Aquestes darreres setmanes, els mitjans de comunicació ens hem fet ressò d’uns quants terratrèmols a les comarques centrals del País Valencià. El 26 de desembre, se’n van registrar quatre a Sumacàrcer, Gavarda i Alcàntera de Xúquer (Ribera Alta), entre 3 graus de magnitud i 1,5. El 7 de gener, n’hi va haver un altre a Sumacàrcer, de 2,6, i el 9 de gener a Gavarda, de 2,5. Diumenge passat, 12 de gener, n’hi va haver dos més. Un, a Sumacàrcer, de 2,5. L’altre, el darrer i de més magnitud fins al moment, de 3,2, va ser a Cocentaina (Comtat) i el va sentir tota la població.

Això va alarmar els veïns, que van eixir al carrer quan van notar la tremolor. Però cal dir que no hi ha pas una activitat sísmica inusual al territori. Com bé explica el coordinador científic de la Xarxa Sísmica (SISCOVA, organisme que pertany a l’Institut Cartogràfic Valencià), Pedro Alfaro, es registren una mitjana de cinc-cents terratrèmols l’any, la majoria dels quals al sud del País Valencià. És una de les zones més actives sísmicament de tota la península ibèrica, perquè hi ha un límit de plaques tectòniques, tot i que és una sismicitat moderada, si ho comparem amb països com el Japó, Nova Zelanda o la zona de Califòrnia, als Estats Units. Passa que ara hi ha hagut una concentració de terratrèmols a la zona de l’Alcoià i el Comtat, i a la zona de la Ribera Alta, un poc més al nord, els quals, a diferència del de Cocentaina, gairebé no van ser percebuts.

Per què s’ha sentit el terratrèmol de Cocentaina?

El sisme que va tenir l’epicentre a Cocentaina va ser el més gran de tots els registrats i, a més, va ser superficial. És a dir, es va produir només a sis quilòmetres de profunditat, molt a prop de la superfície. Aquest fet en va augmentar la intensitat –com se sentia el terratrèmol– i va fer que la població sentís les ones sísmiques. “S’ha generat una miqueta d’alarma perquè ha estat molt superficial. D’aquests terratrèmols de magnitud 3, 3,2, 3,4, sí que és veritat que se’n registren menys”, diu Alfaro. Al País Valencià, sol haver-hi entre cinc terratrèmols i deu l’any d’aquesta magnitud.

L’expert explica que les falles tallen tota l’escorça terrestre fins a quinze quilòmetres endins, i algunes vegades trenquen a més profunditat, i algunes altres, més a prop de la superfície. “No és anormal que es produïsca un terratrèmol a una profunditat de sis quilòmetres. A vegades són a dotze, unes altres vegades a quinze Fins i tot hi ha terratrèmols més profunds”, diu.

Hi ha perill?

Amb aquesta informació, la pregunta que sorgeix és si hi ha cap perill. “Vivim en una zona sísmicament activa. Terratrèmols com el de Lorca [a Múrcia, el 2011, de magnitud 5,2] han ocorregut en el passat, i més grans. I tornarà a haver-n’hi. La sort que tenim és que són falles lentes, falles que necessiten molt de temps per a carregar l’energia i produir terratrèmols amb aquestes conseqüències destructores. Hem de saber, tota la població, que vivim en una zona sísmicament activa. I això és bo, perquè es poden prendre mesures en diferents àmbits. L’administració pot prendre mesures per gestionar les emergències, els científics han d’estudiar aquestes falles i aquests terratrèmols, els serveis de protecció civil han d’actuar i la població ha de saber com és el lloc on viu. Això és fonamental”, diu Alfaro. Amb tot, assenyala que, per fort que siga un terratrèmol al País Valencià, no serà mai com els del Japó o Califòrnia.

Com ha d’actuar la població en cas d’un terratrèmol greu?

Tot i que els estudis científics han avançat molt i ara permeten de saber quines són les falles actives, on hi ha terratrèmols i quina magnitud poden tenir, no es pot predir quan n’hi haurà un. Per tant, és important que la població sàpiga com actuar en cas de sisme. “Aquests terratrèmols duren molt poc, amb prou feines hi ha temps de sortir de casa. Quan algú intenta sortir de casa, si és a prop de la porta, li poden caure a sobre elements no estructurals de l’edifici. A Lorca, per exemple, de les nou víctimes mortals, vuit van ser per la caiguda d’elements no estructurals, de balcons que havien caigut, maons que queien de les façanes. Durant el terratrèmol, no s’ha de sortir. Sí que és veritat que tot just acabat, cal sortir al carrer, amb molta cura, amb molta precaució, però no pas en el moment que notem la tremolor”, adverteix Alfaro.

El 2011, el Consell va aprovar el pla especial per risc sísmic. “Un pla d’emergència ha de preveure molts elements. L’ordenació territorial de cada municipi, que les edificacions públiques complisquen la normativa, però també estar preparats, saber què fer en cas que hi haja un terratrèmol. Què han de fer els ciutadans, els serveis de protecció civil, els serveis d’emergència, la policia, cadascuna de les administracions. Això és fonamental, estar previnguts, tindre una preparació de saber què fer, perquè si no estàs preparat quan ocorre un esdeveniment d’aquesta magnitud, hi haurà més conseqüències i més danys”, diu l’expert.

Dels 542 municipis del País Valencià, 327 poden tenir terratrèmols d’intensitat VII o superior –un sisme és percebut per les persones a partir d’una intensitat III–, de manera que, per llei, haurien de tenir un pla d’emergències per risc sísmic. No obstant això, segons que ha avançat À Punt, poc més de cent l’han aprovat.

Quin és el terratrèmol més fort que es recorda al País Valencià?

En tot el País Valencià, el terratrèmol més gran registrat va ser la vesprada del 21 de març de 1829, a Torrevella (Baix Segura). Va tenir una magnitud aproximadament de 6,5, i una intensitat X. Van morir-hi prop de quatre-centes persones, i milers d’habitatges van quedar destruïts, a més d’infrastructures. Segons que explica Alfaro, també hi ha registres històrics de terratrèmols a la comarca de l’Alcoià, el 1620 i el 1644, que van tenir una magnitud semblant al de Lorca. El 1919, també al Baix Segura, en la zona de Torremendo i Xacarella, va haver-hi un altre similar.

 

Punt d’inflexió en la relació entre Junts i el PSOE. Els socialistes espanyols s’han girat d’esquena a la maniobra política de Carles Puigdemont per a posar definitivament a prova la capacitat d’entesa entre els dos partits i el risc de trencament sembla definitiu: Puigdemont té a les mans el compliment de l’amenaça de distanciar-se del PSOE i deixar Pedro Sánchez sense la possibilitat d’aprovar el pressupost, sotmès al desgast de no disposar de l’eina mínima d’estabilitat que necessita qualsevol govern. Però també que s’acabin definitivament les negociacions de la taula de Suïssa, amb totes les conseqüències que tindria per al futur de la legislatura espanyola. Un any després de la investidura de Sánchez, Junts ja va fer la lectura que els incompliments dels compromisos dels socialistes espanyols s’acumulaven, que hi havia massa discordances entre els punts que tots dos partits pactaven a la taula de Suïssa i les negatives dels ministres a materialitzar-los. No sembla que els socialistes espanyols estiguin disposats a cercar una entesa sense que Junts en rebaixi el preu, ni Puigdemont a abaratir-lo; s’hi juga la credibilitat.

Demà, en la reunió de la mesa del congrés, el PSOE s’oposarà a la tramitació de la proposició no de llei amb què Junts pretenia pressionar Sánchez perquè materialitzés els acords contrets. La iniciativa instava el president espanyol a sotmetre’s a una qüestió de confiança. Era un moviment polític poc habitual però definitiu, a criteri de Junts. Ni tan sols en el cas que s’hagués aprovat podria haver forçat Sánchez a presentar-la, però la derrota en la votació hauria desgastat encara més el president espanyol, encerclat pel cas Koldo, el de Begoña Gómez, la investigació sobre el seu germà i el qüestionament judicial de l’actuació del fiscal general de l’estat. El tràngol era el debat de la iniciativa en si, perquè ja hauria evidenciat si mantenia el suport dels partits que van permetre la seva investidura, o no. Però el PSOE podia haver evitat una votació tan incòmoda complint els acords contrets amb Junts. No se n’ha materialitzat aquestes darreres setmanes. I el PSOE transmetia ahir el missatge que no cediria a la mesa del congrés i que volia tombar la tramitació de la proposta. Junts interpreta aquest posicionament com l’admissió dels socialistes espanyols que no veuen possible restablir la confiança amb Junts. Ho apuntava ahir Jordi Turull. El secretari general de Junts advertia també que passés què passés demà, no seria “innocu” i que prendrien decisions que no agradarien al PSOE.

La variable d’una moció de censura

Puigdemont ja havia convocat divendres a Brussel·les la permanent del partit amb l’objectiu de respondre a la decisió dels socialistes espanyols a la mesa. El cap de Junts ha provocat una mena de “caixa o faixa”. “Les coses no van bé”, va dir al desembre. El moviment s’ha d’entendre dins una altra coordenada. Junts no vol afegir-se a cap iniciativa de moció de censura que puguin promoure el PP i Vox, tampoc en el cas que el candidat a president alternatiu es comprometés a convocar les eleccions. Alberto Núñez Feijóo tampoc no hi compta, i per això es pot permetre d’evocar fal·laçment la possibilitat que prosperi una moció de censura i afegir-hi que no estaria disposat a cedir a cap de les demandes de Junts. D’una banda, el partit de Puigdemont assegura que no guarda fidelitat al bloc de la investidura, però, d’una altra, tampoc no entrarà en l’única operació que realment podria tombar Sánchez. És a dir, que Junts pot coincidir amb el PP i Vox en votacions de caràcter ideològic i tombar plegats i amb el PNB, per exemple, l’impost a les energètiques, però es desmarca d’una moció de censura definitiva. Per tant, l’únic marge real de maniobra que té Junts perquè hi hagi realment un punt d’inflexió amb el PSOE és l’amenaça de deixar Sánchez a la deriva, sotmès a un desgast permanent i sense la possibilitat d’aprovar ni tan sols un pressupost que li permeti d’acabar la legislatura amb pròrrogues més còmodes que l’actual. Perquè la possibilitat d’unes eleccions espanyoles anticipades tampoc no és en cap de les agendes. El president espanyol ja va decidir que no les avançaria si enguany tampoc no podia aprovar els comptes. Així que Sánchez entraria en una nova fase de resistència, tot esperant un context més favorable.

Ostatges de l’amnistia?

I Junts? Puigdemont no tan sols es juga el compliment dels acords contrets, com l’oficialitat del català a les institucions europees o el traspàs de les competències integrals en immigració, sinó que el fracàs de l’entesa amb el PSOE implicaria haver d’admetre que l’aposta política per l’amnistia no ha funcionat. Pot dependre de la majoria progressista del Tribunal Constitucional que es desbloqui l’aplicació de l’amnistia a Puigdemont. Hi pot tenir efecte l’allunyament de Junts amb el PSOE? El dirigent de Junts ja va declarar que tenia coll avall les dificultats del seu retorn amb una aplicació definitiva de l’amnistia. La realitat és que la negativa de la cúpula judicial a complir-la també ha deixat indirectament en mans del PSOE que la persecució judicial sobre Puigdemont s’acabi, si més no, pel cas del procés. Però és un peix que es mossega la cua perquè, mentrestant, ni Sánchez ni el president de la Generalitat, Salvador Illa, no han contribuït ni tan sols a rehabilitar-lo amb una “amnistia política”, com l’anomena Junts. És a dir, reunint-s’hi: legitimant-lo com a interlocutor polític. I això, afegit al retret de Junts que Sánchez no ha defensat amb vehemència l’aplicació de la llei d’amnistia. N’ha pagat la penyora al congrés per la investidura. Però, per ara, res més.

És un cul-de-sac. La segona ronda d’indults sembla l’única sortida alternativa perquè dirigents com Turull o el president d’ERC, Oriol Junqueras, es treguin de sobre la llosa de les inhabilitacions a mitjà termini. I això reforça encara més el poder polític de Sánchez sobre els partits independentistes. En aquest context s’ha d’entendre igualment la demanda de Turull al ministre Félix Bolaños perquè se l’aparti de la petició d’indult, amb l’argument que s’emblanquinaria l’actuació prevaricadora dels magistrats del Tribunal Suprem que han denegat l’aplicació de l’amnistia. Junts s’entesta a enviar el missatge que no són ostatges. Ni Turull, ni Puigdemont. Però una cosa són les paraules i, una altra, les conseqüències que poden tenir els fets, i és això el que es dirimeix aquests dies.

Si ni tan sols és viable l’amnistia, té cap sentit per a Puigdemont dir que la taula de Suïssa té com a objectiu contribuir a resoldre el conflicte polític? Fa tres setmanes, Sánchez assegurava que es reuniria amb Puigdemont. Però, segons Junts, això no ha passat ni amb fotografia ni sense. Això sí, els socialistes espanyols han mantingut l’expectativa, donant per fet que la trobada arribarà. No és l’única promesa llançada a l’aire. Sánchez també afirmava ahir que continuaria essent una de les prioritats del govern espanyol aconseguir l’oficialitat del català a les institucions europees, tot i que Junts li ha retret repetidament que no hagi trucat a cap primer ministre per desbrossar un camí que requeria una interlocució política d’un nivell més alt que no la que podia mantenir el ministre d’Afers Exteriors.

De manera que la decisió de la mesa del congrés espanyol sobre la qüestió de confiança és lluny de ser una anècdota. “No podem perpetuar aquesta situació”, deia Turull. Demà, el PSOE respondrà a l’amenaça de Junts i, segons això, divendres, Puigdemont aclarirà de Brussel·les estant si dóna més crèdit a Sánchez o no.

 

Cada vegada més mitjans socials deixen de verificar les comunicacions. Això passa no sols a la selva dels mitjans digitals, sinó també als tradicionals, esdevinguts refugi de la informació contrastada i l’opinió responsable. Cedint a la pressió del Partit Republicà, Mark Zuckerberg ha admès que el control (relatiu) que Meta exercia en el llenguatge i continguts de la plataforma equivalia a censura. Si aquest és el criteri, per força els mitjans encara responsables passaran per paradigmes de la censura. Sols pel fet de destriar la informació dels rumors i presentar-la amb urbanitat, esdevenen sospitosos d’amagar realitats ingrates. Amb aquest criteri, la premsa, en crisi ja fa temps, cada vegada és més a prop de tocar fons. Els mitjans socials han invertit la relació comunicativa i ara són els “lectors” els qui, en funció de comunicadors, s’esplaien donant curs a les teories més pintoresques. Amb el món de cap per avall, els periodistes de vegades “s’informen” en aquestes plataformes i les converteixen en notícia.

La transformació de la factualitat en facticitat impulsada per la revolució digital també afecta els mitjans tradicionals. El setembre del 2021 el New York Times va caure de quatre potes al bassal de les notícies falses amb un article de Michael Schwirtz i José Bautista sobre la trama russa del president Puigdemont. El diari insígnia de la premsa nord-americana, que es jacta de publicar “totes les notícies aptes per a ser impreses”, no ha retractat aquella butllofa inepta, i per tant inapta, que El País va enlairar com un globus de fira. I el Washington Post, el mític diari de la família Graham, actualment propietat del multibilionari Jeff Bezos, la setmana passada acomiadà el 4% dels treballadors enmig de turbulències internes, després que Bezos trenqués la tradició del diari refusant de donar suport a la candidatura de la vice-presidenta demòcrata. Aquesta decisió provocà la baixa d’un quart de milió de subscriptors i la dimissió de treballadors de prestigi, com el periodista d’investigació Josh Dawsey, l’editora gerent Matea Gold, i la caricaturista Ann Telnaes, guanyadora del premi Pulitzer, que marxà del diari després que aquest censurés una caricatura de Bezos i altres magnats agenollats davant una estàtua de Donald Trump. La caricatura al·ludia al fet que Bezos havia anunciat la donació d’un milió de dòlars per la inauguració de Trump i una segona contribució d’un milió més en espècie, obsequis amb què el magnat s’ha guanyat la invitació a sopar amb Trump a la seva residència de Mar-a-Lago.

Bezos justificà rompre amb la tradició d’afavorir el candidat demòcrata al·legant que calia desmentir la idea que els mitjans són esbiaixats. No hi ha cap dubte que la neutralitat de la premsa és una garantia d’objectivitat i fair play, però qualsevol virtut que es pugui atribuir a aquella decisió arbitral s’esvaeix davant la intolerància a una caricatura que objectivava la nova relació del diari amb el poder polític.

Tot apunta que s’ha superat el grau i mig d’escalfament de les comunicacions i es podria haver superat el punt de no-retorn a la veritat. S’imposa de reconsiderar urgentment la relació entre fets i valors d’acord amb la sociologia clàssica. Subscrivint el mètode científic, l’escola filosòfica més genuïnament americana, el pragmatisme, pretenia moure’s en el terreny dels fets. Els valors ja no rajaven d’un indret metafísic sinó de la conducta sedimentada en els costums. Tanmateix, en el pensament social dels pragmatistes, per exemple en el Dewey de Human Nature and Conduct, els valors sorgeixen del corrent vital dels fets com conills del barret d’un prestidigitador. Per a Dewey, la pregunta útil no és pas quins valors adoptarem ni d’on provenen, sinó de quina manera els farem servir i ens faran servir ells a nosaltres. La raó i els principis, diu, no es poden pas posar darrere de les accions o dels costums, com si els empenyessin, perquè en són la conseqüència.

Una objecció a aquest raonament és que dels fets estrictes no se’n deriven valors. Ni la ciència, ni la sociologia, ni l’estatística ni la psicologia determinen el bé i el mal. De la concatenació dels fets per causes naturals o de l’atomització de les impressions, com les presentava l’empirisme de Berkeley i de Hume, no se’n deriva cap judici de valor. Ni la fissió nuclear, ni els incendis que al moment d’escriure aquest article devasten barris sencers de Los Angeles, ni la riuada que a l’octubre assolà uns quants pobles del País Valencià no són moralment judicables. La Bíblia no condemna l’arbre de la ciència, sinó la pretensió humana de fer-ne ús; condemna la pretensió d’esdevenir jutges absoluts i “ser com déus”. Malgrat l’advertiment, no sabríem prescindir del plaer de judicar i menys encara del de condemnar. El problema, irresolt per filòsofs i teòlegs, és que del coneixement moral, d’aquesta intuïció de camins que es bifurquen a cada pas, se’n deriva la llibertat. Més ben dit: la llibertat és l’origen dels valors. Ho és perquè orientem l’acció i donem una direcció a la vida en vista d’uns valors entrellucats en les conseqüències previsibles dels nostres actes. Els valors pròpiament no són res, no són coses tangibles sinó signes de vida futurible, símbols del món en què voldríem viure i contribuïm a dissenyar esforçant-nos per dotar de sentit els fets irracionals.

Puix que la passió de llibertat és més forta que la ingenuïtat, els éssers humans sempre estem marxant del paradís. Jutgem i som jutjats en justa correspondència, mentre cerquem debades, com Caín, una socialització harmònica durable. El soroll dels mitjans socials prefigura la confusió babèlica. En la mesura que presenta els fets curosament, defensant-los de la seva negació en la filosofia postmoderna, el periodisme acreditat esdevé un refugi de l’objectivitat informativa. Tanmateix, per més conscienciosa que sigui la relació dels esdeveniments, no pot bandejar-se la qüestió dels valors, ja sigui que es destaquen per afinitat política, per inclinació religiosa o per convicció ideològica. En alguns mitjans l’èmfasi en els valors distorsiona l’exposició i tergiversa els fets potser sense voler, simplement d’esma. De vegades l’organització dels fets fa emergir uns valors i no uns altres, i de vegades és la tria de valors que fa emergir uns fets de les profunditats del present. Considerades com a finalitats absolutes, l’objectivitat i l’ètica poden resultar incompatibles, la veritat oposant-se al bé. Però si una cosa sembla urgent enmig del pandemònium de les xarxes fora de control, és restaurar la neutralitat dels fets com un valor en l’ètica de la comunicació. El perill no és tant que l’observador determini els fets observats com que n’abusi per a vehicular dèries personals o intersubjectives.

Cada vegada més mitjans socials deixen de verificar les comunicacions. Això passa no sols a la selva dels mitjans digitals, sinó també als tradicionals, esdevinguts refugi de la informació contrastada i l’opinió responsable. Cedint a la pressió del Partit Republicà, Mark Zuckerberg ha admès que el control (relatiu) que Meta exercia en el llenguatge i continguts de la plataforma equivalia a censura. Si aquest és el criteri, per força els mitjans encara responsables passaran per paradigmes de la censura. Sols pel fet de destriar la informació dels rumors i presentar-la amb urbanitat, esdevenen sospitosos d’amagar realitats ingrates. Amb aquest criteri, la premsa, en crisi ja fa temps, cada vegada és més a prop de tocar fons. Els mitjans socials han invertit la relació comunicativa i ara són els “lectors” els qui, en funció de comunicadors, s’esplaien donant curs a les teories més pintoresques. Amb el món de cap per avall, els periodistes de vegades “s’informen” en aquestes plataformes i les converteixen en notícia.

La transformació de la factualitat en facticitat impulsada per la revolució digital també afecta els mitjans tradicionals. El setembre del 2021 el New York Times va caure de quatre potes al bassal de les notícies falses amb un article de Michael Schwirtz i José Bautista sobre la trama russa del president Puigdemont. El diari insígnia de la premsa nord-americana, que es jacta de publicar “totes les notícies aptes per a ser impreses”, no ha retractat aquella butllofa inepta, i per tant inapta, que El País va enlairar com un globus de fira. I el Washington Post, el mític diari de la família Graham, actualment propietat del multibilionari Jeff Bezos, la setmana passada acomiadà el 4% dels treballadors enmig de turbulències internes, després que Bezos trenqués la tradició del diari refusant de donar suport a la candidatura de la vice-presidenta demòcrata. Aquesta decisió provocà la baixa d’un quart de milió de subscriptors i la dimissió de treballadors de prestigi, com el periodista d’investigació Josh Dawsey, l’editora gerent Matea Gold, i la caricaturista Ann Telnaes, guanyadora del premi Pulitzer, que marxà del diari després que aquest censurés una caricatura de Bezos i altres magnats agenollats davant una estàtua de Donald Trump. La caricatura al·ludia al fet que Bezos havia anunciat la donació d’un milió de dòlars per la inauguració de Trump i una segona contribució d’un milió més en espècie, obsequis amb què el magnat s’ha guanyat la invitació a sopar amb Trump a la seva residència de Mar-a-Lago.

Bezos justificà rompre amb la tradició d’afavorir el candidat demòcrata al·legant que calia desmentir la idea que els mitjans són esbiaixats. No hi ha cap dubte que la neutralitat de la premsa és una garantia d’objectivitat i fair play, però qualsevol virtut que es pugui atribuir a aquella decisió arbitral s’esvaeix davant la intolerància a una caricatura que objectivava la nova relació del diari amb el poder polític.

Tot apunta que s’ha superat el grau i mig d’escalfament de les comunicacions i es podria haver superat el punt de no-retorn a la veritat. S’imposa de reconsiderar urgentment la relació entre fets i valors d’acord amb la sociologia clàssica. Subscrivint el mètode científic, l’escola filosòfica més genuïnament americana, el pragmatisme, pretenia moure’s en el terreny dels fets. Els valors ja no rajaven d’un indret metafísic sinó de la conducta sedimentada en els costums. Tanmateix, en el pensament social dels pragmatistes, per exemple en el Dewey de Human Nature and Conduct, els valors sorgeixen del corrent vital dels fets com conills del barret d’un prestidigitador. Per a Dewey, la pregunta útil no és pas quins valors adoptarem ni d’on provenen, sinó de quina manera els farem servir i ens faran servir ells a nosaltres. La raó i els principis, diu, no es poden pas posar darrere de les accions o dels costums, com si els empenyessin, perquè en són la conseqüència.

Una objecció a aquest raonament és que dels fets estrictes no se’n deriven valors. Ni la ciència, ni la sociologia, ni l’estatística ni la psicologia determinen el bé i el mal. De la concatenació dels fets per causes naturals o de l’atomització de les impressions, com les presentava l’empirisme de Berkeley i de Hume, no se’n deriva cap judici de valor. Ni la fissió nuclear, ni els incendis que al moment d’escriure aquest article devasten barris sencers de Los Angeles, ni la riuada que a l’octubre assolà uns quants pobles del País Valencià no són moralment judicables. La Bíblia no condemna l’arbre de la ciència, sinó la pretensió humana de fer-ne ús; condemna la pretensió d’esdevenir jutges absoluts i “ser com déus”. Malgrat l’advertiment, no sabríem prescindir del plaer de judicar i menys encara del de condemnar. El problema, irresolt per filòsofs i teòlegs, és que del coneixement moral, d’aquesta intuïció de camins que es bifurquen a cada pas, se’n deriva la llibertat. Més ben dit: la llibertat és l’origen dels valors. Ho és perquè orientem l’acció i donem una direcció a la vida en vista d’uns valors entrellucats en les conseqüències previsibles dels nostres actes. Els valors pròpiament no són res, no són coses tangibles sinó signes de vida futurible, símbols del món en què voldríem viure i contribuïm a dissenyar esforçant-nos per dotar de sentit els fets irracionals.

Puix que la passió de llibertat és més forta que la ingenuïtat, els éssers humans sempre estem marxant del paradís. Jutgem i som jutjats en justa correspondència, mentre cerquem debades, com Caín, una socialització harmònica durable. El soroll dels mitjans socials prefigura la confusió babèlica. En la mesura que presenta els fets curosament, defensant-los de la seva negació en la filosofia postmoderna, el periodisme acreditat esdevé un refugi de l’objectivitat informativa. Tanmateix, per més conscienciosa que sigui la relació dels esdeveniments, no pot bandejar-se la qüestió dels valors, ja sigui que es destaquen per afinitat política, per inclinació religiosa o per convicció ideològica. En alguns mitjans l’èmfasi en els valors distorsiona l’exposició i tergiversa els fets potser sense voler, simplement d’esma. De vegades l’organització dels fets fa emergir uns valors i no uns altres, i de vegades és la tria de valors que fa emergir uns fets de les profunditats del present. Considerades com a finalitats absolutes, l’objectivitat i l’ètica poden resultar incompatibles, la veritat oposant-se al bé. Però si una cosa sembla urgent enmig del pandemònium de les xarxes fora de control, és restaurar la neutralitat dels fets com un valor en l’ètica de la comunicació. El perill no és tant que l’observador determini els fets observats com que n’abusi per a vehicular dèries personals o intersubjectives.

Hi ha moments que transcendeixen el futbol i es converteixen en símbols. La botifarra de Joan Laporta a la llotja durant la Supercopa d’Espanya no tan sols ha generat polèmica, sinó que ha posat sobre la taula dos elements que mai no semblen allunyar-se del Barça: la passió futbolística i la política. Un gest tan senzill i visceral com aquest ha acabat essent disseccionat i analitzat com si fos una qüestió d’estat. Però, per què?

El context és important. El Barça arribava al partit contra l’Athletic Club amb un equip que volia recuperar confiança després d’uns quants mesos irregulars i, al mateix temps, amb una batalla institucional en marxa. La decisió del Consell Superior d’Esports (CSD) de permetre la inscripció de Dani Olmo i Pau Víctor va ser una victòria crucial per a Laporta i la seva junta directiva, després d’enfrontar-se a les negatives de la Lliga i la RFEF.

Quan tot això culmina en una gran nit de futbol, amb un triomf treballat, el president es deixa endur per l’eufòria i fa una botifarra a la llotja. Un gest d’alleujament i victòria davant d’un sistema que, sovint, sembla més preocupat per posar traves al Barça que no per fomentar l’esport. Però aquesta explosió de passió espontània ha tingut un preu.

Com era d’esperar, el gest no ha estat exempt de crítiques. Alguns sectors de la premsa i l’opinió pública han qualificat la botifarra de poc institucional, un comportament impropi d’un president que lidera un dels clubs més grans del món. La RFEF ja estudia possibles sancions per una conducta que alguns consideren vergonyosa. I fins i tot dins el barcelonisme, algunes veus han qüestionat si aquests gests contribueixen a reforçar la imatge global del club.

Perquè tots sabem que el futbol és impassible al masclisme, a la violència, al feixisme i al racisme. Però, ai las, quan es tracta d’una botifarra, la cosa canvia. I encara més si la botifarra la fa Joan Laporta. Una altra cosa hauria estat si l’hagués fet Florentino: de moment, no seria una “botifarra catalana”, sinó un “corte de mangas”, i segurament l’haurien qualificat d’home “campechano”  i simpàtic, com el rei emèrit. És clar, perquè aquest home pixa colònia.

A més, la botifarra arriba enmig d’un clima tens al futbol espanyol. Amb escàndols institucionals, polèmiques arbitrals i guerres de poder entre entitats, el gest de Laporta podria ser vist com gasolina en un foc que ja crema intensament. Per a alguns, és un recordatori de l’estil polèmic del president; per a uns altres, una mostra de passió autèntica.

Vivim en una època en què cada gest públic es mesura amb una lupa gegant. La cultura woke xoca frontalment amb espais com el futbol. Aquest és un món en què la passió, la tensió i la visceralitat són l’essència mateixa del joc. Pretendre que el futbol sigui un entorn de serenitat absoluta és impossible. La botifarra de Laporta, en aquest sentit, no encaixa en el manual de correcció política que sembla imposar-se avui dia. L’han acusat de ser poc institucional, de no estar a l’altura del càrrec, d’enviar un mal exemple als nens. Però, de debò és tan greu? Parlem d’un gest que qualsevol aficionat ha fet alguna vegada, sigui al sofà de casa o a la graderia. Convertir aquesta anècdota en un assumpte moral sembla més un símptoma de l’excés de sensibilitat actual que no pas un problema real.

Ara, el que fa que aquesta polèmica hagi anat més enllà és el fet que Laporta no és només el president del Barça; és també una figura política. Amb un discurs obertament independentista, Laporta ha estat sempre una figura polaritzadora. La seva botifarra ha estat vista per alguns com un gest que transcendeix l’esport. No és només una celebració; és, en els ulls dels seus detractors, una rebel·lió simbòlica contra un sistema que el president mateix percep com a hostil.

És inevitable de preguntar-se: si Laporta no fos independentista, rebria el mateix nivell de crítiques? És difícil d’imaginar que un president d’un altre gran club fos tan analitzat per un gest com aquest. La política a Espanya mai no és lluny del futbol, i en el cas del Barça, sovint sembla anar de bracet. La botifarra no tan sols s’interpreta com un gest emocional, sinó com una metàfora del conflicte entre Catalunya i Espanya. I això, sens dubte, amplifica la polèmica.

