Aquesta setmana arriba a les llibreries l’obra Adeu, Martha, d’Ingke Brodersen (Comanegra), coincidint amb els 80 anys de l’alliberament del camp d’extermini nazi d’Auschwitz. L’assaig ressegueix els destins dels habitants d’un “edifici jueu”, per narrar els plans urbanístics de Hitler previs a les deportacions massives.

L’obra explica que entre totes les vergonyes de l’horror nazi, n’hi ha una que ha passat força desapercebuda: la “concentració” d’alemanys d’origen jueu en les anomenades Judenhäuser, abans de les deportacions massives. A Siegfried Kurt Jacob li van expropiar l’edifici que tenia al barri bavarès de Berlín per encaixonar-hi jueus provinents d’unes altres cases que el règim cedia a dit als seus protegits.

Molts anys després, passada la catàstrofe, la historiadora i editora Ingke Brodersen s’instal·la en un apartament al quart pis d’aquest mateix edifici sense saber res de les històries de la Martha, la Clara i la Bertha, que hi van viure un temps a la força abans de ser deportades a Theresienstadt, Treblinka i Auschwitz. Quan es va assabentar del que amagava el seu “edifici jueu”, l’autora va començar una investigació per recuperar les històries de totes tres i de la resta d’habitants del bloc. Narrant aquestes vides, pinta un fresc de l’assassina maquinària nacionalsocialista que colpeix i esgarrifa.

Llegiu un fragment d’Adeu, Martha, d’Ingke Brodersen (Comanegra).

L’editor Jordi Puig ens parla de l’obra i del que representa en el moment present:

“Aquest llibre cau, per una alineació de casualitats gens calculada, en una cruïlla d’efemèrides i actualitat que li donen més sentit encara. Primer, el vuitantè aniversari de l’alliberament d’Auschwitz; amb això n’hi hauria prou per atendre un dels llibres més importants que s’han escrit darrerament sobre la Xoà. Una ressenya del Frankfurter Allgemeine que la situava en aquest altar ens va posar en alerta sobre aquest assaig, que va sortir publicat originalment fa un parell d’anys i es va traduir al català abans que a cap altra llengua del món. Podríem dir que el llibre de Brodersen és la biografia d’un edifici durant els anys de màxima bogeria antisemita, que per extensió i de manera exemplar serveix d’història del nazisme i de la gestió de la culpa que van fer els alemanys després de la derrota de Hitler. A Comanegra treballem cada dia en un edifici marcat també per la persecució nazi (amb la prou sabuda connivència del feixisme espanyol). N’hem fet un llibre, evidentment. La història de la Fàbrica Lehmann ens vinculava indirectament a la història que explica Brodersen, i un cop vam llegir el llibre vam veure que, a banda de la profunda tasca d’investigació sobre un aspecte poc abordat de les maquinacions nacionalsocialistes, l’autora obre el focus i porta la reflexió a terrenys que ens representen: penso sobretot en l’al·lèrgia al racisme (l’autora estableix paral·lelismes interessants amb el seu treball de voluntària durant molts anys amb els refugiats del segle XXI) i la febre pels llibres (es fa evident que la professió de Brodersen ha estat sobretot la d’editora). La investigació és la pedra troncal del llibre, el seu diferencial, i aquests excursos li donen un relleu d’humanitat decisiu.

A Alemanya es troben en plena campanya electoral, i probablement en la campanya més bruta que han viscut en termes de memòria democràtica des de l’alliberament. L’Alemanya que havia despertat tanta enveja als catalans pel seu procés de reparació (un procés que Brodersen s’encarrega de deixar-nos clar que tampoc no va ser angèlic) i per la seva mà ferma contra la banalització o l’enaltiment del feixisme, aquesta Alemanya també trontolla. ‘Hitler era comunista’ i estira, que ve peix. Val a dir que nosaltres, vivint un cinquantè aniversari de la mort de Franco que es presenta tan llastimós i de tan baixa estofa, tenim marge per continuar sentint enveja dels alemanys; si més no pels de la generació i la corda de l’autora, que no es van voler empassar que l’arquitecte del Führer s’acabés venent com un ciutadà modèlic. Adeu, Martha ens fa rumiar més del que prevèiem sobre el nostre present, en definitiva.”
Jordi Puig, editor de Comanegra

Craig Jackson Calhoun és un sociòleg nord-americà considerat una de les màximes autoritats mundials en nacionalisme, que actualment és catedràtic de Ciències Socials a la Universitat Estatal d’Arizona. En català l’editorial Afers ha publicat dos dels seus llibres: Nacionalisme i Hans Kohn i la idea del nacionalisme.

Va exercir com a director de la London School of Economics del setembre del 2012 al setembre del 2016, quan es va convertir en el primer president de l’Institut Nicolas Berggruen. Abans havia estat president del Consell de Recerca en Ciències Socials i professor a la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de Nova York, on també va dirigir el seu Institut per al Coneixement Públic.

Calhoun és un ferm defensor de l’aplicació de les ciències socials per abordar qüestions d’interès públic i va ser a Barcelona la setmana passada, convidat per la Fundació Josep Irla, per impartir la lliçó inaugural del curs acadèmic 2024-2025 [vídeo], bo i coincidint amb la presa de possessió de Donald Trump com a president dels Estats Units.

—Què ens diu l’elecció de Donald Trump sobre els Estats Units com a nació?
—La qüestió més important és que ja hi havia hagut una degeneració de la democràcia nord-americana. La història de la democràcia no és només un sistema formal amb una llista de requisits: una premsa lliure, eleccions i més elements. És un procés, un moviment cap a un govern popular i una participació com més va més grans. Els Estats Units van començar amb molt poca democràcia, però tenien una història d’augment progressiu de la democràcia, una història que era en part real i en part un mite nacional. Durant els darrers cinquanta anys, el país s’ha dividit de moltes maneres. La desigualtat s’ha organitzat parcialment per regions, de manera que comunitats senceres han estat separades entre si, parts senceres del país. No es va distribuir arreu com una divisió de classe i, per això, no es va experimentar com una divisió de classe, sinó com una divisió regional. Així, mentre molts treballadors van experimentar la desindustrialització, n’hi va haver que van veure com els millorava el nivell de vida. Durant aquest període, tant els demòcrates com els republicans, tots dos sectors polítics, van ignorar en gran manera les persones que se sentien desplaçades o perjudicades.

—Aquest menyspreu de les elits explica l’ascens de Trump?
—Moltes elits continuaven creient que el país avançava. Però molts altres, especialment no elits, tot i que també algunes elits, van arribar a creure que els Estats Units estaven trencats, que estaven danyats.

—Per tant, la resposta és sí?
—Però no és només això. És el grau de desigualtat del país i també la manera com s’ha organitzat. A més, és el final de la mobilitat social.

—El tema conegut aquí com “ascensor social”.
—Durant la major part de la història nord-americana, una característica definidora dels Estats Units era que, si no tenies una bona situació econòmica, podies tenir l’esperança que els teus fills estarien millor. Això va començar a trontollar als anys 70 i es va consolidar el segle XXI. Després, la crisi financera i més esdeveniments ho van empitjorar, la pandèmia ho va empitjorar tot més encara, i tot això va preparar el camí per a l’ascens de l’extrema dreta i l’elecció de Trump.

—La gent realment creu que Trump és la solució?
—Algunes persones creuen que Trump té una solució, però moltes més creuen que el país està trencat i que han estat traïdes per les antigues elits. Per tant, fins i tot si no estan segurs que Trump tingui una solució, pensen: el país ja està trencat, almenys li donarem una oportunitat.

—Però això és extremadament perillós.
—Sí, extremadament perillós. La gent creu que, com que el sistema està trencat, necessitem un lideratge fort i cal que afrontem les debilitats del sistema polític convencional. Trump n’és un dels grans beneficiaris.

—Voleu dir, doncs, que aquestes eleccions van més enllà del candidat, que tindrem trumpisme durant un temps?
—Ell ja ha dit que li agradaria presentar-se a la reelecció, encara que no pugui. Però, en qualsevol cas, el desafiament per a la dreta trumpista en el futur immediat serà resoldre el fet que, d’una banda, té molts suports de multimilionaris –podríem dir, dels oligarques dels Estats Units–, i, d’una altra banda, té partidaris pobres, que estan emprenyats bàsicament amb el capitalisme corporatiu. Tots dos grups donen suport a Trump perquè estan irats amb els mateixos antics dirigents, però tenen visions del món i agendes diferents. El futur dependrà de si poden trobar un terreny comú.

—Musk contra Bannon?
—Sí. Mireu la disputa entre Elon Musk i Steve Bannon. Steve Bannon és part de l’extrema dreta internacional, i és molt diferent d’Elon Musk, el multimilionari de Sud-àfrica que dirigeix empreses tecnològiques nord-americanes. Hi ha una coalició, on ara són tots, però també hi ha una gran escletxa entre ells.

—I el factor humà ho complica encara més; tractar amb Elon Musk no deu ser fàcil.
—No ha de ser fàcil, no. I la meuva millor conjectura és que Elon Musk no romandrà molt integrat en el cercle de poder. És difícil tenir dos personatges carismàtics alhora.

—Els uneix l’autoritarisme? Penseu en aquella imatge de Trump signant un munt d’ordres executives: són consistents amb la Constitució o no?
—És una cosa del tot esbojarrada. Algunes d’aquestes ordres xocaven amb l’ordre constitucional i realment no ho eren… Estaran als tribunals durant anys. Però aquesta idea de Trump com algú que diu: “Jo vull això i ho aconseguiré, no importa què digui la Constitució”, cal no confondre-la amb l’existència d’un estat autoritari. Jo faria una distinció entre, diguem-ne, el poder personal i una autoritat més organitzada.

—Continueu.
—No dic que no tinguem autoritarisme, però hi ha una diferència entre el poder dictatorial del cap d’estat individual i l’existència d’un sistema autoritari. Trump, si ha estat autoritari en el seu primer mandat, no ha estat un autoritari gaire efectiu. Era massa caòtic. No va ser capaç de construir l’equip necessari per a consolidar la seva autoritat. Això depèn de tenir un cert nombre de persones més. Aquesta vegada podria ser molt més organitzat i efectiu, en la meva opinió i en la de més persones, però caldrà veure-ho.

—Vós creieu que toparà amb límits?
—Trump no podrà fer tot el que vulgui; és molt més complicat que això. Per això distingeixo la seva presidència d’un règim autoritari. Dins i fora dels Estats Units, aquest unilateralisme de Trump serà desafiat. Cadascuna d’aquestes accions que ell pretén de fer té un cost, i ell no n’anticipa el cost. Pot prendre el canal de Panamà, però no és fàcil: prendre el canal de Panamà tindrà grans repercussions. Costarà econòmicament, costarà militarment. Provocarà la Xina. Crearà grans problemes amb tots els països llatinoamericans… I aquest és el preu a pagar. Crec que el seu desig personal de governar per decret acabarà essent contraproduent per a ell, encara que pugui fer-ho molt a curt termini.

—El problema és que, donades les circumstàncies actuals, una acció impulsiva o incontrolada podria desencadenar una guerra amb conseqüències imprevisibles en un món que sembla lluny d’estar estabilitzat.
—Hi estic d’acord. Crec que en el passat vam aconseguir una certa estabilització del món. L’estabilització no significa perfecció o res de semblant, però hi havia una estabilització del món. I especialment de les relacions de les grans potències en aquest món. Primer, durant la Guerra Freda, però després, fins i tot després d’aquesta, es va mantenir un món d’estats sobirans amb una forta creença en la idea dels estats sobirans. Tot i que no va funcionar perfectament ni va guanyar el respecte universal, era, en general, possible de creure en l’estabilització d’aquest món. Però ara crec que aquest món nascut de la Segona Guerra Mundial és mort. Quin serà el nou règim? Us donaré la meva resposta, però jo no tinc cap poder, per tant, no és una resposta gaire important.

—A mi m’importa.
—El caos que implicaria una guerra mundial és una possibilitat, però comportaria un grau de destrucció increïble, i la meva suposició és que les grans potències que tenen la capacitat per a fer aquesta guerra se n’abstindran. Per tant, crec que anem cap a un món multilateral. La Xina no serà prou poderosa per a dominar. No crec que la Xina sigui la nova potència hegemònica. La Xina no té la capacitat de ser-ho ara mateix. Hi haurà tres grans potències, cinc o deu? Com serà estructurat aquest nou sistema? Segurament no serà un país, un vot a l’Assemblea General de les Nacions Unides, on el vot de Liechtenstein valgui el mateix que el de la República Popular de la Xina. És clar que es farà alguna menció a això, però bàsicament serà un projecte de grans potències. I ja hi ha possibles superpotències a l’horitzó: el Brasil? L’Iran? L’Índia? Turquia?

—Sou una de les màximes autoritats mundials en nacionalisme i sempre heu dit que és gairebé impossible definir què és el nacionalisme, perquè depèn de cada moment, cada actor i cada circumstància. És evident que el nacionalisme que està en auge és n’és el pitjor: el que ha estat històricament més perillós. Creieu que encara hi ha lloc per a uns altres nacionalismes en aquestes circumstàncies?
—Gran pregunta. Aquells llocs, incloent-hi Catalunya, on el projecte nacional s’ha vinculat a idees significatives de progrés social i a intentar construir un país millor, estan condemnats? Espero que no, i no ho crec. Crec que aquests nacionalismes hauran de posar el focus a millorar les condicions socials dels seus països. Pot ser molt difícil, però crec que cal posar el focus en la solidaritat interna dels països. I, en segon lloc, crec que el nacionalisme de països que no són contendents per al poder global hegemònic serà important. Hi ha països que no estan en aquesta llista de possibles superpotències, que potser no poden rivalitzar-hi militarment, però que poden treballar per construir el seu país. Mireu: els nacionalistes més reeixits dels darrers anys són els noruecs i els singapuresos, cap dels quals no té cap agenda de poder global. Però han construït relacions internes efectives i han desenvolupat visions estratègiques clares sobre el món exterior i sobre com s’hi relacionen, quin paper han de jugar, quin profit en poden treure…

—Però en un món on prevaldrà la força bruta, tot es complica molt més. En l’acte a la Fundació Irla vau dir que les vostres esperances són a Catalunya, a Barcelona. Però ho vau dir assegut al costat d’un polític català, Raül Romeva, que ha estat empresonat per Espanya durant més de tres anys simplement per haver defensat les seves idees polítiques. En aquestes condicions, hi ha lloc per a alternatives nacionalistes democràtiques?
—Òbviament, això no és bo i limita les possibilitats d’aconseguir les aspiracions catalanes. Però també és instructiu i aclaridor.

—Puc fer-vos una pregunta personal per acabar? Sou optimista sobre el vostre país?
—Menys que durant la major part de la meva vida. Sóc optimista per naturalesa i prefereixo comprometre’m amb l’esperança. L’esperança no és exactament el mateix que l’optimisme. I ara sóc molt menys optimista, però encara crec que és més probable que sobrevisquem, que la democràcia nord-americana sobrevisqui al desastre de Trump. Però no n’estic segur.

 

IN ENGLISH: Craig Calhoun: “Donald Trump won’t be able to do whatever he wants”

Eva Bach (Manresa, 1963) és pedagoga, mestra i una de les pioneres en la introducció de l’educació emocional en els àmbits educatiu i familiar a casa nostra. Després de tota una carrera dedicada a divulgar i formar sobre el tema, ara publica Disbarats emocionals: ja n’hi ha prou! (Plataforma Editorial), un llibre en què alerta que som en un moment delicat quant a la divulgació sobre salut mental, emocions i psicologia. Diu que, en part, és per les xarxes socials, però que no en són l’única causa ni l’únic altaveu. Assenyala unes quantes maneres errònies de fer aquesta divulgació i, alhora, desmenteix mites i cantarelles d’autoajuda que estem cansats de sentir. Parlem de tot plegat amb ella i acabem l’entrevista amb una qüestió relacionada que darrerament ha aixecat força polseguera: l’educació emocional a les escoles.

—Som en un moment en què es parla més que mai d’emocions, però alhora s’ha registrat un gran augment dels problemes de salut mental. Com ho valoreu?
—L’adjectiu “emocional” és a tot arreu. Se’n parla molt, però amb una visió tan simple, distorsionada, restringida i a vegades plena de confusions i disbarats, que és normal que els problemes incrementin, sense oblidar que han augmentat a partir de la pandèmia, que va fer emergir coses que en la vida normal podíem mantenir a ratlla. Pel que fa als joves, hi ha hagut una mancança a l’hora d’ajudar-los a situar de manera saludable tot això.

“L'adjectiu 'emocional' és a tot arreu”

—Parlar-ne tant sembla positiu, però pot ser que hagi perjudicat d’alguna manera?
—El tema ha esclatat enmig d’un caos en què es poden dir coses que són errònies. Les xarxes ho posen fàcil. No dic que en siguin la causa, però sí que ho amplifiquen. Qualsevol pot parlar d’educació emocional sense titulació ni expertesa. És com si en una autoescola els professors no tinguessin el carnet, no coneguessin el codi de circulació i fessin les classes amb vídeos de TikTok. Que et diguessin “gas a fons sempre!”, “conduir és només qüestió d’actitud”, “vés per les carreteres de la vida i, encara que vinguin revolts, no t’aturis”. Aquests missatges i actituds els podem trobar a les xarxes.

—També una divulgació ben feta.
—Sí. Es barregen les males pràctiques i les bones i no sabem a qui fer cas. No abordarem bé certs problemes si diem coses com ara “per canviar una emoció has de posar-hi la seva contrària”. No pots dir a un deprimit que rigui, això no té cap base!

—Repasseu dotze maneres completament desencaminades de divulgar sobre les emocions. Quines en destacaríeu?
—Per exemple, parlar-ne només del punt de vista de la prevenció. Si només ens centrem en la prevenció, perdem el potencial humanitzador, de resiliència, d’empatia, d’assertivitat, que podem trobar quan hem fet el procés de transformació cap a les emocions lúcides, aquelles en què ja hi ha hagut una elaboració per part de la persona, un procés d’aprenentatge a partir d’allò que sent, que a vegades és primari i impulsiu. No hem de fer prevenció i prou, també proacció i provenció.

—Critiqueu també la filosofia Mr. Wonderful.
—Aquesta idea que, si no estem bé emocionalment, és perquè no sabem mirar les coses bé. Si a una persona que té ansietat o està deprimida li dius que això és perquè no es pren les coses amb prou optimisme, no li soluciones el problema, la culpes i, a més, ets cruel, desatens un malestar que té, d’alguna manera la deixes sola i li dius que ha d’espavilar-se.

“Si a una persona que té ansietat o està deprimida li dius que això és perquè no es pren les coses amb prou optimisme, desatens un malestar que té”

—Una altra metodologia equivocada és la del fast food.
—Volem receptes ràpides, que ens cuinin des de fora la solució als problemes emocionals, però necessiten cocció lenta, interna i personalitzada. No hi ha lleis per a tothom. Volem que ens ho solucionin ràpidament i, si no, una pastilla. El consum creix de manera alarmant…

—Entre totes les metodologies errònies, assenyaleu sobretot la de l’influenciador.
—És un aparador que aglutina el pitjor de totes. És una xerrameca incessant, un circ interminable, sovint amb una exacerbació del jo, com diu José Ramón Ubieto. També s’hi poden trobar continguts bons, però moltes vegades és pura autopromoció i exhibicionisme. Tenim la sensació que hem de penjar coses cada dia perquè els nostres seguidors ens necessiten. No devem ser nosaltres, els qui necessitem els seguidors? Això substitueix la reflexió pausada, la lectura i la formació presencial. Escoles que abans organitzaven formacions per a famílies ara ja no les fan perquè no hi van…

—A les xarxes es barregen influenciadors que parlen d’emocions sense ser psicòlegs i que sovint comparteixen amb detall els seus problemes personals amb altres perfils, com ara, els de psicòlegs que divulguen sobre la seva feina. Com separem el gra de la palla?
—Cal rigorositat i fonament. Tornant a la metàfora de l’autoescola, és com si el professor sense carnet et parlés dels accidents que ha tingut i com l’han fet més savi en la conducció sense la necessitat d’aprendre a conduir. Aquí hi ha un perill, i per això estaria bé fixar-nos en la trajectòria i la titulació de la persona, o si cita autors de diferents àmbits i corrents.

—Al llibre esmenteu l’emotional washing. Què és?
—És com el greenwashing, la rentada de cara que es fa amb l’ecologisme, però amb les emocions. Em trobo gent que em diu “fa molt que fem educació emocional”, “tenim en compte la intel·ligència emocional”, i després responen molestos, ofesos o amb ràbia quan els contradiuen. Hi ha empreses que diuen que són responsables amb les emocions i l’única cosa que fan és una xerrada puntual. O potser fan un taller en què la gent es despulla emocionalment i després això es fa servir per fer xantatges.

“L''emotional washing' és com el 'greenwashing', la rentada de cara que es fa amb l'ecologisme, però amb les emocions”

—També desmentiu uns quants discursos sobre les emocions. Per exemple: “Totes les emocions són fruit de pensaments. Canvia la manera de pensar i canviaràs què sents”.
—La visió cognitiva i racionalista de “canvia el pensament i canviaràs l’emoció” a vegades funciona, però, igual que les emocions, la raó pot ser lúcida o pot desvariejar. Moltes vegades, primer és l’emoció i després el pensament. Els nadons experimenten emocions abans de poder raonar. Jean Liedloff diu que allò que l’infant sent quan encara no és capaç de pensar influirà decisivament en les coses que pensi quan en sigui capaç. Les experiències primerenques, els primers vincles i l’atenció, deixen una empremta. A vegades és d’autoestima i resiliència i a vegades són ferides. Després farem coses per a protegir aquestes ferides que tenim, però de manera inconscient. Com que no tenim la capacitat de raonar, això es grava de manera no verbal.

—Heu estat una de les pioneres de l’educació emocional al país. Aquest tema s’ha introduït bé a les escoles?
—N’hi ha que ho fan bé i n’hi ha que no. Les que ho fan bé són aquestes en què el responsable d’introduir-ho ha fet un procés personal. Jo vaig sortir de l’escola el 1994, precisament, perquè vaig voler fer aquest procés. Vaig detectar una sèrie de mancances a conseqüència de les mancances adultes. Hi ha problemes que són els naturals de cada etapa psicoevolutiva; són normals i ineludibles, fins i tot necessaris. Però també hi ha problemes que són resultat de la manca de capacitat adulta per donar respostes als problemes naturals del creixement. Llavors es cronifiquen.

—Imaginem-nos una aula qualsevol. Quin podria ser un d’aquests problemes?
—Imaginem-nos una criatura que fa qualsevol cosa inapropiada o disfuncional. En comptes de tenir en compte que està aprenent, que no ho sap, que no ha pogut desenvolupar formes adequades d’expressar allò que vol, li posem una etiqueta, ens enfadem, ferim la seva autoestima, la invalidem, la desacreditem, comencem una confrontació… Aquesta mena de sortides de to les veia sovint en companys mestres. Això ens impedia de veure les necessitats de l’alumne i que pogués confiar en nosaltres per acompanyar-lo. Són problemes que continuen.

—Alguns mestres us contestarien que són professors, no pas psicòlegs.
—És evident que no ho som, a l’aula no hem de fer teràpia ni psicologia personalitzada. No et correspon fer teràpia a l’infant, però sí que ets responsable de tenir cura de la teva salut emocional, que repercuteix en la seva. Això implica intentar connectar amb allò que et transmet. Quan l’educació emocional es fa bé és perquè, a banda d’una formació específica, hi ha també un procés personal de creixement i aprenentatge sostingut en el temps. L’educació emocional no és tant qüestió de currículums o programes com d’actituds i estils de comunicació i relació. Si en la relació hi ha un vincle sa, fas educació emocional encara que no facis cap activitat específica.

“Com a mestre no et correspon fer teràpia a l'infant, però sí que ets responsable de tenir cura de la teva salut emocional, que repercuteix en la seva”

—Estaríeu en contra d’una educació emocional més “curricular”, d’espais en què específicament es parli del tema?
—No hi estic en contra perquè hi ha programes ben dissenyats, però si falla la part relacional, la nostra actitud, no funcionarà. L’empatia no es desenvolupa amb programes sobre empatia. Sobretot, si els fan persones no empàtiques en contextos no empàtics. En canvi, una persona empàtica, encara que no t’organitzi cap activitat concreta, et farà una bona transmissió emocional.

—S’apliquen alguns mètodes que no funcionen.
—Sí. Imagina’t que quan arribes a casa cada dia has de respondre com et sents i il·lustrar-ho amb una emoticona. Hem passat de preguntar “què has fet a l’escola?” a preguntar “com t’has sentit avui?” Però és el mateix! Es converteix en una rutina, no diu res. La qüestió important és que estiguis alerta per captar coses i poder parlar-ne amb l’infant, que sàpiga que hi ets. Educació emocional no és preguntar-li cada dia com se sent. Això és un martiri i una intromissió.

—Hi ha veus molt crítiques amb l’educació emocional amb uns quants arguments: que no hi ha prou recursos per a estar pendent d’això, que fan que els infants estiguin més pendents del seu ego, que pot sobreprotegir-los, que malgrat tot els problemes de salut mental han crescut… Què en penseu?
—Com dèiem al principi, és clar que tindrem més problemes que mai si ho fem malament, si entenem l’educació emocional com a exhibicionisme, disbauxa i incontinència o com haver de fer cas tot el dia de què sentim… Hem passat de censurar i reprimir les emocions a convertir-les en déus, i a vegades hem de fer el contrari del que ens diuen. Potser no tenim ganes de fer una cosa, però l’hem de fer. Ho hem confós tot i és normal que hi hagi veus que diguin que això ens fa fràgils i que perjudica el saber, la resiliència i el compromís social. La bona educació emocional se centra a transformar la persona i que pugui fer alguna cosa útil per a l’entorn.

“És clar que tindrem més problemes que mai si entenem l'educació emocional com a exhibicionisme, disbauxa i incontinència”

—I no es tracta que els nens siguin feliços tota l’estona.
—No, en absolut. L’objectiu principal no és la felicitat, sinó la salut. Orientar-los cap a la salut, en aquest cas emocional, quan la felicitat faci pujada i també quan se’ls faci miques. Hi ha felicitats que no són sanes, com la de “no aprenc res perquè no sóc feliç aprenent”. El coneixement és imprescindible, ineludible.

—Com resumiríeu, doncs, la importància de l’educació emocional?
—El procés sostingut de creixement emocional no ens estalvia el dolor, però ens pot salvar del trastorn. Hi ha avaluacions que confirmen que només és eficaç si té persistència en el temps, no pas amb accions puntuals, i també que hi ha una relació estreta entre emocions i salut mental. Si durant la infantesa hi ha traumes derivats de diverses situacions, però també negligència o desatenció adulta, es triplica el risc de trastorn mental. Sabent-ho, com voleu que no ens importi? Em preocupa molt més la nostra limitada intel·ligència emocional que no pas aquesta intel·ligència artificial que tant ens inquieta.

Un terratrèmol a l’epicentre de la justícia espanyola. Dimecres, el fiscal general de l’estat espanyol, Álvaro García Ortiz, s’asseurà al banc dels acusats per declarar davant un jutge. L’han encausat per un delicte de revelació de secrets. El jutge, Ángel Hurtado, molt pròxim al poderós Manuel Marchena, l’acusa d’haver filtrat un correu en què l’advocat d’Alberto González Amador, parella d’Isabel Díaz Ayuso, presidenta madrilenya, reconeixia que havia comès frau fiscal i li demanava un acord. Era, és clar, informació confidencial sobre un ciutadà ras, que una volta filtrada a la premsa i difosa pels socialistes a l’Assemblea de Madrid, s’instrumentalitzà políticament. García Ortiz nega que ho fes ell, i addueix que el correu fou enviat a una direcció genèrica de la secció de delictes econòmics on tenen accés més de dotze fiscals i quatre funcionaris.

El jutge Hurtado, de la sala segona del Suprem, ha posat tota la carn a la graella de la investigació. Va demanar a la Guàrdia Civil que escorcollés el despatx de García Ortiz i, després, que en requisés el telèfon, l’ordinador i les contrasenyes dels serveis de missatgeria i de les xarxes socials. Calia rastrejar pam a pam tots els missatges del període en què es va produir la filtració, però no hi van reeixir. “Cap missatge que pertanyi a qualsevol classe d’aplicació de missatgeria instantània en el període analitzat”, van dir aleshores els agents. La Guàrdia Civil va comunicar al jutge que sospitava que el fiscal general es va canviar el telèfon set dies després d’obrir la investigació. La setmana passada, el jutge va manar a Whatsapp i a Google que li aportessin la informació recuperada dels comptes del fiscal durant les dates. 

Complidor o responsable d’un “nou Watergate”

Tothom hi fica cullerada, políticament. El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, valedor de García Ortiz, l’ha defensat malgrat l’encausament perquè considera que “ha fet la seva feina, el que havia de fer: perseguir el delinqüent i combatre la desinformació i la mentida”. Els socialistes miren de capgirar la situació bo i adduint que el focus hauria de fixar-se en Ayuso, que podria haver-se beneficiat personalment dels diners defraudats pel seu home. El PP hi respon que tot plegat va ser un muntatge de Sánchez per a desgastar Ayuso, i que l’encausament del fiscal ho demostra. La presidenta madrilenya ha parlat del cas com el Watergate espanyol, “una operació d’estat que ha ordit el president del govern i el seu entorn contra un adversari polític”, incloent-hi García Ortiz. Alberto Núñez Feijóo li dóna suport.

El Suprem investiga també si hi va col·laborar la fiscal provincial de Madrid, Pilar Rodríguez, que declararà l’endemà de García Ortiz, i si la filtració era, com diu Ayuso, una operació ideada i coordinada pel govern espanyol. El novembre, Sánchez va deixar caure qui fins aleshores era secretari general del PSOE madrileny, Juan Lobato. Lobato, que havia fet servir el correu en seu parlamentària, va lliurar al jutge el seu telèfon mòbil i l’acta notarial que va registrar amb uns missatges que va bescanviar amb una assessora de la Moncloa, Pilar Sánchez Acera. Segons els documents que Lobato ha lliurat al Suprem, als quals va tenir accés l’Agència Catalana de Notícies, Acera va comunicar a Lobato que es publicaria la informació als mitjans al cap d’una estona. Una hora més tard, li va enviar un enllaç de la notícia a El Plural acompanyada del text: “Ja està.”

Una batalla més fonda: l’amnistia

Tanmateix, la del politiqueig és tan sols una cara del cas, molt incompleta. De fet, es tracta d’una crisi sense precedents en la història moderna de la magistratura espanyola. El Suprem, que la constitució espanyola reconeix com “l’òrgan jurisdiccional superior en tots els ordres” –llevat del constitucional–, vol el cap del principal defensor “de la legalitat, els drets dels ciutadans i l’interès públic”. És un xoc frontal entre dues branques essencials del sistema judicial que, en realitat, trasllada als tribunals un xoc frontal entre les dues grans famílies polítiques espanyoles –els conservadors i els progressistes (o liberal-fusionistes)–, que es remunta al juny del 2018 pels pactes de Sánchez amb l’independentisme, i desbocat, sobretot, per la llei d’amnistia. Immerses en aquest xoc, totes dues desautoritzen ara actors centrals de la justícia espanyola que durant el procés van coincidir a defensar.

Els dos bàndols que es barallen en el cas de García Ortiz són, gens casualment, dos bàndols gairebé idèntics quant a l’amnistia. Per una banda, el mateix fiscal general de l’estat, a qui la part conservadora de la magistratura considera un servent de Sánchez, va demanar als fiscals del judici del procés que apliquessin l’amnistia als presos pels delictes de què no havien estat indultats. Els fiscals s’hi van negar, i a més a més van oposar-se a la retirada de les ordres de detenció contra el president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín i Lluís Puig, que, evidentment, el jutge Pablo Llarena no va retirar. La revolta va provocar una junta de fiscals de sala en què García Ortiz va aconseguir d’apartar-los i situar la seva número 2 com a encarregada de l’aplicació de l’amnistia, però la guerra encara és oberta.

El segon enfrontament és entre el jutge Hurtado i l’advocacia general de l’estat, que depèn directament del Ministeri de Presidència i Justícia espanyol, dirigit per Félix Bolaños, un dels arquitectes de la llei d’amnistia. L’advocacia general s’encarrega precisament de defensar García Ortiz i sosté que el jutge actua de manera irregular perquè “omet elements de rellevància essencial” fins al punt d’acorralar el fiscal general “en una situació d’indefensió”. Hurtado, per la seva banda, forma part de la sala segona del Suprem –on hi ha, també, Marchena, Llarena i Carmen Lamela– i té poc renom com a jutge imparcial. Va ser el president del tribunal que va condemnar el PP per finançament irregular en el cas Gürtel, però ell es va negar a signar-la i va emetre un vot particular perquè no veia relació entre el partit i la trama de corrupció. Durant el judici, a més a més, es va esforçar de valent per impedir que l’aleshores president espanyol, Mariano Rajoy, hagués de declarar.

L’ombra de la parcialitat també afecta el fiscal

La disputa entre el Tribunal Suprem i el fiscal García Ortiz ve de lluny. La sala del contenciós-administratiu del tribunal –una de diferent que no l’encausa ara– va condemnar García Ortiz per “desviació de poder”, atès que va ascendir la seva antecessora, Dolores Delgado –ex-ministra socialista–, per afavorir-la, sense atendre raons de mèrit. El nomenament de Delgado com a fiscal de sala de Drets Humans i Memòria Democràtica fou anul·lat. Quan Sánchez el va renovar com a fiscal general malgrat aquesta sentència, el Consell General del Poder Judicial –llavors amb el mandat caducat– es va negar, en una decisió sense precedents, a avalar el nomenament. El traspàs directe de Delgado del govern a la fiscalia general ja causà enrenou el febrer de 2020, i el sector conservador va interpretar García Ortiz com el continuador de la interferència.

Aquest divendres està previst el desnonament d’en Josep, veí de la Casa Orsola de Barcelona, un edifici situat a la cruïlla entre el carrer de Calàbria i el del Consell de Cent, al barri de l’Eixample Esquerre. Serà el primer intent de desnonament que es farà de la finca, perquè els altres que hi ha hagut programats sempre s’han acabat suspenent. En Josep, igual que la majoria dels veïns del bloc, resisteix d’ençà de fa tres anys, moment en què se li va acabar el contracte. El 2021, el fons voltor Lioness Inversiones SLU, propietat d’Albert Ollé Bartolomé, va comprar l’edifici sencer i va voler fer fora els inquilins bo i aprofitant el projecte de la superilla, que li permetria de triplicar el preu del lloguer i fer-ne de temporada. Així doncs, quan el 2021 se li va acabar el contracte a en Josep, l’empresa no va voler renovar-l’hi. En lloc de marxar i cercar un altre pis –concepte anomenat “desnonament invisible“–, en Josep va presentar-se al Sindicat de Llogateres, organització que, d’ençà d’aleshores, l’ha acompanyat i li ha donat suport en la lluita i resistència per a quedar-se a casa seva.

Una lluita veïnal pel dret a l’habitatge

A Casa Orsola hi ha vint-i-set pisos: cinc estan en la mateixa situació que en Josep, amb el contracte de lloguer vençut; vuit, en lloguer indefinit i, per tant, no en poden fer fora els inquilins; sis, en lloguer residencial vigent –alguns, a punt d’acabar-se i, per tant, passarien a estar a la mateixa situació que en Josep– i set que ja són de lloguer temporal, però que d’aquí poc passaran a ser-ne vuit, perquè fa uns mesos va morir-se la inquilina d’un dels pisos. Tinguin el contracte que tinguin, la majoria dels veïns de Casa Orsola s’han unit per lluitar conjuntament contra l’especulació immobiliària i la gentrificació, perquè no els facin fora i per aconseguir una negociació col·lectiva perquè Albert Ollé els renovi els contractes. Per tot això, s’han convertit en un símbol de lluita i resistència veïnal a Barcelona, una ciutat que concentra 10.294 habitatges amb llicència turística, segons les dades oficials de l’Ajuntament de Barcelona corresponents al segon trimestre del 2024 –una xifra que no para de créixer i a què cal sumar-li la de pisos turístics il·legals i, per tant, no registrats–, i on el preu del lloguer bat rècords històrics any rere any. Actualment, el preu mitjà del lloguer a Barcelona se situa en 1.193 euros el mes.

A la manifestació del 23 de novembre convocada pel Sindicat de Llogateres en què demanaven, entre moltes més coses, que s’abaixessin els preus dels lloguers i que va aconseguir d’aplegar més de 170.000 persones, Enric Aragonès, un dels portaveus del Sindicat, va pronunciar un discurs on emfatitzava la importància de visibilitzar la lluita de Casa Orsola. Deia: “Els deien que havien de marxar de casa tant sí com no, que no hi havia res a fer. Fa tres anys que els ho diuen, però continuen aquí. Prenguem-ne exemple.” Fa poc, Aragonès ho ha reafirmat en declaracions a VilaWeb: “Casa Orsola no és només un suport a veïns concrets afectats en aquest edifici, és un símbol de lluita pel dret a l’habitatge i pel dret a continuar vivint en aquesta ciutat.” La història d’en Josep és, per tant, la història de molts: segons les últimes dades del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), en els sis primers mesos del 2024 es van produir 1.428 desnonaments només a Barcelona, la majoria vinculats a pisos de lloguer.

Condemnats a la temporalitat i la inestabilitat

En Josep, tot i haver nascut i crescut a Salt (Gironès), va anar a viure a Barcelona quan tenia divuit anys, i d’ençà del curs 2001/2002 que viu a Casa Orsola. Al començament compartia pis i, entre tots, pagaven sis-cents euros. El 2015, va quedar buit un pis de l’edifici i va aprofitar per anar-hi a viure sol. Amb l’antic propietari van acordar un lloguer de sis-cents euros mensuals durant set anys, fins el 2022. En aquests vint-i-dos anys que ha viscut a l’Eixample Esquerre de Barcelona, a en Josep no només li han apujat el lloguer –ara paga set-cents euros–, sinó que també ha pogut veure com ha canviat la tipologia de veïns del barri i de l’edifici. “Hi ha menys mainada, perquè una família no pot canviar de casa cada cinc o set anys.”

La legislació actual especifica que la durada del lloguer és, com a mínim, de cinc anys si el llogater és persona física, i set anys si és persona jurídica. Una forquilla temporal que condemna a la inestabilitat endèmica als llogaters. “Ara parlem de contractes temporals, com si no ho fossin també els de cinc o set anys. Abans teníem contractes indefinits!”, critica Aragonès. De fet, els lloguers temporals de Casa Orsola oscil·len entre un mes i onze mesos, i valen entre 2.100 i 2.800 euros el mes, una xifra que triplica els lloguers actuals dels veïns. Per això, tal com relata en Josep, els inquilins dels pisos de lloguer temporal de l’edifici no són famílies sinó més aviat expatriats “que consumeixen Glovo i Amazon i que no demanaran mai una ensalada russa i callos al bar”, fet que ha obligat també a canviar el tipus de comerç del barri.

Un any abans que se li acabés el contracte a en Josep, l’octubre del 2021, Lioness Inversiones SLU va comprar l’edifici. Passades dues setmanes o tres, enviaven burofaxos als veïns als quals els faltava poc per al venciment del contracte, per avisar-los que no els el renovarien i que, per tant, havien de marxar. “Vam adonar-nos que érem uns quants veïns en la mateixa situació”, explica en Josep. I afegeix: “Vam decidir anar a una assemblea del Sindicat de Llogateres per explicar la nostra situació, i vam adonar-nos que això és el modus operandi dels fons voltor i els grans tenidors.” Aquells que hi tenien alternativa, van acabar marxant. Els que no, van quedar-se seguint una estratègia: no marxar de casa i continuar pagant el lloguer mensualment, un preu que oscil·la entre set-cents euros i nou-cents. D’aquesta manera, volen instar al propietari a negociar i acordar un nou contracte.

Malgrat tot, en aquests tres anys la resposta per part del propietari sempre ha estat negativa, segons que explica el portaveu del Sindicat: “S’han fet accions per a visibilitzar el conflicte i ens hem dirigit a la propietat perquè s’assegui a negociar. I, de fet, moltes persones els ho han estat demanant, fins i tot l’Ajuntament de Barcelona. Però de la mateixa manera que nosaltres hem agafat la Casa Orsola com a símbol del que passa en aquesta ciutat –l’augment de preus, la inestabilitat que implica viure de lloguer, el frau dels lloguers de temporada per a saltar-se la regulació de preus i les operacions especulatives–, també ho ha fet la patronal”, narra Aragonès, que recorda quan, el novembre del 2022, la propietat va fer una conferència de premsa amb Foment del Treball després d’un acte de suport en defensa dels veïns del bloc. “Cadascú ha exhibit els suports que té”, indica.

El primer de Casa Orsola, però no l’únic

“A mi m’ha tocat ser el primer a ser desnonat perquè sóc el primer a qui li va vèncer el contracte i, per tempos judicials, el meu procediment ha acabat abans, però això és un problema col·lectiu.” En Josep, en una conversa amb VilaWeb, insisteix a dir que el seu cas no és un problema individual sinó un exemple simptomàtic de la situació del lloguer a la ciutat i al país. “Ens expulsen de tota la ciutat i ens condemnen a ser nòmades. Quan vaig arribar a Casa Orsola, pensava que seria per sempre, que em jubilaria aquí. Pensava que sent bona persona i pagant el lloguer ja n’hi havia prou, però no ha estat així. El meu cas ha tingut molta repercussió, però cada setmana hi ha persones desnonades i les administracions no fan res.” En Josep és professor de matemàtiques en un institut, i no té una situació vulnerable econòmicament, per això vol conscienciar la gent que la inestabilitat i la precarietat de viure de lloguer pot afectar qualsevol persona o família en qualsevol moment. “Et sents vulnerable, insegur. El sistema no està ben dissenyat.” En Josep no té fills, però troba important de destacar que en el 70% dels desnonaments hi ha menors implicats.

Ara resten quatre dies per al desnonament i en Josep assegura que, si ho aconsegueixen, no sap què farà. “No, no tinc pla B. Després del 31 no sé què ve”, apunta. Així i tot, es mostra emocionat amb la solidaritat i el suport de tanta gent que li ha comunicat que el dia 31 anirà a Casa Orsola a defensar-lo. “M’emociona molt, però també em carrega una certa responsabilitat perquè surti bé. Ara, també demostra ser un reflex del que pateix la societat. La gent empatitza amb el meu cas perquè, per exemple, el 40% dels veïns de l’Eixample també viuen de lloguer. Tothom qui viu de lloguer pateix per quan se’ls acabi, per saber si els el renovaran o no”, reflexiona.

Malgrat tot, Aragonès posa èmfasi en el fet que la lluita d’aquests tres anys dels veïns de Casa Orsola ja han estat una victòria. Diu: “Fa tres anys que guanyem, perquè aquests pisos ja serien de lloguer de temporada amb el preu triplicat si en Josep, en Ton i tants altres haguessin marxat.” I afegeix: “Però, en canvi, han decidit quedar-se a canvi de molta lluita, resistència i dignitat.”

Marató de resistència

El Sindicat de Llogateres, amb el suport de centenars d’organitzacions, va anunciar la setmana passada en una conferència de premsa el pla per a aturar el desnonament d’en Josep: una marató de resistència que començarà aquest dijous a partir de les 18.30 i que durarà fins que no s’aturi el desnonament, previst per a divendres a les 10.30.

La marató de defensa de Casa Orsola començarà el dia 30 amb un acte massiu a les portes de la finca on participaran artistes com ara La Ludwig Band i més personalitats en representació de les entitats i organitzacions que hi donen suport. La marató continuarà amb més activitats que s’aniran anunciant durant la setmana, i el dia 31 s’ha convocat una concentració multitudinària a les 9.00 per aturar el desnonament.

En Josep, durant la conferència de premsa de la setmana passada, davant la Casa Orsola.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha anunciat la imposició “urgent” d’aranzels del 25% als productes colombians perquè el país s’ha negat a acceptar l’aterratge d’avions amb deportats a bord. Trump ha anunciat la represàlia a la seva xarxa social, Truth Social, on també ha detallat que incrementarà la tarifa al 50% la setmana que ve.

A banda d’aquesta mesura, ha decidit de prohibir l’accés als Estats Units de tots els càrrecs de l’administració colombiana “i tots els aliats”; que els revoca els visats a ells i a tots els membres del govern colombià, les seves famílies i membres del partit del president Gustavo Petro, Colòmbia Humana; un increment de les inspeccions als ciutadans i mercaderies procedents de Colòmbia que entrin als Estats Units, així com restriccions de moviment de capital.

Trump ha assegurat que això “només és el principi” i ha acusat el govern colombià de “violar les seves obligacions legals” pel que fa a l’acceptació de “criminals”. “La negativa de Petro ha posat en risc la seguretat nacional i la seguretat pública dels EUA”, ha argumentat.

Aleksandr Lukaixenko, l’actual president de Bielorússia, ha guanyat les eleccions del país amb el 87% dels vots, segons que han avançat els sondatges oficials. La Unió Europa havia rebutjat aquestes eleccions perquè hi ha hagut una forta repressió dels drets humans i una limitació de l’oposició política manipulant el procés electoral a favor seu, amb l’oposició bielorussa silenciada o a l’exili.

“M’és absolutament igual si la Unió Europea reconeix aquestes eleccions o no. L’única cosa que m’importa que les reconeguin els bielorussos”, ha declarat Lukaixenko en una conferència de premsa.

Amb tot, ha reiterat la voluntat de dialogar amb Brussel·les, malgrat que les autoritats europees han denunciat com una “farsa” aquestes eleccions i consideren que el país és vassall de Rússia i còmplice de la guerra contra Ucraïna.

Companyia Gats de Barcelona - Lloc: Teatre dels Seràfics

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha aixecat la suspensió al subministrament de 3.500 bombes pesants nord-americanes (superiors a 900 quilos de pes) a Israel que va declarar el maig de l’any passat el seu predecessor, Joe Biden, com una mesura de pressió per a un alto-el-foc en la guerra de Llevant, aconseguit finalment el 15 de gener.

“Les alliberarem avui. [Israel] les espera des de fa molt de temps i les hem emmagatzemat molt de temps també”, ha dit Trump en declaracions als mitjans nord-americans. Trump va esgrimir la seva raó dient que “Israel les ha comprades”.

El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha agraït al seu homòleg la decisió. “Gràcies, president Trump, per complir la seva promesa de donar a Israel les eines que necessita per a defensar-se, enfrontar-se als nostres enemics comuns i assegurar un futur de pau i prosperitat”, ha fet saber el mandatari en un missatge publicat a X.

El ministre d’Exteriors d’Israel, Gideon Saar, també ha comparegut en xarxes socials per agrair a Trump aquesta decisió. “Gràcies, president Trump, per una altra mostra de lideratge en alliberar l’enviament crucial de material de defensa a Israel. La regió està més segura quan Israel té el que necessita per a defensar-se”, ha dit.

La Gran Festa de la Calçotada de Valls (Alt Camp) ha encetat la celebració de la Regió Mundial de la Gastronomia de Catalunya amb el repartiment de cent mil calçots. La mostra de coure calçots, el concurs de menjar-ne o el de cultivadors han atret al voltant de 40.000 persones a la ciutat, segons l’Ajuntament de Valls.

Calçotada de Valls 2025. Fotografia: Albert Salamé. Calçotada de Valls 2025. Fotografia: Albert Salamé. Calçotada de Valls 2025. Fotografia: Albert Salamé. Calçotada de Valls 2025. Fotografia: Albert Salamé. Calçotada de Valls 2025. Fotografia: Albert Salamé. Calçotada de Valls 2025. Fotografia: Albert Salamé. Calçotada de Valls 2025. Fotografia: Albert Salamé.

El president de la Cambra de Comerç de Valls, Josep M. Rovira, confia que aquest reconeixement internacionalitzi més tot el que envolta la ceba dolça. Un reconeixement que també veu positivament la IGP Calçot de Valls, que commemora trenta anys amb sensacions esperançadores pel que fa al sector i a la collita d’enguany, en què esperen superar els divuit milions d’unitats.

La capital de l’Alt Camp ha aplegat milers de persones pel nucli antic, que ha tornat a ser un punt de trobada per als amants dels calçots. Segons la Cambra de Comerç de Valls, s’han repartit unes 3.600 degustacions de lots de calçotada, una xifra similar a l’any anterior. Ara bé, Rovira ha subratllat la voluntat de mantenir aquestes dades de públic i no pas incrementar-lo. “Ens agradaria pensar que no hem de créixer més, sinó fer-ho més bé”, ha indicat.

Paral·lelament, enguany la festa ha estat l’encarregada d’encetar la celebració de la Regió Mundial de la Gastronomia de Catalunya, un reconeixement que, segons Rovira, serà un “punt d’inflexió” per tot el que envolta la calçotada. Entre altres propostes, està previst que se celebri una calçotada a Montserrat, una calçotada simultània internacional, un fòrum de la calçotada i un simposi de cuina dedicada a aquest plat. Es tracta d’una iniciativa amb què preveuen internacionalitzar encara més el producte i l’àpat.

És una visió compartida amb els productors, que veuen en el reconeixement una revaloració dels productes de proximitat. “Tot allò que serveixi per fer arribar el treball i els calçots arreu és fantàstic”, ha remarcat Dalmaci Clofent, president de la IGP Calçot de Valls. Pel que fa a la collita d’enguany, Clofent s’ha mostrat optimista per superar els divuits milions d’unitats de l’any passat, en un moment en què el calçot es ven al públic a un preu d’entre divuit i vint cèntims, un valor “raonable”. Tot plegat, permet veure amb esperança el futur de la IGP, just en el moment en què la denominació commemora trenta anys d’història.

Calçotada de Valls 2025. Fotografia: Albert Salamé. Calçotada de Valls 2025. Fotografia: Albert Salamé. Calçotada de Valls 2025. Fotografia: Albert Salamé. Calçotada de Valls 2025. Fotografia: Albert Salamé. Calçotada de Valls 2025. Fotografia: Albert Salamé. Calçotada de Valls 2025. Fotografia: Albert Salamé. El guanyador

Un dels plats forts de la jornada ha arribat al migdia, amb el concurs de menjar calçots celebrat a la plaça del Pati de Valls. Dinou homes i una dona han competit per intentar endrapar-ne el màxim en tres quarts d’hora. El barceloní Adrià Wegrzyn ha tornat a sobresortir i s’ha coronat com a guanyador del certamen, després d’ingerir 195 calçots amb un pes de 3,275 quilograms. “Els primers vint minuts molt bé, però després es fa més dur, fa pujada”, ha afirmat. Acompanyat per familiars i amics, s’ha mostrat satisfet de la fita, que ha apuntat que celebraria amb un dinar de carn a la brasa.

Wegrzyn és un dels habituals d’aquest concurs, on participa d’ençà del 2002. L’actual normativa impedeix que el guanyador es pugui presentar a la següent convocatòria, de manera que caldrà esperar com a mínim fins al 2027 per a tornar a veure aquest barceloní en acció. De fet, ha insistit que en un futur, quan els seus fills ja siguin majors d’edat, li agradaria que fossin ells qui el desbanquessin com a campió.

Adrià Rabadà quanya el concurs de la Calçotada de Valls 2025. Fotografia: Albert Salamé.

 

El Ministeri de Salut del Líban ha acusat Israel de matar vint-i-un civils i un militar, i de ferir gairebé un centenar de persones més en atacs dirigits contra comunitats que intentaven tornar a les seves llars al sud del país. L’alto-el-foc pactat el 27 de novembre amb les milícies de Hezbol·là viu un moment crític, atès que l’exèrcit israelià no ha complert el termini estipulat de seixanta dies per a la retirada de les forces a la regió meridional del país, que expirava avui.

El balanç del ministeri apunta catorze civils morts en localitats com ara Aitaroun, Blida, Mais al-Jabal i Houla. L’exèrcit libanès, que en teoria havia de reassumir les competències de seguretat després de la retirada israeliana, ha denunciat que “l’enemic israelià prossegueix l’agressió contra els ciutadans, tot causant més màrtirs i ferits, i negant-se a respectar l’acord d’alto-el-foc i a retirar-se dels territoris libanesos”.

La setmana passada, per part seva, Benjamin Netanyahu va dir que Israel hi romandria per ara perquè l’exèrcit libanès encara no estava preparat per a fer complir l’acord. L’exèrcit libanès també ha confirmat la mort d’un militar a la carretera entre les localitats de Marwahin i Tir “com a resultat dels trets de l’enemic israelià en el context dels seus continus atacs contra ciutadans i personal de l’exèrcit en les zones frontereres del sud”.

El portal de notícies Kataeb, afí a Hezbol·là, ha confirmat l’existència de manifestacions en les tres poblacions esmentades, on uns quants concentrats, alguns amb banderes del partit-milícia xiïta, intentaven trencar els controls encara en vigor de l’exèrcit israelià que els impedien de tornar a casa. Per contra, l’exèrcit libanès sí que ha pogut entrar en localitats com ara Maroun al-Ras, on efectivament s’han retirat les forces israelianes, per supervisar la tornada de la població.

El president del Líban, Joseph Aoun, va tractar la situació ahir amb el seu homòleg francès, Emmanuel Macron, qui al costat dels Estats Units ha fet una crida a la preservació del cessament d’hostilitats entre Hezbol·là i Israel, que ha reiterat la seva intenció d’adherir-se als termes de l’acord, però ha justificat que els seixanta dies esmentats eren més aviat una data aproximada i oberta a una pròrroga.

Aoun s’ha dirigit avui a la població per implorar paciència: “Estem davant un dia de victòria per al Líban, per a la nostra justícia, per a la nostra sobirania i la nostra unitat nacional, però al mateix temps que comparteixo aquesta alegria, vull demanar-vos autocontenció i que dipositeu la vostra confiança en les Forces Armades Libaneses, que garantiran la vostra tornada segura casa.”

El primer ministre sortint del Líban i principal autoritat del país durant el conflicte, Nayib Mikati, ha exigit que “els països que van patrocinar l’acord d’alto-el-foc”, amb els Estats Units al capdavant, assumeixin “la seva responsabilitat per dissuadir aquesta agressió i que obliguin l’enemic israelià a retirar-se dels territoris que ocupa”.

Les paraules de l’ONU

Poc després de saber-se les morts dels civils libanesos, l’ONU i la seva missió de pau al Líban, la Força Interna de les Nacions Unides pel Líban (FINUL), han emès un comunicat conjunt en el qual lamenten que els terminis prevists en l’anomenat Enteniment de Novembre no s’hagin complert. Així mateix, han avisat la població que encara no hi ha les condicions necessàries per a la tornada segura dels ciutadans a les seves poblacions al llarg de la Línia Blava, a la frontera amb Israel.

“Demanem, per tant, a les comunitats desplaçades, que tenen un llarg camí per a recórrer, per a recuperar-se i reconstruir-se, que actuïn amb cautela”, han sol·licitat la coordinadora especial de Nacions Unides per al Líban, Jeanine Hennis-Plasschaert, i el comandant de la FINUL, Aroldo Lázaro.

Tots dos sol·liciten de manera urgent un compromís renovat de totes les parts amb tot el que està en joc avui al país, sobretot tenint en compte els assoliments obtinguts fins al moment durant l’alto-el-foc en la zona, començant amb la reducció de la violència i seguint amb la designació d’un nou govern al Líban que ha posat fi a mesos de crisi política i podria facilitar l’estabilització de la zona.

