Les accions de la companyia Talgo cauen més d’un 8% aquesta tarda davant les informacions que apunten a la retirada dels dos possibles compradors de la companyia: el fons polonès PFR i l’índia Jupiter. Així, d’ençà que ha transcendit que les dues empreses no optarien a entrar al capital al fabricant de trens, les accions han retrocedit fins a arribar un mínim de 3,885 euros, mentre que a un quart de sis de la tarda se situava en els 3,940 euros. Dilluns passat, el fons polonès PFR va confirmar a la CNMV la intenció de presentar en els dies vinents una opa que s’estendria sobre el 100% de l’empresa, tot i que deixava clar que la decisió no es trobava presa ni autoritzada pels seus òrgans de govern.

Aleshores, les accions de Talgo van pujar un 5% després de l’anunci oficial de PFR, que va destacar que es tractava d’una empresa industrial “molt exitosa” i en la qual anunciava la intenció de dur a terme projectes “complementaris”. La renúncia de PFR ha coincidit amb una visita aquesta setmana del ministre d’Economia espanyol, Carlos Cuerpo, a Polònia.

D’aquesta manera, l’empresa basca Sidenor és ara el principal favorit per prendre el control del paquet accionarial de Trilantic, equivalent al 29,9%. Fa una setmana, Pegaso -la societat formada per Trilantic i les famílies Abelló i Oriol- admetia mitjançant la CNMV haver rebut una oferta d’un grup d’inversors encapçalat per Clerbil S.L. (Sidenor) i que inclou Finkatze Kapitala Finkatuz, S.A. la Fundació Bancaria BBK i la Fundació Bancaria Vital per a l’adquisició d’un màxim de 36.870.994 accions i representatives d’un 29,7682% del capital, sense arribar a presentar una opa.

L’oferta partia d’un preu fix base de 4,15 euros per acció, susceptible d’incrementar-se 0,65 euros addicionals si es compleixen alguns objectius financers de cara als exercicis del 2027 i el 2028.

El ministre d’Afers Estrangers, José Manuel Albares, ha enviat una carta al secretari general de les Escoles Europees, Andreas Beckmann, en què insisteix en la voluntat de l’estat espanyol d’introduir progressivament el català com una “altra llengua nacional espanyola” que s’ofereix a aquests centres a partir del curs 2025-2026. També recorda que no s’han de desviar recursos que actualment té assignats a les seccions espanyoles perquè l’estat es compromet a “assumir tots els costos addicionals derivats de la inclusió del català al currículum”, segons fonts europees.

Les Escoles Europees són una xarxa educativa creada per oferir educació multilingüe i multicultural als fills dels treballadors de les institucions de la Unió Europea, de diplomàtics i de personal de l’OTAN. Funcionen com a escoles públiques amb un currículum harmonitzat entre els diferents països membres i ofereixen el Batxillerat Europeu, que dona accés a les universitats de tota la Unió Europea. Abans d’enviar la carta, l’executiu ja havia demanat formalment que la inclusió del català com a “una altra llengua nacional” s’abordi a la reunió del Comitè Mixt d’Ensenyament (CME) que té lloc avui i demà amb representants dels ministeris d’Educació dels diversos estats membres.

A la carta, Albares recorda que aquest és el mateix esquema que permet als estudiants finlandesos aprendre suec, o als estudiants maltesos de la secció anglesa tenir la possibilitat d’aprendre maltès, i destaca que la petició per introduir el català al currículum “no afectarà en cap cas el suport ferm que Espanya proporciona a totes les Seccions Espanyoles de les Escoles Europees”. “Espero que això serveixi per tranquil·litzar el professorat, l’alumnat i les famílies que formen part de la comunitat educativa de les Escoles Europees, i especialment aquells que formen part de les Seccions Espanyoles de les diferents escoles”, continua Albares.

La secció quarta de la sala contenciosa administrativa del Tribunal Superior de Justícia del País Valencià ha demanat a la Generalitat que presenti al·legacions sobre la petició d’Acció Cultural i altres entitats de suspendre cautelarment la consulta per la llengua a les aules.

En un escrit fet públic, notificat que desestima la petició de suspensió cautelaríssima, és a dir, sense escoltar els arguments de la part demandada, però recondueix la reclamació pels tràmits de la mesura cautelar. Els magistrats consideren que els recurrents no han acreditat en el seu escrit la concurrència de les raons d’urgència especial exigibles segons la jurisprudència del Tribunal Suprem espanyol per aplicar l’article 135 de la Llei de la jurisdicció contenciosa administrativa. Per això, insten el Consell a pronunciar-se sobre la petició d’Acció Cultural i dóna un termini de quatre dies.

Tot allò que han de saber les famílies sobre la consulta per la llengua a les aules

Acció Cultural del País Valencià, Famílies pel Valencià i un col·lectiu de famílies del barri valencià de Russafa han presentat un recurs davant el TSJ en què es demana la suspensió de la referida ordre de la Conselleria d’Educació que regula la consulta sobre la llengua vehicular que volen les famílies als centres valencians. Els recurrents consideren que aquesta consulta té com a objectiu arraconar el català.

Aquesta consulta s’hauria de fer entre el 25 de febrer i el 4 de març, i s’empara a la llei 1/2024, de 27 de juny, de la Generalitat, recorreguda davant del Tribunal Constitucional, recorda Acció Cultural. Per això, les associacions consideren que “cal evitar que es prenguin decisions irreversibles basades en una norma la constitucionalitat de la qual està pendent de resolució”.

El centre comercial Bonaire, situat a Aldaia (Horta Sud) i que ja forma part de l’imaginari col·lectiu de la magnitud de la tragèdia causada per la gota freda, ha reobert noranta-nou botigues i, tal com resa el seu eslògan, torna “a bategar” més de tres mesos després. Bonaire va esdevenir focus d’atenció per les faules sobre centenars de morts en el seu aparcament subterrani, però finalment no es va haver de lamentar cap víctima en les seues instal·lacions. Avui, torna a trobar-se amb els clients.

El director general d’Asset Management al sud d’Europa, propietari de Bonaire, Carlos Homet, ha anunciat que tornen “a bategar” amb la màxima il·lusió. El batlle d’Aldaia, Guillermo Luján, ha dit que l’obertura “d’aquest veí il·lustre” dóna un “raig d’esperança” i és un pas més en la tornada a la normalitat que hi havia el 28 d’octubre. Així, ha destacat que el centre comercial és clau en l’àmbit social i econòmic del municipi. María Isabel Sáez, directora general de Comerç, ha assenyalat que Bonaire, amb tres mil treballadors, és la principal zona industrial de la demarcació de València.

Homet, que no ha precisat el percentatge de superfície comercial oberta, ha assegurat que en les pròximes setmanes està previst que obrin les botigues que falten en la galeria comercial, una estructura circular amb dues plantes, un aparcament subterrani i un altre en superfície, a més de gairebé una vintena de comerços en la zona exterior i que té uns quinze milions de visites a l’any.

Preguntat per si després de la tragèdia s’ha canviat el protocol de seguretat del centre, ha afirmat que està en permanent revisió i ha valorat que el dia de la gota freda “va funcionar”. La reobertura ha estat escalonada i el 13 de desembre ja van reprendre l’activitat tres botigues de la zona exterior. L’aparcament de la superfície ja està totalment operatiu i s’ultimen les obres del subterrani.

Rosa M. Álvarez: “Em tortura pensar que mon pare va morir creient que la vida de la seua néta perillava”

Mohàmmed Houli Chemlal, condemnat a quaranta-tres anys de presó pels atemptats de Barcelona i Cambrils del 2017, ha comparegut emmanillat i acompanyat de la policia a la comissió del congrés espanyol que investiga què va passar ben bé en aquells atemptats. El testimoni de Houli té un alt valor, perquè és l’únic supervivent reconegut de l’explosió de la casa d’Alcanar i ha estat citat perquè aclarís un dels principals dubtes: quanta gent hi havia a la casa i si realment l’imam de Ripoll, Abdelbaki es-Satti, va morir-hi.

Houli tenia temps per a fer una primera intervenció inicial abans de les preguntes dels diputats, i ha dit tres frases breus però d’una gran magnitud: “El CNI tenia coneixement de les intencions de l’imam i va permetre que vingués i ens mengés el cap. Ho dic ara i no ho vaig dir abans perquè tenia por que ens pogués perjudicar. Però ja estic condemnat i no tinc res a perdre.”

Després, durant les preguntes dels diputats, ha explicat que Mohàmmed Hichamy –abatut per la policia a Cambrils– li va dir que a vegades quan es reunien amb l’imam els deia que havien de marxar perquè després havia de rebre agents del CNI. Houli ha dit que no pot aportar-ne proves, i que és responsabilitat dels investigadors trobar-ne. “Jo sóc a la presó, però els qui havien de vigilar l’imam no hi són”, ha dit. Així doncs, la contundència de les paraules de Houli no anava acompanyada de cap més informació que posés més llum a la qüestió, i ha reconegut que tot plegat era una conclusió arran del que li va dir Hichamy. Segons el que li va explicar, quan l’imam quedava amb els agents era la mateixa època que els parlava d’atemptar. “Arribo a aquesta conclusió. L’imam va aparèixer del no-res. Un home que era a la presó per narcotràfic, de cop és imam.”

D’ençà de la detenció, quan encara era a l’hospital després de l’explosió, fins al judici, Houli va canviar de versió sobre què havia passat a Alcanar moltes vegades. Quan encara era malferit, va dir als Mossos d’Esquadra que hi havia “quatre o cinc” persones a la casa, però finalment va dir que eren tres: l’imam, Youssef Aalla i ell. Els Mossos d’Esquadra van trobar les mostres biològiques de dues persones, que es va concloure que eren l’imam i Aalla, però el testimoni d’un veí que va dir que havia vist un cotxe acostant-se a la casa amb els llums apagats o el fet que la furgoneta de l’imam es trobés uns dies després a Sant Carles de la Ràpita han alimentat la hipòtesi que Es-Satti en sortís en vida.

Avui Houli ha ratificat que eren tres persones, i ha dit que ell sempre va creure que l’imam havia mort en l’explosió, però que ara com ara no descarta cap possibilitat: “Jo de veritat que pensava que havia mort a la casa, però hi ha coses molt estranyes i amb el temps un va pensant coses.” Ha dit que la casa va esclatar quan tornaven després de sopar, i que ell se’n va salvar perquè va ser el darrer d’entrar-hi. Ara bé, ha reconegut que no tenia una confirmació real que Es-Satti fos víctima de l’explosió perquè tot va anar molt de pressa: “Potser no estava atent, però no vaig sentir cap cotxe. El que sé és que l’imam va entrar i que poc després va rebentar la casa. No sé si va sortir per la finestra o què, però no vaig sentir cap cotxe. Diuen que no se sap si l’imam és mort o què. Jo tampoc no ho sé.”

D’altra banda, ha desmentit algunes de les seves declaracions fetes poc després d’haver estat detingut, a la presó d’Alcalá-Meco, i ha dit que es va sentir pressionat per a fer-les, tot i que no ha aclarit per part de qui. “Em vaig sentir obligat a dir que la intenció era atemptar contra la Sagrada Família, però no en tenia informació”, ha dit. També ha negat que existís un noi rapat i vestit amb una samarreta del Barça que va descriure que va veure amb Es-Satti la tarda de l’explosió.

La radicalització

Durant el judici, Houli ja es va mostrar penedit del que havia contribuït a fer, i avui ho ha reiterat i s’ha presentat com una víctima de la radicalització provocada per Abdelbaki Es-Satti: “No puc fer res pel dolor que senten les víctimes. Era un noi jove, em van menjar el cap. Jo ara no seria capaç de fer res d’això. No he fet mai mal a ningú ni m’he ficat en problemes. Però va anar així.” Ha dit que no podia explicar com havia caigut en la radicalització, però que era per això que volia que s’investigués quina relació tenia el CNI amb l’imam.

Els representants del PP han marxat de la comissió abans que comencés, com a protesta per la presència de Houli; i el representant dels Comuns, Eloi Badia, i el del PSOE, David Serrada, han renunciat a fer-li preguntes per no donar espai a difondre la seva versió.

El macrojudici per l’anomenada operació Mito, de suposat emblanquiment de diners del narcotràfic, ja encara la recta final a l’Audiència espanyola, i s’acosta el moment de la declaració de l’advocat Gonzalo Boye, un dels acusats, per a qui la fiscalia demana nou anys i nou mesos de presó. És el moment de la declaració dels acusats —n’hi ha mig centenar— i el darrer a fer-ho avui ha estat Manuel Puentes Saavedra, una persona clau en la causa contra l’advocat del president Carles Puigdemont. Perquè fou arran d’una declaració voluntària que va fer davant la jutgessa d’instrucció, el juliol del 2019, que es va engegar la causa contra Boye. Puentes Saavedra feia un any que era en presó provisional per una altra causa, i la seva declaració incriminant-lo li va valer la sortida en llibertat. Avui ha reafirmat el relat segons el qual els diners intervinguts a l’aeroport de Madrid el febrer del 2017 a un empresari client de Boye (i a qui l’advocat va assistir per a recuperar-los) eren en realitat del cap del presumpte cap de la trama, José Ramón Prado Bugallo, àlies Sito Miñanco. Puentes Saavedra ha assenyalat Boye en una presumpta conxorxa per a emblanquir-los. És el moment més delicat de Boye en el judici. 

Puentes Saavedra ha fet una declaració contundent, de la mà de la fiscalia (tan compassada que sobrevolava la idea d’un possible pacte per a rebaixar la pena), assumint el seu paper de facilitador de l’enviament a Colòmbia de diners dels principals acusats en el judici, Prado Bugallo i qui és considerat la seva mà dreta, Luis García Arango. Ara, deia que no sabia d’on venien els diners, i quan el fiscal li demanava d’on pensava que sortien, responia amb un lacònic “això no es pregunta mai”. 

Però la part central de la seva declaració tenia a veure amb la incriminació de Boye per l’afer dels diners que la policia va intervenir a l’empresari González Rubio i a quatre persones més a l’aeroport de Madrid el 6 de febrer de 2017, quan anaven a agafar un vol a Colòmbia. Eren 889.000 euros en metàl·lic repartits en unes quantes maletes. L’explicació que va donar González Rubio a la policia fou que eren uns diners seus que volia invertir a Colòmbia per a la seva empresa dedicada a la seguretat. L’empresari, que era un antic client de Boye, va anar a veure l’advocat al seu despatx l’endemà passat per demanar-li que l’ajudés amb la paperassa per a justificar l’origen i la destinació d’aquells diners. I ho va fer aportant uns contractes de compra-vendre de lletres hipotecàries per explicar d’on sortien els diners. 

