Aquest dissabte, el guionista de Casa en flames, Eduard Sola, va fer un dels discursos més aplaudits dels premis Gaudí. No vinc a criticar Eduard Sola, comparteixo bona part del discurs que fa, alguna cosa hem fet bé quan els fills i néts d’immigrants d’Espanya tenen el català de llengua pròpia. Un altre dubte és si encara ho fem bé en vista de les enquestes actuals sobre els usos de la llengua. Però això és un altre tema, que avui no tractaré. Si de cas un altre dia.

El que em preocupa del discurs de Sola, i en general de la gala dels Gaudí, o del debat que s’ha generat a posteriori a la xarxa, és aquesta imatge de catalanitat que es vol vendre. Aquesta imatge que hi ha dues catalanitats. Els catalans que defensem la nostra llengua i cultura, que som tots plegats una colla de rics, que vivim envoltats de diners, i que tenim cinquanta propietats. I llavors la classe treballadora, que defensa el bilingüisme, que tots tenen avis immigrants i que la burgesia ha maltractat de valent. De debò creieu que Catalunya és això? Potser no visc en aquest país, però la meva realitat en difereix dràsticament.

Al meu entorn crec que tan sols dues persones es podria considerar que vénen de la burgesia catalana, tal com l’entenem. Un dels quals té pares, avis i besavis, tots, nascuts a Catalunya. Ell, nascut a Barcelona, a Pedralbes, per a ser exactes. I sempre explica el mateix: fins que no va fer divuit anys no va parlar mai català fora de l’assignatura a l’escola. Mai. De fet, la seva família sempre ha viscut amb estranyesa que parli amb la seva parella en català. En canvi, ella, la parella, és allò que molts en dirien xarnega. Sincerament, jo no l’hi considero pas, si de cas ho van ser els seus avis. No crec que tres generacions més tard encara hàgim de definir-nos pels avantpassats. Però una vegada més, me’n vaig del tema. El que volia dir és que ella, malgrat tenir els quatre avis que van haver d’emigrar dels seus pobles natals per buscar una oportunitat a Catalunya, és qui ha portat el català a la família burgesa catalana de tota la vida. És a qui demanen amb curiositat com es diu això o allò en català. És la referent lingüística. Per què? Perquè va tenir uns pares que malgrat que s’havien conegut parlant en castellà van tenir clar des del minut u que volien parlar en català a les seves filles, i van apostar per canviar la llengua amb què es comunicaven entre ells. I em direu, és una història entre moltes, però no ho crec pas.

No tinc casa a la Costa Brava, i, per tant, confessaré que tampoc és que conegui al detall tot el que hi passa. Però quan l’he visitada, sovint m’he trobat amb la dona de casa bona de Barcelona parlant als seus fills en castellà malgrat tenir els vuit cognoms catalans. Això és perquè parlar en castellà, en certs moments de la nostra història recent, cal recordar que ha estat una imposició. I si volies prosperar dins un règim dictatorial com el franquisme, t’havies d’oblidar del català i de la seva cultura. Per això, en aquest país, molta de la burgesia –tampoc tinc gaire clar a què hem de dir burgesia actualment, posats a dir– ha renunciat per complet i de fa generacions a la nostra llengua i cultura.

Això que dic no és pas nou. En ple franquisme ja hi va haver aquest debat. Ja es va voler imposar aquesta idea de catalanitat igual a classe benestant, burgesa. Per sort, historiadors com Josep Termes i Josep Fontana van demostrar que no era cert, que el catalanisme era un moviment popular. Tal com es va tornar a demostrar el Primer d’Octubre. No recordo que aquell dia ningú ens demanés pels nostres orígens. Encara més, penseu de veritat que no hi havia analfabets i pobres catalans, que no havien emigrat d’enlloc? De veritat penseu que no existeix la gent que no arriba a final de mes amb vuit cognoms catalans? Que poc que coneixem la realitat del nostre país.

I això no és una cosa exclusiva de Catalunya. Posem-hi el cas del meu avi. Nou germans. Van arribar al País Valencià de molt petits. De tots els germans, els homes han parlat sempre en català a les seves respectives famílies. En canvi, les germanes, totes en castellà. A veure si endevineu qui es va casar amb gent amb diners i qui amb gent de classe treballadora? Correcte, els qui van aprendre la llengua i van estimar els seus fills en català són aquells que es van enamorar de dones de classe treballadora.

Per tant, i si ho deixem estar, això de xarnegos i burgesos? Tots som catalans, i tots plegats som una barreja magnífica. Això sí, em nego que, per barrejar-nos, hàgim de renunciar a la llengua del país. Em nego a pensar que maltractar el català i desprestigiar-lo és la solució de res. I és que estic convençuda que, com deia Eduard Sola, durant els anys seixanta vam fer alguna cosa bé. I va ser que allò que ens unia i allò que ens hauria d’unir sempre és el català. No ho oblidem!

The Washington Post · Anant Gupta

Nova Delhi, Índia. La mort d’un ciutadà indi que treballava per a l’exèrcit rus a Ucraïna ha fet reviure el debat sobre l’ús que fa el Kremlin de ciutadans estrangers al front, de nord-coreans a cubans, que de retruc complica les relacions –fins ara fluides– entre Nova Delhi i Moscou.

Gairebé un centenar d’indis han estat atrets a Rússia aquests darrers anys, sovint sota promeses falses de feina o estudis, per acabar essent obligats a servir a l’exèrcit, segons que explica el govern indi i confirmen en entrevistes amb The Washington Post familiars d’homes enviats a lluitar per Rússia a Ucraïna. Aquest mes, Binil Babu –un electricista de trenta-dos anys originari de l’estat indi de Kerala– es va convertir en el desè indi, pel cap baix, a morir a la guerra, un fet que ha suscitat una resposta contundent per part de les autoritats índies.

“El Ministeri d’Afers Estrangers de l’Índia fa saber que el cas ha estat abordat, de manera enèrgica i contundent, amb les autoritats russes a Moscou i amb l’ambaixada russa a Nova Delhi”, informà el govern indi en un comunicat. “També hem reiterat la necessitat que es doni d’alta [de l’exèrcit rus] la resta de ciutadans indis que hi serveixen, tan aviat com sigui possible”, afegí.

Moscou, que ha negat cap responsabilitat en el cas, ha promès d’alliberar qualsevol ciutadà indi que lluiti a les seves forces armades. “El govern rus no ha participat en cap moment en campanyes encobertes, i menys encara en operacions fraudulentes, per a reclutar ciutadans indis perquè fessin el servei militar a Rússia”, declarà l’ambaixada russa a Nova Delhi l’agost passat.

“És molt dolorós veure indis innocents que continuen atrapats en aquest conflicte”, lamenta Ashwin Mangukiya, el fill del qual va ser el primer indi a morir en el conflicte. “El govern indi no ha fet prou per a perseguir els agents que s’aprofiten de la ignorància de la gent per a atreure’ls a feines perilloses.”

Les famílies dels indis reclutats a l’exèrcit rus expliquen que la majoria han estat estafats per agències d’ocupació fraudulentes, que insten els indis a viatjar a Rússia amb la promesa d’un sou alt per llocs de feina poc qualificats, com ara xofer i ajudant de cuina.

Dos indis atrets a Rússia sota aquest pretext expliquen a The Washington Post que, quan van arribar al front ucraïnès, les autoritats els van fer signar documents en rus –una llengua que ni parlen ni saben llegir– i els van confiscar els passaports. Poc després, diuen, van ser obligats a lluitar com a soldats a l’exèrcit rus, tot i haver rebut molt poca formació militar.

L’any passat, després de la mort d’uns quants ciutadans indis al front, el govern indi va abordar la qüestió amb els seus homòlegs russos i va negociar amb èxit l’alliberament de desenes d’indis obligats a servir a l’exèrcit rus a Ucraïna. En una reunió amb Putin al Kremlin el juliol passat, el primer ministre Narendra Modi exigí l’alliberament immediat dels indis que havien estat “enganyats” per lluitar al conflicte.

No obstant això, alguns indis continuen al front. El mes passat, en resposta d’una pregunta parlamentària, un representant del govern indi va confirmar que dinou ciutadans indis continuaven servint a l’exèrcit rus.

La qüestió del reclutament de ciutadans indis ha esdevingut un motiu de certa de tensió en la relació entre tots dos països, que aquests darrers anys han ampliat considerablement els seus vincles econòmics i militars. El comerç entre l’Índia i Rússia ha augmentat significativament d’ençà de la invasió d’Ucraïna, cosa que ha ajudat el Kremlin a capejar els efectes de les sancions occidentals. L’Índia és ara el segon país que importa més cru rus, després de la Xina, amb un volum estimat d’importacions de 46.000 milions de dòlars durant l’últim any fiscal, segons dades del Ministeri de Comerç indi.

Babu feia mesos que suplicava a l’ambaixada índia a Moscou que l’ajudessin a trencar el contracte amb l’exèrcit rus per a poder tornar a casa, segons que ha informat el diari Indian Express.

El seu gendre, Saneesh Scaria, explica a The Washington Post que l’ambaixada índia a Moscou havia demanat a Babu que informés el seu comandant que Modi havia cancel·lat el seu contracte amb l’exèrcit rus, però que el comandant li respongué que no se’n podia anar del front fins que no hagués passat l’any que li restava de contracte.

Fa gairebé un any, l’Oficina Central d’Investigacions índia va encetar una investigació per tràfic de persones que implicava dinou ciutadans indis, pel cap baix, i unes quantes empreses a què el govern acusava d’atreure treballadors indis a Rússia per reclutar-los a l’exèrcit.

Més enllà de treballadors en actiu, la investigació del govern també revelà que alguns agents cercaven específicament estudiants “amb la promesa de ser admesos en universitats privades russes de prestigi dubtós”.

El maig de l’any passat, les autoritats índies van arrestar quatre persones pels delictes de frau, tràfic de persones i conspiració criminal. Tanmateix, els sospitosos van ser alliberats sota fiança poc després, i d’aleshores ençà no es tenen més notícies sobre el progrés del cas.

“Ens ho han pres tot”, lamenta el pare de Hemil Mangukiya, que va ser reclutat a l’exèrcit rus com a ajudant de logística però que va acabar morint al front, en combat contra les forces ucraïneses. I afegeix: “El govern ha de fer alguna cosa.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Nova situació de censura i catalanofòbia en un camp de futbol. Abans de començar el partit entre el Sant Andreu i l’Andratx, a la localitat mallorquina, l’àrbitre ha obligat els afeccionats de l’equip barceloní que s’hi havien desplaçat a retirar una estelada i una bandera de Palestina. El club mateix ho ha denunciat a les xarxes, i ha dit que l’àrbitre no volia símbols de “motius polítics”.

“Un altre de tants impediments amb què es troba l’afició quadribarrada en desplaçar-se i defensar els valors del club”, ha lamentat la Federació de Penyes de la Unió Esportiva Sant Andreu.

L’àrbitre ha indicat a l’afició del Sant Andreu que retirés del mur una estelada i una bandera de Palestina abans de començar el partit perquè no volia símbols de “motius polítics”. pic.twitter.com/8Ri9psD52v

— Unió Esportiva Sant Andreu (@uesantandreu) January 19, 2025

Amb l’ambient caldejat, els afeccionats del Sant Andreu han començat a cantar “Puta Espanya”, i de seguida han rebut la rèplica dels seguidors de l’equip local, que els han cridat: “Moriràs espanyol” i “Ets espanyol, t’agradi o no t’agradi”, en castellà.

L’àrbitre ha indicat a l’afició del Sant Andreu que retirés del mur una estelada i una bandera de Palestina abans de començar el partit perquè no volia símbols de “motius polítics”. pic.twitter.com/8Ri9psD52v

— Unió Esportiva Sant Andreu (@uesantandreu) January 19, 2025

Grup Tres panys de Moià - Lloc: Teatre dels Seràfics

Consort de violes de gamba de Girona & Maike Burgdorf (llaüt) - Lloc: Convent dels Frares Caputxins

Lloc: Edifici Xifré

Festa de la reutilització i reciclatge - Lloc: Riera, davant del C.C. Calisay

Dos films, El 47 de Marcel Barrena i Casa en flames de Dani de la Orden, que han fet saltar les xifres d’espectadors i tots els rècords d’assistència als cinemes, que ens han demostrat que es pot fer mainstream en llengua catalana, que expliquen històries ben diferents però molt humanes –i que, ves per on, tenen en comú la presència de l’actriu Clara Segura– han arribat a la XVII edició dels Premis Gaudí han arribat a la cita com a favorits, amb divuit i catorze nominacions respectivament. La pugna amable entre la història de Manolo Vital, el conductor d’autobús que va portar l’autobús cap al barri de Torre Baró, mancat de serveis i dignitat, i la de la família de classe alta i realitat disfuncional que es reuneix per darrera vegada a la casa de Cadaqués abans de vendre-la, ha marcat les darreres setmanes en el món cultural. I s’ha resolt amb una nit de victòria incontestable del 47, millor film del 2024, en què l’Acadèmia del Cinema Català ha volgut mantenir el gust pel cinema independent amb el reconeixement a Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez, directors de Segundo premio, el film sobre el grup musical andalús Los Planetas.

La victòria d’Eduard Ferández i Emma Vilarasau

El lliurament de premis ha començat, després d’una arrencada musical i una presentació de to menor a càrrec dels actors Paula Malia i Marc Clotet, dirigits per Daniel Anglès, amb el premi a la millor actriu secundària. I ho ha fet donant un premi a cadascun dels dos films. Per a Segura, que al 47 es posava en la pell de la Carme Vila, l’exmonja que es va arremangar per alfabetitzar i ensenyar català als nens i veïns, i que va acompanyar la lluita del seu home. L’actriu amb més Gaudís, que no ha pogut ser a la gala, perquè tenia un bolo a Tàrrega, ha volgut compartir el guardó, que ha recollit Zoe Bonafonte –la filla de Vital i Vila a la ficció– amb l’Associació de Veïns de Torre Baró. I, com si es volgués compensar, el millor actor secundari ha estat per Enric Auquer, el fill narcisista i emmarat de Casa en flames, que en rebre el premi ha recordat que aquest divendres està previst el desallotjament de la Casa Orsola –convocatòria a la qual s’han sumat diversos premiats–, i que ha tornat a pujar a l’escenari, com a protagonista del Príncep, Gaudí al millor curtmetratge. Un premi lliurat per Barrena i De la Orden, que han demostrat els seus dots d’esgrimistes en un duel ple de pulles i sarcasmes creuats, a propòsit dels respectius films. L’aparent empat inicial s’ha trencat aviat, amb un autobús urbà de Barcelona a tota velocitat.

Eduard Fernández, l’actor amb més premis Gaudí, ha recollit el guardó amb l’accent del seu Vital, un dels personatges que més alegries li ha portat, que ha recordat que el 47 parla de la dignitat dels humils. “Hem de ser radicals”, ha recordat que li va dir el bisbe Pere Casaldàliga, un dels seus personatges, mentre s’afegia a la reivindicació per l’habitatge. Si la millor interpretació masculina era inapel·lable, la femenina també. I aquesta ha estat per a Emma Vilarasau, la mare de la família protagonista de Casa en flames, tota una gran dama del teatre que fins ara s’havia prodigat poc al cinema, i que ha volgut agrair a de la Orden que donés protagonisme a una dona de més de seixanta anys amb problemes i vida pròpies.

L’actriu Laura Weissmahr ha estat rebut el Gaudí a la millor interpretació novella per haver interpretat la protagonista de Salve Maria, de Mar Coll, film que també ha rebut el premi al millor guió adaptat per Coll i Valentina Viso, grans amigues des de la infantesa, que prenen com a punt de partida la novel·la Les mares no, de Katixa Agirre. Per part seva, el guionista Eduard Sola s’ha emportat el premi al millor guió original pel text de Casa en flames,  però sobretot s’ha posat el públic a la butxaca recordant que la seva família no té res a veure amb les del film, que el seu avi era un immigrant analfabet i ell es dedica a escriure gràcies al progrés social col·lectiu: “Enviem a la merda els xenòfobs, acollim els que venen de fora i veurem com d’aquí a uns anys escriuran grans històries catalanes”.

Un any esplèndid

Pel que fa a la gala en si, un dels moments destacats de la nit, ha estat la disrupció reivindicativa-política de l’actor Pep Ambrós, liderant lluites i trencant el discurs triomfalista, que ha fet fora als presentadors, fins que ha passat el relleu a l’actriu i presentadora Marta Torné, que ha convertit la gala en el programa Eufòria, amb Muskha i Julieta a l’escenari, encarregades d’anunciar el Gaudí a la millor música original, que ha guanyat Maria Arnal per Polvo Serán, de Carles Marqués Marcet, que també ha rebut els de millor direcció artística, millor muntatge i millor film en llengua no catalana. Pel que fa a la resta dels apartats tècnics, el 47 s’ha emportat els Gaudí a millor maquillatge i perruqueria, el millor vestuari, efectes visuals i direcció de producció, per la recreació de la Barcelona del postfranquisme, i la millor direcció de fotografia per a Segundo Premio, que també ha vist reconegut el seu so.

El 47 també s’ha emportat el premi especial del públic, Anatomia d’una caiguda el de la millor film europeu, mentre Diari de de la meva sextorsió, de Patricia Franquesa, ha guanyat el Gaudí al millor documental i Papallones negres, el millor film d’animació, categoria que enguany tenia quatre nominats, i que ha tornat a recollir el productor Edmond Roch –ja en té vuit. Un lugar común, de la debutant Celia Giraldo, formada a l’ESCAC, ha estat reconeguda en la categoria de direcció novella.

Ginestà ha posat músic al moment del record als desapareguts el darrer any, entre els quals Anna Pérez Pagès, Fermí Reixach, Teresa Gimpera o Rosa Regàs. I les notes de Bach han servit per introduir el Gaudí d’Honor Miquel Porter i Moix al productor i distribuidor Paco Poch, el primer d’aquests professionals que rep el guardó d’homenatge.

Un any brillant pel cinema català, l’ha definit Judith Collell, presidenta de l’Acadèmia, que ha recordat que s’ha assolit el repte d’omplir les sales de cinema en català. “Hem de continuar demostrant que el nostre cinema és bo i divers”, ha assegurat, abans de no defugir un tema que ha tocat de prop la institució, amb les acusacions contra el director Eduard Cortés: l’assetjament i l’abús sexual. Enguany, a més, la junta que ha regit l’Acadèmia els darrers quatre anys, fineix el seu mandat.

En marxa la gran nit del cinema català: la gala de lliurament dels XVII premis Gaudí, que reconeixen els millors films del 2024 en 24 categories. Sempre n’hi havia hagut 25, però per primera vegada no hi haurà Gaudí al millor film per a televisió. En canvi, la categoria de millor film d’animació, que alguns anys havia estat deserta, enguany té 4 nominats. L’acte, organitzat per l’Acadèmia del Cinema Català i dirigit per Daniel Anglès, es fa a l’Auditori Fòrum CCIB de Barcelona i té de mestres de cerimònia els actors Paula Malia i Marc Clotet. També hi ha una convidada especial: l’actriu còmica Judit Martín.

Si no us en voleu perdre cap detall, podeu seguir en directe la gala ací:

Els dos grans fenòmens cinematogràfics de l’any, El 47 i Casa en flames, arriben a la cita com a favorits, amb divuit i catorze nominacions respectivament. Tots dos han batut tots els rècords possibles: El 47 és el film en català més vist d’aquests darrers quaranta anys, fita que mesos abans també havia aconseguit Casa en flames. El 47, escrit i dirigit per Marcel Barrena, també s’ha convertit en el que acumula més nominacions de la història dels premis: és nominat tant en les categories tècniques, com ara so, vestuari, direcció d’art i efectes visuals, com en les d’interpretació i millor film. Polvo serán, Segundo premio i Salve Maria els segueixen en el rànquing de títols més nominats.

Quatre anys després d’haver deixat el càrrec, enmig d’una insurrecció fallida que per un moment semblà d’amenaçar-ne la carrera política, Donald Trump prendrà possessió demà com a nou president dels Estats Units. El 2017, la seva inauguració fou rebuda per bona part del país –i de la resta del món– amb un cert sentit d’ultratge, una mena d’accident històric inadmissible que va fer saltar les alarmes i va esperonar l’oposició, política i social, a fer grans proclames de resistència. Enguany, tanmateix, el sentiment que sembla prevaldre entre les forces anti-Trump és la resignació: lluny de ser una aberració, Trump ha esdevingut, ras i curt, una part més de la política nord-americana. És la victòria definitiva d’una figura que, en tan sols una dècada, ha aconseguit de reconfigurar la política nord-americana en la seva imatge, i que ara encara el càrrec més poderós del món amb menys traves que mai.

Majories a la cambra alta i la cambra baixa

Trump encetarà el segon mandat com a president amb el control simultani de la presidència i de totes dues cambres del congrés –la Cambra de Representants i el senat–, l’anomenada trifecta. Tot i que pocs sondatges pre-electorals van predir aquesta situació, el fet que un president arribi al càrrec amb majories a la cambra baixa i la cambra alta no és pas inusual, ni de bon tros: els cinc presidents anteriors a Trump, de fet, també van tenir majories a la Cambra de Representants i el senat en els seus primers mandats. En aquesta llista, s’hi inclou Trump mateix, que va encetar el primer mandat a la Casa Blanca amb majories en totes dues cambres.

L’estretor de la majoria a la Cambra de Representants fa difícil de pensar que Trump podrà reunir prou suport per a aprovar cap de les prioritats de l’ala més radical dels republicans, incloent-hi la il·legalització de l’avortament en l’àmbit nacional o bé l’aprovació de retallades dràstiques en el pressupost. Però sí que sembla més factible que Trump pugui reunir prou suport –tant del seu propi partit com dels diputats demòcrates més moderats– per a impulsar dues de les seves promeses electorals: la pròrroga de la rebaixa d’imposts que aprovà com a president el 2017, i que caduca l’any vinent, i l’enduriment de les restriccions a la immigració, particularment a la frontera sud dels Estats Units. El precedent de Biden, que en els seus primers dos anys com a president va aconseguir d’aprovar unes quantes de les seves prioritats legislatives tot i disposar d’una majoria molt magra a la cambra baixa, sembla jugar a favor de Trump, més encara si es té en compte que la influència que el nou president dels Estats Units exerceix sobre el seu partit –que, a diferència del seu primer mandat, ha estat purgat de qualsevol detractor de pes– és substantivament més gran que no la que exercia Biden.

Al senat, Trump disposarà d’una majoria de sis seients, un coixí significatiu que servirà a curt termini per a garantir l’aprovació dels alts càrrecs que Trump ha nomenat per al seu gabinet. Si el partit del president disposa de majoria al senat, aquest procés sol ser relativament plàcid: els legisladors del seu partit hi voten a favor, i els candidats són confirmats als càrrecs respectius. Tanmateix, el fanatisme d’algunes de les figures que Trump ha nomenat per al seu nou gabinet ha fet saltar les alarmes fins i tot entre els qui resten de l’ala moderada del partit republicà. De fet, el president es veié obligat a retirar a final de novembre el nomenament com a fiscal general de Matt Gaetz –un cadell ultratrumpista que ha estat investigat per tràfic sexual i falsificació documental, entre més acusacions– després d’haver-se fet evident que no reuniria el suport de prou senadors republicans per a confirmar-ne la tria.

El de Gaetz ha estat l’únic cas en què Trump s’ha doblegat. Si el 2017 encara podia haver-n’hi algun dubte, a hores d’ara és evident que tots els camins al Partit Republicà comencen i acaben en Trump, i que qualsevol que gosi plantar-li cara s’arrisca a ser defenestrat del partit i de la vida política. Això explica per què, tot i els renecs d’alguns dels senadors més veterans del partit, la resta de nomenaments de Trump han passat per la cambra alta amb menys rebombori que no podia semblar fa poques setmanes. El fet que Pete Hegseth, un ex-presentador de televisió acusat de violació, hagi superat amb èxit les primeres etapes del procés de confirmació per al càrrec de secretari de Defensa dels Estats Units sembla un bon presagi per als altres candidats més controvertits de Trump. Segurament cap nominat, en aquest sentit, ha resultat més divisiu que Robert F. Kennedy Jr., un reconegut activista antivaccins i promotor de teories conspiranoiques a qui el president ha nomenat com a director del Departament de Salut, de què depenen organismes com ara el Centre per la Prevenció i Control de Malalties (CDC) i les agències que s’encarreguen de la regulació farmacològica i alimentària. Un altre cas sonat és el de Tulsi Gabbard, que tot i haver estat acusada de ser una agent del govern rus ha estat nomenada per al càrrec de directora d’Intel·ligència, que coordina la feina d’agències com ara l’FBI i la CIA.

La lleialtat com a filosofia de govern

Durant el seu primer mandat, Trump sovint prioritzà l’experiència a l’afinitat política a l’hora de nomenar càrrecs–fos per decisió conscient o bé, senzillament, perquè en aquell moment el magnat encara era un figura relativament nouvinguda en la política nord-americana, sense experiència de servei públic i amb un moviment polític a mig construir.

En aquella primera legislatura, aquests alts càrrecs sovint feren de contrapès dels impulsos més despòtics del president. Jeff Sessions, fiscal general durant la primera meitat del govern de Trump, fou acomiadat després d’haver-se negat a interferir en la trama sobre suposada ingerència russa en les eleccions presidencials del 2016. Mark Esper, el secretari de Defensa, va haver de persuadir el president perquè no ordenés l’ús d’armes de foc per a dispersar els manifestants que sortiren als carrers de Washington i més ciutats nord-americanes, la primavera del 2020, per protestar contra la desigualtat racial.

Però el 2025 no és el 2017, i Trump, amb una legislatura a les espatlles, ha après la lliçó: envoltar-se no de professionals contrastats, sinó de súbdits que s’encarregaran de dur a terme el seu programa polític fins a les últimes conseqüències –per més que la lleialtat al president pugui entrar en conflicte amb les prerrogatives de l’estat de dret.

Sense traves, també als jutjats

Aquesta preferència per la servitud s’estén més enllà de les altes esferes del poder legislatiu. A diferència del 2017, Trump encara el segon mandat amb una “supermajoria” conservadora al Tribunal Suprem, que ja ha demostrat que no serà un obstacle per a les aspiracions del magnat: l’any passat, sense anar més lluny, els magistrats del tribunal van resoldre que els presidents disposaven d’immunitat parcial pels actes comesos al càrrec, una decisió molt controvertida que, a efectes pràctics, descartà la possibilitat que Trump pogués ser mai condemnat pel seu paper en la insurrecció al Capitoli.

Sis magistrats dels nou del Tribunal Suprem han estat nomenats per presidents republicans; d’aquests, tres van ser nomenats per Trump durant el primer mandat. Si els dos magistrats de més edat del bloc conservador, Clarence Thomas i Samuel Alito, decideixen de retirar-se aquesta legislatura –cosa perfectament concebible, atès que tots dos passen de la setantena–, Trump tindria l’oportunitat de triar-ne els substituts, amb la qual cosa esdevindria el responsable del nomenament de més de la meitat dels magistrats del tribunal, que solen ocupar el càrrec durant dècades.

“Tothom vol ser amic meu”

El sector privat tampoc no ha trigat a afegir-se a la festa trumpista. Els grans gegants tecnològics, històricament progressistes i un dels grans enemics de Trump durant la seva primera legislatura, no han dubtat a llançar-se als braços del president d’ençà de les eleccions del novembre. De fet, aquestes darreres setmanes, Trump s’ha reunit a la seva residència de Florida amb Mark Zuckerberg, el director general de Meta; Jeff Bezos, el d’Amazon; i Sundar Pichai, el de Google, entre més noms. “En el meu primer mandat, tothom m’atacava tota l’estona. En aquest mandat, tothom vol ser amic meu”, resumí Trump en declaracions a la premsa al desembre.

Aquest desglaç, certament, no sembla haver tingut cap efecte moderador en el discurs del president electe, que s’ha passat les setmanes prèvies a la investidura tot enllestint els preparatius per a l’autoanomenada “campanya de deportacions més gran de la història”, amb què ha promès d’expulsar del país milions d’immigrants irregulars; també ha suggerit, en una mena d’exercici de nostàlgia per l’imperialisme del segle XIX, que els Estats Units podrien prendre el control de Grenlàndia i el canal de Panamà, si calgués per la força. És més, ha estat Trump que ha exercit un efecte radicalitzador en el discurs del sector privat: Zuckerberg, per exemple, va lamentar fa poc que les companyies tecnològiques necessitaven més “energia masculina” i reivindicà una cultura empresarial que celebrés una mica més l’agressivitat. Meta, precisament, és una de les desenes de grans empreses que han retallat els programes de promoció de la diversitat d’ençà de les eleccions presidencials.

Fatiga i resignació

L’any 2017, Trump venia d’haver causat una sorpresa històrica a les eleccions del novembre anterior; per a l’oposició, el fet que hagués guanyat els comicis tot i obtenir menys vots que Hillary Clinton semblava afegir un punt més de coentor a la sensació general d’injúria. Vuit anys després, Trump arriba a la presidència com a cara visible d’un moviment polític plenament consolidat, amb una base de suport com més va més àmplia. El president electe no tan sols és l’amo i senyor del Partit Republicà; sinó que també obtingué més de dos milions més de vots a les eleccions que no pas Kamala Harris.

En retrospectiva, els temors sobre possibles esclats de violència si el resultat de les eleccions hagués estat molt ajustat –tal com preveien els sondatges– semblen gairebé còmics. La victòria de Trump fou evident la mateixa nit de les eleccions, cosa que va aplanar el camí per a una transició de poder absolutament plàcida i va desactivar cap intent d’oposició organitzada. Més d’un milió de manifestants van sortir als carrers de Washington l’any 2017 per protestar contra la investidura de Trump –mobilització que continua essent la més multitudinària de la història dels Estats Units. Enguany, és previst que la xifra d’assistents a les manifestacions anti-Trump sigui dràsticament més baixa. Molts activistes i votants demòcrates expressen un cert sentiment de fatiga i resignació d’ençà de la victòria de Trump, la constatació que el president electe potser no és l’accident històric que semblava ara fa vuit anys sinó un element més en el gran teatre de la política nord-americana.

“Hem protestat, hem votat, hem fet campanya… I per a què?”, es demana Sandra Gray, una fidel votant demòcrata que fa anys que resideix a Carolina del Nord, un estat frontissa que va decantar-se per Trump a les eleccions. “Al capdavall, Trump ha tornat a guanyar, i amb encara més suport. No veig com podem sortir del forat on ens hem posat, com a país”, afegeix.

Thomas Pope, estudiant originari de l’estat d’Ohio, es fa ressò d’un sentiment semblant. “El 2017, era temptador pensar que Trump era una excepció. Ara és un president que ha guanyat les eleccions per segona vegada, i que tornarà a la Casa Blanca amb més suport que mai. Ens pot semblar més bé o més malament, però és la realitat.”

The Washington Post · Susannah George

Dos jutges destacats del Tribunal Suprem de l’Iran han estat assassinats, i un tercer, ferit, en un tiroteig al centre de Teheran, segons que han informat els mitjans de comunicació estatals iranians. Tot i que s’ha revelat poca informació sobre l’atacant, és sabut que un dels jutges assassinats –pel cap baix– portava casos de pena de mort d’activistes i membres de l’oposició.

Els atacs violents com aquest són molt atípics a l’Iran, un país on els serveis de seguretat estatals mantenen un control ferri sobre la resta de la societat. Imatges enregistrades ahir al matí a l’exterior de l’edifici del Tribunal Suprem mostraven els carrers completament acordonats i atapeïts d’agents de l’ordre a la recerca de proves.

“A les deu d’aquest matí, un individu ha entrat a la sala dels jutges del poder judicial amb una pistola i ha disparat contra els jutges del tribunal”, declarà Asghar Jahangir, portaveu del poder judicial iranià, en una declaració escrita llegida ahir a la televisió iraniana.

Els mitjans de comunicació iranians han facilitat molt poca informació sobre l’atacant, que va suïcidar-se abans de ser detingut. Tanmateix, algunes informacions preliminars apunten que l’home no tenia relació amb cap dels casos que eren pendents de vista judicial ahir al tribunal.

Els assassinats han estat identificats com a Muhàmmad Moghiseh i Ali Razini, dos jutges de prestigi i de trajectòria dilatada en el sistema judicial iranià. El portaveu del poder judicial els descrigué com a “homes valents i experimentats” que “exercien unes responsabilitats crucials en la jurisdicció que investigava els casos de seguretat”.

El poder judicial informà que tots dos homes ja havien estat víctimes d’atacs a causa de la seva feina com a jutges. “Havien estat l’objectiu dels enemics de l’Islam i de la República Islàmica a causa dels seus serveis indispensables en casos clau”, declarà Jahangir. Segons que explicà, Razini va ser víctima d’un intent d’assassinat l’any 1999, després del qual va ser visitat a l’hospital pel líder suprem iranià, l’aiatol·là Ali Khamenei.

L’altre jutge assassinat, Moghiseh, havia ocupat diversos càrrecs de perfil alt en el sistema judicial iranià, incloent-hi el de fiscal adjunt a la temuda presó d’Evin i el de supervisor penitenciari en dues presons més. El jutge també havia fet de director d’un tribunal que s’ocupa dels casos relacionats amb les vulneracions del codi d’indumentària femení, segons que ha informat el diari iranià Tejarat.

El 2019, Moghiseh va ser inclòs a la llista de sancions dels Estats Units pel seu paper en la repressió de la llibertat d’expressió i reunió al país.

“[Moghiseh] és conegut per haver sentenciat desenes de periodistes i internautes a llargues penes de presó per delictes d’expressió. En un cas, va condemnar vuit usuaris de Facebook a una pena conjunta de cent vint-i-set anys de presó pels delictes de publicitat contra el règim i insults a la religió”, explicà el Departament del Tresor dels Estats Units quan inclogué Moghiseh a la llista, l’any 2019.

No és clar com va fer-s’ho l’atacant per poder entrar al tribunal, molt vigilat i custodiat estrictament. El Tribunal Suprem de l’Iran és al centre de Teheran, a poques illes del Gran Basar i dels palaus governamentals.

Encara que, històricament parlant, aquesta mena d’atacs són poc freqüents al país, aquest darrer any hi ha hagut uns quants tiroteigs contra personalitats de renom a l’Iran. Tant el setembre com l’octubre i el desembre passats, per exemple, hi va haver tiroteigs contra imams en diferents parts del país.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Veni, vidi, vixi (Viena Editorial) són les memòries d’infància i joventut del periodista i professor universitari Salvador Alsius. A diferència de la frase de referència de Juli Cèsar en llatí, ell no parla d’arribar, veure i vèncer (vici); sinó d’arribar, veure i viure (vixi). A partir de la seva pròpia història, Alsius fa el retrat de tota una època (1948-1983), una època grisa i opressiva en molts moments, especialment marcada per la religió, sobretot en el seu cas. Unes memòries que són un plat combinat en què es poden trobar anècdotes, records dolços i amargs i referents culturals i de la vida quotidiana que poden interpel·lar molta gent. Parlem de tot plegat amb ell, que va encarnar maneres de fer i pensar ben diferents durant aquesta etapa. Qui ho havia de dir, que el candidat a capellà es convertiria en membre fundador d’una comuna? El periodista reconeix que té un punt anarquista i contrahegemònic, però ha sabut viure en la utopia sense esdevenir un marginat.

—Us va sobtar que a la contracoberta de les vostres memòries etiquetessin la vostra família de burgesa. Com la descriuríeu?
—Els meus pares es van casar grans, a trenta-cinc anys. La meva mare s’havia quedat tenint cura dels meus avis materns i va continuar fent-ho ja casada. Per tant, vaig néixer en el context d’una família formada pels dos avis, el pare i la mare. Després van morir tots quatre en cinc anys. Tenint en compte que el meu avi era notari, el meu pare farmacèutic i vivíem al passeig de Gràcia, com podia negar que era una família burgesa? Però a casa la xocolata anava racionada i la meva germana i jo discutíem pels trossets de formatge que ens deixava l’àvia. Econòmicament, anàvem més aviat justos, però proveníem o vivíem en el context de la burgesia.

—No acabeu de treure l’entrellat de la ideologia del vostre pare. Per què?
—La meva família materna era clarament de dretes i molt religiosa. El meu avi es va amagar dels rojos durant la guerra. Però, en el cas del meu pare, tinc dubtes. Sé que durant la guerra es va incorporar a la rereguarda de les files franquistes com a farmacèutic, i fins i tot tinc record d’alguna vegada que l’havia vist aixecar el braç –en un acte feixista al castell de Montjuïc, on penso que potser s’hi va veure obligat. Però, en canvi, les seves lectures eren les d’una persona amb idees relativament progressistes: Ciervo, de confessió cristiana, però progressista; crec que també Cuadernos para el diálogo… Tenia unes inquietuds que em fan pensar que no era un fatxa. I era de família catalanista, a diferència de la família de la meva mare. Ells eren de Terrassa i Banyoles, i, de fet, el meu besavi va descobrir la mandíbula de Banyoles.

—Parleu d’una infància feliç, però en una època grisa, molt marcada per la religió.
—En aquella època de postguerra perllongada en què vaig créixer un factor indubtable era la formació religiosa i moral estricta i asfixiant. El pitjor record que tinc de la meva infància és com n’arribava a ser, d’opressor, el factor moral. D’adolescent, a l’habitació no hi tenia un pòster del Kubala, sinó un Crist i una làmina de Sant Lluís Gonzaga mirant una calavera. Ara això és inimaginable…

“D’adolescent, a l’habitació no hi tenia un pòster del Kubala, sinó un Crist”

—Abans heu esmentat que en un període de tan sols cinc anys es van morir els vostres avis materns i els vostres pares. Quan teníeu quinze anys el pare es va morir als vostres braços. Dieu que va ser el moment en què vau deixar de ser un nen. Dos anys després, es va morir la mare. Com va ser passar per tot això en plena adolescència?
—Ho vius com pots i ara penso que encara ens n’hem sortit prou bé, la meva germana i jo. No em sento marcat o no sóc capaç de discernir quins aspectes de la meva vida han quedat configurats per això. És com si la quota de dissort ja l’hagués pagada en aquella època i després he tingut la sort de tenir una vida molt satisfactòria. Sí que de vegades recordo el meu pare, que va morir als meus braços, o també com vaig veure agonitzar la meva mare, dient “què en serà, d’aquesta xiqueta?”, en referència a la meva germana. Però la meva vida no ha estat amargada per això.

—Segurament us va forçar a créixer de pressa.
—Això sí. Fins i tot en el període entre la mort del meu pare i la de la meva mare vaig tenir la sensació de ser l’homenet de casa. Això va dificultar la meva adaptació quan ens van adoptar els oncles, que tenien set nens petits i esperaven el vuitè. Per una banda, els devia tota la gratitud, però, per una altra, estava acostumat a anar a la meva. De sobte tenien a casa un galifardeu que contestava, que arribava tard a sopar… I van saltar espurnes!

—Uns quants anys després vau decidir de fer el noviciat. Per què?
—No em trobava còmode al col·legi de jesuïtes, però vaig passar a formar part de la congregació mariana, que era com un cau religiós. Va acabar influint molt en mi un capellà, Jordi Ginestà, determinant perquè sentís la vocació religiosa. A El minuto heroico: yo también dejé el Opus Dei, docusèrie de Mònica Terribas, les dones expliquen que tenien aquesta sensació que Déu et parla. Jo sentia una cosa semblant, salvant totes les distàncies. Aquesta mena de formulacions religioses arriben a fer una mena de rentada de cervell increïble. I en el cas dels jesuïtes eren els exercicis de Sant Ignasi de Loiola, que són un tractat de persuasió com pocs, que entra per la via de la por a l’infern. La meva mare va morir alleugerida en aquest sentit, perquè tan religiosa com era, que el seu fill volgués ser capellà era una gran satisfacció.

“Per a la meva mare, que el seu fill volgués ser capellà era una gran satisfacció”

—Implicava un seguit de sacrificis molt grans per a qualsevol, i més tan jove. És per això que ho vau deixar?
—Vaig estudiar periodisme a l’Escola de Periodisme de l’Església, però d’eclesiàstica en tenia poc, allò era una cova de gent d’esquerres i polititzada. I era la primera vegada que tenia companyes en una aula, i ho vaig deixar córrer al cap de pocs mesos. Però he mantingut el respecte per la gent autènticament creient. No em fan gràcia els gags que els poden ofendre. Tot i que racionalment penso que les religions han fet molt de mal a la humanitat, pel que tenen d’aniquilador de la raó. Sóc una persona de mentalitat científica, és una de les raons per les quals estic arrenglerat amb els defensors de la intel·ligència artificial.

—En quin aspecte?
—Quan es posen barreres a la intel·ligència artificial en nom de l’humanisme o de la consciència de la humanitat, veus que, si rasques, què hi ha darrere d’aquesta consciència? L’ànima. I com que sóc materialista, ateu i monista, penso que si som realment fets de matèria, energia, informació i atzar, no s’ha de posar cap límit a la intel·ligència artificial. “I si les màquines agafen consciència?” En podem dir consciència o capacitats que ara només atribuïm a la humanitat i que no necessàriament han de ser exclusives nostres. Dir que les màquines no podran competir mai amb nosaltres és una veneració de l’ego humà. En definitiva, vaig passar de ser un fervorós creient a un no-creient radical.

—No heu trobat a faltar mai Déu?
—Quan veus que hi ha gent que té la sort de creure i com els consola. Potser com a mena de reacció a aquells anys que vaig ser tan disciplinat sempre he tingut un cert rampell anarquistoide, de no acabar de creure’m l’autoritat de ningú o de posar sempre en qüestió les coses, sobretot si vénen del poder.

—Fa cinquanta anys que viviu en una comuna; és a dir, tres parelles sota un mateix sostre, després també amb sis fills en total. Com es passa de voler ser capellà a acabar optant per aquest estil de vida?
—Quan deixo de creure són principis dels setanta, encara amb molt de reflux del maig francès. Tot el que era contracultural era ben assumit pels joves. Érem un grup d’universitaris que vam fer un seminari sobre l’experiència de les comunes de Berlín. I sis persones vam pensar “i si ho provem?”. Vam provar l’invent de viure en una comuna i ens ha funcionat tota la vida.

—Com esteu organitzats i quina creieu que és la clau de l’èxit?
—Uns altres grups s’autoimposaven un model ideal i l’aplicaven de manera radical, i allò petava. Deien “a partir de demà, amor lliure!”. O fins i tot feien torns! Avui el Josep amb la Rosa, demà, el Josep amb la Maria… Imagina’t, si havies de consultar la pissarra sobre amb qui havies de fregar i la pissarra sobre amb qui te n’havies d’anar al llit l’endemà! Nosaltres, malgrat que les parelles poguessin ser més obertes o tancades, vam fixar aquest esquema de tres parelles, cadascuna amb la seva habitació. I en l’aspecte econòmic, el “tot és de tothom!” implica un guirigall d’ús de les coses. Nosaltres hem arribat molt lluny en això, fins al punt que tenim els béns completament fusionats, però ha estat progressiu. Vam començar amb una bossa comuna, com en els pisos d’estudiants. Després fèiem aportacions en proporció a allò que guanyàvem. Però després, sense forçar res –que aquesta és la clau– ens vam trobar que els nostres béns eren completament compartits. I ens vam fer una casa pensada per a viure-hi plegats.

—La gent us deia “això petarà quan sigueu més grans”, “això petarà quan tingueu fills”, i no ha passat mai.
—Hem tingut conflictes, però cap no ha suposat un trencament. I el tema de tenir fills ha estat determinant, però en positiu. En diem filles, perquè de sis, cinc són dones, i ens vam avançar a la CUP en això de parlar en femení. Han estat un ciment molt important per al grup. Ara travessem la prova d’aguantar-nos les manies de l’edat, però quan els dilluns a la tarda ve tothom, l’ambient que es crea amb els fills i els néts ens fa adonar que maco que és això que hem aconseguit. Quan parlem de tribu, la gent se’ns imagina amb llança, però és el concepte que més ens serveix per a explicar el que vivim. El concepte de “comuna” molta gent no l’acaba d’entendre, i ara a més les filles han marxat i no han reproduït el model. Però quan hi som tots, som vint-i-nou. Érem trenta, però un dels membres fundadors va morir.

“Quan parlem de tribu, la gent se’ns imagina amb llança, però és el concepte que més ens serveix per a explicar el que vivim”

—Ara hi viviu cinc membres, però mentre els fills eren petits vau arribar a conviure dotze persones. Això té molts avantatges: nens que creixen amb més referents adults, criança compartida, una vellesa que s’enfronta sense la por de la soledat…
—La llar de iaios ja la tenim muntada i alguns amics se’ns han posat en llista d’espera! [Riu.] I sí, durant molts anys érem dotze a taula, i en cert moment van anar apareixent els xicots de les filles.

—Els crítics del poliamor us dirien que la clau del vostre èxit ha estat la monogàmia, que amb l’amor lliure el model de convivència hauria saltat pels aires.
—A mi no m’ha tocat viure això del poliamor, però pot estar bé! Nosaltres teníem el context cultural que teníem. I cal dir que una de les persones que forma part del grup és la meva germana! [Riu.] Una altra clau és que ens hem organitzat molt, també el futur, i per això fa anys que vam instal·lar un ascensor.

—Volia acabar demanant-vos per la qüestió periodística, que també apareix en les memòries, tot i que no parleu de TV3 perquè ja hi vau dedicar un llibre concret. Vau passar pel Diari de Barcelona, El Periódico, el Món…
—Parlo dels primers anys de professió en una època una mica heroica del periodisme, en ple franquisme, quan te la jugaves. A vegades deixava el cotxe aparcat i feia el gest de saludar algú, com si em miressin des del balcó, perquè era conscient que podia sortir una quadrilla i fotre’m una pallissa, havia tingut amenaces de cossos parapolicials.

“Podia sortir una quadrilla i fotre’m una pallissa, havia tingut amenaces de cossos parapolicials”

—Entre totes les històries que expliqueu, m’ha cridat l’atenció que us infiltréssiu en la secta del Palmar de Troya.
—Ho vaig fer amb un mètode sobre què després he fet reflexionar molt els alumnes: fins a quin punt es pot permetre o no la dissimulació de la identitat, fer-te passar per algú que no és periodista. Entrar a l’habitació del Dalí moribund per a fer-li unes fotos disfressat de metge és l’exemple que es posa del que seria reprovable. Però també s’han fet grans reportatges amb dissimulació d’identitat, com ara El transmiserià, en què Carles Sentís es va infiltrar en un autocar que portava treballadors de Múrcia a Barcelona. Això del Palmar de Troya tractava d’unes suposades noves aparicions de la Mare de Déu en un poble a prop de Sevilla, i hi havia sospites que era una cosa una mica mafiosa. Hi vaig anar acompanyat de la meva dona, la Lluïsa. Ens vam fer passar per peregrins, vam veure situacions de fanatisme religiós, el reportatge va tenir un èxit considerable. També em vaig presentar a un examen de medecina per demostrar que hi havia gent que, cobrant, es presentava a exàmens per uns altres.

—Com veieu l’ètica periodística en l’era del pescaclics?
—El clickbait és una plaga. “Se n’anirà del Barça per un afer sexual.” Em nego a entrar-hi i m’indigna… Jo sempre m’inventava títols suggestius. Ho has de fer perquè la gent llegeixi un reportatge avorrit sobre les eleccions al Col·legi de Metges, per exemple, però això és una cosa honesta, una altra cosa és el pescaclics. Encara sóc dels ingenus que creu que s’ha de defensar el territori del periodisme i posar la frontera amb tres territoris limítrofs: la publicitat, la propaganda política i l’entreteniment. És preocupant que els límits del periodisme amb aquestes zones siguin cada vegada més borrosos.

“El clickbait és una plaga”

—Amb TV3 a vegades us enfadeu, també?
—No tant des d’aquest punt de vista. De TV3 em preocupa més la temptació d’abaixar la guàrdia amb el tema de la llengua, però no perquè en alguna sèrie es parli castellà, sinó per la qualitat i la cura. I em poso nerviós de veure com els textos periodístics són fets amb molt poc sentit de l’oralitat a la televisió i la ràdio. Es redacta amb mentalitat de text escrit i després es llegeix. Quin sentit té fer servir, en llenguatge oral, el present dels titulars de premsa? “Un camió s’estavella a…” Si va ser ahir a la nit! És un present que admetem en premsa, però no en l’oralitat. O posar el complement circumstancial de temps després del verb. Ningú no diu: “Un quilo de rovellons he comprat avui al mercat de la Boqueria.” Però és una batalla perduda…

La imatge del Renault Espace conduït pel president Carles Puigdemont, acompanyat d’Oriol Junqueras, sortint de l’aparcament de la Casa de la República, a Waterloo, amb la matrícula “1-O 2017” no és solament una anècdota. També expressava el sentit de la reunió entre tots dos dirigents tan bon punt han recuperat la presidència de Junts i d’ERC, respectivament: el retorn i la possible rehabilitació i normalització política de tots dos és possible durant aquest 2025. Però això dependrà sobretot de la validació de la llei d’amnistia –boicotada pel poder judicial espanyol– per part del Tribunal Constitucional. No és clar quan serà, això, i les especulacions que ha fet córrer el tribunal mateix van de l’estiu a la tardor. Però allò que és clar és que ara el PSOE pot dir, més que mai, que té el bou agafat per les banyes, sobretot d’ençà de la recusació aquesta setmana del magistrat ultraconservador José María Macías, el més hostil contra l’amnistia.

La decisió del ple del TC d’apartar-lo allunya la possibilitat d’un cop intern a l’estil del 2010 amb l’estatut, i fa que els socialistes es puguin presentar davant Junts com a garants del compliment de l’amnistia, en un moment complex en les relacions entre tots dos partits. Però hi ha una variable jurídica més enllà del TC que no cal desdenyar: el Suprem té cartes (mig) amagades per a mirar d’impedir una amnistia que per a Puigdemont i Junqueras encara és molt incerta.

Com Sánchez ha controlat el TC

Que José María Macías fos recusat era pràcticament inevitable; poques vegades hi ha hagut causes d’abstenció tan clares com les d’aquest magistrat ungit pel PP per a la missió de rebentar l’amnistia com a nou magistrat del TC després d’anys de servei com a vocal obertament antiindependentista al Consell General del Poder Judicial; tan sols uns quants mesos abans de ser nomenat magistrat havia subscrit un dictamen del CGPJ que criticava amb duresa la llei d’amnistia i la qualificava de pacte polític “per a satisfer interessos partidistes” i permetre la investidura de Sánchez. Era tan evident que legalment incomplia l’article sobre les causes d’abstenció per manca d’imparcialitat que recull la llei orgànica del poder judicial que s’hauria d’haver abstingut ell mateix, com ja va fer fa uns quants mesos abans l’ex-ministre socialista Juan Carlos Campo.

Ara, Macías és un peó del PP, i s’hi ha resistit fins al final, fins que el ple –amb el vot contrari dels magistrats conservadors– n’ha aprovat la recusació que demanava la fiscalia general de l’estat espanyol. Per tant, ara hi ha dos dels dotze magistrats del TC fora de les deliberacions sobre l’amnistia: Macías i Campo, l’un del sector anomenat progressista i l’altre, del conservador. A priori, sis vots a favor i quatre en contra de la constitucionalitat de l’amnistia. Un control del TC sobre la llei clau de la legislatura (i més lleis decisives que hi acabin arribant) que Pedro Sánchez ha anat treballant aquests darrers anys que ha presidit el govern espanyol i que ha anat teixint una majoria parlamentària precària, enmig d’una guerra pel control de l’anomenat tribunal de garanties en què ha aconseguit de capgirar la majoria amb el recanvi de magistrats afins al PP per uns altres de més arrenglerats amb el PSOE.

El parany de la qüestió d’inconstitucionalitat

Amb això, i amb les recusacions de magistrats per a la deliberació sobre l’amnistia esbandides, el Tribunal Constitucional no hauria de trigar a entrar en matèria. Haurà de resoldre si la llei s’adequa a la constitució espanyola i respondre a una qüestió d’inconstitucionalitat que el Tribunal Suprem espanyol va presentar al TC d’una manera molt calculada; perquè ho va fer sobre un cas per desordres públics en les protestes contra la sentència del 2019 a Girona, de tal manera que els exiliats i els ex-presos polítics hagin de restar fora d’aquest procediment i no hi puguin dir la seva ni vincular la resposta del TC al seu cas directament.

El Suprem fa servir aquest cas particular, poc conegut, per carregar amb fúria contra l’amnistia, per qualificar de colpistes els dirigents del Primer d’Octubre i per introduir les seves consideracions sobre la llei, que diu que és contrària a principis constitucionals, com ara el dret d’igualtat davant la llei i el principi de seguretat jurídica. Quan el TC resolgui aquesta qüestió d’inconstitucionalitat, per més que avali la llei, el Suprem podrà continuar dient que, resolts els dubtes d’adequació a la constitució espanyola, el text no és aplicable al delicte de malversació i continuaran negant l’amnistia als ex-presos polítics condemnats per aquest delicte –Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa i Jordi Turull– i als exiliats –Carles Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig.

El segrest dels exiliats al Suprem

Perquè el TC es pronunciï sobre els seus casos concrets caldrà que resolgui els recursos d’empara de tots set per vulneració de drets fonamentals per part del Suprem i que es tramitin de manera simultània al recurs d’inconstitucionalitat sobre la llei. No tots es tramiten encara, perquè el TC de moment tan sols té damunt la taula els recursos d’empara dels ex-presos polítics; en canvi, els expedients dels exiliats continuen retinguts pel Tribunal Suprem, que resta pendent de resoldre els recursos d’apel·lació que Puigdemont, Comín i Puig van presentar contra la decisió del jutge instructor Pablo Llarena de no amnistiar-los, que contravenia el sentit i la literalitat de la llei.

Fins que el Suprem no resolgui en apel·lació els recursos, tots tres exiliats no podran anar al Constitucional en empara. Però sí que pot ser que el recurs d’empara que sí que han pogut presentar Junqueras, Romeva, Bassa i Turull vagi fent via i que el tribunal resolgui si més no sobre les mesures cautelars que han demanat. Aquest pot ser el primer moment que el TC es pronunciï sobre l’amnistia, quan decideixi si aixeca la inhabilitació als condemnats per malversació per l’1-O de manera cautelar. Seria una decisió que afectaria en tot cas els ex-presos, no pas els exiliats. El TC podria prendre una decisió semblant, de concedir unes cautelars, quan li arribessin els recursos d’empara de Puigdemont, Comín i Puig.

Però ara per ara el cas és retingut pel Suprem, i una decisió del TC sobre els ex-presos no l’obligaria pas a procedir de la mateixa manera amb els exiliats, segons fonts jurídiques consultades per VilaWeb; s’hi hauria de sentir al·ludit, però no hi estaria obligat. La situació dels exiliats depèn del Suprem, que controla els ritmes polítics, com ha anat fent d’ençà del 2017. No se sentirà al·ludit per cap decisió que prengui el TC en relació amb els ex-presos polítics, i tan sols deixarà anar els exiliats al Constitucional quan li vingui de gust.

La qüestió clau: les cautelars

I quan això passi, el TC haurà d’aplicar als exiliats la mateixa doctrina que hagi aplicat als condemnats per malversació, per exemple pel que fa a la concessió d’unes possibles mesures cautelars. Seria aleshores quan aquest TC que ja no tindrà el magistrat Macías per a participar en les deliberacions i que tindrà una majoria de sis a quatre presumptament a favor de l’amnistia haurà de dir si obliga el Suprem a aixecar l’ordre de detenció estatal que pesa encara sobre Puigdemont, Comín i Puig si considera que, mentre no resol els recursos d’empara per la no-aplicació de l’amnistia per part del Suprem, cal que els permetin la llibertat de moviments personals i el ple i lliure exercici de la seva activitat política perquè no sofreixin vulneracions irreversibles dels seus drets. Ací el Suprem no tindria marge per a negar-s’hi.

En canvi, quan el TC hagi pres la decisió definitiva, quan resolgui el recurs d’empara i, suposadament, sigui favorable; quan digui que els condemnats i els perseguits per la malversació del Primer d’Octubre han de ser amnistiats, el Suprem encara té un (o més d’un) roc a la faixa. Perquè ja va deixar dit en una resolució contrària a l’amnistia que, en cas que el TC la validés en el cas de la malversació, es reservava el dret de presentar una qüestió pre-judicial al Tribunal de Justícia de la UE pels dubtes sobre la compatibilitat amb el dret de la Unió. I així, per més que el TJUE acabés llançant a la paperera la hipotètica pre-judicial, hauria allargat encara més l’agonia judicial dels ex-presos i els exiliats.

El PSOE pot presentar a Junts una credencial: no solament s’ha aprovat l’amnistia, sinó que la batalla decisiva al TC és controlada; però la guerra amb el Suprem encara és oberta, i la darrera batalla encara no s’ha lliurat.

L’anunci que els xinesos de CATL, primer fabricant mundial de bateries, van fer durant l’any passat, en què fixaven el preu de les seves bateries LFP en 56 dòlars el kWh, va agafar per sorpresa a analistes i experts. Una rebaixa del 60% que ha causat un efecte en cadena, un veritable terratrèmol al món energètic, atès que de cop fa econòmicament factibles productes que fins ara es pensaven inviables. Un preu que, d’una altra banda, trigarà a arribar a Occident i del qual de moment tan sols es beneficiarà la Xina. Una recompensa a dècades d’haver optat decididament per l’electrificació, amb el desenvolupament de la indústria i la cadena de subministrament de matèries primeres necessàries per a fer-la possible. Mentre a Occident el pes de l’electricitat al mix energètic és ancorat al 20% des de fa una dècada, a la Xina l’electricitat guanya deu punts percentuals per dècada, nou vegades més de pressa que a la resta del món, i ja ha arribat al 30%. Els experts comencen a fer notar que la Xina pot esdevenir el primer “electrostat” al món, en contraposició als “petrostats” tradicionals, amb els EUA al capdavant. Fet que tindrà conseqüències molt significatives a escala geopolítica. La transició energètica s’accelera i redefineix els lideratges mundials.

Relacions Xina-EUA, un enfrontament entre un electrostat i un petrostat?

A final de desembre, als analistes energètics occidentals els va esclatar el cap: al concurs més gran de bateries estacionàries mai fet a la Xina, 16 GWh orientats a la xarxa elèctrica, es van fer ofertes amb preus entre 60 dòlars el kWh i 82, amb una mitjana de 66 dòlars el kWh. Al preu hi havia inclòs tant el cost de les bateries (de química LFP) com tota l’electrònica de control i seguretat, el disseny i construcció, com també el manteniment durant vint anys. Les noves bateries estacionàries es construiran ràpidament, entre el 2025 i el 2026. Un mes abans, al novembre, també es va fer un concurs de 10 GWh i aquesta setmana s’han sabut les ofertes guanyadores dels diversos lots, amb preus que van dels 61 dòlars el kWh als 74.

Ara per ara, aquests preus solament són possibles a la Xina. El gegant asiàtic duu una política de creixement sense precedents dels anys noranta ençà. El front principal ha estat l’energètic (tota l’economia en depèn) i la visió de la Xina ha estat, primer, augmentar la producció d’electricitat amb totes les tecnologies possibles (incloent-hi carbó i nuclear) per no aturar el creixement, però alhora planificar-ne la substitució pel que han de ser les tecnologies dominadores del futur: solar, eòlica i bateries. Per aconseguir-ho, aquestes darreres dècades ha creat de zero una cadena de subministrament de matèries primeres tan curta com ha estat possible (amb moltes mines al país, per exemple) i ha creat clústers industrials al seu voltant per escurçar la cadena encara més. Cosa que li ha permès de compartir els recursos humans fàcilment i prendre decisions a escala política i tècnica de manera resolutiva i ràpida. Els fruits d’aquesta política comencen a veure’s clarament en comparació amb Europa i l’Amèrica del Nord: la Xina convoca concursos públics energètics d’unes dimensions inimaginables a Occident, amb preus un 40% més barats que els nostres.

Cada dia són més comunes les bateries a les plantes solars i eòliques (fotografia: LG).

Els analistes comencen a veure clarament que les fonts renovables són solament un primer pas necessari del pla xinès per a situar-se com a primera potència econòmica, política i militar indiscutible. L’electricitat, com a forma d’energia principal, més barata i generada al país, permet de desenvolupar tota una economia de nova factura basada en tres eixos: mobilitat elèctrica, intel·ligència artificial i robotització. En contraposició, els EUA i Europa es comporten com a petrostats, segons alguns analistes: la seva economia encara depèn dels combustibles fòssils, amb tecnologies antigues que no donen més de si i que són més cares que les basades en l’electricitat, cosa que els produeix un desavantatge estructural. El cas paradigmàtic és Alemanya i, per extensió, Europa. Per una banda, la seva indústria té grans maldecaps per haver-ho apostat tot al gas rus. Per una altra, la seva potent indústria automobilística, que ha menystingut el vehicle elèctric, és escombrada de la Xina, el primer mercat mundial automobilístic i d’on els fabricants alemanys treien els beneficis. Les marques xineses elèctriques, que ofereixen vehicles més econòmics i d’una qualitat equivalent, comencen a encapçalar els rànquings de venda al gegant asiàtic.

Mentrestant, als EUA, el president Trump es mostra defensor dels combustibles fòssils i contrari a les renovables, i això pot significar l’alentiment de l’electrificació a la primera potència mundial. L’enfrontament geopolític amb la Xina, que té l’objectiu de tornar a ser la primera potència, es redibuixa com la lluita de dos models tecnològics i econòmics contraposats: electrificació a partir de renovables enfront de combustibles fòssils. Hi ha molts elements que marcaran aquest enfrontament, però l’abaratiment sobtat de les bateries a la Xina tindrà un seguit de conseqüències, segons els experts, que tot seguit repassem. Marcaran la tendència al món energètic aquest 2025 i més enllà.

La incipient indústria occidental de bateries i vehicles elèctrics, en perill

La primera víctima de l’abaratiment de les bateries xineses és el sector de bateries occidental. Ara per ara, no poden competir amb aquests preus. Cal considerar que els nous aranzels europeus als vehicles elèctrics no inclouen les bateries estacionàries per a projectes energètics, les que van adreçades a centrals renovables, a la xarxa elèctrica i a les cases. Als EUA, els aranzels a les bateries estacionàries han passat enguany del 7,5% al 25%, però no tenen cap efecte pràctic. Les bateries de Tesla es mouen en el rang dels 100-120 dòlars per kWh i el preu genèric de fabricants occidentals és en els 135-160 dòlars. Com apunten els analistes, encara que hi posessin un aranzel del 100%, que en doblaria el preu, les bateries xineses continuarien essent més barates.

La sueca Northvolt, l’esperança europea en la fabricació de bateries a gran escala, ha entrat en fallida fa poc.

En aquest context cal entendre la declaració de fallida recent de la gran esperança europea en el món de les bateries, els suecs de NorthVolt. El seu fundador i director general ha plegat, i els copropietaris i clients, entre els quals hi ha el grup VW, Scania i BMW, han decidit de nomenar un nou director general i contribuir-hi econòmicament per mantenir l’empresa, sempre que es reestructuri. Els grans fabricants automobilístics europeus volen empreses de bateries europees, però ara per ara això vol dir que les hauran de pagar més cares, cosa que fa els seus vehicles menys competitius contra els xinesos. És per això que els europeus no tenen cap més opció que jugar a dues bandes, tancar acords amb fabricants com CATL i contribuir a l’expansió del domini xinès. Els EUA, per la seva banda, vira cap a fabricants de bateries sud-coreans i japonesos, que són dins la seva àrea de lliure comerç, però que també tenen uns preus més alts que no pas els xinesos.

Aprofitament màxim de renovables: tancar el taüt dels combustibles fòssils

També hi ha guanyadors. Amb unes bateries tan barates, l’electrificació es pot accelerar a Occident, no solament a la Xina. L’energia solar i eòlica creixen vertiginosament. Durant el 2025 superaran l’energia nuclear, i els darrers estudis mostren que superaran al petroli el 2031. L’energia solar serà capaç de proporcionar la meitat de tot el consum energètic (no solament l’electricitat) al món d’ací a poc més d’una dècada, el 2036, segons que diuen alguns estudis. Tanmateix, per a l’expansió de les energies renovables hi ha un coll d’ampolla com més va més greu: la xarxa elèctrica. Dissenyada per a una producció concentrada en grans centrals, no era pensada per a una generació elèctrica distribuïda amb infinitats de plantes solars i eòliques. En molts països, hi ha segments de la xarxa elèctrica saturats, que no admeten més electricitat.

Les estacions de càrrega per a vehicles implantaran com més vagi més bateries estacionàries de gran capacitat (fotografia: CATL).

L’element que endarrereix l’actualització de la xarxa elèctrica és la fabricació de transformadors, segons els experts. La manufactura és força artesanal. Els transformadors es fan específicament per a cada projecte, no en sèrie i a gran escala. La Xina fa tres dècades que construeix i expandeix la seva xarxa elèctrica a una velocitat de vertigen, dins el pla de modernització del país. Això vol dir que té la mà trencada a fer transformadors i supera en capacitat de fabricació qualsevol país. En contrast, a Europa i els EUA fa dècades que es va construir la xarxa elèctrica i fins ara solament calia mantenir-la. El resultat és que amb l’expansió renovable els fabricants occidentals de transformadors no donen l’abast. El sector necessita ampliar-se i no hi ha prou professionals.

La manca de transformadors no solament perjudica les plantes solars i eòliques. També hi ha dificultats creixents per a instal·lar punts de càrrega d’alta potència a les estacions de serveis de les carreteres. La xarxa no pot subministrar prou potència, especialment per als nous carregadors d’1 MW, necessaris per als camions elèctrics, i cal ampliar-la. Tots aquests inconvenients es poden mitigar amb grans bateries estacionàries. Per una banda, es poden situar a les centrals solars i eòliques mateixes, un fet com més va més comú. Si en un moment la xarxa està saturada, l’electricitat produïda que no es pot evacuar (i que fins ara es perdia) s’emmagatzema a les bateries i serà injectada a la xarxa elèctrica quan els transformadors no tinguin tanta càrrega. Així s’aprofita al màxim la producció renovable i es pot disminuir la producció elèctrica de les centrals de gas. Amb l’abaratiment de les bateries, aquesta tendència s’accentuarà més.

Respecte dels punts de càrrega a les estacions de servei de carretera, s’hi poden posar grans bateries en forma de contenidors estàndard, que s’aniran carregant a poc a poc (especialment durant la nit) mentre no hi arribin noves línies d’alta tensió. Durant el dia ajuden la xarxa elèctrica a donar la potència requerida per a carregar cotxes, furgonetes i camions. A conseqüència d’això, els analistes preveuen que s’accelerarà l’electrificació del transport. Especialment dels camions, que consumeixen el 25% de tota la benzina. El consum de combustibles fòssils pot començar a disminuir notablement gràcies a l’expansió de les bateries barates.

La Xina ja ha començat l’electrificació del transport marítim a les rutes regionals. Comença l’electrificació del transport marítim?

Els experts apunten que amb unes bateries tan econòmiques esdevé factible electrificar el transport marítim en rutes fins de 2.500 quilòmetres. Així, els trajectes en vaixells elèctrics en rutes regionals serien més econòmics que els moguts per petroli, sense necessitat de subvencions. Això pot tenir un gran impacte, amb el començament de l’electrificació del trànsit de mercaderies d’àrees com la mar del Nord, la Bàltica, la Mediterrània, la Groga, la de la Xina i el Japó o les dues costes dels EUA. Ara per ara és inviable electrificar el transport marítim intercontinental, però una vegada els contenidors arriben als grans ports, s’han de repartir regionalment. A més, un transport marítim abaratit i no contaminant podria ajudar a descongestionar la carretera i les vies ferroviàries. Al nostre país, els ports de València, Tarragona i Barcelona tenen una activitat destacada en les rutes marines regionals. Caldrà que es comencin a preparar per a aquesta nova fase d’electrificació i no perdre competitivitat.

Explosió de la intel·ligència artificial i robotització

Amb l’emergència de la IA, el sector tecnològic es troba immers en la cerca, gairebé desesperada, de subministrament elèctric, especialment als EUA. Fins ara, les grans companyies nord-americanes han promogut grans parcs solars i eòlics i han arribat a acords de compra de tota la seva producció. Tanmateix, la variabilitat de les fonts renovables ha fet que també tanquessin acords amb centrals de gas i, fins i tot, amb el sector nuclear. Però, tal com apunten els analistes, l’única tecnologia que pot oferir-li el volum d’energia que necessita el sector tecnològic, a la velocitat requerida (a molt curt termini) i a un cost competitiu són les renovables. Les bateries estabilitzen el subministrament renovable i el fan constant les vint-i-quatre hores del dia.

La Xina i els EUA són a la cursa per a encapçalar la intel·ligència artificial i els robots humanoides (fotografia: Unitree).

El sector tecnològic és una de les àrees on hi ha l’enfrontament més directe entre la Xina i els EUA. Els primers han esdevingut la primera potència en energies renovables. Els segons, en els xips necessaris per a la intel·ligència artificial. De fet, als EUA es discuteix la legislació que vol prohibir la venda de xips d’IA a determinats països per motius de seguretat nacional, amb la Xina i Rússia com a objectius principals. El gegant asiàtic, per la seva banda, intenta de desenvolupar apressadament xips d’IA equiparables als nord-americans, tot i que tecnològicament és uns quants anys endarrerit. En cas que els EUA aprovin la nova legislació sota la presidència Trump, la Xina podria prendre represàlies en el sector energètic i dificultar l’accés a l’energia de les empreses tecnològiques dels EUA. La Xina podria ser el país que encapçalés la IA i la robotització, gràcies a una energia més barata, encara que no tingués els millors xips.

Al nou bar Migrat, al xamfrà del carrer de la Diputació amb el d’Urgell, a Barcelona, obert fa tot just poques setmanes, hi ha un quadre que representa un mas. És el mas Migrat de Gelida, a l’Alt Penedès, on va néixer Joan Llopart. És l’home que va obrir per primera vegada la porta del bar Gelida, un dels establiments més històrics de la ciutat. El fet és que el Migrat és un fill del Gelida: el va obrir a final del 2024 el net del fundador, Gerard Llopart Prades, actual propietari del negoci, que va començar l’any 1946 com un petit celler on despatxar vins de les bótes. Un destí que semblava marcat pels seus orígens en aquesta vila vinícola, no debades, “l’altre” Gelida, el centenari celler del carrer de Vallespir, a Sants, també fa referència al poble dels fundadors, la família Falgueras. Però, tot i la novetat, l’essència del Gelida, que continua funcionant amb l’èxit de sempre, es manté al Migrat. I també la seva carta. Com fa dir a un dels seus personatges Giuseppe Tomasi, príncep de Lampedusa, “si volem que tot continuï com és, cal que tot canviï”. I si en l’original és una demostració de cinisme de classe, en el cas del Gelida-Migrat, és una declaració d’intencions. Tripes, cap i pota, fricandó, bacallà a la llauna… Els plats de sempre, en dos espais, l’un, com aquell qui diu, davant de l’altre.

Tot, per complir el somni d’un veí, el senyor Vicenç Bosch, que allà on ara hi ha el Migrat hi havia tingut el seu propi negoci, la casa de menjars la Palmera. Tancat de feia anys, Bosch era un client fidel del Gelida i estava entossudit a vendre’l als seus amos, poc convençut dels diversos negocis que hi havia hagut al local. Finalment, va arribar l’acord i Gerard Llopart ha obert un establiment que defineix com una extensió del Gelida, pensat per servir-hi els mateixos plats i no perdre els clients que s’espanten quan hi ha cua o enviar els que no hi caben als menjadors de la casa mare. Com que tot no podia ser tan bonic, el senyor Bosch es va morir poc abans de l’obertura del Migrat. Però tranquil, sabent que l’havia deixat en bones mans. En unes mans amigues.

Tres generacions de la família Llopart

El Gelida creix, però el cert és com ens explica la tercera generació, l’original era un celler on despatxaven vi –especialment del Penedès– i begudes, on aviat van posar una barra sota les bótes de Gandesa i Priorat que encara ocupen un espai propi al menjador principal i serveixen el vi a doll i omplen els porrons i les ampolles de whisky reaprofitades, i un petit recambró on es van començar a despatxar els primers plats, quan l’avi Joan es va casar amb la Ramona Figueras, que treballava a la vaqueria veïna, tot un caràcter. Plegats van ampliar el negoci adquirint la carboneria del costat, que anava quedant fora de temps pels canvis en la forma de consumir energia. El Gelida podia semblar un museu d’una cuina i d’un temps passat, de l’hostaleria d’abans del brunch, de l’autenticitat dels restaurants decorats austerament i amb practicitat, amb un gust que ara en diríem vintage. Un local en perill d’extinció que fa una cuina que ja no es troba enlloc. O això diuen. Però el cas és que cals Llopart no és pas una relíquia, sinó un establiment viu, que cada dia obre de bon matí fins a primera hora de la nit, i té una clientela fixa. I un receptari invariable, tot i que amb actualitzacions de qualitat en els productes, d’ençà que l’àvia Ramona es va posar als fogons, i que avui alimenta també el Migrat, i els restaurants que han obert antics treballadors de la casa, com el Santornemi o el Bo de Bernat.

Gerard Llopart es va posar al capdavant del Gelida l’any 2016. El seu pare, Albert Llopart Figueras, que havia portat el negoci amb la seva germana Maite i el seu cunyat Josep –germà de la seva dona–, d’ençà que els avis s’havien retirat amb els vuitanta fets, finalment es va jubilar. Però el seu destí era ben lluny de la barra. Com el pare, va estudiar enginyeria industrial, però a diferència d’ell, que es va fer càrrec amb la seva germana del bar familiar, va decidir fer la seva i va trobar feina ben lluny de casa. De fet, treballava a Lima, la capital del Perú, quan va decidir fer un cop de cap i continuar el negoci familiar, que el seu pare es resistia a traspassar. “Volia algú que ho mantingués tot igual, i això és molt difícil, perquè quan deixes un local en perds el control”, explica l’actual propietari. Finalment, entre les possibilitats d’establir-se a Amèrica, on era una peça important d’una empresa catalana establerta al país andí, o tornar a casa, va preferir la segona opció. Albert Llopart, instal·lat ara a Can Migrat de Gelida, treu el cap pràcticament cada dia pel bar, però pot estar tranquil.

Allunyats de la moda i ben vius

El seu fill no ha tocat res de les parets, ni ha canviat la carta del restaurant on s’han escarrassat tres generacions. El retrat del president Macià continua a lloc, i les truites fetes al moment, el peix del dia, l’ensaladilla, els macarrons o els flams, presents. Cuina popular catalana, ben feta i casolana. “Al Gelida no anem lligats a les modes. Hem procurat ser molt fidels a la tradició, canviar el mínim possible, i si apareix alguna novetat als plats del dia, són més cosa del cuiner que no pas meva”, ens comenta Gerard Llopart, que també ha tingut cura de mantenir uns preus atractius per a tota mena de butxaques, malgrat els augments necessaris per l’increment de costs. Una novetat que va portar la pandèmia és que van començar a oferir la possibilitat d’emportar-se els plats del Gelida a casa, un servei que abans de la covid només oferien a clients molt fidels i en comptades ocasions. Ara és una possibilitat més, si no hi ha taula al Gelida o al Migrat, que disposa de cuina pròpia i plats elaborats al primer establiment, i ofereix pràcticament tota l’oferta de la casa mare al segon. De moment no preveuen que hi hagi cap diferència entre l’un i l’altre, quant a l’oferta gastronòmica, però Llopart tampoc no tanca la porta a alguna petita distinció, més enllà del nom i la ubicació.

Al matí, esmorzars de forquilla, el torn dels jubilats, dels estudiants o els autònoms. A la una, arriba la pissarra dels plats del dia, que completen una llista de més d’una trentena de plats amb uns preus ajustadíssims. El personal, potser més masculí que femení –però això sí que sembla que comença a canviar–, va dels treballadors de granota blau maó fins a emprenedors d’armilla encoixinada. A la taula de la cuina, on es poden encabir fins a una dotzena de persones i que és l’única per a la qual s’agafen reserves, ja se sent tabola d’un aniversari. A l’hora de dinar arribaran els joves, que han fet del Gelida el seu feu. Els turistes, més aviat l’excepció, tot i que hi destaquen els xinesos, atrets per la recomanació entusiasta al seu país. Mentre al menjador comença el bullici i de la cuina no paren de sortir guisats, a la barra es preparen els cafès, tallats i cigalons. Entre les ampolles, no hi falten els espirituosos d’última fornada, però el que té més solera és l’estomacal Bonet.

Si aquest pretèrit univers de cellers, de vaqueries, de carboneries, de petits tallers, de l’antiga fàbrica Damm –més antiga que la que es proclama com a tal– és part de la història de la ciutat, al Gelida hom pot fer un altre tipus de recorregut històric: el que va del Barça de les Cinc Copes –Ramallets, Seguer, Biosca, Segarra, Flotats, Bosch, Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón, amb el míster Daučík i el massatgista Àngel Mur pare presideixen el Gelida– fins a l’equip actual, passant per Johan Cruyff jugador i tècnic, l’equip que va guanyar la Recopa de Basilea, el Dream Team o l’equip etern de Pep Guardiola. El vincle entre el Gelida i el Futbol Club Barcelona és tan estret que va ser seu de la Penya Barcelonista Cinc Copes, una de les més veteranes de l’entitat. El barcelonisme continua al Migrat, on ja hi han penjat pòsters i fotografies que els han regalat la clientela. Uns clients que, moltes vegades, ja són part de la família del Gelida, a qui els cambrers anomenen pel nom –i viceversa– i han acompanyat la vida d’un restaurant de gairebé vuitanta anys que, en el fons, tot i les novetats, no ha volgut canviar res.

Gabriel Fernàndez i Díaz, portaveu d’ERC a Sabadell, és un dels membres de l’equip gestor de Foc Nou, que ja funciona com un sector articulat, i preveu de convocar assemblees quan hagin de prendre decisions importants. Fernàndez va ser el número tres de la llista d’Helena Solà i Alfred Bosch com a candidat a vice-president de Cohesió i Emancipació Nacional, i en aquesta entrevista avisa que, si en el congrés del març ERC canvia l’objectiu de la independència pel d’una república catalana supeditada a Espanya, ho interpretaria com un assenyalament de la porta de sortida per a militants com ell. Fernàndez no tan sols s’oposa a la proposta del conseller nacional Joan Tardà, sinó que manté que la presidència i la secretaria general no poden tenir càrrecs institucionals i alerta a Oriol Junqueras que el fet més important no és guanyar el congrés, sinó recuperar la confiança de l’electorat i millorar els resultats en les primeres eleccions que vinguin. Fem l’entrevista al mític bar la Llar de Sabadell, al costat d’un foc a terra que va cremant mentre dura la conversa.

—El vostre objectiu és fer oposició interna a Oriol Junqueras?
—El nostre objectiu és ajudar Esquerra a tornar al camí que no hauria d’haver deixat mai. I per tant, quan l’executiva d’Oriol Junqueras vagi en el bon camí, li donarem suport i quan no sigui així, farem avinent legítimament la nostra posició, perquè al final el debat és d’idees, no de persones, tot i que alguns volen centrar-lo en persones. I és sa que sigui així. Representem un corrent, i fins i tot representem molt més fora del partit que dins. Foc Nou ha assolit un lloc en l’imaginari del votant independentista com una alternativa lògica, viable i desitjable dins d’Esquerra.

—Com us expliqueu que tingueu més influència fora del partit que dins?
—No hi ha una única raó. Hem d’entendre que els militants d’un partit són una cosa rara, som un percentatge molt minoritari dins la societat. De fet, els 8.000 militants d’Esquerra som el 0,01% de la població de Catalunya. Les dinàmiques internes són diferents de les de la societat. A més, nosaltres vam sorgir a partir de la consulta de l’agost. No teníem pensat de presentar-nos a cap congrés i les circumstàncies ens van obligar a fer aquest pas. En dos mesos i mig, amb uns lideratges que no tenim les mateixes possibilitats d’estar presents en els mitjans i de ser coneguts, obtenir el suport de gairebé el 13% de la militància és un gran resultat. En enquestes de mitjans nacionals, majoritàriament la gent votava Foc Nou. Això què vol dir? Que el ciutadà que no és militant, però que és molt important, mira amb molta simpatia el pas que hem fet, el missatge que transmetem i la intencionalitat de mantenir Esquerra com el gran partit d’esquerres de l’alliberament nacional d’aquest país.

—Creieu que la batalla interna en realitat es decidirà a les eleccions vinents?
—Sí. Com vaig dir a Oriol Junqueras en una conversa personal que vam tenir, es pot guanyar el congrés o perdre’l. Aquest no és el fet més important. La prova de foc seran les eleccions: si realment el missatge que has donat és trencador en la tendència a la baixa que té ERC. Si el camí és el correcte, ho dirà el votant, l’electorat.

—Per què vau decidir que Foc Nou no formés part de les comissions en què la direcció us va oferir d’entrar?
—Perquè creiem que la direcció no ha fet la lectura correcta del resultat de la primera volta del congrés. Perquè la foto més valuosa per a mi és la de la primera volta, que marca els percentatges reals que hi ha en els tres corrents o famílies ideològiques. Oriol Junqueras ha guanyat legítimament, però en la primera volta no ha arribat al 50% i, en la segona, una vegada els vots de Foc Nou s’han dividit, amb prou feines supera la línia del 50%. El partit s’ha partit. Ha guanyat legítimament però amb un escàs marge. La resta del partit, que és gairebé la meitat, és més necessària que mai. Si vols formar comissions de treball, jo hauria format equips que fossin representatius dels percentatges interns d’idees: la diferència entre el corrent que representa Junqueras-Alamany i el de Bosch-Solà no és de 14 o de 10 a 1, és de 4 a 1, i ja no parlo de Nova Esquerra Nacional, que a més és superior. La poca proporcionalitat que ens van proposar és un mal senyal. El president del partit hauria de dedicar molt temps a cosir amb aquests actors, donar senyals i reconstruir confiances. S’han equivocat. Per això l’assemblea ha resolt no formar-ne part i concentrar l’esforç a fer esmenes que possibilitin millorar el que aquests equips produiran com a propostes de les ponències.

—L’esmena per a fer incompatible que el president i el secretari general siguin candidats i càrrecs institucionals és un qüestionament directe de Junqueras i Alamany?
—No, i aquí hi ha l’error. Alguns ho volen aprofitar perquè en política hi ha gent a qui agrada jugar al victimisme i a plorar. No, és ideològic. Quan Foc Nou va proposar això, i després els companys de NEN també ho van proposar, no era pensat per a una persona. No es tracta d’això, es tracta de política, d’un model de partit. Volem que les màximes autoritats del partit no se signifiquin en llocs de governança a les institucions perquè això després col·lideix amb les decisions. Si Oriol Junqueras o alguna altra persona vol tenir càrrecs, endavant. Per sort estem en un partit que possibilita que tothom pugui presentar-se a tot. Que es presentin al que vulguin, però l’una cosa no és compatible amb l’altra en la idea de partit que tenim. En la ponència estatutària, Foc Nou proposarà pel cap baix dues qüestions més. Una és canviar el model actual de congrés, perquè primer es facin els plantejaments polítics i després s’escullin les autoritats. L’altra té relació amb els avals. Hem après en carn pròpia la dificultat de la gent de base per a participar en el congrés, perquè cada militant només pot avalar una candidatura. Per què no avalar totes les que vulguis i després ja en votaràs una? Volem una democràcia radical.

—Us oposeu a la proposta de Joan Tardà perquè ERC deixi de ser un partit exclusivament independentista. Quines conseqüències tindria per al partit si prosperés?
—Creiem que serien terribles. És una molt mala idea, bàsicament per dues qüestions fonamentals. Perquè dius que vols deixar de ser tu i jo espero que la gent ens voti pel que som, no pel que no som. Imagina’t que jo, que formo part d’un corrent, dic que no hem de ser Esquerra Republicana perquè no existeix la dreta i les esquerres i hem d’intentar que se’ns acostin tots els militants progressistes. Per tant, proposarem dir-nos Progressistes Republicans de Catalunya! No. No és igual ser progressista que ser d’esquerres. No és igual ser i dir que ets independentista que parlar d’unes repúbliques estranyes, que formen part de no sé quina història ibèrica. Això ja existeix. De fet, tenim uns companys que participen coalitzats amb nosaltres, que són EUiA, que ja parlen d’això. Parlen d’una república catalana en el marc d’una federació. Al final sempre és estar supeditat a l’agenda espanyola. És ximple des d’aquest punt de vista i també perquè, una vegada demostrat que certs camins t’han portat a un fracàs, justament, com deia el mateix company Joan Tardà, per una qüestió d’intel·ligència i de respecte intel·lectual, hauríem de revisar aquesta estratègia. Deixant de ser tu, s’ha demostrat que perds suport. Per cada vot que pugui entrar d’un votant que votava esquerra espanyola, en perds molt més dels que sempre t’han votat. És un mal negoci. Ens hi oposarem. Si s’aprovés una cosa així seria un missatge terrible. Ens hauríem de qüestionar si Esquerra ha decidit ja no ser el partit de molts de nosaltres.

—Plegarien militants?
—No m’agrada parlar per altres. Jo no formaré part d’un partit que no és independentista. Ara no parlo per Foc Nou. M’indicarien la porta de sortida. Canviaré d’eix. Crec en el socialisme. Sé que és molt difícil d’arribar a una societat socialista, però no hi abdico. És complicada la independència? Sí. Però jo he de dir als meus que treballo per a això. I el que vulgui venir ha de saber que nosaltres som això i representem això. I això no vol dir ser un partit tancat o no voler obrir la porta a tothom. Benvingut tothom, però benvingut a casa nostra, als nostres valors i principis. És legítim que altres companys vulguin construir una altra cosa? D’acord. Però els que creiem que no també és legítim que defensem la posició que és un molt mal negoci i una idea ximple.

—Us preocupa que ja hi hagi baixes de militants afins a Foc Nou?
—És públic que es dóna de baixa gent. Han sortit representants electes que es donen de baixa i sabem de casos de militants. Qui ho ha de saber sobretot és l’actual executiva, que té el control d’aquestes dades. Ens preocupa que es doni de baixa gent abans del congrés, durant i després. Vas perdent els teus. No en sabria dir la magnitud perquè no tinc les dades, però hi ha un senyal. Qui hauria de respondre-hi és la secretària d’Organització i el president del partit.

—Al congrés també defensareu el vostre pla sobre la independència?
—I tant. Sentim que una de les grans aportacions de Foc Nou és que per primera vegada a la història ERC té tres ponències i separa la qüestió independentista amb una ponència pròpia. Aquests temes, que eren com un tabú fins no fa gaire de temps, ara són sobre la taula. Ara es parla de construir nació. L’altre dia sentia la secretària general parlant d’això. Deia: mira, em sona tot això. És que no hem de tenir vergonya. I tant que hem de construir nació. No hem d’amagar qui som. És un pla que ha de ser construït entre tots, no tan sols per ERC. Ha de tenir també aportacions d’uns altres actors de l’independentisme. Una vegada sapiguem la proposta, que segur que xuclarà d’alguna manera allò que va presentar Foc Nou, intentarem fer aportacions perquè sigui tan bo com es pugui.

—Quins altres àmbits creieu rellevants amb vista al congrés?
—Els resultats del partit també s’expliquen per una qüestió ideològica de fons. Tampoc no hem sabut ser visualitzats com un veritable partit transformador i d’esquerres. L’altre dia, la secretària general deia que havíem de parlar clar. Ho vaig demanar fa molt de temps, que no parlem d’una manera que ningú no entén. O que allò que s’entengui sigui contraproduent. I això implica, com en tot el conjunt de les esquerres occidentals, mirar-nos amb honestedat, deixar-nos de clixés i de missatges encriptats i assumir que caldrà canviar alguns paradigmes per poder-nos enfrontar millor als desafiaments que tenim davant. Si no ho fem, continuarem perdent. Hi ha en joc parlar de temes com la immigració, com tornem a posar el discurs de classe per sobre d’altres agendes –com diu Miquel Pueyo– que són importants però no són les fonamentals per a la societat. Com encarem l’estratègia a Madrid? Si continuem com fins ara, Catalunya ho té magre. Hem d’entendre una cosa, d’això del programa dels Infiltrats.

—El 30 minuts de la Directa i TV3.
—Això que hem vist, que des del punt de vista moral és pornogràfic, no ho va executar ni l’extrema dreta ni un govern de dretes. Ho va executar el CNI a les ordres d’un govern del PSOE i Podem i Sumar. Hem d’entendre que nosaltres no ens enfrontem a un partit X o Y. El teu adversari real és l’estat. I en la mesura que continuïs jugant a la lògica de partits espanyols, continuaràs perdent sempre. I això implica un desafiament molt important també de com et situa la negociació allà, a Madrid. En la primera entrevista que vam fer a VilaWeb, vaig dir que no podíem ser uns Comuns amb barretina. Després la van utilitzar, amb petits canvis, més persones d’Esquerra Republicana i n’estic molt content. Ara som en una situació molt pitjor: hi ha qui vol ser uns Comuns sense barretina. Hi ha una fal·làcia que es va dir: que seríem independentistes fins al dia que arribem a l’estat propi. És mentida. Els que hem tingut la sort de néixer en un país independent, sabem que la independència l’hem de defensar cada dia. Perquè quan tens un estat propi comença el veritable problema per a ser independent. Una altra qüestió que em té molt preocupat és com ens enfrontem als populismes i a l’extrema dreta. No hi hem de pactar, però no hem de sortir del debat: no hem d’abandonar la batalla cultural. El cordó sanitari mut no serveix de res. Vull que hi hagi referents del meu partit capaços d’enfrontar-se a aquest populisme des del punt de vista dialèctic, donar solucions i respostes als problemes que posen sobre la taula. Algú ha donat per fet que no calia discutir amb el partit de Sílvia Orriols. Jo dic que no. Hem de plantar-nos, debatre, demostrar on és l’error i les solucions. Abandonar els debats o les xarxes és perdedor. És plorar, fer llàstima. No, has de presentar-te davant d’ells i guanyar dialècticament, èticament.

—Oriol Junqueras ha endurit la posició amb els socialistes, sobretot amb el pressupost. Com ho valoreu?
—Era previsible. Però faré servir una frase del company Oriol Junqueras: els millors discursos són els fets, no les paraules. Esperem a veure com acaba tot, si realment passa això que diem quant al compliment dels acords assolits. Perquè hi ha alguns acords que no vénen de la investidura, que vénen fins i tot de pressupostos amb el PSOE. El traspàs de Rodalia, teòricament, ja l’havíem aconseguit. Entre els anuncis i la realitat hi ha una gran diferència. Està molt bé que el partit marqui aquesta posició, però el fet més important no és què diguin sinó què facin realment. Perquè si al final comprem miralls de colors i acabem fent allò que molta gent preveu que farem, i Rodalies continua essent un desastre i no hi ha traspàs, ni cap compliment en el conflicte polític, ni amb la llengua… tornarem a caure en els mateixos pecats.

—També han congelat l’entrada d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona.
—És això mateix. Ja ho veurem. Esquerra, fins que no passi el congrés, és difícil que faci passos en aquella línia, fins que l’executiva actual no sàpiga on és situada des del punt de vista ideològic. I és correcte, i és coherent. Hauries d’esperar. Els que es van voler precipitar potser han reflexionat i han vist que ara no és el moment. Però també hem de veure què volem fer.

—Creieu que pot ser una estratègia per a evitar tensions internes abans del congrés i que no sigui un canvi de fons?
—Això que fan és de manual. No es precipiten perquè això podria generar més problemes que virtuts. Ara, en política has de fer les coses perquè te les creus. I llavors, una vegada passi el congrés, suposo que aquesta discussió tornarà, sobretot a la Federació de Barcelona, i caldrà veure la posició de tot plegat. Quan s’acabi el debat de les ponències al març, s’engega el procés de les federacions. La de Barcelona també tindrà processos d’elecció de lideratges.

—Creieu viable que la Comissió de la Veritat presenti les conclusions en tres mesos?
—Nosaltres no volíem aquesta comissió. El nom no és gaire afortunat, el veiem fora de context. Sempre vam exigir de saber la veritat, però ja hi ha mecanismes del partit: no cal crear una estructura paral·lela per avaluar si hi havia estructura paral·lela o no. Volem que les estructures del partit funcionin. Hem exigit una auditoria externa, que es demanés des dels òrgans del partit i que la Comissió de Garanties n’executi les ordres. No anem contra ningú, volem que tothom n’assumeixi les màximes conseqüències.

—Miquel Pueyo, de Foc Nou, forma part d’aquesta comissió. Hi és a títol individual?
—La nova executiva va decidir fer una cosa –que en una reunió també li vam dir que a Foc Nou no ens agradava–, que és parlar de manera personal amb gent. També van oferir personalment a Helena Solà de ser presidenta del consell nacional. No era un oferiment a Foc Nou, era a una persona. En el cas de Miquel Pueyo, va acceptar abans de la nostra assemblea, a títol personal. És un referent, una persona que té tot el meu respecte i tota la confiança, però hi és en aquesta condició.

—L’anterior responsable de Compliment va ser destituït per falta de confiança de la nova direcció i va denunciar amenaces i coaccions.
—És complicat. Personalment, m’hauria agradat que les coses anessin d’una altra manera, perquè en cada acció dónes un missatge. És legítim que l’executiva vulgui tenir gent propera, o de confiança, però penso que en aquestes coses les formes són la cosa més important. De vegades no és allò que fas, sinó com ho fas. I aquí es podria haver millorat per no despertar més suspicàcies, més dificultats, més senyals de trencaments o animar la idea de la purga. Aquells que tenen la màxima responsabilitat, com el president del partit o la secretària general, haurien de dedicar molt de temps a parlar amb els nostres, a cosir el partit. Pot ser que certes decisions es puguin entendre molt millor quan han estat treballades, parlades, consensuades. Es poden fer d’una altra manera i que no te n’assabentis per la premsa.

—En canvi, Junqueras ha mantingut Josep Maria Jové al capdavant del grup parlamentari, malgrat rellevar Marta Vilalta, i es mantindran els càrrecs al congrés espanyol i al senat. Intenta evitar aquesta imatge de purga?
—És correcte que intentin fer-ho així. Jové estava en l’altra candidatura, representa una part important del partit. Intentar mantenir un cert equilibri seria recomanable. I quan fas un procés de relleu, que sigui acordat. No crec que ara hagi desaparegut tot allò del congrés i que siguem un únic partit. Som un partit que té una riquesa ideològica i de posicions importants. Si més no, tres, i hem sabut que hi haurà un grup format per Joan Tardà i gent que pensa en la seva línia, i també hi ha el Col·lectiu Primer d’Octubre que, tot i ser minoritaris, no els hem de subestimar. S’ha d’aprofitar tot això, intentar que cohabitin i que tothom pugui sentir que aporta alguna cosa. De vegades, amb una purga, no cal que et diguin: aquesta és la porta de sortida. És si et van incloent o no en el projecte. Penso que ha passat molt poc temps per a valorar si realment l’executiva actual ha entès el missatge que ha sortit de les urnes: que ells representen allò que representen, però que no som ni per casualitat en l’escenari d’Oriol Junqueras president amb més del 80% de vots.

—A la segona volta del congrés, al desembre, vau optar per donar llibertat de vot. Vist en perspectiva, va ser la millor decisió per a vosaltres?
—Sí, perquè va ser la decisió més consensuada de l’assemblea. A més, els resultats van ser molt indicatius. Els 884 vots saps perfectament on han anat: majoritàriament, a una candidatura, en segon lloc a una altra, i en tercer lloc, més minoritàriament, al vot en blanc. A Foc Nou hi havia les tres sensibilitats. Veient fins on vam poder arribar, vam afrontar amb total transparència com havia quedat la negociació amb cadascú i vam donar llibertat perquè cadascú decidís segons la seva consciència.

—Per alguns piulets i l’entesa en algunes qüestions, va semblar que s’havia establert una relació de confiança entre Foc Nou i NEN. Això pot permetre ara d’arribar-hi a acords sobre esmenes? O després, als congressos territorials?
—Tothom va intentar tenir amb Foc Nou la millor relació. També em consta que per part de Militància Decidim. El missatge d’Oriol Junqueras en la nostra assemblea era obert. De fet, no ens demanava ni tan sols que el votéssim, demanava que no marquéssim un vot en una direcció concreta. Tots hem intentat tenir aquestes complicitats. És lògic que amb Nova Esquerra compartim un seguit de qüestions, perquè en la negociació van acceptar més d’allò que proposàvem que Militància Decidim. Però jo no establiria a priori una complicitat predeterminada. Primer, perquè dependrà de molt dels territoris i el 90% dels acords que es fan depenen sempre de les persones.

En tota la literatura que s’ho val, en tot llibre literari que s’ho val, la llengua és el primer protagonista. Admirem aquesta obra o aquesta altra perquè ens toca com el mar de prop. Quan anem a fons del perquè d’aquest goig, ens adonem que és pel so i la música que ens transmet la llengua amb què aquesta obra o aquesta altra escriu la història que ens conta. És una cosa més intensa i tot que el “com” és escrita: la música de la llengua, la seva partitura, com la interpreta l’autor i com la fa interpretar als personatges. Doncs bé, en el cas d’alguns autors, i aquesta autora d’avui hi excel·leix, l’idioma, la seva llengua, és el protagonista principal de la novel·la. En tenim dues disponibles d’Auður Ava Ólafsdóttir, Edèn i La veritat sobre la llum, en versió de Macià Riutort (Club Editor), una traducció que carburo que deu haver estat meticulosa i exigent, ateses les característiques de l’islandès, “la llengua nacional menys parlada del món”, argumenta l’Alba, la veu que guia la primera d’aquestes novel·les que acabo d’esmentar. Una llengua que té la mateixa paraula, skilja, “per a dir ‘comprendre una persona’ i ‘divorciar-se’n’” (Edèn, p.115).

Ólafsdóttir compon les novel·les amb una llibertat força inaudita, fins en el context que, des del Quixot que obrí el camí, i en particular des de fa un segle, ha donat a la novel·la la llibertat formal que els autors literaris necessitin i hi vulguin donar. La islandesa compon les novel·les com si fossin pel·lícules amb intertítols, posant títols als paràgrafs, llargs o curts, frases que surten d’algun personatge secundari o d’on li sembli. Aconsegueix així lleugeresa, gràcia, humor. I fa passar les paraules de la llengua islandesa al cabal del lector en altres llengües: les traduccions per força han de respectar les paraules originals perquè formen part de la trama!

Així, La veritat sobre la llum engega amb la paraula ‘llevadora’, ljósmóðir, que el 2013 els islandesos van votar com a paraula la més bonica del seu idioma, que ajunta les paraules ‘mare’ i ‘llum’. Són les primeres línies de la novel·la, que va d’una llevadora, per a la qual cosa hem de saber, essent la paraula la protagonista, com es diu llevadora en vint-i-nou llengües més, entre les quals, naturalment, la catalana: llevadora, comare o madrina. M’encanta aquesta escriptora perquè ens agafa desprevinguts, i a través de la seva llengua juganera, la que parla i la que escriu, ens proposa imprevistos viatges lúcids i divertits.

Com el que fa l’Alba a Edèn, un viatge cap a les terres eixorques, de lava, del seu país, farta de viatjar amunt i avall a congressos de llengües en perill d’extinció que, avió cap aquí, avió cap allà, trens i busos, cremen no sé quantes tones de carboni i quants munts d’arbres es carreguen. L’Alba els compta: 5.600 arbres per any. Diu que prou. Deixa enrere una vida de professora de lingüística i es queda amb la de correctora editorial, que pot fer des de casa. Se’n va a la quinta forca, es compra una casa en runes i comença a plantar els arbres que deu a l’univers. Per als ferits de llengua com tants de nosaltres som, és una novel·la deliciosa.

La destresa literària de l’autora (Reykjavík, 1958) és un regal, per la lleugeresa i el quefer narratiu, que sembla la mar de senzill i, doncs, és resultat d’un treball profund de la frase i el paràgraf, d’una imaginació humanista, d’un humor envejable, capaç de combinar en poques pàgines no sé quantes perspectives polièdriques expandides. Deu haver-hi diferències entre l’humor islandès i el finès, carburo, però potser no són gaires, no ho sé, en tot cas, aquestes novel·les em remeten a les captivadores pel·lícules del finès Ari Kaurismäki.

Tot és possible a Edèn. Tantes llengües estan en perill d’extinció en un món en perill d’extinció, però, mira, hi ha l’ecologia de salvar arbres i de salvar balenes i hi ha l’ecologia de salvar paraules, hi ha famílies que es respecten i s’ajuden i se’n poden fer altres de nou encuny.

L’Alba no pot encabir tots els llibres de lingüística a la nova casa del camp de lava i en porta i regala a la botiga de la Creu Roja, per si algun interessat els compra i en dóna alguns diners, o per a tirar. Tot el poble s’hi llança:

“Es pot dir que conceptes com ara fonologia, tipologia lingüística, pragmalingüística, morfologia, anàlisi del discurs i sintaxi diacrònica ara estan en boca de tothom –m’ha dit en Håkon quan ens acomiadàvem” (p. 125).

Novel·les d’una humanitat i un humor que vessen per cada pàgina. N’hi ha moltes així, per sort. Les d’Ólafsdóttir tenen el plus d’escampar amor per la llengua. I un altre plus no menor, fer pam i pipa als condescendents imperials. És un èxit triplicat o quadruplicat que sumi tantes traduccions. Em trec el barret. Sí senyora, es pot escriure perfectament, molt bé i amb originalitat olímpica en una llengua que s’està morint.

El 22 de gener arriba a les llibreries la nova novel·la d’Alba Dalmau (Cardedeu, 1987), Si una família, publicada per Angle Editorial. Poc podia imaginar la Paloma que treballar d’auxiliar de vol canviaria tant la seva rutina a terra. Amb els pares jubilats abandonant-se a una vida hippie a Mèxic i amb un oncle diplomàtic a l’ambaixada de Moscou, el retrobament amb una coneguda de l’institut (vint anys després) trencarà la seva soledat. Però serà en Marcel, un apicultor desmanegat, i la seva mare, Simona, una dona gran amb mal humor i un passat corprenedor, qui canviaran el rumb de la seva existència i l’endinsaran en un món familiar completament nou.

Alba Dalmau explica que la llavor de Si una família va aparèixer quan el seu fill tenia un any i la seva àvia estava en una residència. En certa manera, de cop ella era el centre d’un triangle perfecte en què fill i àvia tenien actituds sorprenentment similars i en què, progressivament, el fill semblava vampiritzar l’energia de l’àvia. Amb aquest punt de partida, Dalmau hi va afegir capes per explorar el paper de l’atzar en la formació de les famílies, i oferir una mirada nova sobre les residències d’avis; explorar el component de comicitat que hi ha en certes situacions sòrdides; la creació d’una comunitat; el vessant creatiu del deliri de la gent gran i el fet que tots són dipositaris de tota una vida que ben sovint se’ns escapa.

Llegiu un fragment de Si una família, d’Alba Dalmau (Angle Editorial).

Explica Rosa Rey, editora d’Angle, sobre l’obra i l’autora:

“Si una família és una obra que du la contrària a dues frases proverbials que tots hem sentit (i fins i tot dit) alguna vegada: ‘la sang pesa més que l’aigua’ i ‘la família no la tries’. A totes les seves novel·les i relats, Alba Dalmau escriu sobre la realitat que ens envolta triant els temes més actuals (les relacions sentimentals a Amor i no, la família en aquesta novel·la), però amb una gran dosi de fantasia, geni i felicitat literària. La seva narrativa flueix amb transparència i gran ofici des de la primera pàgina, desplegant un domini d’escenes admirables. Llegir Si una família és una aventura i una afirmació vital i juganera sobre els vincles que fem amb el nostre entorn. I és que hi ha tants models de família com persones i mirades sobre les relacions. Bona lectura!”

Aquest 2025 és l’any que Catalunya serà Regió Mundial de la Gastronomia. Aquesta distinció és atorgada per l’Institut Internacional de Gastronomia, Cultura, Arts i Turisme (IGCAT), una entitat privada però amb un jurat ple de figures internacionals. El nomenament es va donar a conèixer el 2023 i ara ha començat a fer-se visible. Amb el lema “Som gastronomia”, Catalunya, Regió Mundial de la Gastronomia és impulsada pels departaments d’Empresa (en l’àmbit de turisme) i d’Agricultura. S’ha redactat un manifest i tot just s’acaben d’obrir dues línies d’ajuts: “Dotze mesos, dotze paisatges gastronòmics” i “Els herois del rebost”.

Hem parlat amb Joan Godia, director general d’Empreses Agroalimentàries, perquè ens expliqui la columna vertebral i els objectius d’aquest reconeixement. Ell ja hi era, en l’anterior govern d’ERC, quan es va engegar el procés de la candidatura i la nominació. En l’entrevista també han aparegut aspectes lligats a aquest projecte, com ara la manca d’autoestima dels consumidors envers els productes alimentaris del país, el pla estratègic alimentari de Catalunya, el malbaratament alimentari i algunes de les reivindicacions estructurals dels pagesos.

—En què consisteix Catalunya, Regió Mundial de la Gastronomia 2025?
—Catalunya és la regió europea que té més paisatges diferents. Tenim cent trenta paisatges diferents. En cadascun, hi ha uns productes, una cuina tradicional, que representa una diversitat increïble, i els qui vénen de fora, més que nosaltres, ho valoren i ho admiren. Per això vam decidir de presentar-nos a aquesta Regió Mundial de la Gastronomia i som la primera regió que té aquest guardó a Europa.

—Com va anar el procés?
—Quan va venir el jurat internacional es va confirmar tot això que nosaltres ja sabíem. Vam començar per Roses i vam acabar al delta de l’Ebre, els vam mostrar productes i cuina. Van quedar impressionats, meravellats de la diversitat de productes i de la qualitat de les diferents cuines que hi ha al nostre territori, i per això creiem que és molt important aquest guardó.

—Quins objectius us heu marcat?
—Tots sabem que tenim cuiners molt reconeguts i famosos; tenim el millor restaurant del món; la millor cuinera jove… A través de l’alta gastronomia estem reconeguts, però també volem fer valer els productes i els productors. És un dels grans objectius que tenim amb aquesta Regió Mundial de la Gastronomia. Perquè sense els productes i sense els productors no tindríem aquesta gastronomia. I hem de poder preservar tot aquest patrimoni que tenim a Catalunya. I aquest guardó també ha de servir perquè es facin un seguit d’activitats que quedin per al futur. I que aquest any serveixi per a preservar molt més aquesta gastronomia, preservar els productes i, sobretot, preservar els productors.

—Per una banda, heu engegat un manifest i demaneu que la gent, les empreses i les associacions vinculades al món de la gastronomia s’hi adhereixin. Per una altra, fa molt pocs dies també vau publicar nous ajuts.
—Un dels ajuts que hem obert es diu “Dotze mesos, dotze paisatges”. Hem dividit Catalunya en dotze paisatges, sabent que en tenim molts més, i a cada paisatge hem vinculat dos o tres productes. Cada mes, en funció de l’estacionalitat, fem activitats relacionades amb aquell paisatge. Aquest mes, el paisatge és el de la pedra seca, dels calçots i de la fruita seca. Els ajuts són dirigits a diputacions, ajuntaments i consells comarcals perquè organitzin activitats en relació amb aquests productes i aquests paisatges.

—No és una mica tard ara per a convocar els ajuts?
—No, perquè aquests ajuts són a la feina feta, no han de sortir abans. I fa tres o quatre mesos que hem contractat un seguit de dinamitzadors que van per tot Catalunya explicant el projecte. I l’altre ajut l’anomenem “Herois del rebost” i és enfocat als diferents productes singulars que tenim a Catalunya. I aquest ajut el podem demanar les organitzacions de productors, fundacions, associacions, denominacions d’origen, etc.

—Hi trobo a faltar el paisatge vinícola, que és tan important.
—Cada mes té una DO. No les vam incloure perquè no es van acabar de manifestar, però ara ja fan actuacions en cada paisatge. Per una altra banda, en la modificació de l’ordre que ara tramitem, hem inclòs el vi en l’ajut “Herois del rebost”.

—Són ajuts que continuaran els anys a venir o solament es convoquen enguany, per l’efemèride?
—Són ajuts que només convocarem aquest any en el marc de Catalunya, Regió Mundial de la Gastronomia, però la intenció és que les activitats que aquests ajuts ajudin a crear quedin per al futur. Per exemple, hi ha una activitat sobre la qual tenim posades moltes esperances, que és la de les GastroÀvies: poder recuperar totes aquelles receptes que en molts pobles, en moltes zones de Catalunya, les àvies encara cuinen i que quan elles marxin es perdran. Poder recuperar aquest patrimoni és molt important. Una altra fita important: tenim la marca Cuina Catalana, que s’ha cedit a la Generalitat, i aquesta marca quedarà per sempre. A final d’any ens agradarà fer una reunió amb tota la gent que hi ha participat per deixar un full de ruta per a preservar aquest patrimoni tan important que tenim.

—En la definició dels ajuts, es diu que tenen la voluntat de millorar la identitat i l’autoestima alimentària. Falta autoestima?
—Països com ara Itàlia i França consumeixen els seus productes, els valoren i els paguen. Els posen per davant dels altres. Els italians són un exemple clar d’això. Però aquí això ens costa. Ens costa valorar la qualitat i diversitat tan gran de productes que tenim. No tenim aquesta autoestima per a consumir-los i prioritzar-los. I aquest és un dels objectius que tenim: que la gent se senti orgullosa i que valori aquests productes que tenim de tanta qualitat i tanta diversitat.

—Sovint, als pagesos també els manca autoestima envers la seva feina. Com pot ajudar un projecte com aquest de Regió Mundial de la Gastronomia perquè els joves es dediquin a la pagesia i hi hagi relleu generacional?
—Amb això tenim molta feina a fer. Fer de pagès és un ofici tan important!, perquè els pagesos són els que produeixen els aliments. I l’alimentació és una de les coses que fem tres cops el dia. És essencial. De fet, hi ha fons d’inversió estrangers i molts països que inverteixen en alimentació, perquè és el futur. A més a més, la pagesia treballa en un entorn natural, pot incorporar noves tecnologies… és un sector de futur. Però no té aquest reconeixement. Aquest any, un dels objectius és aprofundir i explicar als consumidors el paper que tenen els agricultors com a productors d’aliments, d’aliments d’aquí. I consumir aliments de quilòmetre zero també va lligat a temes com ara la sostenibilitat, a la reducció de la petjada hídrica i de carboni… És una assignatura pendent que tenim i esperem que aquesta commemoració ens serveixi per a tenir més orgull alimentari, més autoestima alimentària.

—Tot i que amb l’autoestima i prou potser no se soluciona que la pagesia es pugui guanyar bé la vida. Cal que els paguin un preu just.
—Al sector primari tenim unes quantes eines que activem per oferir transparència a tota la cadena de valor, perquè es pugui veure on és més desequilibrada, tot i que hi ha limitacions perquè estem en el lliure mercat, que vol dir lliure competència. Entre les eines que activem, treballem en un projecte d’etiquetatge intel·ligent on es pugui veure tota la traçabilitat que té el producte i fins i tot es pugui veure quina part del producte rep el productor. Aquesta informació incideix en les decisions de compra. Penseu que els consumidors tenen un poder immens. La decisió de compra d’un producte o d’un altre té unes conseqüències molt grans. I una de les conseqüències és poder mantenir els pagesos i agricultors al territori, comprant-los aquells productes encara que puguin ser una mica més cars, o potser no.

—Quan ara fa uns quants mesos hi va haver les mobilitzacions dels pagesos, les marxes de tractors, una de les reclamacions que feien era la de minimitzar la quantitat de burocràcia que han d’assumir. Especialment, els petits productors, que és el model agrari que sosté el territori i el paisatge.
—És veritat que és un problema. És clar, la seguretat alimentària, la traçabilitat, exigeix molta burocràcia, que sobretot les petites explotacions no poden suportar ni poden fer. Aquí s’ha d’avançar molt i ja hi treballem. S’ha de simplificar moltíssim aquesta burocràcia. Això és un dels pilars. Però també n’hi ha uns altres: que arribi al pagès una remuneració millor pels seus productes, que sigui un ofici amb prestigi…

—Tot això es recull al pla estratègic de l’alimentació a Catalunya? Se n’ha parlat poc.
—El nostre pla té quatre grans dimensions. La primera, que sigui un sistema alimentari transformador i basat en la bioeconomia circular. Aquest està claríssim, tot el tema de la circularitat. El segon, volem un sistema alimentari propi i arrelat al territori. La tercera gran dimensió és que volem un sistema que sigui just, equitatiu i col·laboratiu. Just, equitatiu, o sigui, que cada actor de la cadena alimentària rebi un preu just. I la quarta gran dimensió és, evidentment, que sigui saludable i de confiança. Aquestes són les quatre grans dimensions que guien el pla i, evidentment, tot això és dins aquesta estratègia alimentària i el sistema alimentari que volem per a Catalunya.

—El malbaratament alimentari també deu tenir un paper en la nominació de Catalunya com a Regió Mundial de la Gastronomia.
—Evidentment, hem de reduir el malbaratament. Hi ha dues maneres d’alimentar el món aquests anys vinents. Una és produir més. Això tecnològicament és possible, però cada vegada tenim menys sòl i menys aigua. L’altra és reduir el malbaratament. Reduint un malbaratament del 25% de tota la cadena eliminaríem la pobresa del món, sempre que es repartís a tot el món. O sigui que és un una altra gran qüestió que tenim pendent, el malbaratament.

Comença el 2025 i potser alguns ens hem fet el propòsit d’aprendre una nova llengua o millorar-ne alguna que fa temps que tenim rovellada. Malgrat les bones intencions i la motivació (que esperem que arribi a finals d’any!), ens trobarem amb el repte d’haver d’emmagatzemar dins la memòria les paraules i formes noves que anem aprenent. A vegades ens podrà ser fàcil, però altres ens trobarem davant de paraules que no ens donaran ni la més mínima pista sobre el seu significat. Això es deu a una propietat fonamental de les llengües naturals: l’arbitrarietat. A principis del segle passat, Ferdinand de Saussure postulava que la relació entre el signe lingüístic (significant) i el seu significat és totalment arbitrària. És a dir, no hi ha cap mena de relació entre la forma d’una paraula i l’element de la realitat a què es refereix. El fet que anomenem “balena” aquell animal mamífer que viu al mar no té res a veure ni amb la seva forma, ni els seus colors, ni els seus sorolls. I així amb moltes altres paraules. Però no totes. En aquest article veurem que la llengua també és icònica i que podem arribar a relacionar moltes de les coses que diem amb allò que percebem pels sentits.

L’arbitrarietat es troba en totes les llengües; també les de signes. Per sorpresa d’alguns a qui costa equiparar les llengües de signes amb altres llengües naturals, els signes no sempre són una representació icònica de la realitat. Per exemple, que el signe per al color blau en llengua de signes catalana es faci passant els dits índex i petit per davant la galta (vegeu aquí una representació en vídeo) no té cap relació intrínseca amb el color blau ni cap objecte de la realitat que sigui d’aquest color. És veritat, però, que, en les llengües de signes, a causa de la modalitat gesto-visual, hi trobem molta iconicitat; és a dir, un grau alt de similitud entre el signe i l’objecte que representa. En el signe per a tractor, per exemple, hi veiem el volant i les rodes.

Però en les llengües parlades no hi ha iconicitat, llavors? Doncs sí, i molt més del que ens pensem. Segur que molts ja penseu en el tic-tac del rellotge, el cric-cric del grill, el nyigo-nyigo del violí o paraules com xiuxiueig i brunzit. Les onomatopeies són l’exemple clàssic que ens ensenya que la relació entre significat i significant no és sempre arbitrària. Ara bé, la iconicitat en les llengües parlades no es limita a aquesta petita part del vocabulari sinó que va molt més enllà. De fet, de casos com aquests en podríem fer una llista llarga. O encara millor, una llista llarga llarga, que encara ho seria més.

La reduplicació (el fet de repetir una paraula o una part d’una paraula) és una estratègia lingüística molt icònica. En llengües com el català, no es fa servir per a gaire més que per intensificar, com amb la llista llarga llarga, o per especificar que allò que es diu és ben cert, com quan una xocolata és bona bona, que llavors sí que és bona de veritat, o quan dius que ets de Barcelona Barcelona, ni rodalia ni província. En altres llengües, la reduplicació té moltes més funcions. En algunes llengües serveix per a fer plurals: quan repetim una paraula, vol dir que tenim més d’un objecte. En indonesi, un home és un orang, mentre que molts homes serien orang-orang, i si parem taula per a una persona, necessitarem un piring (plat), mentre que si som més, necessitarem piring-piring. En canvi, quan es repeteix un verb, podem expressar que l’acció es fa de manera desenfadada: berjalan significa caminar i berjalan-jalan significa passejar.

Fa un paràgraf, en lloc de repetir la paraula, hauria pogut dir que us en faria una llista llaaaaaarga. Allargar un so ens pot servir per a exagerar o intensificar una qualitat. Ens sembla més ruc aquell de qui diem “mira que és burrrro!” que no aquell que porta menys erres, de la mateixa manera que com més llarga la vocal, més llaaarga la llista. Però no només allarguem, també engrandim i empetitim. Agafem dues paraules del dyirbal (una llengua aborigen australiana): midi i bulgan. Quina diríeu que vol dir “petit” i quina vol dir “gran”?

Efectivament, midi vol dir “petit” i bulgan, “gran”. No us cal saber la llengua perquè sembla que, en molts casos, associem aquelles vocals que ens fan obrir més la boca (com la /a/ i la /o/) amb mides més grosses, mentre que les vocals que ens deixen un espai més petit a la boca (com la /e/ i la /i/), ens recorden a objectes més petits. En català, igual: gran porta una /a/ i petit porta una /i/. I en anglès, large i little (tot i que no sempre: big i small).

Tenim llargada i grandària i no ens podia faltar la forma. En aquest aspecte és molt conegut el fenomen kiki-bouba. Tot i que aquest fenomen ja s’havia proposat en estudis anteriors, l’efecte kiki-bouba rep el nom d’un estudi de 2001 de Ramachandran i Hubbard que preguntava a diferents parlants a quina de les formes següents posarien el nom de kiki i a quina n’hi dirien bouba.

Probablement heu batejat la forma punxeguda amb el nom de kiki i l’arrodonida amb el nom de bouba. No sou els únics. La mateixa associació l’han feta parlants de més de vint-i-cinc llengües de famílies diferents i parts del món molt allunyades entre si. Això suggereix que alguns sons (com el so de la /b/ o de la /m/) ens recorden a formes més arrodonides, mentre que altres sons (com el de la /k/ o el de la /t/) s’associen amb formes més punxegudes i tallants. No sabem del cert a què respon aquest fenomen, però es proposa que pot tenir a veure amb la forma que agafa la boca quan pronunciem aquests sons i la força que es necessita per articular-los. No fa gaire, un experiment que incloïa les mateixes llengües amb què s’ha provat l’efecte kiki-bouba, mostrava un efecte semblant amb altres sons. Amb una majoria indiscutible, els participants de l’experiment associaven el so de la /r/ vibrant (el de dins de carro) amb superfícies rugoses, mentre que el so de la /l/ s’associava amb superfícies planes i llises. Com que durant l’experiment els participants havien de resseguir línies de diferents perfils amb el dit, els autors de l’estudi plantegen la hipòtesi que l’associació no és només visual sinó que també implica el sentit del tacte.

Hem vist, doncs, que, per molt que utilitzem un sistema en gran manera arbitrari, no deixem de fer servir estratègies per dibuixar o imitar la realitat amb la llengua. Més enllà de l’anècdota i la seva bellesa sinestèsica, aquestes formes icòniques en la llengua ens podrien donar informació essencial sobre dos aspectes cabdals en l’estudi de l’evolució del llenguatge. Per una banda, els processos de transmissió de la llengua: què és més fàcil d’aprendre? I de recordar? Com és que ens en sortim de transmetre un sistema lingüístic generació rere generació? I, per altra banda, l’origen del llenguatge: pot ser que les primeres formes de comunicació fossin altament icòniques? Hi ha moltes hipòtesis i teories al voltant d’aquestes preguntes i aquí no en traurem la resposta. Però en tot cas queda palès que, quan ens comuniquem, ens hi posem amb gairebé tots els sentits.

Maria Bardají Farré és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).