L’Ajuntament de Salt (Gironès) ha denunciat a Consum onze comerços per no retolar en català, i que, per tant, incompleixen la llei de política lingüística.

L’àrea de Comerç del consistori va fer-hi diverses visites informatives durant el 2024. En una primera visita, s’informava de l’incompliment normatiu i se’ls demanava que adaptessin la retolació de l’establiment a la legislació vigent, que estableix que el nom de la botiga pot ser el que s’esculli, però que la senyalització i els cartells d’informació general de caràcter fix i els documents d’oferta de serveis han d’estar, com a mínim, en català.

Passats uns tres mesos, van tornar a visitar aquests comerços per a comprovar si havien fet els canvis. En cas que no fos així, es feia una tercera visita de seguiment per iniciar el procés i derivar el cas davant de l’Agència Catalana de Consum, que té potestat sancionadora. Ara, han denunciat a Consum onze primers comerços que no compleixen la normativa, però avisen que ja treballen amb nous casos d’establiments qe continuen sense retolar en català.

De totes maneres, la feina de difusió i revisió comerç a comerç dona els seus fruits: des del consistori han detectat cinc establiments que en les noves visites havien fet l’adaptació i al rètol ja hi figurava l’activitat en català. “Poden semblar pocs, però es tracta de fer aquesta feina pedagògica i que cada cop més comerços siguin conscients de la normativa i incorporin el català des de l’inici”, ha dit la regidora de desenvolupament local, Núria Heras.

Les línies d’actuació

L’acció municipal s’ha fet en paral·lel i de manera coordinada amb tres campanyes de sensibilització al comerç que s’han impulsat des de l’Oficina de Català de Salt del Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL).

Per exemple, es va impulsar la campanya “El teu negoci, en català” en què es va analitzar la situació de més de 170 establiments comercials de la zona centre per comprovar la retolació identificativa i informativa, així com la llengua de salutació i adequació. I entre els mesos de juliol i l’octubre, es van visitar fins a 56 comerços. A banda de donar la informació, l’Oficina de Català a Salt els oferia els serveis del CPNL per fer assessorament, així com el servei de revisió i traducció de textos.

A més, s’ha fet la campanya “Comerços Aprenents”, que dota de formació bàsica d’atenció al públic una botiga o negoci, i la campanya de difusió del Servei d’Assessorament Lingüístic (SAL), en què també es feia arribar informació i assessorament lingüístic a tots els establiments comercials.

La companyia Google, que inclou un dels motors de cerca d’internet més importants del món, ha decidit d’utilitzar el nom de Golf d’Amèrica en lloc de Golf de Mèxic, seguint les ordres emeses pel president dels Estats Units, Donald Trump.

Segons que ha explicat la multinacional a la xarxa social X, Google ha decidit d’actualitzar el nom del golf en els seus mapes per als Estats Units, ja que aquest és el nom oficial actual del golf per al país.

“Hem rebut algunes preguntes sobre els noms a Google Maps. Tenim una pràctica de llarg recorregut a l’hora d’aplicar canvis de nom quan s’han actualitzat en fonts governamentals oficials”, explica Google.

Also longstanding practice: When official names vary between countries, Maps users see their official local name. Everyone in the rest of the world sees both names. That applies here too.

— News from Google (@NewsFromGoogle) January 27, 2025

Així, la companyia anuncia que, seguint aquestes fonts oficials, es farà una actualització del que anomena Sistema d’Informació de Noms Geogràfics (GNIS) als Estats Units.

Mont McKinley

Aquesta actualització afectarà també el Mont McKinley, situat a Alaska, anteriorment conegut com a Mont Denali, i al Golf d’Amèrica, conegut arreu del món des de fa segles com a Golf de Mèxic.

Tanmateix, la tecnològica nord-americana adverteix que els canvis només afectaran els usuaris que accedeixin als mapes des dels Estats Units, ja que a la resta del món es mantindran les dues denominacions.

L’11 de desembre, el conseller d’Educació, José Antonio Rovira, va anunciar que la consulta sobre la llengua base a l’ensenyament es faria a final de gener, tot i que no va concretar cap data exacta. A 28 de gener, el conseller encara no ha donat cap informació sobre la consulta. Davant aquesta situació, Escola Valenciana ha tornat a exigir-ne la retirada per la incapacitat de la Conselleria per a fer-la efectiva.

“Després que la Conselleria anunciara la consulta el passat mes de desembre, continuem davant un escenari incert on, a final de gener, encara no ha passat pel plenari del Consell i, fins i tot, continuem sense l’informe previ necessari del Consell Jurídic Consultiu. No entenem que a final de gener, la Conselleria no tinga els deures fets”, ha dit Alexandra Usó, la presidenta d’Escola Valenciana.

L’entitat ha destacat que l’arribada dels mesos de febrer i març, moment en què comencen les portes obertes als centres educatius, és especialment rellevant perquè en aquest període s’expliquen els projectes educatius a les famílies. No obstant això, assenyalen que la situació actual genera una gran incertesa perquè els centres es veuran afectats per una consulta que encara no s’ha fet. Així, els centres no poden definir els seus projectes lingüístics i aquesta demora els deixa sense temps per a adequar-los abans que comence el procés de matriculació. Tot això incrementa la preocupació i el malestar entre la comunitat educativa.

Per part seua, Famílies pel Valencià exigeix a la Conselleria que explique els seus plans i demanen al conseller Rovira que done una resposta tan aviat com siga possible sobre si es farà o no la consulta i, en cas que es mantinga, quan es farà. El col·lectiu, que ha fet més de dos-cents actes informatius arreu del País Valencià en els dos últims mesos, considera que la Conselleria menysprea les famílies i denuncia que es troben en una “incertesa absoluta” per al pròxim curs. Així, han qualificat com a “trampa” aquesta consulta i reivindiquen que les famílies necessiten saber quins seran els projectes lingüístics dels centres educatius.

El col·lectiu defensa que no s’hauria de fer aquesta consulta i insta la Conselleria a escoltar la veu dels experts, dels més de vint Consells Escolars Municipals que s’hi han pronunciat en contra, dels sindicats majoritaris de l’ensenyament, de la FAMPA, de les entitats per la llengua, i de les més de set mil famílies que s’han adherit al manifest de Famílies pel Valencià i que n’exigeixen la retirada perquè la veuen com un intent d’arraconar la llengua. Amb tot, el col·lectiu continuarà amb la seua campanya informativa, que ha estat un èxit entre les famílies. A més a més, aquest dissabte, 1 de febrer, faran el primer acte en una zona de predomini lingüístic castellà, al municipi de Pedralba (Serrans).

Núria Cerveró: “Els xiquets no entenen per què no poden estudiar en valencià”

El president de la Generalitat, Salvador Illa, esquivarà el tràngol d’un revés al Parlament de Catalunya que hauria fet trontollar l’estabilitat del govern i hauria eixamplat el distanciament amb ERC. La portaveu d’Esquerra al parlament, Ester Capella, ha anunciat que demà el seu grup votarà a favor del decret de pròrroga pressupostària, que es convalidarà també amb el suport dels Comuns. El partit d’Oriol Junqueras continua tancat a negociar el pressupost d’enguany però no tombarà el decret de necessitats financeres del sector públic en pròrroga pressupostària, d’increment de l’indicador de renda de suficiència de Catalunya i de mesures en l’àmbit de les prestacions socials. Capella ha argumentat que el decret és en realitat un automatisme per a preservar la mínima cobertura possible perquè el sector públic no “es col·lapsi”. Si no s’aprovés, restaria en una situació de precarietat i el faria perillar, segons ERC. “Som molt rigorosos en la negociació però també molt responsables amb la gestió pública que afecta directament els ciutadans”, ha dit Capella. Així mateix, ha remarcat que el decret inclou l’índex de suficiència, que incideix en les prestacions que reben més de 200.000 persones a Catalunya, i reverteix l’anomalia de les famílies vulnerables a qui la Generalitat havia reclamat el retorn de pagaments indeguts de la renda garantida de ciutadania. El govern pretén ara amnistiar-les amb l’aval del parlament.

El govern d’Illa ja va plegar veles i va assumir que no podria aprovar el pressupost d’enguany per la negativa d’ERC a pactar-lo. Però necessitarà que el parlament validi ampliacions de crèdit i més possibles decrets per desplegar el programa de govern i els compromisos dels acords d’investidura. Capella ha deixat oberta l’actuació d’Esquerra respecte d’aquestes votacions. Ha assenyalat que decidiran el seu vot segons el progrés en qüestions importants de l’acord d’investidura amb el PSC. “Ara per ara som a les beceroles”, ha afegit la portaveu parlamentària dels republicans.

ERC, en canvi, s’oposarà a un altre decret que també es votarà en el ple d’aquesta setmana i que els socialistes podrien aprovar amb una majoria alternativa al de la investidura: el decret que deroga el règim sancionador als municipis per haver excedit el consum d’aigua màxim i haver incomplert el pla especial d’actuació en situació d’alerta i eventual sequera. El PSC ja va oposar-se frontalment a la interposició de multes que defensava el govern de Pere Aragonès. La determinació d’eliminar-lo és, per a ERC, una reculada en tota regla en la lluita contra la sequera. Capella ha al·legat que s’hi oposaran per coherència política i ha remarcat la importància de controlar l’ús abusiu de l’aigua que puguin fer particulars o determinades activitats econòmiques, dissuadir-ne un consum excessiu en situacions de sequera i fer pedagogia contra la cultura permanent de gastar sense mesura recursos naturals que són finits.

D’una altra banda, el ple aprovarà igualment la llei que elimina els privilegis fiscals per al macroprojecte turístic del Hard Rock i que ERC i els Comuns esperen que forci els promotors a fer marxa enrere.

El primer ministre serb, Milos Vucevic, ha dimitit. Una dimissió que arriba l’endemà que estudiants serbs bloquessin durant tot el dia una important cruïlla de trànsit a Belgrad amb el suport de pagesos, fet que augmentava la pressió sobre el president, Aleksandar Vucic.

Autokomanda pic.twitter.com/Mg29xcnAWT

— Zadužbina Milana Mladenovića (@ZaduzbinaMM) January 28, 2025

L’onada de manifestacions encapçalades per estudiants va començar com una protesta contra la corrupció del govern després de l’esfondrament del sostre d’una estació a la ciutat de Novi Sad, el primer de novembre, que va causar quinze morts.

El president Vucic ha intentat d’obrir un diàleg amb els manifestants i ha anunciat que preveia una remodelació del govern.

En un discurs televisat, Vucevic ha dit sentir-se orgullós de “tot el que s’ha fet sota el seu mandat, especialment en l’àmbit econòmic”. Així mateix, ha defensat el seu paper com a figura de continuïtat durant els darrers nou mesos.

“Hem encapçalat un progrés històric i hem frenat la inflació. Ens hem convertit en la segona economia amb més creixement d’Europa i hem aconseguit augmentar els salaris i les pensions”, ha afirmat abans de lamentar que, tanmateix, el que ha deixat empremta és la tragèdia de Novi Sad.

Per això, ha alertat que Sèrbia ha quedat atrapada en aquest accident. “Per desgràcia, hem vist com s’ha abusat políticament d’aquesta tragèdia, tot i que el govern ha actuat amb responsabilitat”, ha conclòs.

El Tribunal Suprem espanyol ha refusat avui per unanimitat d’anul·lar el nomenament d’Álvaro García Ortiz com a fiscal general de l’estat. Demà, García Ortiz declari com a investigat davant el jutge Ángel Hurtado per la presumpta filtració denunciada per Alberto González Amador, el company de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso.

El tribunal ha avançat el veredicte i els dies vinents farà pública la sentència amb els arguments que sustenten la decisió.

La secció quarta de la sala contenciosa administrativa ha desestimat el recurs que havia presentat l’Associació Professional Independent de Fiscals (APIF) contra la decisió del govern espanyol de renovar, el desembre del 2023, García Ortiz com a cap del ministeri fiscal.

Les fonts consultades remarquen que, independentment del veredicte adoptat avui, la causa contra García Ortiz per presumpta revelació de secrets continuarà en mans del Suprem. 

Això, segons que expliquen, perquè, a més de ser fiscal general, també és fiscal de sala, un càrrec que també està aforat davant l’alt tribunal.

El productor audiovisual Jaume Roures ha presentat una querella per acusació i denúncia falsa contra dos inspectors en cap de la Comissaria General d’Informació de la policia espanyola com a responsables d’un informe en què l’assenyalaven com a sospitós d’haver comès un delicte d’alta traïció i un altre d’organització criminal. Amb el suport del centre Irídia, aquest matí ha presentat la querella a Barcelona.

Es refereix a l’informe que la policia va aportar el juliol de l’any passat al jutge Joaquín Aguirre, titular del jutjat 1 de Barcelona, dins l’anomenat cas Vólkhov, de la trama russa del procés. La policia va incloure Roures en aquesta trama falsa, amb una fitxa de deu pàgines on el feia co-responsable d’un “equip conjunt de comunicacions que l’esfera russa i el moviment secessionista català” havien ordit suposadament per a implantar la República catalana i l’establiment d’un sistema monetari basat en les criptomonedes. 

El cas és que la policia espanyola hi va implicar Roures, atribuint-li delictes de la gravetat dels de traïció i organització criminal, només per una frase d’una conversa entre dues persones, l’ex-dirigent de CDC Víctor Terradelles i l’ex-conseller Xavier Vendrell, en què el primer deia: “Tu i en David [Madí] intentàveu fer moltes coses, però molt grans, en temes de comunicació amb el Roures i aquesta gent està molt interessada a poder-hi participar”. Segons el relat policíac que es construeix tot seguit, el govern rus estava disposat a posar-hi entre 200 milions de dòlars i 300.

Aquell informe va servir a Aguirre per a mantenir viva la causa de la trama russa malgrat el revés de l’Audiència de Barcelona contra aquella investigació prospectiva. Fins que aquest tribunal, el desembre proppassat, va arxivar el cas Vólkhov en una desqualificació sense precedent de l’actuació del jutge, que just ara s’acaba de jubilar. 

Tanmateix, aquell informe policíac va situar en el focus Roures (i una quinzena d’investigats), que ara exigeix que aquells inspectors que en van ser responsables paguin les conseqüències penals per haver mentit impunement sobre ell. De fet, segons que ha explicat Roures, fins i tot es van inventar en l’informe el nom dels seus pares, el lloc de residència i el fet que tingués dos passaports.  

Els manifestants contra el desnonament de l’Antiga Massana han expulsat de la concentració el regidor dels Comuns Jordi Rabassa. En un vídeo publicat a les xarxes socials es veu com els manifestants li criden “fora”, mentre el regidor se’n va a poc a poc. “No hi volem cap polític professional perquè són els responsables del desnonament”, ha dit en un missatge l’Antiga Massana.

ATENCIÓ!

Jordi Rabassa dels Comuns @bcnencomu es presenta al desnonament de l'Antiga Massana i la classe treballadora el fa fora.

No volem aquí a cap polític professional quan són els responsables d'aquest desnonament. pic.twitter.com/r2LrZuLRFn

— Antiga Massana (@antigamassana) January 28, 2025

L’ex-responsable de compliment d’ERC, Xavier Mombiela, nega haver esborrat cap arxiu de la investigació interna sobre els cartells dels Maragall. Fonts del seu entorn consultades per l’ACN asseguren que va deixar la documentació bolcada al programari de Microsoft del seu ordinador a la seu del partit, al carrer de Calàbria de Barcelona, quan Oriol Junqueras el va destituir (18 de desembre).

Xavier Mombiela entén que els arxius de la investigació encara haurien de ser al servidor intern. Tot i això, demà lliurarà a la seu els documents i expedients que té a casa, i que s’enduia normalment per fer feina els caps de setmana. L’ex-responsable de compliment defensa la confidencialitat del procés intern i recorda que l’executiva no hauria de poder accedir a les investigacions de la comissió de garanties.

La nova direcció d’ERC no troba els documents de la investigació interna sobre la suposada estructura B del partit, tal com va publicar diumenge el diari Ara i la secretària general i portaveu republicana, Elisenda Alamany, va confirmar en la conferència de premsa d’ahir. El nou responsable de compliment és Lluís Mombiela –que no té cap lligam familiar amb Xavier Mombiela–, i que ja va ocupar el càrrec amb anterioritat. De fet, Xavier Mombiela va substituir el 2023 Lluís Mombiela, que ha recuperat el càrrec dos anys després.

Junqueras va tornar a fitxar Lluís Mombiela com a responsable de compliment just abans de Nadal, pocs dies després d’haver acomiadat Xavier Mombiela. Quan Lluís Mombiela va veure que la carpeta sobre la investigació del seu antecessor per l’afer dels cartells era buida, va avisar la direcció d’ERC. Alamany va detallar ahir que s’havia aixecat acta del cas, i que confiava que entre Lluís i Xavier Mombiela es tragués l’entrellat dels fets.

Sol·licitud d’informació

Fonts properes a Xavier Mombiela asseguren a l’ACN que quan va plegar va deixar tota la documentació pujada a la seva carpeta de treball mitjançant l’eina de Microsoft. Esquerra també té a disposició el programa Kmaleon, per bolcar arxius al servidor intern, però Xavier Mombiela considerava que es tracta d’una eina que no compleix els mínims de seguretat.

El nou director general del partit, Lluís Salvadó, va enviar el 17 de gener un burofax a Xavier Mombiela a casa per requerir-li més informació sobre el cas dels Maragall. Xavier Mombiela ja s’havia ofert a l’actual vice-secretari general d’Organització, Pau Morales, per fer traspàs del càrrec amb el nou responsable de compliment, Lluís Mombiela. Però la nova direcció no li va facilitar les dades de contacte del seu successor –i alhora antecessor– al càrrec.

L’entorn de Xavier Mombiela també explica que, segons un protocol intern d’ERC (que no és públic), el compte de Microsoft d’un treballador ha d’estar operatiu fins trenta dies després de ser destituït o donat de baixa. Junqueras va destituir Xavier Mombiela el 18 de desembre, però l’ex-responsable de compliment assegura que d’ençà del 30 de desembre (dotze dies després de la destitució) no pot accedir al seu compte de Microsoft. La direcció d’ERC defensa que ell ja no havia de tenir-hi accés des del mateix dia que va ser destituït.

Xavier Mombiela no sap si algú ha pogut entrar al seu usuari i –per descuit o no– haver eliminat o reubicat documents. El peritatge informàtic del partit conclou que els arxius no s’han introduït mai al servidor, de manera que tampoc s’haurien esborrat.

Pendents que es resolgui el cas, i que Lluís Mombiela tingui accés a la documentació que Xavier Mombiela aporti demà, l’executiva de Junqueras no descarta de declarar com a inviable el procés intern de l’ex-responsable de compliment. L’actual direcció dubta que s’hagi mantingut correctament la cadena de custòdia dels documents, proves i aportacions del cas dels cartells.

De fet, l’equip de Junqueras considera irregular, poc ètic i denunciable que Xavier Mombiela tingui documents a casa. L’ex-responsable defensa que són documents que s’enduia per treballar els caps de setmana i que, en tot cas, ha complert la legalitat en tot moment.

Un treballador que feia tasques de manteniment d’una instal·lació automatitzada de reg va morir ahir a la tarda després de rebre una descàrrega elèctrica en un camp del camí de Sardera d’Alpicat (Segrià). Ara s’investiga els motius pels quals l’home, que era un treballador extern de l’explotació, va rebre la descàrrega elèctrica. Tres dotacions dels bombers van anar al lloc dels fets i van assegurar la zona. Els professionals del SEM que el van atendre, finalment, en van confirmar la mort. Era un home de 41 anys veí de Lleida. Els Mossos han posat els fets en coneixement del jutjat d’instrucció en funcions de guàrdia de Lleida i del Departament d’Empresa i Treball, d’acord amb els procediments habituals en accidents laborals amb víctimes mortals.

Els Mossos d’Esquadra han detingut cinc persones en la protesta contra el desnonament de l’Antiga Massana de Barcelona, segons que han confirmat a VilaWeb. Són quatre homes i una dona, que són acusats d’atemptat contra l’autoritat, desobediència i desordres públics.

A primera hora del matí, els Mossos i la Guàrdia Urbana de Barcelona han desnonat l’edifici, un espai ocupat d’ençà de la pandèmia per atendre persones en situació de vulnerabilitat. Grups de veïns i activistes s’han manifestat en contra de l’actuació policíaca. Hi ha hagut tensió, càrregues i cops de porres.

Hi ha uns quants manifestants i dinous agents de l’ARRO dels Mossos ferits per contusions. L’Antiga Massa ha convocat una manifestació a les 19.30.

Fotografia: EFE / Quique García Fotografia: EFE / Quique García Fotografia: EFE / Quique García Fotografia: EFE / Quique García Fotografia: EFE / Quique García Fortes càrregues de la GUB i els Mossos d’Esquadra

Cap a les set del matí, una desena de furgonetes dels antiavalots s’han desplegat a la plaça de la Gardunya. Els agents han fet cordons en uns quants carrers per a blocar els accessos a l’edifici. Al carrer de Jerusalem, on hi havia la majoria dels manifestants, els antiavalots de la Guàrdia Urbana han carregat contra els activistes i veïns que s’hi havien concentrat per protestar.

Uns minuts després, tots els manifestants han decidit de dirigir-se en l’accés de la Plaça Canonge Colom, al carrer de l’Hospital, on hi havia un petit cordó policíac dels Mossos, el qual han estat a punt de superar-lo.

Més antiavalots de la BRIMO han sorprès els manifestants per darrere, han fet càrregues contundents i han perseguit manifestants. La policia els ha dirigit al carrer de l’Hospital i una estona després han desconvocat la manifestació i han anunciat una nova convocatòria, avui a les 19.30, a la Rambla del Raval.

Batlle defensa l’actuació policíaca

El tinent de batllia de Seguretat de l’Ajuntament de Barcelona, Albert Batlle, ha defensat que l’actuació per recuperar l’Antiga Massana està “plenament blindada” des del punt de vista jurídic i ha avisat que no permetran més ocupacions i “usurpacions d’espais públics”.

“No permetrem que hi hagi més ocupacions ni actuacions com les que han motivat la intervenció que avui s’ha realitzat”, ha subratllat Batlle, que ha expressat la voluntat del govern municipal “d’acabar ara i en el futur amb qualsevol dinàmica il·legal i d’usurpació d’espais públics”.

El tinent de batllia de Seguretat ha afirmat que anunciaran en les pròximes setmanes les actuacions a mitjà i llarg termini per a la reforma dels espais.

El passat octubre, l‘Ajuntament de Barcelona ja va provar de desnonar l’espai, però veïns i col·lectius socials ho van impedir. L’actuació, segons fonts municipals, té l’autorització del jutjat contenciós administratiu 17. Avui, els agents han pogut entrar a l’edifici perquè, si bé és un espai on s’ofereixen serveis, ja no hi viu ningú.

Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé.

Avui, 28 de gener de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Fidias Panayiotou, el ‘youtuber’ xipriota que Musk vol de president de la UE 
• DeepSeek: el nostre moment Sputnik I Editorial de Vicent Partal 
• Aragonès, Mas i Montilla i l’esperança que el finançament singular arribi a bon port I Crònica de Pol Baraza 
• “Ser la filla de la víctima i del botxí és una càrrega terrible” 
• No et podràs jubilar en ta puta vida I Mail obert de Marta Rojals 
• Mariaelena Roqué profana tot un museu I Mail obert d’Anna Zaera 
• El TC fa via per a resoldre sobre l’amnistia apartant el magistrat rebel 
• Qui són els presoners palestins que Israel ha alliberat en canvi d’ostatges? 
• Joan Moragues: “Els espais en la nostra llengua perillen i van minvant” 
• “Us en recordeu, quan va entrar el Paraulògic a la vostra vida?”: el monòleg d’Oye Sherman 
• Alarma per l’augment de paparres: què hem de fer si ens en pica una?

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El raper Josep Miquel Arenas, conegut artísticament com a Valtònyc, exiliat més de cinc anys a Bèlgica, d’on va tornar l’octubre del 2023, ha insistit amb les seves crítiques a l’exiliat i candidat a la presidència del Consell de la República, Toni Comín.

Toni Comín: “No tinc res de què amagar-me, presentaré batalla”

Valtònyc assegura que “després de veure la seva resposta a una pregunta a l’entrevista de VilaWeb sobre el meu tuit, no puc evitar fer aquest comunicat” i remarcar que Comín no s’ha posat en contacte amb ell d’ençà de fa un any. De fet, detalla que l’última vegada que van tenir contacte va ser quan “li vaig enviar una carta informant-lo que, com a responsable informàtic de les donacions, havia descobert transferències personals al seu compte mentre els deutes del Consell amb els proveïdors creixien i les donacions disminuïen”. I l’ha acusat de fer xantatge emocional quan li va reclamar el pagament de factures pendents de feia sis mesos.  Per això assegura que va tallar el contacte amb el Consell i va informar a qui va considerar adient.

El raper l’acusa també de posar persones en risc amb “accions que sabia que eren il·legals”, tot delegant responsabilitat per protegir-se de les conseqüències legals, anima Junts a investigar-lo i assegura que “durant les negociacions per l’amnistia, vaig veure com actuava de manera egoista, prioritzant els seus interessos personals per sobre del bé col·lectiu”.

Faig una crida a les persones afectades a compartir les seves experiències. També insto @JuntsXCat a investigar si aquesta persona realment representa els valors que hauria de defensar al Parlament Europeu en nom dels ciutadans de Catalunya. pic.twitter.com/2HHUMXtI1m

— JOSEP VALTÒNYC (@valtonyc) January 27, 2025

 

Què tal, parauloggers?

Un honor ser aquí amb tanta gent llesta. Si ara s’esfondrés el sostre del teatre, seria una gran llàstima per tota la gent que us estima i pel trànsit web de VilaWeb. Sí, senyor.

Haig de dir que esperava que ens reunissin en un teatre més de lletres, perquè el Poliorama és clarament de números. He estat pensant quin seria el teatre més de lletres de Barcelona. Potser el Maldà. Espero que aquesta intervenció meva no sigui el Lliure de Gràcia. Ara ho descobrirem.

Benvinguts i benvingudes a aquesta gran final. Jo no hi vaig poder arribar per mèrits propis però sóc aquí. Ah, les famoses portes giratòries de TV3!

Això és una lliga però podria ser una teràpia de grup per a addictes. No tinc clar que VilaWeb no estigui connectat a l’app de CatSalut per passar-li dades de consum i veure si algú necessita ajuda de debò. A mi se’m va advertir contra drogues toves com la marihuana però ningú em va dir res del Paraulògic.

No sé si recordeu com va arribar el Paraulògic a la vostra vida. El primer piti te’l passa un amic, però a mi el Paraulògic me’l va passar ma mare, com a les autèntiques famílies disfuncionals, oi?  “Mira a què juguen les meves amigues”, em va dir. I ffffuàssss: les pupil·les se’m van posar en forma d’hexàgon. I vaig saber que destinaria mooolt de temps a aquella merda. Merda de la bona.

M’han passat dades del Paraulògic i som uns 300.000 jugadors únics mensuals. I, atenció, el moment de més activitat són de les dotze de la nit a un quart d’una de la nit. M’he mirat bé com dir l’hora per no ferir sensibilitats. Cito el correu electrònic de la Júlia Partal: “Abans era a la una de la matinada i ho vam moure a mitjanit perquè la gent anés a dormir abans.”

Perquè el Paraulògic és com Taylor Swift: és conscient de com de lluny poden arribar els seus fans. Les meves nebodes, per exemple, saben que només els deixo el meu mòbil per jugar al Paraulògic juntes. No ho faig per compartir un moment bonic plegades. Ho faig purament per egoisme, pensant: “A veure què veu el teu cervellet encara illetrat però fresc, a veure.” Vosaltres també feu això? No és treball infantil si no en són conscients.

Si alguna cosa sap el meu mòbil és que sóc una friqui. Com a bona catalana, la pàgina més visitada és la del Paraulògic. La segona, la del Diccionari.cat, per anar a comprovar coses del Paraulògic. I la tercera, el nivell dels embassaments a Catalunya. El que es coneix com a més catalana que Jordi Pujol rostit amb panses i pinyons. Creu de Sant Jordi pel meu historial de navegació.

El triomf del Paraulògic rau en 3 condicions: ens agrada jugar; ens agrada el català; i per damunt de tot, de tot, de tot, ens agrada mirar el mòbil. És un joc, però un que ens dóna superioritat moral. És el passatemps dels bons. Potser no és el joc més divertit. Però és el passatemps dels bons. És el Bluesky dels passatemps.

M’agrada perquè quan cliques a “solucions d’ahir” sempre hi ha dues reaccions. Una: “Aaah, merdaaa. Com és que no he vist gelat?” I: “Bueeno, doncs tampoc em sento malament per no haver pensat en ‘pícea: Arbre perennifoli del gènere Picea, de la família de les pinàcies, amb aspecte d’avet, de capçada cònica i branquillons pènduls, fulles linears i anguloses, disposades tot al volt de la tija i pinyes ovoides penjants.’”

Perquè si alguna cosa hi ha al Paraulògic són peixos, ocells i plantes i animals en general. És com una mena de paradís perdut. Al món aviat no hi quedarà pràcticament res, però seran tots al Paraulògic. Allò que piques i posa “Mamífer artiodàctil propi del Congo.” Ok, ok, capità Planeta, no em sentiré malament per no haver vist venir aquesta.

Però en general, jo que tinc problemes per a distingir un roure d’un container, quan entro al Paraulògic em transformo en Godai Garcia, el de Les coses que creixen. Grandíssim canal. Seguiu-lo tots. Botànica lisèrgica en català. O em transformo en Godai Garcia o en Homer: “gàlata: Relatiu o pertanyent a l’antiga Galàcia o als seus habitants”! “efesi, efèsia: Relatiu o pertanyent a l’antiga Efes o als seus habitants”! O en Mendeléiev. Elements químics, els meus millors amics. Tinc la ruta “ast, asta i àstat” claríssima. Me’ls sé molt millor que quan m’entraven a examen, cagoncristo.

Però hi ha un volum ingent de paraules en català que acaben en -ada: “desada: Acció de desar.” “ballada: Acció de ballar.” És un truc que tinc jo, provar els -ades. No sé si voleu compartir els vostres… Suposo que no, per no nodrir els vostres rivals. La meva manera de fer és: començo pels monosíl·labs: pic, gla, cop, tuc…: els que podrien servir com a nom de nen o nena per al 2026. Després vaig allargant i derivant… I després li pregunto a ma mare a veure quines té. Una senyora que m’ha donat la vida i també grans aportacions del Paraulògic. Gratituds similars. I després li pregunto a una amiga, que és molt més bona que jo, quines paraules té.

Hi ha una mena de codi d’honor entre els que juguem conjuntament al Paraulògic, no? No xivar-se els tutis d’entrada. No esclafar els tutis del dia a la gent. Què som? Animals? És com fer un spoiler però molt pitjor. El dia deixa de cobrar sentit. Passa a ser un conjunt d’hores que falten perquè hi hagi un nou tuti, oi? “Es tan corto el amor y tan largo el día hasta el refresh del Paraulògic”, que deia el poeta.

Jo, poca broma: amb el Paraulògic he après moltes coses. La nyerra és peresa. Un crui és una clivella. Una farnaca és una llebre jove. Borrer vol dir que només té flors masculines i per tant no dóna fruit. Es veu que la definició de dallò és “daixonses”, cosa que em fa una gràcia molt tonta. He descobert que atall –atajo, drecera– és correcte en català. Que un llisó és un núvol petit després d’un núvol gros (ooooh!). Que pollam és un conjunt de pollets, i a mi em fa gràcia perquè tinc vuit anys. Que cerndre vol dir passar pel sedàs i és una paraula que encadena quatre consonants, cerndre, i això està molt bé. O, per exemple, que en català no s’accepta tieta o morreig o xapata. Fatal. Que a mansalva vol dir sense cap risc. I que pirop existeix però que vol dir ‘silicat d’alumini i magnesi Mg3Al2Si3O12, mineral del grup del granat’, i no ‘floreta fastigosa que et llança pel carrer un senyor que podria ser el teu pare’. S’aprenen moltes coses, al Paraulògic!

És cert que et proporciona moments d’enaltiment espiritual. Tu ets allà tan tranquil·la i de sobte trobes blaüra, amb una u amb dièresi, un blau, un hematoma, i dius: “Oh, blaüra.” Et sents com un explorador il·luminant amb una torxa la paret del passadís de la piràmide a les fosques plena d’inscripcions i murals meravellosos i, de sobte, blaüra. I tu: “Oh!” Em dono un moment. I algú pica a la porta perquè ets a la feina i fa estona que ja has acabat de cagar i tens un company desesperat, però tu: “Oh, blaüra!” Es fa molt de Paraulògic cagant, això és un fet.

Dit això, amics, amigues, amigada: que comenci la festa!

Joan Moragues (Muro, Mallorca, 1998) va saber aprofitar l’oportunitat per a defensar el català. Fou davant les principals autoritats de les Illes en els premis Ciutat de Palma que, d’ençà que governa el PP, ja no són exclusivament en català, sinó que també reconeixen obres en castellà. “Tenint en compte la nostra situació, per ventura hauríem d’oblidar una mica tots aquests arguments relacionats amb la importància de la inclusió, el bilingüisme i tot això, que no són altra cosa que excuses per a oblidar el deure que tenim de preservar la nostra llengua. I, per tant, també les nostres arrels i la nostra identitat”, va dir en rebre el premi.

Guardonat pel seu debut literari, Les estrelles no parlen, amb el premi Ciutat de Palma de novel·la en català, Moragues, que ja havia guanyat l’Antoni de Bofarull de narrativa breu atorgat per Òmnium, ens rep a Can Picafort –desèrtic i tranquil a l’hivern– per parlar de la seva primera novel·la llarga. Aprofitam l’avinentesa per saber més coses sobre l’obra i per demanar-li pel seu discurs, pel moment cultural de les Illes i, com a docent, per la situació actual a les aules.

—Heu guanyat el premi Ciutat de Palma de novel·la en català, però fa un mes Òmnium us en va lliurar un altre per una novel·la breu. Com us sentiu, amb aquest debut? 
—El de la novel·la breu va ser una sorpresa, però no tant com el del Ciutat de Palma. Sobretot, perquè l’havia fet rodar per molts premis. Quan veus que t’hi vas presentant i no arriba res, si més no penses que per ventura no té la qualitat que hauria de tenir. O que l’hauries de revisar. Jo ja me n’havia fet a la idea i quan em van dir que havia guanyat el premi, que era el més important i el que més ganes em feia, vaig estar bastant sorprès.

—I el guanyau amb la vostra primera novel·la llarga. Com sorgeix Les estrelles no parlen? 
—D’un treball de la Universitat de Barcelona sobre la història de la ciència. Havíem de treballar un capítol poc conegut o controvertit, amb una estructura clàssica. Però jo vaig demanar al professor si el podia fer en forma de novel·la breu. Em va sorprendre que em digués que sí. La vaig escriure el 2023, a partir de l’abril, i vaig veure que hi havia un cert interès, trobava que podia incloure-hi més personatges. Ja vaig veure la línia d’escriptura. No ho vaig dir a ningú, només ho sabia la meva parella, perquè no tenia clar cap a on aniria tot això. A final del 2023 ja ho tenia i ja era prou llarg per a considerar-se una novel·la.

—De què ens parla? 
—Parteix d’una història científica poc coneguda i, per tant, té aquesta part més versemblant, que és la història de Fritz Haber. Si algú té interès a llegir la novel·la, no li convé cercar gaire informació sobre el científic, perquè la seva vida és la que hi surt, amb uns quants canvis. El personatge convida molt al debat, a discutir si realment va fer les coses bé o malament. De fet, l’he utilitzat en algunes classes amb alumnes més grans. A partir d’aquí, vaig separar la novel·la: una part centrada en ell i el seu entorn familiar, i una altra amb na Bàrbara, que és un personatge completament inventat, que viu al present i que té tot de dilemes. Realment, l’eix central de la novel·la són els dilemes que se susciten en tots dos casos i com, tot i ser llunyans temporalment i espacialment, es van emmirallant l’un en l’altre.

—I qui és na Bàrbara?
—És una dona que ha romput la relació amb son pare de fa molts anys. És infermera i el mateix dia que coneix un pacient nou a l’hospital ingressen son pare. És com si li vingués de cop i començàs a reconsiderar si hauria de recuperar-hi la relació, si l’hauria de deixar estar…

Joan Moragues (fotografia: Martí Gelabert).

—Dieu que hi ha una part versemblant, que queda clar d’on neix, i aquesta part més fictícia. D’on traieu la inspiració? 
—A la novel·la curta ja existia el personatge de na Bàrbara, tot i que no hi aprofundia gaire. No sé d’on em vaig inspirar concretament, però crec que és un personatge que té elements bastant meus, de la manera com veig les coses. Per altra banda, el pacient que xoca molt amb ella també té idees molt meves. Per ventura la tensió entre el pacient i la infermera és una cosa que jo també duc al dedins. El xoc, el debat etern, entre la part més científica i la part més artística, entre llibres i art. Crec que no n’era conscient, al principi, però a mesura que escrivia i veia cap a on anaven els personatges, identificava característiques que tenc.

—Sou graduat en física i teniu un màster d’astrofísica. D’on us surt escriure?
—Quan era més petit no escrivia. Sí que m’havia agradat sempre molt llegir i la literatura, en general. A ca meva és una cosa que sempre he vist. I ma mare és professora de català. Per tant, sempre hem tengut llibres i m’ha agradat molt aquest món, però no m’havia proposat mai d’escriure. Ni tan sols una novel·la breu! Va ser amb aquest treball que vaig arrencar, m’agradava, m’entretenia… I pensava que si la novel·la no arribava enlloc, no passava res. Estava content del que havia escrit. Va sorgir sense esperar-ho.

—Què us agrada llegir?
—Autors propers, com Jaume Cabré, que m’agrada molt l’estil narratiu i les tècniques que empra. De Mallorca, Melcior Comes i Laura Gost. I també els clàssics, ara darrerament llegesc A sang freda, de Truman Capote, que si són clàssics és per alguna raó. I, per un altre costat, també m’agrada explorar la fantasia: els primers llibres que record que volia llegir i no veia l’hora d’anar a dormir eren d’aquest gènere. Tolkien, Sanderson, que és un autor que té una cosa molt bona: que els seus personatges no són ni bons ni dolents, i això en fantasia és difícil d’aconseguir. Té aquesta oportunitat de crear personatges que són un poquet ambigus i que et poden caure bé i després, no, o a la inversa. Per ventura això també ha influït un poc en els personatges que he perfilat en la novel·la.

—En la cerimònia dels premis vàreu fer un discurs molt reivindicatiu en defensa del català. Com va sorgir?
—No sempre tens l’oportunitat de tenir un micròfon al davant, ni les autoritats, ni tothom. Vaig pensar que si havia de dir alguna cosa, era l’opinió que tenia dels premis. Crec que som conscients, o no cal fixar-s’hi gaire, per veure que els espais en la nostra llengua perillen i van minvant. Vas al metge i per ventura no t’entenen en la teva llengua, o te’n vas a un restaurant i demanes una aigua i no t’entenen tampoc. Llavors, és important que, tenint en compte que des de les institucions i el govern no es fa el que s’hauria de fer, si més no reivindiquem aquests espais, que són espais clau perquè històricament han estat un punt de privilegi per a la nostra llengua. I un d’aquests espais crec que són els premis literaris. Veure que els Ciutat de Palma cedeixen espais al castellà, utilitzant excuses com la inclusió i, simplement, aquesta visió de dir que tot és millor si tothom en pot formar part… No tenc res en contra que tothom en pugui formar part, però hem de tenir en compte que som de Mallorca i dels Països Catalans, i tenim una llengua que és nostra. Qualsevol persona que vulgui participar en les nostres coses s’ha d’adaptar en la manera com les feim aquí, no som nosaltres que ens hem d’adaptar a la seva manera.

—No sempre s’entén.
—Deixam de banda la responsabilitat que ens demana la nostra terra per atendre les exigències del país. I el país, per ventura, diu d’on som, i està bé, però la nostra terra diu qui som. I això no és igual, no ho hauríem d’oblidar. Hi ha una frase que m’agrada molt, que és: qui molt abraça, poc estreny. Si volem abraçar tant i tenir tothom content i fer més cas als d’enfora, alhora que no feim cas del que necessitam ara mateix, genuïnament d’aquí, no estrenyerem res. I el català, precisament, necessita una bona estreta. Necessita que hi siguem, que hi lluitem i que reivindiquem aquestes coses.

—Un dels fets que demostra el desgavell dels Premis Ciutat de Palma és que es va donar el guardó de novel·la en castellà a una persona mexicana del Canadà. I més encara: es va haver de revocar perquè l’obra ja havia estat premiada. 
—És això que et dic: si vols abraçar molt, estrenyeràs poc. Fa minvar el prestigi que tenen els premis. I pens que els hem de mantenir, conservar i reivindicar, a la nostra manera. Així com es van obrir fa dos anys a una altra llengua, es pot fer a la inversa. Som a temps d’adonar-nos que realment aquests espais són clau per a mantenir la nostra llengua. Tenim artistes d’aquí qualificats de sobre per a presentar-se i guanyar els premis en totes les categories i crec que ho hem d’aprofitar i fer com ho fèiem abans.

—I com vàreu viure aquest moment? Perquè bona part del teatre va aplaudir, però les primeres fileres amb les autoritats no tant, o gens.
—Sí que veia una fila d’americanes i corbates que no es movien gaire, però no vaig ser-ne prou conscient del tot fins que no vaig seure.

Joan Moragues (fotografia: Martí Gelabert).

—La presidenta Marga Prohens us va lliurar el premi. Què li diríeu si poguéssiu parlar amb ella?
—Li remarcaria això que hem dit dels espais. És a dir, quina és la nostra cultura i que, tenint en compte que volem ser inclusius i que volem que vengui qui pugui venir, que tothom se senti còmode en una illa com la nostra –que ja és complicat els mesos d’estiu–, sempre hem de preservar la nostra manera de ser. I això vol dir, sobretot, preservar la llengua, les tradicions, la cultura i la consciència. Sobretot ens fa falta tenir consciència social i lingüística.

—En quin estat creieu que es troba la cultura i la llengua? La setmana passada es va publicar una enquesta en què s’advertia que el català continuava reculant entre els joves.
—És preocupant. En els redols que em moc, veig que l’alumnat sap parlar i entén perfectament el català, sense cap problema, però després el trobes espais que ja no són acadèmics, com el pati mateix, i comences a trobar la presència del castellà i més llengües. No sé gaire bé com s’explica, si va relacionat amb el prestigi que veuen a la nostra llengua, si la veuen poc atractiva… però és que també hi ha un bombardeig constant a les xarxes. Estan contínuament enganxats a totes les plataformes i els continguts que veiem són en castellà. En català hi ha una manca d’aquests continguts i la suma de tot això fa que el jovent vagi perdent l’ús del català. S’ha de fer un esforç a les escoles; les institucions ens han de donar suport des de darrere. No és una feina individual, hem d’anar remant tots en la mateixa direcció. Si no, és complicat de capgirar aquest descens del català.

—I teniu esperances, amb l’escenari polític de les Illes?
—És difícil, perquè veus qui governa i, si governen, és perquè els han votat. Tot l’ascens de l’extrema dreta i del sector conservador és una conseqüència de les polítiques que es van fent des de molt enrere. Ens podem centrar en les institucions o el govern, però tampoc no hem d’oblidar que és el poble qui té la potestat de posar aquesta gent al govern. És una feina que ha de tocar tots els eixos, no podem oblidar cap àmbit. Si cedim aquests espais, què ens queda per utilitzar? Si més no, hem de preservar aquells espais clau: les festes tradicionals, les associacions de joves, les associacions de pobles, els premis literaris… són llocs on ens podem enfortir una mica i donar un missatge més encoratjador per a la nostra llengua.

Joan Moragues (fotografia: Martí Gelabert) Joan Moragues (fotografia: Martí Gelabert)

—Un altre espai clau són les aules. Com a docent, com veieu la política educativa?
—Dependrà molt de la zona, però la meva experiència en la part forana és que, per un costat, no em desagrada l’ús que fan de la llengua. Però, ben pensat, sí que hi ha certs nuclis dedins les escoles i les aules que perillen una mica. Crec que puc veure una tendència cap a la dreta, al conservadorisme, cap a l’espanyolisme fins i tot. Hi ha moltes aules on comences a veure polseretes d’Espanya pertot. Pot semblar una beneitura, però és un símptoma evident de la malaltia de la nostra ideologia més típica. No sé ben bé per què, però tenim una onada de joves que tiren cap a la dreta i cap a l’espanyolisme. Ho veuen a les famílies, crec que el missatge de l’extrema dreta els resulta atractiu per alguna raó que ja no puc entendre, perquè em costa de veure per què és atractiu.

—Deixant la política de banda, i tornant a la vostra faceta d’escriptor: què podem esperar ara de Joan Moragues?
—És un poquet incert. Vaig començar a escriure novel·la breu, ara tenc cinc o sis relats escrits que m’agradaria que, quan siguin més, formessin part d’una altra novel·la llarga. Un va ser el que va rebre el premi d’Òmnium, que em va encoratjar a continuar en aquesta línia. Vaig més en bones, tenc la feina principal de l’escola i altres curolles que no em deixen gaire espai per a escriure, però aquest format em permet ser una mica més original i parlar d’històries completament diferents. Fins i tot, diria que m’agrada més que la novel·la llarga: em dóna empenta per continuar. I com que els incloc en el mateix univers, ja pens en la idea de fer-ne un llibre en algun moment.

La història del Parlament Europeu és plena de figures polèmiques i extravagants, però en aquesta legislatura, per primera volta, un youtuber ha aconseguit un escó. És el xipriota Fidias Panayiotou –té més de 2,7 milions de subscriptors només a YouTube–, que en la campanya electoral es va presentar com a independent i amb el compromís d’incentivar la participació dels joves. Ara, amb un peu a Brussel·les i un altre a Estrasburg, ha mostrat un rostre polític força més complex i molt pròxim als posicionaments d’Elon Musk, que aviat compartirà la gorra de magnat tecnològic amb la de membre de l’administració de Donald Trump.

Els partits tradicionals xipriotes van interpretar la candidatura de Panayiotou com una broma de mal gust. De fet, van provar de menystenir-lo i ridiculitzar-lo, però el youtuber va recollir 71.330 vots (19,36%) i va aconseguir un escó d’eurodiputat dels cinc en joc. “Em vull disculpar anticipadament. Només tinc 24 anys i acabo de ser elegit pel Parlament Europeu. No tinc experiència política i estic convençut que cometré errors […] Potser algunes vegades votaré malament o diré coses equivocades”, va explicar en un vídeo.

I'm Sorry Europe pic.twitter.com/zJKRxERcbL

— Fidias Panayiotou (@Fidias0) July 9, 2024

Després, hem vist una barreja d’agitador a les xarxes socials i populisme de suposada democràcia directa. Panayiotou es dedica a fer vídeos curts sobre la seva activitat parlamentària que reben milers i milers d’interaccions. Per exemple, va sotmetre a votació a TikTok si s’havia de mantenir com a independent o integrar-se en el grup dels Verds. Va guanyar l’opció de quedar al marge. Més tard va fer una altra enquesta a X sobre si havia d’avalar la Comissió d’Ursula von der Leyen. Va guanyar el no.

Do you want me to vote for Ursula von der Leyen to remain as president of the European Comission?

Whatever you say I will do.

— Fidias Panayiotou (@Fidias0) July 13, 2024

Però com es defineix ideològicament? Panayiotou assegura que és completament independent. “En el passat he votat propostes de la dreta i polítiques de l’esquerra”, explica en un vídeo, en què afirma que és un representant de la postideologia, és a dir, que no se sent representant ni per l’eix d’esquerra-dreta, ni pel sistema de partits actual. “Estic obert a diferents idees i sempre provo d’escoltar les diferents opcions, fins que guanya la millor idea”, afegeix.

The Truth Behind My Political Ideology pic.twitter.com/krdv9RQaMu

— Fidias Panayiotou (@Fidias0) November 5, 2024

Una de les promeses que ha fet als seus seguidors a les xarxes socials és que aviat habilitarà una aplicació que incentivarà “la democràcia directa”. D’aquesta manera, podran decidir com vota i com participa en el ple. Segons que explica, l’aplicació serà segura i no tindrà intromissions com les enquestes a les xarxes socials. Inicialment, només la podran fer servir els xipriotes, però una volta superi la fase de prova s’obrirà a tots els europeus.

La fama i l’abraçada amb Musk

Però anem al començament de tot. Panayiotou es va fer un lloc al món dels youtubers amb vídeos polèmics, com ara, quan va viatjar pel Japó sense pagar ni un ral. Es colava als mitjans de transports i pidolava. Si una cosa ha demostrat a les xarxes és que no té filtres, tampoc escrúpols, i és resilient a l’hora d’aconseguir allò que vol. Un altre objectiu que es va marcar, l’octubre del 2022, va ser conèixer Elon Musk i abraçar-lo.

El youtuber ja havia fet vídeos abraçant uns altres personatges famosos, però en el cas del fundador de Tesla –a qui va definir com el seu ídol– es va convertir en una mena de missió que va durar mesos. Va acampar fora de la seu de SpaceX a Cameron County (Texas) i, més tard, a la de Twitter a San Francisco (Califòrnia). Finalment, el 21 de gener de 2023, el magnat va cedir.

El vídeo “Com vaig forçar Elon Musk a abraçar-me” supera el milió de visualitzacions a YouTube. Ara, en la breu conversa entre Panayiotou i Musk, hi va haver una escena incòmoda, quan el youtuber li va dir que li agradava molt com comunicava perquè no articulava bé i deia coses molt simples. “Ets un paio estrany que mola molt conèixer en persona”. El magnat va mirar la càmera i va fer una ganyota. “De res”, va respondre.

Una inspiració

D’aleshores ençà, ambdós han mantingut el contacte, especialment per la xarxa social X. Musk, que fa mesos que fa campanya activa amb l’extrema dreta europea, comparteix i comenta molts dels vídeos de Panayiotou. De fet, el youtuber ha dit que el magnat va ser la seva gran inspiració a l’hora de fer el salt a la política. “Vaig sentir Elon Musk dir que, si no veus el canvi que vols al món, has de ser el canvi”, va relatar al polèmic pòdcast de Russell Edward.

How @elonmusk Influenced Me to Run for the Elections pic.twitter.com/L9pzUt4Y4Y

— Fidias Panayiotou (@Fidias0) August 10, 2024

Per la seva banda, Musk ha definit Panayiotou com un lluitador en defensa de la llibertat d’expressió –el seu leitmotiv, d’ençà que va comprar X i que l’ha portat a una deriva que ha catapultat el discurs d’odi i ultra– i, fins i tot, ha reclamat que sigui el president de la Unió Europea, tot i que és un càrrec que no existeix. Els interessos d’ambdós van en paral·lel i el youtuber ha fet una petició perquè Musk i Mark Zuckerberg compareguin al Parlament Europeu per parlar sobre la suposada censura i manca de llibertat d’expressió a les xarxes.

Fidias for EU President!! https://t.co/qXaLocmn50

— Elon Musk (@elonmusk) November 24, 2024

“Mark Zuckerberg, CEO de Meta, ha acusat fa poc la Unió Europea d’institucionalitzar la censura. En el passat, el propietari de la plataforma X, Elon Musk, ha fet afirmacions similars. Estimats amics, si aquestes acusacions són veritat, tenim un problema. Milions de publicacions són censurades a tot Europa sota l’etiqueta de la desinformació. Finalment, ha resultat que eren factualment correctes [sense esmentar quins casos]. No podem tenir una democràcia decent si censurem una part de la història”, ha dit al ple.

@elonmusk i have an inside information from the European parliament that we will invite you soon so pls accept. It will be fun and important for freedom of speech for us Europeans

— Fidias Panayiotou (@Fidias0) January 21, 2025

Les afinitats amb Musk en tota mena de temes, com ara la guerra d’Ucraïna –defensa que s’hi ha de posar punt final i deixar d’armar Kíiv– o eliminar el 80% dels buròcrates de la UE, han costat al youtuber la llufa de ser considerat el seu titella a Brussel·les, cosa que nega. “Com a pensador independent, m’agrada ser definit com una persona que agrada a Elon Musk, però no hi he parlat en persona ni per escrit”, ha assegurat.

Am I @elonmusk 's Puppet? pic.twitter.com/hnRjteRz0l

— Fidias Panayiotou (@Fidias0) January 22, 2025

Aparicions polèmiques i contra el cordó sanitari a l’extrema dreta

Més enllà de la proximitat amb Musk, Panayiotou, que s’ha declarat contrari al cordó sanitari contra l’extrema dreta, ha compartit converses amb referents de l’esfera ultra, entre els quals, Andrew Tate –ara mateix acusat de tràfic de persones, violació i organització criminal a Romania, país que no pot abandonar– i el dirigent de Reform UK, Nigel Farage. A més, ha deixat que una altra cara coneguda de l’extremisme, el youtuber Tyler Oliveira, li dediqui un documentari, Per què la UE té por d’un ‘youtuber’?.

Who is Behind the Matrix? @Cobratate pic.twitter.com/Y9a4KTUnKs

— Fidias Panayiotou (@Fidias0) December 26, 2024

“Fa quatre anys que intento inventar-me una nova existència, després d’amputar-me totes les certeses.” La vida de Caroline Darian, filla de Gisèle Pelicot, va canviar de dalt a baix el 2 de novembre de 2020, quan la seva mare li va explicar que el seu pare, Dominique Pelicot, l’havia drogada perquè desenes d’homes la violessin. Com és habitual quan se sofreix un xoc traumàtic, Darian ha retingut un detall d’aquell dia en què va saber que el seu pare havia estat detingut: les xifres blanques del rellotge del forn de la cuina, que marcava les 20.25. Va ser el darrer minut de la seva vida anterior. Tal com ella mateixa explica a I vaig deixar de dir-te pare (Edicions 62), aquesta primera notícia terrible només era el començament de tot allò que havia de venir. A mesura que avançaven les investigacions, també van descobrir unes fotografies en què ella mateixa apareixia adormida, i l’abast de les agressions a la seva mare, que es van allargar deu anys.

Crit d’alerta sobre la submissió química

El llibre, que s’acaba de publicar en català, és un relat en primera persona demolidor. És íntim, personal, colpidor, però també valent i conscient: Darian, que s’ha convertit en una activista contra la submissió química, hi deixa ben clar el component col·lectiu, vol que sigui un crit d’alerta sobre l’abast de les violències sexuals. I ho ha subratllat en la presentació del llibre: “M’ha ajudat molt investigar què representa la submissió química. No és un succés i prou, és molt més. Abans s’associava únicament a l’àmbit festiu, i no. El meu compromís és que s’entengui que és un problema de salut pública. Adonar-me de la utilitat d’explicar-ho m’ajuda a superar el trauma personal. Trobo un cert consol a mirar d’ajudar unes altres víctimes, em fa avançar en el dol.”

Cas Pelicot: un abans i un després en el tractament de les violències sexuals?

Darian ha explicat que la seva mare en aquests moments es troba bé i que continua la seva vida. “Ha trobat una mena de serenitat postjudici.” Però ha recalcat que la família no estava gens d’acord amb el veredicte, perquè la majoria de penes imposades eren molt inferiors a les que havia demanat la fiscalia. “El judici ha estat dur i esgotador. Encara som en l’etapa dels recursos i el procés de dol continua.”

Ara bé, malgrat que el judici ha servit per a condemnar Dominique Pelicot, encara no s’han esclarit tots els seus crims. No tan sols se’l relaciona amb moltes més agressions sexuals i amb un homicidi, sinó que també podria haver agredit sexualment la seva pròpia filla, tenint en compte que es van trobar un parell de fotografies en què Caroline Darian apareixia adormida i amb una roba interior que no era seva. “Crec que Dominique no es va aturar amb Gisèle”, ha dit Caroline Darian en la conferència de premsa. “El judici no ens ha permès de saber quan va començar tot plegat i quanta gent hi ha implicada. Ell té la personalitat tan dividida que li és impossible d’admetre la veritat completa. Si pogués iniciar un altre procés contra ell ho faria, però només hem trobat dues fotografies. No sé si podem fer-ho, en la mesura que ell no ha volgut respondre. Jo em quedo amb dubtes i incerteses.” De fet, així com ha reconegut les agressions contra Gisèle, Dominique Pelicot ha negat haver-ne comès  amb la seva filla.

Amb tot, si el sistema sanitari fos més efectiu a l’hora de trobar proves de submissió química, els processos judicials tindrien més opcions de prosperar. Tal com denuncia Darian, no es forma els metges perquè puguin detectar-ho, i sovint les víctimes no saben que ho són o, si més no, no estan del tot segures que ho són. Cap dels metges a qui va consultar Gisèle Pelicot sobre les seves llacunes de memòria, pèrdua de cabells i de pes i insomni no va ni tan sols sospitar quina podia ser-ne la causa real, i en cap cas li van proposar de fer anàlisis toxicològiques. “En el meu cas, si hagués tingut anàlisis toxicològiques, potser podria haver demostrat submissió química, però no ha estat així”, ha afegit Darian.

Un sistema revictimitzador

Més enllà del seu cas individual, Caroline Darian insisteix en la necessitat de millorar l’atenció a les víctimes a l’estat francès. Un dels moments més durs del relat, de fet, és quan narra la seva hospitalització a causa del xoc psicològic dels primers dies. “Si m’hagués pogut beneficiar d’un seguiment terapèutic sense que m’haguessin deixat sola, lliurada a mi mateixa… No hauria acabat en aquest hospital”, diu al llibre. “Quan començarà, la justícia, a protegir i fer costat a les víctimes? Com poden deixar que les persones traumatitzades tornin a casa seva soles, com si no hagués passat res?”

Tal com ha afegit en la presentació, la revictimització va més enllà de l’atenció en un primer moment. En aquest cas, ha estat especialment evident durant el judici. “Acusats i advocats han tingut un propòsit i un to violent, i és important que la societat s’adoni que això no és acceptable, que no es pot permetre absolutament tot en un procés judicial.” En aquest sentit, la decisió valenta de Gisèle Pelicot de fer el judici en obert no ha servit tan sols per a assenyalar els agressors, també ha evidenciat les mancances d’un sistema que encara culpa les víctimes. “Fer el judici a porta tancada hauria estat un regal per als acusats. Quan els processos es fan a porta tancada, els acusats expliquen el que volen i a qui volen, especialment al seu entorn. Fer-ho així era una manera de donar força a la frase ‘la vergonya ha de canviar de bàndol’. No és ella, com a víctima, qui ha de portar la càrrega.”

La frase ja s’ha convertit en un lema internacional contra les violències sexuals, i Darian ha explicat que la idea va ser seva. “La frase em va venir al cap quan vaig començar a escriure, poc després de saber els fets. Sóc la filla d’un dels depredadors sexuals més grans i visc des de dins la vergonya de dur l’ADN i el cognom Pelicot, de ser la filla del botxí i de la víctima alhora. Crec que interpel·la, sobretot, les víctimes. No els correspon a elles dur la càrrega de la vergonya.” El pes que li ha representat el fet de ser la filla de Dominique Pelicot és una idea sobre la qual insisteix especialment al llibre: “Ser la filla de la víctima i del botxí és una càrrega terrible.”

El dol per un pare que ja no existeix

Un dels temes principals del relat és la dificultat que ha significat per a Caroline Darian el procés de dol pel pare que ella creia que tenia; una figura que s’ha adonat que no va existir mai realment. “El meu pare és un criminal, i bé hauré d’aprendre a viure amb aquesta realitat implacable”, diu al llibre. “A acceptar el dilema entre la necessitat de justícia, de veritat, i l’amor que he pogut sentir per ell.”

És especialment colpidora l’alternança de records feliços amb ell amb la cruesa de la veritat després de saber qui era realment. “Quantes reserves de duplicitat s’han de tenir per haver interpretat la comèdia de la tranquil·litat durant tots aquests anys…? […] Sempre has estat un pertorbat? I nosaltres no hem vist res? És possible viure amb un pare sense arribar a conèixer-lo?” Ningú no havia sospitat mai del que realment feia Dominique Pelicot, tot i que, amb perspectiva, Darian ha vist com va controlar durant anys Gisèle, que va perdre gran part de la seva vida social.

Caroline Darian diu que sent un gran orgull per la resta de la seva família, que ha assenyalat, decidida, que no té res a veure amb ell. “El crim no és genètic, és una opció deliberada de cada persona”, ha dit, en resposta als periodistes. “Que el teu pare sigui un criminal no vol dir que tu també ho siguis.”

De totes maneres, el cas va trastocar l’equilibri familiar, i més, a mesura que apareixien noves informacions. També va fotografiar d’amagat les dues cunyades de Darian despullades, i havia instal·lat sistemes de captura d’imatges en ràfega al lavabo i als dormitoris. A això, cal afegir-hi més informacions que la família va anar sabent. Per exemple, que Pelicot havia violat una altra dona una desena de vegades entre el 2015 i el 2020, també per mitjà de la submissió química.

Molts mitjans han destacat la brutalitat d’aquestes accions, però I vaig deixar de dir-te pare també és un relat que deixa ben clar que no és un succés aïllat, que els agressors sexuals no són “els altres”, no són aquells monstres que surten de nit i agredeixen en un carreró fosc, sinó que, en la majoria dels casos, formen part de l’entorn proper de la víctima.

El cas Pelicot i la complicitat entre homes: què n’hem de fer, de la masculinitat?

El coratge de Gisèle Pelicot

Una altra de les coses més dures que es narren al llibre és la incomoditat que, en alguns moments, Caroline Darian va sentir amb la manera de reaccionar de la seva mare. Mentre que els fills van reaccionar amb ràbia, ella va tenir una resposta diferent, que a vegades costava d’entendre des de fora. El seu ex-marit la intentava manipular des de la presó amb cartes victimistes, i ella en alguns moments sentia compassió, o fins i tot cert sentiment de culpa. És una reacció psicològica que pot aparèixer en casos com aquests, més tenint en compte el control i la dependència que l’agressor havia construït prèviament sobre la víctima. Però, tal com ha vist el món sencer, Pelicot ha sabut sobreposar-s’hi amb coratge per assenyalar-lo públicament, a ell i també a la resta d’agressors.

El retrat que Caroline Darian fa de Gisèle commou i és ple d’amor i admiració. Explica que Gisèle va perdre la seva mare quan tenia nou anys i que això li va forjar un caràcter d’acer: “No es doblega. Adora la vida, tant si li té reservades sorpreses bones com dolentes.” “Després de la revelació dels fets, la meva mare va deixar el domicili conjugal, sense plorar, o gairebé. Cinquanta anys de vida compartida de sobte posats en dubte. […] Sembla una reina medieval. Amb el cap ben alt i sense queixar-se. La veritable heroïna, dreta entre les ruïnes, és ella.”

I ella continua el seu exemple, que ha marcat un abans i un després. “No és possible voler ajudar les víctimes si tens vergonya de ser-ne una.” Per això destaca el fet d’aixecar la veu, d’assenyalar els culpables; d’entendre, prevenir i detectar les violències. Perquè històries com la seva, com la de la seva mare, no quedin mai més enterrades en la culpa, la mentida i el silenci.

[VÍDEO] Resum de l’any 2024: l’exemple de Gisèle Pelicot

Abans, en temps remots, quan un home i una dona col·laboraven, com a aliats i cocreadors, era l’home qui sortia als cartells i sobresortia a la història. Això que ara sembla extingit –rialles fortes– ha deixat pel camí, ja ho sabem, nombroses damnificades. En el cas d’algunes ja és massa tard, n’hi ha que encara som a temps. Senyores artistes de més de setanta anys que han resistit i continuen resistint. I que no admeten títols que no els corresponen. Ni acompanyants, ni còmplices, ni amants. O sí. Tot això però també més coses. Grans dones silenciades que ara han fet de la paraula “silenci” el títol de la seva exposició. “Silenci despullat” és el títol que l’artista Mariaelena Roqué ha elegit per a l’exposició al Museu d’Art Modern de Tarragona que es va inaugurar divendres passat.

Aquesta exposició, tot un esdeveniment artístic de país, posa una primera pedra –o una segona o tercera, perquè hi ha gent que ja fa temps que hi treballa– a una d’aquelles artistes que el context encara no ha permès de situar-se al lloc que mereix. Oculta en moltes ocasions darrere el nom del pianista i compositor Carles Santos, considerada fins i tot en algun moment la cosa terrible de la musa, Roqué, escenògrafa, escultora, dissenyadora, poeta, performer, ha sabut resistir en el seu silenci. Perquè ella sap que el seu silenci no és només un silenci dels que fa mal, el seu silenci és l’espai on es genera tot. En la soledat del silenci és on poden sorgir les coses vertaderes, va dir durant el seu discurs en l’acte inaugural.

Nascuda el 1952 a Tarragona, amb un any se’n va anar a Veneçuela, on va viure fins a la joventut, des d’allà va viatjar per tot el món en plena recerca personal i artística. Cap a principis dels anys vuitanta va tornar a Catalunya, concretament a les Cases d’Alcanar, i allà va conèixer el pianista del poble veí, de Vinaròs, Carles Santos. Dues mirades i dos universos que van connectar des del primer moment. Junts van emprendre nombrosos espectacles. Les seves creacions s’han vist des de l’Òpera de Sydney al Hebbel al Theater de Berlín, i la seva inquietud permanent l’ha portada a experimentar en arts escèniques i visuals, cinema experimental, dansa, teatre i música contemporània.

En aquesta exposició que es podrà veure fins al juny, Roqué reconstrueix una altra vegada el seu posicionament vital. Trenca, penetra un suposat espai de pau, on reposen tranquil·lament i sense alteracions les pintures i escultures de la col·lecció permanent del museu de la Diputació de Tarragona, per portar-hi una mica, o molt, de mambo. Un mambo polític, un mambo sexual, un mambo existencial, un mambo del bosc, de l’aigua, del fetitxe. Recupera tot allò que en algun moment ha format part de la seua vida i dels seus mites, inspirats “en la tradició del cristianisme europeu i el barroquisme i paganisme llatinoamericà”, com assenyala el comissari, Manuel Guerrero Brullet. Mariaelena recicla obra perquè cada vegada les peces prenen un sentit diferent, i amb el fet d’exposar-les, ella considera que els torna a donar ànima, ressusciten més enllà dels magatzems o els armaris on han reposat durant aquests anys. Per això les seues exposicions sempre tenen caire antològic, perquè no podria ser d’una altra manera. Les obres originals ja no existeixen, però els elements sí, i l’artista també, per això el sentit de fer-les reviure. L’exposició comença amb el curtmetratge Piedraperla (1985), Pertorbació inesperada (1986) i les seves primeres creacions escenogràfiques i de vestuari amb Santos, amb qui funda i codirigeix, del 1995 al 2010, la Companyia Carles Santos.

Entre les sales del museu, hem d’estar atentes per descobrir els angles morts o els primers plans, els rebedors, on l’artista ha situat les seves sabates de taló, els seus collars de xamans amazònics, els sostenidors negres o el robotet onanista, al costat de les escultures de Julio Antonio o els tapissos de Josep Royo. Tota l’arquitectura interior del museu ha quedat  alterada. I continuem explorant. Hi ha els grans retrats de l’artista, les performances pel dol del seu pare, l’acte funerari en honor al seu gat a la platja, la rememoració de la donabosc, una acció que va tenir lloc entre els arbres i canals d’aigua dels Ports. Roqué torna a fer un homenatge a la fotografia i als fotògrafs que ha anat trobant pel camí, gairebé per atzar, i que s’han convertit en figures claus. “L’atzar forma part de la meva vida i jo hi crec”, va dir  apel·lant a tot allò imprevisible. “La fotografia sempre ha estat al meu costat, i els fotògrafs han estat els meus grans aliats”, va explicar al principi de l’acte. Roqué diu que la fotografia li permet d’establir una relació íntima amb l’objectiu de la càmera, al qual proposa despullar l’ànima. Així, en els parlaments inicials, va agrair a alguns dels fotògrafs que l’han acompanyada durant els últims quaranta anys, com el fotògraf Quim Giró, Joan Gil i Josep Borrell, i també fotografies antigues capturades per Carles Santos mateix.

El que sobta aquí, com deia, és que tota la seua obra està disseminada, incrustada entre les peces de l’exposició permanent del museu. Roqué profana tota la col·lecció en qüestió, on les peces de l’artista, possiblement, no només interroguen la masculinització de la història de l’art, sinó que desordenen el suposat ordre museològic. Davant dels cànons, davant del racionalisme, ella hi intervé proposant un recorregut alternatiu, aquí festiu, ocupant les sales, mitjançant una acció poètica. Una acció que el dia de la inauguració va prendre forma encarnada per la pròpia artista. No només l’exposició representa una reflexió al voltant de la dona, la feminitat i la seva situació en un món controlat i dominat pels homes, també la performance inaugural va fer això mateix, invocar tot el fet inesperat dels sentits. Els assistents, encuriosits i expectants, anaven resseguint el fil que l’artista proposava amb les veus i els instruments dels seus artistes “aliats”, Claudia Schneider, Ilona Schneider, Ivan Garcia, Miquel Àngel Marín o Eric Polt. Tota la seva obra és un teixit de col·laboracions amb els anomenats “aliats” de tants i tants anys, que ara són al seu costat, com a part del seu equip.

El títol de la performance, “Em vaig a despullar”, apel·la precisament a eliminar tot allò que és sobrer. L’artista que ha creat mil personatges amb els teixits, amb vestits increïbles, màscares, disfresses, collars i complements reivindica aquí el fet de treure’s la roba. Juga amb les despulles despullades. Com en el títol de l’exposició, “Silenci despullat”, engloba i posa junts aquests dos conceptes tan importants per a ella, i que en certa manera encarnen les seves peces, tan vives o inertes com es vulgui. “L’ànima d’aquestes peces, entesa com allò que sosté l’interior d’una escultura, però també d’un cos, reviurà per mitjà dels sons de cigales cantades i musicades. Notes estridents, penetrants i afilades emergiran i arribaran a tot arreu des de les entranyes d’aquesta performance” diu el full de sala, i així va ser. I potser per això la seva signatura, unadonauna, mostra aquesta voluntat de transcendir el dualisme, de posa de manifest que això ho fa una dona, però ho podrien fer moltes més, una dona que en són moltes a la vegada.

Aquesta exposició arriba després de la darrera, que va tenir lloc fa deu anys, titulada “Àpat Kaníbal”, en què l’artista ja recuperava bona part de la seua carrera i barrejava tradició indígena i les tradicions de les processons de la verge del Remei de les Cases d’Alcanar. En aquesta exposició, amb “seny i rauxa” va dir, Roqué torna a trencar el silenci. Trenca el silenci quan és necessari. Després d’haver profanat tot un museu, de desconcertar desenes de persones transitant l’edifici noble un divendres al vespre, va tornar el silenci entre les parets, el seu silenci. Però aquest cop no serà definitiu. Aviat tornarà a fer soroll. Tornarem a saber-ne més coses, que ja es van preparant. Tornarem a redescobrir una artista que la història ja no podrà fer callar.

 

Si Deulofeu no hi fa més que nosaltres, el 2029 encara ens trobarà pendents de què decideixen a Madrid sobre el nostre futur. Aquests dies, per exemple, hi ha hagut molt de rebombori amb les pensions, mentre que una reforma de l’actual model espanyol de “jubilació activa” ha passat sense fer soroll: és la que tracta d’incentivar que hom “pugui” “treballar” “voluntàriament” –doneu-me més cometes– fins a 72 anys alhora que rep un percentatge creixent de la pensió final. Tot això, partint d’una edat de la jubilació ordinària, els 67 anys, que ja supera de mitja dècada la dels nostres connacionals de l’estat francès, on, recordem-ho, la pressió social i sindical va evitar que pugés dels 62 als 64 anys. Mentrestant, al regne d’Espanya, no sembla que els grans sindicats tinguin intenció de donar aquests maldecaps als seus governs benefactors.

Si la fallida dels sistemes públics de pensions és el foc, el fum són les lleis que miren d’allunyar la jubilació al màxim possible dels nostres horitzons. I bé, a l’estat espanyol ja ha tret el caparró aquest nombre nou, el 72, perquè ens hi anem acostumant. Naturalment, els impulsors de la reforma insisteixen que “ningú” no “obligarà” “ningú” –més, més cometes– a treballar més enllà dels 67… però ja ens hi obligarà la vida, això ho afegeixo jo. Escombrant cap a casa, penso en el nombre com més va més alt d’autònoms unipersonals que avui ja han de triar entre cotitzar prou per a una jubilació digna o pagar el lloguer. Gent que només cobra les hores si les treballa i que, per a jubilar-se en les mateixes condicions que molts escalfadors de cadira, els demanen cinc de les set boles de drac.

Tot i això, donem la reforma per bona. Donem per bo que mentre siguem sota l’administració espanyola ja no caldrà que tinguem vora 40 anys cotitzats per a acollir-nos a una joiosa jubilació activa. Donem per bo que a 67 anys puguem continuar treballant un lustre més darrere la pastanaga del cent per cent de la pensió que ens pertocaria. I aquí em vénen les preguntes, aquesta la principal: treballar de què? Des d’una mentalitat funcionarial, entenc que el legislador deu tindre al cap un cotitzant ideal amb una carrera laboral contínua, perceptor puntual de 14 pagues incrementades amb l’IPC anual i les vacances pagades, posa-hi sanitaris eminents, empresaris apassionats, professionals liberals amb carreres fructíferes i consolidades, esperits jóvens per dins que, després de quaranta anys de trepitjar terres enrajolats, encara tenen il·lusió i benzina: com els vols impedir de continuar al peu del canó si els ve de gust, que els 67 són els nou 30 i els nous 40 els 72, si tothom hi surt guanyant, des del treballador sènior mateix fins a les arques de la seguretat social?

Ara bé, els candidats a jubilacions actives amb feines agraïdes no sé si són un gruix gaire important al costat dels futurs “voluntaris” a treballar fins als 72 –si encara són 72– per a complementar una pensió indigna. Deixem-nos estar, independentment de l’alegria amb què hom entomi una pròrroga de la vida laboral, insisteixo: treballant de què? Ara mateix, dels joves a la trentena que tenen la fortuna de guanyar-se la vida, quants poden comptar amb tota seguretat que continuaran fent la mateixa feina d’aquí ja no dic a 30 anys, sinó a 10? I amb els girs de guió que ens esperen amb l’auge de les IA, la predicció es complica: existirà, d’aquí a 10 anys, aquesta feina?

Tinc més preguntes, disculpeu: en un escenari laboral cada vegada més fragmentat i especialitzat, amb més contractes per obra i servei i més reciclatges per no perdre el tren de la tecnologia, quants anys pot aguantar aquest ritme, un cos veterà, sense acabar baldat i psicològicament rebentat? I el mercat laboral, fins quan el voldrà, a les seues files? I per quins set sous l’hauria de voler? Per a posar-lo de cara al públic, per a fer de ciclista repartidor, per a fer d’actriu de més de 40, per a servir sangries a la Rambla? Però si tenim un 25% del jovent desocupat! Perquè aquesta és l’altra: no sé quina mena de miracle pot invertir una tendència que només va a l’alça, que és tindre com més va menys oportunitats laborals a mesura que un hom s’acosta a la ratlla dels 50, imagina’t als 60, ja no dic els 70.

El jovent ho té coll avall: a aquell lema que deia que “No tindràs una casa en ta puta vida”, entenent un habitatge digne, vint anys més tard hi poden afegir una nova predicció: “no et podràs jubilar en ta puta vida”, entenent que amb una pensió digna. Dues realitats que, combinades, deixen a l’altura de la ciència-ficció el relat de la parella d’estalviadors que compra un piset per a complementar la pensió. No, si la idea de treballar fins als 72 pot semblar espectacular al cap del legislador, em sona a un cas que conec d’un mestre que es queixava de mal pagat i una senyora amb el ronyó cobert li va trobar la solució: “Doncs treballa més.” Vull dir que per a legislar també cal haver trepitjat una mica de carrer: si els infracotitzadors arribem a treballar fins als 60, ja serà molt, i si no hem prosperat de joves, menys prosperarem de vells, especialment les dones, que hem estat beneïdes per una esperança de vida més llarga, però maleïdes amb una qualitat d’ídem que no acompanya. Això sí: hi haurà moltes velles de 70 anys que ens podran cuidar, amb el detall que no les podrem pagar.

Quan pensem en treballadors vells, segurament ens vénen al cap els dependents xarucs de les pel·lícules americanes, o, més cap aquí, els ancians del país de la llibertat que viuen en caravanes per fer torns a les naus d’Amazon; o potser pensem en els minijobs dels pensionistes alemanys, que amb aquest nom de riure semblen fins i tot entreteniments desitjables. En tot cas, res que els nascuts a la primeria del postfranquisme hàgim vist a casa. Periboomers a qui ens costarà d’esborrar l’ideal del retirat que va a mirar obres tris-tras, o el jubilat de dòmino o botifarra a mitja tarda, o del pagès que a vuitanta anys encara va valent a fer un cabasset d’olives al tros –tot això, mentre les padrines continuen treballant a casa sense cotitzar, rentant-los els calçotets i ocupant-se dels néts, si no, què obres ni botifarra ni cabasset. Sigui com vulgui, ideals que no requerien cap gran capital i que alguns donàvem per descomptats –com a mínim, les que ens fèiem il·lusions de mirar obres fins al final dels nostres dies–, i que quedaran com records d’un passat antediluvià.

Alarma social per la proliferació de paparres. Aquests darrers dies, uns quants experts han alertat de l’augment del nombre d’exemplars de l’espècie hyalomma lusitanicum. Ja se n’han localitzades a cent un municipis. Un estudi avançat pel diari La Vanguardia diu que se n’han detectat a setanta municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona i la demarcació de Tarragona en mostratges fets el 2023 i el 2024, que s’afegeixen als trenta-un ja localitzats el 2022.

Arran d’aquest alarmisme creixent, la consellera de Salut de la Generalitat de Catalunya, Olga Pané, en unes declaracions a Catalunya Ràdio, ha negat rotundament que siguin un problema de salut pública. “Voldria tranquil·litzar la gent, que continuï passejant per les muntanyes i fent activitats al bosc”, ha dit. A més, ha explicat que és poc freqüent que piquin persones i que, si és el cas, transmetin malalties. Malgrat això, ha reconegut que n’hi ha més i ha explicat que l’àrea de Medi Natural, els ajuntaments i les diputacions en fan un seguiment.

Una paparra fixada al cos generalment no causa dolor. De fet, és ben freqüent que la picada no faci cap mal o solament una petita lesió a la pell. Però algunes poden estar infectades amb organismes patògens i transmetre’ls mentre s’alimenten. Això pot originar malalties en les persones, com ara l’encefalitis transmesa per paparres, la febre botonosa, la malaltia de Lyme, la febre recurrent, la tularèmia, la babesiosi o la febre hemorràgica de Crimea-Congo.

Els experts coincideixen a dir que la millor manera de prevenir les malalties transmissibles per paparres és evitar-ne la picada. Però, com hem d’actuar en cas que ens en piqui una? Hem d’anar a cal metge? Us resolem tots aquests dubtes a continuació.

Què hem de fer si ens pica una paparra?

1. Extreure-la com més aviat millor

Com que la majoria de les malalties transmeses per les paparres requereixen que s’adhereixi i ingereixi sang durant unes quantes hores abans de la infecció, és molt important d’extreure-la com més aviat millor.

Aquesta extracció, preferiblement, l’ha de fer un professional sanitari. Ara, si no pot ser, us donem unes recomanacions importants a tenir en compte.

• És important d’evitar els remeis tradicionals, com ara l’aplicació d’oli, alcohol, petroli o calor.
• Cal fer servir unes pinces romes i de punta fina. Si no en teniu d’adequades podeu desenganxar-la amb els dits fent servir uns guants fins.
• Heu d’evitar d’aixafar-la o trencar-la.
• Per a extreure-la, cal subjectar-la fermament tan a prop com sigui possible de la pell i estirar-la suaument cap amunt, sense forçar però de manera contínua.
• Eviteu de fer tracció o rotació per treure-la.
• Sobretot, no grateu la zona de la ferida.

2. Netejar la ferida

Quan ja ens hem desempallegat de la paparra, és important de netejar bé la ferida. No cal cap producte especial, sinó simplement aigua i sabó. Això sí, és important de dedicar-hi uns quants minuts perquè tot quedi ben net.

Quan la ferida sigui neta, els metges recomanen d’aplicar algun antisèptic, com ara povidona iodada, clorhexidina o simplement alcohol. Abans d’acabar, cal rentar-se bé les mans.

Cal anar a cal metge si ens pica una paparra?

En la majoria dels casos, no hem d’anar a la consulta mèdica, perquè hi ha molt poques possibilitats de contreure una malaltia a conseqüència d’una picada. Ara, si durant el mes següent a la picada hi ha febre, erupció a la pell o algun altre malestar, sí que cal anar al centre de salut de més a prop i explicar que us va picar una paparra. En aquest cas, és important que informeu el personal mèdic de quan i on us va picar.

Com prevenir les picades de les paparres?

Tot i que l’època de més activitat de les paparres va de la primavera a la tardor, especialment a l’estiu, algunes també són actives durant l’hivern, sobretot en zones càlides.

On abunden més és als boscs i paratges rurals, on habiten també més animals silvestres i a més, hi ha les condicions ambientals adequades de vegetació, llum i humitat perquè desenvolupin el seu cicle vital. Per això, és important de circular pel mig dels camins i evitar el contacte amb zones amb vegetació espessa, amb herba alta i fullaraca.

Les paparres acostumen a ser a terra o a l’herba, esperant que passi un animal per a enganxar-s’hi i alimentar-se’n. També es poden trobar en explotacions ramaderes, estables, gosseres i zones urbanes cobertes d’herba, com ara parcs i jardins, generalment associades a la presència d’animals domèstics. L’ésser humà no és l’hoste preferit de cap espècie de paparra. Per tant, sempre hi interaccionarà accidentalment.

Bona part de les picades de paparra passen en sortides a la natura. Per a evitar-les és important de posar-se roba adequada, amb màniga llarga i pantalons llargs. I val més que porteu roba de color clar perquè farà més fàcil de comprovar si teniu cap paparra a sobre.

Així mateix, cal evitar les sandàlies o el calçat obert i procurar de fer servir sempre botes tancades amb mitjons, mirant que cobreixin la part inferior dels pantalons.

En cas d’aplicar repel·lents, cal assegurar-se que són autoritzats i seguir sempre les indicacions d’ús de l’etiqueta o fullet explicatiu. A més, s’ha d’evitar que tinguin contacte directe amb mans i mucoses i no aplicar-los sobre ferides. Tampoc no s’han d’aplicar a infants menors de dos anys. En cas de dubte, consulteu el pediatre.

Si aquestes sortides són amb un animal de companyia, cal aplicar-li un producte antiparasitari extern autoritzat que repel·leixi les paparres. Consulteu-ho amb el veterinari.

Un cop a casa, és important de revisar-se de dalt a baix per detectar possibles picades. Cal inspeccionar el cap, el coll, els plecs corporals –com ara aixelles, engonals, darrere els genolls, etc.–, dins les orelles i fora, dins el melic i al voltant de la cintura. Cal parar una atenció especial als infants, que és més possible que hagin entrat en contacte amb zones on pot haver-hi aquests insectes.

De la mateixa manera, cal examinar els animals de companyia i l’equipament emprat perquè poden arribar a casa enganxades a la roba o als animals, i després enganxar-se a una persona. Finalment, renteu sempre la roba amb aigua calenta, perquè l’aigua freda no les mata.

Si treballeu en oficis relacionats amb la natura o en contacte amb animals, cal emprar guants i roba protectora, i també controlar les possibles infestacions tant en els animals com en els espais on es troben.