. La liquiditat és l’oxigen de les empreses. O sigui, pots haver venut molt, però si no tens liquiditat i no pots pagar els treballadors, mors.

—I ara l’altre gran problema endèmic: la manca de formació i preparació d’un gruix important de treballadors.
—En un moment de canvi com el que vivim, només els països que treballin en el coneixement i creïn talent i el retinguin seran els que lideraran tots aquests canvis. La formació és un element absolutament estratègic. El problema que tenim és que el nostre sistema no té ben estructurada la formació. Fem un esforç amb sistemes formatius que no s’ajusten a la demanda i es converteixen en despesa i no en inversió. Per tant, tenim el sistema invertit. Hauríem de tenir un sistema de demanda, perquè permetria que la gent que estudiés trobés feina. Un altre problema que tenim és d’orientació. Els itineraris formatius actuals són molt complexos i necessitem situar la persona al centre de quins són els seus interessos, les seves capacitats, les seves habilitats, per poder donar-li el camí que li permeti cobrir les seves expectatives o voluntats o necessitats. El sistema d’orientació és un tema que hauríem de treballar amb molta més profunditat. I un tercer punt és que no pots formar només dins del centre, que és una part fonamental, però hi ha d’haver l’ecoformació, que és l’experiència, que és la pràctica.

—Hi ha la formació dual.
—El sistema dual, que l’han posat com a sistema universal a Alemanya, està molt bé, perquè hi ha moltes empreses mitjanes i grans. Però el problema que tenim és que som un país de pimes i sobretot de microempreses de menys de deu treballadors. Per tant, proposar un sistema universal de formació dual amb el país que tenim és una utopia. Ho podem dir, però tenim una dificultat a l’hora d’implantar-lo.

—I què proposeu?
—Això que dic no és un eslògan: hauríem de reconèixer l’empresa com a entitat formativa.

—Hi ha molts recels sobre la formació; hi ha qui la veu com una forma d’explotació, potser per com es fa o potser perquè no s’entén.
—No hi ha explotació, hi ha participació. Lògicament, parlo d’una formació que no és producció. Amb una formació dual, tens una persona que ha de fer una sèrie d’activitats com si fos en una aula. Per tant, aquí l’empresa hi ha de posar recursos humans i materials. Això li representa un cost, però que pot assumir perquè fa una inversió. Però si no es reconeix el paper de l’empresa, tornem al mateix lloc. Una gran empresa no té cap inconvenient per a muntar un centre de formació perquè té la capacitat, l’economia i els professionals per a fer-ho. Però en una empresa de dos treballadors i mig, si li dius que en dediqui un a formar i que a més a més hi posi recursos quan realment quan no en té, tot es complica. Nosaltres fem propostes possibilistes. Entre unes quantes empreses hem fet una proposta i treballem un projecte pilot que funciona força bé. En aquest cas, hem de mancomunar el tutor. Ho fem amb el sector d’instal·ladors elèctrics. El tema de la formació per la PIMEC és molt important i fem moltes accions. En aquest sentit, també ens preocupa que la universitat tingui un problema d’oferta i demanda i un problema de governança, aquí realment toquem l’os.

—Què voleu dir?
—La universitat, com moltes institucions més, té un problema de governança. Moltes vegades els rectors tenen poc marge de maniobra. Li vénen capítols, com el tema salarial, o el capítol de recursos que té per al manteniment mateix. I, per tant, no té possibilitat de gestionar, i això és un problema.

—Què demaneu a la universitat?
—Hem de tenir més permeabilitat de la transferència del coneixement. Penso que és una qüestió que ens hem de demanar totes dues parts, la universitat i les empreses. Sempre es pensa que la transferència del coneixement és de la universitat a l’empresa o a la societat, però també n’hi ha d’haver en l’altre sentit. S’han de crear les condicions perquè aquesta permeabilitat es pugui produir. Nosaltres hem fet un projecte que no existeix en cap més lloc del món amb la UOC i n’estem molt contents. Mitjançant el big data, analitzem totes les ofertes de feina de totes les professions. Som capaços de dir quina és la necessitat que té avui el mercat.

—I quina és?
—Ens hem quedat molt sorpresos perquè mentre pensàvem que, per exemple, un instal·lador elèctric necessitava saber passar un cable per un tub i connectar i coses així, les empreses diuen que necessiten persones que sàpiguen treballar en equip, que arribin puntuals, que d’alguna manera puguin entendre-ho quan els donen alguna instrucció. Ens adonem que les competències soft per a la incorporació al món laboral són tant o més importants que les competències més tècniques. Aquest baròmetre ens diu que necessitem gent amb actitud més que amb aptitud, que també. Perquè si tens coneixements i no tens bona actitud, no funciona. L’actitud ens pot permetre que la gent agafi l’aptitud, el coneixement. Però si tens coneixement i no tens bona actitud, segurament no serviràs. Tot canvia molt de pressa i es necessita gent amb una actitud propositiva i capacitat per a fer el canvi.

—Falta molta gent en tots els àmbits, l’altre dia deien vint mil infermeres, abans dèieu farmacèutics, instal·ladors…
—Falta moltíssima gent. En el sector sanitari tenim unes necessitats molt importants, entre més qüestions perquè molta gent se l’emporten de fora, països com ara el Regne Unit. Però, de gent formada, en falta a tot arreu. Quan preguntem a les empreses que ens diguin quin és el seu primer problema, sempre diuen: trobar gent. I quan et diuen això tenint una quota d’atur del 9% a Catalunya i de l’11% a Espanya…

—I de joves més…
—Sí, i si parlem de més grans de quaranta-cinc anys, encara més, perquè la xifra es duplica i triplica. Això vol dir que falla el sistema. Explicaré una cosa que és la primera vegada que explico i que té una transcendència important. Quan vaig entrar de president a la PIMEC, Catalunya es gastava 4.000 milions d’euros en polítiques laborals actives i passives. O sigui, del pressupost, el 83% era per a polítiques passives i el 14% per a polítiques actives. Després de quatre anys, això ha empitjorat. Ara en polítiques passives es gasta el 90% i només el 10% en actives. Entenem que si algú no treballa, ha de poder menjar. Però caldria fer més polítiques actives, que és donar una formació perquè la gent vagi a treballar. D’això parlem nosaltres. Pots donar peix perquè la gent mengi, però el que és realment important és donar una canya de pescar. Conduïm contra direcció, per tant, hem de generar mecanismes sense tenir cap mena de rubor per a anar en la direcció correcta. Insisteixo que, a qui ho necessita, se li ha de donar, però hem de donar la formació perquè la gent pugui tenir una oportunitat i una ocupabilitat. Hem d’exigir que això canviï.

—Els grans obstacles per a canviar les coses que hem enumerat fa temps que han estat diagnosticats, com ara el de la formació i tots els que hem dit, i no sembli que avanci gaire. Us veig amb molta energia, però és aclaparador com estem d’encallats en els grans temes de transformació.
—Mira, deixa’m que t’ho digui d’una altra manera. Tenim una bona notícia i una de dolenta.

—Comencem per la bona.
—Sabem quins problemes tenim, i això és molt important.

—La dolenta?
—La dolenta és que no fem res per canviar-ho. Hem de tenir una acció pro-activa i la societat civil ha de fer un paper. Lògicament, hi ha uns responsables, que són els governs, però hi ha una societat civil que ha de ser més exigent. D’alguna manera, en el diàleg social hem de mirar de plantejar que s’han de crear polítiques que puguin permetre que la gent tingui canyes de pescar, que tinguem un país amb capacitat de crear riquesa, que aquesta riquesa sigui compartida. Al president de la Generalitat, li agrada molt parlar de la riquesa compartida, sí, però hem de crear les condicions per a crear la riquesa. I, lògicament, la riquesa s’ha de compartir. Nosaltres, des de la PIMEC, conjuntament amb més organitzacions, hem constituït per primera vegada una confederació perquè les petites i mitjanes empreses tinguin veu pròpia a l’estat. Això és una de les grans anomalies. Ara fa cinquanta anys que podríem parlar en termes relatius de democràcia. Ara, si durant cinquanta anys el motor de l’economia, que són les petites i mitjanes empreses –un 99,8%, amb un 70% d’ocupació i més del 60% del PIB–, no han tingut veu pròpia en l’àmbit estatal per a poder parlar dels seus problemes i les seves solucions vol dir que Espanya no ha acabat la seva transició democràtica.

—Exacte, amb això i amb moltes coses…
—A mi em pertoca parlar de l’àmbit econòmic i empresarial. La partida es juga en l’àmbit econòmic i empresarial. I quan Espanya i Catalunya tenen les empreses més petites no és perquè siguem pitjors, és perquè no tenim les condicions que permetin aquesta competitivitat o productivitat que parlàvem abans. Perquè hi ha gent que té una posició de domini i es queda al marge. S’ha de legislar pensant realment en una economia que permeti de créixer horitzontalment. Això ens farà més resilients, farà que hi hagi més bones condicions laborals i més capacitat d’inversió en la innovació. També voldria dir en forma de denúncia que veig moltes institucions i organismes que parlen que s’ha de guanyar dimensió, però de tots aquests ningú diu que el que hem de fer és cobrar a temps, tenir competitivitat en la compra pública, que és el primer contractador que hi ha al país, i una fiscalitat justa.

—En això últim sí que s’ha guanyat una batalla, la de reduir l’impost de societats de les microempreses i petites empreses.
—Una de les coses de què em sento molt orgullós és haver aconseguit per a les microempreses i per a les petites la reducció al 20% de l’impost de societats. La gent no és conscient de la importància d’això. La fiscalitat ha de ser justa i moltes empreses percentualment pagaven més que no pas una gran corporació. Hi ha empreses grans que tenen l’índex de pagament inferior al de la botiga que tenim al costat. Això és injust. Tot això que dic és de sentit comú, però ja se sap que és el menys comú dels sentits.

—Vau participar en l’acte per la qüestió del FLA. L’acumulació del dèficit fiscal clama al cel. Us preocupa?
—El finançament és una de les qüestions que també vam posar damunt la taula. Un acord sobre la transferència de Renfe està molt bé, és bo i necessari, però no és la prioritat que actualment tenim al país.

—Quina és, per vosaltres?
—Per nosaltres, el finançament és un element absolutament fonamental. La prioritat és tenir aquelles condicions que ens permetin que no es perdin les inversions, ni la capacitat per a donar resposta a les transformacions que hi ha a la societat. I, òbviament, el finançament ens condiciona d’una manera directa. També és una qüestió de concepte. Hem de tenir un finançament i unes administracions que siguin tractores, no extractores. I, és clar, nosaltres som el tercer territori –segon, depèn com es miri– que aportem i passem a ser el catorzè que rebem, de quinze, perquè n’hi ha dos que tenen un règim diferent del que tenim nosaltres. Els alemanys van aprovar per constitució que el Land no podia perdre la posició d’ordinalitat que tenia. Si ets el tercer, ets solidari, lògicament, i ha de ser així, però no deixes de ser el tercer en cap cas, perquè fas de tractor dels altres Länder. El que no pot ser és que a tu, que ets en una posició i fas una mena d’acció determinada, et facin extracció o vagis a una altra posició. Dit això, també reclamem una gestió dels recursos públics absolutament eficaç i eficient, perquè, per exemple, hem reduït les hores lectives del professorat. No hem millorat la qualitat del que ens han donat. Aquest esforç d’incorporar dos mil professors més al sistema vull que tingui un resultat. És la millor inversió que podem fer, però hem de ser exigents amb els diners públics.

—L’acumulació de tants anys de dèficit fiscal ha desgastat molt el país.
—Molt, perquè això et deixa en un cert desavantatge en algunes de les inversions que s’haurien de fer i no es fan. Veiem pressupostos que s’han pressupostat 15 vegades i no s’han executat mai, per tant, ja no només és el que tens de finançament, sinó els compromisos i les no-execucions. Llavors, quan comparem execucions d’allò que s’ha posat en un pressupost, veiem unes diferències d’alguns que són al 100% i uns altres que som al 30% o al 40% o al 60%. Penso que hem de ser molt més exigents.

La trobada entre Carles Puigdemont (Junts) i Oriol Junqueras (ERC) exigiria una anàlisi de conjuntura per a redefinir el seu paper dins l’estratègia per a arribar a la independència de Catalunya. Però aquest paper electrònic i els seus soferts lectors no resistirien tanta martingala. Per tant, serem breus i concisos: s’hi han ajuntat les mancances personals respectives –falta d’audàcia, resignació acomplexada, retorn a la zona de confort– amb la inoperància dels seus partits per estirar el carro de la independència. Som de ple al bell mig del pantà autonomista. Puigdemont s’arrecera en un Junts més pujolista que mai, en un país on la seva majoria humana pateix tots els mals de la humanitat, mentre Junqueras s’erigeix en atlant d’escaiola de l’enderroc polític d’una Esquerra que ha perdut definitivament el compàs que els feia somiar a “eixamplar la base”; Junts lluirà Puigdemont com a mostra de bijuteria per a badocs mentre s’accepten les polítiques més reaccionàries de la patronal i Esquerra ballarà amb Junqueras tantes danses de capgrossos, o de bastons, com calgui per mantenir l’aparença que remenen les cireres o que poden repartir sinecures a populistes de Santa Coloma.

Qui gosaria, doncs, confiar que aquestes formacions en decadència reconquistessin, d’aquí a tres anys, la majoria al parlament? Ningú amb tres dits de front, és clar. Vol dir que el moviment ha de renunciar a aconseguir la majoria al parlament? De cap manera. Allò que toca és tornar a engrescar la gent amb una represa que sàpiga combinar, audaçment i indestriablement, necessitat de la independència amb necessitats de la majoria social. Que sàpiga lligar la base particular –les comarques, federades entre si–, on es reprodueixen explotació econòmica i opressió política colonials, amb la cúpula general –el país que volem, el país que ja anem fent. Que organitzi la gent amb consciència del poder propi, noves formes de lluita, i una xarxa fèrria que garantirà el sosteniment de la república catalana l’endemà de la proclamació de la independència. I que, aleshores, arrossegarà partits, entitats i espais de resistència per fer néixer un moviment d’alliberament nacional majoritari a la societat i al parlament. Llavors, la gent haurà deixat de ser una força auxiliar dels polítics, perquè serà ella, mobilitzada i autoorganitzada, la que contindrà la política a fer, ara i aquí, per tenir una nació lliure.

I és una llàstima que aquests polítics i els seus partits no entenguin, doncs, que, en comptes d’esperar que la gent torni a ells, com si no fóssim en temps històric de la independència (com havíem estat en temps de la revolució industrial, de la Renaixença, o del catalanisme polític), s’haurien de resignar, voluntàriament, a ser forces auxiliars del moviment, a participar en la creació activa, honesta, desinteressada del moviment d’alliberament nacional que ens ajunti, ens englobi, i ens obri el camí cap a la independència. Sí, és una veritable llàstima, perquè Carles Puigdemont, en concret, era cridat a poder-ho ser, amb l’audàcia que li ha mancat, sense excusar-se en la petitesa històrica dels seus, la mesquinesa dels altres, i la ceguesa política de bona part del moviment mateix.

El conseller José Antonio Rovira continua endavant amb la consulta sobre la llengua vehicular de l’ensenyament a les escoles, que ha posat en peu de guerra tota la comunitat educativa. La seua intenció és fer-la a final de mes. Famílies pel Valencià és un col·lectiu que va sorgir arran de la necessitat de fer front a l’anomenada llei de “llibertat educativa”, també coneguda com a llei Rovira. Han treballat sense descans per conscienciar les famílies de marcar “sí” al català en la consulta: han creat grups de treball i han fet xerrades informatives per tots els indrets del País Valencià. En parlem amb una de les portaveus, Núria Cerveró. És enginyera forestal, viu al barri del Cabanyal de València i té un xiquet de nou anys. La lluita per la llengua i pel futur del seu fill van ser els motius que la van moure a impulsar la iniciativa.

—Com viviu aquestes setmanes de recta final abans de la consulta?
—Molt intenses. Estem desbordades de tantíssimes xerrades. Només aquesta setmana, en tenim més de quaranta programades a tot el País Valencià. Cada dia hi ha quatre, cinc, sis xerrades en molts llocs del territori i estem molt contentes. És clar, això també implica molt d’esgotament. Ho donem tot.

—La conselleria no va tardar a rebutjar les més de quatre mil al·legacions que es van presentar contra la consulta. Com valoreu la seua actuació?
—La valorem de manera nefasta, ha sigut com burlar-se de tota la població. Aquestes al·legacions han vingut de la comunitat educativa, de molta part de la població implicada, de professorat, de pares, de mares preocupades. El dia 26 de desembre llançaren que ja es podien fer les al·legacions, en plenes vacances de Nadal, quan tot el món té el cap en unes altres coses. Tot i això, més de quatre mil al·legacions. És moltíssim per a aquest procés. Devien contestar-les una per una, perquè totes no eren pel mateix motiu. Nosaltres, des de Famílies pel Valencià, proposàrem cinc models diferents d’al·legacions, però hi havia molts missatges diferents. No n’han fet gens de cas. És molt preocupant que no escolten la comunitat educativa i que facen com si no haguera passat res.

—Ja fa mesos que funcioneu com a col·lectiu, com heu incidit en les famílies? Com han funcionat les xerrades?
—Molt bé, perquè hem fet i encara fem la feina que hauria de fer la conselleria. Aquesta llei, de la qual estem totalment en contra, posa el focus d’elecció en les famílies, quan l’haurien de tenir la comunitat educativa, el professorat, els pedagogs, els lingüistes, que són els que entenen. Les famílies poden entendre-ho més o menys, però no és la seua feina. L’educació és un dels pilars fonamentals en la vida dels nostres xiquets, volem l’opinió dels experts. Quan ho traslladem a les famílies, estan molt interessades. Totes aquestes xerrades serveixen per a informar de què és la llei, perquè la conselleria no ho fa. Et diu que votes en una consulta i no et dóna la informació. Ningú ho sap. Les xerrades es fan molt llargues perquè hi ha molts dubtes a resoldre. Ens hem trobat equips directius que no en sabien res. I et parle de la setmana passada. Hi ha una desconeixença absoluta.

—Quin sol ser el perfil de les famílies que acudeixen a les xerrades?
—En la gran majoria de xerrades el perfil és de gent convençuda sobre la llengua, conscienciada sobre l’educació dels seus fills i filles, i que sap que el més important és que siguen bilingües i que coneguen la llengua del territori en què viuen, siguen castellanoparlants o valencianoparlants. Tenim moltes famílies valencianoparlants, però també moltes que no ho són. Tenim també moltes famílies estrangeres. L’altre dia, en acabar una xerrada, una mare es va acostar i em va dir: “Moltes gràcies, si no arribe a venir, hauria votat castellà; sóc d’Albacete i no m’imaginava que això seria així” [en castellà]. Només per aquestes famílies, ja val la pena tot l’esforç. Si estàs preocupada per l’educació, votaràs allò que més convé als teus fills, i és votar sí al valencià.

—Us ha costat més arribar a famílies de fora del territori?
—Sí, és més complicat que hi acudisquen. Però hi són, tot i que són la minoria. I també és molt important perquè totes les famílies que vénen es converteixen en activistes. Sempre diem que l’important és fer un treball de formigueta. A la porta de l’escola, al parc, a la veïna que et trobes, anar informant. També fem servir els grups de WhatsApp de les escoles; hi enviem informació que hem fet en diferents idiomes. I arriba molt. L’altre dia, en una xerrada, una mare russa es va emocionar quan li vam mostrar que teníem material fet en rus. Tot això també fa que s’hi involucren.

—Quins són els dubtes més freqüents?
—Els dubtes normalment es repeteixen i són, per exemple: “Haurem de votar cada any?” No, no s’ha de votar cada any. El que votes ja comptarà per a tota l’educació, sempre que et mantingues al mateix centre educatiu. En el moment que canvies de centre, marcaràs l’opció en la matrícula. Però ja no tornarem a votar, això és una mesura extraordinària. També tenen molts dubtes sobre què passarà si, per exemple, un grup de tercer de primària té de llengua base el valencià i un altre el castellà. Què passarà quan s’hagen de mesclar els grups? No podran. Què passarà pedagògicament? Això és una cosa terrible i que afecta moltes famílies. Parlem de problemes molt greus, i és molt perillós.

—Ningú us garanteix que…
—Ningú et garanteix res, anirem totalment a cegues. Vaig triar l’escola del meu fill perquè tenia un ensenyament immersiu en valencià. Però les famílies que entren el curs vinent, no ho sabran. Abans podies triar segons el teu criteri com a família, segons el projecte lingüístic del centre. Aquesta llibertat que volen vendre, ja hi era. Ara no hi haurà llibertat. En la votació, ningú no t’ho garanteix. Pot ser que tu tries com a llengua base el valencià i que siga la més votada, però que no càpiguen eixos alumnes en una classe. L’exemple d’abans, tercer de primària, hi ha dues classes. En cada classe, hi caben vint-i-cinc alumnes, és la ràtio. Posem que aquesta escola arriba al màxim, són cinquanta alumnes. Si hi ha trenta-set famílies que voten valencià i tretze que voten castellà, en aquest cas, la llei diu que hi haurà una línia en valencià i una en castellà, tot i que ha guanyat la de valencià. Bé, aquestes trenta-set famílies no caben en una classe. De vint-i-cinc a trenta-set, eixes famílies que sobren, tant sí com no han de moure’s a la de castellà. Obligatòriament. Això passarà. Preguntàrem a la conselleria: qui decideix qui se’n va? Han tret un criteri que segrega totalment l’alumnat. Si tens família nombrosa o monoparental, si tens germans al centre i si és en la teua àrea d’influència, tens uns punts perquè es respecte la teua elecció. El meu fill és fill únic, no som ni monoparentals, ni família nombrosa, ni és zona d’influència, zero punts. Podria passar que jo trie valencià, que guanye valencià i que l’obliguen a passar-se al castellà.

—…
—A més a més, hi ha molts centres que, tot i que guanye el valencià, perdran percentatge en valencià. De fet, això ja passa aquest curs, perquè la llei ja s’aplica. Hi ha famílies que han entrat a centres perquè sabien que l’infantil tenia un 90% en valencià i un 10% en anglès, que era un programa experimental, que funcionava molt i molt bé, i quan ha començat el curs la direcció del centre ha dit: “Disculpeu, però això no es fa, es fa només un 65% perquè ens hi obliguen. Perquè la llei diu que els programes experimentals en valencià queden anul·lats aquest curs.” Per sorpresa –sorpresa entre cometes–, els programes experimentals en anglès no els han anul·lats. Aquesta llei anteposa els idiomes estrangers al nostre. És una persecució absoluta cap a una llengua i és crear un conflicte que no hi és. Ací conviuen dues llengües i és una riquesa que tenim, és un avantatge per als nostres fills que els farà més capaços. És demostrat que tenim moltíssima sort de ser bilingües i, en canvi, no ho aprofitem.

—Com argumenteu la importància de marcar “sí” al català?
—Moltes famílies al principi es pensen que açò és tornar a les antigues línies, que és tot en valencià o tot en castellà, i no. Són uns percentatges. Si marquem el valencià, en garantim almenys un 50%. A infantil és un 65%, però va baixant. Informes de la Universitat de València, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, indiquen que en una llengua minoritzada com la nostra, l’únic que garanteix que els xiquets siguen competents de manera oral i escrita en acabar l’educació obligatòria és un mínim d’un 50% de llengua vehicular en valencià. I això és el que et garanteix marcar el valencià. A més, hi ha tots els avantatges que té d’integració social quan els ensenyes a respectar la llengua d’un territori. A casa pots parlar-la o no, però ací es parla. I ací som moltíssimes les famílies que la parlem. Per tant, és per respecte a la comunitat on vius, a la gent del teu voltant. Quan tu ensenyes aquests valors tan importants a les criatures, en el futur seran persones adultes respectuoses amb els immigrants, amb la gent que ve refugiada d’uns altres països. A part, els obri portes laboralment, socialment i acadèmicament. Inclús hi ha estudis que diuen que ser bilingüe estimula àrees del cervell no lingüístiques. Tot són avantatges. Ningú no es qüestiona l’ensenyament en anglès. Els instituts ja vehiculen assignatures en anglès i en francès. Per què es qüestiona el valencià, que és la nostra llengua?

—Què passarà amb les comarques castellanoparlants?
—Directament els condemnen a ser ciutadans de segona. No els donen ni l’opció. És molt perillós això que fan. Acabem de tancar xerrades en eixes zones. Però aquesta llei desmotiva molt les famílies de les zones castellanoparlants perquè, d’una banda, diu que també triaran, però, d’una altra, deixa clar que ho faran tot en castellà. Només hi ha una puntualització en l’article 8 que ve a dir que si hi ha prou famílies que volen valencià, ja veurem com ho farem. Però prou famílies, quantes són? No ho diu ningú, hi ha un buit. Es dóna per sabut que en aquestes zones ja directament és en castellà. Per tant, aquestes famílies, quina llibertat tenen?

Alexandra Usó: “Al govern valencià no li interessa de tenir una ciutadania formada”

—Us heu trobat situacions incòmodes o desagradables en les xerrades?
—En una xerrada, només començar, una persona que clarament entenia el valencià va voler que fera la xerrada en castellà simplement pel fet de molestar. Aquestes situacions incòmodes passen. No passa res, jo sóc bilingüe i la xerrada la puc fer en castellà sense cap problema. És més, volem arribar a tot el món i al final volem que als nostres fills no els passe el que aquesta persona intentava fer creure que li passava, que és que no entenia la llengua.

—Creieu que la tasca divulgativa que heu fet en favor de la llengua donarà fruits?
—Creiem que sí, i molts. Hem de posar en valor la feina que fan totes les famílies arreu del País Valencià. És al·lucinant l’esforç. Tenim representants de totes les comarques valencianoparlants. Fa goig veure totes les coses que es fan alhora. S’ha demostrat que quan ens toquen la llengua, el poble es desperta. I també que no ens han pogut tombar. No han pogut, i no podran. Així que poden intentar-ho tant com vulguen, però no podran perquè hi serem.

—Què us diuen les famílies?
—Ens diuen sobretot gràcies. Gràcies, gràcies, gràcies, és el que més sentim. Totes les famílies ens donen moltíssim les gràcies per fer la feina, torne a dir, que hauria de fer la conselleria, que és informar realment en què consisteix la votació. I estan molt agraïdes perquè lluitem pel benestar dels seus xiquets i xiquetes i perquè tinguen un futur millor.

—Com es veu la qüestió de la consulta als centres educatius danyats per la gota freda?
—Es veu molt malament, amb molta ràbia, com una incompetència més del senyor Rovira. Si no han patit prou amb la gestió, una cosa més. Era necessari continuar amb això? Era necessari continuar desenvolupant una llei que té moltíssims grups de la comunitat educativa en contra? Per què continuen endavant? És una cosa que no s’explica. Era necessari amb tot el que passen els municipis afectats per la DANA? Els és igual.

El conseller que abandona les escoles sota el fang es diu José Antonio Rovira

—Els xiquets mateixos també han estat protagonistes de les vostres campanyes. Entenen què passa amb tot això de la consulta?
—El que no entenen és per què persegueixen una llengua, perquè són pura innocència. Es pregunten: “Per què no podem parlar la nostra llengua, per què no podem estudiar en valencià si volem?” Entenen que es lluite per la llengua, que es facen totes aquestes reivindicacions, però els més menuts no acaben d’entendre per què. “Si no fem res malament, si és la meua llengua, si jo m’expresse així, per què no puc parlar-la?” Els adolescents ja tenen més consciència i reivindiquen amb més força i actitud.

—Què espereu que passe després de la consulta?
—Ens encantaria tant que no es fera, però està claríssim que es farà. Què esperem? Que faça el menor mal possible. Perquè, de mal, en farà, encara que guanye el valencià. I, per descomptat, prendrem accions, això continua. La consulta és una ordre que desenvolupa la llei, que s’ha recorregut al Tribunal Constitucional, i el recurs està acceptat. Encara tenim l’esperança. Sempre continuarem fent accions contra la llei Rovira, perquè no té cap mena de trellat, no l’entén ningú. És crear un conflicte on no n’hi havia cap, és anar contra els drets dels ciutadans, contra l’Estatut d’Autonomia, contra la constitució espanyola, contra la llei d’ús i ensenyament del valencià, és anar contra tot. Tota la comunitat educativa, les famílies, els professors, els afectats, que són els xiquets i les xiquetes, tothom està en contra d’aquesta llei. És un desgavell de principi a fi. Ho ha rebut la conselleria, ho ha rebut el conseller, però fa cas omís i continua. Continua perseguint una llengua que no sabem si sap parlar, però, això segur, no parla mai.

Joaquim Dolz: “Els defensors de la llei Rovira no volen saber res del valencià, i és terrible”

Més de dos mesos després de la victòria a les eleccions presidencials del novembre, Donald Trump prendrà possessió aquesta tarda com a quaranta-setè president dels Estats Units. La cerimònia culminarà la rehabilitació política del magnat, que fa tot just quatre anys semblà tenir un peu i mig fora de la política nord-americana després del seu paper en la insurrecció fallida al Capitoli.

D’insurrecte a president: com els Estats Units han perdonat Trump per un cop d’estat fallit

Trump, de setanta-vuit anys, esdevindrà la persona més vella a assumir el càrrec de president en la història dels Estats Units: Biden, que també arribà al càrrec a setanta-vuit anys, era cinc mesos més jove que no és Trump ara quan prengué possessió el 2021. El magnat és també el primer president en gairebé cent cinquanta anys a ser investit en dos mandats no consecutius.

A continuació, us expliquem tot allò que heu de saber per a seguir la cerimònia.

A quina hora serà la presa de possessió?

Trump prendrà possessió com a nou president dels Estats Units exactament a les sis de la tarda (hora catalana), el moment en què jurarà formalment el càrrec i serà oficialment investit com a tal. La cerimònia podrà seguir-se en directe al canal de YouTube de la cadena nord-americana CNN.

Generalment, els presidents electes juren el càrrec amb una mà a la Bíblia: el 2017, per exemple, Trump va jurar el càrrec amb una mà sobre la Bíblia amb què Abraham Lincoln va prendre possessió el 1861, i amb una altra mà en una segona Bíblia que li havia regalat la seva mare. Enguany, el president electe ha aprofitat l’avinentesa per esperonar la venda d’una edició especial de la Bíblia de la presa de possessió a la seva botiga oficial, amb un cost de 69,99 dòlars.

Després d’haver jurat el càrrec, Trump pronunciarà un discurs d’investidura davant els assistents a la cerimònia, que inclouen partidaris del president, mandataris estrangers i alts càrrecs del govern sortint i entrant. Una volta acabat el discurs, després del primer dinar oficial com a president, passarà revista a les tropes i comandarà la tradicional processó militar de la presa de possessió. La jornada conclourà amb una cerimònia al Despatx Oval.

On es farà la cerimònia?

Com és costum, la cerimònia s’havia de fer davant l’ala oest del Capitoli, la seu del poder judicial dels Estats Units, a Washington. Però l’episodi de fred polar que s’espera avui la ciutat, amb temperatures que poden caure per sota dels deu graus sota zero, ha obligat les autoritats a canviar de plans. Divendres, Trump anuncià que la cerimònia es faria a l’interior, sota la gran cúpula que corona el Capitoli.

La darrera i única vegada que una presa de possessió no es va fer a l’exterior, també a causa del fred, va ser el 1985, fa exactament quaranta anys, amb Ronald Reagan de president electe.

Qui hi assistirà?

A la cerimònia, hi assistiran tots els predecessors en vida de Trump a la presidència (Bill Clinton, George W. Bush, Barack Obama i Joe Biden), com també alts càrrecs del govern sortint –incloent-hi Kamala Harris, la vice-presidenta sortint i rival demòcrata de Trump a les eleccions presidencials. Fa quatre anys, Trump no va assistir pas a la presa de possessió de Joe Biden.

La llista de mandataris estrangers convidats a la presa de possessió de Trump inclou les primeres espases de l’extrema dreta mundial, com ara el president argentí, Javier Milei, i la primera ministra italiana, Giorgia Meloni. En el cas d’alguns països europeus, Trump ha optat per convidar-ne el polític d’extrema dreta més influent, en compte del president o primer ministre. És el cas de França, d’on l’ultradretà Éric Zemmour ha estat convidat en substitució d’Emmanuel Macron, o bé Espanya, d’on Santiago Abascal ocuparà el lloc que generalment es reservaria per a Pedro Sánchez. Keir Starmer, el primer ministre britànic, tampoc no hi ha estat convidat, a diferència del dirigent ultradretà Nigel Farage. Tampoc no és previst que hi assisteixin autoritats intergovernamentals, com ara Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea, ni cap dels alts representants de l’OTAN.

Abans del trasllat de la cerimònia dins el Capitoli, en una sala amb capacitat per a unes sis-centes persones, les autoritats hi esperaven uns dos-cents cinquanta mil assistents. La popularitat de la cerimònia de presa de possessió és una de les grans fixacions de Trump, que el 2017 ja va presumir –falsament– d’haver organitzat la investidura amb més assistents de la història.

Qui la paga?

Trump ha recaptat la xifra rècord de 170 milions de dòlars per finançar la cerimònia, gairebé el triple que no els 61 milions que Biden recaptà per a la seva –restringida per la pandèmia– el 2021.

Els grans gegants tecnològics, antics arxienemics del president, han mostrat una generositat especial amb Trump; un símptoma d’un acostament més ampli entre el sector privat i l’equip del magnat.

Google, Amazon, Microsoft i Meta han donat un milió de dòlars cadascú al fons de la presa de possessió; Sam Altman, l’executiu en cap d’OpenAI, i Tim Cook, l’executiu en cap d’Apple, hi han aportat un milió dels seus propis diners. Microsoft ha doblat la quantitat de diners amb què sol contribuir a les investidures presidencials, i Google l’ha triplicat. Mark Zuckerberg, executiu en cap de Meta, i Jeff Bezos, executiu en cap d’Amazon, seran presents la cerimònia, a què també assistirà l’executiu en cap de TikTok, que Trump rescatà ahir de la prohibició als Estats Units.

“Tothom vol ser amic meu”: Trump, amo i senyor dels Estats Units

Companyies del sector de l’automòbil, com ara Ford i General Motors, i el sector farmacèutic, com ara Pfizer, també figuren entre els donants principals a la presa de possessió. En total, el volum de donacions, que s’espera que continuarà creixent aquestes darreres hores, és pràcticament el doble que els 106 milions de dòlars que el magnat recaptà per a la seva primera investidura, l’any 2017.

Quins artistes hi participaran?

A diferència del 2017, en què a Trump li costà de trobar artistes disposats a participar en la presa de possessió, la cerimònia d’enguany serà farcida d’estrelles, com ara la cantant de pop Carrie Underwood i el cantant de country Lee Greenwood, particularment popular entre els partidaris del president. A més, el cantant d’òpera Christopher Macchio serà l’encarregat de cantar l’himne dels Estats Units. També hi participaran els Village People, que tocaran una de les cançons preferides de Trump: ni més ni menys que “YMCA”, l’èxit disco del 1978.

Hi haurà protestes?

El 2017, Trump va prendre possessió entre grans manifestacions a Washington, en una jornada tensa en què la policia va acabar detenint més de dos-cents activistes anti-Trump. L’endemà, prop de quatre milions de persones van participar en manifestacions contra la seva presidència per tots els Estats Units, incloent-hi més de mig milió a Washington.

Tot i que enguany també s’han convocat manifestacions contra la presa de possessió a la capital, és previst que les protestes apleguin molts menys manifestants –unes poques desenes de milers, a tot estirar– i tinguin un impacte mediàtic molt més reduït que no pas ara fa vuit anys.

La contraofensiva política espanyolista al Principat en comporta, és clar, una d’ideològica. No haver culminat la proclamació de la República Catalana l’octubre del 2017 ha anat deixatant una reorganització d’agents socials, econòmics, culturals –acadèmics i mediàtics– i polítics en llocs de direcció de la vida del país. Alguns retrocessos potser es podrien haver evitat, però el que no hauria de palesar-se és un reflux en el combat intel·lectual.

L’influx espanyolitzador compta amb el relat historiogràfic com a funció directiva fonamental. Socialitzar, projectar un marc polític i simbòlic –sentimental, per què no dir-ho– entre altres connacionals ha estat secularment, i és, un fet modulat segons conjuntures de poder –espanyol i autonòmic– a l’ús. Mancomunar una “comunitat imaginada” en termes d’historicitat és un objectiu primigeni en la formació i continuïtat de qualsevol estat que es vulgui nacional. I, en aquest sentit, el projecte de “estat nacional” espanyol no és un projecte acabat perquè no compta amb el consens d’historiadors de països ibèrics que aposten per un relat nacional alternatiu adscrit a les seves respectives comunitats nacionals. Som davant d’Espanya com a nació inventada, i, doncs, el projecte final és legitimar una nació hegemònica (l’anhelat model francès) per regularitzar una situació de dependència política vers les nacions peninsulars sense estat.

Les fotos adjuntes de Ferran Lupescu testimonien, a l’atzar i a tall d’exemple (n’hi ha molts més) els títols d’una sèrie d’estudis historiogràfics exposats en una llibreria cèntrica de Barcelona (què es visibilitza i no es visibilitza en un establiment cultural?): el politòleg Alan Barroso, Patria digna: la España que intentaban robarnos (9a edició!); el medievalista Rafael Sanchez Saus, Historia de la nación espanyola: una huella milenaria: de Tartesos a la Constitución de Cádiz; l’arquitecte Javier Rubio Donzé, España contra su leyenda negra: textos, agravios y discursos (3a edició); els periodistes Iñaki Ellakuria i Pablo Planas, Puigdemont: el integrista que pudo romper España; l’analista argentí Marcelo Gullo Omodeo, Madre patria (18a edició!); l’acadèmic José Maria Marco (que del PSOE passà a Vox), Historia patriótica de España (3a edició); Los historiadores hablan: entrevistas sobre historia e hispanismo; l’economista anglès Michael Reid, España.

Fotografia: Ferran Lupescu. Fotografia: Ferran Lupescu. Fotografia: Ferran Lupescu. Fotografia: Ferran Lupescu.

És tan sols un exemple –amb independència dels corrents metodològics (la metodologia és, en part, ideologia) a què cada autor esmentat pot adscriure’s– de l’ofensiva ideològica a què em referia adés. Pel títol d’alguns volums ens podem fer una idea de quines són les matèries que més criden l’atenció a aquests historiadors: des de la història mil·lenària d’una nació hipotètica, la tendència emergent desmitificadora de l’“Espanya negra”; l’al·lusió a la màtria (“Madre España”), fins a una interpretació historicopolítica, com a mínim esbiaixada, del president Puigdemont com a “integrista” (Ellakuria està vinculat a El Mundo i a La Vanguardia). O aqueixa coberta de Patria digna, que ja ho diu tot: el franquisme segrestà l’espanyolitat i la identificà amb la cosa carca, però en realitat la Nació Espanyola és patrimoni del poble, és un paradigma de modernitat i de democràcia avançada que ens enorgulleix perquè som els més guapos, etc., etc. En conjunt, l’elenc de referències aportat és significatiu pel que fa a la motivació política de la història, car el fil històric és indestriable de la lluita pel poder: voler aconseguir que cada “ciutadà espanyol”, també català, segons l’orientació dels casos esmentats, participi d’un denominador comú –d’un relat identificador– a l’hora de tenir una imatge i una concepció dels episodis i conjuntures bàsics que han constituït el “seu” país i la seva entitat com a subjecte polític: la seva entitat com a ciutadà.

Dit això, i per acabar, voldria afegir dues postil·les. La primera: algú hauria d’elaborar un balanç historiogràfic detallat de la tipologia “Història d’Espanya” tot i delimitar-ne la personalitat ideològica de l’autor en qüestió, matriu historiogràfica a què pertany (com se’n “tradueix” el codi polític en clau de fil narratiu) i context cultural-polític en què apareix l’obra o el projecte. És una recerca efectuada en algunes ocasions, però restringida en àmbits educatius a l’hora de denunciar l’absència de la “Història de Catalunya” (i dels catalans) com a matèria. Ben segur que si es dugués a terme aquesta línia de treball hom podria concloure que el fil conductor de la gran majoria de treballs entorn de la història dels espanyols vindria aconduïda pel nacionalisme –i patriotisme– d’estat, és a dir, pel nacionalisme espanyol. Ja se sap. Perquè, segons l’estat, el que cal són ciutadans identificats amb una nació. Cal “fabricar”, doncs, espanyolitat; cal “fabricar” espanyols. Per aquest motiu, una història d’Espanya comprèn, en una dimensió o una altra, un patriotisme difús.

La segona qüestió comporta establir una anàlisi comparativa entre, d’una banda, obres que fan referència a la història de la societat espanyola, i, de l’altra, la línia de publicació/difusió de la història de Catalunya. Deixant de banda la dimensió poblacional –variable condicionant però no determinant–, allò que cal tenir en compte és la intencionalitat d’aquesta divulgació. La intencionalitat de nacionalitzar la societat del nostre país; o bé consentir la nacionalització a la contra que ens “proposi” l’estat espanyol. En aquest ordre de coses, en el fet de difondre la història del Principat, del País Valencià o de les Illes, trobo a faltar prou compromís de la universitat –el vincle entre universitat i país, binomi comú als anys cinquanta-setanta, per exemple al País Valencià– i de l’acadèmia, per bé que, com sempre, calgui fer excepcions. El cas és, però, que a hores d’ara no comptem –o només ho hem de fer limitadament– amb un consens nacional d’una historicitat –amb un comú denominador de la història canònica dels catalans. Podem dir que la història del país no és hegemònica entre la població, i, en canvi, podem assegurar que té més difusió (si més no, quant a política editorial i estratègia intel·lectual-discursiva) la història d’Espanya. No seria d’utilitat pública endegar una nacionalització historiogràfica dels catalans? Veiem com aquesta qüestió és un vèrtex on el treball polític i intel·lectual arriben a coincidir. Cal, doncs, permetre que el coneixement de la historicitat catalana esdevinguí, només, objecte de currículum, circumscrit a cercles reduïts? O bé ha d’esdevenir objectiu de qualsevol estratègia política i institucional que tingui com a propòsit socialitzar i projectar la nació catalana?

La nacionalització en qüestió ve fonamentada en la unitat narrativa, en la codificació d’un relat, en la disposició de les seqüències explicatives bàsiques que ens han organitzat i ens organitzen com a Poble (dimensió intel·lectual i política) i Pàtria (memòria generacional dels avantpassats). Ambdós factors, condició nacional i projecció d’una memòria del passat, són a la base de la catalanitat. I és que, sota l’espanyolització historiogràfica, hi trobem l’espanyolitat; i a l’arrel de la catalanització historiogràfica desespanyolitzada, hi trobem la catalanitat.

L’exemple bibliogràfic adduït repeteixo, és un cas a l’atzar, però no deixa de revelar un símptoma; un símptoma de “colonització de l’enemic intern”? Tal vegada és aquesta la intencionalitat darrera de la socialització d’un model historiogràfic espanyol (i, és clar, francès): assegurar aquella “mentalitat de sucursal” denunciada per Fuster i pel tou d’una crítica del país que entre els anys cinquanta i començament dels setanta establí un “cànon” de narrativa sociològica catalana. Crec que caldrà recuperar-ne l’herència i demanar-ne la continuïtat. És per això que la disposició d’un “front intel·lectual” (com, per exemple, representà la Revista de Catalunya, ara que se n’ha commemorat el centenari) que treballi –en registre complementari– entorn de l’anàlisi de la “nova” narrativa historiogràfica espanyola i de la seva dimensió civil, i, que, simultàniament, confegeixi una narrativa nacional de país, no hauria de ser un objectiu secundari. Ans al contrari: és una qüestió de disputa d’hegemonia cultural-política.

El moviment d’alliberament nacional, com a moviment civil de reconstrucció nacional en una de les seves etapes originàries, estableix la lluita ideològica i cultural com a pilar descolonitzador fonamental. En les circumstàncies de reflux parcial en què aquest moviment es troba actualment, organitzar el “front intel·lectual” hauria de ser historiogràficament peremptori (per tot el que hem dit) per a contrarestar un dels flancs del nacionalisme interclassista espanyol. Hi ha en joc el model de memòria nacional.

 

[Text de Xavier Ferré i Trill amb la col·laboració de Ferran Lupescu.]

La idea fundacional d’una Europa unida per enfortir el benestar comú mitjançant polítiques socials i comercials solidàries va ser un somni que no s’ha fet realitat. Més aviat, com que la Unió Europea s’ha lliura voluntàriament al neoliberalisme salvatge, ha passat la contrària. En perjudici d’una Europa social i democràtica, creixen les desigualtats i la desocupació, augmenten de manera alarmant els populismes neofeixistes i l’extrema dreta tradicional, la xenofòbia i les mesures repressives contra els immigrants. Europa pot ser en un forat negre sense sortida, analitza i explica rigorosament Sami Naïr, però, malgrat tot, a Europa encadenada ens proposa nous camins de futur per a reorientar la UE i situar-la en un món geopolíticament en transició.

Sami Naïr (Algèria, 1946) és un fervent europeista que fa molts anys que treballa per una Europa unida, social i solidària. És, o ha estat analista, eurodiputat, catedràtic de ciències polítiques i assessor de governs, com ara el del socialista francès Lionel Jospin (1997-99). Com a culminació de la seva trajectòria, a l’assaig Europa encadenada exposa a la llum pública moltes de les incongruències internes, externes i de funcionament de la UE per definir l’estat de paràlisi europea actual en un món en plena ebullició. De fet, el neoliberalisme ens ha portat el neofeixisme, segons ell.

El catedràtic i especialista europeu Sami Naïr.

El dèficit democràtic fundacional

El Banc Central Europeu i la Comissió Europea, dues institucions nascudes al marge de la voluntat popular, manen per damunt del Parlament Europeu, que sí que prové de la sobirania directa, però, en el fons, no té gaire capacitat legislativa. S’inverteixen així els papers del dret constitucional, diu Naïr. Es pot parlar de dèficit democràtic, gairebé d’aberració institucional. És la crua realitat, que sembla que no volem veure. La que s’amaga, en realitat, darrere la disfressa i la il·lusió col·lectiva de l’Europa com a far i model de democràcia mundial.

Creix l’euroescepticisme perquè el tomb radical i submís al neoliberalisme, que, paradoxalment, van impulsar sobretot els socialistes francesos amb Jacques Delors, ha causat l’abandonament progressiu de polítiques socials comunes i solidàries, en el terreny de l’habitatge, la sanitat, l’educació i el treball, en detriment del benestar i el progrés de les classes mitjanes baixes i populars, per afavorir a les elits locals i transnacionals del capital i els negocis. La qual cosa, sens dubte, és indestriable del creixement de les opcions populistes i neofeixistes, que ja tenen un poder important, directe o indirecte, en molts governs i instàncies europees. La tendència és clarament a l’alça.

El parlament podria ser una tapadora per a justificar la voluntat popular i actuar en contra del progrés social i cultural dels estats nació d’Europa. Fa molts anys, d’ençà de les mesures de Jacques Delors, que el continent s’ha rendit al neoliberalisme salvatge. Curiosament, tal com subratlla l’autor, Brussel·les és, després de Washington, la segona ciutat del món en nombre de lobbies i grups de pressió, i això afavoreix l’augment de la corrupció organitzada.

Manifestants d’extrema dreta d’Alternativa per Alemanya (fotografia: Martin Divisek).

Traïció a la idea original de la Unió

Després de la Segona Guerra Mundial, les classes dirigents i les elits europees es van veure obligades a reorganitzar-se, ara ja sense violència, i amb la presència afegida d’un tercer, els EUA, que havia estat important en la derrota nazi-feixista. Tots es van unir per evitar les lluites sagnants entre si i per formar un bloc capitalista i liberal enfront de l’URSS. El projecte dels “pares fundadors”, remarca l’autor, ometia, deliberadament, el deure de consultar a les poblacions sobre els aspectes socials i polítics d’un projecte “comú” en què serien involucrades.

Més tard, l’enfonsament del bloc soviètic causà canvis: el tomb ultraliberal de l’economia i l’ampliació de la UE cap als països de l’est. “Es declinava la construcció política democràtica en favor d’un enfocament de la Unió Europea estrictament tecnocràtic i econòmic, destinat a estendre el mercat envers l’est. L’Europa resultant és un cos sense cap, fruit, en realitat, de la seva condició de ser gresol i vector de la globalització neoliberal”, reflexiona Sami Naïr.

Hi va haver, doncs, una inversió radical en la construcció europea. Un pas imperceptible i pacífic en la forma, però violent en el fons, diu Naïr. El pas del liberalisme democràtic al neoliberalisme autoritari, encapçalat per tecnocràcies que escapen del control democràtic. Va sorgir la tercera via de Tony Blair, el “social-liberalisme”, oposat al conservadorisme i a la socialdemocràcia, per adaptar el “socialisme” ni més ni menys que al capital financer contemporani. Les crisis econòmiques posteriors del capital financer, en especial la del 2008, van fer que la construcció d’Europa acabés, de fet i de dret, únicament en mans de les forces conservadores europees.

El gran fracàs de l’esquerra

En tots aquests anys hi ha hagut un gran fracàs de l’esquerra. No obstant això, la irrupció en escena de noves formes de mobilització política i social, la crisi del capitalisme, i alguns avenços de renovació que han fet els sectors més dinàmics de la socialdemocràcia, permeten pensar que hi ha algun camí de futur per a Europa, mentre la dreta i l’extrema dreta s’uneixen com més va més.

Hi ha la qüestió molt important dels fluxos migratoris, que l’autor, com a especialista, analitza en profunditat, i critica la política migratòria europea actual, basada en l’externalització del control i la repressió. Advoca per un canvi de rumb. En compte de créixer cap a l’est, Europa hauria d’enfortir els seus lligams amb l’Àfrica (que tindrà, anys a venir, un creixement demogràfic espectacular, més que la Xina i l’Índia) i amb el sud de la Mediterrània, i fomentar projectes de col·laboració macroeconòmics sòlids per equilibrar i humanitzar les migracions amb una lògica sostenible que afavoreixi tothom.

També hi ha la guerra d’Ucraïna, i un entorn geopolític canviant, en què els estats membres de la UE, incapaços de posar-se d’acord en matèria de defensa, han tendit a refugiar-se a l’OTAN, que, sens dubte, “demanarà un preu més alt del que Europa ha pagat des de la fi de la Segona Guerra Mundial, en termes de submissió i dependència”. Sens dubte, per ell, aquest és, més que no pas l’econòmic, el baròmetre del gran fracàs d’Europa.

Naïr defuig el qualificatiu d’euroescèptic, prefereix ser “eurorealista”, atès que la raó política pràctica, que no vol confondre amb la de l’estat, és la veritablement útil per a la història, més enllà de retòriques emfàtiques i utòpiques. S’oposa a allò que anomena “el pensament únic europeu”, el que creu que Europa navega a velocitat de creuer, sense voler veure que els vèrtexs fan aigües. “Cal fer sonar la sirena del vaixell quan va a la deriva, tornar a port i emprendre, sota un so renaixent, una travessia més segura per als seus habitants”, diu.

El desafiament dels fluxos migratoris és decisiu per al futur d’Europa.

Pot renéixer una Europa pel benestar dels ciutadans?

En tots aquests anys, constata l’autor, el gran assoliment de la UE ha estat convertir-se en una àrea de caça de la mercantilització mundial. Ja sembla irreversible la idea d’un conjunt europeu centrat en la competència entre territoris, el desmantellament del sostre social, el dúmping generalitzat i la lliure circulació de capitals. En conseqüència, l’estancament econòmic, social i polític envaeix tot Europa. “La globalització neoliberal és avui nociva i perillosa”, diu Naïr.

La major part de ciutadans no cauen en la demagògia antieuropea, però hi ha grans dosis d’insatisfacció i decepció. Les protestes sorgeixen a tot arreu: jupetins grocs, agricultors, ecologistes, dones, treballadors, joves, etc. Com també les victòries dels populistes antieuropeus –a Itàlia i alguns països de l’est. Les classes mitjanes i treballadores constaten, amb amargor, que tan sols resta l’esquelet de les conquestes socials tradicionalment defensades pels seus estats nació. La “globalització feliç” que ens van vendre als anys noranta ha causat un seguit de revoltes, conflictes, revolucions i explosions d’identitat que ja són característiques de la nostra època.

Les elits europees s’han abocat tan intensament a l’obsessió pel negoci que, segons l’autor, s’han desconnectat de la realitat. Són ben lluny del dia a dia dels seus conciutadans i no semblen tenir cap més interès que la preservació.

Manifestació dels jupetins grocs a París (fotografia: Benoit Tessier).

Com revertir la situació

Naïr pensa que caldria, en primer lloc, atrevir-se a obrir el debat sobre la reforma dels tractats, per tornar a situar el bé comú i el model social al cor de la política comunitària, amb prou força per a fer front al mercat ultraliberal. Aquest debat és indispensable per rellançar Europa. És una necessitat per superar-se i reorientar-se. Les proves del fracàs són greus.

L’assaig en constata algunes. No hi ha acord sobre una política exterior comuna. No hi ha acord sobre la reforma de l’euro. No hi ha acord sobre el vot per majoria qualificada. No hi ha acord sobre una Europa de diverses velocitats al voltant d’un nucli dur. No hi ha acord sobre l’autonomia i la sobirania europea, cosa que dificulta una defensa comuna, la majoria dels socis prefereixen refugiar-se sota les ales de l’OTAN. No hi ha acord sobre les relacions amb el sud mundial. No hi ha acord sobre les migracions, més enllà de les contraproduents mesures repressives. No hi ha acord sobre la reforma de la política agrícola comuna (PAC). Ni sobre l’augment del pressupost de la Unió, ni sobre els terminis i continguts de la transició energètica, ni sobre l’ús de l’energia nuclear civil, ni sobre la reforma de la unió monetària…

Hi ha, per contra, un mal acord, insatisfactori per als socis, fet amb presses per la ingerència russa a Ucraïna: l’ampliació cap als territoris de l’est. Una idea que, de fet, tan sols satisfà els EUA.

El gran desafiament, segons ell, com insisteix en tot l’assaig, és la dimensió social en la formació de la identitat europea: posar els ciutadans al centre del projecte general. Per exemple, sobre la qüestió important de la creació de llocs de feina per als joves, la UE no ha proposat res per a avui ni per al futur. Com pot incidir en el pla macroeconòmic en la creació de llocs de feina si ha afavorit la desindustrialització i les deslocalitzacions?, es demana Naïr. Si ha censurat les subvencions públiques a empreses privades estatals que fracassen per culpa del lliure comerç, però, en canvi, creen molts llocs de feina? Com pot respondre a la necessitat d’inversió enorme en energies de baixes emissions de carboni i en més mesures de transició energètica, quan, al mateix temps, s’aplica l’austeritat pressupostària?

A l’assaig, hi ha molts bons exemples i argumentacions que demostren la conclusió que la UE és molt lluny de posar solucions als temes candents. És clar que la qüestió social, la creació de feina no precària, la innovació i la investigació no són les preocupacions principals de l’Europa neoliberal, tal com s’ha construït. La Unió Europea no defensa els seus treballadors, assalariats, ni classes mitjanes i populars.

Malauradament, tan sols hi ha una “veritat especulativa” que no crea feina, que no funciona amb inversors que en creïn, sinó amb accionistes rendistes, que sempre volen més benefici, els tentacles dels quals privatitzen, com en el model nord-americà, sectors de serveis que són essencials, com ara les pensions, els hospitals i les universitats. És per això que Sami Naïr conclou que el sistema no dóna més de si. Cal debatre i elaborar un nou projecte polític que no dubti a l’hora de qüestionar i replantejar el model econòmic anterior i, fins i tot, rebutjar-lo, si és necessari. Cal alliberar Europa de les cadenes neoliberals. Cal un renaixement. La UE representa una Europa que no pot respondre ni fer front als desafiaments de futur del món.