.cat/botiga/producte/com-som-els-catalans/">Com som els catalans (Viena Edicions), l’últim llibre d’Antoni Gelonch. L’acte començarà a les 19.00 i el presentarà Assumpció Maresma, editora de VilaWeb.

El llibre revisita Les formes de vida catalana (1944), de Josep Ferrater i Mora, i ens explica com som i cap on anem. Ho fa d’una manera arriscada, sense patir pels voravius, tot i ser un home de seny. Analitza com és ara aquesta manera de ser catalana. Com el factor de continuïtat, de perseverar en la identitat, és el més afeblit i com, en canvi, la mesura, el seny i la ironia perviuen amb més salut. Creu que les darreres generacions no han transmès la identitat de la mateixa manera que a començament del segle XX i que això ens ha debilitat.

Podeu llegir l’entrevista a Antoni Gelonch sobre el llibre en aquest enllaç.

Els interessats a assistir-hi han d’enviar un correu a inscripcions@vilaweb.cat, tot especificant quantes places volen reservar. Confirmarem les inscripcions per ordre de recepció dels correus fins a omplir la cabuda màxima de la sala.

El grup municipal de Junts a la Seu d’Urgell (Alt Urgell) ha denunciat un comentari a Facebook de l’ajuntament, en què s’insultava el partit. El 22 de gener, el compte institucional va comentar en castellà una publicació referint-se al PP i a Junts per Catalunya: “Són la mateixa merda”. El comentari ha estat esborrat i el consistori ha demanat disculpes.

“Aquest comentari insultant des del compte institucional de l’Ajuntament de la Seu d’Urgell incompleix l’ètica professional i vulnera drets polítics. La institució municipal ha de representar tots els ciutadans de la Seu d’Urgell i Castellciutat i tots els grups municipals amb representació al consistori i, per tant, totes les sensibilitats”, diu Junts.

En aquest sentit, el portaveu Jordi Fàbrega assegura que no és la primera vegada que l’equip de govern de Compromís per la Seu (marca local del PSC) fa un ús partidista dels canals de comunicació municipal.

Hem fet públic que fa uns dies el canal institucional de l’@ajlaseu va insultar el nostre partit.

Una pràctica que incompleix l’ètica professional i vulnera drets polítics. Hem demanat que retirin l’insult, saber qui el va escriure i que es prenguin mesures disciplinàries. pic.twitter.com/cnc3Lwz20n

— Junts per la Seu d'Urgell (@JuntsXlaSeu) February 11, 2025

El Circuit de Barcelona-Catalunya mantindrà el Gran Premi de MotoGP fins el 2031 pel capbaix. Demà, la Generalitat signarà l’acord amb Dorna, l’empresa que organitza el mundial de motociclisme.

Ho ha avançat RAC1 i ho ha confirmat el conseller d’Empresa i Treball, Miquel Sàmper, en una entrevista a la mateixa emissora, en què ha expressat que mantenir el gran premi significava un retorn econòmic de més de 500 milions d’euros.

Segons Sàmper, el gran premi també posiciona Catalunya com a capdavantera en el món del motor. Quant a la cursa de Fórmula 1 —el contracte actual s’acaba el 2026—, ha demanat paciència i discreció amb les negociacions, perquè, a parer seu, acostuma a ser garantia d’èxit.

El Centre Irídia ha presentat un recurs a l’Audiència de Barcelona contra la decisió del jutjat d’instrucció 24 de denegar l’ampliació de la querella per l’espionatge amb Pegasus a l’advocat Andreu Van den Eynde. En la querella s’identificaven tres alts càrrecs del grup empresarial NSO Group —amb presència a Luxemburg— i, amb l’ampliació, es volia citar a declarar els responsables legals de les empreses.

Amb el recurs, Irídia insisteix en la necessitat d’investigar els responsables legals de NSO Group. En aquest sentit, assenyala la incongruència de la jutgessa de refusar l’ampliació de la querella i, a la vegada, activar l’Ordre d’Investigació Europea (OIE) a Luxemburg per avançar en la causa.

D’altra banda, Irídia ha demanat l’encausament del Centre d’Intel·ligència espanyol (CNI) perquè considera que l’estat espanyol és un actor clau en l’ús de Pegasus i vol que doni explicacions i assumeixi responsabilitats per les vulneracions de drets fonamentals. “L’ús del programari espia contra representants de la societat civil i altres actors polítics i socials, incloent-hi tres advocats, suposa un atac greu a l’estat de dret i a la democràcia”, afegeix l’entitat.

Per això, Irídia exigeix una investigació exhaustiva, imparcial i efectiva que no tan sols analitzi la implicació de NSO Group, sinó també les responsabilitats de l’estat espanyol en l’espionatge il·legal.

Avui, 12 de febrer de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Darreres hores per a saber qui serà el nou president del Consell de la República 
• El vice-president de la reconstrucció, Gan Pampols, origina una esquerda en el Consell I Anàlisi d’Esperança Camps
• Si ens volen nacionalistes… I Editorial de Vicent Partal 
• ‘Tres voltes rebel’: poesia de trinxera i resistència feminista I Mail obert de Gemma Pasqual
• La filosofia de la història, encara I Mail obert de Joan Ramon Resina 
• La crisi del PSOE amb l’esquerra espanyola que compromet la supervivència de Sánchez
• Manca de català a gimnasos i poliesportius: com més va més usuaris diuen prou
• Maria Barbal: “La vida familiar i la vida d’escriptor a vegades són com dues vides, que no es troben gaire”
• “És una estratègia de terror”: la xarxa clandestina que cerca els ucraïnesos desapareguts a les presons russes 
• Lluís Permanyer: “Sabeu quines ciutats no evolucionen? Les que són mortes”

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

La calçotada - Lloc: Sortida de la Riera davant del CC Calisay

El cantant solsoní Roger Mas ha presentat al Palau de la Música Catalana el seu nou disc, Roger Mas i la Cobla Sant Jordi – Ciutat de Barcelona (vol. 2), un disc que estava pendent d’ençà del 2012.  El concert forma part del Festival Folk Internacional Tradicionàrius.

Al final, el públic s’ha posat dret per cridar “independència”. I, tot seguit, Mas ha afegit: “Si fos per mi, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.”

Roger Mas: “La fascinació per la meva llengua ha fet que tingués una debilitat per les altres”

Ja em perdonareu l’obvietat, però sempre m’ha semblat molt curiós com és que aquells que més criden contra el nacionalisme –i seguesc el fil d’allò de què parlàvem ahir– són els mateixos que més s’esforcen a fer-nos-en.

Ja ho sé que això no és cap novetat. La història va plena d’aquests predicadors (armats) de la unitat que, amb el pretext de combatre els particularismes, en realitat treballen perquè se n’impose un de sol: el seu. De predicadors (armats) que després, molt teatralment, se sorprenen –i s’indignen i bracegen i parlotegen, desbarrant– quan els altres reaccionem dient prou. No sé què caram s’esperaven: la resignació perpètua? El silenci còmplice? Que ens deixem matar com qui es menja un plat d’olives? Que entonem nosaltres mateix el gori-gori?

Ho deia mestre Fuster i ho reafirmava mestre Pedrolo: el cas és que a nosaltres ens hi obliguen, a ser nacionalistes. No ens deixen cap més opció. Quan criminals com Mazón et neguen la llengua i la volen extirpar de l’escola, l’has de defensar. A mort. Quan ignorants amb títol et neguen la cultura i reivindiquen, per exemple, que don Juan Marsé siga un autor català, però, en canvi, et diuen que monsieur Claude Simon no ho és –i aquest té el Nobel–, has de parar-los els peus, és clar que sí. Igual que quan els manipuladors de tota mena et neguen la història –en parlàvem ahir, arran dels films catalans– has de recordar-la i reivindicar-la. Entre solfa i solfa, doncs, i sense voler-ho i tot, et trobes així cada dia exercint de nacionalista. Havent d’exercir de nacionalista. Per necessitat, per supervivència, per pura i simple dignitat.

I com que resulta que el nacionalisme és com l’aigua –que para bé per a cuinar qualsevol cosa, però que no té gust llevat que li’l poses des de fora–, ací ens teniu, nacionalistes contra nacionalistes, en tots els racons del planeta constatant que la història mai no es va acabar. Els uns intentant d’amagar que ho són i els altres conscients que no tenim més remei que ser-ho. Nacionalistes oprimits contra nacionalistes opressors. Nacionalistes petits contra grans nacionalistes –si és que Botran em dóna permís per a invocar el camarada Ílitx. Nacionalistes armats de raó contra nacionalistes armats de pistoles i de coses que fan més mal encara. Jo i vosaltres ho som. Ho és Pedro Sánchez i Emmanuel Macron i el reverend bisbe de la Seu d’Urgell. I ho són els presidents Illa i Prohens. I el batlle Aliot ho és a muntó. Ho és el senyor Trump al despatx oval amenaçant de desfermar l’infern aquest dissabte, i ho són els palestins, i ho són els israelians… En tot cas, la pregunta fóra: qui no ho és en aquest món?

I quan faig la pregunta, aquesta, la faig amb intenció. Perquè normalment qui diu que no és nacionalista és un nacionalista de campanar, monumental, com una casa de pagès. Com qui diu que no té ideologia és sempre de dretes i qui diu que es pot discutir com es va crear el món és un ignorant. Ells, alguns, tot això no ho reconeixeran mai. Els veiem caminar cada dia al nostre costat i xerrar per les ràdios, fer conferències o piular a X queixant-se que res no és com era. Bé que ho sabem, que faran l’orni tant com puguen. Que badallaran d’avorriment si els ho expliquem, si els expliquem que ells, criatures dolcíssimes que foren, són tan nacionalistes espanyols com ho era donya Concha Piquer o el Zarra aquell de la futbolera fúria hispànica, com ho és el Tejero del bigot o els victormanuels, anesbelens i companyia –”España, camisa blanca…”.

Ara, i això crec que ho digué l’homenot de Sueca –si fa no fa així–, precisament perquè ens hi forcen, nosaltres hauríem de ser nacionalistes del gènere intel·ligent. És a dir, no hauríem de caure en el parany de reproduir els seus vicis, els seus defectes, les seues catàstrofes i misèries. Reconèixer l’altre –cosa que ells no saben fer amb nosaltres– no és cap feblesa; és, més aviat, una fortalesa. Entendre que la diversitat enriqueix –cosa que no entendran mai–, que les fronteres són relatives o que les identitats són complexes… Tot això no lleva força a les nostres reivindicacions. Al contrari: les fa més sòlides, molt més madures, i en termes pràctics fins i tot molt més difícils de rebatre. Per més que els feixistoides nostrats, professorals o esquadres militants, s’escaroten tant quan ho expliques i protesten sorollosament i insistent amb els mateixos arguments que fan servir aquells a qui pretenen voler combatre.

Precisament: no hem de jugar el seu joc. No hem d’acceptar les seues regles. Si ens volen nacionalistes, siguem-ho nosaltres amb totes les conseqüències, sense vergonya ni limitacions, sense renunciar a res, plenament nacionalistes. Però no siguem com ells. Que el nostre país no siga mai una Espanyeta petita, una imitació patètica del país de ponent i dels seus defectes consuetudinaris. Siguem-ho sense exclusions, sense fanatismes encegadors, amb la mínima retòrica inflada possible, amb els mínims visques possibles, somniant com l’Estellés una pàtria “lluminosa i alta”, que són els dos qualificatius nacionalistes més universalistes i elegants que podem declamar.

També perquè, al capdavall, nosaltres sempre hem estat així i val més que no ho oblidem. Fem-los veure que es pot defensar allò que és propi sense negar allò que és aliè. Que es pot estimar amb una passió reverencial una llengua sense que això ens obligue a odiar-ne cap altra. Que podem ser fidels a una terra –a aquesta terra que ens pertany– sense convertir-la en una cova on ens arrisquem a acabar mirant el reflex en la paret. Demostrem-los que el seu nacionalisme i el nostre no són la mateixa cosa ni ho seran mai. Que hi ha maneres i maneres de ser nacionalista, milers de maneres de ser-ho. I que la més civilitzada –si em permeteu l’expressió i ningú no se la pren com una ofensa– és justament la que ells ni practiquen ni coneixen ni entenen ni entendran. I derrotem-los. Pel bé de la humanitat.

 

PS1. A les nou del matí d’avui, dimecres, s’acabarà el període de votació a la presidència del Consell de la República. I cap a migdia sabrem qui substituirà el president Carles Puigdemont en el càrrec. Pol Baraza ens ha fet aquest resum de les darreres hores de la votació.

PS2. Anar al gimnàs i que les classes es facen sistemàticament en castellà és, dissortadament, una experiència força comuna en molts centres esportius del país, especialment a les àrees metropolitanes. Però el personal cada dia està més enfadat i per això Clara Ardévol ha parlat amb tot d’usuaris que ja n’estan farts i reclamen respecte: “Manca de català a gimnasos i poliesportius: com més va, més usuaris diuen prou”.

PS3. Maria Barbal és un dels grans noms de la nostra literatura. Assumpció Maresma li ha fet aquesta entrevista: “La vida familiar i la vida d’escriptor a vegades són com dues vides, que no es troben gaire“.

PS4. El tòpic diu que Lluís Permanyer és un senyor de Barcelona. I ho és. I un dels millors periodistes de la ciutat, si no el millor, que també ho és. Per això ha estat un convidat de luxe al pòdcast d’Ot Bou: “Sabeu quines ciutats no evolucionen? Les que són mortes”.

PS5. Tots aquests continguts, i més, els podem fer cada dia accessibles a tothom, perquè els nostres subscriptors ens fan confiança i ens ajuden solidàriament. Aquells que encara no en sou, ens faríeu un gran favor si us en fésseu, anant a aquesta pàgina.

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, es troba en una situació de gran fragilitat parlamentària. Les iniciatives i lleis les negocia una a una amb les formacions independentistes i això, per exemple, ja ha fet que enguany no hi hagi pressupost. Per si no n’hi hagués prou, el dia a dia dels socialistes es troba marcat per uns quants escàndols sota investigació judicial, com el cas Koldo, la investigació contra el germà de Sánchez i el que afecta el fiscal general espanyol, Álvaro García Ortiz.

La tensió latent amb l’esquerra espanyola –tot i no ser tan evident com la que té amb ERC i Junts– va corcant el govern. Tot plegat fa que creixin els rumors sobre eleccions avançades i ja n’hi ha pocs que prevegin que la legislatura pugui durar dos anys més.

Guia per a entendre la presumpta corrupció que esquitxa Sánchez i el PSOE

El PSOE i Sumar miren que les desavinences en el si del govern no arribin al congrés i fan mans i mànigues per assolir una entesa abans. Però el cas és que aquests darrers mesos són com més va més públiques, sobretot en matèria laboral. Una de les picabaralles més fortes va ser entre la vice-presidenta segona i ministra de Treball, Yolanda Díaz, i el titular d’Economia, el socialista Carlos Cuerpo, per la reducció de la jornada laboral a un màxim de 37,5 hores.

El 20 de desembre Díaz va acordar amb els sindicats, en nom del govern, la reducció laboral. Aquí va començar un xoc públic, quan Díaz va acusar Cuerpo de vetar la iniciativa i d’incomplir el pacte de govern, i va titllar l’actitud del ministre de “gairebé de mala persona”: “Que un ministre socialista es manifesti en contra d’un acord amb els sindicats és una cosa que cal explicar als votants progressistes”, deia públicament. Finalment, el consell de ministres no ho va aprovar fins el 4 de febrer.

Les tensions han sorgit novament aquesta setmana. Després d’augmentar el salari mínim, ara s’ha fet públic que alguns treballadors que el cobren hauran de pagar l’IRPF, cosa que significa que l’increment real no sigui tan gran. Ahir Díaz, en una compareixença de premsa, es lamentava d’haver-se assabentat de la decisió pels mitjans de comunicació. Al seu costat, la portaveu del govern espanyol, la socialista Pilar Alegría, ho atribuïa a la “velocitat informativa”. “Saltem pantalles massa de pressa”, afegia.

Aquesta crisi encara no s’ha acabat, i Sumar ja va anunciar ahir una iniciativa al congrés per a apujar el llistó del grup exempt de l’IRPF i esmenar així la decisió del Ministeri d’Hisenda, dirigit per la socialista María Jesús Montero. Una mesura a la qual s’ha afegit al PP, amb una clara maniobra per a debilitar més el govern.

Unes discrepàncies que vénen de lluny

Tot i ser les darreres i més visibles, ja hi ha hagut més dissonàncies durant aquest any i mig de govern. Bona part, en política internacional. Ja l’abril de l’any passat, Sumar es va oposar en el consell de ministres a aprovar una partida de milers de milions d’euros en defensa, tot i que aleshores no ho van fer públic. També sovint hi ha crides de Sumar a trencar les relacions amb Israel.

Alhora, fa tot just poques setmanes, Tesh Sidi, diputada de Sumar d’origen saharià, registrava una pregunta dura contra l’executiu: “Per què el Govern d’Espanya posa tots els seus esforços a donar suport a la dictadura del Marroc?” Els socialistes van fer un viratge històric quan el 2022 van decidir de donar suport a la proposta d’establir un règim d’autonomia, sota jurisprudència marroquina, per al Sàhara Occidental.

Hi ha hagut més qüestions, com ara en matèria d’habitatge, en què Sumar ha titllat de “decebedores” les propostes del PSOE. Sobre això, trobem que el mes d’octubre el PP i Sumar es van votar conjuntament dues propostes a esquena del PSOE. Per una banda, una iniciativa del PP per a elevar el control sobre l’enviament d’armes a zones de guerra i, per una altra, una de Sumar sobre clàusules hipotecàries.

I no són pas les úniques. La primera votació que el PSOE va perdre va ser el mes de maig: una proposició de llei sobre proxenetisme, que no havien negociat ni consultat amb els seus socis de govern. Però si un fet palesa les diferències és que els dos partits no van ser capaços d’acordar un esborrany de pressupost. Díaz, de fet, va arribar a confirmar que les negociacions s’havien encallat i que hi havia una enorme distància en matèria de fiscalitat.

Tot plegat mostra un executiu dèbil. Però les baixes expectatives electorals de Sumar i les previsions d’una majoria del PP i Vox fan que l’avançament electoral tampoc no sigui una opció gaire engrescadora per a cap dels dos socis de govern.

Sumar, en crisi, vol marcar perfil

Sumar té un problema afegit, i és que el govern espanyol és l’única institució on encara governa, després d’haver perdut batllies importants i no tenir presència en cap govern autonòmic. De manera que és allà on proven de marcar perfil propi respecte del PSOE, fet que evidencia les diferències, encara que això pugui significar un desgast per a la coalició de govern.

Sumar, per una banda, ha de guanyar protagonisme entre els votants de l’esquerra, en un moment en què es juga fins i tot la supervivència com a partit. Per una altra banda, hi ha una pugna amb Podem per a ocupar el mateix espai, com ja es va veure a les eleccions europees, quan Sumar va obtenir solament un eurodiputat més malgrat presentar-se amb Compromís i els Comuns.

Després de l’escissió del grup parlamentari, Podem s’ha diferenciat de Sumar amb un discurs més trencador, d’esquerres i feminista, i fent una defensa ferma del referèndum català. Fent valer que és imprescindible per a les majories parlamentàries, va collar el govern amb l’exigència de trencar la relació amb Israel i abaixar el lloguer si volien el seu suport al pressupost. Ara, amb la polèmica del salari mínim, Podem ha registrat una iniciativa perquè tothom qui el cobri estigui sempre exempt de pagar imposts. És, novament, un pas que obliga el partit de Yolanda Díaz a no deixar de presentar propostes ambicioses.

Un problema d’aliances i lideratge

Més enllà de Podem, Sumar té un problema de lideratges i aliances. El mes de juny, Díaz va dimitir com a presidenta del partit i d’ençà d’aleshores hi ha una direcció provisional sense cap visible. De fet, una de les alternatives més destacades era Íñigo Errejón, que es va trobar forçat a abandonar la política per comportaments masclistes i denúncies d’agressions sexuals. El nou màxim dirigent i el rumb que prengui el partit han de sortir de l’assemblea del partit el 29 i 30 de març.

Un altre punt de fricció és amb els seus aliats. Més per Mallorca ja es va presentar a les europees amb ERC i les negociacions per a les europees van ser dures. Sumar solament va poder aconseguir un escó, i els altres van anar a parar als Comuns i Compromís. Això ja va implicar un conflicte amb Esquerra Unida. A la pugna pels llocs a les llistes, s’afegeix el fet que s’impulsen seccions del partit al País Valencià i a les Illes, cosa que també pot ser un focus de tensió. De fet, si les expectatives són baixes, molt probablement Compromís i la resta de partits poden cercar unes altres aliances o presentar-se tots sols.

Per una altra banda, Podem farà una assemblea els dies 11 i 12 d’abril. Com expliquen, “l’evident debilitat i paràlisi” del govern de Pedro Sánchez fa plausible que l’executiu no pugui exhaurir la legislatura el 2027. “Volem estar preparats per a qualsevol escenari”, ha afirmat el coportaveu de la formació, Pablo Fernández. De manera que es preveu una renovació de tots dos partits, que proven de combinar el fet de ser clau parlamentàriament i esdevenir el referent de l’esquerra.

Maria Barbal (Tremp, Pallars Jussà, 1949) acaba de publicar Peripècies (Columna Edicions), que, tal com il·lustra la coberta del llibre, parla de tot allò que fa que la vida sigui travessar una maroma, en aquest cas la vida d’un escriptor. L’obra surt quan Barbal fa quaranta anys que escriu. Fem l’entrevista abans de la conferència de premsa, en una sala en penombra, on les seves respostes llueixen una franquesa que crea una intimitat poc habitual. Tot i que la novel·la no és biogràfica, sí que permet de preguntar sobre aspectes de la seva vida d’escriptora. Potser les preguntes se li fan feixugues de respondre, però s’explica amb paraules pensades i amb lluentor als ulls. És propera i no amaga els dubtes que té quan mira la vida viscuda. Ens regala aquells pensaments íntims que pots tenir quan has fet anys. Escriure és allò que volia i allò que ha fet, mentre ha passat setanta-cinc anys de vida. Una vida que insinua que podia haver estat millor, sense les tensions que implica viure i escriure.

—No pareu mai d’escriure i publicar…
—És cert, sóc activa i he estat molt activa amb l’escriptura. Després de Pedra de tartera hi ha hagut una continuïtat, que no he tallat mai d’una manera significativa. He anat escrivint, escrivint… moltes vegades escrivint i deixant-ho, com m’ha passat en aquest llibre, que havia començat el 2012 i l’he acabat ara. Per a mi, no és una mala manera de treballar, però sí, és veritat que potser he escrit massa i tot. De vegades m’ho plantejo.

—Què voleu dir quan dieu que potser heu escrit massa? Jo no ho he dit…
—De fet, crec que encara podria escriure molt més si tots els apunts que tinc els arribés a portar a terme. M’interessen moltes coses, m’impressionen moltes imatges del dia a dia. Soc molt àvida mentalment de temes, de qüestions, de petits arguments. Per tant, més aviat penso que sóc una persona que m’he de frenar per estabilitzar el que vull escriure si ha de tenir una certa extensió, un cert pes narratiu. O sigui que no sóc d’aquells que diuen: ara no tinc cap idea per a escriure.

—Ara escriviu?
—Sí, sí.

—Teniu uns hàbits d’escriptura?
—Doncs no n’he tingut gaire, perquè, és clar, durant molt temps he compartit ensenyament i escriptura. Va ser una època difícil. Només em podia dedicar a escriure a retalls de temps, vacances… Això no és gaire recomanable per a la vida normal, de cada dia. A partir del 2000, quan demano l’excedència, ja em distribueixo millor el temps i puc escriure d’una manera més normal. Però en cap cas sóc d’allò d’escriure de vuit a dotze i d’aquí no em moc. No he estat una persona gaire exigent amb mi mateixa, en aquest aspecte. Perquè em conec i sé que si em poso a escriure i tinc cinc coses properes per a resoldre en un termini molt més curt, acabaré que no escriuré bé. O sigui que és millor primer resoldre les coses i després posar-se a escriure. He anat escrivint una mica quan he pogut.

—Però deveu escriure gairebé cada dia?
—Els últims anys sí que han estat d’escriptura diària, sigui poc o molt, però abans no tant.

—A l’hora d’apuntar les idees sou ordenada? Teniu un dietari?
—També els últims anys he descobert les llibretes [riu], i em van bastant bé. Tot i que a casa faig servir també paperets, que després de vegades volen, es perden.

—El llibre presenta la dicotomia entre la vida d’escriptor i la persona. Escriviu descrivint el protagonista: “La seva mania de captar-ho tot per poder escriure a la vida real li fa nosa.” Heu sentit aquesta sensació?
—D’alguna manera, sí, aquesta capacitat de fabulació que de vegades et serveix per a pensar en un probable conte, en la vida real trobo que m’és molt desfavorable. M’espero, per exemple, en una visita del metge i començo a fabular. Tot allò que he fabulat m’ha fet passar una mala estona, que me la podia haver estalviat. Aquesta repartició de la persona en un element vital purament i l’escriptor, trobo que pot crear conflictes, no a tothom. La vida familiar i la vida d’escriptor també pot crear dificultats. De vegades poden ser xiques, de vegades poden ser immenses i que et col·lapsin, que et facin sentir culpa. Com si visquessis dues vides que sí que es poden trobar, però no es troben gaire. D’alguna manera hi ha una tensió.

—Ho heu patit això?
—Sí, ho he patit molt, a la meva ordenada manera. Jo, més aviat, intento controlar les coses perquè no es tensin ni esclatin. I llavors, com que han estat bastants anys de compartir l’escriptura amb la vida, amb la família, amb els amics, amb els problemes, he procurat sempre supeditar l’escriptura als problemes importants. Per tant, ja no ho deixava esclatar, deia: ara no toca escriure, però el conflicte es mantenia. Ara, mirant-ho amb retrospectiva, perquè ja estic en una edat per a mirar cap enrere, penso que l’escriptura, en certa manera, m’ha fet retallar possibilitats que hauria pogut explorar amb persones properes. Tinc aquesta sensació, que no sé si és veritat. Però sí que ara penso que sí que hagués estat més lliure i no tan pendent d’acabar un llibre o de començar-lo potser les coses haurien pogut anar d’una altra manera, és a dir, millor. Som aquí.

—Crec que ara deixareu els lectors una mica encongits. La gent, també, a vegades, projectem coses a les persones públiques que no són reals. Això també us ha condicionat? Us n’heu protegit?
—Sí, en certa manera, jo vinc d’un silenci antic i molt llarg. M’ha sortit així…

—…

—Jo vinc d’una situació molt realista, arribo a la literatura per necessitat. No hi arribo per convicció, dient: jo vull ser escriptora, perquè és una cosa que m’agrada molt o m’agrada molt llegir, que era veritat. Escric la primera novel·la perquè necessito escriure-la, ho necessito. Allò ho he de treure, ho he d’explicar, ho he de fer conèixer. No és racional. Això sí que m’ha protegit, crec. També la meva manera de ser. Ara, després de quaranta anys, penso que la vanitat és alguna cosa que algunes persones poden manifestar molt clarament però que tu pots tenir-la interioritzada sense que t’hagi afectat en el dia a dia. És a dir, que t’hagis acabat creient, potser, que ho fas bé –parlo de vanitat en aquest sentit– perquè t’ho han dit i tens tendència a creure el que et diuen. Això t’afecta relativament, molt relativament. I jo penso que quan tu creus que d’alguna manera fas coses que els altres no fan te’n separes, dels altres. Jo el que més desitjo és estar amb la gent que estimo, que aprecio, que valoro, amb qui tinc relacions de feina, d’amistat i de tot això. A mi no m’agrada estar fora.

—La gent a vegades ja situa els escriptors, d’entrada, fora de la normalitat, no?
—Sí, això és veritat. És qüestió, si és possible, de posar-ho de seguida en clar.

—En la novel·la també surt la qüestió que a vegades sembla que interessa més la persona que escriu que no allò que escriu.
—D’alguna manera aquesta facilitat per a rebre notícies, per a comunicar-nos, per a estar presents fa que es creï més aquesta necessitat d’una figura, més que interessar-se realment, en aquest cas, per la lectura del llibre que ha publicat. Jo sí que ho penso, això, i fins i tot té un efecte que és molt negatiu per a mi, almenys. Hi ha gent que escriu o vol escriure i es pensa que tu tens la vareta màgica. Que llegiràs el seu llibre i li diràs tu ets bo, pots publicar. Això és una dificultat molt gran perquè a vegades pots llegir el que et porta una persona i li pots dir què en penses i et quedes tranquil. Però, de fa un temps t’adones que la gent espera molt més, gairebé que donis la benedicció i que diguis: jo ara et posaré a la meva xarxa i diré que ets molt bo i tot això. I això que jo no tinc xarxes, i així i tot tinc demanda.

—Una altra situació que descriviu a Peripècies és que l’escriptor acaba fent de tot menys escriure. Fa programes de tele, articles, conferències, crítica…
—Una cosa és ser escriptor i una altra és fer d’escriptor. Jo ara, en aquest moment, contestant a aquesta entrevista, faig d’escriptora, però això no es pot separar de cap manera. Per a mi, com més possibilitats tens de ser escriptor i escriure, millor. Si jo abans no hagués estat professora de batxillerat, no hagués fet unes oposicions, no hagués tingut una feina d’aquelles segures, que se’n diu, fins a l’any 2000, no m’hauria pogut permetre d’escriure tan tranquil·lament. L’Anton, el personatge de la novel·la, es troba que escriu novel·les, però necessita escriure articles, va als clubs de lectura, presenta altres llibres, etcètera… Aquest fer d’escriptor de vegades es menja l’escriptor.

—Fer aquesta entrevista és fer d’escriptora… Respondre les mateixes preguntes, tot això que feu en la promoció d’un llibre també deu ser pesat?
—Sí, sí, per a mi és pesat. I de fet, una roda de premsa com la que faré ara em sona com un examen oral. D’un en un és més amable, perquè és sobre un personatge, l’Anton, que no sóc jo.

—Heu fet que el vostre personatge tingui una primera obra amb molt d’èxit. Això no farà que preguntem molt sobre el vostre cas i l’èxit fabulós de Pedra de tartera?
—Sí, ho sé.

—Teniu més sort que ell, perquè heu tingut una trajectòria molt llarga i reconeguda, però el gran pes de la primera obra us ha marcat molt. Posant-ho us heu exposat?
—És veritat que comença així, però no ho he fet per retratar el que vaig viure jo, sinó per què és un fet que de vegades passa, més del que la gent es pensa. Llavors, el que és difícil, que això m’ho va dir algú, és mantenir-se. O sigui, que a mesura que tu vas escrivint, reincidint, que ha estat clarament el meu cas, puguis anar endavant amb alts i baixos, que de vegades són bruscos, perquè realment vols fer allò. Sents que ets escriptora, vols escriure i vols continuar, encara que les novel·les, per exemple, més treballades siguin les menys valorades.

—Això fa mal?
—Una mica, sí, que es vagi repetint que ho vas fer molt bé, et deixa al descobert del que estàs fent i podries arribar a pensar: bé, si només hagués fet aquella novel·la, molt millor. A vegades, ha passat que alguna novel·la que a mi m’ha semblat que estava bé –i que hi havia treballat molt de temps, amb ganes, il·lusió i amb dificultats– et diuen que és incomparable! El que et puc dir és que jo, a partir d’un moment, vaig saber que mai més tornaria a tenir un èxit com Pedra de tartera.

—Quina novel·la és la vostra preferida?
—Jo no tinc cap novel·la preferida, realment. Pedra de tartera, a part que allò necessitava escriure-ho personalment, em va fer escriptora. Em va donar la confiança de dir: tu continua, ja veurem.

—Em sembla que ara se us reconeix la trajectòria.
—Ara és el moment de fer balanç abans d’acabar. És normal.

—Sembla que escriureu molt abans d’acabar.
—No ho sé. Tot i que tinc moltes idees, no ho tinc tan clar. Tu ho has dit abans, crec que he estat una escriptora molt afortunada, i això que se m’ha reconegut la trajectòria, no solament ara, sinó entremig també. I, per tant, no tinc una novel·la clarament preferida perquè cada novel·la ha estat una mica una història. Aquesta et dóna això, l’altra et pren alguna cosa, l’altra creus tu que es mereixia més i no ho ha tingut, però penses: bé, vés a saber… Potser d’aquí a uns anys aquest tema tindrà més interès. O qüestions així, no?

—Teniu una gran transversalitat en temes. Tot això ve d’aquesta vostra curiositat?
—Soc molt tafanera, això ja m’ho deia una tieta meva quan era xica.

—També els editors són protagonistes de la novel·la. No sé si me’n voldreu parlar, dels vostres editors?
—Jo penso que he tingut sort. L’editor de la novel·la no m’ha tocat a mi. El fet que sigui un home l’escriptor i un home l’editor també condiciona bastant els fets. D’entrada em vaig voler separar bastant del personatge. Passa que hi ha coses, hi ha reflexions, hi ha fets que, alguns, els he viscut o els he viscut en un tant per cent.

—El fet de ser dona us ha condicionat molt?
—Molt, no. I de cara als editors, no gaire. Penso que de vegades potser m’ha afavorit. Després hi ha altres camps en què potser no m’ha afavorit. Recordo durant una època haver-ne parlat amb la Isabel-Clara Simó, que a l’hora de comentar els nostres llibres ens queien unes garrotades bastant fortes. Vèiem que a les dones ens tocava més. Crec que no era una il·lusió. Érem bastants escriptores que ho notàvem. Sobretot, això va passar durant una època.

—En un moment, el protagonista de la novel·la se sorprèn que la crítica pugui arribar a ser tant contra la persona i no contra l’obra. Això us ha passat?
—Sí, a veure, si vols tu, no d’una manera directa. Hi ha crítiques que et fan pensar: però què diu? M’està insultant, però a mi com a persona, no diu coses de la novel·la. Això ho podria demostrar. Però no ho faré.

—Abans d’aquest llibre heu publicat un gran volum de contes…
—Aquest llibre l’agraeixo molt perquè alguns contes estaven dispersos en uns quants llibres, però també n’hi havia molts que s’havien publicat en revistes i publicacions que ja no existien. També n’hi ha de nous. És una cosa que em va fer molta mandra quan me la van proposar, però després m’ha fet molta il·lusió que estiguin recollits i organitzats per temes.

—Ara teniu setanta-cinc anys. Ser gran té avantatges?
—Sens dubte que n’hi ha. Ara m’ho agafo molt millor tot plegat.

Podeu comprar a la Botiga de VilaWeb el llibre “Peripècies” de Maria Barbal

The Washington Post · Francesca Ebel, Natalia Abbakumova i Anastacia Galouchka

Moscou, Rússia. Fa gairebé tres anys que la Nadezhda Ievdokimova no veu el seu marit. La darrera vegada que el va veure va ser en un punt de control de militar, envoltat de cadàvers calcinats i restes de tancs, al nord-est de Rússia, quan un grup de soldats de l’exèrcit rus va aturar el cotxe en què viatjava el matrimoni i va detenir l’home sense més explicacions.

Aquest hivern, després de mesos de silenci eixordador, la Nadezhda –que d’aleshores ençà s’ha traslladat a Alemanya– va rebre una trucada d’un número rus desconegut. La veu del telèfon deia que el seu marit, en Vlad, continuava viu, detingut en una presó russa. El desconegut n’havia trobat el nom i el número en un petit tros de paper que en Vlad havia aconseguit treure de la seva cel·la, amagat en una bobina de fil, li va explicar.

La Nadezhda no va trigar a descobrir que l’home que li havia trucat aquell dia formava part d’una constel·lació de voluntaris que arrisquen la vida –a voltes a canvi de diners, però sovint per pur altruisme– per passar informació crucial sobre els ucraïnesos “desapareguts” en el sistema penitenciari rus.

La Nadezhda Ievdokimova, que va fugir d’Ucraïna amb els seus dos fills, a casa seva a Lütgendortmund, a Alemanya (fotografia: Fabian Ritter/The Washington Post).

En Vlad és tan sols un dels milers de civils ucraïnesos que, segons que denuncien advocats i activistes, han estat detinguts il·legalment durant la invasió russa d’Ucraïna i tancats en presons, centres de detenció i cel·les de tortura tant a Rússia com a la Ucraïna ocupada.

“És la crisi de drets humans més greu de la història moderna de Rússia”, explica en Roman, un advocat resident a Moscou que s’ocupa de casos de desapareguts d’ençà del 2022. Com més entrevistats en aquest article, The Washington Post no identifica en Roman pel seu nom complet pel risc de represàlies de les autoritats russes.

“Moltes persones han esdevingut víctimes d’aquest sistema; les xifres són astronòmiques”, afegeix en Roman.

Una ex-funcionària de les forces de seguretat russes, que va fugir de Rússia i ara ajuda les famílies ucraïneses a localitzar els seus éssers estimats, explica que la crisi dels desapareguts és de proporcions sistèmiques.

“L’anarquia legal que preval a Rússia en aquests moments em posa els pèls de punta”, afirma. “El segrest de civils és una estratègia de terror. A la gent li horroritza la possibilitat que els seus familiars puguin desaparèixer de cop i volta, sense que sàpiguen on són ni quan tornaran.”

A mesura que augmenta la pressió diplomàtica sobre Ucraïna i Rússia per a posar fi al conflicte, els activistes pels drets humans reclamen que la qüestió dels civils ucraïnesos capturats a Rússia es prioritzi en qualsevol hipotètic procés de negociació, fins i tot abans que es tractin qüestions com concessions territorials i garanties de seguretat.

“Hem de tractar aquesta crisi humanitària tan bon punt hi hagi un alto-el-foc”, diu Grigori Mikhnov-Vaitenko, un sacerdot rus que col·labora amb les autoritats ucraïneses i russes per ajudar les famílies dels desapareguts ucraïnesos a localitzar els seus éssers estimats.

A diferència dels soldats, que Rússia i Ucraïna s’han intercanviat en reiterades ocasions, ben pocs d’aquests civils han estat alliberats o intercanviats d’ençà de l’esclat del conflicte. En un dels intercanvis més recents, per Cap d’Any, tan sols dos dels 189 presoners intercanviats eren civils. Els interrogants centrals –per què les autoritats russes segresten civils ucraïnesos a aquesta escala, i per què no s’han intercanviat més presos fins ara– continuen sense resposta.

Els governs occidentals han demanat a Rússia que compleixi el compromís de protegir els civils enemics i investigui els casos d’abús. A mesura que el conflicte s’allarga i les tropes russes s’endinsen a l’interior d’Ucraïna, la xifra de civils segrestats no fa sinó créixer.

“Els congelats”

El Centre Ucraïnès per a les Llibertats Civils, un observatori de drets humans guardonat amb el premi Nobel, va informar el març de l’any passat que la xifra de civils ucraïnesos detinguts per Rússia ascendia als 7.000 civils. Fa poques setmanes, el govern ucraïnès va calcular que la xifra real de detinguts era més de dues voltes més alta.

Els activistes que s’ocupen de la qüestió dels desapareguts sovint s’hi refereixen informalment com “els congelats”, en al·lusió al buit legal pel qual els civils ucraïnesos són detinguts, sense haver estat acusats o processats formalment. Una petita minoria dels ucraïnesos detinguts han estat jutjats formalment, sovint sota l’acusació terrorisme o sabotatge, però la resta són retinguts fora del marc legal, sovint en presons incomunicades del món exterior.

“Als civils se’ls manté en condicions terribles i se’ls sotmet a tortures molt dures. No tenen cap mena de protecció legal, i molts han d’enfrontar-se a tribunals imparcials en processos que compleixen els requisits d’un judici just”, explica un informe publicat fa poc per First Flight, una xarxa antibèl·lica d’activistes russos exiliats.

El Ministeri de Defensa rus sosté que els civils han estat detinguts d’acord amb la Convenció de Ginebra. Però el tractat prohibeix la presa d’ostatges civils durant els conflictes bèl·lics.

Segons la legislació internacional, els civils tan sols poden ser detinguts, “d’acord amb les lleis i reglaments de la potència ocupant”, si es pot garantir que tindran un judici imparcial i que els respectaran els drets bàsics. Segons els activistes en defensa dels drets humans, les autoritats russes no respecten cap d’aquestes estipulacions. El Ministeri de Defensa no ha respost a les preguntes de The Washington Post sobre el cas.

Una trucada de la presó estant

El desconegut que va trucar a la Nadezhda aquell dia, segons que va saber més tard, era un guàrdia penitenciari rus que treballava al centre penal on hi ha empresonat en Vlad.

El seu marit, va explicar el guàrdia a la Nadezhda, havia estat detingut per l’exèrcit rus sota l’acusació d’oposar-se a la guerra. Després de ser detingut, en Vlad va ser traslladat repetidament entre colònies penals al sud de Rússia, prop de Moscou.

“Ell tan sols volia ajudar-me”, explica la Nadezhda, que afegeix que el guàrdia no li va demanar mai res en canvi de la informació.

En Vlad (centre), en una fotografia amb la seva dona Nadezhda (esquerra) i un dels seus fills (fotografia: Fabian Ritter/The Washington Post).

L’home sembla formar part del col·lectiu, informal i inconnex, de ciutadans russos que treballen per ajudar els ucraïnesos detinguts en el sistema penitenciari del país. És una xarxa que inclou sacerdots, advocats i, fins i tot, ex-membres de les forces de seguretat russes.

Uns quants ucraïnesos entrevistats per The Washington Post afirmen que els treballadors penitenciaris russos s’han ofert sovint a ajudar, sigui per compassió o per afany de lucre.

Aquesta xarxa d’intercanvi d’informació representa un dels pocs casos de cooperació entre russos i ucraïnesos, en què els activistes comparteixen informació, contacten familiars dels detinguts i intermedien amb les autoritats de cada bàndol.

Mikhnov-Vaitenko, el sacerdot rus, es dedica a visitar civils ucraïnesos pendents de judici a la Crimea ocupada i a Rússia. Els que coneix tenen la fortuna relativa d’haver estat acusats formalment i, per tant, haver superat la “fase de congelació”.

“No podem aturar aquesta guerra, però puc ajudar a mantenir fora de perill algunes persones”, diu. I afegeix: “Cal tenir sempre present que, al cap i a la fi, tots som éssers humans, i que molta gent a Rússia pensa com jo.”

El sacerdot, que coordina grups de voluntaris per tot Rússia, situa en centenars la xifra de russos que ofereixen ajut de manera altruista als refugiats i presoners ucraïnesos. “Són gent d’orígens, edat i nivell educatiu totalment diferents. Molts tenen familiars ucraïnesos o arrels familiars a Ucraïna; uns altres tan sols volen ajudar”, explica.

Olga Romanova, una periodista i activista russa resident a Berlín, treballa amb una trentena d’activistes i advocats ucraïnesos i russos que coordinen el contacte amb els presos ucraïnesos retinguts a Rússia. Romanova viatja regularment a Kíiv per informar el govern dels esforços del grup, que fins ara ha verificat la identitat i localització d’uns 1.600 detinguts.

Cada mes, grups religiosos envien paquets de menjar i roba per als presoners ucraïnesos. Els activistes coordinen els voluntaris a Rússia, que solen disfressar-se per evitar de ser identificats per les autoritats, perquè dipositin diners en els caixers automàtics a fi de mantenir en funcionament la xarxa d’ajuda.

“La identitat de la gent que fa això dins de Rússia ha de romandre en secret”, explica Romanova, que descriu el clima de por social que preval al país d’ençà de l’esclat del conflicte. “De fet, coneixem molt poques persones pel seu nom real: la majoria treballen amb sobrenoms.”

En Roman, per la seva banda, explica que la “injustícia salvatge” de la invasió russa li toca de molt a prop. L’advocat diu que es passa el dia recollint informació sobre ucraïnesos desapareguts i presentant sol·licituds al Comitè de Recerca –la màxima autoritat fiscal russa– perquè obri formalment investigacions sobre cada cas.

“Crec que he de fer alguna cosa per a contrarestar o, si més no, redreçar les conseqüències d’aquesta tragèdia”, afirma.

La Nadezhda a Lütgendortmund, el suburbi de la ciutat alemanya de Dortmund al qual s’ha traslladat amb els seus fills d’ençà de l’esclat de la guerra d’Ucraïna (fotografia: Fabian Ritter/The Washington Post).

Fa dos mesos, la Nadezhda va rebre una altra trucada inesperada. Aquesta vegada, la veu a l’altra banda de la línia era la d’un ex-presoner de guerra ucraïnès que n’havia aconseguit el número per mitjà de voluntaris. L’home li va explicar que havia compartit cel·la amb en Vlad durant un any en una colònia penitenciària situada al sud de Moscou.

En Vlad continuava viu, va dir, però havia perdut les dents després de repetides rondes de tortura, incloent-hi pallisses amb una pala. Ni les autoritats ucraïneses ni les russes han respost a les preguntes de The Washington Post sobre l’intercanvi de civils detinguts.

La Nadezhda se centra ara a explicar la història del seu marit a tot aquell qui vulgui escoltar-la, amb l’esperança de trobar-ne noves pistes o informació.

“Estàvem profundament enamorats. Així que sí, crec que tornarà. No he deixat d’esperar-lo”, acaba dient.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Recta final en la cursa electoral del Consell de la República. Les eleccions van començar el 8 de febrer a les nou del matí i els socis han pogut votar fins avui a les nou del matí. El nom del nou president de l’entitat s’anunciarà a les dotze del migdia. Hi ha quatre candidats: Toni Comín, Jordi Domingo, Montserrat Duran i Antoni Walter Castelló.

En aquestes eleccions, la participació és clau per a fer una diagnosi clara sobre l’estat actual del Consell. És a dir, si els socis hi continuen confiant i li donen legitimitat i reputació. Dos ingredients que s’han anat desdibuixant amb el pas dels anys. L’any passat, en les eleccions en què es va reelegir Carles Puigdemont com a president de l’entitat, de 89.970 socis, tan sols hi van votar 8.941.

Comín, Domingo o Duran

Tots els candidats tenen trets i suports ben diferents, però ara mateix tot fa pensar que la disputa principal és entre Comín i Domingo. Comín ha fet bandera de tenir experiència en el Consell. N’ha estat vice-president i ara es presenta, entre més motius, perquè considera imprescindible “que al capdavant hi hagi algú amb experiència, que el conegui a fons i el conegui bé”, detallava en una entrevista a VilaWeb.

Fa uns mesos, Toni Comín era el nom que tenia més pes per a rellevar el president Carles Puigdemont, però amb el pas del temps ha anat perdent volada. Hi ha uns quants motius que ho expliquen. El principal són les irregularitats econòmiques destapades per una auditoria interna, que assenyala que hi va haver subvencions sense documentació i despeses personals de Comín sense justificació adequada.

A tota la informació sobre l’auditoria interna que assenyala Comín, s’hi han d’afegir les crítiques punyents del raper Josep Miquel Arenas, Valtònyc, exiliat més de cinc anys a Bèlgica, que va dir que recomanava “allunyar Comín de qualsevol organització”, i deia que la informació que havia sortit als mitjans era “només la punta de l’iceberg”. Segons Valtònyc, hi ha gent que el podria denunciar, però que “en aquest país, les responsabilitats només es demanen de portes enfora”. I encara hi ha hagut una informació nova que ha danyat el nom de Comín: la denúncia d’un col·laborador de Comín al Parlament Europeu, que l’acusa d’assetjament sexual i laboral.

Enmig d’aquesta situació, Jordi Domingo, advocat i ex-cònsol major del Consolat del Mar, ha disputat l’hegemonia a Comín i el seu nom ha guanyat notorietat amb el pas de les setmanes, sobretot després d’haver-se aliat amb un altre candidat al Consell, Jordi Castellà, que s’ha integrat a la seva candidatura i assumirà el lideratge en l’acció internacional del Consell davant les Nacions Unides si guanyen les eleccions.

Domingo ha volgut deixar clar d’un bon començament que el Consell de la República és l’única institució que deriva directament de la declaració d’independència i del Primer d’Octubre. “Deixar perdre aquesta institució seria una indignitat per al país”, deia en una entrevista a VilaWeb. Domingo compta amb el suport de Lluís Puig, exiliat d’ençà del 2017 i conseller de Cultura durant el govern del Primer d’Octubre, i Neus Torbisco, que fou responsable d’acció internacional del Consell de la República.

L’altre nom és el de Montserrat Duran, que encapçala la candidatura  REvolucionemNos, que agrupa gent diversa d’uns quants consells locals. Aquest és, a parer de Duran, l’al·licient principal de la candidatura que encapçala. “Perquè coneixem el Consell a fons, perquè som els qui cada dia aixequem la persiana dels consells locals, que són l’ànima del consell”, deia en una entrevista a VilaWeb.

La candidatura de Duran, que és concebuda com la d’excel·lència de les bases, té el suport d’unes quantes personalitats destacades, entre les quals, l’activista independentista històrica Blanca Serra; les ex-conselleres del govern del Consell Montserrat Corrons i M. Antònia Font; el professor d’institut retirat Josep Maria Virgili; l’activista Roger Español, mutilat durant el Primer d’Octubre; i l’humorista i ex-representant de l’Assemblea de Representants del Consell, Toni Albà.

Hi ha un candidat més: Antoni Walter Castelló. És un mallorquí professor de secundària amb ascendència alemany i militant d’Esquerra Republicana, tot i que es defineix com a “militant passiu i molt crític amb la deriva que té d’ençà de fa uns quants anys”. Walter no té cap mena d’intenció d’esdevenir president del Consell. “Jo el que vull és deixondir l’independentisme, a fi que arribem a la nostra llibertat”, diu en la presentació.

 

Anar al gimnàs i que les classes es facin sistemàticament en castellà és una experiència força comuna en molts centres esportius del país, especialment a Barcelona. Tal com informa la Plataforma per la Llengua, aquesta mena de queixes ha augmentat darrerament; també les relacionades amb uns altres aspectes, com ara, la manca de català en l’atenció al públic o en els serveis en línia. En concret, l’any 2024 l’entitat va registrar quinze queixes a centres esportius municipals –totes al Principat: deu a Barcelona, dues a Cerdanyola del Vallès, dues a Sant Just Desvern i una a Sant Feliu de Guíxols– i vint-i-sis queixes sobre gimnasos privats –vint-i-quatre al Principat i dues al País Valencià.

Manca de català als gimnasos privats

“Vaig a un gimnàs privat de Mataró i la majoria de les classes es fan en castellà. Molts dels professors són castellanoparlants, però també n’hi ha de catalanoparlants que les fan directament en castellà”, explica Júlia Sánchez sobre la seva experiència. “Per norma general es fan en castellà i, a més, una vegada ho va demanar un alumne. A mi normalment se m’adrecen en català, i és veritat que la cap del gimnàs les fa en català, però la resta de professors no segueixen aquesta norma.”

El cas de Júlia Sánchez no és aïllat. Segons que explica Xavier Dengra, coordinador d’empresa i consum de la Plataforma per la Llengua, reben queixes de totes les gammes existents de gimnasos privats, de tot l’estrat social. “No només se’ns queixen del Metropolitan o del DIR, també la gent que va al VivaGym, que és un gimnàs que no té encara els temes digitals en català apamats, i fer-ho seria molt fàcil. Està normalitzat tant en els públics com en els privats. Hi ha alguns casos, com el del DIR, en què l’aplicació, la retolació, els serveis digitals i els contractes són en català, però això no se segueix de la mateixa manera a les classes, i aquí tenim menys capacitat d’incidència perquè la llei no exigeix cap quota en els casos privats.”

Els vídeos d’esport en català guanyen terreny a les xarxes: “Cuidem la llengua i l’enriquim”

Aquests darrers anys hi ha hagut moviments molt intensos en aquest àmbit. “Hi ha hagut moltes reorganitzacions, compres i adquisicions d’unes cadenes a unes altres. Per exemple, McFit ha estat comprada per Basic-Fit, una empresa denunciada a Consum perquè no té ni tan sols la retolació en català”, explica Dengra. “Hem tingut queixes molt greus relacionades amb aquesta empresa, en què hi ha hagut fins i tot intervenció policial. Amb aquests rebrandings, algunes empreses deixen de banda el català. També és el cas de We/On, l’antic Holmes Place. No incorporen el català ni en els senyals i ni tan sols a la web, que és una cosa no determinada per llei. Feina prèvia que havíem fet amb algunes empreses l’hem començada de zero. També havíem convençut Metropolitan perquè incorporessin el català a la web, i l’han acabat eliminant.”

El gran problema en el cas dels gimnasos privats és que només es pot exigir que estigui en català allò que marca la llei –atenció escrita, megafonia, publicitat, retolació, que t’entenguin quan parles el català…– però és més difícil de reclamar tot allò que en queda fora, com ara, les classes, l’aplicació, la web… “Barcelona és on hi ha la majoria de les queixes, però també és on hi ha la majoria dels gimnasos. Hi ha una competició caïnita entre empreses, i en la retallada de costos, el català és una víctima col·lateral”, afegeix Dengra. “Tens menys personal, tot està més digitalitzat… Per exemple, per entrar a Basic-Fit, has de fer-ho amb un codi QR. Estàs obligat a fer-ho així, i si no està en català hi ha un problema. La llei s’ha desactualitzat respecte de les necessitats que tenim com a consumidors.”

I el paper dels ajuntaments?

Però què passa amb els poliesportius municipals o els gimnasos que d’alguna manera depenen dels ajuntaments? En Toni [nom fictici per petició de l’afectat] va tenir una experiència negativa en aquest sentit, tot i que finalment el problema es va solucionar amb una queixa a l’ajuntament. “Les meves filles fan natació al PEM Guiera de Cerdanyola del Vallès. És un poliesportiu municipal de gestió externalitzada per una empresa privada. El primer any, que les meves filles tenien tres o quatre anys, em van dir que no entenien el monitor perquè no els parlava en català. L’any següent, la reunió amb els pares va ser en castellà ‘per si algú no ho entenia’, i enguany la monitora no sabia parlar en català.” En ser un equipament públic municipal, el Toni va decidir de posar una queixa, però la recepcionista li va demanar que li ho digués en castellà perquè no l’entenia. Una altra recepcionista, que sí que parlava en català, li va contestar que no passava res perquè la monitora parlés en castellà.

“Finalment, vaig poder posar la queixa i vaig deixar clar que no era contra les treballadores, sinó cap al poliesportiu i l’ajuntament, que havien normalitzat que no hi hagués un requisit lingüístic. El gerent es va posar en contacte amb mi quan ho vaig explicar a Twitter i em va dir que farien cursos de català per als treballadors.” En aquest cas, la Plataforma per la Llengua també hi va col·laborar, amb reunions amb l’ajuntament, que va garantir que amb la nova empresa amb què farien la licitació s’incorporaria el requisit lingüístic, i que es faria igual en un altre centre. “Ara les meves filles m’han dit que la monitora sap parlar-lo més o menys, així que sí que en sabia, però no tenia gaire voluntat de fer-ho. En general, estem satisfets de com ha acabat la cosa, però pendents de com evoluciona.” L’Ajuntament de Cerdanyola diu que ara es garanteixen les classes i l’atenció al públic en català i la formació al personal.

Com en diem de les ‘sentadillas’? Vocabulari del gimnàs

El cas de Josep Closa al gimnàs Infinit d’Igualada ha estat diferent. “És una concessió municipal, però les activitats dirigides en català són una minoria. Per exemple, a body pump fan totes les classes en espanyol, amb l’excusa que és així com aprenen les coreografies. Parlem de coses com ara comptar fins a quatre… A spinning els monitors castellanoparlants fan la classe íntegrament en espanyol, i els catalanoparlants també, o com a mínim la meitat de la classe. Quan ho vaig comentar a un monitor catalanoparlant, em va dir que eren les instruccions que tenien de gerència. Vaig posar-me en contacte amb l’Ajuntament, però no ha canviat res. Jo em sento com un estranger a la nostra pròpia terra. Ningú és tan curt per no entendre ‘amunt!’ quan el monitor ho repeteix vint vegades i s’aixeca de la bicicleta.” Fonts de la Regidoria d’Esports de l’Ajuntament d’Igualada expliquen que les directrius són que la llengua vehicular sempre sigui el català i que s’ha signat un acord amb Òmnium Anoia per a impulsar-lo en establiments i serveis.

Quan depèn dels ajuntaments, el català hauria d’estar garantit en la totalitat del servei, també a les classes. Sovint el problema és que hi ha una sèrie d’externalitzacions, privatitzacions, que no es fiscalitzen prou, igual com passa en l’àmbit sanitari. “Perquè les lleis no quedin en paper mullat, els municipis han de fer inspecció, poden tenir inspectors en nòmina. A més, n’hi ha molts que tenen un reglament lingüístic aprovat potser fa trenta anys, però no el tenen en compte quan fan concessions i licitacions. Si no tens en compte el teu reglament lingüístic i quan tens una queixa no saps com fiscalitzar-la, continuarà havent-n’hi”, afegeix Dengra.

La importància d’alçar la veu

Sovint és complicat, o es considera poc urgent, alçar la veu en el context de l’esport, que no és una situació ni tan central ni de vulnerabilitat com la discriminació lingüística en l’àmbit sanitari, per exemple. A més, en una classe grupal en què ningú més es queixa que la llengua vehicular sigui el castellà, sovint hi ha certa inhibició o vergonya, que cal afegir a la vergonya que moltes persones ja passen en l’àmbit del gimnàs, on s’ensenya el cos i es fa esport davant unes altres persones. Però la Plataforma per la Llengua animen a fer-ho, perquè casos com el de Cerdanyola –en què ningú no s’havia queixat abans– demostren que són canvis possibles d’implementar. Tenir en compte el vector lingüístic a l’hora de triar el gimnàs, configurar l’aplicació en català o presentar queixes poden ser accions útils en aquest sentit. Com que, de moment, les queixes s’han registrat sobretot al Principat, també animen la gent de la resta del país a presentar-ne.

 

Afirma Hegel a Les lliçons sobre la filosofia de la història que l’exclusió mútua és el mode d’existència propi d’allò que sols és natura. “Aquestes diferències naturals s’han de considerar d’antuvi com a possibilitats especials, de les quals germina l’esperit del poble en qüestió.” La història era el camí que feia l’esperit cap a una totalitat autoconscient a través de la vida particular de les nacions. Vist per mitjà del prisma materialista de Marx, aquesta totalitat corresponia a la societat sense classes; del punt de vista del materialisme burgès, duia a la globalització.

Tenint en compte que el hegelisme exhalà els darrers sospirs al segle XX amb les lliçons d’Alexandre Kojève i la dialèctica negativa d’Adorno, la referència al filòsof cabdal de l’idealisme pot semblar una entrada de cavall sicilià. Però sospito que les repercussions de la teoria hegeliana de la història encara no s’han extingit i que la mirada d’àguila amb què l’autor de La fenomenologia de l’esperit contemplava l’esdevenir dels pobles des de l’altura del segle XIX conserva una part gens negligible de la seva perspicuïtat. El catalanisme del segle XX li deu no pas poc de la seva influència i poder explicatiu. A La nacionalitat catalana, Prat de la Riba reitera la idea de Hegel que el caràcter de les nacions es realitza en tots els aspectes de la vida col·lectiva. Prat n’apunta dos: el dret civil i l’idioma. Tot i que Hegel pensava en Alemanya, encara fragmentada en múltiples estats, podria aplicar-se a la Renaixença quan escriu que l’art poètica es presenta amb força i maduresa fins i tot en un poble que encara no ha aconseguit d’organitzar-se políticament. L’enigmàtica referència a l’imperialisme al final de La nacionalitat catalana no té cap sentit si no és contemplar, com si diguéssim amb un potent telescopi, un estadi molt llunyà de l’esperit que començava de remoure la vida catalana. La mateixa idea d’esperit animant la catalanitat a través dels segles es troba en el cèlebre llibre de Josep Trueta, escrit a l’exili durant una de les èpoques més precàries de la vida nacional. La certesa d’una represa a venir es fundava en l’opinió de Hegel que “els graus que l’esperit sembla haver deixat enrere, encara els posseeix en les profunditats del present”. 

La persistència del passat en els replecs d’un present esquiu no convida gens a l’optimisme, però sí a l’esperança, a condició que no romangui passiva, car “l’esperit és essencialment el resultat de la seva pròpia activitat”. Dit planerament: la catalanitat sols existeix exercint-la. I si bé l’esperit aspira a objectivar-se en un estadi universal, també és veritat, sempre d’acord amb Hegel, que les fases del seu desenvolupament romanen orgànicament dins el moviment ascendent de la raó. Que l’esperit nacional tendeixi a evolucionar fins a integrar-se en l’esperit universal no implica, doncs, cap contradicció; és simplement una ampliació i elevació del punt de vista.

La catalanitat, com qualsevol altra particularitat nacional, per força ha de ser excloent, car no hi ha identitat sense exclusió. Allò que restant idèntic pren consciència de si ha de perfilar nítidament el seu caràcter si aspira a ser reconegut en la seva particularitat. Per això sorprèn la contradicció en persones altrament intel·ligents, que alhora que es declaren nacionalistes defensen un país sense fronteres, és a dir, sense perímetre polític ni jurisdicció pròpia. La contradicció entre el límit natural d’una nació, en aquest cas una de conspícuament petita, i la proposta d’accessibilitat il·limitada equival a la incoherència de concentrar la infinitud de l’esperit dins la finitud de l’espai que els catalans han estat capaços de retenir del que han ocupat en el curs de la història. Considerat en termes de projecció del poder, aquest espai avui resulta pràcticament nul, la qual cosa fa especialment patètica la generositat amb què alguns criden a compartir-lo urbi et orbi independentment de la intenció i del respecte als elements constitutius de la vida catalana.

El cofoisme de ser un poble residual enmig d’un cementiri de nacions pertany a la moral de la resignació. El bonisme resultant és l’altra cara de l’adaptació a les condicions imposades per una força exterior. L’acceptació passiva de condicions alienes a l’esperit propi insensibilitza la voluntat mitjançant tota mena de recomposicions subjectives. És una forma d’avançar somnambúlicament cap a la irrellevància.

Per a Hegel, una nació és moral (virtuosa, diu, en el sentit de vigorosa) en tant que s’esforça a realitzar el seu propòsit, defensant la seva activitat contra la violència exterior. Si la nació catalana, a més de fracassar en l’intent de realitzar l’estat a què aspirava, esdevé ella també un foc follet elusiu, no és sols ni principalment per l’oposició de l’estat, sinó per la pusil·lanimitat amb què els catalans s’encongeixen fins i tot en qüestions tan elementals com la llengua. No cal insistir-hi, perquè tothom en té prova en la pròpia conducta. La timidesa del català davant la resistència idiomàtica més lleu és proverbial i no cal dir quan topa amb graus creixents d’amenaça moral, de declarar descortès el fet de parlar l’idioma nacional fins a, pujant de to, titllar-lo de racista i de nazi.

És un greu error i una distracció consolar-se considerant que el català, amb una presència notable a internet, pot sobreviure factíciament als sistemes de producció de discurs de la intel·ligència artificial mentre desapareix audiblement de la conversa humana. Com el gel que es fon per sempre més a les congestes o com el llatí que deixà de parlar-se i fins de llegir-se quan fou relegat als fons de les biblioteques, el català no perviurà com a llengua d’esperit si no és present en la intel·ligència natural i en boca de la gent. Un símptoma de la precarietat de l’idioma és l’exultació quan alguna celebritat es digna a pronunciar unes frases en català o un estranger el parla correctament. Com si presenciessin un miracle, que no ho és en cap altre idioma, molts catalans semblen tocats del ball de Sant Víctor. El mal ve de lluny. Tot començà quan una majoria social ensinistrada pel franquisme s’acostumà a parlar el català en la intimitat. En aquell ambient resclosit la llengua perdé tensió formal i musculatura cultural. Quan l’estat afluixà, en lloc de reaccionar per a recuperar el terreny perdut, aquella mateixa majoria continuà encongint-se.

Diu Hegel: “El costum és activitat sense oposició, per al qual sols hi ha una duració formal, de la qual han desaparegut la plenitud i fogositat que originalment caracteritzaven el propòsit de la vida. […] Així sucumbeixen els individus, així moren els pobles de mort natural; i encara que aquests últims continuïn essent, és una existència sense intel·lecte ni vitalitat, no sentint necessitat de les seves institucions, perquè ja és satisfeta la necessitat de tenir-ne –una nul·litat política i tedi.” 

Els darrers anys la nul·litat institucional i el tedi de la política a Catalunya han assolit màxims històrics. Hi han contribuït els mitjans de comunicació fent bullir l’olla en què s’ha escaldat la granota catalana. La minorització de la catalanitat en tots els aspectes: demogràfic, cultural, mediàtic, comercial, lingüístic, pràcticament no ha trobat oposició, i la manca d’oposició ha conformat una societat tèbia en la defensa i propagació de la identitat, però molt agressiva interiorment. L’única oposició fogosa ha consistit a obrir fronts de guerra endògens. Els catalans treballen diligentment en la desunió i  compensen amb una hostilitat incivil la incapacitat de defensar la particularitat davant els qui aspiren a substituir-la al cor del seu territori històric.

A l’atzar agraeixo tres dons:
haver nascut dona,
de classe baixa
i de nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Maria Mercè Marçal

Aquesta declaració de principis de Maria Mercè Marçal, del seu poema “Divisa”, és el fil conductor de Tres voltes rebel (Gales Edicions), el poemari de Pura Peris. Un llegat teixit al llarg dels segles per totes aquelles dones que han fet de la poesia una arma, una trinxera, una manera d’existir en un món que les ha volgudes callades i submises.

Tres voltes rebel és la reivindicació d’una triple rebel·lió. La de les dones esborrades de la història literària, la de les poetes que van escriure en català malgrat la censura i la repressió, i la de totes aquelles que han desafiat les imposicions masclistes fent de la paraula una arma de lluita i alliberament.

Amb aquest poemari, Pura Peris no tan sols pren posició com a poeta, sinó també com a curadora de la memòria poètica de les dones. La seva veu no s’aixeca sola, sinó acompanyada de més de 70 poetes en llengua catalana, des de Tecla de Borja (1435) fins a Dolors Miquel (1960). En un gest de justícia històrica, cada poema del llibre es construeix a partir d’un vers d’una altra poeta, en una mena de diàleg intergeneracional en què la poesia feta per dones no solament sobreviu, sinó que es reivindica i es fa més forta.

Tres voltes rebel ens mostra que la poesia escrita per dones no ha estat mai un acte solitari. Al contrari, sempre ha estat un fil invisible que ha unit generacions d’escriptores, malgrat les barreres que se’ls han imposat. Pura Peris assumeix aquest fil i el teixeix en cada poema, de manera que fa que les seves paraules dialoguin amb les de les dones que la van precedir. La poesia de les dones no es limita a expressar sentiments; és un territori de batalla on s’enfronten el silenci i la paraula, l’oblit i la memòria.

Llegir Tres voltes rebel és un exercici de memòria i de justícia poètica. És redescobrir veus que el cànon literari ha volgut silenciar. És entendre que la poesia escrita per dones en català ha estat sempre present, resistint, lluitant per obrir-se pas.

Pura Peris ens obsequia amb un poemari d’una força literària indiscutible, en què la paraula es converteix en memòria, denúncia i reivindicació. Amb una sensibilitat exquisida i un compromís ferm amb la literatura, teixeix un diàleg entre passat i present, recuperant veus injustament silenciades i donant-los l’espai que mereixen. La seva obra no tan sols commou, sinó que ens sacseja, ens interpel·la i ens obliga a qüestionar la narrativa imposada per la història. Tres voltes rebel és una declaració de principis, una afirmació rotunda del poder transformador de la paraula i una demostració que la poesia pot ser un territori de llibertat i de resistència indestructible.

En un món que encara aixeca murs davant les veus de les dones, aquest llibre ens recorda que la poesia no és solament un acte de resistència, sinó també de reivindicació i d’apoderament col·lectiu. Tres voltes rebel és una trinxera de paraules on les escriptores silenciades tornen a alçar la veu, on la sororitat esdevé memòria i lluita, on cada vers escriu la història que el patriarcat va voler esborrar. I potser aquesta és la gran lliçó de Tres voltes rebel: que la poesia de les dones no necessita permís per a existir, perquè és imprescindible, tres voltes rebel i eternament insubmisa.

El dia que se’n va anunciar el nomenament, el vice-president segon per a la Reconstrucció Econòmica i Social, el tinent general en la reserva Francisco José Gan Pampols, va dir que ell no se sotmetria a les indicacions dels polítics. Als plens de les Corts es veu incòmode prou sovint i en els intercanvis dialèctics opta per refugiar-se en el seu inseparable quadern Moleskine per escriure o repassar notes. Tampoc no es va immutar gaire quan, en la darrera sessió de control, el síndic de Vox, José María Llanos, el va acusar de ser un infiltrat de Pedro Sánchez, un cavall de Troia del govern espanyol. No li ho va dir a ell directament, sinó que va preguntar al president de la Generalitat, Carlos Mazón, si no havia clavat l’enemic a casa nomenant-lo. Tot perquè, arran del retard a l’hora de demanar ajudes de la Unió Europea, Pampols es va mostrar comprensiu amb l’executiu espanyol i va dir que era normal que s’exhaurissen els terminis per a presentar un informe més ajustat de les necessitats.

L’ase dels cops

El partit de la ultradreta ha convertit el vice-president segon en l’enemic, que ha esdevingut l’ase dels cops contra el Consell. Llanos ha expressat fa unes quantes hores la incomoditat que sent per la presència del tinent general, és una nosa. I el Consell es troba entre l’espasa i la paret perquè necessita els vots de Vox per a aprovar el pressupost del 2025, que ja té calendari de tramitació fixat a les Corts. I, tanmateix, ni que siga per estètica, no pot permetre el maltractament i l’escarn públic a què el partit d’Abascal sotmet el fitxatge estrella de Carlos Mazón. Malgrat que el partit ultra va trencar el govern el mes de juliol, el PP i Mazón en són absolutament dependents, encara, de Vox. De fet, a les Corts, Llanos ataca Gan Pampols i Sánchez i preserva la figura de Mazón. I en les respostes parlamentàries, Mazón manté una exquisidesa en el tracte al portaveu de Vox que no exhibeix amb ningú més.

A Vox tampoc no li ha agradat gens que Gan Pampols haja fet bona lliga amb el comissionat del govern espanyol per a la reconstrucció, el socialista José Maria Ángel. Gan i Ángel tenen coses en comú, com ara haver compartit cursos de formació o haver anat a córrer plegats. Dilluns es van reunir per primera vegada i van transmetre bona sintonia. Fins i tot, van comparèixer plegats i van declarar que treballarien per un objectiu comú al marge de la brega política.

Un clevill de l’estratègia de confrontació

El PP, especialment els membres del Consell, també estan molests amb aquest capteniment del militar retirat perquè això de “restar al marge de la brega política” trenca la seua estratègia de confrontació absoluta amb el govern espanyol. N’hi ha prou de veure les darreres intervencions del president Mazón i de la vice-presidenta primera, Susana Camarero, per a comprovar que el Consell ha construït un argumentari contra l’executiu espanyol i les entitats que en depenen, com ara la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, l’Agència Estatal de Meteorologia i la delegada Pilar Bernabé.

L’objectiu de Carlos Mazón és exculpar-se de la negligència de què l’acusen les víctimes i l’oposició. Es tracta de fer mans i mànegues perquè la gent s’oblide de l’absència clamorosa del president la vesprada del 29 d’octubre i de les explicacions inversemblants sobre un dinar de feina i de partit, i uns embussos de trànsit que va atribuir a la pluja, tot i que ni a València ni a l’Eliana no va caure ni una gota.

Llanos, irritat

L’últim episodi que fa trontollar el joc de confiances i equilibris entre les dretes, també l’ha protagonitzat el vice-president segon i ha fet pujar els decibels de les crítiques de José María Llanos a la vegada que posava sordina a les crítiques de la portaveu Camarero.

Arran de l’anunci del govern espanyol de regularitzar –amb un seguit de condicions– la situació de 25.000 immigrants afectats per la gota freda, Gan Pampols va dir que estava encantat amb aquesta mesura i, sense tenir en compte que molts ja treballaven ací i que ja tenien una vida al País Valencià, va dir: “Fantàstic, si aquestes persones estan en condicions de prestar alguns dels múltiples treballs que són necessaris en la zona, són més que benvinguts.” Després va afegir que caldria formar-los i que qualsevol qui treballa en un país com Espanya té els drets propis d’un treballador en el moment que és reconegut.

El portaveu de Vox a les Corts, José María Llanos, va fer una piulada incendiària. Amb un vocabulari molt allunyat de la cortesia parlamentària, qualificava Gan Pampols d’infiltrat de Pedro Sánchez i es preguntava si no confiava en els espanyols per a reconstruir el país. A continuació, insistia en la negativa a aprovar el pressupost després d’aquesta decisió del govern espanyol i de les paraules del vice-president. La presidenta de les Corts, Llanos Massó, va reblar la idea. En realitat, no feia res més que rearmar-se d’arguments per a complir les instruccions i les declaracions reiterades del cap de la ultradreta espanyola, Santiago Abascal, sobre la negativa d’aprovar els comptes dels territoris on van eixir del govern el mes de juliol.

Susana Camarero, l’ariet més fidel i esmolat de Carlos Mazón contra la premsa i l’oposició

Els equilibris impossibles de Camarero

Un dimarts més, la vice-presidenta primera, Susana Camarero, que no ha demostrat en cap moment tenir en gaire estima Gan Pampols, va haver de nedar ahir entre dues aigües per no enutjar ni Vox ni el seu company de Consell. Va resultar curiós veure com esmerçava més esforç a lloar el capteniment del partit de la ultradreta que no a defensar Gan Pampols de les invectives de Vox.

Quan li van demanar si el Consell estava còmode amb el vice-president segon, ella va respondre que sí, que Gan Pampols té tot el suport del Consell. Ho va repetir tantes vegades com li ho van preguntar, però sempre de manera molt tèbia, amb la mateixa credibilitat que el president d’un equip de futbol confirma l’entrenador poques hores abans de destituir-lo.

Camarero, que en la conferència de premsa d’ahir va limitar les preguntes dels periodistes a dues per mitjà, feia un sandvitx entre el suport a Gan Pampols i les lloances a Vox, de què va arribar a dir que era un partit d’estat i que, en la primera fase de la legislatura, havien treballat molt de gust i havien aprovat lleis molt importants conjuntament. Aquesta idea era la que repetia una volta i una altra.

Fins i tot va voler fer una interpretació diferent de les paraules de Gan Pampols, dient que no havia dit allò que va dir: “Jo he parlat amb ell i quan va dir això ignorava la decisió del govern d’Espanya i va posar damunt la taula la necessitat de determinada mà d’obra per a determinats sectors que són deficitaris…” En realitat, Gan Pampols va fer eixes declaracions quan li demanaren sobre la mesura del govern espanyol; per tant, sí que la coneixia.

Quant a les relacions amb Vox, Camarero insistí ahir que treballen amb Vox perquè els aproven el pressupost. I que ho continuaran fent: “Vox ha estat el nostre soci i va aprovar el pressupost del 2024, hem aprovat lleis importants i continuarem treballant.” Recordà també la situació d’emergència en què es troba el País Valencià i, finalment, va dir allò que Vox és un partit d’estat per mirar de tapar el clevill obert pel seu company de gabinet.

El report anual de Transparència Internacional adverteix dels efectes negatius de la “demolició brutal” de l’Agència Antifrau del País Valencià i del tancament de l’oficina anticorrupció de les Illes. L’estat espanyol cau per quart any consecutiu en l’índex de percepció de la corrupció i se situa en la posició 56, per sota de països com Ruanda o l’Aràbia Saudita.

L’informe també destaca les deficiències en la justícia espanyola i la “brutal opacitat” en l’àmbit de la defensa. A més, assenyala que hi ha sectors amb riscs importants com el financer. Finalment, el document recomana de reformar la fiscalia i les mesures contra la corrupció i destinar més recursos als jutges.

L’estudi qualifica tots els països amb puntuacions entre 0 i 100 i, enguany, la mitjana mundial se situa en 43 punts. Més de dos terços dels països del món obtenen una puntuació inferior a 50, segons que ha explicat Transparència Internacional.

En aquest context, l’estat espanyol, amb 56 punts, és categoritzada entre les 47 “democràcies defectuoses”, a 15 punts de distància de les 21 “democràcies plenes”. La llista l’encapçala Dinamarca, amb 90 punts, seguida de Finlàndia i Singapur.

Metrovalència recuperarà dimarts vinent, 18 de febrer, la freqüència habitual dels trens, que havia estat reduïda arran dels danys causats per la gota freda a estacions, vies i altres infrastructures de la xarxa. L’horari normal es reprendrà quan els combois de les línies 1, procedents de Bétera i Seminari, els de la 2, des de Llíria i Paterna, i els de la 7, de Marítim, arribin a l’estació de València Sud, una de les més afectades per les inundacions.

Els trens de les línies que passen per València Sud des de Castelló, en el cas de la 1, i des de Torrent Avinguda, en el de la 2 i la 7, encara no hi podran arribar perquè continuen les tasques de recuperació de les vies i infrastructures. Aquests trajectes es mantindran en autobús fins a València, tot i que, a partir de dimarts, entrarà en servei el nou intercanviador autobús-metro de València Sud.

Així ho ha explicat el conseller de Medi Ambient, Infrastructures i Territori, Vicente Martínez Mus, durant una visita a l’estació de València Sud. Ha assenyalat que preveuen que “abans de l’estiu” la xarxa de Metrovalència torni a ser operativa al complet, un cop resolts els danys de la gota freda. Martínez Mus ha dit que és el primer pas de la fase definitiva de la recuperació de la xarxa de metro i tramvia. “Amb això, recuperem el cent per cent de la freqüència habitual, que encara no estava restablerta”, ha afegit, tot indicant que, a partir de dimarts, es recuperaran les freqüències de 15 minuts.

Amb l’arribada de les línies 1, 2 i 7 a València Sud, els recorreguts de la 1 i la 2 s’ampliaran en cinc estacions, ja que fins ara només arribaven a plaça d’Espanya, i el de la 7 en una, perquè fins ara acabava a Sant Isidre.

Martínez Mus ha assegurat que això permetrà també millorar i racionalitzar el servei d’autobusos llançadora des de Picanya, Paiporta, Torrent i la Ribera. Els autobusos de Picanya i Paiporta arribaran a l’aparcament de l’estació, mentre que els de Torrent es dirigiran a l’estació de Safranar i els de Picassent i la Ribera, a l’antiga estació de Jesús. “Això ha de millorar substancialment tot el servei de llançadores” per als municipis que encara no tindran metro, ha remarcat el conseller, que ha subratllat que aquest pas s’emmarca en les obres de recuperació, amb una inversió de més de 100 milions d’euros.

Pressió per a tenir la xarxa a punt per a Falles

Martínez Mus ha agraït l’esforç dels treballadors de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV) i de les empreses implicades en les obres de recuperació. Ha dit que l’objectiu és que la xarxa estigui totalment restablerta abans de l’estiu, però que voldria que fos abans. També ha remarcat que cal reconstruir vies, catenàries i estacions, unes obres que depenen de l’arribada de materials de diverses tipologies.

Pel que fa a la capacitat del servei durant les Falles, Mus ha assegurat que “des de València Sud cap a la resta de la xarxa hi haurà el mateix dispositiu de cada any”. “Posarem tots els recursos necessaris perquè els usuaris dels municipis on encara no hi ha servei de metro tinguin el mínim perjudici possible”, ha conclòs.

El conseller ha detallat que també es treballa per a recuperar les instal·lacions de València Sud, on hi havia el centre de comandament, devastat per la gota freda. Mentrestant, aquest servei s’ha traslladat a Machado fins que se’n pugui habilitar un de nou.

Els treballs de renovació d’aquesta estació tenen un pressupost de prop de 20 milions d’euros i afecten vuit vies de circulació en servei i vint de caràcter auxiliar. En total, es renovaran 10.000 metres de via. A més, s’han destinat 11 milions d’euros a la reposició i reparació de les instal·lacions de seguretat ferroviària i protecció automàtica de trens en el tram Sant Isidre-Torrent.

Amb la recuperació del servei a València Sud, Metrovalència tindrà 127 estacions i parades operatives, en espera d’incorporar les 20 del tram Paiporta-Castelló. Fins ara, FGV ha adjudicat 38 contractes d’emergència per un total de 113 milions d’euros per reconstruir les infrastructures danyades per la gota freda.

L’alto-el-foc a Gaza penja d’un fil. El primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, ha amenaçat de reprendre-hi la guerra si Hamàs no alliberava tots els ostatges abans de dissabte, 15 de febrer, tal com s’havia acordat. D’aquesta manera, segueix el camí del president dels Estats Units, Donald Trump, que aquest matí avisava que hi “desfermaria l’infern”.

“Si Hamàs no retorna els segrestats abans del dissabte al migdia, l’alto-el-foc acabarà i les forces de defensa d’Israel tornaran als combats intensos fins que Hamàs prengui una decisió final”, ha dit Netanyahu.

“Atès l’anunci d’Hamàs de trencar l’acord i no alliberar els ostatges, ahir a la nit vaig ordenar a l’exèrcit que acumulés efectius a l’interior i al voltant de Gaza”, ha dit. “L’operació s’efectua a hores d’ara i es completarà en un futur molt proper”, ha alertat.

Ahir, Hamàs va anunciar que suspenia “fins a nou avís” l’alliberament d’ostatges i va acusar Israel de dificultar el retorn dels desplaçats al nord de Gaza, atacar la població civil i obstaculitzar l’entrada d’ajuda humanitària. D’altra banda, el grup palestí va reiterar el seu compromís amb l’acord vigent d’ençà del 19 de gener, però va avisar que no faria més gests si Israel no compleix la seva part.

Com a resposta, el president dels Estats Units, Donald Trump, ha instat Israel a anul·lar l’acord d’alto-el-foc si això no es compleix. “Si tots els ostatges no són retornats abans de dissabte a les dotze en punt, jo diria que serà el moment adequat perquè es desfermi l’infern”, ha declarat al Despatx Oval de la Casa Blanca. “Haurien de ser retornats a les dotze de dissabte, tots alhora, no pas a poc a poc, no dos aquí, un allà… Tots”, ha insistit.

Els Estats Units i el Regne Unit han refusat de signar la declaració de la cimera sobre la intel·ligència artificial (IA) de París, que defensa que aquesta tecnologia es desenvolupi de manera “inclusiva” i “ètica”.

Seixanta-un països, entre els quals, tots els membres de la Unió Europea, la Xina i l’Índia, han signat aquesta declaració conjunta per a reclamar que la IA sigui “inclusiva, transparent, ètica, segura i fiable”, i també “sostenible per a les persones i el planeta”. A més, el text reconeix la necessitat de reduir les desigualtats i donar suport als països en desenvolupament per a desenvolupar les seves capacitats d’intel·ligència artificial.

El vice-president dels Estats Units, J.D. Vance, ha assistit a la cimera, però la primera potència mundial no ha volgut signar la declaració. En la seva intervenció, Vance ha defensat el lideratge mundial dels Estats Units en el sector i la desregulació. A més, ha acusat la UE d’imposar limitacions excessives quant als continguts i la protecció de dades. Per exemple, ha criticat la recent regulació dels serveis digitals per a combatre la desinformació.

En canvi, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha defensat que la tecnologia havia de ser segura i havia de promoure valors i beneficiar la humanitat. “Volem una IA on tothom col·labori i tothom se’n beneficiï. Aquest és el nostre camí, el nostre camí europeu”, ha subratllat.

Gran inversió

En la cursa global per a desenvolupar-la, la UE destinarà més fons públics al sector. La dirigent comunitària ha anunciat una inversió de 50.000 milions d’euros per a la Iniciativa Europea per als Campions d’IA i un fons específic de 20.000 per construir quatre gigafàbriques d’IA a Europa. En total, espera que es destinin uns 200.000 milions d’euros d’inversió publicoprivada.

A l’altra banda de l’atlàntic, el president dels Estats Units, Donald Trump, va anunciar al gener una aliança entre tres gegants tecnològics– OpenAI, Oracle i Softbank –, que invertiran almenys 500.000 milions de dòlars (més de 480.000 milions d’euros) en el desenvolupament de nous projectes d’intel·ligència artificial als Estats Units.