Amazon vol instal·lar un aerogenerador de 126 metres d’alçària per a autoconsum al centre logístic que té al Logis Empordà, al Far d’Empordà (Alt Empordà). La companyia va fer la sol·licitud a començament de l’any passat i aquest desembre la ponència d’energies renovables va emetre un informe d’impacte ambiental del projecte amb algunes condicions addicionals que els promotors hauran d’incloure. 

Aquest és un primer pas en el procediment, que ara continua la tramitació, pendent de l’autorització administrativa i la urbanística. El molí tindrà una potència de 2,25MW i els promotors preveuen de situar-lo adjacent al límit sud del polígon, on hi ha el centre de consum, a només cent metres del punt de connexió.

La comissió bilateral es farà el 24 de febrer a Barcelona, segons que han acordat en una reunió el conseller de la Presidència, Albert Dalmau, i el ministre de Política Territorial espanyol, Ángel Víctor Torres. La cita servirà per a abordar traspassos i assentar les bases per a l’acord del finançament singular, que també es tractarà a la comissió d’Afers Econòmics i Fiscals que es farà la darrera setmana de febrer.

Dalmau i Torres també han reactivat les dues altres comissions previstes a l’estatut, tal com el president de la Generalitat, Salvador Illa, va acordar amb el cap de l’executiu espanyol, Pedro Sánchez, en la reunió que van tenir a Madrid el novembre passat.

La comissió mixta de Transferències, que tractarà els acords de traspàs de serveis i mitjans a la Generalitat, tindrà lloc el mateix dia 24 de febrer, i la bilateral d’Infrastructures, una setmana abans, el 17 de febrer.

La bilateral Generalitat-govern espanyol no es reuneix d’ençà de fa tres anys, malgrat que inicialment s’havia de fer dues vegades cada any, pel cap baix. La comissió bilateral es va reunir per última vegada el febrer del 2022, amb ERC i Junts al govern català. En aquella ocasió, la Generalitat va lamentar els “avenços minsos i massa lents” de la comissió.

En una compareixença conjunta, Dalmau ha dit que la reactivació de les comissions posava de manifest l’objectiu de tots dos governs d’obrir “una nova etapa de col·laboració i cooperació en benefici dels ciutadans de Catalunya”.

Segons el conseller, ara s’obre una “nova etapa de relació” que ha de permetre “arribar a acords concrets”. L’objectiu, ha dit, és “honorar els acords” que el PSC va assolir amb les forces que van donar suport a la investidura de Salvador Illa. “El govern envia aquest missatge de compliment dels acords amb la celebració de les comissions bilaterals”, ha sentenciat.

“Els acords d’investidura aborden la qüestió del finançament singular i solidari, i per tant a les comissions abordarem també aquestes qüestions, perquè l’objectiu és arribar a bons acords per als ciutadans de Catalunya sobre el finançament dels serveis públics, i en conseqüència el finançament serà un element que serà present a les reunions”, ha dit.

El ministre de Política Territorial, Ángel Víctor Torres, ha assegurat que els dos governs culminarien la tasca que havien preparat per fer “el màxim de traspassos possibles” en matèria de “finançament dels serveis públics, l’educació, el medi ambient, la Justícia i altres aspectes de finançament de serveis essencials”. La voluntat del govern espanyol, segons Torres, és que les reunions serveixin per a materialitzar “el nombre més gran de traspassos possibles”.

La comissió bilateral es farà el 24 de febrer a Barcelona, segons que han acordat en una reunió el conseller de la Presidència, Albert Dalmau, i el ministre de Política Territorial espanyol, Ángel Víctor Torres. La cita servirà per a abordar traspassos i assentar les bases per a l’acord del finançament singular, que també es tractarà a la comissió d’Afers Econòmics i Fiscals que es farà la darrera setmana de febrer.

Dalmau i Torres també han reactivat les dues altres comissions previstes a l’estatut, tal com el president de la Generalitat, Salvador Illa, va acordar amb el cap de l’executiu espanyol, Pedro Sánchez, en la reunió que van tenir a Madrid el novembre passat.

La comissió mixta de Transferències, que tractarà els acords de traspàs de serveis i mitjans a la Generalitat, tindrà lloc el mateix dia 24 de febrer, i la bilateral d’Infrastructures, una setmana abans, el 17 de febrer.

La bilateral Generalitat-govern espanyol no es reuneix d’ençà de fa tres anys, malgrat que inicialment s’havia de fer dues vegades cada any, pel cap baix. La comissió bilateral es va reunir per última vegada el febrer del 2022, amb ERC i Junts al govern català. En aquella ocasió, la Generalitat va lamentar els “avenços minsos i massa lents” de la comissió.

En una compareixença conjunta, Dalmau ha dit que la reactivació de les comissions posava de manifest l’objectiu de tots dos governs d’obrir “una nova etapa de col·laboració i cooperació en benefici dels ciutadans de Catalunya”.

Segons el conseller, ara s’obre una “nova etapa de relació” que ha de permetre “arribar a acords concrets”. L’objectiu, ha dit, és “honorar els acords” que el PSC va assolir amb les forces que van donar suport a la investidura de Salvador Illa. “El govern envia aquest missatge de compliment dels acords amb la celebració de les comissions bilaterals”, ha sentenciat.

“Els acords d’investidura aborden la qüestió del finançament singular i solidari, i per tant a les comissions abordarem també aquestes qüestions, perquè l’objectiu és arribar a bons acords per als ciutadans de Catalunya sobre el finançament dels serveis públics, i en conseqüència el finançament serà un element que serà present a les reunions”, ha dit.

El ministre de Política Territorial, Ángel Víctor Torres, ha assegurat que els dos governs culminarien la tasca que havien preparat per fer “el màxim de traspassos possibles” en matèria de “finançament dels serveis públics, l’educació, el medi ambient, la Justícia i altres aspectes de finançament de serveis essencials”. La voluntat del govern espanyol, segons Torres, és que les reunions serveixin per a materialitzar “el nombre més gran de traspassos possibles”.

Alumnes de la Universitat Popular de València van protestar ahir per la decisió de l’ajuntament de retirar l’activitat de tabal i dolçaina. Segons que explica À Punt, els alumnes van llegir un comunicat en què recordaven que era una de les activitats més antigues de la universitat i una de les que tenia més demanda.

Així mateix, defensen que el tabal i la dolçaina són un referent cultural i musical, i una senya d’identitat, de manera que no entenen que l’ajuntament, que diu defensar les tradicions, hagi decidit d’eliminar l’activitat sense donar explicacions.

Per això, els alumnes han demanat una reunió amb el responsable de l’àrea de gent gran de l’ajuntament i president del Consell Rector de la Universitat Popular, José Vicente Gosálbez (Vox).

La consellera d’Economia, Alícia Romero, confia que la mesa del congrés espanyol no admetrà a tràmit la proposició no de llei de Junts sobre la qüestió de confiança a Pedro Sánchez. En una entrevista a La 2 i Ràdio 4, Romero s’ha referit a les declaracions del secretari general de Junts, Jordi Turull, que va advertir que si no es tramitava la iniciativa prendrien decisions que no agradarien al PSOE. Arran de la possibilitat que Junts doni suport a una moció de censura, la consellera ha dit que esperava que tinguessin “clar qui són els seus aliats” i ha avisat que als votants de Junts “no els agradaria una aliança amb Vox i l’extrema dreta”.

En aquesta línia, ha dit que confia que Junts “finalment es posi al costat del govern d’esquerres”. “Junts diu que defensa els interessos de Catalunya i que són patriotes, i aliar-se amb el PP i amb Vox és fer justament el contrari, perquè a Catalunya se l’estimen poc”, ha remarcat.

Segons Romero, la formació encapçalada per Carles Puigdemont ara “juga les seves cartes” i ha dit que no cal “espantar-se cada cop que Junts fa declaracions”.

D’altra banda, sobre si una reunió entre Salvador Illa i Carles Puigdemont ajudaria a refer ponts entre els dos partits, Romero ha dit que aquest tipus de trobades segurament van bé. De totes maneres, s’ha remès a les paraules d’Illa, que va dir que la reunió seria quan toqués. La consellera ha dit que li agradaria que el dirigent de Junts pogués tornar a Catalunya i “es normalitzessin les relacions tant com fos possible”.

S’ha mort un menor a qui li va caure a sobre una porteria ha mort a Subirats (Alt Penedès), segons que ha avançat Radiotelevisió Vilafranca i ha confirmat l’ACN. Els fets van passar ahir al vespre al pavelló municipal del nucli de l’Ordal. Unitats del SEM es van desplaçar fins a les instal·lacions esportives per assistir el nen, però no el van poder salvar. Els Mossos d’Esquadra investiguen els fets com una mort accidental.

S’ha mort un menor a qui li va caure a sobre una porteria ha mort a Subirats (Alt Penedès), segons que ha avançat Radiotelevisió Vilafranca i ha confirmat l’ACN. Els fets van passar ahir al vespre al pavelló municipal del nucli de l’Ordal. Unitats del SEM es van desplaçar fins a les instal·lacions esportives per assistir el nen, però no el van poder salvar. Els Mossos d’Esquadra investiguen els fets com una mort accidental.

L’Índex de Preus al Consum (IPC) ha registrat increments significatius a Catalunya, el País Valencià i les Illes durant el desembre, segons dades de l’Institut espanyol d’estatística. Les Illes encapçalen la inflació amb una pujada del 3,4% interanual, seguides de Catalunya (2,9%) i el País Valencià (2,8%). Aquesta dinàmica reflecteix l’encariment generalitzat del cost de la vida.

A les Illes Balears, el creixement més pronunciat es deu a l’habitatge, l’aigua, l’electricitat, el gas i altres combustibles, amb un increment del 7,1% en comparació amb el desembre del 2023. També destaquen les begudes alcohòliques i el tabac (5,5%) i l’oci i la cultura (5,2%). Altres béns i serveis han augmentat d’un 4,4%. Els sectors amb menys increments són els de vestits i calçat (0,2%) i comunicacions (0,4%).

A Catalunya, l’habitatge torna a encapçalar la pujada amb un increment del 7,1%, seguit de les begudes alcohòliques i el tabac (4,8%), i els serveis d’hotels i restaurants (4%). La categoria d’altres béns i serveis puja d’un 4,2%, i els aliments i begudes no alcohòliques, d’un 1,9%. Els increments més moderats són en l’àmbit de la medicina (1,4%) i els vestits i calçat (0,6%).

El País Valencià destaca per l’increment del 8,5% en l’habitatge, aigua, electricitat, gas i altres combustibles, el més elevat dels tres territoris. Altres sectors rellevants són les begudes alcohòliques i el tabac (5,5%) i l’hostaleria (4,4%). Contràriament, el sector de les comunicacions és l’únic que ha registrat una caiguda, amb una reducció del 0,1%.

La tendència alcista es consolida, especialment en sectors essencials com l’habitatge i l’alimentació, impactant directament en les economies familiars. Aquesta situació reforça la inflació significativa que afecta els serveis bàsics i el sector de l’hostaleria als tres territoris.

El Gran Premi de Madrid de Fórmula 1 no para de donar maldecaps al govern d’Isabel Díaz Ayuso. Segons que revela El País, Dromo, l’empresa responsable de dissenyar el circuit, reconeix que hi ha un problema amb els límits de soroll. “Els habitatges que hi ha a prop del circuit estaran exposats a nivells de soroll que superaran els valors límits de la normativa”, diu en un informe.

Per això, proposa de modificar la pista, és a dir, allunyar la recta principal d’aquests habitatges. Ara, també assenyala que la importància del Gran Premi hauria de permetre d’excedir els límits de soroll i, per tant, demana que l’ajuntament aprovi una exempció de complir la normativa, tenint en compte que les curses duraran “unes tretze hores l’any, durant tres dies”.

El Gran Premi de Madrid, si l’organització és capaç de complir els requisits de la Federació Internacional d’Automobilisme (FIA), es farà entre el 2026 i el 2035. En aquest sentit, l’oposició municipal assenyala que l’esdeveniment entrarà en conflicte amb les ordenances municipals.

El problema d’aparcament

El soroll no és l’únic escull. En un informe, especialistes municipals adverteixen que el Gran Premi causarà problemes de mobilitat, tenint en compte que poden arribar a la capital espanyola —on només hi ha 10.000 places d’aparcament— 18.000 vehicles. La previsió de grans embussos fa  considerar l’opció de traslladar en helicòpter Felipe VI, que es preveu que hi assisteixi.

També s’esmenta que el pla de mobilitat del promotor preveu “un itinerari exclusiu en vehicle privat per a la família de la Fórmula 1”, cosa que la policia municipal demana de matisar “en coordinació amb aquesta comissaria per valorar-ne la viabilitat i l’oportunitat”.

Impacte ambiental

En un altre informe, s’assenyala que els principals impactes a l’ambient són la contaminació atmosfèrica: soroll, gasos i les partícules que generen els vehicles. En aquest sentit, es retreu a Dromo que no hagi fet cap mena d’estimació: “En el document ambiental no es fa cap estimació de l’emissió de gasos dels vehicles ni de partícules procedents de la degradació de neumàtics.”

Sobre les partícules, l’informe recorda que poden ser mil vegades més contaminants que els gasos dels vehicles. Un altre problema del Gran Premi serà la tala d’uns 280 arbres per a crear la pista semiurbana. En total, la prova afectarà més de 600 arbres, però l’organització es compromet a traslladar-ne unes 350 i replantar-les.

El Gran Premi de Madrid de Fórmula 1 no para de donar maldecaps al govern d’Isabel Díaz Ayuso. Segons que revela El País, Dromo, l’empresa responsable de dissenyar el circuit, reconeix que hi ha un problema amb els límits de soroll. “Els habitatges que hi ha a prop del circuit estaran exposats a nivells de soroll que superaran els valors límits de la normativa”, diu en un informe.

Per això, proposa de modificar la pista, és a dir, allunyar la recta principal d’aquests habitatges. Ara, també assenyala que la importància del Gran Premi hauria de permetre d’excedir els límits de soroll i, per tant, demana que l’ajuntament aprovi una exempció de complir la normativa, tenint en compte que les curses duraran “unes tretze hores l’any, durant tres dies”.

El Gran Premi de Madrid, si l’organització és capaç de complir els requisits de la Federació Internacional d’Automobilisme (FIA), es farà entre el 2026 i el 2035. En aquest sentit, l’oposició municipal assenyala que l’esdeveniment entrarà en conflicte amb les ordenances municipals.

El problema d’aparcament

El soroll no és l’únic escull. En un informe, especialistes municipals adverteixen que el Gran Premi causarà problemes de mobilitat, tenint en compte que poden arribar a la capital espanyola —on només hi ha 10.000 places d’aparcament— 18.000 vehicles. La previsió de grans embussos fa  considerar l’opció de traslladar en helicòpter Felipe VI, que es preveu que hi assisteixi.

També s’esmenta que el pla de mobilitat del promotor preveu “un itinerari exclusiu en vehicle privat per a la família de la Fórmula 1”, cosa que la policia municipal demana de matisar “en coordinació amb aquesta comissaria per valorar-ne la viabilitat i l’oportunitat”.

Impacte ambiental

En un altre informe, s’assenyala que els principals impactes a l’ambient són la contaminació atmosfèrica: soroll, gasos i les partícules que generen els vehicles. En aquest sentit, es retreu a Dromo que no hagi fet cap mena d’estimació: “En el document ambiental no es fa cap estimació de l’emissió de gasos dels vehicles ni de partícules procedents de la degradació de neumàtics.”

Sobre les partícules, l’informe recorda que poden ser mil vegades més contaminants que els gasos dels vehicles. Un altre problema del Gran Premi serà la tala d’uns 280 arbres per a crear la pista semiurbana. En total, la prova afectarà més de 600 arbres, però l’organització es compromet a traslladar-ne unes 350 i replantar-les.

Avui, 15 de gener de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Sánchez entoma el risc de quedar a la deriva després de l’amenaça de Puigdemont 
• Òscar Camps: “El problema d’aquest país no és la migració” 
• Joan Laporta, els espanyols i alguns catalans I Editorial de Vicent Partal 
• “La població ha de saber que vivim en una zona sísmicament activa” 
• La consulta sobre el canvi de nom del departament de Catalunya Nord es reactiva diluïda 
• El Barça, Laporta i una botifarra que fa història I Mail obert de Gemma Pasqual 
• El lloc dels fets en un món de valors desfermats I Mail obert de Josep Ramon Resina 
• Ciències en Perill es queixa que la proposta d’Educació a batxillerat compromet la qualitat i l’equitat 
• Una inspectora de policia relata al tribunal un abús contra el dret de defensa de Boye
• La possible prohibició de TikTok als EUA fa que molts usuaris es “refugiïn” en una aplicació xinesa 
• Trencar el tabú: els trastorns alimentaris més enllà de quaranta anys 
• Els coales, a l’abisme de l’extinció: la cursa contra rellotge per a salvar l’espècie 
• Ada Parellada: “Ara a Barcelona hi ha una restauració de tendència i poc valenta”

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

El president de Corea del Sud, Yoon Suk-yeol, que és suspès de les seves funcions després de ser destituït per l’Assemblea Nacional, ha estat detingut per càrrecs d’insurrecció arran de la declaració al desembre de la llei marcial, segons que ha informat l’agència anticorrupció del país, que ja havia provat d’arrestar-lo sense èxit fa gairebé dues setmanes.

L’ordre de detenció s’ha executat a les 10.33 (2.33 de la matinada ací), quan els investigadors han entrat a la seva residència oficial, a Seül. Yoon és el primer president del país a ser detingut.

Un comboi en què es trobava el cap d’estat suspès ha sortit del recinte presidencial cap a l’oficina de l’agència anticorrupció. Yoon ha estat interrogat juntament amb els seus representants legals, si bé ha refusat de declarar, segons que recull l’agència de notícies Yonhap.

En un vídeo enregistrat i publicat després de ser detingut, Yoon ha dit: “He decidit d’acceptar de comparèixer per evitar un vessament de sang desagradable.” Tot amb tot, considera que és una investigació il·legal. Així mateix, ha reiterat que la declaració de la llei marcial va ser un “acte de govern” destinat a enviar un advertiment al principal partit opositor sobre allò que ha descrit com un abús de poder legislatiu.

L’equip legal de l’ex-cap d’estat havia indicat minuts abans que Yoon sortiria de la residència per presentar-se a l’oficina de l’agència anticorrupció, que havia coordinat l’execució de l’ordre de detenció sense considerar que es presentés voluntàriament.

A diferència del primer intent, el personal del Servei de Seguretat Presidencial no s’ha resistit activament a l’execució de l’ordre: “Avui pràcticament no hi ha hagut enfrontaments físics”, ha dit un agent de l’oficina.

El president de Corea del Sud, Yoon Suk-yeol, que és suspès de les seves funcions després de ser destituït per l’Assemblea Nacional, ha estat detingut per càrrecs d’insurrecció arran de la declaració al desembre de la llei marcial, segons que ha informat l’agència anticorrupció del país, que ja havia provat d’arrestar-lo sense èxit fa gairebé dues setmanes.

L’ordre de detenció s’ha executat a les 10.33 (2.33 de la matinada ací), quan els investigadors han entrat a la seva residència oficial, a Seül. Yoon és el primer president del país a ser detingut.

Un comboi en què es trobava el cap d’estat suspès ha sortit del recinte presidencial cap a l’oficina de l’agència anticorrupció. Yoon ha estat interrogat juntament amb els seus representants legals, si bé ha refusat de declarar, segons que recull l’agència de notícies Yonhap.

En un vídeo enregistrat i publicat després de ser detingut, Yoon ha dit: “He decidit d’acceptar de comparèixer per evitar un vessament de sang desagradable.” Tot amb tot, considera que és una investigació il·legal. Així mateix, ha reiterat que la declaració de la llei marcial va ser un “acte de govern” destinat a enviar un advertiment al principal partit opositor sobre allò que ha descrit com un abús de poder legislatiu.

L’equip legal de l’ex-cap d’estat havia indicat minuts abans que Yoon sortiria de la residència per presentar-se a l’oficina de l’agència anticorrupció, que havia coordinat l’execució de l’ordre de detenció sense considerar que es presentés voluntàriament.

A diferència del primer intent, el personal del Servei de Seguretat Presidencial no s’ha resistit activament a l’execució de l’ordre: “Avui pràcticament no hi ha hagut enfrontaments físics”, ha dit un agent de l’oficina.

L’escola Mireia del barri barceloní del Fort Pienc ha anunciat a les famílies que tanca el centre per falta d’alumnes, després de seixanta-cinc anys d’història. Actualment hi ha dos-cents vint alumnes d’infantil, primària i secundària, que el curs vinent hauran de ser recol·locats en uns altres col·legis.

En declaracions a Catalunya Ràdio, el director del complex educatiu, Gabriel Guim, ha explicat que el descens de natalitat que el barri experimenta d’ençà del 2008 ha estat un dels motius que ha conduït a la decisió de tancar, una caiguda de matrícula alarmant que fa el centre econòmicament insostenible. Aquesta és la segona escola que anuncia el tancament pel descens de matrícula en els darrers dies. Ahir va ser el Col·legi Sant Ferran de Castelldefels.

Avui el Departament d’Educació ha constatat la voluntat de tancar el centre quan acabi el curs escolar. El director general de Centres Concertats i Privats, Xavier Güell, ha dit que els propietaris del Col·legi Sant Ferran no han fet cap petició per estudiar si el centre podia passar a la xarxa pública.

Aviat farà un mes que el vice-president i ministre de Transports italià, Matteo Salvini, fou absolt pel segrest del vaixell d’Open Arms el 2019. Els magistrats van considerar que els fets presentats per la fiscalia, que demanava una condemna de sis anys de presó, no se sostenien. Òscar Camps, director i fundador de l’ONG, reconeix que l’absolució no se l’esperava ningú. Diu que ha estat una sentència política, no pas judicial, i que l’extrema dreta hi ha tingut un paper clau.

Conversem amb Camps del cas Salvini, sobre si és un precedent perillós, de les amenaces que planen sobre Open Arms, sobre com hauran de treballar d’ara endavant, de la política migratòria europea, de la crisi dels refugiats i dels discursos esbiaixats i deshumanitzadors que difon l’extrema dreta. Camps té ben clar el paper de l’ONG en els rescats: “No penses en responsabilitats de després. Són vides, no es poden deixar morir. Els rescates i punt.”

—Us esperàveu que el jutge absolgués Salvini?
—No s’ho esperava ningú, ni tan sols Salvini, ni Giulia Bongiorno, la seva advocada, perquè van xisclar, es van aixecar, es va abraçar.

—Quina estratègia seguireu d’ara endavant? Teniu previst de presentar-hi algun recurs?
—El jutge té noranta dies per a justificar la seva decisió. Suposo que, com el ministeri fiscal, esperem a veure què diu el jutge, en què es va basar per prendre aquesta decisió. Veurem si el ministeri fiscal vol presentar-hi recurs o no. Nosaltres continuarem.

—Salvini va centrar molt l’estratègia a dir que defensava les fronteres italianes. Aquest argument ressona a tot arreu.
—De fet, paradoxalment, són tres anys de judici, trenta vistes, quaranta testimonis. Tot el discurs i el plantejament de la seva defensa va anar variant d’acord amb la situació política que hi havia. En un moment deia que era una decisió del govern. Després va testificar Conte (ex-president del consell de ministres d’Itàlia), Lamorgese (ex-ministre d’Interior), el ministeri i tot l’equip de govern, i van dir que no, que estava sol en aquesta decisió. Llavors va canviar una mica dient que no hi havia segrest, que era normal que ens tinguessin vint dies a la deriva sense informació. Canviava el discurs segons com anaven els testimonis. Estem sorpresos per tal com va anar tot. Era impensable que hi hagués una absolució. Tots crèiem que hi hauria una sentència mínima, i ens ha sorprès perquè tots els testimonis havien testificat dient que era una decisió seva, no pas del govern. Ell no tenia la capacitat de tancar ports perquè no era ministre de Transports, ara sí. En aquell moment l’única cosa que havia de fer era adjudicar un port. En tots els desembarcaments s’ha de preparar l’arribada a terra. Es necessita policia, organitzacions. Decidir quin lloc és més segur correspon al Ministeri d’Interior. Fins i tot la guàrdia costanera de Lampedusa va dir que estaven preparats per a actuar, però que no es decidien.

—El cas de Salvini és un precedent perillós? Hi pot haver fet un efecte dòmino a la resta d’Europa?
—És perillós que hagi estat una sentència política. No és una sentència judicial, és una sentència política. Cinc estaments judicials i el senat van trobar-hi indicis de delicte i, abans de jutjar-lo, quatre jutges van haver d’examinar el cas i veure si hi havia fonaments de delicte. Al senat, ell tenia la immunitat parlamentària i la hi van haver de prendre. Sorprèn, i hi ha hagut molta pressió. Fins i tot Elon Musk va escriure uns piulets dient que els nostres donants havien de ser investigats. Meloni es va entrevistar dues vegades amb ell quan acabava de veure Trump. S’ha alineat tota l’extrema dreta, hi ha molta pressió, el jutge i el fiscal van haver de demanar protecció per les amenaces que van tenir. Tot ha estat molt estrany.

Òscar Camps, en un moment de l'entrevista. Òscar Camps, en un moment de l'entrevista. Òscar Camps, en un moment de l'entrevista. Òscar Camps, en un moment de l'entrevista.

—El 2019 el tenim una mica lluny. Per a qui no ho tingui present, com es van viure aquells dies?
—Cap de les intervencions que fan les ONG a la Mediterrània, no les fa pel seu compte. Sempre estan coordinades per les autoritats italianes, en tots els casos. A nosaltres ens van avisar que hi havia dues embarcacions. Mentre esperàvem port, la guàrdia costanera de Malta ens va avisar d’una altra, i hi vam haver d’intervenir. Mentre fèiem aquest rescat, ja feia nou dies que teníem la primera i segona embarcacions a bord de l’Open Arms. Ja feia molts dies i les autoritats de Malta ens van dir que podíem desembarcar l’última embarcació. Això va portar molts maldecaps. En la darrera barcassa hi anaven algerians, egipcis i tunisencs, blancs casualment. I els que dúiem a bord, no. Per tant, desembarcar només un grup de blancs que acabàvem de rescatar no ens semblava gens segur i vam dir a les autoritats que no. A partir d’aquí, tot va ser un enrenou. Salvini va treure un decret que ens prohibia l’entrada en aigües territorials italianes. Vaig haver d’anar a Itàlia a impugnar-lo. Vam guanyar, ens van permetre l’entrada a les aigües territorials italianes. Un cop allà, el desembarcament era responsabilitat del govern italià. Vam denunciar al Tribunal de Menors de Palerm que dúiem seixanta menors no acompanyats a bord, va donar l’ordre de desembarcar-los immediatament, vam desembarcar algun cas mèdic greu i la resta van ser retinguts per decisió absoluta de Salvini. I imagina’t cent seixanta persones amb dos lavabos, un espai una mica més gran que aquesta sala, al mes d’agost, a trenta graus, al sol, durant vint dies. Va arribar un punt en què la insalubritat era flagrant. I no va venir ningú, ningú no es va interessar per la nostra situació, no va venir ni l’ambaixador ni el cònsol.

—Us vau sentir sols?
—Sí, absolutament. Llegíem als mitjans de comunicació algun comunicat de Pedro Sánchez, un altre de Salvini, però vam haver d’estar allà aguantant aquella situació completament sols fins que va pujar el fiscal d’Agrigent, que va ser l’única persona que va pujar, ell i el seu equip mèdic de forenses i psiquiatres. En vint minuts en va tenir prou per a dir que desembarcàvem tots, que allò era absolutament inhumà. I a partir d’aquí, ell mateix va prendre les accions legals com a fiscal.

—Com haureu d’actuar ara a Itàlia?
—En aquests moments, estem sotmesos a tres detencions del decret de Meloni del Piantedosi, que és absolutament il·legal. S’utilitza la maquinària administrativa d’un estat per prendre posició en contra del dret marítim internacional, els convenis de salvaments, els convenis internacionals, fins i tot de la Convenció de Ginebra. Però ets a les seves aigües i te l’apliquen. Hem recorregut contra aquestes detencions i sancions. N’hi ha hagut tres. Si ens arrisquéssim a una altra, seria indefinida, segons aquest decret. Havíem d’haver tingut resposta dels nostres recursos fa un parell de mesos, però la justícia italiana va ajornar-ho a final de gener o començament de febrer, m’imagino, per no modificar l’escenari polític amb la sentència de Salvini. A Metges sense Fronteres ja li han acceptat el recurs. Per tant, hi ha un precedent.

—És a dir, no podeu fer salvaments en aigües italianes?
—Amb l’Open Arms, no. Amb l’Astral, sí. Sortirem d’aquí a un parell de setmanes, si tot va bé i la meteorologia és favorable, i continuarem fent això que hem fet fins ara.

—Meloni té la voluntat de deportar immigrants en centres a Albània. Una estratègia que sembla que Ursula von der Leyen normalitza i vol reproduir gestionant la immigració amb camps fora la UE. Com ho valoreu?
—Després de l’experiència dels CIE espanyols i dels camps de refugiats de Grècia, on es vulneren absolutament els drets humans, bàsics i fonamentals, la decisió de Von der Leyen dient que vulnerarem drets fora de les nostres fronteres per poder dir que no som nosaltres, però ho financem nosaltres, és un “vinga, endavant”, no? Ja ho han fet. La prova la tenim a Líbia, on financen les milícies. La Unió Europea els ha donat embarcacions i uniformes per mitjà d’Itàlia. I els ha nomenat guàrdia costanera i són milícies que pertanyen a grups armats, finançats per la Unió Europea mateix. Ja sabem què passa, ho han dit les Nacions Unides i ACNUR. Els tanquen en camps de detenció on es tortura, es viola i s’esclavitza. I aquests diners d’Europa no s’utilitzen per mantenir aquestes persones, sinó per finançar les milícies que fan la guerra. Si això ja ho fem a Tunísia, on Von der Leyen i Meloni van viatjar i van reconèixer el dictador que ha arribat al poder amb unes eleccions fraudulentes… Anys enrere, nosaltres vam rescatar policies amb les famílies que fugien de la persecució política d’aquest senyor. Uns mesos després del primer viatge de Meloni a veure aquest senyor, quinze mil persones procedents de Tunísia van arribar a l’illa de Lampedusa. Quinze mil en catorze dies. Com s’amaguen quinze mil persones al port de Sfax, on hi havia la guàrdia costanera de Tunísia? Quants autocars necessites per a moure’ls? Quantes barcasses? Quina connivència hi ha amb tot plegat? Llavors es van renegociar les condicions, hi van viatjar Von der Leyen i Meloni. I no sabem encara en quins termes s’ha redactat l’acord, però ens passa això mateix amb Mohàmmed VI. No sabem els acords ni què li donem. Així funciona la política migratòria europea. Paguem a Erdogan, a Mohàmmed VI, a milícies, a Tunísia i aquest estiu a les Balears ja han tingut la pressió d’Algèria, que suposo que es deu fregar les mans esperant que li caigui la seva part.

Òscar Camps, en un moment de l'entrevista. Òscar Camps, en un moment de l'entrevista. Òscar Camps, en un moment de l'entrevista.

—A les Illes, la situació és molt crítica. El 2024 va ser l’any en què van arribar més barcasses que mai.
—Si el flux passa de Líbia al desert a Tunísia i aquest cobra per retenir-los: els apartarà o els enviarà al desert perquè morin abandonats, com ja fa. O s’escaparan cap a Algèria i aquest gestionarà la gent com millor li convingui per poder negociar amb Europa unes condicions econòmiques favorables. Això és el que va fer Erdogan el 2016 amb Europa. Sis mil milions d’euros ens va costar. Aquesta és la política migratòria de la Unió Europea. Treballem a l’origen, no establim ni vies legals ni segures perquè la gent pugui accedir al dret de refugi. En canvi, acceptem quatre milions de refugiats ucraïnesos i cap país no es despentina, ningú no protesta. També tenim cent mil persones atrapades a Grècia de fa cinc anys que no podem absorbir. És una decisió, més que política, religiosa i racista. No volem musulmans ni negres. A Espanya, ja ho tenim clar. L’11% de la migració irregular el 2022 va arribar amb barcassa. Però si escoltes el discurs de l’extrema dreta, sembla que ens envaeixin des del nord d’Àfrica. D’on prové el 89%? De Veneçuela, de l’Amèrica Central, de l’Amèrica del Sud. Blancs, catòlics, parlen castellà.

—A començament de setmana, el secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, demanava que es retallés en sanitat o pensions i que s’invertís en seguretat. Us fa por aquesta tendència?
—Amaguem informació a la societat civil i afavorim aquest discurs, que molts tenen ganes de creure, però que no és majoritari. Sabem tots que l’extrema dreta utilitza el discurs de la por i de la militarització i que l’enemic és el migrant. El problema d’aquest país i el problema d’Europa actualment no és la migració, és el problema laboral, el preu de l’habitatge, la privatització de la seguretat social, la corrupció dels partits polítics i el rescat dels bancs, que no sé pas quants milions que hi hem perdut. Això és realment el que s’hauria d’abordar. De migració sempre n’hi ha hagut. Si no ha estat del sud d’Espanya, ha estat d’una latitud d’una mica més del sud, però sempre n’hem tingut. La delinqüència sempre hi ha estat. Als anys setanta teníem la banda dels Correa, el Torete, el Vaquilla i tot el resultat de la immigració no regulada, que no es va escolaritzar i que va quedar al carrer. I hi havia robatoris i el mateix índex de violència que ara. Ara vinc de les Canàries, de parlar amb el govern, que tenen cinc mil menors no acompanyats. És un problema, perquè si no hi ha sortida i no els acompanyes els tindràs al carrer. I si acaben al carrer, hi haurà delinqüència. S’han de canviar les polítiques migratòries. És cert que Europa deixa sola Espanya, Itàlia i Grècia davant la pressió migratòria de la frontera sud. Amb una almoina, utilitza els tres països per retenir el flux migratori, que no vol quedar-se ni a Grècia, ni a Itàlia, ni a Espanya, perquè ningú dels que arriben aquí no es vol quedar aquí. Volen continuar el viatge, però els hem de retenir aquí. Només un 18% de tota la població africana que es desplaça vol arribar a Europa. La resta són desplaçaments interns. Ara tenim vuit milions de sudanesos a Etiòpia. Això és una bomba de rellotgeria. En qualsevol moment, aquesta gent escaparà. Què té Etiòpia per a acollir vuit milions de sudanesos? Qui causa aquest conflicte militar? Qui hi ha darrere els cinquanta-sis conflictes militars que hi ha al món i que la majoria són a l’Àfrica? Són els mateixos països. Militaritzar és una excusa. Per a què es vol militaritzar? Per a continuar explotant recursos naturals? Níger extreu el 90% de l’urani que utilitza França i el 20% que utilitza els Estats Units. L’ex-president cobrava un 20% de comissió d’aquesta extracció, perquè no la fa el mateix país, sinó que la té encarregada. L’actual president va dir que seria un 50% i li han muntat un compte d’estat. I tenim la pressió europea i Von der Leyen dient que hi haurà un blocatge a Níger. Els interessos geopolítics i estratègics són posats en aquests cinquanta-sis conflictes.

—La situació no és esperançadora.
—Aquest any he estat a Gaza, al Iemen, a Níger, a València i a les Illes Mayotte, arran del tifó. No sóc gens optimista, actualment. Aquesta generació està perduda. Si no treballem per informar i educar amb valors les noves generacions, estem perduts. Vaig ser educat amb Franco viu, m’ha tocat cantar el “Cara al sol” als maristes. Ho tinc molt present, però hi ha unes quantes generacions que encara es creuen que Hitler era comunista. No treballem per involucrar les noves generacions, que tinguin una vinculació i una responsabilitat política. Els de sempre guanyaran, tard o d’hora.

—Els joves es radicalitzen ràpidament, sobretot amb les xarxes socials. A Catalunya també hi ha un nou fenomen de l’extrema dreta amb Sílvia Orriols.
—Ella utilitza el mateix discurs que Vox. Els que tenim una edat, reconeixem els feixistes de lluny. Es disfressen de demòcrates. Ja sabem com va anar la transició i n’estem al corrent. Ara depèn de cadascú de nosaltres com educa els fills. Perquè l’extrema dreta, evidentment, no perd temps. Mira els nuclis on hi ha més votants de Vox. Al mapa, són les comandàncies i casernes. I ara vindran tres mil policies més, que seran set mil, entre dones i fills.

Òscar Camps, en un moment de l'entrevista. Òscar Camps, en un moment de l'entrevista. Òscar Camps, en un moment de l'entrevista.

—Què falla?
—Caldria que la gent i la societat tingués més informació per a contrarestar els discursos xenòfobs i falsos. El llenguatge es perverteix per deshumanitzar. Ni tan sols s’hauria d’utilitzar la paraula “migrants”, són persones en moviment perquè només emigren els animals. Ens hem acomodat i ens hem adaptat a un llenguatge que ens han imposat, o que ens heu imposat, perquè els mitjans de comunicació aquí hi tenen molt a dir. Només cal que facin un al·legat o una proclama molt enrevessada perquè tots els altaveus estiguin posats en senyors de l’extrema dreta, i tots els que treballen per combatre-ho no en tinguin. Les xarxes socials són un pou d’odi. Steve Bannon és al darrere dels discursos de la dreta i Elon Musk ho finança tot. Ara amb Trump, veurem què farà. De moment, al Canadà ja li ha costat el president. El següent serà Mèxic. I l’OTAN i les Nacions Unides demanen més diners perquè els Estats Units deixaran de finançar-les, com va fer en l’anterior mandat. I de moment, van morint palestins i gent al mar.

—Ho hem normalitzat.
—Sí, normalitzem el genocidi de Palestina. Ja ni se’n parla. I moltes altres coses. Mira l’Aràbia Saudita, que construeix aquesta ciutat de dos-cents quilòmetres en línia recta. Saps qui hi anirà a treballar? Saps qui travessarà el golf d’Aden, el Iemen, amb desert inclòs, per entrar a l’Aràbia Saudita i ser esclavitzat? Els sudanesos, eritreus i somalis. És la mà d’obra que necessiten, ja els està bé. Però no els porten pas amb avió. Els fan travessar amb barcassa i caminen per tot el desert. Les dones passen a la prostitució i els homes, a treballar. Aquí a Europa, som una mica més elegants, però no gaire més. També els utilitzem com a mà d’obra barata. L’Àfrica està absolutament militaritzada. I Europa finança molts grups armats, que després deixen de finançar i acaben desestabilitzant països i zones concretes perquè s’han de guanyar la vida. I tenim els russos del grup Wagner a la República Centreafricana, que se n’han fet els amos. Àfrica està feta un desgavell. Les conseqüències són els fluxos migratoris. Nosaltres som socorristes i l’únic que fem és la nostra feina. O rescatem a les platges o a quatre-centes milles enllà, però rescatem les persones i les entreguem a l’administració que toca. I punt, i aquí s’acaba la nostra responsabilitat. I, així i tot, ens criminalitzen. Ningú no vol que es faci, tot i que els convenis internacionals, el dret marítim, el conveni SAR i la convenció de Ginebra t’obliga a rescatar fins i tot els teus enemics. Com pot ser que criminalitzin una organització que és enmig del mar, en aigües internacionals, i que l’única cosa que fa és avisar que hi ha una embarcació a la deriva, intervenir quan són sol·licitats i desembarcar-los allà on els ordenen? On és el crim? Sempre hi perdo quan surto del meu discurs i entro al fang del migratori. S’han de defensar els drets d’aquestes persones tan vulnerables. Són centenars de milers de persones afectades en aquests moments.

—La vostra feina té moltes arestes i implica parlar de migració.
—Això és com un cirurgià que opera un fumador que té càncer de pulmó, que l’opera pel codi deontològic i li ha de salvar la vida. No entrarà en valoracions de si era fumador, si tornarà a fumar, si això genera un efecte crida perquè la gent fumi, perquè els operaran. Ningú no s’ho planteja, això. En canvi, en el nostre cas, sí. Ningú no es planteja que li tiraran el carro de l’anestèsia, que li prendran els instruments, que li apagaran el llum de la sala d’operacions. A nosaltres ens ho fan, tot això, perquè no salvem vides. Quan ho vius a primera línia, enmig del mar, a cent cinquanta milles de terra, amb una barcassa que veus que no aguantarà ni sis hores, que s’enfonsarà i moriran. Com et pots negar a rescatar-los? Els veus, els sents i els olores. Com et pots negar a rescatar-los? Ningú, del partit que sigui, no es negaria a rescatar-los. Si tu els trobes amb el teu vaixell, els rescates. No penses en responsabilitats de després: són vides, no es poden deixar morir. Els rescates i punt. Ja s’encarregarà l’administració de resoldre aquesta situació; per això els paguem i hi ha convenis internacionals. No pot ser que la responsabilitat reverteixi contra qui té l’obligació de rescatar. Per tant, és molt ingenu creure el discurs que es diu que anem a la costa d’Àfrica a rescatar-los. Som a vuitanta milles, la distància d’aquí a Mallorca. Imagina’t que et dono un vaixell al port de Barcelona i et dic que vagis rumb 180 a Mallorca. Si no tens una brúixola, no trobaràs l’illa ni de broma. Ara imagina’t Lampedusa, que és com una tercera part de Mallorca. No trobaràs res. Si passen de llarg de les Illes Canàries… Imagina’t un subsaharià, que vés a saber on va a parar. Cap de les embarcacions amb què van no hauria de sortir dels ports perquè les autoritats hi intervindrien, perquè no són legals, segures, són insuficients, van sobrecarregades. S’hi ha d’intervenir, no els pots deixar tots sols. Moriran, tard o d’hora. Davant de totes aquestes situacions, si la gent fos a l’escenari, ho entendria. Però, des de casa, la gent es creu el discurs que li arriba.

Òscar Camps, abans de l’entrevista.

Aviat farà un mes que el vice-president i ministre de Transports italià, Matteo Salvini, fou absolt pel segrest del vaixell d’Open Arms el 2019. Els magistrats van considerar que els fets presentats per la fiscalia, que demanava una condemna de sis anys de presó, no se sostenien. Òscar Camps, director i fundador de l’ONG, reconeix que l’absolució no se l’esperava ningú. Diu que ha estat una sentència política, no pas judicial, i que l’extrema dreta hi ha tingut un paper clau.

Conversem amb Camps del cas Salvini, sobre si és un precedent perillós, de les amenaces que planen sobre Open Arms, sobre com hauran de treballar d’ara endavant, de la política migratòria europea, de la crisi dels refugiats i dels discursos esbiaixats i deshumanitzadors que difon l’extrema dreta. Camps té ben clar el paper de l’ONG en els rescats: “No penses en responsabilitats de després. Són vides, no es poden deixar morir. Els rescates i punt.”

—Us esperàveu que el jutge absolgués Salvini?
—No s’ho esperava ningú, ni tan sols Salvini, ni Giulia Bongiorno, la seva advocada, perquè van xisclar, es van aixecar, es va abraçar.

—Quina estratègia seguireu d’ara endavant? Teniu previst de presentar-hi algun recurs?
—El jutge té noranta dies per a justificar la seva decisió. Suposo que, com el ministeri fiscal, esperem a veure què diu el jutge, en què es va basar per prendre aquesta decisió. Veurem si el ministeri fiscal vol presentar-hi recurs o no. Nosaltres continuarem.

—Salvini va centrar molt l’estratègia a dir que defensava les fronteres italianes. Aquest argument ressona a tot arreu.
—De fet, paradoxalment, són tres anys de judici, trenta vistes, quaranta testimonis. Tot el discurs i el plantejament de la seva defensa va anar variant d’acord amb la situació política que hi havia. En un moment deia que era una decisió del govern. Després va testificar Conte (ex-president del consell de ministres d’Itàlia), Lamorgese (ex-ministre d’Interior), el ministeri i tot l’equip de govern, i van dir que no, que estava sol en aquesta decisió. Llavors va canviar una mica dient que no hi havia segrest, que era normal que ens tinguessin vint dies a la deriva sense informació. Canviava el discurs segons com anaven els testimonis. Estem sorpresos per tal com va anar tot. Era impensable que hi hagués una absolució. Tots crèiem que hi hauria una sentència mínima, i ens ha sorprès perquè tots els testimonis havien testificat dient que era una decisió seva, no pas del govern. Ell no tenia la capacitat de tancar ports perquè no era ministre de Transports, ara sí. En aquell moment l’única cosa que havia de fer era adjudicar un port. En tots els desembarcaments s’ha de preparar l’arribada a terra. Es necessita policia, organitzacions. Decidir quin lloc és més segur correspon al Ministeri d’Interior. Fins i tot la guàrdia costanera de Lampedusa va dir que estaven preparats per a actuar, però que no es decidien.

—El cas de Salvini és un precedent perillós? Hi pot haver fet un efecte dòmino a la resta d’Europa?
—És perillós que hagi estat una sentència política. No és una sentència judicial, és una sentència política. Cinc estaments judicials i el senat van trobar-hi indicis de delicte i, abans de jutjar-lo, quatre jutges van haver d’examinar el cas i veure si hi havia fonaments de delicte. Al senat, ell tenia la immunitat parlamentària i la hi van haver de prendre. Sorprèn, i hi ha hagut molta pressió. Fins i tot Elon Musk va escriure uns piulets dient que els nostres donants havien de ser investigats. Meloni es va entrevistar dues vegades amb ell quan acabava de veure Trump. S’ha alineat tota l’extrema dreta, hi ha molta pressió, el jutge i el fiscal van haver de demanar protecció per les amenaces que van tenir. Tot ha estat molt estrany.

Òscar Camps, en un moment de l'entrevista. Òscar Camps, en un moment de l'entrevista. Òscar Camps, en un moment de l'entrevista. Òscar Camps, en un moment de l'entrevista.

—El 2019 el tenim una mica lluny. Per a qui no ho tingui present, com es van viure aquells dies?
—Cap de les intervencions que fan les ONG a la Mediterrània, no les fa pel seu compte. Sempre estan coordinades per les autoritats italianes, en tots els casos. A nosaltres ens van avisar que hi havia dues embarcacions. Mentre esperàvem port, la guàrdia costanera de Malta ens va avisar d’una altra, i hi vam haver d’intervenir. Mentre fèiem aquest rescat, ja feia nou dies que teníem la primera i segona embarcacions a bord de l’Open Arms. Ja feia molts dies i les autoritats de Malta ens van dir que podíem desembarcar l’última embarcació. Això va portar molts maldecaps. En la darrera barcassa hi anaven algerians, egipcis i tunisencs, blancs casualment. I els que dúiem a bord, no. Per tant, desembarcar només un grup de blancs que acabàvem de rescatar no ens semblava gens segur i vam dir a les autoritats que no. A partir d’aquí, tot va ser un enrenou. Salvini va treure un decret que ens prohibia l’entrada en aigües territorials italianes. Vaig haver d’anar a Itàlia a impugnar-lo. Vam guanyar, ens van permetre l’entrada a les aigües territorials italianes. Un cop allà, el desembarcament era responsabilitat del govern italià. Vam denunciar al Tribunal de Menors de Palerm que dúiem seixanta menors no acompanyats a bord, va donar l’ordre de desembarcar-los immediatament, vam desembarcar algun cas mèdic greu i la resta van ser retinguts per decisió absoluta de Salvini. I imagina’t cent seixanta persones amb dos lavabos, un espai una mica més gran que aquesta sala, al mes d’agost, a trenta graus, al sol, durant vint dies. Va arribar un punt en què la insalubritat era flagrant. I no va venir ningú, ningú no es va interessar per la nostra situació, no va venir ni l’ambaixador ni el cònsol.

—Us vau sentir sols?
—Sí, absolutament. Llegíem als mitjans de comunicació algun comunicat de Pedro Sánchez, un altre de Salvini, però vam haver d’estar allà aguantant aquella situació completament sols fins que va pujar el fiscal d’Agrigent, que va ser l’única persona que va pujar, ell i el seu equip mèdic de forenses i psiquiatres. En vint minuts en va tenir prou per a dir que desembarcàvem tots, que allò era absolutament inhumà. I a partir d’aquí, ell mateix va prendre les accions legals com a fiscal.

—Com haureu d’actuar ara a Itàlia?
—En aquests moments, estem sotmesos a tres detencions del decret de Meloni del Piantedosi, que és absolutament il·legal. S’utilitza la maquinària administrativa d’un estat per prendre posició en contra del dret marítim internacional, els convenis de salvaments, els convenis internacionals, fins i tot de la Convenció de Ginebra. Però ets a les seves aigües i te l’apliquen. Hem recorregut contra aquestes detencions i sancions. N’hi ha hagut tres. Si ens arrisquéssim a una altra, seria indefinida, segons aquest decret. Havíem d’haver tingut resposta dels nostres recursos fa un parell de mesos, però la justícia italiana va ajornar-ho a final de gener o començament de febrer, m’imagino, per no modificar l’escenari polític amb la sentència de Salvini. A Metges sense Fronteres ja li han acceptat el recurs. Per tant, hi ha un precedent.

—És a dir, no podeu fer salvaments en aigües italianes?
—Amb l’Open Arms, no. Amb l’Astral, sí. Sortirem d’aquí a un parell de setmanes, si tot va bé i la meteorologia és favorable, i continuarem fent això que hem fet fins ara.

—Meloni té la voluntat de deportar immigrants en centres a Albània. Una estratègia que sembla que Ursula von der Leyen normalitza i vol reproduir gestionant la immigració amb camps fora la UE. Com ho valoreu?
—Després de l’experiència dels CIE espanyols i dels camps de refugiats de Grècia, on es vulneren absolutament els drets humans, bàsics i fonamentals, la decisió de Von der Leyen dient que vulnerarem drets fora de les nostres fronteres per poder dir que no som nosaltres, però ho financem nosaltres, és un “vinga, endavant”, no? Ja ho han fet. La prova la tenim a Líbia, on financen les milícies. La Unió Europea els ha donat embarcacions i uniformes per mitjà d’Itàlia. I els ha nomenat guàrdia costanera i són milícies que pertanyen a grups armats, finançats per la Unió Europea mateix. Ja sabem què passa, ho han dit les Nacions Unides i ACNUR. Els tanquen en camps de detenció on es tortura, es viola i s’esclavitza. I aquests diners d’Europa no s’utilitzen per mantenir aquestes persones, sinó per finançar les milícies que fan la guerra. Si això ja ho fem a Tunísia, on Von der Leyen i Meloni van viatjar i van reconèixer el dictador que ha arribat al poder amb unes eleccions fraudulentes… Anys enrere, nosaltres vam rescatar policies amb les famílies que fugien de la persecució política d’aquest senyor. Uns mesos després del primer viatge de Meloni a veure aquest senyor, quinze mil persones procedents de Tunísia van arribar a l’illa de Lampedusa. Quinze mil en catorze dies. Com s’amaguen quinze mil persones al port de Sfax, on hi havia la guàrdia costanera de Tunísia? Quants autocars necessites per a moure’ls? Quantes barcasses? Quina connivència hi ha amb tot plegat? Llavors es van renegociar les condicions, hi van viatjar Von der Leyen i Meloni. I no sabem encara en quins termes s’ha redactat l’acord, però ens passa això mateix amb Mohàmmed VI. No sabem els acords ni què li donem. Així funciona la política migratòria europea. Paguem a Erdogan, a Mohàmmed VI, a milícies, a Tunísia i aquest estiu a les Balears ja han tingut la pressió d’Algèria, que suposo que es deu fregar les mans esperant que li caigui la seva part.

Òscar Camps, en un moment de l'entrevista. Òscar Camps, en un moment de l'entrevista. Òscar Camps, en un moment de l'entrevista.

—A les Illes, la situació és molt crítica. El 2024 va ser l’any en què van arribar més barcasses que mai.
—Si el flux passa de Líbia al desert a Tunísia i aquest cobra per retenir-los: els apartarà o els enviarà al desert perquè morin abandonats, com ja fa. O s’escaparan cap a Algèria i aquest gestionarà la gent com millor li convingui per poder negociar amb Europa unes condicions econòmiques favorables. Això és el que va fer Erdogan el 2016 amb Europa. Sis mil milions d’euros ens va costar. Aquesta és la política migratòria de la Unió Europea. Treballem a l’origen, no establim ni vies legals ni segures perquè la gent pugui accedir al dret de refugi. En canvi, acceptem quatre milions de refugiats ucraïnesos i cap país no es despentina, ningú no protesta. També tenim cent mil persones atrapades a Grècia de fa cinc anys que no podem absorbir. És una decisió, més que política, religiosa i racista. No volem musulmans ni negres. A Espanya, ja ho tenim clar. L’11% de la migració irregular el 2022 va arribar amb barcassa. Però si escoltes el discurs de l’extrema dreta, sembla que ens envaeixin des del nord d’Àfrica. D’on prové el 89%? De Veneçuela, de l’Amèrica Central, de l’Amèrica del Sud. Blancs, catòlics, parlen castellà.

—A començament de setmana, el secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, demanava que es retallés en sanitat o pensions i que s’invertís en seguretat. Us fa por aquesta tendència?
—Amaguem informació a la societat civil i afavorim aquest discurs, que molts tenen ganes de creure, però que no és majoritari. Sabem tots que l’extrema dreta utilitza el discurs de la por i de la militarització i que l’enemic és el migrant. El problema d’aquest país i el problema d’Europa actualment no és la migració, és el problema laboral, el preu de l’habitatge, la privatització de la seguretat social, la corrupció dels partits polítics i el rescat dels bancs, que no sé pas quants milions que hi hem perdut. Això és realment el que s’hauria d’abordar. De migració sempre n’hi ha hagut. Si no ha estat del sud d’Espanya, ha estat d’una latitud d’una mica més del sud, però sempre n’hem tingut. La delinqüència sempre hi ha estat. Als anys setanta teníem la banda dels Correa, el Torete, el Vaquilla i tot el resultat de la immigració no regulada, que no es va escolaritzar i que va quedar al carrer. I hi havia robatoris i el mateix índex de violència que ara. Ara vinc de les Canàries, de parlar amb el govern, que tenen cinc mil menors no acompanyats. És un problema, perquè si no hi ha sortida i no els acompanyes els tindràs al carrer. I si acaben al carrer, hi haurà delinqüència. S’han de canviar les polítiques migratòries. És cert que Europa deixa sola Espanya, Itàlia i Grècia davant la pressió migratòria de la frontera sud. Amb una almoina, utilitza els tres països per retenir el flux migratori, que no vol quedar-se ni a Grècia, ni a Itàlia, ni a Espanya, perquè ningú dels que arriben aquí no es vol quedar aquí. Volen continuar el viatge, però els hem de retenir aquí. Només un 18% de tota la població africana que es desplaça vol arribar a Europa. La resta són desplaçaments interns. Ara tenim vuit milions de sudanesos a Etiòpia. Això és una bomba de rellotgeria. En qualsevol moment, aquesta gent escaparà. Què té Etiòpia per a acollir vuit milions de sudanesos? Qui causa aquest conflicte militar? Qui hi ha darrere els cinquanta-sis conflictes militars que hi ha al món i que la majoria són a l’Àfrica? Són els mateixos països. Militaritzar és una excusa. Per a què es vol militaritzar? Per a continuar explotant recursos naturals? Níger extreu el 90% de l’urani que utilitza França i el 20% que utilitza els Estats Units. L’ex-president cobrava un 20% de comissió d’aquesta extracció, perquè no la fa el mateix país, sinó que la té encarregada. L’actual president va dir que seria un 50% i li han muntat un compte d’estat. I tenim la pressió europea i Von der Leyen dient que hi haurà un blocatge a Níger. Els interessos geopolítics i estratègics són posats en aquests cinquanta-sis conflictes.

—La situació no és esperançadora.
—Aquest any he estat a Gaza, al Iemen, a Níger, a València i a les Illes Mayotte, arran del tifó. No sóc gens optimista, actualment. Aquesta generació està perduda. Si no treballem per informar i educar amb valors les noves generacions, estem perduts. Vaig ser educat amb Franco viu, m’ha tocat cantar el “Cara al sol” als maristes. Ho tinc molt present, però hi ha unes quantes generacions que encara es creuen que Hitler era comunista. No treballem per involucrar les noves generacions, que tinguin una vinculació i una responsabilitat política. Els de sempre guanyaran, tard o d’hora.

—Els joves es radicalitzen ràpidament, sobretot amb les xarxes socials. A Catalunya també hi ha un nou fenomen de l’extrema dreta amb Sílvia Orriols.
—Ella utilitza el mateix discurs que Vox. Els que tenim una edat, reconeixem els feixistes de lluny. Es disfressen de demòcrates. Ja sabem com va anar la transició i n’estem al corrent. Ara depèn de cadascú de nosaltres com educa els fills. Perquè l’extrema dreta, evidentment, no perd temps. Mira els nuclis on hi ha més votants de Vox. Al mapa, són les comandàncies i casernes. I ara vindran tres mil policies més, que seran set mil, entre dones i fills.

Òscar Camps, en un moment de l'entrevista. Òscar Camps, en un moment de l'entrevista. Òscar Camps, en un moment de l'entrevista.

—Què falla?
—Caldria que la gent i la societat tingués més informació per a contrarestar els discursos xenòfobs i falsos. El llenguatge es perverteix per deshumanitzar. Ni tan sols s’hauria d’utilitzar la paraula “migrants”, són persones en moviment perquè només emigren els animals. Ens hem acomodat i ens hem adaptat a un llenguatge que ens han imposat, o que ens heu imposat, perquè els mitjans de comunicació aquí hi tenen molt a dir. Només cal que facin un al·legat o una proclama molt enrevessada perquè tots els altaveus estiguin posats en senyors de l’extrema dreta, i tots els que treballen per combatre-ho no en tinguin. Les xarxes socials són un pou d’odi. Steve Bannon és al darrere dels discursos de la dreta i Elon Musk ho finança tot. Ara amb Trump, veurem què farà. De moment, al Canadà ja li ha costat el president. El següent serà Mèxic. I l’OTAN i les Nacions Unides demanen més diners perquè els Estats Units deixaran de finançar-les, com va fer en l’anterior mandat. I de moment, van morint palestins i gent al mar.

—Ho hem normalitzat.
—Sí, normalitzem el genocidi de Palestina. Ja ni se’n parla. I moltes altres coses. Mira l’Aràbia Saudita, que construeix aquesta ciutat de dos-cents quilòmetres en línia recta. Saps qui hi anirà a treballar? Saps qui travessarà el golf d’Aden, el Iemen, amb desert inclòs, per entrar a l’Aràbia Saudita i ser esclavitzat? Els sudanesos, eritreus i somalis. És la mà d’obra que necessiten, ja els està bé. Però no els porten pas amb avió. Els fan travessar amb barcassa i caminen per tot el desert. Les dones passen a la prostitució i els homes, a treballar. Aquí a Europa, som una mica més elegants, però no gaire més. També els utilitzem com a mà d’obra barata. L’Àfrica està absolutament militaritzada. I Europa finança molts grups armats, que després deixen de finançar i acaben desestabilitzant països i zones concretes perquè s’han de guanyar la vida. I tenim els russos del grup Wagner a la República Centreafricana, que se n’han fet els amos. Àfrica està feta un desgavell. Les conseqüències són els fluxos migratoris. Nosaltres som socorristes i l’únic que fem és la nostra feina. O rescatem a les platges o a quatre-centes milles enllà, però rescatem les persones i les entreguem a l’administració que toca. I punt, i aquí s’acaba la nostra responsabilitat. I, així i tot, ens criminalitzen. Ningú no vol que es faci, tot i que els convenis internacionals, el dret marítim, el conveni SAR i la convenció de Ginebra t’obliga a rescatar fins i tot els teus enemics. Com pot ser que criminalitzin una organització que és enmig del mar, en aigües internacionals, i que l’única cosa que fa és avisar que hi ha una embarcació a la deriva, intervenir quan són sol·licitats i desembarcar-los allà on els ordenen? On és el crim? Sempre hi perdo quan surto del meu discurs i entro al fang del migratori. S’han de defensar els drets d’aquestes persones tan vulnerables. Són centenars de milers de persones afectades en aquests moments.

—La vostra feina té moltes arestes i implica parlar de migració.
—Això és com un cirurgià que opera un fumador que té càncer de pulmó, que l’opera pel codi deontològic i li ha de salvar la vida. No entrarà en valoracions de si era fumador, si tornarà a fumar, si això genera un efecte crida perquè la gent fumi, perquè els operaran. Ningú no s’ho planteja, això. En canvi, en el nostre cas, sí. Ningú no es planteja que li tiraran el carro de l’anestèsia, que li prendran els instruments, que li apagaran el llum de la sala d’operacions. A nosaltres ens ho fan, tot això, perquè no salvem vides. Quan ho vius a primera línia, enmig del mar, a cent cinquanta milles de terra, amb una barcassa que veus que no aguantarà ni sis hores, que s’enfonsarà i moriran. Com et pots negar a rescatar-los? Els veus, els sents i els olores. Com et pots negar a rescatar-los? Ningú, del partit que sigui, no es negaria a rescatar-los. Si tu els trobes amb el teu vaixell, els rescates. No penses en responsabilitats de després: són vides, no es poden deixar morir. Els rescates i punt. Ja s’encarregarà l’administració de resoldre aquesta situació; per això els paguem i hi ha convenis internacionals. No pot ser que la responsabilitat reverteixi contra qui té l’obligació de rescatar. Per tant, és molt ingenu creure el discurs que es diu que anem a la costa d’Àfrica a rescatar-los. Som a vuitanta milles, la distància d’aquí a Mallorca. Imagina’t que et dono un vaixell al port de Barcelona i et dic que vagis rumb 180 a Mallorca. Si no tens una brúixola, no trobaràs l’illa ni de broma. Ara imagina’t Lampedusa, que és com una tercera part de Mallorca. No trobaràs res. Si passen de llarg de les Illes Canàries… Imagina’t un subsaharià, que vés a saber on va a parar. Cap de les embarcacions amb què van no hauria de sortir dels ports perquè les autoritats hi intervindrien, perquè no són legals, segures, són insuficients, van sobrecarregades. S’hi ha d’intervenir, no els pots deixar tots sols. Moriran, tard o d’hora. Davant de totes aquestes situacions, si la gent fos a l’escenari, ho entendria. Però, des de casa, la gent es creu el discurs que li arriba.

Òscar Camps, abans de l’entrevista.

The Washington Post · Christian Shepherd, Vic Chiang i Katrina Northrop

La possible prohibició de TikTok als Estats Units –que podria entrar en vigor aquest diumenge mateix– ha fet que molts joves nord-americans vagin cap a una destinació inesperada: RedNote, una aplicació fortament censurada de propietat xinesa que, fins ara, pràcticament no feia servir ningú fora de la Xina.

Aquests darrers dies, aquests “refugiats de TikTok”, tal com molts s’autodenominen, han anat en massa cap a RedNote. Aquest cap de setmana, sense anar més lluny, RedNote va ser l’aplicació de franc més descarregada de la botiga d’aplicacions d’Apple als Estats Units.

El fervor per RedNote va començar divendres passat, quan el Tribunal Suprem nord-americà va suggerir que, probablement, dictaminaria a favor d’una llei que obligaria la xinesa ByteDance, l’empresa matriu de TikTok, a prohibir l’ús de l’aplicació als Estats Units si no se’n desprenia prèviament.

TikTok ha recorregut contra la constitucionalitat de la llei al Tribunal Suprem dels EUA, tot al·legant que, si finalment entra en vigor, vulnerarà la llibertat d’expressió dels nord-americans que la fan servir.

Molts temen que la prohibició entri en vigor aquest diumenge, la vigília de la investidura de Donald Trump. El president electe dels Estats Units ha promès “salvar” l’aplicació –la qual havia acusat anteriorment de ser una eina de desinformació xinesa– dels efectes de la llei.

Encara hi ha molts interrogants sobre com s’implementaria una hipotètica prohibició –si és que es pogués implementar. Però en compte d’esperar el pronunciament del Tribunal Suprem, o bé d’optar per una alternativa de propietat nord-americana, alguns usuaris de TikTok han protestat contra la possible prohibició tot donant-se d’alta a l’alternativa xinesa que tenien més a mà: una aplicació anomenada Xiaohongshu, en xinès (literalment, “petit llibre roig”), més coneguda internacionalment com a RedNote. L’aplicació és propietat de Xingyin Information Technology, una empresa privada amb seu a Xang-hai.

Els nous usuaris nord-americans han desembarcat a RedNote amb balls importats de TikTok, mems sobre l’espionatge xinès i peticions de classes de mandarí. Molts usuaris xinesos els han donat una benvinguda entusiasta, i els han ofert ajuda per a traduir els continguts de l’aplicació.

La magnitud d’aquesta “migració” a RedNote és difícil de quantificar; sigui com sigui, és probable que la xifra d’usuaris que s’hi han donat d’alta representi tan sols una petita fracció dels 170 milions de nord-americans que fan servir TikTok.

La rapidesa del canvi de TikTok cap a RedNote il·lustra els límits d’una possible prohibició de TikTok als Estats Units. Daria Impiombato, analista de política xinesa a l’Institut Australià de Política Estratègica, explica que una hipotètica prohibició de TikTok podria portar les autoritats nord-americanes a “un joc del gat i la rata perpetu”, a mesura que els usuaris de TikTok se’n van cap a unes altres aplicacions –com ara RedNote– que també se sospita que poden estar sota el control d’un govern estranger.

“Probablement hem dedicat massa esforços i atenció a una única aplicació”, diu Impiombato, en al·lusió a TikTok. “Una volta un país és capaç de crear algorismes i aplicacions com les de TikTok, crear-ne una alternativa a curt termini no és cap gran envit.”

Concebuda originalment com una plataforma comercial orientada al consumidor femení, RedNote ha evolucionat i guanyat usuaris fins al punt d’esdevenir una de les aplicacions de vídeos curts més populars a la Xina. A mitjan 2024, l’aplicació tenia més de 300 milions d’usuaris al país.

Tot i que el nom xinès de RedNote sembla al·ludir directament al Petit llibre roig, el famós volum de cites de Mao Zedong, l’aplicació és, en essència, apolítica. La propietat de RedNote no ha explicat mai el perquè del nom, però la premsa xinesa ha informat que Mao Wenchao, el fundador de RedNote, va triar-lo com a homenatge als colors de la seva universitat i el seu antic ocupador –la Universitat de Stanford i Bain Capital, respectivament–, i no pas pel llibre de cites de Mao.

Sigui com sigui, l’aplicació censura continguts amb la mateixa escrupolositat que la resta d’aplicacions de xarxes socials xineses, segons que expliquen els analistes.

“RedNote no és Facebook ni és Instagram. Hi ha molts temes que directament hi són prohibits, incloent-hi qüestions relatives a la sanitat i a les finances”, explica Ying Yin, investigador de la Universitat de Cyberjaya (Malàisia) que estudia els usuaris de RedNote.

A diferència de TikTok –que funciona amb uns paràmetres de restricció de continguts diferents dels de Douyin, la versió xinesa de l’aplicació–, la versió de RedNote disponible als Estats Units és exactament la mateixa que la que fan servir els usuaris xinesos.

L’equip intern de censors de l’empresa prohibeix –o limita– les discussions relacionades amb milers de termes catalogats com a “delicats”. Aquests termes delicats inclouen els 546 sobrenoms amb què es coneix el secretari general del Partit Comunista Xinès, Xi Jinping, segons que revelava el portal China Digital Times l’any 2022.

Fins i tot els mitjans estatals xinesos han coincidit a assenyalar que a RedNote li serà difícil d’ajustar els seus criteris de censura en resposta a l’arribada d’una onada de nous usuaris nord-americans, molts dels quals són adolescents. “El contingut que publiquen els usuaris nord-americans és més diversificat, cosa que augmenta les dificultats de la revisió i gestió de continguts”, deia fa poc l’agència de notícies estatal xinesa.

A la Xina, l’èxit mundial de TikTok ha estat, durant anys, la gran enveja de les plataformes xineses de xarxes socials. Aplicacions rivals, com ara l’omnipresent WeChat o la plataforma de microblogging Weibo, tenen centenars de milions d’usuaris a la Xina i funcionalitats altament innovadores, però ben poques han estat capaces de seguir el rastre de ByteDance a l’hora d’atreure usuaris estrangers.

Pequín no ha descartat la possibilitat que ByteDance es vengui TikTok, però el govern xinès s’hi ha oposat i ho considera un intent de robatori de tecnologia xinesa.

El 2020, poc després que Trump proposés de restringir TikTok als Estats Units, el Ministeri de Comerç de la Xina va canviar les lleis d’exportació per atorgar al dret de vet sobre una hipotètica transferència a països estrangers dels preuats algorismes amb què funciona TikTok.

A la Xina, alguns han celebrat el fervor nord-americà per RedNote com una oportunitat històrica per a acostar els joves xinesos i els joves nord-americans.

Alguns altres es mostren més prudents. “Veurem quants nord-americans poden suportar aquest règim de censura. Després d’un temps, segur que se n’acabaran anant tots”, deia un usuari xinès en un missatge a la plataforma.

“Molta gent s’afegeix a RedNote per desafiar el govern nord-americà, però quants d’aquests nous usuaris volen relacionar-se amb usuaris xinesos o aprendre res de la cultura xinesa?”, es demanava Olivia Wang, una jove de 26 anys resident a Pequín que treballa en el sector del màrqueting.

En aquest sentit, afegeix que el fervor per RedNote als Estats Units tan sols perdurarà si l’aplicació aconsegueix el suport del govern xinès per a ajustar el seu règim de restricció de continguts i les seves funcionalitats a la nova base d’usuaris estrangers. “En cas contrari, no veig com podria sobreviure RedNote als Estats Units”, sentencia Wang.

Lyric Li, de Seül estant, ha contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Aquestes darreres setmanes, els mitjans de comunicació ens hem fet ressò d’uns quants terratrèmols a les comarques centrals del País Valencià. El 26 de desembre, se’n van registrar quatre a Sumacàrcer, Gavarda i Alcàntera de Xúquer (Ribera Alta), entre 3 graus de magnitud i 1,5. El 7 de gener, n’hi va haver un altre a Sumacàrcer, de 2,6, i el 9 de gener a Gavarda, de 2,5. Diumenge passat, 12 de gener, n’hi va haver dos més. Un, a Sumacàrcer, de 2,5. L’altre, el darrer i de més magnitud fins al moment, de 3,2, va ser a Cocentaina (Comtat) i el va sentir tota la població.

Això va alarmar els veïns, que van eixir al carrer quan van notar la tremolor. Però cal dir que no hi ha pas una activitat sísmica inusual al territori. Com bé explica el coordinador científic de la Xarxa Sísmica (SISCOVA, organisme que pertany a l’Institut Cartogràfic Valencià), Pedro Alfaro, es registren una mitjana de cinc-cents terratrèmols l’any, la majoria dels quals al sud del País Valencià. És una de les zones més actives sísmicament de tota la península ibèrica, perquè hi ha un límit de plaques tectòniques, tot i que és una sismicitat moderada, si ho comparem amb països com el Japó, Nova Zelanda o la zona de Califòrnia, als Estats Units. Passa que ara hi ha hagut una concentració de terratrèmols a la zona de l’Alcoià i el Comtat, i a la zona de la Ribera Alta, un poc més al nord, els quals, a diferència del de Cocentaina, gairebé no van ser percebuts.

Per què s’ha sentit el terratrèmol de Cocentaina?

El sisme que va tenir l’epicentre a Cocentaina va ser el més gran de tots els registrats i, a més, va ser superficial. És a dir, es va produir només a sis quilòmetres de profunditat, molt a prop de la superfície. Aquest fet en va augmentar la intensitat –com se sentia el terratrèmol– i va fer que la població sentís les ones sísmiques. “S’ha generat una miqueta d’alarma perquè ha estat molt superficial. D’aquests terratrèmols de magnitud 3, 3,2, 3,4, sí que és veritat que se’n registren menys”, diu Alfaro. Al País Valencià, sol haver-hi entre cinc terratrèmols i deu l’any d’aquesta magnitud.

L’expert explica que les falles tallen tota l’escorça terrestre fins a quinze quilòmetres endins, i algunes vegades trenquen a més profunditat, i algunes altres, més a prop de la superfície. “No és anormal que es produïsca un terratrèmol a una profunditat de sis quilòmetres. A vegades són a dotze, unes altres vegades a quinze Fins i tot hi ha terratrèmols més profunds”, diu.

Hi ha perill?

Amb aquesta informació, la pregunta que sorgeix és si hi ha cap perill. “Vivim en una zona sísmicament activa. Terratrèmols com el de Lorca [a Múrcia, el 2011, de magnitud 5,2] han ocorregut en el passat, i més grans. I tornarà a haver-n’hi. La sort que tenim és que són falles lentes, falles que necessiten molt de temps per a carregar l’energia i produir terratrèmols amb aquestes conseqüències destructores. Hem de saber, tota la població, que vivim en una zona sísmicament activa. I això és bo, perquè es poden prendre mesures en diferents àmbits. L’administració pot prendre mesures per gestionar les emergències, els científics han d’estudiar aquestes falles i aquests terratrèmols, els serveis de protecció civil han d’actuar i la població ha de saber com és el lloc on viu. Això és fonamental”, diu Alfaro. Amb tot, assenyala que, per fort que siga un terratrèmol al País Valencià, no serà mai com els del Japó o Califòrnia.

Com ha d’actuar la població en cas d’un terratrèmol greu?

Tot i que els estudis científics han avançat molt i ara permeten de saber quines són les falles actives, on hi ha terratrèmols i quina magnitud poden tenir, no es pot predir quan n’hi haurà un. Per tant, és important que la població sàpiga com actuar en cas de sisme. “Aquests terratrèmols duren molt poc, amb prou feines hi ha temps de sortir de casa. Quan algú intenta sortir de casa, si és a prop de la porta, li poden caure a sobre elements no estructurals de l’edifici. A Lorca, per exemple, de les nou víctimes mortals, vuit van ser per la caiguda d’elements no estructurals, de balcons que havien caigut, maons que queien de les façanes. Durant el terratrèmol, no s’ha de sortir. Sí que és veritat que tot just acabat, cal sortir al carrer, amb molta cura, amb molta precaució, però no pas en el moment que notem la tremolor”, adverteix Alfaro.

El 2011, el Consell va aprovar el pla especial per risc sísmic. “Un pla d’emergència ha de preveure molts elements. L’ordenació territorial de cada municipi, que les edificacions públiques complisquen la normativa, però també estar preparats, saber què fer en cas que hi haja un terratrèmol. Què han de fer els ciutadans, els serveis de protecció civil, els serveis d’emergència, la policia, cadascuna de les administracions. Això és fonamental, estar previnguts, tindre una preparació de saber què fer, perquè si no estàs preparat quan ocorre un esdeveniment d’aquesta magnitud, hi haurà més conseqüències i més danys”, diu l’expert.

Dels 542 municipis del País Valencià, 327 poden tenir terratrèmols d’intensitat VII o superior –un sisme és percebut per les persones a partir d’una intensitat III–, de manera que, per llei, haurien de tenir un pla d’emergències per risc sísmic. No obstant això, segons que ha avançat À Punt, poc més de cent l’han aprovat.

Quin és el terratrèmol més fort que es recorda al País Valencià?

En tot el País Valencià, el terratrèmol més gran registrat va ser la vesprada del 21 de març de 1829, a Torrevella (Baix Segura). Va tenir una magnitud aproximadament de 6,5, i una intensitat X. Van morir-hi prop de quatre-centes persones, i milers d’habitatges van quedar destruïts, a més d’infrastructures. Segons que explica Alfaro, també hi ha registres històrics de terratrèmols a la comarca de l’Alcoià, el 1620 i el 1644, que van tenir una magnitud semblant al de Lorca. El 1919, també al Baix Segura, en la zona de Torremendo i Xacarella, va haver-hi un altre similar.