Si féssiu en la política el que les dones han fet durant anys amb la llana
L’altre dia vaig veure una notícia que parlava de la Meritxell, una dona que regenta una merceria i que, per renovar-se, perquè creu en el seu ofici, i també, evidentment, per guanyar nous clients, ha decidit crear-se un compte a les xarxes on explica consells i trucs per a ensenyar a la població a reciclar les peces de roba i a perdre la por de cosir o de fer arranjaments tèxtils. La Meritxell, que ara ensenya a canviar una cremallera d’uns pantalons, o bé a sargir un estrip en un jersei per donar-li més vida i evitar que acabi a les escombraries abans d’hora, va créixer rere el taulell d’aquella botiga que, abans, era de la seva tieta. Als comentaris de la notícia, hi havia qui, sense entendre massa el fons de la qüestió, es queixava que allò no tenia res de noticiable i que era propaganda encoberta d’un negoci. Personalment, aquella publicació aparentment poc rellevant em va fer viatjar en el temps i em va encendre records que se’m dibuixaven als palmells de les mans i al tou dels dits. Em vaig tornar a veure de petita, sortint de l’escola, anant a la rebotiga de l’àvia d’un amic que venia teles. Recordo que em fascinaven aquells regles llargs de fusta, les agulles perdudes i escampades per terra i els milers de colors i estampats d’aquelles robes que eren un estímul visual que em sacsejava la inspiració i em feien venir ganes de crear vestits, cabanes d’indis o amagatalls secrets. La meva àvia i la tieta tenien una botiga de llanes al Mercat de Sant Antoni, i quan la van tancar, tots aquells fils de colors van anar a petar al garatge de la casa familiar. De menuda, em podia passar hores entretenint-m’hi, amb aquelles madeixes. Aleshores, d’aquella mena de joc, encara no n’anomenàvem joc simbòlic (concepte molt utilitzat actualment pels corrents educatius que defensen la criança respectuosa i el moviment lliure), però queda clar que aquell divertir-se no dirigit per joguines estructurades que predeterminen la relació que l’infant hi ha de tenir em va marcar la infància i, tot sovint, he pensat que també fou determinant per a configurar la meva personalitat creativa. Em fascinava veure la tieta, les àvies o la meva bestia cosir; aquella traça amb què teixien peces del no res, amb què apedaçaven forats, les agulles movent-se a tota velocitat, i l’admiració que sentia pel fet que fossin capaces de trenar, tallar, recosir mentre parlaven entre elles, a vegades apassionadament, sense que res les desconcentrés d’allò que les seves mans executaven. Empesa per elles, vaig acabar fent extraescolar de punt de creu i de boixets. Amb el temps, vaig acabar deixant aquelles dues activitats perquè jo era l’única criatura, sempre envoltada de velles, o més ben dit, de dones a qui jo considerava molt velles, però que, tal vegada, no eren gaire més grans del que jo sóc ara, i perquè tret d’elles, ningú semblava donar-hi valor. En veure la notícia de la Meritxell, vaig tornar a connectar amb el prejudici que havia sentit cap a totes aquelles habilitats manuals tan menystingudes socialment. D’alguna manera, me’n vaig allunyar perquè el món em va acabar ensenyant que allò eren només entreteniments per a dones avorrides que compraven la revista Labores del Hogar i, mentre els marits treballaven i feien el que realment era digne i reconegut, elles passaven les hores fent drapets i tapissos que no interessaven a ningú. Amb el temps, se m’ha fet evident que, com en tantes altres coses, les habilitats artesanals de les dones han quedat colgades a baix de tot del reconeixement i la consideració artística que mereixen.
Fa uns anys vaig ser a Mèxic, a D.F., a una exposició de peces d’artesania fetes per dones guatemalenques i mexicanes, telers impressionants, i vaig tenir una síndrome de Stendhal davant de la bellesa d’aquelles obres que representaven i reivindicaven la cultura, la tradició i l’art d’allò que, sovint, col·lectivament, considerem mers passatemps. Allà, em vaig adonar que tenim un deute històric amb les dones artesanes d’arreu i que, per culpa d’haver desdenyat aquelles aficions i habilitats femenines, que igual que les seves executores han quedat injustament tancades i reduïdes a l’àmbit domèstic, també ens hem anat desconnectant de les nostres mans. Hem oblidat com és d’important per a l’ànima i per al cos fer moure les mans, els dits, per elaborar el que sigui, i amb aquest oblit no només ens allunyem de nosaltres mateixos, sinó també de les arts manuals ancestrals que, abans de l’era de la digitalització, es transmetien, com un bé preuat, de generació en generació.
La història de la Meritxell i la seva merceria em va fer pensar també en Lisístrata, l’obra d’Aristòfanes en què la seva protagonista, que dóna nom a la peça, té l’objectiu de posar fi a la Guerra del Peloponès. Per aconseguir-ho, mira de convèncer tantes dones gregues com pot perquè s’alcin en vaga de sexe, per forçar els homes a negociar la pau. En una escena brillant, Aristòfanes lliga la política amb la llana, i reconeix així el valor de les arts femenines. Lisístrata conversa amb el Magistrat i aquest li demana a ella: “Però com us ho fareu per desenredar tantes coses que estan embolicades?” I la lúcida de Lisístrata respon amb una metàfora que apel·la a l’art de les dones: “Fent com han fet les nostres besàvies, àvies i mares quan se’ls enredava la troca: la treien del fus, fent anar el fil d’ací d’allà fins que la tenien desembolicada. Doncs això mateix farem per posar fi a la guerra aquesta, si podem: desenredar la troca fent anar els ambaixadors, l’un cap aquí, l’altre cap allà.” El magistrat, molest de veure una dona que pretén ocupar el lloc de decisió i poder destinat als homes, li etziba: “Que en sou, de poca-soltes! De debò us penseu que es pot desenredar un afer tan greu com el fil de llana del fus?” I ella contesta: “Si tinguéssiu dos dits de front, vosaltres faríeu en política el que les dones han fet durant anys amb la llana. (…) Doneu també, com han fet tantes dones quan cardaven la llana, una bona raspallada a aquells que tot ho enreden per un càrrec públic, i rapeu-los el cap. Després ajunteu en la cistella de les bones intencions la llana neta, barrejant-hi ciutadans i forasters, fins i tot els estrangers que de debò ens estimin o que tinguin deutes pendents amb nosaltres. Ah, per Zeus, no us oblideu de les ciutats fundades per la nostra gent. Tingueu present que són com els flocs de llana escampats pertot arreu. Bé s’han d’arreplegar. Ajunteu-los amb els altres i tindreu prou llana per a teixir una bona capa per al poble.”
Un discurs que continua absolutament vigent i que, a banda de donar valor al talent femení, ens serveix, avui, per recordar, justament, el que pretén la Meritxell, aturar el consum desfermat, tornar a redescobrir els oficis que hem desterrat, les modistes, els sabaters, reciclar la roba i els objectes per caminar cap al decreixement i recuperar les tasques manuals que ens permeten aturar el ritme frenètic que ens allunya els uns dels altres i que ens empeny cap a la gelor alienant de les pantalles.
