Demà comença un nou període de sessions al parlament de les Illes i ho fa ben remogut. Sobretot, per tres qüestions que no són fàcils per al govern de Marga Prohens: la continuïtat de Gabriel Le Senne com a president de la cambra, la negociació d’un pressupost -el del 2025- que va caure el desembre, i haver d’afrontar l’allau de baixes que s’han produït al Pacte per a la sostenibilitat, que havia de dirigir les bases d’un model turístic sostenible.

Le Senne i el delicte d’odi

Esquivar el judici serà difícil per a Le Senne. L’acusen d’un delicte d’odi per haver esquinçat les fotos de les Roges del Molinar. Ho va fer durant un ple en què es debatia la proposta de Vox per a derogar la llei de Memòria Democràtica. Malgrat que el fiscal, i evidentment la defensa, veien que no hi havia motius per a seure’l al banc dels acusats per un delicte d’odi, el jutge sí que els veu. 

El jutge veu indicis de delicte d’odi de Le Senne per haver esquinçat la fotografia d’Aurora Picornell

La situació és incòmoda per al PP. El de Vox presideix la cambra a causa de l’acord de governabilitat al qual van arribar Marga Prohens i l’extrema dreta. La qüestió és molt clara: hauria de continuar Le Senne com a president del parlament si va a judici? 

El pes de tot plegat recaurà en el PP. Per què? Le Senne només perdria la condició de diputat si hi ha una sentència judicial ferma que així ho dictamini, i no és el cas. També podria perdre la condició de president si deixés de pertànyer al seu grup parlamentari, ara com ara improbable. Però, segons l’article 9 del reglament de la cambra, “els diputats quedaran suspesos dels drets i deures parlamentaris quan, una vegada la interlocutòria sobre el processament sigui ferma o es dicti la interlocutòria d’obertura d’un judici oral, el ple de la cambra així ho acordi, per majoria absoluta”. És a dir, els vots del PP són necessaris perquè l’esquerra no suma.

El PP ja es va lliurar a Vox

L’oposició ja va intentar de revocar el president, però l’abstenció del PP ho va evitar en el seu moment. Ara, s’haurà de veure quin tarannà segueix Prohens. De moment, ja ha dit que no és una qüestió sobre la qual hagi de decidir el govern, sinó els grups parlamentaris. És a dir, s’ha tret responsabilitats del damunt. Com si ella no fos l’encarregada també de dirigir el PP i, per tant, el grup a la cambra. 

El PP torna a claudicar davant Vox i permet que Le Senne continuï com a president del parlament

Entre tot plegat, on era la Le Senne la setmana passada? En una reunió de presidents per a tractar assumptes de “cortesia, decòrum i dignitat en el debat parlamentari”. No sabem si li haurà servit per a revisar les accions que va cometre. Tampoc si li haurà servit per a fer una passa al costat abans ningú no l’intenti fer fora. Evidentment, una possibilitat molt llunyana. 

Prohens ha de decidir si torna a cercar Vox, a qui tantes vegades ha elogiat per la predisposició a pactar. O a l’esquerra, que tantes vegades s’ha ofert mentre la presidenta apliqui un cordó sanitari a l’extrema dreta. Ara com ara, les relacions entre PP i Vox continuen trencades –un trencament que es va materialitzar amb la salvació de la llei de Memòria i la retirada del pressupost–, i Prohens va cercar l’esquerra. Però tot pot canviar en el món polític de les Illes, ja s’ha demostrat en més d’una ocasió. I a aquesta qüestió sobre la continuïtat de Le Senne i si hi haurà divorci o reconciliació amb Vox, se suma el segon factor que complica els plans del govern: el pressupost del 2025.

Uns comptes fallits

Desembre se sabia que el PP tombava el pressupost. Una resposta a la pressió que van fer els grups de l’oposició per a intentar d’arreglar els desgavells polítics del darrer període de sessions, com ara la votació per error d’eliminar el català a la funció pública i la permissió de construir en zones inundables. Tanmateix, d’aleshores ençà, les notícies han estat nul·les. El govern ha decidit de donar-se un temps, aprofitant les vacances de Nadal i l’aturada de l’activitat parlamentària, per a definir què fa. En una entrevista a VilaWeb, el portaveu del PSIB, Iago Negueruela, ja titllava aquesta aturada de l’activitat de ser una “irresponsabilitat i una frivolitat”.

Prohens està fermada per tots costats. Si el grup decideix de revocar Le Senne, arribar a un pacte per al pressupost amb Vox serà impossible. De fet, ara com ara, es preveu complicat, perquè l’extrema dreta va sortir ben enfurismada de les darreres negociacions amb el PP, a qui van arribar a acusar de mentir. I assolir un pacte amb PSIB, Més per Mallorca, Més per Menorca i Unides Podem –o la combinació necessària de vots d’aquests– també és evidentment difícil. El PP insisteix que van guanyar les eleccions. I insisteix que hi ha línies vermelles que no es poden traspassar, com ara el programa de govern.

Sí que han arribat a acords puntuals, per exemple, entre PP i Més per Mallorca, per tirar endavant un decret que prohibeix les macrogranges. Un text redactat entre tots dos partits i que podrà ser validat al parlament. Però les desavinences continuen. I els últims moviments els han fet partits com ara PSIB i, precisament, Més per Mallorca. Com més entitats i sindicats, han decidit de retirar-se del Pacte per a la sostenibilitat del govern.

Un pacte en què queden sols

El 22 de maig de 2024 es va presentar el director de la Fundació Impulsa, Toni Riera, com a coordinador del Pacte per a la sostenibilitat. A l’acte van participar més de 140 entitats. Es posava en marxa un espai de diàleg, en línia amb els que ja va impulsar Francina Armengol durant el seu mandat. Es creava “per definir un full de ruta entre tots els participants” i el govern assegurava que no es partia de cap document tancat, sinó que la proposta ha estat de començar de zero. 

El Fòrum de la Societat Civil es retira del pacte per a la sostenibilitat de Prohens

Un pacte centrat a cercar la sostenibilitat econòmica i social de les Illes, però molt enfocat al turisme. Ni el GOB, ni el Fòrum de la Societat Civil –conformat per entitats ecologistes, culturals, sindicals i empresarials– ni la Xarxa d’Inclusió Social, ni Podem, ni PSIB, ni Més ja no hi formen part. Un desastre d’aquest espai en què no hi ha hagut cap avenç significatiu. Per exemple, Més va criticar que el govern anunciés i aprovés mesures fora del pacte que contribueixen encara més a augmentar la pressió turística i humana.

De fet, com va informar l’Ultima Hora, l’executiu va decidir d’eliminar el sostre dels 13,5 milions de turistes a què haurien d’arribar les Illes del pla de transició energètica. Per a posar en context: el 2023 van arribar a les Illes 17,8 milions de turistes, i l’octubre del 2024 ja s’havia superat la xifra. La plataforma megacreuers també avisava fa uns dies: la previsió d’escales al port de Palma per al 2025 preveu l’arribada de 542 creuers amb 1,8 milions de passatgers, és a dir, gairebé el doble de la població de les Illes. Per una banda, Prohens diu que “arribar a gairebé 20 milions de turistes en un any no és sostenible”. Per una altra banda, fa la contrària.

Els malabars de la presidenta

De fet, de moment s’ha vist així amb un dels anuncis que va fer durant el darrer debat de política general: augmentar l’ecotaxa els mesos d’estiu. Una mesura que, pendent de concretar-se, tal vegada comptaria amb el suport de l’esquerra. De moment, ha tornat a quedar en paper banyat. Ja ho assegurava Prohens fa uns dies: que la pujada arribi aquest estiu anirà just. Al PP li és difícil, ara, optar per un impost que, des que es va crear, ha criticat a tort i a dret. 

I és que, com amb l’ecotaxa, la presidenta ha de fer malabars, com pot, de tot. Amb Vox, amb l’esquerra, amb la societat civil, amb el català, amb el pressupost, amb el turisme i el sector turístic… i a mesura que vagi sumant boles, serà més complicat que no caiguin.

D’ençà que DeepSeek ha vist la llum, experts de mig món (i de l’altre mig també) ens hi hem capbussat sense descans per examinar-ne el codi obert. Hem trobat avenços importantíssims, però n’hi ha un que mereix que ens hi aturem d’una manera especial: quan l’usuari prem el botó ‘model R1′, la IA comença a cercar la resposta com ho fa la ment humana.

És el començament d’una cosa molt nova, tan nova que costa de creure que no siga ciència-ficció: som davant l’inici del raonament de les màquines.

La Xina ha fet una irrupció potent en l’escena de la intel·ligència artificial (IA) amb el llançament de DeepSeek. De seguida s’ha col·locat al costat dels gegants: OpenAI (ChatGPT), Gemini de Google i Claude d’Anthropic. Però el seu sistema sorprèn no tan sols per la seua potència, sinó també pel fet que l’han construït amb inversions sorprenentment baixes en comparació amb els pressuposts astronòmics dels seus competidors. A més, s’ofereix com a model lliure, de manera que qualsevol el pot instal·lar i executar a l’ordinador en diverses versions.

Són moltes les veus destacades que advertien que la Xina no es quedaria enrere en la cursa de la IA. Kai-Fu Lee, autor d’AI Superpowers i ex-president de Google Xina, ho va assenyalar fa temps. Avui, dirigeix un dels fons d’inversió tecnològics més potents del país asiàtic.

El llançament de DeepSeek, doncs, ja ha sacsejat orient i occident. Però hi ha una cosa més: des del moment en què se n’ha fet públic el desenvolupament, molts hem provat la nova IA xinesa, i el seu model R1 reclama una atenció especial.

