L’escriptor i periodista Joan Safont Plumed (Mataró, 1984), col·laborador de VilaWeb, publica avui Josep Pallach, política i pedagogia (Pòrtic). És la biografia actualitzada d’un dels dirigents polítics més interessants de la segona meitat del segle XX a Catalunya. Safont en diu, al subtítol, “l’esperança truncada del socialisme català”, perquè era cridat a ser-ne un arquitecte determinant en el retorn a la democràcia, però un infart el va matar l’11 de gener de 1977, a cinquanta-sis anys, quan feia dos dies que el Reagrupament Socialista havia esdevingut el PSC-Reagrupament. El llibre de Safont és un encàrrec de la Fundació Josep Pallach, que preserva sobretot el llegat del Pallach pedagog. En aquesta entrevista parlem de la vida del polític i de les ucronies a què es presta la seva figura.

—La mort inesperada de Josep Pallach, el gener del 1977, va canviar de sobte la política catalana.
—Ha estat molt habitual el dubte: “Què hauria passat si no s’hagués mort en Pallach? Què hauria anat diferent?” És un personatge a qui sempre hi ha un retorn. La gent de l’entorn de Pallach se’n va anar cap a entorns molt diferents. La influència del pallaquisme es va ramificar molt. Hi ha molt de terreny per a l’especulació.

—Qui era Josep Pallach?
—Un polític que també era pedagog o un pedagog que també era polític. Neix el 1920, fill d’un regidor d’ERC a Figueres. De petit dóna un ram de flors a Macià, rep tot el pòsit del republicanisme empordanès, i entra molt precoçment a l’ambient polític. Però es radicalitza arran dels fets del 6 d’octubre i de la dificultat de la república per a donar satisfacció a les qüestions obreres. Trenca simbòlicament amb el pare i se’n va al POUM.

—Què l’atrau del POUM?
—En l’època de la república, Pallach no és un teòric. És molt jove, escriu articles de política amb quinze anys. Sobretot s’amara dels sèniors, com Joaquim Maurín. I Maurín diu que la revolució burgesa que ha posat fi a la monarquia ha estat un frau. Cal que la classe obrera faci una segona revolució, com a Rússia. Pallach té la pressa de la joventut, veu la insatisfacció que la república dóna al seu pare i detecta una radicalització, també de la dreta. Veu que el país s’encamina cap a un enfrontament molt intens, i pensa que, si ha de venir una dictadura, que sigui la roja. Compra tot el corpus marxista.

—Però arriba la guerra i el POUM s’allunya molt del comunisme soviètic.
—No volen estar sotmesos al jou de l’URSS. En poden admirar el model, però no en volen ser peons. No volen una estratègia subordinada. Uns altres socialistes, com Santiago Carrillo, cap de les Joventuts Socialistes Unificades espanyoles, en lloc de parlar de marxisme, parlen d’imperialisme, per boca dels discursos de l’URSS. El POUM no s’hi adhereix, a tot això. Vol una llibertat d’acció que té a veure amb els orígens llibertaris de Maurín i d’Andreu Nin, que vénen de la CNT.

—Després, la posició de Pallach encara s’accentua.
—Amb la guerra, rep de primera mà l’experiència del totalitarisme. Assassinen Andreu Nin, el seu líder, el seu mentor. I ell mateix és perseguit, interrogat, torturat, maltractat i empresonat per ser del POUM. A partir del 1939, l’experiència de l’estalinisme és definitòria per a dir: “Podem comprar l’anàlisi marxista, però aquesta praxi ja no la comprem.” Més tard, Pallach llegeix el Retorn a l’URSS, d’André Gide, que explica la desil·lusió de qui va fascinat a Rússia i hi descobreix que la dictadura del proletariat és, en realitat, la dels alts funcionaris, de la nomenklatura, i l’eliminació dels dissidents, dels propis companys…

—Tot plegat el torna anticomunista? O és una etiqueta excessiva?
—Tot plegat el torna anticomunista, sí. Almenys, li fa tenir una desconfiança molt gran cap als partits alineats amb l’URSS, com el PSUC i el PCE. Per això voldrà evitar que mediatitzin l’estratègia unitària de l’exili per a sotmetre-la a l’interès de l’URSS. Ara, hi ha uns altres partits socialistes i marxistes dissidents que col·laboren amb el POUM.

Podeu comprar Josep Pallach, política i pedagogia de Joan Safont a la botiga de VilaWeb
Fotografia: Albert Salamé.

—Pallach té un exili frenètic. Passa pel camp de Sant Llorenç de Cerdans, es treu una carrera, participa d’una xarxa d’evasió…
—Quan se’n va a l’exili, té un cabal d’experiències molt superior al de qualsevol nano de dinou anys. Se n’hi va sol i s’ha de buscar la vida. Per sort, la frontera entre l’Empordà i el Rosselló és molt artificial, i s’hi troba coneguts i amics. Aconsegueix sortir del camp i se’n va a Montpeller, on la Generalitat ha muntat la residència Ramon Llull. Allí estudia i té contacte amb Francesc Pujols, Alexandre Cirici Pellicer, Heribert Barrera, Alexandre Deulofeu… Recupera el vincle amb els supervivents del POUM per mitjà de Josep Rovira, personatge amb una vida de novel·la, que encapçala la Xarxa d’Evasió Martín, que es dedica a treure soldats jueus, anglesos i francesos perseguits per Andorra i l’Alt Urgell.

—L’estratègia és de col·laborar amb els aliats.
—Sí, Pallach pensa que col·laborar-hi farà possible la caiguda de Franco. Així es crea el Front de la Llibertat, sense la bandera del POUM i en connexió amb l’interior. És el moment del franquisme més dur i més negre. Un estat militaritzat, amb un exèrcit d’ocupació i molta policia secreta. Contra tot això, Pallach fa d’agent clandestí d’aquest front a Barcelona. Un anònim el veu i avisa: “Hi ha en Pallach a Barcelona!” Però la mateixa policia es pensa que és el seu germà Emili, i així sobreviu dos anys en clandestinitat. Llegint molt, fent molta activitat clandestina.

—Fins que l’enxampen.
—El 24 de desembre de 1944, dina al lloc on som, el bar Núria. Després, al vespre, té una cita amb una noia, però no hi podrà arribar. És una escena de pel·lícula: la policia el reconeix, ell se’n va del bar i s’escapa pels túnels del metro, però finalment l’acaben detenint i l’empresonen. Com que la noia amb qui havia de trobar-se n’informa la família, poden destruir documents i tothom es posa en alerta. Per això no connecten Pallach amb el seu nom clandestí, Recasens, i l’empresonen pels fets d’abans de la guerra. La repressió del règim, malgrat tot, continua essent ferotge.

—Al convent de Santa Clara de Salt, convertit en presidi, és molt hàbil.
—Et dóna mostra de la seva intel·ligència i perspicàcia que, a la presó, en lloc de mostrar una actitud hostil o rebel, es torna imprescindible. Es guanya la confiança de tothom: del capellà, del director… Als funcionaris, fins i tot els fa classe. Està tan ben situat que un dia aconsegueix fugar-se, gràcies a una operació planificada durant molt de temps, amb un col·lega que l’espera amb una moto.

—I novament a l’exili, coneix l’amor de la seva vida, Teresa Juvé.
—Juvé és una lluitadora de la resistència francesa. S’enamoren a primera vista. La Teresa esdevé una pedagoga molt destacada per la banda de la història i de la filologia, amb l’estudi de l’occità; i ell, per la banda de la psicologia. És pioner en l’estudi dels adolescents. Fan molt bon equip. Ara, la quotidianitat a l’exili és dura: viuen rellogats, en cases molt precàries, amb feines que han de renovar cada any, amb malalties… Les dificultats de la vida dels refugiats.

Teresa Juvé: “El 23-F era la setena persona que havien posat a la llista de gent de Girona que s’havia d’executar”

—En aquest temps brilla el Pallach pedagog. Quina concepció tenia de l’educació?
—Recull els fruits de la renovació pedagògica catalana. Farà la tesi sobre com els mestres de Girona ja feien trobades, escoles d’estiu, experiments, es passaven materials… Pels vincles de la resistència francesa, Pallach entra de professor al Liceu Experimental de Montgeron. L’escola francesa portava molt d’avantatge a la catalana, perquè, tot i que era molt jacobina, formava ciutadans i era molt important per a l’ascens social. Després de cent anys, calia modernitzar-la, i ell va tenir l’oportunitat de viure aquesta modernització de primera mà.

—En què consistia aquesta modernització?
—Coses que després hem vist aplicades. Grups reduïts, mestres que no tan sols donen la lliçó sinó que participen de la formació integral de l’alumne, molta relació amb els pares, molta formació en qüestions culturals… És quan es comença a parlar de ciències socials i del medi, d’estudiar la història o les ciències naturals a partir de l’entorn immediat, trencar certes barreres en el tracte amb els alumnes sense perdre el paper de cadascú… Experimentar noves formes d’ensenyament. Després això podrà aplicar-ho aquí, al món de l’institut.

—Quan torni, és clar. Però encara trigarà. Com s’imagina Pallach la caiguda de Franco i quin paper creu que hi ha de tenir, al seu espai polític?
—Entre el 1947 i el 1948, a l’exili es van comprar moltes maletes. Després de la Segona Guerra Mundial, tothom pensa que Franco està liquidat. Però sobreviu, i l’exili entra en una certa depressió. Pallach es prepara perquè el règim duri, i així pot anar madurant les idees. Primer, durant un temps, es creu que el col·lapse econòmic farà caure la dictadura, però canvia de parer quan el pla d’estabilització franquista comença a donar fruits i es crea una classe mitjana i la gent té cotxe i vacances. Pallach s’adona que Franco caurà per mort natural. Per tant, en tot cas, cal preparar uns partits i unes organitzacions.

Fotografia: Albert Salamé.

—Així revifa el Moviment Socialista de Catalunya (MSC), el gran partit que havia d’aplegar el POUM, la Unió Socialista de Catalunya, i una part d’ERC i de la CNT.
—Sí, i això farà entrar en crisi el gran tema que s’arrossega des de la guerra civil: la relació amb els comunistes. Totes aquestes instàncies unitàries i campanyes multipartidistes es feien sense col·laborar amb el PSUC, o fent veure que no existia. I la col·laboració, o no, amb el PSUC provocarà el trencament dins l’MSC entre Pallach i Joan Reventós, que fins llavors ha estat un amic clau en el pont de contacte entre l’interior i l’exterior.