L’acusat Puentes Saavedra, en canvi, ha declarat que aquells diners els hi havia fet arribar García Arango (el suposat número dos de Prado Bugallo), que els tenia ell, no pas González Rubio, i que ell mateix va organitzar l’enviament a Colòmbia en diverses motxilles i maletes que havien de portar tant l’empresari com Adriana Moreno (una altra acusada, que havia estat la parella de Puentes Saavedra) i uns altres membres de la seva família. 

Durant la declaració ha relatat que després de la intervenció dels diners a l’aeroport hi va haver unes reunions al despatx de Gonzalo Boye on un individu, Jesús Morán, va dur uns pagarés per a justificar l’origen dels diners que ell, en tot cas, no va poder veure. Deia que en aquelles reunions al despatx de Boye van ser-hi tant ell com García Arango, però no pas González Rubio (l’empresari que afirma que els diners eren seus) ni tampoc Prado Bugallo. Però, sorprenentment, al final de la declaració d’avui, Puentes Saavedra ha situat Prado Bugallo de cop i volta en una d’aquestes reunions, a mitjans de febrer del 2017. Semblava preparat amb el fiscal, Ángel Bodoque, perquè de cop i volta ha fet sortir un tal Mario, de qui no havia parlat ni l’acusat anteriorment. Vet aquí el fragment de l’interrogatori:

—A Boye li van pagar res?
—No, això em va tocar a mi. Perquè jo era el responsable d’aquests diners. Va ser 10.000 euros per a Boye en previsió de despeses. A Jesús Moran, 30.000 euros.

—I a Mario?
—Els 900.000.

—I qui era Mario?
—Prado Bugallo

—Però si no ha esmentat Prado Bugallo abans, com el relaciona amb aquests diners?
—Perquè els diners me’ls va donar García Arango, i quan vaig anar al despatx ell va dir que n’era l’amo.

—Però Prado Bugallo quan va estar al despatx?
—Quan ens van ensenyar els pagarés, crec que va ser l’única vegada que va ser a la reunió. 

—Al despatx de Boye?
—Sí.

—En quina data?
—Mitjans de febrer. Al despatx Boye. Va ser quan va dir que els diners eren seus. 

Un sospitós cop d’efecte final. Però que entra en contradicció amb les aportacions dels pèrits en aquest mateix judici, perquè les dades de geolocalització, confirmades fins i tot per la policia espanyola, diuen que Prado Bugallo no va poder ser al despatx de Boye en aquelles dates (de fet, era a Algesires) i que, amb les mateixa dades, no es podia afirmar ni tan sols que Puentes Saavedra hi fos. Dilluns, segurament, Boye tindrà l’oportunitat de dir-hi la seva.

El 82% de la població catalana considera que hi ha molta o força corrupció al país, una xifra que es manté estable respecte de l’any 2002, quan se situava dos punts per sota, però que representa un augment significatiu si es compara amb les dades de 2020, quan era d’un 67%. L’edat té una influència significativa en la percepció de la corrupció: gairebé el 90% dels joves entre setze anys i trenta-quatre perceben que a Catalunya hi ha molta o força corrupció, mentre que entre les persones de seixanta-cinc anys o més, la xifra baixa fins el 71%. Alhora, els joves són els qui més toleren conductes corruptes. Són algunes de les principals xifres del Baròmetre 2024 de l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC), amb 2.000 persones de més de setze anys enquestades.

Dels resultats d’aquest baròmetre bianual es desprèn que la percepció de corrupció està assentada en nivells alts: el 82% dels enquestats considera que hi ha molta o força corrupció, davant el 80% del baròmetre del 2022. La tendència, que havia anat a la baixa d’ençà del 2014, enguany torna a enfilar-se a xifres de fa deu anys, ja que el 2014 va assolir el seu punt més àlgid amb dues dècimes més que ara. A més, enguany un 82,5% dels enquestats percep la corrupció a Catalunya com un problema greu o força greu, un percentatge idèntic al de l’onada anterior.

La directora adjunta de l’Oficina Antifrau, Olinda Ania, diu que la percepció de corrupció és superior a la corrupció real, perquè, si no, seria un estat fallit i no hi hauria pràcticament estat del benestar. A més, considera que cal tenir en compte el context en què es va fer l’enquesta, la tardor passada, amb diversos casos mediàtics de corrupció política i amb la catàstrofe de la gota freda de València.

Creix la tolerància amb les conductes corruptes

En el baròmetre del 2024 els índexs de tolerància, relativització i justificació de les conductes corruptes són elevats, i s’aprecien dificultats per a identificar conductes corruptes. Per exemple, que una persona aprofiti el càrrec públic per a beneficiar-se’n personalment no ho considera corrupte un 43% dels més joves (de setze anys a vint-i-quatre), i el 29% del total no hi veuria corrupció. A més, que un polític voti un projecte per a afavorir l’empresa del fill ho considera corrupció un 55% dels més joves enfront el 70% del total.

La conducta que més justificació rep és, com en anys anteriors, empadronar un fill a casa els avis per tal que l’acceptin a l’escola desitjada (en una proporció molt més alta, atès que el 42% ho troba molt justificable o força, i el 2022 ho acceptava un 36%), seguida de trucar a un metge amic per saltar la llista d’espera (26%) o no pagar l’IVA corresponent (25%). Aquestes conductes han disminuït en acceptació, atès que en l’anterior baròmetre els percentatges se situaven en un 32% i un 29%, respectivament.

Criden l’atenció les xifres que evidencien les dificultats per a identificar la corrupció en conductes greus, que gairebé serien la pròpia definició de corrupció. Per exemple, un 28% no considera corrupció que un empresari pagui per obtenir un contracte públic, enfront el quasi 22% del 2022; i un 29% no veu corrupció quan una persona aprofita el càrrec públic per a un benefici personal, un percentatge d’acceptació que puja de 7 punts respecte de l’anterior onada.

Els joves toleren més la corrupció que la gent gran

L’edat esdevé un factor important en la normalització de la corrupció. La tolerància envers conductes corruptes disminueix en les persones més grans, especialment en la franja de més de seixanta-cinc anys. Els joves, especialment en la franja entre setze anys i vint-i-quatre, presenten uns índex sensiblement més elevats d’acceptació i justificació de les conductes corruptes que el conjunt de la població.

Per exemple, un 42% dels joves entre setze anys i vint-i-quatre considera molt o força acceptable que un funcionari accepti diners per a agilitzar un tràmit, en contrast amb el total de la població enquestada (12%). Que un policia perdoni una multa a un amic seu, un 45% dels més joves ho considera molt o força acceptable, en comparació amb el 16% del conjunt de la població.

Els joves de menys edat també tenen més dificultats per a identificar conductes potencialment corruptes. Per exemple, que una persona aprofiti el càrrec públic per a beneficiar-se’n personalment no ho considera corrupte un 43% dels més joves, mentre que el 29% del total no hi veuria corrupció. Que un polític voti un projecte per afavorir l’empresa del seu fill ho considera corrupció un 55% dels més joves enfront el 70% del total.

En els llindars de tolerància també influeix la variable de gènere. Per exemple, que un càrrec polític contracti un amic íntim per a un càrrec de confiança és considerat molt o força acceptable pel 19% dels homes, en comparació amb un 15% de les dones. Si ens fixem en la variable d’ocultar ingressos per pagar menys imposts sobre la renda, el 21% dels homes ho troba molt o força justificable, i entre les dones, són un 15%. També hi ha diferència a l’hora de contractar un servei sense factura per estalviar-se l’IVA, amb percentatges del 27% dels homes envers el 23% de les dones.

Igualment, també hi ha més tolerància amb la corrupció en els votants d’extrema dreta, com Vox i Aliança Catalana, que no pas entre els votants d’extrema esquerra, com la CUP i els Comuns, i més en els qui tenen estudis primaris que no pas entre els qui en tenen d’universitaris.

Sobre els joves, la directora adjunta de l’Oficina Antifrau considera que cal tenir en compte el seu context socio-econòmic, amb més atur i dificultats per a accedir a l’habitatge, el desprestigi de la política i el fet que s’informin sobretot per xarxes socials. Olinda Ania explica que la tolerància és sobretot amb les petites corrupteles quotidianes pròpies i del seu entorn, però l’exigència és màxima amb els grans casos de corrupció política.

Aquesta “doble moral” és la que danya més la societat, la seva prosperitat i la justícia social, creu Ania. Per això, insta les institucions a lluitar contra aquesta percepció i contra la corrupció, i defensa els contrapesos, com l’OAC mateixa, la protecció dels alertadors i els canals interns de denúncia. També ha defensat el manteniment de l’assignatura de filosofia com a obligatòria a batxillerat, per a ensenyar el pensament crític.

Els ciutadans

Un 70% dels enquestats opina que els catalans són molt o força honestos, i el 30% considera que ho són poc o gens. A la pregunta sobre la confiança interpersonal (mesurada en una escala del 0 al 10), el 57% creu que es pot confiar en la majoria de la gent (amb puntuacions de 6 a 10), el 25% creu que no s’és prou prudent amb el tracte amb els altres (amb puntuacions de 0 a 4), i un 18% se situa en una puntuació mitjana de 5.

Quant a les possibilitats dels ciutadans d’involucrar-se en la lluita contra la corrupció: un 35% considera que pot fer alguna cosa per a ajudar a combatre-la, un percentatge que es manté estable respecte del 2022. Allò que es veu més efectiu és denunciar-la, amb un 39%, seguit del vot a candidats nets o partits que prometin una lluita eficaç contra la corrupció, en un 25%. Altres opcions inclouen fer difusió pública del problema (12%) o associar-se o donar suport a organitzacions anticorrupció (20%).

En aquests sentit, la majoria dels enquestats, un 55,5%, continua identificant com a principal escull per a denunciar un cas de corrupció la dificultat de reunir proves (el 2022 era un 50%). Tot i això, augmenta la confiança en el sistema, ja que més persones creuen que el responsable serà castigat: la desconfiança afectava el 45% el 2022 i ara ha baixat al 34%, i també s’ha incrementat el coneixement sobre on acudir a denunciar –el 2022, el 27% no sabia on anar, i ara és un 21%. A més, disminueix la por de les represàlies, que passa del 37% al 31%.

El 65% creu que els polítics són poc honestos o gens

La visió que tenen els ciutadans de la política i dels qui s’hi dediquen no és bona, tot i que la majoria de paràmetres es mantenen estables respecte de l’any 2022. La percepció de poca o nul·la honestedat se situa en un 65%. A més, un 80% dels enquestats observa molta o força manca de transparència en les decisions públiques. Quant al retiment de comptes, el 83% considera que els polítics no ofereixen prou explicacions sobre la seva gestió, i el 81% percep vincles massa estrets entre negocis i política. Sobre el fiançament il·legal del partits, un 38% considera que els partits polítics es financen il·legalment, un percentatge que ha disminuint respecte de l’anterior onada, que se situava en un 44%.

L’honestedat del personal de l’administració

Quant a la percepció sobre l’honestedat del personal al servei de l’administració, la dada ha millorat respecte del 2022, i enguany el 40% de la població enquestada considera que, a Catalunya, el personal al servei de l’administració és molt o força honest (enfront del 35% el 2022).

Es registra una mínima millora sobre com les situacions d’emergència (com ara una pandèmia o una catàstrofe) poden augmentar el risc de corrupció. Un 80% de la ciutadania percep aquesta vinculació (molt o bastant), una xifra similar a la del 2022 (79%).

El servei públic on es considera més estesa (molt o bastant) la corrupció és el de les obres públiques (69%), en segon lloc l’urbanisme (64,5%), en tercer lloc la justícia (59%), en quart lloc els habitatges de protecció oficial (58%) i en cinquè lloc els cossos policials (49%). Els tres primers serveis públics considerats més corruptes i els percentatges obtinguts es mantenen similars al 2022.

Els partits polítics (74,5%) són les institucions on es percep una major presència de corrupció, seguits dels mitjans de comunicació (61%) i de les entitats financeres (60%). Les universitats ocupen el darrer lloc, amb un 36%. Respecte el Baròmetre anterior, la primera posició es repeteix, en canvi s’inverteix la segona i la tercera.

Les empreses i els mitjans de comunicació

Un ampli percentatge considera que les relacions entre els càrrecs públics i els grups d’interès no són prou transparents, ja que un 74,5% les qualifica de poc o gens transparents. D’altra banda, el 68% considera que la informació que ofereixen els mitjans de comunicació sobre els casos de corrupció és poc o gens objectiva, una xifra que no s’allunya gaire de la de 2022 però sí queda, per sota, en la distància, del 75% que així ho considerava el 2020.

Transparència a les institucions

La majoria de catalans i catalanes enquestats (69%) opina que les administracions públiques són poc o gens transparents, una variable que es manté estable. El principal motiu adduït per la ciutadania per no demanar informació en poder de l’administració és la complicació per fer-ho (42%). A més, altres motius mencionats són la manca de resposta, el desconeixement o la manca de temps, per aquest ordre.

Quan una institució no dona la informació que se li demana, la principal raó per la qual la ciutadania creu que no ho fa és que té alguna cosa a amagar (45%, disminueix cinc punts respecte a 2022). A més, un 41% ho atribueix al fet que no hi ha sancions, mentre que un 28% apunta que el procés és costós i complicat. Finalment, un 12% senyala que la gent demana coses absurdes.

Per a un 80% dels enquestats, el patrimoni i l’activitat econòmica dels càrrecs públics hauria d’estar controlat per un organisme independent. D’aquest grup, un 81% considera que aquest control hauria d’estendre’s també a la família del polític.

La lluita contra la corrupció

Segons l’opinió del 76% de les persones enquestades, davant d’indicis de corrupció que impliquin un càrrec públic, la reacció de les institucions i els partits hauria de ser apartar-lo de les seves funcions. Per contra, un 17% considera que hauria de mantenir-se en el càrrec fins que es dicti sentència.

Pel que fa als obstacles per denunciar la corrupció, la dificultat per reunir proves es manté com a principal escull per denunciar un cas de corrupció del qual tingui coneixement per al 55,5% dels participants. En segon lloc, un 34% argumenta que hi ha falta de resposta del sistema, amb la percepció que el responsable no serà castigat. La por a les represàlies dissuadiria el 31% dels enquestats, mentre que un 21% afirma no saber on denunciar.

En el rànquing de confiança en les institucions per combatre la corrupció, l’Oficina Antifrau de Catalunya ocupa la primera posició, amb una puntuació mitjana de 5,73 entre les persones que la coneixen o n’han sentit a parlar (42%). La segueixen la policia (5,48), les ONG i altres associacions (5,19), la justícia (4,95) i, finalment, els mitjans de comunicació, la premsa i els periodistes (4,72).

