La secretària d’organització de Sumar, Lara Hernández, i el portaveu econòmic i diputat al congrés espanyol, Carlos Martín, encapçalen la llista oficialista a la direcció del partit. La vice-presidenta del govern espanyol Yolanda Díaz és la tercera de la llista i, per tant, si la militància opta per aquesta opció en l’assemblea del partit la setmana vinent, seguirà lligada a la direcció.

Crisi a Sumar: Elizabeth Duval abandona la direcció després d’una “reflexió profunda”

Díaz va decidir de plegar de coordinadora de la formació pels mals resultats de Sumar a les eleccions europees, en què tan sols han aconseguit tres eurodiputats i no han complert les expectatives. D’ençà de llavors, una executiva transitòria ha dirigit el partit.

En la candidatura figuren el nucli dur de Sumar com el ministre de Cultura, Ernest Urtasun, en el quart lloc; la portaveu al congrés espanyol, Verónica Martínez Barbero, en cinquè lloc; o els secretaris d’estat Joaquín Pérez i Rosa Martínez.

Si la setmana vinent Hernández i Martín són escollits es convertiran en els nous coordinadors generals de Sumar, adoptant així un model de lideratge bicèfal.

Candidatura alternativa de les Illes

També s’ha presentat una altra candidatura alternativa a la direcció formada per setze integrants i encapçalada pels integrants de Sumar a les Illes, Concepción Matarín i Yanko Iván Morales.

Centenars d’usuaris de tren han sortit al carrer en nou ciutats del Principat per a protestar contra les contínues incidències i la manca d’inversió a la xarxa ferroviària del país, i també per a demanar un servei digne per als usuaris. La plataforma Dignitat a les Vies, amb el suport de vuit associacions d’usuaris més, ha convocat concentracions a Cardedeu (Vallès Oriental), la Garriga (Vallès Oriental), Lleida, Molins de Rei (Baix Llobregat) Barcelona, Segur de Calafell (Baix Penedès), Valls (Alt Camp), Tarragona i Tortosa (Baix Ebre). Les manifestacions han coincidit pràcticament amb un nou tall de circulació ferroviària, que afecta el tram entre Altafulla (Tarragonès) i Sant Vicenç de Calders (Baix Penedès).

Més de 135 afectacions en vint dies: els usuaris diuen prou

La protesta de Tarragona ha estat la més multitudinària. Unes 500 persones han clamat contra l’acumulació d’incidències al servei de tren. “Hem arribat al límit de la nostra paciència”, han assenyalat la portaveu de Dignitat a les Vies, Anna Gómez. La marxa ha començat a l’estació i ha arribat a la sub-delegació del govern espanyol. “La nostra vida depèn d’un mitjà que hauria de ser el futur i s’ha convertit en una condemna”, ha lamentat la portaveu en un manifest al final de la protesta. Els usuaris han advertit que hi haurà noves mobilitzacions si no hi ha millores imminents.

També ha demanat a les administracions que posin els usuaris al centre a l’hora de prendre decisions sobre el servei.

 

“El que han de fer és posar l’usuari al centre. Això no està fallant per les obres, el sistema està col·lapsat.”

La plataforma Dignitat a les Vies reivindica la necessitat de posar solució a un problema que ha fet “tocar fons” els usuaris de Rodalies https://t.co/KM4laqEBQx pic.twitter.com/6QK2xifDlE

— 324.cat (@324cat) March 22, 2025

Decepció per les crítiques de l’ANC

Sobre les crítiques de l’ANC a la mobilització, Gómez ha dit a VilaWeb que està decebuda i dolguda. A més, ha explicat que hi va haver converses perquè totes dues manifestacions es donessin suport mútuament. També ha negat que el col·lectiu emblanqueixi els responsables del caos ferroviari i ha afirmat que és una entitat apartidista disposada a treballar amb tots els partits que vulguin contribuir a resoldre la situació.

A Lleida, una cinquantena de persones s’han concentrat davant l’estació i han exigit una nova freqüència d’Avant a primera hora, poder viatjar amb l’abonament en més trens TGV, abaratir els preus i acabar amb els retards i la manca d’informació. “Reivindiquem poder arribar a la feina a l’hora”, ha demanat Kevin Bruque, de la Plataforma Avant Catalunya. Segons que han dit els usuaris reunits, el servei de Rodalia no és una alternativa per a viatjar a Barcelona perquè creuen que el trajecte és massa llarg i poc fiable.

Usuaris aplegats a Lleida

A Tortosa, unes 150 persones s’han concentrat davant l’estació de Tortosa. Quatre usuaris de les línies R15 i R16 han llegit el manifest en el qual s’ha tornat a denunciar la desinversió històrica que pateix el servei i que és especialment greu a les línies que enllacen l’Ebre amb Tarragona i Barcelona. La portaveu de Trens Dignes Ebre i Priorat, Cinta Galiana, ha destacat la unió que les plataformes d’usuaris han mostrat amb aquestes mobilitzacions.

A banda, un centenar de persones han desafiat la pluja i s’han aplegat a l’estació de Molins de Rei. “Trens dignes per a tothom vol dir que volem trens puntuals i una estació accessible”, ha assenyalat Lluís Carrasco, integrant de la Plataforma de Promoció del Transport Públic (PTP). “A Molins de Rei fa cinc anys que tenim aturades unes obres per teòricament fer l’estació més accessible”, ha lamentat Carrasco.

Manifestació a Molins de Rei sota la pluja

Les protestes també s’han fet a Valls, Segur de Calafell (Baix Penedès), Cardedeu (Vallès Oriental) ila Garriga (Vallès Oriental), amb crits, consignes i protestes del mateix estil que la resta. A cap de les concentracions s’ha detectat cap incident amb els manifestants. A totes hi han assistit representants polítics d’uns quants partits.

A més, de Dignitat a les Vies, han col·laborat amb les protestes l’Associació per la Promoció del Transport Públic (PTP), Salvem la R2 Nord, Usuaris Avant Catalunya, Perquè No Ens Fotin el Tren, Trens Dignes Ebre-Priorat, Ripollès Existeix, Defensem el Tren de l’Empordà i Propera Parada Valls.

La circulació de trens entre Altafulla (Tarragonès) i Sant Vicenç de Calders s’ha restablert després de més de tres hores tallada per una incidència tècnica a l’estació del municipi del Baix Penedès. Això ha afectat les línies R14, R15, R16 i R17.

Per a superar el tall, Renfe ha establert un servei alternatiu per carretera. Els tècnics d’Adif han resolt l’avaria i han restablert el servei.

La incidència es produeix tot just el dia que la plataforma Dignitat a les Vies i vuit associacions d’usuaris més han convocat nou manifestacions arreu del Principat per a protestar contra el mal servei dels trens.

Més de 135 afectacions en vint dies: els usuaris diuen prou i es manifesten per un servei de tren digne

L’estat d’Israel ha tornat a atacar el Líban. L’exèrcit israelià ha bombardat la localitat de Khiam, al sud del país. L’impacte dels projectils ha causat un mort i tres ferits pel cap baix, ha explicat l’agència de notícies nacional libanesa. Segons que han explicat les autoritats israelianes, l’atac ha anat dirigit contra objectius de l’Hesbol·là i en resposta al llançament de coets per part del partit-milícia xiïta. És el primer atac israelià transfronterer contra el Líban d’ençà del desembre i, per tant, posa en dubte la treva entre totes dues parts.

El cap de l’estat major de l’exèrcit d’Israel, el general Eyal Zamir, ha explicat que han interceptat cinc coets dirigits contra la ciutat de Metula. A més, ha avisat que respondran amb severitat a cada atac i ha recordat al govern libanès que té el deure de preservar l’alto-el-foc aconseguit el novembre entre Israel i les milícies de l’Hesbol·là.

Per la seva banda, el primer ministre del Líban, Nawaf Salam, ha fet una crida immediata a la calma i ha avisat que els atacs poden arrossegar el país a una “nova i devastadora guerra”. Per això, ha anunciat converses amb el ministre de Defensa del país, Michel Mansi, per a garantir que només l’estat libanès té l’autoritat sobre la guerra i la pau, en una referència vetllada a l’Hesbol·là.

L’acord entre l’estat d’Israel i l’Hesbol·là estableix que totes dues parts han de retirar els efectius del sud del Líban. No obstant això, l’exèrcit israelià no s’ha retirat completament i ha mantingut cinc llocs en territori del país veí, tot argumentant que les milícies encara romanen actives a la zona.

L’Hesbol·là nega haver atacat Israel

L’Hesbol·là ha negat qualsevol implicació en el llançament d’una salva de coets contra territori israelià aquesta matinada. Segons que han explicat tant a la cadena libanesa LBCI com a Aljazeera, així ho ha fet saber al president libanès, Joseph Aoun, i al primer ministre.

Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

a càrrec de l'Albert Garcia. Activitat recomanada per a joves i adults a partir de 14 anys - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

Les multitudinàries protestes contra la detenció del batlle d’Istambul i membre del Partit Republicà del Poble (CHP), Ekrem Imamoglu, per part de les autoritats turques han acabat amb 343 detinguts. Els manifestants han exigit la dimissió del president, Recep Tayyip Erdogan.

Malgrat la prohibició de manifestar-se, deu mil persones han sortit al carrer en ciutats com ara Istanbul, Ankara i Izmir. En les concentracions, s’han sentit crits de “Govern dimissió”, segons que informen els mitjans locals. Algunes d’aquestes protestes van ser dissoltes amb gasos lacrimògens.

El ministre de l’Interior turc, Ali Yerlikaya, ha dit que els noranta-set detinguts s’enfronten a càrrecs de delictes de resistència a l’acompliment de les seves funcions.

Ahir, el president turc va titllar les protestes de “terror al carrer” i va acusar el CHP d’aprofitar la investigació com a pretext per a portar el país al caos. “No tolerarem cap alteració de l’ordre públic. Així com abans no vam cedir davant el terror al carrer, ara no ens inclinarem davant el vandalisme”, va dir.

Les autoritats turques van detenir el batlle d’Istambul i integrant del Partit Republicà del Poble (CHP), Ekrem Imamoglu, per haver “encapçalat una organització criminal” i altres delictes de corrupció, però també per haver ajudat, diuen, el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), que Ankara considera una organització terrorista.

La llegenda nord-americana de la boxa, George Foreman, s’ha mort a 76 anys. Ho ha confirmat la seva família. Va ser dues vegades campió del món dels pesos pesants i medalla d’or als Jocs Olímpics de Mèxic el 1968. A més, va combatre contra Muhammad Alí en un dels combats més recordats de tots els temps.

“Tenim el cor trencat. Amb profund dolor, anunciem el traspàs del nostre estimat George Edward Foreman, que va marxar pacíficament el 21 de març de 2025 envoltat dels seus éssers estimats”, ha anunciat la família.

Nascut el 10 de gener de 1949 a Marshall, a l’estat de Texas (Estats Units) és reconegut com un dels millors boxejadors de la història. Amb un rècord professional de 76 victòries –68 aconseguides per KO– i només cinc derrotes, es va destacar per la seva força i agressivitat al quadrilàter. Va començar la carrera professional el 1969, després de guanyar la medalla d’or als Jocs Olímpics de 1968 a Mèxic, on es va consolidar com una de les figures més prometedores de la boxa mundial.

El 1973, es va convertir en la principal figura mundial de la boxa després d’haver derrotat Joe Frazier en un combat a Kingston (Jamaica), en el qual va aconseguir el títol de campió mundial dels pesos pesants.

“The rumble in the jungle”

Tanmateix, el duel més recordat de Foreman és el que va combatre contra Muhammad Alí a Kinshasa (Zaire, actualment, República Democràtica del Congo), l’octubre del 1974. En aquest combat, conegut per “The rumble in the jungle”, va perdre el títol de campió del món.

Aquest combat és considerat un dels millors de la història de la boxa i un dels esdeveniments esportius més grans del segle XX. De fet, el documentari que se’n va fer, titulat When We Were Kings, va guanyar l’Oscar el 1997, un premi que van recollir tots dos esportistes plegats.

Després de la derrota, el 1977, es va retirar per dedicar-se a predicar. Ara bé, el 1987 va tornar a la boxa. Anys després, el 1995, a quaranta-cinc anys, va tornar a guanyar el títol de campió del món dels pesos pesants i es va convertir en el més veterà en guanyar-ho.

Finalment, es va tornar a retirar el 1997. Després, es va convertir en una icona de la publicitat. De fet, també és recordat per haver donat nom a una línia de graelles portàtils.

Avui, 22 de març de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• “Escup a la cara dels nord-catalans”: indignació i estupor amb el director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà
• Més de 135 afectacions en vint dies: els usuaris diuen prou i es manifesten per un servei de tren digne
• Diana Canals, batllessa de Verges: “No som una colònia, que ens deixin en pau”
• Un madrileny militant | Bots i barrals d’Ot Bou
• Bielorússia, l’aliat rus atrapat sota l’ombra allargada de Moscou
• Enric Majó: “Sempre penso que demà pot ser un bon dia”
• Vint mots que es diuen al País Valencià i que hauria de saber tothom
• Olga Federico: “La malaltia et dóna l’oportunitat de viure un amor molt absolut”
• El dia que Dalí va destrossar els aparadors on hi ha la Trump Tower

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Activitats per promoure la igualtat - Lloc: Riera, davant del C.C. Calisay

Defensar que les vides estan predestinades és difícil quan t’endinses en biografies com les d’Enric Majó. Nascut l’any 1945 a Rubí (Vallès Occidental), de família humil, res podia fer preveure que acabaria essent una de les figures més destacades de l’escena teatral catalana. Ni que seria una de les primeres figures públiques al nostre país a sortir de l’armari, quan encara no hi havia armaris, i reivindicar els drets dels homosexuals.

Uns dies abans de fer vuitanta anys, ens rep al seu pis del centre de Barcelona, ben a la vora de la Rambla i d’un Cafè de l’Òpera que a les acaballes del franquisme no aplegava turistes sinó joves somniadors. En una sala d’estar plena de quadres i accés a una terrassa on fa massa fred per instal·lar-nos-hi, ens explica com va anar a parar al món del teatre per atzar, per la doble carambola d’un professor malxinat i un altre que li va saber veure dots d’artista.

La carrera artística d’Enric Majó és massa llarga per repassar-la en una entrevista, i es pot consultar a la Viquipèdia. A més, ens explica que ell fa creu i ratlla després de cada obra per començar de zero. De tant en tant, dubta a l’hora de recordar algun nom, però té ben clar que va presentar Carmen Sevilla a Jordi Pujol la nit que va estrenar Hamlet en català a Madrid. L’únic moment en què li brillen els ulls és quan parla del Primer d’Octubre. Per la resta té un posat afable, humil i gairebé discret, per ser un artista.

—Comencem pels vuitanta anys: sou de celebrar els aniversaris, o no?
—Aquest és imprescindible celebrar-lo, perquè em sembla una proesa. He deixat tanta gent pel camí, que estic encantat de fer-los. No m’ha espantat mai, fer anys. Bé, sí, els quaranta sí que em van fer por, perquè vaig pensar que, amb sort, era a la meitat del camí. Havien passat molt ràpidament i quedaven moltes coses per fer. Ara he arribat als vuitanta. Per tant, sí, ho celebraré. Farem un vermut amb amics i després un dinar més familiar.

—I a la vida, sou més de mirar enrere o endavant?
—Mirar enrere és imprescindible per saber qui ets, per situar-te. Sempre és útil recordar la infantesa, les experiències bones i dolentes que has tingut. Però jo sempre penso que demà pot ser un bon dia.

—Doncs mirem una mica enrere per arrencar. A casa vostra hi havia ambient de teatre?
—No, gens. El pare era pastor, pastor de cabres, perquè te’n facis una idea.

—Bé hi deu haver pastors a qui els agrada el teatre, no?
—Doncs al meu pare, no. Era un home molt estricte. Era naturista i vegetarià radical. Considerava que els teatres i els cinemes eren llocs on l’ambient i l’aire estaven viciats, aquesta era la paraula. Per tant, no anàvem mai ni al teatre ni al cinema. Abans, a les cases, no hi acostumava a haver gaires llibres. A casa nostra, sí, però monotemàtics. No hi havia ni una novel·la, ni un llibre de poesia, ni res que no fossin llibres sobre la salut i el naturalisme, del professor Capo, el doctor Vander… Encara en recordo els noms.

—N’heu seguit els consells?
—Uf, no, era molt pesat, tot allò, gairebé com una secta. Sé molt bé què he de fer per viure bé i tot això, però a l’hora de la veritat no ho tinc gaire en compte.

—Doncs, si no és per influència familiar, com hi vau arribar, al món de l’art?
—A Rubí jo anava a les Escoles Ribas, que era una escola privada però no religiosa, que tenia un edifici fantàstic, un preu molt assequible i uns professors molt franquistes, com a tot arreu, que de seguida t’engaltaven un clatellot. Parlem dels anys cinquanta. Quan tenia dotze anys, vaig dir que volia continuar estudiant i fer el batxillerat. Els meus pares van quedar sorpresos, perquè això no entrava en els seus plans. Van anar a parlar amb el meu professor d’aquell moment i ell els va dir que no, que jo no valia per estudiar. Doncs s’ha acabat aquesta escola, vaig dir jo, no hi torno.

—Teníeu moltes butlletes per a anar a pasturar cabres i ovelles, en aquest punt…
—Jo no sabia què volia fer a la vida, però sabia que no volia ser ni pagès ni pastor. Aleshores, la meva mare em va apuntar a una escola nocturna perquè aprengués algun ofici. Allà vaig tenir la sort de trobar-me amb el professor Ribera, que ensenyava dibuix tècnic i industrial, i com que el trobava avorrit, també ens feia dibuix artístic. I un Nadal vam fer un pessebre de fang i va trobar que la Mare de Déu que jo havia fet estava prou bé. Té moviment, va dir, que aleshores no vaig entendre què significava. En resum, vaig acabar fent feina al taller del professor Ribera com a aprenent i guanyant uns diners. Amb ell, que havia anat a la Massana, vaig aprendre molt: dibuix, pintura, oli, aquarel·la, pergamins… Tot el que li demanaven els clients. Així va ser com, amb dotze anys, vaig començar a descobrir que hi havia un altre món, més enllà dels oficis que jo coneixia, i vaig començar a desenvolupar la meva vocació artística.

—Ens anem acostant al teatre?
—Sí, perquè amb divuit anys vaig començar a baixar a Barcelona per ensumar nous ambients, al Cercle Artístic de Sant Lluc, i vaig conèixer un grup de gent molt divertida, que eren alumnes de l’Institut del Teatre del carrer d’Elisabets. Oh, doncs m’hi apunto. Era el curs 64-65. Els professors eren molt amables, però l’ambient general era molt trist i avorrit, era una altra època, allò. Un dia va passar per Barcelona l’Adolfo Marsillach, que necessitava uns quants actors joves per a fer una obra al Poliorama i em va oferir d’entrar a la seva companyia. I ara què? Jo tenia feina de dibuixant a Rubí, a Indústries Francino, i no tenia ni cotxe ni moto. A les dues de la matinada sortia l’últim tren de Barcelona cap a Rubí i els assajos sovint s’allargaven. En vaig parlar amb els meus caps, que em van animar a fer el pas, i així va ser com vaig deixar la meva feina de dibuixant i vaig començar a fer teatre.

—Cobrant, suposo.
—Sí, 75 pessetes diàries per dues funcions. Dels nous, jo era dels pocs que parlava, havia de dir una frase. Quan es va acabar la temporada al Poliorama, el Marsillach em va dir d’anar a Madrid amb ell, al Teatre Espanyol. Però en aquell moment jo estava descobrint Barcelona i em va semblar que li havia de dir que no. Vaig pensar que em quedava massa lluny. Però també vaig decidir que el teatre era el meu lloc. De fet, va ser una nit, al Poliorama, després d’un assaig, ja eren més de les dues de la matinada i, per tant, m’havia d’esperar al primer tren de les cinc per a tornar a casa. L’Adolfo i el tècnic de llums encara ho allargaven per col·locar els llums de l’espectacle i li vaig demanar permís per quedar-me allà, en lloc d’anar a seure a la Rambla i fer temps. Aquella matinada vaig descobrir la màgia del teatre. Una mica surrealista, perquè les converses eren de l’estil: dona’m 25, puja’l a 30, no, a 40, ara sí, apunta. Però a mi em va servir per a decidir que aquell era el meu lloc. No va ser dalt l’escenari, sinó aquesta màgia prèvia en què pots transformar un espai negre en allò que tu vulguis.

—Recordeu les sensacions de la primera vegada amb públic dalt l’escenari, l’estrena, l’any 1965? L’obra en qüestió era Després de la caiguda, d’Arthur Miller, oi?
—En castellà, sí. Jo era un inconscient total. La companyia de l’Adolfo Marsillach aplegava el bo i millor d’Espanya, amb Carmen Carbonell, Antonio Vico, Fernando Guillén… L’obra explica les intimitats de Miller en aquell moment a Hollywood amb Marilyn Monroe. Era un món que jo desconeixia del tot. Però la inconsciència és això, sortir a l’escenari com si allò fos casa meva. Això va ser a l’inici, després ja vaig aprendre que abans de sortir a l’escenari cal respirar fondo.

—On ho vau aprendre, això?
—En un lloc molt important a la meva vida, que és l’Escola de Teatre Adrià Gual. Forma part de tot un procés, que va del 1965 al 1970, més o menys. Baixar de Rubí a Barcelona. Conèixer l’Adrià Gual. Formar-me. Conèixer l’Armand de Fluvià, element bàsic a la meva vida, que em dóna les claus per, primer, assumir i, després, reivindicar la meva homosexualitat. Que em diu que deixi de buscar respostes en la medicina o la religió i em parla de Pasolini. Sort de l’Armand.

—Després el 1970 sí que aneu a fer teatre a Madrid, amb Núria Espert. És molt diferent, fer teatre en català o en castellà?
—El català és la meva llengua materna. El català de Rubí, és clar. A l’Adrià Gual, a vegades la Carme Serrallonga em deia, Enric, aquesta essa sonora. En canvi, quan feia teatre en castellà, sí que havia de seure abans i fer tota una pràctica per a posar-me a to amb l’idioma. Però sovint també has de fer una preparació física prèvia, forma part de l’escalfament, també.

—I heu fet teatre en català a Madrid. No ho pot dir tothom, això.
—Una vegada, sí. Era el Hamlet amb traducció de Terenci Moix i direcció de Pere Planella. L’havíem fet a Catalunya, a Mallorca i a València. La utopia dels Països Catalans feta realitat. I aleshores vaig dir, això ho hem de portar a Madrid en català. Jo havia estat al Teatre de la Comèdia amb l’Espert i em van dir que d’acord, una setmana. Tornant de Madrid, me’n vaig anar a veure el responsable de Cultura de la Caixa sense passar per casa i vaig aconseguir finançament per als viatges i les dietes. La nit de l’estrena va venir el president Pujol i recordo que al camerino li vaig presentar Carmen Sevilla, va ser divertit.

—Vós, que heu fet tants personatges durant la vostra carrera, quina relació hi teniu? Quan s’acaba l’obra els deixeu a l’escenari o us els endueu a casa?
—No, els personatges es queden al camerino! Amb la roba. Tinc companys que saben tot el que han fet, ho tenen tot al cap. Jo no, no tinc res a la memòria. Quan acabo una obra, començo un altre projecte i allà s’acaba aquell personatge i aquella obra. L’únic text que recordo és aquesta frase que t’he dit abans que tenia a l’obra de Miller: “Maggie, fírmame un autógrafo”. Això és l’únic que recordo de tota la meva vida teatral.

—Doncs hi ha molta gent que encara us recorda fent de Manelic a Terra baixa l’any 1981!
—Ja m’agrada, perquè va ser molt difícil fer aquell Manelic. No pel personatge en si, sinó per l’ombra que havia deixat el Manelic que havia fet l’Enric Borràs. Tots els qui van venir després tenien en compte la seva manera d’interpretar-lo. Jo havia acabat de fer Hamlet i com que el Terenci era amic de Sara Montiel i Pepe Tous, un dia ell em va dir que era un bon moment per a fer el Manelic. Jo, d’entrada, no ho veia clar, però va insistir-hi molt i em va convèncer. Vaig començar fent els dibuixos de l’escenografia i vaig acabar matant el llop.

—En canvi, els qui són una mica més joves segurament us associen amb el Maurici de Nissaga de poder.
—Aquesta sèrie era fantàstica! Des que començava la música fins al final. La trama era molt bona i vam crear un gran equip, que ens enteníem molt bé. I és divertit, perquè hi ha gent que et diu que sempre et ve a veure al teatre, però després només et parla dels personatges que has fet a la televisió.

—Com heu viscut la fama, a la vostra vida d’artista?
—Saps què et dic? Més enllà de qüestions d’ego, jo sobretot estic agraït. Que les persones es dutxin, s’arreglin, es pentinin, surtin de casa i paguin una entrada és un esforç que jo sempre agrairé. Per això, cada vegada que algú m’ha demanat un autògraf o m’ha dit alguna cosa, sempre he pensat que era algú que havia fet aquest esforç, i per tant li he tingut el màxim de respecte i admiració.

—Mantenir una vida privada quan tens una feina pública és impossible?
—Hi ha hagut moments de tot. Hi ha hagut moments que la meva vida ha estat molt pública. Amb determinades coses, encantat que ho fos. Penso en el tema de l’homosexualitat. Jo no vaig sortir de l’armari, perquè encara no s’havia inventat aquesta expressió, però des del moment que em vaig alliberar i vaig decidir no amagar-me’n, abans de la mort de Franco, l’he reivindicat obertament. Estic molt content d’haver-ho fet.

—La vostra relació amb Terenci Moix fa que la vostra vida sigui més pública que no pas hauríeu desitjat?
—Sí, és clar. Durant un temps va anar bé, però ell va fer pública la nostra ruptura d’una manera molt escandalosa, amb planes als diaris parlant de la nostra relació molt negativament, i això va ser molt dur. Va ser molt dur i no n’he parlat públicament fins fa un any.

—Al documentari Terenci, la fabulació infinita parleu d’un personatge que és alhora un gran seductor i un gran manipulador.
—Sí. Ja he dit algun cop que no m’agrada parlar-ne, d’aquest tema, i el que havia de dir ja ho vaig dir allà. Però el resum és que va ser una relació que jo, al cap de quatre anys, vaig dir que s’havia acabat i, malgrat que s’havia acabat, no es va acabar i en va durar catorze, amb deu anys fotuts i de patir molt. Deixem-ho aquí.

—En alguna entrevista també heu explicat que a vegades les patacades, tant si són professionals com personals, necessiten teràpia i pastilles, oi?
—En aquell moment, això em va costar dos anys i mig de teràpia i medicació, sí. Quan no pots viure, has de buscar alguna solució. No va ser fàcil, trobar la persona amb qui pots començar a treballar, però a la tercera la vaig encertar i vaig dir: ara em sembla que vaig pel bon camí.

—Un tòpic força habitual és que els actors sempre esteu de festa i viviu les nits a fons. Veritat o fals?
—Veritat, i fantàstic. Quan era més jove, és clar. També he tingut la sort de viure coses molt especials, com la mort de Franco. Quan finalment es va morir, ens vam creure que tot era possible i va ser meravellós. La Rambla era un festival continu.

—Sempre heu viscut al centre de Barcelona?
—No. Però quan jo anava de Rubí a Barcelona, anar a Barcelona era anar al centre, a la Rambla, la plaça Reial, a Ciutat Vella. Algun pis compartit sí que era per aquí, però amb el Terenci vivíem al carrer de Casanova amb Diagonal.

—Era canalla, la Barcelona dels anys setanta?
—Què vol dir exactament canalla?

—Més lliure, entre més coses?
—Això segur. Més que ara, no ho sé. Més que l’etapa anterior, certament. El Cafè de l’Òpera a la Rambla era el nostre quarter general. No calia citar-te amb ningú, hi anaves i sempre hi trobaves coneguts, començant per l’Ocaña. A partir de la mort de Franco, ens vam permetre mostrar la llibertat en públic. I a la nit, quan havíem acabat les classes o els assajos o les funcions, ben cansats, anàvem al Jazz Colón a ballar fins a les cinc de la matinada.

—On era, aquest local?
—A baix de tot de la Rambla, on ara hi ha un gimnàs. Als baixos, hi posaven una música estupenda. És el primer lloc on vaig poder entrar a ballar a la pista sense haver de dir a una noia: vols ballar? Això era a La Paloma. Al Jazz Colón tothom ballava com volia i amb qui volia. Teníem vint anys i el món era nostre.

—Al cap d’uns anys va aparèixer la sida per espatllar-vos la festa…
—Sí. Quin pànic. Sempre dic que tots els qui van morir no van fer pas més que jo. Vaig tenir sort, vaig tenir sort. Hòstia, és que de la companyia del Hamlet crec que se’n van morir fins a cinc! Era terrible. Anaves a fer anàlisis i trigaven quinze dies a donar-te’n els resultats. Va ser molt injust i va morir molta gent, jove i no tan jove. Al principi, tot era desconcert, fins que no vam començar a saber-ne coses i que calia utilitzar preservatius. Recordo un amic metge que era al Clínic i que em deia que això de la malaltia de les tres hacs –homosexuals, haitians i heroïnòmans– era mentida, però ell tampoc no tenia gaire més informació.

—Parlem una mica de política per acabar, si us sembla bé. He llegit que inicialment vau donar suport al PSUC, després a Pasqual Maragall, i més recentment al procés sobiranista. Evolució o heterodòxia?
—És la meva evolució, sí. Primer, el PSUC, perquè Miquel Llugany era del PSUC i jo sabia que podia ser un bon alcalde de Rubí i prendre el lloc al feixista que hi havia, el que la nit del 23-F va sortir amb els seus col·legues amb les pistoles a la mà. El PSUC d’aquella època era un PSUC catalanista, com també ho era Pasqual Maragall. Maragall era un socialista que avui en dia el farien… bé, ja el van fer fora del partit en el seu moment. I després va venir el procés.

—Què, el procés?
—Jo no era independentista, fins que en unes eleccions al País Basc vaig veure com el PSOE i el PP s’unien per fer fora l’Ibarretxe. Això em va fer obrir els ulls sobre el veritable nacionalisme espanyol. I vaig començar a llegir VilaWeb perquè m’ho va recomanar una persona estimada que ja era independentista quan encara no ho era ningú: la Núria Feliu. En tot cas, el que vam viure a Catalunya l’1 d’octubre de 2017 va ser de les coses fantàstiques que he viscut a la vida. Tot allò que va passar la nit abans i durant el Primer d’Octubre va ser molt increïble i no ho oblidaré mai. La il·lusió compartida que hi havia, de tot arreu i a tots els nivells socials. Abans de començar l’òpera del Liceu, el públic es va posar dempeus i va cantar “Els segadors”. Això no s’havia vist mai, aquesta eufòria. Tenim la sort d’haver-ho viscut i de poder ser ara a casa, a Barcelona, a diferència de Lluís Puig, que havia estat dansaire de l’Esbart de Rubí, o el president Puigdemont, que ho continuen pagant de manera molt injusta.

—Darrera pregunta: com és el vostre dia a dia actualment? Què feu, quins plans de futur teniu?
—Ara torno a pintar, després d’una crisi forta, perquè la meva companya de pintura es va morir inesperadament. Totes aquestes coses passen factura. Molta alegria sempre que puc, però hi ha coses que passen factura. Fa poc, vaig dirigir l’homenatge que vam fer a la Núria Feliu al Palau de la Música. Ara mateix treballo de director escènic per al Festival Udaeta de Sant Pere de Ribes, preparant un homenatge a la soprano Conxita Badia.

—I tornar a fer d’actor dalt un escenari?
—Això és molt difícil de respondre. Quan faig teatre, la funció és el centre de la meva vida. Pot passar el que sigui, que la funció s’ha de fer. La meva mare es va morir quan jo era a Múrcia fent una obra. Aquella nit vaig actuar. L’endemà, vaig pujar per enterrar-la i l’altre, era a Alacant actuant un altre cop. Per tant, no puc dir que no, perquè un actor sempre vol actuar, però alhora sóc conscient que per a un iaio de vuitanta anys és difícil enfrontar-se a una funció diària, és molta energia. Però vés a saber. També passa que quan comences a dir que no, la gent creu que t’has jubilat i cada vegada arriben menys ofertes. Per tant, la resposta és que no ho sé.

 

Els usuaris de trens han dit prou. La plataforma Dignitat a les Vies –amb el suport de l’Associació per la Promoció del Transport Públic (PTP), Salvem la R2 Nord, Usuaris Avant Catalunya, Perquè No Ens Fotin el Tren, Trens Dignes Ebre-Priorat, Ripollès Existeix, Defensem el Tren de l’Empordà i Propera Parada Valls– han convocat nou concentracions simultànies per a protestar contra les contínues incidències i la manca d’inversió a la xarxa ferroviària del país, i també per a demanar un servei digne per als usuaris. Les protestes seran a les 12.00 del migdia davant les estacions de Cardedeu (Vallès Oriental), la Garriga (Vallès Oriental), Lleida, Molins de Rei (Baix Llobregat) Barcelona, Segur de Calafell (Baix Penedès), Valls (Alt Camp), Tarragona i Tortosa (Baix Ebre).

El caos de Rodalia: un problema crònic d’inversió de més de tres decennis

La convocatòria arriba després d’unes setmanes amb moltes incidències, especialment al corredor sud de la Rodalia del Principat, després de la finalització del tall de cinc mesos per les obres al túnel de Roda de Berà (Tarragonès). Concretament, en els vint dies que fa que es va reobrir la circulació, hi ha hagut 135 afectacions que han causat retards de més d’un quart d’hora a totes les línies, i gairebé la meitat de les afectacions –65– han estat a les línies del corredor sud del Principat –R2 Sud, R13, R14, R15, R16 i R17. Això significa una mitjana de més de sis afectacions cada dia, sense comptar les que han causat endarreriments inferiors als quinze minuts.

Aquest dissabte 22va les 12, sortim al carrer!

Si @socialistes_cat diuen que no busquen culpables, sinó solucions, que es posicionen al costat de la gent! pic.twitter.com/7iUB1n3OAO

— Anna G. (@GomezAnna27076) March 20, 2025

De fet, d’aquests vint dies, no n’hi ha hagut cap sense alguna incidència registrada, i s’han arribat a anul·lar cinquanta-cinc trens per problemes tècnics. Les incidències han afectat en algun moment totes les línies que fan parada a Barcelona.

[VÍDEO] La indignació viral d’un passatger de Rodalia en plena emissió de TV3

La jornada més crítica va ser la del 7 de març, en què una incidència en el subministrament elèctric de la catenària entre Bellvitge (Barcelonès) i el Prat de Llobregat va causar fins a vint-i-una afectacions a nou línies de Rodalia. Durant una estona, es va haver de tallar del tot el servei pel corredor sud perquè els passatgers de trens aturats poguessin caminar per les vies cap a les estacions més properes. La incidència va afectar vora 900 persones.

@govern @elsmatins @VilaWeb desprès de gairebé una hora tancats al tren, ens fan sortir caminant per la via amb l’ajuda de @bomberscat i @mossos i serveis d’@emergenciescat pic.twitter.com/mHOhkXom3U

— Maria Casadevall (@mcasade8) March 7, 2025

“No podem més, agafem el tren amb ansietat. No sabem si arribarem tard, si ens quedarem aturats… Fins i tot les vegades que arribem puntuals, que en realitat és uns deu minuts tard, patim tot el trajecte”, explica Anna Gómez, portaveu de la plataforma Dignitat a les Vies.

Una altra de les jornades que va ocasionar més malestar entre els usuaris fou la de dilluns passat, 17 de març, l’endemà de la desconvocatòria de la vaga de treballadors de RENFE i ADIF contra el traspàs de Rodalia. Malgrat l’acord, alguns trens van ser suprimits igualment a primera hora del matí i hi va haver retards en el servei. Segons que va informar l’operadora, el motiu va ser que el pacte entre el Ministeri de Transports espanyol, la Conselleria de Territori i representants dels treballadors es va fer “a última hora”. A més, els sindicats minoritaris CGT, SF Intersindical i Alferro van decidir de mantenir les mobilitzacions, cosa que va afectar el servei.

La via morta del traspàs de Rodalia: del “traspàs integral” a la dependència de RENFE

Sobre aquest repunt de problemes, Gómez ho té clar: “És la tempesta perfecta. Se’ls ha ajuntat les coses que fan malament amb tot allò que ja fa anys que està rebentat.” Aquesta indignació creixent ha desembocat en uns usuaris més combatius: “No podem més. I ja no callem, sortim als mitjans, ens hem convertit en una pedra a la sabata. Ja n’hi ha prou!”, afegeix.

Quant al motiu de convocar nou concentracions simultànies en compte d’una unitària, Gómez diu que és gràcies a RENFE i ADIF: “Com hem de fer venir els usuaris de la R2 Nord o del Ripollès aquí al sud? Han d’agafar dos trens i un autocar, amb tot el que comporta!”, afirma.

El corredor sud de Rodalia, el més castigat

La línia més castigada pels retards i les incidències és la R2 Sud, que connecta Barcelona amb Sant Vicenç de Calders (Baix Penedès): n’ha tingut catorze, en els vint dies d’ençà de la fi del tall. La segueixen la R15, que uneix Barcelona amb Riba-roja d’Ebre (Ribera d’Ebre), i la R16, que transita entre Barcelona i Tortosa; totes dues han tingut tretze incidències en aquests vint dies.

A més, els usuaris vénen d’uns mesos en què el tall de la circulació de trens a Roda de Berà ha obligat els usuaris a fer cada dia un transbord en autocar, cosa que feia augmentar considerablement la durada de tots els trajectes. “Per a molts usuaris, l’experiència després de les obres ha empitjorat. No hi ha res que s’hagi fet amb una mica de gràcia”, lamenta Gómez.

Menys usuaris, però els mateixos problemes: els passatgers esquiven Renfe per sobreviure al tall de Roda de Berà

A més, critica la manca de capacitat de resolució de les administracions que intervenen en la gestió dels trens: “El problema més greu és que tots tres que podrien arreglar-ho. RENFE, ADIF i la Generalitat. I no s’entenen. Sembla que parlin idiomes diferents”, retreu.

Crítiques contra la destinació de les inversions

La plataforma tampoc no entén que les darreres obres de millora s’hagin fet a l’accés a l’aeroport de Barcelona i a la línia R17, que uneix Barcelona amb el parc d’atraccions Port Aventura i Salou (Tarragonès). “Patim molts trasbalsos per les obres, que diuen que són per a nosaltres… Però quantes vegades va a l’aeroport, un usuari habitual? I a Port Aventura? Jo no dic que un ciutadà no hagi de poder anar al Prat de Llobregat o a Salou còmodament, però aquestes obres van dirigides als turistes”, diu Gómez.

En aquest sentit, consideren que el mal funcionament del tren crea una desigualtat territorial  greu al país. “Despoblem el territori per coses com aquesta. Si la mobilitat no funciona, creem ciutadans de primera i de segona”, assenyala.

La URV estudiarà l’impacte psicològic del caos

La Universitat Rovira i Virgili (URV) investigarà com afecta psicològicament la crisi ferroviària. El Departament de Psicologia estudiarà l’impacte que tenen en els passatgers l’acumulació de retards, les anul·lacions, la manca d’informació i la incertesa en els desplaçaments.

La recerca es farà a partir de les dades obtingudes d’un qüestionari per a determinar si, entre les persones que sofreixen les afectacions ferroviàries, s’observen símptomes d’ansietat, depressió, somatitzacions –manifestacions físiques de l’ansietat o l’estrès– o hostilitat, entre més.

 

The Washington Post · Francesca Ebel

Novaia Guta, Bielorússia. Ara que fa tres anys que Rússia va utilitzar Bielorússia com a plataforma de llançament per a la brutal invasió d’Ucraïna, a la frontera que separa ambdós països es manté una calma tensa.

Són lluny els dies en què els cotxes s’acumulaven a l’autopista que travessa la frontera entre Bielorússia i Ucraïna, l’antic nexe d’unió entre el port de Sant Petersburg, a la mar Bàltica, i el port d’Odessa, a la mar Negra. Ara la frontera serveix per a poca cosa més que per a intercanviar presoners de guerra i repatriar els cossos de soldats morts. Fileres i fileres de dents de drac impedeixen el pas pels camps i carreteres circumdants; a l’entrada del camí que duu a Ucraïna, mentrestant, s’erigeix una gran barricada.

El trencament de relacions amb Ucraïna ha tingut conseqüències greus per a Bielorússia: arran del permís concedit per Minsk a les tropes russes per a utilitzar el seu territori com a base d’operacions, Occident endurí el règim de sancions que tant mal ha fet a l’economia del país. Ara, Bielorússia és vista com un súbdit de Moscou: el president Aleksandr Lukaixenko, de fet, fins i tot ha donat el vist-i-plau a acollir armes nuclears tàctiques russes al país, incloent-hi el míssil balístic hipersònic Oreixnik.

Lukaixenko ha afirmat que no es penedeix del paper que Bielorússia ha exercit en el conflicte, però el triomfalisme de les seves declaracions públiques amaga una imatge més complexa del país, obligat a mantenir un equilibri com més va més precari entre la preservació del seu llegat soviètic –i de les relacions amb el seu agressiu veí a l’est– i l’acostament cap a l’òrbita de la Unió Europea.

L’aliança amb Rússia, que el 2020 ajudà Lukaixenko a reprimir l’onada de protestes ciutadanes contra el govern bielorús, ha refermat el llegat soviètic del país en tota mena d’àmbits, de la llengua a l’educació. El president bielorús, tanmateix, no ha deixat de pretendre d’erigir-se en mitjancer del conflicte davant Occident. Si Putin ha pressionat per integrar plenament ambdós dos països, amb una moneda comuna i tot, Lukaixenko ha aconseguit de mantenir l’equilibri entre fer de lloctinent de Moscou –fins al punt de proporcionar suport material a la invasió– i, alhora, preservar un cert grau de sobirania estratègica.

En una visita molt infreqüent a Bielorússia, un equip de periodistes de The Washington Post ha investigat de quina manera Rússia continua projectant la seva ombra allargada sobre el país, atrapat entre els dos bàndols d’un conflicte de molt de risc que amenaça de capgirar l’ordre de seguretat mundial. Atesa la seva situació estratègica, en tant que veïna de Rússia i de diversos aliats de l’OTAN, Bielorússia és clau en qualsevol debat sobre el futur de la seguretat europea. La qüestió que es formulen els governs occidentals, ara, és quin paper pot exercir el país en aquest futur: Minsk es limitarà a fer de lloctinent de Moscou, o realment Lukaixenko es podria convertir en un intermediari entre Occident i Rússia?

Una frontera blocada

A diferència de Lukaixenko, els habitants del poble fronterer de Novaia Guta lamenten profundament l’esclat de la guerra.

Dues dones parlen davant una paradeta al poble bielorús de Novaia Guta (fotografia: Nanna Heitmann / Magnum Photos / The Washington Post).

Amb expressions apagades, recorden la commoció que sentiren en veure columnes de vehicles blindats russos travessar la ciutat una nit, ara fa tres anys, mentre els coets i míssils rugien a la distància. Alguns fins i tot temen que una nova “operació militar especial” –l’eufemisme que Putin empra per a referir-se a la guerra– acabi derivant en l’annexió de Bielorússia a Rússia.

La Sofia –que, com molts dels bielorussos que apareixen en aquest article, es nega a donar el nom complet per por de possibles represàlies de les autoritats– diu que els veïns del poble temen que, algun dia, al seu país pugui tornar a passar això que ha passat a Ucraïna.

“Molta gent no es preocupa per la guerra d’Ucraïna, no els importa gaire. Pero els qui estan amoïnats tenen por que Bielorússia es converteixi en una petita Rússia”, afirma.

La Sofia explica que la seva germana, que viu a Ucraïna, ha tallat el contacte amb la resta de la família d’ençà de l’esclat la guerra, una història molt semblant a la de més habitants del poble amb familiars a l’altre costat de la frontera. “Som culpables. Aquesta guerra també ha estat culpa nostra”, diu amb tristesa.

Soldats bielorussos al pas fronterer de Novaia Guta, tancat d’ençà de la invasió russa d’Ucraïna (fotografia: Nanna Heitmann / Magnum Photos / The Washington Post).

Abans de l’esclat del conflicte, per aquesta carretera solien circular unes 15.000 persones i 7.000 vehicles els dies de màxima afluència. Els guàrdies fronterers recorden les relacions “magnífiques” que tenien amb els seus veïns del sud, i els residents rememoren una època en què la frontera era poca cosa més que una ficció administrativa que tant ucraïnesos com bielorussos podien travessar sense impediments. Molts d’aquests veïns, de fet, parlen una barreja de rus, bielorús i ucraïnès.

“En aquesta guerra ha mort molta gent” diu l’Andrei, un guàrdia fronterer. I afegeix: “La sang que s’ha vessat trigarà generacions a oblidar-se.”

Així i tot, continua, els ucraïnesos haurien d’entendre que la resistència a Rússia és inútil: no haurien d’esperar guanyar aquesta guerra, diu. En una època tan profundament marcada per la inestabilitat geopolítica, cal que les nacions petites s’aliïn amb socis més grans.

Anton Bikovski, secretari de premsa del Comitè Estatal de Fronteres de Bielorússia (dreta), visita el pas fronterer de Novaia Guta (fotografia: Nanna Heitmann / Magnum Photos / The Washington Post).

Anton Bikovski, secretari de premsa del Comitè Estatal de Fronteres de Bielorússia, dóna un missatge semblant. “Quan el germà mitjà es baralla amb el germà gran, nosaltres, com a germans petits, hem de fer mans i mànigues perquè a la família no hi hagi discòrdia”, explica.

Putin, el “germà gran” de Lukaixenko

El corpulent Lukaixenko, que ha governat Bielorússia durant més de tres dècades, es refereix sovint a Putin, més magre que no ell, com el seu “germà gran”. Durant aquestes darreres dècades, ambdós països han desenvolupat una relació simbiòtica que començà amb la formació d’una nova unió política el 1995, quatre anys després de la caiguda de la Unió Soviètica, durant un breu període de liberalització a Bielorússia.

Cartell de propaganda patriòtica a Minsk, la capital de Bielorússia (fotografia: Nanna Heitmann / Magnum Photos / The Washington Post).

Putin ha insinuat sovint que li agradaria integrar plenament ambdós països. Lukaixenko, que una vegada arribà a titllar els rumors sobre una possible unificació de “extremadament estúpids”, ha evitat la qüestió fins ara, però Putin ha aprofitat la vulnerabilitat creixent del president bielorús per a estrènyer encara més els lligams.

“Això que veiem ara a Bielorússia és una ocupació encoberta amb el consentiment de Lukaixenko. Lukaixenko no serveix els interessos de Bielorússia, sinó els de Putin i els de Rússia”, declara en una entrevista la cap de l’oposició bielorussa, Svetlana Tikhanòvskaia, de l’exili estant. I afegeix: “Això podria conduir a una situació en què Bielorússia es veuria completament engolida per Rússia.”

Tikhanòvskaia és reconeguda a Occident com la veritable vencedora de les eleccions presidencials de Bielorússia del 2020, que desencadenaren una onada de protestes multitudinàries contra el govern, neutralitzades amb una repressió implacable que intensificà l’aïllament internacional de Bielorússia.

En aquests cinc anys transcorreguts d’ençà d’aquelles protestes, Lukaixenko ha empresonat, o bé enviat a l’exili, molt dels seus crítics. A la Bielorússia d’avui dia, amb un sol comentari dissident a les xarxes socials pot haver-n’hi prou perquè el govern et tanqui a presó.

El vincle entre Rússia i Bielorússia també s’ha anat estrenyent en aquest període, que ha culminat en l’aliança militar entre Minsk i Moscou durant la invasió d’Ucraïna.

Les sancions occidentals, mentrestant, han fet l’economia d’aquest país, de poc més de nou milions d’habitants, encara més dependent de Rússia.

“Tenim moltes coses en comú, estem interconnectats. […] És com si fóssim un únic espai comú”, explica Serguei Avramenko, director de la Planta de Tractors de Minsk, el conglomerat industrial més important del país. L’empresa d’Avramenko, fundada a instàncies de Stalin, exporta entre un 30% i un 50% de la producció a Rússia.

Propaganda electoral a la ciutat bielorussa de Brest (fotografia: Nanna Heitmann / Magnum Photos / The Washington Post).

Però, tot i dependre com més va més de Moscou, Lukaixenko no ha perdut en cap moment la disposició a reprendre les relacions amb Occident.

El mes passat, la Casa Blanca acollí amb satisfacció un nou alliberament de presoners polítics per part del govern bielorús. Alguns analistes han especulat que l’alliberament podria ser un estratagema de Lukaixenko per a persuadir el govern de Trump que, en el context de les noves relacions amb Rússia, suavitzi les sancions que planen sobre Minsk.

“És possible que Lukaixenko provi de girar full”, explica l’activista bielorús Dmitri Bolkunets. Però Occident, adverteix, no s’ha de deixar enganyar: “Lukaixenko segur que voldrà explotar aquesta estratègia: continuar empresonant dissidents per a negociar-ne l’alliberament en canvi de concessions d’Occident.”

La història que vol el règim

En una tarda inusualment lluminosa de gener a la fortalesa de Brest, dotzenes de joves s’entrenen en autodefensa, primers auxilis i ràpel en un edifici en què encara s’aprecien els forats de bala de la Segona Guerra Mundial.

La fortalesa, situada a la frontera amb Polònia, és l’escenari d’una de les llegendes fundacionals de la Bielorússia moderna. Ací moriren un miler soldats soviètics durant la defensa de la ciutat de la invasió nazi, al començament de la Segona Guerra Mundial, un conflicte en què morí gairebé un terç de la població del país.

Viktor Ivànov, director del Centre Regional de Creativitat Juvenil de Brest, defensa que cal connectar els joves bielorussos amb la història del seu país, que tingué una gran fita en la victòria soviètica sobre el feixisme.

Un grup d’alumnes del Centre Regional de Creativitat Juvenil de Brest (fotografia: Nanna Heitmann / Magnum Photos / The Washington Post).

Però el missatge i el relat històric que s’ensenya als estudiants en aquest centre juvenil és selectiu, segons que denuncien els crítics: els instructors eludeixen el passat medieval de Bielorússia, l’era de domini polonès i, fins i tot, els períodes d’independència previs del país. El programa se centra principalment en la Segona Guerra Mundial, i és sorprenentment semblant a la línia del govern rus.

D’ençà de les protestes del 2020, Bielorússia ha invertit diners en la construcció de clubs juvenils com aquest, i també ha creat nous càrrecs a les escoles públiques per a supervisar que els continguts no es desviïn de la línia del govern. L’any passat, per exemple, les autoritats van anunciar un llibre de text d’història unificat per a estudiants bielorussos i russos.

Joves amb equipament per a fer ràpel al Centre Regional de Creativitat Juvenil de Brest (fotografia: Nanna Heitmann / Magnum Photos / The Washington Post).

“Lukaixenko ha barrejat la Segona Guerra Mundial, l’obediència al règim i el suport a la guerra d’Ucraïna en una mena de relat històric totalitzador que li serveix per a marcar perfil amb els valors liberals, amb la democràcia i la defensa dels drets humans”, explica Franak Viacorka, assessor en cap de Tikhanòvskaia.

El govern, mentrestant, adverteix els bielorussos que no s’acostin als indrets que expliquen fets sobre l’era soviètica que difereixen del relat oficial. A Kurapati, una pineda als afores de Minsk on la policia secreta soviètica va assassinar desenes de milers de persones abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial, les càmeres de seguretat envolten l’entrada al bosc, i els cartells adverteixen els visitants que els seus moviments són enregistrats.

Creus de fusta a Kurapati, la pineda als afores de Minsk on la policia secreta soviètica assassinà desenes de milers de persones entre el 1937 i el 1941, durant la Gran Purga de Stalin (fotografia: Nanna Heitmann / Magnum Photos / The Washington Post).

No hi ha cap monument oficial que commemori els morts. Aquestes darreres dècades, de fet, les autoritats bielorusses han construït una transitada carretera que travessa el bosc, i han arrencat desenes de creus de fusta que recordaven als bielorussos la magnitud de la matança perpetrada per les autoritats soviètiques.

La llengua, camp de batalla

La llengua és un altre camp de batalla identitari a Bielorússia. Com explica Valgina Mort, poetessa bielorussa i professora de la Universitat de Cornell: “A la Bielorússia d’avui, el sol acte de parlar d’una manera o d’una altra ja defineix la teva posició política.”

Després del 2020, parlar bielorús –una llengua més acostada a l’ucraïnès i el polonès que no al rus– esdevingué un senyal de resistència al règim, tot i ser una de les dues llengües oficials al país. L’ensenyament i l’ús social del bielorús ha esdevingut un objecte d’escrutini aquests darrers anys, a mesura que el país ha experimentat una nova onada de russificació.

Lukaixenko considera el bielorús un “dialecte pobre”, i durant les seves tres dècades en el poder, ha cercat d’afeblir-ne l’ús social en pro del rus. El bielorús es continua veient als senyals de trànsit, els edificis del govern, les butlletes electorals i el transport públic, però sentir-lo parlar en públic és com més va més infreqüent.

“El bielorús ha estat reduït a una disfressa, al kitsch“, diu Mort. “El govern no sembla disposat a eradicar-lo del tot, però la cultura hegemònica al país és la russa, i el poder rus es transmet mitjançant la llengua russa.”

Encara hi ha petites illes de bielorús. Al museu Iakub Kolas de Minsk –dedicat a la vida del cèlebre escriptor bielorús, de començament del segle XX– les visites guiades es fan gairebé exclusivament en bielorús.

Cartell commemoratiu d’un grup de soldats soviètics en un carrer de Brest (fotografia: Nanna Heitmann / Magnum Photos / The Washington Post).

La vida de Kolas va ser marcada per la repressió de l’estat contra la llengua bielorussa. L’escriptor fou empresonat pel fet de parlar bielorús, i va aconseguir treure els esborranys del seu primer llibre de la presó a còpia d’amagar-los en la seva llarga barba negra.

“La gent continua pensant que és perillós parlar bielorús, una por que prové de la repressió soviètica”, explica un dels guies del museu.

Editors i escriptors bielorussos han estat empresonats o pressionats perquè se n’anessin a l’exili. Hi ha hagut professors acomiadat perquè feien classe en bielorús, i s’han tancat portals de notícies bielorussos. La llengua, això sí, ha experimentat una mena de renaixement a internet, on una xifra com més va més gran de creadors de contingut publiquen vídeos en bielorús a TikTok. Això forma part d’un moviment més ampli perquè els joves del país es retrobin amb les seves arrels.

En Serguei, que treballa de comercial a Minsk, afirma que la llengua bielorussa es va morint. “Som com una base russa, i no hi ha gran cosa que puguem fer-hi”, lamenta. Afegeix que Ucraïna fa bé de lluitar per la supervivència de la seva identitat nacional.

Un poble, un estat?

No tothom és contrari a la política de Lukaixenko d’estrènyer vincles amb Rússia.

L’opinió pública sobre el govern, de fet, ha millorat d’ençà del 2020. Els bielorussos, temorosos que Moscou provi de reclutar-los per a lluitar al costat de l’exèrcit rus a Ucraïna, reconeixen que el president, si més no, ha evitat d’involucrar directament el seu país en la guerra.

L’enfortiment dels vincles econòmics amb Rússia –que, a còpia d’estabilitzar l’aïllada economia bielorussa, ha contribuït a augmentar els salaris dels ciutadans– també ha ajudat a atenuar el descontentament popular amb el règim.

Serguei Ajanilok, economista, explica als periodistes de The Washington Post que seria bo que Bielorússia i Rússia formessin part d’un mateix estat, més poderós. “Si uníssim els nostres territoris no hi veuríem grans diferències: som un sol poble, els eslaus”, afirma.

Azhanilok, a casa amb dels seus fills, a Mukhavets, als afores de Brest (fotografia: Nanna Heitmann / Magnum Photos / The Washington Post).

L’status quo actual entre Rússia i Bielorússia és còmode per a Lukaixenko, segons que explica Artiom Shraibman, investigador no resident del Carnegie Russia Eurasia Center. En un informe publicat fa poc, tanmateix, l’investigador advertí que tot plegat es podria posar en qüestió amb les negociacions de pau a Ucraïna.

Si la invasió d’Ucraïna acaba frustrant-se, adverteix Shraibman, Rússia podria annexionar Bielorússia “com a premi de consolació”.

“Qualsevol canvi en l’equilibri de poder actual és un perill per a Minsk”, explica. I afegeix que el president bielorús haurà de fer front a un envit monumental: “Evitar que les relacions amb el seu aliat es decantin de l’un costat o de l’altre.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El cabal lèxic del català –com el de qualsevol llengua viva– és molt ric. Tanmateix, essent com és una llengua minoritzada, es troba amb una dificultat interna especial: hi ha una gran quantitat de mots que són habituals en un parlar determinat i que, en canvi, són desconeguts en els altres.

Fa uns quants mesos vam veure una petita mostra de paraules que es fan servir correntment a les Illes i que són desconegudes per molts parlants de la resta del país. Avui en veurem una vintena que són pròpies del País Valencià.

Vint mots que es diuen a les Illes i que hauria de saber tothom  

N’hem exclòs mots que són emprats en algun altre dialecte, com ara banyar (‘mullar’), calces (‘mitges’), corder (‘anyell’), despús-ahir (‘abans-d’ahir’), escurar (‘rentar els plats’), fem (‘escombraries’), granera (‘escombra’), poal (‘galleda’), torcar (‘netejar, eixugar’) i xiquet (‘nen’); i també variants formals, com ametla i colp.

Heus ací vint mots propis del País Valencià que tothom hauria de saber:

1. bac (‘caiguda forta’ o ‘cop violent’)
2. balafiar (‘malgastar’)
3. coent (‘xaró, cursi’)
4. comboi (‘gresca, activitat festiva’)
5. creïlla (‘patata’)
6. debades (‘de franc’)
7. desdejunar (‘fer la primera menjada, lleugera’)
8. desficaci (‘disbarat’)
9. eixir (‘sortir’)
10. enjorn (‘d’hora’)
11. espill (‘mirall’)
12. esvarar (‘relliscar’)
13. llaurador (‘pagès’)
14. oratge (‘temps atmosfèric’)
15. puntelló (‘puntada de peu’)
16. reballar (‘llançar violentament’)
17. roig (‘vermell’)
18. trellat (‘raó, fonament lògic’)
19. vesprada (‘horabaixa, tarda’)
20. xic (‘noi’)

Seixanta ‘dialectalismes’ que hauríem de saber 

Aquest article no hauria estat possible sense l’ajut d’Esperança Camps i Josep Albinyana.

En voleu saber més?

—Els parlars catalans (manual de referència, de Joan Veny).

—Article de la Viquipèdia.

Les calces són les mitges?

 

El president Salvador Illa és un madrileny militant, enamorat de l’Espanya política i cofoi que el deixin participar de la festa de l’espanyolitat compartida. No és cap judici, ell mateix ho va afirmar ben convençut aquesta setmana al Círculo de Bellas Artes de Madrid: “Només baixar del tren a l’estació Puerta de Atocha-Almudena Grandes, Madrid et fa sentir un més. Així va dir-ho de manera formosa Almudena Grandes al seu pregó de Sant Isidre: ‘A Madrid ningú no és més que ningú’. I així em vaig sentir jo durant els anys que vaig viure aquí: un més.” No són els apunts de viatge d’un ciutadà, sinó una posició política: primer, perquè és el president de la Generalitat de Catalunya, i segon, perquè les ciutats, és clar, no fan sentir tothom igual tan bon punt baixa del tren: ets tu, que t’hi sents, o que t’hi vols sentir, i el president considera Madrid l’epicentre del seu projecte polític.

Tampoc no és un gest diplomàtic: és una cosa més fonda. No hi ha ni una sola frase en els discursos d’Illa que faci pensar en Catalunya no ja com una nació, sinó com un país amb una història i una cultura pròpies i autònomes: els únics aspectes que li semblen remarcables són els que pot interrelacionar amb Madrid i la idea madrilenya d’Espanya. L’altre dia, va destacar la participació de Joan Sardà i Fabià Estapé en el Pla d’Estabilització franquista, la presència de Miquel Roca i Jordi Solé Tura en la redacció de la constitució espanyola, el paper d’Ernest Lluch en el disseny del sistema sanitari, l’impuls que Carme Balcells va donar al boom literari llatinoamericà. Illa va tan enllà que ni tan sols parla de Barcelona quan es refereix a l’obertura del 1992: la qüestió important dels jocs olímpics, per ell, és que Pasqual Maragall va propiciar “el moment de més gran projecció internacional d’Espanya del segle XX”.

Portes enfora, Illa recorre la península demanant als espanyols que no s’amoïnin perquè ja hem après a reprimir-nos i ens portarem bé a partir d’ara. Ha de demostrar que hi ha una Catalunya submisa, disposada a ofrenar noves glòries a Espanya. “Que ningú no tingui por de Catalunya, perquè si a Catalunya li va bé, a Espanya li anirà bé!”, repeteix. Com que ha de demanar disculpes en nom de l’independentisme, només li interessa de fer brillar la cultura catalana si la pot tenyir d’espanyolitat. Portes endins, no fa cap discurs cultural propi per als catalans, no hi ha ni un centímetre cúbic desvinculat de Castella. En el fons, aquesta idea anul·la la possibilitat de viure, simplement, com a catalans: si Catalunya i Espanya són la mateixa unitat indestriable, no hi ha marge per a identitats culturals diferents: no sentir-se espanyol és fruit d’un replegament resclosit i antic, és una distorsió, una perversió, fins i tot, d’allò que hauria de ser.

Fa gràcia, perquè, durant el procés, els socialistes retreien als presidents Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra que no fossin presidents “de tots els catalans”, malgrat que al referèndum hi podia votar tothom. Després de tres anys com a cap de l’oposició i mig com a president, encara no sabem què ofereix Illa als dos milions d’independentistes que hi havia quan ell va defensar la suspensió de l’autonomia de Catalunya. Sap que la seva posició política no és fruit d’una conversa, sinó d’un silenci imposat, de manera que no cal rebatre res, tan sols repetir eslògans fins a l’extenuació. “Si a Catalunya li va bé, a Espanya li anirà bé!” Illa és una mena de torsimany que només mira d’explicar a Madrid que la Catalunya del procés, que debatia fins al moll de l’os, que es manifestava, que tenia set de democràcia i de canvi, ja no existeix. Illa no parla ni escolta els independentistes perquè no vol incloure’ls enlloc, sinó constatar que han perdut.

Tard o d’hora, aquesta negació es convertirà en un problema per als socialistes, perquè va contra les intuïcions de la majoria. De fet, sembla més madrilenyista Isabel Díaz Ayuso que no pas catalanista Illa, perquè ella té cabuda en la idea de catalanitat d’ella –Espanya–, però no hi ha cap manera que Illa es pugui considerar madrileny. Com podria fer-ho, si a ulls d’Ayuso és responsable del trencament d’Espanya i de promoure l’avarícia catalana que escura les butxaques als madrilenys? El director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, Christopher Daniel Person, es pot negar a fer servir el terme “Catalunya Nord” per “neutralitat institucional”, i pot dir fins i tot que el Rosselló no existeix, però què hi fa, aleshores, allà? Avui la posició nacional dels socialistes sembla l’hegemònica, però parteix d’una instrumentalització tan matussera de la història i de la cultura que tan sols els deixarà prendre un vol gallinaci.

Contra la banalitat d’aquestes imposicions, a la pràctica, no hi ha res més eficient que, simplement, l’evidència de ser. Com més desacomplexament i menys silenci, més tremola aquest PSC. Va passar una cosa divertida, l’altre dia, a la Comissió de Territori. El representant de Vox va retreure a la consellera Sílvia Paneque que hagués parlat de la sobirania de Catalunya com una cosa bona, potser en un descuit, i li va demanar que aclarís si la defensava o bé s’havia fet un embolic. Hi va insistir un parell de vegades, però Paneque, amb un riure per sota el nas un punt nerviós, va evitar de respondre-li. Si li deia que sí, que l’havia reivindicada, aleshores, per què treballa per Espanya? I si li deia que no, per què vol més autogovern? La Catalunya de Salvador Illa s’articula gràcies als tabús. No hi ha eina més forta que trencar-los.

 

Trump Tower
Cinquena Avinguda, 725, Nova York
Mapa a Google

D’imatges icòniques de Salvador Dalí, n’hi ha a cabassos. Conscient del poder de la imatge com ben pocs a la seva època, va afavorir sovint les aparicions públiques i mediàtiques amb finalitats personals i sobretot promocionals. En aquest sentit, les que tenen com a fons la ciutat de Nova York –que va visitar assíduament i on fins i tot va viure uns quants anys a la dècada del 1940– van tenir un impacte important en la seva carrera i, de retruc, en la seva butxaca, àvida de dòlars.

En el particular concepte de show business que va desenvolupar l’artista surrealista a la ciutat dels gratacels, no hi van faltar en la majoria de visites i estades tota mena d’accions extravagants i escàndols per a captar l’atenció del públic i els mitjans. De fet, durant el seu primer viatge a Nova York –l’hivern de 1934 i 1935–, per inaugurar la seva segona exposició a la ciutat, ja va organitzar un ball oníric que, més que destacar-se per haver estat la primera festa nítidament surrealista a Nova York, fou unànimement recordat per la premsa local com una orgia. Més exemples: el 2 d’octubre de 1957, Dalí va davallar a les clavegueres de Nova York i es va rentar els peus amb llet; el 10 de gener de 1963 va tallar el trànsit de la Cinquena Avinguda a l’hora de màxima circulació per signar exemplars d’una biografia seva escrita pel fotògraf i assagista Robert Descharnes; el 2 de desembre de 1965 es va passejar disfressat de Pare Noel per la mateixa Cinquena Avinguda tot signant, en aquest cas, exemplars del seu Diari d’un geni; i el 23 de febrer de 1966 va celebrar “one of the most uniques events of our time” al flamant Philharmonic Hall del Lincoln Center, un espectacle improvisat de so, llum i pintura amb striptease inclòs davant de tres mil espectadors desconcertats.

Però, sens dubte, l’acció promocional més sonada cal situar-la en el tercer viatge que hi va fer el febrer de 1939, mentre Catalunya, devastada i derrotada per la guerra, queia sota el franquisme i París, la capital de l’avantguarda mundial, començava a cedir el testimoni a Nova York per l’avenç imparable del nazisme per tot Europa. Tot just arribar a la ciutat, els prestigiosos magatzems Bonwit Teller & Co li van encarregar el disseny, en estil surrealista, del seu aparador a la Cinquena Avinguda amb el carrer 56, tal com ja havia fet en el viatge anterior de 1936. L’episodi, el va disseccionar a la perfecció, amb tot luxe de detalls, el periodista Carles Capdevila a l’imprescindible volum Nova York a la catalana (1997): “[Dalí] Va fer buscar uns maniquins de cera dels antics, plens de pols i teranyines, i a la banda que representava el ‘Dia’ en va posar un davant d’una banyera peluda, i a la banda de ‘Nit’ una maniquí ajaguda sobre un coixí de brases. Ell i Gala van treballar dotze hores seguides, de les sis de la tarda del dimecres, 15 de març, fins a les sis del matí de l’endemà, quan van caure rendits i van donar per acabada la creació.”

Els novaiorquesos més matiners, escandalitzats pels maniquins nus, en positures poc convencionals i ambientats en escenes oníriques en un dels aparadors més exclusius de la luxosa Cinquena Avinguda, van començar a queixar-se a la direcció dels magatzems, que va optar per vestir-los i adreçar-los adequadament. “Quan Dalí va anar a veure la seva obra a dos quarts de cinc de la tarda no es podia creure aquell sacrilegi”, afegeix Capdevila, i va començar una picabaralla entre l’artista i l’advocat de Bonwit Teller que es va acabar amb l’intent de Dalí de boicotar la seva obra abocant la banyera plena d’aigua a l’aparador. Quan va tombar-la, va topar contra el vidre i el va esmicolar. Sobre la marxa, Dalí va decidir d’abandonar els magatzems pel forat que ell mateix havia obert davant la mirada sorpresa dels vianants. Un d’ells era un policia de paisà, que no va dubtar a detenir-lo.

L’escàndol li va sortir prou bé: va passar una nit a la garjola i va haver de pagar els desperfectes al final d’un judici ràpid, és cert, però de resultes de l’incident va rebre l’encàrrec, pocs mesos després, per a realitzar un altre aparador a la Fira Mundial que es va fer aquell mateix any a Nova York…

La història de l’aparador destrossat per Dalí es podria acabar aquí, però el 1980 va tenir un apèndix significatiu quan l’antic edifici dels magatzems Bonwit Teller, de gran renom i record a la ciutat, va ser enderrocat malgrat que era una obra dels mateixos arquitectes que havien dissenyat la famosíssima estació Grand Central Terminal, Whitney Warren i Charles Wetmore. El nou propietari del terreny, un empresari immobiliari poc escrupolós en els negocis anomenat Donald Trump, va voler aixecar-hi un gratacel de bell nou amb el seu nom, la Trump Tower, de 202 metres d’altura i 58 pisos. En el procés de demolició, Trump hi va voler deixar el seu segell personal, tal com van revelar els periodistes Stefan Koldehoff i Tobias Timm al llibre Art & Crime (2022): abans de fer desaparèixer l’antic edifici, va prometre que en respectaria els frisos d’estil art déco de la façana i els lliuraria al Metropolitan Museum of Art, però no va fer ni l’una cosa ni l’altra.

I una mica més: Malgrat la incomprensió del públic novaiorquès i de la direcció de Bonwit Teller respecte als aparadors que va fer Salvador Dalí el 1939, l’obra en si destil·lava i condensava perfectament l’estil de l’artista empordanès. Ho demostra, sense anar més lluny, l’aprofundit estudi de final de grau que hi va dedicar Paloma García González, de la Universitat Politècnica de Madrid, el 2021.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Un dels aparadors de Dalí per als magatzems Bonwit Teller. Fotografia: Museum of the City of New York La Trump Tower de Nova York. Fotografia: Wikipedia

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

M’escriu Neus Chordà, veterana imprescindible del món del llibre, per dir-me que es presenta un any més el projecte Girem Full, que ajunta el món de la lectura amb el de la recerca per vèncer el càncer, amb la complicitat i col·laboració de l’Hospital Clínic. Que ha començat el 21 de març i que s’acabarà per Sant Jordi. Llegeixo en diagonal els papers que m’envia i topo amb el nom d’Olga Federico, la llibretera de la Impossible, creada amb Mireia Perelló, una llibreria a la seva mida que ara fa més de dotze anys que funciona amb èxit al carrer de Provença de Barcelona. La credibilitat de l’Olga fa que el projecte m’interessi més. La nota de premsa explica que l’Olga va tenir càncer i que aquesta experiència la va animar a impulsar el projecte Girem Full, que aquesta primavera mobilitza 50 llibreries i 30 escoles. Truco a la llibreria i quedem perquè m’expliqui més coses. Enraonem del projecte, de com va viure el càncer, de com funcionen les llibreries i d’aquest Sant Jordi que tenim a tocar.

És inevitable de parlar del càncer que li van trobar fa sis anys: “Vaig tenir un càncer i això, saps?, et canvia bastant la vida, la veus d’una altra manera.” Diu amb naturalitat: “Abans m’imaginava que anaves a fer-te una revisió i que et veien alguna cosa que no acaba de funcionar i llavors tot començava d’una manera progressiva. Però, no, quan m’hi vaig trobar, tot i que va passar durant una revisió, res no va ser progressiu, tot va ser de cop. El mateix dia ja vaig sortir amb un diagnòstic, que deia que potser era massa tard.”

Quan pronuncia aquest “massa tard”, malgrat saber que és allà i que es troba bé, la rotunditat del que li van dir agafa força en la mirada, en el to de veu, en l’expressió de la cara. Tot transmet l’abisme que va sentir i viure en aquell moment. No en pots quedar al marge. “Sabent que potser feia tard, vaig passar les primeres setmanes i llavors van venir i em van dir que, tot i que, el meu cas era molt agressiu, hi havia un medicament nou, que fa uns quants anys no existia i que me’l podien donar. Quan sents això, de cop et plantes cara a cara amb el que vol dir la paraula ‘recerca’. Veus que pots tenir un tractament, que unes altres persones, uns anys abans, no van poder tenir, i que la diferència està en una recerca. Veus que et pots beneficiar d’una cosa que altres no han pogut tenir i això em toca molt. T’adones que la recerca ho és tot. La meva filla tenia sis anys… Feia cincs que havia començat a tirar endavant la llibreria. Tota la meva economia l’havia abocada en aquest projecte. Amb tot això al cap, durant el tractament, no podia pensar en res. Però sí que vaig entendre què significava la recerca per a mi.”

 

 

Assegudes al final de la llibreria continuem la conversa. Parlem de llibres, de càncer i de com la lectura pot ser una ajuda per a investigar més. “Quan vaig tenir el càncer va ser un moment delicat. Són tractaments complicats de suportar. No podia ni pensar a ajudar, ni a col·laborar, ni en res. Tot era tan complicat! A més vaig acabar deprimida. Vaig tocar fons. Tenia tant d’estrès de voler tornar a treballar, patia tant per la llibreria, que ho vaig passar molt malament. Quan ets un autònom o tens un negoci i no et trobes bé, no et pots oblidar de tot. T’has de cuidar, però, a vegades, no t’ho pots permetre. Tot el que tenia ho havia invertit aquí. Tenia un gran patiment i això que amb la meva sòcia, la Mireia, hi tinc molt bona relació, però també patia per ella, perquè no és el mateix un pes compartit que portar una llibreria tota sola.”

—Com vàreu parir la idea del Girem Full, tan positiva?
—La idea d’impulsar alguna cosa des del món del llibre, el que ha acabat essent el projecte Girem Full, no la vaig començar a tenir fins que no em vaig trobar millor, fins que no vaig tornar a ser jo. Va ser aleshores que vaig parlar amb l’Èric de la Documenta i ell em va encoratjar. Em va dir que ell també ho veia clar, que podíem fer alguna cosa. I a partir d’aquí ja ho vaig començar a tirar endavant. Vam parlar amb la meva oncòloga, la Maria Vidal, i després vaig parlar amb la Núria Vilamajor, que és responsable del mecenatge del Clínic, i vam començar a treballar-hi.

Olga Federico ens explica que el projecte Girem full converteix les hores de lectura en hores de recerca. És un projecte que, amb la vareta del mecenatge, ajunta el foment a la lectura amb el foment a la investigació. Per fer aquesta barreja, que sempre acaba sumant, és imprescindible llegir, un llibre o molts, i enviar la ressenya en línia o en un punt de llibre que hi ha a les cinquanta llibreries que hi participen. L’organització posa molt d’èmfasi que no es tracta de comprar llibres sinó de llegir-los. Els qui hi participen, també hi poden col·laborar fent un donatiu: “Volem que en el centre de l’activitat hi hagi la lectura, però que això no vulgui dir comprar, perquè al final tot ho vinculem a gastar diners o a fer compres i no volem encaminar el projecte cap aquí. Volem fer-ho de manera que es pugui llegir un llibre de casa o de la biblioteca.” A part les donacions que fa la gent particular, al departament de mecenatge del Clínic es dediquen a cercar fons. L’any passat es van recollir 124.000 euros per a recerca i 6.000 ressenyes de llibres llegits. Enguany es vol arribar a recaptar més de 200.000 euros. El Clínic ha calculat que deu minuts de recerca tenen un cost de 20 euros.

A la conversa surt el nom que ella i la seva sòcia van posar a la llibreria. És un nom simbòlic i poètic: “Li vam posar el nom de ‘la impossible’ des de la idea d’un somni, no d’una impossibilitat. Veníem de tancar el projecte de la llibreria Proa d’Enciclopèdia. I vam dir: siguem realistes i demanem l’impossible, no? Els fets ens van portar a fer-ho. Al final, a la vida hi ets per a mirar-la de front i amb optimisme. Som persones amb molta sort i hem d’estar agraïts perquè tenim recursos, que a vegades no vol dir recursos econòmics, sinó recursos de persones que et donen suport, que t’escolten, que et fan l’entorn més amable. Tot això ho volem fer valer, és important. La Impossible sempre ha estat acompanyada d’un àngel. Ja de bon començament vam rebre tant de suport, tanta estima, una mica com ens passa ara amb el projecte de Girem Full.” Li dic si no és massa humil, però no ho veu així: “A vegades, quan les coses funcionen t’adones que també és perquè la gent que t’envolta vol col·laborar-hi. Amb la llibreria va ser com una bola de neu positiva. Tot anava funcionant d’una manera que m’ha quedat la sensació que muntar un negoci no era tan difícil com ens deien.”

Parlem de si es venen llibres o no; Olga Federico diu que a la seva llibreria no noten cap davallada: “Ara hi ha un moviment de grans grups o de llibreries importants que a mi se m’escapen. Nosaltres vam viure una època en què les llibreries molt grans tancaven perquè les estructures no ho podien suportar. Ara, en canvi, hi ha models de llibreries més grans, que tenen la idea de creixement. A la nostra llibreria no veiem cap davallada. Nosaltres ens passem el dia parlant amb gent que llegeix i no ho veiem tan negatiu. Hi ha gent que llegeix. I ara en l’àmbit del món juvenil es llegeix més. A vegades, les xarxes tenen un punt negatiu, però també tenen coses positives. A TikTok veus que es recomanen llibres, parlen de llibres i acaben fent llegir.” Tot no és planer, també parlem de les principals dificultats que tenen per a tirar endavant. “El que és clar és que una llibreria que ha de pagar un lloguer i personal ho té complicat, perquè per molt que facturis el marge és petit. Per Sant Jordi pots vendre molt, però el marge continua essent petit. Quant a negoci, és difícil, has de treballar molt, has de buscar volum. Has de treballar molt per fer rendible el negoci. T’has de fer conèixer, has de treballar molt al barri, has de fer una bona oferta… L’únic problema que té aquest ofici, que no és petit, és el de triar. Es publica tant que nosaltres hem de triar.” Això li agrada: “Ara, això fins i tot pot ser divertit. Una de les penes que tenim és no poder créixer en personal i tractar segons quines coses amb més atenció i millor, però ja sabem que no ens ho podem permetre. La nostra llibreria és una llibreria molt intuïtiva, molt lliure. Amb els anys que tenim, jo crec que coneixem prou bé les editorials, els segells, els autors, i aleshores triem allò que ens ve de gust. És l’única cosa que ens motiva.

La malaltia torna a sortir al final de la conversa: “La malaltia et fa tocar de peus a terra, tot i que crec que sempre he estat una persona bastant reflexiva. La malaltia et dóna l’oportunitat de viure un amor molt absolut, perquè les persones no ens anem dient que ens estimem, no? Llavors la malaltia et dóna peu a viure una intimitat molt gran amb la gent més propera. I això és bonic. I després sí que és veritat que s’ha de viure el moment, s’ha de viure amb intensitat i una mica deixar anar coses. Potser ara tinc la metxa més curta en segons quines coses saps? Jo no estic per beneiteries, no tinc ganes de patir gaire.

Abans de dir-nos adeu parlem de com definiria la seva llibreria i de què vol dir ser llibretera. L’Olga ens ho explica a partir de la seva visió particular: “El fet de ser llibretera vol dir que vens llibres i els llibres emocionen, no? Tu pots canviar la vida a una persona amb el llibre que li recomanes. Dins una llibreria pots trobar llibres que et facin pensar, que et facin passar una bona estona, és a dir, hi ha molts nivells. El fet de seleccionar, de pensar que aquella persona, doncs, veu el que tu has escollit: tot això és ser llibretera.”

El director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà d’ençà de fa any i mig, Christopher Daniel Person, va desfermar dijous una forta polèmica arran de la seva compareixença al Parlament de Catalunya, en què va dir que el territori on residia no l’anomenava “Catalunya Nord” per “neutralitat institucional” i que solament existia “Pirineus Orientals” per al departament i “Occitània” per a la regió. Així mateix, Person va arribar a dir que el català, a Catalunya Nord, s’havia “perdut” i que no es parlava.

Un intrús a Perpinyà | Editorial de Vicent Partal

Arran de les declaracions de Person, parlem amb la batllessa dels Banys d’Arles, Marie Costa, el sociòleg Gautier Sabrià, el co-president d’Unitat Catalana, Jaume Pol, i l’activista Hervé Pi per saber-ne el parer, sobre les paraules de Person i també sobre els canvis que hi ha hagut arran de la seva arribada al càrrec de director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, nomenat pel govern de Salvador Illa.

El director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà refusa de fer servir “Catalunya Nord” per “neutralitat institucional”

Marie Costa: “És un impresentable, no hi té res a fer, aquí”

—El director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà diu que no fa servir la denominació “Catalunya Nord” perquè ha de mantenir la “neutralitat institucional”, i que no és cap denominació oficial. Què li respondríeu?
—Primer de tot, és una persona que no ha entès el seu càrrec. Segon, és una persona que escup a la cara dels nord-catalans, que no entén la lluita que tenim aquí per mantenir la identitat. Sap què ha sigut històricament Catalunya, aquest senyor? O es pensa que és en una mena d’articulació entre Madrid i París i no ha entès que és una continuació d’un territori que es diu Principat i que es diu Països Catalans.

És un impresentable, no hi té res a fer, aquí. És com un ambaixador que no entén les relacions que ha de defensar. Ell no és un ambaixador d’un estat constituït, sinó el representant d’allò que és el Principat a Catalunya Nord, que és la part mutilada de Catalunya. Per tant, el que ha de fer és ajudar la gent d’aquí. No li demano pas de tenir un paper polític, sinó de tenir un paper cultural que sigui un sosteniment a la gent d’aquí que cada dia lluitem per mantenir una llengua que desapareix. Tenint en compte aquesta dificultat, no necessitem un pallasso així. És un trist pallasso.

Dic per mi, però acabo de sortir del Congrés dels Batlles de Catalunya Nord i no és només cosa de la batllessa dels Banys d’Arles i Palaldà –que tothom sap quin compromís tinc amb Catalunya–, sinó que tots els batlles desestimen el que ha dit. És jove, té aquesta excusa, però no entenc com han pogut nomenar una persona com aquesta. Aquesta és la qüestió: hi ha un propòsit del govern que tenim, de posar una persona que finalment ajudi França i Espanya a destruir el poc que queda? O és una persona que no han controlat perquè el paper que es fa a Perpinyà no els interessa –que també és greu? Personalment, ho visc molt malament.

—Quina és la relació teniu amb el director de la Casa de la Generalitat? Hi noteu un canvi de tarannà?
—Jo havia tingut molta relació amb els altres directors; amb aquest, per ara, cap. He tingut una relació excel·lent amb tots els directors, fossin del color que fossin. Maryse Olivé, que era d’aquí a tocar, d’Agullana, coneixia aquest país com la seva butxaca. També vam tenir Enric Pujol, empordanès de Figueres i conscient de Catalunya Nord. Posteriorment, vam tenir Alfons Quera, que és d’aquí, és nostre, és de tocar de la Jonquera, o Josep Puigvert, també figuerenc. Bé, gent que coneix completament la mentalitat del nord.

Per tant, què n’hem de fer, d’aquest paio, aquí? No sabem ni d’on surt i, a més, no entén absolutament res del que som. No sé si és una estratègia de la Generalitat, això de posar una persona completament descafeïnada pel que fa al catalanisme, per ser tranquil amb l’estat francès i l’estat espanyol, o senzillament ha estat un error de selecció i no han entès què faria aquesta persona, que també és una possibilitat.

Ara, els serveis de la Generalitat sí que funcionen com normalment, això vull que quedi clar. L’activitat és la de sempre, per això penso que és una qüestió de la persona. És algú que vol tenir protagonisme i que es deu pensar que en tindrà perquè s’ajup davant els dos poders: l’espanyol i el francès.

—Creieu que tot plegat afectarà la relació entre nord i sud?
—Crec que no, crec que tots els batlles –també els que no són tan compromesos com jo–, tenim relacions amb batlles i amb institucions del sud, perquè som una terra transfronterera. Les coses s’han teixit, i no penso que es puguin fer malbé. Ara bé, el problema és que no ho fa malbé però tampoc no ajuda. Hi ha un problema amb aquest paio, que no entén la història de Catalunya ni què és, i encara menys aquest territori tan complicat que tenim aquí al nord.

Jaume Pol: “No se sap quina feina fa aquí. No ho sap ningú”

—El director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà diu que no fa servir la denominació “Catalunya Nord” perquè ha de mantenir la “neutralitat institucional”, i que no és cap denominació oficial. Què li respondríeu?
—La Casa de Perpinyà es va crear precisament pel fet de la identitat, de la cultura i de la llengua catalana, i de la història compartida, també de Catalunya Nord. No voler reconèixer que el territori es pugui anomenar Catalunya Nord és un pas endarrere molt fort. El senyor Person s’alinea amb unes posicions molt jacobines en l’àmbit de l’estat francès, i no parlem de com es pot considerar a l’estat espanyol.

—Quina és la relació amb el director de la Casa de la Generalitat? Hi noteu un canvi de tarannà?
—He tingut, per casualitat, la possibilitat de creuar-me’l el dia mateix que va arribar a la Casa de la Generalitat. D’ençà de llavors, no hem tingut cap més contacte, ni cap possibilitat. Hauria pogut fer com els anteriors directors, que van reunir-se amb gent de l’àmbit associatiu, polític i institucional d’aquí. No tinc constància que hagi mantingut converses o reunions amb persones d’aquí.

En qualsevol govern que havia tingut la Generalitat fins ara, el director de la Casa de la Generalitat sempre havia estat una persona amb qui es podia col·laborar, es podien tenir tractes i es podien preveure projectes comuns. No sé per què l’han posat, és molt estrany, no se sap quina feina fa aquí. No ho sap ningú.

—Creieu que tot plegat afectarà la relació entre nord i sud?
—No! Es poden mantenir relacions que no siguin per mitjà d’ell. Per exemple, Salvador Illa va venir a donar suport a la Bressola, i va fer-ho directament mitjançant les institucions nord-catalanes, com són el Consell Departamental o càrrecs locals. No sé quin rol va tenir-hi el director de la Generalitat. La Casa de la Generalitat va ser creada expressament per poder justament afavorir aquests lligams entre Catalunya Nord i Catalunya Sud.

Gautier Sabrià: “Ha vingut aquí a fer un paper de francès i punt”

—El director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà diu que no fa servir la denominació “Catalunya Nord” perquè ha de mantenir la “neutralitat institucional”, i que no és cap denominació oficial. Què li respondríeu?
–Quan ens parla d’aquesta neutralitat institucional, que faci referència directament a “Pirineus Orientals” i a “Occitània” és la primera cosa destacable. “Occitània”, que és un nom bastant recent, del 2015, quan es va fer una fusió entre dues regions, no era una cosa que es desitjava des de Catalunya Nord, perquè no hi havia cap referència a la nostra identitat catalana. “Pirineus Orientals” és un nom molt antic, que ve de la Revolució Francesa, que suprimia els marcadors identitaris. Fa més de cent anys que hi ha intents de canviar aquest nom, fins i tot fa dos anys que el Consell Departamental impulsa una consulta ciutadana per canviar de nom, justament. Perquè és un nom que no ens agrada especialment a la gent que viu aquí, i perquè té poc glamur des d’un punt de vista turístic.

Si el director de la Casa de la Generalitat ha de fer referència a l’estat francès, no cal tenir una Casa de la Generalitat, perquè ja tenim les nostres pròpies institucions. És bastant violent, perquè és una situació en què hi ha algú que està totalment desconnectat de la realitat del terreny. També és violent veure gent a Barcelona, que no té cap vincle amb Catalunya Nord, fer un debat sobre com s’ha d’anomenar Catalunya Nord. Vull dir, demanar-nos-ho directament també seria una opció. Això demostra que tenim ben poc protagonisme: finalment, qui decideix per nosaltres és o bé un marc estatal, des de París, o nacional, des de Barcelona.

S’ha d’insistir que ell, amb aquesta lògica institucional, revela una forma de menyspreu que es té cap a Catalunya Nord. El tema identitari està molt arrelat. És interessant de recordar que d’ençà del 2007, “Catalunya Nord” és un nom cooficial i el Consell Departament l’ha oficialitzat al mateix nivell que “Pirineus Orientals”. I quan ell diu que és només “Pirineus Oriental” perquè és així a l’estat francès, hauria de pensar que, si localment hem decidit donar una cooficialitat al terme, vol dir que la teva mirada clarament enfoca a París. Ha vingut aquí a fer un paper gairebé de francès i punt.

—Quina és la relació teniu amb el director de la Casa de la Generalitat? Hi noteu un canvi de tarannà?
—Et diré una cosa molt honestament: crec que si demanes a la gent de Perpinyà o de Catalunya Nord què és la Casa de la Generalitat, ningú sap quina és la seva funció. Potser si parles amb els treballadors te’n diuen una altra cosa, però des de fora jo no veig gran cosa. Recordo que quan va entrar a la batllia de Perpinyà l’extrema dreta, la Casa de la Generalitat es plantejava de reduir o repensar les seves relacions, però veient les declaracions del senyor Person, potser ens podríem plantejar si hi ha hagut tantes males relacions amb l’ajuntament. Avui cap diari local no ha fet notícia d’aquest afer, i això demostra que aquest senyor no té cap mena d’autoritat a Catalunya Nord.

—Creieu que tot plegat afectarà la relació entre nord i sud?
—Ho dubto, realment. Com que s’ha decidit des de Barcelona que s’havia de posar aquest home a Perpinyà, la gent d’aquí hem entès que, en aquesta història, hi tenim poc a dir. Crec que no se’ns demanarà absolutament res. I gairebé fa la sensació que la Casa de la Generalitat és una ambaixada en un país estranger: gent sense cap vincle amb Catalunya Nord parlant i barallant-se sobre com anomenar Catalunya Nord, sense que puguem dir-hi res, em sembla bastant fort.

Hervé Pi: “Aliot deu ser encantat i li tornaria a signar la renovació del contracte si calgués”

—El director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà diu que no fa servir la denominació “Catalunya Nord” perquè ha de mantenir la “neutralitat institucional”, i que no és cap denominació oficial. Què li respondríeu?
–Aquest senyor, com a director de la Casa de la Generalitat, pensa que és aquí per representar Catalunya a França, i no és ben bé la seva funció. Ho hem vist quan va enviar la tradicional nadala tan sols en francès. Ens en vam queixar, i unes hores després la vam rebre en català. Primer, en francès i, després, en català. I, per tant, fer servir el francès, la llengua que ens està aixafant, en prioritat ja demostrava l’esperit de la persona. I ara, evidentment, amb això, enfonsa el clau, que no volia parlar de Catalunya Nord ni tampoc de Rosselló.

El Consell Departamental, i ell mateix, va encartellar a totes les entrades del país “Benvinguts a Catalunya Nord”, i a totes les entrades de les comarques va posar el nom de la comarca en català: dir que aquí no es parla més català és un desconeixement total del país, o mala fe. Que el català no és la llengua majoritària és clar, és evident. Amb cinquanta anys s’ha perdut molt, ha perdut molt espai, el català, aquí. Però encara hi ha gent que sap parlar català i encara hi ha gent que parla català i la Casa de la Generalitat hauria de tenir l’objectiu d’enfortir la llengua, de fer el màxim, i no ho fa.

—Quina és la relació teniu amb el director de la Casa de la Generalitat? Hi noteu un canvi de tarannà?
—Sí, evidentment. Jo l’he vist una vegada perquè faig part d’una entitat cultural, que és l’Aire Nou de Bao. La Generalitat de Catalunya, amb els diables, ha posat en funcionament una nova aplicació. I per entrar-hi calia tenir una identitat digital catalana, que només té la gent de Catalunya Sud. Per tant, hem demanat cita al director de la Casa per demanar-li d’intervenir-hi. També som catalans, aquí també practiquem les mateixes tradicions, fem castells, fem correfocs, i necessitem ser reconeguts com a catalans. I semblava un diàleg de sords, perquè nosaltres li demanàvem de ser reconeguts i ell volia explicar els correfocs a la regió; ell ens volia explicar les tradicions catalanes, explicar al francès o occità les tradicions catalanes. Vull dir, té la seva idea i no en surt.

Jo és l’única vegada que l’he pogut encontrar, tampoc li he demanat altres cites perquè no crec que valgui la pena. És un desconeixement del territori, és una visió jacobina. Del que he llegit, l’única cosa en què té tota la raó del món és que aquí no som a Espanya. Això és molt bo. En això té tota la raó del món, no som a Espanya. Ara no som pas a Espanya, som a Catalunya. I això no li ha quedat del tot clar. Per ell, hi ha Espanya i hi ha França, i Catalunya és una cosa que no sé com la pot definir, aquesta cosa, perquè no té el mateix sentit que nosaltres.

—Creieu que tot plegat afectarà la relació entre nord i sud?
—A veure, no sé quina és la seva relació amb les institucions. Suposo que a algunes institucions nord-catalanes els va molt bé, perquè  també tenim molts jacobins. Començant, per exemple, per Aliot, el batlle de Perpinyà. Ell en deu ser encantat i li tornaria a signar la renovació del contracte si calgués. Amb el Consell Departamental, bé, és el mateix partit, són socialistes, per tant, suposo que els deu convenir.

Per nosaltres, que defensem que som catalans i que Catalunya Nord també és una part de Catalunya, aquest representant no ens convé, no és el que esperem. Com a representant de Catalunya, ha d’ensenyar què és Catalunya i ha de fer servir la llengua aquí, sobretot aquí.

 

Un jutge de Girona ha donat quaranta-vuit hores a la batllessa de Verges (Baix Empordà), Diana Canals (CUP), perquè retiri una bandera independentista i antifeixista de la façana de la casa de la vila i, en el seu lloc, hi col·loqui tant la catalana com l’espanyola. El requeriment és fruit d’un recurs de l’associació espanyolista Impulso Ciudadano, que fa anys que persegueix ajuntaments catalans. Parlem amb Canals sobre què faran i com s’ha rebut al poble la notificació judicial.

—Us han notificat que teniu quaranta-vuit hores per a retirar una bandera estelada i antifeixista i col·locar-hi la bandera espanyola i la senyera. Què fareu?
—Avui tenim una reunió amb el poble per a exposar el tema i valorar-ho. A mi em fa molta ràbia dir que l’haurem de posar, però no hi ha gaires alternatives. I, al final, si et passeges gaire pels pobles del voltant, n’hi ha molts que no la tenen. No tenim gaires opcions. A part, les multes econòmiques que es posen en aquests casos no recauen a l’ajuntament, sinó a l’alcalde o alcaldessa. Jo tampoc tinc una disponibilitat econòmica per a anar pagant sancions.

—No sou la primera batllessa en aquesta situació. Montserrat Venturós, a Berga, fou inhabilitada per haver mantingut l’estelada. Creieu que podria passar igual aquesta vegada?
—Suposo que sí, la intenció del consistori és no arribar tan lluny. És jugar més amb la casuística que, com que no hi ha una mida determinada…

—Us esperàveu el requeriment?
—No, però sí que pensava que la cosa acabaria malament, perquè fa molts mesos que, com que tenim estelades a la carretera, hi ha un grup de persones que a les nits les treuen, i unes altres de l’Associació Vergelitana per la Independència que les tornen a posar l’endemà mateix o al cap de dos dies. Amb aquest joc de posar i treure, al final, suposo que hi ha qui estira el fil i diu, au, tranquils, ja ho arreglarem. És una conseqüència de la situació de Verges, que està situat estratègicament, hi passen molts cotxes i tothom ho veu, i hi ha moltes persones que aquestes banderes, encara ara, els fan mal als ulls.

—No tan sols us fan retirar les banderes de la casa de la vila, sinó també les de les carreteres.
—És que crec que tot ve arran d’aquestes banderes de la carretera. La cosa ha estat veure les banderes a la carretera, m’imagino que han anat més endins i han vist que no hi havia les banderes oficials als balcons de l’ajuntament. Sempre els agrada triar els pobles que tenen més fama independentista.

—Hi havia polèmica al poble pel fet que no hi hagués la bandera espanyola a la façana de la casa de la vila, o els ciutadans ho viuen amb normalitat?
—I ara! Al poble hi ha polèmica quan ens les treuen, en cap cas pel fet de ser-hi.

—Què us han transmès els veïns?
—Ens envien molts ànims i tot el suport, que no hi ha dret i que quines ganes de perdre el temps. Som un poble petit on la gent viu tranquil·la i on ningú no fa cas d’una bandera o una altra, tothom és feliç amb el que tenim. Que vinguin de fora per dir-nos què hem de tenir penjat fa molta ràbia. No tenim cap conflicte amb res ni amb ningú.

—Impulso Ciudadano i més entitats espanyolistes fa temps que persegueixen els ajuntaments per aquestes qüestions. Què els diríeu?
—Que vinguin al poble i que vegin que la gent és tranquil·la, que pengem les banderes que sentim. No som una colònia on ens han de penjar la bandera de l’estat major. Que ens deixin en pau, que no els molestem, i que ells no ens molestin a nosaltres. A les xarxes, arran de les notícies, veus tots els comentaris d’odi cap al catalanisme. El 2017 no està guarit, ni de bon tros. Hi ha una persecució ferma i l’augment de Vox en tots els nivells ho demostra més.

—L’estat espanyol té una de les legislacions més estrictes sobre l’ús de banderes i símbols en llocs públics. Els partits haurien de treballar per revertir-ho?
—Als pobles petits, que tenim tanta feina, que som molt pocs per gestionar molts temes, ens haurien de deixar viure i no emprenyar-nos tant. A tots els nivells, no només de banderes.

 

La Federació Andorrana de Futbol ha demanat de jugar un partit a l’RCDE Stadium de Cornellà de Llobregat. Concretament, hi vol disputar el partit amb la selecció d’Anglaterra del 7 de juny, corresponent a la fase de classificació per a la Copa del Món del 2026, que es farà als Estats Units, Mèxic i el Canadà.

El Nou Camp Nou i l’RCDE Stadium seran seus del Mundial de futbol del 2030

Segons que ha pogut saber VilaWeb, l’acord entre les parts és total i només falta que la federació andorrana el faci efectiu. La notícia, l’ha avançada RAC1.

Andorra està enquadrada en el Grup K de la fase de classificació amb Albània, Letònia, Sèrbia i Anglaterra.