—Reventós es declara marxista, Pallach s’emmiralla amb els alemanys.
—L’SPD alemany sempre ha tingut un vessant més possibilista i Pallach hi sintonitza de seguida. Fa temps que ha fet les mateixes reflexions que l’SPD consolida al congrés de Bad Godesberg, el 1959. La renúncia al marxisme com a dogma, l’assoliment del poder de manera democràtica, l’aposta per un sindicalisme molt fort, per les cooperatives i per l’entrada dels obrers en la propietat de les fàbriques i en els consells d’administració… Aquí ja hi havia vincles històrics amb els socialistes alemanys. Willy Brandt va venir a les Brigades Internacionals i era d’un partit marxista ben relacionat amb el POUM. Max Diamant, activista sindicalista i socialista jueu, estava molt relacionat amb les xarxes d’evasió. I Hans Matthöfer, evidentment. Pallach s’hi avé de seguida.

—Pallach es mor en un moment de disputa política molt aferrissada.
—La part de l’MSC dissident de Pallach, el PSC-Congrés, liderat per Reventós, s’ha radicalitzat molt. De vegades, fins i tot, sembla que el PSUC és més moderat en segons què. El PSC-Congrés parla de la via mediterrània de Líbia o d’Algèria. Les posicions s’endureixen i Pallach és molt atacat pels seus ex-companys. L’hegemonia en el món universitari, cultural, intel·lectual, periodístic, també fa que moltes vegades se senti atacat. Es parla dels diners que rep d’Alemanya, l’acusen d’estar mediatitzat per la CIA… Uns atacs molt propis també de la Guerra Freda, que llavors encara dura.

—Pallach sosté que el principal partit socialista català no s’ha de subordinar mai a Madrid.
—Absolutament. Pallach vol un reconeixement autònom de l’MSC a la Internacional Socialista. Vol que el partit socialista català que s’acabi articulant sigui autònom, amic del PSOE però ni subordinat ni vinculat orgànicament, amb una relació de col·laboració. Això va ser un dels seus cavalls de batalla. Té a veure també amb la seva concepció nacional: sempre diu que Catalunya és la nació dels catalans, no pas Espanya, i que si de cas, amb Espanya, s’hi haurà de fer una federació.

—Aquesta batalla es perd.
—Tots prediquen la unitat socialista, però hauria estat diferent amb Pallach viu. La força d’unir tres grups amb lideratges forts hauria tingut un repartiment diferent. No vull caure en les ucronies, eh? Però els alemanys no entenen això d’un partit socialista català propi i independent del PSOE. I posen Pallach entre l’espasa i la paret. Hans Matthöfer, que ha estat el seu gran amic i que li ha dit que ell podria ser el líder dels socialistes espanyols, no entén que ell s’entesti a voler fer un partit socialista català.

—Què passa, quan es mor Pallach, amb la base social del pallaquisme?
—Posem que un 40% se’n van cap al PSC-Unit de Reventós, un 40%, a Convergència, i un 10% es dispersa: la majoria a l’Esquerra Republicana d’Heribert Barrera, i algun, fins i tot, a Unió. Ell no volia un partit pallaquista, però la seva força per aplegar gent diferent era molt determinant. Desapareguda la seva figura, la gent del seu entorn ja no s’ha de moure per l’afinitat a una persona seductora i empàtica, sinó per unes coordenades més ideològiques i polítiques. Per això la memòria de Pallach és reivindicada per gent molt diferent.

—Per què tants pallaquistes se’n van a Convergència?
—Just abans de morir Pallach, ell i Pujol estan fent la coalició electoral del Pacte Democràtic. Quan era a punt d’acabar la biografia, vaig trobar un document que enumerava les coses a tenir en compte amb Pujol: “Sobretot, que no pacti amb els comunistes!” El pacte podria haver estat molt més gran. Hi havia hagut un acostament amb Pujol perquè la ferida del trencament amb Reventós era molt profunda. Narcís Serra, quan el Reagrupament es transforma en el PSC, diu: “És el partit que voldria Henry Kissinger”. Pensava que era un partit teledirigit pels Estats Units. Curiosament, Serra i tot aquest entorn són els qui adoptaran el pragmatisme que Pallach ja tenia llavors.

—Com era la relació amb Pujol?
—Vénen de tradicions i d’ambients molt diferents. Pallach és un noi de classe menestral justa, fill de comerciants de mercat, de comarques, amb una experiència vital de la guerra civil i un pòsit d’aquest federalisme empordanès que moltes vegades va vinculat a l’anticlericalisme, la maçoneria, el lliure pensament. És una diferència molt clara amb el món petitburgès i catòlic de Pujol. Alhora, Pallach té la capacitat de connectar amb sectors catòlics progressistes que esperen d’unir-se amb algun altre grup. Amb gent com Joaquim Ferrer o Fèlix Martí, la gent de la Fundació Bofill, i hi tindrà una gran connexió.

—I en l’àmbit polític, què els unia i què els separava?
—En aquell moment Pujol està molt pendent de la socialdemocràcia i del model suec, però no és un socialdemòcrata stricto sensu, és sobretot un nacionalista català que picoteja de la tradició demòcrata cristiana, de la socialdemòcrata i de la liberal. Pallach, no: és un socialdemòcrata amb tots els ets i uts. Però la col·laboració està oberta i l’admiració de Pujol cap a Pallach és molt alta. Sempre ha parlat de la seva admiració per Pallach sense cap ombra de dubte. I veu que és un possible aliat o un possible rival.

—Li tenia por?
—No ho sé, però eren dues personalitats amb una capacitat de seducció i lideratge molt grans. La pregunta de si la figura de Pujol hauria estat diferent amb un Pallach viu és pertinent. Les dinàmiques haurien estat molt diferents.

—Pallach pensa que el socialisme català no tan sols ha d’estar a favor de l’autodeterminació, sinó que n’ha de ser inductor.
—Sí. El dret de Catalunya a decidir el seu futur era irrenunciable. Ho diu a El nostre combat: com a català demana l’autodeterminació, i com a socialista, la federació. Ara, té molt clar que el subjecte d’autodeterminació ha de ser Catalunya i que una federació és una segona tasca. Passa que ell encara creu possible que el futur passi per una federació amb el País Basc i amb la resta de pobles de la península ibèrica. Després, no l’he documentada enlloc, però oralment sí que diu, “de la independència no se n’ha de parlar mai. però s’hi ha de pensar sempre”.

—S’hauria fet independentista?
—No ho sé, però hi ha una entrevista d’en Pep Martí a Joan Tàpia, que era pallaquista i que no era independentista, que diu: “Tinc la sensació que no seria independentista per perdre.” Crec que Pallach no s’hauria fet processista, no hauria caigut en certes estratègies victimistes, sinó que hauria marcat uns objectius i hauria actuat, segons el moment, amb pragmatisme o idealisme. No hauria caigut en la degradació de l’independentisme partidari. Era un pragmàtic, hauria aprofitat totes les eines possibles.

—Ucronia: vint-i-tres anys de Pallach president. Quin país us imagineu?
—No ho sé. Segurament no hauria caigut en una de les coses que més se li poden haver criticat a Pujol: la part de la moralitat i l’exemplaritat pública. No s’hauria fet servir a si mateix com a vara de mesurar ètica. Hauria estat sempre al terreny de la política. La seva vida privada era molt separada de la seva vida pública.

—Qui té dret, avui, d’apropiar-se de Josep Pallach?
—Tothom. Ha passat tant de temps que, a les files del catalanisme, se’l pot fer seu molta gent. Des d’una esquerra no dogmàticament marxista, gent de l’entorn de la CUP més influïda per l’anarquisme, passant per tot el ventall independentista, i, si queda socialisme catalanista, també.

—Aquest PSC se’l pot apropiar?
—Seria interessant, ara que el PSC és el partit hegemònic de Catalunya, que el rellegís i que el tingués present. Té dret de parlar de Pallach perquè molts dels pallaquistes van anar al PSC i és un dels seus referents. Estaria bé que fos més present.

Fotografia: Albert Salamé.

Junts va aconseguir ahir de doblegar el PSOE i obligar-lo a acceptar les seues condicions per a aprovar una part de les lleis que Pedro Sánchez volia incloure en aquesta cosa tan antidemocràtica de la llei òmnibus.

Fa uns quants dies vaig defensar que era una acció molt valenta del partit de Puigdemont i la vaig aplaudir pel gran valor democràtic que tenia. M’alegre molt que algú haja fet reflexionar Pedro Sánchez i que la demagògia no haja ofegat la política. No hi havia cap raó per què ho pagàs tota la gent normal i corrent, començant pels pensionistes, que el PSOE volia fer servir d’ostatges.

Però la resolució de la crisi és molt més interessant que no semblava. Primer, perquè demostra l’encert de l’estratègia de Junts i ens obliga a demanar-nos per què ha passat precisament ara. Però també perquè deixa clar que Pedro Sánchez farà què siga per mantenir-se en el poder els prop de tres anys que falten i, per tant, Junts té grans possibilitats a les mans.

Anem a pams. Com és que Junts ha aconseguit coses que fins fa poques hores semblaven impossibles? Com és que ha sabut doblegar el govern espanyol d’una manera com no se’n recorden gaires més, si és que n’hi ha cap?

A parer meu, l’explicació és profunda i es relaciona amb els canvis que el Primer d’Octubre i el procés d’independència han causat en la societat catalana. Ja ho sé, que vivim moments de decepció i de desil·lusió, en què la cosa fàcil és insultar tot i tothom i no creure’s res, ni raonar. Però aquells que ho donen tot per mort i que neguen el valor històric del Primer d’Octubre crec que haurien de reflexionar en vista de coses com la d’ahir. Sense aquell canvi històric, el catalanisme, una part del catalanisme ara com ara, no hauria canviat la seua relació amb Madrid. Tot hauria continuat igual.

Perquè, tradicionalment, CiU i ERC anaven a Madrid formant part d’un bloc polític espanyol, sentint-se en l’obligació de contribuir a la governabilitat d’Espanya. I això desarticulava la seua capacitat negociadora. Entraven, tret de l’efímer temps del pacte del Majestic, en el bloc dels satèl·lits socialistes, sempre afavorint el partit essencial del règim.

Però la qüestió és que, malgrat allò que molta gent pensa, sempre es negocia millor contra l’enèmic que no amb l’amic. Les negociacions bones, les que han portat a grans canvis, sempre s’han fet amb els enemics. Amb l’amic no acabes d’anar mai a fons, mai no estàs disposat a esgarrar les cartes del tot. Amb l’enemic ho pots fer.

I ací rau el gran canvi d’aquests dies. Junts ha deixat clar que no és ni de l’un bloc ni de l’altre, perquè allò que li interessa no és la governació d’Espanya. S’ha situat en una posició en què PP i PSOE són igualment enemics, com tots teníem clar el Primer d’Octubre. I, a més, ha sabut fer creïble la seua decisió jugant-s’ho tot amb el no a un xantatge miserable basat en les pensions de la gent. Arriscant-se que els caigués al damunt tota la ira de la població, alimentada per innombrables manipulacions mediàtiques. Han aguantat la posició i això ara els dóna una gran credibilitat.

Credibilitat que els fa diferents i únics. ERC té set diputats a Madrid i Junts té set diputats a Madrid. Però no valen igual. Perquè ningú no es creu que ERC estarà disposada a deixar caure Sánchez i ara és evident que Junts sí. Que no és un amic, sinó un enemic. I gràcies a això la força negociadora dels uns i dels altres no és la mateixa.

La segona cosa interessant del dia és comprovar que Sánchez s’empassarà tots els gripaus del món per tal de continuar dormint a la Moncloa. I ací és on la cosa es fa més interessant, però al mateix temps se li complica a Junts.

Perquè ahir van demostrar que saben negociar millor, però encara no van negociar res que l’independentisme puga viure com una victòria pròpia, com un pas endavant. Ho faran en el futur immediat? Aconseguiran coses tangibles? Doblegaran Pedro Sánchez de la mateixa manera quan es pose en joc el tabú de la unitat d’Espanya?

En l’horitzó, en l’agenda pública si més no, hi ha les competències sobre immigració i l’oficialitat del català a Europa. Són decisions que avancen en la separació d’Espanya en virtut de la institucionalització nacional de Catalunya. Però què hi ha, per exemple, del referèndum d’autodeterminació? Junts sabrà aprofitar, d’ací al novembre del 2027, la feblesa extrema de Pedro Sánchez per fer avançar el país?

Aquesta és la pregunta que avui em sembla més interessant, perquè d’ahir ençà, i vist com tenen collat el president espanyol, tot sembla que s’ha tornat molt més possible.

 

PS1. Avui fa tres mesos de la gota freda que va arrasar l’Horta Sud i la Ribera. Dissabte els carrers de València tornaran a clamar per exigir la dimissió de Carlos Mazón, però el cas és que el responsable de la mort de 224 valencians continua essent president de la Generalitat. Esperança Camps li ha dedicat avui un retrat implacable (“Carlos Mazón, el president amb els peus de fang”) i us expliquem també quina és la situació de les zones afectades i què passa amb els tres desapareguts que encara no s’han trobat i que a partir d’avui passen a ser considerats de manera oficial com a morts.

PS2. Ha començat oficialment la cursa per a presidir el Consell de la República, amb la presència d’alguns candidats, diguem-ho clar, que tan sols poden ser considerats pintorescs. Pol Baraza i Arnau Lleonart ens expliquen qui són cadascun dels sis candidats.

PS3. Continua l’impacte mundial per l’aparició de la intel·ligència artificial xinesa. Per això he fet aquesta Pissarreta explicant la geopolítica dels xips i què s’amaga rere les opcions que han presentat els Estats Units i la Xina.

PS4. La nostra missió és crear una societat ben informada, publicant amb accés obert per a tothom. La contrapartida és que ens ajudeu. Cliqueu ací.

Avui es compleixen tres mesos de la gota freda amb precipitacions intensíssimes que va desbordar el barranc de Xiva i el riu Magre i va causar inundacions i danys en una extensió amplíssima del País Valencià. A banda la devastació física, la pitjor conseqüència d’aquell fenomen són les víctimes mortals. Fins avui se’n comptaven 224 i s’hi afegien tres desapareguts. A partir d’avui, Elisabet Gil, de Xest; Francisco Ruiz, de Montroi; i José Javier Vicent, de València, ja són considerats morts. Per tant, la xifra oficial de morts ara és de 227 persones, encara que hi haja tres famílies que no puguen descansar perquè no els han donat els cossos dels seus parents.

Elisabet Gil, de trenta-vuit anys, era cambrera de pis a l’hotel la Carreta. Sa mare, Elvira, també. Totes dues es van trobar amb la carretera negada. El cos d’Elvira el van trobar el 10 de novembre a deu quilòmetres de distància. Però Elisabet encara la cerquen. Anaven amb un Ford Focus que tampoc no s’ha trobat. La família creu que el cos de Gil continua dins. A partir d’avui, els dos fills seus –Ivan, de dinou anys, i Valeria, de quatre– són oficialment orfes i ja podran sol·licitar tant la indemnització de 72.000 euros per la mort de la mare com la prestació per orfandat.

Francisco Ruiz, de seixanta-quatre anys, havia de dur els seus néts de deu anys i cinc de Montroi a Montserrat, on l’esperava Saray, la seua filla i mare dels menors, però no hi va arribar mai. A les onze del vespre del dia 29 d’octubre, la policia va dur els nens a casa de Saray i la menuda li va dir que l’avi era mort perquè s’havia esvarat. Els dos menors van resistir durant hores damunt el sostre del vehicle. La mare de Saray, que és dependent, podrà gestionar a partir d’avui la pensió de viduïtat i també podrà canviar la titularitat de l’ajuda a la dependència que va a nom del curador, el seu marit, Paco.

José Javier Vicent, de cinquanta-sis anys, de València, va passar la jornada del 29 d’octubre a la casa de camp de Pedralba, amb la filla Susana, de trenta anys, amb síndrome de Down. La barrancada se’ls va endur tots dos. El cos de Sara el van trobar el 8 de novembre al Saler, però el de José Javier encara no ha aparegut. La seua vídua també podrà cobrar avui la prestació per mort, tramitar la viduïtat i fer tots els tràmits que fins ara estaven aturats.

“I tres desapareguts”, les víctimes de la gota freda que les famílies esperen fa 78 dies

Sense interrompre la cerca

L’article 193 del codi civil espanyol estableix que una persona és declarada morta deu anys després de la desaparició. Cinc anys si és una persona de més de setanta-cinc anys, i tres mesos en el cas d’un sinistre com ha estat la gota freda.

Una de les demandes de les famílies d’Elisabet Gil, Francisco Ruiz i José Javier Vicent és que no deixen de cercar-los. I aquesta tasca continua malgrat les dificultats del terreny. A partir dels rastres dels telèfons mòbils i més indicis s’han delimitat les àrees de cerca que es fan a peu, amb gossos i amb drons, i també en el riu Túria, a l’Albufera i a la mar.

“Sabeu què diuen els arbres quan la destral entra al bosc? Mireu! El mànec és un dels nostres!” Aquest proverbi turc, recollit per Sorj Chalandon al seu llibre Retorn a Killybegs, il·lustra el fet que les traïcions més devastadores són aquelles que provenen de dins. Chalandon, inspirat en la història real de Denis Donaldson, un militant de l’IRA que va esdevenir informador del govern britànic, explora la complexitat moral i l’impacte devastador d’aquestes actuacions policials. Aquest proverbi es pot aplicar perfectament a les infiltracions policials que avui dia desestabilitzen moviments socials arreu del món. El mecanisme és el mateix: introduir un “mànec” dins del moviment per debilitar-lo des de dins.

El reportatge Infiltrats, emès recentment pel programa 30 minuts de TV3, ha sacsejat l’opinió pública amb una revelació impactant: la infiltració sistemàtica de policies en moviments socials i independentistes dels Països Catalans. Aquesta pràctica ha estat destapada gràcies a una investigació col·laborativa amb la Directa, i posa en evidència les clavegueres de l’estat, que continuen operant, fins i tot sota un govern que es presenta com a progressista.

Els casos exposats al reportatge no són incidents aïllats, sinó part d’una estratègia més àmplia de repressió política, dirigida per la Comissaria General d’Informació del Cos Nacional de Policia espanyola. Quatre agents de la 33a promoció de l’Escola de Policia d’Àvila van ser enviats als Països Catalans amb l’objectiu d’infiltrar-se en col·lectius socials i moviments independentistes, com ara els vinculats a les protestes per Pablo Hasel o als CDR. Els infiltrats no es van limitar a recopilar informació, sinó que també van establir relacions sexoafectives amb activistes, i van originar no tan sols traïcions polítiques sinó també abusos emocionals i sexuals.

Un cas destacat és el de l’agent que operava amb la identitat falsa de “Maria Perelló Amengual”. Aquesta infiltrada es va guanyar la confiança dels moviments socials a Girona, Salt i altres municipis, i va mantenir una relació afectiva de tres anys amb un activista per tal de consolidar la seva posició dins del col·lectiu. Una altra infiltració similar és la de Daniel Hernández Pons, que va operar a Barcelona i va establir relacions sexoafectives amb almenys vuit dones per accedir a informació clau dels moviments. Aquest tipus d’actuacions, lluny de ser simples operacions d’espionatge, exemplifiquen una forma de violència institucional que no tan sols viola drets polítics, sinó també drets humans fonamentals.

El reportatge destaca que aquestes operacions són possibles gràcies a l’ús de lleis franquistes com la llei de secrets oficials de 1968. Aquest marc legal permet la infiltració sense mandat judicial. El Ministeri de l’Interior, dirigit per Fernando Grande-Marlaska, ha convertit aquesta eina repressiva en una pràctica habitual contra la dissidència política i la protesta social.

El modus operandi dels infiltrats inclou la utilització de tàctiques que no només busquen recopilar informació, sinó també desarticular i desacreditar els moviments des de dins. Els infiltrats participen activament en accions polítiques, fomenten divisions internes i, en alguns casos, instiguen accions que després són utilitzades com a justificació per a la repressió policial. Això demostra que la infiltració no tan sols busca informació, sinó també desacreditar i deslegitimar les lluites socials. Aquesta estratègia, que combina espionatge i manipulació, és un atac directe a les llibertats democràtiques, emparat per un sistema que prioritza la seguretat d’estat per sobre dels drets ciutadans.

Quan el mànec de la destral és part del bosc, el mal és profund i estructural. Les infiltracions policials no tan sols ataquen el dret d’organització i de protesta, sinó que també deixen una empremta psicològica duradora. Els col·lectius que descobreixen infiltrats sovint entren en un cicle de desconfiança interna que pot desarticular fins i tot les lluites més fortes.

Aquest proverbi és un advertiment universal: el perill més gran sovint ve de dins. Però aquest “mànec” no actua sol. Els infiltrats són eines d’un sistema que busca reprimir i dividir, i això hauria de portar-nos a qüestionar no només els qui traeixen, sinó també les institucions que els utilitzen com a arma. Per evitar que la destral continuï actuant contra el bosc, hem de ser capaços d’identificar el mànec i exigir responsabilitats penals contra aquells que utilitzen aquesta eina de repressió. La democràcia no pot tolerar traïcions encobertes; si volem defensar els nostres drets, hem de començar protegint la confiança i la unitat dins dels moviments socials.

Sovint es creu que entre la història i el mite hi ha una distància insalvable. El pensament mític correspondria a la fase primitiva de la humanitat i hauria estat superat a l’etapa il·lustrada pel pensament racional. La història treballa per integrar els fets particulars en una relació de sentit global, articulant-los en una operació discursiva, és a dir, en un recorregut lingüístic que no s’estanca en cap imatge, sinó que procura conceptes cada vegada més capaços, amb més aforament d’observacions minucioses. Conceptualitzar és sintetitzar experiències diverses en virtut d’analogies o d’atributs compartits. Però l’operació complementària, consistent a analitzar, implica tot el contrari: dissoldre, separar els components d’una realitat complexa i examinar-los en detall. 

Qui pensa conceptualment –i pensar és pròpiament emprar conceptes–  ha de ser conscient que el món es presenta ordenat en categories de caràcter lingüístic. Normalment la mediació resta invisible a causa de l’hàbit i l’aparent naturalitat amb què les paraules s’interposen entre la ment i les coses. A moltes cultures la separació de l’ésser humà de la resta del regne animal es produeix amb l’accés al llenguatge. Al mite judeocristià de la creació, Déu confereix a Adam la prerrogativa d’anomenar els animals, i així li atorga un poder màgic sobre la natura. Posseir el nom de les coses és en certa manera dominar-les. D’aquí ve la prohibició de dir el nom de la divinitat, o al contrari, la multiplicació dels noms divins en tota una selva d’apel·latius. 

Amb les categories inscrites en el llenguatge, la ment abstrau esquemes útils de la realitat inabastable i amb això es pensa dominar-la. No cal recórrer al positivisme lògic per a entendre que les disciplines intel·lectuals, en tant que disciplines, han de ser primmirades amb el llenguatge, car en depèn no sols el com sinó també el què de la reflexió. Dit això, debades destriaríem cronològicament la història i el mite, car la història, fins i tot la més positivista, sorgí del sòl mític, com una planta que cerca la llum amb les arrels enfonsades a la terra. No em puc aturar a explicar-ho, sols indicar que aquesta relació vaig estudiar-la fa un bon grapat d’anys en un capítol del llibre Mythopoesis (Anthropos, 1992). Però val la pena d’assenyalar al vol que la distinció entre pensament mític i pensament discursiu és funcional. Si aquest aspira a entendre la història com un tot articulat, el pensament mític resta captiu d’una impressió que envaeix la consciència. D’aquesta magnificació ve la dimensió sobrehumana de l’empremta en forma de divinitat o de dimoni.

Considerant comparativament una gamma expansiva d’impressions, el pensament discursiu amplia l’horitzó intel·lectual més enllà del concepte de sortida. Per contra, el pensament mític s’atura en una idea o imatge obsessiva. És un pensament essencialment idòlatra. No és pas per casualitat que el mite es troba a la base de les religions, ni que la teologia il·lustrada s’esforça a desmitologitzar la doctrina en una empresa racionalista que paradoxalment posa la religió en perill. Com passa amb l’experiència religiosa, la consciència mítica es consagra a l’objecte de veneració o de temor, cara i creu d’una mateixa fixació. 

Però si el relat de la història no sabria prescindir d’elements mítics, encara menys en pot prescindir el discurs polític. La mitificació és especialment evident en la demonització de l’adversari. Durant mil·lennis el dimoni ha estat un gran aliat del poder. La seva utilitat no minva en l’època actual; simplement s’ha mimetitzat i en lloc d’emmirallar-se en les divinitats paganes s’emmascara amb doctrines polítiques. Les ideologies esdevenen mítiques fins al punt de descartar el sentit històric en favor d’una immediatesa amb valor absolut. Les explosions de satanisme que s’emparen d’una societat, com passà a Loudun arran de la possessió d’unes monges ursulines, o als Estats Units durant l’època del senador McCarthy, són exemples d’absolutització d’una idea segregada de la discursivitat. En aitals moments l’escrupolositat conceptual és bandejada pel pànic induït per una imatge obsessiva. Influïda pel cinema, la teologia política popular ha fet del feixisme l’essència del diabolisme. I així com el rei Mides convertia en or tot allò que tocava, avui la mitomania torna en feixisme tot allò que li produeix angoixa o rebuig. En l’operació alquímica hi manca l’observació empírica dels elements, tant com en l’exorcisme la deducció rigorosa del concepte.

La psicoanàlisi assegura que el subconscient assimila l’or als excrements. En virtut d’aquesta transmutació simbòlica, es podria dir que el rei Mides transforma en merda tot allò que toca. Puix que per a molta gent el feixisme té la mateixa equivalència, els qui estan posseïts per aquesta fixació són en perill d’empastifar tot allò amb què tenen contacte. I així, dels mots lapidaris, llançats amagant la mà, en surten els rocs amb què uns altres exerceixen la violència física. Arborats pel poder mític del llenguatge, els àngels venjadors s’anticipen a la violència figurada esdevenint-ne la imatge simètrica. Totes les revolucions comencen amb el deliri de les paraules i l’Apocalipsi és molt clar sobre l’educació gradual dels àngels de la ira divina: “Llavors foren deslligats els quatre àngels que estaven preparats per a tal hora i tal dia de tal mes i tal any, perquè matessin la tercera part dels homes.” Tocant a la violència política, inspirada per a l’hora, el dia, el mes i l’any del Senyor 2025, que llanci la primera pedra qui sigui lliure de culpa. 

The Washington Post · Rael Ombuor, Katharine Houreld, Leo Sands i Niha Masih

Nairobi, Kènia. La ciutat de Goma, a l’est de la República Democràtica del Congo, ha esdevingut poc menys que una zona de guerra arran dels darrers enfrontaments armats entre el grup rebel M23, aliat amb Ruanda, i les forces governamentals.

La lluita pel control de la ciutat –capital de la del Kivu Nord, una província congolesa especialment rica en minerals i assetjada per forces armades de temps ençà– amenaça de desencadenar un conflicte més ampli que impliqui exèrcits de tota la regió.

Murithi Mutiga, director del programa de l’Àfrica a l’ONG Crisis Group, explica que el govern del Congo, “que se sent humiliat”, podria més demanar suport militar de països veïns com ara Sud-àfrica, que ja ha desplegat efectius al país, cosa que de retruc pot empènyer Ruanda a enviar encara més soldats al país per a reforçar les files de l’M23. “El risc de confrontació regional no ha estat mai tan alt”, adverteix.

La ministra d’Afers Estrangers congolesa, Thérèse Kayikwamba Wagner, ha dit que aquesta ofensiva rebel era una declaració de guerra de Ruanda, que durant anys ha donat suport logístic i militar a l’M23. Al seu torn, el Ministeri d’Afers Estrangers ruandès ha culpat de la violència les forces armades congoleses, que acusa d’haver violat repetidament els termes de l’alto-el-foc signat l’any passat. Kigali responsabilitza l’exèrcit congolès i els seus socis de continuar aliats amb les forces armades que perpetraren el genocidi ruandès del 1994.

“Aquells qui van assassinar tanta gent ací, a Ruanda, continuen practicant la ideologia del genocidi ben a prop nostre, a l’est del Congo, amb el suport del govern […] i davant la comunitat internacional”, explicà fa poc el president ruandès, Paul Kagame, durant una reunió amb diplomàtics.

Els civils de Goma, alguns dels quals ja han fugit unes quantes vegades de l’avenç rebel, es van refugiar dilluns a casa seva, tot esperant que els trets s’aturessin per a fugir cap a barris més segurs. L’ONU ha dit que hi havia hagut “escenes de pànic generalitzat” a la ciutat, i ha informat que els camps de desplaçats dels afores, que fins abans-d’ahir havien acollit centenars de milers de persones, s’havien buidat en qüestió d’hores.

Dilluns a la nit, l’ONU va informar que tretze membres de la seva missió de pau a l’est del Congo havien mort en els combats, pel cap baix. Eren nou soldats sud-africans, tres malawians i un uruguaià.

A última hora de dilluns, les tropes rebels van entrar a la ciutat, de més d’un milió d’habitants, i van anunciar que n’havien pres el control. El govern congolès, tanmateix, reiterà que les seves tropes encara controlen alguns punts estratègics de Goma, una afirmació que mantingué tota la jornada d’ahir. Alguns vídeos publicats a les xarxes abans-d’ahir i ahir semblen mostrar soldats congolesos traient-se l’uniforme i vestint-se de paisà per no ser atacats pels rebels.

Un cicle de violència sens fi

L’M23 –o moviment del 23 de març– està format, en gran part, per membres congolesos de l’ètnia tutsi. El moviment ja va prendre el control de Goma l’any 2012, tot i que acabà retirant-se’n deu dies després sota pressió internacional.

Els combats a la regió, tanmateix, mai no han cessat del tot. Els rebels fa anys que assetgen la rodalia de la ciutat, amb atacs contra les tropes governamentals i les milícies aliades. Un alto-el-foc signat a mitjan any passat aturà breument les hostilitats, però els atacs es reprengueren després de la cancel·lació sobtada d’una reunió que s’havia de fer el mes passat entre els presidents de Ruanda i el Congo, que es van acusar mútuament de negociar amb mala fe.

Aquests darrers mesos, l’ONU havia començat a reduir la seva presència armada a l’est del Congo a petició del govern del país, que havia acusat l’organització de no fer prou per a sufocar la violència. En substitució de la missió de l’ONU, Kinshasa recorregué a una força de pau regional integrada per soldats de països del sud de l’Àfrica, com ara Tanzània, Sud-àfrica i Malawi. Burundi també hi ha enviat reforços.

Ruanda ha respost a aquesta nova força de pau amb la mobilització de 3.000 a 4.000 soldats al Congo, segons dades del centre d’estudis ACLED. Aquests efectius s’han afegit als prop de 3.000 de què disposa l’M23, que Ruanda ha proveït amb armament i artilleria més avançada. Ruanda té un exèrcit molt disciplinat i ben armat; en canvi, les forces congoleses s’han afeblit molt per la corrupció i estan desbordades per tantes insurreccions com assolen el país.

El Congo té alguns dels jaciments minerals més importants del món, amb un valor estimat de desenes de milers de milions de dòlars. Produeix prop d’un 70% del cobalt mundial i té de grans reserves de coure d’alta qualitat i de jaciments considerables de liti –dos minerals clau per a la transició energètica–, a més de mines importants d’estany, coltan, or i diamants. Aquesta riquesa natural sovint ha atiat la violència al país, on els grups armats es disputen regularment el control dels minerals.

En un comunicat publicat a X abans-d’ahir, Lawrence Kanyuka, un portaveu de l’M23, va celebrar “l’alliberament” de Goma per part dels rebels. En el text, demanava als membres de l’exèrcit congolès que deposessin les armes i als habitants de la ciutat que mantinguessin la calma.

Patrick Muyaya, portaveu del govern congolès, informà que l’exèrcit ruandès havia entrat a Goma, i demanà als residents que no es moguessin de casa i s’estiguessin de participar en possibles saqueigs. “No cedirem ni un centímetre”, prometé.

Mentre les forces del govern i els rebels s’enfrontaven als carrers de la ciutat, els mitjans de comunicació locals van informar que milers de reclusos havien fugit d’una de les presons de la ciutat, que s’havia incendiat.

Diumenge, en una reunió d’emergència del Consell de Seguretat de l’ONU, Bintou Keita, el cap de la missió de pau de l’ONU al Congo, va anunciar que les carreteres que conduïen a Goma eren blocades, i que els rebels havien tancat l’espai aeri sobre la ciutat.

“Dit en unes altres paraules, estem atrapats”, sentencià Keita.

Els civils, atrapats entre el foc encreuat

Tot i la riquesa natural, el Congo és un dels cinc països més pobres del món, segons el Banc Mundial. El 2024, gairebé tres quartes parts dels congolesos vivien amb menys de 2,15 dòlars al dia.

Es calcula que sis milions de persones hi han mort per causes relacionades amb la guerra d’ençà del 1996, segons l’ONU, sigui a causa de morts violentes o bé a causa de desnutrició i malalties prevenibles. Uns 5,7 milions de congolesos figuren com a desplaçats interns.

Tan sols enguany, els combats han desplaçat unes 400.000 persones al Kivu Nord i el Kivu Sud, segons estimacions de l’Oficina de l’Alt Comissionat de l’ONU per als Refugiats. Els combatents de l’M23 ja van atacar civils la darrera vegada que van prendre el control de Goma, segons que explica Ladd Serwat, analista de l’ACLED, i la població local tem que enguany es repeteixin aquelles represàlies.

Ahir, representants de l’ONU informaren d’enfrontaments violents, incidents de violència sexual i saqueigs en massa als comerços de la ciutat.

“La situació humanitària a Goma i la rodalia de la ciutat continua essent extremadament preocupant, i aquest matí hem constatat nous atacs d’artilleria i la presència de cadàvers als carrers –diu un representant humanitari de l’ONU–. Els hospitals de la ciutat s’escarrassen a gestionar l’arribada en massa de ferits.”

El secretari general de l’ONU, António Guterres, demanà diumenge a l’exèrcit ruandès que deixés de donar suport a l’M23 i que es retirés del Congo. Però els diplomàtics regionals diuen que l’aliança de Kigali amb el grup és ara molt més estreta que no el 2012, quan l’exèrcit congolès va acabar derrotant els rebels amb ajuda internacional.

Dino Mahtani, ex-investigador del Consell de Seguretat de l’ONU, assenyala que l’avenç de l’M23 enguany ha estat més gradual i estratègic, i que les forces rebels que han arribat Goma semblen decidides a restar-hi. “Tenen un pla de govern i han format milers de reclutes perquè ocupin càrrecs policíacs i administratius al govern municipal –diu Mahtani–. Estan plenament decidits a governar la ciutat que han capturat.”

Jason K. Stearns, autor de dos llibres sobre el Congo, diu que Ruanda fa temps que recorre a l’estratègia de desplegar soldats a l’estranger per reforçar la seva influència geopolítica a l’Àfrica. Kigali, per exemple, ha desplegat tropes a Moçambic per donar suport a la lluita de les forces del govern contra la insurgència islamista, i també ha enviat forces de manteniment de la pau a la República Centreafricana.

En un moment de transició política als Estats Units, i atesa la resposta relativament moderada dels països europeus, Stearns creu que no hi haurà gaire pressió internacional perquè Ruanda es retiri del Congo.

Houreld informa de Somàlia estant; Sands, de Londres estant, i Masih, de Seül estant.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Una persona ha mort i una altra ha resultat ferida lleu quan intentaven d’accedir al sostre d’un tren Alvia a l’estació de Lleida, segons que ha avançat la periodista Anna Punsí i han confirmat a l’ACN els Mossos i fonts de Renfe. Els fets han tingut lloc poc després d’un quart de nou de la nit i s’ha desconnectat la subestació de Montagut, que alimenta les vies 1 i 2 de l’estació. La víctima mortal encara no està identificada, i el ferit ha estat traslladat a l’hospital Arnau de Vilanova. Els Mossos han obert una investigació per aclarir els fets, i indiquen que tot apunta que els dos afectats haurien saltat de la passarel·la de vianants al damunt del vagó, moment en què un d’ells hauria tocat la catenària.

Ambdues persones han patit cremades a causa de l’electrocució amb la catenària i el maquinista ha relatat als Mossos que un dels dos ha caigut a terra cridant. Podria ser aquesta persona, segons el testimoni, la causant de l’incendi que ha seguit l’electrocució.

El tren cobria el trajecte la Corunya – Barcelona i tenia arribada prevista a la capital catalana a dos quarts de deu de la nit. El comboi ha quedat aturat a la via 2 de la infrastructura. La incidència ha obligat a tallar la tensió a tota l’estació, alhora que s’han mobilitzat les forces i cossos de seguretat i els Bombers.

El tren afectat transportava 185 persones que cap a tres quarts de deu de la nit han pogut baixar del comboi, on havien quedat atrapades perquè la manca d’electricitat no permetia obrir les portes. Els gestors ferroviaris han organitzat un transport alternatiu per carretera per a aquestes persones perquè poguessin arribar al seu destí.

Segons ha explicat als mitjans el batlle de Lleida, Fèlix Larrosa, la persona que ha estat traslladada a l’hospital Arnau de Vilanova “no té danys físics, més aviat emocionals”. La víctima mortal tenia 25 anys, mentre que el jove ingressat en té 23.

Larrosa ha afegit que, segons Adif, els dos joves han intentat “per dues vegades” aquesta tarda accedir a trens d’alta velocitat que anaven a Barcelona, i les autoritats suposen que són les mateixes persones. Ara s’investiga com és que han pogut accedir al sostre del tren Alvia, possiblement mentre estava aturat a l’estació “per la localització del cadàver i per la posició del mateix tren”.

Cap a dos quarts i mig d’onze de la nit Renfe ha informat del restabliment de la tensió a la catenària, de manera que s’ha restablert la circulació. Protecció Civil, que havia activat la prealerta del pla Ferrocat, ha donat l’emergència per acabada.

El PSPV ha proposat la diputada María José Salvador com a vice-presidenta segona de la mesa de les Corts Valencianes, després d’haver anunciat la setmana passada Gabriela Bravo que deixava la política i tornava al ministeri fiscal espanyol.

El partit ha sol·licitat formalment que s’inclogui a l’ordre del dia del següent ple. El grup socialista ha apel·lat, en un comunicat, “a la institucionalitat de la Cambra, perquè esta proposta siga secundada per tots els grups parlamentaris” perquè, segons han defensat, “la vacant correspon al Partit Socialista”.

Milers de persones han sortit al carrer per protestar contra el desallotjament de l’Antiga Massana per part de l’Ajuntament de Barcelona. La manifestació, convocada per entitats i col·lectius que feien ús de l’espai, ha arrencat passats dos quarts de vuit del vespre a la rambla del Raval. La Guàrdia Urbana i els Mossos d’Esquadra han recuperat l’edifici aquest matí a primera hora. Quan la policia hi ha arribat l’edifici era buit, però de seguida que els col·lectius i entitats que en feien ús se n’han assabentat han fet una crida a defensar l’espai a la plaça de la Gardunya. El desallotjament s’ha acabat executant amb els moviments de suport concentrats a l’exterior i amb càrregues policíaques i moments de tensió.

Durant la manifestació s’han sentit crits de protesta com ara “Defensem l’antiga Massana”, “Jaume Collboni desnonador” o “10 i 100 i 1.000 Massanes”. Tot plegat davant la mirada d’un fort desplegament dels Mossos d’Esquadra, que incloïa una quinzena de furgonetes de la Brigada Mòbil que encerclaven la rambla del Raval.

Passat un quart de nou de la nit la manifestació ha començat a caminar i al carrer del Carme, cantonada amb Maria Aurèlia Capmany, ha trobat una línia policíaca que no la deixava avançar. Allà ha començat un estira-i-arronsa entre manifestants i policies que ha comportat moments de tensió amb llançaments de pots de pintura a la línia policíaca i alguns cops de porra per dissuadir els autors d’aquestes actituds. La manifestació ha congregat dues mil cinc-centes persones, segons xifres de l’ajuntament.

Primeres càrregues de la manifestació. pic.twitter.com/6IeoEse6KX

— Antiga Massana (@antigamassana) January 28, 2025

L’Arnau, un portaveu de l’antiga Massana ha considerat que el desallotjament és “un atac a tota la classe treballadora de la ciutat”, i ha denunciat els “centenars de desnonaments que està executant el PSC i fons voltors durant l’últim any” o “les retallades de drets polítics” que estan patint “com a classe”. També ha defensat la necessitat de treballar per una “estratègia revolucionària que permeti construir una societat millor”. Des de l’Ajuntament de Barcelona, el tinent de batllia de Seguretat, Albert Batlle, ha defensat l’actuació per recuperar l’immoble i ha assegurat que es troba plenament blindada des del punt de vista jurídic. A més, ha afirmat que no permetran més ocupacions i “usurpacions d’espais públics”.

Desallotjament amb detinguts i ferits

El desallotjament d’aquest matí ha concentrat centenars de persones a la plaça de la Gardunya i hi ha hagut moments de càrrega i tensió entre els concentrats i la policia que han acabat amb detinguts i ferits. Segons fonts policíaques, un total de cinc persones han quedat detingudes. Els arrestats són quatre homes i una dona, per atemptat contra agents, desobediència i desordres públics per intentar passar la línia policia i agredir els agents. Segons les mateixes fonts, dinou agents dels Mossos d’Esquadra han resultat ferits lleus en les protestes posteriors al desallotjament de l’Antiga Massana a Barcelona aquest matí. Els moviments que defensen l’espai asseguren també que hi ha uns cinquanta ferits “amb poli contusions, traus al cap i fractures diverses”.

Espai ocupat d’ençà del 2020

L’edifici, de propietat municipal, era buit en el moment del desallotjament però des del 2020 era ocupat per l’ús que en feien diversos col·lectius i entitats del barri del Raval, que han reivindicat poder mantenir-ne els usos comunitaris mitjançant una cessió. L’ex-batllessa Ada Colau va iniciar en el seu moment negociacions amb els col·lectius, que demanaven que la cessió de l’espai es fes abans de les eleccions municipals del 2023, però això no es va arribar a fer efectiu. Segons va dir aleshores Colau, això no era possible per terminis administratius.

Passades les eleccions, el govern del PSC s’ha mostrat partidari que l’ajuntament recuperi l’edifici, un pas que s’ha assolit finalment avui. El desallotjament ha estat criticat per Barcelona en Comú i aplaudit pel PP i Vox. Ja a l’octubre, i precisament en resposta a un prec de Barcelona en Comú, Collboni va remarcar que el seu govern té clar que els edificis de titularitat pública -com la Massana- han de tenir un ús públic i “ser gaudits per part de tothom”.

La irrupció de la intel·ligència artificial xinesa ha causat un enorme terrabastall tecnològic, financer i social. Però al darrere de tot hi ha el xoc de dues visions geopolítiques que ja competeixen en tot. La dels Estats Units, que cerca el cos a cos amb la Xina, i la de la Xina, que vol un món multipolar per no acabar ofegada en la competició, com li va passar a la Unió Soviètica. Per això, com explica Vicent Partal en aquesta Pissarreta, la IA xinesa és de codi lliure.

El secretari de Treball, Paco Ramos, ha qualificat de “excel·lent” l’augment de 55.200 ocupats i el descens de la desocupació de 54.000 persones l’any passat. Durant la presentació de l’Enquesta de la Població a Activa (EPA) de Catalunya corresponent al quart trimestre del 2024, ha destacat: “Les bones dades mostren la bona evolució del món del treball, és el resultat satisfactori de la feina conjunta feta per les empreses i les persones en tot el territori.” I ha acabat defensant que el balanç del 2024 era molt satisfactori “perquè hi ha menys desocupació, més gent treballant i amb millor qualitat”.

Personalment, crec que ha exagerat una mica en les seves conclusions. I explico per què. És cert que l’ocupació ha crescut, però ho ha fet a un ritme molt baix, de l’1,5%, mentre que a l’estat espanyol ho ha fet al 2,1%. I, sobretot, recordem que l’any anterior va créixer de més de 200.000 persones (5,5%). Val a dir que, per grans sectors d’activitat, la indústria (+2,9%; 18.100 més) i els serveis (+1,6%; 47.200 més) han estat els principals generadors d’ocupació. La construcció també ha guanyat ocupats (1.100 més; +0,5%), mentre que l’agricultura n’ha perdut 11.200 (-19,8%)

També és cert que ha baixat la desocupació, però la reducció s’ha concentrat en el quart trimestre; això sí, a un ritme molt fort (-12,0%) i, en certa manera, estrany. Ara bé, mirant les xifres en conjunt, resulta que el motor de la caiguda dels desocupats no ha estat pel fet que hagin trobat feina, sinó que han passat a engreixar les xifres dels anomenats inactius (persones que no tenen feina ni en busquen, per diferents motius).

La clau la trobem en el nombre de persones actives, que durant l’any ni ha crescut ni ha disminuït. Són les mateixes que hi havia en acabar el 2023, si bé la població total a Catalunya ha pujat de més de 90.000 persones i el segment més gran, dels setze anys, ha augmentat de 124.000. Què ha passat? No és un fet habitual, veure aquesta diferència. És per això que no crec que hagi estat un exercici per a fer salts d’alegria. Una dada sí que és important, amb les recances ja expressades. És la taxa de la desocupació, que ha baixat del 8%, fins a situar-se en el 7,9%, que significa 1,3 punts percentuals menys que el 2023 i gairebé tres punts per sota de la taxa estatal, on ha estat del 10,6%. A més ha estat la mínima d’ençà del segon trimestre del 2008. També destaca la reducció dels desocupats que fa més d’un any que cerquen feina, i que són 31.700 menys (-22,7%).

Quant a la millora de la qualitat del treball que esmentava Ramos, jo només destacaria que els assalariats temporals s’han reduït d’un 14% (60.500 menys). Així, la taxa de temporalitat cau 2,1 punts interanuals, fins a l’11,3% i marca un nou mínim històric. De totes maneres, ja hem comentat mantes vegades que aquí el joc dels fixos discontinus emmascara la realitat. Per tot plegat, insisteixo que no em sembla prou per a tenir un optimisme desbordat, com es desprèn de les valoracions oficials.

Una visió més realista que no pas la de la Generalitat, l’ha feta el secretari general de la PIMEC, Josep Ginesta. Aquest matí, ha argumentat que la taxa de desocupació i la reducció en nombres absoluts del flux de desocupats indicaven una reducció de l’atur “no qualitativa”, perquè s’ha reduït la taxa d’activitat i, per tant, la població activa. “S’ha incrementat l’ocupació i ho ha fet menys que la població total i, en conseqüència, s’ha reduït la taxa d’ocupació, dos indicadors qualitatius en què Catalunya, i també Espanya, es troba a la cua dels països desenvolupats”, ha especificat.

En aquest sentit, ha manifestat: “A Catalunya s’ha reduït la població activa en gairebé 50.000 persones en el quart trimestre i registrem una taxa d’activitat del 60,87%, un punt menys que l’any 2023.” Seguidament, ha fet una comparació amb alguns països del nostre entorn, i ha posat com a exemple que “estem molt per sota d’Alemanya, amb un 80%; de la zona euro, amb un 75,6%; o de França, amb un 74,8%”. És una qüestió en què queda molt per fer.

Al final de la seva intervenció, el secretari general de l’entitat ha posat en relleu la dada del segon trimestre del 2007, quan Catalunya va tenir una taxa de desocupació del 6%. “Avui necessitaríem 77.000 ocupats més per a situar-nos en aquell moment i encara no arribaríem a la taxa d’atur dels països competitius del nostre entorn”, ha lamentat.

Però, més enllà de l’optimisme oficial, tampoc es pot dir que el 2024 hagi estat un any dolent, ni de bon tros. Destacaria, per exemple, el cas dels treballadors en el sector de les TIC. Durant l’any passat, van assolir la xifra de 161.000 ocupats, la qual cosa representa un fort increment, del 20%. I també cal destacar el turisme, que va arribar als 543.000 ocupats, un augment del 8%. En realitat, hom no podia esperar una altra cosa, veient l’afluència de visitants que hem tingut aquests darrers mesos.

Es parla poc del paper que han tingut els estrangers al mercat laboral –o no se’n parla. I són ells els qui ho van passar pitjor l’any passat. L’ocupació els va baixar en 19.000 treballadors i la desocupació es va mantenir pràcticament al mateix nivell que un any enrere, al voltant de les 100.000 persones. La seva taxa de desocupació és ara del 12,5%, mentre que la dels autòctons baixa fins al 6,6%.

I, finalment, cal esmentar un fet curiós amb les xifres de la desocupació. Els dos sistemes de càlcul, que són els de la gent apuntada als registres oficials (amb noms i cognoms) i la que resulta de l’EPA, que prové d’una enquesta, solen mostrar diferències importants. Doncs, en el quart trimestre del 2024, la desocupació registrada al desembre era de 335.195 persones, i la que apuntava l’EPA, de 329.300. És una diferència d’un 1,8%, que és mínima habitualment en ambdues estimacions. Això vol dir que és una xifra creïble? Sigui com sigui, em sembla excessiva, sobretot en un any en què l’economia haurà crescut per sobre del 3% i els empresaris, dia sí i dia també, es queixen que no troben gent per a treballar.

