La població de Barcelona nascuda a l’estranger multiplica per set la del 2000, amb 572.459 persones d’un total de 1.702.814. Així ho conclou l’informe La població de Barcelona segons lloc de naixement i nacionalitat a 01/01/2024: una Barcelona diversa amb dades del 2024, en què s’analitza l’origen i nacionalitat de la població resident a la ciutat a partir de les dades del padró.

Al 2024, la xifra d’empadronats no nascuts a la capital catalana va superar al de persones nascudes a la ciutat: la població autòctona representa el 46,1%. L’estudi analitza el període entre 1997 i 2024 i constata que la població amb nacionalitat estrangers s’ha multiplicat per 16 en aquests vint-i-set anys. L’evolució ascendent només es va veure interrompuda durant els anys de la crisi econòmica i el 2021, de forma puntual, per la pandèmia.

D’altra banda, el nombre de persones amb nacionalitat estrangera empadronades ha augmentat un 10,4% en relació al 2023, i representa un màxim en la història recent de la ciutat. Així, un de cada quatre barcelonins és de nacionalitat estrangera.

Una altra de les conclusions de l’informe és que a Barcelona hi conviuen 180 nacionalitats. Encapçalen el rànquing les persones de nacionalitat italiana (més de 50.000), seguits de la colombiana (prop de 28.500) i la paquistanesa (uns 24.700).

La nedadora de Ciutadella Tita Llorens, de cinquanta-sis anys, ha acomplert una nova fita que no havia aconseguit mai ningú: ha nedat al llac Titicaca de la ciutat de Yampupata, a Bolívia fins a Yunguyu al Perú. Sí que s’havia fet amb vestit de neoprè; i sense, una altra dona n’havia fet 16 quilòmetres, però no 20 com ella.

Tot i que 20 quilòmetres de distància semblen poc acostumats als rècords de Llorens, en aquest cas la dificultat estava en el fet que el llac és a 3.800 metres d’altitud i l’aigua a una temperatura que oscil·la entre els 12 i els 13 graus. A més, plovia i feia mal temps en general.

“Ha estat de les més dures que he fet”, ha dit Llorens en conversa telefònica amb VilaWeb, després de dormir poques hores.

Tita Llorens va saltar a l’aigua a dos quarts de tres, hora d’ací, i va tocar l’altra riba a les dotze del vespre. “De respiració he anat molt bé, l’altitud no m’ha afectat. Les dues primeres hores em trobava molt bé, anava lliscant, això ho saps, quan vas bé”.
A banda, també li ha molestat la forta pudor que feia les aigües quan ha sortit de Bolívia. Després la cosa ha millorat.

Tita Llorens ha fet una setmana a Bolívia per a aclimatar-se a l’altura. “Estic molt contenta per com m’ha tractat la gent. Tant a la sortida com a l’arribada hi havia molta gent que la volia acompanyar, “A l’arribada hi havia una gernació, m’han donat la medalla de la ciutat i no sé quantes coses més. Jo volia seure i no em deixaven de tantes festes com em feien. Quan veia tota la gent, hauria tornat arrere”, diu de broma, però molt agraïda i contenta d’aquest reconeixement que no sempre té a casa nostra.

“Estic molt orgullosa perquè ja començ a tenir una edat i cada vegada les coses són més complicades”, diu. Llorens es proposa desafiaments que no ha fet ningú mai. La seva gesta més recordada són les 36 hores que va esmerçar per unir nedant Eivissa i Dénia l’any 2018.

 “No sé què li passa al meu capet quan sóc a l’aigua”, Tita Llorens conta com afronta els desafiaments extrems

Ara diu que farà un parell de dies de vacances a Bolívia amb en Siscu Pons, el seu marit i qui l’acompanya incansablement en els entrenaments a les platges de Santandria o Cala Morell a Ciutadella. Sobre si té una altra gesta al cap, ara que ha completat aquesta s’atreveix a dir-la en veu alta. Vol nedar en aigües encara més fredes que aquestes, a Ushuaia, un tram més curt però més dur entre l’Argentina i Xile. “No don res mai per fet, ara ja hi puc pensar, li he dit a en Siscu que potser després d’això d’Ushuaia ho deixaré. Però em sorprenc a mi mateixa, perquè això d’ahir era molt complicat i l’he feta”. I a continuació parla de la preparació que fa quan es planteja una fita com aquesta que acaba de coronar amb èxit.

Tita Llorens: “Quan em tir a l’aigua no pens en res, ni tan sols en els taurons”

Les autoritats austríaques asseguren que l’home que ahir va atacar amb un ganivet a Villach sis persones a plena llum del dia, en què va morir un jove de 14 anys i van resultar ferides cinc persones més, va ser motivat pel “terrorisme islàmic”.

Segons que relata AP, el ministre d’Interior austríac, Gerhard Karner, ha dit que  se sentia dolgut per l’atac gihadista, que va “apunyalar indiscriminadament persones innocents d’aquesta ciutat”. Els fets van passar a Villach, un poble austríac a 350 quilòmetres al sud de Viena, cap a les 16.00. L’atacant era un ciutadà sirià de vint-i-tres anys amb permís de residència.

El governador de l’estat Peter Kaiser ha agraït a un home de 42 anys, també sirià, que treballava per a una empresa de repartiment d’aliments, que va conduir cap al sospitós i va ajudar a evitar que la situació empitjorés.

Descobreix el teu llenguatge intern - Lloc: Espai Jove del C.C.Calisay

Lloc: Museu Marès de les Puntes

Divuit persones han mort, pel cap baix, entre les quals quatre menors d’edat, en una estampida que a l’Estació de Ferrocarril de Nova Delhi durant el festival hindú de Kumbhamela, que es fa cada dotze anys. Enguany, la celebració acabarà el 26 de febrer, i ja hi han participat uns 500 milions de persones, segons els seus organitzadors.

Dos dels trens del pelegrinatge van ser endarrerits per l’excessiva acumulació de gent, cosa que va ocasionar un moviment sobtat i la posterior estampida, segons que informa la televisió índia NDTV.

Un portaveu de l’Hospital Lok Nayak de Nova Delhi havia confirmat prèviament quinze víctimes: deu dones, tres menors i dos homes. Més tard, sanitaris de l’hospital Lady Harding hi han afegit tres morts més.

Ferrocarrils de l’Índia ha ordenat la creació d’una investigació i el primer ministre, Narendra Modi, ha manifestat pesar per l’incident. “El meu pesar per l’estampida a l’Estació de Ferrocarril de Nova Delhi. Penso en tots els qui hi han perdut éssers estimats. Prego per la ràpida recuperació dels ferits. Les autoritats ajuden els afectats”, ha dit. Encara s’investiguen els detalls de l’accident.

Festa de la reutilització i reciclatge - Lloc: Riera, davant del C.C. Calisay

La policia espanyola ha detingut a Palma un menor per haver creat imatges d’algunes companyes de classe nues fent servir intel·ligència artificial. El jove, de quinze anys, agafava fotografies de les adolescents que hi havia a les xarxes socials i les modificava perquè semblés que estaven nues.

Les víctimes són cinc companyes del centre escolar. A l’autor, li atribueixen un delicte de corrupció de menors, i de moment ha estat posat en llibertat. Els fets s’han posat en coneixement de fiscalia especialitzada.

La investigació va començar fa uns dies, quan unes quantes menors van denunciar als cossos de seguretat que en el seu cercle d’amistats es difonien fotografies en les quals apareixien nues. Les víctimes van explicar que reconeixien les imatges, perquè estaven publicades a les seves xarxes socials, però que en les originals elles apareixien vestides.

Avui, 16 de febrer de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• L’escó de Comín, en el canvi de rasant | Anàlisi d’Odei A.Etxearte
• Hasel manté el rebuig al tercer grau després de quatre anys de presó
• “No va ser ni la pluja ni el barranc ni el riu qui se’ls va endur”, el record dels familiars de les víctimes de la gota freda
• Frederic J. Porta: “Els catalans hem de pensar com podem construir poder i com exercir-lo”
• Informe Volta 2024, la radiografia més completa del sector de les bateries
• Priscilla Morris: “Encara que no tinguessin menjar, ni aigua, no tan sols van sobreviure sinó que ho van fer amb dignitat”.
• Cop d’efecte de la Xina al Pacífic
• Avançament editorial: ‘Somiàvem una illa’, de Roc Casagran
• Júlia Martí: “La gran por de les mares ‘millennial’ és que els fills vagin a teràpia i parlin de nosaltres”
• Tres vins del País Valencià i a tocar de vinyes velles
• Els secrets de la tòfona catalana, cada dia més valorada
• De pobresa i de consciència | Mail Obert de Mercè Ibarz
• Closcadelletra (CDLIV): Prendre notes sobre la vida

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Anit, a Picanya (Horta Sud) es va poder sentir un dels silencis més clamorosos que s’haja sentit mai. Tant, que es podia percebre el frec de les llàgrimes que corrien galtes avall de molts familiars de les víctimes de la barrancada i la riuada del 29 d’octubre. De fet, les úniques cares alegres eren les de la pancarta que recollia la imatge de 51 de les 227 víctimes mortals. Homes, dones, xiquets, avis, germans, pares, que van morir aquella vesprada arrossegats per l’aigua i el fang, somreien il·luminats per les 227 espelmes enceses. Fotografies espontànies, potser rescatades d’un telèfon mòbil. El dia del natalici; el dia que anaren a la platja; una foto que et faig perquè sí, perquè estàs bonica… Sense saber que un dia, aquell somriure seria tan transcendent i tan car. Tan impossible de reproduir.

La pancarta la sostenien joves que també són víctimes, perquè són els néts, els nebots o els cosins dels morts. Va haver-hi també un record per tots els animals de companyia que van perir amb la inundació. El lloc triat va ser la plaça de l’Església, a molt pocs metres del barranc que continua estripat, perquè ell mateix es va destruir i va esquinçar les costures i va eixamplar les vores de tanta fúria i voracitat com arrossegava el dia que no va saber ploure bé.

Rosa M. Álvarez: “Em tortura pensar que mon pare va morir creient que la vida de la seua néta perillava”

Que no els obliden mai

El col·lectiu Famílies de Víctimes de les Riuades del 29 d’Octubre va convocar aquest acte d’homenatge per a reconèixer les 219 persones adultes, els cinc xiquets, una nonada i els tres desapareguts d’aquell dia tan fosc. Va ser un acte senzill, preparat amb presses, segons que van dir les organitzadores, però emotiu i tan catàrtic com poden ser unes llàgrimes o unes abraçades compartides. O una mirada. I el silenci tan sols trencat per les intervencions de l’Orfeó Veus Juntes de Quart de Poblet, la Unió Musical de Picanya i Rei Ortolà.

Després d’encendre les espelmes, es va llegir un manifest per a insistir a demanar ajuda a la societat: “No oblideu allò que va passar, qui va morir, qui ens va ajudar i qui ha de pagar per totes aquestes morts.” Per a demanar justícia, també. Per a assenyalar “aquells que no van fer la seua feina”. Abans de començar, les portaveus van recordar que havien passat cent nou dies d’aquella catàstrofe i ningú de la Generalitat no s’ha posat en contacte amb ells. Se senten abandonades. “La nostra reconstrucció no dóna diners”, van dir. I van posar nom al responsable: Carlos Mazón.

“Com que avui estem ací per a recordar-los, citarem uns antics erudits: ‘Qui salva una vida, salva el món sencer i qui destrueix una vida, destrueix el món sencer.’ Però aquell dia es van destruir vides i cors no solament de valencians sinó de tot el món”, van dir.

En el text, llegit per les tres coordinadores del col·lectiu, van repetir la idea que no havien estat ni la pluja ni el barranc ni el riu que es va endur les vides de tantes persones. “Va ser la responsabilitat d’aquells amb l’obligació d’actuar, allò que va destruir els nostres mons. Nosaltres, els seus familiars, lluitarem per la seua memòria i confiem i exigim que la justícia arribe per a tots aquells que, podent salvar totes aquestes vides, no ho van fer.”

També hi van prendre la paraula els familiars de dos desapareguts. Saray va agrair a son pare que salvàs la filla dels seus xiquets i va compartir un pensament: “Sempre ens hem d’acomiadar de les persones, perquè mai no sabem quan serà la darrera vegada que les veurem.”

Ernesto és el germà d’Elvira, que va morir amb la seua filla Elisabet quan anaven a treballar. El cos d’Elisabet encara no l’han trobat. Fa pocs dies es va localitzar el cotxe on anaven quan l’aigua les va engolir a la A-3. “Alguna cosa no es va fer bé. Algú no va fer allò que havia de fer.”

Aquesta idea va sobrevolar tot l’acte. Aquell silenci previ a la catàstrofe. El fet de no saber que venien el riu o el barranc perquè ningú no els va avisar. Ningú no els va dir “pugeu al primer pis”. Aquella alarma que va sonar tard, tan tard que els seus familiars ja no hi eren.

A aquest homenatge, que s’ha fet sense polítics, sense institucions i sense fotografies per compromís, hi van participar persones que cada mes també van fins a València a manifestar-se per demanar el mateix que tàcitament han demanat avui. Algunes estrenyien fotografies, algunes altres estrenyien la mà de qui tenien al costat. En silenci, quan el cor cantava “Al·leluia” de Leonard Cohen, o quan el violoncel·lista feia sonar “El cant dels ocells” mentre es llegien els noms de desenes de víctimes. Els familiars que fan part del col·lectiu van autoritzar a citar-los amb noms i cognoms i a vegades, amb els malnoms o els noms de la família, que és la manera més amistosa i més càlida de referir-se a algú que és a la memòria. Candi, Paco Toni, el Bou, la Peixeta o la de les boqueretes, don Leo, Xuixo, Paco, el Faco, la Chinita, el barber de Catarroja… i així la llista s’allargà entre el silenci i el plor que moltes vegades era eixugat dins l’abraçada espontània d’algú que se sap en la mateixa condició. Amb respecte i amb ràbia continguda.

“No són números en una crònica o en una estadística, són persones amb unes vides, plans, il·lusions que van ser tallades violentament i negligent aquell dia marcat per sempre en negre en el calendari.”

En acabar l’acte, el silenci va esdevenir aplaudiments i més abraçades reconfortants. Alguns dels assistents recollien i apagaven amb devoció l’espelma que il·luminava la seua absència particular, i alguns altres dipositaven flors mentre els joves plegaven la pancarta que aviat hauran de tornar a desplegar perquè aquest no ha estat sinó el primer de tots els homenatges reivindicatius que pensen retre als seus parents.

Priscilla Morris acaba de publicar en català Papallones negres (Periscopi) una novel·la sobre el setge de Sarajevo, que, tal com ha escrit Xavier Montanyà, “teixeix el tapís literari i el relat quotidià d’un món sota les bombes, amb una presència aclaparadora i asfixiant de la mort i de la por”. Filla de mare bosniana, Morris ha dedicat tretze anys de la seva vida a escriure aquest llibre. Volia entendre la guerra, volia explicar-la del punt de vista de dona, volia ser veraç. La novel·la enganxa per la manera com és escrita, però també per allò que explica i des d’on ho mira. Traduïda a deu idiomes, ha estat nominada al Women Prize’s de ficció.

Fem l’entrevista a la seu del CCCB, on hores més tard tindrà una conversa amb Simona Škrabec i parlaran sobre la força literària per a transformar la memòria i l’horror. Morris, que fa tres anys que passa els hiverns a Romanyà de la Selva, que descriu com el lloc perfecte, de seguida es mostra afable i molt propera, disposada a explicar-ho tot. Quan acabem ens diu que la novel·la que escriu ara és situada a Catalunya –a Catalunya Nord, concretament– i que l’acció passa a prop del Canigó i a Barcelona. Li comento alguns detalls del llibre, sobretot del final, que m’han emocionat, precisament per aquesta narrativa que fa servir, que és capaç d’explicar allò més dur dins la normalitat de la vida del dia a dia. Això, com explica a l’entrevista, és el que pretenia fer: veure com inevitablement fins i tot allò més dur passa a ser normal, perquè no es pot viure en xoc permanent.

—Passeu els hiverns a Catalunya?
—Si, fa tres anys que a l’hivern estem a Romanyà de la Selva, que per mi és el lloc perfecte. És molt bonic. Tenim la muntanya, la mar i, a més, és a prop de Barcelona, que és una ciutat que m’encanta. De fet, vaig viure-hi un any i mig quan era jove. Em sento molt vinculada a Catalunya. Ara, he d’aprendre català. Ho sé!

—Però m’han dit que l’enteneu?
—Una mica, llegit l’entenc millor.

—Romanyà de la Selva també agradava molt a Rodoreda. Coneixeu aquesta escriptora?
—La vaig descobrir quan era allà. Vaig veure aquell bust al mig del poble… i des d’aleshores he llegit alguns dels seus llibres. La plaça del Diamant m’agrada molt.

—La vostra novel·la és sobre el setge de Sarajevo. Per què?
—Amb Sarajevo, hi tinc una relació molt personal, sempre m’ha interessat. La meva mare és de Sarajevo, ella se’n va anar d’allà, abans de la guerra, quan tenia dinou anys, però els meus avis i tota la seva família van quedar atrapats a la ciutat quan va començar la guerra. Jo, quan va començar la guerra, tenia 19 anys. Al cap d’uns deu mesos el meu pare va haver-hi d’anar a rescatar els meus avis. Va fer igual que l’Stephen de la novel·la, quan va a rescatar la Zora, el personatge principal. Abans que hi anés, va ser horrible. No podíem parlar amb ells per telèfon. No sabíem si eren vius o morts. El mes de gener del 1993, a Sarajevo feia -20 °C i no tenien aigua, gairebé no hi havia menjar… Els meus avis estaven molt malalts, però finalment el meu pare va aconseguir tornar-los a Anglaterra. Hi ha aquesta relació personal amb això que he escrit.

—La duresa de la guerra, que descriviu tan bé, us la van explicar els avis?
—No, perquè el meu avi va morir poc després d’arribar i amb la meva àvia no ens enteníem: ella no parlava anglès i jo no parlava el seu idioma. Va ser el meu besoncle, el germà del meu avi, el que va inspirar el llibre. Ell era artista, pintava paisatges i tenia un estudi al damunt de l’ajuntament, a la Biblioteca Nacional de Sarajevo, que van bombardar i va cremar durant dies. Va quedar tot destruït i ell va perdre tota l’obra d’una vida, tots els seus quadres. Al final va poder fugir de Sarajevo a l’últim comboi de la Creu Roja i va arribar a Anglaterra, on també vivia la seva filla. Per a mi, la seva història explica com l’art pot ajudar a superar part de la tragèdia de la guerra. Al cap de sis mesos va poder tornar a pintar. Es va quedar a Anglaterra i s’hi va integrar. Ja no va tornar a Sarajevo. Ja no l’hi esperava res, gran part dels seus somnis s’havien mort. Molts amics els havien matat, la ciutat havia canviat radicalment.

—Per escriure vàreu anar a Sarajevo?
—Primer vaig fer moltes entrevistes per telèfon amb el meu oncle i la seva dona, que em van explicar molt intensament la seva experiència. Després vaig aprendre l’idioma i vaig anar a Sarajevo cinc mesos l’any 2010, per a poder entrevistar moltes altres persones que van viure el setge.

—Quan i com vàreu veure que això no era tan sols una història familiar, sinó que podia ser una novel·la?
—Quan tenia vint-i-sis anys em van explicar aquesta història al funeral del meu avi i vaig intentar escriure-la com a reportatge. Al cap de deu anys veia que aquella història no m’abandonava. Mentre feia un màster d’escriptura creativa, vaig veure que aquest era el tema de la novel·la que havia d’escriure. Fer-ho, per a mi, era anar més enllà de la història del meu besoncle, era una manera d’entendre aquesta guerra que havia fet que molts parents de la meva mare acabessin essent refugiats.

—L’heu entesa?
—L’entenc molt millor que no pas abans. Evidentment, diria una mentida si digués que entenc perfectament la guerra. És molt complex, però sí que l’entenc millor.

Podeu comprar el llibre “Papallones negres” a la Botiga de VilaWeb

—El títol, Papallones negres, també forma part de la història de Sarajevo. Què vol dir ?
—Són aquests trossos de paper socarrimats que es van escampar per la ciutat, quan la Biblioteca Nacional va ser bombardada i les flames la van destruir, l’agost del 1992. Durant dies, aquells paperets cremats volant van tornar el cel negre. El meu besoncle en la realitat i la Zora en la ficció tenien l’estudi a les golfes d’aquesta biblioteca. Totes les pintures van cremar juntament amb els llibres. Ho van perdre tot.

—Us hi heu dedicat molt a escriure aquest llibre, gairebé tretze anys…
—A part que era un moment en què aprenia a escriure, era molt traumàtic escriure sobre això. És un tema que em toca molt endins perquè parla de la meva família. Però, també, perquè encara hi ha tensions a Bòsnia. Hi ha diverses maneres d’entendre la guerra i volia ser molt curosa i com més veraç millor. Em vaig documentar durant molt temps. Després d’aquells cinc mesos que vaig ser allà, quan vaig tornar a Anglaterra era incapaç d’escriure. Vaig estar un any sense escriure perquè havia de pair totes aquelles històries de guerra que m’havien explicat.

—Xavier Montanyà diu en el seu article que la vostra novel·la és com un documentari. Convertir una història en ficció amb tanta fidelitat i mantenir el ritme de la ficció no deu ser fàcil?
—L’autenticitat la puc plasmar perquè he parat molta atenció a totes les històries que m’han explicat. Però jo sempre he volgut escriure, sempre he llegit molt i, per tant, entenc com funciona una novel·la que ha d’enganxar a la gent.

—La veritat és que no pots deixar de llegir…
—Per aconseguir-ho vaig prendre un seguit de decisions tècniques.Primer la vaig escriure tota en passat i després la vaig canviar tota al present, que fa que sigui més immediat. Però hi va haver un moment que vaig entendre que el fil narratiu era si la Zora, la protagonista, se n’aniria de Sarajevo o no, i si sobreviuria o. no. Veure què passarà fa que el lector vulgui acabar llegint fins al final. Ella no ho sap, si se n’anirà, i si em poso en la pell de la Zora faig que aquesta tensió que ella sent es mantingui durant tot el llibre. No saps què passarà després, mai. I suposo que és això que enganxa. També hi ha una altra cosa, que per mi és molt important: la part artística. A la novel·la no parlo de qualsevol història bèl·lica, sinó que explico la història del setge de la perspectiva d’una artista. Quan em centro en l’art, en els contes que s’expliquen, és també per a donar un descans al lector després de tanta duresa.

—La vida continua malgrat la guerra, a vegades més intensa que en temps de pau.
—En aquesta novel·la, realment, volia reflectir la transició o el declivi de la vida normal a un estat de setge. M’interessava molt veure-ho de la perspectiva d’una dona. Volia captar la vida diària durant un setge i com les coses van empitjorant de mica en mica. Vaig llegir un llibre que em va ser molt útil, una etnografia bèl·lica que es deia Sarajevo durant el setge. En aquest llibre l’autora explica que la gent anava oscil·lant entre el xoc i la normalització de la seva vida. No pots viure en un estat de xoc constant. He intentat d’anar reflectint el fet que els que eren víctimes del setge anaven normalitzant les coses que els passaven per més dures que fossin.

—Ella és una dona sola enmig del setge. Tota la seva família se n’ha anat.
—M’interessava moltíssim que la perspectiva fos de dona, perquè hi ha moltes novel·les de guerra en què el protagonista és un home. També passa que sovint les novel·les de guerra les llegeixen més els homes i jo ho volia ampliar, això. Va ser interessant de concentrar-me en la vida quotidiana, en quins recursos tenien per a viure, com aconseguien el menjar… No podem oblidar que en el setge de Sarajevo molts civils van acabar morts. Van morir-hi 11.000 persones, en quatre anys de setge, la majoria el primer any, que va ser el més violent, el més cruel. Moltes dones i molts nens van morir al carrer. Vaig pensar que era molt important de veure-ho d’una perspectiva d’una dona.

—La complexitat nacional de Bòsnia, ha estat difícil d’explicar?
—Sí. La Zora és una serbobosniana i és antinacionalista i no cal dir que no és en el bàndol dels serbs que van atacar la ciutat. Ho vaig triar així, perquè el meu avi era un serbobosnià. Hi ha gent que pensa que eren els serbobosnians que atacaven als bosnians musulmans, però no era així, les tres nacionalitats ètniques que vivien a Sarajevo van quedar atrapades a la ciutat: els musulmans bosnians, els serbobosnians i els croats bosnians. I, per tant, volia fer un retrat amb més matisos, més complex i també més realista que no el que es fa a vegades.

—Els veïns, tots d’orígens diferents, s’ajuden i ho comparteixen tot d’una manera molt commovedora.
—Sarajevo era coneguda com a ciutat multicultural de debò, en què tothom podia conviure, gent de creences i nacionalitats diferents convivien pacíficament. La família de la meva mare és mixta, té diverses nacionalitats. Abans de la guerra, un matrimoni de cada tres era mixt. I d’ençà de la guerra, no cal dir que tot ha canviat, que tot és més monocultural. Jo volia mostrar aquesta transició. Aquest edifici de pisos on viuen els personatges és com un microcosmos d’aquest Sarajevo que jo volia retratar. Ara la major part dels serbobosnians se n’han anat. Han passat de ser un 30% a un 3%. Parlo de la ciutat. Per tant, la composició ètnica ha canviat molt.

—Vau presentar el llibre a Bòsnia. Com va anar?
—Sí, i tant! Va ser la primera traducció que va sortir i fer-ho em va validar molt la feina que havia fet. Allò que em va reconfortar més és que gent que havia hagut de passar aquella situació em deia que era tal com ho havien viscut. Em deien que era molt versemblant, d’acord amb tot allò que recordaven.

—De petita sí que vau anar a Sarajevo. El vau notar molt, aquest canvi de la ciutat?
—Sí, i tant! Gairebé cada estiu anàvem a veure els meus avis, quan jo era una nena. Anàvem a Sarajevo i tenien una casa a les muntanyes del voltant de la ciutat. M’agradava molt, aquell paisatge, amb muntanyes i rius. Aquests records d’infantesa són molts bons per a mi. Recordo els familiars contents, amb un menjar boníssim. Per a mi va ser un trauma absolut, quan tenia dinou anys, començar a veure els bombardaments de la ciutat per la televisió. Va ser horrorós veure com s’havia destruït tot. Tornar-hi vint-i-dos anys després per a documentar-me per fer aquesta novel·la va ser duríssim. En aquella època encara hi havia les marques de les bombes als edificis. Encara es percebia la sensació de tensió en l’ambient.

—És un llibre que explica la resiliència, el fet de resistir sense ser destruït…
—Si, tracta sobre anar tirant i sobrevivint i, encara que no tinguis menjar, ni aigua, ni electricitat i hi hagi bombardaments continuats, malgrat tot això, no perdre la fortalesa. No tan sols sobreviure sinó sobreviure amb dignitat. Aquí és on l’art i les històries t’ajuden perquè permeten de connectar amb la comunitat, amb la gent que t’envolta, i cercar un sentit per a la vida i continuar.

—En aquesta duresa sense edulcorants també expliqueu els enterraments…
—Sí, a vegades els enterraven en un camp de futbol de nit, perquè si anaves a un funeral de dia, era normal que et bombardessin.

—Europa va abandonar Bòsnia.
—Fins a cert punt, sí. Evidentment, hi va haver molta gent de tot Europa que va ajudar molt. Entitats, associacions… van abocar-s’hi d’una manera extraordinària…

—Sí, a Catalunya molta gent va ser solidària. Em referia als governs, a l’alta política.
—Sí, això anava a dir. Els governs poderosos van fer un embargament d’armes i això implicava que l’exèrcit bosnià no es podia defensar. En canvi, els serbs atacants tenien totes les armes de l’antic exèrcit iugoslau. I també l’UNPROFOR, que era el cos de pacificació de les Nacions Unides, tenia un pacte de no-ingerència. En certa manera, no intervenint-hi, es va permetre que el setge encara es prolongués més. El setge no havia d’haver durat quatre anys.

—D’ençà del final de la guerra, també ha estat abandonada. Per exemple, encara no ha entrat a la Unió Europea, que era una de les promeses que s’havien fet.
—Sens dubte, Bòsnia no es troba en un bon estat, com a país. Hi ha molt de nacionalisme, un índex de desocupació molt alt i molta corrupció.

—El concepte de nacionalisme, en aquest cas, té connotacions clarament negatives. A Catalunya, amb tot el moviment independentista, no el vivim així.
—Evidentment, el concepte de nacionalisme pot tenir dues accepcions. Per exemple, jo conec el d’Irlanda. Si tens un poder colonial que t’oprimeix, el nacionalisme t’ajuda a definir-te a tu mateix i a poder-te’n separar. Però, ara per ara, si analitzem què passa arreu del món, el nacionalisme que creix és el que associem a l’extrema dreta, perquè implica que l’enemic són els estrangers, els immigrants. Aquesta mena de nacionalisme em sembla que no té res de positiu i és molt perillós. Això és el que va passar a l’ex-Iugoslàvia amb Milosevic. I a Croàcia també hi va créixer aquest nacionalisme.

—Disculpeu que m’allargui tant, però, abans d’acabar, dues coses més. Ara escriviu?
—Sí, escric una novel·la que passa a Catalunya, sobretot a Catalunya Nord, a prop del Canigó. I, també, una mica a Barcelona. Però no te n’explicaré res més. Et puc dir que el lloc m’inspira molt.

—Oh, molt bé, ja tinc ganes de llegir-la. Ja que feu classes d’escriptura creativa, per acabar, quins consells donaríeu a la gent que vol escriure?
—Fa dotze anys que ensenyo a escriure en unes quantes universitats, ara a la universitat de Dublín. De manera resumida, et diria que cal persistència, continuar treballant. I, sobretot, si tens una història que no t’abandona, que la tens al cap, continua treballant-hi fins que l’acabis. Al final hi arribaràs.

—…

—I un parell de coses més: llegeix tant com puguis i apunta’t a tallers d’escriptura creativa, si pots.

Si no fos per la lectura de llibres, veure cine i exposicions (no consumeixo, llegeixo i miro), conversar amb les amistats per uatzap, correu electrònic i per telèfon si no ens podem veure, si internet no existís, em costaria més tot, cada matí, cada migdia, cada vespre, després de llegir la premsa i veure telenotícies. No hi ajuda gaire tampoc sortir al carrer i mirar, anar en metro d’una punta a l’altra de la ciutat, badar i observar la vida, quan acabes de saber que més de 412.000 criatures menors de setze anys són pobres. Ho veus, pel carrer, si t’hi fixes. La xifra representa un 34,8%, un 35% de fet, d’aquest conjunt d’edat de criatures i adolescents, diu l’última Enquesta de Condicions de Vida. La pobresa infantil ha crescut al país, informa també, un 1,7% més. Pobres vol dir pobres, no vulnerables sinó pobres de misericòrdia, que es deia abans. En la meitat d’aquests menors, o sigui més de 200.000, a casa no hi entra cap ajuda. Amb imaginació ensentimentada, veig, entre les ombres, com (no) arriben a sostenir-se aquestes famílies, com (no) es pot sostenir la vida mateixa.

No puc figurar-me que m’hagués criat en una casa on no entrava gairebé res, si fos una xiqueta o una adolescent d’ara a Barcelona. Hi vaig arribar fa més de cinquanta anys, sense conèixer-hi ningú que em pogués ajudar a fer-m’hi un lloc, per més que vingués a estudiar a la universitat. A casa no eren pobres, eren pagesos que a la ciutat no coneixien ningú de rellevància, poca o molta, em van dir abans de sortir cap a la capital que admiraven. Tot hauria d’anar a compte meu. El tiet anarquista tenia prou feina de tirar endavant el taller mecànic i la seva esposa no m’aguaitava amb gaire bons ulls, vigilant, amb mirada d’una duresa que encara recordo i temo, que preguntés al tiet sobre aquell passat ardent que ella havia atrofiat, esclafat, esborrat de la vida familiar. Per sort vaig trobar ben aviat el noi barceloní que m’ha acompanyat durant mig segle, fill d’una classe mitjana que tampoc no podria ajudar-lo gaire però que coneixia la ciutat i la cultura pròpia. Tot va anar en efecte a compte nostre, i unes quantes coses van ser possibles. Eren temps millors en bastants aspectes, per descomptat.

Molts sabem que les ciutats són dures, que costa, si l’aconsegueixes, trobar un cert lloc de confort a Barcelona, és arduós sobretot per als vinguts de fora, ja sigui d’enllà de les fronteres amb l’estat o del món, i també ho és per als vinguts del rerepaís. Un país no és una família generosa, un país considera parents menystenibles un bon nombre de conciutadans, és una altra de les condicions, sembla, del fet de tenir una capital d’envergadura, tingui el país un estat o no en tingui. Miro de recordar-ho quan em trobo migrants de tota condició, procedència i edat. Les cares són el mapa de la vida d’una persona. Com seran les cares dels 412.000 que ara són criatures i adolescents pobres a morir, nascudes o no al país, quan siguin grans.

“Sis de cada deu llars catalanes viuen de prestacions socials o de pensions de jubilació”, diu també la notícia. Viuen de misèries, de petitíssimes aportacions de l’estat del benestar que poc o molt encara (encara!) funciona. Ni com a escriptora ni com a periodista hi puc girar la cara, ni assumir, tot dient “per desgràcia”, que així és en aquest nostre “millor dels mons possibles”. Puc constatar-ho aquí, en aquest espai que el diari em proporciona cada setmana. I puc, també, recordar als lectors que amb llegir la notícia de la pobresa infantil i de la pobresa general, i ara llegir aquest article, no n’hi ha prou. Això que escric és un article de premsa i la setmana que ve passaré a un altre. No tinc cap solució ni és cosa del diari trobar-la, només som periodistes. Ni la mala consciència dels lectors és prou, torno a dir. No complim la nostra responsabilitat només per llegir titulars de premsa. Ni llegint (ni escrivint) aquest article.

Que no complim pel sol fet de mirar i prou, de llegir i prou, m’ho va ensenyar Luis Buñuel al seu tercer film, Tierra sin pan, del 1933. “Només som un equip cinematogràfic”, s’acomiada després de mostrar la difícil vida hurdana. Una pel·lícula de títol profètic. Sense pa, ara, el primer quart del segle XXI, tanta gent.

Dimarts, 18 de febrer, arribarà a les llibreries el premi Sant Jordi d’enguany, que atorga Òmnium Cultural i publica l’editorial Univers. L’ha obtingut l’escriptor Roc Casagran (Sabadell, Vallès Occidental, 1980) amb Somiàvem una illa. En la novel·la, Casagran exposa la història de la Carla, que, després d’un fort sotrac –dos, de fet–, ha de tornar a endreçar la seva vida, reconnectar amb allò que és important de debò i guarir-se les ferides. Per aconseguir-ho, haurà de viatjar molt endins de si mateixa, i molt enfora, també, a un munt d’illes que l’ajudaran a veure la vida a partir d’una altra òptica. La protagonista, per agafar perspectiva, escriu una carta que l’ajudi a entendre com ha arribat al punt on es troba i què vol d’ara endavant.

Llegiu un fragment de Somiàvem una illa de Roc Casagran, premi Sant Jordi de novel·la (Univers).

L’editora d’Univers, Ester Pujol, explica als lectors de VilaWeb:

“Amb to intimista, com una confessió a cau d’orella, a Somiàvem una illa Casagran ens fa viatjar al racó més profund de l’ànima humana, al que ens fa patir i estimar. Hi trobem la marca personal de l’autor, la seva mirada tendra i precisa, poètica, a través de la veu d’una dona jove que s’adreça al seu company i malda per viure i superar els embats d’una mala època.

Les illes que hi apareixen, les illes que somiem, símbol de la singularitat i soledat del món, de la fragilitat i la resistència alhora, fan de contrapunt i acompanyen i agombolen el lector a un viatge que és personal, però pot ser col·lectiu. I, sobretot, com sempre en l’obra de Roc Casagran, l’esperança i el poder revolucionari de l’amor.”

Pot semblar a priori que els colors, com a mínim alguns, són categories senzilles i naturals. Que el blau és blau perquè ho és, que el negre ho és perquè així la natura l’hi ha adjudicat. I podem visualitzar aquests colors (vermell, groc, verd…) dins del cap sense gaires problemes. En canvi, ens és molt més difícil posar fronteres entre un blau clar i un turquesa, entre un blanc trencat i un crema, entre un grana i un bordeus, un taronja i un carabassa… La realitat del que nosaltres veiem com a color té molts més girs i capes del que ens pot semblar, i és causada per combinacions de factors culturals, biològico-genètics i ambientals. I la millor manera de veure-ho és en el seu vessant lingüístic.

Per una banda, tenim la variació individual entre les persones, el factor biològico-genètic esmentat més amunt. La pregunta que ens hem fet tots de si realment el nostre groc és igual que el de la resta de la gent queda fàcilment resolta perquè el color, a la fi, és un fenomen físic que afecta tothom de manera semblant. Això no obstant, sabem que hi ha gent que té visions alterades: hi ha gent que neix amb daltonisme, que afecta un 8% de la població (la gran majoria homes) i que dificulta la distinció entre alguns colors. Per altra banda, algú que està acostumat a treballar amb colors cada dia, com un dissenyador, tindrà normalment un vocabulari molt més ampli que un parlant qualsevol. Resulta, però, que més enllà de variacions individuals en la percepció del color (i, a priori, de manera independent a la percepció dels parlants), les llengües del món també classifiquen els colors de manera diferent entre si.

L’estudi dels colors en les llengües de manera científica té el seu origen en els experiments de Berlin i Kay dels anys seixanta i setanta, que van desenvolupar una sèrie de jerarquies sobre com les llengües categoritzen i incorporen els termes bàsics de colors (entenem terme bàsic com un color que no s’inclou en cap altre: així com el turquesa el considerem un tipus de verd o de blau, el vermell, el verd o el taronja són irreductibles a cap altra categoria). Aquests experiments, que inicialment s’havien fet amb un nombre reduït de llengües, més tard es van ampliar en el marc del World Color Survey, i es basaven a demanar als parlants de més de cent llengües de tot el món com anomenarien una sèrie de colors. Aquesta enquesta es basava en la taula de colors de Munsell, que cobreix la majoria de l’espectre visible humà.

Taula de colors de Munsell, el mètode estàndard per a elicitar colors en les llengües del món. Extret de Lindsey, D. T., i Brown, A. M. (2021). Lexical Color Categories. Annual Review of Vision Science, 7 (Volume 7, 2021), 605-631.

A partir d’aquests experiments, Berlin i Kay, i més tard l’equip del World Color Survey, van trobar que hi ha llengües (i aquí insisteixo a dir llengües, no parlants), com el famós pirahã de la selva amazònica, que només distingeixen entre un color “clar” i un color “fosc”, semblant al nostre blanc i negre; és a dir, que només tenen dos termes bàsics de color. N’hi ha que en tenen tres, i en aquest cas són gairebé sempre el color clar, el color fosc i el vermell. Les llengües que tenen quatre termes de color tenen els colors ja esmentats i el verd o el groc, i així les llengües van afegint colors de manera més o menys ordenada fins als onze termes que tenen llengües com el català (hi ha qui proposa que algunes llengües en tenen dotze, de termes bàsics de colors, com l’italià, que distingeix entre blu “blau fosc” i azzurro “blau clar”). És en aquest sentit que parlem de jerarquies: hi ha colors que apareixen en totes les llengües, i n’hi ha que només en algunes, i les aparicions solen seguir un ordre concret.

És clar, també, que no tots els colors, per molt integrats que els tinguem al vocabulari, ens són igual de canònics. Recuperant els noms d’alguns colors que he esmentat al primer paràgraf, veiem que no cal ser cap expert en etimologia per veure d’on ve el color taronja o el rosa. En canvi, no és evident per a un usuari comú de la llengua d’on vénen els termes vermell, blau o verd. És fàcil deduir que els menys transparents són aquells que fa més que s’han incorporat a la llengua i que han tingut temps per obscurir el seu significat etimològic, mentre que aquells que remeten directament a objectes són afegitons més recents.

Per què hi ha aquestes diferències entre llengües, però? La teoria més estesa, proposada des dels temps de Berlin i Kay, però difícil de mesurar, és la cultural: les llengües adopten termes de colors a mesura que els van necessitant. Les llengües que es parlen en societats industrialitzades, amb capacitat per a produir objectes de qualsevol color imaginable, i amb nivells de saturació que no se solen trobar en la natura, incorporaran i canonitzaran més termes en la seva llengua. Això no vol dir, a priori, que els parlants de llengües amb menys termes bàsics de colors no sàpiguen distingir-los, sinó que faran servir noms d’objectes, com fem nosaltres amb termes com el verd maragda, el blanc os o el blau cel. En aquest cas, podríem fer una analogia a nivell de llengua entre el dissenyador i l’usuari pla: els parlants que fan servir més colors en el dia a dia necessitaran més termes en les seves llengües.

Ara bé, hi ha un altre factor que s’està començant a explorar: l’entorn podria afectar com categoritzem els colors. I és que s’ha trobat que les llengües en llocs on hi ha més incidència de raigs ultraviolats (en l’estudi en qüestió, les regions prop de l’equador) tendeixen a codificar menys sovint una paraula separada pel color “blau”. La solució en aquest cas seria tenir un sol terme de color que engloba els nostres “verd” i “blau”, com passa en llengües com l’amazic, on el terme azgzaw cobreix tota aquesta part de l’espectre, o el vietnamita, on la paraula xanh fa la mateixa funció (i si un parlant de vietnamita vol referir-se al nostre verd, dirà xanh lá “blau-verd fulla”, i al nostre blau, xanh biển, “blau-verd mar”). Per què aquesta correlació entre raigs ultraviolats i termes de color? Els raigs ultraviolats, després de molt de temps d’exposició, arriben a afectar la percepció de la part “blava” de l’espectre de color. I, per tant, els parlants d’aquestes llengües tindrien menys incentiu per a fer servir un mot a part. Però aquest és un aspecte encara poc estudiat.

Amb el que hem vist en aquest article podem entendre com els colors continuen essent un tema que fascina el món científic, amb psicòlegs, biòlegs, físics i, per descomptat, lingüistes que es dediquen a desxifrar-los. I tot repassant com les llengües divideixen i treballen l’espectre del color visible als humans, podem veure, a més, com la llengua vehicula la nostra relació amb el món físic, i com és de normal no posar-se d’acord en com anomenar el color d’un objecte o d’un altre, perquè les llengües tampoc s’hi posen, i això ens enriqueix el món. I que, per tant, encara hi ha molta vida més enllà de les llengües europees, i és necessari i val la pena continuar descrivint i explicant noves facetes de la diversitat lingüística.

 

Alejandro García és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).

Avui fa quatre anys que el raper Pablo Hasel va ser empresonat per les lletres de les seves cançons i uns quants piulets publicats anys enrere. Inicialment, va ser condemnat a nou mesos de presó, però l’acumulació d’unes quantes causes ha fet que encara li quedin dos anys i dos mesos de condemna.

En quin moment s’aplica el tercer grau penitenciari –que dóna més llibertat i que en alguns casos permet de sortir de la presó el cap de setmana o anar-hi només a dormir– depèn de cada condemna i situació, però en el cas del raper ja fa temps que ha complert prou anys de reclusió per a acollir-s’hi. Com és, doncs, que no se’n beneficia? Fonts de la seva defensa expliquen que l’hi han ofert unes quantes vegades, perquè ha complert dos terços de la condemna i té bona conducta, però que ell mateix l’ha refusat, de la mateixa manera que ha refusat la intervenció psicològica i el treball social que acostumen a ser els passos previs d’aquest règim de semillibertat. De fet, Hasel continua en segon grau penitenciari, però renuncia voluntàriament als permisos.

El raper es nega a demanar perdó

L’aplicació del tercer grau no es fa de manera automàtica en tots els presos, sinó que la determinen les juntes de tractament, que en ponderen la personalitat i historial, la durada de les penes, el mitjà social on retornen i l’èxit del tractament de reinserció. Així doncs, segons que informa el Departament de Justícia, es fa una valoració a partir de la conducta i l’adaptació al centre, la xarxa familiar, les possibilitats de tenir feina, l’absència d’antecedents penals, el risc de reincidència… El penediment no és un requisit estricte per a accedir al tercer grau, però sí que es pot tenir en compte, i aquesta és una de les raons principals del refús de Hasel a la proposta.

L’advocada del raper, Alejandra Matamoros, explica que ell no demanarà perdó perquè considera que l’únic que ha fet ha estat exercir el seu dret de llibertat d’expressió. “Els drets es conquereixen exercint-los, i no pas demanant perdó per fer-ho. Ha cantat sobre el que ell creia que era just i necessari. Si el condemnen i empresonen per això i després demana perdó, haurà cedit al xantatge de l’estat i haurà reconegut, en certa manera, que ha comès un delicte i que és just que es trobi en la situació en què està. Seria una manera de justificar la repressió. No es pot demanar perdó per exercir els drets que l’estat t’hauria de donar. A més, el tercer grau implica permisos de sortida de la presó durant dies. Això vol dir que tu tornes a entrar-hi voluntàriament, i aquesta és l’altra part que més refusem. En Pablo va ser empresonat perquè els Mossos van anar a buscar-lo. No acceptarà mai de sortir i entrar voluntàriament de la presó, seria incoherent amb allò que defensa.”

La “reinserció” en els delictes d’opinió

Ara bé, quins itineraris de reinserció se suposa que s’han de seguir quan el pres és condemnat per delictes d’opinió, com en aquest cas? Quin penediment exacte s’espera, tenint en compte que es tracta de la publicació d’una opinió pròpia de tipus polític? No s’ha donat cap resposta concreta, però els programes de tractament acostumen a preveure una sèrie d’entrevistes amb el psicòleg que tracta aspectes de la personalitat que poden anar lligats a la comissió del delicte. “No entenem gaire quins són els aspectes de la personalitat d’en Pablo que volen treballar, si el delicte que ha comès és cantar. No parlem d’un violador”, afegeix Matamoros. Ell ha denunciat alguna vegada que no li havien deixat enregistrar cançons a la presó per si això podia anar en contra de la reinserció en el seu cas, atès que va ser condemnat, precisament, per la seva música.

‘Erosionant murs’: noranta-nou poemes de Hasel de la presó estant

El cas del raper, a més, té un altre element afegit: està condemnat per delictes diferents. Per una banda, té dues condemnes que sumen dos anys i nou mesos de presó per enaltiment del terrorisme i injúries a la corona, dos delictes d’opinió molt qüestionats per com s’instrumentalitzen per a vulnerar la llibertat d’expressió. Per altra banda, dues penes de presó més. Es va considerar provat que havia agredit un periodista i que havia comès obstrucció a la justícia i amenaces contra el testimoni d’un judici en què es van absoldre agents de policia acusats d’agredir un activista. “Sembla que són delictes més comuns, però els considerem part de la repressió i persecució política que pateix”, conclou la seva advocada. “No són qüestions al marge de la seva activitat política ni idees, ni de qui és com a Pablo Hasel, com a persona reconeguda. Per a nosaltres són exactament el mateix que els delictes d’opinió”.

Cantada per la llibertat

Avui s’ha convocat una cantada per la llibertat del raper a les 12.00 a la porta principal de la presó de Ponent. Hi seran presents Lluís Llach, Cantaires de Ponent, Cants de Llibertat Terrassa, Martí de Térmens i Nailo/Acros. La Plataforma Antirepressiva de Ponent també ha organtizat ponències i es llegirà un escrit del propi Hasel. La plataforma sempre ha reivindicat, també, l’absolució dels encausats per les protestes per la llibertat del raper. Es calcula que hi ha desenes d’encausats, alguns pendents de judici, uns altres ja jutjats –en alguns casos condemnats–, però l’absència d’una defensa comuna i la voluntat d’alguns manifestants que el seu cas no transcendeixi impossibiliten de tenir-ne una xifra exacta. El que ja fa mesos que és segur és que cap d’ells no podrà acollir-se a la llei d’amnistia, que inclou només les causes que tenen a veure directament amb el procés.

Hasel reivindica el boicot actiu: “El desencís amb els partits processistes estafadors no es pot amagar”

És un gra de blat, una pedra tosca, un solc malapler, un home entotsolat que començarà aquest cant per a major honor i glòria d’uns sentits anestesiats per les malures que senyoregen a lloure.

No t’acostumes a ser mortal.

Per aquí perds l’oli i la sal i les tempestes d’aquell espoli de la infantesa quan encara creies que els reis no eren els pares.

Els dissecadors de records no em deixen fer el reverd perquè el vernís tapa tota possibilitat d’empelt.

Quan jugàvem per les grades del gran teatre del món amb els reflexos de moaré sota la calidesa de l’ermini d’aquelles figures violadores d’innocències?

La mà dóna el consentiment i el desig negre fa que s’esbuquin els caminois d’una ingenuïtat de feres.

Vigila les sensacions fetes d’instants cosits que s’esquincen amb la bufada d’un estol de llàgrimes que no troben mar on colgar-se.

Escriure: ser al món com si cada ínfim detall comptàs, i pogués, per una inversió de valors, reorganitzar-lo.

Però escriure l’existència significa, també, de vegades, rompre el vel de silenci i exposar els tabús i les ferides secretes.

I també escriure seria bastir frases la plasticitat de les quals permeti expressar el provat de l’existència i el fluir de la sensibilitat, per treure a la llum allò reprimit i allò no pensat i, sobretot, per crear desordre i interrompre les suposicions teixint nous vincles.

Aqueferat en la feina dels sentits, pos l’orella dreta dins el solc de la terra de call vermell i, cop en sec, m’arriba tota la circulació dels verns i les cuques, els fongs i les formigues i les seves menjusses i cagarades, la multiplicació lluminosa de les arrels del sementer per viaranys, llodrigueres, timbes i enfonyalls, la maquinària transformadora dels bacteris simbiòtics fixadors del nitrogen per conjugar el mineral que es fa orgànic, el vent inacabable dels moviments de la respiració dels nombrosos insectes, el metabolisme incessant dels essers vius, les putrefaccions de les mortaldats, la vasta empresa de creixença i de destrucció, de resurrecció i de mort, tot això em penetra pels nervis de les paraules que anomèn amb cura sagrada perquè impregnin les meves cèl·lules molt de temps.

És que ja no som capaços d’entendre la terra?

És que ja hem perdut les connexions amb els no-humans?

És que només som fum de mortalles que han oblidat els noms?

És que ja no sabem deixar les empremtes per les sendes solitàries?

És que ja no podem bastir un cau nostrat dins la forest que moltes coses diu al pensament?

És que ja hem tornat sord-muts a la lectura i la dicció dels indicis que ens interpel·len seguit seguit?

És que ja som negats per a escoltar el remoreig de les fulles, els alens de l’herba, els batecs de la terra de rota, sabent que tot és viu i movedís?

És que ja no volem ser conscients que la natura no és propietat dels humans, sinó que nosaltres en som un bocinet que tenim en usdefruit?

L’herba és més verda que d’ordinari i el moment de les ombres quasi imperceptibles damunt els brins és com paraules sense pes però carregades de força com les clorofil·les vivificants.

Mir com la llum del matí suau escriu sobre el sòl unes paraules vives que em diuen alguna cosa del que som.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida:

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2025/02/Cor-Closcadelletra-mc-CDLIV.mp4

Les eleccions a la presidència del Consell de la República han sotragat Junts i la seva estructura a l’exili. Toni Comín aspirava a rellevar Carles Puigdemont al capdavant del Consell, malgrat que li havien demanat que no s’hi presentés. I el conseller a l’exili va quedar en tercer lloc, contra vent i marea, arrossegant el desgast d’una campanya interna marcada per les acusacions de mala gestió i la denúncia per assetjament laboral i sexual d’un ex-col·laborador seu al comitè consultiu del Parlament Europeu. Junts també va obrir una investigació interna: la comissió de garanties del partit haurà de decidir si el sanciona o pren alguna mesura cautelar. Però el futur polític de Comín pivota sobre el Parlament Europeu i la pregunta que plana ara sobre Junts és si el resultat de les eleccions al Consell el podrien descavalcar.

Diverses fonts consultades intenten de separar els dos àmbits, el del Consell de la República i el de l’eurocambra. Malgrat que s’hagin disparat els rumors a Junts, no és previst que Comín variï els plans de perseverar a obtenir l’escó d’europarlamentari, que de moment no pot exercir sense l’aplicació de la llei d’amnistia. No es preveu que faci un pas al costat i, de fet, el partit tampoc no podria forçar-lo, malgrat el distanciament que la batalla política pel Consell hagi pogut generar amb Antoni Castellà, vice-president del partit i ex-portaveu del Consell, i amb Puigdemont mateix. Una hipotètica renúncia únicament dependria de Comín.

Aquestes darreres setmanes s’ha endurit l’enfrontament entre els contraris que presidís el Consell i Comín mateix. La decisió que havia pres l’anterior govern de Puigdemont era que no hi repetissin els qui n’eren membres, i Castellà ho va fer públic a X abans de les eleccions. En un piulet, va fer explícit que ell i el president a l’exili li havien demanat que no s’hi presentés. Comín també va rebre crítiques del raper Valtònyc, Josep Miquel Arenas, company d’exili durant més de cinc anys a Bèlgica, i el conseller Lluís Puig va exhibir el seu suport a l’advocat Jordi Domingo. També ho va fer l’advocada Neus Torbisco, número dos de la candidatura de Comín a les europees. El missatge dels afins a Puigdemont per a les bases del Consell era clar. Una volta coneguts els resultats electorals, i la victòria de Domingo, Comín va denunciar irregularitats en les eleccions. Sigui com sigui, diverses fonts consultades donen per aïllat el seu futur polític a l’eurocambra que, en darrer terme, només estaria en les seves mans.

Tanmateix, el litigi estratègic ha canviat d’ençà de fa mesos. Ara tot és en mans de l’aplicació de l’amnistia. En l’anterior legislatura europea, Puigdemont, Comín i Clara Ponsatí van utilitzar la batalla jurídica per a l’obtenció de l’escó al Parlament Europeu com una via prioritària d’acció política dins l’estratègia de l’exili. No obstant això, la darrera resolució del Tribunal de Justícia de la Unió Europea complica encara més el camí perquè qui va ser cap de llista de Junts pugui tornar al Parlament Europeu i hi exerceixi el càrrec pel qual va ser elegit pels votants. La seva situació judicial i la congelació de l’aplicació de la llei d’amnistia han complicat el front de Brussel·les. El pròxim pas l’haurà de fer el Tribunal Suprem el 10 de març: estudiarà el recurs d’apel·lació que van presentar Puigdemont, Comín i Puig contra la negativa del magistrat Pablo Llarena d’amnistiar-los del presumpte delicte de malversació pel qual encara són perseguits, i amb una ordre de detenció vigent a l’estat espanyol. Si el Suprem desestima el recurs –la cosa més probable–, ja podrien presentar un recurs d’empara al Tribunal Constitucional. El futur dels exiliats quedaria definitivament en mans de la majoria progressista de l’alt tribunal espanyol.

Si Comín fos amnistiat, podria complir el requisit de prometre la constitució espanyol i obtenir definitivament la condició de diputat que la presidenta de l’eurocambra, Roberta Metsola, li nega amb l’aval del TJUE, que va validar la decisió de l’ex-president Antonio Tajani de no donar-li l’escó el 2019. Però aquesta hipòtesi queda lluny, i abans hi hauria una altra via, que ell mateix apuntava en una entrevista a VilaWeb: que el Constitucional li concedís unes mesures cautelars que impliquessin l’aixecament de l’ordre de detenció i pogués complir el requisit de prometre la constitució. Si fos així, es declarava disposat a tornar per complir el tràmit que la Junta Electoral espanyola considera imprescindible. Comín no hi veia cap contradicció política, però va rebre crítiques internes. Amb Puigdemont abocat al partit, després de ser-ne reelegit president, i mantenint com a prioritària l’acció política a Madrid, el front de l’exili ha quedat fortament sacsejat. Les eleccions al Consell de la República, el futur polític i econòmic de la institució, i de Comín mateix apunten a un canvi de rasant.

 

 

El Wine Tasting Journey de la Barcelona Wine Week és un espai dins la fira on el visitant té la possibilitat de tastar una vuitantena de vins seleccionats per un comitè d’experts, que giren entorn l’eix temàtic de cada certamen; enguany, les vinyes velles com a patrimoni històric. El comitè de tast era format pels prescriptors següents: César Cánovas, Clara Antúnez, Ricardo Herrera, Sharon Grundy i Teresa Cedenilla. D’aquesta vuitantena de referències, vam posar el focus sobre aquells vins elaborats al País Valencià i a les Illes. Avui us mostrem dues referències del País Valencià i una que es troba a tocar, amb vins de qualitat, variats i atractius. Per descobrir.

Paquita Mut les Freses de Jesús Pobre 2024
Celler les Freses
Vi elaborat amb raïm 100% moscatell d’Alexandria, de vinyes de setanta anys, al poble de Jesús Poble, a la comarca de la Marina Alta (DO Alacant). Un vi net, que expressa la varietat d’una manera joiosa.

Ens explica Mara Baño, enòloga i copropietària del celler les Freses: “Tota la vinya que tinc la vaig plantar el 2009 i és vinya jove encara. Tanmateix, hi havia una vinya dins la finca que vam comprar que, en aquella època, tenia cinquanta-cinc anys i ara ja en té setanta. La vaig preservar. M’encantava tenir vinya vella a casa, perquè les vinyes velles són les que ens expliquen més coses, ens donen profunditat, igual que les persones majors. I d’aquesta vinya va néixer aquest vi, al qual vam posar Paquita Mut, que és el nom de la meua iaia. Perquè si pensava en alguna persona vella i bonica, la inspiració m’arribava fàcilment. Ella és la que surt a l’etiqueta i és una foto que li van fer el dia que es van casar mon pare i ma mare, que pobreta tot el que tenia ho portava damunt.”

“Una vinya de vint anys i una de setanta no s’alimenten de les mateixes coses. Els sabors són distints. Fent vi de vinya vella és com si portares les Freses a la universitat, perquè és un vi amb moltes més històries per a contar. I estic molt contenta d’aquest vi. Quan vam comprar la finca, era una vinya abandonada de feia trenta anys, la vam salvar fent un treball de podes els primers cinc anys per portar-la al lloc on nosaltres volíem i també per entendre un poc com l’havien podada abans i no perdre els rius de sàvia que ja hi fluïen. I penso que ha estat una de les millors decisions que hem pres a les Freses, conservar aquesta vinya. Són dues hectàrees, no arriba, i enguany hem elaborat nou-centes ampolles. L’any passat en vam fer unes quantes més, perquè no vam patir tant el secà. Però a mi m’agrada treballar produccions xicotetes i cuidades, botella a botella.”

“La varietat és moscatell d’Alexandria, però és un clon molt antic que a la Marina Alta ja no gastem. Jo tinc una parcel·la experimental que vaig començar a conrear, per decidir quines varietats de moscatell havia de plantar. Tenia clar que volia elaborar vins de moscatell, perquè és la varietat més feliç de la Marina Alta. No ho dic jo, ho diu la història. Als segles XVIII i XIX, el port de Dénia era el primer exportador de panses de raïm de moscatell a tot el món. Però a tot el planeta hi ha una vuitantena de varietats distintes de moscatell. A la parcel·la experimental en vaig plantar quaranta-dos, moltes de la Marina Alta. La varietat de moscatell d’aquesta vinya vella és una varietat que anomenem moscatell antic i hi ha gent que en diu moscatell de Torís, que és un poble de la Ribera Alta.”

1771 Casa Los Frailes 2021
Celler Casa Los Frailes
Vi elaborat amb raïm de monestrell de vinyes de vuitanta anys a Fontanars dels Alforins, a la Vall d’Albaida (DO València), un dels tres pobles de la terra dels alforins. Un vi de color robí molt bonic, que marca la tanicitat i la rusticitat. Treballen l’agricultura ecològica i biodinàmica.

Maria José Velázquez, copropietària del celler juntament amb el seu germà, explica: “Aquest vi neix de la vinya de monestrell més vella que tenim a la finca, vuitanta-cinc anys. És una vinya en vas que té un marc de plantació ample, de tres metre entre els ceps. És una zona molt seca i això ajuda que la vinya sobrevisqui.” Continua: “Antigament, a la finca hi havia frares jesuïtes i sembla que al segle XV ja elaboraven vi. La meva família va comprar la finca arran de la desamortització del 1768, i ara ja fa tretze generacions que és de la família. Però ens va costar adonar-nos del valor que tenien les vinyes velles. La moda d’arrencar i plantar cabernet sauvignon també va arribar a casa. La sort és que jo en aquella època vivia a Bèlgica i allí ja em van dir que no arrenquéssim, que preservéssim aquest patrimoni, aquesta singularitat de la varietat. I no la vam arrencar. Tenim 60 hectàrees de monestrell, la més jove de trenta anys.”

Arroba by Gratias 2023
Celler Gratias. Família i vinyes
Vi elaborat amb una vinya de seixanta anys d’una varietat a punt de desaparèixer, la pintaillo, al poble Casas-Ibáñez, a la comarca de Manchuela de la zona d’Albacete, fent frontera, a deu minuts a tocar d’Alborea, el primer poble del País Valencià. Aquest és un vi rústic, mostra la seva tanicitat i astringència, que es concentra sobretot als costats de la boca i, per força, és poc convencional. És l’únic vi de la varietat pintaillo que trobarem al mercat.

Ens atén Ivan Gómez, enginyer agrònom i enòleg, un dels quatre socis del celler (dos matrimonis joves que són família). Ens explica aquest projecte de recuperació varietal: “Vam començar a treballar amb la bobal i la tardana, que són les varietats autòctones més importants de la zona. Però quan ens vam posar a treballar la vinya vella que era del meu avi, vam veure que hi havia una barreja de varietats. En una mateixa parcel·la hi podíem trobar deu o dotze varietats diferents plantades. Quan vam arribar a la zona, la gent arrencava aquestes vinyes velles per plantar altres varietats com la tempranillo. Per evitar perdre tota la riquesa de varietats que ens oferien encara les vinyes velles, vam començar el projecte ‘I tu de qui ets?’, perquè no coneixíem moltes de les varietats que hi havia plantades. Vam obrir una campanya de micromecenatge i vam demanar a la gent que ens ajudés a salvar aquestes vinyes. I ja sabem que una vinya només se salva si se’n pot elaborar un vi. Si en fas un vi, segur que no l’arrenques. De totes les varietats, una de les que era més clara era la pintaillo.”

“De pintaillo en queda ben poca, és una varietat molt local. N’hi ha a Alborea, el meu poble, n’hi ha a Casas Ibáñez, però a Requena ja no n’hi ha. Aleshores, el que fem és marcar les plantes i totes les de pintaillo les veremem juntes per fer aquest vi, l’Arroba. Però si preguntes al meu pare, que és d’Alborea, com es diu aquesta varietat, et dirà que es diu pintailla. En canvi, si ho preguntes al meu veí de Casas Ibáñez, et dirà que es diu pintaillo. No hem aconseguit que es posin d’acord. De manera que al celler marcàvem el vi amb el símbol @. Primer vam fer només 60 ampolles i a les primeres fires on vam anar vam marcar el vi amb la @ com si fos una prova de dipòsit. I a la gent li va agradar aquest símbol i el vam mantenir.”

Quines altres varietats heu treballat, li preguntem. I ens diu: “Treballem una varietat que es diu coloraillo, una varietat grisa, per això al vi li diem Gris.” Un vi molt aromàtic. Han identificat vuit varietats en aquesta vinya vella d’una dotzena plantades.  “La vinya del meu iaio és una vinya de subsistència de mitja hectàrea, sis-centes plantes. Així vam començar, el 2009. Ara ja fa quinze anys. I el 2015 vam muntar el celler on som ara. Ja en fa deu. Avui produïm unes 50.000 ampolles, tot i que a causa de la sequera l’any passat només vam embotellar-ne 35.000.

 

Som en plena temporada –i força bona, enguany– de la tòfona negra, una varietat de fong tradicionalment molt preuat en la cuina francesa i italiana, que ja de fa un temps ha començat a fer-se un lloc en la cuina catalana. Se’n troba, sobretot, en boscos del Berguedà, el Solsonès, el Ripollès i Osona, però també a la zona dels Ports.

Però, fins fa una bona colla d’anys, la major part de la tòfona nascuda en sòl català s’exportava. Encara avui se’n ven molta a França i a Itàlia, però gràcies a la feina de divulgació dels especialistes, a l’organització a Vic (Osona) del Trufforum, la trobada de referència en l’àmbit internacional per a enaltir els valors i la cultura de la tòfona, i sobretot als cuiners que l’empren en les seves elaboracions, ha anat augmentant el coneixement i el consum d’aquest fong a Catalunya.

Hi ha moltíssimes tipologies de tòfones, però, tal com ens explica el cuiner Oriol Rovira, del restaurant els Casals, de Sagàs, al Berguedà, les més conegudes són les del gènere tuber, i dins d’aquestes, “la cirereta del pastís i més valorada i preuada és la Tuber melanosporum, anomenada popularment tòfona negra o tòfona d’hivern. És l’espècie més ben remunerada de la península, explica l’associació de productors d’aquest fong. Pot fer entre 3 centímetres i 10 de diàmetre i el seu aroma la caracteritza.

La tòfona neix i creix sota terra, i sempre gràcies a una estreta simbiosi amb un arbre, que en la zona mediterrània acostumen a ser, principalment, roures, alzines, avellaners o garrics. “Cada peça de tòfona és diferent en funció de diversos factors, com ara, el tipus de sòl on es fa, l’orientació, la humitat, els dies que fa que és madura… Tot això determina que una tòfona faci una olor o una altra”, explica Pere Muxí, tofonaire i productor ecològic de tòfona negra de Cal Rosal, al Berguedà.

Els matisos de l’olor que caracteritza la tòfona negra són tants que, segons l’olfacte de cadascú, s’hi poden identificar un gran ventall d’aromes, “des de l’hidrocarbur fins a les escopinyes: el sòl on creix li acaba donant un aroma x o y”, puntualitza Muxí.

Vic, centre neuràlgic de la tòfona

Aquests darrers vint anys, “hem fet un salt molt gran en el consum d’aquest fong a Catalunya, abans se n’anava tot a fora”, diu el productor Pere Muxí. I considera que una punta de llança en aquesta conquesta catalana del consum de fong és l’organització del Trufforum, que es fa un cop l’any a Vic, i que enguany es va fer els dies 8 i 9 de febrer al recinte firal el Sucre de Vic. “És l’esdeveniment de referència a Catalunya i a tot l’estat. El que passa aquí, no passa enlloc més a l’estat”, afirma Muxí.

Pere Muxí, en una imatge d’arxiu.

Al número 35 de la plaça Major de Vic va obrir fa tres anys la primera tofoneria de Catalunya, una botiga dedicada exclusivament a la venda de tòfona, fresca i com a base o toc en moltes elaboracions gastronòmiques. També hi trobem estris per a treballar-la o conservar-la, i de tot allò que permet de gaudir del seu aroma i sabor en les elaboracions culinàries, però també productes de cosmètica a base de tòfona. Al capdavant d’aquesta botiga, batejada com a Noir et Blanc, hi ha Clara Busoms que, amb la seva parella, fa més de vint anys que està en el món de la tòfona. “Som tofonaires”, precisa, tot posant en relleu allò que caracteritza el tofonaire de mena envers el truficultor. “El tofonaire sent amor i passió per la tòfona. I el truficultor és qui decideix fer un cultiu de tòfona en uns camps. I gràcies als tofonaires de debò existeix la plantació que ajuda a mantenir aquest producte, perquè la tòfona silvestre s’acaba”, apunta.

I s’acaba “per diferents factors, no només perquè plogui menys”, explica Busoms. “El bosc va envellint, hi ha un excés de porcs senglars i molts boscos també es transformen en camps. Hi ha moltes causes que fan que es vagi perdent la tòfona.”

Ni els seus pares, ni els de la seva parella, es dedicaven a l’agricultura, però aquesta parella han construït el seu modus vivendi al voltant d’aquest fong al qual grecs, romans i egipcis atorgaven qualitats màgiques i divines. Tenen més de divuit hectàrees de plantació de tòfona a Terol (Aragó), que és, juntament amb Sòria (Castella i Lleó), un dels llocs de més concentració d’aquest conreu a escala europea. Tant Sòria com Terol, i també Nova York, són seus del Trufforum, igual que Vic.

Els propietaris de la botiga Noir et Blanc tenen també cinc hectàrees de plantació de tòfona a Catalunya, “més per gust i per amor a la terra que pel guany que n’obtenim”, diu la Busoms. Són, a més, organitzadors de la Ruta de la Tòfona al Lluçanès, en la qual, entre més activitats, es visita una plantació d’aquest fong.

Al seu establiment dedicat a la tòfona, hi trobem més de trenta-dos elaborats amb aquest fong. Per exemple, flam d’ou, crema catalana, ceba caramel·litzada, escalivada, flor de sal o micuit de foie, oli d’oliva o llonganissa, tot, amb tòfona negra. Puntualitza que treballen amb alguns col·laboradors de la comarca que els preparen determinats productes, i altres se’ls fan ells mateixos. El seu home es dedica a la recol·lecció i a la producció de la tòfona, i ella, a abastir i despatxar a la tofoneria, on ha pogut anar veient que “el consum de la tòfona en l’àmbit particular va creixent, i la gent va perdent la por”, comenta.

El preu per quilo ha estat sempre una de les grans barreres de consum. Si bé pot oscil·lar entre els mil euros i el centenar, sempre depenent molt del moment de la temporada, que també marca la qualitat i quantitat de tòfona, només uns grams basten per gaudir d’aquest fong.

Com en el cas del safrà, la quantitat de tòfona per a condimentar un plat és qüestió de pocs grams. Anar experimentant com aquesta minsa porció, moltes vegades en forma d’escames que es ratllen del fong, pot afavorir un plat és el que ha anat contribuint a acostar més gent a la tòfona.

Josep Maria Carol fa més d’onze anys que cada setmana munta una parada de tòfones, bolets –frescs i deshidratats– i productes trufats al mercat de Vic. Actualment, la casa Carol Truffles sempre hi és el dissabte. “Vam ser pioners a portar la tòfona a mercat perquè la pogués degustar el particular a casa seva”. Diu que, sobretot al principi, “era molt desconeguda”: “Hem picat molta pedra des del primer dia, explicant com és cada tipus de tòfona. Sobretot, perquè la gent no pugui ser enganyada.”

Perquè, com acostuma a passar amb els productes més exquisits i poc abundants, els succedanis o imitacions artificials sempre veuen el seu mercat paral·lel. I la tòfona no n’escapa. “S’ha enganyat moltíssim la gent amb tòfona que ve de la Xina, d’una qualitat molt inferior, però que, per un tema de preu, la gent tria al supermercat”, explica el tofonaire Pere Muxí. I afegeix: “L’altre problema és el de l’aroma que imita el de la tòfona, però fet a la indústria química, que no té res a veure amb l’agricultura.” Per això, Muxí considera que l’administració hauria d’ajudar a evitar l’engany amb un bon etiquetatge, que és la clau, segons ell, per fer que la gent sàpiga què compra realment. “En l’etiqueta ha de figurar el contingut i la procedència amb lletra de la mateixa mida que la resta d’informació, s’ha de poder llegir ben clar si ve de la Xina o si és un producte no de tòfona sinó ‘amb aroma de tòfona’”, suggereix el productor ecològic d’aquest fong.

Cuiners, ambaixadors de la tòfona

“La tòfona, per molt que sigui un fong que creix a sota terra, no deixa de ser un altre dels molts bolets que consumim a Catalunya”, simplifica el cuiner i propietari del restaurant els Casals. La seva cuina és al bell mig d’una explotació agrària molt viva, una part de la qual és un vedat de recol·lecta de tòfona. “Vivim en un territori tocat per la mà de Déu, en una zona calcària, mediterrània, prepirinenca, i això fa que la tòfona hi sigui present”, detalla Oriol Rovira.

La recol·lecció de tòfona –a diferència de la de bolets– sí que està legislada. Cal pagar una llicència per a poder-ne agafar, i per fer-ho, es fan servir gossos ensinistrats pel seu propietari, que acostuma a ser el mateix tofonaire.

Rovira treballa conjuntament a la finca amb els seus quatre germans. I a ell, com a cuiner, la tòfona sempre li ha interessat gastronòmicament. “És un producte especial, diferent, molt desconegut.” Encara que Rovira en fa servir tot l’any –també perquè es fan uns altres tipus de tòfona en unes altres estacions–, ara al seu restaurant, com en molts d’altres, viuen de manera més intensa el consum d’aquest fong, perquè és ara, quan la tòfona negra es recol·lecta, perquè és madura, l’època que es considera la temporada de la tòfona.

Va del 15 de novembre al 15 de març i, segons que explica aquest cuiner, per Nadal ja n’hi ha moltes de madures i respectables, i fins a final de febrer acostuma a haver-hi tòfones de molt bona qualitat. També diu que aquest any és força bo, per la qualitat i la quantitat que hi ha.

En les seves mans, la tòfona acompanya plats de cuina senzilla perquè, comparant aquest fong amb el caviar, diu “com menys coses li facis, millor”. Sempre l’utilitzen fresca i madura, amb productes, com més neutres, millor. Per exemple: “Una patata, amb puré o fregida, unes patates rosses, bullides i aixafades, com vulguis, i una mica de tòfona ratllada a sobre o entremig, però sempre quan el plat ja s’ha acabat de preparar, es duen molt bé”, diu el cuiner. “També amb arròs, en un brou suau, on res interpel·li o faci desaparèixer la tòfona, o sobre uns ous ferrats, l’aroma de la tòfona fa realçar-ho tot, tot el que toca ho converteix en una altra història. I el més important és sempre l’aroma, per això la fem servir fresca i madura.”

Més plats que la tòfona afavoreix són l’escudella, una torrada amb mantega, i també s’avé amb el porc i amb carns de caça, detalla el cuiner dels Casals, que també la fa anar amb la cuina dolça, perquè, diu, la tòfona no és ni dolça ni salada. Posa d’exemple un gelat de tòfona o un flam. “La tòfona és la subtilesa i la complexitat més absoluta”, conclou.

No com un aliment de luxe, sinó com un condiment

Unes mandonguilles, una hamburguesa o una botifarra, macerada vint-i-quatre hores perquè agafi la flaire de la tòfona, canvien totalment de gust. “La tòfona és un potenciador de gust fantàstic, però només amb aquell toc subtil, que ho fa tot més apetitós i gustós. Per a mi, aquesta és la màgia de la tòfona”, afegeix Ignasi Camps, propietari del restaurant Ca l’Ignasi, situat a Cantonigròs, a la comarca d’Osona.

“La tòfona és una gran desconeguda, tot i fer-se al peu del Collsacabra”, diu. Ell fa més de trenta anys que treballa amb la tòfona. I explica que van ser els estiuejants de Cantonigròs i la rodalia els qui el varen anar introduint en el món i el gust d’aquest fong que, segons ell, no hauríem de veure “mai com un aliment de luxe, sinó com un condiment”.

Bri de Riudavets al forn amb ou i tòfona (fotografia: cedida). Rocs de xocolata, craquinyolis i tòfona (fotografia: cedida). Croquetes d'enciam brut i tòfona (fotografia: cedida). Ous ferrats amb crema de patates del Bufet i tòfona llescada (fotografia: cedida). Torradetes de pa de nous i panses de masa mare amb mantega de tòfona i tòfona ratllada (fotografia: cedida).

Fa trenta anys, no tenia ni idea de com es feia servir a la cuina, i va començar a fer proves. “Les mares d’alguns estiuejants sí que acostumaven a fer servir la tòfona per Nadal.” I va ser amb elles, amb els tofonaires i amb cuiners d’uns altres restaurants, com va començar a agafar idees, i a poc a poc ha anat consolidant la seva pròpia cuina amb tòfona.

La subtilesa aromàtica que aporta la tòfona és la cosa que més li va agradar, res que embafi. “Menges un ou ferrat tofonat i veus el cel, el gust canvia completament”, diu. I cada any prepara quinze quilos de mantega de tòfona, de la qual pot afegir la quantitat d’una nou a qualsevol plat de pasta, per exemple, en qualsevol moment de l’any.

Explica també que la tòfona negra del país es pot conservar amb oli d’oliva, confitada o amb mantega; amb un mitjà gras va bé, però no congelada, perquè, quan cristal·litza per dins, perd la gràcia del color espurnejat de blanc i negre i, encara que no perd el gust, sí que perd l’aroma. “Fins i tot la crema catalana, la fem amb tòfona, i és boníssima.”

Aquesta art culinària de saber posar les propietats organolèptiques de la tòfona al servei d’aquesta aromatització subtil, que transforma els plats més senzills de la cuina autòctona, té molt a veure, segons Camps, amb l’augment del consum d’aquest fong hipogeu. En paraules del cuiner de Ca l’Ignasi: “Poder fer servir la tòfona com a condiment dóna un ventall més gran de clientela.”

 

The Washington Post · Michael E. Miller

Wellington, Nova Zelanda. La Xina i les illes Cook, una petita nació insular situada al Pacífic Sud, han signat un acord d’associació estratègica inaudit que ha fet saltar les alarmes a la regió, i particularment a Nova Zelanda.

El primer ministre de les illes Cook, Mark Brown, va signar el tractat abans-d’ahir durant una visita diplomàtica a la Xina, la primera en més d’una dècada. Aquests darrers anys, les illes Cook han provat de diversificar l’economia i reduir la dependència en el sector turístic, que va quedar greument tocat per l’impacte de la pandèmia.

Però el secretisme al voltant de l’acord, els detalls del qual no han transcendit, ha fet arrufar celles a Nova Zelanda, a la qual les illes –que en són un estat lliure associat– han de consultar sobre qüestions de seguretat i defensa. El ministre d’Afers Exteriors neozelandès, Winston Peters, ha acusat Brown de no haver informat degudament Wellington sobre l’acord, tot i les peticions reiterades de la diplomàcia neozelandesa.

“Ens preocupa que l’exèrcit xinès estengui la seva àrea d’influència a un país que forma part del Regne de Nova Zelanda”, explica a The Washington Post un representant del govern neozelandès, que parla amb la condició d’anonimat per a poder tractar afers diplomàtics classificats com a confidencials.

Tant les illes Cook com la Xina han dit que l’acord no tractava pas qüestions de seguretat. Tot i que cap dels dos signataris n’ha fet públics els detalls, es creu que l’acord tracta la mineria en aigües profundes i el control d’infrastructures estratègiques, incloent-hi ports i molls. Tot això, segons que explica un funcionari neozelandès, té implicacions per a la seguretat tant per a les illes Cook com per a Nova Zelanda.

Jason Young, director del Centre de Recerca sobre la Xina Contemporània de la Universitat Victoria de Wellington, considera que la manca de detalls sobre l’acord resulta “profundament desconcertant” per a Nova Zelanda, de la qual les illes Cook continuen formant part formalment.

“Un ‘acord d’associació estratègica global’ pot significar qualsevol cosa, des de fer reunions periòdiques fins a estrènyer vincles comercials o, fins i tot, establir relacions de cooperació militar”, explica.

Tot i que van independitzar-se parcialment de Nova Zelanda l’any 1965, les illes Cook continuen utilitzant el dòlar neozelandès, i els seus residents són ciutadans neozelandesos. El desembre passat, Brown va proposar que el país comencés a emetre els seus propis passaports, una idea de la qual s’ha acabat desdient a causa de les objeccions de Wellington.

Ni Brown ni el ministeri d’Afers Exteriors de les illes Cook no han respost a les preguntes de The Washington Post. Brown va reiterar la setmana passada que el govern de les illes Cook havia estat “coherent, respectuós i obert” amb Nova Zelanda; dijous, en una publicació a les xarxes socials, va suggerir que es farien públics més detalls sobre l’acord els dies vinents.

L’associació entre la Xina i les illes Cook és tan sols el darrer dels intents de Pequín de guanyar influència al Pacífic. Aquests darrers anys, sense anar més lluny, la Xina ha signat acords de cooperació policíaca amb les illes Salomó i Kiribati, cosa que ha generat una certa inquietud a Nova Zelanda i als Estats Units.

Pequín també ha convençut unes quantes nacions insulars del Pacífic –incloent-hi Nauru, l’any passat, i Kiribati i les illes Salomó, l’any 2019– perquè deixin de reconèixer diplomàticament Taiwan en favor de la Xina. Segons que explica Young, molt pocs dels acords que la Xina ha signat amb els països de la regió s’han fet públics.

Les illes Cook tenen una de les zones econòmiques exclusives més extenses del món: més de dos milions de quilòmetres quadrats, una àrea semblant a la de Mèxic. El fons marí sota aquestes aigües és ric en nòduls polimetàl·lics que contenen metalls com ara manganès, cobalt, níquel i coure, necessaris per a tecnologies com els cotxes elèctrics i els sistemes d’armament avançats.

En una visita dijous al Centre Nacional d’Aigües Profundes de la Xina, situat a la ciutat de Qingdao, Brown va destacar l’obertura “de noves àrees de col·laboració” entre ambdós països, incloent-hi “l’exploració en aigües profundes i la gestió sostenible dels oceans”.

Encara que moltes nacions insulars del Pacífic han demanat una moratòria de la mineria en aigües profundes –que consideren una amenaça per al turisme i la fauna marina–, les illes Cook se n’han erigit en un dels principals defensors a la regió.

Brown ha parlat de la mineria en aigües profundes com una via perquè el seu país, d’uns 15.000 habitants, deixi de dependre del turisme i, alhora, pugui recaptar prou diners per a mitigar l’impacte del canvi climàtic. L’any 2022, el govern de les illes Cook va concedir llicències d’exploració submarina a tres empreses mineres, cap de les quals era xinesa.

Els grups ecologistes locals temen que el pacte amb la Xina acceleri l’explotació del fons marí de les illes Cook, encara que expliquen que ells tampoc en coneixen els detalls.

“No tenim ni idea de què s’ha signat”, explica Alanna Smith, directora de Te Ipukarea Society, una organització ecologista que ha demanat una moratòria mundial de la mineria en aigües profundes mentre se n’estudien les possibles repercussions en els ecosistemes marins. “Això diu molt de la manca de transparència d’aquest govern amb els seus ciutadans.”

Brown ha explicat que les activitats d’explotació minera es faran a centenars de quilòmetres de la costa, i tan sols si es pot garantir que siguin ambientalment segures. Però Smith, que denuncia que les avaluacions d’impacte ambiental del govern no són imparcials, tem que la mineria en aigües profundes pugui afectar negativament les poblacions de tonyina de què depenen les illes Cook.

Segons que explica David Capie, director del Centre d’Estudis Estratègics de la Universitat Victòria de Wellington, l’arribada de Trump a la Casa Blanca afegeix una nova dimensió a la crisi diplomàtica: amb Trump com a president dels Estats Units, és probable que Nova Zelanda vulgui mostrar-se especialment ferma amb els avenços de Pequín a la regió per a satisfer les exigències d’un aliat clau.

Capie afegeix que l’afirmació que l’acord no té res a veure amb la seguretat, tan repetida per Pequín, ha d’agafar-se amb pinces. “Diguin què diguin, es fa difícil dir on comença la seguretat nacional i la defensa i on comença la mineria en aigües profundes: la línia que separa una cosa de l’altra és molt fina i porosa”, explica.

Sigui com sigui, és clar que l’acord amb les illes Cook representa tota una victòria geopolítica per a Pequín, més encara en un moment d’augment de tensions diplomàtiques amb el govern Trump.

L’acord entre la Xina i les illes Cook contrasta amb la decisió de Trump de desmantellar USAID, l’agència dels Estats Units per al desenvolupament internacional, que el govern de Biden considerava clau per a contrarestar la influència xinesa al Pacífic.

“L’administració Trump no sembla que valori els beneficis diplomàtics de l’ajuda internacional al desenvolupament; però per a la Xina continua essent cabdal”, explica Zhao Minghao, professor de relacions internacionals a la Universitat Fudan de Xang-hai. I afegeix: “Organitzacions com l’Agència Xinesa de Cooperació Internacional per al Desenvolupament exerceixen un rol molt actiu a les nacions insulars del Pacífic.”

Vic Chiang, de Taipei estant, ha contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb