L’església barroca de Sant Sever de Barcelona ha reobert oficialment avui, després de cinc anys de restauració. Construït entre el 1699 i el 1704 al cor del Gòtic, és un temple molt singular perquè va sobreviure de manera excepcional “a episodis revolucionaris i bèl·lics com cap altre conjunt del barroc barceloní”, segons que recull l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Durant la guerra del 1936-1939, va quedar sota la protecció dels Mossos d’Esquadra, ja que es troba just al costat de la Catedral i del Palau de la Generalitat. La feina per a rescatar l’església de la situació de deteriorament en què es trobava han costat 1.921.000 euros, la majoria aportats per la Catedral de Barcelona i dos-cents mil euros pel Departament de Cultura.

“És pràcticament el (conjunt) barroc més important que queda a Barcelona”, ha recalcat Santiago Bueno, degà de la Catedral de Barcelona, abans de l’acte oficial per inaugurar la restauració de l’església, que va ser obra de l’arquitecte Jaume Arnaudies i continuada pel seu successor, Joan Fiter. En aquest temple, les arts s’integren “en un tot en pro de la teatralitat i l’ostentació característiques del Barroc”, destaquen des de Departament de Cultura, en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El ‘gran teatre del món’ que propugnava el Barroc.

Les autoritats que han participat en l’acte, entre les quals el batlle de la ciutat, Jaume Collboni, han coincidit a destacar la “joia del barroc” que representa aquest temple. “És un dels símbols del patrimoni barroc català”, ha afirmat la consellera de Cultura, Sònia Hernández, que ha intervingut per part de la Generalitat juntament amb el titular de Justícia, Ramon Espadaler. Aquesta església situada al carrer de Sant Sever, just darrere el Palau de la Generalitat, va quedar a recer dels aldarulls a la ciutat del segle XX. Durant la Guerra Civil, va ser una de les quatre esglésies de Ciutat Vella que no va cremar.

“Quan comença la Guerra Civil i la situació queda descontrolada, la Generalitat veu que no pot protegir-ho tot i decideix protegir la part que pensen que és més important i més significativa, la Catedral. Com que aquest temple està al costat i també de la mateixa Generalitat, va entrar dins aquest conjunt protegit”, ha assenyalat Bueno. Ara bé, l’església s’ha hagut de tancar en els darrers anys pel mal estat de la coberta i diversos elements arquitectònics afectats per la contaminació i una plaga de tèrmits. Feia pràcticament un segle que no s’hi feia cap intervenció i s’havia anat deteriorant fins al punt que el seu estat era “impresentable”, ha reconegut Bueno, que ha recordat que les humitats pujaven per les parets, el guix saltava i la il·luminació també estava en molt mal estat.

Durant aquests cinc anys, una cinquantena de professionals han treballat en la restauració per retornar l’esplendor al temple en una de les intervencions més importants en la recuperació del patrimoni cultural de Catalunya. Les obres havien començat el 2019 i després de la interrupció per la covid-19, a finals del 2020 es va reprendre la primera fase, centrada a consolidar l’edifici contigu, la façana principal i la coberta. En la segona fase, s’ha restaurat l’interior del temple. Un dels treballs més destacats ha estat la restauració del retaule major, ple de pols i humitats amb despreniment de la pintura. L’equip de conservació va constatar que tot el conjunt havia estat repintat. Amb una tècnica delicada i complexa, s’han retornat els colors més vius i les línies més fines a les imatges de Sant Sever i la Mare de Déu.

“Quan retires la pols i la brutícia, veiem que a sota hi ha una zona repintada i això és el més delicat: com treure aquesta capa sense malmetre la inferior, a la vegada que vas recuperant la policromia original, que és riquíssima”, ha explicat la conservadora de la Catedral de Barcelona, Ana Ordóñez. En aquesta fase també es va descobrir a la sota coberta de l’església un conjunt de bigues de fusta amb restes de policromia que podrien datar-se del segle XIV. Es van utilitzar al segle XIX per reparar part de l’estructura.

També s’ha intervingut en les claus volta del sostre i les tribunes de fusta amb plata colrada de l’escultor Jeroni Escarabatxeres, així com en els esgrafiats de la façana interior d’aquest mateix autor. També s’ha restaurat el moble de l’orgue de Josep Boscà (1721) i s’han renovat el parquet i la instal·lació elèctrica.   “És una església molt petiteta, al voltant de dos-cents metres quadrats, però pel mestratge dels que la van construir, amb unes proporcions boníssimes, juntament amb els esgrafiats i el fulgurant retaule de Pere Costa, envoltat de pintures d’Antoni Viladomat, és un lloc gairebé màgic, on perds la sensació de les dimensions”, ha ressaltat l’arquitecte responsable de la restauració, Joan Claudi Minguell.

L’església tindrà jornades de portes obertes els dies 11, 13 i 15 de febrer perquè els ciutadans que vulguin puguin conèixer-la o retrobar-s’hi. La idea és recuperar-hi els casaments i altres celebracions.

El jutjat penal 3 de Vilanova i la Geltrú (Garraf) ha presentat una qüestió pre-judicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) per a determinar si la llei d’amnistia aprovada el juny de 2024 és compatible amb el dret comunitari.

La petició sorgeix arran del cas d’un home acusat de desobediència per haver-se  negat a retirar un llaç groc mentre exercia de vocal en una mesa electoral durant les eleccions generals de novembre de 2019.

Segons la resolució judicial, a la qual ha tingut accés VilaWeb, el magistrat, Javier Alonso, posa en dubte la compatibilitat de la llei d’amnistia amb els principis d’igualtat i no-discriminació establerts en el dret europeu. Concretament, es qüestiona si aquesta norma afavoreix exclusivament determinats actes amb motivacions ideològiques vinculades al procés independentista català, excloent altres situacions similars amb motivacions diferents.

En la resolució, el jutge assenyala que el Ministeri Fiscal espanyol, en les seves al·legacions, va argumentar que el dret de la Unió Europea no preveu mecanismes d’amnistia i que la norma aprovada pel congrés espanyol no contravé la legislació comunitària. Tot i això, el jutge considera que la llei podria ser discriminatòria i contrariar principis fonamentals com la separació de poders i la prohibició de l’abús de dret.

Nou preguntes dirigides al TJUE

La qüestió pre-judicial planteja nou preguntes al TJUE, centrades en l’impacte de la llei d’amnistia sobre la igualtat davant la llei, la seva justificació en termes d’interès general i la seva relació amb acords polítics previs per assegurar suports parlamentaris.

Entre les preguntes, el jutge demana si aquesta norma vulnera els principis d’igualtat i no discriminació en limitar l’amnistia a actes comesos amb una intenció ideològica concreta, excloent d’altres persones en situacions similars. També es qüestiona si és legítim justificar aquest tracte diferenciat amb conceptes genèrics com “interès general”, “convivència” o “progrés”.

El jutge també demana si una llei d’amnistia pot ser compatible amb el dret de la UE si el seu objectiu principal és assegurar el suport parlamentari necessari per a la investidura d’un candidat. En aquest sentit, es pregunta si és acceptable que partits polítics que en poden resultar beneficiats hagin participat en la seva aprovació, la qual cosa podria constituir una forma d’autoamnistia.

D’altra banda, es posa en dubte la legalitat de la norma des de la perspectiva de la separació de poders. El jutge assenyala que la constitució espanyola prohibeix els indults generals i es qüestiona si la llei podria estar erosionant l’estat de dret en absència d’una habilitació constitucional explícita.

Finalment, es planteja si l’amnistia vulnera els valors de justícia i la prohibició de l’abús de dret, especialment si es considera que ha estat promoguda en un context de pactes polítics per obtenir avantatges electorals i personals. Per tot això, el jutjat demana al TJUE que avaluï si aquesta norma s’ajusta als fonaments jurídics de la Unió Europea.

Amb la remissió de la qüestió pre-judicial, el procés judicial queda suspès fins que el TJUE es pronunciï sobre aquestes qüestions. Aquesta decisió podria tenir un gran impacte en l’aplicació de la llei d’amnistia i obrir la porta a una revisió més àmplia de la seva constitucionalitat i conformitat amb el dret europeu.

El Diari Oficial de la Generalitat Valenciana publica avui l’ordre que regula les dates i el procediment de la consulta sobre la llengua base als centres educatius valencians. El diputat responsable de Compromís, responsable de temes d’educació, Gerard Fullana, ha reiterat que la consulta no té res a veure amb la llibertat educativa. Ha dit també que una de les conseqüències d’aquesta consulta serà que una bona part de l’alumnat quede exonerat d’aprendre una de les llengües oficials, que seran, diu, les famílies que trien l’ensenyament en català.

La conselleria d’educació havia planejat de fer la consulta el mes de novembre passat, però les conseqüències dramàtiques de la gota freda van obligar a ajornar-la. Amb tot, el conseller ha persistit en la necessitat d’aplicar la llei anomenada de llibertat educativa, i Rovira preveia de fer-la a finals de gener. Finalment, serà a finals de febrer, “Aquesta ordre s’ha tret a correcuita, es votarà la primera setmana de març i això dificultarà molt la matrícula als centres educatius. El que es pretén és que es parle d’una altra cosa, que no es parle de les responsabilitats de gestió de la gota freda, i que no es parle de l’incompliment de la sentència del TSJCV que obliga la conselleria a incorporar 1.900 docents als centres”, ha dit Fullana, que ha acusat el conseller José Antonio Rovira de despistar amb una batalla lingüística al cor de l’educació.

La comunitat educativa, en pau de guerra contra la consulta per la llengua

Una agenda d’ultradreta

El responsable d’educació del PSPV, José Luís Lorenz ha qualificat la llei ideològicament ultraconservadora. “La consulta és un atac contra la llengua que identifica el poble valencià. El govern de Carlos Mazón no governa ara amb la ultradreta, però aplica una agenda d’ultradreta atacant el valencià”

Lorenz coincideix amb Fulla a dir que el resultat de l’aplicació de la llei serà que els infants no tindran competència lingüística en les dues llengües oficials. “Els directors ens han transmès que a l’hora de fer els grups, els criteris pedagògics ja no es poden tenir en compte perquè ara primarà l’elecció d’una llengua per damunt de l’elecció pedagògica”, ha dit.

La Comissió Europea ha avisat el president dels Estats Units, Donald Trump, que no hi ha cap justificació per a imposar aranzels a les exportacions d’acer i alumini de la Unió Europea, i ha dit que respondrà a qualsevol mesura “injustificada” que pugui perjudicar els interessos europeus. És la primera reacció de Brussel·les a l’anunci de Trump d’ahir, en què va expressar la seva intenció de gravar amb un 25% totes les importacions d’acer i alumini als Estats Units. Tot i això, la Comissió Europea matisa que no ha rebut cap notificació oficial que confirmi que la producció de la UE serà penalitzada.

“No respondrem a anuncis generals sense detalls ni aclariments per escrit. La Unió Europea no veu cap justificació per a la imposició d’aranzels sobre les seves exportacions”, ha indicat l’executiu comunitari en un comunicat.

El govern francès assegura que la UE respondrà als aranzels que imposi Trump

El text també subratlla que la UE actuarà per a protegir els interessos de les empreses, els treballadors i els consumidors europeus davant qualsevol mesura arbitrària. A més, recalca que la imposició d’aranzels seria il·legal i econòmicament contraproduent, especialment tenint en compte les cadenes de producció profundament integrades entre la UE i els Estats Units a través del comerç i la inversió transatlàntics.

La Comissió Europea, que representa els vint-i-set en matèria comercial, recorda que els aranzels són, essencialment, impostos i que, si els imposa, l’administració de Trump gravarà els seus propis ciutadans, encareix els costos per a les empreses i alimenta la inflació. Finalment, l’executiu comunitari alerta que els aranzels generen incertesa econòmica i pertorben l’eficiència i la integració dels mercats globals.

La Generalitat de Catalunya invertirà 150 milions d’euros en la instal·lació de 9.000 punts de recàrrega per a vehicles elèctrics fins al 2030. A més, l’Institut Català de Finances (ICF) habilitarà préstecs per valor de 440 milions d’euros en condicions favorables perquè autònoms, microempreses i pimes puguin adquirir cotxes o furgonetes elèctrics.

Aquestes mesures formen part del pla d’impuls del vehicle elèctric per al període 2025-2030, que el president de la Generalitat, Salvador Illa, ha presentat avui a Ca l’Alier, a Barcelona. El full de ruta busca donar un impuls als vehicles electrificats, incloent-hi tant els elèctrics purs com els híbrids endollables. “A partir d’avui trepitgem l’accelerador de la mobilitat elèctrica”, ha dit Illa.

El govern es proposa mobilitzar 1.400 milions d’euros en aquest període, combinant recursos públics i privats. Tot i això, no ha concretat quina part aportaran les administracions ni com es distribuiran aquests diners entre inversions i ajudes.  Actualment, Catalunya té uns 9.000 punts de recàrrega d’accés públic, el 20% del total de l’estat espanyol. L’objectiu és duplicar aquesta xifra abans del 2030 i accelerar el desplegament d’estacions de càrrega ràpida i ultraràpida. L’empresa pública Energètica assumirà aquesta tasca i preveu que uns 5.000 punts donin servei a la flota de vehicles de la Generalitat, mentre que els 4.000 restants s’instal·laran en edificis públics i podran ser utilitzats tant per treballadors públics com per ciutadans.

A més, el govern analitzarà la xarxa viària per detectar mancances en la infraestructura de recàrrega i estudia instal·lar carregadors per a autobusos elèctrics. Segons els seus càlculs, per complir els objectius de la Unió Europea, Catalunya necessitaria 45.000 punts de recàrrega el 2030, cinc vegades més que ara.

Préstecs i subvencions per fomentar el vehicle elèctric

A partir del 2026, l’ICF posarà en marxa una línia de préstecs per valor de 200 milions d’euros en condicions favorables perquè autònoms i microempreses puguin comprar vehicles elèctrics de fins a 60.000 euros, amb un termini de devolució de sis anys.

A més, destinarà 240 milions a una altra línia de préstecs amb interessos més baixos que els del mercat per a empreses que vulguin renovar les seves flotes amb vehicles elèctrics. També s’atorgaran subvencions directes per a la compra de vehicles i la instal·lació de punts de recàrrega, inclosos els de particulars.

150.000 vehicles i 30.000 motocicletes en cinc anys

El govern aspira a matricular 150.000 vehicles elèctrics i 30.000 motocicletes elèctriques en els pròxims cinc anys, un increment notable respecte dels 83.000 vehicles d’aquest tipus que actualment hi ha a Catalunya, on circulen 5,7 milions de vehicles en total.

Actualment, els cotxes elèctrics representen el 14,3% de les matriculacions a Catalunya, per sobre de la mitjana espanyola però lluny del 40% que fixa la UE com a objectiu per al 2030. Per això, el govern es proposa “triplicar el ritme de penetració del vehicle elèctric” per acostar-se a la mitjana europea.

El sector de l’automoció és clau a Catalunya, que concentra el 22% de les empreses del sector de l’estat espanyol i té la planta més gran del país, la de Seat a Martorell. Per això, el govern veu imprescindible impulsar el vehicle elèctric, tenint en compte que el transport genera un 32% de les emissions contaminants a Catalunya.

Segons Illa, l’expansió del vehicle elèctric comportarà “ciutats més amables i menys contaminades, més salut i menys malalties”, a més de reduir la dependència energètica d’Europa.

90% de la flota de la Generalitat electrificada

El pla preveu que el 90% de la flota de vehicles de la Generalitat sigui elèctrica o híbrida endollable en quatre anys. També es vol limitar gradualment la circulació de motocicletes de combustió.

A banda d’aquestes mesures, el govern està pendent del nou pla Moves i estudia implementar incentius fiscals per a la compra de vehicles elèctrics, tot i que encara no ha concretat quins serien.

El ministre d’Afers estrangers francès, Jean-Noël Barrot, ha assegurat que la Unió Europea (UE) respondrà a qualsevol aranzel que imposi el president dels Estats Units, Donald Trump, que ha anunciat un aranzel del 25% als productes d’acer i alumini. “No hem de tenir cap dubte a l’hora de defensar els nostres interessos”, ha dit en una entrevista al canal TF1, i ha alertat del risc d’un conflicte comercial amb el bloc europeu, que diu que no interessa a ningú.

Barrot ha dit que les mesures anunciades per Trump no són cap sorpresa, perquè diu que és el mateix patró de comportament del primer mandat. “És el mateix que va fer Trump el 2018. Aleshores vam respondre i ara hem de respondre de nou”, ha dit. En tot cas, ha remarcat que definir els sectors que seran objecte de represàlies correspon a la Comissió Europea. “Ens ha assegurat que estava preparada per dissenyar aquestes mesures quan arribés el moment, i aquest moment ha arribat”, ha conclòs.

Trump va precisar ahir que l’aranzel del 25% sobre l’acer i l’alumini importats als Estats Units s’aplicarà “a tothom”. “Qualsevol acer que entri als Estats Units haurà de pagar un 25% d’aranzel. També l’alumini. 25% per a tots dos”, va dir. A més, va avançar que podria augmentar encara més els aranzels en resposta a possibles represàlies d’altres països, i que demà o dimecres concretaria aquesta decisió. També va avisar que podria gravar la importació de semiconductors, productes farmacèutics, petroli i gas.

El primer de febrer, Trump ja va anunciar aranzels del 10% sobre els productes xinesos i del 25% per al Canadà i Mèxic. No obstant això, en aquests dos últims casos ha suspès temporalment l’aplicació durant un mes després d’arribar a acords per al desplegament de forces de seguretat a la frontera.

El cantant Kendrick Lamar va protagonitzar la cèlebre actuació musical que es fa en el descans de la final Super Bowl, que va enfrontar els Kansas City Chiefs i els Philadelphia Eagles al Caesars Superdome de Nova Orleans, als Estats Units. Gran part de l’actuació es feia amb un cotxe negre al fons i, en un moment donat, un dels ballarins va sortir del paper i s’hi va enfilar mostrant les banderes de Palestina i del Sudan. Ràpidament, va ser empaitat per realitzadors i treballadors de seguretat i l’home no va sortir per televisió, però els assistents a l’estadi ho van enregistrar i ho han difós a les xarxes socials.

A man performing during the Kendrick Lamar halftime concert at #SuperBowl LIX unfurled a Palestinian flag and was chased off stage and finally tackled and removed by security. #SBLIX #Palestine pic.twitter.com/sU8jl1eyE3

— Diya TV (@DiyaTV) February 10, 2025

Earlier part of the Kendrick Lamar performance before the guy with the “Gaza Sudan” flag was tackled. #SuperBowlLIX pic.twitter.com/5hminT505S

— Stephen Espinoza (@StephenEspinoza) February 10, 2025

La Super Bowl és la final anual de la NFL entre el campió de l’AFC i el campió de la NFC, i se celebra cada any des del 1967. El guanyador d’enguany han estat els Philadelphia Eagles, que han impedit que els Kansas City Chiefs puguin revalidar el títol.

El conseller d’Educació, José Antonio Rovira, ha signat l’ordre de convocatòria de la consulta per la llengua de l’educació a les aules valencianes. Segons que s’estableix, la votació es farà entre el 25 de febrer a partir de les 9.00 fins al 4 de març a les 14.00. El decret també marca altres dates claus per a la votació: el 17 de febrer (dilluns vinent) es publicarà el cens provisional, i s’hi podran fer reclamacions fins al 21 de febrer. El cens definitiu es podrà publicar fins al 24 de febrer, el dia abans de l’inici de la consulta.

La comunitat educativa, en peu de guerra contra la consulta per la llengua

La consulta té per objectiu que les famílies dels alumnes trien la llengua vehicular en què volen que els seus fills rebin l’ensenyament. És a dir, permet que els pares decideixin si les classes es fan en català o en castellà. Aquesta mesura forma part de la llei de “llibertat educativa”, impulsada pel govern del PP amb el suport de Vox, i suposa un canvi substancial respecte al model de plurilingüisme anterior, que garantia un mínim d’ensenyament en català per a tots els alumnes. Amb la nova llei, si una majoria de famílies opta pel castellà, aquest pot esdevenir la llengua predominant a les aules, reduint encara més la presència del català a l’ensenyament i posant en risc la immersió lingüística.

Els sindicats, les entitats de defensa de la llengua i la major part de la comunitat educativa critiquen que la consulta parteix d’una premissa errònia, ja que presenta el català i el castellà com a opcions equivalents, ignorant la situació de minorització del català. A més, alerten que la consulta pot fragmentar encara més el sistema educatiu, creant aules separades per llengua i debilitant la cohesió social.

Naix Famílies pel Valencià per lluitar contra la llei Rovira

Gran indignació

El procés de la consulta per la llengua s’ha desenvolupat enmig d’un clima de forta oposició per part de la comunitat educativa, que denuncia la manca de diàleg i la imposició unilateral d’una mesura que consideren innecessària i perjudicial per a l’ensenyament en català. El conseller Rovira va obrir el tràmit d’audiència pública en ple període de vacances de Nadal, cosa que es va veure com un intent evident de minimitzar la capacitat de resposta. Tot i això, es van presentar 4.145 al·legacions, de les quals 4.111 exigien la retirada de la consulta. La conselleria, però, les ha desestimades en bloc i ha continuat amb el procediment, al·legant que és una obligació legal derivada de la Llei 1/2024.

Aquest menysteniment de les demandes del sector educatiu ha generat una indignació creixent. Els sindicats, les associacions de famílies i les entitats en defensa del català han denunciat que el govern valencià ha convertit la consulta en un pur tràmit administratiu, sense cap voluntat d’atendre les crítiques ni de modificar l’ordre que la regula. A més, alerten de les dificultats logístiques que suposarà la seva aplicació, especialment per als centres afectats per la gota freda, que encara lluiten per reprendre la normalitat després dels estralls causats per les inundacions.

Núria Cerveró: “Els xiquets no entenen per què no poden estudiar en valencià”

Davant d’aquesta situació, la mobilització de la comunitat educativa no s’atura. Escola Valenciana, l’STEPV i altres col·lectius ja han anunciat noves accions per a les pròximes setmanes, incloent-hi assemblees informatives, concentracions i possibles mobilitzacions de més envergadura, com manifestacions i vagues. La seva crida és clara: denunciar la instrumentalització política de l’ensenyament i defensar el català com a llengua vehicular de l’escola pública valenciana.

El president de l’Equador, Daniel Noboa, i la candidata del Moviment Revolució Ciutadana, Luisa González, disputaran la segona volta de les eleccions presidencials, prevista per al 13 d’abril, després d’un resultat molt ajustat en la primera volta. Amb el 90,44% escrutat, Noboa té el 44,33% dels vots i González el 43,85%, segons el Consell Nacional Electoral (CNE).

La presidenta del CNE, Diana Atamaint, ha explicat en una conferència de premsa que, si es manté aquesta tendència, els equatorians hauran de tornar a les urnes, perquè cap dels dos candidats no ha superat el 50% necessari per a guanyar en primera volta. La participació ha estat del 83,38%.

Mentre que Noboa encara no s’ha pronunciat, González s’ha adreçat als seus simpatitzants, acompanyada del candidat a la vice-presidència, Diego Borja, i ha destacat que han “trencat la votació històrica” del moviment correista en els darrers deu anys. Ha afirmat que és “un triomf dels equatorians” i ha anticipat que, malgrat l’empat tècnic, la seva candidatura continuarà creixent en vots, mentre que la de Noboa anirà a la baixa, perquè encara queden urnes per comptar en bastions correistes.

González ha fet una crida a la resta de forces polítiques per a construir un programa de govern que beneficiï tota la població, però només ha mencionat el líder indígena Leónidas Iza, a qui ha felicitat pels bons resultats obtinguts. Iza, que ha quedat tercer amb el 5,21% dels vots, ha denunciat que el govern ha afavorit Noboa i ha gastat més de 130 milions de dòlars en el procés electoral: “Qui pot competir amb aquesta maquinària electoral i amb recursos de l’estat?”, ha dit. La quarta posició ha estat per a l’activista mediambiental Andrea González, amb el 2,7% dels vots.

Noboa, hereu d’una de les famílies més riques de l’Equador, es va convertir l’octubre del 2023 en el president més jove de la història del país després de la caiguda de Guillermo Lasso, que va deixar el càrrec arran d’acusacions de corrupció. El mandat de Noboa, per tant, serà de menys d’un any i mig.

Amb les sigles d’ADN, Noboa ha governat en un context de creixent violència de grups armats, fet que el va portar a decretar l’estat d’emergència ara fa un any, després que membres d’aquests grups assaltessin una cadena de televisió en directe. L’Equador, considerat fa uns anys un dels països més segurs de l’Amèrica del Sud, és ara el més violent.

Paral·lelament a les eleccions presidencials, s’han celebrat eleccions a l’Assemblea Nacional, el parlament unicameral, que ara tindrà 151 diputats. En els darrers anys, els partits afins a l’ex-president Rafael Correa (2007-2017) han tingut una presència predominant, fet que ha dificultat la governabilitat i ha agreujat la inestabilitat política del país.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha anunciat que imposarà aranzels del 25% a les exportacions d’acer i alumini provinents de qualsevol país. En declaracions als periodistes a bord de l’Air Force One, recollides per la premsa dels EUA, Trump ha afirmat que també aplicarà aranzels recíprocs a tots els països que en posin a les vendes nord-americanes.

El govern francès assegura que la UE respondrà als aranzels que imposi Trump

“És molt simple: si ells ens cobren, nosaltres els cobrarem”, ha dit el president dels EUA. Trump s’ha queixat reiteradament que la Unió Europea aplica aranzels més alts als cotxes nord-americans que no pas els que els EUA cobren als europeus.

Es preveu que els nous aranzels a l’acer i l’alumini s’aprovin avui mateix.

El candidat de la Unió Demòcrata Cristiana/Unió Social Cristiana (CDU/CSU) alemanya, Friedrich Merz, ha assegurat durant el primer debat televisat per a les eleccions que “hi ha un món de distància” entre el seu partit i l’extrema dreta d’Alternativa per Alemanya (AfD). La migració ha centrat gran part del debat, i el seu contrincant, l’actual canceller socialdemòcrata Olaf Scholz, ha destacat que el seu govern ha augmentat les deportacions un 70%. Les eleccions alemanyes es faran d’ací a dues setmanes, el 23 de febrer.

“Hi ha un món de distància entre nosaltres. No hi ha similituds entre l’AfD i la CDU/CSU. (…) No hi haurà cap coalició. No ho farem”, ha promès Merz. Scholz l’ha acusat d’”d’haver incomplert la seva paraula” i de “trencar el tabú” arran de la votació d’una moció sobre la reforma migratòria presentada pel seu partit i aprovada amb el suport de l’AfD, cosa que ha desfermat protestes a tot el país. Per això, ha posat en dubte que Merz, que encapçala les enquestes amb prop del 30% de suport, estigui disposat a refusar els vots de l’AfD per a formar govern si els necessita.

Merkel critica el seu successor a la CDU per haver trencat la promesa de no dependre de l’extrema dreta

El socialdemòcrata també ha criticat la proposta de Merz de rebutjar migrants a les fronteres. Això, ha dit, “contradiu la legislació europea” i és contrària als interessos alemanys, perquè diu que provocaria una crisi a Europa si els països veïns es neguessin a acollir els sol·licitants d’asil rebutjats.

Malgrat això, Scholz –que ha vist com el SPD cau en les enquestes fins a prop del 18%– ha defensat que mantindrà la seva “línia dura” en migració i ha reivindicat que Alemanya “mai no ha tingut lleis més dures” en aquest àmbit. “Hem augmentat les deportacions un 70% des que vaig esdevenir canceller”, ha insistit. Merz, per contra, l’ha acusat de permetre l’entrada de “més de dos milions” d’estrangers en situació irregular durant el seu mandat. “Vostè no viu en aquest món. El que està dient aquí és un conte de fades”, li ha etzibat en un intercanvi acalorat sobre les deportacions.

La crisi econòmica, altre eix del debat

L’altre gran tema del debat i de la campanya electoral ha estat l’economia, atès que Alemanya encadena dos anys consecutius de recessió. Merz ha acusat Scholz d’estar allunyat de la realitat econòmica: “Em sorprèn la percepció que té del nostre país”, ha dit, després que el socialdemòcrata negués que Alemanya pateixi una desindustrialització. “Això no té res a veure amb la realitat, sincerament, senyor Scholz”, ha afegit, i ha denunciat que Alemanya ha viscut una onada d’insolvències sense precedents, amb “50.000 empreses fallides” durant el govern del canceller, “gairebé la meitat l’any passat”.

Scholz ha admès que “passa alguna cosa” i que cal actuar, però ha destacat que l’ocupació ha crescut i que Alemanya registra la segona taxa de desocupació més baixa dels països industrialitzats del G7.

Tots dos candidats han parlat també de la possible imposició d’aranzels als productes europeus per part del president dels Estats Units, Donald Trump. Scholz ha dit que la Unió Europea pot “actuar en una hora” si Trump aplica aquesta mesura, —”no ens enganyem. El que diu el president nord-americà és el que realment vol dir”, ha avisat— i Merz ha reclamat una estratègia europea conjunta perquè els vint-i-set estats europeus responguin en bloc davant un Trump a qui ha definit com a “previsiblement imprevisible”.

Ahir mateix, Trump va anunciar que imposarà aranzels del 25% sobre l’acer i l’alumini importats als Estats Units a partir d’aquest d’avui, una mesura que s’aplicarà “a tots els països sense excepció”, segons ha declarat des de l’Air Force One a la premsa nord-americana.

Avui, 10 de febrer de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

—Arnaldo Otegi: “Fa massa anys que els ‘abertzales’ estem en un joc de suma zero entre nosaltres”
—Els pagesos desconvoquen les mobilitzacions de demà després d’un acord amb el govern
—L’Alguer, la balisa geopolítica dels Països Catalans | Editorial de Vicent Partal
—Joan Romero: “Si en un cas com aquest no és possible d’imaginar formes de cooperació, què més ha de passar?”
—Hortunas, la pedania de Requena on el riu Magre va devorar cases senceres
—50 estats o 124? La victòria de Trump torna a posar de moda la secessió als Estats Units
—Mentre l’Índia i el Paquistan es disputen la propietat del basmati, hi ha qui tem per la supervivència d’aquesta varietat
—El moviment per l’habitatge fa un pas endavant: neix la Confederació Sindical d’Habitatge de Catalunya
—Sarajevo, l’art i la resistència ciutadana sota el setge
—Nova beca per a fer una mena d’Erasmus entre universitats dels Països Catalans
—Camilla Lackberg: “La majoria de les dones internes a la presó hi són perquè han tingut una mala experiència amb els homes”
—Resposta a Josep Costa | Mail obert de Julià de Jòdar

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona: 

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui: 

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

[Actualització: El Gremi de la Pagesia ha arribat a un acord amb el govern i ha desconvocat els talls de carreteres. No obstant això, faran concentracions i assemblees arreu de Catalunya per a debatre l’acord a què han arribat.]

Revolta Pagesa, ara amb el nom de Gremi de la Pagesia Catalana, ha desconvocat els talls de carreteres que havia programat per a demà, arran de l’acord a què ha arribat amb el govern. Així i tot, es concentraran als punts on havien de fer els talls i hi faran assemblees per a debatre l’acord.

Els pagesos, després d’haver-se reunit amb el conseller d’Agricultura, Òscar Ordeig, i més responsables del Departament, hi han arribat a un acord de mínims. S’han aprovat un total de dinou de les mesures que reclamaven els pagesos. Aquests darrers dies, s’havien intensificat les reunions amb el govern.

Justament avui, el govern havia promès de simplificar els tràmits administratius agraris. Aquesta reducció de la burocràcia era una de les principals reivindicacions dels pagesos i ramaders.

Els pagesos tornen a sortir al carrer: “El nostre dia a dia continua essent caòtic”

On es concentraran els pagesos aquest dilluns?

Els pagesos es concentraran i faran assemblees on havien de fer els talls de les carreteres, a fi de debatre l’acord a què han arribat amb el Departament d’Agricultura. El Gremi assegura que sols s’hi concentraran i no faran cap tall de carretera.

• AP-7 a l’Aldea. A les 9.00, els pagesos del Baix Ebre, el Montsià, la Ribera d’Ebre, la Terra Alta, el Priorat i el Camp de Tarragona es concentraran a la AP-7, a l’altura de la Torre de la Candela, a l’Aldea.
• A-2 entre Jorba i la Panadella. A les 9.00, els pagesos de l’Anoia són convocats a la A-2 entre Jorba i Panadella, a l’altura de l’àrea de servei de la Panadella.
• Les Bordes. Els pagesos de la Ribagorça es concentrarà a les Bordes, tot i que no n’especifiquen l’hora.
• C-17 i C-25 a Vic. A les 9.30, es convoquen els manifestants a Vic, a l’esplanada del Sucre.
• AP-7 al Baix Penedès. S’ha convocat els pagesos del Penedès a les 8.00 al pavelló municipal del Vendrell i a l’aparcament de l’auditori de Vilafranca del Penedès.
• C-16 i C-25 al Bages. A les 9.30, els tractors s’aplegaran a l’aparcament del Menfis, de Sant Fruitós de Bages.
• AP-2 a l’Alt Camp. Els pagesos es concentraran entre Vila-Rodona i la Bisbal del Penedès. No hi ha especificada l’hora de la convocatòria.
• AP-2 i A-2 al Segrià. Al Segrià, era previst de tallar dos punts. D’una banda, la AP-2 entre Borges, Soses i la C-12. D’una altra, la A-2 amb la C-13, a Alcoletge. Es convoca a les 8.00 al pàrquing Biloba de Lleida, i a les 9.00 al camp d’aviació d’Alfes, a Alcoletge.
• N-2 a l’Alt Empordà. Els manifestants es trobaran a les 7.00 davant Can Robert, a Figueres.
• AP-7 al Vallès Oriental. Hi havia previst un tall a la carretera AP-7 entre Granollers i Sant Celoni, però s’ha desconvocat. No hi ha cap hora de convocatòria especificada.
• C-12 a la Noguera. El tall s’havia de fer a la C-12 amb la C-53 i la C-13, a Balaguer. No hi ha cap hora de convocatòria especificada.
• C-38 al Ripollès. S’ha citat els manifestants al quilòmetre 27,7 de la C-38, al Ripollès. No hi ha cap hora de convocatòria especificada.

El Gremi de la Pagesia Catalana ha decidit de desconvocar les mobilitzacions de demà, que incloïen talls de carreteres i tractorades per tot el Principat, perquè ha arribat a un acord amb el govern. Els pagesos es concentraran igualment al lloc on havien de fer els talls de carreteres i hi faran assemblees.

Després de dies d’intenses reunions, el Departament d’Agricultura i els pagesos han arribat a un acord de mínims. S’han aprovat un total de dinou mesures. Justament avui, el govern ha promès de simplificar els tràmits administratius agraris. Aquesta reducció de la burocràcia era una de les principals reivindicacions dels pagesos.

Segons que ha explicat en una conferència de premsa el conseller d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, Òscar Ordeig, l’acord establert preveu, entre més mesures, d’augmentar els recursos per al control de la fauna cinegètica, especialment dels conills; simplificacions administratives; millores fiscals per als agricultors professionals, que inclouen una rebaixa del tram autonòmic de l’impost que afecta els hidrocarburs i també els imposts de successions i transmissions; canvis en el pla de sequera; ajudes vinculades a adversitats climàtiques i més problemes del sector; mesures contra els robatoris; el compromís de fer un debat públic sobre l’acord de la Unió Europea amb el Mercosur; i la creació d’una comissió bilateral per a revisar el compliment d’aquests acords.

Avui @govern i pagesia hem signat un acord per resoldre les demandes més urgents del sector agroalimentari.

L’acord estableix 19 accions amb la desburocratització, el control de sobrepoblació cinegètica i la modernització dels regadius com a prioritats. pic.twitter.com/BG7m8cxxgr

— Òscar Ordeig (@oscarordeig) February 9, 2025

El govern i els pagesos diuen que és un bon acord

Segons el conseller Ordeig, l’acord signat és bo per a l’agricultura, per a la pagesia i per al conjunt del país. Els pagesos també el consideren un bon acord, perquè s’han pactat punts que són vitals per a garantir la continuïtat de la pagesia al país. Asseguren que farà possible que les explotacions agràries i ramaderes siguin viables.

Malgrat tot, avui a la tarda hi ha hagut protestes en carreteres com la C-14, la N-145 i la N-260 a l’Alt Urgell, on s’han fet marxes lentes que han causat incidències fins passades les 21.00, segons el Servei Català de Trànsit. Divendres també hi va haver una protesta prèvia a la Cerdanya, on una vintena de tractors van fer una marxa lenta a la boca nord del túnel del Cadí, cosa que va afectar la C-16, la N-152 i la N-260.

El 6 de febrer de l’any passat, els pagesos, cansats dels costs de protecció desmesurats, de l’excés de la burocràcia i dels greus efectes de la sequera, van dir prou i van sortir al carrer. Els catalans no va pas ser els únics. Les protestes es van estendre per tot Europa amb la mateixa reclamació: que la pagesia fa anys que té una salut delicada i que les administracions han d’arromangar-se per resoldre-ho.

El Departament de Recerca i Universitats ha obert una nova línia d’ajuts per a fomentar la mobilitat d’estudiants de màster i doctorat entre les universitats dels Països Catalans, que hi inclou també l’Alguer.

Es tracta de la convocatòria Joan Fuster, en col·laboració amb la Xarxa Vives d’Universitats, i està dotada amb 100.000 euros. En concret, s’atorgaran ajuts de 500 euros mensuals, durant un màxim de sis mesos, als estudiants que facin un treball de fi de màster o una tesi doctoral per a investigar “fenòmens socials, naturals o humanístics que afectin els territoris de llengua catalana i que vulguin complementar el projecte de recerca en una altra universitat de la Xarxa Vives d’Universitats”, detalla el departament en un comunicat.

Les estades han de tenir, com a resultat, un treball de final de màster o una tesi doctoral. L’objectiu d’aquests ajuts és contribuir a la creació de xarxes acadèmiques en l’àmbit dels territoris de parla catalana. Aquests nous ajuts els gestiona l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR) i formen part de les mesures previstes en el Pla d’enfortiment de la llengua catalana en el sistema universitari i de recerca de Catalunya.

L’estada ha d’implicar un desplaçament de més de 50 km, amb dedicació exclusiva a la recerca, i s’ha de dur a terme durant els cursos 2024-2025 o 2025-2026. La convocatòria per a demanar els ajuts romandrà oberta fins el 31 de març.

Lluny de l’atenció mediàtica, les comarques de l’interior del País Valencià també continuen recuperant-se, més a poc a poc que no voldrien, dels estralls de la gota freda del 29 d’octubre. A Hortunas, una pedania de Requena (Plana d’Utiel-Requena) de només quaranta habitants, la crescuda del riu Magre va devorar cases senceres, va tombar ponts i va eixamplar el llit fins a tocar el poble. Els veïns afectats encara no han rebut les ajudes i la carretera que uneix l’aldea –com s’hi refereixen els habitants– amb Iàtova (Foia de Bunyol) encara és tallada. L’amo de l’únic bar, que avui és tancat, ens diu per telèfon que “ací encara no ha vingut ningú”. Una frase que sonava molt els primers dies, a tot arreu, i que tres mesos i escaig després encara sona en aquest xicotet indret del país.

El silenci dels carrers només el trenquen els operaris que hi treballen i tres dones majors, a la plaça, que comenten curioses la presència d’un parell de periodistes que, casualment, hem coincidit avui en aquest racó. Una casa inclinada vora el riu que recorda a la torre de Pisa és, ara com ara, la imatge més destacada d’Hortunas. Quan ens acostem a l’enorme domini del Magre, el morro d’una furgoneta que ix d’una de les cases –que miraculosament encara està dreta– ens revela que deu haver-hi vida a dins. Una tos seca ho confirma. José Luján ens obri les portes de sa casa i ens conta com va viure aquell dia. Perquè allà, a l’interior, a la Plana d’Utiel-Requena, era ben de dia, i no de nit, quan el riu s’ho va menjar tot. Mentrestant, alguns dinaven.

Dissabte Josep Costa va abandonar a mitja sessió el ple telemàtic de l’Assemblea Nacional Catalana i, tot seguit, ho va anunciar en un missatge de X on deia que estava fart de la “gestió despòtica i antireglamentària que s’està fent de l’entitat” i que “la gent que ho va donar tot per guanyar l’1-O no es mereix que la continuïn potinejant els qui ens han portat fins aquí”. Era la continuació, adaptada a les xarxes socials, del que havia dit durant la sessió esmentada, quan va amenaçar d’ofegar sistemàticament el comitè permanent (gestor de l’ANC en nom del secretariat) i d’impugnar l’assemblea general i, si calia, els secretariats. (Durant la reunió, Costa va utilitzar un mot més gruixut que “despòtica”, que, als que vam patir la dictadura franquista, no ens va semblar gens “tècnic”, com va respondre ell quan se li va dir que ho retirés.)

El desencadenant de la crisi va ser l’elecció de nou secretari de l’entitat després de la dimissió de Sílvia Ventura (no pas per “raons personals”, com s’ha publicat en aquest mateix diari, sinó per una incomoditat pregona al si del comitè permanent, on trobava poc suport –si no desconfiança o oposició– a les decisions que considerava pertinents en l’exercici del seu càrrec). Així, doncs, el comitè permanent va triar un substitut interí, que es va presentar a l’elecció com a titular en el ple del 25 de gener, alhora que Josep Costa presentava la seva candidatura. La resta és història: Elnur Bayramzade va tenir majoria no suficient (2/3 reglamentaris) a totes les votacions, mentre Josep Costa aconseguia una minoria significativa. I, atès que cap dels dos no es va retirar, i que no s’hi va presentar cap candidatura més, dissabte es van repetir les votacions amb els mateixos candidats i uns resultats sensiblement idèntics. Arribats fins aquí, el president de mesa va donar per tancat aquest punt de l’ordre del dia i va ajornar l’elecció fins al ple del mes de març; en Costa s’hi va oposar perquè, segons ell, l’Assemblea no podia continuar funcionant amb un secretari interí. Amb aquesta posició, Costa podia fer efectiva, certament, l’amenaça de bloquejar el secretariat, atesa la paràlisi que es produiria si les votacions esdevenien interminables. La resposta d’un dels membres de la comissió jurídica va ser que no hi ha un termini per a l’elecció i el reglament preveu l’elecció provisional del secretari per absència, de manera que el funcionament de l’entitat quedava garantit. (No em remetré a anteriors mandats ni a la manera de resoldre aquestes qüestions en associacions de tota índole, on poden regir juntes provisionals fins a l’elecció de nous titulars.)

Va ser llavors que en Josep Costa va pronunciar les admonicions ressenyades al començament. Com sigui que el president de mesa li va retirar la paraula, va decidir que retirava la proposta de resolució que havia presentat –al seu torn, un membre del comitè permanent hi havia presentat una esmena a la totalitat–, relativa al funcionament de l’Assemblea; va abandonar la reunió telemàtica; i ho va fer públic a les xarxes socials. Fins aquí els fets.

Com es pot deduir, l’associació entre despotisme i reglament que fa en Costa està adulterada: allò que ell titlla de “gestió despòtica” és l’aplicació estricta i rigorosa del que diu el reglament, que, en conseqüència, no pot ser “antireglamentària”, si no és per la senzilla raó que s’oposa als seus interessos. Més greu, em sembla, l’afirmació que la gent del Primer d’Octubre “no es mereix que la continuïn potinejant els qui ens han portat fins aquí”, perquè vol dir, gens dissimuladament, que l’actual equip dirigent és de la corda dels partits que no van fer allò que se n’esperava. I, seguint aquest raonament pervers –perquè requeririen proves inexistents, però fa forat en l’opinió pública escarmentada–, caldrien els nous lideratges que Costa pregona per tot el país com a secretari nacional i sota el segell de la pròpia Assemblea. Un observador imparcial diria que això és fer la mateixa mena de “política” que fan els partits polítics que en Josep Costa denuncia a tort i a dret: aprofitar els recursos que ofereix una associació per abominar els que la dirigeixen i fer propaganda estratègica en favor de la seva persona com a futur líder, un cop desallotjats els mandataris presents.

Però hi ha una altra mena de política. Posem per cas, la que mena l’actual direcció de l’Assemblea enfront dels obstacles sistemàtics, no pas d’un corrent intern d’opinió sinó d’un autèntic “partit de l’oposició”, a tot allò que és aprovat per la majoria del secretariat. En aquest punt, seria inútil de reclamar la deguda obediència que emanen dels estatuts, que diuen que els membres “han de complir els objectius i acceptar les estratègies i els acords adoptats pels òrgans de govern […], així com tractar el Full de Ruta de l’Associació com a marc operatiu i comprometre’s amb el seu desenvolupament i compliment”. Ningú que hagi assistit al desenvolupament del full de ruta, aprovat per més d’un 80% dels participants, no podrà dir que no s’hi hagin introduït esmenes –moltes, presentades per en Josep Costa–, que no hi hagi hagut debat (s’hi van presentar més de sis-centes esmenes en un lapse rècord, que molts van considerar escàs) i que no hi hagi voluntat de la direcció –una servidora forma part del comitè permanent, i sap de què parla– de dur a terme els primers compromisos que se’n desprenen. Però el dia de la presentació pública del full de ruta, a la qual jo mateix vaig incitar expressament (i inútilment, perquè va al·legar problemes d’agenda) en Josep Costa a participar-hi com a crític, si ho considerava necessari, a penes s’hi van poder comptar amb els dits d’una mà els assistents del “partit de l’oposició”.

I anem al gra. A hores d’ara, seguint el deure apuntat més amunt per a desenvolupar el full de ruta, la direcció de l’ANC està involucrada en la solidaritat amb la Revolta Pagesa (“la terra i qui la treballa són part de la nostra identitat col·lectiva, el seu futur és indestriable del futur de la nació catalana”; en la campanya de Rodalia; en la campanya per la llengua; en la solidaritat amb les mobilitzacions contra l’especulació urbana, els desnonaments i la incúria criminal dels governs. (Deixo de banda, per no avorrir els lectors, la crida a més mobilitzacions i manifestacions.)

És en aquests espais on es juga la persistència de la nació i les necessitats de la gent en un lligam indestriable –no hi ha nació sense la gent, però on no hi ha nació la gent no hi compta. I és allà on s’ha de fer la nova política des del poder de la gent mobilitzada i organitzada, d’on sorgiran els nous lideratges, i des d’on s’arrossegaran partits, entitats i associacions a recuperar majories nacionals per a la independència. I això mateix, amb tota la modèstia, recomanaria de fer a Josep Costa i al “partit de l’oposició”, perquè, en aquests espais de lluita ressenyats, es veuen molt poc i, a vegades, abstenint-se voluntàriament de participar-hi. Els hi esperem. Però em fa l’efecte que el seu hàbitat natural és el de les minories de bloqueig, que només esperen, paradoxalment, que la majoria els coopti a la direcció per gaudir de les quotes de poder que no han guanyat electoralment. I si no es participa en el full de ruta, aprovat per la majoria, si no ens arromanguem i fiquem els braços en el llot de la crua realitat, difícilment es podrà accedir mai al poder delejat, tant si és al si de l’Assemblea com al capdavant del moviment, o en la república a fundar amb tothom i per a tothom.

The Washington Post · Rick Noack i Karishma Mehrotra

Lahore, Paquistan. Molt abans que formés part de la frontera entre l’Índia i el Paquistan, els agricultors d’aquesta terra conreaven un arròs de gra llarg cobejat arreu del món.

En l’era antiga, es creu que el comerç d’arròs basmati –conegut per “la perla perfumada” de la regió– arribava fins a les fronteres de l’Imperi Romà. Avui dia, el basmati és un producte com més va més preuat i consumit tant a Europa com als Estats Units.

Però el futur d’aquest arròs, atrapat en una disputa geopolítica d’alt voltatge, sembla ara més en dubte que mai. Mentre Nova Delhi pressiona perquè l’arròs es comercialitzi als mercats mundials com a producte exclusiu de l’Índia, el Paquistan al·lega que l’arròs forma part del patrimoni comú d’ambdós països.

Tanmateix, al centre neuràlgic de la producció mundial de basmati molts productors temen que tant l’Índia com el Paquistan obviïn la veritable amenaça que plana sobre l’arròs. Mentre els analistes prediuen que la demanda internacional de basmati es duplicarà en els anys vinents i pot arribant a un valor estimat de 27.000 milions de dòlars l’any 2032, els llauradors afirmen que aquesta varietat tan característica corre el risc de desaparèixer.

El nom basmati deriva d’una antiga paraula indoària que significa “aromàtic” i “fragant”. Ací, molts en parlen en termes gairebé religiosos. “Hi ha quelcom d’especial en l’acte d’aixecar la tapa de l’olla i veure’n el vapor sortir”, explica en Muhammad Nawaz, un cuiner paquistanès. “És com una mena d’erupció olfactiva; t’intoxica.”

Arrossars als afores de la ciutat Sheikhupura, al Paquistan (fotografia: Saiyna Bashir/The Washington Post).

Ningú no pot dir amb exactitud el moment en què el basmati va començar a perdre aquestes propietats aromàtiques, però tothom coincideix que la majoria de basmati que es comercialitza avui dia ja no és així.

“Els agricultors joves han perdut els coneixements tradicionals sobre com mantenir la puresa genètica de l’arròs”, afirma Debal Deb, un ecologista que treballa amb agricultors indis per conservar les llavors autòctones del basmati.

A la dècada dels vuitanta, els agricultors indis i paquistanesos van començar a conrear varietats de basmati que maduraven més de pressa –i, en conseqüència, resultaven més rendibles des d’un punt de vista comercial–, però mancaven de la riquesa característica d’aquesta varietat. A mesura que els grans conglomerats agrícoles van anar expulsant els petits agricultors del mercat i els cicles de collita es van anar accelerant, el basmati esdevingué com més anava menys fragant, un procés agreujat per la degradació del sòl i les vicissituds del canvi climàtic.

Les noves varietats, això sí, són més barates i més fàcils de preparar a casa. I, segons que expliquen els exportadors, la majoria dels clients occidentals tampoc no en noten la diferència.

A Lahore, i en tot aquest cinturó agrícola del sud de l’Àsia, molts creuen que el veritable basmati desapareix a poc a poc. “Hem fet massa concessions a l’hora de definir quins arrossos poden catalogar-se com a basmati i quins no”, afirma Faisal Hassan, el pare del qual es va convertir en un heroi nacional al Paquistan quan va ajudar a crear una varietat molt popular de basmati els anys seixanta.

“Això és un suïcidi”, afegeix.

Fotografia del pare de Faisal Hassan, que va contribuir a la creació d’una varietat de basmati molt popular al Paquistan els anys seixanta (fotografia: Saiyna Bashir/The Washington Post). Una varietat en auge al món sencer

L’arròs basmati té un arrelament molt profund a la regió del Panjab, avui dia dividida entre l’Índia i el Paquistan. Segons que expliquen els arqueòlegs, és possible que l’arròs ja s’hi llaurés fa dos mil anys, i les primeres referències escrites sobre aquest arròs daten del segle XVI, quan gran part del subcontinent indi era governat per l’imperi mogol.

“Era el menjar d’emperadors i de reis”, afirma Raja Arslan Ullah Khan, un exportador d’arròs paquistanès.

Els anys trenta del segle passat, el govern colonial britànic va reconèixer de manera oficial la primera varietat estandarditzada de basmati, originària d’una zona que passà a formar part de la província paquistanesa del Panjab arran de la partició de l’Índia britànica, l’any 1947.

La fama internacional del basmati, certament, no va ser immediata. Els primers importadors de basmati es trobaven principalment al Llevant i a les zones d’Europa i els Estats Units amb més immigració sud-asiàtica.

Detall del basmati abans de passar pel procés de refinament (fotografia: Saiyna Bashir/The Washington Post).

El que sí que no va trigar gaire a esclatar va ser la disputa entre l’Índia i el Paquistan per qui tenia el basmati més bo i qui en tenia dret al nom. A la guerra indo-paquistanesa del 1965, els llauradors paquistanesos van acusar els soldats indis d’haver-ne robat les llavors; anys més tard, l’Índia va acusar el seu veí d’haver-ne copiat les varietats més preuades.

“El nostre arròs era de molta més qualitat que no pas l’indi”, afirma Chaudhry Arshad Mahmood, un llaurador paquistanès que prové d’un llarg llinatge d’arrossaires del Panjab.

Ganesh Hingmire, un professor indi especialitzat en litigis sobre propietat intel·lectual, no podia estar-hi més en desacord: “Si tens un arròs de qualitat inferior, no tens dret a dir que totes les varietats de basmati són propietat teva”, afirma.

Durant aquestes dècades, el país que ha pres avantatge en la cursa pel domini mundial del basmati ha estat l’Índia. El Paquistan, per la seva banda, “ha fet tard a la festa”, segons que explica Saboor Ahmed, proveïdor d’arròs de Lahore.

El país cerca ara oportunitats que li permetin de guanyar més quota de mercat –com passà el 2018, quan les exportacions índies a Europa van caure sobtadament en resposta a la introducció de nous límits d’ús de pesticides als productes importats a la UE.

Un grup de llauradors cull basmati als arrossars de Sheikhupura, al Paquistan (fotografia: Saiyna Bashir/The Washington Post).

“Però siguem honestos: la seva varietat és molt semblant a la nostra”, explica Yograjdeep Singh, un comercial basmati indi. “Per què hem de barallar-nos tant per això?”

En els darrers anys, l’ofensiva legal de Nova Delhi per a consagrar-se com a propietari únic del basmati sembla que ha quedat en punt mort. Austràlia i Nova Zelanda han rebutjat les demandes de l’Índia de reclamar la propietat exclusiva sobre l’arròs; a la UE, un cas semblant roman encallat als tribunals.

Un llegat en dubte

No hi ha xifres exactes sobre la quantitat de basmati tradicional que continua produint-se al Paquistan, però els exportadors i els experts coincideixen que la major part del basmati que es produeix ara al país correspon a les noves varietats d’alt rendiment. A l’altra banda de la frontera, el pusa basmati 1121 (o PB 1121) –una varietat més nova– representà prop d’un 70% de tot el basmati que es llaurà a l’estat indi del Panjab l’any 2019.

És difícil que aquesta tendència es reverteixi a mitjà termini: segons un estudi publicat fa poc, els agricultors indis van obtenir uns beneficis mitjans de 1.400 dòlars per hectàrea de PB 1121, més del doble dels 650 dòlars que solien guanyar amb les varietats més antigues.

Deb, l’ecologista indi, manté el seu banc de llavors d’arròs, que forma part d’un moviment popular petit –però creixent– per a conservar les varietats tradicionals de basmati. “Mantenim la puresa genètica de cada varietat per poder-les distribuir de franc als llauradors”, diu.

Al Paquistan, la gent diu que el basmati sempre tindrà un lloc a taula, per molt que ja no sigui el que era.

Planta de refinament de basmati a Sheikhupura (fotografia: Saiyna Bashir/The Washington Post).

Faqir Hussain, propietari d’un restaurant de Lahore, fa anys que va passar a servir als clients una alternativa de gra llarg més barata. “La gent probablement s’oblidarà de com era el basmati tradicional”, diu.

Els clients de Hussain solen ser joves –l’edat mitjana del país ronda els vint anys–, que sovint no tenen la connexió emocional amb el basmati tradicional que sí que tenen les generacions anteriors.

Saqib Ur Rahaman, cambrer d’un restaurant de Lahore, diu que entén per què molts giren full del basmati tradicional: en cas de continuar fent servir les varietats antigues, explica, els plats del restaurant on treballa passarien a costar el doble.

Sigui com sigui, Rahaman admet que el basmati original no té rival: ell, de fet, continua comprant-ne a preus assequibles a llauradors del Panjab que coneixen familiars de la seva dona, originària de la regió.

“Mentre els meus sogres visquin, no hi haurà problema”, ironitza.

Mehrotra informa de Delhi estant. Shaiq Hussain, d’Islamabad estant i Abdullah Niazi, de Lahore estant. Tots tres han contribuït en aquest reportatge.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Divendres el municipi de l’Alguer va fer un pas endavant en favor del català, amb l’aprovació d’una nova normativa legal que obliga a fer servir encapçalaments en català en tots els documents institucionals i que prepara el finançament de l’ensenyament en la nostra llengua a totes les escoles. Era un pas esperat, que s’ha endarrerit massa temps, però que, malgrat això i com no podia ser altrament, ha estat rebut amb alegria i interès als Països Catalans.

De tots els territoris on es parla la nostra llengua, l’Alguer és el més desconegut per la gran majoria dels catalanoparlants. I aquest desconeixement és una pena, però sobretot és un gran error. Especialment per als catalans. Perquè l’Alguer és, en termes geopolítics, la balisa més clara, el far més brillant, de la catalanitat.

Passaré de llarg la vella discussió –poc entesa a la península– respecte de si els algueresos són catalans o sards. La identitat algueresa és molt polièdrica. De cara als catalans es refermen com a algueresos; de cara als sards com a catalans –la resta de l’illa, de fet, sempre parla dels “catalans” quan es refereix als algueresos–; i de cara als italians, com a sards. La posició més acceptada, en qualsevol cas, és que són nacionals sards de cultura catalana, membres, per tant, d’una minoria nacional catalana dins la nació sarda.

Però aprofite aquesta notícia del cap de setmana per remarcar avui un parell de coses que crec que cal situar en el nostre radar.

La primera és tornar a posar en relleu que Itàlia és ara mateix l’únic estat del món que reconeix legalment l’existència d’una minoria catalana, i això és gràcies a l’Alguer. Poca broma. Concretament, la llei 482 del 1999 estableix a l’article segon que, “d’acord amb l’article 6 de la constitució i en harmonia amb els principis generals establerts pels organismes europeus i internacionals, la República tutela la llengua i la cultura de les poblacions albanesa, catalana, alemanya, grega, eslovena i croata i d’aquells que parlen francès, franco-provençal, friülà, ladí, occità i sard“. La distinció, per cert, entre “les poblacions” i “la gent que parla” és molt significativa. “Població” és un concepte que, en la legislació i la jurisprudència internacional, va més enllà del camp estrictament lingüístic i cultural i equival a un reconeixement nacional.

La segona cosa que vull remarcar em sembla encara més important: l’Alguer és la màxima representació contemporània de la visió geopolítica tradicional catalana, aquella que, en definitiva ens ha fet com a poble, com a nació. L’Alguer, per dir-ho així, és la balisa que ens indica i ens recorda, gràcies al sol fet d’existir, el camí que la nació catalana ha seguit sempre per constituir-se com a tal, que és el de la mar.

Per a qualsevol país, bona part de la importància de l’anàlisi geopolítica és la capacitat d’anar més enllà del dia a dia, de pouar en el fons de la pròpia realitat. La geopolítica serveix per a aprofundir i comprendre millor les comunitats humanes, per a entendre per què són com són i, derivat d’això, per què actuen com actuen. I en el cas dels catalans és fonamental entendre que la geografia, combinada amb la història, ens ha abocat com a país a la mar. I que som una nació amb un mur a l’esquena, un mur que ens ha frenat històricament de moure’ns cap a ponent.

Fa temps que treballe en la idea –que voldria convertir en llibre algun dia– que els Països Catalans som una creació geopolítica excepcionalment ben dibuixada. Inusualment natural. En vaig parlar en aquest vídeo. Som un territori marcat per la continuïtat de sis planes litorals perfectament tancades a l’exterior i abocades sobre la mar. Pel nord, el pas de Salses i Leucata és una de les fronteres més rotundes que conec; i pel sud, la línia Busot-Biar és un tancament natural de molta consistència, que en tot cas vam ultrapassar per quedar-nos Alacant i Elx, Oriola i Múrcia –una història apassionant que avui no tinc temps d’explicar.

Els geògrafs i geopolítics francesos, que en qualitat i agudesa no tenen parangó al món, ja van remarcar fa dècades que la gran qüestió geopolítica de la península ibèrica, allò que ho definia tot, era l’altitud, l’altiplà. I que la dinàmica essencial serà sempre la contraposició entre les maneres de fer d’aquest altiplà i les de les planes litorals que no s’hi comuniquen de manera natural i que, amb el pas dels segles, han constituït societats separades.

En el nostre cas, claríssimament. Els Països Catalans tan sols tenen dues eixides naturals cap a Espanya. Una és el camp d’Elx, i ja he dit que l’excepcionalitat la fa un cas a banda. L’altra és la vall de l’Ebre, però aquesta és molt menys eixida que no sembla, perquè va a parar a un desert demogràfic, que és la peça clau que ens ha protegit com a nació durant segles: això que els geògrafs anomenen la regió muntanyenca celtibèrica. És un espai desert enorme que va d’Utiel i Morella fins a Logronyo; és el segon territori més despoblat de la Unió Europea, solament després de Lapònia. Un espai que ha fet, juntament amb més de cinquanta cims més alts que els Urals distribuïts en la frontera entre el nostre país i Espanya, que la relació natural entre Barcelona o València i els territoris espanyols fos pràcticament nul·la –en termes naturals– fins a l’aparició de l’estat modern i la transformació territorial planificada. Ara, per exemple, amb el TGV radial, que vol aconseguir per a Espanya allò que la geografia li ha negat durant segles.

És remarcable, tanmateix, que paral·lelament la relació de la catalanitat amb les poblacions riberenques de la Mediterrània ha estat sempre fluida. I encara avui es manté sorprenentment fluida, malgrat el nul interès que aquesta àrea geogràfica desperta al nostre país. No entenc com és que no som més conscients del paper que aquest espai geopolític ha de tenir en el nostre futur nacional, ni com és que ni ens esforcem a acostar-nos-hi. La Generalitat de Catalunya als anys trenta va crear una oficina dedicada a l’acostament a Occitània i, d’alguna manera, sense tanta intensitat, encara el manté obert. En canvi, mai ningú –tret d’alguns intents interessants del govern balear– no ha fet cap esforç seriós per a teixir relacions polítiques, culturals i socials en el marc de la Mediterrània occidental.

I això que fins als anys seixanta hi havia poblets i barris catalanoparlants –parlants del patuet, segons el llenguatge de l’època– a Algèria. I que és coneguda la sorpresa que es van endur durant la Primera Guerra Mundial els soldats catalans, evidentment del nord, que es trobaren jueus encara catalanoparlants a Istambul. A l’Acròpolis d’Atenes la darrera placa del recorregut que fa qualsevol turista és en català, en recordança de l’elogi de Pere el Cerimoniós, en la condició de monarca de la ciutat. Sardenya va ser l’únic lloc del món on es van conservar les lleis catalanes quan la Nova Planta les va abolir al Regne de València, a Mallorca i al Principat de Catalunya. A Nàpols l’èxit recent de les obres d’Ausiàs Marc ha dut a recordar que els napolitans havien parlat català i a revisitar les quatre barres rotundes que presideixen el Palau Reial. De la mateixa manera que els independentistes de Sicília han adoptat recentment la senyera com a símbol de la llibertat de l’illa. I això sense parlar del contínuum lingüístic amb l’occità provençal o de les grans sorpreses que per poc que rasques et trobes a Malta.

Res d’això, o res de semblant, no passa en l’altra direcció, d’Almansa enllà. Cosa que em fa pensar que recuperar la nostra mirada mediterrània, esmerçar esforços a saber-ne més, a explorar més, a bastir més lligams no tan sols seria un acte de coherència nacional, sinó també un antídot contra el moviment antagònic que no cerca cap altra cosa que convertir-nos en la platja de Madrid i desfer-nos com a poble constituït en nació.

 

PS1. Euskal Herria Bildu ha rematat aquest cap de setmana el seu congrés nacional amb una crida a pactar llistes nacionals unides amb el PNB i l’esquerra confederal per a les eleccions espanyoles i europees. Iosu Alberdi ha entrevistat Arnaldo Otegi per escoltar les seues reflexions: “Fa massa anys que els abertzales estem en un joc de suma zero entre nosaltres”.

PS2. L’arribada de Donald Trump al poder als Estats Units ha revifat la polèmica sobre si alguns estats podrien separar-se de la Unió o no per la discrepància de posicions polítiques. El debat és antic i més complex que no sembla i l’he volgut centrar amb aquest article que publiquem avui: “50 estats o 124? La victòria de Trump torna a posar de moda la secessió als Estats Units”.

PS3. Lluny de l’atenció mediàtica, les comarques de l’interior del País Valencià també es continuen recuperant, més a poc a poc que no voldrien, dels estralls de la gota freda del 29 d’octubre. Laura Escartí ha visitat Hortunas, una pedania de Requena, de tan sols quaranta habitants, on la crescuda del riu Magre va devorar cases senceres, va tombar ponts i va eixamplar el llit fins a tocar el poble. El relat i les fotografies d’aquest reportatge causen un gran impacte.