The Washington Post · Mohamad El Chamaa i Suzan Haidamous

Beirut, Líban. El parlament del Líban va triar dijous el general Joseph Aoun, comandant de les forces armades libaneses, com a nou president del país. L’elecció del militar posa fi a un buit de poder de dos anys que ha endarrerit l’aprovació de reformes clau i ha suscitat pors d’un esfondrament més ampli en el funcionament del precari govern libanès.

Aoun, de 60 anys, era considerat el candidat preferit dels Estats Units. Washington finança, entrena i arma a l’exèrcit libanès, i va ajudar a negociar un alto-el-foc entre Israel i l’Hesbol·là el novembre passat. Aoun va rebre els vots de 99 legisladors dels 128 de la cambra, incloent-hi els de representants de l’Hesbol·là.

Quan quedà clar que Aoun tenia el suport de prou legisladors per a ser elegit president, el parlament esclatà en grans aplaudiments.

En un comunicat, el president sortint dels Estats Units, Joe Biden, va felicitar Aoun i va dir que el nou president del Líban exerciria un “rol de lideratge crucial” en la “recuperació i reconstrucció del país”.

“Crec fermament que [Aoun] és el dirigent adequat per a aquest moment”, afegí.

El sistema polític libanès fa anys que és en un punt mort, precisament en un moment en què una successió de crisis econòmiques i polítiques ha anat esquinçant el teixit social del país. El càrrec de president, per exemple, feia més de dos anys que era vacant.

Sobre això, l’esperança dels libanesos és que l’elecció d’Aoun com a president permeti l’aprovació de reformes que el país fa anys que necessita desesperadament. El sistema de repartiment de poder sectari del Líban estipula que la presidència l’ha d’ocupar un cristià maronita, el càrrec de primer ministre és per a un musulmà sunnita i el de portaveu del parlament, per a un musulmà xiïta.

“L’elecció [d’Aoun] ha de precedir la configuració d’un govern fort”, declarà el Ministeri d’Afers Estrangers francès. Aquests darrers mesos, París ha col·laborat estretament amb Washington per posar fi al conflicte al país i impulsar l’elecció d’un nou president. El nou govern libanès, explicà el ministre d’Afers Estrangers francès, ha de poder “dur a terme les reformes necessàries per a la recuperació econòmica, l’estabilitat, la seguretat i la sobirania del Líban”.

La votació de dijous fou la primera vegada d’ençà del juny del 2023 que el parlament es reunia per elegir un president nou, però la tretzena vegada d’ençà del 2022, quan el predecessor d’Aoun, Michel Aoun (sense parentiu), plegà a les acaballes del mandat sexennal. Després d’una cruenta guerra civil de quinze anys, que es va acabar el 1990, el sistema polític libanès va acordar de reduir els poders de la presidència. Així i tot, el president continua podent ratificar tractats, signar lleis i ajudar a formar govern.

L’elecció d’Aoun arriba tan sols dues setmanes i mitja abans de la data límit, fixada el 26 de gener, perquè les forces israelianes es retirin del sud del Líban, bastió de l’Hesbol·là de temps ençà. L’alto-el-foc, que rebé el suport dels Estats Units, posà fi a mesos d’enfrontaments a la regió. L’acord començà amb una treva inicial de seixanta dies, durant la qual Israel i l’Hesbol·là acordaren de retirar-se del sud del Líban.

Els termes de l’acord preveuen que l’exèrcit libanès es desplegui a la zona per evitar un buit de poder i impedir el rearmament de l’Hesbol·là. En el discurs d’inauguració, Aoun va fer una referència velada a la milícia armada i el seu arsenal: va dir que treballaria per garantir que l’estat tingués el monopoli de la violència. La promesa suscità una ronda d’aplaudiments entusiastes dels seus companys de cambra.

Aoun no sols haurà de gestionar la delicada relació entre el govern i l’Hesbol·là, per a no parlar de la difícil aplicació de l’alto-el-foc al sud del Líban, sinó que també haurà de formar un govern prou fort per a abordar el complex procés de reconstrucció al sud del país. En el seu discurs d’inauguració, Aoun es va comprometre explícitament a reconstruir les parts del sud del Líban i del sud Beirut que Israel havia destruït durant el conflicte amb l’Hesbol·là.

El Banc Mundial assenyalà aquest novembre passat, en un informe preliminar, que el conflicte havia costat uns vuit mil cinc-cents milions de dòlars al Líban en concepte de pèrdues econòmiques. Però qualsevol esforç per a reconstruir les àrees del país malmeses es veurà obstaculitzat per la crisi econòmica galopant del país, que començà ara fa cinc anys amb una crisi de liquiditat al sistema bancari. D’aleshores ençà, el producte interior brut del país s’ha reduït de més d’un terç.

A Aoun, un comandant militar que va entrar a l’exèrcit libanès com a cadet l’any 1983, se li atribueix el mèrit d’haver mantingut intacte l’exèrcit durant la crisi financera. Quan la lliura libanesa va desplomar-se i els salaris dels libanesos van perdre pràcticament tot el valor, Aoun permeté que els soldats agafessin feines a temps parcial fora de servei, cosa que ajudà a mantenir la majoria d’efectius al cos.

Per a la comunitat internacional, l’elecció d’Aoun evidencia la voluntat del Líban de dur a terme les reformes polítiques que calen per a permetre l’entrada de l’ajuda econòmica estrangera que el país necessita desesperadament.

“Les elits polítiques libaneses havien endarrerit l’elecció d’un nou president tot i la desastrosa crisi política, però les pressions afegides d’un alto-el-foc –extremadament fràgil– i la reconstrucció de postguerra han demostrat ser massa fortes per a ser menystingudes”, explica David Wood, analista en cap per al Líban a l’International Crisis Group.

Però encara que Aoun ha promès que plantaria cara al poder militar de l’Hesbol·là, la seva elecció no hauria estat possible sense el suport dels parlamentaris del grup milícia. En la primera volta de la votació, l’Hesbol·là i els seus aliats van votar en blanc i van impedir d’aquesta manera que Aoun obtingués els vots que li calien per a ser elegit president.

La maniobra va ser vista com un senyal d’avís a Aoun per part de l’Hesbol·là, que juntament amb el Moviment Amal aglutina el gruix del vot xiïta a la cambra. Després del fracàs de la primera votació, el president del parlament i cap d’Amal, Nabih Berri, va suspendre la sessió durant dues hores per fer una ronda de consultes.

Durant aquestes dues hores, Aoun es va reunir amb legisladors de l’Hesbol·là i Amal, segons que explica un funcionari pròxim a Berri que va parlar sota condició d’anonimat per tractar informació confidencial. El funcionari explica que el to de la reunió va ser positiu, i que tots dos partits van demanar a Aoun si podia garantir-los càrrecs al gabinet. Després d’aquesta ronda de converses, tant l’Hesbol·là com Amal van acordar de votar Aoun en la votació següent.

S’espera que tots dos partits ocupin els càrrecs designats a xiïtes en el nou gabinet, cosa que donarà a l’Hesbol·là “una influència significativa en els afers polítics del Líban”, en paraules de Wood.

Sobre l’arsenal militar del grup, afegeix l’analista, “l’estat no podrà refermar el monopoli sobre l’ús de la violència al Líban sense la cooperació de l’Hesbol·là”.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) actualitzarà el full de ruta en una assemblea general extraordinària que es farà telemàticament entre dimecres i diumenge vinents, del 15 al 19 de gener. El document en redefinirà l’estratègia en un moment de cruïlla per a l’independentisme, que és en el punt més feble de representació parlamentària d’ençà que va començar el procés, i amb una forta desmobilització. En parlem amb el president de l’entitat, Lluís Llach.

—Quin hauria de ser l’objectiu del nou full de ruta?
—Trobar un camí cap a la independència tan efectiu com sigui possible. Atesos els canvis que hi ha hagut a la política del país, els resultats a les últimes eleccions, la intervenció de l’amnistia com un condicionant polític, i atès el retorn d’unes certes formes d’autonomisme, un full de ruta nou és molt necessari per a redefinir com encarem els anys que vénen, que no es presenten gens fàcils. També hi ha una altra lectura, en clau interna.

—Quina?
—Des que vam pujar, la majoria del nou secretariat volíem que la nova Assemblea fos més participativa, que les decisions es prenguessin bidireccionalment, de baix a dalt i de dalt a baix, i hem volgut fer un full de ruta que sigui un exercici de participació. Per això vam crear una fase prèvia, que va durar tot l’octubre, en què tant les comissions com les assemblees de base, territorials i sectorials, ens aportessin idees abans d’escriure la primera línia. Vam tenir unes dues-centes aportacions, que es van llegir i es van comentar. Després, en el secretariat nacional es van fer una gran quantitat d’esmenes, de les quals més de la meitat van fer canviar el text. Ara hi ha hagut uns quants dies de presentació d’esmenes per part de les territorials. La participació ha estat molt forta. Ara en resten unes tres-centes per a dilucidar i la gent les ha de votar a partir del dia 15.

—Què vol dir, per a l’Assemblea, que hi hagi tant debat? Que s’hi recupera la unitat o que les discrepàncies són com més va més fortes?
—Em sembla que totes dues coses, per a no fer demagògia barata. D’una banda, hi ha hagut molta participació perquè el moment és delicat i la gent de l’Assemblea se n’adona. D’una altra banda, és públic i les filtracions així ho confirmen que dins el secretariat hi ha una oposició a la majoria que va guanyar fa poc temps, i que s’expressa a través d’aquestes esmenes. Tots dos factors es deuen conjuminar. Sigui per ganes d’aportar o per ganes de criticar, que també és necessari, la participació és benvinguda. Nosaltres hem presentat una ponència en què creiem i ara és la gent que ha de decidir.

—Però us fa patir pel futur de l’entitat, aquesta crítica?
—No, no. Fins ara hem funcionat amb acords i desacords. Les majories han estat molt mòbils. Les coses es discuteixen, es parlen i guanyen les majories. És evident que hi ha alguns factors que ens separen molt d’una gent del secretariat que continua amb la idea de la llista cívica. Sense estar en desacord amb quartes llistes o cinquenes, amb la idea de la llista cívica tenim un problema perquè la majoria del nou secretariat no creiem que hagi de ser l’ANC que faci aquesta funció electoral. De cap manera. Pensem que seria l’autodestrucció de l’ANC i, a més a més, un problema estatutari. Els estatuts pràcticament ho prohibeixen de manera contundent i ja hi va haver una votació, en què l’Assemblea estava dividida. La llista cívica ha creat problemes però és hora de dir que ja hem superat aquest mal tràngol. Si l’espai buit que queda en l’independentisme sociològic l’ha d’ocupar algú, que siguin plataformes exteriors a l’Assemblea.

—Quina ha de ser, a partir d’ara, la relació de l’ANC amb els partits? Els ha d’empènyer, com ho feia durant el procés?
—Potser m’equivoco, però la nostra prioritat no són els partits, sinó la societat civil independentista. Hem de treballar per a aquesta societat civil independentista i aquesta societat és la que tindrà conseqüències sobre els partits. Nosaltres no hem d’anar a dir als partits què han de fer i què no han de fer. Hi ha molts independentistes desenganyats i indignats, molts dels quals militen en partits. Hem de motivar aquesta gent per a reactivar-los, per a dir-los que som en un punt quasi de no-retorn. La relació amb els partits independentistes serà la que s’esdevingui segons les circumstàncies, segons allò que ells decideixin com a partit, però el nostre interès primordial no són els partits, sinó la gent. A més, crec que els paràmetres amb què hem de partir són molt diferents dels d’abans.

—En quin aspecte?
—Els aprenentatges del 2017 al 2019 ens obliguen a un altre tipus de comportament polític que no té gaire a veure amb l’anterior. Estem per la ruptura unilateral del tot. Ja no ens creiem l’estat amb capacitat ni possibilitats de negociar. Per tant, hem de trobar noves formes de lluita. De les antigues, n’hi ha que serveixen, però la majoria s’han de renovar, s’han de radicalitzar. Hem d’aprendre a no culpabilitzar només els polítics, i admetre la pròpia responsabilitat de la societat civil independentista. Hem d’entendre que, a banda de la repressió de l’estat i del desencís que han implicat algunes actituds dels polítics independentistes, tampoc no ho vam fer bé. El dia 3 d’octubre no havíem d’obeir d’anar cap a casa. El dia 10 no havíem d’obeir, havíem d’exigir al president que fes la independència. El dia 27, que jo era diputat, no havíem de posar-nos a plorar, havíem d’abaixar la bandera i declarar la independència. Hem de corregir tot això amb unes noves formes de lluita, unes formes de desobediència no violenta.

—Què pot fer l’ANC per revifar aquestes noves formes de lluita, en un moment de tanta desmobilització?
—Bé, és evident que la situació no és per a fer volar coloms. Hem de picar pedra. Passa que les motivacions que ens dóna l’estat i la situació són més extremes que pràcticament mai. Partim de la idea que si volem la independència hem de tenir una nació forta, hem de tenir una nació poderosa. I és evident que, des del 155 i per l’actitud dels independentistes al poder els últims anys, la nació s’ha afeblit. I molt. Avui reivindiquem coses que fa quinze anys ens semblarien ridícules.

—I doncs?
—Una de les maneres és fer pedagogia sobre el preu que representa la dependència d’una metròpoli colonial que cada dia ens mostra que no tenim cap possibilitat que no sigui la confrontació, que les negociacions ens porten sempre cap a un cul-de-sac, i que el mentrestant d’aquestes negociacions comporta la desnacionalització del país. I, evidentment, que les negociacions amb el senyor Sánchez de moment no tenen cap resultat que es vegi efectiu. L’arribada al poder autonomista del senyor Illa és una garantia desnacionalitzadora quasi assegurada. Hem de començar a corcar les bases d’aquesta desnacionalització, participar en totes les lluites socials que van apareixent. Sempre dic que la independència començarà a les vies del tren.

—Partits a banda, quina política d’aliances ha de seguir l’ANC? Hi ha qui demana una fusió amb el Consell de la República perquè es troben que als pobles hi ha molts militants que coincideixen en totes dues organitzacions. Ho veurem, això?
—Jo, sincerament, no ho contemplo, però ho decidirà l’Assemblea. Mai no he pensat que la meva presidència fos piramidal. El Consell procedeix d’una evolució complicada i ara li pertoca redefinir-se i veure quin ha de ser el seu paper en la lluita per la independència. Sóc absolutament partidari de la col·laboració de totes les entitats independentistes, tot i saber que moltes pensem de manera diferent en les estratègies o tàctiques de lluita. No podem demanar a l’Associació de Municipis per la Independència, conformada per alcaldes i regidors, que tinguin un plantejament com el de l’Assemblea, però és totalment necessària. El Consell ha de refer les seves estructures i definir ben bé quins són els seus objectius. Després ja veurem quin espai té cadascú. Ens hem de respectar, perquè la via de la confrontació entre entitats no serveix per a res.

—Abans dèieu que l’ANC no ha de dir als partits què han de fer, però sí que els demaneu que trenquin tots els pactes amb els socialistes.
—Sí. Per demanar, que no quedi. Demanem que trenquin uns pactes que no aporten pràcticament res. La Generalitat és una eina autonòmica, i reconvertir-la en una eina lluitadora per la independència és una cosa difícil, però, tanmateix, la necessitem. L’Assemblea, com deia, s’ha de dirigir a la gent. Quan la Carme Forcadell diu: “President, posi les urnes”, sap que ho pot dir perquè la massa crítica del país és capaç de condicionar els partits. Nosaltres hem de procurar tenir aquesta massa crítica de societat. Hi ha molts i molts motius per a començar a guanyar els desenganys i les decepcions que tots portem al damunt. És un moment de tocar fons i començar a pujar cap a la superfície. Amb totes les quantitats de motivacions que tenim de subsistència socioeconòmica, cívica i democràtica, no podem dir, estem emprenyats i ens quedem a casa.

—Heu parlat amb Oriol Junqueras d’ençà que va guanyar les primàries per a dirigir Esquerra?
—No. Ni amb la Marta Rovira. No n’hi ha hagut l’ocasió. Si ells han de ser els futurs portaveus de l’independentisme polític, quan calgui s’hi parlarà, si és que s’hi ha de parlar.

—Com valoreu l’actuació del president Carles Puigdemont d’ençà del seu retorn fugaç del 8 d’agost proppassat?
—Mentre el molt honorable president Puigdemont sigui a l’exili, crec que el seu paper continua tenint transcendència. Me’n vaig anar del Consell de la República precisament quan van començar les negociacions, encara que ho vaig fer públic una mica més tard, perquè la deriva de la negociació no me la crec. El president Puigdemont ha de decidir també quin és el seu paper fonamental en la lluita per la independència. Crec que és profundament independentista. I havia de decidir, i em sembla que ja ha decidit, si havia de ser el pal de paller de la retrobada de l’independentisme o si pensava que era més important la transcendència d’un grup polític, Junts per Catalunya. Potser ell considera que això és més important. Jo no sóc d’aquest parer, però se l’ha de respectar.

Arriba a les llibreries Anna K., de Martí Rosselló (Premià de Mar, 1953-2010), publicada a la Segona Perifèria, vint-i-cinc anys després d’haver estat publicada a Quaderns Crema i quinze després de la mort de l’autor. Considerada una novel·la de culte, una obra única en la narrativa catalana contemporània, avui era introbable. I per què? L’editor, Miquel Adam, que signa el comentari que segueix, diu: “Podríem dir que és un melodrama extrem i trepidant, on en els primers capítols ja hi ha un grapat de morts i algun incest. Podríem dir, també, que és una novel·la excessiva: hi passen tantes coses –morts, segrestos, incestos, venjances, seduccions, enamoraments, i sexualitats descordades–, que amenaça de ser inversemblant. Però en canvi, misteriosament, miraculosament, el món que ens relata Anna K. és reconeixible i pròxim, d’una gran bellesa i tristor alhora. Perquè Anna K. és un personatge que viu sense saber qui és. No ho sap ella i no ho sap ningú al seu voltant: només el lector coneix els seus orígens, i tots els cadàvers que hi ha sota el seu nom.” Aquesta nova edició incorpora dos epílegs, un de Tina Vallès i l’altre de Borja Bagunyà.

Llegiu un fragment d’Anna K, de Martí Rosselló (la Segona Perifèria).

L’editor, Miquel Adam, ens parla de com s’ha desenvolupat la recuperació d’aquesta obra:

“El maig de l’any passat ens vam reunir la Tina Vallès, els propietaris dels drets de l’obra de Martí Rosselló i jo mateix en un hotel cèntric de Barcelona. Recordo que algú dels presents va prendre suc de taronja. Qui hagi llegit el llibre, o el llegeixi, comprendrà que era una temeritat. Ens vam reunir per conèixer-nos, per explicar als propietaris a veure què era això de la Segona Perifèria i quina mena de plans teníem per a Anna K.

Després d’una hora, en un sobre de color marró, vaig gargotejar: ‘XXX i YYY i jo mateix, en presència de la Tina Vallès, acordem iniciar la meravellosa aventura de redescobrir, per a les generacions futures, l’obra Anna K. de Martí Rosselló.’

Les quatre persones presents a taula vam signar aquell sobre i vam encaixar les mans.

Fa justament vint-i-cinc anys va sortir publicada a Quaderns Crema una novel·la del tot singular en la narrativa catalana. Va causar certa sensació. Elogis de la crítica. Estupefacció dels lectors? M’imagino que sí. Després, com tot en aquest món, Anna K. va desaparèixer de les llibreries. No va esdevenir un clàssic. Ni un long seller. Se’n va fer una edició en francès, això sí. A més, deu anys més tard de la seva publicació, Martí Rosselló va morir de sobte, enmig del carrer. La mort de Rosselló té la seva particular història, plena de tristes casualitats, que algú altre explicarà. Pel que fa a Anna K., passats els anys, l’edició es va exhaurir i aparentment tothom la va oblidar.

Però el temps sembla estar aliat amb aquesta novel·la. De fet, en Borja Bagunyà en parla, sobre com passa el temps, a Anna K., al seu epíleg. Hi passa d’una manera misteriosa: ràpidament i lenta. El seu epíleg és una brillantíssima reivindicació de l’obra. L’epíleg de la Tina Vallès parla de la dimensió humana de Rosselló, que a més de ser un agitador cultural de Premià de Mar, va ser, sobretot, el seu bibliotecari. Com l’Anna K., una molt joveneta Tina Vallès un dia va pujar les escales de la biblioteca vella de Premià de Mar per trobar refugi en la lectura per sempre més. Allà va conèixer Martí Rosselló.

Ni Bagunyà ni Vallès van oblidar mai l’existència d’Anna K., i la van reivindicar l’un a la revista els Marges (l’epíleg recupera el seu article), i l’altra aquí mateix, a VilaWeb. Jo n’era vagament conscient, de l’existència de la novel·la, però no l’havia llegida. En una conversa entre amics, va sortir aquest títol. I vaig descobrir que els meus amics en parlaven amb autèntica devoció. Un d’ells conservava com un tresor l’edició de Quaderns Crema, i quan la hi vaig demanar per llegir-la em va mirar amb recel i em va deixar el seu exemplar advertint-me seriosament: ‘Que torni, eh, aquest que torni.’ Em vaig ofendre una mica. Vaig mirar de trobar algun exemplar en alguna plataforma de llibreries de vell. Debades. No hi havia ni un sol exemplar disponible. Em va semblar estrany. Vaig entendre que qui el posseïa no se’n desprenia, que era un d’aquells llibres que fa biblioteca.

Tot és estrany, en Anna K. Hi ha com una petit grupuscle de militants de la meva generació i més joves que malden perquè aquesta novel·la torni a ser a les llibreries. Jo ja m’hi compto, naturalment. La primera lectura que vaig fer d’Anna K. em va deixar estupefacte. És una lectura pleníssima de revolts i de girs argumentals cruels i elegants com una bufetada ben donada. De vegades són girs grotescos, de vegades bellíssims, sovint d’una inversemblança absolutament al·lucinant, però que, alhora, tenen tot el sentit, en el món d’Anna K. També és una lectura –que Déu em perdoni, odio aquest adjectiu– trepidant. L’arbre genealògic d’Anna K. és més enrevessat que el de la dinastia julioclàudia. En canvi, l’escriptura de Rosselló és impassible i gens recargolada, indiferent als drames que es congrien a cada pàgina, com si ens volgués advertir que de joans, peres i drames n’hi ha a totes les cases, i que no en farem un drama, del drama.

O que si ignores que la teva vida és la suma d’un munt de drames, doncs no hi ha drama… El problema és que nosaltres, els lectors, els observadors, ho sabem tot, de la vida d’Anna K. I ella no en sap res. I la seva ignorància és la nostra omnipotència. I així veiem créixer l’Anna K., d’ulls irresistibles, fins a fer-se gran, fins a fer-se vella. Sensual, autocentrada, silenciosa, ignorant que viu sobre una muntanya de morts, ignorant que hi ha una cosa anomenada ‘destí’. I nosaltres, els observadors, acabarem la lectura amb la malenconia dels déus de l’Olimp, que observen, estupefactes, que Zeus per distreure’s un dia va inventar-se els homes i les dones, va sacsejar els daus i els va deixar a la seva sort.”

 

Demà reprendrà el macrojudici a l’Audiència espanyola pel suposat cas de narcotràfic vinculat a José Ramón Prado Bugallo, àlies Sito Miñanco, en què la fiscalia acusa Gonzalo Boye d’haver participat en l’emblanquiment de diners procedents de la venda de droga. Li demana nou anys i nou mesos de presó i la inhabilitació com a advocat. La part més decisiva del judici per a Boye encara ha d’arribar, aquestes setmanes vinents, però durant la primera fase, el mes de desembre passat, ja hi va haver uns primers testimonis de policies les declaracions dels quals complicaven força el relat acusatori dels fiscals. Fins ara, no hi ha hagut cap testimoni que hagi enfortit l’acusació, ans al contrari, i encara resten per passar davant el tribunal presidit per Félix Guevara el gruix dels proposats per Boye.

Ara per ara, els policies espanyols proposats com a testimoni per l’acusació i que eren a l’aeroport de Madrid el 6 de febrer de 2017, quan van intervenir nou-cents mil euros que la fiscalia afirma que provenien de la droga, han contradit l’acusació d’emblanquiment de diners contra Boye. Perquè han dit que totes les persones que els duien amagats quan els els van intervenir afirmaven que eren d’una mateixa persona, l’empresari Manuel González Rubio, un que els duia al damunt i que va declarar que els volia portar a Colòmbia per a una inversió de la seva empresa de seguretat. González Rubio, com a vell client del despatx de Boye, va demanar a l’advocat que l’ajudés a recuperar-los i en certifiqués l’origen, que era la compra-venda d’unes lletres.

Segons la fiscalia, Boye va falsificar els documents per mirar d’ocultar que els diners provenien realment de la droga, però encara no hi ha hagut cap testimoni de l’acusació que hagi fet tal afirmació en les jornades del judici que s’han fet fins ara a l’Audiència espanyola. Els agents que eren a l’aeroport es van limitar a dir que els passatgers que duien aquells diners aleshores havien declarat “de manera lliure, voluntària i espontània” que eren de González Rubio.

A més, una altra testimoni important que va declarar en la darrera jornada del judici abans de l’aturada de Nadal, va fer una afirmació molt important per a la defensa de Boye: Ángeles Rodríguez Lorenzo, responsable del SEPBLAC, l’organisme espanyol sobre la prevenció de l’emblanquiment de capital, va declarar que no havia vist cap indici d’infracció ni de comissió de cap delicte quan inspeccionava els expedients sobre l’origen dels diners intervinguts. Perquè, si hagués estat així, tal com reconeixia, n’hauria hagut d’alertar la fiscalia i alguna autoritat judicial.

Aquesta segona part del judici arrencarà encara amb les declaracions de testimonis policíacs proposats per la fiscalia. No serà fins passades unes quantes sessions que podran declarar els testimonis de les defenses; la de Boye proposa, entre més, l’agent de la policia que va lliurar els efectes comissats en l’escorcoll al despatx de l’advocat, l’octubre del 2019, quan fou encausat arran de la declaració voluntària, imprevista i sorprenent d’un altre dels investigats, Manuel Puentes Saavedra, que l’incriminava directament. Aquella declaració li va valer la sortida de la presó.

De fet, un altre dels testimonis que haurà de declarar és l’inspector en cap de la UDYCO, la brigada d’estupefaents de la policia espanyola, que va fer l’ofici en què donava compte de la mort de Santiago Quintero Marín. Quintero Marín era un suposat membre de l’organització de Sito Miñanco que va morir tirotejat a Pereira, a Colòmbia, el gener del 2018. Els autors materials del crim van ser dos sicaris presumptament contractats per Manuel Puentes Saavedra, justament. Boye es demana com pot ser que, tot i tenir informació que l’incriminava en aquell assassinat, no va actuar contra Puentes Saavedra, no el va investigar, ans el va beneficiar amb l’alliberament després d’haver declarat voluntàriament per incriminar-lo.

Les maniobres al voltant de Puentes Saavedra i la seva declaració són molt poc clares, i en el judici haurà de declarar el seu advocat anterior, Jesús Miguel Prieto Molina, que va confessar a Boye en el passadís d’un jutjat que el seu client havia rebut visites d’uns quants agents de la policia i que li havien ofert la llibertat en canvi de modificar la seva declaració. També hauran de comparèixer un seguit de testimonis que declararan que els documents sobre les lletres hipotecàries no eren falsos i que permetien d’acreditar l’origen lícit dels fons intervinguts; també hi ha un seguit de testimonis que són companys de despatx de Boye, per a acreditar la seva activitat com a advocat.

Vet ací les armes testificals de què disposa Boye per a allunyar una condemna duríssima que encara pesa sobre seu i que la fiscalia sosté. Restarà encara la fase documental, que també pot ser decisiva, i, a l’acabament del judici, les declaracions de tots els acusats, Boye inclòs.

Encetem el 2025 amb una normativa europea que determina que s’ha de passar d’una venda de cotxes elèctrics del 13% amb què es va tancar el 2024 a un 22% enguany. Gairebé un cotxe nou de cada quatre que es matriculin a la UE haurà de ser 100% elèctrics, al voltant de 2,6 milions d’unitats. Al nostre país es parteix d’una situació encara pitjor, amb una quota de vendes elèctriques inferior al 8%. D’una altra banda, les zones de baixes emissions (ZBE) s’han expandit a les ciutats de més de 50.000 habitants. Això fa que si enguany hem d’adquirir un cotxe, els elèctrics esdevinguin la millor opció: no tindrem inconvenients a les ZBE, estalviarem en el dia a dia i podem aprofitar les ofertes dels fabricants per a impulsar vendes elèctriques. I també podem comptar amb unes ajudes públiques que poden situar-ne el preu per sota d’un cotxe de combustió.

Consideracions prèvies abans d’adquirir un cotxe elèctric

L’aspecte més important a considerar en un cotxe elèctric és l’autonomia, que depèn de la mida de la bateria, element que determina en gran manera el preu del cotxe. Com que no la podem canviar fàcilment (és molt cara), en primer lloc, haurem de determinar quants quilòmetres volem fer d’una tongada. Les marques acostumen a donar l’autonomia combinada del cicle europeu WLTP, que considera trajectes per ciutat, carretera i autopista. Tanmateix, aquest cicle es pot subdividir en cicle urbà o de vies ràpides. Un primer avís: algunes marques han passat de mostrar el valor WLTP combinat a indicar-ne l’urbà perquè la xifra és més gran. Cal parar atenció a quin valor d’autonomia WLTP es refereix cada fabricant per poder comparar models.

Com a referència, un cotxe amb autonomia WLTP combinada de 400 quilòmetres pot superar els 500 en cicle urbà i baixar a 300 o menys en autopista. 400 quilòmetres pot semblar poc, però és més que suficient per a recórrer de punta a punta el nostre país. Si fem viatges de 500 quilòmetres o més assíduament, caldrà que cerquem cotxes de més autonomia. A l’hora de decidir la compra d’un cotxe elèctric hi ha dues pàgines fonamentals. Per una banda, EV Database ens proporciona dades tècniques dels vehicles. Entre més qüestions, podrem veure les variacions d’autonomia a ciutat o autopista, i a l’hivern o l’estiu. Cal tenir en compte que la xifra d’hivern que mostra correspon a una temperatura de -10 °C, un valor freqüent al centre i nord d’Europa, però poc habitual a casa nostra (obtindrem més autonomia segur).

La segona pàgina és ABPR, que ens permet de simular desplaçaments seleccionant el model de cotxe elèctric que ens interessa, per veure si pot complir amb les nostres necessitats. Normalment, prioritza carregar fins al 80% a cada aturada, atès que a partir d’aleshores la càrrega és més lenta. Però generalment en un viatge llarg ens aturarem a dinar durant una hora, prou temps per a carregar el cotxe al 100%. Això vol dir que en molts casos haurem de fer menys aturades que no ens recomana el simulador, que, tot i això, podem configurar variant paràmetres. Un altre detall cabdal és el de la càrrega diària, més enllà dels viatges llargs, que és la que proporciona l’estalvi de debò, atès que pagarem l’electricitat al preu de casa, mentre que a les estacions de servei el preu es pot més que triplicar.

Per això caldrà que instal·lem un punt de càrrega al nostre pàrquing o demanem que a la feina n’instal·lin a les places per als treballadors, com ja us vam explicar detalladament. Si no disposem d’una plaça de pàrquing privada o a la feina, encara podríem carregar el cotxe a carregadors públics als supermercats o a les estacions de servei, però l’estalvi desapareix i resulta més incòmode, atès que hauríem d’esperar força estona. Fins que no s’expandeixi la càrrega pública de baixa potència als carrers dels pobles del país, com es fa als països capdavanters a Europa, el cotxe elèctric no serà recomanable, llevat que ho tinguem molt clar. Com ara que tinguem el carregador públic a tocar de casa.

Finalment, caldrà que ens fixem en la tecnologia de la bateria, si és de liti-ferro-fosfat (LFP) o NMC (per níquel, manganès i cobalt, a banda del liti). Les LFP s’imposen perquè són més econòmiques, per tant, fan baixar el preu del cotxe, i tenen molta més durabilitat –superen el milió de quilòmetres. Per contra, tenen menys densitat energètica, i això fa que el cotxe pesi més i consumeixi una mica més. També carreguen més lentament, detall important que hem de tenir en compte si fem viatges llargs assíduament, perquè ens interessa que les aturades a recarregar siguin curtes. En aquest cas, és millor optar per les NMC tot i que són més cares i tenen una durabilitat menor però suficient, atès que normalment superen els 500.000 quilòmetres de vida útil.

Els francesos de Renault tenen grans esperances en un renascut Renault 5, que ara és exclusivament elèctric.

Cotxes urbans

Comencem pels vehicles més petits i amb bateries petites pensades per a trajectes més curts. Un segment en què el preu és l’aspecte principal, i això generalment implica qualitats més baixes. Malgrat l’autonomia molt limitada, en alguns casos ens poden servir per a fer sortides de cap de setmana. Tot i que el factor limitant pot no ser l’autonomia, sinó que són cotxes molt senzills, poc còmodes per a viatges llargs i amb molt poc espai per a dur-hi coses. Tanmateix, hi ha molta gent que prefereix un cotxe tan petit com sigui possible. També pot ser el segon cotxe familiar, ideal per a familiaritzar-nos amb un vehicle elèctric.

Comencem pels xinesos de Leapmotor, que han aterrat al nostre continent gràcies al grup Stellantis (Fiat, Peugeot, Opel i Citroën, entre més marques). El T03 és un dels models elèctrics més econòmics, a partir d’11.900 euros després de les ajudes i promocions. Amb 95 CV de potència i una bateria de 37 kWh, té una autonomia combinada WLT de 265 quilòmetres, que pot arribar a 395 en cicle urbà. Són uns 200 quilòmetres reals en autopista. El T03 competeix directament amb el que havia estat fins ara el cotxe elèctric més barat, el Dacia Spring, que surt pel mateix preu amb ajudes incloses. Tanmateix, té una mica menys d’autonomia i una qualitat d’acabats inferior. Si cerquem un interior de més qualitat, Hyundai ha presentat l’Inster, amb un preu a partir de 15.780 euros després d’ajudes i promocions. Du una bateria de 42 kWh i té una autonomia combinada WLTP de 327 quilòmetres. Una altra opció és el Citroën ë-C3, a partir de 15.590 euros amb ajudes i autonomia de 320 quilòmetres. Finalment, en aquesta selecció, optem pel nou Renault 5, un model mític de la marca francesa que ara solament es fabrica en versió elèctrica. El model més bàsic amb bateria de 40 kWh i autonomia combinada WLTP de 312 quilòmetres surt a partir 13.900 euros després d’ajudes. Com en la majoria dels models, hi ha versions amb prestacions més bones amb un augment de preu proporcional.

El BYD Dolphin, amb menús en català, és un dels models elèctrics més venuts al nostre país. Compactes

Aquest segment és el de més vendes i en què hi ha més oferta elèctrica. Són cotxes més grans que els purament urbans, però continuen tenint dimensions contingudes, habitualment de menys de 4,5 metres de llarg. Ens permeten de moure’ns amb la família per les àrees urbanes amb més comoditat, tot i que alguns no tenen els maleters de més capacitat per als viatges més llargs.

Comencem pels models de BYD, la marca que més cotxes 100% elèctrics va vendre al món el 2024, empatada amb Tesla. Són les dues úniques companyies que, a més, tenen el sistema d’informació i entreteniment del cotxe en català. El Dolphin és un dels models de BYD de més èxit a tot el món. A casa nostra es ven amb 200 CV de potència, una bateria de 60 kWh LFP i una autonomia WLTP combinada de 427 quilòmetres, que, en autopista, pot acabar essent d’uns 315 quilòmetres. Prou per a fer la majoria dels viatges de llarg recorregut, especialment si es fan dins els Països Catalans. El trobem a partir de 35.690 euros de preu de catàleg, que amb les ajudes i promocions actuals acaba essent de poc més de 25.000 euros. Cal tenir en compte que els vehicles de BYD duen incloses opcions que en unes altres marques s’han de pagar a banda, com ara càmeres de 360° per a aparcar o bomba de calor per a la calefacció. Si en volem la versió SUV i amb un maleter més gran, tenim l’Atto 3. Amb autonomia combinada de 420 quilòmetres, el preu de catàleg és de 37.990 euros, que són poc més de 27.000 després de promocions i ajudes.

Un altre supervendes compacte al nostre país és el Volvo EX30, amb una autonomia de 337 quilòmetres i un preu de 39.050 euros en la versió més bàsica, que quedarà a prop dels 32.000 euros després d’ajudes i promocions. Si volem una autonomia més gran per afrontar més còmodament els viatges llargs, haurem de pagar uns 5.000 euros més per arribar a una autonomia de 475 quilòmetres. Els britànico-xinesos d’MG són una opció més econòmica, sigui l’MG4 o el ZS EV, que trobem a partir de 17.480 i 20.480 euros respectivament, sempre amb ajudes i promocions incloses. Més models clàssics són el Kia e-Niro i el Hyundai Kona, amb preus de 25.000 euros en amunt. Tanmateix, els coreans han tret models basats en plataformes més modernes, i cal destacar-ne el Kia EV3, a partir de 22.800 euros, i l’Ioniq 5, que parteix dels 29.000. Les marques europees, com ara Renault, Peugeot, Citroën, Opel i Volkswagen, també tenen models elèctrics en aquest segment. Finalment, un dels cotxes europeus nous que sorprèn més és el SUV compacte Skoda Elroq, a partir de 24.100 euros amb ajudes.

La xinesa Xpeng, aliada amb el grup Volkswagen, amb el G6 vol competir de tu a tu amb el Model Y de Tesla. Familiars

En aquest segment trobem els cotxes més grossos, que superen fàcilment els 4,5 metres. Ofereixen prou autonomia per a fer viatges llargs assíduament, qualitats més altes i preus normalment per sobre dels 40.000 euros abans d’ajudes. Una xifra elevada, però que també ha esdevingut normal en els models de combustió. En aquests models s’acostuma a oferir una versió d’autonomia estàndard i una altra de més autonomia. Atès el preu i que sovint acaben essent el cotxe principal de la família i els emprem per a viatges llargs, generalment s’aconsella optar per les versions de més autonomia, encara que siguin més cares. Tanmateix, segons les nostres necessitats, els d’autonomia estàndard ens poden fer servei igualment i podem estalviar-nos diners.

Continuant amb Skoda, l’Enyaq és considerat sovint pels analistes el millor cotxe elèctric del grup Vokswagen. Si tornem al començament, a Leapmotor, el C10 s’acaba de presentar a Europa i surt de la norma en aquest segment. Per tan sols 28.000 euros obtenim qualitats superiors a la mitjana, tot i que amb una autonomia limitada de 420 quilòmetres, motiu principal per a un preu tan contingut en relació amb la competència europea. I si Stellantis s’ha aliat amb els xinesos de Leapmotor, Volkswagen ha fet igual amb Xpeng. Una marca fins ara desconeguda a Europa ha començat a comercialitzar el model G6, a partir de 38.000 euros després d’ajudes. Tanmateix, el grup alemany també té la catalana Cupra i el seu model Tavascan, a partir de 49.000 euros abans d’ajudes, malgrat que ara per ara es fabrica a la Xina.

Skoda acaba de presentar el seu SUV compacte Elroq.

El Ford Explorer i el Peugeot e-3008 també han rebut bones crítiques, tot i el preu superior a la competència xinesa. Entre la qual torna a destacar BYD, que desembarca a Europa i acaba de presentar un model pensat específicament per al nostre continent, el Sealion 7. S’afegeix al SUV Seal U i a la berlina Seal. Tanmateix, aquest segment té la màxima referència en els Tesla Model 3 i Model Y. Així i tot, Tesla és immersa en una gran polèmica: les vendes, que han baixat d’un 10% a Europa i d’un 5% als EUA, el fracàs del Cybertruck, problemes als jutjats per sobresous milionaris al consell d’administració i l’evolució ideològica d’Elon Musk, que s’ha aliat amb un Trump contrari als principis fundacionals de Tesla. Musk sembla més interessat a desenvolupar IA i robots a Tesla que no pas a fer-hi cotxes. Malgrat això, la situació podria canviar enguany: Tesla ha de presentar dos models més barats basats en el Model 3 i Model Y per fer front a una competència xinesa que li roba vendes acceleradament.

Ens cal comprar un cotxe durant el 2025?

Tot i que actualment podem adquirir bons models elèctrics, cal tenir en compte que el 2025 és un any de transició. El 2026 les marques europees han de presentar els seus models econòmics, una volta acabades les fàbriques de bateries LFP al continent. Aquesta mena de bateries és la que ha de permetre’ls de ser competitius en preu amb els models xinesos. D’una altra banda, l’esperat model urbà Dolphin Mini de BYD, que s’havia de posar a la venda enguany, a causa dels nous aranzels de la UE ha endarrerit la comercialització al 2026, quan es començarà a produir a la nova fàbrica d’Hongria. És el cotxe més venut a la Xina (amb el nom de Seagull) i el trobarem segurament per sota dels 20.000 euros després d’ajudes. També s’espera que arribin més models xinesos.

BYD vol conquerir el mercat europeu amb models com el Sealion 07, dissenyat específicament per al nostre continent.

Finalment, haurem de valorar si realment necessitem un cotxe nou o si podem cobrir les necessitats de mobilitat amb transport públic electrificat o una moto, bicicleta o patinets elèctrics. Opcions que igualment no contaminen i són més econòmiques.

Ara fa dos anys, Albert Beltran i Carlos Fontclara, van ser conscients que estaven enganxats al telèfon mòbil. De manera que van intentar de desenganxar-se del mòbil eliminant aplicacions addictives, però es van adonar que no era una fórmula efectiva perquè les tornaven a instal·lar. Van optar per solucions més radicals, com ara límits en el temps d’ús, però es podien esquivar fàcilment, i, finalment, van decidir de comprar un mòbil antic, que oferia opcions molt limitades. “Vam durar dos dies”, diu Beltran.

Amb aquest sistema trobaven a faltar les aplicacions que facilitaven el dia a dia, fos per a accedir a gestions bancàries, mapes per a arribar a llocs o per a poder demanar hora en alguns serveis. Al final, en el món actual, es converteixen en necessàries. Arran d’aquesta experiència, i a tan sols vint-i-tres anys, van dissenyar un dispositiu que ofereix funcionalitat per a poder fer gestions del dia a dia, però bloca el contingut que es considera addictiu. “El que volíem era no sacrificar res del dia a dia, però sí desenganxar-nos del component addictiu, de les aplicacions que no aporten valor”, assegura Beltran.

Així va néixer Balance Phone, un mòbil que elimina contingut addictiu i promet recuperar tres hores el dia. Aquest dispositiu té un sistema que bloca l’accés a xarxes socials, jocs, apostes, pornografia i plataformes de vídeos en línia. Té una interfície simple i avorrida, en el bon sentit de la paraula, perquè l’usuari accedeixi solament al contingut que cerca, sense distraccions.

Originalment, la proposta era dirigida a tots els usuaris de telèfons mòbils, però, una vegada en funcionament, van veure que tenia una bona acollida especial entre els pares, preocupats per l’accés dels seus fills a contingut addictiu. Ara per ara, la majoria d’usuaris de Balance Phone són infants entre nou anys i setze. En ple debat sobre quin ha de ser l’abordatge dels telèfons mòbils en infants i adolescents, la proposta proposa un punt intermedi entre els dispositius antics, que pràcticament tan sols serveixen per a fer trucades, i els telèfons intel·ligents, en què sovint hi ha continguts considerats addictius.

Recuperar tres hores el dia

Al començament, van desenvolupar una aplicació que permetia que un telèfon Android es convertís en un Balance Phone. Llançada el mes de març passat, l’aplicació va tenir quinze mil descàrregues, però van veure que solament funcionava en usuaris amb molta força de voluntat per a desconnectar-se del contingut addictiu perquè era fàcil de suprimir i tornar a tenir un telèfon intel·ligent convencional.

“Vam veure que el que havíem de fer perquè fos eficaç era ficar-nos al sistema i fer que la decisió fos irreversible”, explica Beltran. I així fa poc han deixat l’aplicació enrere i, de bracet de Samsung, han optat per oferir els mòbils amb el sistema incorporat i fer irreversible la decisió de desconnectar-se del contingut addictiu. El temps mitjà d’ús del Balance Phone és d’una hora i disset minuts diaris, per tant, la iniciativa promet a l’usuari de recuperar tres hores el dia. Segons dades d’UNICEF, el 31,6% dels adolescents passa més de cinc hores diàries connectat a internet i la xifra augmenta al 49,6% el cap de setmana.

Ara, Beltran avisa que, per a canviar la relació amb el mòbil, ho ha de voler l’usuari mateix. “Sempre diem que no és un producte per a les masses, sinó per a la gent que té un problema d’addicció, n’és conscient, i vol canviar-ho”, diu.

“Si un nen no necessita un mòbil, no se n’hi ha de comprar un”

En ple debat sobre l’ús dels mòbils per part d’infants i adolescents, Beltran considera que no se’ls n’ha de proporcionar cap si no ho necessiten. “Sempre diem que si un nen no necessita un mòbil, no se n’hi ha de comprar un”, diu. Però remarca que hi ha casos en què, per exemple, un infant o adolescent ha de tornar sol de l’escola o vol formar part d’un grup de classe i, aleshores, n’ha de poder tenir un de respectuós.

En aquesta línia, l’expert en addiccions de Blanquerna (Universitat Ramon Llull) Jan Ivern explica que cal trobar un equilibri en l’ús de mòbils perquè considera important que els infants i adolescents no siguin exclosos del grup. “Hi ha pares que es volen resistir a aquesta inèrcia, però alhora es troben que els fills se senten exclosos perquè no participen en certes dinàmiques socials”, indica, i subratlla que el cervell dels infants no està preparat per a processar contingut addictiu. “Donar-los un mòbil és no tenir una supervisió continuada”, diu.

Per Ivern, la prohibició del mòbil a les escoles és una bona mesura perquè obliga els infants i adolescents a tenir una socialització real i a desenvolupar habilitats socials. “Evidentment, un cop arriben a casa, tenen accés al mòbil, però és una realitat que ja teníem abans. No hi perdem res, al contrari, hi guanyem bastant”, diu. A més, explica que, en un context grupal, si algú mira el mòbil es produeix un efecte dominó i la resta de gent també l’agafa.

Una altra opció per a reduir l’addicció a un contingut determinat és la regulació, però Ivern considera que és bastant utòpic. “Fa molt de temps que és sobre la taula, però a la pràctica es tradueix en poques regulacions efectives”, afirma, i subratlla que, al final, la regulació és en mans de les empreses: “L’addicció es promou perquè es tradueix en monetització i per això no els interessa reduir-la.”

Contra els maldecaps que alerta que pot causar en els adolescents deixar-los sense mòbils, especialment en l’àmbit social, perquè es poden sentir exclosos del grup, opta per dispositius menys addictius com a alternativa.

Reticència entre els adults

Si bé la majoria dels usuaris de Balance Phone són infants i adolescents que tenen aquest dispositiu per voluntat dels pares, el projecte no era enfocat a ells quan els seus fundadors el van idear. El van llançar amb la intenció d’arribar a adults que volien desconnectar i minimalistes digitals. Tanmateix, la iniciativa va tenir una acollida especial entre els pares que cercaven un primer telèfon mòbil per als fills que els allunyés del contingut perjudicial i perillós, segons que explica Beltran.

Entre els adults, la iniciativa no ha acabat de consolidar-se, però Beltran diu que aquest darrer any ha estat un punt d’inflexió en la consciència de la societat sobre el consum de tecnologia: “Hi ha hagut un canvi brutal. De la mateixa manera que ara veiem molt malament que un nen de dotze anys fumi, crec que d’aquí a deu anys veurem igual de malament que un infant de dotze anys sigui a TikTok.”

amb Six & The Guets - Lloc: Ateneu Arenyenc

Un home ha mort mentre escalava la via Fills del Vent, a la paret de Canalda, a Odèn (Solsonès). Segons el seu acompanyant, que ha avisat els serveis d’emergències, la víctima ha caigut entre 15 metres i 20 i ha acabat penjat de les cordes per sota d’un desplom, a uns 150 metres del terra.

Els Bombers de la Generalitat han rebut l’avís de l’accident a les 14.37. Han mobilitzat dos helicòpters i un equip conjunt amb el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM), que ha confirmat la mort de l’escalador. Malgrat les dificultats pel vent, el Grup d’Actuacions Especials (GRAE) ha pogut accedir al lloc de l’accident fent ràpel. Han rescatat el cos de la víctima i l’han traslladat fins a una zona segura, on el metge del SEM ha determinat que tenia lesions incompatibles amb la vida.

Els bombers també han rescatat l’acompanyant del difunt, que havia acabat encallat a la via. Per arribar-hi, han muntat una instal·lació de cordes i han baixat fins a ell. Tot i que físicament estava il·lès, l’han evacuat amb grua amb l’helicòpter.

En l’operació s’han activat dos vehicles lleugers de suport dels bombers, una dotació terrestre, un helicòpter del SEM i tres indicatius de la Unitat d’Intervenció de Muntanya dels Mossos d’Esquadra, que s’encarreguen de l’atestat i de la investigació del sinistre.

El Centre de Coordinació d’Emergències del País Valencià i el Servei Meteorològic de Catalunya han activat avisos pel fort vent, que al Maestrat han superat els 120 quilòmetres per hora en uns quants municipis, amb un pic màxim de més de 142 quilòmetres per hora.

Al nord de Catalunya, el Servei Meteorològic ha emès un avís de perill alt (nivell 3/6) per ratxes que superen els 25 metres per segon, especialment al Pirineu i l’Empordà. El vent, de component nord-oest, és especialment intens a les cotes altes del Pirineu, on pot causar el fenomen del torb, amb risc afegit per la combinació de neu i vent a l’alta muntanya del Pirineu occidental. També s’han registrat ratxes destacades en uns quants punts del país: 126 quilòmetres per hora a Portbou (Alt Empordà), 100,8 al Mas de Barberans (Montsià), 95,8 a Amposta (Montsià), 94,3 al Perelló (Baix Ebre), i 81,7 a Font-rubí (Alt Penedès) i Miami Platja (Baix Camp). Més valors notables inclouen els 76,7 quilòmetres per hora al Montsec d’Ares (Pallars Jussà) i els 76,3 a Solsona (Solsonès).

Al Maestrat, la situació és encara més extrema. Segons dades de l’Associació Valenciana de Meteorologia (AVAMET), s’han registrat ratxes de 142 quilòmetres per hora a Xert (Baix Maestrat), 132 a la Serratella (Alt Maestrat) i 121 a Vilar de Canes (Alt Maestrat). Les autoritats han establert l’alerta taronja a les comarques del nord del País Valencià.

El temporal ja ha causat incidents. A Castelló, la caiguda d’un pi ha obligat a la intervenció dels bombers. Més pobles han registrat valors considerables, com ara la Pobla de Benifassà-Fredes (Baix Maestrat), amb 90 quilòmetres per hora; Atzeneta del Maestrat (Alt Maestrat), amb 80, i Morella (Ports), amb 69.

Les previsions indiquen que el vent es mantindrà intens durant el dia, amb especial força durant les hores centrals i la tarda. Les autoritats recomanen d’extremar les precaucions, especialment a les zones muntanyoses i durant els desplaçaments per carretera.

Els carrers de Bilbao s’han omplert per una gran manifestació que ha demanat la fi de les mesures excepcionals als presos bascs. Segons dades dels organitzadors, Sare Herritarra, actualment hi ha cent quaranta-dos condemnats en relació amb ETA. Molts dels quals, diuen, ja haurien d’haver sortit en llibertat si els haguessin tractat com a la resta de presos, amb l’aplicació de la legislació ordinària i la progressió de grau. Per això, la protesta d’avui ha exigit la fi definitiva de les mesures excepcionals, segons que informa Berria.

La marxa ha recorregut el centre de la ciutat i ha estat encapçalada per figures com ara Ane Muguruza, víctima de la violència d’estat; Martxelo Otamendi, ex-director de Berria i també represaliat; Garazi Hach Embarek, activista pels drets humans; Arantza Aldezabal, professora de la Universitat del País Basc; Amaia Izko, advocada; Eva Ferreira, presidenta de l’associació Harrera; Patxi Bisquert, actor; José Luis Elkoro, ex-batlle de Bergara, i Rafa Larreina, ex-diputat d’Eusko Alkartasuna. També hi han estat presents els portaveus de Sare Herritarra, Bego Atxa i Joseba Azkarraga. S’esperava la presència de Rosa Rodero, víctima d’ETA, però ha excusat l’absència per motius de salut. Els organitzadors han calculat que s’hi han congregat uns seixanta mil manifestants.

Uns quants partits i entitats socials han participat activament en la manifestació. Hi havia representants d’EH Bildu i EH Bai, com ara Arnaldo Otegi, Pello Otxandiano, Laura Aznal i Nerea Peponnet, i Arkaitz Rodriguez (Sortu) i Eba Blanco (EA). Hi havia polítics catalans, com ara el president Quim Torra, l’ex-presidenta del parlament Laura Borràs, i més dirigents d’ERC, la CUP i Més per Mallorca. També s’hi han desplaçat representants de l’ANC, Òmnium Cultural i la Coordinadora d’Advocats de Catalunya.

El portaveu de Sare, Joseba Azkarraga, ha demanat a l’administració penitenciària basca que no endarrerís més l’aplicació dels tercers graus i permetés que les penes es complissin fora de la presó. Ha reivindicat que ja havien complert prou condemna i que calia cercar solucions –“que no són contradictòries amb el suport necessari a totes les víctimes de les violències que s’han produït en aquest país”. Per això, ha demanat directament a l’Audiència espanyola que apliqués la modificació general sobre el còmput de condemnes, que es va aprovar fa dos mesos: “El que no pot fer és continuar endarrerint l’aplicació d’aquesta normativa aprovada al parlament, perquè el respecte a les lleis també els afecta, sobretot als jutges, i no poden trigar més.”

Una jornada reivindicativa i festiva

Durant el matí, les reivindicacions a favor dels drets dels presos bascs han omplert els carrers del barri antic de Bilbao. Trikitilaris, figures gegants, capgrossos i músics han animat els carrers malgrat la pluja esporàdica. Segons els organitzadors, l’objectiu és combinar reivindicació i festa per reforçar el missatge d’una convivència en pau i dignitat.

Els devastadors incendis de Los Angeles han cremat nombroses cases i negocis, obligant gairebé dues-centes mil persones a marxar de casa. Segons l’oficina del governador de Califòrnia, més de 7.500 bombers i personal d’emergència treballen en les tasques de contenció dels focs i en l’assistència a les comunitats afectades. Ara com ara, s’han trobat onze morts i es calcula que s’han cremat més de 14.000 hectàrees.

Què ha causat els incendis de Los Angeles? Veïns i analistes assenyalen el mateix responsable: les companyies elèctriques

L’Associació de Propietaris d’Habitatges contra la Inseguretat Jurídica (Aprovij), creada la tardor passada, s’ha concentrat a la plaça de Sant Jaume de Barcelona per exigir la derogació del decret 11/2020. Aquesta norma, aprovada pel govern espanyol durant la pandèmia per a suspendre els desnonaments en casos de famílies vulnerables, ha estat prorrogada unes quantes vegades. Els manifestants reclamen “seguretat jurídica” i posar fi al que qualifiquen d’“inqui-ocupacions”. Entre els assistents, una cinquantena, es podien llegir pancartes com ara: “El propietari no és l’escut social” i “El problema del lloguer no és el propietari, és el decret 11/2020”.

Kathy Diaz, presidenta d’Aprovij, ha criticat que el decret s’hagi prorrogat onze vegades amb arguments que, des del seu punt de vista, són insuficients. “Qualsevol excusa serveix al govern per prorrogar-lo”, ha dit. Segons Diaz, els criteris per determinar la vulnerabilitat són massa amplis: “Qualsevol que guanyi menys de 1.800 euros, tingui un menor a càrrec o sigui major de 60 anys és considerat vulnerable”.

Diaz considera que el decret per a ajudar les persones amb més dificultats posa els propietaris en una situació de desprotecció. Segons ella, el govern espanyol els trasllada una responsabilitat que hauria d’assumir l’administració pública. “Ens utilitzen com a escut social”, ha dit.

A més, assegura que el decret afecta negativament el mercat de lloguer i desmotiva els propietaris, perquè diu que hi ha llogaters que aprofiten el decret per deixar de pagar: “Hi ha qui paga dos mesos, aconsegueix el document de vulnerabilitat i no torna a pagar més.” Díaz s’ha posat com a exemple i ha dit que, d’ençà de més de quatre anys, no pot recuperar la propietat amb la qual cobrava rendes. També ha criticat la lentitud de la justícia: “Trigues fins a dos anys per obtenir una sentència favorable, però no pots fer fora el llogater mentre el decret sigui vigent”.

Molts dels manifestants s’han identificat com a petits propietaris afectats pel decret. “Estem cansats que no ens escoltin ni donin veu als propietaris”, ha dit a l’ACN una d’elles, que s’ha identificat com a Paqui. Ha aclarit que no estan en contra dels llogaters responsables, però sí d’aquells que, segons ella, “se les saben totes”.

Els bombers de Califòrnia i l’Ajuntament de Los Angeles han emès noves alertes de desallotjament als districtes de Brentwood i Encino, on viuen uns cent mil habitants, a causa de l’amenaça de l’incendi devastador de Palisades. L’ajuntament ha avisat especialment els residents del nord d’Encino, fins al Ventura Boulevard, perquè estiguin preparats per a anar-se’n de casa. Alhora, el Centre Getty de Brentwood, que custodia una de les col·leccions d’art més importants de Los Angeles, és completament tancat, amb solament personal d’emergència a les instal·lacions, segons que ha informat la portaveu Ali Sivak al Los Angeles Times.

Què ha causat els incendis de Los Angeles? Veïns i analistes assenyalen el mateix responsable: les companyies elèctriques

L’incendi de Palisades ja ha cremat més de 8.700 hectàrees i solament és contingut d’un 11%. Fins ara, s’han registrat onze víctimes mortals i més de 12.000 estructures han estat arrasades per les flames. Les autoritats alerten que el foc s’estén cap a la vall de San Fernando i podria travessar l’autopista 405 en direcció al barri residencial de Bel Air. El vent fort, segons que expliquen fonts del servei d’extinció al Times, causa “tornados de foc” que dificulten enormement les tasques d’extinció.

En aquest context de catàstrofe, el secretari de Salut i Serveis Humans dels Estats Units, Xavier Becerra, ha declarat l’emergència de salut pública per reforçar els serveis sanitaris, especialment per a atendre problemes respiratoris derivats de la gran cortina de fum que cobreix la regió.

Els cinc gràfics que expliquen per què els incendis de Los Angeles són tan enormes

A més del foc de Palisades, els bombers també tenen dificultats per a controlar l’incendi d’Eaton, declarat fa quatre dies al nord de Los Angeles. Aquest foc ha cremat 5.600 hectàrees i solament és contingut d’un 15%.

El nivell de tensió política a Alemanya creix amb la mirada posada a les eleccions del 23 de febrer, convocades arran de la descomposició del govern de socialdemòcrates, liberals i ecologistes. Avui el Partit Socialdemòcrata (SPD) ha ratificat l’actual canceller, Olaf Scholz, com a candidat a les eleccions i l’extrema dreta d’Alternativa per Alemanya (AfD) –que els sondatges situen en segona posició, per sobre dels socialdemòcrates– ha designat de candidata la seva dirigent, Alice Weidel, enmig de fortes protestes. “Si el 23 de febrer prenem un rumb equivocat, ens despertarem en un país diferent”, ha dit Scholz, en referència a Weidel, que aquesta setmana va ser apadrinada pel magnat Elon Musk.

Milers de manifestants han aconseguit d’endarrerir de més de dues hores el començament del congrés de l’AfD a Riesa (Saxònia). Organitzats per l’aliança Widersetzten (“Oposar-se”), han blocat la majoria d’accessos al recinte i han tallat la carretera B169 fins que la policia ha dispersat la manifestació amb canons d’aigua i gas pebre. Arran d’això, hi ha hagut enfrontaments entre manifestants i policia.

Heavy police violence at protests against #AfD in Riesa.#riesa1101 #rie1101 #widersetzen pic.twitter.com/yjChl2Zqz6

— the brake (@TheBrakeNet) January 11, 2025

Malgrat aquests incidents, els 600 delegats del congrés han elegit per unanimitat Alice Weidel de candidata a la cancelleria. Weidel, de 45 anys, en el seu primer discurs com a candidata, ha anunciat mesures polèmiques per als seus primers 100 dies al poder, com ara el desmantellament de turbines eòliques per potenciar l’energia nuclear.

Fotografia: EFE/EPA/Martin Divisek. Fotografia: EFE/EPA/Martin Divisek. Fotografia: EFE/EPA/Martin Divisek.

Per la seva banda, el candidat de la CDU/CSU, Friedrich Merz, que encapçala les enquestes amb un 31% d’intenció de vot, s’ha desmarcat de l’AfD i ha promès que no hi hauria cap mena de col·laboració. “És un partit xenòfob, antisemita i amb extremistes de dreta i delinqüents entre les seves files”, ha dit. Segons les darreres enquestes, l’AfD se situa en segona posició amb un 20% d’intenció de vot i supera els socialdemòcrates de Scholz, que baixen fins al 15%. La coalició conservadora CDU/CSU es manté al capdavant amb un 30% de suport.

L’anomenada comissió de la veritat d’ERC sobre el cas dels cartells dels germans Maragall comença a treballar i presentarà les seves conclusions al plenari del congrés de mitjan de març. El partit ha constituït avui el consell nacional, després de la primera part del congrés, amb la portaveu d’Esquerra a Viladecans, Bàrbara Lligadas, com a presidenta de la mesa, agafant el relleu de Josep Maria Jové. I una de les primeres decisions que ha pres aquest òrgan ha estat constituir la comissió de la veritat i aprovar-ne el pla de treball. Com ja havia anunciat la direcció de Junqueras, la presidirà l’ex-diputat al congrés Joan Tardà, que va tornar a ser el conseller nacional més votat en les eleccions internes. També en seran membres Marta Bolinches, Xavier Faura, Miquel Pueyo, Mireia Ingla i Carme Bertral.

L’objectiu de la comissió és tancar una investigació que després pot continuar internament si s’obren expedients sancionadors, que abordaria la també renovada comissió de garanties. L’informe i la proposta d’obertura d’expedients que havia proposat l’anterior responsable de compliment del partit, Xavier Mombiela, va quedar congelat després que s’ampliés la investigació amb l’aparició de noves investigacions i per la petició també de la Comissió de Garanties. Mombiela va denunciar el sector de Junqueras d’“amenaces i coaccions” després que la nova direcció el destituís perquè no confiava que preservés la neutralitat que li correspondria en el càrrec, i va rellevar-lo per Lluís Mombiela, que ja havia exercit anteriorment el mateix càrrec i va investigar internament el cas d’assetjament al departament d’Exteriors. Malgrat la coincidència dels cognoms, no estan emparentats. La previsió és que la comissió de la veritat aporti les seves conclusions al plenari del congrés.

L’antiga candidatura de Nova Esquerra Nacional va recelar des del primer moment d’aquesta comissió, que considerava que banalitzava les que es creen en contextos post-dictatorials o de vulneració de drets humans i perquè ho veien una desconfiança del funcionament dels òrgans interns. El sector de Xavier Godàs i Alba Camps va refusar integrar-hi cap representant, tampoc en les comissions redactores de les ponències que es debatran en el congrés. També és així en el cas de Foc Nou. Pueyo, que n’és afí, va ser convidat personalment per la nova direcció a formar-ne part, al marge de l’oferiment al col·lectiu. A més, el consell nacional també ha aprovat la creació de la comissió de seguiment dels pactes, que avaluarà les negociacions amb els socialistes. Un procés clau en un moment en què ERC s’ha distanciat volgudament del PSC i refusa obrir una negociació sobre el pressupost si Salvador Illa no compleix acords anteriors. En formen part Josep Maria Jové i Gabriel Rufián en tant que presidents dels grups al parlament i portaveu al congrés espanyol, Lluís Salvadó, Ester Capella, Joan Ignasi Elena, Jordi Albert, Juli Fernàndez, Laura Castel, Inés Granollers, Norma Pujol i Lluís Salvadó com a secretari tècnic. ERC també ha aprovat la composició de la Comissió de Garanties, la Comissió de Revisió Disciplinària i la Comissió Censora de Comptes.

El congrés del 15 i el 16 de març, que es farà a Martorell, tornarà a posar a prova els suports de Junqueras amb el debat estratègic i de la reforma dels estatuts. NEN i Foc Nou faran un front comú per intentar que prosperi una esmena que inclogui la incompatibilitat de la presidència i la secretaria general del partit per assumir càrrecs electes o de govern, cosa que impossibilitaria que Junqueras pogués ser candidat a les catalanes (tot i que per ara tampoc no ho podria ser perquè està inhabilitat) i que Elisenda Alamany es mantingués com a cap de files a l’Ajuntament de Barcelona. Perquè una esmena arribi al plenari del congrés, ha de rebre el suport d’una assemblea territorial i sectorial.

Abans d’això, tanmateix, les comissions redactores tancaran el 3 de febrer les propostes de la ponència estatutària (Oriol López, Pau Morales, Lluïsa Llop, Kènia Domènech, Marc Sanglas, Mar Andreu, Pep Toni Prats, David Juan, Carles Mundó, Glòria Llovet, Jaume Oliveras, Sílvia Martínez, Montse Argelich i Alba Torras), de la ponència sobre l’estratègia independentista (Elisenda Alamany, Bernat Solé, Jordina Freixanet, David Minoves, Ana Balsera, Josep Bargalló, Jordi Gaseni, Carmel Mòdol, Carme Forcadell, Joan Plana, Pere Sàbat, Solés Carabassa, Àlex Montornès, Marta Rosique, Reis Juan, Jordi Parent i Marc Martínez) i de la ponència política (Cesc Iglèsies, Arés Tubau, Laura Pelay, Norma Pujol, Santi Valls, Francesc Sutrias, Miquel Puig, Àlex Montornès, Anna Barnadas, Lluís Pérez, Joan Plana, Susanna Miquel, Maria Santos, Jordi Estiarte, Alba Pérez i Eunice Romero). Treballaran a partir dels resultats d’una enquesta interna que 600 militants han respost les últimes setmanes. Les esmenes es podran presentar fins al 18 de febrer i a partir de llavors, i fins al 4 de març, es debatran a les sectorials i territorials, on prosperaran les que tinguin prou suports. Després, se’n negociarà la incorporació a la ponència i, si els esmenants defensen mantenir-les, arribaran vives al plenari.

ERC celebrarà, encara, una tercera part del congrés: la renovació de les direccions de les regionals, les vegueries i les sectorials durant l’abril i el maig, i de les executives comarcals entre el maig i el juny. En aquest cas, caldrà veure si NEN i Foc Nou arriben a acords per intentar disputar el control de la direcció d’alguns territoris als candidats de Junqueras.

Friedrich Merz, candidat a canceller pels conservadors alemanys i un dels favorits en les enquestes per a les eleccions legislatives del febrer, ha rebutjat categòricament qualsevol col·laboració amb el partit ultradretà Alternativa per Alemanya (AfD). Ho ha dit en una entrevista amb la cadena pública ARD. “Ho repeteixo perquè en prenguin nota: no hi haurà cap cooperació mentre jo sigui al capdavant de la CDU”, ha dit Merz, president de la Unió Demòcrata Cristiana (CDU), que forma una aliança amb la Unió Social Cristiana (CSU) de Baviera.

Merz ha argumentat que la postura és clara i indiscutible: “No cooperarem amb un partit xenòfob, antisemita, que té extremistes de dreta i delinqüents entre les seves files, que coqueteja amb Rússia i que vol abandonar l’OTAN i la Unió Europea”. El servei d’intel·ligència nacional alemany, l’Oficina per a la Protecció de la Constitució, considera l’AfD una organització d’extrema dreta i la vigila des de fa temps.

Merz ha fet referència indirecta al líder de l’AfD a Turíngia, Björn Höcke, conegut per les seves declaracions incendiàries i condemnat dues vegades per haver utilitzat eslògans nazis prohibits. “Si cooperéssim amb l’AfD, vendríem l’ànima de la CDU”, ha sentenciat Merz. Davant la pregunta de si mantindrà aquesta promesa, ha respost amb rotunditat: “Sí, ho mantindré. El meu futur com a president de la CDU està lligat a aquesta resposta”.

Merz és un dels principals aspirants a convertir-se en cap de govern després de la crisi de la coalició tripartida encapçalada per Olaf Scholz. Les eleccions alemanyes es faran el 23 de febrer.

El consell nacional d’ERC ha ratificat la decisió de la direcció del partit de no negociar el pressupost de la Generalitat fins que es compleixin els acords ja existents. En especial, Oriol Junqueras, president del partit, ha esmentat el finançament singular:  “És impossible que hi hagi una proposta pressupostària que sigui la millor si no incorpora aquells ingressos que es deriven de la millora de la capacitat recaptatòria de les nostres institucions.” Per aquest motiu, ha reiterat que no arribaran a nous acords fins que no es compleixin els ja acordats: “Sense cap voluntat d’estridència ni amenaça, sinó d’acompanyament de la nostra societat.”

“Allò que ha de decidir el Partit Socialista és quanta voluntat té a l’hora de complir-los com més aviat millor, per si un cop ha complert hi hagués la circumstància que hi ha una altra qüestió, un altre acord a negociar”, ha dit. Junqueras ha dit que ERC sent la responsabilitat d’exigir el compliment dels acords tancats, i ha demanat “a la majoria del país” que els acompanyin en aquesta exigència. Així, ha defensat que l’acord perquè Catalunya pugui recaptar els impostos és útil per als treballadors, empreses, universitats, escoles, hospitals i la resta de serveis públics del país, que “necessiten aquests recursos”.

“El partit socialista sap perfectament quina és la posició d’Esquerra Republicana, i ha de decidir quina predisposició té a l’hora de complir els acords”, ha conclòs.

Poc abans, el president Salvador Illa també havia intervingut al consell nacional del seu partit, el PSC, per a defensar, justament, que compliran els acords signats. “Hem aprovat un pla de govern que inclou, com no pot ser d’una altra manera, els acords d’investidura subscrits amb ERC i els Comuns. Aquests acords es compliran íntegrament, fil per randa, com sempre hem fet els socialistes. Tot i les dificultats”, ha dit.

La policia espanyola ha detingut dues persones acusades d’un delicte d’homicidi imprudent greu arran de la mort d’un treballador de l’empresa pública Tragsa en un col·legi de Massanassa (Horta Sud), afectat per les inundacions de la gota freda. Segons han informat fonts policíaques. Els detinguts, que han quedat en llibertat després d’haver declarat a la comissaria, són el conductor de l’excavadora implicada en l’accident i l’encarregat de l’obra el dia de l’accident.

Les detencions es van fer dimecres. Són dos homes, de 46 i 59 anys, que després d’haver declarat van quedar en llibertat mentre un jutjat de Catarroja instrueix les diligències, segons les mateixes fonts.

L’operari de Tragsa, de 51 anys, es va morir arran de l’esfondrament de part d’una teulada al col·legi Lluís Vives de Massanassa, fet que també va causar ferides lleus a un altre treballador, de 35 anys, amb lesions a una cama i esgarrinxades al cap. Quatre dies després del succés, la Intersindical Valenciana va denunciar davant la Inspecció de Treball la “negligència” de la Conselleria d’Educació, responsable del manteniment del col·legi, per haver enviat els treballadors a netejar l’edifici malgrat el risc evident.

El sindicat va considerar que la tragèdia “és conseqüència de la manca de mesures preventives i de seguretat per garantir unes condicions laborals adequades en un entorn que ja constava com a perillós”. A més, la Intersindical va recordar que el 9 de novembre el batlle de Massanassa, Paco Comes, havia signat un decret que prohibia accedir al recinte del col·legi “seguint les indicacions dels informes tècnics de la Conselleria d’Educació, que alertaven del risc de col·lapse”.

El sindicat va assenyalar que un informe del servei tècnic d’infrastructures marcava l’edifici amb un nivell de risc “vermell”, indicant perill imminent. Malgrat això, els operaris van ser enviats a treballar en una ubicació que no complia les condicions estructurals mínimes ni disposava de mesures preventives adequades per garantir-ne la seguretat.

Els hospitals del País Valencià són en una situació crítica per la gran incidència de la grip i més virus respiratoris, que han assolit una taxa de 905 casos per cada 100.000 habitants durant la primera setmana de l’any. Segons que ha informat À Punt, aquesta situació ha saturat centres com ara l’Hospital Clínic i l’Hospital General de València i l’Hospital d’Oriola (Baix Segura), amb pacients que s’han d’esperar hores o dies als corredors abans de ser ingressats.

Robert Güerri: “Enguany és pitjor tenir la grip que la covid”

L’Hospital Clínic té una situació caòtica. Fonts sanitàries denuncien que s’ha exhaurit l’espai fins i tot als corredors, cosa que ha obligat a fer servir zones de descans del personal mèdic per atendre pacients. Aquesta situació ha estat qualificada de caòtica i ha posat en evidència la manca de previsió després de les festes de Nadal. A més, vuitanta-un pacients esperen un llit en planta, mentre es deriven malalts crònics a uns altres centres, com ara l’Hospital de la Malva-rosa, sense un reforç de recursos.

A l’Hospital General de València, 77 pacients han estat ingressats en una unitat d’hospitalització transitòria, situada en barracons amb llits separats solament per cortines i un lavabo compartit entre 20 malalts. Alguns pacients hi han arribat a passar 5 dies, amb el llum encès les 24 hores. Tot i que la situació s’ha alleugerit una mica a final de setmana, encara hi ha 60 pacients que esperen un llit.

L’Hospital d’Oriola viu una situació semblant, amb esperes fins de setanta-quatre hores per a ingressar a planta. Dimarts, hi havia cent dinou pacients a urgències, molts dels quals amb grip, encara que la majoria no requerien hospitalització. La saturació també implica més patologies; per exemple, la planta de pneumologia és plena de pacients ingressats.

Més hospitals al límit

A Alcoi (Alcoià), un brot de grip A ha augmentat la pressió assistencial i a Torrevella (Baix Segura) s’han duplicat les habitacions disponibles per fer front a la demanda. A Dénia (Marina Alta), la meitat dels casos d’urgències són relacionats amb grip o pneumologia, i encara que no hi ha col·lapse, la pressió és elevada. Hospitals com ara l’Arnau de Vilanova (València) i els de Xàtiva (Costera) o la Ribera també registren saturació a les urgències.

Mesures preventives i crítiques dels sindicats

La Conselleria de Sanitat ha recomanat l’ús obligatori de màscares als hospitals i centres sociosanitaris. Tot i això, el sindicat Satse considera que aquestes mesures són insuficients i reclama un augment immediat de recursos humans i materials per a fer front a la crisi.

El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha reafirmat que el PSC compliria “íntegrament” els acords d’investidura tancats amb ERC i els Comuns. Ha dit que era el moment d’executar allò que s’havia decidit conjuntament. “Hem aprovat un pla de govern que inclou, com no pot ser d’una altra manera, els acords d’investidura subscrits amb ERC i els Comuns. Aquests acords es compliran íntegrament, fil per randa, com sempre hem fet els socialistes. Tot i les dificultats”, ha dit durant la seva intervenció al consell nacional del PSC, fet a la seu del partit a Barcelona.

Els deures pendents per al finançament singular: sis mesos clau per a concretar-lo

“És moment de cercar acords, no és moment de subratllar la divisió. És moment de posar en relleu allò que tenim en comú, que és molt; no és moment de confrontar, sinó de col·laborar per fer avançar les coses”, ha defensat.

Illa ha dit que el PSC sempre complia els acords, cosa que, segons ell, explicava la capacitat de pactar amb formacions polítiques molt diverses. Illa ha fet aquestes declaracions enmig de les difícils negociacions per a pactar el pressupost.