L’exposició és la manera en què el món de l’art s’expressa, tal com la literatura ho fa per mitjà dels llibres o la música a través dels concerts, entre més formes de divulgar aquestes arts. És a dir, l’art –com les obres escrites o les composicions musicals— existeix prèviament al seu coneixement públic: els estudis dels artistes són plens d’obres en estat de realització o ja acabades; els magatzems dels museus contenen obres en armaris arxivadors lliscants; als carrers podem veure múltiples obres d’art, rebel o institucional; a les cases particulars tenim objectes i més objectes; i hi ha obres que s’han llençat, que es destrueixen o que reapareixen a pes en mercats de rebuig. Però l’exposició podríem dir que és la manera en què se socialitzen les arts visuals, la majoria de vegades en espais tancats on el públic pot acudir a veure què se li ensenya i, això és important, de quina manera se li ensenya. Després hi torno. 

D’exposicions, n’hi ha de moltes menes. A Catalunya, com arreu, tenim variables diverses: hi ha exhibicions  sobre l’art del passat, del passat remot o del més proper (això del passat es mou permanentment, a mesura que el present va morint); sobre l’art més actual; exposicions monogràfiques d’autors, grups o tendències; algunes que, des de l’art, interpel·len la societat; o unes altres que busquen relacions entre llenguatges o mitjans aparentment llunyans entre ells (arts, ciència, tecnologia, filosofia…). En realitat, m’atreveixo a dir que si una exposició té un bon projecte al darrere, sol crear tota sola una nova manera d’entendre el llenguatge curatorial.

Hi ha divisions que, més que provenir de la temàtica, tenen a veure amb la producció de l’exposició: quina institució la promou, amb quin pressupost es compta, a qui se n’encarrega el projecte intel·lectual, etcètera. Aquí hi ha dades que, segurament, els qui no s’hi dediquen desconeixen: les exposicions tenen pressupostos alts perquè, en el registre més elevat, són productes culturals en què participa molta gent i hi pot haver moltes despeses (comissari, dissenyador gràfic, dissenyador d’espai, cost de transports i d’assegurances, publicacions…). També és cert, però, que amb pocs diners es poden fer bones exposicions, sobretot si no es busquen fórmules espectaculars que atrapin el gran públic. Perquè, com en totes les àrees de la cultura, en el camp de les arts hi ha exposicions amb molta publicitat, però buides de contingut.

Als Països Catalans hi ha, ara mateix, moltes exposicions obertes. No n’he fet el compte abans d’escriure aquesta frase, però no cal, és evident que hi ha obertes al públic una gran quantitat d’exposicions, no totes dedicades al món de l’art, per bé que, si ens ho mirem amb perspectiva, totes són travessades per objectes que han estat, són o seran considerats artístics si abandonem els conceptes nobiliaris sobre l’art que arrosseguem des del segle XVIII. Hi ha exposicions a les capitals i als pobles més petits; a les grans institucions, privades o públiques, o als centres culturals més modestos. Hi ha exposicions temporals i hi ha les exposicions on els museus mostren les seves col·leccions. 

Molt sovint hi ha queixes en el sector perquè Barcelona ha deixat de formar part dels grans circuits de les exposicions internacionals. Però això és relatiu: cada vegada hi ha menys exposicions intercontinentals; els conservadors dels museus recomanen que les obres no viatgin tant; i el cost d’aquests transports cada vegada són més alts. A això s’hi afegeix que alguns dels nostres principals museus tenen problemes econòmics i de gestió (com la Fundació Joan Miró, per exemple, que fa anys havia estat un referent per a molts professionals) o els costa d’entrar en competència amb el centralisme espanyol. Aquí continua essent un llast ser un país sense estat, és obvi.

El problema de les exposicions és, al meu entendre, que hi ha molts models caducs dels quals sembla que no podem alliberar-nos. A Barcelona només hi ha un centre d’art que, a parer meu, dóna un exemple de consistència, la Virreina Centre de la Imatge. Ara mateix s’hi poden veure dues exposicions interessants pel que ensenyen i, paral·lelament, per adequar la manera d’exhibir les obres a l’essència d’aquelles obres, em refereixo a les dedicades a Regina Silveira i Josep Iglésias del Marquet. 

I és que, al contrari d’aquests dos casos, moltes exposicions no tenen discurs, no tenen recorregut teòric, consisteixen en una successió d’obres col·locades les unes al costat de les altres, però aquesta successió no explica absolutament res. Fa quasi vint anys vaig llegir una frase de la filòloga Maria Campillo que molts del meu ram encara no han entès: “Una exposició no és un repertori exhaustiu de noms i obres, ni una suma de monografies: implica una tria i una subjecció al discurs.” El recorregut visual que implica tota exposició ha d’anar acompanyat d’un recorregut d’idees (el discurs a què es referia Campillo), per proveir el qui mira d’un estadi superior a aquells “m’agrada” o “no m’agrada” que no condueixen a res, més enllà del gust personal. I, en això, em sembla que és important de rebel·lar-se contra la disposició tradicional de les exposicions (una peça al costat d’una altra, una cartel·la, un espai buit perquè les obres “respirin”…), si el qui ha tingut cura del projecte vol transmetre alguna cosa que vagi més enllà d’allò que qualsevol obra d’art se suposa que difon per ella mateixa. Per aconseguir que el públic (tot el públic, no tan sols l’entès o el diletant) vegi que l’exposició és un tot on el que s’exhibeix i la manera en què ens ho fan mirar pretén una transmissió –o un intercanvi– de coneixements.

Em permeteu que expliqui un cas personal? El 2018 vaig dirigir una exposició a l’IVAM de València sobre Joan Miró. Es titulava “Joan Miró. Ordre i desordre” i pretenia calibrar l’obra de l’artista català en la nostra contemporaneïtat; preguntar-nos per què l’obra de Miró, d’una banda, és mostrada com si fos un mestre de l’antiguitat, com si el museu fos un cementiri i, d’una altra, inversemblantment, encara és tan contemporània que hi ha gent que s’hi emprenya, que deixa anar allò de “el meu fill també ho fa”. Partia d’una hipòtesi: no pot ser que mostrem de la mateixa manera els pintors de cort del Barroc que els avantguardistes; no n’hi ha d’haver prou que l’obra que s’ensenya sigui diferent; cal, a més i paral·lelament, que la manera de mostrar aquestes obres –aquests projectes creatius tan allunyats entre si– sigui diferent. I, aleshores, vaig proposar a les sales de l’IVAM una exposició en què prenia tota l’obra de Miró (pintura, escultura, performance, teatre, ceràmica, cartellisme…) i l’ensenyava com si Joan Miró fos un artista viu i ocupés els espais d’exhibició amb una voluntat rupturista. És possible que m’excedís? I tant! Recordo amb divertiment que el diari ABC va denigrar el meu projecte, vaig pensar que alguna cosa havia fet bé, ha ha ha!

Potser tenien raó els del diari madrileny. Però crec que el món de les exposicions necessita que el sacsegem, per sortir de l’ordre al meu entendre estantís en què viu. Per fer veure que totes les coses no són iguals quan es pengen en una paret o es posen dalt d’una peanya. Perquè cal una mica de risc curatorial. Per fer bona aquella anècdota que s’explica sobre Bertolt Brecht, i aplicar-la al món de les exposicions: diuen que un dia van demanar a Brecht en què treballava i que el dramaturg va respondre: “Preparo el meu següent error.” 

El 2 de febrer de 2001, Pasqual Maragall va publicar un article a El País amb el títol “Madrid se va”. Maragall deia que, vist de la perifèria, és a dir de Barcelona i potser de València estant, perquè els andalusos, gallecs i bascs no sembla que se n’haguessin adonat, Madrid marxava d’Espanya per jugar en una lliga superior de ciutats globals. Uns quants anys més tard, Isabel Ayuso el contradeia afirmant que Madrid és Espanya, com si digués que, de tant concentrar-s’hi simbòlicament i financera, Espanya es reduïa a Madrid, que Madrid tota sola desplaçava en volum la resta de la nació. Malgrat l’escàndol que provocà la fanfarronada, Ayuso no deia res de nou; simplement deia sense embuts allò que pensen espanyols de tots els colors polítics. “Madrid és el cor”, diu el narrador del film de Frederic Rossif sobre la guerra civil espanyola titulat justament o injusta Mourir à Madrid. Per a sostenir Madrid com a bastió de la República, el govern de Negrín sacrificà una generació de joves catalans en la batalla de l’Ebre, una ofensiva condemnada al fracàs, com ho havia estat quaranta anys abans l’absurda defensa de Cuba davant l’esquadra nord-americana. Del punt de vista de la uniformització de l’estat, però, el sacrifici dels adolescents catalans equivalia a una selecció tan brutal o més que la que pretenia el psiquiatre Antonio Vallejo-Nájera a la banda dels nacionals, car l’eugenèsia d’aquest consistia a alterar els mems i no pas els gens de la descendència catalana.

Un segle abans de la guerra, Madrid ja era una ciutat que “en un sopar de dejú es menja totes les altres”, com observava el madrileny Mariano José de Larra. Però la capital no s’engreixà mai a costa de “les províncies” mediterrànies tant com sota les forques caudines de la solidaritat socialista. Una solidaritat que Maragall subscrivia tot proclamant que Espanya era la unió voluntària dels seus pobles com a projecte de futur. D’aquest ingenu contracte social –car als pobles la voluntat d’unió se’ls suposava si et plau per força, com el valor als quintos de l’exèrcit espanyol– Madrid “se n’anava”. Urgia doncs retenir-la amb afalacs. I Madrid, com un pop amb braços-ventoses, ha acabat d’escurar “les províncies”. El president Illa, un Maragall llanguit per al país alacaigut en què s’ha convertit Catalunya, lluny de queixar-se que Madrid se’n vagi, proclama que Catalunya torna.

Barcelona tampoc no aspira ja a jugar en cap lliga de ciutats globals, si no és com a destinació turística i de les màfies. La globalització era un projecte americà, de fet el projecte en què culminà la idea de la república formada per les antigues colònies. Com tot a la vida, les conseqüències han estat mixtes, amb guanyadors i perdedors. I no discutiré ara si la globalització ha estat un joc de suma zero o bé un amb més beneficiats que no pas damnificats. El tema és complex i les ideologies no ajuden a valorar-ho. Sols m’interessa constatar que la globalització (o el lliure comerç, que és l’import semàntic del neologisme mistificador) era la fisonomia de la pax americana, allò que popularment s’anomena imperialisme americà.

El gran beneficiari d’aquell arranjament ha estat Europa. Tres quarts de segle de pau sota el paraigua nord-americà, amb un únic ensurt perifèric als Balcans, han aportat un benestar sense precedents al vell continent. Però com tot en aquest món, la protecció tenia un cost, que sufragaven els treballadors dels Estats Units, contribuint d’afegitó a la major part de l’ajuda als països subdesenvolupats. Quan calia, l’imperi era l’amic americà, expressió popularitzada per Wim Wenders amb una pel·lícula titulada així mateix.

Donald Trump ha sabut aprofitar el descontentament de les classes populars amb el paper que els assignava la globalització: salaris estancats durant dècades; enfonsament de la classe mitjana i dels seus valors; sobrecàrrega fiscal dels assalariats, tanmateix insuficient per a desactivar la bomba de rellotgeria del deute públic; acumulació de deute personal i microfallides epidèmiques que, com el 2008, podrien ser l’assaig general d’una crisi a gran escala.

Trump prometé de replegar els Estats Units i tornar al mercantilisme. Amb la retirada dels fons de USAID, l’aplicació d’aranzels a les importacions i l’amenaça d’abandonar l’OTAN, les relacions exteriors prenen un aspecte transaccional. L’aportació dels Estats Units a l’OTAN, un 3,4% del pressupost del govern americà, equival al 16% del pressupost de l’OTAN, si fa no fa com l’aportació d’Alemanya. Però els Estats Units despenen prop del 14% del pressupost en defensa, molt més que cap altre país, i Trump està convençut que financen dues terceres parts de l’OTAN. Per això apuja el llistó. La quota del 5% que demana a la resta d’estats membres, els europeus no poden assumir-la i ell ho sap. Però, com passa amb l’amenaça d’ocupar Grenlàndia, de convertir el Canadà en l’estat cinquanta-u dels Estats Units, de reprendre el canal de Panamà, i de convertir la franja de Gaza en una Riviera explotada pel conglomerat immobiliari de luxe que porta el nom d’Organització Trump, cal tenir present el rerefons psicològic d’un president acostumat a tractar tots els afers, inclosos els més escabrosos de la seva vida privada, d’un punt de vista comercial. Per ell la vida consisteix a mercadejar des d’una posició de força real o fictícia. Com un venedor de catifes, creu astut començar el regateig amb pretensions exagerades i acabar conformant-se amb molt menys, com s’ha vist amb l’estrafolària imposició d’aranzels del 25% a les importacions de Mèxic i del Canadà. En tot cas, el missatge és clar: Europa no compta geopolíticament. Els presidents anteriors tenien cura de no posar-ho gaire en evidència per no ferir la sensibilitat dels aliats, però l’inclement Trump els ho refrega per la cara sense miraments.

Trump no en té prou de posar fi a la guerra d’Ucraïna tallant en sec una ajuda que els europeus no són capaços de subrogar. Per si això no era prou humiliant, ha decidit d’excloure’ls de la negociació, demostrant a tot el món la insignificança de la UE en la política del propi continent. Els Estats Units se’n van i Europa, mortificada, ha de reconèixer que no és en condicions de defensar-se en el nou escenari geopolític.

Que el ianqui torni a casa hauria de causar jubilació en tots els europeus que veuen la democràcia americana com una deformació intrusiva de les exemplars repúbliques europees. L’emoció seria molt coherent, si no fos perquè deixar la defensa d’Europa en mans europees provoca un daltabaix en les cancelleries i reunions d’urgència per a parlar d’allò que ningú no s’atrevia a proposar: la necessitat de bastir una indústria militar i un exèrcit europeu a l’altura de la influència que Europa pretén exercir en el món. Si mai arriben a consensuar-ho, hauran d’agrair-ho a l’oncle Trump.

El canceller Scholz, en els darrers dies del seu accidentat mandat, ha pogut respondre a l’aspre discurs del vice-president J. D. Vance a Munic, que Alemanya no accepta la intrusió d’agents externs en la seva democràcia ni en la “formació democràtica d’opinió”, dit en referència a la crítica de Vance per la censura a l’AfD. El contrast de posicions no podia ser més dramàtic, amb la confrontació centrada en el significat de “democràcia”. Scholz l’esgrimia per a justificar una política d’exclusió ideològica que Vance entén com una restricció de la llibertat d’opinió. “La democràcia –digué Vance– no pot sobreviure si les preocupacions de les persones es consideren invàlides o, encara pitjor, que no es mereixen de ser considerades.”

La democràcia tampoc no pot sobreviure a unes altres actuacions que tenen lloc al més alt nivell polític dels Estats Units, però aquest no és el tema d’aquest article. Allò que vull remarcar és l’efecte saludable d’invertir la perspectiva i la conveniència de practicar ara i adés aquest senzill exercici. Molts han titllat els electors de Trump de feixistes i han comparat la seva elecció amb la presa de poder de Hitler. Vance els replica que “si fuges amb por dels teus propis votants, els Estats Units ja no poden fer res per tu, ni tu pots fer res pels americans”. Independentment de la raó que tingui o deixi de tenir Vance quan acusa els actuals líders europeus de “la retirada dels valors europeus més fonamentals”, l’advertiment és clar. L’amic americà anuncia el final d’una aventura compartida i, com a la pel·lícula de Wenders, diu al company alemany: “Bé, sigui com sigui hi hem arribat, Jonathan. Vés amb compte.” Al film, mentre l’americà, interpretat per Dennis Hopper, s’acomiada de l’amic amb aquest avís, Jonathan té un atac de cor i el Volkswagen que condueix surt de la carretera.

És interessant de reflexionar sobre la reacció dels líders europeus quan el govern dels Estats Units els acusa de fer perillar la democràcia i els anuncia la imminent desvinculació de l’aliança. Perquè si la democràcia consisteix a aïllar segments de l’opinió com més va més representatius, i aquests segments s’equiparen amb el que ha enlairat l’actual mandatari nord-americà al poder, aleshores la ruptura amb Washington l’haurien de formalitzar els governs europeus a fi de protegir el que encara resta d’un espai democràtic cada vegada més rígid i de menys abast. Allò que no té cap sentit és proclamar que a Washington hi governa el feixisme i alhora esperar que et continuï guardant les espatlles.

El litigi de les obres de Sixena fa anys que és notícia. Aquesta setmana, torna a ser-ho arran del judici contra Lluís Puig, que és acusat de desobediència per haver-se negat a lliurar, com a conseller de Cultura, quaranta-quatre obres d’art del Museu de Lleida. Finalment, se les va endur la Guàrdia Civil cap a Vilanova de Sixena el desembre del 2017, amb la Generalitat intervinguda per l’article 155 de la constitució espanyola.

Albert Velasco és una de les persones que recorden més bé aquell episodi i que més han seguit el cas. Llavors ell treballava com a conservador al museu, ben a prop d’aquelles peces. A més, és professor d’història de l’art de la Universitat de Lleida i de la UOC i assessor en art medieval. Parlem amb ell sobre l’actualitat del cas, especialment del punt de vista de la conservació del patrimoni cultural.

—Heu parlat del xoc emocional que us ha representat el cas de Sixena. Com ho viviu ara, a les portes del judici contra Lluís Puig?
—Diuen que el temps cura les ferides, però aquesta és una ferida molt oberta encara, i que sagna. Que es jutgi el conseller Puig per aquesta qüestió és una evidència més que la ferida continua sagnant. No sóc jurista, però el conseller, en l’exercici de les seves atribucions, va fer allò que considerava oportú, emparant-se en el que deia la llei de patrimoni cultural català i totes les normatives i acords polítics que protegien les peces. El que sorprèn és que una simple sentència d’un tribunal de primera instància passés per sobre de tota una llei de patrimoni. Segurament tindrà una explicació jurídica, però em sembla increïble que una sentència que no és ferma pugui desautoritzar la llei de patrimoni o acords d’un parlament autonòmic.

“Sorprèn que una simple sentència d'un tribunal de primera instància passés per sobre de tota una llei de patrimoni”

—De fet, el Tribunal Suprem espanyol, tot i que va emparar el trasllat de les peces, va qüestionar aquelles primeres sentències.
—Sí, la sentència del Suprem va ser una bufetada amb la mà oberta als tribunals aragonesos que prèviament havien jutjat el cas: el tribunal de primera instància d’Osca i l’Audiència d’Osca. Eren aberrants, aquelles sentències. El Suprem va trinxar com una piconadora el 90% de l’argumentari que havien utilitzat per dir que les peces havien d’anar cap a l’Aragó. El Suprem va posar de manifest com havia estat de difícil el cas. No era tan clar que això hagués de tornar a l’Aragó, com deien els tribunals aragonesos. Era un cas molt complicat que es podia haver decantat cap a la part catalana. Ja sabem com funcionen els tribunals espanyols i no podia ser així, però és significatiu i poc habitual que el Suprem fes aquest comentari.

—Hi ha un afegit que torna a reverberar amb el judici: que s’enduguessin les peces durant el 155.
—Sí. A l’Aragó sempre han dit que el cas no tenia res a veure amb qüestions polítiques, que simplement era restitució patrimonial. És una fal·làcia gegant, ha tingut connotacions polítiques des del principi. Una altra cosa és que el cas sigui molt antic i que la recta final hagi coincidit amb l’apogeu del procés, però és innegable que, quan la Guàrdia Civil entra al Museu de Lleida  l’11 de desembre de 2017, ho fa amb una interlocutòria que diu que han d’entrar-hi en virtut de l’aplicació del 155. Aquell dia, al jutge li expirava la substitució i se n’anava, va ser el seu últim favor… Deien que l’entrada de la policia no tenia res a veure amb el 155, però està absolutament especificat a la interlocutòria.

—Sempre s’ha intentat negar l’anticatalanisme darrere l’operació, però s’ha fet evident en uns quants moments.
—Només reclamen les obres de Sixena que són a Catalunya. Evidentment, són més que les que hi ha en altres llocs, però també n’hi ha, i no les han reclamades. Aquest cas ha contaminat uns altres casos de reclamacions patrimonials que eren latents. Per exemple, el del Llibre dels Repartiments d’Oriola, al País Valencià. És un llibre medieval robat de l’arxiu de l’Ajuntament d’Oriola, segons diuen, cap al 1907. Va estar tretze anys desaparegut i després el va comprar la Diputació de Barcelona i el va dipositar a la Biblioteca de Catalunya. Fa molts anys que a Oriola el demanaven i, arran de la sentència del Suprem sobre Sixena, l’ajuntament va fer un acord de govern, que després va assumir el Consell Valencià de Cultura, en què deien que instaven per darrera vegada la Biblioteca de Catalunya que tornés el manuscrit, que si no posarien en marxa una acció judicial. El cas ha servit per a revitalitzar una reivindicació que tenien.

“Només reclamen les obres de Sixena que són a Catalunya”

—Però tenen alguna cosa en comú?
—En absolut, no tenen res a veure. En el cas d’Oriola parlem d’un manuscrit suposadament robat, i en el de Sixena, d’unes peces que es van comprar amb llum i taquígrafs. A l’Ajuntament d’Oriola els hauríem de preguntar com és que reclamen aquest manuscrit de la Biblioteca de Catalunya i no reclamen dos manuscrits que van desaparèixer del mateix arxiu i que són a l’Arxiu Històric Provincial de Múrcia i a l’Arxiu Històric Nacional de Madrid. No ho reclamen per anticatalanisme. Igual que en el cas Sixena, reclamen les peces que són a Catalunya i no les de la resta de museus espanyols.

—Després de la sentència de Sixena, precisament, vau alertar que a uns altres museus, també de fora de Catalunya, els podrien començar a reclamar peces. N’hi ha hagut cap cas o, com comenteu, la tònica habitual és reclamar només als museus catalans?
—Amb jurisprudència consolidada, altres institucions, organismes o museus que vulguin reclamar peces que puguin reclamar-se amb el mateix argumentari que en el cas Sixena –les peces dels monuments nacionals no es podien vendre–, poden iniciar processos judicials. Per exemple, el famós Pot de Zamora, que és una peça d’ivori del segle X conservada al Museu Arqueològic Nacional de Madrid i que va sortir de la Catedral de Zamora després d’haver estat declarada “monument nacional”. Per tant, seria un cas similar al de Sixena. Per què els de Zamora no el reclamen? Potser ja els està bé que sigui a Madrid, però si fos a Barcelona què passaria? Hi ha un component d’anticatalanisme que fomenta que es fixin molt en les peces de museus catalans.

“Hi ha un component d'anticatalanisme que fomenta que es fixin molt en les peces de museus catalans”

—A banda, n’hi ha més, als museus catalans?
—Catalunya té una tradició col·leccionista molt important. Moltes peces, no només de la resta de l’estat espanyol, també de l’estranger, han anat a parar a col·leccions particulars de Barcelona i després a museus. Per això hi ha moltes peces procedents del mercat als museus catalans. El problema és que a la resta de l’estat tenen una mirada crítica quan les peces són en territori català i no tant quan no hi són. És una falta de coherència flagrant, i caldrà veure cap a on va tot això. I la sentència que serà encara més interessant, quan arribi al Suprem, és la de l’art de la Franja, un altre litigi que també afecta el Museu de Lleida. Aquí es qüestiona és si les parròquies podien vendre’s el patrimoni a principi del segle XX. Si el Suprem diu que aquestes operacions no eren lícites, això posarà en situació de debilitat milers de peces en museus de tot l’estat espanyol, i també col·leccions particulars.

—Un dels temes més importants de la qüestió de Sixena és l’estat de conservació de les obres d’ençà que se les van endur. Què en sabem?
—No gaire cosa. Al principi, el monestir era obert amb una museografia provisional i en una sala que no reunia les condicions de conservació preventiva. Tècnics de conservació i restauració que van anar a veure-les de manera no oficial van detectar que algunes peces –els sarcòfags del segle XV de pintura sobre fusta– tenien aixecaments en la policromia. Havien estat sotmeses a l’incendi del monestir el 1936 i requerien unes cures que no els oferien. La prova és que les van exposar d’una manera i al cap d’uns mesos van haver de fer-los unes urnes perquè es van adonar que la pintura feia crestes.

—Després van tancar el monestir.
—I hem de deduir que unes peces que es troben en un lloc en què no hi ha unes condicions d’humitat relativa i de temperatura adequades –allò no és un museu ni ho serà mai– pateixen processos de degradació. El govern de l’Aragó ho han negat, evidentment, però els qui convivíem amb aquestes peces i sabem quines patologies tenien som conscients que moltes pateixen. No ens cal veure-les per saber-ho. Si a un malalt el portes a un lloc on hi ha prou condicions, en comptes d’un hospital, patirà.

“Hem de deduir que les peces de Sixena pateixen processos de degradació”

—Es farà res de manera imminent?
—El monestir és tancat des de fa uns tres anys, a l’espera d’una museografia definitiva. Volen habilitar uns espais per convertir-los en museu. I una cosa curiosa: l’arribada de les peces del Museu de Lleida i del MNAC a Sixena va fer que les monges marxessin. És l’única vegada en la història de l’Església en què l’arribada d’unes obres d’art ocasiona la fugida d’unes monges. Van abandonar el monestir! Eren una comunitat de clausura i l’arribada de les peces i dels turistes va alterar la seva vida contemplativa. En definitiva, les peces no es poden veure, i no sabem fins quan durarà això. Tampoc no sabem quina dinàmica generarà això quan obrin. A Vilanova de Sixena ja no hi ha cap restaurant. No hi ha hotels ni infrastructures de cap mena. Allò que deien que l’arribada de les peces significaria un reviscolament turístic, la gallina dels ous d’or, se n’ha anat en orris.

—El monestir es va construir sobre una llacuna. Hi ha tota una sèrie de condicionants ambientals que fan que les obres no s’hi puguin conservar bé. Què significa haver passat per alt això?
—Des del punt de vista tècnic, això que ha passat amb el cas de Sixena és una aberració absoluta. Al museu estaven absolutament controlades, estabilitzades. Moltes no estaven restaurades, però com a mínim s’havien aturat les patologies, eren en un ambient controlat. Ara són en un ambient descontrolat i segurament les patologies que tenien moltes d’aquestes peces s’han reactivat. I igual les del MNAC. El trasllat no s’entén des d’un punt de vista tècnic, però va prevaldre la propietat per sobre de la conservació. I hi ha un agreujant: aquestes peces del Museu de Lleida i del MNAC eren de tots, eren en museus públics i es van traslladar a un lloc de titularitat privada. Han tornat a fer propietàries les monges santjoanistes. I hi ha un altre tema: segons que ha publicat el Punt Avui, la Generalitat no s’ha plantejat de reclamar els diners que es van pagar per les peces de Sixena.

“Des del punt de vista tècnic això que ha passat amb el cas de Sixena és una aberració absoluta”

—Això què implica?
—Parlem de 50 milions de pessetes, 300.000 euros. Ja sé que, tenint en compte el pressupost de la Generalitat, és molt poca cosa, però igualment que el govern no ho reclami em sorprèn. Si va pagar per aquestes peces i ara les ha perdudes, ha de vetllar perquè aquests diners se’ns retornin. I també manifesto la meva preocupació com a membre del patronat del Museu de Lleida. Ningú no m’ha donat explicacions en aquest sentit. Em sembla greu i crec que la Generalitat hauria d’aclarir si reclamarà aquests diners o no. Potser amb l’agenda del retrobament i la pacificació no es vol fer més soroll, però s’han de reclamar els diners de les peces de Sixena, són de tots els catalans. Em preocupa com la política intoxica aquests debats, i això torna a demostrar que el cas és polític. Una administració que renuncia a cobrar uns diners que li pertoquen, quin nom té? I ja no parlo de les despeses de conservació, que també s’haurien de reclamar.

 

La salut del papa Francesc continua essent delicada. Segons que ha informat aquest vespre la sala de premsa de la Santa Seu, els darrers exàmens de laboratori i la radiografia del tòrax indiquen que el pontífex presenta “un quadre mèdic complex”.

La tomografia computada (TAC) que li han fet aquesta tarda, prescrita per l’equip mèdic del Vaticà i per l’equip de la Fundació Policlinico Gemelli, ha revelat l’aparició d’una pneumònia bilateral, fet que ha requerit una teràpia farmacològica addicional.

Tot i el quadre clínic, el papa Francesc es manté “de bon humor”, segons el comunicat vaticà. Al matí ha rebut l’eucaristia i, durant el dia, ha alternat el descans amb la pregària i la lectura. A més, ha agraït les mostres de suport que ha rebut i ha demanat que es continuï pregant per ell.

[Treballem per ampliar aquesta informació.]

El fiscal general de l’estat espanyol, Álvaro García Ortiz, ha comparegut avui davant la comissió de justícia del senat espanyol per donar explicacions sobre l’esborrament de missatges dels seus dispositius després de la seva imputació per part del Tribunal Suprem (TS) espanyol per un suposat delicte de revelació de secrets. García Ortiz ha justificat aquesta acció assegurant que ho va fer per protegir la seva intimitat i les dades confidencials de tercers relacionades amb el seu càrrec.

Durant la seva intervenció, García Ortiz ha defensat la decisió de no dimitir, tot i reconèixer que personalment li seria més còmode fer-ho. “Estaria fent una concessió als delinqüents i a altres persones”, ha afirmat, tot subratllant que no s’aferra al càrrec, sinó que vol defensar la institució que representa.

Crítiques de l’oposició i defensa de la seva posició

La compareixença de García Ortiz ha estat marcada per les fortes crítiques de les portaveus del PP i de Vox, que han qüestionat la seva actuació i han posat en dubte que continuï al càrrec. Malgrat això, el fiscal general ha assegurat que és en una situació incòmoda perquè, segons ell, com a màxim representant del ministeri públic, no pot respondre als “atacs personals i professionals duríssims” dels grups de l’oposició.

García Ortiz ha argumentat que no pot detallar qüestions del procediment judicial que l’afecta, però ha assegurat que “ni fuig ni s’amaga” i que donarà explicacions “quan ho consideri oportú i quan ho pugui fer”.

El fiscal general ha justificat l’esborrament dels seus missatges al·legant que va actuar d’acord amb la normativa de protecció de dades i la “limitació del termini de conservació”. Segons García Ortiz, el reglament europeu de protecció de dades personals estableix que “el responsable està obligat a suprimir sense cap dilació les dades personals” de què disposa, i ha afirmat que mantenir-les als dispositius sense necessitat suposaria incomplir aquesta normativa.

A més, ha subratllat que l’esborrament dels missatges no és una “prova de culpabilitat” i ha insistit en el seu dret a la presumpció d’innocència. També ha explicat que esborra regularment les seves dades i que va tancar el seu compte de correu i el telèfon per les filtracions que va patir.

La família Garrido torna a encendre els forns de Don Pa Artesans i reobrirà a Catarroja (Horta Sud) la primera dels seus forns de pa, quatre mesos després d’haver arrasat la gota freda els seus obradors, oficines i set dels seus nou punts de venda. Fundada el 1987 a Albal (Horta Sud) per José Garrido i Pilar Oliver, i ara en mans dels seus fills, Don Pa Artesans va patir un “colp devastador” amb la gota freda, ja que va perdre “pràcticament totes les seues instal·lacions i vehicles de repartiment”, ha explicat en un comunicat. En els establiments de Catarroja, Albal i Paiporta, l’aigua va arribar a més de dos metres, destruint totes les instal·lacions.

“Vaig estar cinc hores amb l’aigua al coll. Quatre mesos més tard per fi puc tornar a obrir la meua panaderia”, ha relatat José Garrido, fundador de Don Pa. Gràcies a l’ajuda dels voluntaris i treballadors es va aconseguir donar el primer pas per a tornar a l’activitat. Els directors de Don Pa, José Carlos i Lidia Garrido, han assegurat: “Sense l’ajuda del poble no haguera sigut possible tornar de cap manera”.

Durant aquests quasi quatre mesos han passat moments molt durs on la possibilitat de no reobrir es va imposar per moments. “Les pèrdues econòmiques han sigut incalculables i ens espantem, però rendir-nos no era una opció, cinquanta famílies depenien de nosaltres i calia continuar”, ha explicat José Carlos Garrido. Per això mateix, van decidir mostrar la seva realitat a les xarxes socials fent partícips de la seva història als seguidors. “Gràcies a grans professionals i a la família de Don Pa,” el 20 de febrer tornaran a alçar la persiana.

Per a celebrar aquest retorn,  demà a les 19.00 la fleca organitzarà una gran festa d’inauguració en el seu nou local de Catarroja, amb degustacions, sorpreses i, sobretot, un retrobament amb els veïns. “Han sigut mesos molt durs, però sempre hem tingut clar que tornaríem. Tornem per nosaltres, per la nostra història, i sobretot, per totes les persones que ens han recolzat i ens han donat força per a seguir avant”, ha destacat Lidia Garrido.

L’empresa ha afegit que “la història d’esta recuperació és un reflex de resiliència i compromís amb la tradició, i un testimoni de l’esperit de lluita d’una empresa que, malgrat les adversitats, seguix apostant pel sabor, la qualitat i la calor de la seua gent”.

Canvi de guió a Ripoll. Malgrat que tot feia pensar que la moció de censura contra Sílvia Orriols anava ben encarrilada, Junts per Catalunya finalment se n’ha desdit i l’ha descartada.

L’anunci de Junts s’ha fet públic aquest migdia, en el tram final de les negociacions. ERC, el PSC i la CUP, els tres altres partits que participaven en les negociacions, ho han criticat durament. Consideren que és un error i que Junts ha desaprofitat l’oportunitat de teixir un govern alternatiu a l’extrema dreta d’Aliança Catalana.

Què passarà, a partir d’ara? Per què Junts descarta la moció? La moció podrà prosperar malgrat el no de Junts? Us expliquem tot allò que cal saber sobre les darreres informacions de la moció de censura contra Orriols.

Per què Junts ha descartat la moció de censura contra Orriols?

Junts argumenta el no a la moció de censura dient que no és viable “substituir un govern en minoria per un altre en minoria”, perquè creu que hi ha el risc que els ciutadans creguin que és un canvi de cadires.

En una conferència de premsa, el regidor Ferran Raigón, acompanyat del secretari general del partit, Jordi Turull, ha explicat que el grup havia descartat la moció perquè calia que hi hagués un govern amb totes les garanties i “no pas en minoria”.

Segons Raigón, si els veïns de Ripoll creuen que hi ha d’haver una alternativa, s’ha de teixir a les urnes en les eleccions municipals de l’any 2027. “L’alternativa que tenim és bastir una alternativa potent per al 2027 i deixar la crispació i el victimisme”, ha dit Raigón.

El partit diu que la moció de censura faria créixer el risc que Orriols augmentés el victimisme i atiés una confrontació social “de difícil reconducció, almenys a curt termini”. “Ja hem vist que a Aliança Catalana aquesta estratègia li interessa i no té cap límit ètic per a aconseguir el seu propòsit”, han dit en un comunicat.

Segons Raigón, no hi ha hagut mai un acord tancat, i han arribat a la conclusió que seria complicat ajuntar-se amb la resta dels partits (ERC, PSC, CUP i Som-hi Ripoll) perquè tenen punts de vista diferents. “A l’hora de treballar per a Ripoll, costaria de convergir”, ha dit.

Junts descarta la moció de censura contra Sílvia Orriols a Ripoll

Què hi diuen ERC, el PSC i la CUP?

ERC considera que ha estat la direcció nacional de Junts per Catalunya qui ha acabat rebutjat la moció de censura contra Sílvia Orriols a Ripoll arran d’una enquesta interna del partit. La secretària general del partit, Elisenda Alamany, ha explicat que l’acord ja era tancat a escala municipal. Que hi havia un acord programàtic i que la batllia era en mans de Junts, però que la direcció nacional de Junts ho ha acabat refusant.

Segons Alamany, el president d’ERC, Oriol Junqueras, ha trucat als màxims dirigents de Junts per mirar de redirigir la situació. “La decisió ja era presa a escala nacional”, ha dit Alamany.

ERC acusa la direcció nacional de Junts d’haver fet descarrilar l’acord contra Orriols a Ripoll per una enquesta

Per part del PSC, el president del partit al parlament, Ferran Pedret, ha qualificat de greu error el paper de Junts. Segons Pedret, el partit de Carles Puigdemont ha pres la decisió pensant en les eleccions municipals del 2027. “[Aliança Catalana] No serà frenada ni assumint-ne el discurs, ni les polítiques, ni col·laborant-hi. Qui ho faci serà devorat pel monstre que alimenta”, ha dit.

La portaveu del PSC al parlament, Elena Díaz, ha deixat en mans de la comissió de seguiment del pacte antifeixista valorar el rebuig de Junts a la moció de censura contra Orriols.

El PSC considera un greu error que Junts es desmarqui de la moció de censura contra Orriols pensant en el 2027

La CUP també ha comparegut aquesta tarda per valorar la decisió de Junts. Han reconegut que, després de dues setmanes de negociació, no s’esperaven aquest desenllaç. Els càrrecs municipals han dit que Ripoll es trobava en una pre-campanya constant de la batllessa d’Aliança Catalana per a arribar al parlament, i que ara Junts també s’havia mogut per interessos electorals. El regidor Dani Vilaseca ha dit que els partits de l’oposició sumaven el 70% dels vots i que hi havia moltes fórmules perquè la moció prosperés. “Demanem valentia a Junts per Ripoll i els animem que desobeeixin la seva cúpula de Barcelona, pel bé dels ripollesos”, ha dit Vilaseca.

El secretari general de la CUP, Non Casadevall, també ha criticat Junts: “No només normalitza un partit d’ultradreta, que posa contra les cordes els drets de molts col·lectius, sinó que també fan perillar el camí cap a la independència. Amb Aliança Catalana no hi ha camí possible cap a la independència.”

La CUP critica la falta d’acord a Ripoll: “Junts ha escollit ser com el PP amb Vox”

En quin punt eren les negociacions?

La maquinària de la negociació de la moció de censura va començar tan bon punt Orriols va perdre la moció de confiança, el 23 de gener. Tots els partits, inclosos Junts, deien que aquesta vegada, a diferència del 2023, l’oposició sí que seria capaç d’arribar a un acord per a fer fora Orriols de la batllia.

Fonts dels partits han explicat que la negociació anava ben encaminada, però, finalment, havia descarrilat. Precisament, avui al vespre, els partits havien quedat per tancar els detalls de la moció i definir com s’hauria de constituir el nou govern municipal. Era previst que anunciessin tots els detalls a final de setmana. Fins ara, no s’havia arribat mai a cap acord, malgrat les especulacions que havien sorgit aquests dies.

Ahir al vespre, els partits ja s’havien de reunir, però Junts de Ripoll va suspendre la reunió a darrera hora perquè els havia convocat l’executiva nacional. Segons fonts consultades per VilaWeb, en aquest moment la resta de partits van començar a sospitar que l’acord penjava d’un fil. Ha estat aquest migdia quan Junts de Ripoll ha comunicat a la resta de partits municipals que descartava la moció perquè una enquesta interna deixava el conjunt del partit en una mala posició electoral.

L’oposició –també Junts– justificava la moció dient que Ripoll es trobava blocada, que la ciutat havia perdut protagonisme, que Orriols havia fet servir la batllia com un instrument per a enfortir el projecte nacional d’Aliança Catalana i que la situació política i social del municipi s’havia degradat i hi calia un canvi.

Com funciona la moció de censura? Pot prosperar, malgrat el no de Junts?

La moció de censura permetia de destituir la batllessa Orriols si era proposada per la majoria absoluta dels regidors i es presentava un candidat a rellevar-la.

A Ripoll, hi ha 17 regidors. Aliança Catalana governa amb 6; Junts i ERC en tenen 3 cadascun; el PSC i la CUP en tenen 2 cadascun; i el partit independent Som-hi Ripoll en té 1. Per tant, per arribar a la majoria, a l’oposició li calien 9 vots perquè la moció prosperés, però ara mateix només en té 8 d’assegurats.

L’oposició té temps per a presentar la moció de censura fins dilluns que ve, 24 de febrer. Ara bé, amb la negativa de Junts, és pràcticament impossible que prosperi si no hi ha canvis de darrera hora.

Què passarà si la moció de censura no prospera?

Si la moció de censura no prospera, tal com és previst, el pressupost municipal quedarà aprovat automàticament i Sílvia Orriols podrà continuar en la batllia de Ripoll.

El passat 23 de gener, Orriols va perdre la moció de confiança que havia presentat perquè l’oposició li va refusar el pressupost. Orriols va perdre de 6 a 10 vots. En aquest punt, els partits de l’oposició han tingut trenta dies per a negociar una moció de censura.

L’ambició del magnat Elon Musk amb la intel·ligència artificial no té frenada. I per entrar de ple en la competició amb models com GPT d’OpenAi o amb DeepSeek, l’empresa d’intel·ligència artificial d’X, xAI, ha presentat Grok 3. Les novetats principals són que serà de pagament i que tindrà capacitat de raonament, com ja fan els competidors. Tot i que Musk l’ha avaluat com “aterradorament intel·ligent” i l’ha venut com “la IA més intel·ligent del planeta”, alguns experts sostenen que el que ha aconseguit és posar-se a l’altura de la competència. 

El nou model d’IA es basarà en el cercador Deep Search i l’empresa assegura que promet superar a GPT-4o d’Open AI en diversos tests de raonament de nivell de doctorat. En essència, es tracta d’una versió millorada del seu predecessor Grok 2. Asseguren que té una capacitat entre deu i quinze vegades major, atès que s’ha entrenat la IA durant 200 milions d’hores i amb un centre de dades de 100.000 GPU. 

DeepSeek: quan la intel·ligència artificial comença a raonar

Un altre tret diferencial és que no serà tan transparent i els processos de raonament s’ocultaran. Segons l’empresa, és perquè altres models de la competència no utilitzin les dades en el seu propi benefici. Musk ha avançat que, d’ací a uns mesos, quan Grok 3 sigui “estable”, preveuen publicar la versió 2 en codi obert. 

En relació amb la Deep Search, aquesta nova funció permetrà recopilar informació d’internet i oferir-ne un resum. És a dir, allibera als usuaris, com fan altres models d’IA, d’haver de fer múltiples cerques manuals a múltiples portals. El model permet oferir també respostes sense filtre i, per tant, menys autocensura. A més, seria capaç de reconèixer errors en temps real i corregir-los per assolir una coherència lògica. 

L’objectiu, Mart

Musk ha explicat, també, que Grok 3 s’actualitzarà cada dia. Una de les altres novetats que presentarà, la interacció per veu, es preveu que estigui disponible d’ací a una setmana. A més, ha assegurat que, si tot va segons el previst, aquest nou sistema d’intel·ligència artificial s’unirà a ‘Optimus’ –els robots humanoides desenvolupats per la seva empresa Tesla– i als coets ‘Starship’ de l’empresa SpaceX per arribar a Mart.  

Grok 3 estarà disponible amb la subscripció de pagament d’X. És a dir, per 22,08 euros al mes. Altres funcions romandran restringides a un nou pla que xAi ha denominat ‘SuperGrok’, com per exemple consultes addicionals de raonament, la Deep Search i la generació il·limitada d’imatges. També es podrà utilitzar a través d’una app independent que encara no és disponible a Europa. La versió reduïda, Grok 3 mini, comptarà amb respostes més ràpides però menys precises. 

La proposició no de llei impulsada per Junts al congrés espanyol, que insta el president Pedro Sánchez a sotmetre’s a una qüestió de confiança, es debatrà en el ple del dimarts 25 de febrer. Segons que han confirmat a Efe fonts parlamentàries, la formació encapçalada per Carles Puigdemont ha decidit d’introduir la proposta en la sessió de la setmana que ve.

L’ha substituït per una proposició no de llei sobre costes que entrava de manera automàtica en el ple del dia 25 per contingent i antiguitat en el registre. Malgrat no ser vinculant, la iniciativa de Junts sobre la qüestió de confiança ha estat objecte d’un estira-i-arronsa entre aquest partit i govern de Sánchez, en principi a tramitar-la.

El dia 4 proppassat la mesa del congrés va admetre a tràmit la proposició no de llei i, a canvi, els set diputats de Junts van donar suport en el ple al decret del govern per salvar mesures del decret òmnibus com la revaloració de les pensions.

L’activista sioux-chippewa Leonard Peltier ha estat alliberat avui després de quaranta-vuit anys empresonat. Referent del moviment indi, de defensa del dret de la terra i del respecte a la cultura i història d’aquests pobles, i membre del Moviment Indígena Americà, estava empresonat d’ençà del 1976, acusat d’haver assassinat dos agents de l’FBI, fet que sempre ha negat. Era fins avui el pres polític amb més anys passats en presó als Estats Units.

El 20 de gener, als darrers moments del seu mandat, el president Joe Biden va anunciar que li commutava la condemna. Amb aquesta mesura, Leonard, de vuitanta anys, podrà complir la resta de la condemna en confinament domiciliari a Dakota del Nord, on és ciutadà de la Turtle Mountain Band dels Chippewa.

Leonard Peltier va néixer el 12 de setembre de 1944 a Grand Forks, Dakota del Nord, en una família de les nacions Anishinaabe i Lakota. La seva infància va estar marcada per les tradicions natives i la difícil realitat en que vivien els pobles indígenes als Estats Units.

Durant la seva joventut, Peltier va començar a involucrar-se en l’activisme pels drets dels nadius americans. Als anys 60 i principis dels 70, es va unir al Moviment Indi Americà (AIM), una organització que lluitava per la defensa dels drets civils dels pobles indígenes i contra la discriminació sistemàtica que patien.

Un dels moments més significatius de la seva activitat militant va ser la participació en l’ocupació d’Alcatraz (1969-1971), una acció de protesta que va tenir gran ressò mediàtic i va servir per visibilitzar les reivindicacions dels pobles nadius. També va participar en la “Trail of Broken Treaties” (El Camí dels Tractats Trencats) de 1972, una marxa fins a Washington D.C. per protestar contra la violació dels tractats històrics entre el govern dels Estats Units i les nacions natives.

Durant els primers anys de la dècada dels 70, Peltier va ser molt actiu a la Reserva de Pine Ridge, Dakota del Sud, on hi havia una situació de gran tensió. La reserva estava dividida entre els membres tradicionals de la tribu i aquells que donaven suport al president tribal Dick Wilson, qui era acusat de corrupció i d’utilitzar tàctiques violentes contra els seus opositors. En aquest context, l’AIM va ser cridat per membres de la comunitat tradicional per ajudar a protegir-los.

Va ser en aquesta reserva on, el 26 de juny de 1975, es va produir el tiroteig que va resultar en la mort de dos agents de l’FBI, fet que portaria al seu posterior empresonament durant gairebé cinc dècades. Fins aquell moment, Peltier havia estat reconegut com un activista compromès amb la defensa pacífica dels drets dels pobles indígenes i la preservació de les seves tradicions culturals.

El cas ha originat durant aquestes dècades grans mobilitzacions de suport a tot el món. El 1986 li fou atorgat el premi internacional de l’Associació Pro Drets Humans (APDH). El film Incident at Oglala produït per Robert Redford, tracta sobre el seu cas.

Els regidors de la CUP de Ripoll, acompanyats de l’assemblea local i l’organització nacional, han fet una compareixença de premsa després d’haver fracassat la moció de censura contra la batllessa de Ripoll, Sílvia Orriols, arran de la negativa de Junts de participar-hi.

Han explicat que, després de dues setmanes de negociació, no esperaven aquest desenllaç i ho han considerat una pèssima notícia. Els càrrecs locals han dit que el municipi es trobava en una pre-campanya constant de la batllessa d’Aliança Catalana per a arribar al parlament, i que ara Junts també s’havia mogut per interessos electorals. “Junts ha calculat electoralment quina seria la millor decisió”, han dit, i els han retret que no pensés en els ripollesos ni en tenir un bon pressupost.

El regidor Dani Vilaseca ha subratllat la plena disposició que han mantingut des dels inicis de les negociacions per a facilitar la moció de censura a Sílvia Orriols i ha exigit una rectificació de la cúpula de Junts. “Els partits a l’oposició sumem el 70% dels ripollesos i això fa que hi hagi múltiples opcions. Un govern unitari, un d’independentista o un de centre amb la CUP a l’oposició. Demanem valentia a Junts per Ripoll i els animem que desobeeixin, pel bé dels ripollesos, la seva cúpula de Barcelona”.

Junts de Ripoll diu que l’alternativa a Orriols s’ha de decidir a les urnes el 2027

De fet, ha anat més enllà i considera que “Ripoll ha estat el canvi de paradigma en la política catalana”, en el qual “Junts ha escollit ser com el PP amb Vox” i que en un futur es podrien veure acords amb l’extrema dreta.

La CUP assenyala la direcció nacional de Junts

El secretari general de la CUP, Non Casadevall, ha qualificat d’irresponsables les accions: “A Junts els ha caigut la màscara. No només normalitzen un partit d’ultradreta, que posa contra les cordes els drets de molts col·lectius, sinó que també fan perillar el camí cap a la independència. Amb Aliança Catalana no hi ha camí possible cap a la independència.”

Per la seva part, la portaveu del secretariat nacional, Su Moreno, ha considerat molt greu que Junts per Catalunya s’hagi “despenjat del consens de tota l’oposició dels partits a Ripoll”. En declaracions difoses pel partit, ha dit que la iniciativa cercava de “fer fora algú que, a més de difondre discursos d’odi, no ha fet res beneficiós per Ripoll”. I ha assenyalat directament la direcció encapçalada per Carles Puigdemont: “Avui hem vist com Junts ha fet cas a Barcelona i ha posat els seus interessos de partit per damunt dels interessos de la gent”.

ERC acusa la direcció nacional de Junts d’haver fet descarrilar l’acord contra Orriols a Ripoll per una enquesta

La secretària general d’ERC, Elisenda Alamany, ha acusat la direcció nacional de Junts per Catalunya d’haver rebutjat la moció de censura contra Sílvia Orriols a Ripoll arran d’una enquesta interna del partit.

Segons Alamany, l’acord ja estava tancat en l’àmbit local. Diu que hi havia un acord programàtic i que la batllia era en mans de Junts, però que la decisió l’ha presa, finalment, l’executiva nacional del partit. “Junts avui no s’ha atrevit a un pacte que estava tancat, que lideraven ells. Hi havia acord”, ha dit. 

Junts de Ripoll diu que l’alternativa a Orriols s’ha de decidir a les urnes el 2027

Segons que ha explicat Alamany, tan bon punt els membres d’ERC a Ripoll els han informat sobre la postura de Junts i del fet que l’acord no prosperés, el president d’ERC, Oriol Junqueras, ha trucat als màxims dirigents de Junts per provar de redirigir la situació, sense èxit. “La decisió ja estava presa a escala nacional”, ha dit Alamany.

Alamany s’ha mostrat sorpresa que Junts no hagi estat capaç de teixir un govern alternatiu i ho ha criticat durament. “Junts, que sovint ens dóna moltes lliçons de valentia, que és molt valent en molts moments, ha estat incapaç de construir una alternativa de govern i li han tremolat les cames davant l’alcaldessa de Ripoll”, ha dit. Segons la dirigent d’ERC, el fet que la moció de censura no prosperi és una mala notícia per a Ripoll i diu que Junts ha tingut por d’enfrontar-se a Orriols.

La CUP critica la falta d’acord a Ripoll: “Junts ha escollit ser com el PP amb Vox”

“Com que no és la primera vegada que passa, sembla que hi ha proximitat ideològica entre el que planteja Junts i Aliança Catalana, i la comoditat respecte a aquesta acció”, ha dit Alamany, que ha afegit que veia amb preocupació l’estratègia de Junts: “Tots els partits que han acabat copiant els posicionaments dels partits d’extrema dreta han estat esborrats del mapa.”

El PSC considera un greu error que Junts es desmarqui de la moció de censura contra Orriols pensant en el 2027

a càrrec de Jaume Alonso-Cuevillas Sayrol, catedràtic de Dret Processal de la Universitat de Barcelona - Lloc: Sala d'Actes Col·legi Presentació

Avui, l’Ajuntament de València havia de fer una roda de premsa per a anunciar les conclusions de la comissió permanent de recerca sobre el 29 d’octubre, que va cancel·lar a última hora d’ahir, tot al·legant que els faltava documentació. Igualment, el Comitè Local d’Emergència i Reconstrucció de València s’ha concentrat davant l’ajuntament per a denunciar que aquesta comissió només serveix perquè el PP i les empreses afins se’n lucren, i que han vetat la participació dels veïns afectats per la gota freda. Recorden que a la ciutat de València va haver-hi disset víctimes mortals, i exigeixen justícia.

“De preguntes n’hi ha moltes, de respostes, cap ni una. Al contrari, mentides, boles informatives i tota mena d’espectacles a fi de no acceptar les responsabilitat polítiques que tenien i que encara tenen, i per les quals, tard o d’hora, hauran de donar explicacions. Volem justícia”, ha dit Norman Ortells, portaveu del comitè.

Així, han demanat una taula de negociació sobre les mesures que cal prendre a partir de les seues mesures i reivindicacions, amb terminis i pressupost. “No volem ser simples espectadors del nostre futur, ni acceptar decisions imposades per administracions allunyades de la nostra realitat. Volem ser actius partícips de la decisió que es prenguen”, ha dit.

En la concentració també han participat membres de l’oposició en l’Ajuntament de València, que han criticat l’actuació de la batllessa María José Català. “La gestió del senyor Mazón va ser completament negligent, però la de la senyora Català també. S’ha d’explicar què va fallar, i els protocols són clars. El que va fallar són els dirigent que no van donar les ordres i es van desentendre. No els interessa el poble valencià i busquen excuses”, ha dit Papi Robles, síndica municipal de Compromís.

Borja Sanjuán, síndic municipal del PSPV ha dit que la batllessa “no s’atreveix” a comparèixer. “Ací tenim els veïns afectats, un ajuntament tancat amb pany i clau, envoltat per policies, i una batllessa que ha decidit fugir per no donar la cara i no rebre’ls. Avui dia continua sense comparèixer, és d’una gravetat democràtica tan gran, que només és creïble dins el PP valencià”, ha dit.

Gonzalo Boye ha demanat avui la nul·litat de l’acusació contra ell d’emblanquiment de diners del narcotràfic i falsedat documental per vulneració de drets fonamentals en el macrojudici que es fa a l’Audiència espanyola per l’anomenada operació Mito, sobre una presumpta trama dirigida per José Ramón Prado Bugallo, àlies Sito Miñanco. La defensa de l’advocat ha modificat les seves conclusions per demanar la nul·litat de les actuacions en la peça separada amb què la jutgessa d’instrucció María Tardón va investigar el suposat emblanquiment de què és acusat (de diners de la droga). La petició de la defensa és, per una banda, perquè, tal com va reconèixer la policia espanyola durant el judici, quan el despatx de Boye fou escorcollat, l’octubre del 2019, es van endur un llapis de memòria amb documentació de la seva estratègia de defensa en previsió que pogués ser encausat. I, per una altra, perquè els agents també li van intervenir el telèfon mòbil i tots els correus electrònics durant onze anys amb tots els seus clients.

Fou una inspectora en cap de la UDEF, de la policia espanyola, que va participar en l’escorcoll al despatx i al domicili de Boye, que va reconèixer que havien intervingut el contingut íntegre del seu mòbil, que encara ara és en mans de les autoritats judicials espanyoles. És d’aquest mateix abús, la mateixa mesura desproporcionada, la intervenció del telèfon mòbil, que el fiscal general de l’estat, Ángel García Ortiz, denuncia haver estat víctima en la causa per revelació de secrets en què és investigat. En el cas de Boye, fou la fiscalia qui va avalar aquestes mesures contra ell.

El document que li van intervenir era un document de dues columnes que recollia, en una, les declaracions que havia fet el juliol del 2019 de manera voluntària davant la jutgessa un dels acusats, Manuel Puentes Saavedra, que va canviar la seva dels fets i va incriminar Gonzalo Boye tot assenyalant-lo com el responsable d’haver ordit un sistema per a camuflar el suposat origen il·lícit de 900.000 euros en efectiu que van ser intervinguts a un grup de persones que els volia dur a Colòmbia. Quan va saber que Puentes Saavedra l’havia incriminat, Boye va preparar amb els seus advocats aquest document, amb tots els arguments que desmuntaven les afirmacions de l’acusat, en una segona columna, amb referències a jurisprudència incloses.

I precisament aquest és un dels arguments amb què la defensa de Boye denuncia que hi va haver una investigació prospectiva contra ell, cosa que ha volgut negar rotundament la fiscal Cristina López Amat. Tant ell com el fiscal Ángel Bodoque han mirat de justificar que els escorcolls a casa i al despatx de Boye i la seva incriminació tenien un fonament, i han arribat a afirmar que ja tenien informació l’octubre del 2017 (dos anys abans) sobre “el disseny de tota una operació jurídica fraudulenta per a recuperar els diners intervinguts a través d’una petició enganyosa al SEPBLAC”, en una clara referència a l’acusació que fan contra l’advocat de Puigdemont. Tanmateix, l’informe del 2017 de la UDEF a què feia referència el fiscal no feia encara cap esment directe sobre Boye, i no és fins després del canvi de declaració de Puentes Saavedra, la tardor del 2019, que la jutgessa l’encausa.

El judici arriba al tram final, amb l’informe dels fiscals i, posteriorment, el de les defenses del mig centenar d’acusats. La fiscalia va elevar ahir a definitives les seves conclusions, de manera que manté l’acusació contra Boye, malgrat la inconsistència d’alguns dels principals testimonis de càrrec contra ell, i la petició de pena és encara de nou anys i nou mesos de presó i la inhabilitació com a advocat.

Un jutjat de l’Hospitalet de Llobregat ha reobert la investigació sobre el suïcidi d’una menor de catorze anys el 2020 per esbrinar si sofria assetjament escolar i si va haver-hi inacció per part del centre. Laura Espinosa, alumna del col·legi Sagrada Família de Cornellà de Llobregat, es va llevar la vida el 26 de gener de 2020, i ara el tribunal, a petició de la família, ha reobert la investigació després de l’aparició de noves proves i testimonis sobre aquest presumpte cas d’assetjament escolar.

En una interlocutòria, a la qual ha tingut accés Efe, el titular del jutjat d’instrucció 1 de l’Hospitalet de Llobregat deixa sense efecte l’arxivament provisional d’aquest cas, ara que han variat les circumstàncies perquè s’han aportat dades que “poden facilitar l’esbrinament dels fets, així com els seus responsables”.

Per això, el magistrat ordena diligències prèvies d’investigació que poden ser “essencials” per a l’esclariment dels fets, la determinació del culpable i de l’òrgan competent. En concret, ha citat a declarar el 24 de març dues companyes de la Laura com a testimonis, ha acordat l’anàlisi de documentació escolar i l’elaboració d’un informe pericial psicològic de la menor i ha requerit al col·legi que li digui si va activar el protocol contra l’assetjament escolar.

L’advocada de la família de la menor, Noelia Rebón, ha celebrat la reobertura d’aquest cas, ja que en el seu moment es va investigar com un suïcidi i la causa es va arxivar de seguida. Segons la lletrada, les noves proves aportades podrien confirmar l’existència d’un assetjament reiterat i la possible inacció del centre educatiu. Rebón també prepara una demanda de responsabilitat civil contra el centre en què estudiava la menor.

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, ha anunciat un tercer pla d’ajuts a empreses afectades per la gota freda, denominat Pla ARA Empreses i dotat amb 120,8 milions d’euros, que va dirigit a l’hoteleria, el comerç, els serveis, les pimes industrials i la recuperació d’instal·lacions energètiques.

El pla s’ha presentat avui en un acte en què també han participat el vice-president segon i conseller per a la Recuperació, Francisco José Gan Pampols, i la consellera d’Innovació, Indústria, Comerç i Turisme, Marián Cano. A l’acte han assistit també representants empresarials. Aquest nou pla d’ajuts, impulsat per Ivace+I, inclou 75 milions d’euros per a donar suport a l’activitat de comerços i hoteleria, amb una ajuda màxima de 50.000 euros per empresa, per a l’adquisició o reparació de maquinària, o compra d’actius immaterials, entre més.

En segon lloc, es destinen 45 milions d’euros per a ajuts a pimes industrials, amb 100.000 euros per a cada beneficiària, que es destinaran a inversió en maquinària industrial, instal·lacions i elements productius, entre més. En tercer lloc, es destinaran 800.000 euros per a ajuntaments dirigits a recuperar i millorar instal·lacions elèctriques, xarxa de clavegueram i altres infrastructures “tan necessàries per a reactivar l’activeu en empreses i polígons que es van veure afectats”, ha assenyalat Mazón.

Mazón ha detallat que els dos primers programes d’ajuts per a indústria, comerç i hoteleria començaran al març, el seu termini de sol·licitud, i la bestreta dels ajuts serà fins el 30 de juny, i el termini per a la justificació de les ajudes acabarà el 30 de setembre.

Mazón ha destacat que aquest era el tercer pla d’ajuts al teixit econòmic del Consell i que en total s’havien mobilitzat prop de 230 milions d’euros. Ha exposat que en el primer pla es van destinar més de 8,5 milions per a primeres actuacions com l’accés i neteja d’àrees industrials, els serveis d’autobusos per a facilitar l’arribada de treballadors a les empreses o la contractació d’agents de proximitat per a informar de les necessitats i línies d’ajuda. En un segon paquet, ha recordat que es van destinar 100 milions d’ajuts directes per a empreses industrials, comerços i autònoms amb assalariats, dels quals s’han executat 76.933.000 euros que “han permès mantenir 79.333 ocupacions”.

El coordinador general d’Esquerra Unida a les Illes, Juanjo Martínez, ha cessat en el càrrec de manera temporal, després de l’aparició d’unes informacions anònimes en un compte d’Instagram en què acusen un polític d’esquerres d’abús sexual. Podem havia decidit d’apartar-lo abans del consell d’administració de l’EMT, per les denúncies en contra seu.

Martínez, també candidat de Sumar a les eleccions espanyoles, diu que la decisió cerca “la protecció i el respecte” tant a EU com a la seva família. De tota manera, ha admès que plegava a petició del partit. 

Martínez ha desmentit les acusacions dient que eren “absolutament falses” i ha negat que li hagués arribat cap denúncia a EU de manera interna que el vinculés “amb actituds contràries a la igualtat de les persones”. Ha desmentit que hi hagués, per tant, expedients interns per aquests casos. 

Demanda contra Muñoz

També ha assenyalat la coordinadora de Podem a les Illes, Lucía Muñoz, per la decisió d’apartar-lo del càrrec a l’EMT. Considera que ha estat ella qui l’ha posat “al punt de mira” en una “evident campanya de desprestigi” motivada, diu, pels acords que Podem i EU mantenen i que “comporten que el pròxim juliol la diputada actual de Podem hagi de dimitir per ser substituïda per un membre d’EU”. 

Per això ha dit que interposaria una demanda de conciliació contra Muñoz, prèvia a la querella per injúries i calúmnies. 

a càrrec de Carme Porcel - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

Les associacions de veïns de l’Eixample hi han detectat 232 finques de propietat única “especulatives”. Segons un estudi elaborat per les associacions de veïns que analitza el període del 2016 al 2024, 131 d’aquestes finques es troben a la Dreta de l’Eixample, 48 a l’Esquerra de l’Eixample, 24 a Sagrada Família, 18 a Sant Antoni i 11 a Fort Pienc. Amb aquests processos especulatius, els veïns han compatibilitzat en aquest període de temps que hi ha hagut 4.000 desnonaments invisibles, que calculen que han afectat 10.000 residents.

També denuncien que cinc residències de gent gran i un centre de dia han estat “expulsats” del districte en els anys analitzats. Per considerar que una finca és “especulativa”, ha explicat Jaume Artigues, president de l’associació de veïns de la Dreta de l’Eixample, han tingut en compte que s’hi hagués produït alguna activitat que es pogués considerar com a tal, com per exemple la compra de propietat vertical o propietat única destinada a la comercialització dels habitatges, promocions d’obra nova o de gran rehabilitació, processos de cancel·lació de contractes i expulsió de residents o preus d’oferta de compra o de lloguer que superen l’índex mitjà de preus, entre més.

En el districte, els veïns també han constatat una desviació del preu mitjà de l’oferta d’habitatge en propietat del 32,94% respecte de la mitjana de la ciutat. “Les ofertes que en surten estan sobredimensionades respecte al preu mitjà de compra a Barcelona”, ha denunciat Artigues. L’estudi també ha detectat, mitjançant l’anàlisi de portals immobiliaris, que el 70% de l’oferta de lloguer a l’Eixample és temporal i que el 21% dels llits són turístics.

Quant als desnonaments entre el 2016 i 2024, n’han comptabilitzat 97 de judicials i 4.000 “d’invisibles” amb uns 10.000 residents afectats. Ara bé, aquesta xifra respon a un càlcul de les associacions de veïns respecte de la mitjana d’habitatges en un edifici i el nombre de persones que viuen de mitjana en cada habitatge.

En la presentació dels resultats, que formen part d’un estudi que encara es troba en marxa, el president de l’associació de veïns de la Dreta de l’Eixample ha denunciat que les lleis actuals eren massa febles contra l’especulació i ha reivindicat que calia una intervenció del mercat més decidida que fins ara.