La formació de Vox a Salou ha expulsat la regidora Josefa Aguirre tot al·legant “la pèrdua total de confiança en la seva tasca, la manca de compromís amb les obligacions municipals i la seva desvinculació total de Vox”.

Desde el Grupo Municipal de VOX en #Salou hemos decidido expulsar a Josefa Aguirre.

Como cargos públicos, debemos cumplir con nuestras obligaciones y actuar con coherencia.

Si no perteneces a VOX, no puedes representarlo.https://t.co/pG0EC5agA2

— Paul Daniel Axinte (@paulsito) February 7, 2025

En un comunicat, la formació d’ultradreta ha assegurat que Aguirre va donar-se de baixa com a afiliada mig any enrere i li ha reclamat el lliurament de l’acta municipal. Aguirre s’ha defensat en una carta en què afirma que ha abandonat el partit perquè l’han “silenciada i apartada de qualsevol decisió política” durant un any.

Alhora, la regidora ha carregat contra el partit per fer “política destructiva” al municipi. Per tot plegat, ha anunciat que passa a formar part del grup de no adscrits al consistori.

D’aquesta manera, Vox Salou passa de tenir tres regidors al ple a tenir-ne dos.

Una activista de l’organització feminista Femen ha interromput la convenció de l’extrema dreta a Madrid. La manifestant ha cridat: “Al feixisme, ni un pas més”, amb els pits descoberts, mentre intervenia el dirigent del Partit Popular Conservador d’Estònia, Martin Helme.

Este ha sido el momento en el que una activista de Femen con el pecho descubierto ha irrumpido en la cumbre Patriotas, presidida por Abascal, y ha sido rápidamente desalojada por la seguridad del evento https://t.co/nxKqOWJyLc pic.twitter.com/ACBJ96eu62

— Europa Press (@europapress) February 8, 2025

El servei de seguretat s’ha emportat la dona, que més tard ha estat identificada per la policia espanyola. L’activista no ha estat detinguda, segons fonts policíaques, però els agents l’han denunciada.

Una activista de Femen, que iba con los pechos al descubierto, interrumpe la cumbre de Patriotas que preside Abascal al grito de "al fascismo ni un paso más" https://t.co/lPGFy2Dhal pic.twitter.com/QgDrcuvVVb

— Europa Press (@europapress) February 8, 2025

A la cimera de Patriotes hi havia 2.000 afiliats, a banda els principals dirigents de l’extrema dreta europea.

L’extrema dreta europea pro-Trump, reunida a Madrid a la cimera de Patriots.eu, s’ha conjurat per fer realitat el que han qualificat de “reconquesta” d’Europa. Matteo Salvini, Viktor Orbán, Marine Le Pen i Santiago Abascal, entre més dirigents, han lloat el president nord-americà i han carregat contra la “burocràcia i la corrupció” de Brussel·les. Tots han defensat una Europa cristiana basada en la identitat i els valors i han clamat contra la immigració, l’agenda mediambiental i les anomenades “polítiques woke” i de gènere. Abascal ha volgut introduir la clau espanyola amb un discurs en què ha afirmat que mentre Sánchez està amb Maduro i Hamàs i Feijóo amb Von der Leyen, Vox està amb el futur d’Europa i del món.

Els constants “visques” a Espanya per part del públic han estat el preludi d’aquesta cimera del tercer grup del Parlament Europeu, Patriots, que aglutina una vintena de formacions i es fixa com a objectiu desballestar les institucions comunitàries per recuperar “la identitat” d’Europa.

El començament de la cita només s’ha interromput breument a causa de la presència d’una activista de Femen amb el lema escrit al tors “Make Europe Antifascist Again”. Ha estat xiulada i expulsada de l’acte en pocs segons.

Tots els dirigents que han pres la paraula han lloat el “missatge d’esperança” de Donald Trump, i han contraposat el seu valor al dels “buròcrates de Brussel·les”.

“Ara som mainstream“

Abascal ha fet bandera de la nova aliança de les ultradretes europees amb Trump. “No és per casualitat, no és un càlcul. Estem vinculats per llaços molt estrets, i ens uneix l’amor a les nostres pàtries, la defensa de les nostres fronteres i contra el globalisme.”

Amb la victòria de Trump, ha dit Marine Le Pen, el món ha canviat mentre Europa continua amb una política energètica i migratòria “desastrosa”. Trump, ha afirmat, “no només és alternança, sinó que representa un canvi mundial”, mentre que la Unió Europea “no fa política, fa moral”.

Seguint el rastre de Trump, Matteo Salvini ha advertit que és el moment de dir prou, i ha defensat el desmantellament de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i ha carregat contra el Tribunal Penal Internacional (TPI) per perseguir Netanyahu.

I Orbán ha recordat que després de la victòria de Trump, les forces de la ultradreta ja no són els “heretges”, sinó “el mainstream“. “Deien que som el passat, i ara som el futur”, ha sentenciat.

“Reconquesta”

Tots han fet una crida també a la “reconquesta” d’Europa, dels seus “valors” i de “la seva identitat”. Per a aconseguir-ho, segons que han afirmat, cal posar punt final a la immigració “massiva”, que han vinculat a la delinqüència i la inseguretat.

Abascal s’ha congratulat pel discurs sobre la “reconquesta”, ha fet bandera de l'”herència cristiana”, i ha promès que, com aleshores, Espanya està “disposada a tornar a ser el mur d’Europa contra l’islamisme”.

Orbán també s’ha agafat a la crida a la “reconquesta” i ha recordat que Hongria avui és “el laboratori de la política conservadora” perquè fa “quinze anys que construeix una Hongria lliure, conservadora i cristiana”.

A més de Le Pen, Orban, Salvini i Abascal, en aquesta cimera hi han intervingut Martín Helme (Estònia), Afroditi Latinopoulou (Grècia), Krzysztof Bosak (Polònia), André Ventura (Portugal), Andrej Babis (República Txeca) i Geert Wilders (Països Baixos).

El conseller de Presidència, Albert Dalmau, ha assenyalat que s’ha de treballar per a “millorar els canals d’informació” a l’hora de comunicar incidències viàries com la d’ahir a la AP-7, que va causar afectacions a centenars de conductors durant més de catorze hores. L’accident mortal registrat a primera hora del matí va comportar cues i col·lapses de circulació a les vies adjacents.

Dalmau ha remarcat que cal treballar des del Servei Català de Trànsit, el Servei d’Emergències i Mossos d’Esquadra per a evitar que es torni a repetir una situació com aquesta. Alhora, ha explicat que el futur d’aquest tram a Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant –amb només dos carrils per sentit– continua damunt la taula.

Lloc: Plaça de l'Església

Visita guiada: Museu Episcopal, Catedral de Sant Pere i Ruta literària pel casc antic - Lloc: Sortida de la Riera davant del CC Calisay

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora:

El vice-president de Junts i ex-portaveu del govern del Consell de la República, Antoni Castellà, ha dit aquesta nit que tant ell com el president Carles Puigdemont van demanar a Toni Comín que no presentés candidatura per a presidir el Consell. Així ho ha revelat en un piulet a X en què ha respost el darrer missatge de campanya de Comín, poques hores abans de començar les votacions en aquestes eleccions. 

Castellà li ha retret que en el missatge utilitzés un vídeo amb imatges de Puigdemont i d’ell mateix, de l’acte multitudinari a Perpinyà el 29 de febrer del 2020. “Saps que està fora de lloc utilitzar la meva imatge i menys la del president Puigdemont. Et vàrem demanar que no et presentessis. Ara és el moment de fer un relleu al Consell i de passar el testimoni a algú independent, una nova etapa pel moment d’emergència que viu el país”, ha piulat Castellà.

Benvolgut Toni ,
Saps que està fora de lloc utilitzar la meva imatge i menys la del President KRL , et vàrem demanar que no et presentessis . Ara és el moment de fer un relleu al Consell i passar el testimoni a algú independent , una nova etapa pel moment d’emergència que… https://t.co/FWoDKQh6Ag

— Antoni Castellà #Lleials1O (@CastellaToni) February 7, 2025

 

El nou president del Consell de la República rellevarà en el càrrec Puigdemont, que se’n va apartar després d’haver estat elegit president de Junts per Catalunya.

Puigdemont s’ha mantingut completament al marge de les darreres polèmiques relacionades amb la gestió de Comín i durant tota la campanya ha evitat de posicionar-se per cap candidat, amb la voluntat de romandre neutral.

Toni Comín és un dels quatre candidats que opten a la presidència del Consell de la República, juntament amb Jordi Domingo, que ha rebut a darrera hora el suport d’un altre dels candidats fins ara, Jordi Castellà; Montserrat Duran i Antoni Walter Castelló. El procés de votació s’obre aquest dissabte, 8 de febrer, a les 9.00 i es tancarà el 12 de febrer a les 9.00.

The Washington Post · Joseph Menn

El govern britànic ha exigit secretament a Apple que creï un mecanisme perquè els serveis d’intel·ligència puguin esquivar el sistema d’encriptació de la companyia i accedir al contingut que qualsevol usuari hagi pujat a iCloud, el servei d’emmagatzematge al núvol d’Apple.

L’ordre, emesa en secret el mes passat i no revelada fins avui per The Washington Post, exigeix que la companyia permeti al govern britànic d’accedir de manera general a qualsevol contingut xifrat. És, per tant, una petició que no té precedents coneguts en les grans democràcies del planeta: fins ara, les grans democràcies occidentals tan sols havien demanat a la companyia que els permetés l’accés als continguts xifrats d’un compte específic en ocasions puntuals, no pas a qualsevol compte i com a condició general.

Si s’acabés aplicant, l’ordre representaria una derrota significativa per a empreses tecnològiques com Apple, que durant dècades han lluitat contra la interferència governamental en la privacitat dels seus usuaris. Ho asseguren fonts familiaritzades amb l’ordre, que accedeixen a parlar amb The Washington Post amb la condició d’anonimat per a poder tractar qüestions confidencials. La llei també exigeix que Apple permeti als serveis d’intel·ligència britànics l’accés als continguts xifrats dels usuaris de qualsevol país, no tan sols els del Regne Unit.

El Ministeri d’Interior britànic ha lliurat a Apple un document en què li ordena que li permeti d’accedir als continguts xifrats dels seus usuaris en virtut de la llei dels poders d’investigació britànica, aprovada l’any 2016, que autoritza les forces de seguretat britàniques a obligar les empreses tecnològiques a cooperar amb el govern a l’hora d’investigar usuaris o recollir-ne proves. La llei també tipifica com a delicte que les tecnològiques revelin que el govern els ha demanat d’accedir als continguts xifrats d’un compte o més. Apple ha declinat de fer declaracions sobre el cas a The Washington Post.

La companyia pot apel·lar a les ordres d’accés del govern britànic davant un comitè tècnic secret, que s’encarregarà de sospesar si la sol·licitud és proporcional a les necessitats del govern. Tanmateix, la llei no permet a Apple de congelar el compliment d’una ordre d’accés mentre l’apel·lació es tramita.

El març de l’any passat, poc després que Apple fos advertida que aviat podria rebre un requeriment d’aquesta mena, un representant de l’empresa va declarar davant el parlament britànic: “No hi ha cap raó per la qual el [govern] del Regne Unit hgi de tenir potestat per a decidir en nom dels ciutadans del món si poden beneficiar-se, o no, dels avantatges de seguretat que es deriven del xifratge d’extrem a extrem.”

En declaracions a The Washington Post, un portaveu del Ministeri d’Interior britànic es nega a aclarir si el govern ja ha presentat una petició a Apple, en virtut de la llei, perquè li permeti d’accedir als continguts dels seus usuaris: “No fem declaracions sobre qüestions operatives, com ara confirmar o negar l’existència d’aquestes peticions”, explica.

El govern de Joe Biden, ara ja ex-president dels Estats Units, va seguir el cas d’ençà que el Regne Unit va notificar per primera vegada a l’empresa que podria exigir-li accés als comptes dels seus usuaris, un requeriment que Apple es va negar a complir. No queda clar si Washington va presentar objeccions a la llei britànica. I representants del govern de Donald Trump es neguen a aclarir la posició del nou govern nord-americà sobre el cas.

Una de les persones familiaritzades amb la situació, que treballa com a assessor en qüestions de xifratge i seguretats als Estats Units, explica que la llei també prohibiria a Apple d’anunciar als seus usuaris que el seu xifratge proporciona una protecció total de la interferència externa, un dels grans reclams dels dispositius de la companyia. L’home considera xocant que el govern del Regne Unit demani ajuda a Apple per a espiar usuaris no britànics sense el coneixement dels governs respectius.

Apple va començar a oferir el seu servei de protecció avançada de dades –que permet únicament a l’usuari d’accedir als continguts que hagi penjat al núvol, no pas a la companyia– l’any 2022. La companyia ja havia provat d’oferir el servei anys abans, durant la primera legislatura de Trump, però l’FBI s’hi oposà, i el president nord-americà atacà la companyia per no cooperar amb la justícia a l’hora d’investigar “assassins, traficants de drogues, i altres criminals violents”.

El servei, que l’usuari ha d’activar de manera expressa tant als dispositius mòbils com als ordinadors de la companyia, ofereix una capa de protecció afegida contra la pirateria informàtica i contra l’espionatge extern.

Els governs de tot el món s’han queixat sovint de l’ús creixent de l’encriptació en els dispositius mòbils, que dificulta que els serveis d’intel·ligència puguin accedir-hi.

El Regne Unit i l’FBI, en particular, han dit que el xifratge facilita que criminals, com terroristes i pederastes, eludeixin la justícia. Però empreses tecnològiques com Apple insisteixen en el dret a la privacitat dels seus usuaris, i argumenten que relaxar la implementació dels sistemes de xifratge podria deixar els usuaris a mercè dels abusos de règims autoritaris.

Apple ha fet de la privacitat un dels seus grans reclams durant anys, i particularment d’ençà del 2016, quan va aconseguir d’impedir a la intel·ligència nord-americana que accedís als continguts de l’iPhone d’un atacant mort a Califòrnia. Però, aquests darrers anys, la companyia ha provat de traçar un equilibri entre les demandes de privacitat dels seus usuaris i les exigències dels Estats Units en matèria de seguretat, cosa que sovint li ha comportat crítiques dels defensors del dret de la privacitat i els experts en seguretat.

Un altre gran blanc per a la intel·ligència britànica seria Google, que d’ençà del 2018 xifra per defecte les còpies de seguretat de tots els seus telèfons Android. El portaveu de Google, Ed Fernández, es nega a aclarir si algun govern ha provat d’accedir-hi, però dóna entenent que no seria factible d’un punt de vista tècnic. “Google no pot accedir a les dades de còpia de seguretat xifrades dels dispositius Android, fins i tot amb un requeriment legal”, diu.

Meta també xifra els missatges de WhatsApp per defecte. Un portaveu de la companyia es nega a aclarir si la companyia ha rebut requeriments d’accés del govern britànic, però reitera el compromís de la companyia amb la transparència i la privacitat dels usuaris.

La batalla sobre la privacitat que es lliura al Regne Unit no és del tot nova. El 2022, les autoritats britàniques van condemnar els plans d’Apple per a implementar un sistema reforçat xifratge per a l’emmagatzematge de continguts al núvol. “No podem permetre que el xifratge d’extrem a extrem dificulti atrapar els autors de delictes extremadament greus”, va dir un portaveu del govern britànic al diari The Guardian.

Durant un debat en el parlament britànic sobre la llei dels poders d’investigació, el març de l’any passat, els representants d’Apple van advertir que la legislació entraria en conflicte amb una sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans que estipulava que qualsevol llei que obligués les empreses a produir còpies de comunicacions xifrades d’extrem a extrem violava el dret europeu a la intimitat.

Als Estats Units, les dècades de queixes dels serveis d’intel·ligència sobre el xifratge de missatges han quedat qüestionades arran de l’atac informàtic en massa de presumptes agents del govern xinès, que van penetrar en els servidors de les principals empreses de comunicacions del país i van espiar-ne els usuaris a discreció. Al desembre, en una compareixença conjunta sobre el cas amb responsables de l’FBI, un funcionari del Departament de Seguretat Nacional dels Estats Units va instar els nord-americans a no confiar en la privacitat dels serveis telefònics estàndards i a emprar serveis de xifratge d’extrem a extrem sempre que fos possible.

També aquest mes, les autoritats nord-americanes han publicat un seguit de bones pràctiques perquè els usuaris es protegeixin dels presumptes casos d’espionatge xinès. Una d’aquestes recomanacions és “assegurar-se que el trànsit [de missatges] sigui xifrat d’extrem a extrem”.

Els governs del Canadà, Nova Zelanda i Austràlia han secundat el full de ruta. El govern britànic, per la seva banda, s’ha negat a secundar-lo.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

El petó forçat que Luis Rubiales va fer a Jenni Hermoso després que la selecció espanyola de futbol femení guanyés el Mundial va encendre uns quants debats paral·lels: sobre el masclisme, sobre l’abús de poder, sobre la impunitat i la connivència entre alguns homes en certes esferes… I, d’ençà que el cas es va judicialitzar, també s’ha debatut fins a quin punt un petó no consentit es pot etiquetar d’agressió sexual, amb les conseqüències penals que això pot implicar.

En aquest sentit, la justícia és clara: el Tribunal Suprem espanyol va sentenciar, al juny, que un petó no consentit era un delicte contra la llibertat sexual. I no ho feia emparant-se únicament en l’anomenada llei del “només sí és sí”, perquè aquests fets ja eren punibles amb la llei anterior. Sí que és veritat que la nova noció de consentiment introduïda per la llei de llibertat sexual ha modificat, en part, la manera de veure aquesta mena de fets.

La jurisprudència del Suprem

La sentència del Suprem, que crea jurisprudència, era la confirmació d’una condemna imposada per l’Audiència de Sevilla a un agent que havia fet un petó a una detinguda sense el seu consentiment. Va ser condemnat a un any i nou mesos de presó per un delicte d’abús sexual –que ara seria d’agressió sexual– amb un agreujant i un atenuant. El Suprem va considerar que la conducta havia implicat “un contacte corporal no consentit i amb significació sexual” i que, a més, l’agent s’havia aprofitat de la seva situació.

També afegia que no calia pas un “no” de la víctima, sinó que l’absència de consentiment –exprés o tàcit– ja era prou per a considerar-ho una agressió sexual, tenint en compte el context en què es rebia el petó, per part d’una persona amb qui no era habitual tenir aquest contacte físic. En casos com aquest, deia la sentència, la situació de superioritat d’una de les parts fa encara més vulnerable l’altra persona. I afegia que el cas seria diferent si les persones tinguessin un vincle personal en què aquesta situació fos normalitzada.

El paper de la llei de llibertat sexual

Hi ha una part de l’opinió pública que defensa que aquesta mena de conductes no haurien de ser punibles penalment, o com a mínim que no s’haurien de penar amb penes de presó, malgrat que les penes en aquests casos acostumen a ser molt baixes. En els delictes contra la llibertat sexual, com a norma general, si no hi ha violència o intimidació, les peticions de pena poden anar entre un any i quatre, i les penes per als petons no consentits no són mai en la franja alta. En determinats casos es pot acordar una multa, però no pas quan els fets succeeixen dins una relació de superioritat.

Popularment, s’ha relacionat amb la llei de llibertat sexual el fet que situacions com aquesta es puguin judicialitzar. Però la realitat és que ja era possible de fer-ho anteriorment. “Pel que fa al cas Rubiales, les darreres reformes no han canviat de manera significativa. Les últimes dècades s’han dictat condemnes per petons o tocaments no consentits”, assenyala el magistrat Joaquim Bosch. De fet, aquest cas de Sevilla era anterior a la llei de llibertat sexual, i la primera sentència ja era condemnatòria. “Únicament ha canviat la terminologia: abans la conducta era qualificada amb el nom d’abús sexual; ara la mateixa conducta s’anomena agressió sexual.”

Per tant, la legislació no s’ha tornat més punitiva, no és que s’hagi inclòs una conducta que abans no es penava. “De fet, el marc de la pena mínima va baixar, i per això hi va haver rebaixes de condemnes en alguns casos”, explica l’advocada especialitzada en violències masclistes Sònia Ricondo. Amb la nova llei, totes les conductes que abans eren catalogades d’agressió sexual o d’abús sexual passaven a ser d’agressió sexual, per evitar casos com el de la Manada, en què es va entendre que, com que, suposadament, no hi havia hagut violència ni intimidació, allò no es podia considerar una agressió sexual.

Ara bé, aquest canvi no ha significat que, ara que totes aquestes conductes s’anomenen igual, es penin de la mateixa manera o es considerin similars. Malgrat que s’utilitzi el concepte paraigua de “agressió sexual”, evidentment, un petó no consentit no és una violació, i la llei en fa les diferències de pena corresponents. Totes les agressions sexuals, siguin més greus o menys, es penen de manera diferent segons els agreujants –violència, intimidació…– o els atenuants. Això respon sobretot a un motiu, el de posar el consentiment al centre: totes aquestes conductes es poden agrupar sota un sol concepte perquè tenen en comú la manca de consentiment, i no pas l’existència, o no, de violència, per exemple.

La influència del consentiment afirmatiu

Ara bé, malgrat que la legislació anterior ja preveia –i condemnava– els petons no consentits, Ricondo assenyala que la interpretació que es feia del consentiment uns anys enrere en podia fer més difícil l’aplicació. De fet, la sentència del Suprem sí que fa èmfasi en aquesta nova noció. “En aquest sentit, crec que això sí que ha significat un canvi. Crec que el nou paradigma del consentiment afirmatiu ha ajudat al fet que conductes com el petó no consentit es puguin denunciar i pugui haver-hi recorregut judicial. Hem passat d’un consentiment que necessitàvem que fos negatiu –la víctima havia de dir o gesticular un “no”– a exigir un consentiment afirmatiu, no necessàriament de paraula”.

Luis Rubiales, el Cid Campeador de l’antifeminisme

Malgrat que amb la llei anterior ja hi havia sentències que feien una bona lectura del consentiment –com ara, la sentència definitiva sobre la Manada, la que va corregir la primera–, hi havia espai perquè els jutges interpretessin que, si la víctima no s’havia resistit o no havia dit que no, allò era un sí. Sense tenir en compte els casos en què no es pot dir que no. Això, en el cas dels petons pot ser més complex, però casos com el de Rubiales –un petó de sorpresa, sense temps per a reaccionar i en un context en què és difícil retreure res i en què no hi havia un acostament previ que fes plausible un petó a la boca– pot fer més evident que no s’ha buscat cap “sí”; és a dir, no s’ha buscat una situació en què la dona estigués predisposada que allò passés.

Convé judicialitzar aquestes conductes?

Més enllà de fins a quin punt la nova llei pot haver representat un canvi en casos com el de Rubiales, també hi ha un debat social sobre si aquestes agressions més petites haurien de ser judicialitzades, i si no és contraproduent fer-ho. També sobre si tots els petons tenen significació sexual, o no. “No hauríem d’acceptar que una dona puga rebre un petó als llavis sense el seu consentiment”, opina Bosch. En aquests casos, les penes habitualment són inferiors als dos anys de presó, i hi ha suspensions de condemna. L’efecte és especialment simbòlic. “Si la voluntat de la víctima és denunciar, crec que no hem de qüestionar-la, la via que vulgui agafar és correcta”, afegeix Ricondo. “No hem de carregar-los el codi penal perquè no són les qui el legislen. No totes les violències es regulen al codi penal i les que es regulen es graduen en funció de la proporcionalitat i la gravetat de la conducta”.

Bosch també recorda que, precisament, la majoria de les violències sexuals ja queden fora del sistema judicial, a causa de la infradenúncia. “Els estudis criminològics diuen que prop del 90% dels delictes contra la llibertat sexual no es denuncien i no arriben mai als jutjats. Històricament, hi ha una minimització de les agressions contra les dones. Cal donar més suport institucional a les víctimes. En línies generals, em sembla correcta la resposta penal.”

Hermoso declara contra Rubiales: “Em vaig sentir poc respectada. Van tacar un dels dies més feliços”

 

És impossible entendre la música de les darreres quatre dècades d’aquest país sense els Pets. Lluís Gavaldà, Joan Reig i Falin Cáceres (tots tres nascuts a Constantí el 1963) difícilment s’imaginaven, el 24 de desembre de 1985, en el seu primer concert, que quaranta anys després encara començarien una ronda de concerts que els duria novament per tot el país amb un format molt especial: dos espectacles complementaris en què interpreten íntegrament quatre dels seus àlbums més coneguts: el Calla i balla i el Som, la primera nit, i el Bon Dia i l’Agost, la segona. D’aquesta manera, celebren una trajectòria que els ha fet formar part de l’imaginari col·lectiu d’unes quantes generacions, gràcies a la capacitat de reinventar-se i, alhora, mantenint-se sempre fidels a la seva essència.

En un matí gris de febrer, ens trobem al bar Autentik’s de Sant Joan Despí (Baix Llobregat) per parlar de la ronda que tot just comencen i els moments més destacats de la seva carrera, i també del moment que viu la llengua catalana i el seu futur com a grup.

—El cap de setmana passat vau inaugurar la ronda de celebració dels quaranta anys del grup. El format és força innovador, com l’ha rebut el públic?
—Lluís Gavaldà (L.G.): Ha funcionat més bé que no ens esperàvem, perquè era una aposta arriscada. Quan estrenes, no saps mai com reaccionarà la gent. I, quan vam acabar, vam sentir com si ens haguéssim tret de sobre tres tones de pes dels nervis i la responsabilitat. Sé que és un tòpic, però el públic va ser absolutament increïble. Vam notar que encara hi ha una estima cap a nosaltres que és difícil d’explicar.
—Joan Reig (J.R.): L’endemà del primer concert a l’Auditori de Girona, el Falin i jo vam sortir a passejar i la gent ens deia: “Molt bé, ahir, i avui hi tornem!” Ens va sorprendre que moltes persones hagin comprat entrades per a les dues nits, perquè és car i, al final, són quatre hores de Pets…

—Com va sorgir la idea del format?
—J.R.: La idea és teva [assenyala Gavaldà].
—L.G.: Gràcies. Tenia una idea encara més boja, que era fer un integral. Interpretar els tretze de discos en dies consecutius. Per sort, els meus companys tenen més seny que jo i van decidir de limitar-ho a quatre dels més significatius. Els toquem íntegres, però sense lligar-nos a l’ordre del vinil, sinó jugant amb la dinàmica del directe. Ara, crec que ha estat el cop que hem fet més hores d’assaig prèvies de la nostra trajectòria. Són concerts llargs, però a cada un fem un bis final amb grans èxits diferent.
—Falin Cáceres (F.C.): Hem preparat cinquanta cançons amb molts arranjaments nous. Això és una feinada per a nosaltres, que no estem acostumats a treballar gaire.

—Com ha estat el fet de retrobar-vos amb cançons que feia molts anys que no tocàveu en directe?
—L.G.: A vegades costa d’enfocar una cançó que té molts anys i que mostra creences teves d’aleshores. Teníem clar que no volíem fer un concert de grans èxits i, per tant, no volíem reproduir les cançons tal com sonen en el disc. Hem intentat de dur-les cap al terreny on actualment som. Agafar el Calla i balla i donar-li una volta per poder-lo defensar amb dignitat i creient-nos-ho. Ha estat un repte i una satisfacció.
—J.R.: També ha estat divertit. És agraït per als músics, però el públic també ho agraeix. Es produeix una mena de joc, perquè comença la cançó i la gent potser no la identifica… I més endavant comença a cantar en Lluís i, llavors, sí.
—L.G.: L’efecte Dylan!

—El primer concert de la història dels Pets va ser la nit de Nadal de 1985 a Constantí. Què en recordeu?
—L.G.: No podia afinar la guitarra. Me l’havien deixat i era inafinable. He de dir que aquell dia, devíem ser unes cinquanta o seixanta persones, que estava molt bé, però anys després ens ha dit tanta gent que hi era, que no quadra gaire!
—J.R.: Com el Maig del 68! Si tota la gent que diu que hi va ser hi hagués estat de veritat, hauríem estat unes cinc-centes persones!
—F.C.: Ens ho vam passar d’allò més bé envoltats d’amics. El descontrol que hi havia també era molt diferent del que podem tenir ara.

—Les coses han canviat molt!
—L.G.: Vam sortir amb una estelada, no?
—F.C.: Sí, penjada a l’escenari. I la vam dur uns quants anys.
—J.R.: Va ser una situació agredolça, perquè la primera part de l’espectacle va ser el segon i darrer concert dels Condons Adulterats, que érem nosaltres tres i un company, l’Ismael Sabater. En la segona, l’Ismael va baixar de l’escenari i vam presentar unes quantes cançons noves.

—Per què us vau estrenar en una nit de Nadal?
—L.G.: Per als “catalano-visquents”, la nit de Nadal és una nit difícil de gestionar, perquè els amics de cultura espanyola estan enfeinats… Tenen tot un merder, festa familiar… Sempre quedàvem penjats aquella nit i vam pensar que seria una bona nit per a fer aquest concert de comiat dels Condons Adulterats.
—J.R.: Vam haver d’esperar el Fali!
—F.C.: A casa meva és una nit molt important. Per això vaig fer tard, com sempre.
—L.G.: I va arribar molt més entonat que nosaltres!
—J.R.: Deu anys després ho vam repetir, però hi havia més vips perquè ja érem més populars. Hi havia l’Andreu Buenafuente, el Xavier Grasset, que és un incondicional!

—Ara que mirem enrere, quin és el disc de la vostra trajectòria que considereu més clau?
—J.R.: En quaranta anys, hi ha moltes etapes i és complicar escollir-ne només un. El Calla i balla és importantíssim perquè és el primer que fem amb un productor professional i una discogràfica que confia en nosaltres. En aquell moment, no ens ho hauríem imaginat mai. Ens vam posar les piles ràpidament.
—L.G.: Per mi, el Sol va ser el primer disc amb el qual ens vam treure aquella etiqueta que ens havien posat de grup de festa major, xirucaire o polititzat, que ens suposava una llosa. La crítica va començar a respectar-nos. D’altra banda, Agost és el disc més representatiu i madur del repertori. És el que consolida la nostra manera de fer.

—El Bon dia va ser el gran èxit comercial.
—J.R.: Sí, perquè l’any 97, en plena davallada del moviment del rock català que havia esclatat a principis dels noranta, ho vam petar, que diuen els joves d’ara. Val a dir que hi havíem treballat molt. Teníem fe en el disc.
—L.G.: Va ser un èxit inesperat. Així com a l’època del Calla i balla tot el gruix del moviment del rock català ja t’empenyia, a l’època del Bon dia no t’empenyia res, al contrari. Però hi teníem fe. Vam pagar unes sessions d’enregistrament a Itàlia i tot! Ens la vam jugar i va sortir bé.

—En una entrevista recent mostràveu una gran preocupació pel retrocés del català. Curiosament, el batlle de Badalona, Xavier Garcia Albiol, us va respondre assenyalant l’anomenada “cultura woke” com un dels principals factors que han causat aquest fenomen. Li voleu respondre?
—L.G.: No coincidim amb el diagnòstic i tampoc li volem respondre, perquè és el que ell desitjaria. No volem compartir ni tan sols un paràgraf d’una entrevista amb un personatge així.