 

“Seguirem amb el peça a peça perquè això és el que vam signar”, ha afirmat la portaveu de Junts per Catalunya al congrés espanyol, Míriam Nogueras. Aquest és el punt on es troben ara les relacions entre el PSOE i Junts: es reprenen les negociacions sectorials però es mantenen els incompliments d’acords anteriors, com la delegació integral de les competències en immigració o la oficialitat del català a les institucions europees. Això dificulta que hi hagi nous acords que falquin definitivament l’estabilitat de Pedro Sánchez, com ho serien el pressupost o l’aprovació del sostre de despesa, però facilita l’entesa amb altres mesures econòmiques o socials. El pacte amb el PSOE per validar al congrés el decret social que avui ha aprovat el consell de ministres no ha resolt la crisi de confiança de Carles Puigdemont amb Pedro Sánchez, però l’ha estovada i ha desfet la discrepància sobre la tramitació de la proposició no de llei que emplaça el president espanyol a presentar una qüestió de confiança.

La mesa del congrés la tramitarà i Junts espera que sigui en la propera reunió, possiblement la setmana vinent. Nogueras s’ha obert a introduir-hi modificacions tècniques si la mesa els ho demana formalment. Podria ser un afegit que constatés que, segons la constitució, és potestat del president espanyol presentar una qüestió de confiança. Per a Junts, es mantindria el propòsit inicial de la iniciativa, que era debatre sobre la debilitat parlamentària en què es troba el govern espanyol i constatar-ne la solitud, malgrat que no tingués cap vinculació jurídica per a Sánchez si s’aprovés. El president espanyol ha subratllat avui que només és potestat seva presentar-la.

Si tirés endavant, no obstant, seria un revés polític per a Sánchez. Es podria aprovar amb el suport del PP i Vox, que aprofitarien igualment l’oportunitat per afeblir el seu adversari polític. Junts compta que el debat de la proposta es podria fer en el termini d’un mes o un mes i mig. Però també hi ha la possibilitat que Puigdemont retiri la iniciativa si en aquest termini desencallen algun dels acords incomplerts, com ara el traspàs integral de les competències en immigració. Per Junts és una qüestió que només és de voluntat política. Sobre la taula també hi ha l’aplicació de l’amnistia política del PSOE amb Puigdemont, reunint-s’hi a Bèlgica i reconeixent-lo com a interlocutor. La proposta sobre la qüestió de confiança és una palanca de pressió política que Puigdemont es reserva i que, a hores d’ara, sembla difícil que retiri si no hi ha avenços en les carpetes clau. En tot cas, el PSOE i Junts guanyen unes setmanes per provar d’entendre’s i miren de pal·liar el desgast que pot haver provocat la incomprensió ciutadana d’una batalla política que ha afectat mesures tan sensibles com l’increment de les pensions.

El decret aprovat pel consell de ministres rescata l’actualització de les pensions i la revalorització de l’ingrés mínim vital, la pròrroga de les bonificacions per al transport públic, els ajuts als afectats per la gota freda al País Valencià i per la recuperació de l’erupció volcànica a la Palma (Illes Canàries), i la prohibició dels desnonaments a famílies vulnerables. Junts reivindica, a més, que s’hagin introduït mesures per garantir el pagament del lloguer als propietaris i la compensació de possibles desperfectes ocasionats per persones que ocupin els habitatges. Entre més mesures, el decret també inclou la devolució al PNB de l’edifici de l’avinguda Marceau de París, que va ser seu del govern basc a l’exili, confiscat per la Gestapo i lliurat a les autoritats franquistes.

Nogueras ha defensat que instal·lar-se en el bloc de la investidura debilita la posició negociadora. “Ni PP ni PSOE: Catalunya”, ha afirmat. La portaveu de Junts al congrés ha assenyalat que aguantar la posició segurament era la posició menys còmoda però l’única perquè es produïssin canvis. El PSOE ha acabat trossejant el decret òmnibus que dies abans Sánchez es negava a dividir. La vuitantena de mesures inicialment incloses s’ha reduït a 29 i els socialistes obriran noves converses per intentar que tirin endavant les que han quedat fora. Junts considerava que el PSOE volia aprofitar mesures com la revalorització de les pensions per introduir altres propostes que li apuntalaven la governabilitat, com una aprovació encoberta del sostre de despesa.

Els dibuixants de còmic barcelonins són els protagonistes del Festival del Còmic d’Angulema d’enguany. El certamen, que es fa del 30 de gener al 2 de febrer, acull una delegació artística barcelonina integrada per Jordi Lafebre, Sandra Cardona, Nadia Hafid, Marc Torices, Pep Brocal i Sara Soler, autors amb obres recents publicades a l’estat francès. Barcelona és aquest any la ciutat convidada al certamen artístic. La mostra ‘Barcelona en vinyetes’ serà l’eix central de la programació, que s’inaugurarà en un acte amb assistència del regidor de Cultura i Indústries Creatives de l’Ajuntament de la capital catalana, Xavier Marcé.

La mostra proposa un recorregut visual per diversos escenaris de la ciutat, com els edificis de Gaudí i els carrers del Barri Gòtic. Aquestes localitzacions, sovint amb un paper protagonista, han estat representades per autors locals i internacionals en gèneres que van de l’humor al policíac, del costumisme al còmic social. L’exposició posa en relleu la relació de Barcelona amb el món de la historieta, i destaca la condició de la ciutat de “bressol del còmic a l’estat espanyol i centre de producció nacional i internacional”, segons afirmen els seus responsables. Amb una mirada històrica, es recorden des de les revistes satíriques de principis del segle XX fins a obres recents.

La invitació, que permetrà apropar la feina dels autors barcelonins tant a la ciutadania francesa com a un públic molt especialitzat, arriba en el marc de la Xarxa de Ciutats de la Literatura de la UNESCO, de la qual Barcelona, Angulema i la Ciutat del Quebec, també ciutat convidada aquest any al festival, en formen part.

“Llompart ha passat molts anys pel desert de l’oblit. M’agradaria que aquest any es recuperàs el personatge i la persona.” Aquest és el desig de la neboda del poeta Josep Maria Llompart, Cèlia Riba. Ho ha dit en l’homenatge que s’ha fet al cementeri de Palma, on descansa l’escriptor. És el primer acte de tots els que es faran enguany per commemorar l’Any Llompart.

Riba ha descrit Llompart com una persona irònica, bondadosa, generosa amb la gent i sàvia. Ha destacat que va donar tot el que va poder a la societat, a la gent que intentava fer alguna obra en llengua catalana, i que va ser una figura clau en la vida mallorquina i catalana: “Ell tenia molt clar el que eren els Països Catalans. No només va ser mentor d’escriptors d’aquí, sinó també de valencians i principatins”, ha dit, recordant que molts autors van publicar la seva primera obra al segell Moll gràcies a Llompart.

Tots els representants han coincidint a remarcar que el fet de mantenir l’obra del poeta viva és una manera d’honorar-ne el llegat. L’escriptor Biel Mesquida, que l’ha definit com un “poeta, lluitador, savi i amic”, ha estat molt reivindicatiu: “Aquest any no ha de ser només un conjunt de celebracions a l’aire, sinó que la literatura de Llompart ha d’arribar a parvularis, escoles, instituts i universitats.”

L’escriptor Biel Mesquida ha recitat dos poemes de Llompart en l’acte d’homenatge (fotografia: Martí Gelabert). L’escriptor Biel Mesquida ha recitat dos poemes de Llompart en l’acte d’homenatge (fotografia: Martí Gelabert).

De fet, Mesquida ho ha volgut emmarcar en la situació política actual de les Illes: “Vivim temps molt difícils per al català. També per a la literatura, que desapareix dels plans d’estudi. Desig que sigui un any profitós per a l’obra de Llompart i per a la literatura.”

“Català, català i català!”

El president de l’Obra Cultural Balear, Antoni Llabrés, ha estat l’encarregat d’obrir l’homenatge. Ha destacat la importància de recuperar i difondre el reconeixement de la figura i la pervivència de la memòria de Llompart. També ha subratllat l’activisme que va mantenir “durant uns anys crucials que ell mateix va batiar de ‘primavera civil’”. Gràcies a ell, es van impulsar grans reivindicacions lingüístiques i culturals a Mallorca i, com a imatge icònica, Llabrés ha recordat aquell “català, català i català!” que va entonar a la plaça Major de Palma. “Ens mantindrem fidels al seu llegat i salvarem la seva memòria”, ha conclòs Llabrés.

El conseller insular de Cultura, Guillem Ginard, ha dit: “És una de les figures més insignes de les lletres catalanes.” I ha afegit que ara tocava recordar i celebrar la seva vida. Ha recordat que era molt més que un home de lletres i que sempre estava disposat a compartir coneixement. “Avui podem sentir-nos més orgullosos de la nostra identitat” gràcies a Llompart, ha dit.

Pel director de l’Institut d’Estudis Baleàrics, Llorenç Perelló, Llompart va fer grans aportacions a la literatura catalana i va ser capaç de submergir-se de ple en la vida intel·lectual de la Mallorca de la postguerra. També ha destacat el seu paper davant de l’OCB i com a ferm defensor de la immersió lingüística. “O el rememoram, o el seu llegat pot quedar oblidat”, ha sentenciat.

L’acte ha estat organitzat per l’OCB, la Universitat de les Illes Balears, la Institució Francesc de Borja Moll, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, l’Institut d’Estudis Catalans, l’Institut d’Estudis Baleàrics, la Fundació Mallorca Literària i l’Ajuntament de Palma. El govern encara no ha anunciat la resta d’actes per a commemorar l’Any Llompart i no preveu de fer-ho fins a començament de març.

Tomba de Josep Maria Llompart (fotografia: Martí Gelabert). Ofrena floral a la tomba de Josep Maria Llompart, al cementeri de Palma (fotografia: Martí Gelabert). El duet de cambra ha interpretat "El cant dels Ocells’ i ‘La dama de Mallorca’ (fotografia: Martí Gelabert).

Les entitats han fet una ofrena floral a la tomba de Llompart, on hi ha escrits uns versos seus. Abans, també hi ha hagut una actuació musical d’un duet de cambra, que ha interpretat “El cant dels ocells” i “La dama de Mallorca”.

El govern català també commemora l’Any Llompart

La Institució de les Lletres Catalanes, entitat autònoma del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, també celebra l’Any Llompart enguany, comissionat pel mallorquí Jaume C. Pons Alorda, escriptor, traductor, editor i professor d’escriptura creativa.

Ja és públic: la Institució de les @lletres Catalanes em va encomanar la missió de comissariar l’Any Llompart aquest 2025. Amb honor, orgull i entusiasme assumesc el repte i la responsabilitat. Tenim una programació excel·lent que es difondrà el febrer. Moltes gràcies i endavant! https://t.co/iCz2usDo3i

— Jaume C. Pons Alorda (@jaumeponsalorda) January 28, 2025

La figura de Llompart

De petit, Llompart se’n va haver d’anar amb la família a Galícia, on va ser destinat el seu pare, coronel d’infanteria. La primera llengua parlada del poeta va ser el castellà, però el retorn a Mallorca el 1930 el posà en contacte amb el català, la seva llengua pròpia.

Als anys s’inicia en el món de la crítica literària, en revistes com Raixa, Vida Nova i Cap d’Any. El 1961, quan publica Poemes de Mondragó, comença a treballar d’assessor literari a l’Editorial Moll. Tres anys més tard publica La literatura moderna a les Balears, que esdevé el primer manual de la literatura contemporània a les Illes. Aquells anys va tenir un paper actiu contra el franquisme.

En les dècades de 1970 i 1980 va ser quan més obres va publicar. Per exemple, La Terra d’Argensa, Memòries i confessions d’un adolescent de casa bona, Urbanitat i cortesia, Mandràgola i La Capella dels Dolors i altres poemes. També va ser reconegut traductor i col·laborador de publicacions diàries. El 1983 va aparèixer l’Obra Poètica, que inclou tots els poemaris publicats fins aleshores.

Entre el 1983 i el 1987 va presidir l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana; el 1985 fou nomenat membre de la Secció Filològica del IEC; i el 1990, president de la Federació Llull d’Entitats Culturals dels Països Catalans. També va presidir l’Obra Cultural Balears del 1978 al 1986.

Llompart va ser professor de literatura i cultura catalanes a la delegació a Palma de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona. Més tard, va ser professor associat a la Universitat de les Illes Balears, fins que es jubilà, el 1991.

La junta directiva de PIMEC ha ratificat avui, a proposta del comitè executiu, la convocatòria d’eleccions generals per a la renovació dels òrgans de govern de la patronal, inclosa la seva presidència, actualment ocupada per Antoni Cañete. De fet, Cañete optarà a la reelecció.

a presentació de candidatures està oberta fins al 7 de febrer, i requereix l’obtenció d’un mínim de cent cinquanta avals. Per ara, no s’ha fet pública cap candidatura alternativa a la de l’actual president, a diferència del que va passar en els anteriors comicis, quan la llista independentista Eines de País va presentar Pere Barrios.

La investigació sobre l’ex-entrenador de l’hoquei Palafrugell (Baix Empordà) i la portera del Sant Jordi Desvalls (Gironès) apunta que s’intercanviaven les gravacions entre ells. Els Mossos d’Esquadra van detenir l’ex-entrenador, de quaranta-vuit anys, el 8 de gener, i just tres dies més tard va dimitir tot adduint motius personals.

Els dos arrestats tenien una relació personal i un gravava imatges dels jugadors que entrenava quan es dutxaven, mentre que la portera feia el mateix amb les seves companyes. Després es passaven les imatges que havien enregistrat entre ells. A ella, va ser una mossa qui la va arrestar el passat 18 de desembre després d’un entrenament i arran de les sospites de la resta de jugadores de l’equip.

Pel que fa a l’ex-entrenador, el dia 10 de gener va passar a disposició del jutjat d’Instrucció 1 de Girona que en va decretar la llibertat amb l’obligació d’acudir al jutjat quan se’l requereixi. La causa es troba oberta per un presumpte delicte de descobriment i revelació de secrets Des de l’Ajuntament de Palafrugell ja s’han posat a disposició del club tant per si cal donar atenció psicològica als jugadors o a la resta de personal i també ha ofert els serveis jurídics del consistori per si els necessiten. Els Mossos continuen investigant els fets i si podria haver-hi més clubs de la demarcació implicats d’una forma o altra.

Tot plegat es va destapar el passat 18 de desembre quan la policia va detenir la portera del Club Hoquei Sant Jordi Desvalls després d’un entrenament. La sospitosa col·locava de manera estratègica la càmera del seu mòbil de tal manera que podia enregistrar les seves companyes quan estaven a la dutxa. Van ser les mateixes jugadores, algunes d’elles menors d’edat, les que van alertar de les pràctiques de la portera. Va ser aleshores quan els Mossos van enviar agents de paisà entre les quals una agent que va ser la responsable de detenir la portera, un cop va comprovar el que feia amb el telèfon.

Aleshores, el club del Gironès va treure un comunicat on condemnava fermament els fets i que es posava a disposició dels Mossos i de l’autoritat judicial.

La fiscalia italiana ha obert una investigació formal contra la primera ministra, Giorgia Meloni, i uns quants membres del seu govern per la deportació del cap de la policia judicial líbia, Ossama al-Masri, cercat pel Tribunal Penal Internacional (TPI) per crims de guerra i contra la humanitat i que va arribar a estar detingut a Itàlia, però va quedar lliure per errors de procediment.

Meloni ha confirmat en un missatge a xarxes socials que ha rebut la notificació de la investigació, que també hauria estat enviada al ministre de Justícia, Carlo Nordio, de l’Interior, Matteo Piantedosi, i del secretari d’Estat Alfredo Mantovan, en relació amb aquest mateix cas.

Vale oggi quello che valeva ieri: non sono ricattabile e non mi faccio intimidire. Avanti a testa alta! pic.twitter.com/Urg0QOis9V

— Giorgia Meloni (@GiorgiaMeloni) January 28, 2025

La primera ministra, que ha tornat a defensar la gestió del seu govern, ha qüestionat el rerefons de la causa, assenyalant per exemple que la denúncia parteix d’un advocat “proper” a l’esquerra i ha estat avalada per un fiscal que ja hi va estar implicat a la causa oberta contra el dirigent ultradretà Matteo Salvini pel segrest de migrants a bord del vaixell de rescat Open Arms.

També ha carregat contra el TPI i ha qüestionat que aquesta cort emetés l’ordre d’arrest “just quan aquesta persona es disposava a entrar en territori italià”, després d’haver passat “dotze dies en tres estats europeus més”, i que no la traslladés directament al Ministeri de Justícia d’Itàlia, motiu que va portar un tribunal de Roma a autoritzar la posada en llibertat d’al-Masri. “En lloc de deixar-lo lliure, vam decidir d’expulsar-lo i repatriar-lo immediatament per raons de seguretat”, ha explicat Meloni, que ha insistit que no acceptarà xantatges ni intimidacions per aquesta mena de mesures judicials. “Tinc la intenció de continuar el meu camí en defensa dels italians, especialment quan està en joc la seguretat de la nació, amb el cap ben alt i sense por”, ha proclamat.

Al-Masri va ser detingut per les forces de seguretat mentre era a Torí per assistir a un partit de futbol entre el Juventus i el Milà. És acusat davant del TPI per crims de guerra i crims contra la humanitat, incloent-hi assassinats, tortures, violacions i altres menes de violència sexual, comesos a Líbia a partir del febrer del 2015. En concret, aquests crims haurien tingut lloc a la presó de Mitiga, a Trípoli, contra persones empresonades per motius religiosos, per comportament immoral i homosexualitat, així com pel seu presumpte suport a altres grups armats.

El TPI ha demanat explicacions a les autoritats per aquest cas i ha recordat a Itàlia que l’Estatut de Roma recull “el deure de tots els estats part de cooperar plenament a les seves investigacions i enjudiciaments per crims”, cosa que hauria implicat consultar amb el tribunal qualsevol possible contratemps o decisió.

a càrrec d'Anna Danés. Activitat dirigida per a infans de 4 a 8 anys - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

a càrrec de Joan Vives Bellalta, divulgador musical i músic - Lloc: Sala d'Actes Col·legi Presentació

La Comissió Europea ha aprovat la construcció d’un tercer computador quàntic a Barcelona. Així ho ha anunciat l’agència de computació de l’executiu comunitari EuroHPC, que ha detallat que s’anomenarà MareNostrum-Ona i es començarà a instal·lar aquest 2025 al Barcelona Supercomputing Center (BSC). L’empresa encarregada de la seva construcció serà Qilimanjaro Quantum Tech. En un comunicat, EuroHPC ha explicat que el MareNostrum-Ona serà un ordinador quàntic analògic i que, en la seva primera generació tindrà almenys 10 qubits físics que s’ampliaran posteriorment. El cost de la seva instal·lació serà de 8,5 milions d’euros. La Comissió Europea cobrirà el 50%, mentre que la resta anirà a càrrec del consorci EuroQCS-Espanya.

L’EuroQCS-Espanya està encapçalat pel BSC i inclou també l’Institut de Física d’Altes Energies (IFAE) de la UAB i el Laboratori Ibèric Internacional de Nanotecnologia (INL) de Portugal. Segons ha comunicat EuroHPC, el nou sistema serà accessible “per una àmplia gamma d’usuaris europeus”, des de la comunitat científica fins a la indústria i el sector públic. El tercer computador quàntic permetrà, tal com ha apuntat la Comissió Europea, desenvolupar aplicacions “de gran rellevància” industrial, científica i social a tota Europa, afegint així noves capacitats al panorama europeu de supercomputació.

“Complementarà les tecnologies quanties disponibles pels investigadors europeus, proporcionant eines úniques per la investigació avançada i la innovació”, ha fet valdre EuroHPC. L’agència de computació de l’executiu comunitari ha afegit també que el MareNostrum-Ona “complementarà” l’ordinador quàntic basat en portes digitals que ja acull el BSC i que va ser adquirit en el marc de la iniciativa Quantum Spain. Així, els dos sistemes s’integraran al superodinador de categoria mundial EuroHPC MareNostrum 5, conegut com a MN5.

Sobre el nom MareNostrum-Ona, EuroHPC ha detallat que aquest fa referència a dos conceptes: la funció de l’ona que representa l’estat quàntic i el nom de dona que evoca la mar.