El director de cinema nord-americà David Lynch s’ha mort avui a setanta-vuit anys. Havia estat nominat tres vegades als premis Oscar com a millor director. “És amb profunda pena que nosaltres, la seva família, anunciem la mort de l’home i de l’artista David Lynch. Agrairem una mica de privadesa en aquest moment. Hi ha un gran forat al món ara que ja no és amb nosaltres. Però, com deia ell, ‘Mantingueu l’ull en el dònut i no en el forat'”, ha dit la família en un comunicat. I ha afegit aquesta frase: “És un dia preciós amb un sol daurat i amb tot el cel blau.”

David Lynch ha estat un dels representants del corrent surrealista dins el cinema. Els seus films sempre portaven cap a un món de somnis, un món de misteri, un món surrealista. Entre les obres més reconegudes es destaca la sèrie Twin Peaks i films com ara Vellut blau o Mulholland Drive.

Un sensesostre de vint-i-sis anys ha aparegut mort al parc de la Ciutadella. Segons han informat fonts dels Mossos d’Esquadra, els fets van tenir lloc el 14 de gener i el cos no presentava indicis de criminalitat. Fins al punt es van desplaçar efectius del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) que no van poder fer res per salvar la vida del jove. La Comunitat Negra Africana i Afrodescendent de Catalunya (CNAACAT) ha denunciat el cas en considerar que la mort es podia haver evitat. Ha indicat que el jove sofria problemes de salut previs i que havia estat expulsat d’un centre de la Zona Franca on vivia. Alhora, ha afirmat que rebia tractament mèdic a l’Hospital del Mar.

Segons l’entitat, tot i que el centre sanitari “era coneixedor del delicat estat de salut en què es trobava no van alertar els Serveis Socials”. La CNAACAT ha considerat que aquest la mort d’aquest jove és un exemple del “maltractament institucional i la discriminació sistemàtica” que afecta les persones migrants en general i les d’origen negroafricà “de forma més severa”.

La primera moció de censura contra el govern del primer ministre François Bayrou no ha tirat endavant. Presentada per la França Insubmisa, ha provocat una fractura dins de l’esquerra, ja que els socialistes, socis del Nou Front Popular (NFP), hi han votat en contra, mentre que solament hi han votat a favor comunistes i ecologistes.

Segons ha detallat la presidenta de l’Assemblea francesa Yaël Braun-Pivet, ha confirmat que la moció de censura només ha comptat amb el suport de 131 diputats, lluny de la majoria de 289 necessària per enderrocar el primer ministre i també lluny dels 191 diputats que conformen les files de l’NFP. El Partit Socialista havia avançat prèviament que no s’afegiria a la iniciativa contra Bayrou, tot i que també va matisar que s’hi podria afegir en un futur segons el tarannà del govern. L’executiu s’ha fixat la reforma de les pensions com un dels objectius principals i els socialistes formen part de les converses.

Aquests fets no han assegut bé a la França Insubmisa. En paraules de la màxima dirigent parlamentària de LFI, Mathilde Panot, els socialistes s’han convertit en “l’assegurança de vida del sistema i les tropes suplementàries del macronisme”. El Partit Socialista compta amb seixanta-sis diputats, dels quals solament vuit han donat suport a la moció de censura.

El president francès, Emmanuel Macron, va convocar eleccions anticipades el passat estiu motivat pels bons resultats de l’extrema dreta de Rassemblement National a les eleccions europees. Aquells comicis legislatius van deixar un parlament àmpliament fraccionat en què cap bloc no gaudeix d’una majoria que li permeti governar el país. Tot i la victòria de l’NFP, el president Macron va nomenar inicialment com a primer ministre Michel Barnier, que amb prou feines va durar tres mesos al càrrec a causa d’una moció de censura. Poc després va nomenar Bayrou, un altre polític afí a la postura de Macron i a qui des de l’esquerra van vaticinar també un breu camí al govern, encara que ha sobreviscut a una primera moció de censura.

a càrrec de Núria Massuet. Activitat recomanada per a infants a partir de 4 anys - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

L’Europol no ha inclòs l’independentisme català l’informe d’enguany sobre el terrorisme a la Unió Europea, després de la polèmica d’ara fa un any, quan l’estat espanyol va assenyalar tant el moviment d’alliberament català com el basc.

En el report del 2023 es deia de l’independentisme català i basc: “Són els més actius i violents en l’escena separatista espanyola. Els seus relats combinen el separatisme amb visions d’extrema esquerra, que se centren en missatges en contra de l’estat espanyol i les seves institucions, però també uns altres temes, com ara el capitalisme”, sense precisar noms dels grups ni actes comesos. Sobre això, l’Europol va admetre que les dades de l’informe les recollien i les comunicaven els estats membres, en compte de l’agència policíaca de la UE. “El marc normatiu de cada estat membre és diferent i li toca a cada estat membre de definir els fets que ens comuniquen, no tots són terroristes”, va respondre.

Això va causar una polèmica amb l’independentisme i que posteriorment el govern espanyol enviés una carta demanant formalment la retirada de les al·lusions a l’independentisme català dins l’apartat de terrorisme, perquè Carles Puigdemont havia assenyalat que per a negociar la investidura de Pedro Sánchez era imprescindible el reconeixement i respecte a la legitimitat democràtica de l’independentisme. Puigdemont va dir que no es podia començar una negociació amb qui demanava a l’Europol que tractés els independentistes de terroristes.

Tot i no canviar-ho en aquell moment, la polèmica va forçar l’Europol a introduir canvis, amb nous filtres abans de la publicació de l’informe, com ara la revisió per part d’un grup d’experts i la verificació del contingut per part dels estats. Aquesta vegada, tal com a remarcat la diputada d’ERC Diana Riba, “la notícia és que, enguany, ja no hi figura l’independentisme català”.

L'@Europol ha presentat avui el seu informe anual sobre la situació del terrorisme a la Unió Europea i la notícia és que, enguany, ja NO hi figura l'independentisme català.

Aquí trobareu l'informe complet:https://t.co/VaA5ugaQKs pic.twitter.com/5TpRbw6kIZ

— Diana Riba i Giner (@DianaRibaGiner) January 16, 2025

La primera ministra de Dinamarca, Mette Frederiksen, ha mantingut una reunió amb els caps dels partits polítics del parlament danès en què ha detallat els afers abordats amb el president electe dels Estats Units, Donald Trump, en una conversa telefònica ahir i ha explicat que s’havia negat a retirar les seves amenaces contra Grenlàndia.

[VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: Per què tothom parla de sobte de Grenlàndia?

La reunió s’ha convocat d’urgència sota “confidencialitat estricta”. Al final, Frederiksen ha comparegut davant els mitjans de comunicació per confirmar la negativa de Trump a retractar-se de les seves aspiracions expansionistes a costa de l’illa. “La part nord-americana ha suggerit que, lamentablement, pot sorgir una situació en què col·laborem menys amb els nord-americans en l’àmbit econòmic”, ha anunciat la primera ministra de Dinamarca, que ha subratllat que Copenhaguen no volia cap conflicte comercial amb Washington.

Alhora, la primera ministra danesa ha informat que durant la conversa va aprofitar per convidar Trump a Dinamarca per abordar en persona tots aquests assumptes, tot i que ha subratllat que, de moment, no era previst que el futur president nord-americà hi anés. Frederiksen i Trump van mantenir ahir una conversa telefònica de només quaranta-cinc minuts en què van abordar les tensions respecte de Grenlàndia.

Trump, que ja va oferir de comprar Grenlàndia durant el primer mandat, va tornar a agitar el debat a final de l’any passat i més recentment ha dit que no descartava fins i tot de recórrer a mesures de pressió militar o econòmica per a controlar tant l’illa, pertanyent a Dinamarca, com el canal de Panamà. De fet, Trump, que prendrà possessió oficialment dilluns, la setmana passada va enviar el seu fill Donald Trump Jr. a Grenlàndia. El primer ministre grenlandès, Múte Egede, per la seva banda, ha dit que l’illa no era pas en venda, encara que sí que ha deixat la porta oberta a una cooperació més gran amb els Estats Units.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Abozeb Hamoud Ramadan lives in one of the poorest neighborhoods of Qamishli, in a mud house. We see him sitting under an old blanket, alone, head bowed, unable to lift his head. His body is here, but his mind is far from the warmth of this room. He doesn’t speak unless we ask him questions. He is pale and very thin. He’s only thirty-one years old but looks much older. He gazes at the door and the light coming through the window, looks at the sky with tears in his eyes. He walks very slowly, unable to put his full feet on the ground, walking only on his toes. He vividly recalls where his body was burned, how they pulled out his teeth with electric pliers, and every drop of acid spray that burned his skin. Sometimes, we cannot believe what people tell us unless we see it with our own eyes.

Ramadan is one of the thousands of prisoners of the notorious Sednaya prison under Syria’s former regime. He was imprisoned from 2018 until the regime collapsed on December 8, 2024, after serving five years of mandatory military service in the city of Daraa (the epicenter of Syria’s 2011 uprising). In 2017, he had begun working in the capital, Damascus, but one night, while returning home, he was detained at a checkpoint.

I never imagined that a human being could be so monstrous and savage toward another. When I saw videos and photos of Sednaya prison after the regime fell, I thought they were exaggerated. I cannot fathom how these people endured so many years in that hell. The words I’ve transcribed do not capture the full catastrophe and suffering I’ve witnessed and felt. Writing this is difficult, and reading it will be, too. But it must be done.

—How were you detained, and why?
—The police called my name. They told me I was being summoned for reserve military service. I served for about three months, but then I fled. That’s when they arrested me.

—Where did you go after fleeing military service?
—I hid in an abandoned house in a suburb of Damascus for three days. I was still wearing my military uniform. I ate scraps from the trash. One night, they caught me and took me to the prison of the Palestine Branch (notorious in Syria for its torture methods). I spent a month there before they sent me to Sednaya’s hell.

—What was the prison like?
—Ten of us shared a tiny cell. There wasn’t space to lie down or stand up. We slept sitting. We used the same bucket for urinating and eating. The conditions were harsh. Sometimes we slept on corpses. I was detained there for six years. I never went outside, not even once. I didn’t see the sun during all those years. For seven months, I showered only once, with cold water.

—What food were you given?
—Half a piece of dry bread in the morning; half a boiled potato and a spoonful of wheat at noon; and another piece of dry bread in the evening.

—What torture methods did they use?
—They made us sit on a half-wooden, half-metal chair to electrocute us. They sprayed us with acid to burn us. They used barrels of acid to dispose of corpses. They pulled out teeth and nails with electric pliers. They beat us all over, especially on the knees. We were not allowed to lift our heads or look at their faces; we only saw their military boots. They burned women with acid after stripping them. They executed people and brought us the corpses. We were forced to sleep on the dead. We had only one blanket: we would lie on half and cover ourselves with the other half.

—…
—And there was psychological torture, too.

—Were you tortured?
—Yes, severely. When you enter Sednaya, you’re welcomed with 200 baton blows to your feet. That’s their greeting. If you lift your head, you get 250 blows. If you eat someone else’s food, it’s 500 blows. The worst torture I endured was when they burned my tongue with cigarettes and coals from water pipes [hookahs] for speaking Kurdish.

—What? They burned your tongue?
—I didn’t know there were surveillance cameras in the cell; they could also hear us. I asked something from my Kurdish cellmate, and they overheard me. They came and took me away. They beat me. They burned my body and my tongue.

—What happened when the regime fell?
—Two days before the regime fell, they came to our cell and called out two numbers. In Sednaya, we didn’t have names, only numbers. I was number 125. They announced that number 105 and another would be saying their goodbyes to the world in two days—they would be executed. They usually gave us food through a small hatch under the door. They only opened the entire door when they were taking someone to their death. When they opened the door after the regime’s fall, we thought they were coming to execute us. The door was wide open. They told us that the dog Bashar had fled and that we were free.

—What did you do?
—We walked out into the prison yard, crying and shouting. Some of us couldn’t walk because our feet had been beaten days earlier. Some of us stood still for half an hour, unable to believe it. We thought it was a joke or that someone important had come to inspect the cells. Then a man approached and asked why we weren’t moving. People took us to the city, gave us clothes and food. Those who didn’t know where to go were taken to a hospital.

—How did you contact your family?
—I was lucky I didn’t lose my memory [cries]. I remembered my name. I didn’t know my family’s phone number. I spent one night in a park. Then a family helped me. They recorded a video and posted it on Facebook. A friend of my brother, who lives in Germany, recognized me. He called my brother and told him I had been released. I took a bus to al-Hasakah, and then a family brought me here. My brother said he wouldn’t have recognized me if he had seen me on the street.

—How do you feel now?
—I still can’t believe I’m out, that I’m free. I think one day I’ll wake up and realize this freedom was just a dream. I still can’t put my feet on the ground because they were beaten so badly over the years. I was beaten 250 times for eating half a piece of bread from my cellmate. In prison, we would pretend to cook lavish meals and smoke as part of our gestures. Now I don’t even feel like eating or smoking.

—Are you receiving treatment?
—No. First, I need dental reconstruction. They broke and pulled out my teeth in prison.

—Did you paint this?
—I painted this. It’s the girl I loved but never married. She was Christian, and I am Muslim, so our families didn’t allow it. I don’t know anything about her now. The other paintings depict how they tortured us.

Dibuixos d'Abozed Hamoud Ramadan que mostren les tortures sofertes Dibuixos d'Abozed Hamoud Ramadan que mostren les tortures sofertes Dibuixos d'Abozed Hamoud Ramadan que mostren les tortures sofertes

—Do you go out in the sun?
—I can’t stand sunlight for more than ten minutes. It gives me headaches.

—What are you thinking about now?
—That they’ll open the door and take me to my death. I remember the moment they opened the door for the last time when I thought it was my turn to die. Instead, they told us we were free.

—What do you want to do in the future?
—I want to leave the country. I don’t want to stay in this corner of the world. I’d rather be on another planet than here. If I stay here, I won’t improve. One day, I’ll wake up and realize this was all a dream and that I’m still in Sednaya.

Abozeb Hamoud Ramadan viu en un dels barris més pobres de la ciutat de Qamixlo, en una casa de fang. El veiem assegut sota una manta vella. Sol, capcot, sense poder aixecar el cap. El cos és ací, però el cap és molt lluny de l’escalfor d’aquesta cambra. No parla si no li fem preguntes. Està pàl·lid i molt prim. Té tan sols trenta-un any, però sembla que en tingui molts més. Mira la porta i la llum que entra per la finestra, mira el cel amb llàgrimes als ulls. Camina molt lentament i no pot posar els dos peus sencers a terra, només les puntes dels dits. Recorda perfectament on té les cremades al cos. Recorda com li van arrencar les dents amb pinces elèctriques i recorda cada gota d’esprai d’àcid que li cremava la pell. A vegades no ens creiem allò que ens expliquen si no ho veiem amb els nostres ulls.

Ramadan és un dels milers de presoners de la terrible presó de Sednaia, de l’antic règim de Síria. Va estar empresonat del 2018 fins a l’esfondrament del règim, el 8 de desembre de 2024, després de passar cinc anys al servei militar obligatori a la ciutat de Daraa (epicentre de l’aixecament de Síria del 2011). El 2017 havia començat a treballar a la capital, Damasc, però una nit, quan tornava a casa, va ser detingut en un punt de control.

No m’havia imaginat mai que un ésser humà pogués ser tan monstruós i salvatge amb un altre ésser humà. Quan vaig veure vídeos i fotos de la presó de Sednaia, després de la caiguda del règim, pensava que eren exageracions. No puc imaginar com aquesta gent va passar tants i tants anys en aquell infern. Les paraules que he transcrit no descriuen tota la catàstrofe i el patiment que he sentit i he vist. És difícil d’escriure i serà difícil de llegir. Però cal fer-ho.

—Com us van detenir i per què?
—La policia em va cridar pel meu nom. Després em van dir que em reclamaven per al servei militar de reserva. Vaig servir uns tres mesos, però en acabat vaig fugir. Llavors em van detenir.

—On vau anar quan vau fugir del servei militar?
—Em vaig amagar en una casa abandonada en un suburbi de Damasc. Vaig estar-hi tres dies. Portava la roba militar. Menjava restes d’escombraries. Una nit em van detenir i em van portar a la presó de la Divisió de Palestina (molt famosa a Síria pel sistema de tortura que tenia). Vaig passar-hi un mes. Després em van enviar a l’infern de Sednaia.

—Com era la presó?
—Deu persones compartíem una cel·la molt petita. No hi havia espai per a estirar-se ni per a aixecar-se. Dormíem asseguts. Al mateix cubell que fèiem servir per orinar, hi menjàvem. La situació a la presó era molt dura. De vegades dormíem sobre cadàvers. Vaig estar-hi detingut sis anys. No vaig sortir fora ni una vegada. No vaig veure el sol durant aquests anys. Recordo que, durant set mesos, em vaig dutxar només una vegada, amb aigua freda.

—Què us donaven de menjar?
—El menjar era mig tros de pa sec al matí; mitja patata bullida i una cullera de blat al migdia; i un altre tros de pa sec al vespre.

—Quin sistema de tortura feien servir?
—Ens feien seure en una cadira mig de fusta, mig de metall per electritzar-nos; ens tiraven esprai d’àcid per cremar-nos i barrils d’àcid per desfer-se de cadàvers; arrencaven dents i ungles amb pinces elèctriques; ens bastonejaven tot el cos, especialment els genolls; no ens permetien d’aixecar el cap ni de mirar-los la cara, només vèiem les botes militars; cremaven les dones amb àcid després de despullar-les; executaven persones i ens portaven cadàvers; ens trobàvem obligats a dormir sobre els cadàvers; teníem només una manta: ens tombàvem sobre la meitat i ens cobríem amb l’altra meitat.

—…
—A més de la tortura psicològica.

—Us van torturar?
—Sí, molt. Quan entres a Sednaia, et reben amb 200 cops de bastó als peus. És el sistema de benvinguda. Si aixeques el cap, te’n claven 250. Si menges el menjar dels altres, són 500. La pitjor tortura que em van fer va ser quan em van cremar la llengua amb cigarrets i carbó dels narguils [pipes d’aigua] per haver parlat kurd.

—Què dieu? Us van cremar la llengua?
—No sabia que a la cel·la hi havia càmeres de vigilància; a més, ens sentien. Vaig demanar una cosa al meu company kurd i em van sentir. Van venir i se’m van endur. Em van pegar. Em van cremar el cos i la llengua.

—Què vau fer quan va caure el règim?
—Dos dies abans de la caiguda del règim, van venir a la cel·la i van cridar dos números. A Sednaia, no teníem noms, tan sols números. Ens identificaven amb números. El meu número era el 125. Van dir que el número 105 i un altre s’acomiadarien del món després de dos dies. Que els executarien. Normalment ens donaven el menjar per una finestreta petita per sota la porta. Obrien la porta sencera només per portar-nos a la mort. Quan van obrir la porta amb la caiguda del règim, vam pensar que ens executarien. La porta era oberta de bat a bat. Ens van dir que el gos Baixar havia fugit i que érem lliures.

—Què vau fer?
—Vam sortir a la plaça de la presó, mentre tots cridaven i ploraven. Alguns no podíem caminar perquè ens havien pegat als peus dies abans. Uns ens vam quedar aturats mitja hora, no ens ho crèiem. Vam pensar que era broma o que algú important havia vingut per escorcollar les cel·les. Després, un home se’ns va acostar i ens va demanar per què no caminàvem. Una gent ens va dur a la ciutat, uns altres ens van donar roba i menjar. Els qui no sabien on anar o què fer, els duien a un hospital.

—Com us vau comunicar amb la família?
—Vaig tenir sort, perquè no vaig perdre la memòria [plora]. Recordava el meu nom. No sabia el número de la meva família. Vaig passar una nit al parc. Després una família em va ajudar; van enregistrar un vídeo i el van publicar a Facebook. Un amic del meu germà que viu a Alemanya em va reconèixer. Aleshores va trucar al meu germà i li va dir que havia sortit de la presó. Vaig venir amb autobús fins a la ciutat d’al-Hasakah; després una família em va dur fins aquí. El meu germà em va dir que no m’hauria reconegut si m’hagués vist al carrer.

—Com us sentiu ara?
—Encara no em puc creure que n’hagi sortit, que sigui fora. Penso que algun dia em despertaré i veuré que aquesta llibertat ha estat un somni. Encara no puc tocar terra amb els peus perquè em van pegar molt durant aquests anys. Em van pegar 250 cops per haver menjat mig tros de pa del meu company. A la presó, amb gestos, fèiem veure que cuinàvem molt i que ens atipàvem molt, a més del moviment de fumar. Ara no em ve de gust ni menjar ni fumar.

—Rebeu tractament?
—No. Primer necessito una reconstrucció dental. Em van arrencar i trencar dents, a la presó.

—Això que veig ho heu pintat?
—He pintat això. És la noia que estimava, però no m’hi vaig casar. Ella era cristiana i jo musulmà, de manera que les famílies no ens ho permetien. No en sé res ara. Les altres pintures són de com ens torturaven.

—Sortiu a prendre el sol?
—No aguanto la llum del sol més de deu minuts. Em fa mal de cap.

—En què penseu ara?
—Que obriran la porta i em portaran a la mort. Recordo el moment en què van obrir la porta per últim cop, quan vaig pensar que ja era el meu torn de morir. I, en canvi, ens van dir que érem lliures.

—Què voleu fer, en el futur?
—Vull sortir del país. No vull estar en aquest racó de món. Prefereixo estar en un altre planeta que no pas aquí. Si continuo aquí no milloraré. Algun dia em despertaré i veuré que tot això era un somni i que encara sóc a Sednaia.

Dibuixos d'Abozed Hamoud Ramadan que mostren les tortures sofertes Dibuixos d'Abozed Hamoud Ramadan que mostren les tortures sofertes Dibuixos d'Abozed Hamoud Ramadan que mostren les tortures sofertes

La xifra de pèrdues humanes de la gota freda del 29 d’octubre no té precedents en la història recent d’Europa. És un nombre esfereïdor: 224 morts i tres desapareguts. Aquest afegitó a la frase, la dels “tres desapareguts” fa, potser, encara més dolorosa la xifra perquè de seguida evoca la incertesa de les famílies i una sensació de provisionalitat, de món aturat i de parèntesi. Setanta-vuit dies després, quan les famílies que ja han rebut els cossos dels seus parents se n’han pogut acomiadar i han començat el dol, i han fet els papers i comencen a veure el futur sense aquells que l’aigua els va arrabassar, els familiars dels desapareguts encara esperen una telefonada que els diga que han trobat el cos.

Qui són els tres desapareguts

Elisabet Gil Martínez, de trenta-vuit anys, mare de dos fills menors, de Xest. Va desaparèixer quan circulava amb cotxe amb la seua mare Elvira Martínez, de seixanta-quatre anys, de Xest, fins a l’hotel La Carreta, a la A-3, on totes dues treballaven de cambreres de pis. Anaven amb un Ford Focus de color negre. Abans de perdre-li la pista, Elisabet va enviar uns vídeos al seu cap per a explicar-li que era molt complicat d’arribar a l’hotel. El cos de la mare el van trobar deu dies després a molts quilòmetres de distància. Del d’Elisabet no se’n sap res, i el cotxe tampoc no l’han trobat.

Francisco Ruiz Martínez, Paco, de seixanta-quatre anys, de Montserrat. Va desaparèixer poc abans que sonàs l’alarma de les 8.11. Portava els dos néts a casa de Saray, la filla: Ruth, de cinc anys, i Alejandro, de deu. Tots tres van estar dues hores dalt el sostre d’un petit Kia que va quedar encastat entre un arbre i un fanal al polígon de Montserrat. Paco va desaparèixer i els xiquets es van salvar. Saray Ruiz, que va participar en la darrera manifestació per a demanar la dimissió de Carlos Mazón, explica que els dies són llargs, sense notícies, i que les úniques telefonades que rep són les del tinent de la Guàrdia Civil de Montserrat, que li diu que continuen cercant.

Francisco Javier Vicent Fas, Javi, va desaparèixer a Pedralba, als Serrans, on passava la setmana a la segona residència, en una zona lluny del centre, a prop del barranc. La seua dona, Susana Vidal, s’havia quedat a València, a casa. Dos dies després de la barrancada, els equips de rescat van trobar la seua filla Susana, de trenta anys, que tenia una discapacitat intel·lectual, a la platja del Mareny Blau, a setanta quilòmetres de distància. Tot fa pensar que va recórrer seixanta quilòmetres del Túria fins a la desembocadura, i desenes de quilòmetres més per la mar. Susana Vidal, va poder enterrar el cos de la seua xiqueta, però espera amb una pena infinita que, per fi, li diguen que han trobat el del seu marit.

La Guàrdia Civil, l’únic contacte

Com la resta de parents que esperen notícies, l’únic contacte que tenen és el de la Guàrdia Civil de les seues localitats que els informa de la cerca. Alguna vegada els diuen que han trobat unes restes, però després resulta que no són humanes. Cap institució política no se’ls ha adreçat.

La recerca dels cossos depèn de la direcció de l’Emergència. A la delegació del govern espanyol diuen que depèn de la Conselleria d’Emergències, que dirigeix Juan Carlos Valderrama, i des del seu departament afirmen que, com que qui fa l’operació són l’UME i la Guàrdia Civil, depèn de la delegació del govern espanyol.

I a la delegació, que recorden que encara som en període d’emergència, no donen el nombre exacte d’efectius que fan aquestes tasques de recerca. Donen la xifra de 9.000 que són els que continuen sobre el terreny. Les zones on es fa la recerca són tres, immenses: el barranc de Torrent fins a l’Albufera; el riu Túria, de Pedralba fins a la mar; i el riu Magre, de Montserrat fins a la confluència amb el Xúquer i la desembocadura a la mar. La quantitat de residus que encara hi ha i l’estat en què es troben tant el barranc com les vores dels rius, compliquen moltíssim la cerca.

El 29 de gener

El fet que no s’hagen trobat els cossos de les tres persones desaparegudes fa que sengles famílies visquen en una situació d’incertesa administrativa. A banda de no poder començar el dol, tampoc no poden fer gestions relacionades amb la gota freda, com ara demanar la indemnització de 72.000 euros que els correspondria per la mort del parent perquè no tenen certificat de defunció o, si és el cas, donar de baixa un vehicle sinistrat.

Teòricament, encara que no troben els cossos, el 29 de gener, quan farà tres mesos de la riuada, tots tres seran donats per morts. Ho permet l’article 193 del codi civil espanyol, que redueix el termini habitual de deu anys a tres mesos, quan la desaparició és a causa d’un sinistre com aquest de la gota freda.

A desgrat d’això, els diners o la paperassa és la darrera cosa en què pensen els familiars dels desapareguts que viuen les vint-i-quatre hores pendents del telèfon. Tan sols demanen a les autoritats que, per molt de temps que passe, no deixen de cercar-los.

La querella de les 137 famílies

L’entitat SOS desapareguts prepara una querella a la qual s’han adherit 137 famílies de víctimes mortals tant del País Valencià com de Castella – la Manxa, que també rebé, de manera més localitzada, els efectes de la gota freda. La presentaran a l’Audiència espanyola contra la Generalitat, el govern espanyol i els ajuntaments afectats. Segons que ha explicat el president d’aquesta organització, l’equip jurídic treballa per denunciar les administracions per l’omissió del deure, negligència i homicidi imprudent. Ha lamentat també que les administracions es passen les culpes les unes a les altres, perquè és indiscutible que les morts són a conseqüència de les riuades, no de la gota freda, que era prevista i anunciada.

No puc sinó alegrar-me pel fet que s’haja aconseguit un alto-el-foc a Gaza després de quinze mesos d’una de les guerres més horroroses que podem recordar. Si aquest acord significa, aconsegueix, el retorn d’una part dels ostatges d’Hamàs i la fi dels atacs israelians sobre Gaza, ni que siga per un període de temps finit, benvingut siga. Dit això, hi ha massa preguntes en l’aire per a poder-nos permetre de ser optimistes. Sobretot perquè les preguntes que hi ha sense resposta són les preguntes clau.

Qui governarà Gaza?, per exemple. Hamàs, com fins ara? I qui dirigirà la reconstrucció? Hamàs? Què se’n farà, de les noves instal·lacions militars israelianes que hi ha dins Gaza? Els israelians desballestaran els corredors i les bases que han instal·lat per a partir la franja en trossos? I si tornen els desplaçats, on viuran, on dormiran? I d’on eixiran els diners, moltíssims diners, necessaris per a reconstruir ni que siga mínimament un territori, la franja de Gaza, que ha estat reduït a runa, literalment?

I, sobretot, la gran pregunta: Israel cooperarà lleialment per a fer efectiu aquest acord i que supere la fase primera, o l’obstaculitzarà així que Trump ja estiga a la Casa Blanca, dilluns vinent? Dit d’una manera més explícita: això és un pacte polític oportunista o bé un canvi real de pensament, d’estratègia i de visió de futur dels dos actors?

Aquesta desconfiança que mostre avui –i que mostra tanta gent– no és perquè sí, ni fruit del caprici. I encara menys de les ganes. És el fruit, sobretot, del fet que no hi ha cap resposta creïble –o, més ben dit, cap resposta esperançadora– a la pregunta clau: per què ara? Per quin motiu ara sí que s’ha arribat a aquest acord?

Perquè aquest acord, aquest mateix acord, es va presentar el mes de maig i va ser assumit per l’ONU, però no va ser aplicat. El mateix pla. I presentat pels mateixos actors internacionals –un Catar que guanya cada dia més pes polític al món, Egipte i els Estats Units. Redactat igual i amb la mateixa metodologia per a resoldre el conflicte. Per què aleshores no i ara sí?

En públic, l’administració Biden havia acusat sempre Hamàs del rebuig al pla, però, a mesura que passava el temps i la seua impaciència es feia més visible, ha anat explicant a poc a poc que Israel, concretament el govern d’extrema dreta que dóna suport a Netanyahu, ha estat el principal entrebanc per a arribar a bon port.

De fet, Itamar Ben Gvir, el ministre de Seguretat Nacional i portaestendard de l’extrema dreta al govern, presumia públicament dimarts d’haver impedit l’acord durant mesos amenaçant Netanyahu d’abandonar el govern. I és evident que, com ha escrit Ben Caspit al diari Ma’ariv, “si Hamàs ha acceptat aquest acord ara, hauria acceptat el mateix acord a l’agost si li l’haguessen ofert”.

Per què aleshores no es va oferir, no el va oferir Israel, i ara sí? Què ha fet canviar els israelians?

Tot indica que l’únic factor diferent, l’única cosa que ha canviat, ha estat l’esforç conjunt, aquesta vegada, de Biden i Trump –el seu gran valedor i imminent president dels Estats Units. El treball incansable del secretari d’estat americà, Antony Blinken, ha anat acompanyat aquesta vegada per una frenètica ronda de l’empresari i enviat personal de Trump, Steve Witkoff. I aquesta és l’única diferència visible i raonable que pot explicar per què Netanyahu diu que sí avui a allò que ha dit que no repetidament tots aquests mesos.

Però ara la pregunta és si així, amb la pressa del calendari polític nord-americà com a única raó, es pot aconseguir una pau real, una pau que responga a les preguntes complicadíssimes, que no respon, sobre el futur de Gaza, sobre l’estat de Palestina i sobre la relació amb l’estat d’Israel. I l’única resposta possible a aquesta pregunta és que no.

M’agradaria molt equivocar-me, però, fins i tot després d’aquest alto-el-foc, és molt improbable que hi haja una pau real. Perquè una pau real reclama entrar a fons en les grans qüestions i resoldre un seguit de grans problemes que amb el pacte presentat ara, simplement, ni es toquen.

Durant molts períodes de la meva vida m’he trobat soterrada pel que podem anomenar depressions. Les causes han estat diverses: dols perinatals, ansietat crònica que augmentava amb contratemps circumstancials, estrès laboral, problemes econòmics, maltractaments i un llarg seguit d’etcèteres que, lamentablement, no són un cas particular meu, sinó que són problemàtiques socials molt comunes. La depressió ha anat traient el cap, però jo sempre m’he negat a prendre antidepressius. Em creen contradiccions, i aquí les deixo per escrit.

Tenint en compte la meva personalitat, i atenent la mirada de la gent que m’envolta i els comentaris que m’han fet a vegades, podríem dir que sóc una d’aquelles persones a qui l’entorn considera forta, lluitadora, incansable, tenaç, apassionada i de la qual ningú sospitaria que pot estar travessant una depressió.

Una vegada, vaig comentar a un amic que creia que estava deprimida. Ell s’havia enganxat a les pastilles per a dormir i xerràvem sobre el tema. Sense la química, el meu amic no aconseguia ni agafar el son, ni alçar el dia. Em va contestar que li semblava impossible que allò meu fos depressió, que se’m veia bé, que, a diferència d’ell, jo feia reunions, aixecava projectes, duia els nens a escola, criava, treballava sense descans dins i fora de casa i, a més a més, somreia mentre que ell no sortia de casa. Aquella vegada va ser la primera ocasió en què vaig pronunciar una frase que, després, he repetit durant els darrers anys, en veu alta i cap a mi mateixa, com una lletania: “Estic deprimida, però en realitat faig veure que no perquè no em puc permetre tenir una depressió.” La meva condició de treballadora autònoma m’ha tatuat a la pell un convenciment: “Jo sóc la meva salut. Jo puc treballar i guanyar diners si estic sana físicament i mental.” Si em poso malalta, ja sigui per qüestions psiquiàtriques o d’altra mena, no puc treballar i, per tant, no puc guanyar diners. Aquest precepte, perniciós però cert, m’ha tenallat sempre i ha afegit una pressió extra al meu caràcter, cosa que ha fet que gairebé no hagi agafat mai baixes laborals. Amb aquestes circumstàncies, i amb l’autoexigència perillosa que professo sobre mi mateixa, he hagut de desestimar moltes vegades la possibilitat d’aturar-me, de reconèixer que no estic bé. Tant és així que, per culpa de no haver volgut admetre que havia tocat fons, que necessitava ajuda, he patit atacs d’ansietat demolidors, fins al punt d’acabar, en una ocasió, telefonant a un d’aquells telèfons d’ajuda per a persones que es volen suïcidar. No volia matar-me, no volia morir, només volia fer-me mal perquè la vida feia mesos que em sobrepassava, que m’ofegava, i de cop tot es va fer fosc i estret i ja no em quedaven eines, ni positivitat, ni esperança de creure que podia sortir-me’n. Volia fer-me mal físicament perquè em duguessin a un hospital, perquè algú fes el que jo no m’atrevia a fer: aturar-me. Obligar-me a reconèixer que em calia ajuda i que no sempre ho podem tot, ni ho hem de poder tot. Aquella nit tenebrosament freda d’estiu, un home que no sabré mai qui és, un àngel de la guarda, va contestar la meva trucada i em va convèncer que viure valia la pena i que havia de fer un replantejament vital. Va ser conversant amb ell, entre sanglots, que vaig adonar-me que aquell mal físic que jo em volia causar a mi mateixa era el darrer mal que em quedava per autoinfligir-me, perquè de mal psicològic, feia anys que me’n feia, sobrepassant tots els límits, i a més consentia que d’altres me’n fessin. L’endemà d’aquella terrible nit, d’aquella trucada, vaig acabar a les urgències d’un hospital psiquiàtric i, per primera vegada, vaig “rendir-me” i vaig dir a la meva psicòloga que em receptés antidepressius. Com us deia a l’inici de l’article, sempre m’he negat a prendre’n. I això ha estat bo en alguns moments, i no tan bo en d’altres. Me’n puc sortir sense pastilles, he considerat sempre. He invertit molts diners que he tret d’altres bandes per a fer sessions amb psicòlegs de tota mena, i sí, m’ha anat bé. Però sempre he sentit una enveja estranya d’aquells qui, amb pastilles, aconseguien mitigar el seu dolor anímic, l’angoixa, l’ansietat. Sóc massa tossuda i no m’agraden els camins ràpids. I també aquest era un dels motius pels quals no volia medicar-me, perquè sospitava que l’ús que fem dels antidepressius és un abús. El més
curiós del cas és que el dia que vaig demanar de prendre’n la psicòloga m’ho va
desaconsellar per altres motius que ara no fan al cas.

Justament, fa un parell de dies, al programa Més 324, el catedràtic de farmacologia de la UAB Joan Ramon Laporte confirmava les meves sospites. Laporte, entrevistat per Marina Romero, assegurava que més del 70% dels psiquiatres que diagnostiquen depressions com a malaltia són finançats per laboratoris farmacèutics que tenen, precisament, l’objectiu de generar socialment la necessitat de prendre antidepressius. Un altre motiu que m’ha fet reticent a aquesta mena de pastilles és el fet que medicar-se amb ansiolítics esdevé, massa sovint, el camí forçadament accelerat i trampós per a la cura de tots els mals; un camí que és símptoma dels temps en què vivim: el mateix que ens porta a la depressió –la pressa, la immediatesa, la necessitat d’estar sempre bé– és, alhora, la manera arriscada com volem resoldre els malestars, els dolors, els traumes, els contratemps. Ràpid. Més ràpid. De pressa. Ja. No ha de ser pas bo voler tapar i sanar amb presses mals que volen calma, serenor i temps. També en va parlar, d’això, el farmacòleg Laporte al Més 324. Comentava que, fa uns anys, un dol que durés més de tres mesos havia de ser medicalitzat, i que actualment aquesta franja de temps s’ha reduït perillosament a quinze dies. Partint d’aquest fet, convé de preguntar-nos si confonem la depressió com a malaltia psiquiàtrica amb malestars o dolors espirituals circumstancials. Evidentment que hi ha casos en què és necessari medicar-se i és clar que ajuda l’ús de les pastilles, però què amaguen rere tanta medicalització dels malestars socials i qui se’n beneficia? No deu ser que també hi ha, rere de tot plegat, una baixa tolerància a tot allò que cou, que punxa, que incomoda, que neguiteja? Com apuntava Laporte, qui en treu rèdit són les farmacèutiques i aquells qui ens volen sedats perquè no sigui que ens adonem que, en el fons, els nostres grans problemes són violències socials estructurals.

La contradicció que em generen els antidepressius és la següent: són una
rendició o una solució? Potser, mirant enrere, penso que si no m’hi hagués resistit
tant, si me n’hagués pres abans, no hauria arribat a fer aquella trucada
d’emergència. Però, d’altra banda, continuo pensant que prefereixo fer només
teràpia per baixar als inferns personals, conèixer d’on vénen els mals i treballar-los
lentament, per més que sigui tortuós. Sovint, en relació amb aquest tema, em demano fins a quin punt volem la vida massa còmoda. Assumim realment que viure no vol dir estar sempre bé, que viure és conflicte, és batalla, és dies d’estar una mica més amunt i dies d’estar decaigut? L’esperança i la il·lusió van i vénen. Pretendre la felicitat absoluta vint-i-quatre hores el dia els tres-cents seixanta-cinc dies de l’any és una trampa que, a banda de depressió, genera consumisme, alienació i desconcert.

El passat 13 de gener, amb motiu del Dia Mundial contra la Depressió, es van fer públiques dades esfereïdores: en els darrers tres anys, l’ús d’antidepressius en menors de quinze anys ha augmentat d’un 250%. Més d’un milió de persones van consumir antidepressius el 2023. Si ho detallem, veiem que les noies, les dones, la gent gran i les persones que viuen en situacions socials desfavorables són les més afectades. Aquestes dades demostren que calen millores urgents en la sanitat pública, especialment en l’àmbit de la psiquiatria. Els professionals de sector de la salut mental asseguren que, si hi hagués més psicòlegs i psiquiatres, el nombre de persones medicalitzades es reduiria.

Sigui com sigui, és important que entenguem que tot plegat és el retrat d’un malestar social que ens va devorant. Com més injustícies socials tolerem, com més drets fonamentals deixem que ens retallin, com menys combatents ens mostrem, més depressió, més malestar i més malaltia. Els antidepressius estan molt bé per a casos clarament clínics, però també cal recordar que hi ha uns altres antidepressius que tenen a veure amb la vida a la qual hem renunciat. La vida pausada, la vida espiritual, la vida que no ens deixen portar. Cal que recuperem temps per a nosaltres mateixos, temps que hem de treure del laboral. Cal que, a estones, ens permetem viure sense produir, que ens obliguem a fer esport, a gaudir de la natura, a veure’ns amb els amics, a no fer res de tot allò que impliqui perpetrar aquest model vital que ens va matant a poc a poc.

No se sap gaire bé què esperava el PP ni Adolfo Vilafranca quan es va presentar a les eleccions al Consell Insular de Menorca, que, com les altres institucions més grans de les Illes, va ser pres per la dreta. Podria semblar evident que volien guanyar, però alguns moviments que ha fet el partit van en línia contrària. Almanco, tenint en compte que la número quatre de la llista, Elvira Capó, i el número cinc, José Manuel Morales, ni tan sols van prendre possessió del càrrec, una cosa estranya si tens en compte que et presentes a unes eleccions per formar un govern.

Tampoc no sabem si esperava estabilitat o no. Potser volia recollir el vot d’un partit ofegat com Ciutadans, amb la presència de Morales mateix, i de l’extrema dreta, incloent a la llista Joan Pons Torres, president de Sa Fundació, elogiador de Meloni, obertament homòfob i, sobretot, profundament anticatalanista. No sabem si esperava que les coses li fossin fàcils, però la realitat ha estat molt clara: el seu govern ha estat molt inestable.

Gonellista, secessionista i homòfob: així és el nou conseller de Cultura del Consell Insular de Menorca

Si una cosa no s’esperava l’oposició, de cap manera, eren les formes amb què Vilafranca governaria tot aquest temps. Al PSIB ho veuen clar: la portaveu del partit al consell –i ex-presidenta–, Susana Mora, diu que “té unes formes despòtiques, autoritàries i gens institucionals de governar”. Paraules semblants li adreça Noemí Garcia, portaveu de Més per Menorca, que considera que “l’autoritarisme, la traïció, la mentida i el joc emocional” defineixen la manera de governar de Vilafranca.

Perquè, tant si esperava una cosa com una altra, la realitat és molt clara: igual que al govern de les Illes, el PP es troba en minoria. I igual que al govern de Marga Prohens, l’avinentesa amb Vox va durar uns instants del mandat. Això significa una necessitat imperiosa de cercar aliances. Però, a diferència del govern de Prohens, Vilafranca no ha volgut intentar d’acostar-se a l’esquerra.

Aprovació grotesca del pressupost

Una bona prova d’aquesta falta d’acostament està en els dos pressuposts del mandat. El primer era impossible d’aprovar, perquè no tenia el suport de l’única consellera de Vox a la cambra, Maite de Medrano –que, tot sigui dit, sí que va entrar en el seu equip de govern, per bé que la van destituir per inactivitat i desavinences clares en el nomenament d’un càrrec. I el segon, perquè el va tirar endavant de manera grotesca: aprofitant l’absència de dos consellers del PSIB quan va convocar el ple.

“No m’agrada parlar amb aquests conceptes, perquè sembla que faig una crítica poc constructiva, però és que és així. És un equip de govern que no està acostumat –ni en vol aprendre– a crear l’espai per a debatre i arribar a acords”, diu Garcia. I afegeix: “Aquest president no està acostumat que hi hagi gent que opini i proposi opcions alternatives.” Diu també que desprestigia l’esquerra de manera constant. “Ens reunim perquè el protocol ho marca, no hi ha cap intenció d’acostament. No va fer ni un whatsapp ni una telefonada per a comentar per on aniria el pressupost”, cosa que sí que va fer amb Vox.

Tampoc no es va acostar a l’esquerra quan havia de governar amb el pressupost de Mora prorrogat, tot i que era una bona oportunitat per a fer-ho. “És un escàndol –diu l’ex-presidenta–. No baixa del pedestal. És un autoritarisme absolut, en comptes de demostrar humilitat, que tots ens podem trobar en situació de minoria.”

És per això que l’oposició diu que no té lleialtat institucional, que hauria de ser inherent a qualsevol representant polític de les Illes, tant del govern com dels consells insulars. A Ciutadella, per exemple, l’esquerra tenia majoria absoluta per a aprovar el pressupost i va decidir d’ajornar-lo fins aquest mes, perquè al debat hi poguessin assistir els regidors del PP que feien vacances. Això no passa al govern insular, cosa que demostra una inestabilitat absoluta.

Propaganda

Vilafranca penja d’un fil. Però s’hi aferra com si fos incapaç de trencar-lo. Encara que tot caigui pel seu pes, de moment manté el càrrec. I ho fa a còpia d’anuncis i promeses que s’allunyen de la realitat. Un exemple clar és que ara el partit ha moderat el discurs entorn de la sostenibilitat. En el darrer pressupost les paraules hi són, però el fons no.

En primer lloc, perquè el pacte de l’esquerra li va deixar aprovada la llei de reserva de la biosfera, amb tot de mesures per a desenvolupar, com ara la diversificació econòmica per a no dependre tant del turisme. On és tot això?, es demanen tant el PSIB com Més. “Es posen tots els ous al paner del turisme”, diu Mora, que crítica que el finançament obtingut per a desenvolupar-la sorgeix de l’impost de turisme sostenible, és a dir, que es treuen doblers d’un recurs de què ja es disposava. Garcia recorda els sis milions d’euros que el consell ha decidit de destinar a la promoció turística.

Una de les altres eines de la llei és poder limitar l’entrada de cotxes a l’illa. I aquest és, de moment, un dels grans fracassos de Vilafranca. Menorca ho tenia tot preparat, després de Formentera, per a aplicar una mesura cabdal per a frenar la sobrecàrrega d’un territori limitat. Mallorca i Eivissa li hauran passat al davant. “És un escàndol que unes illes tan complexes ja tenguin la feina feta i nosaltres no hàgim fet res”, diu Mora. Durant el darrer mandat ja es va deixar fet un estudi previ, però els resultats no van agradar. Se suposa que n’hi ha un de nou en marxa, però Garcia ja preveu que n’encarregaran més i més fins que el resultat s’adeqüi al que ells volen.

Cada habitant de les Illes té un cotxe pel fet d’haver-hi nascut

En relació amb la llei de la biosfera, tampoc no hi ha cap intenció de posar ordre al litoral de l’illa. Ho va proposar Més per Menorca, però la resposta, amb menyspreu, va ser contundent: “Què és que hem d’ordenar?” Garcia critica la falta de planificació i de mesures reals: “Quan ho vius en primera persona, participant en reunions, veus que fan fum de coses molt lògiques. Em preocupa moltíssim.”

Pla territorial i habitatge

La reforma del pla territorial també es basa en el turisme. A l’illa hi ha el debat de la saturació, però quan es parla de canvis al PTI és per afavorir-la encara més. “Potser resol algunes coses, però els residents també hem de viure bé, no demanam res extraterrestre”, diu Garcia.

De fet, en qüestió d’habitatge, la promesa de Vilafranca és d’augmentar densitats i fer més construccions plurifamiliars. Encara que sigui una mesura, a priori, que podria anar bé –si es fa de bracet amb els ajuntaments–, el consell tampoc no ha atacat el problema d’arrel. “No pots limitar-te a dir que augmentaràs densitats o que limitaràs les places turístiques en zones turístiques. Perquè això no fa res per a l’habitatge; has de fer polítiques valentes”, diu Mora, tot recordant que, des que el govern de les Illes va aprovar la llei d’habitatge en el darrer pacte de progrés, Menorca té la facultat de pressupostar construcció i no se n’ha fet res. Cap previsió ni a curt termini, ni a mitjà ni a llarg.

Més polèmiques

A banda el nomenament de Pons com a conseller de Cultura, a Vilafranca li ha pesat el discurs ambigu en relació amb Vox. Primer dient que no hi governarien, després fent-los entrar al govern i, finalment, destituint-ne la consellera d’extrema dreta, que va assetjar laboralment al seu número dos de l’àrea d’Habitatge. Un pacte de quatre mesos que no ha dut sinó a la inestabilitat, com al Consolat de Mar.

La destitució de la directora insular de projectes sostenibles i cooperació, Marta Febrer, per haver fet una festa d’aniversari a les instal·lacions públiques del Llatzaret tampoc no hi ha ajudat. Sobretot, perquè, tot i que va dir que s’havia actuat de manera directa i Vilafranca va titllar d’intolerable el comportament de Febrer, no la va acomiadar fins que l’oposició no va filtrar a la premsa els fets que ja sabia el president.

I avui que és la vigília de la Diada del Poble de Menorca, el dia de Sant Antoni, també és molt aclaridor d’exposar què ha succeït aquests dos anys per a entendre el parer del govern. L’any passat es va decidir d’eliminar la referència a la diada al cartell de Sant Antoni, malgrat que durant dècades governs de PP i l’esquerra l’han fet servir sense cap inconvenient. Enguany es repeteix la fórmula: “Dia de Menorca”. L’objectiu, defugir de la catalanitat de la data, en què es commemora la conquesta de l’illa per part d’Alfons III el Liberal, fet que va representar la incorporació de l’illa a la corona d’Aragó, l’expulsió dels musulmans i la repoblació amb gent provinent del Principat.

El PP elimina la referència a la Diada del Poble de Menorca en el cartell de Sant Antoni

Enguany hi ha hagut una polèmica afegida: l’elecció de l’ex-president del consell Joan Huguet com a conferenciant del ple de la diada. La seva falta de neutralitat política és, per al PSIB, una falta de respecte a la institucionalitzat: “És l’únic president de la història del consell que ho és per un acte de transfuguisme.”

No sabem com celebrarà Vilafranca la Diada de Menorca, però sí que ha suspès durant el mandat. Fons europeus perduts, cap pla d’adaptació al canvi climàtic, cas omís del transport públic, manca de voluntat de reconvertir el camp ni de defensar els nous sectors productius, unes formes i un fons molt millorables, molta paràlisi i, sobretot, cap intenció de pactar. El fil no s’ha romput, ara com ara, però no és pas segur que no es rompi abans de les eleccions.

Aquesta setmana, la Bressola ha demanat ajut urgent al Departament dels Pirineus Orientals i a la Regió d’Occitània per a encarar la “ruptura de liquiditat” que preveu que tindrà a partir del mes de maig i que implicarà que no podrà pagar els salaris o que haurà de demanar a les famílies que augmentin les seves aportacions. A més, hi ha el risc d’haver de tancar algun dels centres d’ensenyament immersiu en català que tenen repartits per Catalunya Nord, en un moment especialment dolç quant a la demanda de places. Analitzem la situació amb Guillem Nivet, el president de l’associació la Bressola, que apunta a una manca de voluntat política del departament.

—Heu denunciat una situació econòmica molt delicada a la Bressola. Com s’hi ha arribat?
—Els darrers quinze anys hem augmentat molt els efectius, hem obert escoles, hem obert un segon centre de secundària… Però, per altra banda, el suport de les nostres institucions al nord ha baixat. El de la regió ha baixat, i el del departament no ha augmentat, és la mateixa xifra des del 2014, una època amb menys inflació. El suport del departament implica 50.000 euros, l’1,1% del pressupost, que actualment és de 4,5 milions. El de la regió, 117.000 euros, quan fa quinze anys era de 150.000, i teníem la meitat d’alumnes. I hem perdut el suport del municipi de Perpinyà a partir de l’elecció del govern d’extrema dreta el 2020.

—Què ha implicat el canvi de govern municipal?
—La retallada de les subvencions, l’augment de les taxes de deixalles o el fet d’haver de fer-nos càrrec de la gestió de les cantines, que abans depenia de l’ajuntament. Ple de cosetes que, sumades, al final impliquen que, amb el canvi de govern a Perpinyà, hem perdut 100.000 euros l’any. El suport municipal era molt important perquè permetia que les dues escoles de la ciutat fossin un motor perquè, amb un sistema de solidaritat, es poguessin obrir més escoles per tot Catalunya Nord. Hem anat controlant la situació perquè tenim estalvis i hem fet una molt bona gestió, però els darrers quatre anys la inflació ha estat brutal i hem tingut un augment de les despeses, principalment els salaris, que van augmentant per adaptar-se al cost de la vida.

“Amb el canvi de govern a Perpinyà hem perdut 100.000 euros l'any”

—Tot plegat ha fet que els vostres estalvis s’acabessin.
—I no hem volgut augmentar les participacions de les famílies perquè volem preservar un model accessible i no elitista. Tenim un 70% del personal a càrrec de l’estat. Del 30% que queda a càrrec nostre, tenim mainaderes, personal administratiu, mestres de suport –que no poden passar a càrrec de l’estat– i 7,5 llocs de feina de mestres que podrien esdevenir a càrrec de l’estat. Si l’estat ens en donés només 4, ja tindríem el desequilibri de pressupost quasi cobert, però tot això començaria a aplicar-se el setembre. Igual que els forfets escolars, que per llei els haurien de pagar els municipis, i fem tràmits perquè ho facin. Però és una mediació que requereix temps, i ara mateix tenim una urgència. Segons les nostres previsions, tindrem una ruptura de liquiditat al maig. Hem de trobar una solució estable a llarg termini, però també hem demanat subvencions excepcionals per a passar aquests mesos tan durs fins al setembre.

—Què més pot canviar, a partir del setembre?
—El mes d’octubre cobrem la subvenció de la Generalitat de Catalunya, que continua donant-nos suport. Tenim un suport clar i ferm de la Generalitat que ens permet de ser on som avui i continuar avançant. És inacceptable que la Generalitat doni un suport tan important i que les nostres institucions del nord no ho facin. El departament aporta un 1,1% i la regió un 2,6%, sobre un pressupost de 4,5 milions. És ridícul. Quan, fa tres anys, vam obrir un front judicial contra l’Ajuntament de Perpinyà vam rebre copets a l’esquena del departament, dels socialistes. Ens van dir “molt bé, aneu contra l’extrema dreta, us ajudarem”. I ara que necessitem suport, no el tenim. I són polítics que han fet campanyes sobre la identitat catalana, sobre catalanitzar el nom del departament…

La Bressola: així es fa la immersió real en català al nord

—Com us expliqueu políticament que aquest suport no hi sigui?
—Cal separar el paper del departament del de la regió, perquè han tingut un posicionament diferent. De la part de la regió hi ha una voluntat política d’ajudar-nos, però han dit que havien de trobar la manera. A l’estat francès hi ha una inestabilitat política, s’havien previst retallades i hi ha incertesa sobre el futur del pressupost d’aquestes institucions. Però la posició del departament és radicalment diferent, diuen que ja donen prou i que no poden donar més. Per a ells, defensar la llengua i la cultura catalanes és, sobretot, fer folklore. Nosaltres anem més enllà d’això i, per tant, necessitem més recursos que una petita subvenció a una colla gegantera, per exemple. El pressupost de la catalanitat al departament, que té 500.000 habitants, és de 200.000 euros. Qualsevol pressupost dedicat a un barri de Perpinyà són 30.000 euros, 40.000, i aquí parlem de tot Catalunya Nord.

“Per al departament, defensar la llengua i la cultura catalanes és, sobretot, fer folklore”

—Com és que en unes altres regions les escoles immersives tenen més suport econòmic?
—Hi ha altres departaments que tenen més mitjans. Nosaltres tenim un departament que forma part dels més pobres de tot l’estat francès. Però la voluntat política també és diferent. En el nostre cas, com que saben que tenim suport de la Generalitat, sovint la primera pregunta que ens fan quan els demanem diners és “com va la subvenció de la Generalitat?”, i se’n renten una mica les mans. Sembla que nosaltres siguem rics perquè tenim el suport del sud. Però aquestes dues institucions són les nostres pròpies i no podem dependre de la Generalitat, com passa actualment, que no és una institució pròpia, directament. Sense el suport de la Generalitat, tancaríem centres demà mateix. Les institucions han de prendre llurs responsabilitats, sobretot quan fan apostes pel català públicament, com a argument de campanya.

—Què teniu previst de fer a partir d’ara? Heu donat cinquanta dies a les institucions i heu convocat una manifestació el 15 de març.
—Hem volgut no saltar-nos cap etapa. Primer hem anat a veure les institucions, després les famílies i els equips. Els hem explicat que, sense el suport institucional, haurem de retallar efectius o bé augmentar les participacions de les famílies, cosa que de manera automàtica ens farà perdre gent. Això no podríem fer-ho de manera descontrolada, perquè buidaríem les escoles, i per tant una altra part de la solució podria ser retallar efectius, que seria dramàtic. No havíem tingut mai tanta demanda, tenim unes llistes d’espera de dos anys o tres, en alguns centres. Seria dramàtic tancar centres en un moment de tanta demanda.

—Com podem ajudar la Bressola?
—Amb la cooperativa la Sembra estem muntant una campanya que començarà al febrer. Qui ens vulgui ajudar es pot fer soci de l’Associació Amics de la Bressola, que es va crear uns anys després de la creació de la Bressola, el 1976. I després podrà donar suport a la campanya al febrer. És la manera més eficient d’ajudar-nos, i Òmnium s’hi sumarà. Han fet una crida a fer donatius que serà curta, perquè ho han fet per donar-nos suport, però se sumaran a la campanya que estem muntant, que serà dirigida al sud i al nord, per a responsabilitzar també la gent del nord i no dependre del sud. Però tot això no serà una solució a llarg termini, no vull que la campanya sigui una excusa perquè les institucions no facin res.

La Bressola, en situació crítica: com hi podem ajudar?

—Com explicaríeu la importància de tenir una Bressola forta i sostenible?
—Si la Bressola deixa d’existir, s’haurà posat fi a la identitat catalana com a identitat real i no folklòrica. A moltes escoles públiques s’ensenya el català com una llengua estrangera. Es fa francès el 80% del temps i el 20% és en català. Per què la Bressola funciona? Per què crea catalanoparlants i ciutadans catalans? Perquè fem escola immersiva, total i absoluta. El mainatge, quan passa la porta de l’escola, parla català de les vuit del matí fins a les sis de la tarda. El 80% de les nostres famílies no són catalanoparlants. La Bressola i Arrels són les úniques escoles que creen catalanoparlants. Si deixem de crear-ne i ens quedem només amb els que tenim actualment, s’haurà acabat la identitat catalana.

Ho he escrit en singular, l’aplaudiment més vil, però en realitat en són més. Molts i massa. Han repartit la partitura i ara les orquestres la perpetren a l’uníson: aplaudir Mazón. Allà a Astúries, o aquí a Alzira, on calgui i a tot arreu, tal com raja i malgrat l’estupefacció que aquest acte pugui generar d’entrada (d’entrada i d’eixida i de tot), aplaudir Carlos Mazón. Victimitzar-lo (a ell!) i aplaudir-lo.

Aquesta és la consigna.

I Mazón es posa la mà al cor i llança besets al públic i qui el veu potser li dedueix una íntima satisfacció, un imaginar-se rebent per fi la merescuda ovació a l’escenari després d’una d’aquelles indescriptibles representacions amb el seu grup coent de versions musicals (“nadanadanada es igual si no estás tú, ouó, ouó, uouó”). Els gestos, de fet, recorden exactament aquesta mena de performances impostades. Com si ell hi fos o perquè ho són.

El PP és el partit de l’actual (encara) president de la Generalitat valenciana, l’individu que el fatídic 29 d’octubre, mentre la Foia de Bunyol i l’Horta Sud i la Ribera Alta quedaven negades per la virulència de l’aigua, continuava amb la seva agenda tal com la tenia prevista, i rebia premis turístics, i feia brometes, i declarava que el pitjor ja havia passat, i després desapareixia durant hores dins del Ventorro, un restaurant carrincló especialitzat en reservats i contubernis político-econòmics. El PP és el partit que, lluny de desvincular-se del personatge i la seva negligència, aquell seu sinistre desentendre’s de les responsabilitats que tenia, aquell criminal no enviar l’alerta fins a les 20 hores i 11 minuts del vespre (tantes vegades com calgui ho tornarem a repetir: a les 20 hores i 11 minuts, quan la gent s’arrapava als arbres per provar de salvar-se del corrent gelat i marró i furibund, quan la gent tremolava dalt dels cotxes o ja era… morta), lluny d’apartar-lo perquè no continuï fent més mal, l’aplaudeix.

Que no és cap sorpresa, certament, i que això respon a un tristíssim i llarguíssim historial, que fins i tot diria que és constitutiu de la cosa, però que igualment ho hem de dir. I denunciar-ho. Que en quedi constància sempre. Que no es pensin que ens hi hem acostumat.

Jo no sé si aquest tancament de files al voltant de Mazón és per simple i constitutiva naturalesa o per resignació quan troben que no tenen substitut (o substituta) a mà, i calculen els tempos electorals, i etcètera, però, sincerament, no importa: no hi ha justificació que valgui, és una acció feta a consciència i un retrat en tota regla. Com que encara no poden començar amb la cantarella del “passar pàgina”, pretenen, de moment, desviar l’atenció dels fets, i desfigurar-los, capgirar-los, a còpia de repetir i repetir i repetir que aquí el que passa és que hi ha una persecució contra Mazón, que és víctima d’una conjura maligna i que pobret.

Diumenge passat, 12 de gener, la camarilla que anomenen “barons” del PP, els càrrecs que tenen a províncies i autonomies de l’estat espanyol, es va aplegar en un hotel asturià per signar-hi no sé quina declaració d’intencions. I va ser quan Mazón va pujar al faristol a formalitzar la cosa, que va rebre aquell esperpèntic aplaudiment. Més que aplaudiment: una llarga ovació. Caliu i aval absolut per part de tota la trepa, amb el president estatal del seu partit, Alberto Núñez Feijóo, al capdavant.

Abans, però, divendres, encara hi havia hagut un altre acte per al penós concurs d’ignomínies. I d’entrada havia escrit que va ser com un preludi de l’esperpent, però després ho he esborrat perquè no: és que, en realitat, aquest altre, el primer, va ser encara pitjor. Una celebració de començament d’any organitzada per l’inefable president de la Diputació de València, Vicente José Mompó. Una celebració. I dedicada sense cap rubor a aplaudir i abraçar i felicitar Carlos Mazón. I dic que aquest acte va ser encara pitjor perquè el van fer a Alzira. I perquè va aplegar càrrecs i militants d’aquí. Que no poden al·legar ni la distància. Que tot plegat converteix la musiqueta triomfal que acompanya els vídeos de propaganda, i les rialles, i les abraçades, besos llançats a l’aire (tornem-hi), la foto que es fan tan alegres, família jovial que celebra despreocupada qui sap què, tot plegat ho converteix en un acte encara més oprobiós. Allà a la foto, acomboiant el responsable de no haver alertat la població, s’hi veu la portaveu del PP de Paiporta (quaranta-cinc morts). Per exemple. Cercar-hi els càrrecs és com un on és en Wally de totes les ignomínies. I riuen. Sense un bri de vergonya ni de decència, riuen. Riuen i es col·loquen tots, allà premsats, dins del Ventorro. El càrrec, els negociets, un brindis.

Perquè els aplaudiments, abraçar-se i fotografiar-se i riure, no formen part d’episodis puntuals, una cosa anecdòtica que passa: són una manera de fer, és Rita Barberà dalt del balcó de l’ajuntament gesticulant i fent pam i pipa al record de les víctimes de l’accident del metro. Pam i pipa. Literalment.

Fan mofa i befa de les víctimes. I això, sabeu?, encara que sembli impossible, és el pitjor de tot.

L’estiu de l’any passat s’havia d’haver publicat una nova Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (EULP). És el sondatge més important que es fa al Principat sobre l’estat de la llengua catalana i de la resta de llengües que s’hi parlen: l’última enquesta tenia una mostra de nou mil persones. La següent serà la cinquena: se n’han fet el 2003, el 2008, el 2013 i el 2018, i, després d’endreçar-se’n les dades, han solgut publicar-se l’estiu de l’any següent, de manera que les dades recollides durant el 2023 ja s’haurien de saber. Segons que ha pogut saber VilaWeb, aquest mes de gener se sabrà finalment la data exacta de publicació, que no passarà del mes vinent. El Departament de Política Lingüística n’acaba d’afinar els detalls i la presentació, però el banc de dades serà consultable en brut i en net.

L’Institut d’Estudis Catalans, que s’encarrega de recollir la mostra, ha explicat a VilaWeb que l’endarreriment es deu a qüestions administratives i de ritme governamental. L’acabament de l’enquesta es va escaure amb les eleccions del 12 de maig proppassat, la negociació per a la investidura i la constitució del govern, que van afectar directament l’àmbit de la política lingüística. Arran de l’acord d’investidura amb Esquerra Republicana, el govern del president Salvador Illa va elevar el rang de la Secretaria de Política Lingüística a un departament específic, encapçalat pel conseller Francesc Xavier Vila, que ja n’era secretari al govern anterior. Sembla, doncs, que la irregularitat té a veure amb el calendari polític, si més no en part. L’explicació casa amb un altre endarreriment, el del Pacte Nacional per la Llengua, que Illa va prometre de tenir enllestit els primers cent dies de govern, però que tampoc no s’ha presentat.

El silenci ha despertat suspicàcies sobre el contingut de l’enquesta entre experts i a les xarxes socials. Les dades que han anat aportant la resta d’enquestes que s’han fet aquests sis anys no ofereixen gaire bons auguris. Mai no són tan completes, però donen titulars preocupants. El novembre proppassat, per exemple, l’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió deia que l’ús del català no superava el 50% en cap franja d’edat, que el 52% de catalans solen canviar de llengua per evitar problemes i que el 74% solen fer servir el castellà si l’interlocutor és castellanoparlant. La situació és especialment greu a Barcelona: l’enquesta de serveis municipals de l’ajuntament, publicada al setembre, revelava que solament el 36% dels ciutadans tenia el català per llengua habitual. A més, l’informe de l’Observatori de les Discriminacions a Barcelona de 2023 alertava que les discriminacions contra l’ús del català havien pujat d’un 40% en un any.

La publicació del febrer hi posarà ordre. Les entitats en defensa del català estan molt a l’expectativa de la nova EULP. Fonts de la Plataforma per la Llengua expliquen a VilaWeb que, sense voluntat de fer alarmisme i amb una gran prudència, sembla previsible que la davallada que reflectia la publicació anterior no s’haurà revertit. “A cada EULP s’hi ha anat perdent un llençol. Seria estrany que, sense haver aplicat cap pla de xoc, això s’hagués capgirat de manera espontània”, diuen.

Què deia l’EULP del 2018?

Els resultats de l’EULP del 2018, publicada el juliol del 2019, mostraven que, durant el període de quinze anys en què s’havien fet aquests sondatges, l’ús del català en els àmbits interpersonals s’havia afeblit progressivament. Sobretot, en els usos socials, que són el termòmetre més afinat per a calibrar la salut de la llengua. Passava en tots els àmbits més decisius fora de casa: amb els amics, amb els companys de feina, amb els companys d’estudi, a l’hora d’anar a comprar. Vegem-ho amb un d’aquests exemples. Quant a la llengua d’ús amb les amistats, l’any 2003 hi havia gairebé un empat tècnic entre el castellà (40,3%) i el català (39%). Les xifres van ser demolidores el 2008 (castellà, 42,9%; català, 33,3%), van ser-ho encara més el 2013 (43,8%-30,9%) i s’agreujaven en l’última publicació (42%-29,8%).

La dada realment demolidora era, justament, la cabdal: la quantitat de catalans que empren el català com a llengua habitual per a relacionar-se. Ací el 2003 hi havia quasi un empat tècnic amb el castellà: un 47,2% triaven el castellà i un 46%, el català. La baixada va ser molt contundent el 2008 (el català va davallar més de deu punts i el castellà es va més o menys mantenir), i d’aleshores ençà la distància entre totes dues s’havia mantingut estable en favor del castellà, sense cap indici de remuntada. El 2018, tan sols el 36,1% de catalans feien servir la llengua del país per a relacionar-se, en contrast amb el 48,6% dels qui optaven pel castellà.

Quinze anys de reculada dramàtica del català al Principat

Dijous passat, l’RCD Mallorca va jugar la semifinal de la Supercopa de futbol contra el Reial Madrid. Allò que havia de ser una festa del futbol va acabar convertint-se en un malson per als afeccionats mallorquinistes desplaçats a Jiddah, a l’Aràbia Saudita. Afeccionats, familiars dels jugadors i periodistes van ser víctimes d’assetjament i agressions masclistes després del partit a l’estadi al-Jawhara. A més, algunes dones també han denunciat tocaments a la final, disputada diumenge entre l’equip de la capital espanyola i el Barça.

La Supercopa de futbol, un torneig judicialitzat i que renta la cara a l’Aràbia Saudita

“Durant el trajecte entre l’estadi i l’autocar, els afeccionats locals ens agafaven del braç, ens cridaven a la cara i ens feien fotos sense permís. Jo vaig tenir sort i no vaig rebre tocaments, però dones que venien a la mateixa expedició, sí”, explica a VilaWeb Martina Ferrer, afeccionada del Mallorca desplaçada a l’Aràbia Saudita. També diu que els qui anaven amb nens petits encara van patir més. “Va ser força atabalador. Unes cinc-centes persones al teu voltant increpant-te… I tot plegat, sense cap mena de seguretat”, afegeix.

Com bona part dels seguidors desplaçats, formava part de l’expedició oficial del club, que havia sortejat entre els socis abonats un viatge que incloïa els bitllets per a viatjar juntament amb els jugadors i les entrades per al partit. També Caterina Victòria Ferrer, que narra la impotència que va sentir a l’estadi: “Com a dona, va ser molt denigrant. Em vaig sentir intimidada per les fotografies contínues que ens feien i els crits i comentaris que no entenia. A més, em bullia la sang, però no podia fer res perquè tenia les de perdre.”

Miquel Llabrés, un altre afeccionat mallorquinista que va anar a Jiddah, explica una situació semblant dins el camp: “Va ser molt desagradable. Ens envoltaven. Ens feien burles constants. Vam rebre empentes. Ens feien el tres amb els dits [en referència al marcador de 3-0 favorable al Reial Madrid]. Les dones van rebre’n la pitjor part.” A més, diu que l’assetjament va començar dins l’estadi. “Érem barrejats amb els afeccionats locals, que anaven amb el Madrid i, a partir dels gols que vam encaixar, ja van començar a molestar-nos”, diu. Igualment, està sorprès per la manca d’esforç de l’organització a fi de separar les afeccions, una cosa habitual als camps de futbol de tot el món, i explica que, un cop ja eren als autocars, els xofers van haver de tancar-ne les portes perquè els saudites no hi poguessin accedir.

Tots els testimonis coincideixen a dir que l’experiència a l’Aràbia Saudita va ser dolenta i que no hi tornarien. “La nostra seguretat no val quaranta milions d’euros, que és el que s’embutxaca l’organització per fer la Supercopa aquí”, exclama Llabrés. De la mateixa manera, Juan Catany, integrant de la Penya Centenari RCD Mallorca, qualifica de fanàtica l’actitud dels afeccionats locals. “Nosaltres érem en una altra zona de l’estadi i la gent també ens feia gestos contínuament. Sobretot després dels gols del Madrid. Es van transformar, i mira que allà no hi venen alcohol!”, assenyala.

Denuncien tocaments també a la final

Sarah Torrens també va assistir a la final acompanyada de la seva filla i onze afeccionats mallorquinistes més. Al descans del partit, mentre anaven al lavabo, un afeccionat local va tocar el cul a la jove de setze anys. “Quan em vaig girar per identificar qui havia estat, hi havia cinquanta homes mirant-nos”, diu.

A més, destaca que no hi havia cap treballador de seguretat a qui adreçar-se i ni tan sols els informadors, ni els acomodadors no sabien parlar en anglès. “Si tornem a jugar la Supercopa a l’Aràbia no crec que hi anem. No està fet per a nosaltres”, diu.

Assetjament també contra periodistes

Alguns periodistes desplaçats a Jiddah també van ser víctimes de l’actitud agressiva dels afeccionats locals. Toni Terrades, un dels professionals d’IB3 desplaçats a l’Aràbia Saudita, lamenta que ni tan sols van poder enregistrar imatges a la sortida del camp. “Havíem de fer unes quantes connexions tan bon punt acabat el partit amb afeccionats de Mallorca, però va ser impossible”, diu.

En relació amb això, explica que tan bon punt encenien el focus per a enregistrar imatges, la gent se’ls abraonava i feia impossible d’exercir la feina. “Va ser molt violent. Hi havia tanta gent, que acabaves desorientat. No sabies cap a on anaves perquè era difícil de veure-hi tres metres enllà”, relata.

Imatges de la picabaralla entre jugadors de Mallorca i el Reial Madrid després del partit.

A més, es demana quina hauria estat la situació si el Mallorca hagués guanyat el partit.

Enuig per la reacció tèbia del club

El Mallorca ha enviat un informe a la Federació Espanyola de Futbol amb imatges i testimonis dels fets. A més, fonts del club expliquen que tenen contacte directe amb l’entitat per poder depurar responsabilitats. “Això no pot passar. Vaig parlar de matinada amb el president Rafael Louzán i ho vam denunciar perquè prengués les mesures oportunes. Les afeccions han d’estar protegides”, va dir el director general del club, Alfonso Díaz, abans de pujar a l’avió de tornada a les Illes. A més, va explicar que el president de la federació li havia demanat disculpes i li havia assegurat que prendrien mesures urgents perquè no tornés a passar. “Els saudites són sensibles i ho han entès. No pot tornar a succeir”, va afegir. Aquestes declaracions han estat l’única comunicació oficial del club sobre els fets, cosa que ha indignat una part dels afeccionats. “Els seguidors, que som els que hi érem fa cinquanta anys i els que hi serem en el futur, sentim que el club ens ha fallat. He trobat a faltar una petició pública de disculpes o, si més no, un comunicat oficial de queixa”, diu Miquel Ripoll, integrant de la plataforma d’afeccionats Moviment Mallorquinista.

Les presumptes paraules de penediment del president de la federació en privat contrasten amb el discurs públic d’agraïment del president en la primera aparició pública després dels fets. “El Reial Madrid-Barça de la final és una manera de tornar part de l’afecte rebut aquests dies a Jiddah”, va dir Louzán en una recepció pública hores abans del partit, en la qual, a més, va manifestar la voluntat d’allargar la relació contractual amb el país àrab fins al 2034 i de traslladar-hi també la competició femenina. Per afegir més llenya al foc, ahir El Diario.es publicava una informació en què fonts de la federació asseguraven que calia diferenciar bé entre la sensació d’atabalament, que a parer seu era el que havien sentit les víctimes, i l’assetjament sexual.

Les disculpes arriben sis dies després

Finalment, ahir, sis dies després del partit, el president va entonar el mea culpa i va demanar disculpes a les víctimes, a Paiporta (Horta Sud) estant. “He de demanar disculpes a l’afecció que es va desplaçar, i recordar que eren a més de cinc mil quilòmetres de casa i, és cert, segons la informació que tenim, van tenir algun problema a la sortida de l’estadi”, va dir.

El president de la Federació Espanyola de Futbol, Rafael Louzán, a Paiporta (Horta Sud). Afeccionats del Mallorca aixequen la veu contra l’organització

La manca de reacció del Mallorca i la federació ha empès el Moviment Mallorquinista a emprendre una recollida de signatures en línia per a exigir tant a la federació com al Consell Superior d’Esports (CSE) que condemnin els fets. “Volem fer-nos sentir i traslladar el malestar de l’afecció mallorquinista”, explica Ripoll. Fins ara, ja n’han recollit més de 2.500. Requereixen que es depurin responsabilitats tant amb els autors dels fets com amb els responsables de la seguretat de l’estadi.

A banda, consideren que si l’assetjament l’haguessin tingut els afeccionats de clubs més reconeguts, com el Barça o el Reial Madrid, la reacció de l’administració hauria estat molt més contundent. Finalment, exigeixen que la Supercopa es deixi de jugar en un país que no respecta els drets humans.

En la mateixa línia, el conseller de Turisme, Cultura i Esports de les Illes, Jaume Bauzà, ha enviat una carta adreçada al president de la federació per a expressar la queixa del govern per uns incidents greus.

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha engegat avui la seva Assemblea General Extraordinària en format telemàtic, amb l’objectiu de fixar el rumb estratègic de l’entitat sota el mandat de l’actual president, el cantautor Lluís Llach.

Amb el lema “Per a un nou impuls”, l’ANC farà l’assemblea fins al diumenge. Les sessions han començat amb la votació telemàtica de les esmenes a la totalitat presentades a la proposta de nou full de ruta de l’entitat.

Dijous i divendres, els socis de l’ANC podran votar les esmenes parcials que hagin superat aquesta primera fase. Dissabte i diumenge, se sotmetrà a votació el document final, que incorporarà les esmenes aprovades. El resultat definitiu es farà públic dilluns.

L’ANC prepara una gran mobilització a Barcelona per a denunciar el col·lapse de Rodalia

La proposta de nou full de ruta, presentada el desembre, insta Junts per Catalunya i Esquerra Republicana a trencar els acords amb el PSOE al congrés espanyol si volen mantenir una oposició creïble al govern de Salvador Illa.

El document reafirma l’aposta per la via unilateral cap a la independència i proposa una estratègia de renacionalització basada en la creació d’estructures de país.

Lluís Llach, que va assumir la presidència de l’ANC el primer de juny, ha adoptat una postura crítica amb els acords entre Junts i ERC i el govern de Pedro Sánchez. Tanmateix, ha moderat el to respecte a la línia més contundent de la seva predecessora, Dolors Feliu, que havia qualificat Junts i ERC d’autonomistes i havia promogut, sense èxit, una llista electoral alternativa per a les eleccions al parlament.