No ho hem descobert ara, que Mercè Rodoreda s’havia dedicat al periodisme en temps republicans, però sí que ara podem llegir-ne tota l’obra periodística per primer cop en un volum, a cura de Mercè Ibarz i publicada per Comanegra. Més de 300 pàgines plenes d’entrevistes, cròniques, crítiques, reportatges, humor, paròdia i sàtira, i això que “va ser periodista només uns quants mesos, que no arriben a l’any”, com explica Ibarz al pròleg, perquè “abandona el periodisme per la literatura”. 

Llegir Avui, que ens són familiars la Browning i els gàngsters és entrar a veure una obra teatral per la porta del darrere quan el repartiment encara no se sap del tot el paper i va fent proves per veure com queden més ben entonades i interpretades les seves intervencions. És amagar-se rere les cortines de vellut i espiar durant els assajos; al principi parem esment aviam on s’equivoquen, però a poc a poc anem oblidant que estem ocults i en guàrdia i ja riem i xalem amb tot el que veiem i sentim. Llegir la Rodoreda periodista és descobrir la Rodoreda abans de la Rodoreda que tots coneixem (els que la volem conèixer sencera) i alhora confirmar la Rodoreda que va ser, confirmar que ja ho era, com va ser després, que el germen hi era abans de la guerra, de la postguerra, de l’exili. Mercè Rodoreda en la vintena i en una època efervescent per al país, això és.

Vinc carregada de raons per empènyer, és aquest el verb, a llegir aquestes peces periodístiques a tothom, però sobretot als que no passen mai de llegir tan sols les novel·les “canòniques” de l’autora i a més no saben llegir-la sense un tel de prejudicis molt propis d’un masclisme intel·lectual passat de moda. 

Primera raó: la psicologia

Rodoreda, sobretot a les entrevistes, ja desplega els seus dots psicològics a l’hora de retratar els entrevistats. Tots els intervius van encapçalats per una entradeta, que sol ser una petita descripció del personatge a partir de les primeres impressions de l’entrevistadora, i closos per una conclusió, que és o bé una reflexió de l’autora o una petita digressió a partir d’allò de què s’ha parlat amb la persona entrevistada. 

Segona raó: les seves trobades amb col·legues

Rodoreda entrevista uns quants escriptors i escriptores, com ara Cèsar August Jordana (“és, de tot el món, el papus més gros”), Sebastià Juan Arbó, Maria Teresa Vernet, Llucieta Canyà, i a tots aprofita per demanar-los una cosa que agrairia molt que avui dia es tornés a preguntar en les entrevistes d’aquest estil: què llegeixen, i si us plau que diguin tant autors forans com catalans. El retrat que en surt, de les respostes, aporta molt més que cap altra pregunta més directa sobre l’escriure que se’ls pugui fer. 

Tercera raó: les escriptores que entrevista o critica

A l’inici de l’entrevista a Vernet (darrerament recuperada pel PEN Català i Godall Edicions), escriu: “Fer un elogi a un home costa poc. De seguida estan contents. Però a una dona… […] si no se’t posa a riure irònicament, et deixa la sensació que allò que has dit et valia més haver-ho callat.” Rodoreda entrevista i llegeix totes les col·legues que pot (Vernet, Arquimbau, Murià, Bertrana, Canyà…) i a totes en un moment o altre els demana pel feminisme (fins i tot a la dona i la filla de Francesc Macià). I el fet que siguin col·legues no la porta a fer-los cap tracte de favor; llegiu la crítica que fa del primer llibre de la que acabarà sent una bona amiga seva, Anna Murià; o fixeu-vos que de Rosa Maria Arquimbau explica que “té el defecte d’escriure amb por”; i en canvi d’Aurora Bertrana acaba dient: “Agraïm l’aportació a la literatura catalana i ens permetem de dir a la insigne escriptora: més!”; tot i que més endavant, en el llibre, li llegirem en un to més satíric: “Aurora Bertrana pensa presentar-se a les primeres eleccions que se celebraran a la Polinèsia.”

Quarta raó: defensa de la literatura per damunt de tot

Rodoreda, la que abandonarà el periodisme per la literatura, ja té clar que escriure és una tasca solitària i que l’important és escriure bé i no pas anar ben acompanyat: “A casa nostra, Catalunya, ens trobem que, de la gent que escriu pel sol fet d’escriure, ja no se’n canta ni gall ni gallina. Intervius amb intel·lectuals i literats, gairebé no existeixen. Les capelletes fan que el qui escriu és com si en vida s’hagués llançat a un pou…”, escriu a l’entrevista que fa a Sebastià Juan Arbó, a qui acaba posant elegantment en evidència quan el fa parlar sobre les dones escriptores… 

“Com un papu, treuen el cap les capelletes […]. Les capelletes sobre aquest punt mai no m’han fet gaire efecte pel convenciment que, el qui val, ningú no l’escombra”, escriu la Rodoreda de menys de trenta anys, i fa l’efecte que qui parla és la Rodoreda que s’escriu amb Joan Sales unes dècades més tard. 

Cinquena raó: la sornegueria sense filtres

No descobrim ara, tampoc, aquest tret de l’autora, però en els seus escrits periodístics hi treu el nas amb més vehemència, com per exemple quan introdueix l’entrevista a Llucieta Canyà: “D’ençà que vaig pel món (?) només em trobo amb empordanesos. Els catalans d’altres terres es conformen a dir-te, quan et parlen d’ells, que són catalans. Ja en tenen prou. L’empordanès no.” O també quan vol entrevistar la dona i la filla del president Macià i li diuen “Veniu demà al matí. Però no com a repòrter: únicament per a fer conversa”, i ella, l’endemà, quan hi torna, escriu: “No duc cap paquet a la mà. He deixat les bombes a casa.”

Sisena raó: no té pèls a la llengua

Sí que és veritat que alguns dels textos no els signa amb el seu nom, sinó amb pseudònim, però en tots dos casos no fila prim per dir el que hagi de dir amb l’efecte que toqui, com ara quan assisteix a un recital poètic a l’Ateneu i resulta que la poetessa convidada, Emilia Bernal, elogia la guerra: “La guerra no és bona, senyora Bernal. […] Si la sang li agrada, faci’s un tall a les venes, i veurà que és divertit.” O quan s’avorreix en una estrena teatral: “uns grans badalls d’avorriment a la boca del públic que acudí a la inauguració de la tradicional temporada del Romea”. O quan va a València per les Falles del 1934 i la porten a veure una cursa de braus: “No em reca de dir que hi he anat per primera vegada, ni que segurament que serà l’última. (…) Decididament no sento la bravura ni la majeza espanyoles.”

Setena raó: la defensa de la llengua… ben escrita

Quan visita el teatre Romea, Rodoreda es fixa en la retolació i escriu: “ens dol que uns rètols clavats a les parets del passadís que volta el pati de butaques siguin en castellà”. I quan fa la crítica de Madrid de Josep Pla, li toca el crostó precisament per la llengua: “Ens dolen unes quantes errades que no són d’impremta, ni poden inculpar-se a cap linotipista, puix que són falles de llenguatge i de sintaxi que en un escriptor de la categoria de Josep Pla són més de doldre encara.” 

Vuitena raó i paro: ja és una novel·lista

Rodoreda ja narra, com a periodista. Ja té una veu pròpia, ja crea situacions, ambients, ja desperta emocions i raons, ja dibuixa personatges, i fins i tot ja reflexiona sobre el gènere, com ara quan arran de les declaracions del seu “estimat” Pla i de Manuel Brunet en contra la novel·la escriu: “Les seves guitzes contra la novel·la cal agrair-les. Convindria que, ben sovint, senyors Brunet i senyors Pla espetessin uns quants mots amb bona intenció i mal intencionats, i que uns quants senyors Rafael Tasis i Marca, amb bona intenció ben intencionada, lliuressin als directors i, aquests, als linotips, articles conscients com a bona arma defensiva d’aquesta nostra novel·la catalana. Cal esbandir el desinterès del públic i, com més es parli de novel·la, en bé uns, en contra els altres, més s’accentuarà l’interès.” La novel·la la preocupa. I la preocupa fins al punt d’engegar, des de Clarisme, una enquesta sobre “Què enteneu que és o ha de ser una novel·la” i que responen gent com ara Carles Soldevila (“un gènere-magatzem”), Rosa Maria Arquimbau (“la novel·la actual ha de canviar una mica”), Francesc Pujols (“no veig manera humana de donar vida al que ja ha nascut mort”), Joaquim Ruyra (“admet molta varietat”), Prudenci Bertrana (“és una qüestió que no m’ha preocupat mai”), Maria Teresa Vernet (“un novel·lista exposa les seves opinions sobre la novel·la fent novel·les”), Aurora Bertrana (“el bon novel·lista és el que fa oblidar al llegidor la seva pròpia novel·la”) o Francesc Trabal (“no ho sé”).

Acabava l’any dient-vos que llegíssiu autores, i n’hi va haver que ja van esverar-se pensant que l’únic argument per llegir autores era el de ser dones que escriuen. No, senyors vostres, parlo de dones que escriuen bé i sé que m’he explicat i que no s’entén cap altra cosa que aquesta, del que dic i escric, i que qui ho entén d’una altra manera és que s’ho mira amb aquell tel de masclisme intel·lectual passat de moda que en temps de la Rodoreda periodista ja sonava ridícul. Llegir aquesta Rodoreda és veure-hi clar.

Tractant de desenteranyinar la idea d’Europa en una cèlebre conferència a l’Institut Nexus de Tilburg, als Països Baixos, editada en català per Arcàdia, l’erudit George Steiner destaca com un dels paràmetres que defineixen el Vell Continent que “dels carrers i les places recorreguts a peu pels homes, les dones i els nens europeus, n’hi ha centenars que porten noms d’estadistes, militars il·lustres, poetes, artistes, compositors, científics i filòsofs”. Per aquest fill de jueus austríacs, nascut a la capital francesa, radicat a Anglaterra, “durant la meva pròpia infantesa, a París en innombrables ocasions vaig enfilar la Rue Lafontaine, la Place Victor Hugo, el pont Henri IV, la Rue Théophile Gautier. Els carrers del voltant de la Sorbona tenen noms de grans mestres de l’escolasticisme medieval. Commemoren Descartes i Auguste Comte. De la mateixa manera que Racine té un carrer, també en tenen Corneille, Molière i Boileau. El mateix es pot dir del món germanoparlant dels milers de Goetheplätze i Schillerstrassen, de les places que porten el nom de Mozart o Beethoven”. Ciutats com ara Milà, Florença, Frankfurt, Weimar, Viena, Praga i Sant Petersburg són cròniques vivents: “Llegir els rètols dels seus carrers és fer una ullada a un passat present”, en contraposició al sentit pràctic dels Estats Units, on predomina la numeració i, a tot estirar, alguns signes d’orientació, com ara “East” i “West”.

Noms de llocs

Perspicaç, Steiner mateix ens adverteix que aquesta autodefinició de les ciutats europees com a llocs de memòria té el seu propi cantó obscur, atès que els carrers no solament són caixes de ressonància de les conquestes intel·lectuals, artístiques i científiques, sinó que també commemoren segles de matances i patiment, d’odi i de sacrifici humà: “En una ciutat francesa, una placa commemorativa dedicada a Lamartine, un dels poetes més idíl·lics, té davant per davant, a l’altra banda del carrer, una inscripció que recorda la tortura i execució de la resistència l’any 1944. Europa és el lloc on el jardí de Goethe i Buchenwald són gairebé a tocar, on la casa de Corneille dóna a la plaça del mercat on va ser executada atroçment Joana d’Arc. Pertot hi ha monuments a l’assassinat, individual i col·lectiu. […] A Europa, fins i tot una criatura es doblega sota el pes del passat, com si portés una motxilla massa carregada. Quantes vegades, caminant feixugament per la Rue Descartes, travessant el Ponte Vecchio o passant per davant de la casa de Rembrandt a Amsterdam, no m’he sentit aclaparat, en sentit corporal, per la pregunta: ‘Quin sentit té?’ ‘Què pot afegir qualsevol de nosaltres a la immensitat del passat europeu?’”

Confesso que la qüestió sempre m’ha fascinat, i no he deixat mai de tenir una profunda tafaneria pels noms dels carrers de les ciutats que visito, per les plaques memorials, pels pedestals de les estàtues, per la història feta pedra. Per això he llegit d’una tirada el volum Denominar. Paraules que legitimen el poder (l’Avenç), del professor Lluís Quintana Trias, el gran expert maragallià que dirigeix l’obra completa del poeta, de qui s’acaba de publicar, com ja vam ressenyar, tota la prosa. A manera de divertiment, publicats originalment a la revista l’Avenç, Quintana observa com la llengua s’ha usat com a eina per a legitimar el poder, tant l’obtingut de manera violenta com legal, tant el que pretén reforçar una dictadura com el que intenta construir una societat “decent”, tal com l’entén el pensador israelià Avishai Margalit, cognom d’eloqüent ressò català. Entre aquestes paraules usades per legitimar el poder, Quintana se centra en els noms propis, i, filant prim, dedica un dels capítols als noms dels carrers. A la branca de l’onomàstica que els estudia, a l’hodonímia. I com a bon fill del cap i casal, centra la seva reflexió en la ciutat de Barcelona, on les primeres plaques oficials als carrers arriben el 1770. Llavors, l’ús habitual a Europa de l’edat mitjana ençà, que és batejar els noms de lloc amb referències neutres de l’entorn físic, de la geografia més reconeixible, és a punt de canviar cap a la construcció nacional, mitjançant nom propi de les vies.

El projecte de don Víctor

És un fenomen que comença, com tantes coses a França, a les albors de la Revolució, i s’estén ràpidament per tot Europa amb la pólvora de la modernitat. En el nostre cas, l’Home en majúscules –m’ho deixi posar així el benèvol corrector– és don Víctor Balaguer i Cirera, poeta, dramaturg, periodista, autoanomenat lo trobador de Montserrat, que tindria anys a venir una llarga carrera política com a diputat, senador i ministre, especialment en la cartera d’Ultramar. Maçó, progressista i liberal –tres epítets destacats al títol d’un nou llibre de l’amic Oriol Pi de Cabanyes, que encara no he pogut llegir– i patriarca de la Renaixença de qui l’11 de desembre proppassat es va celebrar el bicentenari, va viure prou per a veure en la vellesa l’emergència del catalanisme, que esmenava a la totalitat la seva biografia de participació activa en la política espanyola per catalanitzar-la, i que, com recorda Quintana, ell considerava només el nom donat als qui abans solament s’anomenaven catalans. Però abans, a trenta-nou anys, va tenir la gosadia de presentar el 1863 una proposta per a batejar els carrers del nou Eixample de Barcelona: “S’acosta el moment d’haver de donar nom a uns quants carrers dels que han de formar la nova Barcelona, i cap avinentesa és millor que la present per a remeiar l’oblit en què per malaventura han caigut certes empreses glorioses, certs noms cèlebres, que ho han estat, i sempre seran de glòria per a Catalunya.”

El propòsit concordava amb el seu llibre acabat de publicar per aquelles dates, en cinc volums i amb un títol llarguíssim: Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón. Escrito para darla a conocer al pueblo recordándole los grandes hechos de sus antecendente en virtud, patriotismo y armas y para difundir entre todas las clases el amor al país y a la memoria de sus glorias pasadas. Però no solament això. Sinó que la proposta és un autèntic projecte polític de construcció nacional… per a l’estat espanyol, això sí. Es tractava d’exhumar i donar relleu i llustre a la Corona d’Aragó, el sistema de govern que havia regit al Principat, l’Aragó, València i Mallorca del segle XII fins el 1714, perquè servís de model a la monarquia parlamentària i federal que Balaguer somiava per a Espanya.

Per això, els carrers principals del pla Cerdà havien de prendre el nom de les seves institucions –Diputació, Consell de Cent, Corts…–, seguits dels territoris peninsulars i mediterranis –Provença, Rosselló, Còrsega, Nàpols, Sicília– i personatges, com ara Ramon Muntaner, Ramon Llull i Ausiàs March. Com assenyala Quintana, la genialitat de Balaguer és la tria de personatges que s’enfronten als monarques que trenquen els pactes i els equilibris entre la corona i les Corts: Hug de Pallars, Pau Claris, Rafael Casanova, Antoni de Villarroel. Tot un avís per a navegants. Per cert, que parlant de navegació, les Glòries es referien a les glòries marítimes catalanes, qui sap si font d’inspiració per a les aventures colonials de Tetuan o Wad-ras –noms, tot sigui dit, també proposats pel pròcer.

La pervivència d’una història en pedra

Tot i que el projecte polític –podríem dir-ne d’estat compost, pactista o austriacista– de l’inefable don Víctor fracassà estrepitosament, ni l’afegitó de noms aliens a la tradició catalana proposats pels regidors barcelonins, com ara Pelai, Bergara, Trafalgar i Bailén, ha pogut desmuntar la història feta pedra que encara avui forma part de la quotidianitat de tots els qui vivim o treballem a Barcelona, sobrevivint als seus il·lusos enterradors, durant més de cent cinquanta anys plens d’annexions, canvis de nom, monarquies, repúbliques, democràcies, dictadures… Així, Casanova, per exemple, va perviure a l’Eixample durant el franquisme, malgrat el seu inequívoc simbolisme catalanista, perquè algú devia pensar que homenatjava el llibertí italià, contravenint la rígida moral de l’època. Però ja ho deia el clàssic: abans roja –o amoral– que trencada.

Aquest article podia acabar ací, i podria fins i tot haver quedat rodó. Però, aquests dies de festes he sentit un dels magnífics capítols del programa En guàrdia!, d’Enric Calpena, amb la complicitat del professor Solé i Sabaté, que curiosament responia a un dubte que m’anava rosegant d’ençà que vaig viatjar a l’Argentina: Com és que Barcelona té una ronda dedicada al general Bartolomé Mitre, primer president de l’Argentina unificada, historiador, militar, un dels pares de la pàtria de la República sud-americana? I la veritat és que m’agradaria deixar al lector amb el dubte i la recomanació que recuperi el programa radiofònic en què trobarà la resposta.

3Cat estrena diumenge a les 22.05 el reportatge Infiltrats, una nova peça de la investigació de la Directa que va destapar una trama d’infiltracions policíaques en moviments socials dels Països Catalans. És l’estrena de la temporada del 30 minuts, que excepcionalment renuncia a la seva durada habitual i acull un reportatge de vora una hora. “Òbviament, d’infiltrats n’hi ha hagut sempre”, diu Gemma Garcia, periodista de la Directa i una de les directores del reportatge, que destaca que el fet diferencial és que una investigació periodística ha exposat la trama i ha revelat detalls sobre com funciona. “També és la primera vegada que el govern espanyol reconeix aquestes infiltracions en els moviments socials, i reconeix aquesta figura d’agent d’intel·ligència que està als llimbs legals”, afegeix. El film, produït per 3Cat, la Directa i Polar Star Films, ressegueix la investigació original i revela alguns patrons i errors comesos pels infiltrats que van permetre d’aixecar la llebre; però també mostra el procés psicològic que han hagut de seguir aquells que van teixir relacions amb els policies sense saber que ho eren i que es van sentir enganyats. De tot plegat, n’hem parlat amb les dues directores d’Infiltrats, Gemma Garcia i Sònia Calvó.

—Quina informació nova es destapa en el reportatge?
—Sònia Calvó [S. C.]: S’explica com a partir dels primers indicis s’estira el fil i es veuen els errors que han comès els infiltrats. També serveix per a veure patrons comuns que hi ha hagut en tots els casos. La manera de funcionar, errors, com entren i com surten…

—Quins errors heu detectat?
—Gemma Garcia [G. G.]: N’hi ha que tenen a veure amb casualitats. La majoria d’aquesta gent són de les Illes i un altre és de Catalunya. La proximitat geogràfica i els vincles que hi ha als Països Catalans és important. Després, hi ha errors que tenen a veure amb l’operació. Certes actituds o que una infiltrada presentés la seva família real. És un error que té unes conseqüències, com mostrem al 30 minuts. Després hi ha unes equivocacions que tenen a veure amb informació molt rellevant que, per error, es facilita a través de determinats dispositius tecnològics.
—S. C.: Vull fer valer que hi ha una feina periodística. Pots fer una patinada, però sense una tasca periodística darrere que estiri els fils i faci una sèrie de comprovacions, no es destapa la infiltració. També ha estat molt important la confiança de les fonts, que són els moviments socials. Hi ha una confiança amb un mitjà de comunicació en concret per la tasca d’anys enrere.

—Heu trobat algun altre cas d’infiltració?
—G. G.: Aquestes investigacions comencen la primavera del 2022 i l’últim cas que publiquem, el de Girona, és el juliol del 2023. Són pràcticament dos anys d’investigacions, i hem continuat investigant. Ens han arribat algunes sospites que hem verificat i descartat, però continuem estirant fils que tenen a veure amb operacions d’espionatge.

—Destapar el cas de Marc Hernàndez Pon va permetre que es descobrissin més infiltrats, perquè es va veure que hi havia uns patrons que es repetien en més gent. Quins són?
—G. G.: Són quatre policies que formen part de la mateixa promoció de l’Escola de Policia d’Àvila. Es van graduar el juny del 2019 i es van infiltrar a començament del 2020, després de tota la tardor de mobilitzacions multitudinàries contra la sentència del procés. Són agents de vora la trentena, molt joves. Són dels Països Catalans i, per tant, tots parlen català. És una característica que els facilita la introducció en determinats ambients i moviments socials. Després, hi ha els patrons comuns en la manera d’actuar. Tres dels quatre utilitzen la universitat com a via d’entrada en certs espais; són gent que parla poc del seu passat; dos tenen els mateixos cognoms; són persones que sempre busquen elements d’identificació amb determinats activistes per generar empatia; tenen absències intermitents, de tant en tant se’n van de viatge i a vegades desconnecten els dispositius; tenen caràcters afables i perfils polítics baixos; i la majoria posen l’excusa de malalties familiars per començar una retirada.

—Un dels patrons que més sorprenen és que dos infiltrats tinguessin els mateixos cognoms falsos i tots dos diguessin que eren mallorquins.
—G. G.: No sabem per què es van posar aquests dos cognoms iguals, perquè creiem que pot aixecar sospites i ser un element de risc. No sabem si en algun moment es va plantejar vincular-los d’alguna manera o simular alguna relació familiar, però en tot cas ens va sorprendre moltíssim. Va ser un element clau per a destapar el segon infiltrat.

—Què té de particular la trenta-tresena promoció de l’Escola de Policia d’Àvila perquè tots els infiltrats descoberts surtin d’allà?
—S. C.: Hi ha moltes preguntes que continuen sense resposta, i una és quins criteris específics es tenen en compte a l’hora de triar algú. Al reportatge parlem amb una portaveu d’un sindicat policial, però ni és infiltrada ni forma part ni del personal de l’escola policial ni de la Comissaria General d’Informació. Podem intuir algunes coses, però n’hi ha que no les sabem del tot.

—Si volen infiltrar algú en espais en què la gent voreja la vintena han de ser joves per força, però això també els fa més inexperts.
—G. G.: Una de les qüestions que hem intentat d’esbrinar –i de fet vam preguntar a la portaveu d’aquest sindicat policial, però tenen prohibit de respondre-ho perquè tot això és protegit per la llei de secrets oficials franquista– és quina formació reben i quina durada té, però no ho sabem. En tot cas, sorprèn que siguin uns agents que es graduen el juny del 2019 i que arriben al terreny a principi del 2020. Des que es graduen fins que entren a terreny passen pocs mesos, però no sabem si la formació comença abans. És a dir, si aquesta selecció es fa abans, en el període de pràctiques, i els fan una formació específica. Són interrogants que no hem pogut resoldre.
—S. C.: Algun dels errors que cometen poden ser a conseqüència d’aquesta poca formació i poca experiència sobre el terreny.
—G. G.: De totes maneres, hem de subratllar que aquests infiltrats aconsegueixen d’estar més de dos anys amb una vida normalitzada, coneixent el funcionament de molts col·lectius i moviments socials, tenint accés a bases de dades, a informació de defenses de procediments judicials… Van cometre errors, però van fer la feina més o menys ben feta durant molt de temps.

—Quina informació us dóna la portaveu d’aquest sindicat policíac?
—S. C.: S’ha de tenir clar que ella no té tota la informació ni és infiltrada. Ara, explica com es fan aquestes infiltracions, sobretot com es fa l’extracció. No pots treure de cop una persona d’allà on és perquè aixecaria sospites i podria ser perillós, tant per a la persona com per a l’operació, i fa una crida a millorar-ho. Al final, que això s’hagi pogut descobrir amb informacions periodístiques vol dir que alguna cosa del sistema ha fallat.
—G. G.: Parla de com se seleccionen els infiltrats, dels perfils que han de tenir. De com s’han d’ajustar en els espais on s’han d’introduir, de com s’han de mimetitzar i han d’operar per no aixecar sospites.
—S. C.: Quan ets un infiltrat, ho ets les vint-i-quatre hores del dia. Això vol dir tallar de soca-rel amb tot el teu entorn (familiar, amistats) i dedicar-te exclusivament a allò.

—Heu pogut parlar amb alguna autoritat o responsable d’un organisme oficial?
—G. G.: No. En tot el procés d’investigació previ de la Directa no vam aconseguir cap resposta del Ministeri d’Interior espanyol ni del Cos Nacional de Policia. De fet, al congrés dels diputats es van presentar dues-centes preguntes i no se’n va respondre cap. El ministeri dóna respostes estàndard, dient que les forces i cossos de seguretat s’atenen a la constitució, i que compleixen l’ordenament jurídic. Malgrat que no s’han respost les preguntes formulades sobre aquestes operacions específiques, és la primera vegada, a banda del primer cas que vam destapar, que el govern espanyol reconeix les infiltracions als moviments socials. A més, especifica i matisa que no són agents encoberts, una figura regulada a la llei per a uns casos molt concrets i que estan sota autorització i supervisió judicial. Diuen que és una altra figura, que ells anomenen “agent d’intel·ligència”, que depèn de la Comissaria General d’Informació, i que no està regulada com a tal. El marc normatiu no descriu aquesta figura, ni les funcions ni els límits, ni hi té cap control ni supervisió judicial. Això és molt important, és en uns llimbs legals.
—S.C.: Cal tenir en compte que les infiltracions han estat en moviments socials, que són col·lectius oberts i que no fan cap activitat il·legal. I també, sobretot, que després d’aquestes infiltracions no se n’ha derivat cap procés judicial.

—Per infiltrar-se, aquests policies cometen delictes com la falsedat documental, a més de la qüestió de les relacions sexo-afectives sense que l’altra persona sàpiga realment qui són. Quins avals i quins límits penals tenen com a agents d’intel·ligència?
—S. C.: Tenim dubtes d’on són els límits i com es regula.
—G. G.: Se sap que, en la figura d’agent encobert –que no és la d’aquests casos–, s’han de fer peticions específiques a l’autoritat judicial quan hi ha actuacions que col·lideixen amb els drets fonamentals. Això en una figura reguladíssima i sota supervisió judicial. Ens trobem amb unes figures que no són sota una supervisió externa, que tenen una identitat falsa i que ocupen places públiques a la universitat. Que entren als domicilis de persones particulars. Que participen en reunions en què es defineix l’estratègia judicial en causes on el cos de policia és una part i acusa determinats activistes. Que lideren i incentiven accions de sabotatge en determinats espais. Que tenen relacions sexo-afectives amb militants.
—S. C.: Porta a qüestionar si calia arribar tan lluny per al que van aconseguir. Calia tenir aquestes relacions sexo-afectives de llarga durada amb diverses persones dels moviments socials?

—Les querelles contra els policies infiltrats no han reeixit. Hi ha cap causa viva?
—G. G.: Totes són vives, però de moment s’han trobat un mur judicial. Els jutjats d’instrucció han dit que no estan disposats ni a investigar. El cas d’en Dani, de la Cinètica, es va recórrer a l’Audiència de Barcelona, però va dir no s’havia d’investigar i l’equip jurídic es planteja de fer un recurs. En el cas d’en Marc, en el primer cas, Òmnium va interposar una demanda contenciosa administrativa que ara és pendent de resolució del Constitucional. I per al cas de Girona es va posar una querella però el jutge d’instrucció encara no s’hi ha pronunciat. Tot és una mica obert, malgrat que la fiscalia sempre s’ha mostrat en contra d’investigar-ho perquè diu que no hi veu delicte.

—Com decideixen on infiltrar-se?
—S. C.: Pots infiltrar-te en un moviment perquè hi tens un interès concret o perquè et serveix de pont cap a un altre objectiu. En Marc comença a Resistim al Gòtic, que és un grup de defensa del dret de l’habitatge del centre de Barcelona. Per una banda, pot haver-hi un interès a saber què passa aquí, però també li serveix com a aval per a entrar després al Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans. No sabem si l’objectiu final era el sindicat o hi havia un altre camí més enllà.
—G. G.: És important el context en què es fan aquestes infiltracions. Hi ha un interès de l’estat per a entendre què passa a Catalunya amb les mobilitzacions massives del 2019. Hi ha un informe de la Comissaria General d’Informació en què s’especifica que el moviment independentista té com a característica la multimilitància i que, per tant, s’han d’utilitzar uns mètodes excepcionals. És el moment en què s’intensifica l’espionatge amb Pegasus a advocats, activistes, polítics, etc. Ens trobem que es destinen molts recursos a uns col·lectius amb una orientació política concreta. I que –fins ara no s’ha demostrat el contrari– són investigacions prospectives. No és que es cometi cap delicte, sinó que es volen prevenir.

—Com us heu trobat ara, que ha passat un temps des que es van destapar les infiltracions, aquells amics o parelles dels policies que no sabien que ho eren?
—S. C.: Cadascú ha tingut processos diferents. Hi ha gent que no va voler parlar llavors i que ara parla. És un fet que remou molt, la gent estava molt afectada. A alguns fer el reportatge els ha servit de procés de reparació, i a alguns els ha remogut, perquè ja havien tancat etapes.
—G. G.: Al reportatge apareix el psiquiatre que va fer el peritatge de moltes de les persones afectades, que és Pau Pérez-Sales, del centre Sira, i explica que les afectacions han estat molt greus. Són persones que han conviscut en relacions d’amistat o sexo-afectives durant més de dos anys amb algú amb qui pensaven que tenien una relació de confiança i resulta que era un policia infiltrat. Aquella persona amb qui havies intimat es desmunta, és una ficció i això sacseja fortament la teva vida. Hi ha uns impactes psicosocials molt importants, sentiments de culpa que es barregen amb por i amb desmobilització. Els moviments socials han fet una feina interna col·lectiva que els ha ajudat a passar aquesta etapa de dol.
—S. C.: Una de les denúncies que es fa al reportatge és com s’han banalitzat aquests casos, amb comentaris a les xarxes atacant els qui van mantenir relacions amb els policies. De fet, per això dues de les persones que van ser enganyades surten al reportatge amb la cara tapada.

—Em desperta molta curiositat la ment d’aquestes persones capaces d’intimar durant anys amb algú essent tot mentida. No sé si també en surten una mica afectats o si els seleccionen perquè són molt freds. Ho heu abordat?
—G. G.: Hi ha un moment que preguntem a la policia quins són els criteris de selecció dels infiltrats. Hi ha les característiques físiques i les que tenen a veure amb l’origen i el coneixement lingüístic, però també la resistència psicològica. Intuïm que són perfils psicològics molt concrets, que els seus comandaments analitzen i veuen que poden mantenir aquesta doble vida. Òbviament, sabem que hi ha un equip darrere que en fa un seguiment estret i que vetlla perquè aquella persona no es mostri feble ni tingui dubtes. Si es considera que es pot posar en risc l’operació, hi ha una extracció i una retirada.

—Quant de temps han durat aquestes infiltracions? S’ha accelerat alguna retirada per les investigacions periodístiques?
—G. G.: La policia esmenta que hi pot haver l’extracció per diverses raons, però principalment per dues. Una, perquè s’intueix o es detecta que pot haver-hi sospites sobre l’agent, i això fa perillar l’operació i l’agent mateix; i la segona, senzillament, perquè ja no hi ha més informació a recaptar i l’operació es considera tancada. Ignorem per quina raó van ser retirats aquests infiltrats. Sí que veiem que arran del primer cas que descobrim, hi ha moviments en les altres operacions d’infiltració. Intuïm que destapar el primer infiltrat va tenir repercussió.

—Molts casals, ateneus i centres socials han programat projeccions del reportatge. Quins aprenentatges n’han extret, els moviments socials, de tot plegat?
—G. G.: Precisament, al nou número de la Directa, que sortirà dilluns, hi ha un reportatge en profunditat sobre alguns elements que s’expliquen al 30 minuts i que ampliem, però també dediquem un espai important a explicar els aprenentatges. Si bé és cert que en un primer moment hi ha un trauma i certes desconfiances, aquests col·lectius i organitzacions han pogut treballar-hi sense caure en la paranoia ni en el tancament. Una de les coses que els ha funcionat bé és fer un intercanvi amb afectats pel cas britànic Spy Cops Scandal, un cas massiu d’infiltració d’agents en moviments d’esquerres. Més d’uns 140 agents des del 1968.
—S. C.: És molt bonic que ja hi hagi una quarantena de casals i centres socials que hagin programat projeccions conjuntes; recorda molt el que va passar amb Ciutat morta.

Xavier Artigas: ‘El cas de “Ciutat Morta” no és aïllat, la corrupció policíaca és un mal sistèmic’

—El reportatge de Ciutat morta va costar molt que l’emetessin, i finalment es va programar al Canal 33, no a TV3. Com ha estat en aquest cas la relació amb 3Cat?
—G. G.: Quan érem a la meitat d’aquestes investigacions ja hi va haver algunes productores que van expressar interès a passar-ho a l’audiovisual. En una reflexió interna i col·lectiva a la Directa, vam decidir que fèiem una aposta per la televisió pública i ho vam proposar al programa 30 minuts. Carles Solà, director del programa, sempre ha estat disposat a tirar endavant el projecte i ha valorat tota la feina d’investigació que havia fet la Directa.
—S. C.. La diferència més important amb Ciutat morta és que aquesta vegada s’emet el diumenge en un dels programes de més audiència. Segurament xocarà amb un Barça-Madrid, veurem com afecta d’audiència, però hi ha una aposta clara. És el primer programa de la temporada, és un especial d’una hora, i es nota que hi ha una aposta clara pel periodisme d’investigació.
—G. G.: Puc afegir una cosa?

—Endavant.
—G. G.: Òbviament, d’infiltrats n’hi ha hagut sempre. És un mètode d’espionatge que els cossos policials i els serveis d’intel·ligència han utilitzat tant per mitjà de persones que han estat captades com per mitjà dels informadors infiltrats. Però és la primera vegada que s’aprofundeix tant en les investigacions i que se saben tants detalls que tenen a veure amb el modus operandi. També és la primera vegada que el govern espanyol reconeix aquestes infiltracions en els moviments socials i reconeix aquesta figura d’agent d’intel·ligència que és als llimbs legals; i, per tant, que s’arriba tan lluny a oferir informació en relació amb aquests casos i que s’emprenen accions legals per a denunciar que aquestes infiltracions policials col·lideixen amb els drets fonamentals i els vulneren.

Aquests dies llegesc War, el darrer llibre de Bob Woodward, que cobreix el període de temps que inclou la guerra d’Ucraïna, l’atac d’Hamàs a Israel i la guerra de Gaza i la campanya presidencial que ha tornat Donald Trump a la Casa Blanca.

Llegesc regularment els llibres de Woodward d’ençà del 1987, quan vaig descobrir Veil, el seu fascinant relat de la guerra bruta de la CIA a l’Amèrica Llatina i les vinculacions amb el tràfic de droga –una qüestió que avui continua essent d’actualitat. Evidentment, el coneixia del Watergate i del film, i del llibre, sobre aquella mítica investigació que el va catapultar i el va fer mundialment famós. Sempre m’ha agradat el seu estil narratiu, la manera en què et fa sentir que ets dins l’escena, però especialment tinc molt en compte que durant la seua carrera a The Washington Post i en els vint-i-tres llibres que té publicats, la cura amb què tracta la informació, i el rigor i la serietat que hi posa són impecables.

Per això, ahir a la nit, mentre acabava el dia llegint-lo, vaig restar impressionat del relat que fa de les reaccions a l’atac d’Hamàs i els esforços de la Casa Blanca per a frenar Netanyahu.

Una de les narracions explica que l’11 d’octubre, quatre dies després de l’atac d’Hamàs, el govern israelià va dir als Estats Units que declararia la guerra al Líban i l’atacaria amb tot el seu arsenal. Va dir que ho feia com a reacció a un atac de l’Hesbol·là que ja havia començat al nord, en la frontera entre els dos països.

A la Casa Blanca aquella decisió va causar un pànic autèntic. En aquell moment, i d’aquella manera, atacar el Líban era encendre tot el Llevant en una guerra que podia escalar massa fàcilment fins a una guerra mundial. Biden i la seua gent van mobilitzar tots els recursos a l’abast –que són moltíssims– fins que van aconseguir de demostrar als israelians que era mentida que fossen atacats. D’una manera increïble, els militars israelians s’havien cregut piulets falsos i vídeos manipulats –i, segurament, tenien tantes ganes d’atacar que ja els anava bé. Finalment, van acceptar la realitat i van suspendre l’ofensiva quan alguns avions ja s’havien enlairat i esperaven tan sols la confirmació per a llançar les bombes.

En el llibre ix retratat Jake Sullivan, el conseller de Seguretat Nacional de Biden i l’home que havia mogut frenèticament els fils per aturar la guerra, que va arribar exhaust a casa i va explicar que el món havia estat “cinc hores i dotze minuts” a punt de fer-se miques. “Ha estat el pitjor dia de la meua vida”, va dir a la seua dona, segons el relat de Woodward. Malgrat les pressions americanes, la guerra va acabar arribant al Líban al cap d’uns mesos, però en unes altres condicions i amb unes conseqüències molt menors, comparades amb les que hauria tingut si Israel, amb la sola confirmació d’uns piulets falsos i enmig del clima més que tens que hi havia aquell dia, hagués atacat sense límits ni restriccions el seu veí del nord.

El relat, en aquest punt, m’ha recordat un altre llibre, d’un altre periodista del Post, Michael Dobbs –amb qui vaig coincidir a Pequín durant la revolta de Tiananmen– sobre la crisi dels míssils cubans. El llibre de Dobbs (One minute to midnight) és un dels millors que he llegit mai i es basa en l’estudi meticulós de tota la documentació soviètica i americana desclassificada recentment sobre el conflicte que va enfrontar Kennedy, Khruixtxov i Castro l’any 1962.

Dobbs explica també de manera magistral com el món va ser al caire d’una guerra nuclear total –que segurament hauria aniquilat la vida al planeta.

El diumenge 28 d’octubre d’aquell any, a les 11.10, va saltar l’alerta nuclear pel llançament d’un míssil des de Cuba sobre Florida, concretament sobre Tampa Bay. Les pantalles el van mostrar i es van activar els mecanismes de resposta, un atac nuclear sobre Cuba i la Unió Soviètica. Es va posar en funcionament tot, es van enlairar els bombarders, es van obrir les comportes dels míssils… Fins que algú va ser prou sensat per a adonar-se que, tenint en compte la poca distància que hi havia entre Cuba i Florida, el míssil ja hauria d’haver fet impacte. Amb una simple telefonada a Tampa Bay n’hi hagué prou per a aclarir que allà no passava res, que no hi havia caigut cap míssil ni hi havia hagut cap explosió, i per a aturar la guerra imminent que era a punt de declarar-se. Al final van descobrir d’on venia l’error: una estació de radar a Moorestown (Nova Jersey) havia estat reconfigurada urgentment per espiar el cel de Cuba i els tècnics van confondre un satèl·lit americà amb un míssil soviètic.

En aquest moment, Dobbs escriu en el llibre un paràgraf memorable que he procurat de recordar algunes voltes, perquè explica moltes coses que, tal com recorda Woodward, encara passen avui: “La història, segons que entenia Kennedy, no sempre segueix un camí previsible. De vegades, pot ser segrestada per fanàtics de diverses menes: homes amb una barba llarga, ideòlegs que viuen en coves o assassins amb fusells. Algunes altres vegades, pot ser desviada del seu camí normal per una combinació d’esdeveniments fortuïts, com ara un avió que s’extravia, la identificació errònia d’un míssil o un soldat que perd els nervis. Els estadistes intenten doblegar les forces caòtiques de la història a la seua voluntat, amb graus d’èxit diversos. Però la probabilitat que s’esdevinga un fet imprevisible capaç de canviar el curs de la història és massa gran en temps de guerra i crisi, quan tot es troba en moviment.”

I aquest és el món en què vivim. Un fet imprevisible, qualsevol fet imprevisible, ho pot canviar tot, ens pot canviar la vida a tots, o fins i tot conduir-nos a la mort a tots.

De Gaulle es va queixar una volta de l’existència del famós botó nuclear. El vell general trobava indecent que es pogués destruir un país sencer sols fent servir un dit i ho deia comparant-ho amb l’esforç titànic que van haver de fer Hanníbal i els seus elefants travessant els Alps per destruir Roma. Però la realitat és la que és. I més val saber-la i ser-ne conscients, gràcies a la feina dels periodistes.

 

PS1. Ahir era dijous i, després de dues setmanes, va tornar La tertúlia proscrita. Vegeu-ne el vídeo.

PS2. Aquest diumenge s’estrena a 3Cat el reportatge sobre la infiltració de la policia espanyol en moviments socials dels Països Catalans. Arnau Lleonart ha parlat amb les dues directores del film, Gemma Garcia i Sònia Calvó, en aquesta entrevista: “D’infiltrats n’hi ha hagut sempre, però és la primera vegada que se’n saben tants detalls“.

PS3. Després d’uns quants anys en què l’independentisme quebequès va tocar fons, les darreres dades parlen d’una recuperació important, fins al punt que les previsions indiquen que el Bloc Quebequès guanyaria les eleccions federals i seria segona força al parlament canadenc i el Partit Quebequès guanyaria les eleccions a l’Assemblea Nacional. Àlex Solano ens en parla en aquest article.

El primer ministre del Canadà, Justin Trudeau, va anunciar aquesta setmana que dimitiria una vegada el Partit Liberal hagués elegit un nou dirigent per a les eleccions federals, que s’han de fer enguany. Aquest moviment ha engegat la maquinària electoral de tots els partits.

Les enquestes mostren al Canadà una situació clara, amb un enfonsament dels liberals i un auge dels conservadors, que aconseguirien la majoria absoluta. Alhora, hi hauria un avenç de l’independentista Bloc Quebequès (BQ), que guanyaria les eleccions canadenques al Quebec per primera vegada d’ençà del 2008.

De fet, no és que les perspectives dels independentistes siguin bones, sinó que es preveu un resultat històric. L’agregador d’enquestes 338Canada.com estima que el BQ aconseguiria 45 escons dels 78 que hi ha en joc a l’actual província i esdevindria la segona força al parlament del Canadà, on superaria els liberals i tot. Un fet com aquest solament té un precedent, el 1993, dos anys abans del darrer referèndum d’independència, i això significaria un impuls important, perquè el cap del BQ, Yves-François Blanchet, passaria a ocupar el càrrec d’oposició lleial de Sa Majestat i obtindria les claus de Stornoway, la residència oficial del cap de l’oposició, a Òttawa.

Un canvi també al parlament del Quebec

Aquest suport renovat a l’independentisme s’ha traslladat també a les eleccions al parlament quebequès, que s’han de fer l’any que ve, amb un retorn sorprenent i meteòric del Partit Quebequès (PQ).

Ara fa set anys, les eleccions al Parlament del Quebec van dur al poder la Coalició per al Futur del Quebec (CAQ), un partit creat per un ex-ministre del PQ, François Legault, amb un discurs centrat en la defensa de la identitat quebequesa però renunciant a un estat independent. Aquesta victòria electoral va anar acompanyada d’una patacada històrica del Partit Quebequès, que va passar a tenir solament 10 escons dels 125. L’enfonsament d’aquest partit va fer que molts analistes i polítics consideressin que el projecte independentista era tocat de mort; aquesta idea fou revalidada amb un resultat encara pitjor el 2022, quan el PQ va retenir tan sols 3 diputats.

Tanmateix, tot ha tornat a canviar. Després d’anys de travessia pel desert, a mitjan 2023, el PQ va tenir un impuls que va fer que passés davant de la resta dels partits de l’oposició en les enquestes. I aquesta tardor ja va esdevenir primera força. Ara les enquestes estimen que aconseguiria la majoria absoluta al parlament, amb 70 escons dels 125. L’independentisme electoral, que inclou també Quebec Solidari, d’esquerra alternativa, que actualment té 11 escons, passaria del 30% dels vots que té ara a vorejar el 50%.

El primer ministre quebequès, François Legault, després de sis anys al poder, té ara mateix una popularitat baixa. En canvi, el PQ el dirigeix ara Paul Saint-Pierre Plamondon, un diputat carismàtic, amb un discurs renovador i un dels més ferms partidaris d’avançar ràpidament cap a la independència.

De fet, Saint-Pierre Plamondon, el mes d’abril, en el consell nacional del partit, es va comprometre a impulsar, si arribava al govern, un referèndum abans del 2030. El proposa com una necessitat, perquè considera que ara els quebequesos tindran una “última” oportunitat, per culpa de la pèrdua de pes dins la federació canadenca i una llegua i cultura que es troben en una situació d’“amenaça existencial”.

“Una cosa és certa, el nostre moment arribarà més aviat que no pensem, és a dir, no en una data idealitzada a llarg termini, sinó d’ací a pocs anys, abans del final de la dècada”, va reblar.

El referèndum, al centre del debat

La suma de l’èxit electoral al parlament canadenc i l’arribada al poder del PQ l’any que ve pot impulsar l’independentisme com no havia passat en dècades. El Partit Quebequès i el Bloc Quebequès són formacions diferents, amb àmbits d’actuació diferents, però que comparteixen objectius i mantenen vincles. De fet, el cap del Bloc va fer campanya per al PQ en les eleccions del 2022.

Saint-Pierre Plamondon ho diu amb claredat: “Estem preparats per a fer un referèndum guanyador i el farem, és en el nostre programa.” El partit s’ha anat movent aquests darrers temps, i fa poc més d’un any ja va provar de tornar a engegar el debat, amb la presentació del “Pressupost de l’any 1”, un estudi que analitzava la viabilitat econòmica d’un Quebec independent. Alhora, està convençut que si es fa un referèndum, el guanyarà l’independentisme. Diu que un possible govern del PQ tindrà la tasca de convèncer la majoria de votants. I ho argumenta així: “No veiem un futur per al francès al Canadà, no veiem un futur per als nostres interessos econòmics. Les qüestions migratòries se’ns escapen completament i, per tant, la independència del Quebec ens portarà a un capítol en què no ens trobarem atrapats com li ha passat a François Legault.” De fet, considera que el problema de l’actual govern quebequès ha estat de provar de fer això que anomenen “política real”, però la causa de molts problemes són les polítiques federals que es fan al Canadà sense el consentiment del Quebec.

Sobre això, es preveu que la situació s’agreugi aquests mesos vinents. Ben aviat el Canadà serà governat pel conservador Pierre Poilievre, molt impopular al Quebec i contrari a donar més autogovern. Alhora, als EUA governarà Donald Trump, que té entre cella i cella l’annexió del Canadà. Molta gent considera que en aquesta situació serà més fàcil de promoure un debat sobre la independència i de convèncer que el Quebec li convé estar sol.

Al mateix temps, amb la impopularitat de Trudeau, no hi ha ara com ara cap cara visible del no que pugui aplegar els opositors a la independència. Els liberals impulsen la por al referèndum com a reclam electoral. El cap liberal interí al Quebec, Marc Tanguay, diu que Paul Saint-Pierre Plamondon és el “líder més radical” del PQ i l’ha acusat d’alimentar la por pel fet d’impulsar la independència. El que es preveu que sigui el nou cap dels liberals quebequesos, l’ex-ministre canadenc Pablo Rodríguez, també ha esmentat el referèndum com un dels motius per a abandonar el govern de Trudeau i fer el salt a la política quebequesa: “Un referèndum no el volen els quebequesos ni és desitjable”, ha dit.

Pot guanyar el sí?

Els dos referèndums anteriors sobre la independència es van fer el 1980 i el 1995. En aquest últim el sí va aconseguir un 49,42% dels vots i el no un 50,58%.

Tot i l’augment electoral dels partits independentistes, això no s’ha traduït encara en un augment dels favorables a la independència. Un 35% votarien sí en un referèndum. Tanmateix, molts recorden que un any abans del referèndum del 1995, la proporció de favorables a la independència era la mateixa o fins i tot inferior. Paul Saint-Pierre Plamondon replica que no s’han de moure per les enquestes: “Si hagués actuat solament per enquestes, no hauria assumit mai el paper de màxim dirigent del Partit Quebequès. No podem fer política a partir de l’enquesta del dia. Si el diagnòstic és correcte, les respostes vindran.”

Tot i que la proporció de quebequesos francòfons que s’identifiquen com a principalment sobiranistes no té una tendència a l’alça, sí que trobem que els que s’identifiquen com a federalistes van de baixa: ara com ara, solament un 42% dels quebequesos estan d’acord amb la frase que el federalisme canadenc té més avantatges que no pas desavantatges per al Quebec. Per això el Partit Quebequès considera que la qüestió sobre la independència sembla ara una cosa llunyana, però que hi ha els elements per créixer i que quan sigui una possibilitat real molta gent s’hi afegirà. Especialment entre els joves, que no han vist mai factible d’aconseguir-la.

El procés constituent del QS

L’altre partit independentista al parlament quebequès, el Quebec Solidari, va presentar al febrer de l’any passat el seu full de ruta per la independència. “La independència no s’aconseguirà amb la voluntat única d’un partit o d’un líder. Creiem que s’aconseguirà mitjançant la mobilització i el compromís de la població del Quebec”, deien. Per aconseguir-ho, proposaven de convocar una assemblea constituent, formada per ciutadans elegits per sufragi universal, de tot el territori, amb el mandat de viatjar per tot el Quebec i redactar la constitució d’un estat.

Més tard, la constitució que redactessin seria sotmesa a un referèndum. El Quebec Solidari considera que no solament s’ha de decidir sobre la independència, sinó sobre els valors i lleis fonamentals que guiaran aquest nou estat independent. De manera que, si s’aprovés la nova constitució, això implicaria automàticament la declaració de la independència.

El retorn de Donald Trump a la presidència dels Estats Units serà recordat probablement com un d’aquells moments històrics en què el ritme del món canvia, com l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran o la caiguda del Mur de Berlín. Bona part de les classes mitjanes i treballadores occidentals, fartes de la retallada constant del nivell de vida i de la condescendència de les elits tecnocràtiques, han decidit de votar uns moviments polítics insurgents que, amb les característiques de cada país, volen destruir els consensos dels últims quaranta anys. Davant del lliure comerç i les deslocalitzacions, Trump parla de proteccionisme i d’aranzels; en lloc de les fronteres més o menys obertes que havien fomentat els governs, ara hi ha plans per a executar deportacions massives d’immigrants.

Les llavors del descontentament vénen de molt lluny. Com explica el doctor en economia Miquel Puig a Els salaris de la ira (la Campana, 2021), els sous reals dels treballadors occidentals amb prou feines han pujat des del 1980. Fins llavors salaris i productivitat creixien al mateix ritme, sobretot durant els “trenta anys gloriosos” (de 1945 a 1975), però la dinàmica es va trencar a final dels setanta: la productivitat a Espanya ha augmentat d’un 50% en l’últim mig segle, però els sous van arribar a un màxim el 1976, i des de llavors s’han mantingut estables o han baixat. Això s’ha compensat amb un descens del cost de la tecnologia i de l’oci que ha fet augmentar la sensació de confort, i sobretot amb un augment fabulós del preu de l’habitatge que ha beneficiat tota una generació de propietaris, però aquests pedaços temporals han acabat destruint les expectatives dels menors de quaranta anys.

Aquesta setmana, en un llarg article al New York Times titulat Com els demòcrates van perdre la classe obrera, el veterà periodista Jonathan Weisman explica que els assessors del president Bill Clinton eren perfectament conscients dels efectes catastròfics que tindria sobre la classe treballadora dels Estats Units la signatura del tractat de lliure comerç amb Mèxic i el Canadà (1992) i l’entrada de la Xina a l’Organització Mundial del Comerç (2001). La idea era compensar-ho amb un augment de l’estat del benestar, però quan això no va ser possible, van tirar endavant igualment el seu pla globalitzador. En menys de deu anys es van perdre quatre milions de llocs de feina a la indústria (feines generalment ben pagades), però com que les elits universitàries en van quedar al marge, i tota la població va poder comprar béns més barats, es va preferir ignorar la devastació a zones senceres del país. Robert Reich, que llavors era el secretari del Treball, ho va avisar: “Estem separant la societat en una minoria de guanyadors i un gran grup d’americans que es queden enrere, i serà fàcil manipular-ne la ràbia i la desil·lusió.”

Un altre mantra que les elits tecnocràtiques han repetit durant dècades és que la immigració de persones de països pobres a Occident només comporta beneficis i no té cap impacte sobre el mercat laboral. Això, com explica el doctor Miquel Puig, no té gens de sentit, perquè implicaria ignorar el principi més fonamental de l’economia, el de l’oferta i la demanda: en absència d’una bombolla especulativa, l’augment de l’oferta de qualsevol cosa que es posi a la venda tendeix a reduir-ne el preu. És a dir, que un increment del nombre de treballadors disponibles permet als empresaris oferir unes condicions laborals pitjors.

Com he escrit en més d’una ocasió, el model migratori actual d’Espanya no és cap creació de l’esquerra ni un fet inevitable, sinó que el va impulsar el govern conservador de José María Aznar durant la seva primera legislatura. Cap a l’any 2000 va començar un enorme creixement demogràfic fet a base d’immigrants econòmics que entraven per carretera o per l’aeroport de Barajas, i que es podien empadronar malgrat que no tinguessin papers de residència. A diferència del que passa al nord d’Europa, les xifres de refugiats van ser totalment negligibles fins que no va començar la invasió russa d’Ucraïna.

Amb l’entrada de milions de nous treballadors, uns sindicats comprats pel poder i una esquerra que té por de ser acusada de racista, els governs espanyols van poder impulsar una sèrie de reformes laborals que retallaven drets i debilitaven els convenis col·lectius. Com explica Miquel Puig, “entre el 2000 i el 2012 Espanya va experimentar un boom turístic que va suposar passar de rebre 46 milions de turistes estrangers a rebre’n 58 milions, la qual cosa va portar a la creació de 305.500 llocs de treball, dels quals 311.100 van ser ocupats per treballadors estrangers, de manera que el 2012 hi havia menys treballadors autòctons al sector que els que hi havia hagut el 2000”.

Això no tan sols ha passat a Espanya, és clar. Quan Alemanya va acollir fa una dècada un milió de refugiats sirians, el Fons Monetari Internacional va afirmar que era una oportunitat econòmica meravellosa per al país sempre que els nouvinguts s’integressin al mercat laboral, i que la millor manera d’aconseguir-ho era… retallant salaris. Un gran creixement demogràfic via immigració té dos grans beneficiats clars: els immigrants, que poden accedir a millors condicions de vida, i les elits econòmiques, que disposen d’una mà d’obra barata a l’abast i per tant molt més poder negociador; els perdedors són els treballadors autòctons, sobretot els que són als esglaons més baixos de l’escala salarial. I són aquests treballadors els que, amb el dret de vot, han decidit de rebentar el sistema.

Ara bé, la dinàmica és especialment perversa a Espanya a causa d’un model productiu de molt poc valor afegit, el binomi turisme-construcció, i que ofereix sous molt baixos (segons l’INE, el salari mitjà d’un treballador a la indústria és gairebé el doble que a l’hostaleria). Tots els partits polítics han proclamat que caldria canviar el model, però gràcies al flux constant de nous treballadors immigrants, els empresaris no han tingut cap incentiu per a fer-ho. I també hi ha la qüestió generacional: les pensions altes dels nascuts a la dècada del 1950 les han de pagar els treballadors actuals, però com que cobren poc, cal que n’arribin molts més per a compensar-ho (i tot i això les cotitzacions només permeten pagar tres quartes parts de les pensions, i s’ha hagut de recórrer al deute públic). I com donar feina a tota aquesta gent? Amb molts més turistes, és clar.

Hi ha, finalment, un altre factor que trenca amb la idea que els immigrants només duen beneficis econòmics, i que és l’impacte sobre les arques públiques –els que aporten recursos i els que en reben. Aquesta setmana ha circulat molt un estudi neerlandès que ho ha calculat, però si m’ho permeteu, us en parlaré la setmana que ve.

Els característics triangles d’emergències que es col·loquen quan hi ha un accident o una avaria tenen els dies comptats a l’estat espanyol. En menys d’un any aquest aparell no servirà legalment i s’haurà de tenir obligatòriament un nou giny, el dispositiu V-16.

Tot i que en certs aspectes implicarà una millora evident respecte dels triangles, també portarà noves complicacions. Repassem les principals característiques d’aquest aparell i quines són aquestes dificultats afegides, algunes de més menudes i dos problemes més importants que s’aborden al final.

Què és el dispositiu V-16?

El V-16 és una balisa que pot emetre una petita llum de color groc en totes direccions almenys durant mitja hora i que és visible a un quilòmetre de distància, fins i tot en les condicions més adverses, és a dir, quan hi ha boira o és de nit.

A partir del gener del 2026, a més d’emetre llum hauran de portar obligatòriament un sistema de geolocalització, que connectarà amb la plataforma DGT 3.0, de la Direcció General de Trànsit espanyola, i avisarà de l’emplaçament del vehicle a l’instant. Això permetre d’alertar els altres usuaris.

El cost de les comunicacions s’inclou en el preu de venda al públic, amb un pla de dades que garantirà la connexió durant almenys dotze anys, gràcies a operadors de telefonia mòbil. I, a diferència de la majoria d’aparells electrònics, no té un bateria d’ió de liti, que es carreguen amb un port USB, sinó que funciona amb una pila, que ha de tenir una vida útil de divuit mesos pel cap baix. El preu d’aquest dispositiu voreja els quaranta euros.

Té un funcionament senzill. En els models més avançats s’activa de manera automàtica quan la base magnètica pren contacte amb la superfície del vehicle, tot i que hi ha models que s’encenen pitjant un botó.

A diferència del triangle, com que és un aparell electrònic, necessita un manteniment, és a dir, no podem comprar-lo i oblidar-nos-en fins que tinguem una emergència. Les piles aguanten habitualment uns quatre anys, de manera que de tant en tant s’ha de revisar i controlar que les piles no s’han exhaurit.

Quan s’ha de fer el canvi i on s’ha de dur?

El primer de gener de 2026 tots els vehicles hauran de dur un dispositiu V-16. L’estat espanyol és el primer de tota la Unió Europea a fer-lo obligatori, per un acord del març del 2021 i el decret del govern espanyol subsegüent. També s’aplica al Principat, tot i que la Generalitat té les competències en matèria de trànsit, circulació de vehicles i seguretat viària.

El dispositiu s’ha de dur a la guantera del vehicle, i en cas d’avaria o accident s’ha d’obrir la finestra i col·locar-lo al sostre, sense necessitat de sortir. Si no sigui possible posar-lo al sostre, a la màxima altura possible. En els vehicles en què habitualment no es pot arribar al sostre, com ara alguns camions, caldrà que el dispositiu V-16 vagi dotat d’un altre mitjà, com ara un imant, de manera que es pugui col·locar a la porta del conductor.

La multa en cas de no portar el V-16 serà d’uns dos-cents euros. Cal tenir en compte que gairebé tots els conductors n’hauran de comprar un. Molts dels dispositius V-16 que s’han venut no serveixen, perquè, tot i que es podien comprar i servien de substitut del triangle ja d’ençà del 2021, fins el 2023 no es van començar a comercialitzar els que tenen una targeta de telèfon mòbil amb connexió amb la plataforma de la DGT.

Per què es fa?

El dispositiu té indubtablement uns quants avantatges. El primer és que no s’ha de sortir del vehicle i caminar cinquanta metres i es pot col·locar simplement estirant el braç. Segons la DGT, dels 126 atropellaments mortals que hi va haver el 2022, 16 van ser de conductors que havien baixat del vehicle per a col·locar els triangles. A més, la DGT considera que serà més visible: la llum es veu a un quilòmetre i, en canvi, el triangle és a terra, no es veu de lluny i no sempre és estable (es pot tombar per una ventada).

El segon avantatge és que, estant connectat, la DGT podrà, després de comprovar la veracitat de l’incident, avisar la resta d’usuaris: per una banda, amb els navegadors i aplicacions de mobilitat connectats a temps real; i, per una altra, amb els plafons que hi ha autopistes i autovies.

Els principals problemes: desplaçaments i visibilitat

Un dels principals problemes d’aquesta normativa és que l’estat espanyol és l’únic de la Unió Europea que ara com ara fa servir aquest mètode. De manera que si se circula per Andorra, Catalunya Nord, l’estat francès, Itàlia, o a qualsevol altre estat europeu, s’haurà de continuar portant el triangle.

Així, doncs, caldrà una doble inversió. Així mateix, passa que, com és un dispositiu obligatori i l’únic permès en cas d’emergència a l’estat espanyol, si vivim a Andorra, a Catalunya Nord o a qualsevol país d’Europa i volem circular per carreteres de l’estat espanyol haurem d’adquirir un dispositiu V-16 (per uns quaranta euros, com hem dit). Això també afecta els transportistes. De manera que és una complicació al país i una barrera en la mobilitat normal entre territoris.

En la mateixa línia, encara que alguns altres estats permetin aquesta mena de senyalització, els dispositius V-16 van connectats a la DGT i funcionen solament a l’estat espanyol. Per tant, per més que algun estat permeti de fer servir el dispositiu, fora de l’estat espanyol la geolocalització és inutilitzada. I, a la inversa, encara que s’estengui a la Unió Europea, ara com ara els aparells V-16 d’uns altres estats tampoc no serveixen. En aquest aspecte, doncs, pot portar més problemes que no facilitats en els desplaçaments.

Un segon problema important és que els triangles es poden posar allà on calgui, però aquests ginys, no. Fins ara, si un cotxe s’avariava just en un revolt, amb poca visibilitat, es podia col·locar el triangle abans del revolt per avisar la resta de conductors, però ara això ja no es podrà fer. Passarà igual en els canvis de rasant. A més, si bé el llum és més visible que no pas un triangle a la nit o quan fa mal oratge, no és tan clar que també ho sigui en dies assolellats, que són la majoria.

En la mateixa línia, tot i que és especialment útil en autovies i autopistes, cal tenir en compte que a les carreteres secundàries o de muntanya no hi ha panells d’alerta i que la majoria de la població que fa un mateix recorregut sovint no condueix amb el navegador activat. De manera que, afegit als problemes de visibilitat anteriors, i al fet que ara necessita un manteniment, encara hi ha mancances i en bona part de les situacions pot ser pitjor.

 

Los Angeles, Califòrnia. Una casa rere una altra han desaparegut sota les flames. De blocs d’apartaments antics a mansions, de cases de camp a centres cívics, de parcs a benzineres, de cafeteries a botigues de queviures. Tots han estat consumits pel foc.

Pacific Palisades, una comunitat costanera d’uns 23.000 habitants situada a uns vint minuts del centre de Los Angeles, continua cremant a causa dels incendis forestals que han arrasat la ciutat aquesta setmana, i que semblen no tenir aturador.

 

Portal d'un edifici en flames a Pacific Palisades Un bomber lluita contra el foc en un carrer de la comunitat (fotografia: Caroline Brehman/Efe).

El panorama és desolador, com si tot el barri hagués estat sotmès a un bombardament a gran escala. Les flames emanen de les finestres d’un edifici residencial, on, als pisos superiors, s’han esfondrat sota la virulència del foc. A l’altra banda del carrer, el supermercat Gelson’s és consumit a poc a poc per les flames. La gasolinera on un periodista de The Washington Post va parlar amb la policia sobre l’evolució de l’incendi, poques hores abans de la redacció d’aquest reportatge, també ha desaparegut per les flames, i els cotxes que hi havia a l’aparcament han estat reduïts a poca cosa més que piles d’acer ennegrit.

El vent fort fa trontollar els senyals de trànsit com si fossin gronxadors, tot atiant les flames que semblaven haver-se apagat en alguns aparadors, ara calcinats, del carrer. Més enllà, el fum s’estén sobre illes i més illes de cases completament consumides per les flames.

 

Aquestes darreres hores, els bombers i els serveis d’emergència han hagut de combatre simultàniament els tres grans incendis que s’han declarat a Los Angeles, i que ja han obligat a evacuar desenes de milers de residents. Dimarts al matí, molts residents de Pacific Palisades van haver de fugir a cuita-corrents quan les flames van començar a avançar a gran velocitat pels turons, secs i coberts de males herbes, que envolten la comunitat, mentre el vent expulsava brases i flames en direcció a zones densament poblades.

De cap a cap de Sunset Boulevard, la famosa carretera de doble sentit que travessa gran part de Los Angeles, tots els carrers han estat reduïts a runa. Les flames incandescents són l’única cosa que es veu a través del fum negre i espès que continua cobrint gran part de la zona afectada. A mesura que hom es desplaça cap al nord, la densitat i el gruix del fum no fa sinó empitjorar. L’imponent campanar de formigó és tot allò que resta de l’Església Presbiteriana de Pacific Palisades, la creu de la qual continua cremant.

 

Restes del campanar de l’Església Presbiteriana de Pacific Palisades (fotografia: Caroline Brehman/Efe).

 

“Hi ha ningú que no s’hagi quedat sense casa?”, es demana Kelsey Van Hook. Va créixer a Pacific Palisades i explica que l’única cosa que roman de la casa de la seva infància és una xemeneia. Al xat de WhatsApp del veïnat, la sensació és que no hi ha ningú que hagi sortit indemne de l’incendi.

La casa de Van Hook no és pas l’única que ha desaparegut al seu carrer, completament destruït per les flames. L’única cosa que sembla haver restat de l’edifici on va créixer és un mandariner, que ha escampat la fruita pel pati –ara completament erm i ennegrit– de l’entrada.

El barri ara és pràcticament desert. S’hi veuen pocs bombers. Tan sols algun que lluita contra el vent per sufocar les flames que escup l’edifici de l’institut Pacific Palisades. Una altra dotació planta cara a un foc que crema les restes d’una perruqueria, on continua penjant un cartell que diu “alegria per a tothom”.

Al cap de poques hores arriben més dotacions, que es reparteixen per la comunitat a mesura que les flames es tornen a encendre en edificis que ja semblaven completament calcinats.

Els pocs residents que hi romanen expliquen que, per manca de bombers, s’han trobat obligats a provar de combatre el foc ells mateixos. Algú explica que han hagut de frenar les flames amb galledes d’aigua de piscines de la vora, atès el tall del subministrament d’aigua a les cases i, fins i tot, als hidrants que esquitxen els carrers.

 

Alguns veïns han desafiat les ordres d’evacuació per provar de salvar la casa de les flames (fotografia: Caroline Brehman/Efe).

 

El cap de bombers del comtat de Los Angeles, Anthony Marrone, va dir dimecres que el seu departament estava preparat per a plantar cara a un o, fins i tot, dos grans incendis de forma simultània, però no pas a “aquesta mena de desastre generalitzat”. “No hi ha prou bombers en tot el comtat de Los Angeles per a fer front a quatre incendis independents d’aquesta magnitud”, digué.

Marrone afegí que l’incendi a Pacific Palisades havia crescut fins a gairebé 7.000 hectàrees, que havia destruït més de 2.000 edificis i que continuava avançant sense aturador. Les causes de l’incendi encara s’investiguen.

Tot i que el foc no ha deixat víctimes mortals, el que crema paral·lelament a l’àrea d’Altadena i Pasadena ja ha deixat deu morts i més de 4.250 hectàrees cremades. Algunes àrees de l’incendi continuen també fora de control.

Agents de policia expliquen a The Washington Post que van obligar desenes de persones a deixar el cotxe a la carretera perquè tenien el foc a pocs metres. Dimarts a la tarda semblà, durant una estona, que els bombers havien aconseguit controlar la zona on havia començat tot, i que havien començat a apagar incendis esporàdics prop d’un restaurant de sushi i un forn de pa.

Però aleshores la direcció del vent va canviar de cop i volta i les flames van començar a avançar de pressa cap a l’est, per Sunset Boulevard, cap a l’institut de Pacific Palisades. L’endemà al matí, la major part d’aquest tram ja era completament calcinat, i l’estampa dels carrers afectats era apocalíptica.

Alguns dels qui romanen dins els barris afectats caminen o condueixen en un estat d’atordiment. S’aturen davant les cases en flames i contemplen les restes dels carrers. Alguns altres esquiven les barreres de la policia per desplaçar-se fins a la platja, coberta d’un fum tan espès que costa de veure-hi l’oceà.

Sarah Kamdar va fugir de Pacific Palisades dimarts, quan les flames van començar a acostar-se perillosament a prop de l’escola del seu fill. Primer, explica, va fer el camí amb cotxe fins que va topar amb un embús. Atrapada, no tingué cap més remei que deixar el vehicle en plena carretera i fugir a peu. Va trobar un Airbnb en el nord de Santa Monica per a passar-hi la nit, però poc després els bombers van obligar-los a anar-se’n, de manera que ella i els seus familiars van haver de tornar a fugir cap al sud. Dimecres al matí, diu, van ser evacuats per tercera vegada.

 

Alguns veïns, atrapats en embussos, van haver d’abandonar els vehicles en plena carretera i anar-se’n a peu (fotografia: Caroline Brehman/Efe).

“Tornava de donar un volt amb el gos i els nens em van trucar i em van dir: ‘A l’hotel se sent pudor de fum’”, explica Kamdar, de quaranta-dos anys, que és psicòloga i mare de tres fills. “Crec que haurem de marxar a algun lloc més allunyat d’ací. Jo confiava que, si ens quedàvem a prop de Pacific Palisades, podríem tornar-hi ràpidament quan s’extingís l’incendi. Però veig molt complicat que es pugui aturar, si més no a curt termini.”

El marit de Kamdar va aconseguir de tornar a Pacific Palisades dimecres al matí, acompanyat d’un veí. Primer, explica, van trobar la casa del veí.

“Acaben d’enviar-me’n una foto”, diu Kamdar. “Ja no hi és, ras i curt”.

“Ha estat tot arrasat –afegeix–. Quan s’hagi de reconstruir el barri, no sé ni per on començarem.”

 

Molly Hennessy-Fiske ha contribuït en aquest reportatge.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Nou cop contra la junta de Joan Laporta. El vice-president del Barça, Juli Guiu, ha presentat la dimissió davant la junta directiva, segons que ha avançat La Vanguardia i ha pogut confirmar VilaWeb. El club ha explicat en un comunicat que la renúncia és per motius professionals i li ha agraït els anys de dedicació a la institució.

La decisió arriba hores després de la inscripció cautelar de Dani Olmo i Pau Víctor a la lliga de futbol espanyola, per ordre del Consell Superior d’Esports espanyol (CSE), i de la victòria a la semifinal de la Supercopa contra l’Athletic Club.

Puigdemont, Sánchez i l’amnistia: Madrid esclata per la inscripció de Dani Olmo

Guiu era el vice-president dedicat a l’àrea de màrqueting d’ençà del 2021 i va ser una de les figures clau en la negociació del club amb Spotify, que va fructificar amb un acord de patrocini amb el servei de subscripció d’àudio en línia més important del món.

Llicenciat en dret a la Universitat de Colúmbia, és president i administrador del grup empresarial Clipper’s. A més, és el director dels festivals de música de Cap Roig, del Suite Festival i del Room Festival.

a càrrec de Pilar Sala.  Activitat recomanada per a infants a partir de 4 anys - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha anunciat la convocatòria d’una junta local de seguretat extraordinària a Sant Adrià de Besòs (Barcelonès) arran del tiroteig de dimarts al vespre al barri de la Mina, en què una dona va resultar ferida lleu per una bala perduda.

Ho ha dit avui després d’una reunió a l’ajuntament amb la consellera d’Interior i Seguretat Pública, Núria Parlon, i la batllessa, Filo Cañete. A més, ha explicat que ja s’havien fet unes altres reunions de coordinació i aquesta serviria per a tractar què havia passat i si calia fer cap reforç.

La consellera d’Educació i FP, Esther Niubó, ha optat avui per augmentar de tres a quatre hores setmanals les matèries obligatòries de modalitat a batxillerat, cosa que permetria d’augmentar la docència de ciències, matemàtiques i literatura.

Aquestes darreres setmanes, hi ha hagut polèmica per la proposta d’unificar matèries com ara física i química o biologia i geologia, cosa que reduiria les hores de docència en aquests àmbits. Niubó es reuneix aquests dies amb uns quants col·lectius i sembla que la proposta ha estat ben acollida, segons que ha dit en una entrevista a Catalunya Ràdio.

Educació proposa tornar a reduir les assignatures optatives a Batxillerat per reforçar les matèries de modalitat. Ho ha avançat la consellera
Esther Niubó [@eniubo] al "Catalunya migdia"https://t.co/gMHeVMcQuP pic.twitter.com/ppXwNvJ1wR

— Catalunya Ràdio (@CatalunyaRadio) January 9, 2025

El germà de Pedro Sánchez, David Sánchez, ha negat les acusacions del sindicat ultra Manos Limpias per presumptes delictes contra l’administració pública. Segons que ha dit el seu advocat, Emilio Cortés, a la premsa en acabar la declaració, Sánchez ha ressaltat que va aconseguir el seu contracte per internet i mai va ser un absentista. El president de la Diputació de Badajoz i dirigent del PSOE, Miguel Ángel Gallardo, ha denunciat que es vulgui “mediatitzar la justícia”.

El portaveu del PP, Miguel Tellado, ha clamat pel cas del germà de Sánchez dient que se li va crear un lloc específic a la diputació “pel que cobrava, però no anava a treballar”. “Això ja és un escàndol”, ha afirmat des de Bilbao. Des del govern espanyol, en canvi, afirmen que a la causa “no hi ha res” i la instrucció posarà de manifest que no es va produir cap delicte.

Aquest mes de desembre, la fiscalia va presentar ja un recurs a l’escrit de la jutgessa titular del jutjat d’instrucció número 3 de Badajoz pel qual s’imputava David Sánchez i vuit persones més per presumptes delictes contra l’administració pública. Al recurs, el ministeri públic considerava que la magistrada no justificava els delictes concrets dels quals s’acusava els investigats i opinava que aquest fet vulnera el seu dret a la defensa.

El cas Sánchez, que ha declarat durant més d’una hora en qualitat d’investigat als jutjats de Badajoz, cerca si hi va haver irregularitats en la contractació del germà del president del govern espanyol el juliol del 2017 per part de la Diputació de Badajoz per a fer de director d’arts escèniques.

Fracassa un nou intent de Manos Limpias de responsabilitzar l’AEMET de la mala gestió de la gota freda. El jutjat d’instrucció número 15 de València ha tombat la investigació contra la presidenta de l’Agència de Meteorologia espanyola, María José Rallo del Olmo; el secretari de Seguretat i Emergències del País Valencià, Ángel Javier Montero; i el màxim responsable de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, Miguel Polo, segons que ha informat el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià a X. El procés l’havia obert el mateix jutjat arran d’una denúncia del sindicat ultra. Ara, l’arxiva perquè no hi veu cap delicte concret i considera que l’objectiu dels ultres és impulsar una investigació prospectiva.

La denúncia acusava els investigats dels delictes d’homicidi imprudent, d’imprudència greu amb lesions i de danys per imprudència. La decisió no és ferma i s’hi pot recórrer en contra.

La presidenta del grup municipal d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona i nova secretària general del partit, Elisenda Alamany, ha dit que la formació no podia decidir ara si entrava al govern de Jaume Collboni perquè havia estat en un moment convuls: “I com a la vida, no és bo prendre decisions estratègiques quan un surt d’un moment convuls”, ha dit a Betevé. A més, ha concretat que primer calia que ERC tanqués el seu congrés al març. “Encara hem de tancar el congrés, que acaba al març, i hem de veure si estem en un moment tranquil i serè per a prendre una decisió d’aquest calat”, ha explicat.

Nova Esquerra proposarà que Junqueras i Alamany no puguin compaginar càrrecs interns amb públics

Alamany ha insistit que qualsevol debat sobre la governabilitat havia de passar pels militants i que no es podia fer d’un dia per l’altre. “S’ha de tornar a socialitzar, s’ha de tornar a veure on som, i malauradament el partit ara mateix no està en un moment tranquil per a tenir aquest debat”, ha reblat.

El retorn de La segona hora, el programa d’humor presentat per Quim Morales, Jair Domínguez i Xavier Pérez Esquerdo, s’ha cancel·lat. Els humoristes s’havien de retrobar en una sola funció al Teatre Victòria el 25 de febrer, però finalment han decidit d’anul·lar-la “després de les informacions publicades aquestes últimes hores”, segons que ha explicat el teatre en un comunicat. A més, ha informat que retornarà l’import de les entrades aviat.

Abans-d’ahir, la humorista Ana Polo va fer públic que el seu ex-cap Quim Morales se li havia “tirat a sobre” per fer-li un petó quan ella era becària al programa de RAC 1. L’abril del 2015 –va explicar–, tres setmanes després d’haver entrat a fer pràctiques, la van convidar a un dinar d’equip, que va anar seguit d’uns gintònics. En acabat, Morales li va oferir de portar-la amb cotxe i quan va arribar a l’aparcament li va fer un petó. “Jo recordo pensar: ‘No.’ Però també recordo pensar: ‘No et pots apartar, si t’apartes li cauràs malament i si li caus malament no et donarà feina’”, va explicar. Morales va reconèixer els fets a X i es va disculpar.

Després d’anys fent història a la ràdio, l’equip original de La segona hora s’havia de tornar a reunir per aquesta ocasió extraordinària amb el títol Ja era hora. La intenció era de fer un xou que no s’emetés enlloc més i que ja havien dit que tampoc no es podria enregistrar perquè fos una proposta exclusiva.

El parlament del Líban ha elegit el cap de l’exèrcit, Joseph Aoun, com a nou president. Aquesta votació posa fi a més de dos anys de buit en el càrrec d’ençà del final del mandat de Michel Aoun l’octubre del 2022. El nomenament no és exempt de polèmica. Alguns parlamentaris han denunciat una possible vulneració de la constitució, atès que el nou president continua al capdavant de les forces armades.

L’elecció de Joseph Aoun s’ha consumat a la segona votació. A la primera, el resultat ha estat de 71 vots a favor, 37 en blanc, 14 per a “la sobirania i la constitució”, 2 per a Chebli Malat –que havia retirat la seva candidatura– i 4 nuls, segons que ha informat el diari L’Orient-Le Jour. En la segona ronda, ha obtingut 99 vots dels 128 possibles, i, per tant, ha superat àmpliament el mínim de 86 suports necessaris per a ser elegit.

Aoun, de seixanta anys, era el favorit per a l’elecció després d’haver-se retirat el candidat amb el suport del partit-milícia xiïta Hesbol·là, Suleiman Frangie, del Moviment Patriòtic Lliure (MPL), que també ha donat suport al cap de l’exèrcit, en un intent de posar fi a la greu crisi política del país.

Tanmateix, uns quants parlamentaris han expressat crítiques contundents durant la sessió i han dit que aquesta situació constituïa una vulneració de la constitució, que caldria modificar perquè Aoun pogués assumir el càrrec, atès que actualment impedia que fos elegit president qualsevol que hagués ocupat un càrrec de responsabilitat els dos anys anteriors.

Albert Batet, president de Junts per Catalunya al parlament, ha anunciat que el partit no es reunirà amb el govern per negociar el pressupost català. Segons Batet, no volen ser còmplices de “la mala gestió” de l’executiu d’Illa. Ho ha dit després de la jornada de treball a Cardona, al Bages.

“Per a guanyar temps, perquè el govern no compleix els compromisos per la seva debilitat i mala gestió, no en podem ser còmplices”, ha justificat Batet, que ha recordat que els socialistes tenien la mateixa situació a l’estat espanyol i la Generalitat.

Sobre el pressupost espanyol, Batet ha dit que veurien amb bons ulls l’augment del sostre de despesa, però ha assenyalat que no li constava cap avenç en aquesta línia amb el govern espanyol.

Desallotjaments d’ocupacions

També ha anunciat que Junts registraria una proposició de llei perquè el congrés espanyol, a iniciativa del parlament, modifiqués la llei per permetre el desallotjament immediat de les “ocupacions delinqüencials” en un termini màxim de quaranta-vuit hores. “Cal acció i s’ha d’acabar amb la impunitat. Cal canviar la indefensió absoluta dels petits propietaris, que no tenen les eines”, ha sostingut Batet.

La iniciativa forma part d’un paquet legislatiu que ha acordat el grup parlamentari en la jornada de Cardona, on també s’ha pactat una llei catalana d’immigració per si s’acaba culminant la delegació integral de competències a la Generalitat. En aquest cas, Batet ha justificat que calia un projecte que posés els fonaments perquè no volien les competències per fer igual que l’estat espanyol.

L’ex-president uruguaià José Mujica ha explicat que els metges li havien comunicat que el càncer d’esòfag que tenia s’havia estès pel seu cos i ha demanat que el deixessin morir tranquil. “El guerrer té dret de descansar”, ha dit en la que haurà estat la seva última entrevista.

Mujica informa que el cáncer se expandió por su cuerpo; “hasta acá llegué”, dice, y se despide de sus “compatriotas”.

Leé la entrevista https://t.co/KFRyLsK84V pic.twitter.com/8DHfITlr0x

— BÚSQUEDA (@BUSQUEDAonline) January 9, 2025

“Vull acomiadar-me dels meus companys i compatriotes. El que demano és que em deixin tranquil, que no m’assetgin amb entrevistes inútils i res més. El meu cicle es va acabar fa temps. Sincerament, em moro”, ha explicat al setmanari Búsqueda.

Mujica, de vuitanta-nou anys, també ha dit que no volia continuar amb el tractament perquè ja era gran, tenia dues malalties cròniques i el seu cos ja no resistia més. “No ho aturo amb res”, ha dit després de saber que el càncer li havia “colonitzat” el fetge.

A més, ha explicat que ho deixava tot preparat per a ser enterrat al petit terreny on ha viscut durant dècades, fins i tot quan era president de l’Uruguai, entre el 2010 i el 2015, i que ja preparava les coses per als qui hi viurien.

D’una altra banda, ha expressat el seu descontentament amb aquells que han fet elucubracions sobre el seu paper en el futur govern del president electe, Yamandú Orsi. “No en tinc ni idea, ni penso ficar-m’hi, ni vull saber-ne res perquè el pitjor que hi ha és muntar un govern”, ha dit.

És previst que aviat la metgessa personal de l’ex-president, Raquel Pannone, faci una conferència de premsa per donar-ne més detalls.

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, ha aprofitat la visita del president del PP, Alberto Núñez Feijóo, al País Valencià per a declarar-se víctima d’una cacera política instigada pel govern espanyol. “M’han dedicat amenaces i insults, m’han atribuït delictes i m’han dit assassí i corrupte”, ha dit, abans d’afegir: “És tot plegat una campanya de desinformació per amagar la seva corrupció”.

#EnDirecto | Mazón carga contra la Confederación Hidrográfica y Sánchez por no "asumir su responsabilidad" en la DANA: "Me han dedicado amenazas, insultos, atribuido delitos, me han llamado asesino y corrupto. Es todo una campaña de desinformación para ocultar su corrupción" pic.twitter.com/gYblgv4lEj

— Europa Press (@europapress) January 9, 2025

Mazón ha evitat tota mena d’autocrítica per la mala gestió de l’emergència, que va costar la vida a 224 persones. Segons ell, el seu executiu va ser el primer de donar explicacions i d’assumir responsabilitats polítiques, en referència a les destitucions, setmanes després de la riuada, de les conselleres Salomé Pradas i Núria Montes.

Ricard Chulià: “La classe política colonial de la Generalitat ens condemna, però la de Madrid ens abandona”

En un discurs molt bel·ligerant, ha donat tota la culpa de la tragèdia al govern espanyol, per bé que ell continua sense aclarir què va fer el 29 d’octubre a la tarda, quan no es va presentar a la reunió del CECOPI fins ben passades les set del vespre. Cal recordar, a més, que no ha volgut fer públic el tiquet del suposat dinar amb Maribel Vilaplana al restaurant El Ventorro.

Compromís exigeix de saber els trajectes del cotxe oficial de Mazón durant la gota freda 

Així mateix, ha fet servir els micròfons per definir-se com a “humil president valencià […] disposat a resistir contra el pitjor govern i el més cruel de la història d’Espanya”. Anteriorment, Mazón ha esquivat les preguntes sobre la visita d’ahir de Feijóo tot sol a municipis afectats per la gota freda. “No podem ser a totes les activitats de partit”, ha dit. I ha recordat que ahir tenia reunió del Consell.

#EnDirecto | Mazón dice que "es urgente para los valencianos" que Feijóo llegue a la Moncloa y se reivindica como "un humilde" presidente valenciano "dispuesto a resistir contra el peor gobierno y el más cruel de la historia de España" pic.twitter.com/Ca4Oqfetjz

— Europa Press (@europapress) January 9, 2025

El president ha assegurat que ahir a la tarda es va reunir amb Feijóo, tot i que sense càmeres. A més, ha dit que sent que té el suport del president del PP i del conjunt de la formació. “Això no és una qüestió sobre mi, no ho ha estat mai ni ho serà mai. Això no és una qüestió del meu relat polític”, ha dit per llevar importància a la qüestió.