Avui surt a la venda la nova novel·la de Ferran Torrent, El jo que no mor (Columna Edicions). Amb aquest “jo” com a subjecte ja remarca que és una novel·la en què la identitat té un paper fonamental. La identitat, els espies, la València del 1966, on ningú no és allò que sembla, i molts altres elements que tenen com a punt de trobada narratiu l’Hotel Metropol. Els lectors incondicionals de Ferran Torrent se sentiran molt còmodes entre aquestes pàgines, tant com el Regino a la suite de què disposa gràcies a l’amistat amb el director.

És una novel·la que va lliscant per damunt d’aquest univers torrentià fet de personatges que tenen moltes capes i que es mouen amb fluïdesa pels marges, que són sempre els llocs menys obvis però més interessants.

Ferran Torrent va lliurar aquesta nova història del Regino just abans que li atorgassen el Premi de les Lletres de la Generalitat i, és clar, poques setmanes abans de la gota freda –ell en diu “tsunami”– que li va destruir la casa de Sedaví. Casa seua i la de milers de veïns.

I fem l’entrevista allí. Ell havia previst que pujàssem dalt, a l’estudi, però li demanem de fer-la baix, encara en obres i lluny de tornar a ser la llar acollidora que era abans de tot això. Els obrers ja li han canviat el terra, i els electricistes han passat cables, però encara hi ha molta faena a fer. Ens explica on anirà la cuina i com serà tot en acabat. “Quedarà molt i bé i serà una casa nova, però no serà casa meua”, diu. Com que la sensació d’humitat és accentuada, agafem dues cadires, de les poques coses que va salvar de la barrancada, i ens posem just allí on una ratlleta de sol, que entra pel finestral que dóna al pati interior, ens escalfa.

—A l’octubre férem aquella entrevista pel Premi de les Lletres Valencianes, al cap de pocs dies vam parlar immediatament després de la gota freda, i ara hem de parlar de la novel·la. En aquests prop de quatre mesos, com ha canviat Ferran Torrent?
—Estic molt cansat, perquè això, jo en dic “tsunami” més que dana, ha estat molt fort. Jo no he tingut desgràcies personals. La meua família està bé. Però sóc triple afectat. La casa, com podeu veure, el cotxe i una nau industrial que tinc als afores del poble amb la meua germana i que va tenir dos metres d’aigua.

—Fer la promoció de la novel·la potser serà una manera d’abstraure-us d’aquest ambient?
—Seria això si físicament i mentalment no estigués tan tancat, però he demanat a l’editorial que Catalunya me la partisquen en quatre trossos. Ara hi vaig cinc dies; després hi torne del 25 al 27 de febrer; el 7 i 8 d’abril, i, en acabat, per Sant Jordi. Em dosificaré un poc les entrevistes perquè si no arribaré amb una cara… [riu]. A més a més, és normal que et pregunten, la majoria, les mateixes coses. I has d’estar molt conscienciat que et preguntaran moltes coses que ja has respost.

—I ara també us preguntem per la qüestió de la gota freda. Vàreu ser una de les primeres veus de la cultura que va dir: Ep, això que ens ha passat és un tsunami, és molt gros. Psicològicament, us afecta el fet que cada matí, quan baixeu de l’habitació, us trobeu amb aquest panorama?
—Hi estic habituat. L’únic colp psicològic que vaig tenir és quan vaig baixar la matinada i la nevera flotava, hi havia mig metre d’aigua… És l’únic moment fotut que he passat. Perquè jo no sabia què havia passat fora. Les morts, res, no sabíem res. Quan va venir l’aigua vaig pujar cap a dalt salvant la tauleta, l’ordinador, diners que tenia baix, aliments, sabates… El segon colp va ser quan em vaig assabentar de les morts, quan vaig veure tot el desastre dels cotxes apilats. En la foto icònica que va publicar també el New York Times, vaig pensar, això és terrible. Llavors vaig pensar que no em podia queixar. La meua germana està bé, els meus nebots també i el meu fill viu a 130 quilòmetres i estava molt preocupat… Els amics han ajudat moltíssim. Els veïns. Jo no tenia cuina i alguns tenien fornet i això, i vaig dinar a casa dels veïns. Un amic em va enviar set o vuit persones perquè em tragueren el fang de casa, i un altre amic em va enrajolar el pis… Hi ha lliçons a aprendre: més val tenir amics que diners.

Podeu comprar El jo que no mor de Ferran Torrent a la Botiga de VilaWeb

—Més de tres mesos després encara es veuen cicatrius pels carrers. Al casino, per exemple, la gota freda és motiu de conversa?
—No. Pensa que la majoria de les persones viuen en pisos. Hi ha molta gent que viu en planta baixa, però molts viuen en pisos, i aquests han perdut el cotxe, o l’ascensor de la finca encara no funciona. Però et diré una manifestació de la riuada què no se’n parla.

—Quina és?
—El fracàs absolut de la classe política valenciana. Si això que ens ha passat a nosaltres, passa a Madrid, al País Basc o a Catalunya, en un mes ho tenen resolt. Madrid, perquè ho fagocita tot, i el País Basc i Catalunya perquè creen problemes polítics. Com que ací som tan obedients et perden el respecte. Si, tres mesos després, els meus nebots encara fan de voluntaris el diumenge, això vol dir que és un fracàs de les ajudes. Tres mesos després no pot haver-hi voluntaris. Al principi, sí, perquè jo entenc que és una tragèdia per a la qual no estava preparat ningú. Cap estat no estava preparat per a això, però tres mesos després, encara hi ha voluntaris que van a ajudar, això és el fracàs. Ningú en parla, però això és així. Els nostres polítics aproven uns pressupostos que van contra els interessos valencians. València és la tercera capital de l’estat i ara som la segona comunitat més mal finançada. Més obediència, submissió de la classe política valenciana no pot haver-hi. M’he quedat descansat, ja.

—Doncs parlem de literatura. Al principi de la novel·la dieu que els personatges i els edificis reals de la novel·la són imaginats i els imaginats poden ser reals.
—És una conya paradoxal.

—Llegint-la, m’han vingut ganes d’asseure’m al vestíbul del Metropol.
—Quan jo era adolescent aguaitava per allí.

—Voldria asseure-m’hi per intentar de veure què hi passava, però supose que no hi veuria res, perquè tot això que narreu a la novel·la passava en un nivell inferior. A la vista no ocorria res, i tot passava baix.
—No vol dir que això passara en el Metropol, eh? Agafe el Metropol –crec que ara el reestrenaran, no sé si en el mateix lloc– també perquè és mític. Hi anava Hemingway, el KGB, que no es deia així encara, l’espionatge soviètic, actrius… És cèntric. El coneixia molt perquè era adolescent i a la cafeteria anaven els moderns de l’època. Nosaltres anàvem a veure la lluita lliure que feien a la plaça de bous, i guaitàvem a la cafeteria per la finestra per veure la gent moderna. Les dones atractives i això. Per a mi sempre ha sigut mític el Metropol.

—Retrateu què hauria pogut passar en la València subterrània de mitjan anys seixanta.
—És una novel·la política, una novel·la social, una novel·la d’espionatge. És una mica de tot. Fonamentalment, sobre la identitat. Ningú no és com sembla. I a mi em fascina, això de la identitat. Jo observe molt. Per exemple, quan vaig a passejar pel meu poble, vaig pels barris dels treballadors i hi ha uns bons cotxes aparcats al carrer. És la seua identitat. El cotxe. No tenen ni pàrquing. A mi aquestes coses em fascinen.

—Feu passejar per València personatges que no hi han estat mai, ací, per exemple Ava Gardner.
—Crec que no, però no ho tinc documentat. Ella és una altra de les meues fascinacions, perquè era una dona de molt de caràcter, una dona que va patir moltíssim el fet de tenir un accent que va haver de corregir, el fet de ser tan atractiva, l’animal més bell del món, M’encanta com a actriu, com a dona, sexualment, eròticament, la seua bellesa, i el seu caràcter.

—A Regino també li agrada. Regino és un clàssic en la vostra obra. Ara el veiem en tota l’esplendor desplegant totes les facetes de la vida que ja vàreu mostrar a Memòries de mi mateix…
—Ací és més protagonista perquè ix en quasi tots els capítols, llevat del capítol de la Unió Soviètica. I és un personatge que a mi em fascina. Treballar amb un personatge que t’agrada és molt gratificant. Crec que tots treballem amb personatges que et gratifiquen, però especialment m’identifique molt amb ell. I a través d’ell aboque coses. Potser coses que jo no diria en la realitat les dic a través seu.

—Aprofiteu les descripcions de les passejades per la ciutat per parlar de l’arquitectura de València. Hi feu aparèixer arquitectes fonamentals, com Goerlich.
—M’agrada molt l’arquitectura moderna. Hi ha dies que dic: vaig a València a veure arquitectura moderna. N’hi ha moltíssima i m’agrada molt més la moderna que la clàssica. I, a més, el significat social, polític que té és el canvi de la ciutat. Tenim arquitectes molt bons, que crec que el valencianisme no els ha fet ni cas, i per a mi són molt importants. Hi ha una novel·la a fer, però jo no sé si la faré –perquè té molta faena–, seguint la creació, el procés de l’arquitectura moderna valenciana. M’agrada perquè hi ha modernisme, l’art déco, el racionalisme… I molts dels arquitectes autors d’aquesta obra estudiaren a Barcelona i estaven molt influïts per arquitectes catalans.

—La manera com retrateu la dictadura franquista, parlem del 1966, no sembla tan cruel com va arribar a ser.
—La centre només en el general Moreno. No tinc més temps, en la novel·la. I pensa que el 1966 ja no té res a veure amb la postguerra. Ja vénen els turistes, la dictadura obri la mà, va canviant. Això és l’inici de la transició democràtica, per a mi. En eixe moment hi havia organitzacions clandestines de treballadors, és clar, i estaven en la lluita política. Però la majoria dels treballadors aspiraven a fer hores extra perquè eren un sobresou per a comprar-se el Sis-cents, per fer-se la caseta al camp. Això és molt valencià, perquè els treballadors estrictament valencians tenien herències d’un hortet, i allí es feien la caseta… La fesomia social va canviant. Però, és clar, al marge d’això, no tinc temps de dir més coses. Per exemple, en el Bulevard dels francesos, sí que tinc temps d’explicar més el franquisme. Ací retrate el franquisme a través del general Moreno, que és un feixista intel·ligent.

—…
—Quan vols desenvolupar l’argument d’una novel·la, has de tenir compte de no estirar fils que després siguen impossibles de recollir. Aquesta té com a estructura l’actualitat, que és la conversa entre el general i el falsificador, que va apareixent durant la novel·la en capítols que no estan numerats, i hi ha el passat d’eixa conversa, que són tres setmanes abans, aproximadament. Al final, tot convergeix. Però, és clar, has de controlar. Les primeres cinquanta, setanta pàgines són importants per això: alerta amb els fils que estires, perquè després són impossibles de recollir.

—Estilísticament, hi ha una cosa que funciona molt bé i que és molt ben resolta que són les converses espill. Dues converses entre personatges diferents que conten una història.
—Això m’estalvia fer capítols. La novel·la té fluïdesa i no he d’anar al capítol on parlen els altres dos. Els faig en el mateix capítol. Anem canviant d’escena però hi ha una xicoteta trampa: en el moment que canvia d’escena es diu el nom d’algú perquè el lector no es perda.

—Històricament, s’ha parlat de Ferran Torrent com el gran especialista a fer diàlegs que fan avançar la història amb fluïdesa. En aquest cas, ho dueu a l’extrem, i tota la novel·la és un gran diàleg, però sense guions.
—No pose guions perquè ho vaig aprendre de Cormac McCarthy, de la Trilogia de la frontera. Ell no hi posa guions i introdueix les converses també en la narració. Està tot integrat i estèticament és molt més bonic.

—I és un puntet més exigent per al lector, que ho agraeix.
—En les meues novel·les és imprescindible que el lector hi participe.

—Encara esteu en la fase post-gota freda o ja teniu empenta per a reprendre l’escriptura?
—Ara vaig pensant, però escriure és impossible, perquè si pujares al meu despatx hi veuries un forat, allà dalt, perquè van haver de llevar la xemeneia i fa molt de fred. Sí que tinc la idea, i te’n diré el títol perquè així no me’l robaran i perquè fins el 2027 no pense publicar. El paradís dels cínics, es dirà. Serà tancar la trilogia amb el Regino, ambientada l’any 1973.

—La gota freda té una novel·la?
—No. Per a mi té més novel·la la riuada del 1949, que es diu la riuada “dels gitanets”, perquè s’hi va morir molta gent que vivia en les ribes del riu. Era la postguerra més dura, i tota la gent que no tenia casa es posà a viure en les ribes del riu. Hi va morir molta gent, no se sap quanta. No hi havia cens, no se’n va fer cap recompte. Això sí que té una novel·la, perquè això va ser un fet criminal de l’estat.

—Teniu novel·les en què apareixen presidents de la Generalitat. No sé si Carlos Mazón…
—No, és massa obvi. Zaplana, per exemple, era més literari. En principi, perquè ningú parlava de corrupció en aquell moment. I Societat limitada s’avança un poc a la corrupció. Però Mazón és tan obvi… Els personatges obvis no són literaris. A vegades em diuen: en tal li ha portat una bossa amb diners… Això no és literari.

—I el Mazón post-gota freda o post-tsunami, com el retrataríeu?
—Em resulta difícil. No sé si en podria traure suc. Zaplana, el cartagenero, que ve de baix i va cap amunt, això sí que és literari, però aquest era cantant. Era cantant [riu]. A mi no em motiva. I hi ha una altra cosa, s’ha parlat tant d’El Ventorro que, per cert, és un restaurant al qual jo vaig, en conec molt l’amo. Hi treballa un gitanet que és d’ací del poble, de Sedaví, que el conec molt, Cortés. Fa molts anys que hi treballa. Se n’ha parlat tant… De les xiquetes d’Alcàsser, no en faria una novel·la. Se’n parla tant que no et deixa espai a contar res més. Què en pots contar? Per exemple, Societat limitada, per què va tenir tant d’interès? Perquè ningú parlava de corrupció. Tu tens tot l’espai per a tu. Però ara tot és obvi.

—He quedat penjada en la resposta anterior: sou client d’El Ventorro?
—Hi vaig de tant en tant, sí. En conec l’amo.

—I a qui us hi trobeu, dinant?
—No recorde polítics, però t’hi trobes gent com ara advocats, funcionaris d’alta graduació, coses d’aquestes. És un bon restaurant perquè és dels pocs de cullera que hi ha a València. Hi pots menjar un potatge de puta mare, llentilles, tot ho fan molt bo. M’agrada, i hi vaig de tant en tant. Després del que va passar, no li he preguntat res a l’amo perquè en deu estar fins als collons, amb tota la raó del món. Perquè, quina culpa té ell que aquell hi anara a dinar aquell dia? I després del dinar, que no sabem què va passar.

—Eixes són les hores que tenen interès.
—Sí. Corren rumors i tot això. Són situacions que fan córrer molts rumors. Sí que et puc dir que en el reservat on jo he estat no hi ha cobertura. En la meua companyia, no sé si en altres companyies de telèfon n’hi ha.

—Ja hi ha hagut quatre manifestacions contra la gestió de Mazón.
—A l’última no hi he pogut anar.

—A les altres, sí?
—Sí.

—I què heu notat en la gent?
—He notat indignació, he notat unitat, he notat transversalitat.

—Tristesa?
—Justament a la manifestació, no, perquè la gent hi va més crítica. La gent està indignada. La tristesa la note en el poble, amb la gent major, que veus que els ha canviat l’aspecte. Jo crec que faran falta molts psicòlegs. L’altre dia començà a ploure i la gent estava acollonida.

—Servirà de res, tota la indignació de la gent?
—Avui mateix he llegit en un diari una notícia que deia que, malgrat la dana, el PP encara guanyaria.

—Això entronca amb allò que dèieu al principi, de la poca nosa que fem els valencians.
—No som problemàtics. Jo, per exemple, sóc problemàtic amb la meua editorial, perquè si no ho sóc no em fan el cas que m’han de fer. Crec que ací la gent no és problemàtica, els polítics, que haurien de ser-ho més que la gent i anar un pas per davant, tampoc no ho són. Són submisos. Al final tenim el que ens mereixem.

—El fet que el president de la Generalitat vaja als llocs i l’escridassen, no ho havíem viscut fins ara.
—No. Bé, és que és tan bèstia, tan enormement brutal el que ha fet de no donar explicacions d’un dia que ja hi havia alertes a les set i mitja o les vuit del matí… Si la gent no reacciona a això… Jo estic segur que se’l carregaran. No repetirà de candidat a la presidència. La meua teoria és que hi haurà un president pont d’ací a pocs mesos i després l’alcaldessa de València serà candidata a la Generalitat. Si t’ho mires, no tenen molts candidats i la meua teoria és que Pilar Bernabé, delegada del govern anirà de candidata socialista a l’alcaldia. Cada dia era als pobles, és la política que més ha estat al carrer. És el que ha de fer un polític en aquests moments, posar-se les botes d’aigua i anar al fang. Si t’escridassen, tu has de ser-hi.

—Pràcticament no sabem res dels morts. No els hem vists. Es va fer el funeral sense els fèretres…
—Són morts invisibles. Hi ha uns advocats que porten el cas de persones que han perdut familiars. Jo crec que d’això en sentirem parlar, però, probablement, com que tots estem tan ocupats en la reconstrucció de casa nostra, ells han quedat, desgraciadament, en un segon pla, però parlem de 227 persones. Els desapareguts és la qüestió més lamentable per als familiars. Ja no en saps mai més res. Perquè si tens un familiar al cementeri o en cendres, el tens, però si no saps on és, és terrible.

—La cultura, remuntarà?
—Les llibreries afectades tindran problemes perquè, a més, són en llocs on tot el poble és afectat. Vaig suggerir que hi haguera una fira del llibre especial per a llibreries afectades, a la plaça de l’Ajuntament de València, una setmana només per a ells, on els autors poguérem anar a signar. També per a les editorials.

—Parlant de les ajudes. La majoria dels comerciants i autònoms ens han dit als reportatges que fem que la primera ajuda que van rebre de manera més immediata són els 8.000 euros de Juan Roig. Això és símptoma d’alguna cosa?
—Jo he demanat l’ajuda d’Amancio Ortega a l’ajuntament i me l’han donada. Totes les ajudes són bones perquè pensa que aquesta casa està destruïda totalment. No he salvat més que una taula i aquestes cadires, i no sé si la taula finalment la podré utilitzar, però la guarde perquè és clàssica i m’agrada molt. I el fet que les ajudes de Juan Roig hagen arribat abans que res demostra la ineficàcia de l’estat, de l’administració en general. Si jo haguera pogut accedir a les ajudes de Juan Roig, l’hauria demanada, perquè la gent ha de posar-se en la pell de l’afectat. Ací hi ha negocis que obriran gràcies a eixos 8.000 euros. Perruqueries, botigues de roba menudetes. Si has d’esperar que paguen els altres, perds molts mesos. La gent que ho critique que es pose en la pell de l’afectat i dels negocis xicotets. L’ajuda de l’estat no ha arribat encara.

Després de criticar el neoliberalisme perquè ataca la naturalesa universal i retalla drets, fa uns dies, en una intervenció sobre conciliació, la ministra de Treball i Economia Social espanyola, Yolanda Díaz, va deixar anar la brillant proposta de crear escoles bressol nocturnes per a criatures de zero a tres anys, perquè considera que aquesta és una tasca pendent en termes de conciliar vida laboral i tasques de cures. La ministra defensava la proposta amb una pregunta retòrica: no treballa de nit, la gent? I, tot seguit, assenyalava algunes professions que fan tasques nocturnes, com ara els sanitaris, els serveis de neteja o els periodistes, per demostrar que a tota aquesta gent que nocturneja i té canalla, li aniria molt bé poder deixar la mainada amb algú que en tingui cura, posem pel cas, de deu del vespre a vuit del matí.

No hi ha per on agafar-ho, perquè, d’entrada, costa d’empassar que ataqui les polítiques neoliberals i, segons després, alci una idea que d’esquerres no en té res. Amb tota la raó del món, la comunitat educativa li ha saltat al coll, perquè és evident que les seves paraules menystenen la feina dels docents i confonen el vell concepte de guarderia (guarda’m les criatures mentre treballo) amb l’actual realitat de les llars d’infants, on s’educa la canalla i no només se l’aparca perquè els progenitors vagin a treballar. Però la perplexitat de tot plegat ve provocada per una nova contradicció de la senyora Díaz, que parla de drets humans, sense adonar-se que endossar els nadons a un centre nocturn perquè hi dormin és una retallada en el seu benestar i en els seus drets.

La proposta de la ministra alimenta la perillosa conducta capitalista de la deshumanització que ens empeny a situar la nostra vida laboral al capdamunt de la piràmide vital de prioritats, i per això cal fer-ne una esmena a la totalitat, perquè és un perillós embolic conceptual de cap a peus. És el món laboral que s’ha d’adaptar a les necessitats de les famílies, de les criatures, i no pas al revés. Conciliar vol dir aconseguir que els progenitors puguin passar més temps de qualitat amb els seus fills. Conciliar vol dir adaptar els horaris d’aquelles persones amb criatures a càrrec, ser tolerant i flexible amb els seus horaris de feina. Conciliar vol dir procurar que no s’assignin torns de nit a persones que, pels drets dels seus infants i pel bé social, han d’estar a casa tenint cura d’unes criatures que, actualment, passen més hores a l’escola relacionant-se amb mestres i companys que no pas amb els seus pares i mares.

Yolanda Díaz es preguntava si treballem de nit. Sí, senyora Díaz, els progenitors, especialment els autònoms, ens autoexplotem per treballar a totes hores, també després de portar els infants a dormir; sovint, en comptes d’escarxofar-nos al sofà, encara robem temps a la nit, temps de descans, per a contestar e-mails o missatges pendents. I tenint en compte que la criança és una feina (no remunerada, però una feina), treballem a totes hores. Però en cap cas la solució implica fer fora les criatures de l’equació, sinó entendre que, justament, el que hem d’aturar és aquesta entrega absoluta a la feina. Ara mateix tot aquest assumpte de la conciliació manca de sentit, perquè, suposadament, treballem per poder pagar una llar i pel nostre mínim benestar i pel de la nostra mainada, però a la pràctica ens trobem que treballem per omplir un compte corrent que tal com entra es buida amb els preus abusius de lloguer, d’hipoteques, de serveis caríssim de llum i de gas, de compres de quatre aliments de primera necessitat a preu de caviar. I tot plegat, per a què? Si no podem gaudir de temps per a res més que per a produir. Si les llars que ens acullen i les nostres criatures són testimoni del nostre estrès, de la nostra ansietat i del nostre no viure.

Allò que realment ajudaria és capgirar-ho tot i posar la vida de qualitat al centre; això sí que és una mesura contra el neoliberalisme. Cal que es compleixi l’acord de reducció de jornada, que ara s’incompleix o, també, que es retribueixi el permís parental de vuit setmanes, que actualment es pot demanar però no és retribuït. I aquí sí que Europa us mira, us mira i ha obert un expedient sancionador. Seria interessant promoure la consciència social de la corresponsabilitat pel que fa a la criança: a dins les llars s’han de repartir les tasques domèstiques que encara recauen, majoritàriament, en les dones. S’ha de revisar els horaris laborals fora de les llars per facilitar la vida d’aquella gent que treballa cuidant. I s’han de crear xarxes públiques de suport social.

La canalla necessita temps; el nostre temps; el temps que ara regalem a la feina. És exactament el mateix temps que ens cal a tots, amb fills o sense; un temps ple, un temps nostre, un temps de cura cap a nosaltres mateixos.

 

L’horta ha estat l’última damnificada de les polítiques del govern del PP de Carlos Mazón. Aquesta setmana, tot fent servir com a excusa la gota freda, el Consell ha aprovat un decret de modificació de la llei de l’Horta de València –llei 5/2018, del 6 de març–, que protegia més d’11.000 hectàrees, per descatalogar tota l’horta amb protecció de grau 3. Un total de 3.800 hectàrees d’horta protegida de les zones més allunyades de la ciutat de València, als termes municipals de Catarroja, Picanya, Paiporta i Torrent, a l’Horta Sud; i a Albalat dels Sorells, Albuixec, Emperador, Foios, Mauella (València), Museros la Pobla de Farnals, Puçol, el Puig, Massamagrell i Massalfassar, a l’Horta Nord.

Aquesta reforma implicarà que, a les zones d’horta dels municipis que no siguen protegides pels plans generals d’ordenació urbana (PGOU), la urbanització podria ser immediata. Ara, els ajuntaments també podran fer nous PGOU per urbanitzar l’horta fins ara protegida i que són part de la infrastructura verda de cada poble. És a dir, amb el canvi legislatiu, hi ha horta protegida que a partir d’ara podrà ser urbanitzada en un termini relativament curt. Un dels arguments que han fet servir és la necessitat d’alternatives residencials a les zones afectades per la gota freda.

A més, suprimeixen a tota l’horta els límits imposats amb caràcter general a les places i cabuda màxima d’activitats terciàries autoritzades. Això permetrà d’ampliar la superfície de restaurants, orxateries i més establiments turístics situats en zones d’horta i, especialment, els aparcaments, que en alguns casos s’han construït fora d’ordenació, segons que denuncia Per l’Horta. Aquest col·lectiu considera que tot això serà possible tan sols si es degraden els valors paisatgístics de l’horta fins ara protegida.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Per l’Horta (@perlhorta)

L’excusa de la gota freda

Un altre argument que el Consell del PP ha fet servir per a aplicar aquesta modificació de la llei de l’Horta ha estat que impedia les obres hidràuliques necessàries per a impedir unes inundacions com les causades per la gota freda del 29 d’octubre. Ho ha ratificat el conseller de Medi Ambient, Infrastructures i Territori, Vicente Martínez Mus, en la conferència de premsa del Consell d’aquesta setmana, quan va titllar la llei de “fracàs”. Les intencions de modificar aquesta llei eren prèvies a la catàstrofe, i ara han trobat l’excusa en què refermar-se. Sobre els informes negatius relatius a les obres hidràuliques, el conseller va respondre: “Puc assegurar que des d’avui ja no hi haurà informes negatius que impedisquen cap obra. Es podrà avaluar i no implicarà mai cap obstacle, com ja se sap de sobres que han implicat els informes en aplicació de la llei de l’Horta a les obres que calien fins ara.”

Amb la mateixa contundència de les paraules del conseller, el col·lectiu Per l’Horta assegura que menteix. “Això és fals. La llei de l’Horta no impedia: obligava a una revisió paisatgística. El conseller sempre diu que va impedir les obres necessàries per a minimitzar la dana, però això és fals. De les dues obres que alguns especialistes assenyalen que haurien pogut reduir un poc l’impacte de la dana, que són les del barranc del Poio i del barranc de la Saleta, la del Poio no ha arribat a estar mai en el punt de maduració per a passar pel Consell de l’Horta de València. No ha passat revisió mai. I la del barranc de la Saleta va passar a revisió, i va ser aprovada, simplement afegint-hi unes millores de caràcter paisatgístic. Aquest és el bloqueig que diuen”, assenyala Marc Ferri, membre del col·lectiu. De fet, recorda que el vice-president per a la Reconstrucció, Francisco José Gan Pampols, va dir que aquelles obres hidràuliques no s’havien fet per les retallades pressupostàries després de la bombolla immobiliària del 2008.

La desaparició del Consell de l’Horta

Una altra de les mesures del Consell de la Generalitat és la supressió del Consell de l’Horta, l’òrgan de gestió de l’horta protegida, que s’encarregava de fer complir la llei de l’Horta. Hi havia representants de la Generalitat, de la Diputació de València, dels quatre sindicats agraris principals, i d’entitats civils com ara Per l’Horta i Acció Ecologista-Agró. Una de les funcions que tenia era desenvolupar el Pla de Desenvolupament de l’Horta de València, el document marc que replegava totes les accions a fer per mantenir l’espai agrari cultivat. Aquesta gestió de l’horta de València també tenia relació amb la protecció de l’horta com a Sistema Important del Patrimoni Agrícola Mundial (SIPAM). Això va vinculat a l’existència d’un òrgan gestor que ara desapareix.

Ferri diu, a més, que el gerent del Consell ja va ser destituït al setembre, pas previ per al desmantellament del Consell de l’Horta, i que li van reduir el pressupost d’un 60%. El mínim de manteniment. És a dir, que les intencions del govern valencià d’ofegar el Consell de l’Horta i de tombar la llei de l’Horta eren manifestes. De fet, l’han arribat a considerar un organisme tèrbol, però Per l’Horta recorda que la participació en aquest òrgan d’entitats no governamentals no originava cap despesa per a les arques de la Generalitat, i donava transparència i visibilitat a les seues decisions. Ara, el col·lectiu considera que el govern valencià es mou en l’opacitat, car ni tan sols ha consultat al Consell de l’Horta els canvis aprovats en la llei.

Un moviment històric

La llei de l’Horta va nàixer arran d’una demanda ciutadana que es va recollir en la primera iniciativa legislativa popular a les Corts, el 2001 –tot i que el moviment de defensa de l’horta té una història de més de trenta anys–, amb 117.000 signatures. D’aquella ILP en va eixir el col·lectiu Per l’Horta. Després d’anys de lluita, amb l’entrada del govern del Botànic el 2015, es va aconseguir que una part important de les idees d’aquella ILP es reflectissen en la llei de l’Horta, aprovada el 2018. “Més que la llei en si, per a nosaltres el fet important era el procés, perquè naixia d’una ILP”, diu Enric Navarro, llaurador, enginyer agrònom i membre de Per l’Horta.

L’objectiu d’aquesta llei era fer una protecció paisatgística i patrimonial de l’horta, però també salvaguardar-ne l’activitat agrària. Navarro considera que la llei tenia un fort component urbanístic i que a la part agrària no s’hi va donar la importància necessària. “Ara, amb el canvi legislatiu que vol impulsar el Partit Popular, es veu que el procés havia d’haver estat exactament el contrari: començar per la part agrícola i, a conseqüència de la millora de les condicions de treball dels llauradors, s’haurien pogut produir també els canvis urbanístics. Van començar la casa per la teulada, i cal arribar-hi, però a conseqüència de millorar les condicions de producció de la gent que es dedica a la terra”, diu. També apunta que el procés ha estat lent, perquè amb el canvi de govern el 2023 es torna gairebé al punt de sortida.

“Era una mena de pacte social, perquè en canvi de protegir el paisatge, s’esperava que el govern de la Generalitat, i la societat valenciana en general, promoguessen l’agricultura i s’assegurassen que els llauradors tinguessen uns beneficis adequats a la seua activitat. Cal reconèixer que la llei no ha acabat de funcionar en aquest últim sentit. Però sí que ha estat molt efectiva quant a la protecció del paisatge. I ara es posa fi a eixe pacte social, de manera que un terç de l’horta queda desprotegida completament, i en la resta es flexibilitza molt la normativa”, diu Ferri.

Per l’Horta estudiarà a fons l’abast de la modificació de la llei i farà les accions que considere oportunes, incloent-hi accions legals, per a evitar la desprotecció de l’horta i el perill per a la pervivència de l’activitat agrària. “Aquesta gent vol liquidar la faena de més de vint anys. Però no serà així, perquè Per l’Horta plantarà batalla”, acaba dient Navarro.

Julio Huerta: “L’Horta Sud ha estat una comarca clarament maltractada”

L’Anna Muzytxuk té trenta-cinc anys i és una de les millors escaquistes que hi ha. L’any 2017, quan en tenia vint-i-set, era doble campiona del món i va decidir deixar perdre aquests títols. No ho va decidir ella, però ho va decidir. A final de desembre d’aquell any hi havia programat el mundial de partides ràpides i llampec i ella va dir que no hi aniria. No pas per cap rebequeria ni atac de pànic escènic o vanitat: perquè aquella competició es feia a l’Aràbia Saudita.

Ja ho sabem i ho veiem tan reiteradament que ara sembla que ja ens hi hem acostumat i que no ens crida l’atenció: aquesta moda gens casual de celebrar esdeveniments mediàtico-esportius allà on els petrodòlars en desbocada autopromoció assenyalen que han de ser celebrats.

Amb diners, torrons.

En aquella ocasió, per tant, els escacs tenien cita al reialme de la casa dels Saüd. Les agències explicaven (i repetien) que l’organització de la competició “havia donat permís” perquè les escaquistes poguessin jugar sense el vel que allà s’estipula com a obligatori per a les dones, però (si el concepte “donar permís” no fos prou anguniós, afegim-hi a sobre aquest “però”) les obligava a dur una indumentària específica: vestit-pantaló de color blau marí o negre, jersei blanc de coll alt. De la roba o dels colors dels homes no en deien res.

Si aquest assenyalament, aquesta estigmatització tota plena de prohibicions explícites i implícites, s’hagués adreçat, jo què sé, a la gent de pell negra, o de cabells rossos, o de cultura jueva, o de religió protestant, hauria generat, òbviament, un escàndol monumental, i queixes, i de tot. Encara més, aventuro: les federacions internacionals de la cosa s’haurien vist obligades a suspendre el gran esdeveniment, a canviar-ne, si més no, la ubicació. Que la gent que s’ha divorciat vesteixi de color groc. Quina bajanada, oi? Podríem continuar amb l’enumeració d’assenyalaments intolerables, tots absurds, siguin inventats o dolorosament reals. Cap d’ells, diria (no poso les mans al foc, però diria), no hauria tingut la destinació tant-se-me’n-dóna d’aquest altre. Aquí, com que l’obsessió persecutòria afectava les dones, la infàmia es va reduir a anècdota, ínfima menció o nota a peu de pàgina. Ningú no hi va (voler) parar esment.

Ningú, llevat de la campiona.

Perquè ella es va plantar. Ella, precisament, que defensava el seu podi. Ella, sabent, com sabia tothom, que els premis a l’Aràbia eren especialment elevats. Elevadíssims. Sobretot, i comparativament, per a les competicions femenines, que sempre (oh, sorpresa) tenen una remuneració menor que les dels homes.

Amb diners, carxofes.

L’Anna Muzytxuk va decidir que no aniria a Riad. D’aquí a pocs dies, va escriure a les seves xarxes socials, perdré dos títols mundials. Perquè es negava a ser tractada com un ésser de segona, dependent, sotmès, va escriure també. Conscient que amb això perdria, a més de la posició, molts diners (“més del que guanyo en una dotzena de competicions combinades juntes”). Però ho va fer. Va dir que evidentment l’entristia haver de deixar escapar així els títols, però que ho feia per simple dignitat. I va dir més coses: que trobava tot plegat desagradable i trist, però que el pitjor de tot era que no importava pràcticament a ningú: “És una sensació molt amarga”.

Que si ella no hagués alçat la veu, no se n’hauria dit ni pruna. Uns paguen (molt), uns altres cobren (molt), i a fer-se fotos i somriure davant dels photocalls (davant dels floricols, en encertada traducció d’una amiga valenciana). La molèstia dels drets humans, de mantenir la meitat de la població sotmesa i invisibilitzada, en fi, no barregeu esport i política.

Que qui paga, mana.

Amb tot, el gest de l’Anna Muzytxuk va fer la volta al món. Va tenir més repercussió que el torneig mateix. La seva germana, Mariya, escaquista com ella, també s’hi va afegir. I algunes jugadores més. El 40% dels homes que havien de competir a Riad.

Ho explicava ella mateixa en una de les entrevistes que li van fer posteriorment i aprofito aquesta breu citació de font per recalcar la dada: el 40% dels homes que hi havien de competir tampoc no ho van fer, com a acte de protesta i solidaritat.

Aquesta cosa carpetovetònica i resclosida que és la federació de futbol que tenen a Espanya (que tenen i que encara, ai, ens té), la del Rubiales i l’altre que ara han condemnat per prevaricació com a essència i paradigma, celebra des del 2020 la supermegamàximacopa que du el nom del seu regne castís a la supermegamàximament castissa… Aràbia Saudita. Es veu que els paguen una morterada (oficialment, quaranta milions d’euros l’any per a la federacionyanya, amb un 10% per a la butxaca del comissionista Gerard Piqué) i que això ho justifica tot perquè sant Pere canta.

Més que justificar-ho: ni s’ho plantegen. Ells, vull dir. Perquè és interessant de veure que no han badat boca, com si no els incumbís, com si la greu situació de les dones a l’Aràbia Saudita només fos una qüestió que concernís… les dones. De fet, han estat les jugadores, les que han protestat davant de la possibilitat de traslladar la seva supermegamàxima copa al país dels petrodòlars que manté les dones en submissió legal permanent. Elles, sí, les jugadores. Elles, només. Ni tan sols hi ha hagut, en aquest cas, quan elles han alçat la veu, la solidaritat del 40% dels seus companys. Ni del 40 ni del 30 ni del 20 ni del 10 ni del cinc ni del res.

Realment m’importa un rave, la copa: la seva existència és un motiu més per a sumar a les ganes (la necessitat) d’alliberar-nos d’aquest estat caspós. Però resulta que també hi han jugat els nostres equips masculins, allà. Que hi han jugat i que hi han jugat i que hi han jugat i que no han dit ni piu.

I que fot vergonya, ves.

Jordi Castellà és candidat a la presidència del Consell de la República. És advocat, informàtic i regidor a l’Ajuntament de Canet de Mar (Maresme), especialitzat en història del dret, dret públic i dret internacional. Ja es va presentar a la presidència l’any passat, i va aconseguir 493 vots, un 5,5% del total. La seva candidatura se centra a reforçar l’estratègia per a aconseguir la independència de Catalunya d’una perspectiva internacional.

Avui, a VilaWeb, també publiquem una entrevista a Montserrat Duran, que també és candidata a la presidència del Consell. Els dies vinents, es publicaran entrevistes a la resta de candidats que aspiren a la presidència, Toni Comín i Jordi Domingo.

—Per què creieu que hauríeu de ser el pròxim president del Consell de la República?
—Humilment, perquè crec que sóc l’únic candidat que ha estat capaç d’estudiar i proposar als electors una via legal, pacífica i democràtica possible, per a fer efectiva la independència de Catalunya en els pròxims dos anys o tres.

—Quines seran les tres primeres accions que fareu si esdeveniu president?
—Primera acció: institucionalitzar el Consell davant els organismes internacionals, com la UE, l’ONU o els BRICS. Segona acció: una recollida en massa de signatures a favor del dret d’autodeterminació i independència de Catalunya per a demostrar que tenim més signatures que no pas vots té el bloc espanyolista al Parlament de Catalunya. Tercera acció: amb aquestes signatures,  presentar una petició formal de reconeixement a les Nacions Unides i els seus estats membres, i d’aquesta manera començar negociacions bilaterals de reconeixement internacional.

—Quina ha de ser la funció principal del Consell de la República en el context polític actual?
—La funció principal del Consell hauria de ser aconseguir el reconeixement internacional previ de Catalunya per a facilitar la seva independència.

—Com creieu que s’ha de fer la independència? I quin paper hi ha de tenir el Consell?
—Volem que el Consell impulsi, amb el suport del pacte nacional per al reconeixement internacional, compost per entitats i partits, la via Nacions Unides. Tal com va fer el Consell Nacional de Catalunya i la colònia catalana d’Amèrica l’any 1945, aquest 14 d’abril farà vuitanta anys. Volem aconseguir reconeixements bilaterals previs, com tenen Palestina o el Sàhara Occidental, i una resolució de reconeixement de l’Assemblea General de les Nacions Unides a favor del dret immemorial i imprescriptible del dret d’autodeterminació i independència de Catalunya per aconseguir el reconeixement de l’estat i el Tribunal Constitucional. Això facilitaria una independència pacífica, democràtica i de la llei a la llei mitjançant un traspàs de sobirania, tal com es va obtenir l’autonomia de Guinea Equatorial del 1963 a 1968.

—El Consell parteix d’una situació delicada. Què fareu per millorar-ne la reputació? Cal millorar la transparència?
—La situació reputacional i econòmica del Consell millorarà quan els registrats vegin que treballem per fer irreversible la independència de Catalunya. A més, segur que els primers reconeixements internacionals faran augmentar la massa social de registrats i d’ingressos econòmics.

—A què s’han de destinar els diners recaptats pel Consell de la República? S’hi ha d’incloure la Casa de la República i les despeses del president a l’exili i la resta d’exiliats?
—Els diners del Consell han de ser prioritàriament per a fer la independència i la seva tasca de diplomàcia internacional. Som partidaris de traslladar-ne la seu a Suïssa, al costat de la seu de les Nacions Unides. I per poc que puguem, continuarem ajudant tots els exiliats i represaliats catalans.

—El Consell va néixer amb la idea de l’Assemblea de Representants, però ara no existeix. S’ha de recuperar? Per què?
—L’Assemblea de Representants s’ha de recuperar integrant-la a la Territorial, per donar als representants una funció de coordinació territorial per a augmentar la seva intervenció al territori.

—Quin paper han de tenir els consells locals?
—Els consells locals són imprescindibles per a impulsar la legitimitat democràtica de la petició del Consell a les Nacions Unides en nom del poble de Catalunya i de la resta dels Països catalans, sense ells i el seu esforç al territori no serem mai capaços de demostrar al món que representem la majoria dels ciutadans de Catalunya. Alhora, també tenen una funció cabdal per a fer pedagogia independentista al territori. I per fiscalitzar l’acció política local, comarcal i autonòmica, quan perjudiqui la llengua, la cultura o la identitat nacional catalana.

—On éreu el Primer d’Octubre?
—A l’escola bressol el Palauet, defensant les urnes i coordinant a l’exterior els veïns.

—El 14 d’octubre de 2019, vau anar a l’aeroport?
—Sí, com tanta gent.

—Quin és el vostre primer referent polític?
—Josep Carner Ribalta, impulsor de l’apel·lació a les Nacions Unides l’any 1945, ara farà vuitanta anys.

—De quin color és la vostra estelada?
—Blava, en gratitud a la colònia catalana de Cuba.

—Heu considerat en cap moment de deixar de ser soci del Consell?
—No… Només m’ho plantejaré si un dia deixa de ser un instrument útil per a fer la independència.

 

La XXVII gala dels premis Enderrock i la II gala dels premis Enderrock-440 ja són ben a prop. El 27 de febrer, al Centre Cultural de la Mercè de Girona, s’hi lliuraran els guardons dedicats a la música clàssica, el jazz i la música per a públic familiar, tant els atorgats per la votació popular com els de la crítica i els premis especials Enderrock – 440 d’honor, a la trajectòria i al millor compositor. D’altra banda, el 6 de març, a l’Auditori de Girona es lliuraran tots els premis dedicats a la música pop, el rock, el folk i la música urbana, escollits pel públic i la crítica, a més dels premis especials d’Enderrock.

Avui, s’ha conegut la llista dels finalistes en les nominacions per votació popular. L’encapçalen Figa Flawas i Oques Grasses, amb cinc nominacions cadascun. Alosa, Fades, Miki Núñez i Mushka els segueixen, amb dues nominacions per grup. Al·lèrgiques al Pol·len, Figa Flawas i Oques Grasses competiran pel premi a millor artista. En canvi, lluiten pel premi a millor directe The Tyets, Figa Flawas i Oques Grasses. I els millors artistes revelació són Alosa, Fades i Svetlana.

Avui també s’ha donat a conèixer els premis especials Enderrock que reconeixeran figures destacades de la música catalana per la seva contribució i trajectòria, i s’han anunciat avui al migdia, el mateix dia en què també s’ha fet pública.

Premis especials Enderrock

Els guanyadors dels premis especials Enderrock són els següents: Oriol Tramvia ha estat reconegut amb el premi d’honor per la seva trajectòria en el món musical i cultural del país. En paraules de Lluís Gendrau, Tramvia “ha estat un pioner de la cançó punk i contracultural de Catalunya”. Tramvia va ser “el primer punk en català, el primer punk abans dels punks”, continuava Gendrau. Precisament, l’any que ve farà mig segle de la publicació del seu primer àlbum Bèstia, que el va donar a conèixer al gran públic. En declaracions als mitjans, Tramvia ha dit que tot allò que havia fet havia estat per aconseguir de ser una persona lliure. “La lluita per la llibertat és molt present en la meva obra, sense llibertat no hi ha vida.” “D’ençà que era molt jovenet que em vaig adonar que no era lliure, així que vaig proposar-me de ser-ho: vaig voler trencar amb el franquisme i el capitalisme, que vaig empassar-me’ls d’un glop i m’hi vaig afegir un tripi“, ha continuat Tramvia, amb el punt d’humor i sarcasme que el caracteritza.

El grup de rumba catalana Sabor de Gràcia, encapçalat per Antoni Carbonell, Sicus, serà distingit amb el premi a la trajectòria, pel seu compromís amb el gènere i la seva aportació en la difusió i evolució de la rumba catalana durant tres dècades. Sicus ha dit que era tot un mèrit haver arribat a fer trenta anys de trajectòria “quasi ininterrompuda”, atès que pocs grups de música ho aconsegueixen. La clau, segons ell, és la constància i el treball. “No hem buscat mai fer la cançó de l’estiu, sinó ser-hi sempre.” Alhora, Sicus ha fet una defensa aferrissada del català, i ha presumit d’haver estat “el primer gitano a fer un disc de rumba íntegrament en català”. Gendrau, per la seva banda, ha destacat que la rumba catalana és un gènere que “dibuixa el mapa dels Països Catalans”: se’n fa a Catalunya Nord, a Figueres, a Barcelona, a Lleida, a les Terres de l’Ebre… Per als trenta anys de trajectòria, Sabor de Gràcia prepara “una gran festa gitana” al març a la sala Paral·lel 62 de Barcelona.

En l’àmbit de la música clàssica, la prestigiosa organista Montserrat Torrent serà reconeguda amb el premi Enderrock – 440 d’honor per la seva impressionant carrera i el seu paper fonamental com a pedagoga en la divulgació de la música d’orgue. Avui, Torrent no ha pogut ser present a la presentació dels premiats, perquè era a Sevilla fent classes de música. El compositor i pianista Albert Guinovart rebrà el premi Enderrock – 440 a la trajectòria, en homenatge a la seva extensa obra, que abasta des de la música simfònica fins a la música per a teatre i cinema. Tot i que es va fer popular amb els arranjaments de les cançons de Mar i cel, unes melodies que ja formen part de l’imaginari col·lectiu català de moltes generacions, també ha estat un gran intèrpret de Chopin i Granados, entre més, i ha desenvolupat una carrera de compositor polifacètic. “Quan vaig començar, van dir-me que si visqués als Estats Units podria guanyar-me la vida fent bandes sonores. Sort que visc aquí, doncs”, ha declarat Guinovart, que ha reconegut que “la precarietat” del sector l’havia obligat a treballar en unes quantes coses, però que, alhora, n’havia gaudit de totes.

Finalment, el premi Enderrock – 440 al millor compositor serà per a Benet Casablancas, en reconeixement de la seva aportació a la música contemporània amb un estil sofisticat i innovador, que l’ha convertit en una de les figures més rellevants del panorama musical.

Albert Guinovart: “‘Mar i cel’ em va canviar la vida”

Premi Joan Trayer

El premi Joan Trayter a millor productor serà per a Joan Borràs. Conegut per ser el teclista d’Oques Grasses, el músic barceloní ha anat més enllà de la formació osonenca i ha esdevingut un dels productors catalans de referència. A més de coproduir amb Josep Montero el darrer àlbum del seu grup, Fruit del deliri, l’any passat va treballar en discos tan destacats com el de Maria Jaume, Nostàlgia Airlines –per cert, premiat per la crítica com a millor disc de l’any–, i també ha estat un dels responsables del so final de Ju i d’Al·lèrgiques al Pol·len.

Finalistes en les nominacions per votació popular

Aquest vespre, en una festa a la Fàbrica Damm de Barcelona, també s’han fet públics els finalistes en les nominacions per votació popular. Alhora, s’ha obert la tercera i darrera fase de votació, que durarà fins el 16 de febrer. Els guanyadors s’anunciaran tant a la gala del 27 de febrer com a la de 6 de març. De moment ja s’han comptabilitzat 56.678 vots, un 16% més que l’any passat.

El rànquing dels finalistes és encapçalat per Figa Flawas i Oques Grasses, amb cinc nominacions cadascun. Els segueixen Alosa, Fades, Miki Núñez i Mushka amb dues nominacions. I hi ha una trentena d’artistes i grups amb una nominació, cosa que demostra la bona salut del panorama musical català. En aquest sentit, el Grup Enderrock ha volgut fer èmfasi en la paritat dels nominats, tot i que, respecte de representació dels Països Catalans encara coixeja una mica: el 90% dels nominats són del Principat i només un 10% són de la resta del país.

Així doncs, els nominats en cada categoria són:

Millor artista 2024:

• Al·lèrgiques al Pol·len
• Figa Flawas
• Oques Grasses

Millor artista revelació del 2024:

• Alosa
• Fades
• Svetlana

Millor disc de pop-rock del 2024:

• La Fúmiga, per Tot està x fer
• Ginestà, per Vida meva
• Oques Grasses, per Fruit del deliri

Millor disc de música urbana del 2024:

• Fades, per Metallix
• Figa Flawas, per La calçotada
• Mushka, per SexySensible

Millor disc de pop-cançó d’autor del 2024:

• Maria Jaume, per Nostàlgia Airlines
• Miki Núñez, per La partida
• Roger Mas i la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona, per Vol.2

Millor disc de rock del 2024:

• Forja, per Món oblidat
• Incendi, per No ho tornarem a fer
• Les Salvatges, per Ni la tristesa

Millor disc de folk de 2024:

• Alosa, per Oh, lai l’om
• El Pony Pisador, per Ocells
• Trèvol, per Qui omple un estadi no és pas un graller

Millor disc del 2024 en llengua no catalana:

• Bad Gyal, per La joia
• Estopa, per Estopía
• Sílvia Pérez Cruz & Juan Falú, per Lentamente

Millor cançó del 2024:

• Figa Flawas, per “La Marina sta morena”
• Miki Núñez, per “Serem més forts”
• Oques Grasses, per “Sort de tu”

Millor videoclip del 2024:

• Figa Flawas, per “La Marina sta morena”
• Mushka i Bad Gyal, per “SexeSexy”
• Oques Grasses, per “Com està el pati”

Millor directe del 2024:

• Figa Flawas
• Oques Grasses
• The Tyets

Millor disc de música clàssica del 2024:

• Alba Ventura, per Reflets
• Escolania de Montserrat amb Cor Jove Amics de la Unió, Noctes i Schola Cantorum de l’Escolania de Montserrat, per Johan Duijck: Cants d’un ocell
• Oriol Esivill i Daniel Ruiz, per Herència: Gerhard, Guinjoan, Casablancas, Guix, magrané, Migó

Millor artista revelació de música clàssica del 2024:

• Emma Stratton, per Syndesi
• KamBrass Quintet, per Developments
• Xavi de la Fuente i Xavier Pardo, per Chopin Music Session

Millor disc de jazz del 2024:

• Albert Bover, per A Parisian Affair
• Àlex Fortuny, per Tríptic
• Andrea Motis, per Febrero

Millor artista revelació de jazz del 2024:

• Eva Verde i Danilo Tarso, per Chrysalis
• Gerard Chumilla, per Introducing Gerard Chumilla
• Neus Plana Turu, per 12.12

Premi Xesco Boix al millor disc per a públic familiar:

• El Pot Petit, per Potes enlaire!
• The Penguins – Reggae per xics, per El cuc quàntic
• Xiula, per Babynova

Premis de la crítica

A continuació, podeu repassar els premis que donarà la crítica, que ja fa setmanes que es van fer públics.

Els premis de la crítica premis Enderrock – premis de la música catalana són:

• Millor disc de l’any: Maria Jaume, per Nostàlgia Airlines
• Millor artista: Figa Flawas, per La calçotada
• Millor especial del jurat: Guillem Gisbert, per Balla la masurca!
• Millor disc de pop-rock: Oques Grasses, per Fruit del deliri
• Millor disc de pop-cançó d’autor: Mar Pujol, per Cançons de rebost
• Millor disc de música urbana: Mushka, per SexySensible
• Millor disc de rock: Dan Peralbo i El Comboi, per Dan Peralbo i El Comboi
• Millor disc de folk: Tarta Relena, per És pregunta
• Millor disc en llengua no catalana: Momi Maiga, per Kairo
• Millor disc revelació: Mama Dousha, per Only Hits

El premis de la crítica dels premis Enderrock – 440 són aquests:

• Millor disc de clàssica: Ensemble Cristóbal de Morales, per Ave Maris Stella (Ficta Edicions)
• Millor disc revelació de clàssica: Eudald Buch, per Bach-Busoni (Ficta Edicions)
• Millor disc de jazz: Jaume Llombart Sextet, per Fluttering Wings (Fresh Sound Records)
• Millor disc revelació de jazz: Carla Gonzàlez Ferrer, per La visibilitat de l’invisible (Underpool)
• VII premi Xesco Boix al millor disc per a públic familiar: El Pot Petit, per Potes enlaire! (U98 Music)

Continua el torcebraç entre Gerard Piqué, màxim accionista del FC Andorra, i el govern. Després d’haver criticat durament l’executiu el diumenge, l’ex-futbolista i ara propietari de l’empresa Kosmos ha reculat i ha dit que mai ha valorat traslladar el club. A més, ha assegurat que amb les instal·lacions actuals poden conviure tots els clubs, però ha demanat alinear interessos amb les autoritats: “Hem de preguntar al govern si volen que hi hagi un projecte futbolístic ambiciós. Potser no el volen, ho miren i creuen que no els val la pena”.

Història d’un desencís: Andorra es pot quedar sense equip de futbol professional

De fet, s’ha mostrat disposat a signar un acord semblant a l’actual i seguir a l’Estadi Nacional. “Hem invertit quatre milions d’euros a l’estadi i ho hem d’amortitzar. Si no ho fem, tindrà un impacte econòmic molt gran per al club. Anar al nou estadi de la federació situat a Encamp no és la nostra prioritat ni molt menys”, ha dit en una compareixença realitzada a la seu de MoraBanc, un dels patrocinadors del club.

Ara, l’acord que demana hauria de ser imminent perquè el conveni actual, signat pel govern, la Federació Andorrana de Rugbi (FAR), el club de rugbi VPC Andorra Rugby XV i la Federació Andorrana de Futbol (FAF) finalitza el pròxim 30 de juny: “Estem en un moment crític per prendre una decisió per al futur immediat del club. Parlo ara per tenir temps per planificar a mitjà termini”.

D’altra banda, ha admès que no es planteja l’opció de construir un nou estadi, malgrat que fa un temps va assegurar que ho faria. “No és viable. Cap equip de primera federació té un estadi propi. Això sí, si pugem a primera sí que necessitarem un estadi propi, però mentre hi sigui el Rayo Vallecano, crec que l’Estadi Nacional ja ens servirà”, ha explicat.

Sobre les opcions de traslladar el club, ha reconegut que l’opció continua sobre la taula, però encara no s’ho ha plantejat: “La possibilitat de deixar Andorra sempre ha estat present i, des del primer dia, ja que hem tingut raons per valorar-ho. Això sí, encara confio que escoltaré l’himne de la Lliga de Campions aquí. Les coses que ens proposem les acabem aconseguint”.

De moment, si l’equip es classifica per a jugar les eliminatòries d’ascens a la segona divisió, no podrà jugar a l’Estadi Nacional, perquè en aquestes dates es faran els Jocs dels Petits Estats. Piqué no s’ha mostrat preocupat per aquesta circumstància: “Pujarem com a primers, si no és així ens buscarem la vida. Tenim la voluntat d’ajudar”.

David Sánchez, germà del president del govern espanyol, ha presentat la seva renúncia “unilateral”  com a cap de l’Oficina d’arts escèniques de la Diputació de Badajoz, segons que informa l’agència EFE.  Justament, Sánchez és investigat penalment pel contracte amb aquesta institució per possibles delictes l’Administració i la Hisenda pública. Segons les fonts de la diputació citades, la renúncia al càrrec es farà efectiva d’ací a tres mesos.

Guia per a entendre la presumpta corrupció que esquitxa Sánchez i el PSOE

El 9 de gener Sánchez va declarar com a investigat al Jutjat d’Instrucció número 3 de Badajoz, que investiga si hi va haver prevaricació i tràfic d’influències en la creació de la plaça de coordinador d’activitats dels conservatoris de música, a la qual va accedir. En aquesta causa, també està investigat Miguel Ángel Gallardo, president de la Diputació de Badajoz i secretari general del PSOE d’Extremadura.

A una interlocutòria del 29 de gener, la jutgessa va considerar que els indicis de criminalitat “s’han anat corroborant amb les diligències d’investigació practicades”. Segons que va exposar, “tot indica que el lloc es va crear expressament per a Sánchez”, i que les seves funcions eren innecessàries, atès que no es va preveure cap substitució durant la seva excedència ni la baixa per paternitat. A més, va assenyalar que la seva activitat es va centrar en el projecte “Òpera Jove”.

Així mateix, s’ha sabut que el concurs per a desenvolupar el programa “Òpera Jove 2025”, que tenia un pressupost de 308.677 euros, ha quedat desert. La magistrada ha ampliat les diligències probatòries amb la citació de nous testimonis i la petició de documentació. Entre altres coses, ha sol·licitat a la presidència del govern espanyol informació sobre els llocs de treball que ha ocupat a la Moncloa Luis María Carrero, contractat per la Diputació de Badajoz després de l’arribada de Sánchez. La jutgessa justifica aquesta diligència perquè, segons correus electrònics intervinguts en la investigació, Carrero tenia una relació personal amb Sánchez abans de la seva contractació.

Montserrat Duran, candidata a la presidència del Consell de la República, ha recollit el suport de personalitats com l’activista independentista històrica Blanca Serra; les ex-conselleres del govern del Consell Montserrat Corrons i M. Antònia Font; el professor d’institut retirat Josep Maria Virgili; l’activista Roger Español, mutilat durant el Primer d’Octubre; i l’humorista i ex-representant de l’Assemblea de Representants del Consell, Toni Albà. Tots ells han signat un manifest de suport de la iniciativa #REvolucionem-nos, que asseguren que té un centenar d’adhesions.

“Després del cessament del govern, a qui agraïm la feina feta, el Consell està preparat per encarar una nova etapa”, diu el manifest, que reivindica que és “el moment de les bases”: “Tenim molt a dir i volem ser partícips actius en la construcció d’aquesta nova fase, que volem més democràtica, més participativa, més transparent i més eficaç. Perquè el Consell s’ha de transformar en una eina inequívocament útil per al motiu pel qual som registrats: la independència.”

El manifest reivindica que la idea fundacional del Consell continua viva, i que la repressió no l’ha pogut modificar: ser un “fil de continuïtat i de garantia del resultat del referèndum del Primer d’Octubre del 2017 i de la declaració parlamentària d’independència consegüent del 27 d’octubre”. Defensen que el Consell de la República té un paper internacional important, i que ha de tenir veu pròpia en les institucions internacionals amb una diplomàcia exterior “que confronti el projecte de la República catalana independent amb la política supremacista espanyola i francesa que ens arracona i silencia sistemàticament”. En aquesta línia, reivindiquen la defensa i internacionalització de la llengua catalana com “el projecte renacionalitzador més important que tenim com a objectiu en aquesta etapa”.

En aquesta nova etapa del Consell, diuen, tots els seus membres han d’enfortir la democràcia directa, la transparència i l’honestedat d’actuació. “Les eines digitals de què disposem, i les que podem arribar a desenvolupar, ens ofereixen l’oportunitat de crear un Estat nou i modern. El primer estat a assolir la independència al segle XXI”, afegeixen. Per tot plegat, reivindiquen que el Consell “s’ha de transformar en una eina inequívocament útil per al motiu pel qual som registrats: la independència.”

El primer ministre francès, François Bayrou, ha esquivat la bala que va tombar el seu predecessor Michel Barnier i ha sobreviscut a la moció de censura presentada per la França Insubmisa contra l’adopció del pressupost a partir de l’article 49.3 de la constitució francesa, que li permet d’aprovar-lo per decret sense tenir l’aval del parlament. El Partit Socialista, que fins ara havia mantingut la unitat amb el bloc d’esquerra Nou Front Popular, ha complert allò que havia avançat i hi ha votat en contra, deixant en no res la proposta dels seus socis. També hi ha votat en contra l’extrema dreta del Rassemblement National, que va ser indispensable per a fer caure Barnier. Finalment, doncs, la moció de censura només ha tingut 128 vots a favor, molt lluny dels 289 necessaris perquè s’aprovés. La França Insubmisa va presentar una segona moció de censura, en aquest cas per l’aprovació per decret del pressupost de la Seguretat Social, que tampoc s’ha aprovat.

La França Insubmisa ha criticat durament la decisió del Partit Socialista, i els ha acusat d’haver trencat el Nou Front Popular. En un comunicat, diuen que els socialistes han acceptat el pressupost “més antisocial i antiambientalista” dels darrers 25 anys, que inclou retallades en àmbits clau com l’ecologia, l’educació i l’habitatge, a més d’augments fiscals regressius. “És deplorable que el Partit Socialista prefereixi alinear-se amb la dreta en lloc d’obrir un debat col·lectiu sobre el futur del Nou Front Popular. Davant d’una traïció d’aquest tipus, la França Insubmisa no pot sinó condemnar fermament aquesta decisió sense cap atenuant”, diuen en un comunicat, que també acusa el Partit Socialista d’haver tornat a les pràctiques “de la vella esquerra, com les d’Hollande, que traeix els seus compromisos i renega de la paraula donada”.

Arran d’això, diuen, prenen nota “de la ruptura del Nou Front Popular per part del Partit Socialista”. “Ja no pot reunir alhora les forces d’oposició unides en contra del govern, i un dels seus suports. Ara l’evolució futura d’aquest front depèn completament del Partit Socialista”, diuen. A més, convoquen una reunió de tots els partits d’esquerres que han votat a favor de la moció de censura “per fer balanç i construir una aliança lleial i clarament oposada al macronisme”. A més de la França Insubmisa, també hi han votat a favor els diputats ecologistes i els de l’Esquerra Demòcrata i Republicana. A més, hi ha hagut sis diputats socialistes que també hi han votat a favor. Al comunicat, la França Insubmisa també anuncia que ha convocat una reunió de la seva coordinació nacional i els seus representants parlamentaris per a avaluar els passos a seguir,

Oceane Godard, diputada del Partit Socialista, ha dit a la tribuna que el vot en contra de la moció de censura no significa un suport al govern: “En una situació inaudita, un mètode inaudit. El grup socialista escollim el compromís, sense comprometre’ns. Escollim representar una oposició en consonància amb el que senten els francesos, és a dir, l’estabilitat, la calma, els avenços concrets i el treball.”

Durant el debat de la moció de censura, el primer ministre Bayrou ha reconegut que el pressupost que havia aprovat per decret és “imperfecte”, però s’ha justificat dient que és fruit “d’una història d’errors successius, de dificultats successives”. Ha defensat que calia aprovar un pressupost per als inversors, les empreses i les llars, i ha clos el discurs fent referència a la situació internacional complexa, amb referències explícites a la guerra d’Ucraïna, els desitjos annexionistes de Donald Trump i a l’economia xinesa.

El Partit Socialista ha votat en contra d’aquesta moció de censura, però va anunciar que en presentaria una de pròpia un cop s’hagi aprovat definitivament el pressupost. El motiu, en aquest cas, és criticar les paraules de Bayrou, quan va dir que l’estat francès viu en una “immersió” migratòria, una expressió que reconeixen com a pròpia de l’extrema dreta. Aquesta moció de censura té poques possibilitats de poder tirar endavant perquè, justament, requeriria els vots a favor del Rassemblement National, que no s’espera que censuri un concepte que també fa servir.

Els governs dels països àrabs han refusat de pla la voluntat expressada pel president dels Estats Units, Donald Trump, d’assumir el control de Gaza, i han rebutjat qualsevol mesura que impliqui el desplaçament forçat dels palestins.

El ministre d’Afers Estrangers egipci, Badr Abdelatty, ha defensat, en una reunió al Caire amb el primer ministre de l’Autoritat Palestina, Mohamed Mustafa, la necessitat d’avançar “ràpidament” en la reconstrucció de Gaza, però ha remarcat que això s’havia de fer sense que els palestins se n’anessin, segons un comunicat del ministeri, que no fa referència explícita a les declaracions de Trump.

És una posició similar a la que ha expressat el rei Abdal·là II de Jordània en una reunió a Amman amb el president de l’Autoritat Palestina, Mahmud Abbas. El monarca ha reiterat el seu rebuig a qualsevol expansió dels assentaments israelians i ha condemnat “qualsevol intent d’annexionar terres i desplaçar palestins”, segons que ha informat la Casa Reial jordana.

L’ambaixador palestí a l’ONU replica que els palestins han d’anar a les ciutats d’on Israel els va foragitar

Abbas també ha contactat amb més dirigents del Llevant, entre els quals, l’emir de Catar, Tamim bin Hamad al Thani, i el príncep hereu saudita, Mohamed bin Salman. Malgrat que l’Aràbia Saudita és un aliat dels Estats Units, ha reafirmat la seva postura ferma en favor de la creació d’un estat palestí. “El regne de l’Aràbia Saudita també subratlla el seu rebuig absolut a la violació dels drets legítims del poble palestí, ja sigui per mitjà de les polítiques israelianes d’assentaments, l’annexió de terres o els esforços per desplaçar la població palestina de les seves terres”, diu un comunicat recollit per Al Arabiya.

D’altra banda, un alt càrrec dels rebels houtis del Iemen, Mohamed al Bujaiti, ha instat a crear un front àrab per a contrarestar “l’arrogància” dels Estats Units. En aquest sentit, ha donat suport al denominat “front de resistència” i ha ofert l’ajuda de la insurgència si països com Egipte o Jordània decideixen d’enfrontar-se obertament als interessos nord-americans. A més, el ministre d’Afers Estrangers de Turquia, Hakan Fidan, ha dit que el pla de Trump era inacceptable i ha criticat qualsevol possibilitat de deportació. “Només de pensar-hi ja és absurd. Obrir aquest debat és un error”, ha dit en una entrevista amb l’agència de notícies Anatolia.

Malgrat això, Donald Trump ha dit aquesta tarda que a tothom li agrada el pla que ha presentat, en una breu compareixença sense preguntes al despatx oval de la Casa Blanca. Aquest matí, ha dit el mateix després de la reunió amb el primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu.

El batlle de la Pobla de Montornès (Tarragonès), Francesc Larios (ERC), i els dos primers tinents de batlle, Chelo López-Ibarra i Daniel Guillén, també republicans, han presentat la dimissió i divendres formalitzaran la seva renúncia a l’acta durant un ple municipal extraordinari. La seva partida es deu, asseguren, a discrepàncies internes dins el govern municipal, iniciades al desembre, quan Nadine Osaer, també regidora d’ERC, va denunciar el batlle davant els Mossos d’Esquadra per “amenaces i coaccions”.

El tercer tinent de batlle, Èric Vicens (ERC), assumirà la batllia accidentalment fins que la corporació triï el substitut de Larios, que ostenta el càrrec d’ençà del 2019. La llei estableix un termini màxim de deu dies des del ple d’aquest divendres per convocar una altra sessió extraordinària, en la qual s’elegeixi el nou batlle i prenguin possessió els tres nous regidors d’ERC.

L’Ajuntament de la Pobla de Montornès és compost per sis regidors d’ERC, quatre d’AM-PM i un del PP.

El president de Junts per Barcelona, Jordi Martí, ha preguntat per escrit al batlle, Jaume Collboni, si havia donat instruccions a la Guàrdia Urbana per a multar els vehicles que portaven el distintiu “CAT” a la matrícula, i en cas que fos així, l’ha instat a retirar l’ordre i a vigilar que els agents no ho tornin a sancionar.

En un comunicat, Junts diu que ha detectat per les xarxes socials i mitjans de comunicació un “nombre elevat” de queixes per sancions de la Urbana per portar el distintiu a la matrícula de motos i cotxes.

Arran d’això, Martí ha registrat una bateria de preguntes a Collboni per saber qui ha donat aquestes instruccions, quantes multes s’han imposat en els últims anys, quants recursos hi ha hagut i quina n’ha estat la resolució.

STEPV ha visitat els centres educatius afectats per la gota freda durant el mes de gener i ha elaborat dos informes. El primer té un ventall més ampli, i el segon s’ha acotat als centres que tenen més problemes. Les visites han parat atenció, especialment, a la situació de les infrastructures i les actuacions pendents, danys als equipaments, augments de ràtio d’alumnat i les actuacions que s’han fet durant el Nadal.

A la roda de premsa, hi eren el coordinador de Salut Laboral de STEPV, Joan Miquel Tomàs, el delegat del Comitè de Seguretat i Salut Laboral de València, Francesc Cerdà, i les permanents de STEPV a l’Horta Sud, Imma Rosell i Sílvia Moreno. Han explicat les principals conclusions dels informes, dels quals es desprèn que hi ha centres que continuen tenint greus problemes en les infrastructures, que les intervencions per a solucionar aquests problemes són lentes, i que hi ha centres en funcionament que presenten problemes en serveis bàsics com ara els lavabos, calefacció que no funciona, accés a internet, menjador, ascensors i ús d’espais per a fer assignatures com ara Educació Física, Música i tallers d’FP.

També han denunciat el tancament informatiu per part de la Conselleria d’Educació i han informat que, fruit de la pressió, han aconseguit una reunió amb el secretari autonòmic d’Educació per al 18 de febrer. “Denunciem, per tant, que l’administració no informa els representants de les treballadores i treballadors en temps i forma, sinó que evita contínuament facilitar la informació reclamada pels sindicats”, han dit.

D’una altra banda, també han constatat que encara hi ha centres sense els informes tècnics sobre la seguretat de les instal·lacions. També hi ha centres que tenen dificultats per a contactar amb el servei d’equipament de la Direcció General de Centres per a recuperar l’equipament necessari perdut.

Finalment, el Sindicat ha traslladat també el malestar del conjunt de la comunitat educativa, la impotència i, en molts casos, la desesperació davant la lentitud de l’actuació per part de la conselleria. “Exigim a la Conselleria d’Educació que accelere els treballs de reparació i reconstrucció dels centres educatius perquè estiguen en ple funcionament el més aviat possible”, han dit.

Després d’unes setmanes d’incertesa, la Fira del Llibre de València ha confirmat que es farà en les dates habituals: del 24 d’abril al 4 de maig. Tal com ha dit l’organització, és un esdeveniment molt especial: celebren seixanta anys i també en fa quaranta que són en aquest emplaçament dels Vivers.

Quant a la situació del sector del llibre després dels estralls de la gota freda a l’Horta Sud, els organitzadors pensen que la fira pot ser una fita en la recuperació. “Es dóna la circumstància que algunes llibreries afectades podran ser presents a la Fira del Llibre, amb caseta pròpia, sense haver pogut reobrir encara el seu local”, diuen.

L’edició del 2024 va batre rècord d’expositors i es van fer més de 200 activitats relacionades amb el foment de la lectura i les presentacions de llibres. Més de mil autors van participar en actes de signatura d’exemplar. Enguany també hi haurà clubs de lectura, debats, prems, actes literaris i activitats pensades expressament per al públic escolar.

En perill

A principi d’any el sector del llibre valencià va fer un crit d’alerta perquè la Generalitat no havia convocat les ajudes ordinàries de concurrència competitiva per al sector de llibre. A més de la fira, perillaven les Places del Llibre, els festivals València Negra i Vociferio, entre més. Després d’aquest crit d’atenció, la Generalitat va assegurar el suport econòmic a l’organització dels certàmens.

El jutjat d’instrucció 4 de Lleida, en funcions de guàrdia, ha acordat llibertat provisional per al capellà de les Borges Blanques detingut ahir per un suposat delicte d’agressió sexual contra un altre home major d’edat. La magistrada també ha dictat mesures cautelars d’ordre d’allunyament de dos-cents metres, prohibició de comunicació amb la víctima i compareixences quinzenals al jutjat.

L’acusat, de cinquanta-vuit anys, veí de la capital de les Garrigues on exerceix de capellà d’ençà del 2016, s’ha acollit al seu dret de no declarar. Paral·lelament, també s’ha pres declaració a la víctima, un jove migrant que va denunciar els fets a la comissaria de les Borges Blanques.

La consellera de Territori i Habitatge, Sílvia Paneque, ha anunciat que la Generalitat ha comprat 743 habitatges que fins ara eren propietat del fons Divarian gràcies al dret de tempteig i retracte, amb una inversió de 72 milions d’euros. Aquests habitatges són repartits per tot el país, amb una concentració de 487 pisos a Barcelona i la seva àrea metropolitana. Els immobles seran destinats a famílies que han patit execucions hipotecàries i actualment estan acollides al programa Reallotgem.

Paneque ha subratllat que es tracta de la compra més gran feta pel departament mitjançant aquesta modalitat i que permetrà de cobrir la meitat de la demanda del programa. Segons que ha explicat, la Generalitat deixarà de pagar la diferència entre el lloguer de mercat i el social, la qual cosa suposarà un estalvi anual d’uns sis milions d’euros.

Aquesta adquisició se suma als 450 pisos comprats a Immocaixa, en aquest cas fruit d’una negociació. Forma part del pla del govern per ampliar el parc d’habitatge social fins a arribar als 50.000 pisos el 2030. Segons la consellera, el programa prioritza la construcció de nous habitatges, però també incorpora la rehabilitació i l’adquisició mitjançant el dret de tempteig i retracte. A més, els municipis oferiran sols i solars per destinar-los a habitatge social, fet que podria cobrir la meitat de l’objectiu del pla.

Paneque ha explicat que, si la Generalitat no hagués intervingut, aquests habitatges haurien passat al mercat lliure. “El nostre objectiu és que l’habitatge sigui un dret i no una via de lucre”, ha afirmat. A partir d’ara, les famílies que hi resideixen pagaran un lloguer social directament a la Generalitat, ajustat als seus ingressos. La consellera ha remarcat que construir aquests habitatges nous hauria costat entre 40 i 50 milions d’euros més, a banda dels 72 milions invertits en aquesta operació. Ha deixat la porta oberta a fer més adquisicions similars, condicionades als recursos disponibles en un context de pròrroga pressupostària.

La major part dels habitatges són a Barcelona i el Vallès

Dels 743 habitatges adquirits, 487 són a Barcelona i la seva àrea metropolitana. Per comarques, el Vallès Occidental és on n’hi ha més, amb 192, seguit del Barcelonès (187) i el Vallès Oriental (60). Els municipis amb més pisos són Terrassa (77), Barcelona (66), Sabadell (54), l’Hospitalet de Llobregat (51) i Badalona i Santa Coloma de Gramenet, amb 34 cadascun.

A Ponent, s’hi han adquirit 59 habitatges, dels quals 43 són a Lleida i 10 a Mollerussa. Al Camp de Tarragona, n’hi ha 55, amb 24 a Tarragona i 21 a Reus. A les comarques gironines, s’han comprat 54 habitatges, amb 20 a Salt, 7 a Figueres i 6 a Girona. A la Catalunya Central, hi ha 43 pisos, amb 24 a Manresa, 6 a Vic i 6 a Manlleu. Al Penedès, s’han adquirit 34 habitatges, repartits entre Vilafranca del Penedès (6), Igualada (5) i el Vendrell (5), entre d’altres.

Finalment, a les Terres de l’Ebre s’hi han comprat sis habitatges (4 a Deltebre, 1 a Tortosa i 1 a Móra d’Ebre), i a l’Alt Pirineu, cinc (4 a la Seu d’Urgell i 1 a Tremp).

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

L’ambaixador palestí a l’ONU, Riyad Mansour, ha dit que els habitants de Gaza, en compte de ser expulsats cap a països veïns, haurien de poder tornar a les cases originals de la seva família, dins l’actual Israel.
En resposta a la proposta de Donald Trump, Mansour ha afirmat que gran part de la població de Gaza és descendent de palestins que vivien en pobles i ciutats que van ser víctimes d’una neteja ètnica durant la fundació d’Israel i a qui es va prohibir de tornar.
“Per a aquells que volen enviar el poble palestí a un ‘lloc agradable’, permeteu-los de tornar a les seves llars originals a l’actual Israel”, ha dit Mansour.

Trump rep Netanyahu i proposa expulsar tots els palestins de Gaza