Una inspectora en cap de la UDEF, de la policia espanyola, que va participar en l’escorcoll al despatx i al domicili de Gonzalo Boye ha reconegut que van intervenir el contingut íntegre del telèfon mòbil de l’advocat l’octubre del 2019. Ho ha dit en la declaració com a testimoni que ha fet avui en el macrojudici que es fa a l’Audiència espanyola per l’anomenada operació Mito, sobre un presumpte cas de narcotràfic i emblanquiment de capital. Preguntada per l’advocat de Boye, la inspectora ha confirmat que es van endur tot el contingut del mòbil (on hi havia informació confidencial sobre les comunicacions amb tots els seus clients, col·legues i periodistes) i que també van buidar tot el seu correu electrònic professional, que, segons que va detallar l’advocat en aquesta entrevista, incloïa totes les seves converses amb els seus clients entre el 2008 i el 2019. 

Wolfgang Kaleck: “Aquest judici a Boye seria impensable a Alemanya”

Més encara, la testimoni ha confirmat que durant l’escorcoll li van decomissar un document de mig centenar de pàgines que formava part de la seva estratègia de defensa en cas que, tal com sospitava, acabés investigat en aquesta causa d’emblanquiment de diners del narcotràfic. I, això, Boye ho sospitava la tardor del 2019 perquè el mes d’agost d’aquell any un altre dels investigats en aquesta macrocausa, Manuel Puentes Saavedra, havia demanat de declarar voluntàriament davant la jutgessa d’instrucció, Maria Tardón, per incriminar Boye. En canvi d’aquella declaració, pocs dies després i amb el vist-i-plau de la fiscalia, Puentes Saavedra va sortir en llibertat. 

Doncs bé, Boye, en coordinació amb l’equip de la seva defensa legal, que va encarregar al despatx García Peña & Andújar, va elaborar un document organitzat en dues columnes: a la de l’esquerra, les declaracions de Puentes Saavedra davant la jutgessa que l’incriminaven; a la de la dreta, els arguments per a rebatre-les. Quan la policia va irrompre al despatx de Boye, va localitzar aquest document fent cerques per paraules clau en el servidor del despatx i se’l va endur. La inspectora que ha declarat avui ha reconegut que sabia que es tractava d’un document que tenia el propòsit de desmuntar jurídicament les declaracions incriminatòries contra Boye. 

Aquella declaració va originar la causa contra Boye, i la intervenció d’aquesta documentació fou una de les qüestions prèvies del judici que va plantejar el seu advocat, García Peña: va demanar la nul·litat de les actes d’entrada i escorcoll al seu despatx i a casa seva l’octubre del 2019, a més de tres dels documents intervinguts, perquè es tracta d’informació sobre l’estratègia de defensa de Boye, no pas instruments de cap delicte, i, de fet, van restar en poder de la fiscalia i de la policia i de totes les parts tan bon punt es va aixecar el secret de la causa. “Això causa indefensió”, va denunciar l’advocat.

La jornada d’avui ha començat amb el tram final de l’interrogatori a aquesta inspectora, que ahir va declarar pràcticament durant tota la sessió amb un ànim acusatori evident, de tal manera que va trenar un relat incriminatori contra Boye en connivència amb el fiscal, tot afirmant que l’advocat havia falsificat uns documents per a justificar l’origen il·lícit de gairebé nou-cents mil euros que van intervenir a l’aeroport de Madrid a uns clients seus quan els volien traslladar a Colòmbia. Si bé la inspectora va sembrar dubtes sobre la validesa dels contractes de compra-venda de lletres hipotecàries amb què es va justificar l’origen d’aquells diners, no va reeixir a demostrar una afirmació recurrent en la seva declaració, que els diners eren del suposat capitost de la trama, José Ramón Prado Bugallo, àlies Sito Miñanco, i que provenien de la venda de la droga. 

Avui la testimoni s’ha mostrat força insegura en moltes respostes i, novament, desmemoriada sobre el contingut de la documentació que es van endur tant del despatx com del domicili de Boye. Fins que ha rebut un cop de mà del president del tribunal, el magistrat Félix Guevara, que ha interromput l’interrogatori que feia l’advocat García Peña, advertint-lo que les preguntes que feia a l’agent eren impertinents, fins que ha esclatat i li ha retret que li fes perdre el temps, que tot allò que plantejava era insubstancial a efectes de la responsabilitat penal de Boye. 

Tanmateix, l’interrogatori ha estat revelador d’un abús contra el dret de la defensa de Boye, que just abans de l’inici del judici feia aquest plantejament: “La fiscalia acaba d’al·legar sobre el fiscal general de l’estat que no es pot accedir a tots els seus correus ni el telèfon [en la causa per revelació de secrets en el Suprem] perquè és desproporcionat. Però si en el meu cas ells van autoritzar això mateix! Hi ha una fiscalia per al fiscal general i una altra fiscalia per a Gonzalo Boye?” 

El primer ministre francès, François Bayrou, s’ha mostrat disposat a modificar la reforma de les pensions que preveu l’augment gradual de l’edat de jubilació dels seixanta-dos anys als seixanta-quatre el 2030. En la seva primera compareixença davant l’assemblea francesa, Bayrou ha proposat de tornar a la taula de negociació amb els agents socials per provar de trobar aviat un acord que faci la reforma més “equilibrada i socialment justa”. De fet, espera que puguin arribar a un pacte “d’equilibri” abans de la següent discussió al parlament sobre el pressupost, la qüestió que va fer caure l’anterior primer ministre. Si no s’arriba a un acord abans del 3 de febrer, Bayrou mantindrà en vigor la reforma actual, ha avisat.

Bayrou s’ha obert a negociar “sense límits”, és a dir, fins i tot, la qüestió de l’edat de jubilació. Ara bé, ha insistit unes quantes vegades que no es podia obviar el desequilibri del sistema de finançament de les pensions. “La reforma de les pensions és vital per al nostre país i el model social”, ha defensat, i ha advertit que s’enfrontaven a un problema “moral” perquè les pensions es finançaven amb deute.

El primer ministre ha advertit que el deute francès es trobava en màxims històrics i que el seu govern havia de cercar “maneres per a contenir-lo i reduir-lo”. “És un error que els nostres fills hagin de pagar per les nostres pensions”, ha afegit. L’envit principal del nou primer ministre és l’aprovació del pressupost d’enguany, i la proposta de revisar la reforma de les pensions es considera un gest a l’esquerra, sobretot als socialistes, per a obtenir el suport al pressupost.

“Tornarem a trobar l’estabilitat”, ha dit Bayrou, que ha instat el parlament, fortament dividit, a treballar plegats per “curar ferides”.

El parlament francès es troba dividit en tres grups, i cap d’ells no té majoria absoluta. Per una banda, hi ha l’aliança d’esquerres, que va obtenir el nombre més gran de vots a les eleccions del juny passat, però que no van ser suficients per a aconseguir la majoria absoluta. D’altra banda, hi ha l’agrupació centrista de Macron, i a l’extrema dreta, de Marine Le Pen, que malgrat l’augment d’escons, no va poder avançar el partit del president de la República.

a càrrec de Carme Porcel - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

El jutjat central penal de l’Audiència espanyola ha absolt l’antiga cúpula del Banc de València, acusada d’un delicte societari de falsedat per haver manipulat presumptament els comptes de l’entitat els anys 2009 i 2010 per ocultar un dèficit de provisió superior als vint milions d’euros.

La fiscalia anticorrupció havia sol·licitat penes de dos anys de presó per a l’ex-president de l’entitat i de la Generalitat, José Luis Olivas Martínez, i per a l’auditor Miguel Monferrer; dos anys i mig per a l’ex-conseller delegat, Domingo Parra; i havia retirat l’acusació para a la resta d’acusats en l’informe de conclusions definitives.

Les defenses havien al·legat indefensió en el judici perquè, a parer seu, es va vulnerar el principi acusatori en el procediment. La sentència assenyala que durant tot el procés no es van fer constar les falsedats concretes que s’imputaven als acusats.

El Banc de València va ser intervingut pel Banc d’Espanya a final de novembre del 2011, quan es va detectar un forat de capital de 600 milions. Això va passar abans que l’adquirís CaixaBank en una subhasta.

La fiscalia sostenia que, arran dels mals resultats de l’exercici del 2009, s’havia optat per dur a terme una pràctica comptable dirigida a mantenir una imatge de solvència i rendibilitat de l’entitat que no es corresponia amb la realitat del seu estat. Tanmateix, el jutjat ha considerat que en cap moment no es mencionen els estats intermedis dels exercicis dels anys 2009 i 2010 de l’entitat en què es basen les acusacions. La sentència indica que ni tan sols en l’escrit de conclusions és possible saber quins són exactament els apartats que es denuncien com a falsos. “Amb una acusació tan vaga, s’imposa al jutjador i a les defenses com a primera qüestió la de buscar i rebuscar en la causa per intentar descobrir quins són aquests concrets apunts comptables que es pretenen falsos per les acusacions per fonamentar el delicte de falsedat dels comptes”, diu el jutge, José Manuel Fernández Prieto.

Per sostenir l’acusació no n’hi havia prou de remetre’s als informes del servei d’Inspecció del Banc d’Espanya dels anys 2009 i 2010, perquè, a parer del jutge, és una obvietat que aquests informes no constitueixen l’escrit d’acusació, sinó que són únicament mitjans probatoris, i, a més, no aclareix si l’acusació es dirigeix a tots els apunts continguts en els informes o només a uns quants, i en aquest cas, a quins.

El govern espanyol tombarà la proposta de Junts que demana que Pedro Sánchez se sotmeti a una qüestió de confiança al congrés, segons que expliquen fonts governamentals a Europa Press. La decisió recau en la mesa de la cambra baixa, que es pronunciarà dijous. En aquest sentit, l’executiu és contrari al fet que la mesa, amb majoria del PSOE i Sumar, admeti a tràmit la proposta. Considera que el debat no té sentit i insisteix que la prerrogativa de presentar una qüestió de confiança és exclusivament del president.

Les fonts governamentals consultades per Europa Press diuen que són conscients que la negativa de complir aquesta exigència de Junts pot significar que no donin suport al pressupost del 2025. En aquest sentit, insisteixen que volen aprovar els comptes, però recorden que es pot governar amb el pressupost prorrogat.

La portaveu del govern espanyol i ministra d’Educació, Pilar Alegría, ha dit que la qüestió de confiança no era justificada i ha qüestionat els motius de Junts per a demanar-la. “La pregunta que jo els traslladaria és: per què? Jo els puc dir que el govern compleix  els compromisos que ha establert amb la resta de forces parlamentàries. Allò que és a les nostres mans, ho complim”, ha defensat.

També ha recordat que els grups parlamentaris tenen més instruments i més eines, però que la prerrogativa d’una qüestió de confiança pertany al president del govern.

Hores abans d’aquestes paraules d’Alegría, el secretari general de Junts, Jordi Turull, havia avisat el PSOE que prendrien decisions que no agradarien si s’oposava a tramitar la iniciativa. “Si no la tramiten, significa que no es veuen capaços de restablir la confiança. Si no compleixen i no es veuen capaços de restablir aquesta confiança, cal prendre decisions que li puc assegurar que no agradaran al PSOE”, ha dit.

Feijóo, novament disposat a “conversar” amb Junts sobre una moció de censura a Sánchez

El govern del president Salvador Illa ha aprovat de demanar al Ministeri de Transports espanyol que comenci els tràmits per al traspàs de la línia R1 de Rodalia. La consellera i portaveu Sílvia Paneque ho ha celebrat avui com un pas important, per bé que encara resti molta cosa per a concretar: “No ho veig un acord petit. Veig el primer pas d’un camí que serà molt llarg”. El procés, en efecte, serà llarg. De moment tot es basa a excloure la R1 del Catàleg de la Xarxa Ferroviària d’Interès General de l’estat espanyol. Més enllà d’això, el govern no ha fet públic un pla d’inversions detallat que acompanyi el traspàs, decisiu perquè el traspàs tingui consistència. Tampoc no especifica quan estarà operativa la nova empresa mixta Rodalies de Catalunya, que hauria de gestionar la línia, tot i que Paneque ha promès que ho estarà abans no s’acabi l’any.  

Hi ha un altre detall cridaner. La línia, d’entrada, no es traspassarà sencera. La petició comença preveient el trasllat del tram entre la futura estació de Bifurcació Sagrera i la de Maçanet-Massanes. Així doncs, durant un temps indeterminat –qui sap si de manera indefinida–, una part de la primera línia traspassada a la Generalitat continuarà en mans d’Adif. Això inclou les estacions que hi ha abans de travessar el districte de Sant Andreu de Barcelona: Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Cornellà de Llobregat, l’Hospitalet de Llobregat, Sants, Plaça de Catalunya i Arc de Triomf. 

Paneque no ha especificat els detalls de la separació, però el document que ha publicat el govern diu: “La bifurcació de Sagrera, en canvi, romandrà inclosa a la xarxa ferroviària d’interès general perquè dona servei a altres infraestructures de competència estatal”. És a dir, en tot cas, la nova estació de la Sagrera serà una infrastructura d’interès estatal. La consellera ha justificat la progressió tan fragmentada del traspàs amb l’argument que l’usuari no noti cap canvi brusc en el servei. “A poc a poc, una cosa darrere l’altra, perquè no hi hagi cap disfunció en el servei, que és una cosa que no ens podríem permetre”, ha dit.  

L’anunci té molt a veure amb la necessitat del govern de satisfer Esquerra per aprovar el pressupost. El novembre de 2023, per a investir Pedro Sánchez president del govern espanyol, els republicans van pactar amb el PSOE el traspàs de Rodalia. El pacte era farcit d’interrogants i no preveia ni el calendari, ni el volum de les inversions, ni què passaria amb els treballadors, ni com seria el nou contracte programa, ni tampoc se sabia del cert quines línies serien traspassades, més enllà de l’R1 i l’R2. Ara, amb el PSC a la Generalitat, Esquerra demana proves de la voluntat de complir l’acord, i Illa mira d’escenificar-les. Els socialistes, discrets fa un any i mig, comencen a subscriure el relat d’Esquerra sobre un traspàs integral que, de moment, sembla molt llunyà. 

El govern té coll avall que el pressupost del 2025 trigarà més que no es preveia

Paneque, tanmateix, ha tingut un gest per al govern anterior, tot reconeixent que aquests primers passos es fan gràcies al treball previ del govern del president Pere Aragonès. També se’n fa seu una part del relat: avui, la consellera ha reconegut que la situació a Rodalia “és producte d’anys de desinversió” i que Catalunya no té el sistema ferroviari que necessita ni que es mereix. Durant les pròximes setmanes, hi haurà reunions bilaterals amb el govern espanyol per a tractar amb més precisió les condicions del trasllat.

Augmenten les crítiques una vegada més contra el conseller d’educació, Antoni Vera, i el govern de Prohens per assegurar que el pla de segregació lingüística als centres es mantindrà el curs vinent, tot i la ruptura que hi ha hagut amb Vox. Ahir el conseller es va reafirmar en aquesta qüestió i entitats, sindicats i partits ho consideren un despropòsit.

D’aquesta manera es pronuncia el president de l’Obra Cultural Balear, Antoni Llabrés, qui recorda que el pla de segregació no figurava en el programa electoral del PP a les Illes i que es va tractar d’una “concessió gratuïta” a l’extrema dreta. “Ara el fan seu, el mantenen i l’amplien, en frau clamorós als votants i a la majoria social”, ha assegurat. L’OCB subratlla que el pla va en contra de la comunitat educativa i en contradicció amb el model lingüístic d’ensenyament consensuat i consolidat al llarg de les dècades a les Illes.

Més per Mallorca ha assegurat que “mantenir i ampliar el pla vol dir que el govern de Prohens i el PP creuen en les polítiques antimallorquines, antimenorquines, antieivissenques i antiformenteres”. Per aquest motiu, retreuen que continuï amb els atacs a la llengua i al sistema educatiu. “El Govern Prohens ha de deixar d’atacar el nostre model d’escola i lingüístic, retirar el pla, reforçar la llengua al sistema educatiu i impulsar polítiques d’impuls social de la llengua catalana davant l’emergència lingüística”, han demanat. 

UOB Ensenyament també ha demanat d’abolir el pla. Han dit que queda clar que “la passió del conseller per perseguir i danyar el català no era una obsessió que Vox havia imposat”, sinó que el PP n’és “l’orgullós impulsor”. En aquesta línia, diuen que va utilitzar d’excusa el pacte amb l’extrema dreta per eximir-se de la responsabilitat i la vergonya de perseguir la llengua pròpia de les illes.

El director general del Gran Teatre del Liceu, Valentí Oviedo, ha anunciat avui que a partir del Nadal que ve la institució impulsarà directament el concert de Cap d’Any amb l’orquestra i el cor del Liceu. Després de la polèmica per la mala qualitat d’alguns dels concerts oferts per la Hollywood Symphony Orchestra, Oviedo ha explicat que el concert tindrà continuïtat en el temps i que serà propi pel teatre d’acord amb la tradició europea, l’ànima de Barcelona i l’esperit del Liceu. A la seva programació estable, la institució prioritzarà les produccions pròpies i revisarà quines produccions es poden externalitzar sempre preservant “l’alta exigència cultural”.

Oviedo s’ha mostrat preocupat perquè hi ha hagut espectadors dels concerts de la Hollywood Symphony Orchestra que hagin marxat del Liceu amb mala sensació i amb unes expectatives per sota del que esperaven.

En concret, aquests concerts van vendre 8.662 entrades a 3.087 clients. Fins ara, el Liceu i l’empresa externa han registrat 151 reclamacions, un 4,8% dels espectadors.

Si bé és cert que el retorn de l’import de les entrades l’ha de realitzar l’empresa promotora, el Liceu ha enviat un comunicat als clients que han reclamat per disculpar-se perquè l’experiència cultural no hagi estat la desitjada.

A més a més, el Gran Teatre els ha ofert una invitació perquè puguin assistir a l’assaig general de “Rèquiem” de Mozart del director d’escena Romeo Castellucci del febrer vinent. “Volem que almenys l’impacte de la institució torni a ser el més positiu possible”, ha subratllat Oviedo.

Internament, el Liceu revisarà els protocols interns per separar més en el seu web la programació pròpia de la de les empreses que lloguen la sala. A més a més, totes les obres que formin part de la programació estable “probablement no es podrà externalitzar”.

El govern de les Illes ha arxivat el procediment d’autorització ambiental de la macrogranja de gallines de Sineu, polèmica perquè seria la més contaminant dels Països Catalans. La decisió s’ha pres tenint en compte un informe urbanístic negatiu de l’ajuntament, que s’ha mostrat molt al contrari al projecte de l’empresa Avícola Son Perot.

Els veïns de Sineu, frustrats per la macrogranja de 750.000 gallines: “És una aberració”

El projecte havia rebut prop de 1.500 al·legacions, els informes desfavorables de diverses direccions generals del govern, així com del Consell de Mallorca i del GOB. La macrogranja s’havia de construir a Son Vanrell, en un entorn rústic a poc més d’un quilòmetre de Sineu. Havia d’acollir 750.000 gallines i havia d’oferir tractament de productes d’unes altres 22.000 gallines d’altres granges i arribant a ocupar fins a deu edificacions diferents. 

A més, es preveia gastar 63.000 metres cúbics d’aigua -l’equivalent a 25 piscines olímpiques- i produiria 30.625 tones d’escombraries cada any. Ara, perquè el projecte sigui viable, s’hauria de reiniciar tot el procediment de bell nou i adequant-se a les normes urbanístiques. 

Una avaria elèctrica, que ja s’ha solucionat, causa retards importants als serveis de metro i tramvia de València. Segons que ha detallat Metrovalència, la incidència ha afectat la senyalització i les comunicacions.

Per avaria elèctrica els trens i tramvies circulen amb molt de retard. Disculpen les molèsties.
Por avaría eléctrica los trenes y tranvías circulan con mucho retraso. Disculpen las molestias.

— Metrovalencia (@metrovalencia) January 14, 2025

L’organisme ha informat de l’avaria poc abans de les sis del matí i, tot i que ja s’havia solucionat abans de les vuit, ha afectat completament els serveis de primera hora. Es preveu que el metro i el tramvia trigaran a recuperar la freqüència i l’horari habituals.

Avui, 14 de gener de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• El Constitucional posa a la picota el magistrat Macías, el més bel·ligerant contra l’amnistia 
• La “llei Begoña”, entre la via lliure per a Puigdemont i el combat contra els jutges prevaricadors 
• El CNI continua amagant informació clau sobre la seua relació amb Es-Satti I Editorial de Vicent Partal 
• L’accident mortal d’IQOXE fa cinc anys, enmig de crides a millorar la seguretat i un judici que no arriba 
• No en sabien més, tenien quaranta anys I Mail obert de Marta Rojals 
• Per què culpabilitzem les dones periodistes? I Mail obert d’Anna Zaera 
• L’advocat de Boye desactiva el moment més perillós del judici a l’Audiència espanyola 
• “Un preu massa alt a pagar”: la complicitat entre Musk i Meloni fa arrufar celles a Itàlia 
• “En culpam només Franco, de la desaparició de la glosa, però el ‘boom’ turístic també ho capgira tot” 
• Hoa Hao: la religió casolana que atreu milions de seguidors al sud del Vietnam 
• El BBVA mou fitxa en l’OPA al Sabadell I Anàlisi de Jordi Goula

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Israel i Hamàs han fet avenços en les negociacions per un alto-el-foc a Gaza i l’alliberament d’un centenar d’ostatges en les últimes hores. En una compareixença de premsa de Jerusalem estant, el ministre d’exteriors israelià, Gideon Saar, ha afirmat que hi ha hagut alguns avenços en les converses que mantenen a Doha, a Catar. Per la seva banda, Hamàs considera que estan molt a prop d’arribar a un pacte amb Israel, segons ha explicat el mateix grup armat a la cadena CNN. En la seva última setmana a la Casa Blanca, el president dels Estats Units, Joe Biden, ha augmentat la pressió al primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, per a un alto-el-foc immediat a Gaza.

En una trucada el diumenge, Biden va apressar Netanyahu a tancar un acord d’alto-el-foc i d’alliberament dels ostatges ara que les “circumstàncies regionals” al Llevant han “canviat radicalment” després de l’alto-el-foc al Líban, la caiguda del règim de Bashar al-Assad a Síria i el “debilitament de l’Iran”.

Des de fa més d’un any, els EUA, Catar i Egipte proven que Israel i Hamàs arribin a acord d’alto-el-foc i d’alliberament dels ostatges que aturi la guerra d’Israel a Gaza. Arran de l’atac del 7 d’octubre del 2023 de Hamàs, que va matar mil dues-centes persones i en va segrestar dues-centes cinquanta, Israel va iniciar una guerra a Gaza que ha matat més de 45.338 palestins i ha desplaçat forçosament més d’1,9 milions de palestins, segons estimacions de l’ONU.

Punts de desacord

Segons ha explicat Hamàs a la CNN, encara hi ha elements de desacord, com la retirada d’Israel del corredor de Filadèlfia, una franja de territori entre Gaza i Israel. El grup palestí armat també discrepa sobre l’amplada d’una zona de seguretat en la frontera nord i est amb Israel. Hamàs reclama tornar als 300-500 metres de separació que hi havia abans dels atacs del 7 d’octubre, mentre que Tel-Aviv exigeix que s’ampliï fins a dos quilòmetres. A més, Hamàs vol un alto-el-foc permanent en comptes d’una aturada temporal de les operacions militars israelianes.

Davant l’optimisme entre les parts per un possible acord, alguns membres d’extrema dreta del govern de Netanyahu han mostrat la seva oposició a un pacte amb Hamàs. En un missatge a la xarxa social X, el ministre de finances israelià, Bezalel Smotrich, ha avisat que seria “una catàstrofe per a la seguretat nacional” d’Israel.

“No formarem part d’un acord de rendició que impliqui alliberar ostatges terroristes, aturar la guerra i destruir els avenços que s’han guanyat amb molta sang, i abandonar molts ostatges”, ha afirmat Smotrich, que defensa una “neteja de tota la Franja”, i l’ocupació per part d’Israel.

El nen bufa les espelmes, són un quatre i un zero, o un 45, o un 50, i com us estarrufeu quan heu d’explicar que bé que li va de cap de redacció de tal diari, o de cap d’informatius de tal cadena, o d’editor de tal grup de comunicació, o de director d’una grandiosa emissora, sí, aquella, i sí, el coneix tothom, o bé no, perquè amb aquesta mena de posicions la gent normal es fa un embolic, i res, que valtros no ho sabeu, però avui s’ha quedat sol amb la nena que acaba d’entrar de pràctiques i li diu que no estigui tan tensa, dona, i li posa una manassa a cada banda del clatell, i li diu que bé que li queda un vestit que ella no tornarà a portar a la feina, i l’endemà li proposa un nou projecte que és perfecte per al seu perfil, just el que ella somiava i pel qual s’havia preparat tant, i que quin perfum és aquest que portes, viam?, i ella es clava en un racó del despatx o li clava un moc educat, i ja no se sentirà a parlar mai més d’aquell projecte. Llàstima, perquè era bo, una oportunitat.

Tots els assetjadors tenen pares, no passa res, el més normal és que no ho sàpiguen mai. Avui, però, és una mica loteria. Tot depèn si el nen té la sort que aquella nana no és d’aquestes que garlen. Perquè, sabeu què passa, les noies d’avui no aguanten re, no tenen caràcter ni se saben fer respectar, a la mínima ja ploren que si el cap m’ha tocat el cul, que si els companys puntuen el cos de les companyes, que si el director m’ha dit que em posés escot per alegrar l’informatiu local. Que és broma, dones, com us poseu. Quines fleumes, a Ruanda les voldríeu veure.

Però tot això no ha de ser el vostre cas. El vostre noi no va per carrerons de nit, no ha vingut de cap país bàrbar en pastera, la seua família no sou d’aquestes que criden per la finestra. Ell es mou per passadissos amb moqueta, per sales de reunions on es prenen decisions importants, per restaurants amb alguna estrella. Li vau donar una educació, ha llegit els clàssics, potser ha escrit algun assaig, explica contes de nit als fills amb una dicció professional. Aquí darrere hi ha feina, què us heu cregut, mocoses. Tantes responsabilitats, tants maldecaps i tantes camises planxades perquè te li surti una desagraïda a qui un dia li va donar una oportunitat, la primera oportunitat, i li fumi la vida enlaire.

Amb tant de #metoo i tanta collonada us demaneu on són les dones discretes d’abans, que no s’aprofitaven de la mà llarga dels seus superiors per muntar el número. On són les dones dignes que quan se’ls excedeixen els caps foten el cop de porta i ample és el carrer, mira si és fàcil. Si tan bones són, no els ha de costar gens de trobar una altra feina, però ah!, ah!, és que potser no són tan bones com es pensen, i per això només els queda fer les víctimes per si algú els fa cas i les fitxa per pena. Si els tinguessin ben posats, si tinguessin un mínim de sang a les venes, s’acabarien en sec les brometes dels quefes, si és que tant les molesten. Que tant no les devien molestar, a algunes, si surten a plorar per fets caducats de fa qui sap quant. Què busquen, ara, què pretenen? Que n’hi ha que aleshores ja tenien la vintena, marededeu, que ja no eren criatures com per sorprendre’s que un cap les pogués tocar o arrambar o puntuar, ai, és que em vaig quedar parada. Parada de què, bleda? Que un home no sigui de pedra? Que baixeu de l’hort, que veniu d’un altre planeta?

Què us deixava parades, exactament? Que un mentor que us duplicava l’edat no tingués telepatia per endevinar que no volíeu la seua mà sota la faldilla? Que un cap que podria ser el vostre pare es colés a la vostra habitació en un viatge de feina? Que un càrrec amb poder sobre el vostre futur professional us insinués que mesurava la vostra vàlua per la talla dels sostenidors? Per tan llestes, us teníeu? Tan úniques us pensàveu que éreu, si pel vostre lloc de feina hi havia sospirant trenta mil becàries més? Us creieu que són ximples, els quefes, que se la jugarien davant d’un diamant en brut de qualsevol manera? No sabeu quin mal que feu a les altres dones, per innocents i per febles, per no haver sabut donar-los a ells una bufetada a temps. Quin respecte espereu, si no us vau saber fer respectar per senyors respectables? Quin respecte esperàveu d’ells, gates maules?

El món del periodisme és un aparador, i aquests dies, com xiulen les bales que passen a frec de tants caps, encara sense nom. Però, amb una mica de sort, la nena no dirà res. Si s’atén a què els passa a les altres, sabrà bé què li convé: si diu un nom, l’acusaran d’exposar al linxament un presumpte innocent; si no en diu cap, dubtaran que allò que confessa li hagi passat. Si va aguantar, li diran que no n’hi havia per a tant, i si no va aguantar, li demanaran per què no va denunciar, que mira que són ganes de perdre la feina. I qui recorda les presentadores, locutores, reporteres, comunicadores que un dia van “perdre” la feina? I tot per culpa seua, perquè quan eren aprenents no van saber ensenyar als seus caps experimentats i admirats i fins i tot casats a comportar-se i a ser professionals, a cops de genoll o a cops de porta si convenia, pobrets ells, que no en sabien més, que tenien quaranta anys. Tan alliberades i tan feministes que es proclamen, i després re, unes puritanes que es queden petrificades per una brometa sexualeta o un flirteig laboral. Encreuem els dits pel nostre nen: als despatxos, a les màquines de cafè, a les xarxes socials, encara hi ha molta gent treballant perquè la vergonya no canviï de costat.

El ple del Tribunal Constitucional espanyol (TC) tractarà avui la recusació per manca d’imparcialitat del magistrat José María Macías, el més bel·ligerant contra l’independentisme i l’amnistia. Si la recusació prospera, Macías no podrà participar en la deliberació del recurs del Tribunal Suprem contra la llei. De fet, si és recusat, és previsible que els mesos vinents també sigui apartat de la resta de recursos –una vintena–, cosa que aplanarà el camí perquè el TC, en els terminis que consideri, avali l’amnistia.

Sense Macías, el ple del tribunal tindrà una majoria de 6 a 4 a favor dels magistrats afins al PSOE. La recusació és pràcticament un fet, perquè l’esborrany de la ponent, la vice-presidenta Inmaculada Montalbán, proposa d’apartar Macías. En aquest sentit, s’agafa als arguments de la fiscalia, que considera que li manca imparcialitat perquè, com a vocal del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), va ordir i votar dos informes contra l’amnistia.

La majoria dins el TC contra Macías hauria de ser més àmplia, però l’ex-ministre socialista Juan Carlos Campos es va abstenir de la causa. Segons ell, ho va fer per salvaguardar la imparcialitat del tribunal, tenint en compte que en els informes sobre els indults als presos polítics havia explicitat que l’amnistia era inconstitucional.

La defensa de Macías

En la seva defensa, el magistrat ha al·legat que la seva recusació era una maniobra de manipulació ideològica. “Significarà demolir el principi del pluralisme polític que explica i justifica la composició i la selecció dels membres d’aquest tribunal”, va escriure en les al·legacions, segons que ha revelat el digital El Español. De totes maneres, Macías, que volia ser el torpede en la línia de flotació de l’amnistia, també ha volgut defensar la seva integritat.

“No he arribat a aquest tribunal amb la ‘ment buida’, però tampoc amb la ment tancada. Només després de la deliberació de cada afer, de tots els afers, fixaré la meva posició sobre l’objecte del procediment constitucional que es tracti. I ho faré de manera motivada, com a garantia intrínseca de la imparcialitat”, va afegir.

Tanmateix, el fiscal general de l’estat, Álvaro García Ortiz, en l’incident de recusació, va argumentar que Macías havia participat de manera directa en actuacions del CGPJ en contra de l’amnistia. De fet, el feia responsable de “actuacions oficials” de l’organisme que, per la finalitat i el contingut, comportaven “una extensa, raonada, reiterada, detallada i categòrica valoració de la llei d’amnistia”.

Dit això, el fiscal general va assegurar que la recusació no es fonamentava en les opinions del magistrat, “per més que haguessin generat en certs sectors de la societat la percepció d’una bel·ligerància convençuda i activa contra la llei”, però considerava, tot amb tot, que hi havia motius per a apartar-lo.

Un antiindependentista furibund

Macías té un historial molt llarg de declaracions polèmiques que denoten el seu biaix sobre l’independentisme. Per exemple, el 2018, va dir que el procés acabaria amb morts. “Qui serà el primer mort útil: un jutge o un fiscal que tinguin una mala ensopegada amb un eixelebrat? Un manifestant o vianant que es trobi amb els amos al carrer? O un ‘soldat’ de la nova pàtria que es deixi convèncer pels irresponsables que l’animen?”, va escriure al diari El Español.

Aquell mateix any, el magistrat va qualificar de “error greu” la decisió del tribunal de Slesvig-Holstein de no extradir el president Carles Puigdemont després de ser detingut a Alemanya. Anys més tard, arran de l’acord entre Junts i PSOE per a investir Pedro Sánchez, va dir que era un “pacte indigne” que representava una amenaça directa a la judicatura –”en termes ja mafiosos”–, i va afegir que es donava “un toc d’atenció” als jutges que havien de determinar com s’aplicava la llei d’amnistia.

