Un vol de Delta Air Lines procedent de Minnesota, als EUA, ha tingut un accident aparatós durant el seu aterratge a l’aeroport internacional Pearson de Toronto, al Canadà. Les condicions de l’oratge eren de molt vent i es pot veure un aeroport nevat.

Hi viatjaven una vuitantena de passatgers, i s’han reportat vuit ferits, un dels quals greu, i, malgrat l’espectacularitat de l’incident, cap víctima mortal. L’avió ha quedat capgirat i sense ales tal com han pogut gravar alguns dels evacuats:

BREAKING: Another US flight has crashed under President Trump!

Delta CRJ-900 Operated by Endeavor Air Crashes at Toronto Pearson Airport

A Delta Airlines CRJ-900 jet, operated by Endeavor Air, has crashed and overturned upon landing at Toronto Pearson Airport with numerous… pic.twitter.com/xvW4uJsbrE

— Ed Krassenstein (@EdKrassen) February 17, 2025

Toronto Pearson is aware of an incident upon landing involving a Delta Airlines plane arriving from Minneapolis. Emergency teams are responding. All passengers and crew are accounted for.

— Toronto Pearson (@TorontoPearson) February 17, 2025

Vas pel carrer i els veus: colles de nois en aquella edat –o en aquella hora– que encara no van barrejats amb noies; gallets i presumits, els cabells tallats pel mateix patró, el mòbil més horitzontal que no vertical, tan fraternals com digitals, i tan castellans, ja, i t’ho demanes: seran d’aquests o dels altres? Perquè la tendència és clara, cada sondatge supera l’anterior; l’últim, el de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials de Catalunya (ICPS), apunta el màxim històric d’un terç dels nois entre 18 i 25 anys que es considera pròxim a les idees de la dreta o l’extrema dreta, tres vegades més que les noies de la mateixa franja d’edat; posa-hi al paquet que sis de cada deu són contraris al feminisme, i vora quatre de cada deu no veuria amb mals ulls una dictadura, i al final has de pensar: aquests nanos amb qui et creues, de quins seran, d’aquí a tres o quatre anys?

L’enquesta de l’ICPS és com les proves PISA de la nostra societat futura, quan encara ressona l’eco d’aquell CEO que fa un any va fer coincidir tots els titulars: “El 54 % dels nois de 16 a 24 anys troben que el moviment feminista ha anat massa lluny”. Certament, la pregunta podia haver estat més afortunada, però les respostes tampoc no tenien complicació: molt d’acord, bastant d’acord, en desacord o molt en desacord. Tota la demoscòpia va en el mateix sentit: els nois menors de 24 anys són més conservadors, més antifeministes –amb caigudes de fins a 20 punts en un any!–, més contraris a la immigració, més escèptics sobre el canvi climàtic, més favorables a l’autoritarisme, més espanyolistes, valguin totes les redundàncies, que els seus predecessors: en definitiva, són els vells més jóvens de la història recent del nostre país.

De la mateixa manera, un sondatge darrere l’altre revela que, a les franges d’edat més baixes, la distància entre la manera de veure el món per part d’ells i elles s’eixampla, i que la mena de discordances que tradicionalment hi havia entre generacions, ara afloren entre gèneres. Els experts assenyalen l’efecte de les xarxes que consumeixen des d’edats molt tendres: els influenciadors que els són referents pertanyen a bombolles que no s’entrecreuen, i els interessos se’ls bifurquen beneïts per la personalització algorísmica dels continguts. Al final, cada grup percep unes amenaces diferents sobre la pròpia realitat, a vegades fins i tot contradictòries, perquè la realitat percebuda també ho és, de contradictòria, per no dir directament contrària.

Com a dona i com a catalana, sempre he trobat similituds pel que fa a les experiències relatives als drets de l’una condició i l’altra; per això, com tantes senyores que em consta que ho viuen igual, estic aprenent a bufetades que no podem donar mai cap avenç per descomptat. Les que vam ser jóvens als anys noranta, vam començar a albirar un tomb palmari entre els hòmens amb qui ens ajuntàvem i els que ens havien criat. Com passava també amb la llengua, hi havia molta fenya a fer i molta en curs, però la cosa semblava encarrilada, i estàvem convençudes que d’allà al futur només podíem anar endavant. No sé en quin moment vam badar que, trenta anys més tard –qui vulgui que pensi també en el català–, els fills d’aquells hòmens que prometien, els plançons dels pares entregats i guais, van pel camí de ser més retrògrads fins i tot que els seus avis, i no veus la manera ni el forat per a revertir-ho, perquè no són ells, és que és tot.

Com amb la llengua, no vam arribar ni a guanyar, que ja hem començat a perdre. Ara mateix, si el món gira cap a una banda, no és precisament en el sentit de l’impuls que manifesten les noies a les enquestes, sinó en la línia ideològica dels jóvens seguidors de xarlatans cryptobros, gamers ultres i fauna misògina diversa, i als quals no els barrufa la democràcia, que també deuen trobar que ha arribat massa lluny. Mini-Musks, mini-Trumps, mini-Putins que alguns analistes dispensen parcialment al·ludint a la precarietat de la seua generació, a la frustració pel present i la falta d’expectatives de futur, com si les noies no s’enfrontessin a aquests desencisos comuns. Tanta història i tanta civilització per al final no aprendre re, per tornar –a nivell macro i a nivell micro– a la predilecció per la mà dura i la bomba i la doctrina de la testosterona. Entre els mocosos petits i els grans, n’hi ha per a tirar el barret al foc.

Diu que dues notícies juntes s’entenen més bé, i cada vegada que l’actualitat ens dóna dades sobre la desdemocratització del planter masculí penso en aquests estudis que comencen a sortir sobre l’anomenat “dèficit masculí”, que vol dir la manca d’hòmens amb estudis superiors i valors feministes per a tanta dona hetero de les mateixes característiques. Una tendència complementària amb la falta de sortida dels hòmens més masclistes i amb una formació més baixa, i també amb el combo del nombre creixent de noies jóvens que obren la porta –la de l’armari o la del rebedor– a la bisexualitat, una obertura que els nostres nois, estadísticament, es guarden molt més de confessar. I què té a veure la gimnàstica amb la magnèsia? Doncs que els nanos i nanes dels estudis sociològics, en una hora o altra es trobaran al mercat.

Sabem que els últims anys les societats ens estem microfragmentant en les anomenades tribus digitals, identitats que ja no es basen en tradicions comunes i contextos culturals compartits. I allò que dèiem: els consensos mínims i democràtics s’estan diluint abans fins i tot d’haver assolit cap democràcia plena, ho sabem com a catalans, ho sabem com a dones, ho sabem com a ciutadans del món, i no em puc imaginar com casarem –és una manera de parlar– antidemòcrates i demòcrates si aquests valors també acaben dividits per gèneres. Haurem d’estar atents a l’evolució d’aquest bony maligne a les enquestes, però de moment és fàcil d’augurar que les senyores del futur no passaran pels embuts del passat. Sap greu per elles, perquè ara havia de ser el seu moment i no hi ha manera de tenir un segle descansat, però si la unió encara fa la força i l’últim que hem de perdre és l’esperança, haurem de confiar també en els nois de la corda igualitària, que tots sumats elles i ells, encara són més que tots aquests joves dictadorets.

Tayssir Azouz és membre de la junta directiva d’Òmnium Cultural i viu a Catalunya d’ençà de fa quinze anys. Nascut a Tunísia, parla sis llengües i ha viscut, entre més, als Estats Units, el Japó, Israel i Catalunya Nord. També és traductor i fundador de LionPhrase, una empresa de serveis multilingües, i graduat, entre més, en estudis catalans i transfronterers i en traducció i interpretació per la Universitat de Perpinyà. Malgrat aquesta trajectòria vital tan plena i professionalment completa, i malgrat haver-se acostat al català per l’àmbit acadèmic, explica que, en el fons, va aprendre la llengua per amor, a partir d’una relació de parella. L’idioma, diu, és la millor manera de conèixer en profunditat les persones, i, sobretot la societat on es viu. Parlem amb ell sobre la seva història i sobre la darrera campanya d’Òmnium Cultural per a fomentar el català entre els nous parlants. La campanya recorda que tothom que viu, estudia o treballa a Catalunya hauria de poder accedir al català, però que avui això encara no passa.

—Quins objectius cerqueu amb la campanya d’Òmnium “Volem més català”?
—Sensibilitzar tots els agents socials concernits pel que fa a l’aprenentatge del català. La idea és reflexionar i trobar solucions per a atendre la demanda existent per a aprendre la llengua i fer valdre el dret dels nous parlants d’aprendre-la. Això concerneix les institucions, però també els ciutadans i el món de l’empresa. El sector privat també hi ha de ser sensible, perquè juga a favor seu i de la societat. Allà on el sector públic mostra mancances, el sector privat ha de posar-s’hi davant.

—Les quatre potes de la campanya són el sector públic, el sector privat, l’àmbit educatiu i els ciutadans. On creieu que hi ha més resistències?
—Tothom ha d’assumir el seu rol amb la responsabilitat que implica. En el cas dels ciutadans, la millor manera de fer perdurar la llengua és una cosa tan senzilla com parlar-la sense complexos. I apel·lo també als parlants nadius: que no canviïn la llengua quan algú fa un esforç per aprendre-la, amb la dificultat que implica. S’ha d’entomar com un repte col·lectiu. Un idioma és un element de cohesió social i d’emancipació socioeconòmica. El sector privat ha d’entendre que tenir més parlants de català és una oportunitat, tant per a desenvolupar la seva activitat com per tenir accés a talent i perspectives diferents. Cada nou parlant té la seva pròpia trajectòria i uns potencials enormes, i aquí el món privat hi té un incentiu.

—Heu demanat als parlants nadius que no canviïn de llengua als nouvinguts. Com n’explicaríeu la importància?
—Tunísia és el meu país d’origen i vaig aprendre català a la Universitat de Perpinyà. Vaig començar l’aprenentatge en un vessant molt acadèmic, però realment allò que va marcar la diferència van ser les meves amistats, el contacte amb la gent. En el meu cas, era el contacte amb gent de la Garrotxa, un entorn molt diferent del de Barcelona. Quan encara no dominava l’idioma, continuaven parlant-me en català. Això va reforçar la meva confiança i convicció de voler emancipar-me i crear relacions profundes. També reforça l’autoestima dels propis parlants: veure gent esforçant-se dóna esperança. I cal lligar l’aprenentatge del català amb l’emancipació socioeconòmica amb incentius.

—Com es mostren aquests incentius? La noció del català com a eina per a progressar socialment era més clara abans que no pas ara.
—Havent-hi viscut, sempre dic que Catalunya Nord és el nostre mirall. El català hi desapareix perquè durant segles les institucions franceses han fet una política d’anul·lació, basada en el fet de lligar l’ús d’una llengua –el francès– a l’emancipació social i econòmica. En el seu cas, era per eliminar diferències, el concepte de nació a França es basa en això. El català no té un estat fort darrere, no tenim aquesta capacitat d’acció, però sí que hem de trobar fórmules per a crear incentius. Això requereix acceptar la realitat per voler canviar-la, sense por d’entrar en àmbits que poden semblar hostils. També hi ha prou històries de persones per a il·lustrar i inspirar, i les empreses han d’entendre que això no és només l’adquisició d’una eina comunicativa, sinó un procés transformador. Jo, com a emprenedor, com a lingüista, tinc una empresa de serveis multilingües i ofereixo solucions en diferents idiomes. Visc aquí i no puc obviar aquest fet i viure com si el meu mercat només fos fora. És important valorar on crees riquesa i demostrar que el català val igual que qualsevol altre idioma.

—I com veieu el paper de l’administració?
—Ha de garantir el dret dels nouvinguts d’aprendre català i atendre a una demanda creixent. Hi ha limitacions, moltes relacionades amb temes legals, d’arrelament, d’accés… Però la Generalitat té competències en l’arrelament, i el fet d’aprendre la llengua s’ha d’entendre com un incentiu molt gran per a enfortir l’expedient de qui vol viure aquí. I hi ha la qüestió dels cursos. Hi ha gent a Girona que vol aprendre català i que no pot accedir-hi per temes diversos –manca d’oferta, problemes d’horaris…– i acaben buscant un tutor privat. A banda del problema de la manca de places, em pregunto com és que no hi ha cap iniciativa privada que intenti d’atendre aquesta necessitat? També tenim un problema molt greu amb la docència. Molts joves no volen estudiar filologia catalana perquè creuen que no serveix per a res. No hi veuen l’incentiu, però cal fer-los-el veure, o crear noves oportunitats. He estudiat filologia catalana i en moltes classes estava sol! Amb uns professors excel·lents…

—Sou de Tunísia, però heu viscut en uns quants països i parleu sis idiomes. Com us vau topar amb el català?
—Sóc de Tunísia, però vaig viure tretze anys als Estats Units. Fins als cinc anys, vaig estar exposat a tres idiomes: anglès, francès i àrab tunisià. Això m’ha ajudat molt a l’aprenentatge d’altres llengües. Encoratjo molt les persones amb mainada a exposar-los a diferents idiomes, perquè hi ha un guany cognitiu molt important. I el català el vaig acabar aprenent en una relació amorosa.

—L’amor, a vegades, també és un incentiu per aprendre català.
—No n’hi ha cap de més transformador! [Riu.] Quan volem connectar amb la gent necessitem expressar-nos plenament i viure l’experiència de l’altre de la manera més profunda possible, que és aprendre el seu llenguatge. Això en l’àmbit col·lectiu funciona igual: la relació amb el teu cap, amb el teu company de feina… Totes les relacions ho requereixen, si volen ser realment genuïnes i arribar a la seva plenitud. Jo volia parlar amb els seus pares de manera plena! Això es va estendre a tota la meva experiència a Catalunya, una decisió que ha afectat la resta de la meva vida.

—Vau passar per Catalunya Nord i després pel Principat. Com va ser l’experiència al nord? Ensenyàveu català a la mainada.
—Mentre aprofundia en el meu coneixement de català en l’àmbit acadèmic i de conversa, introduïa el català a les escoles públiques franceses, a través d’intervencions. Em va fer pensar sobre quines eren les millors maneres de fer-los entendre com un idioma pot transformar la teva vida i obrir-te possibilitats que potser no veus al principi.

—Igual que coneixes del tot la persona si en coneixes la llengua, també passa amb el lloc on vius. Què en penseu, d’això que es diu a vegades que “és igual quina llengua parlem, les llengües només serveixen per a comunicar-se”?
—No són tan sols una eina de comunicació, són una eina de desenvolupament personal. Afecten totes les facetes de la vida, les decisions que prens i les possibilitats que tens. Tens capacitat d’aprofundir en la societat on vius. Aquest és el missatge que hem de comunicar en totes les esferes possibles.

—Quan vau començar a aprendre català, quins van ser els principals entrebancs que us vau trobar?
—Els reptes que m’he trobat tenen més a veure amb el fet de ser jutjat per l’aparença, l’accent… Elements externs que fan que els parlants decideixin de canviar al castellà. Des de la meva perspectiva, ho rebo com un missatge de “no formes part d’aquesta comunitat”, i és molt contraproduent. Si la gent vol que el català visqui, no ha de tenir prejudicis sobre les persones i incentivar-les a formar part d’aquesta comunitat.

—Malgrat parlar català perfectament, encara us passa que us canvien de llengua?
—Encara em passa, però la meva actitud és no cedir, no canviar de llengua i ser fidel a mi mateix. Però, sobretot, quan ets en un entorn socioeconòmic més precari, és molt més fàcil cedir. Per això cal un esforç per totes dues bandes, una obertura cap al nouvingut que és enriquidora.

—Heu parlat del missatge que s’envia als nouvinguts quan no se’ls parla en la llengua pròpia del país (“no formes part de la meva comunitat”). En el vostre cas, aquestes situacions s’han barrejat amb altres formes de racisme pel fet de venir de Tunísia?
—Sí, i és un estigma contraproduent per al progrés del català, tot i que intento no enfocar-me gaire en aquests prejudicis. La meva experiència és suficient per a demostrar que participo en la societat catalana activament. No cal donar més importància als missatges islamòfobs o xenòfobs. La millor manera que no afectin és predicar amb l’exemple.

—Amb l’auge de l’extrema dreta, sembla que en alguns casos s’hagi trencat aquest consens que el centre de la integració és el català, com si un musulmà no pogués ser-ho.
—Això toca un tema més profund, que és l’acceptació dels altres i de la seva llibertat religiosa. Totes les creences o maneres de veure el món parteixen de la nostra humanitat. No hem de crear murs, sinó trobar allò que ens uneix. Totes les diferències són una riquesa que ens ha d’ajudar a sumar i entendre. Un musulmà pot parlar català, com qualsevol altre idioma, i és tan català com la resta. L’idioma és un factor de cohesió social que ens permet de créixer col·lectivament.

Entrevistem Antoni, Sicus, Carbonell, perquè el grup Enderrock l’ha distingit amb el premi a la trajectòria pels trenta anys de Sabor de Gràcia, el grup que encapçala i que ha estat, d’ençà dels vint anys, el seu projecte de vida.

Ens trobem un dimecres a la plaça de la Vila de Gràcia, però, com que plou a bots i a barrals, finalment la seva amiga Mercè Puy ens acull a la seva galeria d’art, al carrer de Sant Pere Màrtir. És un gest d’hospitalitat que només et dóna la vida de barri. Una vida que Sicus va viure de petit pels carrers de Gràcia i que com més va més es va diluint. La gentrificació i l’expulsió dels veïns ha fet perdre l’essència de barri, i la comunitat gitana de Gràcia –tan important en la seva història– també se n’ha vist ressentida. Parlem de tot això i molt més –música, religió i d’identitat catalana– amb ell, que reconeix que celebrar trenta anys dalt els escenaris ha estat fruit d’un treball constant. El 15 de març ho celebraran amb una gran festa gitana a la sala Paral·lel 62 de Barcelona.

—L’Enderrock us atorga el premi a la trajectòria pels trenta anys de Sabor de Gràcia. No és una cosa gens habitual, entre els grups de música, durar tant de temps…
—Perquè el que costa no és arribar i moldre sinó mantenir-se. No vull dir noms, però hi ha grups de gent jove que ho fan molt bé i, de cop, ho deixen. Penses: “Ostres, no sabeu com costa arribar-hi!” Es poden millorar cosetes, però quan una cosa funciona, no la toquis! Sabor de Gràcia fem trenta anys, però hi ha hagut moments de voler llançar la tovallola. Tanmateix, quan després d’un concert la gent ve a dir-te coses o et paren pel carrer, dóna molta força per a continuar.

—Quina és la clau per a mantenir-se tants anys dalt els escenaris?
—Ser constant i professional. La música és la meva vida. Hi ha coses que puc fer per diners, però Sabor de Gràcia ho faig perquè és el meu projecte personal i no vull que mori. No busco la cançó estrella, això és flor d’un dia. Val més ser constant i ser-hi sempre. Mentre hi siguem, seguirem.

—Més d’una vegada heu comentat que, als cantants o grups de rumba catalana, la indústria no us ha premiat. Aquest Enderrock és una excepció? Què vau pensar quan el vau rebre?
—La primera reacció que vaig tenir quan en Lluís Gendrau [editor i director de la revista Enderrock] va trucar-me per dir-m’ho, va ser: “Que vols retirar-me, ja?” Perquè aquests premis solen donar-los a gent que ja té una edat. Però bé, vam rebre la notícia amb molta satisfacció, perquè és un premi que el reconeix la indústria, i són trenta anys de trajectòria en què ningú no ens ha regalat res. No vinc d’una família d’artistes, i sóc un artista independent, no he estat mai en una multinacional. Si es coneix Sabor de Gràcia, poc o molt, és per la feina, la professionalitat, la puntualitat…

—La puntualitat? Què voleu dir?
—És una de les coses que sempre deia el Gato Pérez: “Els gitanos ja teniu l’art, ja teniu el sabor, però us falta la disciplina.” I jo, en certa manera, he volgut aplicar aquesta disciplina.

—Aquesta crítica que feu de la indústria creieu que és perquè, en certa manera, la rumba catalana es considera un gènere menor?
—La rumba catalana s’ha considerat un gènere menor: de barris, de festes majors… És com aquella samarreta que traiem a l’estiu i que, quan arriba la tardor, la tornem a guardar i fins l’any que ve. La rumba va molt associada a la festa major i que sigui gratuïta. I no, no és així. Nosaltres vam fer seixanta-cinc funcions de rumba a la Sala Apolo en plena pandèmia, i sempre va haver-hi gent. Vam acostumar la gent a pagar la rumba, com es paga tot. Oi que quan vas a comprar el pa l’has de pagar? Que la rumba sigui alegre és una altra cosa, però és un gènere gran, molt gran. Nosaltres mateixos, aquí a Catalunya, el fem petit.

—Per què? Què voleu dir?
—Aquí tenim el mal vici… Tenim grans artistes, però nosaltres mateixos els fem petits. No valorem el que tenim a casa fins que ens ve algú de fora i ens diu: “Ostres, aquests són uns cracs!” Llavors tothom hi va. Mira la Rosalía. Jo vaig conèixer-la fa temps en un local d’assaig quan encara “no era ningú”. Qui l’anava a veure? I, en canvi, mira ara. Aquest és el problema de Catalunya. O reconèixer gent que ja és morta. Si jo sóc mort i ja no ho veuré, per què m’has de donar un premi? Per quedar bé amb la família? A més, la rumba catalana té un prejudici.

—Quin?
—S’associa molt a una època d’aquest país que jo vaig viure molt poc, en què es mesclava la rumba catalana amb la rumba flamenca, amb una sèrie de cançons molt estereotipades, de presons, de drogues, de mal ambient… I, llavors, tot es posa al mateix sac. I, d’altra banda, tots els grups punters d’aquella època eren gitanos, i a vegades hi havia un “petit rebuig”. I ho dic entre cometes perquè vull que se m’interpreti molt bé. Hi ha un petit racisme musical. “Que bé que ho fan, que bé que sonen, però jo no els vull al meu festival, jo no els vull a la meva festa major, jo no els vull a la meva escala.” Pel sol fet de tenir un color més negre que els altres.

—És veritat que no apareixeu en cap dels cartells dels grans festivals del país, on la majoria d’artistes i grups són de música urbana. Creieu que la rumba catalana és, en realitat, la primera música urbana dels Països Catalans? Al cap i a la fi, va néixer als carrers…
—Siguem clars: tothom parlava del rock català… Allò era rock en català. L’únic que van fer va ser canviar l’idioma, però el rock ja existia. La música urbana no l’hem pas inventada aquí, però li hem canviat l’idioma. Ara bé: la rumba catalana surt dels carrers, i és l’única música urbana que hi ha del carrer, als carrers de Barcelona, el segle XX. I això no ho valorem. I això dels festivals… ja hi estem acostumats. Què vols fer-hi? Em preocupa per la gent jove que ve darrere, però, al final, rere els festivals hi ha un promotor que es juga els seus diners, per tant, pot programar allò que vulgui. Ara, quan hi ha subvencions públiques, no. Quan hi ha una subvenció pública, utilitzes part dels meus diners, els fas servir per fomentar la cultura. Això està molt bé, però llavors has de comptar amb tothom. Hi ha festivals que cada estiu són igual. Aquesta és només una part de la música catalana, però també hi ha gent com Maruja Limón, Las Migas, Miguel Poveda… Però, què passa? Que canten flamenc, canten rumba i no canten allò que agrada a una sèrie de gent. No és el nostre problema. El problema és això: hi ha molt de prejudici. Mira, hi ha un passatge de la Bíblia que m’agrada molt de llegir que diu així: atraquen un senyor en un camí, li peguen, li roben tot i el deixen a terra. Com que sembla que estigui mort, tothom qui passa per allà se’l mira, però passen de llarg. Fins que un home s’hi acosta per mirar-se’l i s’adona que està molt mal ferit, però que no és mort. Decideix carregar-lo al seu carro i portar-lo a un hostal perquè el cuidin, i el salva. Aquí passa igual: la rumba catalana, el món dels gitanos catalans i del flamenc, es posa al mateix sac perquè es mira des de la distància, i la distància distorsiona la realitat. Cal acostar-s’hi per veure aquella música i aquella gent, i què fan.

—Parleu de la Bíblia… Vau ser ateu durant molt de temps, fins un dia molt concret. Què va passar, aquell dia?
—Sí, sóc cristià evangèlic. Va passar que vaig tocar de peus a terra. Tens un bon compte bancari i fills, però tens un buit aquí [es toca el pit]. No ets feliç. Feia concerts, però era una felicitat momentània. Quan s’abaixava el taló, la sensació de buit continuava allà. Fins que va arribar un dia que vaig voler tirar la tovallola de la meva vida, volia suïcidar-me. Un dia, vaig entrar en una església evangèlica i, quan cantaven, vaig començar a plorar. Vaig tornar a casa. Aquell dia, no vaig poder dormir en tota la nit, i vaig dir a Déu: “Mira, no sé si existeixes o no, però farem una cosa: demà tornaré a l’església, i si algú que no conec de res se m’acosta i em diu aquestes tres coses que només sé jo, llavors començaré a creure en tu i m’entregaré a la vida que tu em diguis.”

—I què va passar?
—L’endemà, vaig tornar a l’església, i me’n vaig anar sense que ningú em digués res. Quan anava cap al cotxe a fer el que volia –volia tirar-me al mar perquè no sabia nedar–, em va parar un noi i va dir-me: “Puc dir-te una cosa? Déu m’ha dit que et digui això, això i això.” Vaig agenollar-me allà mateix al carrer i vaig començar a plorar. Aquell dia va haver-hi un canvi a la meva vida.

—Hi ha músics que diuen que la música els ha salvat la vida. A vós us l’ha salvat Déu?
—Sí, a mi me l’ha salvat Déu. Jo vaig començar de molt jovenet amb la música, amb disset anys. He provat les drogues, he provat molt d’alcohol, sortíem molta de festa, he pujat a escenaris en condicions en què no havia de pujar-hi… I, de tot això, me n’avergonyeixo. No era correcte. I, gràcies a aquesta trobada amb Déu, va haver-hi un abans i un després. Musicalment també, sobretot pel que fa a valorar les coses.

—Canviant una mica de tema… Que fem aquesta entrevista a Gràcia no és cap casualitat. És el vostre barri, on vau néixer i créixer, i també és un dels bressols de la rumba catalana. Encara hi viviu? Quina relació hi teniu, amb el barri?
—Vaig néixer a Gràcia, m’he criat aquí. He jugat per aquests carrers. A la plaça de la Vila he trencat algun vidre jugant a futbol, quan encara deixaven jugar a futbol a la plaça. Fins i tot fèiem partits plaça contra plaça: els paios eren de la plaça de la Vila –que abans es deia plaça Orient–, i nosaltres, els gitanos, de la plaça del Raspall. I sempre jugàvem junts. I per la festa major de Gràcia fèiem berenars, trencàvem l’olla… Recordo molt fer vida al carrer de Puig Martí, al carrer del Progrés, al carrer Francesc Giner, a la plaça del poble Romaní –que ara es diu plaça del Poble Gitano–, a la plaça del Diamant quan encara no estava remodelada… A la plaça del poble Gitano vaig impulsar que els gitanos també celebressin la festa major, perquè feia 250 anys que érem al barri i faltava involucrar-nos-hi com a comunitat. Que tampoc és que es parlés de paios i gitanos, eh? Tots érem graciencs, però a vegades faltava implicació. I bé, vaig fer el pregó de la Festa Major el 2009. Només em falta ser regidor! Tot canvia…

—Quan ara torneu al barri, el deveu notar molt, aquest canvi…
—Mira, ara quan venia m’he parat a la pastisseria Cusachs, que és de tota la vida, i he recordat quan era nen i ja feia més bon temps, que a la vorera hi seien les senyores amb les seves cadires. Si passaves per allà i no les saludaves, et fotien una cleca i et deien: “Nen maleducat!” Després les havies de perdonar. O tornaves del col·legi i, si no hi havia ningú a casa, la veïna del costat t’acollia. Això era Gràcia abans. Ens coneixíem tots, era un poble. Ara ha canviat, com tot… Quan vinc a veure les meves ties i cosines, tinc molta nostàlgia.

—La comunitat gitana va ser molt important a Gràcia: no tan sols hi vivien, també van ajudar a construir i desenvolupar el barri. Quin paper diries que hi té, ara, la comunitat gitana, en un barri tan gentrificat?
—Ara no et podria fer una valoració actual del barri perquè no hi visc. Hi ha moltes coses que han canviat, com l’habitatge, que és una bogeria. La gent que no hi té un pis de propietat se n’ha hagut d’anar. Hi ha molta comunitat gitana que va a Gràcia, però que ja no hi viu.

—Quan van anunciar que us donaven el premi a la trajectòria, Lluís Gendrau va dir que la rumba catalana era de les poques músiques que conformaven el mapa sencer dels Països Catalans: se’n fa a Lleida, a les Terres de l’Ebre, a Figueres, a Perpinyà… La identitat catalana és clau, en la rumba catalana.
—I tant. Els gitanos de la Catalunya Nord i més enllà –de Tarascó a Perpinyà– parlen català, que és el que ells en diuen “parlar gitano”. I la majoria canten en català i fan rumba catalana. Quan els gitanos van sortir de l’Índia, del nord-est d’Europa, i van arribar aquí, molts van quedar-se en aquella zona. Molts d’altres, com la família dels Gipsy Kings [grup de rumba catalana de Montpeller], venien de Lleida, i per la guerra del 1936-1939 van emigrar cap allà. Si parlem del flamenc, hem de parlar de Jerez, oi? Doncs si parlem de rumba catalana hem de parlar dels gitanos catalans; forma part del nostre ADN. Abans de caminar, agafem la guitarra i fem el ventilador! [Riu.] Quan a mi, amb sis anyets, em van regalar la guitarra, no sabia ni fer un acord. Tot el que he après ha estat autodidacte. Orella i memòria.

—Sou de l’era postolimpíada del 92, moment en què la rumba arriba al seu pic amb la representació de Los Manolos de “Amics per sempre”. En quin moment es troba ara, la rumba catalana?
—Sí, després dels Jocs Olímpics vam sortir nosaltres i va ser quan es va apagar la llum de la rumba. Barcelona i Catalunya van fer una aposta molt gran per en Peret, Los Manolos… Hi va haver un auge molt fort, però va passar. I els qui vam començar a fer rumba després ens va costar moltíssim. Era molt complicat, molt, perquè veníem d’una època molt bona. Hi ha hagut èpoques millors. Més tard, hi va haver grups que es van voler posar una altra etiqueta: Ojos de Brujo, Dusminguet, la Troba Kung-Fú deien que feien “sonido Barcelona”, però el que feien en realitat era fusionar la rumba. Per què no volien dir-ne rumba catalana? Bé, és el que dèiem, s’associava a un altre temps, a una altra època i als gitanos, i ells volien desmarcar-se’n, però el “sonido Barcelona” és rumba. En canvi, hi ha grups com Txarango, la Pegatina o Gertrudis que van anar a classes i van dir: “Fem rumba. Els gitanos la fan més bé que nosaltres, però fem rumba.”

—Falten grups actius? Ara penso en Habla de Mi en Presente, que diuen que fan “electrorumba”.
—No els conec, me’ls apunto [treu el mòbil per apuntar-se’n el nom]. És un peix que es mossega la cua: si a Sabor de Gràcia, que fa trenta anys que hi som, ja ens costa, imagina’t ser emergent… A més, amb grups emergents ara hi ha aquesta mania de la taquilla inversa. Oi que jo no vaig a comprar una barra de pa i si m’agrada la pago i si no, no? Doncs igual. La cultura és per a valorar-la. Per això Sabor de Gràcia i altres plataformes en defensa de la rumba catalana fem uns festivals, que ja anunciarem, per a donar oportunitats als joves i pagar-los l’actuació. Aquesta és l’única manera. Si no ens ho fem nosaltres, no ens ho farà ningú.

—El 2023, el Ministeri de Cultura espanyol, dirigit per Miquel Iceta, va posar impediments per a sol·licitar el reconeixement de la rumba catalana davant la UNESCO perquè la petició feia referència només al seu caràcter “català”, i va suggerir que es canviés el nom per “rumba espanyola o d’Espanya”, o bé que es demanés conjuntament com a “rumba flamenca”. Què en penseu, d’això?
—Bé, això van ser els tècnics, no ell. Amb ell no vam parlar-hi mai. Però sí, en aquesta reunió els tècnics van dir que s’havia de dir rumba espanyola… Els vaig dir: “A veure, la crema catalana seria crema espanyola, o el cocido madrileño, cocido espanyol”? No té cap sentit. La rumba flamenca és una branca del flamenc que és reconeguda dins el flamenc, i ells proposaven fer igual amb la rumba. I vaig dir: “No, de menció, cap. La rumba catalana és un invent. No és igual.” Com els castellers. Però ells no ho veien clar, i nosaltres vam dir que o catalana o res. Per què? Perquè mentiríem, i perquè tota la gent com Peret, com el Pescaílla, com el Chacho, el Gato Pérez… Què hem de dir, que no és catalana? No. Les coses es diuen pel seu nom. I s’ha creat a Catalunya. Si hagués estat rumba espanyola, ja hauria estat presentada, però vam dir que catalana o res. I, gràcies a Déu, amb el ministre [Ernest] Urtasun i la directora de Cultura Popular, Carol Duran –que havia estat violinista nostra–, hi ha hagut canvis. Encara no és una candidatura oficial, per ser oficial ha de passar una selecció i que totes les comunitats autònomes hi estiguin d’acord. I això ja no depèn de nosaltres, però l’expedient a la UNESCO ja s’ha presentat.

S’ha convertit en la congregació de persones més gran de la història. El festival hindú de Kumbh Mela ha trencat tots els rècords. No és estrany: un certamen com el d’enguany només es fa cada cent quaranta-quatre anys, cosa que ha ocasionat l’assistència multitudinària de pelegrins. Això sí, arribar-hi ha estat una autèntica odissea per a molts, i probablement el desafiament organitzatiu més gran de la humanitat, i hi ha hagut unes quantes estampides mortals al país. Fins ara, s’hi han acostat prop de 500 milions de persones.

Jo ho vaig fer acompanyat d’un grup de viatgers amb furgoneta, però quan quedaven 15 quilòmetres per a arribar a Prayagraj, la ciutat on es fa el festival, ens van obligar a baixar del vehicle. El trànsit estava molt limitat a causa de la gran afluència de gent que hi havia. Quan ja estàvem preparats per fer la resta del camí fins a l’allotjament a peu, vam tenir la sort de poder combinar un autobús i un tuk-tuk (un tricicle motoritzat) on ens vam encabir deu persones. El que fos per poder avançar quilòmetres.

La majoria dels assistents porten roba de color taronja i el front pintat.

Prayagraj, antigament Allahabad, se situa en un punt molt venerat per l’hinduisme. Hi conflueixen els tres rius més sagrats de la religió: el Ganges, el Yamuna i el Saraswati. Es considera que banyar-se en les aigües dels rius sagrats neteja els pecats i beneeix els qui ho fan. Si a més a més es fa allà, on s’ajunten aquests tres afluents, el poder és encara més gran. Però és que, si addicionalment es fa durant aquestes dates tan especials, la purificació espiritual i l’alliberació del cicle de reencarnacions, l’objectiu final dels hinduistes, són més properes que mai.

Aquell era el motiu pel qual milions de persones caminaven ocupant les carreteres o atapeïen tuk-tuks com el nostre, tots ells direcció a Prayagraj. Quan vam travessar el riu Gangues per un pont, entre els cossos i motxilles d’aquell petit vehicle motoritzat vaig arribar a entreveure la magnitud del que m’envoltava. Milers de tendes d’acampada i grans tendals omplien les ribes del riu, negre com la nit, però envoltat de moltíssimes llums que pintaven un paisatge de contrasts. Ja era tard, però l’endemà ens endinsaríem en aquell univers desconegut.

Més de 160.000 tendes i 150.000 banys portàtils s’han instal·lat a les ribes del Ganges i el Yamuna.

El Kumbh Mela succeeix cada pocs anys, i alterna el seu emplaçament entre quatre ciutats, els punts on segons la mitologia hindú van caure quatre gotes del nèctar de la immortalitat durant la lluita entre déus i dimonis: Haridwar, Ujjain, Nashik i Prayragraj. Això sí, la celebració més important, que rep el nom de Maha Kumbh i que es fa cada dotze anys, és en aquesta darrera ciutat. I cada dotze cicles, és a dir, cada cent quaranta-quatre anys, és quan el Sol, la Lluna, Júpiter i la Terra s’alineen i creen el Maha Kumbh més important de tots. Segons el Ministeri de Cultura de l’Índia, hi ha registres que certifiquen que aquests festivals ja es feien al segle IV aC, si bé no van ser tan multitudinaris fins assolida la independència del país, a mitjan segle passat. D’ençà del 2017, forma part del Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO.

Els sadhus, l’automortificació i el cànnabis

Un dels punts més interessants del Maha Kumbh és la presència dels sadhus, els homes sants de l’hinduisme. Són ascetes que han renunciat a les seves possessions i als plaers i dolors de la vida terrenal i material, que cerquen assolir la il·luminació i la felicitat espiritual seguint una vida austera. Normalment, viuen amagats de la societat, la majoria a les muntanyes de l’Himàlaia, seguint unes pràctiques que per a la resta d’hindús són un misteri. Però cada dotze anys s’acosten fins a Prayagraj per banyar-se als rius sagrats i, de pas, perquè els pelegrins en rebin les benediccions.

Un sadhu ofereix benediccions.

Passejar-se per les seves parades era similar a fer-ho per alguna espècie de circ medieval. Cada un d’ells tenia alguna particularitat que el feia únic. Per exemple, n’hi havia alguns que feia més de quaranta anys que s’estaven amb el braç alçat; uns altres anaven a peu coix també de feia dècades; i fins i tot n’hi havia alguns que es dedicaven a envoltar mànecs d’escombra o dagues amb els seus genitals. Com més estrafolari, més pelegrins s’hi acostaven per fer-los-hi fotos o rebre’n la benedicció.

Aquestes pràctiques formen part de la seva penitència i austeritat espiritual, sovint com a mostra de devoció cap a una divinitat. Cerquen superar el patiment i transcendir el dolor, amb l’objectiu d’aconseguir la purificació espiritual. Tot plegat es veu amb un gran respecte i veneració pe la resta de feligresos hinduistes.

Aquest home fa més de vint anys que té el braç esquerre alçat.

Tot i això, a vegades es feia difícil de distingir entre els sadhus que realment creien en aquestes pràctiques i els qui ho feien com a part d’un negoci. Per cada benedicció, rebien una donació. Els envoltaven muntanyes de bitllets que s’amuntegaven dia sí, dia també. Tenint en compte que el festival dura sis setmanes, se’m feia fàcil d’imaginar que n’hi hauria molts que es farien passar per sadhus amb la intenció de treure’n un bon pessic.

Estar-se molta estona en aquella part del recinte era complicat. No tan sols per la quantitat de gent que hi havia, sinó també per la barreja de pols i fum que impregnaven l’ambient. Els ulls ens ploraven i costava respirar. La majoria ens vam posar malalts durant dies per culpa d’aquesta contaminació aèria. Gran part de la culpa la tenia el terreny mateix, de sorra, fang i pols, i també els campaments, on tan bon punt queia el sol s’encenien fogueres per a fer escalfor. A més, a les zones dels sadhus, s’hi havia d’afegir també el fum de la marihuana.

Un naga-sadhu comptant els diners que ha fet aquell dia.

Els homes sants en fumaven pràcticament a tota hora. Tenien una pipa de fusta que anaven passant amb els qui s’asseien amb ells, sadhus o no. Si bé el consum d’aquesta droga és estrictament prohibit al país, la policia fa una excepció amb aquests homes, perquè es considera que ho fan amb intencions espirituals i que no representen cap problema per a la societat. Els sadhus asseguren que el consum d’aquesta planta és essencial per a la seva connexió amb els déus i que fins i tot és una pràctica que es recull en les escriptures sagrades. Tot i això, no deixava de ser curiós trobar-se a més d’un vomitant pel consum excessiu de cànnabis.

Els sadhus eren els grans protagonistes del festival. No tan sols era una oportunitat única per a interactuar-hi ells i veure’ls lluny de les muntanyes, sinó que també eren el pilar de les celebracions. Dels quaranta-cinc dies de festival, n’hi ha tres que són considerats els més importants. És quan l’alineació dels astres és més propícia per a purificar-se. Aquestes tres jornades són conegudes com a banys reals, i és quan més afluència de gent hi ha, tothom vol banyar-se a les aigües sagrades. Els qui els encapçalen són els sadhus, que creen unes processons fins a la confluència dels tres rius per a banyar-s’hi. Els naga-sadhus, els devots més extrems i respectats entre els homes sants, tenen l’honor de ser els primers de fer-ho, i així enceten els banys reals. Després de submergir-s’hi, es cobreixen tot el cos amb cendra. Són fàcils d’identificar perquè van completament despullats durant tot l’any.

Els sadhus i els seus seguidors fumen marihuana amb unes pipes de fusta durant bona part del dia.

El bany real més important va ser el 29 de gener. Aquell dia es van ajuntar a Prayagraj prop de cent milions de persones, el rècord. I també va ser quan hi va haver una fatídica estampida que va deixar trenta morts, pel cap baix, i escenes d’autèntic pànic que van commoure el país i el món sencer.

Tot i això, aquestes tragèdies en realitat no són cap novetat en els Kumbh Mela. Desafortunadament, passa amb relativa freqüència. En el darrer Maha Kumbh, l’any 2013, 36 pelegrins van morir a l’estació de trens de Prayagraj. El 2003, 39 persones van perdre la vida en una estampida a Nashik, quan va caure un mur de contenció. El 1986, a Haridwar van morir 200 persones, i l’any 1954 hi va haver la tragèdia més gran del festival: entre 500 i 800 persones van perdre la vida en una estampida, també a Prayagraj. Aquella vegada, hi havien assistit cinc milions de persones, segons fonts oficials. Si bé encara hi ha tragèdies com aquestes, sí que es pot observar una evolució clara en les mesures de protecció i en l’organització de l’esdeveniment.

Aquest dissabte, 15 de febrer, hi va haver una altra estampida mortal, en què van morir 18 persones. Va ser a l’estació de trens de Delhi, per la gran quantitat de pelegrins. Fotografia de l’estació de trens de Patna aquests dies de festival.

Pocs dies després de l’estampida d’enguany, a l’ambient encara es respirava l’aflicció per l’accident. La gent en parlava pels carrers i les autoritats eren extremadament curoses per evitar que es tornés a repetir. Per aquest motiu, havien aplicat mesures, com ara, la restricció de vehicles dins la ciutat, o el control exhaustiu de les entrades i sortides del recinte, que una nit gairebé ens obliga a haver de quedar-nos a dormir a terra al festival.

Era poques hores abans del tercer i darrer bany real d’aquest Maha Kumbh, i es notava que hi havia molta més afluència que els dies anterior. Quan vam decidir d’anar-nos-en, ens vam trobar que totes les sortides eren tancades menys una, que anaven alternant. Això ens obligava a caminar durant quilòmetres i hores, d’una sortida a l’altra, fins a trobar-ne alguna d’oberta. Tothom anava seguint aquestes marees de persones, sense saber si a la sortida següent trobaríem la porta oberta. La situació va arribar a ser molt complexa, amb persones clarament fatigades de tant de caminar, i amb l’agreujant de l’aire contaminat. Mentre milions de persones entraven per acudir al bany real, els qui volien sortir-ne no podien, i això feia que cada vegada hi hagués més i més gent dins. Finalment, pràcticament a mitjanit, vam trobar una sortida oberta que ens va permetre de travessar el Ganges i sortir amb l’ajuda d’unes motocicletes. Si haguéssim trigat uns minuts més, la massa ens hauria impedit de moure’ns fins l’endemà al vespre, pràcticament.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida por Dev Dodia (@devdxb)

La coordenada més important

El punt on conflueixen els tres rius sagrats s’anomena Triveni Sangam. Fins allà van milions de pelegrins per banyar-se durant el Maha Kumbh, per purificar-se i acostar-se a la il·luminació. Però la veritat d’aquest lloc és que només hi ha les aigües de dos rius, el Ganges i el Yamuna. El Saraswati, el tercer riu sagrat, és místic. Diuen que és subterrani, però en realitat és més aviat simbòlic.

Quan vam arribar a la riba de la confluència, hi vam trobar milers de persones que es preparaven per entrar a les aigües o que ja n’havien sortit i s’eixugaven. Alguns dels qui eren dins es banyaven tots sols, però la majoria ho feien en grups d’amics, que cridaven grans càntics com si fossin seguidors de futbol, i pràcticament tothom tenia algun conegut que l’enregistrava amb el telèfon per capturar aquell moment únic.

Dos homes entren a Triveni Sangam agafats de la mà.

També hi havia qui encenia espelmes en una barqueta de paper i amb una ofrena floral que llançava al riu amb un acte que representa l’entrega de la llum i la devoció al riu Gangues.

Era un moment únic en la vida, i per això hi havia mares que obligaven els seus fills a banyar-se tot i les seves clares reticències i els plors desconsolats. Ningú dels presents allí tornaria a tenir una oportunitat com aquella. Probablement, ni tan sols els seus fills o néts no la tindrien.

Una noia fa un ritual amb una espelma a la confluència dels rius sagrats.

Aprofitant l’excepcionalitat del moment, s’havia fet viral la notícia d’una estafa que circulava per WhatsApp a l’Índia. Algú oferia la possibilitat de banyar-se a Sangam Trivani virtualment. L’anunci resava: “Una oportunitat única en cent quaranta-quatre anys! Aquesta és la teva última oportunitat per a banyar-te en el Maha Kumbh. No te la perdis. Envia’ns la teva foto per WhatsApp, la fotocopiarem i ens banyarem a les aigües sagrades amb la imatge. Els beneficis: purifica la teva ànima, rebràs la benedicció divina i els teus descendents t’ho agrairan. Aquest moment no es tornarà a repetir a la teva vida. Per només 500 rupies (uns 6 euros)”.

Com que jo tenia la sort de poder fer-ho de veritat, no me’n vaig voler estar. Amb una barqueta ens vam acostar fins a una platja interior feta especialment per arribar-hi navegant, em vaig desvestir i em vaig endinsar a les aigües.

Un sadhu descansa a la seva tenda.

Cinc capbussades després, i amb la pell refrescada per aquell líquid que venia de l’Himàlaia, vaig donar les gràcies a l’home que havia immortalitzat aquell moment. Tenia uns seixanta anys i havia vingut amb la seva família des d’un altre estat de l’Índia.

Quan ens vam acomiadar, va cridar des de la distància: “Ens veiem d’ací a cent quaranta-quatre anys en aquest punt exacte! No te n’oblidis!”

De moment, els qui vulguin encara poden acostar-s’hi. Això sí, tenen només fins el 26 de febrer, quan s’acabarà oficialment el Kumbh Mela del 2025.

Que les eleccions alemanyes són transcendentals per al futur de la Unió Europea crec que és un tòpic que es diu cada vegada que n’hi ha. Que les presents són més determinants que cap de les anteriors també s’acostuma a sentenciar cada vegada que es convoquen. De motius, sempre n’hi ha. A les darreres, perquè eren les primeres sense Merkel i a veure què passarà. A les de diumenge vinent, pel previsible ascens de l’extrema dreta, per les posicions enfrontades sobre immigració i per un context internacional que la victòria de Trump ha sacsejat profundament, tal com es pot comprovar cada dia, ja sigui amb els aranzels, amb la guerra d’Ucraïna o amb el qüestionament dels valors democràtics europeus que va fer l’altre dia, precisament a Munic, el vice-president dels Estats Units.

No és cap secret que, per moltes ampliacions que s’hagin anat fent, la base del projecte europeu pivota d’ençà dels orígens en l’eix Berlín-París. El projecte comunitari és molt complex i l’ascens de les extremes dretes i els populismes europeus de segur que té a veure amb el fet que el projecte no acaba de rutllar. No és un projecte fallit i, com la democràcia, si no és el millor sí que és el menys dolent. Però creure-hi demana un esforç, un acte de fe o de militància. Costa molt de no veure la Unió Europea com un club d’estats que tenen molta més facilitat a defensar els interessos particulars que no pas l’interès comú i els valors democràtics amb què contínuament s’omplen la boca. La incapacitat d’intervenir satisfactòriament en la guerra d’Ucraïna n’és una mostra especialment dolorosa, com ja va passar amb la de Bòsnia ara fa trenta anys.

Tenir governs sòlids a França i a Alemanya, amb mandataris que tinguin cara i ulls, va en benefici de tots. Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres, ens recordava Joan Fuster. Tot espai de poder que no ocupi la Unió Europea l’ocuparan els Estats Units o la Xina, hi afegeixo jo. Necessitem una Europa forta per a aplicar polítiques ambientals, defensar mesures econòmiques i encarar desafiaments tecnològics. A França, Emmanuel Macron és en hores baixes i sota l’amenaça constant del Rassemblement National de Marine Le Pen. Malgrat tot, ell ho intenta. Fa una setmana va convocar una cimera per a tractar sobre la intel·ligència artificial i, fa pocs dies, una reunió de mandataris europeus per a parlar de la situació d’Ucraïna. Ara s’ha de veure què passarà a Alemanya.

Què diuen les enquestes, de moment? Cinc dies abans de la contesa, el tomb cap a la dreta sembla evident i tan sols resta mesurar-ne la intensitat. La conservadora CDU és la favorita, amb prop d’un 30% dels vots. L’extrema dreta moderna i descarada d’Alternativa per Alemanya (AfD) és segona, en una xifra que s’acosta al 20%. Els socialdemòcrates de l’SPD paguen el preu de tenir un dirigent discret i poc carismàtic, el canceller Olaf Scholz, i superen de poc el 15%. Darrere, els Verds amb un 13%, i els postcomunistes Die Linke amb un 5%. Finalment, just per sota de la barrera electoral del 5% que cal superar per accedir al Bundestag, hi ha l’Alianca Sahra Wagenknecht, una escissió de Die Linke, i els liberals de l’FDP, que ja comencen a veure lluny el seu paper històric de crossa dels grans partits en els pactes postelectorals.

Sembla clar, doncs, que el nou canceller alemany serà el candidat conservador Friedrich Merz. La incògnita és amb qui voldrà governar, o amb qui haurà de governar, que no és ben bé igual. D’entrada ja ha rebutjat qualsevol aliança amb l’AfD, malgrat un acostament en immigració que va obligar Angela Merkel a intervenir-hi. De moment, a Alemanya el cordó sanitari es manté, malgrat que justament va ser un dels elements que va criticar el vice-president nord-americà, J. D. Vance. El nazisme és prou lluny perquè l’AfD pugui ser la segona força més votada, però encara és massa a prop perquè pugui entrar a un govern. Ara, caldrà veure com s’ho manega Merz per parar els peus a l’extrema dreta sense situar-se en el seu terreny, o si justament se situarà en el seu terreny per mirar de frenar-la. Situat a l’ala dreta de la CDU i poc amic de Merkel, Merz prové del sector privat, on havia fet negocis col·laborant amb grans fons d’inversió.

He deixat el comentari sobre l’AfD per al final, tot i que el seu resultat serà el principal atractiu de diumenge a la nit. El 20% de les enquestes és fiable o apareixeran votants de sota les pedres, dels que en una enquesta encara s’avergonyeixen de confessar que voten l’extrema dreta? Alice Weidel, la dirigent de l’AfD, una ex-analista de Goldman Sachs que viu a Suïssa amb la seva dona, sap que és un valor a l’alça. Els darrers atemptats comesos per estrangers, com l’atropellament en massa de Munic, multipliquen els missatges demagògics contra la immigració. Weidel ja ha dit que si mana tancarà fronteres, eliminarà les ajudes als qui demanen asil polític i emprendrà processos de “remigració” a gran escala, una paraula que ha posat de moda i que en teoria sona millor que deportació. Sap que té el suport de la Casa Blanca i, de retruc i segurament igualment important, el del totpoderós Elon Musk, que diu que la ultradreta és l’última esperança.

Diumenge, més de seixanta milions d’alemanys decidiran quins 630 diputats ocupen els escons del Bundestag, en les eleccions més transcendentals per al futur de la Unió Europea.

Les declaracions recents de Donald Trump sobre l’OTAN, la seua aparent disposició a permetre que Rússia ataque els països europeus que no compleixen la despesa militar acordada i la seua voluntat de negociar amb Vladímir Putin una aturada de la guerra d’Ucraïna, sense comptar amb l’opinió dels socis europeus, han fet ressorgir amb força el debat sobre la necessitat d’un exèrcit europeu unificat, d’una força militar conjunta. La idea, que fa anys que circula pels despatxos de Brussel·les, pot haver trobat finalment el moment adequat per a materialitzar-se, i aquestes darreres hores ha planat sobre la reunió informal convocada per Emmanuel Macron a París, amb mandataris d’uns quants països de la Unió i del Regne Unit.

Sobre el paper, els estats membres de la Unió Europea i el Regne Unit disposen d’uns efectius combinats que superen el milió de persones –les estimacions més fiables parlen d’1,3 milions de soldats, una xifra superior a la dels Estats Units. Tanmateix, la fragmentació d’aquesta força en vint-i-vuit exèrcits, cadascun amb sistemes d’armament particulars, amb cadenes de comandament i procediments operatius propis, en redueix dràsticament l’eficàcia. La duplicació de capacitats –massa gent fent les mateixes coses– i la manca d’interoperabilitat impliquen un malbaratament de recursos que Europa ja no es pot permetre, en la nova situació que es comença a dibuixar.

El nou context geopolític, marcat per l’agressivitat russa a Ucraïna i l’aparent desinterès nord-americà per la seguretat europea, presenta un envit, però a la vegada és una oportunitat històrica. França, única potència nuclear dins la UE després del Brexit, ha expressat repetidament el suport a una integració militar europea més profunda. El president Macron ha arribat a dir que podria posar el seu arsenal nuclear sota un paraigua europeu compartit, una proposta que seria fonamental per a dotar de credibilitat dissuasiva un hipotètic exèrcit europeu.

El Regne Unit, malgrat haver abandonat la UE, pot tenir un paper clau en aquesta nova arquitectura de defensa. Londres és l’altra potència nuclear europea, manté vincles de defensa bilaterals molt estrets amb uns quants països europeus, especialment amb França, i té una experiència única en operacions militars d’àmbit planetari. La guerra d’Ucraïna, a més, ha demostrat que els britànics, malgrat haver abandonat la Unió Europea, continuen profundament compromesos amb la seguretat continental.

Un exèrcit que seria dels més poderosos del món

Un exèrcit europeu unificat podria desplegar unes capacitats impressionants. Combinant els pressuposts de defensa dels estats membres, que sumen més de 200.000 milions d’euros anuals, es podria finançar una força militar moderna i molt efectiva que no seria tan sols un fre a una hipotètica amenaça expansionista russa, sinó que gairebé podria parlar de tu a tu amb els Estats Units. La integració permetria d’eliminar redundàncies, estandarditzar equipament i procediments i desenvolupar capacitats estratègiques que cap país europeu no pot assumir individualment. Però el procés per força seria llarg i no es pot improvisar. La majoria dels exèrcits europeus formen part de l’OTAN –tan solament en resten al marge exèrcits poc determinants, com ara els d’Àustria, Irlanda, Xipre i Malta–, i això ja proporciona una certa homogeneïtzació de sistemes i protocols, però no en un grau equiparable al dels Estats Units o Rússia.

En l’àmbit terrestre, Europa té una base sòlida gràcies sobretot als potents exèrcits de terra francès i alemany, que poden ser complementats per forces especialitzades, com fóra el cas de les unitats alpines italianes o de les unitats mecanitzades poloneses. Tanmateix, la multiplicitat de tipus de carros de combat (del Leopard alemany al Leclerc francès) i vehicles blindats complica molt la logística i el manteniment. Una estandardització progressiva fins a reduir el nombre de vehicles a un de sol per a cada necessitat seria crucial. Però això topa no sols amb dificultats tècniques, sinó també polítiques i industrials: cap país no renunciarà així com així a la fabricació del seu model.

La força naval europea presenta diferències marcades i probablement és el factor de debilitat més gran, especialment en contrast amb la descomunal flota dels Estats Units, un símbol universal de poder. Tot i disposar de vuit submarins nuclears francesos i britànics i una considerable flota de superfície combinada, hi ha mancances significatives en portaavions (tan sols França en té un d’operatiu) i en capacitat amfíbia. Així i tot, en relació amb les costes europees, les marines mediterrànies i les armades nòrdiques són bones en operacions litorals i, especialment les segones, submarines.

Quant a les forces aèries, fonamentals en un conflicte com el d’Ucraïna, la fragmentació és especialment problemàtica. La coexistència de models d’avions de combat diversos (Rafale, Eurofighter, F-16) multiplica els costs de manteniment i dificulta la interoperabilitat, com s’ha comprovat aquests darrers mesos, durant la guerra.

El transport aeri estratègic, la capacitat de moure tropes i material ràpidament, continua essent una debilitat crítica dels europeus, amb una dependència excessiva de les capacitats nord-americanes. Europa té una flota limitada d’avions de transport pesant, principalment l’A400M, i continua depenent massa del desplegament dels avions C-17 i C-5 americans.

Finalment, la capacitat d’intel·ligència i de ciberseguretat són potser el desafiament més complex per a un hipotètic exèrcit europeu. Tot i que països com França i Alemanya tenen serveis d’intel·ligència sofisticats, encara hi ha massa limitacions a l’hora de compartir informació entre estats membres. El Centre d’Intel·ligència i Situació de la UE (EU INTCEN) és un primer pas cap a la integració, però caldria un salt qualitatiu en la cooperació. En l’àmbit cibernètic, la fragmentació actual fa que Europa siga vulnerable en cas d’amenaces estatals i no estatals.

Uns embrions d’exèrcit unificat que funcionen de fa anys

Sobre el paper, la discussió entorn d’un possible exèrcit europeu ja té uns embrions que fa anys que funcionen i que ajuden les autoritats militars a entendre els envits i les dificultats que podrien aparèixer. El més notable és la Brigada Franco-Alemanya, creada el 1989, que representa el nivell més alt d’integració permanent. Aquesta unitat de combat, d’uns 5.000 soldats, és composta per militars d’ambdós països, amb quarters generals a Müllheim, Alemanya. És completament operativa i ha participat en missions a l’Afganistan i als Balcans.

Per una altra banda, l’Eurocorps, amb seu a Estrasburg, és un cos d’exèrcit multinacional que inclou unitats d’Alemanya, França, Bèlgica, Espanya i Luxemburg. Tot i que no és una força permanent completament integrada, manté un estat major multinacional permanent i pot comandar forces de 60.000 efectius amb una relativa velocitat.

I encara cal afegir-hi unes quantes iniciatives menors però interessants. Hi ha un Batalló Germano-neerlandès que té una estructura integrada tàcticament. Hi ha una Força Amfíbia Anglo-neerlandesa que representa una integració significativa en capacitats navals i amfíbies. I la Força Marítima Europea (EUROMARFOR) que integra capacitats de les marines de França, Itàlia, Portugal i Espanya.

La voluntat política és la clau

La infrastructura militar europea actual, doncs, presenta punts forts i punts febles. La densa xarxa de bases aèries, ports i instal·lacions militars ofereix una bona cobertura territorial, però moltes instal·lacions han de menester modernització. Particularment, la mobilitat militar dins la UE continua essent un desafiament logístic important: diferències en els sistemes ferroviaris, restriccions en el transport de material militar i colls d’ampolla en infrastructures clau poden dificultar el desplegament ràpid de forces en cas de crisi.

Però avançar en la línia d’un exèrcit europeu vol dir superar obstacles formidables. La sobirania de cada estat en matèria de defensa és un dels últims reductes del poder estatal que els països europeus són més recelosos a cedir. I les diferències en cultura estratègica són profundes: si França advoca per l’autonomia estratègica europea, països com Polònia o els bàltics continuen veient l’OTAN (en definitiva, els Estats Units) com l’única garantia creïble de seguretat contra Rússia.

Finalment, caldria resoldre la relació amb l’OTAN. Un exèrcit europeu, de la Unió Europea o de la Unió Europea i el Regne Unit, no hauria de ser necessàriament incompatible amb l’aliança atlàntica. La UE podria assumir més responsabilitat en la seua defensa i en la gestió de crisis regionals, i, doncs, alliberar recursos nord-americans per a uns altres teatres planetaris. Però és evident que si s’arribàs a una situació com aquesta, l’OTAN no podria continuar essent allò que és.

Siga com vulga, l’èxit d’un projecte com aquest dependrà de la voluntat política dels estats membres i de la seua capacitat de superar els recels particulars en favor d’una visió estratègica comuna. La situació a Ucraïna i les fanfarroneries de l’administració Trump fan palès que, en un món cada volta més multipolar i inestable, Europa necessita els mitjans per a defensar els seus interessos i valors autònomament. I, per tant, la pregunta sensata ja no és si cal un exèrcit europeu, sinó quan i com crear-lo.

Noah Higón, l’activista valenciana coneguda perquè difon a les xarxes com és viure amb set malalties rares, ens rep a la seu d’À Punt, acompanyada pel productor Marc Chica. Aquests dies no ha deixat d’atendre mitjans i, tot i que sembla cansada, no perd el somriure. Aquest vespre, a les 22.45, la televisió valenciana estrena el documentari Noah, dirigit per Louise Brix Andersen i produït per Bsglobaltv i Limmat Films, amb la participació d’À Punt i 3Cat. Com diu la protagonista, és una cosa insòlita que s’emeta una producció sobre aquesta temàtica en horari de màxima audiència.

Diu que se sent desbordada per una allau de sentiments, que encara ha de processar tot això que li passa i la repercussió que –espera– tindrà el documentari. La van enregistrar durant tot un any. Li posaven el micròfon només d’alçar-se, i a rodar. Moltes vegades, no sabia ni on era la càmera, i conta que els enregistraments de bon matí a l’hospital arribaven a ser surrealistes. Tot això ha fet que siga una producció sincera i emotiva. Confessa que pensava que la seua vida no donaria tant de si, però el resultat ja és un fet. “De veritat que és un somni per a totes les persones que patim això”, diu.

Per a Higón tot va començar quan tenia catorze anys i va decidir d’explicar la seua realitat a les xarxes socials. Penjava fotografies quan anava a l’hospital i ho contava tot. “Em vaig adonar que vivia en un món en què ningú no sabia res de malalties rares. Ara els mitjans de comunicació en parlen més, però abans era un tabú, era gairebé un estigma tenir una malaltia. I més si era rara. Al meu voltant, tot el món se’n va anar i em vaig quedar sola. Llavors vaig dir: ‘Què puc fer per a mostrar al món això que em passa?’ Ací va començar el meu camí, sense saber on arribaria”, diu. Aquella xiqueta de catorze anys difícilment podia imaginar-se on seria avui.

Fotografia: Prats i Camps. Fotografia: Prats i Camps. Fotografia: Prats i Camps. Fotografia: Prats i Camps. Les set malalties

Com explica, un dels principals problemes de les malalties rares és l’infradiagnòstic. És a dir, hi falta molt de coneixement científic. Un metge no pot trobar allò que no sap que cerca. Per això, quan va començar a explicar els seus símptomes i a mostrar que havia perdut trenta quilos en tan sols sis mesos, molta gent li va referir comentaris dolents, com ara que tenia anorèxia o bulímia, o que tan sols volia cridar l’atenció. La mare s’hi va entestar perquè sabia que a la filla li passava alguna cosa que no era eixa. “Gràcies a la meua mare, que no es va rendir mai, sóc viva, perquè si no m’hauria mort d’inanició.” Van trobar el primer diagnòstic, del qual es van derivar tota la resta, fins a arribar a set: la síndrome d’Ehlers-Danlos, la síndrome de Wilkie, la síndrome del trencanous, la síndrome de compressió de la vena cava inferior, la síndrome de May-Thurner, la síndrome de Raynaud i la gastroparèsia.

“De les Danlos, n’hi ha sis tipus; és una malaltia molt variada i a cada persona l’afecta d’una manera diferent. En el meu cas m’afecta els òrgans interns. Tenim el col·lagen, que és el ciment que fa que tota l’estructura del cos estiga bé, defectuós. Els òrgans interns els tinc com mal col·locats i es van xafant els uns amb els altres”, explica. Una de les primeres operacions que li van fer –ja passa per disset i en té programada una altra prompte– va ser a la mà, perquè tenia el dit menut com una S. Recorda que tothom li deia que seria impossible que li quedàs bé. “La cirurgiana va eixir del quiròfan amb una foto de l’operació al mòbil dient-me: ‘Veus com no hi ha res impossible?’ Se’m va quedar gravat a foc”, diu. D’ençà de llavors, totes dues van amb un penjoll amb la frase “Res no és impossible”, que per a Higón s’ha convertit en un mantra.

Fotografia: Prats i Camps. Fotografia: Prats i Camps. Fotografia: Prats i Camps. Fotografia: Prats i Camps.

A més a més, fa uns quants anys, va anar fins a Màlaga per a sotmetre’s a una operació especial, que la va portar al límit de la mort. Quan es va despertar del coma que li havien induït, havia perdut l’oïda. Un any després, li van fer un implant coclear i va poder tornar a sentir-hi, tot i que el que ara sent són uns sons metal·litzats que va haver d’aprendre a desxifrar amb la logopeda. “Ha canviat molt la meua manera de sentir-hi. És com si t’hagueren escopit a Mart i t’has d’acostumar a viure en un món totalment diferent”, diu. Mentre parlem, rep una trucada d’una ràdio per a entrar en directe, i ens explica que rep les trucades per Bluetooth a través de l’implant, i que pot despenjar fent uns toquets amb els dits.

Higón espera que amb el documentari hi haja un punt d’inflexió i que s’invertesca més en l’estudi d’aquestes malalties minoritàries.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by NOAH HIGÓN BELLVER ︎ (@nh487)

Com és un dia normal en la vida de Noah Higón?

Per a ella, cada dia és una aventura diferent. Hi ha dies que no es pot alçar, que se’ls passa vomitant, que pot ser que només haja dormit dues hores, però que cal tirar endavant. Normalment, va una vegada la setmana a l’hospital, tot i que intenta negociar amb el seu metge que siga cada deu dies. Li agrada molt viatjar i recorda amb estima el viatge de l’últim Cap d’Any amb els pares. Van anar a Istambul, una promesa que li van fer quan va eixir del coma.

Un dels seus trets característics és l’autoexigència. “El meu metge em diu que he de parar perquè la meua vida no és com la d’una persona sana. Però jo sempre pense que he de demostrar més que les persones sanes”, diu. Moltes vegades, això li passa factura i arriba a l’hospital extenuada. “M’han dit tantes vegades que no podria ser res pel fet d’estar malalta, que ja és pels meus ovaris que jo puc ser el que em done la gana, la malaltia no passarà davant meu. Que si jo m’he de morir, que siga fent el que m’agrada i vivint, no quedant-me a casa plorant”, diu.

Ha estudiat un doble grau en dret i ciències polítiques, a vint-i-sis anys ja ha publicat dos llibres i ha protagonitzat un documentari, i just aquest dissabte es va presentar a l’examen d’oposició per a treballar en la Conselleria de Sanitat. Sap que és molt probable que no arribe a tenir una cura per a les seues malalties, però vol treballar i fer tant com puga perquè la ciència avance en aquest camp.

Reconeix que conviu amb la mort de prop, però ho ha assumit. “És una cosa que va inherent a mi. Quan vaig complir els divuit anys, vaig fer el testament vital i tinc molt clar que el dia que em toque anar-me’n me n’aniré. No és que estiga tot el dia pensant en la mort, però sí que la tinc molt acceptada i sé que forma part de la meua vida, que en qualsevol moment pot arribar i ja està. S’acaba i punt”, diu.

Fotografia: Prats i Camps. Fotografia: Prats i Camps. Fotografia: Prats i Camps. Fotografia: Prats i Camps. Fotografia: Prats i Camps. La família, un pilar

Quan li demanem si té cap referent, no ho dubta ni un segon: la seua mare. “Quan tenia tretze, catorze anys, que és quan no vols estar amb la teua mare i vols estar fora, jo dormia al mateix llit, a l’hospital, amb ella. Aleshores s’ha forjat una confiança que fa que poca gent puga entendre la relació que tenim, que ens mirem i ja sabem com està l’una i com està l’altra. I és el motor de la meua vida. Sempre dic que jo he portat el dolor físic, però ella ha portat el dolor de l’ànima, que potser és més complicat que el que jo he patit”, diu.

La seua situació, afig, ha fet que els seus pares estiguen més units que mai. El pare, diu, ho gestiona diferent que la mare. “Tendeix a mostrar menys les emocions, potser és com una barrera per a protegir-se. Quan era a l’UCI, plena de cables, ell no hi volia entrar. I ma mare li deia ‘però és que és la teua filla’. I ell, ‘però és que jo no vull veure-la així’. I ella, ‘però és que és el que hi ha.’ És veritat que quan tens un fill amb una malaltia potser acabes molt malament, et separes i la família es trenca completament, i en el meu cas ha estat al contrari. Els meus pares estan més enamorats que mai, s’estimen més que mai. Tenim una relació molt bonica tots tres, tenim el nostre propi codi d’estima”, diu.

Un darrer missatge

Amb set malalties rares i disset operacions a les espatlles, s’ha convertit en tot un exemple. “Espere que quan vegen el documental s’adonen de la sort que tenen les persones que estan sanes, i que és cert això que s’ha de viure cada dia com si fos l’últim. Ningú no té un present assegurat, que no ens deixem mai un ‘t’estime’, que no te’n vages al llit enfadat amb algú, perquè no saps si demà li podràs demanar perdó. Ser molt conscients d’això, que la vida és una, que cal viure-la, i que menys enutjos i més amor”, acaba.

Fotografia: Prats i Camps. Noah Higón amb March Chica. Fotografia: Prats i Camps. Fotografia: Prats i Camps.

The Washington Post · Ellen Francis i Sammy Westfall

Munic, Alemanya. Mentre el govern de Trump es prepara per negociar directament amb la diplomàcia russa amb l’objectiu de posar fi a la guerra a Ucraïna, el president francès, Emmanuel Macron, convocà ahir els dirigents europeus a una reunió d’emergència per a discutir com el continent podia influir en les converses.

El continent lluita a la desesperada per poder tenir veu en unes negociacions que podrien determinar el futur d’Ucraïna i del panorama de seguretat europeu, i que progressen sense la participació de Kíiv o Brussel·les. La trucada telefònica entre Trump i Putin, la setmana passada, i els plans de Washington de fer la primera ronda de negociacions amb representants de Moscou, aquesta mateixa setmana, no ha fet sinó atiar les pors que els interessos de seguretat del continent siguin menyspreats durant el procés.

El primer ministre britànic, Keir Starmer, anuncià abans-d’ahir que el govern que presideix estava “preparat i disposat” a desplegar soldats britànics a Ucraïna com a part d’un acord de pau, cosa que s’interpretà com una possible maniobra de pressió perquè la resta de dirigents europeus es comprometin a seguir-ne els passos. Països com Alemanya, Espanya o bé Polònia, tanmateix, van recelar d’explorar l’opció d’enviar soldats a Ucraïna durant la reunió d’ahir. Això evidencia els obstacles que continuen impedint que els aliats del continent puguin formar un bloc comú prou fort per a contrarestar el pes geopolític de Trump i, de retruc, alterar significativament l’status quo a Ucraïna.

Els aliats europeus d’Ucraïna fa mesos que deliberen sobre la necessitat d’enviar-hi tropes en cas d’un acord de pau. Aquestes deliberacions, impulsades originalment per França, han agafat una urgència completament nova arran de les maniobres del govern de Trump per a emprendre negociacions diplomàtiques amb Rússia.

A la reunió d’ahir, hi assistiren els caps del govern d’Alemanya, el Regne Unit, Itàlia, Polònia, Espanya, els Països Baixos i Dinamarca, i també el secretari de l’OTAN, Mark Rutte, i alguns alts funcionaris de la Unió Europea. L’objectiu era arribar a un consens sobre la reconstrucció d’Ucraïna i les garanties de seguretat que el continent oferirà al país en el marc d’un acord de pau, unes garanties que podrien incloure el desplegament de tropes europees. Els assistents també deliberaren sobre com protegir els interessos de defensa europeus en un moment en què el govern de Trump ha deixat clar –per activa i passiva– que la relació transatlàntica està canviant. Ho expliquen els funcionaris de seguretat europeus, que parlen amb la condició d’anonimat per tractar deliberacions en curs.

Diplomàtics nord-americans, com l’enviat especial per al Llevant, Steve Witkoff, i l’assessor de seguretat nacional, Michael Waltz, viatjaren cap a l’Aràbia Saudita abans-d’ahir per reunir-se amb l’equip negociador rus. Witkoff explicà que Washington confiava a “fer avenços significatius” cap a la resolució de la guerra d’Ucraïna.

També abans-d’ahir, Macron explicà que havia parlat amb el príncep hereu saudita, Mohammed bin Salman, sobre “el rol que l’Aràbia Saudita podria exercir en la negociació d’una pau sòlida i duradora [a Ucraïna], amb els europeus al cor d’aquest procés”.

El ministre francès d’Afers Exteriors, Jean-Noël Barrot, ha demanat unitat i cap fred als europeus. “Mantinguem la calma i no ens deixem portar, no ens deixem intimidar per les declaracions que sentim a tort i a dret”, va dir abans-d’ahir a la ràdio France Inter.

“Correspon tan sols als ucraïnesos decidir si han de deixar de lluitar o no […] i no deixaran de lluitar fins que estiguin segurs que la pau que se’ls proposi serà duradora”, continuà. I afegí: “I qui podrà oferir-los aquests garanties? Els europeus.” El rol dels Estats Units, aclarí, era fer seure Putin a la taula de negociació.

L’enviat especial de Trump per a Ucraïna, per la seva banda, ha reiterat que els dirigents europeus no tindrien seient a la taula de negociació.

“Sóc de l’escola realista”, deia Keith Kellogg, aquest cap de setmana, a la Conferència de Seguretat de Munic. “Crec que no hi haurà seient a la taula per als europeus”. Kellogg provà de calmar els ànims de la diplomàcia europea tot matisant que això no significava que les preocupacions de seguretat del continent serien deixades de banda en les negociacions. Ahir, Kellogg també aclarí que els Estats Units no imposarien cap decisió a Zelenski “com a dirigent electe d’una nació sobirana”.

Ucraïna no ha estat convidada a les negociacions entre els Estats Units i Rússia a Riad, a l’Aràbia Saudita, i Zelenski avançà ahir que el seu govern no reconeixeria cap acord en què no hagués participat. “La veu d’Europa ha de sonar amb la mateixa força que la dels Estats Units”, va dir el president ucraïnès, que qualificà tant els Estats Units com Europa de “grans socis estratègics”.

“Hem d’anar a l’una amb els europeus”, va dir Zelenski, que va reiterar la necessitat que Europa participés en qualsevol procés negociador.

Diumenge, la premsa nord-americana preguntà a Witkoff per què Ucraïna no havia estat convidada a formar part de les negociacions. “Jo crec que Ucraïna sí que en forma part”, va dir, i va recordar que Trump havia trucat a Zelenski feia pocs dies, i que els diplomàtics nord-americans s’havien reunit amb els seus homòlegs europeus i ucraïnesos aquest cap de setmana a la Conferència de Seguretat de Munic. “No crec que l’objectiu sigui excloure a ningú”, afegí.

Kíiv ha rebutjat la proposta, presentada pel govern de Trump, que demanava que el govern ucraïnès permetés l’accés de Washington a la meitat dels dipòsits minerals del país, en concepte de repagament per l’ajuda que el país havia rebut dels Estats Units durant el conflicte. Ucraïna treballa ara en una contraproposta que facilitaria l’accés dels Estats Units als recursos minerals d’Ucraïna –però que, en canvi, reforçaria de manera explícita les garanties de seguretat de Washington a Kíiv. Ho ha explicat a The Washington Post un grup de set persones familiaritzades amb la qüestió, que parlen amb la condició d’anonimat per tractar qüestions confidencials.

Michael Birnbaum, Siobhán O’Grady i Jeff Stein han contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Pas important per a salvar Cal Macià, la casa familiar de Vallmanya, al Segrià, on el president de la Generalitat Francesc Macià estiuejava i passava llargues temporades. És una masia del segle XVII, catalogada fins ara com a Bé Cultural d’Interès Local, que havia estat propietat de la família d’Eugènia Lamarca i de Mier, muller de Macià, i que, en morir el seu pare –l’arquitecte Agapit Lamarca–, va ser heretada pel matrimoni.

L’immoble es troba actualment en molt mal estat. Malgrat que el 22 de desembre de 2023 la Generalitat, la Diputació de Lleida i l’Ajuntament d’Alcarràs van anunciar que la comprarien i la restaurarien, més d’un any després ni la casa s’ha comprat ni s’hi ha fet cap mena d’actuació per a evitar-ne la degradació. Ahir, però, hi va haver una novetat que pot implicar un punt d’inflexió: després d’una primera negativa, s’ha fet pública una rectificació i el Departament de Cultura de la Generalitat ha iniciat l’expedient per a declarar la masia Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN), en la categoria de Lloc Històric.

RES CLT/432/2025 S'incoa expedient de declaració de Bé Cultural d'Interès Nacional, en la categoria de Lloc Històric, a favor de la Casa Vallmanya, a Alcarràs (Segrià), i de delimitació del seu entorn de protecció https://t.co/B4OYFRFD9C

— DOGC (@DOGCdeldia) February 17, 2025

Tot i que la declaració es preveu que s’acabi el mes de juny, la incoació implica que sigui tractat en el règim de protecció establert per a aquests béns culturals. Entre més qüestions, ara la Generalitat podria impulsar l’expropiació de l’immoble. En canvi, mentre era un Bé Cultural d’Interès Local solament ho podia fer l’ajuntament.

La plataforma popular Salvem Cal Macià – Casa Vallmanya, que va demanar que s’apliqués a l’immoble aquest règim i va presentar documentació inèdita perquè la Generalitat canviés de parer, fa temps que insta les administracions a fer-se càrrec de la casa per evitar-ne la desaparició. Ara demanen que, amb aquest canvi de protecció, es faci de manera immediata. El portaveu del col·lectiu, Ferran Dalmau, diu: “De BCIN que cauen per terra, en aquest país nostre, no te’ls acabes. La simple declaració per si sol no serveix de res si no hi ha una voluntat política d’utilitzar les eines que et dóna la llei de patrimoni cultural català per protegir l’immoble.”

Una finca com més va més degradada

Salvem Cal Macià – Casa Vallmanya diu que la Generalitat i l’ajuntament ja els han fet arribar que no veuen clara l’expropiació, tot i que el col·lectiu considera que aquesta és l’únic mecanisme que garanteix la  preservació de l’immoble. I Dalmau afirma que expropiar terrenys o cases és habitual per a fer carreteres, obra pública: “Per què no ho podem fer si té un valor històric innegable?”

Expliquen que el propietari no ha estat sancionat pel consistori per no haver executat les reformes que li exigien i que, per tant, caldria prendre les mesures necessàries perquè l’espai fos museïtzat per evitar de perdre’n el valor històric i patrimonial. A final de desembre, el govern municipal va enviar un requeriment al propietari de la casa indicant quines obres havia de fer –com ara posar una tanca o una lona– i el termini d’un mes. “El propietari no ho ha fet”, diu Dalmau, ni ha presentat el pla d’obres d’apuntalament perquè les parets no caiguin.

Tot i que el consistori ho pot fer subsidiàriament, és a dir, fer les obres i després passar la factura al propietari, de moment no s’ha fet res. L’ajuntament ha reconegut que havien comprovat que no s’havia fet res, però, segons el col·lectiu, l’equip municipal els ha fet saber que solament faran les obres subsidiàriament si el propietari les paga per endavant. “L’ajuntament cerca una excusa per no haver d’executar una cosa que s’ha compromès a fer, que és l’actuació subsidiària”, diu Dalmau. I sentencia: “El propietari no pagarà mai res. Això és un peix que es mossega la cua; ara hi ha connivència de l’ajuntament perquè caigui la casa.”

Si cal, tot i que no són optimistes amb la situació, Salvem Cal Macià – Casa Vallmanya es mostra disposat a anar per la via judicial: “Cada dia ens queden menys opcions a banda de portar l’ajuntament als tribunals perquè compleixi la normativa.” Fa temps que l’immoble es troba en un procés de degradació avançat, amb un esvoranc a la coberta que ja afecta pràcticament la meitat de la superfície. Dalmau explica que els annexos ja han caigut tots, enderrocats. I afegeix que durant la sequera “la casa patia, però no del tot”, però ara la degradació ha avançat molt més. “Quan una casa comença a desmuntar-se per la teulada, però on cauen les cases normalment, sembla que no hi hagi de passar res fins que es comença a esfondrar tota.” I afegeix: “Hi ha un moment que l’ensorrament de la casa adquireix una velocitat accelerada i creiem que aquest procés ja ha començat. Som gairebé en un punt de no-retorn.” Demana una actuació urgent perquè aviat podria ser massa tard.

Aquí podeu veure imatges del 2021, i ara la situació és molt pitjor:

El propietari actual és un particular que té una granja i explota la finca agrícola. Tindria més interès en els magatzems agrícoles a la vora de la finca que no pas a preservar-la. Fa gairebé un any, el mes d’abril, es va fer públic que se n’havia aturat la venda perquè el propietari la condicionava al fet que l’Ajuntament d’Alcarràs li donés permís per a construir un camp clos per a evitar que els conills li facin malbé els cultius que té en uns quants punts d’Alcarràs. Un tràmit llarg perquè, segons el consistori, calen uns quants informes favorables. Alguns terrenys són a la vora de la carretera L-800 i d’un curs natural, i és complicat que la normativa urbanística i la inundabilitat permetin d’autoritzar-lo.

Una casa amb història

L’explotació de la finca ha tingut un pes important en la biografia del president Macià. Per exemple, gràcies a la gestió feta per Eugènia Lamarca, es va poder finançar l’exili del president entre el 1923 i el 1931, a causa de la dictadura de Miguel Primo de Rivera i dels fets de Prats de Molló del 1926.

La casa fou escenari d’estades, reunions, residència d’estiu i d’una intensa activitat política, que va evolucionar de posicions pròximes al carlisme catalanista cap al republicanisme progressista i independentista fins a arribar a la presidència de la Generalitat de Catalunya amb la proclamació de la República del 14 d’abril de 1931.

“El botxí és fora!”: Noranta anys de la proclamació de la República als Països Catalans

​La guerra de 1936-1939 va conduir la família de Macià a l’exili, fugint de la repressió. Als anys cinquanta Maria Macià i Lamarca, la filla, va recuperar la casa i la finca amb una important inversió. Tanmateix, el 1968 l’Institut de Colonització espanyol li n’expropià 3.100 hectàrees, el 90% de la finca, en un acte de repressió de la dictadura franquista envers la família, i previsiblement pel fet de ser filla de Macià i compartir-ne la ideologia política.

La casa de Vallmanya forma part de l’ampli llegat memorial i patrimonial del 122è president de la Generalitat. S’afegeix a la casa natal de Macià a Vilanova i la Geltrú, l’Espai Macià de les Borges Blanques, la Casa Macià a Vil·la Denise de Prats de Molló, el Castell Principal del Turó de la Seu Vella de Lleida, el Dipòsit de Puigverd de Lleida, el Pont Vell o del President de Seròs i el disseny de la Fàbrica Viladés d’Alfarràs, per exemple.

La integritat, més que una virtut, és un luxe que pocs es poden permetre. No parle tan sols del cost econòmic, sinó del preu que una part de la societat imposa sempre a aquells que gosen mantenir-se ferms en les seues conviccions. En un món que –als efectes de màrqueting banal però també en l’alta cultura– predica sempre la importància de “ser un mateix”, no deixa de ser curiós que es puga castigar amb tanta severitat els qui realment ho són.

Potser per això, quan trobem algú que es manté dret aguantant la tempesta, sovint no podem evitar una barreja d’admiració i preocupació. Admiració per la fortalesa, preocupació pel seu destí, concret, real i immediat. La història ens ha ensenyat que els inflexibles pateixen, que sovint acaben malament. Però també ens ha ensenyat que són els únics que la fan avançar.

I no és fàcil –no sé ni si cal explicar una cosa tan coneguda– això de mantenir-se dret. Cal tenir una columna vertebral d’acer i, alhora, prou flexibilitat per a no trencar-se. Cal saber quan és imperatiu plantar-se i quan cal recular estratègicament. Cal tenir la lucidesa per a distingir entre les batalles que val la pena de lliurar i les que més aviat són secundàries.

Però sobretot, cal tenir la capacitat i la voluntat de viure amb les conseqüències. Perquè n’hi ha, de conseqüències. Sempre n’hi ha. La societat –cap societat– no perdona fàcilment aquells que li recorden una cosa tan elemental –i a la vegada tan revolucionària– com que podria ser millor que no és. Que hauria de ser una cosa que ara no és. La societat, ja m’enteneu, té la pell fina i tendeix a castigar-los amb l’ostracisme, amb la marginació, amb l’etiqueta de “impossible” o “conflictiu”; els anomena “radicals”, “pintorescs” i cada volta més sovint i amb més irresponsabilitat “terroristes”. També.

I, tanmateix, els íntegres són necessaris. Més que necessaris: imprescindibles. Perquè són un contrapès que impedeix que la balança es decante excessivament cap al costat de la mediocritat, que sempre implica submissió. Són els guardians d’una dignitat que molts han oblidat que existeix o que prefereixen fer veure, per comoditat, per por, pel que siga, que ja no existeix.

Per això, cada volta que veig algú plantar-se amb la decisió amb què es planta Gonzalo Boye –lluitant amb les mans i amb les ungles, a mossos i amb els punys– cada vegada que observe algú dir “no” quan li seria més fàcil o més convenient o més còmode dir “sí”, m’inunda un riu d’esperança.

Hi ha gent que no fa concessions en les coses fonamentals. Potser són uns ingenus, com diuen alguns. Potser són temeraris, com diuen uns altres. Però per a mi el fet important és que són els únics que poden mirar-se cada matí a l’espill sense haver d’apartar la mirada. Una cosa que en els temps que corren a mi ja em sembla una victòria en si mateixa. Probablement la més important.

 

PS1. Un grup nombrós de catalans d’origen divers ha presentat un manifest reclamant que el català esdevinga la llengua comuna per a tots els ciutadans del país, vinguen d’on vinguen i parlen la llengua que parlen. Clara Ardévol ha entrevistat un dels primers signats, Tayssir Azouz, arribat de Tunis ara fa quinze anys i membre de la Junta d’Òmnium Cultural: “Em canvien la llengua, però la meva actitud és no cedir, ser fidel a mi mateix”.

PS2. Macron va reunir ahir un grapat de dirigents europeus per a parlar de la reacció a les provocacions de Trump i a la negociació que comença avui entre Rússia i els Estats Units per decidir sobre una hipotètica pau a Ucraïna. Damunt la reunió i damunt tot el debat d’aquests dies, plana la hipòtesi de la creació d’un exèrcit europeu, tasca molt difícil ara mateix, però que sembla impossible d’esquivar si Europa vol continuar essent algú en el món. Per a tenir dades a la mà i poder discutir amb arguments, he escrit aquest informe: “Ha arribat l’hora d’un exèrcit europeu?”

PS3. Noah Higon és una activista valenciana que s’ha fet coneguda pels seus vídeos virals sobre com viure, com ho fa ella, amb set malalties d’aquestes que se’n diuen rares. Laura Escartí li ha fet una entrevista en què s’expressa amb molta claredat.

PS4. S’ha convertit en la congregació de persones més gran de la història. El festival hindú de Kumbh Mela ha batut tots els rècords i atrau 500 milions de pelegrins. Ho heu llegit bé: 500 milions de persones. Sergi Unanue ho ha viscut per dins i ens ho explica en aquest sensacional article, un més del seu quadern de viatges: “Estampides, cànnabis i banys sagrats: el festival hindú que ha atret 500 milions de pelegrins”.

PS5. De fa trenta anys, gràcies al suport de milers de lectors, hem pogut fer periodisme independent i professional i oferir-vos-el amb accés obert per a tots, cada dia. Ara s’acosta una nova era i necessitem més subscriptors. Ací trobareu tots els avantatges de fer-vos-en i el formulari per a donar-vos d’alta.

La comissió bilateral d’Infrastructures entre la Generalitat de Catalunya i l’estat espanyol ha aprovat la creació d’una empresa mixta per gestionar Rodalia, una volta d’haver-se anunciat el traspàs del servei. L’acord s’ha formalitzat aquesta tarda després de la trobada entre la consellera de Territori, Sílvia Paneque, i la secretària general d’ERC, Elisenda Alamany.

Paneque i el secretari d’estat de Transports espanyol, José Antonio Santano, han explicat en conferència de premsa que la nova societat es constituirà abans d’acabar l’any, amb majoria de participació de la Generalitat. El consell d’administració estarà format per representants de la Generalitat i l’estat a parts iguals, i la gestió completa del servei començarà el primer de gener de 2026. Paneque ha destacat que la fórmula de l’empresa mixta assegura el traspàs amb totes les garanties jurídiques necessàries. Per la seva banda, Santano ha afirmat que els drets dels treballadors de Renfe quedaran “perfectament salvaguardats” amb aquest acord.

Traspàs de la línia R1 i nou Pla de Rodalies 2026-2030

La reunió també ha abordat el traspàs de la línia R1 de Rodalia, especialment pel que fa a un tram del Maresme que la Generalitat ha demanat excloure del catàleg de xarxa ferroviària d’interès general. S’ha acordat completar l’inventari de les instal·lacions a traspassar i la seva valoració econòmica en un termini màxim de tres mesos. Posteriorment, l’acord haurà de passar per la Comissió de Traspàs i la Comissió d’Afers Econòmics i Fiscals, i ser aprovat pel consell de ministres espanyol.

Durant la trobada, s’ha avançat en la redacció del Pla de Rodalia 2026-2030, que es preveu de validar el mes de juliol. El pla inclou projectes com l’estació intermodal a Tarragona, l’augment de capacitat a l’estació de Martorell, la duplicació de la línia entre Montcada i Parets, i la millora de la connexió Tarragona-València al nus de Vila-seca.

Grup de treball per a la demarcació de Girona

Entre més temes, s’ha decidit crear un grup d’anàlisi per abordar les necessitats del sector empresarial i logístic de la demarcació de Girona en relació amb el transport ferroviari de mercaderies. També s’ha acordat signar un protocol per impulsar la segona fase de la variant de Figueres de la línia Barcelona-Portbou.

Paneque ha atribuït els acords a la “lleialtat institucional” amb el govern espanyol, mentre que Santano ha destacat el diàleg entre administracions i ha assenyalat que s’han normalitzat les relacions bilaterals entre els dos governs.

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha explicat que la trobada d’aquesta tarda de dirigents europeus a París ha servit per a exposar els punts de vista dels diferents mandataris sobre la guerra d’Ucraïna, la pau i les actuacions dels països. Sánchez ha subratllat que la reunió ha estat informal i no s’ha arribat a cap acord, però ha reclamat que Ucraïna i la comunitat europea tinguin un paper clau en l’establiment de la pau.

Sánchez, en la conferència de premsa posterior a la reunió, ha refermat el suport d’Espanya amb Ucraïna. “Fa tres anys que li donem suport i continua resistint. I això implica que Ucraïna necessita el suport d’Europa i de la comunitat internacional. Espanya li continuarà donant suport”, ha dit.

Sobre la trobada entre els Estats Units i Rússia, que es farà demà a l’Aràbia Saudita, Sánchez ha destacat la predisposició dels EUA a arribar a una pau, però ha assenyalat que no es poden cometre errors. “No podem fer que les converses de pau siguin en fals. Ha de ser una pau duradora i justa”, ha dit Sánchez. Per això, ha considerat que aquesta pau ha de tenir el vistiplau d’Ucraïna i de la comunitat europea. “El resultat de la pau ha de fer que la Unió Europea sigui més forta. Davant de les adversitats, cal més Europa, més Unió Europea”, ha assenyalat.

Sobre l’enviament de soldats a Ucraïna, el Regne Unit i Suècia ja han anunciat que estan disposats a enviar tropes a Ucraïna si es tanca un acord de pau amb Rússia. El primer ministre britànic, Keir Starmer, ha fet públic que prometrà “garanties de seguretat” a Kíiv, amb una ajuda anual de 3.000 milions de lliures fins el 2030, i fins i tot diu que hi desplegaria l’exèrcit britànic “si calgués”, perquè diu que això contribuiria a garantir la seguretat del continent.

La ministra d’Afers Estrangers de Suècia, Maria Malmer, tampoc no descarta d’enviar tropes sueques a Ucraïna “dins una força de manteniment de la pau”, en cas que es posi fi a la guerra. “Primer hem de negociar una pau justa i duradora que respecti el dret internacional i Ucraïna”, ha declarat a Sveriges Radio.

Reunió de set caps d’estat

En la trobada d’avui a París, hi han participat els cap de govern d’Espanya, Alemanya, Regne Unit, Itàlia, Polònia, Països Baixos i Dinamarca, així com la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen; el president del Consell Europeu, António Costa; i el secretari general de l’OTAN, Mark Rutte.

El president de l’estat francès, Emmanuel Macron, ha volgut aprofitar aquesta trobada per “engegar un període de consultes entre els líders europeus sobre la situació a Ucraïna i la seguretat europea”, amb la possibilitat de continuar aquestes converses en altres formats per acostar posicions entre els socis interessats en la pau i la seguretat al continent.

Aquests darrers dies, el distanciament entre Europa i els Estats Units s’ha fet més evident. El vice-president nord-americà, JD Vance, ha criticat la qualitat democràtica europea i ha acusat la UE de “censurar” la dissidència. Així mateix, a la Conferència de Seguretat de Múnic, l’enviat especial de Trump per a Ucraïna, Keith Kellogg, va advertir que la Unió Europea seria exclosa del nucli dur de les negociacions.

 L’Audiència de Barcelona ha confirmat la condemna a un any de presó i dos de llibertat vigilada contra Saül Gordillo, ex-director de Catalunya Ràdio i de l’Agència Catalana de Notícies (ACN), pels tocaments a una redactora del digital Principal que dirigia, en un sopar d’empresa. Segons han informat a Efe fonts jurídiques, la secció setena de l’audiència ha desestimat el recurs interposat per la defensa de Gordillo i ha ratificat la condemna que el novembre de l’any passat va imposar al periodista la titular del jutjat penal 7 de Barcelona per un delicte d’agressió sexual.

La sentència va considerar provat que Gordillo va tocar les parts íntimes d’una periodista del mitjà que dirigia, sense el seu consentiment exprés, a la discoteca on havien acudit al costat d’altres companys de la redacció després del sopar de Nadal d’empresa, el desembre del 2022. La condemna a Gordillo inclou la inhabilitació per a qualsevol professió, ofici o activitat que comporti un contacte regular i directe amb menors d’edat durant un període de dos anys i li prohibeix d’apropar-se a la víctima a menys de mil metres i comunicar-se amb ella durant dos anys.

La jutge recriminava a Gordillo en la seva sentència que no hagi entès “el més que necessari canvi de mentalitat i protecció a la llibertat sexual de les dones” en relació amb el consentiment.

La víctima no ha demanat cap quantitat econòmica per aquests fets, ha sofert un trastorn per estrès postreumàtic, amb angoixa, desbordament emocional, tristesa aguda i dificultats per dormir, per la qual cosa ha necessitat atenció psicològica.
Gordillo té una altra causa oberta arran de la denúncia que va presentar contra ell una segona redactora de Principal per agredir-la sexualment la mateixa nit, quan la portava a casa amb cotxe després del sopar d’empresa, en un cas en què la fiscalia li demana quatre anys de presó.

Les exportacions de béns estatals van continuar la tendència de creixement el 2024 i van aconseguir el seu segon millor any en la sèrie històrica (després del 2022), com es reflecteix en les dades de comerç declarat de Duanes, recollits en l’informe mensual de comerç exterior del Ministeri d’Economia, Comerç i Empresa espanyol, elaborat per la Secretaria d’Estat de Comerç. En conjunt, el 2024 les exportacions de béns van portar uns ingressos de 384.465 milions d’euros. D’aquesta xifra, 100.132 milions corresponen a exportacions fetes de Catalunya estant. És, doncs, un 26% del total.

Catalunya, un any més, és la comunitat capdavantera en les exportacions de béns, a molta distància de la segona, que és Madrid i que exporta menys de la meitat que Catalunya (48.800 milions). El 2024 aquesta distància es va eixamplar, perquè a Madrid les exportacions van baixar de més del 5%, i a Catalunya tan sols del 0,3%. L’any passat, a més, a Catalunya també es va tornar a assolir la millor xifra d’empreses exportadores regulars –les que van exportar de manera consecutiva durant els darrers quatre anys–, i foren 18.345, un 4,5% més que l’any anterior.

Aquesta dada fa que, en exportació, Catalunya sigui la joia de la corona dels governants estatals, amb un pes molt important en alguns sectors. En el químic, per exemple, les exportacions catalanes són pràcticament el 50% de l’estat espanyol. I amb una mica més del 20% hi ha els béns d’equipament i el sector alimentari.

Cal destacar especialment aquest darrer, que enguany ha fet un creixement important. Dimecres el conseller del ram, Òscar Ordeig, presentarà les dades d’exportació agroalimentàries de Catalunya del 2024. Segons que avança la convocatòria, en línia amb l’evolució d’aquests darrers anys, “les exportacions agroalimentàries catalanes apunten a un rècord històric, superant els 15.500 milions d’euros en valor i consolidant el sector com a motor econòmic de Catalunya”. Les dades que dóna avui Duanes són una mica més baixes, –2,3%, cosa que no invalida l’apreciació del conseller i el rècord assolit enguany en aquest sector concret.

Hem de pensar que, dins l’estat espanyol, les exportacions catalanes de la indústria agroalimentària són les segones, darrere Andalusia, que té en aquest rengló el punt més important de les seves exportacions. El 2024 foren el 39% del seu total de vendes foranes. En canvi, a Catalunya són poc més del 15%.

Si no ha arribat a superar el rècord global ha estat a causa dels cotxes. L’any 2023, el sector va fer unes exportacions extraordinàries, de més de 15.000 milions, amb un creixement anual del 39%. La repetició d’un any com aquell és gairebé impossible si, a més, els principals països d’Europa comencen a reflectir estancament en les compres exteriors. No tinc les dades de Catalunya d’enguany, però el pes de Barcelona en el total català supera amb escreix el 95% i té una caiguda de l’11%, cosa que el deixa per sota dels sectors esmentats i amb un futur preocupant.

Segons el conseller d’Empresa i Treball, Miquel Sàmper, “les xifres mostren la fortalesa del sector exportador català, que ha estat capaç de superar un 2024 amb incerteses i dificultats a escala global”. Sàmper diu: “El fet de tornar a superar els 100.000 milions d’euros d’exportacions en un entorn tan complex i una Europa afeblida és una nova demostració de la capacitat d’adaptació i diversificació de les empreses catalanes per a continuar explorant nous mercats.” I afegeix: “El rècord d’empreses exportadores regulars indica el grau de maduresa d’un teixit empresarial que ha fet del món el seu mercat.”

De fet, les dades que coneixíem divendres de l’Eurostat sobre els nostres principals clients no eren pas gaire encoratjadores per als exportadors. El PIB de la zona euro va poder créixer d’un tímid 0,1% el darrer trimestre del 2024, afeixugat per la contracció en les dues grans economies, Alemanya i França, tot i que van revisar una dècima a l’alça l’estimació preliminar.

Finalment, l’economia no va estar totalment estancada en l’últim tram de l’any, però l’Eurostat manté que el PIB de l’àrea de l’euro va créixer d’un 0,7% en el conjunt del 2024. Les xifres, sigui com sigui, indiquen un alentiment del creixement respecte de l’avanç del 0,4% registrat el tercer trimestre del 2024, que s’explica sobretot per la feblesa de les grans economies.

El PIB d’Alemanya, considerada com el motor econòmic del continent, va registrar un retrocés del 0,2% el quart trimestre, el francès va disminuir d’una dècima i l’italià es va estancar, amb una taxa del 0%. Aquestes tres dades contrasten amb el bon comportament de l’economia catalana i l’espanyola, que van tancar el 2024 amb un creixement trimestral del 0,8%, el quart més alt entre els vint-i-un països sobre els quals l’oficina comunitària d’estatística aporta dades.

I falta parlar del cas Trump. Ha començat amb l’acer i l’alumini, però, veient que les seves actuacions són tan imprevisibles, pot tornar, per exemple, a l’oli, com va fer al primer mandat. De manera directa, tant l’estat espanyol com Catalunya tenen un pes d’exportacions als EUA relativament baix, al voltant del 5%. Però això no vol dir que una pujada dels aranzels no pugui fer molt de mal a empreses d’alguns sectors, que fa anys que treballen en el mercat nord-americà.

El 2023, Catalunya va exportar principalment als Estats Units maquinària (16,7% del total), perfumeria i cosmètica (10%), productes farmacèutics (7%), combustibles (6,2%) i productes químics orgànics (5,1%). Aquestes cinc tipologies de productes agafen el 45% del total que Catalunya exporta als EUA.

Cristina Serradell, directora de la unitat de negoci internacional d’Acció, admet que hi ha “inquietud” entre les empreses catalanes que tenen interessos als Estats Units. Més de 3.100 companyies exporten regularment als Estats Units, la primera destinació de les vendes a l’exterior de Catalunya fora d’Europa. A final de gener, Acció va activar el servei “Adapta’t als nous Estats Units” per ajudar les empreses catalanes que hi exporten a mitigar els possibles efectes de les polítiques proteccionistes que ha anunciat Donald Trump. El nou servei, que s’ofereix a partir del programa “Barreres al comerç internacional”, permetrà a les companyies d’identificar els riscs potencials per als seus productes i serveis i les orientarà en l’elaboració de plans de contingència per a anticipar-s’hi, segons l’agència catalana.

El Sindicat de Llogateres ha fet una crida a “teixir aliances” i estendre “l’efecte Casa Orsola” a tota Barcelona. Ho ha explicat la portaveu del moviment, Carme Arcarazo, en el marc d’una trobada estratègica de blocs en lluita que ha reunit una cinquantena de persones davant l’emblemàtica finca de l’Eixample.

Arcarazo ha assegurat que l’objectiu de la cita és localitzar finques que encara no s’han organitzat, però que estan amenaçades per un fons que acaba de comprar el seu bloc o que ha començat a intentar de fer fora els veïns per destinar l’edifici a lloguers de temporada. Ha dit que a Barcelona hi ha milers de comunitats afectades i ha avisat que revertir la reserva del 30% per habitatge públic pot fer aflorar 4.000 nous casos.

Ha criticat el batlle de la ciutat, Jaume Collboni, per haver comprat la Casa Orsola per intentar aturar l’onada de mobilitzacions i ha advertit que la lluita no s’atura i que “on abans hi havia una Casa Orsola, ara n’hi haurà centenars”.

El president de l’estat francès, Emmanuel Macron, ha parlat amb telèfon amb el president dels Estats Units, Donald Trump, hores abans de la reunió d’urgència d’avui amb uns quants dirigents europeus per a tractar la situació a Ucraïna.

La trucada, segons fonts de la presidència de l’estat francès, ha durat uns 20 minuts i  s’ha produït poc abans de l’arribada dels mandataris europeus a la seu presidencial de París.

A la cimera hi participen els caps de govern d’Espanya, Alemanya, Regne Unit, Itàlia, Polònia, Països Baixos i Dinamarca, així com la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen; el president del Consell Europeu, António Costa; i el secretari general de l’OTAN, Mark Rutte.

La trobada es produeix en el context dels darrers moviments diplomàtics impulsats per Washington per intentar de desescalar la crisi a Ucraïna. Demà, els governs dels Estats Units i Rússia es reuniran per primera vegada a l’Aràbia Saudita per explorar vies de diàleg.

El president ucraïnès, Volodímir Zelenski, ja ha advertit que Kíiv no participarà en aquesta trobada i que, per tant, no acceptarà cap conclusió directa que en pugui sorgir.

El famós brau d’Osborne de Mallorca, conegut per ser un suport habitual de missatges i reivindicacions, ha aparegut avui amb una pintada nova, aquesta vegada dirigida als compradors estrangers rics que adquireixen propietats a l’illa. L’acció ha estat reivindicada pel grup “SOS residents”, que aplega gent preocupada per l’impacte de la massificació turística.

El text, escrit en anglès i amb pintura vermella en majúscules, diu: “Compradors estrangers rics de propietats, aneu a l’infern”. El brau és ubicat en un turó al costat de la carretera de Palma a Manacor (Ma-15), entre Algaida i Montuïri. Aquest és l’únic exemplar del brau d’Osborne a Mallorca.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by ÉS BEN HORA D’ATURAR (@sos_residents)

Les imatges del missatge han generat un gran ressò a les xarxes socials. Més enllà del to provocatiu de la pintada, el missatge expressa el malestar social creixent per l’impacte de la demanda estrangera en el mercat immobiliari local. L’afluència de compradors adinerats ha contribuït a l’augment constant dels preus de l’habitatge, dificultant l’accés a la compra o al lloguer per a molts residents de l’illa.

Lloc: Sala Noble del C.C.Calisay

L’Incasòl ha començat les obres per a restaurar el castell d’Olèrdola, en una intervenció que es preveu que permeti de recuperar la silueta de l’Alt Penedès del segle X. De la fesomia que tenia aquest territori fa més de mil anys, ara només queda l’església del conjunt monumental d’Olèrdola, i del castell solament se’n poden apreciar unes poques runes. La intervenció preveu de recuperar unes parets de prop de tres metres d’alçària, de manera que l’edifici torni a lluir dalt del cim. “Podrem explicar molt millor com era l’Olèrdola medieval, la segona ciutat més important de l’època”, ha celebrat la coordinadora del recinte, Núria Molist. La singularitat de l’espai ha obligat a traslladar els materials d’obra amb un helicòpter.

Les obres, que està previst que s’allarguin fins a finals d’any, comencen amb una excavació arqueològica al recinte del castell. Amb la intervenció s’espera de recuperar la part de les parets que han quedat enterrades d’ençà que l’edifici va ser abandonat. La directora del projecte, Anna Ibarz, ha precisat que les runes estan amagades parcialment per una acumulació de terra i pedres fruit del pas del temps, “que ara es retiraran per aflorar murs en diferent estat de conservació”.

Les pedres extretes s’utilitzaran per reconstruir les parets. La previsió és fer una consolidació partint del punt més alt que es conserva ara. Entre les excavacions i la reconstrucció, s’estima que quedaran a la vista unes parets d’aproximadament tres metres d’alt. Seran les corresponents a la planta baixa de l’antic castell, el qual en plena esplendor va tenir tres pisos. No està previst, però, fer una reconstrucció completa “perquè no es planteja inventar un castell del qual no hi ha certesa de com era”. També s’actuarà a l’antiga torre romana.

Consolidar la planta baixa i fer el desbrossat de tot l’entorn del cim permetrà deixar visible parcialment un edifici que ara els visitants pràcticament s’han d’imaginar. El castell “tornarà a ser una de les dues icones de la ciutat medieval del segle X”, celebra Molist, que recorda com antigament la fortificació marcava el punt més alt de la plana penedesenca juntament amb l’església de Sant Miquel situada a pocs metres.

“Ara tothom veu només l’església, però d’aquí a un any veurem també el castell i podrem posar en relleu la importància que tenia”, afegeix. I és que recorda que el castell tenia una destacada tasca militar i administrativa, ja que la ciutat era just a la frontera entre al-Àndalus i la regió cristiana. “El Comte de Barcelona repartia des d’aquí totes les terres que anava conquerint fins a arribar a Tarragona”, explica.  Olèrdola era la segona ciutat més important de l’època, després de Barcelona. Amb prop de dos mil habitants, el recinte englobava una munió de cases construïdes a les pedres, on vivien artesans, ferrers, boters, pagesos i ramaders. “Recuperar el Castell és recuperar l’edifici més emblemàtic, el qual dona context i explica molt bé com era la ciutat medieval, actualment en bona part coberta per vegetació”, afegeix Molist, que assenyala l’edifici com l’assignatura pendent on intervenir, després de diversos projectes focalitzats en la muralla o l’església.

Per iniciar les obres, s’ha traslladat tota la maquinària i material fins al cim amb un helicòpter, ja que el castell se situa a la part més alta d’un bosc on no poden arribar els vehicles rodats. Al llarg d’una hora, l’helicòpter ha fet una trentena de viatges aquest dilluns al matí entre l’aparcament del Conjunt Monumental i el cim on hi ha el castell. Sota una gran expectació mediàtica, ha traslladat màquines excavadores desmuntades, material de construcció i nombroses tanques per assegurar l’espai. El mateix operatiu està previst repetir-lo a finals d’any, quan l’obra estigui enllestida.