Avui, 13 de febrer de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Rosa M. Álvarez: “Em tortura pensar que mon pare va morir creient que la vida de la seua néta perillava” 
• Laura Borràs pot entrar a la presó de manera imminent? 
• Nadal, l’acadèmia i una llei feta a mida: la darrera victòria milionària del tennista
• Ara cal que el Consell de la República treballe I Editorial de Vicent Partal 
• Aquella estranya telefonada de Mazón I Mail obert de Núria Cadenes
• Què hi té a veure, l’endometriosi, amb el fet de ser víctima de maltractaments? I Mail obert d’Estel Solé 
• David Bueno: “Fer colzes és important, però s’ha de reequilibrar” 
• Trump deixa el futur d’Ucraïna a les mans d’una Europa que no està preparada 
• Perwin Yousif: “El nou sistema polític sirià ha de ser descentralitzat i democràtic” 
• Reivindicar el català amb el rap: “Catalunya Freestyle és un èxit de la immersió lingüística”
• Canvis en la direcció de la BRIMO dels Mossos
• Creix l’afany per comprar habitatge… malgrat els preus tan alts I Anàlisi de Jordi Goula

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Bloomberg · Alberto Nardelli i Jennifer Welch

Menys d’un mes després de prendre possessió com a president dels Estats Units, Donald Trump ja ha presentat als dirigents de la UE el seu full de ruta per a garantir la pau a Ucraïna. Les exigències del magnat, tanmateix, amenacen de deixar el bloc al límit de les seves capacitats, tant polítiques com financeres.

El president dels Estats Units va parlar ahir amb el seu homòleg rus, Vladímir Putin, en una trucada que posà formalment en marxa les negociacions de pau. Mentre ambdós dirigents parlaven, el secretari de Defensa dels Estats Units, Pete Hegseth, informava els seus aliats europeus que hauran d’assumir la major part de la càrrega –militar i financera– de qualsevol hipotètic acord.

Bloomberg Economics calcula que l’envit de vetllar per la protecció d’Ucraïna, que obligaria els socis europeus a augmentar substancialment les seves capacitats militars, podria suposar un cost addicional d’uns 3.000 milions d’euros l’any al llarg dels pròxims deu anys.

Una iniciativa d’aquesta magnitud posaria al descobert les fractures polítiques que la UE fa anys que prova d’ocultar. Però amb un petroestat autoritari amenaçant-ne la frontera oriental, i un convenciment com més va més estès que Washington ja no és un soci del qual el continent pot refiar-se, el cost de la inacció podria acabar essent molt més alt.

“Tots i cadascun dels predecessors de Trump eren conscients que la seguretat transatlàntica beneficia tant els Estats Units com Europa”, explica Ben Wallace, ex-secretari de Defensa del Regne Unit, a Bloomberg. “Sembla que Trump creu que ell, i tan sols ell, se la sap més grossa. La història el jutjarà per això”.

Europa, a les palpentes

Els funcionaris europeus quedaren atònits per la trucada d’ahir entre Trump i Putin, un gir diplomàtic crucial del qual els aliats de Washington no havien estat informats, segons que expliquen dos funcionaris de seguretat europeus a Bloomberg. Un altre soci europeu titlla la trucada de traïció, tot lamentant que Washington estigui cedint a les demandes de Putin fins i tot abans que les negociacions comencin.

El gir en els esdeveniments ha palesat la magnitud de l’envit al qual s’enfronten els estats europeus. Segons que explica un alt funcionari del continent, Rússia té un avantatge significatiu sobre Europa en mà d’obra i personal militar, i la seva economia de guerra és capaç de produir prou material militar per a cobrir –amb escreix– les necessitats de l’exèrcit.

Encara que Washington ha afirmat que vol un acord de pau durador, als estats europeus els preocupa que Trump arribi una entesa amb Putin abans que la UE pugui ficar-hi cullerada i influir en el pacte final. Per a molts mandataris del continent, la trucada d’ahir entre Trump i Putin no va sinó atiar aquests temors.

Després de la trucada, Trump anuncià que havia acordat visitar Rússia, com també de rebre a Putin als Estats Units. No va ser fins després de la trucada que el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, va tenir l’oportunitat de parlar amb Trump, que es limità a posar-lo al dia de la conversa. Ambdós mandataris podrien reunir-se aviat a l’Aràbia Saudita, segons que explicà Trump ahir a la premsa nord-americana.

Mentre Trump i Putin parlaven per telèfon, el secretari de Defensa dels Estats Units, Pete Hegseth, exposava el punt de vista de Washington sobre el conflicte en una reunió amb els membres de l’OTAN a Brussel·les. En la trobada, Hegseth defensà que no és realista pretendre que Ucraïna s’afegeixi a l’aliança occidental o recuperi tot el territori perdut d’ençà del 2014, i que els Estats Units no aportaran soldats a cap hipotètica força de manteniment de la pau. Hegseth afegí que està convençut que l’OTAN prosperarà, sempre que els membres europeus posin de la seva part. “Caldrà que els nostres aliats europeus facin un pas endavant i es facin càrrec de la seguretat al continent”, digué.

“Necessitaran algú que sàpiga com es negocia amb el Kremlin”

Però als europeus els preocupa que ningú a l’equip de Trump té experiència real a l’hora de negociar amb els russos, segons que explica un alt funcionari de seguretat. La major part de l’equip de Putin, per contra, té dècades d’experiència a l’hora de negociar tant amb els Estats Units com amb Ucraïna.

“Necessitaran algú que sàpiga com es negocia amb el Kremlin”, explica Charles Kupchan, que va treballar en la diplomàcia amb Rússia durant la presidència d’Obama. “Hi ha el risc que els russos passin la mà per la cara a l’equip negociador nord-americà, i que Trump acabi tancant un acord molt desfavorable”.

Per si amb tot això no n’hi hagués prou, les línies de comunicació amb el govern nord-americà s’han reduït dràsticament d’ençà que Trump va arribar a la presidència el mes passat, segons que expliquen dos funcionaris de seguretat europeus. Això, de fet, sovint fa que els governs del continent s’assabentin de les intencions de Washington a través de les notícies.

Europa, condemnada a prendre decisions difícils

Bloomberg Economics ha calculat el cost de reconstruir Ucraïna, un país devastat per gairebé tres anys de guerra, com també de bastir una força militar europea prou creïble per a dissuadir Putin d’emprendre noves incursions al país. Reconstruir l’exèrcit ucraïnès podria costar uns 100.000 milions d’euros al llarg de deu anys, una xifra que depèn de l’estat de les forces ucraïneses en el moment d’entrada en vigor d’un hipotètic acord de pau, com també de l’extensió del territori que hagin de defensar. Una força de manteniment de la pau europea de 40.000 efectius costaria uns 30.000 milions d’euros al llarg d’aquest mateix període, tot i que Zelenski afirma que caldran molt més de 40.000 soldats europeus.

La majoria d’aquests diners es destinarien a reforçar els exèrcits dels membres de la UE i a elevar la despesa en defensa a un 3,5% del PIB del continent, tal com l’OTAN ja havia previst anteriorment. Aquest finançament addicional es destinaria a la producció i compra d’artilleria, defensa antiaèria i sistemes de míssils per a reforçar les fronteres orientals de la UE i estimular el creixement la indústria armamentística europea.

La UE s’enfronta a un acte de funambulisme polític sense precedents, atès que haurà de seure al costat de Trump a la taula de negociacions mentre, paral·lelament, enllesteix les represàlies contra els aranzels que el president nord-americà ha anunciat que imposarà als exportadors europeus.

Trump, en aquest sentit, és conscient que els europeus tenen molt més en joc a Ucraïna que no pas els nord-americans. “A nosaltres ens separa un oceà de Rússia. A ells, no”, digué començament de mes. I afegí: “És més important per a ells que no per a nosaltres”.

Per a mobilitzar recursos a l’escala que cal, els governs europeus hauran de reestructurar de forma radical els seus pressupostos respectius, com també redissenyar la indústria armamentística del continent i, gairebé amb tota seguretat, acordar una emissió de deute conjunt. Això exigirà un nivell de voluntat política, visió de futur i sacrifici que molts membres de la UE no han demostrat fins ara –sobretot a Europa occidental, on alguns continuen veient el conflicte com un problema llunyà. Berlín, Roma i París també s’han resistit als intents d’embargar uns 300.000 milions de dòlars d’actius congelats del banc central rus i utilitzar-los per a ajudar a Ucraïna.

L’augment de la despesa militar probablement obligarà els governs europeus a prendre decisions difícils sobre la despesa en sanitat, educació i, de forma més general, l’estat benestar. I aquestes decisions es prendran en un context de descontentament popular al qual el Kremlin, si més no de forma accidental, ha contribuït.

El resultat de les eleccions d’aquest mes a Alemanya –en què el conservador Friedrich Merz parteix com a favorit per a rellevar el canceller socialdemòcrata, Olaf Scholz– serà decisiu. Al llarg de la guerra, Scholz ha emfatitzat els riscos de prendre accions que puguin provocar una escalada russa, mentre que Merz demana de reforçar la defensa europea, mantenir l’ajuda a Ucraïna i, fins i tot, enviar-hi míssils de llarg abast.

Tres escenaris

Tot i la confiança amb què Trump s’expressà ahir, el camí cap a un acord continua sent altament incert, atès que Putin no sembla disposat a cedir en cap de les demandes, i tampoc no sembla haver renunciat a l’objectiu de colonitzar Ucraïna. Sigui com sigui, els contorns generals d’un acord comencen a perfilar-se.

L’escenari més probable és que els territoris ucraïnesos ocupats per Rússia romanguin, en un futur previsible, sota control de facto de Moscou, tot i que tampoc no es pot descartar que el Kremlin accedeixi a intercanviar alguns dels territoris que controla a l’est del país per la regió russa de Kursk, capturada l’estiu passat per Kíiv.

En aquest escenari, Ucraïna obtindria garanties de seguretat d’alguna mena, i gran part de les negociacions se centrarien en la solidesa d’aquestes garanties. És altament probable que es descarti l’accés de Kíiv l’OTAN, tant a curt com mitjà termini. Sigui com sigui, qualsevol promesa que es faci avui dependrà, en última instància, del compromís dels dirigents polítics del futur.

Si aconsegueixen establir una bona línia de comunicació amb la Casa Blanca, és probable que els membres de la UE provin de persuadir Trump perquè mantingui el suport militar de Washington a Kíiv durant un temps prou llarg perquè les capitals europees puguin reforçar-se militarment.

L’escenari ideal, per a Kíiv, seria que els Estats Units i els europeus es comprometessin a intervenir militarment a Ucraïna en cas que Rússia incompleixi els termes d’un hipotètic acord. Però el risc d’un conflicte directe amb Moscou fa recelar fins i tot als aliats més aferrissats de Kíiv.

En absència d’un acord d’aquesta mena, els socis de Kíiv podrien comprometre’s a augmentar el suport militar a Ucraïna i reimposar –o bé intensificar– les sancions contra Rússia. També podrien ajudar Ucraïna a desenvolupar la seva pròpia indústria armamentística i reconstruir l’exèrcit perquè actuï com a element dissuasiu davant d’una hipotètica nova agressió russa.

Un tercer escenari, extremadament desfavorable des del punt de vista de Kíiv, comportaria que Trump perdés interès en el futur d’Ucraïna abans no s’hagi aconseguit cap acord, tot retirant el suport militar i financer dels Estats Units al país i deixant la UE a càrrec del problema.

Els països bàltics es miren Putin de reüll

Un acord de pau preservaria la sobirania ucraïnesa i permetria d’encetar la reconstrucció del país. També és possible, tanmateix, que les negociacions permetin a Putin d’aconseguir molts dels objectius que ha anat fixant al llarg del conflicte, com ara mantenir el control de les regions ocupades de l’est d’Ucraïna o bé blocar l’accés de Kíiv a l’OTAN.

Després d’Ucraïna, els països bàltics –que Putin considera part de l’imperi rus que tant desitja de reconstruir– podrien ser el següent objectiu de Moscou. Segons que explica Andres Kasekamp, professor de relacions internacionals a la Universitat de Toronto, Putin ni tan sols necessita llançar un atac a gran escala per aconseguir els seus objectius a la regió bàltica. Una operació híbrida que causi inestabilitat als països bàltics, per exemple, podria donar al Kremlin un pretext per a dur-hi a terme una incursió limitada sota el pretext de protegir les comunitats de parla russa. Es tractaria d’una estratègia semblant al full de ruta Putin seguí a l’est d’Ucraïna l’any 2014.

Si Washington es negués a unir-se a una força de l’OTAN per a fer front aquesta incursió, Putin hauria aconseguit dividir els Estats Units dels seus aliats europeus, un objectiu que fa anys que persegueix. “Si l’OTAN no respongués com Déu mana a aquesta hipotètica incursió, es podria dir que l’aliança estaria acabada, en termes pràctics”, diu Kasekamp. “Aquest, més que cap altre, podria ser el veritable premi per a Putin”.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Perwin Yousif (1998) és la copresidenta de la Unió Democràtica (PYD), el principal partit governamental de l’Administració Autònoma del Nord i Est de Síria (AANES). Yousif va tenir un paper important en el moviment feminista a Rojava (el Kurdistan sirià) d’ençà dels primers anys de la guerra a Síria. El 2010 es va graduar a l’Institut Superior d’Afers Administratius i Financers de la Universitat de Damasc.

Abans de la revolució del 19 de juliol de 2012, Yousif havia participat en les activitats dels moviments juvenils i en la Kongra Star (una confederació d’organitzacions de dones de Rojava fundada el 2005), quan la guerra a Síria ja havia començat. Entre el 2012 i el 2014, va exercir de copresidenta del Consell Municipal de Dirk, i va participar en l’establiment de l’Autoadministració Democràtica el 2014 i en la redacció del Contracte Social.

Yousif va ocupar llocs directius diversos i el 2022, en la desena conferència del PYD, va ser-ne elegida copresidenta, partit juntament amb la iazidita Garib Hisso.

—Com avalueu la situació actual?
—La situació és molt crítica. Tots esperàvem la caiguda del règim i volíem construir un estat democràtic. La gent voldria passar d’un règim dictatorial a una Síria democràtica on tothom visqués en pau i llibertat. Al meu entendre, el moment més determinant és ara. La cosa més important és quin sistema construirem. Ara tota la població de Síria celebra la caiguda del règim, però la nostra gent, aquí al nord i est de Síria, continua pagant-ne un preu alt; els nostres joves continuen perdent les vides en atacs turcs i els seus grups armats. L’estat turc no vol que hi hagi pau i estabilitat a la nostra àrea. Turquia vol destruir totes les fonts de vida de la nostra zona, i això és el que veiem i entenem actualment en els seus atacs contra la presa de Tishreen. L’objectiu de l’estat turc és deixar la zona sense aigua i electricitat i ocupar-la. L’Administració Autònoma del Nord i Est de Síria (AANES) i el PYD volem preservar els èxits que vam aconseguir durant aquests anys, i, d’altra banda, obrim vies diplomàtiques per a mantenir relacions amb tots els components de Síria des del sud fins a l’oest, la costa i el centre del país, a més de mantenir vies obertes amb els nostres socis i amics fora del país. Alhora, treballem per unir el diàleg entre kurds amb uns quants partits per tenir una representació kurda única.

—Fins on han arribat les converses polítiques entre l’AANES, el PYD i les noves autoritats de Damasc?
—Encara no hi ha hagut cap reunió amb representants polítics a Damasc. Només n’hi va haver una en l’àmbit militar entre comandants de les Forces Democràtiques de Síria (FDS) i el nou dirigent polític a Damasc, Ahmed al-Sharaa. Les dues parts van discutir uns quants temes. El més important era arribar a un acord per a evitar enfrontaments militarment amb Hayat Tahrir al-Xam. A més de formar comitès per a solucionar expedients relacionats amb la nostra zona. Però no hi ha hagut una segona trobada. En l’àmbit polític, no hi ha hagut cap reunió amb cap representant de l’AANES o el PYD. Les forces i els partits kurds de diferents ideologies discutim formar un comitè i una delegació per a enviar-la a Damasc. La formaran tots els components del nord i est de Sira.

—Heu rebut cap invitació per a assistir a la conferència nacional que s’ha de fer a Damasc?
—No n’hem rebuda cap, no. Us puc assegurar que cap membre del PYD ni de l’AANES hi assistirà com a individu, sinó com a entitats polítiques, administratives i socials.

—Què n’espereu, de la nova constitució de Síria?
—De moment, només hi ha unes declaracions de les autoritats de Damasc respecte de la protecció dels drets de totes les poblacions i components de Síria. No puc dir minories, perquè per mi tots són poblacions essencials que formen part del cos del país. Nosaltres, al nord i est de Síria, amb tots els diferents components ètnics i religiosos, hem de ser presents als comitès per a la formació de la nova constitució i els nostres drets han de ser protegits i garantits. No acceptem només un punt en la constitució, sinó que hem d’estar presents des del principi als comitès que l’establiran.

—Com us imagineu el nou govern de Síria?
—El nou sistema polític sirià ha de ser descentralitzat, democràtic i que respecti les lleis i la constitució. Els kurds i altres components de l’AANES som part de Síria, amb les nostres forces militars, les FDS. Volem participar en les noves institucions del país, però mantenint les nostres identitats.

—Com valoreu el paper de Turquia a Síria i què creieu que passarà a les zones que ocupa?
—Des del començament de la guerra siriana, Turquia cerca ser part del país i ocupar ciutats estratègiques. A les localitats que ocupa, hi imposa el seu idioma i moneda; vol protegir els seus interessos. Va obligar la gent a aixecar la seva bandera, a més de nomenar governants turcs a les ciutats. Per nosaltres, Turquia és un estat ocupant. Després de la caiguda del règim, Turquia hauria de sortir del país. La població de siriana ha de treballar pel seu futur. Turquia no ha d’inferir en els afers dels sirians ni s’ha de considerar el protector de Síria ni ficar-se en la formació de la constitució de siriana.

—Hi ha desenes de camps de desplaçats sota el control de l’AANES. Què creieu que passarà?
—Tots els desplaçats han de tornar a les seves ciutats i cases. Els qui van fugir de les localitats actualment ocupades per Turquia i els seus mercenaris han de tenir vies segures per a tornar-hi.

—Hi ha cap promesa de la nova administració nord-americana respecte de l’ANNES?
—La coalició internacional encapçalada pels Estats Units ens va prometre de ser present a la zona amb l’objectiu de lluitar contra l’autoproclamat Estat Islàmic. Membres del govern de la nova administració nord-americana van prometre, unes quantes vegades, que serien aquí i no hi hauria cap retirada de les seves forces.

—Manteniu bones relacions amb altres països, com França. Quin paper hi té, ara?
—França i els Estats Units sempre estan involucrats en la lluita contra Estat Islàmic i mantenen la promesa de ser aquí per mantenir la seguretat a la zona. França, més enllà del suport directe a les FDS, té un paper important en el diàleg entre kurds.

—Teniu relacions diplomàtiques amb els països veïns?
—Sí, però no pas amb Turquia. La considerem una amenaça. Amb l’Irac ens mantenim en contacte especialment amb el tema d’Estat Islàmic. No volem ser cap amenaça per a ningú ni que ens amenacin. També tenim relacions amb uns altres països estrangers.

 

“Era per la merda eixa del Manhattan.” Ho va dir un amic en un diàleg d’aquells a moltes veus, tothom ho va donar per sabut, la conversa va continuar el seu curs i diria que jo vaig ser l’única que aquell dia, en aquell moment, va caure del cavall. Perquè tothom ho tenia clar. Que no és publicable perquè (encara) no se sap, però que, si el poses sota el llum de neó que ja torna a emetre el megalòman projecte urbanístic, el petit misteri de la telefonada de Carlos Mazón al batlle de Cullera la vesprada de la gota freda queda resolt.

Que s’entén, vull dir.

Que fa que l’oi sigui encara més gros, que s’enfili a la gola en un espasme, però que s’entén.

Situem-nos: en diuen “el Manhattan de Cullera” per posar-li un nom grandiloqüent, suposo, i és una d’aquelles macrooperacions urbanístiques que tant agraden als factòtums del capitalisme d’amiguets (així s’anomena: capitalisme d’amiguets, que ve de crony capitalism, el negoci que s’alimenta i creix dels contactes entre polítics i especuladors, aconseguidors de tota mena). El PP va engegar el projecte l’any 2005 i ara ho volen fer reviscolar: 600.000 metres quadrats de terreny per a trenta-tres torres de vint-i-cinc pisos d’alçària i un megahotel que volen que en faci quaranta i un port esportiu quan creus que ja s’acaba torna a començar.

Situem-nos 2: Carlos Mazón (PP), que encara ocupa el càrrec de president de la Generalitat valenciana, és el personatge que el 29 d’octubre de 2024, quan les torrentades causades per la gota freda ja ens arrasaven pobles i ciutats, quan ja es començava a tenir notícia dels primers morts (tornem-ho a recordar i fem-ho sempre: el govern Mazón no va enviar l’alerta a la població fins a les vuit del vespre i onze minuts), va desaparèixer del mapa per tancar-se durant hores, sembla, en un lloc anomenat El Ventorro. Des de quarts de tres fins passades les set, que va fer acte de presència al CECOPI (el centre de coordinació d’emergències), no se’n va saber res, del màxim responsable del govern autonòmic, i de veritat penso que Mazón no hauria de poder fer cap compareixença enlloc, cap acte ni roda de premsa ni res, sense que algú li preguntés: On era vostè entre les tres i les set de la vesprada del 29 d’octubre? On era i amb qui? On era i amb qui i per què?

A les divuit hores i vint-i-vuit minuts d’aquell dia terrible, el batlle de Cullera va rebre una telefonada de WhatsApp. Era un número desconegut però hi sortia la cara de Carlos Mazón. I per això el va agafar. Com que la situació era la que era, que a la Ribera Baixa no plovia però que més amunt, sí, més amunt, tant, i com que per això estaven pendents del Xúquer i de tot, rebre aquella telefonada el va espantar. Mazón no li havia trucat mai i ho feia precisament aquell dia, d’aquella manera, per WhatsApp. Què devia passar? Doncs, segons el to i el contingut del minut escàs de conversa, no res. Mazón va agafar el telèfon el 29 d’octubre a les 18.28 per explicar al batlle de Cullera que mira, que sóc ací i ha eixit el teu nom i dic, doncs telefone a Jordi: què passa, com va, bé? L’altre conta que li va mig respondre que vigilava el cabal del riu i que estava a l’espera. I Mazón: doncs au, aquest és el meu número personal, te’l graves i, per a qualsevol cosa, em crides.

No li va dir res més. Res de res. Va ser, en paraules del batlle, una telefonada “bastant frívola”. Una “conversa superalegre, en pla d’amigatxo, simpàtic i agradable”.

“Sóc ací i ha eixit el teu nom.” Ací, on? I amb qui parlava Mazón, que esmentessin el batlle de Cullera? I per què? I aquell to? Aquell to precisament aquell dia? Aquell 29 d’octubre a aquella hora? Tot és estrany i fora del món i no té sentit fins que no hi introdueixes la perspectiva PP, el seu punt de vista, el seu interès: “la merda eixa del Manhattan”.

També hauria pogut fer aquest article amb un copia i enganxa de retalls de premsa dels tres mesos i mig que fa que ens va colgar l’onada de fang i mentides i ineptitud. Hauria pogut anar encadenant notícies així: Mazón adjudica 9,5 milions a una firma lligada a un empresari condemnat per la Gürtel, és a dir, que dóna un contracte d’emergència per la gota freda a una constructora vinculada al finançament del PP de Camps, mentre el seu conseller de Sanitat amplia el contracte de gestió logística que ja havia adjudicat a Kanbanlog SL per 2,2 milions amb 800.000 euros més perquè, diu, la gota freda els ha comportat “un increment de l’activitat assistencial” (l’empresa està implicada en el cas Osvaldos, la trama de cobrament de comissions que saquejava la sanitat pública valenciana durant els anteriors governs autonòmics del PP), mentre resulta que l’empresa Tizor Hormigones y Asfaltos SL, integrada en el Grupo Cívica, farà, per 1,7 milions, la reconstrucció d’infrastructures afectades per la gota freda a Gestalgar (companyia i hòlding pertanyen a la família de l’empresari alacantí Enrique Ortiz, condemnat després de confessar que havia finançat il·legalment el PP valencià), mentre que el govern Mazón adjudica a dit la reparació d’una presa malmesa per la gota freda a un empresari condemnat pel cas Gürtel que va confessar el finançament de la caixa B del PP valencià (contracte d’emergència per 3,9 milions a Becsa SA). Etcètera. No acabaríem. És tremend i sistemàtic.

Perquè és l’única cosa que els importa: la martingala, el negociet, sucar d’aquí i d’allà, tripijocs privats amb els recursos públics. Lladronici, se’n diu, i a això es dediquen: als robaments en sèrie. Per sobre de la terra que trepitgen. Per sobre de la gent que hi viu.

Per sobre dels morts, també.

Roger Mas i la Cobla de Sant Jordi – Ciutat de Barcelona van presentar ahir el nou disc Roger Mas i la Cobla Sant Jordi – Ciutat de Barcelona (vol. 2) dins el Festival Folk Internacional Tradicionàrius al Palau de la Música Catalana. Era un d’aquells concerts que feia dies que tenia apuntats a l’agenda i que esperava amb candeletes. Vaig decidir de comprar-me les entrades poc després de sortir a la venda, perquè quan vaig anar-hi el 12 d’octubre a l’Auditori de Girona en vaig sortir amb aquella sensació que Mas mateix descriu tan bé a “El dolor de la bellesa”: quan hi vas, ets un, i quan en tornes ja no ets tu. Però no sabia que el concert d’ahir seria singular, no tan sols per l’escenari, sinó perquè de seguida vaig adonar-me que m’havia tocat seure darrere les filles, la dona, la mare i la germana de Roger Mas i, per tant, en certa manera, també vaig poder gaudir-ne amb una perspectiva familiar.

Roger Mas: “La fascinació per la meva llengua ha fet que tingués una debilitat per les altres”

Ja havia sonat el primer avís per megafonia i faltaven molt pocs minuts perquè comencés el concert. De sobte, davant meu, al costat esquerre d’unes de les primeres files de la platea, apareixen rient i amb presses dues nenes morenes i amb els cabells llargs, i una dona rossa. La petita, d’uns deu anys, ben il·lusionada, va seure just davant meu. A la dreta: la germana gran, ja adolescent, i la mare. A l’esquerra: l’àvia i la tia –mare i germana de Mas. Quan les vaig veure per primera vegada, sense saber encara que eren les filles de Mas, em van sorprendre les ganes de concert que transmetia la petita, i que demostrava amb un nerviosisme que la feia moure, somriure i parlar. Em va sorprendre, més que res, perquè possiblement era la nena més petita que hi havia, en aquell moment, dins la sala de concerts del Palau.

Quan es van apagar els llums i el so agut del flabiol interpretat per Xavier Torrent va esquinçar el silenci, tot era quietud i atenció. A poc a poc van entrar la resta d’integrants de la cobla amb un so profund i imponent: tibles, tenores, trompetes, fiscorns, trombó i contrabaix es col·locaven ordenadament al seu lloc tot interpretant “Massardana”. La festa ja havia començat. Tot seguit, entrava la banda de Roger Mas: Arcadi Marcet al contrabaix i les veus, Josep Pinyu Martí a la bateria i Xavier Guitó –el mestre Guitó– al piano, les veus i la direcció dels arranjaments per a la cobla. I amb aquella elegància tan seva, de cop, Roger Mas apareixia a l’escenari per la porta dreta amb la calma i pausa amb què només poden fer-ho els grans cantants, mentre el públic el rebia amb aplaudiments. Tal com ja l’hem vist en més concerts amb la cobla, duia un vestit d’un color blau elèctric i camisa i espardenyes negres. Es va acostar al micròfon, situat al centre de l’escenari, i va començar a entonar els primers versos de “La canzone dell’amore perduto” a la catalana. “Ricordi sbocciavan le viole / con le nostre parole / non ci lasceremo mai, mai e poi mai…” Mentre cantava, Mas escombrava la platea amb la mirada fins que va aturar-se en un punt concret, davant meu, i va dedicar als seus un somriure amb els ulls, un somriure que volia dir: “Ei, ja us he localitzat.”

De seguida va arribar una de les cançons més populars de Mas, “I la pluja es va assecar” i en l’ambient es percebia la implicació absoluta del públic, alguns fins i tot fent esforços per a no esclatar a cantar a ple pulmó i repassar-los, en canvi, internament, per a confirmar, una vegada més, que potser Mas és una mica més que “el més gran músic entre els poetes, i el més gran poeta entre els músics”, tal com ell mateix sempre es defineix. “Si fos al revés, la cosa no funcionaria”, confessava fent broma. Els que érem allà, però, hi érem precisament perquè sabíem que això no és ben bé veritat. I mentre els núvols s’obrien i l’univers s’esberlava en un instant més enllà de l’horitzó, arribava el moment de “L’home i l’elefant”, que va fer esclatar d’alegria el Palau. La bateria i els vents acceleraven el ritme del concert i més d’un ho acompanya amb copets de mans sobre les cuixes o amb el peu a terra. Un dels moments estel·lars del concert va ser l’aparició sorpresa de Marina Rossell, que pujà a l’escenari per acompanyar Mas i cantar plegats “Quan tothom viurà d’amor”, cançó que van enregistrar junts per al disc per a commemorar els quaranta anys de Barca del temps, l’àlbum en què Rossell va fer una versió de la cançó original del quebequès Raymond Lévesque. L’admiració mútua i l’amistat entre Mas i Rossell es respirava, i van regalar-nos un moment per a preservar a la memòria. Aquest serà un d’aquells records que Mas diria que fan important la vida.

El concert agafava un aire transcendental i èpic en cançons com “La Llorona” i “Si tu m’ho dius”. Fou llavors quan Mas va fer una classe magistral de recital poètic amb “Sota una fina capa de cendra” assegut al banc del piano, al costat del mestre Guitó, que l’acompanyava musicalment. També van ser per a emmarcar  “Michela”, “Oda a Francesc Pujols” i “Lo comte Arnau”. Amb aquesta darrera, el públic es va fondre entre xiulets i aplaudiments.

[VÍDEO] Crits de “independència” en el concert de Roger Mas al Palau de la Música

Quan va acabar el concert, dona, filles, mare i germana imitaven el públic i van aixecar-se de la butaca. Molts potser no esperaven que després d’aquesta clamor, Mas i la cobla ens regalarien la nostrada “Santa Espina”, que va aconseguir, altre cop, fer aixecar el públic tot cridant “independència”, un càntic amb què Mas va respondre amb un sincer: “Si fos per mi, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.” I, abans que el Palau tornés a encendre els llums i el públic desfilés cap a la sortida tot comentant l’apoteòsic concert que acabaven de presenciar, Roger Mas va saludar per última vegada el públic. I quan, altra vegada, va encreuar mirades amb les seves filles, els va treure la llengua en un gest afectuós.

Tenen res a veure, l’endometriosi i el fet de ser víctima de maltractaments?

Per primera vegada, un estudi internacional, en què també participa la Universitat de Barcelona, que s’ha fet a partir de paràmetres observacionals i genètics de 8.276 dones amb endometriosi i 240.117 pacients de control, relaciona aquesta malaltia amb el fet d’haver patit experiències traumàtiques.

Els qui em llegiu de fa temps o em seguiu a les xarxes segurament sabeu que tinc aquesta malaltia, que n’estic operada, i que he escrit i he parlat molt sobre l’endometriosi. Malgrat que, per a mi, fa anys que aquesta és una paraula habitual, encara hi ha molta gent que en desconeix el concepte, així que penso que potser està bé que expliqui, de manera gens científica i molt resumida, què és l’endometriosi. La paraula ve d’endometri, la paret interna de l’úter. Quan no hi ha un embaràs, acostuma a passar que l’endometri de la dona es “desfà” i surt vagina enfora amb forma de menstruació. Amb aquesta malaltia, succeeix que algunes de les cèl·lules de l’endometri no són expulsades enfora, sinó que es queden a dins i, a més a més, es reprodueixen, en la majoria de casos formen una mena de teranyina, podríem dir metafòricament. Les conseqüències? Dolors molt aguts en les menstruacions, dolors a l’hora de tenir relacions sexuals, dolors pelvians i lumbars, infertilitat i, en els casos més greus, inflamacions abdominals que poden impedir caminar o, fins i tot, fer vida normal.

Aquesta malaltia, tan poc coneguda fins fa poc, la té una de cada deu dones a l’estat espanyol. 190 milions de dones a tot el món. Si bé és cert que en els darrers temps se n’ha fet molta difusió (han estat moltes les afectades que han fet militància per donar a conèixer aquest fet), per culpa de la manca de finançament invertit en la investigació i la formació mèdica, continua sent una malaltia infradiagnosticada, cosa que comporta patir-ne els efectes i viure un periple de metges i diagnòstics erronis durant 7 o 8 anys, de mitjana, fins que se n’obté la confirmació definitiva.

Ara, els primers resultats de la investigació que esmento a l’inici i que ha publicat la revista JAMA Psychiatry, apunten al que podria ser una nova mirada cap a la malaltia i les seves afectades, un abans i un després en l’enfocament de l’endometriosi. Aquest estudi afirma de manera més genèrica, en un primer pla, que les experiències traumàtiques i estressant poden vincular-se amb el fet de tenir endometriosi. I anant més al detall, conclouen que la malaltia podria anar estretament vinculada a traumes per contacte físic entre víctima i abusador (maltractaments i agressions sexuals). Fins ara, s’havia estudiat la predisposició genètica i hereditària de la malaltia, els factors mediambientals, la seva relació amb l’alimentació, i en un estudi anterior elaborat pel mateix equip de recerca s’havia relacionat la malaltia amb la depressió, l’ansietat i els trastorns alimentaris. Però aquest nou estudi ens diu que la relació entre afecció i maltractament físic seria independent de la predisposició genètica.

L’estudi deixa clar que, de les persones participants, les que sofrien endometriosi tenien més possibilitats d’informar del fet d’haver viscut fets traumàtics, en comparació amb la resta de persones “sanes”. Se’ns revela que la malaltia es correlaciona amb situacions vinculades al trauma, amb una prova sòlida que vincula el trastorn d’estrès posttraumàtic i el maltractament infantil. Com bé assenyala Dora Koller, l’autora de l’article i investigadora de la Facultat de Biologia de Barcelona, ens trobem davant d’uns resultats que “desafien els paradigmes establerts” i que cal que, un cop confirmats definitivament, siguin presos molt seriosament per la comunitat mèdica, pel que fa a la prevenció i l’acompanyament psicològic. Si, finalment, això es demostra, cal que socialment s’entengui i s’encari l’assumpte amb rigor i profunditat i que se li doni el valor i la rellevància que corresponen per tal que es treballi políticament (en la prevenció, en la difusió i  en el no-menysteniment, ni l’estigmatització) i mèdicament (en l’àmbit físic i psicològic).

Com a afectada per la malaltia, aquests resultats em porten a fer-me moltes preguntes, a revisar, a tornar a qüestionar i a remirar el passat. I aquest acte individual de reconceptualitzar i reconnectar causes i fets que faig jo com a afectada, el faran, suposo, moltes de les dones que conviuen amb l’endometriosi. I caldrà, també, fer-lo col·lectivament, perquè, fins on arriben els meus coneixements, podríem arribar a considerar que aquesta malaltia és una més de les afectacions físiques i emocionals causades per la violència de gènere.

I encara un darrer assumpte. Aquesta notícia ens recorda la importància de no deslligar el cos, el fet físic, dels fets emocionals, mentals. Ens parla de la necessitat d’analitzar i avaluar d’una manera menys fragmentada i més holística. I sobretot, sobretot!, deixar de considerar-la una malaltia menor pel fet de ser una malaltia que sofreixen només les dones i que, a més a més, no ens mata. No fou fins el 1800 que Karl Von Rokitansky posà nom a la malaltia, però Hipòcrates, en els seus tractats de medicina escrits entre els segles V i IV aC, ja descrivia el que avui dia es considera una endometriosi. Trobo que ja seria hora, per reparació i deute històric, que, per fi, es prengués seriosament aquest assumpte i que s’invertissin diners per a la investigació, que, al cap i a la fi, és que el que es fa quan socialment hi ha una preocupació per una malaltia que, lamentablement, acumula tantes persones afectades.

Parlar amb els familiars de les víctimes de la barrancada és una lliçó de dignitat. Cada conversa és un exercici de generositat de part seua, perquè cada volta que els fem contar com va passar, com era son pare, què fan ara… és com furgar una ferida que molts voldrien tancar. Tots es troben en un moment diferent del dol. Alguns, com Rosa Maria Álvarez, de Catarroja, treballadora social, encara no l’han començat. Aguanta i aguanta i arrossega desenes de familiars en la coordinadora on s’ajunten. S’ajunten i s’ajuden. I comparteixen el dolor i l’estratègia per a aconseguir la justícia que exigeixen. Veuen clar el responsable i el nomenen: Carlos Mazón.

Ens cita al seu pis d’Albal, a dos minuts caminant de la casa de son pare, a Catarroja. És un tercer i ni l’ascensor ni el timbre del porter automàtic no funcionen. Aquesta part del poble també es va negar. Ens rep amb Kira, la gossa que son pare, Manuel, treia a passejar dues vegades cada dia. Després de la catàstrofe, Kira eixia al balcó tot esperant inútilment l’arribada de Manuel. Aquesta és l’absència i el dolor que ens conta Rosa Maria, filla única del barber de Catarroja que, tot i que tenia vuitanta anys, continuava tallant els cabells o afaitant els seus amics de tota la vida. També agranava el carrer, aquest costum tan habitual als pobles. Rosa Maria conta, i no para, les peculiaritats de son pare que, broma macabra, va patentar, fa anys un sistema contra les inundacions que ningú no ha arribat a aplicar mai. Amb tot, els papers d’aquest projecte, arrossegats per la barrancada, els han recuperats a la zona de la nova estació de Renfe d’Albal.

—Com us trobeu?
—Jo em trobe forta per a lluitar. La psicòloga em diu que no he entrat encara en el dol, i per això estic molt forta. A cada sessió em prepare per a la bufetada que rebré quan entre en el dol. Serà molt forta, perquè a banda de dur la meua situació arrosseguem moltíssimes famílies. No sé si és que no m’ho permet o el meu organisme em diu que no pot entrar encara en dol. És que realment no m’ho crec, el que ha passat.

—Què va passar el 29 d’octubre?
—Mon pare va venir dues vegades a casa. A les dotze i mitja, com cada dia, per a traure la gossa, i passejàvem perquè jo tenia la baixa per un problema de salut. Venia de vacunar-se i de saber el resultat d’una analítica i estava perfecte. També vingué a les quatre, i em va dir que, com que deien que plouria, trauria Kira per si de cas. L’última vegada que el vaig veure va ser a les quatre i vint, quan se n’anà i em va dir: “Si després no plou, tornaré.” Però ja no tornà.

—Quan va venir el barranc, ell era a sa casa?
—Sí. Jo li vaig telefonar, quan una amiga que viu davant el barranc ens va avisar que se n’eixia, però és que és prou habitual que el barranc se n’isca. Ningú no li va donar massa importància. Jo crec que tothom qui viu en planta baixa té protector per a les portes. Casa nostra té dues portes al carrer, a l’avinguda principal. Jo el vaig avisar d’això del barranc i ell em diu: “Ah, posaré els protectors.” Eduard, el meu home, i Aitana, la meua filla, van traure el cotxe del garatge i el pujaren dalt d’una vorera; imagina la importància que tots vam donar al barranc. Ningú no ens havia avisat de res. La gent comprava, feia activitats extraescolars, era al gimnàs. La segona vegada que li vaig telefonar ja era una situació no l’habitual. I Eduard i Aitana se n’anaren a buscar-lo. Tot va ser tan ràpid que ja no varen poder travessar. D’ací a casa de mon pare eren dos minuts en una situació normal. Mon pare em va dir que no havia vist mai això. I cinc minuts després em diu que pensa que no podrà controlar l’aigua. Jo li dic, “papà, puja a la terrassa” i em diu: “no sé si ho podré controlar”. Estava supernerviós i li vaig dir que Aitana no podia travessar i ell em diu: “La xiqueta que se’n torne, que se’n torne.”

—…
—A mi, l’únic que em preocupa, i és el que més tracte amb la psicòloga, és que pense que en els últims moments de vida li vaig afegir la preocupació per la seua néta. No sé si mon pare va morir pensant que perillava la vida de la seua única néta, que adorava. Això em tortura.

—Quan vau saber que s’havia mort?
—Mon pare va ser arrossegat, espere que ja mort, fins al parc de les barraques, on hi ha la piscina coberta de Catarroja, a uns cinc-cents o sis-cents metres de la casa. Quan l’aigua baixà, Eduard i Aitana anaren a la casa i, en un moment amb cobertura, Aitana em va dir per telèfon que no hi era i que la casa estava destrossada, que hi havien entrat per la casa del costat perquè la paret mitjanera havia caigut i les portes estaven obstruïdes per una muralla de cotxes. Quan hi vaig arribar, no havia vist una cosa igual. Allò semblava una guerra. El començàrem a buscar perquè la casa és prou gran, i no el trobàvem. Una amiga de la família ens va dir que havia sentit que un camió s’havia endut persones a un pavelló i jo vaig pensar que mon pare seria allà, però el temps passava i això no es confirmava. Al final, uns xics ens diuen que al parc de les barraques hi havia un cos. I allà era. El vam trobar de bocaterrosa, tot ple de coses que havia arrossegat l’aigua, com una despulla. És una imatge que no oblidaré mai en la vida. Mon pare era una persona que hores abans era ple de vida, que tenia projectes [s’ensorra].

—Com van ser aquelles primeres hores?
—Vaig anar a l’ajuntament a parlar amb Lorena [Silvent], l’alcaldessa, a dir-li com és que ningú no ens havia avisat, com podia ser? Es va posar de genolls i em va demanar disculpes i em va jurar i perjurar que no sabien res, que a ella l’havia agafada allí mateix i que durant la nit havien recollit unes dues-centes persones que encara eren allà [s’ensorra].

—“No són morts, són assassinats”, repetiu.
—És que és incomprensible que amb tota la informació que se suposa que tenim en tot… Molta gent diu que demana justícia, jo no en demane, jo n’exigesc. Perquè demanar és esperar que un altre, si vol te n’oferisca. Jo n’exigesc com a ciutadana. Exigesc justícia. Primer, s’haurien d’haver depurat responsabilitats polítiques i amb el temps, responsabilitats penals. Jo tinc molt clar qui és el responsable últim. Després n’hi haurà més, però el responsable últim és, com diu la llei autonòmica, qui ocupa el Palau de la Generalitat. Ho tinc claríssim. Tant me fa que abans hi haguera Ximo Puig i que avui hi haja Carlos Mazón. Ara hi ha Carlos Mazón? És Carlos Mazón, el responsable. I la seua ex-consellera Salomé Pradas Ten, que no sabia ni que existia l’alerta massiva per a avisar la població.

—El Consell diu que el contacte amb les víctimes és constant. Quina és la vostra experiència?
—Nul·la. Ni com a filla d’una víctima ni com a membre d’un col·lectiu. No han tingut cap contacte ni amb les víctimes ni amb les tres famílies de les tres persones desaparegudes. La Generalitat ni cap membre no s’han posat en contacte amb cap familiar dels que hi ha al col·lectiu. No és que s’hi hagen posat poc, no s’hi han posat gens. En cap moment.

—Aneu a les manifestacions que es fan cada mes. Com us sentiu?
—A la primera no hi anàrem, perquè tot era massa recent. Després hi anàrem de manera individual perquè encara no ens havíem constituït en col·lectiu. I a la tercera i la quarta, ja sí, com a col·lectiu. En la tercera va haver-hi discrepàncies perquè no vam sentir prou suport, però en la quarta ha sigut una cosa increïble. La societat valenciana s’ha abocat amb nosaltres. Ha sigut impressionant. Hi ha gent que no hi va perquè diuen que això és polititzar-ho. Per a mi no és polititzar res, perquè si hi haguera un altre color polític, també hi aniria. Mazón és el responsable i jo demane que dimitesca.

—Això que dieu del poc suport, creieu que la gent no afectada ha tardat massa a adonar-se de l’abandonament institucional de les víctimes?
—Sí. De fet, aquest dissabte farem una commemoració per a les víctimes a Picanya, i l’organitzem nosaltres. Ni una administració ni cap ens. I en un altre col·lectiu a què pertanc que no té res a veure amb les víctimes, hi ha dues persones que s’hi han abocat i una em va enviar un comentari que m’agradaria llegir-lo perquè em va commoure.

—Endavant.
—Em diu: “No m’has de donar les gràcies, el treball ha de ser de totes, no haver perdut ningú et fa encara més responsable de l’acte i que isca bé. No sou vosaltres que ho heu de fer, sinó la resta de la societat que estem en deute amb els que heu perdut algú.” Jo li vaig contestar que m’havia emocionat i que ningú fins ara havia fet res per les víctimes i els familiars.

—Com naix el col·lectiu?
—Som tres dones: Sonia, Encarna i jo, que ho coordinem una mica. No sé com ens vàrem conèixer totes tres i vam congeniar. Vam crear un grup de WhatsApp i vam decidir que havíem de començar a buscar altres víctimes, perquè jo des del primer moment tenia clar que la mort de mon pare no havia de quedar així. Mon pare no s’havia mort ni per malaltia ni per un ictus ni per un accident. Era un homicidi. Havia de buscar respostes judicials i exigir justícia. Vam decidir d’anar a la pantomima del funeral i buscar allà els familiars. Va donar resultat. Les víctimes hi érem d’attrezzo, ni les nomenaren. Era una excusa per a emblanquir el que s’havia fet, i l’arquebisbe Benavent, el més gran emblanquidor de tots. Potser queda molt fort, però és el que pense. No em mossegue la llengua quan parle, perquè si no, no té sentit que faça una entrevista. Com que els mitjans van veure que parlava amb Letizia Ortiz, van voler parlar amb mi, i jo els vaig demanar que si parlaven amb altres víctimes, els passaren el nostre contacte.

—El funeral va ser polèmic perquè no s’havia convidat les víctimes.
—Jo vaig saber que es feia el funeral el dimecres anterior perquè ho vaig llegir a la premsa. Em vaig indignar. No vaig poder dormir en tota la nit pensant en un funeral d’estat per a les víctimes i que a nosaltres ningú no ens havia dit res. L’endemà tampoc no sabia res ningú. Parle amb l’arquebisbat i em diuen que hem d’anar allà al matí a cercar les invitacions i quan em queixe, em diuen que podem fer-ho a través de la nostra parròquia. La nostra parròquia? Jo no tinc parròquia. Es pensen que això és el neocatolicisme dels anys cinquanta? També ens diuen que ens recollirà un autobús a les dues i mitja, però el funeral és a les set. Al final, l’ajuntament ens posa taxis. Férem una cua, les autoritats entraren per una altra banda, i vam començar a contactar. Per allà hi havia dues persones ultraarreglades, sense cap pinta d’afectació. Els vaig preguntar i em van dir que havien perdut una farmàcia! Devien ser amics del rector, ells sí. Dins hi havia més casos i, en canvi, a una dona que havia perdut la seua filla embarassada de trenta setmanes, no la deixaven entrar perquè no tenia credencial. Al final, li’n deixàrem una nosaltres.

—Per què vàreu parlar amb Letizia?
—Quan començaren a saludar ella vingué cap on érem nosaltres i quan aplegà a mi m’agafà la mà i li vaig dir si podia parlar amb ella com a ciutadana Letizia Ortiz Rocasolano, perquè jo no sóc monàrquica. Es quedà mirant-me i començàrem a parlar. Va ser empàtica. Com que monsenyor Benavent va parlar sempre d’una catàstrofe natural, per intentar adoctrinar-nos, però a mi no m’adoctrina ningú, li vaig preguntar si pensava el mateix, que era una catàstrofe natural o una mala gestió o negligència per part de qui corresponguera. Ella em va dir: “Si jo pogués parlar…” I jo li dic, “parla, parla”, però em va dir que no podia. I em va preguntar a qui havia perdut i li vaig parlar de mon pare i de la meua filla que havia perdut l’avi. També li vaig dir que ella em representava més que la reina anterior, però que no sóc monàrquica, encara que mentre no hi haguera altra opció, la respectaria. També vam comentar una cosa personal que no comentaré mai. Sis minuts va durar la conversa.

—Si tinguésseu Carlos Mazón davant, igual que vàreu tenir sis minuts per a parlar amb Letizia, què li diríeu?
—Li diria que no entenc com pot viure dia a dia sabent que té 227 morts sobre l’esquena, i no dic “consciència” deliberadament perquè pense que no té consciència. Perquè cada dia demostra la seua falta d’empatia. Com riu, com parla, com evita determinades cadenes de televisió o de premsa, com no ha donat la cara amb els familiars de les víctimes. Com es burla de nosaltres quan diu que s’hi reuneix i que hi està en contacte, i no hi ha estat mai. La veritat és que li faria passar una mala estona però sense insultar-lo, perquè jo no insulte mai ningú. Pense que ell s’hauria d’haver apartat. Si jo fos ell, m’apartaria, literalment, de la vida. Cadascú, que interprete el que vulga.

—Amb més víctimes, feu part de la querella que SOS Desapareguts presentarà davant l’Audiència espanyola. Confieu en la justícia?
—Et seré molt sincera. Tinc esperança; però confiança, poca, perquè veient cada dia les notícies, crec que la justícia és molt partidista. Veient els casos del metro i altres situacions… Tinc esperança, perquè si no llançaria la tovallola. Però confiança? A vegades sents algun magistrat i dius: aquest sí que m’agradaria. Però altres, crec que munten casos de coses que no existeixen, per interessos polítics, i hi ha casos claríssims no investiguen.

—Com era el vostre pare, Manuel?
—Manuel Álvarez tenia vuitanta anys i estava molt bé de salut, era hiperactiu. Duia sa casa, la nostra, la meua filla, la gossa, la compra, cuinava. Agranava el carrer, va ser el primer home de fer-ho. Era molt avançat per a l’edat que tenia. Era molt feminista i li agradava tenir una metgessa, una advocada…

—Quin havia estat el seu ofici?
—Era barber. Era molt conegut al poble. Com que ja et dic que no parava, encara afaitava o tallava els cabells als amics de manera quasi altruista. I alguns em diuen “com trobe a faltar ton pare!”. Anaven allí i parlaven de tot. A més, era el moment de les eleccions americanes i ell era molt de Kamala Harris. El dia del comiat li ho vaig dir: “Ni aquesta bona notícia et puc donar, perquè ha guanyat el loco, com tu li deies, de Trump.” No hem pogut ni salvar la cadira de barber.

—Quines coses sí que heu pogut salvar?
—Res. Ni de ma mare, que va faltar quan tenia cinquanta-quatre anys, i allà hi havia la seua màquina de cosir. Però hi ha una cosa. Ell sempre pensava en la qüestió de les inundacions i l’any 2000 va patentar un sistema per a evitar-les. Ho va enviar a moltes institucions, tant estatals com de fora. Una part d’aquests papers van aparèixer a l’estació del tren d’Albal, que ara s’ha inaugurat. El 15 de gener, que era el dia del seu natalici, em va cridar Dolors Gimeno, regidora de Compromís de Catarroja per avisar-me que havien trobat la documentació. Després em va cridar el responsable d’Adif per dir-me que era molt important això que havia fet mon pare i que ens volia conèixer i fer-nos una visita per la nova estació que té un soterrani refugi de la guerra civil.

—És una broma molt macabra del destí que s’haja mort per una barrancada, havent inventat aquest sistema.
—Sí. Era la seua obsessió. Si per la tele mostraven alguna inundació o havia plogut molt i hi havia aigua pels carrers, apagava la tele perquè sempre de seguida es posava a parlar del sistema. A més, el va patentar amb el meu nom i el d’Aitana, la meua filla, per si li passava res.

—A Catarroja hi ha vint-i-cinc víctimes mortals, és la segona localitat amb més morts després de Paiporta. Com és la vida quotidiana ara?
—No és com abans, i pense que encara tardarà molt de temps a ser com abans. Intente anar poc pel carrer, però tot t’ho recorda. Encara hi ha tants comerços derruïts… Molta gent està trista. Si algú em veu per primera vegada em donen el condol perquè ja t’he dit que mon pare era molt conegut.

—A Aitana, la vostra filla, la vam veure en una de les manifestacions agafant la pancarta amb un cartell que deia, “heu matat el meu iaio”, com es troba?
—És una Álvarez, com jo i com mon pare. És molt forta. També és molt més tancada. Introvertida, com son pare. Per a ella no era el seu iaio a soles, era un segon pare. S’ha criat amb ell, totalment. Hi era sempre present. Ella, pel seu iaio, faria el que fos. Vol lluitar. Ens personem totes dues perquè ella estava empadronada a la casa. Legalment, pot estar en la causa per a exigir justícia.

David Bueno (Barcelona, 1965) ha estat el primer investigador i divulgador científic que ha guanyat el premi Josep Pla. Ho ha fet amb l’assaig L’art de ser humans, en què analitza com les arts –en un sentit ampli, des de la música i la poesia fins a la ciència i la filosofia– són fonamentals per al nostre creixement cognitiu, emocional i social. Com ha fet en uns altres assaigs, repassa quins canvis cerebrals genera l’art i explica com podem aprofitar aquestes connexions per transformar-nos, i també per transformar el sistema educatiu. Parlem amb ell sobre el llibre i ens ho deixa ben clar: ciència i humanitats no han d’anar separades.

—Al llibre doneu una visió ampliada de què són les arts. Com les definiríeu?
—Com el conjunt d’activitats o de productes humans que es basen en la creativitat i imaginació i que poden ocupar un lloc a la nostra vida. Analitzo com les arts activen zones del cervell perquè sóc biòleg, i totes tenen tres aspectes en comú. Un és la creativitat, tenen una part d’innovació. Un altre és que impliquen abstracció: missatges ocults, metàfores… I, tercer, la flexibilitat cognitiva, la capacitat que tenim d’anar canviant de pensament a mesura que avancem i tenim noves dades, reptes o situacions. Comences una obra d’art i, a mesura que apareixen noves idees a partir de la informació que potser tu mateix generes, la canvies. Totes les arts activen les zones del cervell implicades en aquestes tres activitats.

—Com funciona l’abstracció, en el cervell?
—És la capacitat de treure conclusions no evidents a partir d’un conjunt de dades. O poder construir un imaginari –en ciència en diem una hipòtesi– a partir de dades concretes, però faltant-hi espais pel mig. Omples els forats que hi havia, que en el cas de la ciència s’ha de demostrar si s’omplen d’aquesta manera o no. Però si no faig una proposta sobre com omplir-los, no sé com demostrar què hi ha. O al revés: jo tinc una hipòtesi, una proposta filosòfica, i això em permet d’anticipar conclusions. Un exemple d’abstracció: darrere un quadre de natura morta potser hi ha un missatge: una imatge de pobresa o d’opulència, de cert moment històric…

—L’abstracció apareix, fins i tot, en l’art figuratiu.
—Sí, i després hi ha l’art abstracte, en què el cervell respon d’una altra manera. Com que no ho entén, busca una explicació. Això activa zones de creativitat i flexibilitat. Al cervell li encanta entendre les coses, i quan no les entén hi ha un xoc. Per això hi ha gent que se sent molt incòmoda davant l’art abstracte, aquesta sensació de “no hi entro perquè no entenc res”.

“Al cervell li encanta entendre les coses. Per això hi ha gent que se sent molt incòmoda davant l'art abstracte”

—Dieu que, amb una obra d’art, no s’activa tan sols el cervell de l’artista, sinó també el de l’observador.
—Sí. Si ets un entès o un erudit, veuràs coses que un profà en la matèria no hi veurà, però és classista pensar que només els erudits entenen les obres d’art. Les entenem de manera diferent. A mi m’encanten les galeries d’art. No hi entenc, però allò que m’aporta m’enriqueix. Qui hi entengui en traurà unes altres idees, però jo en trec les meves.

—Allò que ens diferencia dels animals és la creativitat i el pensament abstracte. De quina manera els vam desenvolupar?
—No sabem què va passar exactament, però sí que sabem que fa 80.000 anys hi va haver un canvi morfològic en el coll dels nostres avantpassats. Unes mutacions genètiques van afavorir una cavitat oral que permet la vocalització quàntica: poder encadenar les vocals una darrere l’altra sense barrejar-les, però separant-les amb precisió. Els Homo sapiens arcaics, abans d’aquest canvi, parlaven, però amb un llenguatge que no era tan complex. I potser aquell llenguatge menys complex no havia potenciat unes altres capacitats vinculades amb la creativitat i l’abstracció.

—L’art rupestre va aparèixer en un moment proper al d’aquest canvi.
—Potser al mateix temps o potser una mica abans, no ho sabem, però les primeres pintures tenen 60.000 anys. Alguna relació hi ha d’haver entre un llenguatge que pot ser molt més complex i aquestes manifestacions artístiques. No és només l’art rupestre, també la música. La primera flauta d’os que s’ha trobat té 40.000 anys. Si hi ha una flauta, que és elaborada, perquè fa notes, és que abans hi havia molts altres instruments musicals que no van perdurar. Les primeres mostres clares d’enterraments simbòlics –aquí hi ha tota la part de la cosmovisió, que és l’origen de la filosofia– són d’aquella època. Segurament, és un procés retroalimentat: pots fer frases més complexes, això t’estimula el pensament, tens cada vegada més idees i veus que pots modificar l’entorn amb obres simbòliques. Les primeres són abstractes. Els bisons d’Altamira són molt més recents que no pas les espirals, creus, punts…

“Alguna relació hi ha d'haver entre l'aparició d'un llenguatge molt més complex i les manifestacions artístiques”

—I hi ha més canvis?
—Les eines que utilitzava l’Homo sapiens arcaic abans d’aquests canvis eren gairebé iguals que les que feien servir els neandertals, pràcticament iguals en tota la població humana. El refinament de les eines i l’adaptació a cada ambient concret va començar en aquesta època. Tot plegat ens fa suposar que les arts van començar llavors, tot i que segurament n’hi havia d’incipients prèviament.

—Al centre de tot hi ha el llenguatge.
—La primera prova que tenim de tot això és aquest canvi del coll que permet un llenguatge molt més elaborat. Potser va ser coetani o potser una cosa es va retroalimentar amb l’altra. Potser ja hi havia mostres d’art que per primer cop es van poder expressar amb paraules complexes. No podem entendre el llenguatge sense les arts perquè són un llenguatge diferent, també. Al llibre començo parlant de l’art de parlar.

—Parleu de l’art de parlar, de l’art d’educar, de la ciència o la filosofia com a arts…
—Una parcel·lació excessiva de les activitats típicament humanes, que són les artístiques, ens porta a una parcel·lació de la nostra pròpia identitat. Això ho penso molt en contextos educatius. Separar massa les diferents disciplines acadèmiques porta a una parcel·lació excessiva de les nostres capacitats. Una cosa és parcel·lar-ho quan fas recerca. Per l’avenç de les diferents disciplines, que hi hagi una parcel·lació ja és útil. Però no ho és una barrera que les faci infranquejables, que és el problema que hi ha, fins i tot una certa tibantor entre disciplines.

—Ciències o lletres.
—Exacte. No, sóc una persona i m’agraden totes dues coses. Un humanista que no estigui mínimament interessat per la ciència es perd avenços que formen part de la seva vida. Jean-Paul Sartre deia “a mi la ciència no m’interessa gens ni mica”. No qüestionaré la seva figura, però pots tenir una ment prou global, si realment la ciència no t’interessa gens ni mica? O Richard Feynman, que va dir “la filosofia de la ciència és tan útil per als científics com l’ornitologia és útil per als ocells”, donant entenent que no serveix per a res. És fals. La ciència ens permet conèixer el món, i la filosofia, humanitzar-lo. Saber què en volem fer, d’aquest món. La ciència ens diu què podem fer. La filosofia ens permet pensar què volem fer.

“La ciència ens permet conèixer el món i la filosofia humanitzar-lo”

—Saber què podem fer sense saber què volem fer no és gaire útil…
—No. És aquella frase dels adolescents de “ho faig perquè puc”. Però potser no ho volies, o no era interessant, o era perjudicial. Què volem fer amb tot allò que podem fer realment? Aquí la resta d’arts també hi tenen un paper. En un món globalitzat, la música, per exemple, genera identitats de grup i és un element de comunicació universal. En un experiment van fer reproduir a diferents ètnies cançons vocals, només cantant, sense instruments. Quan reproduïen la cançó en una altra ètnia, tots ho interpretaven exactament de la mateixa manera, amb els mateixos patrons emocionals. La música és un vincle d’unió, i més en un moment en què es volen accentuar les diferències. O les arts plàstiques. Moltes vegades no sabem expressar sensacions internes, i per mitjà de l’art pots fer-ho. Això és molt interessant en infants, perquè els falta vocabulari, o en persones amb patologies mentals.

—Què canviaríeu de l’ensenyament de les arts en el sistema educatiu?
—No es tracta de fer-ne més hores curriculars. Ara n’hi ha un 10%, que probablement és poc, però és igual. Hauríem d’utilitzar manifestacions artístiques en allò que fem. No constantment, però de tant en tant. Puc explicar la multiplicació a primària i proposar l’exercici “com t’imagines tu la melodia d’una multiplicació?” Aquí hi ha abstracció i creativitat, t’has d’inventar una melodia. La música sempre activa zones emocionals del cervell i fa que allò entri amb més eficiència. Afavoreixes l’aprenentatge d’un aspecte purament racional, com és una operació matemàtica, combinant-ho amb l’art. O si a secundària estudiem biologia cel·lular: “Imagineu-vos, per grups, la dansa dels òrgans d’una cèl·lula. Un és el mitocondri, l’altre el ribosoma… Com es mouen?” T’imagines d’una altra manera una cosa abstracta, que no veus. Això pot ajudar a fixar-ho. No es tracta de fer dansa tota l’estona, si no, no aprenem continguts…

—Segurament algú us contestaria “això d’intentar que els nens es diverteixin a classe, en compte de fer colzes, fa que no aprenguin”. Al llibre també defenseu la importància de la memòria en l’educació. Com s’arriba a un equilibri?
—Hi pot haver centres educatius que han passat d’un extrem a un altre, i no és bo. La memòria és important. Necessitem uns punts de referència, perquè creem coses sobre coneixements previs. Si no hi ha coneixements previs, no hi ha creativitat. Fem abstracció sobre coses que ja sabem. Per tant, fer colzes continua essent important. Però s’ha de reequilibrar. Ni fer el que es feia en la meva època, que només fèiem colzes, ni que tot sigui un festival per a passar-ho bé. El problema és que tenim uns currículums que, a partir de secundària, són excessivament densos i no donen temps a treballar d’aquesta manera. No dic de fer-los fàcils, hi ha d’haver una certa dificultat per a tots els alumnes, si no, no hi ha l’estímul que permet progressar. Cal deixar temps i espai per a treballar aquests continguts de manera més pausada.

—Volia acabar demanant-vos per la prohibició total dels mòbils a les aules. Formeu part del comitè d’experts que discutirà sobre aquesta qüestió. Què en penseu? 
—Crec que és més important prohibir les xarxes socials a menors de setze anys, posar la restricció severa aquí, si es pot fer legalment. Fan molt de mal a la construcció de la personalitat i el cervell d’infants i adolescents. Sobre la prohibició de mòbils o de tecnologia digital a les aules, a mi l’única prohibició que m’agrada és la que diu “prohibit prohibir”. Sona una mica hippy, però qui diu que en algun moment concret allò no pugui ser interessant? Els hem d’ensenyar a conviure en un món digital, i hi pot haver cert marge perquè el docent gestioni. Per exemple, les pràctiques al laboratori. Amb un mòbil, pots fer fàcilment fotografies del que hi veus. Després pots fer un drive per a compartir-les i fins i tot ensenyar-les a casa, perquè la desconnexió sistema educatiu – famílies és gran. Pots fer una normativa molt estricta que digui que el poden utilitzar una vegada cada quinze dies per a aquesta mena de coses.

“És important prohibir les xarxes socials a menors de setze anys”

—Heu esmentat les xarxes. Què li fan al cervell? 
—Pot ser devastador. No amb tots, però amb alguns sí. Primer, perquè generen aquest desig irrefrenable de continuar consumint. Si com a adult ja et costa gestionar-ho, imagina’t un cervell adolescent, que té més dificultats perquè no és tan madur. I, després, pel que es veu a les xarxes: cares i cossos que semblen reals, però no ho són. Això origina problemes d’autoestima, autoimatge, alimentaris, ansietat, depressió… Ens estalviaríem molts casos greus. I què es veu a Instagram? Hi pengem la millor foto, el millor somriure, sempre ens ho passem bé… Els adolescents poden pensar “tots s’ho passen bé mentre jo he d’estar fent colzes, però la vida ha de ser tot diversió”. El xoc cerebral que això implica és molt fort. És difícil de demanar-los que estiguin atents a l’aula quan el seu cap pensa que haurien d’estar fent tot allò.

Ens remuntam a l’any 2005. Rafael Nadal va guanyar el primer Roland Garros. Vestit de tirants i amb pirates, va batre Mariano Puerta en quatre sets. Ja era una sensació mundial, però el Grand Slam confirmava allò que molts entesos ja veien: esclatava un fenomen que podia convertir-se en el millor jugador de la història. L’emoció era immensa, sobretot a Manacor, on va néixer, a Mallorca i al conjunt de les Illes. De llavors ençà, la història és ben coneguda: 92 títols, 22 Grand Slam, dos ors olímpics, 135 milions de dòlars en premis… i una acadèmia al seu poble natal que li ha reportat encara més “alegries”.

A final del 2023, Nadal va anunciar l’expansió de la seva acadèmia a escala internacional. Per mitjà del seu hòlding –Aspemir–, va vendre el 45% de l’empresa que la gestiona al fons madrileny GPF Capital. Beneficis: 94 milions d’euros, més de la meitat del que ha guanyat com a jugador professional. Una venda amb beneficis que ha obert molts interrogants, perquè aquest projecte ha estat apadrinat per l’administració pública d’ençà de bon començament. L’acadèmia de Manacor ha esdevingut això que és ara, hotel inclòs, tenint sempre el suport que els darrers governs de les Illes li han oferit.

Pacte amb Matas

Per això tornam a l’any 2005. Se li il·luminaven els ulls, al president d’aleshores, Jaume Matas, de qui tothom coneix avui la seva sort. Veia en el jove de denou anys l’oportunitat de fer créixer, encara més, les Illes internacionalment. Barcelona tenia el Barça; i Mallorca, Nadal. Per això, a final d’aquell any, es va signar un protocol Matas i Nadal per a la construcció d’un centre de tecnificació a Manacor, amb un gran complex de tenis, residència i oferta complementària. El finançava el govern, i l’Ajuntament de Manacor en cedia els terrenys durant trenta anys. L’única cosa que havia de fer Nadal era promocionar l’illa a les principals fires turístiques i per tot el món. I ho va fer, per exemple, quan va participar en la World Travel Market de Londres el 2006.

Vista aèria de l’acadèmia de Manacor.

Però el somni compartit de la família Nadal i de Matas es va anar diluint. Passats uns quants anys, Matas va perdre les eleccions en favor de Francesc Antich (PSIB) i el segon pacte de progrés va dir que no hi havia doblers per a fer la inversió. El juny del 2008, mitjançant un comunicat de l’empresa que gestionava la representació esportiva de l’ex-tenista –International Management Group–, Nadal va anunciar que rompia de ple la col·laboració amb el govern. Ja no promocionaria l’illa, perquè no s’havia complert el compromís de crear el centre d’alt rendiment.

Les alarmes es van encendre al Consolat de Mar, que va reaccionar. Era un cop dur, però el desembre del mateix any es va saber que Nadal tornaria a promocionar les Illes. En aquest cas, de moment, en canvi de sis milions d’euros per prestar la seva imatge fins el 2011. Nadal va explicar aleshores que el trencament de la col·laboració havia estat causat per “un malentès del centre de Manacor”.

Protocol amb Antich i llei a mida amb Bauzá

I just aquell 2011, quan s’acabava el contracte, el govern d’Antich, el consell insular de Francina Armengol i Nadal van signar un protocol de col·laboració per a posar en marxa “un centre de referència internacional de tennis a la comarca de Manacor”. Això va ser al febrer, i al març el consell de govern va declarar d’interès autonòmic la inversió –aquesta vegada promoguda pels Nadal–, amb la justificació que era una mesura urgent per a l’impuls de la inversió a les Illes. “El moment actual, tant des d’un punt de vista esportiu com econòmic, necessita actuacions que dinamitzin la vida social i econòmica de les nostres illes sempre que siguin compatibles amb el desenvolupament sostenible de les mateixes”, deia el text. Turisme de qualitat, desestacionalització i impuls del comerç eren alguns dels arguments.

La declaració d’interès autonòmic va ser clau. Malgrat que Antich va perdre les eleccions, es va donar pas al govern de José Ramón Bauzá, i això va permetre de justificar la llei que es va aprovar l’any 2012 i que va ser feta a mida per a Nadal: la llei de mesures urbanístiques per a l’execució del Centre Internacional de Tennis Rafael Nadal.

Aquesta norma, d’article únic, eximia el projecte de passar per l’avaluació d’impacte ambiental. També l’eximia de passar els actes de control previ municipals, de manera que tan sols calia l’aprovació del projecte per part del govern. Nadal aconseguia un sòl rústic requalificat per a complir el seu somni fora dels torneigs.

D’acadèmia de tennistes a hotel

El 2016 l’acadèmia era una realitat. Se’n va fer la inauguració amb convidats de luxe. Entre ells, Roger Federer, el millor jugador de la història durant molts anys. Aquell centre de tennis ja no era solament això. De fet, la llei ja ho preveia: n’admetia l’ús residencial, comercial (botiga especialitzada), d’oficines, de sales de reunió, de museu, esportiu i de centre mèdic. En concret, l’acadèmia era conformada per una residència, vint-i-sis pistes de tennis, un centre fitness, dues piscines, un camp de futbol 7, una pista poliesportiva i deu pistes de pàdel.

Suite Rafa Nadal a l'acadèmia del jugador de Manacor Suite Roger Federer a l'acadèmia del jugador de Manacor

Però aquell mateix any, l’actual batlle de Manacor, Miquel Oliver, va posar en coneixement del govern que la residència s’oferia amb un ús turístic i no pas per a una estada per als alumnes que entrenaven al centre. De fet, tal com va anunciar IB3, algunes webs d’allotjament turístic i la web mateixa del centre permetien de fer-hi reserves sense tenir un perfil esportiu. Els gestors, caçats amb aquesta pràctica, van negar que s’usés l’acadèmia com a hotel i van al·legar errades en la comercialització de la residència. Després, van retirar els anuncis.

L’esmena Nadal

Però aquí no va acabar res. El 2018 va haver-hi una forta sacsejada política amb aquesta qüestió. Arran d’una esmena del PP a la llei d’habitatge, es permetia l’ampliació de l’acadèmia fins als 76.000 metres quadrats i s’autoritzava de fer-ne ús turístic. Amb l’anomenada esmena Nadal, la residència es mantenia amb 140 places, però se’n podrien oferir 214 de turístiques. El centre havia de construir una rotonda –també finançada pel consistori– i un aparcament públic. El PSIB no tan sols va donar-hi suport –juntament amb el mateix PP, PI i Ciutadans–, sinó que, segons que va descobrir IB3, l’esmena va ser redactada per la Conselleria de Territori, en mans del socialista Marc Pons. Entitats socials i els socis de l’executiu, Més per Mallorca, Més per Menorca i Podem, van posar el crit al cel.

La resta és història. Avui, s’hi pot reservar una suite estàndard per 223,26 euros per a aquest cap de setmana, per exemple. I l’acadèmia no és a Manacor i prou, sinó que s’ha expandit per Kuwait, Grècia, Mèxic, Hong Kong i Albània. Mentrestant, el valor del centre de Manacor ha crescut de manera impensable. La portaveu de Podem al parlament de les Illes, Cristina Gómez, ja va recordar aquesta setmana, quan es va saber que Nadal guanyaria 94 milions per la venda de les accions (això multiplica per cinc els beneficis en un any), que les lleis no podien servir per a fer tractes de favor: “Ens vam haver de menjar la modificació de la llei d’habitatge, que per nosaltres era una fita, i ara Nadal passa per caixa. És una broma de mal gust.”

 

Les urnes han parlat amb una claredat matemàtica –i les matemàtiques, com tots sabeu, són una de les coses més serioses que hi ha al món. Els afiliats al Consell de la República –els qui han votat, que som massa pocs– han decidit sense cap ombra de dubte quin candidat volen al capdavant de la institució. I no ha estat una victòria ajustada, sinó molt clara. De manera que crec que ara sobretot toca reivindicar que el nou president del Consell, Jordi Domingo, tinga l’espai que necessite per a treballar i per a portar a terme el projecte que ha defensat durant la campanya electoral.

No és tan sols una qüestió de cortesia institucional, sinó de coherència democràtica. Si creiem en les institucions que hem creat, tots hauríem de ser els primers interessats que funcionen bé sempre, amb independència de qui les ocupa transitòriament. El fet que Domingo haja obtingut una majoria aclaparadora no pot ser, per si mateix, motiu de sospita. I crec que és raonable de demanar prudència i responsabilitat als altres candidats.

Ara mateix el Consell, sobretot, ha d’abandonar aquesta fase dels darrers mesos, plena de turbulències i desavinences. El pas que s’ha fet amb aquesta votació, la substitució del president Puigdemont i la desvinculació, si més no formal, dels partits polítics, és prou important, a parer meu, per a reclamar respecte i unitat. Perquè difícilment es podrà reclamar –com ha estat el paper històric del Consell– unitat als partits polítics si no la pràctica abans que ningú el Consell mateix.

Sobre Jordi Domingo, doncs, recau una càrrega gens negligible, feixuga. La successió al capdavant del Consell de la República no és un mer tràmit burocràtic, sinó la continuïtat d’un projecte que, amb totes les limitacions, representa l’única eina institucional nascuda de la legalitat creada pel Parlament de Catalunya en les històriques jornades del setembre del 2017 i en la declaració d’independència votada per la cambra el 27 d’octubre del mateix any. Ningú no es pot prendre a la lleugera un encàrrec com aquest.

El Consell va nàixer a l’exili, especialment per esquivar la repressió, però necessàriament, i no pas per voluntat pròpia, en unes condicions que en complicaven molt el funcionament. Simplement, no hi havia la mínima normalitat civil, administrativa, que se suposa que ha de tenir un projecte d’aquesta dimensió, i la gestió del dia a dia se n’ha ressentit.

Però ara no hi ha raons ni excuses per a no fer del Consell una institució modèlica quant a la gestió dels recursos propis, la transparència financera i el rendiment de comptes als socis. És imperatiu de simplificar i aclarir què és el Consell, l’entorn societari i l’estructura interna –ara massa complicada–, per impedir noves polèmiques, per reforçar-ne la credibilitat i per enfortir-ne la capacitat d’incidència pública.

La tasca que espera a Jordi Domingo no és, per tant, fàcil ni senzilla. Però alhora cal dir que és molt apassionant. El nou president haurà de combinar, com qui camina per la corda fluixa, l’audàcia amb la prudència. D’una banda, és urgent de revitalitzar una institució que ha perdut força, presència i credibilitat; d’una altra, haurà d’evitar que els seus moviments malmeten els equilibris existents, ja prou delicats. I això enfrontant-se a una realitat social complexa. Domingo i el seu equip han de ser conscients que les divisions internes de l’independentisme i el desànim d’una part de la base social són una càrrega feixuga que cal remoure per a tirar endavant.

El nou president assumeix una gran responsabilitat. Però també és gran, més gran i tot, l’oportunitat de demostrar al país i al món que el Consell de la República és molt més que un símbol: que pot ser una eina molt efectiva per a fer viable la república catalana i reforçar la nació, i que ja ens pot servir per a viure i practicar una democràcia directa, millor i de més qualitat que la que tenim ara en el nostre dia a dia.

 

PS1. Una volta el Tribunal Suprem espanyol ha confirmat la condemna de quatre anys i mig de presó a Laura Borràs, la sentència ha passat a ser ferma i, per tant, molta gent es demana si anirà a la presó. Arnau Lleonart i Josep Nualart Casulleras ho expliquen en aquest article.

PS2. Parlar amb els familiars de les víctimes de la gota freda és una lliçó (dolorosa) de dignitat. Esperança Camps ha entrevistat Rosa Maria Álvarez, de Catarroja, treballadora social, que ens ofereix un testimoni excepcional: “Em tortura la idea que mon pare va morir pensant que la seua única néta vivia la mateixa situació que ell”.

PS3. Poder fer batalles oficials de rap improvisat en català era una cosa inimaginable fa tan sols dos anys. Però les coses van canviant. Diumenge es va disputar la final del campionat Catalunya Freestyle, el primer torneig de rap improvisat en català de la història, que va aplegar setze artistes i que va exhaurir les entrades de la sala Razzmatazz. Alba Tebar ens explica en aquest article totes les claus d’aquest fenomen tan interessant.

PS4. El tennista Rafael Nadal s’ha trobat embolicat en una nova polèmica arran de la venda milionària de la seua acadèmia de tennis, construïda amb una notable permissivitat de la classe política mallorquina. Martí Gelabert ens explica aquesta història: “Nadal, l’acadèmia i una llei feta a mida: la darrera victòria milionària del tennista”.

Poder fer batalles oficials de rap improvisat en català era una cosa inimaginable fa tan sols dos anys. Però les coses van canviant. Diumenge es va disputar la final del campionat Catalunya Freestyle, el primer torneig de rap improvisat en català de la història, que va aplegar setze artistes i que va exhaurir les entrades de la sala Razzmatazz. Aquesta final va arribar després d’un any de rondes classificatòries fetes per tot el país, que han contribuït a normalitzar i reivindicat l’ús del català a les batalles de rap, que fins ara es feien gairebé sempre en castellà.

“Diumenge a les sis, a Razzmatazz, ja hi havia una victòria col·lectiva, que és el fet de disputar una competició com aquesta en català, i havent venut totes les entrades”, diu Joel Prieto, de nom artístic Fetitxe 13, un dels semifinalistes de Catalunya Freestyle. El guanyador va ser Dani Entreliti, de Banyoles (Pla de l’Estany). “És irònic, però les batalles de rap no m’acaben d’agradar”, confessa. Diu que no n’acostuma a consumir i que pràcticament no ha participat en cap, sobretot perquè en algunes l’insult en els duels és habitual, i no s’hi sent còmode. Per sort, a Catalunya Freestyle s’hi ha sentit molt còmode perquè hi ha trobat un caliu molt familiar i l’insult no era la base de les batalles.

Aquesta competició ha estat la culminació d’un camí que va començar el 2021 amb les primeres trobades de rapers en català organitzades pel col·lectiu Raplegats, i que va agafar força el 2022 gràcies a la unió amb Gold Battle i l’Associació Cultural Llobregat Block Party, després d’haver guanyat els premis Lluís Carulla 2022 a millor idea amb el projecte “Perifèria Gold Battle”.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de @catalunyafreestyle

Passar-se al català

“Catalunya Freestyle és un èxit de la immersió lingüística”, va rapejar en plena actuació Prieto. La qüestió de la llengua, sens dubte, era cabdal, i tothom n’era conscient. Un dels principals motius d’aquest projecte és donar un impuls al català i normalitzar-ne l’ús, també en un àmbit en què la societat potser no està tan avesada. “Ho fem en la nostra llengua perquè si és la que usem en la nostra vida, per què no l’hem d’usar també en la nostra passió?”, diu Marina Bou, membre de l’organització i també participant en la competició.

Entreliti subratlla que l’èxit més gran d’aquesta competició és haver aconseguit que rapers que fan servir el castellà s’hagin passat al català: “S’ha trencat aquesta barrera tan ferma que hi havia entre el rap en castellà i en català”, celebra. Certament, hi ha uns quants participants que han rapejat en català per primera vegada davant el públic, com en Xinako, una de les cares més conegudes de l’escena del rap improvisat en castellà. “No l’hem vist mai obrir la boca i dir una sola paraula en català, per això vam al·lucinar quan ens va dir que vindria”, diu Albert Alarcon, discjòquei i un dels organitzadors de la Catalunya Freestyle. N’és un altre exemple Poveda, un dels setze finalistes, que va dir que, com que “parla el castellà igual que el català”, podia concursar en batalles d’un contra un. I canviar els hàbits dels rapers també fa un efecte dòmino en el públic que consumeix aquesta música: “No se sentia rap en català. Es deixava una mica de banda, com si fos alguna cosa més suau. I que entrin en figures consagrades o que tenen una trajectòria dins el circuit en castellà, em sembla una manera de trencar una mica aquests prejudicis que hi havia fins ara”, diu Entreliti.

Entreliti sempre ha estat vinculat al món del rap en català. Va començar a improvisar fa anys, en part gràcies a Daura Magrana, també banyolí, cantant de rap, poeta, i activista afrocatalà. Té un grup de hip-hop amb dos companys més, 97 Onzas, actiu de fa sis anys, en què fan rap com una manera més de naturalitzar l’idioma. “No escrivim en català perquè calgui escriure en català, sinó perquè ens surt de manera natural”, diu.

“A més de combatre el declivi de la llengua catalana i de l’ús social que té, Catalunya Freestyle serveix també per a combatre estigmes que moltes persones tenen a sobre. És ajudar a democratitzar la música com a eina de base de tothom i que no ha de formar part d’una elit”, diu Prieto. Ell és conegut sobretot per la faceta artística i educativa, com a membre de la cooperativa Versemblant, una escola itinerant que organitza tallers de rap i d’arts plàstiques a les escoles. Com a activitat de la cooperativa, ha creat el projecte “De la poesia catalana a la música urbana”, amb la idea de recitar un poema de Maria Mercè Marçal al ritme d’una cançó de The Weekend, per exemple. En total, han adaptat quaranta-quatre poemes clàssics del darrer segle de l’escena catalana a cançons de la música urbana internacional que han tingut molt d’èxit.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Versembrant (@versembrant)

Una iniciativa pionera i diferent 

“Sorprèn que, amb el llarg recorregut del freestyle en castellà, i tenint en compte que hi ha una escena en català que a poc a poc s’ha anat consolidant, no hi hagués iniciatives semblants”, diu Prieto. “Veia Catalunya Freestyle com una cosa constructiva, que podia acabar de consolidar una escena de rap en català”, afegeix Entreliti. Per ell, aquesta iniciativa és tot un èxit perquè, en el poc marge de temps d’un any, les batalles han pogut aplegar molta audiència.

Un altre punt que destaquen els participats de Catalunya Freestyle és la bona sintonia que s’hi respirava, en contraposició amb batalles de rap improvisades anteriors. Prieto detecta unes quantes diferències amb la majoria dels campionats de freestyle en castellà, com ara el factor generacional. “El primer guanyador de la primera eliminatòria va ser un glosador de Menorca de més de quaranta anys. Veient que hi havia gent de la meva edat, i que convivíem amb gent jove, i que no desentonava ningú, em sentia validat i legitimat per a formar part d’aquesta aventura”, celebra. En segon lloc, recorda que el context de les competicions que s’han fet a Catalunya Freestyle són més sans i agraïts que els que ha vist en castellà. “No critico els castellans; simplement dic que, pel fet de ser un circuit que s’ha creat més tard, i que parteix d’una iniciativa no competitiva, hi ha més companyonia i bon ambient.”

Freestyle i rap en català: se’n pot viure?

Els primers que van obrir pas en el món del rap en català van ser At Versaris, als anys 2000, i els van seguir, per exemple, Senyor Oca i Homes Llúdriga. Actualment, sonen noms com Lildami o Santa Salut, que també fa temes en català. “Abans els catalans no ens ho crèiem. Però, si fas una cosa ben feta, també pots viure d’un producte només en català”, opina Alarcon.

“Estic convençut que es pot viure del rap en català –diu Prieto–. Fa pocs anys era impensable que existís un grup com Figa Flawas, que no és rap, però que ve del rap. Això ja és una demostració de què pot passar. També hi ha l’exemple de Lildami. Estic convençut que d’aquí a quatre o cinc anys hi haurà gent que viurà d’improvisar en català.”

Entreteli, en canvi, és més escèptic: “Llevat que caiguis en gràcia a les discogràfiques o a la indústria que hi ha dins el panorama musical, és gairebé impossible de guanyar-se la vida fent rap en català –lamenta–. En la majoria de festivals que es munten a Catalunya, els caps de cartell són pràcticament sempre els mateixos noms.” Creu que la indústria musical ha portat el rap a terrenys pantanosos, precisament perquè acostuma a abordar temes incòmodes: “No entenc per què el rap català no ha arribat als mitjans, no és pas per falta de talent.”

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de D.Entrelitio (@danientreliti)

Un món masculinitzat

A banda la llengua, l’altra assignatura pendent de l’escena del freestyle en català és la paritat. “La lluita més seriosa que tenim ara és poder tenir més referents femenins en el món del freestyle. Tant de bo d’aquí a uns quants anys arribem a la paritat”, diu Prieto. Bou, que ha estat una de les quatre noies que han participat en el campionat de Catalunya Freestyle, creu que és un problema del conjunt de la societat, i no únicament d’aquest àmbit social: “El món del freestyle és molt masculinitzat, però pateix d’allò que pateixen tots els altres espais de la societat, en què les dones se solen trobar amb més dificultats per a accedir-hi i créixer.” De totes maneres, assegura que Catalunya Freestyle té l’objectiu de fer créixer la participació femenina i d’identitats dissidents en les competicions que es faran aquests anys vinents.

Certament, això tan sols ha començat. L’èxit del primer Catalunya Freestyle ha empès els organitzadors a continuar organitzant campionats. D’aquí a un any, tindrem una nova final, amb noves cares i noves rimes per descobrir. “Som un circuit molt nou. Catalunya Freestyle és un projecte que és possible gràcies a la feina voluntària de moltíssima gent, i la idea és trobar la manera i els recursos econòmics perquè un dia tots aquests voluntaris puguin rebre una compensació per les hores i hores de feina invertides”, explica Bou.