Lloc: Museu Marès de les Puntes

Anem a Can Jalpí - Lloc: Sortida des del Casal Popular Norai (D´Avall 20)

Avui, 26 de gener de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

• Toni Comín: “No tinc res de què amagar-me, presentaré batalla”
• Escola Valenciana fa una crida a reviscolar un moviment ciutadà crític i actiu davant el poder
• Renovables: els projectes faraònics en funcionament a la Xina que deixen tothom bocabadat
• Carme Elias: “He viscut la vida que m’hauria agradat viure, què més vull?”
• Les llibretes secretes que revelen com els soldats nord-coreans s’adapten a la guerra moderna
• “Si fos en castellà, ningú no ens hauria fet cas”: els joves de les Illes reivindiquen els pòdcasts en català
• Margarida Aritzeta, baula imprescindible de la novel·la negra catalana
• Vins italians de terra volcànica
• Avançament editorial: ‘Sau’, de Ferran Garcia
• Tot allò que no volem canviar | Mail obert de Mercè Ibarz
• Històries de paraules | L’opinió del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)
• Closcadelletra (CDLI): Atletes de la despossessió | Closcadelletra de Biel Mesquida

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Us oferim un recull de fotografies sobre la gran final de la Lliga, celebrada al Teatre Poliorama de Barcelona

The Poliorama Theatre in Barcelona hosted the grand final of the second Lliga del Paraulògic this Saturday, bringing to a close a competition that spanned three months and engaged nearly 8,000 participants from across the Catalan-speaking territories.

The winner of this second edition was Javier Andrés (from Barcelona, aged 47), who clinched the title at the last moment after a closely contested face-off with Antoni Rúbies (from Vallfogona de Balaguer, aged 17), the runner-up and champion of the first edition. Aina Vicens (aged 49) from the Mallorcan town of Felanitx claimed third place.

Javier Andrés Infante Antoni Rúbies Aina M.Vicens Montserrat

The event, hosted by linguist Pau Vidal and comedian Maria Rovira (Oye Sherman), combined moments of competition with activities designed for the audience. Meanwhile, the finalists demonstrated their command of Catalan through vocabulary and mental agility challenges. Susanna Sanna, the sole finalist from L’Alguer, the catalan speaking city of Sardinia, said, “Paraulògic is a way to feel more connected to the Catalan language. It’s fantastic, and being here with all of you is a dream come true for me.”

This year’s final introduced a new feature: four different “hives” instead of just one. Javier, Antoni, and Aina competed for the title among the top 71 players in 15-minute rounds in each “hive.” The final tested participants’ speed, creativity, and mastery of Catalan, with interactive moments involving the audience and linguistic games such as Mot-li! and Minimots. These activities added dynamism to the event, and some audience members left with special prizes.

Pau Vidal Oye Sherman

The three winners received a bundle of Paraulògic-themed products, a one-year subscription to VilaWeb, and a Fem País gift box as recognition for their effort and dedication.

The event attracted 400 attendees, who enjoyed the thrill of the competition and entertainment tailored for the whole family. With this grand final, the Lliga del Paraulògic once again demonstrated its strong appeal and importance as a tool for promoting the Catalan language.

The second edition of the league began on October 14 and was initially scheduled to conclude on December 14. However, the semi-final in Valencia and the grand final were delayed due to the floods.

This edition saw nearly 8,000 players from 88 counties across the Catalan-speaking territories, surpassing participation in the first edition.

All participants competed in two online phases (local and regional levels), and to reach the final, they had to qualify in one of the five semi-finals held in Andorra, Barcelona, Palma, Perpinyà, and Valencia. The winners of the competition in L’Alguer advanced directly to the final.

Paraulògic is a linguistic puzzle game inspired by the New York Times’ Spelling Bee, which gained popularity in Catalan at the end of 2021. It is part of the suite of games offered by VilaWeb, attracting hundreds of thousands of players, 90,000 of whom play daily.

Dos amics, Vicent [Andrés Estellés] i Didín [Puig], presidint la XXI Nit d’Escola Valenciana a Benimodo. No podria haver-hi uns amfitrions millors, en forma de cabuts somrients, per a una festa destinada a reivindicar la necessitat d’una escola valenciana. No és una redundància, ni les minúscules, una errada. Una escola valenciana en el sentit més literal dels mots i del sintagma. Una escola valenciana contra la qual algú amb molt de poder ha declarat la guerra. Una guerra freda i calculada, però aquests càlculs no han tingut en compte la força del poble unit i combatiu.

Escola Valenciana premia cada any entitats o persones que destaquen per la seua actitud cívica de defensa de la llengua i la cultura valenciana. Enguany, els guardonats han estat el poeta Marc Granell, l’Escola la Bressola-Amics de la Bressola i l’Espai Joan Fuster de Sueca.

La gota freda en el record

La festa, que s’hauria d’haver celebrat el mes de novembre, però el dol pel mal de la gota freda ho va impedir, i així ha començat la nit, amb un record pels morts, pels que ho han perdut tot, pels pobles destrossats, amb silenci, amb imatges del fang projectades a la pantalla i amb el so sempre corprenedor de la Muixeranga.

La vint-i-unena Nit d’Escola Valenciana ha començat de vesprada, quan el sol rogenc es ponia i jugava amb els núvols i el vent i amb l’efígie d’acer que un altre benimodí il·lustre, Rafael Armengol, va donar al poble i ara presideix l’entrada a l’auditori. El grup de danses amb dolçainers i cabuts ha anat rebent els centenars d’assistents a l’acte. Com sempre passa en aquests casos, les converses prèvies són el termòmetre de la situació del país. I la situació del país, en el context en què ens trobàvem és la llei Rovira i els efectes de la gota freda.

Els cabuts de Benimodi amb Estellés i Didín Puig Marc Granell amb la presidenta d'ACPV, Anna Oliver Marc Granell amb l'ex-batlle d'Alzira, Diego Gómez Amics de la Bressola, Alexandra Usó, Verònica Cantó, Paco Teruel i Dolors Pedrós Jesús Figuerola i Teresa Val de la Fundació FULL Paco Teruel i el fundador d'Escola Valenciana, Josep Chaqués Manuel Carceller, de Plataforma per la Llengua, Antoni Royo i Francesc Fenollosa, professor de doblatge Verònica Cantó i Carmina Andrés El discurs d’Alexandra Usó

Alexandra Usó, la presidenta de l’entitat, ha tingut un record pels afectats per la gota freda i ha recordat que la darrera Nit d’Escola Valenciana es va fer fa catorze mesos a Cocentaina, el Comtat. “Sembla que ha passat tota una vida, amb les seues fetes i desfetes. La comarca de la Ribera, desbordada fa uns mesos pels rius Magre i Xúquer, no és la mateixa que l’any passat, ben bé que ho sabeu, ni tan sols és la mateixa que abans del passat 29 d’octubre”, ha dit.

Usó ha reflexionat sobre una societat sacsada per la gota freda i sobre els moviments de solidaritat que això ha provocat per a estructurar un discurs molt dur contra les polítiques del Consell. No només les polítiques educatives, sinó tota la contrareforma que en els darrers mesos ha executat en matèria de transparència o de mitjans de comunicació.

Quant a l’ensenyament, Usó ha fet referència explícita a l’anomenada llei de llibertat educativa. “Tots els individus són iguals davant la llei, per la qual cosa, les persones, totes, han de rebre un tracte just i equitatiu i no han de ser discriminades. Ens sentim així les valencianoparlants? El nostre valencià rep aquest tracte igualitari?”, s’ha preguntat. Ha qualificat de fal·làcia considerar que el català i el castellà estan en situació d’igualtat quant a l’ús social i ha desmentit que la nova llei siga un retorn a l’anterior sistema de línies. “Res més lluny de la realitat. Hi haurà una inseguretat per part de les famílies de quin serà el model durant l’etapa educativa de les seues criatures com mai”.

Alexandra Usó ha qualificat d’imprudència legislativa el fet d’atorgar automàticament els títols de coneixement del valencià segons el nivell educatiu assolit. “Ens trobem davant d’una desorganització premeditada i deliberada per acabar d’arraconar la nostra llengua, minoritzada i necessitada de protecció i impuls per a la recuperació del seu ús”. La presidenta d’Escola Valenciana ha recordat en el seu discurs la necessitat de reviscolar un moviment ciutadà crític i actiu que vigile el poder. “Cal fer-nos escoltar, participar en les decisions de la vida pública i rebutjar els canvis legislatius presos a correcuita i amb interessos partidistes que pretenen deteriorar, menyscabar les institucions públiques i la convivència harmònica de la societat”, ha dit per a recordar que els docents continuaran amb la tasca d’educar en la reflexió i el raonament crític.

Benimodo, poble d’acollida

L’acte l’ha obert Paco Teruel, batlle de Benimodo i diputat de Cultura de la Diputació de València, que ha expressat la seua satisfacció per a acollir aquesta festa de l’ensenyament, ha recordat que l’any 1998 el poble ja va acollir una de les Trobades d’Escoles en Valencià i que vol continuar fent-ho. També ha evocat la presència d’Armengol, de Didín, d’Estellés i de Josep Bausset que de l’Alcúdia anava a fer classes de llengua quan era una cosa clandestina. Teruel i s’ha mostrat disposat a defensar sempre la llengua tant des del consistori com des de la diputació.

A la festa hi han participat molts mestres i representants de desenes d’entitats com ara Verònica Cantó, presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la llengua; Dolors Pedrós, presidenta del Consell Valencià de Cultura; els representants institucionals de Compromís Joan Baldoví, Àgueda Micó i Enric Morera; Anna Oliver, presidenta d’Acció Cultural del País Valencià; antics presidents d’Escola Valenciana com Josep Chaqués i Diego Gómez, també ex-batlle d’Alzira; Carmina Andrés, filla de Vicent Andrés Estellés; i representants d’entitats com la Federació Full, la Societat Coral El Micalet, Ca Revolta, de diferents editorials, sindicats, partits polítics… Tot per a celebrar una nit de reivindicació i de reconeixement als ensenyants que, tal com els ha dit el poeta Marc Granell “amb gent com vosaltres no podran amb nosaltres”.

L’agraïment als mestres de Marc Granell

La presència de Granell damunt de l’escenari, i les seues paraules, han estat un dels moments més aplaudits de l’acte. El poeta ha recordat que Benimodo va ser la casa de la lluitadora antifeixista Didín Puig i del poeta Joan Fuster, i també de l’artista Rafael Armengol. La satisfacció del poeta, ha dit, és immensa “perquè Escola Valenciana ha assumit el compromís i el coratge de lluitar per una cultura i una llengua des d’aquest país nostre permanentment amenaçades”. Granell ha repassat alguns dels guardonats anteriorment amb el premi a la trajectòria i ha citat Isabel Clara Simó, Carme Miquel, Rosa Serrano, Paco Muñoz o Joan Francesc Mira. “Han destacat en la tasca literària i cívica i intente seguir-los perquè són un exemple”. El poeta ha dit als assistents que ha dedicat la vida, des de la passió i el compromís al conreu de la poesia i a l’activisme cultural. “Per fer possible que puguem fer eixe conreu amb la normalitat a què tenim dret i sense perill d’extinció de la llengua pròpia d’aquest poble. Ho he fet perquè he tingut la sort de poder-ho fer en companyia de veus amigues igualment compromeses amb la cultura i el futur d’aquest país”. Granell ha lamentat que ara tot això torna a estar amenaçat. “Voldrien abolir-ho com si no haguera existit mai. Els ensenyants ho sabeu molt bé. Sabeu que som el que som perquè ens han ensenyat a ser. En un món en marxa triomfal cap a l’abisme no hi ha un ofici més imprescindible que el vostre”, els ha dit als mestres que han rebut aquestes paraules amb un aplaudiment tancat, a peu dret i demostrant que, a desgrat d’allò que va dir Granell, els poetes no són tan inútils com ens vol fer creure.

Els límits geogràfics de la llengua

L’escola la Bressola-Amics de la Bressola ha rebut el guardó a l’Ús Social de la llengua. L’ha recollit el president de l’entitat, Geoffroy Lourdou i Ribot. Les primeres paraules les ha volgudes dedicar als afectats de la gota freda. “Teniu el suport de Catalunya Nord, de tot el món associatiu de Catalunya Nord”. La situació de precarietat econòmica de la Bressola ha flotat en l’ambient durant el seu discurs. “Vivim un moment molt difícil i necessitem recursos i suport de les autoritats del nord que fins ara no tenim”. Després ha remarcat que fa anys que la Bressola i Escola Valenciana comparteixen relacions i intercanvis i que treballen plegats per la llengua i per l’ensenyament en la nostra llengua. Lourdou està content que el premi li siga atorgat al País Valencià: “Quan tornem al nord demostrarem a la gent que la nostra llengua no és xicoteta, que la parla un territori molt ample, molta gent, de Salses al Carxe i de Fraga l’Alguer”, ha dit.

Els vuit anys de l’Espai Joan Fuster

El guardó extraordinari l’ha rebut l’Espai Joan Fuster de Sueca que, dia per dia, el 25 de gener, celebra vuit anys d’ençà de la inauguració. El premi l’ha rebut Mercè Sorrentino, regidora de cultura de l’Ajuntament de Sueca, que ha defensat que l’Espai Joan Fuster és molt més que la casa museu d’un escriptor. S’ha referit a les activitats que fan per a escolars i per al públic en particular i com el centre s’està convertint en un centre per a estudiosos de l’obra de Fuster. Sorrentino s’ha referit també al paper importantíssim de les escoles valencianes. “Les escoles valencianes, públiques, els docents, els pares i les mares, sou la principal raó de les nostres polítiques i de les coses promogudes des de l’espai Joan Fuster que mantindrà viva la llengua, la cultura i la dignitat del poble valencià”.

Les trobades que vindran

Tot l’acte ha estat clapat per actuacions de la cantant Xiomara Abello que ha començat amb una versió d'”Ací em pariren i ací estic”, i al llarg de la nit ha anat omplint de dolçor l’escenari amb les altres peces.

Escola Valenciana ha volgut acabar la primera part de la festa amb l’anunci del lema i el mapa de les Trobades d’Escoles en Valencià. Seran 21 trobades repartides en disset comarques entre els mesos de març i juny.

Xiomara Abello

Les persones que poden traçar una línia de continuïtat de la novel·la negra al país es poden comptar amb els dits d’una mà, i en sobren. D’una banda, tenim el degà del gènere negre a casa nostra, Andreu Martin. D’una altra, un dels inventors de les històries de lladres i serenos al País Valencià, Ferran Torrent. Finalment, una de les autores més interessants de la literatura catalana, Margarida Aritzeta. I pareu de comptar. Ara que Aritzeta acaba de publicar L’hort de les ànimes a Crims.cat, arriba el moment de traçar una història del gènere negre partint d’ella com a pal de paller per articular-la. I mirant on són les dones en tot aquest camí.

Margarida Aritzeta (Valls, 1953) va començar la seva trajectòria literària el 1981 amb Quan la pedra es torna fang a les mans, però no va ser fins el 1990 que va publicar la seva primera novel·la negra, El correu de Trípoli, a la mítica col·lecció la Negra, de la Magrana. Abans, havia participat en tres volums de contes del col·lectiu Ofèlia Dracs –del qual formava part d’ençà del 1983–, quatre novel·les de literatura infantil i juvenil, texts d’assaig i recerca i tres novel·les, i ja era professora de la Universitat Rovira i Virgili, on va desenvolupar bona part de la seva vida professional fins el 2018.

Així doncs, Margarida Aritzeta és la cinquena autora que s’incorpora a la col·lecció iniciada pel segell la Magrana el 1986, després de Maria Antònia Oliver, Maria Aurèlia Capmany, Assumpció Maresma i Assumpta Margenat. Tie break (1991) i El cau del llop (1992), van ser els altres dos títols que l’escriptora publicà a la Negra.

Què havia passat al país fins a aquell moment, en què el gènere negre passava per un dels seus moments de màxima esplendor, sobretot del punt de vista industrial? Paga la pena que ens hi aturem un moment amb calma. Es considera de manera unànime que la novel·la negra catalana moderna va començar el 1972 amb la publicació de De mica en mica s’omple la pica, de Jaume Fuster. Abans, del 1954 cap endavant, hi havia hagut nombrosos precedents que fan que es pugui afirmar que hem viscut setanta anys de narrativa de lladres i serenos en català. Són noms com els de Rafael Tasis, Llorenç Sant Marc, Maria Aurèlia Capmany o l’imprescindible Manuel de Pedrolo. A les Illes Balears va ser Guillem Frontera qui va obrir la veda el 1979 amb La ruta dels cangurs, i al País Valencià, Ferran Torrent, el 1984, amb No emprenyeu el comissari.

Totes aquestes novel·les, i les que es publiquen fins el 1985, són esparses, que no ocupen espai en col·leccions especialitzades. La col·lecció la Cua de Palla, que havia iniciat Manuel de Pedrolo, no havia assolit l’èxit esperat, tot i haver incorporat el bo i millor de la novel·la negra clàssica al català, i les editorials encara no havien optat per res en ferm en aquest sentit. L’èxit de Negra i consentida, de 1983, del col·lectiu Ofèlia Dracs, i les provatures individuals en els catàlegs generalistes van crear un bon clima de conreu perquè la Magrana fes una aposta decidida, amb l’impuls clau de Jaume Fuster i la complicitat de Carles Jordi Guardiola, i així és com va néixer la Negra de la Magrana, la col·lecció que va publicar en massa autors catalans i algunes traduccions, sobretot d’escriptors europeus. Així doncs, Aritzeta feia novel·la negra i en va publicar tres a la col·lecció més important en català a començament dels anys noranta.

La Negra de la Magrana va acabar el 1996 amb Manolo, d’Assumpta Margenat, tot i que hi va haver un epíleg el 1998 amb Crims a les Àligues, del Jordi Ortiz, el 1998, i alguns intents de recuperar la col·lecció que no varen reeixir. A partir d’ací, va haver-hi una llarga travessa del desert quant a col·leccions editorials, fins el 2012, quan va començar Crims.cat, que actualment publica l’Editorial Clandestina. Vol dir, això, que es va deixar d’escriure novel·la negra en català? No, ni de bon tros, vol dir que es va fer de manera esparsa en els catàlegs generalistes de les editorials de tot el país. De fet, entre el 1999, quan Pep Coll va publicar L’abominable crim de l’Alsina Graells, fins el 2011, quan es va començar a gestar la nova col·lecció, es van publicar més de 160 novel·les negres escrites originàriament en català a tots els Països Catalans, una xifra més que notable. I Margarida Aritzeta hi era.

Tant és així que el 2010 va publicar una novel·la ben interessant, que barreja la novel·la negra i la intriga cultural, La maleta sarda, i que s’unia a un altre títol que en part negreja i que té la cultura, la història i la política –el cas Carod– com a trames que es barregen: El llegat dels filisteus, del 2005. No és negra, però en part n’aprofita l’estructura. En aquests anys, Aritzeta no ha estat quieta: mitja dotzena de novel·les per a adults; tres llibres per a joves; edició de textos del Baró de Maldà; relats esparsos en unes quantes antologies… El sorgiment de Crims.cat va anar seguit ben aviat pel de Llibres del Delicte, editorial dedicada únicament al gènere negre en català i escrit originàriament en la llengua del país.

El 2013, l’escriptora i professora Anna Maria Villalonga va tenir una idea ben reeixida: fer una antologia de dones escriptores de llibres de lladres i serenos en català. El resultat va ser Elles també maten, del 2013, en què Aritzeta va publicar el relat “L’assassinat de la venedora de cupons”. Hi apareix per primera vegada la sergent Mina (de Jaumina) Fuster, un homenatge explícit a Jaume Fuster, el seu gran amic. Això va significar la recuperació de l’escriptora de la novel·la negra més convencional. I d’ací han vingut quatre novel·les  publicades a Llibres del Delicte amb Mina Fuster com a protagonista: L’amant xinès (2015); Els fills de l’aranya (2016); Rapsòdia per a un mort (2018) i Teoria del gall (2020), un autèntic pòquer d’asos en què Aritzeta ha optat per utilitzar el territori tarragoní com a espai per a les aventures de Mina Fuster i els seus companys d’aventures.  De tota la sèrie destaca una magnífica col·lecció de personatges secundaris i la genial creació de l’oncle gros, un patriarca gitano que enamora pels jocs lingüístics que proporciona. Són quatre novel·les on l’ambició literària subjau en el text com a segona capa de lectura, com a creació finíssima i com a aposta pel joc i la diversió, en definitiva, la mestria d’una escriptora que arribava a la maduresa.

Atenció, que la cosa no acaba aquí. La nostra narradora, que va publicar quatre texts en cinc anys, no es va estar plegada de mans: el 2013 va publicar tres llibres més per a adults que conviuen amb el relat que implica el seu retorn al gènere; i entre el 2012 i el 2018 cinc obres de literatura infantil i juvenil, a més d’assaigs, articles i contes esparsos. El 2022 també va publicar Encara hi ha flors, una novel·la que encavalca amb el gènere de misteri i terror, protagonitzada per en Kàputx, el periodista que apareix de manera recurrent a les novel·les de la sèrie Mina Fuster. I, finalment, ara arriba a Crims.cat L’hort de les ànimes, la seva darrera creació en el gènere, on torna a sobresortir el territori, l’església, les trames paral·leles, grans personatges secundaris com l’Úrsula i un domini de la llengua, la dosificació de la informació i la creació d’atmosferes de primer ordre que demostra que fa anys que Aritzeta és una de les veus imprescindibles del gènere negre a casa nostra i que, a més, encapçala la nova fornada d’escriptores que s’han visibilitzat en la darrera dècada llarga.

I mentrestant, què ha passat al país? Doncs que, com qui no vol la cosa, la novel·la negra s’ha escampat com una taca d’oli pels catàlegs generalistes de les diverses editorials, però també que Crims.cat i Llibres del Delicte han superat la desena d’anys de pervivència; Pagès Editors va iniciar la seva col·lecció Lo Marraco Negre, també plenament consolidada; i Voliana ha estrenat la col·lecció Falciot Negre. Això sí, el panorama ha canviat radicalment: si a l’època de la Negra de La Magrana les tirades eren força generoses –amb primeres edicions de més de 3.000 exemplars–, ara són molt més minses i es considera un gran èxit superar els mil exemplars venuts. És a dir, en una època amb una desena de festivals literaris consolidats a casa nostra, amb col·leccions fortes i diverses, amb tots els mitjans de promoció, amb una qualitat mitjana molt alta i més autors que mai, costa que la novel·la negra feta a casa nostra aconsegueixi el mateix èxit que fa quaranta anys.

És un dels misteris que haurem d’escatir. Ara com ara, és clar que Aritzeta ens ha llegat una desena llarga de novel·les negres i alguns relats, que ha publicat en totes les grans col·leccions del país i en els catàlegs generalistes i que ha estat la baula i l’exemple de continuïtat que fa visible l’aportació de les dones a la novel·la negra catalana i que permet de traçar-ne la història durant més de tres dècades. Déu n’hi do.

MÓN NEGRE

Ferran Torrent i Pau Vidal premis a la trajectòria a Tiana Negra

El festival Tiana Negra tanca avui les seves portes i ho ha fet amb l’èxit habitual. Però a  més a més està consolidant tots els seus guardons. Si divendres a la nit va ser Dora Muñoz qui es va emportar el premi memorial Agustí Vehí per ‘Errada de comptes’ imposant-se a la quarantena d’originals presentats, ahir va ser el torn per als premis honorífics.

I en la categoria de premi trajectòria a la creació el guardonat va ser el valencià Ferran Torrent (Sedaví, 1951) per tot el conjunt de la seva producció dedicada al gènere negre des de 1984 fins a dia d’avui. Pau Vidal, per la seva banda, ha rebut el premi a la trajectòria de traducció de novel·la negra, amb molts autors vessats de l’italià al català, però sobretot per la dedicació a l’obra d’Andrea Camilleri, de qui enguany se celebra el centenari del naixement.

Marta Alòs, culpable

Marta Alòs té novel·la negra a la col·lecció lo Marraco Negre de Pagès Editors. Es titula Culpables. Torna el caporal Roure, i atenció a la sinopsi que se n’ha publicat: “En un primer moment tot feia suposar que havia estat un altre cas de suïcidi. Un altre desgraciat que s’havia llençat a les vies del tren. Punt final? Però el final només és el principi d’un dels casos més complicats als quals fins ara s’ha hagut d’enfrontar el caporal Roure. Tres morts amb un denominador comú. L’extirpació d’un òrgan vital. Qui els mata i per què? Un assassí en sèrie? Un col·leccionista sàdic? Una banda de traficants d’òrgans? Lleida, Sant Feliu de Guíxols i Calaf són els escenaris triats per l’assassí. Cor. Fetge. Ronyons. I una marca que els uneix. L’assassí tatua a la pell de les seves víctimes una paraula: CULPABILIS. ‘Aquell a qui es pot carregar la culpa.’ Aquest thriller polièdric i trepidant aconsegueix que el lector es vegi immers en una trama vertiginosa en què res és el que sembla. El dolor i el patiment que ens poden convertir en assassins… o en víctimes.” Coneixent la capacitat de Marta Alòs per generar impacte, la lectura promet.

Problemes d’agenda

A partir del 24 de gener, segons que es pot llegir a la web, podrem saber la programació del festival BCNegra 2025. De moment, en sabem les dates: del 10 al 16 de febrer. Vet aquí que hi haurà gent que tindrà problemes d’agenda, perquè el veterà Febrer Negre de Palma que organitza la llibreria Embat es farà de l’11 al 15 de febrer. Al final no seria mala idea allò de crear una agenda d’esdeveniments unificada de festivals negres per mirar que no coincideixin gaire.

Hervé Le Corre a Crims.cat

Ho sento, tinc devoció per la novel·la negra francesa, em sembla la més interessant del món. I Hervé Le Corre és un dels meus autors preferits. Té una quinzena de novel·les publicades, entre les quals, la sensacional Sota les flames. Ara arriba Nàufrags al catàleg de Crims.cat d’enguany: “Després de la mort accidental dels pares i de patir una severa depressió, amb fortes addiccions, la Louise mira de refer la seva vida amb el seu fill petit Sam. Però la fatalitat la persegueix i ara és assetjada i brutalitzada per l’ex-parella. El seu cas serà investigat pel comandant Jourdan, un home solitari, rebel i angoixat, ajudat del seu equip policial. Paral·lelament, a la plujosa ciutat de Bordeus també hi haurà una sèrie d’homicidis, comesos per un assassí desenfrenat, un ésser maligne i profundament pertorbat. Són tres vides irreparablement lligades al límit del naufragi, del qual no totes sortiran il·leses.”

 

Opòs a la fugacitat la impressió duradora d’allò que no va existir mai.

De vegades estic cansat del pensament i em refrèn unes indescriptibles ganes de plorar.

Escolt el renou de la mar que s’acosta amb la lentitud de la creixença d’aquest punt de meravellament i sideració que cada dia permet a l’esperit veure-hi.

Em passeig per entre arquitectures en extinció dotades d’una precarietat emocional i un patetisme que em resulten terriblement consoladors.

M’enrevolt de souvenirs del Grand Tour, una invitation au voyage: despulles refulgents que són còpies petitones de les obres dels grans mestres, escapolons de marbres de colors, imatges de postal mig esborrades, reliquiaris de brodaries de santes, maquetes d’edificis inventats damunt el natural que arrosseguen un talent especular, una aptitud per a incrementar la malenconia i un lloc ineludible en els territoris de l’ambigu amb un vincle molt especial amb la necrofília.

Visc dins un volcà en pausa, lluny de la sobredosi de la temàtica tanatològica, i quan vull veure un poc de cel clar obr un llibre.

Necessit aquests llocs on es guarden històries sense temps ni vida en què em puc perdre o fer perviure l’absència, gabinets de curiositats on s’entreteixeixen els somnis escultòrics amb la taxidèrmia més repugnant, les col·leccions votives més exòtiques i els jardins artificials dels plaers impossibles, les fantasies més exuberants de l’estrany i aquests objectes que desprenen irradiacions de fosca saturada de luminescències.

Cada frase o conjunt de frases fa una dansa diferent: terrors amb paus, deliris amb raons, pornografies carnisseres amb exercicis espirituals, revelacions amb monotonies, quadres amb paraules, glòries amb femers, banques i roses, el piano de Bach i el ciment armat que m’ofega.

Em trob en una festa de les tristeses dins els jardins de vil·la Salina illenca, situats en aquesta terra vana, gastada i devastada, en què les flors músties exhalen ferums fortes com els líquids de la descomposició, aromàtics i destil·lats, que ixen per les relíquies de certes santes; amb la seva atmosfera real de cementeri amb les seves olors pútrides i pesades de fosses cendrejants, els seus canals de reguiu plens de detritus que tenen l’aire de tombes abandonades envaïdes amb plantes bordes i punxoses i males herbes aferradisses que creixen arreu arreu en un desordre tan espès com grotesc al costat de les roses degenerades, que semblen cols obscenes de color de carn viva d’un fast estellat.

Dins una atmosfera irrespirable trenc sense voler el calidoscopi de la meva consciència narrativa i em trob amb uns vidres, gastats i opacs, de colors a la mà dreta que em conviden a jugar a les cinc pedretes: l’art del visible no sempre és l’art del llegible.

Aprenc la lectura a l’inrevés, cal remuntar el text com una mecànica per accedir al sentit i arribar a una convulsió fonda.

Cal evocar de cada vegada més coses, suggerir-les per al·lusió i com indirectament per constrènyer, limitar, fendir i tòrcer el llenguatge, a fi d’extreure’n tota l’eficàcia poètica i expressar moltes de les seves significacions.

Curtcircuit entre els sentits i els mots, no l’escoltes?

Aferrat a les il·luminacions de l’inesperat, intent enumerar i comptabilitzar els tresors que duc a me coll: descripció de sensacions futures, itineraris que no sé, llistes de llibres necessaris per a sobreviure, esquemes de contarelles infantils, diagrames científics, troballes verbals, calcs fets a mà alçada, índexs de dolors, narracions de viatges sentimentals, cloendes d’històries perdudes, anagrames tecnològics, afinitats secretes, exercicis d’estil dels records, excursos sobre la informàtica, la IA i les màquines de les apnees, lloc on el desig creix sense objecte, passatges en què es pot comunicar amb geografies llunyanes, empelts per a arbres fets amb excrements d’animals prohibits, plànols d’arqueologies oblidades, fars sense llum damunt illots inexistents, reflexions sobre la mirada perduda, herbaris de flors omnívores…

M’assec davant la taula i deix que l’escriptura arribi.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2025/01/Cor-Closcadelletra-bm-CDLI.m4a

Després de la celebrada novel·la Guilleries, premi Maria Àngels Anglada i millor obra original en català del Festival 42 de gèneres fantàstics i finalista a la Millor Novel·la de l’any d’Òmnium i al premi Finestres, Ferran Garcia torna aquesta setmana a les llibreries amb una nova novel·la, Sau, publicada per Males Herbes, com l’anterior. 

Sau són dues històries condemnades a trobar-se, dos fils entrellaçats que es busquen sense saber-ho. A principi del segle XX, els Sala de Bruc tornen a la plana de Vic des de les seves plantacions de Guinea, i porten amb ells dues esclaves i un fantasma. Anys més tard, al poble de Sant Romà de Sau, a punt de desaparèixer sota les aigües del Ter, una mort fa que dos amics ensellin els cavalls i cavalquin cap a un destí incert per corriols on passat, present i futur es barregen.

Llegiu el començament de Sau, de Ferran Garcia (Males Herbes).

Ramon Mas, editor de Males Herbes, explica de l’obra i l’autor:
“La nostra relació amb la literatura d’en Ferran Garcia va ser un amor a primera vista. Quan vam llegir l’original que s’acabaria convertint en la novel·la Recorda que moriràs, vam quedar completament enlluernats per la seva força poètica, per la profunditat psicològica i emocional dels personatges, i per l’atmosfera alhora tèrbola i lluminosa que era capaç de crear. El llibre va tenir una acollida més aviat discreta, però això no ens va fer dubtar ni un segon de continuar publicant-lo. Amb Blasfèmia, la seva segona novel·la, va passar una mica el mateix; l’autor havia fet una passa endavant evident, construint una història amb una trama molt més complexa i emotiva, però ni els mitjans ni el públic no li van acabar de fer cas. 

En Ferran estava totalment fora dels cercles literaris, i sabíem que això té el seu peatge, però alhora estàvem convençuts que un talent d’aquesta magnitud s’acabaria imposant pel seu propi pes. Llavors, quan va sortir Guilleries, va semblar que de cop i volta tothom descobria allò que, pels pocs que ja l’havien llegit, era una obvietat: Ferran Garcia és un dels millors narradors actuals en llengua catalana. Sense tenir una gran recepció als mitjans (si més no durant els primers mesos), i gràcies a les recomanacions entusiastes de llibreters i lectors, Guilleries es va convertir en un petit fenomen del boca-orella, que va arribar a enamorar milers de persones que, tres anys després, continuen exhaurint edicions de la novel·la. 

Amb Sau, Garcia es consolida amb una força aclaparadora, alhora que conclou el díptic crepuscular començat amb Guilleries. Ambientada entre les colònies catalanes a Guinea i la plana de Vic de la primera meitat del segle XX, es tracta de la novel·la més lluminosa de l’autor, i potser també la més ambiciosa. Dues històries que es van trenant al llarg de tota una vida, amb personatges tràgics que tiren endavant malgrat les ferides, i amors impossibles que intenten fugir del destí que els ha marcat. Dos grans viatges que van del final d’una època al començament d’una altra, i que fan tremolar el cor de qui s’hi endinsa. Sau creix i s’enfila, fins a un punt que resulta gairebé impossible llegir les últimes pàgines sense que se’t posi la pell de gallina.”
Ramon Mas, editor de Males Herbes