Així mateix, Macías ha fet gala públicament de la seva amistat amb el jutge Pablo Llarena, instructor de la causa contra l’1-O al Suprem. “Em plau de ser amic del jutge Llarena i d’haver-hi compartit moltes hores de reflexió en el passat que m’han permès de conèixer-lo: un home d’una intel·ligència extrema, analític fins a l’esgotament, amb uns valors morals profunds i amb un compromís amb l’estat de dret i la democràcia que no cedeix davant cap sacrifici”, va escriure.

 

El govern espanyol ha desclassificat part de la informació sobre l’imam Abdelbaki es-Satti, responsable de la cèl·lula gihadista que va atemptar a Barcelona i Cambrils el 17 d’agost de 2017.

En aquesta documentació, el CNI confirma per primera vegada oficialment que, entre el 2012 i el 2014, es va entrevistar tres vegades amb Es-Satti a la presó de Castelló.

Però en els papers desclassificats no hi ha documentació posterior al 2014. Més i tot: el CNI afirma que, després de les tres entrevistes a Castelló, va considerar que l’imam no era de fiar; amb això deixa entendre que no el van fer servir de confident. Fins i tot arriben a afirmar que el febrer del 2015 Es-Satti es va traslladar a Ripoll, “dos mesos després de deixar de constituir un objecte d’interès per al CNI”.

Però això, simplement, és mentida.

Ho sabem perquè, després dels atemptats, el president de la mesquita Annour de Ripoll, Ali Yassin, va confirmar als Mossos d’Esquadra –i a VilaWeb ho vam explicar en aquest article– que dos agents de la policia espanyola amb base a Girona havien visitat tres vegades Es-Satti mentre era a Ripoll. La darrera fou un mes abans dels atemptats, quan l’imam ja s’havia fet fonedís. Hi van anar, concretament, l’abril del 2016, la tardor del 2016 i el juliol del 2017. Preguntant per ell.

De manera que un mes abans dels atemptats la policia espanyola sabia que havia perdut la pista d’un confident, d’una persona amb vincles gihadistes demostrats, que havia estat a la presó i que havia estat identificada com a col·laboradora en unes quantes operacions anteriors. I la pregunta és òbvia: per quina raó no en van avisar els Mossos, d’aquesta desaparició? 

No pot ser, de cap de les maneres, no és concebible, que els policies considerassen que un detall com aquell no era important. Perquè ho era, molt. Feia cinc anys que treballaven amb ell i sabien de sobres quants contactes tenia i quin perill implicava. La desaparició, per tant, era un senyal d’alerta, que no podien menystenir. I si, inexplicablement, va passar això, si per alguna raó van decidir de menystenir-lo, aleshores la negligència, vist tot allò que va passar després, és gravíssima. I ha de ser explicada en públic. I ha de tenir conseqüències.

 

PS1. L’OPA del BBVA contra el Banc de Sabadell continua, però entre bambolines hi ha moltes coses que es van movent. Jordi Goula ens explica d’una manera molt clara en quin punt som: “El BBVA mou fitxa en l’OPA al Sabadell”.

PS2. Elon Musk continua desencadenant polèmiques per tot Europa. Ara és a Itàlia, on un acostament entre Meloni i Musk ha aixecat una gran polseguera perquè s’ha sabut que aniria acompanyat d’un contracte de mil cinc-cents milions per a una de les empreses de l’home més ric de la història. Ens ho expliquen de Roma estant, en aquest article, Anthony Faiola i Stefano Pitrelli.

PS3. El me too que hem vist aquests dies per dones periodistes és el tema de dos articles que publiquem avui. Un de Marta Rojals (“No en sabien més, tenien quaranta anys”) i un altre d’Anna Zaera (“Per què culpabilitzem les dones periodistes?”). Són dos textos molt diferents, però igualment importants.

Aquests dies ha passat una cosa grossa. Les dones periodistes han parlat. Han parlat malgrat la culpabilització a què ens trobem sotmeses. Malgrat la culpabilització que patim pel fet mateix de parlar. La periodista i assagista suïssa Mona Chollet, instal·lada a París, ha escrit un llibre que aquesta setmana hauríem volgut escriure totes: Résister à la culpabilisation. Sur quelques empêchements d’exister (2024). Encara no ha estat traduït al català, però el podem trobar en algunes llibreries del país. Resistir a la culpabilització. Sobre alguns impediments d’existir ha estat un best-seller a l’estat francès. Totes tenim necessitat de llegir sobre un fenomen, la culpabilització, que sabem que limita les nostres vides, i que té una composició tan complexa que necessitaríem uns quants assajos per a poder-la entendre i, així, combatre-la millor. L’autora comença el llibre reproduint un seguit de veus internes que sent quan seu a la cadira del despatx. Veus que es fan més fortes, com diu, pel fet de ser dona i també, en el seu cas, i en el nostre, pel fet de ser periodistes.

“Està molt bé que intentis llegir-ho tot, però ja seria hora d’escriure alguna cosa tu, no creus? El llibre que tens al cap no s’escriurà tot sol! Hauries de nodrir-te més del que escriuen les altres autores. Tu et creus més intel·ligent que la resta, creus que tens la ciència infusa? Acabaràs completament abandonada i oblidada, pobreta meua.”

I podríem afegir-hi molt més, de collita pròpia:

“Això que escrius no interessa ningú. Com t’atreveixes a ser tu la que surts en antena si hi ha moltes més persones que podrien fer-ho millor? No creus que vas massa guapa si només vas a treballar? És clar, ara parles, ara dius que han abusat de tu, perquè busques protagonisme i no saps com fer-ho. Les bromes que fas, sincerament, no fan riure ningú. T’han agafat per guapa, nena. Ja està bé d’escriure sempre sobre la mateixa cosa! Et fas pesada.”

Un dels detalls importants és que Chollet no parla de culpabilitat, sinó de culpabilització. La culpabilitat neix d’una mateixa i la culpabilització ve de fora, és un sentiment provocat per un context polític i social. Allò que ella denomina “enemic interior” és un enemic “interioritzat”. L’autora apunta a la cultura judeocristiana –als famosos exàmens de consciència– per identificar els pecats com a origen d’aquesta culpabilització, però també a les veus incorporades dels pares i mares que ens assenyalen de petites què està bé i què està malament. I així vas creixent i la culpa a dins també. Culpabilització si ho fas malament i culpabilització també si ho fas bé o massa bé. Existeix un càstig també pel fet de ser massa bona.

Que el món ens vol callades, ho sabem. Però la cosa va més enllà. Les periodistes hem desenvolupat el que s’anomena esperit crític, ens fem preguntes, avaluem, comparem, traiem conclusions, i aquest esperit crític també afavoreix, crec, el fet de posar-nos a nosaltres mateixes al centre de la crítica. I no tan sols ens culpabilitzem, sinó que ens sentim culpables per haver-nos culpabilitzat. L’espiral és del tot perversa. I, com diu Chollet, la culpa més gran apareix quan intentem deixar enrere el món antic per donar llum a un nou món. Com ha passat aquests dies amb les dones que han relatat episodis d’abús en la seva vida. Han parlat tot i la culpa.

Ana Polo parlava de culpa en la seva intervenció al pòdcast de Crític. “Em va donar la feina, però, és clar, jo sempre em vaig preguntar: em va donar la feina perquè sóc mona, perquè li agrado o perquè soc vàlida? La gent pot pensar que jo vaig treure’n un benefici –d’aquell episodi– perquè em van donar la feina”, relatava Polo, reproduint una conversa amb la seva psicòloga. Aquesta era la seva veu interior, la seva veu interioritzada. I la professional li va contestar: “No, de benefici res, tu tenies dret a aquesta feina i ell te’n va fer pagar un preu que tu mai no hauries d’haver pagat.”

L’enemic interioritzat en el cas del me too català ha pres cos de forma molt explícita en les veus d’algunes periodistes que han criticat i minimitzat les denúncies de les companyes. Primer van posar en dubte el testimoni de Mar Bermúdez, denunciant de Saül Gordillo, dient que al vídeo de la discoteca no s’hi veia cap abús, i després han jutjat també la intervenció d’Ana Polo, assegurant que si en aquell moment ella va consentir el petó al pàrquing ara de què és queixa. Dones de la mateixa espècie, del mateix gremi, segurament maltractades de la mateixa manera, o potser de manera diferent, tant se val, perquè ara no es tracta de dir “doncs a mi això no m’ha passat”. Ara no es tracta de dir si pertanys al 50% o no, ara no es tracta de posar en dubte les companyes, de mirar vídeos amb lupa. Ni de fer de jutgesses. Ara es tracta d’apreciar que vivim un canvi històric. Un canvi històric, sí, tot i la culpabilització.

Per què culpabilitzem les dones periodistes? Quin és aquest binomi que es reforça i es multiplica? Les dones periodistes són les dones que expliquen el món. Les dones que parlen. Dones que tenen veu pròpia. Les que hem esgarrapat una mica de presència pública. Les que ara hem trencat el relat oficial, les que hem deixat de ser obedients. El me too de les periodistes catalanes no ha estat cap casualitat. També podria ser-ho de les pescadores, enginyeres o biòlogues, però ha estat, precisament, el de les periodistes.

Chollet, en algun moment del llibre, es pregunta: “Per què no me’n vaig adonar abans, d’això?”, respecte al seu paper de periodista treballadora. “Feia de mi una treballadora model que editava un text i un altre, amb una regularitat de metrònom. El meu condicionament molt antic s’havia naturalitzat i, per tant, era invisible als meus ulls”, escriu. I perquè era responsable i era treballadora i moltes virtuts més.

Les periodistes joves, potser amb un condicionament menys arrelat –o potser no, vés a saber– han agafat el lideratge d’aquest particular jo també i han empès les més grans a tornar enrere. Totes hem fet l’exercici de recordar i de qüestionar els nostres condicionaments. I hem vist que la discriminació no ha estat tan sols en el món laboral, sinó que ja va començar a la universitat, i de becàries, i la vam arrossegar a les redaccions i potser algunes fins a la jubilació. Culpabilitat, dubtes, inhibicions, autosabotatges, sí, sempre. Sobre allò que escrivim o allò que diem. Sobre com ens presentem en públic. Sobre el nostre físic. Per dones i per periodistes. Però existeix una recepta: resistir a la culpabilització.

El títol del llibre és molt ben triat. Escriure o parlar peti qui peti, tot i les veus dels altres o les veus interioritzades que fan el mateix mal o més. Serà prou interessant aquest article? Aportarà res de nou? Doncs potser no. Només serà un article més. Una veu que s’uneix al corrent d’altres dones. Un granet de sorra, un “gràcies, companyes”, i amb això, avui, ja n’hi haurà prou.

En diuen “la llei Begoña”, despectivament. Així es refereixen el PP i els seus satèl·lits mediàtics a la proposició de llei que el PSOE va registrar la setmana passada al congrés espanyol amb unes quantes mesures que tenen el propòsit de “protegir els drets fonamentals de l’assetjament derivat de les accions judicials abusives”. I el malnom li ve del fet que sembla una llei feta a mida per deslliurar el president espanyol, Pedro Sánchez, del núvol de causes judicials que l’acorralen i que afecten persones que li són molt afins, del fiscal general de l’estat a la seva muller, Begoña Gómez. El punt principal d’aquesta reforma legal és que preveu d’impedir que els partits polítics exerceixin l’acusació popular en un procediment penal. Si això prosperés, totes aquestes causes caurien, perquè no tenen pas el suport acusatori principal, el de la fiscalia. I, de retruc, una mesura com aquesta podria afectar la situació processal del president Carles Puigdemont. Però precisament Junts per Catalunya ha advertit el PSOE que el text que ha presentat és insuficient, no és prou ambiciós, i hi anuncia una esmena a la totalitat.

Junts retreu al PSOE que no sigui valent i que no encari una reforma legal que combati amb mesures més directes i eficaces la situació de rebel·lió judicial –com la que es viu pel fet de no aplicar la llei d’amnistia– o de lawfare, que durant tants anys ha hagut de suportar el moviment independentista per la connivència entre jutges, mitjans i partits en la persecució i desprestigi de molts represaliats. Per al partit independentista no n’hi ha prou amb les mesures incloses en aquesta proposició de llei, que no tan sols exclou la possibilitat que els partits siguin acusació popular (aquests darrers anys Vox n’ha fet ús i abús, en connivència amb els jutges espanyols, sobretot en causes contra l’independentisme), sinó que restringeix l’actuació de les acusacions populars fora de la fase d’instrucció.

També hi ha mesures que no semblen pas malament a Junts, ans al contrari: inclou una nova causa d’abstenció o recusació d’un jutge, “quan exterioritzin manifestacions públiques censurant o mostrant acord o desacord amb les actuacions de les institucions públiques o els seus representants, quan s’hi adrecin privadament amb aquesta finalitat o quan participin en actes o concentracions amb un objectiu idèntic” (i de manifestacions de jutges amb toga contra l’amnistia, n’hi va haver). Això, i la supressió del delicte d’ofenses als sentiments religiosos, són propostes benvistes, però Junts demana mesures que vagin més enllà, que permetin d’evitar o de combatre d’una manera més eficaç els abusos judicials, de tenir més capacitat de reacció contra un jutge que es comporti d’una manera abusiva, obertament il·legal, que s’hi pugui actuar legalment, que pugui ser denunciat i que hagi de passar comptes, i que les vies de recurs a la justícia europea s’obrin d’una manera més àgil.

Una part de la premsa de Madrid ha alimentat el rumor que Junts, amb aquesta llei, cerca una via de retorn de l’exili segura per a Puigdemont, després del boicot del Suprem a aplicar-li la llei d’amnistia. Perquè si efectivament s’exclogués els partits de les acusacions populars, la causa contra el procés que el jutge Pablo Llarena manté viva al Suprem per malversació contra els exiliats s’hauria d’anul·lar. Arran de l’entrada en vigor de la llei d’amnistia, la fiscalia –per ordre del fiscal general i amb els fiscals del Suprem en rebel·lia manifesta– va declarar-se a favor d’aplicar-la a Puigdemont i la resta d’exiliats perseguits per malversació, i l’advocacia de l’estat va fer això mateix. De manera que ara la causa s’aguanta només per l’acusació de Vox. I és el partit d’extrema dreta que pot mantenir viva l’amenaça d’empresonament de Puigdemont si torna i és detingut i portat al Suprem; perquè el jutge instructor només pot mantenir privat de llibertat un detingut el màxim de setanta-dues hores que preveu la llei, i si vol mantenir-lo empresonat necessita que li ho demani una de les acusacions.

Aquesta hipòtesi té un límit, això sí: el Suprem podria proposar una nova qüestió de constitucionalitat contra la reforma legal, tal com ha fet amb l’amnistia, per negar-se a aplicar-la, si més no temporalment.

Sigui com sigui, el text final que tingui aquesta llei contra els abusos judicials pot dependre de més factors, com ara la negociació que fan simultàniament Junts i el PSOE sobre la proposta i condició que Puigdemont va imposar per poder mantenir viva la legislatura espanyola: que Pedro Sánchez se sotmeti a una qüestió de confiança. A final d’aquesta setmana hi pot haver resposta tant per a l’una qüestió com per a l’altra.

Una nit d’hivern, concretament el 28 de gener de 2023, vaig conèixer Pepiu de Castellar, un personatge fantàstic inventat pel valencià Pepe Navarro, procliu a contar tota mena d’històries de manera acurada i detallista; sovint divertides. Les seues són històries tan ben construïdes que no t’importa la veracitat. I encara que faces tota mena de preguntes qüestionant el seu relat, sempre tindrà a mà una bona resposta. Siga com siga, “se non è vero, è ben trovato”.

Aquella nit, després de col·laborar en un concert de l’estimat Andreu Valor, anàrem al London de Benimaclet a posar el colofó a la nit. I és allà on em va contar l’anècdota que esdevingué cançó, la cançó més llarga del disc Giròvag. Bàsicament, Pepiu em contà que el 22 de novembre de 2016 havia quedat a Madrid amb el seu amant, pilot d’aerolínies comercials que arribava a Barajas. Només tenien catorze hores per estimar-se i, per a tal fi, agafaren l’habitació 314 de l’Hotel Villa Real, desconeixedors del fet que a l’habitació del costat Rita Barberà agonitzava mentre ells vivien una passió desmesurada.

Un segon després de visualitzar les seues paraules, ja sabia que allò era una cançó. Al cap de pocs dies li vaig donar unes indicacions (la perspectiva del voyeur i unes altres) i em va enviar un esborrany de lletra de la qual vaig mantenir tot el principi amb alguna modificació fins al primer “no puc deixar de mirar”.

Més de sis mesos. Dos-cents dies passaren des d’aquella nit, amb la història de Pepiu al cap, recopilant tots els detalls dels tres últims dies de la vida de Rita Barberà, escrivint, reescrivint i descartant desenes de frases, mots, idees… D’una banda, les premisses eren clares…

Barrejar la història de Pepiu amb fets i detalls públics i reals del final de Rita Barberà, però sense ser totalment fidedigne si la cançó no ho requeria (per exemple, aquella última nit, Rita era amb la seua germana, que, preocupada per ella, anà a Madrid amb el seu fill per ser al seu costat). És a dir, ficció amb tints de realitat. Fer palesa la contraposició del desig, amor i passió d’uns enfront de l’ostracisme, l’agonia i la mort de l’altra. Desenvolupar en tot moment la lletra amb un respecte absolut a la figura de l’alcaldessa eterna.

… Però, d’altra banda, sempre pensant en “mode cançó”, no me’n sortia. El bloqueig va romandre fins a finals de l’estiu del 2023 quan, un dia assolellat a l’Empordà, vaig seure davant un paper en blanc i em vaig obligar a escriure tot el que em passés pel cap, posant-me en la pell i la ment del voyeur, obviant la mètrica i la rítmica. Prohibit pensar en la cançó: conta la història i au, Giròvag.

I així va ser com, en un parell d’hores i els sis mesos previs de maduració, vaig escriure la cançó tal com la pots escoltar.

Seguim…

Guia d’escolta “Et in arcadia ego”

21 de novembre, 2016. Plaça de les Corts de Madrid, 9. Assegut davant la finestra, observe tot el que passa a la plaça. Des d’allà veig de reüll el congrés dels diputats amb els seus lleons i, amagada darrere dels arbres hi ha l’estàtua de Cervantes. Com si jo fos James Stewart en Rear window de Hitchcock, em passe els dies veient la gent deambular, com caminen, com actuen, com descansen… De vegades, fins i tot, puc veure què passa dins dels edificis. O bé ho elucubre. És una obsessió: no puc deixar de mirar. Cada escena és per a mi com un quadre d’un museu, del meu museu. I, fent un parell de jocs de paraules, definisc aquests quadres com “deformes, dispars” o “ de formes dispars” i “somnis, irrealitats” o “somnis i realitats”.

A les sis de la vesprada del mateix dia 21 de novembre, Rita Barberà travessa la plaça amb la mirada perduda.

[Després de 24 anys regnant al capdavant de l’alcaldia de València, fa mesos que pateix un desterrament polític a la ciutat de Madrid, en qualitat de senadora. Trista, ressentida, destruïda, abandonada per tothom, tret de la seua família, alguns amics propers i un parell de figures públiques, es refugia diàriament en l’alcohol.]

La seua residència a Madrid és l’Hotel Villa Real, el qual puc apreciar tot sencer des de la meua finestra, mirant a l’esquerra.

Rita entra cansada a l’hotel i agafa l’ascensor per dirigir-se a la seua habitació: la 315. Recorre el passadís deixant al seu pas un rastre de Chanel Nº5,el seu perfum preferit. Hi entra, tanca la porta i cau exhausta al llit amb les forces justes per a trucar a recepció i demanar el servei d’habitacions.

22 de novembre, 2016. De bon matí, el sol il·lumina la plaça emergint per damunt del parc del Retiro. El Barri de les Lletres destil·la calma. Rita segueix descansant al seu llit.

A les 15.00, un jove valencià (Pepiu) baixa d’un taxi davant la porta de l’hotel. Duu un clavell en una mà. Se’l veu feliç, amb un semblant murri, picardiós. Entra a l’hotel i va directe al bar. Seu a la barra i demana un Negroni. Curiosament, pel fil musical sona “Mujer contra mujer”.

Una estona després, entra a l’hotel un home guapíssim amb un altre clavell a la mà. Li direm Adonis: el seu cos sembla esculpit per Michelangelo. Acaba d’arribar de Buenos Aires en un vol regular i, per l’uniforme i la gorra de plat que porta sota el braç, queda palès que és el pilot. Un cop a dins, mira nerviós a banda i banda del vestíbul fins que veu Pepiu recolzat a la barra del bar, gaudint del seu còctel preferit. Sense necessitat de dir res, el jove Pepiu nota la presència del seu amant i gira la mirada lentament, sabedor que Ell és allà. Romanen una llarga estona mirant-se i… Sobtadament, Pepiu abandona el seu Negroni i es dirigeix a trobar-se amb Adonis. Es besen intensament, piquen el botó de l’ascensor però l’espera és insuportable. Només tenen catorze hores per a estimar-se i les volen aprofitar totes.

Pugen corrent les escales, neguitosos, impacients, fins que arriben al passadís del tercer pis i travessen l’essència de Chanel Nº5 fins a arribar a la seua habitació: la 314. Hi entren sense saber que darrere la paret on es recolza el dosser del seu llit, a l’habitació del costat, hi ha Rita Barberà respirant amb dificultat les seues últimes hores de vida mentre s’empassa una truita i un whisky barat –el seu últim sopar– i plora amargament pensant en els vells temps de glòria, poder, amor, d’omnipotència…

[De fons, el cor evoca un rèquiem amb la cadència d’una sola paraula: A-BAN-DO-NA-DA]

En acabar l’àpat, es treu bruscament el vestit alhora que maleeix el seu partit i albira el seu infaust destí. Es deixa caure al llit amb tot el pes de la seua desgràcia i, després d’uns segons de silenci sepulcral, sent un cop sec a la paret que la sacseja mentre sent el crit obvi d’un preciós i brutal orgasme compartit, provinent de l’habitació contigua. Rita gemega fins a plorar rius de llàgrimes tot recordant el gran amor de la seua vida, revivint els seus desitjos amagats, la passió perduda, aquell estat de plaer permanent en què vivia [sempre vestida de roig o de blanc]. No pot més. Tanca els ulls i es deixa anar. Es rendeix.

[Parafrasejant “Els Amants”, d’Estellés, un passatge a manera de divertiment a fi de transmetre la nit de passió que viuen els dos amants de la 314, aliens al que passa a l’altre costat de la paret.]

23 de novembre, 2016. Surt el sol, de nou, pel Retiro. Adonis entreveu la llum de l’alba i abrigalla dolçament Pepiu amb tot el seu cos. Sap que aviat ha de marxar. Voldria romandre així per sempre.

[El cor enceta un “Lacrimosa” amb el mateix A-BAN-DO-NA-DA] L’habitació 315 és a les fosques. Rita somia per última vegada.]

[Picada d’ullet al pasdoble “Valencia”: “Es la tierra de las flores, de la luz i del amor”.]

El somni ha acabat. La seua ànima s’esvaeix. Últim alè. Mor.

Epíleg:

A fora de l’hotel, a la plaça, al món, la vida continua.
Hui fa fred.
No puc deixar de mirar.

 

The Washington Post · Anthony Faiola i Stefano Pitrelli

Roma, Itàlia. Comparteix amb ella la passió per El senyor dels anells, i n’ha dit que és “encara més bonica per dins” que no per fora. Ella s’hi ha referit com un “geni” injustament tractat de “monstre”. Ara la seva relació es troba a l’ull de l’huracà de la política italiana.

Durant setmanes, el debat al voltant de la influència d’Elon Musk sobre la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, ha dominat el debat polític a Itàlia.

Un dels punts que ha creat més polèmica ha estat la notícia que el govern italià negociava amb SpaceX, propietat de Musk, perquè la companyia es convertís en el proveïdor de telecomunicacions de l’exèrcit, les ambaixades i els serveis de seguretat d’Itàlia. Meloni ha negat que les negociacions tinguin res a veure amb la seva relació amb Musk o amb la seva visita a la residència del president electe dels Estats Units, Donald Trump, a Mar-a-Lago la setmana passada. Però res d’això no ha fet apaivagar la polèmica.

“1.500 milions és un preu massa alt a pagar per l’amistat [entre Meloni i Musk]”, va dir el dirigent opositor Elly Schlein, cap del Partit Demòcrata, en al·lusió al cost estimat de contractar els serveis d’SpaceX. I va afegir: “Itàlia no és en venda”.

Musk ha causat controvèrsies semblants a Alemanya i el Regne Unit, on els crítics l’han acusat d’immiscir-se en la política nacional per promoure figures i formacions d’extrema dreta. Però el cas d’Itàlia és lleugerament diferent: Meloni no és una figura marginal amb qui Musk tot just acabi d’establir relacions, sinó tota una primera ministra amb qui fa temps que manté un vincle personal molt estret.

L’exemple d’Itàlia mostra que lucratives que podrien ser les ingerències de Musk en la política europea, del punt de vista estrictament comercial.

D’ençà que va esdevenir la primera dona que arriba a primera ministra d’Itàlia, Meloni ha provat de definir el seu propi estil polític, i s’ha distanciat de les arrels neofeixistes del seu partit, els Fratelli d’Italia.

Als Estats Units, la seva agenda ultraconservadora en qüestions socials han convertit Meloni en tot una referent del moviment trumpista. Paral·lelament, la primera ministra italiana ha seguit una línia en matèria de política exterior que l’ha fet guanyar l’aprovació dels seus homòlegs europeus, i també de Joe Biden, avui encara president dels Estats Units.

Musk i Meloni es van conèixer el juliol del 2023 en una trobada organitzada per Andrea Stroppa, un aliat de Musk a Itàlia, i Nicola Porro, un periodista de ràdio i televisió italià que fa temps que és amic personal de Meloni.

En declaracions posteriors, ambdós van explicar que els havien volgut reunir perquè consideraven que podrien tenir moltes coses en comú.

“Crec que la Giorgia [Meloni] s’hi va entendre amb molta facilitat. A ell no li agrada la cultura woke, i a ella no li agrada la correcció política. Era d’esperar que trobessin punts en comú”, va dir Porro.

Stroppa explica que, durant la trobada, Musk i Meloni van tractar sobre unes quantes qüestions en comú, incloent-hi la intel·ligència artificial i la seva admiració compartida per El senyor dels anells –un llibre que Meloni i el seu partit han citat sovint com a metàfora de la lluita de la dreta contra les forces progressistes. Segons que afegeix Stroppa, a Musk el fascina Itàlia, i el multimilionari està profundament preocupat per l’impacte de la immigració al país.

“Veu la immigració il·legal com un risc per a un país que creu que és la columna vertebral de la civilització occidental. Crec que la majoria dels italians hi coincideix”, diu Stroppa.

La relació entre Musk i Meloni va començar a acaparar portades la tardor passada, quan Musk va presentar la primera ministra italiana de manera inusualment efusiva durant una cerimònia de lliurament de premis de l’Atlantic Council de Nova York. Va ser aleshores quan el multimilionari va esplaiar-se sobre la bellesa exterior i interior de Meloni, i ella el va lloar per la seva genialitat, “especialment preuada en l’època en què vivim”.

Poc després, ambdós van haver de sortir al pas de les especulacions per desmentir que compartissin res més que una simple amistat. “No hi ha cap mena de relació romàntica amb la primera ministra Meloni”, va escriure Musk a X en al·lusió a una fotografia que els mostrava intercanviant-se mirades durant el sopar.

Immediatament després de les eleccions presidencials dels Estats Units, Meloni va publicar a les xarxes socials que havia parlat amb Musk, i que “el seu compromís i visió” podien “representar un actiu important per als Estats Units i Itàlia”.

Caldrà veure a quina mena d’actiu es referia la primera ministra.

Meloni, en declaracions als periodistes dijous proppassat, va negar que hagués parlat mai amb Musk d’un possible contracte amb SpaceX, i va afegir que les negociacions seguien “la línia de l’interès nacional”, en compte de respondre a “amistats o afinitats polítiques”. La primera ministra italiana, en aquest sentit, va admetre que tancar un acord en matèria de seguretat amb una empresa privada no era òptim, però va matisar que la tecnologia de SpaceX permetia “comunicacions segures, tant en l’àmbit nacional com, especialment, en l’àmbit planetari”.

Ni Musk ni SpaceX no han respost a les preguntes de The Washington Post sobre el cas.

Una persona informada sobre les negociacions entre el govern italià i la companyia de Musk, que accedeix a parlar-ne amb la condició de mantenir l’anonimat, explica que encara hi ha posicions oposades al si del govern italià sobre l’acord. A alguns funcionaris, explica, els preocupa que l’acord inicial obri la porta a la possibilitat que els satèl·lits de SpaceX s’emprin també per a oferir serveis de connexió als consumidors italians, cosa que podria fer perdre terreny als gegants de les telecomunicacions del país i, de retruc, convertir el sector en un monopoli comandat per Musk.

“Si Europa i els rivals de mercat [de Musk] no s’afanyen, acabarem veient una gran concentració de poder al sector”, explica Vittorio Colao, ex-ministre italià d’Innovació Tecnològica i ex-director executiu de Vodafone Group, un dels principals operadors de telecomunicacions d’Itàlia i la resta d’Europa. I, en referència a SpaceX, afegeix: “Aquest operador nou tindrà 10.000 o 12.000 satèl·lits de telecomunicacions, mentre que la resta tan sols en tindran uns pocs centenars.”

Per contra, el vice-primer ministre de Meloni, Matteo Salvini, ha defensat d’ampliar l’acord. “Elon Musk és una figura capdavantera en innovació global: un possible acord amb ell i SpaceX per a garantir la connectivitat i la modernització de la xarxa d’Itàlia no seria cap amenaça, sinó una oportunitat”, va escriure fa poc a X. “Confio que el govern avançarà en aquesta direcció, perquè té el deure d’oferir el millor servei possible als ciutadans.”

Alguns crítics de l’acord han expressat preocupació pel risc que un multimilionari amb una agenda política tan marcada com la de Musk pugui tenir accés a dades confidencials de milions d’italians.

Alguns altres han mostrat dubtes pel preu elevat –1.500 milions d’euros– d’allò que, en essència, és un contracte de serveis. “La cosa que més em desconcerta és la dimensió econòmica d’aquest contracte”, explica el senador Antonio Nicita, del Partit Democràtic. “Si parléssim de 200 milions o 300, no ho veuria com res fora de la normalitat. Però parlar de 1.500 milions per llogar satèl·lits?”, continua.

Meloni ha negat vehementment que un acord entre Itàlia i SpaceX arribi a menystenir el programa europeu –encara en fase inicial– per a construir un gegant continental en el sector dels satèl·lits de comunicacions. En aquest sentit, la primera ministra italiana ha suggerit que Europa no havia fet els deures en aquest àmbit i que, a curt termini, tan sols SpaceX podria satisfer les necessitats de connectivitat d’Itàlia.

Però alguns analistes consideren que Meloni posa en risc els vincles entre el govern italià i molts dels seus socis –tant a casa com a l’estranger– per prioritzar la relació amb Musk. Sigui com sigui, la primera ministra no s’ha fet pas enrere, i ha defensat públicament el multimilionari.

“Quan la gent em parla de l’amenaça a la democràcia, els responc que [Musk] no és la primera persona famosa i rica que expressa la seva opinió”, va dir la setmana passada, en resposta a les preguntes de periodistes sobre l’afinitat entre el multimilionari i l’extrema dreta a Alemanya i el Regne Unit. “On hi ha el problema, amb això?”

“Em sembla natural poder-hi parlar […] i és curiós que aquells que, fins fa poc, elogiaven Musk com un geni prefereixin ara presentar-lo com un monstre, tan sols perquè s’ha decantat pel bàndol ‘erroni'”, va afegir, en al·lusió als seus rivals progressistes.

Però les intervencions recurrents de Musk en la política italiana han fet arrufar les celles de molts dels alts càrrecs del país, incloent-hi el president i cap de l’estat, Sergio Mattarella. Al novembre, Musk va denunciar públicament els jutges que s’havien pronunciat en contra del pla de Meloni per a enviar els immigrants rescatats a la mar directament a Albània per ser detinguts, en compte de desembarcar-los a Itàlia.

“Aquests jutges se n’han d’anar”, va escriure Musk a X.

En resposta, Mattarella va emetre una declaració inusual, en què apuntava directament contra Musk. “Qualsevol persona –especialment si, com s’ha anunciat, és a punt d’assumir un càrrec d’influència en el govern d’un país amic i aliat– ha de respectar la sobirania [d’Itàlia], i no pot posar-se a impartir lliçons lliurement.”

Cat Zakrzewski, de Washington estant, ha contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb