Josep Torrent, visiblement baldat, conté les llàgrimes mentre es fuma una cigarreta a un dels balcons de la finca de la Casa Orsola d’on el fons voltor Lioness Inversiones SLU el volia desnonar divendres passat. Al seu costat, Carme Alcarazo, portaveu del Sindicat de Llogateres, enregistra amb el telèfon mòbil l’actuació de Maria Hein, cantautora de Felanitx que aquesta nit tanca la festa de celebració que l’organització ha convocat per celebrar el segon ajornament de l’execució del desnonament. “Estic emocionat, però alhora esgotat”, assegura aquest professor de 49 anys que, sense voler-ho, en les darreres setmanes s’ha convertit en un símbol de la lluita contra l’especulació immobiliària.

Escarmentar Albert Ollé, amo de la Casa Orsola: a Barcelona no volem voltors I Mail obert d’Assumpció Maresma

Josep Torrent i Carme Alcarazo a un dels balcons de la Casa Orsola. Fotografia: Pere Millan

“Què volen aquesta gent? Que truquen de matinada!”, canta mentrestant amb veu poderosa Maria Hein, que versiona la interpretació de Maria del Mar Bonet del poema de Lluís Serrahima. En aquest cas, el que havia de venir de matinada eren unes quantes dotacions de Mossos d’Esquadra amb la missió d’acordonar la zona i fer complir el desig del fons inversor propietat del barceloní Albert Ollé Bartolomé d’ençà que va adquirir l’edifici sencer el 2021. L’empresari els vol fer fora per a fer pisos de lloguer de temporada a un preu que triplica l’actual: de 700 euros a 2.800. Però, de moment, no ho han pogut fer.

“La Casa Orsola continua resistint. Hi ha hagut tant gent disposada a venir aquesta nit, que s’han vist obligats a ajornar! Em sap greu dir-ho així, però ‘s’han cagat'” exclama Alcarazo micròfon en mà. Els assistents, gairebé un miler de persones que han ocupat tota la cruïlla entre els carrers del Consell de Cent i de Calàbria, celebren amb vehemència cada una de les seves giragonses dialèctiques. L’ocasió s’ho mereix. No cada dia s’aconsegueix d’aturar un desnonament. I menys dues vegades en la mateixa setmana: divendres passat, una comitiva judicial ja va provar d’executar el desnonament, però va fer marxa enrere quan va topar amb els centenars de concentrats davant l’edifici. Avui directament ja no s’hi han atrevit. Per aquest motiu, el Sindicat de Llogateres ha volgut mantenir els actes previstos a la nit d’avui, malgrat que la mobilització ja no és necessària. Així, els concentrats han celebrat l’ajornament entre actuacions musicals -d’artistes com Adala, Gavina o Ginestà– des dels balcons, un sopar popular i una barra de bar situada a peu de carrer. La pròxima data fixada és el 18 de febrer. “Ens tornem a veure aquí dimarts vinent, perquè la Casa Orsola s’ha tornat impossible de desnonar”, crida Alcarazo.

Carme Alcarazo parlant al balcó de la Casa Orsola. Fotografia: Albert Salamé Carme Alcarazo parlant al balcó de la Casa Orsola. Fotografia: Albert Salamé Ginestà al balcó de la Casa Orsola. Fotografia: Albert Salamé Centenars de persones davant de la Casa Orsola. Fotografia: Albert Salamé Centenars de persones davant de la Casa Orsola. Fotografia: Albert Salamé Pancarta reivindicativa davant la Casa Orsola. Fotografia: Albert Salamé Un moviment cada vegada més heterogeni

Entre les persones que s’han donat cita davant la Casa Orsola moltes és la primera vegada que s’impliquen en la lluita pel dret a l’habitatge. La Clàudia Pellicer i la Martha Cervera són dues joves, de vint-i-tres i vint-i-quatre anys respectivament, que s’han acostat per primera vegada al sindicat arran de les mobilitzacions dels últims dies. Malgrat que encara viuen amb els pares davant la impossibilitat d’independitzar-se per motius econòmics, se senten interpel·lades profundament per la lluita pel dret a l’habitatge. “La setmana passada ja vaig anar al desallotjament de la Massana… Amb la situació actual a Barcelona, et consciencies més”, diu la Martha. En la mateixa línia s’expressen tant el Sindicat de Llogateres com els veïns de la Casa Orsola, que insisteixen a dir que el problema de l’edifici és, en realitat, un problema col·lectiu, perquè és un exemple de la situació del lloguer a la ciutat i al país. Un cas semblant és el del Joan Maria Añé, un estudiant lleidatà de vint anys que comparteix pis a Barcelona i que també comença a treure el cap en els moviments socials. “Els joves ens hem de moure, perquè si no les coses no canviaran soles”, reivindica.

Aquest perfil d’activistes joves i sense experiència, conviu amb persones que ja fa anys que lluiten al costat del sindicat per reivindicar el dret a l’habitatge. És el cas de la Diana Virgós, una jove de trenta-dos anys, que es troba en una situació molt semblant a la dels veïns de la Casa Orsola. El 2017, pagava 564 euros de lloguer al mes per un baix de trenta-nou metres quadrats al barri del Raval de Barcelona i, d’ençà del 2020, el fons voltor Vivenio Residencial Socimi intenta d’apujar-li el preu. “Estic fora de contracte. El fons propietari intenta extingir tots els contractes com el meu per a poder-los posar molt més cars com a lloguer de temporada”, explica. Abans de tot això, ja s’havia sindicat. “Fa set anys em vaig adonar que la problemàtica de l’habitatge era molt greu. D’ençà que formo part del sindicat, estic segura del que faig, estic més assessorada i tinc més angoixa, que no vol dir que no en tingui”, afegeix. A més, celebra que amb el pas del temps l’organització hagi anat agafant força fins a ser capaç d’executar accions com les d’aquestes darreres setmanes a l’Eixample de Barcelona.

Bandera estelada davant la Casa Orsola. Fotografia: Albert Salamé Munió de gent davant la Casa Orsola. Fotografia: Pere Millan. Xiulets a Foment del Treball

En les darreres hores, la patronal Foment del Treball s’ha alineat al costat d’Albert Ollé en la problemàtica de la Casa Orsola fent-li costat amb un comunicat. Això li ha costat una xiulada molt sonora en la concentració d’aquesta nit. “S’han posat molt nerviosos. Això també ho hem de celebrar! Estem posant molt nerviosos a aquells que es pensen que són els amos del país”, ha assenyalat Enric Aragonès, un altre dels portaveus del sindicat.

Després de la celebració d’avui, el torcebraç entre el Sindicat, els veïns de la finca i tota la gent que els dóna suport amb la patronal i la propietat no ha acabat. Toca asseure’s a negociar de forma col·lectiva: “Tenim 15 dies fins al següent llançament de desnonament per negociar, per asseure’ns a una taula i arribar a un acord”, ha dit Carme Alcarazo.  Això sí, amb una única condició: que es revoquin les demandes de desnonament vigents: “No es pot negociar amb algú que t’està apuntat amb una pistola al cap”.

El propietari de la Casa Orsola insinua que la vendrà i critica el veí pendent de desnonament

Ahir la Barcelona Wine Week (BWW) va obrir les portes a Montjuïc i va destinar un dels seus espais de tastos i ponències, el Workshop del pavelló 8, a oferir la final del concurs de millor sommelier de Catalunya 2025. El guanyador va ser Cyril Vermuelen, que treballa de maître sommelier al Celler de Can Roca d’ençà del 2016. En foren finalistes Anna Casabonna, sommelier i enòloga de Juvé & Camps, i Chus Brions, sommelier dedicada a l’àmbit de la formació i la consultoria. Enguany el concurs ha tingut deu participants.

Cyril Vermuelen és format a l’Hotel Escola de Ter Duinen de Bruges (Flandes) i certificat per la Court of Masters Sommeliers de Londres. Es va estrenar laboralment en establiments belgues com Karmeliet, L’Air du Temps, Maquinze i l’Hostellerie Saint Nicolas. El 2022 va obtenir el premi a l’excel·lència jove sommelier Vereeniging Vlaamse Sommeliers VZW.

Vermuelen va dir que allò que havia trobat més complicat del concurs havia estat la tensió i la prova de tast, per a definir exactament la zona de procedència de cada vi. I la prova en què va gaudir més fou la prova final del maridatge, dins la qual hi havia algunes sorpreses amb dificultat. Fent costat a Vermuelen hi havia la guanyadora de l’any passat, la seva companya professional Marta Cortizas, millor sommelier de Catalunya 2024. Tots dos són ben joves.

Cyril Vermuelen, millor sommelier de Catalunya 2025.

En la final pràctica hi hagué el maridatge amb la prova sorpresa, prova de servei, tast i identificació de productes, correcció d’una carta errònia, presa de comanda i maridatge, decantació i estil. El jurat professional que avaluava les proves era format per la presidenta de l’ACS, Anna Vicens; Carles Aymerich, campió d’Espanya 2009; Ferran Vila, campió d’Espanya 2022; Josep Pelegrin, campió d’Espanya 2016; María Aso, representant de l’Associació de Sommeliers de Sèrbia; Adolf Gómez, campió d’Espanya 1998-2001; i Evgeniya Shibaeva, sommelier del restaurant Disfrutar.

Cada quatre anys el concurs de millor sommelier de Catalunya es fa dins la BWW, el lloc on, per uns dies, bull la vida vinícola. Com que el concurs es fa cada any en un indret diferent de les demarcacions de Lleida, de Tarragona i de Girona, quan toca a Barcelona es fa coincidir amb aquest esdeveniment.

Els premis de la Nit del Sommelier

L’Associació Catalana de Sommeliers, que organitza el concurs, també va celebrar ahir la Nit del Sommelier, en què es van atorgar els premis anuals. Enguany s’ha destacat amb el premi Trajectòria Ignasi Pinedo, director comercial de Castell d’Encús fins fa poques setmanes; la periodista i escriptora Empar Moliner, conductora del programa Tast vertical de Catalunya Ràdio, com a millor comunicadora; Can Calopa, masia centenària de Collserola que impulsa la cooperativa l’Olivera, és la millor iniciativa social en el món del vi; Heretat Mas Oller ha estat guardonada per la millor oferta enoturística; la millor sala ha estat el restaurant Disfrutar de Barcelona, considerat millor restaurant del món des del 2024; i s’ha distingit com a soci d’honor Pedro Ballesteros (MW).

The Washington Post · Loveday Morris, Zakaria Zakaria i Meg Kelly

Jubata Al-Khaixab, Síria. Quan l’exèrcit israelià va irrompre en un seguit de pobles sirians, ara fa gairebé dos mesos, els soldats van assegurar als residents que no s’hi estarien gaire de temps, i que tan sols volien vetllar per la seguretat de la zona després de la caiguda del règim de Baixar al-Assad.

Però les excavadores que van començar a veure’s a la zona després de l’arribada dels soldats suggereixen que la presència d’Israel podria ser més permanent que no pas diu l’exèrcit.

“Construeixen bases militars. Com pot ser que això sigui temporal?”, es demana Mohammed Muraiwid, el batlle de Jubata Al-Khaixab.

Les imatges per satèl·lit examinades per The Washington Post mostren més de mitja dotzena d’estructures i vehicles que franquegen la nova base, replicada vuit quilòmetres més al sud. Una carretera de nova construcció connecta ambdues estructures amb els Alts del Golan, una part de Síria que Israel va ocupar durant la guerra del 1967. Uns quilòmetres més al sud es pot veure una gran excavació que podria correspondre’s a les obres de construcció d’una tercera base.

Quan feia unes hores que el règim d’Assad havia caigut, el desembre passat, els tancs israelians van travessar la “línia Alfa” que havia delimitat la frontera entre Israel i Síria els darrers cinquanta anys, i es van endinsar en la zona tampó custodiada per l’ONU en territori sirià.

Una base de l’ONU al sud de Síria, aquest gener (fotografia: Salwan Georges/The Washington Post).

Durant aquests darrers dos mesos, les tropes israelianes han entrat i sortit a plaer de la zona tampó, teòricament desmilitaritzada en virtut de l’alto-el-foc signat l’any 1974 per Israel i Síria. El govern de Netanyahu, per la seva banda, ha explicat que considerava que l’acord havia deixat de ser vigent d’ençà de la caiguda del règim d’Assad. En alguns punts, les tropes israelianes han avançat fins i tot més enllà dels límits de la zona tampó, segons que expliquen representants del govern sirià.

En declaracions a The Washington Post, el ministre de Defensa sirià, Murhaf Abu Qasra, descriu l’avenç israelià com”una violació de la sobirania del poble sirià”.

“Aquesta incursió no té cap justificació”, diu, i explica que un dels grans pretexts d’Israel per a intervenir a Síria –la presència de forces controlades per l’Iran al país– ha desaparegut d’ençà de la caiguda del règim d’Assad, aliat estret de Teheran. “Ells tenien un problema amb l’Iran, i nosaltres els l’hem resolt”, explica el ministre.

Meitat superior: comparació entre les imatges de satèl·lit al novembre, un mes abans de la caiguda del règim d’Assad, i a final de gener, en què s’aprecia la construcció d’una base israeliana a Jubata al-Khaixab. Meitat inferior: comparació entre les imatges de satèl·lit de final de desembre i final de gener en un altre poble de la zona, que mostren la construcció d’una segona base israeliana (fotografia: Planet Labs/The Washington Post).

Les dues noves construccions, situades en un territori controlat per Síria fins fa poc, sembla que són bases d’observació avançada, similars a les que Israel ha construït als Alts del Golan. Les imatges de satèl·lit mostren també la construcció d’una nova carretera que s’estén des de la línia de la frontera fins al cim d’un pujol a prop de la vila de Kodana, un emplaçament que podria proporcionar a les forces israelianes un nou punt de vigilància.

Comparació entre les imatges de satèl·lit de mitjan desembre i final de gener prop del poble de Kodana, al sud de Síria, en què s’aprecia la construcció d’una carretera de terra que connecta el cim d’un pujol amb els camins circumdants (fotografia: Planet Labs/The Washington Post).

Per construir la base de Jubata Al-Khaixab, Síria, Muraiwid explica que les excavadores israelianes han arrencat arbres fruiters que formen part d’una reserva natural protegida. “Els hem dit que ho considerem una ocupació”, diu el batlle.

D’ençà que van penetrar a la zona tampó, els soldats israelians també han clausurat carreteres, assaltat edificis privats, desplaçat residents i, fins i tot, obert foc contra manifestants que en protestaven la presència, segons que expliquen el resident de la zona.

“Ningú no sap què fan, i ningú no s’atreveix a preguntar”, diu Budour Hassan, de 55 anys, mentre recull fulles per al te a pocs metres d’un control israelià.

Hassan deixa momentàniament de feinejar al jardí després de sentir que s’hi acosta un tanc israelià (fotografia: Salwan Georges/The Washington Post).

En resposta a les preguntes sobre la naturalesa i durada de les seves activitats a Síria, les Forces de Defensa d’Israel (FDI) es limiten a dir: “Els efectius de les FDI operen al sud de Síria, tant a la zona tampó com en altres punts estratègics, per protegir els residents del nord d’Israel.” El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha explicat que la presència de tropes a la zona seria indefinida, tot al·legant qüestions de seguretat nacional. El nou govern sirià ha reiterat que es comprometia a respectar l’acord del 1974, en què es va establir la zona tampó que separa Israel de Síria.

Quant a les informacions que diuen que els soldats israelians han obert foc contra els manifestants sirians, les FDI asseguren que han actuat “d’acord amb els procediments operatius habituals” i expliquen que, abans de disparar, havien demanat als manifestants que s’allunyessin dels soldats.

La incursió en territori sirià arriba en un moment en què les FDI ocupen uns quants territoris situats més enllà de les fronteres d’Israel. A Gaza, l’exèrcit israelià ha destruït milers d’edificis en uns 800 metres de la frontera amb el pretext d’establir una “zona especial de seguretat”. Durant la guerra contra l’Hesbol·là al Líban, l’exèrcit israelià ha arrasat de manera sistemàtica els pobles de prop de la frontera que separa ambdós països.

“Potser [els representants del nou govern de Síria] tenen un tracte amb Israel del qual no sabem res”, explica Hayel al-Abdul·là, el cap tribal d’una petita vila de la zona. Abdul·là explica que les tropes israelianes van blocar fa poc una carretera que menava a casa seva. “Els vaig dir que això no era Gaza, que no ens podien anar recloent així com així.”

Els néts de Hayel al-Abdul·là caminen per una carretera als afores del seu poble (fotografia: Salwan Georges/The Washington Post).

El ministre de Defensa sirià explica que el seu exèrcit està preparat per tornar a les zones del sud del país que les forces d’Assad van evacuar durant la caiguda del règim, algunes de les quals han estat ocupades d’aleshores ençà per Israel. Damasc ha encetat negociacions amb Israel, mitjançant la intervenció de l’ONU i els Estats Units, per a arribar a un acord, segons que explica Abu Qasra.

Les FDI diuen que un dels seus objectius a la zona tampó és confiscar tantes armes com sigui possible per evitar atacs contra els pobles de la frontera nord d’Israel. Però Muraiwid explica que a Jubata Al-Khaixab ja no queda cap arma, atès que els residents van accedir a lliurar-les voluntàriament els primers dies de l’ocupació per evitar els assalts que l’exèrcit israelià havia comès en altres pobles de la zona.

Però, després d’aquell lliurament, els soldats israelians van tornar dues vegades més al poble. “La tercera els vaig dir que, en cas que continuéssim tenint armes, les lliuraríem al nou govern sirià, no pas a Israel”, diu Muraiwid.

Tot i les objeccions internacionals, Israel va annexionar l’any 1981 els Alts del Golan, que fins aleshores havia estat territori sirià. En aquell moment, Israel va justificar la decisió com una mesura necessària per a evitar els atacs sirians contra les granges del nord del país. Però l’altiplà és també una zona clau per al subministrament hídric d’Israel, atès que és d’on flueix l’aigua que alimenta la mar de Galilea i el riu Jordà.

Muraiwid assenyala uns terrenys ocupats per Israel de casa seva estant (fotografia: Salwan Georges/The Washington Post).

La zona tampó inclou una presa que subministra aigua a gran part del sud de Síria. Els residents locals sospiten que Israel vol apoderar-se de l’aigua i de més recursos de la regió. Tot i les operacions militars a la zona, l’exèrcit israelià assegura que no ha pres el control de la presa.

Els sirians que viuen a la zona tampó, entre els quals, el dirigent tribal Abdul·là, no han tingut més remei que acostumar-se a un conflicte que ha anat esclatant de manera puntual aquestes darreres dècades. Alguns edificis continuen tenint marques de bala, producte d’anys de batalles entre el règim sirià, els rebels i l’Hesbol·là.

Molins de vents als Alts del Golan, vists de Jubata al-Khaixab estant (fotografia: Salwan Georges/The Washington Post).

Ara els residents de la zona temen que l’ocupació israeliana els obligui a desplaçar-se eventualment. La capital regional de Madinat al-Baath, situada a un quilòmetre i mig de la línia Alfa, va ser construïda el 1986 pel règim sirià per acollir els desplaçats sirians provinents dels Alts del Golan. Israel no ha permès mai de tornar a la gran majoria dels 100.000 sirians que es calcula que vivien en el territori abans de l’ocupació.

“No permetrem que la història es repeteixi”, explica Bilal Suleiman, batlle d’un dels municipis de la regió. “La possibilitat que acabem marxant d’ací és una entre un milió”, reitera.

Israel ha permès de tornar a la majoria de sirians, els quals va obligar a abandonar les seves llars durant l’avenç inicial dels seus soldats, el desembre passat. Tanmateix, algunes famílies afirmen que continuen sense poder tornar a casa.

Marques d’un tanc en un carrer malmès durant un assalt nocturn israelià al sud de Síria (fotografia: Salwan Georges/The Washington Post).

“La majoria de gent ha pogut tornar, però a mi m’han dit que ara casa meva formava part d’una zona militar”, diu Jadal·là Hamoud, un ramader de la zona. Explica que s’allotja amb la dona i els vuit fills en un poble de la vora, a casa d’uns amics. Ha aconseguit de convèncer un altre ramader perquè tingui cura de les seves dues vaques i les seves quinze ovelles, però ha hagut de desempallegar-se dels gossos i les gallines perquè no tenia lloc on guardar-los.

Les FDI, per part seva, neguen que hi hagi famílies desplaçades a la zona.

En un intent de distanciar-se del govern d’Assad, la ciutat va canviar formalment de nom al desembre, poc després de la caiguda del règim. Ara es diu Madinat al-Salaam, que vol dir “Vila de la pau”.”Potser no van captar el missatge”, explica un resident mentre assenyala un tanc israelià situat a pocs metres.

Kelly informa de Washington estant.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El professor Andreu Mas-Colell (Barcelona, 1944) és un economista cabdal a Catalunya i al món; un dels principals experts en microeconomia i en teoria de l’equilibri general. És doctor en ciències econòmiques per la Universitat de Minnesota, va ser professor de la Universitat de Berkeley entre el 1972 i el 1981 i de Harvard entre el 1981 i el 1995. El 1995 va tornar a Catalunya per crear la Universitat Pompeu Fabra. Va ser conseller d’Universitats a l’últim govern del president Jordi Pujol i conseller d’Economia durant els dos mandats d’Artur Mas. En aquesta conversa explica amb detall i perspectiva com veu el retorn de Donald Trump, l’enfrontament amb la Xina, la debilitat d’Europa i, és clar, la situació política i econòmica de Catalunya.

—Els canvis s’han accelerat molt d’ençà que Donald Trump torna a ser president.
—Sí, Trump es va proposar d’entrar en tromba i ho fa. Aquesta vegada, vol sorprendre i complir la seva paraula. Cal no reaccionar-hi frontalment. Europa i la resta del món hem de fer allò que correspon. Mesures recíproques: em poses aranzels, et poso aranzels. Però ens hem d’adonar que el trumpisme és ple de contradiccions que es manifestaran, primer, als Estats Units. Hem de fer wait and see.

—Quines són, aquestes contradiccions?
—Els Estats Units són molt poderosos, però no tant com fa trenta o quaranta anys. Trump té una política d’imposició de l’imperi per acceptació del Destí Manifest. D’aquí a molt poc s’adonarà que a les masses de l’Índia, la Xina o l’Àfrica, el Destí Manifest dels Estats Units els rellisca. Hi haurà vida al marge d’allò que facin els Estats Units i el món s’adaptarà a algunes de les seves polítiques més inconvenients, com els aranzels. La política de dir “sóc el més poderós, agenolleu-vos i feu allò que us dic”, no li funcionarà. Quan se n’adoni, l’aïllacionisme tampoc no li funcionarà. No tinc clar si el trumpisme portarà a un episodi de guerres. En teoria, no, però mentre diu que no li interessen les guerres, en vol obtenir els resultats. En tot cas, el món no es rendirà simplement perquè hagi aparegut Donald Trump.

—És a dir: Trump vol un enfrontament directe amb la Xina però no està preparat per a un enfrontament multipolar.
—Efectivament. El món ja és multipolar. En la política d’enfrontament amb la Xina el seguiran el Japó i Corea del Sud, si no tenen més remei. Potser també Austràlia, i no sabem si la Gran Bretanya. Però Europa, no. Si Trump ha establert el marc d’un ordre internacional basat en la realpolitik, la realpolitik aconsella a Europa una aproximació a la Xina. Europa té tres grans dependències: de l’energia russa, del mercat xinès per a les exportacions i de la seguretat dels Estats Units. Si els Estats Units tenen una actitud despectiva envers Europa, Europa arribarà a la conclusió que no pot atacar simultàniament totes tres dependències. I quines atacarà? La dels Estats Units i la de Rússia; la de la Xina és menys important.

—Ens hem d’imaginar una Europa com més va més arrenglerada amb la Xina, doncs?
—Arrenglerada no és la paraula. Si demà no poguéssim exportar a la Xina, no seria cap desastre, però volem fer-ho i ells volen que ho fem. El nostre interès és mantenir una relació fluida amb la Xina i que sigui un factor moderador amb Rússia. L’única contraindicació és que la Xina no és un país democràtic. Ho hem de saber. Ara, el principi que nosaltres ens fem amb els països democràtics i que, per tant, el nostre referent és Occident… Això depèn dels Estats Units. Si els Estats Units ens defensen a Ucraïna és diferent de si no. Si tenen una actitud exportadora del seu domini digital és diferent de si no. Ens hem de fer valer al món.

—Pot ser que l’aliança entre la Unió Europea i els Estats Units sigui a les acaballes, doncs?
—Espero que no. Confio que les contradiccions del trumpisme ho impedeixin. Són, de fet, les contradiccions econòmiques americanes. No és gens clar que els interessos dels Estats Units siguin tancar el comerç amb Mèxic. Al consumidor i a les empreses americanes els costarà diners. L’alineació de Silicon Valley amb el conservadorisme clàssic que mira cap endins és una barreja explosiva. Espero que el trumpisme que es dibuixa sigui un parèntesi, que Europa no s’hi doblegui sense més ni més i que pensi a llarg termini. Toca realpolitik, i això vol dir fer amics al món –a l’Àfrica, per exemple– i no tenir una política seguidista dels Estats Units respecte de la Xina.

—Hi ha raons per a creure que no serà un parèntesi, sinó un canvi cultural de fons. A diferència del 2016, Trump controla el seu partit, té el Suprem i els gegants tecnològics a favor, la seva majoria s’edifica sobre una coalició més diversa…
—Als Estats Units hi ha dues tendències de fons, avui: el reconeixement que no són una potència indiscutible, i d’aquí el conflicte amb la Xina, i una reacció conservadora a les guerres culturals d’aquests últims anys. El conflicte dels Estats Units amb la Xina és estructural. Biden va mantenir moltes polítiques de Trump respecte de la Xina i el successor de Trump també ho farà. La redirecció del mainstream cultural segurament també és estructural. Ara, el proteccionisme crec que és transitori. I el trencament de la tradició americana d’articular un ordre internacional basat en la negociació i els organismes internacionals, també. Els Estats Units ha tingut sempre aquesta mena de rampells.

—En quins precedents penseu?
—Després de la Primera Guerra Mundial van crear les Nacions Unides i més tard se’n van retirar. Als anys vint van introduir un proteccionisme enorme, van tancar les fronteres als immigrants. Crec que no serà l’ordre permanent de les coses, però hem de tenir en compte que pot durar anys. Ara l’onada va cap al trumpisme i l’extrema dreta. Era impensable fa només set o vuit anys que Santiago Abascal pogués ser l’home dels americans a Europa. Això també passarà, però pot durar anys.

Fotografia: Júlia Partal.

—Hi ha una variable nova: la decepció amb la democràcia. Dos terços dels nord-americans es declaren insatisfets amb el funcionament de la seva democràcia.
—És cert, però cal fer dos matisos. Som en una fase d’assimilació de les conseqüències inesperades de les xarxes socials. Aquí també s’arribarà a un punt d’estabilització. Les nostres reaccions instintives encara fan que si veiem una notícia a les xarxes, el cervell ens diu que allò és veritat, i després descobrim que no. Això canviarà: tota la xarxa serà soroll. La clau no serà descobrir què és fals, sinó com construir institucions dins de les xarxes que garanteixin que les coses són veritat. Hi haurà molt de soroll, però ho assimilarem. En segon lloc, encara crec que la democràcia nord-americana és molt sòlida. No m’imagino que als Estats Units hi pugui haver una operació com la dels anys trenta a Alemanya. No dic que Trump no n’estigués temptat, però tampoc no ha guanyat tan espectacularment. El teixit de la societat americana està molt dividit, però la democràcia hi és molt assentada.

—En l’última campanya, tots dos candidats deien que la democràcia perillava. Hi ha, si més no, una banalització del terme i dels mecanismes.
—Era esperable. Trump va dir que si no guanyava serien les últimes eleccions. Els demòcrates hi havien de respondre, però no crec que s’ho pensessin. Sigui com sigui, hi ha un factor que crea molta distorsió en la democràcia americana i no hi veig solució immediata: el poder dels diners. Hom pot argumentar que el trumpisme és una conseqüència de la decisió del Tribunal Suprem que va permetre donacions il·limitades. En algun moment de majoria demòcrata, s’hi hauria de posar límit. La majoria republicana a la cambra de representants és molt exigua. Per això Trump té pressa: ara té dos anys per a ser emperador. La qüestió del poder dels diners és crucial.

—No hi havia hagut mai tants milmilionaris, el poder dels gegants tecnològics és enorme. Us preocupa, això, quant al futur de la democràcia?
—És molt preocupant. Com que sóc antiquat, en aquestes coses, penso que el sistema democràtic és “una persona, un vot”, i hem de treballar perquè això acabi predominant. La cosa essencial és que es mantinguin els processos electorals. Els Estats Units ja han passat per fases d’aquestes: a principi de segle, els Rockefellers i els oligarques dels grans càrtels. Amb les lleis antimonopoli es va aconseguir de limitar-ne el poder. Ara hi tornem a ser. Els intents de les administracions demòcrates d’enfortir la política antimonopolis se n’aniran del tot en orris amb Trump. No vull semblar optimista, però em sembla que hi ha partit.

—Les institucions comunitàries de la Unió Europea tenen molt de descrèdit. Macron és feble. Veurem què passa a Alemanya. Qui l’ha de pilotar, la resposta europea?
—És molt difícil de ser optimista amb Europa. La falta d’esperit europeu i la falta de potència de les institucions europees són descoratjadores. Tant, que hom, de vegades, quan ningú no l’escolta, pensa que potser dos anys de trumpisme dur ens anirien bé per a veure la realitat del món i reaccionar. Però no estic segur que reaccionem. A Europa hi ha moltes tendències divergents. Ho explicava fa poc un article a The Economist: hi ha els atlantistes, els putinistes, els gaullistes, els negacionistes i la resta. Estem dividits. L’est d’Europa està interessat en la protecció americana, que l’OTAN funcioni. Qui pot dir-los que s’equivoquen?

—Què caldria perquè Europa revifés?
—Primer, reintegrar d’alguna manera la Gran Bretanya al concert europeu. No a la Unió Europea, però al concert, sí. Això no és gens clar, perquè els Estats Units, no pas Trump i prou, faran mans i mànigues per mantenir-la separada. Per això, les coses que fa Elon Musk van totalment en contra dels interessos dels Estats Units. La relació Musk-Trump no crec que duri. Hem de comptar que aguantarà mesos i prou. Segon, reconstituir l’eix franco-alemany. Serà molt difícil, perquè hi ha moltes diferències entre tots dos i uns lideratges molt dèbils. Hem de veure com és el senyor Merz, que sembla que serà canceller. A França hem de veure si l’esquerra es trenca i els socialistes entren en un diàleg constructiu amb Macron. No n’hi hauria prou, però gairebé. M’imagino que després del juliol, quan Macron les pugui convocar, hi haurà noves eleccions legislatives. Tercer, un bon lideratge des de Brussel·les. Von der Leyen podria ser pitjor.

—Si Trump es desentén de l’OTAN, veieu Europa preparada per a articular una estratègia de defensa pròpia?
—El punt de partida és bo, però aquesta construcció requereix dues coses: voluntat i temps. No és clar que tinguem cap de les dues coses. Tecnològicament, incloent-hi la intel·ligència artificial, Europa pot competir. Passa que la política de Trump és molt crua, molt elemental. Ara juga a barrejar la política de defensa i la comercial: “Potser us defenso si em compreu armes. Si no, no.” L’autosuficiència d’Europa en defensa hauria d’incloure una tecnologia de defensa pròpia. A curt termini els polonesos ens diran que estem bojos de voler prescindir de la tecnologia americana. I, en efecte, els haurem de dir que no podem anar tan de pressa. És possible que llavors Trump faci un tot o res: “O em compres totes les armes o no et defenso.” Cal navegar. No hi ha dubte que caldrà gastar més en defensa, i Espanya és l’última d’Europa.

—Si el desenllaç de la guerra d’Ucraïna és molt favorable per a Putin, Europa ha de témer de debò que vulgui anar més enllà? 
—Depèn de com acabi la guerra a Ucraïna, però ho ha de témer. Una actitud imperial expansionista només té aturadors temporals. Si Putin guanya bé a Ucraïna hi haurà un parèntesi d’uns quants anys. Després tornarà a posar condicions, a fer reclamacions. També tindrà la seva Grenlàndia. És molt clar: una vegada un país té una actitud militar expansiva, només s’atura si veu que els qui té davant resistiran. Si veu que no tenen voluntat de defensa, per què s’hauria d’aturar? A més, en el cas de Putin, no tot serà guerra militar. La primera etapa seria un alto-el-foc; la segona, la finlandització d’Ucraïna. Trump juga aquesta carta: quan reclama que hi hagi eleccions a Ucraïna, m’imagino que és perquè hi surti algun candidat com a Geòrgia. Els meus amics georgians em diuen: “Aquí tothom és pro-europeu, però Europa ens defensarà?” I jo no sé on mirar. Què han fet? Han donat molt de pes al candidat que vol gestionar com Finlàndia la relació amb Rússia. I Ucraïna serà igual.

Fotografia: Júlia Partal.

—Sobre l’informe Draghi, heu escrit que és un punt de partida sòlid.
—Si s’apliqués tot, diria que no tan sols és un bon punt de partida sinó una política forta i una reorientació important d’Europa.

—Però és viable?
—Sóc pessimista. Tenim sensibilitats molt diverses; influències no alineades amb un europeisme fort; la regla de la unanimitat, que és una barbaritat; i aquesta actitud fiscal de no voler donar més pes econòmic a Brussel·les. Tant l’informe Letta com l’informe Draghi assenyalen que Europa no ha capitalitzat la seva dimensió, que és com la dels Estats Units. Això té moltes raons: parlem moltes llengües, tenim una actitud administrativista… Però hem d’avançar cap a un espai econòmic real, més similar a l’americà o al xinès. Hem de fer que, quan una empresa comença a Barcelona, des del primer moment pensi si més no en el mercat europeu. Encara no passa. Això demana que el nivell federal tingui més pes, i no ho aconseguirem si només representa entre l’1% i l’1,5% de la canalització del PIB europeu per la via pública.

—Em podeu posar cap exemple de què significaria que el nivell federal tingués més pes?
—En el camp de la investigació, Europa hauria de desenvolupar un model coherent d’R+D+I distribuït per tots els estats. Uns haurien de fer una cosa i uns altres, una altra. Però hi ha d’haver un director d’orquestra. Una palanca forta que pogués articular per via de cofinançaments i per via de formulació de polítiques aquesta orquestra per a tot Europa. Ara no és així. Ara és el moment dels quàntums i cada país fa el seu programa de quàntums. Ja es fan esforços per a tenir un model ben distribuït, però serien més grans si la capacitat econòmica del centre fos més forta. Si el centre es pogués endeutar o si canalitzés més fons dels estats. Però això els estats no ho volen.

—Catalunya corre el risc de la irrellevància econòmica dins d’Europa?
—Són paraules fortes. No. Si tot va bé, Europa serà com els Estats Units però l’excel·lència serà més dispersa. Hi haurà nuclis econòmics potents, que brillin a l’oest, a l’est, al nord i al sud. Tenint sempre en compte que la vall del Ruhr acabarà essent l’aglutinador. Catalunya és a la cursa per ser un punt brillant, molt brillant, del sud d’Europa. Sempre hem de mantenir el marc europeu. Ens hem de comparar amb Madrid perquè depenem dels mateixos fluxos econòmics, però el nostre context sempre han de ser les regions europees. Fa trenta anys teníem més pes comparatiu a Europa que no ara, però no hem perdut el tren, perquè som vius en les tecnologies noves i en les antigues.

—Catalunya pot pensar realment al marge de Madrid, tenint en compte el bé de Déu de recursos que hi aboquen, i que la volen convertir en una gran metròpoli de deu milions d’habitants que faci de pont entre Europa i l’Amèrica Llatina?
—Si en l’àmbit de les fires, per exemple, la nostra aspiració és tenir les millors fires de l’àmbit espanyol, perdrem, perquè Madrid té tots els avantatges comparatius. Polítics i geogràfics. Per alguna cosa la van instal·lar on és, fa cinc-cents anys. Ara, si la nostra aspiració és tenir les millors fires globals, no tenim desavantatge respecte de Madrid. Estem iguals. Gairebé. Les comunicacions aèries encara serien un problema; són essencials, per això tinc idees fortes respecte de l’aeroport. La perspectiva de competir al món i competir amb Europa és incompatible amb un aeroport que no estigui ben connectat. Ara estem una mica al límit.

—Estratègicament, en quines reformes s’hauria de concentrar Catalunya per a no perdre embranzida?
—No m’agrada assenyalar sectors. Catalunya és prou petita perquè no importi gaire en què siguem bons, si allò en què som bons té un valor afegit alt i exportem al món. Fa trenta o quaranta anys, si deies “Catalunya té un gran futur en la gastronomia” no semblava una realitat. Ara ho és. Si fa vint anys ens deien: “Catalunya serà un centre important de fotònica a Europa”, hauríem dit: “Fotònica? Connais pas!” Ara ho és. Això potser em posa en una posició una mica liberal, però hem de deixar fer i facilitar que es faci. Hem de tenir un nivell baix de barreres administratives i posar els cataplasmes necessaris per millorar el nostre sistema educatiu.

—Deixar fer vol dir també una reforma important del sistema impositiu?
—No. Pot voler dir reformes quirúrgiques, però no crec que el dinamisme econòmic de Catalunya depengui de l’impost de successions i no propugno fer-hi canvis. El de patrimoni –ara se’n diu sobre la riquesa– me’l miraria més perquè és atípic a Europa. Si pogués, l’eliminaria, perquè em sembla que hi perdem més que no hi guanyem. En general, seguiria la política que han seguit a Portugal en termes d’imposts. La política que ha seguit Madrid no és reproduïble.

—Per què?
—La política de Madrid diu: impostos baixos, atracció de gent amb recursos de tot el món, incloent-hi l’Amèrica Llatina, i, com que aquests no necessiten serveis socials perquè ja s’ho paguen, el fet de no tenir prou diners per a pagar els serveis socials no és problema. Formo una comunitat en què molta gent no necessita aquests serveis i això, a més a més, em facilita majories electorals. Això ho pots fer en un lloc, no a tot arreu; per a fer-ho has de tenir una classe mitjana molt nombrosa que pugui prescindir dels serveis públics i això no és així. A Catalunya no ho podríem reproduir. Per això sóc favorable a l’harmonització fiscal espanyola, en molts aspectes. En particular, amb els impostos sobre les successions i la riquesa, perquè Madrid competeix amb nosaltres fent coses que no ens podem permetre. Ells s’ho poden permetre perquè han aprofitat l’atractiu de l’estat.

Fotografia: Júlia Partal.

—Després del congrés del PSOE a Sevilla, constatem dues coses. Una: la reforma del finançament no implicarà que Catalunya surti del règim comú. I dues: les decisions estratègiques passaran pel Consell de Política Fiscal i Financera.
—Això segon no té significació. Ho he viscut en carn pròpia: el Consell de Política Fiscal i Financera és el govern espanyol. Una vegada vam aconseguir que la meitat de consellers votessin a favor de demanar un informe a l’Airef, i el senyor Montoro va dir: “Doncs no.” És una cortina de fum. Per una altra banda, sempre m’ha semblat evident que Catalunya no sortiria del règim comú. Hem de plantejar el tema en dos eixos: el repartiment i el paper de l’Agència Tributària Catalana.

—Quin problema hi ha amb el repartiment?
—És fonamental veure com es reparteixen els fons fiscals entre les autonomies i el govern central. Hem d’aconseguir que si més no un 2% del PIB addicional vagi a les autonomies. Això vol dir, sí, que Catalunya treballa per a tothom, però suposo que quan el president Illa visita les altres comunitats hi deu parlar d’això. M’haig d’imaginar que Sánchez i Montero treballen amb aquest horitzó, perquè no pot ser una operació de suma zero en què cap autonomia no hi perdi ni un duro. Si ningú no hi perd ni un duro, vol dir que només hi sortirem guanyant si n’hi ha més.

—I amb l’Agència Tributària Catalana?
—D’agència catalana ja en tenim. Hi haurà una tensió permanent perquè sigui la de veritat. L’estatut parla d’un consorci o un equivalent: el Parlament de Catalunya podria permetre l’entrada del govern central a l’agència catalana en minoria. I aleshores, començar. Primer, amb l’impost sobre la renda. Després, hi haurà d’haver negociacions contínues per a tenir capacitat fiscal desreguladora. Haurem de ser ferms però gradualistes. És difícil però realista. No obtindrem més que això.

—Una cosa és tenir la capacitat de gestionar la recaptació. Una altra és tenir la sobirania per a decidir què se’n fa, dels recursos. Aquesta segona part l’hem de descartar?
—No, no. Aquesta segona part és essencial. Al primer llibre de Ramon Trias Fargas sobre aquest tema, en què veus com es va desanimant, arriba un punt que, ja una mica desesperat, ve a dir, simplificant: “Ja no em poso en el sistema impositiu, però doneu-me els diners i deixeu-me que els gasti com vulgui.” La sobirania fiscal no vol dir només, com diem sempre, el poder de posar impostos: també és el poder de decidir en què te’ls gastes.

—Això sí que sembla que resta fora de la reforma del finançament que hi ha damunt la taula.
—Potser és bo que en resti fora, perquè si comencen a posar-hi gaires criteris… Tenim dos models. Hi ha el que sol defensar el PP, que dissenya un model uniforme per a tothom. Diu: tants llits, tants hospitals, tantes universitats, etc., calcula quant costa cada cosa i assigna a cada autonomia els diners necessaris. T’ho donen menjat i t’has de limitar a aplicar-ho de manera que hi hagi les mínimes fraccions possibles. L’altre model és l’actual, fet per l’Antoni Castells i col·laboradors l’any 2009. És un model d’inspiració alemanya i federal. Determina quant rep cadascú i després, en principi, cadascú fa el que vol. En certa manera, convindria que el sistema actual se simplifiqués i alhora s’aprofundís.

—Tres qüestions polítiques, abans d’acabar. Fa cinc anys, en una entrevista en aquesta casa, vau dir: “Ara és l’hora d’Esquerra.” Quina valoració feu del pas d’Esquerra per la presidència?
—Bona. Han fet el paper que el sentit comú demanava per a la fase posterior al 2017. Han seguit el principi de realitat. El descabdellament del procés va ser un cop molt fort. No mortal, però molt fort. Calia un període de calma, de redreçament i d’assegurar els dos objectius fonamentals a trenta o quaranta anys vista: que Catalunya sigui pròspera i catalana. Tornar a fer un procés abans seria suïcida, a més d’infactible. Em sap greu la situació en què es troba Esquerra.

—Quina valoració feu dels primers sis mesos del president Salvador Illa?
—S’ha mogut bé. Aquest any és essencial per al model de finançament i moltes altres coses que caldrà veure com es resolen. Jo només tinc un objectiu: que les pròximes eleccions no les guanyin el PP i Vox. No sóc innocent, el PP tornarà a governar, però ha d’aprendre que no pot governar donant suport a la política catalana de Vox, i només ho pot aprendre si perd eleccions. Per tant, a curt termini hem de fer viable i fortificar la convergència dels quatre partits nacionals, els dos bascos i els dos catalans, amb el Partit Socialista. Per al PNB i Junts no és la cosa més natural del món, però s’ha de poder ser flexible i trobar prou punts comuns.

—Què us sembla l’estratègia de Junts respecte del PSOE?
—Massa gestualitat i poca consciència que el guirigall no ens va bé. He de dir que el Partit Socialista tampoc no ha estat gaire hàbil. Ha provocat Junts. El Partit Socialista haurà d’aprendre que, si valorem la calma per damunt de tot, l’acció legislativa ha de ser molt mínima i ha de fer moltes renúncies. Junts no té alternativa, però la política no és una construcció d’implicacions racionals. Les emocions hi juguen. I han portat Junts a practicar una política del “llindar de l’abisme” que és dolenta per a tothom.

Fotografia: Júlia Partal.

Per començar d’alguna manera, agafo una notícia d’última hora, però vella: “Una persona mor electrocutada després d’enfilar-se a un tren a l’estació de Lleida.” Tant si heu abandonat X com si sou de la resistència, els comentaris de la xarxa no us sorprendran: “Una persona? Què voleu amagar?”; “Una persona no, un MORO!”; “Un moro delinqüent menys”; “Però el tren es troba bé?”; “Púrria delinqüent que hauria d’estar deportada. Gens de llàstima.” Un usuari respon amb dues emoticones d’ampolles de cava; un altre amb un mem de pollastres a l’ast; un altre sentencia: “De qualsevol cosa en diem persona, avui dia.” I aquí paro el treball de camp, perquè aquesta última, com a síntesi de totes, no es pot superar.

No es tracta de cap brot excepcional: només és un dia més als comentaris de les notícies del compte del 3/24. Ni tan sols m’he hagut de passejar pels perfils més extremistes, engreixats i reverberats per un algorisme que, com se sol dir dels gossos, cada vegada s’assembla més a l’amo. Totes les fòbies dels nostres temps tenen el seu lloc a la xarxa d’Elon Musk. L’odi hi és un esport nacional, internacional, mundial. Aquests dies n’ha esclatat un cas mediàtic, el d’aquesta actriu nominada als Oscar, Karla Sofía Gascón, que també podria ser candidata olímpica de triatló en racisme, islamofòbia i catalanofòbia. I ves per on: l’artista, que per ser una dona trans també ha rebut odi de valent a la vida, ha estat abraçada per la premsa ultraespanyolista com a “víctima” d’una campanya d’assetjament a X: ja ho veuen, els odis compartits fan estranys companys de llit.

No volia personalitzar, només és que el cas, per al que avui m’interessa parlar, dóna per a molt. Com sabeu, ara a l’actriu li perilla el reconeixement de l’acadèmia, pobra, perquè en el seu moment va tindre la mala idea de piular contra negres, xinesos i musulmans a cara descoberta. Contra els catalans no compta, de tan naturalitzat i banal com és l’anticatalanisme fora del nostre cercle nacional. Aquesta aquiescència no és més que l’acceptació, també a Catalunya, que la catalanofòbia té les seues raons de ser, per més injustes que ens semblin als afectats, perquè darrere l’odi al diferent sempre et donaran UNA RAÓ, una justificació.

A naltros ens pot costar d’entendre, perquè som els bons i no hem robat mai ni vint duros del moneder de les nostres iaies, però igual que algú parla de “moros delinqüents” que se salten les lleis de casa nostra, també pot parlar de “catanazis” que ens saltem les de la casa de tots els espanyols, si és que hi ha cases d’algú. I tota la concatenació de fets que acaba en un titular –ja siguin històrics o individuals– pot importar ben poc a ningú, tret dels interessats. La vida es veu molt diferent segons la banda on t’ha tocat de néixer, això és elemental. Llavors passa que a un catalufo li fan saltar un ull, per exemple, o li rebenten un testicle –“perquè” va llançar una tanca policial o “perquè” volia “subvertir l’ordre constitucional”– i no pots esperar que X no esclati en piulades de celebració contra els “putos catalans”. Tan senzill com això: per al deshumanitzador, sempre hi ha UNA RAÓ que justifica la deshumanització d’un altre grup humà.

Per les seues raons, també, l’actriu espanyola va sentir legítim el propi odi i el va esventar a la xarxa, cosa que ens porta a pensar que, si aquest és el seu sentiment en públic, quin no deu ser en privat. I aquesta és una curiositat que també em té intrigada dels perfils que comparteixen com a mínim dues lluites amb Gascón: fins a quin punt es dissocien del seu jo combatent de les xarxes quan són a l’oficina, al gimnàs o amb la colla fent una calçotada?; es reprimeixen els epítets “moro”, “panxito”, “xusma”, “púrria” davant dels seus xiquets o a les reunions de l’AFA?; deixen anar alguna racistada, alguna patinadeta xenòfoba, la parauleta fetitxe “woke”, quan tracten amb els clients, amb la cita de Tinder, amb els sogres, amb les companyes –no és femení genèric– de feina?

Això, els que són usuaris reals. Perquè no sabem quin percentatge representen els bots d’animació, que són baratets; vius o virtuals, a les bios es declaren “Políticament incorrecte”; “Lluitador per la llibertat de Catalunya”; “Antiwoke”, “Despertaferro 33”; n’hi ha que diuen que són funcionaris, mecànics, atletes, regidors, farmacèutics, mestres; n’hi ha amb banderetes i n’hi ha sense; n’hi ha que tenen un nom d’usuari ple de numerets, que vol dir que són dels que han sortit nous com bolets, i n’hi ha que ostenten noms i cognoms polits i treballats i, si són massa concrets, curosament inventats. Aquí darrere hi ha una feina ingent, local, global, una locomotora sense fre. Mentrestant, Musk somriu mentre acaricia un gatet.

Els perfils de X que segueixen al minut les maleses per part de gent de pell torrada –els delictes quotidians dels delinqüents blancs passen per alt del seu radar–, acumulen milers de republicacions i m’agrades en un tancar i obrir d’ulls, és una cosa de veure-ho. Tota una gesta per a una llengua menuda d’una nació perduda en un racó de l’Europa del sud, però que té un potencial estratègic de desestabilització que no passa per alt a l’enginyeria de qui ja és el feixista més ric del món. Sobre el jove electrocutat a Lleida –és un exemple, si us plau, un exemple de molts– les parròquies han sentenciat: si pretenia colar-se al tren, i si a l’estació havia estat provocant “problemes de seguretat”, ben calcinat està. Els qui som deshumanitzats per altres grups humans no estem exempts de deshumanitzar, mireu el cas de l’amiga Gascón, a qui el privilegi de l’espanyolitat blanca no li ha evitat mai de rebre odi per ser persona trans: per poquet que aixequem el cap, sempre tindrem algú per sota nostre a qui trepitjar.

Em centro i acabo. L’ètica periodística d’ometre l’origen, ètnia o religió dels implicats en delictes si no és rellevant per a entendre els fets, atrau eixams d’usuaris afamats per saber: i d’on és aquesta “persona”, de Personilàndia?; i aquest “jove”, de Jovenilàndia?; menja pernil, menja fuet?; per què no en dieu la nacionalitat?, què ens amagueu? No sabem quants són, però cada vegada són més: gent que necessita saber l’origen d’un ésser humà per a decidir si és una persona o no, per a no errar el tret de l’estigmatització, per a no sucumbir a aquest mínim comú que, si et descuides, pot fer-te posar a la pell dels fills dels altres, com tu ets fill dels teus, i infondre’t un fil de compassió. I perdre aquest reconeixement de mínims, a la història de la humanitat, no ha portat mai res de bo.

L’article que vaig escriure ahir sobre el Consell de la República va concitar una estranya unanimitat –gairebé no passa mai–, però també algunes crítiques dures, dient que fóra interessant que en compte de parlar-ne en negatiu n’hagués parlat en positiu. Crec que ho he fet moltes vegades aquests anys, però, siga com siga, no em reca gens d’insistir-hi: per què crec que el Consell de la República és la figura essencial del procés d’independència?

En primer lloc, perquè ja és una institució que naix de la proclamació de la independència i de la legitimitat de les lleis aprovades el setembre del 2017. De fet, és l’única filla del pas endavant fet pel Parlament de Catalunya el 27 d’octubre d’aquell any. El Consell, doncs, té una legitimitat única, que crec que hauria de ser possible de preservar.

Més enllà d’això, crec que una institució autoreferenciada, fos quina fos –i, per tant, encara que fos una que poguéssem crear de cap i de nou–, és la clau de futur. Per dues raons: per l’autoafirmació nacional que significa i per l’organització col·lectiva que pot arribar a crear, i prefigurar ja funcionalment una república catalana diferent i millor, molt més democràtica.

El primer punt, l’autoafirmació, es basa sobretot en la Identitat Digital, en el registre censal. Comptar-nos, saber qui som i quants som és molt important. Però organitzar-nos al marge dels estats espanyol i francès, lliurement, encara ho és més. Per tant, el cens de nacionals catalans, la creació voluntària d’un cos polític –i, tant com siga possible, també legal– en què ens reconeguem és el pas més decisiu que podríem fer com a nació, seguint l’exemple que reivindique sempre del Consell d’Estònia.

Amb una concreció, a més, que fa miques la clau més poderosa de la dominació espanyola. El cens ha de ser format per la gent que s’afirma com a catalana i, per tant, en cap cas no es pot reduir al territori que Espanya considera que és Catalunya, és a dir, a l’autonòmic. I, per la mateixa raó, no ha d’incorporar necessàriament tot el veïnat administratiu de l’autonomia. Qui no ho vulga ser que no ho siga i que ho siga tothom qui ho vulga ser.

A partir d’aquesta decisió clau, l’èxit o no de la maniobra depèn, òbviament, del nombre d’afiliats, però també de la voluntat de fer coses amb ells.

Perquè en el món hipertecnològic d’avui les possibilitats d’incidència en la vida diària ja no són totes ni sempre en les mans del govern de l’estat-nació. I els grups de ciutadans organitzats són capaços de crear grans projectes i d’aconseguir grans beneficis col·lectius, i també personals, si actuen junts. Els homosexuals, per exemple, han sabut generar una “nació” que fins i tot ja ha estat capaç de bastir territoris alliberats en molts dels nostres barris o d’incidir molt clarament en la política internacional.

Aconseguir que un document d’identitat català tinga valor referencial en el dia a dia, que no siga un simple objecte simbòlic, no és cap utopia. En pot tenir, fàcilment, si institucions com els ajuntaments o les diputacions li’l donen, això és cert. Però també si serveix per a parlar de tu a tu, en nom del poble català que vol no ser espanyol ni francès, amb les empreses globals o locals i amb les altres nacions del món. Hi ha exemples molt interessants a Estònia o a Singapur d’això que s’ha acabat anomenant l’e-ciutadania.

Però per a parlar en nom del poble català que no vol ser espanyol ni francès cal una veu que siga la referència. I aquest, precisament, és el paper central que el Consell de la República ha de tenir. Si representa els “catalans lliures” –ho diré ara amb terminologia gaullista i ja em perdonareu que m’arrime a l’enemic– ha de ser el govern de la Catalunya lliure. I ha d’actuar com a tal, especialment en l’àmbit internacional. L’administració del Tibet a l’exili és un exemple ben clar de les possibilitats concretes i directes que té un projecte com aquest.

Tanmateix, el Consell no ha d’actuar amb prevencions i mitges tintes si vol tenir èxit i ser respectat: s’ha de presentar com el govern provisional del país i ha de ser capaç de ser escoltat perquè és això. Per aquest motiu és molt important la legitimitat de base del Consell –l’origen o la legitimació parlamentària, el parlament dels “catalans lliures”. Però també la legitimitat que pot beure de la consideració dels seus membres, com va saber entendre bé, al segle passat, el Consell Nacional Català.

Perquè hi ha catalans a qui s’obre qualsevol porta al món. Ho sabem tots. Noms respectadíssims en camps com l’economia o la cultura, la ciència o l’entreteniment. A Pau Casals, per exemple, no li van tancar les portes de l’assemblea general de les Nacions Unides. I un govern ambiciós constituït per alguns d’aquests grans noms, que treballe per la internacionalització del conflicte i que faça evident l’existència d’aquesta voluntat de “catalans lliures” no depèn de quants afiliats hi ha, sinó de la capacitat de seducció del projecte i de la responsabilitat personal de cadascú.

No posaré cap de nom sobre la taula, però crec que tots som conscients que si aquest o aquella es presentàs al món com el ministre de Cultura o la ministra d’Economia del govern provisional català la porta no se’ls tancaria automàticament. Ho sabem.

Però per a aconseguir això cal democràcia, afirmar la base que representes davant el món i presentar-la com el sosteniment essencial del projecte. I per a això cal un parlament. I unes eleccions i uns electes. En realitat, cal reproduir completament i amb molta ambició el model d’un estat normal, tot i que, provisionalment, en petit: un govern, un parlament i una “administració de justícia” que fins i tot abans de controlar el territori pot funcionar ja basada en la mediació. L’anomenada ADR, la resolució alternativa de conflictes, és un mecanisme que funciona molt bé en la majoria de països europeus, especialment als Països Baixos, on s’ha institucionalitzat al marge de l’administració de justícia de l’estat en àmbits com el dret de família, el dret mercantil i fins i tot en conflictes administratius. O en llocs com Singapur, un autèntic referent internacional en la matèria.

I ara diré una cosa que sorprendrà: fins i tot l’exèrcit. És obvi que el Consell de la República no pot crear cap milícia armada, però pot organitzar perfectament una força de defensa tecnològica, que alguns països com Ucraïna o Israel conceben com un esforç a mig camí entre públic i privat i que no és prohibida per cap llei.

Podria continuar hores i hores, però espere que, amb aquests pocs exemples, s’haja entès què vull dir i que haja respost adequadament als lectors que van considerar massa destructiu el meu text d’ahir i que me’n reclamaven la versió constructiva.

Ho diré novament: crec que el Consell de la República té totes les característiques per a ser l’eina més revolucionària i més eficaç en el camí de la independència, perquè viu i construeix al marge de la legalitat espanyola i francesa, fora del seu abast repressiu i amb el suport de la tecnologia i la voluntat dels membres “lliures” de la nació catalana.

Ara, per a aconseguir això cal somiar en gran, cal treballar de valent, cal ser molt intel·ligents i oberts i cal una gran consciència col·lectiva que l’objectiu comú és més important que les peripècies personals o de grup, siguen quines siguen.

La gran diferència, en qualsevol cas, la gran diferència respecte de tot allò que puguen fer el Parlament de Catalunya i la Generalitat és que ells són sotmesos a la repressió i a una estructura legal que els obliga. Però en el cas del Consell de la República no hi ha excuses: si no ho fem realitat, deixeu-vos estar de raons, és tan sols perquè no ho volem.

 

PS1. Assumpció Maresma ha escrit sobre el fons del conflicte de la Casa Orsola: “Escarmentar Albert Ollé: a Barcelona no volem voltors”.

PS2. El professor Andreu Mas-Colell ha tingut una llarga conversa amb Ot Bou per a explicar com veu el retorn de Donald Trump, l’enfrontament amb la Xina, la debilitat d’Europa i, és clar, la situació política i econòmica de Catalunya: “Només tinc un objectiu: que les pròximes eleccions no les guanyin el PP i Vox”.

PS3. L’autoorganització nacional també implica un sistema nacional de comunicació propi. Veus nostres autocentrades. VilaWeb ho és. I us demanem l’ajut per a continuar-ho essent. Aneu a aquesta pàgina per a fer-vos-en subscriptors o fer-hi una donació.

No és estrany, perdre la noció del temps quan entrem en una xarxa social. Però si som usuaris de TikTok, és probable que ho hàgim experimentat sovint. Tot i que encara és una plataforma relativament nova, comparada amb d’altres més implementades, com Facebook, Instagram o X, TikTok és la xarxa social preferida pels menors a tot el món i la que més utilitzen diàriament. A l’estat espanyol, on els adolescents encapçalen la llista global dels usuaris que passen més temps en les xarxes socials en conjunt, aquest ús intensiu és com més va més preocupant.

El costat problemàtic de la hiperconnectivitat

Alguns estudis revelen que, en general, els adolescents de l’estat espanyol són els qui presenten un ús més problemàtic de les xarxes socials. Això no sols es refereix a un temps d’ús excessiu, sinó a la pèrdua de control sobre el seu consum: mostren menys capacitat per a regular els seus impulsos en relació amb les xarxes socials, poden sentir estrès o ansietat quan es restringeix el seu ús d’aquestes plataformes i les tenen al cap constantment.

La sensació de no tenir el control sobre el temps que passem fent una determinada tasca genera efectes similars als d’una addicció. Aquests efectes col·laterals es noten, especialment, en la vida diària, perquè dificulten el desenvolupament normal de tasques quotidianes: per exemple, la preocupació per les xarxes socials dificulta la gestió de responsabilitats escolars i disminueix l’interès per fer activitats socials que no són en línia.

Aquests darrers anys, ha cobrat força el concepte de “benestar digital”, que es refereix a l’equilibri que els usuaris aconsegueixen entre els beneficis i els inconvenients de la connectivitat digital constant. En el cas dels més joves, aquesta qüestió és encara més crítica, atès que l’adolescència és una etapa en què solen disminuir els nivells generals de satisfacció o l’autoestima.

Benestar digital i TikTok: una relació encara incerta

La recerca sobre el benestar digital dels adolescents s’ha centrat principalment en la relació entre el temps que els joves passen davant una pantalla i els símptomes de trastorns mentals com l’ansietat o la depressió. Però sembla que els resultats encara són incerts i no hi ha una relació causa-efecte clara.

Per això hem fet un estudi per a analitzar l’impacte de TikTok en el benestar digital dels adolescents de l’estat espanyol. La nostra recerca s’ha centrat en dos aspectes clau vinculats al benestar digital: la capacitat dels joves per a establir límits en el seu temps d’ús de l’app i les connexions socials que estableixen en línia. A més, explorem si hi ha diferències en l’ús de la plataforma entre nois i noies adolescents.

Connexions socials multiplicades

L’estudi de TikTok, en concret, és interessant perquè presenta particularitats que la fan única respecte d’unes altres plataformes populars, com Instagram. Mentre que Instagram té com a propòsit principal representar, accentuar i intensificar les interaccions socials del món real per portar-les al món digital, TikTok compta amb un algorisme de personalització que mostra vídeos ajustats als interessos de cada usuari.

Amb aquest algorisme, ha transformat la manera en què els adolescents es relacionen en línia: han passat d’interactuar majoritàriament amb amics i familiars a connectar amb una xarxa més àmplia d’usuaris, la majoria desconeguts, que produeixen i consumeixen contingut afí als seus interessos.

Més temps, menys control

A mesura que passem més temps a l’aplicació, l’algorisme entén més bé quins són els nostres interessos i quins vídeos ha de mostrar-nos. I això sembla que té una relació directa amb la conclusió principal del nostre estudi: els menors que més utilitzen TikTok són els qui tenen menys capacitat per a limitar el seu temps en l’aplicació.

Un noi adolescent de cada cinc passa, de mitjana, més de dues hores el dia a TikTok. En el cas de les noies, és una de cada quatre. Aquestes xifres són preocupants, considerant que el seu temps davant la pantalla no es limita només a aquesta app, sinó que s’estén a més plataformes i activitats digitals.

Segons documents interns de la companyia citats en causes judicials als EUA, els executius de TikTok ja eren conscients que la seva plataforma podia generar addicció en els usuaris després de 35 minuts d’ús, i que les eines de control de temps que ofereix l’app no són efectives.

Els rols de gènere tradicionals persisteixen a l’aplicació

Una altra troballa interessant del nostre estudi és que, més enllà dels vídeos còmics i musicals, que els consumeixen igual nois i noies, hi ha diferències notables en els continguts que cada gènere prefereix. Els nois, per exemple, tendeixen a interessar-se més per videojocs i esports, mentre que les noies consumeixen en grau més alt contingut relacionat amb bellesa i moda.

Aquesta divisió d’interessos no sembla casual, sinó que suggereix que l’algorisme de TikTok reforça, en molts casos, els rols de gènere tradicionals. I això que, paradoxalment, ofereix el contingut en una pàgina d’inici denominada “per a tu”.

Crida a passar a l’acció

Totes aquestes dades posen sobre la taula la necessitat d’implementar mesures addicionals per a fer front a aquesta situació. Si les eines de gestió del temps que ofereix l’app no són suficients, caldrà desenvolupar programes educatius per a promoure hàbits digitals saludables entre els adolescents.

A més, les famílies han de comptar amb estratègies d’acompanyament per a fer-ho possible, tot això, sense oblidar la perspectiva de gènere. Finalment, també es pot valorar la possibilitat de fer auditories regulars de l’algorisme d’aquesta plataforma per a evitar-ne els potencials efectes addictius.

La realitat és que TikTok canvia la manera com els adolescents es relacionen i s’informen. I això, com a societat, hauria de preocupar-nos.

Mireia Montaña Blasco és professora dels estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació a la Universitat Oberta de Catalunya. Clara Virós-Martín és doctoranda en Comunicació a la Universitat Pompeu Fabra. Monika Jiménez Morales és professora del grau de Publicitat i Relacions Públiques de la Universitat Pompeu Fabra.

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. 

El consell de ministres espanyol aprovarà avui, 4 de febrer, l’avantprojecte de llei per a reduir la jornada laboral fins a 37,5 hores setmanals, sense la pèrdua de salari. L’aprovació arriba al final d’un procés, un any després de la primera reunió del diàleg social i quan els ministeris de Treball i d’Economia han superat les diferències sobre l’aplicació.

L’avantprojecte és fruit de l’acord que van signar el desembre el Ministeri de Treball, amb Yolanda Díaz al capdavant, i els sindicats Comissions Obreres (CCOO) i la Unió General dels Treballadors (UGT).

La patronal s’hi ha oposat. La Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials (CEOE) i la Confederació Espanyola de la Petita i Mitjana Empresa (CEPYM) consideren que ha estat una imposició i que la jornada laboral és una matèria que s’ha de fixar durant la negociació col·lectiva.

Quan el consell de ministres hagi aprovat el text, l’avantprojecte rebrà els informes del Consell d’Estat i el Consell Econòmic i Social. Després, a final d’aquest mes, tornarà al consell de ministres com a projecte de llei.

En acabat, el text es portarà al congrés espanyol i els grups parlamentaris podran presentar-hi esmenes abans d’aprovar-lo definitivament. El govern espanyol haurà de teixir una majoria parlamentària perquè la proposta s’aprovi.

L’objectiu del govern espanyol és que la reducció laboral entri en vigor abans de l’estiu, amb un termini d’adaptació per a les empreses fins al 31 de desembre de 2025.

Què passa amb els contractes a temps parcial?

Segons el text de l’avantprojecte, els contractes a temps parcial d’una durada de 37,5 hores setmanals o més es convertiran automàticament en contractes a temps complet. Als treballadors amb jornades inferiors, hom els garantirà el dret de mantenir el nombre d’hores que feien abans de la reforma, a més d’un augment proporcional del salari.

Els treballadors amb jornada reduïda per cura de menors, familiars o en situacions de violència de gènere, sexual o terrorisme, podran mantenir la jornada vigent fins el 31 de desembre de 2026 o adaptar-la a la nova normativa.

Quines sancions preveu l’avantprojecte?

Amb l’avantprojecte, el govern espanyol pretén d’endurir les sancions pels incompliments de la jornada laboral.

Per una banda, es multaran les empreses per cada treballador que incompleixi la normativa, i no pas de manera generalitzada. I, per una altra, l’import de les multes serà molt més alt i podrà arribar a 10.000 euros per treballador.

Les multes es dividiran en tres graus:

• Mínim: de 1.000 euros a 2.000.
• Mitjà: de 2.001 a 5.000.
• Màxim: de 5.001 a 10.000.

Com es garantirà la normativa?

A fi de garantir el compliment de la nova jornada laboral, l’avantprojecte reforça el registre de l’horari digital.

Els treballadors hauran de registrar la jornada personalment i directament, tot identificant si les hores fetes són ordinàries, extraordinàries o complementàries. A més, la totalitat del temps transcorregut entre el començament i el final de la jornada es considerarà temps de treball efectiu. Aquest sistema ha de ser accessible als treballadors, els representants i a la inspecció de Treball en qualsevol moment, fins i tot de manera remota.

L’avantprojecte també reforça el dret de desconnexió digital dels treballadors fora de la jornada laboral. El govern espanyol assenyala que és un dret “irrenunciable” del treballador, que no pot sofrir conseqüències negatives ni represàlies pel fet de no atendre comunicacions de l’empresa fora de l’horari de feina.

Quina majoria es configurarà al congrés? Quan s’aplicarà definitivament la norma?

Quan l’avantprojecte arribi al congrés espanyol, el govern de Pedro Sánchez haurà de teixir una majoria –que ara mateix no té assegurada– perquè la norma reïxi.

El portaveu de Junts per Catalunya, Josep Rius, va advertir ahir al govern espanyol que no pot donar per fet el seu suport al congrés. En una conferència de premsa, Rius va dir que el partit no ha tingut cap reunió amb l’executiu espanyol per abordar la reforma de la jornada laboral i que si es volen assegurar el suport de Junts, abans ho hauran de negociar.

A parer de Rius, serà una negociació complicada per les diferències entre el PSOE i Sumar. “Junts s’ocuparà de resoldre-les”, va dir. I afegí que la proposta de reducció de la jornada s’ha d’adequar a la realitat del teixit econòmic català.

Sigui com sigui, el govern preveu que la reforma surti publicada al BOE abans de l’estiu i que les empreses disposin d’un temps per a adaptar-s’hi. Mentrestant, diu que es negociaran ajudes per a pimes per a minimitzar possibles impactes negatius.

Per què s’hi oposa la patronal?

Les principals organitzacions patronals espanyoles, com la CEOE, Cepyme i ATA, han expressat el rebuig a la proposta de reduir la jornada laboral a 37,5 hores setmanals sense reducció salarial. Argumenten que aquesta mesura pot perjudicar l’activitat de les empreses, especialment en pimes i autònoms, de manera que afecti el creixement econòmic i la creació d’ocupació.

El president del Foment del Treball, Josep Sánchez, a la presentació del manifest de l’opinió empresarial sobre la proposta de la reforma de la jornada laboral (fotografia: ACN).

Foment del Treball, per exemple, s’hi ha oposat d’un bon començament. A mitjan desembre, va presentar amb divuit entitats sectorials catalanes una oposició ferma adduint que la reforma s’havia imposat per llei, que tindria “efectes nocius” i que els costs empresarials podrien créixer, d’entrada, d’un 7%. Segons estudis econòmics esmentats pel president de l’entitat, Josep Sánchez Llibre, aquesta reducció tindria un cost de 12.000 milions d’euros per a les empreses, xifra que podria enfilar-se fins a 49.000 milions –va dir– si s’hi afegia l’impacte de l’absentisme laboral.

El president de la PIMEC, Antoni Cañete, considera que la preocupació principal dels ciutadans no és la jornada laboral, sinó el salari i el cost de la vida. Creu que reduir la jornada de 40 hores setmanals a 37,5 és una mesura populista que s’hauria d’analitzar amb profunditat per les conseqüències que pot tenir en la productivitat i la competitivitat empresarial.

En una entrevista a VilaWeb, Cañete destaca l’impacte de l’absentisme laboral, que diu que s’ha duplicat aquests darrers anys i afecta especialment les petites i mitjanes empreses. Diu que la reducció de jornada hauria de tenir en compte la dimensió de l’empresa i el sector, perquè alguns, com les farmàcies, la neteja o la seguretat, no poden aplicar-la fàcilment sense originar problemes operatius.

“Hi ha una qüestió funcional. I això vol dir que una mesura com aquesta necessitaria una transitorietat i una sectorització. Si anem a comerços que tenen 2 treballadors o 3, el problema és que tu no pots tancar el comerç i, per tant, normalment passa que l’autònom –que ja el tenim a 55 hores de mitjana, i nosaltres reclamem que siguin 40– encara hauria de fer més hores”, deia Cañete.

Antoni Cañete: “Mentre la Xina fabrica i els Estats Units innoven, a Europa creem normes”

Què hi diu Treball i els sindicats?

“No és un acord més, és un avenç civilitzatori que fa progressar el nostre país.” Són paraules de la ministra de Treball espanyola, Yolanda Díaz, el dia que signà la reducció de la jornada laboral amb CCOO I UGT.

Díaz diu que la mesura posa fi a la desigualtat entre treballadors de sectors diversos i és un pas més en la lluita contra la precarietat laboral. Afegeix que contribuirà a millorar la qualitat de vida dels treballadors i que no pot ser un privilegi per a alguns col·lectius i prou, com ara els treballadors de la banca o les grans empreses.

Assegura que la reducció horària arribarà a sectors tradicionalment precaritzats, com ara el comerç, la restauració, la cura de persones i la neteja, ocupacions en què predominen dones i joves.

Un moment de la signatura amb la UGT i CCOO (fotografia: EFE / Rodrigo Jiménez).

Les negociacions entre el govern espanyol, la patronal i els sindicats van durar onze mesos. CCOO i la UGT celebren que l’acord prosperi, però adverteixen que estaran atents de la tramitació parlamentària per evitar que es desvirtuï.

Tots dos sindicats es van manifestar diumenge per criticar el “tacticisme polític” dels partits amb mesures socials cabdals com ara l’augment de les pensions i les bonificacions al transport públic”. En aquesta jornada, tots dos sindicats també van anunciar una gran mobilització el 4 de març a Barcelona per a demanar la reducció de la jornada laboral. Es farà davant l’antiga Canadenca, on fa cent anys que es va aconseguir la històrica reducció de la jornada laboral.

Donald Trump ha apujat el to respecte del canal de Panamà, i per justificar el seu intent de tornar a controlar-lo o, fins i tot, a ocupar-lo, ha dit que l’acord entre els Estats Units i el Panamà pel retorn de la zona s’havia incomplert perquè ara era la Xina, i no pas el Panamà, qui el controlava. És veritat, això? Vicent Partal ho explica en la seva pissarreta.

La Casa Orsola de Barcelona, l’edifici situat a la cruïlla entre el carrer del Consell de Cent i el carrer de Calàbria, centra l’actualitat d’aquests darrers dies perquè la setmana passada es va provar d’executar-hi el primer desnonament. La resistència dels veïns, que fa tres anys que lluiten perquè no els facin fora de casa, s’ha convertit en tot un símbol pel dret d’habitatge a Barcelona, una ciutat que com més va més lloguers de temporada té i que d’any en any supera xifres rècord en el preu del lloguer. Però: què és exactament la Casa Orsola? Per què té tant de ressò? Per què volen desnonar-hi els llogaters? Us ho expliquem detalladament a continuació.

Què és la Casa Orsola?

La Casa Orsola és un conjunt d’edificis d’estil modernista formats per les cases que fan xamfrà entre el carrer del Consell de Cent i el de Calàbria. En total, comprèn quatre entrades: els números 135 i 137 del carrer de Calàbria, i els 120 i 122 del del Consell de Cent.

El bloc va ser construït entre el 1909 i el 1913 pel mestre d’obres Josep Carrera i Miró, tot i que el promotor va ser, com el nom de la finca indica, Giovanni Orsola i Merino (Torí, Itàlia, 1845 – Barcelona 1929), també conegut per Joan, fundador de l’empresa de mosaics hidràulics Orsola, Solà i Companyia, creada el 1876.

L’empresa va ser la primera del sector als Països Catalans, fet que va convertir-la ràpidament en la més important en aquest àmbit. De fet, va arribar a aplegar 450 treballadors, que també produïen granit de marbre comprimit, pedra artificial i paviments continus de ciment pòrtland.

L’empresa exportava a l’Amèrica Llatina, especialment a Cuba. Amb la mort de Giovanni Orsola, a vuitanta-dos anys, la fàbrica Orsola Solà i companyia va cessar l’activitat el 1929. El fill, Ignasi Orsola, va continuar l’activitat a la Verneda amb el nom Mosaics Ignasi Orsola, fins que es morí, el 1933, a 53 anys.

D’ençà que es va construir, la Casa Orsola ha estat un edifici residencial del barri de l’Eixample Esquerre.

Per què volen desnonar els veïns de la Casa Orsola?

El 2021, el fons voltor Lioness Inversiones SLU, propietat d’Albert Ollé Bartolomé, va comprar l’edifici sencer i no va voler renovar els contractes de lloguer dels llogaters que hi vivien. Els volia fer fora per a fer pisos de lloguer de temporada a un preu que triplica l’actual: de 700 euros a 2.800.

La Casa Orsola comprèn un total de vint-i-set pisos: cinc tenen el contracte de lloguer vençut; vuit tenen lloguer indefinit i, per tant, els llogaters no poden ser acomiadats; sis, tenen lloguer residencial vigent –alguns, a punt d’acabar-se i, per tant, passarien a estar en la mateixa situació que el primer grup–; i set que ja són de lloguer temporal, però d’aquí a poc n’hi haurà vuit, perquè fa pocs mesos que es va morir la llogatera d’un pis.

Els cinc contractes de lloguer vençut són els que l’empresa propietària de la finca no vol renovar. És el cas d’en Josep, el primer veí a qui es va acabar el contracte el 2022 i, per tant, el primer que volen desnonar. Quan el 2021 Lioness Inversiones SLU va adquirir l’edifici, ben aviat va informar els veïns que els contractes no es renovarien. Però els veïns, en lloc d’anar-se’n i cercar un altre pis –concepte anomenat “desnonament invisible”–, van organitzar-se i van exposar el seu cas al Sindicat de Llogateres, que d’aleshores ençà els ha acompanyats i els ha donat suport en la lluita i resistència per a quedar-se a casa seva.

La majoria de veïns fa dècades que viuen a la finca, com el cas d’en Josep, que va arribar-hi el curs 2001-2002 i, doncs, fa gairebé vint-i-cinc anys que hi viu. Ara es troben amenaçats de trobar-se sense casa i haver de cercar alternatives, en una ciutat en què el preu mitjà del lloguer ja és de 1.193 euros el mes.

Qui és Albert Ollé Bartolomé?

Albert Ollé Bartolomé –barceloní de seixanta anys– és l’amo de l’empresa Lioness Inversiones, que va comprar la Casa Orsola l’any 2021 a l’antiga empresa propietària, Arrendaments Crimesa, mitjançant la Corporación Financiera Valora XXI, empresa que també té el control d’Emergia Contact Center, una companyia especialitzada en telemàrqueting.

El 1989 va fundar la societat anònima Difusió Telemarketing Grup (DTG), especialitzada en solucions de la gestió de relació amb els clients (anomenada CRM). El 1995, l’empresa es consolida com a primera empresa de màrqueting telefònic en facturació de l’estat espanyol. Cinc anys més tard, el 2000, DTG es fusiona amb la multinacional nord-americana Teletech Inc., Ltd. (Nasdaq TTEC).

Però la trajectòria d’Albert Ollé va començar en el camp de la venda de llibres domiciliària a termini. Després d’aquesta presa de contacte amb la professió, va entrar a Edicions 62 com a agent de vendes per a tot Catalunya. A més, va formar part dels consells de la Caixa i de la Cambra de Comerç.

Escarmentar Albert Ollé, amo de la Casa Orsola: a Barcelona no volem voltors

Qui volen desnonar?

Ara per ara, el veí més afectat de la Casa Orsola és Josep Torrent, professor de secundària de l’Institut Alexandre Satorras de Mataró (Maresme), perquè va ser el primer veí a qui va vèncer el contracte. Tanmateix, els veïns de quatre pisos més també tenen el contracte de lloguer vençut i podrien ser desnonats aviat.

Concentració d’alumnes i professors de l’institut del veí de Casa Orsola que volen desnonar

Tant el Sindicat de Llogateres com els veïns de la Casa Orsola insisteixen a dir que el problema de l’edifici és, en realitat, un problema col·lectiu, perquè és un exemple simptomàtic de la situació del lloguer a la ciutat i al país: com més va més contractes de lloguer temporals i amb preus més desorbitats, cosa que obliga els veïns a desplaçar-se de la ciutat per trobar alternatives més assequibles. De fet, cada dia hi ha desenes de desnonaments a tot el país, la majoria amb menors implicats.

El Sindicat de Llogateres, sobre la Casa Orsola: “O hi ha negociació col·lectiva o no hi ha pacte”

Per què la Casa Orsola s’ha convertit en un símbol de la lluita pel dret d’habitatge?

“Defensar la Casa Orsola és defensar Barcelona”. Aquest ha estat un dels eslògans més repetits aquests darrers dies, especialment pel Sindicat de Llogateres, que assegura que la lluita dels veïns de la Casa Orsola per a romandre a casa seva és un símbol de la situació a Barcelona i al país, on cada vegada s’ha de destinar un percentatge més alt del sou a pagar el lloguer.

En declaracions a VilaWeb, Aragonès explicava: “La Casa Orsola no és només un suport a veïns concrets afectats en aquest edifici, és un símbol de lluita pel dret a l’habitatge i pel dret a continuar vivint en aquesta ciutat.” La història d’en Josep i dels veïns de la Casa Orsola és, per tant, la història de molts: segons les últimes dades del Consell General del Poder Judicial espanyol (CGPJ), els sis primers mesos del 2024 hi hagué 1.428 desnonaments a Barcelona, la majoria vinculats a pisos de lloguer.

Ara, si el Sindicat de Llogateres ha agafat la Casa Orsola com a símbol de la situació a Barcelona, la patronal també. De fet, Foment del Treball, més d’una vegada, ha manifestat suport a Albert Ollé. Fa poc va emetre un comunicat en què li feia costat. Prèviament, ell havia publicat una carta en què deia que potser vendria la finca després de “rebre tota mena d’insults i atacs”. El comunicat de Foment deia: “El propietari no és un especulador sinó una persona que ha actuat conforme al dret, amb diligència i responsabilitat”. Així mateix, lamentava que l’edifici hagués estat “objecte de campanyes de desprestigi, ocupacions il·legals i fins i tot d’actes vandàlics que han deteriorat un patrimoni modernista que el propietari volia preservar”. La patronal presidida per Josep Sánchez Llibre insistia encara: “Les vegades que calgui farà una defensa radical a la propietat privada i del bon funcionament i vigència de l’estat de dret […]. És fonamental recordar que les lleis –també les que regulen el lloguer d’habitatge– són aprovades pels parlaments, són aplicades pels jutges i és obligatori complir les sentències que aquests dicten. Això és el que diu la Constitució. Sense aquest respecte, l’estat de dret s’enfonsa.”

El propietari de la Casa Orsola insinua que la vendrà i critica el veí pendent de desnonament

Així doncs, la Casa Orsola s’ha convertit en un torcebraç entre el Sindicat de Llogateres i els veïns de la finca –i tota la gent que els dóna suport– amb la patronal i la propietat.

Quan i com podrien desnonar els veïns de la Casa Orsola?

El desnonament dels veïns de la Casa Orsola s’ha ajornat fins al 18 de febrer a les 9.30. Segons Aragonès, l’ajornament es deu a la mobilització “sense precedents” d’aquests darreres dies. D’acord amb la nova resolució judicial, que ha pogut consultar VilaWeb, la raó del nou ajornament és la previsió que hi hagi una gran mobilització per a impedir el desnonament i per la impossibilitat de tenir els dispositius necessaris per a acomplir el desnonament.

Pares, fills i avis defensen la Casa Orsola: “No esteu sols”

El Sindicat de Llogateres, a través de la seva portaveu, Carme Arcarazo, ha explicat aquest vespre, en compareixença de premsa, que exigeixen una negociació col·lectiva en el cas de la Casa Orsola i que, en canvi, els “rendistes volen negociar amb els llogaters tots sols”: “O hi ha negociació col·lectiva o no hi ha pacte”.

En aquesta línia, ha desmentit el batlle de Barcelona, Jaume Collboni, i ha assegurat que ara com ara no hi ha cap mena de negociació ni mediació per part seva: “No pot haver-hi una negociació d’esquena als llogaters i al sindicat”, ha assegurat. “Avui hem sentit per les notícies que sembla que hi ha una mena de negociació i ho voldríem desmentir”, ha dit la portaveu del sindicat en declaracions als mitjans. “El que ha dit Collboni que hi ha negociació i mediació a Casa Orsola ara mateix és fals. Ni els veïns ni el sindicat hem rebut cap comunicació. Entenem que una negociació no pot tenir lloc d’esquena als veïns i al sindicat que ha liderat el conflicte”.

Arcarazo també ha afirmat que la raó per la qual Collboni “es vol fer l’heroi” és perquè “per la porta del darrere vol aigualir una de les poques mesures que garanteixen el dret a l’habitatge a la ciutat”. “El que vol en realitat és desballestar el 30%, una mesura clau que si es tira enrere pot provocar l’entrada de fons voltor molt més agressius”.

Sobre això,  ha acusat el propietari de l’edifici de ser “culpable” de la situació, però ha opinat que els polítics en són “responsables”, però també ha subratllat que “no es pot obviar que el partit socialista governa a l’estat, a la Generalitat i a l’ajuntament”.

Sobre la carta que ha enviat el propietari, Albert Ollé, ha considerat que es tracta d’una “una mofa per a tots els treballadors”. A la carta, criticava que el titllin de “voltor criminal” i assegura que, durant aquests tres anys, la Casa Orsola ha estat “objecte de campanyes de desprestigi, ocupacions il·legals i fins i tot actes vandàlics” i també ha acusat el llogater que ha de ser desnonat, Josep Torrent, de no haver volgut parlar mai directament amb ell i fer-ho sempre a través del Sindicat de Llogateres, tot i que el sindicat sempre ha dit que havia intentat de negociar amb la propietat sense resultat.

El propietari de la Casa Orsola insinua que la vendrà i critica el veí pendent de desnonament

Finalment, Arcarazo ha defensat la “lluita col·lectiva” i ha fet una crida als veïns a evitar negociar de manera individual amb la propietat. Ha considerat la treva de quinze dies fins a la pròxima data del desnonament “una oportunitat per arribar a un acord col·lectiu”, amb l’única condició que es tirin enrere les demandes de desnonament vigents. “No es pot negociar amb algú que t’està apuntat amb una pistola al cap”, ha insistit la portaveu del Sindicat de Llogateres. En referència al fet que aquest matí s’hagi endarrerit el desnonament al 18 de febrer, la portaveu del sindicat ho considera “una segona victòria. La casa Orsola segueix resistint” i ho addueix al fet que “hi ha hagut tanta gent disposada a venir que s’han vist obligats a ajornar”.

El Gremi de la Pagesia, que fa un any va col·lapsar el país amb talls de carreteres i autovies per reivindicar la crisi que pateixen pagesos i ramaders, ha anunciat noves protestes al carrer el 10 de febrer. Ho han fet a través d’una imatge publicada a la xarxa social Instagram on apunten: 10 de febrer de 2025 ‘Tornem al carrer un any després. Capgirem el país, sembrem el futur’. Fonts properes a les que ha tingut accés l’ACN han indicat que hi ha previsió d’actes reivindicatius entre el 6 i l’11 de febrer, sense concretar quins. El Gremi fa setmanes que organitza assemblees territorials per preparar les mobilitzacions, una de les darreres, amb gran afluència, va ser a Bellvís (Pla d’Urgell), dijous passat.

Ja fa dies que es poden veure arreu del país accions que apunten a noves protestes de la pagesia catalana. Els rètols indicatius de municipis rurals com Àger, Salàs de Pallars i molts altres han aparegut del revés en una acció reivindicada per capgirar la situació del sector agrícola i ramader un any després de les grans protestes. Des del Gremi recorden que les demandes van ser clares i després de moltes reunions admeten alguns avenços però que encara queden “moltes reivindicacions pendents”.

Les autoritats de Grècia han anul·lat les classes i han desplegat equips d’emergència a l’illa de Santorí per la previsió de terratrèmol després d’haver registrat en els últims tres dies més de dos-cents sismes submarins. Segons informen mitjans grecs, s’han produït alguns terratrèmols en les últimes hores de magnitud superior a quatre en l’escala de Richter, un d’ells de 4,9 a la costa de l’illa d’Amorgós, i hi ha el risc que es produeixin sismes encara més potents.

En una atenció els mitjans des de Brussel·les, el primer ministre de Grècia, Kyriakos Mitsotakis, ha instat els ciutadans de Santorí seguir les indicacions de les autoritats i a mantenir la calma. Entre d’altres, les autoritats del país també han demanat evitar les grans aglomeracions en interior i les zones properes a la costa i les infrastructures portuàries.

A video capturing #landslides on #Santorini highlights the potential risks after a series of #earthquakes in the Cyclades’ sea region, sparking concerns about the possibility of a major quake. Full story: https://t.co/VcFKtWiTcJ pic.twitter.com/6r58sp096E

— Greek Reporter (@GreekReporter) February 3, 2025

La cap de premsa de la selecció espanyola femenina de futbol, Patricia Pérez, coneguda en el sector com a Poki, ha assegurat en la primera jornada del judici contra l’ex-president de la federació, Luis Rubiales, pel petó no consentit a la jugadora Jenni Hermoso que va ser víctima d’una trampa i que l’ex-dirigent la va instar a mentir sobre els fets.

Hermoso declara contra Rubiales: “Em vaig sentir poc respectada. Van tacar un dels dies més feliços”

Ha testificat sobre l’informe que va elaborar el comitè d’Integritat de la federació després dels fets i que es va tancar sense cap mesura contra l’aleshores president. Sobre això, ha explicat que, una vegada ja havien tornat a l’estat espanyol, l’aleshores sots-director de comunicació, Enrique Yunta, li va telefonar i li va dir que havia d’anar urgentment a la seu de la federació per a declarar davant del departament d’integritat. A més, li va indicar que, amb l’objectiu “d’agilitzar els temps”, li enviava les preguntes i les respostes que havia de donar. Així, ha explicat que, en rebre aquelles respostes, es va adonar que hi havia coses que no corresponien amb la realitat, com ara que havia parlat amb Jenni Hermoso i que aquesta  li “havia restat importància a l’assumpte”, cosa que no havia passat.

Segons que ha relatat, en entrar al despatx, a la tercera planta de la RFEF, va veure que no hi era l’aleshores responsable d’Integritat, Miguel García Caba, sinó vuit persones. Es tractava de l’aleshores president, Luis Rubiales, el seu pare, el seu cap de gabinet i “un amic íntim de la infància”; l’ex-cap de comunicació Pablo García Cuervo; Enrique Yunta, el psicòleg de la selecció femenina i el recentment renovat seleccionador de l’absoluta, Luis de la Fuente, que declara demà com a testimoni.

“Des del moment en què vaig entrar i vaig veure vuit persones (…) vaig tenir clar que això era una trampa”, ha assenyalat Pérez, que ha afegit que Rubiales li va demanar que afegís frases a la seva declaració, com ara que Jenni Hermoso el va alçar a ell i li va donar dos copets al costat. Pérez ha dit que s’hi va negar perquè era “impossible” que veiés això des d’on es trobava a l’Estadi de Nova Gal·les del Sud (Austràlia), on es va disputar el Mundial, i ha admès que va acabar signant la declaració que considerava que s’ajustava “més a la realitat”, després de tres hores i demanar de canviar algunes coses.

A més, ha explicat que després del petó no consentit, el cap de comunicació de la federació, Pablo García Cuervo, li va trucar per a dir-li que els fets estaven agafant una magnitud molt grossa i que calia “frenar el soroll mediàtic”. “Em diu que la meva missió és localitzar la Jenni, que va a l’autobús amb mi (…). Em va dir que havia escrit un parell de coses que calia ensenyar-li”, ha relatat. Segons que ha explicat, el missatge que cali ensenyar-li a Jennifer Hermoso descrivien el petó com un fet “anecdòtic”. A més, ha recordat que, quan va veure a la jugadora baixar de l’autobús li va fer la sensació que ja estava cansada de les pressions rebudes perquè l’actitud era d’estar farta d’alguna cosa: “De fet, el primer que va dir és que allò era l’últim que faria i quan ja va llegir el text va dir que féssim el que volguéssim”, ha explicat.

L’audiència espanyola jutja Rubiales pels delictes d’agressió sexual i coaccions pel petó no consentit a Jenni Hermoso en la cerimònia de lliurament de medalles de la Copa del Món de futbol. També són jutjats per un delicte de coaccions l’ex-director esportiu de la selecció masculina Albert Luque, l’ex-entrenador de la selecció femenina Jorge Vilda i qui va ser responsable de Màrqueting de la Federació, Rubén Rivera. Aquest matí, la futbolista ha explicat que a partir del primer moment, després del petó forçat, va sentir que li havien faltat al respecte. També ha detallat totes les coaccions de què va ser objecte perquè fes veure públicament que el petó no consentit que li havia fet l’ex-president de la Federació Espanyola de Futbol just després d’haver guanyat el Mundial no l’havia molestada.

El ple de l’Ajuntament de Girona ha aprovat en un ple extraordinari el pressupost municipal pel 2025 amb els vots favorables de Guanyem, Junts i ERC, que han sumat els seus vuit, sis i tres regidors, respectivament. Hi han votat en contra els vuit regidors del PSC, l’únic regidor del PP i també el regidor de Vox.

Els comptes municipals d’aquest exercici, que es van aprovar inicialment en el ple extraordinari del passat 20 de desembre, contemplen una despesa de 164,95 milions d’euros, un 10,9% més que els comptes del 2024, i incorporen 8,4 milions d’euros en inversions, tal com recull el web del consistori. Malgrat això, tant la regidora d’Hisenda, Sílvia Aliu, com el batlle, Lluc Salellas, han aprofitat per criticar l’infrafinançament que, a parer seu, pateixen els municipis. “En un context en què d’altres ajuntaments es veuen obligats a prorrogar els comptes, i porten la ciutadania a la paràlisi, Girona torna a tenir pressupost malgrat l’infrafinançament que pateixen els municipis”, ha dit Aliu.

A més, ha subratllat que el pressupost, entre d’altres, contempla els crèdits necessaris i garanteix la solvència i la suficiència de recursos en relació amb les necessitats previstes de la ciutat.

L’oposició, per la seva banda, ha qualificat el pressupost de continuista i poc ambiciós. “El del 2024 ja va ser un pressupost viu, però el d’aquest 2025 va camí de ser-ho encara més”, ha dit la portaveu del PSC, Bea Esporrín.

El secessionisme lingüístic avança al País Valencià. La Universitat Politècnica de València (UPV) ha signat un conveni amb l’entitat secessionista Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV). La signatura es féu divendres i va ser presidida pel rector de la universitat, Pepe Capilla, i el degà de la RACV, José Luis Manglano. Segons que explica la UPV en un comunicat, l’acord pretén “consolidar la col·laboració que totes dues institucions han mantingut durant els últims anys, garantint un marc de treball estable per a desenvolupar iniciatives conjuntes en l’àmbit cultural i acadèmic”.

També hi era present la vice-rectora d’Art, Ciència, Tecnologia i Societat de la UPV, Salomé Cuesta, que digué que aquest conveni enfortiria el vincle entre la universitat i “el teixit cultural valencià”. A més, va apuntar que obriria noves possibilitats en el marc de la Universitat Sènior, que ofereix formació a jubilats ja en col·laboració amb la RACV.

“El conveni recull l’organització conjunta de conferències, seminaris i visites per a fomentar el coneixement de la història i la cultura de l’antic Regne de València. Així mateix, totes dues entitats col·laboraran en l’àmbit de la investigació i la divulgació”, diu el comunicat. L’acord arriba en un context electoral a la UPV, on avui comença la campanya amb Capilla com a únic candidat a revalidar el càrrec.

A més, segons dades de l’Àrea de Promoció i Normalització Lingüística, un 40% dels estudiants de la UPV voldrien rebre classes en català. No obstant això, l’oferta oficial de crèdits en llengua pròpia s’ha estancat al voltant del 7%. I no tan sols això: el sindicat denuncia que hi ha professors que incompleixen el programa docent i imparteixen classes en castellà d’assignatures que són catalogades en català.

La comissió del Síndic de Greuges del Parlament de Catalunya ha ratificat el nomenament de Jordi Palou-Loverdos com a nou adjunt a la síndica, Esther Giménez-Salinas, en substitució de Jaume Saura, que ocupava el càrrec d’ençà del juny del 2015.

El nou adjunt havia estat fins ara assessor i responsable de l’àrea de mediació i justícia restaurativa del síndic i el 2018 va participar en el diagnòstic del pla de drets humans de Catalunya. Ha estat advocat i mitjancer internacional especialitzat en resolució de conflictes, drets humans i construcció de la pau; és acreditat davant el Tribunal Penal Internacional i és un dels juristes pioners en l’aplicació del principi de jurisdicció universal.

L’advocat va elaborar un informe que recollia els greuges i les violacions de drets que havia comès l’estat espanyol en la persecució política, judicial i policíaca contra l’independentisme. El document es titulava “Espanya, Catalunya. Més de deu anys de conflicte polític, més d’un any de violacions de drets humans i de repressió”, i tenia la voluntat de radiografiar la violència institucional de l’estat espanyol contra l’independentisme, per denunciar-la internacionalment.

Durant la sessió d’avui també s’ha debatut l’accés a la informació pública i s’ha arribat a la conclusió que tan sols el 5% de les administracions tenen un procediment intern adaptat per a tramitar les sol·licituds que reben i el 17,4% tenen una unitat d’informació.

També s’assenyala que en gairebé la meitat dels casos en què s’ha presentat una sol·licitud d’accés a informació pública s’ha hagut de reclamar a l’administració perquè facilités la informació.

D’una altra banda, la síndica ha deixat clar que, deu anys després de l’aprovació de la llei 19/2014 de transparència, accés a la informació pública i bon govern, s’ha millorat en alguns aspectes, però encara hi ha mancances.

a càrrec de Mercè Boher - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

ERC ha obert el debat estratègic intern de la segona part del congrés, que acabarà amb l’aprovació definitiva de les tres ponències: la política, l’estratègica i l’organitzativa, a mitjan març. La primera proposta de ponència estratègica, que podrà ser esmenada per les bases a partir d’ara, situa el 2031 com a data simbòlica per a la construcció d’una “majoria social i política favorable al projecte de República Catalana i a l’exercici efectiu del dret d’autodeterminació”. El partit s’agafa al futur centenari de la fundació del partit com a l’horitzó per a la recuperació d’una base social que empenyi a favor d’un referèndum, sense posar-hi data. ERC es compromet a treballar per fer-lo “inevitable”. “Per uns nous 1 i 3 d’octubre que ens duguin a la proclamació de la República Catalana”, diuen. Aquest és el seu objectiu “irrenunciable” i per aconseguir-lo afirmen que no poden descartar “cap via democràtica”. Amb aquesta formulació inclourien, segons fonts del partit, la via unilateral, un potencial focus de discussió interna.

En concret, Esquerra parla de fer valer la força de l’independentisme per la via democràtica i la mobilització, “tot generant costos a l’estat per tal que accepti negociar els resultats d’un referèndum d’autodeterminació”. A més, ERC s’allunya de les cotilles autoimposades en el congrés de Lleida de fa dos anys, on van establir les condicions al referèndum pactat que proposaven: una victòria del sí del 55% i una participació mínima del 50%. La nova ponència estratègica no hi entra.

Mentrestant, proposen d’afavorir “nous espais de sobirania” que impliquin el desmantellament de les estructures de l’estat espanyol a Catalunya i que limiten l’acció dels governs i ajuntaments.

L’objectiu d’ERC és intentar fer valdre el seu paper a les institucions, especialment al parlament català i espanyol, per dotar el país de les eines i estructures institucionals necessàries per a encarar un altre conflicte amb l’estat a partir d’unes condicions “millors” que les que van precedir l’1-O. “Hem de fer possibles les condicions polítiques i socials que ens permetin plantejar un procés transitable i creïble cap a la independència”, afirmen.

El partit també vol fer l’any vinent una conferència nacional sobiranista amb agents socials, formacions i entitats sobiranistes, i alhora impulsar campanyes sobre les raons socials i econòmiques de la independència, especialment en els territoris on hagin obtingut menys suport.

Un catalanisme inclusiu

ERC també posa l’accent en la nació. Defensa un catalanisme inclusiu contra l’onada reaccionària que manté una visió tancada, excloent i ètnica de la catalanitat. Sosté que aquest model no solament divideix i crea desigualtats sinó que desconnecta la nació del seu poble. Parteix, en canvi, d’una concepció cívica de la nació catalana.

La llengua catalana ha de ser l’element vertebrador de la nació, el punt de trobada de la ciutadania, independentment del seu origen o creences, diuen. La ponència política parteix d’una concepció cívica de la nació catalana, basada en un conjunt de persones diverses que volen conviure com una mateixa unitat de sobirania, per poder prosperar “en llibertat i justícia a nivell econòmic, social i cultural”. Aquest catalanisme entén les tradicions com un punt de partida del projecte nacional, no com a essències intocables o delimitadores. En aquesta línia, parlen de la necessitat de promoure i encapçalar grans consensos polítics en defensa de la nació completa, la identitat catalana, la llengua, la memòria democràtica, la cultura i l’escola, i la reconstrucció de ponts amb els partits i les entitats sobiranistes per fixar una estratègia compartida. També ho estenen a aliances programàtiques per a una feina digna, l’alimentació i l’habitatge garantits, la salut pública, l’educació, l’accés a la cultura, la seguretat i l’emprenedoria.

ERC diu que vol adreçar-se de manera transversal als qui se senten únicament catalans, més catalans que espanyols i tant catalans com espanyols. “L’esquerra nacional àmplia és la Catalunya de base republicana del 80%, de les lluites compartides, configurada per les classes treballadores populars, mitjanes, la immensitat de les famílies treballadores”, diuen.

Els pactes amb els socialistes, a banda

ERC no entra a definir la política de pactes a les institucions, tot i que una part del debat polític de la primera part del congrés es va centrar en la conveniència o no de mantenir pactes sistemàtics amb el PSC. Fonts del partit diuen que la comissió de seguiment de pactes abordarà ara l’estat de compliment dels acords amb el PSOE i el PSC i presentarà les conclusions al plenari. Després d’haver descartat de negociar els comptes catalans i espanyols, ERC inclou en la ponència política el model de finançament singular, com a principal prioritat negociadora del partit tant a Barcelona com a Madrid perquè es compleixi la totalitat de l’acord d’investidura de Salvador Illa.

El partit d’Oriol Junqueras, a més, es marca com a objectiu esdevenir el primer partit a Catalunya en nombre de batlles i regidors a les eleccions municipals del 2027. Pretenen que sigui l’arrencada d’un nou cicle polític a l’alça, després de constatar la davallada electoral de tot el cicle anterior. ERC constata una pèrdua notable de votants entre joves i dones, i també un envelliment dels votants i militants. En la diagnosi de la caiguda a les urnes, diuen que no van fidelitzar el vot que havien rebut prestat d’unes altres forces no independentistes durant el 2017 i el 2019 en la seva acció de govern, amb Pere Aragonès al capdavant de la Generalitat. Assenyalen com a possible causa la falta de suport de la CUP i la sortida de Junts del govern, una realitat que “va derivar en una situació d’oposició frontal, mediàtica i multipartidista al govern d’ERC en solitari i als seus líders represaliats”.

Segons la ponència política, el creixement del 2017 fou gràcies al suport rebut d’una part important d’antics electors dels Comuns, del PSC i d’abstencionistes que van votar en clau antirepressiva. Aquest va ser un dels motors de creixement de l’independentisme, diuen. El primer, entre el 2012 i el 2015, fou degut a la il·lusió pel procés independentista. ERC constata que els seus resultats han estat bons quan era percebuda socialment i electoralment com una força independentista d’esquerres si les eleccions eren en clau d’agenda nacional, però n’ha sortit perjudicada quan el marc electoral majoritari el de barrar el pas al govern de dretes i en clau espanyola.

La independència com a objectiu

Sobre la reforma dels estatuts, manté la redacció de l’article 2, en què es defineix com a objectiu la independència dels Països Catalans i l’Aran. D’una altra banda, recupera la capacitat d’investigació de la Comissió de Garanties, que aborda casos com el dels cartells dels germans Maragall. Estableix una nova col·laboració entre la figura del responsable de compliment i la comissió de garanties, que s’hauria de fer efectiva abans que l’executiva rebés les propostes d’obertura d’expedients disciplinaris. El responsable de compliment haurà de “traslladar a la Comissió de Garanties les investigacions i la informació relativa susceptible de determinar infraccions disciplinàries, per a la incoació i instrucció de l’expedient que correspongui”. També estableix que la comissió de revisió disciplinària arbitrarà entre el responsable de compliment i la comissió de garanties en cas que hi hagi un conflicte sobre quin és l’òrgan competent per abordar un expedient en qualsevol fase del procediment. Aquesta comissió serà igualment l’òrgan d’apel·lació d’últim recurs dels militants sancionats a proposta de l’executiva nacional.