El model R1 i el cervell humà

En examinar DeepSeek a fons, hem trobat un punt curiós que pocs han advertit: sota la caixa on introduïm les preguntes hi ha un botó que activa el model R1, capaç de raonar d’una manera més pausada i profunda. La manera com la màquina pensa abans de respondre recorda el sistema 2 (“pensar a poc a poc”) que el reconegut psicòleg Daniel Kahneman utilitza per a descriure la ment humana.

Mentre que el sistema 1 de DeepSeek respon ràpidament i de manera intuïtiva, el sistema 2 recorre a processos més analítics i deliberats. La majoria de models actuals funcionen amb aquest mode ràpid (sistema 1). El model 01 de ChatGPT d’OpenAI va començar la tendència d’invertir més temps de computació per a resoldre problemes complexos quan la pregunta ho requereix. La diferència de DeepSeek és que és ràpid per a qüestions senzilles i més lent per a les difícils. Si la consulta és fàcil, la IA la respon gairebé immediatament amb dues versions. Però si cal una resposta més reflexionada, el model R1 s’hi deté i pensa abans de respondre.

Tot indica que el 2025 serà un any clau per a l’expansió d’aquesta capacitat de raonament profund.

El raonament profund

No és la primera vegada que un avanç d’aquesta mena fa història. El 2016, AlphaGo, dirigida aleshores per Demis Hassabis, premi Nobel de Química, va executar una jugada increïble –el famós moviment 37 contra Lee Sedol en el joc Go, que es practica a l’Àsia des de fa 3.000 anys.

Aquell instant va ser un punt d’inflexió: la IA no solament va superar expectatives, sinó que també va demostrar una creativitat que va costar de comprendre. Amb DeepSeek, el potencial rau en l’ampliació d’aquest estil de “pensar” més a fons, un aspecte clau en camps com ara l’enginyeria i la medicina per a resoldre problemes per als quals encara no hi ha mètodes clarament definits.

L’equip xinès rere aquest projecte ha fet públic tant el codi com les tècniques, cosa que permet que més investigadors les repliquen i les milloren. Això accelera la innovació i demostra que no tan sols les grans corporacions amb fons milionaris poden encapçalar la cursa tecnològica del segle XXI. Quan la tecnologia es posa a l’abast de tothom, la capsa de Pandora queda totalment oberta.

Molts experts debaten sobre el futur de la intel·ligència artificial general, que aspira a operar en un ampli ventall de tasques, com faria un humà mitjà, i fins i tot acostar-se a la superintel·ligència.

Aturar-se i pensar

Fins fa poc, aquestes qüestions semblaven ciència-ficció, però la irrupció de moviments excepcionals com el d’AlphaGo i l’emergència de nous models capaços de “parar-se i pensar” els traslladen a un terreny més tangible.

Som en una etapa en què ja no dubtem si la IA pot raonar, sinó que dubtem sobre si pot ser que, més aviat que tard, acabarem fent-la raonar més bé que nosaltres. En el cas de DeepSeek, el model R1 pot acabar resolent problemes de gran complexitat, tot generant solucions que fins ara només estaven a l’abast de professionals altament qualificats després d’una profunda reflexió.

Això presenta una qüestió fonamental sobre el paper de la ment humana en els processos de descobriment en el futur immediat. OpenAI ja ha començat aquest camí amb el seu model 01 i les seves futures versions, però DeepSeek el democratitza i l’obre al món, cosa que pot comportar-ne una expansió enorme.

L’opció de raonament pausat i profund i el fet de fer públic el codi obren la porta a nous projectes que puguen explotar aquest enfocament en àmbits com ara la logística, l’educació, el disseny, l’arquitectura i el diagnòstic mèdic.

Un lideratge en qüestió

La qüestió és: perdrem el lideratge que ara tenim els humans en el raonament? Deixarem de ser els únics amb pensament creatiu? Com a mínim, comença una cursa cap a aquesta idea a un ritme inesperadament accelerat.

Mentrestant, Europa se’n manté al marge, obsessionada a regular una tecnologia que no acaba d’entendre ni de dominar per manca d’inversió i de talent, que fuig a països amb menys traves. En comptes de situar-se a l’avantguarda, es perd en debats que, per si sols, no garanteixen avenços tecnològics reals.

Hi ha uns altres actors que ja marquen el ritme en aquesta era del raonament profund, quan l’ésser humà podria passar de líder del poder cognitiu a simple espectador.

És un moment històric apassionant, doncs. No ens el perdem.

 

Jordi Linares Pellicer és doctor en informàtica i professor a la Universitat Politècnica de València. Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation.

 

D’ençà que DeepSeek ha vist la llum, experts de mig món (i de l’altre mig també) ens hi hem capbussat sense descans per examinar-ne el codi obert. Hem trobat avenços importantíssims, però n’hi ha un que mereix que ens hi aturem d’una manera especial: quan l’usuari prem el botó ‘model R1′, la IA comença a cercar la resposta com ho fa la ment humana.

És el començament d’una cosa molt nova, tan nova que costa de creure que no siga ciència-ficció: som davant l’inici del raonament de les màquines.

La Xina ha fet una irrupció potent en l’escena de la intel·ligència artificial (IA) amb el llançament de DeepSeek. De seguida s’ha col·locat al costat dels gegants: OpenAI (ChatGPT), Gemini de Google i Claude d’Anthropic. Però el seu sistema sorprèn no tan sols per la seua potència, sinó també pel fet que l’han construït amb inversions sorprenentment baixes en comparació amb els pressuposts astronòmics dels seus competidors. A més, s’ofereix com a model lliure, de manera que qualsevol el pot instal·lar i executar a l’ordinador en diverses versions.

Són moltes les veus destacades que advertien que la Xina no es quedaria enrere en la cursa de la IA. Kai-Fu Lee, autor d’AI Superpowers i ex-president de Google Xina, ho va assenyalar fa temps. Avui, dirigeix un dels fons d’inversió tecnològics més potents del país asiàtic.

El llançament de DeepSeek, doncs, ja ha sacsejat orient i occident. Però hi ha una cosa més: des del moment en què se n’ha fet públic el desenvolupament, molts hem provat la nova IA xinesa, i el seu model R1 reclama una atenció especial.

El model R1 i el cervell humà

En examinar DeepSeek a fons, hem trobat un punt curiós que pocs han advertit: sota la caixa on introduïm les preguntes hi ha un botó que activa el model R1, capaç de raonar d’una manera més pausada i profunda. La manera com la màquina pensa abans de respondre recorda el sistema 2 (“pensar a poc a poc”) que el reconegut psicòleg Daniel Kahneman utilitza per a descriure la ment humana.

Mentre que el sistema 1 de DeepSeek respon ràpidament i de manera intuïtiva, el sistema 2 recorre a processos més analítics i deliberats. La majoria de models actuals funcionen amb aquest mode ràpid (sistema 1). El model 01 de ChatGPT d’OpenAI va començar la tendència d’invertir més temps de computació per a resoldre problemes complexos quan la pregunta ho requereix. La diferència de DeepSeek és que és ràpid per a qüestions senzilles i més lent per a les difícils. Si la consulta és fàcil, la IA la respon gairebé immediatament amb dues versions. Però si cal una resposta més reflexionada, el model R1 s’hi deté i pensa abans de respondre.

Tot indica que el 2025 serà un any clau per a l’expansió d’aquesta capacitat de raonament profund.

El raonament profund

No és la primera vegada que un avanç d’aquesta mena fa història. El 2016, AlphaGo, dirigida aleshores per Demis Hassabis, premi Nobel de Química, va executar una jugada increïble –el famós moviment 37 contra Lee Sedol en el joc Go, que es practica a l’Àsia des de fa 3.000 anys.

Aquell instant va ser un punt d’inflexió: la IA no solament va superar expectatives, sinó que també va demostrar una creativitat que va costar de comprendre. Amb DeepSeek, el potencial rau en l’ampliació d’aquest estil de “pensar” més a fons, un aspecte clau en camps com ara l’enginyeria i la medicina per a resoldre problemes per als quals encara no hi ha mètodes clarament definits.

L’equip xinès rere aquest projecte ha fet públic tant el codi com les tècniques, cosa que permet que més investigadors les repliquen i les milloren. Això accelera la innovació i demostra que no tan sols les grans corporacions amb fons milionaris poden encapçalar la cursa tecnològica del segle XXI. Quan la tecnologia es posa a l’abast de tothom, la capsa de Pandora queda totalment oberta.

Molts experts debaten sobre el futur de la intel·ligència artificial general, que aspira a operar en un ampli ventall de tasques, com faria un humà mitjà, i fins i tot acostar-se a la superintel·ligència.

Aturar-se i pensar

Fins fa poc, aquestes qüestions semblaven ciència-ficció, però la irrupció de moviments excepcionals com el d’AlphaGo i l’emergència de nous models capaços de “parar-se i pensar” els traslladen a un terreny més tangible.

Som en una etapa en què ja no dubtem si la IA pot raonar, sinó que dubtem sobre si pot ser que, més aviat que tard, acabarem fent-la raonar més bé que nosaltres. En el cas de DeepSeek, el model R1 pot acabar resolent problemes de gran complexitat, tot generant solucions que fins ara només estaven a l’abast de professionals altament qualificats després d’una profunda reflexió.

Això presenta una qüestió fonamental sobre el paper de la ment humana en els processos de descobriment en el futur immediat. OpenAI ja ha començat aquest camí amb el seu model 01 i les seves futures versions, però DeepSeek el democratitza i l’obre al món, cosa que pot comportar-ne una expansió enorme.

L’opció de raonament pausat i profund i el fet de fer públic el codi obren la porta a nous projectes que puguen explotar aquest enfocament en àmbits com ara la logística, l’educació, el disseny, l’arquitectura i el diagnòstic mèdic.

Un lideratge en qüestió

La qüestió és: perdrem el lideratge que ara tenim els humans en el raonament? Deixarem de ser els únics amb pensament creatiu? Com a mínim, comença una cursa cap a aquesta idea a un ritme inesperadament accelerat.

Mentrestant, Europa se’n manté al marge, obsessionada a regular una tecnologia que no acaba d’entendre ni de dominar per manca d’inversió i de talent, que fuig a països amb menys traves. En comptes de situar-se a l’avantguarda, es perd en debats que, per si sols, no garanteixen avenços tecnològics reals.

Hi ha uns altres actors que ja marquen el ritme en aquesta era del raonament profund, quan l’ésser humà podria passar de líder del poder cognitiu a simple espectador.

És un moment històric apassionant, doncs. No ens el perdem.

 

Jordi Linares Pellicer és doctor en informàtica i professor a la Universitat Politècnica de València. Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation.

 

Fa uns dies escrivia en aquest mateix article editorial que les eleccions al Consell de la República podien ser una oportunitat per a reviure aquesta institució que he defensat des de la seua fundació que és fonamental per al procés d’independència, però que després de ser potinejada en tots els terrenys ha quedat reduïda a un reflex pàl·lid del que esperàvem que fos.

Després de veure la campanya electoral que està desenvolupant-se i d’aguantar totes les polèmiques paral·leles que s’han creat, avui només puc dir, però, que sent vergonya aliena. Com a periodista, com a observador i analista, com a ciutadà, com a independentista, però sobretot com a simple afiliat al Consell, un entre tants.

Ja no s’entén, d’entrada, com és que ens hem posat ací. El president Puigdemont va decidir que el seu projecte era el seu partit polític i va abandonar de la nit al matí el consell, l’organisme que li havia donat aixopluc en els moments més difícils i delicats de la seua trajectòria en l’exili. Desencadenant així una autèntica guerra interna que ha posat de relleu totes les misèries imaginables.

Toni Comín va decidir aleshores que volia ser el president del Consell. Malgrat les moltes polèmiques que arrosegava la seua figura ja des de fa uns quants anys -i he de reconèixer ací persones com Júlia Taurinyà que van posar el dit en la nafra dels seus defectes molt abans que ningú.

Contra ell, que tenia la representació diguem-ne política de la institució, s’ha alçat el que en podríem dir el sottogoverno del govern, la gent que ha maniobrat sempre per a mantenir la institució sota control, marcant el seu rumb polític al marge i si calia en contra de la democràcia directa -com va quedar demostrat en el lamentable episodi de la dissolució manu militari de l’Assemblea de Representants.

En realitat controlar el Consell avui és controlar un nom i poc més. No hi ha diners, no hi ha treballadors, no hi ha res més que una marca encara miraculosament respectada per molta gent que seguim creient en el país i en la revolució de l’octubre del 17. Per això mateix sorprèn, però, veure l’acarnissament en la batalla que estem vegent i el cainisme desplegat a tomba oberta en les xarxes i els mitjans de comunicació -filtracions, filtracions i més filtracions incloses, per cert, a la premsa més enemiga del Consell.

La meua opinió personal -i vull remarcar que no té cap més valor que això ni cap més importància que la d’una opinió com la que puga tenir qualsevol lector d’aquest diari- és que Toni Comín simplement no està ara en condicions de portar el Consell. 

Però aquesta cacera a l’home que s’ha desfermat en contra d’ell em sembla molt poc edificant, gens republicana. Sobretot perquè crec que no es pot oblidar així com així que ell és un exiliat i que si està vivint en les difícils circumstàncies personals que està vivint i que tenen l’afectació sobre ell que tenen no és precisament per voluntat pròpia.

No dic amb això que els exiliats per ser exiliats -o els presos en el seu moment- tinguen drets que els altres no tenim. Però sí que dic que tampoc és negligible el fet que ho són.

I per això convidar-lo a que es retire, com ha fet Jordi Domingo, o emetre un comunicat alentant ben poc dissimuladament a que algú l’impugne, com ha fet la peculiar junta gestora que regeix el Consell, em semblen gestos molt poc edificants. La denúncia feta contra ell per un assistent, amb independència de la idoneïtat del moment, és tota una altra cosa. Aquest és un tema molt seriós, que no pot quedar en un no res. I caldrà prendre mesures si els fets s’aclareixen i són com sembla que són. Però, també, fer servir aquesta denúncia ara i interessadament com a benzina explosiva en la campanya a la presidència pot ser que li faça un favor a un candidat concret, però li fa molt de mal al projecte. Ja em direu qui caram tindrà  interès en el Consell enmig d’un ambient així de tòxic.

Les eleccions, de fet, ja eren molt problemàtiques d’entrada. I reclamaven per això mateix molta cura, delicadesa i precisió. Si el consell ja no té treballadors qui fa funcionar la màquina electoral? La junta gestora, que s’ha posicionat de manera bastant clara contra un dels candidats? I quina credibilitat té això? O com és que han deixat presentar-se a qualsevol persona, sense ni tan sols demanar un nombre mínim d’avals? El Consell és conscient que hi ha diversos candidats que són allò que col·loquialment es coneix com a frikies i que la seua presència i acceptació com a candidats legítims no fa cap favor al projecte? 

Fins i tot el desenvolupament de la pròpia campanya. Com és que ahir es fa un debat organitzat per Comín a Catalunya Nord, el dia que no pot anar-hi Jordi Domingo, però s’afirma que l’organitza un consell de la Catalunya Nord de l’existència del qual sembla que ningú no en sabia res a la Catalunya Nord? Com és que es permet això?

Tot plegat, o aquesta és la meua opinió, és una pena. Fa anys que vaig escriure que l’eufòria del període de temps que va anar del 2012 al 2019 ens va fer molt de mal com a moviment. Perquè anàvem tan sobrats, era tan evident que teníem el país en les nostres mans, que molta gent no va adonar-se’n que la idea de la independència -com ens recordaven aquests dies els quebequesos- és inbatible, però que per realitzar-la cal humiltat, cal empatia, cal col·laboració, cal responsabilitat, cal acords, cal positivisme, cal companyonia, cal deixar de costat  els interessos personals o de bàndol, cal humanisme, cal pietat -també-, cal molta generositat i molt pocs interessos, cal pensar en allò col·lectiu i no en allò privatiu. 

 

 

PS1. Em permetran que els recomane una entrevista que ja hem publicat aquest cap de setmana, però crec que és realment important. És la que Oriol Bäbler ha fet a dos dels docents de l’institut el Palau, que van ser perseguits judicialment i linxats mediàticament després de l’1-O i la trobaran ací. 

PS2. Aquest diumenge, en pujar de València a Barcelona en tren, m’he adonat que ha desaparegut el quiosc en l’estació de Sorolla. Simplement ja no podem comprar diaris, ni revistes, ni llibres. M’ha semblat un altre senyal evident de la gran crisi que està matant lentament els mitjans en tot el món. I he pensat, per això, que avui havia d’aprofitar aquest espai per a donar les gràcies més emocionades als milers de subscriptors d’aquest diari, que, contràriament, ens demostren que una part de la societat no concep la vida sense els mitjans i li importa que existim i puguem fer la nostra feina. I també per a demanar que ens ajuden als qui es pensen que això no va amb ells, clicant ací per a fer-se subscriptors o per a fer una donació única. Abans que no siga massa tard per a tots.

PS3. Una de les raons essencials per a seguir lluitant pel periodisme és el nostre treball de contrapés del poder. I en aquest sentit també aquest cap de setmana hem sabut que el nostre col·lega i amic Francesco Cancellato, director de Fanpage.it, ha estat espiat amb el software israelià Parangon, molt probablement a les ordres del govern italià. Fanpage.it va destapar, entre més coses, l’escàndol de l’exaltació del feixisme per part de les joventuts del partit de Meloni, que vàrem publicar també ací a VilaWeb en la traducció catalana.  Fanpage.it forma part d’un grup informal de diaris europeus que hem creat conjuntament ja fa anys i del qual participa activament VilaWeb en el qual s’inclouen també i entre més Mediapart a l’estat francès, Denník N a Eslovàquia o The Kyiv Independent a Ucraïna.

PS4. L’influenciador de Carcaixent Cristian Llorens va penjar un vídeo a Instagram dient que deixava l’ensenyament després de cinc cursos d’exercir com a interí. Carregava durament contra el conseller José Antonio Rovira pel maltractament que exerceix sobre el professorat, però també pel menysteniment a l’alumnat. N’ha parlat amb Esperança Camps en aquesta entrevista: “El nou govern té una set de venjança cap al professorat” 

PS5. L’aparició, ara fa una setmana, de DeepSeek ha provocat una autèntica revolució. Com que és en codi obert tot d’experts s’han llençat a mirar les seues entranyes i avui el professor de la Universitat Politècnica de València Jordi Linares Pellicer ens destaca un aspecte tan excitant com inquietant: i si la màquina raona com un humà? Llegiu-ho.

En sentir la incessant remor de fons valenciana, la gent del Principat hauria d’aixecar els ulls del melic que els té aclucats en si mateixos i dir-se, com el vell mariner de Billy Budd, de Herman Melville: “Hi ha tempestat en alguna banda.” Una tempestat, afegiríem, que posa de nou en òrbita la consciència de nació sencera dels Països Catalans.

Se’ns dirà, amb la corrua de tòpics que, en temps de la transició postfranquista, utilitzaven alguns historiadors de prestigi, a saber, que el Principat, el País Valencià i les Illes són societats distintes, que han seguit processos de desenvolupament econòmic i social desiguals, que tenen classes dirigents amb graus diferents de consciència i que la relació ciutat-camp… Res a discutir, del punt de vista acadèmic que, en aquells dies, es posava al servei del relat hegemònic pastat entre els grans partits espanyols i la jerarquia transfranquista per recuperar la democràcia… sempre, és clar, que la sacrosanta unitat d’Espanya no en sortís afectada. Per això es va prohibir explícitament cap federació entre “comunitats autònomes” a la constitució del 78.

I, això no obstant, la tossuda realitat de fons de la història en minúscula, la que fa la gent al marge dels cenacles acadèmics, va demostrar a algun d’aquells historiadors, encara que només fos prenent l’exemple del Principat, que, de nació, n’hi havia; i que, també al marge de la política autonomista claudicant i de la simulació democràtica que l’acompanyava, n’hi havia una altra, de política. I aquesta política, la dels de baix, la de la gent mobilitzada, feia saltar el tauler d’escacs de l’ordre imperant, acadèmic o no. D’aquí van venir, atiats per la tenalla PSOE-PP, el blaverisme i la “batalla de València”, els atemptats feixistes contra Joan Fuster. I d’aquí va venir que un historiador de mèrit, com Josep Fontana, produís (gràcies, entre altres coses, a la persistència d’Eva Serra: “¿Com pot ser que facis [Fontana] una història d’Espanya amb un historiador gallec [Villares], i que mai no n’hagis feta una de Catalunya?”) un llibre tan afortunat –i de  fortuna  popular  tan  considerable– com La formació d’una identitat. La gent de baix sempre obliga els investigadors a ampliar la seva mirada.

Perquè, fet i fumut, es tracta d’això: de qui mou les peces del tauler. I jo, que tinc molt poc d’investigador, lligo el procés del Principat amb la determinació mallorquina en la defensa de la llengua que fa recular els genocides; i el lligo amb la revolta en marxa de la gota freda i la defensa de la llengua a l’escola que canviarà el tauler valencià ben prompte; i el lligo amb uns Països Catalans que no han cessat de treure el cap, tant si els historiadors en donaven fe com si no, els polítics feien el desentès, o l’estat ens tractava com una colònia.

N’hi haurà que decidiran que el procés al Principat anava més “avançat”, que ja “ho teníem a tocar”, i que “ho tornarem a fer”. Res a dir, sinó tot el contrari: endavant les atxes amb nova empenta i amb les lliçons del Primer d’Octubre ben apreses. Però s’equivocaran de ple els qui, com els historiadors miops o els polítics precipitats, estableixin a l’avançada categories, prioritats o finals més o menys feliços al si de la nació sencera. La lliçó de la història és la complexitat dels fets, que, en establir relacions entre allò més superficial i allò més profund, porten a una presa de consciència de la qual n’hi ha que es fa ressò i n’hi ha que no saben, no volen, o no poden albirar. Però que hi és sota els plecs de l’ordre aparent, davant les trobades d’Illa i Mazón, o rere el clatell dels servents de l’estat. Es tracta d’un moviment de fons que, sota l’allau de notícies interessades, d’amenaces apocalíptiques o d’advertiments sobre extremismes (feixistes, cal dir-ho ben alt i ben clar, encara que Artur Mas simuli no saber-ho, o dissimuli allò que en pensa de debò, quan fa equilibris verbals entre Aliança Catalana, que no té història, i la CUP, que, d’història nacional, ha ajudat a fer-ne en moments clau), procedeix de la memòria mai sotmesa de les classes populars, que hi eren el Primer d’Octubre al Principat, hi han estat als carrers de Mallorca i hi són al País Valencià.

I és això, que fa por a especialistes i polítics, a la classe dirigent en general, als garants de l’ordre intel·lectual i polític: guaites, tots plegats, d’una moral acomodatícia. I els eixerits del Principat farien santament de tenir-ho ben present, encara que la portaveu de Decidim es posés la bena abans de la ferida, no fent esment dels Països Catalans quan va saludar telemàticament la presentació pública del Full de Ruta de l’Assemblea Nacional Catalana. Perquè el càlcul polític, la por de l’“assimilació” o la prudència conceptual són el que són i valen el que valen, però no poden enterrar, per molt que s’hi esforcin, la remor de fons que ens ve a dir: no hi haurà llibertat nacional si no la guanya la nació sencera. No pas per casualitat al País Valencià van naixent comitès locals d’Emergència i Reconstrucció o “La muixeranga” sona al costat de “L’estaca” pels carrers de la capital.

Sí, venim d’un silenci antic i molt llarg, però amb molta remor de fons, que sempre ha pujat a la superfície per retrunyir contra el silenci imposat.

En sentir la incessant remor de fons valenciana, la gent del Principat hauria d’aixecar els ulls del melic que els té aclucats en si mateixos i dir-se, com el vell mariner de Billy Budd, de Herman Melville: “Hi ha tempestat en alguna banda.” Una tempestat, afegiríem, que posa de nou en òrbita la consciència de nació sencera dels Països Catalans.

Se’ns dirà, amb la corrua de tòpics que, en temps de la transició postfranquista, utilitzaven alguns historiadors de prestigi, a saber, que el Principat, el País Valencià i les Illes són societats distintes, que han seguit processos de desenvolupament econòmic i social desiguals, que tenen classes dirigents amb graus diferents de consciència i que la relació ciutat-camp… Res a discutir, del punt de vista acadèmic que, en aquells dies, es posava al servei del relat hegemònic pastat entre els grans partits espanyols i la jerarquia transfranquista per recuperar la democràcia… sempre, és clar, que la sacrosanta unitat d’Espanya no en sortís afectada. Per això es va prohibir explícitament cap federació entre “comunitats autònomes” a la constitució del 78.

I, això no obstant, la tossuda realitat de fons de la història en minúscula, la que fa la gent al marge dels cenacles acadèmics, va demostrar a algun d’aquells historiadors, encara que només fos prenent l’exemple del Principat, que, de nació, n’hi havia; i que, també al marge de la política autonomista claudicant i de la simulació democràtica que l’acompanyava, n’hi havia una altra, de política. I aquesta política, la dels de baix, la de la gent mobilitzada, feia saltar el tauler d’escacs de l’ordre imperant, acadèmic o no. D’aquí van venir, atiats per la tenalla PSOE-PP, el blaverisme i la “batalla de València”, els atemptats feixistes contra Joan Fuster. I d’aquí va venir que un historiador de mèrit, com Josep Fontana, produís (gràcies, entre altres coses, a la persistència d’Eva Serra: “¿Com pot ser que facis [Fontana] una història d’Espanya amb un historiador gallec [Villares], i que mai no n’hagis feta una de Catalunya?”) un llibre tan afortunat –i de  fortuna  popular  tan  considerable– com La formació d’una identitat. La gent de baix sempre obliga els investigadors a ampliar la seva mirada.

Perquè, fet i fumut, es tracta d’això: de qui mou les peces del tauler. I jo, que tinc molt poc d’investigador, lligo el procés del Principat amb la determinació mallorquina en la defensa de la llengua que fa recular els genocides; i el lligo amb la revolta en marxa de la gota freda i la defensa de la llengua a l’escola que canviarà el tauler valencià ben prompte; i el lligo amb uns Països Catalans que no han cessat de treure el cap, tant si els historiadors en donaven fe com si no, els polítics feien el desentès, o l’estat ens tractava com una colònia.

N’hi haurà que decidiran que el procés al Principat anava més “avançat”, que ja “ho teníem a tocar”, i que “ho tornarem a fer”. Res a dir, sinó tot el contrari: endavant les atxes amb nova empenta i amb les lliçons del Primer d’Octubre ben apreses. Però s’equivocaran de ple els qui, com els historiadors miops o els polítics precipitats, estableixin a l’avançada categories, prioritats o finals més o menys feliços al si de la nació sencera. La lliçó de la història és la complexitat dels fets, que, en establir relacions entre allò més superficial i allò més profund, porten a una presa de consciència de la qual n’hi ha que es fa ressò i n’hi ha que no saben, no volen, o no poden albirar. Però que hi és sota els plecs de l’ordre aparent, davant les trobades d’Illa i Mazón, o rere el clatell dels servents de l’estat. Es tracta d’un moviment de fons que, sota l’allau de notícies interessades, d’amenaces apocalíptiques o d’advertiments sobre extremismes (feixistes, cal dir-ho ben alt i ben clar, encara que Artur Mas simuli no saber-ho, o dissimuli allò que en pensa de debò, quan fa equilibris verbals entre Aliança Catalana, que no té història, i la CUP, que, d’història nacional, ha ajudat a fer-ne en moments clau), procedeix de la memòria mai sotmesa de les classes populars, que hi eren el Primer d’Octubre al Principat, hi han estat als carrers de Mallorca i hi són al País Valencià.

I és això, que fa por a especialistes i polítics, a la classe dirigent en general, als garants de l’ordre intel·lectual i polític: guaites, tots plegats, d’una moral acomodatícia. I els eixerits del Principat farien santament de tenir-ho ben present, encara que la portaveu de Decidim es posés la bena abans de la ferida, no fent esment dels Països Catalans quan va saludar telemàticament la presentació pública del Full de Ruta de l’Assemblea Nacional Catalana. Perquè el càlcul polític, la por de l’“assimilació” o la prudència conceptual són el que són i valen el que valen, però no poden enterrar, per molt que s’hi esforcin, la remor de fons que ens ve a dir: no hi haurà llibertat nacional si no la guanya la nació sencera. No pas per casualitat al País Valencià van naixent comitès locals d’Emergència i Reconstrucció o “La muixeranga” sona al costat de “L’estaca” pels carrers de la capital.

Sí, venim d’un silenci antic i molt llarg, però amb molta remor de fons, que sempre ha pujat a la superfície per retrunyir contra el silenci imposat.

Com a psicòloga, sexòloga i terapeuta de parella, fa anys que Elena Crespi (Torelló, 1981) atén persones a la seva consulta i fa divulgació i formació. A Confidències (Rosa dels Vents) ha volgut traslladar part del seu mètode de treball per convidar tothom qui vulgui a fer un viatge sense tabús mitjançant la pròpia sexualitat. És un llibre molt pràctic, que té nombrosos exercicis que animen a descobrir-se, replantejar-se coses i sortir dels esquemes mentals rígids del model sexual imposat. També, i sobretot, a mirar endins i a entendre quines experiències han marcat i marquen la nostra sexualitat i quin sexe podem construir en el futur.

—Per què heu triat la paraula Confidències com a títol del llibre? Té a veure amb cert tabú, encara, sobre el sexe?
—Té un doble vessant. És veritat que sovint ens hem hagut de moure pel món de les confidències per a parlar de sexualitat, però també m’agrada la paraula perquè la sexualitat forma part d’una cosa íntima, i en espais segurs potser sí que hi fas confidències. A més, fa tres anys que faig un curs amb aquest nom i volia traslladar-hi la feina feta. El curs només és per a dones, però el llibre és un viatge per a tothom.

—Parleu de desconstruir el desig. És possible? 
—Ens han dit que hi ha un desig, que és el normatiu, i no sé si la majoria de gent reconeixeria desitjos que no ho són tant, perquè allò que ens han dit que és desitjable és molt limitat. Jo parlo de connectar primer amb el teu desig més autèntic, sense por ni tabú. Però també de desconstruir aquesta part més social que ha determinat què desitges. Com que hi ha un cànon sobre què és desitjable, ens oblidem que el desig real és molt més ampli. Ens han dit que el que és desitjable és el model de persona blanca, prima, amb totes les seves capacitats físiques i mentals, amb certes característiques d’estatus social, manera de vestir… Això potser és el que ens toca desconstruir.

Allò que ens han dit que és desitjable és molt limitat

—No és artificial fer-ho?
—Precisament perquè encara és vigent el tabú sobre la sexualitat, hi ha certa por de destapar la capsa dels trons si explorem. Pots descobrir coses noves que desitges i no necessàriament incorporar-les. A vegades es diu “el meu desig és el que és”, i és cert, però només ens han deixat navegar en una superfície socialment construïda. Tenim molt més terreny per a explorar, i de què tenim por? De descobrir coses marginals o fosques? Que hi hagi una part amagada del nostre desig no vol dir que sigui fosc, en el sentit pejoratiu.

—M’imagino que “canviar” el desig, quan es fa en positiu –explorar i incorporar coses noves– pot funcionar, però quan es fa en negatiu –intentar reprimir desigs– no funciona. En el feminisme sempre es debat sobre les fantasies de submissió o violació, per exemple.
—Sempre és més fàcil descobrir coses que socialment es valoren en positiu que no pas aquelles que es valoren com a negatives, però en el nostre desig autèntic potser apareixen fantasies de submissió o violació. Una fantasia de violació no és una violació real. En la nostra fantasia nosaltres acabem decidint què, com, quan, per què, en quin moment… En el fons, qui mana és qui té la fantasia. Jo mano en el fet de ser una persona amb un rol submís. I parlar-ne treu aquesta foscor que ens fa sentir culpables.

—Al llibre parleu de com moltes dones no es masturben, de l’escletxa de l’orgasme entre homes i dones… Quins són els principals problemes que veieu en les pacients?
—El principal problema és el model de sexualitat tan masclista que hem après. Esperar que l’únic sexe vàlid sigui el d’una penetració vaginal. Quan pensem en la paraula follar pensem en això. Ho impregna tot i sembla que hagi de ser l’objectiu. Però aquest joc no està dissenyat per a ser la via fàcil de plaer per a tothom, és un joc dissenyat per a reproduir-nos. Però com que sembla que és on hem d’arribar, moltes dones aspiren a sentir grans plaers en la penetració, però la vagina està fabricada per a la reproducció i no té grans terminacions nervioses. A més, el moviment que es reprodueix en una penetració no és el moviment que segurament una dona utilitza per a donar-se plaer. En canvi, encaixa força amb el de la masturbació masculina. Tenim com a gran fita aconseguir que sigui plaent un joc en concret, quan potser anatòmicament no és possible.

La penetració no està dissenyada per a ser la via fàcil de plaer per a tothom

—Com sortir del coitocentrisme en el sexe heterosexual?
—He vist moltes dones que diuen que eliminarien la penetració de les seves relacions. Hi ha dones que, en canvi, no la traurien, que tenen una sexualitat fantàstica amb la penetració, que és un joc meravellós més. Però moltes dones que han viscut atrapades en aquest model coitocèntric i amb l’obligatorietat de complir, l’eliminarien. La indicació sempre és intentar obrir el ventall, anar a buscar altres jocs i inclús que els homes puguin ampliar el ventall. La penetració per als homes pot ser una pràctica molt plaent, però no l’única: el sexe oral i la masturbació també ho són. I la clau és que en el moment del joc sexual hi hagi una càrrega eròtica important.

—En quin sentit?
—Hem construït el món perquè els homes sempre vagin amb una gran càrrega eròtica arreu i les dones ni tan sols l’explorin. Quan es troben dues persones i una té una càrrega eròtica important i l’altra té una càrrega eròtica zero, el plaer queda reduït. Necessitem augmentar aquesta càrrega eròtica mental perquè els jocs siguin més plaents. No és el mateix tenir un orgasme automàtic que tenir un orgasme quan estàs en un punt d’ebullició sexual.

No és el mateix tenir un orgasme automàtic que tenir un orgasme quan estàs en un punt d'ebullició sexual

—Parleu del coscentrisme i del cervell eròtic. Què són i per què tenen tanta importància?
—El coscentrisme és fugir d’aquesta focalització en els genitals. En una situació sexual, ens pot resultar plaent que ens toquin el clatell, l’orella, el dit gros del peu, la sofraja –la zona que hi ha darrere del genoll–. Quan érem adolescents, fent-nos uns petons i tocaments per fora de la roba podíem arribar a casa amb una sensació d’excitació brutal. Però quan el coit entra en l’equació, tot es torna genital pur. I pel que fa al cervell eròtic, imaginem-nos que em toco el braç o me’l toquen en un context no sexual. No és desagradable, però no excita. En canvi, en un context sexual pot ser molt plaent. Per què? Perquè tenim el cervell eròtic connectat. I enriquir-lo ens pot ajudar a tenir més recursos.

Podeu comprar Confidències de Elena Crespi i Asensio a la Botiga de VilaWeb

—Per sortir del patró tocaments-penetració?
—Sí. Si gaudíssim més de fer petons pel coll, posar la pell de gallina, xiuxiuejar, tocar o llepar el pit… Activar el cervell eròtic seria tenir recursos eròtics més enllà dels quatre que ens han dit que hem de tenir i que el cervell es pugui connectar de veritat en el moment sexual, perquè si no, podem tenir sexe mentre pensem que hem de contestar mil correus electrònics. Puc tenir un orgasme pensant això, però si estic connectada i excitada, la sensació serà molt més gran. Hi ha dies que tindrem sexe més automàtic i també està bé, però el cervell eròtic, si el coneixes bé, es pot connectar ràpidament.

Puc tenir un orgasme pensant que he de contestar mil correus, però si estic connectada i excitada, la sensació serà molt més gran

—Heu esmentat que els homes tenen més activada la càrrega eròtica, però això és construït, no natural. Com trencar aquest mite que diu que ells sempre en tenen ganes i que tenen molt més desig que les dones?
—Als homes els eduquen per a ser subjectes sexuals, s’espera que tinguin ganes de tenir sexe, de masturbar-se, que es coneguin… A les dones, en canvi, ens eduquen per a ser objectes del desig de l’altre. No ens eduquen per a reconèixer els nostres desitjos. Encara passa que quan una dona reconeix públicament que la sexualitat és part important de la seva vida se l’etiqueta de marrana. Encara hi ha cert pòsit judeocristià que ens considera pures i castes, només “al servei de”. És molt difícil desplegar càrrega eròtica pròpia amb tot això a sobre. Ens eduquen per a gastar gran part del nostre temps en veure si estem boniques, primes, si semblem prou joves…

—I és difícil gaudir del sexe si pensem constantment en com es veu el nostre cos.
—Sí. Gastem molta energia en això perquè ens han educat per a ser objectes. I a això cal afegir la càrrega mental de la logística familiar. L’últim que tenim en la llista de prioritats és el nostre erotisme. Abans van les cures del nostre entorn, i les cures pròpies només tenen a veure amb la nostra estètica.

—A vegades es diu que ells tenen més desig a causa de les hormones. Què en penseu?
—Vivim en un món en què sembla que la testosterona ho governi tot. Se suposa que tots els homes tenen una quantitat concreta de testosterona cap amunt i totes les dones una quantitat concreta de testosterona cap avall. I potser no tots els homes en tenen les mateixes quantitats ni estan per damunt d’aquest barem, ni totes les dones hi estem per sota. Biològicament té sentit que un mascle pugui tenir un puix de testosterona extra perquè no necessita estar en pausa reproductiva, però això és una part molt minsa de la nostra sexualitat. Com a humans, hem tornat aquesta experiència molt més complexa i voler justificar una experiència humana sexual molt complexa i àmplia amb només aquesta part biològica és un gran reduccionisme.

Vivim en un món en què sembla que la testosterona ho governi tot

—També desmentiu que el desig masculí funcioni de manera més visual.  
—Quan tu t’entrenes per a ser visual i per a desplegar la teva càrrega eròtica a través d’això, ho acabes sent. Sembla que els homes vegin un pit o un cul i ja no es puguin controlar, i això és una excusa patriarcal per a justificar violències. Tothom pot ser visual, auditiu i tàctil. I als homes que no són tan visuals se’ls fa estrany que els diguin que això ha de ser així, no hi ha una única manera de ser home o dona.

—Sovint també es diu que les dones triguen més a excitar-se o a tenir un orgasme.
—Per com ens han educat, a les dones els pot costar més, també perquè reconèixer la pròpia excitació a vegades és xocant, i moltes dones han de treballar-hi. El llibre Confidències també està pensat per a això, per a acceptar-nos com a éssers eròtics. Però, realment, si les persones amb vulva no tinguéssim la capacitat d’excitar-nos ràpidament, cap de nosaltres no podria fer-ho, el nostre sexe biològic ens ho prohibiria. I no és veritat. Una dona molt connectada amb la seva sexualitat i que sàpiga connectar el cervell eròtic pot excitar-se i tenir un orgasme molt ràpidament. La testosterona no és la reina de la festa. També són importants els estrògens i tantes altres coses més enllà d’allò biològic.

Una dona molt connectada amb la seva sexualitat pot excitar-se i tenir un orgasme molt ràpidament

—Volia acabar demanant-vos per la sexualitat masculina. Parlem molt de la femenina, però què cal abordar sobre la sexualitat i els homes?
—S’ha de parlar més de la qüestió del consens i el consentiment, tot i que aquesta darrera paraula no m’agrada gaire. Ara, a causa de certs mecanismes masclistes, sembla que els homes vagin amb por sobre què poden fer i què no. No s’ha de tenir por! Hem construït un model sexual on el desig masculí passa per damunt de tot, i hem de desmuntar-lo. Un gran repte és veure què vol dir tenir relacions compartides i establir un consens sense haver de dir que sí tota l’estona, tot i que el sí també pot ser sexy. Els homes, generalment, no parlen de sexualitat, sinó de quantes conquestes tenen, més que de com gaudeixen i de què implica emocionalment. La sexualitat masclista és quantitativa i hem d’anar a la sexualitat qualitativa. És un repte que tenim totis, però els homes sobretot.

Com a psicòloga, sexòloga i terapeuta de parella, fa anys que Elena Crespi (Torelló, 1981) atén persones a la seva consulta i fa divulgació i formació. A Confidències (Rosa dels Vents) ha volgut traslladar part del seu mètode de treball per convidar tothom qui vulgui a fer un viatge sense tabús mitjançant la pròpia sexualitat. És un llibre molt pràctic, que té nombrosos exercicis que animen a descobrir-se, replantejar-se coses i sortir dels esquemes mentals rígids del model sexual imposat. També, i sobretot, a mirar endins i a entendre quines experiències han marcat i marquen la nostra sexualitat i quin sexe podem construir en el futur.

—Per què heu triat la paraula Confidències com a títol del llibre? Té a veure amb cert tabú, encara, sobre el sexe?
—Té un doble vessant. És veritat que sovint ens hem hagut de moure pel món de les confidències per a parlar de sexualitat, però també m’agrada la paraula perquè la sexualitat forma part d’una cosa íntima, i en espais segurs potser sí que hi fas confidències. A més, fa tres anys que faig un curs amb aquest nom i volia traslladar-hi la feina feta. El curs només és per a dones, però el llibre és un viatge per a tothom.

—Parleu de desconstruir el desig. És possible? 
—Ens han dit que hi ha un desig, que és el normatiu, i no sé si la majoria de gent reconeixeria desitjos que no ho són tant, perquè allò que ens han dit que és desitjable és molt limitat. Jo parlo de connectar primer amb el teu desig més autèntic, sense por ni tabú. Però també de desconstruir aquesta part més social que ha determinat què desitges. Com que hi ha un cànon sobre què és desitjable, ens oblidem que el desig real és molt més ampli. Ens han dit que el que és desitjable és el model de persona blanca, prima, amb totes les seves capacitats físiques i mentals, amb certes característiques d’estatus social, manera de vestir… Això potser és el que ens toca desconstruir.

Allò que ens han dit que és desitjable és molt limitat

—No és artificial fer-ho?
—Precisament perquè encara és vigent el tabú sobre la sexualitat, hi ha certa por de destapar la capsa dels trons si explorem. Pots descobrir coses noves que desitges i no necessàriament incorporar-les. A vegades es diu “el meu desig és el que és”, i és cert, però només ens han deixat navegar en una superfície socialment construïda. Tenim molt més terreny per a explorar, i de què tenim por? De descobrir coses marginals o fosques? Que hi hagi una part amagada del nostre desig no vol dir que sigui fosc, en el sentit pejoratiu.

—M’imagino que “canviar” el desig, quan es fa en positiu –explorar i incorporar coses noves– pot funcionar, però quan es fa en negatiu –intentar reprimir desigs– no funciona. En el feminisme sempre es debat sobre les fantasies de submissió o violació, per exemple.
—Sempre és més fàcil descobrir coses que socialment es valoren en positiu que no pas aquelles que es valoren com a negatives, però en el nostre desig autèntic potser apareixen fantasies de submissió o violació. Una fantasia de violació no és una violació real. En la nostra fantasia nosaltres acabem decidint què, com, quan, per què, en quin moment… En el fons, qui mana és qui té la fantasia. Jo mano en el fet de ser una persona amb un rol submís. I parlar-ne treu aquesta foscor que ens fa sentir culpables.

—Al llibre parleu de com moltes dones no es masturben, de l’escletxa de l’orgasme entre homes i dones… Quins són els principals problemes que veieu en les pacients?
—El principal problema és el model de sexualitat tan masclista que hem après. Esperar que l’únic sexe vàlid sigui el d’una penetració vaginal. Quan pensem en la paraula follar pensem en això. Ho impregna tot i sembla que hagi de ser l’objectiu. Però aquest joc no està dissenyat per a ser la via fàcil de plaer per a tothom, és un joc dissenyat per a reproduir-nos. Però com que sembla que és on hem d’arribar, moltes dones aspiren a sentir grans plaers en la penetració, però la vagina està fabricada per a la reproducció i no té grans terminacions nervioses. A més, el moviment que es reprodueix en una penetració no és el moviment que segurament una dona utilitza per a donar-se plaer. En canvi, encaixa força amb el de la masturbació masculina. Tenim com a gran fita aconseguir que sigui plaent un joc en concret, quan potser anatòmicament no és possible.

La penetració no està dissenyada per a ser la via fàcil de plaer per a tothom

—Com sortir del coitocentrisme en el sexe heterosexual?
—He vist moltes dones que diuen que eliminarien la penetració de les seves relacions. Hi ha dones que, en canvi, no la traurien, que tenen una sexualitat fantàstica amb la penetració, que és un joc meravellós més. Però moltes dones que han viscut atrapades en aquest model coitocèntric i amb l’obligatorietat de complir, l’eliminarien. La indicació sempre és intentar obrir el ventall, anar a buscar altres jocs i inclús que els homes puguin ampliar el ventall. La penetració per als homes pot ser una pràctica molt plaent, però no l’única: el sexe oral i la masturbació també ho són. I la clau és que en el moment del joc sexual hi hagi una càrrega eròtica important.

—En quin sentit?
—Hem construït el món perquè els homes sempre vagin amb una gran càrrega eròtica arreu i les dones ni tan sols l’explorin. Quan es troben dues persones i una té una càrrega eròtica important i l’altra té una càrrega eròtica zero, el plaer queda reduït. Necessitem augmentar aquesta càrrega eròtica mental perquè els jocs siguin més plaents. No és el mateix tenir un orgasme automàtic que tenir un orgasme quan estàs en un punt d’ebullició sexual.

No és el mateix tenir un orgasme automàtic que tenir un orgasme quan estàs en un punt d'ebullició sexual

—Parleu del coscentrisme i del cervell eròtic. Què són i per què tenen tanta importància?
—El coscentrisme és fugir d’aquesta focalització en els genitals. En una situació sexual, ens pot resultar plaent que ens toquin el clatell, l’orella, el dit gros del peu, la sofraja –la zona que hi ha darrere del genoll–. Quan érem adolescents, fent-nos uns petons i tocaments per fora de la roba podíem arribar a casa amb una sensació d’excitació brutal. Però quan el coit entra en l’equació, tot es torna genital pur. I pel que fa al cervell eròtic, imaginem-nos que em toco el braç o me’l toquen en un context no sexual. No és desagradable, però no excita. En canvi, en un context sexual pot ser molt plaent. Per què? Perquè tenim el cervell eròtic connectat. I enriquir-lo ens pot ajudar a tenir més recursos.

Podeu comprar Confidències de Elena Crespi i Asensio a la Botiga de VilaWeb

—Per sortir del patró tocaments-penetració?
—Sí. Si gaudíssim més de fer petons pel coll, posar la pell de gallina, xiuxiuejar, tocar o llepar el pit… Activar el cervell eròtic seria tenir recursos eròtics més enllà dels quatre que ens han dit que hem de tenir i que el cervell es pugui connectar de veritat en el moment sexual, perquè si no, podem tenir sexe mentre pensem que hem de contestar mil correus electrònics. Puc tenir un orgasme pensant això, però si estic connectada i excitada, la sensació serà molt més gran. Hi ha dies que tindrem sexe més automàtic i també està bé, però el cervell eròtic, si el coneixes bé, es pot connectar ràpidament.

Puc tenir un orgasme pensant que he de contestar mil correus, però si estic connectada i excitada, la sensació serà molt més gran

—Heu esmentat que els homes tenen més activada la càrrega eròtica, però això és construït, no natural. Com trencar aquest mite que diu que ells sempre en tenen ganes i que tenen molt més desig que les dones?
—Als homes els eduquen per a ser subjectes sexuals, s’espera que tinguin ganes de tenir sexe, de masturbar-se, que es coneguin… A les dones, en canvi, ens eduquen per a ser objectes del desig de l’altre. No ens eduquen per a reconèixer els nostres desitjos. Encara passa que quan una dona reconeix públicament que la sexualitat és part important de la seva vida se l’etiqueta de marrana. Encara hi ha cert pòsit judeocristià que ens considera pures i castes, només “al servei de”. És molt difícil desplegar càrrega eròtica pròpia amb tot això a sobre. Ens eduquen per a gastar gran part del nostre temps en veure si estem boniques, primes, si semblem prou joves…

—I és difícil gaudir del sexe si pensem constantment en com es veu el nostre cos.
—Sí. Gastem molta energia en això perquè ens han educat per a ser objectes. I a això cal afegir la càrrega mental de la logística familiar. L’últim que tenim en la llista de prioritats és el nostre erotisme. Abans van les cures del nostre entorn, i les cures pròpies només tenen a veure amb la nostra estètica.

—A vegades es diu que ells tenen més desig a causa de les hormones. Què en penseu?
—Vivim en un món en què sembla que la testosterona ho governi tot. Se suposa que tots els homes tenen una quantitat concreta de testosterona cap amunt i totes les dones una quantitat concreta de testosterona cap avall. I potser no tots els homes en tenen les mateixes quantitats ni estan per damunt d’aquest barem, ni totes les dones hi estem per sota. Biològicament té sentit que un mascle pugui tenir un puix de testosterona extra perquè no necessita estar en pausa reproductiva, però això és una part molt minsa de la nostra sexualitat. Com a humans, hem tornat aquesta experiència molt més complexa i voler justificar una experiència humana sexual molt complexa i àmplia amb només aquesta part biològica és un gran reduccionisme.

Vivim en un món en què sembla que la testosterona ho governi tot

—També desmentiu que el desig masculí funcioni de manera més visual.  
—Quan tu t’entrenes per a ser visual i per a desplegar la teva càrrega eròtica a través d’això, ho acabes sent. Sembla que els homes vegin un pit o un cul i ja no es puguin controlar, i això és una excusa patriarcal per a justificar violències. Tothom pot ser visual, auditiu i tàctil. I als homes que no són tan visuals se’ls fa estrany que els diguin que això ha de ser així, no hi ha una única manera de ser home o dona.

—Sovint també es diu que les dones triguen més a excitar-se o a tenir un orgasme.
—Per com ens han educat, a les dones els pot costar més, també perquè reconèixer la pròpia excitació a vegades és xocant, i moltes dones han de treballar-hi. El llibre Confidències també està pensat per a això, per a acceptar-nos com a éssers eròtics. Però, realment, si les persones amb vulva no tinguéssim la capacitat d’excitar-nos ràpidament, cap de nosaltres no podria fer-ho, el nostre sexe biològic ens ho prohibiria. I no és veritat. Una dona molt connectada amb la seva sexualitat i que sàpiga connectar el cervell eròtic pot excitar-se i tenir un orgasme molt ràpidament. La testosterona no és la reina de la festa. També són importants els estrògens i tantes altres coses més enllà d’allò biològic.

Una dona molt connectada amb la seva sexualitat pot excitar-se i tenir un orgasme molt ràpidament

—Volia acabar demanant-vos per la sexualitat masculina. Parlem molt de la femenina, però què cal abordar sobre la sexualitat i els homes?
—S’ha de parlar més de la qüestió del consens i el consentiment, tot i que aquesta darrera paraula no m’agrada gaire. Ara, a causa de certs mecanismes masclistes, sembla que els homes vagin amb por sobre què poden fer i què no. No s’ha de tenir por! Hem construït un model sexual on el desig masculí passa per damunt de tot, i hem de desmuntar-lo. Un gran repte és veure què vol dir tenir relacions compartides i establir un consens sense haver de dir que sí tota l’estona, tot i que el sí també pot ser sexy. Els homes, generalment, no parlen de sexualitat, sinó de quantes conquestes tenen, més que de com gaudeixen i de què implica emocionalment. La sexualitat masclista és quantitativa i hem d’anar a la sexualitat qualitativa. És un repte que tenim totis, però els homes sobretot.

El Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) ha fet una crida a tots els estudiants per tal que buidin les aules dimarts, com a gest de suport per tal d’evitar el desnonament previst per a la Casa Orsola a la matinada: “Fem crida a les estudiants a buidar les aules el dimarts per resistir a l’enèsim embat capitalista. Gràcies a l’autoorganització de la classe treballadora vam aturar el primer llançament, el segon també l’aturarem. Ni la repressió judicial ni policial ens aturaran, Barcelona és i serà per les veïnes.”

El Sindicat de Llogateres ha convocat una nova concentració dilluns a les nou del vespre, a la qual també se sumarà el SEPC. Divendres era previst el desnonament d’un veí que viu a la Casa Orsola, a l’Eixample Esquerre barceloní, però la pressió popular va aconseguir que s’ajornés. La comitiva judicial va concloure que no podia executar el desnonament “davant la impossibilitat de dur-la a terme en condicions de seguretat”, segons fonts del TSJC.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de SEPC Nacional (@sepc_nacional)

Pares, fills i avis defensen la Casa Orsola: “No esteu sols”

Gerard Piqué, el màxim accionista del club de futbol Andorra, ha carregat contra el govern per les males condicions del camp. Després de l’empat del club contra l’Ourense, ha criticat l’estat de la gespa i ha advertit que no poden continuar jugant així. “Les condicions d’avui són una vergonya perquè ahir s’hi va jugar a rugbi”, ha dit.

“Més de 4 milions d’euros invertits en l’estadi! Hem pagat la rehabilitació, el manteniment, l’herba natural, la calefacció… I avui juguem en un camp on és impossible fer tres passades seguides. Això no pot seguir així”, ha etzibat. Bàsicament, Piqué es queixa que ha pagat un munt de reformes perquè al camp s’hi puguin jugar partits de futbol de 2a divisió, però que, en canvi, l’utilitzen per a uns altres esports.

Amb tot, ha enviat un missatge contundent: “Si el govern no ens dóna una solució immediata, nosaltres prendrem decisions. No podem continuar així. No podem acceptar aquest tracte. I si cal plegar, ho farem.”

Piqué hoy en rdp en Andorra: “Si el govern no ens dona una solució immediata, nosaltres prendrem decisions. No podem continuar així. No podem acceptar aquest tracte. I si cal plegar, ho farem”

“Més de 4 milions d’euros invertits en l’estadi! Hem pagat la rehabilitació, el…

— Gerard Romero (@gerardromero) February 2, 2025

Gerard Piqué, el màxim accionista del club de futbol Andorra, ha carregat contra el govern per les males condicions del camp. Després de l’empat del club contra l’Ourense, ha criticat l’estat de la gespa i ha advertit que no poden continuar jugant així. “Les condicions d’avui són una vergonya perquè ahir s’hi va jugar a rugbi”, ha dit.

“Més de 4 milions d’euros invertits en l’estadi! Hem pagat la rehabilitació, el manteniment, l’herba natural, la calefacció… I avui juguem en un camp on és impossible fer tres passades seguides. Això no pot seguir així”, ha etzibat. Bàsicament, Piqué es queixa que ha pagat un munt de reformes perquè al camp s’hi puguin jugar partits de futbol de 2a divisió, però que, en canvi, l’utilitzen per a uns altres esports.

Amb tot, ha enviat un missatge contundent: “Si el govern no ens dóna una solució immediata, nosaltres prendrem decisions. No podem continuar així. No podem acceptar aquest tracte. I si cal plegar, ho farem.”

Piqué hoy en rdp en Andorra: “Si el govern no ens dona una solució immediata, nosaltres prendrem decisions. No podem continuar així. No podem acceptar aquest tracte. I si cal plegar, ho farem”

“Més de 4 milions d’euros invertits en l’estadi! Hem pagat la rehabilitació, el…

— Gerard Romero (@gerardromero) February 2, 2025

El teclista de Mishima, Marc Lloret, s’ha mort a 51 anys, segons que ha anunciat en un comunicat el grup. Feina un any que Lloret havia anunciat que tenia càncer, tot i que li van diagnosticar el març del 2022 i algunes vegades no havia estat als concerts de la banda. Tenia càncer de pulmó amb metàstasi als ossos.

“El nostre company, el nostre amic de l’ànima, el nostre germà gran, el magnífic músic, la persona exemplar, amb qui vam emprendre l’aventura de Mishima, s’ha mort aquesta tarda. Plorem amb la seva dona i amb els seus fills, pares i família, amics i coneguts. Descansa en pau, amic meu estimat. Per sempre en el més profund dels nostres cors. Gràcies per la música. Gràcies per la vida”, es pot llegir al comunicat que han publicat a Facebook.

Lloret va ser codirector del Festival PopArb d’Arbúcies i, d’ençà del 2011, i director artístic del Mercat de Música Viva de Vic durant catorze anys. Va fundar Mishima el 1999 juntament amb David Carabén i Christian Aloy, i durant la seva trajectòria com a teclista el grup va publicar deu discs i va fer centenars de concerts. Són un dels grans grups de pop català del primer quart de segle.

La consellera de Cultura, Sònia Hernández, ha recordat la figura de Lloret a través de X. Ha dit que la seva aportació a la música catalana ha estat essencial.

Ens ha deixat Marc Lloret de @MishimaBCN i, durant 14 edicions, director artístic del @MercatMusicaVic a més d’impulsor del PopArb d’Arbúcies. La seva aportació a la música catalana ha estat essencial. El meu condol a la família i amics. pic.twitter.com/bGt4CBzgwU

— Sònia Hernández (@shalmodovar) February 2, 2025

El teclista de Mishima, Marc Lloret, anuncia públicament que té càncer

El teclista de Mishima, Marc Lloret, s’ha mort a 51 anys, segons que ha anunciat en un comunicat el grup. Feina un any que Lloret havia anunciat que tenia càncer, tot i que li van diagnosticar el març del 2022 i algunes vegades no havia estat als concerts de la banda. Tenia càncer de pulmó amb metàstasi als ossos.

“El nostre company, el nostre amic de l’ànima, el nostre germà gran, el magnífic músic, la persona exemplar, amb qui vam emprendre l’aventura de Mishima, s’ha mort aquesta tarda. Plorem amb la seva dona i amb els seus fills, pares i família, amics i coneguts. Descansa en pau, amic meu estimat. Per sempre en el més profund dels nostres cors. Gràcies per la música. Gràcies per la vida”, es pot llegir al comunicat que han publicat a Facebook.

Lloret va ser codirector del Festival PopArb d’Arbúcies i, d’ençà del 2011, i director artístic del Mercat de Música Viva de Vic durant catorze anys. Va fundar Mishima el 1999 juntament amb David Carabén i Christian Aloy, i durant la seva trajectòria com a teclista el grup va publicar deu discs i va fer centenars de concerts. Són un dels grans grups de pop català del primer quart de segle.

La consellera de Cultura, Sònia Hernández, ha recordat la figura de Lloret a través de X. Ha dit que la seva aportació a la música catalana ha estat essencial.

Ens ha deixat Marc Lloret de @MishimaBCN i, durant 14 edicions, director artístic del @MercatMusicaVic a més d’impulsor del PopArb d’Arbúcies. La seva aportació a la música catalana ha estat essencial. El meu condol a la família i amics. pic.twitter.com/bGt4CBzgwU

— Sònia Hernández (@shalmodovar) February 2, 2025

El teclista de Mishima, Marc Lloret, anuncia públicament que té càncer

El Centru de Canet de Mar - Lloc: Teatre dels Seràfics

Set joves, alguns dels quals menors, van apallissar un jove divendres a la nit en una zona de lleure de València. “No van dir ni una paraula. Em van començar a pegar i a cridar dient maricón“, explica Samuel, la víctima de l’agressió homòfoba, que ha fet una denúncia davant la justícia.

Els fets van ocórrer quan en Samuel i els seus amics van sortir d’una discoteca: “De sobte vaig notar un colp molt fort al cap”, explica a À Punt. “Em van començar a pegar patades, punyades, entre els set que eren”, descriu. En Samuel va denunciar l’agressió a la xarxa X, on assenyala les polítiques del PP i Vox com a còmplices indirectes per haver normalitzat els discursos d’odi.

“Segunda paliza en el año a grito de “maricon”. Solamente salí de fiesta con mis amigos, sola y exclusivamente por salir de un local de ambiente me han pegado una paliza gracias a @ppopular y @vox_es por normalizar el discurso de odio hacia la mujer y los homosexuales”. Palabras… pic.twitter.com/TNZZmcVo8c

— Damián López (@Dammian_tkd) February 1, 2025

Els cossos de seguretat van aparèixer en plena agressió, i uns quants agressors van fugir. Ara per ara, hi ha tres persones detingudes, una menor d’edat, i les autoritats cerquen els altres quatre agressors.

Set joves, alguns dels quals menors, van apallissar un jove divendres a la nit en una zona de lleure de València. “No van dir ni una paraula. Em van començar a pegar i a cridar dient maricón“, explica Samuel, la víctima de l’agressió homòfoba, que ha fet una denúncia davant la justícia.

Els fets van ocórrer quan en Samuel i els seus amics van sortir d’una discoteca: “De sobte vaig notar un colp molt fort al cap”, explica a À Punt. “Em van començar a pegar patades, punyades, entre els set que eren”, descriu. En Samuel va denunciar l’agressió a la xarxa X, on assenyala les polítiques del PP i Vox com a còmplices indirectes per haver normalitzat els discursos d’odi.

“Segunda paliza en el año a grito de “maricon”. Solamente salí de fiesta con mis amigos, sola y exclusivamente por salir de un local de ambiente me han pegado una paliza gracias a @ppopular y @vox_es por normalizar el discurso de odio hacia la mujer y los homosexuales”. Palabras… pic.twitter.com/TNZZmcVo8c

— Damián López (@Dammian_tkd) February 1, 2025

Els cossos de seguretat van aparèixer en plena agressió, i uns quants agressors van fugir. Ara per ara, hi ha tres persones detingudes, una menor d’edat, i les autoritats cerquen els altres quatre agressors.

El debat entre candidats a la presidència del Consell de la República ha esquivat la polèmica desencadenada aquests dies per les denúncies d’assetjament sexual i laboral contra Toni Comín, que s’ha presentat per a encapçalar aquest espai.

El debat s’ha fet al cinema René Vautier-Espace Gavroche, del municipi d’Elna. Entre el 8 i el 12 de febrer, els associats de l’entitat participaran en la votació telemàtica per elegir candidat a la presidència del Consell de la República.

Esquiven les acusacions contra Comín

A la denúncia d’assetjament sexual i laboral, se li afegeix la que el raper Valtònyc, el seu company d’exili, va fer contra Comín. El va acusar d’haver-se apropiat indegudament de donacions al Consell de la República. Tanmateix, cap d’aquestes qüestions no ha estat motiu de discussió al debat, on, a més de Comín, han participat Jordi Castellà, Montserrat Duran i, per videoconferència, Antoni Walter Castelló. Jordi Domingo ha declinat d’assistir a l’acte.

En un moment del debat, un dels assistents, en el torn de preguntes, s’ha fet ressò d’aquestes denúncies contra Comín. Tanmateix, els quatre candidats presents han coincidit a posar per davant la “presumpció d’innocència” de Comín i no parlar d’aquests assumptes.

Qui és qui a la cursa per a presidir el Consell de la República?

Castellà ha subratllat que cal respectar la presumpció d’innocència i la presumpció d’honorabilitat, mentre no es demostri la contrària. Duran ha explicat que fa la seva campanya com si no hagués sortit ni una sola lletra als mitjans, i Walter Castelló ha recalcat que sobre “aquestes acusacions, si no es demostren, val més tancar la boca”. Comín ha agraït les respostes dels seus tres rivals a la presidència del Consell de la República i ha reconegut que hi ha moments en què ho ha passat malament, tot i que diu que, com més l’ataquen de manera injusta i desgraciada, més ganes té de lluitar. “Si algú vol combatre la meva candidatura, està en el seu dret de combatre-la, però amb joc net. El que no pot ser és intentar tombar un candidat amb joc brut”, ha protestat.

Conscient que, a més, un auditor va denunciar despeses injustificades per valor de 15.530 euros fetes per Comín, ha considerat “imprescindible” garantir la “transparència en la gestió financera” de l’entitat.

Què pot passar ara amb la denúncia per assetjament sexual i laboral contra Toni Comín?

Els sindicats de CCOO i la UGT han sortit al carrer per criticar el “tacticisme polític” dels partits amb mesures socials cabdals com ara l’increment de les pensions i les bonificacions al transport públic. “Amb els nostres drets no s’hi juga. No es pot tenir milions de persones amb l’ai al cor pendents de l’atzucac polític ni prendre per ostatges els drets socials de la ciutadania”, ha assenyalat el secretari general de CCOO de Catalunya, Javier Pacheco.

“No volem que els drets de la gent es deixin a l’atzar i a mercè del pim-pam polític”, ha afegit el secretari general d’UGT de Catalunya, Camil Ros. Tots dos sindicats han anunciat una gran mobilització el 4 de març a Barcelona per a demanar la reducció de la jornada laboral. Es farà davant l’antiga Canadenca, on fa cent anys es va aconseguir la històrica reducció de la jornada laboral.

Els sindicats van fer una crida a manifestar-se quan el congrés dels diputats espanyol va tombar el decret òmnibus, i, malgrat l’acord al qual van arribar Junts i el PSOE, han mantingut la convocatòria. Hi ha hagut manifestacions a tot el país.

Els sindicats de CCOO i la UGT han sortit al carrer per criticar el “tacticisme polític” dels partits amb mesures socials cabdals com ara l’increment de les pensions i les bonificacions al transport públic. “Amb els nostres drets no s’hi juga. No es pot tenir milions de persones amb l’ai al cor pendents de l’atzucac polític ni prendre per ostatges els drets socials de la ciutadania”, ha assenyalat el secretari general de CCOO de Catalunya, Javier Pacheco.

“No volem que els drets de la gent es deixin a l’atzar i a mercè del pim-pam polític”, ha afegit el secretari general d’UGT de Catalunya, Camil Ros. Tots dos sindicats han anunciat una gran mobilització el 4 de març a Barcelona per a demanar la reducció de la jornada laboral. Es farà davant l’antiga Canadenca, on fa cent anys es va aconseguir la històrica reducció de la jornada laboral.

Els sindicats van fer una crida a manifestar-se quan el congrés dels diputats espanyol va tombar el decret òmnibus, i, malgrat l’acord al qual van arribar Junts i el PSOE, han mantingut la convocatòria. Hi ha hagut manifestacions a tot el país.