Laporta és Laporta. No ha estat mai un president convencional, i aquesta botifarra n’és només l’últim exemple. És un líder passional, que connecta amb l’afició precisament perquè no amaga allò que sent. Però aquesta mateixa autenticitat és també el que l’ha fet vulnerable a les crítiques. Aquesta manera de fer té riscos. El Barça és una institució global, i cada gest del seu president té repercussió internacional. Però també té avantatges: Laporta és un president que no dubta a posar-se al capdavant de les batalles, ja sigui contra la Lliga, la RFEF o el que percep com a injustícies contra el club.

La botifarra de Laporta passarà a la història com una de les seves accions més icòniques. Sigui com sigui, el Barça va guanyar al camp i al despatx. I si la botifarra de Laporta molesta, potser el problema no és el gest, sinó tot el que representa. Al cap i a la fi, com va dir Fuster, “Forma part d’una bona educació saber quan cal ser maleducat.” Laporta, aquest cop, va saber-ho perfectament.

La presidenta del consell departamental dels Pirineus Orientals, Hermeline Malherbe, va presentar ara fa un any un calendari per al canvi de nom del departament. Després d’un procés previ, que incloïa una campanya informativa, el mes de setembre del 2024 s’havia de fer una consulta ciutadana i al desembre proposar ja a l’estat francès el nom triats pels ciutadans. Tanmateix, un any més tard, no ha passat res d’això.

La consulta sobre el canvi de nom era un dels punts del programa de la campanya electoral de l’equip de govern del 2021, perquè la denominació actual de Pirineus Orientals és totalment deslligada de la història i la identitat del territori. El gener del 2023, en la trobada amb els periodistes, la presidenta va anunciar la consulta aquell mateix any, i va ser el gener del 2024 que es va tornar a anunciar la consulta i es va presentar el calendari.

La presidenta Malherbe, en una reunió amb periodistes aquesta setmana, ha assegurat que el projecte no s’ha abandonat. “La dissolució de l’Assemblea Nacional va tallar aquesta obra, la va interrompre durant un temps. La inestabilitat governamental que va seguir no ens va permetre de fer-ho immediatament”, ha dit. I ha insistit en la consulta:  “Vull reiterar ben alt i clar que no ho abandonarem.”

I n’ha donat més detalls. Ha assegurat que es farà enguany: “La qüestió del nom s’integrarà en el diàleg ciutadà que engegarem sobre el futur dels Pirineus Orientals.” La qüestió del nom del departament, doncs, es barrejarà amb més temes, com ara com fer front al canvi climàtic. Per tant, sembla clar que es descarta una gran votació sobre la denominació del departament.

Un nou nom amb polèmica

L’any passat sí que es van fer les primeres passes per a la consulta. Poques setmanes després de la presentació del calendari es van començar a fer reunions amb experts en dret, investigadors i referents de la cultura i la llengua catalanes, amb l’objectiu de quantificar –entre el maig i el juny– el cost del canvi de denominació i determinar els noms que es podrien sotmetre a votació.

Tanmateix, hi va haver dificultats. Entitats nord-catalanes van començar una campanya perquè el consell departamental inclogués les denominacions “Catalunya del Nord” i “País Català” en la futura consulta.

Les entitats favorables a la llengua i la cultura asseguraven que l’administració els havia dit que refusaven aquests noms perquè el consell d’estat francès no els admetria i, en canvi, haurien proposat com a alternativa el de “Pirineu Català”, que consideraven que podria ser avalada per les autoritats franceses més fàcilment. Sobre això, fonts del Consell Departamental explicaven que no s’havia descartat oficialment cap denominació que inclogués la catalanitat del departament, però sí que algunes altres, com “Pirineus Mediterranis”. A final d’abril hi havia una reunió del departament amb entitats i associacions culturals per abordar la situació, i d’aleshores ençà no hi ha hagut avenços. En aquesta línia, el president de Catalunya Nord per la Independència, Hervé Pi, explicava que si els impulsors de la consulta no canviaven d’opinió i no incloïen “Catalunya del Nord” i “País Català” farien una crida al boicot.

El gener de l’any passat, coincidit amb la presentació del calendari, France Bleu Rosselló va revelar el resultat d’una votació en què havien participat disset mil persones sobre el canvi de nom i que mostrava que l’opció preferida era “País Català”, amb un 56% dels vots, seguit de mantenir el nom actual, és a dir, “Pirineus Orientals” (18%) i “Pirineus Catalans” (17%).

Com continuaria el procés?

Una vegada hi hagi una proposta, s’ha de proposar el canvi de nom a l’estat francès. El codi general de les entitats locals estableix que el canvi de nom a petició d’un departament és una decisió del Consell d’Estat, l’òrgan consultiu suprem del govern francès i la darrera instància de la jurisdicció administrativa. A més, ha de ser convalidat pel primer ministre francès amb un decret.

En més de dos-cents anys, tan sols s’han reanomenat set departaments, el darrer el 1990. El canvi no pot ser per una qüestió estètica o d’identitat, sinó que ha de servir per a corregir una injustícia o desigualtat. L’argument més habitual és que els adjectius “inferior” i “baix” poden tenir una connotació negativa.

Canvis acceptats:

1791: Mayenne i Loira per Maine i Loira
1941: Xaranta Inferior per Xaranta Marítima
1955: Sena Inferior per Sena Marítim
1957: Loira Inferior per Loira Atlàntic
1969: Pirineus Baixos per Pirineus Atlàntics
1970: Alps Baixos per Alps de l’Alta Provença
1990: Costa del Nord per Costa d’Armor

En el cas de Catalunya Nord, l’argument més viable sembla que és que “Pirineus Orientals” és una imprecisió geogràfica que pot perjudicar la imatge del territori, perquè és poc concret i, si de cas, es troba al sud de l’estat francès. L’argument és el mateix que va utilitzar Costa del Nord, que és a la Bretanya, i que va esdevenir Costa d’Armor.

Per una altra banda, és un obstacle el fet que el Consell d’Estat hagi estat històricament renuent a acceptar noms amb una forta identitat o amb termes com “país” o “comtat”. Això explica que el Consell Departamental provés d’evitar “Catalunya del Nord” i “País Català”.

La presidenta del consell departamental dels Pirineus Orientals, Hermeline Malherbe, va presentar ara fa un any un calendari per al canvi de nom del departament. Després d’un procés previ, que incloïa una campanya informativa, el mes de setembre del 2024 s’havia de fer una consulta ciutadana i al desembre proposar ja a l’estat francès el nom triats pels ciutadans. Tanmateix, un any més tard, no ha passat res d’això.

La consulta sobre el canvi de nom era un dels punts del programa de la campanya electoral de l’equip de govern del 2021, perquè la denominació actual de Pirineus Orientals és totalment deslligada de la història i la identitat del territori. El gener del 2023, en la trobada amb els periodistes, la presidenta va anunciar la consulta aquell mateix any, i va ser el gener del 2024 que es va tornar a anunciar la consulta i es va presentar el calendari.

La presidenta Malherbe, en una reunió amb periodistes aquesta setmana, ha assegurat que el projecte no s’ha abandonat. “La dissolució de l’Assemblea Nacional va tallar aquesta obra, la va interrompre durant un temps. La inestabilitat governamental que va seguir no ens va permetre de fer-ho immediatament”, ha dit. I ha insistit en la consulta:  “Vull reiterar ben alt i clar que no ho abandonarem.”

I n’ha donat més detalls. Ha assegurat que es farà enguany: “La qüestió del nom s’integrarà en el diàleg ciutadà que engegarem sobre el futur dels Pirineus Orientals.” La qüestió del nom del departament, doncs, es barrejarà amb més temes, com ara com fer front al canvi climàtic. Per tant, sembla clar que es descarta una gran votació sobre la denominació del departament.

Un nou nom amb polèmica

L’any passat sí que es van fer les primeres passes per a la consulta. Poques setmanes després de la presentació del calendari es van començar a fer reunions amb experts en dret, investigadors i referents de la cultura i la llengua catalanes, amb l’objectiu de quantificar –entre el maig i el juny– el cost del canvi de denominació i determinar els noms que es podrien sotmetre a votació.

Tanmateix, hi va haver dificultats. Entitats nord-catalanes van començar una campanya perquè el consell departamental inclogués les denominacions “Catalunya del Nord” i “País Català” en la futura consulta.

Les entitats favorables a la llengua i la cultura asseguraven que l’administració els havia dit que refusaven aquests noms perquè el consell d’estat francès no els admetria i, en canvi, haurien proposat com a alternativa el de “Pirineu Català”, que consideraven que podria ser avalada per les autoritats franceses més fàcilment. Sobre això, fonts del Consell Departamental explicaven que no s’havia descartat oficialment cap denominació que inclogués la catalanitat del departament, però sí que algunes altres, com “Pirineus Mediterranis”. A final d’abril hi havia una reunió del departament amb entitats i associacions culturals per abordar la situació, i d’aleshores ençà no hi ha hagut avenços. En aquesta línia, el president de Catalunya Nord per la Independència, Hervé Pi, explicava que si els impulsors de la consulta no canviaven d’opinió i no incloïen “Catalunya del Nord” i “País Català” farien una crida al boicot.

El gener de l’any passat, coincidit amb la presentació del calendari, France Bleu Rosselló va revelar el resultat d’una votació en què havien participat disset mil persones sobre el canvi de nom i que mostrava que l’opció preferida era “País Català”, amb un 56% dels vots, seguit de mantenir el nom actual, és a dir, “Pirineus Orientals” (18%) i “Pirineus Catalans” (17%).

Com continuaria el procés?

Una vegada hi hagi una proposta, s’ha de proposar el canvi de nom a l’estat francès. El codi general de les entitats locals estableix que el canvi de nom a petició d’un departament és una decisió del Consell d’Estat, l’òrgan consultiu suprem del govern francès i la darrera instància de la jurisdicció administrativa. A més, ha de ser convalidat pel primer ministre francès amb un decret.

En més de dos-cents anys, tan sols s’han reanomenat set departaments, el darrer el 1990. El canvi no pot ser per una qüestió estètica o d’identitat, sinó que ha de servir per a corregir una injustícia o desigualtat. L’argument més habitual és que els adjectius “inferior” i “baix” poden tenir una connotació negativa.

Canvis acceptats:

1791: Mayenne i Loira per Maine i Loira
1941: Xaranta Inferior per Xaranta Marítima
1955: Sena Inferior per Sena Marítim
1957: Loira Inferior per Loira Atlàntic
1969: Pirineus Baixos per Pirineus Atlàntics
1970: Alps Baixos per Alps de l’Alta Provença
1990: Costa del Nord per Costa d’Armor

En el cas de Catalunya Nord, l’argument més viable sembla que és que “Pirineus Orientals” és una imprecisió geogràfica que pot perjudicar la imatge del territori, perquè és poc concret i, si de cas, es troba al sud de l’estat francès. L’argument és el mateix que va utilitzar Costa del Nord, que és a la Bretanya, i que va esdevenir Costa d’Armor.

Per una altra banda, és un obstacle el fet que el Consell d’Estat hagi estat històricament renuent a acceptar noms amb una forta identitat o amb termes com “país” o “comtat”. Això explica que el Consell Departamental provés d’evitar “Catalunya del Nord” i “País Català”.

Segons l’Enquesta de Salut de Catalunya, més de 85.000 catalans declaren tenir un trastorn de conducta alimentària (TCA). Si pensem en el perfil de persona que té un TCA, segurament ens vindrà al cap que és una dona. Les dades demostren que, efectivament, la majoria de pacients són dones: el 2022, per exemple, es van atendre 5.050 persones als centres de salut mental de Catalunya (CSM) amb un diagnòstic principal de TCA; d’aquestes, 4.702 eren dones i només 348 eren homes. És a dir, les dones eren més del 90% dels diagnosticats, dada que coincideix amb les del Departament de Salut, que indiquen que nou casos de TCA de cada deu són dones.

Si s’aprofundeix una mica més en el perfil, segur que molts se l’imaginaran jove. L’edat és un altre dels mites que envolten els TCA: els TCA es diagnostiquen a totes les edats, tot i que sí que és habitual que la malaltia comenci a l’adolescència i que acompanyi el malalt fins que es posi en tractament. Una dada per il·lustrar-ho: aquests darrers anys, i especialment després del confinament, els casos de TCA en adults ha augmentat considerablement. Actualment, a les unitats d’adults de TCA n’hi ha un 15% que tenen més de quaranta anys. Tot i que alguns van començar a tenir la malaltia quan eren infants o joves, n’hi ha un 12% d’inici tardà, és a dir, a partir de vint-i-cinc anys o més.

Així doncs, si els adults també tenen TCA, per què és una realitat invisibilitzada? Per què hi ha el mite que els TCA són només cosa de noies joves? Com es gestiona un diagnòstic a l’edat adulta, sense tenir referents?

Diagnòstic a quaranta-sis anys

“Quan van diagnosticar-m’ho, vaig al·lucinar. No m’esperava que em diguessin que tenia anorèxia.” Elena Martinell té quaranta-sis anys, i en fa quatre que li van diagnosticar anorèxia nerviosa. És, doncs, un d’aquests casos que s’anomenen “d’inici tardà”. Quan va començar el confinament, el 2020, va deixar de menjar de cop, gairebé de manera inconscient. “Jo no me n’adonava, va ser la gent del meu voltant que em va començar a alertar que havia perdut molt de pes.” Tot i que reconeix que no s’ha sentit mai a gust amb el seu cos, mai abans havia tingut una conducta tòxica amb el menjar, perquè és actriu i cantant, i sempre ha estat la seva font principal d’energia. Per això, quan van diagnosticar-li la malaltia, es va enfonsar.

Martinell, com tants altres, sempre havia associat els TCA a dones joves i adolescents: hi havia dones grans que tenien TCA? “Els TCA són una malaltia que segur que tenen moltes dones adultes en silenci o en la inconsciència. A mi em va passar, que no me n’adonava. Aquesta malaltia ha de començar a deixar de ser tabú. És com si tingués diabetis, o com si m’hagués trencat la cama.” Martinell ha trigat més de tres anys a poder-ne parlar obertament amb el seu entorn. “Ho portava en silenci i amb molta culpa”, lamenta.

L’actriu Elena Martinell.

Parlar de TCA és especialment complex perquè cada cas és diferent i perquè hi ha molts mites que envolten les malalties que engloba, com ara que una de les principals causes sigui per a voler-se aprimar o que tothom qui té un TCA ha d’estar molt prim. El cas de Martinell desmunta precisament algun d’aquests tòpics, perquè no va deixar de menjar per aprimar-se. “Vaig deixar de menjar gairebé de manera inconscient: com que no havia de treballar, no necessitava energia”, diu. Però de seguida confessa que, vist amb perspectiva, aturar la ingesta d’aliments podia tenir relació amb l’estrès post-traumàtic que va tenir després d’uns anys molt durs en el terreny personal. “Hi va haver anys en què vaig haver de passar uns quants dols, tant de familiars com d’amics. Vaig acumular molt d’estrès, però anava fent, anava tirant. Amb el confinament va ser quan ho vaig aturar.”

El doctor Fernando Fernández-Aranda, especialista en psicologia clínica i director de la Unitat de Trastorns de l’Alimentació de Bellvitge de fa més de vint-i-cinc anys, explica que, precisament en pacients adults, el desencadenant de la malaltia no és l’entorn –com podria ser la pressió estètica i social–, sinó factors com la pèrdua de feina, pèrdua de persones estimades, entrebancs econòmics o situacions inesperades, com un confinament. “De factors n’hi pot haver molts i molt diversos. Com que no se sap com gestionar-ho, apareix el TCA.” De fet, segons que explica, els casos de TCA van augmentar entre un 30% i un 40% arran del confinament internacionalment. “Factors com la incertesa o la pèrdua de familiars van influir-hi moltíssim.”

Alerten que el confinament ha fet augmentar els trastorns alimentaris

Passar el confinament tota sola no va pas ajudar-la, però, un cop acabat, Martinell no va dubtar a visitar un psicòleg. Va ser precisament una psicòloga privada, no especialista en trastorns alimentaris, qui va diagnosticar-li anorèxia nerviosa. Tot i que va continuar fent-hi teràpia durant un temps més, va arribar un moment que va haver de canviar de professional. “Havia de fer teràpia amb un psiquiatre que m’ajudés amb medicació i necessitava una psicòloga especialitzada”, explica. Volia l’ajuda a la sanitat pública, perquè no podia permetre’s un tractament per la via privada. Va ser llavors quan la seva metgessa de capçalera va derivar-la al Centre de Salut Mental (CSM) de Girona. Després d’un any i mig del diagnòstic, va poder començar el procés de rehabilitació.

“Trobar ajuda costa”

Ja fa tres anys que fa tractament –un procés amb molts alts i baixos– i Martinell té la sensació que la salut pública no comprèn plenament el procés de rehabilitació dels adults amb TCA i que, en general, costa molt de trobar-hi ajuda. “Hi ha bastants recursos per a noies adolescents i fins a vint-i-cinc anys, però partir de llavors ja no”, diu.

Al començament de la teràpia es trobava sola i incompresa. Per això ben aviat va proposar a la psicòloga del CSM de crear un grup de suport de dones adultes. Fa dos anys que es troben cada quinze dies. “Veia que era molt important poder compartir-ho amb gent que també s’hi troba, perquè si no és molt difícil d’entendre. Hi ha qui et diu: ‘Va, deixa’t estar de ximpleries i menja’, però és que els TCA són molt més que això”, diu. Al suport de grup i de la psicòloga, Martinell també hi afegeix el d’una infermera que li fa els controls de pes diàriament. L’objectiu és fer tres àpats el dia. Això, en certs moments de l’any, com Nadal o l’estiu, es fa més difícil d’aconseguir. “Això d’haver d’estar moltes hores a taula i tenir un contacte constant amb el menjar m’angoixa molt. També em passa a l’estiu, a la platja, quan vas amb roba més lleugera.” Per això, tal com diu Martinell, els TCA es consideren una malaltia solitària: perquè, a poc a poc, el pacient s’aïlla dels grups socials per a no haver de compartir àpats. “El menjar és una cosa molt social. Si t’hi fixes, sempre que quedem, quedem per prendre alguna cosa, sempre acaba havent-hi menjar pel mig –diu–. Per evitar-ho, deixes de quedar amb els teus amics, deixes de fer coses.”

Afrontar l’anorèxia a l’estiu: “Evito d’anar a la platja, no m’agrada mostrar el cos”

Del 2020 fins ara, Martinell ha fet un treball personal amb què ha aconseguit un equilibri en certes èpoques de l’any. Ho explica així: “Hi ha moments de més debilitat, però, en general, ho vaig trampejant com puc. Evidentment, hi ha coses que encara no puc fer, però tinc moltes ganes de millorar la qualitat de vida.” Per ella, la feina ha estat essencial no tan sols per a tirar endavant, sinó també per a expressar-se i explicar-se. Com que és que actriu i cantant, va crear una obra de teatre anomenada Pes mort per poder explicar la seva realitat amb un punt de ficció. La seva i la de tantes altres. “La feina m’ha ajudat molt, ha estat el puntal de la meva vida. Tinc èpoques molt dures, fins i tot amb pensaments suïcides, però intento tirar endavant.”

Un moment de l’obra de Pes mort.

Trobar el suport i l’acompanyament adequat és imprescindible, atès que l’anorèxia nerviosa té una mortalitat del 5%, fet que la converteix en el trastorn mental amb més mortalitat. Fernando Fernández-Aranda explica que aquest percentatge augmenta en la franja d’edat de catorze anys a vint i que la mortalitat es deu al suïcidi més que no pas a les conseqüències físiques derivades de la malaltia.

Una unitat de recuperació pionera

Precisament per a proporcionar l’acompanyament adequat als casos més extrems, fa un any que es va inaugurar la primera unitat integral de recuperació de població adulta amb TCA d’alta complexitat i durada del país –i una de les primeres a Europa–, situada a l‘Hospital Sagrat Cor de Martorell (Baix Llobregat). Una planta que ha estat especialment clau per als casos de TCA més greus, i que serveix com “una nova esperança de recuperació de persones que pràcticament ja l’havien perduda del tot”, segons el doctor Fernández-Aranda. S’hi tracten casos de pacients que fa més de quinze anys o vint que arrosseguen la malaltia i que ja han exhaurit tots els altres recursos de la sanitat pública disponibles i no els ha funcionat.

Segons les dades, un 25% dels pacients presenta una durada del trastorn de més de deu anys. El doctor Fernández-Aranda destaca que quatre persones de cada deu amb anorèxia nerviosa no es recuperen o tan sols parcialment, per la qual cosa, en aquests casos, hi ha una tendència a la cronificació de la malaltia. “La cronificació del trastorn de la conducta alimentària té unes implicacions molt complexes per al pacient i els familiars, perquè molts no treballen: o han perdut la feina o tenen la baixa de fa temps. Els lligams socials són escassos. A més, també tenen una baixa autoestima, perquè els fa la impressió que no els podrà ajudar ningú”, diu Fernández-Aranda.

La unitat té un equip multidisciplinari integrat per professionals de treball social, teràpia ocupacional, fisioteràpia, infermeria, psicologia i psiquiatria. També té el suport de metge internista i nutricionista, a més de l’assessorament de les unitats altament especialitzades d’endocrinologia i medicina interna de l’Hospital de Bellvitge.

La unitat és a la primera planta del nou edifici assistencial de l’Hospital Sagrat Cor a Martorell i consta, actualment, de deu habitacions dobles i deu d’individuals, per bé que no tenen totes les places ocupades. Aquest darrer any, han tractat trenta-nou casos i han donat vint-i-nou altes.

La Unitat Integral de Recuperació de població adulta amb TCA a l'Hospital Sagrat Cor de Martorell. La Unitat Integral de Recuperació de població adulta amb TCA a l'Hospital Sagrat Cor de Martorell. La Unitat Integral de Recuperació de població adulta amb TCA a l'Hospital Sagrat Cor de Martorell. Trencar el tabú

Amb tot plegat, Martinell diu que parlar de la malaltia li ha anat bé per a encarar-la, però que encara hi ha molt camí per a recórrer i “trencar el tabú”. “A les dones adultes els costa d’assumir-ho i reconèixer-ho, però estic segura que n’hi ha moltes, igual que d’homes. Per això és important de parlar-ne. Se n’ha de parlar, perquè hi ha molta gent que ho amaga i no sap ni que és un problema.” Martinell és, doncs, un exemple que trenca l’estereotip i el tabú: els TCA no són tan sols un problema de noies joves.

El president del FC Barcelona, Joan Laporta, va aclarir ahir en una detallada conferència de premsa tot allò que havia passat aquestes darreres setmanes arran de la pressió dels estaments futbolístics espanyols per a impedir que dos jugadors del primer equip tinguessen fitxa.

Tots sabem que al món del futbol tot depèn que la pilota entre en la porteria contrària o no. De manera que Laporta arribava a la conferència de premsa tranquil i relaxat després de la victòria il·lusionadora del Barça a la Supercopa. I també reivindicat amb aquella imatge icònica de la botifarra, quan va saber que havia guanyat el torcebraç per la inscripció dels dos jugadors, una expressió popular que ens va fer somriure a molta gent.

Però permeteu-me que destaque la part política de tot plegat.

Hi ha autors que parlen de l’existència de “sistemes nacionals” per a descriure com s’organitzen i interactuen les nacions o les comunitats nacionals. Friedrich List va introduir el concepte en l’economia a final del segle XIX, i després tot d’autors l’han eixamplat a les ciències polítiques, la història o la sociologia –Ricard Chulià, per exemple, el fa servir en les seues anàlisis sobre la situació colonial del País Valencià.

És fàcil d’entendre-ho. Hi ha un sistema nacional català i també hi ha un sistema nacional espanyol que l’interfereix constantment i s’hi superposa. I cada ciutadà –i cada dirigent i cada partit i cada organització i cada diari i cada empresa i cada associació i cada tot…– tria constantment si es mou, si juga, dins un sistema o dins un altre. Amb els fets, no pas amb les paraules.

Els uns se’n van a l’exili i fan litigi estratègic i es mantenen dins el sistema nacional català. Els altres accepten que els jutgen i cerquen solucions pactades i es mouen, per tant, dins el sistema nacional espanyol. Uns diaris expliquem què passa als Països Catalans i mirem el món des d’ací –sistema català. Uns altres es passen el dia mirant què passa a Madrid i fent un relat sempre subordinat i provincial –sistema espanyol. Una empresa treballa amb el mercat mundial i s’internacionalitza sense esperar favors de l’estat –sistema català. Una altra es refugia en el BOE i els favors polítics –sistema espanyol. En faig una caricatura, és clar, però crec que s’entén què vull dir.

El Barça juga immergit en el sistema nacional català. Sòlidament. La Masia, el tiquitaca, el “més que un club”, el paper del soci, per dir algunes coses, entren de ple dins el sistema nacional català. I per això no ho entenen a Madrid, on les referències són la fúria, el joc dur, la llotja del Bernabéu i el control i la manipulació de les institucions, començant pels àrbitres.

En relació amb això, Laporta té d’interessant que no perd mai de vista que ell es troba dins el sistema català, que és català. I en conseqüència no espera un comportament just d’Espanya cap a ell. Ni tan sols el reclama. Simplement s’hi enfronta i quan guanya, perquè es pot guanyar, fa una botifarra i continua treballant. Oferint-nos, a més, moments comunicativament espectaculars. Aquell vídeo conegut en què s’encara amb un jutge exigint-li de poder parlar en català i, quan el jutge acaba cedint i el cita per a dos dies després, ell li diu que de cap manera, que no hi anirà, que té un viatge. Aquella famosa pancarta al centre de Madrid dient als pobres seguidors del Reial Madrid que té ganes de veure’ls. O aquesta botifarra executada de manera magnífica a l’Aràbia Saudita.

Hi ha això i hi ha la feina, és clar –perquè de comunicació i prou no es viu. Però sense exclamar-se de les persecucions i les travetes. Sense perdre temps a respondre als atacs interessats. Sense que, aparentment, l’esgote la batalla contínua contra amos de diaris i contra diaris amb amo. Laporta simplement va fent i no mira de caure simpàtic a la metròpoli ni es deixa temptar per les abraçades interessades. No espera que de ponent puga arribar res de bo.

I aquesta és, al capdavall, la raó profunda per la qual Joan Laporta molesta tant. Als espanyols i a alguns catalans que no suporten que els pose davant l’espill –des del sistema nacional català i sense moure-se’n. I que encara suporten menys que, a sobre, siga un guanyador.

 

PS1. Gemma Pasqual també ha pensat a fer el seu article d’avui sobre aquest tema: “El Barça, Laporta i una botifarra que fa història”.

PS2. Les escoles Bressola de Catalunya Nord necessiten urgentment el nostre ajut. Ho expliquem en aquest article i us demanem que, si podeu, feu una donació a la seua web.

PS3. La cuinera del Semproniana, Ada Parellada, parla i diu coses molt interessants sobre la ciutat, l’alta cuina, la pèrdua de la tradició, les cadenes i el turisme en el pòdcast Santa Eulàlia: “Ara a Barcelona hi ha una restauració de tendència i poc valenta”.

El president del FC Barcelona, Joan Laporta, va aclarir ahir en una detallada conferència de premsa tot allò que havia passat aquestes darreres setmanes arran de la pressió dels estaments futbolístics espanyols per a impedir que dos jugadors del primer equip tinguessen fitxa.

Tots sabem que al món del futbol tot depèn que la pilota entre en la porteria contrària o no. De manera que Laporta arribava a la conferència de premsa tranquil i relaxat després de la victòria il·lusionadora del Barça a la Supercopa. I també reivindicat amb aquella imatge icònica de la botifarra, quan va saber que havia guanyat el torcebraç per la inscripció dels dos jugadors, una expressió popular que ens va fer somriure a molta gent.

Però permeteu-me que destaque la part política de tot plegat.

Hi ha autors que parlen de l’existència de “sistemes nacionals” per a descriure com s’organitzen i interactuen les nacions o les comunitats nacionals. Friedrich List va introduir el concepte en l’economia a final del segle XIX, i després tot d’autors l’han eixamplat a les ciències polítiques, la història o la sociologia –Ricard Chulià, per exemple, el fa servir en les seues anàlisis sobre la situació colonial del País Valencià.

És fàcil d’entendre-ho. Hi ha un sistema nacional català i també hi ha un sistema nacional espanyol que l’interfereix constantment i s’hi superposa. I cada ciutadà –i cada dirigent i cada partit i cada organització i cada diari i cada empresa i cada associació i cada tot…– tria constantment si es mou, si juga, dins un sistema o dins un altre. Amb els fets, no pas amb les paraules.

Els uns se’n van a l’exili i fan litigi estratègic i es mantenen dins el sistema nacional català. Els altres accepten que els jutgen i cerquen solucions pactades i es mouen, per tant, dins el sistema nacional espanyol. Uns diaris expliquem què passa als Països Catalans i mirem el món des d’ací –sistema català. Uns altres es passen el dia mirant què passa a Madrid i fent un relat sempre subordinat i provincial –sistema espanyol. Una empresa treballa amb el mercat mundial i s’internacionalitza sense esperar favors de l’estat –sistema català. Una altra es refugia en el BOE i els favors polítics –sistema espanyol. En faig una caricatura, és clar, però crec que s’entén què vull dir.

El Barça juga immergit en el sistema nacional català. Sòlidament. La Masia, el tiquitaca, el “més que un club”, el paper del soci, per dir algunes coses, entren de ple dins el sistema nacional català. I per això no ho entenen a Madrid, on les referències són la fúria, el joc dur, la llotja del Bernabéu i el control i la manipulació de les institucions, començant pels àrbitres.

En relació amb això, Laporta té d’interessant que no perd mai de vista que ell es troba dins el sistema català, que és català. I en conseqüència no espera un comportament just d’Espanya cap a ell. Ni tan sols el reclama. Simplement s’hi enfronta i quan guanya, perquè es pot guanyar, fa una botifarra i continua treballant. Oferint-nos, a més, moments comunicativament espectaculars. Aquell vídeo conegut en què s’encara amb un jutge exigint-li de poder parlar en català i, quan el jutge acaba cedint i el cita per a dos dies després, ell li diu que de cap manera, que no hi anirà, que té un viatge. Aquella famosa pancarta al centre de Madrid dient als pobres seguidors del Reial Madrid que té ganes de veure’ls. O aquesta botifarra executada de manera magnífica a l’Aràbia Saudita.

Hi ha això i hi ha la feina, és clar –perquè de comunicació i prou no es viu. Però sense exclamar-se de les persecucions i les travetes. Sense perdre temps a respondre als atacs interessats. Sense que, aparentment, l’esgote la batalla contínua contra amos de diaris i contra diaris amb amo. Laporta simplement va fent i no mira de caure simpàtic a la metròpoli ni es deixa temptar per les abraçades interessades. No espera que de ponent puga arribar res de bo.

I aquesta és, al capdavall, la raó profunda per la qual Joan Laporta molesta tant. Als espanyols i a alguns catalans que no suporten que els pose davant l’espill –des del sistema nacional català i sense moure-se’n. I que encara suporten menys que, a sobre, siga un guanyador.

 

PS1. Gemma Pasqual també ha pensat a fer el seu article d’avui sobre aquest tema: “El Barça, Laporta i una botifarra que fa història”.

PS2. Les escoles Bressola de Catalunya Nord necessiten urgentment el nostre ajut. Ho expliquem en aquest article i us demanem que, si podeu, feu una donació a la seua web.

PS3. La cuinera del Semproniana, Ada Parellada, parla i diu coses molt interessants sobre la ciutat, l’alta cuina, la pèrdua de la tradició, les cadenes i el turisme en el pòdcast Santa Eulàlia: “Ara a Barcelona hi ha una restauració de tendència i poc valenta”.

El coala és un dels símbols principals d’Austràlia. Són uns animals singulars, que subsisteixen menjant fulles d’eucaliptus –mortals per a la majoria dels altres animals–, fan vida sobretot als arbres, dormen vint hores el dia i són l’únic representant viu dels fascolàrctids.

Però ara s’enfronten a una lluita existencial, amb una tendència que pot fer que aviat deixin d’haver-hi coales en llibertat. El 2012, el govern australià va declarar l’espècie “vulnerable” a la majoria del país i deu anys més tard, el 2022, va ser catalogat d’espècie “en perill” d’extinció en tres estats dels cinc que habita, concretament a Queensland, Nova Gal·les del Sud i el territori de la capital australiana.

La fundació Australian Koala estima que l’any 2018 en quedaven entre 47.745 i 82.170 i, tres anys més tard, rebaixaven les xifres fins a 32.065-57.920. Una caiguda del 30% en tres anys, tot i que en moltes zones la caiguda ha estat del 80% i amb la temença que desapareguin de molts estats en una generació. Abans de l’arribada dels europeus, al segle XVII, n’hi havia milions, i tan sols entre el 1888 i el 1927 es van exportar vuit milions de pells d’aquests animals als Estats Units, el Regne Unit i el Canadà.

Una davallada multifactorial

Els motius d’aquesta reculada en el nombre de coales són diversos. La pèrdua d’hàbitat –a causa dels grans incendis, la desforestació i la urbanització– n’és un. Per exemple, és molt complicat per a un coala de travessar una carretera. I encara més una tanca. Sovint aquests marsupials acaben famolencs i sense llar. La pèrdua d’hàbitat també fa cada vegada més habituals les col·lisions amb vehicles i els atacs de gossos. I, sobretot, cal destacar el problema de les malalties.

Els coales sofreixen una àmplia gamma de patògens infecciosos: la bordetel·la, el retrovirus de coales, els criptococs i, sobretot, la clamídia. Aquesta darrera és la més preocupant, perquè és molt estesa i sovint és mortal. La clamídia no és estranya en alguns altres animals –sembla que els ha arribat pel bestiar–, però la propagació i la intensitat de la malaltia entre aquests marsupials és incomparable. Els causa afeccions cròniques i doloroses, com ara conjuntivitat que deriva en ceguesa i que fa que molts exemplars es morin de fam. També els origina infeccions genitals i del sistema urinari, que deriva en dolors, molèsties i mort prematura.

Un problema afegit és que, encara que no tinguin la malaltia gaire desenvolupada, els antibiòtics contra la clamídia els destrueixen els bacteris intestinals que els serveixen per a digerir les fulles d’eucaliptus, que és la seva principal font d’aliment. De manera que, indirectament, també pot ser fatal. La malaltia ha augmentat exponencialment i ja s’estima que la meitat dels coales de Queensland i Nova Gal·les del Sud en són portadors; i en aquests dos estats hi ha un terç de tots els que hi ha en llibertat.

Les estatístiques d’un estudi fet a Queensland el 2017 revelava que solament el 17% dels coales que ingressaven en clíniques tornaven després a la natura, i la majoria es morien o eren eutanasiats. I, en la mateixa línia, un estudi fet a partir de les dades de clíniques veterinàries al sud-est de Queensland revela que l’eutanàsia era el destí més comú dels coales que hi arribaven.

En aquest cas, solament un quart dels coales rescatats van poder ser alliberats més tard, segons que detallava la doctoranda Renae Charalambous. De cinquanta mil que hi van arribar entre el 1997 i el 2019, el motiu més comú d’ingrés eren els efectes de la clamídia, el 30%. El següent motiu era haver estat envestits per vehicles, un de cada cinc. Al mateix temps, un 7% dels animals havien estat atacats per gossos. L’estudi revela pronòstics diferents segons la gravetat i les característiques dels animals, però els que hi arriben amb clamídia són els que en conjunt tenen més probabilitats de ser sacrificats.

Vaccins en desenvolupament i més solucions

Una de les grans esperances per a salvar-los és el desenvolupament d’un vaccí que aturi l’expansió de la clamídia, que es passa tant per secrecions com de mares a fills. La Universitat Tecnològica de Queensland desenvolupa un vaccí que té per objectiu prevenir i tractar la clamídia en els coales i fa gairebé dues dècades que es troba en preparació.

Però un dels grans obstacles és que tractar i vaccinar cada coala té un cost d’uns 4.400 euros, que es duplica si s’hi afegeix la captura i el seguiment. A més, en cal una segona dosi al cap d’un mes, i això encara ho complica més. S’estudia la possibilitat de posar dues dosis, una de les quals d’efectes retardats.

Per una altra banda, la Universitat de la Sunshine Coast també desenvolupa un vaccí. Els científics han vist que els coales vaccinats, en aquests deu anys d’estudis, desenvolupen la malaltia més tard i tenen dos terços menys de possibilitats de morir.

Tot i que les dades són positives, amb els vaccins, encara que fossin un èxit immediat i totalment efectius, no n’hi hauria prou. Encara que es poguessin revertir els efectes de la clamídia, la tendència encara seria negativa a causa de totes les amenaces mortals que planen sobre aquests animals. De manera que és necessari un enfocament diferent també en els altres àmbits. La pèrdua d’hàbitat és un dels principals motors d’aquesta disminució i els científics i activistes remarquen que calen lleis immediates de conservació més estrictes per a protegir-los de la tala, la mineria, la neteja de terres i el desenvolupament urbà.

El Fons Mundial per la Natura (WWF) ha impulsat idees més innovadores, com ara una campanya per a salvar o plantar amb drons dos mil milions d’arbres abans de l’any 2030, tenint en compte que cada any es perd mig milió d’hectàrees de bosc a Austràlia. Un avió no tripulat pot escampar unes quaranta mil llavors en vuit hores.

Però la realitat és que, segons una investigació parlamentària de Nova Gal·les del Sud, si no canvia la tendència es podrien extingir de l’estat abans del 2050. El doctor Stuart Blanch, del Fons Mundial per la Natura (WWF), encara va més enllà i afirma que, si tot continua així, el 2050 ja no hi haurà coales a la costa est d’Austràlia.

El govern australià ha impulsat el fons Salvem Coales, de més de setanta-sis milions de dòlars, per a donar suport, durant quatre anys, a projectes de recuperació i conservació de l’hàbitat, i també al desenvolupament dels vaccins. La ministra de Medi d’Austràlia, Tanya Plibersek, ha dit: “Amb el nostre fons de Salvem Coales, invertim en projectes que els ajudaran no solament a sobreviure, sinó a prosperar.” Són expectatives altes en un projecte que podria ser la darrera oportunitat abans d’una desaparició irreversible.

La Plataforma Ciències en Perill, que agrupa docents de matèries científiques, considera que la proposta del Departament d’Educació pel que fa al batxillerat científic, d’augmentar de tres hores setmanals a quatre les matèries obligatòries de modalitat a batxillerat, compromet greument la qualitat i l’equitat.

El col·lectiu ha fet una anàlisi de la modificació curricular prevista per a primer de batxillerat i es queixa que la pèrdua d’especialització, unida a l’augment de ràtios i la dependència de matèries optatives per cobrir els continguts bàsics, suposa un retrocés en la preparació científica de l’alumnat i genera desigualtats entre centres educatius. Ciències en Perill insta al Departament a mantenir la separació actual de les disciplines científiques al batxillerat per garantir una educació de qualitat.

En l’anàlisi, el col·lectiu detalla deu motius que considera claus per a continuar reclamant una educació científica de qualitat. Segons ells, entre més temes: la fusió de matèries implica la pèrdua d’una hora setmanal per matèria, afegint-se a les retallades prèvies de 2022; no és possible garantir els ensenyaments mínims que estableix el desplegament curricular de la LOMLOE amb una dotació horària inferior a l’actual per a cadascuna de les matèries específiques de l’àmbit científic; la normativa no permet desplaçar els ensenyaments mínims de les matèries de modalitat cap a matèries optatives.

També diuen que un enfocament globalitzador perjudica l’aprenentatge per a l’alumnat amb escàs bagatge científic; que cal que el sistema educatiu valori l’educació científica i es doti de consistència i estabilitat normativa; i que homologar directament l’organització curricular autonòmica a la normativa estatal vigent perjudica l’aprenentatge i amenaça la qualitat educativa per a l’alumnat.

En què consisteix la proposta d’Educació?

El Departament d’Educació proposà dijous passat d’augmentar a primer de batxillerat les hores de les matèries de modalitat, que passaran de tres hores setmanals a quatre, inclosa la matèria obligatòria de modalitat. Alhora s’elimina una franja de matèries optatives trimestrals; i la franja d’optatives anuals passa de tres hores a quatre, cosa que permet que l’alumne cursi una quarta matèria de modalitat en aquesta franja.

“Alhora, es preveu crear dues matèries optatives complementàries anuals per compensar la pèrdua d’hores lectives i de sabers en les matèries de modalitat que no s’han pogut cobrir arran de la fusió: Contextos de Biologia, Geologia i Ciències Ambientals i Contextos de Física i química, ambdues amb 4 hores”, diu Educació.

En declaracions a Catalunya Ràdio, Niubó ha dit: “D’aquesta manera, no només reforcem aquests coneixements especialitzats en ciències, sinó que també reforcem el conjunt d’itineraris en el batxillerat. Això vol dir més hores de matemàtiques i més hores de matèries científiques.”

Aleshores, Ciències en Perill ja s’oposà a la proposta de de mantenir fusionades les matèries de biologia i geologia i ciències ambientals, per una banda, i física i química, per una altra, i que es continuïn perdent hores d’aquestes matèries específiques.

Podeu llegir l’anàlisi completa de Ciències en Perill a continuació:

La Plataforma Ciències en Perill, que agrupa docents de matèries científiques, considera que la proposta del Departament d’Educació pel que fa al batxillerat científic, d’augmentar de tres hores setmanals a quatre les matèries obligatòries de modalitat a batxillerat, compromet greument la qualitat i l’equitat.

El col·lectiu ha fet una anàlisi de la modificació curricular prevista per a primer de batxillerat i es queixa que la pèrdua d’especialització, unida a l’augment de ràtios i la dependència de matèries optatives per cobrir els continguts bàsics, suposa un retrocés en la preparació científica de l’alumnat i genera desigualtats entre centres educatius. Ciències en Perill insta al Departament a mantenir la separació actual de les disciplines científiques al batxillerat per garantir una educació de qualitat.

En l’anàlisi, el col·lectiu detalla deu motius que considera claus per a continuar reclamant una educació científica de qualitat. Segons ells, entre més temes: la fusió de matèries implica la pèrdua d’una hora setmanal per matèria, afegint-se a les retallades prèvies de 2022; no és possible garantir els ensenyaments mínims que estableix el desplegament curricular de la LOMLOE amb una dotació horària inferior a l’actual per a cadascuna de les matèries específiques de l’àmbit científic; la normativa no permet desplaçar els ensenyaments mínims de les matèries de modalitat cap a matèries optatives.

També diuen que un enfocament globalitzador perjudica l’aprenentatge per a l’alumnat amb escàs bagatge científic; que cal que el sistema educatiu valori l’educació científica i es doti de consistència i estabilitat normativa; i que homologar directament l’organització curricular autonòmica a la normativa estatal vigent perjudica l’aprenentatge i amenaça la qualitat educativa per a l’alumnat.

En què consisteix la proposta d’Educació?

El Departament d’Educació proposà dijous passat d’augmentar a primer de batxillerat les hores de les matèries de modalitat, que passaran de tres hores setmanals a quatre, inclosa la matèria obligatòria de modalitat. Alhora s’elimina una franja de matèries optatives trimestrals; i la franja d’optatives anuals passa de tres hores a quatre, cosa que permet que l’alumne cursi una quarta matèria de modalitat en aquesta franja.

“Alhora, es preveu crear dues matèries optatives complementàries anuals per compensar la pèrdua d’hores lectives i de sabers en les matèries de modalitat que no s’han pogut cobrir arran de la fusió: Contextos de Biologia, Geologia i Ciències Ambientals i Contextos de Física i química, ambdues amb 4 hores”, diu Educació.

En declaracions a Catalunya Ràdio, Niubó ha dit: “D’aquesta manera, no només reforcem aquests coneixements especialitzats en ciències, sinó que també reforcem el conjunt d’itineraris en el batxillerat. Això vol dir més hores de matemàtiques i més hores de matèries científiques.”

Aleshores, Ciències en Perill ja s’oposà a la proposta de de mantenir fusionades les matèries de biologia i geologia i ciències ambientals, per una banda, i física i química, per una altra, i que es continuïn perdent hores d’aquestes matèries específiques.

Podeu llegir l’anàlisi completa de Ciències en Perill a continuació:

Un centenar de persones han homenatjat les víctimes de l’explosió d’IQOXE en el cinquè aniversari de l’accident. Veïns, representants sindicals i integrants de partits polítics s’han aplegat a les portes de la planta petroquímica de l’empresa per recordar els dos treballadors i el veí de Torreforta morts en l’accident.

L’accident mortal d’IQOXE fa cinc anys, enmig de crides a millorar la seguretat i un judici que no arriba

El vice-president de la Federació d’Associacions Veïnals de Tarragona (FAVT), Miguel Cruz, ha demanat més seguretat, malgrat que ha admès que s’han fet passes en matèria de seguretat, sosté, que s’ha avançat molt a poc a poc. “Volem estar a casa tranquils, falta informació”, ha dit. A més, ha subratllat que no van en contra de la indústria química, però ha insistit que els empleats han de treballar amb seguretat: “Les químiques són fonamentals al Camp de Tarragona, hi ha molta gent que hi treballa, però demanem que la gent vingui a treballar de forma segura”. A més, ha demanat que es facin més simulacres a les empreses.

Els concentrats han fet un minut de silenci mentre sonava el Cant dels Ocells al voltant de l’hora – les 18.38 hores- en què es va produir la deflagració. En l’acció, els manifestants han reclamat més seguretat, transparència i que es facin més simulacres per conscienciar a la ciutadania.

També han exigit que es fixi la data per la celebració del judici perquè encara no s’han depurat responsabilitats després de cinc anys. “Portem cinc anys i aquí no hi ha responsabilitat de ningú. Demanem que l’administració, sigui Generalitat, sigui qui sigui, que agilitzi el judici i surti perquè hi ha famílies que estan esperant-lo”, ha afirmat Cruz.

Estem a les portes de IQOXE pero retre homenatge a les víctimes. Han passat 5 anys desde l'explosió. NO OBLIDEM #NoOblidem #IQOXE5Anys pic.twitter.com/JcUvPQrzkK

— CCOO industria Tarragona #AmbTuTenimLaForça (@TarragonaCcoo) January 14, 2025

En la mateixa línia, el secretari general de CCOO Indústria a Tarragona, Pedro Carmona, ha dit que confia que hi hagi judici aviat, així com una sentència. A més, ha recordat que IQOXE abans de l’explosió “tenia rècord en denúncies i sancions d’Inspecció de Treball”.

La Bressola ha demanat ajut urgent al Departament dels Pirineus Orientals i a la Regió d’Occitània per a encarar la “ruptura de liquiditat” que preveu tenir a partir del mes de maig i que implicarà que no podrà pagar els salaris. L’entitat ha alertat que, si no els donaven suport abans de cinquanta dies, no tindrien més remei que demanar a les famílies que augmentessin les seves aportacions i, possiblement, tancar algun centres.

Arran d’això, Òmnium Cultural ha començat una campanya per a recollir donatius per a la Bressola a la seva web. “Tothom que ho vulgui pot fer el seu donatiu, que anirà directe a la campanya de captació de la xarxa d’escoles catalanes de Catalunya Nord”, expliquen. “Ara, més que mai, no ens podem permetre deixar caure una entitat com la Bressola, que fa una tasca imprescindible per mantenir viu el català a Catalunya Nord en un context de minorització lingüística”, afirma Òmnium.

Nazca, accionista majoritari de Filmin, ha posat la plataforma audiovisual a la venda, segons ha avançat el diari econòmic Expansión i ha confirmat l’ACN. Fonts de la plataforma han explicat que Nazca ha contractat els serveis del banc de negocis Arcano per assessorar en l’avaluació de diferents opcions estratègiques. Segons la plataforma, “aquestes opcions inclouen una potencial desinversió dels fons, així com opcions de creixement inorgànic”. En qualsevol cas, la venda de les accions de Nazca no significa la sortida de l’actual equip directiu de Filmin.

Juan Carlos Tous: ‘Per què pel·lícules en català s’haurien de veure doblades en castellà?’

Filmin va ser fundat el 2007 per professionals de la indústria del cinema sota la filosofia de “l’amor pel cinema” i el “respecte als creadors i els espectadors”. La plataforma ofereix cinema i sèries de televisió en règim de lloguer i sota subscripció. Amb més de quinze mil títols, s’hi poden trobar diversitat de sèries europees premiades, clàssics de la història del cinema i films de grans directors de l’actualitat i documentaris.

Els socis fundadors de Filmin són el conseller executiu director general de FilminCAT, Juan Carlos Tous; el director editorial i d’adquisicions, Jaume Ripoll, i el cap d’operacions, José Antonio de Luna. Entre els socis de la plataforma també hi ha Avalon, El Deseo, Golem Distribución, Nazca Capital, Seaya Ventures, Tornasol Films i Wanda Visión.

a càrrec d'Anna Danés. Activitat dirigida per a infants de 1r i 2n de primària (de 6 a 8 anys) - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

a càrrec de Manel del Castillo Rey, director gerent de l'Hospital maternoinfantil Sant Joan de Déu - Lloc: Sala d'Actes Col·legi Presentació

El govern de Joe Biden lliurarà al president electe dels Estats Units, Donald Trump, un pla de pau per al Llevant que preveu la unió de Gaza i Cisjordània sota el govern d’una Autoritat Palestina reformada i la creació d’una força internacional formada per tropes estrangeres i “personal palestí” per mantenir la seguretat a Gaza. Mentre continuen les negociacions a Doha per tancar un acord d’alto-el-foc a Gaza entre Israel i Hamàs, el secretari d’estat dels EUA, Antony Blinken, ha revelat que fa mesos que treballen en un pla detallat per a quan s’aturi la guerra. Així, Blinken es mostra convençut que hi haurà una treva, tot i que no ha concretat quan.

De fet, ha instat les parts a adoptar “decisions difícils o l’acord de pau s’allunyarà de l’horitzó” “No poden desaprofitar aquesta oportunitat”, ha advertit en una conferència de l’Atlantic Council a Washington. Després de setmanes de converses per provar de donar un nou impuls a les negociacions, Blinken ha assegurat que ara estan a un pas de tancar un acord d’alto-el-foc i d’alliberament d’ostatges a Gaza. “La pilota es troba a la teulada de Hamàs”, ha afirmat.

Encara que l’acord es tanqui després de la investidura del republicà Donald Trump com a president dels EUA el 20 de gener, Blinken ha remarcat que els seus termes estaran en línia amb la proposta que va fer el president demòcrata Joe Biden al maig. Blinken ha recordat que aquesta proposta implica un alto-el-foc inicial de sis setmanes, l’aturada de les hostilitats per part de Hamàs, la retirada d’algunes tropes d’Israel, l’alliberament d’alguns ostatges i de presos palestins i l’augment de l’ajuda humanitària a Gaza. Segons el secretari d’estat, un acord en aquesta línia donarà “espai” per a negociar un alto-el-foc permanent i el retorn de la resta d’ostatges.

Entre 900 persones i 950 de Tortosa van morir durant la guerra del 1936-1939 i la repressió franquista. Són les dades revisades i actualitzades del cost humà del conflicte bèl·lic a la capital ebrenca que recull l’estudi del periodista i expert en memòria democràtica, Andreu Caralt.

La recerca s’ha basat en les bases de dades de l’Ajuntament de Tortosa i la Generalitat. Caralt ha revisat les persones que pertanyien a l’actual terme municipal i ha cercat en noves fonts d’arxiu per incorporar col·lectius “minoritzats i silenciats”, com els refugiats i els civils exiliats en l’evacuació de la ciutat l’abril de 1938. Tortosa és una de les ciutats catalanes amb “un cost humà més elevat”, com també va passar amb les destrosses materials.