—En aquesta mateixa conversa, el Lluís deia que el concepte de militància lingüística és anacrònic. Per què?
—L.G.: Suposo que perquè els temps han canviat. El jovent d’ara no vol carregar la responsabilitat de salvar la llengua. Així com nosaltres sempre hem sentit una mena de responsabilitat moral, perquè som conscients que és una llengua minoritzada i en ple procés d’extinció, ells aquesta sensació no la tenen, no l’han viscuda i no se la fan seva.
—F.C.: Potser és que a la nostra època el català encara no estava normalitzat i patia molt. Ara és una cosa a la qual no donen gaire importància.
—J.R.: Si agafem com a model la música urbana que es fa ara, ja no és que la facin en català o en castellà, sinó que barregen llengües en la mateixa cançó, la mateixa estrofa o el mateix vers. El jovent d’avui parla així! Una altra cosa és si això és bo o dolent per a la llengua, però el que fan és conseqüent amb la seva manera de viure.
—L.G.: De fet, cada generació musical és un reflex de la realitat social que l’envolta. Nosaltres som fills d’una època en què el català estava molt minoritzat, especialment en l’àmbit cultural, i encara més en la música. La música actual és filla d’una societat en què la llengua catalana no és una prioritat social. Malauradament, aquesta és la realitat.

—Quan vau començar teníeu clara aquesta responsabilitat lingüística?
—L.G.: La prioritat, quan vam començar, no era salvar la llengua, sinó passar-nos-ho bé. Ara, darrere d’aquesta voluntat lúdica hi havia un compromís lingüístic i social que ja teníem abans de ser músics.
—J.R.: I el vam incorporar a la nostra manera de fer amb naturalitat. En aquest sentit, crec que som hereus de l’escena de la Nova Cançó, perquè molts grups catalans coetanis cantaven en castellà. Musicalment, potser miràvem més a Madrid o a Londres que no pas a casa nostra. Però el compromís amb la llengua sempre l’hem tingut clar.

—Curiosament, el mal moment social de la llengua coincideix en un moment en què l’escena musical en català és en plena efervescència. Sentiu que vau obrir un cert camí en la normalització del pop en català?
—L.G.: Tots sols no, va ser una feina conjunta de molts grups diferents. Curiosament, la majoria veníem de comarques, que és on el català estava més normalitzat.
—J.R.: La nostra generació i el moviment del rock català va fer una tasca important, sí. La societat també se’l va fer seu i el va fer hegemònic durant una temporada. La prova és que després les institucions ho van provar d’utilitzar.
—L.G.: Es va produir la paradoxa, crec que única en la història del país, que un moviment que feia bandera del català es va posar de moda. Fins i tot gent aliena a la cultura catalana s’hi va afegir, perquè era la tendència trencadora del moment. És a dir, el català va ser trencador, que potser és una de les coses que ara li falta.

—No creieu que la crítica especialitzada i el discurs cultural dominant han mirat la música en català massa sovint per damunt l’espatlla?
—J.R.: Aquesta és una visió espanyocèntrica. Es fa a Catalunya, però és espanyocèntrica. La gent catalana que veu el món des del punt de vista espanyol pensa així. A nosaltres ens deien kumbaiàs, xirucaires. Gent d’aquí, no de Madrid. Molts artistes catalans d’expressió castellana ho feien… Perquè els vam fotre el pa del cistell! El van haver de repartir.
—F.C.: Si t’atures a mirar la realitat, això no és així. El cap de setmana passat vam omplir dues vegades l’Auditori de Girona. Hem exhaurit les entrades a gairebé tots els concerts de la gira. La gent no té cap vergonya de dir que li agraden els Pets, sinó no vindrien a veure’ns.
—L.G.: Hi ha un punt d’autoodi evident i que forma part del tarannà del país. Però no ens podem queixar, perquè la gent ens tracta amb molt de respecte. Fins i tot des d’estaments que en teoria no són gaire catalanòfils. Hem de ser agraïts i adonar-nos que som uns privilegiats.

—Quina és la fórmula per a ser tan estimats tants anys després?
—L.G.: Hem viscut una espècie de renovació continuada de públic que ens ha permès d’arribar fins aquí. Fem quaranta anys! Això és un miracle. Arriba un punt en què tens una edat que fa que la gent et tracti fins i tot millor del que et mereixes. Ni que sigui per la insistència i la presència mediàtica constant. Molta gent sent que ja formem part del patrimoni nacional. Som aquell oncle una mica tarambana però alhora entranyable, perquè ja té una certa edat. La gent ens veu i diu: “Mi-te’ls! Encara s’arrosseguen!’
—F.C.: “Qui ho havia de dir! Tan dolents com eren!” Tenim un públic que no ens el mereixem.
—L.G.: Una altra cosa és que siguem bons, que ho som i molt.
—F. C.: I guapos! Sobretot guapos.
—J.R.: I agraïts! Estem molt agraïts, sobretot a la gent que compra dos tiquets de la gira.

—Això de tocar tant a Reus com a Tarragona és perquè ningú s’enfadi?
—J.R.: Ho hem fet tota la vida. Constantí és just al mig, per tant, hem de quedar bé.
—L.G.: Forma part d’una estratègia de màrqueting. Si toques a tots dos llocs, com que es piquen entre ells, els omples. Són quaranta anys, ja ho tenim tot pensat!
—F.C.: A Tarragona ens estimen molt, però a Reus encara més!

—Joan, a més d’aquesta ronda, has començat a publicar cançons del nou disc tot sol que prepares. Què busques en aquest projecte que no trobes amb els Pets?
—F.C.: Aquesta és la pregunta del dia! Digues…
—J.R.: Com deia aquell, la resposta la té el vent! Busco el que no em donen ells. L’amor que no em donen, el busco fora de casa…
—L.G.: Nosaltres som la parella de tota la vida, amb la qual hi ha confort, hi ha amor… Però falta la guspira. I la guspira la busca a unes altres llars.
—J.R.: També tinc previst de plantar avellaners!
—L.G.: “I plantaré avellaners.” Posa-ho!

—Com us imagineu el futur com a grup?
—L.G.: Com els Sírex, que celebren ara seixanta-cinc anys! Mentre els Sírex tirin, nosaltres no pararem. Ara, crec que ja s’està coent una ronda per llars de jubilats o cases parroquials…
—J.R.: Hem de deixar-ho clar: commemorem quaranta anys de carrera. No és una gira de comiat!
—L.G.: Potser pleguem després, però no ho direm!

 

25 anys de la mort de Marc Grau, el guitarrista que va ser l’arquitecte del rock català

Els socialistes són molt febles a Madrid, a Catalunya i a Barcelona, però també són un dels dos únics espais polítics que tenen plans per a l’any 2027. L’altre és l’extrema dreta. Imaginem-nos un escenari possible per al 2027: eleccions municipals al maig –això, segur–, eleccions espanyoles –si Pedro Sánchez aguanta– i fins i tot, potser, eleccions a Catalunya –si Salvador Illa s’apunta al carro i les avança. És una hipòtesi arriscada, perquè tot pot canviar molt de pressa, però plausible. Sánchez posarà les urnes quan el vent li bufi a favor, però de moment li interessa guanyar temps per agafar embranzida, cal que l’ombra de la corrupció tingui el mínim efecte possible, pot anar prorrogant pressupost, i els socis d’investidura el mantindran, si més no, fins que la llei d’amnistia hagi passat pel Tribunal Constitucional espanyol. A mitjan 2027: Donald Trump encara no haurà arribat a l’equador de mandat. A l’abril hi haurà hagut les eleccions presidencials franceses, en què pot guanyar Marine Le Pen. 

Els socialistes treballen amb un sol objectiu: que, quan es reprengui el cicle electoral, sigui el 2027 o sigui abans, es puguin presentar com el fre més eficaç davant l’extrema dreta. Tot ho juguen a aquesta carta; una carta amb possibilitats, malgrat tot, perquè el món va entrant en combustió. Sánchez, que llegeix bé el paisatge internacional, maldarà perquè el marc de la pròxima cruïlla no sigui català ni espanyol, sinó mundial; i té l’independentisme acorralat, cansat, i sense discurs propi per als afers globals. La incompareixença de Junts, Esquerra i la CUP –Albert Batet, cap de l’oposició– i l’expectativa d’un creixement d’Aliança dificultaran a l’independentisme de disputar la posició a Sánchez dins les institucions.

L’estratègia de Trump d’ençà del 20 de gener és sembrar el caos de seguida, un caos prou gros perquè sembli que hem canviat de món en un viatge supersònic, que la civilització que coneixíem ja és allò que el vent s’endugué. Trump treballa per atacar els mecanismes civilitzadors que li fan nosa. Lluita per la destrucció dels consensos socials que no es basen en la coerció, aposta purament per la força per a imposar la voluntat, combat la cultura en el sentit més primigeni del terme. Té el gen feixista: en el seu teatre, la seva desinhibició, el seu excés, hi ha la voluntat de suprimir els elements que, en societat, ens reprimeixen d’imposar sempre la nostra voluntat. Per això diu que es vol quedar Grenlàndia; per això diu que vol convertir Gaza en un ressort turístic; per això, en nom de la llibertat d’expressió, Elon Musk potineja el feixisme i deixa que el raper Kanye West, amb trenta-dos milions de seguidors a X, digui que estima els nazis i Adolf Hitler. 

La directriu és d’ultrapassar límits, d’estripar codis, d’obrir les comportes de la ràbia. No és nou en Trump: així assolí la nominació republicana fa vuit anys. Ara, però, ja no és una estratègia per a manar, sinó per a executar un programa. És difícil de predir com acabarà Trump, políticament, però en paral·lel a l’operació política hi ha l’intent d’un canvi cultural abrupte i fondo, i aquest segon avançarà igualment, tot i els obstacles legals i geopolítics amb què es trobi el nou govern nord-americà. A mitjà termini, l’efecte més clar de tot això serà probablement de molta crispació en la conversa pública. 

El president de Vox, Santiago Abascal, l’únic polític espanyol convidat a la presa de possessió de Trump, ha reunit a Madrid –la metròpoli més conservadora d’Europa– els màxims exponents de l’onada reaccionària occidental. Són plens de contradiccions i tenen discrepàncies fortes, però ara s’agombolen a redós de Trump perquè volen agafar embranzida gràcies a l’explosió americana. No fa pas tant, un estat d’opinió cofoista donava Vox per amortitzat, i ara Abascal és en bona posició per a collir els fruits de Trump a l’estat espanyol. Un Vox són bones notícies per a Sánchez: perquè en reforça el marc com a baluard de la democràcia, perquè activa el mode defensiu de Catalunya i del País Basc, i perquè fa trontollar Alberto Núñez Feijóo, a qui flaquegen les cames cada vegada que vol picar l’ullet a Barcelona o a Vitòria i cada vegada que vol picar l’ullet Federico Jiménez Losantos. 

Des d’avui i fins dimecres al matí, els afiliats al Consell de la República poden votar qui és el successor de Carles Puigdemont com a president de l’organisme. Puigdemont va dimitir el novembre passat perquè considerava que la presidència del Consell de la República era incompatible amb el seu nou càrrec al capdavant de Junts i això va desencadenar que el govern del Consell quedés dissolt i substituït per una junta gestora i que es convoquessin eleccions a la presidència. Un cop hagi estat escollit, el nou president haurà de nomenar el seu govern.

Quins són els candidats?

Els inscrits podran elegir entre quatre candidats diferents, quatre homes i una dona. Són Antoni Walter Castelló, Toni Comín, Jordi Domingo i Montserrat Duran. Originalment, eren sis candidats, però Lluís Felipe Lorenzo es va retirar i va anunciar que donava suport a Comín i Jordi Castellà s’ha integrat a la candidatura de Jordi Domingo.

Qui és qui a la cursa per a presidir el Consell de la República?

Qui pot votar a les eleccions sobre el president del Consell de la República?

Per participar en les eleccions a la presidència del Consell de la República, cal estar inscrit al cens abans de la data de la convocatòria electoral, el 7 de gener de 2025. Podeu verificar si hi esteu registrats accedint a la pàgina web del Consell amb el vostre usuari i contrasenya.

Què fer si no recordeu les dades d’accés al Consell?

Si heu oblidat l’usuari o la contrasenya, podeu recuperar-los a l’apartat “No recordo la meva contrasenya o la ID” de la web oficial seguint el procediment de restabliment de credencials.

Quan es podrà votar?

El procés de votació s’obre el 8 de febrer a les 9.00 i es tancarà el 12 de febrer a les 9.00.

Toni Comín: “El foc nou té el risc de causar un incendi, que deixaria el Consell calcinat”

Com es podrà votar?

Avui, 8 de febrer, a partir de les 9.00, els electors rebran un correu electrònic amb un enllaç directe a la votació. Un cop a la pàgina web, caldrà introduir-hi les credencials d’usuari i contrasenya per a identificar-se i procedir al vot.

També es podrà accedir al sistema de votació mitjançant l’enllaç disponible a l’espai “Eleccions a la presidència 2025” a la web oficial del Consell de la República. En un comunicat, l’entitat ha avisat que en alguns casos els programaris d’antivirus impedeixen d’accedir a la votació arran dels atacs informàtics que ha patit el Consell.

“Per a resoldre aquesta situació i poder accedir a la votació, us recomanem que accediu a la votació des del telèfon mòbil, o bé que desactiveu temporalment el programari d’antivirus”, diu l’entitat.

Com funciona el sistema de votació?

El sistema de votació utilitza AWS QLDB (Amazon Web Services Quantum Ledger Database), una tecnologia basada en la cadena de blocs (blockchain), que garanteix la seguretat i la immutabilitat del registre de vots i del cens. Aquest sistema ha estat emprat en totes les votacions del Consell de la República i ofereix garanties de transparència i fiabilitat.

Jordi Domingo: “Mentre no tinguem la independència, necessitem una estructura exterior potent”

Qui supervisa el procés electoral?

El sistema de votació és desenvolupat per Ferran Revilla, responsable de les eines informàtiques del Consell de la República, i supervisat per la sindicatura electoral del Consell, amb l’assistència tècnica de Jordi Planas Bielsa, expert en cadena de blocs. La sindicatura electoral és presidida per Teresa Rosell, amb Mireia Casals i Marc Alomà com a titulars i Sergi Blàzquez i Antoni Ferré com a suplents. Els resultats d’aquesta supervisió es recolliran en un informe que formarà part de la gestió de la junta gestora.

Què fer en cas d’incidències?

Si hi ha cap incidència durant el procés electoral, els inscrits poden posar-se en contacte per correu electrònic amb la junta gestora a juntagestoracdr@proton.me o amb la sindicatura electoral a sindicaturacdr@proton.me.

Montserrat Duran: “La transparència és un dels tres pilars en què volem basar l’acció de govern”

Quan es publicaran els resultats?

Els resultats provisionals es faran públics el 13 de febrer de 2025 abans de les 9.00, i es comunicaran tant als mitjans de comunicació com als electors registrats.

Antiga fonda La Valenciana
45 Cherry Street, Nova York
Mapa a Google

El 1625, un any després de l’arribada dels primers colons huguenots a l’actual Governor’s Island, la Companyia Neerlandesa de les Índies Occidentals va construir el petit Fort Amsterdam, de caràcter defensiu, a l’extrem sud de la veïna illa de Manhattan. Eren els primers passos de Nova Amsterdam, el nom que adoptà aquesta colònia establerta en terres del poble lenape i que va anar augmentant de població, especialment amb jueus sefardites arribats d’unes altres possessions dels Països Baixos. Quatre segles exactes després d’haver-se plantat la llavor de l’actual Nova York a l’extrem sud de Manhattan (manaháhtaan, en lenape), queden alguns rastres de la presència neerlandesa en forma de vestigis arqueològics, el color de la bandera local i traces menys visibles com ara l’origen del carrer més esmentat diàriament al planeta, Wall Street, que fa referència al mur o tanca de protecció de l’antic assentament neerlandès.

El 1664, l’ocupació anglesa va implicar el canvi de nom, però no va aturar el creixement en població i extensió de l’assentament: es calcula que hi vivien gairebé deu mil persones provinents cada vegada de més indrets d’Europa i l’Àfrica. Si fa quatre-cents anys la diversitat ja era un tret destacable, amb el pas del temps no ha fet sinó esdevenir una característica quasi idiosincràtica de la ciutat probablement més cosmopolita del planeta. Ho revelen, amb dades i estudis a la mà, entitats com ara l’Endangered Language Alliance i WikiTongues. I, és clar, en aquest gresol de pobles i llengües, la comunitat catalana tampoc no hi pot faltar. De la revista mensual la Llumanera de Nova York, impulsada pel barceloní Artur Cuyàs i Armengol entre el 1874 i el 1881, fins ara mateix, una llarga llista de noms propis nostrats han deixat marca a la ciutat dels gratacels, tal com va escriure i descriure a la perfecció el periodista Carles Capdevila a l’imprescindible volum Nova York a la catalana (1997).

Però, com a col·lectiu, sens dubte la presència provinent del nostre país més destacable a la megalòpoli nord-americana ha estat, històricament, la gran emigració de valencians fugint de la misèria que hi va haver al començament del segle XX. El principal estudiós de la qüestió, Juli Esteve –també periodista–, la resumeix a la primera pàgina del llibre L’emigració valenciana a Estats Units i Canadà. El somni americà contra el caciquisme i la fil·loxera (2021): “La plaga de la fil·loxera, que arribà a València el 1904, i la pervivència d’un sistema autoritari, caciquil i semifeudal, que generava una alta concentració de la terra en molt poques mans, abusos de tota classe i salaris molt baixos, provocaren a primeries del segle XX un gran esclat migratori en les principals comarques vitivinícoles. En ben pocs anys, desenes de milers de valencians sobretot del sud buscaren a l’Argentina, Algèria i des del 1906 també al Canadà i els EUA el futur que ací no tenien.”

Investigant amb tot detall els registres immigratoris d’Ellis Island, al costat mateix de l’Estàtua de la Llibertat i principal via d’entrada als EUA dels emigrants europeus, Esteve va poder establir la xifra exacta de valencians que, en un degoteig constant entre el 1906 i el 1921, van anar a cercar feina als estats de Nova York, Connecticut, Pennsilvània i Nova Jersey, a més del Canadà: en gairebé dues dècades, les escasses perspectives laborals al País Valencià van empènyer 15.758 persones –la majoria homes– a superar el tràngol d’un llarg viatge per mar i a desembarcar en una terra als antípodes, en molts sentits, de la seva. Nova York no s’assemblava gens als pobles que havien deixat enrere, com tampoc les feines de caràcter eminentment industrial que els esperaven, ben allunyades dels conreus que havien hagut d’abandonar.

“L’efecte crida que per a familiars, amics i veïns tenia l’èxit dels primers arribats del poble i la formació de les habituals cadenes que feien que persones i famílies procedents d’un mateix lloc s’aplegaren allà a la mateixa ciutat o barri”, segons Esteve, van ser el motor d’una emigració principalment de gent de la comarca de la Marina Alta i la Safor, tal com també posa de manifest l’estudi més específic Valencians a Nova York. El cas de la Marina Alta (1912-1920) (2012), de la investigadora novaiorquesa Teresa Morell Moll, filla i néta de marinencs. Al temut pas pel control d’immigració d’Ellis Island, continua explicant Esteve, moltíssims d’aquells nouvinguts a Amèrica facilitaven una mateixa adreça: Cherry Street, 45.

Corresponia al segon emplaçament de la fonda la Valenciana, veritable centre neuràlgic de l’emigració valenciana a la ciutat. Era hotel i restaurant, sí, però també botiga de roba, oficina de correus, casa de canvi i de girs postals, agència de col·locació i d’intèrprets, de lloguer de cotxes… En definitiva, era l’espai d’acollida i de repòs just després de saltar a terra i també el millor lloc per a rebre consells i establir contactes per a llogar-se en qualsevol ocupació a Nova York o més enllà. El negoci havia estat fundat el 1915 per l’orbí Joan Pons al número 27 de Cherry Street, i dos anys després va haver de traspassar-lo a Paco Sendra, també d’Orba, i Manuel Ivars, de Benissa. Amb Sendra i Ivars al capdavant, la Valenciana va viure el moment culminant d’aquell episodi migratori, quan el 1920 van arribar en un sol any més de 8.000 valencians. Però també va ser testimoni de la caiguda, pocs mesos després, arran d’una crisi econòmica intensa i breu als EUA que va empènyer el govern nord-americà a aprovar i activar una llei que tancava la porta als immigrants procedents de la zona mediterrània. Com descriu bé Juli Esteve, la mesura dràstica va posar fi al somni americà de molts d’aquells valencians.

I una mica més: Els milers de valencians que durant el primer quart del segle XX van posar rumb a l’Amèrica del Nord no sabien, amb tota probabilitat, que la volta de rajola vista del gran vestíbul que els rebia a Ellis Island era obra d’un parell de valencians que havien fet les Amèriques una mica abans que tots ells: els mestres d’obra Rafael Guastavino Moreno (València, 1842 – Asheville, 1908) i el seu fill Rafael Guastavino Roig (Barcelona, 1872 – Nova York, 1950). Establerts a Nova York d’ençà del 1880, es van dedicar a introduir la tècnica de la volta catalana en les grans construccions públiques i privades de la ciutat amb avantatges evidents quant a inversió de temps i diners, però també amb un argument ben convincent en el context nord-americà: asseguraven que la seva tècnica era a prova d’incendis. Es calcula que actualment hi ha quatre-cents edificis novaiorquesos amb les famoses Guastavino tile vaults, en estacions de ferrocarril i metro o esglésies i catedrals, a més de biblioteques, universitats, sinagogues, mercats i, és clar, a l’edifici de la Borsa de Nova York, conegut mundialment com a Wall Street, ben a prop d’on va néixer la ciutat fa exactament quatre-cents anys.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Sala de registre d'immigrants a Ellis Island. Ellis Island, amb Manhattan al fons. L'antic edifici de la fonda la Valenciana, a Cherry Street, Nova York.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

“He après a prioritzar d’una altra manera, però també a prioritzar-me a mi”. El mes d’abril, l’ex-vice-presidenta del Consell i diputada de Compromís Aitana Mas va fer públic que tenia càncer de pit. Després de passar per la quimioteràpia, la cirurgia i la radioteràpia, i en ple tractament d’immunoteràpia, diu que està preparada per a tornar a les Corts. Seran unes Corts diferents de les que va deixar fa uns quants mesos. Després del 29 d’octubre res no és igual. Ella també és diferent, segons que diu en aquesta entrevista que vam fer dimarts a Alacant. L’atzar que guia les agendes va fer que la trobada coincidís amb el Dia Mundial de la Lluita Contra el Càncer.

Assegudes a la sala d’actes de l’acollidora llibreria Pynchon, Mas s’obri a parlar de sentiments, de por i d’esperança. Té una mica de fred i demana un got de Colacao calent que no tocarà fins que no acabem de parlar. Malgrat la duresa del tractament, aquests mesos no ha perdut el to alegre i reivindicatiu de la seua expressió. Parla i gesticula per a accentuar i subratllar tot allò que diu. Ho fa a consciència. Sap que aquesta entrevista, com tantes que ha fet i que farà, és una finestra oberta per a parlar del càncer, amb totes sis lletres i l’accent. Sense amagar res, sense giragonses ni edulcorants lingüístics. El càncer és una malaltia molt comuna i ningú no és millor ni pitjor perquè s’haja guarit o perquè s’haja mort, diu. En un moment determinat ens regala el titular que encapçala l’entrevista, arran del dilema de parlar-ne o no en termes bèl·lics.

Ja amb el micròfon apagat, i mentre posa pacient per a les fotografies, comentem la importància de l’empatia i el tracte dels oncòlegs amb els seus pacients. Parla d’abraçades i de llàgrimes compartides amb el seu metge, i de la confiança que li professa.

—Com esteu?
—Bé. Estic molt bé. Continue el tractament i tinc efectes secundaris però són menors. A poc a poc em sent amb més força i vaig eixint del pou.

—Avui [Dia Mundial de la Lluita contra el Càncer] molta gent té la malaltia present,  però també hi ha algú que rebrà un diagnòstic. Com el vàreu viure eixe dia?
—Era el dia de la Santa Faç. Férem la romeria i vaig arribar a casa a l’hora de dinar. El meu marit treballa a Alacant i tenia festa. Quan dinàvem em va telefonar la radiòloga. I, és clar, ja despenges el telèfon, una setmana després d’haver-te fet la biòpsia… Ho vaig veure clar.

—En la publicació que féreu, dèieu que feia anys que esperàveu el càncer. Per què? Quina mena de càncer teníeu?
—Perquè tenia molts bonyets en el pit. El primer me’l vaig notar a divuit anys. Després vaig estar molts anys que no em trobava res, però el 2019 o 2020, va començar a ser molt recurrent. Cada any, cada mig any. L’any que vaig ser vice-presidenta del Consell, em feren dues biòpsies, perquè tenia un tipus de pit que no es deixa veure en les proves radiològiques. Aleshores, per a mi, una mamografia, una ressonància, un contrast, no és concloent. Sempre acabava en la biòpsia. De fet, la que finalment eixí positiva era la sisena que em feia en quatre anys. M’ho esperava. Tenia un pressentiment.

—En eixe moment teníeu dos fills molt menudets, el petit era un nadó de mesos. Imagine que el primer pensament va ser per a ells.
—Sí. El xicotet tenia cinc mesos i el major, dos anys. En eixe moment només penses en ells. I en tu, egoistament, perquè dius: no els podré veure créixer? És possible que no supere la malaltia i que no els veja en els seus primers dies de moltes coses? Eixe dijous a migdia, quan em cridaren, va ser dur. Després vaig adonar-me que no podia controlar-ho, que no depenia de mi, i que ho faria tan fàcil com fora possible per a tots. També per als xiquets. Igualment, vaig decidir de no anticipar-me als fets. L’endemà, quan vaig parlar amb l’oncòleg, li vaig demanar el full de ruta. M’ho explicà i em va tranquil·litzar amb una frase: “De moment, fins que tinguem els resultats del PET-TAC, tens un càncer curable i no és un tractament pal·liatiu. Per tant, intentem tirar endavant.” I així ha estat.

—Heu pensat molt en la mort, aquests mesos?
—No. Hi he pensat de tant en tant, molt esporàdicament, quan m’he trobat malament. Però durant el procés de la quimioteràpia he tingut molts dies en què no he pensat en el càncer. I això em sorprenia. Però és que quan em trobava bé, em trobava tan bé! Quan em van donar el diagnòstic no em trobava malament. No tenia res. Anava al gimnàs, tenia els xiquets, seguia el seu ritme. De fet, a mi em va salvar el bagatge que tenia per a saber on m’havia de palpar per veure si tenia res.

—Una de les decisions que vau prendre de seguida va ser fer-ho públic. Per què?
—És molt respectable la gent que no vol fer-ho públic. No vull edulcorar res, però a mi m’ajudava dir-ho en veu alta. Dir la paraula “càncer” per a mi era important. A més, també volia controlar la informació. Jo visc en un poble on ens coneixem tots, sóc una persona coneguda, i sé com funcionen les coses. Comences amb “Aitana té càncer” i el joc del telèfon trencat fa que s’acabe dient que li queden tres dies de vida. Volia protegir la meua família. També em semblava una oportunitat per a canalitzar els meus sentiments. Igual que en les xarxes contes la vida política o la faena, volia també poder contar com em sentia.

—Parleu del llenguatge i de controlar la informació, de dir la paraula “càncer”. Hi ha una certa tendència a parlar-ne en termes bèl·lics. Tal persona ha guanyat la batalla contra el càncer, tal persona l’ha perduda. Hi esteu d’acord?
—No he parlat en eixos termes. Lluitar sí que s’expressa més, però no depèn de mi. Una de les lliçons, té a veure amb el fet que jo sempre he intentat anticipar-me al que havia de passar, controlar-ho tot. El càncer m’ha desmuntat tot això. No depèn ni tan sols del fet que jo somriga o que estiga contenta. Depèn de la medicina i dels avanços mèdics, de res més. Crec que si s’ha de parlar de lluita, evidentment, ha de ser amb un somriure, almenys en els moments en què et trobes bé. Perquè jo, quan em trobava malament, ni tenia ganes de somriure ni de res. Plorava o estava en el llit i dient: “Per favor, que això passe, que acabarà amb mi. Entenc que la gent que utilitza eixe llenguatge no coneix el càncer en primera persona. En les primeres publicacions que vaig fer hi havia gent que en els comentaris es contestaven entre ells: no parles en eixos termes, deien. Crec que ningú no s’ha parat a pensar si algú se sent guanyador o perdedor d’un càncer. Jo considere que una persona que s’ha mort de càncer ha contribuït a fer que jo avui siga viva. I ha guanyat, en certa manera. Per tant, no hi ha guanyadors ni perdedors de cap batalla.

—Us tracteu el càncer en la sanitat pública. Com funciona?
—M’he tractat en la sanitat pública gestionada per una empresa privada. Això vol dir haver vist que sí, que hi ha una atenció prioritària als malalts oncològics, no em puc imaginar una altra cosa. Però he vist els oncòlegs desbordats. He vist urgències sense poder atendre com toca, i crec que això no pot passar. En general, a la sanitat pública falta molt de personal, he vist que no es cobreixen les baixes i això fa que les sales d’espera de l’hospital de dia de les consultes dels oncòlegs estiguen abarrotades. No pots ni respirar. Crec que tenim un greu problema estructural en la sanitat que s’accentua en llocs com l’Hospital del Vinalopó, de gestió privada, i on sempre hi ha hagut un dèficit de personal. Tornem a tenir una assignatura pendent en l’atenció sanitària. Hi ha governs que poden ser més sensibles a eixa atenció i governs als quals ja els van bé aquestes saturacions per a tenir l’excusa de poder derivar encara més a la privada.

—Un dels llocs comuns entre la gent que ha tingut un càncer és que la malaltia els canvia la vida. Alguns se la prenen d’una altra manera, o amb més calma. És el vostre cas?
—M’han canviat les prioritats. Pensava que em canviaria més la vida. Sents la gent dir això, però la vida és la mateixa. Continue tenint dos fills, continue tenint una hipoteca, continue tenint unes obligacions, però a mi m’ha canviat la manera de ser. Crec que comence a ser menys controladora, relativitze més. Sempre he sigut molt racional, i crec que ara ho sóc més. No tot el pas per un càncer superat és motivacional… També eres molt més conscient de la teua vulnerabilitat. Jo abans d’aquell dijous a les dues del migdia tenia molts problemes, i a les tres només en tenia un. I això sí que ha canviat. La por que tinc és que si va tot bé, tot anirà tornant al mateix lloc. Oblidem massa prompte certes coses.

—Mostreu fotografies de l’abans i el després, de l’operació. Ho feu amb la intenció d’encoratjar les altres dones?
—Totalment, però també per a fer pedagogia amb la gent que no està malalta. M’he trobat amb companyes que no han volgut eixir al carrer sense cabells o sense un gorro o una perruca. Algunes altres que necessiten, en certa manera, amagar que no tenen un pit. Jo he intentat que la gent veiés de manera natural el meu trànsit pel càncer. No tinc cabells perquè em faig un tractament que em cura i n’és un dels efectes, però no passa res. No vull sentir-me menys dona perquè no tinga cabells o perquè no tinga un pit. En aquest cas, un pit i mig, perquè l’altre també me’l llevaren. Hi ha moltes pressions de molts llocs. Recorde que tres o quatre dies després d’operar-me jo anava amb els drenatges i volia eixir al carrer, i ma mare em deia: “Però que no se’t vegen.” Què passa? Tinc tres drenatges que pengen del meu cos, tres tubs on es veu que corre la sang o les restes de l’operació. Vaig eixir amb cadira de rodes perquè necessitava aire pur. A mi no em fa vergonya. Mai no me n’ha fet ni m’he sentit menys que ningú perquè intente superar una malaltia que té o tindrà una persona de cada tres. Jo no era una cosa rara. Recorde el 2 de juliol, el dia del meu aniversari, que vaig venir a Alacant per a dinar amb el meu marit per a celebrar-ho i anava sense “un pèl de ximple”, amb el meu vestit llarg, els meus tacons, per Maisonave, l’avinguda principal, supercontenta, acabava de fer trenta-quatre anys. I la gent em mirava amb cara de, ai pobreta… I quan vaig arribar a dinar li vaig dir al meu marit: “No sé si celebre el meu aniversari o la meua mort.” Per això parle de fer pedagogia. Perquè la gent entenga que hi ha molta empenta i molta força darrere una persona que intenta curar-se. Acompanyem-la amb una mirada positiva, va, que pots, en comptes de “ai, pobreta”.

—Els vostres fills com viuen el procés?
—Per al menut va ser molt traumàtic quan em vaig rapar els cabells. Em mirava i em feia carassetes, com si a sa mare li faltara alguna cosa. A Aimar, el major, li vaig donar la màquina d’afaitar perquè me la passara, i ell estava supercontent. I li feia un poc d’impressió, però férem bromes perquè se sentira còmode. I em desagradava que la gent em mirava pel carrer amb eixa cara perquè no volia que li transmeteren el contrari del que jo li expressava.

—Durant aquest procés, heu rebut cap sorpresa en bé o en mal del món polític?
—Sí. Per a mi, el contacte de la gent ha estat important. En algun moment trobes a faltar algú que creus que t’hauria d’escriure i no ho fa, però hi ha hagut moltes més persones que no m’esperava i que sí que m’han escrit o han estat pendents de mi, que no al contrari. Eixe afecte, eixa estima, que facen eixe seguiment de saber com evoluciones a mi m’ha omplert molt. Això vol dir que has deixat una xicoteta empremta en moltes persones i que volen que estigues bé. M’ha passat amb companys de la política de diversos partits, amb periodistes i també amb funcionaris de la Generalitat que han treballat amb mi i que se n’han preocupat.

—Un dia anàreu al ple de les Corts i la presidenta va demanar un aplaudiment per a vós. Va ser un moment d’unanimitat difícil de veure en la política valenciana.
—Sí, i va durar molt poc. Els cinc minuts de l’aplaudiment. Quan van començar a debatre una altra volta, va ser un desastre. Però jo crec que aquestes qüestions ens han de fer veure que en les coses importants estem molt més d’acord i molt més units. I no vull fer un discurs que podem posar-nos d’acord i tot això. Evidentment, ens podem posar d’acord en qüestions bàsiques, però òbviament, cadascú té una ideologia i una manera d’encarar-les. Per a tots és important la sanitat pública? Sí, ho és, però hi ha qui vol una sanitat pública 100% i qui vol fer negoci amb les empreses privades a través de la sanitat pública. Són dos models molt diferents. Però podem debatre de manera tranquil·la sobre això. Sí, aquell moment el vaig viure intentat reprimir-me les llàgrimes, perquè va ser un viatge molt complicat pels efectes de la químio.

—Per què anàreu a eixe ple, hi havia res important?
—No hi havia res! Vaig voler anar-hi perquè jo pensava que amb la quimioteràpia no n’hi hauria per a tant. Me la posaren un dilluns, jo estava bé, dimarts estava bé, dimecres em notava rara, però estava bé, i dijous vaig dir: per què no? I vaig dir al meu marit: “Agafem el cotxe que marxem a València i els dies que em trobe bé hi aniré i ja està.” [Riu] Això és no tenir l’experiència del trànsit per la quimioteràpia. Ja no hi vaig tornar més, perquè no estava ni per a eixir de ma casa.

—Ara hi tornareu prompte. Sereu la mateixa Aitana Mas d’abans?
—No. De cap manera!

—Per què?
—Hi tornaré molt a poc a poc. L’Aitana d’abans hi hauria tornat com si no passara res, però sí que passa. Passen moltes coses. I necessite no normalitzar l’ambient que hi ha. No he estat capaç de seguir un ple sencer de casa estant quan he estat en tractament, i no sé si estic preparada per a aguantar certes coses. Parle de la tensió. Torne ara sense haver acabat el tractament, molt conscient de les meues vulnerabilitats i de les meues necessitats. He après a prioritzar d’una altra manera, però també a prioritzar-me a mi i la meua salut mental. He tingut un trànsit per aquesta malaltia més o menys positiu, però necessite assimilar. I també necessite escalonar: per mi, pels meus fills. Jo ara sóc incapaç de seguir el ritme que portava a la vice-presidència, per exemple. Ara, per exemple, l’esport és el meu salvavides, i no prioritzaré una reunió a la meua hora de gimnàs perquè fent esport reduesc la possibilitat de tenir metàstasi.

—A més, les Corts on tornareu ara no són les mateixes de quan vàreu marxar. El 29 d’octubre va trencar alguna cosa que sembla impossible de cosir.
—És un ambient igual que el que s’ha de respirar en molts pobles de València.

—En la distància física, com heu viscut la gota freda?
—Fatal! Imagina, jo vaig començar la radioteràpia el 30 d’octubre. T’ho explique i se’m posen els pèls de punta. Jo pensava: I la gent que té càncer i és en sa casa fugint del fang? O la gent que demà ha d’anar a fer químio i no té manera d’arribar a l’hospital? I potser no sap ni si la seua família és viva. Primer vaig empatitzar amb les persones que estaven com jo, i amb la crueltat de la situació. En veure com es vivien aquells dies i la resposta del govern, ja hi vaig empatitzar des d’un altre punt de vista. Jo tenia clar que no em volia incorporar a la política fins que no acabara el tractament, i passara l’estiu i em trobara amb més forces, però vaig decidir que hi tornaria abans. Perquè la gestió ha estat tan nefasta, tan poc diligent… És que no sé ni com dir-ho. A mi em va remoure per dins. I em va activar políticament. Vaig tornar a fer clic i potser em va tornar eixa energia i eixa il·lusió per a tornar al parlament i poder ajudar a intentar refer tots els ponts que s’han dinamitat. Sobretot pel que fa a la relació entre política i ciutadania. Crec que acaba d’esclatar la confiança en la política, i això em fa molta por i molta pena i m’agradaria poder contribuir a reconstruir eixa relació.

—Les sessions de control al Consell a les Corts, són molt dures perquè es veu que no n’hi ha cap, de pont. Sembla una patida de ping-pong, i en algun lloc hi ha 227 persones mortes. A moments que sembla que no existeixen.
—És que jo encara no entenc ni em cap en el cap la manera d’actuar de Mazón. No l’entenc! En el ple de gener, Mazón tornava a ser el mateix del 28 d’octubre. En el to burlesc, fatxenda, amb una superioritat moral que no sé d’on ix. Com pot ser que després d’haver-la cagat d’una manera monumental tingues encara la poca humilitat o la molta vergonya de voler establir càtedra amb burles, amb rialletes? Hauries de tenir el cap baix de terra! Hauries d’estar en ta casa! Però si tens la poca dignitat de quedar-te, tingues la molta dignitat de respectar les víctimes, les famílies, les persones que ho han passat malament. És que ho han perdut tot, no? Crec que eixa manera d’actuar és impròpia d’un president de la Generalitat. Per a mi l’invalida com a president de la Generalitat. L’invalida allò que fera aquell dia, que no és el que ens ha contat, i l’invaliden les actuacions que ha fet després.

—I en vista d’això, els ciutadans responen amb manifestacions multitudinàries, però això sembla que no afecta gens el president.
—Què més ha de passar? Va anunciar que després de la reconstrucció, si no ho feia bé, se n’aniria, però això quina excusa és? La reconstrucció no eixirà bé. Això ja li ho dic ara. Però no pot eixir bé des d’una perspectiva neoliberal tradicional que té el Partit Popular actual. Amb la connivència de Vox. A les Corts s’hauria de parlar de la reconstrucció que volem. Si hi havia un barranc i una casa al costat, la reconstrucció no pot ser tornar a construir eixa casa. Això no és la política. La política ha d’anar molt més enllà. La política és preguntar-se què hi feia allí una casa? No podem cometre els mateixos errors. Per què la política, per què el president Mazón, per què el PP, no vol parlar del rerefons d’un episodi com el que hem patit, que és el canvi climàtic i és la vulnerabilitat que tenim com a població. Això es repetirà. Només fa cinc anys que vam tenir la del Baix Segura. Jo sóc a casa i no puc veure eixes sessions de control perquè m’agafe al sofà i dic: “Per què no ho diu ningú?” Ningú planteja un debat molt més ampli.

—Us veig en forma.
—[Riu] Bé. En tinc ganes.

—No us ha passat pel cap deixar la política?
—No, ara no. Al principi sí que ho vaig pensar. No deixar la política, sinó pensar si podria tornar algun dia a les Corts. Potser no pensava tant en la mort, que em preguntaves abans, però sí que pensava, quines coses potser no tornaràs a fer.

—Heu llegit molt sobre la vostra malaltia, heu fet allò de buscar a internet?
—No. Mai! Ho vaig fer una volta i vaig dir: prou. M’ho va recomanar l’oncòleg. Em va dir: cada volta que tingues una pregunta em pots escriure. Vine, en parlem, però no ho busques per internet. I jo també necessitava tenir eixa fe cega en el meu oncòleg. Confiava en ell plenament per moltes raons, també per la part més humana. A l’oncòleg li deia: Ara què toca? Químio? Sis sessions? Sis sessions. Anem pas a pas… Jo he tingut un càncer de mama ocult i les proves radiològiques no m’han servit de res, no hem vist mai el tumor, no l’hem vist mai. L’únic moment que vaig buscar per internet és quan vaig anar a operar-me, per la incertesa. Vaig buscar el tema de llevar-me el pit. Vaig decidir finalment llevar-me’ls tots dos. I veure imatges de dones amb el pit tallat a mi em va ajudar. Per això jo també vaig decidir de publicar la meua foto, perquè crec que veure casos tangibles, reals, t’ajuda moltíssim el dia que t’has de mirar i dir: aquesta sóc jo ara. Com tantes altres que he vist.

—Teniu una mena de comunitat de dones de la quimioteràpia?
—Tenim un grup i seguim l’evolució de totes. Jo n’he eixit molt més ràpida que elles dues. Som persones que ens entenem, que passem pel mateix tràngol, que ens fem costat, que els dies durs hi som. I els dies que són més durs, si una demana: no em digueu res, la respectem. I ara comence a fer un altre grup que és el de l’esport. El de les dones que hem tingut un càncer i que intentem eixir-ne i que intentem guanyar la massa muscular que és la que ens garanteixen que ajudarà a millorar futurs pronòstics. A mi m’ajuda moltíssim. Jo he tingut molt d’humor negre durant la malaltia. He tingut companys de les Corts, com Carles Esteve, que em deia: “Per favor, Aitana, ja està bé.” I jo li deia: “És que a mi m’ajuda.” Amb les meues companyes hem fet les mateixes bromes. Hem jugat a cartes en l’hospital de dia, hem intentat passar les hores mortes, i ens fèiem la vida tan senzilla com fos possible.

—Voleu afegir-hi res?
—Potser a les persones que estan malaltes de càncer a les comarques d’Alacant els pot venir bé de saber que hi ha la fundació UAPO, que és un lloc on poden anar a entrenar-se, per exemple. Jo hi vaig i em va molt bé. Crec que a la sanitat hi ha una mancança a l’hora de tractar el càncer holísticament. En referesc a la psicologia, la fisioteràpia, l’entrenament, la nutrició. Convide tot el món, amb càncer o sense, a unir-se a la fundació perquè els pacients puguen continuar anant-hi. Espere que s’aprove a les Corts una iniciativa d’algú que vulga presentar-la que puguem tenir eixa atenció en la sanitat pública.

Conferència a càrrec de l'Escriptora i Historiadora:  Assumpta Montellà Carlos - Lloc: Sala d'actes de l'Ateneu

a càrrec de Pere-Andreu Jariod Ventura, divulgador musical - Lloc: Sala Noble del C.C.Calisay

El propietari de la Casa Orsola, Albert Ollé, considera que “s’ha imposat la responsabilitat, el sentit comú i el respecte” amb la compra de la finca per part de l’Ajuntament de Barcelona i la Fundació Hàbitat3, que s’ha anunciat avui mateix. Diu que són els elements indispensables per a dialogar i assolir acords i per a garantir els drets de tothom o una bona convivència cada dia. “Aquests elements, que per a mi són els valors que han guiat la meva trajectòria, no han estat sempre presents durant els darrers tres anys amb la Casa Orsola”, ha afegit Ollé en un comunicat, en què critica el Sindicat de Llogateres i l’acusa de no voler arribar a cap acord: “La voluntat de l’entitat no ha passat mai per assolir cap acord i trobar solucions per a cada un dels veïns.” I afegeix: “Això és el que amaguen darrere la seva màscara: la imposició com a finalitat i la violència com a estratègia”.

“El conflicte no s’ha acabat”: el Sindicat de Llogateres convoca el 17 de febrer una trobada de les altres Orsola

Hores després que l’Ajuntament de Barcelona anunciés l’acord per a la compra de l’edifici per 9,2 milions d’euros, juntament amb Hàbitat 3, Ollé ha defensat que el tarannà que la propietat de l’edifici ha estat “allargar la mà, dialogar i buscar solucions amb totes aquelles persones que així ho han manifestat i que ho han fet des del respecte”.

L’Ajuntament de Barcelona i Hàbitat3 compren la Casa Orsola per 9,2 milions: “Cap veí no se n’haurà d’anar”

En el comunicat, el propietari de la Casa Orsola ha ironitzat que ara es parli de la seva empresa com un grup empresarial i que fins fa quatre dies se’l qualifiqués de “fons voltor” sense escrúpols amb l’únic objectiu de difamar i sense cap predisposició a buscar solucions. “Durant aquests anys ha quedat clar que, quan no tens arguments que defensin la teva posició, l’estratègia de l’insult i de la mentida és la sortida fàcil, fins que el temps posa les coses al seu lloc i fa caure la màscara”, afegeix.

D’altra banda, Ollé afirma que serà defensant el dret que “totes les empreses d’aquest país tenen a desenvolupar la seva activitat” i lamenta que s’ha posat en risc el dret a la propietat privada. “Sempre hem complert amb els nostres deures i exigim que els poders públics garanteixin també els nostres drets”, reclama.

Junts, ERC i els Comuns critiquen Collboni per la compra de la Casa Orsola

El propietari de Casa Orsola finalitza el comunicat mostrant el seu agraïment al síndic de greuges per ser capaç de posar-se en el lloc de totes les parts implicades, i a la tinent d’alcalde Laia Bonet, de qui ha dit que l’acord no hauria estat possible sense ella. “Trobar una solució que fos positiva per a totes les parts era el que cercàvem des del primer dia i celebrem que, malgrat la irresponsabilitat d’alguns, els qui ens havíem de posar d’acord, ho hàgim fet”, assenyala.

Els catalans posen una nota de 4,8 sobre 10 a la gestió de la Generalitat durant el 2024. La pregunta de l’enquesta del centre d’Estudis d’Opinió (CEO) no fa distinció entre el govern de Pere Aragonès (ERC), que va durar fins el 10 agost, i l’actual executiu presidit per Salvador Illa (PSC). Quant a la valoració del govern espanyol, els catalans abaixen la nota fins al 4,1. La valoració dels ajuntaments propis és la més alta, amb un 5,3 de mitjana, mentre que la Comissió Europea obté un 4,5.

Per àmbits, els més ben valorats de la Generalitat són la promoció de la cultura i la llengua catalana (5,6), tot i que és la que més recula en la valoració; el transport públic i infrastructures (5,2); i la sanitat pública (5,2). En canvi, els àmbits amb pitjors notes són les relacions Catalunya-Espanya (4,2) i la seguretat de la ciutadania (4,2).

Els simpatitzants del PSC (5,8) i d’ERC (5,7) són els que valoren amb notes més altes la gestió de la Generalitat en l’últim any, i amb els Comuns (5,0) són els únics que l’aproven.

Els simpatitzants de Junts i ERC suspenen el govern de Sánchez

Pel que fa a la valoració del govern espanyol, els simpatitzants del PSC (6) i dels Comuns (5,4) són els que donen notes més altes a l’executiu de coalició entre aquests dos partits. I, en canvi, els simpatitzants dels socis d’investidura de Sánchez suspenen la gestió del govern espanyol durant el 2024: els de Junts posen un 3,4 i els d’ERC un 4,3. Tenint en compte les franges d’edat, la nota de valoració del govern espanyol és especialment baixa (3,9) entre els joves de 25 anys a 34. En canvi, els joves de 16 anys a 24 són els que valoren millor la gestió de la Generalitat, amb un 5,2. A l’altra cara de la moneda hi ha els enquestats d’entre 50 anys i 64, que posen la pitjor nota a la Generalitat amb un 4,5.

En l’àmbit dels ajuntaments, hi ha algunes diferències en les valoracions sobre el govern municipal propi segons la grandària del municipi. Els més petits de 2.000 habitants són els millors valorats amb un 5,6 i, per contra, els més grans d’un milió d’habitants són els pitjors valorats amb un 5,1. Els simpatitzants del PSC són els que posen millor nota als governs municipals, un 6, seguits dels simpatitzants del PP, que donen un 5,9. En relació amb la valoració de la gestió de la Comissió Europea, que obté un 4,5 de mitjana, els simpatitzants del PSC (5,8) són els que li donen una nota més alta, seguits dels del PP (5,4).

L’enquesta s’ha fet a gairebé dues mil persones i es va realitzar entre el 25 d’octubre i el 13 de desembre de 2024.

El govern britànic ha anunciat que enderrocarà la Torre Grenfell, gairebé vuit anys després de l’incendi que va matar setanta-dues persones i va desencadenar una enorme crisi política al si del govern, aleshores amb Theresa May com a primera ministra, per la pèssima construcció d’aquest edifici d’habitatges socials que va acabar accelerant la propagació de les flames.

Les famílies i dels supervivents van denunciar un estat de marginació absolut i un menyspreu total cap a les seves vides. Una fallada elèctrica d’un refrigerador passada la mitjanit del 14 de juny de 2017 va provocar un incendi de tal calibre que més de dos-cents cinquanta bombers van trigar vint-i-quatre hores solament a controlar les flames. Ara, el govern britànic ha confirmat finalment el que organitzacions de supervivents ja van avançar dimecres passat, en una decisió molt criticada pel grup més destacat de familiars de víctimes, Grenfell United, que advocava per la preservació de l’edifici – cobert ara per una lona amb el missatge “Sempre als nostres cors” – per recordar la tragèdia.

Grenfell United ha assenyalat en particular la vice-primera ministra i secretària d’Estat d’Habitatge, Angela Rayner, a qui acusen d'”ignorar les veus dels dolents sobre el futur de la tomba dels seus éssers estimats”; un comportament “tant vergonyós com imperdonable”. El procés trigarà uns dos anys en paral·lel a la investigació en curs per depurar responsabilitats per la tragèdia. Les indagacions no acabaran, com a mínim, fins a final del 2026.

En el comunicat, el govern britànic es declara conscient que l’existència de l’edifici és “un assumpte molt personal per a les persones afectades” i ha defensat que la vice-primera ministra “ha prioritzat el compromís amb la comunitat d’ençà del seu nomenament al juliol”, però també ha indicat que les converses amb les famílies han deixat clar que “no hi ha un consens sobre el que hauria de passar amb la Torre”. Grenfell United havia criticat també prèviament una aura de secretisme a les converses entre Reyner i les famílies. “Reyner es va negar a confirmar amb quants dolents i supervivents havia parlat durant una ronda de consultes que solament va durar quatre setmanes”, ha lamentat l’organització.