Lloc: Sala Josep Maria Arnau del C.C.Calisay

S’ha descobert una nova espècie de rèptil de la qual no se’n tenia constància. L’han anomenada Kapes signus i va viure al triàsic mitjà, fa vora 245 milions d’anys. La descoberta apareix en un estudi de l’equip d’investigació de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont. L’estudi també ha revelat una diversitat sorprenent i desconeguda de les comunitats de vertebrats terrestres als ecosistemes del triàsic mitjà a l’actual Montseny.

Kapes signus: l’espècie descoberta al Montseny

El Kapes signus és una nova espècie de rèptil procolofònid. Els procolofònids van ser un grup de petits rèptils que van aparèixer a final del permià i van persistir fins al triàsic tardà, fa vora 200 milions d’anys.

L’època en què van aparèixer aquests rèptils va coincidir amb la gran extinció massiva del final del permià. De manera que l’estudi contribueix a comprendre com es van recuperar els ecosistemes després de l’anomenada Gran Mortaldat.

El nom específic signus escollit pels investigadors per anomenar el rèptil deriva del terme llatí per a Montseny, Mont-signus, que es tradueix com a “muntanya senyal”, tot reflectint les característiques geològiques particulars de la zona.

El cantautor Quico Pi de la Serra va donar ahir el tret de sortida al trentè Barnasants de l’Auditori de Barcelona amb un concert emotiu. Acompanyat per Joan Pau Cumellas a l’harmònica, Pi de la Serra, integrant dels Setze Jutges, va presentar un repertori amb cançons emblemàtiques de la seva discografia com ara “Si els fills de puta volessin”, “La Cultura”, “Passejant per Barcelona” i “Suau”, així com noves composicions com ara “Llunetes” i versions d’Ovidi Montllor i Guillem d’Efak. Pi de la Serra inaugura un festival en el qual també destaquen noms com ara Maria del Mar Bonet, Joan Isaac, Marina Rossell, Cesk Freixas i Borja Penalba.

Pere Camps, del Barnasants, va ser l’encarregat de cridar a l’escenari Quico Pi de la Serra. “Aquest any coincidirà amb el cinquantè aniversari de la mort al llit del dictador i assassí Franco”, va apuntar. “Hi ha cançons que ens representen i són cantades per aquells que en diferents etapes de la història han lluitat i lluitem per un món millor, on la llibertat, la igualtat, la fraternitat, la justícia social, la cultura i la pau no siguin una excepció. El Barnasants d’enguany vol reivindicar aquestes cançons i les persones que les van compondre i cantar.”

Quico Pi de la Serra va ser ovacionat en aparèixer a l’escenari. Amb una posada en escena minimalista, el centre de l’actuació van ser la veu de Quico Pi de la Serra, la seva guitarra elèctrica, les seves lletres i una harmònica tocada per Joan Pau Cumellas. El concert va començar amb un dels temes més coneguts del cantautor: “Passejant per Barcelona”, del disc Triat i Garbellat, de l’any 71.

La sala 2 Oriol Martorell va omplir-se per celebrar la trajectòria de Pi de la Serra. Van anar al concert el ministre de Cultura, Ernest Urtasun; la consellera de Cultura, Sònia Hernández; el secretari d’estat de Cultura, Jordi Martí; el regidor de Cultura i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona, Xavier Marcé, i els músics Joan Manuel Serrat, Roger Mas, Joan Isaac, Enric Hernàez i Eduard Iniesta.

Pi de la Serra va lamentar fa poc en una entrevista a l’ACN la pràctica “inexistència” del sector discogràfic a Catalunya i va afirmar que ja no tenia interès a fer cap disc nou. “T’adones que al sector d’aquí no li interessaven els discs i s’han anat venent cada vegada menys, és una cosa que no ha funcionat”, va dir. “Ells mateixos s’han creat la seva tomba perquè no han fet res per ajustar-ho”, va assegurar.

30è Barnasants

El 30è Barnasants conquerirà un any més els escenaris de teatres, auditoris, sales de concerts i espais culturals de bona part de Catalunya, amb l’epicentre a Barcelona i l’àrea metropolitana, per reivindicar la vigència de la cançó d’autor amb vora un centenar d’actuacions.

Al nom de Quico Pi de la Serra s’hi sumen noms com ara Maria del Mar Bonet, Joan Isaac, Marina Rossell, Gemma Humet, Albert Pla, Javier Ruibal i Cesk Freixas, tot culminant el cicle amb un concert del valencià Borja Penalba.

El 2025 serà un any en què el festival posarà l’accent en les produccions pròpies. “De cap manera podrem oblidar-te!” (dedicat a Aute) i “Névoa canta música d’intervençaó” (Zeca Afonso i més cantautors portuguesos) en són alguns exemples. Enguany també es podrà sentir Montse Castellà cantant a Joan Baez; Dani Flaco cantant a Javier Krahe; Gemma Humet cantant a Violeta Parra i Enric Hernàez cantant cançons de Buarque, Nascimento i Veloso en català.

A més, complementen la programació concerts commemoratius com ara “Viva la Itàlia del Bella Ciao”, “A Mikis Theodorakis” i “El canto de la República. Cançons d’amor i llibertat”.

Com cada any, alguns artistes del gènere aprofiten la cita anual per estrenar nous treballs discogràfics o presentar espectacles. És el cas, per exemple, d’Anna Roig i Carles Belda, Pep Mirambell, Rafa Pons, Kike Ubieto i Mar Lage.

Hamàs ha alliberat aquest dissabte passades les deu del matí quatre dones soldat israelianes que tenien segrestades com a ostatges i Israel ha deixat anar 200 presos palestins a canvi. Les dones alliberades són Liri Albag, de dinou anys; i Karina Ariev, Daniella Gilboa, i Naama Levy, de vint. Ara bé, el primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, ha acusat els palestins d’incomplir part de l’acord perquè no ha alliberat una altra dona, en aquest cas civil. Per aquest motiu, ha avisat que Israel no permetrà el pas dels habitants de Gaza al nord de la Franja fins que la dona quedi alliberada, informa Aljazeera.

BREAKING: Hamas has released the names of the four Jewish female hostages that will be released in the next 24 hours after nearly 500 days in captivity.

Daniela Gilboa
Liri Albag
Naama Levy
Karina Ariev

The Jews of the world are holding their breath. pic.twitter.com/UOWOJexAK2

— StopAntisemitism (@StopAntisemites) January 24, 2025

Dos vehicles han portat les quatre dones alliberades aquest dissabte fins a la Ciutat de Gaza. Allà, se les ha pogut veure sortir del cotxe en aparent bon estat de salut i somrient. Han saludat els milers de persones presents i han fet el gest d’aixecar el polze. Després han pujat a vehicles de la Creu Roja, que les han portat a les instal·lacions de l’exèrcit d’Israel a la Franja de Gaza.

Les ostatges, que han passat 477 dies en captivitat, han rebut primer atenció mèdica i acompanyament personal als punts d’acollida i més tard han estat trasllades a l’hospital i s’han reunit amb les seves famílies.

Després de l’alliberament d’ostatges, Israel ha deixat anar 200 presos palestins de dues presons del país i també de Cisjordània. D’aquests, 120 tenien cadena perpètua i Israel no els permet que tornin a territori cisjordà. Segons la televisió estatal egípcia, 70 han arribat a Egipte i des d’allà seran traslladats a Algèria, Turquia i Tunísia.

En la línia del que ha expressat Netanyahu, el portaveu de l’exèrcit israelià, Daniel Hagari, ha demanat l’alliberament de quatre civils, entre ells dos nens petits. “Estem profundament preocupats per la seva situació, esperem certeses sobre això i que tornin aviat”, ha dit.

L’Agència de Ciberseguretat de Catalunya té previst invertir dos milions d’euros fins al juny del 2026 per ajudar la ciutadania i les empreses a prevenir les ciberestafes i altres problemes de ciberseguretat, gràcies a fons europeus. L’enorme quantitat de dades personals robades durant el 2024, combinada amb l’ús cada vegada més estès de la intel·ligència artificial per part dels grups cibercriminals, provocarà que la ciutadania i les empreses estiguin més exposades a ser víctimes de frau en els pròxims mesos. Aquesta és una de les principals conclusions de l’Informe de Prospectives 2025 elaborat per l’Agència de Ciberseguretat.

La directora de l’Agència, Laura Caballero, insisteix que la prevenció és el millor mecanisme per evitar els fraus: “És la nostra responsabilitat conscienciar i sensibilitzar la ciutadania, perquè qualsevol persona pot ser víctima d’un frau. I ho hem de fer de forma fàcil, dotant a la societat d’eines per aprendre a identificar els perills que hi ha a Internet”.

Entre les iniciatives que posarà en marxa l’agència hi ha un sistema d’avisos per alertar la població de les ciberestafes, un assistent intel·ligent amb consells i solucions de ciberseguretat, xerrades i formacions adreçades a la ciutadania i a la gent gran en particular o campanyes a les xarxes socials, entre d’altres.

La sensibilització arribarà a la gent jove a través de campanyes en xarxes socials, a la gent gran a través de xerrades i informació per correu postal, i a les empreses mitjançant trobades, finançament per protegir-se i avisos. Caballero es marca com a repte per aquest 2025 que els avisos siguin molt més quirúrgics i arribin directament a l’audiència afectada per un tipus determinat d’estafa.

El segrest de dades, principal preocupació de les empreses

La directora recorda que cada sis minuts hi ha una ciberestafa a Catalunya, i que el 2024 un dels grans problemes ha estat el robatori de dades, que es podrien utilitzar durant el 2025 per a ciberestafes o ciberatacs. Caballero diu que el gran risc actual són les estafes que combinen l’àmbit digital i el real, com els falsos codis QR, i que a sobre fan servir la intel·ligència artificial.

L’informe també recull altres dades interessants per anticipar quins seran els reptes en ciberseguretat, especialment en l’àmbit empresarial. Les previsions apunten que la principal amenaça continuarà sent el segrest de les dades o ransomware, un tipus d’atac que està evolucionant cada vegada més cap al robatori de dades i l’amenaça de publicar-les a la ‘dark web’ per cobrar un rescat. Caballero apunta que “el teixit socioeconòmic català ha d’estar preparat per fer front a aquests atacs de ciberseguretat, i no només en l’àmbit de la prevenció, sinó també en la resposta a aquests incidents per tal de minimitzar l’impacte i l’afectació”.

En un món cada vegada més interconnectat, es calcula que els atacs a les cadenes de subministrament o xarxes de proveïdors s’incrementaran. A la pràctica, això provoca que no només les grans empreses estiguin exposades a rebre atacs, sinó també les petites. Per això, l’Agència té previst impulsar accions per millorar la formació dels treballadors en ciberseguretat amb la intenció de minimitzar els riscos de patir un ciberincident.

Caballero admet que el risc zero no existeix, però per això insta les empreses a preparar-se el millor possible per fer que els ciberatacs tinguin la menor incidència possible i es retorni a la normalitat al més aviat possible.

Conflictes geopolítics, la IA com a aliada i noves regulacions

El document de Prospectives 2025 també assenyala que els conflictes geopolítics provocaran ciberatacs més destructius i que la intel·ligència artificial es convertirà en una aliada imprescindible per combatre els incidents de ciberseguretat. A més, apunta que en els pròxims mesos entraran en vigor diverses normatives i reglaments que obligaran les organitzacions a fer esforços i adaptar-se per millorar la ciberseguretat global.

De vegades escrivim els hi i hauríem d’escriure tan sols els. No és cap errada deguda a la influència del castellà, ni tampoc la trobem a tot el domini lingüístic, però convé d’evitar-la en registres formals. Vegem tres frases d’exemple amb aquest error:

—Per què no els hi portes l’aigua?

—Això demostra que els hi fa por.

—Els hi han comunicat que tancaran l’empresa.

Hi ha una manera fàcil de saber quan hem d’escriure els hi i quan hem d’escriure els: ens hem d’imaginar com ho diríem si el pronom els fos de primera persona del plural. Diríem ens o ens hi? Comprovem-ho amb els exemples anteriors:

—Per què no ens portes l’aigua?

—Això demostra que ens fa por.

—Ens han comunicat que tancaran l’empresa.

Com veiem, en cap dels tres casos no hi ha el pronom hi. Doncs això vol dir que no havíem de dir els hi, sinó els. La raó és simple, hi ha d’anar un sol pronom perquè se substitueix un sol complement.

En canvi, en aquestes dues frases és correcte:

—A la fira, no els hi trobaràs pas.

—Els hi acompanyes, a l’escola?

Comprovem-ho amb el nostre mètode:

—A la fira, no ens hi trobaràs pas

—Ens hi acompanyes, a l’escola?

 

El president Salvador Illa va dir ahir: “Cap problema d’Espanya no és aliè a Catalunya.” No ho hauria dit millor. Encara que el país estigui deprimit, Catalunya no es curarà només amb la beneta amb què l’han embolicada: totes les crisis polítiques que sotraguen avui l’estat espanyol provenen de la ferida catalana. El problema de la legitimitat institucional, la guerra de la magistratura conservadora contra Pedro Sánchez –incloent-hi la causa contra el fiscal general i la corrupció–, la debilitat del govern espanyol, el desgavell intern al món del PP i Vox, i, és clar, la manca de pressupost a la Generalitat. Cadascun d’aquests fronts oberts té lletra menuda, però tots s’entallen amb el patró nacional. Sánchez, per aguantar al poder, perdona l’independentisme; els jutges, obeint el rei, estan disposats a erosionar l’estat mateix per venjar-se de Sánchez; Sánchez s’hi torna parasitant el poder judicial desacomplexadament; i el PP es desorienta a l’oposició perquè, sense una proposta per a Catalunya que no sigui foc i destrucció, no recuperarà el poder.

Si “la unitat d’Espanya és la base última, nuclear i irreductible de tot el dret de l’estat”, qui la defensa millor? Qui té més dret d’instrumentalitzar les institucions de l’estat? Aquest és el conflicte nacional castellà, que s’origina en les divergències sobre la relació amb Catalunya. Per això la guerra interna que hi ha avui als tribunals és tan abrasiva. N’és un exemple clar l’operació per a desbancar el fiscal general de l’estat, Álvaro García Ortiz, encausat per un delicte de revelació de secrets. Els bàndols són els mateixos que en la batalla de l’amnistia. Amb arc i fletxes, la sala penal del Tribunal Suprem espanyol, partidària del càstig a Catalunya; els esbirros judicials del PP –com el jutge Ángel Hurtado, en aquest cas; els fiscals del procés –que es negaren a aplicar l’amnistia quan els ho demanà el fiscal; i Manos Limpias i Vox, peces indispensables per a la repressió del procés. Amb espases i escuts, la Moncloa, partidària de la pacificació; el mateix fiscal general, deixeble de l’ex-ministra socialista Dolores Delgado; l’advocacia de l’estat, que el defensa; i la Unió Progressista de Fiscals, que acusa el Suprem de caça de bruixes. 

Per què desautoritzen tots plegats el seu propi sistema judicial, si durant el procés no es cansaven de dir que Espanya era un estat de dret de cap a peus? Perquè, ara que l’independentisme ha deixat de qüestionar-ho, ja no cal fingir. Les dues grans famílies espanyoles –la conservadora i la, diguem-ne, liberal-fusionista– ja no tenen un consens sobre què cal fer amb Catalunya, com el tenien en el moment del 155 i de la repressió. Sense aquest consens és com si l’estat avancés sense cinturó de seguretat. Per arribar al destí que vol cada família, totes dues es disputen el volant –és a dir, la legitimitat per a dirigir l’estat– mitjançant la batalla judicial –el cotxe. Heus ací el dolor que el PSOE no pot evitar, heus ací per què l’independentisme no ho té tot perdut encara: amb el conflicte en efervescència, l’estat patia per la seva reputació i per la credibilitat de les seves institucions, i amb el conflicte somort, també. 

Aquests darrers anys, la conversa s’ha centrat massa en la lleialtat a Espanya, i això no beneficia ningú: el PSOE es desgasta per deslleial, i el PP no pot trobar majories alternatives. Si Catalunya manté el protagonisme en aquesta guerra, Sánchez depèn massa dels dos milions de catalans del Primer d’Octubre, que preferiria tenir callats i aplaudint. Per això els mesos vinents donarà més força a la batalla ideològica i a la internacional. Cal obrir la conversa a l’exterior i el món hi convida. L’estratègia dels socialistes és plantar-se com l’oposició espanyola al trumpisme i dibuixar un bloc reaccionari on puguin incloure el PP, Vox i, sobretot, Junts. Les acusacions a Junts d’insensibilitat social i de radicalitzar-se cap a la dreta remen a favor d’aquesta maniobra. Ara, després de set anys d’acompanyar de bracet el PSOE per un camí que ens menava exactament on som, sembla que Junts s’acaba d’adonar que no els convé, perquè si accepten la dicotomia en què Sánchez els vol entaforar, quedaran esclafats enmig de l’entrepà.

Té raó Míriam Nogueras: el decret òmnibus de Sánchez és una ensarronada. Són els socialistes els qui en primer terme fan servir les pensions dels avis i el preu del transport públic per un interès partidista. Obligar qui no té el poder que triï entre els seus principis polítics o un plat a taula és un parany profundament antidemocràtic. Els socialistes governen en minoria i han de negociar, i els seus socis tenen tot el dret d’exigir-los que compleixin allò que han pactat. Sobretot, atesa la interminable llista de mentides. És raonable que Junts hagi aguantat: el problema és que ja no serveix de gran cosa. A partir del referèndum, el xantatge del plat a taula per a sotmetre el país fou emprat per tot el poder polític, a Madrid i a Barcelona, Junts i Esquerra inclosos. La xerrameca de Sánchez sobre la regeneració democràtica no és creïble perquè va animar i transigir amb la repressió a Catalunya, per més que després hi hagi posat pedaços. La posició maximalista de Junts tampoc no és creïble perquè, quan més ens hi jugàvem, van aplicar la contrària. 

L’actitud teatral de Nogueras amb el decret òmnibus era l’actitud que hauria d’haver tingut l’independentisme durant tota l’etapa repressiva. En lloc de la submissió a l’article 155, en lloc de presentar-se a les eleccions del 21-D, en lloc de renunciar a investir el president Puigdemont i a restituir el govern, en lloc de votar gratuïtament la moció de censura de Sánchez a Mariano Rajoy, en lloc de tolerar la retirada de l’escó al president Quim Torra, en lloc de sacrificar-ho tot simbòlicament en canvi que els presos sortissin de la presó, en lloc de tot això, Junts, Esquerra i la CUP podrien haver dit abans que “el xantatge no té efecte”. El problema és que ells van ser pioners a practicar-lo. “Estem fins als nassos que enganyin la gent i ens preguntem fins quan alguns partits catalans continuaran menjant-se aquests gripaus i aquest xantatge”, deia Nogueras. Exactament així s’ha sentit l’independentisme de base aquests darrers set anys, mentre emblanquien el PSOE. 

Els socialistes es pensaven que podrien imposar la pacificació de Catalunya de manera indolora, desmoralitzant l’independentisme. No podran. Com diu Illa, els problemes espanyols són problemes catalans.

Pio XII.aren Plaza, Sant Sebastià, País Basc
Mapa a Google

Quan parlem de l’exili arran de la guerra del 1936-1939, al pensament ens vénen sobretot les imatges de llargues i tristes corrues de desplaçats i refugiats passant l’Albera en ple hivern al final del conflicte, juntament amb els milers d’homes tancats i abandonats en camps de concentració improvisats al Rosselló. Però, de fet, hi havia hagut un exili previ, poc després del cop d’estat del general Francisco Franco, de catalans que temien per la seva integritat en el clima revolucionari català o senzillament que combregaven amb els postulats feixistes. Es calcula que entre 40.000 catalans i 50.000, per mar, pel Pirineu o desertant del front, es van acabar establint en territori controlat pels franquistes, amb capital inicialment a Burgos. Però, de fet, els anomenats “catalans de Burgos”, majoritàriament catòlics i conservadors, els trobem no sols a la ciutat castellana, sinó també a Saragossa, Sevilla, Palma i sobretot a Sant Sebastià, ocupada pels rebels el 12 de setembre de 1936 i on es va formar una important colònia de refugiats del Principat.

Per això no és estrany que el 1965, a redós de la campanya propagandística dels “Vint-i-cinc anys de pau” del ministre Manuel Fraga, a un grup de catalans restats a Sant Sebastià del final de la guerra ençà se’ls acudís, com a agraïment a l’acollida rebuda, de regalar a la ciutat basca una font lluminosa. La iniciativa, voluntariosa i amb un peu a Barcelona en forma de l’associació Amics de Sant Sebastià a Catalunya (amb seu a les Galeries Fayans del passeig de Gràcia), va encarregar-ne el disseny a l’arquitecte, enginyer i luminotècnic Carles Buïgas i Sans (1898-1979), autor entre més de la Font Màgica de Montjuïc i també de la font lluminosa de la plaça de l’Ajuntament de València.

Per als impulsors de la iniciativa, la decisió de regalar una font a Sant Sebastià era més que justificada, tal com es pot comprovar en els butlletins i texts que van redactar per recaptar fons i promoure l’obra: “Catalunya i Sant Sebastià són dos noms lligats amb vincle irrefutable en aquesta hora d’Espanya. Arriba el moment que Catalunya correspongui brillantment a la cavallerositat de Sant Sebastià […] població en la qual milers de catalans van trobar afecte i suport en dies difícils.” I afegien: “Sant Sebastià suposa per als catalans una gamma de sentiments i de records entranyables, entre els quals es destaca el de la gratitud.”

Amb la il·lusió, doncs, de “presentar un testimoni d’amistat i record a la capital sempre generosa i afectiva amb tots els catalans i oferir-lo en nom de tot Catalunya”, es va engegar una insistent campanya de recaptació de fons per a mirar de sufragar el monument, pressupostat en dos milions i mig de pessetes. Molts ajuntaments catalans, de grat o per força, hi van fer aportacions, amb el de Barcelona al capdavant: hi va posar 250.000 pessetes. Un dels regidors del batlle Josep Maria de Porcioles, Lluís Vilar Amigó, era de fet el president de la comissió central d’Amics de Sant Sebastià a Catalunya.

El 1965, malgrat que no es tenia encara tot el capital, van començar les obres per a instal·lar la font lluminosa al centre de la gran plaça de Pius XII, “la més àmplia i moderna de Sant Sebastià”, al nou eixample del barri d’Amara. La intenció era d’inaugurar-la el 7 de setembre d’aquell mateix any, per la vigília del XXV aniversari de la coronació de Nostra Senyora del Cor, patrona de Sant Sebastià. Però no va ser possible i finalment no va començar a brollar-ne aigua ni a il·luminar la plaça fins una altra data assenyalada de la capital guipuscoana, el 20 de gener de 1956, diada de Sant Sebastià i vigília de la gran festa d’hivern de la ciutat, la Fira de Sant Tomàs, amb l’inconfusible so dels tambors de fons.

Els Amics ho anunciaven així: “El 20 de gener de 1966 el poble donostiarra viurà amb entusiasme la seva típica i espectacular festa patronal. Així passa cada any: però, en aquesta ocasió, quan les tamborrades escampin la joia i el terrabastall del seu missatge festiu, els jocs de l’aigua i de la llum brotaran, poètics, per associar-se a l’esplendor del moment.” I reblaven: “La font dels catalans quedarà inaugurada en solemne homenatge d’estima i de record agraït a la ciutat de Sant Sebastià.”

Al costat de la font, l’homenatge català a la ciutat basca va incloure un alt relleu en pedra de l’escultor Sebastià Badia i Cerdà (Caldes de Montbui, 1916-2009), titulat Sardana, que representa dues parelles –una de basca i una de catalana– amb les mans enllaçades i en actitud de dansar tant la sardana com l’aurresku, com a símbol de “l’agermanament en la gràcia i l’harmonia del ball dels dos pobles que viuen i treballen als dos extrems del Pirineu, però que se senten, amb tot, units estretament”.

I una mica més: Amb la guerra, dèiem, Sant Sebastià es va convertir en la ciutat on es va concentrar la major part de catalans que, pel fet d’ésser propietaris, eclesiàstics, catòlics en general i afiliats o simpatitzants de partits de dreta i d’ultradreta (carlins, falangistes…), percebien que eren objecte de persecució a Catalunya. El pes de la colònia a la ciutat fou tan destacat que, de fet, ja el 1936 dos sacerdots catalans, Miquel Rosell i Marià Vilaseca, hi van impulsar la publicació d’un setmanari infantil, Pelayos, que ràpidament es va erigir en “un instrument adoctrinador prou eficaç en la propaganda de guerra”. Un bon grapat d’il·lustradors i guionistes de la revista, val a dir, foren catalans com els mateixos fundadors: Valentí Castanys, Mercè Llimona, Josep Serra Massana, Consol Gil, Ramon Hostench, Maria Claret, Josep Maria Canellas Casals, Mercè Bonet… I encara tenim una mostra més, força gràfica, de la gran presència de catalans (i del català) als carrers de Sant Sebastià els anys de la guerra: la famosa multa del 1937 a un home per parlar en “dialecte català” es va imposar… a la capital guipuscoana.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

La construcció de la font. La font dels Catalans ja en funcionament. La font, actualment. L'escultura 'Sardana', al costat de la font dels Catalans.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

The Washington Post · Olivia George i Gaya Gupta

En un servei interreligiós per a commemorar la presa de possessió a la catedral nacional de Washington, dimarts passat, una bisbessa va suplicar al nou president dels Estats Units que mostrés compassió cap als immigrants, els nens LGBTQ i “totes les persones del nostre país que estan espantades”.

No era pas la primera vegada que el reprovava en públic.

Mariann Budde, bisbessa episcopal de Washington, ja va criticar el nou president en la primera legislatura, sobretot arran de la gestió de l’onada protestes per la igualtat racial l’any 2020. Budde ha estat la líder espiritual de la diòcesi episcopal de Washington d’ençà del 2011, i ha esdevingut la primera dona a ocupar el càrrec.

Aquesta és la història personal de la bisbessa en relació amb Trump.

Què va dir Budde a Trump durant el servei d’oració inaugural?

La tradició de fer un servei religiós per a commemorar la presa de possessió del president es remunta a la fundació dels Estats Units. Durant el darrer segle, la catedral nacional de Washington, al nord-oest de la ciutat, ha estat l’escenari de la majoria d’aquests serveis.

A diferència d’anys anteriors, el servei d’enguany es va planificar l’estiu passat, cosa que garantí que la llista d’oradors es mantindria amb independència de qui guanyés la presidència.

El portaveu de la catedral, Kevin Eckstrom, explicà aquesta setmana que aquesta era justament la intenció. “És un servei per a la nació, per a tots els nord-americans, no pas per a una persona en particular”, afegí.

Al final del sermó, Budde va interpel·lar directament a Trump, que seia pocs metres més enllà, a primera fila.

“En el nom de Déu, li demano que tingui pietat de les persones del nostre país que estan espantades”, digué.

Budde instà Trump a ajudar els refugiats que fugen de zones de guerra, a tenir pietat dels nens “que temen que s’emportin els seus pares” i a apiadar-se dels “nens gais, lesbianes i transsexuals de famílies demòcrates i republicanes, alguns dels quals temen per les seves vides”.

Trump ha promès d’impulsar la campanya de deportacions més gran de la història dels Estats Units, que afectaria milions d’immigrants en situació irregular. Durant el sermó, Budde suplicà al president que tingués en compte “les persones que recullen les nostres collites i netegen les nostres oficines, que treballen a les nostres granges i els nostres escorxadors, que renten els plats en què mengem als restaurants i que treballen als torns de nit dels hospitals”.

I afegí: “La immensa majoria dels immigrants no són delinqüents. Són gent que paga imposts, són bons veïns.”

En declaracions a The Washington Post, Budde explica que va passar-se hores i hores pensant i redactant el discurs del sermó. “És una responsabilitat immensa que assumeixo amb humilitat”, diu.

Com han respost Trump i més conservadors al sermó de Budde?

Trump no va intervenir en el servei, que era tancat al públic i que es va fer durant les últimes hores de la jornada de presa de possessió.

“No ha estat gaire emocionant, no?”, digué el president poc després a la premsa, que va comptar amb representants de religions com la musulmana, jueva, sikh i cristiana. “Ho haurien pogut fer molt millor”, afegí.

L’endemà, poc després de mitjanit, Trump va titllar Budde de “detractora de Trump i partidària de la línia dura de l’esquerra radical”, en una publicació a la seva xarxa social, Truth Social. Afegí que les paraules de la bisbessa havien estat inapropiades, que el servei havia estat “molt ensopit” i que tant Budde com l’Església “deuen una disculpa al públic nord-americà”.

“Ha fet entrar la política a l’església per la porta del darrere, i de manera molt impúdica –continuà Trump–. Ha estat desagradable en el to, i no ha estat gens convincent ni intel·ligent.”

Els partidaris de Trump tampoc no van perdre l’oportunitat de criticar durament Budde a les xarxes socials. Mike Collins, congressista republicà de l’estat de Geòrgia, va escriure a X: “La persona que va fer aquest sermó hauria de ser afegida a la llista de deportacions.”

El músic i activista conservador Siguin Feucht, per una banda, va fer una crida a “posar fi a aquesta tradició” del sermó inaugural. “Això no és una església com Déu mana, i ella no és una pastora com Déu mana”, escrigué a X.

Quina és la història personal de Budde amb Trump?

Budde, de seixanta-cinc anys, en va passar divuit com a rectora de l’Església Episcopal de Sant Joan, a Minneapolis, abans de ser elegida per dirigir la Diòcesi Episcopal de Washington, l’any 2011. Llicenciada en història per la Universitat de Rochester, va obtenir un màster en teologia i un doctorat en ministeri pel Seminari Teològic de Virgínia, el seminari acreditat més gran de l’Església Episcopal als Estats Units.

També fou l’encarregada de pronunciar el sermó de la presa de possessió de Trump durant el primer mandat, l’any 2017. A diferència d’enguany, però, aquell sermó no contingué gaires referències al president.

No va ser fins el juny del 2020, tres anys més tard, que Budde va guanyar notorietat per la seva oposició a Trump.

Mentre les manifestacions per la igualtat racial paralitzaven la capital i bona part de la resta del país, Trump va presentar-se d’improvís a l’església de Sant Joan, situada enfront de la Casa Blanca, poc després de pronunciar un discurs molt controvertit sobre les protestes. Amb una Bíblia a la mà, el president va fotografiar-se davant l’església, del segle XIX, on hi havia les finestres tapiades amb contraxapat després de l’incendi de la vigília.

Poc després de la visita de Trump a l’església, Budde intervingué en la polèmica i es declarà indignada per l’ús que el seu govern havia fet de la violència a l’hora de desallotjar els manifestants pacífics que s’havien congregat davant la Casa Blanca. La bisbessa afegí que no havia estat avisada de la visita de Trump, i afegí: “No vull que el president Trump parli en nom de l’església de Sant Joan.”

“L’única cosa que ha fet [Trump] ha estat atiar la violència”, digué Budde. “Necessitem un dirigent moral, i ell ha fet tant com ha pogut per dividir-nos”. Les declaracions no trigaren a fer la volta al país i a tot el món.

Mesos després, Budde va intervenir en la convenció nacional del Partit Demòcrata del 2020, empesa –segons que explicà més tard– per l’oportunitat de poder utilitzar la seva posició d’autoritat per a cridar l’atenció sobre les desigualtats posades de manifest per la pandèmia i pels assassinats d’afroamericans a mans de la policia.

“Aquest moment és crucial, tant per a la nostra nació com per a la nostra espècie. Les lliçons que n’extraguem seran de vital importància”, declarà durant la convenció. “Reso perquè, algun dia, la gent miri enrere i digui: ‘Aquest va ser el moment en què per fi ens vam ocupar de tots els nostres problemes’.”

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

La gota freda del 29 d’octubre de 2024 va esfondrar la vida de moltes famílies de les comarques de la Plana d’Utiel-Requena, dels Serrans, del Camp de Túria, de la Foia de Bunyol, de l’Horta Sud i de la Ribera Alta. Per respecte i per la necessitat de centrar els esforços a donar suport i ajudar a les zones afectades, es van suspendre i ajornar tota mena d’esdeveniments culturals. Entre els quals, la XXI edició de la Nit d’Escola Valenciana, que havia de ser el 23 de novembre —sempre es fa el mes en què es va aprovar la llei d’ús i ensenyament del valencià— a Benimodo, a la Ribera Alta. Avui, però, torna l’acte més emblemàtic de l’entitat. 

La Nit d’Escola Valenciana reuneix activistes, representants institucionals i personalitats valencianes per tal de retre homenatge a les persones, col·lectius i entitats que treballen cada dia per la normalització del català. La jornada començarà a les 18.30 amb música i danses populars a l’exterior de l’auditori Casa de la Cultura del municipi, i continuarà a dins a les 19.00, amb un homenatge a les víctimes i a les persones afectades per la gota freda. Durant l’acte, conduït pels periodistes Sònia Bosch i Rafa Miragal, es presentarà el calendari de les Trobades d’Escola Valenciana del 2025, que recorreran el país amb el lema “En valencià, lliures i amb orgull”.

També hi haurà l’actuació musical de Xiomara Abelló i un homenatge a les figures de Vicent Andrés Estellés, en l’any del centenari del seu naixement, i Didín Puig. De fet, no és casual que la Nit d’Escola Valenciana del 2024 fos a Benimodo, car és un lloc emblemàtic on el poeta va passar llargues temporades per la salut de la seua dona, Isabel, i de la mà de la seua bona amiga Didín, una dona fermament compromesa amb la llengua i el país.

“Es van implicar molt en la vida diària de la població. Per a nosaltres era també molt important fer aquest homenatge al poeta”, diu Alexandra Usó, presidenta d’Escola Valenciana. Explica que els hauria agradat poder fer la Nit a la població natal d’Estellés, a Burjassot, però per qüestions de dates no va ser possible. No obstant això, van voler triar un lloc de referència en la història del poeta.

Els guardonats

Com cada any, Escola Valenciana atorga en la Nit els seus premis “Intentant la llibertat”. El guardó “Josep Vicent Garcia” a la trajectòria individual serà per al poeta Marc Granell. L’entitat vol reconèixer i agrair la seua tasca poètica “perquè és una llum que ens il·lumina, el bosc on ens podem refugiar i la mar que ens inunda el desert”. Així, del seu treball ha destacat i valorat que pot servir per a entendre la història i la realitat, i que “fa ser conscients que, per a intentar transformar les coses, cal un esforç continuat i col·lectiu.” 

L’Espai Joan Fuster de Sueca rebrà el guardó extraordinari, que reconeix el treball d’institucions i de col·lectius en la promoció i ús de la llengua. Escola Valenciana ha valorat la tasca de l’Espai Fuster per conservar, gestionar i difondre l’obra d’una de les figures més rellevants del pensament contemporani i, més concretament, del patrimoni cultural valencià. Considera que el centre és una entitat de referència comarcal, del País Valencià i de tot el domini lingüístic, que organitza activitats adreçades a un ventall ample de públic, des de comunitats educatives a personal investigador. 

Per acabar, el guardó a l’ús social de la llengua, que reconeix la tasca de promoció i ús del català per part de col·lectius de diferents àmbits, serà per a la Bressola i Amics de la Bressola. L’entitat ha volgut reconèixer la seua trajectòria “per la tasca ingent per la nostra llengua que fan a la Catalunya Nord, pel seu empeny per bastir una escola en català feta des de les famílies i per l’alumnat, perquè són una mostra excel·lent que d’entre totes, ho podem tot.” Recentment, la Bressola va alertar que patia una situació econòmica greu i que, si no rebia ajuts, al maig no podria pagar els salaris. Ara, ha encetat una campanya de captació de fons per a garantir la continuació de les escoles immersives en català a Catalunya Nord.

L’accés a l’esdeveniment és gratuït, però cal fer una reserva a la web d’Escola Valenciana. A més a més, diumenge a les 9.00 hi haurà una visita cultural guiada des d’Alginet fins a Carlet i Benimodo, organitzada pel col·lectiu el Camí del País Valencià. Per a participar en l’activitat, també cal emplenar un formulari d’inscripció. Enguany, l’esdeveniment s’ha organitzat juntament amb la coordinadora de centres en català de la Ribera, i amb el suport de l’Ajuntament de Benimodo i del Ministeri de Cultura del govern espanyol.

El Palau de la Música Catalana i l’Auditori han unit esforços per portar a Barcelona Dream Requiem, la darrera obra del compositor i cantautor nord-americà Rufus Wainwright. La peça és un rèquiem sobre la humanitat i el planeta que convida a reflexionar sobre els valors, el futur i el medi. La producció es pot veure avui al Palau de la Música, i compta amb la participació de l’OBC, l’Orfeó Català, el Cor Infantil de l’Orfeó Català i Anna Prohaska, sota la direcció de Ludovic Morlot.

El concert de Wainwright, amb les entrades exhaurides, es va poder veure per primera vegada a París l’estiu del 2024, a l’Auditori de Radio France, amb l’Orchestre Philharmonique de Radio France, el Choeur et Maîtrise de Radio France, la soprano Anna Prohaska i l’actriu Meryl Streep com a narradora, sota la direcció de Mikko Franck. La narració de Dream Requiem a Barcelona l’havia de fer l’actriu nord-americana Sharon Stone, però fa uns dies va haver d’abandonar el projecte pels incendis a la seva ciutat natal,  Los Angeles. Aquesta conjuntura ha portat que el narrador sigui finalment Wainwright mateix, que ha lamentat la situació. “Hauria estat fantàstic”, ha dit, en referència a la narració de Stone. En el seu cas, ha dit que ho enfocava de manera molt emotiva, atès que l’havien commogut molts dels passatges que incorpora el text, que li recordaven, de fet, als incendis. Malgrat la decepció per l’absència de l’actriu, cal dir que el fet que el narrador sigui Wainwright ha generat expectatives i interès, per l’excepcionalitat que té.

L’obra és un encàrrec conjunt de les dues institucions catalanes –el Palau i l’Auditori–, juntament amb l’Orchestre Philharmonique de Radio France, la Filharmònica d’Hèlsinki, la Royal Opera House de Londres, Los Angeles Master Chorale, la Netherlands Philharmonic Orchestra així com la RTÉ National Symphony Orchestra d’Irlanda. Wainwright ha dit que era una peça molt especial. “Com a compositor clàssic sento que he trobat el meu lloc”, ha assegurat en la conferència de premsa que ha fet per presentar el concert.

La soprano Anna Prohaska ha explicat que fer aquesta obra era un desafiament increïble per a ella: “Sobretot, pel fet d’haver de passar de greus a aguts. Hi ha un registre angelical molt agut, però també un altre de totalment diferent.” Unes complicacions amb què també s’han trobat els cors: l’infantil, per a assolir un bon nivell de solidesa, i el format per adults, que han treballat de valent la interpretació.

Amor a primera lectura

Cantant, compositor de cançons i autor de dues òperes i un musical, Rufus Wainwright (Rhinebeck, 1973) és considerat un erudit musical amb un llenguatge únic i una proximitat a gèneres clàssics, com l’òpera, que l’han convertit en un dels músics més cotitzats a les sales de concerts de tot el món.

Dream Requiem és el seu darrer treball i és una obra èpica per a orquestra, cor, soprano i narrador, escrita durant la pandèmia. En paraules de Wainwright, és un rèquiem que parla del contacte humà, la solidaritat i el futur. L’obra també esdevé una reflexió sobre el col·lapse ambiental, atès que el text combina paraules de la missa de difunts en llatí, utilitzada per Verdi, Britten, Mozart i molts més, amb el poema apocalíptic “Darkness”, de Lord Byron, escrit arran de l’erupció del volcà Tambora el 1815, que va enfosquir el cel de tot el món i va donar lloc a un any conegut com l’any sense estiu, el 1816.

D’aquesta manera, els dos textos s’entrellacen, però són tractats musicalment de manera molt diferent. El text de Byron està majoritàriament narrat i subratllat per foscos arranjaments orquestrals que demostren la brutalitat i la força de les imatges apocalíptiques que evoca el poema. El text de la missa de rèquiem en llatí, en canvi, és cantat per un gran cor mixt, un cor de nens i una soprano. Concretament, els moments corals multitudinaris es veuen interromputs per passatges d’aquesta missa, més tranquils, per subratllar la fragilitat de la vida i la natura.

De fet, si bé en un primer moment Wainwright volia fer una obra més contemporània, per fugir del romanticisme que l’havia acompanyat els darrers anys, ha reconegut que no es va poder resistir a tornar-hi quan va llegir el poema de Byron i va quedar impactat.

Un concert molt ambiciós

El 17 de gener passat, va sortir al mercat l’enregistrament del concert en directe (Warner Classics). Després de Barcelona, és previst que l’obra de Wainwright s’interpreti en escenaris internacionals importants, com el Walt Disney Concert Hall de Los Angeles o el Concertgebouw d’Amsterdam.

El director del Palau de la Música, Joan Oller, ha subratllat que era un honor que el concert fes parada a la capital catalana. “És un repte d’allò més important per als nostres cors”, ha dit en la presentació del recital, i ha afegit: “Ens fa créixer com a organització i agraeixo la predisposició de tots els implicats.”

 

L’actriu Lara Díez i Quintanilla, que interpreta la presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso a Polònia, de 3Cat, entre més personatges, ha agraït avui al programa i a Minoria Absoluta haver normalitzat el seu embaràs i haver-li permès de continuar actuant-hi i mostrar-hi la d’embaràs més que evident.

En un vídeo, en què apareix d’Ayuso, es veu com la feliciten, i ella ho explica amb un toc d’humor: “Però què dius? No és meu això, és de l’actriu que m’interpreta, que serà mare d’aquí a no res!” I explica que, de fet, és al plató per deixar-hi algunes frases enregistrades, pensant quan hi hagi alguna polèmica de la presidenta madrilenya causi i l’actriu estigui de permís de maternitat.

Gràcies @polonia3Cat i @MinoriaAB per normalitzar el meu embaràs a la sèrie, per cuidar-me i posar-m’ho fàcil laboralment. Gràcies a totes les dones que em precedeixen que han fet que aquestes facilitats i normalització siguin possibles. Seguim lluitant!Visca els cossos gestants! pic.twitter.com/A3F5eFtGp2

— Lara (@LaraDiezQuint) January 24, 2025

Quatre generacions unides sota un mateix himne. Totes les actrius que han fet el personatge de la Blanca dalt l’escenari en el clàssic Mar i cel s’han unit per cantar plegades “Per què he plorat?”, la cançó més reeixida del musical de Dagoll Dagom.

Àngels Gonyalons, Elena Gadel, Ana San Martín i Alèxia Pascual protagonitzen aquest vídeo que corre per les xarxes socials, on apareixen interpretant la cançó que ha unit quatre generacions d’espectadors. El Teatre Victòria ofereix enguany la quarta i darrera reposició de l’espectacle, que serveix com a comiat  definitiu de Dagoll Dagom, en el seu quarantè aniversari.

“Per què he plorat”, una cançó que uneix quatre generacions d’espectadors i quatre generacions de Blanques: Àngels Gonyalons, Elena Gadel, Ana San Martín i Alèxia Pascual. Demà, al #SuplementCatRàdio, les reunim davant del vaixell dels pirates, amb @rogerescapa pic.twitter.com/WWXbmY11kc

— Catalunya Ràdio (@CatalunyaRadio) January 24, 2025

Demà, al programa El suplement, de Catalunya Ràdio, es reuniran les quatre Blanques davant el mític vaixell dels pirates.

Albert Guinovart: “‘Mar i cel’ em va canviar la vida”

Entre dos-cents alumnes i tres-cents i els seus familiars s’han mobilitzat aquesta tarda a Barcelona per reclamar que els patis de les escoles no hagin de complir l’actual normativa sobre soroll durant les hores d’ús. Ho han fet a l’Escola Salesians de Rocafort, al barri de Sant Antoni, un dels centres afectats per denúncies de veïns, arran de les quals s’ha restringit les activitats al pati perquè s’hi superaven els llindars de contaminació acústica establerts legalment. La convocatòria ha aplegat set escoles barcelonines de les divuit que es troben afectades. Fora de Barcelona també hi ha centres amenaçats.

Amb aquesta acció volen denunciar que el tancament de patis o les restriccions en aquests espais fan perillar la celebració de festes escolars, classes d’educació física, extraescolars esportives i més activitats del lleure. A més a més, demanen al parlament un canvi en la normativa de regulació del soroll que blindi els patis i es garanteixi “l’equilibri correcte entre els drets dels infants i joves i els drets dels veïns”. Argumenten que “el so dels infants jugant és salut i alegria” i no pas soroll. Fins ara, el Consell de l’Esport Escolar de Barcelona (CEEB) ha mostrat el suport a les escoles arran de les denúncies veïnals. El mes passat, l’Ajuntament de Barcelona va modificar l’ordenança que qualifica el soroll a les escoles de contaminació acústica, però cal també una modificació de la llei catalana perquè sigui plenament vigent.

Les AFA i les escoles convocants diuen que “tancar els patis és privar els nens de les activitats pròpies d’una escola i deixar infants i joves al carrer, sense alternativa saludable i formativa, al final de la jornada lectiva”. Als Salesians Rocafort, l’Ajuntament de Barcelona va precintar dues pistes esportives. Posteriorment, van poder recuperar l’activitat esportiva en una de les pistes de manera provisional. A la convocatòria s’hi han adherit escoles que ja tenen restringida l’activitat al pati o que han hagut de mitjançar amb els veïns, com són l’escola Auró, l’escola Torrent d’en Melis, els Jesuïtes Gràcia, Kotska, les Salesianes de Sepúlveda, la Vedruna Gràcia, unes quantes AFA i entitats del lleure.

L’Associació Catalana contra la Contaminació Acústica centra els seus esforços a provar de limitar les activitats que es fan al pati en horari nocturn. Asseguren que se’n fan amb “sirenes, altaveus o botzines” que vulneren el dret al descans dels veïns. Jordi Barberan, director dels Salesians de Rocafort, ha dit que l’acció d’aquesta tarda era per defensar el dret dels infants a fer activitat física, esport i de lleure. “El pati és un punt neuràlgic de les escoles, hi passen moltes coses, s’hi fan classes, és un punt de socialització i de trobada de gent del barri, és essencial per a l’educació integral i per a la salut física i mental”, ha dit en declaracions a l’ACN.

Catarroja, una de les localitats afectades per la gota freda del 29 d’octubre, ha aconseguit de buidar tots els solars de vehicles que hi havia dins el nucli urbà. “Aquesta retirada ha estat assumida per l’ajuntament perquè les tasques per part de la direcció de l’emergència no donaven solucions i no eren efectives”, diu la batllessa, Lorena Silvent.

D’aquesta manera, en l’operació municipal han actuat de manera coordinada el Consorci de Compensació d’Assegurances, desballestaments procedents de tot el país que podien executar aquesta tasca de retirada i efectius de Policia Local. Més de cent mil vehicles s’han vist afectats per les inundacions. En concret, a Catarroja, segons dades del consorci, hi havia més de 12.400 sinistres en el parc automobilístic local.

En aquesta retirada, cada vehicle inundat afectat ha estat objecte de peritatge per part del consorci, amb un control i registre de matrícules i nombre de bastidors. De manera que, una vegada un vehicle era peritat com a sinistre total, era retirat pels centres autoritzats per al tractament de vehicles (CAT) que han col·laborat en l’operativa.

Ara per ara, falta netejar i higienitzar els espais per poder recuperar-los íntegrament, detalla el consistori, que diu que l’últim solar a buidar ha estat el de l’avinguda de Jaume I, que quan s’adeqüi serà un espai provisional d’aparcament. La retirada de vehicles ha estat prioritària dins les tasques d’emergència en la localitat, juntament amb la retirada de llots dels garatges i soterranis, els treballs en clavegueram i els treballs per a la recuperació de les vies públiques.

S’ha mort Lluís Conesa, històric president del Club Joventut de Badalona de bàsquet, a vuitanta anys, segons que ha confirmat l’equip. Nascut a Cardona el 1944, va presidir l’entitat del 1982 al 1995. Amb ell a la presidència, la Penya va viure la seva millor època esportiva de la història, i va aconseguir títols com la Copa d’Europa del 1994, les lligues del 1990-1991 i 1991-1992 i la Copa Korac del 1990.

El Joventut ha expressat el condol a la família i ha anunciat que es guardarà un minut de silenci en el partit d’aquest dissabte contra el Granada. “Tota la família del Club Joventut de Badalona està de dol i volem enviar a la seva família tot el nostre escalf en aquests moments tan difícils. Pel record sempre quedaran els grans moments que vam viure tots plegats”, ha dit el club en un comunicat.

El Club Joventut Badalona està de dol per la mort de l’expresident Lluís Conesa

Conesa, nascut a Cardona el 1944, va ser president del Club Joventut Badalona des de l’any 1982 fins al 1995. Amb ell a la presidència, la Penya va viure la seva millor època aconseguint els títols… pic.twitter.com/4zlGnut828

— Club Joventut Badalona (@Penya1930) January 24, 2025

L’emblemàtica perfumeria Règia de Barcelona, que alberga el Museu del Perfum, tancarà el 31 de gener després de gairebé cent anys oberta al número 39 del passeig de Gràcia. La direcció de la perfumeria ha comunicat a la seva dotzena de treballadors que la botiga abaixarà definitivament la persiana l’últim dia de gener i que a partir d’aleshores solament operarà en línia.

“Després de noranta-set anys al món de la perfumeria, hem decidit de deixar la venda des del taulell per continuar solament amb la botiga en línia”, diu la propietat en una nota publicada al seu web. Situada en plena “illa de la discòrdia”, entre els carrers d’Aragó i Consell de Cent, que reuneix la Casa Lleó Morera, de Lluís Domènech i Montaner, la Casa Mulleras, d’Enric Sagnier, la Casa Josefina Bonet, de Marceliano Coquillat, la Casa Amatller, de Josep Puig i Cadafalch, i la Casa Batlló, d’Antoni Gaudí, el negoci va ser fundat el 1928 per Josep Giralt i la primera botiga es va situar al carrer Casp.

D’ençà d’aleshores, Perfumeries Règia es va expandir per tot Barcelona i va arribar a tenir tretze establiments a la capital catalana, Sant Cugat del Vallès i Girona, si bé aquests darrers anys els ha anat tancant i el de passeig de Gràcia era l’últim que restava obert.

Una forta competència

Règia disposa d’un catàleg de marques de luxe, de perfums i productes de bellesa, que inclou Amouage, Byredo, Clive Christian, Creed, Houbigant, Kilian, Penhaligon’s, Tom Ford o Xerjoff, entre moltes més, i també distribueix productes de perfumistes catalans, com Rosendo Mateu, Santi Burgas, Ramon Monegal o Sara Carner. La competència de les grans cadenes, de la venda per internet i que algunes marques opten per les seves pròpies botigues i canals de distribució han fet decidir a la família Planas Giralt de tancar l’última de les seves botigues físiques.

“Han estat uns anys magnífics en els quals hem pogut gaudir del nostre treball, atenent i assessorant els nostres clients amb la màxima professionalitat i dedicació”, diu la direcció en la nota.

De moment, no se sap quin serà el futur del Museu del Perfum (Fundació Planas Giralt), que compta amb un fons constituït per cinc mil peces, entre flascons antics i moderns, a part de miniatures, catàlegs, etiquetes i material publicitari antic. El museu es va instal·lar a l’interior del local de passeig de Gràcia número 39 a mitjan any 1963 amb el propòsit de mostrar al públic l’evolució dels flascons i recipients per a perfums a través de la història i la geografia.

En les seves vitrines s’exposen des de recipients egipcis, grecs, etruscs, romans, àrabs i d’altres antigues cultures, passant pels flascons d’essències, perfumadores i flascons per a perfums de totes les èpoques, fins a les més modernes creacions dels perfumistes d’avui.

Un funcionari de presons de Catalunya ha estat condemnat a una multa de 180 euros com a autor d’un delicte lleu d’amenaces pel tuit que va publicar contra el professor de Dret Penal de la Universitat de Barcelona i director de l’Observatori del Sistema Penal i de Drets Humans, Iñaki Rivera, durant la crisi penitenciària del 2024.

“Iñaki, fill de la gran puta, si un dia et trobo pel carrer, fuig, perquè no tindré cap contemplació amb tu, malparit, a mi no me la fotràs, tros de merda”, deia el missatge recollit a la sentència, que ha avançat Eldiario.es i a la qual ha tingut accés Europa Press.

A la vista oral, feta al jutjat d’instrucció 12 de Barcelona, ​​Rivera es va ratificar en la denúncia i va explicar que aquest tuit va ser la resposta a “un debat a propòsit de les limitacions de drets dels interns” a Catalunya per les protestes dels funcionaris després de l’assassinat d’una treballadora del Mas d’Enric a mans d’un pres el març de l’any passat. Els funcionaris van tallar els accessos a les presons a manera de protesta i, com a conseqüència, no es van obrir les cel·les de milers de presos, fet que l’observatori va criticar en entendre que s’estaven vulnerant els seus drets fonamentals. “Vam presentar una queixa col·lectiva davant el síndic de greuges i vam fer unes declaracions a la ràdio i televisió, i també algun tuit, dient que aquesta mesura en concret vulnerava drets fonamentals”, ha explicat en una conversa amb Europa Press, en què ha reconegut que ell mateix va titllar aquesta acció com una vaga il·legal.

Després d’aquests fets ha assegurat que va ser abordat per tres persones “d’una manera força forta” quan passejava amb la seva parella a prop de casa seva i que, al cap de pocs dies, el seu entorn el va alertar del tuit, per la qual cosa va decidir posar-se en contacte amb un policia del servei d’escortes –a qui coneixia perquè va tenir protecció dels Mossos d’Esquadra en el passat–, que li va recomanar que denunciés. “Fa 20 anys que pateixo campanyes d’assetjament i insults, que he denunciat a escala nacional i internacional, els Mossos van haver de posar-me un servei discret d’escorta uns anys enrere i vaig rebre quatre denúncies que no van prosperar contra mi”, ha lamentat Rivera.

Per això, celebra doblement aquesta sentència: en el pla personal, perquè assegura que l’ha afectat d’una manera “força forta” i que la decisió suposa una certa reparació; en el polític, perquè significa un abans i un després que els sindicats i les associacions de presons no segueixin pel camí de l’assetjament, les denúncies i amenaces contra els qui treballen en defensa dels drets humans, en les paraules textuals.

Rivera lamenta que els defensors dels drets humans estan sobreexposats i que temen fins i tot per la seva integritat física: “No hem de patir res semblant per acomplir la tasca de monitoratge de les presons a Catalunya, voldríem creure que amb la sentència acabaran d’una vegada per totes les campanyes d’assetjament permanent”. El director de l’observatori comprèn que els sindicats han de fer “la seva tasca legítima” a favor dels drets dels treballadors, però recorda que no es poden convertir en agents coercitius.

Sobre això, la jutgessa li dóna la raó i en la sentència precisa que el tuit va ser la “última peça d’un conjunt d’actituds hostils rebudes des del mateix col·lectiu durant molt de temps” i que va fer sentir al denunciant un temor racional per patir algun mal sobre la persona o els béns. Afegeix que en el missatge, a més, es va fer servir un argot propi del castellà d’Argentina que “denotava un particular coneixement de l’origen del denunciant, augmentant el seu personal desassossec i malestar”.

a càrrec d'Alejo Valdearena - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca