La futbolista Jenni Hermoso ha explicat, en la seva declaració al judici a Luis Rubiales, que a partir del primer moment, després del petó forçat, va sentir que li havien faltat al respecte. També ha detallat totes les coaccions de què va ser objecte perquè fes veure públicament que el petó no consentit que li havia fet l’ex-president de la Federació Espanyola de Futbol just després d’haver guanyat el Mundial no l’havia molestada.

“Em vaig sentir poc respectada. Van tacar un dels dies més feliços de la meva vida. Mai no vaig buscar aquell acte, i no l’esperava”, ha dit, en resposta a l’interrogatori de la fiscal, a l’Audiència espanyola. “Em va dir: ‘Hem guanyat el Mundial gràcies a tu’, i l’acte següent va ser posar les mans a les meves orelles, i el petó.” Ha negat que fos un bes consentit, ha dit que no va tenir cap marge per a dir ‘no’ i que Rubiales no li va demanar cap permís per a fer-l’hi. “No vaig sentir res d’això.” Ha afegit que, si li hagués demanat permís, no l’hi hauria donat, i que no s’havien saludat mai amb petons a la boca, que només tenien una relació president-jugadora.

“Vaig sentir que estava fora de context totalment. Sabia que em feia un petó el meu cap, i això no hauria de passar en cap àmbit laboral”, ha afegit. També ha explicat que, malgrat ser conscient d’això, va voler que els fets no taquessin la celebració, i per això es va mostrar feliç en tot moment. “Per a mi era important celebrar el moment, no tocava plorar, ni per mi ni per les meves companyes. Feia molt de temps que ho preparàvem i vaig voler que tothom pogués celebrar-ho. No hauria imaginat mai que en el moment més important de la meva carrera tingués aquell sentiment de ‘per què m’ha hagut de passar això?'” “Vaig fer allò que el cor em deia: passar-ho bé. No volia tenir remordiments per no haver-ho passat bé”, ha afegit. “Podia riure i saltar, però per dins podia continuar sentint ràbia.”

“El fals feminisme és una xacra per aquest país”: les deu frases més retrògrades de Rubiales

“Només de baixar vaig sentir que allò no havia estat normal, i ho vaig comentar, sorpresa, a les meves companyes. Alèxia em va dir: ‘Que fort!’, i la cosa va quedar una mica dispersa.” També ha subratllat que, malgrat el to de broma i celebració del moment, va deixar molt clar ja de bon començament que no li havia agradat i que no s’havia pogut ni moure. Que no li va agradar el petó, ha recordat, és una frase que va dir tant al vestidor com en declaracions a la ràdio, però va decidir de llevar importància als fets per no tacar la celebració. “Qualsevol cosa que jo pogués dir podria haver anat en detriment dels èxits aconseguits.”

Coaccions repetides

En la causa no tan sols es jutja Rubiales per agressió sexual. També és acusat d’un delicte de coaccions, delicte pel qual també són jutjats l’ex-director esportiu de la selecció masculina Albert Luque, l’ex-entrenador de la selecció femenina Jorge Vilda i qui va ser responsable de Màrqueting de la Federació, Rubén Rivera. En la declaració, Hermoso ha detallat aquestes coaccions, que diu que van ser “incomptables”. Primer, fora del vestidor, Rubiales li va demanar que fes declaracions sobre el fet, i hi va insistir a l’aeroport de Doha. “Em va demanar que, com que a les xarxes li deien assetjador i agressor, l’ajudés, i que enregistréssim un vídeo plegats. Li vaig dir que no faria res, que jo no havia volgut fer allò i que no era ningú per a fer un vídeo. Hi va insistir i em va dir que les seves dues filles ploraven i que a la seva xicota no li havia molestat aquell petó. Em va dir ‘a tu i a mi ens agrada el mateix’, per llevar importància als fets.” També ha parlat dels moviments de Jorge Vilda: “Finalment vaig acabar plorant i vaig dormir força estona. Després em van comentar que Vilda havia cercat el meu germà per dir-li que, si feia el vídeo, em compensarien d’alguna manera.”

Hermoso també ha explicat que a la federació li van ensenyar un comunicat suposadament escrit per ella en què es deia que no l’havien molestada els fets. Van pressionar-la perquè es fes públic, però Hermoso no va voler ni llegir-lo. “Deia que teníem bona amistat i que tot plegat havia estat per l’efusivitat del moment. No hi estava d’acord i els vaig dir que no parlaria.” Ha explicat que els dies següents, durant el viatge a Eivissa amb la resta de companyes, la federació va continuar pressionant-la, especialment Rubén Rivera i Albert Luque, i que ella va tenir por de les represàlies. “Luque va dir en uns missatges que, per tot el que havia fet Rubiales, jo havia d’intentar llevar-li de sobre el problema més gran de la seva vida.”

Por d’anar pel carrer i amenaces de mort

Sobre les possibles conseqüències de la decisió d’Hermoso de no cedir a les pressions, la fiscal també ha recordat que, després del Mundial, no va ser convocada a la selecció. Tanmateix, sobre aquests fets el jutge, Francisco de Jorge, ha posat algunes traves per a indagar-hi a fons, perquè ha considerat que no és un fet relacionat amb els delictes que es jutgen.

Hermoso també ha explicat la pressió mediàtica que va sentir els dies posteriors, i que va sentir-se desprotegida per la federació en tot aquell context. “Tenia les càmeres sota de casa, gent que em seguia, gent que em feia fotografies mentre esmorzava amb la meva mare. Vam haver d’anar-nos-en de Madrid. Tenia por d’anar pel carrer. Vaig rebre amenaces de mort i missatges de tota mena, la meva vida va canviar”, ha recordat. I ha aclarit que les amenaces de mort no venien de part de ningú de la federació. “Ningú de la federació no se’m va acostar a demanar-me com estava. Em vaig sentir molt desprotegida.” I ha acabat dient: “Fins avui la meva vida ha estat en pausa, no he pogut viure lliurement.”

Luis Rubiales, el Cid Campeador de l’antifeminisme

“No calia que plorés per donar a entendre que allò no em va agradar”

L’advocada de Rubiales, Olga Tubau, ha volgut fer preguntes a Hermoso sobre diversos episodis, tot i que el jutge no ha permès una part de les preguntes, que ha considerat reiteratives o fora de lloc. Tubau, per exemple, li ha demanat si havia vist Rubiales moure els llavis per dir alguna cosa abans del petó. La futbolista ha dit que no. També li ha demanat per què no s’havia apartat, o bé per què va donar uns copets al lateral del cos de Rubiales, si no li havia agradat el petó. “Estava en un acte protocol·lari i simplement vaig saludar tothom”, ha respost Hermoso.

Tubau també ha incidit en alguns episodis en què l’actitud d’Hermoso era de celebració, com quan li van ensenyar un mem que comparava el petó d’Iker Casillas i Sara Carbonero amb el de Rubiales. “La meva actitud no ha de reflectir necessàriament allò que jo sento. No calia que plorés en una habitació per deixar entendre que allò no m’havia agradat”, ha aclarit.

El judici, que s’allargarà durant dies, continuarà amb testimonis de la defensa i les acusacions. Dijous han de testificar algunes jugadores i el 12 de febrer ha de declarar Rubiales.

El Sindicat de Llogateres ha anunciat avui al matí que s’havia ajornat el desnonament d’en Josep, el veí de la Casa Orsola. L’execució del desnonament s’havia de fer la matinada vinent, però finalment s’ha ajornat al 18 de febrer a les 9.30. De totes maneres, el sindicat manté les activitats programades per a aquest vespre i aquesta nit a la cruïlla entre els carrers de Consell de Cent i de Calàbria.

Pares, fills i avis defensen la Casa Orsola: “No esteu sols” I Crònica d’Emma Granyer 

VICTÒRIA #CasaOrsola

Ens veiem avui a les 21h pic.twitter.com/5DhDd4OWuW

— Sindicat de Llogateres i Llogaters (@SindicatLloguer) February 3, 2025

El portaveu del sindicat, Enric Aragonès, ha assegurat que l’ajornament es deu a la mobilització “sense precedents” d’aquests darrers dies. Segons la nova resolució judicial, que ha pogut consultar VilaWeb, la raó del nou ajornament és la previsió que hi hagi una gran mobilització per a impedir el desnonament i per la impossibilitat de tenir els dispositius necessaris per a dur-lo a terme.

Continuen les mobilitzacions en defensa de la Casa Orsola: manifestació i concerts

Dimarts passat, una comitiva judicial va provar d’executar el desnonament, però va fer marxa enrere quan va topar amb els centenars de concentrats davant l’edifici.

La futbolista Jenni Hermoso ha arribat poc abans de les deu del matí a la seu de l’Audiència espanyola de San Fernando de Henares, on comença el judici contra l’ex-president de la Federació Espanyola de Futbol (RFEF), Luis Rubiales, pel petó no consentit que li va fer a la final del mundial femení de 2023. L’ex-jugadora blaugrana ha entrat al tribunal ràpidament i sense fer declaracions a la premsa. La fiscalia demana dos anys i mig de presó a Rubiales pel petó i les presumptes coaccions posteriors a la jugadora de la selecció.

Aquest mes de gener Hermoso ja va ratificar al jutge de l’Audiència Francisco de Jorge la declaració que va fer davant la fiscalia. En aquell moment, va reiterar que el petó va ser inesperat i en cap moment consentit, i ha explicat que durant el vol de tornada i la seva estada a Eivissa els investigats la van pressionar de manera constant, fet que va alterar la seva vida normal i li va produir una situació de tristesa.

Hermoso va estar més de dues hores a l’Audiència per ratificar el que ja havia dit davant la fiscalia. La futbolista ha negat també la versió de Rubiales, que va declarar que havia estat un petó de mutu acord, i ha insistit que va ser coaccionada per l’aleshores president de la RFEF i altres tres persones, entre les quals hi ha el seleccionador Jorge Vilda, també investigat en aquest cas.

Els Mossos d’Esquadra investiguen l’aparició del cos sense vida d’una dona al costat del riu Llobregat a Cornellà, segons que ha avançat El Periódico i han confirmat a l’ACN fonts policíaques. La policia va rebre un avís a les 15.30 d’una persona que deia haver vist un cadàver a la llera del riu. Fins al lloc es van desplaçar efectius dels Mossos d’Esquadra, del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) i de la policia local, que van constatar l’existència del cadàver d’una dona, que faria uns dies que estaria morta. Les primeres investigacions apunten que es podria tractar del cos d’una veïna de Cornellà que va desaparèixer el 19 de gener, a l’espera que l’autòpsia ho confirmi.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha tornat a amenaçar d’imposar aranzels addicionals a la Unió Europea. En aquest sentit, ha acusat el bloc comunitari d’estar “realment fora de lloc”, després d’haver aplicat gravàmens del 25% als productes de Mèxic i el Canadà, i un del 10% a la Xina.

Sheinbaum rebutja la confrontació amb Trump: “No és amb aranzels com es resolen els problemes” 

“No es queden els nostres cotxes, no es queden els nostres productes agrícoles. No es queden gairebé res, i nosaltres els ho traiem tot: milions de cotxes, enormes quantitats d’aliments i productes agrícoles”, ha manifestat en declaracions als mitjans. “No diria que hi ha un calendari, però serà força aviat”, ha afegit.

Sobre el comerç amb el Regne Unit, ha afirmat que, si bé s’ha extralimitat, això es pot solucionar. A més, ha dit que el primer ministre britànic, Keir Starmer, ha estat molt agradable. “Hem tingut un parell de reunions i nombroses trucades telefòniques. Ens avenim molt bé”, ha indicat.

La setmana passada, Trump ja va anunciar que imposaria aranzels a la UE després d’haver exigit al bloc comunitari compres a gran escala de petroli i gas per evitar aquest tipus de mesures. “La Unió Europea ens ha tractat molt malament”, va dir aleshores del Despatx Oval estant.

A finals del mes de novembre, la presidenta del Banc Central Europeu (BCE), Christine Lagarde, apuntava que l’estratègia europea per evitar una guerra comercial entre els Estats Units i la UE podria passar per oferir al seu soci transatlàntic la compra de més productes nord-americans, com ara gas natural liquat i armament, en comptes d’abordar les diferències mitjançant represàlies.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha tornat a amenaçar d’imposar aranzels addicionals a la Unió Europea. En aquest sentit, ha acusat el bloc comunitari d’estar “realment fora de lloc”, després d’haver aplicat gravàmens del 25% als productes de Mèxic i el Canadà, i un del 10% a la Xina.

Sheinbaum rebutja la confrontació amb Trump: “No és amb aranzels com es resolen els problemes” 

“No es queden els nostres cotxes, no es queden els nostres productes agrícoles. No es queden gairebé res, i nosaltres els ho traiem tot: milions de cotxes, enormes quantitats d’aliments i productes agrícoles”, ha manifestat en declaracions als mitjans. “No diria que hi ha un calendari, però serà força aviat”, ha afegit.

Sobre el comerç amb el Regne Unit, ha afirmat que, si bé s’ha extralimitat, això es pot solucionar. A més, ha dit que el primer ministre britànic, Keir Starmer, ha estat molt agradable. “Hem tingut un parell de reunions i nombroses trucades telefòniques. Ens avenim molt bé”, ha indicat.

La setmana passada, Trump ja va anunciar que imposaria aranzels a la UE després d’haver exigit al bloc comunitari compres a gran escala de petroli i gas per evitar aquest tipus de mesures. “La Unió Europea ens ha tractat molt malament”, va dir aleshores del Despatx Oval estant.

A finals del mes de novembre, la presidenta del Banc Central Europeu (BCE), Christine Lagarde, apuntava que l’estratègia europea per evitar una guerra comercial entre els Estats Units i la UE podria passar per oferir al seu soci transatlàntic la compra de més productes nord-americans, com ara gas natural liquat i armament, en comptes d’abordar les diferències mitjançant represàlies.

La Guàrdia Urbana de Barcelona ha interposat 452 sancions per incompliments de la nova ordenança de circulació, que va entrar en vigor dissabte. La majoria de les denúncies han estat per no portar casc mentre es conduïa un patinet i per desobeir un semàfor. La nova ordenança preveu multes de 100 euros a 500 per a diferents supòsits. Per exemple, els conductors de patinets elèctrics que circulen sense casc són sancionats amb 100 euros, mateixa quantitat que s’imposa si no porten llums o viatgen dues persones al patinet. La sanció s’eleva a 500 euros en cas d’excés de velocitat o per circular en patinet per la vorera.

Un home de 36 anys va morir ahir a la nit després d’una agressió en un domicili a Badalona (Barcelonès), segons que han informat els Mossos d’Esquadra. La policia va rebre un avís cap a les 23.30 en el que s’informava d’una agressió entre persones en un domicili i que dos homes estarien ferits. En desplaçar-se al lloc dels fets, els agents van comprovar que hi havia una persona morta i una altra ferida per arma blanca. 

Investiguen la mort violenta d'un home a Badalona aquesta passada nit pic.twitter.com/Pnhqr2CD8x

— Mossos (@mossos) February 3, 2025

El Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) ha traslladat el ferit a un centre hospitalari. La Divisió d’Investigació Criminal de la regió Metropolitana Nord dels Mossos s’ha fet càrrec de la investigació per esclarir les circumstàncies dels fets. El cas està sota secret de les actuacions.

Un home de 36 anys va morir ahir a la nit després d’una agressió en un domicili a Badalona (Barcelonès), segons que han informat els Mossos d’Esquadra. La policia va rebre un avís cap a les 23.30 en el que s’informava d’una agressió entre persones en un domicili i que dos homes estarien ferits. En desplaçar-se al lloc dels fets, els agents van comprovar que hi havia una persona morta i una altra ferida per arma blanca. 

Investiguen la mort violenta d'un home a Badalona aquesta passada nit pic.twitter.com/Pnhqr2CD8x

— Mossos (@mossos) February 3, 2025

El Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) ha traslladat el ferit a un centre hospitalari. La Divisió d’Investigació Criminal de la regió Metropolitana Nord dels Mossos s’ha fet càrrec de la investigació per esclarir les circumstàncies dels fets. El cas està sota secret de les actuacions.

Avui, 3 de febrer de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Le Senne i Prohens: divorci o reconciliació? I Anàlisi de Martí Gelabert 
• Cristian Llorens: “El nou govern té una set de venjança cap al professorat” 
• Fa vergonya, la campanya del Consell de la República I Editorial de Vicent Partal 
• Escarmentar Albert Ollé, amo de la Casa Orsola: a Barcelona no volem voltors I Mail obert d’Assumpció Maresma 
• Una remor de fons I Mail obert de Julià de Jòdar 
• Comença el judici contra Rubiales pel petó no consentit a Jenni Hermoso 
• DeepSeek: quan la intel·ligència artificial comença a raonar 
• Com els talibans han fet tornar la poliomielitis al Paquistan 
• En el cor de les tenebres de la ment dels botxins iranians I ‘El joc de miralls’ de Xavier Montanyà 
• Elena Crespi: “La sexualitat masclista és quantitativa i hem d’anar a la qualitativa” 

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

La lluita de la Casa Orsola de Barcelona ha de significar un punt d’inflexió en el greu problema de l’habitatge que amenaça el futur de joves i grans al nostre país. Els anys de lluita dels veïns d’aquest bloc de pisos de l’Eixample, admirables, han de servir perquè els voltors sàpiguen que no es poden cruspir Barcelona i deixar els cadàvers per les voreres, com fan les gavines amb els coloms. Aquesta lluita ha de ser un escarment per als qui es pensen que només importa el seu guany. Aquesta matinada, a les 5.30, volen actuar amagats en la foscor. Els ciutadans de Barcelona tenen l’envit de saber-se defensar dels depredadors. Ho faran.

Aturar la descomposició de la ciutat implica demostrar que els barcelonins no volen ser devorats per gent sense escrúpols. Gent que té nom i cognom, per més que s’amaguin sota sigles. I, en aquest cas, ves per on, el voltor és Albert Ollé Bartolomé, barceloní de seixanta anys que aquestes darreres dècades ha format part dels consells assessors d’organitzacions econòmiques de la ciutat, que haurien de vetllar pel bé de tot.

Albert Ollé Bartolomé, amo de l’empresa Lioness Inversiones, que va comprar la Casa Orsola l’any 2021, ha format part dels consells de la Caixa i de la Cambra de Comerç. I això, en una societat petita com la nostra, no pot passar desapercebut. És a dir, el seu entorn social i econòmic ha de veure que aquesta mena d’operacions immobiliàries no afavoreixen la ciutat i que si no fan res per aturar-ho en formen part. Tan diàfan com això ho veig. Ser un país petit ens ha de servir per a poder parar els peus a aquells que van clarament contra el nostre futur. I en aquest cas Foment del Treball, tractant la lluita d’aquests veïns com si fos una ocupació, fa un mal pas: no destruir Barcelona com a ciutat els hauria de preocupar. La lluita de la Casa Orsola no enganya, que escoltin el testimoni d’en Josep i els seus veïns.

No som Nova York, ni Dubai. Som Barcelona, i tot això que hi passa amb l’habitatge es pot reconduir i ha de ser una prioritat. Això no és cap abstracció en què tothom està d’acord, bla, bla, bla… Cal passar als fets. Aturar els voltors és un pas. N’hi ha molts més, però aquest és ineludible. Els voltors han d’escarmentar, han de saber que passar de cobrar 500 euros o 700 a cobrar-ne 2.000 o 2.500 per un pis de menys de 100 metres és obscè, és immoral. Què suprimir habitatge estable per convertir-lo en habitatge temporal és atemptar contra la ciutat i els habitants. Que cal inversió, d’acord, però ser bon empresari també vol dir trobar la manera d’invertir sense destruir, sense fer mal, no pas mirant el lucre i prou.

Abert Ollé Bartolomé i tots els qui fan com ell han de veure que, encara que la llei els protegeixi, han d’evitar de destruir el futur de molta gent, que això també és responsabilitat seva. Que no parlem de legalitat, sinó també d’honestedat, de compromís amb la ciutat i els habitants. No tenim davant un debat legal, tenim davant un debat moral ineludible. Hem de poder recuperar aquestes paraules, no són obsoletes. Per fer negoci no cal que es robin vides, es pot fer honestament, amb marges justos, buscant camins perquè sigui factible. No canviar l’ús d’aquests habitatges i no apujar els lloguers d’aquesta manera salvatge és el primer pas.

El propietari n’és responsable, però també ho són tots aquells qui, en estaments econòmics i socials, li fan costat. I per això fa mal d’ulls que empreses com DKV, que fins fa poc liderava el president de la Cambra de Comerç, Josep Santacreu, estampen el seu logotip en les activitats de les empreses d’Ollé. Col·laborar amb voltors embruta. Com també embruta provar de confondre els ciutadans, com fa Foment del Treball, que vol fer creure que a la Casa Orsola es posa en joc la propietat privada. Això no és cert i és pervers qui ho difon. Que escoltin els veïns afectats, si us plau.

I en aquesta cerimònia de la confusió en què s’ha convertit el present trobem que Albert Ollé Bartolomé, amo de la corporació financera Valora, és, juntament amb la seva dona, Luisa Hernández, al capdavant de la Fundación Valora·t, que té per objectiu fer obra social a Colòmbia i al Nepal. Llegiu amb atenció què escriuen: “La Corporació no oblida que el que finalment ens aporta el més gran benefici i riquesa és el benestar de tots.”

Doncs a veure si es nota i comencen per l’Eixample. Ho tenen fàcil.

(Per cert, no he trobat la navegació de la web en català, potser és en construcció o potser no és una llengua que ens beneficia a tots?)

La lluita de la Casa Orsola de Barcelona ha de significar un punt d’inflexió en el greu problema de l’habitatge que amenaça el futur de joves i grans al nostre país. Els anys de lluita dels veïns d’aquest bloc de pisos de l’Eixample, admirables, han de servir perquè els voltors sàpiguen que no es poden cruspir Barcelona i deixar els cadàvers per les voreres, com fan les gavines amb els coloms. Aquesta lluita ha de ser un escarment per als qui es pensen que només importa el seu guany. Aquesta matinada, a les 5.30, volen actuar amagats en la foscor. Els ciutadans de Barcelona tenen l’envit de saber-se defensar dels depredadors. Ho faran.

Aturar la descomposició de la ciutat implica demostrar que els barcelonins no volen ser devorats per gent sense escrúpols. Gent que té nom i cognom, per més que s’amaguin sota sigles. I, en aquest cas, ves per on, el voltor és Albert Ollé Bartolomé, barceloní de seixanta anys que aquestes darreres dècades ha format part dels consells assessors d’organitzacions econòmiques de la ciutat, que haurien de vetllar pel bé de tot.

Albert Ollé Bartolomé, amo de l’empresa Lioness Inversiones, que va comprar la Casa Orsola l’any 2021, ha format part dels consells de la Caixa i de la Cambra de Comerç. I això, en una societat petita com la nostra, no pot passar desapercebut. És a dir, el seu entorn social i econòmic ha de veure que aquesta mena d’operacions immobiliàries no afavoreixen la ciutat i que si no fan res per aturar-ho en formen part. Tan diàfan com això ho veig. Ser un país petit ens ha de servir per a poder parar els peus a aquells que van clarament contra el nostre futur. I en aquest cas Foment del Treball, tractant la lluita d’aquests veïns com si fos una ocupació, fa un mal pas: no destruir Barcelona com a ciutat els hauria de preocupar. La lluita de la Casa Orsola no enganya, que escoltin el testimoni d’en Josep i els seus veïns.

No som Nova York, ni Dubai. Som Barcelona, i tot això que hi passa amb l’habitatge es pot reconduir i ha de ser una prioritat. Això no és cap abstracció en què tothom està d’acord, bla, bla, bla… Cal passar als fets. Aturar els voltors és un pas. N’hi ha molts més, però aquest és ineludible. Els voltors han d’escarmentar, han de saber que passar de cobrar 500 euros o 700 a cobrar-ne 2.000 o 2.500 per un pis de menys de 100 metres és obscè, és immoral. Què suprimir habitatge estable per convertir-lo en habitatge temporal és atemptar contra la ciutat i els habitants. Que cal inversió, d’acord, però ser bon empresari també vol dir trobar la manera d’invertir sense destruir, sense fer mal, no pas mirant el lucre i prou.

Abert Ollé Bartolomé i tots els qui fan com ell han de veure que, encara que la llei els protegeixi, han d’evitar de destruir el futur de molta gent, que això també és responsabilitat seva. Que no parlem de legalitat, sinó també d’honestedat, de compromís amb la ciutat i els habitants. No tenim davant un debat legal, tenim davant un debat moral ineludible. Hem de poder recuperar aquestes paraules, no són obsoletes. Per fer negoci no cal que es robin vides, es pot fer honestament, amb marges justos, buscant camins perquè sigui factible. No canviar l’ús d’aquests habitatges i no apujar els lloguers d’aquesta manera salvatge és el primer pas.

El propietari n’és responsable, però també ho són tots aquells qui, en estaments econòmics i socials, li fan costat. I per això fa mal d’ulls que empreses com DKV, que fins fa poc liderava el president de la Cambra de Comerç, Josep Santacreu, estampen el seu logotip en les activitats de les empreses d’Ollé. Col·laborar amb voltors embruta. Com també embruta provar de confondre els ciutadans, com fa Foment del Treball, que vol fer creure que a la Casa Orsola es posa en joc la propietat privada. Això no és cert i és pervers qui ho difon. Que escoltin els veïns afectats, si us plau.

I en aquesta cerimònia de la confusió en què s’ha convertit el present trobem que Albert Ollé Bartolomé, amo de la corporació financera Valora, és, juntament amb la seva dona, Luisa Hernández, al capdavant de la Fundación Valora·t, que té per objectiu fer obra social a Colòmbia i al Nepal. Llegiu amb atenció què escriuen: “La Corporació no oblida que el que finalment ens aporta el més gran benefici i riquesa és el benestar de tots.”

Doncs a veure si es nota i comencen per l’Eixample. Ho tenen fàcil.

(Per cert, no he trobat la navegació de la web en català, potser és en construcció o potser no és una llengua que ens beneficia a tots?)

“Publicar novel·les normals avui a Barcelona em sembla molt més difícil que guanyar un premi. I si per començar cal excloure la Proa (que marxa A Poc Vent) i la 62 (poc assequible, em penso) no sé pas com aconseguirà de publicar la teva. En quines relacions estàs amb Joan Sales, amo d’El Club dels Novel·listes? Suposo que també cal excloure’l, no? Bé, hi ha la Selecta, però… En parlaré amb el Tebé que n’és el secretari, a veure què em diu. […] Cal que tinguis present que les condicions de treball intel·lectual a Barcelona són, pel que jo tinc entès, molt més dures que a Mèxic. Allò de l’avara povertà no és simplement una frase, sinó una realitat dantesca. No crec pas que es pugui parlar de les facilitats que hem trobat, així, d’una manera general. Certament, ningú no ha tirat a ningú la porta pels nassos. Però tot s’ha resolt segons la sort, les condicions i relacions personals de cadascú. Jo no crec, per exemple, que tu  puguis arribar a Barcelona i posar-te a fer d’escriptor català vivint del producte de les teves obres literàries. El meu exemple no compta perquè jo no he de mantenir ningú i perquè si bé és cert que fins ara he tingut més feina de la que he volgut –exclusivament en català– mai no sé què faré demà. […] Parlava del teu cas amb l’Oliver i em deia que va ser una llàstima que no t’haguessis quedat la primera vegada que vas venir; que aleshores era més fàcil de trobar llocs bons que avui. Crec que té una mica de raó, però cal tenir present que ell troba molt divertit això de fer pessimisme i d’anunciar catàstrofes: és un profeta. Dic tot això perquè no et facis il·lusions indegudes. Ací, ningú que es dedica a aquestes tasques lliga els gossos amb llangonisses, però per ara –per ara, dic car tot això és molt artificial i enganxat amb agulles– ningú no està parat.”

Les línies que heu llegit corresponen a un extracte de la carta que el 5 de febrer de 1968 l’escriptor Domènec Guansé envià a Vicenç Riera Llorca. S’hi pot veure la resposta que li dóna l’escriptor, que cinc anys abans havia retornat a Catalunya, sobre el panorama que podria trobar el seu corresponsal, que llavors encara vivia a Mèxic i planejava la tornada de cap al Principat. És una de les nombroses missives que es poden llegir a l’epistolari de Domènec Guansé amb Joan Coromines, Albert Manent i Vicenç Riera Llorca que han tret a la llum  Josep Ferrer i Costa i Joan Pujadas i Marquès per a les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. El volum compta amb un proemi de Carles Duarte i un pròleg de Jordi Manent.

En un temps en què les comunicacions postals semblen haver passat a l’oblit, tret d’algunes missives nadalenques, l’edició de les cartes dels escriptors del passat continua més viva que mai. Sembla com si ser a prop de la certesa de la desaparició d’aquests materials esperonés encara més els editors a publicar-ne i treure’ls de l’oblit. És un fet cabdal, tal com explica Jordi Manent al pròleg: “Aquesta feina immensa d’aquest tàndem [els curadors de l’edició] ens permet reconstruir, ampliar i aprofundir tant en la història com en la microhistòria cultural en un sentit ampli, que comprèn sobretot la literària, la lingüística, la política, l’artística i la de l’exili.”

Potser abans de veure què conté aquest epistolari paga la pena d’aturar-se a escatir, ni que sigui breument, qui era Domènec Guansé (Tarragona, 1984 – Barcelona, 1978). Periodista i escriptor, havia destacat als anys 1920 com a periodista i va anar passant per unes quantes capçaleres, com la Publicitat, la Nau, Mirador i la Rambla. També va ser a la meitat d’aquesta dècada quan començà a publicar llibres. De fet, abans de la guerra de 1936-1939, havia publicat tres novel·les, cinc llibres de narrativa breu, sis peces teatrals i dos assaigs, a més d’una quantitat enorme d’articles a la premsa, del total de la trentena llarga de llibres que publicà durant la seva vida. Però Domènec Guansé va ser un lletraferit total que va haver de guanyar-se les garrofes amb la ploma fent de tot: traduccions, pròlegs, estudis introductoris… Com expliquen Ferrer i Pujadas, d’ençà del 1963, quan tornà de l’exili, va haver de fer feines de tota mena en el  camp editorial, “que li permeteren viure amb més estretors de les desitjades”.

Així i tot, Guansé va ser conegut en bona part per la gran obra que va fer a l’exili xilè, on va ser secretari del centre català de Santiago i l’ànima de la revista Germanor, que va dirigir del 1945 al 1963, any del retorn. També va col·laborar amb l’editorial el Pi de les Tres Branques (1947-1952) que fundaren Joan Oliver i Xavier Benguerel.

El fragment de carta que hem reproduït al començament mostra una de les principals preocupacions dels intel·lectuals que es varen haver d’exiliar en relació amb el retorn a Catalunya: com guanyar-se la vida. N’hi va haver que varen poder viure dels subsidis de jubilació de les feines que havien aconseguit a l’estranger, però la majoria va haver d’allargar la carrera literària i professional gairebé fins a la mort perquè o bé no tenien cap dret a cap paga o bé eren tan minses que amb les devaluacions de moneda als països d’origen gairebé no servien de res. Per tant, bona part de les correspondències dels lletraferits del país dels anys seixanta i setanta (i també de més endavant, com ara la de Joaquim Carbó amb Jordi Arbonès) són plenes de qüestions professionals.

Però en el cas que ens ocupa, l’epistolari de Domènec Guansé, segons que expliquen els seus curadors, és força més interessant. En primer lloc, es destaca la presència de tres interlocutors, i després el fet que s’allarga molt, cosa que aporta informacions valuoses. Hi trobem vuit missives amb Joan Coromines entre el maig i el novembre del 1942 i entre l’agost i el novembre de 1974. Quant a la relació amb Albert Manent, tenim 34 cartes conservades, tot i que n’hi ha moltes de Manent perdudes, segurament en el procés de retorn de Guansé a Catalunya. Aquí la correspondència va del 1953 al 1974, i a la segona època sí que trobem les de tots dos interlocutors. Jordi Manent explica al pròleg: “La correspondència corrobora el que Jordi Pujol explica a les seves memòries, en què la seva generació volia saber si sota les cendres de la derrota de la Guerra Civil a Catalunya encara hi havia les brases de recuperació nacional. I Albert Manent cerca aquestes brases, i les pretén mantenir vives, entre els exiliats catalans. Encertadament, diversos historiadors l’han definit com un home clau, un home pont entre l’exili i l’interior, i en aquest epistolari es veu nítidament la seva voluntat de connectar-se amb l’exili i travar-los a l’interior.”

La relació amb Riera Llorca es basa en un total de 44 cartes entre el 1966 i el 1978. Tots dos es coneixien d’abans, i per això la relació personal fa que les cartes siguin sovint més familiars i amicals, tot i que repassen bona part de la situació dels exiliats que tots dos coneixen. Parlen extensament de la situació professional dels escriptors de casa nostra. Per això són un testimoni tan vàlid a l’hora d’ajudar a entendre la història cultural catalana.

La publicació de totes aquestes lletres, amb els annexos i l’ingent corpus de notes al peu corresponents, són una contribució de primer ordre per a engrandir el coneixement tant de la figura de Guansé com de la dels seus corresponsals, en uns anys cabdals en la formació de la cultura literària contemporània moderna.

Fa uns dies, l’influenciador de Carcaixent Cristian Llorens va penjar un vídeo a Instagram dient que deixava l’ensenyament després de cinc cursos d’exercir com a interí. Carregava durament contra el conseller José Antonio Rovira pel maltractament que exerceix sobre el professorat, però també pel menysteniment a l’alumnat.

Aquest vídeo es va fer viral i Llorens, que fa pocs mesos que va decidir de comunicar-ho a la xarxa social, ha vist com creixia el seu nombre de seguidors a Instagram. En les publicacions es dedica, principalment, a defensar la necessitat de preservar el català i ha estat especialment dur amb Carlos Mazón per la gestió de l’emergència de la gota freda. Una de les seccions que tenen més reeixida és la de la recerca de dites i frases fetes.

—Per què deixeu les aules?
—M’agrada tenir el control de la meua vida i d’ençà que estic en educació note que l’he perdut per complet. I sobretot, els últims dos anys, amb el canvi al govern valencià. Tinc la sensació que el nou govern té una set de venjança cap al professorat. L’any passat no vaig treballar fins el gener, i enguany, anava pel mateix camí. Se’m van ajuntar un seguit de causes personals i vaig decidir que ja n’hi havia prou, que no podia estar deixant-ho tot, la meua economia i la meua salut mental esperant eixa plaça que semblava que no arribava i si arribava durava poc. Vaig decidir que, de moment, em congelaria en les llistes i provaria una altra cosa.

—Dieu als pares: els vostres fills es perden un bon professor. Per què creieu que sou un bon professor?
—Perquè m’ho passava molt bé fent classe, i la veritat és que la resposta dels alumnes també és molt positiva. Sóc de la nova escola de l’ensenyament, de les metodologies més innovadores, i també sóc jove i no estava encara cansat de la professió. Per tant, jo tenia ganes de fer classe i crec que m’anava bé.

—Una de les coses de què parleu, sobretot, és del maltractament que rebeu els interins per part de la conselleria.
—El maltractament es nota, sobretot, en les substitucions. Sé que sóc interí i no tinc, entre cometes, dret a tenir una estabilitat perquè encara no m’he guanyat una plaça, però jo estava acostumat a treballar amb una certa regularitat. Feies una substitució d’un mes i mig, paraves deu dies, tornaves a treballar, i acabaves treballant pràcticament tot el curs. Això ha canviat radicalment. Hi ha places que no estan sortint a les adjudicacions. Vas parlant amb companys. Et diuen: “En el meu institut falta un profe de valencià des de fa un mes i mig” No ix en la llista? Doncs jo estic cada dia clavant-me en les llistes i no ix eixa plaça. Hi ha retallades encobertes amb el sistema de substitucions, i això per a un interí és una estocada mortal.

—Això també repercuteix en l’alumnat que no té professor. En el vídeo us adreceu als pares i els dieu: “A mi em maltracten, però els vostres fills són els perjudicats.”
—Clar! És que eixa és la base de tot. Al final, tot parteix d’aquesta concepció social que el professorat som uns privilegiats, que tenim moltes vacances, que tenim un treball assegurat. Caldria especificar que això, si existeix, serà per al professorat funcionari que té una estabilitat. Hi ha molt de desconeixement de com funciona el sistema. És trist, dir-ho. Quan jo arribava a un centre preguntava als xiquets: “Per què creieu que fa un mes que no teniu professor de valencià?” I alguns em deien: “Per Pedro Sánchez”, i uns altres em deien que perquè l’institut s’estalvia diners… No tenen ni idea de com funciona i em parava a explicar-ho. Jo els feia una reflexió i els deia: “Que sapigueu que no heu tingut professors perquè a qui mana sobre l’educació no li importeu.” Jo era molt dur amb això perquè crec que s’ha de generar una consciència. A això s’ha de sumar que jo done valencià, que és una assignatura que per a molta gent ja és pellofa, per tant, sí, és un maltractament i és una deixadesa.

—Això passa únicament amb l’assignatura de valencià?
—No, no, en totes.

—O siga, algú ha donat una ordre de no tapar forats.
—Sí. O tapar-los com més tard, millor. És a dir, si la substitució dura un mes i mig i la puc tapar quan ja ha passat un mes, això que m’estalvie. És una cosa generalitzada.

—Supose que teniu companys en la vostra mateixa circumstància.
—Sí. La prova evident que això passa és llegir els comentaris que em fan. Jo no esperava la repercussió que ha tingut el vídeo, sincerament, però és molt gratificant, entre cometes, veure que tantíssima gent s’hi ha vist reflectida. Gent que fa mesos que no té professor, alumnes que no han tingut primera avaluació… Quan estàs en la roda de l’ensenyament no et pares a pensar què passa amb els interins, però hi ha una manera de veure que alguna cosa no va bé i és el nombre de guàrdies que fas. Hi ha companys desbordats de guàrdies, perquè si falten tres professors o quatre, vol dir fer totes les guàrdies.

—Es nota un cert interès per a maltractar la llengua i menystenir-la, i si la pogueren eliminar, millor… En els mesos que heu estat en centres educatius, com ho viviu els professors?
—Amb molta angoixa. És l’enèsim atac cap a la llengua. La sensació que tinc és que han tornat al govern i han tornat amb més ganes de fer més mal que mai. Realment, hem viscut uns anys molt bons en què, encara que amb errors, es va treballar per estabilitzar una miqueta les plantilles. Crec que el que passa amb el valencià és una qüestió molt ideològica. Recordem que aquest govern es va formar amb un acord amb Vox, que són uns altres hooligans. Es viu amb molta incertesa i amb molta ràbia perquè novament tornen a atacar una llengua que ja estava qüestionada completament en el sistema educatiu, perquè ser professor de valencià és estar sempre en la trinxera. Veure que això també es perpetua amb un maltractament constant per part de la conselleria és angoixant i estressant.

—Tot això ho heu explicat a les xarxes socials. Com les treballeu, les xarxes?
—Sóc una persona molt combativa. Vaig començar a fer contingut en xarxes perquè sentia que calia fer-ne en valencià i és veritat que de sobte tinc un aparador força gran, i amb el tema de la gota freda vaig tenir la necessitat de donar la meua opinió sobre alguns temes, i la gent va reaccionar bé. Visc les xarxes com una eina per a difondre la cultura. Sóc una persona molt política i molt polititzada. L’apatia política, a mi no m’agrada. Per tant, dins del meu espai, m’agrada fer pedagogia. Per a mi les xarxes són entreteniment, són informació i són una ferramenta per a crear consciència social i política.

—A quin públic us adreceu?
—Vaig començar això intentant adreçar-me a la gent més jove, que són el que jo vivia a les aules. El valencià ha fet una davallada en l’ús social, sobretot en la gent més jove. Intentar fer-lo un poc més seductor mitjançant es xarxes és una cosa que a mi m’agradava. Però és veritat que, segons el vídeo i la secció, m’arriba gent més jove o gent més major. La gent de 30-40 s’ha convertit en el meu sector. I hi ha molta gent castellanoparlant. És un mite que si fas contingut en valencià, només arribes als valencianoparlants. És mentida. Ens segueix molta gent que no gasta habitualment el valencià, però a qui li agrada escoltar-lo, o que n’està aprenent i de sobte t’has convertit en un referent…

—Alguna de les seccions que feu és la recuperació de dites i frases fetes. On aneu a cercar-les?
—La meua família, lingüísticament, era riquíssima. Sempre recorde la meua iaia parlant-me i pense: “Quan ma iaia deia això…”. És una miqueta un homenatge al parlar de la meua gent de la Ribera Alta, jo sóc de Carcaixent. També investigue molt per xarxes perquè, en absolut, jo no sóc un expert en això. Em documente molt per a fer els vídeos. El tema de les dites i els refranys, és la meua part preferida de la llengua. Perquè parlen molt de la societat i del context en què es va crear.

—De fer això a la folklorització de la llengua hi ha una línia molt fina. A vegades és perillós travessar eixa barrera. Com ho eviteu?
—Evite entrar en els tòpics. La paella, l’esmorzaret, la cassalleta… ja està molt cremat.

