La històrica Revista de Catalunya, fundada el 1924 per Antoni Rovira i Virgili, celebra el centenari amb un terrabastall important: el patronat n’ha destituït la directora, la professora i crítica Lluïsa Julià, i ha nomenat Frederic J. Porta (Barcelona, 1996), doctor en història contemporània per la Universitat Pompeu Fabra. Arran de la decisió, el consell de redacció va plegar en bloc. Julià se n’ha anat tot criticant que la decisió fos unilateral i deguda a la voluntat de tenir un control ideològic sobre la publicació. En aquesta entrevista, Porta se’n defensa i explica sense embuts quins plans té –uns plans que neixen d’una reflexió política que va més enllà de l’acadèmia. Diu que la revista necessita una transformació profunda, en fons i forma: més subscriptors, més debat, més assaig, i que gosarà creuar més línies vermelles. Porta és expert en la història de l’independentisme i s’ha centrat en figures com Daniel Cardona, Josep Dencàs i Josep Maria Batista i Roca. També és director de la revista Esperit, una publicació digital feta sense subvencions i “sobretot amb nacionalistes de dreta”. 

—Heu explicat que voleu una “transformació profunda” de la Revista de Catalunya. En què consistirà?
—La revista tenia un sentit quan Max Cahner la va refundar, però les coses han canviat. Ara s’ha envellit, s’ha convertit en un calaix de sastre. Si fas una recerca sobre un tema relacionat amb Catalunya, segur que consultaràs uns quants números de la Revista de Catalunya dels últims quaranta anys. En canvi, no la pots vendre a un lector o un subscriptor actual. Ni els lectors ni el panorama de les publicacions en català no són com els anys vuitanta. Llavors hi escrivien els millors autors del moment i tenia influència i projecció pública. Això ha anat decaient. Primer, amb la malaltia de Cahner; després, per inèrcia. I no s’ha professionalitzat. Els directors que hi ha hagut després l’han duta com un servei a la cultura catalana, sense el marge o el temps o l’energia per a adaptar-la al canvi de temps.

—Hi ha cap més raó cultural o ideològica a la qual atribuïu aquest decaïment de la Revista de Catalunya?
—Sí. A Catalunya no s’ha transcendit el seixantisme, la cultura de resistència al franquisme. Hem arrossegat els mateixos temes, els mateixos eslògans, la mateixa manera de veure el món. Tot això tenia sentit llavors, però a partir del 2010, quan es vol aconseguir un estat, la cultura del resistencialisme ja no serveix. Has de començar a pensar en termes de poder, d’estat, i falta una revista que s’hi dediqui des de la perspectiva semiacadèmica i assagística, que reuneixi les principals plomes del país, els principals cervells de totes les generacions, i que se centri especialment en història i política. És el buit que hi ha ara mateix i que la Revista de Catalunya pot omplir.

—Què voleu dir amb cultura de poder i d’estat?
—Sovint, els catalans pensem més a resistir davant el poder que no a exercir-lo. És normal: tenim un estat en contra. Hem de pensar més en com podem crear poder i exercir-lo. Com podem tornar a tenir banquers, grans empresaris, alts funcionaris. Ja que no tenim la independència, mirem què podem fer dins l’estat espanyol per ocupar més poder. Això s’ha fet abans: als anys quaranta i cinquanta, molts catalans es van dedicar a fer diners i a posar-se dempeus. Hem de tornar a crear poder català i a ocupar-ne tantes parcel·les com puguem. Jo tinc algunes intuïcions sobre com superar el seixantisme, però ha de ser un treball col·lectiu.

—Això va de bracet amb una lectura específica que feu del procés?
—Sí. L’octubre del 2017 ens vam pensar que n’hi havia prou resistint i assenyalant les contradiccions de l’estat espanyol, que la independència ens vindria donada per intervenció divina o de les institucions internacionals. No teníem la visió d’estat, ni els quadres, ni les organitzacions, ni l’estratègia, res. Allí es va notar el buit que té el catalanisme. El catalanisme es fa amb els derrotats del Sexenni Democràtic: els republicans federals i els carlins se centren a nacionalitzar Catalunya, primer, i després plantegen un nou intent d’hegemonia espanyola. Això s’intenta des de la no-violència justament perquè Catalunya ha estat derrotada militarment. Aquest plantejament, que s’arrossega moltes dècades, serveix per a guanyar influència dins un estat, però no per a crear-ne un de nou.

—Alguna vegada heu parlat de paral·lelismes entre el moment actual i la derrota després del franquisme. Quins hi veieu?
—Hi ha una sensació de derrota i de l’esgotament total d’un món. De fet, sóc més partidari de comparar-ho amb els anys deu o vint del segle XX. Al capdavall, ara no ens han derrotat militarment, i som aquí parlant sense que ens esperi un falangista fora per a portar-nos a la Via Laietana. El moment actual s’assembla més al final del règim de la restauració, en què uns consensos que han durat moltíssims anys comencen a esberlar-se. També passa una mica com a partir de la revolució del 1917, que els principals partits catalans es van esventrant, el nivell dels polítics cau en picat –també a Espanya–, la crisi es fa present i se sent un tam-tam de solucions autoritàries per part de l’estat espanyol que ara ja hem tastat una mica.

—És una interpretació unànime o àmpliament compartida per la majoria del nou equip que comandarà la Revista de Catalunya?
—Sí.

—I ha estat un element determinant perquè el patronat us encomanés aquest relleu?
—Sí, el patronat es va posar en contacte amb nosaltres perquè els interessava el que havíem fet amb la revista Esperit. Els temes, el fet que fóssim un grup de joves organitzat, amb constància, amb un projecte propi, desvinculat de partits i de la política catalana actual però amb moltes ganes de participar-hi. Ens van veure amb moltes ganes i moltes idees noves i els va agradar el projecte.

—Uns quants membres de la revista Esperit, que també dirigiu, han passat al consell de redacció i al patronat.
—Sí, sobretot al patronat. Al consell de redacció en som quatre, comptant-hi el director.

—Això és un desembarcament de l’equip de la revista Esperit a la Revista de Catalunya? Hi reproduireu el model?
—Els formats són diferents, és clar, perquè Esperit ve dels marges i hi ha sobretot nacionalistes de dreta. Per a repensar la Revista de Catalunya podem agafar la part que funciona del model d’Esperit: és una publicació que es manté sense necessitat de publicitat ni de vincles amb l’administració ni amb els partits polítics, amb subscriptors. Però la Revista de Catalunya la farem transversal: que interpel·li tota mena de militants i de lectors.

—Algú es podria demanar: si la revista que ja havia triat de fer Frederic Porta, Esperit, és de dreta i nacionalista, per què n’hauria de voler dirigir una altra de transversal?
—I per què no? Catalunya necessita més nacionalisme en tot l’espectre ideològic. Al capdavall, sóc nacionalista i independentista. Vull canviar la centralitat, que l’esquerra nacional també canviï, i m’agradaria contribuir-hi. Tinc bona relació, per exemple, amb Abel Riu o Júlia Ojeda, i aquests espais també haurien de ser representats a la Revista de Catalunya. 

—I quins mecanismes fareu servir com a garantia de transversalitat? Procurareu que hi hagi quotes a cada número o variarà segons els temes?
—Anirà variant. En tot cas, la idea de fons és que ja tenim una cosa que és marcadament de dreta, Esperit, i ara volem fer una cosa més oberta i més transversal. Qualsevol país ha de tenir dreta i esquerra, no volem tancar-ho tot a fer una cosa de dreta. 

—També heu dit que Esperit és feta des dels marges. Què són, per a vós, els marges?
—Els marges són tot allò que no és subvencionat ni vinculat als partits polítics o a les institucions de l’autonomia. Tot allò que es fa fora d’aquests canals, que neix de gent que pensa lliurement i es reuneix per a fer coses. 

—I que ara passeu a la Revista de Catalunya vol dir que s’ha acabat el temps de treballar només des dels marges?
—Sí, ara la intenció és transformar les coses que es fan al centre, a les institucions ja creades. Els anys de procés i els que han vingut després han estat una trituradora de cervells. Hi ha molta desmoralització emocional perquè molta gent es pensa que Catalunya s’ha mort, i això s’ha de revertir. Fer coses als marges està molt bé i és molt útil, però no pots quedar-t’hi sempre. Ara hi ha l’oportunitat d’incidir des del centre. 

—Esperit és una revista molt opinativa. A la Revista de Catalunya hi ha opinió, però també més gèneres. Això canviarà?
—Hi ha una part que serà acadèmica i hi mantindrem el dossier indexat, però vull que hi hagi una combinació de recerca i d’assaig; que hi puguis entrar de maneres diferents; que la presentació sigui amena i que hi hagi audiovisual, pòdcasts i vídeos. La cosa central de la Revista de Catalunya són les idees: ha de ser una porta d’entrada als temes de què tractem. Una barreja d’assaig amè, si ho vols, però també de bibliografia acadèmica per a submergir-t’hi a fons.

—Hi haurà cap línia vermella segons els temes, les opinions o les preses de posició?
—En principi, no. De quina mena?

—Hi haurà voluntat de distanciar-se de les tesis d’extrema dreta?
—No. Aquestes línies vermelles les creuarem totes. Parlarem de tots els temes. Temes que preocupen a tot el món i preocupen Catalunya: la demografia, l’habitatge, la llengua, la renovació de la cultura, l’administració de la cultura.

—Però hi haurà pluralitat ideològica?
—Sí, la idea és d’abordar tots aquests temes que són fora d’allò que s’adreça en l’autonomia, i fer-ho amb tot el ventall ideològic i generacional. No ens posarem només els joves de dretes a parlar d’aquesta mena de coses, sinó que joves, grans i veterans, intel·lectuals consolidats, d’esquerra i de dreta, adreçarem cada problema des de perspectives diferents. Volem generar debat, i que cada lliurament de la Revista de Catalunya sigui una introducció dels temes de què tractem per a situar-los al centre del debat públic i també que funcioni com un llibre blanc de referència i de rigor.

—Quan dieu que la Revista de Catalunya ha de servir per a articular debats que no es tenen prou en el marc autonòmic, voleu dir que ha de servir com un espai d’entrenament polític, per a posar les bases intel·lectuals de futures organitzacions polítiques?
—Sí, m’agradaria que servís per a tota l’acció política, cultural i intel·lectual dels anys vinents. Que, entre tots, dotéssim d’eines tothom qui vulgui fer militància política en el sentit més ampli: participar en un partit, en una associació cultural o en una xarxa en defensa de la llengua catalana a les escoles. Totes les organitzacions i les persones que es dediquin a omplir els buits que es van obrir el 2017.

—Hi ha cap revista o publicació acadèmica, actual o antiga, catalana o estrangera en què us inspireu?
—No. És un buit que veig: no hi ha la publicació que a nosaltres ens agradaria llegir. Crec que m’inspiro més en l’etapa dels anys vint de la Revista de Catalunya que no pas en cap d’actual. Mirem què es fa arreu del món, és clar, però no hi ha cap referent que vulguem imitar.

—Què us inspira d’Antoni Rovira i Virgili, fundador de la revista?
—Que és historiador, com jo, i que es dedica a la política, una mica també com jo, que intenta fer política des de la cultura. Es troba una Catalunya que ha esgotat un cicle, el de la Lliga Regionalista i de la política que perdura gairebé d’ençà del començament del segle XX, i crea una palestra perquè els intel·lectuals nous i consolidats replantegin la cultura catalana. I ho fa amb èxit: encara que la revista tanqui el 1929 per falta de recursos, hi han escrit i reflexionat els principals intel·lectuals catalans dels anys trenta. En aquella Revista de Catalunya hi ha encapsulat el que serà la cultura catalana dels anys trenta. És una mica la idea.

—I de Max Cahner, director entre el 1986 i el 2011?
—M’agrada que Cahner és incombustible i fa una feina ingent de construir poder català durant el franquisme. Veu tots els buits que hi ha i mira d’omplir-los. Falta una gran enciclopèdia, editorials que publiquin en català. Tot és devastat. Que el facin conseller l’any 1980 és només la confirmació de tot el poder que ha creat els trenta anys abans. M’agrada aquesta perspectiva de detectar buits i omplir-los. No venim del 39, però hi ha coses que s’han de reconstruir.

—Com a historiador heu estudiat figures com Daniel Cardona, Josep Maria Batista i Roca i Josep Dencàs. Hi ha res sobre aquests tres personatges que us orienta a l’hora d’enfocar la Revista de Catalunya?
—De Batista i Roca i de Carles Muñoz Espinalt, que n’he fet les biografies i es publicaran enguany, me n’inspira la visió molt poc conformista del català. No diuen que tots els problemes són Espanya. Diuen que sobretot els problemes són interiors, de caràcter, de com ens prenem les coses i com afrontem la vida, i que el país és un reflex d’això. Si treballem i ens exigim més, amb una altra ètica, les coses sortiran. M’agrada també la història de la Bernat Metge: Catalunya és una nació sense estat però quan ens proposem coses grans i apuntem molt amunt, ens en podem sortir.

—Avui és viable, econòmicament, la Revista de Catalunya?
—Sí, però amb molt d’esforç de tots els implicats. La idea és que amb les subscripcions i els mecenes puguem convertir-ho en un projecte al qual dedicar-nos professionalment. És una de les coses que han faltat a la revista els últims quinze anys, que el director i una part de l’equip s’hi dediqui professionalment, i que es retribueixi tot, incloent-hi les col·laboracions, generosament.

—Com us imagineu aquest pla de subscripcions?
—La idea és augmentar-les, però també vull trucar a portes de tots els mecenes que es troben orfes de projecte i que vulguin finançar una cosa diferent de tot allò que s’ha fet aquests últims anys.

—La directora sortint, Lluïsa Julià, està dolguda perquè el patronat va prendre de manera jeràrquica i unilateral la decisió de rellevar la direcció.
—Hi ha hagut diferències i problemes de comunicació, però la Revista de Catalunya forma part d’una fundació que decideix el director i que el nomena o el destitueix com li convé.

—Quin balanç en feu, del mandat de Julià?
—Bo. Ha incrementat la visibilitat de la revista, ha introduït el dossier indexat, ha renovat el funcionament del consell de redacció i ha fet millores en el consell acadèmic, però no ha revertit la davallada de subscriptors i la pèrdua del pes cultural que feia molts anys que s’allargava.

—La professora Neus Torbisco, que formava part del comitè de científic, va anunciar que renunciava a participar-hi perquè entre els membres del nou patronat només hi havia una dona, Dolors Clotet, i en el comitè assessor, cap.
—La previsió és que se n’hi incorporin un parell més aquestes setmanes vinents, Elisenda Paluzie i Vinyet Panyella. Encara som en una etapa de transició: demano que em deixin de marge fins al setembre, que serà quan presentarem la renovació estètica i de contingut. Abans hi haurà dos números més, però el número que ja incorporarà la renovació de debò serà al setembre. Canviarem el format i l’estètica. Necessitem temps.

—Torbisco es va queixar que l’excusa fos que no havíeu trobat dones que s’adeqüessin al perfil.
—Sí, és molt difícil de trobar el perfil adequat. Sóc al principi de la meva carrera i encara no conec prou gent. Farem més incorporacions, en tot cas: l’etapa de transició encara no s’ha acabat.

Malestar de fons en els canvis a la Revista de Catalunya

L’autoexigència és necessària per a assolir objectius en tots els àmbits de la vida, però ben sovint pot ser un caramel enverinat. La psicòloga i psicoterapeuta sistèmica Júlia Martí (Barcelona, 1990) ho analitza a fons en el llibre Dones que s’exigeixen massa, en què desmunta el mite de la dona perfecta i repassa vivències molt comunes entre els autoexigents –sentir que no s’arriba a tot, sentir-se insuficient, sentir-se culpable quan no s’és productiu… A més, proposa exercicis i solucions per a arribar a tenir una autoexigència saludable i funcional, i no pas una que no deixi viure.

—Al llibre introduïu un test d’autoexigència. M’ha sortit un resultat molt alt. Això és negatiu?
—El test es divideix en tres franges i el resultat ideal seria un que sigui a la del mig, que implica que tens una autoexigència que, per una banda, et permet aconseguir objectius, però, per una altra, et permet cuidar-te i gaudir. Si l’autoexigència és extrema, sents culpabilitat pel fet de cuidar-te i et pressiones constantment, sense tenir en compte allò que necessites. Però sense gens d’autoexigència jo al matí no em posaria el despertador ni duria els meus fills a l’escola…

—L’objectiu no és que l’autoexigència desaparegui, sinó moderar-la.
—Exacte. El problema de la gent que puntua baix en aquest test és que sempre ho deixa tot per a més endavant, ho fa tot a curt termini… Això també és un problema. Per a escriure un llibre, ser esportista o en general per a qualsevol carrera, necessites autoexigència.

—El llibre es titula Dones que s’exigeixen massa. Per què us centreu en les dones?
—Primer, parlo de dones perquè jo ho sóc, i m’agrada parlar del que he viscut. No és que el llibre no parli dels homes, però homes i dones tenim autoexigències diferents. A les dones se’ns ha exigit ser bones no només en una cosa, sinó en tot. La nostra exigència és més gran per això. Els homes, en canvi, centren l’autoexigència en la feina, en l’èxit i en el fet de proveir la família. Abans a les dones se’ls exigia ser bones mares, però amb la incorporació al món laboral, ara també han de ser bones treballadores, amigues, filles… I tot sempre amb dobles missatges: t’has de cuidar i descansar, però si ho fas, no fas el que et toca.

“A les dones se'ns ha exigit ser bones no només en una cosa, sinó en tot”

—També menystenim més les nostres capacitats? Si et menystens, sempre t’exigeixes molt perquè penses que no hi arribaràs.
—És clar. I el grau de reconeixement sempre és massa alt. En alguns casos ser la superwoman s’ha entès com una virtut. Si en una entrevista de feina et vens com a autoexigent, ho veuen com una virtut. Però, encara que costi, has de deixar anar aquest reconeixement que implica l’autoexigència. Per una part et reconeix, però per una altra et mata.

—Matar-se treballant dóna cert reconeixement social. Com podem deixar-lo anar?
—L’ideal seria que t’exigissis en una feina que t’omple. A vegades no tens opció de triar, però hi ha gent que sí que en té, i tria exigir-se molt en unes coses i poc en altres. Per exemple: treballo de vuit a vuit i no veig créixer els meus fills. Hi estic de gust, amb aquesta tria? Si és que sí, genial, no jutgem. Però segurament serà que no. Cal trobar un equilibri perquè en totes les àrees aconsegueixis el que vols, però amb un espai per a poder gaudir d’altres coses.

—Aquesta inèrcia social de fer de la teva feina la teva identitat no hi ajuda gaire.
—És un problema sistèmic, la identitat està molt barrejada amb la feina i s’ha d’aprendre a separar-ho. Si alguna cosa a la feina no va bé, has de revisar-ne el mètode, però això no sempre parla de tu com a persona.

“La identitat està molt barrejada amb la feina i s'ha d'aprendre a separar-ho”

—Parleu de les banderes vermelles laborals. Què són?
—Coses bàsiques: que et tractin malament, que et parlin malament, que et menyspreïn, que en comptes de dir-te “això es podria millorar”, et diguin que ets un desastre o que no vals. O que la comunicació no sigui clara. A vegades hi ha aquesta trampa que se suposa que has de plegar a les sis, però fins que no deixa anar el bolígraf la primera persona ningú no s’aixeca de la taula, encara que no tinguis res a fer. Tot això és un model molt antic.

—Com es pot detectar la síndrome d’Estocolm laboral?
—El primer símptoma és que, quan plegues de la feina, no et trobes bé. Arribes a casa plorant, angoixada, encara hi penses amb preocupació… Si hi ha maltractament, és un tipus de maltractament en què sempre apareix la lluna de mel. Primer et tiro per terra, però després et dic “això ho has fet molt bé”. És un reforç intermitent perquè facis coses esperant aquesta recompensa. I això és tòxic, perquè a més normalment és una recompensa aleatòria, imprevisible. Tu ho intentes fer tot bé, però no saps en quin moment algú et dirà que no ho fas bé. És aleatori tant el reforç com el càstig. Et demanen un PowerPoint groc i quan el fas groc et diuen que el volien taronja.

—I com es pot detectar l’anomenat burn out (esgotament personal)?
—És aquesta sensació d’estar cremat i ser irritable a la feina, de no tenir ganes d’anar-hi… T’hi has esforçat molt i has arribat al límit, i potser arribes a tenir ansietat, depressió… Sobretot té relació amb professions sanitàries, sempre a primera línia de foc, amb gent que té problemes i amb impotència sistèmica. Si tens burn out en una empresa normal i corrent segurament és perquè treballes massa i et cuides poc. Si combines bé l’autocura amb l’autoexigència, el burn out probablement no arribarà.

Podeu comprar Dones que s’exigeixen massa de Júlia Martí a la Botiga de VilaWeb

—També analitzeu la hiperexigència com a mares, especialment les que ara tenen entre trenta anys i quaranta. Què l’origina?
—Ho he viscut en primera persona. Em vaig exigir fins a límits impossibles. Vaig estar un any sense dormir per la lactància i vaig portar fins a l’extrem allò que deien els llibres. Vaig estar a punt de caure en una depressió. Les nostres mares i àvies tenien una maternitat intuïtiva. En canvi, sembla que nosaltres necessitem els llibres. És el que anomeno maternitat acadèmica. Tot ho busquem per internet o als llibres i deixem de connectar amb el que ens surt de dins. I fins i tot deixem d’escoltar les nostres mares i àvies perquè pensem que no tenen res a dir. A vegades, entre aquests consells, potser més caducats, n’hi ha de bons. Quan vaig deixar els llibres i vaig començar a escoltar la meva mare, vaig veure que tenia més raó que no semblava, i em vaig relaxar.

“Les nostres mares i àvies tenien una maternitat intuïtiva. En canvi, sembla que nosaltres necessitem els llibres”

—Què recomaneu, doncs?
—Triar tres coses que per a tu són fonamentals, el pilar de l’educació i relació amb els teus fills, i deixar anar tota la resta. Si no, et tornes boja. No pots deixar-li el mòbil a la motxilla, però si li poses una pel·lícula un divendres a la nit no passa res… Hem arribat a uns extrems que no són sans, ens perdem gaudir dels nostres fills.

—Les mares d’aquesta generació tenen una pressió afegida: no repetir el patró d’educació autoritària, no respectuosa i poc connectada amb les emocions, força comuna en generacions anteriors. Com es pot aconseguir de no repetir-ho sense tornar-nos boges?
—Cal posar límits des de l’amor. La majoria de nosaltres hem rebut una educació autoritària, des de la por. I moltes vegades ens n’anem al punt contrari, ser permissives. Cal un punt mitjà: sostenir els límits amb una veu tranquil·la, amb contundència, però sense cridar ni castigar. Però cal paciència. Tinc mares a consulta que es flagel·len per haver cridat als fills; i per un petit moment no passa res, cal posar les coses en context. I no tot el que van fer els nostres pares va estar malament. Als nostres pares no els van ensenyar d’emocions perquè en aquell moment equivalia a ser dèbil. Ens van educar per a l’entorn de llavors, i avui no es pot jutjar el que van fer, tot i que sí que es pot jutjar el que hi havia a escala sistèmica.

—I com es pot transmetre una autoexigència sana, i no tòxica, als fills? Per exemple, unes notes molt altes cal premiar-les?
—No hi ha cap resposta correcta. Això és el que busquem les millennials, respostes correctes, i no en tinc. Cada mare i  pare ha de connectar amb la manera com vol criar, i sentit comú. No pot ser que el nostre fill vingui amb un vuit i li diguem que amb allò no n’hi ha prou. O que quan li ha costat molt una feina i al final l’ha tirat endavant, li diguem que és responsabilitat seva. Hi ha d’haver equilibri entre fer-li veure quan les coses s’han de millorar i felicitar-lo per l’esforç. La gran por de les mares millennials és que els nostres fills vagin a teràpia i parlin de nosaltres. I això passarà, hem de deixar anar aquesta por. Els teus fills aniran a teràpia i parlaran de tu perquè a algunes coses que has fet llavors no hi trobaran sentit. I no passarà res, és natural.

“No pot ser que el nostre fill vingui amb un vuit i li diguem que amb allò no no n’hi ha prou”

—Parleu d’uns altres fenòmens relacionats amb l’autoexigència: quan el perfeccionisme et bloca i, com que no faràs les coses perfectes, no les fas. Com es pot evitar?
—Els alpinistes, quan són al camp base, no miren el cim de l’Everest i pensen “ostres, ara he de pujar aquí!” Ningú no hi pujaria, realment. Què fan? Es preparen, pensen “on poso el peu?”, “on tinc els grampons?”, “on tinc la motxilla?”… Això és el que fa que un objectiu tan gran no els bloquegi. Quan el perfeccionisme et bloqueja és perquè mires l’objectiu final, el gran. El que necessites és desglossar tots els passos per arribar allà, i simplement centrar-te a gaudir de cada pas, cada objectiu petit.

—Quan vénen els pensaments de “no sóc suficient” proposeu un exercici interessant: imaginar-te que ets l’acusada en un judici.
—Ho fem molt a teràpia, sobretot quan la persona té creences sobre si mateixa que, des de fora, no se sostenen. Has de pensar amb quins arguments t’acusaries. Quines proves contundents tinc per a demostrar que no sóc suficient? Habitualment la gent no ho pot demostrar. Amb aquest diàleg intern, detectem d’on ve la creença. O l’exercici d’agafar una crítica que t’han fet i analitzar separadament la crítica i la persona que te l’ha dita. Primer penso si la crítica podria ser veritat. I després miro si la persona té credibilitat: si és experta en el tema, si és apta per a fer aquell comentari…

—L’autoexigència també va lligada a molta pressió per allò que pensin els altres?
—Sí. A vegades penses que els altres no estaran contents amb el que fas i en el fons els ets igual. En certa manera, és important que t’importi la seva opinió perquè si no estaries totalment aïllat, i no seria sa. El problema ve quan tota la teva autoestima es basa en el que els altres pensen de tu. Cal acceptar que els altres pensaran malament de tu, però això no ha d’implicar que facis les coses de manera diferent. Tot plegat ve de la incapacitat que tenim per a sostenir emocions desagradables. O canvies la teva manera de fer de mare o no la canvies, i acceptes el malestar que et genera que els altres no hi estiguin d’acord. Si no sostens aquest malestar, ets infidel a tu mateixa. I que els altres s’enfadin no implica que no ens estimin.

“Cal acceptar que els altres pensaran malament de tu, però això no ha d'implicar que facis les coses de manera diferent”

—Per acabar, també esmenteu aquesta sensació de sentir-nos culpables quan descansem. Com cal fer-hi front? Sembla que fins i tot l’oci hagi de ser productiu.
—En alguns casos es pot introduir el descans com si fos una assignatura més. No et sents malament perquè fas l’assignatura que toca: descansar. El descans no ha de ser si et sobra temps, perquè no te’n sobra mai. Les autoexigents pensem que ens hem de cuidar, però que sigui productiu: em cuido, però vaig al gimnàs; em cuido, però llegeixo… No. Has d’introduir una autocura no productiva. Fer coses pel simple fet de gaudir-ne. Mirar La isla de las tentaciones, pintar-te les ungles o fer una cervesa amb una amiga. Com més facis una autocura no productiva, més productiva seràs, perquè el teu cervell haurà descansat.

amb Duet Zenit - Lloc: Ateneu Arenyenc

Les bateries són la tecnologia del present i estan en voga. Amb la popularització dels cotxes elèctrics i les grans bateries estacionàries, el sector creix extraordinàriament. Per entendre la situació, la Fundació Volta, amb seu a San Francisco (EUA) i formada per més de 75.000 professionals i 200 empreses del sector de les bateries, ha publicat un informe anual molt detallat (517 pàgines) que permet de conèixer en profunditat la situació actual i cap a on s’avança, desmunta mites i analitza noves tecnologies molt prometedores. Tot seguit en destaquem les parts imprescindibles.

Nou rècord de producció, amb sobrecapacitat de fabricació i preus a la baixa

El 2024 s’ha assolit un nou rècord de producció de bateries de liti. Expressat en termes de la capacitat d’emmagatzematge, s’ha arribat a 1.460 GWh. L’equivalent a fer 25 milions de cotxes elèctrics amb una bateria de 60 kWh. Però no totes les bateries han anat a parar a vehicles elèctrics, malgrat representar el volum principal, un 80%. Les bateries estacionàries (BESS) ja representen un 15% del mercat, mentre que el 5% restant correspon a uns altres usos. La Xina continua essent la gran dominadora, amb el 80% de la producció. La tecnologia que sobresurt és la de liti-ferrofosfat (LFP), amb el 59% de les vendes, enfront de les de química NMC (níquel, manganès i cobalt). D’una altra banda, els experts defineixen el mercat de bateries com un oligopoli: dos terços de les vendes les fan tan sols 3 fabricants. Els xinesos de CATL i BYD tenen una quota de mercat del 38% i el 17% respectivament, i els coreans de LG arriben a l’11%.

El sector és marcat per l’enorme sobrecapacitat de fabricació de la Xina, amb 2.100 GWh anuals. Però de les seves instal·lacions han sortit 1.150 GWh de bateries i només n’han venut 850 GWh. Això origina grans tensions entre els productors, perquè ha obligat a abaixar preus de manera insostenible, segons els analistes. Alguns han hagut de vendre producte per sota del cost de producció, amb pèrdua. Ara per ara, rebaixar costs de producció és l’única manera de sobreviure. Els analistes apunten que el sector de bateries a la Xina passant per la mateixa fase que, fa anys, amb la producció de plaques solars. La política de la Xina sembla que consistirà a tancar les empreses amb una producció de menys qualitat i centrar-se en grans companyies amb la tecnologia líder i màxima qualitat, per fer net i consolidar el sector.

Però l’extrema competició al mercat xinès també fa que les companyies del gegant asiàtic surtin a l’estranger a col·locar el seu producte. Això, juntament amb la sobrecapacitat que també hi ha a la resta del món, ha originat que alguns projectes de fàbriques no xineses hagin estat reconsiderats a la baixa, ajornats o, fins i tot, anul·lats. 

Sobreproducció de minerals també

 Si les fàbriques no han elaborat totes les bateries que podrien haver fet, no ha estat pas per manca de minerals, com a vegades s’apunta. No hi ha hagut cap limitació en aquest sentit, ans al contrari. També hi ha hagut una sobreproducció minera, a conseqüència de les inversions fetes aquests darrers anys. Això ha causat una baixada del preu del liti, el cobalt i el níquel, i mines i refinadores de mineral han aturat la producció en alguns casos. La baixada de preu introdueix una certa preocupació al sector, perquè compromet inversions futures. Un altre front de preocupació són els canvis que hi ha fora de la Xina, particularment, les accions de l’administració Trump als EUA i la frenada de les vendes de cotxes elèctrics a la UE.

La Xina és el país amb la capacitat de refinament de liti més gran.

En el cas del liti, hi ha nous productors que han entrat en escena: l’Argentina, l’Àfrica i la província xinesa de Sichuan. Els productors miners proven d’optimitzar processos i escalar la producció per reduir costos i poder influir sobre el preu de mercat del liti, la qual cosa introdueix més pressió a les empreses menys competitives. La Xina continua dominant el refinament de liti, amb plantes infrautilitzades. D’altra banda, les bateries empren menys liti per kWh, la qual cosa contribueix a una disponibilitat excessiva de liti. Paradoxalment, aquesta sobreabundància incentiva que el liti s’utilitzi en forma metàl·lica al càtode de les bateries, el pol positiu format per metalls (per a l’ànode, el pol negatiu, s’empra grafit normalment), i no només com l’ió responsable de generar l’electricitat que es mou entre el càtode i l’ànode. Això introdueix avantatges tècnics, però fins ara no s’havia explorat per no tensionar a l’alça els preus.

El polèmic cobalt, per la seva banda, es troba en una sobreproducció seriosa, segons els analistes de Volta. El fet que el sector vagi migrant cap a bateries LFP, que no necessiten cobalt, i que Indonèsia, la Xina, Austràlia i els EUA competeixin amb el Congo ocasiona que les mines aturin també l’extracció de mineral nou. Quant al níquel, el principal component de les bateries NMC, la seva mineria continua dominada per Indonèsia, amb el 56% de la producció mundial i el 50% de les reserves. La migració a bateries LFP també en baixa la demanda, però això afecta poc la seva mineria i refinament, perquè que el seu principal ús, amb diferència, és la producció d’acer inoxidable.

 Occident a l’atac: vol produir bateries

Com hem vist, la Xina és la gran dominadora de la fabricació de bateries, amb un 80% del mercat. Però els EUA i la UE no es queden quiets i promouen zones de producció alternatives per a reduir la dependència del gegant asiàtic. Els EUA promouen fàbriques als països de la seva zona de lliure comerç, especialment al Marroc, Corea del Sud i el Japó. Indonèsia i l’Índia també estan interessats a vendre bateries al món occidental, tot i que tant els EUA com la UE vigilen si no són empreses xineses camuflades i desplaçades allà per esquivar aranzels. Tanmateix, les xifres dels plans occidentals són encara lluny dels xinesos.

A Europa hi ha planificades fins a 54 fàbriques de bateries, com la que ja opera a Polònia.

La Xina té una capacitat de fabricació anual de 5.796GWh, amb 180 gigafactories, si es compten les fàbriques en funcionament i les noves plantes (o ampliacions) planificades. En el cas dels EUA, és de 1.372GWh, amb 47 fàbriques. La capacitat d’Europa és lleugerament superior, de 1.504GWh anuals, amb 54 gigafactories. Tot i això, la capacitat actual planificada a Europa s’ha encongit en 473GWh, després de les maniobres per a retardar l’electrificació del transport i l’encariment de l’energia derivat de la invasió russa d’Ucraïna. A la resta d’Àsia, es compten 35 fàbriques i una capacitat de 437GWh anuals, amb el Japó, l’Índia i Corea del Sud com a principals fabricants, però també hi apareixen Vietnam, Tailàndia, Indonèsia, Malàisia i Taiwan.

Encara hi ha camí per a abaixar el preu de les bateries

 Tot i que el preu de les bateries LFP ha arribat a 50 dòlars/kWh a la Xina, un valor insostenible segons els analistes atesa l’estructura de costos actual, els experts de Volta consideren que encara hi ha camí per a abaixar-ne el cost. Basant-se en l’excel·lència manufacturera, guanys en eficiència de la cadena de subministrament i amb innovació tecnològica, a la Xina es podria arribar a un cost d’uns 25 dòlars/kWh de bateria LFP. Els EUA i la UE ho tenen més difícil, amb costos de producció un 57% i 52% superiors, respectivament. Tanmateix, els sobrecostos estan motivats per una producció inferior a les fàbriques noves (calen anys per optimitzar-les), diferències de costos energètics i laborals, la necessitat de tenir més marge de guany pel model de treballar amb subministradors (que també tenen un marge comercial) en compte de fer-ho tot internament, i els aranzels d’importació i costos locals més elevats de matèries primeres. Els experts de Volta consideren que tots aquests sobrecostos es poden mitigar.

La fabricació de bateries s’orienta principalment a la fabricació de cotxes elèctrics.

Si als EUA fer una bateria LFP avui dia costa 125 dòlars/kWh, amb la reducció dels errors de fabricació, l’automatització (robots), la fabricació del càtode al Marroc i amb empreses coreanes fabricant al país, que aportarien l’expertesa, el cost de producció podria baixar per sota dels 60 dòlars/kWh. A Europa, per la seva banda, seria més econòmic, i passaria dels actuals 90 dòlars/kWh a 40. En el nostre cas, assumint que el càtode es fes al Marroc i la fabricació la fes una companyia xinesa implantada a territori europeu. De fet, les empreses xineses estan més obertes a establir aliances amb companyies europees per fabricar bateries al nostre continent. Però el govern xinès s’hi oposa perquè no vol que els europeus copiïn la seva tecnologia i experiència i qüestionin el seu avantatge industrial.

 Un sector marcat per l’evolució de la fabricació de cotxes elèctrics

La producció de bateries es troba determinada en gran manera per l’evolució de l’electrificació de la mobilitat. La demanda de vehicles electrificats continua intacta, tot i que la taxa de creixement ha disminuït, marcada per l’aturada europea. Mentre que a la Xina ja s’ha aconseguit la paritat de preu amb els cotxes de combustió (de fet, els elèctrics són un 5% més econòmics), a Europa els 100% elèctrics (BEV) són un 75% més cars. Això és degut al fet que fins ara els fabricants només han ofert models de gamma mitjana-alta. Però això ja ha començat a canviar i són a punt d’arribar un seguit de cotxes econòmics fabricats al nostre continent de marques europees, a més dels de la competència xinesa. Mentrestant, van pujant les vendes de vehicles híbrids endollables. Si els BEV van créixer d’un 14% el 2024 a tot el món i es van arribar a fabricar 11,2 milions, els híbrids endollables (PHEV) van créixer d’un 50%, amb 6,5 milions venuts. En total, 17,7 milions de nous cotxes electrificats a tot el món, un creixement del 25% anual. 

Tanmateix, tant els cotxes BEV més econòmics com, sobretot, els PHEV, duen bateries més petites. En conseqüència, la fabricació de bateries per a cotxes ha crescut, però no amb el mateix percentatge, sinó d’un 16%. Tot i això, els vehicles BEV tenen una mida de bateria molt més gran, de manera que han dominat la producció: 736GWh per als BEV enfront dels 128GWh per als PHEV. Les xifres del 2023 van ser de 652GWh i 95GWh, respectivament. La quota de vendes de vehicles electrificats ja ha assolit el 45% a la Xina, amb un fort creixement. A Europa ha baixat del 18% assolit el 2022 al 17% el 2024. Mentre que a l’Amèrica del Nord és del 10%, i a la resta del món, del 5%.

La venda de bateries BESS supera les expectatives

Tot i representar encara un percentatge baix de producció de bateries (un 15%), la venda de bateries estacionàries (BESS) continua superant les expectatives dels experts, amb un domini clar de la tecnologia de liti (98% de quota de mercat). Durant el 2024 es van instal·lar 69GW/169GWh de bateries BESS, un creixement del 55%. I es va arribar a una xifra instal·lada total de 150GW/363GWh (la primera xifra correspon a la potència que poden donar, la segona a la capacitat d’emmagatzematge d’energia). El creixement d’aquest mercat abasta tot el món, però està marcat sobretot per la Xina (36GW), els EUA (13GW), Europa (10GW) i Austràlia (2GW). A més, ara les bateries BESS són més grans, i passen de proporcionar 1,8 hores d’electricitat de mitjana, a 2,4 hores (+33%). També hi ha un canvi en massa de químiques NMC a LFP, atès el cost molt inferior de les segones.

Les vendes de bateries estacionàries tenen un gran creixement, gràcies també a la seva forma estandarditzada de contenidor de mercaderies, que en facilita el transport i la instal·lació.

Els analistes esperen que el 80% de les bateries BESS es concentrin en els projectes “abans del comptador”: centrals renovables i xarxa elèctrica. El 20% restant seria per a bateries “darrere el comptador”: bateries per a casa, comerços i indústria. En el primer cas, es van estandarditzant les bateries en els 5-6MW de potència i en forma de contenidor de mercaderies, amb dimensions de 6m per 2,4m per 2,6m, la qual cosa facilita el seu transport i instal·lació. També s’ha millorat la seguretat en aquest segment del mercat, després de les imatges mostrades als mitjans internacionals mostressin de l’incendi de bateries BESS als EUA. El 2024, va haver-hi a tot el món cinc incendis, en contrast amb els quinze del 2023. Tenint en compte que ara hi ha més bateries en funcionament, la taxa ha baixat molt, a 0,03 incidents per GW instal·lat. A més, només l’11% dels incidents han estat causats per fallada de les piles/cel·les/mòduls. La majoria són degudes a errors durant l’operació.

Un altre detall important és que en el sector de bateries BESS s’ha estandarditzat una garantia de vint anys: la bateria funcionarà durant aquest període de temps amb un cicle de càrrega i descàrrega diari (7.200 cicles en total). Algunes companyies ja han començat a oferir 10.000 cicles i vint-i-cinc anys. En el sector automobilístic, CATL ha començat a imitar-ho en bateries adreçades a autobusos.

Acabem destacant el reciclatge. Fins ara, ha estat acaparat pel rebuig durant la fabricació de bateries (entre el 8% i el 18% del material emprat), no pas per les bateries que han arribat al final de la seva vida útil, que són molt poques encara. La bona notícia és que les bateries de cotxe NMC fabricades amb els elements reciclats tenen un cost entre un 5% i un 30% més econòmic. En el cas de les bateries LFP no és tan clar, perquè conté materials amb menys valor econòmic, atès que són més abundants, i perquè normativament només s’obliga a recuperar el liti. Però els experts no preveuen cap gran impacte en el cost de fabricació per haver d’emprar elements reciclats, tal com exigeix la normativa de la Unió Europea.

Un menor de catorze anys ha mort i quatre persones han estat ferides en un atac en ganivet a Villach, un poble austríac a 350 quilòmetres al sud de Viena. Segons l’agència APA, l’atacant és un ciutadà sirià de vint-i-tres anys amb permís de residència.

La policia ha dit que encara no se saben els motius de l’atac, però APA indica que, segons les primeres informacions, el presumpte agressor no tenia antecedents policíacs. Les autoritats també investiguen si ha actuat tot sol o té cap còmplice.

L’atac ha passat cap a les 16.00. Dos dels ferits es troben en estat greu. L’atacant ha estat detingut una volta un testimoni l’ha atropellat i l’ha pogut reduir.

Una dona de trenta-set anys i la seva filla de dos han mort quan fa dos dies que foren atropellades per un cotxe que va envestir una colla de gent a Munic, segons que ha informat la policia. Arran de l’atac, gairebé quaranta persones van ser ferides, algunes de gravetat.

El conductor era un sol·licitant d’asil afganès de vint-i-quatre anys, segons la policia, que els mitjans de comunicació alemanys han identificat com a Farhad N. L’home va ser detingut al lloc dels fets i la fiscalia ha dit que el sospitós podia tenir una motivació religiosa.

“Malauradament, hem de confirmar la mort avui de la criatura de dos anys i de la seva mare de trenta-set”, ha declarat el portaveu de la policia Ludwig Waldinger a l’agència de notícies AFP.

En una conferència de premsa, la fiscal de Munic Gabriele Tilmann va explicar que el sospitós havia cridat “Al·là Akbar” (‘Déu és el més gran’) quan havia estat detingut, fet que, segons ella, podria indicar que tenia una motivació islamista.

La cantant Rosalía s’ha unit al repartiment de la tercera temporada de la sèrie ‘Euphoria’, encapçalada per l’actriu Zendaya i un dels títols estrella de la plataforma Max. “Si hi ha alguna cosa que m’emocioni tant com trobar una bona melodia o una bona lletra, és aconseguir ser cada dia una millor intèrpret”, ha dit la intèrpret de Sant Esteve Sesrovires. 

“Euphoria ha estat la meva sèrie preferida dels darrers anys i no podria estar més feliç i més agraïda d’actuar al costat de tots aquests companys que tant admiro i d’aportar el meu granet de sorra per fer realitat la visió d’en Sam (Levinson). No puc esperar per compartir el que estem fent!!!”, ha afegit la cantant.

A banda de Rosalía, també se sumen al càsting de la sèrie l’ex-jugador de futbol americà Marshawn Lynch; els actors Darrell Britt-Gibson, Kadeem Hardison i James Landry Hébert; i les actrius Priscilla Delgado i Anna Van Patten. 

Repeteixen intèrprets com Zendaya, Eric Dane, Jacob Elordi, Sydney Sweeney, Alexa Demie, Maude Apatow, Colman Domingo i Hunter Schafer. 

La tercera temporada d”Euphoria’ ja s’ha començat a rodar a Los Ángeles, tindrà vuit episodis i està previst que s’estreni el 2026. Les dues primeres temporades de la sèrie van rebre 25 nominacions als premis Emmy.

El braç polític de les forces kurdes de Síria, el Consell Democràtic Sirià (CDS), ha denunciat que ha estat exclòs dels preparatius de l’anomenada Conferència de Diàleg Nacional organitzada per les noves autoritats del país. El nou govern sirià s’ha negat a incorporar el CDS a les converses després d’acusar les forces kurdes de refusar de lliurar les armes per formar part d’una estructura unificada de seguretat.

Les forces kurdes, en canvi, declaren que són la força armada de l’Administració Autònoma del Nord i l’Est de Síria (AANES), una entitat política autònoma, i que continuen en armes per defensar-se de les milícies gihadistes amb el suport de Turquia. En un comunicat recollit per l’agència kurda Rudaw, el CDS denuncia que, arran de la seva exclusió, aquest comitè preparatori “no representa els sirians en tot el seu espectre i diversitat”.

“Hi ha una exclusió clara de les forces polítiques, socials i nacionals, que constitueixen un percentatge gran i significatiu de la societat siriana. La seva exclusió és una violació flagrant del principi d’associació nacional”, ha afegit.

“L’abandonament deliberat i l’exclusió intencionada de les forces polítiques nacionals que s’han oposat al règim sirià durant anys i que han estat sotmeses a assassinats, arrestos, exili i desplaçament és un acte que no reflecteix la veritable intenció de fer que tothom participi en el futur de Síria”, ha conclòs.

El portaveu militar de l’organització, Farhad Shami, ja va advertir ahir de les conseqüències polítiques d’una exclusió que no afecta només les milícies, sinó també la principal entitat política representativa del poble kurd, l’Administració Autònoma del Nord i l’Est de Síria.

“Qualsevol conferència siriana que exclogui les FDS o l’AANES no tindrà caràcter ni nacional ni unitari, sinó que serà una repetició de l’antiga política d’exclusió que va conduir a la destrucció de Síria i a la fragmentació de la seva societat”, ha explicat en declaracions a la cadena Al-Arabiya.

Així mateix, el dirigent kurd Saleh Muslim, membre de la presidència del Partit de la Unió Democràtica, una de les formacions més importants de l’AANES, que també ha denunciat que el mateix comitè preparatori només ha estat creat “per complaure elements externs i no representa tot l’espectre del poble sirià”.

El secretari general de Junts, Jordi Turull, ha reivindicat el “lideratge” en la lluita contra la multireincidència i s’ha mostrat confiat que la proposició de llei que van presentar al congrés espanyol per combatre-la tiri endavant. Segons Turull, això no es resoldrà “mirant cap a un altre costat” ni parlant-ne “per atiar el foc o per recrear-se en el problema”. Per això, ha deixat clar que Junts vol centrar-se en la solució del problema i que “no hi hagi ningú que pugui tenir la percepció d’impunitat”. 

Junts ha celebrat a Lleida una jornada sobre la multireincidència en què han participat la diputada al congrés Marta Madrenas; la diputada al parlament Anna Feliu i la portaveu de Junts a Lleida, Violant Cervera.

Turull ha afirmat que “no ens valen les estadístiques” davant la percepció d’inseguretat i l’alarma social. “Encara que diguin que la delinqüència només ha pujat un 4,5%, hi ha una percepció, una alarma social i els polítics el que hem de fer és donar-hi resposta”, ha afegit.

El secretari general ha defensat que “encara que ens etiquetin de moltes coses, nosaltres volem actuar”, i ha contraposat el posicionament de Junts amb el d’altres formacions polítiques que “es mouen pel postureig, pel fet de quedar bé o per apriorismes ideològics, i que mai no acabaven fent res”.

L’any passat la proposició de llei va ser presa en consideració per la majoria dels grups polítics del congrés i ara es troba en la fase d’esmenes. “Estem segurs que hi haurà un bon suport”, ha afirmat Turull. La proposició de llei va superar el primer escull amb els vots de Junts, PP, PSOE i PNB. ERC es va abstenir, mentre que Podem i Sumar van votar-hi en contra.

Junts defensa que la seva proposta va a l’arrel del problema i planteja reformes al codi penal i de la llei d’enjudiciament criminal, però també més pressupost per al sistema judicial perquè es puguin fer més judicis ràpids. Així, proposa un augment del nombre de jutges d’adscripció territorial a Catalunya perquè passi de 35 a 70, i obre la porta al fet que els ajuntaments puguin intervenir en processos penals relacionats amb delictes lleis com el furt.

La iniciativa també planteja canvis en els registres per facilitar que els jutges puguin imposar penes d’1 a 3 anys de presó als delinqüents que hagin estat condemnats en tres ocasions o més per delictes semblants, encara que només hagin comès furts de menys de 400 euros. També tipifica amb més severitat el robatori de dispositius mòbils i ordinadors. 

Durant la seva visita a Lleida, Turull també ha defensat canvis legislatius per protegir els agricultors que pateixin robatoris a les finques i a les collites. En aquest sentit, la portaveu de Junts a Lleida, Violant Cervera, ha explicat que en clau municipal promouen la instal·lació de càmeres de vigilància, sobretot a l’Horta, per ajudar a combatre els robatoris i la inseguretat a la ciutat.

Els Mossos d’Esquadra investiguen la troballa del cadàver d’un home dins d’una séquia a Organyà (Alt Urgell), segons que ha avançat la periodista Anna Punsí i ha confirmat l’ACN de fonts policíaques. El cos sense vida s’ha trobat pels voltants de les 8.00. Uns veïns de la zona han alertat el telèfon d’emergències 112. L’Àrea d’Investigació Criminal dels Mossos s’ha desplaçat al lloc i està analitzant les causes de la mort, amb totes les hipòtesis encara obertes. La comitiva judicial ja està treballant en l’aixecament del cadàver.

El president d’Argentina, Javier Milei, ha promocionat a les xarxes socials la criptomoneda $LIBRA i ha hagut de fer marxa enrere arran de les denúncies d’estafa. En poques hores, l’actiu digital ha multiplicat el seu valor i ha mogut milions de dòlars, però finalment s’ha desplomat. Arran d’això, Milei ha esborrat el seu piulet promocional i n’ha publicat un de disculpa.

“L’Argentina lliberal creix! Aquest projecte privat es dedicarà a incentivar el creixement de l’economia argentina finançant les petites empreses i els emprenedors argentins. El món vol invertir a Argentina”, deia el piulet original.

Què és $LIBRA?

L’actiu digital, representat amb la sigla $LIBRA, ha estat assenyalat ràpidament per economistes com una possible estafa, atès que el 80% dels actius estaven concentrats en només cinc moneders digitals.

De fet, $LIBRA no és una criptomoneda tradicional, sinó un memecoin, un terme que fa referència a una criptomoneda creada com una broma o una tendència d’internet. És a dir, no té cap suport en l’economia real, fet que alimenta la possibilitat d’estafa.

La marxa enrere de Milei

En un segon piulet, Milei ha aclarit que no té cap vinculació amb el projecte i que després d’analitzar-ne els detalls ha decidit de retirar-li el suport. Tanmateix, les crítiques de la indústria de les criptomonedes han estat contundents, tot alertant sobre la centralització i els riscos d’aquest criptoactiu.

Hace unas horas publiqué un tweet, como tantas otras infinitas veces, apoyando un supuesto emprendimiento privado del que obviamente no tengo vinculación alguna.

No estaba interiorizado de los pormenores del proyecto y luego de haberme interiorizado decidí no seguir dándole…

— Javier Milei (@JMilei) February 15, 2025

Per exemple, una empresa popular que visualitza les relacions i els fluxos de capital entre diferents adreces de criptomonedes, Bubblemaps, ho ha dit: “Un altre mem presidencial. El 82% de $LIBRA es manté en un clúster. No es comparteix la tokenomia –l’estructura econòmica darrere d’un testimoni–: comercieu amb precaució”

 

S’acumulen les proves que demostren la negligència del Consell durant l’emergència de la gota freda, tot i que el president Carlos Mazón fa mans i mànigues per espolsar-se’n la responsabilitat. Un nou vídeo demostra que la Generalitat era la responsable de vigilar els barrancs, com ara el de Torrent –també conegut com a rambla del Poio–, que van arrasar bona part de l’Horta Sud.

Els bombers que mesuraven el barranc de Torrent denuncien que els van ordenar de tornar a la base 

En les imatges, publicades per Eldiario.es, el subdirector d’Emergències, Jorge Suárez, reconeix a un periodista d’À Punt –a les 15.10 del 29 d’octubre– que “en aquests moments estem fent seguiment de tots els barrancs”. I afegeix: “Ja hem fet tot el que és el riu Magre, com el barranc del Poio. És molt important insistir, és una situació greu en què hem d’evitar qualsevol trànsit i evitar qualsevol zona pròxima a un barranc.”

Ara fa uns mesos, es va saber que la Generalitat va retirar l’equip de mesurament del barranc de Torrent en ple esclat de la gota freda. A les 13.00, un grup de bombers forestals de Bunyol (Foia de Bunyol) es va desplegar a Xiva per a fer seguiment del barranc, on van mesurar un creixement de 80 centímetres. Dues hores després, el Consorci Provincial de Bombers de València els va ordenar de tornar a la base.

En les hores posteriors, quan la gota freda s’intensificava, els bombers forestals no van ser mobilitzats. A les 19.30 van rebre l’ordre d’anar cap a casa, però van decidir per iniciativa pròpia de participar en els operatius de rescat. “Si Emergències no ens hagués retirat, podríem haver avisat sobre la crescuda”, va explicar un bomber.

En aquella vesprada, Carlos Mazón no va arribar al Centre de Coordinació Operativa Integrat (CECOPI) fins després de les 19.00 perquè, segons ell, tenia “un dinar de treball” a El Ventorro amb la periodista Maribel Vilaplana. Posteriorment, per intentar de justificar la seva negligència ha declarat que sempre va estar comunicat i ha provat de culpar l’AEMET i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX) de transmetre informació errònia.

La Confederació del Xúquer diu a la jutgessa que la Generalitat tenia dades de l’augment del barranc de Torrent a les 18.10

D’una altra banda, arran d’un requeriment judicial, el president ha assegurat que la decisió d’alertar la població mitjançant els mòbils –a les 20.11, quan la tragèdia era irreversible– va ser del comitè de direcció del CECOPI, format per la consellera de Justícia i Interior d’aleshores, Salomé Pradas, i la delegada del govern espanyol, Pilar Bernabé.

Nuria Ruiz Tobarra, la jutgessa de Catarroja que s’ha abocat a saber la veritat del 29 d’octubre 

Les autoritats penitenciàries israelianes han començat a excarcerar els 369 presos palestins inclosos en el sisè intercanvi per ostatges del moviment islamista Hamàs.

Nou dels presos palestins ja han arribat a la ciutat cisjordana de Ramal·lah, i tres més han estat transferits a Jerusalem Est.

La Mitja Lluna Roja Palestina ha avisat que quatre dels presos alliberats a Cisjordània havien estat traslladats immediatament a un centre mèdic arran de “la gravetat de les seves condicions de salut” sota captivitat israeliana.

Del total de presos alliberats, 333 van ser detinguts per Israel després de l’atac de les milícies palestines el 7 d’octubre de 2023, que va causar prop de 1.200 morts en territori israelià i va marcar el començament de la guerra de Gaza.

El grup parlamentari de Compromís a les Corts ha demanat al Consell que “esclarisca” la compatibilitat de Nuria Montes, ex-consellera d’Innovació, Indústria, Comerç i Turisme, amb els càrrecs de responsabilitat que ocupa actualment a la patronal hotelera Hosbec, que considera una “porta giratòria de legalitat dubtosa”.

“El poble valencià ens hem de preguntar si és ètic políticament i democràticament que el PP permeta a la senyora Montes aprofitar-se dels seus càrrecs d’una manera tan descarada”, ha assenyalat el diputat de Compromís, Vicent Granel, en un comunicat.

Granel ha expressat la seua preocupació per la possibilitat que Montes ocupe càrrecs en una patronal relacionada amb el sector turístic després d’haver estat responsable de l’àrea durant la seua etapa al Consell. 

Segons indica, la llei 8/2016, de 28 d’octubre, de la Generalitat, d’incompatibilitats i conflictes d’interessos de persones amb càrrecs públics no electes, considera incompatible ocupar llocs en societats amb les quals s’hagen signat convenis o acords en àmbits relacionats amb les competències exercides.

Granel reivindica que “la transparència i la responsabilitat política són més importants que mai”

a càrrec de  Carlos Gonzàlez. Adreçada especialment als joves. Edat de 14 fins a 99 anys... - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

Avui, 15 de febrer de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Jordi Domingo: “No podem quedar-nos de braços plegats dos anys més esperant a veure què passa”  
• Alerta a glorificar la desinformació, que amb això hi perdem tots I Editorial de Vicent Partal
• “Ningú no hauria de viure en aquesta situació”: els veïns de Vallcarca podrien ser expulsats de les barraques 
• Alemanya més enllà de la ultradreta: què marca la campanya electoral i qui governarà? 
• L’esquelet de Junts I Anàlisi d’Ot Bou 
• Mazón, el govern agnotologista i els saraus de la ciència I Article de Jesús I. Català Gorgues 
• Roger Coma: “L’únic interès que té anar al teatre és veure fracassar els actors” 
• Renascut a Somàlia després d’anys d’insignificança, Estat Islàmic amenaça ara la resta del món 
• “Fins ací va arribar la ‘riuà’”: els taulells que sembren de memòria els pobles afectats per la gota freda 
• La preposició ‘de’ partitiva: un tret genuí que no podem perdre 
• La pobresa, enquistada en la nostra societat I Anàlisi de Jordi Badia

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Lloc: Parada Bus davant C.C. Calisay

This week, Jordi Domingo won the election for the presidency of the Council of the Catalan Republic with 65% of the votes. He secured a decisive result compared to the other candidates after a turbulent campaign. He will not be officially proclaimed in office until next week. However, we take advantage of the opportunity to speak with him for a moment in his law office to understand what his first objectives will be as the new president of the Council. He admits that he is concerned about the economic and organizational situation he will find in the institution. That is why he explains that his first priority is to conduct an in-depth assessment of the Council’s current reality to dissect the challenges ahead. However, he remains confident that, once analyzed, these issues should be resolved within a few months.

For now, Domingo does not wish to reveal the names of the individuals who will form the new government, except for Jordi Castellà, with whom he struck a last-minute deal during the campaign to join forces in his candidacy. He states that he wants highly talented individuals with international recognition to be part of his government, which will play a crucial role in the internationalization of the Catalan Republic.

—65% of voters supported you. Did you expect this result?
—Not at all. It’s a huge responsibility, but also a great incentive. I thought that if only a thousand people voted, for instance, we wouldn’t stand a chance. I believed the race would be decided between Toni Comín and Montserrat Duran, and that we weren’t even in the conversation. As voter participation increased, I started to believe we had a chance. But the sheer number of votes—almost 66% in favor—was a figure I never could have predicted.

—How do you interpret this result?
—It marks an important turning point, and I hope to be up to the challenge. It means that, despite the reputational damage the Council has suffered and the widespread disillusionment—not only with the Council but with political parties and the country’s political action in general—people have not abandoned their vision of an independent nation. Suddenly, many people turned out to vote.

—Do you already have the names of those who will join your government?
—We are working on it. I’ve always said I want internationally recognized individuals. Right now, we have ideas, but no formal confirmations. I can’t announce the government just yet. However, we are putting together a strong sub-government and an advisory council, and we are further along in that process. But I don’t want to rush anything. We will make an effort throughout the entire term to involve as many highly qualified and internationally recognized individuals as possible.

—When will the new government be announced?
—I expect it will be by the end of February or early March.

—What kind of profiles are you looking for?
—I am speaking with highly talented and well-respected individuals in their fields. The Council of the Catalan Republic is not in the best shape right now—it lacks prestige, and we are in a crisis, an economic emergency. All of this makes it difficult to attract people. However, we are working to bring in individuals who are both highly skilled and willing to contribute to the cause. I am convinced we will succeed.

—Will there be members from previous governments?
—For now, no, but I’m not ruling it out.

—Do you want to add anything else?
—We have a tremendous opportunity to rebuild the Council of the Republic. If we take advantage of it—and I say this to everyone who stood in line to vote on October 1st—if we seize this moment, nothing will stop us. We must make the Council strong enough to represent and preserve the legacy of September and October 2017. This is what the Council should be: powerful both externally and internally. And now we have a chance to make it happen. Despite the current difficulties—the financial struggles and past controversies—when elections were called, people turned out in large numbers to vote. They expressed themselves with absolute clarity. This strengthens us, but it also places a great responsibility on our shoulders. The message is clear: “We will hold you accountable.” And I welcome that. We are ready to take on this challenge, but we need the support of those who voted for us and also those who didn’t. Now is the moment. We cannot sit idly by for another two years waiting to see what happens. No, the time is now. If we fail to seize this opportunity, we will regret it forever.

Air Transport Auxiliary Museum and Archive
18 Park Street, Maidenhead, Anglaterra
Mapa a Google

Al Regne Unit, la participació de les forces armades britàniques en la Segona Guerra Mundial ha estat àmpliament estudiada de tots els prismes imaginables. Per això va suscitar força interès el llibre que va publicar el setembre de 2024 l’escriptor Séan F Scullion al voltant d’una qüestió encara prou desconeguda: la incorporació de republicans que fugien de la repressió franquista a les files britàniques per lluitar contra el nazisme. A Churchill’s Spaniards, l’autor explica el periple de més d’un miler de republicans, molts dels quals catalans, que per múltiples vies es van poder incorporar a les forces armades de sa majestat. L’estudi de Scullion, de fet, s’inspira en títol i contingut en un llibre anterior de referència a casa nostra, Els catalans de Churchill, publicat pel periodista Daniel Arasa i Favà el 1989.

De tots els noms que apareixen als llibres d’Arasa i de Scullion vinculats al servei del primer ministre britànic els anys de la gran conflagració mundial, n’hi va haver un que va planar per damunt dels altres: el del barceloní Josep Maria Carreras i Dexeus (1906-1982). Pioner de l’aviació catalana a la dècada de 1920, arran de la victòria dels rebels a la guerra del 1936-1939 es va haver d’exiliar amb la seva dona, la també aviadora Mari Pepa Colomer, a Anglaterra, on es va convertir, entre moltes més coses, en un dels pilots de capçalera d’alguns dels vols clau de Winston Churchill durant el període bèl·lic.

Fill de Rosa Dexeus Font (germana del metge Santiago Dexeus) i de l’advocat i historiador Ricard Carreras Valls (d’ascendència reusenca), de jove va estudiar al Col·legi Alemany de Barcelona, on va aprendre l’alemany, el francès i l’anglès i va començar a mostrar interès per una disciplina que, justament, s’havia obert camí poc abans del seu naixement, l’aviació. A setze anys ja era soci de la Penya de l’Aire, fundada el 1923 pel pioner de l’aeronàutica catalana, Josep Canudas i Busquets (1894-1975); l’estiu del 1927 ja tenia el títol de pilot d’aviació civil a la butxaca; i el febrer del 1933 ja va obtenir la llicència de pilot comercial. Amb la República, la trajectòria de Carreras fou encara més meteòrica: a banda traslladar puntualment el president Francesc Macià, el 1935 fou nomenat director de la Cooperativa de Treball Aeri i va completar la primera volta aèria a la península ibèrica en 15 hores i 19 minuts, tal com titulava La Vanguardia a la portada del 18 de juny d’aquell any.

Andreu Pujol del Pozo, en un article extens sobre la relació de Carreras amb Reus publicat a la revista Lo Nunci el 2013, també subratllava molt el vol que va protagonitzar el gener del 1936 fins a Guinea Equatorial. En el “gran vol de l’aviació catalana”, com el va qualificar Josep Canudas, fou acompanyat pel mecànic Llorenç Fornés i la parella formada per Joan Jové i Teresa Ràfols, que s’havia casat a Barcelona i tornava a les seves possessions guineanes. “Van fer escales tècniques a Alacant i a Orà, Béchar, Reggane i al mig del desert del Sàhara, com Saint-Exupéry –detallava Pujol a l’article–. A Bata, l’aterratge va ser un gran esdeveniment, després de 5.800 quilòmetres de vol sense incidències.”

Mig any després, amb el cop d’estat del general Franco, fou mobilitzat com la resta de pilots civils per reforçar l’esquadra aèria de l’exèrcit republicà. A més d’instructor de l’Escola de Pilots Militars de la Generalitat, va participar en bombardaments amb sistemes rudimentaris i en nombrosos vols secrets per la península i Europa –la majoria, de nit– transportant la cúpula militar i política espanyola. De fet, fou el pilot elegit per traslladar la delegació republicana que va assistir als funerals del cap de govern de Turquia, Kemal Atatürk, a Ànkara el novembre del 1938, malgrat el perill evident que representava l’aviació militar de Mussolini. Algunes fonts inclouen en el seu historial vols fora del radar per a enviar or a França i, ja cap al final de la guerra, per a transportar per aire nombrosos republicans cap a Tolosa de Llenguadoc.

A la ciutat occitana, de fet, van aterrar Carreras i Colomer a la primeria del mes de febrer de 1939 i es van casar davant un vell amic, Josep Canudas. A l’exili, la jove parella d’aviadors, en compte de mirar de volar cap a Amèrica, va preferir de provar sort a Anglaterra, on Carreras va jugar una carta amagada: el 1935, en una escala a Madrid, havia ajudat a resoldre l’avaria d’un avió que transportava una comissió del govern britànic, amb Lord Forbes i Lord Beaverbook a bord. La jugada li va sortir bé, atès que va passar a treballar de pilot personal de l’empresari i editor canadenc William Maxwell Aitken (1879-1964), lord Beaverbrook, nomenat poc després per Churchill ministre d’Aviació i Producció Aeronàutica britànic.

Sota els seus auspicis, arran de la declaració de guerra a Alemanya Carreras va entrar ràpidament a formar part del gros de pilots de la RAF, dins la branca de l’Air Transport Auxiliary (ATA), amb l’encàrrec de transportar centenars de caces (Spitfire, Hurricane, Corsair, Mustang…) i tota mena de bimotors de bombardament i quadrimotors a la rereguarda, a més d’instruir  centenars de pilots anglesos com els que van participar, per exemple, en els bombardaments de càstig a Alemanya o bé en la invasió d’Europa a partir del 1944. En aquesta activitat aèria frenètica, es va destacar sobretot portant hidroavions en el pont aeri entre els EUA i Anglaterra en plena guerra: segons el llibre José María Carreras Dexeus. Un aviador catalán excepcional (2015), dels 406 aparells Catalina i els 560 Sunderland, en va pilotar personalment 82 i 97, respectivament, el 20% del total.

La gran experiència de vol i l’habilitat demostrada van convertir el jove aviador barceloní en un dels pilots habituals del primer ministre del país. Malgrat que per raons de secretisme majoritàriament no consten en els seus llibres de vol, es dóna per fet que va portar Winston Churchill en conferències importants dels aliats durant la guerra, com ara a la del Caire (novembre de 1943), amb la presència del president nord-americà, Franklin Roosevelt, i el xinès, Chiang Kai-shek, i a la de Teheran (a la darreria de 1943), on les potències aliades van pactar el desembarcament de Normandia per a l’any següent. També se sol relacionar el seu nom amb el vol que va portar el primer ministre britànic a la conferència de Ialta (Crimea) el febrer del 1945, per a analitzar amb Roosevelt i Stalin el futur d’Alemanya i el Japó. I el 6 d’agost de 1945, amb la guerra al Pacífic a les acaballes, va portar de Potsdam a Anglaterra la delegació britànica.

La clausura de l’ATA, el mateix any 1945, el va empènyer a treballar de pilot comercial a l’Argentina i l’Uruguai fins el 1948, quan l’aviació britànica el va tornar a contractar per cobrir el pont aeri de Berlín i posteriorment, ja integrat als RAF Auxiliary Services, va rebre missions a Aden, Alemanya, França i Singapur. D’ençà del 1955, ja desvinculat del terreny militar, va exercir de pilot en unes quantes companyies de transport de passatgers britàniques, que no van dubtar a homenatjar-lo com es mereixia quan es va jubilar, el 1975. A més de l’homenatge dels companys, Carreras també va rebre el 1953 la condecoració més alta a què podien aspirar els pilots de l’ATA, la de Membre de l’Orde de l’Imperi Britànic (MBE).

I una mica més: Malgrat que va viure molts anys a Anglaterra, Jep Carreras es va morir d’un atac de cor el 20 d’agost de 1982 a Salou, a l’apartament que tenia de feia anys amb Mari Pepa Colomer, i fou enterrat a Reus per la vinculació familiar que hi mantenia. Per això el Centre d’Amics de Reus, a través de la revista Lo Nunci el 2013, llançava una petició: “Josep Maria Carreras i Dexeus no es mereix ser oblidat. Va ser i actuar com un autèntic reusenc i no ho era, i va ser enterrat a casa nostra i, per si no n’hi havia prou, la seva esposa, aviadora com ell, morta a Anglaterra bastants anys després, va voler reposar amb ell a la nostra ciutat. Demanem als qui ara van al davant que considerin el nostre prec i enriqueixin amb el seu nom l’índex de carrers ciutadans. Ell va ajudar i col·laborar moltíssim que el Camp d’Aviació de Reus sigui encara més conegut a moltes parts del món. Forma part de la memòria històrica de Reus.” El prec fou escoltat i d’ençà de 2014 una plaça del Mas Carpa li ret homenatge. De fet, sembla que és l’únic pilot de l’ATA que té un espai públic dedicat al món.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Josep Carreras i Dexeus (fotografia: Arxiu Carreras-Colomer / Pere Ribalta). La conferència de Ialta del 1945. Jep Carreras durant els anys de servei a l'ATA. Foto: ATA Museum Fotografia de membres de l'ATA en un aeròdrom anglès. Foto: ATA Musem

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat