La presidenta mexicana, Claudia Sheinbaum, ha volgut mantenir la cordialitat després de la imposició d’aranzels per part de Trump a Mèxic. Ha dit que el seu país no vol la confrontació, i ha proposat al president nord-americà de treballar de manera conjunta en cas que l’interès dels EUA sigui el de combatre els grups delictius que trafiquen droga i generen violència: “No és amb aranzels com es resolen els problemes”, ha dit.

Així, ha rebutjat “la calúmnia que fa la Casa Blanca al govern de Mèxic de tenir aliances amb organitzacions criminals”, i qualsevol intenció d’ingerència al seu territori. Sheinbaum ha proposat a Trump la conformació d’una taula de treball conjunta amb els seus millors equips de seguretat i salut pública, tot insistint que només parlant i dialogant es podrà solucionar la situació. “Res per la força; tot per la raó i el dret”, ha postil·lat.

“Mèxic no vol confrontació. Partim de la col·laboració entre països veïns. Mèxic no només no vol que el fentanil arribi als Estats Units, sinó enlloc. Per això, si els Estats Units volen combatre els grups delictius que trafiquen droga i generen violència, hem de treballar conjuntament de manera integral, però sempre sota els principis de responsabilitat compartida, confiança mútua, col·laboració i sobretot, respecte a la sobirania, que no és negociable. Coordinació sí; subordinació, no”, ha sentenciat en un comunicat publicat a X.

El secretari general de Junts, Jordi Turull, ha respost a l’ex-president Artur Mas arran de les declaracions que es van fer públiques ahir, en què va dir que Junts podria parlar amb Aliança Catalana sense necessitat de teixir aliances conjuntes. “Els consells són sempre benvinguts, però la política de pactes i relació amb la resta de partits polítics la decideixen els òrgans de direcció de Junts”, ha etzibat Turull durant una visita a la Fira de la Candelera de Molins de Rei.

Turull ha afegit que el partit no pensa apartar-se de la línia actual amb l’únic objectiu de servir més i més bé els ciutadans. Durant la visita, Turull també ha insistit que cal que el PSOE ompli el cistell de compromisos si vol refer ponts.

En aquest sentit, el dirigent de Junts ha recordat que la relació amb els socialistes no s’ha perdut mai i espera que en les setmanes vinents es pugui encarrilar a mesura que el PSOE concreti els seus compromisos amb Catalunya. Turull ha fet referència a la situació del català a Europa i a les competències en immigració.

Turull també ha demanat als socialistes que concretin quin és el seu relat sobre la relació amb Catalunya i retreu al president de la Generalitat, Salvador Illa, que digui que ja no hi ha conflicte. “Si el relat és aquest, a nosaltres ja no ens necessiten per a res”, ha avisat.

També ha fet referència a la moció de confiança al president espanyol, Pedro Sánchez, per alertar que no ha de ser negativa. Turull ha recordat que a Catalunya en va sorgir l’1-O de la moció de confiança a Puigdemont.

Quant al pressupost de l’estat espanyol, Turull ha volgut separar-ho d’aquesta negociació i s’ha mostrat contundent: “Fins que no s’acrediti que han complert el pressupost del 2024 no entrarem a discutir el del 2025”. En aquest sentit, Turull demana de no barrejar-hi unes altres qüestions.

El XV Congrés del PSPV ha aprovat la nova executiva amb el 81% dels vots, un punt més que l’òrgan de govern que va donar suport a Diana Morant en la primera etapa com a secretària general. La nova estructura de direcció dels socialistes valencians ha rebut 326 suports sobre 403 vots emesos, d’un cens de 440. El comitè nacional ha tirat endavant amb el 84,62%, la comissió nacional d’ètica amb el 84,01%, i el comitè federal, amb el 83,87%.

José María Ángel, delegat del govern espanyol al País Valencià per a fer front a les conseqüències de la gota freda, serà el nou president de l’executiva del PSPV. El batlle de Cullera (Ribera Baixa), substitueix Alejandro Soler, que és encara secretari general del partit a la demarcació d’Alacant.

De la nova executiva de Diana Morant desapareix Carlos Fernández Bielsa, batlle de Mislata, que ara fa un any optava a ser secretari general. Un pacte auspiciat per la direcció federal del PSOE el va fer desistir a canvi de ser vice-secretari general. Les relacions entre Morant i Fernández Bielsa han estat molt tenses aquests mesos. El batlle de Mislata optarà d’ací a unes setmanes a continuar ostentant la secretaria general de la demarcació de València, encara que Morant malda perquè hi haja una candidatura alternativa.

Jordi Mayor, el batlle de Cullera, assumirà el càrrec de portaveu, en substitució de Rubén Alfaro, batlle d’Elda (Vinalopó Mitjà). Mayor forma part de la generació de batlles joves que van assumir el càrrec el 2015, com Diana Morant, que va ser batllessa de Gandia. En el context de la gota freda, Mayor va explicar que la vesprada del 29 d’octubre va rebre una trucada estranya del president Carlos Mazón que no es va interessar per l’estat del riu.

L’actual presidenta del Consell de batlles i batllesses, Tania Baños, que és batllessa de la Vall d’Uixó, ocuparà la sots-secretaria primera i la secretaria d’Agenda Urbana, i l’actual secretari d’Organització, Vicent Mascarrell, tindrà la sots-secretaria segona i la secretaria d’Organització.

José Antonio Amat, persona de confiança de l’actual secretari general del PSPV d’Alacant, Alejandro Soler, serà el vice-secretari tercer i el secretari de Política Municipal.

A la part final del congrés, ha aparegut el ministre espanyol de Transports i Mobilitat Sostenible, Óscar Puente, que ha fet un discurs molt dur contra Mazón. L’ha titllat d'”irresponsable absolut”, perquè diu que no compleix amb els mínims estàndards que se’ls han d’exigir a qualsevol governant, i ha denunciat que estigui disposat a romandre en el poder pesi qui pesi. “On és la dignitat de Carlos Mazón?”, s’ha preguntat, per tot seguit lamentar que l’eslògan ‘Que et voti Txapote’ a València ha costat vides.

A banda, a la part final del congrés s’han vist imatges de l’esclat de la gota freda, i s’han sentit crits de “Mazón dimissió” entre els assistents, entre els quals hi havia Ximo Puig.

Morant és ratificada com a cap del PSPV i ja mira a la Generalitat

Avui, 2 de febrer de 2024, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Míriam Nogueras: “Podem negociar amb el PSOE i que alhora ens espiïn”
• Trump desencadena la guerra comercial amb Mèxic, el Canadà i la Xina
• Ni la pluja i el fred poden frenar la protesta valenciana
• “És una ruïna”: la impotència i el malestar de comerciants del Raval amb els narcopisos
• Calidoscopi: Tesla enmig de la polèmica, BYD s’expandeix i la Xina continua amb projectes innovadors
• Judith Colell: “Només hi pot participar gent catalana que tingui vuit cognoms catalans?”
• Hamàs, tocat però no enfonsat, reapareix a Gaza i posa en qüestió l’estratègia israeliana
• BCNegra fa vint anys i dialoga amb Marsella i Nàpols
• Ensaïmades, quarto i xocolata: la tradició tricentenària de Can Joan de s’Aigo
• Deu propostes per a viure la Barcelona Wine Week a la fira i a la ciutat
• Mail Obert de Mercè Ibarz | El jardí, vida i resistència
• Closcadelletra (CDLII): Solo d’una veu silenciosa
• Avançament editorial: ‘Explica-m’ho tot’, d’Elizabeth Strout

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El president Donald Trump va imposar ahir nous aranzels a les importacions del Canadà, Mèxic i la Xina, els tres principals socis comercials dels Estats Units, adduint que han permès l’entrada d’immigració il·legal i drogues al país.

Trump ha signat tres ordres executives per establir aquestes mesures, que representen les primeres accions oficials de la seva nova guerra comercial en el segon mandat, segons un funcionari de la Casa Blanca que ha informat els periodistes.

Segons que ha explicat el president, els importadors nord-americans hauran de pagar un impost nou del 25% sobre els productes provinents del Canadà i Mèxic i un gravamen del 10% sobre els productes xinesos. Actualment, la majoria de productes canadencs i mexicans no estan subjectes a aranzels gràcies a l’acord comercial que Trump va signar durant el seu primer mandat, mentre que molts productes xinesos ja tenen taxes que arriben al 25%. Els nous aranzels s’afegiran a aquests imposts.

Els productes energètics, inclòs el petroli cru procedent del Canadà, tindran una taxa del 10%.

Molts economistes es mostren escèptics sobre la reeixida d’aquesta estratègia. Per a una família nord-americana típica, els aranzels implicaran una pèrdua de vora 1.200 dòlars en poder adquisitiu, segons el Budget Lab de la Universitat Yale, un centre de recerca independent.

La imposició sobtada d’aquests nous aranzels, a més, amenaça de causar una gran pertorbació a les cadenes de subministrament regionals, que s’han fet molt interdependents durant aquestes tres dècades. La indústria de l’automòbil, en particular, pot tenir un gran sotrac si s’encareix el preu dels automòbils a causa de la importació de components fabricats en aquests tres països.

Trudeau planta cara a Trump

El primer ministre del Canadà, Justin Trudeau, ha donat una resposta ferma a l’anunci de Trump i ha decidit de plantar-li cara. Ha assegurat que el Canadà aplicarà aranzels del 25% a les importacions dels Estats Units, i ha animat els ciutadans canadencs a pensar en el país a partir d’ara, a l’hora de comprar productes, i a l’hora de decidir on van de vacances, per exemple. Trudeau també ha anunciat que considera més mesures no aranzelàries, incloses algunes relacionades amb minerals crítics, adquisició d’energia i unes altres associacions.

LIVE: Canada’s response to U.S. tariffs | EN DIRECT : Réplique aux tarifs douaniers américains https://t.co/1R7HT03O9G

— Justin Trudeau (@JustinTrudeau) February 2, 2025

La presidenta mexicana, Claudia Sheinbaum, també ha respost a Trump a la xarxa X, on s’ha queixat que el seu homòleg americà els acusi de tenir aliances amb organitzacions criminals. Ha dit que no és amb aranzels que es respon als problemes associats al negoci de la droga, sinó amb diàleg: “Mèxic no vol confrontació. Partim de la col·laboració entre països veïns. Mèxic no només no vol que el fentanil arribi als Estats Units, sinó enlloc. Per això, si els Estats Units volen combatre els grups delictius que trafiquen droga i generen violència, hem de treballar conjuntament de manera integral, però sempre sota els principis de responsabilitat compartida, confiança mútua, col·laboració i sobretot, respecte a la sobirania, que no és negociable”, ha dit. En aquesta línia, Sheinbaum ha anunciat la implantació de mesures aranzelàries i no aranzelàries en defensa dels interessos de Mèxic.

Rechazamos categóricamente la calumnia que hace la Casa Blanca al Gobierno de México de tener alianzas con organizaciones criminales, así como cualquier intención injerencista en nuestro territorio.

Si en algún lugar existe tal alianza es en las armerías de los Estados Unidos…

— Claudia Sheinbaum Pardo (@Claudiashein) February 2, 2025

Preocupació també a Europa

Els 27 líders de la Unió Europea es reuniran demà a Brussel·les per primera vegada després del retorn de Donald Trump a la Casa Blanca, en una cimera informal dedicada exclusivament a la defensa de la UE. L’objectiu de la trobada és enviar un missatge clar a Washington sobre el compromís dels socis europeus amb el reforç de la seguretat i l’increment de la despesa en defensa. “El missatge serà aquest: la defensa està al cor de l’agenda de la UE”, afirmen fonts diplomàtiques. A la reunió també hi assistirà el primer ministre del Regne Unit, Keir Starmer, i el secretari general de l’OTAN, Mark Rutte. Europa també pateix pel que fa al futur de la política aranzelària que mantenen amb els EUA, que de moment és incert.

El film La casa ha estat el gran guanyador dels Premis Lola Gaos de l’Audiovisual Valencià, que organitza l’Acadèmia Valenciana de l’Audiovisual (AVAV), amb deu guardons dels setze a què optava, entre els quals el de millor llargmetratge de ficció. El film, basat en la novel·la gràfica de Paco Roca i convertit en la cinta valenciana més taquillera de la darrera dècada, ha complit els pronòstics i ha acumulat premis en la gala celebrada al Palau de la Música de València.

A més del guardó al millor llargmetratge de ficció, La Casa s’ha imposat en les categories de millor direcció (Álex Montoya), millor guió (Álex Montoya i Joana M. Ortueta), millor actor protagonista (David Verdaguer), millor actriu protagonista (Lorena López), millor actor de repartiment (Óscar de la Fuente, que també aspira a un Goya), millor actriu de repartiment (Maria Romanillos), millor muntatge i postproducció (Álex Montoya, Lucía Casal i Víctor Suñer), millor so (José Manuel Sospedra, Iván Martínez-Rufat i Maider Blázquez) i el Premi Jove al millor llargmetratge, que compartix amb Escanyapobres.

Aquest darrera film, precisament, ha guanyat els tres guardons a què optava, entre els quals els de millor direcció de fotografia i il·luminació (Maria Codina) i millor direcció de vestuari (Cristina Martín i Rocío Pastor).

El segon film més guardonat ha sigut Valenciana, que ha aconseguit els premis a la millor música original (Isabel Latorre Sáez), millor direcció artística (Adrián Suárez de Llano), millor maquillatge i perruqueria (Verónica Baeza i Amparo Carrió) i millor cançó (Jordi Núñez, Jordi Casanovas, Marta Marlo i Andrés Lim).

Per la seua banda, L’àvia i el foraster, que tenia tretze nominacions, s’ha hagut de conformar amb un sol premi, el de millor direcció de producció, per a Mila Luengo. En la categoria documental, el millor curt ha sigut Las novias del sur, d’Elena López Riera, que acaba de ser nominat als Premis César del cinema francés, i el millor llargmetratge ha sigut Mentre siguis tu, el documentari sobre l’alzheimer de Carme Elías. El premi a la millor sèrie documental ha sigut per a Mítics 70.

En animació, Mortelli, un cas perdut ha guanyat en la categoria de curtmetratges, Primeras en la de sèries i Rock Bottom en la de llargmetratges. En ficció, Dieciocho ha sigut escollida millor sèrie, Para mamá y para ti millor curt i OVRDARK: A Do Not Open Story millor videojoc.

Crítiques a la manca d’ajudes i homenatge a Teresa Lozano

Durant la gala, l’actriu Teresa Lozano, fundadora de l’Associació d’Actors i Actrius Professionals Valencians i primera presidenta de l’entitat, ha recollit el Premi Honorífic d’enguany. La presidenta de l’AVAV, Teresa Cebrián, ha destacat que el sector viu un bon moment, però ha advertit: “No serà un bon moment de veres fins que el puguem gaudir totes.” Ha recordat els professionals afectats per la gota freda d’octubre i ha expressat el desig que puguen reprendre prompte la seua activitat: “El cinema ens ajuda a sanar, a ampliar horitzons i a continuar creant històries.”

La tragèdia del 29 d’octubre, que va causar més de 220 morts, també ha estat present en altres moments de la gala, com en l’actuació de Xavi Castillo, que ha fet una sàtira sobre la gestió de la catàstrofe. En un moment de l’espectacle, s’ha mostrat un cartell amb el lema “Mazón, dimissió“, que ha sigut corejat pel públic.

Ni la pluja i el fred poden frenar la protesta valenciana | Crònica de Vicent Partal

Cebrián també ha defensat la decisió de sincronitzar el calendari dels premis amb els altres de l’estat espanyol “per a fer més força amb les produccions valencianes.” A més, ha lamentat la manca de suport econòmic per part del govern valencià i ha reivindicat el paper de l’audiovisual en l’economia: “Cada euro invertit en el sector el multipliquem per quatre en retorn econòmic per al País Valencià. Afortunadament, els professionals de la cultura som gent compromesa i tossuda, i traguem avant els nostres projectes contra vent i marea.”

Un teixit associatiu fort, veïns organitzats, locals de lleure, patrimoni arquitectònic, comerços centenaris i una gran oferta cultural, lúdica i gastronòmica. Es diu sovint que la sensació de barri que transmet el Raval costa de trobar en qualsevol altre lloc de Barcelona. Però aquest barri, un dels més antics i més poblat de la ciutat, fa anys que arrossega tota mena de problemes que el deixen en una situació delicada.

Els veïns topen amb una especulació immobiliària que els expulsa de casa o els dispara el lloguer. Hi ha pobresa i exclusió social, allau de turistes, als negocis històrics els costa de sobreviure. I hi ha narcopisos, una nosa que ha arrelat al barri, i els veïns i comerciants n’estan ben farts. Es cansen de veure que la policia en clausura un i que el cap d’una setmana se n’obre un altre uns metres més enllà. Estan cansats dels efectes negatius que generen. Una realitat que, malauradament, es replica a molts carrers del Raval.

Veïns i comerciants es queixen que tot ha empitjorat arran de les obres de la ronda de Sant Antoni. A la plaça del Pes de la Palla s’hi han instal·lat unes quantes tanques i això fa que els carrers quedin aïllats. Per acabar d’entendre què passa, parlem amb una desena de comerços del voltant del carrer de Joaquim Costa, que s’animen a explicar com es conviu amb narcopisos. Fa poc més d’un mes, comerciants de la zona ja es van queixar d’un altre fenomen: el trencament de vidres dels aparadors amb l’objectiu de robar productes.

Aquesta vegada, comerciants de la zona assenyalen que els narcopisos generen episodis violents, delinqüència, robatoris, consum de drogues al carrer, brutícia, soroll i sensació d’inseguretat. Senten abandonament institucional i creuen que tot plegat fa empitjorar la imatge del Raval i la gent acostuma a freqüentar-lo menys. Ells lluiten contra això. Perquè es guanyen la vida al Raval i, com els veïns, són ferms defensors del barri.

Un dels carrers del Raval (fotografia: Albert Salamé). Impunitat i enfortir les lleis

Pere Pina és propietari del bar Casa Almirall, un dels més antics de Barcelona, ubicat entre els carrers de Joaquim Costa i de Ferlandina, a tocar del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA). Pina fa quaranta-vuit anys que és a Barcelona i ha viscut de prop els canvis del Raval. De drogues al barri, diu que sempre n’hi ha hagut. Però fa uns anys que té la sensació que el sistema dels narcopisos i els problemes que se’n deriven, han augmentat. I en aquests casos, els comerciants sempre hi surten perdent perquè generen un gran rebuig i escenes reprovables. “És una ruïna. Estèticament, és horrorós”, afegeix.

Pina és especialment crític amb la llei. Té la sensació que alguna cosa falla, i que no és pas qüestió de ser de dretes o d’esquerres, sinó que cal consensuar una política més rígida basada en la seguretat i l’educació. Perquè té clar que el problema no són pas els drogodependents, sinó un sistema ferotge que ha guanyat pes i que se sent impune. Assenyala que els responsables són les administracions i es mostra poc esperançat sobre la solució. Es coneix molts dels narcopisos de la zona i queda parat quan, una volta que la policia en desmantella un, n’apareix un altre al cap de pocs dies. A més, explica que no tots els locals són ocupats, que en alguns casos paguen lloguer. “Quina vergonya els propietaris que permeten això”, exclama.

Pere Pina: “Al Raval, la llei és cega, sorda i muda”

La Carolina treballa en una botiga de roba. Hi és d’ençà de l’abril i un mes després d’haver començat ja va haver de trucar a la policia per un incident amb un drogodependent. Segons ella, la majoria dels incidents són amb els drogodependents. Com Pina, també té clar que aquí el que falla és el sistema i que, al capdavall, ells en són les víctimes principals.

Tots dos coincideixen que la presència de narcopisos es nota amb l’ambient que hi ha al carrer. Qui hi transita, com, i els episodis que generen. I destaquen que els addictes cada volta són més joves. Abans, els coneixien gairebé tots de vista. Ara, cada volta n’hi ha de més nous. La Carolina, fa tres anys, regentava una cafeteria al carrer de Valldonzella, a prop de la plaça de la Universitat. Allà també va tenir problemes amb alcohòlics i drogoaddictes per un narcopís que tenia molt a prop. A pocs metres de Joaquim Costa, una galeria i botiga d’art va sofrir una explosió el febrer del 2022, precisament, arran d’un narcopís que tenia just al damunt.

Un dels carrers del Raval (fotografia: Albert Salamé).

Veïns del Raval de Barcelona denuncien una “narcoplaceta” al barri: “Per què ho hem de suportar?”

Gent drogant-se a plena llum del dia

En Carlos regenta el bar-bodega Agustín, on fan cuina casolana. “Fa quaranta-dos anys que treballo aquí i les he vistes de tots colors. Però el que passa ara, no ho havia vist mai. En tanquen un i n’obren un altre en qüestió de dies”, explica sobre els narcopisos. Segons ell, les obres també han complicat la situació. La gent hi passa menys i creu que les escenes que es viuen, de gent col·locada o drogant-se a plena llum del dia, ho empitjora molt més. “Veient això, fas mitja volta. El pitjor és estar en un lloc amb por i inseguretat”, relata.

Davant el bar Agustín, en Saad, que treballa en una botiga de telefonia, es queixa que hi ha molta gent que causa mala influència, molts borratxos i drogoaddictes que molesten i fan soroll. Diu que molts ja els coneix de vista, perquè que cada vegada n’hi ha de més nous. Li sap greu sobretot les escenes que han de viure les famílies amb canalla. “Agafen les drogues i es punxen al final del carrer”, relata.

Passejant pel Raval, topareu amb unes quantes botigues de roba vintage. La dependenta d’una d’elles, que demana de no fer públic el seu nom, també es mostra indignada per la situació: “No vull que es perdi la il·lusió per aquest barri. Lluito contra això. Perquè si algú ve a prendre una canya i veu tot això, potser no vindrà més.” Ella va arribar a Catalunya fa vuit anys i en fa tres que regenta la botiga. Malgrat les circumstàncies, no es rendeix i batalla per tirar endavant el negoci. Destaca que el Raval és ple de locals i que cal embellir la zona, però que les notícies tampoc no ajuden. “Si només es parla de narcopisos, la gent agafa por. També hi ha coses maques que no s’expliquen”, es queixa.

La dependenta està farta de veure notícies dient que Barcelona es degrada i considera que cal que s’acabi d’explicar ben bé l’allau de narcopisos del Raval. “Tota aquesta gent, al passeig de Gràcia, no els interessa pas que hi siguin”, diu. Quan hi ha incidents, segons ella, la policia es va passant la pilota d’una banda a l’altra i es queixa de la ciutat que es va configurant: “Una Barcelona de guiris amb diners.”

La brossa en un carrer del Raval (fotografia: Albert Salamé). Incidents arran dels narcopisos

La Mari Cruz, d’una altra botiga de roba vintage, és al fons del local carregada de penjadors. Ens explica que la presència dels narcopisos la nota cada dia i que ha tingut uns quants incidents. Robatoris, alguns intents, i enfrontaments que sempre ha provat d’evitar. “Et falten el respecte, però tampoc no vull problemes”, diu. Abans tenia la gent molt més localitzada, però diu que ara n’hi ha molta de nova.

La gent que fa temps que no passava per Barcelona li diu que el barri ha canviat molt. I fruit d’alguns episodis violents i per a minimitzar riscs, ella i un parell de locals més han decidit d’abaixar la persiana a les 20.00, una hora abans del previst. També li fa por tornar sola fins a casa. Hi podria anar per Ferlandina, però opta per fer la volta per Joaquim Costa, que és més transitat i s’hi sent més segura.

Just al costat de la botiga hi ha l’Òscar, que l’enganxem fumant una cigarreta amb un amic. Fa sis anys que treballa en una botiga de patinadors. “Hem viscut moltes mogudes. Robatoris, problemes amb drogoaddictes. Que treballant ens hàgim de menjar tot això…”, lamenta. Assenyala que l’afluència de gent ha baixat. Potser per la mala imatge que s’ha generat, o per les obres que hi ha al final del carrer, a la plaça del Pes de la Palla, a la ronda de Sant Antoni.

L’Anna, que treballa en un local de tatuatges, ha viscut de prop com funciona un narcolocal perquè durant un mes i escaig n’ha tingut un d’ubicat just al davant, una carnisseria ocupada. Els veïns feia temps que es queixaven i els Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana el van desallotjar fa dues setmanes. Al local, s’hi venia i s’hi consumia heroïna i crac. Estava molt ben preparat i els responsables fins i tot van muntar un sistema de videovigilància. La policia va detenir tres persones. Segons l’Anna, el narcolocal cridava molt l’atenció perquè no hi parava d’entrar gent. Segons ella, l’auge dels narcopisos s’ha notat d’ençà del 2019. “Arran de la pandèmia, hi ha més decadència i més drogodependents”, assegura.

L’operació antidroga a l’antiga carnisseria que es feia servir com a narcolocal (fotografia: Pol Baraza). El narcolocal del carrer de Ferlandina (fotografia: Albert Salamé). El narcolocal del carrer de Ferlandina (fotografia: Albert Salamé). Lamenten la mala imatge que es crea

Als entorns de la plaça del Pes de la Palla, molts dels addictes s’acaben de subministrar les dosis, a voltes a plena llum del dia. D’ençà de les obres i la col·locació de les tanques, aquí s’ha creat una mena de coll d’ampolla. Els passos dels vianants són estrets, els drogodependents queden arraconats als laterals i els carrers del voltant queden més aïllats i hi circula menys gent.

En Santos, l’encarregat d’una fruiteria, ho viu de prop i relata que cada dia es topa amb drogoaddictes, borratxos, pixarades davant la porta i brossa. “Molt malament, la policia no fa res. També hi ha molta música. Em molesten molt, sobretot per la fruita. Molesten els negocis. Fa una setmana, dues noies em van tirar una caixa plena de fruita a terra”, explica.

L’Ajuntament de Barcelona explica a VilaWeb que, amb l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), es coordinen per tal de reduir l’impacte del consum de drogues que es produeix en l’espai públic.

L’ajuntament explica que al voltant de trenta agents de salut (educadors i integradors socials) fan intervencions durant tot el dia als espais públics amb drogodependents “per tal de vincular-los als serveis d’atenció sanitària i social, especialment als serveis de reducció de danys, perquè puguin consumir amb seguretat i higiene i per reduir l’impacte del consum a l’espai públic”.

Segons l’ajuntament, la plaça del Pes de la Palla és un dels espais incorporats habitualment a la planificació on diàriament es fan les intervencions comunitàries. I que un dels principals recursos d’atenció a les drogodependències és la xarxa pública de Centres d’Atenció i Seguiment (CAS) que consta de quinze centres, almenys un en cada districte. Els veïns i comerciants denuncien que els canvis no es noten i, ara mateix, tan sols tenen una esperança: que s’acabin les obres de la ronda de Sant Antoni i poder tornar a agafar aire nou, malgrat tot. I que les seves reivindicacions siguin preses més seriosament.

Un dels carrers del Raval (fotografia: Albert Salamé).

Més enllà de la polèmica al voltant del discurs d’Eduard Sola, els Premis Gaudí van tornar a obrir uns quants debats sobre el cinema català. Aprofitem l’ocasió per parlar a fons dels premis i del moment que viu el cinema català amb la presidenta de l’Acadèmia de Cinema Català, la cineasta Judith Colell.

—L’auge d’enguany del cinema en català és flor d’un dia o és senyal que les coses canvien?
—És senyal que les coses canvien. I ho fan gràcies a una política ben feta per part de la conselleria de Cultura. Fa molt de temps que remem conjuntament, tant els productors, com l’Acadèmia de Cinema Català, com els guionistes… Hem treballat conjuntament per mirar de veure què podíem fer perquè el cinema en la nostra llengua no es limités a pel·lícules de baix pressupost. Que podien estar molt bé, i n’hi ha moltes de meravelloses, però no hi ha cap pel·lícula que tingués un… No vull dir que una pel·lícula que té més diners és més bona. Hi ha pel·lícules que tenen molt pocs diners i són boníssimes. I al revés, pel·lícules amb molts de diners que no són bones. Però clar, si tens diners, tens unes eines que et permeten arribar més al públic. Si inverteixen més diners, passen coses com aquest últim any, on dues pel·lícules han tingut un gran èxit a la taquilla.

—Per tant, creieu que la reeixida a la taquilla és, en part, a un canvi de polítiques públiques?
—Totalment! Fixa’t que abans hem tingut pel·lícules que han viatjat a tot el món, que han tingut premis internacionals importantíssims. Però eren pel·lícules més aviat petites, i ha estat molt complicat que arribessin a connectar amb els espectadors. Eren pel·lícules magnífiques, si els espectadors les haguessin anat a veure, segur que els haurien agradat. Però no tenien aquestes eines per a arribar als espectadors. Quantes pel·lícules s’estrenen i ningú no sap que s’han estrenat? Si em passa a mi, que em dedico al cinema… Per això crec que és important que el cinema en català faci també pel·lícules de gran pressupost. No hauria de ser necessari guanyar l’Ós d’Or de Berlín perquè la gent sàpiga que hi ha una pel·lícula en català que està molt bé. No podem guanyar-lo cada any. Tant de bo, però no pot ser. En canvi, amb aquests canvis de política crec que podem fer més pel·lícules que arribin més fàcilment als espectadors. Això crea una tendència, que llavors la gent sap que el cinema català i en català, sobretot, és bo i val la pena anar al cinema a veure’l. I aquesta tendència acaba arrossegant la gent a veure unes altres pel·lícules en català que potser no tenen aquest gran pressupost.

—Fins ara el cinema català havia estat d’autor, i entenc que defenseu que també s’han de fer comèdies més banals?
—Sí! Cal un sistema divers, hi ha d’haver pel·lícules petites, mitjanes i grans. Si només féssim pel·lícules grans, ens perdríem grans directors, així com guionistes o actrius… S’ha d’apostar per fer cada any, tres, quatre o sis pel·lícules grosses que poguessin competir a escala d’estàndards europeus.

—I això perilla amb el canvi de govern?
—No, ens vam reunir amb la consellera i ens va dir que no. I el president Illa, durant la trobada amb els guanyadors dels Gaudí, també ho va dir. Consideren que aquests anys la conselleria de Cultura ha fet molt bona feina. De fet, l’actual consellera, Sònia Hernández, formava part de l’equip de Natàlia Garriga. Encara més, bona part de l’equip ha continuat.

—Dèieu que films amb molt de pressupost aconsegueixen que més gent vagi al cinema. Però és clar, recordo que, per exemple, jo volia anar a veure Mamífera al cinema, i em va costar perquè la feien en pocs cinemes i als pitjors horaris… I l’acabaven d’estrenar!
—Sí, a Salve Maria li ha passat exactament el mateix. Estan molt poc temps als cinemes, aquest problema existeix. Però, de totes maneres, tant Mamífera com Salve Maria, que m’encantaria que haguessin tingut èxit de públic, ja que són pel·lícules magnífiques, han complert una funció molt important que és la internacionalització del nostre cinema. Maria Rodríguez Soto va guanyar el premi a millor actriu del festival South by Southwest per Mamífera. Salve Maria va guanyar una menció especial del jurat del Festival de Locarno. Totes dues pel·lícules han tingut un gran recorregut per festivals internacionals, i han donat a conèixer el nostre cinema a fora. No tot és el que fa la pel·lícula a taquilla. Evidentment, és per arribar als espectadors, però també és per donar a conèixer la nostra cultura, llengua i manera de viure, i també per internacionalitzar la nostra cultura. I això, de vegades, passa més amb pel·lícules més petites.

—Ho deia en el sentit que està molt bé que la Generalitat inverteixi en cultura, però és clar, si després els espectadors quasi ni tenim l’ocasió de poder-ho veure al cinema… Recordo que Mamífera em va arribar pel boca-orella, que l’havia d’anar a veure, però ja era molt complicat poder-la veure. Hauríem d’exigir més als cinemes, caldria que s’hi impliquessin més i que protegissin més el cinema català?
—El que passa és que les sales de cinema, pobres, tenen tants problemes, que no sé si els podem demanar molt més. Evidentment, a tothom se li pot demanar més implicació, però no crec que els puguem penjar el San Benito com si en fossin els únics responsables. No els podem demanar que siguin ells qui s’hi arrisquin i llepin; fan el que poden. No ens tanquen portes, ni de bon tros. Crec que les sales de cinema sempre han afavorit el nostre cinema.

—Recordo que quan vaig entrevistar Liliana Torres, directora de Mamífera, es queixava que hi havia sales de cinema de Catalunya que havien projectat el film doblat en castellà. No hi hauria d’haver alguna normativa al respecte?
—Que l’havien passada doblada al castellà? Mare meva! Això sí que no hauria de passar. No entenc quin problema hi ha? Per què creuen que la gent no anirà a veure la pel·lícula en català? A més, per una vegada que podem veure una pel·lícula en versió original, per què l’hauríem de veure doblada? Quin horror!

—El cinema en català es troba moltes vegades amb l’obligació de doblar els films en castellà.
—Sí! I també t’obliguen a doblar en català, quan fas una pel·lícula amb els dos idiomes. Que és una cosa que no entenc…

—Què voleu dir?
—Per emetre-la a 3Cat s’ha de doblar. El 47 segur que a 3Cat la veurem tota doblada al català. I això també em sap greu… Per una vegada que podem veure pel·lícules en versió original. És un tema complex. Perquè a la vegada també entenc que és important que protegim la nostra llengua. Però sempre he estat defensora de la versió original. Ara, Mamífera s’ha de veure en català, i les sales de cinema l’han de passar en català, i punt! I Casa en flames igual. A Madrid també s’haurien de veure en català, subtitulades. No es passen els dies dient que el català és una llengua oficial de l’estat? Que ho demostrin, i que la vegin en català subtitulada. I que la gent vagi a veure Casa en flames doblada al castellà aquí, em sembla un cas d’estudi!

—Una de les polèmiques al voltant dels Gaudí és que els films catalans que han triomfat enguany tenen força presència de castellà…
—Això és una ximpleria, de veritat. Ja ho he llegit. A veure, per què aquest any? És que no té cap sentit. Me’n recordo que uns bons amics, els del Festival de Cinema en Català de Roda de Berà, al FIC-CAT, ens van escriure fa uns anys per dir-nos que, malgrat que adoraven a l’acadèmia, ens havien de fer un toc d’atenció. Consideraven que, malgrat que el premi a millor pel·lícula sempre el guanya un film en versió original en català, a les altres categories gairebé no hi havia representació de pel·lícules en català. I he de dir que aquell any tenien raó! Però enguany? El 47, divuit nominacions; Casa en Flames, catorze; Salve Maria, set; Mamífera, 3. Per què? Quina bombeta s’ha encès enguany perquè la gent digui això? No ho entenc…

—Alhora, el partit de Jordi Graupera, va fer un comunicat on deia que calia deixar de subvencionar l’Acadèmia pels premis Gaudí. Exactament deia: “La gala dels Premis Gaudí s’ha convertit en un instrument més d’espanyolitzar la indústria cinematogràfica catalana.”
—Són rucs, perquè no estem subvencionats. Que s’informin primer. Sembla mentida. M’enfada molt. M’emprenya perquè no està subvencionada la gala, està pagada per una televisió, però això no és una subvenció. Tu saps quina quota de pantalla els donem, a TV3? Brutal, vam fer un 18%. És una barbaritat. No és una subvenció, és una venda. Estem encantats que 3Cat hi participi. Però, de debò, quina pel·lícula els molesta?

—Entenc que parlen de Polvo Serán, amb catorze nominacions, o Segundo Premio, amb nou…
—Segundo Premio? De veritat es posaran amb una pel·lícula de l’Isaki Lacuesta, que és un paio que ha fet pel cinema català el que no està escrit? De veritat? Es posaran amb una pel·lícula que tracta sobre Los Planetas. Què volen, que Los Planetas parlin català? O que es fes una pel·lícula sobre Els Pets? Que m’encantaria, per una altra banda, perquè els admiro moltíssim. Però aquesta pel·lícula no va sobre un grup de música català. És una pel·lícula sobre Los Planetas, que és un grup andalús, en quin idioma volen que parlin? No ho acabo d’entendre. Que ho diuen per Polvo Serán? Pel Carlos Marqués-Marcet? Que agafin i mirin què ha fet l’Isaki Lacuesta, què ha fet el Carlos Marqués-Marcet, què ha fet el Tono Folguera i què ha fet l’Ariadna Dot pel cinema català i, aleshores, que parlin. Per què han fet una pel·lícula en castellà? Quan són una productora d’aquí, que dóna feina aquí, que porta premis aquí, que són els co-productors d’Alcarràs, que són els co-productors de Creatura, pel·lícules en català que han guanyat premis a Canes, que han guanyat l’Ós d’Or de Berlín. Perquè han fet una pel·lícula en castellà, què passa? Els hem de dir: “Ah, no. Ara no hi participeu!” Home!

—Quins són els criteris perquè un film pugui participar en els premis Gaudí? 
—És molt senzill. Per poder optar necessites un 20% de producció catalana, com a mínim, i sis punts de catalanitat. És a dir, tu pots tenir un 20% de producció catalana, però si no tens aquests sis punts, no hi pots optar.

—Què són aquests punts?
—Per exemple, un actor català et dóna tres punts, un director de fotografia català, un punt, un ajudant de direcció català, un altre punt… M’ho estic inventant, però del que es tracta és de sumar més de sis punts. Això es fa així perquè hi poden haver co-produccions financeres on purament només s’han posat diners, però no hi ha ningú de l’equip que sigui català. Aquestes produccions no poden participar en els Premis Gaudí.

—I els actors? De vegades hi ha gent que pregunta per què Ángela Molina està nominada. Entenc que el que importa és el film en què participen, no el seu origen…
—Sí! L’Ángela Molina hi pot optar. Però això passa amb qualsevol premi, no? Als Goya d’enguany està nominada Tilda Swinton, que és de Londres, i la Julianne Moore, que és dels Estats Units. Als Oscars està nominada la Karla Sofía Gascón, que és espanyola… Tots els premis funcionen així. Seria una cosa única i excepcional que als premis catalans només pogués participar gent catalana. El següent, què seria? Només hi pot participar gent catalana que parli català? Només hi pot participar gent catalana que tingui orígens catalans? Només hi pot participar gent catalana que tingui vuit cognoms catalans? És que això es diu feixisme.

—A millor film sí que només poden optar films en català…
—Però això ha estat sempre així. En Joel Joan, quan va fundar l’Acadèmia, va fer aquestes bases. Va decidir que es donaria el premi a millor pel·lícula, i a millor pel·lícula en llengua no catalana. El gran premi, el premi màxim, és només per a la pel·lícula en llengua catalana. Hi ha hagut anys en què la millor pel·lícula no ha guanyat cap altre premi. Però és que, aquest any, les pel·lícules en llengua catalana eren molt potents, podien competir en igualtat de condicions. Les pel·lícules amb més nominacions són en llengua catalana perquè s’ho mereixien. No puc entendre la polèmica, aquest any, per què? És curiós!

—L’altra crítica que també s’ha repetit molt és: sempre guanyen els mateixos actors…
—Nosaltres no podem fer res amb això. Això passa a tots els premis, també. Si guanyen els mateixos actors és perquè són molt bons. Que sempre hi ha l’Eduard Fernández, la Clara Segura, la María Rodríguez Soto, l’Enric Auquer… Però clar, toquen una cosa i ho converteixen en una joia. Si són sublims, és lògic que estiguin nominats. Una altra cosa és que, clar, com que són tan bons, al final tenen accés a fer més pel·lícules i de més nivell, i llavors també tenen més oportunitats d’estar nominats.

—Curiosament, aquests dies s’ha vist com els Feroz han premiat més bé Casa en flames i Salve Maria, i, en canvi, els Gaudí van optar per El 47.
—Passen aquestes coses als premis. L’única vegada a la meva vida que he contestat a Twitter a una persona, va ser quan es va morir l’Agustí Villaronga. Era un dels meus millors amics, i justament es va morir un dia dels Premis Gaudí. Ho vaig passar molt malament. Em vaig fer un fart de plorar, ni t’ho pots imaginar. Però vaig haver de fer el cor fort i anar a la gala. I me’n recordo que l’endemà una senyora em va dir a Twitter, alguna cosa així com: “Sí, molt plorar i fer-li un homenatge a l’Agustí Villaronga, però l’any passat vostè no li va donar ni un Gaudí.” Li vaig respondre: “Miri, senyora, s’acaba de morir un dels meus millors amics, vagi vostè a la merda.” Em vaig quedar tan ampla. Perquè m’agradaria que s’entengués una cosa: no hi ha un jurat, no és un festival això. Tampoc no votem la junta. Són uns sis-cents acadèmics que voten. El vot és secret i anònim. Votem una primera ronda i una segona. Són els acadèmics els que decideixen. I en els Feroz, són els informadors cinematogràfics que s’uneixen també en una associació. Aquests han decidit que els agrada més Casa en Flames i Salve Maria, que no El 47. I, en canvi, aquí, ha estat al revés… I en els Goya decidiran el que vulguin…

—Enguany se us acaba el mandat. Teniu pensat de repetir?
—Això depèn dels acadèmics…

—Però, vós voleu?
—És molt possible. Bastants companys m’han instat a fer-ho. Però hi ha una cosa que em preocupa, perquè l’any que ve tinc pel·lícula. I ja has vist què passa. A les xarxes és molt fàcil insultar. I només faltaria que la meva pel·lícula no es pogués presentar si jo en sóc la presidenta. Perquè llavors ningú no voldria ser president de l’acadèmia. Què volen, que qui estigui a la junta no faci cap pel·lícula? El meu avantatge és que els últims anys m’he centrat a fer classes a la universitat. Però clar, sóc directora i faig pel·lícules. Què passa, que no podem estar nominats als Gaudí? I ho confesso, això és un tema que em preocupa. Bàsicament, perquè ja sé què passarà i no tinc ganes que em comencin a insultar. Perquè es pensen que decideixo jo els premis! Que no es pensin que me’ls dono jo mateixa, perquè no és així. El que passi amb mi m’és igual, en realitat, però no m’agradaria que afectés la meva pel·lícula. Em semblaria molt injust, per tota aquella gent que l’ha feta. A més, aquests anys m’he adonat que és molt difícil fer una pel·lícula i compaginar-ho amb l’Acadèmia. Ho he vist amb els meus companys. Però, clar, per una altra banda, crec que ens han quedat moltes coses per fer i m’agradaria poder fer-les. A més, ara ens coneixem molt bé amb l’equip de l’Acadèmia i tot és molt més senzill. És molt possible que em torni a presentar, però encara m’ho he de pensar.

—El film que esmenteu és Frontera, que ja l’heu rodat, oi?
—Ara estic en la fase de muntatge. La idea és estrenar-la a la tardor. És una pel·lícula en versió original catalana. Parla de l’any 43 a la frontera entre Catalunya i França, al Pallars Sobirà, en plena guerra mundial. És un poble que, de sobte, veu com comença a arribar gent i més gent que demana refugi. I veurem com actua la gent. N’hi ha uns que els volen denunciar, i uns altres que els volen ajudar. És una història molt bonica. Hem trigat molt a poder-la aixecar, perquè és una pel·lícula complicada, però estic contenta.

Els meravellosos núvols, per què no puc oblidar-los, fa hores que els passeig dins el cap, aquells núvols grassos, globulosos i emblanquinats de calç tendra que feien de coixí a la serra de Tramuntana?

He llegit els núvols com qui escolta els darrers batecs epifànics d’un cor que mor.

He llegit els núvols amb veu baixa, sense cap efecte, gairebé per a mi mateix.

He llegit els núvols per posar en moviment el cos sencer.

He llegit els núvols perquè fossin una empremta ardent que m’acompanyàs i ressonàs molta d’estona.

He llegit els núvols amb la lentitud que demana el llibre de la natura tot ple d’incitacions, de matisos, de detalls, d’inseminacions, de llibertats que no es veuen a simple vista.

He llegit els núvols amb la lluita contra aquesta tendència dictatorial analfabeta que ataca per totes bandes i vol reduir el llenguatge, canalitzar-lo, enrolar-lo, vigilar-lo, jivaritzar-lo, prohibir-lo o cremar-lo.

Em sent dins una tristesa tranquil·la a la vorera de les coses en un casetó ple de llibres que em fan molta de companyia, en una illa llunyana i petita situada per devers els interiors de l’illa gran.

Hi ha coses que d’enfora s’entenen un poc.

Record aquell títol, Renaixement privat, amb el qual et vaig robar alguna cosa, una confessió estranya i innocent que em va impactar com l’adveniment sobtat d’un fet nou a la vida.

Com és que m’apareix amb el realisme d’un esdeveniment de fa poc aquella història de la infantesa que no he pogut viure mai, i que havia oblidat de tot?

Aquell estiu érem hostes dels Desmur, uns amics de la família materna, a la seva vil·la de Salern vorera de mar.

A la veranda, que estava protegida del sol per unes grans cortines de lona taronja que la brisa marina inflava i sacsejava com si fossin veles, la senyora, Nísia Desmur, i altres persones estaven assegudes en cadires de vímet. Al centre d’aquest grup hi havia una dama molt vella, molt elegant, amb el posat de tanara grega, embolicada amb vels de vídua que aletejaven furiosos al vent. Mumare, perquè la saludàs, m’hi va dur a davant i la dama em va dir unes paraules que no vaig entendre, es va inclinar amb gràcia i em va fer un petó al front. A l’horabaixa mumare em va explicar qui era la dama, la Gran Cristiana, que quan em feia la besada havia dit: “Quin nin més guapo!”

Embolicat amb la tendror d’aquesta contarella trob un retall de diari francès groguenc amb un titular perfecte, “Faulkner Parle”, que vaig guardar en els dies llunyans de la meva joventut perquè hi havia unes paraules que em van servir de far, guia i orientació.

“Intent dir-ho tot en una frase, entre una sola majúscula i un sol punt. En la mesura que això sigui possible, intent posar-ho tot en el cap d’una agulla. No sé com ho he d’aconseguir. Només puc assegurar que seguiré intentant-ho sense descans, d’una o altra manera.”

Trob en la veu faukneriana una vibració essencial, un treball i un esforç que comporta un plaer superior a tots els altres, un èxtasi que puc anomenar deure i també repòs.

Sí, una veu és una llum, i la llum Faulkner crema, tremola; és llum en què la narració no té l’ordre establert, on els punts de vista es multipliquen i s’encavalquen, el temps esclata i també la consciència clàssica en profit d’un present gegantí i d’un passat ple de remolins.

Descobrim la història davall cada mot com una presència potent i dura, condensada i densa. La història roda al voltant de si mateixa, cap endavant, cap endarrere, de bell nou cap endavant, trontolla, va per amunt, s’enfonsa, es desplaça, s’interroga…

He llegit els núvols per sentir l’escriptura com aquests viatges en avió plens de forats d’aire.

He llegit els núvols per llançar-me als vertígens de la recerca, a l’activitat frenètica d’unes sacsejades per abans de res cercar el futur dins el passat.

He llegit els núvols per fer aparèixer frases magnètiques i fondes, abocar una sobreabundància de l’esser en el no-res, inventar aquesta claror enlluernadora implacable i imponderable, profètica.

Escric dins la fosca negra!

Escric?

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2025/01/Cor-Closcadelletra-mc-CDLII.m4a

Quan l’any 2022 van esclatar a l’Iran les manifestacions multitudinàries en protesta per l’assassinat sota custòdia policíaca de la jove Jina Maixa Amini perquè no duia l’hijab, el director de cinema Mohàmmad Rasoulof (Xiraz, Iran, 1972) era a la presó, juntament amb un altre cineasta, Jafar Panahi. Quan van provar d’informar-se de què passava a fora es van endur la sorpresa que alguns interrogadors i funcionaris de presons amb qui tenien relació forçosa començaven a mostrar-se incòmodes amb la brutal repressió que hi hagué aquells dies contra els estudiants, els joves i, especialment, les noies que es treien els vels en públic.

Quan el van alliberar, Rasoulof tenia prohibit de filmar i sortir del país. No obstant això, va pensar un film sobre un tema que l’obsessionava de feia temps: com funciona íntimament el sistema totalitari i els elements de la maquinària repressiva. Per culpa dels seus films, havia estat arrestat, interrogat, jutjat i empresonat unes quantes vegades. Ara tenia prohibit de filmar. Tot amb tot, mig clandestinament, amb un equip reduït i sense presentar-se ell físicament en el rodatge, van filmar en uns setanta dies, entre el 2023 i el 2024, The Seed of the Sacred Fig (‘La llavor de la figuera sagrada’).

El film es basa en la història d’un jutge de la dictadura islamista i la seva família en aquells moments de protestes i repressió. El personatge del jutge, els altres companys seus de l’aparell repressor i, fins i tot, la seva família, estan construïts –segons que ha explicat el director– en les experiències i observacions personals seves en molts anys d’ofici, censura i persecució. Quan va acabar el rodatge clandestí, Rasoulof va ser condemnat a vuit anys de presó i un cert nombre de flagel·lacions a causa del seu cinema polític. Per evitar la presó, va decidir de fugir del país i exiliar-se. Després d’un mes de difícils peripècies, va arribar a Alemanya, on va muntar el film, que es presentà a Canes 2024 amb èxit. Va obtenir el premi especial del jurat i el premi FIPRESCI.

The Seed of the Sacred Fig, que ara s’estrena als cinemes d’aquí, és un document impressionant sobre les entranyes més íntimes i profundes dels repressors iranians. Durant més de dues hores, que passen com si res, Rasoulof i el seu equip han construït un thriller polític, amb elements de drama social i recursos documentals. És una radiografia de la psicologia del repressor, les seves imposicions, justificacions i paranoies, en contrast amb una realitat invisible, i l’actitud canviant de la seva dona i, sobretot, les filles, més o menys involucrades, com tota la joventut, en les protestes i en el naixent esperit antidictatorial.

En el muntatge final, el director va decidir d’afegir-hi imatges reals dels mòbils dels joves que participaven en les protestes del moviment Dona, Vida i Llibertat. Són les úniques imatges que van obrir una finestra a la realitat, tant per als qui estaven tancats a casa, com per als periodistes estrangers. Recordo que en l’edició del Visa pour l’Image 2023 de Perpinyà, va colpir molt una exposició sobre aquestes imatges dels mòbils particulars. Les havien aplegades els periodistes i els fotògrafs de Le Monde, quan es van trobar impotents d’accedir al país per a filmar i fer fotografies.

L’obra és una terrible introspecció en la fosca psicologia dels repressors, però, alhora, sembla obrir una escletxa d’esperança en el futur gràcies al desvetllament dels joves i les seves protestes. L’enfocament, els actors i la realització són excel·lents. La història impressiona i fa inevitable de veure-la des d’una perspectiva universal. Allò que passa a l’Iran és allò que passava a l’Alemanya nazi o a l’Espanya franquista.

Tots els règims totalitaris comparteixen un mateix sistema i una mateixa estructura oficial criminal, censora i repressiva, que sovint no s’ha estudiat gaire a fons, per les dificultats de penetrar en les tenebres del sistema que es protegeix com una fortalesa. Jo no puc evitar de remetre’m a allò que sé per experiència periodística pròpia del sistema jurídico-militar de la dictadura de Franco, beneïda per l’Església nacionalcatòlica i, per tant, amb poders absoluts sobre la vida i la mort de les persones.

En el cor de les tenebres de la ment dels botxins franquistes

Moltes de les actituds dels repressors jurídics i policíacs iranians que reflecteix aquest film m’han fet rememorar l’experiència directa que tinc sobre l’esperit i el funcionament dels executors de la justícia militar franquista. I no tan sols dels botxins, l’última baula de la cadena, sinó, sobretot, dels arguments justificadors més elaborats dels militars, caps de policia i advocats que vaig conèixer i entrevistar en persona. Van ser una de les bases de força reportatges escrits, articles, llibres i documentaris que vaig fer fa anys.

En aquells treballs jo m’imposava com una obligació moral i professional explorar els motius i les justificacions dels alts responsables jurídics de les condemnes de mort i de les investigacions policíaques sobre els opositors al règim. Volia saber i explicar què alimentava els seus cervells i com funcionava la seva litúrgia dels assassinats legals d’opositors a la dictadura militar.

Em semblava una obscenitat veure, per exemple, com entrevistaven Rodolfo Martín Villa a TV3 i no l’interrogaven sobre la seva responsabilitat en la sagnant repressió. Ben al contrari, el deixaven ser simpàtic i explicar anècdotes, reduint tota la càrrega criminal i repressora del règim a una conversa amable de sobretaula. Encara que fos amb un dels màxims responsables repressors de la cúpula de la dictadura. Va ser governador civil, ministre de Governació i ministre d’Interior. Potser d’aquest incompliment dels deures periodístics que van fer els grans mitjans en la transició neix l’actual ignorància històrica dels joves.

Vaig aprendre molt de la cara més sinistra i oculta del règim de Franco investigant el cas de Salvador Puig Antich, executat a garrot vil el 1974 a la Model de Barcelona; el de Francisco Granados i Joaquín Delgado, dos joves llibertaris de 27 anys i 29, executats a garrot vil a Carabanchel el 1963, condemnats sense proves, per al film Granados i Delgado. Un crim legal (Arte France, 1996); o el de Joan Peiró, líder de la CNT i ex-ministre d’Indústria durant la guerra, afusellat l’any 1942 a Paterna (Horta Nord), per al documentari de TV3 Joan Peiró i la justícia de Franco (2004).

En primer lloc, convé recordar excel·lents treballs d’introspecció en la ment dels repressors franquistes, que eren exemple i guia aleshores per a mi. Com el film Queridísimos verdugos (1977), de Basilio Martín Patino, en l’embrió del qual hi havia el llibre de Daniel Sueiro Los verdugos españoles (1971). Vaig tenir la sort de poder escoltar una per una les cintes magnetofòniques originals de les entrevistes de Sueiro als botxins (quan encara eren actius), gràcies a l’amabilitat de la seva vídua. Van ser la base del film de Martín Patino i en vam incloure fragments a Granados i Delgado. Un crim legal.

Hi havia la mentalitat dels botxins, que ressona també en el film iranià, perquè sempre es justificaven dient: “Algú ho havia de fer. Si no ho hagués fet jo, ho hauria fet un altre.” Però, sobretot, allò que més m’interessava, com a The Seed of the Sacred Fig, era saber com justificaven els seus actes els alts responsables de la repressió.

Els protagonistes franquistes de la repressió

Vaig poder entrevistar al general Eduardo Blanco, cap dels serveis d’informació de la Direcció General de Seguretat, un cínic molt intel·ligent que s’assemblava físicament a Franco, bigotet i tot. Igual que els juristes del film iranià que duen tots el mateix anell que el líder suprem, hi havia, hi ha, un mimetisme dels alts subordinats respecte del seu líder autoritari. Blanco havia estat el cap de l’operació que va implicar la detenció dels dos joves llibertaris a Madrid, jutjats, sentenciats i agarrotats disset dies després.

Blanco era un veterà de la guerra que, recentment, havia estat operat d’un carcinoma en un ull. L’entelament d’un dels vidres de les ulleres proporcionava una aura molt inquietant al seu somriure. Quan li vaig preguntar sobre la qüestió moral, per a un militar vencedor de la guerra, de matar al garrot dos joves de menys de trenta anys i, a més, dos joves que, segons que demostràvem en el documentari, no eren autors dels fets pels quals foren condemnats i executats, el general desvià lleugerament la mirada. Va restar en silenci uns quants segons, com cercant les paraules. De sobte, més impertèrrit i ferm que mai, va respondre: “Els llatins diuen ‘dura lex, sed lex’. Hi havia una llei molt dura i es va aplicar sense misericòrdia, perquè es tenia el convenciment que es garantia per a molt temps la seguretat. I, efectivament, així va ser”, va reblar amb aquell somriure sinistre.

El règim volia demostrar la seva duresa. Donar exemple. Inculcar el terror. No li importava gens la veritat dels fets. De fet, Blanco va arribar a reconèixer-me: “Podia ser que els responsables dels fets fossin d’un altre grupet que va desaparèixer i travessà la frontera, però la detenció de dos individus d’aquella mentalitat [anarquista] en possessió d’explosius va ser una prova suficient per a la policia. No en tenien cap dubte. I així va ser com els dos detinguts van iniciar el camí de la màxima pena.”

Les justificacions judicials

Per a la policia, amb allò n’hi havia prou. Però, i per a la justícia? També. Com en el film, l’opinió de la policia o del fiscal passava damunt del tribunal. En aquest cas, un consell de guerra.  El presidia una llegenda negra de la justícia de Franco, el jutge Enrique Eymar Fernández, “cavaller mutilat de guerra per la pàtria”, del tribunal militar especial d’activitats extremistes.

Els acusats es van declarar innocents. El defensor ho va deixar ben clar: “Hem d’admetre que no hi ha cap prova, declaració aliena, testimonis, empremtes que els condemnin o ens portin a la certesa que ells fossin els que havien col·locat les bombes a la DGS.” Per tant, apel·lant al cristianisme i a Jesucrist, va demanar la commutació de la pena de mort per la de perpetuïtat. Fou debades. Granados i Delgado van ser condemnats a mort “com a autors d’un delicte consumat de terrorisme”.

Impulsat per la curiositat històrica i pel deure d’interrogar tots els intervinents en la litúrgia jurídica de la pena de mort, vaig poder localitzar per telèfon el defensor que els havia tocat a dit. Era Sebastián Cubiyo del Hoyo, capità d’enginyers. Com tots els altres que vaig trobar, ell tampoc no recordava res. A més, m’insistia, amb veu tremolosa: “Jo, de lleis, zero.” L’home tenia una estranya amnèsia selectiva, que em va semblar real. Recordava el Lute, que mai no va ser executat, però havia oblidat els joves llibertaris, que sí que ho havien estat.

No hi havia manera d’abordar la qüestió, tot i que jo el vaig felicitar perquè en el seu al·legat de defensa tenia raó. Vaig insistir-hi i quan vaig pronunciar “garrot vil” i “Carabanchel”, una veueta nítida, com d’algú que va recuperant les imatges de la memòria, va dir a poc a poc: “Ara recordo. Sí. Jo vaig assistir a l’execució a Carabanchel. Em vaig haver de llevar molt d’hora… Durant el consell de guerra jo estava preocupat, però el president del Tribunal, Eymar, em va dir: ‘No et preocupis, Sebastián, que són ben jutjats.” No es va deixar entrevistar a càmera i mai més no em va voler despenjar al telèfon. La veu femenina que responia em demanà que no insistís més: “Des que va parlar amb vostè està molt nerviós.”

Un altre gran exemple me’l donà el ponent del consell de guerra, Jesús Valenciano Almoyna, l’únic membre del tribunal que tenia la carrera de dret. De fet, ell és qui els va condemnar a mort. Si el defensor, Cubiyo, la primera cosa que havia recordat era que s’havia llevat molt d’hora per assistir a l’execució a Carbanchel, Valenciano, general del cos jurídico-militar, se centrà, inicialment, en la xafogor que feia aquell agost a Madrid. I l’inconvenient que li significà haver de participar en el consell de guerra, perquè ja tenia les maletes carregades a la baca del cotxe per anar-se’n de vacances amb la família a Benidorm.

Quan li vaig dir que teníem proves que ells no eren responsables de l’atemptat que els atribuïen, respongué, sense immutar-se: “Pot ser que hi hagués un error… En tot acte humà l’error és possible… La justícia és així… L’home que administra justícia és tan home com el que la pateix i com el que va fer la llei i com el que és víctima del delicte.” De seguida, però, amb els ulls tancats i un cop de cap enèrgic de negació, rectificà: “Més ben dit, jo puc assegurar-li que en aquest cas no va poder haver-hi error perquè vaig ser jo qui va redactar la sentència i estic tranquil de consciència amb les coses que he fet.”

Contra l’oblit i la ignorància

Crec, com explico, que hi ha moltes semblances de funcionament psicològic dels repressors i en la litúrgia dels crims legals autoritaris, entre el que ens mostra The Seed of the Sacred Fig i el comportament dels policies, juristes i botxins franquistes, amb el suport del nacionalcatolicisme de la Santa Mare Església. Explicar-ho és un deure cívic de lluita contra l’oblit imposat, la desmemòria i la ignorància històrica que encara existeix en aquesta societat, especialment entre els joves, sobre Franco i el franquisme.

Alguns símptomes comuns a tots aquests règims són: l’amnèsia respecte dels actes comesos pel poder, l’obsessió criminal per a matar o eliminar l’enemic, la voluntat d’imposar la por individual i el terror d’estat, la idea del “càstig exemplar” o del “boc expiatori, o de “alguna cosa deu haver fet”. L’obediència cega, gairebé paranoica, als superiors i al dictador, al sistema i al déu islàmic o cristià. L’excusa que “tots som humans i ens podem equivocar”, o el “si no ho hagués fet jo, ho hauria fet un altre”.

Tot per a ocultar la por dels botxins per la repressió a les idees crítiques, que els poden fer perdre la raó i el poder imposat amb violència a la societat, quedar desarmats, perdre els seus privilegis o, fins i tot, haver de respondre algun dia davant la llei. Cosa que, normalment, no passa mai. Allò que s’ha evitar sempre és l’oblit i la ignorància que tant els interessa. A ells i als seus acòlits actuals.

Jerusalem. Després de l’entrada en vigor de l’alto-el-foc a Gaza, el cap de setmana passat, la vida a l’enclavament –ara completament devastat– ha recuperat un mínim de normalitat. Hamàs, tanmateix, ha tornat a prendre-hi força.

El cap de setmana passat, per primera vegada en un any, el braç armat d’Hamàs va desfilar obertament pels carrers i va organitzar funerals públics per a honrar els milicians caiguts. Als carrers assolats per la guerra, plens de gom a gom de civils que tornaven a allò que roman de casa seva, agents de policia afiliats al grup dirigien el trànsit. Els comptes d’Hamàs a les xarxes socials, que havien desaparegut durant el conflicte, es van reactivar sobtadament. En una fotografia penjades en un d’aquests comptes apareixia, tot passejant en públic, un comandant del grup que Israel afirmava haver assassinat.

L’estampa posà de manifest que –després de quinze mesos de bombardaments i d’una ofensiva militar israeliana excepcionalment feroç– el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, havia fracassat en l’objectiu de posar fi al control del grup sobre la política i societat de Gaza, per molt que n’hagi delmat la capacitat militar i hagi arrasat gran part de l’enclavament en el procés.

I mentre les negociacions per a trobar una autoritat capaç de substituir Hamàs al govern de Gaza no avancin, el grup continuarà existint de facto a l’enclavament, segons que expliquen analistes i representants del govern israelià, cosa que significarà que una de les exigències centrals d’Israel per a posar fi al conflicte es mantindrà sense resoldre.

La treva de sis setmanes que Israel i Hamàs han acordat caduca el 2 de març, i Netanyahu ja ha amenaçat de reprendre les hostilitats, si cal, per complir l’objectiu d’eliminar Hamàs com a força militar i política. Hamàs ha promès que farà mans i mànigues per mantenir l’alto-el-foc, i s’ha ofert a compartir el poder dins un òrgan de govern palestí, però Israel refusa taxativament de permetre que el grup continuï tenint influència –per petita que sigui– a Gaza.

Mentrestant, alguns governs àrabs –com també el govern de Joe Biden, fins la setmana passada president dels Estats Units– han proposat que l’Autoritat Palestina, que governa en parts de la Cisjordània ocupada, es faci càrrec també del govern de Gaza, possiblement amb el suport dels països àrabs. Netanyahu i els seus aliats, tanmateix, també ho han refusat. Resta per veure, tanmateix, què hi dirà el govern de Trump.

En els cercles polítics i militars israelians, Netanyahu s’ha trobat sotmès cada vegada a més pressió perquè reveli la seva proposta sobre el futur govern Gaza. Aquesta setmana, el principal assessor i ministre d’Afers Estratègics de Netanyahu, Ron Dermer, va demanar paciència després de la publicació d’informacions que indicaven que Israel havia començat a definir un pla en col·laboració amb diplomàtics dels Emirats.

Giora Eiland, ex-director del Consell de Seguretat Nacional israelià i un dels grans ideòlegs de l’anomenat “pla del General” –que defensa la restricció gairebé total de l’ajuda humanitària a Gaza per a forçar la rendició incondicional d’Hamàs–, ha qualificat la guerra de Gaza de fracàs, atesa la manca d’una solució acordada sobre el govern de l’enclavament.

“L’octubre del 2023, el nostre primer ministre havia d’haver dit clarament: ‘Israel està disposat a encetar un debat amb tots els actors constructius –incloent-hi Egipte, els Emirats Àrabs Units, l’Aràbia Saudita, Jordània i els països occidentals– per a construir un règim alternatiu’, però va cometre un terrible error”, diu Eiland en declaracions a The Washington Post. “Vam caure en l’error de pensar que recórrer exclusivament a la pressió militar –és a dir, matar molta gent i destruir molts edificis– donaria resultats, però això no ha estat així. Han passat quinze mesos, i Israel no ha aconseguit l’objectiu”, afegeix.

Atesa la manca de sondatges o eleccions fiables, determinar l’abast del suport d’Hamàs a Gaza és pràcticament impossible. Segons la majoria d’analistes palestins i israelians, el ressentiment popular cap al grup ha augmentat d’ençà de l’atac del 7 d’octubre, que desencadenà l’assalt devastador d’Israel a l’enclavament. Hamàs, sigui com sigui, hi conservarà sempre una certa popularitat, perquè un component clau de la seva ideologia és la lluita armada contra l’ocupació israeliana.

Sens dubte, l’ofensiva israeliana ha paralitzat l’activitat d’Hamàs, si més no militarment. Tot i els esforços del grup per projectar força d’ençà de l’entrada en vigor de l’alto-el-foc, les autoritats israelianes creuen que vint-i-dos dels seus vint-i-quatre batallons (un 90% de les seves forces) han estat destruïts en el conflicte, com també gran part de la xarxa de túnels i l’arsenal del grup.

Els analistes israelians també qüestionen les declaracions d’Antony Blinken, ex-secretari d’estat dels Estats Units, que la setmana passada afirmà que la xifra de combatents d’Hamàs era gairebé tan alta com al començament de la guerra. Els militants, diuen, han hagut de recórrer a adolescents –com més va més mal entrenats– per a lliurar la guerra de guerrilles que ha caracteritzat els darrers mesos de conflicte. En declaracions a The Washington Post, els funcionaris israelians citen la reducció dels atacs d’Hamàs com a símptoma d’aquesta disminució en la xifra de combatents disponibles, tot i que es neguen a detallar quin factor, exactament, els permet d’arribar a la conclusió que les files del grup han minvat significativament.

D’ençà del 7 d’octubre de 2023, les forces israelianes han matat més de 20.000 soldats d’Hamàs. Així ho asseguren els militars israelians –que, tanmateix, no n’aporten proves. En total, més de 47.000 palestins han mort a Gaza en el conflicte, segons xifres del Ministeri de Sanitat de Gaza. El ministre no distingeix entre combatents i civils, però afirma que dos terços dels morts són dones i nens, cosa que indica que la xifra de combatents d’Hamàs morts és significativament més baixa que no assegura Israel.

“Israel ha fracassat en la missió de destruir Hamàs com a govern, i haurà d’abordar aquest objectiu en un futur”, diu Amos Yadlin, ex-cap de la intel·ligència militar israeliana.

En declaracions a The Washington Post, Basem Naim –membre de la cúpula política d’Hamàs– explica que la prioritat del grup és garantir que l’alto-el-foc “tingui tantes possibilitats d’èxit com sigui possible”. Una volta assegurat aquest objectiu, afegeix, la tasca més urgent és reforçar la seguretat interna, impedir els saquejos i distribuir els aliments i medecines que els habitants de l’enclavament tant necessiten. Tan sols quan es compleixin aquests dos objectius, diu, Hamàs debatrà com aborda les negociacions sobre el futur govern de Gaza.

Naim també diu que l’ala militant d’Hamàs podria considerar de rearmar-se o reclutar membres per a reforçar-se, però que això, ara, no és cap prioritat. “Preferim que hi hagi un govern d’unitat o, si més no, un comitè independent que dirigeixi Gaza i se’n faci càrrec”, continua.

Diu que Hamàs està disposada a compartir el poder amb l’Autoritat Palestina, de la qual es va escindir violentament el 2007, tot proposant la formació d’un govern encapçalat per tecnòcrates que no pertanyin a cap de les dues faccions. “Hamàs s’ha esforçat a reconciliar-se amb l’Autoritat Palestina, però aquests intents, desgraciadament, han estat desdenyats per l’Autoritat Palestina i sabotats pels israelians”, afegeix.

“Sense un pacte entre totes les parts, ningú no pot presentar-se a Gaza per a imposar, de dalt estant, la manera com s’ha de governar l’enclavament”, sentencia.

Egipte ha encapçalat les converses entre l’Autoritat Palestina i Hamàs sobre la constitució d’un govern independent dirigit per tecnòcrates. No obstant això, representants de l’Autoritat Palestina expliquen a The Washington Post que l’acord continua lluny i que, en darrera instància, l’Autoritat ha de ser l’encarregada de governar l’enclavament si no se n’acaba tancant cap.

L’Ahmed –que parla amb The Washington Post amb la condició de no dir el cognom, per por de represàlies d’Hamàs– diu que, després de quinze mesos de conflicte, “molta gent no vol Hamàs: volen viure, volen treballar”.

L’home, que viu en una tenda de campanya al port de la ciutat de Khan Yunis, explica que espera l’autorització per a poder tornar a casa, prop de la frontera oriental de Gaza, però que ja sap què s’hi trobarà: casa seva, diu, va ser assaltada per Israel el novembre passat, i els saquejadors van encarregar-se de robar-hi tot allò que hi quedava.

“Quan es va anunciar l’alto-el-foc, molta gent va preguntar-se: ‘per què tantes celebracions? Per la Nakba en què estem ficats?'”, diu, en al·lusió a l’expulsió en massa de palestins l’any 1948 arran de la creació de l’estat d’Israel. “Els palestins de Gaza estan condemnats a anar ara d’un camp a un altre. Qui se’n beneficia, de tot això? Certes persones, molt poques”, diu, en al·lusió a Hamàs.

Alguns altres residents expressen una certa esperança en la possibilitat que Hamàs, si més no, pugui restablir la llei i l’ordre a Gaza i accelerar la distribució d’ajuda, l’entrada de la qual ha augmentat considerablement de resultes de l’acord d’alto-el-foc.

“Tot i el cansament i el descontentament generalitzat amb el govern d’Hamàs, els habitants de Gaza manquen de capacitat per a desafiar l’autoritat”, explica Mustafà Ibrahim, analista polític de Gaza. “La població està profundament fatigada, i necessita desesperadament temps per a refer-se dels estralls del conflicte.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Que preciosa que seria la terra si tothom cultivés el seu tros, assegurava l’escriptor Gorki que deia el mestre Txékhov. Els horts, rurals i urbans, fan el que poden per recordar-nos-ho, però hi ha més, el tros abasta més: el jardí, petit o gran, a terra o en terrassa i torretes. És, el jardí, una escomesa contra el temps, considera Olivia Laing, escriptora anglesa que ha trobat en l’assaig personal una font de meditacions contemporànies, i no l’hi negaré pas. Després de considerar les aventures d’estar sol en una gran ciutat, gira el focus i s’endinsa en el jardí de casa, que reconstrueix, bastint un llibre que combina erudició, experiència i divulgació, que es llegeix molt bé, The garden against time: in search of a common paradise (“El jardí contra el temps. A la recerca d’un paradís comú”; hi ha traducció espanyola, de Lucía Barahona, a Capitán Swing).

És coneguda la conclusió de Voltaire de fa més de dos segles que tanca el seu Càndid, una exhortació a cultivar el propi jardí com a manera de suportar el desastre d’aquest món, que ves per on és “el millor dels mons”, o sigui que la cosa no té gaire remei. Fa poc, en el prat verdíssim de davant la Tate Modern londinenca, l’artista Nathan Coley hi tenia una instal·lació que en lletres de neó diu “We must cultivate our garden” (“Hem de conrear el nostre jardí”). Del jardí propi intransferible de Voltaire, l’artista contemporani ens fa passar al jardí col·lectiu, el nostre, la terra, aquesta terra que seria preciosa si tothom la cultivés com un jardí, cosa que no és precisament allò que ens ocupa, que ni tat sols ens preocupa, amb quatre proclames ecolo en tenim prou. La terra mentrestant clama en el desert.

En el desert no es cria poca cosa, ho sé, però pocs hi volem viure. L’important, t’ho miris com t’ho miris, més i més, és que no ens manquin ni els arbres ni els ocells. Que puguem fer com l’arquitecte indi Balkrishna Doshi, que va arribar gairebé a centenari, i deia, amb senzillesa, que el primer que feia cada matí era obrir la finestra, mirar els arbres i escoltar els ocells, que amb això en tenia prou per estar agraït a la vida. Cogitacions que m’acomboien mentre llegeixo el llibre de la Laing i de tant en tant m’aturo per sortir a veure què fan les plantes de casa.

Una de les diverses coses que comparteixo amb l’autora és que cuidar el jardí no és una teràpia, per més que l’acompanyis en la gran feinada que fa al seu, que restaura seguint el model primigeni de la casa, un d’aquells envejables jardins anglesos, i veus com Laing es refà de la pandèmia i de les fases de desànim. Cuidar un jardí, cuidar les plantes, no és una teràpia, és una relació: elles et cuiden perquè tu les cuides, i viceversa.

La idea del paradís perdut del poeta Milton, de més de mil cinc-cents versos, enceta el llibre. És estimulant com el llegeix l’autora, remarcant la faena enorme de jardiners d’Eva i Adam a l’Edèn, un treball sostingut que sovint no és remarcat. Laing aporta observacions que fan pensar en Rodoreda, tant la del Jardí vora el mar com la de La mort i la primavera: en l’escena abans de la caiguda, “el jardí es concep com un lloc de suport i interconnexió recíprocs [entre Eva i les roses], on existeix un equilibri tan delicat que l’absència d’un sol puntal anuncia el desastre”.

Un altre fil és la vergonya dels grans jardins privats. Els paradisos terrenals de l’aristocràcia i els seus camps de lleure, a costa de l’esclavatge, són la perla de la corona. Tanta documentació històrica fa enveja, la veritat. I així arribem a escenaris oposats, que han fet del jardí un espai de vida, resistència i somnis comunitaris, com ara l’Edèn somiat per l’admirable polifacètic del disseny i activista social William Morris (1834-1896) i la sorprenent utopia queer del no menys polifacètic i radical cineasta i no sé quantes coses més Derek Jarman (1942-1994).

A favor, en definitiva, del jardí com a refugi, sí, i sobretot com a lloc possible de trobada. Perquè un jardí és més que un jardí. Me’n vaig a veure què fan les plantes.

 

Aquesta setmana entrant, arribarà a les llibreries la nova novel·la d’Elizabeth Strout, Explica-m’ho tot, la vuitena de l’autora nord-americana que publica Edicions de 1984. Traduïda per Núria Busquet Molist, es presenta com una novel·la esperançadora sobre noves amistats, vells amors i el desig humà de deixar una empremta al món. 

La tardor ha arribat a Crosby, Maine, i l’advocat Bob Burgess decideix d’acceptar el cas d’un home solitari investigat per assassinat. Paral·lelament, el vincle entre en Bob i la Lucy Barton –l’aclamada escriptora que viu amb en William, el seu ex-marit, al mateix carrer que ell– es va estrenyent. La Lucy, per la seva banda, també es fa amiga de l’Olive Kitteridge, amb qui passa moltes tardes explicant-se i revivint històries de gent que coneixen.

Llegiu un fragment d’Explica-m’ho tot, d’Elizabeth Strout (Edicions de 1984).

Els editors d’Edicions de 1984 expliquen:

“Des de la seva primera novel·la, Elizabeth Strout ha anat bastint un univers sorprenentment cohesionat que s’expandeix amb cada llibre. Quan l’autora explica com crea els seus personatges, no pots evitar sorprendre’t de la capacitat que té d’estirar fils per descriure la complexitat de les relacions humanes amb un estil senzill, subtil i emocional, que li és molt característic. A Explica-m’ho tot, la seva darrera novel·la, Strout se centra en Bob Burgess –però els lectors també hi retrobaran personatges tan emblemàtics com l’Olive Kitterigde o la Lucy Barton– i aconsegueix, un cop més, crear un món literari únic on la quotidianitat de les vides més comunes es converteix en l’escenari d’una exploració psicològica profunda feta de paraules i silencis. 

Ja fa tota una colla d’anys que els llibres d’Elizabeth Strout formen part del catàleg d’Edicions de 1984 (el primer títol que en vam publicar va ser Olive Kitteridge, que l’any 2010 va ser guardonat amb el Premi Llibreter) i estem segurs que tots els qui coneixeu l’autora gaudireu molt retrobant-la en aquestes pàgines; per a aquells qui no n’hàgiu llegit mai res, no patiu: us podeu aproximar a la seva obra amb qualsevol de les seves novel·les, perquè, si bé s’hi entrellacen històries i tenen certa continuïtat, cadascuna conté tot un món en si mateixa.” 

Quan ara fa vint anys el festival BCNegra va començar la seva trajectòria ningú no sabia què passaria ni si hi hauria prou públic per a omplir les activitats programades. Vint anys després, és un model d’èxit, un certamen fix de la programació cultural de la ciutat de Barcelona i un dels més reeixits d’Europa en aquest gènere. Té tanta influència que fins i tot ha fet canviar els calendaris de llançaments de les grans editorials, que volen aprofitar-lo per publicar les seves novetats. Aquell somni que va emprendre Paco Camarasa, llibreter de Negra y Criminal, fa anys que ha demostrat que els lectors –i sobretot les lectores– de novel·la negra són una multitud i que tenen ganes de compartir matances (literàries) en comunitat. El festival, ara en mans de Carlos Zanón, es farà del 10 al 16 de febrer (amb algun acte abans). Com cada any, us oferim la llista dels deu actes que no us podeu deixar escapar.

Barcelona, Marsella, Nàpols, ciutats de frontera

Taula rodona. 6.2.2025. 18.30. Biblioteca Jaume Fuster.

Aquesta taula rodona serà la continuació dels actes inaugurals de l’exposició que es fa a la biblioteca Jaume Fuster cada any. Aquesta vegada agafa un aire mediterrani explorant aquestes tres ciutats tan vinculades també a la novel·la negra. Com expliquen els organitzadors, “són punts d’arribada, ciutats que acumulen estrats culturals i socials, substrats de tradició com a fonament viu dels esclats de modernitat del darrer segle, capes de derrota i tot de rebel·lies quotidianes que han estat capaces de fer de les derrotes circumstancials una mostra de dignitat humana al llarg del temps”. Per parlar-ne, hi intervindran l’escriptora Margarida Aritzeta, el poeta Jean Poncet i l’actor Enrico Ianniello. Us la recomanem perquè sempre és interessant de veure la perspectiva que marca el festival per a saber per on aniran els trets, a despit de les bales perdudes.

Amílcar Barca, Barcelona

Taula rodona. 10.2.2025. 18.00. Paral·lel 62.

El dilluns d’arrencada oficial del BCNegra es farà aquesta taula rodona per a explorar les relacions entre novel·la negra i història. Per això es juga amb la possibilitat que Amílcar Barca, el cabdill cartaginès, fos el fundador de la ciutat. Posats a entroncar, val més cercar un passat gloriós. Hi participaran Xavier Theros, Salvador Balcells, Irene Solanich i Joaquim Molina, que aprofiten la història com a element per a les seves obres, per bé que en el cas d’Irene Solanich sigui per explicar-nos que es pot matar impunement –si més no així ho van fer els autors de la mítica col·lecció la Negra de la Magrana, que ella ha estudiat en una tesi doctoral i que ara acaba de publicar. Si hi afegim la presència de Xavier Theros, a qui sempre és un luxe escoltar i llegir, la recomanació és cent per cent fiable.

Venezia senza di te

Conversa. 10.2.2025. 19.00. Paral·lel 62.

Tot i que som molts els qui considerem que la sèrie de Guido Brunetti, de Donna Leon, s’ha allargat innecessàriament, també és cert que els darrers títols tornen a tenir més interès que molts de la part del mig. A més, en uns moments en què la turismofòbia no deixa d’augmentar, va molt bé de tenir algú que escriu sobre una de les ciutats que més sofreixen per les invasions foranes, com Venècia. Donna Leon és també un clàssic del festival,  una autora que ha creat una legió de fans i que aquests darrers vint anys –tot i que la sèrie va començar abans– ha ajudat a engrandir la massa lectora dedicada al gènere negre. A més parla molt bé. Aquesta vegada el diàleg serà amb Berna González Harbour, periodista i escriptora que de segur que li sabrà treure tot el suc. Segons els organitzadors, “en aquest diàleg es podrà aprofundir en la relació entre l’autora i l’emblemàtica ciutat, com també en el vincle entre literatura, identitat i territori”.

Escorxador-3

Taula rodona. 11.2.2025. 19.00. La Paloma

Hi ha un director de cinema que no deixa ningú indiferent: o t’agrada molt o n’odies els films. És Quentin Tarantino i la violència explícita és un dels trets característics dels seus films. En la novel·la negra passa una mica igual: hi ha qui sap valorar adequadament el sang i fetge quan és necessari i ajuda al desenvolupament del text i qui ha arribat al gènere perquè algú li ha fet passar bou per bèstia grossa. Així doncs, s’aprofitarà un homenatge al títol de Kurt Vonnnegut Escorxador 5 per parlar-ne. Tal com diuen els organitzadors “la reflexió sobre el gore literari no és només un exercici estètic, sinó també una manera de repensar els límits del gènere negre”. Hi participaran Sergio Mira, David Llorente i Lluís Riera, que dialogaran sobre el fet que la violència extrema es converteixi en una eina narrativa per a explorar les ombres més profundes de la condició humana. Us la recomanem perquè la novel·la de Lluís Riera, L’escorxador, és una de les revelacions d’aquests darrers mesos. I perquè ens agrada la sang a dojo.

13 coins: la Marseille d’Izzo

Taula rodona. 12.2.2025. 16.00. La Paloma

Si calgués establir un requisit per a entrar a les activitats de qualsevol festival literari de novel·la negra, jo no deixaria que hi entrés ningú que no hagués llegit la trilogia de Marsella –traduïda al català per l’editorial Límits–, de Jean-Claude Izzo (1945-2000). Protagonitzats per Fabio Montale, els tres llibres són una obra mestra. A més de ser un dels grans cims de la novel·la negra contemporània, són una de les claus per a entendre, per exemple, l’ascens de l’extrema dreta a França i a tot Europa. Així doncs, la BCNegra 2025 li ha volgut retre homenatge i ha reunit el seu fill, Sebastien Izzo, i el director de la col·lecció Crims.cat, Àlex Martin. També hi haurà Georges Thyras, especialista del gènere. La conversa explicarà “la relació entre l’autor francès i la seva ciutat natal, com també la influència que el personatge de Pepe Carvalho i la literatura de Manuel Vázquez Montalbán van tenir en la seva obra. Entre records personals, anècdotes literàries i reflexions sobre el Mediterrani com a escenari del gènere negre, aquesta taula rodona serà un homenatge al llegat d’Izzo”. Us la recomanem perquè Izzo és un imprescindible. I escoltar Àlex Martin i Georges Thyras és obligatori.

Fets diferencials, morts gens habituals

Taula rodona. 12.2.2025. 18.00. La Paloma.

Podria semblar un acudit d’aquells de “hi havia un basc, una navarresa i dos catalans que…” i ací hauríem de continuar els punts suspensius dient que escriuen molt bé i que a més a més han fet dels seus territoris uns espais privilegiats com a escenaris de sengles novel·les. D’això tractarà aquesta taula rodona en què Ibon Martin, Susana Rodríguez, Margarida Aritzeta i Lluís Llort ens parlaran de l’espai, el paisatge, que es converteix en un element clau per construir atmosferes úniques, amb personatges arrelats a una identitat concreta i trames que reflecteixen els conflictes i les complexitats locals. Diuen els organitzadors: “La literatura negra pot ser un mirall de les diferències culturals i, alhora, una eina per a trobar les similituds que ens uneixen en un univers de misteris i morts gens convencionals”. De motius per a recomanar-vos aquesta taula n’hi ha molts. Per començar, que són quatre autors amb unes trajectòries molt interessants, ben consolidades, que representen el bo i millor de cada territori; tots, ves per on, integrats a desgrat a l’estat espanyol. Ja ho diu el títol de la taula: fets diferencials.

Les mateixes regles del mateix joc

Taula rodona. 12.2.2025. 20.00 h. La Paloma.

Al festival diuen: “La novel·la negra pot ser una eina per a desemmascarar els mecanismes del poder i les regles immutables que governen les nostres societats.” De fet, és exactament això que s’espera d’aquesta literatura, que després de llegir passis dues setmanes pel cap baix amb mal d’ànima. I el festival ha decidit de convidar dos escriptors imprescindibles per a entendre d’on venim i on anem. D’una banda, tenim Dominique Manotti, una de les autores franceses més compromeses amb l’essència pura del gènere negre. D’una altra, Víctor del Árbol, que aquests darrers quinze anys s’ha consolidat com un dels valors més ferms de la novel·la negra espanyola, però en un autèntic referent a França. Gènere i compromís social amb dos escriptors de màxima qualitat. No calen més recomanacions, simplement recordar que Manotti és història viva de la literatura europea.

Em sento incòmode

Taula rodona. 14.2.2025. 17.00. Mooby Bosque.

Ara fa una mica més de vint anys, abans que BCNegra comencés, a la Universitat de Salamanca hi hagué un congrés internacional sobre gènere negre que el maig passat va arribar al final sense haver respost el primer gran enigma que potser hauria hagut de resoldre: què és la novel·la negra? BCNegra també fa vint anys que intenta d’escatir-ho i ara cercarà les diferències entre novel·la negra i policíaca, en una taula amb Jon Arretxe, Andreu Martín i Nacho Herrero. “Què diferencia la novel·la negra de la policíaca? Segons molts, és la capacitat de la primera d’incomodar, de presentar conflictes i personatges que obliguen el lector a enfrontar-se a les seves contradiccions i inquietuds”, diuen els organitzadors. I afegeixen: “Arretxe, Martín i Herrero són mestres en aquesta tasca, creant històries que no només entretenen, sinó que també qüestionen la societat i els seus mecanismes més foscos. Amb trames que van més enllà del crim, els seus relats ens recorden que la incomoditat pot ser una eina poderosa per a entendre’ns millor a nosaltres mateixos i al món que ens envolta.” Ara, a més, us la recomanem perquè el moderador és Alberto Valle, un escriptoràs que en sabrà treure tot el suc.

Cada dia és com diumenge

Taula rodona. 15.2.2025. 13.00. Mooby Bosque.

Hi ha llocs on creus que no passa mai res; indrets, barris, on quan passa una desgràcia i se sap qui n’és el culpable els veïns sempre diuen allò de “semblava un paio encantador, sempre saludava”. Llocs que l’experiència i les lectures ens han demostrat que poden arribar a ser sinònim de catàstrofe i d’un brutal talent per a descriure’ls. L’experiència és un grau i els nostres arxius textuals ens han fet esperar amb delit novel·les com les que escriuen Jordan Harper i Colin Barrett. “Aquest acte –diu BCNegra– indaga sobre com la vida en una família, un barri o una ciutat en què sembla que mai passa res pot convertir-se en un polvorí a punt d’esclatar. Tant Harper com Barrett són mestres a l’hora de captar aquests moments de tensió latent i transformar-los en històries poderoses, plenes de personatges memorables i trames que desafien les expectatives.” Us els recomanem també perquè són avalats per dues col·leccions editorials ben interessants: Salamandra per a Harper i la sensacional Sajalin per a Barrett. Altes expectatives que segur que es compliran perquè el moderador, Antonio Lozano, també és dels que fan que l’assumpte pagui la pena.

La novel·la negra que va sortir del fred

Conversa. 15.2.2025. 20.00. Mooby Bosque

És l’exemple perfecte d’allò que hauria de passar a la literatura catalana: tenir un escriptor de novel·la negra que escrigués originàriament en català i que el traduïssin a més de quaranta idiomes, vengués més de deu milions d’exemplars i col·loqués la cultura catalana en l’imaginari de tots aquests lectors. Arnaldur Indriðason ho ha aconseguit a Islàndia i en islandès, una llengua amb molts menys parlants que la nostra i amb novel·les negres de culte, sense concessions a les normes del mercat ni res de semblant, obrint camí propi i essent fidel a la seva manera d’escriure, amb personatges que us fascinaran si encara no els coneixíeu. Però, a més, s’explica de meravella. Escoltar-lo és un luxe. Acte imprescindible la seva conversa amb Carol Álvarez.

En l’àmbit de la transició energètica i la tecnologia aquest mes que hem tancat ha estat marcat per la polèmica entorn de Tesla. Especialment per la salutació, que molts han percebut clarament com a nazi, d’Elon Musk, actual director general de la companyia, durant l’acte d’inici de la presidència de Trump. Les accions polítiques de Musk a Europa tenen greus conseqüències per a Tesla. A Alemanya, les seves vendes ha caigut d’un 41% i hi ha empreses que anuncien boicot a la marca. Als Països Baixos, les enquestes mostren que un 30% dels propietaris sospesen de vendre’s el vehicle per la vergonya que senten, com també s’havia detectat als EUA anteriorment. D’una altra banda, Tesla ha hagut de reduir la producció del Cybertruck a la fàbrica de Texas. Amb una previsió de produir 250.000 vehicles anuals, té dificultats per a vendre’n als EUA i treballadors de la seva línia de producció han hagut de passar a la del Model Y.

Tanmateix, la resposta de perfil polític més elevada ha estat la del govern polonès. El ministre de Turisme i Esport, el conservador de centre-dreta liberal Slawomir Nitras, ha fet una crida al boicot actiu a Tesla: “No hi ha cap justificació perquè cap polonès raonable continuï comprant productes Tesla. Cal una resposta seriosa i forta, incloent-hi un boicot per part dels consumidors.” El desencadenant ha estat la participació d’Elon Musk per videoconferència en un acte del partit ultradretà Alternativa per Alemanya (AfD), en què va declarar que Alemanya “es focalitzava massa en una culpa passada”. “Els nens no s’haurien de sentir culpables dels pecats dels seus pares o fins i tot els seus avis”, va dir. Aquestes afirmacions han ofès profundament Polònia, que fou envaïda per Alemanya a la Segona Guerra Mundial, quan moriren sis milions de polonesos, bona part a camps de concentració, la meitat dels quals jueus.

BYD continua l’expansió

La polèmica sobre Tesla no és tan sols política. La compensació extraordinària de 55.000 milions de dòlars que la companyia vol pagar Elon Musk es troba suspesa als tribunals. Molts interpreten que el magnat empra Tesla per pagar les seves iniciatives empresarials i polítiques externes. I el consell d’administració, que hauria de controlar el director general de la companyia, ha estat obligat també als tribunals a tornar vora 1.000 milions perquè uns quants accionistes van demandar la companyia per aquesta compensació tan generosa. Alguns analistes interpreten que la quantitat correspon a la compra de voluntats per aprovar la compensació de 55.000 milions de Musk. Entre els membres del consell d’administració de Tesla hi ha el germà de Musk, amics personals i persones que tenen acords financers amb ell fora de Tesla.

La intromissió política d’Elon Musk a Europa suscita un gran rebuig al continent.

I mentre Tesla és enmig de la polèmica, els xinesos de BYD, que van empatar l’any passat amb Tesla en la venda de vehicles 100% elèctrics, van fent la seva, i continuen l’expansió que l’ha de situar com a líder indiscutible. Per una banda, acaba de començar operacions a Corea del Sud, i durant els primers dies el seu model Atto 3 ha rebut més de 1.000 comandes. A Singapur ha esdevingut el líder en vendes absolutes, i ha superat els japonesos de Toyota. I a l’Índia ha començat a comercialitzar el Sealion 7, un model que s’havia dissenyat específicament per a Europa. Al subcontinent indi ja comercialitza més models de la seva gamma de fa temps, a diferència de Tesla, que tot i que fa molt que es rumoreja que hi entrarà, no s’ha decidit a fer el pas.

A Indonèsia, BYD ha anunciat que acabarà una nova fàbrica a final d’any, amb una producció anual de 150.000 vehicles. La companyia xinesa tampoc no s’oblida d’Amèrica i ha obert el primer concessionari a El Salvador. I per a Europa, aquest gener ha començat a operar amb dos vaixells nous propietat seva. Un és el més gran del món, amb capacitat per a 9.200 vehicles. La companyia ha construït quatre vaixells molt ràpidament: el primer va entrar en funcionament el gener del 2024, el segon el desembre passat, el tercer a començament de gener i el quart a mitjan gener. Fan la ruta asiàtica i després van cap a l’Amèrica Llatina o Europa. Entre els vehicles de BYD que s’espera que arribin a Europa aquests dies hi ha l’Atto 2, una versió una mica més petita i econòmica de l’Atto 3, el seu èxit de vendes.

145 busos elèctrics a València, i Hamburg prohibeix els taxis nous de combustió

Continuem al nostre país. El Banc Europeu d’Inversions ha atorgat un préstec de 69 milions a l’Empresa Municipal de Transports (EMT) de València per a adquirir 145 autobusos elèctrics i reemplaçar els més antics de combustió, que són a punt d’arribar al final de la vida útil. EMT vol tenir 167 busos elèctrics el 2028, però és una xifra baixa, tenint en compte que aquell any la flota serà de 527 unitats. El 32% seran vehicles elèctrics, el 60% híbrids i el 8% dièsel, segons l’EMT. Electrificar el transport públic és una prioritat per a abaixar la contaminació dins les ciutats. I així ho han entès a Hamburg, on d’ençà que va començar l’any els nous taxis que es compren han de ser de zero emissions. A la ciutat germànica hi ha 3.000 taxis en circulació, 700 dels quals ja són elèctrics i 30 d’hidrogen. El canvi no ha d’implicar cap problema per als professionals del taxi, atesos els estalvis que obtenen. Al nostre país, uns 5.000-10.000 euros anuals només per deixar de comprar benzina.

València adquirirà 145 busos elèctrics.

Baleària també ha estat notícia aquest mes. Acaba de presentar dos vaixells elèctrics bessons que connectaran l’estret de Gibraltar entre Tarifa i Tànger. Una ruta de 30 quilòmetres de la qual s’encarregaran durant quinze anys, tan bon punt els dos catamarans s’acabin de construir a Xixon. Trigaran dos anys i mig. Disposaran de 4 motors elèctrics amb 16 MW de potència, amb una bateria d’11,5 MWh i 4 generadors dièsel per a possibles eventualitats. Per a carregar els vaixells, s’instal·laran bateries estacionàries de 8 MWh a cada port, que ajudaran a les estacions de càrrega, de 5 MW a Tarifa i 8 MW a Tànger, i que tenen braços robòtics per a endollar-los. Segons els responsables de Baleària, els vaixells es recarregaran en tan sols 40 minuts durant les aturades normals a port. La velocitat màxima és de 26 nusos (50 km/h) i podran transportar 804 passatgers i 225 cotxes. Com us dèiem fa pocs dies, l’abaratiment de les bateries ja fa viables econòmicament, sense subvencions, rutes marítimes fins a 2.500 km amb vaixells elèctrics, segons els experts.

Per acabar aquest apartat, ACEA, l’associació europea de fabricants automobilístics, continua oposant-se a l’electrificació i pressiona les institucions europees per no ser multats en virtut de la normativa que ha entrat en vigor el 2025 i de la qual ja havien estat avisats l’any 2009. Es queixen que es pot fer “un mal irreparable” al sector i que cal que els objectius de descarbonització “es realineïn amb la realitat” del mercat. Els sectors favorables a l’electrificació acusen els fabricants europeus d’haver boicotat durant els últims anys la venda de vehicles elèctrics per tal d’emprar unes vendes baixes per pressionar les autoritats reguladores i endarrerir el procés. De fet, les vendes 100% elèctriques durant el 2024 han crescut a la Xina d’un 19% i d’un 11% als EUA. A Europa, en canvi, han baixat d’un 1%. La Comissió Europa ha anunciat que es reuniria amb els fabricants i que reconeixia la importància d’un sector que ocupa 13 milions de treballadors i representa el 7% del PIB de la UE. El dia 5 de març presentaran un pla d’acció per a “assegurar la competitivitat a llarg termini, la sostenibilitat i la resiliència de la indústria automobilística europea”.

Baleària tindrà dos vaixells elèctrics per a fer la ruta que travessa l’estret de Gibraltar. Fàbrica de bateries al Bages i reciclatge com a prioritat nacional

L’apartat de transició energètica l’iniciem amb dues bones notícies per al país. Els xinesos de Shenzhen Dynanonic han anunciat una inversió de 285 milions per a obrir una planta de bateries de química LFP a Sallent. No hi fabricaran la bateria sencera, sinó el càtode de liti-ferrofosfat. De moment, no se sap on anirà aquesta part, que s’haurà d’acoblar amb la resta de components de la bateria (ànode, electròlit i separador). Podria anar adreçat a la planta de bateries del grup VW de Sagunt, la del grup Stellantis de Saragossa o a la Zona Franca de Barcelona, on produeixen vehicles elèctrics d’empreses com Silence o Omoda. La segona notícia positiva l’exposa l’expert Jaume Morron al seu bloc: a Catalunya hi ha sol·licituds per a connectar a la xarxa elèctrica 4.268 MW de bateries. La planificació de la Generalitat per al 2050 era que n’hi hagués 3.500 MW, xifra que serà àmpliament superada per la realitat actual del mercat de bateries estacionàries. Malgrat tot, vists els precedents amb l’eòlica i solar, caldrà tocar ferro fins que no es materialitzin.

La implantació en massa de bateries pot ser molt ràpida. A Portugal han aprovat 43 projectes per un valor de 100 milions d’euros i 500 MW de potència. Hauran d’estar acabats a final del 2025, en menys d’un any. Tornant a l’Àsia, l’Índia vol competir amb la Xina com a potència industrial en la transició energètica. Ja ha començat, amb la fabricació de plaques solars i també amb les bateries. El govern del país ha situat el reciclatge de les bateries com un element essencial per a no dependre d’importacions de matèries primeres. Cal tenir en compte que fabricar amb materials reciclats una bateria de liti per a automoció surt entre un 5% i un 30% més econòmic, de manera que hi ha molt interès. Uns quants països comencen a fer esforços per a establir una indústria de reciclatge potent, cosa que hauria de permetre d’establir unes reserves estratègiques de minerals fonamentals. Amb això s’evitaria la situació de dependència exterior actual del petroli i el gas.

La Xina ha inaugurat la planta d’emmagatzematge d’aire comprimit més gran del món.

Un estudi de la consultora Ember ha tingut un gran ressò en l’àmbit energètic. Els britànics han certificat que per primera vegada a Europa l’energia solar (11%) ha superat el carbó (10%) i l’energia eòlica (17%) el gas (16%) en la producció d’electricitat. La nuclear continua essent la primera font d’electricitat, molt marcat per l’estat francès, líder mundial en aquesta generació. El gas fa cinc anys que baixa i la solar comença a tenir un creixement exponencial. Si continua aquesta tendència, l’energia solar podria esdevenir ràpidament la tercera font, darrere l’eòlica. La UE té l’objectiu que el vent representi el 34% de la generació elèctrica el 2030 i més del 50% el 2050. Tanmateix, això vol dir que s’hauran d’instal·lar 30 GW anuals i durant el 2024 només se’n van instal·lar 14. Els experts han tornat a recordar les dificultats de l’avenç: tràmits burocràtics complexos i molt lents, colls d’ampolla a la xarxa elèctrica (amb una cua de 500 GW potencials per a connectar-s’hi) i poc grau d’electrificació del consum energètic. A Europa l’electricitat representa un 20% del consum energètic total i es troba estancat de fa una dècada.

A la Xina és el 30% i creix fortament. Per continuar creixent, el país ha inaugurat un nou projecte gegantí: la planta d’emmagatzematge d’aire comprimit més gran del món. És en una mina de sal abandonada, a 600 metres de profunditat. Amb una capacitat de 700.000 metres cúbics, té una potència de 300 MW i una capacitat de 1.500 MWh, amb una eficiència del 70%. Pot emmagatzemar l’energia durant 8 hores i lliurar-la durant 5 hores cada dia. I atenció, que la Xina vol entrar també en la fabricació de carn cultivada i fermentació de precisió. Ha creat un centre a Pequín i l’ha dotat d’11 milions d’euros per començar, amb l’objectiu de transformar els resultats de laboratori en enginyeria i industrialització. El primer pas per a fabricar-los a gran escala i fer com amb les plaques solars i les bateries, on controla el 80% del mercat mundial?

Més enllà de DeepSeek

El mes tecnològic ha estat marcat per la IA DeepSeek, de la qual ja us hem parlat àmpliament. Però hi ha hagut més fets. Les xarxes socials han continuat bullint i l’Agència Europea de Medicaments ha abandonat X, per obrir un compte a Bluesky. La Comissió Europea ha demanat documentació a X per estudiar si infringeix la legislació de la Unió quant a les recomanacions algorítmiques, darrerament molt esbiaixades ideològicament. Meta ha dit que els seus comprovadors de fets es mantindran fora dels EUA, tot i que al país on té la seu han estat substituïts per notes de la comunitat, seguint els passos de la xarxa d’Elon Musk.

Nvidia ha presentat el seu nou superordinador d’intel·ligència artificial, que ha sorprès per la mida, tan petita.

D’una altra banda, els EUA no tan sols restringeixen la venda de xips avançats d’IA a la Xina. També ho ha fet a diversos països europeus, de manera que ha dividit la UE en dos. Disset estats tindran restriccions, entre els quals Polònia. Deu no en tindran cap, entre els quals l’estat espanyol. La mesura fou presa per l’administració Biden, no per Trump. Nvidia s’oposa a aquestes prohibicions, però, mentrestant, ha començat a comercialitzar el seu supercomputador d’IA per 3.000 dòlars, que ha sorprès per la mida, tan petita. A una altra escala, el popular reproductor multimèdia VLC (6.000 milions de descàrregues) ha presentat les proves de generació automàtica de subtítols amb traducció automàtica a més de cent llengües. Empra un model d’intel·ligència artificial de codi lliure que s’executa al mateix ordinador i no en servidors externs. De moment no en sabem la llista de llengües ni quan arribarà a la versió pública. I tanquem el mes sabent que l’operadora de telecomunicacions Parlem té un nou accionista majoritari: la família andalusa Domínguez, propietària de la marca de roba infantil Mayoral. El fundador de l’empresa, Ernest Pérez, Bonpreu i el grup Sorigué, entre més, han reduït la seva participació en la companyia.

En un carreró ben estret de Palma s’hi pot viure la màgia d’una xocolata calenta i una ensaïmada. Perquè hi ha llocs que, més que l’oportunitat de gaudir del producte –tot i que en serà el gran protagonista–, regalen moments que ho superen tot. De fet, no és difícil de trobar gent que no s’hagi sentit com Charlie Bucket, el nen que va entrar a la fàbrica de xocolata de Roald Dahl, quan unes bombetes d’un groc càlid li il·luminen els ulls al carrer de Can Sanç. Hi diu “Orxateria i xocolateria Can Joan de s’Aigo” i, en aquest establiment, tant s’hi pot gaudir de receptes de rebosteria tradicionals com del record d’una primera vegada.

Parlar de tradició no és gratuït, perquè la història de Can Joan de s’Aigo es remunta a l’any 1700. Això fa que sigui un dels més antics d’Europa, segons els propietaris. Era un temps en què els nevaters s’encarregaven de dur el gel de la serra de Tramuntana cap als pobles i ciutats. A les cases de neu, unes petites excavacions a les muntanyes, es guardava i acumulava la neu de l’hivern per tenir reserves de gel durant gairebé tot l’any. Amb aquest gel i aquesta neu es formaven els anomenats “pans de neu”. En Joan “de s’aigo”, un d’aquests nevaters, fundador de l’emblemàtic establiment, va tenir una idea: mesclar l’aigua formada per la fusió d’aquests pans amb sucs i fruites diverses: ametlles, fruites cítriques… i començà a fer gelats.

Uns turistes asiàtics fan fotografies a la façana (fotografia: Martí Gelabert). Detall del cartell lluminós (fotografia: Martí Gelabert). Negoci familiar

Avui el local més antic és al carrer de Can Sanç, tot i que en tenen dos més: els del carrer del Baró de Santa Maria del Sepulcre, amb tres dècades a l’esquena, i el del carrer del Sindicat, que va obrir el 2018. “Jo crec que el secret és que és un negoci familiar i ho tenen com una cosa seva”, diu Pere Joan Massanet, gerent del negoci de fa prop de nou anys. És familiar, és cert, però fa unes quantes generacions que ja no el regenta la família d’en Joan “de s’aigo”, sinó que es va traspassar a la família Vich Martorell.

Sens dubte, l’altre secret que fa que el negoci aguanti durant tants d’anys és el de mantenir productes naturals i les receptes originals tot aquest temps. Per això, segons Massanet, l’encant més gran de Can Joan de s’Aigo és d’oferir un producte ben local: “No hem evolucionat en coses noves, en una modernització de tot. Volem mantenir les arrels i el producte com s’ha fet sempre. Això pot ser bo i dolent, però per jo és molt bo, encara que fer les coses de manera artesanal i com sempre ens pugui complicar.” Posa un exemple pràctic: un canvi brusc en el temps ja pot fer que les ensaïmades, que necessiten moltes hores per a tovar, no siguin igual un dia o un altre. I, a vegades, el client és ben exigent.. 

Cinc mil ensaïmades diàries

D’ensaïmades, en un dia, en poden arribar a produir milers, depèn de la temporada. En mesos com el febrer, poden ser un miler, però a l’estiu poden arribar a 5.000. I per Nadal, “una bogeria”. Les ensaïmades són un dels productes estrella del negoci, com també la coca de quarto, els gelats o la xocolata. “Hi ha la lliga del quarto i la lliga de les ensaïmades. Hi ha gent que torna boja per les ensaïmades i gent que torna boja pel quarto”, diu Massanet. 

Diverses varietats d'ensaïmada (fotografia: Martí Gelabert). Gelat d'ametlla crua i coca de quarto (fotografia: Martí Gelabert). Ensaïmades, coca de verdura, crespells... (fotografia: Martí Gelabert). Pere Joan Massanet, gerent de Can Joan de s'Aigo (fotografia: Martí Gelabert).

El gerent té un d’aquells records que regala Can Joan de s’Aigo: tenir un gelat al davant –el d’avellana és el preferit– i veure com es fon perquè no duu cap estabilitzant: “Això és l’encant per jo, veure i menjar el mateix gelat que feia la meva padrina, que degotava.” N’hi ha d’ametlla crua, d’albercoc –segons la temporada–, de fraula, de crema, de cafè… i fins i tot el Ponxe Rei en Jaume, que duu cava. I més enllà dels gelats, hi ha panades, cocarrois, crespells, doblegats, coca de patata, gató fet amb farina d’ametlla… i tota la rebosteria mallorquina possible.

Turisme i residents

Can Joan de s’Aigo ha resistit la gentrificació i ha evitat el tancament, com tants de negocis tradicionals del centre de la ciutat. “Fa molta pena, un negoci de sempre dóna vida a la ciutat. I quan veus tancar aquests establiments que tenen un centenar d’anys, sap molt de greu”, diu Massanet. “Nosaltres tenim temporades que els beneficis no són gaire grossos, com és natural. No tancam com un hotel, però passam èpoques que no són fàcils”, explica el gerent.

La mort del carrer de Sant Miquel: tan sols hi sobreviuen tres comerços emblemàtics

De fet, el negoci ha subsistit i s’ha expandit, en part, també pel turisme. I això, a vegades, pot abocar a una relació complicada entre satisfer els residents, els clients de tota la vida, i subsistir. “El boca-orella és el màrqueting més gros que tenim”, matisa. Malgrat ser a començament d’any, de tota manera, no és difícil de veure entrar el turista. Avui una família asiàtica que fa fotos a la façana també es decideix a fer una ensaïmada, un gelat d’albercoc i una xocolata calenta.

A l’estiu, tot es torna més difícil. El local de Sanç és el que rep més turistes, tot i ser el més complicat de trobar. No és estrany de veure-hi coes per a entrar. “És complicat. Jo crec que al client, a vegades, li pot caure malament. Venir a un lloc on véns sempre i que és ple de turistes… Però, al cap i a la fi, vivim d’això. Si no hi hagués turistes i haguéssim de viure només amb la clientela local, tampoc no podríem sobreviure”, se sincera Massanet.

Local del carrer del Sindicat (fotografia: Martí Gelabert).

De tota manera, assegura que a cada local hi ha un ambient diferent. Al del carrer del Sindicat, gent de passada, treballadora. Al del Baró de Santa Maria del Sepulcre, una altra mena de client. Els cambrers també ho noten. Massanet diu que és com parlar de Magaluf o de Palma, dues zones ben diferenciades.

Aferrats a la tradició

I encara que, com més va, menys gent continuï la tradició, per a molts Nadal és sinònim de Can Joan de s’Aigo. L’establiment de Sanç és ben a prop de la Seu, on es fan les Matines de Nadal, a mitjanit. Fins fa pocs anys obria fins a les cinc de la matinada de la nit de Nadal. Aquests darrers anys, tenen obert fins a les dues. Reben gent que surt de matines i va a fer la xocolata, però també gent que fa comandes. Durant la nit de Nadal, per exemple, en fan entre sis-centes i vuit-centes.

Amb l’obertura del tercer establiment, el del carrer del Sindicat, també van haver d’estrenar un obrador per fer tota la producció diària. Fins aquell moment, tot es feia a Sanç. “Era un lloc molt petit, la gent hi estava molt estreta. Ara hem de menester molt d’espai. Has de distribuir a tres llocs, abans només en un… Ens ha complicat la dinàmica, però ens n’hem sortit”, diu el gerent, que insisteix en el fet que, malgrat l’augment de la demanda, no han canviat les receptes. Fins i tot, diu que va trobar un receptari de fa dos-cents anys basat en les receptes del negoci.

Ara com ara, no hi ha previsió de continuar expandint el negoci. I, malgrat passar mesos difícils, Can Joan de s’Aigo no perilla: “La idea és mantenir-lo. És una herència de pares a fills i esperem que continuï les pròximes generacions. Estimen el negoci i quan estimes el negoci fas tant com pots per mantenir-lo.”

Aquesta setmana entrant es farà la cinquena Barcelona Wine Week, del 3 al 5 de febrer, als palaus 1 i 8 del firal de Montjuïc. L’any passat la fira es va tancar amb el convenciment que calia créixer, perquè un centenar de cellers s’havien trobat sense poder-hi participar. I, segons que ha explicat Celine Pérez, directora de la BWW, s’han superat totes les expectatives i objectius prevists, tant en espai –que ja ha arribat a 1000 metres quadrats d’ocupació (un 38% més que l’any passat i un 88% més amb relació a la primera edició)– com en nombre de cellers –1266 cellers i 81 denominacions d’origen i segells de qualitat de la península. La fira és eminentment comercial i hi passaran 770 compradors internacionals de 69 països i un miler dels Païsis Catalans i l’estat espanyol. En relació amb això, Pérez considera que la BWW viu un punt d’inflexió.

Les vinyes velles, eix central del programa

Més enllà de l’oportunitat de negoci, la BWW també s’ha convertit en una plataforma de reflexió i tast, amb un programa d’activitats i ponències en què es vol tractar de temes actuals i tendències. Així mateix, permet de tastar vins de qualitat difícils de trobar. Enguany, l’eix central són les vinyes velles i hi participaran 150 experts del sector.

El programa d’activitats es desenvolupa a partir de quatre eixos. El primer, el tècnic, centrat, com dèiem, en les vinyes velles. El segon, les macrotendències en innovació i sostenibilitat, en què es destaquen aspectes com ara l’evolució en la prescripció del vi, l’interès creixent pel vi blanc, la intel·ligència artificial aplicada a la vinya i al celler. El tercer eix és l’enoturisme. I el quart, els tasts magistrals, entre els quals es destaca el que farà el periodista i sommelier Ramon Francàs de la sèrie Els deu magnífics, dedicat enguany als vins DO Rías Baixas.

A la Barcelona Wine Week hi tenen cabuda no solament els grans cellers, sinó també petits projectes plens de curiositats. Alhora, al voltant d’aquelles dates es faran actes fora del recinte, amb l’etiqueta BWW Likes The City.

A la Fira de Barcelona a Montjuïc, enguany la BWW ocuparà els palaus 1 i 8.

Deu propostes de la BWW

 1. Wine Tasting Journey

Durant tota la fira s’habilitarà un espai a la manera de bar de vins, el Wine Tasting Jouney, que oferirà una selecció de 85 referències que es podran tastar. Són vins elaborats a partir de vinyes velles, entenent que una vinya vella té un mínim de quaranta anys. Un jurat format pels sommeliers i prescriptors César Cánovas, Clara Antúnez, Ricardo Herrera, Sharon Grundy i Teresa Cedenilla han fet la selecció centrada en l’eix temàtic d’enguany: ceps vells, patrimoni històric.

 2. Els deu magnífics de la DO Rias Baixas. La mar de vins atlàntics

El periodista i sommelier Ramon Francàs ha seleccionat i condueix el tast de deus grans vins, la majoria blancs, però també un negre i fins i tot un escumós, d’una DO Rías Baixas que no deixa de créixer amb vins que guanyen prestigi constantment, empesos per l’estirada del vi blanc. Dimarts 4 de febrer de 12.00 a 13.30 a la Sala Príncep.

 3. Història i singularitat: varietats autòctones recuperades a Catalunya
Tast de vins centrat en varietats recuperades o aprovades fa poc als plecs de condicions de les DO catalanes. A l’Speakers’ Corner del pavelló 1.

 4. Recorregut històric-sensorial per la DO Terra Alta
A càrrec de Pedro Ballesteros (Master of Wine), que conduirà un tast amb una selecció dels vins més representatius de la DO Terra Alta. La complexitat de garnatxes i carinyenes amb llargues criances i anyades velles. Dilluns 3, de 15.30 a 16.30. A l’Speakers’ Corner del pavelló 1.

 5. Un recorregut pel paisatge de 6 vinyes úniques de garnatxa blanca a la Terra Alta, amb tast
El tast anterior es pot complementar amb un altre tast que aplega alguns dels elaboradors més emblemàtics de la Terra Alta: Ramon Roqueta (la Fou), Núria Altés (Herència Altés), Juanjo Galcera Piñol (celler Piñol), Joan Àngel Lliberia (Edetària), Carmen Ferrer (Bàrbara Forés) i Francesc Frisach (celler Frisach). Condueix el tast el sommelier Ferran Centelles. De 10.30 a 11.30 a la Sala Príncep del pavelló 8.

 6. Som Vinyataires! Som productores de raïm i elaboradores artesanes de vi
Presentació del Gremi Vinyataires Lliures. Qui són? Què els uneix? Què els ha portat a constituir-se com a gremi? Dilluns, 3 de febrer, de 17.00 a 17.45. Pavelló 8. Auditori.

 7. Vinyes velles, més enllà de la bellesa
Una taula rodona i tast inèdits, conduïts i moderats pel master of wine Fernando Mora. Reunirà tres reconeguts enòlegs per debatre sobre les realitats que envolten els vins de ceps vells. Hi participaran Raúl Pérez (Celler Raúl Pérez), Ricard Rofes (Vins de Llegat) i Carlos Cerdán (celler Cerrón). Dimecres 5, 10.30 a 11.30 al pavelló 1. Tastinc Area.

 8. Vinyes centenàries i canvi climàtic
Com afecta les vinyes velles la sequera deguda al canvi climàtic? En parlaran el professor de viticultura José Ramon Lissarrague, l’enòloga Sara Pérez del Priorat i Iñigo Torres, director del Grupo Rioja, moderats per la periodista vinícola Margalida Ripoll. Dilluns 3 de febrer, de 15.00 a 15.45. Pavelló 1. Auditori.

 9. Final del concurs de millor sommelier de Catalunya
Dilluns 3, de 15.00 a 18.00, es farà el concurs de millor sommelier de Catalunya 2025, al pavelló 8. És organitzat per l’Associació Catalana de Sommeliers. És la primera vegada que s’organitza sota l’aixopluc de la BWW. El concurs atreu més públic cada any.

10. BWW Likes The City
El dia abans de la inauguració de la BWW es fa a l’hotel Avenida Palace el tast de vins base dels escumosos de Corpinnat i el maridatge de vins del celler Més que Paraules amb una selecció de llibres a càrrec de la llibreria Ona (7 de febrer). Al Palau de Pedralbes s’hi concentren les Dones del Vi (dimecres 5 de febrer, de 19.00 a 21.00); i hi ha un tour pel celler del restaurant Via Veneto (dies 4 i 5, de 13.00 a 15.00 i de 20.00 a 23.00), entre més. Consulteu el programa.

La portaveu de Junts a Madrid, Míriam Nogueras, sosté que l’acord pel decret per a revalorar les pensions i tramitar la proposta de la qüestió de confiança ha deixat la relació amb el PSOE allà on era. Diu que, de confiança, no n’hi ha hagut ni abans ni ara. De fet, en aquesta entrevista, feta divendres al matí, assegura que pot ser espiada mentre negocia amb els socialistes espanyols. Nogueras va ser un dels diputats catalans al congrés espanyol comptabilitzat en el Catalangate i compta que, si la van espiar una volta, també ho podria estar ara. La cap de files de Junts a Madrid dóna per fet, a més, que el debat sobre la qüestió de confiança es farà.

—Junts i el PSOE sou ara en una treva temporal?
—Som on érem el primer dia. En el nostre acord ja deixem escrit, i ho signem els dos, que no hi ha confiança. Són dos partits molt diferents, amb programes polítics diferents, amb aspiracions nacionals i ideològiques molt diferents. Durant la campanya electoral vam dir que si els vots de Junts eren determinants no formaríem part de cap bloc, que el nostre bloc és Catalunya, cap bloc espanyol. I que res no tornaria a ser com ho havia estat fins ara. Ells necessiten els set vots i nosaltres els cobrem per a Catalunya i els catalans.

—La crisi a què havíeu arribat s’ha estovat amb l’acord pel decret social?
—Tot forma part del camí d’una relació de dos partits que són absolutament diferents. Després d’un any de la investidura, fem un balanç i quan veus que les coses no són com creus que haurien de ser, ens plantem. Hi ha una metodologia i una agenda de Junts. L’hem deixada claríssima des del primer dia: o la compleixen o hauran de buscar-se els vots en un altre lloc. Aquesta plantada i el que el president Puigdemont va dir a la conferència han servit perquè els socialistes comencin a processar que nosaltres no farem el mateix que la darrera legislatura la resta de partits que els han donat suport.

—Us referiu també a ERC?
—També.

—La relació amb ERC a Madrid no ha millorat després de la reunió de Puigdemont i Junqueras a Waterloo?
—En el dia a dia de Madrid, en les comissions i tot plegat, és una relació normal. Parlem, intercanviem opinions, però sí que és veritat que aquest partit català va decidir la legislatura passada fer un camí molt diferent del que nosaltres crèiem que s’havia de seguir, i ens hem mantingut en allò que crèiem. Els resultats són molt diferents. Després la gent valorarà si són millors o pitjors. Tampoc no hi ha una mala relació.

—En el debat del decret òmnibus hi va haver un enfrontament entre Gabriel Rufián i vós. Però al parlament català, això no passa tant. Per què?
—Jo, que vaig fer la intervenció, en cap moment no vaig parlar d’ERC ni del portaveu d’ERC. Sí que és veritat que ell va decidir prendre la paraula quan crec que era un altre diputat que havia de fer intervenció. I ja està, és la seva opció. Continuarem fent la nostra feina. No crec que valgui la pena entrar en desqualificacions ni en una guerra entre dues persones. Al final, nosaltres som dos diputats que representem, cadascú, el nostre partit.

—Des d’una òptica independentista, no tindria lògica que us coordinéssiu per fer la pinça al PSOE?
—Sempre ho hem dit. Ara, perquè els nostres vots són absolutament determinants, i anem fent, però hauríem d’anar plegats en aquesta estratègia. També és veritat que ells han decidit prioritzar l’eix ideològic al nacional. Crec que tots dos són compatibles. Crec que hauríem d’estar tots en el mateix bloc: Catalunya. Hauran d’explicar per què han decidit quedar-se en el bloc suposadament progressista espanyol.

—Negocieu ja amb el PSOE més decrets derivats de l’òmnibus, a banda el de les pensions?
—En el decret hi havia molts temes. Gairebé el 70% van quedar fora i són molt vinculats a temes econòmics. No ens hem assegut a negociar encara, però el Ministeri d’Hisenda s’ha posat en contacte amb nosaltres per fixar una data per començar a treballar aquests temes.

—Què en penseu del fet que el PP voti ara a favor del decret social?
—No podia fer una altra cosa. Precisament el dia que es va aprovar en el Consell de Ministres, s’havia fet un ple al senat on havien votat a favor del que va passar. Ara, a veure si algú surt a explicar què passa quan votes el mateix que el PP.

—Després de la reunió de Suïssa, vau pactar el decret amb el PSOE perquè ja havíeu descongelat les negociacions sectorials?
—Els dies previs, sabien perfectament què volíem. En cap cas vam haver de negociar res perquè eren ells els que ens havien de posar damunt la taula un decret votable. No s’havien reprès les negociacions sectorials. Quan nosaltres parlem de negociacions sectorials, són totes les carpetes que tenim obertes al congrés dels diputats del dia a dia: desenes de lleis, un munt de proposicions no de llei a cada una de les comissions, i tot això es va aturar i es va congelar. I s’ha mantingut congelat i aturat fins que hem pogut fer aquest petit avenç.

—Heu modificat el text de la proposició no de llei de la qüestió de confiança. Incloure-hi matisos legals no en rebaixa el contingut polític?
—En cap cas. De fet, la proposició no de llei és la mateixa, el número d’expedient és exactament el mateix. No hem hagut de retirar-la. L’objecte i l’exposició de motius, igual. Hi haurà el debat i hi haurà la votació, que és el que a nosaltres ens interessava.

—Primer de tot, la mesa l’ha d’admetre a tràmit. Heu acordat si serà en la pròxima reunió?
—No. Entenem que no té cap sentit allargar-ho més. Veurem si en la propera s’admet o no.

—Si féssiu públic l’acord per al traspàs de competències en immigració o l’oficialitat del català a Europa, podríeu retirar-la?
—Com que això no ha passat fins ara, i jo sóc molt prudent en pensar que els socialistes faran alguna cosa diferent a la que han dit fins ara, la proposició no de llei s’ha de mantenir. No ens plantegem de retirar-la en cap cas. Val la pena que el debat es faci i que es voti, també.

—Encara que hi hagués avenços?
—De moment, no n’hi ha hagut. Les possibilitats que hi siguin, crec que són molt baixes. Ja ho veurem. No sóc optimista. Durant un any ens han demostrat que fan el de sempre, i ho fan com sempre. Depèn només de la seva voluntat política. Fins avui ens han demostrat que es pensen que som com la resta de partits que van votar sí a la investidura. Vam presentar aquesta qüestió de confiança perquè no hi ha confiança. Jo no la tinc.

—Dieu que falten serrells per a l’acord en immigració, però no arriba. Què falla?
—És un tema molt complex que penja de tres ministeris diferents: el d’Interior, el d’Exteriors i el de Migracions. Són molts temes els que es toquen. La primera feina era detectar-los, posar-nos d’acord que tots passaven a ser competència de la Generalitat de Catalunya. S’ha fet també un informe jurídic perquè no hi hagués cap dubte amb la interpretació de l’aplicació de l’article 150.2. Era importantíssim, per a nosaltres, que quedés claríssim que l’article 150.2 era absolutament flexible i, per tant, no hi havia cap limitació jurídica per a poder fer aquesta transferència, ni les que hi pugui haver més endavant. Per tant, és qüestió de voluntat política si es fa o no. El cos està pràcticament fet, però els serrells són els més importants. No hi ha delegació integral si els Mossos no tenen plenes competències en immigració, si el govern de Catalunya no pot donar els NIE, si no pot completar tot l’expedient, des del començament fins al final. I aquests són els temes en què el govern espanyol posa més resistència. Si no hi ha una delegació integral, no es compleix l’acord. Falta que facin el clic. Si no el fan, no hi haurà acord.

—La materialització del traspàs tindria un calendari? Hi ha hagut històricament moltes dificultats amb traspassos que se suposava que estaven acordats.
—Com que no som al govern –de fet, el governen els mateixos que governen a Espanya– hi haurem d’estar a sobre. No hem fet aquesta negociació per tenir un titular, que és del que viuen ells des que governen. És una delegació de competències i de recursos. Hi haurem d’estar a sobre, i des del Parlament de Catalunya també continuar pressionant. Vull pensar que el govern de Catalunya no farà de PSOE, que és el que ha estat fent fins ara.

—Quant a la qüestió de l’oficialitat del català a les institucions europees, es diu que hi ha dos estats o tres que s’hi resisteixen. Si s’anunciés la unanimitat, el donaríeu per complert?
—Un cop s’ha votat, hi ha un procés, però s’ha de fer aquesta votació per acceptar-ne l’oficialitat. Si no hi és, no ho podem donar per tancat. El que vam acordar amb el PSOE era que fessin la sol·licitud, que van fer el 17 d’agost de 2023. Però les coses avancen segons la importància que els dónes. El senyor Sánchez s’ha esforçat al màxim perquè una militant socialista fos vice-presidenta de la comissió, li demanem que doni a l’oficialitat del català la mateixa importància.

—Voleu que Sánchez aixequi el telèfon amb els primers ministres. Ho ha fet?
—Això ho haurà d’explicar el PSOE. És el que hauria de fer ara. Ho sabrem, entenc, en els pròxims dies o setmanes.

—L’amnistia política que demaneu és una foto entre Sánchez i Puigdemont?
—No, és molt més que una foto. Si el Partit Socialista s’hagués cregut l’amnistia i no ho hagués fet per necessitat, al minut zero d’haver-se aprovat al congrés dels diputats s’hauria d’haver deixat de tractar el president Puigdemont i els consellers a l’exili com a delinqüents. I no s’ha fet. No és només per la foto. El president Illa també va ser a Brussel·les i va evitar anar a veure el president de Catalunya a l’exili. Sí que ha anat a veure la resta d’ex-presidents. Amb aquests gestos demostren que ells, l’amnistia, no se la creuen.

—Quin balanç feu de la llei? Ha estat un fracàs?
—Aquesta llei, que és impecable tècnicament, evidencia que l’estat espanyol no pot considerar-se una democràcia plena. És el que denunciem fa tant de temps: les clavegueres de l’estat espanyol, la cúpula judicial, la politització de la justícia i la judicialització de la política. El PSOE va posar molta resistència perquè la paraula lawfare quedés dins l’acord. I ara la denuncia. Han hagut de tocar-los a ells perquè comencessin a moure’s.

—Negocieu la llei que vol restringir les acusacions populars?
—Ho hem aturat tot. Això també, i de moment no s’han posat en contacte amb nosaltres per parlar-ne. Una de les coses que ens preocupa és que al final ens proposen pedaços. Els hem fet saber que, si estan disposats a tirar parets mestres i a fer la feina d’arrel, encantats. Fa menys d’un any que els socialistes i el PP van acordar conjuntament la renovació del Consell General del Poder Judicial. No puc creure que vulguis renovar res si pactes la cúpula judicial espanyola amb els que mantenen la judicialització de la política.

—Hi ha les infiltracions de policies i l’espionatge amb Pegasus. El PSOE en defensa la legalitat. Com us influeix amb el PSOE?
—És que, insisteixo, tenim una relació d’interessos mutus. En cap cas no és una bona relació, ni com d’altres formem part de cap bloc amb aspiracions federalistes conjuntes. No. Intentem aconseguir el màxim per a Catalunya amb aquests set vots. Som conscients que són els mateixos que ens han espiat, que s’han infiltrat, que han premut el botó del 155. Els que dos dies abans de les eleccions demanaven que tornés el president Puigdemont per engarjolar-lo. Per això el nostre acord no és de la llisteta del supermercat. És de relat. Reconeixem que no hi ha confiança, que hi ha un conflicte nacional històric entre les dues nacions, i que Junts per Catalunya no farà el que s’ha fet fins ara. Si ha de ser així, que busquin els vots en un altre lloc. Tornant a la relació amb els altres partits catalans, crec que aquí hi hauríem de ser tots perquè en el fons tots sabem que aquesta gent són això i han fet i continuen fent això. Jo no tinc la tranquil·litat que els nostres mòbils no estan intervinguts. No la tinc. Tenim molt clar qui tenim davant i això també hauria d’ajudar a entendre l’actitud que té Junts.

—Creieu que podeu negociar coses amb el PSOE i alhora us espiïn?
—Sí. És que s’ha demostrat que continuen fent-ho. Les infiltracions que hem sabut s’han fet sota el mandat de Marlaska, que és ministre de l’Interior des del 2018, i és una realitat que massa sovint oblidem.

—Respecte del sostre de dèficit, manteniu les demandes que ja havíeu fet?
—I tant. El PSC té 19 diputats a Madrid i el 2014 al Parlament de Catalunya van votar a favor del que nosaltres ara defensem, tot i que voten a favor del que presenta el PSOE. En el reial decret òmnibus ens han intentat colar un seguit de mesures d’acord un sostre de despesa que es va tombar el congrés dels diputats. La pilota és a la teulada dels socialistes i veurem si fan alguna contraproposta.

—No us l’han feta encara?
—No. Encara esperem. Coneixen la nostra proposta.

—I això és previ a poder negociar el pressupost…
—El tema del pressupost sona molt. Hem deixat clar que cada carpeta és cada carpeta. La immigració no va a canvi del pressupost, ni el català. Si algun dia en volen parlar, serà una carpeta nova i el primer que sentiran de Junts és que paguin els anteriors que ens deuen, perquè només s’ha executat la meitat del que pertoca als ciutadans de Catalunya. Paga el que deus i després podem començar a parlar del nou pressupost.

—Parleu de les inversions en infrastructures de l’any passat?
—I de l’anterior. Fa sis anys que governa i cap any no ha complert ni ha pagat el que pertoca a Catalunya. En canvi, si mirem els números de Madrid, sempre s’ha pagat molt més del que està pressupostat.

—Compensar d’alguna manera aquests dèficits d’inversió seria la vostra condició per a poder donar suport al pressupost, o n’hi ha més?
—Més que compensar, pagar. No vull parlar d’un nou pressupost. Primer, perquè veig molt complicat que el govern espanyol pagui el que deu a Catalunya. Tant de bo ho fes. No demanem més del que ens toca, demanem el que ens toca. Si el PSOE està disposat a pagar el que deu, ens podem asseure a parlar d’un pressupost nou. Però avui hi som lluny, molt lluny.

—Preveieu que, si en algun moment, proposen un pressupost sigui l’únic en tota la legislatura?
—Veig molt complicat que s’aprovin pressupostos. Molt complicat, veient al final la resistència que el PSOE posa a aquesta metodologia que tenim a Junts per Catalunya en cada negociació. Tenen molta feina a fer si volen, no aprovar-los, sinó seure a parlar-ne.

—Enmig de tot això, on queda la demanda de Junts del concert econòmic?
—Aquesta demanda és un dels motius pels quals també presentem la qüestió de confiança. Tens un acord amb un partit per a parlar del sistema de finançament i per a tenir els vots d’un altre partit, per a fer Illa president a Catalunya, tanques un acord que nosaltres mai no hauríem subscrit, perquè al final és un titular, i només cal veure les declaracions d’un partit i de l’altre quan expliquen l’acord, que no és el mateix. És evident que toquen de ple l’acord que tenen amb nosaltres a Brussel·les. No s’ha negociat amb nosaltres. No hi hauria aquest acord de fum, que en cap cas no és la clau de la caixa.

—Quan preveieu de negociar-lo? Quan concretin l’acord amb ERC i presentin les lleis per aprovar el nou model, o abans?
—Ho veurem. Peça a peça. Tanquem les que tenim obertes ara i veurem com entomem les que han de venir.

—La proposta de la qüestió de confiança, si s’arribés a debatre i votar, es podria aprovar amb els vostres vots, els del PP i Vox. Us preocupa aquesta imatge?
—A tots els va molt bé utilitzar aquesta carta. M’agradaria que tots obríssim una mica la perspectiva. Al final, els únics que han negociat amb el PP són el PSOE, que negocien la renovació del Consell General del Poder Judicial amb el PP i tenen l’alcaldia de Barcelona gràcies al PP. La setmana passada, malgrat tot el focus mediàtic sobre Junts, s’aprova un reial decret perquè el PSOE el negocia amb el PP, i Esquerra hi vota a favor també. No he sentit ningú explicar que Esquerra ha votat amb el PP i que són dreta catalana. Nosaltres no hi vam votar a favor. Si mirem amb lupa els motius pels quals Junts vota que sí o que no a iniciatives, els motius no tenen a veure amb els dels socialistes, el PP o els altres partits. No ens acomplexa en absolut que alguns necessitin utilitzar aquesta carta. Si només tenen aquest argument, segurament vol dir que Junts està fent les coses millor del que alguns intenten vendre.

—Heu descartat una moció de censura amb el PP i amb Vox. Ho manteniu?
—Sí. Ho va fer també el president Puigdemont: creiem que cal un debat, i per això presentem una qüestió de confiança. Hem de debatre què volem tots i què estem disposats a donar. El senyor Sánchez ha d’explicar-nos fins on està disposat a arribar. Si compleix o es creu l’acord que va signar amb nosaltres o no. I a partir d’aquí canviarà o no canviarà la pel·lícula.

—Si no té la vostra confiança, el vostre objectiu és forçar-lo a convocar unes noves eleccions?
—Si un govern en minoria no té una majoria, la decisió democràtica més coherent és convocar eleccions. Si tu no tens una majoria, no té cap sentit que et quedis al poder pel poder, que és el que a nosaltres ens sembla que passaria en el cas que aquesta moció es perdés. Però això també és decisió del senyor Sánchez. En tot cas, el nostre objectiu no és ni donar estabilitat a governs ni ser-ne un problema. És la independència i si la poguéssim fer des de Madrid, la faríem, però no podem. És aprofitar els vots que tenim per als catalans.

—Si hi hagués eleccions, Junts també podria perdre la posició decisiva que té ara.
—Sí, però per por de perdre no sé què no deixarem de fer allò que creiem que hem de fer. En cada votació, sabem que ens tiraran tots els trastos a sobre, perquè no tenim el poder institucional o mediàtic que poden tenir uns altres partits, com els que governen l’estat espanyol. És un risc. Mantenir la posició ho és. Perquè al final, si el relat l’acaba guanyant sempre el mateix, es convocaran eleccions i nosaltres podem desaparèixer. Però no guanyen el relat, tampoc. Cada cop la gent està entenent més el que fem i per què.

—Toni Comín ha estat denunciat al Parlament Europeu per un presumpte assetjament laboral i sexual. Què en diu Junts?
—Junts ha fet un comunicat. En el moment que ens hem assabentat de l’existència de la denúncia, el partit ha activat els mecanismes i veurem com avança tot.

A les 18.10, el rètol que diu la temperatura a la boca del carrer de les Barques a València marcava 10 °C. La sensació tèrmica era més baixa encara. Rere les torres de l’ajuntament, un cel gris, molt gris i tirant a negre, amenaçava els manifestants, que anaven arribant a poc a poc carregats de paraigües i molt abrigats. Fred i pluja com mai.

[RECULL FOTOGRÀFIC] La dignitat i el coratge de les víctimes que demanen la dimissió de Mazón

La quarta manifestació contra el president de la Generalitat, tres mesos després de la gota freda, era, per això mateix, propícia al pessimisme en el moment de l’arrencada. Les condicions meteorològiques tan adverses semblava que podrien frenar la protesta valenciana, repetida i continuada en els mesos anteriors. Però la realitat anava a ser ben diferent.

Perquè la gent, simplement es refugiava de l’aigua que queia del cel. De vegades ho feia discretament, tot esperant que la marxa començara, a voltes escandalosa. Així, una botiga de souvenirs barats es veia literalment envaïda pels membres de la Nova Muixaranga d’Algemesí, amb els seus distintius vestits a ratlles. Eren els encarregats d’obrir la marxa, però es van haver de limitar a alçar tres pilars justos –la pluja feia perillós qualsevol altre intent. “El president! A Picassent!”, va tronar el carrer quan els van descarregar, mentre la capçalera es posava en marxa finalment.

El fred va continuar inclement tota la vesprada i fins la nit, però la pluja va anar frenant i sense ella els manifestants van començar a eixir, literalment, de cada cantonada. Milers i milers de valencians de tota classe i condició –vint-i-cinc mil segons la delegació del govern espanyol– que continuen exigint la dimissió i la presó per a Mazón. Per a un Mazón que se n’havia anat de bon matí a Oriola –més lluny ja no es pot–, però que s’havia trobat allí també amb els crits d’assassí i les exigències de dimissió. L’home no pot, i segurament no podrà mai, eixir de casa sense que l’insulten pel carrer.

Tres mesos després de la tragèdia, la situació a l’Horta Sud, a la Ribera i a la resta de les comarques afectades continua massa lluny de la normalitat i això és benzina per a la protesta. Entre els ciutadans anònims que omplien els carrers ara passava la gent de la Torre amb una gran pancarta que deia “Aixequem-nos”; ara gent de Catarroja demanant inversió per a reprendre la normalitat; ara un grup de familiars dels assassinats, amb les fotos de la seua gent estimada i l’aplaudiment tancat, fort, solidari del veïnat que ocupava les voreres. Amb llàgrimes als ulls dels uns i dels altres.

Quan la manifestació enfilava cap a la Generalitat, qualsevol sensació pessimista que hauria pogut propiciar l’oratge s’havia esvaït. Ben al contrari: la quarta manifestació, la dels tres mesos, s’havia convertit en un desafiament ple d’èpica. Contra la rutina, contra el cansament, contra la propaganda i també contra el temps, contra l’oratge.

Al peu del Micalet –enfilant ja els darrers metres abans d’arribar a una Generalitat completament tancada per la policia espanyola–, els dolçainers van començar a fer sonar “L’Estaca” de Lluís Llach mentre els muixaranguers continuaven obrint pas a un riu de gent que cantava a cor “segur que tomba, tomba, tomba!”

I la darrera picadeta d’ull de la nit, que ja era ben entrada, la posava La Nova Muixaranga d’Algemesí, símbol i cor del país, alçant la figuereta, una peculiar figura que remata amb un home que alça les cames cap per avall. “Com Mazón! Com Mazón! Cap per avall!”, anaven explicant els de la Ribera enmig d’uns aplaudiments que, segons com, enmig del fred glacial de València, podrien interpretar-se com un autoaplaudiment del poble per al poble mateix.

Una espectacular fuita d’aigua ha brollat al migdia a l’Eixample de Barcelona, a tocar de les obres de la línia L8 de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC). El brollador accidental ha sorgit pels volts de les 14.00 a la cruïlla del carrer de Rosselló amb el del Comte d’Urgell, a prop del recinte de l’Escola Industrial, segons que han informat fonts de l’Ajuntament de Barcelona.

Coses que passen al carrer Urgell. pic.twitter.com/es8lnbwU7M

— GemmaCC (@GemmaCC5) February 1, 2025

L’incident ha causat un esvoranc considerable i ha deixat alguns edificis de la zona sense subministrament d’aigua. Els Bombers de Barcelona hi han desplaçat dues dotacions per controlar la fuita. En menys d’una hora, s’ha pogut aturar el fort brollador i la situació s’ha normalitzat.