—Els diminutius…
—És veritat que és una cosa molt psicològica, tot xicotet? Intente entrar pel vessant cultural de la llengua i donar a conèixer personatges importants de la nostra cultura que, com que ha estat tan maltractada i amagada, la gent no coneix. Quan penges un vídeo, per exemple, de la Pastora, de sobte es fa viral perquè la gent diu: “No havia sentit mai parlar de la Pastora.” O de Maria del Carme Girau, que era membre de la Nova Cançó. Intente trobar eixos forats que encara no estiguen molt tractats de la cultura perquè la gent entenga que ha estat i és molt potent.

—Heu fet de les xarxes la vostra professió, ara que heu abandonat l’ensenyament?
—No és la meua professió. Fa sis mesos que m’hi dedique i ja ha començat a donar-me alguns ingressos. La meua idea no és viure de les xarxes al complet, mai, perquè crec que generaria molta incertesa, però s’està convertint en un complement que pot arribar a oferir-me unes altres oportunitats. Tinc una feina a mitja jornada que compagine amb projectes audiovisuals.

—Teniu un vídeo fent-vos un Colacao en silenci tot repassant els titulars de la premsa, abans de la primera manifestació contra Mazón. Sou molt actiu demanant la dimissió del president.
—És que calia. Estàvem en un tsunami informatiu i el discurs anava derivant cap a un lloc que em pareixia molt perillós. El lema “Sols el poble salva el poble” et pot parèixer bonic i romàntic, però amaga una desconfiança absoluta en els poders públics. Jo no desconfie dels poders públics. Puc desconfiar d’algun gestor que no està fent bé la seua feina, però en general, qui ens salva el cul, la major part de les vegades és la política i el sector públic. Apuntem bé cap a la persona que no ha fet bé la seua feina. Que no ens n’oblidem qui va estar cinc hores desaparegut quan la seua terra estava en alerta roja per pluges. Era una forma d’intentar redirigir l’atenció perquè la ultradreta utilitza eslògans i lemes molt fàcils i molt digeribles i molt assumibles i això molta gent ho comparteix. Vaig fer tres vídeos o quatre sobre la gota freda i conscientment vaig parar perquè també hi havia molta gent fent contingut sensacionalista i per a guanyar “m’agrada” fàcils.

—Parleu de l’extrema dreta. Marxeu de l’ensenyament i també de X. No els estem donant molt d’espai?
—Sí. Jo amb això he tingut un dilema moral. M’agrada donar guerra, però arriba un punt en què entra en col·lisió el teu benestar psicològic, la teua estabilitat. Es pot ser combatiu de moltes maneres. Amb X tinc un debat. Vaig anunciar que me n’anava i en general només usava la plataforma com a consumidor, però no suporte la tendència dels últims anys. Ja no t’apareix contingut pràcticament de la gent que tu segueixes. T’apareix contingut per a provocar. Aleshores, sí que els cedim espai, però tinc la sensació que ells estan marcant l’agenda i que si tu et quedes a X i respons contínuament a la seua agenda, també els estàs donant un espai que no tindrien en el carrer. X és una ficció. La majoria dels hashtags estan alimentants per bots que estan contínuament generant contingut. Aleshores, lluitar contra els diners de milionaris per a promocionar certa ideologia, també és esgotador. Preferisc no gastar eixa energia en una cosa que done per perduda.

—…
—Segurament els estem cedint més espai del que voldríem, però pense que ens hem de rearmar d’una altra manera. La batalla cibernètica és desigual. Ens hem de trobar en uns altres llocs. Jo crec molt en la desvirtualització, crec molt en el teixit veïnal, crec molt en que la gent torne a eixir al carrer a manifestar-se. Per tant, més que ser activistes de X, preferisc que la gent reconduïsca la seua energia per a llocs que són més útils, com ara trobar-nos en el carrer, manifestar-nos en el carrer, conéixer quines reivindicacions hi ha en el nostre barri, en la nostra ciutat… És teixir la realitat, és baixar i trobar-nos amb els nostres veïns. Cal un moviment, un nou 15M en què la gent es trobava. I amb les manifestacions de Mazón tinc una esperança perquè són massives i la gent no perd l’objectiu comú. Que es queden X!

—Heu estudiat Comunicació Audiovisual. En un dels vostres vídeos defenseu el paper dels treballadors d’À Punt durant la gota freda.
—És un déjà-vu. Ells intentaran tornar a controlar políticament la tele. Vicente Ordaz, només has de fer una recerca ràpida per Google per veure quin peu calça i com de dur és amb coses importants com la llengua. Però sóc optimista. À Punt no és Canal 9. Ja va nàixer en unes altres circumstàncies. Ja té una fornada de periodistes que no són la columna vertebral del que va ser Canal 9 i que ja van viure la manipulació informativa. Crec que el fet que va fer que la gent desconnectara de Canal 9, informativament i emocionalment, va ser quan ens vam assabentar de com ens havien mentit amb l’accident del metro de València. Crec que això s’ha quedat com una cicatriu col·lectiva i tinc esperança en la gent que hi ha ara a À Punt. I eixe vídeo el vaig fer precisament perquè volia encoratjar-los, amb les meues limitacions, però setmanes després, uns quants treballadors de la casa em van dir que es va parlar molt del meu vídeo en la redacció i que a molta gent li va emocionar. Rebran moltes pressions, que resistisquen, perquè la gent ho premiarà. No vénen temps fàcils.

—Què hauria de passar perquè tornàsseu a l’ensenyament?
—Ara mateix que em tornara la il·lusió, perquè el que va fer que decidira deixar-ho és que ja estava tan cremat amb el sistema, no amb l’ensenyament, que ja no tenia il·lusió perquè m’adjudicaren. I treballar de docent requereix una energia i una il·lusió constants. T’ha d’agradar molt estar a l’aula, t’ha d’agradar donar classe. Hauria de recuperar la il·lusió i m’ajudaria veure que tenim polítics a qui els importa l’ensenyament. No puc oblidar que en la primera entrevista que li van fer a Rovira com a conseller va dir: “S’haurà d’estudiar si hi ha massa professors, perquè hi ha centres que em diuen que no saben què fer-ne.” És una persona que no ha xafat una aula en sa vida. A l’àmbit polític no veig molta esperança en l’ensenyament. I t’afegiria, i això és una crítica al professorat, l’any passat es va fer una vaga general de l’ensenyament que va tenir un seguiment força alt, però també m’agradaria dir que el professorat s’ha d’implicar molt més amb els interins. Crec que hi ha falta d’empatia amb els interins. Hi ha molt d’egoisme dins el professorat. Ha de ser una columna vertebral de la lluita de l’ensenyament.

—Voleu afegir res?
—Afegiria que igual que tenim molt clar que Mazón no pot seguir ni un dia més com a president de la Generalitat, m’agradaria que la gent comence a posar-li nom i cara a la persona que està denigrant l’educació pública, que és el conseller José Antonio Rovira, i que “Rovira dimissió” ha de tenir manifestacions tan massives com les que estem fent sobre la gota freda. L’ensenyament és un pilar bàsic i fonamental. I si no ho redrecem, això se’n va de mare.

Fa uns dies, l’influenciador de Carcaixent Cristian Llorens va penjar un vídeo a Instagram dient que deixava l’ensenyament després de cinc cursos d’exercir com a interí. Carregava durament contra el conseller José Antonio Rovira pel maltractament que exerceix sobre el professorat, però també pel menysteniment a l’alumnat.

Aquest vídeo es va fer viral i Llorens, que fa pocs mesos que va decidir de comunicar-ho a la xarxa social, ha vist com creixia el seu nombre de seguidors a Instagram. En les publicacions es dedica, principalment, a defensar la necessitat de preservar el català i ha estat especialment dur amb Carlos Mazón per la gestió de l’emergència de la gota freda. Una de les seccions que tenen més reeixida és la de la recerca de dites i frases fetes.

—Per què deixeu les aules?
—M’agrada tenir el control de la meua vida i d’ençà que estic en educació note que l’he perdut per complet. I sobretot, els últims dos anys, amb el canvi al govern valencià. Tinc la sensació que el nou govern té una set de venjança cap al professorat. L’any passat no vaig treballar fins el gener, i enguany, anava pel mateix camí. Se’m van ajuntar un seguit de causes personals i vaig decidir que ja n’hi havia prou, que no podia estar deixant-ho tot, la meua economia i la meua salut mental esperant eixa plaça que semblava que no arribava i si arribava durava poc. Vaig decidir que, de moment, em congelaria en les llistes i provaria una altra cosa.

—Dieu als pares: els vostres fills es perden un bon professor. Per què creieu que sou un bon professor?
—Perquè m’ho passava molt bé fent classe, i la veritat és que la resposta dels alumnes també és molt positiva. Sóc de la nova escola de l’ensenyament, de les metodologies més innovadores, i també sóc jove i no estava encara cansat de la professió. Per tant, jo tenia ganes de fer classe i crec que m’anava bé.

—Una de les coses de què parleu, sobretot, és del maltractament que rebeu els interins per part de la conselleria.
—El maltractament es nota, sobretot, en les substitucions. Sé que sóc interí i no tinc, entre cometes, dret a tenir una estabilitat perquè encara no m’he guanyat una plaça, però jo estava acostumat a treballar amb una certa regularitat. Feies una substitució d’un mes i mig, paraves deu dies, tornaves a treballar, i acabaves treballant pràcticament tot el curs. Això ha canviat radicalment. Hi ha places que no estan sortint a les adjudicacions. Vas parlant amb companys. Et diuen: “En el meu institut falta un profe de valencià des de fa un mes i mig” No ix en la llista? Doncs jo estic cada dia clavant-me en les llistes i no ix eixa plaça. Hi ha retallades encobertes amb el sistema de substitucions, i això per a un interí és una estocada mortal.

—Això també repercuteix en l’alumnat que no té professor. En el vídeo us adreceu als pares i els dieu: “A mi em maltracten, però els vostres fills són els perjudicats.”
—Clar! És que eixa és la base de tot. Al final, tot parteix d’aquesta concepció social que el professorat som uns privilegiats, que tenim moltes vacances, que tenim un treball assegurat. Caldria especificar que això, si existeix, serà per al professorat funcionari que té una estabilitat. Hi ha molt de desconeixement de com funciona el sistema. És trist, dir-ho. Quan jo arribava a un centre preguntava als xiquets: “Per què creieu que fa un mes que no teniu professor de valencià?” I alguns em deien: “Per Pedro Sánchez”, i uns altres em deien que perquè l’institut s’estalvia diners… No tenen ni idea de com funciona i em parava a explicar-ho. Jo els feia una reflexió i els deia: “Que sapigueu que no heu tingut professors perquè a qui mana sobre l’educació no li importeu.” Jo era molt dur amb això perquè crec que s’ha de generar una consciència. A això s’ha de sumar que jo done valencià, que és una assignatura que per a molta gent ja és pellofa, per tant, sí, és un maltractament i és una deixadesa.

—Això passa únicament amb l’assignatura de valencià?
—No, no, en totes.

—O siga, algú ha donat una ordre de no tapar forats.
—Sí. O tapar-los com més tard, millor. És a dir, si la substitució dura un mes i mig i la puc tapar quan ja ha passat un mes, això que m’estalvie. És una cosa generalitzada.

—Supose que teniu companys en la vostra mateixa circumstància.
—Sí. La prova evident que això passa és llegir els comentaris que em fan. Jo no esperava la repercussió que ha tingut el vídeo, sincerament, però és molt gratificant, entre cometes, veure que tantíssima gent s’hi ha vist reflectida. Gent que fa mesos que no té professor, alumnes que no han tingut primera avaluació… Quan estàs en la roda de l’ensenyament no et pares a pensar què passa amb els interins, però hi ha una manera de veure que alguna cosa no va bé i és el nombre de guàrdies que fas. Hi ha companys desbordats de guàrdies, perquè si falten tres professors o quatre, vol dir fer totes les guàrdies.

—Es nota un cert interès per a maltractar la llengua i menystenir-la, i si la pogueren eliminar, millor… En els mesos que heu estat en centres educatius, com ho viviu els professors?
—Amb molta angoixa. És l’enèsim atac cap a la llengua. La sensació que tinc és que han tornat al govern i han tornat amb més ganes de fer més mal que mai. Realment, hem viscut uns anys molt bons en què, encara que amb errors, es va treballar per estabilitzar una miqueta les plantilles. Crec que el que passa amb el valencià és una qüestió molt ideològica. Recordem que aquest govern es va formar amb un acord amb Vox, que són uns altres hooligans. Es viu amb molta incertesa i amb molta ràbia perquè novament tornen a atacar una llengua que ja estava qüestionada completament en el sistema educatiu, perquè ser professor de valencià és estar sempre en la trinxera. Veure que això també es perpetua amb un maltractament constant per part de la conselleria és angoixant i estressant.

—Tot això ho heu explicat a les xarxes socials. Com les treballeu, les xarxes?
—Sóc una persona molt combativa. Vaig començar a fer contingut en xarxes perquè sentia que calia fer-ne en valencià i és veritat que de sobte tinc un aparador força gran, i amb el tema de la gota freda vaig tenir la necessitat de donar la meua opinió sobre alguns temes, i la gent va reaccionar bé. Visc les xarxes com una eina per a difondre la cultura. Sóc una persona molt política i molt polititzada. L’apatia política, a mi no m’agrada. Per tant, dins del meu espai, m’agrada fer pedagogia. Per a mi les xarxes són entreteniment, són informació i són una ferramenta per a crear consciència social i política.

—A quin públic us adreceu?
—Vaig començar això intentant adreçar-me a la gent més jove, que són el que jo vivia a les aules. El valencià ha fet una davallada en l’ús social, sobretot en la gent més jove. Intentar fer-lo un poc més seductor mitjançant es xarxes és una cosa que a mi m’agradava. Però és veritat que, segons el vídeo i la secció, m’arriba gent més jove o gent més major. La gent de 30-40 s’ha convertit en el meu sector. I hi ha molta gent castellanoparlant. És un mite que si fas contingut en valencià, només arribes als valencianoparlants. És mentida. Ens segueix molta gent que no gasta habitualment el valencià, però a qui li agrada escoltar-lo, o que n’està aprenent i de sobte t’has convertit en un referent…

—Alguna de les seccions que feu és la recuperació de dites i frases fetes. On aneu a cercar-les?
—La meua família, lingüísticament, era riquíssima. Sempre recorde la meua iaia parlant-me i pense: “Quan ma iaia deia això…”. És una miqueta un homenatge al parlar de la meua gent de la Ribera Alta, jo sóc de Carcaixent. També investigue molt per xarxes perquè, en absolut, jo no sóc un expert en això. Em documente molt per a fer els vídeos. El tema de les dites i els refranys, és la meua part preferida de la llengua. Perquè parlen molt de la societat i del context en què es va crear.

—De fer això a la folklorització de la llengua hi ha una línia molt fina. A vegades és perillós travessar eixa barrera. Com ho eviteu?
—Evite entrar en els tòpics. La paella, l’esmorzaret, la cassalleta… ja està molt cremat.

—Els diminutius…
—És veritat que és una cosa molt psicològica, tot xicotet? Intente entrar pel vessant cultural de la llengua i donar a conèixer personatges importants de la nostra cultura que, com que ha estat tan maltractada i amagada, la gent no coneix. Quan penges un vídeo, per exemple, de la Pastora, de sobte es fa viral perquè la gent diu: “No havia sentit mai parlar de la Pastora.” O de Maria del Carme Girau, que era membre de la Nova Cançó. Intente trobar eixos forats que encara no estiguen molt tractats de la cultura perquè la gent entenga que ha estat i és molt potent.

—Heu fet de les xarxes la vostra professió, ara que heu abandonat l’ensenyament?
—No és la meua professió. Fa sis mesos que m’hi dedique i ja ha començat a donar-me alguns ingressos. La meua idea no és viure de les xarxes al complet, mai, perquè crec que generaria molta incertesa, però s’està convertint en un complement que pot arribar a oferir-me unes altres oportunitats. Tinc una feina a mitja jornada que compagine amb projectes audiovisuals.

—Teniu un vídeo fent-vos un Colacao en silenci tot repassant els titulars de la premsa, abans de la primera manifestació contra Mazón. Sou molt actiu demanant la dimissió del president.
—És que calia. Estàvem en un tsunami informatiu i el discurs anava derivant cap a un lloc que em pareixia molt perillós. El lema “Sols el poble salva el poble” et pot parèixer bonic i romàntic, però amaga una desconfiança absoluta en els poders públics. Jo no desconfie dels poders públics. Puc desconfiar d’algun gestor que no està fent bé la seua feina, però en general, qui ens salva el cul, la major part de les vegades és la política i el sector públic. Apuntem bé cap a la persona que no ha fet bé la seua feina. Que no ens n’oblidem qui va estar cinc hores desaparegut quan la seua terra estava en alerta roja per pluges. Era una forma d’intentar redirigir l’atenció perquè la ultradreta utilitza eslògans i lemes molt fàcils i molt digeribles i molt assumibles i això molta gent ho comparteix. Vaig fer tres vídeos o quatre sobre la gota freda i conscientment vaig parar perquè també hi havia molta gent fent contingut sensacionalista i per a guanyar “m’agrada” fàcils.

—Parleu de l’extrema dreta. Marxeu de l’ensenyament i també de X. No els estem donant molt d’espai?
—Sí. Jo amb això he tingut un dilema moral. M’agrada donar guerra, però arriba un punt en què entra en col·lisió el teu benestar psicològic, la teua estabilitat. Es pot ser combatiu de moltes maneres. Amb X tinc un debat. Vaig anunciar que me n’anava i en general només usava la plataforma com a consumidor, però no suporte la tendència dels últims anys. Ja no t’apareix contingut pràcticament de la gent que tu segueixes. T’apareix contingut per a provocar. Aleshores, sí que els cedim espai, però tinc la sensació que ells estan marcant l’agenda i que si tu et quedes a X i respons contínuament a la seua agenda, també els estàs donant un espai que no tindrien en el carrer. X és una ficció. La majoria dels hashtags estan alimentants per bots que estan contínuament generant contingut. Aleshores, lluitar contra els diners de milionaris per a promocionar certa ideologia, també és esgotador. Preferisc no gastar eixa energia en una cosa que done per perduda.

—…
—Segurament els estem cedint més espai del que voldríem, però pense que ens hem de rearmar d’una altra manera. La batalla cibernètica és desigual. Ens hem de trobar en uns altres llocs. Jo crec molt en la desvirtualització, crec molt en el teixit veïnal, crec molt en que la gent torne a eixir al carrer a manifestar-se. Per tant, més que ser activistes de X, preferisc que la gent reconduïsca la seua energia per a llocs que són més útils, com ara trobar-nos en el carrer, manifestar-nos en el carrer, conéixer quines reivindicacions hi ha en el nostre barri, en la nostra ciutat… És teixir la realitat, és baixar i trobar-nos amb els nostres veïns. Cal un moviment, un nou 15M en què la gent es trobava. I amb les manifestacions de Mazón tinc una esperança perquè són massives i la gent no perd l’objectiu comú. Que es queden X!

—Heu estudiat Comunicació Audiovisual. En un dels vostres vídeos defenseu el paper dels treballadors d’À Punt durant la gota freda.
—És un déjà-vu. Ells intentaran tornar a controlar políticament la tele. Vicente Ordaz, només has de fer una recerca ràpida per Google per veure quin peu calça i com de dur és amb coses importants com la llengua. Però sóc optimista. À Punt no és Canal 9. Ja va nàixer en unes altres circumstàncies. Ja té una fornada de periodistes que no són la columna vertebral del que va ser Canal 9 i que ja van viure la manipulació informativa. Crec que el fet que va fer que la gent desconnectara de Canal 9, informativament i emocionalment, va ser quan ens vam assabentar de com ens havien mentit amb l’accident del metro de València. Crec que això s’ha quedat com una cicatriu col·lectiva i tinc esperança en la gent que hi ha ara a À Punt. I eixe vídeo el vaig fer precisament perquè volia encoratjar-los, amb les meues limitacions, però setmanes després, uns quants treballadors de la casa em van dir que es va parlar molt del meu vídeo en la redacció i que a molta gent li va emocionar. Rebran moltes pressions, que resistisquen, perquè la gent ho premiarà. No vénen temps fàcils.

—Què hauria de passar perquè tornàsseu a l’ensenyament?
—Ara mateix que em tornara la il·lusió, perquè el que va fer que decidira deixar-ho és que ja estava tan cremat amb el sistema, no amb l’ensenyament, que ja no tenia il·lusió perquè m’adjudicaren. I treballar de docent requereix una energia i una il·lusió constants. T’ha d’agradar molt estar a l’aula, t’ha d’agradar donar classe. Hauria de recuperar la il·lusió i m’ajudaria veure que tenim polítics a qui els importa l’ensenyament. No puc oblidar que en la primera entrevista que li van fer a Rovira com a conseller va dir: “S’haurà d’estudiar si hi ha massa professors, perquè hi ha centres que em diuen que no saben què fer-ne.” És una persona que no ha xafat una aula en sa vida. A l’àmbit polític no veig molta esperança en l’ensenyament. I t’afegiria, i això és una crítica al professorat, l’any passat es va fer una vaga general de l’ensenyament que va tenir un seguiment força alt, però també m’agradaria dir que el professorat s’ha d’implicar molt més amb els interins. Crec que hi ha falta d’empatia amb els interins. Hi ha molt d’egoisme dins el professorat. Ha de ser una columna vertebral de la lluita de l’ensenyament.

—Voleu afegir res?
—Afegiria que igual que tenim molt clar que Mazón no pot seguir ni un dia més com a president de la Generalitat, m’agradaria que la gent comence a posar-li nom i cara a la persona que està denigrant l’educació pública, que és el conseller José Antonio Rovira, i que “Rovira dimissió” ha de tenir manifestacions tan massives com les que estem fent sobre la gota freda. L’ensenyament és un pilar bàsic i fonamental. I si no ho redrecem, això se’n va de mare.

The Washington Post · Haq Nawaz Khan, Rick Noack i Shaiq Hussain

Peshawar, Paquistan. Després d’anys a la baixa, els casos de poliomielitis han començat a repuntar significativament al Paquistan. S’han atenuat, doncs, les esperances que, després de ser eradicada a pràcticament tot el planeta, aquesta malaltia vírica també pugui ser eradicada ací.

Al Paquistan se’n van notificar setanta-tres casos –pel cap baix– l’any passat, i el 2021 se n’havia notificat un i prou. Les autoritats sanitàries paquistaneses diuen que el virus es propaga ràpidament per les dues regions políticament més inestables del país, el Balutxistan i el Khyber-Pakhtunkhwa, on els grups de combatents han posat els treballadors sanitaris –i, particularment, els encarregats de les campanyes de vaccinació– en el punt de mira.

Aquestes províncies remotes fan frontera amb l’Afganistan, l’únic país del món on la poliomielitis continua essent endèmica. Allí també hi han augmentat els casos, que han passat de tan sols l’any 2022 a vint-i-cinc l’any passat.

La campanya mundial contra la poliomielitis, que havia estat la principal causa de paràlisi infantil al món, és considerada un dels grans triomfs en matèria de salut pública de l’era moderna. La malaltia, tanmateix, ha persistit a l’Afganistan i a les regions més remotes del Paquistan, on les taxes de vaccinació són baixes. El retorn dels talibans al poder a l’Afganistan, l’any 2021, va reobrir moltes àrees del país a les campanyes de vaccinació. En canvi, l’efecte a l’altra banda de la frontera ha estat tot el contrari.

L’any passat, el govern paquistanès va informar de més de dues dotzenes d’atacs a treballadors de campanyes de vaccinació contra la poliomielitis –i els agents de seguretat que solen acompanyar-los– al país. Les preocupacions a Islamabad se centren sobretot en els intents dels talibans paquistanesos –també coneguts per Tehrik-e-Taliban Pakistan, o TTP– d’aturar, sovint a la força, les campanyes de vaccinació al nord-oest del país. També hi ha hagut atacs contra treballadors sanitaris a la província sud-occidental del Balutxistan, on aquests darrers mesos les forces separatistes han intensificat la lluita armada contra el govern paquistanès.

Ahmad Bhittani, de vint-i-quatre anys, explica que va plegar de treballador d’una campanya de vaccinació, en una zona remota del Khyber-Pakhtunkhwa, ara fa vuit mesos, juntament amb una trentena de treballadors més.

Bhittani diu que fou colpit pel segrest d’uns quants col·legues i l’atac mortal contra un agent de policia que custodiava un comboi de treballadors. El risc, diu, era simplement massa alt, i la paga –uns 17 euros el dia– massa baixa.

“Ara ni tan sols puc tornar al meu poble natal –explica Bhittani–. Em fa por que els combatents em disparin per la feina que vaig fer [en la campanya de vaccinació].”

El TTP considera com a objectius legítims els treballadors de campanyes de vaccinació custodiats per soldats o agents de policia, i darrerament s’ha atribuït uns quants atacs d’aquesta mena.

Molts guerrillers diuen que el govern paquistanès fa servir les campanyes de vaccinació com a tapadora per a espiar rivals polítics. La sospita, per forassenyada que sembli, respon a un greuge històric: la falsa campanya de vaccinació contra l’hepatitis que la CIA orquestrà al país, l’any 2011, amb l’objectiu de recollir mostres d’ADN de ciutadans paquistanesos i examinar si les mostres coincidien amb les del cap d’Al-Qaida, Ossama bin Laden.

El Paquistan, que durant les dues dècades de guerra nord-americana a l’Afganistan va ser sovint acusat de donar refugi als talibans, ara es troba en la posició d’haver de demanar a Kabul que mantingui a ratlla el TTP, que jura lleialtat als talibans afganesos.

El govern afganès nega tenir influència sobre el TTP, però un informe de l’ONU conclou que els talibans afganesos han assistit els seus homòlegs paquistanesos en la planificació d’atacs transfronterers, i també que els han subministrat armes i material militar.

Els atacs del TTP han crescut aquest darrer any, tant en freqüència com en intensitat, fins al nivell més alt de la darrera dècada, segons un report publicat el mes passat per l’Institut d’Estudis per a la Pau del Paquistan, un centre de pensament amb seu a Islamabad.

El TTP, que nega rebre suport dels talibans afganesos, diu que els atacs contra el personal sanitari són una part imprescindible de la seva insurrecció contra l’estat paquistanès. Si els treballadors de campanyes de vaccinació acceptessin de ser custodiats pel TTP en substitució de l’exèrcit paquistanès, afegeix un alt comandant del grup, “els garantiríem seguretat total en les nostres àrees d’influència”.

Muhàmmad Shoaib Khan, de vint-i-sis anys, va ser un dels quatre treballadors sanitaris segrestats a final del 2023 per militants no identificats en una zona remota del Khyber-Pakhtunkhwa, on és sabut que operen el TTP i les faccions dissidents.

“Els nostres segrestadors ens van dir que fer la gihad contra els treballadors [de les campanyes de vaccinació de poliomielitis] és una obligació religiosa”, recorda Shoaib Khan, que explica que el van acusar a ell i als seus companys de voler matar els seus fills.

Els treballadors, finalment, van ser alliberats després de la intervenció dels patriarques locals. Shoaib Khan va continuar treballant en campanyes de vaccinació contra la poliomielitis fins l’estiu passat, quan decidí de plegar per les súpliques de la seva família.

“Aquests treballadors arrisquen la vida tot i cobrar molt poc”, lamenta Muhàmmad Nasir Rana, un pediatre paquistanès, que demana a Islamabad que escolti les reclamacions d’aquests “herois nacionals”.

Islamabad afirma que ha pres totes les mesures que té a l’abast per protegir els treballadors sanitaris. Ayesha Raza Farooq, alta funcionària del comitè per a l’eradicació de la poliomielitis al Paquistan, afirma: “Els problemes de seguretat persisteixen en alguns focus aïllats”, si bé matisa que en la majoria de zones s’han aconseguit avenços significatius en la reducció d’aquests riscs.

La seguretat no és l’únic factor que dificulta les campanyes de vaccinació contra la poliomielitis. Els metges paquistanesos també apunten a la manca de finançament i als problemes per a mantenir els vaccins en fred a l’hora de transportar-los.

Nasir Rana diu que el govern paquistanès tampoc no s’ha preocupat de la prevenció. N’és un exemple el subministrament d’aigua potable a comunitats rurals, atès que el consum d’aigua contaminada és una de les principals vies per què els infants no vaccinats poden contreure la poliomielitis. “Això no importa a ningú”, lamenta el pediatre.

La lluita per a contenir la poliomielitis al Paquistan podria fer un nou pas enrere arran de la decisió de Trump de suspendre el repartiment d’ajuda a l’exterior i de retirar els Estats Units de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). L’any 2023, sota la presidència de Biden, Washington va proporcionar gairebé set milions de dòlars al programa d’immunització contra la poliomielitis al Paquistan. El secretari d’Estat dels Estats Units, Marco Rubio, va informar dimarts passat que la suspensió no s’aplicaria als programes d’ajuda humanitària, però Washington encara no ha aclarit quins programes restaran coberts per l’exempció i quins no.

Hamid Jafari, director del programa regional d’eradicació de la poliomielitis de l’OMS, explica a The Washington Post que l’impacte “podria tenir conseqüències significatives d’ací a un parell de mesos”. I afegeix: “Qualsevol pas en fals en aquesta etapa crucial podria retardar significativament les feines d’eradicació de la poliomielitis, cosa que augmentaria el risc que la malaltia s’escampés internacionalment”.

Històricament, l’Afganistan i el Paquistan han experimentat brots de poliomielitis simultàniament, atès que els casos sovint passen de l’una banda de la frontera a l’altra. Ara es tem que la malaltia s’encomani independentment en tots dos països alhora, cosa que en dificultaria encara més el seguiment i el control.

Després d’anys de donar suport a les campanyes de vaccinació, el govern talibà de l’Afganistan ha començat a posar traves a les campanyes de porta a porta. Els talibans continuen permetent que vaccinin infants en mesquites i més indrets públics; tanmateix, prohibir el porta a porta podria comportar un 30% menys de vaccinacions en les zones més afectades pel brot. Ho explica un alt funcionari de salut pública del nord-est de l’Afganistan, que parla anònimament perquè no té autorització per a fer comentaris sobre la qüestió. El Ministeri de Sanitat afganès, d’una altra banda, no ha respost a les preguntes de The Washington Post.

El metge paquistanès Rana Muhàmmad Safdar, ex-responsable del programa d’eradicació de la poliomielitis del país, té por que la situació es continuï complicant a mitjà termini. “Tant el Paquistan com l’Afganistan hauran d’afrontar-ne les conseqüències”, adverteix.

Hussain informa d’Islamabad estant, i Noack, de París estant.

Subscribe to The Washington Post

Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Avui comença a l’Audiència espanyola el judici contra l’ex-president de la Federació Espanyola de Futbol Luis Rubiales pels delictes d’agressió sexual i coaccions pel petó no consentit a la jugadora Jenni Hermoso en la cerimònia de lliurament de medalles de la Copa del Món de futbol. També són jutjats per un delicte de coaccions l’ex-director esportiu de la selecció masculina Albert Luque, l’ex-entrenador de la selecció femenina Jorge Vilda i qui va ser responsable de Màrqueting de la Federació, Rubén Rivera.

Les altres polèmiques de Rubiales, més enllà del petó forçat a Jenni Hermoso

La fiscalia demana per a Rubiales una pena de dos anys i mig de presó per agressió sexual i coaccions, i per als altres tres ex-directius en demana un any i mig per coaccions. Així mateix, sol·licita per a tots quatre la prohibició de comunicar-se amb Hermoso i de no acostar-s’hi a menys de dos-cents metres.

El jutge de l’Audiència espanyola Francisco de Jorge, que va enviar el cas a judici, va concloure que el petó a la jugadora “no va ser consentit i va ser una iniciativa unilateral i sorprenent” de Luis Rubiales. Al mateix temps, quant als altres investigats, el magistrat va dir que hi havia indicis d’una acció concertada amb Rubiales “per a doblegar la voluntat de Jennifer Hermoso i aconseguir que accedís a enregistrar un vídeo en el qual digués que el petó havia estat consentit”. A més, assenyala que aquesta estratègia de pressió també es va aplicar contra la família i l’entorn de la futbolista.

Hermoso, la primera a declarar

La vista durarà onze dies i, per tant, es preveu que acabi pels volts del 21 de febrer. Hi ha en total vint-i-set testimonis citats a declarar davant el magistrat José Manuel Clemente. Avui declararà Jenni Hermoso, que s’ha hagut d’absentar de la ruta del seu equip, el Tigres de la UANL mexicà. També declaren avui Ana Álvarez, que era aleshores directora de futbol femení de la Federació Espanyola de Futbol (RFEF), i Patricia Pérez, coneguda com a Poki, cap de premsa de la selecció femenina, que va denunciar internament pressions de Rubiales i més directius, malgrat que no va voler denunciar-ho al jutjat.

La futbolista Jennifer Hermoso entrant en un jutjat.

El judici es fa a la seu de San Fernando de Henares a causa de la gran afluència de mitjans que han demanat acreditació. La declaració de les companyes de la selecció espanyola començarà dimecres: la portera Missa Rodríguez serà la primera i l’endemà serà el torn d’ex-companyes d’Hermoso al Barça, com ara Alèxia Putellas i Irene Paredes, que ho faran telemàticament de Barcelona estant. De la mateixa manera, la defensa Laia Codina declararà des d’Anglaterra. Els actuals entrenadors de les seleccions espanyoles masculina i femenina també estan citats: Luis de la Fuente declararà com a testimoni el 4 de febrer, i Montse Tomé, el 4. També estan citats l’actual responsable de comunicació de la federació, Enrique Yunta, el psicòleg de la selecció, Javier López Vallejo, l’ex-director d’integritat de la federació Miguel García Caba i l’ex-director de comunicació Pablo García Cuervo. Finalment, Rubiales ha demanat que declarin les seves dues filles majors d’edat.

Ara, sens dubte, el que ha creat més expectació són les declaracions dels acusats i en especial la de Rubiales, que s’espera a partir del 12 de febrer. El jutge ha acceptat bona part de les proves sol·licitades per Rubiales i la resta de parts, inclosa una pericial de la lectura de llavis per a determinar les paraules que l’ex-dirigent va pronunciar abans del petó.

Això no obstant, ha rebutjat la petició dels advocats de Jenni Hermoso d’incorporar com a prova una entrevista radiofònica a Rubiales el dia dels fets, en què es referia al que va succeir com “un petó entre amics” i en la qual li restava importància. A més, tampoc no ha admès la demanda de la fiscalia de recollir el vídeo de la junta extraordinària de la federació del 25 d’agost en la qual Rubiales es va negar a dimitir i va pronunciar un discurs reaccionari i masclista.

“S’ha acabat”: el cas Rubiales i les violències que s’han deixat de normalitzar

La jurisprudència clau del Suprem espanyol

El juny, el Tribunal Suprem espanyol va dictaminar que un petó no consentit és una agressió sexual perquè constitueix una “intromissió a la llibertat sexual” de la víctima amb el propòsit d’obtenir “una satisfacció sexual a costa d’algú altre”. Ho va fer en confirmar la condemna d’un any i nou mesos de presó que havia imposat l’Audiència de Sevilla contra un policia espanyol per haver petonejat sense consentiment una detinguda als calabossos el 2020.

A més, la sentència especificava que no cal una negativa explícita per a considerar que el consentiment no existeix i que el contacte fugaç d’un petó no consentit és una invasió corporal de l’autor. En la mateixa línia, la sala penal va assenyalar que no és possible cap contacte corporal sota cap pretext si no hi ha consentiment.

Rubiales hi arriba inhabilitat i sancionat

El Tribunal Administratiu de l’Esport (TAD) ja el va inhabilitar tres anys a pel petó forçat i dels gests que va fer a la llotja durant la final de la Copa del Món. Igualment, l’ex-president de la federació espanyola de futbol també va ser sancionat per la FIFA pels mateixos motius.

Segons que va explicar el portal especialitzat en dret esportiu IUSPORT, i han confirmat més mitjans, el TAD el va sancionar amb un any i mig d’inhabilitació pel petó forçat i un any i mig més pels gests obscens.

Avui comença a l’Audiència espanyola el judici contra l’ex-president de la Federació Espanyola de Futbol Luis Rubiales pels delictes d’agressió sexual i coaccions pel petó no consentit a la jugadora Jenni Hermoso en la cerimònia de lliurament de medalles de la Copa del Món de futbol. També són jutjats per un delicte de coaccions l’ex-director esportiu de la selecció masculina Albert Luque, l’ex-entrenador de la selecció femenina Jorge Vilda i qui va ser responsable de Màrqueting de la Federació, Rubén Rivera.

Les altres polèmiques de Rubiales, més enllà del petó forçat a Jenni Hermoso

La fiscalia demana per a Rubiales una pena de dos anys i mig de presó per agressió sexual i coaccions, i per als altres tres ex-directius en demana un any i mig per coaccions. Així mateix, sol·licita per a tots quatre la prohibició de comunicar-se amb Hermoso i de no acostar-s’hi a menys de dos-cents metres.

El jutge de l’Audiència espanyola Francisco de Jorge, que va enviar el cas a judici, va concloure que el petó a la jugadora “no va ser consentit i va ser una iniciativa unilateral i sorprenent” de Luis Rubiales. Al mateix temps, quant als altres investigats, el magistrat va dir que hi havia indicis d’una acció concertada amb Rubiales “per a doblegar la voluntat de Jennifer Hermoso i aconseguir que accedís a enregistrar un vídeo en el qual digués que el petó havia estat consentit”. A més, assenyala que aquesta estratègia de pressió també es va aplicar contra la família i l’entorn de la futbolista.

Hermoso, la primera a declarar

La vista durarà onze dies i, per tant, es preveu que acabi pels volts del 21 de febrer. Hi ha en total vint-i-set testimonis citats a declarar davant el magistrat José Manuel Clemente. Avui declararà Jenni Hermoso, que s’ha hagut d’absentar de la ruta del seu equip, el Tigres de la UANL mexicà. També declaren avui Ana Álvarez, que era aleshores directora de futbol femení de la Federació Espanyola de Futbol (RFEF), i Patricia Pérez, coneguda com a Poki, cap de premsa de la selecció femenina, que va denunciar internament pressions de Rubiales i més directius, malgrat que no va voler denunciar-ho al jutjat.

La futbolista Jennifer Hermoso entrant en un jutjat.

El judici es fa a la seu de San Fernando de Henares a causa de la gran afluència de mitjans que han demanat acreditació. La declaració de les companyes de la selecció espanyola començarà dimecres: la portera Missa Rodríguez serà la primera i l’endemà serà el torn d’ex-companyes d’Hermoso al Barça, com ara Alèxia Putellas i Irene Paredes, que ho faran telemàticament de Barcelona estant. De la mateixa manera, la defensa Laia Codina declararà des d’Anglaterra. Els actuals entrenadors de les seleccions espanyoles masculina i femenina també estan citats: Luis de la Fuente declararà com a testimoni el 4 de febrer, i Montse Tomé, el 4. També estan citats l’actual responsable de comunicació de la federació, Enrique Yunta, el psicòleg de la selecció, Javier López Vallejo, l’ex-director d’integritat de la federació Miguel García Caba i l’ex-director de comunicació Pablo García Cuervo. Finalment, Rubiales ha demanat que declarin les seves dues filles majors d’edat.

Ara, sens dubte, el que ha creat més expectació són les declaracions dels acusats i en especial la de Rubiales, que s’espera a partir del 12 de febrer. El jutge ha acceptat bona part de les proves sol·licitades per Rubiales i la resta de parts, inclosa una pericial de la lectura de llavis per a determinar les paraules que l’ex-dirigent va pronunciar abans del petó.

Això no obstant, ha rebutjat la petició dels advocats de Jenni Hermoso d’incorporar com a prova una entrevista radiofònica a Rubiales el dia dels fets, en què es referia al que va succeir com “un petó entre amics” i en la qual li restava importància. A més, tampoc no ha admès la demanda de la fiscalia de recollir el vídeo de la junta extraordinària de la federació del 25 d’agost en la qual Rubiales es va negar a dimitir i va pronunciar un discurs reaccionari i masclista.

“S’ha acabat”: el cas Rubiales i les violències que s’han deixat de normalitzar

La jurisprudència clau del Suprem espanyol

El juny, el Tribunal Suprem espanyol va dictaminar que un petó no consentit és una agressió sexual perquè constitueix una “intromissió a la llibertat sexual” de la víctima amb el propòsit d’obtenir “una satisfacció sexual a costa d’algú altre”. Ho va fer en confirmar la condemna d’un any i nou mesos de presó que havia imposat l’Audiència de Sevilla contra un policia espanyol per haver petonejat sense consentiment una detinguda als calabossos el 2020.

A més, la sentència especificava que no cal una negativa explícita per a considerar que el consentiment no existeix i que el contacte fugaç d’un petó no consentit és una invasió corporal de l’autor. En la mateixa línia, la sala penal va assenyalar que no és possible cap contacte corporal sota cap pretext si no hi ha consentiment.

Rubiales hi arriba inhabilitat i sancionat

El Tribunal Administratiu de l’Esport (TAD) ja el va inhabilitar tres anys a pel petó forçat i dels gests que va fer a la llotja durant la final de la Copa del Món. Igualment, l’ex-president de la federació espanyola de futbol també va ser sancionat per la FIFA pels mateixos motius.

Segons que va explicar el portal especialitzat en dret esportiu IUSPORT, i han confirmat més mitjans, el TAD el va sancionar amb un any i mig d’inhabilitació pel petó forçat i un any i mig més pels gests obscens.