Un dels moments més esperats de les festes de Sant Antoni a Manacor, el cant de Completes i dels Goigs de Sant Antoni, no ha decebut. Més d’un miler de persones, especialment joves, s’han concentrat a la parròquia de la Mare de Déu dels Dolors per cantar amb emoció, joia i passió al ritme de la música de la banda municipal. Com sempre, el cant ha començat amb les següents paraules: “Sant Antoni gloriós, de Viana anomenat, sigueu nostre advocat; de tot perill guardau-nos!”

#ENDIRECTE Manacor esclata amb les Completes pic.twitter.com/7hdhMPIUL2

— IB3 Notícies (@IB3noticies) January 16, 2025

Posteriorment, a la plaça de la Concòrdia, s’han encès el foguerons.

SpaceX ha llançat el seu coet Starship per al darrer vol de prova, però la nau ha esclatat després d’un aterratge espectacular del propulsor a la plataforma. La companyia d’Elon Musk ha informat que els sis motors de la nau semblaven apagar-se l’un rere l’altre, i s’ha perdut el contacte tan sols vuit minuts i trenta segons després del llançament.

Watch Starship's seventh flight test → https://t.co/QNCSPTewLA https://t.co/wWJtyFMrfI

— SpaceX (@SpaceX) January 14, 2025

“Hem perdut totes les comunicacions amb la nau, cosa que essencialment ens indica que hi ha hagut una anomalia amb l’etapa superior”, ha dit Dan Huot, gestor de comunicacions de SpaceX, quan ha confirmat minuts més tard que la nau s’havia perdut.

La nau havia de travessar el golf de Mèxic des de Texas en una volta gairebé completa al món, semblant als vols de prova anteriors. SpaceX hi havia carregat deu satèl·lits ficticis per practicar-ne l’alliberament. Era el primer vol d’aquesta nau.

 

pic.twitter.com/v1kyg6YtTg

— andres (@_thatonedolphin) January 17, 2025

Starship Flight 7 breaking up and re-entering over Turks and Caicos pic.twitter.com/iuQ0YAy17O

— Alex D. (@adavenport354) January 16, 2025

L’incident de SpaceX ha causat grans alteracions al trànsit aeri. A l’aeroport internacional de Miami (Florida), alguns vols han estat retinguts, segons un testimoni de Reuters. Dotzenes de vols comercials han estat desviats a uns altres aeroports o han modificat el trajecte per evitar possibles restes, segons els registres de vol del lloc web de seguiment FlightRadar24.

Un minut abans, SpaceX havia emprat els braços mecànics gegants de la torre de llançament per capturar el retorn del propulsor.

El temporal ha deixat vehicles atrapats per la neu a les localitats d’Ibi, Onil i Banyeres de Mariola (Alcoià), segons que ha informat el Consorci de Bombers d’Alacant. 

En concret, els bombers han intervingut a les 23.22 a la CV-801, entre Ibi i Alcoi. La següent intervenció ha estat al voltant de les 6.00 a la carretera entre Banyeres i Onil, i n’hi ha hagut una altra a les 6.30 al mateix tram, però en sentit contrari, d’Onil a Banyeres. No hi ha hagut danys personals.

En canvi, el Consorci de Bombers de Castelló no ha registrat incidències durant la nit arran del temporal.

D’una altra banda, les unitats de bombers forestals de la Generalitat de Vistabella del Maestrat, Castellfort i el Ballestar sortiran al matí a fer rutes de vigilància per les nevades, juntament amb voluntaris de l’Alcalatén.

L’oficina del primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, ha confirmat la signatura d’un acord d’alto-el-foc a Gaza amb el Moviment de Resistència Islàmica (Hamàs), gairebé un dia després d’haver denunciat que el grup palestí creava “una crisi a última hora” perquè s’havia retractat d’uns acords explícits.

Netanyahu ha convocat una reunió del gabinet de seguretat per sotmetre l’acord a votació. “L’estat d’Israel està compromès a assolir tots els objectius de la guerra, inclosa la tornada de tots els nostres ostatges, tant els vius com els morts”, diu un comunicat recollit pel diari Times of Israel.

Hores abans, Netanyahu havia dit: “Hamàs es desdiu dels acords i crea una crisi a última hora que impedeix un consens”, i va al·legar que retractar-se d’allò que s’havia pactat amb els mitjancers i Israel era “un intent d’extorsió a última hora”. Així mateix, va assenyalar que Israel no fixaria una data per a la reunió del gabinet fins que Hamàs no hagués aprovat tots els detalls.

Tanmateix, uns quants alts càrrecs del braç polític d’Hamàs van reaccionar immediatament a les paraules de Netanyahu per remarcar que el grup islamista estava compromès amb l’acord d’alto-el-foc anunciat pels mitjancers i van denunciar que les acusacions eren infundades. “L’ocupació vol crear un estat de tensió en un moment crític i reclamem que sigui obligada a aplicar l’acord”, digueren.

A més, d’ençà de l’anunci de l’acord d’alto-el-foc, més de vuitanta palestins han mort a Gaza per bombardaments de les Forces de Defensa d’Israel (FDI), segons les autoritats de la franja.

L’acord, negociat durant mesos de converses indirectes amb la mediació de Catar, Egipte i els Estats Units, es dividirà en tres fases. La primera tindrà una durada de quaranta-dos dies, en què se certificarà el cessament de les hostilitats, la retirada de les tropes israelianes cap a la frontera i l’intercanvi de trenta-tres ostatges per presos palestins.

La segona fase consistirà en la distribució d’ajuda humanitària “segura i eficaç” a gran part de la franja de Gaza, devastada després de més de quinze mesos d’ofensiva israeliana. També es farà la reparació de centres sanitaris i es permetrà l’entrada de subministraments civils i combustible a l’enclavament. Una vegada certificada la primera fase del pacte, s’explicaran més detalls de la segona i tercera.

Israel va llançar l’ofensiva contra Gaza després dels atacs del 7 d’octubre de 2023, que van deixar prop de 1.200 morts i uns 250 segrestats. D’aleshores ençà, han mort més de 46.700 palestins a la franja, segons les autoritats de Gaza, controlades per Hamàs, als quals s’afegeixen més de 850 morts a mans de les forces de seguretat i en atacs executats per colons a Cisjordània i Jerusalem Est.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Quan era petita, a n’Aina els dimonis li feien feredat. Sabia que era un dia de festa, el millor dia de l’any per al seu poble, la Pobla, i que veure sortir els dimonis era obligatori. En aquells dies, fa més de vint anys, no hi havia tant de temps per a fotos, sinó que els dimonis sortien a fer por, a fer de dimoni.

I avui han sortit igual com els darrers anys: amb molta d’expectació i no tanta de por, però en un ambient igualment festiu. Els més grans rebien granerades. Els més petits, algun petit ensurt. N’Aina se’ls mira amb il·lusió, perquè fa uns quants d’anys que no els podia veure sortir. “Sant Antoni no és només una festa, és un sentiment”, diu. De tota manera, malgrat passar por de petita, li agradaven més fa un temps, perquè la por era un element essencial d’aquest dia.

Els dimonis han sortit a les 14.30 i han recorregut els carrers de la Pobla per les festes de Sant Antoni (fotografia: Martí Gelabert) Els dimonis han sortit a les 14.30 i han recorregut els carrers de la Pobla per les festes de Sant Antoni (fotografia: Martí Gelabert) Els dimonis han sortit a les 14.30 i han recorregut els carrers de la Pobla per les festes de Sant Antoni (fotografia: Martí Gelabert) Els dimonis han sortit a les 14.30 i han recorregut els carrers de la Pobla per les festes de Sant Antoni (fotografia: Martí Gelabert) Els dimonis han sortit a les 14.30 i han recorregut els carrers de la Pobla per les festes de Sant Antoni (fotografia: Martí Gelabert) Les cantadores, enguany homenatjades, (fotografia: Martí Gelabert) Els dimonis han sortit a les 14.30 i han recorregut els carrers de la Pobla per les festes de Sant Antoni (fotografia: Martí Gelabert)

Els carrers són plens i els dimonis encalcen els més joves. “Sé cert que hi ha molts nervis avui”, diu un home, preocupat pel temps. I és que, just abans de sortir de l’església, el calabruix s’ha fet present. Devers quatre hores de recórrer el poble, d’entrar als bars, de ballar. “Dia desset Sant Antoni/ i vint Sant Sebastià./ Qui bones obres farà/ no tendrà por del dimoni.” I el poble que els fa seguici.

Un infant crida: “Senyor dimoni, senyor dimoni!”, demanant una foto. Un altre de més petit intenta advertir en Conguito, un dels dimonis més estimats pel poble: “Has perdut les ales, Conguito!” I en Conguito, entre tanta de gent, no se sentia i continuava corrent. I els joves i els més grans rient, cridant, bevent.

Com sempre, els dimonis han sortit amb les dones cantadores, però en aquest Sant Antoni els han volgut retre homenatge. La Pobla celebra Sant Antoni d’ençà del 1365. És el poble on té un arrelament més antic, almanco que se’n tengui constància.

Ball de dimonis i piromusical Ball dels caparrots a la plaça Major de la Pobla per Sant Antoni (fotografia: Martí Gelabert) Ball dels caparrots a la plaça Major de la Pobla per Sant Antoni (fotografia: Martí Gelabert) Ball dels dimonis a la plaça Major de la Pobla per Sant Antoni (fotografia: Martí Gelabert) Ball dels dimonis a la plaça Major de la Pobla per Sant Antoni (fotografia: Martí Gelabert)

Els caparrots de Grouxo Marx, Gepetto, en Negret i na Negreta, el Turc, en Xico, els pallassos i els guardians han ballat a plaça. Abans, hi ha ballat els dimonis. La pluja gairebé els ho ha impedit, hi havia por d’haver-ho de suspendre, però Sant Antoni també ha vençut la pluja.

Abans, els caparrots han fet camí cap a Completes. L’església plena de gom a gom. El clamater d’enguany, Andreu Company, donava el gran sus, el clam esperat: “Visca Sant Antoni!” Els foguerons ja es poden encendre.

Arribada dels caparrots a l’esglesia de la Pobla per Sant Antoni (fotografia: Martí Gelabert) Els caparrots ballant a la plaça Major de la Pobla per Sant Antoni (fotografia: Martí Gelabert) Completes (fotografia: Martí Gelabert)

Abans de continuar glosant i menjant espinagades a casa, on cada família “competeix” per veure qui la fa més coenta, ha estat moment del piromusical, amb una plaça Major plena de gom a gom, com ja és costum. El disseny pirotècnic i musical ha anat a càrrec de Tomàs Ramis i el lumínic, de Pedro Marcé. Així s’ha clos l’homenatge a les dones cantadores: les del passat, les del present i les del futur, amb un reconeixement especial a referents del patrimoni musical com ara Antònia Buades, Madò Buades; Pascuala Mir; Antònia Serra, Mussola; i Maria Pascual, Bea.

A la Pobla li agrada el foc. El piromusical n’és un gran exemple, però també el correfoc que es va fer dissabte passat a plaça. La pluja també amenaçava, però va aturar. Els dimonis d’Albopàs, a ritme d’una batucada infernal, s’obriren pas per cremar la plaça Major.

Correfoc de dissabte (Fotografia: Martí Gelabert) Correfoc de dissabte (Fotografia: Martí Gelabert) Correfoc de dissabte (Fotografia: Martí Gelabert) Correfoc de dissabte (Fotografia: Martí Gelabert) Correfoc de dissabte (Fotografia: Martí Gelabert) Correfoc de dissabte (Fotografia: Martí Gelabert) Correfoc de dissabte (Fotografia: Martí Gelabert) Piromusical a la plaça Major de la Pobla per Sant Antoni (fotografia: Martí Gelabert) Piromusical a la plaça Major de la Pobla per Sant Antoni (fotografia: Martí Gelabert) Piromusical a la plaça Major de la Pobla per Sant Antoni (fotografia: Martí Gelabert) Piromusical a la plaça Major de la Pobla per Sant Antoni (fotografia: Martí Gelabert) Piromusical a la plaça Major de la Pobla per Sant Antoni (fotografia: Martí Gelabert) Ximbomba i gloses

La revetlla ha continuat amb els 160 foguerons que hi ha hagut dispersos pel poble. Per exemple, els de Sa Negreta, un col·lectiu de joves poblers que vol reivindicar la festa de Sant Antoni més tradicional. També amb la trenta-sisena Trobada de Cantadors i Ximbombers.

Però la tradició ha tornat a xocar amb la modernitat. I a bona part del poble no li agrada: als bars més concorreguts sona música moderna, reggaeton i no gloses. De fet, en alguns d’ençà de primera hora del matí. Per això hi ha veïns que pensen que Sant Antoni s’ha anat desvirtuant amb el pas dels anys.

“En culpam només Franco, de la desaparició de la glosa, però el ‘boom’ turístic també ho capgira tot”

Demà, dia de Sant Antoni, la festa continuarà, com a tants pobles de les Illes. Amb una cercavila, la missa solemne, el ball de caparrots i les beneïdes, si el temps també ho permet.

El setmanari el Temps ha anunciat que a partir del mes vinent esdevindrà una revista mensual. El nou número apareixerà el 3 de febrer i el darrer setmanal serà el 20 de gener d’enguany.

D’ara endavant tindrà vuitanta pàgines, se’n reformularà la maquetació interior i el disseny de portada i es passarà d’una enquadernació amb grapa a una enquadernació amb llom. “El concepte d’actualitat ha esdevingut avui sinònim d’immediatesa, i les xarxes socials han obert un escenari incert on tenen cabuda totes les veus, les qualificades i les tendencioses”, diuen els responsables de la revista. I afegeixen: “El Temps no vol anar a remolc d’un tractament de l’actualitat que es caracteritza per la urgència i l’obsolescència informatives.”

Després de més de quatre dècades, afirmen que han trobat l’oportunitat de repensar el format i que han optat per oferir “un tractament en profunditat, analític i crític del món que ens toca viure”. I afegeixen: “Podrem cuinar els articles a foc lent, a ritme humà perquè en gaudiu amb una lectura esplaiada.”

Cada cop que es destapa un nou cas d’abús, es desplega també tot un ventall d’empatia i rebuig que dóna idea de l’entorn en què vivim. És útil, dolorós i reconfortant alhora. Reaccions que van dels cors liles o embenats que mostren empatia sense fer soroll als retrets més abrandats teclejats des de comptes inidentificables. “Ara resultarà que totes les dones han patit abusos”; “Acusar sense proves és molt fàcil”; “Denuncieu-ho”; “Aneu als jutjats”; “Primer volem proves”; “Digueu noms”; “Volem noms”; “Sense noms, això no porta enlloc”…

Repasso els meus #MeToo i em demano: els explicaria públicament? I penso que sí, que ara que ha passat prou temps, sí, però em sap greu fer-ho perquè hi ha dones que han viscut coses pitjors. Llavors em dic: i si els expliqués, diria noms?

Per dir noms calen proves, i com aconsegueixes proves d’una cosa que sol passar en un entorn privat on només hi sou tu i ell? Per dir noms, cal una valentia que no tenim cada dia, que potser avui sí, però i demà? I si ens en penedim? Dir noms vol dir que tothom us imaginarà en aquella escena, i no pots controlar la imaginació de ningú. I després d’imaginar l’escena, se’n faran una opinió, i tampoc ho pots controlar. Tens prou força per sostenir tot això? I el que no preveus… La família i els amics, que potser no ho sabien, que no vas pel món explicant misèries, t’enviaran missatges de suport i consol, i semblarà que allò va passar ahir, i ho reviuràs i se’t farà més gros, perquè de fet molts dels teus #MeToo ho són des que altres persones van explicar els seus casos i et vas adonar que tu allò també ho havies viscut, patit, silenciat i normalitzat.

Noms, demanen. Denúncies, demanen. Com has d’anar ara a denunciar que fa vint anys et van fer allò? I fa vint anys, just quan va passar, què havies de fer? Perdre la feina perquè un senyor que et doblava l’edat i estava professionalment per damunt teu va excedir-se tocant-te i dient-te porcades amb la porta del despatx tancada? Si rondines al moment, ets una exagerada. Si crides, et sentirà algú? I si et senten i vénen, quan arribin, què diràs, què dirà ell? A qui es creuran? I quan hi ha testimonis, per què callen? Hi ha molts silencis darrere de cada situació d’abús, sigui de la magnitud que sigui, per què el de la víctima és el que rep més retrets?

Un dels meus #MeToo és mort, un altre, jubilat, un altre, no sé ni on para, etcètera. I segueixo sense gosar explicar-ho i dir-ne els noms, perquè no suportaria que algú em digués que exagero, com tampoc suportaria haver d’entomar el paper de víctima. Però no dir-ho em fa sentir còmplice i culpable. És un maldecap. En el millor dels casos, és un maldecap. Però també pot ser un malson. Un trauma. I coses més greus. Tinc sort que en el meu cas només és un maldecap, i em rebenta pensar que això és sort. Fins a quin punt ho tenim normalitzat?

Ara mateix, escrivint, penso: per què ho escrius?, ja s’ha dit. Però sé per què ho escric. Ho escric perquè m’hi empenyen tant les reaccions empàtiques com les que no ho són gens. Ho escric sense noms, i sé que sense noms també fa servei, perquè ens ha passat a totes, i m’atreveixo a dir que les que creuen que a elles no els ha passat mai és que ho han normalitzat i no és culpa seva.

Jo vaig normalitzar que un senyor, per ser més gran i més conegut que jo, en fer-me dos petons se’m quedés enganxat al coll més estona del normal i em xiuxiuegés a cau d’orella “quina bona olor que fas”. També vaig normalitzar que un senyor, més gran i amb més poder que jo, quan em passava feina de correctora aprofités per tocar-me la cuixa i sempre, sempre, sempre comentés com anava vestida –celebrant especialment els dies que duia faldilla (en vaig deixar de dur si l’havia de veure). I vaig normalitzar també que un senyor, que gairebé podia ser el meu avi quan això va passar, em fes un petó als llavis per celebrar que havíem acabat una feina, i que me’l fes davant de tothom i em fes sentir com un trofeu. I vaig normalitzar que un altre senyor a qui estava entrevistant em preguntés, després d’elogiar la meva joventut, si em podia fer un petó als llavis. I encara vaig normalitzar que un altre senyor, més gran que jo però no tant, en un sopar amb més gent es passés bona part del vespre acariciant-me el genoll de tant en tant per sota la taula. I companyes meves normalitzaven que un professor et cridés al seu despatx, tanqués la porta i et volgués comentar l’examen tot i haver merescut un excel·lent o una matrícula, i per comentar-lo s’aixecava de la seva cadira i venia cap a tu i feia el que li permetessis. I m’aturo aquí però podria seguir.

A l’escola, a l’institut, a la universitat, a la feina, al metro, al tren, a tot arreu. Quan era jove era el pa de cada dia, ara tot és més subtil. I això em feia ser desmesuradament prudent i poruga i sé que en molts casos aquest excés de por i de prudència em va tancar portes que se m’obrien de forma honesta i professional perquè ja no sabia distingir una cosa de l’altra. Però, malgrat tot, et diria a tu que dubtes que si dubtes, opta sempre per protegir-te, allunyar-te, fugir, cridar, el que sigui per sentir-te un altre cop segura. Tens dret a sentir-te sempre segura, i qui t’usurpi això mereix que en dubtis i que te n’allunyis, i si no ho entén, és feina seva entendre-ho, no teva d’explicar-l’hi, per això aquest article s’acaba aquí. 

En els últims vint-i-cinc anys Catalunya ha passat de 6,1 a 8,1 milions d’habitants, un creixement del 23,8% que ens converteix en una anomalia dins d’Europa: països d’una mida semblant, com Bèlgica, els Països Baixos o Àustria han crescut entre l’11% i el 13%. L’argument que sentim sovint és que la immigració és un fenomen imparable perquè tenim frontera amb la Mediterrània, però aquesta explicació no s’aguanta per cap dada. Els immigrants de l’Àfrica subsahariana, els que arrisquen la vida al mar, no arriben al 7% dels nouvinguts que viuen a Catalunya; i, en qualsevol cas, com fem encaixar amb aquesta teoria que Itàlia, un altre país fronterer, només ha crescut un 3,5% en el mateix període?

De tant en tant algú em qüestiona per què escric tant d’immigració en aquesta columna (és el vuitè article en dos anys i mig), però la pregunta hauria de ser la contrària: per què no se’n parla més sovint, si ha estat la transformació més gran que ha viscut la nostra nació l’últim quart de segle? Ara que fa gairebé dues dècades que visc en una socialdemocràcia nòrdica, veig que l’omertà als nostres mitjans i a la política ha estat total –i aquí tant li fa si parlem de Catalunya com d’Espanya. Com a ciutadà i demòcrata, m’indigna que no se n’hagin debatut els avantatges i els inconvenients, ni quines mesures s’havien de prendre, ni hagi format part de les campanyes electorals, com si els ciutadans fossin menors d’edat sense capacitat de decisió. Treure la immigració del debat polític no és fer antiracisme, és un gest autoritari i antidemocràtic que només beneficia les elits econòmiques.

La setmana passada vaig tractar de la qüestió dels salaris, i de com l’arribada constant de nova mà d’obra ha creat una competició que ha afavorit els empresaris, perquè han pogut rebaixar les condicions laborals. Això és una obvietat, i l’única manera de negar-la és fer veure que el principi fonamental del liberalisme, la llei de l’oferta i la demanda, no s’aplica en aquest cas. Cosa tan absurda com intentar fer estudis geològics ignorant les plaques tectòniques.

Però, compte, que no és l’únic lloc on trobem aquesta contradicció. En els últims deu anys Catalunya ha crescut de gairebé 600.000 persones, però només s’han acabat uns 90.000 habitatges –i això en una societat on com més va més gent viu sola. Tot i això hi ha polítics i activistes que neguen que el creixement constant de la població afecti els lloguers o els preus de compra, però el més estrambòtic és que només fan aquesta excepció per als immigrants dels països pobres. Es veu que els anomenats expats dels països rics sí que destrueixen el mercat immobiliari, com si aquest mercat estigués dividit en segments impermeables. El més divertit és que un organisme que relaciona immigració i augment de preus és… l’Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Refugiats! Fa uns mesos el seu director, Filippo Grandi, va visitar el Canadà i va declarar que “és adequat que el país redueixi el nombre de refugiats que vol acollir si això ajuda a estabilitzar el mercat de l’habitatge i evita una reacció contra els nouvinguts”.

Un altre argument favorable a la immigració que sentim sovint és l’aportació que fan a les arques públiques, però aquesta setmana ha circulat molt un estudi de l’Institut d’Economia del Treball dels Països Baixos que ho desmenteix. Els autors analitzen l’impacte fiscal dels immigrants al llarg de tota la vida, tenint en compte els ingressos (via impostos) i les despeses (com ara ajuts directes, el subsidi d’atur, salut, educació o seguretat). La conclusió és demolidora. Quan van calcular-ho per a l’any 2016, l’últim de què tenien dades completes, va resultar que “els immigrants occidentals van aportar 900 milions al sistema, i els no occidentals en van rebre 18.200”.

Dit d’una altra manera, importar treballadors occidentals és rendible, perquè tenen una bona formació i es comporten més o menys com els neerlandesos. Tota la resta, i tant li fa si són immigrants econòmics, refugiats, o han arribat per reagrupament familiar, acaben rebent més recursos del sistema que no pas els que aporten, sobretot perquè tenen un nivell educatiu baix, la taxa d’activitat és menor, i per tant paguen menys impostos i reben més ajuts directes. El fet més sorprenent, però, és que el patró es repeteix amb la següent generació: si els pares van fer una aportació negativa al sistema, els fills també, i hi ha una correlació directa amb la distància cultural entre els països. No cal dir que ens convindria un estudi amb dades de Catalunya.

La conclusió de tot plegat és que un creixement desmesurat per la via de la immigració és una enorme subvenció als empresaris i les elits econòmiques: poden oferir salaris i condicions laborals pitjors, i si això deixa alguns nouvinguts al límit de la subsistència, els poders públics ho compensen amb ajuts directes; i a sobre afegir població fa apujar els preus dels lloguers i dels pisos. El preu el paguen els treballadors autòctons, que perden poder de negociació laboral i són expulsats del mercat immobiliari. Evidentment, si el nostre creixement demogràfic es basés en l’acolliment de refugiats, és a dir, de persones que fugen de guerres i de conflictes, la discussió ètica seria una altra, però d’aquests a Catalunya n’hi ha poquíssims. Malgrat el que diuen algunes campanyes, anar-se’n a viure i a treballar a un altre país no és cap dret humà.

Sóc plenament conscient que per a alguns lectors tots aquests arguments són irrellevants, i que l’única política acceptable és l’abolició de les fronteres mundials. És una posició ben lícita, tot i que absolutament minoritària i electoralment tòxica per als partits d’esquerres. També hem d’admetre que sovint la defensen professionals (catedràtics, actors, periodistes, escriptors) que rarament competeixen amb els immigrants per un lloc de feina, o membres d’organitzacions que viuen de l’arribada de nouvinguts. Però una cosa és tenir aquestes idees, i una altra negar que el model d’immigració espanyol ha estat una creació de la dreta (va començar durant la presidència de José María Aznar) que l’ha beneficiada. Per tant, permeteu-me d’oferir un últim argument.

El 2 de gener el diari madrileny El Confidencial, afí al PP i la monarquia borbònica, va publicar un article titulat El problema de les classes mitjanes espanyoles amb la immigració qualificada llatina, arran d’una conferència de l’economista Jesús Fernández-Villaverde, catedràtic de la Universitat de Pensilvània. L’arribada recent a Madrid de molts llatinoamericans de família benestant i amb títol universitari ha fet que comencin a competir amb els autòctons per als llocs de feina en empreses de prestigi, sobretot perquè accepten salaris més baixos. “Són treballadors idonis. Els joves espanyols de classe mitjana i alta, que solen ser els que ocupen els llocs en aquestes empreses, estan descontents”, llegim a l’article. L’arribada d’aquestes famílies també afecta el mercat immobiliari. “L’adquisició d’habitatges per part de llatinoamericans rics a zones cèntriques de Madrid està començant a incomodar les classes altes madrilenyes. Fan pujar els costos dels pisos i dels lloguers, i no només al centre de la ciutat. Hi ha barris a la zona nord en què els preus pugen com a efecte de la demanda dels nous llogaters.”

Això, segons l’article, pot canviar l’entusiasme que han tingut els conservadors espanyols per les fronteres obertes: “Fins ara la immigració era ben percebuda tant econòmicament com socialment per la dreta, perquè fornia de mà d’obra assequible”, però “si els fills de les classes mitjanes altes es veuen desplaçats (o si els salaris es devaluen) com a efecte dels immigrants de poder adquisitiu elevat és possible que la seva percepció canviï”. El catedràtic Fernández-Villaverde ho resumeix de manera brutal: “La immigració formada farà a les classes mitjanes el mateix que el lliure comerç i la immigració no formada han fet a la classe treballadora.”

Voleu alguna prova més que l’arribada massiva d’immigrants ha estat fomentada per la dreta espanyola per a destruir els drets laborals dels autòctons? Quan se n’adonarà l’esquerra que han estat els ximples útils del capitalisme globalitzador? Algun dia acceptaran que expulsar la immigració del debat públic, amb l’excusa de l’antiracisme, ha estat un regal als conservadors i un enorme abús democràtic? De veritat es pensen que els ciutadans deixaran de parlar-ne, i que no prendran l’extrema dreta com a refugi? Quan s’acabarà tanta estultícia suïcida?

Avui s’estrena un Què Sé Jo?, el joc dels Països Catalans. Aquesta vegada tracta sobre mots i refranys del fred i de l’hivern, i l’ha elaborat Jordi Badia i Pujol, cap d’estil de VilaWeb. Hi podreu jugar fins el 30 de gener, i forma part de l’oferta de jocs de VilaWeb, juntament amb el Paraulògic, el Mot-li! i el Minimots.

Jugueu al nou Què Sé Jo (sobre mots i refranys del fred i de l’hivern)

El tresor lingüístic del català conté una munió de dites relacionades amb l’hivern (l’oratge, el pas del temps, les feines del camp…). Penseu, per exemple, en quantes expressions tenim començades per “Fa un fred que…”; o bé en aquella sèrie de refranys que arrenca al desembre: “Per Santa Llúcia, un pas de puça”, “Per Nadal, un pas de pardal”… i que també arriba al gener: “Per Ninou, un pas de bou”, “Per Reis…”. Però al nostre joc hi hem afegit tot de qüestions sobre dubtes lèxics diversos: hem d’escriure hivernar o hibernar? Són tots dos correctes i tenen el mateix significat? I el mot allau: és masculí o femení?… Si sabeu aquestes qüestions –i més–, poseu-vos a prova!

Què Sé Jo? és un joc per a fer difusió de la cultura dels Països Catalans. Consisteix en una sèrie de dotze preguntes amb tres respostes possibles. Els participants poden avaluar els coneixements sobre els Països Catalans en tot un seguit d’àmbits culturals. El joc es renova cada dos divendres i, a cada renovació, els jugadors entren en el sorteig d’un lot de productes de VilaWeb –motxilla, tassa i llibreta– amb el logotip dels Països Catalans.

Recordeu que a VilaWeb podeu trobar una de les ofertes més atractives de jocs en català: a més del Què Sé Jo?, podeu jugar al Paraulògic, al Minimots i al Mot-li.

“Al llarg de les meves estades a Portlligat, hi venia a reparar avaries. Hi havia un sol mecànic, un Kontos precisament, un ferrer molt hàbil que jurava ésser descendent de ferrer de mar de drassana i un calafat ja vellet que encara feia algun gussi, mig llagudet mig caro, i tota mena de reparacions peremptòries. Els gussiets de Cadaqués eren de formes molt arcaiques, amb una roda de proa molt alta i recargolada i amb escuts a l’amura, estrets i generalment amb corredors sense quarters. Eren maquíssims, però semblaven tots de museu marítim, com els seus amos, que més que vells mariners semblaven, sobretot, personatges literaris, concretament personatges d’en Josep Pla. Semblaven conscients d’ésser figures d’estil. En aquell temps Cadaqués començava ja a ésser el model paisatgístic més freqüentat de la pintura catalana de postguerra i un cau d’intel·lectuals i de pintors. Deien que Carles Riba s’hi retiraria a passar la vellesa. Hauria estat divertit que el cap de Creus dividís l’últim paisatge de Riba de l’últim paisatge de J.V. Foix. Afortunadament, aquell Cadaqués encara a mitges descobert pels sofisticats de postguerra s’ha conservat bastant, no solament des del punt de vista urbanístic, sinó també de l’ambient, que fins i tot la gent que va a passar-hi un diumenge, a menjar un ranxo de peix nouvelle cuisine a la Galiota o a es Baluard, amb postres de taps al rom, respecta.”

És una de les pàgines de Catalunya des del mar, el clàssic de Carles Barral, l’editor, poeta, polític i llop de mar –la barba blanca sense bigoti i la figura escardalenca li anirien perfilant la figura. En les seves travesses marineres, havia enfonsat diverses vegades l’àncora del seu Capitán Argüello, pseudònim amb el qual el pare, l’inventor Carles Barral Nualart, signava els seus llibres de divulgació nàutica, a Cadaqués. Així podia evocar els temps passats “prenent copes al Boia, fent xerrar el vell Contos del temps dels coralers…”. Barral, que va mirar de convertir Calafell, la vila marinera on Barral pare havia estat acollit en ple temporal de llevant, en l’alternativa tarragonina a Cadaqués, amb el seu bar l’Espineta, amb el seu refugi en la vella botiga de pescadors avui casa-museu, arrossegant-hi la colla de la Gauche Divine –Jaime Gil de Biedma, José Agustín Goytisolo, Anna Maria Moix o Joan Marsé…– s’enduria un bon ensurt si tornés a les aigües de Cadaqués. No solament veuria com la conservació de l’esperit originari del poble-illa s’ha anat desbordant aquests darrers anys, fins a obligar a mesures de peatge i contenció rodada, sinó que la platja Gran hi trobaria a faltar, justament, el Boia, el mític establiment de platja, desaparegut amb l’arribada del nou any per culpa de l’aplicació estricta de la llei de costes.

Salvador Dalí a la terrassa del Bar Boia de Cadaqués. Relictes d’un món perdut

Història viva de Cadaqués, el va fundar el 1946 Alejandro Contos, d’una llegendària nissaga de bussos corallers de l’illa de Simi establerts a Catalunya. O més ben dit, el va aixecar, com assegura el llibre dedicat als Kontos –la K i la C ballen entre els diferents membres de la dinastia grega, per mor dels funcionaris del registre civil– “ja que la seva gran habilitat manual i la calistresa de l’època aguditzaren el seu enginy per construir-ho tot: des del bar en si, fet de fusta, a les taules, cadires… Fins i tot s’ocupà de les neveres de gel, fetes de zenc”. Continuat per la seva filla Montserrat Contos, recentment traspassada, i el seu marit Manuel Vehí, els va rellevar el polifacètic Pere Vehí Contos, guardià de la memòria cultural de Cadaqués, i, a aquest, el seu fill, Manel Vehí, reconegut cocteler i bàrman. Durant els gairebé vuitanta anys de vida del Boia, ha acollit indígenes, passavolants i estiuejants, personatges il·lustres –de Salvador Dalí a Bruno Oro Pichot, pota negra cadaquesenca, fins als darrers pescadors de Portlligat– i anònims per igual, però sobretot ha estat un espai de trobada, de tertúlia, de vida.

“És impossible que tanquin el Boia, és com si tanqués el Flo­rian de Venècia o el Deux Magots de París; són llocs històrics, no poden tancar, són els custodis de la memòria i de la vida de moltes persones. Si tanquen el Boia, vol dir que algun dia tancaran el Marítim, i potser el Casino. Vol dir que potser algun polític cretí decideix un dia que l’església tampoc no compleix amb la normativa (massa gran, massa petita, massa catòlica, massa qualsevol cosa) i que la facin enderrocar. Vol dir que potser un dia la normativa exigeix tancar el mar, també massa salat, massa gran, massa descontrolat. Hi hauria d’haver una normativa que servís per a fer excepcions quan la memòria dels llocs i de la gent són en perill”, escrivia una Milena Busquets en estat de xoc. I és que, quan tanca un bar històric com el Boia, sobretot es perd tot l’intangible que hi ha quedat dipositat amb els anys. Però, a més, perdem la base de la piràmide de l’hostaleria, que va de la guingueta de platja al restaurant estrellat.

Les arrels de les estrelles

Parlàvem fa uns quants dies amb Paco Pérez, al capdavant amb la seva dona Montse Serra d’una altra casa històrica nascuda com aquell qui diu a la sorra de la platja de Llançà, i avui a l’elit gastronòmica del país. Però també és el cas d’un altre establiment d’origen humil de l’Alt Empordà, que acaba de ser reconegut amb una estrella Michelin. Em refereixo al Voramar, a Portbou, que vam poder conèixer un dia del mes passat, en què bufava tramuntana i, suggestionats per la història tràgica de Walter Benjamin, presagiàvem que era possible que passés qualsevol cosa inquietant en aquell poble –falsament– fronterer de la Mar d’Amunt. La sorpresa va ser descobrir-hi la casa dels Jamás-Garbí, l’antic bar Voramar, on Domingo i María José van construir els seus somnis, i que Míriam Jamás, maître i sommelier, i el seu marit, el xef David Gavilán, van transformar en un restaurant sense deixar de ser un negoci familiar. Perquè, a més, Pau Jamás és l’encarregat de la part dolça. Tot queda en una família que porta l’ofici a l’ADN, sense escarafalls ni demostracions de res. Amb la feina ben feta i la discreció per endavant.

La família Jamás-Garbí La sala del Voramar

Al Voramar, d’aquella persistència de la memòria, de la qual ens avisà Dalí mateix, se n’encarreguen els primers plats del menú degustació, tant sigui el Petit com el Gran, que homenatgen el pernil, les olives, la truita de patates, el formatge amb oli del vell negoci, que són servits, a més, per un Domingo en plena forma i encara al peu del canó, amb la seva saviesa acumulada pels anys de pentinar cabells blancs. Enaltir els orígens, com sempre han fet els germans Roca, ser criat en un bar de barri treballador, entre tapes i gotets de vi, o en un poblet de costa demostra que els millors arbres no han de perdre les arrels per poder créixer i treure fulles i brancam. Per poder arribar a l’ànec a la taronja i la taronja a l’ànec amb què es clou el menú degustació del Voramar, cal haver fet els aperitius casolans i ancestrals. Quina gran i senzilla lliçó!

“La memòria històrica no és un assumpte purament institucional, ni està lligat només a conflictes com la guerra civil. Mantenir la memòria des nostros avantpassats és un deure personal, íntim i també col·lectiu. Ara que la gent recorre a psicòlegs, o a diferents derivats pseudocientífics, va bé que recordem que mai no sabrem del tot qui som si no sabem es nostros orígens, si no coneixem la història des nostros avantpassats”, escrivia Pere Vehí Contos al pròleg del llibre dedicat al seu llinatge. Malauradament, pel que fa al Boia, si no es produeix alguna mena de miracle en el laberint burocràtic i judicial en què s’ha empantanegat el destí d’un Boia avui ja literalment desaparegut de la platja principal de Cadaqués, només seran records. Per a uns altres, com el Voramar, hi ha futur davant.

The Washington Post · William Booth

Nuuk, Grenlàndia. Grenlàndia no es ven, tal com repeteixen els habitants de la gèlida capital de l’illa més gran del món.

I per a llogar? O, si més no, disposada a adherir-se a un Tractat de Lliure Associació amb els Estats Units, com ja han fet, a la regió del Pacífic, les Illes Marshall, Micronèsia i Palau?

És evident que el president electe dels Estats Units, Donald Trump, tindrà molta feina per a convèncer els habitants de l’illa dels mèrits de la seva proposta per a “tornar a fer gran Grenlàndia”, cosa que implica alguna mena d’associació amb Washington –no queda clar exactament quina.

Aurora boreal sobre Nuuk, la capital de Grenlàndia (fotografia: Sebastien Van Malleghem/The Washington Post).

“No me’n refio. Vull que Grenlàndia continuï com fins ara”, diu Bilo Chenmitz.

A la sortida d’una missa a la catedral de Nuuk, pintada d’un vermell molt característic, Ida Abelsen es posa el dit a la boca, en un gest de silenci. “No m’agrada com parla de Grenlàndia”, diu.

Però alguns grenlandesos no poden evitar sentir una certa curiositat per Trump –i, sobretot, fins a quin punt una associació més estreta amb els Estats Units podria millorar les seves vides, si és que podria millorar-les de cap manera.

Val a dir que la vida dels grenlandesos no és pas dolenta, actualment. Els habitants de l’illa tenen sanitat i educació gratuïta, i també habitatges subvencionats per als més necessitats. Com a territori autònom de la llunyana Dinamarca, Grenlàndia té un règim d’autogovern limitat. Un terç del producte interior brut de l’illa –i la meitat del pressupost estatal– procedeix de Dinamarca, que hi transfereix uns 500 milions d’euros l’any.

Això és, si fa no fa, la mateixa xifra que el govern dels Estats Units va destinar l’any passat a les Filipines –una nació independent– en concepte de finançament militar. Per tant, no es fa difícil pensar que la lluita per la influència a Grenlàndia es tradueixi, de retruc, en un augment significatiu dels recursos que l’illa rep.

Trossos de gel floten al port de Nuuk la setmana passada (fotografia: Sebastien Van Malleghem/The Washington Post).

Per a un foraster, Grenlàndia desprèn un cert tarannà extraterrestre, especialment a l’hivern. A Nuuk, el sol surt cap a les deu del matí i es pon a les quatre de la tarda.

En certa manera, Grenlàndia és una versió encara més extrema d’Alaska: més gran, més remota i amb un clima tan espantós o més.

En comparació amb Grenlàndia, Alaska –l’estat menys densament poblat dels Estats Units– pot semblar en risc de sobrepoblació. Grenlàndia té tan sols 56.000 habitants, 20.000 dels quals es concentren a Nuuk. L’illa no ofereix els reclams turístics que sí que tenen altres territoris àrtics, com ara, les famoses termes d’Islàndia. Hi ha poques carreteres. La gent sol desplaçar-se amb vaixell o amb avió, o senzillament no es desplaça.

Alguns partidaris de Trump veuen una hipotètica adquisició de Grenlàndia per part dels Estats Units com una mena d’operació immobiliària de dimensions gegantines. No és una concepció del tot forassenyada: al cap i a la fi, els Estats Units ja van comprar Alaska a Rússia l’any 1867 en canvi de 7,2 milions de dòlars, una xifra desorbitada per l’època.

La població de Grenlàndia es concentra a Nuuk, la capital (fotografia: Sebastien Van Malleghem/The Washington Post).

A mesura que l’Àrtic s’escalfa, tres de les grans superpotències del planeta –la Xina, Rússia i els Estats Units– han començat a posar els ulls sobre les oportunitats que el desgel ofereix a la regió, incloent-hi l’explotació dels abundants recursos minerals de l’Àrtic i les rutes marítimes que, fins fa poc, el gel feia impracticables.

Grenlàndia, per exemple, ja acull la base militar més septentrional de l’exèrcit dels Estats Units. És la base espacial de Pituffik, anteriorment coneguda com a base aèria de Thule, que acull una sofisticada xarxa de sensors de detecció de míssils balístics intercontinentals.

Grenlàndia disposa de recursos minerals en abundància. Aquests recursos inclouen reserves sense explotar de terres rares, un dels minerals components clau per a la fabricació de bateries de vehicles elèctrics.

El gel cobreix prop d’un 80% de Grenlàndia (fotografia: Sebastien Van Malleghem/The Washington Post).

Els seguidors de Trump veuen l’obsessió del president entrant per adquirir, associar-se o controlar aquesta massa de terra estratègicament situada –falta veure com, exactament– com la mena d’acord que tan sols Trump aconseguiria de tancar. Expliquen que és un retorn a la visió expansionista i audaç que va caracteritzar èpoques anteriors de la política exterior nord-americana.

“[Grenlàndia] ha tornat a fer somiar als Estats Units, a fer-nos veure que no hem de resignar-nos a ser un ‘mascle beta’ de testosterona baixa que permet que el món li passi per sobre”, explicava fa poc l’activista conservador Charlie Kirk, que va acompanyar el fill gran de Trump, Donald Jr., en una visita a Grenlàndia la setmana passada.

Més enllà de com acabi l’afer, és evident que el capficament de Trump per Grenlàndia ha elevat el perfil internacional de l’illa. El territori s’ha atapeït de periodistes de televisió que parlen a càmera amb el gel grenlandès de fons.

“És una gran oportunitat per a Grenlàndia”, explica Kuno Fencker, diputat del parlament de l’illa i membre de la comissió d’Afers Estrangers. “Coneixem Donald Trump. És un polític i, sobretot, un home de negocis. No cal prendre’s les coses que diu al peu de la lletra. Però sí que cal prendre-se-les seriosament”, afegeix.

Kuno Fencker, diputat del parlament grenlandès (fotografia: Sebastien Van Malleghem/The Washington Post).

Les autoritats daneses han respost a les obertures de Trump tot remarcant que Grenlàndia és l’única responsable de decidir el seu futur. “Grenlàndia pertany als grenlandesos”, resumia fa poc la primera ministra danesa, Mette Frederiksen.

La negativa de Trump a aclarir si descartaria l’ús de la força militar o econòmica per a prendre el control de Grenlàndia, certament, no va ajudar a calmar els ànims a l’illa.

“La meva mare em preguntava si creia que Trump declararia la guerra a Grenlàndia”, diu Poul Pedersen, sociòleg de la Universitat de Grenlàndia.

Fencker, el diputat, admet que el “llenguatge imprecís” de Trump ha fet qüestionar a alguns grenlandesos si els Estats Units proven de fer la cort als habitants de l’illa o d’amenaçar-los. Però l’exèrcit nord-americà, explica Fencker, no atacaria mai Grenlàndia, que com a territori associat a Dinamarca forma part de l’OTAN.

“El mer fet que parlem d’això és una distracció”, diu. Creu que Trump podria pressionar Dinamarca –econòmicament i política– perquè li concedís el control de l’illa? “Crec que ja ho fa”, es limita a respondre Fencker.

Pedersen, el professor universitari, explica que l’aparició en escena de Trump ha fet reviure els greuges latents entre el poble grenlandès per la llarga etapa de colonialisme danès a l’illa. Els inuits, indígenes de l’illa, conformen gairebé el 90% de la població de Grenlàndia. La major part de la resta de la població –prop d’un 7%– és formada per persones d’origen danès.

Als pobles i ciutats, les botigues venen queviures danesos importats, però els grenlandesos continuen menjant ossos polars, foques, balenes i carn de ren. Molts d’ells encara cacen i pesquen, com feien els seus avantpassats. Les principals exportacions de l’illa són el peix i les gambes. Però tot allò que l’illa exporta passa primer per Dinamarca, que actua com a intermediari comercial de Grenlàndia.

Daniel L. Johnsen, guia turístic grenlandès que acompanyà el fill de Trump en la seva visita a Nuuk (fotografia: Sebastien Van Malleghem/The Washington Post).

Daniel L. Johnsen, un guia turístic local, va acompanyar la comitiva de Donald Trump Jr. en la visita a Nuuk la setmana passada. En total, el fill del president electe va passar cinc hores a Grenlàndia.

“Va ser un dia d’allò més estrany”, recorda Johnsen. El fill de Trump va visitar el Museu Nacional de Grenlàndia i l’estàtua d’Hans Egede, el missioner luterà danès-noruec que va fundar Nuuk.

“Van repartir gorres de ‘Make America great again’ als vianants, que van acceptar de posar-se-les en canvi de menjar i beguda […] Va ser un espectacle, tot plegat”, explica Johnsen, que afegeix que va vendre alguns vídeos de la visita de Trump Jr. als mitjans de comunicació danesos.

Durant la visita, el president electe va publicar un missatge a la seva plataforma de xarxes socials, Truth Social. “En Don Jr. i els meus representants han aterrat a Grenlàndia. La recepció ha estat fantàstica. Ells, i el món lliure, necessiten seguretat, força i pau! Aquest acord ha de tancar-se […] Tornem a fer gran Grenlàndia!”

Jorgen Boassen, un ex-boxador que ara treballa com a obrer, destaca per ser un dels grans partidaris que Trump té a Nuuk. “Com més odiaven Trump els mitjans danesos [durant el seu primer mandat], més m’agradava”, explica. “Tots els meus amics es reien de mi.”

Boassen, vestit amb una samarreta i una gorra de Trump, és un dels grans partidaris del president entrant dels Estats Units a Grenlàndia (fotografia: Sebastien Van Malleghem/The Washington Post).

Com serà, en un futur, la relació entre Grenlàndia i els Estats Units? “Depèn fins on vulgui anar Trump”, diu Boassen. Explica que significaria que, en primer lloc, Grenlàndia hauria de declarar la independència de Dinamarca. “I aleshores ja podríem tancar el nostre propi acord”, diu.

Boassen no és pas l’únic que té la possibilitat de la independència al cap. El primer ministre de Grenlàndia, Múte Egede, va dir la setmana passada que havia arribat el moment que el país fes el següent pas: “Cal eliminar els obstacles a la cooperació, aquests grillons de l’era colonial, i tirar endavant”, va dir, i va suggerir que el govern grenlandès podria impulsar un referèndum d’independència en les eleccions parlamentàries vinents.

En una conferència de premsa a Copenhaguen, dilluns, Egede va afegir que el govern grenlandès volia estrènyer els vincles amb els Estats Units, particularment en defensa i l’exploració dels recursos minerals de l’illa, i que estava disposat a obrir converses amb l’administració Trump. Ara, el primer ministre va insistir que seria Grenlàndia qui decidiria a quin acord arribaven.

A Nuuk, el sol es pon a les quatre de la tarda (fotografia: Sebastien Van Malleghem/The Washington Post).

Boassen, per la seva banda, diu que dubta que Grenlàndia es converteixi en el cinquanta-unè estat dels Estats Units.

I en un soci estret de Washington? “Això potser sí”, respon.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Els atacs amb Pegasus contra persones vinculades amb l’independentisme català han arribat fins al Consell de Seguretat de les Nacions Unides. La reunió informal de l’organisme que s’ha fet aquesta setmana ha tractat els abusos en l’ús de programari espia a tot el món, a proposta de la representant del govern dels Estats Units, Dorothy Camille Shea, i amb el suport d’una quinzena d’estats, entre els quals no hi havia Espanya, però sí, en canvi, Polònia, un dels estats, juntament amb l’espanyol, que més han abusat de l’espionatge il·legal contra activistes, polítics i professionals de tota mena. A més, en la reunió es va fer notar un fet preocupant que s’ha revelat fa poc i del qual es van sabent detalls com més va més inquietants: que Barcelona ha esdevingut el centre europeu de referència de companyies obscures que desenvolupen amb impunitat una nova generació de programari espia.

Era la primera vegada que l’amenaça de l’espionatge il·legal amb programari maliciós era tractada al Consell de Seguretat de l’ONU. El govern sortint dels Estats Units, l’administració Biden, ha tingut un interès especial a parar els peus a aquestes companyies per l’amenaça que pot significar per als interessos nord-americans que aquesta tecnologia proliferi, es descontroli o que pugui fer-ne un mal ús qualsevol estat o particular fora de cap control legal.

I en aquest context, i en aquesta reunió de dimarts, concretament, Espanya queda en una mala posició. L’informe del Catalangate del laboratori canadenc Citizen Lab que revelava fa gairebé tres anys l’espionatge a seixanta-cinc catalans amb Pegasus ha estat fins ara inapel·lable i, amb comptagotes, fins i tot el van confirmant informes pericials elaborats per cossos policíacs com els Mossos d’Esquadra. A més, el govern espanyol no ha complert fins ara cap de les recomanacions que li feia la comissió d’investigació Pegasus del Parlament Europeu perquè hi hagi una investigació efectiva del Catalangate.

Polònia, amb el canvi de govern propiciat pel primer ministre, Donald Tusk, ha fet un pas endavant per a investigar els abusos amb Pegasus que va cometre l’anterior govern, i va tenir una intervenció destacada en la reunió informal del Consell de Seguretat. El seu representant permanent a les Nacions Unides, Michal Miarka, es va comprometre a sotmetre a més control judicial les activitats dels serveis d’intel·ligència, es va comprometre a no vulnerar drets i a fer un ús del programari espia –que considera que s’ha de poder utilitzar amb el control adient– que s’adeqüi a la legalitat.

Aquesta intervenció fou aplaudida per l’investigador de Citizen Lab John Scott-Railton, que havia estat convidat a intervenir en aquesta sessió, i va parlar, entre més casos, de l’espionatge contra els catalans. “La proliferació dels abusos de l’espionatge amenaça la democràcia i l’estat de dret. I algunes de les víctimes recents inclouen activistes i parlamentaris a Tailàndia, activistes a Sèrbia, polítics catalans a Espanya, periodistes a El Salvador, caps religiosos a Àfrica, defensor dels drets humans a Jordània, i podria continuar durant hores.” Citizen Lab i els seus investigadors van ser objecte de menyspreu i de desqualificacions per part del govern espanyol de Pedro Sánchez.

I, a diferència de Polònia, Espanya no va assistir a la reunió d’aquest organisme de les Nacions Unides. Tampoc no ha signat encara la declaració conjunta impulsada pel govern dels Estats Units amb el compromís de combatre l’abús del programari espia i que sí que han signat vint-i-dos estats més, el darrer dels quals, Eslovènia, tal com va anunciar la seva representant en la intervenció que va fer al Consell de Seguretat.

Sott-Railton destacava el paper de Polònia: “El cas de Polònia és exemplar, perquè ha fet un pas endavant valent per a investigar els abusos amb programari espia de l’anterior govern, i la seva presència avui aquí és molt benvinguda. Enhorabona.” I destacava l’amenaça de la proliferació d’aquestes empreses a Europa, amb Barcelona com a porta d’entrada: “La societat civil ha estat vigilada, i Europa és a l’epicentre de l’abús amb programari espia i s’hi allotgen com més va més empreses de programari espia. S’acaba de publicar que Barcelona ha esdevingut un hub d’empreses emergents en aquest camp.”

Vegeu ací la intervenció de Scott-Railton:

Es referia al darrer reportatge del prestigiós mitjà especialitzat en tecnologia TechCrunch, que publicava més detalls, preocupants, de la informació que el mes passat avançava el diari israelià de referència Haaretz, que Barcelona és la ciutat triada per l’elit israeliana del ciberespionatge per a fer-hi créixer noves empreses que desenvolupin la tecnologia que Israel té problemes per a exportar. TechCrunch recollia el testimoni d’un investigador que havia participat en un procés de selecció de personal en una d’aquestes noves empreses de ciberespionatge instal·lades a Barcelona, Palm Beach Networks. Els responsables d’aquesta empresa li van dir que viure a Barcelona era semblant a viure a Israel, “que hi feia bon temps i tenien avantatges fiscals”.

El reportatge recull declaracions de l’assessora jurídica d’Access Now, una organització sense ànim de lucre que vetlla pels drets digitals de les persones. Natalia Krapiva diu: “És preocupant que una de les grans ciutats d’Europa esdevingui un hub per als fabricants de programari espia, perquè aquesta indústria va de bracet de la corrupció i l’abús de poder.” I demanava als ciutadans, als mitjans de comunicació i als responsables polítics que examinessin “detingudament aquestes empreses per saber si la feina que fan s’ajusta a les lleis nacionals i a les de la UE” i si el govern espanyol podia “estar implicat en l’ús abusiu de les seves eines de vigilància, especialment tenint en compte la història d’Espanya amb Pegasus”.

Ho va explicar a aquest investigador el responsable de l’empresa, Alexey Levin. Però sembla que el nom de la companyia ja pot haver canviat; de fet, en un començament, tenia el nom de Defense Prime, i després va passar a dir-se Palm Beach Network, però es va dissoldre el juny de l’any passat i alguns dels seus dirigents i els de Defense Prime són els mateixos que hi ha en una nova start-up instal·lada també a Barcelona, Head and Tail. No són pas les úniques. Entre aquestes empreses destaca Paradigm Shift, creada per antics treballadors d’una altra empresa establerta a Barcelona, Variston. Una de les responsables d’aquesta empresa explicava a TechCrunch que havien triat Barcelona “per l’atractiu de la ciutat, que ofereix un entorn vibrant per a tothom i té l’avantatge de facilitar la contractació”.

Ara, entre els motius que les empenyen a triar Barcelona també hi ha, tal com deia Haaretz, que a l’estat espanyol no hi ha cap mena de regulació que limiti el desenvolupament d’aquesta tecnologia, ni hi posi condicions, malgrat els advertiments i recomanacions del Parlament Europeu. Aquestes empreses amb capital israelià establertes a Barcelona tenen molt de camp per córrer, molt poques limitacions i moltes oportunitats de creixement, amb un client a tocar com és el govern espanyol.

 

Els problemes als trens de la Rodalia són el maldecap permanent dels catalans. No hi ha passatger que no tingui assumit que, si viatja amb tren, s’exposa a haver d’esperar més del compte, a anar anxovat o a quedar-se aturat entre estacions sense un motiu aparent. Normalitat al servei. Però les coses no passen perquè sí, sinó per un dèficit històric d’inversions a la xarxa ferroviària catalana, tant en els pressupostos espanyols com en l’execució d’aquells projectes prevists, que tot sovint queden al paper. L’Assemblea Nacional Catalana ha començat una campanya de denúncia que vincula el mal servei dels trens de Rodalia amb la manca de sobirania, i que anima a imaginar com podria ser Catalunya si pogués gastar-hi part dels vora 22.000 milions d’euros anuals de l’anomenada espoliació fiscal. L’economista Eduard Gràcia va participar en la presentació d’aquesta campanya de l’ANC, i posteriorment va atendre VilaWeb per aprofundir en el diagnòstic de la planificació ferroviària espanyola i com canviaria amb la independència.

—Tothom està d’acord que els trens de Rodalia no van bé, però sovint s’assumeix com una fatalitat del destí i no es pensa que podria ser diferent.
—Efectivament, com que és un problema que s’arrossega de tant de temps, sembla que sigui una fatalitat. No tenim prou en compte que anirà empitjorant, perquè la demanda de transport amb Rodalia augmentarà. En la mesura que hi ha un problema d’habitatge i que, per tant, la gent busca llocs per a viure més lluny d’on treballa, resulta que necessita més transport de Rodalia. Si la infrastructura no està en condicions, la qualitat del servei empitjorarà si no es fa res. L’any 2022, el 62% de les incidències greus que hi va haver a Rodalia eren degudes a problemes d’infrastructura. Parlem d’un any en què hi va haver incidències greus 284 dies de l’any, són més de quatre de cada cinc. Parlem d’un problema molt greu, que ve, sobretot, d’una manca d’inversió en infrastructures. L’any 2021 es va executar un 19% de la inversió pressupostada. Això vol dir que, de cinc euros que s’havien de gastar, se’n va gastar menys d’un. Però això no t’ho diu tot, seria si aquest pressupost fos el que calgués per posar la xarxa en condicions, i sabem que no. La distància entre allò que es fa i allò que s’hauria de fer perquè el servei pugui suportar la demanda del futur és molt gran. I encara diria una cosa més.

—Endavant.
—Tinguem en compte que una part de la xarxa de Rodalia i una bona part de la de Mitjana Distància, que fa una feina similar, passa per les mateixes vies que passen els trens de mercaderies. Sabem que la Unió Europea posarà més pressió i gravarà amb una certa eurovinyeta el transport contaminant. És a dir, els camions. Per tant, una part del transport de camió haurà de passar pel ferrocarril. I resulta que la línia no té prou capacitat. El triangle entre Barcelona, Tarragona i Lleida és ple de colls d’ampolla. Tanmateix, les inversions planificades en aquests moments no donen gaire més capacitat de la que hi ha ara. Hi ha planificat un tercer fil entre Tarragona i Castellbisbal, que ara mateix té un impacte perquè cal desviar el trànsit per posar-lo. Efectivament, el tercer fil permet que hi passin trens d’amplada europea, i no tan sols trens d’amplada ibèrica, però no augmenta la capacitat de la línia, hi passarà la mateixa quantitat de trens. Per tant, hi hauràs de passar més mercaderies, perquè es gravarà el transport per carretera, i hi hauràs de passar més trens de Rodalia i Mitjana Distància, perquè hi haurà més gent que viurà fora del nucli urbà i necessitarà aquest servei.

—Quin pressupost necessitaria la xarxa ferroviària de Catalunya per a posar-se al dia i quin rep ara?
—És difícil de calcular. FERRMED, el lobby europeu de transport ferroviari –i on som uns quants catalans–, ha fet un estudi sobre la xarxa europea de ferrocarrils i ha mirat què es planifica i què s’hauria de fer. Cada vegada que presentem què caldria fer a Catalunya versus allò que es fa, causa una certa impressió. Ara a Espanya es gasta molt en regions on hi ha molt poc trànsit, com Galícia o Extremadura. De fet, tot el nord-oest de la península té molt poc trànsit i s’hi gasta molt. I allà on hi ha el trànsit, que és sobretot a Catalunya, però també a València i Múrcia, i, en segon lloc, l’eix de la Vall de l’Ebre, de Barcelona a Tarragona fins a Saragossa, es gasta menys. No és que l’estat espanyol no gasti, és que gasta on no toca. Des del punt de vista de Catalunya, és un mal terrible.

—A escala europea, en quina situació es troba la xarxa ferroviària catalana?
—Catalunya té una demanda molt gran. Vam fer l’anàlisi de la xarxa europea i vam identificar quines són les rutes que representen el 65% de la demanda de transport de mercaderies. Veiem que on n’hi ha més és al centre d’Europa: Alemanya, alguna part de França, el nord d’Itàlia, els Països Baixos… Després, això s’estén fins a la costa mediterrània de la península ibèrica. És a dir, Catalunya, València i Múrcia. Això és el cor de la xarxa europea, per on passa la major part del trànsit. L’estat espanyol té totes dues coses: té una àrea amb una densitat molt alta i una altra amb una densitat molt baixa. Ara, és anòmal que la despesa a Espanya vagi principalment a les àrees on hi ha menys trànsit.

—Quin motiu hi veieu?
—[Riu.] Entraríem en discussió sobre què pensen. És millor veure què s’ha fet en el passat. L’any 2003, quan es van proposar per primera vegada la xarxa de corredors europeus, Espanya va proposar una xarxa qualificada de mercaderies que passava pel mig dels Pirineus. Era una xarxa que sortia d’Algesires i de Sines, el principal port de Portugal, s’unien les dues línies a Madrid i després continuaven pel mig d’Aragó, passant per Saragossa, cap a França. Enllaçava la part més buida d’Espanya amb la part més buida de França. Havien de fer un túnel d’uns 40 quilòmetres de llarg. Una obra enorme per a fer una cosa que va contra el mercat, perquè en aquell moment la demanda ja era sobretot a l’eix mediterrani, com ho ha estat sempre. Aquest disseny es va mantenir durant molts anys fins que la Unió Europea va dir que no es faria. Això ja indica una mica quin plantejament tenen. Llegint entre línies, fa la impressió que es vol desplaçar l’activitat econòmica cap a les regions on hi ha poc trànsit. Des d’un punt de vista econòmic és contraproductiu, perquè una bona part de l’activitat que hi ha a la zona on desincentives es perdrà, no es desplaçarà.

—En teniu més exemples?
—Això ara continua. Per exemple, es parla d’una autopista ferroviària que uniria Algesires, Madrid, Saragossa i després aniria a Tarragona. Una autopista ferroviària és un servei molt interessant, de fet, ja n’hi ha una que aniria de Barcelona fins a Bettembourg, a Luxemburg, en què pots arribar amb el camió, deixes el tràiler sobre el vestidor, se’n va on sigui, i allà hi ha un altre camió que l’enganxa. És molt eficient, però té inconvenients des del punt de vista d’infrastructura, perquè has de fer túnels molt alts. Això representa una obra, i es prioritza Algesires-Madrid-Saragossa respecte de l’eix mediterrani, que seria més lògic, perquè és per on passa la major part de les mercaderies. Al meu llibre Bastons a les rodes esmentava que això es fa per la lògica del poder. La lògica econòmica diria que has de crear demanda allà on hi ha oferta, la lògica del poder respon a la idea de mantenir o reforçar un equilibri de poder dins el país.

—Ara parlàvem de mercaderies, però en el transport de persones entre Barcelona i València hi ha menys trens, són més lents i més cars que les rutes per a anar a Madrid.
—Com pot ser que s’uneixin totes les capitals de província amb Madrid amb gran velocitat i que les línies que aniran de Barcelona a València no puguin passar de 200km/h enlloc? De fet, en uns quants trams, la limitació és molt més baixa, perquè la major part del trajecte no és línia de gran velocitat, sinó ordinària. Com és possible? Seria lògic unir aquestes ciutats en una hora o menys de tren, perquè això faria que fos fàcil que poguessis tenir una reunió a València i tornar. Això no es fomenta. Per què? No és una raó econòmica. No té sentit que es faci aquesta inversió tan forta per a unir Madrid amb la Corunya, i en canvi no es faci per a Barcelona i València.

—Aquesta concepció radial de les infrastructures ferroviàries també s’aplica en el nostre model de Rodalia. Tot passa per Barcelona, no hi ha connexió entre moltes ciutats mitjanes. No pots anar del Vallès al Maresme sense passar per Barcelona.
—Hi ha dues respostes a això. D’una banda, poses les línies allà on hi ha més demanda, i n’hi ha molta més per a anar a Barcelona. Tanmateix, a mesura que la població creix, la xarxa s’hauria d’adaptar. S’han fet molt poques línies després de la guerra civil. Gairebé totes les línies de què parlem ja hi eren a començament de segle. Les úniques que s’han fet són la línia que va a l’aeroport i la que va per darrere de Montserrat, que Joan Amorós, president de FERRMED, explica que es va fer perquè volien enviar els residus nuclears de Tarragona sense que passessin pel carrer d’Aragó de Barcelona. En aquella època, les línies més atractives eren les que anaven cap a la gran ciutat. Avui dia, a mesura que hi ha més població a la zona metropolitana, seria lògic que hi hagués més connexions entremig. Però, com que no s’han fet, tens una concepció radial. No parlem d’una decisió política que digui que ha de ser una construcció radial, és que hem heretat una concepció radial. Tenia sentit en el moment que es feien les línies, perquè moltes d’aquestes primeres línies les feien empreses privades, però ara té sentit que les regions metropolitanes es puguin connectar les unes amb les altres perquè hi ha prou trànsit.

—La població a Catalunya ha passat de vora dos milions a començament del segle XX als vuit milions d’ara.
—Tens un seguit de poblacions substancials que necessiten connectar-se, i avui dia es connecten amb autobús. No és que estigui malament, però no és el mateix. Si no hi poso tant d’èmfasi, no és perquè no sigui important, sinó perquè les línies que ja hi ha tenen molts problemes. Arreglem això i després posem les altres. Però és una cosa que s’hauria de fer.

—Al final, va molt vinculat als problemes d’accés a l’habitatge i com encarem un futur sense cotxes, o amb una mobilitat diferent.
—Si aneu a viure a Londres o a Nova York, trobareu que molta gent viu força lluny del centre, fins i tot, viuen en una casa enmig d’un espai molt rural. Al matí agafen el cotxe, se’n van a l’estació de tren, aparquen i arriben a l’oficina a primera hora. Un dels components de la crisi de l’habitatge és que tothom ha de viure a prop d’on treballa perquè no pots confiar gaire en el transport interurbà. La mobilitat té unes ramificacions molt importants en termes de com s’estructura l’economia del país i la vida de les persones.

—Si el govern tingués els diners de l’espoliació fiscal i la sobirania per a dissenyar la política ferroviària, quines serien les intervencions més urgents que hauria de fer per a sortir del pas?
—Les mancances, quines són? Ara mateix, la infrastructura no proporciona el servei com caldria, i s’ha d’ampliar la capacitat perquè aquesta demanda augmentarà. Hi ha un seguit de colls d’ampolla força seriosos, sobretot en l’eix entre Barcelona i Tarragona, i Barcelona i les poblacions del seu voltant. Has de tenir prou capacitat per a tenir més trens d’un lloc a un altre. Darrere d’això, ve un seguit de coses que també s’han de fer: algunes ja estan programades i fa temps que esperen, però unes altres no estan ni programades.

Aquest 2025 se celebren dos-cents anys dels Tres Tombs, una de les festes per excel·lència de Sant Antoni. Per reivindicar el bicentenari, s’han preparat tota mena d’activitats que volen retre homenatge als cavalls i els carruatges, els veritables protagonistes d’aquestes festes.

La celebració commemora la santificació de sant Antoni Abat (protector dels animals) amb una tradicional desfilada de carruatges, cavalls i a vegades ases que recorren les ciutats del país. Una de les cavalcades més destacades és la de Barcelona, però se’n fan a molts més indrets, entre els quals, Igualada, Martorell, Taradell o Valls.

Andreu Bernadàs, president de la Federació Catalana dels Tres Tombs i de la Federació Tres Tombs de Sant Antoni de Barcelona, recorda que la d’enguany és una celebració que va més enllà del bicentenari. Certament, els traginers i els cavalls han estat protagonistes de la nostra història d’ençà de fa molt més de dos-cents anys: “El 16 de gener de 1825 es va anunciar que l’endemà hi hauria una cavalcada amb honor a Sant Antoni al costat de l’Escola Pia, però nosaltres entenem que el món del cavall ve de més enllà, perquè el cavall i el carruatge han estat un element imprescindible en l’evolució de la humanitat des de fa dotze milions d’anys”, explica Bernadàs. Amb aquest bicentenari, doncs, es vol aprofitar l’avinentesa per reivindicar una part cabdal de la nostra història. 

Les dates clau de les festes de Sant Antoni que no us podeu deixar perdre

Barcelona, capital catalana dels Tres Tombs

Enguany, Barcelona és la capital catalana dels Tres Tombs. Les activitats de celebració s’han allargat una setmana, fins demà, 18 de gener, quan es farà l’acte de cloenda. També es tancarà la setmana de festes amb un carro gran, que ha d’arribar fins a les portes de Barcelona. Aquest serà el dia més important dels Tres Tombs: a les 10.00 es farà la descoberta de la catifa elaborada per la Federació Catalana de Catifaires; a les 10.45 començarà la cavalcada, que anirà de l’avinguda del Paral·lel fins a la plaça de Josep Puig i Cadafalch; i a les 11.15 es farà la benedicció dels animals a l’Escola Pia de Sant Antoni. A la rua de Barcelona, també s’hi trobaran carruatges per a persones amb discapacitats psíquiques o físiques.

Però això no és tot. Avui mateix, la Federació Catalana dels Tres Tombs anirà a la missa de Montserrat per fer una activitat conjunta per a celebrar el bicentenari dels Tres Tombs i el mil·lenari de l’Abadia de Montserrat alhora. A banda, el 3 de maig s’organitzarà la trobada nacional de la Federació Catalana de Tres Tombs a Barcelona, en què es reuniran més de setanta pobles, vuitanta carros i carruatge i 200 èquids. I el primer cap de setmana de juny es farà una trobada de figures i carros a l’abadia i una jornada de portes obertes de les instal·lacions de la guàrdia urbana, al carrer de Wellington. 

Sant Antoni, “per avant”!

L’origen de la festa dels Tres Tombs

Els Tres Tombs és una festa que té l’origen en el gran pes que tenien gremis de tots aquells que treballaven amb els cavalls i animals de transport: els traginers, els bastaixos, els portadors de mules… Com que Sant Antoni era el patró dels animals, el 17 de gener era l’únic dia de tot l’any que els animals no treballaven i tenien farratge doble. Així, els treballadors dels gremis aprofitaven aquest dia per anar a la benedicció que els feia el mossèn a l’església. Bernadàs explica que va ser just després del 1714 quan van començar a fer tres voltes a la plaça: una pels animals, una per la salut dels vilatans i una tercera per les collites del camp. I d’aquí va néixer la tradició.

Aquesta és una festa en què destaca el rol primordial dels carruatges i els cavalls. “El carruatge és la base fonamental de tot el moviment que hi ha hagut fins a l’any 1900”, subratlla Bernadàs. S’acostuma a associar els cavalls i carruatges amb una vida rural o de camp, però també van ser fonamentals per al desenvolupament de les grans urbs. “La distribució que fem avui dia amb les mercaderies no és sinó una còpia del que fèiem amb els cavalls abans”, detalla. Per exemple, Hostafrancs és un barri de Barcelona que va néixer arran del transport de mercaderies amb cavalls: “Les muralles per a entrar a Barcelona tenien uns horaris de tancament, i hi havia carros que es quedaven a les muralles exteriors amb les mercaderies a passar-hi la nit. L’espai on dormien abans d’arribar a les portes de la ciutat era això que avui coneixem com a Hostafrancs”, relata Bernadàs. 

Una vuitantena d’organitzacions ecologistes de tot arreu dels Països Catalans preparen la gènesi d’un moviment de desobediència civil amb la voluntat d’encapçalar mobilitzacions multitudinàries que incloguin actes de sabotatge contra empreses o infrastructures. Després de dues reunions preparatòries, el 25 de gener s’anunciarà el naixement d’aquest nou col·lectiu i la primera gran acció de sabotatge, prevista per final d’abril i que durarà més d’un dia. La intenció, segons que expliquen a VilaWeb alguns dels impulsors, és que els múltiples col·lectius ecologistes del país apleguin forces per constituir un moviment potent, mobilitzador i capaç de tenir un impacte mediàtic i esperançador, que superi les limitacions clàssiques de les organitzacions ecologistes.

Les àvies que han portat el govern suís al TEDH pel canvi climàtic: “Les dones grans no aguantem les onades de calor”

Aquest darrer any i mig representants d’organitzacions com ara Zeroport, GOB Mallorca, Ecologistes en Acció, Aturem Hard Rock, Stop JJOO, la Campanya Contra el Quart Cinturó i Stop Creuers a Tarragona, entre moltes entitats més, s’han reunit per repensar el moviment ecologista. “Som a punt d’arribar a el col·lapse climàtic, cal començar a fer coses amb efecte i canviar la forma de la lluita ecologista fins ara”, diu aquesta veu impulsora, que ara com ara demana de no publicar el seu nom. En la primera d’aquestes reunions àmplies, que es va fer a Gelida l’estiu del 2023, es van diagnosticar els problemes del moviment ecologista, i a la segona–aquest juny, a Vila-seca– es van posar les bases d’aquest salt endavant que es presentarà el 25 de gener.

Fins ara, van considerar, el moviment ecologista estava molt atomitzat en moltes lluites locals i petites, que sovint tendien a articular-se en l’àmbit jurídic, amb recursos per a mirar d’aturar projectes perjudicials per al medi. Això feia que tot sovint fossin lluites pesades, lentes, i amb poques victòries més enllà d’una hipotètica resolució judicial satisfactòria. I, de retruc, que hi hagués poca participació ciutadana i, especialment, de joves. En canvi, la idea era fer convergir aquestes lluites locals en un moviment ampli que facilités la comunicació i l’intercanvi de coneixements tant entre les diferents organitzacions ecologistes com amb més moviments socials, com ara el moviment per l’habitatge digne.

El col·lectiu Terraferida atura l’activitat després de vuit anys d’activisme

“Volem sortir de localisme amb mobilitzacions grosses i cridaneres”, explica aquesta impulsora. Que assenyali un problema concret i l’exploti tenint molt en compte la campanya comunicativa perquè hi hagi adhesions al moviment ecologista i que com més vagi s’hi involucri més gent. Per això, procuraran abaixar el nivell de dificultat dels conceptes que s’exposen perquè siguin comprensibles en una societat que molt sovint se sent perduda en els argumentaris farcits de conceptes de química o geologia.

La inspiració en els Alçaments de la Terra

Aquests darrers anys el moviment ecologista ha fet un pas endavant a tot el món esperonat per les evidències que el canvi climàtic va de veres. De l’aparició d’activistes carismàtics, com ara Greta Thunberg, impulsora del moviment juvenil Fridays for Future, a les accions directes d’End Fossil i Extinction Rebellion. Ara, si hi ha un moviment que ha inspirat clarament la reformulació que vol emprendre l’ecologisme català són els Alçaments de la Terra (Soulèvements de la Terre, en l’original en francès), un moviment aparegut el 2021, després del confinament, que ha posat en escac el govern francès. De fet, Gérald Darmanin, antic ministre d’Interior, ara ministre de Justícia, va arribar a catalogar-ne les accions d’ecoterrorisme i va voler il·legalitzar el grup, però el Consell d’Estat va anul·lar el decret de dissolució per la manca de proporcionalitat entre les accions dels Alçaments de la Terra i la il·legalització.

Els Alçaments de la Terra combinen les protestes festives en què participen infants i gent gran amb accions de sabotatge per a inutilitzar maquinària per a infrastructures contra el medi, que causen pèrdues de milions d’euros. Neix a partir de la constatació que solament amb un moviment radical que assenyali i combati els responsables de la crisi climàtica s’hi podrà plantar cara. Per això, programen amb antelació accions multitudinàries per a aturar obres clau, com ara la lluita contra els “megaembassaments” destinats a garantir la disponibilitat d’aigua per a la indústria agrícola. El març del 2023 més de 25.000 manifestants es van aplegar a Sainte-Soline per sabotar un megaembassament i van ser repel·lits per 3.500 policies, que van causar més de 200 ferits.

Detinguts 22 activistes ambientals per llançar pintura a quadres i edificis i tallar carreteres i aeroports

Va ser arran d’aquests enfrontaments que el govern francès va anunciar la intenció d’il·legalitzar els Alçaments de la Terra, amb l’efecte, de retruc, d’augmentar el prestigi social del moviment i les mostres de suport. Però, en paral·lel, també va es va accentuar la criminalització del moviment ecologista, amb detencions i peticions de penes de presó.

Per això, l’ecologisme català assumeix que, en certa manera, aquestes accions hauran d’anar acompanyades d’una certa clandestinitat i una cultura antirrepressiva per no exposar-se tant a l’acció penal quan engeguin les accions de sabotatge.

Els creadors del film Casa en flames, un dels que han aconseguit més espectadors de la història del cinema català, preparen per a 3Cat la comèdia de situació La casa nostra. El director Dani de la Orden i el guionista Eduard Solà encapçalen aquest projecte, que es defineix com una comèdia romàntica sobre la convivència de pares, fills i amics sota un mateix sostre.

Comptarà amb aparicions de famosos del món de la comunicació, les xarxes socials i el cinema, que interpretaran personatges secundaris amb aparicions esporàdiques. A més, la música del panorama musical català hi tindrà un paper destacat.

L’última sèrie de comèdia de situació de producció pròpia a TV3 va ser 13 anys i un dia, que es va acabar d’emetre el 2009. La casa nostra és dirigida per Dani de la Orden i Oriol Pérez, i creada per Dani de la Orden, Eduard Sola i Oriol Capel. És una producció de 3Cat en col·laboració amb Playtime Movies i Sábado Películas.

Tema: tardor o hivern - Lloc: Local de l'Agrupació Fotogràfica d'Arenys de Mar

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, ha anunciat que el servei de metro fins a València Sud es reactivarà la primera quinzena de febrer. A més, es posarà en funcionament un nou intercanviador metro-autobús, que connectarà aquesta parada de metro amb Paiporta i Picanya.

Mazón ho ha avançat durant una visita a les obres de rehabilitació del conjunt de vies d’accés i vies auxiliars de València Sud, i també de les instal·lacions de Metrovalència. Ha estat acompanyat pel conseller de Medi Ambient, Infrastructures i Territori, Vicente Martínez Mus. “Les línies 1, 2 i 7 arribaran a València Sud les primeres setmanes de febrer”, ha dit.  A banda aquesta mesura, que permetrà d’augmentar la freqüència actual, ha afirmat que es milloraria el servei de l’autobús llançadora de franc, que connectarà la parada de València Sud amb Paiporta i Picanya.

Ha remarcat que les obres de rehabilitació progressen a bon ritme, i ha agraït l’esforç i la dedicació de l’equip humà i tècnic de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana per reobrir tota la xarxa en un temps rècord. “Ja som a prop del 80% de la recuperació del metro, que arribarà gairebé al 90% quan la parada de València Sud sigui operativa, a principi de febrer”, ha subratllat. També ha destacat la recuperació del 100% del tramvia.