Les negociacions per a una pau estable entre Rússia i Ucraïna han començat, i un dels desenvolupaments més interessants és això que s’ha anomenat la “hipòtesi coreana”. Serviria per a superar les reticències de Kíiv: l’establiment d’una línia de demarcació, que no es reconeix com a frontera i protegida per tropes internacionals, una fórmula que a la península coreana ha funcionat d’ençà del 1953. En la Pissarreta d’avui, Vicent Partal explica aquesta hipòtesi.

El 14 de febrer de 2021, avui fa just quatre anys, es van fer unes eleccions excepcionals, tant políticament com logísticament, i amb una intervenció directa dels tribunals, que van marcar la convocatòria i el dia de votació.

El primer fet singular és que la votació es va fer amb unes mesures mai vistes. La junta electoral va haver de resoldre més de trenta-cinc mil al·legacions de persones designades a les meses, es van canviar bona part dels col·legis electorals i els membres de les meses van haver de portar una màscara FFP2, una pantalla facial i guants d’un sol ús per al recompte. Durant la darrera hora de votació, els membres de la mesa es van haver de posar uns equips de protecció.

La votació es va fer tot i l’oposició de les autoritats catalanes. Un primer argument era que els informes del Departament de Salut mostraven que es podia preveure un pic epidèmic abans del començament de la campanya electoral i un pic d’ingressos a les UCI pocs dies abans de les eleccions. Això va fer que el vice-president Pere Aragonès signés, el 15 de gener, un decret que endarreria les eleccions i fixava la nova data per al 30 de maig. Però, quatre dies més tard, el TSJC va anul·lar la decisió de la Generalitat i va mantenir la convocatòria el 14-F. L’únic partit que s’oposava a l’ajornament era el PSC, amb unes bones expectatives electorals. “Tenen por d’Illa”, asseguraven.

De fet, la intervenció dels jutges ja havia començat molt abans, perquè les eleccions no es van convocar pas perquè s’hagués acabat la legislatura o perquè el govern hagués decidit d’avançar-les, sinó per la inhabilitació del president en actiu, Quim Torra.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya havia inhabilitat Torra durant un any i mig per haver desobeït l’ordre de la JEC i no despenjar a temps la pancarta del balcó de la Generalitat amb un llaç groc i el missatge “Llibertat presos polítics i exiliats” durant la campanya de les eleccions espanyoles d’abril del 2019. Inicialment, el gener del 2020, el parlament va tancar files amb Torra, quan la Junta Electoral espanyola (JEC) va ordenar que li fos retirat l’escó, tot i que la sentència no era ferma. Li van mantenir la condició parlamentària. Però, el 28 de setembre de 2020, el Tribunal Suprem espanyol va confirmar la sentència del TSJC.

Una vegada la sentència va ser ferma, la JEC es va adreçar al secretari general del parlament aleshores, Xavier Muro, que va acatar la decisió. La mesa en va prendre nota i el president de la Generalitat es va trobar, dins l’hemicicle, que tenia desactivat el mecanisme de votació. És a dir, van apartar del càrrec un president en exercici. El gener del 2021, també es va inhabilitar el conseller Bernat Solé. El parlament no va proposar cap nou candidat i les institucions catalanes es van veure abocades a unes noves eleccions.

La sortida dels presos polítics

Que les eleccions es fessin en plena pandèmia va fer créixer l’abstenció. Si la participació havia estat del 79,1% l’any 2017, en unes eleccions convocades pel govern espanyol per aplicació de l’article 155 de la constitució, aquesta vegada la participació tot just va superar la meitat del cens i es va situar en el 51,3%.

La campanya electoral també va ser singular, sense actes multitudinaris. Els partits ja van evitar de fer grans actes; a més, hi havia la prohibició de proferir càntics o crits, de fer marxandatge, i per assistir a un míting calia registrar-s’hi abans i portar un certificat d’autoresponsabilitat.

El 29 de gener, el mateix dia que començava la campanya electoral, tots els presos polítics amb el tercer grau van poder sortir de les presons de Puig de les Basses i els Lledoners.  Carme Forcadell va haver de romandre uns dies més a Wad-ras, perquè el centre es trobava confinat arran d’un brot de coronavirus. El primer de febrer van fer un acte unitari per l’amnistia i van fer una crida a votar a les eleccions.

Els sondatges pronosticaven que els independentistes podien perdre per primera vegada la majoria, i en part això explica l’afany de no endarrerir les eleccions. La legislatura havia estat marcada per la manca d’unitat entre els independentistes i la manca d’unitat “antirepressiva”, sense una resposta institucional a la sentència contra el procés.

El lema de campanya d’un PSC exultant era “Fem-ho. Illa president”, i ERC es presentava com la gran alternativa als socialistes: “L’Arrimadas del 2017 és l’Illa del 2021”, afirmava el candidat, Pere Aragonès, que qualificava Illa de “candidat del 155” i proposava un “govern ampli” de partidaris de l’autodeterminació i l’amnistia per als presos independentistes. Junts va presentar Laura Borràs com a candidata. Finalment, el resultat va ser molt ajustat per la primera plaça. El PSC i ERC van empatar a 33 escons, i Junts en va obtenir un menys, 32.

La situació va ser tan anòmala, que l’endemà d’aquesta majoria independentista, la fiscalia va recórrer contra el tercer grau dels presos polítics i va demanar-ne la suspensió cautelar. Menys d’un mes després, els jutges de vigilància penitenciària els van tombar. A més, cal tenir en compte que tant el president Torra com el vice-president Aragonès havien estat espiats il·legalment amb el programari Pegasus mentre exercien el càrrec.

Un dels fets més destacats, més enllà del manteniment de la majoria independentista, va ser l’enfonsament de Ciutadans, que va passar de ser primera força i tenir 36 escons a quedar-se solament amb 6. I d’ací, a la desaparició actual. Tot i romandre una majoria favorable a un estat independent, Aragonès va necessitar, per a la investidura, el vot favorable tant de Junts com de la CUP amb un compromís clar: “Presento la meva candidatura per a culminar la independència de Catalunya”, i amb un breu discurs va defensar el pacte de govern per a “fer inevitable” l’amnistia i l’autodeterminació.

Aragonès: “Presento la meva candidatura per a culminar la independència de Catalunya”

El pacte de govern es va trencar poc més d’un any i mig després, i la legislatura va acabar precipitadament, amb la impossibilitat d’aprovar un pressupost i la convocatòria de les eleccions del 12 de maig de 2024. Si no s’haguessin avançat, i amb el termini de quatre anys, seria ara quan s’haurien fet les eleccions.

Fer-se adult vol dir admetre que el pas del temps és implacable, i els que som professors d’institut ho vivim amb una gran cruesa. Cada any hem de renovar les referències a l’actualitat que compartim amb els alumnes, perquè la paraula “recent” no té el mateix sentit quan tens setze anys que quan en tens quaranta-sis. Aquest curs faig classe a nascuts entre el 2006 i el 2008, que no recorden la presidència de Barack Obama, la invasió de Crimea ni el fenomen del Gangnam Style. D’aquí a no gaire m’arribaran nanos que no tindran cap memòria de la pandèmia de la covid.

Ara fem números per a Catalunya. Els fets del Primer d’Octubre van passar fa vuit anys, i per tant els nens que tenen records sòlids de quan van seguir els pares en l’època de més efervescència nacional –les manifestacions multitudinàries, la consulta del 9-N, la Via Catalana, Junts pel Sí– ja s’acosten a la vintena. Els que hi van participar d’adolescents han acabat els estudis universitaris o fa temps que són al mercat laboral.

Això vol dir també que els joves catalans que avui són a l’institut només recorden un món independentista ple de claudicacions, líders caducs, derrotes electorals, jugades estèrils, discursos buits i xantatges emocionals. Gens d’il·lusió, cap projecte de futur que els pugui atreure. De fet, ha passat tot el contrari. Els adolescents de seguida ensumen el fracàs i en fugen i, davant d’un bàndol ple de perdedors, no és millor apuntar-se a un estat potent i agressiu? Espanya és en molts aspectes un país lamentable, però és un estat i té poder, i el poder sempre atreu.

L’independentisme ara mateix sembla dirigit a la gent convençuda de fa anys, però no pot afegir ningú nou perquè la manca de renovació de líders i idees l’ha fossilitzat. Quan els joves van tenir un esclat de dignitat a la plaça d’Urquinaona, el govern del president Quim Torra va esclafar la revolta amb un aplaudiment general, perquè a Catalunya són més importants els contenidors que les noves generacions (i, per cert, el secretari general d’Interior que va enviar els Mossos a reprimir-los va ser el convergent Brauli Duart, que uns anys abans, quan va presidir el Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, va tancar els canals infantils i els va deixar sense Doraemon en català). Aquells joves se’n van anar cap a casa, s’han desconnectat del moviment, i no hi ha hagut cap relleu.

Respecto i admiro la trajectòria artística de Lluís Llach, però el cap de la principal organització civil independentista no pot ser un senyor gran amb anorac que parla fluix. L’ANC hauria de tenir un líder de trenta anys a tot estirar que busqués la confrontació amb els espanyols per la via de l’insult i l’estirabot, i així pogués escampar les polèmiques per les xarxes socials i arribar als joves. Esperit de La sotana, si no fos que els membres del pòdcast de fet ja són massa grans, i s’adrecen als trentins que anaven als concerts de Manel. El manual d’instruccions fa anys que està inventat, i els únics que l’apliquen són els d’Aliança Catalana: Sílvia Orriols dissenya les intervencions al parlament per a treure’n fragments d’impacte que la gent comparteix. “M’informo per TikTok”, m’expliquen els alumnes, però mentrestant els partits grans donen un milió d’euros l’any a La Vanguardia perquè es pensen que un semàfor verd fa guanyar eleccions.

En una època de màxima uniformització estètica i ideològica dels adolescents, els líders independentistes són una fàbrica de fer nacionalistes espanyols. Quan eren combatius i prometien un país millor, la gent els seguia i s’hi apuntava. Ara, tenallats per una Espanya que els ha descobert tots els secrets inconfessables per la via de Pegasus, no n’hi ha cap que s’atreveixi a alçar la veu, i es conformen a rebregar les paraules per fer veure que volen dir allò que no volen dir. Tampoc no se salva la Generalitat –és a dir, l’administració dels catalans– com a motor de canvi social, perquè amb un president que sembla un enterramorts, i sense majoria per a aprovar cap llei, mai no havia estat tan inútil. Ens agradi més o menys, hem tornat a un món en què triomfen els líders carismàtics, i a Catalunya oferim uns senyors que ens volen fer tornar al passat, sigui a l’època de Convergència o, en el cas de Gabriel Rufián, al PSOE de Felipe González.

Necessitem una renovació urgent de líders –generacional, ideològica i estètica– perquè els d’ara ens porten cap al penya-segat. Això, és clar, si el que volem és la pervivència de la nació i potser, fins i tot, aconseguir la independència. Si el que es busca és mantenir cadires i càrrecs, i fer la vedet pels platós durant uns anys més, llavors sí, bona feina tots plegats.

Avui s’acaba el termini perquè el Centre de Coordinació d’Emergències de la Generalitat informe al jutjat d’instrucció 3 de Catarroja de qui va prendre la decisió d’enviar el missatge d’alerta als mòbils a les 20.11 del dimarts 29 d’octubre. Aquesta pregunta tan concreta l’ha formulada perquè, prèviament, ja havia demanat informació a la Generalitat i, entre la informació que li van enviar, hi havia aquesta mancança, entre més. En la mateixa interlocutòria, la jutgessa titular, Nuria Ruiz Tobarra, també demana a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer que done les dades de què disposa sobre el cabal i el comportament del barranc de Torrent entre les 16.13 i les 18.42 d’aquell dia. També vol saber com les va transmetre.

I, encara, Ruiz Tobarra demana als mitjans de comunicació les imatges sobre la crescuda de la rambla i les declaracions i les comunicacions que tant les autoritats com els responsables d’emergències van fer aquell dia. El 29 d’octubre van morir 227 persones arrossegades per les aigües, els cossos de tres de les quals encara no s’han trobat.

La magistrada ha citat a declarar com a pèrit un investigador de la Universitat Politècnica de València que ha fet un estudi cartogràfic que detalla, de manera minuciosa, on va arribar l’aigua en cada punt del desbordament del barranc en els municipis de l’Horta Sud.

Són preguntes molt directes i concretes, inquisitives, peticions d’informació tangibles i que marquen el pas. Preguntes concretes per a respostes concretes, tot evitant la possibilitat que la Generalitat responga amb un text extens “quatre tones de paper”, diu gràficament una font consultada per VilaWeb, en què al final no hi ha la resposta a allò que es demana. “Les resolucions que ha pres fins ara, aquesta insistència a demanar proves, són decisions molt raonables”, diu un magistrat consultat.

Un canvi de paradigma en la instrucció

Nuria Ruiz Tobarra és la responsable del jutjat de primera instància i instrucció de Catarroja d’ençà de l’any 2007. Catarroja és una de les poblacions més castigades de la gota freda i en la partida judicial hi ha 75 víctimes mortals, la xifra més alta de totes les partides judicials de municipis afectats per la gota freda. Això farà, possiblement, que totes les causes obertes acaben en una sola, la seua, per evitar, com ha passat en altres casos, una dispersió de causes. Per fer-ho, es dedicarà exclusivament a aquesta instrucció i disposarà d’un equip integrat per cinc fiscals especialitzats en medi ambient, anticorrupció i penal.

Segons unes altres fonts consultades, el capteniment ha sorprès positivament en àmbits jurídics i també en l’entorn dels afectats. En realitat, és un canvi de paradigma en relació amb el que ha passat en unes altres causes quan hi ha administracions públiques implicades. Sol passar, diuen, que els jutges d’instrucció vagen enviant la causa a uns altres jutjats, o que hi haja canvis de titularitat perquè són instruccions que comporten una càrrega de treball considerable.

Atenció i cura per a les víctimes

Durant anys, Nuria Ruiz Tobarra va exercir com a jutgessa responsable de violència de gènere i família. Algunes advocades que hi han tingut contacte la consideren molt treballadora i molt sensible, de tracte agradable i proper a unes persones que, quan es presenten davant seu, es troben en una situació d’especial vulnerabilitat. És molt treballadora i s’agafa els casos amb moltes ganes, expliquen.

Els familiars de les víctimes mortals de la gota freda que ja han passat pel seu despatx per declarar diuen que s’han sentit còmodes i confortats després d’haver parlat amb la instructora. D’aquestes declaracions, la jutgessa ha deduït que els familiars dels traspassats desconeixien l’altíssim risc en què es trobaven pel desbordament del barranc de Torrent el de l’Horteta.

De fet, és després d’escoltar el relat de desenes de persones que ha encarregat una valoració forense dels familiars que han sofert danys psicològics. També ha demanat que els forenses examinen les persones que es van lesionar durant la inundació i van rebre assistència sanitària.

En els raonaments jurídics en què basa la petició, la jutgessa escriu coses, com ara, que allò que va succeir el 29 d’octubre de 2024 va ser un episodi dantesc, “un infern real de destrucció, mort i finalment obscuritat que ha produït, respecte dels familiars dels morts, un important dany psicològic”. La jutgessa diu que molts dels familiars van veure desaparèixer davant els seus ulls els pares, el cònjuge o els germans, o van veure com els fugien de les mans. “Fills, cònjuges o germans arrossegats per un torrent d’aigua i fang. Un cònjuge aconseguia salvar la dona, però ell es va morir després de lluitar molta estona contra l’arrossegament de l’aigua.” La jutgessa també recorda que molts dels morts van baixar als garatges i no en van tornar. “Algunes de les víctimes van perdre la vida després d’haver enviat missatges d’àudio per a acomiadar-se dels fills, uns altres familiars arribaven als domicilis dels seus pares i s’hi trobaven els cossos sense vida.”

La magistrada relaciona els danys psicològics patits pels familiars dels morts amb la tardança en l’arribada d’ajut o l’absència de serveis bàsics, com aigua, llum, telèfon o ascensor.

Rosa M. Álvarez: “Em tortura pensar que mon pare va morir pensant que la vida de la seua néta perillava”

Trobar el nexe de causalitat

La minuciositat amb què treballa la jutgessa instructora sembla que va encaminada a buscar la veritat. Què va passar el 29 d’octubre, qui va prendre quines decisions en totes les institucions tant valencianes com espanyoles. Ha demanat informació concreta al CECOPI, al Centre d’Emergències, a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, al Ministeri de Medi Ambient espanyol i a l’AEMET. Es tracta –diuen persones acostumades a instruir casos– de recopilar informació fefaent per a dissenyar un escenari que permeta de trobar el nexe de causalitat entre la decisió i el resultat.

Sorpresa

Els primers sorpresos d’aquest capteniment de la jutgessa Ruiz Tobarra sembla que són els membres de la Generalitat, que aquestes darreres setmanes ha posat en marxa una campanya per a escriure o reescriure què va passar aquell dia i aquelles hores. Així, aquestes darreres hores, hem vist com el PP filtrava interessadament a mitjans de la seua corda informacions incompletes o manipulava enregistraments per crear una opinió favorable als interessos del president de la Generalitat, Carlos Mazón. Poques hores més tard, cada una d’aquestes filtracions quedava anul·lada per l’emissió sencera del document que desmentia el missatge que es volia transmetre.

Ahir mateix, el Tribunal Superior de Justícia valencià va tornar a refermar-se en una decisió anterior de no investigar Carlos Mazón per la gestió de l’emergència de la gota freda. Diu la interlocutòria que, malgrat que no veu “indicis sòlids i fonamentats de criminalitat”, no es pot descartar “absolutament el caràcter delictiu de tots i cadascun dels fets mencionats a les querelles i denúncies presentades”. Els juristes consultats per VilaWeb diuen que aquesta decisió era esperable i consideren que la manera lògica d’instruir una causa és en un jutjat d’instrucció, com és el número 3 de Catarroja.

 

L’escriptor Andreu Claret estampa un “Estoll, 26 d’agost de 2024” a les darreres pàgines de La Casa de les Tres Xemeneies, llibre que acaba de publicar Columna. Per aquells mateixos dies, ens vam trobar al Pirineu, a la borda del Camader d’Estamariu, acollits pels nostres amics comuns Albert i Montse. Mentre el sol feia el ronsa per anar a jóc, amb la presència totèmica del Cadí, vaig sentir parlar per primera vegada d’aquesta novel·la. Claret me’n va fer un esquema, imagino que encara entre eufòric i deprimit per l’orfenesa d’haver posat punt final al text. L’argument prometia: la història d’un veïnat del Poble-sec, en una Barcelona dels anys seixanta tal com la va conèixer quan va arribar a Catalunya, provinent de l’exili on havien marxat els seus pares i on va néixer l’any 1946. Una història que ja va relatar, amb elements narratius, a París érem nosaltres, guardonada amb el premi Ramon Llull, en què resseguia la vida del seu pare, Andreu Claret i Casadesús. Fill de rabassaires, fundador d’ERC i amic de Lluís Companys, es va exiliar a l’estat francès després de la derrota republicana, on va sobreposar-se a l’ambient tòxic de l’exili republicà i va dedicar-se a les tasques més insòlites: gestionar un circ, explotar boscs d’Occitània durant l’ocupació alemanya, organitzar els primers concerts solidaris de Pau Casals…

Una vida novel·lesca

Claret fill tampoc no ha tingut una vida convencional. Arribat a Barcelona l’any 1964, quan el seu pare havia salvat la ciutat durant la gran nevada, amb les màquines llevaneu, fet que li va fer guanyar l’apel·latiu heroic de “L’home de les neus” –ell va agafar la trucada del batlle Porcioles–, va ingressar al PSUC, mentre s’iniciava en la vida universitària, d’on acabà essent expulsat. Va ser potser per aquest imponderable de l’època que es va acabar llicenciant en periodisme a l’Escola de Periodisme de l’Església, una escletxa de liberalisme oberta en temps de capçaleres sotmeses i de premsa del Movimiento, sota el paraigua protector del clergat. Fou redactor per a Catalunya –no arribà mai al grau de delegat– de la revista Cambio 16, publicació madrilenya que esdevingué un emblema de la lluita periodística contra el franquisme a les acaballes del règim –una condició que li comportà segrests i censures–, Claret n’acabà essent acomiadat perquè denuncià la publicació d’informacions falses que no havien sortit de la redacció barcelonina i que feien referència a Lluís Maria Xirinacs i al PSUC. Fins i tot les revistes demòcrates tenien tics, sembla.

Llavors es va parlar del “cas Claret”, i en el rerefons d’aquesta represàlia professional no es podia amagar el paper polític que tenia el nostre home dins el partit amb majúscula de l’oposició antifranquista, i que l’havia fet visitar “l’hostal d’Entença”, és a dir, la presó Model –tal com l’anomena l’escriptor i polític d’ERC Francesc Viadiu–, com Claret pare, membre destacat de l’exili català a Andorra. Ara mateix tenim a mitges una amistosa –fins i tot en diria entranyable– discussió-conversa, a propòsit d’un cameo que li faig fer en un meu llibre, sobre aquesta qüestió, per al qual ja el convoco a un futur cafè. Promotor de l’Agència Popular Informativa, que informava de l’activitat de l’oposició clandestina reunida entorn de l’Assemblea de Catalunya, membre del comitè central del PSUC, dins el qual va viure la trencadissa del partit en diversos grups –els eurocomunistes, els pro-soviètics o “afganesos” i els leninistes, sector del qual formava part–, director de Treball i Nous Horitzons i membre de la direcció del PCE, als anys vuitanta va deixar la política per tornar al periodisme. Exercí de corresponsal d’EFE a l’Àfrica subsahariana i a l’Amèrica central, on va veure guerres com les que explicaven els pares o l’estremien quan era un estudiant conscienciat. Després d’uns quants càrrecs, periodístics o institucionals, l’any 2008 va començar a escriure novel·la històrica, en què s’ha guanyat un nom per mèrits propis. Cal destacar, per exemple, la dedicada al mític cònsol soviètic a Barcelona Vladímir Antónov-Ovséienko, el revolucionari que va prendre el Palau d’Hivern l’octubre del 1917 i va ser executat per ordre de Stalin.

Però Claret no ha escrit, encara, les seves memòries. I això que va dir al company Andreu Barnils que li agradaria escriure els seus records de periodista: “Em sembla que tinc coses a dir. I que poden ser útils.” En compte d’això, de moment, ha bastit una novel·la a partir d’un record: l’arribada, a disset anys, a una ciutat mitificada pels pares, una imatge de la Gran Encisera o de la Rosa de Foc, que aviat es va desfer com un terròs de sucre en contrast amb la realitat. “Deixo les maletes a terra. Palplantant al mig de l’andana, torno a pensar en la decisió que he pres de seguir els estudis a Barcelona. Els pares n’estan orgullosos. M’han matriculat en una acadèmia per preparar l’ingrés a la universitat, i m’han llogat una habitació a casa d’una família que no coneixem, a través d’uns amics. Quan em van dir el barri, vaig comprar un plànol als bouquinistes del Sena i em va semblar perfecte. És a tocar d’una de les poques taques verdes de la ciutat, a i prop del mar”, afirma l’alter ego de Claret, un Ramon Cardona fill com ell d’exiliats i, com ell, revoltat contra la situació del país dels pares, que no poden o no volen tornar. També com ell, l’escriptor va viure el xoc de l’arribada a una ciutat on, si de bon principi –sortint de l’estació de França i passant per davant els porxos d’en Xifré– li va semblar París, ben aviat va descobrir-hi la foscor i els escrostonats, en uns carrers on, malgrat tot, si hom observava bé s’hi entrellucaven brots verds d’allò que ara ja n’hem dit la cultura del Seixantisme.

Personatges a taula

També com el seu protagonista, Claret tenia l’afecció de pujar al 29, el tramvia que feia la volta a les rondes de les antigues muralles –i d’aquí ve l’expressió popular “fer més voltes que el vint-i-nou”– i observar. Observar, per exemple, que difícil que era veure una parella fer-se un petó, en contrast amb París. La moral nacionalcatòlica va fer tornar enrere en la relació entre els homes i dones, en la vivència de la sexualitat i la diferència, que fins l’any 39 s’havien anat liberalitzant a marxes forçades. De fet, un dels grans temes de la novel·la és aquesta hipocresia social, la repressió, especialment contra les dones –i hi treu cap el temible “Patronato de la Mujer”– i la resistència individual i col·lectiva a deixar-se controlar, anul·lar, empresonar, observat des d’un edifici de veïns del Poble-sec barceloní, lluny del carrer de Mandri, on l’autor de La Casa de les Tres Xemeneies va anar a parar quan va arribar a la ciutat. Claret, que ha viscut uns quants anys a la ciutat egípcia d’Alexandria, on va ser director de la Fundació Anna Lindh, pren com a exemple L’edifici Iaqubian d’Al Aswani per observar la Barcelona del 1962-1963, mitjançant la mirada d’una escala de veïns.

Amb Andreu Claret no ens hem entaulat –fins ara– mà a mà, però llegint-ne el darrer llibre sí que he fet una ruta gastronòmica que paga la pena de ser relatada. Podem dir, per exemple, que la novel·la comença pràcticament al Xampanyet, del carrer de Montcada, conegut llavors per Ca l’Esteve, on el protagonista i la Càndida prenen d’aperitiu aquest vi fresc d’agulla acompanyat de les seves famoses anxoves, una mica de formatge i uns musclos de llauna. Fundat l’any 1929, és un dels establiments més populars i resistents del Born, en mans de la quarta generació mateixa família que el va fundar, que ha vist mutar el barri de l’antic mercat de subministraments a epicentre turístic, amb el veí Museu Picasso com a epicentre. De cap a cap del llibre, uns quants personatges parlen, es diverteixen, es fan confidències, conspiren, s’amenacen o se sedueixen al voltant d’una taula: de les 7 Portes fins al Ritz, passant per Samoa, el Gorría, el Jamboree, el Marsella, el Pastís, el Cosmos, el Quimet i el Glaciar. Però si un restaurant hi té un protagonisme especial és l’Elche, al carrer de Vila i Vilà, cantonada Nou de la Rambla, llavors Conde del Asalto. L’establiment, fundat l’any 1959 per Andrés Iborra i Carmen Vicente, i que avui porta el seu fill Eduard, és l’espai de trobada d’aquells habitants del Poble-sec que mantenien l’esperit llibertari somort, a redós del Paral·lel, a tocar de l’Apolo, reunits tots plegats al voltant d’una paella, d’un arròs a banda o d’un arròs amb crosta com els que encara avui hi senyoregen la cuina i la carta i que els han convertit en un dels espais predilectes dels amants arrossaires. Perquè, fins i tot en els moments més foscs i miserables, sigui fugaçment o de manera plena, menjar, alçar la copa, ser ben servit i tractat, ha estat un consol i un bri de felicitat.

Bloomberg · Redacció

Els matrimonis a la Xina van desplomar-se d’un 20% l’any passat, la xifra més baixa al país d’ençà que se’n tenen registres. La caiguda significa un nou revés en la campanya del govern per a revertir una crisi demogràfica que amenaça la segona economia del planeta.

La xifra de matrimonis registrats al país va caure a 6,1 milions l’any 2024, segons les dades publicades dissabte passat pel Ministeri d’Afers Civils xinès, un descens significatiu després de l’augment registrat l’any anterior –fins a 7,7 milions. La xifra del 2024 és la més baixa d’ençà del començament dels registres matrimonials al país, l’any 1986, i si fa no fa és dues voltes inferior al rècord històric, assolit l’any 2013.

El fracàs a l’hora d’instar més persones a contreure matrimoni en aquest país, de 1.400 milions d’habitants, representa un envit significatiu per a un govern que fa anys que lluita per aturar la forta caiguda de la natalitat. Les autoritats xineses generalment exigeixen un certificat de matrimoni per a inscriure nadons al registre civil, tot i que alguns municipis han eliminat aquest requisit perquè els progenitors solters i les parelles no casades tinguin els mateixos drets.

Segons que explica Ada Li, analista de Bloomberg Intelligence, “és possible que l’alt índex d’atur juvenil dissuadís encara més els joves de casar-se l’any 2024”. I afegeix: “Els joves [xinesos] estan molt preocupats pel seu futur, i pot ser que això els empenyi a prioritzar la seva felicitat personal a la formació d’una família. Creiem que, a llarg termini, els matrimonis a la Xina continuaran caient.”

La taxa de desocupació en les persones entre 16 i 24 anys va situar-se en un 15,7% el desembre passat. És gairebé un punt percentual per sobre de les xifres de l’any anterior, tot i que també és lleugerament inferior a la dels mesos precedents. La Xina va canviar la metodologia amb què es calcula la desocupació juvenil quan l’índex va assolir la xifra més alta de la història del país l’any 2023.

Un altre factor que pot ajudar a explicar la caiguda dels matrimonis és que, culturalment parlant, el 2024 va ser un any poc propici per al matrimoni a la Xina –l’anomenat “Any de les Vídues”. Uns 2,6 milions de xinesos van demanar el divorci el 2024, un 1,1% més que no l’any anterior.

La població xinesa va reduir-se per tercer any consecutiu l’any 2024, per bé que el nombre de naixements va créixer lleugerament. Part d’aquesta millora en la natalitat s’ha atribuït a la creença popular que l’Any del Drac –el nom que va donar-se al 2024 en el zodíac xinès– és idoni per a tenir fills.

Així i tot, la xifra de naixements registrada l’any passat va ser la segona més baixa d’ençà de la fundació de la República Popular de la Xina, l’any 1949. El descens de la natalitat significa un risc considerable per a la salut a llarg termini de l’economia del país, atès que la reducció de la població activa dificulta el creixement econòmic.

La xifra de matrimonis registrats a la Xina ha disminuït de manera gairebé constant durant aquesta darrera dècada, i l’any 2019 va caure per sota del llindar dels deu milions. En un discurs pronunciat l’octubre passat, el president Xi Jinping va instar les autoritats del país a orientar més bé els joves en qüestions com el matrimoni, la maternitat i la família.

A l’agost, Pequín va presentar un projecte de llei que facilitava el registre dels matrimonis i restringia la llista de motius per a demanar divorci, un fet que suscità molta controvèrsia entre els internautes xinesos.

Aquesta setmana, la caiguda dràstica dels matrimonis a la Xina ha estat tendència a la plataforma de xarxes socials Weibo, on algunes de les publicacions més destacades sobre el tema lamentaven els envits financers de casar-se.

En paraules d’un usuari: “La vida ja és prou esgotadora per si mateixa. A qui li queda prou esma per a casar-se?” Un altre comentari deia: “Casar-se és una despesa molt gran. Enguany he vist que ser soltera està força bé, no et posa tanta pressió i et permet gastar els diners que has guanyat com tu vulguis.”

Katia Dmitrieva ha col·laborat en l’elaboració d’aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Avui s’estrena un Què Sé Jo?, el joc dels Països Catalans. Aquesta vegada tracta sobre plurals difícils, i l’ha elaborat Jordi Badia i Pujol, cap d’estil de VilaWeb. Hi podreu jugar fins el 27 de febrer, i forma part de l’oferta de jocs de VilaWeb, juntament amb el Paraulògic, el Mot-li! i el Minimots.

Jugueu al nou Què Sé Jo (sobre plurals entremaliats)

La formació del plural en català és molt regular i consisteix a afegir una –s al singular. Tanmateix, és un aspecte no pas mancat de racons foscs, que s’han d’haver explorat per escriure amb solidesa. Pompeu Fabra va deixar ben resolts els casos de dubte i l’Institut d’Estudis Catalans hi ha acabat de treballar, especialment en els termes nous. Hem de dir desitjos o desigs? O bé valen tots dos? El plural de gimnàs és gimnasos o gimnassos? Diem vagons llits o vagons llit? I jerseis verds clar, jerseis verds clars o jerseis verd clar? A VilaWeb hem dedicat articles de la secció “Ras i curt” a parlar dels plurals. Ara és hora de posar-vos a prova en aquest Què Sé Jo. Sort i encert!

“Maniquís” o “maniquins”? Plurals que ens fan ballar el cap (I)   

Què Sé Jo? és un joc per a fer difusió de la cultura dels Països Catalans. Consisteix en una sèrie de dotze preguntes amb tres respostes possibles. Els participants poden avaluar els coneixements sobre els Països Catalans en tot un seguit d’àmbits culturals. El joc es renova cada dos divendres i, a cada renovació, els jugadors entren en el sorteig d’un lot de productes de VilaWeb –motxilla, tassa i llibreta– amb el logotip dels Països Catalans.

Recordeu que a VilaWeb podeu trobar una de les ofertes més atractives de jocs en català: a més del Què Sé Jo?, podeu jugar al Paraulògic, al Minimots i al Mot-li.

“Els llapis” o “els llapissos”? Plurals que ens fan ballar el cap (II) 

Hi ha moments en què la veritat es presenta davant nostre amb una nuesa tan incòmoda que ens força a reconsiderar tot allò que crèiem saber. La declaració de Mohàmmed Houli Chemlal al judici dels atemptats del 2017 és un d’aquests moments. I no podem fer sinó mirar-la de fit a fit, per més que ens inquiete allò que hi veiem.

Aquesta declaració de l’únic supervivent de l’escamot gihadista responsable dels atacs de Barcelona i Cambrils canvia tot allò que sabíem i analitzàvem fins ara. Sabíem que l’imam Es-Satti era un confident de la policia espanyola. Gràcies a una investigació que vam fer ací a VilaWeb sabíem també que la policia espanyola estava al corrent que es-Satty havia desaparegut. Però no hi havia cap indici concloent que indicàs que sabien on era i què feia. De rumors, tants com vulgueu, però d’indicis concloents, cap. I, en canvi, hi havia molts fets circumstancials que feien pensar, també als Mossos compromesos amb aquella investigació, que no, que no era creïble que el CNI tingués una vinculació directa amb els atemptats.

Ens preguntàvem, per exemple, com s’explicaria la precarietat de mitjans de l’escamot si el CNI hi hagués estat al darrere? O com es podia justificar l’ús d’un explosiu tan rudimentari i inestable com el TATP, que va acabar esclatant a les mans dels gihadistes mateix a Alcanar? Si els serveis secrets espanyols haguessen volgut l’èxit de l’atemptat, era ben raonable de pensar que haurien facilitat als autors algun material més segur per no fallar en l’intent.

Però ara la declaració de l’únic supervivent d’aquella cèl·lula instal·lada a la casa d’Alcanar ens col·loca en una situació completament nova i diferent. No parlem d’un rumor, no és cap especulació: és el testimoni directe d’algú que ja no hi té res a guanyar. Houli, ja condemnat, no té cap necessitat d’inventar històries. I si ell diu que el CNI sabia què feien a la casa d’Alcanar i estava al corrent de l’operació, això ho canvia tot. Fins i tot tenint en compte que explica que això ho comentaven els altres implicats i que ell no té cap més prova concreta a aportar.

El fet que aquestes revelacions vinguen d’un condemnat no les invalida. Què més hi ha de perdre algú que ja ho ha perdut tot? La veritat, de vegades, emergeix precisament dels llocs més foscs, d’aquells que ja no tenen res a témer ni res a guanyar. I és una regla democràtica acceptada a tot arreu que quan un acusat fa imputacions greus contra un estat, independentment de la seua condició de condemnat, mereixen una resposta institucional adequada. En primer lloc, perquè, en un estat de dret, les acusacions serioses han de ser investigades i respostes de manera formal, independentment de qui les formula. Això forma part dels mecanismes de control democràtic i transparència. Però també perquè la transparència i la claredat en les respostes són especialment importants si es vol mantenir la credibilitat internacional i si es vol preservar la confiança de la ciutadania en les institucions.

De manera que ara la pilota és a la teulada de l’estat espanyol. Perquè ara hi ha una acusació concreta d’un dels autors. I si Espanya no ofereix explicacions exhaustives, si no obre els arxius fins al darrer racó, si no permet una investigació independent i transparent que aclaresca plenament què va passar i la implicació que hi té l’estat mateix, la sospita s’instal·larà per sempre en la memòria col·lectiva. I tindrem el dret d’explicar, ara sí –i de fer servir políticament allà on calga–, que Espanya decidí –o consentí, si més no– que matar setze ciutadans d’uns quants països era un preu acceptable per a frenar la independència de Catalunya.

El món del futbol espanyol viu constantment exaltat per les polèmiques arbitrals. Un penal, una targeta vermella, un gol anul·lat… Cada jornada hi ha alguna cosa. La lliga que havia de ser de Kylian Mbappé, segons els mitjans madrilenys, s’ha convertit en la dels àrbitres. De fet, el Reial Madrid ha decidit de fer-ne un greuge personal i un motiu de guerra. Ara fa dues setmanes, va emetre un comunicat –després d’una derrota contra l’Espanyol– per a denunciar que la competició estava adulterada.

Per entendre la situació i com funciona el món arbitral, entrevistem Xavi Estrada Fernàndez (Lleida, 1976). Actualment, és regidor d’ERC a la Paeria, però entre el 2009 i el 2023 va ser àrbitre de la primera divisió espanyola. Més enllà del Reial Madrid i les pressions, també parlem sobre l’anomenat cas Negreira –el suposat pagament de diners del Barça a l’ex-vice-president dels àrbitres espanyols–, del qual és querellant.

—Què us va semblar el comunicat del Reial Madrid criticant l’arbitratge del partit contra l’Espanyol i assegurant que la lliga estava adulterada?
—S’hi barregen unes quantes causes i s’aprofita el moment. La jugada que ho desencadena [una entrada de Carlos Romero a Mbappé] és una targeta vermella clara. No hi ha discussió. En aquest sentit, pots criticar els directius, que són els qui s’han de responsabilitzar perquè hi hagi unes directrius clares d’arbitratge. Això ho puc entendre. No puc entendre que es bolquin sobre els àrbitres. Al final, són els pobres que prenen les decisions i sempre són les víctimes on es posa tota la pressió per no responsabilitzar els directius del comitè tècnic d’àrbitres (CTA).

—Parlen també d’una doble vara de mesurar que perjudica sempre el Reial Madrid…
—No sóc partidari de fer comunicats i, encara menys, de faltar al respecte. Aquests comunicats sempre es fan quan un equip se sent agreujat o perjudicat, però no se’n fan mai quan les coses van a favor o una decisió els afavoreix injustament. Sigui un comunicat del Madrid o de qualsevol altre equip. Aquests comunicats, aquestes guerres mediàtiques, demostren el desgavell que hi ha en l’àmbit futbolístic i, específicament, en el món arbitral.

—Què voleu dir?
—La poca consistència en les decisions, la falta de criteri. Ara fa uns anys, amb l’arribada del VAR, tots pensàvem que les coses anirien més bé. Criteris clars i menys polèmiques, però la cosa ha anat a l’inrevés. Fa unes temporades que cada jornada hi ha polèmica. És constant. L’entrada de Romero a Mbappé era vermella, però també ho havia de ser la de Guillamón a Pedri en el partit de la copa del rei. Insisteixo, el comunicat és una falta de respecte i és oportunista, però hi ha una cosa que comparteixo.

—Quina cosa?
—La CTA no necessita una reestructuració, sinó una neteja de soca-rel. Un canvi de paradigma. En cas contrari, l’arbitratge difícilment podrà avançar. I això vol dir no tan sols posar directius professionals, sinó també canviar el sistema.

—Com ara?
—Un col·lectiu arbitral que sigui un ens independent de la Federació Espanyola de Futbol i de la Lliga.

—Les pressions del Reial Madrid han tingut efecte. El CTA ha sancionat l’àrbitre de camp, Muñiz Ruiz, i el de VAR, Iglesias Villanuevas.
—Això és altre greuge comparatiu. Per què Muñiz Ruiz i Iglesias Villanueva se’ls posa a la nevera? Per què no es fa igual amb Ortiz Arias i Pizarro Gómez per l’entrada a Pedri? La vara de mesurar del president del CTA, Medina Cantalejo, és totalment diferent segons els àrbitres, la repercussió mediàtica i si és el Madrid o el Barça. Això és així i s’ha de denunciar. Per què hi ha un tracte de favor a certs equips? Veurem quant tarda Muñiz Ruiz a xiular un altre partit del Madrid. Dit això, Hernández Maeso no arbitra el Madrid des de fa més d’un any, des del partit contra l’Almeria al Bernabéu [una remuntada polèmica amb un gol de Carvajal al minut 99].

—Dissabte passat, el Reial Madrid es va indignar i queixar pel penal de Tchouaméni en el derbi amb l’Atlètic.
—Era un penal clar. Per molt que es vulgui tergiversar i manipular l’opinió pública, és una jugada objectiva. La trepitjada existeix i no hi ha dubtes. El problema és, com he dit, la manca de criteri. En situacions similars no s’ha actuat igual. En un partit al Bernabéu, Courtois va treure la pilota i va trepitjar un jugador del Betis. Era penal, però no es va xiular. En canvi, a Anoeta, en una trepitjada a Vinicius, quan la pilota ja havia passat, sí que es va xiular. Cal actuar sempre igual. I això no passa.

—Un ex-company vostre, Mateu Lahoz, va dir en directe que el penal de Tchouaméni desnaturalitzava el futbol.
—Ningú té un llibre màgic i tothom és lliure de donar la seva opinió. Només faltaria. Els àrbitres no hem inventat el futbol i la nostra opinió no és càtedra. Hi ha altres actors, els jugadors, els entrenadors, que hi tenen molt a dir. Jo respecto molt l’opinió d’en Toño, però sap, perquè hem compartit molts seminaris, que en moltes jugades discrepem. Cadascú veu el futbol d’una manera concreta, però és important que el col·lectiu no dificulti encara més la presa de decisions. Això genera inquietud i incomprensió entre la gent.

—El Reial Madrid disposa dels altaveus mediàtics més potents. Tot s’amplifica i la pressió es multiplica. A més, fa servir els canals institucionals per assenyalar gairebé cada jornada l’àrbitre abans que salti a la gespa. Com se suporta aquesta pressió?
—Aquestes coses, difícilment, t’acaben afectant. Ja estàs acostumat a viure amb una gran pressió. Parlo per mi, si més no. També et diré que molts àrbitres ni miren aquesta mena de propaganda i muntatges. Aquí, el que es vol és escalfar l’entorn i que hi hagi bel·ligerància contra la figura arbitral. El problema és que es contagia i va més enllà del món professional. També afecta el futbol base i formatiu. Hi ha conductes i comportaments entre pares, mares, jugadors, entrenadors i directius que no són en cap cas adequats. En això cal fer molta pedagogia. En un camp de futbol professional, l’àrbitre no pateix per la seva integritat. És un espai molt controlat i la violència, entre cometes, és més intangible, és aquesta pressió de l’entorn i mediàtica.

—Encara que la pressió no us afecti, algunes portades, articles i reportatges ratllen la ignomínia o la difamació. La imatge personal pot quedar tacada igualment.
—La gent pot pensar que t’afecta molt en la vida diària, però per mi són dos mons que van en paral·lel. Quan jo exercia, per molta pressió mediàtica que hi hagués, al carrer no vaig patir cap mena de desconsideració. Ara, una altra cosa són les xarxes, que malauradament són anònimes i la gent hi diu coses que després és incapaç de dir cara a cara. L’àrbitre, quan arriba a categories professionals, està molt endurit i relativitza molt les coses.

—El 2009 us vau estrenar com a àrbitre de primera divisió. Al desembre, vau anar per primera volta al Bernabéu i vau expulsar Cristiano Ronaldo.
—Sí. Ho recordo perfectament. El Madrid va guanyar 4 a 2 a l’Almeria. Li vaig treure una primera groga per la celebració d’un gol [es va treure la samarreta] i la segona per una agressió a un rival. Vaig passar dos anys sense arbitrar el Madrid.

—Com ho vau viure?
—Quan expulses un personatge tan mediàtic com Cristiano Ronaldo, t’adones de moltes coses. Prens consciència de què vol dir ser a primera divisió, però també què és el Bernabéu, i que no tots els jugadors tenen el mateix tractament. No tots tenen els mateixos altaveus. Va ser un impacte important. El meu aterratge a primera anava força bé, fins aquell partit. Al Bernabéu t’adones de la magnitud de tot plegat.

—Algú us va dir res?
—El president del CTA, aleshores Sánchez Arminio, va ser el primer interessat a saber què havia passat. Què ha passat? No ho has vist? L’he expulsat. Això és el que ha passat. Però fixa’t que, fins i tot, prenent bones decisions, al final t’acaben castigant per la repercussió mediàtica i per la pressió que exerceixen certs mitjans. I el comitè, en comptes de donar-te suport i acompanyar-te, fa el contrari. Mira cap a una altra banda. S’estimen més que la víctima sigui l’àrbitre, perquè així ningú parla dels directius.

—Han passat més de quinze anys…
—Ha plogut molt i continua passant igual. Tots els equips tenen el mateix tracte? Mentida. Tots els jugadors tenen el mateix tracte? Mentida. El “fuck you” de Bellingham a un assistent o el “piece of shit” a Munuera Montero… Ho diu un jugador d’un altre equip i se’n va al carrer. A Bellingham no l’expulsen. Passa igual amb les protestes de Vinicius. Això que dic pot agradar o no, però és la veritat.

—Us van aïllar?
—Així és. Passen les jornades i veus que no tornes a xiular el Madrid. Quan arbitres un equip és normal que no repeteixis de manera immediata. Poden passar algunes jornades, però en aquest cas va passar tota la temporada, i res. Com a esportista és important ser resilient perquè no t’afecti.

—Iturralde González, amb qui vau coincidir una temporada, va assegurar que el 90% dels àrbitres espanyols eren madridistes.
—Em sembla una bajanada. No s’ha fet cap mena d’enquesta als àrbitres i no se’n pot saber el percentatge. Quan era àrbitre en actiu no vaig dir mai quin era el meu equip. Aquesta frase em sembla una mica això de voler-se guanyar el mitjà on treballa. Ell no s’ha amagat que és afeccionat de l’Atlètic de Bilbao. De fet, recordo que una final de la UEFA a Bucarest se’l va enfocar a la grada amb la samarreta. La meva manera de fer és diferent. Sobretot, quan ets en actiu, cal guardar les formes. Aquest és un país molt avesat a la crítica i a l’aferrament emocional als colors. És una cosa cultural. Ara, Iturralde no és l’únic que s’ha mullat. Medina Cantalejo tampoc no s’ha amagat i ha dit que és sevillista.

—S’han d’agafar les seves declaracions amb pinces…
—Sempre ha estat una persona excèntrica. Vaig coincidir-hi en la seva última temporada. Era un àrbitre que estava molt en contra de la directiva del CTA, que encapçalava Sánchez Arminio i tenia Díaz Vega com a director tècnic. En aquella temporada, ell no va fer cas de les normes establertes i anava al seu aire. Per exemple, no anava a dormir als hotels designats pel comitè.

—Teníeu res en comú?
—Sempre deia que els àrbitres que xiulaven clàssics i partits de risc estaven més exposats. No és igual xiular un clàssic o partits del Barça i el Madrid que no fer-ho. Per això, reclamava que aquesta exposició extra tingués alguna mena de compensació econòmica. Això ho comparteixo i ho trobo lògic. Si no obstaculitzes l’autobús blanc, probablement la teva carrera s’allargarà força anys.

—També va dir que Florentino l’havia tancat al vestidor del Bernabéu després d’un partit contra el Deportivo.
—Això ho hauria d’explicar ell. Jo no hi era, en aquell vestidor, i desconec què hi va passar.

—El president de la Federació Espanyola de Futbol, Rafael Louzán, sí que ha confirmat haver rebut pressions de Florentino pel tema arbitral.
—Això demostra com és el sistema. Quan el col·lectiu arbitral penja d’una federació, que està composta pels clubs, et pots imaginar que no hi ha gaire neutralitat. S’hauria d’intentar de fer una entitat totalment neutral i independent, tot i que no hi ha cap mena d’interès a fer-ho, i menys si no hi ha una ingerència del govern. A més, caldria que no fos pagada directament per la lliga ni la federació.

—Què us sembla que un ex-àrbitre com Megía Dávila sigui delegat de camp del Madrid?
—Megía Dávila va acabar la seva carrera el 2009. En aquell moment, els àrbitres no tenien ni contracte laboral. És lògic que la gent es busqui la vida. En el meu cas, he estat pràcticament trenta anys en el col·lectiu i gairebé fins el final no es va regularitzar la situació…

—Què voleu dir?
—No es cotitzava, no hi havia atur…

—…
—Dit això, quan has apostat per una cosa tan específica com és l’arbitratge, és lògic que continuïs involucrat en un món que domines i coneixes. Això és el que ha fet Megía Dávila amb el Madrid o Mejuto González amb el Getafe. Ara, caldria deixar passar un temps de transició entre que deixes el xiulet i t’incorpores a un club. Caldria regular-ho. Entenc que hi ha un valor afegit en incorporar un ex-professional que coneix al detall la competició, el comitè, la federació, però no pot ser per aprofitar-se del sistema i perpetuar-ne el clientelisme i els favors.

—Quan vau tenir el primer contracte?
—El setembre del 2018.

—…
—El comitè arbitral és molt petit. En el món professional, tens 20 àrbitres a primera, amb 40 assistents, i 22 a segona, amb 44 assistents. A part dels dos cossos específics de VAR per cada competició. Això és molt petit. No hi ha representants sindicals i tot depèn de la federació. Ningú fa cap mena de reivindicació. Si la fas, te’n vas al carrer.

—I es cobrava en negre?
—Quan no hi havia contracte, ens pagava directament la federació. Com si fos un full de serveis. El 1996, quan vaig començar a arbitrar, en futbol base es pagava en efectiu. Això s’ha anat regularitzant. Ara tots els pagaments estan justificats i registrats pels organismes competents, però abans no era així. Ni a primera divisió. Per exemple, els amistosos es pagaven en efectiu.

—Us volia preguntar sobre el cas Negreira…
—Abans d’entrar-hi, cal dir que José María Enríquez Negreira va ser vice-president del CTA del 1993 fins al 2018. Tot això ho tenia controlat. Què vull dir? En un sistema clientelar, si tu ets el meu amic, a l’estiu faràs cinc, sis o set amistosos, si cal. Tenint en compte que aleshores no es declaraven, eren molts diners. I era un greuge comparatiu entre els mateixos àrbitres que feien els partits i els que no. El problema és aquest. No professionalitzar, no regularitzar i no retre comptes.

—Podeu explicar als lectors com s’organitza el col·lectiu arbitral?
—L’estament arbitral penja de la federació i s’organitza en un comitè estatal del qual en depenen els comitès territorials. El president és el que ordena i diu com s’han de fer les coses. Els presidents territorials només fan de delegats d’això. De corretja de transmissió. És un context molt poc democràtic. Ningú gosa discutir una decisió del seu líder. Cal tenir en compte que els àrbitres que entren en les noves promocions són molt joves: 15, 16 i 17 anys. I saben que discutir les ordres significa deixar de fer partits, no rebre el mateix tracte i no ascendir de categoria. En el món professional parlem de salaris elevats. Et pots imaginar que aquesta cultura de la por encara s’hi manifesta més.

—…
—Per això els àrbitres no parlen, ni parlaran mai. Tal com està muntat el sistema, saben que hi haurà represàlies. Això ha quedat palès en moltes de les declaracions d’àrbitres en actiu i retirats davant la Guàrdia Civil pel cas Negreira. Allà ho han explicat perquè estaven obligats a dir la veritat. Parlem de més d’una vintena de testimonis. I no canvia res. Si no hi ha una ingerència política, molt difícilment canviarà.

—Què pot cobrar un àrbitre?
—Desconec el conveni actual, però un àrbitre de camp pot rondar els 300.000 euros bruts, i un de segona divisió se’n deu emportar la meitat. Un assistent de primera rondava els 150.000 i un de segona els 70.000.

—Per què vau decidir de trencar amb aquesta “cultura de la por” i presentar la querella del cas Negreira?
—Vaig fer el pas perquè dins el meu cap era incomprensible i, anava en contra de les meves creences i valors, que un vice-president del CTA hagués rebut durant molts anys una sèrie de pagaments d’un club de futbol. Per mi, l’arbitratge s’ha de representar sempre amb una figura honesta, justa i transparent. Una persona que cerca la neutralitat i, és clar, veus que un dels teus caps està implicat en un cas de presumpta corrupció esportiva… Més enllà d’on anessin a parar els diners, els fets estan provats.

—Heu demanat a la jutgessa d’anar a judici d’una vegada.
—Ara fa uns dies, sí. És això que deia. Els fets estan provats. Enríquez Negreira, quan era vice-president, i el seu fill, Javier Enríquez, van rebre diners per mitjà de les seves empreses. No cal allargar més la instrucció. Fa gairebé dos anys que estem així.

—Què penseu quan esclata el cas?
—A mi se m’enfonsa la idea que tenia del col·lectiu arbitral. No m’ho esperava. Ara, arran d’això, comences a lligar caps amb moltes coses que has viscut com a àrbitre des del principi de la teva trajectòria.

—L’actual president del CTA ha dit que Negreira no tenia cap mena de poder dins el comitè.
—Segons Medina Cantalejo, Negreira no hi pintava res. Ho ha dit unes quantes vegades. L’última, ara fa poc en un programa xou [El cafelito, de Josep Pedrerol], on va dir que gairebé era un gerro. Quan tens tota la informació, quan tens el sumari, pots entendre certs comportaments i manifestacions d’aquest senyor. Suposo que hi haurà judici i haurà d’anar-hi i explicar els motius pels quals Negreira feia el que feia, tal com han manifestat molts companys davant la Guàrdia Civil. Sense anar més lluny, Mateu Lahoz, sense dir les paraules textuals, va declarar que actuava com un comandant. Tenia poder i l’exercia.

—Què n’espereu, del judici?
—Vull que es vetlli perquè les institucions siguin transparents i evitar que hi arribin persones que puguin crear greuges i danys. Si finalment s’acaba confirmant que és un cas de presumpta corrupció, caldrà posar els mecanismes per a evitar que es repeteixi. Més enllà d’això, hem tingut la sort que s’ha destapat el cas, però també fa pensar que n’hi poden haver molts altres i que han passat desapercebuts.

—S’ha dit que sou un cavall de Troia del Barça perquè la vostra querella no es dirigeix contra el club.
—M’he sentit dir de tot, com et pots imaginar. Sembla que tinc un interès personal per aconseguir alguna cosa. M’han acusat de moltes coses, entenc que en part per desconeixement, però també per maldat. La querella la faig a escala personal i la dirigeixo cap a qui era el meu cap en aquell moment. No té gaire sentit que jo em querelli contra un club. Això ho hauria de fer la federació, si de cas. Jo vull que responguin Negreira i el seu fill, a qui tenia fent formacions i assessoraments de coaching a àrbitres de primera divisió, cosa que era un conflicte greu d’interès.

—El president del CTA us va dir rata i traïdor.
—Va convocar els àrbitres de manera obligatòria a la ciutat esportiva de Las Rozas i en la conferència va dir això. És una altra demostració d’aquesta cultura, aquest tarannà, d’aquí mano jo i ordeno. I tu passes per la pedra. I si no calles, et faré callar. Caldria preguntar a Medina Cantalejo per què carrega contra un àrbitre que només intenta de resoldre uns fets. Ell, com a responsable dels àrbitres, hauria d’agafar el telèfon i preocupar-se pels seus subordinats. Fer-los costat.

—I per què no ho fa?
—Al final, Medina Cantalejo viu de la mà d’Enríquez Negreira d’ençà que el 2009 va acabar la seva carrera professional. Sap perfectament com treballa i funciona la casa.

—Com era el vice-president Negreira?
—Era una persona que tenia tota la informació professional i personals dels àrbitres de primera i segona divisió. Això vol dir el seguiment de les avaluacions i els informes arbitrals. En les concentracions de pre-temporada, que fèiem a Madrid o Santander, ens feia passar per la seva habitació a l’hotel. Hi passàvem tots. Allà ens informava directament de quina era la nostra trajectòria durant la temporada i en quin grup anàvem. Obria un llibre gros, com el d’uns comptes d’un banc, i repassava totes les notes i partits. Ho sabia tot…

—I el seu fill?
—El seu fill, mentre feia de coach d’àrbitres, també tenia accés a aquesta informació professional i personal. Recordo que el seu fill acompanyava els equips arbitrals en els partits del Barça i també de l’Espanyol. No sé quin traspàs d’informació hi podia haver, però hi havia un conflicte d’interès i un abús de poder.

—Què més feia Negreira?
—Era la persona que trucava per comunicar els ascensos i els descensos, per molt que Medina Cantalejo digui que no. Tots els companys ho han declarat. També ho va fer amb mi quan vaig pujar a primera divisió. Negreira feia aquestes trucades i també participava de les designacions pels partits. Si anem vint anys o trenta enrere, era una persona que generava respecte.

—Me’n podeu donar un exemple?
—El 2013 em van fer àrbitre internacional. Una mica abans, el Nadal del 2012, em va trucar perquè ho deixés tot i el vagi anar a veure a Barcelona, perquè volia parlar amb mi. Em va citar al famós bar la Torrada, que regentava la seva parella. Allà em va rebre amb l’actual president del CTA de Catalunya, Moreno Delgado. Em va mirar i em va preguntar si tenia clar què era la família. A mi això em va xocar. Semblava una pel·lícula de gàngsters.

—Quin era el motiu de l’enrenou?
—Prèviament, Sánchez Arminio ja m’havia avisat que segurament em farien internacional. Jo li vaig demanar de formar el meu equip amb els meus assistents i em va dir que sí, que ja sabia el què… És a dir, que la meva decisió no agradaria gens a Negreira.

—Tornem al bar la Torrada. Què més va passar?
—Llavors, com si fos un mascle alfa, Negreira em va agafar pel braç i em va amenaçar: tu saps que et donaré una hòstia, no? I tot plegat amb el beneplàcit de Moreno Delgado, que era just davant fumant i amb una ampolla de cava a la taula.

—Creieu que en el cas Negreira s’han fet pagaments als àrbitres?
—Si hi hagués cap pagament que hagués quedat registrat d’alguna manera, ja s’hauria fet públic. Fa temps que el cas està en instrucció i seria realment fàcil de detectar. La Guàrdia Civil, amb els informes que ha fet, no ha trobat cap rastre. Ara, si s’ha fet d’alguna altra manera, jo no poso la mà al foc per ningú. Només per mi. En altres països, hi ha hagut casos de corrupció entre jugadors i àrbitres. Tal com està el panorama, només puc parlar per mi. Crec que l’àrbitre fa la seva feina de manera professional i, evidentment, s’equivoca. És una persona i els errors passen quan es prenen decisions. A partir d’aquí, quin ús s’ha fet dels diners i en quina direcció… La investigació encara no s’ha tancat i les hipòtesis s’han de provar.

 

Fa anys, quan traduïa autoajuda, vivia petits segrestos o epifanies quan aconseguia agafar el to del llibre: la temptació d’afegir-hi un paràgraf o dos de collita pròpia. Estava parcialment convençuda que no ho notaria ningú i se m’escapava el riure, però no ho vaig arribar a fer mai –o no us ho confessaré. Aquesta manera de parlar aclaparant l’altre amb un fum de consells repetitius i sovint fins i tot contradictoris o difícils de seguir s’encomana, s’encomana molt, i si t’hi abones després costa desempallegar-te’n. És temptadorament fàcil saber què convé als altres, encara que no els coneguis de res i que la teva vida sigui un desastre absolut. 

Rebem tants consells que no hem demanat. Un sobre de sucre morè et pot acabar dient què has de fer amb la teva vida quan tu només volies prendre’t un cafè descafeïnat a quarts de set del vespre perquè semblés que t’eixorivies una mica. Sigues amable amb tu mateixa, t’acaba de dir la infusió que t’has fet per entrar en calor. Després han trucat a la porta i era un missatger amb una dessuadora amb missatge, valgui la redundància: sigues positiva, et deia en un anglès degenerat, vull dir desgenerat, sense gènere. Llavors surts al carrer i una tassa des d’un aparador et diu que somriguis. El dia s’ha llevat ennuvolat, les obres del carrer empudeguen l’ambient en un sentit literal i també figuradament. Hi ha els crits de sempre al bar de sota. I després hi ha les xarxes parlant-te de tu. Que t’has de treballar, et diuen, quan el que passa és que no pots deixar mai de pencar, sense pronoms febles que redirigeixin cap a tu mateixa tota la feina que fas. Si us plau, supliques, on és la sortida? 

La sortida és a dins, et diu Irene Pujadas, i és La intrusa (primera novel·la de Pujadas, publicada per l’Altra Editorial), i serà el contrari de tot el que no sabies que necessitaves. Un llibre que ve a dir-te que a dins també és a fora, i que pots escapar cap endins i acabar tan enfora de tot que tinguis ganes de tornar al xafarranxo del qual fugies. Pujadas s’agafa literalment a la idea d’autoexplorar-se i amb la imaginació en una mà, l’humor a l’altra i l’esperit crític entre les dents, s’endinsa en una ficció que té la mida d’un cos humà però acaba sent incommensurable. Dit clar perquè ens entenguem: en forma de novel·la d’aventures, Pujadas ens explica com la Diana es fica dins del seu propi cos per mirar de resoldre el que no rutlla. “Tens una cosa trencada a dins i se’t marca a l’epidermis”, me li diuen. 

I al capítol següent, tot just una desena de pàgines després, tenim la Diana entrant-se a dins pel melic. I comença l’aventura, l’aventura de conèixer-se, que diria un guru de l’autoajuda, però més aviat semblarà no solament que es perd, sinó que transita per un lloc inexplorat, desconegut, tot un enigma en forma de vísceres que l’acull com a una intrusa. I amb aquesta arrencada i aquest “escenari”, la primera novel·la de Pujadas s’envola i sense moure’s de dins del cos de la Diana ho toca tot, començant per l’explotació laboral de tots els éssers que viuen i treballen dins seu i que resulta que no dormen ni descansen mai, que com a molt abaixen el ritme: “Ja us ho paguen bé?”, pregunta una Diana aclaparada de donar tanta feina i de veure a tothom tan estressat. “Sempre sabem qui ets quan ja no serveix de res”, li confessen, i quan en comença a estar tipa –i no hem arribat ni al terç de la novel·la– i ja valora l’opció de sortir, s’assabenta que no hi ha cap porta: “Si no, tots fotríem el camp.” 

Amb aquest panorama, i acompanyada per un dels éssers de dins, en Fidel, “aquell brioixet de la burocràcia”, inicia un recorregut pel seu cos buscant o bé una sortida o bé la manera de resoldre el que no rutlla, amb un convenciment fragilíssim i enyorant com més va més profundament el món de fora, que és del tot desconegut allà dins: “Què n’havien de fer, de la sospita irrefrenable que lluny del seu enclavament hi havia primer músculs, ossos i òrgans, després un cos que els contenia a tots i després una ciutat, un país, plaques tectòniques i corrents marítims, planetes i galàxies i llavors un buit enorme, quasi infinit, tot aquell totxo de silenci?”

I literalment dins seu, la Diana és la que menys coneix el seu voltant, s’hi belluga perduda, carregada de dubtes, i cada cop té menys ganes de conèixer-se i més de fugir, perquè sense distància, veient-se el dedins des de dins, no hi ha qui s’hi entengui: “És difícil explicar l’interior d’una persona quan l’interior és tot el que l’envolta.” Pujadas no es belluga de dins d’un cos humà i alhora sembla que inventi tot un univers posant la seva mestria fabuladora al servei d’aquesta aventura interior en el sentit més literal que acaba sent una novel·la en contra del jo que ho empudega tot com si sempre estiguéssim en obres. Perquè sempre estem en obres, si estem vius, i per tant és impossible fer-se una foto fixa del dedins, sempre sortirà moguda. Amb La intrusa, com qui ha vingut a passar una bona estona i a lluir estil i llengua, Pujadas escriu des de les entranyes, ella sí.

Donald Trump ha signat avui un memoràndum que ordena aranzels recíprocs per a tots els socis comercials del món, la Unió Europea inclosa. El president dels Estats Units ha demanat als seus assessors de comerç que calculin tarifes noves per a tots els països. “Allò que els països carreguin als EUA, els ho carregarem a ells, ni més ni menys”, ha dit Trump al despatx oval de la Casa Blanca.

El president nord-americà ha assegurat que, ara com ara, “ningú sap quina és aquesta quantitat”. Per això ha especificat que el càlcul es faci país per país, perquè “si vas un per un i mires el que ens carreguen, en gairebé tots els casos ens estan carregant moltíssim més que nosaltres a ell”. “Aquests dies s’han acabat”, ha reblat.

L’ex-primer ministre francès Jean Castex ha estat detingut avui al matí a les dependències de la gendarmeria de Montpeller sota sospita de falsedat, ús de documents falsos i malversació de fons públics, segons que ha avançat el mitjà Midi Libre. La policia l’ha deixat en llibertat sense càrrecs unes hores després.

Castex, que actualment president l’Autoritat Autònoma de Transports de París (RATP), ha estat detingut en el marc d’una investigació preliminar impulsada pel magistrat de Montpeller. La investigació va començar arran d’una denúncia presentada el desembre del 2023 per l’associació Anticor, especialitzada en la lluita contra la corrupció.

Anticor assenyala Castex per unes decisions preses l’any 2017, quan presidia la comunitat de comunes Conflent Canigó. Ara el jutge vol aclarir si això podria haver implicat falsificació de documents o ús indegut de fons públics. Castex ha estat alliberat, però la investigació continua oberta.

Catalunya, el País Valencià i les Illes han guanyat 214.956 habitants en un sol any, segons l’estatística continua de població que ha publicat l’Institut d’Estatística espanyol (INE). És una tendència semblant a la d’aquests darrers temps i en quatre anys s’ha passat de ranejar els catorze milions –14.001.222 persones el primer de gener de 2021– a acostar-se a quinze milions –14.778.240 enguany.

L’any passat Catalunya va superar els vuit milions d’habitants per primera vegada i, en un any, va guanyar 107.319 habitants, fins a arribar a 8.119.550; el País Valencià ha augmentat la població de 95.011 persones i ara té 5.414.296 residents. I les Illes han passat d’1.231.768 a 1.244.394, un augment de 12.626 habitants. Aquesta tendència encaixa amb les projeccions fetes per l’INE per a les dècades següents, que preveu que la població augmentarà de manera contínua i que el 2019 ja s’arribarà a 17 milions d’habitants.

Població estrangera i baixada de la natalitat

De la mateixa manera que en anys anteriors, aquest avenç demogràfic es deu principalment, o fins i tot exclusivament, a l’arribada de població estrangera. En relació amb això, tant a Catalunya com al País Valencià hi ha hagut hi ha hagut un descens dels nascuts a l’estat espanyol.

En el cas de Catalunya enguany s’ha assolit una xifra rodona. Per primera vegada hi ha més de dos milions de catalans que han nascut a l’estranger, 2.028.315, quasi un de cada quatre (24,98%), cosa que implica un augment de 121.633 en comparació amb un any enrere. Fa vint anys el percentatge era del 12,2% i el 2016 del 16,1%. En canvi, en un any han baixat de 14.314 els nascuts a l’estat espanyol.

El govern espanyol regularitzarà 25.000 immigrants damnificats per la gota freda

Semblantment, al País Valencià, d’un any per un altre hi ha hagut 96.050 habitants més nascuts a l’estranger, i el nombre de nascuts a l’estat espanyol ha baixat de 1.039. Els nascuts fora de l’estat espanyol són ara el 23,9% de la població. A les Illes hi ha hagut un augment tant dels nascuts a l’estranger –11.602 més que no pas ara fa un any– com també, per poc, dels nascuts a l’estat espanyol –1.024 residents més que el gener del 2024.

La baixada dels nascuts a l’estat espanyol és deguda principalment a un creixement natural negatiu, és a dir, que hi ha més morts que no pas naixements, i no tant a l’emigració. De fet, per primera vegada a Catalunya s’ha assolit una altra xifra destacable: hi ha més habitants de 80 anys (55.138) que no pas infants que es troben en el primer any de vida (53.768). Això no havia passat mai d’ençà que va començar la sèrie, el 1971, i aleshores el nombre de nounats multiplicava per set els qui acabaven d’esdevenir octogenaris.

 

Tot i l’augment de la població constant que hi ha hagut, el nombre d’infants amb menys un any de vida ha arribat al mínim d’ençà del 1995. Al País Valencià també hi ha més població que ha fet els vuitanta anys (37.562) que no pas infants de menys d’un any de vida (35.813). Això no succeeix a les Illes, on hi ha 9.025 nounats i els qui acabaven d’esdevenir octogenaris són 6.989.

Un altre fet a destacar és la població centenària, que arriba a un nou màxim històric. A Catalunya, si fa un any hi havia 2.698 persones de cent anys o més, enguany són 2.919; al País Valencià, han passat de 1.181 a 1.405; i a les Illes de 264 a 294. Això vol dir que en tan sols un any la població centenària ha passat de 4.143 a 4.618, amb la previsió que continuï augmentant força aquests anys vinents.

Una moció presentada per la CUP al Parlament de Catalunya sobre els drets lingüístics ha fet evident que el consens dels grups per la defensa de la llengua es trenca en qüestions clau. La cambra ha refusat d’instar el govern a defensar i garantir el català com a llengua vehicular única i d’aprenentatge en tots els centres educatius i que sigui la llengua d’ús en l’acollida de l’alumnat nouvingut basant-se en la metodologia de la immersió lingüística. La CUP, Junts, ERC, els Comuns, i AC han votat a favor d’aquest punt, que havia estat modificat i pactat amb Esquerra. Però el el PSC, Vox i el PP hi han votat en contra. És a dir, hi ha hagut 68 vots en contra i 66 a favor. La cambra tampoc no ha aprovat instar el govern a no aplicar les sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que obliguen a la vehicularitat de la llengua castellana en l’ensenyament, amb un ús mínim del 25%. Amb el suport de Junts, ERC, els Comuns i la CUP no n’hi ha hagut prou. Aquestes desavinences es manifestaven a la cambra quan el Tribunal Constitucional ha de pronunciar-se encara sobre el nou marc legal pactat pel PSC, Junts, ERC i els Comuns per esquivar l’aplicació del 25% que havia imposat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

El parlament, en canvi, sí que ha instat el govern a donar suport a la xarxa d’escoles a la Bressola, a divulgar-ne la tasca i a destinar-hi “recursos econòmics i materials”. També ha aprovat que es doti d’eines i recursos els municipis perquè els ajuntaments i les associacions de pares facin efectiu l’ús vehicular del català al menjador, al pati i a les activitats extraescolars, a més de les escoles bressol municipals. Demana que s’incorpori aquest ús en clàusules lingüístiques als contractes i amb el reforç dels plans educatius d’entorn. El PSC també ha votat a favor, i ha reeixit amb el suport de la majoria, que l’últim trimestre d’aquest curs la inspecció educativa supervisi amb prou recursos l’ús quotidià del català als centres i que penalitzi els comportaments contraris. “El departament competent en matèria d’educació vetllarà pel compliment dels projectes lingüístics dels centres i garantirà l’assessorament en el procés d’elaboració, aprovació i revisió dels projectes”, diu la moció aprovada. També atorga a la conselleria la responsabilitat sobre els projectes validats.

Així mateix, el parlament ha instat el govern a impulsar un pla perquè a partir de l’últim semestre de l’any s’augmenti d’un 20% l’oferta anual de cursos de català als treballadors de l’àmbit empresarial i del comerç, amb l’assessorament i la certificació del Consorci per a la Normalització Lingüística, al qual també s’hauria d’augmentar “significativament” la dotació econòmica. A més, ha determinat que s’estableixi per a tot el personal de l’administració pública catalana el requisit lingüístic necessari, no pas com a simple mèrit, de conèixer la llengua. La cambra ha constatat que no es garanteixen els drets d’atenció en català en l’àmbit de la salut i les cures pal·liatives i ha defensat que es faciliti l’adquisició del nivell C1 de català al personal sanitari a partir del segon semestre de l’any. D’una altra banda, la cambra també s’ha pronunciat a favor que, en un termini de sis mesos, es garanteixi que un servei d’inspecció sancioni l’incompliment de la legislació sobre la retolació, l’etiquetatge, l’atenció al públic i l’oferta de serveis en català. La cambra ha instat igualment el govern perquè es personi en els casos de discriminació lingüística i que els serveis jurídics exerceixin l’acció popular quan es vulnerin drets.

La Guàrdia Civil han trobat aquest matí el cotxe d’Elisabet Gil, la dona de trenta-set anys de Xest que va desaparèixer durant la gota freda, el 29 d’octubre, mentre anava amb la mare cap a la feina. El vehicle ha estat localitzat a Quart de Poblet, a prop del barranc de Torrent. No s’ha localitzat ningú dins del vehicle.

Elisabet Gil va desaparèixer la tarda del 29 d’octubre. Era cambrera de pis a l’hotel la Carreta. La mare, Elvira, també. Totes dues es van trobar amb la carretera negada. El cos d’Elvira el van trobar el 10 de novembre a deu quilòmetres de distància. Però Elisabet encara la cerquen.

D’aleshores ençà, un operatiu de la Guàrdia Civil ha estat cercant el vehicle, inspeccionant diàriament uns quants llocs on s’havien acumulat vehicles destrossats per la gota freda.

Aquest matí, els agents han examinat un punt de cotxes a Quart de Poblet i han trobat peces que podrien correspondre a l’interior d’un Ford Focus. Tot i que el xassís i la matrícula eren irreconeixibles, a la guantera han localitzat la documentació d’Elisabet Gil.

Rosa M. Álvarez: “Em tortura pensar que mon pare va morir creient que la vida de la seua néta perillava”

Dos desapareguts més

A part d’Elisabet Gil, hi ha dos desapareguts més arran de la gota freda. Són Francisco Ruiz, de Montroi; i José Javier Vicent, de València, que ja són considerats morts. La xifra oficial de morts ara és de 227 persones, encara que hi haja tres famílies que no puguen descansar perquè no els han donat els cossos dels seus parents.

Francisco Ruiz, de seixanta-quatre anys, havia de dur els seus néts de deu anys i cinc de Montroi a Montserrat, on l’esperava Saray, la seua filla i mare dels menors, però no hi va arribar mai. A les onze del vespre del dia 29 d’octubre, la policia va dur els nens a casa de Saray i la menuda li va dir que l’avi era mort perquè s’havia esvarat. Els dos menors van resistir durant hores damunt el sostre del vehicle.

José Javier Vicent, de cinquanta-sis anys, de València, va passar la jornada del 29 d’octubre a la casa de camp de Pedralba, amb la filla Susana, de trenta anys, amb síndrome de Down. La barrancada se’ls va endur tots dos. El cos de Susana el van trobar el 8 de novembre al Saler, però el de José Javier encara no ha aparegut.

Els tres desapareguts per la gota freda ja consten com a morts a partir d’avui

25 anys de la Revista de música i cultura popular A càrrec de: Montserrat Solà, Bernat Salvanyà, Neus Ribas, Eliseu Carbonell i Oriol Ferran - Lloc: Sala d'actes de l'Ateneu

El president del FC Barcelona, Joan Laporta, ha fet una crida a solidaritzar-se amb les escoles de la Bressola, de Catalunya Nord, que són immerses en una crisi econòmica. Si la situació no es reverteix, el maig no podran pagar el salari dels 110 treballadors que vetllen perquè 1.100 alumnes s’eduquin en llengua catalana.

En un vídeo, Laporta deixa clar que el club ha estat compromès històricament amb la llengua catalana. “Defensem el català com a llengua curricular i d’aprenentatge a l’escola, i d’immersió lingüística com a eina de cohesió i promoció social”, ha dit. Laporta ha aprofitat l’ocasió per retre homenatge a la Bressola per “la tasca persistent de recuperació lingüística del català i de la cultura catalana a la Catalunya Nord”. “Ara més que mai, fem-li costat”, ha assenyalat.

Justament avui, la presidenta de l’Associació Catalana de Municipis (ACM), Meritxell Budó, també ha animat els ajuntaments catalans a aprovar mocions de suport a la Bressola. La presidenta assegura que ja hi ha ajuntaments que n’han aprovat i confia que el municipalisme estarà a l’altura en aquest crit d’auxili que ha fet la direcció de la Bressola. Budó ha visitat avui un dels centres de la Bressola a Perpinyà. En aquesta visita, el president de la Bressola, Guillem Nivet, ha assegurat que la situació encara és crítica: “Encara no estem salvats, hi ha moltes aportacions que cal concretar”, ha dit.

Segons que va explicar Nivet a mitjan gener en una conferència de premsa, tenen un pressupost de 4,5 milions d’euros, 1,9 dels quals són finançats per l’estat francès i la resta és assumida per l’entitat. De les administracions del Departament dels Pirineus Orientals tan sols reben una ajuda de 50.000 euros (un 1,1% del pressupost global) i de la Regió d’Occitània, 117.000, un 2,6% del total.

Abans de l’entrada del govern de Louis Aliot rebien una subvenció de 60.000 euros de l’Ajuntament de Perpinyà. Ara no tan sols els l’han retirat sinó que els han apujat les càrregues amb imposts. Per això Nivet diu que se senten abandonats i demana la implicació real d’aquestes dues administracions amb una aportació mínima del 5% del global del pressupost. “Demanem la dignitat”, ha insistit durant una conferència de premsa.

El darrer vaixell construït a les drassanes d'Arenys de Mar - Lloc: Espai d'exposicions de l'Ateneu

El dirigent dels rebels hutis, Abdulmalik Badradín al Huti, ha amenaçat de reprendre els atacs contra vaixells si les autoritats israelianes decideixen de posar en marxa el pla del president nord-americà, Donald Trump, per desplaçar la població palestina de Gaza i controlar l’enclavament.

Hamàs confirma que dissabte lliurarà els tres ostatges israelians per mantenir l’alto-el-foc

“Intervindrem i farem servir míssils i drons per atacar embarcacions i objectius israelians si els Estats Units i Israel posen en marxa aquest pla de desplaçament forçós”, ha indicat en un discurs recollit per l’agència de notícies iemenita SABA. “Actuarem per complir amb la nostra responsabilitat i fer front als Estats Units i a Israel per donar suport al poble palestí, com ja vam fer en el passat, i intervindrem amb atacs i operacions navals”, ha afegit.

En aquest sentit, ha aclarit que tan aviat com s’incompleixi l’acord d’alto-el-foc entre Israel i Hamàs, el grup intervindrà. Alhora, ha acusat Trump de causar una anomalia en totes les normes internacionals. “És una traïció que ve de la mà del llenguatge de la tirania”, ha sostingut.

A més, ha comparat el magnat novaiorquès amb els opressors i els criminals. “La proposta nord-americana és fruit de la tirania”, ha dit.

Finalment, ha instat la població iemenita a sortir aquest divendres al carrer a la capital, Sanà, per mostrar el seu suport al poble palestí i enviar un missatge contundent als Estats Units i Israel.

a carrèc de Simó Domínguez. Activitat recomanada per a infants a partir de 4 anys - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca